Page 1

III Concurs de microrelats de terror Biblioteca de l’Institut Cristòfol Despuig Tortosa, desembre 2012


Presentació El jurat del tercer Concurs de microrelats de terror, format pels responsables de la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig, amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres, va acordar donar ex aequo els premis següents: Relats en llengua catalana: Categoria primària «Els xiquets contra els fantasmes», d'Oriol Flórez, 4t de primària. Escola Xerta (Xerta) «Mòmies??...No hi crec», de Lara Marcoval, 6è de primària. CEIP Jaume Balmes (Santa Bàrbara) «En Juli i la casa encantada», d'Anna Galindo, 6è de primària. Escola Lluís Viñas (Móra d'Ebre) Categoria secundària «Sorolls al cementeri», d'Aitor Fandos, ESO. Institut de Deltebre (Deltebre) «Carta a un viu», de Míriam Bedós, ESO. Institut Terra Alta (Gandesa) «Sereu els pròxims?», de Judit Pastor, 4t d'ESO Institut Cristòfol Despuig (Tortosa) Relats en llengua castellana: «Una muerte dolorosa», de José Luis González, 2n d'ESO Institut Cristòfol Despuig (Tortosa) «No mires hacia atrás», de Fàtima Abdelouahab, 2n d'ESO Institut Cristòfol Despuig (Tortosa) «La última nota de Sofía», d'Olívia Stoicev, 2n d'ESO Institut Cristòfol Despuig (Tortosa)


«El pueblo del terror», d'Àlex Checa, 1r d'ESO Institut Cristòfol Despuig (Tortosa) Relats en llengua anglesa: «The damn mirror», de Wendy Cabanes, 1r de batxillerat Institut Cristòfol Despuig (Tortosa) «Save my soul», de Damaris Alexandra Dorobantu, 4t d'ESO Institut Deltebre (Deltebre) Relats en llengua francesa: «La visite inattendue», de Chaymae El Ouahi i Nacera Charef, 3r d'ESO Institut Cristòfol Despuig (Tortosa) En aquesta tercera edició del Concurs de microrelats de terror la participació ha estat extraordinària, ja que s'hi han presentat un total de 110 relats, de la qual cosa l'organització se sent molt satisfeta. El jurat també ha valorat molt positivament el fet que, tractant-se d'un concurs obert a tots els centres educatius, hi han participat alumnes de set centres de les quatre comarques de les Terres de l'Ebre: l'Escola Xerta, l'Escola Lluís Viñas, de Móra d’Ebre, i el CEIP Jaume Balmes, de Santa Bàrbara; i els instituts de Deltebre, Sòl-de-Riu, d'Alcanar; Terra Alta, de Gandesa, i com no podia ser d'altra manera, l'Institut Cristòfol Despuig, de Tortosa. El lliurament dels premis es va fer divendres 21 de desembre de 2012 al vestíbul de l’Institut Cristòfol Despuig en el transcurs de la cantada de nadales en català, castellà, anglès, francès, alemany, llatí grec clàssic a càrrec de l'alumnat del centre.


Els xiquets contra els fantasmes Hi havia una vegada, fa cent anys, quatre xiquets que es deien Oriol, Hèctor, Joan i Gerard. Un dia els xiquets van anar a una casa molt velleta, que estava tot ple d'aranyes i de teranyines. Els xiquets quan van entrar van sentir sorolls. Oriol deia que eren fantasmes, però els altres deien que era el vent. Van investigar la casa i els quatre van veure deu fantasmes. Se'n van anar corrents, però es van perdre. Llavors, l'Oriol va tindre una idea. Allà hi havia una aspiradora i amb ella van anar a caçar els fantasmes i en van caçar nou. Finalment van capturar l'altre fantasma i van celebrar-ho amb una festa. Conte contat, el conte s'ha acabat. Oriol Flórez García


Mòmies...??? No hi crec. Mai no he vist una mòmia, fins l'altre dia. Vam anar tota la classe d'excursió a un museu. Uns amics i jo bromejavem i vam dir: -En aquest sarcòfag no hi ha cap mòmia! -deia un. -Quina tontada el de les mòmies! -deia un altre. I així successivament tots. Al cap d'una estona feiem jocs i nosaltres no ens vam adonar que els altres ja fugien perquè havien de tancar el museu. Vam anar al servei i com que el museu estava tancat vam sortir tots pitant perquè hi havia una mòmia orinant i una altra mirant com orinava perquè a ella li tocava després. Quan vam sortir del vàter, vam veure que una mòmia sortia del seu sarcòfag i es dirigia cap a natros. Espantats de por, cridàvem i ens amagàvem, però al lloc que ens amagàvem ens sortia una altra mòmia, i una altra, i una altra... De la por i els plors ens vam adormir tots. Quan la mòmia va veure que estàvem tots adormits, es va treure el paper de vàter que duia embolicat i se'l va canviar per un de net. Com que va veure que estava a punt d'obrir el museu, es va menjar una hamburguesa ràpidament i es va posar una altra vegada al sarcòfag. Només ens havia espantat perquè no ens quedéssim més allí, i que no badéssim! Lara Marcoval López


En Juli i la casa encantada Tot va començar, quan en Juli estava jugant a pilota al carrer i... zaass! Se li va penjar la pilota a cal Macarroni, una fosca casa encantada on vivia un vampir i una bruixa. En Juli va trucar al timbre i es va sentir: -Casa encantada! Puaahahah! –amb una veu tenebrosa. Mentre estava pendent de la cançoneta, la bruixa Pirla Macarroni va obrir la porta i li va dir: -Que vols crianxo? -Se m’ha penjat la pilota al teu jardí-cementiri. -Doncs no té la donaré! -va dir la Pirla amb cara de dolenta. En Juli va començar a plorar i, abans que marxés corrent, la bruixa el va enxampar i van entrar ràpid i corrents perquè ningú s'adonés.En Juli es va fixar sobretot en la cuina. Estava plena de rates i teranyines d’aranya. Era fastigós! De cop en Juli va dir: -A on em portaràs? -Ja ho veuràs! Hahahahh... La Pirla i el vampir Pirulo el van portar a la sala d’encanteris. Quan van obrir la porta van sortir vint-i-cinc ratpenats. El xiquet es va esglaiar. El Pirulo el va agafar i el va lligar a la cadira, i el van obligar a veure un got amb sang de vampir. En Juli se’l va veure perquè sinó el Werrie (el gat de la Pirla), l’esgarraparia i el deixaria sense roba. Al cap de cinc minuts en Juli es va quedar adormit i abans que es despertés la Pirla es va posar davant de la cassola de fer encanteris i assenyalant-lo va dir: Rata, ratet, si no et despertes et convertiràs en vampiret i ningú sabrà qui ets! Al cap d’uns instants es va despertar. Va veure que era un vampir i va preguntar desconcertat: -Què ha passat? Anna Galindo


Sorolls al cementeri Em dic Pere i us contaré una vivència que vaig tenir ja fa uns quants anys, quan vaig començar a treballar com a vigilant de cementeri. L’antic vigilant em va donar un munt de consells. Mirant-me fixament als ulls em va dir: -No surtis mai de la caseta i no vagis passejant pel cementiri. Potser que a vegades sentis alguna cosa, però tu no surtis per res, només són sorolls de cementeri. Però procura no adormir-te, perquè la teva feina es vigilar. -Sorolls de cementeri?” -vaig pensar. Li vaig preguntar què eren aquestos sorolls de cementiri, però em va desviar el tema. El primer dia de feina vaig arribar al cementeri a punt de fer-se fosc. Allí ja no hi havia ningú. Els enterradors ja havien marxat i vaig tancar les portes. La caseta era petita. Hi havia una taula i una cadira, res més. Em vaig asseure a la cadira. Per la finestra veia gran part del cementiri: criptes, làpides, panteons, estàtues. Cada vegada que mirava el rellotge, el temps passava molt a poc a poc. Allò era molt avorrit i també m’agafava son, però havia d’aguantar despert. De tant en tant mirava per la finestra quan, de sobte, vaig sentir un soroll i vaig veure una ombra que es movia entre mig de les làpides. Sense pensar-ho vaig agafar la llanterna i vaig sortir de la caseta. Vaig pegar una volta per les làpides: no hi havia ningú. Però en pegar la volta per tornar a la caseta, hi havia un mort a terra, es va aixecar i es va tirar a sobre la meua cara. Vaig fer un crit i en obrir els ulls resulta que estava a la caseta: m’havia adormit! Allò només va ser un malson, però va ser el més real de tota la meva vida. Cada cop que hi penso encara tinc temor. Vaig treballar una temporada al cementeri, però mai més em vaig adormir. Aitor Fandos Martorell


Carta a un viu Per a a Júlia. Era la freda nit de Haloween i estava amb la Paula a casa meva mirant una pel·lícula de fantasmes, The house of Ghost, quan de cop i volta es va tancar la tele i totes les llums parpellejaven. Vam fer un crit i de la tele va sortir el fantasma de la pel·lícula. Ens vam espantar tant que d'un bot, com aquell que diu, vam ser a la planta superior. Les portes s'obrien i es tancaven. Quan vam ser a l'interior del meu dormitori, es va obrir la finestra i va entrar un ratpenat amb tota la mandíbula gotejant d'una espessa i al mateix temps líquida sang. Vam intentar sortir per la porta però no s'obria, així doncs, no ens va quedar altra que saltar del segon pis al jardí. Sort que el dia anterior hi vaig posar un matalàs, i no sé per què. Al ser baix es va començar a moure el terra i van sortir morts de tots llocs, animals, persones, cotxes encantats... Se'ns va obrir un forat negre als nostres peus, el qual ens va xuclar fins un món mort. Era un paisatge tètric i gòtic, amb un aspecte terrorífic: cementiris aquí i allà, tot el cel fosc i tot un paisatge de monstres. Si alguna vegada havia sigut un lloc agradable, havia perdut tota la seva màgia. Vam caminar per una sendera estreta i relliscosa. Caminant, caminant, caminant, vam trobar un casal amb un rètol trencat que posava: Prohibit el pas a tot monstre antiterrorífic. Vam decidir entrar-hi, i no va ser la millor idea que vam tenir: era tot un banc de sang replet de vampirs amb l'estomac buit. Vam sortir tan ràpidament com les nostres cames ens van permetre. Els vam esquivar tots per sort i ens vam refugiar en una cova, on hi havia un altre cartell que deia: Esperits terrorífics que en pau descanseu, dins la tenebrosa tomba el rancor a la vida guardeu. Alceu vos, el món exterior conqueriu, sols un dia, el de HALLOWEEN teniu.


Vam sortir de la cova perquè vam trobar que era la millor solució, però fora ens estava esperant un vampir. Es va tirar al damunt de la Paula i li va xuclar la sang fins a convertir-la en una vampir. Em va relliscar una llàgrima de ràbia, però de pena, per no poder ajudar-la i haver de córrer, però no va servir de res, el vampir em va seguir amb la Paula en braços, la va deixar al terra i per la situació vaig compendre que ara em tocava a mi. No hi havia res a fer, així que em va clavar els ullals mentre pel meu coll regalimava la sang de la mossegada. Acte seguit ja sóc una vampira sense rumb i coneixement que passeja com un ànima en pena pel maleït utramón. T'he escrit una carta perquè jo vaig poder retenir la conquesta des de baix, però el que vull és que tu l'aturis de dalt. Fes-t'ho com pugis, però voldria tenir el mateix record del meravellós món en el que vivia, i que no canviés pas. Pot ser que no t'arribi la carta, però el dia de HALLOWEEN veuràs a la lluna el missatge, i espero que et vagi bé la missió. Molt de gust de la que abans era la teva amiga Míriam, i espero que em pugis perdonar per no haver-te informat abans de la meva desaparició. Miriam Bedós Miralles


Sereu els pròxims? «No paris de córrer. Et volen fer mal!». Quines coses més estranyes estic somiant aquests dies! Em vaig llevar, em vaig posar el primer que vaig trobar, uns texans i un jersei negre, i mig adormida vaig anar a rentar-me les dents... Em vaig morir al veure’m al mirall: tenia un gran tall que ocupava gairebé tota la meva cara. Estava sagnant, però no tant com perquè em caigués sang. Com m’havia passat allò? Vaig baixar corrents cridant a la mare. Quan va veure la cara de por amb que la mirava, em va preguntar què em passava i li vaig dir que si no em veia el gran tall de la cara. En això, ella va començar a riure i a dir-me que estava adormida, que em rentés la cara i que em donés pressa perquè feia tard. Vaig tornar al lavabo i em vaig tornar a veure el tall. No tenia son, no estava adormida. Què passava? M’estava morint de por, però vaig decidir començar el dia com si res. Al sortir de casa estava ell, el noi d’ulls més bonics del món, d’un color indefinible entre el verd i el taronja, el seu cos perfecte i el seu somriure que em tenia enamorada. De cop vaig sentir que em cridaven. Era la mare preguntant-me si estava bé i que estava mirant. No ho sé, no sé qui era ell, però era com si el conegués de sempre. Vaig arribar a l’institut i tots els meus companys van començar a convertir-se en ell, el seu cos es deformava, les seves cares estaven plenes de talls fins que aconseguien convertir-se en aquell preciós noi del que jo estava enamorada sense saber qui era. De cop van començar a dir amb veu baixa el meu nom, tots a la vegada, i van començar a fer-ho més fort fins que vaig començar a córrer cridant. Què estava passant? Estava dins d’un somni? Tot em va començar a donar voltes, vaig deixar de córrer i vaig caure. Tots se’m van tirar damunt, em mossegaven, em pegaven, estaven menjant-se el meu cos. Va haver un moment que vaig deixar de cridar, ja no sentia el dolor, i llavors em van deixar en terra i tots van tornar a convertir-se en ells mateixos com si res hagués passat. Vaig començar a buscar gent, a cridar pel passadís i ningú em feia cas, ningú em veia. Era com si jo fos transparent.


Vaig anar-me’n a casa caminant i vaig trobar-me amb el pare i la mare plorant... per la meva mort. Estic atrapada en aquest món des de fa sis anys sense poder fer res i m’he proposat venjar-me de tots els instituts ja que allí em vaig morir i els estudiants em van matar. Com sabeu que no començaré pel vostre institut? Ens veiem pronte, no tingueu por de mi. Judit Pastor Estrada


Una muerte dolorosa Caí enfermo y al otro día estaba ardiendo en fiebre. Tuve la mala suerte de que era el día de Halloween. Como mis padres estaban de viaje y estaba en casa de mis abuelos, pero ellos estaban en casa de unos amigos, tuve que llamar a mi tía y decirle que viniera a casa porque no me encontraba bien. Se oían unos ruidos muy extraños cuando hablaba con ella, no sé por qué, pero ella tenía un tartamudeo extraño al hablar. Le pregunté si se encontraba bien y les dije que si era mucha molestia venir a cuidarme que se quedara en casa y yo llamaría a mis abuelos para que vinieran urgentemente. Se tomó su tiempo para contestar y finalmente respondió: -Tran...qui...lo..., enseguida vo...y para allí... Yo preocupado y asustado me molesté en obligarla a quedarse en su casa. Pero ella siguió insistiendo hasta que al final se presentó en mi casa. -¿Se puede pasar?- dijo al otro lado de la puerta de mi habitación. -Al fin has llegado tía. -dije yo asustado al ver que ella estaba cubierta de un líquido extraño y verde. Me callé y no le dije nada porque me pensaba que quería hacerme una sorpresa con su nuevo disfraz de Halloween. Me preparó una taza de té y unas galletas de chocolate, me iba tomando la temperatura para ir controlando que no me subiera la fiebre, pero siempre callada sin decir nada como si estuviera prohibido hablar. Estaba un poco cansado, así que me puse a dormir un rato. Más tarde me desperté a causa de un olor extraño que procedía de la cocina. Me levanté de la cama y fui a ver qué sucedía. De aquel disfraz extraño lleno de viscosidad verde se formó un espíritu y estaba haciendo una especie de ritual con mi tía sujetada a las patas de la mesa como si quisiera sacrificarla.Yo me lancé decidido a salvar a mi tía y ese monstruo cogió una sartén y me dio en toda la cabeza. Ahora solo recuerdo eso. Mis abuelos me han contado que llegaron a casa y solo estaba yo desplomado en el suelo de la cocina e inconsciente.Yo, por supuesto, lo primero que les pregunté fue que dónde estaba mi tía y ellos me contestaron:


-Lo sentimos mucho, pero tu tía fue encontrada muerta en tu habitación sin cabeza y cubierta de una viscosidad verde. Destrozado y asustado por la noticia me puse a dormir para que se acabara toda esta pesadilla. José Luis González Sauque


No mires hacia atrás Hace algún tiempo un niño de siete años llamado Antonni, como todos los días, iba de regreso del colegio hacia su casa por el mismo lugar. Un día un perro negro lastimado de una pata se cruzó por su camino, Antonni, conmovido, fue tras el perro, lo siguió hasta un lugar desolado, y mientras el niño se dio la vuelta para ver dónde estaba, el perro desapareció. Entonces el niño, perdido, fue en busca de ayuda para poder volver a su casa, pero no encontró más que una pequeña casona. Al ver que anochecía, se metió sin dudarlo, pero al entrar se dice que Antonni gritó y gritó mucho, pero no había nadie. ¿Por qué gritaba, Antonni? Se dice que cuando entró a la casona una sombra lo miró a los ojos con unos ojos amarillos y entonces Antonni se quedó parado del susto y murió. Al día siguiente la policía junto a su madre lo fueron a buscar y por la información que les dieron llegaron a la casona. Apenas entraron vieron el cuerpo sin vida de Antonni en el suelo, pero lo más extraño fue que al acercarse al cuerpo vieron que los ojos de Antonni estaban de un color amarillo. Los policías, con un poco de miedo, se lo llevaron. En el momento que iban a salir un policía miró atrás porque creyó que algo lo observaba. Lo que vio fue dos pares de ojos amarillos. ¿Pero de quién eran ese par de ojos adicionales? El policía, lleno de miedo, no dijo nada, pero en el camino enloqueció y se suicidó con su pistola. Nadie supo por qué lo hizo. Y ahora lo que te voy a decir no es un juego. Cuando te encuentres solo y repites tres veces el nombre de Antonni en voz clara y fuerte sentirás que alguien te mira atrás tuyo. Te aconsejo que no te des la vuelta o podrías quedar marcado de por vida.Yo lo intenté apenas una vez, pero no lo hice directamente, sinó a través de un espejo y lo que vi fue un par de ojos amenazantes de color amarillo que me hipnotizaron por algunos segundos. De no haber sido por mi madre que llamó a la puerta, tal vez jamás hubiera despertado. Por eso te aconsejo no mirar hacia atrás, porque aunque no lo vi se dice que no solo te aparece un par de ojos, sino dos pares.


Se dice que un par son de Antonni, pero el otro par no se puede saber con exactitud, pero se dice que son los mismos que miró Antonni antes de morir. Fàtima Abdelouahab


La última nota de Sofía Ese edificio me atrajo en el mismo momento que pisé esos caminos principales que conducían únicamente hacia la puerta principal. Enseguida supe que mi búsqueda había acabado. Allí la tenía en frente de mí: vieja, envuelta en ese majestuoso pinar que desprendía un olor tan familiar que casi me dejo llevar. Oí muchas historias sobre esa casa, donde fueron pasando una serie de crímenes muy sangrientos que dejaron cadáveres por todas partes. La señora Mercedes, la de la inmobiliaria, me dijo que esa casa no la pudieron vender en siglos y que si me decidía comprarla debía de ser una valiente, porque todas las personas que tuvieron la mala suerte de pisar ese territorio estaban malditas para siempre. Me la compré sin pensármelo dos veces, porque yo era mujer de principios y no me rendía por una simple maldición. Mis visitas al pueblo me parecían eternas y algo incómodas. Todos me miraban con cara de espanto i siempre se guardaban lo que de verdad me querían decir. Mi vida estaba muy bien hasta que una noche caí rendida en la cama y me desperté a las cuatro de la madrugada, después de que alguien me empezara a susurrar al oído. Cuándo me quise dar cuenta, esa voz asustada pero al mismo tiempo tan fuerte desapareció. Y de repente sentí en mi cuello una respiración fría y caliente a la vez, la que me lleno las venas de adrenalina y de miedo que por un momento me paralizó. Salté disparada de la cama y vi en la esquina un hombre alto, hermoso y muy esbelto mirándome a los ojos fijamente, dejándome una cosa clara: el verdadero miedo solo acababa de empezar. Esa noche no pegué ojo, igual que me paso con las demás noches de las próximas dos semanas. Después de tres meses viviendo en la casa no tuve más visitas inesperadas hasta que un mediodía preparando la comida me hice un corte sin importancia y al cabo de unos instantes una señora con una vestimenta inusual se me iba acercando cantándome la misma canción:


«Cuando el reloj toque las doce, tu sangre correrá, cuando el reloj toque las doce, tu sangre correrá...». Agarró un cuchillo del cajón y empezó a reírse con una risa sicópata. Empezó a seguirme y yo corrí con todas mis fuerzas y lo primero que se me acudió es esconderme en el armario. Estando allí a salvo, intenté llamar a alguien pensando que lo peor ya había pasado. No tenia cobertura, así que me quedé allí un buen rato hasta que la loca del cuchillo me encontró, me saco y en mi último intento de escapar, sentí como algo atravesaba mi corazón y caí al suelo. Las agujas del reloj estaban señalando las doce y entonces empezó a caerme la sangre. Así acabo mi historia. Lo que empezó siendo una simple mudanza pasó a ser un crimen. Me quería perder y mi deseo se cumplió, nadie no volvió a saber de mi ni yo sé dónde estoy ahora. Atentamente, Sofía Olívia Stoicev


El pueblo del terror Erase una vez una niña llamada Carlota que vivía en un pequeño pueblecito a las afueras, cerca de las montañas. Vivía con sus padres, en una casa vieja y en invierno hacía mucho frío. A veces iba a comprar a la ciudad más próxima, donde no habitaba mucha gente. La ciudad se llamaba Stoneville. En esa ciudad ocurrían cosas muy extrañas. Cuando llegaba el anochecer, todos los ciudadanos se convertían en zombies y a la mañana siguiente todo seguía igual y nadie se acordaba de nada. (Un hecho un tanto extraño, ¿no crees?). Una tarde su madre la envió a comprar patatas en la ciudad de Stoneville. Por el camino se entretuvo y empezó a oscurecer. Cuando llegó a la ciudad, oyó unos ruídos extraños y se escondió detrás de una fuente. Le entró sed y bebió agua de la fuente. Empezaron a venir zombies hacia ella y entonces Carlota, empezó a tirarles agua. Milagrosamente, el agua les devolvía su estado normal y como todos se le acercaban, se iban mojando y se recuperaban. Nadie se acordaba de lo que había ocurrido , pero Carlota sí que se acordaba de todo lo que sucedió.Y todo volvió a la normalidad y Carlota siguió con su vida. Y colorín colorado, este microrelato nos ha entretenido un rato. Alex Checa Llamosí


The damn mirror It was a dark night when I heard that noise... At first, I thought it was the wind but then I looked through my bedroom’s window and I saw something strange... I moved closer to see it more clearly and I couldn’t believe it! It was a strange shadow that seemed to have a person’s shape. I was really scared! I felt that ‘’this thing’’ was watching me all the time from the darkness of the night. I decided to phone my parents but I thought it wasn’t a good idea because they were in a concert and nobody would pick up the phone. In conclusion, I decided to phone my best friend but somebody picked up the phone and started to whisper words that I couldn’t understand except two words that I think really understand: bathroom and mirror. After that, the house alarm rang and I couldn’t believe it! The door was open! Somebody must have opened it forcibly because I had locked it with key. Quickly, I closed the door again and I went to the bathroom to wash my face with cold water when suddenly I saw a painting with blood in the mirror. It said: «I’m watching you». I was horrified when I read that. I didn’t know what was happening that night. Everything was so strange... Finally, I decided to run upstairs, I locked myself in my bedroom and I tried to sleep. The next day, I woke up and I breathed with relief thinking that all had been a nightmare, but it wasn’t when I went to the bathroom and I saw another scary painting in the mirror that said: «See you tonight... again!». Wendy Cabanes


Save my soul My mother died on October 31st, a year ago. That night, my father, my brother and I discovered my mum was laying on her room’s ground with a stuck knife in her hearth! It was the most horrible thing that I saw in my life. At the end, It was only a suicide. Nobody knew the reason for the suicide but I noticed that the knife was ours. One afternoon I went to buy some flowers to bring them at the graveyard. There, I found Amy whose brother died at age of five so many times she comes to the graveyard. I was talking with her until late. When she left I went quickly to my mother’s tomb, I put the flowers, I stood up, I looked around, and I saw floating above every tomb a ghost! My mother was also there! I started to run quickly to the gates of the graveyard but they were closed. I didn’t know what to do in that moment. Every ghost had the same knife that my mother used to commit suicide. Suddenly all the ghosts started to say that they want my soul. The ghosts took me and killed me. I waked up with a startled reaction, I was in my bet it was only a dream. My room’s door opened and my brother and my father had strange on knife in their faces! ‘Is it again a dream? What happened?’ So it wasn’t a suicide it was a murder committed by the father and the brother because the father considered that his wife was a witch and she curses all of the members of the family. That was the last day of Katy’s life. Nobody knows what happened but since then, the house is a haunted house. And there’s a legend that it says that the boy and the father are wicked spirits that appeared in the house as ghosts with a strong glow. Sometimes people can hear the screams of Katy asking for help. Those events happened in Borley, a small village about 100 kilometres from London, and it is also the village with more ghosts that you can find in England. Damaris Alexandra Dorobantu


La visite inattendue Ting-Tong. La cloche de notre maison a sonné. J'avais trés peur et j'avais un terrible tremblement dans tous le corps. Depuis que j'avais 13 ans, la cloche n'avais plus jamais sonné. C'est l'année où mes parents sont morts, l'année où mon pays avait une trés mauvaise situation. Je suis alleé vers la porte, passant par un trés long couloir noir. J'avais la main sur le poingnée de la porte. —1,2,... —j'ai commencé a compter— 3... Qui est-ce? Mais il n'y avait persone. J'ai regardé en haut, je n'ai rien vu, mais quand j'ai regardé en bas j'ai trouvé un petit morceau de feuille trés sale. Je l'ai pris dans ma main et quand je l'ai ouvert, j'ai trouvé des numéros et à côté de chaque numéro il y avait une frase. J'ai commencé par le numéro un: Il faut que tu marches 50 pas, et tournes à droite. Je suis alleé, j'ai trouvé le numéro 2 qui disait: Il faut que tu passes le numéro 3 et que tu ailles au numéro 4. Quand j'ai vu le 4 les lettres changeaient toutes seules sans que je touche rien du tout, et j'ai lu ce qui était écrit: Il faut que tu regardes devant, sans regarder derrière. J'ai vu en haut, qu'il y avait des momies et qu'elles faisaient des grimaces, et que chaque fois elles se multipliaient. J'ai couru... couru jusqu'au parc central de mon village. J'étais très seule et j'avais très peur. J'ai ouvert la feuille une autre fois, j'ai vu le numéro 5 qui disait: J'ai començé a pleuré pendant que j'écoutais les mots que disait un esquelette et qui avait un gran couteau dans la main. Le couteau s'aprochait peu à peu de moi. Un peu plus tard j'étais très heureuse parce que j'allais me rencontrer avec ma famille là-haut dans le ciel. Chaymae El Ouahi i Nacera Charef


L’Institut Cristòfol Despuig participa en el projecte d’innovació educativa La biblioteca escolar Puntedu, promogut pel Departament d’Ensenyament. El projecte, que tindrà una durada de tres anys, vol renovar les prestacions de la biblioteca, coincidint amb l’estrena d’unes noves instal·lacions i respon a la voluntat del centre de continuar oferint un ensenyament de qualitat i adaptat a les noves tecnologies.

Camí de Betània, 5 43500 Tortosa biblioteca@insdespuig.cat http://insdespuig-biblioteca.blogspot.com http://recomanamunllibre.blogspot.com http://calaixo-de-sastre.blogspot.com

III Concurs de microrelats de terror 2012  
III Concurs de microrelats de terror 2012  

Recull dels relats premiats en el III Concurs de microrelats de terror 2012 que organitza la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig, de...

Advertisement