Issuu on Google+

Benzina N 48

Fotografiar ĂŠs posar en el mateix punt de mira la ment, l ull i el cor


26 ESPAI BENZINA

Editor

David Centol

Q

Kataluniako zinema Aurrera! 18

10 Lolita Bosch

56

Qui diu que el cabaret és mort? Iñaki Bonillas 24

www.revistabenzina.cat

Nº 48 Editor: David Centol i Lozano Columnistes: Lluís-Anton Baulenas, Ricard Biel, Lluís Cabrera, Eugeni Casanova, Daniel Condeminas, Montse Gispert-Saüch i Viader, Albert Lladó, Vicenç Llorca, Xavier Marcé, José Antonio Pilar, Lluís Tolosa Col·laboradors: David Caño, Ricard Mirabete, Neus Miró, Oriol Osan, Eva Serra, Tort Yscla Portada: Fotografia de David Campos Disseny Gràfic: Marga Moreno (cap), Albert Baldó Màrqueting: Eva Serra

Amb la col.laboració de:

93 519 43 93

Descobrint talents

redaccio@revistabenzina.com publicitat@revistabenzina.com subscripcions@revistabenzina.com marqueting@comunicacio21.com

DIPÒSIT LEGAL B-5052-2006 ISSN1885-8589

centol@comunicacio21.com

ui escriu la carta que rebem té onze anys i es diu Ainoa. No ens ha arribat via email sinó a través de l'escassa correspondència postal que encara circula per la redacció. El paper que ha fet servir l'Ainoa per escriure’ns unes ratlles porta la capçalera de la carta habitual que els nens envien als Reis d'Orient. Són poques frases i la cal·ligrafia està cuidada. Sense faltes d'ortografia ens diu que "la mare em deixa mirar el llibre Benzina" i que li agrada, "sobretot el paper brillant i les fotos dels museus". L'Ainoa és segurament la lectora més jove que tenim i a la redacció hem emmarcat la seva carta i hem decidit regalar-li una subscripció vitalicia fins els divuit anys: una BENZINA que rebrà al seu nom i que únicament serà per a ella. L’alta carta que rebo no és precisament la d’una nena, sinó d’una dona emprenyada que em tira la cavalleria per sobre al constatar l’aclaparadora presència dels homes en les columnes d’opinió. Efectivament, dels onze columnistes només hi ha una dona. Li prometo des d’aquesta tribuna que això es corregirà properament i li asseguro que no hi hagut cap mala intenció en la selecció. Els lectors exigeixen quotes... no és mala senyal, anem bé! Sabem que hem democratitzat la revista i hem atret un nou públic lector especialment compromès amb el consum cultural català que reivindica una mirada més propera sense grans disseccions inintel·ligibles. Efectivament, BENZINA -vaig sentir fa poc- ja no és una revista "d'indies ni de modernos", ara és una revista cultural catalana. Una publicació sense més pretensions que oferir, mensualment, una mirada relaxada del panorama sense veure’ns obligats a utilitzar el cos 7 de la tipografia per ser més cool. Personalment, haig d'agrair públicament el fet d’haver rebut un correu de l'escriptor Enric Vila que s'acomiada de la revista com a columnista i del seu editor durant quatre anys amb "tot el meu respecte i admiració per les ganes amb què has lluitat i lluites per tirar endavant el barco". Gràcies Enric! BENZINA_3


BENZINA_4


/// Opinió / Barra lliure

El tòpic de parlar de tòpics Ricard Biel

Perquè a diferència de la creixent saviesa, l’estupidesa, talment com un ballarí, adquireix el seu punt òptim en la més tendra joventut, i la resta és assentament, una figura d’argila que reposa, consolidant-se amb el temps.

[[

arlar de tòpics suats és una redundància en l’expressió mateixa, però si a sobre hi dediques un article sencer, la cosa fa pudor de tigre. Tanmateix, és el que ara proposo al lector. Durant l’estiu, aquesta estació aberrant en què desapareix la subtilitat i tot és estrident i xaró començant per la inefable pudor, justament de tigre, que suposa el còctel de l’aire condicionat del transport públic i determinats usuaris; o la xardor indignant que t’obliga a amagar-te a centres comercials encara més indignants; o l’enrenou nocturn per una vergonyant eufòria de vacances que, per cert, no fa més que evidenciar l’amargor de la gent la resta de l’any; o les llefiscoses cremes solars, els pantalons curts i les entranyables panxotes de cervesa a la platja... En fi, en aquest irritant temps he tingut ocasió de recrear-me en els tòpics que la gent dispara arreu amb una alegria corprenedora. N’apuntaré un parell, tan vells com el sol groller que m’esclafa estiu rere estiu i que fa que l’arribada de la tardor sigui per a mi com tornar a néixer i ja tingui més vides que els gats, havent ressuscitat fins ara quaranta vegades. Penseu en quins són els països avançats i quin és el seu clima. Definitiu. En una terrassa, sento dir a un tipus amb ulleres de sol, a les deu del vespre, que l’edat ens fa més savis. És veritat que l’home almenys té la prudència de parlar en genèric, cosa que atenua la seva imbecil·litat. Més savis, diu, i la idiotesa de la sentència és tan gran que per un moment vull creure que porta les ulleres fosques perquè sent vergonya de les pròpies ximpleries que diu. Però no, m’adono que això seria contradictori. Un imbècil que s’adona de les imbecil·litats que etziba, no pot ser tan imbècil. I aquest no és el cas del meu personatge, tot un pota negra en matèria de cretinisme. Mirem-ho en positiu, doncs: algú que afirma que la vellesa ens fa savis, em fa molt content tenint en compte que el nostre país està envellint a marxes forçades. Al pas que anem, serem el país més savi del món. Paciència, doncs. Però no, crec que la cosa no va per aquí. Sens dubte només els anys poden alimentar la saviesa, sí, però per la mateixa raó que poden alimentar l’estupidesa. De fet, en aquest cas, més que alimentar-la, la refinen fins a la perfecció. Perquè a diferència de la creixent saviesa, l’estupidesa, talment com un ballarí, adquireix el seu punt òptim en la més tendra joventut, i la resta és assentament, una figura d’argila que reposa, consolidant-se amb el temps. Escolteu si no el noranta-nou per cent de vells. El seu discurs no és més que un sensacional compendi, perfectament definit a còpia de repetició, de les estupideses que s’han empassat tota la

[[

P

vida i que han conformat el seu erroni magma existencial. Per a la majoria, la seva vida ha estat un gran despropòsit, fins al punt que se n’enorgulleixen en insistir en unes opinions que, per cert, sempre són opinions d’altres. Dramàtic, ja ho crec. Escolteu-los i us oferiran la seva obra mestra, una vida al servei del perfeccionament de l’estupidesa, i, a més, gratis. Són generosos, els vells. Continuant al fil de la saviesa, un altre tòpic penós és aquell que diu que rectificar és de savis. Normalment això sempre ho diu aquell que considera que la seva rectificació li reportarà un benefici, cosa que seria natural i comprensible si no fos perquè la rectificació acostuma a ser un nou error, encara més greu que allò esmenat, o simplement un error per evitar el sacrifici que comporta l’encert i que el savi rectificador evita en nom de la saviesa. I un altre cas freqüent és aquell que elogia la saviesa de l’altre per haver rectificat, però només perquè la rectificació suposa un benefici a l’elogiador que etziba el tòpic. Rectificar és de savis només quan la rectificació és sàvia, perquè sovint no deixar les coses tal com estan suposa un error. I també sovint, rectificar seria de savis si no fos perquè, tot i la conveniència d’un canvi, l’opció triada és errònia. Ara bé, de totes les opcions analitzades, res no pot ser més sublimment erroni –perquè a més comporta estupidesa–, que anar escopint a tort i a dret la frase tòpica dels pebrots. I és curiós, a més, que qui l’escup és el primer a no rectificar allò que demana a crits ser rectificat: el tòpic mateix, la sentència que no es cansa de repetir. Pensar és matisar, i això exigeix esforç. Sempre és més fàcil adoptar un tòpic que ha construït un altre, si pot ser un prohom suposadament inqüestionable, i, com acostuma a passar, distorsionar-lo a conveniència per deixar-lo anar en el moment oportú. Els defensors de les curses de braus argumenten que a Hemingway o a Picasso els agradaven, com si aquest fet fos la prova irrefutable que això de ser més bèstia que el brau és per treure’s el barret. Converteixen a aquests grans artistes en déus, oblidant, per exemple, que Hemingway no devia ser diví quan va morir clavant-se un tret al cap. D’immortal, res de res. Per cert, potser, per ser coherents, els protaurins haurien d’acabar també amb una bala al cervell (?), seguint l’exemple de l’escriptor nord-americà, no? Els tòpics s’adopten en packs com aquell que en compra un per anar a Cancún a l’estiu –que també en són ganes. Disparar tòpics és molt revelador dels còmodes temps virtuals que vivim. I per si a algun lector s’enlluerna amb la moderníssima paraula virtual, li suggereixo que se n’abstingui. Virtual rima amb subnormal. El món subnormal en què vivim. Ricard Biel és escriptor

BENZINA_5


BENZINA_6


` /// Opinió / Imaginarium cultural

La cultura a Catalunya Xavier Marcé

La situació de la cultura a Catalunya és dolenta. Cal dir-ho, com a pas imprescindible per arremangar-nos, posar-nos a treballar i arreglar-ho. Si pogués ser, entre tots.

[[

lgú em demana que li expliqui el funcionament del sector cultural català. No es una cosa tan estranya ja que es pressuposa que en tinc una opinió. Sembla senzill; a la fi, com a qualsevol altre país, el sector cultural català es un engranatge de peces que se sostenen interrelacionades en un equilibri imperfecte entre les ajudes públiques i les respostes del mercat. Som a Europa. Aquí, tot viu en un entorn altament polititzat, sotmès a les virtuts i als defectes de mil normatives que ens ajuden, ens condicionen, ens faciliten o ens compliquen la vida. Res es jutja únicament pel seu rendiment. Tal és el pes d’un valor afegit omnipresent, absolut, magnificat. A l’Europa cultural, la qualitat i la quantitat han compartit al llarg de dècades una mateixa taula administrativa, un mateix criteri normatiu, un mateix esperit públic. Això podria semblar fantàstic en època de reconstrucció, en moments de bonança econòmica o, fins i tot, quan l’objectiu és, únicament, la consolidació d’un sector, però a totes llums és un disbarat si tal política es manté inalterable al llarg del temps. Per això ara, quan arriba la crisi de veritat, la crisi bèstia, la que posa al descobert la feblesa dels governs, les empreses culturals peten com bolets. Si això és un problema per a l’Europa dels Estats continentals, imaginem-nos com pot afectar a l’Europa dels països sense Estat. Terrible. Se’m demana que expliqui com funciona la Catalunya cultural i no sé per on començar. I em pregunto si podem dir amb normalitat el que només diem amb la boca petita. Tenim un país culturalment sobredimensionat. TV3 funciona amb més de 2.000 treballadors i amb un pressupost retallat que no arriba per mantenir els estàndards de producció dels darrers anys ni els compromisos sectorials que ha assumit sota l’acaparador títol de “la nostra”. TNC i Lliure funcionen amb administracions i estructures separades que multipliquen per dos el cost racional d’una mateixa dimensió pública. El Liceu se les veu i se les desitja per mantenir-se a primera línia europea gestionant la baixada de patrocinis i d’aportacions públiques. El Palau posa al descobert una manera de gestionar impròpia, fins i tot de les monarquies absolutes. El tribunal de comptes malfia de la manera d’atorgar subvencions als creadors, igual que fa pocs anys posava en dubte el molt avançat, i envejat des d’altres administracions, model d’ajustos reintegrables. Mediapro està en suspensió de pagaments, serà tècnica o no ho serà, però és un fet; Lauren és a la Fiscalia; Filmax també està en suspensió de pagaments i totes sumen una importantíssima quantitat de crèdits públics. Es parla de modificar lleis aprovades en els darrers anys:

[[

A

Corporació, TDT, Consell de les Arts. La llei de cinema neix amb una greu espasa de Dàmocles al damunt. Del MNAC o el MACBA se’n sap poca cosa, però la sortida de Borja Villel va posar al descobert una escassa competitivitat cultural. Mitja ciutat critica el Grec i el seu director critica la ciutat. El Departament de Cultura està de vacances des de fa uns mesos. Mentrestant, peten empreses i es varia el model de finançament de molts col·lectius sense un full de ruta ordenat que permeti a tothom saber, amb independència d’estar-hi o no d’acord, de quin peu calça. La situació de la cultura a Catalunya és dolenta. Cal dir-ho, com a pas imprescindible per arremangar-nos, posar-nos a treballar i arreglar-ho. Si pogués ser, entre tots. Cal preguntar-se per què s’ha arribat a aquest punt i al meu entendre hi ha tres raons essencials. Primera: Catalunya mai havia tingut una política cultural. Com a màxim, la simulació retòrica d’una idea de país cultural i lingüísticament normalitzat amb els seus herois i els seus “villans” exageradament construïts sobre el raser de la fidelitat nacional. La primera aproximació seriosa a una política cultural, la fa el primer tripartit, cal dir que hereva de l’experiència municipal, poc defensada políticament i llargament imaginada des del “laboratori conceptual socialista”. Dura el que dura i acaba abandonada, maltractada i traïda pel mateix govern socialista. Segona: una excessiva dependència del “model lingüístic”. La normalització és un objectiu indiscutible, però la seva culturització ha estat una rèmora gens eficaç i enganyosa que ens fa perdre competitivitat i ens allunya diàriament dels escenaris reals de la cultura. La llengua i la cultura estan agermanades però no són necessàriament bessones univitel·lines. L’editorial és el model, el cinema ha esdevingut un parany. Tercera: la manca de blindatge de la cultura com un espai econòmic i laboral. A Catalunya la cultura segueix sent una qüestió de símbols que no forma part dels acords de competitivitat, no se la creuen a Economia, Comerç o Treball, no és una peça estratègica en el disseny polític d’un país que afortunadament no té despesa militar ni, en aquest cas dissortadament, diplomàtica. La cultura és, simplement, una despesa sacrificable. Per explicar la cultura a Catalunya, cal remetre’ns a la particular manera com construïm el país i cal reconèixer que estem en un moment on la claredat, l’acord i l’esforç de tots no és aclaparador. Xavier Marcé és economista cultural

BENZINA_7


/// Opinió / Diafragma obert

Ho vull aquí, ho vull ara! L’

BENZINA_8

Que cal repensar el cànon digital? D’acord. Que cal garantir un sistema transparent sobre les retribucions que perceben els autors de les entitats que gestionen els seus drets? Només faltaria. Però, sisplau, no confonguem un simpàtic video casolà penjat al Youtube amb una pel·lícula com les que s’estan a punt d’estrenar de la mà de productores catalanes.

[[

’audiovisual va néixer gràcies a un conjunt de descobriments científics i desenvolupaments tecnològics que varen accelerar-se els darrers decennis del segle XIX fins arribar als nostres dies. Primer amb el cinema, poc després amb la ràdio i tot seguit amb la televisió, l’estreta relació entre art, indústria i noves tecnologies no s’ha pas inaugurat fa quatre dies, sinó uns quants més... però ara ha canviat radicalment el paradigma del consum, trencant els límits existents respecte el temps i l’espai. Si les sales de cinema, ahir i avui, ofereixen una oferta amb un horaris concrets i un consum presencial –cal anar-hi– i la ràdio i la televisió t’ofereixen un accés que s’acosta a la ubiqüitat, amb la irrumpció de l’accés a continguts audiovisuals via IP, primer a l’ordinador i ara en una creixent col·lecció de pantalles domèstiques i portàtils, que acosten cada cop més el gaudi d’aquests continguts a una experiència absolutament novedosa pel que fa al consum cultural: ho tinc quan ho vull i l’obtinc des d’on hi sóc. I això és una revolució en la manera de gaudir de l’audiovisual que només ha fet que començar. La immediatesa capgira molts models que fins fa poc s’entenien com a consolidats. Per això, assumint la poca popularitat que suposa qüestionar la bondat de l’intercanvi massiu de continguts via IP, cal reconduir-ho; perquè això s’ha de pagar d’alguna manera. I és absolutament indispensable per fer viable aquest sector cultural que el consum estigui retribuït, perquè parlem d’unes indústries que requereixen d’equips, inversions i molts professionals implicats. L’accés pretesament gratuït a pel·lícules, videojocs i altres continguts està causant un gravíssim dany a creadors i indústries i també a milers de professionals. Mentre companyies telefòniques i buscadors d’internet han fet –estan fent– un fantàstic negoci amb la ceixent demanda d’aquests continguts descarregats a totes hores per la xarxa. Només amb unes regles de joc que impedeixin que algú faci negoci –amb publicitat o el que sigui– amb continguts que ha obtingut sense abonar cap ni una retribució a autors i productors, és possible generar plataformes de comercialització sostenibles. De ben segur que, si finalment podem posar a disposició i amb garanties d’èxit els continguts audiovisuals, si podem marcar una línia vermella entre el que pot ser lícit i el que no ho és i com a tal és tractat per les autoritats, els costos del seu consum s’acostaran als que ja ens hem acostumat amb

[[

Daniel Condeminas el sector de la música a la xarxa. Però reitero la necessitat de regular la www: properament el Congrés dels Diputats haurà de discutir una de les fórmules possibles. I que ningú es pensi que no hi ha pressa. Plataformes com les que estan desenvolupant Apple per una banda i Google-Youtube per una altra poden passar per sobre d’un mercat que continuï desregulat, amb tots els gravíssims inconvenients que això suposaria per a les indústries de continguts audiovisuals i a la possibilitat de posar a disposició plataformes complementàries o alternatives de comercialització, emprant tecnologies que tenim aquí mateix. El temps comença a córrer en contra. Que cal repensar el cànon digital? D’acord. Que cal garantir un sistema transparent sobre les retribucions que perceben els autors de les entitats que gestionen els seus drets? Només faltaria. Però, sisplau, no confonguem un simpàtic video casolà penjat al Youtube amb una pel·lícula com les que s’estan a punt d’estrenar de la mà de productores catalanes; de la mateixa manera que no confonem una enginyosa piulada –Twitter– amb una novel·la d’un Teixidor o un Cabré. Fer desaparèixer un model imperfecte sense més, sense una bona alternativa, suposaria un dany irreparable per al sector. Aquí també caldrà que hi entri el legislador. Calen noves fórmules d’accés al consum de les obres audiovisuals? És clar que sí! No parlem només de transformar la clàssica compra del contingut per parlar de descàrregues o del lloguer per parlar del streaming. El sector dels videojocs fa temps que ha entès que dins l’ecosistema de la www cal canviar determinades estratègies de comercialització. El free to play ha esdevingut una poderosa eina per captar clients que s’inicien en determinat joc de forma gratuïta i que acaben adquirint els drets premium per a jugar en línia amb moltes o totes les potencialitats previstes. Certament, en el cas del cinema, caldrà continuar protegint un període de temps d’estrena i explotació comercial reservat només per a les sales d’exhibició. Però fins i tot aquest model que ha estat inalterat per l’entrada en escena del VHS, el DVD, el Blue-Ray, els canals de televisió de pagament –per satèl·lit, cable o ADSL– o altres sistemes, haurà de repensar-se si vol continuar mantenint-se com la primera i privilegiada finestra d’exhibició d’una pel·lícula. I ho dic des del convenciment que és bo que ho continuï sent, perquè el vector de la immediatesa ens està reformulant tota la cadena d’explotació. Daniel Condeminas és Degà del CPAC


BENZINA_9


Lolita Bosch L’enginyera de lletres La literatura catalana és dolenta? Qui som, literàriament, avui? Qui intenta respondre a aquestes complexes preguntes és

Lolita Bosch

en el seu

últim llibre Veus (Empúries), una singular obra que recull prop d’una cinquantena de textos d’autors catalans menors de 45 anys, amb referents, lectures, gustos i projectes literaris diferents. No hi són tots, però és la seva personalíssima selecció. Veus, a més, és una defensa a ultrança de la literatura que es fa al nostre país, sovint menystinguda pels propis lectors i editors catalans. Per Oriol Osan Fotografia de David Campos per a BENZINA

P

uc fer-te un qüestionari?”, li pregunto a l’escriptora. “Pots fer-me el que vulguis. Bé, des d’aquest costat de la taula, vull dir!”. I riu. Riu tota l’estona. La Lolita Bosch (Barcelona, 3 de juliol de 1970) és una dona expansiva i riallera. Ens trobem en un restaurant mexicà a prop de casa seva, a Gràcia, per suggeriment seu. Arribo un pèl abans i em rep la veu estripada de la gran Chavela Vargas. M’assec mirant cap a la porta, i desplego damunt la taula els seus llibres i el kit-entrevista. De seguida aterra ella, en moto. Veig com guarda el casc d’una revolada i creua escopetejada el llindar de la porta: ve amb la llengua a fora i vestida de negre i amb el cabell fosc recollit en dues trenes, que li donen un aire juvenil. Reparteix petons i es disculpa tot demanant-se un tallat. Quan vas començar a escriure? Als set anys, el meu primer diari, que començava dient: “Em dic Lolita Bosch i m’agraden 34 nens”. Tots els de la classe! I contes, als 17. Ah, i de petita feia un diari familiar: es llevaven tots i hi havia un diari a casa.

Què enyores d’aquella època? Tenir set anys i viure al meu poble, a Albons! Toques algun instrument? No, tot i que intento tocar el piano des de fa anys, però no me’n surto. Quins són els teus tres plats preferits? M’agrada la cuina mexicana, la peruana i la japonesa. Tens cap obsessió a l’hora d’escriure? Uf! Totes. Moltes, moltíssimes! Per exemple, he de tenir un pal llarg, tipus vareta màgica, per anar-me donant cops a la mà mentre llegeixo en veu alta. I per llegir he de tenir un metrònom! Què llegeixes? No llegeixo, devoro! Com que no tinc tele llegeixo un munt! Ara mateix, l’últim llibre de la Joyce Carol Oates, Ave del paraíso. Quina paraula odies? ‘Crim’, però no pel significat. La trobo molt lletja, i en tots els idiomes. De fet, aquest qüestionari no és meu. És seu. Li he manllevat, intentant deduir i reconstru-

ir, fins on he pogut, les preguntes que la mateixa Lolita va passar a cadascun dels 41 escriptors que ha seleccionat per configurar Veus, per poder traçar, així, una petita biografia més personal de tots ells al marge dels premis i aplaudiments que hagin pogut rebre. De fet, és una pràctica habitual de l’autora: escriptor que coneix, escriptor a qui engalta un reguitzell de trenta-nou preguntes. Amb els anys, ja en té una nodrida col·lecció. Ja amb la primera pregunta li fa gràcia ser ‘víctima’ de la seva pròpia estratègia. Lolita Bosch, rebesnéta del qui fou alcalde de Barcelona, Ròmul Bosch i Alsina -que tenia lligams laborals amb el poeta Joan Salvat-Papasseit-, i amant de les coincidències i de les efemèrides, ha volgut reivindicar la literatura catalana jove i actual. Ras i curt. Se li encén la sang quan sent trepitjar, de forma gratuïta i a la lleugera, el que s’escriu a casa nostra. Durant gairebé un any, ha llegit prop de cent autors catalans menors de 45 anys. A la majoria ni els coneix ni els ha vist mai. Però aquesta recerca exhaustiva (aconseguir llibres impossibles, descobrir escriptors i textos inèdits, fer-se amb edicions comarcals) li ha regalat una grata sorpresa que ara ens convida a compartir. Veus –perquè la literatura catalana no té una única veu– no és “ni un catàleg


“ Hi ha autors de casa que si els llegíssim traduïts d’una altra llengua ens semblarien l’hòstia! Però és clar, com que són d’aquí...

Un escriptor busca escriptura, artesania, no lectura. I un cop has descobert el mecanisme, el deixes, encara que el llibre t’encanti. De fet, deixo la majoria de les coses que llegeixo. BENZINA_12

ni unes pàgines grogues”, sinó que embasta cinquanta escrits afins als seus gustos personals. “Aquest llibre és una de les moltíssimes mirades amb les quals podem llegir, avui, la nova literatura catalana”, explica. I ja posats, intentar que el diàleg amb altres literatures d’arreu del món sigui d’igual a igual. Digue’m en dues línies què et ve al cap si et pregunto què penses sobre la literatura catalana. Que està injustament menyspreuada i injustament lloada. Políticament, ens l’estem carregant des de tots costats. Per una banda hi ha els que l’ataquen, bàsicament un sector castellanolector –que no vol dir castellanoparlant– que dóna per fet que és una merda. Si un paio es diu de cognom Puig o Messegué ens costa més llegir-lo o costa més d’arribar-hi. Això que sembla que sigui culpa d’Espanya és mentida! Crec que tenim un problema a casa greu, el problema està aquí, a dins! Hi ha gent que està fent coses bones, hi ha editorials que estan fent coses bones. Però en general l’aposta és molt comercial o molt de prestigi. Estem arrossegant des de fa anys una sèrie de vaques sagrades que figura que són els estàndards de la literatura catalana i que a la meva generació no els interessa, no se’ls llegeixen i no els aporten res de nou. S’ha fet un esforç per promocionar la literatura catalana que ens ha anat en contra, perquè tothom té premis, tothom té una columna no sé on... La generació que ens precedeix, en un moment de la història, va fer un esforç extraordinari que no està reconegut, però crec que aquesta generació, en general, no s’ha actualitzat. I com que els devem tant, tenim un deute tan impagable, ens costa molt qüestionarlos. I això ens està anant en contra, perquè la nostra generació no se sent identificada amb aquest discurs històric. Sembla que jo hagi de ser l’hereva directa, a la força, d’un moviment literari català, i no ho sóc. Jo hauria de triar si vull o no ser la continuadora. Crec que hi ha una desconnexió brutal entre la meva generació i la d’abans. Ni tan sols els premiats ens interessen massa! Aquesta situació política ens està ofegant. L’autora de Qui vam ser i de La família del meu pare va percebre, fent aquesta antologia, que hi ha un desencís general entre molts escriptors, sobretot en aquells que no participen a la partida: “I és que el joc és molt pesat, sempre són els mateixos, es donen premis entre ells, tot està pactat, tot és mentida... I, o entres en això, o estàs una mica aïllat. I hi ha gent aïllada que està fent coses molt bones. També és un problema dels lectors. Què llegim? L’últim premi Tal o

Pasqual. S’ha de fer un esforç per buscar més coses! Clar que hi ha lectors per tot, però els bons lectors, que haurien de ser els editors, haurien de fer un esforç! Ostres, que tenim una llengua amb una tradició extraordinària i té uns resultats extraordinaris! Hi ha autors de casa que si els llegíssim traduïts d’una altra llengua ens semblarien l’hòstia! Però és clar, com que són d’aquí... Hi ha una inèrcia a criticar... ”. Quin color triaries perquè totes les coses fossin igual? El vermell. Tens algun animal? Sí, tinc un gos des de fa onze anys, un xoloescuintle tlalxixi, que és una raça mexicana. És el meu amic i el meu company total, l’amor de la meva vida, ens passem el dia enganxats! Quins passatemps tens? El teatre, viatjar i cuinar. Si et trobessis amb un escriptor a qui admires, què li preguntaries? Ui, em passo el dia assaltant-los! (Fa una pausa per meditar la resposta) Ara mateix li preguntaria si sap identificar com usa la puntuació. Què t’agrada més de la teva feina? No estar aquí, segur. Sortir. No estar tot el dia al món, que és esgotador, la veritat. La realitat és molt exigent. Quin llibre regales per inèrcia? Varis, però si n’hagués d’escollir un diria les poesies d’Oliverio Girondo, en especial El espantapájaros. No et pregunto si llegeixes poesia perquè la resposta és òbvia. Així que et pregunto: quina poesia llegeixes? Molta poesia mexicana del segle XX. En general llatinoamericana: argentina, veneçolana, xilena –que és espectacular! Si haig de dir poetes m’agrada Jorge Eduardo Eielson, Manuel Maples Arce i César Vallejo, i també espanyols i catalans. Lolita Bosch, que es diu Lolita –com la seva àvia materna– i no Dolores, que escriu tant en castellà com en català, té obres traduïdes al polonès, l’alemany i l’anglès. També té una singular manera de presentar els seus treballs, com un collage atractiu al lector on, a part del text, incorpora fotografies, gràfics, dibuixos, poemes (“els robo”, matisa), cançons, fragments d’altres llibres i, fins i tot, onomatopeies i algun arbre genealògic, si


s’escau. “Em surt així, no tinc cap pretensió de modernitat. Jo he crescut al tercer món i totes aquestes ximpleries ens queden molt lluny, allà no hi ha tanta posa! M’agrada narrar i, quan escrius, el que intentes és acostarte al màxim a un altre ésser humà i fer que el temps d’aquesta persona passi d’una manera més lenta i tu tinguis la capacitat d’observar-lo amb molta més precisió que si estiguessis lluny i el temps anés a una velocitat normal. I així pots conèixer més la naturalesa humana. Conèixer algú que no ets tu és una oportunitat al·lucinant que et dóna l’art. M’interessa molt la lectura en què el lector pot tenir la sensació d’escriure. M’al·lucina i m’interessa que el lector i l’escriptor siguin capaços de posar-se d’acord. I com que la literatura no és quieta, aquests recursos serveixen perquè de cop i volta et diguin ‘para’, i el lector s’atura. I això també ho possibilita la puntuació, com per exemple acabar una frase sense un punt, que té una intenció narrativa, o començar una frase en minúscula. Menteixes quan parles de llibres? Abans no, però ara a vegades començo a mentir. Per exemple, dir que m’he llegit un llibre quan en realitat no l’he acabat. Però no és perquè no m’agradi, sinó que hi ha un moment en què veus com està fet i el deixes. Perquè un escriptor busca escriptura, artesania, no lectura. I un cop has descobert el mecanisme, el deixes, encara que el llibre t’encanti. De fet, deixo la majoria de les coses que llegeixo. Què necessites a l’hora d’escriure? Tenir un horari superestricte. Jo escric cada dia, de forma sagrada, de nou a dues, nevi o plogui, i a les nits. I m’agrada tenir el meu gos a la vora. I tenir al davant una paret, no una finestra. I un mapa.

molt i molt. Sóc capaç d’anar-me’n a l’altra punta del país si sé que estan construint una autopista, només per veure-la. Si no fos escriptora hagués estat enginyera de ponts i camins! La Lolita, que no firma mai exemplars per Sant Jordi i que li encanta fer anys, compagina la literatura per a adults amb la infantil, on ha rebut diversos reconeixements. “M’agraden molt els lectors infantils, es diverteixen llegint i agafen els llibres amb alegria. I és més fàcil escriure mons infantils”. I és que si una cosa és vermella, és vermella, no pot ser verda, com interpretarien les ments recargolades i desconfiades dels adults. “Els nens s’apropien totalment la història i els personatges, s’apropien de l’obra d’art, i això és molt interessant per a l’escriptor. Si ara mateix descongelessin el senyor Walt Disney i aquest arribés i digués “en Micky Mouse és meu” els nens es pensarien que està com una cabra, perquè el nen se’l considera seu”. I per si això fos poc, la Lolita és fan dels adolescents: “vaig molt a instituts, em cauen bé els nens de 16 anys, tenen molta curiositat pel món al qual estan a punt d’accedir, estan fins als nassos que els tractin com si fossin subnormals, i que els diguin coses cursis, són molt crítics! Una de les coses més maques i emocionants que m’ha passat com a escriptora és que un dia anava pel carrer i se’m va acostar un nen de 16 anys amb cresta i em va preguntar si era la Lolita Bosch. En dir-li que sí em va donar les gràcies per haver-lo convertit en lector. I em vaig quedar al·lucinada! Faig moltes més coses amb nens que amb grans”. I amb aquesta intenció va escriure Insòlit somni, insòlita realitat (Empúries), una delícia d’edició, amb precioses il·lustracions d’Elisensa Estrems, un conte, com diu la mateixa Bosch, perquè els adults l’agafin i el llegeixin com si fossin nens.

T’agrada sortir de nit? Molt, surto moltíssim. Sóc molt festera. Cada dia m’en vaig a dormir tardíssim, a les tres! Tot i que moltes vegades estic treballant a casa, eh!

Fas fotos? Moltes, moltíssimes. Però de construccions i de grafisme, mai de paisatges.

Què et fa por quan estàs immersa en un procés d’escriptura? No tenir l’espai ideal per concentrar-me.

Quins tres escriptors han influït d’alguna manera en la teva feina d’escriptora? Sé que han influït, perquè els he intentat copiar durant molts anys! En Juan Rulfo, la Joyce Carol Oates i l’Oliverio Girondo.

Què t’inspira per escriure? No hi crec gaire, en la inspiració. M’interessen temes: les ciutats grosses, com Mèxic DF o Istambul, la paternitat, la violència, la història de Mèxic, la història dels grans transports –com el tren, l’avió o el vaixell–, i les grans infraestructures, les construccions bèsties, que m’al·lucinen, però

Què t’interessa de la teva feina? M’interessa molt veure si el text i l’espai poden convertir-se en la mateixa cosa. Ara la distància, l’espai, es compta amb temps, i no en metres. A quant està Mèxic de Barcelona? A dotze hores, i no a 7.000 quilòmetres, per exemple.


T’has equivocat en alguna cosa? Hòstia, i tant, m’equivoco molt! En literatura, per exemple, crec que La família del meu pare va ser precipitada. L’hauria d’haver deixat reposar sis mesos i polir-la una vegada més. Però és que va ser un llibre que em va fer molt mal fer i me’l volia treure de sobre. No em penedeixo de cap novel·la meva. En canvi, de la que n’estic més satisfeta, que li tinc més carinyo és Una - La història de Piiter i Py. Però no és que t’equivoquis, és que aprens! Jo escric per aprendre. I com a escriptora, has après alguna cosa? Hòstia, moltes! És molt emocionant, això. I sobretot el que aprens és a fer-te preguntes. Com resoldré això? Com explico la violència a Mèxic? Com expliques una cosa que et fa mal? Són preguntes aparentment molt abstractes que tu has de resoldre d’una manera molt pragmàtica i tangible. Atrevir-me a fer novel·les és una de les millors coses que m’han passat a la vida. El que sí que ha après a la vida és a conviure amb els difunts: “Tinc mala sort, se m’ha mort molta gent a la vida, tinc molts morts al meu voltant. Hi convisc, tinc objectes seus a casa, hi parlo, en veu alta... en això sóc molt mexicana”. Moltes de les seves obres acaben amb una dedicatòria o recordatori als que l’han deixat, a mode de rèquiem, que enllaça amb la tradició mexicana del culte a la mort. Penses que l’escriptura modifica la relació d’un escriptor amb la lectura? Molt, moltíssim. Pagues això, i ho perds. Perds el llegir i deixar-te anar absolutament. Cada vegada llegeixes coses més difícils de les quals vols aprendre, i llavors llegeixes amb molta tensió. En general, llegeixo buscant preguntes. La Lolita, que s’evadeix capbussant-se en Raymond Carver i en la seva estimada Joyce Carol Oates (conèixer-la ha estat el millor que li ha passat a la vida, assegura), llegeix per projectes. Si per fer Veus va estar-se mesos llegint només autors catalans, ara està submergida de ple en la història del narcotràfic, ja que la següent novel·la hi versarà. Sempre hi ha moments, però, per degustar poesia, literatura infantil, contes il·lustrats, novel·la a dojo, assaig i filosofia. Què has après amb els anys? He après allò que no sé fer. Coses que no em puc plantejar. I he après a exigir-me molt i veure fins on puc fer arribar les coses. A mi em fascina el llenguatge, és una obsessió brutal. M’al·lucina que el llenguatge sigui un BENZINA_14

sistema tan perfecte però que malgrat tot sempre el puguis portar una mica més enllà. Què no suportes? Els polítics i la seva hipocresia. I la injustícia. I la prepotència del primer món. Aquesta altivesa, la ignorància racial, em molesta molt. Quina pel·lícula ha modificat la teva manera d’entendre la creació literària? Imitación a la vida, d’Stanley Kubrick, que l’he vista cinquanta mil vegades. Però m’agraden més les sèries, i n’hi ha que sí que han modificat molt la meva manera d’escriure, com Lost o Six feet under. Curiosa relació la seva amb el món audiovisual. Seguidora de moltes sèries, el cinema, en canvi, no li agrada (i ho diu fluixet, en veu baixa, com avergonyint-se’n), malgrat que dos directors, Jordi Cadena i Judith Colell, han fet l’adaptació cinematogràfica d’Elisa Kiseljak, (la història d’una dona que recorda els abusos sexuals que va patir per part d’un amic del seu pare quan era nena), que s’acaba d’emportar el Premi Especial del Jurat al recentment clausurat Festival de Cinema de Sant Sebastià i que ja ha arribat a les pantalles comercials: “La tinc en DVD i ja la miraré algun dia. Vaig anar un dia al rodatge i prou, i perquè em van insistir”, riu resignada. Quina és la virtut més sobrevalorada de la literatura? Em posa malalta l’acritud d’escriptor. La pedanteria. Sembla que has de ser més bon escriptor si ets distant, altiu o antipàtic. Això em molesta molt. Quin és el pecat literari que pitjor s’entén? No llegir. On voldries anar de viatge? Mira, marxo a Turquia demà passat. Fer aquesta pregunta a la Lolita és com regalar-li una canya de sucre a Fidel Castro, que deia la Mafalda. “M’agrada molt ser estrangera”, afirma. S’ha passat la vida a fora: als EUA –concretament a Filadèlfia (Philly, pels amics)–, l’Índia, el Perú i, evidentment, a Mèxic, on hi va residir durant deu anys, i que és la seva segona (o primera?) llar. A tots els indrets, hi torna periòdicament. “Em passo la vida fora, tampoc sóc un referent a la literatura catalana”, remata. Va ser precisament quan va deixar Ciutat de Mèxic per tornar a Barcelona quan no només va aprendre a estimar una ciutat que ja era la seva després d’una llarga absència, sinó que va gestar una altra de


les seves obres singulars, una experiència contrària a Veus. “Vaig enviar cinc caixes immenses de llibres per vaixell, i quan vaig arribar aquí i les vaig obrir vaig tenir l’oportunitat, raríssima, de poder parar, fer una pausa, i contemplar-les: vaig poder veure el que havia llegit en els últims deus anys, i això és al·lucinant! ‘Ah mira, jo vinc d’aquí, això és el que m’ha format!’”. I així va néixer Hecho en México. Aquí em va passar al revés: vaig tornar a Barcelona i em vaig dir, ‘val, i aquí què fan?’ perquè no havia llegit res, no coneixia res. Quan vivia allà era preFacebook i llegia els llibres de l’Orfeó Català, però els seus llibres acaben amb Pere Calders i l’exili, no tenen una bibilioteca catalana contemporània”. I va veure una bona oportunitat per posar-se al dia, i una aventura molt interessant com a experiment. A Veus, no hi és tothom. Com diu l’autora en el pròleg del llibre, hi ha escriptors bonís-

sims que no hi han cabut (fins i tot ha exclòs amics seus “perquè no encaixaven”), d’altres que no hi han volgut estar, i algun que no ha pogut localitzar. Per què hi pot haver escriptors que s’han estimat més no participar en el llibre? “En Kiko Amat, per exemple, que som amics, no participa mai a antologies. Hi ha autors que diuen que no en saben prou i no han volgut sortir, i és molt respectable. També hi ha gent a qui potser no caic bé, i m’han dit que no, i hi ha editors que també ho han vetat perquè els seus autors són d’editorials petites i no volien participar en un projecte d’un grup gran”. Si el recull Veus no l’haguessis fet tu, t’agradaria sortir-hi?, li pregunto. “Sí, em faria molta il·lusió”, confessa, sincera. T’agrada el món tal com és? Sí, estic encantada d’estar aquí. El que m’agrada i m’emociona és que hi hagi tanta gent disposada a canviar-lo.

Et fa vergonya ser escriptora? No, en absolut. Però tampoc me n’enorgulleixo. Jo sóc d’un poble i la gent de pagès no té tantes manies. Saps resumir-te a tu mateixa en una frase? Sóc Lolita Bosch, un experiment literari no acabat. No s’hi val! (el seu lloc web es titula així) (Es peta de riure) Bé, doncs Lolita Bosch sóc jo, una curiositat literària que em devorarà. (De cop, es posa seriosa) Què va, sóc una paia molt normal, que m’assec al meu poble i menjo pipes el dia de Sant Jordi! La resta no té cap interès. Humil. Senzilla. Escriptora. Combatent. Nòmada. Mexicana. Lolita dixit.

Veus, disponible a totes les llibreries de Catalunya


BENZINA_16


/// Opinió / Delirium tremens

Cesc, o dibuixar la intel·ligència Albert Lladó

R

ecordo aquelles classes de plàstica, aquelles horribles classes on havia d’acolorir un arbre o dibuixar una casa amb llar de foc, com una tortura cruel i repetida. El meu pols era ja irregular, inconstant, i la precisió requerida per seguir una línia recta, o no sortir-me de l’espai reservat pel verd de les fulles, era una entelèquia per a un nen que sempre estava pensant en qui vivia en aquella casa, i en quanta gent havia fet la migdiada sota d’aquell arbre. La narrativitat m’interessava, ja en aquells primers anys, molt més que una perfecció que jo no vivia com a tal. És per això, suposo, que l’únic art que em va cridar l’atenció de ben jovenet va ser l’expressionisme abstracte d’El Paso –en especial Feito, Saura i Millares– i, poc més tard, el materialisme de Tàpies i la contundència dels blaus d’Antoni Clavé. Aquelles taques, aquella força, tenien moltes més coses a dir-me que un realisme que només em produïa el badall i la indiferència. L’abstracte produïa, produeix, literatura. Filosofia. Potser no hi ha més preguntes que l’interrogant del color i les formes. La matèria. Nosaltres també som matèria. Però la literatura, tot i que és capaç de construir espais de llibertat que ens apropen als nostres somnis, sempre es queda curta, no deixa de ser un artifici, una construcció falsa que obté el seu èxit de la versemblança i la complicitat. La literatura és un refugi, no un arma. Qui sap. És molt possible que aquelles primeres resistències al traç no fossin més que la primerenca consciència de la falta de talent. Aquests miralls són els que es presenten abans. I és molt possible, doncs, que m‘hagués privat –en un acte d’autocensura infantil– de la passió pel dibuix tot esperant-me a trobar aquesta narrativitat dins mateix de la tinta o el llapis. Vaig trigar a conèixer l’obra de Cesc. Quan feia poc que havia complert els vint anys, treballava en una sala d’art al centre de Barcelona. Un dia va aparèixer un senyor extremadament amable, fins i tot amb un punt de timidesa –signe inequívoc d’intel·ligència– que venia a recollir uns quadres seus. Jo, pocs dies abans, havia començat a submergir-me en unes litografies que veníem, numeradores, on apareixien les cares d’unes criatures que patien no se sap per què però que, al mateix temps, s’assemblaven massa a tots nosaltres. Després, és clar, vaig anar a una exposició seva, vaig comprar alguns llibres i, finalment, em vaig reconciliar amb el dibuix gràcies a Francesc Vila i Rufas, el seu altre nom. Cesc, fill del també dibuixant d’Ivori, va il·lustrar els darrers anys del franquisme i els primers de la Transició – ara tan inflada pels que la van fer més difícil– en setmanaris com Hermano Lobo, Por Favor, Mundo o al diari El Correo Catalán. Amb aquestes col·laboracions, publicades

entre 1968 i 1978, Debolsillo acaba de treure a la llum Todo va muy bien, un conjunt de 261 vinyetes plenes de crítica social, ironia i compromís amb el país i, sobretot, la seva gent. En aquest llibre, trobem com una ferida oberta, sagnant, ple de sarcasme, ganes de viure i tristesa a la vegada, tot el talent de Cesc, mort el 2006. Perquè els dibuixos de Cesc són periodisme en sentit estricte, són articles amb forma, una prosa de línies netes i comprensibles per a tothom. Precisament per això, Vázquez Montalbán deia d’ell que “des del terreny de la caricatura, Cesc va complir el paper que en literatura van desenvolupar els Goytisolo, Celaya, Blas de Otero o García Hortelano”. Cesc és carrer, ironia i poesia a la vegada. És apropar-se a l’actualitat, sense les presses de qui no entén que allò que passa ara mateix és vital pel que passarà després, però amb suavitat, amb el doble joc de la intencionalitat, i donant protagonisme als més desfavorits. Semblen els seus dibuixos simples, perquè arriben a l’essència, sense dogmatismes ni prejudicis. La comèdia humana està en cada cantonada, a la ciutat, i l’anhel de llibertat es va topant amb la frustració de saber-se part d’una espècie que sempre cau en els mateixos errors. Avui que també ens falta Fernando Krahn, mort el passat febrer, necessitem més que mai aquestes càpsules de metafísica directa. És més fàcil –i no més senzill– construir un esperit crític compartit, a vegades, des d’una vinyeta que des d’un assaig. I ho necessitem perquè la ruleta russa torna a girar, i el racisme i la indiferència han començat a córrer per les venes de la normalitat. Ara, un cop més els toca als gitanos. Demà, a nosaltres. I, en aquest precís moment, entenc a la mestra que, en aquelles primeres classes de plàstica, em deia que el que calia era mirar amb els ulls oberts, i no moure la mà com un autòmat. Si no, tenim el gran risc de creure’ns que Todo va muy bien. I les distraccions, a la vida i a la Història, es paguen molt cares.

Albert Lladó és periodista i escriptor

BENZINA_17


Qui diu que el cabaret és mort? La Patiño, la Martínez i la Capitana

es van conèixer a la cua d’un càsting per ser la primera vedet del desaparegut El Bogavante Rojo, un dels cabarets amb més glamur de la Barcelona canalla, ubicat al carrer de Robadors, enmig de les putes i els camells. Cap de les tres va aconseguir el paper, més que res perquè el local de varietats va acabar devorat per les flames mentre eren a l’escenari fent la prova. Però posseïdes per una força interior, com si d’una revelació es tractés, es van erigir salvadores de la humanitat i van descobrir damunt la tarima la seva altra vocació: ser bomberes. Les tres ànimes esgarriades van fusionar-se llavors en una de sola i així van néixer Las Glorias: bomberes de dia (preferim no saber com van superar els requisits) i cabareteres de nit. Per Oriol Osan Fotografia de David Campos per a BENZINA

M

arta Bernal (La Capitana), Glòria Martínez (La Martínez) i Natalia Iannuzzo (La Patiño) es van conèixer en una carambola de casualitats i als quatre mesos ja pensaven en fer un espectacle. Les dues primeres, actrius, són amigues des de fa una dècada i asseguren que com a grup van néixer als passadissos del metro, davant la impossibilitat d’actuar a El Molino. Durant més d’un any, amb poc més que unes perruques amb quatre plomes però amb molta empenta i molt de morro, van fer actuacions al suburbà barceloní, a la parada de Paral·lel (alguns cops amb llicència, d’altres sense, xiuxiuegen), per veure si se’ls enganxava alguna cosa del que hi havia a la superfície. Quan se’ls va unir la Natalia, argentina de Buenos Aires i pallassa de professió, el duet va passar a trio –“un número perfecte”, afirmen- i van tenir molt clar que volien dedicar-se al cabaret. Van deixar de fer “metros” i van ordir un xou hilarant, un homenatge kitsch al món de les boes i els lluentons, que put a tabac, en el més estil Almodóvar de l’època tronada. Tenen i superen els trenta. Las Glorias no són elles, òbviament, però tenen moltes coses en comú. Només els més íntims poden discernir on s’uneixen la persona i el personatge.

L’actuació d’avui comença amb mitja hora de retard perquè acaben d’arribar, diuen, d’apagar un foc a Collserola. Estan de guàrdia, de manera que igual s’han de mobilitzar per un altre servei. Han deixat el camió de bombers mal aparcat davant de Correus, convençudes –i ingènues– que el dissabte a la nit la grua no passarà per la Via Laietana. Estem a la Sala Monasterio, l’espai de promoció cultural, a la Barceloneta. Una sala amb un aforament de poc més de cent persones, que avui està a vessar. Després de baixar per l’escala de cargol des del carrer, m’agafo una beguda i m’assec a segona fila, barrejat entre els parroquians, disposat a deixar-me infondre per una experiència mística. I és que tal i com afirma en Jordi, el mestre de cerimònies, no tothom pot entrar de nit en un monestir i disfrutar de la vida contemplativa! Les males llengües diuen que la Martínez beu. Ella ho nega, crida que són calúmnies i enveges, però sí que és cert que fa tentines. Les tres s’esbudellen a la mínima ocasió, s’estripen amb la llengua esmolada, s’insulten i es bategen (ho sento, però perra en castellà és més contundent que ‘gossa’ en la nostrada llengua), ensopeguen, cauen i trenquen copes, però no saben viure l’una sense l’altra. Dialoguen amb el públic, l’interpel·len, i li regalen, generoses, divertits

monòlegs i números per petar-se de riure, com el gag de La cantant calva, un dels més rodons i divertits de l’espectacle. Es tracta d’una jocosa seqüència de versions sui generis de l’obra de Ionesco: ‘l’argentina’, la ‘catalana-Institut del Teatre’ (definitivament definitiva), la de ‘dansa-teatre’, la ‘sitcom nord-americana’ i, finalment, la ‘lectura dramatitzada’, “per fer alguna cosa elegant”, puntualitza la Martínez, sense que la llengua se li embarbussi. Estudien incorporar la versió ‘Fura dels Baus’, de manera que suggeriria que el públic entrés a la sala amb un impermeable, més que res per les salsitxes que sortirien volant des de l’escenari... Però el moment culminant de la nit arriba amb la fi del xou. És llavors quan els feligresos leviten en sentir Las Glorias entonar ‘Bombera’, el seu hit més petardo (no us el perdeu al youtube!), compost per la Marta fa segles, quan encara existien els cassets -“és que sóc una cantautora”, assegura amb sornegueriai que ràpidament es van afanyar a desempolsegar del bagul dels records, que deia aquella, i incorporar-lo al repertori. El passat dia 16 de maig van complir el primer aniversari com a grup. La seva primera actuació va ser, per tant, el 16 de maig de 2009, a la Riereta Teatre, dins el cicle que, sota l’epígraf de ‘Roda de Cabaret’, dóna la possibilitat de debutar a artistes BENZINA_19


La Martínez

novells amb números de fins a màxim deu minuts. Paradoxalment, enmig de mims, clowns i malabaristes, els únics que van fer honor al nom del certamen van ser elles. “Teníem ganes de cantar i ballar, i sobretot, de fer humor. Les tres compartim el mateix tipus d’humor, i això és essencial”, diu la Natalia. “Volíem fer alguna cosa que fos nostra”, afegeix la Glòria. El primer espectacle durava només deu minuts, i s’ha anat ampliant fins a arribar a l’hora actual. “Mai hem fet un espectacle igual, sempre hi ha coses noves, sempre hi ha improvisacions”, diuen les tres a l’uníson. I afegeixen: “Si una cosa ens agrada, la fiquem. I no cal buscar-hi sentit. No hi ha un espectacle fix. Tenim un gran poder d’improvisació!”, recorden. És cert. El número els surt de forma natural, sense tancar-se a res, i es va desenvolupant. Amb ell han anat creixent com a actrius i com a grup, reconeixen. L’espectacle actual va pràcticament néixer a casa de la Natalia, al Poble Nou, al desembre passat, durant una festa-actuació que van organitzar amb desenes d’espectadors. Allà hi havia l’essència de Las Glorias: com es van conèixer, com assajaven, com van sorgir... “L’actual és una millora d’aquell”, asseguren. Malauradament, com sol passar, cap membre del trio ha pogut abandonar les seves feines serioses, i van combinant l’esperit de cabareteres amb altres tasques menys prosaiques. Amb tot, la Marta i la Gloria són membres també de la companyia A la intemperie, amb la qual cosa qui vulgui descobrir un altre registre de les dues actrius ho podrà fer a la Sala Beckett els tres primers dimarts de novembre, on representaran La muerte es lo de menos, de la uruguaiana Denise Despeyroux. El plat fort, però, encara no ha arribat. Les tres aspirants a vedet, la Capitana, la Patiño i la Martínez busquen un local o un teatre per fer ‘24 hores de Las Glorias’, una mena de marató! “Hi haurà begudes i menjar, i la gent podrà venir i veure’ns treballar quan vulgui, a l’hora que sigui”, diu la Patiño, que porta les relacions públiques a la sang. “I quan una tingués son, doncs dormiria mentre les altres actuen”, afegeix sense contemplacions. Un non-stop de Las Glorias, sessió contínua. “Un under seria ideal –postil·la la Natalia, o millor un garatge!”. La llegenda diu que han destrossat una casa tot assajant, i que fins i tot han agredit alguna col·laboradora, així que vigilin els promotors! I és que Las Glorias són una mica animals. Se sap que la seva fama i la seva la reputació –bona o dolenta?– arriba fins i tot a Tailàndia. S’haurà de contrastar amb el cos de Bombers... quan no estiguin de guàrdia. Las Glorias actuaran el 22 d’octubre a les 22 h a la Bastarda (Balmes, 122) i el proper 15 de novembre a la Sala Monasterio (Pg. Isabel II, 4) de Barcelona

La Capitana

La Patiño


BENZINA_21


BENZINA_22


,

/// Opinió / Cabaret d ombres

Sostenidors José Antonio Pilar

E

xisteixen fins a 28 morfologies diferents de pits i només uns quants tipus de sostenidors. Sembla increïble, no? La dada està treta d’un web especialitzat que vaig descobrir durant la recerca d’informació per a la redacció d’aquest article, que va sorgir a partir d’una entrevista de Catalina Gayà a l’expert en corseteria Francesc Puertas publicada a El Periódico el 17 de setembre. El titular em va sorprendre: “El 94% de les dones no usen bé el sostenidor”. I encara em vaig sorprendre més a mesura que vaig anar aprofundint en la lectura de les declaracions del pedagog, que durant la seva conversa amb la periodista va deixar anar frases del tipus: “Si les dones portessin bé el sostenidor i sabessin la seva talla i la seva copa s’acabaria amb el 50% dels problemes mamaris”. Aquestes paraules em van portar a preguntar-me si hi ha un percentatge tan alt d’homes que no usen bé els calçotets o si es podrien evitar alguns problemes testiculars amb una correcta utilització d’aquests. La veritat és que ho ignoro; no he pogut aconseguir aquesta informació per valorar si dona i home comparteixen aquesta llacuna cultural sobre la seva roba íntima. Vull dedicar aquest espai que em brinda la revista BENZINA a parlar dels sostenidors: la peça de roba interior femenina que consisteix en dues copes que cobreixen total o parcialment el pit com a suport o ocultador, creat el 1907 per Pierre Poiret. L’invent, que a més de pràctic (si se sap utilitzar) pot resultar altament seductor, va revolucionar el món de la moda íntima ja que va girar full a les incòmodes cotilles metàl·liques i s’ha acabat convertint, fins i tot, en un dels símbols de l’alliberament de la dona. Però no va ser fins el 1914 quan aquest element va viure una empenta. Quan els Estats Units van entrar a la Primera Guerra Mundial van reclamar a totes les dones americanes que entreguessin les seves cotilles per poder construir armes i naus de guerra. Tot i ser el primer en idear un esbós dels sostenidors, Poiret no va obtenir cap benefici econòmic del seu invent, la patent del qual va ser adquirida per la nord-americana Mary Phelps, creadora del backless brassiere (cotilla sense esquena). Si les antigues cotilles es van convertir en armes, el nou invent va seguir els mateixos passos: els sostenidors permetien lluir escots més suggeridors i no arrugaven els vestits. I no només les dones es van deixar seduir per aquesta peça, sinó que l’atracció també es va evidenciar entre els homes. En tots els sentits: a finals de l’any 2008 (més de noranta anys després), uns sostenidors masculins es van convertir en un èxit de vendes online al Japó. Una botiga de llenceria venia per internet sostenidors per a homes, que es van convertir ràpidament en un dels seus articles més populars. En només dues setmanes, va vendre 300 peces al preu de 2.800 iens (30 dòlars de l’època). “M’agrada aquesta sensació ajustada, se sent bé”, va dir a Reuters el representant de Wishroom, Masayuki Tsuchiya, mentre mostrava com queden els sostenidors, que poden portar-se de forma discreta sota la

roba. I la directora executiva de la marca, Akiko Okunomiya, va assegurar sentir-se sorpresa per la quantitat d’homes que cerquen la seva dona interior: “Crec que cada vegada més i més homes s’estan interessant pels sostenidors. Des que hem posat a la venda els sostenidors masculins, hem estat rebent opinions dels clients dient “guau, he esperat això durant molt temps”. Les peces estaven disponibles en blanc, negre i rosa. Bé, recuperem el fil de la història. Conscient de la revolució que estaven suposant els sostenidors, l’encarregada de vestuari de la productora cinematogràfica Warner Brothers va oferir 1.500 dòlars a Phelps (que el 3 d’octubre de 1914 va patentar un sostenidor primitiu que va ser l’origen de l’actual, emprat arreu del món) pels drets del producte. I la dona va aceptar sense pensar-s’ho. No havia fet gaire publicitat del producte i malgrat l’interès del seu entorn, va acabar tancant el negoci just abans de l’oferta tan suculenta de la Warner. Aquesta operació va ser un autèntic punt d’inflexió en la història dels sostenidors. Aleshores ja sí que el seu ús es popularitzaria a marxes forçades, gràcies a la incorporació de nous models amb tela elàstica i l’eliminació dels tirants. El cinema va contribuir a la seva difusió, sent popularitzat per artistes com Jane Russell per a qui Howard Hughes va fer dissenyar un sostenidor que projectava el pit de l’actriu cap endavant. Anys més tard la russojueva Ida Rosenthal donaria una embranzida sense precedents al sostenidor: va mesurar pit i esquena de desenes de dones nord-americanes de totes les edats, entre la pubertat i la maduresa, per adequar un sostenidor a la moda flapper, és a dir a dissimular el volum del pit en lloc d’emfasitzar-lo com s’havia procurat des dels temps de la cotilla metàl·lica. La idea va tenir molt d’èxit. Aquesta efervescència dels sostenidors entre les consumidores va trobar-se amb un seriós obstacle en el camí, almenys aparentment. Als anys 60 els sostenidors es van convertir en un símbol polític i molts joves hippies que reclamaven els seus drets i llibertat sexual a través d’aquesta peça de roba íntima van començar a promoure campanyes per cremar-los. En un principi es va pensar que l’èxit d’aquest activisme podria acabar amb la indústria, però Rosenthal ho tenia clar: “A partir dels trenta-cinc anys la dona no té figura per prescindir dels sostenidors. El temps està al meu favor”. I tenia raó: a partir de 1967, amb la primera campanya televisiva els sostenidors agafen un creixement comercial imparable. Amb aquesta onada, no paren d’aparèixer nous models per a cada gust i necessitat. Entre els més recents, destaca l’“Air bra”, farcit d’aire per augmentar el volum dels pits, o el “Numetrex”, amb una vàlvula que pren el pols del cor, o el “Nightbra”, que evita les arrugues de l’escot. La cultura del sostenidor és intrínseca a la cultura del cinema. Francesc Puertas explica en l’entrevista d’El Periódico que el sostenidor és una peça d’ocasió d’ús; depenent de l’ús que se li doni ha de ser d’un tipus o d’un altre. “El pit cau si no cuida el lligament de Cooper”. I jo, en llegir aquesta declaració de l’especialista, penso en Gary Cooper, sol davant del perill. Igual que un pit amb el sostenidor inadequat. José Antonio Pilar és escriptor i periodista

BENZINA_23


Descobrint talents Del 5 d’octubre al 4 de novembre el Teatre del Raval es convertirà, de nou,

Mostra de

en un estimulant aparador escènic contemporani. Arriba la

Teatre de Barcelona ,

ja en la seva quinzena edició, en la qual

s’ha convidat 18 companyies d’arreu perquè revelin els talents ocults –i no tan ocults- dels seus dramaturgs, directors i actors. Per Oriol Osan

V

énen de Ciudad Real, de Saragossa, de Palma de Mallorca, de València, de Mataró, de Tarragona, d’El Prat de Llobregat i de Barcelona. Són divuit companyies disposades a mostrar les seves creacions en el gustós bufet que se serveix cada any –i ja en fa quinze!– a la Mostra de Teatre de Barcelona, amb seu al Teatre del Raval. “És l’única manera de donar oportunitats als nous valors, perquè puguin mostrar la seva feina, i més en un gènere tan desfavorit com el de petit format”, explica l’Empar López, la seva titànica directora. La cita és

tots els dimarts, dimecres i dijous a les 21 hores. La Mostra d’enguany és una interessant amalgama de suggeriments. D’entre la vuitantena de propostes rebudes (la mitjana d’edicions anteriors superava el centenar, “símptoma inequívoc de la crisi”, apunten des de la sala), s’han escollit les millors, seguint criteris de qualitat i pluralitat. I per donar cabuda a més propostes, cada companyia actuarà només un dia, enlloc dels dos que era habitual. En resum, un còctel variat on hi trobarem clàssics i peces d’última tendència. Entre els primers, el Cyrano de Bergerac, en una adaptació feta per Oriol Broggi (dia 5), sor-

Naranjas exprimidas

gida d’un taller de fi de curs al Col·legi de Teatre, i que és la companyia convidada –i, per tant, fora de concurs– per inaugurar el banquet de sabors, o En la solitud dels camps de cotó, de Bernard-Marie Koltès, traduïda i dirigida per Jesús Bramon (dia 12). La Companyia Eva Produccions farà un petit homenatge a les dones poetes amb una proposta que, amb el nom de Sons amb dones, pretén rescatar de l’oblit peces de Mercè Rodoreda, Maria Mercè Marçal, Ana María Moix, Carme Riera o Marta Pessarrodona, entre d’altres (dia 6). La funció inclou música en directe. El mateix passa amb Paisajes de mujer sin título (dia 29), de la companyia aragonesa Lagarto Lagarto, que a través de la dansa, la música i la poesia ens parlen dels anhels de la dona. Issac Badia ens ofereix, en canvi, a El último tren (dia 7) una crònica de dos adolescents que s’escapen de casa. Sasha Montenegro ens serveix a Tiempos violentos lugares (dia 13) la història d’una incomunicació entre un àrab i un espanyol perduts en una gran ciutat. La peculiaritat d’aquesta peça és que incorpora animació en 2D i permet ser vista per persones amb discapacitat visual i auditiva. El reconegut dramaturg argentí Rafael Spregelburd ens oferirà a Buenos Aires (dia 14) la lluita de quatre personatges per fugir de les seves respectives decadències, i Gerard Guix, amb la Companyia Jogigo, ens portarà la surrealista U, due, três (dia 19) sobre l’absurditat de la guerra. Joan Cusó, un dels fundadors de la companyia Vol Ras, dirigirà La gola del llop (dia 20), una faula sobre la condició humana que tant fa riure com que el somriure se’t geli als llavis. A Lina (dia 21), Enric Ases i Aina M. Gimeno ens condueixen al conflicte generacional entre pares i fills, un cop aquests arriben a l’adolescència. Una obra, per tant, que interessa tant als joves com als adults. Aquesta peça enllaça a la perfecció amb


la Companyia L’Específica amb Quasi (Maine), de John Cariani (dia 31), nou històries independents que acaben formant un collage realista i màgic alhora, que va triomfar a Broadway l’any 2005. Finalment, La intrusa (3 de novembre) explica la història d’una família que acaba de patir un cop brutal: el naixement d’una criatura sembla haver portat la seva mare davant les portes de la mort. I des de Castella-La Manxa, la companyia La Cantera presenta Naranjas exprimidas (4 de novembre), un vendaval d’il·lusions sobre l’alegria de viure, els somnis, la confiança en l’altre, les il·lusions i les emocions. Unes bones postres per posar punt i final al banquet de La Mostra. Que vagi de gust i bon profit!

Graella 15ª Mostra de Teatre de Barcelona

La indiferencia de los armadillos

Cavalls salvatges no m’arrancarien d’ací (dia 26), una història de joventut i revolució, de com s’han de fer traïcions i concessions per tal de continuar creixent sense perdre les ganes de viure i no morir intentant-ho. El misteri barrejat amb la comèdia, i l’horror amb la innocència, ens ve servit per Abracadaver (dia 28), la història de tres germanes acusades d’assassinar tota una família. Igual d’inquietant és la proposta que ens arriba des de València, La indiferencia de los armadillos (dia 30), en què quatre ànimes naveguen en l’obscuritat. L’aportació d’éssers marginals es completa amb Malfario (2 de novembre), la història d’un lladre i d’una prostituta amb un horitzó, però, esperançador. Per contra, el conte romàntic el serveix


Kataluniako zinema Aurrera! El Donostia Zinemaldia d’enguany ha tingut un accent català. L’actriu Nora Navas, premiada amb la Concha de Plata pel seu paper a

Elisa K , Premi Especial del Caracremada de Lluís Galter,

Pa negre ,

d’Agustí Villaronga, però

també

Jurat, dirigida per Jordi Cadena i Judith Colell

o

(que ja es va poder veure a Venècia i que aquí

formava part de la secció Made in Spain) demostren la vitalitat del cinema català. BENZINA s’apropa als films des de la crítica cinematogràfica amb l’irresistible impuls d’unes magnífiques obres visuals que eleven el cinema català a la primera línia europea.

Per David Caño

Pa negre

A

gustí Villaronga ha tornat a Donostia vuit anys després de la seva darrera proposta cinematogràfica Aro Tolbukhin i en el vint-i-cinquè aniversari de l’entrada triomfal amb Tras el Cristal. Entremig trobem, i no podem deixar de citar, la magnífica El Mar adaptació de la punyent novel·la del BENZINA_26

també personalíssim escriptor català Blai Bonet. És a dir, de Blai Bonet a Emili Teixidor passant per aquell fake que ens alliberava dels prejudicis i ens conduia a dins la ment d’un assassí. I és aquí on es connecten les tres pel·lícules citades. En definitiva, Pa negre no és res més que el trànsit de l’infància a l’adolescencia del protagonista en un temps de misèria i desolació. I aquest fet, evident-

ment li condicionarà el caràcter i li farà adoptar un posicionament vital que pot ser qüestionable però mai condemnable. Durant les quatre-centes pàgines de la novel·la d’Emili Teixidor coneixem, amb l’estil descriptiu i costumista que el caracteritza, aquest pas de la infància a l’adolescència dins la quotidianitat d’una familia de vençuts en plena postguerra d’un poblet rural de la Catalunya interior.


UNITAT EN LA FUSIÓ Com no s’ha cansat de repetir el director, Pa negre és el producte resultant de la fusió de dues novel·les d’Emili Teixidor: Pa negre i Retrat d’un assassí d’ocells. És important prendre en consideració aquestes paraules ja que la proposta cinematogràfica que se’ns ofereix té una unitat argumental pròpia, una història nova que s’assembla i defuig les dues anteriors. L’esquema principal, el cos del film, el recull de Pa negre –d’aquí el nom de la pel·lícula– però, hi introdueix elements com el brutal inici que ens durà la trama del pare i el seu millor amic mort, la metàfora dels ocells comparant-los explícitament amb els ideals o la història d’en Piturriua. EL DILEMA Com ja hem comentat, la novel·la Pa negre de l’Emili Teixidor ens presenta el modus vivendi d’una família de vençuts que fan de masovers d’un mas proper a Vic i propietat dels senyors Manubens. Aquesta casa enmig del bosc i propera al Convent de Sant Camil de Lelis, on els frares tenen cura d’una colla de tísics que sovint prenen el sol ben nus, esdevindrà el punt de referència on passarà tota l’acció de la novel·la.

e Pa negr el film d a i c n Seqüè

LA COMPLEXITAT D’UNA INSINUACIÓ A Pa negre d’Agustí Villaronga, i per tal de facilitar la comprensió de l’espectador, la història que se’ns ofereix és lineal, molt clara. Els vencedors amb tot el seu benestar i privilegis i la misèria dels vençuts, alguns dels quals es convertiran en mercenaris per poder tirar endavant, per sobreviure. Com pot forjar-se el caràcter d’un nen tan sensible en un ambient com aquest? Com li condicionarà el futur el fet de saber les maleses fetes per la família pròpia i de retruc la d’acollida? Què en queda de la dignitat i dels ideals quan acaba la guerra? Qui recull les conseqüències funestes de tots els morts

Agustí Villaronga

La prunera i els jocs infantils dels tres cosins, l’encontre d’Andreu –el nen protagonista– amb la bellesa gairebé mitificada del cos esplèndid d’un jove malalt, l’encontre carnal amb la seva cosina Núria –la Ploramiques–, l’estima i les primeres desavinences amb el seu cosí –en Quirze jove– que es va fent gran, la detenció i la mort del pare, l’escola i les històries de l’àvia, les confessions de la mare i les seves germanes... Una novel·la descriptiva d’unes formes de vida que ens va preparant pel final punyent i tallant. En el moment d’adaptar la novel·la, Agustí Villaronga segurament s’haurà trobat

amb un dilema ben interessant: basar-se, únicament, en la història de l’Emili Teixidor i utilitzar unes tècniques cinematogràfiques més naturalistes, més arriscades i experimentals o –i tenint en compte que aquesta és una superproducció d’encàrrec– aportar nous elements que dotin la pel·lícula de més agilitat, misteri i la facin més atractiva per a l’espectador estàndard. I és així com, inspirant-se amb els contes de Sic transit Gloria Swanson i de Retrat d’un assassí d’ocells, introdueix aquests elements més propers al thriller per donar més intensitat al film i accentuar aquest final melodramàtic. És una llàstima que tot i incorporar aquestes trames d’altres textos –que converteixen l’argument en nou– no hagi aprofitat aspectes cinematogràficament tan interessants com la relació entre els cosins, les converses, les confessions, la vista des de la prunera, l’aspror de la vida quotidiana dins un mas de postguerra, la relació de la família amb la ciutat i amb el cap dels Camils, les històries de follets de l’àvia...

BENZINA_27


L’actriu Nora Navas, recollint la Concha de Plata per Pa negre

“ Tot i no ser la millor pel·lícula d’Agustí Villaronga –pensem que hauria pogut ser més radical en la forma i el contingut– cal destacar aquesta aposta del director per penetrar dins la quotidianitat sentimental de la postguerra catalana. BENZINA_28

d’una guerra civil? Qui pot fer front a la devastació moral? I és així com el director va teixint una història d’inici intrigant i final dramàtic. Línies rectes i gruixudes. Però en la novel·la d’Emili Teixidor aquestes línies són molt més primes, menys espectaculars, més imprecises. Amb això vull dir que el pare no traeix els seus ideals ni es converteix en mercenari sinó que és un simple conductor d’autobusos que duu les dones al torn de nit de la fàbrica. I la mare no sap res d’assassinats sinó que només estima bojament el seu marit, un pèl esbojarrat i idealista. I l’Andreu mai no rebutjarà la seva cosina Núria sinó que descobriran els amagatalls del cos camuflats entre el bosc frondós. La bellesa, però, seguirà essent aquell jove estirat al sol amb qui no parlarà mai. I el Quirze jove s’anirà fent gran i es tornarà sorrut com tots els homes de la zona, com el seu pare que també viu al mas... És a dir, que en la novel·la de l’Emili Teixidor la decisió de l’Andreu de marxar a viure amb els senyors Manubens, després de la mort del pare, i el posterior avergonyiment durant la visita de la mare és més tallant, més crua, és una qüestió de classe. Perquè l’Andreu s’adona que per aconseguir els seus somnis ha de renunciar a la seva condició social, i això no l’incomoda gens, al contrari. L’Andreu avorreix els hàbits, la vestimenta, les converses de tots els qui l’han vist néixer i l’han acollit. S’ha fet gran i sap que la vida és un cúmul d’eleccions i cal mirar d’encertar-les. Pur possibilisme. I aquí rau, potser, l’elecció més profunda

del film, i la menys aconseguida. Villaronga aposta per l’espectacularitat de la trama, amb assassinats, traïcions, contrasentits i clarobscurs... però converteix el final en obvi: l’Andreu descobreix que el seu pare és un assassí i la mare la seva còmplice. D’aquesta manera li és senzill acceptar viure amb els instigadors dels assassinats –aquí es trenca tota la seva escala de valors, els ideals dels que li parlava el pare– i renunciar a la proposta de fugida de la seva cosina. Aquesta opció hauria pogut ser interessant si la Ploramiques de la pel·lícula hagués estat la innocent, dolça i sensible nena amb qui tant connectava l’Andreu de la novel·la però aquesta no és la Núria que ens presenta el film (més propera a la Roviretes de l’Emili Teixidor). Així doncs, la pel·lícula guanya intensitat, girs inesperats i relativisme moral però perd profunditat i convicció. El rerefons de la novel·la de l’Emili Teixidor és que els vençuts s’han d’humiliar davant els vencedors i tenen el destí a les seves mans –el pare restarà fidel a les seves conviccions fins a la mort– en canvi la pel·lícula parla del relativisme moral i de la renúncia dels vençuts per sobreviure, enaltint així aquell imaginari popular que explica com tots els anarquistes després de la guerra civil es van convertir en pistolers i assassins a sou. UNA BONA PEL·LÍCULA Tot i no ser la millor pel·lícula d’Agustí Villaronga –pensem que hauria pogut ser més radical en la forma i el contingut– cal destacar aquesta aposta del director per penetrar dins la quotidianitat sentimental de la postguerra catalana. L’elecció d’espais és impecable i juntament amb el director de fotografia Antonio Riestra s’aconsegueix crear una atmosfera del tot creïble, i estèticament molt atractiva. Un altre encert, aquest més previsible, és el repertori d’actors amb noms tan coneguts com Eduard Fernández, Sergi López, Laia Marull, Roger Casamajor i Nora Navas. Menció especial –pel que fa al seu esplèndid treball– es mereix el jove debutant Francesc Colomer. Va ser elegit després d’un exhaustiu càsting i realment brilla al centre de qualsevol escena. També cal lloar l’aposta del director pel que fa als registres parlats, aquest element dóna veracitat al film i l’allunya d’aquell horrorós Serrallonga que vam haver de suportar. En definitiva, Pa negre és una pel·lícula molt recomanable. Perquè admirem el cine d’Agustí Villaronga, perquè admirem l’escriptura d’Emili Teixidor, perquè és angoixant, emotiva, penetrant, misteriosa i a més plasma amb realisme un capítol important de la nostra història més recent.


Elisa K (UN CONTE POC INFANTIL) “La memòria creu abans que el coneixement recordi. Creu molt més temps que recorda, molt més temps del que triga el coneixement a preguntar-se. Coneix, recorda,

creu un passadís en un llarg edifici fred, arruïnat, ple de ressons, un llarg edifici de rajoles d’un roig ombrívol”. Amb aquest fragment ampliat de William Faulkner a Llum d’agost Lolita Bosch inicia el relat que en Jordi Cadena i la Judith Colell han dut a la gran pantalla. Un conte breu, cru i deliciós. Ple de metàfores subtils i escrit amb un llenguatge ric i planer. No serem nosaltres, ara, qui lloarem la trajectòria literària de Lolita Bosch, això és una evidència. Com tampoc no cal tornar a parlar de les notables pel·lícules de la Judith Colell ni de la trajectòria cinematogràfica d’en Jordi Cadena –qui fa poc ens va regalar (sí, sí, és un regal) la meravellosa Els passos perduts. El que sí que és una novetat, però, és que la parella per fi s’hagi decidit a signar un film conjunt. Seguint l’esquema estructural del conte original, la pel·lícula comença amb un pròleg (abans del títol) i es divideix en dues parts, una per cada director. Fusionant així el capítol segon i tercer i suprimint l’epíleg. Així doncs, Jordi Cadena dirigeix la primera part del film –l’Elisa d’onze anys fins a la universitat– i la Judith Colell, la segona –l’Elisa universitària que xoca contra un record i ha d’expulsar-lo–. Perquè aquesta és sens dubte una pel·lícula que parla de la memòria, dels records, dels traumes, de les vivències infantils que els

adults ignoren... i de com tot això ens condiciona o sobresurt en la joventut o en la maduresa. Malgrat, i cal recordar-ho, que el tema de la violació i la pederestia planegi explícitament sobre el film. La pel·lícula parla de la memòria i els records, però aquests són indubtablement amargs, aterradors. I aquí rau un dels encerts de la novel·la, i evidentment del film, tractar l’element determinant com si fos un simple detall, un element més que defuig la morbositat de la societat de l’espectacle. “El pare s’ha estirat en un sofà com si volgués fer la migdiada. L’amic

del pare i l’Elisa Kiseljak són a l’altre sofà, d’esquena a la terrassa. Ella es posa bé un dels llaços de l’espatlla dreta mentre escolta el pare, que parla amb l’amic d’alguna cosa que l’Elisa Kiseljak no recordarà mai. D’aquí uns minuts serà violada, perdrà la memòria i la conversa entre l’amic i el pare deixarà de tenir importància”. Així exposa el fet la Lolita Bosch i la càmera se situa fora de camp, observant com el germà es gronxa fins a desmuntar el gronxador, es fixa amb la petita peça que de sobte es trenca –com la ingenuïtat de la infantesa–, amb la visió de l’Elisa que clava els ulls en un quadre que li recorda una tieta llunyana, amb els peus del germà que fan acte de presència en la vidriera que dóna a la terrassa, fora de camp, fora de camp pulcre, ni un detall escabrós, ni un gemec... “Si deixes de plorar, et regalaré un braçalet de plata”. (L’Elisa Kiseljak farà onze anys a l’estiu. Però encara falten quatre mesos, i quatre mesos és molt) Un altre dels encerts de Jordi Cadena és mantenir, literalment, el narrador que apareix al conte de la Lolita Bosch –si una cosa està ben escrita per què canviar-la?– i d’aquesta manera pot centrar-se exclusivament en la història visual. La veu en off, cortesia de

Seqüència del film Elisa K

ALGUNES REFERÈNCIES EN FORMA DE RECOMANACIÓ ·Bonet, Blai: El mar. Tres i quatre, 1988 ·Bosch, Lolita: Elisa Kiseljak. La campana, 2005 ·Cadena, Jordi: Els passos perduts. 2009 ·Clarà Josep: Ramon Vila, caracremada, el darrer maqui català. Rafael Dalmau editors, 2002 ·Haneke, Michael: La pianiste. 2001 ·Loftus, Elisabeth: Juicio a la memoria. Alba, 2010 ·Teixidor, Emili: Pa negre. Columna, 2004 / Retrat d’un assassí d’ocells. Proa, 2006 ·Villaronga Agustí: Tras el cristal. 1979 / El mar. 2000 / Aro Tolbukhin dins la ment de l’assassí. 2002 ·Von Trier, Lars: Dogville. 2003 BENZINA_29


Ramon Madaula, i la bella subtilesa de cada seqüència ens remeten al Lars Von Trier de la celebrada Dogville, no oblidem que aquesta també era una crua faula en capítols, tot i que el seu final era més inesperat. Pausades imatges en blanc i negre, vives en matisos i tonalitats, que ens expliquen, amb certa distància i fredor, aquell fatídic cap de setmana i les posteriors conseqüències fins arribar a la seva fugida a la universitat. Un altre detall meravellós és l’explicació del mestre durant la classe de ciències naturals. El relat només especifica que l’Elisa suspèn l’examen perquè no li interessa l’assignatura però Jordi Cadena introdueix l’explicació del mestre que l’Elisa no sabrà reproduir: la condensació. És a dir, com els núvols es van omplint d’aigua i un dia la deixen anar a raig, en forma de tempesta, no us sembla una bonica metàfora? Com a crítica, potser reivindicar un parc d’atraccions una mica més decadent –alguns lectors segur que ens hem imaginat l’antic parc d’atraccions de Montjuïc–, metàfora d’una relació rutinària i desgastada o l’error d’obviar la tornada de la família a la ciutat –segurament es va optar per no incloure un nou espai al

importància que la colpejaran de cop. (25 de Juliol de 199..., cinc de la tarda. Catorze anys, quatre mesos i uns quants dies després) I si durant la primera part del film tot és contenció, tot està narrat amb exquisita distància i naturalitat, si les imatges embolcallen la història, els personatges i els llocs on aquests habiten... la segona, la que signa la Judith Colell tot és força i exaltació, detalls i desemparança, primers plans i moviments de càmera... la tempesta, el curtcircuit. Si en la primera part citàvem a Lars Von Trier, aquí hauríem de recuperar el Haneke de La pianiste. Tot comença durant el procés d’elaboració d’un pastís i acaba amb la dolça extirpació del tumor –moral– que la turmentava. I entremig un brot psicòtic. Cal destacar especialment el paper de l’Aina Clotet que mereix tots els reconeixements i qualsevol premi. L’actriu, que des de 53 dies d’hivern ha participat en tots els films de Judith Colell, realitza potser l’actuació més completa de la seva trajectòria artística.

rural, la tranqui·litat mitificada del sol enmig d’una verdor frondosa, tot com una preparació, com l’acumulació de forces per l’alliberament definitiu, la darrera batalla, l’última explicació, el darrer cara a cara amb el rastre del violador... amb la cara desencaixada del pare. “Confiar o no en la resposta del pare de l’Elisa Kiseljak és una decisió que depèn únicament de vostè. El que ella va escollir pensar-ne és personal. Malgrat tot, amb els anys, ha entès que la infància és un lloc en el qual necessita sentir-se segura. I aquí és on ha d’acabar el llibre.” ALGUNES CONSIDERACIONS I UN PARELL DE CURIOSITATS Com ja hem comentat, Elisa K és un conte i així s’ha d’entendre. Un conte senzill, planer, que relata la reacció d’una nena davant d’un acte fastigós i deplorable com és una violació, i com aquest record la condiciona en el futur. Desconec si aquest fet

cremada de Cara a i c n è ü Seq

film–. En el conte, la mare i els germans d’Elisa Kiseljak retornen a la ciutat quan ella comença l’institut. Ja no tornaran a agafar el tren ni a menjar galetes enllaunades... i això els alegra. D’aquesta manera també es fa més comprensible que l’Elisa ompli la casa de la mare de llibres de segona mà i vulgui marxar a una universitat estrangera. Amb tot, aquests són uns detalls minúsculs que no modifiquen el sentit general del film. Una tonada que es repeteix, Für Elise de Beethoven, encertada banda sonora de la pel·lícula i melodia que xiula l’home del parc d’atraccions hores abans que l’Elisa sigui violada, un vestit nou que no es vol tacar, una pel·lícula a la televisió, un gronxador i un quadre, un perfum... tot d’elements sense BENZINA_30

El record sobtat, el mal físic per suportar el tall intern, la desesperació i la bogeria per acabar demanant ajuda a la mare que no dubta en anar-la a buscar. El primer pla d’Aina Clotet amb les llàgrimes tenyides de cafè passarà a la història del cinema català per la seva exquisidesa, peus que trepitgen vidres trencats, cops de cap contra la paret, dolor físic més suportable que la profunditat trencada i després la calma, la reconstrucció, l’exteriorització, la cura. En el somni de l’Elisa Kiseljak de la Lolita Bosch, se submergeix i neda lentament, mirant-se endins, acariciant-se el cos que torna a estimar... en el de la Judith Colell, en canvi, dóna tombarelles aquàtiques d’alegria... dues maneres d’alliberar-se i fugir d’una navalla sota el coixí que en la pel·lícula no fa acte de presència. El retorn és la calma

és psicològicament possible, és a dir, si després d’un període de dolor i vergonya és poden oblidar completament uns fets com aquests –i sobretot si ja tens onze anys. Algú m’ha dit que és impossible, i que el repugnant record no es pot esborrar, que l’arrossegues permanentment. I també m’ha parlat d’un llibre que es diu Juicio a la memoria d’Elisabeth Loftus però, tot i ser un tema apassionant, reconec que no té massa importància a l’hora de valorar el film. Elisa Kiseljak és un conte escrit per ser filmat per Jordi Cadena i Judith Colell, d’això no en tinc cap mena de dubte. Dues generacions diferents, dues maneres de gravar i expressar-se, dos capítols que componen una unitat argumental indissociable, una suma de potencials que només podia desprendre qualitat. Perquè desprèn bellesa


en cada seqüència –com el valor de l’artesania–, perquè brolla literatura, perquè fusiona el talent de dos cineastes que admirem i perquè l’Aina Clotet està immensa... per tot això no us la podeu perdre. I ara les dues curiositats: 1. Les imatges que apareixen a la televisió fan referència al film Aro Tolbukhin dins la ment de l’assassí d’Agustí Villaronga –una aclucada d’ull, intertextualitat visual? 2. En la nota dels directors s’explica que Kiseljak és una petita localitat de Bòsnia Herzegovina que va estar assetjada molt de temps durant la guerra dels Balcans. Per això, segurament, la Lolita Bosch diu al final del llibre que no sap si aquesta és una bona elecció, però el que sí sap és que no es podria dir de cap altra manera.

dels guerrillers antifranquistes catalans, els maquis. Expert en explosius i bon coneixedor de la realitat geogràfica col·labora fent de guia permanent i acompanya nombroses vegades els grups d’en Quico Sabaté, en Faceries... Però a banda de les seves tasques de guia, en Caracremada és conegut per fer volar torres elèctriques i vies del ferrocarril. Sempre va acompanyat d’un altre company, poques vegades actua sol, i malgrat la bona amistat amb en Marcel·lí Massana (un altre dels maquis més coneguts) actuaran poques vegades junts. Fruit de la clandestinitat també es veurà obligat a disparar diverses vegades acumulant el feixuc pes d’un petit nombre de cadàvers a l’esquena. El més conegut de tots és el que tingué lloc a la collada de Toses: En Caracremada i un company aturen un cotxe per fer-se amb una mica de diners, els roben la càmera de fotos, i llavors s’inicia l’intent de fugida de Bernard Joseph Peck, el metge anglès que condueix, així que inicien una ràfega de trets que finirà amb la mort de l’esposa del metge i el deixarà a ell malferit. Tot i així, i arribat a la comissaria, Bernard Joseph Peck reconeixerà la fisonomia de Caracremada i el condemnarà a ser un proscrit tant a Catalunya com a França. Fruit d’aquest fet també perd els minsos suports del Moviment Llibertari que li proposa exiliarlo a Amèrica (potser per treure-se’l de sobre) però ell si nega. Continuarà a les muntanyes fent de guia i volant torres elèctriques fins que és abatut a trets en una operació especial de la Guardia Civil. El més curiós del cas és que en aquesta darrera acció viatja sol, opta pel camí més llarg i repeteix el “modus operandi” de les darreres actuacions com si hagués decidit desobeir fins i tot les normes de seguretat que la il·legalitat li havia obligat a adoptar durant tants anys.

Caracremada “No cal fer pel·lícules polítiques sinó pel·lícules políticament”. Aquesta cèlebre frase de JeanLuc Godard immers en la seva etapa militant podria ser la màxima, o l’inici, del debut cinematogràfic de Lluís Galter. El jove figuerenc s’inspira amb qui és considerat el darrer maqui català, Ramón Vila Capdevila (conegut amb el sobrenom de Caracremada), i reconeix que la decisió va ser presa en una conversa de cafè al quedar fascinat per aquesta figura històrica. Però qui era Caracremada? UNA VIDA DE PEL·LÍCULA Ramón Vila “caracremada” neix a Peguera el 1908 en un context familiar molt humil. Dels quatre germans que són, dos moren de petits i la seva germana –onze anys més petita que ell– també morirà, anys més tard, durant l’incendi de la casa familiar que li deixarà el sobrenom de Caracremada. De ben jove s’afilia a la CNT i coneix per primer cop la presó l’any 1932, acusat d’haver participat en la sublevació obrera que tingué lloc a la Conca del Llobregat, zona eminentment industrial. El 1935 es troba pres a València però aviat és posat en llibertat i s’incorpora a la famosa Columna de Ferro, posteriorment també passarà per la 153 Brigada Mixta i patirà el tristament conegut Camp d’Argelés. Caracremada es fuga del camp i passa a la clandestinitat de la Resistència Francesa on se’l coneix amb el nom de Ramón Laugí Pons o Raymond. A partir de 1945 i fins el 1963 formarà part

PERSEGUINT EL RASTRE DE L’ANÈCDOTA He iniciat la ressenya amb aquesta frase d’en Godard perquè penso que la intencionalitat de Lluís Galter és parlar d’un fet polític, d’un episodi apassionant i evidentment molt cinematogràfic, però defugint l’espectacularitat imperant que ens estupiditza. El director no vol convertir el maqui català en un superheroi de Hollywood. No vol repetir les estructures narratives habituals: infantesa humil, tirotejos, amor, passió i desenllaç tràgic amb llagrimetes. No vol contribuir a la mitificació mediatitzada del personatge en una societat que el protagonista hauria

detestat. Cal trobar llenguatges nous. Cal experimentar amb les imatges, amb els sons... cal retornar a l’essència quotidiana de la clandestinitat dels cinquanta, cal embriagar-nos de l’aroma del bosc i de les seves formes feréstegues de vida... no cal conèixer en Ramón Vila... cal convertir-nos amb en Caracremada. I per això tant silenci... viure en la il·legalitat ho exigeix. A més, en Ramón Vila era un home d’acció, un idealista pràctic (com, sinó, es pot anar forjant una teoria?) i en això la pel·lícula és enormement coherent. Potser l’únic aspecte recriminable és el d’haver-se quedat amb l’anècdota del darrer viatge. Com ja he dit, en Ramón Vila “Caracremada” mai no actuava sol, sempre es feia acompanyar. A més, un dels aspectes que el van fer més conegut era el de guia impecable –guia d’altres grups de resistents–, per tant la solitud que reflexa el film em sembla estèticament molt interessant però excessiva. Per altra banda, també és conegut que el maqui català serrava els peus de les torres elèctriques per després col·locar-hi només una càrrega explosiva i fer-les caure... però el film sembla que només se centri amb el fet de serrar els peus (un acte més inofensiu, aparentment menys violent) obviant el compromís i la defensa de l’acció armada que havien adoptat els maquis –ja sigui a través de l’agitació en forma de sabotatges amb explosius o de l’autodefensa i la fuga. En aquest sentit, sembla que la pel·lícula està mancada de compromís en el rigor històric prioritzant només l’esteticisme i la posada en escena. CONCLUSIÓ Caracremada em sembla un excel·lent debut per un jove director com Lluís Galter (Figueres, 1983). El punt de partida, la justificació i la concreció em semblen sinceres, arriscades i coherents amb la necessària revolució que el cinema català està patint i que tant necessitava. Hi ajuda el fet que el productor sigui en Paco Poch (Cravan vs. Cravan, La llegenda del temps o Innisfree) i que el rodatge hagi comptat amb un bon estol de joves cineastes. Així doncs, aquesta no és una pel·lícula èpica del darrer maqui català sinó que és una declaració d‘intencions, un avís, perquè Lluís Galter està cridat a ser un nou rostre important dins el cinema del nostre país. No us perdeu el seu inici.

Elisa K s’ha estrenat a les sales de tot Catalunya Pa negre i Caracremada, pendents d’exhibició BENZINA_31


BENZINA_32


/// Opinió / Guirigall

Inconnexus XXI Lluís Cabrera

E

n un món on ningú posa en dubte que hem entrat en l’era de les comunicacions a la velocitat de la llum, on la xarxa ens connexiona a l’instant, on el global és el nou vedell d’or, comprovem com aquesta veritat compartida ho és, però no tant. La immediatesa, la resposta abans d’acabar la pregunta, les presses, el caminar a ulls clucs, l’incordi d’haver d’estar al dia en totes les qüestions que envolten la nostra vida, converteixen el quefer diari en una quimera, en una tornada de tot sense haver realitzat l’anada, i tantes i tantes paradoxes que ens condueixen cap a les veritats de la pressió constant. No necessitem els guardians del carrer, aquells que cobren per defensar la “nostra seguretat”; aquesta feina la porten a terme alguns dels nostres veïns que, sense uniforme i sense que l’Estat els pagui un sou a final de mes, s’autoproclamen salvadors de la moral, dels bons costums i d’aquella rectitud soldadesca que el benestar ens ha prestat. Si utilitzem el transport públic del sòl, obeint els nostres gestors, aquells que no prediquen amb l’exemple, quedarem esbalaïts quan essent temporada hivernal, encara que amb divuit graus a l’exterior, les finestres romanguin tancades i barrades sense que ningú gosi buscar el respir reparador de l’asfixia i la suor. Viatjarem espremuts, gairebé sense tocar-nos, no sigui que algú ens acusi de tocaors sense ser guitarristes, amb l’ànima encongida per la por a no poder accedir a la sortida quan ens arribi l’hora, sense piular, sense comentar ni la darrera jugada laboral del pilota de torn, sense mirar-nos als ulls perquè ens sentim culpables d’una moral rància, antigalla dels nostres sentiments que ens fa presoners sense haver estat jutjats, que ens manté lligats amb una soga a un arbre sense arrels però que creix a remolc dels abonaments transgènics. També en el subsòl metropolità riuades humanes van i vénen per aquells nusos que anomenem transbords; llargues caminades, uns darrere els altres, en dues direccions, com les manades sense pastor; la inèrcia conduint gentades que després s’esperen a les andanes, naus en les quals vols entrar abans de deixar baixar o que et facin un lloc. Quan la confusió ens fa creure que disposar de coneguts és tenir amics, quan intentes connectar en directe amb algú i et contesta que ha quedat, la intuïció et porta a tafanejar i acabes convençut que la realitat és la que marca el “sol com un mussol”. La decisió de l’aïllament, el defensar la teva barraca perquè optes per la intimitat, l’estar sol amb tu mateix sense connexió, comporta un acte de llibertat individual. El que passa és que en moltes ocasions ens diluïm enmig de la gentada, entre les multituds, buscant companyia al costat de les masses, llavors la trompada es converteix en

buit, en el precipici, en soledat, la mateixa que s’apodera del nostre interior, d’aquelles parts que es modelen a base de crueltats, fractures i esquinços, de l’interior que percep la pèrdua de la amistat, la que et connecta amb l’esperança. L’era globalitzadora posa al nostre abast una tecnologia punta en la qual la comunicació és vertiginosa. No hi ha fronteres, no existeixen territoris, hem saquejat les identitats i les llengües estan cremades de no utilitzar-les. El llenguatge comú és un llenguatge virtual en el qual el que menys importa és saber mirar, sentir, palpar, acostar-se gaudint. Estem cecs, uns físicament, altres emocionalment i molts en les relacions, aquelles que pretenem però no tenim. Els estats de la ceguesa no estan delimitats, i n’hi ha que no veuen per culpa de les seves incapacitats, complexes o frustracions. També hi ha qui prefereix amagar-se, qui s’escuda en el reglament perquè li falta projecte. Utilitzem pantalles, pantalles que resten o sumen: ordinadors, teles, mòbils, videojocs…; comandaments de la play, tecles que obeeixen, pantalles que et corregeixen quan no toques el que toca. Correus electrònics que s’emparen en l’anonimat, programes de sofà, apoltronament casolà, inhalació de partícules que desprenen les pantalles, matèria que adotzena, ensopeix i et manté engarrotat, aïllament a terminis d’una hipoteca vital que recorre el teu cos i la matèria abstracta de la teva ment, la que intenta que les teves idees acrítiques es mantinguin en el ramat dels qui estan inconnexes. És possible que això sigui així. Ara bé, també és probable que el desequilibri s’estigui produint perquè els ponts educatius no s’han adaptat a la societat globalitzada d’Internet. La xarxa, està consensuat, revoluciona el progrés a la vegada que és portadora d’una clau contradictòria: el desfasament respecte les societats industrials que van dominar durant el passat segle. Internet, patrocinador del talent i de la llibertat, convivint amb els qui tendeixen cap al pensament únic, amb els integristes que venen idees anomenades certeses; tot confós en un món ple de paradoxes i contradiccions. Missatges de múltiples signes que et mostren on està la veritat, que patenten que el món és simple, rebutjant la realitat, aquella realitat que ens confon i ens carrega. A l’escola se segueix aprenent igual que es feia en la societat industrial. Les maneres d’ensenyar estan antiquades. Els sistemes educatius han envellit sense que hàgim sabut adaptar els nous models a les realitats d’avui. Seguim ancorats en la societat industrial i a les escoles utilitzem mètodes d’instrucció orientats a la col·locació dels joves en les fàbriques d’ara fa un segle. Aquest sistema topa frontalment amb la societat del coneixement, amb la societat de la informació. Internet permet la lliure circulació del coneixement, compartir totes les nostres creacions, construir de forma col·laborativa. Això crea crisi en temes com les marques, les patents o els drets d’autor, que eren útils en la vella societat, la de la indústria, però que no ens serveixen en l’era actual. El programari lliure, l’accés gratuït a la informació, el coneixement online, obren un procés nou. O canviem o ens canvien. Lluís Cabrera és fundador del Taller de Músics

BENZINA_33


Crítiques de música POP-FOLK. Al voltant de Lluís Bòria (veu i guitarra) sorgeix aquest grup de Terrassa. La seva proposta arrenca d’un pop acústic i èpic, sovint amb la presència de percussions i violins que donen densitat i bellesa a les cançons més aconseguides com ara Iturralde Gonzalez o La princesa alegre. Estúpida Erikah és un sextet que apunta ben alt. Les composicions estan treballades amb l’ànima i els propòsits creatius dels grups que volen construir un món paral·lel que alhora il·lustri els dies laborables. La quotidianitat costumista, amb aclucades d’ull al cinema i al futbol, com a referents de la cultura de masses que actua de contrapunt a les vivències íntimes. Els jocs de veus constants, els cors de Magali Licari, donen harmonia melòdica a les seves cançons. El 2009 van guanyar el Premi Joventut del Sona 9 i aquest disc compacte és el seu debut discogràfic. Sobretot els podeu veure en directe a Barcelona i al Vallès Occidental. En alguns temes vesteixen la cançó només amb la veu i la guitarra acústica i això els acosta a un folk entre la cançó tradicional i els cants de taverna. La cançó Els àngels ploren així dóna aquest punt de novetat que els fa atractius; reprenen el fraseig del folk americà i tenen un so madur i amb ànima. Decorant interiors, decorant exteriors ESTÚPIDA ERIKAH Temps Record

ROCK. Aquest disc es va enregistrar durant dos dies de 1972, poc abans que el grup Màquina! es dissolgués. És un conjunt de versions de clàssics de rock adaptats al castellà en el qual Guillem Paris de Pan & Regaliz hi posa veu, amb els cors de Manel Joseph, membre del grup Dos + Un. Paris i Joseph canten a La plaga i Rey del rock, que són dos dels millors temes d’aquest disc històric pel rock peninsular. Va ser editat per la discogràfica catalana Als 4 vents i ja al seu moment va significar un treball determinant per l’assumpció del rock americà dels anys cinquanta del segle passat pels músics catalans del moment. Convé destacar que al baix hi trobem el gran músic de jazz Carles Benavent que ha desenvolupat la seva trajectòria musical per arreu d’Europa. Qui no recorda temes com ara Rock de la cárcel, Tutti frutti o Rey del rock que formen part del repertori habitual de les orquestres de festa major? O bé les versions que va popularitzar Miguel Ríos? Aquest disc compacte és un document musical que compta amb d’altres membres com els músics Emili Baleriola, Enric Herrera, Salvador Font i els esmentats anteriorment. Tenen la força del rock primitiu, proper al rockabilly i al blues-rock. És una recuperació ben atractiva. Rock on the rocks ROCK ON THE ROCKS Picap

CANÇÓ. La cançó d’autor sempre s’ha servit dels textos La poesia a la cançó poètics per aconseguir una VARIS AUTORS bona conjunció creativa entre Picap lletra i música. La poesia és i ha estat un terreny fructífer per a tants i tants cantautors i músics catalans d’ara i d’abans. Al llarg de la segona meitat del segle XX i, sobretot, des de la irrupció de La nova cançó als anys seixanta i fins a l’actualitat, cantautors i grups de llarg recorregut han inclòs algun poema de la nostra tradició catalana. En aquest doble disc compacte hi trobem des de Lluís Llach i Marina Rossell fins als cantautors posteriors com l’Adrià Puntí –que posa música al poema Carnisseria de Jaume Subirana– i el Narcís Perich que pren el poema De parar i desparar la taula de Maria Mercè Marçal. Per una banda, aquestes darreres composicions, com també les cançons d’altres grups com Tralla i Túrnez & Sesé donen al recopilatori una bona mostra de la vitalitat de la cançó catalana. Per una altra banda, és una sort tenir en un mateix disc compacte clàssics de la nostra tradició musical catalana com les peces Els amants de V.A. Estellés que interpreta l’Ovidi Montllor o Quin fred al cor, camarada! de Pere Quart, que canten Loquillo i Maria del Mar Bonet junts amb un resultat bell i sorprenent. Fins a una trentena de cantants deixen la seva petjada musical en aquest disc. BENZINA_34

Per Ricard Mirabete

POP ACÚSTIC. Qui hi ha darrere de Mazoni és un cantautor rocker que demostra pas a pas que les aventures musicals tenen un rendiment exuberant i generós en perles sonores, si hi ha criteri i talent. Jaume Pla (La Bisbal d’Empordà, 1977) es va inventar una gira que es desenvolupava en una actuació cada dia del mes de març d’enguany. D’aquí prové el títol d’aquest àlbum sonor: 13 cançons en directe, els 31 dies de març. Va recórrer la nostra geografia per poder fer un concert diari durant aquest mes explosiu i prolífic de la seva trajectòria. Aquest és un disc d’edició limitada, que només es pot aconseguir als seus concerts, al Web de la seva discogràfica Bankrobber i a botigues digitals. Ell sol interpreta tots els temes que inclou aquest disc. El va enregistrar a Barcelona el 30 de març a la Sala Jazzroom. És capaç de transmetre tota l’energia amb només la seva veu i guitarra. El concert transita des dels moments més lírics fins a la reinterpretació en clau acústica dels temes clàssics del seu repertori. Hi podem escoltar els seus èxits La granja de la Paula i Eufòria. La petja de Bob Dylan i Neil Young la trobem de manera recurrent en moltes de les seves cançons vitamíniques i en les més tranquil·les. De fet, Mazoni fa la versió del Tell me why de Neil Young. Algunes cançons prenen una nova perspectiva brillant en aquest format acústic: Cap al mar, Com he arribat aquí i El riu, són una bona mostra que Mazoni viu un moment dolç, quant a la creativitat i expressivitat artística. Després dels seus treballs anteriors, com l’encara recent Eufòria 5 - Esperança 0 (Bankrobber, 2009), la projecció de Jaume Pla només fa que créixer en qualitat i repercussió popular. És un dels moments més celebrats del concert quan despulla sonorament el seu clàssic La granja de la Paula. Cal dir que aquest tema és una versió de Bob Dylan i amb aquest vestit musical la connexió amb el mestre Dylan queda palesa. El fraseig vocal i els punts de pujada i baixada en la veu, fan d’aquesta interpretació un dels moments clau del disc. Finalment, amb el darrer tema la implicació del públic arriba al màxim ja que tots hi posen la seva veu en els cors de tota la cançó Ei, que surt el sol!. 13.31 MAZONI Bankrobber

CABARET MUSICAL. Jaume Sisa va compondre la lletra i la música d’aquest espectacle de teatre musical que reviu aquesta tardor al nou Teatre Artèria Paral·lel de Barcelona. És una nova versió dels clàssics que va enregistrar Sisa el 1980 i que forma part d’un dels seus treballs més celebrats per la crítica i pel públic. De fet, el 1991 la discogràfica PDI el va reeditar i, des de sempre, és una mena de banda sonora emocional per a molts. En aquesta recuperació, Sisa només hi posa la veu en el tema d’obertura de l’espectacle i Dagoll Dagom s’ocupa de la producció del nou espectacle. L’adaptació i direcció corre a càrrec de Carles Alberola i el resultat és un conjunt de peces que transiten per diferents gèneres musicals. Cal destacar la direcció musical i d’orquestra del tàndem Xavi Lloses i Xavier Torras que aconsegueixen uns arranjaments imaginatius i lluminosos. L’orquestra es mostra versàtil i ens ofereixen una bona mostra de les seves possibilitats en la recreació d’algunes de les cançons més emblemàtiques de l’espectacle com ara Te esperaré el domingo. El paper dels joves actors i cantants de la companyia és prou efectiu i el contrast de veus i sensibilitats musicals imposa una mena de trajecte sonor pel bolero, cabaret, rock, cha-cha-cha, twist i balada. La vitalitat i espectacularitat de La coca, el rock del gran Macari ens transporten a la revetlla de Sant Joan més màgica i explosiva. Un dels moments més intensos i bells del disc és la interpretació del clàssic El bombero Joan. La veu de Laia Piró dóna el punt de melangia i sensibilitat adient per transmetre les peripècies de qui és el responsable galàctic de l’esclat de Sant Joan. La lletra és una de les peces que més bé expressa el món poètic i juganer del mestre Sisa. La Nit de Sant Joan és la nit galàctica per excel·lència i al llarg de l’espectacle la màgia de les composicions de Sisa adquireixen el seu to romàntic i poètic original. El disc porta tota l’alegria i el frenesí d’un espectacle ben orquestrat en què la lletra i la música es fusionen en una magnífica realització teatral i musical. Després d’una gira per Catalunya durant l’estiu estarà durant la tardor al nou Teatre Artèria Paral·lel. Nit de Sant Joan DAGOLL DAGOM Arteria / Discmedi


El Far del Rock

P

er què esteu en el món de la música? La música és, per nosaltres, una part imprescindible de la vida. No podem entendre l’existència sense intentar descobrir noves tendències, noves fórmules musicals o revisitar els clàssics, l’essència de tot el que s’ha fet fins ara. Quin espai ocupeu en l’escena musical catalana? Ocupem un espai estilísticament força eclèctic tot i que se’ns pot ubicar en l’indie pop rock de l’escena actual. De totes formes ens decantem un pèl més per l’electrònica i el rock de lletres més explícites, una mica al marge del predomini del folk. Enregistreu discos per fama, diners o fans? Fins ara hem enregistrat un EP Modernitat i un CD Animalia per deixar testimoni de la música en la que creiem. Els hem gravat sense cap mena de pretensió ni de pressió, amb independència total. És clar, per això, que ens agrada i ens satisfà enormement que hi hagi gent a qui agradi la nostra música. És molt més del que mai podíem esperar. Recomaneu-nos tres músics o grups catalans En Ricky Falkner que com a productor i músic converteix en or quasi tots els projectes en els que participa. Jaume Pla (Mazoni) per la seva independència i coherència des del principi de la seva carrera. The Blind

Joes, productors, músics i responsables en bona part del so de l’anomenada escena Barcelona. Quina importància li doneu a les lletres de les cançons? La lletra és tan important com la música en les nostres cançons. De fet creiem que un dels trets distintius de Wantun són les lletres explícites i directes sobre sentiments i passions duts a l’extrem, sobre la lluita constant entre els sentits més reptilians i la raó més kantiana. En quin projecte esteu treballant ara? Ara mateix estem treballant la versió que se’ns ha encarregat d’un hit dels 60 pel disc de la Marató de TV3 d’enguany, que hem enregistrat fa poc. També estem començant a definir el so i les cançons del nostre proper disc.

Wantun És un grup de Blanes que funciona des del 2006. La seva proposta és un pop proper a l’escena indie del rock peninsular. Alternen les melodies d’un pop cristal·lí amb apunts del rock britànic d’ara. Amb Animalia han consolidat la seva relació amb la discogràfica Picap, que és la que els va editar el seu primer disc de llarga

DISCOGRAFIA Modernitat (EP autoeditat, 2008) Animalia (Picap, 2010) ENLLAÇOS myspace.com/wantun facebook.com/wantun twitter.com/wantun youtube.com/wantunblanes http://ca.wikipedia.org/wiki/Wantun http://open.spotify.com/album/46UP7 evojrDWTV8nckU3dG?ref=ts

durada. Una curiositat: el nom del grup remet a un conegut menjar xinès que es diu així. La seva música tempteja l’electrònica i el rock de guitarres lluminoses. BENZINA_35


BENZINA_36


El rebost de Benzina

Mils d’ocells que passen pel teu cap

On tour

Kitsch III

AQUITAMXÉ Ariadna Records rock

DR.CALYPSO K Indústria Cultural ska-fusió

KITSCH Audiovisuals de Sarrià postpunk

F

a tan sols deu anys el rock en català comptava amb dues bandes de veu femenina, els Glissando* i els Aquitamxé. Avui dia els primers segueixen en actiu i els segons van plegar veles després del seu segon disc de 2004. El disc compacte que ens ocupa va ser el seu debut i significà una alenada d’aire fresc i d’experimentació instrumental. Els Aquitamxé amb aquest Mils d’ocells que passen pel teu cap (Ariadna Records, 2001) van obrir camí per mitjà de la veu càlida i suggerent de l’Agnès Fusté i dels quatre músics que l’acompanyaven. El grup procedia de la Cellera de Ter i assajava un rock de fusió amb el soul i el funk, a més de la connexió amb les melodies i sonoritats fosques de P.J.Harvey. La versatilitat del grup era impactant, els efectes sonors i el seu so característic, original, transmetien amb encert les atmosferes oníriques i surrealistes de les seves lletres. En aquest treball hi trobem els dos temes que van ser els senzills del disc i que són els que sintetitzen la seva proposta musical: Contrabaix és potser la seva millor cançó i la que ens permet afirmar que era un grup d’enormes possibilitats creatives. Sota l’estructura d’estils de la música negra com ara el funk, el grup hi introduïa unes bones dosis d’experimentació i riquesa harmònica. El segon tema que va ser escollit com a senzill era Em sobra un peu per ser sirena i reprèn les possibilitats de joc i aventura de la llengua literària catalana, com abans ja ho havia demostrat l’Adrià Punti. De fet, la connexió del grup amb el cantant d’Umpah-pah va ser possible i va haver-hi la possibilitat que ell s’ocupés de la producció musical del grup. Finalment, la producció del disc corre a càrrec de Sebastià Saurina, dels Ja t’ho diré, i aconsegueix la realització d’un disc esplèndid i ric en matisos. La majoria de composicions eren escrites en català però també incloïen un parell de temes escrits en castellà: Si bailo bajo el sol i Negro vicio. El seu segon disc el van editar el 2004 a la mateixa discogràfica gironina. El títol d’aquest segon i últim disc compacte era TicTacCoix. El va produir Jordi Gasull i el grup va temptejar amb decisió cap un format de rock dur i obsessiu en algun tema i seguien amb les seves influències de rock melòdic tenyit de funk i de melodies fosques i lluminoses alhora. R. M.

D

el barri de Gràcia de Barcelona van sorgir els Dr.Calypso. Després d’intenses tertúlies en un bar gracienc en què compartien idees musicals sobre els ritmes caribenys, un seguit de músics van començar a donar cos a la banda. El nom original del grup era Dr.Calypso & The Barcelonians i era a l’abril de 1989. La proposta musical partia de l’ska, el reggae i el soul, i tenien ben present la influència determinant dels Skatalà i dels The Skatalites. El 1990 enregistren la seva primera maqueta i el 1993 publiquen el seu primer disc Original vol. 1 amb la discogràfica Tralla Records. És un grup nombrós, d’una desena de músics, en què les veus de Sergi Monlleó i de Luis López donen un aire festiu i alhora reivindicatiu a la seva música. Durant la dècada dels anys noranta del segle passat, el grup recorre la nostra geografia amb llargues gires que arriben puntualment, per exemple, a Alemanya i Suïssa també. El disc que comentem avui és un enregistrament sonor del seu directe explosiu i trepidant: On tour (K Industria, 2000). El disc el van enregistrar a la sala Bikini de Barcelona i ofereix una bona mostra de les seves millors cançons. No se n’obliden dels temes que més repercussió van tenir entre el públic com ara 2.300 milions i Brigadistes internacionals. Aquest és el seu quart disc i és la confirmació que les campanyes de promoció que sobretot es van fer pel seu treball anterior han donat el seu fruit. El grup té un grau d’incidència en l’escena musical catalana més enllà del seus seguidors fidels amants de l’ska i el reggae. Cal remarcar el fet que van saber combinar els aires caribenys amb la música negra, sobretot el soul, i també amb el rock. La fórmula dels Dr.Calypso sempre ha estat clara: festa, rebel·lia, ska, denúncia i molta diversió dalt i a sota de l’escenari. La secció d’instruments de vent ha estat la marca d’identitat del grup: trompeta, saxo i trombó donen al so del grup la riquesa sonora que vesteix les cançons i les fa originals i lluminoses. La temàtica de les seves cançons gira a l’entorn de qüestions socials com la pobresa i els sense sostre, les reivindicacions ciutadanes per la justícia i la dignitat... i tot plegat ben combinat amb l’alternança d’estils com ara el soul, el reggae, l’ska, el rocksteady, etc. R. M.

E

l grup de Banyoles edità aquest tercer disc enregistrat en directe a la sala Zeleste de Barcelona el 1992. Permetia captar la contundència i el so punyent que els ha caracteritzat sempre. Les seves composicions busquen recrear una atmosfera sovint claustrofòbica, de vegades d’una certa complexitat psíquica, com il·lustra un dels seus temes més celebrats com Presó mental o bé Dia boig. Ens porten un rock visceral, vitamínic i fosc que no deixa indiferent a ningú ja que omplen l’espai de la música postpunk que en d’altres latituds més enllà del nostre país aconsegueixen més repercussió popular. Kitsch segueix en actiu des del 1987 quan editaren la maqueta Mosques. Al llarg de la seva trajectòria han publicat els discos seguint la numeració llatina fins que al 1998 canvien aquesta dinàmica amb el disc compacte 1r curset d’iniciació al fracàs. Després d’aquest treball han continuat la numeració en el títol del disc fins al seu darrer publicat Kitsch 10. Des de sempre el seu rock dur, d’un cert aire obsessiu i malaltís, ha fet forat en unes quantes generacions de joves i adults que han trobat en ells el rock més primitiu i alhora més avantguardista de les nostres contrades. El grup tempteja pels estils més foscos del rock: hi trobem el punk, el sinistre,el hardcore en un format de rock cru i compacte. En aquest concert van oferir una versió d’un dels grups representants de l’escena punk i sinistre de la movida madrilenya dels anys vuitanta, els Parálisis Permanente i el seu tema Autosuficiencia. Que és tota una declaració de principis personals i estètics i que els connecta amb el rock de la dècada dels anys vuitanta del segle passat. El grup de Lluís Costabella i Joan Pairó segueixen editant treballs discogràfics i enregistraments del seu directe per mitjà del seu Web oficial. Han anat recopilant un seguit de discos compactes i dvdés que van distribuint als seus concerts. En destaquem el disc compacte-dvd Kitsch electrokàustic i el dvd KitschTV. Al llarg de la seva trajectòria han actuat sovint a Europa, en països com Rússia. Ens quedem amb les dues cançons més representatives del seu treball i del seu so dur i ben polit com un diamant: Vies d’extinció i Dia boig. Kitsch és un d’aquells grups que no han deixat mai d’estar presents a la moguda musical. R. M. BENZINA_37


BENZINA_38


/// Opinió / Sobre el terreny

Assalt al museu E

El conflicte ha resultat molt útil a una classe política que busca per tots els camins que l’anomenada Franja es giri contra la que des de sempre ha estat la seua capital natural: Lleida.

[[

l contenciós entre les diòcesis de Lleida i Barbastre –i, per extensió, entre Catalunya i Aragó– per unes peces històriques dipositades al Museu Diocesà de la primera d’aquestes ciutats des de finals del segle XIX s’ha convertit en un dels problemes més recurrents i enquistats de la diplomàcia del país i en un maldecap constant per a polítics i gestors culturals. Les persones de bona fe no s’imaginen fins a quin punt el tema està enverinat i ha estat tret del que és el camp estricte de la competència eclesiàstica o del dret de la propietat per usar-lo com a arma de manipulació. Entre aquestes es troben molts catalans, que accepten la comparació sibil·lina de les peces amb la documentació intervinguda com a botí de guerra pel franquisme i traslladada a Salamanca. El cas ben segur que no s’hauria produït mai a diòcesis com Barcelona o Girona, posem per cas, però per a un aborigen de la costa la Catalunya interior ve a ser un ens nebulós que queda enllà dels límits assimilables, tirant cap a Castella o Galícia, i la Franja de Ponent és ja un cos exòtic de classificació difícil. “Va, doneu-los les obres –vénen a dir les persones de seny– i s’acabarà la història”. Però no és una qüestió de transigència o de bona voluntat, sinó de dreta llei i de decència. ¿Admetrien això mateix per a Poblet o l’Arxiu Reial de Barcelona, rebatejat arran de la derrota de 1714 com de la Corona d’Aragó? El Museu de Lleida no té cap inconvenient a compartir les obres amb els pobles aragonesos que van integrar la diòcesi fins el 1998, però el que no està disposat a admetre és l’espoliació a través de l’engany i la tergiversació. A partir del principi que la Santa Seu aplica a Lleida, qualsevol col·lecció està sota sospita, començant per les dels Museus Vaticans, el director dels quals, el cardenal Edmund Szoka, va argumentar en una carta a l’arxiprest de Santa Maria Maggiore –una de les basíliques pontifíciesper què no li restituïa unes peces que li reclamava: “Voldria convidar la Vostra Eminència Reverendíssima a considerar que totes les col·leccions museístiques han estat formades amb objectes o obres d’art que, llevat de casos excepcionals, no han estat produïdes pel museu mateix, sinó quasi sempre per altres indrets. El trasllat als museus ha tingut lloc per causes diverses i en temps diferents, per voluntat col·leccionista, donacions, compres, motius de seguretat i conservació... amb la finalitat de preservar per a les generacions futures els testimonis de les civilitzacions passades”. La persecució a tota costa de les obres ha evidenciat al llarg dels anys una cadena d’intrigues, conxorxes i irregularitats jurídiques que han implicat altes personalitats de l’Església i de l’Estat amb interessos molt diversos. Hi ha, però, un denominador comú en totes aquestes forces, que

[[

Eugeni Casanova és el que ha aconseguit crear el clima unitari imprescindible per moure tots els engranatges: la catalanofòbia. Per part d’Aragó, rau la voluntat d’assimilar una part del seu territori que té la llengua i la cultura catalanes com a pròpies. Totes les accions de Saragossa, des de la divisió comarcal als plans de carreteres, van dirigides a substituir-ne la personalitat. El conflicte ha resultat molt útil a una classe política que busca per tots els camins que l’anomenada Franja es giri contra la que des de sempre ha estat la seua capital natural: Lleida. En aquesta línia, l’Església espanyola, que en els últims anys ha convertit el nacionalisme en una senya d’identitat, ha apostat fort a favor d’Aragó. Un dels components determinants de les actuacions contra Lleida ha estat la salvaguarda del bisbat de Barbastre, sumit des de la seua creació, al segle XVI, en un raquitisme que el condemnava a la desaparició. Un cop annexionades 111 parròquies de Lleida, la diòcesi va passar de la mort clínica a ser la segona d’Aragó. De fet, aquest bisbat va tenir més d’un segle totes les funcions suspeses, fins que el 1951 el franquisme el va ajudar a restablir, justament quan el barbastrenc Josemaría Escrivá de Balaguer començava a aconseguir poder i ministeris dins el règim. Les cròniques detallen les pressions d’Escrivá a favor del seu bisbat, on l’organització que ell va crear el 1928, l’Opus Dei, té el gran santuari mundial, Torreciudad. Es dóna la circumstància que la meitat dels components del tribunal vaticà de la Signatura Apostòlica, que ha dirimit el cas en l’àmbit eclesiàstic, estan vinculats a l’Opus, començant pel prelat mateix, Javier Echevarría. El Vaticà i la Conferència Episcopal Espanyola han estat descaradament parcials en tot el litigi, però ara aquest ha passat als tribunals civils. El mes passat, la jutgessa Beatriz Terrer va emetre per primer cop una sentència –la Signatura Apostòlica s’havia limitat a desestimar les demandes de Lleida– i va dictaminar que el museu no podia acreditar la propietat de les obres per usucapió (possessió d’un bé per tenir-lo de manera pública, pacífica i reconeguda durant més de tres anys). Es dóna el cas que la magistrada va cursar la carrera a la universitat de l’Opus Dei de Navarra i va demanar el pas de Saragossa a Lleida quan el jutge que havia admès a tràmit la demanda va ser traslladat. És un fet fora del comú, perquè els jutjats de Lleida són plens de juristes i funcionaris aragonesos que sospiren per una plaça a Saragossa. Per a aquest lloc hi va haver més del doble de sol·licituds de les habituals. Qui l’obtingués, hauria de dictaminar sobre les peces del museu. Eugeni Casanova és escriptor i periodista

BENZINA_39


Aparador

Per Eva Serra

Plàcid Garcia-Planas

Gabriel Ferrater

Joan Maragall

Claudio Magris

Jazz al despatx de Hitler Edicions 62

Tres prosistes. Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla - Editorial Empúries

La independència de Catalunya Edicions de l’Albí

Alfabets. Assaigs de literatura Edicions de 1984

Què és el que explica millor la guerra? Les ofensives de l’exèrcit afganès contra els talibans o l’ànsia dels soldats per gravar el combat als seus mòbils Nokia? On rau la notícia?, en el fet que Bet Furik és el poble de Cisjordània d’on han sortit més «màrtirs» o que el primer suïcida es va esclatar a si mateix vestit amb la samarreta del Real Madrid i el segon amb la del Barça? Què és més desconcertant?, que el pas fronterer on va començar la Segona Guerra Mundial és avui dia una zona gai o que just el lloc on van penjar Mussolini és, ara, un McDonald’s? Plàcid Garcia-Planas ens relata com la paradoxa –i paral·lelament el dolor i la malenconia– és, potser, la manera més eficaç d’explicar l’atrocitat de les guerres actuals.

De Ferrater quedaven només per divulgar les conferències sobre La parada, de Joaquim Ruyra, Solitud, de Víctor Català, i Josep Pla. Aquestes conferències són les que s'apleguen a Tres prosistes, acompanyades d’un apèndix amb un llarg informe inèdit sobre Josep Pla que Gabriel Ferrater va redactar el 1967 per convèncer els editors de Farrar, Strauss & Giroux de la importància de l'escriptor empordanès i de la rellevància d’editar les seves obres. Amb aquest volum haurà vist la llum, finalment, tot el corpus de treballs sobre literatura catalana moderna que va dur a terme Gabriel Ferrater. El treball del crític més lúcid, incisiu i lliure de prejudicis d'ençà de la mort de Carles Riba.

Amb motiu del 150è aniversari de naixement de Joan Maragall, Lluís Calderer ha seleccionat unes proses admirables sobre alguns dels temes que més van preocupar al nostre poeta al llarg de la vida com ara la llengua, la cultura, la política i la societat catalanes. El llibre engloba cinc textos de gran rellevància de Maragall, d’entre els quals cal destacar el que dóna títol al volum, La independència de Catalunya, escrit el 1897 però inèdit en vida de l'autor, i que no es va trobar fins després de la seva mort. Aquests escrits, d'una gran actualitat encara avui, reivindiquen de nou el gran prosista que també fou Maragall i la clarividència del seu pensament sobre Catalunya. Reedició d’un clàssic imprescindible.

Hi ha llibres que ens han format, llibres que ens han ferit i llibres que ens han sabut curar la ferida. N’hi ha que ens permeten conèixer el món i ordenar-lo, i n’hi ha que ens presenten el caos destructor. I, sobretot, hi ha llibres que amplien el territori de la literatura i surten dels seus confins. Alfabets és un viatge pels llibres i per la literatura –o millor dit, un dels milers viatges possibles que ajuden a descobrir els llibres, els escriptors i un mateix. Magris fa paleses les contradiccions de vegades tràgiques de la literatura i dels qui l’escriuen, capaços de fer comprendre a tothom què és la humanitat, però capaços també de violentar-la sense perdó. Un formidable passeig entre lletres.

Augusto Assía

Antonin Artaud

Sergi Pàmies

Albert Lladó

Salt a la foscor A contravent

Van Gogh, suïcidat per la societat Angle Editorial

La bicicleta estàtica Quaderns Crema

La puerta Cultivalibros

Company d'Eugeni Xammar, Augusto Assía va viure a Berlín del 1927 al 1933, fins que en va ser expulsat. Amb un periodisme àgil i vibrant, va escriure cròniques des de Berlín que va publicar-li La Vanguardia, amb gran èxit. Avui traduïdes per Enric Vila, amb el seu arravatament habitual, són un document excepcional, amb una prosa magnífica, per entendre com va ser possible un fenomen com el de la pujada del nazisme al poder. “La victòria del nazisme el 1933 i el vertiginós salt a la foscor que va constituir encara ens persegueixen [...] Com va ser possible? Em fa l’efecte que el futur d’Europa dependrà de com acabem de respondre aquesta pregunta” (del pròleg d’Enric Vila). BENZINA_40

Artaud va deixar una obra extensa com a poeta, dramaturg, novel·lista, actor, director... Era un geni que vivia l’art com a totalitat. Van Gogh, suïcidat per la societat és un d’aquests textos inclassificables, un «assaig-poètic», que no respon a cànons i que malgrat tot té una força creativa que obliga el lector a seguir, gairebé a escoltar aquesta mena de rapsode aïrat que és Artaud. L’autor s’emmiralla en Van Gogh i es rebel·la contra la societat que «va suicidar» el gran pintor: els seus quadres, les estades al sanatori i la relació amb el seu germà són analitzats des de l’esperit lliure, crític, rebel i anàrquic d’un Artaud en estat de gràcia que, defensant la bogeria de Van Gogh, es defensa a ell mateix.

Els naufragis de la maduresa són al centre d’aquest nou recull de vint relats de Sergi Pàmies. Hi trobarem temes com ara el desamor, la decepció, la memòria, la casualitat, la mort... Les fatalitats individuals i col·lectives, la capacitat de sobreviure-hi i les emocions de tota mena que provoquen són tractades amb l’estil obsessiu i sobri que ha caracteritzat els últims llibres de l’autor i que ha aconseguit atrapar milers de lectors. Per primera vegada, Pàmies construeix en aquesta obra ficcions a partir de materials autobiogràfics, i retrata les dificultats existencials d’uns personatges que, amb una determinació tan absurda com heroica, tenen esma per pedalar sense moure’s del lloc.

El protagonista de La puerta viu en un món clàssic del qual s’alimenta amb una curiositat d’esponja, perquè té interès per tot: pel cinema, les arts plàstiques, la literatura, el jazz, la filosofia... Es rodeja d’estudiants ebris de saber i experiències com ell en una Barcelona que molt sovint recorda el París existencialista de Les Deux Magots i del Flore. Escrita amb un desenvolupament intemporal, sap que allò temporal acaba sempre en fracàs i en anècdota. Una obra que assumeix que els universals –l’art, l’amistat, l’amor– són el millor lenitiu per combatre l’apatia i el desassossec. La primera novel·la del polifacètic escriptor Albert Lladó és plena d’encants i d’encerts, i de suggerents lectures entre línies.


` Crítica literaria Veus Ricard Biel

A

caba de publicar-se Veus, una antologia d’autors catalans menors de 45 anys, a cura de Lolita Bosch. El volum consta de 47 relats i fragments de novel·la tant publicats com inèdits de 41 escriptors, alguns coneguts, entre els quals la majoria per la seva aparició als mitjans, i d’altres no tant, com seria el meu cas. I és que la raó per la qual he triat aquest llibre, a banda de la seva qualitat, naturalment no és altra que haver estat inclòs a l’antologia. Perquè l’altra raó, molt més noble, com és satisfer al país la necessitat clamorosa de donar a conèixer la narrativa catalana dels seus joves contemporanis, per desgràcia no m’interessa. Perquè ja pot ser noble i admirable la iniciativa de Bosch; ja es pot haver esforçat al màxim i haver reeixit amb aquesta excel·lent tria que conforma un dels llibres més valuosos, i amb diferència, que he llegit en molt de temps de la literatura catalana; ja pot haver evidenciat el talent que puja, que tant se val: aquí tot això es continuarà silenciant, malbaratant miserablement perquè l’autoodi català restarà intacte. El llibre el prologa Bosch, i per tal de justificar la coherència de criteri entre els textos elegits ens parla de la tradició d’on beuen els autors. Segons cita: Vilallonga, Víctor Català, Rodoreda i Trabal. Comprenc la necessitat de justificació en aquest sentit tenint en compte que vivim en temps d’etiquetatges reduccionistes, però no sé què té a veure la tradició que recull la meva narrativa —i d’altres autors de l’antologia— amb els clàssics catalans citats. Si hi ha res que tenen en comú els textos triats és l’enorme qualitat dels autors. No hi ha prou justificació? Tampoc s’entén que a la contracoberta s’excusi pels criteris adoptats. “Una selecció personalíssima i subjectiva”, diu. Però si l’antologia és personal bé ha de ser subjectiva, no? I tota antologia, ja sigui personal o col·lectiva, sempre és subjectiva, oi? Després, Bosch ens diu que la tria no té cap pretensió “canònica ni acadèmica”. Com es pot establir un cànon entre autors joves, i, doncs, en plena carrera literària? I són déus els acadèmics, o més aviat l’autèntica acadèmia és la que dicta el pas del temps i que, ara sí, recolliran els futurs acadèmics? És just reconèixer, però, que aquestes relliscades són producte de la bona fe i de la por a la clatellada en un país mesquí on s’ha de demanar perdó per existir. I val a dir que sense bona fe no hi hagués hagut aquest projecte amb aquest extraordinari resultat que, per cert, només servirà perquè les editorials que publiquen Veus facin calaix. Perquè, tal com apuntava, la benintencionada iniciativa no projectarà, si més no en català, els autors, atès que el problema és de manca de voluntat dels editors —facturadors—, no pas de descoberta de talents. I quant a les vendes, els autors no en veurem ni un cèntim, perquè es veu que no val la pena cobrar les engrunes que ens tocaria per la participació d’un, màxim dos relats per autor. A més, prou favor ens fan les editorials publicant-nos, oi? En fi. Oi que al principi he parlat de misèria? Doncs això. Però per sort aquest factor no afecta el contingut de l’antologia. Un plaer per als sentits, i en català. Per fi. Gràcies per haverho fet possible, Lolita Bosch.

Lolita Bosch Lolita Bosch (Barcelona, 1970), ha viscut a Albons (Alt Empordà), EUA i Mèxic, d’on es declara enamorada.A banda d’una extraordinària activista cultural, és llicenciada en Filosofia per la UB i postgrau en Lletres per la Universidad Nacional Autónoma de México. Escriu en català i castellà, i ha estat traduïda al polonès, l’alemany i l’anglès. Entre altres premis, el 2004 va guanyar l’Òmnium Cultural d’Experimentació Literària, el 2006 va ser Nou Talent FNAC i el 2009 va ser finalista del premi Salambó i de l’Amat-Piniella. Entre altres novel.les, ha publicat Això que veus és un rostre i Tres historias europeas. És també autora d’una antologia de literatura mexicana, Hecho en México. Títol_Veus Autora_Antologia a cura de Lolita Bosch Preu_19.50 euros Editorial_Empúries Pàgines_336

BENZINA_41


BENZINA_42


Novetat editorial

Wilson,

un amic que us menysprea Daniel Clowes La Cúpula

W

ilson és un infeliç ressentit que troba sospitosa l’aparent felicitat de la gent que l’envolta. És odiós, solter, trist i solitari, idiota, sociòpata, antipàtic... i molts adjectius despectius més. Vaja, un figura. Però per contra, també és un home amb un gran cor, sensible, un pare i un marit devot, un gran amant dels animals –sobretot de la seva gosseta Pepper–. En definitiva, Wilson és humà. Un home polièdric, ja entrat en la quarantena, un home contemporani que navega pel desencant de la vida, i que per defugir la seva solitud enceta converses unilaterals amb desconeguts en cafeteries o enmig del carrer, un home amb les seves parts fosques i les seves facetes lluminoses. Per això ens és tan proper, perquè podria ser qualsevol de nosaltres. I això és el que ens atrau i ens provoca rebuig alhora. Voldries tenir Wilson com a amic? Com a amant? Com a pare? Wilson és la nova novel·la gràfica de Daniel Clowes (Chicago, 1962), un dels autors de còmic més influents del panorama internacional, i que de la mà d’Ediciones La Cúpula acaba d’arribar a casa nostra en català (traduït per Montserrat Terrones). Aclamat per la premsa nord-americana, Clowes ha treballat per a revistes com Esquire, The New Yorker, The Village Voice, The New York Times o Details, i també ha creat cartells de pel·lícules com Hapiness, de Todd Solondz, i il·lustracions per a discogràfiques i marques de refrescos. En el cinema, a més, les historietes curtes que havia dibuixat regularment a la revista Eightball i que van ser recopilades a l’àlbum Ghost World van ser dutes a la gran pantalla amb un gran ressò arreu, més enllà del món del còmic. BENZINA_43


BENZINA_44


Crema catalana

Per Tort Yscla

Abel Cutillas

Abel Cutillas De què va el teu últim llibre? És un assaig on intento recollir algunes de les contradiccions més assentades de la cultura literària occidental. Faig una descripció de l’escriptura moderna a partir de les obres dels filòsofs que més l’han tematitzada, sobretot Nietzsche. Què aporta el teu nou llibre al lector? Què li ofereixes? Una anàlisi cultural que vol donar raons de perquè escrivim com escrivim, llegim com llegim i, sobretot, del pes de la cosa escrita en la constitució d’allò que hem arribat a ser. Què t’ha portat a presentar-te públicament com a escriptor/a i a publicar els teus escrits? La plusvàlua segurament, l’excedent que provoca formar part del sistema de lectors, que per mera acumulació genera energia literària. Quin és el teu proper projecte? En quins de nous treballes? Estic escrivint una novel·la de mil pàgines sobre la transformació, és titula Buscant un bon lloc per a ejacular. De fet és en certa manera una continuació de La mort de Miquel Bauçà i una derivada de les tesis que hi ha a Per una literatura capitalista. És una novel·la sobre l’increment de vida i el canvi cultural que condueix la nostra generació, pura literatura de celebració.

Escriptor i assagista, Abel Cutillas (Vinaixa, 34 anys) ha publicat Pensar l’art:

Kant, Nietzsche, Tàpies, Bauçà (Barcelona: Angle Editorial, 2006) Viure Mata: Aforismes (Juneda: Editorial Fonoll, 2006) i La mort de Miquel

Bauçà (Juneda: Editorial Fonoll, 2009). La seva darrera obra és l’assaig Per una literatura

capitalista: Nietzsche tacat de tinta (Barcelona: Acontravent, 2009). La seva professió és la de llibreter, a més d’escriptor.

Sobre què no escriuries mai? Per què? No ho sé. Deixaràs llegir a la teva mare el llibre que acabes de publicar? Per què? Evidentment, si als autors catalans no ens llegeixen les nostres mares ja em dirà vostè qui ens llegirà. Què vols aconseguir amb l’edició dels teus llibres? Fama o diners? Quina pregunta. El que vull és provocar alguna idea, alguna sensació o alguna visió irreversible, deixar una marca impresa que obligui a tot aquell que passi per aquest camí a saltar o desviar-se. Ens pots dir quins són els tres escriptors/es que més t’agraden de la literatura catalana? Pla, d’Ors i algun altre. BENZINA_45


Crítica de poesia Costures Ricard Mirabete

A

nem sargint allò fragmentat que ens configura; ja sigui en el cos, en el vestit, en el text. I Mireia Calafell en aquest poemari ens porta a comprovar per on podem cosir els versos i les senyals del cos tot aconseguint la possible interpretació i, alhora, la necessària formació d’un cos que ens expliqui a nosaltres mateixos. A Costures la veu poètica pren del cos la matèria lírica d’on pouar la seva font inesgotable de sentit. És una obra que va merèixer el Premi de Poesia Josep Maria López Picó de Vallirana de l’any passat i que compta amb un clarivident pròleg de Màrius Sampere i un també excel·lent epíleg de Gemma Gorga. Ens trobem davant d’una obra que apunta molt bé cap a on van les noves possibilitats estètiques del discurs poètic. L’autora distribueix els quaranta-cinc poemes en quatre seccions unitàries i equilibrades. En certa manera, les dues primeres parts remeten a referències a elements de la vida quotidiana contemporània (locutoris, correus electrònics, revisions mèdiques) i a records de la infantesa i joventut. L’obra avança amb una progressió temàtica que va fent determinant, poema a poema, un dels motius temàtics cabdals del poemari: el procés d’acostament a l’altre/a en una relació amorosa i com flueixen els cossos en aquesta possible fusió. Al llarg dels poemes, l’autora ens ofereix poemes que assagen l’abrandament més amorós cap a l’altre i també ens exemplifica en alguns dels millors la no-aposta per a l’amor. N’esmentarem dos que expliquen bellament com per por, en ocasions, no es vol ser allò que som i no es fa el pas cap a l’amor. Al poema Interpreta’m la poeta escriu: No marxis, no te’n vagis encara. / Equivoca’t abans, / fes hermenèutica de mi. Interpreta’m / -et suplicava. / Llavors jo ja ho sabia: / més mal que el que s’acaba / fa allò que no comença. I ja cap al final del llibre, Calafell reprèn aquest motiu temàtic escrivint la constatació de l’indici d’una pèrdua amorosa. El poema Pistes ens acara al moll del sentit que ha volgut construir amb aquest poemari: I tu que no tens esma per volar. / De tan a prop del terra, ja no caurem. / I estimar és caure. Calafell construeix un discurs líric que se serveix d’un vers directe, gairebé palpable, en què la veu poètica s’expressa a si mateixa en la forma del tu o del jo, i que en els poemes són persones desdoblades i complementàries. Ens relata l’experiència diària, la vivència d’un amor que no acaba d’obrir-se del tot a l’esdevenir continuat, que es forma i es deforma per mitjà de pedaços o costures. És una poètica del cos que pren de les ferides i les costures en la pell l’explicació del seu viure perpetu en el desig de ser i viure en l’alteritat. BENZINA_46

Mireia Calafell Mireia Calafell (Barcelona, 1980) és llicenciada en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra. Treballa amb l’associació cultural Movimiento Artes i forma part del grup de recerca Cos i Textualitat de la UAB. El 2006 va debutar al món de la poesia amb Poètiques del cos (Ed. Galerada, 2006), poemari que va rebre el Premi Amadeu Oller d’aquell any. La seva poesia ha estat traduïda al castellà, l’anglès i l’àrab.A Costures hi trobem el lligam entre el cos i l’ànima, les ferides, el rastre i les petjades de la vida ben endins del cos i alhora inscrites a la nostra pell. La seva recerca poètica transita en la possibilitat de cosir versos al paper que poguin sargir les clivelles de l’ànima.

Títol_Costures Autora_Mireia Calafell Editorial_Viena Barcelona, 2010 Preu_10.80 euros Pàgines_78


Crítica de poesia Abisme i ocell Ricard Mirabete

C

om en una conversa inacabada, la poesia s’endinsa pel bell mig de la bellesa i el temps. Es debat entre les consecucions de l’amor i en les davallades cap a la realitat feridora. Ramon Guillem ens ofereix un poemari escrit entre els anys 2004 i 2008, en què els poemes assagen una doble introspecció: a la primera part hi aplega els poemes tenyits pel vel del record i d’un cert pessimisme que desemboca en un expressionisme que accentua la part sòrdida i feridora de la realitat i del passat. El poeta se serveix de la desintegració física del cos per remarcar la caducitat del temps individual de vida de cadascú. En el poema Aranyes escriu: Però com fugir de la por, / quan hi ha tanta mort / oculta entre les tiges més tendres (...) si el cos ha de ser un dia com el baf pudent / d’una casa vella d’humitats malalta. Aquesta secció està formada per nou poemes que s’inscriuen sota el títol Abisme, que dóna nom a la primera secció del llibre. La incertesa és una de les claus interpretatives per tal de llegir entre versos aquest poemari. El llibre avança cap a una nova descoberta que pot encara dotar els poemes de l’esperit enlluernador de la creació poètica i de la vivència de l’amor. Hi trobem el poema dedicat al seu amic i poeta Manel Garcia Grau, que ens va deixar l’any 2006. En aquest poema, Guillem fa un homenatge a la recerca sense fatiga d’aquell que escriu per retenir l’instant, perquè la tendresa i l’amor s’han de dir i escriure i perquè hi ha qui ens estima, ens diu a El poeta. Al llarg de la segona part de l’obra, sota el títol Ocell Guillem s’inscriu de ple en la vivència del desig, l’abandonament a l’altre/a, la passió intacta... en el relat nu del seu desig amorós com a força inesgotable del seu viure. Tot i la fosca, l’amor lluu. Tot i el dolor, que arriba i corseca i fereix, també és l’espurna en èxtasi del foc, escriu a Cacofonia, que és un dels poemes en prosa del volum. Guillem ha construït un poemari mesurat en què cada paraula ha estat del tot meditada per oferir-nos una destil·lació càlida, lluent i del tot necessària. En la recerca del sentit de viure importa més el reflex d’allò en què creiem i d’allò que és el paisatge de la nostra mirada. Ser en els altres i ser perquè mirem amb els ulls de la comprensió afectuosa del que ens envolta. Abisme i ocell confirma que la seva trajectòria poètica de trenta anys de poesia publicada ens ha dut a l’assumpció d’una veu clara i profunda. D’una veu que remou el pou de les pors per sortir-ne complet, únic i conscient del seu viure particular. Al llarg dels poemes comprovem que el poeta escriu tot allò que fa de la seva vida una experiència vital compartida, que ens explica a nosaltres i ens porta al racó de pensar i sentir.

Ramon Guillem Ramon Guillem (Catarroja, 1959) és llicenciat en Geografia i Història i treballa com a tècnic de biblioteques. Dirigeix la col.lecció de poesia d’Edicions Perifèric. Novel.lista i assagista, a més de poeta de llarg recorregut. Abisme i ocell és el seu novè poemari publicat; després de La celebració de la mirada (Ed.Tres i Quatre, 2005) i de Maregassa (Ed. Proa, 2002) ens arriba una mostra més de la seva destil.lació poètica, mesurada i alhora expansivament profunda. Aquest poemari ha merescut el prestigiós Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia de Burjassot de l’any passat. El lligam que l’uneix amb el poeta que dóna nom a aquest premi va més enllà d’una coincidència circumstancial. És un dels seus mestres. Títol_Abisme i ocell Autor_Ramon Guillem Editorial_Bromera Alzira, 2010 Preu_14.50 euros Pàgines_79

BENZINA_47


BENZINA_48


/// Opinió / Seduccions

El luxe del silenci H

De la mateixa manera que el cos agraeix una bona dutxa, a l’esperit li cal un bany de silenci, un treure’s del damunt les diferents contaminacions acústiques que se li adhereixen al llarg del dia.

[[

i ha en la societat actual una mena d’obsessió malaltissa a l’hora de produir i consumir soroll. És com si la vida fos impossible sense l’àmplia gamma d’emissions sonores que va des del brogit a la remor de fons. El caos de motors pels carrers de les ciutats; la televisió en un restaurant mentre s’intenta, de vegades inútilment, parlar amb algú; l’alt nivell de decibels en festes i actes públics, que en el nostre país arriba a límits grotescos... Resulta curiós que dins la preocupació per la contaminació del planeta quedi tan diluïda la contaminació acústica. Aparentment, no sembla tan greu com l’anterior, però en canvi la minva de qualitat de vida esdevé notable. Nervis, tensions, depressions es veuen accentuades per una crispació de l’entorn que ens envolta. Jo no negaré el valor catàrtic d’un bon crit ni la petita teràpia contra la soledat que pot aportar un soroll de fons de ràdio, televisió, etc. Però sí que crec que ens manca una cultura del silenci prèvia a la següent: la de la melodia i el ritme. A Les clares paraules, escrivia Miquel Martí i Pol: “De quin silenci sóc deutor que tot/ m’incita a plenitud?” Avui dia el silenci és un luxe, i costa atresorar-lo. Però si gosem aconseguir-lo pot esdevenir el començament d’audicions tan importants com la de la respiració i, per tant, el punt d’arrencada del ritme en nosaltres i en el nostre voltant. Si posseïm el silenci, podem gaudir la música i permetre’ns la transgressió del soroll. D’aquí que l’art musical sigui tan important i ens ajudi a crear espais i temps estructurats. De la mateixa manera que el cos agraeix una bona dutxa, a l’esperit li cal un bany de silenci, un treure’s del damunt les diferents contaminacions acústiques que se li adhereixen al llarg del dia. I llavors podem omplir el temps i l’espai amb un ritme harmònic, tan se val si es tracta d’un llibre, d’una pel·lícula o d’una peça de música. És el nostre moment, tot un regal. Per això si, a més, decidim fer un pas enllà i compartir amb els altres aquesta celebració, acabem assistint a un recital, a una representació dramàtica, a una visualització cinematogràfica, a un concert... A través d’aquest gest social, aprenem a estructurar el nostre temps i el nostre espai. En el cas de la religió, aquest moviment de l’individual al col·lectiu va de l’oració a la celebració ritual. I resulta obvi que la pèrdua de referents religiosos en la societat occidental ha accentuat la supremacia del soroll sobre el silenci. Afortunadament, en el nostre país és molta la gent que ha optat per la música, i així gaudim d’un

[[

Vicenç Llorca gran nombre d’actuacions, concerts i programacions de festivals. Especialment, l’estiu esdevé un moment privilegiat per procurar aquest encontre del nostre silenci amb la frase musical. Enguany he pogut viure dues experiències diferents i magnífiques. El mes de juliol, a Bescaran, hom em va proposar de fer el pregó de la Setena Trobada de Cantautors de Bescaran que, enguany, homenatjava els cinquanta anys de la Nova Cançó. Per uns moments, la idea de relacionar el silenci del Pirineu, a gairebé 1.400 metres d’altitud, amb la música i fer des d’allà un tribut a cinquanta anys d’història de la música en català em va seduir. I, certament, després de les meves paraules, vaig seure per escoltar serenament la música d’una trobada que oscil·lava entre l’autenticitat lírica i la proposta de talent. La pluja, en forma de tempesta de tarda pirinenca, va acabar d’arrodonir la simfonia d’aquella tarda, refrescant l’ambient i el color de les notes i les veus. Els poetes de la música van ser: Russó Sala, David Moya, Cuni Massa, Juanma Galeas, Dídac Rocher, Le petit Ramon, Pau Saura, Quim Sabaté, el grup pirinenc Surti com surti i, finalment, i com un dels representants de la Nova Cançó, Jaume Arnella. La festa va continuar després d’un sopar popular tot improvisant ritmes i melodies entre tots els presents, i amb la companyia d’artistes vinculats a Bescaran tan interessants com l’escultor Philippe Lavaille o el músic Jordi Brugueras. El mes d’agost vaig viure un altre moment meravellós contra la contaminació acústica del dia a dia. És ja gairebé una tradició per mi assistir a alguns dels concerts d’un dels festivals més genuïns i de major qualitat del país: el Festival de Músiques de Torroella de Montgrí que, enguany, arribava feliçment al seu 30è aniversari. L’empenta del seu director artístic, l’Oriol Pérez, la saviesa humana i musical de Josep Lloret, durant vint-i-nou anys director del festival i ara president de l’entitat organitzadora, Joventuts Musicals de Torroella, juntament amb el bon fer de tot l’equip i amics d’aquesta iniciativa ha provocat que Joventuts Musicals de Catalunya hagi trobat en aquest esdeveniment una de les seves fites culturals. Els assistents vam poder gaudir aquella nit d‘un concert de tall polonès de la mà de l’Amadeus Chamber Orchestra of Polish Radio, i dos dies més tard de la veu sensacional de la María Bayo interpretant poemes, entre altres, de Josep Janés musicats per Frederic Mompou. Poesia i música des de la pluja de la muntanya i la invitació a la vora del mar. Luxes nascuts del silenci.

Vicenç Llorca és poeta i docent

BENZINA_49


BENZINA_50


/// Opinió / Entre copes

Un milió de xinesos a Mèxic

M

A Catalunya no he vist mai tanta informació, tan ben estructurada i tan divulgativa sobre una ruta del vi. I la ironia final: la vinícola més visitada de Ruta del Vi i el Formatge de Querétaro és Freixenet.

[[

èxic ha presentat aquests dies el seu pla estratègic per aconseguir un milió de turistes xinesos. S’estima que en els propers anys viatjaran arreu del món uns cent milions de turistes xinesos, i els mexicans volen fer-se almenys amb un 1% d’aquest nou mercat turístic. A més, els mexicans han comprovat que els turistes xinesos que actualment passen uns dies a Mèxic fan una despesa mitjana tres vegades superior a la dels turistes dels Estats Units. Per aconseguir aquest objectiu, Mèxic vol desfer-se de les escales als aeroports internacionals dels Estats Units, ja que molts xinesos tenen dificultats per aconseguir els visats nord-americans, així que ja s’està concretant el vol directe entre Beijing i Mèxic DF. Paral·lelament, les autoritats mexicanes han alleugerat el procés de tramitació dels visats a turistes xinesos que vulguin volar directament a Mèxic, de forma que pugui obtenir el visat en un màxim de tres dies, amb una vigència de deu anys i amb la possibilitat d’entrades múltiples al país durant aquest període. Això és aixecar barreres. I a més, els mexicans han entès perfectament la necessitat d’adaptar l’oferta turística mexicana als gustos xinesos. Per això, el turisme de sol i platja d’Acapulco, Cancún i Puerto Vallarta queda necessàriament en segon terme en aquest projecte, perquè en la cultura xinesa es valora la pell blanca, i perquè cal diversificar i desestacionalitzar l’oferta turística mexicana. Amb aquests tres senzills eixos estratègics, l’ambaixador de Mèxic a Xina ha explicat que ja s’estan definint deu rutes turístiques des del Consejo de Promoción Turística de México. Lògicament, un dels principals centres turístics per als xinesos és la pròpia megaciutat del Districte Federal, i dues de les rutes que més encaixen amb els gustos del turisme xinès són les grans ciutats colonials i les valuoses zones arqueològiques mexicanes. De tota manera, a mi m’ha sorprès molt gratament que entre els atractius esmentats per l’ambaixador mexicà per atraure turistes xinesos hagi destacat les rutes del vi mexicà. Ja fa anys que viatjo a Mèxic, i malgrat la seva passió per la cervesa, el tequila i el mescal, s’ha de reconèixer que fan vins realment excel·lents. I pel que fa al

[[

Lluí s Tolosa turisme enològic, a més de les grans empreses vinícoles de Baja California, que ja tenen una estructura turística organitzada des de fa temps, ara s’està fent molt bona feina de promoció de la Ruta del Vi i el Formatge a l’estat de Querétaro, just al nord del Districte Federal. Precisament aquestes vacances he estat fent aquesta Ruta del Vi i el Formatge de Querétaro, i us he de dir que em meravella veure com els altres fan millor les coses que nosaltres. Per començar, la seva Ruta del Vi i el Formatge només inclou tres vinícoles, sis formatgeries i un petit museu del vi i el formatge. Més que suficient per una o dues jornades de turisme enològic, però molt poca cosa si ho comparem amb els més de tres-cents cellers que nosaltres tenim només al Penedès, per posar un exemple. Però amb la seva senzillesa, la Ruta del Vi i el Formatge ja ha aconseguit posicionar-se com el segon atractiu turístic de l’estat de Querétaro, amb més de 120.000 visitants anuals, després de la seva capital, Santiago de Querétaro, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1996, que amb els seus 1.400 edificis monumentals és sens dubte un dels millors centres històrics del continent americà. No és estrany, doncs, que la revista México Desconocido, una de les millors publicacions especialitzades en turisme a Mèxic, hagi dedicat a la Ruta del Vi i el Formatge de Querétaro un número especial monogràfic de ni més ni menys que 120 pàgines. A Catalunya no he vist mai tanta informació, tan ben estructurada i tan divulgativa sobre una ruta del vi. I la ironia final: la vinícola més visitada de Ruta del Vi i el Formatge de Querétaro és Freixenet. Potser el nom us resulta familiar. Us donaré una pista: als jardins d’entrada, al costat de la bandera de Mèxic, s’alça orgullosa una gran senyera catalana. I efectivament, entre els centenars de visitants que fèiem cua per visitar la vinícola, ja hi havia alguns grups de xinesos. Potser hi hauríem de pensar. Lluís Tolosa és sociòleg i escriptor BENZINA_51


BENZINA_52


, , /// Per l’ull de l’art

L’òrbita Barceló Montse Gispert-Saüch i Viader

B

arcelona ha presentat una doble mostra de Miquel Barceló, de quasi quaranta anys d’ofici (1973-2009), que marca una trajectòria meteòrica, amb canvis rotunds i girs imprevistos, on la tensió i experimentació constant el mantenen a la corda fluixa, en estat efervescent creatiu. Barceló trenca fronteres, es mou entre París, Mallorca i Àfrica i cultiva els gèneres clàssics amb una nova sintaxi, barroc o essencial, brutal o líric. El primer Barceló que presentava Arts Santa Mònica, Barceló abans de Barceló 1973-1982, ja conté tots els ingredients de l’artista consagrat, i assenyala els temes recurrents de la seva obra: paisatge, bestiari, vanitas, llibres, retrats i autoretrats, i incursions en la poesia experimental. És una mirada fresca, agosarada i polièdrica, que s’alimenta de la fascinació per la natura i els seus processos per una part, i del pòsit cultural per l’altra. El pas del temps travessa tota la seva trajectòria, la natura caduca de les coses, ja en les peces dels primers anys, com Cadaverina 15 (1976) –225 capses de matèria orgànica en descomposició–, i les accions efímeres, fins a l’autoretrat abonyegat Jo (2005), o les peces processades per les termites i els accidents naturals, que presenta CaixaForum. L’autoretrat permet veure el canvi de percepció, des de la visió idealitzada de Giorgione a Felanitx (1984), el retrat vudú Autoretrat amb branques (1996), Pintor damunt del tamboret (1998), fins al Barceló de La solitude Organisative, en versió goril·la. Per Barceló, sempre radical, la passió de pintar és un viatge al desconegut que el duu a viatjar arreu per desaprendre i reinventar-se, rejovenir artísticament. Enamorat del mar i dels cefalòpodes en particular, s’identifica amb els pops, els quals, “si cal, es mengen una pota! Poden devorar parts d’ells mateixos i regenerar-se. Jo faig el mateix (metafòricament!)”. Però no he vist cap autoretrat com a cefalòpode! El mar de la Mallorca natal que duu incrustat a la memòria, marca el seu imaginari, pintant-lo directament o com a bella metàfora de la part incògnita de l’art, un món per explorar: “Bussejant com aquell qui pinta; pintant com aquell qui busseja” complementària a “pintar com cuinar, cuinar com pintar”. Nombrosos viatges jalonen i transformen la seva obra, des dels primers viatges d’aprenentatge a Itàlia i París fins al descobriment d’Àfrica. Àfrica és un punt d’inflexió important, un retorn als orígens i un revulsiu social, que l’acara amb la realitat crua i la mort. Àfrica trastoca el seu món i percepció, l’allibera de cotilles i trampes estètiques, el despulla del superflu per quedar-se amb l’essencial. L’aventura africana l’obre al desconegut de si mateix, no és tant una evasió sinó un pouar endins, qüestionar l’a-

conseguit fins al moment i abraçar la incertesa. L’Àfrica foradada, erma, dolorosa, vital, contradictòria, el duu a pintar deserts blancs, paisatges de l’ànima, escenes quotidianes de Mopti i Mali, i retrats punyents. D’imaginació fèrtil i curiositat voraç, Barceló aprèn de tot: de la lliçó dels grans mestres de l’art, de la cal·ligrafia de la natura, de la saviesa dels dogon, de cada país, de cada error i experiència (fins i tot de l’època de les drogues), de la matèria i les seves resistències, i es posa en joc contínuament, mogut per un desig inacabable de pintar. Cada país li aporta troballes inèdites, nous materials i processos: cendres del Vesubi, pigments locals, sediments fluvials d’Àfrica, empremtes d’animals... perquè “en cada quadre ha de passar alguna cosa nova altre cop”. La seva és una visió holística, on tot està imbricat, formant part d’un paisatge universal. La natura és el llibre inesgotable, un bosc d’ecos i correspondències baudelairianes: pinta tomàquets cràters, un meló barca, papaies retrats, un rellotge calavera, fruites com relleus orogràfics, un Crist mandràgora, l’artista animal, un zoo de Nairobi de fang, una ràfega incrustada en el paisatge, àmfores com clots de terra o ossos, un desert com un llibre de braille, retrats minerals o orgànics, llibres llaurats, o gregueries com El somriure del mar. Incorpora el mar a la cúpula del teatre Mercat de les Flors, converteix la capella de Sant Pere de la catedral de Mallorca en un cova submarina, i la cúpula de l’ONU a Ginebra en una gruta enorme. Miquel Barceló és visceral i intens, però la seva obra no deixa de ser una reflexió profunda sobre l’art i els seus límits, i el paper de l’artista, amb obres que ressonen com metàfores poderoses: la cuina o alquímia de l’art a El gran sopar espanyol (1985); la taula màgica (d’operacions creatives); l’art com un camí de llum (Chemins de lumière); la crucifixió de la natura; o l’instint clarivident de l’artista animal. Apunta a imatges primigènies, ancestrals, que impactin i esperonin, perquè vol arribar al cor de la vida, i mostrar la llei del canvi i transformació, un projecte impossible per a l’art. Fins el gener del 2011 al Caixaforum BENZINA_53


Cabello/Carceller Per Neus Miró

H

elena Cabello y Ana Carceller han desenvolupat el seu treball conjunt des del 1993 posicionantse així a les antípodes de l’autor solitari i individual i optant per una evolució en permament diàleg i debat. En la seva obra han fet ús de la fotografia, el dibuix, l’escriptura, la instal·lació o el vídeo, i des d’ella han estaBENZINA_54

blert un camp d’investigació de tot allò que es manté en els marges pel que fa a la construcció de la identitat, dels patrons socials i col·lectius de comportament, i dels rols masculins i femenins convinguts. Des de la seva obra es qüestiona l’estabilitat de la identitat, les relaciones interindividuals normatives, així com els cànons de bellesa que proliferen en el nostre entorn. Aspectes tots ells que tornen a estar en el centre del nou treball

que presenten a la galeria Joan Prats amb el títol de Archivo: Drag Modelos. El cinema ha estat un dels mitjans més poderosos i eficaços a l’hora de fixar i difondre patrons de comportament masculins i femenins, i obviament ha esdevingut, des d’aquest punt de vista, un àmbit d’estudi inevitable. Si bé es pot argumentar que els models socials que mostra el cinema provenen de la societat en la qual s’insereix, per


amb la peça Casting: James Dean (Rebelde sin causa) del 2004 i que forma part d’una trilogia juntament amb Ejercicios de poder y After Apolcalypse Now: Martin Sheen (The Soldier). En el vídeo Casting: James Dean (Rebelde sin causa) es poden veure setze dones que representen una de les escenes més reconeixedores de la pel·lícula Rebelde sin causa. En aquesta ocasió Cabello/Carceller cedien el paper central, que havien tingut fins aleshores en les seves peces, per traslladar-ho a un protagonista col·lectiu. Les diferents dones interpreten l’escena, l’una darrere l’altra, i cadascuna imprimeix un segell diferent a la seva apropiació del personatge evindenciant en aquest sentit el caràcter plural i heterogeni en la construcció de la identitat i tanmateix fent visible aquells factors que són transversals. Un altre element principal en aquella peça, i que es manté com a central en el seu darrer treball que es pot veure en la galeria Joan Prats és l’aspecte performatiu. Archivo: Drag Modelos està composada per una sèrie de fotografies. Per una banda, hi ha tota una galeria de retrats de dones posant com a

diferents personatges principals masculins de pel·lícules, i per l’altra cadascuna d’aquestes imatges, normalment de mida gran, està acompanyada per d’altres fotografies que fan referència al lloc on ha estat presa, o a aspectes tangencials que faciliten d’un cert context a la imatge principal. Tanmateix, en aquesta ocasió cadascuna de les protagonistes explica en un text breu les raons per les quals ha escollit l’actor que representa. El conjunt d’imatges i text s’ordenen en cada cas a mode de constel·lació sense alçades o distàncies pre-establertes. Cadascuna de les dones escull el lloc i la roba que vesteix i porta a terme “l’actuació”. En tota performance es porta a terme un acte de teatralització, de posada en escena, de sortir-se d’un mateix. I aquest acte de sortir d’un mateix per tal d’interpretar aquella imatge que se cerca es troba en l’origen de tota construcció de la identitat, la qual es revela d’aquesta manera, com quelcom essencialment construït, ambivalent, flexible i possiblement variable en el decurs del temps. Actualment en exposició a la galeria Joan Prats

altra banda també és veritat que el cinema selecciona, accentua i porta fins a l’extrem només certs models que es converteixen en estereotips i símbols. El cinema més estàndard és pantalla i projector de forma simultània; rep i acomoda models, i per altra banda, els projecta cap a l’exterior multiplicant i amplificant el seu impacte. Cabello/Carceller van iniciar la seva relació amb el cinema de manera explícita BENZINA_55


De la sèrie Tineidae, 2010

Iñaki Bonillas Per Neus Miró Imatges cortesia de la galeria ProjecteSD, Barcelona

U

na part important del treball d’Iñaki Bonillas (1981, Mexico City) es centra a l’entorn de l’estudi de les diferents categories que caracteritzen la fotografia més enllà del seu ús com a disciplina. Un dels seus primers contactes amb el món de la fotografia es va produir a través d’una de les seves primeres feines com a ajudant d’un fotògraf de moda. En una entrevista comentava ell mateix: “trabajando con él me di cuenta de que más que la labor del fotógrafo, lo que me llamaba la atención era el medio del fotógrafo: el tipo de película utiliza, las diferentes luces, el color de los cicloramas, el sonido de la cámara, las pruebas de revelado, las temperaturas dentro del cuarto oscuro…” Per a la seva obra, Bonillas fa ús de fotoBENZINA_56

grafies ja pre-existents que s’apropia i modifica d’alguna forma. De manera significativa, un material fotogràfic recurrent en les seves peces és l’arxiu del seu avi J.R. Plaza, un fotògraf amateur que va realitzar i guardar centenars de fotografies; un arxiu fotogràfic de caràcter privat que Bonillas revisita de manera constant i fa públic de forma esbiaixada. A l’exposició que es pot veure a ProjecteSD fins al 5 de novembre i sota el títol “Historias de fantasmas de un anticuario”, títol que pren d’una sèrie de relats de l’autor britànic M. R. James (1832-1936), explora justament l’element fantasmagòric de la fotografia, propiciat des dels seus inicis, per la seva relació incontestable amb el passat i les seves conseqüències. La mostra es composa de tres sèries, dues expressament fotogràfiques, mentre

que la tercera s’hi referereix de manera oblíqua com veurem més endavant. La sèrie Tineidae mostra tota una sèrie de fotografies en blanc i negre, possiblement dels anys 20 i 30 per la roba que porten els diferents personatges, que es mostren en situacions disteses de vacances, vora el mar, relaxats, en petits grups familiars, etc. Les imatges, com en ocasions anteriors pertanyen a l’arxiu fotogràfic del seu avi, i estan col·locades de tal manera que es troben lleugerament inclinades i allunyades de la paret, fet que possibilita que l’espectador pugui veure de manera clara uns petits forats, unes incisions en les imatges; totes diferents però totes ostensiblement presents com petites alarmes. Tineidae és el nom tècnic, en llatí, que reben les arnes, a les quals Bonillas ha sotmès les fotografies en qüestió. Una fotografia suposa la congelació d’un moment, la


De la sèrie Tineidae, 2010

20 fotografíes en B/N, Impressions en gelatina de plata. Diverses mides. Obra única

seva preservació per al futur, però no de manera infinita; amb el pas del temps aquella imatge també s’esvairà, perdrà definició, els colors, etc. talment com els records sovint es diluexien, de vegades de manera inoportuna o massa aviat. Els forats en aquestes imatges podrien establir una equivalència amb aquells obstacles que sovint ens impideixen reconstruir un record o un moment amb la precisió que voldríem. La segona sèrie sota el títol Els ulls està formada per dotze fotogravats en blanc i negre. Les imatges es mostren en el seu format negatiu, on predomina el negre per damunt dels grisos o el blanc. Cadascuna d’elles està ocupada principalment pel rostre d’un nen amb els ulls tancats. Per una banda, la sèrie mostra aquella imatge del procés fotogràfic (en l’era analògica) que es manté normalment oculta, que mai veu la

llum perquè no és la seva funció, i perquè quan ho fa, la seva vinculació amb la realitat és distant i estranya. El negatiu és el doble de la imatge en positiu, i com a doble, que no reconeixem en primera instància, té quelcom de sinistre, d’aliè, de fantasmagòric. Per l’altra, aquesta sèrie de fotografies han registrat un “error” en el que seria la fotografia de retrat, ja que els ulls es troben tancats –fet que només és habitual en les fotografies de morts– i per tant, rebutgen l’encontre amb el fotògraf i amb els subsegüents possibles espectadors; la seva mirada no ha estat capturada. La tercera obra no està formada estrictament de fotografies encara que hi manté una clara relació. En un seguit de taules es poden trobar tota una sèrie de plantilles; mateixa mida, mateix color, distribució de text i buits similars, etc. Aquesta peça sota

el títol de Txecoslovàquia presenta les rèpliques de pàgines d’un àlbum publicat en aquell –aleshores– país. L’àlbum en qüestió havia d’acollir unes imatges que il·lustressin els fets que en principi descriuen de forma breu els textos. El que primer sobta però a l’espectador que s’atansa és que els textos són intel·ligibles, ja que les lletres has estat ordenades de forma alfabètica, i per altra banda les imatges són inexistents. En aquesta ocasió Bonillas ha jugat amb els fantasmes d’un país del passat on la història s’havia d’encabir en una plantilla, que després dels anys ja no troba les imatges i on el text s’ha ordenat de manera alfabètica; un ordre neutre i objectiu tal i com correspon a la història oficial. Fins el 5 de novembre a la galeria ProjecteSD BENZINA_57


` /// Opinió / Amagat al matalas

No els agrada gens perdre

P

BENZINA_58

Aquí, els perdedors, en comptes d’acceptar la derrota i preparar-se millor per tal de poder guanyar la propera vegada, el que fan és el contrari: dinamitar. O guanyes, o estripes la baralla i dius que no jugues més. I així no es pot avançar.

[[

ortem una temporada en què tant a nivell polític com social es dóna cada cop més una actitud molt preocupant: la no acceptació de les regles bàsiques de la democràcia. És a dir, la no acceptació que la democràcia es regeix per majories. I de vegades es guanya i de vegades es perd. Aquí, els perdedors, en comptes d’acceptar la derrota i preparar-se millor per tal de poder guanyar la propera vegada, el que fan és el contrari: dinamitar. O guanyes, o estripes la baralla i dius que no jugues més. I així no es pot avançar. A casa nostra en tenim múltiples exemples. Un dels més recents és la llei del Parlament de Catalunya prohibint les curses de braus a partir de l’any que ve. És una llei polèmica, ja ho sabem. Però és una llei. I més enllà dels arguments dels uns i dels altres hi ha l’obligat compliment de la llei (la qual, no ho oblidem, ha sorgit d’una iniciativa popular gestada després de recollir centenars de milers de signatures). Aquest sector, el taurinòfil, acostumat durant tota la vida a no ser contestat, a ser subvencionat fins a límits inconcebibles, no admet ara de cap de les maneres el resultat d’un procés inequívocament democràtic que els ha estat contrari. I amb tota la mala fe, remouen cel i terra per denunciar una mena d’estat de repressió salvatge per part nacionalista (nacionalista catalana) contra una mostra cultural espanyola. Els taurinòfils, l’únic que han de fer és el mateix, recollir signatures, i presentar al Parlament de Catalunya una ILP a favor dels seus interessos. En els cas dels toros, és innegable que alguns dels diputats que van votar a favor de la prohibició, ho van fer per motius ideològics, però això és el de menys perquè la representació política parlamentària és legal i legítima. I les lleis es fan per ser respectades. Amb la qüestió de la normalització de la llengua catalana passa igual. No s’estan de parlar d’imposició il·legítima, de nazisme (que fàcilment i irresponsablement es fa servir el mot!) quan la realitat és exactament la contrària: hi ha centenars de disposicions que obliguen a l’ús de la llengua castellana i mesures coercitives legals de l’Estat que forcen a complir-les. Sí, senyores i senyors, l’Estat també posa multes lingüístiques. Per exemple, en posaria a una cerveseria alemanya a Mallorca on només parlessin alemany, tot

[[

Lluís - Anton Baulenas fos escrit en alemany i ni tan sols comprenguessin el castellà. Se n’aixeca acta, s’avisa i si cal, es multa. Això, que és admès i comprès per a una llengua, resulta que per a l’altra no ho és. Els uns són l’Estat protector i els altres els nazis provincians. Perquè en el fons, inconscientment, no es tolera que es pugui ni tan sols esmentar que les dues llengües són iguals. I que per tant mereixen un tracte equivalent. Però el que m’interessa remarcar –i és el que em deixa perplex- és que tal com s’esdevé amb la prohibició dels toros, prèviament a la discussió dels arguments hi ha un fet incontrovertible: l’actuació de la Generalitat emana d’una llei del govern aprovada al Parlament de Catalunya. De nou, doncs, què fem? Cridem a la rebel·lió cada vegada que s’aprovi una llei que no ens agrada? És obvi que als països de democràcia consolidada això no és així. L’actuació dels òrgans administratius del govern català no fan ni més ni menys del que han de fer: vetllar perquè es compleixin les lleis. I si no, que ho diguin clarament. Que hi ha lleis de primera i lleis de segona. I que les del parlament de Catalunya són d’aquestes darreres. Aquí –i hi ha molts catalans que hi juguen– hi ha molta mala fe. Es magnifica i criminalitza l’acció de protecció simbòlica catalana i es minimitza i glorifica el mateix quan és Espanya qui ho fa (recordem l’eufòria exagerada amb la roja). Una cosa es titlla de nacionalisme ferotge i il·lícit, mentre que l’altra és patriotisme sa i natural. En el cas de les multes de trànsit, el màxim a què s’arriba, quan estem exasperats, és a clamar contra l’afany recaptatori de l’Ajuntament. I creuem els dits per tal que, si a les properes eleccions guanyen els teus, abaixin els impostos, l’import de la grua (o suprimeixin el límit de 80 per hora imposat a l’entrada de Barcelona, tal com ha promès CiU). Però el que no es fa mai és qüestionar la democràcia de la mesura i encara menys, igualar el govern municipal amb una colla de nazis opressors. Aquesta política del tot o res practicada contra la cultura catalana és una de les bases de la tan famosa desafecció. Després passarà el que passarà i no entendran per què. Lluís-Anton Baulenas és escriptor i periodista


Benzina