Issuu on Google+

TRANSFORMACIÓ AGRÀRIA I EXPANSIÓ INDUSTIAL EN EL SEGLE XIX L’economia es va transformar profundament durant el XIX. La indústria va desplaçar l’agricultura com a principal activitat econòmica, alhora que la producció i l’intercanvi de béns creixien. La mecanització i l’ús d’energia inanimada va canviar les formes de producció van transformar l’estructura econòmica i l’organització de la societat, i va inaugurar l’era del capitalisme. Van haver transformacions importants en la seua economia.

1. LES TRANSFORMACIONS DE L’AGRICULTURA 1.1 LA CONSOLIDACIÓ DE LA PROPIETAT PRIVADA DE LA TERRA Els progressistes, partiren d’una nova concepció jurídica dels drets de propietat, que implicava la liquidació de les formes pròpies de l’Antic Règim la terra,consolidació de la propietat privada de la terra, com a element essencial de la nova organització capitalista de l’economia. Una reforma agrària liberal es va portar a terme a través d’un conjunt de mesures, el 1836, i l’objectiu principal de la qual era alliberar la terra d les traves que posava l’Antic Règim al desenvolupament de la propietat privada i de l’economia de mercat. Les mesures principals van ser l’abolició del senyorius i els drets jurisdiccionals, la desvinculació de la propietat privada i la desamortització de les terres a mans de l’Església i ajuntaments. Les mesures van donar llibertat als propietaris per a disposar de les seues terres i dels productes que n’obtenia.

1.2. ELS EFECTES DE LA REFORMA AGRÀRIA

L’abolició dels senyorius i dels drets jurisdiccionals no va significar la pèrdua dels drets sobre la terra dels antics senyors, la majoria van poder transformar els seus antics senyorius en propietat privada. Llauradors aspiraven a accedir a la propietat de la terra que cultivaven, només en el cas que els llauradors tingueren documents (contractes) indiscutibles els era adjudicada la propietat. Els llauradors van quedar lliures de rendes senyorials, però la seua situació va millorar poc. La desvinculació de la terra i de les desamortitzacions (de Mendizábal el 1836 i de Madoz el 1855) van permetre que propietaris eixiren al mercat i van comportar una modificació profunda de la propietat territorial. Al segle XIX, havien canviat d’amo milers d’edificis i parcel·les agràries, i s’havien incrementat i diversificat el nombre de propietaris.


Però l’esperança que mitjançant la desamortització la majoria dels mitjans i petits agricultors esdevingueren propietaris no es van aconseguir. Van comprar terres els qui ja les tenien i els qui tenien recursos per a adquirir-les. Part dels nous propietaris estaven interessats per aconseguir beneficis ràpids i invertir en la terra i dedicar-s’hi professionalment. Ha portat a considerar la desamortització com oportunitats pèrdues de crear un bon nombre de propietaris mitjans i d’incrementar l’eficàcia de la producció agrària. La desamortització no complirà les grans esperances de fer una reforma en profunditat de l’estructura de la propietat.

1.3. ELS LÍMITS DEL CREIXEMENT AGRARIA

La superfície agrària va passar de 10 a 16 milions d’hectàrees, i es va aconseguir prescindir de les importacions de cereals i es va aconseguir un creixement sostingut. La major expansió de cultius es va produir en els cereals, amb el 80% del sòl agrícola. El segon va ser la vinya. També la dacsa i la creïlla. La ramaderia ovina, la de llana van patir un retrocés notable, com a conseqüència del descens de les exportacions de llana. Va augmentar la cabanya porcina. El lent augment de la productivitat es pot atribuir a una estructura de la propietat que no fomentava la millora tècnica. Aquest és el cas de les petites propietats (minifundis) de la submeseta nord i de Galícia, la producció de les quals era insuficient per a alimentar una família, de manera que tota la producció es destinava a l’autoconsum sense possibilitats d’innovar o de vendre’n l’excedent al mercat. L’altre extrem, la gran propietat (latifundi), predominant a Castella-la Manxa, Extremadura i Andalusia.

2. L’EVOLUCIÓ DEMOGRÀFICA 2.2 L’ÈXODE RURAL I EL CREIXEMENT URBÀ Al llarg del segle XIX, el procés d’urbanització espanyol va ser limitat com a conseqüència de la modesta transformació industrial i de l’endarreriment agrari. Predomini del món rural, el creixement de les ciutats va ser constant, però lent. Fins al 1860. Les migracions internes van ser de poca magnitud, però a partir d’aquest la població rural va iniciar un èxode rural lent que va comportar l’augment de la població urbana. El creixement més important es va produir a partir de l’any 1850 a Madrid, el centre polític, i a Barcelona, el nucli industrial. A diferència d’altres països industrialitzats, els moviments migratoris no van respondre a la demanda de treballadors en les ciutats, sinó que van ser deguts a factors de rebuig que tenien l’origen en l’àmbit rural. L’augment de ciutats va obligar a enderrocar les muralles d’origen medieval i a programar-ne l’ampliació amb plans de reforma urbana.


2.3. LES MIGRACIONS TRANSOCEÀNIQUES

El focus d’emigració principal van ser Galícia, Astúries, Cantàbria i les Canàries, zones amb escassetat de terres i llocs de treball i van emigrar a Amèrica uns 325 000 gallecs.

3.ELS INICIS DE LA INDUSTRIALITZACIÓ Al començament del segle XX l’economia espanyola continuava sent agrària, algunes zones van iniciar el camí cap a la indústria moderna.

3.1.LA INDÚSTRIA TÈXTIL CATALANA A Catalunya, el 1770 s’havia iniciat una manufactura tèxtil, les fàbriques d’indianes. L’any 1808, la Guerra del Francés van desarticular els mercats i en van frenar l’expansió. Després del conflicte, i l’inici dels processos d’emancipació de les colònies i de la interrupció del comerç, l’augment de la producció es va reprendre ràpidament, va demostrar que el seu mercat principal era el de l’interior d’Espanya. Les mesures liberalitzadores de la producció i el mercat van establir els governs progressistes i la supressió dels privilegis i van permetre una ràpida mecanització de la indústria en llocs com Catalunya. Així, a mitjan segle XIX, Catalunya era la fàbrica d’Espanya. EL PROCÉS DE MECANITZACIÓ El procés de mecanització del tèxtil es va iniciar el 1830, quan es van instal·lar les primes màquines de vapor. L’any 1861, els fusos mecànics havien substituït els manuals. La ràpida mecanització destaca l’escassetat relativa de mà d’obra. La mancança de treballadors va comportar l’augment dels salaris en un moment d’abundància de capitals. Els procés de mecanització va suposar una disminució notable dels costos i dels preus de venda. Els preus baixos van estimular una major demanda, que va augmentar amb la protecció aranzelària i amb la substitució de les peces de llana per les de cotó. LA CONSOLIDACIÓ I LES LIMITACIONS DE LA INDÚSTRIA TÈXTIL -L’escassetat de carbó -La feblesa del mercat espanyol amb poca capacitat adquisitiva. Les indústries tèxtils van esdevenir un sector que exigia al govern la promulgació de mesures proteccionistes per a afrontar la competència dels teixits estrangers. La fase de creixement del sector tèxtil interrompuda durant la Guerra de Secessió dels Estats Units. El 1874 es va iniciar una nova fase expansiva que va estar marcada per la mecanització del teixit, per la renovació de l’estructura industrial i pel sorgiment d’un gran nombre de colònies industrials.


Transformació agrària i expansió industial en el segle xix