Page 1


01 GOETHE.qxt:Maquetaci贸n 1

1/9/10

11:24

P谩gina 2


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

1/9/10

11:24

Página 3

CLÀSSICS DE TOTS ELS TEMPS SEGONA ÈPOCA

JOHANN WOLFGANG GOETHE

CONVERSES D’EMIGRATS ALEMANYS

BARCELONA


01 GOETHE.qxt:Maquetaci贸n 1

1/9/10

11:24

P谩gina 4


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

1/9/10

11:24

Página 5

JOHANN WOLFGANG GOETHE

CONVERSES D’EMIGRATS ALEMANYS

TRADUCCIÓ DE L’ALEMANY I EPÍLEG DE

RAÜL GARRIGASAIT

EDITORIAL ALPHA Barcelona, 2010


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

1/9/10

11:24

Página 6

Primera edició: octubre del 2010 Títol original: Unterhaltungen deutscher Ausgewanderten © de la traducció i l’epíleg: Raül Garrigasait, 2010 © d’aquesta edició: Editorial Alpha, 2010 © Institut Cambó, 2010 www.editorialalpha.cat Disseny de la coberta: Pau Santanach Fotografia de la coberta: Eugeni Aguiló Fotocomposició: Fotoletra, s.l. Impressió i relligat: Liberdúplex, s.l. ISBN: 978-84-9859-149-1 B-34.643-2010

DIPÒSIT LEGAL:

Prohibida qualsevol mena de còpia. Reservats tots els drets.


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

1/9/10

11:24

Página 7

TAULA

Converses d’emigrats alemanys . . . . . . . . . . . . 9 Conte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103 Apèndixs «Primera epístola», de J.W. Goethe . . . . . . . . 143 Epíleg del traductor . . . . . . . . . . . . . . . . . . 149


01 GOETHE.qxt:Maquetaci贸n 1

1/9/10

11:24

P谩gina 8


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

1/9/10

11:24

Página 9

En aquells dies infeliços que van tenir les més tristes conseqüències per a Alemanya, per a Europa, fins i tot per a la resta del món, quan l’exèrcit francès va irrompre a la nostra pàtria per un forat mal custodiat, una família noble abandonà les propietats que li pertanyien en aquelles regions i va fugir a l’altra banda del Rin, per tal d’evitar les angúnies que amenaçaven totes les persones distingides, a les quals s’imputava el crim de recordar amb joia i honors els seus avantpassats i de gaudir d’alguns avantatges que qualsevol pare benpensant voldria procurar als seus fills i descendents. La baronessa de C., un vídua de mitjana edat, es mostrà tan decidida i enèrgica en aquesta fugida com ho era a casa, per a consol dels seus fills, parents i amics. Educada en un ambient obert i instruïda per diverses fatalitats, era coneguda com una excel·lent mare i mestressa de casa, i el seu esperit penetrant emprenia de bon grat qualsevol mena de quefer. Desitjava servir molta gent, i la seva àmplia experiència li donava la capacitat de fer-ho.Ara, inesperadament, s’havia de comportar com a guia d’una petita caravana, i sabia dirigir-la, tenir-ne cura i, com es revelà, conservar el bon estat d’ànim en el seu cercle, encara que fossin moments d’inquietud i destret. I, real9


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

10

1/9/10

11:24

Página 10

JOHANN WOLFGANG GOETHE

ment, el bon humor no fou un sentiment poc habitual entre els nostres fugitius, perquè fets sorprenents i situacions noves oferien als ànims excitats força matèria per fer broma i per riure. En la fuga apressada, el comportament de cadascú era característic i digne d’atenció. L’un es deixava portar per una falsa temença, per un esglai intempestiu; l’altre es nodria d’un neguit innecessari, i tot allò que aquest feia massa i aquell massa poc, cada cas en què la feblesa es mostrava en la transigència o en la precipitació, oferia una ocasió perquè s’importunessin i es mofessin els uns dels altres, de tal manera que aquestes tristes circumstàncies van resultar més divertides que no hauria pogut ser-ho una excursió feta per pròpia voluntat. Perquè, tal com a vegades, assistint a la representació d’una comèdia, podem observar els actors seriosament durant una estona, sense riure de les bufonades que fan deliberadament, però en canvi se senten de seguida sorolloses rialles quan s’esdevé alguna cosa indecorosa en una tragèdia, així mateix una desgràcia que destarota els homes en el món real sol anar acompanyada de circumstàncies ridícules, que sovint provoquen rialles a l’acte, però que sens dubte en provocaran un cop passats els fets. Sobretot la filla gran de la baronessa, la senyoreta Luise, una dona vivaç i impulsiva, i imperiosa en els dies bons, hagué de patir molt, perquè s’afirmava que amb el primer esglai havia quedat atordida, i en un estat de distracció, en una mena d’absència total d’esperit, havia portat les coses més inútils perquè les carreguessin al cotxe, amb la màxima seriositat, i fins havia confós un vell servent amb el seu promès. Ella, però, es defensava tan bé com podia, i l’únic que no volia tolerar eren les bromes relacionades amb el seu promès, atès que ja li causava prou pena saber que ell


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

1/9/10

11:24

Página 11

CONVERSES D’EMIGRATS ALEMANYS

11

servia a l’exèrcit aliat,1 exposant-se cada dia al perill, i veure com el desgavell general ajornava, i potser acabaria frustrant, un enllaç desitjat. El germà gran de Luise, Friedrich, un jove decidit, executava amb ordre i precisió tot allò que determinava la mare, seguia la comitiva a cavall i feia alhora de correu, de supervisor dels carruatges i de guia. El mestre del prometedor fill petit, un home de bona instrucció, feia companyia a la baronessa dalt del cotxe; el cosí Karl viatjava en el vehicle següent amb un vell capellà que, com a amic de la casa que era, ja feia temps que s’havia fet imprescindible a la família, i amb una parenta més gran i una altra de més jove. Les minyones i els servents seguien en birlotxos, i uns quants carros ben plens, que hagueren de quedar-se enrere en més d’una parada, tancaven la caravana. Era a desgrat, com és fàcil d’imaginar, que aquella gent havia abandonat els seus habitatges, però el cosí Karl s’allunyava de l’altra riba del Rin doblement a contracor; no és que hi hagués deixat una estimada, com podrien fer suposar la seva jovenesa, la seva bona planta i la seva naturalesa apassionada, sinó que s’havia deixat seduir per aquella bellesa enlluernadora que, sota el nom de la llibertat, primer clandestinament i després d’una manera pública, va saber procurar-se tants adoradors i que, per més que tractés malament els uns, era venerada amb gran ardor pels altres. Tal com als amants sovint els enlluerna la passió, així mateix li passava al cosí Karl. Desitgen posseir un únic bé, i creuen que, a canvi, poden prescindir de la resta de 1. L’exèrcit format per tropes prussianes i austríaques, per tropes imperials de Saxònia i de Hessen i també per un cos d’emigrats francesos, amb la finalitat de lluitar contra l’exèrcit revolucionari. (Totes les notes són del traductor.)


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

12

1/9/10

11:24

Página 12

JOHANN WOLFGANG GOETHE

les coses. Categoria, possessions degudes a la fortuna, totes les circumstàncies diríeu que s’esvaeixen mentre el bé desitjat esdevé l’únic bé, tot el bé del món. Els pares, els parents i els amics se’ns tornen estranys mentre ens apropiem una cosa que ens omple completament i que ens fa estranya tota la resta. El cosí Karl s’abandonava a la violència de la seva inclinació i no la dissimulava en les converses. Creia que es podia lliurar a aquestes conviccions amb més llibertat pel fet que ell mateix era de naixença noble i perquè, tot i ser el segon fill, li corresponia per herència un patrimoni considerable. Justament aquestes possessions que li havien de pertànyer en el futur es trobaven ara en mans de l’enemic, que no s’hi havia instal·lat de la millor de les maneres, però, malgrat tot, Karl no podia enemistar-se amb una nació que prometia tants beneficis al món, i les conviccions de la qual ell jutjava a partir de les declaracions i els discursos públics d’alguns dels seus membres. El bon humor del grup, si és que era capaç de tenir-ne, Karl solia pertorbar-lo elogiant desmesuradament tot allò que, de bo o de dolent, succeïa entre els nous francesos,2 expressant en veu alta la satisfacció que sentia pels seus progressos, de tal manera que encara irritava més els altres, perquè havien de sentir que els seus patiments eren duplicats per la mala fe d’un amic i parent que s’hi delectava. Friedrich ja s’havia barallat amb ell alguna vegada i darrerament n’evitava el tracte. La baronessa coneixia una manera astuta de moderar-lo almenys per una estona. La senyoreta Luise era qui li donava més feina, perquè intentava despertar sospites sobre el seu caràcter i el seu enteniment, naturalment sovint d’una manera in2. L’expressió —Neufranken en l’original— era una manera corrent de designar els francesos partidaris de la revolució.


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

1/9/10

11:24

Página 13

CONVERSES D’EMIGRATS ALEMANYS

13

justa. El preceptor li donava la raó en silenci. El capellà el censurava en silenci. I a les minyones, que trobaven atractiva la figura de Karl i a les quals la seva liberalitat infonia respecte, els agradava sentir-lo xerrar, perquè creien que les conviccions d’aquell home justificaven que alcessin amb honor cap a ell els seus tendres ulls, que fins ara havien abaixat amb modèstia davant seu. Les necessitats del moment, els entrebancs del camí, les molèsties dels allotjaments solien fer que tots ells tornessin a concentrar-se en el present, i el gran nombre d’emigrats francesos i alemanys que trobaven arreu i que tenien comportaments i destins molt diferents sovint els donaven peu a considerar fins a quin punt era important, en aquesta època, exercitar totes les virtuts, però sobretot la virtut de la imparcialitat i l’esperit conciliador. Un dia la baronessa va observar que en aquests moments de confusió general i destret era quan es podia veure amb més claredat com eren d’incultes els homes en tots els sentits. —L’ordre civil —deia ella— és com un vaixell que transporta un gran nombre de persones, velles i joves, sanes i malaltes, per unes aigües perilloses, encara que s’aixequi un temporal, però en el moment en què el vaixell naufraga es veu qui sap nedar, i fins hi ha bons nedadors que moren en aquestes circumstàncies. »La majoria de les vegades veiem que els emigrats arrosseguen amunt i avall els seus defectes i els seus costums estúpids, i ens en estranyem. Però, tal com la tetera no abandona el viatger anglès en cap dels quatre continents, a la resta dels homes els acompanyen arreu les pretensions arrogants, la vanitat, la desmesura, la impaciència, l’obstinació, la parcialitat en els judicis i les ganes de fer alguna mala passada al proïsme; el frívol s’alegra de fugir com si fes una passejada, i l’insaciable reclama que, fins i tot quan es troba reduït a la condició de captaire,


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

14

1/9/10

11:24

Página 14

JOHANN WOLFGANG GOETHE

tot estigui a la seva disposició. Que poques vegades se’ns mostra la virtut pura d’una persona que se sent realment empesa a viure pels altres, a sacrificar-se pels altres! Mentre feien diverses coneixences que donaven peu a aquesta mena de consideracions, va passar l’hivern. La fortuna havia fet costat de nou a les armes alemanyes, els francesos havien hagut de recular fins a l’altra banda del Rin, la ciutat de Frankfurt havia estat alliberada, i la de Magúncia encerclada. Amb l’esperança que les armes victorioses continuessin avançant, i ansiosa per apoderar-se novament d’una part del seu patrimoni, la família va afanyar-se a anar a una hisenda que li pertanyia a la riba dreta del Rin, situada en el més bell emplaçament. Com reviscolaren en veure de nou el bell corrent d’aigua davant les seves finestres, amb quina alegria tornaven a prendre possessió de cada part de la casa, que amicalment saludaren els mobles coneguts, les velles imatges, els estris domèstics, que valuosa els era fins la més petita cosa que ja havien donat per perduda, com s’enlairava la seva esperança de retrobar-ho tot en l’estat de sempre, algun dia, a l’altra banda del Rin! Amb prou feines s’havia divulgat en el veïnat la notícia de l’arribada de la baronessa, que ja corrien tots els vells coneguts, els amics i els servents a conversar amb ella, a repetir les històries dels últims mesos i, en alguns casos, a demanar-li consell i assistència. Envoltada per aquestes visites, va tenir una agradabilíssima sorpresa quan comparegué el conseller secret de S. amb la seva família. Un home per a qui, des de la seva joventut, el servei públic s’havia tornat una necessitat, un home que mereixia i posseïa la confiança del seu sobirà. S’atenia estrictament a certs principis i tenia la seva pròpia manera de pensar sobre certes coses. Era precís en les paraules i en les obres i exigia dels altres això ma-


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

1/9/10

11:24

Página 15

CONVERSES D’EMIGRATS ALEMANYS

15

teix. Un comportament conseqüent li semblava la virtut més alta. El seu sobirà, el país, ell mateix havien patit molt amb la invasió dels francesos; havia conegut l’arbitrarietat d’aquella nació que només parlava de la llei, l’esperit opressiu d’aquells que no es treien de la boca la paraula llibertat. Havia vist que també en aquest cas la gran multitud s’havia mantingut fidel a si mateixa, i que s’aferrava amb gran abrandament a la paraula tot prenent-la per l’acció, a l’aparença tot prenent-la per la possessió. Les conseqüències d’una campanya militar infeliç, així com les d’aquelles conviccions i opinions que s’havien divulgat, no passaven inadvertides a la seva perspicàcia, per bé que no es podia negar que meditava sobre algunes coses amb ànim hipocondríac i les jutjava amb passió. La seva muller, una amiga de joventut de la baronessa, després de tantes tribulacions, va trobar un paradís als braços de la seva amiga. Havien crescut juntes, s’havien format l’una amb l’altra, no tenien secrets entre elles. Les primeres inclinacions dels anys de jovenesa, els moments delicats del matrimoni, les alegries, els neguits i els patiments maternals, tot s’ho havien confiat, en part oralment, en part per carta, i havien mantingut un contacte ininterromput. No havia estat fins en aquesta última època que els desordres els havien impedit comunicar-se com de costum. Per això encara s’apressaven amb més vivacitat les seves converses presents, encara tenien més coses a dir-se l’una a l’altra, mentre les filles de la consellera secreta passaven l’estona amb la senyoreta Luise, amb qui cada vegada tenien un tracte més familiar. Malauradament, el bell gaudi d’aquesta contrada encisadora sovint era torbat pel tro dels canons, que, segons com girava el vent, es percebia amb més o menys claredat en la llunyania.Amb el gran nombre de notícies que arribaven, no podia evitar-se tampoc el discurs polític,


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

16

1/9/10

11:24

Página 16

JOHANN WOLFGANG GOETHE

que solia torbar la jovialitat passatgera del grup perquè aleshores s’expressaven amb gran ardor les diverses maneres de pensar i les opinions de totes dues bandes. I tal com els homes desmesurats no poden privar-se del vi i de menges difícils de digerir, encara que sàpiguen per experiència que tot seguit es trobaran malament, de la mateixa manera, en aquest cas, la majoria dels membres del grup no podien reprimir-se i cedien a l’atractiu irresistible de fer mal als altres i de procurar-se així a si mateixos, a l’últim, una estona desagradable. Ja podem imaginar-nos que el conseller secret capitanejava el partit afecte al vell sistema, i que Karl parlava a favor del partit oposat, el qual, de les innovacions imminents, n’esperava la curació i el reviscolament del vell estat malalt. Al principi aquestes converses es conduïen amb força moderació, sobretot perquè la baronessa sabia mantenir l’equilibri entre les dues parts amb incisos graciosos; però quan s’apropava aquella època important en què el bloqueig de Magúncia s’havia de convertir en un setge, i quan es començaren a avivar els temors per aquesta bella ciutat i pels seus habitants abandonats, cadascú expressava les seves opinions amb una passió desenfrenada. Sobretot els membres del club3 que s’havien quedat a la ciutat anaven en boca de tothom, i cadascú esperava que fossin castigats o alliberats, segons si censurava o aprovava els seus actes. Entre els primers hi havia el conseller secret, que amb els seus arguments irritava Karl d’allò més, quan atacava l’enteniment d’aquesta gent i els feia culpables d’un desconeixement complet del món i de si mateixos. 3. La Societat dels Amics de la Igualtat i la Llibertat de Magúncia, fundada a imitació dels clubs francesos, sobretot del jacobí. Els seus membres havien participat en l’intent de consolidar una república a la ciutat.


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

1/9/10

11:24

Página 17

CONVERSES D’EMIGRATS ALEMANYS

17

—Que encegats han d’estar! —exclamava una tarda que la conversa començava a animar-se molt—, si es pensen que una nació immensa que lluita amb si mateixa en la més gran confusió i que, ni tan sols en els moments de calma, no sap valorar res fora de si mateixa, es dignarà a mirar-los amb compassió. Els tractaran com si fossin objectes, els utilitzaran durant una temporada i a l’últim els llençaran o, si més no, se’n desentendran. Com s’equivoquen de creure que els podrien admetre mai entre els francesos! »A qualsevol que sigui poderós i gran, res no li sembla més ridícul que algú petit i feble que, en la foscor del seu encegament, en la ignorància de si mateix, de les seves forces i de la seva situació, es creu que s’hi pot igualar; i ¿potser creieu que aquesta gran nació, amb la sort que l’ha afavorit fins ara, serà menys orgullosa i petulant que qualsevol altre vencedor reial? »Quants que ara es passegen amb la banda de funcionari municipal maleiran la mascarada quan, després d’haver ajudat a imposar als seus paisans un ordre nou i repugnant, es vegin tractats amb baixesa, en aquest nou ordre, per aquells en qui havien dipositat tota la seva confiança.A mi em sembla altament probable que, en el moment de la rendició de la ciutat, que ja no pot trigar gaire a arribar, els lliurin als nostres o els abandonin. Si aleshores reben la recompensa que els escau, si els és infligit el càstig que es mereixen, els voldré jutjar amb tota la imparcialitat de què sóc capaç. —Imparcialitat! —va cridar Karl amb violència—. Tant de bo que no torni a sentir pronunciar aquesta paraula! ¿Com es pot condemnar tan categòricament aquesta gent? És cert que durant la joventut i la resta de la vida no s’han fet profitosos a si mateixos i als altres homes afortunats de la manera tradicional. És cert que no han posseït les poques cambres habitables del vell edi-


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

18

1/9/10

11:24

Página 18

JOHANN WOLFGANG GOETHE

fici ni s’hi han regalat, sinó que han sentit amb més força la incomoditat de les parts descurades del vostre palau estatal, perquè hi han hagut de passar els seus dies en la misèria i l’opressió; no han pres per bo, seduïts per una laboriositat alleugerida per mitjans mecànics, allò que estaven acostumats a fer. És cert que s’han hagut de limitar a observar en silenci l’estretor de mires, el desordre, la descurança, la inhabilitat amb què els vostres homes d’Estat encara creuen que es guanyen un respecte profund. És cert que només han pogut desitjar en secret que l’esforç i el plaer es repartissin d’una manera més igualitària! Però qui negaria que entre ells hi ha almenys alguns homes ben intencionats i capaços que, si bé en aquest moment no estan en condicions de fer realitat els millors ideals, tenen la sort de mitigar el mal amb la seva intervenció i de preparar un bé futur; i, com que entre ells n’hi ha d’aquesta mena, qui no els ha de plànyer quan s’apropa el moment que els privarà, potser per sempre, de les seves esperances! Tot seguit el conseller secret va fer broma, amb una certa amargor, a propòsit dels joves, sempre propensos a idealitzar un objecte; Karl, en canvi, no va tenir miraments amb aquells que només poden pensar segons formes antigues i que es veuen forçats a rebutjar tot allò que no hi encaixa. Amb les rèpliques i les contrarèpliques, la conversa es va encendre cada vegada més, i totes dues bandes expressaven amb paraules allò que, en el decurs d’aquests anys, havia desunit més d’un grup de persones ben avingudes. En va intentava propiciar la baronessa, si no una pau, almenys una treva; fins i tot la consellera secreta, que, dona digna d’estima com era, havia adquirit un cert domini sobre l’ànim de Karl, intentava inútilment influir-hi, i encara se’n sortia menys perquè el seu marit continuava disparant fletxes feridores contra la joventut


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

1/9/10

11:24

Página 19

CONVERSES D’EMIGRATS ALEMANYS

19

i la inexperiència i burlant-se de la particular propensió de les criatures a jugar amb foc —amb el foc que encara no saben dominar. Karl, a qui la ira havia posat fora de si, no va estar-se de confessar que desitjava tota la sort del món a les armes franceses, i que exhortava tots els alemanys a posar fi a la vella esclavitud; que estava convençut que la nació francesa sabria apreciar els alemanys nobles que s’havien declarat a favor seu, que sabria considerar-los i tractar-los com si fossin dels seus i no els sacrificaria ni els abandonaria a la seva sort, sinó que els cobriria d’honors, béns i mostres de confiança. El conseller secret afirmava, en canvi, que era ridícul pensar que, en una capitulació o en alguna altra circumstància, els francesos tindrien ni per un moment cura d’ells; aquesta gent cauria sens dubte a les mans dels aliats, i ell esperava veure com els penjaven a tots. Aquesta amenaça, Karl no la va suportar, i va exclamar que esperava que també a Alemanya la guillotina fes una bona sega i que no es descuidés ni una sola testa culpable. I va afegir uns quants retrets molt forts que tocaven personalment el conseller secret, ofensius en tots els sentits. —Així, bé m’he d’allunyar —va dir el conseller secret— d’un cercle on ja no s’honora cap d’aquelles coses que abans semblaven dignes de respecte. Em dol ser expulsat per segona vegada, i a més per un paisà meu; però prou m’adono que, d’aquest d’aquí, n’he d’esperar menys miraments que dels nous francesos, i trobo novament confirmada la vella experiència que és millor caure a les mans dels turcs que a les dels renegats. Amb aquestes paraules es va aixecar i va sortir de la cambra. La seva muller el va seguir. I tots van callar. La baronessa va fer notar el seu descontentament amb unes quantes frases, poques però contundents. Karl anava


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

20

1/9/10

11:24

Página 20

JOHANN WOLFGANG GOETHE

amunt i avall per la sala. La consellera secreta va tornar plorant i va explicar que el seu marit ordenava fer les maletes i que ja havia demanat cavalls. La baronessa va anar a persuadir-lo de quedar-se; mentrestant ploraven les senyoretes i es besaven i estaven profundament afligides per haver-se de separar tan aviat i tan inesperadament. La baronessa va tornar. No havia aconseguit res. Es va començar a ajuntar tot el que pertanyia als forasters. Els tristos moments de la separació i el comiat van commoure vivament a tothom.Amb els últims cofrets i capsetes es va esvair tota esperança.Van arribar els cavalls, i les llàgrimes corrien encara amb més abundància que abans. El carruatge va arrencar, i la baronessa el va seguir amb la mirada; les llàgrimes li espurnejaven als ulls.Va enretirar-se de la finestra i es va asseure al tambor de brodar. Tots estaven silenciosos, avergonyits i tot; sobretot Karl, assegut en un racó, expressava la seva intranquil·litat fullejant un llibre i alçant la mirada, de tant en tant, cap a la seva tia. Finalment va aixecar-se i va agafar el barret, com si se’n volgués anar; però un cop a la porta va girarse, es va apropar al tambor i va dir amb una noble serenitat: —L’he ofesa, estimada tia, li he causat un disgust, perdoni la meva precipitació, reconec el meu error i el sento ben fondament. —Jo puc perdonar —va respondre la baronessa—. No et guardaré cap rancúnia, perquè ets un home noble; però no pots arreglar el que has espatllat. Per culpa teva quedo privada, en aquests moments, de la companyia d’una amiga que no veia des de feia molt de temps, una amiga que la mateixa dissort m’havia apropat i gràcies a la qual havia oblidat durant unes quantes hores la desgràcia que s’ha abatut damunt nostre i que ens amenaça. Ella, que ja fa temps que ha de fugir angoixosament d’un lloc a un altre, i que fa ben pocs dies que es refeia en companyia


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

1/9/10

11:24

Página 21

CONVERSES D’EMIGRATS ALEMANYS

21

d’una vella amiga estimada, en una casa còmoda, en un lloc agradable, ha de fugir novament, i perdem així la conversa del seu espòs, que, per més extravagant que pugui ser en algunes qüestions, és un home excel·lent i honrat i porta un arxiu inexhaurible de coneixements sobre els homes i el món, de fets i situacions, que ell sap comunicar d’una manera lleugera, encertada i agradable. D’aquest múltiple plaer ens priva el teu abrandament; ¿amb què pots substituir tot això que perdem? Karl: —Tingui pietat de mi, estimada tia: ja sento el meu error d’una manera prou viva, no me’n faci veure les conseqüències amb tanta claredat. La baronessa: —Al contrari, considera-les amb tanta claredat com et sigui possible.Aquí no es tracta de tenir pietat, sinó de saber si et pots convèncer a tu mateix. Perquè no és la primera vegada que comets aquest error, i no serà l’última. Oh éssers humans!, ¿la necessitat que us aplega sota un sol sostre, dins una sola cabana estreta, no us farà tolerants els uns amb els altres? ¿No n’hi ha prou amb els fets monstruosos que us afecten incessantment, a vosaltres i als vostres? ¿No podríeu dedicar-vos a vosaltres mateixos i comportar-vos amb seny i moderació envers aquells que, ben mirat, no us volen prendre res, no us volen robar res? ¿És que els vostres ànims han de manifestar-se i ens han de colpir d’una manera tan cega i tan inexorable com els esdeveniments del món, com una tempesta o un altre fenomen natural? Karl no va respondre, i el preceptor, des de la finestra on s’estava, va apropar-se a la baronessa i va dir: —S’esmenarà, aquest fet li servirà, ens servirà a tots nosaltres, d’advertiment. Ens posarem a prova cada dia, tindrem present el dolor que vostè ha sentit, mostrarem que podem dominar-nos a nosaltres mateixos. La baronessa: —Amb quina facilitat es persuadeixen els homes a si mateixos, sobretot en aquesta qüestió! La


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

22

1/9/10

11:24

Página 22

JOHANN WOLFGANG GOETHE

paraula domini els és tan agradable, i sona tan elegant, això de voler-se dominar a un mateix. Els encanta parlar-ne, i voldrien fer-nos creure que són seriosos quan esmenten l’exercici d’aquest domini; si jo n’hagués vist un de sol, en la meva vida, que hagués estat capaç de dominarse, ni que fos en la qüestió més insignificant! Quan alguna cosa els és indiferent, solen adoptar un posat molt seriós, com si haguessin de fer un esforç per privar-se’n, i allò que desitgen amb fervor, saben presentar-s’ho a si mateixos i als altres com una cosa excel·lent, necessària, inevitable i imprescindible. No sabria anomenar-ne cap que fos capaç de la més petita renúncia. El preceptor: —Vostè actua rarament d’una manera injusta, i no l’he vista mai tan sotmesa per la contrarietat i la passió com en aquest instant. La baronessa: —Si més no, jo no m’he d’avergonyir d’aquesta passió. Quan m’imagino la meva amiga en el seu cotxe, per camins incòmodes, recordant-se de l’amistat ferida amb llàgrimes als ulls, us tindria a tots una rancúnia ben fonda. El preceptor: —En les pitjors desgràcies jo no us he vist tan commoguda i impetuosa com en aquest instant. La baronessa: —Després de patir grans desgràcies, una de petita acaba d’omplir el got, i aleshores ja no és cap petita desgràcia privar-se d’una amiga. El preceptor: —Calmi’s i confiï que tots nosaltres ens volem esmenar, que volem fer els possibles per acontentar-la. La baronessa: —De cap manera; ningú de vosaltres no em pot sostreure cap mostra de confiança; en endavant us adreçaré exigències, us donaré ordres a casa meva. —Exigeixi, doni ordres! —va exclamar Karl—, i no es podrà queixar de la nostra desobediència. —Bé, el meu rigor no serà pas tan extrem —va respondre amb un somriure la baronessa, tot contenint-


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

1/9/10

11:24

Página 23

CONVERSES D’EMIGRATS ALEMANYS

23

se—. No m’agrada donar ordres, sobretot a persones d’esperit tan lliure; però sí que us vull donar un consell i afegir-hi una petició. El preceptor: —I totes dues coses ens seran una llei inviolable. La baronessa: —Seria estúpid que jo pretengués desviar l’interès que tothom té pels grans esdeveniments del món, dels quals, malauradament, nosaltres mateixos hem acabat sent víctimes. No puc canviar les conviccions que sorgeixen, s’afermen, pugnen i actuen en cadascú segons la seva manera de pensar, i seria tan estúpid com cruel exigir-li que no les comuniqui. Però, del cercle en què visc, sí que en puc esperar que els qui comparteixen els mateixos pensaments s’ajuntin i entaulin converses agradables, tot dient l’un allò que l’altre ja pensa. A les vostres cambres, en les passejades i allà on es trobin persones que comparteixen els mateixos pensaments, obriu els vostres cors tant com us vingui de gust, insistiu en aquesta opinió o en aquella altra, gaudiu ben vivament de la joia d’una convicció apassionada. Però, fills meus, quan estiguem plegats no oblideu quantes de les nostres particularitats ja hem hagut de sacrificar per ser sociables, abans que es parlés d’aquestes qüestions, i que tothom, mentre hi hagi món, haurà de dominar-se, almenys exteriorment, per ser sociable. Us exhorto, doncs, no en nom de la virtut, sinó en nom de la cortesia ordinària, que en aquests moments actueu amb mi i amb els altres seguint el mateix criteri que heu observat des de joves, com qui diu, amb qualsevol que topéssiu al carrer. »Perquè —va continuar la baronessa— no m’explico què ens ha passat, com és que ha desaparegut de sobte tota educació social.Abans, quan ens trobàvem en companyia d’altres persones, com es guardava tothom de tocar cap qüestió que pogués ser desagradable per a aquest o aquell altre! El protestant evitava ridiculitzar


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

24

1/9/10

11:24

Página 24

JOHANN WOLFGANG GOETHE

una cerimònia en presència del catòlic; el catòlic més fervorós no feia notar al protestant que la vella religió donava una garantia més segura de beatitud eterna. Davant els ulls d’una mare que havia perdut el fill, la gent es reprimia d’alegrar-se vivament dels seus descendents, i tothom se sentia avergonyit si se li escapava una paraula precipitada d’aquesta mena. Qualsevol persona que ho hagués presenciat intentava arreglar el descuit..., i ara, nosaltres, ¿no fem justament el contrari de tot això? Busquem amb fervor l’ocasió de fer algun comentari que faci enfadar l’altre i el tregui de polleguera. Oh, fills i amics meus, tornem en endavant a aquella manera de ser! Ja hem viscut prou moments tristos..., i el foc, de dia, i les flames, de nit, potser ens anunciaran aviat l’esfondrament de les nostres cases i de les propietats que hem deixat enrere. No hem de permetre, tampoc, que aquestes notícies ens arribin amb violència; no ens gravem més fondament en l’ànima, repetint-ho sovint, allò que ja ens causa prou dolor en silenci. »Quan va morir el vostre pare, ¿és que potser em renovàveu a cada ocasió aquesta pèrdua insubstituïble amb signes i paraules? ¿No intentàveu evitar tot allò que podia evocar el seu record a deshora, i assuavir el sentiment d’aquella pèrdua i guarir les ferides amb el vostre amor, els vostres esforços i les vostres atencions? Ara, ¿no tenim tots més necessitat d’exercir justament aquell respecte cap als altres, que sovint és més eficaç que una ajuda benintencionada però tosca? Ara, no és que enmig d’éssers feliços algun atzar fereixi aquest o aquell d’allà, i la seva desgràcia torni a ser absorbida ben aviat pel benestar general, sinó que entre un nombre immens d’infeliços són ben pocs els qui, sigui pel seu natural o per l’educació rebuda, gaudeixen d’una alegria casual o artificial. Karl: —Ja ens ha humiliat prou, estimada tia. ¿No vol tornar-nos a allargar la mà?


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

1/9/10

11:24

Página 25

CONVERSES D’EMIGRATS ALEMANYS

25

La baronessa: —Aquí la teniu, amb la condició que tingueu ganes de deixar que us guiï. Proclamem una amnistia! No és mai massa aviat per prendre aquesta decisió. En aquest instant van entrar la resta de les dones, que després del comiat encara havien plorat a llàgrima viva, i no es van poder forçar a adreçar una mirada amistosa al cosí Karl. —Veniu, filles meves —va exclamar la baronessa—. Hem tingut una conversa seriosa que farà que regnin novament, espero, la pau i la concòrdia entre nosaltres, i tornarà a introduir el bon to que fa estona que trobem a faltar; potser mai no hem tingut més necessitat d’unirnos els uns als altres i de distreure’ns, encara que només sigui un parell d’hores al dia. ¿Acordem que, mentre estiguem plegats, queda rigorosament prohibida tota conversa sobre l’actualitat? ¿Quant de temps fa que ens privem de diàlegs alliçonadors i estimulants? ¿Quant de temps fa, estimat Karl, que no ens contes res de països i imperis llunyans, tu que en coneixes tan bé les característiques, els habitants, els costums i les maneres de fer? ¿I vostè —va dir adreçant-se al preceptor—, durant quant de temps ha fet callar la història antiga i la moderna, les comparacions entre els segles i els homes concrets? ¿On han anat a parar els poemes bells i graciosos que sorgien tan sovint de les carteres de les nostres noies per alegrar la colla? ¿Com s’han perdut les consideracions filosòfiques lliures de prejudicis? ¿Ha desaparegut del tot la delectació amb què portàveu de les vostres passejades una pedra curiosa, una planta que almenys a nosaltres ens era desconeguda, un insecte estrambòtic, i així donàveu peu, si més no, a somiar d’una manera agradable la relació íntima que lliga totes les criatures existents? Feu que tots aquests esbargiments, que abans es presentaven sense que els haguéssim de buscar, tornin a fer-se presents entre nosaltres per un acord, per un propòsit,


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

26

1/9/10

11:24

Página 26

JOHANN WOLFGANG GOETHE

per una llei, esmerceu totes les vostres forces a ser instructius, útils i sobretot sociables. De tot això en tindrem necessitat, i encara molta més que ara, per més que tot es capgiri. Fills meus, prometeu-m’ho. Ho van prometre vivament. —I ara aneu, fa un vespre bonic, que cadascú en gaudeixi a la seva manera, i a l’hora de sopar assaborirem, per primer cop des de fa molt de temps, els fruits d’una conversa amistosa. Així van separar-se, només la senyoreta Luise es va quedar amb la mare: no podia oblidar de seguida el disgust d’haver perdut la seva companya i, quan Karl la va invitar a passejar, el va engegar a dida d’una manera molt desdenyosa. Mare i filla s’havien quedat juntes una estona quan va entrar el capellà, que tornava d’una llarga passejada, i que no s’havia assabentat del que havia succeït entre ells. Es va treure el barret i va deixar el bastó, es va asseure i volia posar-se justament a explicar alguna cosa; la senyoreta Luise, però, com si continués una conversa començada amb la seva mare, el va interrompre amb les paraules següents: —A algunes persones, amb tot, els resultarà força incòmoda la llei que ara ha estat acordada. Quan vivíem al camp, ja ens faltaven de vegades matèries de conversa, perquè allà, a diferència del que succeeix a ciutat, no hi havia cada dia una pobra noia per calumniar, un jove per considerar-lo sospitós; ara bé, fins ara teníem una escapatòria: explicar les ximpleries que fan dues grans nacions, trobar ridículs tant els alemanys com els francesos i convertir ara aquest ara aquell en jacobí o membre d’un club; però si ara també s’ha obstruït aquesta font, veurem com entre nosaltres algunes persones es queden mudes. —¿Aquest atac potser va adreçat a mi, senyoreta meva? —va començar el vell amb un somriure—. Bé, vostè sap


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

1/9/10

11:24

Página 27

CONVERSES D’EMIGRATS ALEMANYS

27

que em considero afortunat de ser de vegades la víctima de la resta del grup, perquè, mentre que en tota conversa vostè fa sens dubte honor a la seva excel·lent educadora i tothom la troba agradable, digna d’estima i amable, sovint sembla que rescabala a costa meva, per alguna violència que vostè li fa, un petit esperit maligne que viu dins seu i que vostè no acaba de dominar del tot. Digui’m, distingida senyora —va continuar, adreçant-se a la baronessa—, ¿què ha succeït mentre jo no hi era? ¿Quina mena de converses han estat excloses del nostre cercle? La baronessa va informar-lo de tot el que s’havia esdevingut. Ell va escoltar atentament i va respondre: —Seguint les normes acordades, no hauria de ser impossible per a algunes persones entretenir el grup, i potser encara fer-ho més bé i amb més seguretat que altres. —Ja ho veurem —va dir Luise. —Aquesta llei —va continuar el vell— no conté res de molest per a cap persona que sàpiga ocupar-se de si mateixa, al contrari, li serà agradable, atès que li permetrà exposar als altres allò que abans feia d’una manera furtiva, com qui diu. Perquè, no s’ho prengui malament, senyoreta, però ¿qui fa els tafaners, els espietes i els calumniadors, sinó les persones que els envolten? Amb motiu d’una lectura, de l’exposició d’una matèria interessant que hauria de revifar el cor i l’esperit, rarament he vist que un cercle de persones estigués tan atent i que les forces anímiques fossin tan actives com quan s’explica una novetat, i sobretot una novetat que rebaixa un conciutadà o una conciutadana. Pregunti-s’ho a si mateixa i preguntiho a molts altres: ¿què fa estimulant un succés? No pas la seva importància, no pas la influència que té, sinó la novetat. Només el que és nou sol semblar important, perquè desperta admiració sense connexió amb altres fets i posa en moviment per un instant la nostra imaginació, només toca lleument el nostre sentiment i deixa el nos-


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

28

1/9/10

11:24

Página 28

JOHANN WOLFGANG GOETHE

tre enteniment tranquil del tot. Qualsevol persona, sense haver de concentrar-se gens ni mica en si mateixa, pot interessar-se vivament per tot el que és nou, és més, com que una conseqüència de les novetats és que ens arrosseguen sempre d’un objecte a un altre, res no li és més benvingut a la gran massa humana que un tal motiu per distreure’s eternament i una tal ocasió per esbravar d’una manera còmoda i constantment renovada la seva malícia i la seva delectança en els patiments dels altres. —Fixi’s! —va exclamar Luise—. Sembla que vostè sap espavilar-se; fa un moment es tractava de persones individuals, ara es tracta de rescabalar el gènere humà tot sencer! —No reclamo que vostè hagi de ser mai equitativa amb mi —va respondre ell—, però sí que li he de dir que nosaltres, els que depenem de la gent que ens envolta, ens hem de formar segons aquestes mateixes persones i ens hi hem d’adaptar, és més, ens és permès abans fer alguna cosa que els repugni que no pas alguna cosa que els fos pesada, i res del món no els és més pesat que les exhortacions a reflexionar i a meditar. Cal evitar tot el que apunta a aquest objectiu; a tot estirar, convé fer en silenci i en solitari allò que no és permès en cap reunió pública. —Vostè, en silenci i en solitari, a tot estirar deu haver buidat alguna ampolla de vi i deu haver dedicat algunes belles hores diürnes a dormir —va etzibar-li Luise. —Mai —va continuar el vell— no he considerat gaire valuós allò que faig, perquè sé que, comparat amb altres persones, sóc un gran dropo; amb tot, he fet una col·lecció que potser podria procurar una estona agradable a aquest grup justament ara, en l’estat d’ànim en què es troben les persones que l’integren. —¿Quina mena de col·lecció? —preguntà la baronessa.


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

1/9/10

11:24

Página 29

CONVERSES D’EMIGRATS ALEMANYS

29

—Segur que no és res més que una crònica escandalosa —va afegir Luise. —S’equivoca —va dir el vell. —Ja ho veurem —va respondre Luise. —Deixa’l acabar de parlar —va dir la baronessa— i no t’acostumis a ser dura i poc amable amb ell, per més que sàpiga suportar les teves bromes. No tenim cap motiu per nodrir els mals costums que portem dins, encara que ho fem de broma. Digui’m, amic meu, ¿en què consisteix la seva col·lecció? ¿Serà profitosa i convenient per distreure’ns? ¿Fa gaire que la va començar? ¿Com és que no n’hem sentit dir res? —Els ho explicaré —va respondre el vell—. Ja fa molt de temps que rondo pel món, i sempre m’ha agradat prestar atenció a allò que li succeeix a aquest home o a aquell altre. Per arribar a tenir una visió general de la gran història, sento que no tinc prou força ni prou coratge, i els esdeveniments concrets del món em desconcerten; però entre les moltes històries privades, veritables i falses, que es conten en públic i que la gent s’explica en secret, n’hi ha que tenen un atractiu encara més pur i més bonic que el de la novetat. N’hi ha que sempre aspiren a alegrar-nos amb un gir enginyós, n’hi ha que ens revelen tot d’una la naturalesa humana i les coses fosques que s’hi amaguen, n’hi ha, encara, que ens delecten amb nicieses extravagants. De la gran quantitat d’històries que en la vida ordinària retenen la nostra atenció i la nostra malícia, i que justament són tan ordinàries com les persones que les protagonitzen o que les expliquen, n’he col·leccionat aquelles que em semblen dotades de caràcter, les que van tocar el meu cor i van ocupar el meu enteniment i que, quan hi tornava a pensar, em concedien un instant de jovialitat pura i tranquil·la. —Tinc molta curiositat —va dir la baronessa— per sentir de quina mena són les seves històries i de què tracten.


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

30

1/9/10

11:24

Página 30

JOHANN WOLFGANG GOETHE

—Pot imaginar-se fàcilment —va respondre el vell— que no es parlarà sovint de processos judicials i de qüestions de família.Aquestes coses només solen tenir interès per a aquells a qui turmenten. Luise: —¿I de què parlen, doncs? El vell: —Solen tractar, no vull negar-ho, dels sentiments amb què els homes i les dones s’uneixen o s’enemisten, esdevenen feliços o infeliços, uns sentiments que tendeixen més a confondre’ls que no pas a instruir-los. Luise: —¿Ah sí? ¿O sigui que segurament ens vol fer passar una col·lecció d’acudits lascius per un esbargiment fi? Mare, perdoneu-me aquesta observació, és tan plausible, i bé que s’ha de poder dir la veritat. El vell: —Tinc l’esperança que, en tota la col·lecció, no trobarà res que jo pogués anomenar lasciu. Luise: —¿I què és el que vostè anomena així? El vell: —Una conversa lasciva, una narració lasciva em resulten insuportables. Perquè ens presenten una cosa vulgar, una cosa que no és digna que en parlem ni que hi prestem atenció, com si fos una cosa singular, atractiva, i desperten una avidesa falsa, en comptes de donar una ocupació agradable a l’enteniment. Oculten allò que o bé hauríem de veure sense vel o bé ens hauria de fer apartar la mirada. Luise: —No l’entenc. Les seves històries, bé les deu voler explicar almenys amb una certa gràcia. ¿Ens hauríem de deixar ofendre les orelles potser amb acudits grollers? ¿Potser n’han de sorgir contes de col·legiales, i vostè encara vol reclamar que se li estigui agraït? El vell: —Cap de les dues coses. En primer lloc, no s’assabentarà de res de nou, perquè ja fa temps que m’adono que vostè mai no passa per alt certes ressenyes de les revistes sàvies. Luise: —Comença a burxar. El vell: —Vostè està promesa, i la disculpo de bon grat.


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

1/9/10

11:24

Página 31

CONVERSES D’EMIGRATS ALEMANYS

31

Només li he de mostrar, però, que jo també tinc fletxes, i que puc fer-les servir contra vostè. La baronessa: —Ja veig on voleu anar a parar, però feu que ella també ho entengui. El vell: —Només hauria de repetir el que ja he dit al començament de la conversa; no sembla, però, que la senyoreta tingui la bona voluntat de fixar-s’hi. Luise: —Quina falta fan la bona voluntat i tanta xerrameca! Es pot mirar com es vulgui, tindrem històries escandaloses, escandaloses en un sentit o en un altre, i res més que això. El vell: —¿He de repetir, senyoreta meva, que a l’home benpensant només li sembla escandalosa una cosa quan hi percep malícia, petulància, ganes de perjudicar, aversió a ajudar, i que és en aquest cas que n’aparta la mirada? En canvi, troba divertits els errors i els defectes menors, i sobretot li agrada prendre en consideració històries en què veu l’home bo en lleu contradicció amb si mateix, en què persones beneites i estúpides, pagades d’elles mateixes, són avergonyides, represes o enganyades; en què tota arrogància es castiga d’una manera natural i fins casual; en què els propòsits, els desitjos i les esperances ara s’obstaculitzen, s’ajornen i es frustren, ara s’apropen al seu objectiu, es compleixen i es confirmen inopinadament. El món on l’atzar juga amb la feblesa i la insuficiència humanes és el que més li agrada contemplar en silenci, i cap dels seus herois, dels quals ell conserva les històries, no n’ha de rebre retrets ni n’ha d’esperar lloances. La baronessa: —La seva introducció fa venir ganes de sentir-ne aviat una mostra. Jo no sabia pas, però, que en la nostra vida (i hem passat la major part del temps en el mateix cercle) s’hagin produït gaires fets que poguessin ser inclosos en una col·lecció d’aquesta mena. El vell: —Naturalment, això depèn en bona mesura dels qui observen, i de la manera com saben mirar les co-


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

32

1/9/10

11:24

Página 32

JOHANN WOLFGANG GOETHE

ses; però no vull negar que també he recollit algunes coses de tradicions i llibres vells. De vegades retrobarà, i potser no li desplaurà, vells coneguts sota una nova aparença. Però justament això em dóna un avantatge que no vull deixar escapar: no s’ha d’interpretar cap de les meves històries! Luise: —Però no ens prohibirà que reconeguem els nostres amics i veïns i que desxifrem l’enigma, si ens ve de gust. El vell: —Esclar que no. Però també em permetran a mi que, en aquests casos, els mostri un llibrot vell per demostrar que aquesta història ja va passar o es va inventar fa segles. Igualment em permetran que somrigui secretament quan prenguin per un vell conte una història que ha tingut lloc just al nostre costat, tot i que no la reconeguem justament en aquesta forma. Luise: —Amb vostè no hi ha manera d’acabar; serà millor que fem les paus per aquest vespre, i que ens expliqui de pressa una conte de prova. El vell: —Permeti’m que no l’obeeixi en això.Aquest esbargiment el reservem per quan estigui reunit tot el grup. No podem privar-lo de res, i dic per endavant: tot el que tinc intenció d’exposar no té cap valor en si mateix. Però si el grup, després d’una conversa seriosa, vol reposar una breu estona, si, ja satisfet de coses bones, busca unes postres lleugeres, aleshores em trobaran ben disposat, i desitjo que no es consideri de mal gust el que us serveixo. La baronessa: —Haurem de tenir paciència fins demà, doncs. Luise: —Tinc moltíssima curiositat per saber què explicarà. El vell: —No hauria de tenir-ne, senyoreta, perquè, quan esperem amb massa impaciència, quedem rarament satisfets.


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

1/9/10

11:24

Página 33

CONVERSES D’EMIGRATS ALEMANYS

33

Al vespre, havent sopat, la baronessa es va retirar d’hora a la seva cambra, i els altres van restar plegats i van parlar de diverses notícies que acabaven d’arribar, de rumors que s’escampaven. Com sol passar en aquesta mena de situacions, es dubtava de què calia creure i què s’havia de rebutjar. El vell amic de la casa digué tot seguit: —Trobo que el més còmode és que creguem allò que ens és agradable, que rebutgem sense embuts allò que ens sigui desagradable, i que, pel que fa a la resta, no neguem la veritat d’allò que pot ser veritable. Es va fer l’observació que l’home també sol procedir d’aquesta manera i, després d’alguns girs, la conversa va portar a comentar la tendència decidida de la nostra naturalesa a creure’s els fets meravellosos; es parlava de l’element novel·lesc, de l’element fantasmagòric, i quan el vell va prometre contar en el futur algunes bones històries d’aquesta mena, va respondre la senyoreta Luise: —Mostraria una gran cortesia i mereixeria un gran agraïment si ens volgués explicar de seguida una història d’aquestes, ara que estem junts i tenim la disposició adequada; l’escoltaríem amb atenció i li estaríem agraïts. Sense fer-se pregar gaire estona, el capellà va començar el seu parlament amb les paraules següents: —Quan m’estava a Nàpols, hi va fer furor una història que la gent jutjava de maneres molt diferents. Els uns afirmaven que era completament inventada; els altres, que era real, però que s’hi amagava un engany. Aquests darrers, al seu torn, també estaven dividits, i discutien qui podia ser l’autor de l’engany. Uns altres, en canvi, afirmaven que no era de cap manera clar que els éssers espirituals no poguessin influir en els elements i en els cossos, i que no s’havia de qualificar sempre de mentida o engany qualsevol fet meravellós. Però expliquem la història.


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

34

1/9/10

11:24

Página 34

JOHANN WOLFGANG GOETHE

»Una cantant, de nom Antonelli, era en la meva època la favorita del públic napolità. Quan es trobava a la flor de la vida, de la seva figura, dels seus talents, no li mancava cap dels atributs amb què una dona encisa i atreu la multitud, i delecta i fa feliç un petit nombre d’amics. No era insensible a l’elogi i a l’amor; però, mesurada i assenyada com era per naturalesa, sabia gaudir de les alegries que donen aquestes dues coses sense perdre el seny, que li era molt necessari en la seva situació.Tots els joves distingits i rics s’escarrassaven a apropar-s’hi, ella n’acceptava pocs i, si bé a l’hora de triar els seus amants solia obeir els ulls i el cor, demostrava en totes les seves petites aventures un caràcter ferm i segur que obligava tot bon observador a aprovar-ne les accions. Jo vaig gaudir de la possibilitat de veure-la durant un cert temps, perquè tenia una relació estreta amb un dels seus favorits. »Havien passat uns quants anys, ella havia conegut prou homes, i entre ells molts ximples presumits i febles en qui no es podia confiar. Creia haver observat que un amant que, en un cert sentit, ho és tot per a la dona, justament quan ella té més necessitat del seu ajut, en incidents de la vida, en afers domèstics, a l’hora de prendre decisions urgents, la majoria de les vegades queda convertit en una nul·litat, si no és que perjudica la seva estimada pensant només en si mateix i se sent empès, per egoisme, a donar-li el pitjor consell, i a malmenar-la a fer els passos més perillosos. »En les relacions que havia tingut fins a aquell dia, la majoria de les vegades el seu esperit no s’hi havia implicat; però l’esperit també reclamava nodriment. Ella volia tenir d’una vegada un amic; i amb prou feines havia sentit aquesta necessitat, que ja apareixia, entre aquells que intentaven acostar-se-li, un home jove en qui ella va dipositar la seva confiança, i que aparentment la mereixia en tots els sentits.


01 GOETHE.qxt:Maquetaci贸n 1

1/9/10

11:24

P谩gina 148


01 GOETHE.qxt:Maquetaci贸n 1

1/9/10

11:24

P谩gina 148


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

1/9/10

11:24

Página 149

EPÍLEG 1. «Ja et pots imaginar que la Revolució Francesa també ha representat una revolució per a mi», va confessar Johann Wolfgang Goethe a un amic en una carta redactada el 3 de març del 1790.Anys més tard, va escriure que no era possible imaginar-se un home que, en aquella època, hagués estat més aïllat que ell. Molts dels seus coneguts s’havien entusiasmat amb les notícies que arribaven de París. L’autor del Werther, en canvi, havia rebutjat des de bon començament tot intent d’importar la revolució a Alemanya. Mentre París concedia la ciutadania honorífica a divuit personalitats estrangeres que simpatitzaven amb els nous ideals, entre altres als poetes Friedrich Gottlieb Klopstock i Friedrich Schiller, Goethe participava en una campanya militar contra la França revolucionària (això sí, ho feia sense gaire entusiasme, i més tard va deixar constància escrita de les injustícies comeses per les tropes que defensaven l’Antic Règim). Mentre Lluís XVI era guillotinat, el nostre escriptor dinava a la cort de Carles August, el duc de Saxònia-WeimarEisenach. Ell, que, a diferència de la majoria dels escriptors alemanys significatius del moment, no devia gairebé res ni a l’Església ni a la Universitat, estava lligat formalment al destí d’un microestat del Sacre Imperi Romano-


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

150

1/9/10

11:24

Página 150

CONVERSES D’EMIGRATS ALEMANYS

Germànic. Ocupant diversos càrrecs a Weimar, havia après de primera mà com funcionava una administració absolutista i havia contribuït a configurar-ne la política. Malgrat els trasbalsos d’aquells anys, va continuar creient en una política reformista, il·lustrada, dirigida des de dalt, que no ensorrés de cop l’ordre establert. D’altra banda, la vena lírica que havia acompanyat Goethe durant tota la seva vida gairebé va emmudir entre el 1791 i el 1794. En aquesta època va interessar-se sobretot per les ciències naturals, a les quals s’aferrava com un nàufrag a una taula de salvació. Fins i tot va imaginar-se que s’oblidaria de la literatura i que l’òptica i la biologia arribarien a ser la seva ocupació exclusiva. Enmig del caos humà del moment, l’estudi de la natura —de les seves lleis i la seva manera calmosa i sistemàtica de desenvolupar-se— es presentava com una garantia d’estabilitat. En el camp de la creació artística, el desconcert d’aquells anys el va portar a fer provatures de tota mena. Els canvis es precipitaven a una velocitat mai vista, i el poeta va intentar respondre a les necessitats de cada instant recorrent a una gran diversitat de gèneres literaris, des de la comèdia fins a l’èpica burgesa, passant pel teatre polític i la novel·la satírica. Els textos, però, van quedar sovint inacabats, perquè el món es movia més de pressa que la ploma. Les Converses d’emigrats alemanys, publicades el 1795, s’insereixen de ple en aquesta època de replantejaments i alhora segellen la fi de la crisi creativa del seu autor.Abans de parlar-ne, però, convé que reculem uns quants anys. 2. El 1784, la senyora Jeanne de St. Rémy deValois, que estava casada amb un suposat comte de La Motte i prete-


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

1/9/10

11:24

EPÍLEG

Página 151

151

nia ser descendent d’un fill natural d’Enric II, va fer creure a Louis-René de Rohan, cardenal i arquebisbe d’Estrasburg, que era una confident de la reina Maria Antonieta. Si seguia els seus consells —assegurava la «comtessa» de La Motte—, el cardenal podria obtenir el favor de la cort, fins i tot podria veure’s a soles amb la reina. Jeanne de St. Rémy arribà a organitzar una trobada al jardí de Versalles entre aquell ingenu eclesiàstic i una prostituta disfressada de Maria Antonieta, que li donà una rosa entre sospirs i picades d’ullet. De la Motte va convèncer el cardenal que la reina desitjava posseir un collaret valuosíssim i que volia que fos ell qui s’encarregués d’adquirir-lo. Rohan va fer-se fiador per la compra en nom de Maria Antonieta i va lliurar el collaret a la «comtessa», que se’l va vendre d’amagat.Al cap d’un cert temps, en no rebre els diners del pagament, els joiers van adreçar-se directament a la cort: així es va destapar tot l’engany.Tant Jeanne de St. Rémy de Valois com el cardenal foren detinguts, i el Parlament de París inicià una investigació. Les actes del cas es van publicar, i els fets es van convertir en la tafaneria predilecta d’Europa. La «comtessa» fou condemnada a rebre bastonades, a ser marcada amb ferro roent i a acabar els seus dies a la presó. El cardenal va ser absolt, perquè es demostrà que havia estat enganyat.Als ulls de tothom havia quedat clar que no era punible tractar la reina de meuca. En aquest escàndol, també s’hi va veure involucrat un personatge inquietant que es feia dir Conte Alessandro di Cagliostro. Era conegut com a mag, vident, alquimista, curandero i fundador de lògies maçòniques de ritu egipci, i havia fet sensació en diversos països.Tot i que no es pogué demostrar la seva implicació en l’engany de la «comtessa» de La Motte, va ser expulsat de França. Goethe va arribar a sentir una fascinació tan gran per Cagliostro, que en va reconstruir l’arbre genealògic i,


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

152

1/9/10

11:24

Página 152

CONVERSES D’EMIGRATS ALEMANYS

durant una estada a Palerm, la ciutat natal d’aquest personatge, fins i tot va fer una visita a la seva mare i la seva germana. L’afer del collaret incloïa un fantàstic repertori d’individus estrafolaris, i la flaire de conxorxes i decadència que desprenia tenia un innegable poder d’atracció. L’any 1791, Goethe s’hi va inspirar per escriure la seva primera obra literària concebuda sota els efectes de la Revolució, El gran Cofta, un text que recrea un món corrupte, dominat pel frau i el xarlatanisme, i que pretén retratar el comportament de l’alta societat francesa en els anys immediatament anteriors a la presa de la Bastilla. Aquesta primera obra escrita arran dels fets de París, doncs, no és una crítica de la Revolució, sinó de l’Antic Règim, que Goethe detestava amb la mateixa intensitat. Des del seu punt de vista, tant l’Antic Règim com la Revolució eren la conseqüència d’una falta d’il·lustració: la França prerevolucionària era tan poc civilitzada que va acabar provocant una ruptura violenta. Defensant aquesta mena d’idees, no era estrany que l’autor d’El gran Cofta se sentís sol. En un ambient en què les posicions tendien a polaritzar-se, ¿amb qui podia entendre’s algú que rebutjava com a bàrbars tant els paladins d’un passat corrupte com els propugnadors d’un nou ordre que, de moment, només es podia imposar a sang i a foc? No va ser fins al 1793 que Goethe es va enfrontar directament, sense al·legories ni al·lusions obscures, a les idees revolucionàries en un text literari. En la seva obreta dramàtica El ciutadà general, que pren motius i personatges d’altres comèdies famoses del moment, el protagonista és un alemany que es fa passar per jacobí i que, per exemple, aconsegueix esmorzar de franc a casa del veí servint-se egoistament de les paraules màgiques igualtat i llibertat. El ciutadà general sembla gairebé un pamflet a favor de l’absolutisme il·lustrat, encarnat en el per-


01 GOETHE.qxt:Maquetación 1

1/9/10

11:24

EPÍLEG

Página 153

153

sonatge d’un príncep magnànim que no crea divisions en el seu poble perquè renuncia a aplicar mesures repressives innecessàries.Ara bé, també val la pena fixar-se en el fet que el protagonista no és un autèntic jacobí, sinó solament un farsant. Els seus actes no responen a una necessitat profunda —com els dels revolucionaris francesos, que s’enfrontaven a la corrupció de l’Antic Règim—, sinó a uns interessos particulars il·legítims. Així, el blanc de la crítica no és tant la Revolució Francesa com els intents d’introduir-la a Alemanya «artificialment». És de la mateixa època la comèdia Els revoltats, també coneguda amb el títol de Breme de Bremenfeld, l’intent més seriós que va fer mai Goethe de descriure un procés revolucionari complet a Alemanya, amb un enfrontament entre la noblesa i els pagesos; aquí, Goethe al·ludeix a moviments camperols que van aparèixer a Alemanya a partir del 1790, també al ducat de Weimar. Una de les escenes projectades era una paròdia d’assemblea general. El poeta, però, no va arribar mai a escriurela. Encara que tingués la voluntat de representar la complexitat social d’un procés revolucionari, potser aquest plantejament no captava la veritable rellevància de la Revolució per als qui vivien en terres germàniques. En l’experiència dels alemanys, la Revolució Francesa no va ser, fonamentalment, la causa d’uns quants alçaments camperols, sinó que va comportar la destrucció gradual, per mitjà de la guerra, del marc constitucional en el qual havien crescut com a súbdits del Sacre Imperi RomanoGermànic. Revolució Francesa era sinònim d’invasió i d’abolició d’un món que, malgrat tots els defectes que hi vulguem veure, no havia generat enfrontaments equiparables als que s’havien produït a França, un món al qual Goethe estava íntimament lligat com a fill de la ciutat lliure de Frankfurt del Main i ministre del ducat de Sa-


01 GOETHE.qxt:Maquetaci贸n 1

1/9/10

11:24

P谩gina 172

Converses d'emigrants alemanys  

Un mosaic d’històries sorprenents explicades sobre el rerefons de la Revolució Francesa, de la mà d’un narrador excepcional.

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you