58 | Tren de buit
de la vida. Cap jutge volia engarjolar un ancià de setanta-tres anys i salut delicada. Davant d’aquesta revelació, Candela va tornar al pis on va viure i va morir. No va haver de fer res. El cor d’en Ramón no pogué suportar la impressió de veure-la aparèixer entre les ombres del dormitori. Va deixar de bategar a l’instant. I davant el taüt es trobava ara, en la sala buida i silenciosa, contemplant amb amargura el cadàver i el rostre de l’home que havia estat el causant de totes les seves penúries. Llavors sentí tota la ràbia del món, però no contra ell, sinó contra ella mateixa, per no haver fet mai ús d’aquell paperet. La por, el sentiment de vergonya i la sensació de culpa amb les que havia conviscut tota la vida s’esfumaren al moment. Candela se sentia alliberada i lleugera, alhora que la seva essència s’esvaïa en l’aire i desapareixia. Per fi havia fet alguna cosa per ella mateixa. Estava en paus.