Treballs de la Societat Catalana de Geografia

Page 1

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

80 desembre 2015

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital)



TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA 80 desembre 2015

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital)


Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic. Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG) –filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC)– d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. S’edita alhora en format tradicional i electrònic. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i altres actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia. Aquesta revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és objecte d’avaluació com a revista científica a: IN-RECS, DICE, Latindex, RESH, CIRC, CARHUS i MIAR. Figura a les bases de dades ISOC i URBADOC. Tots els números de Treballs de la Societat Catalana de Geografia es poden obtenir en suport digital al web de l’Hemeroteca Científica Catalana, http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG i al portal de revistes catalanes RACO. Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. Les opinions expressades a Treballs de la Societat Catalana de Geografia són, exclusivament, responsabilitat de les persones que han escrit els textos.

Editor Jesús Burgueño (SCG; Universitat de Lleida) Consell Editor Enric Bertran (Societat Catalana de Geografia) Montserrat Cuxart (Societat Catalana de Geografia) Antoni Luna (SCG; Universitat Pompeu Fabra) Anna Ortiz (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona) Xavier Úbeda (SCG; Universitat de Barcelona) Consell Científic Joan Becat (IEC; Universitat de Perpinyà) Georges Bertrand (Université de Toulouse-Le Mirail) Paul Claval (Université Paris IV-Sorbonne) Jordi Cortès (Societat Catalana de Geografia) Josefina Cruz Villalón (Universidad de Sevilla) Montserrat Galera (Fundació Ernest Lluch) João Carlos Garcia (Universidade do Porto) Maria Dolors Garcia Ramon (IEC; Universitat Autònoma de Barcelona) Joan Mateu (Universitat de València) Janice Monk (University of Arizona) Francesc Nadal (SCG; Universitat de Barcelona) Redacció. Subscripció i Administració. Intercanvi Societat Catalana de Geografia Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Telèfon: 935 529 104 A/e: scg@iec.cat Web: http://scg.iec.cat Adquisicions: http://publicacions.iec.cat Disseny de la portada: Pau Alegre

Joan Nogué (Universitat de Girona) Carmen Ocaña (Universidad de Málaga) Ana Olivera (Universidad Autónoma de Madrid) Lluís Riudor (Universitat Pompeu Fabra) Joan Manuel Soriano (Universitat Autònoma de Barcelona) Katsuyuki Takenaka (Aychi Prefectural University) Joan Tort (Universitat de Barcelona) Tim Unwin (Royal Holloway, University of London) Tomàs Vidal (Universitat de Barcelona; Institut Menorquí d’Estudis) Joan Vilà-Valentí (IEC; Universitat de Barcelona) Membres nats Núria Benach (SCG; Universitat de Barcelona) Rafael Giménez-Capdevila (Societat Catalana de Geografia) Carme Montaner (SCG; Institut Cartogràfic de Catalunya) Josep Oliveras (Universitat Rovira i Virgili) Albert Pèlachs (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona) Roser Serra (Societat Catalana de Geografia) José L. Villanova (SCG; Universitat de Girona) Edició i impressió Producció: Pol·len edicions, sccl Carrer de la Junta de Comerç, 20 08001 Barcelona Disseny i maquetació: Mai-t Carbonell ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) Dipòsit legal B. 24190-1985 URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

© dels autors dels articles © Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Aquest número 80 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia ha estat editat amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona.


ÍNDEX OLIVERAS i SAMITIER, Josep: Presentació ................................................ 7 GALERA i MONEGAL, Montserrat: Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375. Des del seu inici fins a l’actualitat .............................. 9 ARTICLES ESTRANY, Joan; Aleix CALSAMIGLIA; Marc CARRIQUÍ; Julián GARCÍA-COMENDADOR; Bartomeu ALORDA; Miquel NADAL; Josep FORTEZA; Maurici RUIZ; Jorge GAGO: Ecogeomorfologia i drons com a eines de gestió dinàmica postincendi. El cas de la comarca del Pariatge, Mallorca .................................................................................................... 69 CONFERÈNCIES BUSQUETS, Jaume; Sergi CUADRADO; Isabel RUEDA; Antoni F. TULLA; Robert CASADEVALL; Rafel LLUSSÀ: L’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC), 25 anys al servei dels professionals de la geografia i del territori ............................................................................. 91 RODRÍGUEZ, Elena; Sergi CUADRADO; Josep GILI; Enric GONZÁLEZ; Carme MIRALLES; Antoni LARRULL; Marta PALLARÉS: L’exercici professional de la geografia a Catalunya: estat actual i perspectives de futur .............................................................................. 117 NOTES I DOCUMENTACIÓ BURGUEÑO, Jesús: Cartografia urbanística menor de l’antic municipi de Sarrià (Barcelona), 1842-1921 ........................................................ 143 FUSTÉ FORNÉ, Francesc: L’evolució del turisme en espais rurals: un estat de la qüestió ......................................................................................... 167 PRATS FERRET, Maria; Mireia BAYLINA FERRÉ; Ana ORTIZ GUITART: Lectures de l’impacte de la crisi econòmica en la vida quotidiana dels infants a Catalunya ........................................................................ 179 RESSENYES Francesc NADAL i Luis URTEAGA [ed.] (2014). Mapas y cartógrafos en la Guerra Civil española (1936-1939), per Pau ALEGRE ........................ 201


Sergi SALADIÉ GIL i Rafael LÓPEZ-MONNÉ (2014). Els paisatges de l’Alt Camp, per Pau ALEGRE .....................................................................204 Carlos SÁNCHEZ RUBIO, Rocío SÁNCHEZ RUBIO i Isabel TESTÓN NÚÑEZ (2014). El Atlas Medici de Lorenzo Possi, 1687 “Piante d’Estremadura, e di Catalogna”, per Francesc NADAL i PIQUÉ .........................................206 CRÓNICA DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA Javi MARTÍN i Rafael GIMÉNEZ-CAPDEVILA: Sortida d’estudi a Figueres: l’estació ferroviària per a l’alta velocitat i el castell de Sant Ferran.....................213 Albert PÈLACHS i Joan Manuel SORIANO: Excursió a la vall del Madriu (Andorra) .............................................................................................217 Josep OLIVERAS i SAMITIER: Sortida d’estudi a Valls i la serra de Miramar (Alt Camp) ............................................................................................221 Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia. Barcelona, 11 de juny del 2015 ..............................................227 Acta de l’Assemblea General Extraordinària de la Societat Catalana de Geografia. Barcelona, 11 de juny del 2015 .............................................233 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia (Institut d’Estudis Catalans) durant el curs 2014-15 ..................................237 Informació per als autors i autores .............................................................245


SUMMARY OLIVERAS i SAMITIER, Josep: Presentation .............................................. 7 GALERA i MONEGAL, Montserrat: Study of the documentary sources of the 1375 Catalan Atlas. From its creation until today .......................................... 9 ARTICLES ESTRANY, Joan; Aleix CALSAMIGLIA; Marc CARRIQUÍ; Julián GARCÍA-COMENDADOR; Bartomeu ALORDA; Miquel NADAL; Josep FORTEZA; Maurici RUIZ; Jorge GAGO: Ecogeomorphology and drones as dynamic tools for post-fire management. The experience in the Pariatge County, Mallorca .................................................................................................... 69 CONFERENCES BUSQUETS, Jaume; Sergi CUADRADO; Isabel RUEDA; Antoni F. TULLA; Robert CASADEVALL; Rafel LLUSSÀ: The Association of Professional Geographers of Catalonia (AGPC), 25 years supporting professionals of geography and territory.......................................................91 RODRÍGUEZ, Elena; Sergi CUADRADO; Josep GILI; Enric GONZÁLEZ; Carme MIRALLES; Antoni LARRULL; Marta PALLARÉS: Geography as a professional activity in Catalonia: current status and future perspectives ........................................................................... 117 NOTES AND DOCUMENTATION BURGUEÑO, Jesús: Simple urban designs from the old town of Sarrià (Barcelona), 1842-1921 ....................................................................... 143 FUSTÉ FORNÉ, Francesc: Tourism evolution in rural areas: a state of the art ................................................................................................. 167 PRATS FERRET, Maria; Mireia BAYLINA FERRÉ; Ana ORTIZ GUITART: Reading on the economic crisis impact on children’s daily life in Catalonia ............................................................................................. 179 BIBLIOGRAPHICAL NOTES Francesc NADAL & Luis URTEAGA [ed.] (2014). Mapas y cartógrafos en la Guerra Civil española (1936-1939), by Pau ALEGRE .......................... 201


Sergi SALADIÉ GIL & Rafael LÓPEZ-MONNÉ (2014). Els paisatges de l’Alt Camp, by Pau ALEGRE .................................................................... 204 Carlos SÁNCHEZ RUBIO, Rocío SÁNCHEZ RUBIO & Isabel TESTÓN NÚÑEZ (2014). El Atlas Medici de Lorenzo Possi, 1687 “Piante d’Estremadura, e di Catalogna”, by Francesc NADAL i PIQUÉ ..........................................206 CHRONICLE OF THE CATALAN SOCIETY OF GEOGRAPHY Javi MARTÍN & Rafael GIMÉNEZ-CAPDEVILA: Field trip to Figueres: the railway station of high speed trains and the Castle of Sant Ferran...... .213 Albert PÈLACHS & Joan Manuel SORIANO: Field trip to the Madriu river Valley (Andorra) ...................................................................................217 Josep OLIVERAS i SAMITIER: Field trip to Valls and the Miramar mountain range (Alt Camp) ....................................................................................221 Act of the Annual Ordinary General Assembly of the Catalan Society of Geography. Barcelona, 11 June 2015 ....................................................227 Act of the Extraordinary General Assembly of the Catalan Society of Geography. Barcelona, 11 June 2015 .......................................................................233 Report of the activities of the Catalan Society of Geography (Institute of Catalan Studies) during the course 2014-15 ........................................................237 Information to authors .............................................................................245


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 80, desembre 2015, p. 7-8 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Presentació El 15 de juliol del 2013, ens trobàrem a Berga el Sr. Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans, la Sra. Montserrat Galera, sòcia honorària de la nostra societat, i jo mateix com a president. El motiu de la trobada no era altre que comprovar, al lloc on era, el llegat que la Montserrat Galera oferia en senyal d’agraïment a la Societat Catalana de Geografia. Es tractava de donar a l’entitat una reproducció facsímil en pergamí i il·lustrada a mà de l’anomenat Atles català, realitzat cap a l’any 1375, i atribuït a Cresques Abraham. Una obra especial que l’infant Joan, fill del rei Pere el Cerimoniós, regalà al rei de França Carles V. D’aquesta còpia dels sis fulls que componen l’atles, es compta que només se’n van realitzar una vintena d’exemplars, estampats a partir de l’any 1959. A més a més, aquesta donació, es complementava amb una altra, la del llibre rar i per tant difícil de trobar titulat, Notice d’un Atlas en langue catalane. Manuscrit de l’an 1375. Conservé parmi les manuscrits de la Bibliothèque Royale sous le numéro 6816, fonds anciens, in folio maximo, escrit pels senyors J. A. C. Buchon i J. Tastu, i imprès a París, a la Imprimerie Royale, l’any 1839. L’única condició que ens imposava la Sra. Montserrat Galera era que la còpia de l’atles, perfectament emmarcada, fos col·locada en una sala on pogués ser contemplada pel públic. Com que la Societat Catalana de Geografia és una entitat filial de l’Institut d’Estudis Catalans, s’allotja a la seva seu i no té identitat fiscal pròpia, el llegat passaria directament a la nostra institució matriu. Un cop debatut aquest tema i acceptat plenament el llegat, es va acordar establir el pertinent conveni de donació i fer-lo públic i signar-lo en un acte, en el qual quedaria exposat l’atles, hi hauria una petita exposició on figurarien altres publicacions relacionades amb l’Atles Català, i la nostra sòcia d’honor Montserrat Galera ens impartiria una conferència sobre la seva història des que va ser regalat al rei de França. L’acte oficial de donació, presidit pel nou president de l’IEC Joandomènec Ros, va tenir lloc finalment el 12 de març de 2014, a la sala Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans, en una paret de la qual, i davant d’una preciosa pintura noucentista de Joaquim Torres Garcia, han quedat penjats i a la vista del públic els sis fulls de l’atles. Tal com s’havia convingut, hi hagué una petita exposició relacionada amb l’obra i el llibre donats, i Montserrat Galera ens dissertà sobre “La història dels 600 anys de l’Atles Català de 1375”, una conferència que ara, convenientment ampliada i esmenada, s’ofereix a les pàgines de Treballs de la Societat Catalana de Geografia. En l’acte esmentat, el president de l’IEC agraí la donació que prestigia la donant per la seva generositat i bona intencionalitat, i el president de la Societat va agrair igualment el llegat i va fer un resum de l’intens treball que sobre la –7–


història de la cartografia catalana havia realitzat Montserrat Galera, que de ser la primera bibliotecària del Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona, s’havia convertit en la directora de la Cartoteca de Catalunya de l’actual Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, membre del cos d’arxivers de la Generalitat de Catalunya i de diferents associacions internacionals relacionades amb la cartografia. A més a més, Montserrat Galera és una molt qualificada especialista de l’obra del flamenc Antoon van den Wijngaerde, sobre els mapes de Catalunya dels segles XVII i XVIII, i sobre la cartografia de la ciutat de Barcelona. La publicació d’aquest treball és alhora un deure i un goig, un deure d’agraïment pel llegat, i un goig per comprovar com la Montserrat Galera continua sent una sòcia honorària activa, i segueix la recerca amb aportacions originals i inèdites a la història dels mapes catalans. Gràcies, Montserrat, i per molts anys! Josep Oliveras i Samitier President de la SCG

Acte de donació del facsímil de l’Atles català impulsat pel llibreter J. Parés en la dècada de 1950, donat per Montserrat Galera a la SCG el dia 12 de març de 2014. En l’acte de donació intervingueren Joan Domènec Ros, president de l’Institut d’Estudis Catalans, Josep Oliveras, president de la Societat Catalana de Geografia, i Montserrat Galera, que impartí la conferència que ha donat lloc a aquest text.


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 80, desembre 2015, p. 9-66 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.90

Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375. Des del seu inici fins a l’actualitat Montserrat Galera i Monegal montserratgalera@gmail.com

Resum El mapamundi conegut com “Atles català” i datat l’any 1375, fou un encàrrec de la dinastia catalana al taller de la família Cresques de Palma de Mallorca per tal d’obsequiar el rei de França Carles Vè (ambdues monarquies estaven emparentades). Fou dipositat a la Bibliothèque Royale de France, on es conserva encara avui dia. La seva excepcionalitat ha estat el motiu de dedicar-li aquest estudi. El seu ressò documental ha estat desigual i escàs durant els primers segles i no és fins els darrers anys del segle XVIII quan s’inicià una embranzida protagonitzada per part dels estudiosos del moment. Així, pausadament, de manera continuada i fins els nostres dies, s’han anat formulant, completant i modificant diferents teories relacionades principalment amb la seva elaboració, autoria i datació. L’accés i consulta dels arxius ha estat cabdal per als coneixements actuals de l’“Atles català”. Paraules clau: “Atles català”, Cresques Abraham, cartografia catalana medieval.

Resumen: Estudio razonado de las fuentes documentales del Atlas catalán de 1375. Desde su inicio hasta la actualidad El mapamundi, conocido como “Atlas catalán” y datado el año 1375, fue un encargo de la dinastía catalana al taller de la familia Cresques de Palma de Mallorca para obsequiar al rey de Francia, Carlos V (ambas monarquías estaban emparentadas). Fue depositado en la Bibliothèque Royale de France donde se conserva todavía hoy en día. Su excepcionalidad ha sido el motivo de dedicarle este estudio. Su impacto documental ha sido desigual y escaso durante los primeros siglos y no es hasta los últimos años del siglo XVIII cuando se inicia un impulso protagonizado per los estudiosos del momento. Así, pausadamente, de manera continuada y hasta nuestros días, se han ido formulando, completando y modificando distintas teorías relacionadas principalmente con su elaboración, autoría y datación. El acceso y consulta de los archivos ha sido decisivo para los conocimientos actuales del “Atlas catalán”. Palabras clave: “Atlas catalán”, Cresques Abraham, cartografía catalana medieval.

–9–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

Abstract: Study of the documentary sources of the 1375 Catalan Atlas. From its creation until today The world map, known as the Catalan Atlas, dated in 1375, was a commissioned to the Cresques family of Palma de Mallorca by the Catalan dynasty as a present for the king of France Charles V (as both monarchies were related). It was deposited at the Bibliothèque Royale of France where it is still conserved today. Its uniqueness has been the reason for dedicating this study. Its documentary impact was uneven and limited during the first centuries. However, by the end of eighteenth century, the Atlas started to be more widely studied thanks to the scholars of that period. Several theories have appeared since then, and were modified slowly, continuously until today, especially those issues related to its creation, authorship and dating. The access to several archives sources has been crucial in the current knowledge of the “Catalan Atlas”. Keywords: “Catalan Atlas”, Cresques Abraham, medieval Catalan cartography.

***

1. Consideracions preliminars 1.1. Objectius Els objectius d’aquest treball s’han basat en el rastreig del ressò documental que ha tingut l’Atles català de 1375, una de les grans obres de la cartografia

–10–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

medieval. S’ha intentat interpretar i valorar el contingut de cada document, sigui obra manuscrita o obra impresa. No es tracta d’una carta portolana en el seu sentit més estricte, si bé tampoc no queda gaire allunyada d’aquells documents cartogràfics que conformaren l’avançament científic de la navegació durant l’edat mitjana. Tal com correspon a aquest tipus de documents, la carta catalana no va signada ni està datada. Consta de sis taules, les dues primeres dedicades als coneixements cosmogràfics de l’època i les altre quatre al mapamundi del final del segle XIV. Gràcies a l’existència de les fonts documentals estudiades, els resultats de la recerca duta a terme han permès anar esbrinant detalls sobre la seva història de més de mig mil·lenni, d’anar donant raó de les noves idees que anaven modificant i/o corregint opinions anteriors. Tot plegat, fruit d’un procés lògic i natural. Finalment, cal fer constar que a manera d’introducció es donen unes notícies de caràcter general que refermen l’objectiu bàsic del treball: informació històrica, detalls sobre el contingut de l’Atles, una tria dels textos de les llegendes i altres punts que responen a aquesta finalitat. És així com els objectius s’han pogut acomplir, si més no parcialment. Figura 1. Taules núm. 3, 4, 5 i 6 de l’Atles català de 1375 Font: facsímil impulsat pel llibreter J. Parés, 1a edició1959. Exemplar donat per Montserrat Galera a la SCG l’any 2014.

–11–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

1.2. Text introductori sobre les cartes portolanes Les cartes portolanes o cartes de navegar són un tipus de document que sorgeix quan es comença a utilitzar la brúixola per a la navegació. Porten escala gràfica. No hi consta la indicació de la longitud ni la de la latitud i en el seu lloc hi apareix una xarxa de línies rectes, precedent dels futurs rumbs. Seria l’equivalent a la paraula castellana “derrotero”. Habitualment cobreixen l’àrea que Nordenskiöld (1897) va considerar com la que entrava dins del concepte que ell anomenà “normal portolano”: el Mediterrani, el mar Negre, les costes llevantines atlàntiques des del cap Bojador fins a les illes Britàniques, Jutlàndia i Escandinàvia. Es confeccionaven amb pergamí, pell d’anyell adobada, que un cop aplanada condicionava la forma que podria tenir la carta nàutica. La rosa dels vents és un element habitual en les cartes portolanes. La primera que apareix a la cartografia nàutica és la que es dibuixà sobre la tercera taula de l’Atles català, corresponent a la primera del mapamundi. L’origen de les cartes portolanes és incert. S’han defensat tres teories: la dels que les atorguen un origen català (Nordenskiöld, autors francesos, autors mallorquins, Rey Pastor i García Camarero), una teoria a favor d’una tesi proitàlica (Almagià, Kretschmer, Winter, entre altres) i, en tercer lloc, un grup d’autors portuguesos, encapçalats pel vescomte de Santarém, que estaven a favor de l’origen portuguès d’aquestes cartes. S’aniran desgranant en els moments oportuns. 1.3. Metodologia Respecte a la metodologia emprada, bàsicament s’ha treballat sobre la informació procedent de diverses biblioteques –tant presencialment com a través de la xarxa– i sempre que ha estat possible s’han explorat arxius que ens han donat l’oportunitat de completar uns quants punts, alguns almenys poc coneguts fins ara. Tota la bibliografia de suport citada s’ha consultat presencialment o per la via virtual, si bé no s’ha tingut accés als inventaris del final del segle XIV dipositats a la Bibliothèque Nationale de France. Són molts els centres consultats. Els més utilitzats han estat la Biblioteca de Catalunya (secció de reserva), la Cartoteca de Catalunya de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, l’Arxiu de la Llibreria Ripoll de Palma de Mallorca, la Biblioteca de Filosofia, Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, tots ells de forma presencial, i la Bibliothèque Nationale de France, per via virtual. També s’han consultat, per qüestions puntuals, però tanmateix molt útils, la biblioteca de l’Abadia de Montserrat, altres centres mallorquins com el Servei d’Arxius i Biblioteques de l’Ajuntament de Palma o la Biblioteca de la Fundació Bartolomé March (Palma) i algunes col·leccions privades. A més, una gran quantitat de pàgines web susceptibles de poder aportar informació de tipus general i molt especialment detalls específics i concrets. –12–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

1.4. Notícies sobre l’Atles català de 1375 Vicenç M. Rosselló (1999, p. 57) defineix l’Atles català de 1375 com una “carta portolana expandida, amb ròssecs ptolemaics, isidorians i aràbics si n’admetem l’autoria de Cresques Abraham i la data aproximada de 1375”. I no el considera un atles habitual (Rosselló, 1999, p. 57). Es considera una de les aportacions més importants a la cartografia de l’edat mitjana sortida del taller d’una de les més prestigioses famílies jueves que treballaven a Mallorca: la família Cresques, formada pel pare, Cresques Abraham, i el seu fill Jafuda Cresques. L’Atles té elements de les tres cultures vigents al segle XIV: la cristiana, la jueva i la musulmana. La data del seu acabament s’ha situat l’any 1375. Consta de sis grans peces de pergamí d’una mida aproximada de 65 x 50 cm cadascuna, amb un format total 65 x 300 cm. Estan encolades sobre sengles taules de fusta i pintades de diferents colors, or i plata. Les dues primeres són de caràcter enciclopèdic i el seu contingut respon a un acurat resum dels coneixements científics sobre cosmologia i cosmografia coneguts en aquell moment. Les altres quatre representen un mapamundi del segle XIV, amb la presència d’un gran nombre de topònims relatius a tot el territori, i farcit de miniatures acompanyades sovint per llegendes orientatives i complementàries. Tant els textos llargs de les dues primeres taules com els de les llegendes i els topònims del territori català són escrits en aquesta llengua. El mapamundi està enclavat, aproximadament, dins de les següents coordenades: els paral·lels 60º i 20º nord i els meridians 40º oest i 120º est. Dins d’aquesta zona emmarcada, i a grans trets, el paral·lel 60º creua el nord de les illes Britàniques i el sud d’Escandinàvia i Rússia (part de Sibèria). El paral·lel 20º, just al sud de la línia del tròpic de Càncer, creua la zona de les illes de Cap Verd, Mauritània, Níger, Aràbia, Índia i el sud de la Xina (Catayo a l’Atles). Si ens referim als meridians, el 40º oest passa, bàsicament, per l’arxipèlag de les illes Açores, i el meridià 120º est per Rússia, Xina i part d’Indonèsia. El món considerat real acaba a Combalu (Chambalech a l’Atles, Pequín avui), ciutat de la qual es fa una extensa descripció en una llegenda adjunta i amb una precisa informació sobre la seva coneguda muralla. Més enllà ja hi el buit i la incògnita. Segons l’opinió documentada, l’obra de la família Cresques fou producte d’un encàrrec rebut de la Casa Reial catalana destinat a obsequiar el rei de França Carles V dit “el savi”. Pel que fa a la data d’ingrés a Bibliothèque Royale, s’han defensat dues dates: el 1380 i el 1381. En el primer cas, i d’acord amb els textos dels inventaris d’aquest any, alguns podrien correspondre al futur Atles català. Els defensors de l’any següent es basen en el document datat a Tarragona el 31 de novembre de 1381, custodiat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on consta que l’infant Joan obsequia el rei de França amb un mapamundi que li entregaria l’emissari mossèn Guillem de Courcy.1 1. ACA: Cancelleria, reg. 1665, f. 26 r. i v.

–13–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

Així, es pot deduir que les fonts documentals sobre l’Atles responen a la següent seqüència cronològica: 1) l’encàrrec d’un mapamundi fet per la monarquia catalana al taller dels jueus mallorquins de la família Cresques; 2) la presència de l’Atles als arxius de la Cúria Reial a Barcelona; 3) el seu ingrés a la Bibliothèque Royale; 4) el coneixement que es tingué d’aquesta carta nàutica a través dels segles. Uns breus textos seleccionats a cada una de les sis taules permetran donar una idea més completa sobre el contingut de l’Atles català. a) Taula núm. 1 Consta d’un llarg text, repartit en quatre columnes, dedicat als coneixements cosmogràfics i encapçalat per les paraules següents: “Mapamondi vol dir aytant con ymage del mon e de les diverses etats del mon e de les regions que son sus la terra de diversas maneras de gens que en ela habite. E la dita ymage, ho figura es redona a manera de pilota”.

Figura 2. Taula núm. 1 de l’Atles català de 1375 dedicat als coneixements cosmogràfics

Més endavant, es llegeix: “La terra es quaix centre en lo mig del mon, axí con lo punt en lo mig del cercle; e no es sostenguda per neguns ciments, mas solament per la divinal potencia. Es sustentada, per ques lig en la sancta screptura: No temets, mi diu lo senyor, que he peniada la terra en no res.”

El text que fa al·lusió a les esmentades Sagrades Escriptures diu: “Déu estén el nord del cel sobre el buit, penja la terra sobre el nores”.2 Una tria d’altres fragments dels textos de l’Atles continua avalant la teoria geocèntrica.3

Font: Reproduïda al facsímil publicat a Zuric per Urs Graf. Verlag GmbH l’any 1977 i reeditat a Barcelona per Ebrisa l’any 1983.

“La creacio del mon sescriu en V maneres. En una manera ço es, que abans del temps dels segles, la pensa divinal concebia lo mon, la qual concepció es dita Mon per art pres o començat; car scrit es que: Ço que fet es, en aquell vida era”. 2. Bíblia. Llibre de Job (26, 7). 3. La teoria geocèntrica, formulada per Aristòtil, fou defensada fins pràcticament el segle XVI, moment que es començà a formular la teoria heliocèntrica. Copèrnic, Kepler, Newton i Galileo Galilei tractaren de demostrar la veracitat d’aquesta nova teoria havent d’ enfrontar-se amb la gran resistència que hi havia en aquell moment a separar la ciència de la teologia. Fins el 1992 no es considerà anul·lat el judici a Galilei de l’any 1663.

–14–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

“Empero los élaments del mon son IV, de les quals totes les coses del mon son; so es saber: foch, aer, aygua e terra...La forma empero de la terra es redona, per que es dita Orbis, que vol dir redonea”.

El text també dedica abundant informació sobre la Lluna. A les seves quatre fases, a les marees i la seva relació amb els vents segons el moment de l’any, sempre d’acord amb els moviments del Sol: “Pus que havem parlat del Mapamundi, parlarem e direm dels cors de la luna e del sol breument”. b) Taula núm. 2 A la segona taula, que continua i acaba el text de la primera, s’explica i il·lustra el procés de les quatre estacions de l’any, si bé està pràcticament ocupada per un gran calendari astrològic format per trenta-set cercles concèntrics, en cadascun dels quals s’exposen altres tants conceptes Figura 3. Taula núm. 2 de l’Atles català cosmogràfics. Al cercle central hi ha de 1375 que conté el calendari i que permeté a Josep Tastu els anys 30 del la Terra i en uns altres es representa segle XIX, datar-ne l’acabament el 1375 el sistema planetari format per set astres, entre els quals el Sol i la Lluna, els signes del zodíac, les fases de la Lluna, els moviments de les marees, els mesos de l’any, etc. El calendari va proveït d’un monograma mòbil que permetia deduir, a partir de la posició i el moviment dels astres, el dia de celebració de la Pasqua durant uns quants anys. Era el punt de referència per fixar per endavant el calendari dels dies d’un any concret. En el cercle número 37, el més allunyat del centre, i de dreta a esquerra, es llegeix el següent: “Assi comensa lo capitol per trobar en que corra laurumomemoro... Font: ídem fig.2 sapiats de sert que layn MCCCLXXV 4 corr laurunomru en VIII”. A partir d’aquest frase, Josep Tastu, els anys 30 del segle XIX, fixà l’any 1375 com a data d’acabament de l’Atles català, teoria que en general fou acceptada, si més no de manera molt aproximada. Dins de l’epígraf 2.4.1, dedicat a la datació, s’especifica tot el procés d’aquesta recerca. 4. En el camp de l’astronomia el terme auri o o número d’or correspon al rang que té un any concret a partir d’un cicle de 19 anys que es va repetint amb la mateixa freqüència. Cada període té el seu número auri correlatiu. El núm. VIII corresponia, efectivament, a l’any 1375.

–15–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

c) Taula núm. 3 Ací s’inicia el mapamundi, que comprèn les taules 3, 4, 5 i 6. Pertany al grup de les anomenades cartes hidrogràfiques o nàutiques. Abarca els territoris de l’Europa occidental, del Mediterrani occidental i els de l’Àfrica del nord fins a les terres del sud de l’arxipèlag canari. Se n’han destacat dos elements: c.1 La presència d’una rosa dels vents Té el valor d’ésser considerada com la primera representació d’aquest instrument sobre una carta nàutica. Està situada a l’oest del mapamundi. Més endavant, i habitualment, quedava col·locada de cara al nord. Té la forma d’una estrella de vuit puntes bellament adornada amb tres colors: vermell, blau i marró clar. Al final de cada punta hi ha el nom dels vuit vents escrits d’acord amb la següent grafia: Tramuntana (N), Grego (NE), Levante (E), Laxaloch (SE), Metzodi (S), Libetzo (SO), Ponente (O), i Magistro (NO). La multiplicació del número vuit, que correspon al nombre dels vents, amb el número quatre dels punts cardinals permet poder disposar de 32 rumbs o direccions, eines indispensables per a la utilització d’una carta nàutica. Els noms dels vents que consten a l’Atles pertanyen a llengües de diferents origen, motiu pel qual s’ha considerat que es pogué tenir present la nomenclatura adoptada pels navegants de l’època, coneguda com a “lingua franca”. El poema Veles e vents d’Ausiàs Marc, que ha estat musicat pel cantant de Xàtiva, Raimon, ens permet gaudir de la bellesa d’uns versos quan el poeta juga amb el nom de set d’aquests vents. Figura 4. Rosa dels vents que figura a la taula núm. 3 de l’Atles català de 1375

–16–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

c.2 La notícia de l’expedició de Jaume Ferrer Els artífexs de l’Atles català van donar testimoni d’una gesta protagonitzada pel pilot i navegant mallorquí Jaume Ferrer, que sortí del port de Mallorca el dia 10 d’agost de l’any 1346 cap a l’Atlàntic sud per explorar les terres de Senegal, Gàmbia i la zona que més endavant prengué el nom de Rio do Ouro a causa de la presència de partícules d’aquest metall que eren transportades pel riu Senegal fins a la costa i a vegades les ones dipositaven a les seves platges. L’expedició està representada amb un petit dibuix acompanyat de dues llegendes curtes però molt orientatives. El dibuix representa un uixer que navega al sud de l’arxipèlag canari amb la bandera quadribarrada de la Corona d’Aragó i amb quatre passatgers. La llegenda acompanyatòria diu: “Partich luxer den Jac. Ferer per anar al Riu del Or, al gorn de Sen Lorens, qui es a X de agost, e fo en lany, MCCCXLVI”. L’altra llegenda fa referència a detalls concrets sobre aquesta zona: “...e an aquestes plages se troba molt ivori per la moltitut de oriffans”. Aquesta miniatura de l’embarcació, considerada com una de les més belles, juntament amb els respectius textos, ens indica que els detalls de l’expedició degueren quedar molt vius a Mallorca vist que, pràcticament trenta anys més tard, els artífexs de l’Atles la representen i la mencionen de forma tan explícita. Cal remarcar, però, que el seu interès documental més significatiu és el fet que aquest any de 1346 és l’única data que consta en el mapamundi, amb l’excepció de les que apareixen en les dues primeres taules dedicades als coneixements científics. A partir d’aquesta informació es defensaria, anys a venir, aquesta data com la corresponent a l’acabament de l’Atles. La notícia del viatge de Jaume Ferrer fou recollida més endavant per Macià de Viladesters, cartògraf mallorquí i jueu convers, a la seva carta portolana de 1413.5 En aquest cas, al costat de la miniatura de l’uixer, que és una còpia del de Cresques però sense la tripulació, diu així: “... lo user de Jacym Farrer per al riu de lor al jorn, qui es a X de agost, y so lany MCCCXLVI”. També, i amb poques variacions, cita el text referent a l’ivori amb l’afegitó sobre els habitants de la zona i a la presència de l’or: “Así.s troba molt vori, e açó per la moltitut de els orifanys. Encara sapiats que totes estes gens qui aci abitan van nus e son tots negres”. Encara en una tercera ocasió i a la carta de 1439 de Gabriel Vallseca,6 d’ascendència jueva i amb arrels mallorquines, quedà constància d’aquestes notícies, sense citar, però, ni el nom de Jaume Ferrer ni de cap expedició a aquelles terres en anys anteriors. “Plages areno[ses]molt grans, an la[s] qual[s] se troba molt vori per la [multi]tut d’orifanys qui aci son. Mes sa[piats] que omens qui aci [a]bitan van nus e son [ne]gres. Encara sapiats que en stes plages se [troba] molt arbra”.

L’expedició de 1346 ha generat abundant bibliografia pròpia. I fou en gran part a causa de la controvèrsia que sorgí entre la tesi procatalana, basada en 5. Actualment forma part dels fons de la Bibliothèque Nationale de France (Rés Ge AA 566). 6. Actualment forma part dels fons del Museu Marítim de Barcelona (Reg. MMB. 3236).

–17–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

l’expedició mallorquina protagonitzada per Jaume Ferrer, i la tesi proportuguesa, defensada pels científics de l’Escola de Sagres, que s’atribuïren la primacia tant del desembarcament com de la confecció de la primera carta in-plano d’aquelles terres, tot i que fins al 1434 no havien creuat el cap de Bojador. La primera tesi es plantejà per primera vegada arran de la publicació de la monografia dels autors francesos Buchon i Tastu Notice d’un atlas en langue catalane, manuscrit de l’an 1375, en la seva edició de l’any 1839. En aquest llibre es pot llegir: “Le celébre d’Anville ... en publiant, en 1749, sa carte d’Afrique, n’aurait pas emprunté aux Portugais cette designation, Rio do Ouro, s’il avait su que l’Atlas reposait ignoré dans la bibliothèque du roi de France” (Buchon i Tastu, 1839 i 1841, p. 66). En el seu moment s’explicarà el perquè d’aquesta ignorància i escassesa de notícies en el segle XVIII. Ben pocs anys més tard de l’obra dels dos autors esmentats, el mallorquí Antonio Furió Sastre (1843), amb motiu dels actes preparats per recordar el segon centenari de la sortida de l’expedició catalana, publicava un opuscle dedicat a la gesta del pilot mallorquí. Tot i això no ha quedat documentalment demostrat quina fou la fi d’aquesta aventura. Alguns autors s’han decantat per dir que no saben ben bé què va passar, si va haver-hi o no un viatge de tornada, o fins i tot si realment van arribar a port; altres autors ho han considerat com una gesta desvalorada que havia perdut actualitat. El paper dels científics portuguesos en les seves incursions atlàntiques és innegable. Així, la primacia de l’arribada i dels seus resultats es mou encara en el terreny de les suposicions, però el que no sembla que es pugui obviar és la sortida del port de Palma encapçalada per Jaume Ferrer. D’altra banda, la seva personalitat s’ha confós molt sovint, i fins ben entrat el segle XX, amb la del personatge conegut com Mestre Jacome de Mallorca, que fou director de l’Escola Naval de Sagres fundada pel príncep Enric, germà del rei de Portugal.Teoria avui descartada. El pare Gabriel Llompart i Moragues (2000) dedicà el seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia d’Estudis Heràldics i Històrics, a la figura del navegant. A ell cal remetre’s per donar el darrer estat de les investigacions sobre la seva figura. Argumenta que el navegant Jaume Ferrer “... ha quedat difuminat i gairebé ningú sap ben bé d’ell que s’és estat. Hi ha hagut una confusió de targetes d’identitat i a la fi hom diria que quan se l’ha individualitzat, llavors automàticament se l’ha foragitat”. Admet que no podem comptar amb proves definitives, però no creu convenient utilitzar el mot fracàs i prefereix deixar-ho obert a totes les possibilitats. Gabriel Llompart sí que ha pogut demostrar documentalment que Jaume Ferrer provenia d’una família d’origen genovès ja localitzada a Mallorca al final del segle XIII. Fou fill del segon matrimoni de Jaume Ferrar sènior, mercader ciutadà de Mallorca, i de Benvenuta, batejat amb el nom de Giacomino i conegut com a Giacomino Ferrar di Casa Maveri. Continuant amb Llompart (2000, p. 12), un “immigrant de segona generació, genovès de sang i mallorquí de naixement i ciutadania”. –18–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

Jaume Ferrer té un carrer i una estàtua dedicats a la seva memòria a Palma de Mallorca, ambdós al barri de la Llotja, a la plaça de les Drassanes. Com a epíleg d’aquest apartat, una notícia que ha quedat en via morta referida a un comentari que el bisbe Torres Amat escriví en una carta que dirigí a Josep Tastu el dia 12 de novembre de 1836 i on li deia: “...Mas de un siglo despues hubo un Catalan celebre cosmógrafo, de Blanes, pueblo de Cataluña, que dió en 1480 luces para el descubrimiento de la America; se llamaba Farrer, y tengo datos de que era nieto de el del atlas”. Tastu explica al seu amic D’Avezak que ja intentarà esbrinar-ne alguna cosa més. No hi ha més notícies sobre el tema (Tastu, 1836). Però sobta que en aquell mateix any 1836 s’hagués publicat l’obra de Torres Amat Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes... i que dins de la veu FERRER (Jaime)7 no fes cap referència a aquest possible lligam familiar entre ambdues persones del mateix nom i cognom. Una incògnita més sobre la persona del navegant mallorquí? Figura 5. Dibuix de l’embarcació de Jaume Ferrer que figura a la taula núm. 3 de l’Atles català de 1375

d) Taula núm. 4 Comprèn els territoris de Mesopotàmia, Iran, Golf Pèrsic i Aràbia. Se’n destaquen les notícies que posen de manifest la influència jueva centrada en l’èxode dels jueus cap a Israel i en l’episodi del pas de la Mar Roja. Els artífexs de l’Atles donaren un gran protagonisme a la mar Roja, representada amb una potent pinzellada de color vermell intens, i escriviren: “Aquesta mar es apellade la mar Roga, per on passaren los XII trips dIsraell. E sepiats que laygua no es 7. Torres Amat, 1836, p. 241-245. Jaume Ferrer fou un famós cosmògraf que estigué relacionat amb las capitulacions fetes entre els Reis Catòlics i el rei de Porrtugal de l’any 1495. Tingué contacte epistolar amb Cristòfol Colom.

–19–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

roga, mas lo fond es dachela color. Per esta mar passa la major partida de lespecies qui venen Alexandria de les Indies”. I també: “Per aquest freu pasaren los fills dIsrael con ixiren de Gipte”, en referència a una petita incisió obliqua que s’observa a la part superior del mar en el territori egipci. Altres mostres de l’èxode són la travessia del desert i la pujada al mont Sinaí, on Moisès rebé les taules de la llei a fi de portar el seu poble de l’esclavitud a la llibertat: “Mont de Sinay en lo qual Deu dona la ley a Moysses”. Aquestes llegendes estan inspirades en el text bíblic del llibre Èxode: “El Senyor digué a Moisès ..: I tu, alça la vara i estén la mà i divideix-lo en dues parts, a fi que els fills d’Israel puguin passar entremig del mar a peu eixut”.8 I més endavant: “Estén la mà sobre el mar i, a punta d’alba, el mar i les aigües tornaran a caure sobre els egipcis, sobre els seus carros i sobre la seva gent.”9

e) Taula núm. 5 Comprèn els territoris de la part oriental d’Europa central, la costa iugoslava, Albània, Grècia, Itàlia i el nord d’Àfrica. En aquesta taula es manifesta la influència musulmana a partir de la llegenda sobre la ciutat de la Meca i de la tomba del profeta Mahoma: “Mecha. En esta ciutat es larcha de Mafumet, proffeta dels sarrayns, los quals venan aci de totes lus regions en pelegrinatge; e dien, pus an vista ten preciosa cossa de pus veser. E aquí els sanbacinan [cremaven] la vista, en reverencia de Mufumet”. Il·lustrant aquesta llegenda, apareix la figura d’un pelegrí agenollat, amb les mans juntes, resant. Alguns autors s’han referit a aquest fet acceptat per alguns pelegrins de decidir quedar cecs després d’haver vist la tomba de Mahoma.10 En aquesta mateixa taula hi ha una miniatura considerada entre les més belles de l’Atles. Està inclosa dins de les representacions relatives al món cristià: els tres reis a cavall, seguint el camí que els marca una gran estrella, van a rendir homenatge a un nen nascut a Betlem. La llegenda acompanyatòria diu: “Aquesta provincia es apellada Tarssia, de la qual axiren los III reys fort savis; e vangueren en Batlem de Judea ab lurs dons, e adoraren a Jehu Christ; e son sebolits en la ciutat de Cologna, à dues jornades de Bruges”. I dins d’aquesta mateixa zona, s’hi representa una caravana formada per homes a peu, camells carregats de mercaderies i més gent a cavall, tots preparats per creuar la zona de desert i iniciar un itinerari de la ruta de la Seda entre Sarai, al naixement del riu Volga, i Catai (Catayo a l’Atles, Xina avui): “Aquesta caravana es partida de l’imperi de Sarra per anar à Al Catayo ... Los munts de Sebur [Urals] on neix lo gran flum Edil [Volga]”, d’acord amb les descripcions de Marco Polo.

–20–

8. Bíblia. Èxode (14,16). 9. Bíblia. Èxode (14,26). 10. Ludovico de Verthema, Itinerario. Primera edició, Roma, 1503. L’autor podria ésser el primer europeu no musulmà que entrà a la Meca com a pelegrí. I escriu: “Ma, fa me una gratia, lassame vedere el corpo del propheta, e subito che ío lo haro visto per amor suo mi voglio cavare li occhi”. S’ha escrit que Domènec Badia Leblich, conegut com el príncep Alí Bei, fou el primer cristià que visità la tomba del profeta. Utilitzà aquest nom musulmà amb el qual aconseguí ésser identificat com a tal en el seu periple per Orient Mitjà, que tingué lloc entre 1803 i 1805.


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

f ) Taula núm. 6 Comprèn el territori de la Xina, el mar i les illes del sud-est d’Àsia i les visions de la fi del món. El món conegut s’acabava en aquest gran mar que és anomenat MARE OCHEANYM. Les llegendes i una bona part de la informació d’aquest territori provenen dels testimonis escrits inspirats en els viatges de Marco Polo. La costa està dibuixada formant part de la circumferència que es calculava que environava la terra. El món real acaba a Chambaleth (avui Pequín), capital de Catayo (Xina), amb una llegenda dedicada a la seva gran muralla: “... e es molt ben murada ... E ay XII portes; e ay una gran tora en que sta un seyn que sona apres u son e abans. Axí pus ha sonat, no gossa anar negú per villa. E a cascuna porta guarden mill homens, no per temenssa, mas per honor del senyor”.

Més enllà d’aquests límits, comença el món de la imaginació, dels misteris, les intrigues, els enigmes, els monstres. Coincidint amb el final del món real, és de destacar una miniatura que fa al·lusió a la fi dels temps. Es tracta de l’arribada de l’anticrist, representat per la figura del príncep de Gog i Magog muntat a cavall amb un ceptre a la mà i protegit per un baldaquí sostingut per un grup d’homes.“Lo gran seynor, princep de Gog e de Magog. Aquest exira en temps d’Antechrist ab molt gent”. Formant part de la mateixa miniatura, hi ha la representació de Crist, coronat com un rei amb sengles palmes a les mans i voltat de reis, bisbes, monges i gent del poble: “Antechrist. Aquest sera nudrit en Goraym de Galilea; e can haura XXX anys, començara a prricar en Jherusalem; e contra tota veritat dira que ell es Jesuschristus fill de Deu viu; e diu se que rehedifficara lo temple”. Més enllà d’aquests límits, comença el món de la imaginació, dels misteris, les intrigues, els enigmes, els monstres. Figura 6. Representació de la ciutat de Chambaleth (avui Pequín), detall de la taula núm. 6 de l’Atles català de 1375

–21–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

2. Les fonts documentals 1375-2010 Fetes aquestes consideracions generals, i a fi de facilitar el seguiment documental, aquests 600 anys llargs s’han dividit en quatre etapes corresponents als temes i als períodes següents: - 1375-1425ca: L’acabament de l’Atles català i el seu ingrés a la Bibliothèque Royale. - 1425ca-1800: Anys de silenci. - 1800-1910: El redescobriment. - 1910-2010: La consolidació documental. 2.1. L’acabament de l’Atles i el seu ingrés a la Bibliothèque Royale Les primeres notícies documentals relatives a l’Atles ja s’ha especificat que corresponen en primer lloc a la comanda reial, d’acord amb els documents conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i podrien també estar relacionades amb els inventaris manuscrits contemporanis –a partir de l’any 1380– que formen part dels fons de la Bibliothèque Royale, fundada pel monarca regent del moment, Carles V, que també reconstruí el palau del Louvre. El primer inventari a citar és obra del bibliotecari Giles Malet, que féu aquesta tasca entre els anys 1373 i 1410. Un dels documents que consten en el seu inventari podria ser el mapamundi de Cresques, del qual fa una descripció breu. Diu així: “Une quarte de mer en tabliaux faicte par manière d’unes tables painte et ystoriee figuree et escripte et fermant a IIII fermoers” (Buchon i Tastu, 1839 i 1841, p. 3). Jean Blanchet féu dues còpies d’aquest inventari el 1380,11 el mateix any que morí el rei Carles V. Blanchet va tenir la precaució de fer constar, al marge de cada descripció, l’anotació “il y est” per donar fe que l’exemplar era a la biblioteca: és el cas del mapamundi. L’any 1836, Joseph Van Praest, conservador del Departament d’Impresos de la Biblioteca de París, va preparar i publicar una edició crítica de l’obra de Malet (Van Praest, 1836). Malet morí el 1411 i la seva tasca la continuaren Anthoine Desessart i Jean le Bègue, que feren una descripció del mapamundi, en aquest cas més detallada que la del seu predecessor. Diu així: “Item une quarte de mer en tabliaux, faicte par maniere de unes tables painte et historiee figuree et escripte et fermant à quatre fermouers de cuivre, laquelle quarte contient six grans feuilles qui sont de bois, sur lesquelles feuilles est colé le parchemin ouquel sont faictes lesdites figures couvert de cuir blanc (veau fauve) à deux rondeaux ouvrez (rosaces ornées, à fer froids)”.12

Altres descripcions inventariades continuen apareixent els anys 1413 –a càrrec de Tomas Dannoy, Jean Delacroix i novament Jean le Bègue– 1415, 1423 i 1425. –22–

11. Signatura topogràfica actual: Français 2700. 12. Signatura topogràfica: ms 8354, fol. lxii r.


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

D’acord amb aquestes curtes descripcions i d’altres de més posteriors, es podria deduir que l’Atles coincidia amb alguns detalls d’aquests textos, tant pel contingut com per l’aspecte exterior referit al relligat amb tapes de cuiro i el tancament amb quatre fermalls. Si bé hi ha algunes teories, defensades en els darrers anys, que formulen dubtes sobre aquesta probable identificació. 2.2. Anys de silenci Es tracta d’un llarg període comprès entre els anys 1400 aproximadament i 1800. En els primers moments, està marcat per la situació política a Europa amb motiu de la Guerra dels Cent Anys (1337-1453). França en fou protagonista en el darrer període, moment en què les relacions entre aquest país i Anglaterra eren difícils i dures. El 1415 els anglesos ocuparen Normandia i derrotaren les tropes franceses a la batalla d’Agincourt . Poc després, el 1420, se signà el Tractat de Troyes i França entrà en un estat pràcticament d’ocupació i de ruïna. El rei Carles VI, que havia perdut la raó a la majoria d’edat, fou obligat a acceptar el casament de la seva filla Caterina amb Enric V d’Anglaterra, camí que portà aquest a ocupar el tron de França. Així, la gran i magnífica Bibliothèque Royale creada pel rei Carles V, un gran aficionat a la bibliofília, el qual l’havia enriquida molt amb llibres i manuscrits preciosos i de gran valor al final del segle XIV, també patí les conseqüències de l’ocupació anglesa, la qual cosa suposà que les notícies sobre el mapamundi cresquià fossin escasses i puntuals. L’any 1424 la biblioteca fou traslladada a Rouen, i a la mort del regent, el 1435, una bona part fou venuda a Londres i pràcticament dispersada. Havia constat de 900 volums el 1380, l’any de la mort del rei Carles. Edmond Pognon (1975b, p. 7) escriu exactament sobre aquest punt: “... la llibreria del Louvre va ésser bastant afectada pels préstecs que, en no ésser restituïts equivalien a simples pèrdues”. Tot i això, alguns llibres potser no sortiren mai de França, entre els quals, possiblement, l’Atles català. Tota aquesta situació política s’acabà el 1429, quan Joana d’Arc aconseguí aixecar el setge d’Orleans, la qual cosa permeté la recuperació del tron als monarques francesos en la persona de Carles VII. Però no és fins al segle XVI quan es produeixen els primers moviments per rescatar i reunir els fons que havien estat tan escampats i objecte de tan poc de control. Concretament l’any 1544, el rei Francesc I pogué fer inventariar els fons de la seva biblioteca de Blois –formada per antics fons de la biblioteca del Rei i pels procedents de la biblioteca del duc d’Orleans– a fi d’ésser traslladats al castell de Fontainebleau. Finalment, el monarca Carles IX, a les acaballes d’aquest mateix segle, pogué tornar part d’aquells fons a París i reconstruir aquella biblioteca que s’havia dispersat feia ja uns 125 anys. Darrerament s’ha treballat en un projecte –23–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

consistent en una reconstrucció virtual del 80% dels seus fons en aquell moment.13 El responsable de la Secció de Manuscrits Edmond Pognon afirma que no va poder trobar cap referència de l’Atles en un catàleg de l’any 1622, obra del bibliotecari N. Rigault. Sí que en localitzà una en el del seu successor, Nicolas Clement, que correspon al període entre 1688 i 1697. S’hi inscriu un document amb el text: Anciennes cartes cosmographiques avec l’explication en catalan i que porta el registre número 6816, informació que cal considerar valuosíssima ja que correspon a la signatura topogràfica que anys a venir identificava l’Atles (Pognon, 1975b, p. 8). A partir de 1860 canvià el sistema de classificació de la biblioteca i l’Atles passà a tenir la signatura actual: MS Esp.30. Encara una nova notícia concreta dins d’aquest període ens porta fins el 1792, any de la proclamació de la Primera República Francesa, moment en què l’Atles, a causa del seu mal estat de conservació, fou objecte d’un procés de restauració que es perllongà fins al 1804. Al damunt de les seves cobertes en pell foren estampades quatre inicials en els quatre angles, “R.F.” i “N.B.”, que foren interpretades per Buchon i Tastu l’any 1839 com a “Repúblique Française” i “Napoléon Bonaparte” i que Pognon el 1975 interpretà que significaven “République Française” i “Bibliothèque Nationale” i qualificà com a “sorprenent” la notícia anterior. Segons Tastu, en el monograma les lletres N i B estaven col·locades en l’ordre “NB” i segons Pognon en l’ordre “BN”. Sense cap altra font de referència, només es pot deixar testimoni de les dues interpretacions, tot i que sembla més lògica la teoria de Buchon/Tastu que la segona, atès que la Biblioteca no portà l’epítet de “nationale” fins a l’any 1871. 2.3. El redescobriment La persona que protagonitzà els primers anys d’aquest període comprès entre el 1800 i el 1910 fou l’erudit i científic francès Charles Athanase Walckenaer, del qual serà interessant tenir unes quantes pinzellades biogràfiques. Nascut a París el 1771 i mort a la mateixa ciutat el 1853, fou bàsicament naturalista, geògraf i enginyer de l’Exèrcit dels Pirineus Orientals. Estudià a Oxford i a Glasgow. Tingué càrrecs polítics durant els anys al voltant de 1820 i milità en el bàndol de la Restauració, partidari de la tornada de la família reial de la casa de Borbó. Durant aquest període va rebre el títol de baró. Consta que ostentà el càrrec de ministre plenipotenciari d’Holanda a París, potser perquè el seu cognom és d’origen holandès. Altres càrrecs de caire científic i intel·lectual que ostentà foren els de conservador del Département de Cartes de la Bibliothèque 13. Es tracta d’un projecte amb el nom EUROPEANA REGIA. Ha consistit en una reconstrucció virtual de la Biblioteca creada pel monarca francès Carles V al final del segle XIV, el 1386, i recuperada parcialment després del conflicte bèl·lic. Projecte coordinat per la Bibliothèque Nationale de France, amb la participació de la Bayerische Staats Bibliothek de Munic, la Herzog August Bibliothek de Wolfenbüttel, la Biblioteca Històrica de la Universitat de València i la Bibliothèque Royale de Bèlgica. Es preparà entre el gener de 2010 i el juny de 2012. Afecta el 80 % del fons. L’Atles català de 1375 i un Extracte de les Ordenances del rei Pere IV d’Aragó, en formaren part.

–24–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

du Roi l’any 1840, vicepresident de la Société de Géographie, secretari a perpetuïtat de l’Académie des Inscriptions et Belles Lettres de París, membre de l’Institut de France. Fou un autor prolífic entre 1804 i 1827. Sobre la seva obra escrita, cal considerar-ne la següent aportació: la traducció al francès que féu de l’obra del geògraf, cartògraf i historiador escocès John Pinkerton titulada Modern Geography, publicada l’any 1802 en dos volums, obra que Walckenaer va ampliar amb textos que completaven i milloraven l’edició original i que es publicà ben poc després, l’any 1804. L’ aportació del traductor fou realment molt important, tant a nivell general com pel que fa a les informacions sobre una carta hidrogràfica, conservada a la Bibliothèque Nationale, que en aquestes albors del segle XIX es considerava un document poc conegut i anònim, si bé des de 1792 estava en procés de restauració. Aquesta traducció sembla que fou una de seves primeres experiències bibliogràfiques (Pinkerton, 1802 i 1804). Així, i en paraules del rossellonès Tastu (Buchon i Tastu, 1839 i 1841, p. 66), “Walckenaer ouvrait la mine” que permeté l’inici d’una sèrie de treballs científics al voltant de l’Atles, del seu valor documental, artístic i científic, de la seva datació, de l’autoria i d’altres conceptes colaterals. L’escenari que propicià el redescobriment de l’Atles català devia ésser el següent: en els primers anys del segle XIX Walckenaer treballava en l’estudi comparatiu de tres cartes hidrogràfiques de dates força similars a partir, majoritàriament, de l’estudi de la seva toponímia. La carta que l’autor considera més antiga és la que Buchon anomenaria pocs anys després Atlas Catalan. Walckenaer la cità com a Carte de 1346, perquè pren com a referència l’any que consta en el manuscrit referit a l’expedició de Jaume Ferrer a les terres del Senegal, a l’Atlàntic sud, que, tal com ja s’ha dit, és l’única data que consta en el mapamundi. La segona carta que utilitzà Walckenaer és coneguda com la Carta de Pizzigano i està datada a Parma l’any 1376. Va signada per dos membres de la família veneciana dels Pizzigano. És una peça de grans dimensions (1,38 x 0,90 m), que comprèn l’àrea mediterrània fins al Mar Negre, la zona atlàntica compresa entre el Mar Caspi i el Mar Bàltic, i la península escandinava. Hi ha dibuixades una de les primeres representacions del llegendari i mític Riu d’Or. Walckenaer pot treballar-hi perquè Mr Buache n’hi facilita una còpia exacta. La tercera carta és de l’any 138414 i correspon a un atles de petit format, de 30 cm –que el mateix Walckenaer havia comprat a Londres el 1790 per 5 guinees– procedent de la Biblioteca de Jean Vincent Pinelli de Venècia. A partir d’aquest moment és conegut com Pinelli/Walckenaer Atlas. Consta de sis fulls plegats en un sol volum, amb un total de 14 pàgines, algunes en blanc. El primer full conté un calendari dels moviments lunars, regles de navegació i altres detalls de caire científic. Hi consta la data de 1384 i també la de 1434, que es pot suposar fou la del seu acabament. Els altres cinc fulls corresponen a les característiques d’una carta portolana normal. 14. Actualment forma part dels fons de la British Library (Add. MS. 19510).

–25–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

Alguns resultats de l’estudi d’aquests tres documents medievals són els que es poden llegir en els volums 3 i 6 de la traducció francesa de la Modern Geography de Pinkerton. Pel que fa a la carta que Walckenaer va anomenar Carte de 1346, es troba citada en els fragments següents: en el volum 3, dins de l’apartat “Îles de Portugal”, es llegeix que a la carta italiana de 1367 surten citades l’illa des Corbeaux o Isola di Corvi Marini i també “... dans celle de 1346 de la bibliothèque nationale ...”. A la de 1384, propietat de Walckenaer, surt citada l’Isola de Bentufla amb la frase “... est nomée dans la miènne et dans celle de 1346 ...” El cas es repeteix respecte a l’Isola di Bresil. Feta la comprovació sobre l’Atles català, s’ha constatat que efectivament aquestes tres illes es troben a la primera taula del mapamundi de Cresques citades així: “Insula de Corve Marini, Insula de la Ventura i Insula de Brazil”. Walckenaer fa una descripció curta i poc precisa de la Carte de 1346: “... la carte castillane, collée sur bois, de 1346, appartenant a la Bibliothèque Nationale de Paris” (Pinkerton, 1804, p. 398-399). També en el volum 6, dins del capítol dedicat al Marroc i a l’apartat “Petites iles d’Afrique”, en referir-se al territori de l’arxipèlag canari, Walckenaer comenta en una llarga nota a peu de pàgina que els coneixements geogràfics d’aquesta costa atlàntica d’Àfrica són més antics que el que es podia suposar segons l’examen comparat de les tres cartes estudiades, en especial a la corresponent a la Carte de 1346 i de la qual aporta la ja coneguda signatura topogràfica identificativa, MS 6816. L’autor escriu: “Les iles Canaries ont été connues depuis 1346 car elles sont tracés sur la carte manuscrite de la bibliothèque nationale”. Continua dient que aquesta carta: “... prouve que ce Cap [el de Bojador] avait dejà été doublé des cette époque. Dans cette carte, que est castillane, ce Cap se nomme Buyeter”. Walckenaer conclou que en totes tres cartes les illes Canàries estan ben emplaçades i que més endavant farà una dissertació especial, més precisa, per donar a conèixer aquests tres grans monuments geogràfics que ell considera que tant han aportat a l’època dels descobriments. No s’ha localitzat cap altra notícia d’aquesta possible intervenció.15 A partir, doncs, d’aquestes notes incloses dins d’un tractat de geografia general es desencadenà una curiositat sobre aquest document que havia triat el baró de Walckenaer per a un estudi comparatiu i del qual es tenien tan poques notícies. I el resultat fou que una sèrie d’investigadors contemporanis al cap de poc temps, a partir de l’any 1810 aproximadament, començaren a mencionar-lo sovint en els seus estudis: Bowdich, Malte-Brun i també un grup d’italians molt interessats en la costa occidental africana, els germans Zeni, Zurla, el comte Baldelli Boni, entre altres. Al final del segon decenni del segle ja es pot comptar amb informació molt detallada, a càrrec de J.A. Buchon, de la qual es tractarà més endavant. La frase de Tastu que l’aportació personal de 15. Pinkerton, 1804, p. 360-361, nota a, i p. 424.

–26–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

Walckenaer “ouvrait la mine” significaria el redescobriment del futur Atles català de 1375 i podria qualificar-se de profètica. Quan Walckenaer va morir l’any 1853, la seva biblioteca es va subhastar. El mapa de Juan de la Cosa en formava part, perquè l’havia pogut adquirir a uns encants de París el 1832 a un preu baix. El mapa fou acabat l’any 1500 a la localitat del Puerto de Santa María i està signat amb el nom del seu autor. És la primera carta nàutica de gran format on apareixen els recents descoberts territoris d’Ultramar al mar de les Antilles i la notícia de tots els viatges de Cristòfol Colom. El govern espanyol acudí a aquesta subhasta i el licità per 4.321 francs. Des d’aquest moment forma part dels fons del Museo Marítimo de Madrid. 2.3.1 L’equip de treball Buchon / Tastu Al final dels anys 20 o a l’inici dels 30 del segle XIX, l’erudit Jean Alexandre Buchon llegí una memòria dedicada a un manuscrit dibuixat sobre pergamí dipositat a la Bibliothèque Royale que anomenà Atlas catalan de 1374. Pot ésser la primera vegada que és citat amb aquest títol, que quedà acceptat i consolidat per al futur. La lectura tingué lloc a l’Académie des Inscriptions et Belles Lettres de París, institució a la qual l’autor pertanyia i on col·laborava assíduament. El text ja presenta una estructura molt completa de les sis taules descrites anteriorment a l’epígraf 1.4. Fou l’inici d’un treball individual, que aviat compartí amb el perpinyanès Josep Tastu, amb qui formà equip. Sobre ambdós autors, cal donar-ne unes notes biogràfiques que ens facilitaran l’estudi de la seva obra conjunta. En el cas de Jean Alexandre Buchon (nascut a Menetou-Salon el 1791 i mort a París el 1846) s’ha de ressaltar que fou historiador, traductor, hel·lenista i un gran viatger. Autor d’algun treball sobre Catalunya, el principal dels quals és la coautoritat amb Tastu de la primera monografia existent dedicada a l’Atles català. Ostentà els càrrecs d’inspector d’arxius i biblioteques a França, del qual fou destituït per les seves idees polítiques, fou membre de l’Académie des Inscriptions et Belles-Lettres (1896) i soci corresponent de la Real Academia de la Historia de Madrid. Quan va morir el seus documents es dipositaren a casa del notari Baudier i lamentablement es van perdre. Pel que fa a Joseph Tastu (Perpinyà, 1787-1849), se’n té més informació. Era fill de l’impressor Pere Tastu, professió que ell també exercí en alguns moments de la vida. L’any 1814 va anar a estudiar a París, on dos anys més tard es casà amb l’escriptora i poetessa Amable Voïart, i poc després ambdós tornaren a Perpinyà. Políticament, es manifestà en contra de la restauració de la monarquia borbònica. Després de la crisi provocada per la Revolució popular del 1830, s’arruïnà i passà per moments molt difícils. La seva dona escrivia textos lleugers a fi de contribuir a l’economia familiar. A partir d’aquest moment Tastu es dedicà més especialment a la bibliografia i concretament a la filologia romànica, amb especial atenció a la llengua catalana, que li era ben –27–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

familiar per ésser la dels seus avis i que ell es comprometia a rescatar de l’oblit. Fou autor, entre altres treballs, dels estudis dedicats al futur Atles català de 1375 iniciats poc abans per Jean Alexandre Buchon. Amadeu Pagès (1888, p. 1), autor d’una monografia dedicada a la seva memòria, li dedica la frase: “... à la mémoire du premier catalaniste français”. Ostentà els següents càrrecs: soci corresponent de la Real Academia de la Historia de Madrid, per unanimitat, i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Mallorca i secretari de l’Académie Française. Féu tres viatges a Espanya per raons professionals. El primer fou el 1834 i visità Madrid i Astorga. En aquest ciutat fou rebut pel bisbe de la diòcesi Fèlix Torres Amat, fill il·lustre de Sallent, que estava preparant l’edició de Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes..., que es publicà dos anys més tard (Torres Amat, 1836). Tastu li presentà una còpia de les poesies del Cançoner de obres enamorades, uns manuscrits que havia consultat a la Bibliothèque Nationale de France que el bisbe valorà i incorporà a la seva obra que estava en curs d’edició. I també els articles dedicats als poetes catalans Jordi de Sant Jordi i Pere March. Tastu viatjà a Mallorca l’any 1837, on s’estigué entre els mesos de març i juny. Allí pogué visitar el canonge Despuig amb la intenció de consultar la carta original de Gabriel Vallseca de 1439, que el clergue feia poc que havia comprat a Florència i que quedà dipositada a la biblioteca del seu nebot, el comte de Montenegro.Tastu la pogué consultar i aconseguí l’autorització per treure’n un calc “... j’en ai fait le descalque” (Pagès, 1888, p. 21). Mostrà un gran interès per aquesta carta i n’inicià una recerca amb l’objectiu de publicarla en algun moment. També aprofità aquesta estada per tractar amb els intel·lectuals locals i informar-los de la presència a la Biblioteca Nacional francesa d’un mapamundi en sis fulls escrit en mallorquí que segons la seva opinió decantava la balança a favor dels illencs en un moment que el dilema sobre l’autoria de les primeres cartes planes era reivindicada per portuguesos i mallorquins. Encara féu un altre viatge a Mallorca el 1838. Tastu morí bastant sobtadament el 1849, quan estava preparant una bona part dels treballs que tenia entre mans: els estudis toponímics referits al català i que podrien haver donat un bon impuls als estudis de les llengües romàniques, entre els quals una gramàtica catalana que ha quedat inèdita,16 i també els resultats de les primeres recerques ja indicades sobre la carta de Gabriel Vallseca de 1439 i sobre la qual ja havia reunit força informació: “... Je publierai, al’ocassion de la carte de Vallsequa, la rose des vents catalans plus complète, tell que j’ai étudiée sur les mers catalans ...” (Buchon i Tastu, 1839 i 1841, p. 47). Sortosament els seus manuscrits estan conservats a la Secció de Manuscrits de la Bibliothèque Mazarina de París. Però, malauradament, entre aquests fons 16. Correspon a l’entrada núm. 4512 del Catalogue Général des manuscrits de la Bibliothèque Mazarine, a càrrec d’August Molinier, dins del darrer volum: Suplement

–28–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

no queda cap rastre de la documentació generada per a la confecció de la Notice sur an atlas en langue catalane... dedicada a la carta catalana medieval conservada a la Biblioteca Nacional de França. La relació entre Buchon i Tastu serà tractada en funció d’ésser els autors d’aquesta monografia sobre l’Atles català, fruit d’un treball d’investigació molt important i ja citat en més d’una ocasió. El títol general de l’obra és Notice sur an atlas en langue catalane... conservé parmi les manuscrits de la Bibliothèque du Roi. Se’n feren tres edicions, la primera l’any 1838 que només signa J.A. Buchon, la segona i la tercera estan signades per tots dos i són dels anys 1839 i 1841 respectivament. Les anirem desgranant (Buchon, 1838; Buchon i Tastu, 1839 i 1841); vegeu a la bibliografia la descripció bibliogràfica completa de les tres edicions. 2.3.1.1 La monografia de Jean Alexander Buchon, 1838 L’obra Notice sur an atlas en langue catalane, de l’an 1374 conservé parmi les manuscrits de la Bibliothèque du Roi passà per una sèrie de complicacions que duraren uns quants anys a partir del moment que se’n preparava l’edició. El seu origen fou una conferència que pronuncià Buchon a l’Académie des Inscriptions et Belles Lettres de París. El propòsit de l’entitat era publicar-la, però, per alguna raó, l’acadèmic autoritzà reproduir part d’aquest text al geògraf J. J. N. Huot, que estava preparant una edició actualitzada del Précis de la géographie universelle..., obra del franco-danès Malte-Brun, ja mort. Huot amplià el text de Buchon amb notes i comentaris (Malte-Brun, 1810-1829 i 1831-1837), tot fent-hi constar que es tractava d’una memòria “qui doit être publié par les soins de l’Académie” (Malte-Brun, 1831-1837, vol. I, p. 522527). Mentrestant, l’acadèmia francesa n’anava preparant la publicació completa, que anava acompanyada d’un estudi analític. L’obra s’arribà a imprimir, però no a publicar, perquè en aquest punt de l’edició –que havia de sortir el 1836 o el 1837– se n’encarregà una revisió al rossellonès Josep Tastu, en part pel seu bon coneixement de la llengua catalana (Avezac, 1840, p. 312). Vistes les millores i els suggeriments plantejats per l’escriptor de Perpinyà, es tornà a compondre el text i el resultat final fou l’edició de l’any següent, el 1839, signada per tots dos autors. La nova versió de la Notice... incorporà força variacions: textos nous i moltes notes a peu de pàgina, quadres orientatius i altres detalls importants. Tot i aquestes circumstàncies, tan llargues i complicades, el text inicial i exclusiu de Buchon acabà sortint el 1838, sota els auspicis de la Bibliothèque du Roi, sense fer cap esment al compromís anterior amb l’Académie des Inscriptions et Belles Lettres. Aquesta edició tingué una difusió poc fàcil, però el fet d’haver pogut consultar un dels pocs exemplars a l’abast, conservat a la Secció de Reserva de la Biblioteca de Catalunya, permet fer-ne un comentari de primera mà. El llibre es troba en bones condicions físiques. Consta d’un –29–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

text introductori breu (Buchon, 1838, p. 1-3) i a continuació comença la transcripció del text cosmogràfic de la primera taula de l’Atles i del text astrològic de la segona, ambdós amb la corresponent versió francesa al costat. Continua amb la relació de les llegendes i dels topònims de les altres quatre taules de caire geogràfic i que formen el total del mapamundi. Tot plegat queda disposats en dues columnes, la de l’esquerra per a la transcripció original catalana i la de la dreta per a la versió francesa. Sovint, però, aquesta segona columna queda en blanc, pel que fa a la toponímia de les costes catalanes i en més intensitat per a les espanyoles, les portugueses i les de l’arxipèlag canari. Unes conclusions tanquen el treball. L’autor admet que s’ha trobat amb dificultats de tota mena, que espera que quedin compensades amb la presència del facsímil del mapa, que donarà als lectors l’oportunitat de fer-hi comprovacions “puisque j’en reproduís un fac simile exact à la suite de ce volume” (Buchon, 1838, p. 142) i, com a conseqüència, esmenar-ne possibles errors. L’obra de Buchon s’ha de considerar meritòria en la mesura que és pionera en el context de l’impacte documental de l’Atles català, atès que es tracta de la primera monografia que se’n publicava. Ja cita la signatura topogràfica MSS 6816 fons ancien com a element definitivament identificatiu. Ell mateix ja considera que aquest treball és un punt de partida. Formant part d’una tasca de difusió de la seva obra personal, Buchon en féu arribar exemplars a diferents centres culturals francesos i estrangers: acadèmies, biblioteques, societats geogràfiques, arxius, etc. Com a exemple, es pot citar el cas de l’exemplar que va trametre a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, un acadèmic de la qual, José Antonio Llobet y Vall-llosera, hi dedicà una conferència que llegí el dia 2 març de l’any 1839 i que es publicà al cap d’uns quants anys. Llobet y Vall-llosera (1868) escriu que va rebre un exemplar dels sis fulls que formen l’Atles català acompanyats de la monografia. Aquest article de l’acadèmic conté molts errors. Situa l’Atles com un document del segle xv, el confon i el barreja amb les cartes de Viladesters i de Vallseca, i altres imprecisions igualment importants. Fou rebatut des del moment que sortí a la llum. L’article de Joseph Brunet i Bellés de l’any 1887, n’és un exemple ben clar. L’acadèmic Llobet i Vall-llosera li hauria promès continuar parlant-ne, però Brunet escriu que no en sabé res més: “no sabem què hauria dit...” (Brunet y Bellet, 1887, p. 137). 2.3.1.2 La col·laboració Buchon-Tastu a l’edició de 1839 Aquesta edició de 1839 incorpora el nom de Joseph Tastu. Del punt de vista de distribució del text es manté el format intern de l’anterior, per tant la informació és presentada en forma de dues columnes: la versió catalana original a la de l’esquerra i la versió francesa a la columna de la banda dreta. Format que no acabava de convèncer Tastu. Pel que fa a les variacions, i pel que fa referència al text, se n’observen de substancials: la introducció és completament nova i molt ben documentada, i –30–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

prescindeix del tot de la que havia escrit Buchon (Buchon i Tastu, 1839 i 1841, p. 1-5). No fa cap referència al mapa facsimilat, i s’hi incorporen una sèrie de quadres i dibuixos que faciliten la comprensió del text original (op. cit. p. 3536). L’aportació més valuosa, però, és la quantitat de notes a peu de pàgina al llarg de tot el llibre, signades amb les inicials J.T., i moltes altres notes als marges. Es completen pràcticament tots els espais que havien quedat en blanc a les llistes de topònims en l’edició de 1838. Figura 7. Portada de la S’esmenen sovintejats errors de Buchon en monografia escrita pels autors la traducció dels textos catalans al francès, Buchon i Tastu que contribuí tant en els textos llargs com en els més curts decisivament a la redescoberta de l’Atles català a mitja segle XIX dedicats a llegendes explicatives d’algunes miniatures i alguna informació poc contrastada, com la confusió entre els rius Rhin i Danubi. El llibre s’acaba amb una Conclusion, on Tastu a part de donar gràcies a l’Académie des Inscriptions et Belles Lettres perquè “le monument serà publié cette fois comme le méritait son importance”, deixa la porta oberta per a més investigacions en el futur (op. cit. p. 147-148). Es clou amb un índex que titula Table alphabétique de qualques points importants dont il est fait mention dans l’Atlas catalan, confegit perquè “L’ordre adopté par M. Buchon et que j’ai été obligé de suivre ... est insuffisant en admettant le cas où le lecteur veuille se livrer à des recherches minutieuses” (op. cit. p. 149152). L’aportació de Josep Tastu significà poder atorgar una data –que cal considerar molt aproximada– de l’acabament de l’Atles català:1375. Es basa en la lectura acurada dels textos cosmogràfics de la taula 1 i del gran calendari astrològic de 37 cercles de la segona taula. Es tracta d’un llibre difícil de localitzar. Un exemplar ha estat donat a la Societat Catalana de la Geografia i forma part dels fons de l’Institut d’Estudis Catalans. 2.3.1.3 Nova edició de l’obra de Buchon i Tastu, 1841 El volum titulat Notices et extraits des manuscrits de la Bibliothèque du Roi et autres bibliothèques d’aquest any 1841 consta de tres treballs. El primer correspon al text exacte de l’edició de 1839 de Buchon i Tastu, fet a partir de les mateixes planxes, si bé inclou un facsímil dels sis fulls de l’Atles en blanc i negre, plegats i intercalats dins del text, que pot suposar-se que es tracta del –31–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

facsímil que va citar Buchon en el seu estudi introductori per a l’edició del 1838. Hi ha, en canvi, una variació en el subtítol. Els responsables de l’edició són alhora l’Institut Royal de France i l’Académie des Inscriptions et BellesLettres. Llibre rar de localitzar, talment com els dos anteriors, s’ha tingut una bona ocasió de poder-lo consultar a la biblioteca de l’Abadia de Montserrat. Les relacions entre Buchon i Tastu no foren fàcils possiblement a causa de les rectificacions que Tastu féu al text inicial de 1838 per encàrrec de l’Académie des Inscriptions et Belles Lettres. La publicació d’una correspondència entre Tastu i el seu mestre Armand d’Avezak l’any 1836, en ple procés de preparació de les dues edicions n’és un testimoni. Tastu li comentava la poca qualitat de l’obra de Buchon, tant la del text com la del facsímil. Considera correcta la forma material del dibuix hidrogràfic, però: “... quant au texte, le precieux atlas a été assez mal lu et passablement mal compris; le fac-simile de M. Buchon ne peut à l’avenir guère servir qu’a multiplier les difficultés pour pouvoir le lire ... Si M. Buchon avait été initié plus avant dans la langue romanocathalane, son travail serait aujourd’hui excellent à consulter: c’est encore le meilleur qui ait été fait”. (Tastu, 1836, p. 239)

Tampoc el bisbe Torres Amat no estava totalment d’acord amb l’obra de Buchon, que li havia fet arribar un exemplar. En una carta que el bisbe havia adreçat a Tastu, li comentava “... algunas voces que segun infiero estaran mal copiadas por el Sr. Buchon. Por lo mismo me alegro mucho que Vm. trate de rectificar dicha copia” (Tastu, 1836, p. 245). Al final de l’examen de les tres edicions de la Notice d’un atlas en langue catalane..., es pot afirmar que la feina d’aquest equip Buchon-Tastu, especialment la del segon, ha tingut transcendència pel que significà en el seu moment i per les possibilitats que va obrir per a treballs d’investigació posteriors. Es tracta de la monografia sobre l’Atles més completa, fins que fa pocs anys, el 1975, i arran de la celebració del sisè centenari de la seva aparició, se’n prepararen diverses edicions amb estudis signats pels millors especialistes i que seran tractades detalladament en el seu moment. 2.3.2 La presència de l’Atles català a les obres de referència Unes notes sobre els autors, geògrafs i documentalistes, que a partir d’aquest moment s’interessaren per l’Atles català i l’inclogueren en les seves obres de caire universal, completarà l’impacte documental de l’obra cresquiana fins al final d’aquest període 1800-1910. Són els següents: a) Visconde de Santarém (Lisboa, 1791–París, 1856). Títol nobiliari que emprava Manuel Francisco de Barros y Sousa de Mesquita. Fou un dels partidaris d’atribuir als portuguesos el descobriment de les costes africanes, de les illes atlàntiques i del continent americà. Fou autor de l’Atlas composé de –32–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

cartes des XIVe, XVe, et XVIe siècles...17, del qual es publicaren 300 exemplars. Se’n féu una segona edició el 1842 amb el mateix nombre d’exemplars. S’ha tingut oportunitat de consultar-ne la tercera edició, que es publicà l’any 1849, a partir d’un facsímil fet pel llibreter i antiquari holandès Rudolf Muller l’any 1985. Com a responsables científics hi figuren la doctora Helen Wallis, cap de la Map Room de la British Library entre 1967 i 1987 i autora del text introductori, i el professor Albert Sijmons de la Universitat d’Amsterdam. Inclou un facsímil de l’Atles català en blanc i negre i un opuscle titulat Atlas de Santarém signat pels dos responsables científics. b) Leopold Victor Delisle (Valognes, 1826–Chantilly, 1910). Cap de la secció de manuscrits de la Bibliothèque Imperiale, Administrateur Géneral Honoraire de la Bibliothèque Nationale, i membre de l’Académie des Inscriptions et Belles Lettres, fou autor de tres obres de referència molt importants i útils amb relació als fons de la secció que dirigí (Delisle, 1868-1881, 1883 i 1907). El primer títol es considera una obra pionera sobre aquest tema. L’autor fa constar que l’any 1852 la situació de la catalogació dels manuscrits de la Biblioteca Imperial era molt precària i només va poder identificar 57 volums procedents de l’antiga biblioteca del rei Carles V, entre ells l’Atles català. Les obres Choix des documents géographiques..., de 1883, i Recherches sur la formation de la librairie..., de 1907, ja inclouen informació sobre l’Atles català i la reproducció de les sis taules.. b) Alfred Morel-Fatio (Estrasburg, 1850–Versalles, 1924). Fou un bon hispanista francès. Entre 1875 i 1880, fou cap del Departament de Manuscrits de la Bibliothèque Nationale, i ostentà diferents càrrecs institucionals a França i a Espanya. Publicà un catàleg sobre els manuscrits ibèrics de la biblioteca (Morel-Fatio, 1881) en el qual dóna una notícia sobre l’Atles català d’especial interès i que encapçala el capítol dedicat als manuscrits espanyols del fons antic. Diu així: “Librairie du Louvre du temps de Charles V. De cette précieuse librairie le fonds espagnol n’a recuilli qu’un seul manuscrit, l’atlas catalan, executé, sans doute, en 1375, no. 30”.18 Edmond Pognon considera que aquest catàleg encara avui en dia no ha estat superat. d) Nils Adolf Erik Nordenskiöld (Hèlsinki, 1832–Dalbyö, Estocolm, 1901). Autor de Periplus..., obra escrita en suec i traduïda a l’anglès per Francis A. Bather (Nordenskjöld, 1897). L’autor posseïa una important col·lecció de mapes antics que li permeté comprovar la importància de la cartografia medieval. Tot i que entre aquests mapes no n’hi havia cap de procedent de l’escola mallorquina, s’esforçà per arribar a conèixer els que existien en el seu temps. A Periplus... defensa la teoria de la prioritat de la invenció de les cartes 17. Santarém (1841). L’edicio consultada de l’any 1849 inclou una reproducció de l’Atles català i làmines parcials. 18. El manuscrit número 30 al qual fa referència l’autor porta el número de registre 119.

–33–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

de navegar mallorquines en contra de la que defensava que les itàliques eren anteriors, i arriba a la conclusió que la cartografia mallorquina des de bon començament va mostrar una originalitat que conservà durant tres segles: “As for the question, what country produced his work, so unique in the history not merely of navigation but of human culture, I no longer hesitate to declare that the normal-portolano is a Catalan work” (Nordenskjöld, 1897, p. 47). Pel concepte “normal portolano” interpretava un tipus de carta de navegar que apareix quan es comença a aplicar la brúixola a la navegació. Aquesta teoria de Nordenskiöld fou defensada per autors posteriors, cas del britànic Gerald Crone i de l’espanyol Julio Rey Pastor. 2.4. La datació Després del pas endavant que suposà la publicació de les tres edicions del treball de Buchon/Tastu, comencen a publicar-se estudis al voltant de l’Atles català que es concentraren en dos punts bàsics, la datació i l’autoria, atès que fins aquell moment s’havia considerat com una obra anònima i la seva data d’acabament es limitava a situar-lo sense més especificació a un ampli període de cap al final del segle XIV. Pel que fa a la datació, es defensaren quatre opcions: els anys 1346, 1374, 1375 i 1440. a) Any 1346 La primera proposta fou defensada per alguns autors francesos tot coincidint amb el “redescobriment” de l’Atles per part del Baró de Walckenaer els primers anys del segle XIX. Walckenaer el cità com la Carte de 1346 basant-se en el fet que aquesta data, donada en números romans, és l’única que consta en el mapa i està inclosa en la llegenda que acompanya la miniatura de l’uixer català que apareix al sud de l’arxipèlag canari comandat pel navegant mallorquí Jaume Ferrer, acompanyat per tres tripulants més, que formaven una expedició que havia sortit de Mallorca l’agost d’aquest any 1346. Un dels geògrafs més identificats amb aquesta teoria fou el francodanès Conrad Malte-Brun (1775-1826), que treballà a França, on s’havia instal·lat per motius polítics que havien tingut lloc al seu país d’origen. Autor del Précis de la géographie universelle... publicat entre 1810 i 1829 en 8 volums, escriu: “Une carte de 1346, écrite en castillan. Mss de la Bibliothèque Royale de Paris, núm. 6816 présente le Cap Bojador en Afrique comme un point connu, et que les navigateurs avaient doublé. Un manuscrit conservé à Gênes nous apprend qu’en 1346, un bâtiment de l’île Majorque parti pour aller à un fleuve nomée Vedamel ou Rui-Jauna, probablement Rio-do-Ouro. On n’en eut plus de nouvelles”.

Aquest text fou reproduït en una nova edició publicada entre els anys 1831 i 1837 (Malte-Brun, 1810-1829; 1831-1837, tom 1, p. 520). Tot i les seves –34–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

imprecisions, cal valorar la cita de la signatura topogràfica núm. 6816 i la notícia de l’expedició mallorquina, dada on recolza la seva teoria. En favor de Malte-Brun, cal dir que fou un dels pioners que s’aventurà a donar una data. Durant uns quants anys, continuà acceptant-se aquest any com el correcte per a la datació de l’Atles. b) Any 1374 Uns quants anys més tard, el 1838, J.A.C. Buchon, autor en solitari de la Notice d’un atlas en langue catalane, es mostrava partidari d’assignar l’any 1374 com a data d’acabament. En donava el següent argument: “Le calcul pour le jour de Pâques est de plus indiqué dans la deuxième carte pour l’année 1375, ce qui fait supposer que cet atlas fut terminé en l’année 1374”. Com a partidari de l’escola catalana sobre la portuguesa, afegeix: “Il résulte donc de là qu’il faut faire remonter sa date à trente et un ans avant la fondation de l’académie nautique de Sagres”. El dia que coincidia amb la Pasqua era el punt de partida per al seu raonament a favor d’aquest any (Buchon, 1838, p. 11). c) Any 1375 El primer autor a defensar aquest any fou Josep Tastu, a partir d’una sèrie de deduccions que exposà en la monografia sobre l’Atles català de l’any 1839 i en les quals també participà la persona que Tastu considerava el seu mestre, Armand d’Avezac.19 Tastu es basa en les dades i en les xifres que apareixen a les taules 1 i 2 dedicades als conceptes generals de la cosmografia, dades que permetien que, gràcies als coneixements que ja es tenien al final del segle XIV, es pogués fixar el dia de la Pasqua relatiu a uns quants anys per endavant d’acord amb el “numerus auri”. En el cas de l’Atles, li corresponia el numero auri VIII segons es llegeix a la taula número 1: “Aquesta roda vos mostra lauronumero tots temps, e quantes setmanes de carnal, e a quants jorns ve Pasqua de març o dabril: e Cincogema en quants jorns de mayg o de juny sara ... E ayxi ho farets: sapiats que en lany MCCCLXXV corra lauro nomero en VIII ... andret de nombre de VIII qui cora en aquest ayn de MCCCLXXV ... E laltre ayn lexarem lo nombre de VIII e vogirets la figura en IX; e axi per fins a XIX ayns tornarets en I. E axi per tots temps” (Buchon i Tastu, 1839 i 1841, p. 26).

A l’edat mitjana el “numerus auri” era, doncs, un punt de referència per a la fixació del calendari.20 Finalment el mateix Tastu afirma: 19. Armand d’Avezac (Banheras de Bigorra, 1798 - París, 1875) fou geògraf, lingüista i arxiver. Estigué particularment interessat en les grans descobertes objecte d’interès en aquells moments. Fou autor d’un treball titulat Notice sur an atlas hydrographique manuscrit éxecuté á Venise dans le XIVè siècle, París, 1840. Es tracta de l’atles conegut amb el nom de “Pinelli-Walckenaer Atlas” de l’any 1384 i del qual s’ha parlat a l’inici de l’apartat 2.3 dedicat al redescobriment de l’Atles català a partir de la relació que Walckenaer establí entre ambdós atles. 20. El número auri o d’or fou descobert per l’astrònom grec Metó d’Atenes i respon a una fórmula matemàtica que fou gravada en lletres d’or. Aquesta fórmula permet fer coincidir els cicles de la Lluna amb els solars i saber els dies a partir dels quals es podien calcular les festes mòbils al voltant de la Pasqua. En el cas de la confecció de l’Atles, a l’any 1375 corria el número auri VIII. Es pot consultar l’article de Julio Samsó Moya: “Una concepció de l’univers”, on figuren 5 quadres corresponents als números auris entre 1368 i 1372.

–35–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

“Il me reste à déclarer que mon ami d’Avezak, dont le savoir comme géographe ou comme linguistique est rarement en défaut, a, de son côté, bien étudié notre Atlas: lui, le premier, a dit qu’il était de 1375; moi, je ne fais qu’apporter les preuves, puisées dans le monument même” (Buchon i Tastu, 1839 i 1841, p. 31).

d) Any 1440 Aquesta teoria va estar acompanyada d’una polèmica força encesa entre els autors partidaris de la primacia de l’arribada i exploració de les costes de l’Atlàntic sud per part dels catalans i dels partidaris de la primacia per part dels portuguesos. La polèmica tingué com a suport físic una publicació periòdica, The Literary Gazette, and Journal of the Belles Lettres, i el format característic fou el de les cartes dirigides als seus directors (Avezac, 1840). La primera carta l’escriu John Holmes, que s’identifica com a Esq. of the MS. Department, British Museum –of the MS. Department, British Museum–. D’entrada, cita una llista dels autors francesos partidaris de la data del 1346 i de la del 1375. Així, un per un, Holmes va desautoritzant Malte-Brun, Huot, Buchon, Tastu i d’Avezak, aquests dos darrers sense citar-los, per arribar a la conclusió que la data de confecció de l’Atles català és l’any 1440. La prova definitiva, segons ell, per a aquesta deducció la fonamenta en la consulta del facsímil de Buchon: “It is only within a few days that I have seen M. Buchon’s litographed copy of these chartes; it is difficult to judge with exactness of the age of MSS ... but my opinion of the writing is, that 1440 is about the real date”. Considera que la llengua del manuscrit no és el català ni el castellà sinó la lingua franca utilitzada pels navegants de la Mediterrània (Holmes, 1840a). Aquesta carta és contestada per partida doble, la primera anònima i signada per One of your readers (1840) que tot fa sospitar és un pseudònim de Josep Tastu, i la segona per Armand d’Avezak (1840). Les respostes són fàcils d’intuir. Cal destacar algun punt de la carta de d’Avezak, quan lamenta la manca de respecte pel facsímil de Buchon, que tot i no ésser perfecte va representar un experiment a tenir present i quan declara formalment i de manera taxativa que ell és qui defensà, amb proves, la data de 1375. Diu així: “... and since I have been the first to discover and to specify this date, I cannot but explain my reason for having done so ...”, la qual cosa li suposava estar a favor de la prioritat de la presència dels catalans a l’Atlàntic sud. La teoria anglesa de l’any 1440 no prosperà. La data que ha quedat acceptada és la de l’any 1375, proposada per Josep Tastu. 2.5. L’autoria La incògnita sobre el veritable autor o autors del mapamundi de 1375 porta implícita automàticament una dada inqüestionable: està escrit en català i per tant el seu artífex havia d’ésser parlant d’aquesta llengua. El bon coneixement –36–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

de la mar Mediterrània el situa com un navegant expert i amb amplis coneixements marítims, i, ja amb aquestes premisses, quasi no quedava cap més opció que apostar per Mallorca, ben coneguda pel prestigi de les cartes nàutiques elaborades pels seus artistes pintors i considerats com a cartògrafs, la majoria d’origen jueu. El pas següent fou encaminat cap al taller de la família Cresques, instal·lat al barri del Temple de Palma de Mallorca. I l’interès quedà concentrat en dues opcions: alguns autors es declararen partidaris del pare, Cresques Abraham, d’altres del seu fill, Jafuda Cresques. 2.5.1 Els partidaris de l’autoria de Jafuda Cresques El primer autor que intentà resoldre aquest enigma de l’autoria fou l’erudit mallorquí Gabriel Llabrés i Quintana, juntament amb un petit grup d’escriptors també mallorquins. Eren gent ben preparada, d’un bon nivell intel·lectual i que estaven empesos per sentiments nacionalistes. Majoritàriament, apostaren per Jafuda Cresques. a) Gabriel Llabrés i Quintana (Binissalem, 1858–Palma de Mallorca 1928). Fou catedràtic d’institut de geografia i història des de 1895, a Maó i a diversos llocs de la península, historiador, arqueòleg i bibliòfil, i pertanyia al “Cuerpo de archiveros, bibliotecarios y arqueólogos”. Col·laborà assíduament al Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana. Fou membre corresponent de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (1894) i de la Real Academia Española (1923) . La seva biblioteca i arxiu particulars estan dipositats a l’Ajuntament de Palma, entitat que va publicar la totalitat dels seus fons arxivístics, en 4 volums, entre els anys 1991 i 1993. Llabrés inicià la seva recerca sobre l’autoria de l’Atles l’agost de 1887, moment que sembla que visità –o que potser només n’obtingué dades– l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on l’arxiver Francisco de Bofarull li facilità l’accés a dos documents datats l’any 1381 en els quals consta que un membre de la família Cresques havia elaborat un mapamundi destinat a obsequiar el rei de França Carles V, i que aquest any hauria sortit de Catalunya cap a París. Llabrés identificà aquest personatge de cognom Cresques amb Jafuda, el fill de Cresques Abraham. A partir de l’obtenció d’aquests documents, escriví dos articles consecutius, publicats el 1890 i el 1891 (Llabrés, 1889-1890 i 1891), en els quals, a part del suport incondicional al seu candidat, manté –amb una certa lògica– que l’any d’ingrés de l’Atles a la Biblioteca havia d’ésser el mateix que constava en els documents consultats, el 1381. Un fragment d’aquest article del 1891, i dirigit a Fernández Duro en tant que interlocutor, posa de manifest el seu entusiasme pel tema: “... anticipar algunos datos en pro de nuestro comun amigo el il·lustre hebreo Jafuda Cresques.Y aquí me tiene V. hoy dispuesto á abogar de nuevo por él ante la Verdad y ante la Historia, á fin de que ambas le reintegren en la posesión de cuantos méritos le pertenezcan en justícia.” –37–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

b) Cesareo Fernández Duro (Zamora, 1830–? 1908). Fou capità de la marina. Autor prolífic, amb més de 400 títols entre llibres, articles de revista, memòries etc. Entre els anys 1879 i 1883, publicà al Boletín de la Sociedad Geográfica de Madrid. Fou membre de diverses acadèmies. Estigué identificat amb la campanya que tenia lloc a Mallorca a favor d’atribuir a Jafuda Cresques l’autoria de l’Atles català. Publicà un article sobre la cartografia mallorquina (Fernández Duro, 1891). Gabriel Llabrés informa que Fernández Duro també va publicar sobre el tema a La ilustración española y americana. c) Ernest-Theodore Hamy (Boulogne-sur-Mer, 1842–París, 1908). Els arguments proposats i liderats per Llabrés toparen aviat amb l’opinió d’Ernest Hamy, president de la Société de Géographie de París. En un estudi del mateix any 1891 explica que ell també havia tingut accés als mateixos documents de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, facilitats, però, en aquest cas, per Manuel de Bofarull, germà de l’anterior, al qual agraeix la seva col·laboració al final del treball. Per un costat, considera que l’Atles podia haver entrat a la Biblioteca de París el 1380, tot i la data del document d’un any més tard, amb l’argument que dóna credibilitat a les descripcions de l’inventari de Blanchet que s’anava elaborant aquest 1380 i per la frase de tres mots Il y est referida al manuscrit del probable mapamundi català. Tampoc no comparteix plenament l’argument estrella del grup mallorquí a favor de l’autoria de Jafuda Cresques. A Hamy no li sembla prou sòlid, vist que no veia gaires coincidències entre una persona que sí que estava ben documentada amb aquest nom, i el personatge al qual Llabrés considerava autor de la carta nàutica catalana. Se situa, doncs, en una posició molt propera al dubte. I considerà que voldria esperar que l’erudit J. M. Quadrado n’aportés més proves en un futur (Hamy, 1891). 2.5.2. Breu biografia de Jafuda Cresques Nascut a Palma de Mallorca el 1360 i mort a la mateixa ciutat el 1407. Fou un dels fills de Cresques Abraham. Treballà en el taller familiar fent mapamundis per a la casa reial catalana, en els regnats de Pere el Gran i en el del seu fill i successor, el rei Joan I. Quan morí el seu pare el 1378, continuà rebent encàrrecs de la Corona. El rei Joan li encarregà un mapamundi que acabà el 1389. El 1391 fou víctima de l’expoli o progrom que patí el call jueu de Mallorca, que fou destruït i saquejat. Es parlà de 300 morts i 800 refugiats al castell de Bellver. La família Cresques, que comptava amb la protecció de la família reial, aconseguí sortir-ne viva, si bé obligada a batejar-se. Jafuda prengué el nom de Jaume Ribes, amb el qual continuà treballant a partir d’aquell moment. El rei Joan el cridà per treballar a Barcelona i tres anys més tard, el 1394, s’hi traslladà i fou nomenat Magister cartorum navigandi de la Cort. Amb els anys, la història confongué Jafuda amb un coetani conegut amb el nom de “Mestre Jacome de Mallorca”, que segons algunes cròniques portugueses –38–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

fou cridat pel príncep Enric el Navegant per dirigir l’Escola Naval de Sagres, creada l’any 1415 a fi de poder ensenyar les tècniques cartogràfiques del moment. Aquesta teoria de la presència de Jafuda a Portugal també fou defensada fervorosament pels mallorquins encapçalats per Gabriel Llabrés al final del segle XIX –i també per altres estudiosos del segle XX, com Carreras Candi, Ferran Soldevila, Gonçal de Reparaz, Rey Pastor i fins al mateix any 1970 per Pinhas Yoeli– i fou definitivament modificada per Jaume Riera l’any 1975, quan es pogué demostrar documentalment que Jafuda Cresques havia mort abans del 1410, quan el príncep Enric era encara menor d’edat, i més endavant afinada per Gabriel Llompart, el 2005, quan pogué precisar que l’any exacte de la mort fou el 1407. Aquestes teories queden desenvolupades en els paràgrafs individuals dedicats a ambdós autors. Com a final d’aquest esbós biogràfic, cal deixar constància del record i del rastre que Jafuda Cresques té avui encara a Palma de Mallorca: una escola d’Educació Infantil i Primària que porta el seu nom, un carrer al barri del Temple, on se suposa que hi havia el taller familiar, i també una estàtua a la plaça del Temple en què apareix amb un compàs a la mà dreta i un rotllo de pergamí cargolat a l’esquerra. En alguna publicació mallorquina més d’un historiador s’ha manifestat a favor que el nom del patriarca de la família, Cresques Abraham, també sigui visible a la seva ciutat. 2.5.3 Notícies documentals sobre l’autoria de Cresques Abraham La incògnita plantejada entre el paper del pare i el del fill s’esvaí a partir de l’any 1908, quan l’Institut d’Estudis Catalans publicà un treball d’arxiu, llarg i laboriós, dins del gènere dels diplomataris, a càrrec de l’acadèmic Antoni Rubió i Lluch (1908-1921), titulat Documents per l’història de la cultura catalana mig-eval, documents que formen part dels fons de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. És una obra de referència que mereix unes breus notes sobre el seu autor i el seu contingut. Antoni Rubió i Lluch. Nascut a Valladolid el 1856, on el seu pare, Joaquim Rubió i Ors, era catedràtic de la universitat, morí a Barcelona l’any 1937. La seva mare fou Elisea Lluch i Garriga, la novena d’una família manresana de 13 fills. Historiador especialitzat en el segle XIV en el moment de la presència catalana a Grècia, ostentà els següents càrrecs: membre de l’Academia de la Historia (1883), catedràtic de la Universitat d’Oviedo (1885), catedràtic per concurs a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona a partir del mateix 1885, on el 1896 ocupà la càtedra de Literatura Catalana, doctor honoris causa per la Universitat d’Hamburg (1921), membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1889), primer president del Centre Excursionista de Catalunya (1890-1896), membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona (1894), primer president de l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i acadèmic numerari de la Real Academia Española (1927). –39–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

L’estructura interna del diplomatari citat anteriorment és la següent: consta de dos volums, el primer dels quals, publicat l’any 1908, reprodueix 512 documents; el segon, publicat el 1921, en reprodueix 426. Comprèn el període entre 1275 i 1410, l’any de la mort del rei Martí. L’autor comença amb un “Pròlech” –un estudi introductori de caràcter documental– en el qual es pot llegir una frase que afecta el tema de l’autoria de l’Atles: “Al senyor Gabriel Llabrés s’ha d’acudir sempre que’s parli de Jafuda Bonseyor, del que dóna a conèixer els documents aquí reproduits, y dels famosos cartògrafs mallorquins (Palma, 1889), sobretot Jafuda Cresques. Del present diplomatari surt ab mes relleu, com cartògraf, la figura d’Abraham Cresques, pare de Jafuda, quasi deconeguda per l’esmentat sr. Llabrés y per Hamy” (Rubió i Lluch, vol. I, p. XVIII).

Estem davant, doncs, d’una persona que coneix bé l’obra de Llabrés i la seva teoria sobre Jafuda, però que es troba amb un altre Cresques que pot tenir un paper “ab mes relleu”que l’anterior. I es formula un dubte que donà lloc a resultats definitius. Així com Josep Tastu considerà que Walckenaer havia obert la mina per identificar el futur Atles català, l’obra de Rubió fou fonamental per resoldre l’enigma de l’autoria –o participació directa– de Cresques Abraham sobre aquest punt concret. El diplomatari continua amb la transcripció de l’elenc documental. Finalitza amb unes taules i un apartat dedicat a les errates tipogràfiques. Els principals col·laboradors de Rubió i Lluch foren el seu fill Jordi Rubió i Balaguer, que s’hi incorporà el 1906, Ramon d’Alòs-Moner, el 1907, i Francesc Trabal, el 1910. Els índexs o taules finals anaren a càrrec de Ferran Soldevila. És el treball de Rubió i Lluch que tingué més ressò fora del país. D’entre aquest important recull de documents publicats, hi ha els que es refereixen a la relació i el paper de la família Cresques amb les cartes de navegar, i a l’Atles en particular. Se n’han seleccionat els més significatius: 1373, setembre, 26. València L’infant Joan demana una carta de navegar: “Mossen Olfo: com nos desigem haver la carta de navegar complida ab tot son arredament e sestes, per ço us pregam que ns tremetats la dita carta be feta e divisada ab son levant e ponent ... , car aço ns farets plaer assenyalat, lo qual vos grahirem...”21

1373, desembre, 14. València L’infant Joan la torna a demanar.22 1374, febrer, 7. València L’infant Joan ja ha rebut el mapamundi: “Mossen Olfo ... havem reebut la carta de navegar e les cestes compasses, .i. d argent e altre de lauto que trameses nos havets ... e us significam que la dita carta es aixi bella 21. ACA Cancelleria, reg. 1740, f. 52. Rubió i Lluch, vol. I, doc. CCLXV, p. 251. 22. ACA Cancelleria, reg. 1740, f. 38. Rubió i Lluch, vol. I, doc. CCLXV, p. 251 (nota).

–40–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

o pus com altra que nos na hajam vista, e les dites sestes e compasses bells e ben fets...”23

1379, abril, 26. Barcelona L’infant Joan demana al procurador de Mallorca que compri un mapamundi: “... no res menys, volem que si en Mallorques ha.i. bell mapamundi que faça per nós que l nos compret, e si no ni ha, que’l façats fer així bell i joliu com esser pusca e que l nos tramitats al pus breu que porets, cor nos vos farem pagar o reebre en compte ço que hara costat. E siats en aço diligent axi com de vos confiam...”24

1379, setembre, 11. Perpinyà L’infant Joan demana la tramesa del mapamundi encomanat: “Nós hauríem gran plaer de haver aqueix mapamundi que.ns havets fet fer o.s fa de present ... que si fet és lo’ns tramitats mantinent, e si no, ... esser acabat lo’ns enviets sens tota triga...”25

1381, novembre, 5. Tarragona L’infant Joan notifica al seu cosí, el rei Carles Vè de França, que coneix el seu interès per tenir un mapamundi: “Serenissime rex et consanguinee nostre carissime: relatu dilecti consiliari nostri Guillermi de Courcy ... hujusque littere portatoris, audito, serenitatem vestram unum habere mapamundum...”26

1381, novembre, 5. Tarragona Obsequi de l’infant Joan al rei de França d’un mapamundi conservat a l’Arxiu Reial de Barcelona. Consta de dues parts, la primera un text llatí introductori seguit del text català que ve a continuació: “Mossen Johan: nos, ab nostra letra, notificam a nostre car cosi lo rey de França que li enviam per l amat del consell nostre, mossen Guillem de Courcy, portador de la present, .i. nostre mapamundi. e com en P. Palau tenga lo dit mapamundi, volem e us manam que al dit Pere liurets una letra que us trametem entreclusa dedins aquesta, e que tantots liurets o façats liurar lo damunt dit mapamundi al desus dit mossen Guillem, sens que de regonexença ne d apocha mencio feta no sia. e aço fet, hajats Cresques lo juheu, qui lo dit mapamundi ha fet, lo qual si aqui es, axi com pensam que deu esser posa en la juheria, e, vos present, enform lo dit mossen Guillem de totes les coses que menester sia, a ffi que ho puxa retrer al dit rey. e en cas que l dit juheu aqui no fos, hajats dos bons mariners qui del dit mapamundi enformen al demunt dit Mossen Guillem, al mils que poran. dada ut supra. Dirigitur Johanni Januari”.27

1382, març, 20. València. El rei Pere ordena pagar a Cresques Abraham 150 florins d’or d’Aragó que li deuen d’un mapamundi en taules: 23. ACA Cancelleria, reg. 1740, f. 53v. Rubió i Lluch, vol I, doc. CCLXV, p. 251 (nota). 24. ACA Cancelleria, reg. 1657, f. 26r. Rubió i Lluch, vol. II, doc. CCXIII, p. 202. 25. ACA Cancelleria, reg. 1657, f. 135v. Rubió i Lluch, vol. I, doc. CCCIII, p. 279-280. 26. ACA Cancelleria, reg. 1665, f. 26. Rubió i Lluch, vol. I, doc. CCCXXI, p. 294-295. 27. ACA Cancelleria, reg. 1665, f. 26v. Rubió i Lluch, vol. I, doc. CCCXXII, p. 295. La cursiva és nostra.

–41–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

“... dicimus et mandamus vobis de certa sciencia et expresse quatenus, vivis presentibus, exsolvatis Cresques Abram, judeo de domo nostra, magistro de Mapamundi, centum quinquaginta florenos auri de Aragonia, quorum precio ab eodem emimus et habemus quasdam tabulas in quibus est figura mundi...”28

1382, abril, 21.València El rei disposa que la família Cresques pugui disposar de carn: “Lo rey. Gobernador: entes havem que Abram Cresches e Jaffuda son fill, jueus de cas nostra, no poden tant prestament com mester los seria per dar recapte a algunes obres e mapamundis que per nos fan ... manam e vos volem que, vista la present, provehiscats als dits Abram e Jaffuda en talmanera que per lurs diners puxen haver dels dits carnicers de la dita carn tota hora que n. demanen.”29

1387, març, 26. Barcelona El rei Joan I tramet aliments a Mallorca i anuncia la mort de Cresques Abraham: “Lo rey. Procurador: manam que’ns tramatat tres parells de gallines de India en les quals haia dos mascles, e com hajam entés que Cresques, juheu qui fahia a nós un mapamundi, es mort, manam vos que haiats a ma vostra decontinent lo dit mapamundi, e si es acabat enviats lo ns.e si acabat no es, ftes lo acabar a un mestre christia qui es aquí, lo qual diuen que fort es apte en semblant obra.30

1387, juliol, 1. Barcelona El rei Joan mana destinar la quantitat de seixanta lliures mallorquines per pagar un mapamundi: “Nos en Johan ... atorgam a vos, feel nostre en Berenguer Lobet, procurador del regne de Mallorques, que de manament nostre nos havets comprat den Jafuda Cresques, juheu de Mallorques, un mapamundi que l pare de dit Jafuda nos havia fet, e lo dit fill seu acabat, per sexanta lliures mallorquins menuts, e nos lo dit mapamundi havem haut e reebut en la nostra cambra...”31

El motiu pel qual l’antropònim Cresques apareix invertit en el cas del pare i del fill és que en aquells moments de l’edat mitjana, entre algunes famílies jueves de l’àrea catalana, es produïa una alternança de cognoms quan es passava d’una generació a l’altra i així es podia conservar el patronímic. Per tant, Jafuda Cresques havia d’ésser fill d’una persona que es deia Cresques de nom de pila i en aquest cas Abraham de segon nom. Seguint aquest fil, sabem que el pare de Cresques Abraham es deia Abraham Vidal. I així successivament. Tot això porta a la conclusió que a la darreria del segle XIV només un personatge citat com “Cresques lo juheu, qui lo dit mapamundi ha fet”, que per raons de dates havia elaborat un atles encarregat per la casa reial catalana, només podia tractar-se de Cresques Abraham, segons la frase inclosa en el document del 5 de novembre de 1381.

–42–

28. ACA Cancelleria, reg. 1273, f. 17r. Rubió i Lluch, vol. II, núm. CCLX, p. 253. 29. ACA Cancelleria, reg. 1438, f. 135. Rubió i Lluch, vol. II, núm. CCLXII, p. 255. 30. ACA Cancelleria, reg. 1944, f. 36v. Rubió i Lluch, vol. I, p. 345. Correspon a una nota a peu de pàgina del document CCCLXXXVI. 31. ACA Cancelleria, reg. 1972, f. 146. Rubió i Lluch, vol. I, núm. CCCXXXVI, p. 345-346.


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

Acceptat aquest argument, la teoria va anar guanyant adeptes a partir especialment de la lectura dels documents transcrits. Els partidaris del pare i els del fill havien partit del mateix punt. Tots ells havien tingut a mà el mateix document, i la frase clau en la qual es basaven (“Cresques lo juheu, qui lo dit mapamundi ha fet”) era la mateixa. Els mallorquins encapçalats per Gabriel Llabrés consideraren que aquest Cresques era Jafuda –senzillament s’equivocaren de patronímic– i l’obra de Rubió desvelà que s’havia de tractar del seu pare. La majoria d’autors catalans, però, seguiren fidels a la paternitat de Jafuda durant uns quants anys més. Ferran Soldevila, seguint el comentari que ja havia escrit Rubió en el pròleg del diplomatari, pogué ésser el primer escriptor que s’hi manifestà a favor. Fins que, més endavant, la teoria ha estat acceptada, divulgada i inclús matisada. 2.5.4. Breu biografia de Cresques Abraham Nascut a Palma de Mallorca l’any 1325 i mort a la mateixa ciutat el 1378. Fou fill d’Abraham Vidal i d’Astrugona. Es va casar amb Setaddar, d’una família jueva de cultura aràbiga. Va dedicar-se a l’ofici de bruixoler, que no significa que construís brúixoles sinó que les pintava, sovint amb una rosa dels vents al fons. Fou un gran dibuixant i il·lustrador de mapamundis de luxe, com el del cas que ens pertoca, i en d’altres sovint encarregats per la família reial catalana. Es considera la persona que pintà la Bíblia de Fahri, plena de miniatures i bellament il·luminada. També, potser, construïa altres instruments nàutics, com rellotges i astrolabis (Riera, 1975, p. 16-17). Jaume Riera i Gabriel Llompart (1984) desxifraren més endavant els antecedents familiars de Cresques Abraham fins a nivell de l’avi. Mallorca en aquells anys era un dels centres més importants de producció de cartes nàutiques i també receptors de les més grans demandes. Entre aquestes branques de coneixement destacaven els jueus i d’entre ells la família Cresques encapçalada per Cresques Abraham. Ja s’ha vist que se li ha d’atribuir una gran part de la responsabilitat en la confecció de l’Atles català. Fou honorat amb el títol de Magister mappamundorum et bruxolarum. 2.6. Període 1910-2010: la consolidació documental La situació a l’inici del segle XX es caracteritza per la presència d’estudis monogràfics relatius a l’Atles català tant com a document sencer o com pel que fa a aspectes parcials. Ara, i per primera vegada, amb la intervenció d’autors catalans, que en un primer moment només l’havien inclòs dins les seves obres de caràcter general. Es consolida el tema de l’autoria. L’obra d’Antoni Rubió i Lluch publicada l’any 1908 estigué present en els autors interessats en l’Atles català, tot i que alguns continuaren defensant la paternitat de Jafuda Cresques. –43–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

A continuació, un elenc d’autors que des de diferents punts de vista s’interessaren pel paper del pare i del fill Cresques durant el primer mig segle XX. a) Francesc Carreras Candi (Barcelona, 1892-1937). Llicenciat en Dret, historiador, escriptor i polític. Ostentà els següents càrrecs: membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1898), de la qual fou president entre 1918 i 1931, secretari del Centre Excursionista de Catalunya i vicepresident des del 1912, regidor de l’Ajuntament de Barcelona entre 1891 i 1922 per la Lliga Regionalista. La seva aportació a la geografia de Catalunya representà una part molt important de la seva àmplia obra escrita, una part destinada a la cartografia. És el cas de l’obra Geografia general de Catalunya, en sis volums, publicats entre 1908 i 1915, de la qual Carreras Candi fou director i també autor en el cas del sisè volum. La part referida específicament a la cartografia apareix ja en el primer volum, i il·lustra profusament el total del llibre. Quasi no cita l’Atles català, únicament hi dedica la frase: “Lo juhéu Jafuda Cresques fóu mestre dels cartògrafs mallorquins (segle XIV)”.32 Encara no s’havia publicat l’obra de referència de Rubió i Lluch. Al cap d’uns quants anys, l’autor ja dedicà un article monogràfic a la cartografia catalana (Carreras Candi, 1919, p. 57-60), amb una especial atenció a l’Atles i a la persona de Jafuda Cresques. Ja utilitza l’obra de Rubió i Lluch. Comparteix sense fissures les tesis de Llabrés i dedica bona part del text a la figura de Jafuda, que defineix com “.. un home notable en los estudis y avenços cartografichs y marítims, autor de la famosa carta nàutica del 1375, que titulan los escriptors forasters Atlas Català i que les investigacions de Llabrés... atribueixen al juheu mallorquí Jafuda Cresques...”. Reprodueix i comenta part del text de la primera taula, documenta l’article amb un gran nombre de notes a peu de pàgina i cita també la monografia de Buchon i Tastu del 1839, que, encertadament, considerà prioritària. El mateix 1919 es presentà una mostra titulada Exposició de Mapes de Catalunya preparada pels geòlegs Faura i Sans, Marcet i Riba i Josep Franch (1919) i que tingué lloc entre els dies 24 de gener i 15 de febrer d’aquell any. Fou organitzada per la Secció de Geologia i Geografia del Centre Excursionista de Catalunya, amb la col·laboració de pràcticament totes les institucions catalanes del moment i la lectura de tres conferències. L’Atles català hi estava exposat. Carreras Candi, referint-s’hi, escriu: “Algun dels documents més interessants eren: la Carta Catalonia de 1375 (Atles català de Carles V)”, però no surt reproduït a les làmines del catàleg ni hi té fitxa pròpia. Devia incorporars’hi a darrera hora, però dóna fe que ja es devia tractar d’un facsímil de prou qualitat. 32. Diversos Autors [1908]. “Catalunya”. Geografia General de Catalunya dirigida per Francesch Carreras y Candi, vol. I, p. 1008.

–44–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

b) Ferran Soldevila (Barcelona, 1894-1971). Fou historiador, deixeble de Rubió i Lluch, i escriptor. Exercí la seva vida docent entre els anys 1926 i 1928 com a lector de català a la Universitat de Liverpool, professor de la Universitat de Barcelona durant la Guerra Civil, patí l’exili i tornà a Catalunya el 1943. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans el 1947 i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 1958. Les seves primeres passes en el món cultural es troben a la Revista de Catalunya, especialment entre el període 1924 i 1928, que en fou col·laborador habitual. El 1925 s’havien publicat els dos primers volums de l’obra de l’erudit francès Charles de la Roncière (Charles Germaine Bourel de la Roncière) La Découverte de l’Afrique au Moyen Age, en tres volums. L’autor francès fou un partidari convençut de l’escola mallorquina i seguidor de Nordenskiöld (La Roncière, 1925-1927). Ferran Soldevila (1925a i 1925b), que el coneixia personalment, féu la ressenya del primer i del segon volums, en sengles articles individualitzats. Abans d’entrar en el comentari estricte del primer volum, Ferran Soldevila dedica unes paraules a l’aportació de La Roncière referent al paper de l’Atles català i del mapa de Viladesters de 1413. A més, hi exposa la seva opinió favorable a la teoria d’atorgar-ne l’autoria a Cresques Abraham. I ho fa dient que “Se sap que Abraham Cresques va fer un mapamundi destinat a Carles VI, fill de l’anterior” (Soldevila, 1925a, p. 347), en un moment que majoritàriament era ben vigent el suport a la tesi a favor de Jafuda Cresques. Podria ésser Ferran Soldevila el primer català que va donar per bona l’autoria de Cresques Abraham? És una possibilitat que no es pot descartar, atès que ell fou la persona responsable de la confecció dels índexs del diplomatari de Rubió i Lluch. Charles de la Roncière també era d’aquesta opinió. Continuant amb el contingut de l’article, Soldevila defensa la teoria, anys després desmentida, de l’estada de Jafuda a Sagres l’any 1438. L’article fou objecte d’uns comentaris de Gonçal de Reparaz en una carta que li escriví quatre anys més tard, el 29 de març de 1929, matisant-li alguns punts amb els quals no estava d’acord. La còpia mecanografiada de la carta forma part del “Fons Reparaz” dipositat a la Cartoteca de Catalunya.33 Respecte al segon volum, La Roncière també utilitza les fonts de l’Atles, especialment pel que fa a l’arxipèlag canari, al vaixell de Jaume Ferrer –del qual Soldevila opina que no se’n va saber res més i que es va perdre– i a la hipotètica presència catalana a la terra d’un personatge conegut com a preste Joan –un monarca cristià entre la llegenda i la realitat, que potser cal situar a Etiòpia, on potser algun navegant català va anar a parar en algun moment. c) Gonçal de Reparaz (Sèvres, 1901–Lima, 1984). Fill del diplomàtic i geògraf Gonzalo de Reparaz y Rodríguez-Baez. Geògraf de professió, conreà en 33. Gonçal de Reparaz (1929): signatura: ICC 49 B 1486.

–45–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

uns anys de la seva vida la cartografia històrica catalana (1925-1930), i la del Perú, on residí i on n’investigà la hidrografia costanera, concretament el riu CalcaMajes, i d’acord amb les seves paraules “Descubrí el Cañón del Calca Majes”. L’any 1938 s’exilià a França, el 1940 es doctorà a la Universitat de Tolosa de Llenguadoc i fou professor de la de Bordeus. El 1948 era a París treballant per a la UNESCO, on, entre altres mèrits, l’afavorí el seu poliglotisme: castellà –la llengua materna–, català, portuguès, francès, anglès, italià i alemany. El contacte amb aquesta institució internacional el portà a Perú, on s’instal·là el 1951. Els seus treballs sobre la cartografia històrica catalana es concentren en tres articles (Reparaz, 1928a, 1928b i 1930). Reparaz segueix de prop l’obra de Rubió i Lluch com a font principal de les seves recerques. Atribueix l’autoria de l’Atles a Cresques Abraham, no està d’acord amb l’any 1375 per a la datació i la mou un o dos anys més enllà. L’article publicat l’any 1930 es concentra a demostrar la identificació entre Jafuda Cresques i el personatge conegut com Mestre Jacome de Mallorca,34 que també en algun moment s’havia identificat amb el navegant mallorquí Jaume Ferrer. d) Gerald Roe Crone (Willesden, Regne Unit, 1899-1982). Fou un geògraf especialitzat en història de la cartografia i pensament geogràfic. Inicià la seva feina professional al Trinity College de Dublín. Després es traslladà a Londres com a cap de la cartoteca de la Royal Geographical Society, càrrec que ostentà entre 1945 i 1966. Fou membre de The International Geographical Union’s Commision on ancient maps, i formà part de l’equip de la prestigiosa revista Imago Mundi. Autor d’una abundant obra escrita, s’ha de destacar la monografia que publicà en primera edició el 1953, Maps and their makers... (Crone, 1953, p. 39-50). En aquest llibre dedicà un ampli capítol a la cartografia catalana, i concretament a l’Atles català en uns moments en què el tema encara no era gaire protagonista dins de les obres generals. Dins del capítol “Catalan world maps” exposa que els cartògrafs catalans medievals, en el cas del mapamundi de 1375 especialment, es van basar en les millors fonts contemporànies. Per a l’autor, la representació més meritòria és la corresponent a l’Àsia, i la il·lustra amb una reproducció consistent en un perfil de la taula dedicada a l’orient. Conclou el seu comentari sobre l’Atles basant-se en tres punts concrets: 1) deriva dels mapes circulars de l´època medieval; 2) les representacions dels perfils del mar Negre, del Mediterrani i de les costes de l’oest d’Europa estan basades en una “carta portolana normal” d’acord amb la definició que en va donar Nordenskjöld en el seu moment; i 3) utilitza llegendes vives dels segles XIII i XIV obtingudes dels viatgers que arribaren a l’Àsia, les quals Marco Polo relatà per primera vegada. El llibre es continuà publicant, tot i que en algun moment canvià la casa editorial, fins els anys 80. 34. A l’epígraf dedicat a Jafuda Cresques, ja s’han explicat els resultats de les darreres recerques sobre aquest punt –defensat per tants autors– i que, per un desajustament de dates, avui ha quedat superat.

–46–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

d) Julio Rey Pastor (Logroño, 1888–Buenos Aires, 1962). Fou un gran científic i un il·lustre matemàtic. El 1920 guanyà la Càtedra d’Anàlisi Matemàtica de la Universitat d’Oviedo i l’any següent es traslladà a Buenos Aires, on treballà, també, a la Universitat. Fou membre de la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales. El seus interessos per la cartografia començaren estimulats pel professor Roberto Almagià (1884-1962), geògraf i historiador de la cartografia i autor de l’obra Monumenta Cartographica Vaticana, publicada entre 1944 i 1945. Seguint la petja de Nordenskjiöld a l’obra Periplus com a defensor de l’escola mallorquina, Rey Pastor va voler estudiar a fons aquest tema que considerava de gran transcendència. Discrepava amb el polígraf espanyol Menéndez y Pelayo, autor d’una obra multipublicada des de l’any 1876 amb un títol que tingué alguna petita variació al llarg dels anys, obra en la qual el tema de la cartografia mallorquina no era inclòs dins de l’apartat de la cartografia medieval. Segons Julio Rey Pastor (1960): “Nuestros geógrafos insuficientemente pertrechados permanecieron timidamente neutrales; y los belicosos vindicadores de la ciencia española... permanecieron silenciosos porque el gran erudito había olvidado este capítulo en la ciencia medieval”. Ell va voler deixar testimoni de la seva tesi i ho féu amb la publicació d’un petit volum molt ben valorat i producte de molts anys de treball. En compartí la responsabilitat amb el seu deixeble Ernesto García Caballero, que l’ajudà en la recollida i ordenació del material fins a l’any 1950, moment en què es perdé tota aquesta gran feinada en un naufragi. Però es pogué refer i es va publicar el 1960. Com a testimoni de la seva tesi mallorquinista, valorà l’obra de Dulcert, Viladesters i Vallseca, però per sobre de tots destaca l’aportació de l’obra de la família Cresques com a model de carta geogràfica enciclopèdica. Aquesta afirmació es basa en el contingut de la primera i de la segona taules, en les quals hi ha els textos enciclopèdics i el ja comentat calendari astronòmic. S’interessa especialment pels territoris de l’Àfrica occidental fins al Cap Bojador. Pel que fa a l’autoria de l’Atles, es limita a atribuir-lo a la família Cresques sense precisar si al pare o al fill, i respecte de la data, dóna per bona l’any 1375. Defensa la presència de Jafuda Cresques a Sagres. L’obra de Rey Pastor té encara avui un gran valor científic i documental. Localitza unes 400 cartes portolanes mallorquines escampades pel món. Les comenta individualment i presenta un corpus bibliogràfic insuperable en el moment en què fou redactat. Vicenç M. Rosselló (1999, p. 76) considera que “Segueix essent una obra fonamental i un pou inestroncable on han begut la majoria d’investigadors posteriors”. 2.7. Sobre un facsímil de l’Atles català (1959) i el món de la bibliofília Aquest facsímil, fet sobre pergamí a escala 1:1, bellament il·luminat a mà, muntat sobre fusta i presentat dins d’un estoig especial, respon a la següent –47–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

fitxa bibliogràfica: -Autor/col·laborador: [Cresques, Abraham] -Títol: [Atlas Català de 1375] -Editor: Josep M. Mestre i Albareda -Peu d’impremta: Vilanova i la Geltrú: estampat per Ricardo Vives Sabaté, 1959. -Descripció: 6 làmines de pergamí, muntades sobre taules de fusta, i un full de paper d’alt gramatge, amb un text signat per Joan Vernet i David Romano. -Tècnica d’estampació: edició facsímil, tipogràfica en zincografia, il·luminada a mà sobre pergamí per Montserrat Torruella. El treball dels pans d’or i els pans de plata a càrrec de Domènec Giró. -Mides: totals: 49,5 x 64,5 cm; de l’estampació: 44 x 56 cm -Nota: es tracta d’una edició de bibliòfil. 2.7.1. Els seus artífexs a) Josep M. Mestre i Albareda (Badalona, 1919-2005). Fou un acreditat llibreter-antiquari, nebot d’Anselm M. Albareda, el monjo de Montserrat que fou cardenal de l’església catòlica, historiador, arxiver i bibliotecari del monestir. La primera notícia relativa a Mestre Albareda l’hem trobat en els llunyans anys 40, concretament el 1949, moment en què el també badaloní Jaume Passarell (1890-1975) publicà l’obra titulada Llibre de llibreters de vell i de bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara a càrrec de l’editorial Millà del carrer Sant Pau de Barcelona, creada l’any 1901. Jaume Passarell, dibuixant i caricaturista, en fou l’autor del text i dels dibuixos. Entre els personatges seleccionats per Jaume Passarell hi trobem Josep M. Mestre i Josep Parés, els dos “timoners de la Llibreria Laietana”, que, segons diu, “tenen molt de camí a fer davant seu. Que la llum clara de Montserrat il·lumini llurs passes, car, tot i ésser expertes, encara són jovençanes...” La Laietana era una llibreria de Barcelona que estava sota els auspicis dels monjos de Montserrat. Periòdicament publicava un catàleg d’obres escollides, en bona part dirigides als bibliòfils, titulat Catálogo de obras selectas. Una altra persona lligada a la llibreria, i també indirectament a l’Atles de Cresques, fou l’artista Lola Anglada, que, segons Passarell, quan baixava a Barcelona des de Tiana anava a passar-hi una estona perquè mantenia una bona amistat amb Mestre i Parés. A més, Lola Anglada tingué com a deixeble la jove Montserrat Torruella, esposa de Mestre i que anys a venir il·luminaria a mà els pergamins del nostre facsímil. Mestre Albareda també va tenir una prestigiosa llibreria antiquària al carrer del Carme de Barcelona, a la vora de la Biblioteca de Catalunya i de la seu del CSIC. Els monjos de Montserrat van adquirir gràcies a ell diversos materials, entre els quals els manuscrits núm. 44, 51, 103, 271, 292 i 302 del seu arxiu. –48–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

A més, també tingué al seu càrrec la distribució dels llibres publicats pel CSIC. Tal com s’ha indicat a la fitxa bibliogràfica, Josep M. Mestre fou l’editor del facsímil de l’Atles català. Al llarg dels anys 50 del segle, es devien començar els passos per preparar-lo i no va sortir al mercat fins al 1959 (amb el número de Dipòsit Legal B. 5.333-1959). Es tractava de la reproducció més exclusiva que se n’havia fet fins aquell moment. b) Montserrat Torruella i Torruella (Palafrugell, 1924-2006). Fou l’esposa de Josep M. Mestre Albareda. Havia rebut classes de dibuix de Lola Anglada quan era molt jove. En el cas de l’Atles català, la seva tasca era el darrer pas de la producció: la il·luminació a mà de les miniatures que il·lustraven tot el mapamundi. Per a aquest procés utilitzà tots els colors necessaris: vermell, taronja, marró, violeta, blau, verd i groc. La majoria eren pintats amb pinzells de diferents gruixos segons el cas: la gran llapissada vermella del la Mar Roja és un cas de màxima intensitat; algun perfil de dibuix que s’hagué de fer a ploma, seria l’altre extrem. c) Domènec Giró i Duran. (Badalona, 1925-2009). Fou decorador de professió. Era parent de la família Mestre. La seva tasca dins de la il·luminació de l’Atles català fou la gravació de les petites peces escampades pels sis fulls corresponents als anomenats “pans d’or” i “pans de plata”, que requerien un nou procés de gravació d’aquests metalls nobles que s’anaven incrustant a mà sobre la superfície del document. Dins de les tradicions badalonines, Domènec Giró fou el constructor de la figura del dimoni entre els anys 1949 i 1989, que amb motiu de la celebració del patró de la ciutat, Sant Anastasi, es crema cada any a la platja juntament amb petits dimoniets fets pels nens en edat escolar. La presència i l’aportació de ciutadans de Badalona ha estat definitiva en tot aquest procés: Josep M. Mestre Albareda, Jaume Passarell, Domènec Giró. El tercet Mestre Albareda-Torroella-Giró havia col·laborat en altres documents facsimilats fets també sobre pergamí, un dels quals (Commentaire au Credo de Jean de Joinville) Mestre Albareda diposità a la biblioteca del monestir de Montserrat (número de registre 1.400). d) Ricard Vives i Sabaté (Reus, 1907-Vilanova i la Geltrú, 1995). Impressor artesà, gravador i molt bon dibuixant especialitzat en tècniques xilogràfiques antigues, utilitzava generalment tècniques manuals en els seus treballs, motiu pel qual se li va encomanar la impressió de l’Atles català. Al verso del full de presentació amb el text de Joan Vernet i David Romano hi consta: “Impreso a mano por Ricardo Vives Sabaté en su obrador de Villanueva y la Geltrú”. Altres obres de Ricard Vives com a dibuixant són un mapa dels antics camins ramaders del centre de Catalunya i una vista de Vilanova del segle XVI, feta l’any 1942, i de la qual es conserva una còpia procedent del fons Josep Iglèsies dipositat a la Cartoteca de l’ICGC. –49–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

2.7.2. Tècnica d’estampació S’utilitzà la tècnica de la fotozincografia, que consisteix a reportar la imatge a la planxa de zinc mitjançant tècniques fotomecàniques. Les planxes de zinc es granejaven de manera similar a la pedra. Així, aquest material fou un suport alternatiu a les pedres litogràfiques, a causa de l’elevat cost que suposava aconseguir-les i preparar-les per estampar-hi els gravats. 2.7.3. Presentació El facsímil es presenta dins d’un estoig especial amb la tapa superior articulada per la meitat de la seva superfície a fi de facilitar la consulta de les làmines, ateses les mides de cada peça: 50 x 57 cm. En primer lloc, hi ha un full explicatiu signat per dos joves professors de la Universitat de Barcelona, Joan Vernet i David Romano. Es tracta d’un full de paper d’alt gramatge, amb un text introductori dedicat a l’Atles català, amb una breu introducció als seus orígens cartogràfics. El consideren “tradicionalmente atribuido a Abraham o a Jafuda Cresques”. Les inicials i les lletres majúscules d’aquest text estan decorades en color i algunes amb or. A la part de darrere, en blanc, hi consten les dades relatives al peu d’impremta. A continuació, les sis làmines en pergamí separades per un paper de fil. 2.7.4. Tiratge D’acord amb la informació obtinguda directament de la família Mestre Torruella, els autors treballaren en l’edició els darrers anys 50 i el 1980. I calculant el temps que devien necessitar per a l’edició i la il·luminació manual es pot comptar que la mitjana de temps per a cada exemplar podia estar al voltant d’un any escàs. Per tant, el resultat del nombre de còpies editades podria ésser d’una vintena llarga. 2.7.5. Difusió La persona responsable de la difusió dels exemplars d’aquesta reproducció fou també Josep M. Mestre Albareda. També hi col·laboraren les principals llibreries de Barcelona, entre les quals la Porter i la Bosch, a càrrec de prestigiosos llibreters. Els destinataris principals foren els centres culturals (biblioteques, museus, fundacions, etc.) de Barcelona, Palma de Mallorca, Madrid, etc. A la Gran Bretanya, la representació la tenia Albrecht Rosenthal, bon coneixedor de la cultura catalana i que regentava un llibreria a Oxford i una altra a Munich, on havia nascut i d’on era originària la seva família, de religió jueva. La difusió també funcionà per la via de connectar amb els col·leccionistes particulars. En ambdós casos, es podien sol·licitar encàrrecs previs, bé del joc sencer, bé per taules soltes. Amb els anys, alguns dels exemplars en mans de col·leccionistes particulars han anat canviant de mà. A l’abast de la consulta pública, només és possible trobar-los en les biblioteques nacionals i en algunes d’especialitzades. –50–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

2.7.6. Les fonts d’informació Les fonts d’informació bàsiques, han estat la família Ripoll i els germans Mestre Torruella, als quals agraïm la seva ajuda i la seva disponibilitat. Pel que fa a l’arxiu de la família Ripoll, propietaris d’una llibreria antiquària a Palma de Mallorca, fundada per Tomàs Ripoll i actualment regentada pel seu nebot Manuel Ripoll, s’ha pogut consultar la correspondència creuada entre Tomàs Ripoll i l’editor Josep M. Mestre Albareda, datada principalment en els anys 60, moment de la distribució dels exemplars que d’un en un anaven sortint del taller familiar. En una de les cartes l’editor comentava a Tomàs Ripoll la idea de preparar una ampliació de l’Atles, feta sobre cartolina, per oferir-la a algun bon hotel com a decoració. Pel que fa als germans Mestre Torruella, fills del matrimoni artífex del facsímil, s’ha de dir que recorden perfectament tot el procés i les incidències personals que significà per a la família haver viscut aquesta experiència, especialment referida a la figura de la mare, que de mica en mica anava il·luminant aquelles làmines de pergamí. Són ells qui ens han facilitat, entre altres, la informació sobre el temps que a grans trets podia haver-se necessitat per acabar un joc sencer i també els qui ens han dit quin fou el període de temps que hi dedicaren els seus pares. 2.7.7. Singularitat del facsímil No tenim cap més notícia d’una altra edició facsimilada d’aquestes característiques fins que l’equip encapçalat per Josep M. Mestre Albareda aconseguí que l’any 1959 es poguessin registrar a l’oficina del Dipòsit Legal de Barcelona les còpies necessàries per a la comercialització d’aquesta edició de bibliòfil, feta exclusivament a Catalunya. En aquest cas es tracta, doncs, d’una edició de tirada curta, feta sobre pergamí i, tal com s’ha comentat, amb una alta dosi de feina manual per part de totes les persones que van intervenir en la seva execució. El resultat és una peça pionera, de característiques úniques fins aquell moment dins de la història i la difusió de l’Atles català. La Societat Catalana de Geografia en té un exemplar exposat a la sala Puig i Cadafalch de l’IEC. Aquesta incorporació de l’Atles català al món de la bibliofília contribuí, sens dubte, al seu impacte documental. Al cap de pocs anys, el 1975, ja es commemorà el 600 aniversari del seu acabament amb un desplegament editorial notable. 2.8. La commemoració del 600 aniversari de l’Atles català i la participació posterior dels autors catalans: període 1960/65-2010 Aquest aniversari marcà un punt d’inflexió en els estudis sobre l’obra de Cresques Abraham. A partir d’aquesta data trobem que se’n feren edicions més –51–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

assequibles en paper: 1) la de l’editorial Diàfora de Barcelona l’any 1975; 2) la d’Urs Graf Verlag de Zurich-Dietikon, els anys 1977 i 1978 i continuada per l’editorial Ebrisa de Barcelona el 1983; i 3) les dels anys 2005 i 2008 a càrrec d’Enciclopèdia Catalana i de l’Institut Cartogràfic de Catalunya. El projecte de Diàfora s’inicià l’any 1965, deu anys abans del sis-centè aniversari. En aquell moment ja s’emparaularen els tècnics responsables de la publicació i el mateix any 1975 es pogué acomplir l’objectiu. Es tracta d’una edició bilingüe, en català i en castellà, de 1.500 exemplars. Consta del facsímil a escala 1:1 de les sis taules de l’Atles català, amb una presentació a càrrec de Joan Ainaud de Lasarte i una introducció a càrrec del francès Edmond Pognon. Els estudis sobre diversos aspectes de l’obra van signats per Gabriel Llompart, Francesc de Borja Moll, José M. Martínez-Hidalgo, Jaume Riera i Sala, Julio Samsó i Juan Casanovas, i Josep Sureda Blanes. La participació suïssa aportà dues edicions. La de l’any 1977 en llengua alemanya i la del 1978 en versió anglesa, ambdues amb la corresponent traducció catalana. El responsable de l’edició fou Georges Grosjean, que signà un llarg i ben documentat estudi acompanyatori.35 L’editorial Ebrisa de Barcelona n’obtingué els drets de reproducció i adaptació i l’any 1983 en tragué una edició bilingüe en castellà i català. Finalment, els anys 2005 i 2008 –aquesta darrera considerada de bibliòfil– sortiren sengles edicions afavorides per l’aplicació de les noves tecnologies i basades en la transcripció de l’editorial Diàfora. Les sis làmines d’aquesta edició van acompanyades d’un volum titulat El món i els dies que conté sis estudis – quatre de signats per Ramon Pujades, un per Julio Samsó i Juan Casanovas i l’altre per Gabriel Llompart. Tot i que aquestes edicions es venien a un preu relativament alt, foren molt acceptades pel públic per les bones condicions ofertes per a la seva adquisició. Així fou que moltes llars del país i de l’estranger, aquestes gràcies a les versions anglesa i alemanya dels anys 1977 i 1978, pogueren gaudir d’uns facsímils molt ben editats pel que fa al mapamundi i molt ben documentats gràcies als textos acompanyatoris obra dels més bons especialistes del moment. Completa aquesta informació una selecció dels autors catalans que més aportaren al coneixement de l’Atles català en aquest darrer període: a) Gabriel Llompart i Moragues (Palma de Mallorca, 1927). Llicenciat en Història a la Universitat de Barcelona i en Teologia. El 1947 ingressà a l’orde teatí. Ostenta els següents càrrecs: membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1976), membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de Mallorca (1989), acadèmic de l’Acadèmia Mallorquina d’Estudis Genealògics, Heràldics i Històrics (2000), membre de la Societat Arqueològica 35. Georges Grosjean (Biel, 1921-Kirchlindach, 2002) fou geògraf, historiador i historiador de la cartografia. Professor de la Universitat de Berna des del 1958 fins a l’any de la seva jubilació. Fou l’editor de 13 edicions facsimilades de cartes antigues.

–52–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

Lul·liana, membre de la Real Academia de la Historia (2001). I ha rebut els següents premis: Ramon Llull (1997) i Jaume II (2006), atorgat pel Consell de Mallorca. Respecte a l’Atles català considera que és una de les obres més valuoses produïdes a l’illa de Mallorca a l’edat mitjana perquè va permetre obrir Europa a les rutes marítimes de la resta de continents. Considera que l’expedició del 1291 dels germans genovesos Guido i Vadino Vivaldi a les costes africanes fou la pionera a arribar a aquelles terres. I que la següent podria haver estat la que comandà el navegant mallorquí Jaume Ferrer l’any 1346, citada al mapamundi de Cresques Abraham. Defensa la desvinculació de la persona de Jafuda Cresques amb el personatge que fou conegut com “Mestre Jacome de Mallorca” per un desajustament de dates que Llompart justifica documentalment. Les seves especialitzacions rauen en la iconografia religiosa, l’heràldica i els personatges històrics, temes que situa a l’Àsia i a l’Àfrica. El seu discurs d’entrada a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de Mallorca, que havia tingut lloc el maig de 1989 i que fou contestat per Gabriel Alomar Esteve, n’és un exemple (Llompart, 1989). Hi exposa que el món és fet a semblança de Déu i que l’Atles deriva d’una certa visió cristiana juntament amb una influència jueva. Podem citar com a exemple d’aquest pensament que, Sinaí, i no Jerusalem, està dibuixat al centre del mapa. A les edicions de l’Atles del 2005 i del 2008 cita el pas dels israelites per la mar Roja quan fugien d’Egipte i la concepció de la fi del món centrada en l’arribada de l’anticrist representada en la miniatura ja descrita l’epígraf dedicat a la taula número 6 de l’Atles i que Llompart qualifica com la més completa i potser la més bella de tot el conjunt (Llompart, 2005 i 2008). Referint-se a Jafuda Cresques, dóna una data concreta per al moment de la seva mort, l’any 1407, amb la qual cosa afina el que s’havia considerat correcte els darrers anys: “abans de 1410” (Llompart, 2005 i 2008, p. 59). Fou coautor el 1984, juntament amb Jaume Riera, d’un treball d’investigació que donava dades recents i noves sobre Cresques Abraham, el seu fill Jafuda i la seva particular responsabilitat en la confecció de l’Atles. El comentari propi ha estat inclòs a l’epígraf següent dedicat a Jaume Riera. b) Jaume Riera i Sala (Sant Feliu de Llobregat, 1941). Llicenciat en Filosofia i Lletres, especialitat d’història medieval, per la Universitat de Barcelona el 1969, arxiver de l’Arxiu de la Corona d’Aragó des del 1979. En tant que especialista en l’estudi dels jueus catalans de l’època medieval, ha guanyat el Premi Pròsper de Bofarull de l’any 2011 atorgat per l’Institut d’Estudis Catalans amb l’obra Los judíos de Girona y su organización (siglos XII-XIV). El seu article (Riera, 1975) se centra en la persona de Cresques Abraham, en un moment que ja es donava per bona la seva paternitat en la confecció de l’Atles. Jaume Riera va poder aprofundir-hi i donar una sèrie d’arguments que acabaren de perfilar el paper i la participació que hi tingué el jueu mallorquí. –53–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

Basa els seus arguments en la consulta de 21 documents de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, molts d’inèdits fins aquell moment. Aquesta important aportació documental li permeté, per una banda, reconstruir gran part de la biografia de Cresques Abraham i elaborar els primers nivells del seu arbre genealògic fins al casament amb Setaddar i els seus quatre fills; i, per una altra banda, demostrar que era un gran dibuixant i pintor de mapamundis i exercia de bruixoler, ofici dels qui pintaven, però no construïen, les brúixoles. Riera, però, veu difícil que se li pugui aplicar el mot “cartògraf ”, ja que els seus mapamundis no feren avançar les ciències nàutiques i menys les cartogràfiques, en el sentit més literal del terme. La seva competència li valgué el favor de la Corona i els títols amb què va ésser afavorit, entre d’altres el simbòlic de “familiar”, equivalent a assessor o consultor. Respecte al punt de la presència de Jafuda Cresques a Portugal, argumenta que disposa de documents que demostren que morí abans de 1410, per tant, per incompatibilitat de dates, era impossible comptar amb la seva presència a l’Escola portuguesa de Sagres, atès que fou fundada cap al 1415. L’any 1984 publica un treball en equip amb Gabriel Llompart dedicat a Jafuda Cresques i a Samuel Corcós (Llompart i Riera, 1984). Els autors aporten dos documents que qualifiquen d’“enormement il·lustratius”: donen noves dades que permeten superar les investigacions anteriors relatives a l’arbre genealògic familiar, el qual amb ells arriba fins al nivell dels avis i inclou familiars colaterals. També es matisa l’arrelament de la família a Mallorca i la seva procedència d’una àrea de cultura romànica amb enllaços familiars jueus i musulmans. Confirmen la teoria ja exposada l’any 1975 que els Cresques, pare i fill, s’havien de considerar més com a artistes pintors i il·luminadors que com a cartògrafs, si bé amb un matís: Abraham fou honorat amb el títol de Magister mappamundorum et bruxolarum, Jafuda fou nomenat Magister cartorum navigandi. Per a Llompart i Riera, l’escola “cartogràfica” mallorquina com a tal no va existir. Sí uns excel·lents pintors de mapamundis i de cartes de navegar. La part final és dedicada a Samuel Corcós, format al taller familiar, on aprengué a fer brúixoles i a il·luminar cartes de navegar. L’any 1390 cancel·là el seu contracte amb la nissaga Cresques i l’any següent, a causa del progrom de 1391, es veié obligat a batejar-se i prengué el nom cristià de Macià de Viladesters, amb el qual fou conegut a partir d’aquell moment. Fou l’autor d’una de les cartes nàutiques mallorquines més conegudes, datada el 1413 i inspirada, en part, en el mapamundi cresquià de 1375. c) Vicenç M. Rosselló i Verger (Ciutat de Mallorca, 1931). Geògraf. Estudià Ciències Naturals a la Universitat de Barcelona. Durant els cursos acadèmics 1967-1969 exercí de catedràtic a la Universitat de Múrcia i a partir d’aquest any es traslladà a la de València, on va ocupat la càtedra de geografia física i on va treballar fins que es va jubilar. Dins del món universitari va tenir –54–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

càrrecs de responsabilitat i va rebre diversos premis: degà de Facultat, vicerector, director de l’Institut de Geografia de la Institució Valenciana d’Estudis i Investigació, Premi Cerdà i Reig de la Diputació Provincial de València el 1966, Premi Jaume I atorgat per l’Institut d’Estudis Catalans el 1968, i el premi Ramon Llull atorgat pel Govern de les Illes Balears el 2003. És autor de nombrosos treballs sobre la seva especialitat de geografia física i també sobre la geografia de les Balears i del País Valencià. Altres línies de la seva activitat científica han estat la cartografia històrica, a la qual es dedicà de manera intensiva a partir dels anys noranta del segle passat i que es basà especialment en l’estudi de la toponímia aplicada a les cartes portolanes medievals, al seu hipotètic origen, a la dicotomia itàlico-mallorquina, i al rol dels nacionalismes. En els nostres dies, fruit de la seva recerca, han estat publicats sis llibres i més de trenta articles. Cal destacar-ne, en primer lloc, la seva important participació en la 17a Conferència Cartogràfica Internacional i de la 10a Assemblea General de l’Associació Cartogràfica Internacional celebrada a Barcelona entre els dies 3 i 9 de setembre de 1995. Amb motiu d’aquest esdeveniment es preparà una exposició que tingué lloc al saló gòtic del Tinell, dedicada a les cartes portolanes conservades a les col·leccions espanyoles entre els segles XV - XVII sota l’assessorament científic de Rosselló i Verger (1995a). Pocs anys després, el 1999, participà com a professor invitat en el 10è curs del “Cicle de conferències sobre Història de la Cartografia”, dedicat a La cartografia catalana, que tingué lloc entre els dies 22 i 26 de febrer de 1999 organitzat per l’Institut Cartogràfic de Catalunya i el Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva participació se centrà en les cartes portolanes mallorquines (Rosselló, 1999). Ja en el segle XXI, ha publicat el llibre dedicat a la cartografia històrica dels Països Catalans, un compendi de la història, les teories i les investigacions recents relatives a l’àrea catalana des de l’antiguitat fins a la darreria del segle XX (Rosselló, 2008, P. 51-64), i ha col·laborat amb la Societat Catalana de Geografia dins de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia i als Quaderns de Geografia de la Universitat de València. d) Ramon Pujades i Bataller (València, 1972). Es llicencià en Geografia i Història l’any 1995 a la Universitat de València, i el 2005 es doctorà a la mateixa universitat. És membre del Cuerpo facultativo de archiveros, bibliotecarios y arqueólogos (2001). Ha treballat a l’Arxiu la Corona d’Aragó com a responsable de la Secció de Reial Patrimoni. Actualment és responsable de Recerca del MUHBA Autor de nombroses publicacions, llibres i articles de revista, cal destacar-ne la seva tesi doctoral, dedicada a un estudi de les cartes portolanes de la zona mediterrània gràcies a haver pogut accedir a la pràctica totalitat dels documents coneguts procedents dels arxius, biblioteques i museus de tot Europa i d’Estats Units. Aquesta tesi es va publicar en un volum –55–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

magníficament editat (Pujades, 2007). Més endavant, participà en les dues edicions facsímils de l’Atles català dels anys 2005 i 2008 juntament amb el llibre acompanyatori El món i els dies (Pujades, 2005-2008). Seguint la petja marcada per Jaume Riera l’any 1975 i la de Gabriel Llompart i Jaume Riera el 1984, Pujades dedica un dels seus articles al tema de l’autoria, ara amb més detalls, alhora que subscriu altres teories ja exposades: comparteix la idea que el contingut de certs textos dels inventaris medievals poden no estar referits al mapamundi cresquià, i no dubta que l’Atles fou confeccionat a l’obrador dels Cresques. Exposa que s’han conservat una trentena llarga d’obres de cartografia nàutica, quatre de les quals procedeixen de tallers mallorquins, totes anònimes i elaborades la segona meitat del segle XIV. Aquestes cartes són a les biblioteques nacionals de Venècia, Nàpols i Florència i una altra, que no és l’Atles català, a la de França. Els arguments de Pujades estan basats majoritàriament en un minuciós estudi toponímic. La seva conclusió és que les quatre cartes esmentades “... formen part d’un grup d’obres anònimes confeccionades per mans educades cartogràficament i artísticament dins d’un mateix obrador. Un taller que era, amb tota probabilitat, l’establert pel jueu mallorquí Cresques Abraham ...” (Pujades, 2005-2008, p. 43). La sentència de Llompart i Riera de l’any 1984 –per tant d’uns 20 anys abans– segons la qual l’anomenada “escola cartogràfica mallorquina” com a tal no existí, és refermada per Pujades: “... ni Cresques Abraham ni cap dels seus deixebles no foren grans científics, sinó simplement artesans pintors de cartes de navegar...”, tal com ho foren la majoria dels anomenats cartògrafs itàlics. Aquesta tesi és compatible amb les paraules que Pujades dedica a l’Atles català en qualificar-lo com un exemplar únic per la seva riquesa ornamental i perfecció tècnica.

3. A tall de conclusions Aquestes conclusions han de permetre establir quina relació hi ha entre l’Atles català i les notícies bibliogràfiques pròpies que s’han publicat al llarg dels anys. Són de diferents tipus: llibres, articles de revista, fragments de textos seleccionats, documents d’arxiu, o edicions facsimilades de les sis taules del mapamundi publicades en diferents materials i formats i d’acord amb la premissa, ja especificada en el seu moment, segons la qual el fet d’haver tingut accés directe a tots els documents, per la via real o per la virtual, ha permès la consulta individualitzada de totes les referències citades a la bibliografia. Tractant-se d’una obra sis vegades centenària, les notícies que hi fan referència han estat nombroses, però discontínues en el temps, ja que durant llargs períodes ha estat oblidada i ignorada. Aquest silenci només era trencat per uns breus comentaris que molt de tant en tant podien aparèixer en algun context aïllat. Cal tenir present que les notícies més antigues que en tenim, és a dir els documents de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, són coetànies als seus orígens i –56–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

abracen el període comprès entre 1373 i 1387, des que la casa reial catalana encarregà un mapamundi al taller de la família Cresques de Palma de Mallorca, fins que, un cop acabat, fou dipositat, el 1380 o el 1381, a la Bibliothèque Royale de París, on devia ésser inventariat juntament amb altres documents. Entre el 1381 i el 1387, continuen els tractes entre la casa reial i els Cresques. Ben aviat, però, s’entra en una etapa de silenci que no es comença a esvair fins a l’inici del segle XIX, moment en què ja comença un període de coneixement i d’interès per l’Atles. A partir d’aquest redescobriment, i fent ús de l’avantatge que suposa poder emetre un judici formulat des de la distància, es pot concloure que la situació documental actual pot basar-se en les tres publicacions concretes següents: 1) Notice d’un atlas en langue catalane. Manuscrit de l’an 1375..., la primera monografia sobre el tema, obra molt ben estructurada dels estudiosos Buchon i Tastu, publicada el 1839. Cal remarcar que és la primera vegada que el mapamundi és citat amb el mot “atles” i que s’especifica que està escrit en català. 2) Documents per l’historia de la cultura catalana mig-eval... diplomatari a càrrec de l’historiador català Antoni Rubió i Lluch publicat l’any 1908 amb la transcripció dels esmentats documents de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. 3) Les edicions facsimilades de les sis taules, que permeteren a partir del 1975 que els investigadors poguessin disposar àmpliament de la imatge del mapamundi a escala 1:1 juntament amb treballs d’investigació a càrrec dels més prestigiosos especialistes. Aquesta seqüència té una certa relació cronològica interna, ja que hi ha un període d’uns 60 anys entre la publicació de l’obra de Buchon i Tastu i la de Rubió i Lluch, que és el mateix que hi ha entre aquesta i les edicions commemoratives del 600 aniversari. Els resultats més concrets relatius a aquest tercer punt han estat la confirmació de la datació segons la teoria formulada l’any 1839 per Josep Tastu que proposà l’any 1375. I la de l’autoria, que després de passar per diferents opcions, avui en dia es troba en l’estadi que presentà Jaume Riera i Sala l’any del sisè centenari i que han estat reforçades i ampliades per Ramon Pujades l’any 2005 i 2008. Es puntualitza sobre el paper real de Cresques Abraham en l’elaboració de l’Atles català basat especialment en la seva responsabilitat en tant que la d’un gran artista il·luminador. D’un punt de vista més general, aquesta triple aportació s’ha de considerar com el motor que ha permès que avui en dia la bibliografia generada sigui tan abundant, i tractada des d’òptiques diferents, tant si es refereix al mapamundi en general com si se centra en detalls concrets com podrien ésser les notícies sobre els textos cosmogràfics de les taules 1 i 2, sobre el navegant Jaume Ferrer, o sobre qualsevol altre tema que faci al·lusió a la influència cristiana, jueva o musulmana. Els autors són geògrafs, cartògrafs, historiadors de la cartografia, científics dedicats a l’astronomia, etc. –57–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

En definitiva: l’impacte documental, especialment a partir dels albors del segle XIX, que ha tingut l’Atles ha estat decisiu per arribar al grau de difusió i coneixement actuals. No és en va que la història, i de manera espontània , li hagi atorgat un nom propi: Atles català de 1375. Nom, que, prèvia “traducció”, ha estat adaptat a molts idiomes europeus: francès, castellà, anglès, alemany i italià. I com a conseqüència, tots aquests països també han coincidit a catalogarlo com un gran monument de la ciència i de la cartografia medievals. La varietat de llengües utilitzades en les cites bibliogràfiques n’es un exemple i un argument demostratiu. Finalment, cal ressaltar la fortuna que ha representat per a la cultura europea la conservació del manuscrit original a la Bibliothèque Nationale de France, on és considerat un dels seus tresors més preuats.

Bibliografia AINAUD DE LASARTE, Joan (1975). “Visión de conjunto”, dins: [CRESQUES ABRAHAM]. L’Atlas Català de Cresques Abraham. Barcelona: Diàfora, p. 57-59. AJUNTAMENT DE PALMA DE MALLORCA. SERVEI D’ARXIUS I BIBLIOTEQUES. BIBLIOTECA GABRIEL LLABRÉS (1991-1993). Vol. 1: Els fons arxivístics particulars de la Biblioteca Gabriel Llabrés de Palma, 1991, 84 p.; vol. 2: L’arxiu d’imatges de la Biblioteca Gabriel Llabrés de Palma: La col·lecció Pere Mascaró 1991, 107 p.; vol. 3: Ignacio Peiró Martín: El mundo erudito de Gabriel Llabrés y Quintana, 1992, 98; vol. 4: L’arxiu de Gabriel Llabrés i Quintana 1993, 143 p. [Jafuda Cresques: vol. 4, núm. 660, p. 82; núm. 667, p. 82; núm. 837, p. 95.] AVEZAC, Armand d’ (1832). “Du voyage par mer au rio d’Ouro en 1346”, Bulletin de la Société de Géographie, p. 226-227. — (1836). “Observations relatives a des cartes catalanes des quatorzième et quinzième siècles”, Bulletin de la Société de Géographie, p. 239-245. — (1840). “Cartes catalanes. To the editor of the Literary Gazette”, The Literary Gazette and Journal of the Belles Lettres, Arts, Sciences, p. 311-312. AVRIL, François et al. (1982). Manuscrits enluminés de la Péninsule Ibérique. París: Bibiothèque Nationale, Departement des Manuscrits, XXIII, 229 p., 109 p. de làm. [p. 96-98, làm. LX-LXI]. BAGROW, Leo (1951). Die Geschichte der Kartographie. Berlin: Sefari Verlag, 383 p. Primera edició anglesa de 1964: History of cartography. Traducció de D.L. Pasley. Revised and enlarged by R.A. Skelton. Londres: C.A. Watss &Co., 312 p. BÍBLIA. Llibre de Job, (26.7); i Èxode, (14.16 i 14 26). La Bíblia. La Sagrada Escriptura en llengua catalana. [Barcelona]: Institució Bíblica Evangèlica de Catalunya, 2000, p. 658 i p. 87. BONET FERRER, Miguel (1895). “Jaime Ferrer (¿Ferrer nuestro navegante?)”, Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, p. 55-56. — (1897-1898).“Cartas sobre Jafuda Cresques cartógrafo mallorquín (siglo XIV)”, Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, p. 124-126, 148-150, 168-169 i 176-177. BONNET REVERON, Buenaventura (1946). Las expediciones a Las Canarias en el siglo XIV. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Instituto Gonzalo Fernández de Oviedo. 126 p. Separata de: Revista de Indias; 1944, núm. 18, oct-dic., p. 577-610; 1945, num. 19, enero-marzo, p. 7-31, núm. 20, abril-junio, p. 189-220 i núm. 21, julio-agosto, p. 389-418. [Expedició de Jaume Ferrer, p. 57-60]. BOSCH, Alfred (1998). L’Atles furtiu. Barcelona: Columna, 321 p. [Premi Sant Jordi de Novel·la, 1997]. –58–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

BOVER, Joaquín M. (1868). “Ferrer (Jaime)”, Biblioteca de Escritores Baleares, tomo II, p. 283284. BRUNET Y BELLET, Joseph (1887). “Sobre un atlas en llengua catalana existent en la Biblioteca Nacional de Paris”, Butlletí de la Associació d’excursions catalana, vol. IX, p. 137-145. BUCHON, J. A. (1838). Notice sur an atlas en langue catalane, de l’an 1374 conservé parmi les manuscrits de la Bibliothèque du Roi. París, 144 p. “Extrait des Notices et Extraits des Manuscrits de la Bibliothèque du Roi, Tome XIII, deuxième partie”. Inclou un facsímil de l’Atles en blanc i negre, possiblement el primer que es va publicar. BUCHON, J.A.; J. TASTU (1839). Notice d’un atlas en langue catalane, Manuscrit de l’an 1375. Conservé parmi les manuscrits de la Bibliothèque Royale sous le numéro 6816 fonds ancien, in folio maximo. París: Imprimerie Royale, 152 p. — (1841). Notice d’un atlas en langue Catalane. (Ms. 6816, année1375) Manuscrit conservé parmi les manuscrits de la Bibliothèque Royale sous le numéro 6816 fonds ancien, in folio maximo. París: Imprimerie Royale, 152 p. “Notices et Extraits des Manuscrits de la Bibliothèque du Roi et autres bibliothéques... faisant suite aux Notices et Extraits lus au Comité établi dans l’Académie des Inscriptions et Belles-Lettres.Tome Quatorzième. XIII, deuxième partie”. Inclou un facsímil dels sis fulls de l’Atles plegats dins del text, en blanc i negre. CAMPBELL, Tony (1987). “Portulan charts from the late thirteenth century to 1500”, dins: J. B. HARLEY; David WOODWARD [ed.]. The History of Cartography, vol 1. The University of Chicago Press: Chicago; Londres, p. 371-463. CARACI, Giuseppe (1929). “A proposito di alcune carta nautiche della Biblioteca Nazionale de Parigi”, Estudis Universitaris Catalans, p. 259-278. CARRERAS CANDI, Francesch (1908ca). Geografia General de Catalunya.Catalunya. Barcelona: Ed. Albert Martín, vol. 1, 1.122 p. [p. 108]. – (1919). “Cartografia catalana.Primer segle del nostre avenç cartografich”, Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, p. 51-74. C ORDERAS D ESCÁRREGA , José (1974). Cartografía histórica del cincuentenario: Atlas catalán,1375: Carta de Juan de la Cosa, 1500. Madrid: Presidencia del Gobierno; Consejo Superior Geográfico. Text castellà, francès i anglès. 54 p., 7 làm. color [p. 7-13, 25-31, 41-47]. CORDIER, H. (1895). “L’Extreme Orient dans l’Atlas Catalan de Charles V, Roi de France”, Bulletin de Geographie Historique et Descriptive, p. 19-64. Reproduït a Acta Geographica, núm. 5, 1969, p. 27-76. [CRESQUES, Abraham] (1975a). L’Atlas Català de Cresques Abraham. Primera edició completa en els sis-cents aniversari de la seva realització. Amb un poema de Salvador Espriu: El passat i el pou, trenc de l’alba, i un aiguafort d’Antoni Tàpies. Barcelona: Diàfora, XV + 140 p. de textos +6 f. plegats en color corresponents al facsímil de l’Atles. Edició de 1.500 exemplars. – (1975b). El Atlas Catalán de Cresques Abraham. Primera edición completa en els seis-cientos aniversario de su realización con su traducción al castellano. Amb un poema de Salvador Espriu: El passat i el pou, trenc de l’alba i un aiguafort d’Antoni Tàpies. Traduït al castellà per Joan Badosa. Barcelona: Diàfora, XV + 140 p. de textos + 6 f. plegats en color corresponents al facsímil de l’Atles. – (1977a). Der katalanische Weltatlas vom Jahre 1375. Mit Einfürung ...von Hans- Christian Freiesleben, Stuttgart: Brockhaus. – (1977b). Der katalanische Weltatlas vom Jahre 1375 herausgegeben und kommenntiert von Georges Grosjean. Zurich- Dietikon: Urs Graf. Verlag, 93 p. de textos + 6 fulls color corresponents al facsímil de l’Atles. Edició de 830 exemplars numerats a mà. Text en alemany i transcripció catalana del contingut dels mapes. – (1978). The Catalan atlas of the year 1375 edited and with commentary by Georges Grosjean. Translated by B.M. Charleston. Zurich-Dietikon: Urs Graf. Verlag, 93 p. de textos + 6 fulls color corresponents al facsímil de l’Atles. Edició de 830 exemplars numerats a mà. Text en anglès i transcripció catalana del contingut dels mapes. –59–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

[CRESQUES, Abraham] (1983). Mapamundi del año 1375 de Cresques Abraham y Jafuda Cresques. A càrrec de Georges Grosjean. Text en castellà i transcripció catalana. Barcelona: Ebrisa, XXXVII + 90 p. de textos + 1 carpeta amb el facsímil de l’Atles en sis làmines plegades [Copyright 1977: Zurich-Diekiton Urs Graf.Verlag GmbH]. – (2002). Mapamundi de Abraham Cresques. Valladolid: Universidad. – (2005). L’Atles català: 1375, Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Edició facsímil en color de l’Atles en sis fulls i un llibre acompanyatori titulat El món i els dies, que consta de sis articles signats per autors especialistes i amb la transcripció dels topònims i de les llegendes que consten en el mapa, 175 p. Basat en la transcripció d’Editorial Diàfora de 1975. Presentació de Jaume Miranda i Canals. Dins d’una caixa especial: el llibre El món i els dies i el facsímil de l’Atles. El 2008 edició de bibliòfil. Barcelona: Enciclopèdia Catalana i Edicions 62. Dins d’un estoig: un astrolabi, el llibre El món i els dies, i el facsímil de l’Atles. CRONE, Gerald Roe (1953). Maps and their mapmakers: an introduction to the history of cartography. Londres i Nova York: Hutchinsons University Library, 181 p. Es publiquen edicions fins als anys 80. DELISLE, Leopold Victor (1868-1881). Le cabinet des manuscrits de la Bibliothèque Imperiale: étude sur la formation de ce dêpot, comprenant les elements d’une histoire de la calligraphie, de la miniature, du commerce des livres à Paris avant l’invention de l’imprimerie. París: Imprimerie Nationale, 3 vol. + 1 atles. – (1883). Choix des documents géographiques conservés à la Bibliothèque Nationale. París: Maisonneuve. [Reproducció heliogràfica de l’Atles català: Atles, IV + 20 làmines]. – (1907). Recherches sur la librairie de Charles V, roi de France. París. H. Champion Librairieediteur, 2 vol. Part I: Recherches sur la formation de la librairie et description des manuscrits. Appendice. [Atles català: número LXXIV, Fonds Espagnols 119, p. 276-277]. Part II: Inventaire general des livres ayant partenu aux rois Charles et Charles VI et à Jean Duc de Berry. Notes et tables./ Edició facsímil: 1967. Amsterdam, càrrec de G.T.H. Van Heusden. DESTOMBES, Marcel; Jaume MARCET; Josep FRANCH (1952). Rapport de la Commission pour la Bibliographie des Cartes Anciennes de l’Union Géographique Internationale. París, p. 38-63. EXPOSICIÓ (1968). La Librairie de Charles V. L’enluminure parissiènne à l’époque de Charles V, octubre/novembre 1968. Catalogadors: F. Avril, Jean Lafaurie, Thomas Marcel. Prefaci d’Etiènne Dennery. París: Bibliothèque Nationale, XXI + 130 p. + 40 làm. [Amb motiu del 600 centenari de la creació de la Bibliothèque Royale l’any 1368]. FAURA i SANS, Marià; Jaume MARCET; Josep FRANCH (1919). Catàleg de l’Exposició de mapes de Catalunya celebrada del 20 de gener al 15 de febrer de 1919. Separata del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, març-juliol 1919. Barcelona: Impremta Subirana, 49 p. + 15 làms. FERNÁNDEZ DURO, Cesáreo (1891). “Los cartógrafos mallorquines: Angelino Dulcert-Jafuda Cresques”, Boletín de la Academia de la Historia, p. 366-377. FULL,Yoro K. (1983). L’Afrique à la naissance de la cartographie moderne: les cartes majorquines. París: Karthala, centre de Recherches africaines, 295 p. FURIÓ SASTRE, Antonio (1843). Memoria històrica sobre los adelantos que la cosmografia y la nàutica hicieron en Europa desde los tiempos más remotos hasta el siglo XIV en que trazó los primeros fundamentos hidrográficos el piloto mallorquín maestro Jaime Ferrer. Palma: Imprenta de Pedro Gelabert, 18 p. GARCÍA CAMARERO, Ernesto (1959). “La escuela cartográfica de Mallorca”, Revista General de Marina, p. 10-32 GROSJEAN, Georges (1977, 1978 i 1983). Autor dels comentaris i responsable de les edicions en alemany i anglès de: [CRESQUES ABRAHAM]. Der katalanische Weltatlas vom Jahre 1375 de l’any 1977 i de les dels anys 1978 i 1983. HAMY, Ernest T. (1891). “Cresques lo juehu. Note sur un géograph juif catalan”, Bulletin de Géographie històriques et descriptive, p. 3-7. –60–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

– (1897). “Jaffuda Cresques (Jaime Ribes). Commentaire sur qualques documents récentment publiés par D. Miguel Bonet sur ce géographe catalan”, Bulletin de Géographie Historique et Descriptive. Opuscle publicat el 1898, 8 p. HOLMES, John (1840a). “On the cartes catalanes in the King´s Library at Paris”, The Literary Gazette, and Journal of the Belles Lettres, Arts, Sciences, núm. 1. 214, p. 263-264. – (1840b). “Cartes catalanes”, The Athenaeum. Journal of Literature, Science and Fine Arts, núm. 651, p. 316-317; núm. 658, p. 459. KAMÄL, Youssouf al (1926-1952). Monumenta cartographica Africae et Aegypti. El Caire, 16 vol. [Reproducció de l’Atles català: vol. IV,1932, fascicle III, p. 1301-1303]. / Edició facsímil: Frankfurt am Main, 1987, 6 vol. KRETSCHMER, Konrad C. (1911). “Handschriftliche Karten der Parisier Bibliothek”, Zeitschrift der Gessellschaft für Erdkunde, p. 406-420 i 453-479. LA RONCIÈRE, Charles de (1903).” L’atlas catalan de Charles V dérivé-t’il d’un prototype catalan?” Nogent-de-Rotrou, 11 p. Extrait de la bibliothèque de l’École de Chartres. Révue d’erudition, núm. 64, p. 481-489. – (1925-1927). La découverte de l’Afrique au Moyen Age. vol I: L’interieur du continent; vol II: Le periple du continent: cartographes et explorateurs. Vol III: Un explorateur français du Niger: cartographes et explorateurs. El Caire: Societé Royale de Géographie d’Egypte, 3 vol. Ouvrage publié sous les auspices de Sa Majesté Fouad er. Roi d’Egipte. – (1935?). Chef-d’oeuvres de la cartographie espagnole conservés à la Bibliothèque National de Paris. Offert par la Cité Universitaire de Paris en souvenir de l’inauguration du College d’Espagne, 10 avril 1935. [París], 3 p. + 4 làm. [s’exposà l’Atles català i la carta de Dulcert]. LLABRÉS QUINTANA, Gabriel (1889-1890). “El maestro de los cartógrafos mallorquines (Jafuda Cresques)”, Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, p. 318-319 i 310-311. – (1891). “Cartógrafos mallorquines. Algo más sobre Jafuda Cresques. Carta del Excmo e Ilmo Sr. Don Cesáreo Fernández Duro, capitán de Navío”. Palma de Mallorca, 12 p. Separata del Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, núm. 140, p. 158-161. LLOBET Y VALL-LLOSERA, José Antonio (1868). “Descripción de un atlas en catalán de principios del siglo XV encontrado en la Biblioteca Real de París, leída a la Academia de Buenas Letras de Barcelona, e 2 de marzo de 1839”, Memorias de la Academia de Buenas Letras de Barcelona, tom II, p. 187-219. LLOMPART i MORAGUES, Gabriel (1975). “Aspectos iconográficos”, dins: [CRESQUES ABRAHAM]. L’Atles català de Cresques Abraham... Barcelona: Diàfora, p. 41-55. – (1989). Les il·lustracions religioses de l’Atlas mallorquí del jueu Cresques Abraham. Discurs llegit per Gabriel Llompart i Moragues a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià. Contestació de Gabriel Alomar Esteve. Palma de Mallorca: Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià, 15 p. – (1999-2000). “El testamento del cartógrafo Cresques Abraham y otros documentos familiares”, Estudios baleáricos, p. 99-115. – (2000). “L’identitat de Jaume Ferrer el Navegant (1346). Discurs d’ingrés en l’Acadèmia d’Estudis Genealògics, Heràldics i Històrics de Balears pronunciat el dia 2 de març del 2002”, Memòries de l’Acadèmia d’ Estudis Genealògics, Heràldics i Històrics de Balears, núm. 10, p. 7-20. – (2005 i 2008) “El regal d’un rei”, dins: [CRESQUES ABRAHAM]. L’Atles català de 1375. El món i els dies Cresques Abraham... p. 57-69. LLOMPART i MORAGUES, Gabriel; Jaume RIERA i SANS (1984). “Jafuda Cresques i Samuel Corcós. Més documents sobre els jueus pintors de cartes de navegar (Mallorca, s. XIV)”, Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, núm. 40, p. 341-350. LLOMPART i MORAGUES, Gabriel; Joana M. PALOU (1995). “Apunts iconogràfics des del port de Mallorca”, dins: Cartografia mallorquina. Barcelona: Diputació Provincial, p. 71-87. MALTE-BRUN, Conrad (1810-1829. Précis de la Géographie Universelle, ou description de toutes les parties du monde sur un plan nouveau, d’après les grandes divisions naturelles du globe... París: F. Buisson, 8 vol. –61–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

MALTE-BRUN, Conrad (1831-1837). Précis de la Géographie Universelle, ou description de toutes les parties du monde sur un plan nouveau, d’après les grandes divisions naturelles du globe... Nouvelle édition revue et corrigée mise dans un nouveau ordre et augmentée de totes les nouvelles découvertes par J: J: N: Huot. París: Aimé André. Le Normant, 12 vol. [Vol I: Histoire de la géographie, 1831, p.522-527]. MALET, Gilles (1380-1400). [Inventaire ou catalogue des livres de l’anciènne Bibliothèque du Louvre fait l’anné 1373 par Gilles Malet]. L’any 1836 Joseph Van Praest en publicà una edició facsímil amb notes històriques i crítiques, XLIV + 262 p. MARTÍNEZ HIDALGO, José M. (1975). “La ciencia náutica en la época de Cresques Abraham y Jafuda Cresques”, dins: [CRESQUES ABRAHAM]. El atlas catalán de Cresques Abraham. Barcelona: Diàfora, p. 39-40. MASSING, Jean Michel (1991). “Observations and belief. The world of the Catalan Atlas”, dins: Circa 1492. Edited by Jay A. Levenson. Yale University Press, p. 27-33. [MASSÓ i TORRENT, Jaume] (1902). “Papers de Josep Tastu, 1787-1849, existents avui en la Bibliothèque Mazarine de Paris”, Revista de bibliografia catalana: Catalunya.Balears, Rossello, Valencia. Any II, p. 140-155. Dins: A. AUGUST MOLINIER. Catalogue Général des manuscrits de la Bibliothèque Mazarine. París, 4 vol. + 1 suplement, 1851-1904. [Tastu, suplement, p. 327-337, núm. 4495 i 4501-4528]. MENÉNDEZ PELAYO, Marcelino (1876). La ciencia española: polémica, indicaciones y proyectos. Madrid: Imprenta Central de Víctor Saiz, 470 p. [multi edicions]. MOLL, Francesc de Borja (1975). “La lengua de Cresques Abraham”, dins: [C RESQUES ABRAHAM]. L’Atlas Català de Cresques Abraham... Barcelona: Diàfora, p. 37-38. MOREL-FATIO, Alfred (1881). Catalogue des manuscrits espagnols et des manuscrits portugais. París: Bibliothèque Nationale. Département des Manuscrits. Imprimerie Nationale, XXVII + 422 p. i índexs. 2a edició de 1892. NORDENSKJÖLD, Nils-Adolf-Erik (1897). Periplus. An essay of the early history of charts and sailing directions. [Traducció anglesa de la versió sueca, A. Bather]. Estocolm: [P. A. Norstedt & Söner] 208 p. il·lustr. amb mapes [làm. XI-XIV]. ONE OF YOUR READERS [Joseph TASTU?] (1840). “Cartes catalanes. To the editor of The Literary Gazette”, The Literary Gazette and Journal of the Belles Lletres, p. 311. [Resposta a John Holmes]. PAGÈS, Amédée (1888). Notice sur la vie et les travaux de Joseph Tastu. Montpellier: Imprimerie Centrale du Midi (Hamelin Frères), 44 p. Extrait de la Revue des langues romanes, tom XXXII. PASCUAL GONZÁLEZ, Bartolomé (1954). La cartografía mallorquina en la edad media. Palma de Mallorca: Imp. Politécnica, 41 p. PELLETIER, Monique (1995). “Sobre l’Atlas Català. Unes cartes mallorquines del segle XIV i XV”, dins: Cartografia mallorquina, Barcelona: Diputació Provincial, p. 151-169. PINKERTON, John (1802). Modern Geography... Londres: T. Cadel, 2 vol. – (1804). Géographie moderne rédigée sur un nouveau plan... renfermant la concordance des principaux points de la géographie ancienne et du Moyen Age avec la géographie moderne. Traducció al francès de Charles Walckenaer. París: Dentu, 6 vol. + 1 atles (vol. 3, p. 398399; vol. 6, p. 360-361 i 424). POGNON, Edmond (1975a). “La cartografia en la antigüedad”, dins: [CRESQUES ABRAHAM]. L’Atlas Català de Cresques Abraham. El món i els dies, p. 3-6. – (1975b). “Vissicituds i descripció de l’Atlas Català”, dins: [CRESQUES ABRAHAM]. L’Atlas Català de Cresques Abraham... Barcelona: Diàfora, p. 7-9. PUJADES i BATALLER, Ramon (2005/2008). “La fascinació per l’Atles català”; “Un mapamundi de transició de la segona meitat del segle XIV”; “La cartografia portolana a la Corona d’Aragó: l’escola mallorquina”; “La història de l’Atles català i l’enigma de l’autor”, dins: [CRESQUES ABRAHAM]. L’Atles català de 1375. El món i els dies, p. 10-14, 15-25, 26-31 i 32-43. –62–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

– (2007). Les cartes portolanes: la representació de la mar solcada. Barcelona: Lunwerg; Institut Cartogràfic de Catalunya; Institut d’Estudis Catalans; Institut Europeu de la Mediterrània, 526 p. [Versió anglesa: Ports charts, the medieval representation of a plughed sea, p. 401-526]. – (2009). “Les cartes portolanes: origen, característiques i aportacions de la cultura catalana a la primera cartografia realista”, Revista de Catalunya, p. 23-44. RELAÑO, Francesc (2001). “Mapamundis medievals: una tradició cartogràfica desapercebuda”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 52, p. 393-410. REPARAZ, Gonçal de (1927). “Els cartògrafs catalans i llur influència en l’era dels grans descombriments: resum de la conferència...”, Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, vol. 37, p. 111-112. – (1928a). “Els mapes catalans de la Bibliothèque Nationale de Paris”, Estudis Universitaris Catalans, p. 218-234 [p. 221-224]. – (1928b). “La cartografia catalana medieval: Els Cresques”, Revista de Catalunya, p. 398-412. – (1928c). “Mallorca, centre de la cartografia medieval”, La nostra terra, p. 104-108. – (1930). “Mestre Jacome de Malhorca, cartografo do Infante. Contribuçao para o estudo da origem da cartografia portuguesa”, Biblos, Revista de Facultades de Letras da Universidade de Coimbra, vol. 6, núm. 3-4 i 5-6, p. 163-186 i 289-317. – (1940). “Essai sur l’histoire de la géographie de l’Espagne de l’antiquité au XV siècle”, Annales du Midi, p. 137-189 i 280-341. REY, Pascale (2004). Le maître des boussoles. París: J. C: Letties, 379 p. / Traducció castellana (2005): El maestro cartógrafo, Barcelona: Zeta Bolsillo, 381 p. / (2006). Der Kartographer von Palma: registre sonor. REY PASTOR, Julio; Ernesto GARCÍA CAMARERO (1960). La cartografía mallorquina. Madrid: Departamento de Historia y Filosofia de la Ciencia, “Instituto Luís Vives”, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, XII + 206 p. RIERA i SANS, Jaume (1975). “Cresques Abraham, jueu de Mallorca, mestre de mapamundis i de brúixoles”, dins: [CRESQUES ABRAHAM]. L’Atlas Català de Cresques Abraham. Barcelona: Diàfora, p. 14-22. – (1977): “Jafuda Cresques, jueu de Mallorca”, Randa, p. 51-66. RIERA i SANS, Jaume; Gabriel LLOMPART i MORAGUES (1984). “Jafuda Cresques i Samuel Corcós. Més documents sobre els jueus pintors de cartes de navegar (Mallorca, s. XIV)”, Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, núm. 40, p. 341-350. ROSSELLÓ i VERGER, Vicenç M. (1995a). “Cartes i atles portolans de les col·leccions espanyoles”, dins: Portolans procedents de col·leccions espanyoles. Segles XV-XVII. Catàleg de l’exposició organitzada amb motiu de la 17a. Conferència cartogràfica internacional i de la 10a. Assemblea general de l’Associació Cartogràfica General (ICA/ACI). Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Política Territorial i Obres Públiques, Institut Cartogràfic de Catalunya; Ajuntament de Barcelona, p. 9-59. – (1995b). Portolans procedents de col·leccions espanyoles. Segles XV, XVII. Catàleg de l’exposició organitzada amb motiu de la 17a. Conferència cartogràfica internacional i de la 10a. Assemblea general de l’Associació Cartogràfica General (ICA/ACI). Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Política Territorial i Obres Públiques, Institut Cartogràfic de Catalunya, 371 p. [text castellà, francès i anglès]. – (1999). “Les cartes portolanes mallorquines”, Cicle de conferències sobre Història de la Cartografia. 10è Curs. La cartografia catalana, 22, 23, 24, 25 i 26 de febrer de 1999. Organitzat per l’Institut Cartogràfic de Catalunya i el Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Institut Cartogràfic de Catalunya, 265 p. [17-115]. – (2001).“Les cartes portolanes medievals, una glòria catalana”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 52, p. 411-438. – (2008). Cartografia històrica dels Països Catalans, València: Universitat de València; Institut d’Estudis Catalans, 402 p. [p. 51-64]. –63–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

ROSSELLÓ i VERGER, Vicenç M. (2009). “Marees i Atles català (1375)”.Quaderns de Geografia, Universitat de València, Departament de Geografia, p. 165-181. – (2010). “Cartes de navegar medievals. Puntualitzacions i aportacions noves”, dins: Joan MAYOL; Lleonard MUNTANER; Onofre RULLAN [ed.]. Homenatge a Bartomeu Barceló i Pons, geògraf, p. 259-309. – (2011). “La carta de navegar. Instrumento mediterráneo de amplia difusión”, Medievalismo. Revista de la Sociedad Española de Estudios Medievales, p. 55-79. RUBIÓ i LLUCH, Antoni (1908-1921). Documents per l’historia de la cultura catalana mig-eval. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2 vol. Col·lecció General Memòries de la secció Històrico-Arqueològica, 54. / Edició facsímil a càrrec d’Albert BALCELLS (2000). Documents per a la història de la cultura catalana medieval. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2 vol. SAMSÓ, Julio; Juan CASANOVAS (1975). “Cosmografia, astrologia i calendari”, dins: [CRESQUES ABRAHAM]. L’Atlas Català de Cresques Abraham... Barcelona: Diàfora, p. 23-36. SAMSÓ MOYA, Julio (2005/2008): “Una concepció de l’univers”, dins: [CRESQUES ABRAHAM]. L’Atles català de 1375. El món i els dies, p. 44-56. SANTARÉM, Visconde de [títol nobiliari que emprava Manuel Francisco DE BARROS Y SOUSA DE MESQUITA] (1841): Atlas composé de cartes des XIVè, XVè, XVIèet XVIIèsiècles pour la plupart inèdites, et devant servir de preuves à l’ouvrage sur la priorité de la découverte de la còte occidentale d’Afrique au dela du Cap Bojador par les portugais... París: Gouvernement de sa Majesté Très-fidèle... 80 p. + 78 fulls de mapes, alguns plegats. Edició facsímil de l’any 1849. A càrrec de Rudolf Muller, llibreter i antiquari d’Amsterdam (1985): Atlas composé de Mappemondes, de portulans et de cartes hydrographiques depuis le VIè jusqu’aux XVIIè siècle: pour la plupart inèdites, et tirées de plusieurs bibliothèques de l’Europe, devant servir de preuves à l’histoire de la cosmographie et de la cartographie pendant la Moyen Age et a celle des progrés de la géographie après les découvertes marítimes et terrestres du XVè siècle effectuées par les portugais, les espagnoles, et par d’autres peuples. Publié sous les auspices du Gouvernement Portugais. París: E. Thunot, MDXXXXLIV, 80 p. Explanatory notes by Helen Wallis i Albert Sijmons. Aquesta edició facsímil consta d’una capsa de format gran foli que inclou 78 làmines de mapes, alguns dels quals plegats. També inclou un opuscle titulat Atlas de Santarém, a càrrec de H. Wallis i A. Sijmons, 80 p. [Reproducció de l’Atles català: XIVèsiècle, 106: Carte catalane reproduite pour la première fois en fac-simile, colorié, etc., en 2 feuilles. Correspon a les làmines 35 i 36 reproduïdes en blanc i negre a partir de l’original. També la làmina 34, núm. 2 en blanc i negre i que correspon a un fragment del primer full de l’Atles: Fac-simile de la partie de l’Afrique de l’Atlas catalan, de 1375 dans la Bibliothèque Royale de Paris, ] p. 34 i 66 de l’opuscle. SOLDEVILA, Ferran (1925a). “Els catalans i els descobriments d’Àfrica a l’Edat Mitjana”, Revista de Catalunya, abril, p. 342-349. – (1925b). “Els catalans a les Illes Afortunades i a la Terra del Preste Joan”, Revista de Catalunya, maig, p. 427-437. SUREDA BLANES, Josep (1969). Ramon Llull i l’origen de la cartografia mallorquina. Barcelona: Rafael Dalmau editor, (Episodis de la Història, 122-123), 71 p. – (1975a). “Cresques Abraham y los descubrimientos de la Edad Media”, dins: [CRESQUES ABRAHAM]. L’Atlas Català de Cresques Abraham... Barcelona: Diàfora, p. 10-13. – (1975b). “El Mapamundi mallorquín de 1375”, Revista balear, núm. 40-41, p. 14-21. – (1976). “El Mapamundi mallorquín de 1375”, Geo-datum, vol. 1, p. 29-33. TASTU, Joseph. Vegeu: Buchon, J. A. Notice d’un atlas en langue catalane..., edicions de 1839 i 1841. – (1836). “Observations relatives a des cartes catalanes des quatorzième et quinzième siècles. Extraites ou traduites de deux lettres, dont l’une en langue catalane, adresées par M. Tastu à M. d’Avezak”, Bulletin de la Société de Géographie, 2, série 6, p. 239-246. Reproduït a Acta Cartographica, 15, p. 338-345. –64–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

TORRES AMAT, Félix (1836). Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes: y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña. Barcelona: Imprenta J. Verdaguer, XLIII + 719 p. [Edicio facsímil: editorial Curial, 1972]. VAN PRAEST, Joseph (1836). Inventaire ou catalogue des livres de l’anciènne Bibliothèque du Louvre fait l’anné 1373 par Gilles Malet. Précédé de la dissertation de Boivin le Jeune sur la même bibliothèque, sous les rois Charles V, Charles VI et Charles VII. Avec notes històriques et critiques par M. B. Joseph Van Praest. París: de Bure, XLIV + 262 p. [És una edició facsímil del catàleg de Gilles Malet.] WINTER, Heinrich (1940-1941). “Das katalanische Problem in der älteren Kartographie”, Iberoamerikanische Archiv, núm. 14, p. 21-26. – (1954). “Catalan Portolans maps and their place in the total view of cartographic development”, Imago Mundi, XI, p. 1-12. YOELI, Pinhas (1970). “Abraham and Jafuda Cresques and the Catalan Atlas”, Cartographic Journal, p. 17-27.

Annex. Relació de reproduccions de l’Atles català de 1375 en edicions facsímils soltes o incloses dins de llibres o d’atles. Aquest annex s’ha dedicat a l’elaboració d’una llista de reproduccions de l’Atles català de 1375 a partir de dos conceptes: en tant que edicions individualitzades del mapamundi, i en principi a escala 1:1; i en tant que reproduccions incloses dins de llibres, sempre que siguin fidels a l’original i tinguin un mínim de qualitat. En tots els casos se n’especifica la procedència documental i s’ha optat per un ordre cronològic únic que abraça el període iniciat l’any 1838 i arriba fins a l’actualitat. Aquest punt de partida es basa en la publicació de l’obra de J.A. Buchon Notice sur an atlas en langue catalane..., la primera monografia publicada sobre l’Atles català de 1375. A partir del 600 aniversari de la seva elaboració, el 1975, se n’incrementaren notablement les edicions –que ja es beneficiaren de les noves tècniques pel que fa a les reproduccions en color– , acompanyades d’articles de recerca basats en consultes d’arxius i de biblioteques. En cap cas no es pot considerar una llista a la qual es pugui aplicar l’epítet de completa. És només un primer intent de respondre al títol de l’enunciat. 1838 Facsímil en blanc i negre inclòs dins de l’obra de J. A. BUCHON: Notice sur an atlas en langue catalane de l’an 1374... Podia estar plegat i intercalat dins del llibre o estar presenta per preparat. Probablement, es tracta del primer facsímil a escala 1:1 que es publicà. La seva qualitat tècnica era poc precisa, si bé s’ha de valorar el fet de tractar-se d’una aventura editorial considerada pionera. 1841 Es tracta del mateix facsímil de l’any 1838 dins de l’obra de J. A. BUCHON i Joseph TASTU plegat i intercalat dins de l’obra Notice d’un atlas en langue catalane (Ms.6818, année 1375). 1843 Novament el document dels dos anys anteriors amb algunes peculiaritats. Segons consta en el catàleg de la Bibliothèque Nationale de France, en aquest cas fou dibuixat –o redibuixat– per D. Rosenberg a partir del facsímil inclòs dins de l’obra de J. A. BUCHON i –65–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 9-66 Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375

Montserrat Galera i Monegal

J. TASTU de 1841. Dos dels sis fulls foren acolorits a mà. Aquest procés devia acabar-se el 1843. 1849 Facsímil en blanc i negre dins de l’obra del Vescomte de SANTARÈM Atlas composé de Mappemondes, de portulans et de cartes hydrographiques depuis le VIè jusqu’aux XVII siècle... d’acord amb les dades que consten en la corresponent fitxa bibliogràfica d’aquest autor. 1872 Reproducció heliogravada en facsímil en 12 fulls –2 per cada full de l’Atles–, [París]: [Dujardin] a partir de l’exemplar de la B.N. de France, Impremta Eudes, color sèpia. N’hi ha un exemplar a l’Ateneu Barcelonès. Donació d’August Matons. 1883 Reproducció heliogràfica inclosa dins l’obra de Leopold Victor DELISLE Choix des documents géographiques conservés à la Bibliothèque Nationale. 1897 Reproducció heliogràfica inclosa dins l’obra de Nils Adolf-Eric NORDENSKJÖLD Periplus, làm. XI-XIV. 1932 Reproducció dins de l’obra de Youssuf KAMAL AL Monumenta cartographica Africae et Aegypti, 1926-1952 volum IV, làmina III, p. 1301-1303. 1959 Edició de bibliòfil presentada dins d’un estoig especial composta de sis làmines de pergamí il·luminades a mà i muntades sobre taules de fusta. Es calcula que se n’estamparen al voltant d’una vintena. Un exemplar forma part dels fons de la Societat Catalana de Geografia, de l’Institut d’Estudis Catalans. Inclou un full amb un text introductori signat per Joan Vernet i David Romano. 1975 Facsímil a escala 1:1 dins de [CRESQUES ABRAHAM]. L’Atlas Català de Cresques Abraham... Inclou els sis fulls facsimilats a partir de l’original de la Bibliothèque Nationale de France. També a l’edició castellana del mateix any. 1977 Facsímil a escala 1:1 dins de [CRESQUES ABRAHAM]. Der katalanische Weltatlas vom Jahre 1375 herausgegeben und kommenntiert von Georges Grosjean. Inclou els sis fulls facsimilats a partir de l’original de la Bibliothèque Nationale de France. 1978 Facsímil a escala 1:1 dins de [CRESQUES ABRAHAM]. The Catalan Atlas of the year 1375 edited with commentary by Georges Grosjean. Inclou els sis fulls facsimilats a partir de l’original de la Bibliothèque Nationale de France. 1983 Facsímil a escala 1:1 dins de [CRESQUES ABRAHAM]. Mapamundi del año 1375 de Cresques Abraham y Jafuda Cresques a càrrec de Georges Grosjean. Inclou els sis fulls facsimilats a partir de l’original de la Bibliothèque Nationale de France. 1990-95ca. Edició de bibliòfil. A càrrec de Pelegrí Haro i Perich de la Llibreria Delstre’s de Barcelona. Il·luminat a mà. Disseny de Miquel Plana. Paper de tina fet en els molins de Lluís Morera, de Gelida. Justificació de tiratge: 75 exemplars. Se’n van estampar uns 25. 1992 Manuscrit il·luminat a mà sobre pergamí. París: Bibliothèque Nationale, 2 làmines en un sol full. 1998 Mapa mondi: une carte du monde au XIV siècle. A càrrec de Monique Pelletier. París: Bibliothèque Nationale de France, Montparnase Multimedia. 1 Disc òptic CD ROM. 2005/2008 Facsímil a escala 1:1 dins de [Abraham CRESQUES]. Basat en les edicions de l’editorial Diàfora de l’any 1975. Amb un llibre d’estudis titulat: El món i els dies. L’edició de 2008, és de caràcter bibliòfil.

–66–


ARTICLES



Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 80, desembre 2015, p. 69-87 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.91

Ecogeomorfologia i drons com a eines de gestió dinàmica postincendi. El cas de la comarca del Pariatge, Mallorca

Joan Estrany1

Departament de Geografia Universitat de les Illes Balears joan.estrany@uib.cat

Aleix Calsamiglia

Josep Forteza

Departament de Geografia, UIB

Departament de Geografia, UIB

Marc Carriquí

Maurici Ruiz

Departament de Biologia, UIB

Servei de SIG i Teledetecció, UIB

Julián García-Comendador

Bartomeu Alorda

Departament de Geografia, UIB

Departament de Física, UIB

Miquel Nadal

Jorge Gago

Departament de Biologia, UIB

Departament de Biologia, UIB

Resum Els incendis forestals són considerats un dels factors causals més importants en els processos de desertificació. Els territoris insulars com Mallorca són particularment sensibles als impactes antròpics, per la seva major fragilitat socioecològica. L’increment de superfície cremada a Mallorca d’ençà el 2011 esperoneja a vincular gestió forestal i recerca amb interdisciplinarietat i avenços tecnològics. L’ecogeomorfologia permet investigar el paper dels processos geomorfològics en la recuperació de la vegetació. Endemés, la introducció dels vehicles aeris no tripulats com a instruments de teledetecció presenta noves oportunitats en el monitoratge de processos ambientals. Aquest article pretén dilucidar el potencial de l’ecogeomorfologia i els drons per aplicar una gestió postincendi més efectiva i dinàmica, integrant la capacitat de resiliència dels ecosistemes amb la connectivitat dels sediments per restaurar el paisatge. Paraules clau: gestió postincendi, connectivitat dels sediments, ecofisiologia vegetal, UAV, ecosistemes mediterranis.

1. Equip de recerca: Mediterranean Ecogeomorphological and Hydrological Connectivity Research Team; http:// medhycon.uib.cat .

–69–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 69-87 Joan Estrany et al. Ecogeomorfologia i drons com a eines de gestió dinàmica postincendi. El cas de la comarca del Pariatge, Mallorca

Resumen: Ecogeomorfología y drones como instrumentos de gestión dinámica post-incendio. El caso de la comarca del Pariatge, Mallorca Los incendios forestales son uno de los factores causales más importantes en los procesos de desertificación. Los territorios insulares como Mallorca son particularmente sensibles a los impactos antrópicos, a causa de su mayor fragilidad socioecológica. El incremento de superficie quemada en Mallorca desde el año 2011 incita vincular gestión forestal e investigación a través de interdisciplinariedad y avances tecnológicos. La ecogeomorfología permite investigar el papel de los procesos geomorfológicos en la recuperación de la vegetación. Además, la introducción de vehículos aéreos no tripulados como instrumentos de teledetección presenta nuevas oportunidades en la monitorización de procesos ambientales. Este artículo pretende dilucidar el potencial de la ecogeomorfología y de los drones para aplicar una gestión post-incendio más efectiva y dinámica, integrando la capacidad de resiliencia de los ecosistemas con la conectividad de los sedimentos para restaurar el paisaje. Palabras clave: gestión post-incendio, conectividad de sedimentos, ecofisiología vegetal, UAVs, ecosistemas mediterráneos.

Abstract: Ecogeomorphology and drones as dynamic tools for post-fire management. The experience in the Pariatge County, Mallorca Wildfires are one of the most significant driving factors in desertification processes. Furthermore, insular territories such Mallorca are more affected by human impacts due to their intrinsic socioecological fragility. The increase of burned surface area since 2011 in Balearic Islands involves a challenge in which forest management and research through interdisciplinary and technological advances should be joined. Ecogeomorphology is an emergent discipline which allows investigating the role of geomorphic processes in the vegetation recovery. Additionally, the introduction of unmanned aerial vehicles as remotesensing tools offers new and exciting opportunities for monitoring environmental processes. This paper pretends to elucidate the potential of ecogeomorphology and drones to implement more effective and dynamic post-fire management integrating both the resilience capacity of ecosystems with sediment connectivity for landscape restoration. Keywords: post-fire management, sediment connectivity, vegetal ecophysiology, UAVs, Mediterranean ecosystems.

***

1. Introducció Els incendis forestals són considerats un dels factors causals més importants de l’erosió i la degradació del sòl (Úbeda i Mataix-Solera, 2008). Aquesta degradació acaba, alhora, contribuint a la desertificació, amb un impacte significatiu en les poblacions humanes a més de repercussions derivades en el canvi global. Dins els ecosistemes mediterranis, les illes Balears esdevenen un territori amb unes característiques específiques condicionades per la insularitat –70–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 69-87 Joan Estrany et al. Ecogeomorfologia i drons com a eines de gestió dinàmica postincendi. El cas de la comarca del Pariatge, Mallorca

i una fisiografia que impliquen una gestió particular dels efectes causats pels incendis forestals. Les estadístiques indiquen que en els darrers 30 anys 18.375 ha han estat arrasades pel foc. Tot i així, la implementació del Pla de Defensa contra Incendis Forestals durant la primera dècada del segle XXI propicià un important descens de la superfície cremada, sense que cap any se superessin les 500 ha afectades (Domènech, 2015). Malauradament, a partir de l’any 2011 –en el qual es produeix el primer gran incendi (i. e. >500 ha) d’ençà el 1999– la tendència s’ha invertit per mor d’un increment de biomassa causat per la consolidació de la transició forestal i un règim de precipitacions superior a la mitjana durant el període 2007-2011. Igualment, la gestió forestal –basada en dinàmiques de creixement natural i en una intervenció ràpida dels conats d’incendi– ha provocat paradoxalment que una dècada eficaç en la lluita contra incendis hagi derivat en conseqüències devastadores quan un incendi amb condicions meteorològiques adverses 30-30-302 no és controlat ràpidament. En aquest context, el major incendi forestal ocorregut des que es tenen registres oficials –s’iniciaren al 1972– afectà el juliol de 2013 un total de 2.407 ha a la comarca del Pariatge, a l’estrep sud-occidental de la serra de Tramuntana de Mallorca, i generà una important alarma social. Després de l’abast territorial i socioambiental dels incendis forestals ocorreguts durant l’estiu de 2013, sorgeix més que mai la necessitat imperiosa de vincular gestió forestal i recerca amb avenços tecnològics i interdisciplinarietat com a nexes d’unió. És just aquí on l’ecogeomorfologia pot millorar els processos de restauració postincendi en un escenari de canvi global on el risc de desertificació s’accelera. Es tracta d’una subdisciplina científica que investiga a la interfase que es genera de la combinació d’hidrologia, geomorfologia i ecologia/biologia (p. e. Saco i Moreno-de las Heras, 2013). En l’anàlisi sobre les relacions espacials i la dinàmica dels fluxos biofísics en el paisatge, l’ecogeomorfologia compta amb una potent eina: la connectivitat, definida com la transferència de matèria entre dos compartiments diferents del paisatge (Jain i Tandon, 2010; Wainwright et al., 2011). L’objectiu no ha de ser d’altre que avaluar la sensibilitat de les diferents parts del paisatge als processos de canvi, als factors limitadors o les pressions que es produeixin (Brierley et al., 2006). Per tant, els coneixements específics són necessaris per predir escenaris futurs del paisatge, reconeixent diferents formes i escales de (des-)connexió. L’anàlisi del caràcter i el comportament dels compartiments del paisatge, la manera com encaixen entre si (el seu conjunt i el patró) i la connectivitat entre ells, proporciona una plataforma per interpretar el funcionament dels processos ecogeomorfològics (i. e., Lane i Richards, 1997; Michaelides i Wainwright, 2002). La marcada alteració de la distribució espacial de la vegetació causada pels incendis forestals ve acompanyada per un notable increment de la connectivitat 2. Més de 30ºC de temperatura, menys del 30% d’humitat relativa i vents de més de 30 km h-1.

–71–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 69-87 Joan Estrany et al. Ecogeomorfologia i drons com a eines de gestió dinàmica postincendi. El cas de la comarca del Pariatge, Mallorca

hidrològica del paisatge. Aquest fet provoca la pèrdua dels recursos hídrics dels ecosistemes i, en conseqüència, afecta el rendiment i el creixement de les plantes (Wilcox et al., 2003; Wu et al., 2000). Per tant, els canvis catastròfics –en la seva majoria irreversibles– tendeixen a la desertificació del paisatge (May, 1977; Scheffer et al., 2001). A més a més, Davenport et al. (1998) demostraren que petites alteracions per davall dels llindars crítics en la distribució espacial de la vegetació podrien donar lloc a grans canvis en la connectivitat hidrològica del paisatge. En sobrepassar aquests llindars de degradació, els ecosistemes pateixen “fugues”, el que significa que la vegetació que queda perd, en gran mesura, la capacitat d’obstruir i capturar el flux superficial d’aigua i sediments (Ludwig et al., 2007). Des d’una perspectiva de gestió, la comprensió del grau de connectivitat en un paisatge pot ajudar en la mitigació d’impactes. Aquelles àrees dominades per una elevada connectivitat no responen a manipulacions a petita escala en presentar una inèrcia que aquesta manipulació no pot superar. Com a conseqüència, els protocols d’avaluació i seguiment han de ser sensibles als canvis en la connectivitat a l’escala de maneig apropiada i així proporcionar la informació necessària per aplicar la gestió òptimament (Okin et al., 2009). Per la seva banda, entendre els patrons que regulen l’erosió del sòl, la distribució de les partícules i la producció de sediment són factors clau per controlar i avaluar la qualitat del sòl, de l’aigua i de la vegetació. Mantenir i/o millorar la qualitat del sòl requereix gestionar en el camp i a escala de conca de drenatge: l’erosió, la pèrdua i moviment del carboni orgànic del sòl i la vegetació. Treballant a aquesta escala, es pot conèixer el patró de redistribució del sòl, cartografiar amb detall els components de la superfície del sòl que afecten els processos erosius (vegetació, pedregositat, crostes biològiques, entre d’altres) i la continuïtat i connectivitat hidrològica (Arnau-Rosalén et al., 2008), relacionar-lo amb el transport de sediment fi (Quiñonero et al., 2013) i amb l’àrea font d’on prové, per finalment determinar l’efectivitat de les pràctiques de gestió de l’escorrentia i l’erosió (Estrany et al., 2015). Històricament, els vehicles aeris no tripulats (UAV, Unmanned Aerial Vehicle) han estat utilitzats inicialment per a aplicacions militars. Més recentment, l’ús de vehicles aeris no tripulats en l’àmbit civil com a instruments de teledetecció presenta noves i interessants oportunitats. Les millores en la disponibilitat d’elevada precisió en sistemes GPS, juntament amb la disponibilitat de càmeres digitals de qualitat i altres sensors en miniatura s’han traduït en un augment de l’ús civil de vehicles aeris no tripulats (Nebiker et al., 2010). La major resolució espacial disponible des de plataformes convencionals, com ara satèl·lits i avions tripulats, es mou en un rang de 20 a 50 cm/píxel. En canvi, els vehicles aeris no tripulats són capaços de volar molt més baix i per tant adquirir imatges amb una resolució molt més gran (Hunt et al., 2010), sovint amb una resolució subdecimètrica, fins i tot assolint 1 cm/píxel. A més a més, la resolució temporal dels sistemes convencionals està limitada per la –72–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 69-87 Joan Estrany et al. Ecogeomorfologia i drons com a eines de gestió dinàmica postincendi. El cas de la comarca del Pariatge, Mallorca

disponibilitat de plataformes en avions i/o per les característiques orbitals dels satèl·lits. Així, per a la vigilància de vegetació altament dinàmica, els sensors de satèl·lit estan tot sovint limitats per mor de la baixa freqüència de pas per l’àrea d’estudi (Gago et al., 2015). Pel que fa a la vegetació, molts estudis han utilitzat amb èxit els vehicles aeris no tripulats per cartografiar i monitorar àrees de vegetació d’interès agrícola i/o mediambiental (Dunford et al., 2009). Johnson et al. (2003) utilitzaren un petit vehicle aeri no tripulat d’ala fixa per recollir imatges sobre una vinya comercial a Califòrnia. La imatge tenia una resolució espacial de 20 cm/píxel i es processaren les escenes de zones de vegetació i sòl per calcular posteriorment el percentatge de coberta vegetal. El monitoratge de petites parcel·les dins conreus de blat al sud-oest de França (Lelong et al., 2008) és un altre exemple de vehicles aeris no tripulats que ajuden en els processos agrícoles. Així, s’utilitzà una càmera digital modificada per recollir imatges en quatre bandes (vermell, verd, blau i infraroig proper) per permetre el càlcul dels índexs de vegetació, tals com l’Índex de Vegetació Blau de Diferència Normalitzada (BNDVI, Blue Normalized Difference Vegetation Index). Pel que fa a la geomorfologia, fins fa ben poc la informació referent a la superfície terrestre –ja fos de relleu, coberta vegetal, temperatura, etc.– depenia fonamentalment de les imatges de satèl·lit, amb un cost molt elevat i amb resolucions insuficients per a l’estudi de fenòmens locals. L’aparició dels UAV permet, doncs, obtenir dades d’alta resolució (i .e., 1 cm2 de píxel) amb total autonomia, sense dependre de recursos aliens als grups d’investigació i amb costos –tan econòmics com temporals– més reduïts i per tant assequibles (Vericat et al., 2009; Fonstad et al., 2013). Per altra banda, un dels avantatges més importants dels UAV és la possibilitat que ofereixen d’obtenir dades a l’escala temporal adequada, podent realitzar vols en l’interval de temps necessari pel seguiment de fenòmens dinàmics com són l’evolució dels patrons espacials de connectivitat i de BNDVI. Aquest article pretén demostrar de forma explícita el paper dels processos geomorfològics en la regeneració de la vegetació a partir de l’afecció d’un incendi forestal i les tasques posteriors de recuperació realitzades. Per això es combinen tècniques geomorfològiques amb d’altres de seguiment del creixement de la vegetació. Aquesta combinació es realitza mitjançant l’ús d’UAV que permeten construir models digitals del terreny (MDT) d’alta resolució i obtenir l’índex de connectivitat dels sediments (Cavalli et al., 2013). Es tracta d’una anàlisi dinàmica de l’evolució del paisatge combinant la connectivitat dels sediments –com a indicador del potencial de l’erosió del sòl– i del creixement de la vegetació a través del BNDVI. L’objectiu final és identificar aquelles zones amb major potencial de degradació i així definir amb precisió estratègies de gestió post-incendi més efectives.

–73–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 69-87 Joan Estrany et al. Ecogeomorfologia i drons com a eines de gestió dinàmica postincendi. El cas de la comarca del Pariatge, Mallorca

2. Material i mètodes 2.1. Àrea d’estudi Fou seleccionada la conca de sa Font de la Vila (4,8 km2), representativa del Pariatge, comarca caracteritzada pels processos d’aforestació de terres de conreu marginals i per la severa afecció d’incendis forestals en els darrers 20 anys. La litologia es composa principalment d’argiles i margues del Keuper a les valls inferiors amb suaus vessants de pendents <10%, el que –juntament amb l’elevada capacitat de camp dels sòls– facilita el desenvolupament agrícola. A les parts altes de la conca predominen dolomies del Retià i calcàries del Lias. Els usos del sòl es caracteritzen per la presència massiva d’estructures tradicionals de conservació del sòl (37% de la conca), la qual cosa denota un intens ús agrícola, encara que pretèrit, perquè actualment el 71% de la conca està coberta per vegetació natural. En els últims 20 anys la conca s’ha vist afectada per dos grans incendis forestals. El 1994, amb un afectació del 45% de la superfície; mentre que el 2013 va arribar al 77% d’afectació, més de la meitat del qual ja s’havia cremat el 1994. Immediatament després de l’incendi forestal del 2013, la conca va ser equipada amb dues estacions d’aforament en conques integrades per realitzar un monitoratge continu de l’exportació d’aigua i sediments. A la capçalera de sa Font de la Vila, foren seleccionades dues microconques de drenatge (i. e. <3 ha), al coll de So na Vidala. La microconca 1 (en endavant, MC1) té una superfície d’1,1 ha i les seves altituds oscil·len entre els 398 m a la seva part més alta i els 315 a la part baixa, amb un pendent mitjà del 47%. La microconca 2 (en endavant, MC2) té 2,2 ha, amb unes altituds entre 283 i 400 m i un pendent mitjà del 44%. Els sòls es desenvolupen sobre la base d’aquests materials parentals, així que sobre les calcàries es desenvolupa roca nua o entisòls, mentre que en els materials margosos es desenvolupen alfisòls, considerant també la presència de marjades. Les microconques són representatives dels usos del sòl amb una massiva presència de marjades i parats (fig. 1f ) que cobreixen una longitud de 720 m (56% dins de MC2). Ambdues microconques varen ser completament i severament arrasades per l’incendi de 2013, mentre que el foc de 1994 només va afectar un 40% de MC2 i completament MC1. Amb tot, la dinàmica de la coberta vegetal va ser diferent entre les dues microconques fins a l’incendi de 2013. D’una banda, MC2 va ser completament coberta per la vegetació natural típica de camps abandonats, amb espècies com el pi (Pinus halepensis), l’alzina (Quercus ilex), la mata (Pistacea lentiscus), el càrritx (Ampelodesmos mauritanica) i el garballó (Chamaerops humilis). D’altra banda, la coberta vegetal a MC1 va ser menor a causa que la recuperació postincendi 1994 no es va completar. Al coll de So na Vidala es va implementar una restauració postincendi intensa amb la construcció de feixines (fig. 1f ). Aquesta acció de protecció del sòl –que cobreix 737 m2 a l’àrea d’estudi– augmenta la infiltració, afegeix rugositat, redueix –74–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 69-87 Joan Estrany et al. Ecogeomorfologia i drons com a eines de gestió dinàmica postincendi. El cas de la comarca del Pariatge, Mallorca

Figura 1. Àrea d’estudi

(A): Localització de l’incendi 2013 a l’illa de Mallorca. (B): Localització de l’incendi 2013 i de la conca de sa Font de la Vila a la comarca del Pariatge. (C): Usos del sòl, localització de les estacions hidromètriques i del coll de So na Vidala a la conca de sa Font de la Vila. (D): Ortofotografia de l’any 2006 del coll de So na Vidala amb l’afecció de l’incendi 1994. (E): Ortofotografia de l’any 2014 del coll de So na Vidala arrasades per l’incendi 2013. (F): Topografia i presència de feixines i marjades al coll de So na Vidala. (G): Pendents i localització de les parcel·les per estimació de la coberta vegetal al coll de So na Vidala.

–75–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 69-87 Joan Estrany et al. Ecogeomorfologia i drons com a eines de gestió dinàmica postincendi. El cas de la comarca del Pariatge, Mallorca

l’erosió i ajuda a retenir petites quantitats de sòl erosionat. Té una efectivitat aproximada per a un període d’un a dos anys, proporcionant protecció a curt termini en els vessants on la vegetació permanent mentrestant es restableix i proporciona control de l’erosió a llarg termini. Cal assenyalar que el 80% d’aquesta acció de restauració es va dur a terme a MC2 –a zones amb un pendent mitjà del 48% (fig. 1g)– en contenir suficients arbres de mida adequada. Mentrestant, a MC1 –amb un pendent mitjà del 47% (fig. 1g)– la vegetació no s’havia recuperat des de l’incendi de 1994. El clima del coll de So na Vidala es classifica com a mediterrani temperat subhumit segons la classificació climàtica d’Emberger (Guijarro, 1986). La precipitació mitjana anual és de 518 mm (1974-2010, dades proporcionades per AEMET), amb un coeficient de variació interanual del 29%. La tardor és l’estació més plujosa, seguida d’hivern, primavera i estiu. Tempestes intenses, amb un període de retorn de 10 anys, poden produir 85 mm en 24 hores. La temperatura mitjana anual d’Andratx (83 m) és de 18ºC (1974-2010, AEMET). Les condicions hidrometeorològiques l’any posterior a l’incendi (agost 2013 i octubre 2014) varen determinar la recuperació de la vegetació en relació als processos hidrològics i d’erosió del sòl. Pel que fa a les precipitacions, es va registrar una quantitat anual de 517 mm. La mitjana de les intensitats de precipitació trentaminutals màximes durant el període d’estudi varen ser de 19 mm h-1, amb un pic de 55 mm h-1, enregistrat el 29 d’octubre de 2013. Quant a la temperatura, la mitjana anual va ser de 18ºC, generant un potencial d’evapotranspiració de 952 mm amb només 7 mm d’escorrentia. Els mesos més plujosos foren novembre i desembre de 2013, amb 172 i 123 mm de pluja, respectivament; mentre que entre juliol i setembre de 2014 (ambdós inclosos) no s’enregistraren precipitacions. 2.2. Campanyes de vol i aixecament topogràfic Durant el 2014 es realitzaren 4 campanyes de camp al coll de So na Vidala amb freqüència estacional (gener, abril, juliol i octubre) per tal d’avaluar els canvis que es produïren al relleu i a la vegetació. A cada campanya es prengueren una mitjana de 600 fotografies aèries utilitzant un hexacòpter lleuger (<5 kg; fig. 2), al cardan del qual s’hi fixà una càmera digital. L’adquisició de fotografia aèria mitjançant els UAV permet la realització d’aixecaments topogràfics a través de la tècnica anomenada Structure from Motion (SfM). Tot i que aquest conjunt d’algoritmes ja van ser desenvolupats per Ullman et al. (1979), no ha estat fins aquests darrers anys que han acabat donant forma a nous programaris de reconstrucció tridimensional. El present estudi s’ha realitzat amb Photoscan, un programari desenvolupat per la companyia russa Agisoft LLC. La reconstrucció tridimensional consta, doncs, de tres processos fonamentals: alineació de fotografies, reconstrucció geomètrica i reconstrucció de la textura. El primer procés permet identificar, a partir de –76–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 69-87 Joan Estrany et al. Ecogeomorfologia i drons com a eines de gestió dinàmica postincendi. El cas de la comarca del Pariatge, Mallorca

Figura 2. Detall del vehicle aeri no tripulat (UAV; Unmanned Aerial Vehicle) al coll de So na Vidala (Andratx, serra de Tramuntana, Mallorca)

la longitud focal de l’objectiu, la posició en l’espai de la càmera i l’angle en què es prengué cadascuna de les imatges utilitzades en la modelització. La reconstrucció geomètrica de la superfície es realitzà en base a la posició relativa entre punts coincidents (i. e. valors d’RGB) en diferents imatges i, per tant, cal comptar amb un solapament significatiu entre elles. Dins d’aquest segon procés, cal destacar la dotació de referència espacial a l’inicial model adimensional. Per a la seva georeferenciació, s’utilitzaren 57 punts de control distribuïts de forma aleatòria cobrint representativament el conjunt de l’àrea d’estudi. Les coordenades d’aquests punts de control s’enregistraren amb un GPS diferencial Leica 1200 (RSME < 0,06 m) i van ser introduïdes al model per a la seva transformació, translació i escalat. El darrer procés, de reconstrucció de la textura, es dugué a terme amb la projecció del mosaic d’imatges aèries sobre la superfície transformada. Un cop generat el model tridimensional, Photoscan permet l’exportació de les dades topogràfiques a diferents formats i del mosaic de fotografies aèries, així com una anàlisi posterior de les característiques físiques del terreny; i. e. àrees, pendents, rugositat i, finalment, la connectivitat. En el present estudi s’ha treballat amb el programari d’ESRI ArcGIS 10.2.1 amb una resolució de 5 cm2 de píxel. 2.3. Modelització de la connectivitat hidrològica i dels sediments A partir del MDT generat amb Photoscan es modelitzà la connectivitat dels sediments a partir de l’Índex de Connectivitat (IC), el qual permet quantificar el potencial d’erosió-deposició de sediments com a indicador de connectivitat –77–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 69-87 Joan Estrany et al. Ecogeomorfologia i drons com a eines de gestió dinàmica postincendi. El cas de la comarca del Pariatge, Mallorca

hidrològica. A partir d’eines d’anàlisi espacial disponibles en els sistemes d’informació geogràfica (SIG), el valor de connectivitat pot ser calculat per a cada tessel·la (píxel) d’una cartografia ràster al nivell de detall que es consideri adient. Borselli et al. (2008) varen definir aquest índex a partir de la següent expressió: (1) on IC és l’índex de connectivitat, Dup és la component aigües amunt i Ddn és la component aigües avall. Dup defineix les característiques de l’àrea que drena en un punt determinat i es defineix a partir de l’expressió: (2) on W és la Impedància mitjana de l’àrea que drena en cada píxel, S és el pendent mitjà i A és l’àrea. Ddn defineix les característiques del trajecte que ha de recórrer una partícula fins al canal o el punt de desguàs de la conca i ve definit per la següent equació: (3) on W és la impedància corresponent a cada píxel, S n’és el pendent i d és la distància a recórrer. L’IC resultant d’aquests càlculs varia en un rang de [−∞, +∞], sent major la connectivitat com major és el valor d’IC. La seva magnitud depèn del pendent (S), de l’àrea de drenatge (A), la distància a recórrer (d) i la impedància del terreny (W). Aquest darrer factor W, que representa la resistència d’una superfície al pas de l’aigua, està íntimament relacionat amb la presència o absència de vegetació. En una àrea severament cremada, aquesta impedància es calcula a partir de l’índex de rugositat (IR) proposat per Cavalli et al. (2013), el qual s’ha estimat tenint en compte la vegetació. 2.4. Seguiment de la vegetació S’escolliren 6 parcel·les de 25 x 25 m, representatives de les dues microconques i, al mateix temps, d’àrees amb diferents elements de retenció de l’erosió: marjades, feixines i vessants sense protecció (fig. 1g). Les imatges captades per l’UAV foren processades amb el programari informàtic Matlab® per tal d’obtenir l’índex de vegetació de diferència normalitzada per a cada píxel de la composició d’imatges, conegut com a BNDVI: (4) on IR és la reflectància a la banda infraroja (ca. 800 µm) i B correspon a la banda blava (ca. 465 µm). A continuació, es determinà el valor de recobriment per a cada microconca com el percentatge de píxels amb un valor de BNDVI per sobre del llindar de 0,1 sobre el total per a cada composició fotogràfica. A més, es realitzaren mostrejos en quadrícules de 1 x 1 m d’espècies herbàcies i plàntules a cadascuna de les parcel·les de les dues microconques. A cada quadrícula es realitzà un recompte del nombre d’individus per tal d’obtenir la densitat. –78–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 69-87 Joan Estrany et al. Ecogeomorfologia i drons com a eines de gestió dinàmica postincendi. El cas de la comarca del Pariatge, Mallorca

Finalment, s’avaluà el contingut hídric relatiu de les principals espècies rebrotadores de la zona –Pistacia lentiscus, Quercus ilex, Chamaerops humilis i Ampelodesmos mauritanica– seguint la següent fórmula: (5)

3. Resultats 3.1. Connectivitat hidrològica i dels sediments El mapa d’IC (fig. 3) indica valors que varien entre -7,54 i 1,34. Com es pot observar a la taula 1, es tracta d’un rang de valors molt pròxim als estudis realitzats per altres autors dels quals cal destacar Cavalli et al. (2013) i Messenzehl et al. (2014). Ambdós estudis foren realitzats a zones alpines caracteritzades per forts pendents i per una escassa vegetació. Això explica una major connectivitat respecte a l’observada al coll de So na Vidala, tot considerant que on es fa realment palesa aquesta diferència és en els valors mitjans. Figura 3. Índex de connectivitat corresponent a la campanya de l’octubre de 2014

Mentre que en els dos estudis presentats comparativament, la mitjana a l’IC és de -3,29 i -2,35 respectivament, al coll de So na Vidala el valor mitjà és de -4,96. Per altra banda, la desviació estàndard és de 0,58 i 0,69 respectivament, –79–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 69-87 Joan Estrany et al. Ecogeomorfologia i drons com a eines de gestió dinàmica postincendi. El cas de la comarca del Pariatge, Mallorca

mentre que a la present àrea d’estudi és de 0,55. La variació de les dades, doncs, es pot considerar similar. Per contra, la mitjana a l’IC indica que els valors obtinguts per al coll de So na Vidala són inferiors als esmentats estudis realitzats als Alps italians i suïssos, en conques on el pendent mitjà és pròxim al 80%. Tot i que aquests valors mostren una connectivitat inferior a la dels estudis de Cavalli et al. (2013) i Messenzehl et al. (2014), el fet de ser comparables ja indica la forta magnitud de l’erosió potencial al coll de So na Vidala. Taula 1. Estadístiques bàsiques de l’índex de connectivitat en estudis disponibles Estudis IC

Àrea d’estudi

Mínim

Màxim

Mitjana

Desv. Estàndard

Coll de So na Vidala

-7,54

1,34

-4,96

0,55

Cavalli et al. (2013)

Gandria (Itàlia)

-6,07

2,69

-3,29

0,58

Messenzehl et al. (2014)

Val Müschauns (Suïssa)

-6,34

2,62

-2,35

0,58

L’anàlisi del mapa permet observar el paper determinant del pendent a la connectivitat del coll de So na Vidala. D’aquesta manera, els tons vermells dominen en els vessants de fort pendent i els tons blaus ho fan a les zones planes del coll, així com a les marjades i camins. L’efecte d’aquestes estructures tradicionals de conservació del sòl redueix sensiblement la connectivitat. Les feixines, encara que en menor mesura, també generen una disminució de l’IC (fig. 4). Figura 4. Efectes de (a) feixines i (b) parats i marjades sobre l’índex de connectivitat

(a)

(b)

Els efectes de la vegetació són força apreciables (fig. 5). La seva progressiva recuperació no només suposa una disminució de l’IC degut a una major impedància sinó que també ho fa forçant l’augment de la distància que recorre cada partícula fins a la seva deposició. Durant el període d’estudi, la baixa intensitat de les precipitacions caigudes ha donat lloc a una dinàmica positiva –80–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 69-87 Joan Estrany et al. Ecogeomorfologia i drons com a eines de gestió dinàmica postincendi. El cas de la comarca del Pariatge, Mallorca

afavorida per la implementació de les mesures adequades de restauració; en aquest cas, feixines. Tot i això, altres actuacions de restauració solen anar dirigides a la recuperació de la vegetació com a element de desconnexió del flux superficial amb l’objectiu d’evitar l’erosió i afavorir la consolidació dels sòls. La presa de decisions per a les mesures post-incendi pot estar condicionada per diversos factors dels quals destaca l’abast i severitat de l’incendi, la disponibilitat de recursos econòmics, l’accessibilitat de la zona o les seves característiques físiques (i. e. pendent). Figura 5. Efectes de la vegetació sobre l’índex de connectivitat

3.2. Evolució de la coberta vegetal A partir dels ortomosaics obtinguts gràcies a les imatges del dron i el càlcul del BNDVI s’ha estimat el recobriment vegetal de cada parcel·la per a les diferents campanyes (taula 2). S’observa com la vegetació segueix una tendència exponencial d’increment en recobriment a ambdues microconques (fig. 6), amb l’excepció del període de canícula estival on el creixement de la vegetació s’estanca (taula 2). Aquesta deturada en l’augment de coberta vegetal es correlaciona amb l’augment de l’estrès tèrmic i hídric, així com amb la disminució en la densitat específica d’herbàcies i plàntules (fig. 7). Tot i així, la coberta durant el període estival no minva gràcies a la capacitat de resistir front a la baixa disponibilitat hídrica de les espècies rebrotadores dominants: Pistacia lentiscus, Quercus ilex, Chamaerops humilis i Ampelodesmos mauritanica. Aquesta capacitat de resistència es constata en no observar diferències significatives en el contingut hídric relatiu d’aquestes espècies respecte a la resta de l’any (dades no mostrades). –81–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 69-87 Joan Estrany et al. Ecogeomorfologia i drons com a eines de gestió dinàmica postincendi. El cas de la comarca del Pariatge, Mallorca

Taula 2. Evolució de la coberta vegetal (%) al llarg de les campanyes de vol estacionals desenvolupades l’any 2014 segons la presència d’estructures de conservació del sòl Microconca 2

Microconca 1 Parcel·la 1

Parcel·la 2

Parcel·la 3

Parcel·la 4

Parcel·la 5

Parcel·la 6

Campanyes

Marjades

Feixines

Vessants

Marjades

Feixines

Vessants

Gener 2014

0,74

2,22

6,62

4,07

0,86

4,47

Abril 2014

2,66

5,19

10,45

9,94

2,27

6,76

Juliol 2014

5,40

8,17

11,23

12,12

6,12

9,61

Agost 2014

6,23

9,56

12,73

12,75

5,79

8,46

13,32

14,87

16,75

29,51

12,23

12,27

Octubre 2014

Figura 6. Variació de la coberta vegetal al llarg del període d’estudi

Les mesures es realitzaren els mesos de gener, abril, juliol, agost i octubre de 2014. Els punts corresponen a les mitjanes de les tres parcel·les (25x25 m) de cada microconca, i les barres a l’error estàndard. Ambdues regressions s’han ajustat a un model exponencial (y=eax). Els valors de R2 per a MC1 i MC2 són 0,80 i 0,86, respectivament.

Es corrobora que la disponibilitat d’aigua en ecosistemes mediterranis és un factor determinant de l’augment del recobriment post-incendi ja que, com s’ha observat en estudis anteriors (López-Soria i Castell, 1992; Riba, 1997), aquesta s’arriba a ajustar als ritmes de precipitacions. Així, el major augment s’observa en el període comprès entre agost i octubre del 2014, coincidint amb unes –82–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 69-87 Joan Estrany et al. Ecogeomorfologia i drons com a eines de gestió dinàmica postincendi. El cas de la comarca del Pariatge, Mallorca

condicions de disponibilitat d’aigua més favorables i amb l’inici de la reaparició de les herbàcies. Tot i la variació estacional que s’observa en el creixement de la vegetació, aquesta ha aconseguit, en poc més d’un any a partir de l’incendi, passar del 0% de coberta –el mes d’octubre del 2013– a valors d’entre un 12 i un 30% de recobriment a ambdues microconques. Figura 7. Densitat específica d’herbàcies

Els diferents colors corresponen als tractaments: incendis 1994/2013 negre (MC1), incendi 2013 gris (MC2). Les diferents lletres indiquen diferències estadístiques significatives (Tukey, p<0,10). Els valors són mitjanes i les barres corresponen a l’error estàndard de 3 rèpliques per microconca.

4. Conclusions Conèixer bé els patrons de distribució i les relacions entre connectivitat dels sediments i vegetació pot ser de gran ajut per a la presa de decisions o per prioritzar actuacions en cada cas concret. El seguiment en successives campanyes pot permetre una avaluació en funció de com evolucionin els indicadors i donar compte dels resultats d’apostar per una actuació centrada en la restauració de la vegetació o bé en la regeneració a través de la retenció d’aigua i sediments. Més enllà del tipus d’actuació, l’IC resulta molt eficaç a l’hora d’identificar àrees de major potencial erosiu establint, per tant, prioritats zonals. En aquest sentit, l’indicador mostra una bona correspondència amb les observacions de camp ja que les àrees amb majors valors d’IC, posteriorment als successius episodis de precipitació, presenten evidències d’escolament superficial amb capacitat erosiva. No obstant això, els estudis que recentment han utilitzat –83–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 69-87 Joan Estrany et al. Ecogeomorfologia i drons com a eines de gestió dinàmica postincendi. El cas de la comarca del Pariatge, Mallorca

aquest indicador per a l’anàlisi de connectivitat coincideixen en assenyalar que encara hi ha un llarg camí per recórrer en la millora del seu càlcul. Els reptes que es plantegen en relació a l’IC passen necessàriament per la incorporació de factors com la magnitud de les forces que actuen sobre el paisatge o el tipus de processos implicats en la seva transformació. Figura 8. Diagrama de relacions entre connectivitat dels sediments i

vegetació

Una anàlisi dinàmica de la connectivitat dels sediments i la vegetació permet, per tant, observar els canvis i l’evolució de la seva distribució espacial. Aquests canvis vindran determinats principalment per la meteorologia i pel ritme de regeneració de la vegetació. Aquest darrer factor pot presentar patrons de distribució relacionats amb la connectivitat. Així, la interrelació entre aquests dos indicadors pot ser de gran interès científic per tal de valorar les possibles actuacions de restauració postincendi. A priori, la manca de vegetació a causa dels efectes d’un incendi contribueix a una gran exposició de la superfície a l’erosió i, per tant, a un fort increment de la connectivitat. En aquest escenari, una pluja de gran intensitat pot suposar una important pèrdua de sòl i de recursos hídrics. L’escassetat de sòl i d’humitat dificulta encara més la –84–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 69-87 Joan Estrany et al. Ecogeomorfologia i drons com a eines de gestió dinàmica postincendi. El cas de la comarca del Pariatge, Mallorca

recuperació de la vegetació, acabant de tancar un cicle de dinàmica negativa (fig. 8). Per altra banda, un règim de pluges més regular i de baixa intensitat pot contribuir a una progressiva recuperació de la vegetació, permetent una major retenció dels sòls i de la humitat, impedint alhora l’escolament superficial per mitjà d’un increment en la impedància del terreny (W) i, consegüentment, fent disminuir l’índex de connectivitat. El present estudi forma part d’un programa d’investigació d’incendis forestals a Mallorca, que té com a objectiu avaluar els efectes del foc en els processos ecogeomorfològics en conques de drenatge. S’està utilitzant informació d’alta resolució espacial i temporal sobre paràmetres de la vegetació i del sòl, així com de topografia, per a la comprensió d’aquests processos just després de l’incendi forestal més important ocorregut a les illes Balears. El monitoratge a llarg termini esdevindrà fonamental per avaluar els efectes derivats de l’incendi (i. e. erosió i pèrdua de nutrients) que es puguin observar quan la vegetació es trobi en un estadi major de creixement. Serà en aquest moment quan s’espera una forta competència pels recursos que es tradueixi en una disminució del vigor de la vegetació. És aquí que el desenvolupament de les tècniques interdisciplinars i punteres exposades en aquest treball permetran l’aplicació d’una gestió post-incendi efectiva ambiental, social i econòmicament a través d’actuacions a curt i llarg termini.

Bibliografia ARNAU-ROSALÉN, Eva et al. (2008). “Analysis of soil surface component patterns affecting runoff generation. An example of methods applied to Mediterranean hillslopes in Alicante (Spain)”. Geomorpholog y, vol. 101, núm. 4, p. 595-606. DOI: 10.1016/j. geomorph.2008.03.001 BORSELLI, Lorenzo et al. (2008). “Prolegomena to sediment and flow connectivity in the landscape: A GIS and field numerical assessment”. CATENA, vol. 75, p. 268-277. DOI: 10.1016/j.catena.2008.07.006 BRIERLEY, Gary et al. (2006). “Landscape connectivity: the geographic basis of geomorphic applications”. Area, vol. 38, p. 165-174. DOI: 10.1111/j.1475-4762.2006.00671.x CAVALLI, Marco et al. (2013). “Geomorphometric assessment of spatial sediment connectivity in small Alpine catchments”. Geomorphology, vol. 188, p. 31-41. DOI: 10.1016/j. geomorph.2012.05.007 DAVENPORT, David W. et al. (1998). “Viewpoint: Sustainability of piñon-juniper ecosystems —A unifying perspective of soil erosion thresholds”. Journal of Range Management, vol. 51, p. 231-240. DOI: 10.2307/4003212 DOMÈNECH, Oriol (2015). “Incendis forestals a les Illes Balears: 25 anys de dades estadístiques per a la defensa integrada i la conservació del patrimoni natural”, dins: SERVEI DE PROTECCIÓ D’ESPÈCIES [ed.]. Llibre Verd de Protecció d’Espècies a les Balears. Ciutat de Mallorca: Govern de les Illes Balears; Societat d’Història Natural de les Balears. Monografies de la Societat d’Història Natural de Balears, vol. 20, p. 487-494.

–85–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 69-87 Joan Estrany et al. Ecogeomorfologia i drons com a eines de gestió dinàmica postincendi. El cas de la comarca del Pariatge, Mallorca

DUNFORD, Richard et al. (2009). “Potential and constraints of unmanned aerial vehicle technology for the characterization of Mediterranean riparian forest”. International Journal of Remote Sensing, vol. 30, p. 4915-4935. ESTRANY, Joan et al. (2015). “Wildfire effects on suspended sediment delivery in a Mediterranean catchment using fallout radionuclides as source tracers”. Land Degradation & Development, en premsa. DOI: 10.1002/ldr.2462 FONSTAD, Mark A. et al. (2013). “Topographic structure from motion: a new development in photogrammetric measurement”. Earth Surface Processes & Landforms, vol. 38, p. 421430. DOI: 10.1002/esp.3366 GAGO, Jorge et al. (2015). “The UAVs challenge for water stress in agriculture”. Agricultural Water Management, vol. 153, 9-19. DOI:10.1016/j.agwat.2015.01.020 GUIJARRO, José A. (1986). Contribución a la Bioclimatología de Baleares. Tesi doctoral inèdita, Universitat de les Illes Balears, vol. 2, p. 282-301. HUNT, E. Rymond et al. (2010). “Acquisition of NIR-Green-Blue Digital Photographs from Unmanned Aircraft for Crop Monitoring”. Remote Sensing, vol. 2, núm. 1, p. 290-305. JAIN, Vikrant; Sampat K. TANDON (2010). “Conceptual assessment of (dis)connectivity and its application to the Ganga River dispersal System”. Geomorphology, vol. 118, p. 349-358. DOI: 10.1016/j.geomorph.2010.02.002 JOHNSON, Lee et al. (2003). “Collection of ultra high spatial and spectral resolution image data over California vineyards with a small UAV”. Proceedings of the International Symposium of Remote Sensing Environment. 10-14 Novembre, Honolulu, Hawaii. LANE, Stuart N.; Keith S. RICHARDS (1997). “Linking river channel form and process: Time, space and causality revisited”. Earth Surface Processes and Landforms, vol. 22, núm. 3, p. 249-260. LELONG, Camile et al. (2008). “Assessment of Unmanned Aerial Vehicles Imagery for Quantitative Monitoring of Wheat Crop in Small Plots”. Sensors, vol. 8, p. 3557-3585. DOI: 10.3390/s8053557 LÓPEZ-SORIA, Lluís; Carles CASTELL (1992). “Comparative genet survival after fire in woody Mediterranean species”. Oecologia, vol. 91, núm. 4, p. 493-499. LUDWIG, John A. et al. (2007). “Leakiness: A new index for monitoring the health of arid and semiarid landscapes using remotely sensed vegetation cover and elevation data”. Ecological Indicators, vol. 7, p. 442-454. DOI:10.1016/j.ecolind.2006.05.001 MAY, Robert (1977). “Thresholds and breakpoints in ecosystems with a multiplicity of stable states”. Nature, vol. 269, p. 471-477. DOI: 10.1038/269471a0. MESSENZEHL, Karoline et al. (2014). “Sediment connectivity in the high-alpine valley of Val Müschauns, Swiss National Park-linking geomorphic field mapping with geomorphometric modelling”. Geomorphology, vol. 221, p. 215-229. DOI: 10.1016/j.geomorph.2014.05.033 MICHAELIDES, Katerina; John WAINWRIGHT (2002). “Modelling the effects of hillslope– channel coupling on catchment hydrological response”. Earth Surface Processes and Landforms, vol. 27, p. 1441-1457. DOI: 10.1002/esp.440 NEBIKER, Stephan et al. (2010). “Rich point clouds in virtual globes – A new paradigm in city modeling?” Computers, Environment and Urban Systems, vol. 34, núm. 6, p. 508-517. DOI: 10.1016/j.compenvurbsys.2010.05.002 OKIN, Gregory S. et al. (2009). “Do Changes in Connectivity Explain Desertification?” BioScience, vol. 59, núm. 3, p. 237-244. QUIÑONERO-RUBIO, Juan M. et al. (2013). “Development and application of a multi-factorial sediment connectivity index at the catchment scale”. Cuadernos de Investigación Geográfica, vol. 39, núm. 2, p. 203-223. DOI: 10.18172/cig.1988 RIBA, Miquel (1997). “Effects of cutting and rainfall pattern on resprouting vigour and growth of Erica arborea L.”. Journal of Vegetation Science, vol. 8, núm. 3, p. 401-404. SACO, Patricia M.; Mariano MORENO DE LAS HERAS (2013). “Ecogeomorphic coevolution of semiarid hillslopes: Emergence of banded and striped vegetation patterns through –86–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 69-87 Joan Estrany et al. Ecogeomorfologia i drons com a eines de gestió dinàmica postincendi. El cas de la comarca del Pariatge, Mallorca

interaction of biotic and abiotic processes”. Water Resources Research, vol. 49.1, p. 115-126. DOI: 10.1525/bio.2009.59.3.8 SCHEFFER, Marten et al. (2001). “Catastrophic shifts in ecosystems”. Nature, vol. 413, p. 591596. DOI: 10.1038/35098000 ÚBEDA, Xavier; Jorge MATAIX-SOLERA (2008). “Fire effects on soil properties: A key issue in forest ecosystems”. CATENA, vol. 74, núm. 3, p. 175-176. DOI: 10.1016/j. catena.2008.05.006 ULLMAN, Shimon (1979). “The interpretation of structure from motion”. Proceedings of the Royal Society of London, vol. B 203, p. 405-426. DOI: 10.1098/rspb.1979.0006 VERICAT, Damià et al. (2009). “Accuracy assessment of aerial photographs acquired using lighter-than-air blimps: low-cost tools for mapping river corredors”. River Research and Applications, vol. 25, 985-1000. DOI: 10.1002/rra.1198 WAINWRIGHT, John et al. (2011). “Linking environmental régimes, space and time: Interpretations of structural and functional connectivity”. Geomorphology, vol. 126, p. 387-404. DOI: 10.1016/j.geomorph.2010.07.027 WILCOX, B. P. et al. (2003). “Ecohydrology of a resource-conserving semiarid woodland: Effects of scale and disturbance”. Ecological Monographs, vol. 73, p. 223-239. DOI: 10.1890/0012-9615 WU, Ben et al. (2000). “Fragmentation and changes in hydrologic function of tiger bush landscapes, south-west Niger”. Journal of Ecology, vol. 88, p. 790-800. DOI: 10.1046/j.1365-2745.2000.00491.x

–87–



CONFERÈNCIES



Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 80, desembre 2015, p. 91-116 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.92

L’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC), 25 anys al servei dels professionals de la geografia i del territori Jaume Busquets

Sergi Cuadrado

Universitat de Barcelona President de la DCGC, 2013-

Universitat Autònoma de Barcelona President de l’AGPC, 2013-

Isabel Rueda

Antoni F. Tulla

Presidenta (1989-1990) i vocal (19901992) de l’AGPC

Universitat Autònoma de Barcelona President de la DCGC, 2002-2013

Robert Casadevall

Rafel Llussà

Universitat Rovira i Virgili Vicepresident de la DCGC, 2002-2013

Universitat de Girona President (2002-2004) i secretari (2001-2002) de l’AGPC

Resum L’any 2013 es complien els 25 anys de la creació de l’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC) i al llarg de la tardor es van programar diverses activitats, per tal de celebrar l’efemèride. La primera d’aquestes activitats va ser una taula commemorativa del 25è aniversari de l’Associació, que va tenir lloc el 17 d’octubre de 2013. La taula va servir per a fer un breu repàs de la història de l’entitat i va aplegar diferents persones que han tingut un paper destacat dins l’AGPC. L’objectiu de l’article és reflectir el contingut de la taula rodona i deixar constància de les diverses aportacions sobre la trajectòria de l’entitat i l’exercici de la geografia professional durant un quart de segle a Catalunya, amb la intenció de documentar i posar en valor la feina desenvolupada per projectar-la cap el futur. Paraules clau: Geografia professional, Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya, Col·legi de Geògrafs, Catalunya.

–91–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 91-116 Jaume Busquets et al. L’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC), 25 anys al servei dels professionals de la geografia i el territori

Resumen: La Asociación de Geógrafos Profesionales de Cataluña (AGPC), 25 años al servicio de los profesionales de la geografía y del territorio El año 2013 se cumplían los 25 años de la creación de la Asociación de Geógrafos Profesionales de Cataluña (AGPC) y a lo largo del otoño se programaron diversas actividades, con el fin de celebrar la efeméride. La primera de estas actividades fue una mesa conmemorativa del 25 aniversario de la Asociación, que tuvo lugar el 17 de octubre de 2013. La mesa sirvió para hacer un breve repaso de la historia de la entidad y reunir a diferentes personas que han tenido un papel destacado en la AGPC. El objetivo del artículo es reflejar el contenido de la mesa redonda, y dejar constancia de las diversas aportaciones sobre la trayectoria de la entidad y el ejercicio de la geografía profesional durante un cuarto de siglo en Cataluña, con la intención de documentar y poner en valor el trabajo desarrollado para proyectarlo hacia el futuro. Palabras clave: Geografía profesional, Asociación de Geógrafos Profesionales de Cataluña, Colegio de Geógrafos, Cataluña.

Abstract: The Association of Professional Geographers of Catalonia (AGPC), 25 years supporting professionals of geography and territory 2013 was the year of the 25th anniversary of the creation of the Association of Professional Geographers of Catalonia (AGPC). Several activities were planned during the autumn in order to celebrate the event. The first of them was a commemorative roundtable discussion about the 25th anniversary of the Association that took place the 17th October 2013. The roundtable focused on a brief review of the history of the institution and brought together several people with a prominent role in the AGPC. The aim of this article is to provide an accurate summary of the contents of the roundtable and record the different approaches of the participants about how the AGPC has evolved throughout the years and the professional practice of geography during this last quarter of century in Catalonia, with the aim of recording and putting in value the work done and projecting it into the future. Keywords: Professional geography, Professional Association of Geographers of Catalonia, Professional Association of Geographers, Catalonia.

***

Introducció L’any 2013 es complien els 25 anys de la creació de l’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC). L’AGPC és una entitat pionera a Catalunya i a l’Estat, amb una trajectòria continuada de treball per a la millora del reconeixement de la geografia professional i la defensa del col·lectiu dels geògrafs i les geògrafes al nostre país. Els orígens de l’AGPC es remunten a la trobada que, l’abril de 1988, van organitzar una quarantena de geògrafs i geògrafes a Vilanova i la Geltrú, de la –92–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 91-116 Jaume Busquets et al. L’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC), 25 anys al servei dels professionals de la geografia i el territori

qual va sorgir l’acord de començar el procés constitutiu d’una associació professional, anomenada inicialment Associació de Tècnics Geògrafs de Catalunya (ATGC). El mes de novembre d’aquell mateix any es van presentar públicament els primers estatuts de l’Associació en una assemblea constituent, en la qual es va acordar continuar el procés de consolidació de l’entitat i convocar eleccions a Junta Directiva. Dos anys mes tard, al 1990, es va donar a l’entitat el nom d’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC), amb el qual es coneix des d’aleshores. Un quart de segle després de la seva creació, a la tardor de l’any 2013, amb l’afany de celebrar degudament l’aniversari, l’AGPC va programar diverses activitats dirigides als associats i a totes les persones interessades en la geografia. El programa d’activitats va incloure dues taules rodones, la primera1 –de la qual tracta aquest article– dedicada a la gènesi i la trajectòria històrica de l’Associació, i la segona2 a reflexionar sobre l’exercici de la geografia professional a l’actualitat i les seves perspectives de futur. La primera de les dues taules rodones va tenir lloc el 17 d’octubre de 2013, al centre cívic Pati Llimona de Barcelona, amb les intervencions dels següents ponents, tots ells amb un recorregut rellevant en la trajectòria de l’AGPC: • Isabel Rueda Márquez, llicenciada en Geografia i Història (UB). Ha desenvolupat la seva carrera professional en diferents organismes de l’Administració, primer a la Diputació de Barcelona, posteriorment al Consell Comarcal del Vallès Occidental i finalment a la Generalitat de Catalunya, on ha ocupat diversos càrrecs de direcció, entre els quals destaca el nomenament, l’any 2004, com a delegada territorial de Barcelona del Departament de Medi Ambient i Habitatge. Va ser una de les impulsores de l’AGPC, en la qual ha ocupat diversos càrrecs: membre de la Junta gestora (1988-1989), presidenta (1989-1990) i vocal (1990-1992). També va participar en la comissió gestora que va iniciar l’organització del Col·legi de Geògrafs. Actualment està jubilada. • Antoni F. Tulla Pujol, llicenciat en Ciències Econòmiques (UB) i doctor en Geografia (UAB). És catedràtic de Geografia Humana al Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Va fer estades de recerca a les universitats de Bristol (UK, 1972-74), Durham (UK, 1990) i UNGS (Ar, 2004). Des de 1993 fins a 2014 ha dirigit el Grup de Recerca de Qualitat de Geografia Aplicada, finançat pel Pla de Recerca de la Generalitat de Catalunya. 1. Jaume Busquets va presentar i moderar la taula rodona. La transcripció de les intervencions dels ponents ha anat a càrrec de Sergi Cuadrado. Sergi Cuadrado i Jaume Busquets han tingut cura de la preparació del text de l’article. Isabel Rueda, Antoni F. Tulla, Robert Casadevall, Rafel Llussà i Sergi Cuadrado, ponents, per aquest ordre, de la taula rodona, han revisat la transcripció de la seva intervenció per a la seva publicació. Malauradament, Rafel Llussà no ho ha pogut fer, a causa de la seva mort sobtada el desembre de 2014. La resta d’autors volem que la publicació d’aquest article sigui un homenatge a qui va ser un geògraf estimat i compromès amb l’AGPC. Finalment, l’Associació agraeix a la Societat Catalana de Geografia la cessió de l’espai a la revista Treballs. 2. Podeu llegir l’article sobre la segona taula rodona, titulat “L’exercici professional de la geografia a Catalunya: estat actual i perspectives de futur” en aquest mateix número de Treballs.

–93–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 91-116 Jaume Busquets et al. L’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC), 25 anys al servei dels professionals de la geografia i el territori

Ha estat director de l’Institut d’Estudis Metropolitans de Barcelona, vicedegà d’Ordenació Acadèmica de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB, director del Departament de Geografia de la UAB i vicerector d’Economia i d’Administració de la UAB. L’any 2004 va rebre el premi de l’Institut d’Estudis Catalans per la seva contribució al coneixement i l’anàlisi del medi ambient. Entre 2002 i 2013 va ser el president de la Delegació del Col·legi de Geògrafs a Catalunya (DCGC). A l’any 2015 el Col·legi de Geògrafs ha nomenat Antoni F. Tulla membre d’honor de l’entitat. • Robert Casadevall Camps, llicenciat en Geografia i Història (UB), màster en Planificació territorial (URV) i postgraduat en Urbanisme i ordenació del territori (UPC), en Hisenda autonòmica i local (UB) i en Gestió urbanística (UPC). És professor associat de Planificació territorial i urbanística del Departament de Geografia de la Universitat Rovira i Virgili. L’any 2000 va formar part de la Comissió d’experts per a la revisió del model d’organització territorial de Catalunya, creada a instància dels diferents grups del Parlament, que va elaborar l’anomenat Informe Roca. Ha estat vicepresident de la DCGC (2002-2013) i vicepresident del Col·legi de Geògrafs, (2008-2012). És el representant de la DCGC a la Comissió de Política Territorial i Urbanisme de la Generalitat de Catalunya. • Rafel Llussà Torra, doctor en Geografia (UAB) i màster en Geografia per la London School of Economics and Political Sciences. En els primers anys de la seva carrera va treballar com a professor de Ciències Socials en un centre de batxillerat i va ocupar diversos càrrecs polítics i a l’administració: regidor de Joventut de l’Ajuntament de Manresa, cap de gabinet de la Regidoria d’Esports i Turisme i tècnic de Programació de l’Ajuntament de Barcelona. Al 1995 va entrar com a professor a la Universitat de Girona on, a més de les tasques de docència i recerca, va exercir diferents càrrecs de gestió, entre els quals, director del Departament de Geografia i degà de la Facultat de Lletres; càrrec que ostentava en el moment de la seva mort sobtada, el desembre de 2014. A l’AGPC va ocupar els càrrecs de secretari (2001-2002) i de president (20022004). • Sergi Cuadrado Ciuraneta, doctor en Geografia (UAB). La seva trajectòria professional s’ha desenvolupat dins de l’àmbit universitari, en l’administració pública i en l’empresa privada. Ha treballat en el camp de la docència i la recerca acadèmica, al Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, en el de la gestió i l’anàlisi de la informació, com a tècnic de l’Observatori de l’Economia Local de l’Ajuntament de Sabadell i en el de la recerca aplicada i l’assistència tècnica, com a investigador/consultor a l’empresa Activa Prospect. Actualment és investigador postdoctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona, on compatibilitza la seva recerca amb les tasques docents. Ha estat vocal de l’AGPC (2008-2013) i actualment n’és el president. Com veurem seguidament, les exposicions dels ponents a la taula rodona –94–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 91-116 Jaume Busquets et al. L’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC), 25 anys al servei dels professionals de la geografia i el territori

van posar de relleu, des de cinc mirades personals, els aspectes més rellevants de les principals etapes dels vint-i-cinc anys d’existència de l’AGPC, a mode de breu crònica històrica. Isabel Rueda va fer un exercici de memòria històrica, sintètic i dinàmic, dels primers anys de l’entitat, des de la fundació de l’AGPC fins a la constitució del Col·legi de Geògrafs. Antoni F. Tulla va assenyalar les principals fites del procés de consolidació de la geografia com a disciplina aplicada a Catalunya i també de la creació del Col·legi de Geògrafs i la DCGC. Robert Casadevall va descriure l’etapa de constitució del Col·legi de Geògrafs i de la DCGC i va posar l’accent en la relació entre la DCGC i l’Associació. Rafel Llussà va fer un retrat de l’etapa constitutiva del Col·legi de Geògrafs i de la DCGC, a través d’aportacions personals i també documentals. Finalment, Sergi Cuadrado es va centrar en el moment actual i l’acció conjunta de l’AGPC i la DCGC. A continuació es transcriuen les intervencions completes dels ponents, per ordre de participació. Donat que la taula rodona es va poder enregistrar amb l’autorització dels ponents, en el present article es fa la transcripció íntegra de cada una de les intervencions, adaptant només alguns aspectes formals al registre escrit, i ha comptat amb la revisió dels ponents abans de la seva publicació.

Les intervencions dels ponents Isabel Rueda Márquez Han transcorregut vint-i-cinc anys d’ençà de la creació de l’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya. Semblen molts anys, certament, però no són tants com sembla si es té en compte que es va constituir del no-res i que s’ha convertit, a tots els efectes, en l’associació professional d’un nombre considerable de geògrafs que treballen en el camp aplicat. La transformació que s’ha produït en el terreny de la geografia professional a Catalunya durant aquests anys ha estat molt important, i l’activitat de l’Associació hi ha tingut un bon paper. La crisi ha suposat un pas enrere important en aquest desenvolupament de la geografia professional, com l’ha suposat per a altres professions. Una certa consolidació anterior, però, ha evitat que l’afectés d’una manera substancial. El futur de la professió es manté obert. Per entendre el sorgiment de l’AGPC, cal considerar l’origen i el desenvolupament de l’ensenyament de la geografia a Catalunya. A mitjans dels anys setanta la geografia no existia com a especialitat, i només apareixia en forma d’assignatures annexades a l’especialitat d’història. Fins l’any 1966 no es va dotar la càtedra de geografia a la Universitat de Barcelona, l’única universitat que aleshores existia a Catalunya. La geografia que estudiaven els futurs llicenciats, en aquell temps, es reduïa a dues assignatures de la carrera, –95–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 91-116 Jaume Busquets et al. L’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC), 25 anys al servei dels professionals de la geografia i el territori

una de tercer curs i una altra de quart, que es consideraven com a complements convenients per a l’ensenyament d’història. Es pot ben dir, doncs, que la geografia com a tal no existia en el marc universitari català. Les sortides professionals que hi havia per aquells llicenciats que se sentien atrets per la geografia es reduïen a la docència –com a professors d’història i geografia d’institut o d’escola privada i, en casos rars, com a professors universitaris de les assignatures de geografia esmentades– o a activitats editorials, a la redacció d’enciclopèdies, sobretot. L’any 1966, doncs, es va dotar la càtedra de geografia, que va guanyar i ocupar el doctor Joan Vilà-Valentí, que va incorporar, de seguida, dos professors més, el doctor Horacio Capel i el doctor Luis Miguel Albentosa. El seu impuls va ser decisiu per motivar alguns estudiants per la geografia com a ciència autònoma, independent de la història, i això malgrat que els estudis de geografia van continuar, encara alguns anys més, reduïts a les dues assignatures esmentades. L’any 1969 es va constituir la Universitat Autònoma de Barcelona, i els estudis de geografia es van encarregar al professor Enric Lluch, que va tenir, de seguida, la col·laboració d’exalumnes seus, de professors de geografia d’altres universitats de l’Estat on ja existia l’ensenyament de geografia i de professionals d’altres disciplines –com és el cas del doctor Antoni F. Tulla, que era economista però que s’havia dedicat a temàtiques de caràcter regional–. Es pot dir, per tant, que el desenvolupament de la geografia a Catalunya s’ inicia, si bé d’una manera molt precària, a finals dels anys seixanta, i que està directament relacionat amb l’aparició de quadres de nous professors, a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Autònoma de Barcelona, que amb interès i amb entusiasme, i a vegades amb grans esforços per l’autoformació –alguns no havien tingut una formació geogràfica específica– van obrir nous horitzons en els estudis geogràfics i van motivar, així, any a any, un nombre creixent d’estudiants. Aquests professors impartien, també, les classes a Girona i Tarragona que eren, aleshores, extensions de les altres dues universitats. A finals dels anys setanta van començar a sortir les primeres promocions, els alumnes de les quals es podien considerar geògrafs amb una certa propietat. No havien seguit una carrera de geografia, però havien cursat un nombre significatiu d’assignatures de geografia, que els havia permès d’especialitzar-se en geografia, si més no de facto. Amb l’aparició d’aquests primers geògrafs apareixen també les primeres inquietuds pel que fa a les sortides professionals pròpies de la geografia que, fins aleshores, s’havien reduït a la docència i a l’activitat editorial. L’abast de la geografia com a ciència aplicada permetia aspirar a horitzons més amplis i, a poc a poc, i amb dificultats, es van anar obrint. Uns van entrar a treballar a l’Institut Cartogràfic de Catalunya; uns altres a la Generalitat; uns altres a la Diputació de Barcelona; i encara d’altres als ajuntaments. I també n’hi va haver alguns que es van establir com a autònoms i van col·laborar com a tals en equips pluridisciplinars, especialment als dedicats a l’urbanisme. L’exercici d’aquestes noves professions va crear la –96–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 91-116 Jaume Busquets et al. L’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC), 25 anys al servei dels professionals de la geografia i el territori

consciència entre els geògrafs –esdevinguts geògrafs professionals– que necessitaven comptar amb un instrument col·lectiu de promoció i de defensa, que no podia ser el Col·legi de Doctors i Llicenciats, concentrat històricament en els interessos dels ensenyants. Aquesta consciència s’havia desenvolupat també, i de manera paral·lela, entre els professors de geografia de les universitats catalanes, que observaven les dificultats que tenien els alumnes, acabada la carrera, de trobar llocs professionals de treball ajustats a la seva formació. En aquestes circumstàncies, Xavier Mateu i jo mateixa, que ja portàvem una certa experiència en el món de l’administració –veníem de la Diputació de Barcelona, però ja estàvem a la Generalitat– vam veure la conveniència de parlar-ne, i ens vam reunir amb Enric Lluch i Rosa Ascon a l’antic bar Velódromo, amb la intenció de determinar què es podia fer en el terreny associatiu. I d’aquesta trobada va sorgir la idea d’intentar reunir, per començar, tots aquells que estaven treballant com a geògrafs professionals, per tal de conèixer-nos, d’explicar-nos en què estava treballant cadascú de nosaltres i de determinar quins problemes teníem en l’exercici professional tant des del punt de vista de la formació com des del punt de vista del reconeixement. En aquesta línia, se’ns va acudir la idea de convocar tots aquells geògrafs que estiguessin treballant, clarament, en el camp de la geografia aplicada. Aquesta voluntat no va ser ben acollida pels professors universitaris de geografia, que en quedaven exclosos, cosa que, d’entrada, va generar més d’una tensió entre ells i els convocants. Després, però, i amb els aclariments corresponents, va quedar prou clar a tothom el sentit de la convocatòria: anava destinada als geògrafs professionals afectats per uns problemes comuns derivats de l’exercici de la professió, la resolució dels quals depenia, en bona mesura, de la consciència que en tinguéssim i de l’esforç que hi poséssim per solucionar-los. Tota ajuda externa, en tant que externa, hi era benvinguda. Com que ens coneixíem força entre nosaltres, i uns coneixíem els altres, vam fer una convocatòria directa a aquells geògrafs que ens constava que treballaven en la vessant aplicada de la geografia. La trobada, la primera, va tenir lloc a Vilanova i la Geltrú, el mes d’abril de 1988. Hi van assistir una quarantena de geògrafs, tots ells amb feina a l’àrea aplicada. Hi vam convocar també el professor Joan Becat, de la Universitat de Perpinyà, per tal que ens expliqués com eren considerats els geògrafs a França i quines funcions professionals hi exercien. A continuació es va establir un debat sobre què podíem fer per millorar la situació del col·lectiu, i es va concloure que calia crear una associació que tingués com objectiu la promoció i la defensa dels interessos professionals del conjunt. Allà mateix, es va nomenar una junta gestora, configurada per set dels assistents, amb ànim de posar fil a l’agulla sense dilacions. Els mesos següents, empesos per l’entusiasme generat en la trobada, els membres de la comissió vam treballar de valent en la redacció d’un projecte d’estatuts de la futura associació, que era la tasca que el col·lectiu assistent a la reunió de Vilanova i la Geltrú ens havia assignat. Al mes de novembre del mateix any es va procedir a la creació oficial –97–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 91-116 Jaume Busquets et al. L’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC), 25 anys al servei dels professionals de la geografia i el territori

de l’AGPC, a una trobada que va tenir lloc a Sant Feliu de Guíxols, a la qual van assistir setanta-cinc geògrafs professionals. Els assistents eren majoritàriament llicenciats entre els anys 1978 i 1984; n’hi havia alguns, pocs, llicenciats d’anys anteriors. Tots nosaltres, els uns i els altres, havíem estat llicenciats en el marc de titulacions més àmplies, dins les quals la geografia hi era inclosa amb més o menys presència segons la universitat i el moment. Cap de nosaltres, doncs, era geògraf des del punt de vista de la titulació. La formació complementària, d’una banda, i, sobretot, la pràctica professional, d’una altra, ens feien sentir suficientment equipats per considerar-nos professionals de la geografia i capaços de defensar, cadascú i col·lectivament, la nostra idoneïtat per a l’exercici responsable de la professió. Amb aquest esperit i amb aquestes conviccions, doncs, l’AGPC es va posar en funcionament. A la reunió constituent de Sant Feliu es va posar a debat, i es va descartar, la possibilitat d’organitzar-nos com a col·legi professional. La raó fonamental que es va argüir per funcionar com a associació va ser la simplicitat del requeriments administratius que la constitució d’una associació exigia –uns estatuts senzills i un registre a la Generalitat– enfront de la complexitat de requeriments administratius que exigia la constitució d’un col·legi. Ens constava, però, que entre els geògrafs d’altres parts d’Espanya hi havia moviments associatius similars al nostre. A Sevilla, concretament, i a l’entorn del catedràtic de geografia Florencio Zoido –antic director general d’urbanisme de la Junta d’Andalusia– s’havia iniciat també la constitució d’una associació de geògrafs professionals, amb finalitats semblants a les contemplades per la nostra. Com a AGPC, vam entrar en contacte amb totes aquestes iniciatives, unes més madures que les altres, i ens vam ajudar mútuament. Van ser uns anys entusiàstics i productius, durant els quals, i a l’entorn de l’AGPC, es van fer moltes activitats. Es va buscar qui ens pogués ajudar a completar la formació en el terreny professional. Es van organitzar col·loquis per debatre sobre les fortaleses i les debilitats dels geògrafs en els camps professionals diversos. I es van organitzar assemblees professionals fora de Barcelona, que alguns de nosaltres vam considerar sempre d’una gran utilitat. A partir de coneixences, es demanava als ajuntaments facilitats per reunir-nos i per fer un dinar. Aquestes trobades, a part d’enriquir-nos amb coneixements, ens posaven en contacte durant un dia sencer, i ens permetien d’establir contactes i de teixir llaços d’amistat entre nosaltres. Van ser molt útils: els membres de l’Associació s’hi van abocar, i es va crear una xarxa informal de suport mutu, tant per a aquells que estàvem treballant com per a aquells que buscaven feina. L’objectiu de l’AGPC era, com s’ha dit, la promoció i la defensa de la professió. Algunes de les activitats que es van impulsar des de l’Associació, però, vistes ara en perspectiva, resulten curioses i una mica innocents. Un exemple. Durant una temporada ens vam dedicar a buscar errors en la documentació de –98–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 91-116 Jaume Busquets et al. L’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC), 25 anys al servei dels professionals de la geografia i el territori

l’administració catalana, com ho podia ser que s’hagués situat un poble en una comarca inadequada, o coses similars. Donat el cas, escrivíem una carta al departament en qüestió fent notar que, amb un geògraf a la plantilla, aquests errors no s’haurien produït. Solíem rebre’n resposta –cosa d’agrair– i fins i tot respostes amb molta amabilitat. No ens consta, però, que cap contractació de geògrafs a la administració fos producte d’aquestes iniciatives. Fèiem –s’ha de dir– tot allò que bonament se’ns acudia i que pensàvem que podia ser útil per a la professió. Entusiasme, no en faltava. Una iniciativa –aquesta sí– que va tenir una gran incidència va ser la impugnació d’unes oposicions per a cobrir places del cos de geògraf pel fet que el tribunal constituït no comptava amb cap geògraf com a membre. La impugnació va ser eficaç, es va aturar el procés, i es va constituir un nou tribunal tres membres del qual eren geògrafs. No s’argüia pas que figuressin com a membres del tribunal persones d’altres professions. Era, però, inacceptable, des de tots els punts de vista, que no figuressin com a membres del tribunal geògrafs, i encara de manera majoritària. Va ser un precedent molt útil en les convocatòries futures de places de geògrafs. Es controlava també que les convocatòries de llocs de treball professional poc específic no quedessin tancades innecessàriament a professions més habituals a l’administració que la de geògraf, com la d’advocat o la d’economista. Quan això succeïa, presentàvem al·legacions per tal que les convocatòries s’obrissin també als geògrafs, de forma que també s’hi poguessin presentar. Són alguns exemples de l’activitat –jo crec que molt positiva– de l’AGPC. L’AGPC va facilitar, de portes endins, un major coneixement i una major cohesió i col·laboració del col·lectiu i, de portes en fora, una major promoció i defensa dels seus interessos i un major reconeixement de la figura del geògraf professional. Més endavant, ja organitzats, i en contacte formal amb altres organitzacions associatives semblants d’indrets diversos de l’Estat, vam tenir l’oportunitat de constituir un col·legi professional. Primer vam començar d’una manera molt informal, amb una comissió gestora inicial, que havia d’estudiar la viabilitat del col·legi com a institució. Les reunions es feien a Sevilla, sota l’impuls de Florencio Zoido, i hi assistien un conjunt de geògrafs de tot l’Estat, i jo mateixa, com a representant de l’AGPC. A Catalunya la idea de fer un col·legi professional d’àmbit espanyol va ser molt debatuda. Com a professionals érem pocs a Catalunya i eren pocs també en el conjunt de l’Estat, i va semblar que un col·legi professional per al conjunt de l’Estat, organitzat en delegacions, podia ser-nos útil. I, amb els anys, i en funció de l’experiència i de les circumstàncies, ja es veuria què calia fer. En resum. La lliçó més important que es pot extreure de la creació de l’AGPC és –a parer meu– que l’entusiasme és una eina bàsica, no suficient però sí necessària, per endegar qualsevol iniciativa i per superar els obstacles que l’endegament de qualsevol iniciativa comporta. L’entusiasme va ser, en efecte, el que ens va ajudar a endegar l’AGPC primer, i el Col·legi després, dues iniciatives de trajectòria raonablement exitosa. L’entusiasme d’aquells a qui –99–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 91-116 Jaume Busquets et al. L’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC), 25 anys al servei dels professionals de la geografia i el territori

representàvem, precisament, era l’estímul i la recompensa de l’esforç dels que circumstancialment estàvem al capdavant de les iniciatives. Sentíem la gent al darrera, donant-nos el seu suport. L’entusiasme és bàsic a la vida, i les ganes d’empènyer les coses endavant. L’AGPC és, en aquest sentit, una gran aportació per als professionals de la geografia i per a la professió. Antoni F. Tulla Pujol Sóc dels que ha cregut, des del principi, en el paper professional de la geografia, i dels que penso que sense instruments institucionals promoguts per totes i tots nosaltres, la geografia no tindrà el lloc que li correspon a la societat catalana, així com sí que el té en molts altres països. A Catalunya, històricament, s’ha posat de relleu la invisibilitat de la geografia com a professió. Tant les diverses administracions com els gabinets professionals no reconeixien la figura del geògraf i per tant l’oferta de llocs de treball com a tal no existia. El reconeixement de les aportacions que es podien fer des de la geografia era més una aportació personal que col·lectiva. Sense lloc a dubtes, però, sí que existia un reconeixement implícit de l’aportació de la geografia a la societat catalana. A la dècada de 1930-1939 es va iniciar el reconeixement social de la geografia, tant amb els treballs de delimitació de la Divisió Territorial de Catalunya, en els quals van tenir un paper important Pere Blasi, Josep Iglesias, Antoni Rovira i Virgili, Miquel Santaló i Pau Vila, com amb la creació de la Societat Catalana de Geografia (SCG), l’any 1935, en el marc de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). En paral·lel, també cal fer menció a la Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT), que va sorgir com a institució estable del I Congrés de Cultura Catalana (1975-1977). La seva aportació a la geografia professional ha estat molt important com a lloc de debat de les grans qüestions referides al territori, per la seva estructura pluridisciplinar, agrupant arquitectes, economistes, enginyers, geògrafs i altres professionals interessats en l’esmentada temàtica i, més properament, per la promoció de l’Anuari Territorial de Catalunya, des del 2003. Personalment, abans i desprès d’anar a estudiar geografia a Anglaterra (19721974), amb en Peter Haggett i en Michael Chisholm, tenia clar que tota disciplina acadèmica havia de tenir una vessant aplicada, més enllà de la mera transmissió dels coneixements. Com a professor del Departament de Geografia de la UAB i havent conegut la geografia en altres països europeus, però també com a empleat en altres institucions privades, tenia clar que hi havia més funcions professionals de la geografia que no pas únicament la docència. Aquesta aplicació de la geografia la vaig entendre tant com un servei a la societat com una feina professional dels i les titulades. El servei a la societat, en aquells moments (i per què no avui també) volia dir una recerca/acció (com podia ser mostrar els mecanismes i els agents implicats en un procés d’urbanització) i al mateix temps cobrir tota una sèrie de dèficits en la gestió –100–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 91-116 Jaume Busquets et al. L’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC), 25 anys al servei dels professionals de la geografia i el territori

pública del territori (des de la cartografia fins a la gestió espacial en l’administració). Durant molt de temps, la sortida professional més comuna (a banda de l’acadèmica, a la universitat) era treballar a l’ensenyament, bàsicament en els instituts de batxillerat. Fet positiu, que avui malauradament s’ha perdut en bona part. El punt d’inflexió en l’obertura a més possibilitats correspon als anys posteriors a les primeres eleccions democràtiques als ajuntaments i a la Generalitat de Catalunya. Aleshores hi va haver una petició de professionals, de forma directa o indirecta, per a treballar en les diverses oficines i negociats, o per a participar en els plans d’ordenació municipal, i més tard comarcals. Entre els primers que van poder trobar feina va nàixer la convicció que calia organitzar-se com a geògrafs i geògrafes per a defensar interessos tan bàsics com el d’ésser considerats en les convocatòries de noves places. El resultat d’aquella lluita incipient és que avui no es qüestiona gaire sovint la professió de geògraf/a a l’administració a Catalunya. Uns altres àmbits de treball han estat les iniciatives professionals (individuals o col·lectives) i la incorporació en consultores, bàsicament dirigides per arquitectes o enginyers. Moltes d’aquestes feines van correspondre a les subcontractacions de l’Administració o a les convocatòries de l’Administració en el marc de diversos programes d’actuació. En aquest camp ha estat necessari competir amb arquitectes, economistes, enginyers, sociòlegs i actualment amb els ambientòlegs. Tanmateix, una tasca important a tenir en compte ha estat saber resoldre el dilema entre la cooperació entre professionals i els àmbits d’especialització de cada disciplina. El model dels vells col·legis professionals era acotar uns àmbits temàtics com a propis, però la Unió Europea ha obligat a trencar aquests monopolis. Actualment, hauria de prevaldre la cooperació en base al coneixement i a la pràctica professional de les diverses qualitats dels geògrafs/es com a experts. La geografia professional a Catalunya, tal com he dit abans, va ser una idea dels primers llicenciats i llicenciades de les universitats catalanes, a la dècada de 1980-1989. La majoria treballaven a les administracions autonòmica i local, així com en gabinets d’arquitectes en l’elaboració dels plans d’urbanisme municipal. Tanmateix, quan es va constituir l’AGPC, el 1988, també hi van participar els ensenyants (que normalment formaven part del Col·legi de Doctors i Llicenciats) i part del professorat jove o més obert de mires de les universitats. A la universitat, cal valorar que desprès de la transició democràtica, s’hi van crear llocs de formació del personal investigador (beques FPI, FI), primer a l’Administració de l’Estat i després a la Generalitat de Catalunya, la qual cosa va possibilitar una formació de postgrau dels llicenciats recents i l’obtenció del doctorat. A l’entorn del 1990, tant el professorat com els investigadors de postgrau van realitzar més sovint estades de formació en altres països europeus i als Estats Units, podent comprovar que la geografia era també una professió –101–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 91-116 Jaume Busquets et al. L’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC), 25 anys al servei dels professionals de la geografia i el territori

important, a part del seu paper en l’ensenyament i la recerca. Des de 1986, amb l’entrada de l’Estat espanyol a la Unió Europea, la implantació dels programes d’intercanvi ERASMUS i TEMPUS van accelerar aquest coneixement de la realitat professional de la geografia a Europa. També hi ha un nou canvi important en la recerca a les universitats. Per un cantó es creen convocatòries per a projectes estatals (des del 1985) i europeus (des del 1987), en què poden participar els especialistes en les ciències socials i les humanitats (abans eren quasi únicament per als de ciències experimentals i les tecnologies), i per l’altre s’incrementa la transferència de coneixements a través de convenis amb institucions públiques i privades. En paral·lel, es creen centres i instituts, bàsicament de recerca aplicada, que ajuden a ampliar la base d’ocupació dels llicenciats, que també beneficia a la geografia. La figura de l’investigador no és estrictament la del professorat sinó que també correspon a la d’un professional de la recerca. Com a experiència pròpia voldria fer esment de quatre projectes, d’una certa dimensió, que van permetre una especialització professional a bastants geògrafs i geògrafes, molts d’ells i elles significatius en el reconeixement públic de la geografia. L’any 1978 es va concedir a un grup de geògrafs/es de la UAB un projecte de la convocatòria de recerca de l’anomenat Tractat Hispano-Americà de les bases americanes, de 3 anys, per a completar un estudi qualitatiu i quantitatiu d’una delimitació territorial funcional de Catalunya. Dirigit per Maria Dolors Garcia Ramon i Pilar Riera, i sota l’impuls del professor Enric Lluch i Martin, al que aquest matí hem homenatjat a la UAB,3 es pretenia aconseguir una base científica per a aportar elements objectivables al debat de la Divisió Territorial de Catalunya (Alegre et al., 1981). Hi va participar un grup de professorat de geografia, que amb el seu aprenentatge, metodològic i conceptual, va transmetre més endavant coneixements de geografia aplicada als seus deixebles, de les primeres promocions a la UAB. A l’any 1983, quan vaig presidir la Comissió Gestora de l’Institut d’Estudis Metropolitans de Barcelona, per encàrrec de Pasqual Maragall (president de la Corporació Metropolitana de Barcelona) i d’Antoni Serra Ramoneda (rector de la UAB), formada per Lluís Carreño, Enric Argullol i Josep M. Vegara, es van fer dos encàrrecs importants: L’estudi d’impacte del túnel de Vallvidrera i de l’autopista a Terrassa, 1983-1984 (Miró i Tulla, 1986), i La vertebració del transport públic a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, 1984-1987 (Lluch et al., 1986), que vaig dirigir o codirigir, i en què van participar majoritàriament geògrafs/es que, més endavant, han estat de gran rellevància per al bon govern i l’avenç tècnic del nostre país. Aquests dos estudis van encetar línies de treball noves per a la geografia, podent demostrar la preparació i capacitació de moltes i molts geògrafs en temàtiques reservades fins aleshores a altres especialistes. En un marc diferent, el de la col·laboració entre la UNESCO, les 3. 17 d’octubre de 2013.

–102–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 91-116 Jaume Busquets et al. L’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC), 25 anys al servei dels professionals de la geografia i el territori

administracions local i estatal i la universitat, es va desenvolupar durant tres anys el Programa MAB-6 Alt Urgell-Baridà, 1985-1989 (Ganyet i Tulla, 1993), on també van participar geògrafs i geògrafes en diverses circumstàncies (direcció, com a professionals i com a alumnat en pràctiques). Els resultats d’aquests macroprojectes van ser importants per diversos motius: donar a conèixer la capacitat professional de la geografia posant de relleu el seu estatus, incidir de forma innovadora en problemàtiques noves en aquell moment, formar un nombre important de llicenciats i d’alumnat dels darrers anys de geografia, i generar confiança en l’administració respecte de les aportacions de la professió geogràfica. Tanmateix, no voldria oblidar unes paraules coents d’aquells moments: “Els geògrafs ho podeu fer tan bé com els arquitectes o els economistes però a meitat de preu”. Circumstància que sovint ens ha acompanyat fins avui. La data del 30 d’abril de 1988, quan es va realitzar la trobada de quaranta geògrafs/es a Vilanova i la Geltrú, és el punt de partida de la professió geogràfica organitzada. La majoria treballaven a l’Administració (Institut Cartogràfic de Catalunya, Urbanisme de la Generalitat de Catalunya, Diputació de Barcelona i en diversos ajuntaments) o en gabinets professionals, principalment d’arquitectes urbanistes. Es va discutir la necessitat d’agrupar esforços per a defensar els interessos professionals de la geografia, i el novembre de 1988 es va constituir l’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC). Des d’un bon principi, una part del professorat universitari vam recolzar aquesta iniciativa ja que la geografia era una disciplina universitària que implicava una investigació tant bàsica com aplicada. L’AGPC va col·laborar, sota la coordinació de la Asociación de Geógrafos Españoles (AGE), en la gestora per a la creació d’un col·legi professional de geògrafs. La gestació del Col·legi de Geògrafs va ser molt llarga; es va iniciar el 1995. A part de l’AGE, hi van col·laborar les associacions professionals d’Andalusia, Catalunya, Cantàbria i Illes Balears. La Llei de 1999, de creació del Col·legi de Geògrafs, va permetre que finalment fos un fet. L’assemblea constituent es va realitzar el 20 d’octubre de 2001, a la Facultad de Geografía e Historia de la Universidad Complutense de Madrid. En aquesta es va crear el Col·legi de Geògrafs d’Espanya (CGE), i va ser elegit com a primer president l’Àlex Tarroja Coscuela, que també ho era de l’AGPC fins a aquell moment. En el si del Col·legi, des de bon principi, hi ha hagut la voluntat de respectar les iniciatives autonòmiques i molt especialment les ja consolidades. En constituir-se, el Col·legi no arribava a 500 membres, dels quals un 30% eren de Catalunya. Dotze anys més tard, s’ha arribat a uns 2.000 col·legiats, sent un 22% de Catalunya (Tulla, 2011). A partir del 23 d’octubre de 2002, es va crear la DCGC, coexistint amb l’AGPC a Catalunya. En aquell moment, vam presidir les dues entitats en Rafel Llussà (l’Associació) i jo mateix (la Delegació). A les assemblees respectives, on almenys la meitat dels membres coincidíem, es va decidir establir un conveni –103–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 91-116 Jaume Busquets et al. L’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC), 25 anys al servei dels professionals de la geografia i el territori

de col·laboració ampli entre ambdues entitats. L’objectiu principal era mantenir les dues organitzacions ja que per la seva diferent naturalesa jurídica les dues podien ser útils a la geografia professional a Catalunya. Al principi de la creació de la DCGC, hi va haver un nombre important d’associats no col·legiats, però actualment amb uns 450 col·legiats, uns 50 precol·legiats i uns 300 associats a Catalunya, únicament hi ha uns 30 associats no col·legiats. La catalanitat, tant de l’AGPC com de la DCGC està fora de tot dubte, però la nostra massa crítica és tan minsa que mentre ens tractin com a iguals podem continuar treballant amb les institucions a nivell estatal del Col·legi. A Catalunya és important la col·laboració entre les diferents institucions que treballen per la geografia, començant pels departaments de geografia a les universitats. El curs 2012-2013 es van matricular 263 alumnes (el 24% de l’Estat) a les universitats catalanes (Tulla, 2010). La SCG i la SCOT, com a filials de l’Institut d’Estudis Catalans, ofereixen cicles de conferències, jornades de debat en temes clau i sortides de camp. Entre ambdues tenen uns 800 associats, tot i que un nombre significatiu de membres ho deuen ser de les dues entitats. El professorat i els investigadors pertanyen a l’AGE (250 membres a Catalunya dels 950 que hi ha a tot l’Estat). La DCGC i l’AGPC s’orienten més a la defensa i formació professional dels geògrafs/es, i a poc a poc hi estan predominant més els membres relacionats amb les sortides professionals diferents de l’ensenyament. L’actual crisi econòmica, que ha colpejat molt a les administracions, està posant contra les cordes la geografia aplicada. Més que mai cal explorar els nínxols de la geografia professional i ajudar els emprenedors. L’estudi de les possibilitats de feina i la formació esdevenen bàsiques. No cal oblidar mai que la geografia té un lloc clar entre les disciplines de les ciències socials, no tan sols pels seus coneixements i experteses sinó també pel seu enfocament interdisciplinari, que sovint comporta una diferenciació clara entre allò que és normatiu (ideologia, lleis, reglaments, etc.) i allò que és positiu (mètodes i tècniques), fent més robusta la seva base científica, ben arrelada a la realitat de cada lloc i de la societat de cada moment. En el marc universitari europeu hi ha un major reconeixement de la geografia per ser una disciplina important en molts àmbits d’estudi i per ésser considerades les aportacions específiques i globals en molts projectes territorials i ambientals. En general, es pot afirmar que també hi ha un major reconeixement social de la disciplina, en no generar-se grups de pressió tan tancats entre els diversos tipus de professionals, tal com succeeix a l’Estat espanyol. Per un cantó, la creació de les àrees de coneixement al món universitari espanyol l’any 1982 i, per l’altre, el corporativisme de determinats grups professionals ha impedit la participació i valoració dels coneixements i de les habilitats dels/de les geògrafs/ es en igualtat de condicions amb altres tècnics dominants en moltes de les activitats públiques i privades. Per redreçar-ho, entre altres accions, és necessària la col·laboració amb els departaments de geografia i les altres institucions esmentades, però és fonamental continuar l’estreta col·laboració entre l’AGPC –104–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 91-116 Jaume Busquets et al. L’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC), 25 anys al servei dels professionals de la geografia i el territori

i la DCGC com ha estat fins ara, per a fer possible la promoció i la defensa de la professionalitat de la geografia, en una societat cada cop més exigent. Robert Casadevall Camps Jo em vaig incorporar a l’AGPC, no en els moments de la seva creació, sinó una mica més tard. Per altra banda, jo vinc de Tarragona, i quan es va fundar l’Associació, la universitat de Tarragona era encara la VIIa divisió de la Universitat de Barcelona, i no hi havia departament de geografia –hi havia, això sí, el doctor Albentosa, un dels grans motors dels estudis de geografia a Tarragona–, i per tant les notícies tampoc no hi arribaven tant. Cal tenir en compte, a més, que estem parlant de la “prehistòria” respecte a mitjans de comunicació; un element molt necessari per a fer una cosa tant elemental i bàsica per a organitzar una associació com és trobar-se, conèixer-se, saber qui som, identificar-nos i relacionar-nos. És clar, avui en dia, fas un grup al Facebook, i en deu minuts trobes un munt de gent, però fa vint-i-cinc anys havies d’anar amb l’agenda, i amb el telèfon... i si, a més a més, estaves a cent quilòmetres, doncs la cosa es complicava encara més. Això no vol dir que no hi hagués un cert coneixement. Fent una mica de memòria, per a participar en aquesta taula, i revisant papers, m’he adonat que tenia ja materials editats per l’Associació, relacionats amb la posada en marxa dels consells comarcals (per tant, estem parlant de finals dels anys vuitanta). Més concretament, he trobat referències a una xerrada que es va organitzar, explicant que la creació dels consells comarcals es traduiria en uns programes d’actuació comarcal, i que això, que era un element nou, podia suposar una oportunitat de treball per als geògrafs, més que no pas per a altres professions. I aquest va ser un dels primer contactes que vaig tenir amb l’AGPC. Crec que un dels grans encerts dels impulsors de l’Associació, tal com es pot veure en aquests primers materials als quals feia referència ara, va ser qualificar la geografia com una ciència antiga i una professió nova i, per tant, tot l’esforç que es va fer de definició de la geografia com a professió. I això és molt important encara, sobretot per a nosaltres mateixos. Perquè desprès de vint-icinc anys de la creació de l’AGPC, i desprès de més de deu anys de la creació del Col·legi, i de la Delegació, i de tota una feina, de picar pedra, que déu n’hi do la feina que s’ha fet, encara ens trobem –i suposo que més o menys tots ens hi hem trobat, en graus diversos–, quan dius que estudiaràs geografia, amb el típic comentari de si estudiaràs les capitals dels països o de si això serveix només per anar a donar classes i, per tant, et trobes que has d’explicar moltes coses sobre què vol dir ser geògraf. En aquest sentit, tota la feina feta en el seu dia per l’Associació, de definir el perfil professional del geògraf, ha estat una eina extraordinària, per tot el que s’ha pogut fer desprès. Per exemple, jo estic absolutament convençut que sense l’existència de l’AGPC i les accions que va –105–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 91-116 Jaume Busquets et al. L’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC), 25 anys al servei dels professionals de la geografia i el territori

fer des dels seus inicis, per modestes que fossin, no s’haguessin arribat a convocar oposicions de geògraf a la Generalitat. En la mateixa línia, vull mencionar l’opuscle que va editar, em sembla que en més d’una ocasió, l’Associació, amb una proposta d’honoraris professionals. Una cosa tan elemental com aquesta, amb l’experiència que hem tingut desprès al Col·legi, hem vist que encara ara és una necessitat. Encara ens trobem amb llicenciats joves, que comencen a fer les primeres feines, i que els fan un determinat encàrrec i no saben què poden cobrar per aquell treball. Per tant, aquest era un material de molta utilitat, però també per convèncer-nos a nosaltres mateixos que això era una professió, ja que si parlem d’honoraris és perquè la nostra és una feina que es cobra, i que algú s’hagués entretingut a identificar unes feines, a dir que aquestes feines les poden fer els geògrafs, i a dir quant es pot cobrar per la realització d’aquestes feines, va suposar un canvi de perspectiva brutal per al nostre autoconeixement i per a la nostra serietat com a professió. Des d’un punt de vista més personal, la meva vinculació amb l’AGPC ve a partir de la creació del Col·legi i de tot el procés de formació de la Delegació catalana. Va ser a través de l’Àlex Tarroja, que em va proposar de formar part de la primera junta del Col·legi de Geògrafs i, al cap de molt poc de començar a organitzar el Col·legi, ja treballàvem amb la línia de crear una delegació a Catalunya, que funcionés d’una manera autònoma i autoorganitzada. En aquell moment, hi va haver un debat, bastant viu i intens, entre el col·lectiu més tradicional de l’Associació i el nou col·lectiu que s’havia implicat directament amb el Col·legi (tot i que ja en aquell moment hi havia moltes dobles militàncies), sobre la continuïtat o no de l’AGPC, a partir de la creació del Col·legi i, sobretot, per la voluntat que hi havia de constituir la Delegació catalana. El debat era raonable, perquè l’Associació havia sorgit amb aquesta voluntat d’identificar i reforçar el perfil professional de la geografia, i de defensar la professió, com ens ha explicat la Isabel Rueda; funcions que corresponen a un Col·legi professional. Per tant, era plausible defensar que si hi havia un Col·legi no calia l’Associació i hi havia gent que era partidària de passar aquesta responsabilitat, donar les gràcies per la feina feta, i a partir d’aleshores fer-la igualment, però amb un altre instrument. De fet, a altres llocs es va fer així. Per exemple, a les Balears i a Andalusia es va optar per dissoldre les associacions professionals que com l’AGPC havien participat en el procés de creació del Col·legi. Finalment, aquí a Catalunya es va decidir no dissoldre l’Associació i mantenir-la, treballant, això sí, de forma totalment coordinada amb la Delegació. Passats més de deu anys, i vista la qüestió amb perspectiva, crec que ho vam encertar, i que vam fer molt bé de mantenir l’AGPC, i posar-la en aquesta posició de relació d’igual a igual amb la DCGC. En primer lloc, perquè l’Associació i la Delegació tenen formes jurídiques diferents. L’Associació és una entitat sense ànim de lucre i la Delegació és una corporació de dret públic –106–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 91-116 Jaume Busquets et al. L’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC), 25 anys al servei dels professionals de la geografia i el territori

i per tant poden fer coses diferents, i està molt bé que depèn quines coses les pugui fer l’Associació, i no la Delegació. També perquè aquesta no deixa de ser una part d’un Col·legi d’àmbit estatal, i no té personalitat jurídica pròpia, i, tot i que hi hem treballat molt còmodament, i s’ha respectat plenament l’autonomia de la Delegació, està molt bé tenir, en paral·lel, una organització amb personalitat jurídica pròpia, i amb capacitat de treballar, si cal, al marge de la DCGC. A més, aquesta relació Delegació/Associació la vam posar negre sobre blanc en un conveni, que s’ha renovament recentment, a través del qual s’especifica què fa cadascú i com les dues organitzacions funcionen amb una absoluta complementarietat, sense subordinacions i, per tant, multiplicant l’eficàcia de les energies dipositades. En aquest sentit, hi ha un aspecte que pot semblar menor, però que ens ha permès fer moltes de les coses que hem fet, i és que malgrat que nominalment hi ha dues juntes, la de la Delegació i la de l’Associació, cadascuna elegida per la seva assemblea corresponent, a l’hora de la veritat es funciona com una sola junta, la qual cosa vol dir que hi ha fins a catorze persones que hi treballen i per tant som més a repartir-nos les feines, i hi ha més flexibilitat. En definitiva, crec que aquesta simbiosi entre Associació i Delegació, treballant tots a l’una, amb uns mateixos objectius, però repartint a vegades els papers en funció del tipus de feina a fer, ha donat un excel·lent resultat i, de la mateixa manera que abans he dit que l’existència d’un cos de geògrafs dins de la Generalitat no hagués estat possible sense la tasca inicial de l’AGPC, determinats elements que han conferit una certa visibilitat al col·lectiu, i determinades eines de defensa de la professió, que hem aprofundit i exercit des de la DCGC, no haguessin estat possibles sense la feina conjunta amb l’Associació. Però vint-i-cinc anys és un sospir, sobretot si tenim en compte la feina que queda per fer. Crec que podem estar raonablement satisfets de la feina feta, però hi ha feina per com a mínim vint-i-cinc anys més i, per tant, ens hi haurem de posar. Rafel Llussà Torra Jo no vaig estar a Vilanova, però sí a Sant Feliu, i també recordo algunes reunions al carrer Consell de Cent, a l’estudi del Xavier Mateu, amb tota una colla de gent allà, en una sala plena, tots joves i amb moltes ganes, discutint que havíem de fer i com ho faríem. Durant aquells primers anys, jo vivia i treballava a Barcelona i per tant tenia més facilitat per a participar en els actes que s’organitzaven. Ho recordo com una època de molta activitat, amb actes que s’organitzaven sovint a la seu del Col·legi de Doctors i Llicenciats. Desprès va haver-hi uns anys en què no vaig estar tan vinculat, fins que l’Àlex Tarroja em va cridar, suposo que perquè havia participat en alguna activitat, i em va convèncer per estar a la Junta. –107–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 91-116 Jaume Busquets et al. L’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC), 25 anys al servei dels professionals de la geografia i el territori

Vaig entrar a la Junta de l’AGPC a principis de l’any 2001 i hi vaig estar fins a finals del 2004, primer com a secretari i desprès com a president, i tot aquest període va estar molt marcat per la creació del Col·legi, i el posicionament al respecte de l’Associació. Però això no vol dir que ens dediquéssim només a aquesta qüestió. Recordo aquella època també com un període de molta activitat. Potser ja s’havia reduït l’entusiasme dels primers anys, i la gran participació que hi havia hagut. Quan organitzàvem actes no érem tants, sobretot a les assemblees érem pocs, però quan fèiem alguna activitat de formació venia gent molt interessada. Per tant, el conjunt de la massa social potser s’havia refredat una mica (potser ens havíem fet més grans, i teníem altres coses), però sí que hi havia un nucli molt actiu, entre els que voldria destacar a l’Àlex Tarroja, que va ser l’ànima de l’AGPC durant molts anys, i en la creació del Col·legi també, i a l’Elisabet Sau; una persona també que ha estat un puntal, a finals dels noranta, i també durant els anys en què jo vaig estar a la Junta, amb molta feina de portar el butlletí, de qüestions d’organització d’activitats, etc. Va ser una època que va coincidir amb un canvi de local. Teníem un conveni amb la Fundació Catalana de Recerca i, poc abans d’entrar jo a la Junta, no sé que va passar, però es va rescindir l’acord i ens vam trobar sense local. Aleshores, vam trobar aixopluc en un despatx, al carrer Mallorca cantonada amb Diagonal, un despatx d’arquitectes on treballava la Montserrat Mercadé, que ens hi va aconseguir un espai, molt discret, i on estàvem rellogats. En un petit racó teníem uns arxivadors i un ordinador, i podíem disposar de la sala de reunions, cosa que ens anava molt bé, perquè hi fèiem les reunions i, quan convenia, ensobràvem les cartes per a enviar-les. Ens ho fèiem tot nosaltres. Entre les activitats que fèiem, destacaria sobretot els actes públics. En aquella època, un dels temes que estaven en el debat públic i polític era l’organització territorial de Catalunya. Al voltant d’aquest tema a l’any 2000-2001 es van fer dos actes, amb membres de la comissió que van participar en l’elaboració de l’informe Roca, el Jesús Burgueño, el Robert Casadevall i el Xavier Rubio, tots ells geògrafs, i també amb representants dels diferents grups parlamentaris. L’AGPC es va mostrar molt sensible respecte a aquesta qüestió, i hi va voler participar, tot ressaltant la incidència dels geògrafs en el tema. Per altra banda, aquests dies he remenat papers, que he anat guardant, i he trobat també documentació sobre un cicle de conferències que es va fer, que en vam dir “Noves oportunitats professionals de la geografia”, vinculat a aquesta preocupació, intentant buscar nous àmbits en què els geògrafs poguéssim treballar. Hi convidàvem a participar a geògrafs que ja estaven treballant en un camp determinat (medi ambient, cartografia, turisme, demografia, mobilitat, paisatge, cooperació, etc.) i vam tenir bastant èxit. A banda d’això, també fèiem el butlletí de l’AGPC. Cada any trèiem quatre números. Aquesta constància es deu, sobretot, a la persistència de l’Àlex Tarroja i l’Elisabet Sau. La resta hi col·laboràvem, però els que ho portaven eren –108–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 91-116 Jaume Busquets et al. L’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC), 25 anys al servei dels professionals de la geografia i el territori

bàsicament ells. El desenvolupament del web també ens va portar molta feina, perquè s’havia de gestionar, i de vegades hi havien problemes... I finalment, cal fer referència també a les actuacions en defensa de la professió, en la línia del que explicava abans la Isabel Rueda. Per exemple, quan un ajuntament convocava una plaça, i no estava oberta als geògrafs, fèiem una reclamació. Aquesta era l’activitat més quotidiana, però en aquell moment ens trobàvem que, per l’AGPC, la creació del Col·legi suposava tot un repte. Evidentment, l’Associació no era aliena al Col·legi. El Col·legi no s’hagués creat si no hi hagués hagut l’AGPC –igual que les altres associacions de geògrafs professionals de la resta de l’Estat i l’AGE–, però l’AGPC hi va tenir un paper essencial. Des de l’any 1995, l’Associació participava en les comissions gestores, fins l’any 1999, quan s’aprova la Llei 16/1999, de creació del Col·legi de Geògrafs, que encara no volia dir que el Col·legi funcionés, perquè aleshores s’havien de fer els estatuts. La creació del Col·legi també implicava activitats al voltant d’aquest fet, ja que l’Associació es va fer ressò d’aquest procés. Per exemple, al 1999, es fa un acte públic, amb la participació del Florencio Zoido, l’Oriol Nel·lo, el Josep Oliveras i la Isabel Salamaña, al voltant del que suposa la creació del Col·legi. En la mateixa línia he trobat una carta signada per l’Àlex Tarroja, de l’11 de juny del 1999, dirigida a tots els associats, explicant la creació del Col·legi. I a partir d’aquí, tal com esmentaven el Robert Casadevall i l’Antoni F. Tulla, s’encetà tot un període de reflexió, i de discussió interna, per tal de veure que passaria amb l’AGPC. Concretament, a la seva carta als associats, l’Àlex Tarroja deia: “davant d’aquest nou escenari que suposa la creació del Col·legi, hem d’encetar un procés obert i participatiu, no només d’informació del que significa el Col·legi, sinó també de reflexió i debat, entre els associats, sobre quin ha de ser el paper que hi jugui l’AGPC, en el procés d’implantació del Col·legi, i quina ha de ser la fórmula d’encaix definitiu d’ambdues organitzacions”. El Col·legi de Geògrafs es va constituir formalment l’octubre del 2001, i l’Associació hi va tenir un paper important, fent una campanya entre els socis per a què es col·legiessin. El president de l’AGPC, l’Àlex Tarroja, va ser escollit president, i el Robert Casadevall va entrar a formar part de la Junta. Per tant, al Col·legi hi hagué una presència catalana interessant; fet que demostra el pes de l’AGPC en la seva creació. Per exemple, he trobat informacions, i fins i tot la convocatòria per a l’assemblea constituent, que es va fer a Madrid, que estan en català. I en la mateixa línia, el nom oficial del Col·legi és en les quatre llengües de l’Estat. No es diu només Colegio de Geógrafos, sinó que també es diu Colexio de Xeógrafos, Col·legi de Geògrafs i Geografoen Elkargoa. Per tant, el Col·legi, des dels seus orígens, va ser receptiu a aquesta pluralitat, i penso que això ha estat una cosa que ha ajudat a què, els que hi heu estat més implicats, us hi sentíssiu còmodes. Evidentment, es van anar fent actes informatius: en tinc un registrat l’octubre del 2001, fet en paral·lel a la constitució del Col·legi, aquí a Barcelona. –109–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 91-116 Jaume Busquets et al. L’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC), 25 anys al servei dels professionals de la geografia i el territori

L’AGPC, en el fons, havia sorgit perquè no hi havia Col·legi. Per tant, semblava lògic, com de fet es va fer en altres llocs, que l’Associació pogués desaparèixer. Per què, doncs, alguns membres de la Junta ens vam plantejar la possibilitat que l’AGPC es mantingués? Jo crec que una de les principals raons va ser la pròpia evolució del col·lectiu. A principis del 2001 hi havia 197 associats, a l’AGPC. Al llarg de l’any 2000 hi havia hagut 8 altes i 22 baixes. A principis de l’any 2002 hi havia 179 associats, i durant el 2001 hi havia hagut 5 altes i 17 baixes. La majoria de les baixes eren perquè la gent deixava de satisfer la quota. És a dir, érem un col·lectiu amb una certa estabilitat, però que s’anava reduint. Per altra banda, quan es crea el Col·legi a nivell estatal, hi ha 492 col·legiats. Del conjunt de col·legiats, 127 (el 26%) eren catalans i, d’aquests 127 catalans n’hi havia: 21 que eren socis de l’AGPC i de la SCG, 31 que eren només socis de l’AGPC, 21 que ho eren només de la SCG i 53 que anteriorment no havien estat a cap entitat. Per altra banda, en el moment de constituir-se el Col·legi, dels 183 associats de l’AGPC, només un 30% es va col·legiar. I això ens va fer reflexionar. Per una banda, ens trobàvem amb un col·lectiu nou, de gent més jove, que havia entrat directament al Col·legi, i per un altra banda, el col·lectiu tradicional de l’AGPC, més estancat, i amb tendència a reduir-se, que majoritàriament no havia passat al Col·legi. Per això, ens va semblar que dissoldre l’Associació, en aquell moment, era deixar el 70% d’associats que no s’havien col·legiat, sense vinculació amb el col·lectiu. I això alguns vam considerar que era una llàstima, ja que tampoc no érem tants. Per tant, ens vam plantejar què fer, per a no perdre a aquesta gent. Es podien dedicar esforços a fomentar la col·legiació entre aquest col·lectiu, però també calia tenir present que hi havia una diferència ostensible de preu i, per tant, podia suposar perdre als associats menys motivats, i aquesta era una preocupació que hi havia en aquell moment. I desprès hi havia un altra raó, que ja ha comentat el Robert Casadevall, el perfil jurídic diferent de les dues entitats. Una cosa és un col·legi oficial, que té unes maneres de funcionar, i està regulat per llei el que pot i no pot fer. I un altra cosa és una associació, que és més lliure, i per a determinades activitats que es poden proposar, que no les podria fer un col·legi, podria ser útil. Aquestes són les dues raons que ens van portar a intentar mantenir l’Associació, si més no, en un període de transició, al llarg del qual poguéssim empènyer la gent a fer-se del Col·legi. Val a dir que a la Junta hi havia gent que no estava d’acord amb aquesta opció, i que era partidària de tancar una etapa, i deixar estar l’Associació; fins i tot gent que havia estat molt vinculada, i que potser pensava que si continuàvem, l’AGPC es desnaturalitzaria. Per tant, a dintre de la pròpia Junta hi va haver força discussió. Però, finalment, es va defensar la continuïtat de l’AGPC. Així, a principis de l’any 2002, tal com es reflecteix a l’acta de l’assemblea ordinària d’aquell any, es discuteix el tema, i es decideix que, com que hi ha molts elements en comú, s’ha de treballar conjuntament amb el Col·legi. Per tant, durant l’any 2002, una de les principals –110–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 91-116 Jaume Busquets et al. L’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC), 25 anys al servei dels professionals de la geografia i el territori

activitats de l’Associació va ser l’impuls de la DCGC. De totes maneres, el debat va ser llarg i, tot i la decisió presa a l’assemblea de principis d’any, durant tot el 2002 hi va haver dues assemblees més, de caràcter extraordinari, per a debatre aquesta qüestió, i què passava amb l’AGPC. La primera assemblea va tenir lloc el dia 30 d’octubre de 2002, i la Junta va posar sobre la taula dues opcions. Per una banda, continuar amb l’Associació i establir un conveni de col·laboració amb la Delegació i, per una altra banda, la dissolució de l’AGPC. Segons es pot llegir en l’acta d’aquella assemblea, hi va haver un debat molt viu, i es va donar una situació força paradoxal. Hi va haver una votació, i entre els presents a l’assemblea va resultar àmpliament recolzada l’opció de continuar amb l’Associació, i de signar un conveni amb la Delegació. Però com que, donada la importància de la decisió, i per tal de facilitar la participació, la Junta havia previst donar per bons els vots que s’emetessin mitjançant el correu electrònic, es va donar la situació que hi va haver més vots per correu electrònic que els vots presencials emesos a l’assemblea, i per un estret marge, en el conjunt de vots, l’opció guanyadora va ser la de dissoldre l’AGPC. Però clar, per a fer efectiva la dissolució, s’havia de fer una nova assemblea extraordinària. Amb aquest mandat, la Junta va convocar una segona assemblea extraordinària, que va tenir lloc el 30 de novembre de 2002, i es va considerar que aquest cop només serien vàlids els vots d’aquells que fossin presents a l’assemblea. D’aquesta manera, es va aprovar, per una amplia majoria, la continuïtat de l’Associació i, per tant, establir el conveni de col·laboració amb la Delegació. Com es pot veure, va ser un període una mica convuls, amb posicions contraposades dins la Junta però, un cop presa la decisió, la cosa es va normalitzar, i tothom va acceptar la nova situació. Aleshores hi va haver una renovació de la Junta, perquè tocava, i com que en aquells moments l’Àlex Tarroja ja era president del Col·legi estatal, jo vaig agafar la presidència de l’Associació, a principis del 2003. En aquesta nova junta, com que hi havia hagut una mica de crisi, entre gent que havia estat molt implicada, vaig voler que hi hagués persones que en els anys anteriors havien tingut un elevat pes específic dins l’AGPC amb la intenció de refer el consens i, per exemple, s’hi va incorporar la Carme Montaner, que havia estat presidenta, i en Rafel Giménez Capdevila, que també havia estat membre de la Junta; persones, en definitiva, que per la seva trajectòria a l’Associació podien donar una imatge de més cohesió. Finalment, amb la creació de la Delegació es va produir la imbricació normal entre les dues entitats. Per tant, la darrera etapa que vaig viure a l’AGPC, durant el 2003-2004, ja va ser de funcionament coordinat de les dues juntes. A finals del 2003, l’Antoni F. Tulla, com a president de la DCGC, i jo mateix com a president de l’Associació, vam signar el conveni que formalitzava la relació entre les dues entitats. Va ser, aquesta darrera, una època de treball conjunt, d’intentar organitzar la infraestructura de la DCGC (trobar el local, –111–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 91-116 Jaume Busquets et al. L’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC), 25 anys al servei dels professionals de la geografia i el territori

contractar el personal, etc.), i d’inici d’aquesta dinàmica de treball que després ha continuat. Sergi Cuadrado Ciuraneta A les anteriors intervencions hem pogut fer un repàs de la trajectòria de l’AGPC, al llarg del seu quart de segle d’existència. Ara em toca fer una breu referència al present de l’entitat i també al seu futur més immediat. Tal com es va manifestar a la taula rodona “La geografia professional a Catalunya”, celebrada l’any 2002 amb motiu de la constitució de la DCGC, a partir d’aquell moment, Associació i Delegació van optar pel treball en comú i per la progressiva consolidació d’un model de funcionament conjunt. Aquest objectiu es va expressar i regular mitjançant un conveni entre les dues entitats, signat per primera vegada l’any 2003. L’AGPC s’ha d’entendre com un instrument més, al costat de la DCGC, per a la promoció, la defensa i el reconeixement d’un col·lectiu únic, el dels professionals de la geografia. En els anys que porto formant part de la junta de l’Associació, primer com a vocal i ara com a president, he pogut constatar la utilitat d’aquesta manera de funcionar. Al marge de qüestions de tipus jurídic i de funcionament, derivades de la diferència entre ser una entitat sense ànim de lucre i una entitat de dret públic, l’AGPC i la DCGC conformen un massa crítica operativa molt valuosa. Això permet que, a l’hora de la veritat, les persones que integrem la junta de les dues entitats formem un grup de catorze persones, que reuneix un ventall representatiu dels col·legiats i associats, que podem organitzar-nos en diversos grups de treball i tractar una varietat notable de temes. Ara bé, aquest sentit, podríem dir-ne pràctic, de l’actual funcionament de l’AGPC, no ens ha de fer perdre la perspectiva del que realment significa l’Associació, no en va, com hem pogut constatar avui, l’entitat compta amb una dilatada trajectòria de treball en la millora del reconeixement professional i l’enfortiment del col·lectiu dels geògrafs i les geògrafes. L’AGPC és avui una entitat ben viva. En els darrers anys, amb Isabel Clos com a presidenta, l’Associació ha participat activament en el desenvolupament de les diferents línies d’actuació de la DCGC −amb qui s’ha renovat el conveni de col·laboració, l’any 2012−, promovent de forma conjunta diverses activitats: organització de cursos i jornades, representació en organismes i comissions de l’administració, elaboració d’informes sobre processos de planejament, accions de defensa professional, borsa de treball, edició del butlletí, etc. L’Associació –actuant conjuntament amb la DCGC–, ha aconseguit disposar d’un local –primer al Portal de l’Àngel, i des del 2011, a l’actual seu del carrer Muntaner–, una secretaria tècnica, actualment a càrrec de Pilar Manzanares, així com un web corporatiu amb recursos en línia que permeten estar més a prop dels associats i col·legiats, i que donen visibilitat i informació a les –112–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 91-116 Jaume Busquets et al. L’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC), 25 anys al servei dels professionals de la geografia i el territori

activitats del col·lectiu de geògrafs. A més, l’any 2011 va revisar els seus estatuts per tal d’adaptar-los a la nova legislació d’associacions. L’abril de 2013, després d’una dècada de consolidació de l’estructura de la DCGC, de millora dels serveis als col·legiats i associats i d’augment de la presència pública de les nostres entitats –amb motiu de les eleccions a la Delegació i a l’Associació– es van renovar les juntes de les dues entitats. Per això es va presentar una candidatura conjunta i un programa unitari que recollia el bagatge de treball comú i preveia una gestió conjunta amb l’objectiu de garantir la continuïtat de la feina realitzada fins aleshores i de donar-li un nou impuls. Durant la preparació de la candidatura conjunta, en plantejar-nos el programa d’activitats, de seguida va sorgir la idea de celebrar el 25è aniversari de l’AGPC i de posar-nos mans a l’obra en la seva organització, en la qual s’inscriu aquesta acte d’avui. A més, hem programat diverses activitats que estan tenint lloc al llarg del darrer trimestre d’aquest any: elaboració d’un cartell commemoratiu, que s’ha distribuït entre els departaments de geografia de les diferents universitats catalanes i altres institucions; disseny d’un logotip commemoratiu del 25è aniversari –actualització de l’anterior– que, a partir d’ara, serà el nou logotip de l’Associació; creació d’un nou espai, al portal web geografs.org, on es repassa la trajectòria de l’AGPC; invitació formal a altres entitats i associacions professionals als actes commemoratius, per tal d’enfortir els vincles de col·laboració, etc. Un dels objectius de les noves juntes de l’AGPC i de la DCGC és assolir que les nostres entitats esdevinguin un node de la geografia professional a Catalunya, mitjançant el treball en xarxa i procurant oferir serveis als diferents sectors del col·lectiu de geògrafs i geògrafes, d’acord amb les seves característiques i necessitats especifiques. Per això, hem organitzat diversos grups de treball, que tenen per objectiu promoure activitats d’un determinat àmbit temàtic, com ara l’empresa i emprenedoria, l’estat de la professió a Europa, la cartografia i els SIG, o la dinamització del col·lectiu professional. Aquests grups de treball estan oberts a la participació de tots els col·legiats i associats que desitgin tenir un paper actiu en l’organització d’activitats especifiques. L’objectiu de potenciar tot allò relacionat amb la geografia professional de caràcter aplicat es troba en el nostre ADN, com ha quedat palès en les intervencions que m’han precedit. En uns moments en què la difícil conjuntura econòmica fa més complicat l’accés al món laboral dels geògrafs i les geògrafes, estem convençuts que s’ha de continuar apostant per la consolidació en el mercat laboral de la nostra professió. És per això que el segon acte de celebració del 25è aniversari que farem serà una taula rodona que durà el títol de “La professió de geògraf/a i les perspectives de futur”, en la qual volem reflexionar sobre l’exercici de la geografia, i debatre les perspectives a curt i a mig termini de la professió. –113–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 91-116 Jaume Busquets et al. L’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC), 25 anys al servei dels professionals de la geografia i el territori

La segona taula rodona tindrà lloc el dia 21 de novembre, i comptarà amb cinc persones de diferents àmbits (empresa, universitat i administració), que aportaran la seva visió com a geògrafs professionals sobre aspectes com ara els estudis i la formació, el mercat laboral, l’entorn professional o els possibles jaciments d’ocupació, entre d’altres. Volem que sigui el punt de partida d’una línia d’actuació que tingui continuïtat en l’organització periòdica d’activitats de reflexió i debat (conferències i taules rodones) sobre aspectes d’interès professional per als geògrafs i les geògrafes, a banda de les accions formatives més específiques, com els cursos o tallers. Recuperem, en certa manera, l’esperit dels col·loquis de l’AGPC, on es debatia i s’analitzaven els diferents camps professionals dels geògrafs, des del punt de vista de les oportunitats o les debilitats que podien representar. Algunes de les possibilitats, en aquesta línia, són l’organització de taules rodones o jornades sobre temes relatius a les estratègies professionals, els nous instruments o els sectors emergents: emprenedoria, màrqueting, societat de la informació, tecnologies de la informació geogràfica, mobilitat, turisme, desenvolupament local, etc. Volem prosseguir la tasca de vint-i-cinc anys al servei del reconeixement de la professió i de difusió de les aportacions dels geògrafs i les geògrafes en diverses àrees de treball i àmbits socials. Alhora seguirem treballant per assolir una major cohesió interna, mitjançant la millora de la comunicació entre els socis i col·legiats; per consolidar la consciència de col·lectiu professional; i per facilitar l’intercanvi d’informació i el treball en xarxa. És així com esperem estar a l’alçada del testimoni que hem rebut de totes les persones que ens han precedit al front l’AGPC i continuar el seu treball de millora, consolidació de la disciplina i exercici de la geografia professional.

Conclusions L’exercici de memòria històrica dels ponents de la taula rodona i les seves exposicions transcrites en el present article constitueixen una font documental valuosa per al coneixement i la comprensió de la gènesi, la trajectòria i la tasca de l’AGPC durant vint-i-cinc anys de la seva existència, el qual reflecteix els reptes, les dificultats i les iniciatives dels seus promotors en el context professional en què s’ha desenvolupat la geografia durant un quart de segle a Catalunya. Entre els aspectes més destacats pels ponents hi figuren el paper desenvolupat per l’AGPC en la visualització i normalització de la geografia professional a Catalunya, el protagonisme de l’AGPC en la creació del Col·legi de Geògrafs, i els beneficis de la sinergia existent entre Associació i Delegació. D’altra banda, l’article pretén contribuir a la crònica de l’organització del col·lectiu de professionals de la geografia a Catalunya i la seva relació i projecció al conjunt de l’Estat, donant continuïtat als treballs de Mateu (1988), Zoido –114–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 91-116 Jaume Busquets et al. L’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC), 25 anys al servei dels professionals de la geografia i el territori

(1999), Pujol (2003), Tarroja (2004), Casadevall (2011) i Tulla (2011). Destaquem, en aquest sentit, l’aportació de Montaner et al. (2004), que recull els continguts de la taula rodona que es va realitzar l’any 2002, amb motiu de la constitució de la DCGC, i que es va publicar al número 57 d’aquesta mateixa revista, amb el títol de “La geografia professional a Catalunya” (Montaner et al., 2004). A part del seu indubtable interès documental, la taula rodona sobre la història de l’AGPC té un valor intrínsec com a aportació al debat més ampli sobre l’exercici de la geografia aplicada, de les oportunitats professionals de la geografia, de les dificultats sobrevingudes a causa de la crisi econòmica dels darrers anys i dels reptes de futur. És des d’aquest punt de vista que la celebració dels vint-i-cinc anys de l’Associació adquireix ple sentit, amb la mirada posada al futur, més enllà de l’exercici nostàlgic o de l’estricta commemoració.

Bibliografia ALEGRE, Pau; Rosa ASCON; Helena ESTALELLA; Maria Dolors GARCIA RAMON; Eugeni GIRAL; María CARMEN GONZALO; Enric LLUCH; Pilar RIERA; Lluís RIUDOR; Joan SOLER; Montserrat TERRADAS; Antoni F. TULLA (1981). “Àrees funcionals a la vegueria de Girona: una primera aproximació”. Estudi General, vol. 1, núm. 1, p. 251-287. CASADEVALL, Robert (2011). “Una botella a medias”, dins: Colegio de Geógrafos. 10 años enredando: balance y retos de la geografía profesional. Colegio de Geógrafos, p. 12. GANYET, Ramon; Antoni F. TULLA [ed.] (1993). Mab-6 Alt Pirineu: Urgellet-Baridà. Madrid: Dirección General de Política Ambiental (MOPT). LLUCH, Enric; Antoni SERRA RAMONEDA; Antoni F. TULLA (1986). El transport públic en la futura vertebració del territori metropolità de Barcelona. Barcelona: Ferrocarril Metropolità. IEMB. MATEU, Xavier (1988). “Notas sobre la geografía profesional en Cataluña. La Asociación de Técnicos Geógrafos de Cataluña”. Boletín de la AGE, núm. 6, p. 51-55. MIRÓ, Manuel de; Antoni F. TULLA (1986). “L’impacte del túnel i autovia de Vallvidrera al territori: un exemple de geografia aplicada”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 8-9, p. 39-70. MONTANER, Carme; Rafel LLUSSÀ; Antoni F. TULLA; Joan VILÀ-VALENTÍ; Maria Dolors GARCIA RAMON; Isabel RUEDA; Santiago FERNÁNDEZ MUÑOZ; Laia DOMINGO; Elisabet SAU (2004). “La geografia professional a Catalunya”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 57, p. 181-210. PUJOL, Hermínia (2003). “El perfil dels membres de la Societat Catalana de Geografia i de l’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 56, p. 165-193. TARROJA, Àlex (2004). “El Colegio de Geógrafos: una institución para promocionar la utilidad social de la geografía como profesión”, dins: La geografía española ante los retos de la sociedad actual. Aportación Española al XXX Congreso de la UGI. Glasgow: Comité Español de la Unión Geográfica Internacional, p. 423-446. TULLA, Antoni F. (2010). “Los nuevos planes de estudio de los títulos de grado en Geografía adaptados al modelo del Espacio Europeo de Educación Superior”. Estudios Geográficos, vol. LXXI, núm. 268, p. 319-338. –115–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 91-116 Jaume Busquets et al. L’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC), 25 anys al servei dels professionals de la geografia i el territori

TULLA, Antoni F. (2011). “El Colegio de Geógrafos desde Catalunya: un proyecto de futuro”, dins: Colegio de Geógrafos. 10 años enredando: balance y retos de la geografía profesional. Colegio de Geógrafos, p. 22-24. ZOIDO, Florencio (1999). “El Colegio de Geógrafos; un instrumento necesario”. Cuadernos Geográficos, núm. 29, p. 139-142.

–116–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 80, desembre 2015, p. 117-139 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.93

L’exercici professional de la geografia a Catalunya: estat actual i perspectives de futur Elena Rodríguez Generalitat de Catalunya Vicepresidenta de l’AGPC, 2013-

Sergi Cuadrado

Josep Gili

Universitat Autònoma de Barcelona President de l’AGPC, 2013-

Tecnogeo (Grup Absis) Soci de l’AGP

Enric González

Carme Miralles

Generalitat de Catalunya. Soci de l’AGPC

Universitat Autònoma de Barcelona. Sòcia de l’AGPC

Antoni Larrull

Marta Pallarés

Gabinet Gaudí SL. Soci de l’AGPC

Consultora independent Sòcia de l’AGPC

Resum El dia 21 de novembre de 2013 va tenir lloc la segona taula rodona realitzada en el context de la celebració del 25è aniversari de l’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC). Aquest acte es va plantejar com una oportunitat per a reflexionar sobre l’exercici professional de la geografia a Catalunya. La taula rodona va aplegar professionals, procedents de tres àmbits diferents (empresa, universitat i administració) de diferents punts de Catalunya. L’objectiu de l’article és fer una aproximació fidel al que va ser la taula rodona i deixar constància de les consideracions realitzades sobre l’estat actual de la geografia professional i les perspectives de la professió. Paraules clau: Geografia professional, Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya, Col·legi de Geògrafs, Catalunya. –117–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 117-139 Elena Rodríguez et al. L’exercici professional de la geografia a Catalunya: estat actual i perspectives de futur

Resumen: El ejercicio profesional de la geografía en Cataluña: estado actual y perspectivas de futuro El día 21 de noviembre de 2013 tuvo lugar la segunda mesa redonda realizada en el contexto de la celebración del 25 aniversario de la Asociación de Geógrafos Profesionales de Cataluña (AGPC). Este acto se planteó como una oportunidad para reflexionar sobre el ejercicio profesional de la geografía en Cataluña. La mesa redonda reunió a profesionales procedentes de tres ámbitos (empresa, universidad y administración) de diferentes puntos de Cataluña. El objetivo del artículo es hacer una aproximación fiel a lo que fue la mesa redonda y dejar constancia de las consideraciones realizadas sobre el estado actual de la geografía profesional y las perspectivas de la profesión. Palabras clave: Geografía profesional, Asociación de Geógrafos Profesionales de Cataluña, Colegio de Geógrafos, Cataluña.

Abstract: Geography as a professional activity in Catalonia: current status and future perspectives The 21th of November of 2013 took place the second roundtable organized in the context of the 25th anniversary of the Association of Professional Geographers of Catalonia (AGPC). The aim of this act was to present an overview of the practice of Geography as a professional activity in Catalonia. The event brought together different professionals belonging to three areas (business, university and government) and coming from different parts of Catalonia. The aim of this paper is to provide an accurate review of the contents of the discussion and record the considerations about the current status of professional Geography and its future perspectives. Keywords: Professional Geography, Professional Association of Geographers of Catalonia, Professional Association of Geographers, Catalonia.

***

Introducció El 21 de novembre de 2013 va tenir lloc, al centre cívic Pati Llimona de Barcelona, la segona taula rodona realitzada en el context de la celebració del 25è aniversari de l’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC)1, entitat pionera a Catalunya i a l’Estat, amb una dilatada trajectòria de treball per a la millora del reconeixement professional i la defensa del col·lectiu dels geògrafs i les geògrafes al nostre país. A diferència de la primera taula rodona, que va tenir un caràcter retrospectiu2, 1. La transcripció de les intervencions dels diversos ponents ha anat a càrrec d’Elena Rodríguez i Sergi Cuadrado. Elena Rodríguez va ser la presentadora i moderadora de l’acte. Sergi Cuadrado ha tingut cura de la preparació del text del present article. Josep Gili, Enric González Milà, Carme Miralles, Antoni Larrull i Marta Pallarès han revisat la transcripció de la seva intervenció per a la seva publicació. L’AGPC agraeix a la Societat Catalana de Geografia la cessió de l’espai a la revista Treballs. 2. Podeu llegir l’article sobre la primera taula rodona, titulat “L’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC), 25 anys al servei dels professionals de la geografia i del territori” en aquest mateix número de Treballs.

–118–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 117-139 Elena Rodríguez et al. L’exercici professional de la geografia a Catalunya: estat actual i perspectives de futur

la segona es va plantejar com una oportunitat per a contrastar diversos punts de vista i reflexions sobre l’exercici actual de la geografia i les perspectives de futur de la professió. L’acte va aplegar professionals membres de l’AGPC, procedents de tres àmbits (empresa, universitat i administració), vinguts des de diferents punts de Catalunya. Per ordre d’intervenció: • Josep Gili Prat, llicenciat en Geografia (UAB), postgraduat en ordenació del territori i urbanisme (UPC) i en direcció de negocis (IESE Business School). És director general de Tecnogeo (Grup ABSIS), consultora TIG amb seu a Barcelona, especialitzada en el desenvolupament de solucions de gestió d’informació geoespacial per a empreses i administracions publiques. Entre els treballs realitzats per l’empresa es poden destacar el desenvolupament del RPUC (Registre de Planejament Urbanístic de Catalunya), del MUC (Mapa Urbanístic de Catalunya) i del SITAND (Sistema d’Informació Territorial d’Andorra). És també professor associat del Departament de Geografia de la UAB. • Enric González Milà, llicenciat en Geografia i Història (UB). És cap del Servei d’Empresa dels Serveis Territorials del Departament d’Empresa i Ocupació a Girona, on exerceix funcions de gestió en els àmbits de seguretat industrial, automòbils, meteorologia, activitats radioactives, mines, energia, comerç i turisme. Anteriorment va ser funcionari dels departaments de Política Territorial i Obres Públiques, Cultura, Economia i Finances, i Empresa i Ocupació, i va desenvolupar tasques de planificació del territori, de programació i execució d’infraestructures públiques, de gestió de patrimoni, de planificació i gestió territorial del turisme i de gestió pública de serveis i equipaments. • Carme Miralles Guasch, doctora en Geografia (UAB). És professora titular del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, on ha impartit classes de grau, màster i doctorat, i ha dirigit nombrosos projectes de recerca relacionats amb la mobilitat i el transport. És autora de nombroses publicacions sobre mobilitat, transport públic i xarxes urbanes, entre les quals destaca el llibre Ciudad y transporte. El binomio imperfecto, publicat per l’editorial Ariel l’any 2002, i guardonat com a millor llibre d’economia en la VIIa edició del Premi Joan Sardà Dexeus de la Revista Econòmica de Catalunya. Va ser directora de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, entre el 2004 i el 2008. • Antoni Larull Chisimanas, llicenciat en Geografia i Història –especialitat en Geografia Humana– (UdL), postgraduat en gestió del territori, paisatge i medi ambient (UOC) i gestió del desenvolupament rural (Unizar). És consultor de l’empresa Gabinet Gaudí SL, amb seu a Reus, dedicada al desenvolupament de projectes per a les administracions públiques, fonamentalment del món local. Ha exercit com a geògraf professional durant quinze anys, tant en l’esmentada empresa com en l’exercici lliure de la professió. Els seus àmbits de treball han estat la mobilitat, la promoció econòmica i el desenvolupament –119–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 117-139 Elena Rodríguez et al. L’exercici professional de la geografia a Catalunya: estat actual i perspectives de futur

local, la planificació estratègica territorial i l’anàlisi d’equipaments i infraestructures urbanes i rurals. • Marta Pallarès Blanch, doctora en Geografia (UAB). Està especialitzada en desenvolupament local i planificació estratègica, estudis del territori i estudis de gènere. Combina la professió aplicada amb la recerca acadèmica. En el camp aplicat ha treballat a l’administració local i per a l’empresa privada. Actualment exerceix la professió des de la Seu d’Urgell, com a consultora independent. En el camp de la recerca acadèmica, ha participat en diversos projectes I+D a través del grup de recerca de Geografia Aplicada de la UAB. Ha publicat diversos articles acadèmics, capítols de llibre i ha presentat nombroses comunicacions en congressos científics. Imparteix conferencies regularment sobre els temes esmentats. La taula rodona va girar al voltant de quatre grans eixos de debat: estudis i formació (formació universitària, pràctiques professionals, formació continuada, especialització professional, etc.), característiques del mercat laboral (reconeixement social, estructura laboral, condicions laborals, emprenedoria, etc.), situació actual de la professió (incidència de la crisi, oportunitats laborals, principals competidors, perfil professional del geògraf/a, etc.) i perspectives de futur (jaciments d’ocupació, màrqueting professional, rellevància de les qüestions territorials, incidència de les noves tecnologies, etc.). Els ponents van expressar els seus punts de vista i valoracions sobre els quatre eixos temàtics a partir de les respectives experiències i especialitats: les debilitats i els riscos a què està subjecta la professió, les dificultats que ha de superar en l’actual moment de crisi (que afecta també a d’altres professionals del territori) i el seu potencial futur i oportunitats. A continuació es transcriuen les intervencions completes dels ponents (que van ser enregistrades amb el seu permís), un cop revisades per aquests i introduïdes algunes modificacions de caràcter formal per adaptar-les al registre escrit.

Les intervencions dels ponents Josep Gili Prat En la meva intervenció, primer de tot, voldria recordar els inicis de l’AGPC i de quina manera em va ajudar al començament de la meva dedicació a la geografia, primer com a estudiant i després com a professional. Concretament, voldria destacar tres coses. En primer lloc, el fulletó que va editar l’AGPC, on s’explicava què és la geografia; un tríptic que es va fer per donar-se a conèixer i difondre què és la disciplina. Per a mi, aquest fulletó va suposar la base i l’inici de tot. En segon lloc, el directori de geògrafs, primer associats i després col·legiats, que anava molt bé per a saber qui érem, i que em va fer adonar que estava al costat d’altres persones, que confiàvem en què la geografia podia –120–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 117-139 Elena Rodríguez et al. L’exercici professional de la geografia a Catalunya: estat actual i perspectives de futur

exercir-se com a professió. En tercer lloc, un aspecte cabdal va ser l’existència d’unes tarifes orientatives –testimoni que pel nostre treball i esforç es podia cobrar–; una qüestió fonamental en tota professió. En aquest sentit, voldria expressar el meu agraïment a l’Antoni F. Tulla i a la Montserrat Pallarès, que em van fer descobrir l’Associació. Dit això –ja no em permetré cap més llicència personal– crec que els geògrafs tenim la gran sort de poder treballar en quelcom intemporal. Som professionals que ens dediquem a treballar sobre les relacions entre la gent i l’espai. I de gent i d’espai sempre n’hi haurà. Per tant, el que hem de fer és fornir els mecanismes necessaris per a poder treballar en l’àmbit d’aquesta relació entre la gent i l’espai. Els organitzadors de la taula ens han proposat quatre eixos de debat respecte als quals miraré de donar la meva opinió i la meva visió. Abans, però, voldria assenyalar que vinc del món professional i que, per tant, la meva no és una visió àmplia sinó més aviat esbiaixada, feta específicament des de l’experiència en el món de l’empresa, i que potser difereix de la que es té des de l’administració o des de la universitat. Pel que fa als estudis i la formació, per a mi, hi ha una primera mancança que cal resoldre, sí o sí, que és la relació entre la formació acadèmica i el món de l’empresa. Aquesta relació sovint no hi és, o no hi és prou. A la universitat s’han fet esforços en aquest sentit; no dic que no s’hagin fet, però se n’haurien de fer molts més. Els metges, per exemple, quan fan segon de carrera, ja se’n van als hospitals, els advocats també accedeixen aviat a bufets, i els geògrafs sembla que haguem d’esperar –a no sé què o a quin moment– per tal que ens incorporem a l’administració o a empreses per fer pràctiques. Un altre aspecte en què cal incidir és la formació continuada. Els que ja tenim una certa edat ens hem adonat que tota la vida t’has d’estar formant, i més en aquest món tan canviant. Als geògrafs ens falta formació continuada, hem d’organitzar-nos, fer més postgraus i cursos de formació. Potser no cal que siguin gaire extensos, poden ser aspectes més aviat puntuals, monogràfics o específics. L’Associació i el Col·legi hi juguen un paper fonamental, i és d’agrair els esforços que es fan, però cal que hi incideixin una mica més. Pel que respecta al mercat laboral, si dic que a l’actualitat el seu accés és complicat no estic descobrint res. Però és complicat per a nosaltres, igual que ho és per a tothom. El que ens falta és més autoestima per a poder afrontar aquesta situació de la manera més adequada. Som professionals que ens hem d’enfrontar a reptes i que lluitem en un entorn molt complicat, però de la mateixa manera que tots els altres. Hem de ser capaços de definir una carrera professional lligada a la competència, al reciclatge, a la formació i, sobretot, a la capacitat d’adaptació. Tal com està ara el mercat, no podem aspirar a estudiar i que, quan finalitzem els nostres estudis, ja tinguem una feina, i que a més sigui per a tota la vida. Ara les coses canvien molt ràpidament i hem de tenir capacitat d’adaptació. –121–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 117-139 Elena Rodríguez et al. L’exercici professional de la geografia a Catalunya: estat actual i perspectives de futur

Un aspecte que a vegades es troba a faltar en el col·lectiu és el de l’emprenedoria. Jo hi crec, en l’emprenedoria. Els geògrafs hem de ser capaços de fer negocis amb la nostra feina. En l’àmbit de les relacions entre les persones i l’espai hi ha oportunitats, però s’han de buscar, s’han de construir, s’hi ha d’invertir, s’han d’establir aliances, etc. Un dels aspectes que trobo més a faltar és el coneixement de tota una sèrie de recursos de suport a l’emprenedoria que existeixen a casa nostra. Hi ha premis a iniciatives emprenedores, programes de creació d’empreses, borses de recursos, línies de finançament i crèdit, plans d’assessorament i ajudes –ara poques, evidentment–, però tota aquesta organització existeix i moltes vegades els geògrafs no la coneixem prou i, per tant, no hi tenim accés. Hem de conèixer tota aquesta estructura, perquè ens pot ajudar. En resum, el mercat laboral està complicat, és cert, per això hem de ser flexibles i valents per emprendre empreses i activitats dins del sector. De la situació actual també destacaria la necessitat de sortir a l’estranger. Molta gent se’ns acosta i ens diu que al nostre país no hi ha feina. Efectivament, no n’hi ha o n’hi ha poca. A on n’hi ha, de feina? A l’estranger, i per això, molts professionals actualment hi van. Avui dia el mercat és global i desgraciadament, en aquests moments, a l’estranger hi ha més oportunitats que a casa nostra, i hem de sortir. Per a fer-ho, el primer pas és valorar-nos nosaltres mateixos. Finalment, en relació a les perspectives de futur, destacaria, des del meu punt de vista, quins són els punts forts i els punts febles de la nostra professió. Com a punts forts crec que els geògrafs som gent que ens sabem moure, que sabem buscar-nos la vida. Som tan generalistes que a vegades ens encomanen feines que mai ens haguéssim arribat a imaginar, però ens les demanen perquè veuen que ens espavilarem, aconseguint informació, buscant dades, etc., perquè aquest és un dels aspectes en què estem més ben valorats. L’altre punt fort és el coneixement del territori, el nostre àmbit, l’espai on ens movem, i que ara està en alça. Abans, trobar un mapa era més difícil, però ara tenim tots GPS i la gent portem cartografia inserida als nostres dispositius mòbils. Hi ha molts escenaris en els quals tenim oportunitats de futur, per a treballar en qüestions d’implicació territorial. És cert que som uns professionals generalistes, però diria que som uns generalistes especialitzats; especialitzats en el territori. Hi podem fer moltes coses, des d’obtenir-ne informació i actualitzar dades, fins a analitzar què succeeix i publicar els resultats i/o fer prospectives. Per acabar, diria que hem de ser una mica més corporativistes; aspecte lligat amb allò que deia al principi de l’autoestima. Ens hem de vendre millor. Ens falta fer tota una tasca de màrqueting. Tenim gent ben posicionada a la societat, als mitjans de comunicació, però moltes vegades es desconeix que són geògrafs. Hem d’incidir en aquesta qüestió del màrqueting. Hi ha altres professions que organitzen més actes que nosaltres, que fan més publicacions, que concedeixen més premis, etc. Crec que aquest és un vessant que hauríem de fomentar més.

–122–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 117-139 Elena Rodríguez et al. L’exercici professional de la geografia a Catalunya: estat actual i perspectives de futur

Enric González Milà Amb en Josep Gili no ens hem preparat conjuntament la intervenció –de fet, ni ens coneixíem–, però és interessant, perquè hem arribat a conclusions molt similars. El fet que des de l’empresa o des de l’Administració arribem a conclusions similars ens pot fer pensar que potser no ens equivoquem del tot. Ell feia referència, per exemple, a una cosa molt important; les influències que rebem, sobretot els més joves, i que ens orienten professionalment. En el meu cas hi ha hagut dues persones, des del punt de vista acadèmic, i dues persones, de l’àmbit professional, que m’han influït molt. Han estat, per ordre cronològic, la Maria de Bolòs, l’Horacio Capel, l’Albert Serratosa i en Jaume Font. Em varen ensenyar a valorar les eines que tenia a l’abast, entre les quals la formació acadèmica, i com aplicar-les. En relació a la formació universitària, el primer eix d’aquest debat, la meva vinculació amb el món universitari és puntual –col·laboro en alguns cursos de postgrau–, però sí que percebo que, quan des de l’Administració treballem amb empreses o contractem algun geògraf, la gent està molt ben formada. Ara hi ha gent més capacitada, que aporta més, tant que fins i tot de vegades costa seguir-los en l’ús de noves tecnologies! Sí que em sembla –i en això també coincidim amb en Josep Gili– que és de màxima importància que les pràctiques universitàries siguin adequades a les demandes de l’àmbit professional. Cal orientar més les pràctiques al món professional, a les demandes que es fan des del mercat laboral. Des de l’acadèmia pot semblar que uns determinats valors són els més importants, però potser des de l’empresa se n’aprecien més uns altres. Necessitat de més col·laboració entre empresa i universitat? Segur. Perquè, per exemple, el món universitari no pot incorporar procediments que ja s’estan fent servir a la formació professional? Per què la Universitat no pot treballar amb formació dual? Potser els nostres estudiants, durant el grau, podrien començar a col·laborar amb empreses, de manera que la relació fos favorable a l’empresa, i també a la Universitat. Així podrien sortir més preparats, i amb més possibilitats d’incorporar-se al mercat de treball. Per altra banda, respecte al valor que suposa la formació continuada –també d’acord–, és imprescindible. Amb el pas dels anys es van descobrint àmbits realment apassionants, als quals hom no hagués imaginat mai que s’hi dedicaria. I per entrar en aquests àmbits la formació permanent és indispensable. Abans s’ha parlat del nostre perfil generalista. D’acord, aquest perfil generalista s’ha d’exercir amb convicció, però aportant també el valor de l’especialitat. És a dir, la capacitat d’analitzar –o de conèixer– en un sentit ampli no ha d’impedir arribar a afinar amb els recursos i les eines que ens ha dotat la nostra especialitat dins de l’àmbit de la Geografia. Crec que la formació continuada, de postgrau o postuniversitària, ha de tendir a una major especialització, per tal que sumada al contingut generalista de la formació de –123–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 117-139 Elena Rodríguez et al. L’exercici professional de la geografia a Catalunya: estat actual i perspectives de futur

base confereixi molt més valor als professionals. Em sembla que el geògraf s’ha d’especialitzar tot conservant la visió generalista. Entrant ja a parlar de qüestions que tenen a veure amb el mercat laboral, hi ha determinades accions que altres professionals no poden realitzar. L’Albert Serratosa, quan era director del Pla Territorial Metropolità de Barcelona, a finals dels anys 1980, em va dir que un equip d’urbanisme ha de ser pluridisciplinar però que l’únic professional que té la capacitat de copsar totes les particularitats, dels diferents aspectes, som els geògrafs. Aquesta característica no la té ningú més i és òptima, per exemple, per a la coordinació d’equips de planejament urbanístic i ordenació del territori. La identificació i la singularitat per diferenciar-se com a professionals és molt important, i els geògrafs tenim àmbits on podem entrar en condicions òptimes que altres professions no tenen. En Josep Gili ha fet referència a una altre aspecte que és importantíssim: la qüestió de l’autoestima. L’autoestima és la convicció que tenim de les nostres pròpies capacitats. Si no es parteix de la ferma convicció que es té una sèrie de capacitats, que es pot fer moltes coses, que es pot aportar molt, és difícil avançar. I en general, en el nostre col·lectiu no hi ha gaire autoestima. També coincideixo en què tampoc hi ha, en general, una gran capacitat de màrqueting, de vendre i de projectar les capacitats, les potencialitats i els valors. En Jaume Font em va dir que el doctor Lluís Casassas deia: parleu de geografia sempre que en tingueu ocasió! I és veritat. Cal, en certa manera, més visibilitat. Allò que no es coneix no existeix. A l’administració de la Generalitat de Catalunya no hi ha gaire diferències entre unes professions i unes altres. És a dir, els llocs de treball, en principi, són de tècnic superior. Hi ha cossos específics –el cos de geògrafs, el d’arquitectes, els d’enginyers, el de geòlegs, el d’advocats, el d’economistes, etc.–, però el cos de geògrafs és molt reduït. L’experiència m’ha demostrat que quan persones d’altres professions descobreixen el que pot fer un geògraf arriben a la conclusió que són necessaris en la seva unitat. I aleshores costa trobar-ne perquè no n’hi ha suficients, de geògrafs. Per exemple, quan vaig deixar el lloc de cap del Servei de Planificació Turística a la Direcció General de Turisme, calia trobar una persona que ocupés aquell lloc i que pogués fer totes les tasques. Va costar molt, i al final es va haver de canviar el perfil del lloc de treball. Al llarg de la vida laboral he anat veient com, progressivament, els altres professionals han anat identificant i valorant el que podem aportar els geògrafs. També és cert, però, que hi ha pocs càrrecs de comandament a la Generalitat reservats per a geògrafs, mentre que n’hi ha més per a altres professions, i aquest és un punt feble que tenim. És important ser capaços d’ocupar més llocs de funció directiva i de gestió a l’administració, de coordinació de grups, perquè això permet una major visualització, i és una part del màrqueting. Si poguéssim situar persones en llocs estratègics de l’administració, aconseguiríem que es visualitzés que sabem fer coses i fer-les bé en aquests nivells. És una estratègia a potenciar. –124–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 117-139 Elena Rodríguez et al. L’exercici professional de la geografia a Catalunya: estat actual i perspectives de futur

Pel que fa a la dificultat per a introduir-se al mercat laboral en l’empresa privada, ho conec poc però coincideixo en la importància de l’emprenedoria. Hi ha professions en què molts dels seus estudiants pensen a posar la seva consulta, el seu despatx. Però els geògrafs pensem habitualment a treballar com a assalariats. Per què dins el col·lectiu de geògrafs de forma majoritària es parteix del supòsit que serem assalariats? Per què no ens plantegem més sovint ser empresaris? Per què no pensem gaire de crear la nostra pròpia empresa? Convindria fer una mica més de pedagogia al respecte, però també caldria una tasca de suport des de les administracions, des de la universitat, des del propi Col·legi i l’AGPC. Crec que, en aquest camp, hi ha una oportunitat de treball col·lectiu prou important com per a reclamar més suport. En la situació actual de crisi, les perspectives per la professió són dolentes, sí. Però crec que els geògrafs tenim més oportunitats que altres professionals, francament. Per exemple, l’enginyeria d’obra pública o l’arquitectura, crec que en aquests moments tenen moltes més dificultats que no pas nosaltres; que el que pot ser la gestió del territori, o la realització de projectes de desenvolupament econòmic territorial. N’estic absolutament convençut. És difícil, però hi ha oportunitats. La qüestió és saber-les identificar, saber-les trobar. El mateix succeeix amb el turisme. En l’àmbit del turisme, quantes oportunitats hi ha de desenvolupar productes turístics, de crear itineraris, rutes, etc.? No hi ha gaire gent que sàpiga com desenvolupar productes turístics basats en el territori, per posar un exemple. Cal un major reconeixement social de la professió, que actualment segueix sent baix. Però això no és només culpa dels altres. També hi ha una part de responsabilitat que és nostra. Penso que hem d’actuar en aquest sentit i millorar la nostra capacitat de comunicació. I per acabar, pel que fa al futur, crec que en els propers anys la geografia seguirà sent una professió molt valuosa, que es complementarà amb d’altres. Aquesta complementarietat l’he experimentada personalment. En el meu lloc actual de cap del Servei d’Empresa del Departament d’Empresa i Ocupació a Girona treballo diàriament amb enginyers, advocats, economistes, etc. La meva tasca consisteix a orientar, guiar, coordinar i dirigir l’equip per obtenir els resultats establerts per la Direcció dels Serveis Territorials en els àmbits de comerç, turisme, energia, mines, seguretat industrial, automòbils, meteorologia i productes industrials. Tots els professionals amb qui treballo tenen una visió molt concreta, molt especifica, i el meu perfil, que combina la visió generalista amb les especialitats necessàries, s’hi adapta de meravella. En l’àmbit de l’Administració de la Generalitat de Catalunya, que és el que jo conec, crec també que hi haurà oportunitats, si som capaços de demostrar que fem falta, que som útils, i de pressionar, desenvolupant una major estratègia de màrqueting. En tot cas, a mi em sembla que el geògraf, com a professional del territori, té un gran valor de cara al futur. –125–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 117-139 Elena Rodríguez et al. L’exercici professional de la geografia a Catalunya: estat actual i perspectives de futur

Carme Miralles Escoltant els comentaris dels que m’han precedit a la taula, m’han vingut al cap dues anècdotes personals referents a què els geògrafs sabem moltes coses. La primera, quan era al Congrés dels Diputats, on hi ha gent que en sap moltíssim, de lleis, a mi sempre em deien: es que tú sabes muchas cosas. I jo pensava: no sé que deuen voler dir amb que jo sé moltes coses, però al final ho vaig entendre. Em deien això perquè jo podia parlar de coses molt diverses, no només de lleis, d’estatuts, etc., i això ells ho resolien dient: tú sabes muchas cosas. I la segona. Ara fa poc, estava amb un regidor d’urbanisme, i em deia: escolta, m’ha fet una feina una geògrafa de l’Autònoma, una geògrafa molt jove, que acaba d’acabar la carrera, pel POUM de la ciutat, que l’estem revisant, i m’ho ha fet molt bé. I com que havia estat alumna meva, i el que feia en el seu moment a la carrera no tenia cap relació amb aquesta feina que feia en aquests moments, me’n vaig sentir molt orgullosa. Per tant, efectivament, crec que els geògrafs sabem moltes coses, i no només això, sinó que les coses que fem, les fem bé i les fem en àmbits molt diversos. A mi m’agrada pertànyer al col·lectiu de geògrafs, m’agrada molt, i m’agrada perquè és un col·lectiu de professionals molt peculiar. És peculiar perquè és molt jove, és peculiar perquè és contradictori i és peculiar perquè és heterogeni. De fet, és un col·lectiu que ens el vam inventar. És cert, ens el vam inventar un petit grup de geògrafs, cap allà els anys vuitanta. I ens el vam inventar perquè els nostres professors d’aleshores a la Universitat –ens ho ha esmentat abans l’Enric González– ens van fer veure la necessitat de connectar la geografia amb el món, i no només amb el món acadèmic. Van ser professors com l’Antoni F. Tulla, per exemple, de la Universitat Autònoma, que en aquell moment ens deien: només hi ha dos geògrafs (i era cert) que treballaven fora de la Universitat i no en el món educatiu, tant de secundària com de la universitat, que eren en Xavier Mateu i la Isabel Rueda. Ells dos eren els geògrafs que ens posaven com a exemple de professionals de la geografia no vinculats a l’educació. No estic parlant del segle XIX, estic parlant dels anys vuitanta del segle XX. Per tant, hem fet molta feina, en molt poc temps, i potser no l’hem feta tota bé i potser podíem haver-la fet d’una altra manera, però jo n’estic molt contenta. Precisament per això m’agrada pertànyer a aquest col·lectiu, perquè tot estava per fer, perquè ens el vam inventar. Quan un acaba una enginyeria de camins, per exemple, no té tant de marge. Com a col·lectiu professional, està quasi tot inventat. Pot decidir pertànyer-hi o no, però inventar-se el col·lectiu, repensar-lo, poca cosa es pot fer en aquest sentit. Nosaltres ho vam poder fer, encara ho podem fer. I això em sembla que és una oportunitat, com a professionals d’una cosa que en el fons és bastant nova, que es deia i es diu geografia. Ens falta visibilitat, és cert. Aquest migdia estava pensant en aquesta taula, i mirant el temps de TV3 pensava, hi ha molts meteoròlegs a TV3 que són geògrafs, però no ho sap ningú, i amb què ho –126–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 117-139 Elena Rodríguez et al. L’exercici professional de la geografia a Catalunya: estat actual i perspectives de futur

sapiguem nosaltres mateixos no n’hi ha prou. Potser ni les nostres famílies saben que aquells xicots que surten i diuen si demà farà fred o calor van estudiar el mateix que vam estudiar nosaltres. Per tant, ens falta visibilitat. Però també és cert que l’hem anat guanyant. Una vegada a Sabadell, fent-hi un treball sobre mobilitat, havíem convidat a un expert de mobilitat de Madrid, que jo en aquell moment no coneixia, i li vaig preguntar (de forma totalment equivocada): ¿y tú que eres, economista o ingeniero? Perquè vaig pensar que dedicant-se a qüestions relacionades amb els transports només podia ser economista o enginyer. Fa anys d’això! I em va contestar: no, yo soy geógrafo. Evidentment, vaig quedar astorada, perquè vaig pensar, Carme, precisament tu, el que li havies d’haver preguntat era si era geògraf. Era l’Alfonso Sanz, i sempre m’he quedat amb aquesta pregunta errònia, que una geògrafa que li preguntava sobre quina professió exercia no li preguntés si era geògraf. Això ara ja no ens passaria, almenys en el món en el qual jo em moc, el món de la mobilitat i els transports. En aquest camp crec que hem avançat molt. Hi ha molta gent treballant aquest tema, i de fet, no només hi ha molta gent treballant-hi, sinó que hem ajudat a transformar la visió i el pensament –i per tant el planejament– en aquest àmbit. I això és una cosa de la qual crec que hem d’estar molt contents. Vull acabar dient que el mercat de treball sempre ha estat un espai complicat, i ara potser una mica més. I que fer el pas del món universitari al món laboral sempre ha resultat ser una qüestió complicada, perquè s’està molt desorientat, però això forma part, precisament, d’aquesta etapa de transició. Però estem tan desorientats, en aquests moments, com ho han estat molts altres professionals, en altres moments. Ara és més difícil, fer aquest pas, del món universitari al món laboral, però jo no recordo gaires anys en què hagi estat fàcil, alguns sí, però no la majoria. Per tant, cal felicitar-nos del que hem aconseguit, i del que aconseguirem en el futur, que segur que és molt més del que hem fet fins aquí. Antoni Larrull Chisimanas En el meu cas, considero que vaig ésser un tipus amb sort perquè vaig aconseguir entrar al món professional de la geografia passant directament de la universitat a l’empresa privada de la consultoria orientada a treballar per a les administracions locals. I això en un moment que podríem qualificar com d’opulència de l’administració pública, en què abundaven les licitacions i els encàrrecs de plans, programes i projectes de treball que s’adaptaven a perfils professionals de caire socioeconòmic i territorial com el nostre. Això ha canviat de forma radical i en aquests darrers anys el que s’ha hagut de fer, per part de molts professionals i empreses, és un gran esforç per a mantenir-se en el mercat. En aquest sentit, les meves reflexions en aquesta taula tindran un caire molt pràctic –i sens dubte esbiaixat–, fruit de la meva experiència, durant la quinzena d’anys que he exercit com a professional. –127–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 117-139 Elena Rodríguez et al. L’exercici professional de la geografia a Catalunya: estat actual i perspectives de futur

En el nostre cas, en una dècada o dècada i mitja, hem aconseguit crear una empresa de consultoria què, ubicada a comarques –concretament a Reus–, ha treballat principalment en l’àmbit del conjunt de Catalunya, però també a la resta de l’Estat espanyol. I ho hem fet sobretot en l’àmbit de l’administració local, de les diputacions i els ajuntaments. Inicialment vam treballar molt en qüestions relacionades amb la dinamització comercial, la planificació estratègica, el desenvolupament rural, etc., i des d’un determinat moment, per aprofitament de les oportunitats, però també per una qüestió de vocació, i de realització personal, vam orientar-nos cap al desenvolupament de productes en el camp de la mobilitat. És, doncs, a través de les lliçons que he après durant aquest temps, que intentaré valorar algunes de les qüestions que ens plantejaven els organitzadors de la taula. Pel que fa a la qüestió dels estudis i la formació, la meva percepció és que la situació ha millorat molt respecte a fa quinze anys, sobretot en relació al paper especialitzador de la Universitat. Pel que jo he pogut copsar, a través de la dotzena d’estudiants en pràctiques de grau i/o de màster que han anat passant aquests anys per l’empresa, es nota un nivell de coneixements que jo no tenia quan vaig estudiar. Els estudiants d’avui en dia mostren la mateixa adaptabilitat de cara al món laboral de la qual sempre hem tingut fama els geògrafs, però amb uns coneixements superiors, sobretot en aspectes tècnics o en qüestions relacionades amb l’ordenació del territori, etc. que en la nostra època –d’estudis de geografia i història– molts no teníem i hem hagut d’anar adquirint amb el temps. Precisament, aquesta capacitació al llarg de la vida professional del geògraf em sembla un aspecte cabdal per al seu exercici professional. Així, en el transcurs de la meva carrera, no he pogut parar d’anar canviant de camps de treball. Primer em van contractar com a especialista en desenvolupament rural, i això em va donar per a treballar durant uns tres anys, no més. Si no hagués reorientat el meu perfil, estudiant i autoformant-me en matèria de mobilitat, no hauria pogut continuar exercint de geògraf, si més no, en el marc d’aquella empresa. Per tant, coincideixo amb els companys de taula en què la formació continuada és imprescindible avui en dia. És impossible pensar que els coneixements que es poden adquirir en quatre o cinc anys de carrera et serviran per a tota la vida professional. Per això, entenc que el període inicial de formació d’un geògraf –el grau– ha de ser com un terreny, en el qual has de bastir un sòl de bona qualitat, ben profund. Després hi has d’afegir una bona capa d’adob, que poden ser els estudis de postgrau –el màster o el camí professionalitzador que triï cadascú– i a partir d’aquí has de seguir adobant-lo progressivament, amb diferents capes al llarg del temps, que et permetin conrear diferents plantes, en funció de la demanda del mercat. Si més no, això és el que m’ha servit per anar subsistint, en aquesta època convulsa en què ens trobem. Sempre es desitja treballar en allò que més t’agrada, però a vegades, si et ve l’oportunitat de treballar en un altre tipus de projecte per al qual també ets –128–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 117-139 Elena Rodríguez et al. L’exercici professional de la geografia a Catalunya: estat actual i perspectives de futur

apte, perquè hi tens formació o hi tens experiència, sempre ho podràs fer. En canvi, si t’especialitzes molt, el teu ventall de possibilitats d’encàrrecs serà més reduït. Tanmateix, l’especialització intensiva en un determinat camp de la geografia també és, evidentment, una opció: conec geògrafs especialitzats en matèria de SIG, que han passat pel despatx i ara ja no hi són, però que tenen una vida professional satisfactòria a empreses que es dediquen, per exemple, a treballs relacionats amb el cadastre. Per tant, interdisciplinarietat/adaptabilitat i especialització són diferents camins, que poden ser igualment vàlids. Cadascú escull el seu. Respecte al mercat laboral, amb la crisi, la situació és la que tots més o menys coneixem; la precarietat s’ha incrementat força, i és complex tenir càrrega de treball a temps complert tot l’any. Això ja succeïa fa uns anys –a l’any 2008, al 2009, al 2010...–, però ara està costant encara més. En el cas de Reus, s’ha passat de quatre empreses amb possibilitat d’ocupar geògrafs –en els camps de l’enginyeria rural, del medi ambient, dels estudis de mercat, etc.– a ser només dues les que subsisteixen i amb plantilles reduïdes. Ara bé, crec que ara ja hem tocat fons, i que a partir d’aquí només es pot pujar. Pel que fa a la qüestió concreta de com introduir-se al mercat laboral i superar les dificultats que hi ha, segons la meva experiència, les pràctiques a l’empresa són bàsiques. Nosaltres tenim convenis amb la URV, a partir dels quals hem incorporat geògrafs quan hi ha hagut demanda. Personalment, sempre intento procurar que s’incorporin en projectes en els quals puguin aprendre, en els quals es puguin sentir realitzats i en els quals puguem avaluar les seves capacitats i no vinguin a fer les hores. Tanmateix, ni que fos així, penso que el fet que puguin venir estudiants a veure com funciona el món laboral és molt interessant, quan en el passat sempre se’ns havia titllat de tenir pocs lligams amb el món de l’empresa. Una altra qüestió important plantejada en aquesta taula és la de la relació entre administració i geografia. En aquest sentit, dir que cal superar el binomi entre administració i geografia és com dir que cal superar el binomi entre ocupació i sector de la construcció. Segur que s’ha de superar, tots hi estem d’acord, però és complicat. I en el nostre cas és encara més difícil perquè, com s’ha dit, la voluntat de treballar com a assalariats i, encara més, de treballar a l’administració publica està força estesa entre el nostre col·lectiu, probablement en detriment del cada cop més necessari esperit emprenedor. Quant a la valoració de la professió –com crec que ja s’ha apuntat–, és una qüestió fonamentalment d’autoestima. En realitat, la valoració de l’entorn penso que és força bona, i ho demostra el fet que en aquests vint-i-cinc anys hem aconseguit fer-nos un forat en el mercat laboral. Per exemple, una de les coses que sempre hem reclamat com a col·lectiu és assolir càrrecs on es desenvolupin tasques de gestió, i ara s’està aconseguint, sobretot en els àmbits del desenvolupament local, del desenvolupament rural, etc. Per tant, opino que la valoració de la geografia professional ha anat millorant en els darrers –129–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 117-139 Elena Rodríguez et al. L’exercici professional de la geografia a Catalunya: estat actual i perspectives de futur

anys. I tant del valor que aportem en equips de treball multidisciplinaris com de la nostra capacitat per a donar una resposta satisfactòria en camps absolutament diversos. Una altra qüestió de les quals s’ha parlat és sobre la necessitat de marxar a altres països. Personalment, crec que és una bona oportunitat, sobretot per als més joves, i de fet, és una realitat que es dóna. En aquests moments, tots devem conèixer ja a algun geògraf que està treballant a fora. A tall d’anècdota, fa pocs dies, a RAC1, en Jordi Basté va fer un espai en el qual es convidava als catalans que havien hagut de marxar a què truquessin per explicar-ho; doncs el tercer que va trucar va ser un noi que va dir que havia fet un postgrau de SIG a Sussex, i que s’hi havia quedat. Una altra de les qüestions que ens proposaven debatre és la de la competència amb altres professionals. Amb el temps, una de les coses que he après és que ens hem de treure del damunt d’un cop per tots allò que l’Antonio Prieto, el president del Col·legi, anomena el complejo de Calimero dels geògrafs envers altres perfils professionals. A mi no em fa cap por, de fa ja força anys, competir amb altres professionals, ja siguin més tecnològics o bé d’altres disciplines de les ciències socials. En canvi, una competència que sí que, com a empresa, al llarg d’aquests anys ens ha afectat en diversos episodis, ha estat la competència amb la Universitat, pels mateixos tipus de projectes o oportunitats de treball. Certament és una qüestió prou complexa, sensible i que no és pas exclusiva de la geografia, sinó en general de les ciències socials. En el meu cas, com que abans de treballar a l’empresa privada vaig ser becari a la Universitat, he pogut viure aquest tipus de situacions des dels dos costats de la barrera. Així, fa quinze anys em van donar l’oportunitat de treballar en projectes que desenvolupava el Departament, però després vaig veure que es podien fer perfectament des de l’empresa privada, perquè es tractava de treballs d’aplicació metodològica, no d’innovació. Certament, fent aquest tipus de feines quan estàs a la Universitat, coneixes el món del treball, de la geografia aplicada, de manera que, ben plantejades, poden ser un bon complement a la formació acadèmica. Tanmateix, a la pràctica, no sé fins a quin punt donen massa oportunitat als becaris i als estudiants de formar-se. El que sí és clar és que uns recursos que podrien suposar llocs de treball a l’empresa privada, acaben essent complements de sou per a professors universitaris i ingressos per aquestes institucions. Aquesta situació, evidentment, no suposa cap il·legalitat. La Universitat té el seu prestigi ben guanyat i els càrrecs institucionals, pel seu desconeixement del teixit professional/empresarial de consultoria del territori, tendeixen a donar determinats encàrrecs als grups de recerca universitaris. Personalment, opino que el paper de la Universitat ha de ser un altre, més enfocat a la transferència tecnometodològica cap als professionals i les empreses. Per acabar, ens demanaven que féssim una referència al futur. Parlar del futur és complicat, i més en termes generals. Per a posar una nota d’optimisme –i –130–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 117-139 Elena Rodríguez et al. L’exercici professional de la geografia a Catalunya: estat actual i perspectives de futur

continuant amb la meva experiència personal– m’agradaria parlar del camp en què hem intentat treballar més en els darrers anys, que és el de la mobilitat. Es tracta d’un àmbit de treball en el qual, en la darrera dècada, s’ha produït una autèntica eclosió i és un camp que s’ha treballat molt bé des de la geografia, que ens l’hem fet força nostre i en el qual estem força reconeguts. No endebades, alguns dels manuals de capçalera sobre la matèria, han estat fets per geògrafs, per professionals com la Carme Miralles i la Núria Pérez, o l’Alfonso Sanz i el Màrius Navazo. En el meu cas, entrar en aquest camp ha suposat dur a terme un camí d’adaptació professional molt interessant, ja que com a geògraf he pogut integrar tot un ventall d’aspectes de la disciplina (territorials, ambientals, socials, econòmics, infraestructurals, etc.) i aplicar-los en aquest àmbit, que té un veritable caràcter holístic. Doncs bé, en aquest camp hi ha oportunitats, tant fent plans de mobilitat urbana com treballs més concrets. És cert que de plans de mobilitat en el darrer any se n’han fet pocs. Però alguna cosa hi ha. Per exemple, abans d’ahir van sortir els plecs de licitació d’un PMU, corresponent als municipis de Montcada i Reixac, Montgat, Sant Adrià de Besòs i Santa Coloma de Gramenet. És un plec que demana un equip de treball pluridisciplinari, com no podia ser d’una altra manera, però en el qual estem al mateix nivell geògrafs, ambientòlegs, enginyers i arquitectes. Això fa anys hauria estat impensable, sense el prestigi que hem assolit en aquest camp, tant des del punt de vista teòric com pràctic. També, fruit de la meva experiència personal, us puc parlar del que és el meu principal nínxol de treball actual. Fa tres anys el company Xavier Campillo va fer una xerrada –també organitzada pel Col·legi i l’AGPC– en aquest mateix edifici sobre peritatge judicial, específicament sobre camins, matèria en la qual és el principal referent del país. Era un tema que desconeixia, però em va agradar, vaig començar a llegir... Amb el temps, resulta que tens un client, que et té confiança i que té la voluntat de fer un programa de catàleg de camins i et proposa treballar-hi. Inicialment, quan se’ns va demanar de fer aquesta feina, el primer que ens vam preguntar és si ho podia firmar un geògraf, perquè veus que tradicionalment aquests treballs els firmen els enginyers. Doncs sí, ens van dir que sí, que un geògraf col·legiat podia signar-los. Aquesta línia de treball l’hem anat consolidant i diversificant en els darrers anys, fent també investigacions de titularitats o estudis de pacificació de camins rurals. En definitiva: època de crisis equival a època de canvis i de recerca de noves oportunitats que cal detectar i per a les quals cal estar preparat, reciclant-se i formant-se permanentment i tenint sempre un elevat grau de flexibilitat i adaptabilitat. Finalment, respecte a la qüestió que es plantejava de saber-se vendre com a professionals, opino que sempre hem de ser positius, que hem de ser proactius i que sempre hem de mostrar un elevat orgull de la professió, tant cap enfora, com cap endins, envers els nostres propis companys. Certament, des del punt –131–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 117-139 Elena Rodríguez et al. L’exercici professional de la geografia a Catalunya: estat actual i perspectives de futur

de vista intern, ara no podem vendre l’exercici professional de la geografia de cara als nostres joves posant gràfiques d’evolució positives, i continuades, dels salaris i ingressos en els darrers anys, com fan a la web de la Association of American Geographers, però s’han de mantenir, repeteixo, ben elevats, l’autoestima i l’orgull de la professió. I més que mai en temps de crisi. Marta Pallarés Blanch Cadascú –inevitablement– escombra cap a casa, i en el meu cas, quan penso en el col·lectiu, penso en aquells professionals que realment viuen de la geografia obrint mercat, per tant, en els geògrafs més vinculats al món professional privat. Per exemple, en el cas del funcionariat, penso que és un viure de la geografia més indirecte, ja que en primera instància es viu de l’ensenyament públic. Per tant, jo no parlaré tant de la disciplina en si mateixa, que tampoc és la raó per la qual estem aquí, sinó de com es pot viure d’aquesta disciplina quan hom es posa al mercat com a geògraf. Aquest és el primer matís que faig sobre el que serà el meu plantejament. Aleshores, he mirat de pensar el que serien, segons la meva experiència, els punts forts i els punts febles de la professió. Per començar, estic d’acord en què partim d’una mentalitat oberta i en el nostre caràcter transdisciplinari. Tot això ens ho diem, ens ho creiem, en parlem, i és veritat fins a cert punt. Malauradament, els compartiments estancs són encara força prevalents, però. Per tant, si el que es vol dir és que tenim una gran capacitat integradora, en el sentit que som capaços de reunir una sèrie d’elements d’anàlisi, de crear un context, de posar-hi un marc, els antecedents històrics, la metodologia, etc., en aquest sentit, la nostra capacitat és excel·lent. Crec que aquest és el principal distintiu de la disciplina, i des d’aquest punt de vista s’ha de reconèixer la vàlua de la formació que hem rebut. Ara bé, siguem realistes, aquest tipus d’enfocament és molt enciclopèdic i està superat, per dir-ho d’alguna manera. No tant enciclopèdic en el sentit d’acumulació de coneixements, sinó en el sentit d’una mirada general cap a un territori. Davant d’això, penso que el mercat, tant el públic com el privat, demana unes altres coses, ens agradi o no. Per exemple, demana concreció, demana imatge, demana tècnica. És a dir, l’amplitud de mires i el perfil generalista, o els venem millor, o no ens els comprarà ningú. Almenys a mi no me’ls ha comprat gaire ningú. Sóc crítica, evidentment, perquè penso que hem badat molt. Posant-ho tot a la balança, sí, és clar, som clarament multidisciplinaris, però a la pràctica real, del dia a dia, no veig que això ens hagi donat gaires beneficis. Des del punt de vista de la formació, som molts forts en els aspectes procedimentals i metodològics, en el sentit del rigor acadèmic, en saber buscar unes fonts, en definir un plantejament i una metodologia d’anàlisi, en conèixer quines són les lectures i fonts adequades per a cada tema, etc. En aquest sentit, penso que sí, que ens podem lluir. Pel que m’he trobat en el meu context fins –132–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 117-139 Elena Rodríguez et al. L’exercici professional de la geografia a Catalunya: estat actual i perspectives de futur

ara, certament, em considero potent en aquest aspecte, respecte a altres formacions i a altres perfils. En canvi, no és així pel que fa a les eines, tret de la cartografia i dels SIG. Tret d’això, trobo a faltar una formació més actualitzada sobre el que són els indicadors socioeconòmics, sobre sistemes d’avaluació de projectes, sobre metodologies de síntesi i metodologies tant qualitatives com quantitatives en ciències socials. Per exemple, si reconeixem que tenim una dependència molt elevada del sector públic, o bé trenquem amb aquesta dependència que, com ja s’ha dit, és prou difícil, o actuem en conseqüència i ens formem per a ser competents en el món de les polítiques públiques. Això implicaria que se’ns formés de forma molt més específica en aspectes com el dret administratiu, els sistemes de gestió pública, la governança, el desenvolupament de polítiques públiques, perquè si no, òbviament, al costat d’un sociòleg, d’un politòleg o d’un advocat, sempre tenim les de perdre. En resum, respecte a la formació, insistiré una vegada més en una cosa que crec que ja s’ha dit, i que es pot resumir amb una cita que vaig trobar en una entrevista publicada a La Vanguardia, a la secció “La Contra”, el setembre passat. Es tracta d’una frase d’en Roger Schank, neurocientífic i expert en aprenentatge, que deia: “la universitat segueix acomodada en formar acadèmics, en lloc de professionals”. Penso que això ho hem de superar de forma especial en la geografia, i en sóc molt crítica perquè, tot i aquest panorama tan precari i poc consolidat de la geografia professional, l’he gaudit molt –i la segueixo gaudint– i defensat. Per això penso que hem de ser més autocrítics. Penso que no s’ha superat el cercle viciós que es detectava als anys vuitanta. Quan tenia vint anys i anava als congressos de joves geògrafs, era un tema reiterat la nostra baixa autoestima. Dir-nos què maca és la geografia! o què útil la nostra perspectiva! no ens ha dut a una situació de major reconeixement. Aleshores potser que siguem més exigents i autocrítics. Ho dic perquè la geografia sovint es presenta amb un cert romanticisme. La geografia segueix sent una disciplina poc coneguda, i molt minoritària, i això es retroalimenta. Han passat trenta anys des que m’explicaven que això estava canviant i no passen tres mesos en què em trobi en contextos on se’m pregunta, amb una curiositat que a vegades molesta, què és el que fa un geògraf. Us explicaré el cas d’una oferta de feina a la qual em volia presentar fa uns anys (l’any 2008 o 2009). Era un projecte dedicat a la innovació empresarial a la ciutat de Sabadell, on hi ha el consorci Vapor Llonch, que és des d’on s’executen les polítiques de promoció econòmica de l’Ajuntament de Sabadell. Doncs bé, a l’oferta de feina no hi sortia la geografia, sinó tot d’altres llicenciatures: econòmiques, empresarials, sociologia, etc. I això és freqüent. Ho he vist al llarg dels anys, moltes vegades, i és cert que des del Col·legi i l’Associació s’ha fet tota una feina en presentar al·legacions quan hi ha alguna convocatòria que ens omet injustament, però malauradament s’ha de seguir fent, perquè encara hi ha aquest escull. Encara és molt freqüent que no ens incloguin a les convocatòries públiques. –133–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 117-139 Elena Rodríguez et al. L’exercici professional de la geografia a Catalunya: estat actual i perspectives de futur

Què demanaven en la convocatòria per al Vapor Llonch? En primer lloc, unes determinades competències tècniques. Concretament, coneixement dels diferents programes d’innovació empresarial, perquè el projecte era sobre la promoció de la petita empresa, l’orientació i la formació d’emprenedors, les accions d’innovació empresarial, etc. Jo m’hi podia presentar pel que havia anat aprenent a les diferents feines que he anat fent, però la meva formació universitària no anava gens orientada cap aquí. En segon lloc, es demanaven una sèrie de competències transversals, és a dir, l’habilitat per a les relacions socials, la capacitat de treball en equip, l’habilitat en la resolució de problemes, l’empatia, etc. En aquestes competències transversals, sí que penso que donem el perfil com a col·lectiu professional, perquè aquestes competències són potser el fort de les nostres capacitats professionals. Però, si oferim això com el principal valor de les nostres competències com a geògrafs, estem oferint una cosa que al mercat no es busca de forma específica, sinó de forma complementària. De forma específica es busca en altres professionals, dins del camp de les relacions públiques. Per exemple, per a un perfil de gerent en recursos humans, sí que esperes que tingui totes aquestes aptituds, per a la conciliació, per a la mediació, per a la interpretació, en primer terme. Penso que per això ens costa trobar el nostre lloc al mercat, com a professionals. M’explico, de facto el nostre valor afegit és un valor secundari al mercat laboral. Penso que caldria incidir molt més en metodologies aplicades, que és el que més conforma i diferencia el corpus d’un col·lectiu professional respecte el dels altres. Per altra banda, hi ha la qüestió de la implicació del col·lectiu en defensar aquesta corporació. Fa anys que segueixo l’exemple del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya, que crec que és el millor entorn que hi ha en formació a Catalunya per a científics socials i professionals en aquest camp. Ofereixen uns programes de formació que, en el meu cas, són extremadament útils i precisos per estar al dia, i així poder accedir a nous àmbits professionals entorn a l’aprovisionament de polítiques públiques, o per aportar formació actualitzada i ajustada a les necessitats que van sorgint: programació europea, participació ciutadana, igualtat d’oportunitats, integració, tècniques qualitatives, etc. La pregunta que em faig és: per què hi ha tant poca gent que estudia geografia? I de la que n’estudia, per què hi ha tant poca gent que es col·legia? La resposta a aquestes preguntes no la conec. No sé si el grau d’associació del nostre col·lectiu és més alt o més baix que el d’altres. Jo diria que som pocs socis (o col·legiats) respecte els que podríem ser, amb una major implicació corporativista. El nombre de membres del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs és, però, de més de dos mil cinc-cents. Per tant, res a veure amb els que som nosaltres, tot i que la implantació dels estudis de sociologia, de forma estesa, és més recent que la dels de geografia. En relació a la qüestió de la competència amb altres professionals, insistiria en què no acabem de trobar el nostre lloc, o de crear-lo, o de defensar-lo. Crec que, malauradament, amb l’enginyeria i l’arquitectura no podem competir des –134–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 117-139 Elena Rodríguez et al. L’exercici professional de la geografia a Catalunya: estat actual i perspectives de futur

del punt de vista del prestigi que aquestes professions gaudeixen. Pel que fa als sociòlegs i als politòlegs, hi competim, però –i em sap greu dir-ho– estan millor preparats que nosaltres. Penso que aquests tenen una formació més moderna, menys escolàstica i més tècnica. I pel que fa als ambientòlegs, no ho conec tant, però tenen un plus, que és el de ser percebuts com una carrera nova, més adequada als nostres temps. Han sabut capitalitzar tota la gestió ambiental del territori, també perquè són més tècnics. Respecte a la trajectòria professional, si em fixo en la meva, per dir-ho de manera resumida, hi ha una primera part de molta precarietat, que ja consideres que és normal. Clar, ets dona, ets geògrafa i acabes de començar. I ja se sap, que si ara un contracte, que si ara un altre, que si renoves cada cert temps, etc. Però quan ja en tens quaranta, et comences a preguntar si aquesta precarietat és tan normal, i aleshores, si fas un mica de revisió, i vas mirant enrere, vas veient que tot plegat no quadra. Et fas el càrrec que sent geògrafa, i no economista, no et busquin per gestionar els programes LEADER, perquè quan s’han de controlar els números, els pressupostos, es pensa en un economista. Si és en gestió del turisme, doncs el mateix. Quan he expressat aquest punt de vista als geògrafs més veterans i del món acadèmic, em diuen que els estudiants acaben trobant feina. És clar que la gent troba feina, perquè la necessita. Bé, ara això ja no és evident. Però no crec que ens haguem de conformar amb això. La qüestió és quina feina i per a fer què? Per a fer feines que també pot fer una persona llicenciada en filosofia, en periodisme o en pedagogia? Em refereixo a què una cosa és ser capaços de trobar sortides professionals de forma individual i una altra de diferent és que puguem disposar d’uns determinats àmbits professionals coneguts com l’àmbit dels geògrafs, talment com passa amb l’arquitectura, l’enginyeria, l’administració d’empreses, la gestió turística, etc. Per exemple, a la Fundació on estic treballant, abans hi havia molts geògrafs però, em sap greu haver de dir-ho, són les persones de les quals s’ha prescindit primer. I la directora diu que sempre li han arribat molts currículums de geògrafs, ja des d’abans de la crisi. En canvi, l’únic currículum d’economista que arriba, vol cobrar més que la directora. Penso que en determinats àmbits dels geògrafs hi ha hagut un cert conformisme a comparar-nos amb altres llicenciatures de Lletres, i ens hem autoconsiderat els tècnics entre els de Lletres. Però en realitat competim amb altres formacions més tècniques. Tot plegat és una situació que fa una mica de llàstima, perquè som pocs, i a sobre se’ns planteja al davant una trajectòria molt dura, digna, és clar, però molt dura, perquè fer uns estudis de geografia per a acabar treballant de caixera no sembla el més desitjable, i això és sovint el que hi ha als CV dels geògrafs joves, i no tan joves, i de forma més freqüent del que crec que el col·lectiu més empoderat vol reconèixer. Parlo des de la perspectiva del desenvolupament rural, des d’una Fundació privada que viu de captar recursos dels pressupostos públics, en els quals les partides més gruixudes no són les destinades al desenvolupament rural, precisament. –135–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 117-139 Elena Rodríguez et al. L’exercici professional de la geografia a Catalunya: estat actual i perspectives de futur

En definitiva, penso que queda molta feina per fer. Penso que les virtuts que s’han destacat aquest vespre, que les tenim, amb explicar-nos-les els uns als altres, i estar-ne convençuts, no n’hi ha prou. Certament, com s’ha explicat, quan va començar la nostra professió, poques persones estaven treballant fora de la Universitat i de la docència. Si tenim en compte que partim d’aquí, aleshores és que ens hem ficat en una mena de proesa. Si resulta que ens hem d’inventar una professió, i a més hem de divulgar la nostra disciplina, i hem de posar al territori a un lloc central, quan no hi és... És clar, si ens hem de fer càrrec de tantes coses, potser arribarem a la conclusió que ja ens va prou bé. Però jo diria que això és ser poc exigent. No crec que siguem un sector normalitzat, en el sentit que no se’ns coneix. Sense anar més lluny, hi ha el cas dels historiadors que, en ser molts més, i tot i tenir dificultats per a trobar feina, la gent sap molt més el que es pot esperar d’una persona llicenciada en història que en geografia. De cara al futur, penso que la via a seguir és la de la innovació, sobretot en el món de la consultoria, és a dir, bàsicament en l’àmbit privat. Penso que del sector públic ja se n’ha tret tot el que se’n podia treure, ja que veig difícil que, tal com estan ara les coses, els geògrafs hi tinguem un paper més important del que hi hem tingut fins ara. Hem de mirar de consolidar posicions, estant al cas de l’evolució dels programes públics, i no perdre oportunitats, però no crec que hi hagi massa més expectatives d’ampliació per aquesta banda, tenint en compte les retallades en inversió pública. Concretament, penso que la cartografia té molt de potencial, des del punt de vista del mercat, sobretot del mercat privat. Aquest és l’àmbit on més ha crescut tot el relacionat amb la cartografia, i on hi pot haver més oportunitats d’ocupació per als geògrafs. No tant en l’àmbit públic, tret del cas d’ajuntaments molt grans, que tenen un departament de cartografia propi. La resta d’ajuntaments encarreguen treballs de cartografia puntualment. Una línia de futur important, que penso que pot estar oberta a tothom que s’hagi de buscar la feina en projectes, és la que fa referència a tot el tema de la cooperació europea. És difícil obtenir aquest finançament, perquè s’hi ha de treballar molt. Està tot molt estipulat, el que s’hi demana. S’ha de saber molt bé quines són les prioritats, i també tenir una certa solvència, perquè s’han d’avançar els diners. Una altra cosa en la que crec que som bons és en saber generar sinergies. Som grans creadors d’entorns, i grans aglutinadors de capital social. En relació amb això, crec que hauríem de treballar molt més en el camp de la transferència de coneixement i la divulgació de la recerca. Però el país és el que és, i la divulgació científica a casa nostra és més aviat escassa, i el periodisme científic està bastant copat per part d’altres professionals. No crec que aquest sigui un sector que estigui en aquests moments en creixement, i menys per a nosaltres que no hi estem introduïts. Però crec que el món de l’edició i la publicació l’hauríem hagut d’explorar més. –136–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 117-139 Elena Rodríguez et al. L’exercici professional de la geografia a Catalunya: estat actual i perspectives de futur

I ja per acabar, jo veia que havíem agafat una bona direcció, a l’entorn de l’any 2000, per exemple, amb la creació de la llista Territori, que crec que va ser una molt bona eina per a posar-nos en contacte, per a compartir la informació de les convocatòries, de les ofertes laborals, de qui feia què, i que va servir per a generar una mica de fòrum, i per a donar importància a qui treballava en el camp del territori, dins l’àmbit de les polítiques públiques. Però ara, amb la situació actual, la llista Territori s’ha hagut de tancar, i s’ha perdut aquest canal i aquesta xarxa, que crec que feia una funció vital. En definitiva, crec que vam començar tard a agafar empenta. Per les raons que sigui: perquè ens hi vam posar tard, perquè vam tenir que inventar-nos la professió, les eines per a promocionar-la, etc. I quan estàvem agafant una certa embranzida, ens ha enxampat la crisi. Però bé, hem de posar-hi ganes i hem de seguir actius, ens hi hem d’implicar, hem de ser militants, tot i que aquesta militància de vegades ens suposi una feina afegida. És per això que avui he triat aquest discurs directe, i potser una mica dur. També perquè veig que tenim aquí una audiència jove, i a mi em van explicar moltes meravelles de la geografia quan era jove, i desprès no les he trobat. El que he trobat és que la geografia és una disciplina que m’agrada molt, que és el meu llenguatge, que penso que pot ser útil si hi ha ocasió de fer-la servir, i de fer-la valdre. El problema és que, al menys fins al moment, hi ha un cert conflicte entre disciplina, mercat i societat, i cal treballar per a superar aquest conflicte.

Conclusions La celebració de la segona taula commemorativa del 25è aniversari de l’AGPC va contribuir al debat sobre la geografia professional durant els últims vint-i-cinc anys al nostre país (Mateu i Sanclimens, 1991; AGPC, 1992-1993; Miralles, 1993; Ribera i Soriano, 2001; Zoido, 2001; Pujol, 2003; Mongil i Tarroja, 2004; Miralles, 2011), alhora que va entroncar amb el debat iniciat a la taula rodona celebrada l’any 2002, amb motiu de la constitució de la Delegació del Col·legi de Geògrafs a Catalunya (DCGC), el contingut de la qual es va publicar al número 57 d’aquesta mateixa revista, amb el títol de “La geografia professional a Catalunya” (Montaner et al., 2004). Les principals conclusions de la taula rodona, relatives als quatre àmbits de debat, van ser les següents: Quant a la formació, els ponents reconeixen el progrés experimentat durant els darrers vint-i-cinc anys a la Universitat, però posen de manifest la conveniència de reforçar la coherència entre la formació acadèmica dels geògrafs i les necessitats del mercat. Plantegen l’interès d’una formació dual –universitat/empresa– i la necessitat d’atribuir un major protagonisme a les pràctiques professionals. També constaten la importància de la formació continuada, i que aquesta tingui un caràcter especialitzat adequat a necessitats –137–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 117-139 Elena Rodríguez et al. L’exercici professional de la geografia a Catalunya: estat actual i perspectives de futur

formatives específiques. Finalment, assenyalen les mancances en aspectes concrets, com ara els sistemes d’avaluació de projectes, el dret administratiu, la gestió pública, la governança o les polítiques públiques (aspectes amb els quals els geògrafs es troben en desavantatge quan han de competir amb altres professionals del territori). En relació al mercat laboral, els ponents constaten les dificultats d’accés a aquest per part dels geògrafs (derivades en bona part de l’insuficient coneixement social de la professió i de la geografia aplicada), agreujades per la crisi econòmica, i pel fet d’haver de competir amb una diversitat cada vegada major de professionals que poden treballar en els mateixos àmbits que els geògrafs. Per superar aquestes dificultats, es planteja l’interès d’assolir –mitjançant la formació o el reciclatge professional– una major competitivitat en l’àmbit de les metodologies aplicades (que és el factor que més conforma i diferencia el corpus dels col·lectius professionals), i la necessitat de superar una dependència excessiva del sector públic, mitjançant la promoció de l’emprenedoria i la utilització dels recursos a l’abast per aquesta modalitat d’activitat professional. Pel que respecta a la situació actual de la professió, els ponents comparteixen el punt de vista que la crisi econòmica ha afectat els geògrafs com a la resta de sectors professionals del territori que depenen, en bona mesura, de la contractació pública. Atès que no sembla que la superació de la crisi comporti un retorn al mateix nivell d’activitat similar al que es va viure en l’etapa del boom urbanístic, l’emprenedoria esdevé una opció d’ocupació raonable en el moment actual. Els ponents opinen, també, que convé explorar les oportunitats de treball en àmbits emergents, com ara la transferència de coneixement o la divulgació, i contemplar les oportunitats de treball fora del país. Finalment, pel que fa a les perspectives de futur, els ponents opinen que la geografia professional continuarà tenint un lloc potencial en el mercat laboral. En aquest sentit, per aprofitar les oportunitats que es presentin, els ponents formulen diverses estratègies: enfortir la col·laboració amb el món empresarial, fomentar l’emprenedoria i la innovació professional, millorar la visibilitat i la imatge pública de la feina dels geògrafs, prosseguir la defensa col·legial en les convocatòries públiques, complementar les habilitats professionals generalistes i transversals de la geografia amb una formació específica, i reforçar l’acció corporativa i l’orgull professional.

–138–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 117-139 Elena Rodríguez et al. L’exercici professional de la geografia a Catalunya: estat actual i perspectives de futur

Bibliografia AGPC (1992-1993). “La profesión de geógrafo: elementos para la reflexión y el debate”. Boletín de la AGE, núm. 15-16, p. 211-219. MATEU, Xavier; Xavier SANCLIMENS (1991). “La Geografia: una ciència antiga, una professió nova”, dins: Actes del Primer Congrés Català de Geografia. IIIb Comunicacions. Barcelona: Societat Catalana de Geografia, p. 489-500. MIRALLES, Carme (1993). “Les sortides professionals dels geògrafs. El cas de la UAB”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 22, p. 131-137. – (2011). “Geografiando”, dins: Colegio de Geógrafos. 10 años enredando: balance y retos de la geografía profesional. Colegio de Geógrafos, p. 19. MONGIL, David; Àlex TARROJA (2004). “Los perfiles profesionales de la geografía española”, dins: La geografía española ante los retos de la sociedad actual. Aportación Española al XXX Congreso de la UGI. Glasgow: Comité Español de la Unión Geográfica Internacional, p. 351-373. MONTANER, Carme; Rafel LLUSSÀ; Antoni F. TULLA; Joan VILÀ-VALENTÍ; Maria Dolors GARCIA RAMON; Isabel RUEDA; Santiago FERNÁNDEZ MUÑOZ; Laia DOMINGO; Elisabet SAU (2004). “La geografia professional a Catalunya”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 57, p. 181-210. PUJOL, Hermínia (2003). “El perfil dels membres de la Societat Catalana de Geografia i de l’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 56, p. 165-193. RIBERA, Lluís; Joan Manel SORIANO (2001). “Geografia i experiència professional: entrevista a deu joves geògrafs i geògrafes”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 39, p. 149-170. ZOIDO, Florencio (2001). “Relaciones entre formación y dedicación profesional en la geografía española”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 39, p. 37-56.

–139–



NOTES I DOCUMENTACIÓ



Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 80, desembre 2015, p. 143-166 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.94

Cartografia urbanística menor de l’antic municipi de Sarrià (Barcelona), 1842-19211 Jesús Burgueño Departament de Geografia i Sociologia Universitat de Lleida

Resum Sovint la ciutat no s’ha construït a partir de grans operacions d’eixample impulsades pels ajuntaments sinó per l’acumulació d’iniciatives particulars d’urbanització. El ric fons arxivístic de l’antic municipi de Sarrià (unit a Barcelona d’ençà 1922) permet documentar detalladament aquest procés urbanístic, principalment en mans dels propietaris dels terrenys. La majoria d’expedients contenen cartografia, en general planimetries de factura modesta, però sovint de gran transcendència per explicar la gènesi de la xarxa viària actual. Es documenten els principals expedients de caire urbanístic localitzats. S’identifiquen els arquitectes municipals que van supervisar les propostes particulars d’urbanització o van realitzar els planejaments promoguts per l’Ajuntament. Paraules clau: urbanisme, cartografia, Barcelona, arquitectes.

Resumen: Cartografía urbanística menor del antiguo municipio de Sarrià (Barcelona), 1842-1921 A menudo la ciudad no se ha construido a partir de grandes operaciones de ensanche impulsadas por los ayuntamientos, sino por la acumulación de iniciativas particulares de urbanización. El rico fondo archivístico del antiguo municipio de Sarrià (unido a Barcelona desde 1922) permite documentar detalladamente este proceso urbanístico, principalmente en manos de los propietarios de los terrenos. La mayoría de expedientes contienen cartografía, en general planimetrías de factura modesta, pero a menudo de gran trascendencia para explicar la génesis de la red viaria actual. Se documentan los principales expedientes de carácter urbanístico localizados. Se identifican los arquitectos municipales que supervisaron las propuestas particulares de urbanización o realizaron los planeamientos promovidos por el Ayuntamiento. Palabras clave: urbanismo, cartografía, Barcelona, arquitectos. 1. Aquest treball s’ha dut a terme en el marc del projecte de recerca CSO2014-54078-C2-1-P, finançat per la Dirección General de Investigación Científica y Técnica.

–143–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 143-166 Cartografia urbanística menor de l’antic municipi de Sarrià (Barcelona), 1842-1921

Jesús Burgueño

Abstract: Simple urban designs from the old town of Sarrià (Barcelona), 1842-1921 The city is often not built from large operations of expansion done by municipalities, but by the accumulation of individual development initiatives. The rich archive collection of the old town of Sarrià (merged Barcelona in 1922) allows to follow in detail the urbanization process, mainly in the hands of landowners. Most files contain maps, usually quite simple plans, but often of great importance to explain the genesis of the current street network. We present here the main urban files located. We identify the municipal architects who oversee the particular proposals of urban development and also made the plans promoted by the City. Keywords: urbanism, cartography, Barcelona, architects.

*** L’Ajuntament de Sarrià va fer diverses temptatives d’ordenament global del seu creixement urbà, si bé al capdavall l’únic planejament que reeixí i perdurà en part fou el pla d’alineacions de l’arquitecte municipal Francesc Mariné, del 1888 (Burgueño, 2014 i 2016). Però al marge dels grans projectes, la trama viària fonamentalment es va construir (a Sarrià com arreu) a partir d’iniciatives particulars d’urbanització.2 Els propietaris proposaven el pla d’obertura de carrers a les seves finques, i l’Ajuntament donava –gairebé sempre– el vistiplau, comptant, això sí, amb el preceptiu dictamen d’un arquitecte assessor. L’estudi d’aquesta documentació ens ha permès determinar la nòmina dels arquitectes que van treballar per a l’Ajuntament de Sarrià i la seva cronologia aproximada.3 - Jaume Feliu i Castelló (1842-1854) - Elies Rogent i Amat (1854-1859) - Joan Nolla i Cortés (1860-1861) - Francesc de Paula del Villar (1862-1869) - Josep Rosés (1870-1882) - Francesc Mariné i Martorell (1883-1901) - Arnau Calvet i Peyronill (1902-1921) El degoteig de petites ampliacions i esmenes del viari urbà de Sarrià va generar una important documentació municipal, que en el cas que ens ocupa s’ha conservat en un percentatge força elevat. La majoria dels expedients d’urbanisme contenen (o havien contingut originalment) cartografia. L’objectiu d’aquest treball és inventariar les planimetries que acompanyen els expedients d’urbanisme de l’Ajuntament de Sarrià, entre 1842 (data del primer expedient conservat) i l’annexió a Barcelona (1921). Aquesta 2. Algunes de les principals iniciatives urbanitzadores han estat comentades per Jesús Portavella (2000 i 2008). També Mercè Palau-Ribes (1998, p. 271) fa un breu esment a permisos d’urbanització. 3. Les llicències d’obres ajuden a concretar la cronologia, encara que en molts casos no intervenia l’arquitecte assessor. Val a dir que en aquesta font rarament hi trobem croquis de caire cartogràfic.

–144–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 143-166 Cartografia urbanística menor de l’antic municipi de Sarrià (Barcelona), 1842-1921

Jesús Burgueño

documentació d’origen municipal es conserva principalment a l’Arxiu Municipal del Districte de Sarrià-Sant Gervasi (AMDSG). És clar, però, que altres arxius contenen cartografia rellevant per a l’estudi de l’urbanisme de Sarrià; principalment l’Arxiu General de la Diputació de Barcelona (AGDB) per a tot allò que afecta la construcció de carreteres: passeig de la Bonanova i carretera d’Espluges (o de Cornellà a Fogars), carretera de Barcelona a Sarrià, carretera de Sarrià a Vallvidrera, carretera a Molins de Rei per Santa Creu d’Olorda... També l’Arxiu de Protocols conserva força cartografia relacionada amb la propietat, rústica i urbana.4 Hem descartat croquis mínims que es poden considerar irrellevants, tant des de l’òptica cartogràfica com de la història de la planificació urbana. Ordenem els materials localitzats segons l’arquitecte (mestre d’obres en el cas de Jaume Feliu) que elaborava el preceptiu dictamen tècnic municipal. La més abundant cartografia del s. XX (etapa de l’arquitecte Arnau Calvet) requereix d’una major segmentació, en part a causa de la incorporació al terme de Sarrià del municipi de Vallvidrera (1889) i d’una part de Santa Creu d’Olorda (1916). En aquest sentit, val a dir que algun dels primers expedients es refereixen al barri de la Travessera, unit a Sant Gervasi el 1850.

1. Segle XIX Jaume Feliu i Castelló (1842-1854)5 - 1842, sol·licitud de Josep Jordà i Baixeras per tal d’urbanitzar uns terrenys formant els actuals carrers Canyelles, Jordà i Monterols. El mestre d’obres Jaume Feliu n’informà negativament per no presentar els avantatges propis d’un eixample, però es va aprovar. Plànol de Josep Casademunt (fig. 1).6 - 1845, sol·licitud de Josep de Borràs per tal d’urbanitzar uns terrenys formant els carrers de Sta. Filomena, Santos Reyes (avui Tres Reis) i Ntra. Sra. de los Dolores (Isaac Albéniz). Croquis anònim.7 - 1846, sol·licitud de Benet M. de Segarra per tal d’urbanitzar uns terrenys formant carrers al sud de la plaça de St. Vicenç de Sarrià. Croquis sense signatura.8 - 1846, sol·licitud de Rosa Vilarós per tal d’urbanitzar uns terrenys formant diversos carrers, a tocar del camí vell de Sarrià a Sant Gervasi. Croquis del mestre d’obres Jaume Feliu. És interessant anotar la resolució crítica de l’Ajuntament, amoïnat per la tendència a fer els carrers més estrets del previst: “Pero si Rosa Vilarós edifica es preciso que se sujete al plano aprobado por este Ayuntamiento. La regularidad de las comunicaciones en toda población es objeto preferente ya por el ornato ya por la

4. Per exemple, Portavella (2008, p. 175) reprodueix un plànol de la finca d’Ignasi Girona. 5. Feliu tenia un important patrimoni al municipi i va ser alcalde de Sarrià el 1852-53 (Toscas, 1992). 6. AMDSG: Sarrià, cota 0482, 210-002. Reproduït a: Portavella, 2008, p. 123. 7. AMDSG: Sarrià, cota 0484, 237-004. 8. AMDSG: Sarrià, cota 0484, 237-005.

–145–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 143-166 Cartografia urbanística menor de l’antic municipi de Sarrià (Barcelona), 1842-1921

Jesús Burgueño

higiene, y sin que las calles queden anchas y rectas no pueden obtenerse los objetos apetecidos. A falta de un plano general de esta población deben practicarse los particulares, y como este Ayuntamiento considera un gran perjuicio para la comunicación e uniformidad el que dejase Rosa Vilarós el camino obstruido y angosto, por estos motivos les previno dejase los palmos en la calle de que se trata [...] no mostrándose el Ayto. con firmeza a detener los caprichos de algunos particulares, tendremos que sufrir imperfecciones en las calles, plazas, etc. y oír constantemente las quejas de los pueblos. Si así no se practica este Ayto. se verá colocado en la falsa situación de no poder plantear mejoras en ornato y en salubridad permitiéndose caminos tortuosos y angostos, pues todos los propietarios quisieren dividir y subdividir los terrenos a su voluntad.” (26-V-1848)9

- 1846, sol·licitud de Pau Cuxart per tal d’urbanitzar uns terrenys darrera de can Laforja (sector unit a Sant Gervasi pocs anys després unit). Croquis anònim.10 - 1847, expropiació de terrenys d’Antoni Artós. Plànols de Jaume Feliu.11 - 1847, sol·licitud de diversos propietaris de prolongació del carrer de la Unió (avui Cornet i Mas). Croquis anònim. Inclou també un Plano topográfico de un terreno de propiedad del Sr. D. Benito Sagarra, de Carles Gras i Alfonso (1848).12 - 1847-1856, croquis de l’afectació de la finca de la Sra. Vendrell per la construcció de la nova carretera de Sarrià a Barcelona.13 - 1848, sol·licitud de Gertrudis Domènech per tal d’urbanitzar uns terrenys formant el carrer de la Roca (avui Joan Orpí) i altres, a Pedralbes. Croquis anònim.14 - 1849, “Plano geométrico de un terreno que D. Ramón Roquer posee en el término de Sarriá” de l’arquitecte Joan Soler i Mestres, 1:100. El carrer que s’hi projecta pot ser Anglí per damunt del passeig de la Bonanova.15 - 1849, “Plano de una porción de terreno distribuido en solares y calles, de la heredad llamada dels Capellans situada en el término de Sarriá y propia de D. Joaquín Castañer” de l’arquitecte Josep Ràfols. S’hi dibuixa la plaça de la Creu (avui Mañé i Flaquer) i els carrers de la Creu (Vallirana), Major de St. Felip Neri (Saragossa) i Farró (Santjoanistes), al barri de la Travessera, poc després unit a Sant Gervasi.16 - 1850, sol·licitud de Luis Hugó per tal d’urbanitzar uns terrenys a tocar del torrent de can Serrat. Plànol del director de camins José Domínguez y Valle.17 - 1850, sol·licitud de Domingo Vidal per tal d’urbanitzar uns terrenys entre el camí de can Laforja (avui carrer del mateix nom) i carrer de la Bonanova (avui c. Alfons XII) formant un carrer que sembla equivalent a l’actualment dit de Moliné. El mateix any 1850 aquest sector s’incorporà al terme de Sant Gervasi. Croquis anònim.18 - 1850, sol·licitud de Francesc Tusquets per tal d’urbanitzar uns terrenys al barri de la Travessera (el qual fou unit a Sant Gervasi aquell any) formant l’actual carrer Dénia (prolongació del c. Tuset). Croquis anònim.19 9. AMDSG: Sarrià, cota 0484, 237-006. El mateix expedient a: AGDB: Llig. 903, exp. 2, plec 3r (Gobierno superior político de Barcelona. Policía urbana). 10. AMDSG: Sarrià, cota 0484, 237-007. 11. AGDB: Llig. 903, exp. 2, plec 1r (Gobierno superior político de Barcelona. Policía urbana). 12. AGDB: Llig. 903, exp. 2, plec 2n (Gobierno superior político de Barcelona. Policía urbana). 13. AMDSG: Sarrià, cota 0485, 242-001. 14. AMDSG: Sarrià, cota 0484, 237-009. El 1897 hi ha rectificació de la línia del carrer (cota 0488, 239-037). 15. AMDSG: Sarrià, cota 0482, 210-021. Al dors s’indica que ha estat informat per Elies Rogent; per tant, aquest arquitecte va tenir alguna col·laboració amb l’Ajuntament de Sarrià abans de fer-ho regularment, cap a 1855. 16. AMDSG: Sarrià, cota 0484, 237-011. 17. AMDSG: Sarrià, cota 0484, 237-015. 18. AMDSG: Sarrià, cota 0484, 237-017. 19. AMDSG: Sarrià, cota 0484, 237-018. El plànol és a banda.

–146–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 143-166 Cartografia urbanística menor de l’antic municipi de Sarrià (Barcelona), 1842-1921

Jesús Burgueño

- 1851, sol·licitud de Joan B. Aladern per tal d’urbanitzar ca n’Armadans formant els carrers St. Salvador (avui Avió Plus Ultra) i Ntra. Sra. de la Bonanova (cf. Graus). Croquis de l’arquitecte Josep Buxareu i Gallart.20 - 1852, croquis del mestre d’obres Jaume Feliu referit a l’eixamplament del carrer de la Rectoria (darrera l’església).21 - 1853, antecedents per a la formació del passeig dels Caputxins (avui de Santa Eulàlia) en terrenys de Joaquim de Borràs. Inclou plànol de 1860, del mestre d’obres Miquel Amich.22

Figura 1. Josep Casademunt: Plan de un campo distribuido en solares, propio de José Jordá, sito en el pueblo de Sarriá, 1842

Aquest és el plànol més antic dins la secció dedicada a urbanisme als fons municipals de Sarrià. 60 x 42 cm. Font: AMDSG, vegeu nota 6.

Elies Rogent i Amat (1855-1859) - 1854, “Plano que manifiesta los solares con sus calles que decea edificar en parte de un terreno de mayor estención propio de Dª Raymunda Castellnou Sabater y Serra consorte de D. Francisco Castells y González […] lindante con la población, en la que existe una casita conocida por casa la Rossa, que antes dependía del término y jurisdicción del pueblo de San Gervasio”, de l’arquitecte Josep Mas i Vila. Sector molt afectat per la construcció del ferrocarril de Sarrià, s’hi dibuixen dos carrers que van ser descartats (S. Francisco i St. Ramon) i la prolongació del carrer Alegria (avui Demestre).23 - 1856, “Plano topográfico de un trozo de la riera Blanca”, del mestre d’obres Miquel Amich.24 - 1856, sol·licitud de Joaquim Cuyàs per tal d’urbanitzar un terrenys seus formant els 20. AMDSG: Sarrià, cota 0484, 237-021. Aquest expedient és informat l’agost de 1851 per una comissió d’obres públiques formada pel mestre d’obres i regidor Jaume Feliu i per Salvador Viñals. 21. AMDSG: Sarrià, cota 0483, 213-002. 22. AMDSG: Sarrià, cota 0484, 237-025. 23. AMDSG: Sarrià, cota 0484, 237-027. Aquest expedient dóna lloc al primer informe d’Elies Rogent de la seva etapa com a arquitecte de Sarrià, l’abril de 1855. Ja hem assenyalat, però, que el 1849 havia efectuat un primer dictamen, dins del període en què la intervenció majoritària és de Jaume Feliu. 24. AMDSG: Sarrià, cota 0485, 242-008.

–147–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 143-166 Cartografia urbanística menor de l’antic municipi de Sarrià (Barcelona), 1842-1921

Jesús Burgueño

carrers avui anomenats Salvador Mundí, M. D. de Núria i Euterpe. Dos croquis, un d’Elies Rogent i l’altre de Jaume Feliu.25 - 1856, sol·licitud de Mariana Vidal per tal d’urbanitzar uns terrenys tot formant el carrer avui anomenat d’Oriol Mestres. Plànol d’Elies Rogent (1857), de tal manera que l’arquitecte informa favorablement sobre el seu propi “Proyecto de una calle transversal que una las de Barcelona y Mayor” (fig. 2).26

Figura 2. Elies Rogent: Proyecto de una calle transversal que una las de Barcelona y Mayor (1857)

64 x 43 cm. Font: AMDSG, vegeu nota 26.

- 1857, “Plano de los solares que quiere establecer en la propiedad que posee en Sarriá la Sra. Dª Clotilde Sixto de Borrás y proyecto de la disposición que puede dárseles”, de l’arquitecte Josep Fontseré.27 - 1857, petició de Josep de Ponsich sobre urbanització d’uns terrenys seus coneguts com “el Clos”. “Plano de la torre de Vilana en Sarriá” dels arquitectes Josep Oriol i Bernadet, i Miquel Garriga i Roca. S’hi dibuixen els carrers de la Paz (avui Duquessa d’Orleans), la Creu (Pedró de la Creu), St. Francesc (Clos de St. Francesc) i, entre ells, altres dos innominats, avui dits Gresolet i Setantí. 28 - 1858, Ramon Roquer demana permís per tal d’urbanitzar uns terrenys seus a tocar del camí de St. Gervasi; s’esmenta existència d’un plànol. Aquesta proposta s’atura en acordarse establir el passeig de Sant Gervasi: “a fin de no perjudicar el natural desarrollo que ha de tener la población por aquella parte y lo útil que sería formar una calle recta que uniera ambos pueblos”.29 - 1859, plànol anònim a escala 1:300 de la reforma de la plaça de la Constitució (avui p. Sarrià) mitjançant l’enderrocament de l’antiga casa consistorial, amb rectificacions d’alguns carrers adjacents.30 25. AMDSG: Sarrià, cota 0484, 237-028. 26. AMDSG: Sarrià, cota 0484, 237-029 27. AMDSG: Sarrià, cota 0482, 210-010 i cota 0484, 237-030. Reproduït per Portavella (2008, p. 28 i 54). 28. AMDSG: Sarrià, cota 0484, 237-031. 29. AMDSG: Sarrià, cota 0484, 237-032. Darrer informe d’Elies Rogent, amb data de febrer de 1859. 30. AMDSG: Sarrià, cota 0482, 210-031. Portavella, 2008, p. 179.

–148–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 143-166 Cartografia urbanística menor de l’antic municipi de Sarrià (Barcelona), 1842-1921

Jesús Burgueño

- 1859, plànol anònim de la cruïlla de la riera Blanca amb el camí de can Ponsich, 1:400.31 - 1859, diversos croquis de Jaume Feliu sobre el projecte de rectificació i reforma del camí de Pedralbes a can Julit.32 - s. d., “Proyecto de plaza de mercado en Sarriá en la plaza de la cárcel”, anònim, 1:100. La caràtula diu “Proyecto de ensanche de la que es hoy plazuela del pueblo para emplazamiento de otra más espaciosa para Plaza Mercado derribando el edificio del común que sirve para Casa Consistorial”.33

Joan Nolla i Cortés (1860-1861)34 - 1860, “Plano del paseo de los Capuchinos” i projecte de font monumental, del mestre d’obres Miquel Amich.35 - 1860, “Plano y rectificación de una parte de la calle Mayor”, de l’arquitecte municipal Joan Nolla, 1:50.36

Francesc de Paula del Villar (1862-1869)37 - 1862, “Proyecto de una calle transversal que una las de Barcelona y Mayor”, de l’arquitecte Antoni Rovira i Trias (còpia d’un d’Elies Rogent del 1857). Nova petició de Mariana Nadal de Vidal d’obrir el carrer avui dit d’Oriol Mestres.38 - 1862, sol·licitud de Ramona Castellnou per tal d’urbanitzar uns terrenys a la finca Nena Casas, amb els carrers Castellnou, Vistahermosa (avui Demestre), Serra (Vergós), San Pablo (Milanesat) i plaça del Recreo (Joaquim Pena). Plànol de l’arquitecte Joan Cortés, 1:500.39 - 1863, rectificació del camí de cal Noio o carrer de l’Estrella (avui Trinquet), proposada per Rosa Rigalt, Felip Font de la Vall i altres. Plànol de l’arquitecte Elies Rogent, 1:500.40 - 1863, “Plano del terreno que se debe ocupar de la propiedad del Exmo. Sor. Marquès de Fontanellas, para la construcción del nuevo camino de Sarriá a Sn. Gervasio”, de Josep Marimon i Pau Jambrú.41 - 1863, sol·licitud de Rosa Giralt i Felip Font de la Vall per tal d’urbanitzar uns terrenys i obrir els actuals carrers Caponata, Cardenal Vives i Tutó, i Osi. Plànol de l’arquitecte 31. AMDSG: Sarrià, cota 0482, 210-025. 32. AMDSG: Sarrià, cota 0482, 210-027. 33. AMDSG: Sarrià, cota 0503, 210-30. Es troba dins d’un portafolis amb data 1918. 34. Nolla va ser nomenat arquitecte municipal a proposta de l’alcalde, perquè “además de tener sobrados conocimientos del arte, tenía otra circunstancia que la acompañaba y era la de ser propietario de este pueblo.” (AMSSG: Acuerdos del Ayuntamiento de Sarriá, vol. 231, 15-XI-1859). El 1861 va fer el pressupost del passeig de Sant Gervasi. 35. AMDSG: Sarrià, cota 0482, 210-013. Antecedents de 1853 sobre formació del passeig: cota 0484, 237-025. 36. AMDSG: Sarrià, cota 0482, 210-014. 37. Consta que el mes de maig de 1859 Villar era l’arquitecte municipal (AMDSG: Acuerdos del Ayuntamiento de Sarrià, vol. 231, 30-V-1859), però el mes de novembre va ser substituït per Joan Nolla. Aquest fet deu tenir relació amb una disputa econòmica, atès que el mateix llibre d’acords informa que el 8 d’agost de 1859 es va rebre un ofici del Govern Civil que comminava l’Ajuntament al pagament d’uns honoraris a Villar. 38. AMDSG: Sarrià, cota 0484, 237-037. Primer dictamen de Villar, amb data d’abril de 1862. 39. AMDSG: Sarrià, cota 0484, 237-038. Portavella, 2008, p. 82. 40. AMDSG: Sarrià, cota 0484, 237-040. Un segon plànol a 1:300 és anònim (o la signatura ha estat escapçada). 41. AMDSG: Sarrià, cota 0485, 242-012.

–149–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 143-166 Cartografia urbanística menor de l’antic municipi de Sarrià (Barcelona), 1842-1921

Jesús Burgueño

Elies Rogent, 1:500.42 - 1863, sol·licitud de Manuel Parera per tal de reformar la línia del carrer-camí de Sarrià a Pedralbes, formant l’actual plaça de Pedralbes. Plànol del mestre d’obres Narcís Estrada.43 - 1863, sol·licitud de Mercè Serra, vídua d’Andreu, per tal per tal d’urbanitzar uns terrenys propers a la plaça Major formant l’actual carrer de Graus, part del c. Avió Plus Ultra i un altre carrer paral·lel a aquest cap a la banda de St. Gervasi (mai obert). Plànol de l’arquitecte Josep Buxareu i Gallart, 1:300.44 - 1866, “Proyecto de la calle [avui Gral. Vives] que Dª Clotilde Sixto de Borrás pretende establecer en una parte de la propiedad que posee en Sarriá”, mestre d’obres Miquel Amich.45 - 1866, sol·licitud de Teresa Buxó i Marià Garriga per tal d’urbanitzar uns terrenys de la finca Santa Catalina (Pedralbes) formant els carrers de Montevideo, Panamà, camí de Finestrelles (avui c. Joan d’Alòs) i altres. Plànol de l’arquitecte Oleguer Vilageliu i Castells, 1:1.000 (fig. 3).46 - 1866, sol·licitud de Clotilde Sixto de Borràs per rectificar l’alineació del carrer de S. Carlos (enllaç de la p. Borràs amb la carretera de Vallvidrera). Plànol del mestre d’obres Miquel Amich.47 - 1868, nova alineació del carrer de la Font (avui passeig de la Bonanova) amb plànol del mestre d’obres Miquel Amich, 1:300.48 - 1868, rectificació i eixample del carrer de la Rectoria expropiant part de l’hort de la casa parroquial i projecte de rectificació del carrer de Sant Miquel, dut a terme per la Junta Revolucionària. Croquis de Jaume Feliu.49

Josep Rosés (1870-1882) - 1870-75, sol·licitud de Miquel Faralt per tal d’urbanitzar uns terrenys a Pedralbes formant, per una banda, els carrers del sector est del monestir (Montevideo...) i, per altra, uns carrers al sud del monestir, dels quals l’únic que es consolidà fou el de Cavallers. Tres plànols del mestre d’obres Teodor Torné: un de 1870 a 1:1.000 (fig. 4), dos de 1875 a 1:500 i 1:1.000.50 - 1873, “Proyecto de prolongación de la calle de Monserrat” (avui Rocabertí, a l’altra banda del c. Major; mai duta a terme), 1:300, arquitecte Josep Rosés (fig. 5).51 - 1873, sol·licitud de Rafael Vallet i Piquer per tal d’urbanitzar la seva finca de ca n’Armadans formant el carrer de Sant Salvador (avui Avió Plus Ultra). Plànol del mestre d’obres Teodor Torné, 1.400.52 - 1873, sol·licitud d’Anna Baucis de Casamitjana per tal d’urbanitzar els dilatats te42. AMDSG: Sarrià, cota 0484, 237-041. El rètol de carrer Major és erroni, es tracta de l’actual carrer de Bonaplata. 43. AMDSG: Sarrià, cota 0484, 237-042. 44. AMDSG: Sarrià, cota 0484, 237-044. 45. AMDSG: Sarrià, cota 0487, 238-002. 46. AMDSG: Sarrià, cota 0487, 238-003. Antecedents de 1852 a: cota 0484, 237-023; s’hi esmenta plànol del mestre d’obres Salvador Carreras. 47. AMDSG: Sarrià, cota 0487, 238-002. 48. AMDSG: Sarrià, cota 0483, 213-005bis. 49. AMDSG: Sarrià, cota 0483, 213-005bis. 50. AMDSG: Sarrià, cota 0487, 238-006. 51. AMDSG: Sarrià, cota 0482, 210-019. 52. AMDSG: Sarrià, cota 0487, 238-011.

–150–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 143-166 Cartografia urbanística menor de l’antic municipi de Sarrià (Barcelona), 1842-1921

Jesús Burgueño

Figura 3. Oleguer Vilageliu: fragment del Plano de una parte de terreno que uno de los herederos de D. Francisco Buxó destina para acensar de la heredad llamada de S. Catalina sita en Pedralbes con la demarcación al efecto de manzanas, calles y razantes [1866]

Escala 1:1.000; 77,5 x 47 cm. Font: AMDSG, vegeu nota 46.

Figura 4. Teodor Torné: Plano y proyecto para alineación de calles en unos terrenos que en Pedralbes posee D. Miguel Faralt, 1870

Escala 1:1.000; 71 x 61 cm. Font: AMDSG, vegeu nota 50. . –151–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 143-166 Cartografia urbanística menor de l’antic municipi de Sarrià (Barcelona), 1842-1921

Jesús Burgueño

rrenys del mas Pomaret, entre el camí de Vilana, el torrent Pomaret i el passeig de la Bonanova. Plànol del mestre d’obres Joaquim Sitjar, a 1:500. 53 - 1876, expedient per a la construcció de la carretera de Vallvidrera. Plànol del sector proper a la plaça de Vallvidrera, d’Emili Sala i Cortés, 1:250.54 - 1876, sol·licitud de Joan Margenat per tal d’urbanitzar els terrenys immediats al passeig de Sant Gervasi (o de la Bonanova) formant els carrers Anglí, Margenat, St. Joan (avui Dolors Monserdà) i Capmany (Carrasco i Formiguera). Plànol del mestre d’obres Josep Espelt, 1:500.55 - 1877, sol·licitud d’Isabel Mollà per tal d’urbanitzar els terrenys de can Ramis (immediats a Vallvidrera). Plànols de l’agrimensor Manuel Olivé, 1:300. Crida l’atenció que a la part alta del camí de Vallidrera, amb fort pendent, es plategessin uns carrers rectes i que s’aprovés malgrat les reserves de l’arquitecte municipal atès “lo escabroso del terreno”. Amb tot, el pla no reeixí.56 - 1878, sol·licitud de Maria Sauró per tal d’urbanitzar uns terrenys a les Tres Torres, just al nord de la via del tren, fent-hi una trentena de torretes. Plànol del mestre d’obres Dimas Valbiolbey (?), 1:500. Informat negativament per ser incompatible amb el pla aprovat per iniciativa dels senyors Castells i Castellnou. 57 - 1878, sol·licitud de Ferran Segarra per tal d’urbanitzar uns terrenys entre el passeig de la Bonanova i l’Hort de la Vila. Plànols del mestre d’obres Vicenç Feliu Cuyàs, 1:400.58 - 1879, projecte d’eixamplament i rectificació del camí de St. Pere Màrtir, a la carena de Vallvidrera. Plànol parcial del mestre d’obres Vicenç Feliu Cuyàs, 1:200.59 - 1879, “Plano geométrico de una porción de terreno sobrante de la vía pública”, al carrer Mañé i Flaquer, dels mestres d’obres Josep Arnau i Teodor Torné.60 - 1880, sol·licitud de Miquel Faralt per a fer algunes variacions en la urbanització del sud del monestir de Pedralbes. Plànol del mestre d’obres Teodor Torné, 1:500.61 - 1880, projecte d’eixamplament de la plaça de can Maties (avui p. Vallvidrera) en relació a la carretera de Sarrià a Vallvidrera. Plànol del mestre d’obres Josep Arnau, 1:200.62 - 1881, mapa topogràfic del camí veïnal de Vallvidrera, del director de camins veïnals Pau Jambrú i Trasserras, 1:1.000, eq. 5 m.63 - 1881, “Proyecto de paso de la tubería de conducción de aguas dentro del término municipal de Sarriá”, plànol general a 1:5.000, nom de l’enginyer il·legible. Concessió a Enrique Blondeau.64 - 1881, sol·licitud de Joan Casamitjana per tal de suprimir la plaça del Nord, projectada al sector del mas Pomaret. Plànol amb els carrers de Pomaret, Casamitjana (avui dia 53. AMDSG: Sarrià, cota 0487, 238-012. Portavella, 2008, p. 30. 54. AMDSG: Sarrià, cota 0486, 243-015. 55. AMDSG: Sarrià, cota 0487, 238-014. 56. AMDSG: Sarrià, cota 0487, 238-015. Un expedient relacionat, del 1897, també amb plànol a: cota 0488, 239-035. 57. AMDSG: Sarrià, cota 0487, 238-016. 58. AMDSG: Sarrià, cota 0487, 238-018. 59. AMDSG: Sarrià, cota 0486, 243-020. 60. AMDSG: Sarrià, cota 0488, 634-028. 61. AMDSG: Sarrià, cota 0487, 238-022. 62. AMDSG: Sarrià, cota 0483, 213-009. 63. AMDSG: Sarrià, cota 0486, 243-21. 64. AMDSG: Sarrià, cota 0506, 253-016.

–152–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 143-166 Cartografia urbanística menor de l’antic municipi de Sarrià (Barcelona), 1842-1921

Jesús Burgueño

inexistent), Esperança i Indústria (ara Escoles Pies), del mestre d’obres Joan Carpinell i Sallés, 1:500. La plaça encara figura en el pla Mariné, però ja no en el plànol de Vallhonrat.65 - 1882, “Plano de emplazamiento de las calles de Balmes de San Gervasio y de la Esperanza de Sarriá”, 1:300, mestre d’obres Joan Carpinell i Sallés. Sol·licitud de Joan Casamitjana i Ramon Romaní per tal de rectificar l’alineació de l’actual carrer de Dolors Monserdà.66 - 1882, sol·licitud d’Eusebi Güell i Manuel Girona d’eixamplament del camí de Torre Marina, com a prolongació del seu camí particular. Plànol del mestre d’obres Boi Guiu, 1:500.67 - 1882, sol·licitud de Trinitat Fontcuberta en relació a una part del camí de Torre Vilana. Plànol del mestre d’obres Joan Carpinell i Sallés, 1:300.68

Figura 5. Josep Rosés: Proyecto de prolongación de la calle de Monserrat [1873]

. Escala 1:300; 82 x 31,5 cm. Font: AMDSG, vegeu nota 51.

Francesc Mariné i Martorell (1883-1901)69 - 1883, sol·licitud de Pau Pey i altres per tal de regularitzar el camí de Santa Creu. “Proyecto de rectificación del camino de Santa Cruz [avui Mont d’Orsà] y apertura de una calle en terrenos particulares” (la carretera a Santa Creu d’Olorda), del mestre d’obres Josep Carrera Miró, 1:500. Vistiplau de Pau Jambrú i de F. Mariné (aquest el 1884).70 - 1884, Francesc Planas demana permís per construir un accés des del camí veïnal de Sarrià a Vallvidrera cap a la seva propietat, a tocar de la riera de can Mestres. Plànol del mestre d’obres Ramon Jané (?), 1:100.71 - 1885, expedient de concessió de la canalització d’aigua a favor de la Sociedad de Aguas de Barcelona; plànol “Proyecto de emplazamiento de cañerías en Sarriá”, 1:2.000.72 65. AMDSG: Sarrià, cota 0487, 238-026. Portavella, 2008, p. 161. 66. AMDSG: Sarrià, cota 0487, 238-027. 67. AMDSG: Sarrià, cota 0486, 243-022. 68. AMDSG: Sarrià, cota 0488, 634-030. 69. Alguna dada biogràfica i sobre el seu pla d’alineacions de1889 a: Burgueño 2014. 70. AMDSG: Sarrià, cota 0486, 243-023. 71. AMDSG: Sarrià, cota 0486, 243-024. 72. AMDSG: Sarrià, cota 0506, 253-022.

–153–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 143-166 Cartografia urbanística menor de l’antic municipi de Sarrià (Barcelona), 1842-1921

Jesús Burgueño

- 1886, “Plano de emplazamiento del matadero de Sarriá y terrenos contiguos; rectificación de alineaciones del torrente del Arch o de Gardeñes”, de Mariné, 1:200.73 - 1887, “Plano geométrico de la plaza de Vallvidrera y sus alrededores y proyecto de ensanche de la misma plaza”, de Mariné, 1:200.74 - 1888, memòria i projecte de Mariné per tal d’obrir el carrer de St. Salvador (avui Avió Plus Ultra) entre el passatge de la Concepció (Graus) i el carrer de la Font (pg. Bonanova). Perfil sense plànol.75 - 1889, “Plano de canalización [d’aigües] en Sarria”, enginyer Roperto, 1:2.500.76 - 1890, sol·licitud de Josep M. de Ponsich per tal de suprimir la continuació del carrer de Bonavista (avui Carme Karr) que afectava la seva propietat dita el Clos, per tal de reservar-la a un establiment (educatiu?) que necessiti una àrea gran. Plànols de l’arquitecte Francesc Mariné, 1:300.77 El plànol d’ubicació d’aquesta propietat i d’un ampli sector de Sarrià es conserva a l’AHB (secció de Gràfics, imatge 02511). - 1890, “Plano geométrico de la calle de la Fuente [avui passeig de la Bonanova] y sus adyacentes, con indicación de la parcela que se trata de expropiar a Dña. María Roig para el ensanche y regularización de dicha calle”, de l’arquitecte Mariné, 1:300. 78 - 1890, la comunitat de pares escolapis demana la supressió de dos trams dels carrers Indústria (avui Escoles Pies) i Casamitjana (inexistent però previst, paral·lel per sobre del c. Immaculada), per tal de construir-hi l’escola. Plànol de Josep Pellicer, 1:500.79 Aquest expedient va donar lloc al que segueix, atès que no tota la finca pertanyia a Sarrià, ni de bon tros. - 1891, rectificació de límits municipals amb Sant Gervasi. Plànol dels arquitectes Mariné(per Sarrià) i Feliu Fernández (per St. Gervasi), 1:2.000. Acord ratificat pels dos ajuntaments el 28-XII-1892.80 Alhora es va pactar obrir el carrer avui anomenat Marquesa de Vilallonga: “acuerdan establecer como deslinde una calle de diez metros de anchura que partiendo del límite actual de términos municipales en el punto A de confluencia de las calles de la Esperanza de Sarriá y de Balmes en San Gervasio vaya en dirección a la montaña y sea paralela a las calles de la Industria [avui Escoles Pies] perteneciente a Sarriá y a la de Vilana perteneciente a S. Gervasio y próximamente emplazada en el punto medio de ambas. […] y lo proponen en la convicción de que será aceptada por el propietario de los terrenos D. Trinidad de Fontcuberta ya que puede formar la base de urbanización de los mismos.”

Malgrat que els tècnics parlen d’una “mutua cesión”, en realitat era Sarrià qui guanyava terrenys, com s’aprecia tot comparant els mapes de Mariné i de Vallhonrat. Amb la modificació, l’arquitecte dels Escolapis assegurava la pertinença a Sarrià de la totalitat del centre educatiu i alhora establia un carrer que delimitava la gran illa de les Escoles Pies per llevant. - 1891, expropiació d’una casa a la plaça de St. Vicenç (avui Consell de la Vila) a fi de fer la nova Casa consistorial. Croquis de Mariné i Antoni Gallissà i Soqué, 1:100.81 73. AMDSG: Sarrià, cota 0483, 213-021. 74. AMDSG: Sarrià, cota 0483, 213-013. 75. AMDSG: Sarrià, cota 0487, 238-036. 76. AMDSG: Sarrià, cota 0506, 253-016. 77. AMDSG: Sarrià, cota 0487, 238-035. 78. AMDSG: Sarrià, cota 0483, 213-019. Hi ha planta de la casa expropiada (1891) a 1:100, de Mariné i Modest Fossas Pi. 79. AMDSG: Sarrià, cota 0487, 238-027. 80. AMDSG: Sarrià. cota 19, 1.1.1. 81. AMDSG: Sarrià, cota 0483, 213-017.

–154–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 143-166 Cartografia urbanística menor de l’antic municipi de Sarrià (Barcelona), 1842-1921

Jesús Burgueño

- 1892, sol·licitud de la societat La Educación per tal de suprimir els carrers de Mariné,82 Campmany (avui Carrasco i Formiguera), Planella (avui l’esbocinat carrer de l’Institut Químic de Sarrià) i Sta. Eulalia (avui Immaculada) dins de la finca de can Gardenyes, per tal de fer-hi el gran col·legi dels Jesuïtes. Plànol de l’arquitecte Joan Martorell i Montells. 83 - 1893, projecte d’eixample i millora de la plaça St. Vicenç (avui Consell de la Vila) amb motiu construcció de la nova Casa consistorial; plànol de Mariné, 1:200.84 - 1894, “Ferrocarril tranvía del Parque de la Montaña a Vallvidrera”, 1:5.000, mapa topogràfic anònim; proposta de Manuel Dolcet.85 - 1895, “Plano del trozo de la calle de Serrano [avui Major de Sarrià] comprendido entre la de San Juan [D. Monserdà] y pasage de Amich en que se indica la nueva alineación que se solicita”, mestre d’obres Joaquim Codina, 1:300.86 - 1896, “Plano de la nueva plaza y casa de los señores herederos de D. Vicente Torner”, plànol de Mariné, 1:1.000.87 - 1896, sol·licitud de Rafael Piera per tal de prolongar el carrer de Balmes (avui Osi) entre els carrers de Caponata i les Delícies (Monterols). Plànol del mestre d’obres Vicenç Feliu, 1:300.88 - 1896, adquisició dels terrenys de Bonaventura Gelabert situats dins el perímetre de l’escorxador (a tocar del torrent de Gardenyes). Plànol de Mariné, 1:200.89 - 1897, rectificació d’alineacions a la vorera dreta del carrer de Serrano (tram del c. Major per damunt de la p. Major). Plànol de Mariné, 1:300.90 - 1897, expropiació de terrenys per obrir el carrer de San Mariano (avui Caponata) fins a Prim (c. Major). Plànols de Mariné, 1:100 i 1:300.91 - 1897, autorització a Ricard Forga i Luis Rouvière per esplanar un carrer en la finca de can Ramis (Vallvidrera); plànol anònim, 1:500.92 - 1897, alineacions del camí d’Esplugues per sobre del monestir de Pedralbes; petició de Francesc Riera i Manuel Serra; plànol de l’arquitecte E. Mercader, 1:300.93 - 1897, “Plano geométrico de la calle de la Agregación [avui plaça de Vallvidrera] y sus alrededores”, de Mariné, 1:200.94 - 1898, sol·licitud dels senyors Alujas i Costa de rectificació d’alineacions del carrer de Castells (avui Milanesat) a tocar del límit de terme. Plànol de l’arquitecte E. Mercader, 1:1.000.95 - 1898, sol·licitud de Francesc Margenat de rectificació d’alineacions de la plaça de la 82. Paradoxalment, el llarg carrer que s’havia dedicat a si mateix l’arquitecte Mariné no es va fer mai; es va suprimir del planejament el 1905 (AMDSG: Sarrià, cota 0493, 81-014). En l’actualitat el seu espai està ocupat per la Via Augusta. Un bocí d’aquest carrer apareix al croquis de l’arquitecte Joan Bohí i Bellvé, de 1901: Portavella, 2008, p. 45. 83. AMDSG: Sarrià, cota 0488, 239-020. 84. AMDSG: Sarrià, cota 0489, 212-016. 85. AMDSG: Sarrià, cota 0489, 212-018. 86. AMDSG: Sarrià, cota 0488, 239-024. 87. AMDSG: Sarrià, cota 0489, 212-016. 88. AMDSG: Sarrià, cota 0488, 239-027. 89. AMDSG: Sarrià, cota 0489, 214-013. 90. AMDSG: Sarrià, cota 0488, 239-033. 91. AMDSG: Sarrià, cota 0488, 239-036. 92. AMDSG: Sarrià, cota 0488, 239-035. 93. AMDSG: Sarrià, cota 0488, 239-037. 94. AMDSG: Sarrià, cota 0488, 239-039. 95. AMDSG: Sarrià, cota 0488, 239-040.

–155–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 143-166 Cartografia urbanística menor de l’antic municipi de Sarrià (Barcelona), 1842-1921

Constitució (avui del Consell de la Vila). Plànol del mestre d’obres Josep Arnau, 1:100.96 - 1899, sol·licitud de Manuel Costa per tal de suprimir un tram del carrer de Castells (avui Milanesat) tocant al límit de terme. Plànol del mestre d’obres Carles Bosch, 1:1.000.97 - 1899, sol·licitud de Josepa Balasch de rectificació d’alineacions del carrer de St. Miquel (avui Pare Miquel de Sarrià). Plànol del mestre d’obres Josep Arnau, 1:100.98 - 1899, projecte de rectificació d’alineacions i d’eixample del barri del carrer del Comerç (avui Calatrava). Plànols de Mariné, a 1:1.000 i 1:2.000 (fig. 6).99 - 1899, projecte de pont sobre la riera de Gardenyes prop de la plaça Borràs, plànol de Mariné, 1:300.100 - 1900, petició de Josep Laribal i Ramon Andreu per tal d’adquirir un tros de l’antic camí de St. Gervasi; croquis de Mariné, 1:100.101 - 1901, petició de la societat La Educación (jesuïtes) per tal de modificar el traçat del carrer Mariné i formar una plaça. Plànol de l’arquitecte Joan Rubió i Bellvé, 1:1.000.102 - 1901, “Plano de emplazamiento de una nueva calle que partiendo de la de Mariné facilite la salida al camino de casa Peñazco, en los terrenos que la Sociedad anónima La Educación posee de la finca llamada casa Gardeñas”, arquitecte Joan Rubió i Bellvé.103

Jesús Burgueño

Figura 6. Francesc Mariné, part de: Sarrià. Plano geomètrico y proyecto de ensanche de la calle del Comercio, 1899

Escala 1:2.000; 60 x 61,5 cm. Font: AMDSG, vegeu nota 99.

2. Cartografia de l’etapa d’Arnau Calvet com a arquitecte municipal (1902-1921) La darrera etapa de Sarrià com a municipi independent és força rica en projectes d’urbanització parcials, projectes d’infraestructures i adquisicions de terrenys “sobrers” (antics camins i rieres) per part de particulars. A partir de 96. AMDSG: Sarrià, cota 0488, 239-041. 97. AMDSG: Sarrià, cota 0488, 239-044. L’afer no es va resoldre fins el 1915. 98. AMDSG: Sarrià, cota 0488, 239-046. 99. AMDSG: Sarrià, cota 0488, 239-047. 100. AMDSG: Sarrià, cota 0489, 212-010. 101. AMDSG: Sarrià, cota 0488, 239-048. 102. AMDSG: Sarrià, cota 0490, 8-004. 103. AMDSG: Sarrià, cota 0492, 72-004.

–156–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 143-166 Cartografia urbanística menor de l’antic municipi de Sarrià (Barcelona), 1842-1921

Jesús Burgueño

1902 Arnau Calvet i Peyronill (Barcelona, 1874-1956) ocupa la plaça d’arquitecte municipal, de manera que tots els expedients i plànols relacionats passaven per la seva supervisió. De bon començament, Calvet dugué a terme un projecte d’eixample que finalment no va reeixir (Burgueño, 2016). De la urbanística d’aquesta etapa prèvia a l’agregació de Sarrià a Barcelona, l’Arxiu de Districte no conserva alguns plans força transcendents, com ara el referit a la urbanització d’Eusebi Güell amb l’avinguda de Pedralbes,104 o la planificació de l’avinguda Pearson.105 Ordenem la documentació identificada en cinc apartats. El primer agrupa plànols i projectes que principalment afectaven l’antic municipi de Vallvidrera (unit a Sarrià el 1890) o el fragment de Santa Creu d’Olorda agregat a Sarrià l’1 de gener de 1916. El segon apartat es refereix a la producció del propi Calvet (excepció feta dels plànols descrits a la part de Vallvidrera). Altres dos apartats corresponen a l’obra de dos facultatius amb una intervenció freqüent en expedients adreçats a l’Ajuntament de Sarrià: l’arquitecte Bonaventura Conill i el mestre d’obres Josep Masdéu. En un apartat final recollim les aportacions d’altres tècnics. Plànols de Vallvidrera i Santa Creu d’Olorda - Octubre 1903, “Proyecto de paso en túnel por debajo de la plaza de Vallvidrera para ferrocarril eléctrico” (unit al funicular), enginyer Manuellliurat (?) 1:200.106 - Maig 1904, venda d’una parcel·la sobrera del camí antic de Vallvidrera al Tibidabo a favor de Eulàlia Sauró; croquis 1:200 de Josep Arnau.107 - Desembre 1904, sol·licitud de Joan Solias per tal d’adquirir una part del camí de St. Pere Màrtir, davant de l’hotel Buenos Aires; plànol 1:100, mestre d’obres Josep Arnau.108 - Desembre 1904, permís a Josep Masdemont i altres per variar i eixamplar el camí de Vallvidrera a Sta. Creu d’Olorda. Plànols 1:1.000 i 1:5.000 de l’arquitecte J. Gili Moncunill.109 - Setembre 1905, plànols 1:500 i perfils de les estaciones superior i inferior del funicular de Vallvidrera, de l’arquitecte Bonaventura Conill.110 - Novembre 1905, “Proyecto de rectificación de los caminos vecinales del Pantano y de la Rectoría”, 1:500, de l’arquitecte Bonaventura Conill.111 - Desembre 1905, plànol de la plaça de Vallvidrera i els carrers immediats, d’Arnau Calvet, 1:200.112 104. L’expedient de 1905 ja no es conservava en el fons municipal de Sarrià l’any 1925 (AMDSG: Sarrià, cota 0493, C: 357). Tampoc no l’hem localitzat a l’Arxiu Contemporani. 105. Segons Portavella (2000, p. 244), el traçat proposat pels propietaris, germans Buxó, va ser aprovat el novembre de 1915. 106. AMDSG: Sarrià, cota 0492, 45-001. 107. AMDSG: Sarrià, cota 0493, 81-013. 108. AMDSG: Sarrià, cota 0492, 72-002. 109. AMDSG: Sarrià, cota 0493, 81-003. 110. AMDSG: Sarrià, cota 0493, 81-025. 111. AMDSG: Sarrià, cota 0491, 44-012bis. 112. AMDSG: Sarrià, cota 0491, 44-012bis.

–157–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 143-166 Cartografia urbanística menor de l’antic municipi de Sarrià (Barcelona), 1842-1921

Jesús Burgueño

- Gener 1906, plànol d’un tram de l’antiga carrerada de Vallvidrera al Tibidabo, d’Arnau Calvet.113 - Setembre 1907, “Plano geométrico de la plaza de Vallvidrera y proyecto de nueva alineación inferior de la misma, al objeto de ensancharla”, d’Arnau Calvet, 1:200.114 - Abril 1908, “Plano de la cerca y rectificación del camino de la Budallera que se solicitan”, mestre d’obres Ramon Ribera, 1:250. Petició de Ricard Forga.115 - Juny 1910, “Proyecto de alineaciones de una vía general para la urbanización de los terrenos del paraje llamado El Turó e inmediatos, sitos en Vallvidrera”, arquitecte J. Batllevell (?) i mestre d’obres Ramon Ribera, 1:500.116 - Agost, 1911, “Proyecto de urbanización de una parte de la cumbre del Tibidabo, perteneciente al término municipal de Sarrià”, Mariano Rubió enginyer en cap de la SA El Tibidabo, 1:500.117 - Octubre 1912, “Proyecto de alineaciones de un trozo del camino vecinal de Vallvidrera al Tibidabo”, Josep Masdéu, 1:200.118 - Juliol 1913, “Proyecto de alineaciones para enlace de las calles A [avui Guerau de Liost], E [del Turó] y camino de las Casetas con la calle de San Pedro Mártir [Mont d’Orsà]. Vallvidrera”, d’Arnau Calvet, 1:200.119 - Juliol 1913, prolongació d’alineacions del camí del pantà de Vallvidrera, d’Arnau Calvet.120 - 1915, plànol de l’enginyer Josep Playà (?), corresponent a la finca propietat de Francesc Font situada al c. Navarro i Reverter, 1:100.121 - Març 1916, “Plano de alineaciones que afectan a los terrenos próximos a la iglesia parroquial del ex-pueblo de Sta. Cruz de Olorde”, d’Arnau Calvet, 1:300.122 - Gener 1917, “Proyecto de rectificación de parte del camino vecinal de Sarriá a San Cugat del Vallés” (avui camí de Sant Cugat), de Josep Masdéu, 1:200. Promotors: Salvador Andreu, Maria Navas de Oliveras i SA El Tibidabo.123 - Abril 1918, “Plano general de la urbanización de los terrenos propiedad de D. José Sauró. Vallvidrera”, de Josep Masdéu, 1:500.124

Plànols de l’arquitecte municipal Arnau Calvet - Octubre 1903, “Plano caminos vecinales de Sarriá”, traçats sobre el mapa de Vallhonrat 1:6.000.125

–158–

113. AMDSG: Sarrià, cota 0491, 44-012bis. El mes de març, Calvet estudia “la forma de urbanizar el trozo de camino de carrerada entre la carretera al Tibidabo y el terreno de casa Baldiró” mitjançant escales; hi ha perfils del carrer (aleshores significativament anomenat Solidaritat Catalana i avui dels Algarves) però no plànol (cota 0494, 96-002). 114. AMDSG: Sarrià, cota 0495, 107-003b. 115. AMDSG: Sarrià, cota 0496, 115-006. 116. AMDSG: Sarrià, cota 0497, 131-044. Antecedent sol·licitud de Manuel Vicens, aprovada el 1894; nous propietaris: vídua Miralles (Joana Ferran), vídua de Juan Duarry (Pilar Serra) i Antoni Jover. 117. AMDSG: Sarrià, cota 0498, 136-064bis. 118. AMDSG: Sarrià, cota 0499, 142-046bis bis. 119. AMDSG: Sarrià, cota 0499, 147-051 bis. 120. AMDSG: Sarrià, cota 0500, 148-001. 121. AMDSG: Sarrià, cota 0501, 187-002ª. Es troba dins d’un expedient de la Cia Barcelonesa d’Electricitat per enllaçar les subcentrals del Tibidabo i carrer Anglí. 122. AMDSG: Sarrià, cota 0501, 192-002a. 123. AMDSG: Sarrià, cota 0502, 200-001. 124. AMDSG: Sarrià, cota 0503, 211-1. 125. AMDSG: Sarrià, cota 0491, 44-010.


Treballs de la SCG, 80, 2015, 143-166 Cartografia urbanística menor de l’antic municipi de Sarrià (Barcelona), 1842-1921

Jesús Burgueño

- Novembre 1903, “Proyecto urbanización de la plaza Mayor”, 1:50.126 - Febrer 1904, plànols de l’expropiació per enllaçar el carrer San Mariano (avui Oriol Mestres) amb el c. Prim (Major de Sarrià).127 - Gener 1906, “Proyecto de rectificación del linde de Barcelona y Sarriá en el trecho comprendido entre las calles de Esperanza y Balmes y el pie de la montaña”, acordat entre Calvet i l’arquitecte en cap de la 8a secció de l’Ajuntament de Barcelona.128 - Febrer 1906, expropiació de tres cases davant l’església parroquial a la plaça Major.129 - Març 1906, “Plano de una porción de terreno de la propiedad de Don José A. Martí que hay que expropiar con motivo de la urbanización de la calle de San Luis” (avui Anglí), 1:100.130 - Juliol 1906, expropiació de terrenys per a la completa apertura del carrer St. Salvador (avui Avió Plus Ultra).131 - Octubre 1906, “Plano de la prolongación y ensanche calle de Caponata”, entre la riera Blanca i el passeig de Pedralbes, mai duta a terme.132 - Febrer 1907, projecte de prolongació i modificació del carrer de Sta. Eulàlia (avui Nou de Santa Eulàlia) entre els carrers de Sta. Madrona (mai realitzat, a ponent del c. Major) i Caputxins (avui Major de Sarrià), 1:300.133 - Maig 1907, supressió del projectat carrer de St. Pau com a conseqüència de l’obertura de la carretera de Cornellà a Fogars, entre els carrers de la Pau (avui Duquessa d’Orleans) i St. Francesc (avui Clos de St. Francesc).134 - Juny 1907, projecte d’apertura i urbanització del carrer Panamà, realitzar per l’Ajuntament arran d’una petició d’Eugeni Roca Dalmau per tal d’aconseguir un eixamplament de l’accés al carrer, 1:200.135 - Juny 1907, concreció del límit de terme entre Sarrià i Barcelona a les Corts, a instàncies de Joaquim Miquel, 1:500.136 - Setembre 1907, eixamplament de l’entrada de la població per la part baixa (actual p. Artós), 1:100.137 - Novembre 1907, “Proyectos de nuevas alineaciones de la calle Obispo Catalá y de la plaza unión de la calle de Colón [mai oberta, a la plaça Pedralbes] con la carretera de Cornellá a Fogás de Tordera”, 1:300.138 - Novembre 1907, “Proyecto de acceso al recinto del Real Monasterio de Pedralves”, 1:200.139 - Maig 1908, “Proyecto de paseo de enlace entre Pedralbes y paseo de Santa Eulalia”, 1:500.140 126. AMDSG: Sarrià, cota 0491, 44-007bis. 127. AMDSG: Sarrià, cota 0488, 239-036. 128. AMDSG: Sarrià, cota 0494, 96-007. 129. AMDSG: Sarrià, cota 0494, 97-005. 130. AMDSG: Sarrià, cota 0493, 81-016. 131. AMDSG: Sarrià, cota 0494, 97-007. 132. AMDSG: Sarrià, cota 0494, 96-009; Portavella, 2008, p. 69. 133. AMDSG: Sarrià, cota 0495, 107-001b. 134. AMDSG: Sarrià, cota 0495, 107-017. Hi ha un altre plànol relacionat a: cota 0495, 107-018. 135. AMDSG: Sarrià, cota 0495, 107-005b. 136. AMDSG: Sarrià, cota 0496, 108-001. 137. AMDSG: Sarrià, cota 0495, 107-013. 138. AMDSG: Sarrià, cota 0495, 107-006b. 139. AMDSG: Sarrià, cota 0495, 107-007. 140. Arxiu de la Corona d’Aragó, Mapes i plànols, 511/1-2. Procedeix del fons Sentmenat.

–159–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 143-166 Cartografia urbanística menor de l’antic municipi de Sarrià (Barcelona), 1842-1921

Jesús Burgueño

- Juny 1909, fitament acordat entre els Figura 7. Arnau Calvet: Nuevas ajuntament de Barcelona i Sarrià d’un tram alineaciones de las calles de la Iglesia y del torrent del Mal que feia de partió de terde los Estudios, 1910 mes per sota del passeig de la Bonanova, concretament entre el ferrocarril de Sarrià i el carrer de Dalmases. L’acord s’il·lustra amb un plànol a escala 1:1.000.141 - Març 1910, “Nuevas alineaciones de las calles de la Iglesia [avui del Rector Voltà] y de los Estudios”, 1:300 (fig. 7). Els carrers són els anteriors a la construcció de la nova seu de l’Ajuntament i obertura de la plaça del Consell de la Vila. Suprimeix el carreró d’unió amb la plaça Arquitecte Mas (avui resta com a atzucac).142 - Juny 1910, acord Barcelona-Sarrià per enllaçar els carrers en les proximitats de la carretera de Sarrià i nova alineació del passeig Sant Joan Bosco.143 - Agost 1910, construcció d’un pont sobre la riera de Sarrià (o de can Gardenyes) al barri de Nena Cases, prop de la cruïlla dels carrers Pomaret (avui Doctor Roux) i Gironella Baixa (Buigas); el petit plànol 1:1.000 Escala 1:300; 25 x 30,5 cm. Font: AMDSG, complementa la descripció gràfica de vegeu nota 142. 144 l’obra. - 1911, reforma de l’escorxador.145 - Febrer 1915, “Plano de la parcela de terreno propiedad del Ayuntamiento procedente de haber sido cubierto una sección del torrente de Can Serrat o de las Monjas y el talud de aguante del piso del paseo de Santa Eulalia”, 1:300.146 - Desembre 1917, “Plano que se une al acta de deslinde de unos terrenos que posee la Sociedad Anónima La Educación [jesuïtes] en el término de S. Vicente de Sarriá colindantes con los del Matadero y con los de D. Salvador Oliveres y Vilaró”.147 - Febrer 1919, “Proyecto de retretes subterráneos en la plaza de Prat de la Riba” (avui p. de Sarrià), perfils i planta, 1:50.148 - Març 1919, projecte per a l’habilitació d’un llatzeret municipal (s’ha produït la cèle141. AMCB: L. II, R.fol 55. U. y R. – L. 60 – Nº 11. 142. AMDSG: Sarrià, cota 0497, 131-058. Portavella, 2008, p. 85. Inclou un altre plànol amb el càlcul de superfícies, a escala 1:100. 143. Plànol 1: “Proyecto de prolongación y enlace de las calles de Ganduxer, Borrell y carreteras de Las Corts y Güell y de ensanche de la de Sarriá”, 1:1.000, 3-VI-1910, signat per Calvet i l’arquitecte cap de la secció 1a de l’Ajuntament de Barcelona (M. Pasena?), aprovat 22-IX-1910 (Barcelona) i 3-XI-1910 (Sarrià). AMCB: L. I, R.fol 164. U. y R. – L. 65 – Nº 4; AMDSG: Sarrià, cota 0497, 131-059. El plànol 2, a la mateixa escala, correspon al passeig Dom Bosco. 144. AMDSG: Sarrià, cota 0498, 137-022. 145. AMDSG: Sarrià, cota 0499, 163-005. 146. AMDSG: Sarrià, cota 0500, 174-054. Aleshores (9-II-1915), Calvet signa com a arquitecte primer municipal; el 1916 es nomena arquitecte supernumerari Joaquim Lloret Homs (AMDSG: Sarrià, caixa 31 Personal, 1.5.5). 147. AMDSG: Sarrià, cota 0502, 200-004bis. 148. AMDSG: Sarrià, cota 0503, 220-2c.

–160–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 143-166 Cartografia urbanística menor de l’antic municipi de Sarrià (Barcelona), 1842-1921

Jesús Burgueño

bre grip), habilitant-hi part dels magatzems municipals, 1:50.149 - Maig 1921, “Plano de reforma de las alineaciones de la plaza Gaspar Farreras” (avui de Pedralbes), 1:300.150

Plànols de l’arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio (1903-1906) - Desembre 1903, supressió d’un tros del c. Badia (avui Terré, cantonada Iradier) a petició dels Escolapis.151 - Juny 1905, “Plano general prolongación de la calle María Auxiliadora”, 1:500. Petició dels senyors Mas i Romaní. Carrer no previst en el pla Mariné.152 - Setembre 1905, plànols 1:500 i perfils de les estaciones superior i inferior del funicular de Vallvidrera.153 - Desembre 1905, “Plano general de enlace de las calles Baja de Gironella, Sarriá, y de Mas, Barcelona. Dentro los terrenos propiedad de D. José Mª Mas”, 1:500.154 - Febrer 1906, plànol parcial de la finca can Ramis, propietat de Dolors Giral, 1:400.155 - Juliol 1906, relatiu a una parcel·la sol·licitada per Joan Pascual, a la cruïlla dels carrers Romaní (avui Àngel Guimerà), Rosari i Paral·lel (Via Augusta). Plànol 1:200.156

Plànols del mestre d’obres Josep Masdéu i Puigdemasa (1911-1921) - Març 1911, “Plano de las superficies parciales del camino de Sarriá a Sn. Gervasio, conocido por camino de Can Mandri que solicitan adquirir los firmantes.” 1:300. Aquest camí era paral·lel al passeig de la Bonanova i carrer Cuyàs (avui Dalmases).157 - 1911, declaració de sobrant de via pública d’una parcel·la procedent de l’antic camí anomenat Torrent de Marge Calent (paral·lel, per l’oest, al c. Comerç, avui Calatrava), que vol adquirir Josep M. Mas. Croquis 1:200.158 - Març 1911, petició de Joan B. Buxó per tal que l’Ajuntament contribueixi a les obres de perllongació del c. Panamà. Croquis 1:500.159 - Setembre, 1911, modificació del pla d’alineacions demanada per la SA La Educación (jesuïtes). La resolució de l’expedient s’allarga fins 1919 per oposició d’alguns propietaris. Plànol 1:500.160 - Febrer 1913, modificació de la línia del carrer de la Creu (avui Pedró de la Creu), sol·licitada per Enriqueta de Cuadras. Plànol 1:300.161 - Maig 1913, projecte dels senyors Mumbrú de modificació del traçat de l’antic camí de Sarrià a St. Gervasi, dit de casa Mandri, a l’actual carrer Dalmases (entre el camí-torrent 149. AMDSG: Sarrià, cota 0503, sense núm 150. AMDSG: Sarrià, cota 0505, 238-006ª. 151. AMDSG: Sarrià, cota 0491, 44-011. 152. AMDSG: Sarrià, cota 0493, 81-004. 153. AMDSG: Sarrià, cota 0493, 81-025. 154. AMDSG: Sarrià, cota 0493, 81-020. 155. AMDSG: Sarrià, cota 0494, 96-004, sobre normes d’urbanització a Vallvidrera. 156. AMDSG: Sarrià, cota 0494, 97-001. 157. AMDSG: Sarrià, cota 0498, 136-065. 158. AMDSG: Sarrià, cota 0498, 136-066. 159. AMDSG: Sarrià, cota 0498, 136-070. 160. AMDSG: Sarrià, cota 0498, 137-024. Reproduït a: Portavella, 2008, p. 137. 161. AMDSG: Sarrià, cota 0500, 148-005.

–161–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 143-166 Cartografia urbanística menor de l’antic municipi de Sarrià (Barcelona), 1842-1921

Jesús Burgueño

que tancava per l’est la finca del marquès de Figura 8. Josep Masdéu: Proyecto Villamediana i el carrer St. Lluís, avui Anglí). modificación de alineaciones de las calles Plànol 1:200.162 Pomaret, Libertad y Pi Margall, 1913 - Maig 1913, “Proyecto modificación de alineaciones de las calles Pomaret [Doctor Roux], Libertad [Pau Alcover] y Pi Margall [Doctor Carulla]”, 1:200 (fig. 8). A canvi de la supressió de la plaça de St. Ramon prevista en el pla Mariné es feien dues cruïlles més àmplies del normal. Projecte presentat per D. Trinitat Cuyàs i altres.163 - Octubre 1913, “Proyecto de ampliación de la urbanización correspondiente de los terrenos de D. Rafael Baster y D. Gustavo Peyra”, 1:250, corresponent al carrer de la Santíssima Trinitat del Mont.164 - Juliol 1914, petició de Luis Susaeta per tal d’adquirir part del torrent de can Ribes, prop de la cantonada actual dels carrers Anglí i Hort de la Vila, 1:200.165 - Juliol 1914, petició de Josefa i Maria Mas, i Consol Casablanca per tal d’adquirir part del camí veïnal anomenat de Marge Calent (per sota del carrer del Dr. Carulla; en un plànol de Sarrià figura com a camí Antic dels Morts).Croquis 1:200.166 - Abril 1915, declaració de sobrant d’una secció del torrent de Gardenyes, que vol comprar Vicenç Brosa. Croquis 1:200.167 - Desembre 1915, el marquès de Villamediana demana poder comprar en qualitat de sobrant una secció del camí de can Mandri. Croquis 1:200.168 - Abril 1915, modificació del traçat del Escala 1:200; 53 x 94 cm. Font: AMDSG, carrer del Dr. Carulla amb el c. Ganduxer de vegeu nota 163. Barcelona, per tal d’enllaçar-los mitjançant una corba. Demanat per D. Trinitat Cuyàs i altres propietaris. Plànol 1:200 (fig. 9).169 - Gener 1916, Lluïsa Mumbrú demana adquirir en qualitat de sobrant de via pública una secció del camí de can Mandri i cobrir una secció del de can Ribes (immediacions de

162. AMDSG: Sarrià, cota 0500, 148-004. 163. AMDSG: Sarrià, cota 0500, 148-006. 164. AMDSG: Sarrià, cota 0496, 115-008. 165. AMDSG: Sarrià, cota 0500, 174-055bis. 166. AMDSG: Sarrià, cota 0500, 174-057. 167. AMDSG: Sarrià, cota 0501, 187-006. 168. AMDSG: Sarrià, cota 0501, 192-001bis. 169. AMDSG: Sarrià, cota 0501, 192-005. Aprovat pel Jefe de Urbanización y Enlaces de Barcelona Ezequiel Porcel), amb plànol 1:1.000 i data d’abril de 1917 (AMDSG: Sarrià, cota 0502, 200-005).

–162–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 143-166 Cartografia urbanística menor de l’antic municipi de Sarrià (Barcelona), 1842-1921

Jesús Burgueño

l’antic “Spring Cine”). Croquis 1:200.170 - Juliol 1917, autorització a Santiago Vilalta per a construir claveguera al torrent dit de Marge Calent, prop de la cruïlla dels carrers Àngel Guimerà i Rosari. Croquis 1:200.171 - Octubre 1917, petició dels senyors Caralt per tal de cobrir una secció del torrent de Marge Calent, entre els carrers Alt de Gironella, Rosari i l’actual ronda del General Mitre. Croquis 1:200.172 - Juny 1918, “Plano geométrico del trozo de camino vecinal de Finestrellas que D. Buenaventura Grases solicita adquirir del Ayuntamiento de Sarriá”, a l’actual rotonda de Can Caralleu, 1:500.173 - Novembre 1918, Joan Llenas demana permís per a cobrir i ocupar el curs del torrent de Pomaret en la unió amb un xaragall procedent de la plaça d’Artós i el carrer Alt de Gironella. Plànol 1:100.174 - Novembre 1918, prolongació del pas inferior del ferrocarril a la cruïlla dels carrers d’Àngel Guimerà i Rosari, sol·licitat per Baldomer de Caralt. Plànol 1:50 i detall de situació a 1:1.000.175 - Gener 1919, petició d’Alexandrina Grau per tal d’adquirir una parcel·la de terreny sobrer de l’antic camí d’Esplugues o de Finestrelles, a tocar de l’avinguda Pearson i el carrer Amistat (del pla Mariné, mai obert). Croquis 1:300.176 - Maig 1919, supressió de la projectada prolongació del carrer de l’Amistat per sobre del carrer Panamà, a petició de José de Sentmenat y Juan B. Buxó.177 - Juny 1919, projecte d’urbanització de Joaquim Carreras i altres, en terrenys que tocaven amb el límit amb l’Hospitalet, per sota de la carretera de Cornellà a Fogars i per damunt del llavors encara inexistent quarter del Bruc. Incloïa els carrers Carreras, Cavallers i Albareda (avui Sor Eulàlia d’Anzizu. Plànol 1:500. Fou el darrer eixample aprovat per l’Ajuntament de Sarrià, el desembre de 1921.178 - Febrer 1920, Bonaventura Grases sol·licita cobrir una secció del torrent de les Monges, prop del Desert de Sarrià. Croquis 1:100.179 - Abril 1920, modificació del projecte d’urbanització presentat en el seu moment pels senyors Baster i Peira, pel nou propietari Albert Compte Navarro, entre els carrers Anglí, Infanta (avui Gral. Martorell) i propietat del ferrocarril. Croquis 1:250.180 - Maig 1920, petició d’Esteve Fuster de cobrir i ocupar una secció del curs del xaragall de la plaça d’Artós (tocant el torrent Pomaret i prop del c. Alt de Gironella). Croquis 1:100.181 - Juny 1920, reforma de rasants del passeig del comte de Güell (inicialment i avui avinguda de Pedralbes) a petició del comte i d’Urbanización Güell SA. Plànol 1:1.000.182 - Desembre 1920, Maria Garreto de Martí sol·licita cobrir una secció del torrent Po170. AMDSG: Sarrià, cota 0501, 192-003b. 171. AMDSG: Sarrià, cota 0502, 199-005a. 172. AMDSG: Sarrià, cota 0502, 199-006. 173. AMDSG: Sarrià, cota 0503, 211-2. 174. AMDSG: Sarrià, cota 0503, 211-14c. 175. MDSG: Sarrià, cota 0503, 220-4a. 176. AMDSG: Sarrià, cota 0503, 220-1b. 177. AMDSG: Sarrià, cota 0503, 220-2b. 178. AMDSG: Sarrià, cota 0505, 238-001a. 179. AMDSG: Sarrià, cota 0504, 232-003. 180. AMDSG: Sarrià, cota 0504, 232-001a. 181. AMDSG: Sarrià, cota 0504, 232-001b. 182. AMDSG: Sarrià, cota 0504, 232-003b.

–163–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 143-166 Cartografia urbanística menor de l’antic municipi de Sarrià (Barcelona), 1842-1921

Jesús Burgueño

maret. Croquis 1:100.183 - Desembre 1921, “Plano de la apertura y modificación de trazado de la calle de Eduardo Conde”. Plànol 1:200.184

Figura 9. Ezequiel Porcel: Proyecto de prolongación de la calle del Doctor Carulla (antes Pi y Margall) hasta la de Ganduxer, 1917

Escala 1:1.000; 63 x 30 cm. Font: AMDSG, vegeu nota 169.

Plànols d’altres autors - Desembre 1902, “Plano de urbanización de la finca denominada Nena Casas propiedad de los señores D. Clemente Mas y D. Manuel y Pedro Romaní hermanos”, de l’arquitecte Domingo Boada, 1:1.000; acompanyat d’altres dos mapes de tot el barri avui conegut com les Tres Torres a escala 1:2.000, de l’arquitecte J. Anselm Capdevila.185 - Desembre 1902, “Proyecto de una calle de treinta metros de ancho en la línea del ferrocarril de Sarriá, desde el eje calle Castellnou al límite término de Sarriá con Barcelona”, del mestre d’obres Raimon Batlle.186 - Maig 1903, “Proyecto de apertura de la calle de Carrencà (término municipal de Sarriá) presentado por los propietarios D. José Mª Mas y D. Clemente Mas y Soldevila”, mestre d’obres Raimon Batlle, 1:500. El c. Carrencà responia a les alineacions del sector de Ganduxer a Sant Gervasi. Aquesta apertura implicava la supressió del tram del c. Llobregat (avui Vergós) previst entre el c. Indústria (Escoles Pies) i el torrent de Bellesguard (límit de termes).187 - Febrer 1904, permís a Joan Buxó per urbanitzar terrenys a la finca Sta. Catalina, amb perllongació dels carrers Panamà i Amistat i obertura passatge S. Francisco (els dos darrers 183. AMDSG: Sarrià, cota 0504, 232-005. 184. AMDSG: Sarrià, cota 0505, 238-003b. Altres plànols relacionats a: cota 0505, 238-009a. 185. AMDSG: Sarrià, cota 0490, 8-013. 186. AMDSG: Sarrià, cota 0490, 8-009. 187. AMDSG: Sarrià, cota 0491, 44-015.

–164–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 143-166 Cartografia urbanística menor de l’antic municipi de Sarrià (Barcelona), 1842-1921

Jesús Burgueño

no duts a terme); plànol del mestre d’obres Ramon Ribera, 1:500.188 - Novembre 1905, plànol 1:100 del Desert de Sarrià, de l’arquitecte Josep Amargós, dins d’un expedient de modificació d’alineacions al p. Sta. Eulàlia i venda d’una parcel·la sobrera de via pública el 1913.189 - Gener 1906, “Plano d’embrancament entre el carrer de la Infanta [avui Gral. Martorell i Peña] y el nou camí que s’está construint y que comença en terrenys dels Srs. Clarasso, societat La Educación y Sr. Ponsà”, arquitecte Joan Rubió, 1:200.190 - Juliol 1907, autorització a Elvira Baruelara per tal de cobrir una part del torrent de l’Arc; mestre d’obres Ramon Ribera, 1:100.191 - Gener 1908, “Proyecto de alcantarilla en el torrente del Mal y prolongación de la calle de S. Pablo (barriada de Ganduxer) en el término de Sarriá”, de C. Teixidó Jubés (?), 1:500. Així, l’enllaç dels carrers a banda i banda de la línia de terme adoptava l’alineació de Sant Gervasi al carrer avui anomenat Alacant, fins enllaçar amb el de les Escoles Pies; la hipòtesi contrària, la prolongació del c. Milanesat (Sarrià) topava amb el col·legi de les Teresianes.192 - 1908, “Proyecto de urbanización de los terrenos denominados Sarriá Vell y Ca n’ Pomaret”, arquitectes Francesc Ferriol i S. Soteras Taberner (signat també per 15 propietaris), 1:500. Es tracta de la zona de muntanya situada entre la carretera de les Aigües, el torrent Pomaret i els Escolapis.193 - 1909, sol·licitud de Josep Espasa per tal de modificar amplades dels carrers de Montevideo, Nogués (avui Av. Espasa) i altres de Pedralbes. Plànol del mestre d’obres Ramon Ribera, 1:500.194 - Març 1912, modificació d’alineacions a la plaça de l’Àngel (darrera mercat de Sarrià); arquitecte Alfredo Palacín (?), 1:50.195 - Octubre 1913, “Plano de urbanización de los terrenos propiedad de D. Rafael Basté”, mestre d’obres Ramon Ribera, 1:250; amb la prolongació del carrer Anglí pel torrent de Pomaret (per damunt del carrer avui dit del Gral. Martorell i Peña) i obertura del carrer de Circumval·lació.196 - Desembre 1913, modificació del traçat del carrer Anglí per damunt dels Jesuïtes, entre els carrers Infanta (avui General Martorell i Peña) i del General Weyler (avui General Vives), sol·licitada per Manuel Cabarrocas. Explica la desalineació actual del carrer Anglí a banda i banda de la Ronda de Dalt. Arquitecte J. Vantadas (?), 1:500.197 - Juny 1914, expedient relatiu a la parcel·la de terreny del ferrocarril que l’Ajuntament de Sarrià volia adquirir per tal de fer-hi un grup escolar entre els carrers de l’Hort de la Vila, Cuyàs (avui Salvador Mundí) i torrent de Gardenyes. Plànol de l’arquitecte J. Batllevell, 1:300.198 - Desembre 1914, “Terreno del torrente o camino de Coma sito en el término muni188. AMDSG: Sarrià, cota 0492, 59-014. 189. AMDSG: Sarrià, cota 0499, 147-061 190. AMDSG: Sarrià, cota 0494, 96-006. 191. AMDSG: Sarrià, cota 0495, 107-009. 192. AMDSG: Sarrià, cota 0496, 115-005. 193. AMCB: Caixa 190 / exp. 11. 194. AMDSG: Sarrià, cota 0487, 238-006. 195. AMDSG: Sarrià, cota 0499, 142-046bis. A la mateixa caixa hi ha un plec (163-007) amb diversos plànols barrejats, separats del respectiu expedient original. 196. AMDSG: Sarrià, cota 0496, 115-008. 197. AMDSG: Sarrià, cota 0500, 148-007. 198. AMDSG: Sarrià, cota 0500, 174-054bis.

–165–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 143-166 Cartografia urbanística menor de l’antic municipi de Sarrià (Barcelona), 1842-1921

Jesús Burgueño

cipal de Sarriá que para cubrirlo construyendo una alcantarilla en sustitución del torrente desea adquirir el propietario lindante Dª Mª del Rosario Cortés”, arquitecte Salvador Puiggrós, 1:200. El barranc baixava per l’est del monestir, i el terreny era a tocar de la plaça Gaspar Farreras, avui de Pedralbes.199 - Juny 1915, “Proyecto de urbanización de la avenida de Sarriá” (avui Via Augusta), 1:1.000, arquitecte Juan B. Lerma (?) y de Martínez. Iniciativa d’una Asociación de Propietarios del Ensanche de Sarriá.200 - Desembre 1916, petició de supressió del tram de Pedralbes del carrer Recreo previst al pla Mariné (per sota de l’actual clínica Creu Blanca) per entendre que la carretera de Cornellà a Fogars el feia innecessari. Plànol de M. Rius (?), 1:300.201 - Gener 1917, permís a Eugeni Roca per tal d’urbanitzar el c. de les Monges (avui Abadessa Olzet) entre els carrers Panamà i Montevideo, tot enllaçant amb l’avinguda Pearson. Perfil i plànol de l’arquitecte Joaquim Lloret Homs, 1:500.202 - Abril 1921, “Proyecto de emplazamiento de la calle posterior del Palacio Real en construcción, y de la de enlace de la lateral con la de la Amistad” (avui un vial intern de la UPC), de l’arquitecte José Canaleto, 1:2.000. Petició del Comité Ejecutivo del Palacio Real.203 - Sense data, “Unión de vías en la plaza de Artós”, del “director de turno” Manuel de Gassó, Companyia general de tramvies de Barcelona, 1:500.204

Bibliografia BURGUEÑO, Jesús (2014). “El mapa topogràfic i cadastral de Sarrià (Barcelona), de Francesc Mariné i Artur Vallhonrat (1883-1901)”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 77, p. 11-37. – (2016, en premsa). “Cartografia municipal i planejament urbanístic de Sarrià, 1850-1921”, dins: Ramon GRAU i Carme MONTANER [ed.]. III jornades d’història de la cartografia de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona; Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. PALAU-RIBES, Mercè (1998). “Sarrià des de la Restauració fins a l’agregació”, dins: Els barris de Barcelona. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, vol. II, p. 268-284. PORTAVELLA i ISIDORO, Jesús (2000). Els carrers de Barcelona: les Corts. Barcelona: Arxiu Municipal del Districte de les Corts. – (2008). Els carrers de Barcelona: Sarrià. Barcelona: Districte de Sarrià-Sant Gervasi. TOSCAS i SANTAMANS, Eliseu (1992). “Sobre la qüestió política local a mitjan segle XIX. Aproximació a l’estudi de les relacions entre poders locals i l’ajuntament al municipi de Sarrià en 1840-1856”, Estudis d’història agrària, núm. 9, p. 73-126.

199. AMDSG: Sarrià, cota 0502, 199-006. 200. AMDSG: Sarrià, cota 0501, 192-001. 201. AMDSG: Sarrià, cota 0501, 192-004b. 202. AMDSG: Sarrià, cota 0502, 200-003. 203. AMDSG: Sarrià, cota 0505, 238-001. 204. AMDSG: Sarrià, cota 0482, 210-022. La data que figura a la carpeta (1859) és inversemblant.

–166–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 80, desembre 2015, p. 167-178 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.95

L’evolució del turisme en espais rurals: un estat de la qüestió Francesc Fusté Forné Universitat de Girona researchexperiencetourism@gmail.com

Resum El turisme rural neix com una activitat vinculada als allotjaments rurals i a les pràctiques agrícoles i ramaderes. A poc a poc la pràctica turística en espais rurals es va diversificant i inclou turismes especialitzats relacionats amb la cultura i la naturalesa. L’activitat balneària i els excursionistes van ser els primers a explorar els Pirineus catalans, però no va ser fins l’arribada del turisme de masses en regions de muntanya, amb l’esquí, que les zones propícies dels Pirineus van començar a desenvolupar l’activitat turística, massa vegades vinculada exclusivament al desenvolupament econòmic. Així, la present recerca tracta sobre la literatura vinculada el turisme rural en destinacions de muntanya, els seus inicis i la seva evolució en el context dels Pirineus de Catalunya. Paraules clau: desenvolupament local, destinacions de muntanya, Pirineus catalans, turisme en espais rurals, Vall de Boí.

Resumen: La evolución del turismo en espacios rurales: un estado de la cuestión El turismo rural nace como una actividad vinculada a los alojamientos rurales y a las prácticas agrícolas y ganaderas. Poco a poco la práctica turística en espacios rurales se irá diversificando e incluirá turismos especializados relacionados con la cultura y la naturaleza. La actividad balnearia y los excursionistas fueron los primeros en explorar los Pirineos catalanes, pero no fue hasta la llegada del turismo de masas a las regiones de montaña, con el esquí, cuando las zonas propicias de los Pirineos empezaron a desarrollar la actividad turística, en ocasiones vinculada excesiva y exclusivamente al desarrollo económico. Así, la presenta investigación expone la literatura existente en relación al turismo rural en destinos de montaña, sus inicios y su evolución en el contexto de los Pirineos de Catalunya. Palabras clave: desarrollo local, destinos de montaña, Pirineos catalanes, turismo en espacios rurales, Vall de Boí.

–167–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 167-178 L’evolució del turisme en espais rurals: un estat de la qüestió

Francesc Fusté Forné

Abstract: Tourism evolution in rural areas: a state of the art Rural tourism is born as an activity linked to rural accommodation and farming practices. Step by step, the tourist practice in rural areas diversified itself and included specialized culture and nature related activities. Spa users and hikers were the first to explore the Pyrenees, but it was not until the rise of mass tourism in mountain regions –skiing–, when suitable zones of the Pyrenees began to develop tourism, too often linked to economic development excessively and exclusively. Thus, current research deals with the literature in relation to rural tourism in mountain destinations, its beginnings and its evolution in the context of the Catalan Pyrenees. Keywords: local development, mountain destinations, Catalan Pyrenees, tourism in rural areas, Vall de Boí.

*** “Aquest ric paisatge multicolor és dominat majestuosament per aeris campanars que s’eleven cap al cel, símbols famosos d’un grandiós passat històric, que des dels temps de l’art romànic fins avui sobresurten en aquesta vall abandonada” (Fritz Krüger)

1. Introducció Ja l’any 1992, Pearce afirmava que les característiques en les quals es basa el turisme alternatiu –desenvolupament gradual, control local, respecte mediambiental–, no són ja una alternativa sinó l’única possibilitat real “de desenvolupament a llarg termini de tots els productes turístics, sense excepció” (Díez, 2012, p. 376). Casillas (1995), per la seva banda, defineix el turisme especialitzat com la modalitat de turisme en la qual el turista busca aprofundir en el coneixement d’un aspecte específic del territori visitat. En aquest sentit: “les societats rurals millor desenvolupades seran aquelles que siguin capaces d’organitzar les seves estratègies de desenvolupament al voltant de la revaloració del lloc, del coneixement profund d’allò universal i global i de la pertinença a una comunitat virtual” (Hernández et al., 2013, p. 503).

L’objectiu de la present recerca és, primer de tot, contextualitzar el turisme en espais rurals i diferenciar-lo del turisme rural, sabent que en un primer moment, quan neixen els dos, es podien entendre com un mateix concepte però que amb la consolidació de l’activitat turística i l’aparició dels turismes especialitzats el turisme en espais rurals no és únicament un turisme rural vinculat a l’allotjament. Aquest turisme en espais rurals apareix i es desenvolupa a Europa abans que Espanya, i s’emmarca en espais com el dels Pirineus en general i en valls com la de Boí en particular, el cas que aquí es presenta. En aquest sentit, la Vall de Boí, coneguda internacionalment pel seu patrimoni –168–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 167-178 L’evolució del turisme en espais rurals: un estat de la qüestió

Francesc Fusté Forné

romànic declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2000, exemplifica aquest naixement del turisme en espais rurals i naturals vinculat primer de tot a l’estiueig en estacions balneàries (Caldes de Boí), també de muntanya, i més tard ja a finals dels segle XIX a l’excursionisme, donada la singularitat dels espais naturals (Aigüestortes i Estany de Sant Maurici). Als anys seixanta del segle XX el boom del turisme de sol i platja es va desplaçar també als Pirineus i les estacions d’esquí van anar envaint la serralada, entre les quals la de Boí Taüll, encara que més tard que la resta (l’any 1990). Actualment, la gran varietat de turismes especialitzats són el leitmotiv de les diferents destinacions de muntanya, també a causa de l’elevada competència, però sense que els territoris perdin, mai, la seva identitat i idiosincràsia vinculada tant al seu patrimoni cultural com al natural.

2. Els inicis i l’evolució de l’activitat turística en espais rurals El turisme rural és aquella activitat turística realitzada en l’espai rural, estructurada per una oferta integrada d’oci i per aquest motiu: “es pren la denominació de turisme en espai rural en un sentit ampli i amb la perspectiva de recollir el màxim d’activitats que s’estan implantant en l’espai rural vinculades a oferir serveis i experiències d’oci i turisme” (Cànoves i Villarino, 2000, p. 53).

Aquesta denominació és la més acceptada per englobar les diferents especialitats turístiques en l’àmbit rural (Crosby i Moreda, 1996, p. 20; López Palomeque, 2008, p. 29; Mediano i Vicente, 2002, p. 30). D’aquesta manera, i malgrat que el turisme rural havia de ser una activitat complementària de l’agroramaderia familiar, “a la pràctica el turisme rural va ser, des del principi, molt més un turisme en espai rural que no un agroturisme” (Jiménez i Prats, 2006, p. 164). Tal i com afirmen Cànoves i Villarino (2000, p. 58), des dels inicis la base del turisme en espais rurals ha estat l’allotjament en cases rurals, encara que les fórmules a Europa eren diverses, “des de la popular i estesa a França del càmping a la granja, fins les caravanes fixes, o bungalows, o les cabanyes a Dinamarca”. Per tant, es parla de turisme en espais rurals, dins del turisme alternatiu o especialitzat, i no de turisme rural perquè el turisme en espais rurals no només inclou el turisme rural pròpiament dit. “Es pot parlar d’activitats molt variades en el turisme en espais rurals: des del simple allotjament, la restauració, la venta de productes elaborats en les explotacions, activitats complementàries d’oci, prestació de serveis no agrícoles, etc. Les fórmules i figures són innumerables a Europa, i cada país i regió fa èmfasi en una o vàries. No obstant això, es poden classificar en base a la etapa de desenvolupament en la qual es troba el turisme en espais rurals.” (Cànoves i Villarino, 2000, p. 56)

Tot i un inici de l’activitat turística en espais rurals vinculat exclusivament a l’allotjament, l’evolució del turisme: –169–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 167-178 L’evolució del turisme en espais rurals: un estat de la qüestió

Francesc Fusté Forné

“dóna com a resultat una àmplia combinació de les prestacions i productes mercantils relacionats amb l’agricultura de les zones […] i la pluralitat de serveis, on ja és més comú acabar abandonant les activitats agrícoles donada la dificultat de combinar-les ambdues” (Cànoves i Villarino, 2000, p. 56).

Perquè l’agricultura per si sola també proporciona un ric patrimoni etnogràfic vinculat, com destaca Díez “a les eines i utensilis, maquinàries i eines agrícoles, oficis i tallers artesanals, forja, canteres, esparts, bodegues, almàsseres, forns, entre altres” (Díez, 2012, p. 382). “La diferència de la situació de les activitats vinculades al turisme rural a Europa i Espanya, radica que, mentre a França o Anglaterra es troben agricultors que s’han especialitzat com monitors de rutes a cavall, o com a guies de muntanya o expert en la pesca del salmó o guies en descens de barrancs, esquí de fons o cicloturisme, a Espanya les activitats més enllà de l’allotjament a la casa de turisme rural estan poc relacionades amb els mateixos agricultors i són escassos els que s’han especialitzat més enllà de les activitats d’allotjament.” (Cànoves, Herrera i Blanco, 2005, p. 55)

Així doncs, països europeus amb una tradició de turisme rural molt més important que Espanya, com per exemple França, Anglaterra, Alemanya o els Països Baixos, generen situacions on els terrenys agrícoles són ja càmpings permanents, granges eqüestres o parcs d’oci. “L’agricultor es converteix en promotor d’oci de l’espai rural […] i aquestes tendències mostren l’evidència cap a una professionalització turística que els agricultors que practiquen l’allotjament més tradicional reivindiquen com una imatge de qualitat a ulls dels clients” (Cànoves i Villarino, 2000, p. 56-57).

En aquest cas, la destinació es trobaria ja en una fase de maduresa del turisme en espais rurals. “El turisme en espais rurals és el resultat d’una conjunció de factors en les societats post industrials, on s’assenten noves tendències de consum recreatiu, que s’han vingut a denominar postturístiques, i on els canvis socials i culturals deriven d’un nou imaginari del consum de turisme/oci. […] És a través d’aquest imaginari col·lectiu que es transforma un lloc neutre en una destinació turística, un exemple d’aquest redescobriment de llocs, des del prisma antropològic i social, és el turisme rural. La conversió i la utilització de l’espai i del patrimoni rural per un ús turístic s’ha fet a través de recórrer a valors com l’autenticitat, la identitat cultural i l’etnicitat.” (Cànoves i Villarino, 2000, p. 66)

Tot i les avantatges que representa el turisme en els espais rurals, la cerca d’un desenvolupament econòmic i sostenible en entorns rurals a través del turisme no deixa de ser problemàtica a causa de la diversitat dels recursos i actors involucrats: el turisme rural depèn d’una àmplia gamma de recursos tant naturals com culturals de propietat pública i privada, una infraestructura associada, així com els serveis vinculats a l’allotjament o la restauració (Cawley i Gillmor, 2008; Fusté, 2012). A més, cal tenir en compte diferents dificultats com: –170–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 167-178 L’evolució del turisme en espais rurals: un estat de la qüestió

Francesc Fusté Forné

“l’atomització de les microempreses, les dificultats de crear paquets temàtics, de comercialitzar els productes, de consolidar lobbies d’agricultors, d’obtenir un recolzament decidit de l’administració i de desvirtuar el producte com un més de l’ampli mercat turístic” (Cànoves, Herrera i Blanco, 2005, p. 43).

No obstant això, la tradicional sustentació que abans suposava la producció agrícola ha derivat cap a una nova economia fonamentada en la comercialització de l’espai rural (Boyra et al., 2014). Això fa imprescindible que els processos de dinamització econòmica s’hagin de portar a terme en consonància amb el valor d’identitat del paisatge i dels productes agroalimentaris que proporciona: “Davant el motlle homogeneïtzador propi de la globalització, els territoris agraris i rurals s’atomitzen, utilitzen la seva identitat diferencial, s’interessen per aconseguir una marca que els hi garanteixi la continuïtat i la pervivència de la seva tradició identitària. La supervivència, en temps de globalització, sobretot en allò referit a espais agraris i rurals, passa pel manteniment de la seva identitat.” (De San Eugenio i Barniol, 2012, p. 436)

La dimensió horitzontal de la integració empresarial en el context rural reflecteix l’heterogeneïtat en la demanda que es realitza en els espais rurals en termes de diversificació sectorial (Marsden i Murdoch, 1998). Així, atès que l’agricultura s’ha anat veient relegada de la seva posició hegemònica en l’economia de les àrees rurals, altres sectors complementaris a aquesta activitat agrícola han anat agafant cada vegada més força, com l’elaboració de productes artesans, la gastronomia o, evidentment, el turisme: “la millora de les característiques úniques de cada àrea requereix el desenvolupament de les activitats inherents al territori […] [per tant] el consum de l’espai implica l’apreciació de la idiosincràsia de cada territori, i les zones de turisme rural són especialment riques en cultura, diversitat de paisatges, gastronomia i tradicions” (Cànoves et al., 2004, p. 766-767).

Però no només els aspectes culturals ajuden a transmetre aquesta identitat, com es veurà més endavant. En aquest sentit, “la major part dels primers parcs nacionals ocupen paisatges de muntanya, propicis a l’eclosió de referències patriòtiques. El paisatge es mostra, així, com un instrument eficaç de patrimonialització” (Gómez-Mendoza, 2013, p. 13): el paisatge, la geografia, l’espai rural, com a superfície de projecció de la cultura. D’aquesta manera, les primeres mostres de turisme rural a Europa la representen “l’acollida de turistes a les granges que es va iniciar al Tirol i en l’entorn rural anglès a principis del segle XX sota la forma de Chambre d’hôtels i dels populars Bed & Breakfast (Cànoves, Herrera i Blanco, 2005, p. 48). “En una primera fase, fins als anys 60, el turisme rural és simplement allotjament a la campiña i representa un fenomen puntual i esporàdic a la major part d’Europa. Aquesta iniciativa es va consolidar en les zones de muntanya, als Alps alemanys, en conjunció amb l’alpinisme i el muntanyisme, al Tirol i la Baviera.” (Cànoves i Villarino, 2000, p. 53) –171–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 167-178 L’evolució del turisme en espais rurals: un estat de la qüestió

Francesc Fusté Forné

En el cas de l’Estat espanyol aquesta etapa inicial, vinculada al concepte d’agroturisme (López Palomeque, 2008, p. 29) es va concretar en les vacances en casas de labranza dels anys seixanta, “però encara amb una escassa difusió del fenomen” (Cànoves, Herrera i Blanco, 2005, p. 48). El turisme es començava a veure com un instrument per desenvolupar el territori i potenciar el desenvolupament local, de manera que a poc a poc: “el turisme en espai rural s’intueix com una solució cap a la diversificació de les activitats i les rentes en el medi rural. O el que és el mateix, passa a ser un mitjà per desenvolupar el territori, adquirint així una funció específica: turisme en espai rural com gestió del territori” (Cànoves i Villarino, 2000, p. 54).

Per tant, el desenvolupament del turisme rural a Espanya és més recent que a la resta d’Europa i “sorgeix com a resultat d’una conjunció de factors propis de les societats post industrials, on les tendències de consum recreatiu han evolucionat cap allò que s’ha anomenat turisme a la carta (Cànoves, Herrera i Blanco, 2005, p. 42). L’emigració de les àrees rurals a les àrees urbanes va tenir lloc a mitjans dels anys 60 i no va ser fins als anys 80 quan: “amb la crisis de l’agricultura, un incipient esgotament del model de sol i platja, l’aparició de noves formes de turisme, com el turisme d’interior o el turisme cultural, i una certa pèrdua de les arrels rurals de bona part dels habitants de les grans ciutats espanyoles, és quan es produeix l’eclosió de la moda del turisme rural” (Cànoves, Herrera i Blanco, 2005, p. 64).

Sigui com sigui, el producte turístic en els territoris rurals representa una mercantilització de la història local, la cultura i l’entorn natural (Panyik et al., 2012), de manera que les zones interiors tendeixen a ser dipositàries d’antigues formes de vida i cultures que responen a la recerca postmoderna d’un antídot a la vida urbana (Urry, 2002). “Només fa dues dècades que la nova generació d’urbanites ha nascut i ha crescut en grans ciutats i per tant comença a apreciar de nou el camp [...], i tot i tenir una curta experiència de només vint anys el turisme rural sota el model actual té a Espanya un fort creixement.” (Cànoves, 2005, p. 43)

Tal i com afirma la mateixa Cànoves (2005) hi ha dos factors principals que han contribuït al creixement del turisme rural que han estat el desenvolupament de les zones rurals i la preocupació creixent per la protecció mediambiental dels espais rurals, donada l’experiència dels efectes negatius que el turisme de masses havia produït i produïa. Per la seva banda, a Catalunya el turisme rural va néixer amb l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea, “com una forma de compensació als agricultors que veien dràsticament disminuïda la seva activitat agrària, i reduïdes les seves rentes” (Jiménez i Prats, 2006, p. 164). Tot i que Catalunya va ser la primera comunitat que va legislar la figura de l’allotjament rural a Espanya a través del decret 365/1983 de 4 d’agost, és obvi que el turisme rural no representa un volum de negoci –172–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 167-178 L’evolució del turisme en espais rurals: un estat de la qüestió

Francesc Fusté Forné

comparable a les destinacions de sol i platja, però sí que és una alternativa potencial per destinacions turístiques en espais rurals, encara que moltes d’aquestes destinacions “malviuen com a molt a base de visitants autòctons del dia durant el cap de setmana i, en tot cas, del turisme escolar i excursions de jubilats” (Jiménez i Prats, 2006, p. 165). Mentre el turisme de sol i platja havia evolucionat a velocitat de creuer, el turisme d’interior va tardar més en incorporar-se al boom turístic, i, excepte les urbanitzacions de segones residències, com es veurà més endavant en el mateix cas de la Vall de Boí, en una dimensió molt més reduïda i basant-se fonamentalment en el turisme autòcton, la qual cosa segueix passant en l’actualitat (Fusté, 2013). Segons Font (2011, p. 48) es poden distingir tres fases en l’evolució històrica del turisme als Pirineus, i la primera d’elles s’inicia a la segona meitat del segle XIX i es vincula al primer turisme burgès associat generalment a les estacions balneàries i a l’estiueig, encara que les primeres referències a aquest són anteriors. Així mateix, el territori català i en concret les zones de muntanya van veure’s impulsades a la vegada per l’excursionisme, un excursionisme català que va néixer a l’últim quart del segle XIX, “a l’aixopluc de dues influències: els clubs alpins europeus i els ideals patriòtics del moviment regionalista de la Renaixença”: “L’excursionisme fa efectiva a Catalunya, per primera vegada, l’equació fonamental de tota activitat turística: desplaçament per oci. I, finalment, perquè incorpora a l’imaginari col·lectiu una zona que després tindrà una gran importància en la configuració turística de Catalunya: els Pirineus i, específicament, el Pirineu català. Fins ben entrat el segle XX, el Pirineu català és terra ignota, una muntanya massa salvatge com per presentar algun atractiu per la civilitzada població de la plana.” (Jiménez i Prats, 2006, p. 154)

Entre els excursionistes més coneguts hi va haver Jacint Verdaguer, però també altres artistes com Antoni Gaudí van fer estades els Pirineus catalans que els van servir com a font d’inspiració de les seves obres. Ara bé, i tot i que el Pirineu català va ser durant molts anys patrimoni dels excursionistes i d’alguns aristòcrates i burgesos, “si els excursionistes van recórrer el país amb afanys patriòtics, culturals i esportius, la medicina higienista va propiciar un altre tipus de descobriment i colonització, per dir-ho així, més sedentari” (Jiménez i Prats, 2006, p. 155), i vinculat a una activitat balneària documentada de fa segles ençà, com en el cas de l’estació balneària de Caldes de Boí. Però és l’expansió i consolidació de l’excursionisme el que comporta el primer desenvolupament turístic pirinenc i a principis del segle XX “les entitats excursionistes impulsen el desenvolupament de l’esquí i els esports d’hivern amb la celebració de les primeres competicions al Pirineu català” (Font, 1999, p. 49). Posteriorment, a partir dels anys seixanta el turisme de masses s’havia començat a desenvolupar sobretot en les zones litorals del país, i a poc a poc aquest turisme de masses es va desplaçar també a les zones de muntanya, a les estacions d’esquí (Font, 2011; López Palomeque, 1994). La gran incorporació –173–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 167-178 L’evolució del turisme en espais rurals: un estat de la qüestió

Francesc Fusté Forné

de les regions de muntanya al turisme de masses es va produir, doncs, gràcies a l’esquí: “el motor turístic del Pirineu és l’esquí, l’esquí alpí. Per tant, el turisme al Pirineu es desenvolupa fonamentalment on hi ha estacions d’esquí” (Jiménez i Prats, 2006, p. 159). Després, el desenvolupament d’aquest turisme hivernal ha permès que s’implantessin altres tipologies de turisme com el turisme rural i el turisme d’aventura. Ara bé, el problema de l’estacionalitat del turisme de muntanya al Pirineu català “ha sigut tanta o més gran que la del turisme de sol i platja”: “Una oferta de muntanya basada fonamentalment en l’esquí alpí, amb estacions poc atractives en general, i un impacte urbanitzador més que considerable, amb infraestructures hoteleres infrautilitzades i una forta estacionalitat, agreujada per l’estricte dependència i imprevisió dels factors meteorològics, i també amb una escassa oferta complementària.” (Jiménez i Prats, 2006, p. 160)

Tal com també destaca Font (2011, p. 50), es tracta d’un creixement desequilibrat territorialment donat que es desenvolupa bàsicament en les zones d’alta muntanya de característiques alpines, on és possible construir les estacions d’esquí, i provocant en la resta dels Pirineus “processos irreversibles de marginació territorial i de decadència econòmica i demogràfica”. Aquesta dependència i estacionalitat causada per l’esquí al llarg de la major part de la serralada dels Pirineus té com a conseqüència que les diferents zones dels Pirineus catalans hagin de diversificar l’oferta buscant un millor posicionament de mercat i en aquest sentit el patrimoni tant cultural com natural és el motiu de compra principal dels productes turístics pirinencs. “L’impuls cap a la diversificació de l’oferta l’estan donant els joves que, un cop han consolidat l’oferta d’allotjament, opten per activitats complementàries que permetin oferir un conjunt temàtic variat i consolidi el turista a la zona.” (Cànoves, Herrera i Blanco, 2005, p. 55)

Com es deia anteriorment i en la seva etapa inicial, el turisme rural es basava gairebé de forma exclusiva en l’allotjament, però el turisme en espais rurals s’orienta irremeiablement i cada vegada més cap a productes especialitzats, com per exemple la Ruta del romànic a la Vall de Boí: “les més avançades en la línia són les que van començar abans el turisme rural, com Navarra, Astúries, Catalunya i Galicia, on ja es poden trobar productes més sofisticats i intents de segmentar l’oferta, com els de Naturalesa i Art al Pirineu Català” (Cànoves i Villarino, 2000, p. 62).

Jiménez i Prats també destaquen la Vall de Boí en un doble sentit: per un costat la capacitat d’atracció del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici; i per l’altre: “en determinades zones, recursos especialment notables del patrimoni cultural, del patrimoni natural, més esquí i turisme actiu, permeten desenvolupar una oferta localitzada d’unes dimensions respectables, com és el cas de Boí Taüll Resort, una urbanització i complex hoteler ubicat a la Vall de Boí” (Jiménez i Prats, 2006, p. 163). –174–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 167-178 L’evolució del turisme en espais rurals: un estat de la qüestió

Francesc Fusté Forné

D’acord amb el que s’ha observat en les línies anteriors, els primers turistes van arribar a la Vall de Boí en relació amb les estacions balneàries (Moyes, 2010), i després vinculats amb l’excursionisme: “Tradicionalment els principals recursos turístics de la Vall de Boí havien estat els banys termals del balneari de Caldes de Boí i l’excel·lent qualitat del seu paisatge natural que formen les valls del seu entorn, amb l’atractiu de comptar amb l’únic parc nacional de Catalunya, Aigüestortes i Estany de Sant Maurici […]. Les aigües termals, l’art romànic i la bellesa del paisatge van ser durant anys els únics reclams turístics d’aquesta vall, que va sofrir una profunda transformació amb l’arribada del turisme de la neu.” (Gili, 1999, p. 1)

Com destaquen Cànoves, Herrera i Blanco (2005, p. 44) el turisme rural correspon al turisme de les tres P, és a dir, patrimoni, paisatge i productes agrícoles. En aquest sentit, un tema important és la convivència en un mateix territori d’un turisme de masses –com és el de la neu–, i d’un turisme cultural, donada la confrontació d’interessos entre els agents que intervenen en la creació d’un turisme de masses i la preservació del patrimoni. D’aquesta manera, a partir de la segona meitat del segle XX el turisme de masses arribà a les regions de muntanya de la mà de les estacions d’esquí; primer a la vessant nord dels Pirineus, a França, i després a la vessant sud, a Catalunya (Font, 2011). Tot i així, tal com s’afirma a l’Atles del turisme a Catalunya (2009), la construcció de la major part d’estacions d’esquí pirinenques es vincula més a un desenvolupament paral·lel del sector immobiliari a través de les segones residències que no pas al propi desenvolupament de l’activitat turística. En l’actualitat, tal com afirma Font (2011), el turisme pirinenc es caracteritza per un estancament del turisme de muntanya tradicional, encara vinculat i depenent de l’esquí i els esports d’hivern. El turisme en espais rurals en general i en zones de muntanya en particular com és el cas de la Vall de Boí es nodreix dels desplaçaments de cap de setmana, o vacances curtes, gràcies a la relativa proximitat dels grans nuclis urbans, com Barcelona, com a focus emissor en el cas de Catalunya. El gran problema del turisme en espais rurals és l’estacionalitat sumada a altres factors com: “un cert estancament de la demanda, que cada vegada té més ofertes de turisme rural – natural en llocs allunyats i exòtics, un mercat més competitiu i uns consumidors més exigents que valoren l’escenari del medi rural, però exigeixen les infraestructures i la professionalització dels serveis” (Cànoves i Villarino, 2000, p. 54).

No obstant això, com destaquen les mateixes Cànoves i Villarino, per exemple a França, la zona de Poitiers aconsegueix que algunes cases del turisme en espais rurals assoleixin trenta-cinc setmanes d’ocupació, combinant la ja tradicional dels caps de setmana amb ofertes atractives durant els dies laborals per grups específics d’escolars, tercera edat i discapacitats: “En el futur el turisme rural a Espanya ha de comercialitzar-se amb uns distintius de qualitat unificats i organitzats de forma homogènia per les comunitats autonòmiques. –175–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 167-178 L’evolució del turisme en espais rurals: un estat de la qüestió

Francesc Fusté Forné

La falta de clients estrangers respon, en part, a les dificultats de comercialitzar un producte únic i clar. No es pot continuar amb la diversitat de denominacions […] encara que les particularitats regionals, les tematitzacions dels territoris, i dels productes, una gastronomia i productes amb denominació d’origen, són una bona garantia per la creació d’un turisme rural consolidat i reconegut al nostre país i a Europa.” (Cànoves, Herrera i Blanco, 2005, p. 56)

És important la conversió de les estacions d’esquí en estacions de muntanya que puguin oferir productes tant a l’hivern com a l’estiu i tenir en compte que destinacions dels Pirineus catalans com per exemple la Vall de Boí es troben davant: “un turista policonsumidor d’experiències donat que en un mateix cap de setmana pot ser esquiador, senderista, gastrònom, degustador i comprador de productes locals, visitant d’un centre d’interpretació vinculat a la història o la cultura local, client d’un centre de wellness i fins i tot comprador d’un centre comercial” (Font, 2011, p. 56).

3. Conclusions L’etapa que el turisme com a principal sector econòmic mundial viu en l’actualitat amb l’aparició i la consolidació de nous productes i noves destinacions fa que els Pirineus catalans ja no només competeixin amb els Pirineus aragonesos o francesos sinó que també ho fan amb destinacions de muntanya més llunyanes com poden ser els Carpats, Escandinàvia, Lapònia o fins i tot Argentina, Xile o Nova Zelanda. L’abaratiment del transport aeri i les noves tecnologies fan que la competència entre destinacions, també d’espais rurals i de muntanya, sigui creixent i global. D’aquí es deriva, segons Font (2011), la constant necessitat de diversificar i ampliar l’oferta turística amb productes que responguin a les noves demandes del mercat. “La gastronomia, el comerç, les festes i actes culturals, l’oferta d’activitats esportives o de gaudi de la naturalesa, tot això, en conjunt, hauria de conduir a millorar l’oferta turística, amb una divisa reversible; millorar l’oferta turística és millorar la qualitat de vida; millorar la qualitat de vida és millorar l’oferta turística. La situació és semblant en l’àmbit del turisme de neu i de muntanya, on s’hauria de discutir la viabilitat, en molts sentits, de les estacions d’esquí, sobretot quan són únicament l’ham d’una operació immobiliària a més o menys gran escala.” (Jiménez i Prats, 2006, p. 173)

El que ha d’importar no és el creixement a qualsevol preu sinó el desenvolupament sostenible dels recursos paisatgístics, culturals, socials i territorials a llarg termini: “l’espai rural i els seus habitants reclamen deixar de ser el pati del darrere de les ciutats, el jardí dels urbanites, l’espai d’esbarjo dels estiuejants de cap de setmana i reivindiquen el seu paper de conservació social i mediambiental del territori” (Cànoves, Herrera i Villarino, 2005, p. 76). O un calaix de sastre, com l’anomena Díez (2012, p. 392). En això és imprescindible tenir en compte la identitat dels territoris, el seu paisatge –176–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 167-178 L’evolució del turisme en espais rurals: un estat de la qüestió

Francesc Fusté Forné

(Nogué, 1989), vinculat en conseqüència tant a l’espai natural com a la idiosincràsia cultural, perquè “un element de singularitat d’un territori per excel·lència, és la manifesta i necessària exaltació de la identitat local en temps de globalització” (De San Eugenio i Barniol, 2012, p. 435-436). “Disposar de serveis de qualitat que responguin a les exigències del nou turista; respectar i mantenir la qualitat del paisatge i els atractius naturals de la muntanya; respectar i posar en valor la identitat i la cultura de la muntanya, a través del seu patrimoni cultural tant tangible (monuments, productes locals, artesania, gastronomia) com intangibles (personatges, llegenda, mites i tradicions). Identitat i autenticitat són avui per avui valors turístics en alça.” (Font, 2011, p. 58)

Com es deia al principi, la globalització no ha de significar la desaparició de l’àmbit local. “Al contrari, amb ella el concepte de desenvolupament rural-local ha anat evolucionant fins arribar a l’enfocament de desenvolupament territorial” (Hernández et al., 2013, p. 503), que ha de ser la base per al desenvolupament de la pràctica turística sostenible.

Bibliografia BOYRA AMPOSTA, Josep; Francesc FUSTÉ FORNÉ; Gemma MOLLEVÍ BORTOLÓ [ed.] (2014). Creació i comercialització de productes turístics. Barcelona: Escola Universitària Formatic Barcelona. CÀNOVES, Gemma; Montserrat VILLARINO (2000). “Turismo en espacio rural en España: actrices e imaginario colectivo”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 37, p. 51-77. CÀNOVES, Gemma; Luis HERRERA; Asunción BLANCO (2005). “Turismo rural en España: Un análisis de la evolución en el contexto europeo”. Cuadernos de Geografía, núm. 77, p. 41-58. CÀNOVES, Gemma; Luis HERRERA; Montserrat VILLARINO (2005). “Turismo rural en España: paisajes y usuarios, nuevos usos y nuevas visiones”. Cuadernos de Turismo, núm. 15, p. 6376. CÀNOVES, Gemma; Montserrat VILLARINO; Gerda K. PRIESTLEY; Asunción BLANCO (2004). “Rural tourism in Spain: an analysis of recent evolution”. Geoforum, núm. 35, p. 755-769. CASILLAS, José C. (1995). “El turismo alternativo como sistema integrado: Consideraciones sobre el caso andaluz”. Estudios turísticos, núm. 125, p. 53-75. CAWLEY, Mary; Desmond A. GILLMOR (2008). “Integrated Rural Tourism: Concepts and Practice”. Annals of Tourism Research, núm. 35 (2), p. 316-337. CROSBY, Arturo; Adela MOREDA (1996). Desarrollo y gestión del turismo en áreas naturalesrurales. Madrid: Centro Europeo de Formación Ambiental y Turística. DE SAN EUGENIO, Jordi; Montse BARNIOL (2012). “Marcas territoriales y desarrollo local en la Cataluña interior. Estudio de caso: Territoris serens (el Lluçanès)”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 58 (3), p. 417-439. DÍEZ SANTO, Daniel (2012). “Los turismos de interior: un enfoque desde la dimensión de las modalidades turístico-recreativas”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 58 (3), p. 373396. FONT, Jaume (2011). Turismo y políticas turísticas en el Pirineo catalán. Barcelona: Departament de Geografia Física i Anàlisi Geogràfica Regional, Universitat de Barcelona. –177–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 167-178 L’evolució del turisme en espais rurals: un estat de la qüestió

Francesc Fusté Forné

FUSTÉ FORNÉ, Francesc (2012). “El turisme en regions de muntanya. Introducció al medi físic i humà de la comarca del Pallars Sobirà”, dins: A. ALVADO, A. BESOLÍ, J. BOYRA i F. FUSTÉ. El Pallars Sobirà com a destinació turística (vol. I). Barcelona: Escola Universitària Formatic Barcelona, Astro Uno. – (2013). “La Vall de Boí: pòquer de recursos i procedència del visitant”. Actes de la Universitat d’Estiu “Catalunya davant els reptes del mercat turístic internacional”. Barcelona: Escola Universitària Formatic Barcelona. GENERALITAT DE CATALUNYA (2009). Atles del Turisme a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya. GILI FERNÁNDEZ, Mercè (1999). Conservación del patrimonio y turismo de masas: el caso de un municipio de montaña. Vall de Boí (Catalunya). Barcelona: PS96-0050 CICYT. GÓMEZ-MENDOZA, Josefina (2013). “Del patrimonio paisaje a los paisajes patrimonio”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 59 (1), p. 5-20. HERNÁNDEZ, M. Luz; Ana CASTELLÓ; M. Pilar ALONSO; Ángel PUEYO (2013). “Innovación y desarrollo endógeno en áreas rurales: el caso del Somontano de Barbastro (Huesca, España)”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 59 (3), p. 501-522. JIMÉNEZ, Sole; Llorenç PRATS (2006). “El turismo en Cataluña: evolución histórica y retos de futuro”. PASOS Revista de Turismo y Patrimonio Cultural, núm. 4 (2), p. 153-164. LÓPEZ PALOMEQUE, Francisco (1994). “Turismo de invierno y estaciones de esquí en el Pirineo catalán”, dins: Nuevas modalidades de turismo y sus efectos económicos. Formigal-Jaca: Cursos de Verano, Universidad Internacional Menéndez y Pelayo (UIMP), p. 19-39. – (2008). “Delimitación conceptual y tipologías del turismo rural”, dins: José I. PULIDO FERNÁNDEZ [ed.]. El turismo rural. Estructura económica y configuración territorial en España. Madrid: Síntesis. MARSDEN, Terry; Jonathan MURDOCH (1998). “The shifting nature of rural governance and community participation”. Journal of Rural Studies, núm. 14 (1), p. 1-4. MEDIANO, Lucía; M. Azucena VICENTE (2002). “Análisis del concepto de turismo rural e implicaciones de marketing”. Boletín Económico de ICE, núm. 2741, p. 25-36. MOYES FARRERO, Albert et al. (2010). Cuina i terra de la Vall de Boí. Barcelona: Meteora. NOGUÉ i FONT, Joan (1989). Paisaje y turismo. Estudios Turísticos, núm. 103, p. 35-45. PANYIK, Emese; Carlos COSTA; Tamara RÁTZ (2012). “Implementing integrated rural tourism: An event-based approach”. Tourism Management, núm. 32, p. 1352-1363. PEARCE, Douglas G. (1992). “Alternative Tourism: concepts, classifications and questions”, dins: Valene SMITH; William R. EADINGTON [ed.]. Tourism Alternatives: Potentials and Problems in the Development of Tourism. Filadelfia: University of Pennsylvania Press. URRY, John (2002). The Tourist Gaze. London: Sage.

–178–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 80, desembre 2015, p. 179-197 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.96

Lectures de l’impacte de la crisi econòmica en la vida quotidiana dels infants a Catalunya1 Maria Prats Ferret Maria.Prats@uab.cat

Mireia Baylina Ferré Mireia.Baylina@uab.cat

Anna Ortiz Guitart Anna.Ortiz@uab.cat Departament de Geografia Universitat Autònoma de Barcelona

Resum La crisi econòmica i financera afecta intensament la vida quotidiana de les famílies i la infància a Catalunya. Utilitzant una metodologia de tipus qualitatiu, s’estudia el tractament d’aquest tema en els principals informes especialitzats i la premsa. Aquesta aproximació documental es complementa amb entrevistes a persones expertes de l’àmbit educatiu sobre la seva percepció del fenomen. S’observa que cada cop més famílies viuen situació de pobresa i vulnerabilitat. Les escoles i altres espais educatius viuen canvis significatius i s’hi adapten. Les famílies incrementen l’acompanyament dels infants a les escoles i redistribueixen tasques de la llar i de cura de la família entre el seus membres. Les entitats d’atenció social veuen disminuir els recursos mentre les demandes augmenten i es diversifiquen. Aquests efectes de la crisi no són iguals per a tota la població, ni a tot arreu. Es pretén analitzar aquestes diferències socials i espacials incorporant-hi una perspectiva de gènere. Paraules clau: infància, joventut, gènere, crisi, vida quotidiana.

1. Aquesta recerca s’emmarca en el projecte d’investigació “Geografías de la infancia y la juventud: género, vida cotidiana y prácticas espaciales”, finançat pel Ministerio de Ciencia y innovación (FEM 2012/34794) del Govern d’Espanya. Una primera versió resumida i en castellà d’aquest text es va presentar al XIV Colóquio Ibérico de Geografía, que es va celebrar a Guimarães (Portugal) de l’11 al 14 de novembre de 2014. Les autores volen agrair el suport de Patrícia Álvarez i Laura Soler en la preparació de material per a l’elaboració d’aquest article.

–179–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 179-197 Maria Prats Ferret, Mireia Baylina Ferré i Anna Ortiz Guitart Lectures de l’impacte de la crisi econòmica en la vida quotidiana dels infants a Catalunya

Resumen: Lecturas del impacto de la crisis económica en la vida cotidiana de la infancia en Cataluña La crisis económica y financiera afecta intensamente la vida cotidiana de las familias y la infancia de Cataluña. Utilizando una metodología de tipo cualitativo, se estudia cómo se trata este tema en los principales informes especializados y la prensa. Esta aproximación documental se complementa con entrevistas a personas expertas del ámbito educativo sobre su percepción del fenómeno. Se observan cada vez más familias que viven situaciones de pobreza y vulnerabilidad. Las escuelas y otros espacios educativos viven cambios significativos y se adaptan a ellos. Las familias incrementan su tarea de acompañamiento en las escuelas y redistribuyen las tareas del hogar y del cuidado de la familia. Las entidades de atención social ven disminuir los recursos mientras las demandas aumentan y se diversifican. Estos efectos de la crisis no son iguales para toda la población, ni en todos los lugares. Se pretende analizar estas diferencias sociales y espaciales incorporando una perspectiva de género. Palabras clave: infancia, juventud, género, crisis, vida cotidiana.

Abstract: Reading on the economic crisis impact on children’s daily life in Catalonia The financial and economic crisis in countries of Southern Europe affects the daily lives of children and young people in Catalonia. Using a qualitative methodology, this paper focus on how this issue is treated by specialized reports and the press. This first approach is complemented with interviews to experts, from the field of education, on their perception of the phenomenon. More and more families live situations of poverty and vulnerability. Schools and after school activities experiment significant changes and try to adapt to them. Moreover, parents are taking children to school more often and housework and family care are readjusted among family members. Accordingly, in a context of fewer resources for social care organizations, the demand increases and become more diversified. The impact of the crisis on children’s daily lives varies in different locations. This article aims to analyse the social and spatial differences taking into account the gender perspective. Keywords: children, youth, gender, crisis, everyday life.

***

1. Introducció El benestar de la infància és clau en qualsevol societat. Els nens i les nenes són els primers a experimentar les conseqüències adverses de les crisis econòmiques i, per tant, requereixen una particular atenció i inversió pel seu benestar (Bosco, 2007; Navarro i Clua-Losada, 2012). L’actual crisi econòmica i financera a Espanya, iniciada el 2007, ha afectat profundament el sistema laboral espanyol i català, provocant una reducció dràstica de llocs de treball i un increment molt important de l’atur. Les –180–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 179-197 Maria Prats Ferret, Mireia Baylina Ferré i Anna Ortiz Guitart Lectures de l’impacte de la crisi econòmica en la vida quotidiana dels infants a Catalunya

conseqüències més immediates han estat l’augment de la pobresa i de l’exclusió social d’una part de la població (Navarro i Clua-Losada, 2012; Méndez, 2014) i una minva en el benestar i la qualitat de vida d’una altra part de la població que, en major o menor grau, s’ha fet més vulnerable (Pitarch, 2014). Aquesta situació de risc tampoc s’ha contrarestat amb una política generosa de família i infància, ni a nivell estatal ni autonòmic. Les conseqüències a mig termini d’aquesta situació poden ser alarmants en aspectes prioritaris com la salut i l’educació. La crisi financera actual i les respostes que s’han estat aplicant, com la socialització dels riscos del capital amb els rescats bancaris, la socialització del deute privat de bancs i grans empreses, i l’obertura de nous nínxols de mercat amb la privatització de serveis públics, han posat en evidència el conflicte entre el capital i la reproducció de la societat. Tal com assenyala Pérez Orozco (2010, p. 35), tendeixen a desaparèixer els mecanismes col·lectius per a garantir l’accés a condicions de vida dignes en termes d’universalitat i igualtat i es reforcen els mecanismes que col·lectivitzen la responsabilitat de garantir la generació de taxes de guanys suficients per al capital. Per tant, tractant de restablir l’ordre inicial, es deixa cada vegada més a les famílies la responsabilitat de la generació quotidiana de benestar. Navarro i Clua-Losada (2012), en la seva anàlisi sobre l’impacte de la crisi en les famílies i en la infància, assenyalen que la situació d’Espanya abans de la crisi ja oferia una taxa de risc de pobresa més elevada que els altres països de la Unió Europea i el nivell de protecció social davant l’atur era menor que en el context europeu. Certament, l’atur, la inestabilitat laboral i la precarietat de l’ocupació han provocat una situació de vulnerabilitat econòmica i social en les famílies, que en algunes ocasions les ha portat a la pobresa i l’exclusió social. Això afecta més directament les famílies de salaris baixos, les famílies amb infants en edat escolar i les famílies monoparentals, en especial si estan encapçalades per una dona (Navarro i Clua-Losada, 2012). Les llars són, doncs, les que s’enfronten amb una escassa ajuda social, amb la privatització de l’accés als recursos i amb la pèrdua de fonts d’ingressos estables i suficients. La crisi posa en evidència la fragilitat d’un sistema de mercat que oblida o menysprea la sostenibilitat de la vida i que des de l’economia feminista s’ha analitzat com una crisi ‘civilitzatòria’ (Carrasco, 2001 i 2009; Pérez Orozco, 2010) a la qual s’ha d’atacar amb amplitud de mires i amb una reformulació global del sistema de producció i reproducció. La retracció de les polítiques públiques d’ajuda a les famílies i els baixos ingressos són algunes de les formes de reproducció social actual que més impacten en els infants i en el jovent. Aquest article fa una primer exploració del tema. Examina com s’analitza l’impacte de la crisi econòmica en la infància en els informes d’algunes organitzacions no governamentals i institucions governamentals i en la premsa. Aquesta anàlisi es complementa amb entrevistes a persones expertes, –181–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 179-197 Maria Prats Ferret, Mireia Baylina Ferré i Anna Ortiz Guitart Lectures de l’impacte de la crisi econòmica en la vida quotidiana dels infants a Catalunya

principalment de l’àmbit educatiu. Es realitza una lectura crítica d’aquests documents per detectar els efectes desiguals de la crisi entre la població i es para atenció en el paper del gènere en tot aquest procés.

2. La visió dels informes especialitzats Per conèixer l’impacte de la crisi en la infància al nostre país s’han analitzat, en primer lloc, els principals i més recents informes disponibles. Es tracta de quatre informes particularment dedicats a aquesta temàtica realitzats per la Creu Roja (2013), Unicef (2012a i 2014) i el Síndic de Greuges de Catalunya (2012)2, a més de dos informes generals que aporten informació rellevant per completar aquest context. Un d’ells és el Pla Municipal per a la infància 20132016 de l’Ajuntament de Barcelona (2013) i l’altre és un segon informe d’Unicef (2012b) centrat en l’estudi del benestar infantil. En la nostra anàlisi ens centrarem primer en els informes dels anys 2012 i 2013 que recullen les primeres dades de l’impacte de la crisi en la infància i conclourem amb l’avaluació del més recent, el d’Unicef de 2014, per tal d’avaluar com ha avançat l’impacte de la crisi i quines solucions s’entreveuen per fer-hi front. Unicef a l’informe sobre La infancia en España 2012-13. El impacto de la crisis en los niños (2012a) assenyala que aquest tema és encara invisible per la societat. El text es basa tant en dades disponibles, com en l’experiència d’Unicef a Espanya. El panorama dibuixat assenyala que els infants pateixen directament la crisi quan els pares es queden sense feina, sense ingressos o quan són desnonats. S’empobreix la seva alimentació, pateixen el deteriorament de l’ambient familiar i la falta de recursos per tractaments mèdics. També repercuteix en la població infantil la reducció de la despesa pública en ajuts, beques, menjadors, llibres (Unicef, 2012a). Unicef observa un increment general de la pobresa i el seu impacte sobre la infància i destaca els següents: descens dels ingressos mitjans de les famílies, així com del llindar per mesurar el risc de pobresa; major nombre i intensitat de menors en llars pobres; menor capacitat de les famílies per afrontar imprevistos; situacions de pobresa més persistent o crònica. D’entre el conjunt de la població, es constata que el dels infants és el grup d’edat més pobre perquè, per exemple, no gaudeix d’un sistema de protecció com el dels pensionistes. L’atur és una de les situacions més associades a la pobresa i que té més impacte en la situació familiar. El nombre de persones aturades ha crescut molt, especialment entre famílies joves amb nens petits. Aquesta situació s’agreuja quan s’esgoten les prestacions. Per altra banda, les prestacions de les persones aturades evolucionen a la baixa. En paral·lel es pateixen els augments dels

–182–

2. Cal assenyalar que l’àmbit geogràfic d’aquests informes no és el mateix en tots els casos. Els informes d’Unicef contemplen la realitat del conjunt d’Espanya i, en canvi, el de la Creu Roja i el del Síndic de Greuges de Catalunya tenen com a marc d’anàlisi la realitat de Catalunya.


Treballs de la SCG, 80, 2015, 179-197 Maria Prats Ferret, Mireia Baylina Ferré i Anna Ortiz Guitart Lectures de l’impacte de la crisi econòmica en la vida quotidiana dels infants a Catalunya

impostos i dels preus de productes bàsics i de subministraments, que minven la capacitat de consum i estalvi (Unicef, 2012a). Unicef esmenta alguns dels principals efectes de la crisi en la vida quotidiana de la infància espanyola. Per exemple, els canvis de domicili forçats per la situació econòmica, la impossibilitat de pagar el menjador escolar o no poder comprar roba. Per altra banda, s’ha observat que a les llars empitjora la qualitat de l’alimentació, les condicions d’habitabilitat de la llar i la qualitat de la convivència. La reducció de despeses afecta la despesa en educació, en activitats extraescolars o en roba escolar o esportiva. També s’observen canvis en els costums familiars per estalviar: menys oci i vacances, més control de la despesa energètica i canvis en l’alimentació. Els desnonaments provoquen canvis d’habitatge, de ciutat o de país, i a vegades de persones cuidadores, especialment quan hi ha pares i mares d’origen estranger, i també augmenten l’amuntegament i la degradació de l’entorn (Unicef, 2012a). Cal destacar que aquest informe inclou l’opinió dels infants sobre la crisi: els nens perceben i pateixen l’estrès de la població adulta, se senten culpables i aquesta situació els genera por i inseguretat. A causa de l’atur es produeixen canvis en els rols dels adults, aspecte que pot contribuir a un major equilibri en el repartiment del treball domèstic i de cura entre els sexes. La crisi també suposa un increment de les tensions familiars, de les malalties mentals, del consum de drogues i d’alcohol (Unicef, 2012a), tal i com es relata també per part d’experts en salut mental (Ubieto, 2015). Finalment, Unicef analitza les conseqüències presents i futures de la crisi econòmica i conclou que, com succeí en dècades anterior als països del Sud, el pes del deute recau també sobre els infants. Suposa un fre el creixement econòmic i desvia recursos que haurien de servir per serveis com la salut i l’educació. L’austeritat no és socialment neutra, sinó que afecta més als més vulnerables. Els infants són molt sensibles a la falta d’atenció o a la mala qualitat dels serveis. És necessari protegir els infants dels efectes de la crisi perquè, entre altres raons, el cost de no intervenir és molt alt i si l’estat i la societat es desentenen hauran d’acceptar costos futurs derivats de la pobresa, la no equitat i l’exclusió social: més costos sanitaris, educatius, socials, de justícia, penitenciaris. A més, la reducció de la inversió en infància compromet el futur desenvolupament econòmic i augmenta la desigualtat perquè repercuteix especialment en els grups més vulnerables: origen estranger, famílies monoparentals, famílies reconstituïdes, entre d’altres (Unicef, 2012a). L’informe es tanca amb una sèrie de propostes concretes per a què siguin incorporades en l’acció de govern i parlamentària. L’informe sobre la pobresa infantil a Catalunya, elaborat pel Síndic de Greuges de Catalunya (2012) analitza de forma exhaustiva les condicions de vida dels nens i nenes i les polítiques públiques de provisió de serveis i de transferències econòmiques per combatre la pobresa. El seu principal objectiu és conèixer amb precisió la magnitud de la pobresa infantil i implantar mesures –183–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 179-197 Maria Prats Ferret, Mireia Baylina Ferré i Anna Ortiz Guitart Lectures de l’impacte de la crisi econòmica en la vida quotidiana dels infants a Catalunya

que la redueixin. L’estudi recull el marc social i econòmic actual en el context de crisis, situa el lector/a en el marc normatiu sobre els drets de la infància, aporta un ampli diagnòstic sobre la pobresa infantil a Catalunya i analitza les polítiques públiques al respecte. Totes les dades, normatives i polítiques s’indiquen en relació a Espanya i Europa. L’informe utilitza els indicadors establerts per la Unió Europea per mesurar el nivell de pobresa a partir de la quantificació de la pobresa monetària i la privatització material (dèficits d’accés als recursos i béns necessaris per aconseguir un nivell de benestar adequat). Es constata que la infància és el col·lectiu afectat més negativament per la crisi econòmica, superant a la població major de 65 anys. L’augment de la desocupació i la dependència econòmica dels fills/es explica la vulnerabilitat de la població infantil en períodes de crisi econòmica. I la població adolescent, d’entre 14 i 17 anys, és la que pateix major risc de pobresa. A continuació, es troben els nens/es que viuen en famílies nombroses; en tercer lloc, els fills/es de mares adolescents (d’entre 13 i 19 anys); en quart lloc, els/les menors que viuen només amb un dels seus progenitors (Síndic de Greuges de Catalunya, 2012). És preocupant la constatació que Catalunya pateix més pobresa infantil que la majoria de països europeus. En paral·lel, l’informe constata que la despesa en protecció social, educació i salut a Catalunya és inferior a la d’Espanya i a la de la Unió Europea (Síndic de Greuges de Catalunya, 2012). Des d’una perspectiva de gènere, l’estudi mostra com l’increment en la taxa d’activitat femenina respecte dècades anteriors no es correspon amb una situació d’igualtat i les condicions d’ocupació segueixen sent pitjors per les dones (Síndic, 2012). Tenint en compte la diversificació del tipus de família i que les dones assumeixen un paper clau com a sustentadores familiars, l’informe planteja que la superació d’aquestes desigualtats laborals és fonamental per al benestar de les famílies. Per altra banda, l’estudi no analitza de forma separada entre nens i nenes la incidència de la pobresa infantil en cap dels seus epígrafs. L’informe sobre l’impacte de la crisi en la infància i l’entorn escolar, realitzat per la Creu Roja (2013) a Catalunya, es basa en dades relatives a les persones ateses en els seus programes de lluita contra la pobresa i en estudis de l’Observatori de la Vulnerabilitat. No es tracta doncs la situació del conjunt de la població, sinó del grup que s’ha assenyalat en particular i es basa en enquestes telefòniques a aquest col·lectiu. Coincideix amb l’informe anteriorment citat, en el fet que el nombre de persones ateses i, per tant, afectades per situacions de pobresa, és cada vegada major i la seva situació és cada vegada més precària. Conscients d’aquesta realitat, la Creu Roja ha incrementat els seus projectes d’ajuda bàsica i en particular els dirigits a la infància. A més dels resultats de l’enquesta telefònica, l’informe també inclou la visió d’informants clau, tant professionals com beneficiaris/es. L’informe defineix el perfil de les persones ateses, observant-se situacions de precarietat i fragilitat, manifestades en una baixa intensitat del treball i uns ingressos que no permeten afrontar les necessitats bàsiques. L’informe aporta –184–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 179-197 Maria Prats Ferret, Mireia Baylina Ferré i Anna Ortiz Guitart Lectures de l’impacte de la crisi econòmica en la vida quotidiana dels infants a Catalunya

informació detallada i molt rellevant sobre el cost que representa per a les famílies l’escolarització de nens i nenes (llibres, menjadors, roba, calçat, activitats o transport) i sobre com les famílies s’organitzen per aconseguir els recursos necessaris per fer-hi front (Creu Roja, 2013). L’informe conclou que la infància és el col·lectiu amb la taxa de pobresa més elevada. Per això entén que l’escola ha de ser un element normalitzador i promotor de la igualtat social en aquest context. També s’han constatat problemes en l’alimentació i l’escola és l’única garantia d’un àpat diari saludable i variat. Es constata que les ajudes no cobreixen les necessitats i que els recursos públics són insuficients, tot i el suport que donen amics i familiars, entitats socials i escoles (Creu Roja, 2013). Finalment, es detallen els programes que actualment desenvolupa la Creu Roja a Catalunya i que tenen un impacte en els àmbits assenyalats en l’informe. Pel que fa als informes no centrats en el tema de l’impacte de la crisi en la infància, s’ha analitzat en primer lloc el Pla municipal per a la infància 201316 de l’Ajuntament de Barcelona (2013). No es tracta d’un estudi, sinó d’un pla amb els seus corresponents objectius, contextualització i definició de línies estratègiques. Aquest document recorda que la ciutat de Barcelona ha sigut reconeguda per Unicef, el 2007, com a Ciutat Amiga de la Infància, així com el fet que ha firmat la Carta de Ciutats Educadores, coneguda també com a Declaració de Barcelona. D’aquí que Barcelona disposi d’un Projecte Educatiu de Ciutat. L’anàlisi del context supera a vegades l’escala municipal i ofereix algunes apreciacions referides al conjunt de Catalunya, Espanya i fins i tot a processos globals. Assenyala com a “vells riscos” la falta de treball, la malaltia o la discapacitat, i “nous riscos” relacionats amb el mercat de treball actual, la recomposició familiar o la immigració (Ajuntament de Barcelona, 2013). En les últimes dècades, a tot arreu han millorat els indicadors de benestar de la infància, però nombrosos informes alerten sobre la manera com la crisi ha accentuat el risc de pobresa infantil. Per aquesta raó la Unió Europea s’ha proposat per al 2020 l’objectiu d’eradicar la pobresa infantil, reduir l’abandonament escolar i augmentar la població universitària. D’altra banda, l’impacte de la crisi econòmica es pot veure accentuat per l’estructura de les llars, essent les famílies monoparentals i nombroses les que presenten majors riscos de pobresa infantil (Ajuntament de Barcelona, 2013). Per tot això, el Pla inclou una línia estratègica sobre infància vulnerable i en exclusió social que es desenvolupa en sis objectius concrets que es pretenen aconseguir en els pròxims tres anys. El mateix any 2012, Unicef presenta l’informe El bienestar infantil desde el punto de vista de los niños, que resumeix un estudi sobre qualitat de vida i benestar subjectiu infantil a Espanya. Es defineix el concepte de ‘benestar subjectiu’ i es presenten els principals resultats d’aquesta investigació destacant l’obtenció d’un índex general molt alt. Tot i això, s’indica que els nivells de benestar varien en funció de molts factors: geogràfics, de gènere, de context i –185–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 179-197 Maria Prats Ferret, Mireia Baylina Ferré i Anna Ortiz Guitart Lectures de l’impacte de la crisi econòmica en la vida quotidiana dels infants a Catalunya

d’ús del temps, de característiques de la població i segons les seves percepcions i preocupacions (Unicef, 2012b). L’estudi identifica als nens “més feliços” i als nens que queden “al marge” o “exclosos” dels alts nivells de benestar, i relaciona els factors que caracteritzen a uns i a altres. Igualment s’analitza el benestar subjectiu en relació a diversos àmbits com la llar, les coses materials, les relacions interpersonals, la zona on es viu, la salut, l’organització del temps, l’institut o el col·legi i la satisfacció personal. Es registren diferències territorials, amb nivells més elevats de satisfacció a Galícia, País Basc i Navarra, i els més baixos a Catalunya, Castella i Lleó i Madrid. Pel que fa a les diferències de gènere, s’observa que no són significatives en el benestar general, però sí que ho són per àmbits. Les noies puntuen millor aspectes com coses materials, relacions interpersonals, zona o institut. Els nois puntuen millor la satisfacció personal i l’organització del seu temps. Les noies estan més satisfetes que ells en els serveis, l’institut o la paga. En canvi els nois estan més satisfets amb ells mateixos, la seva llibertat o l’aparença (Unicef, 2012b). L’informe conclou amb una relació de temes per a la reflexió, on es destaquen els principals resultats i es reflexiona sobre el fet que quan als nens, nenes i adolescents se’ls parla sobre els seus drets mostren majors nivells de benestar subjectiu. Dos anys més tard, el 2014, Unicef realitza el segon informe biennal, La infancia en España 2014. El valor social de los niños: hacia un pacto de Estado por la Infancia (Unicef, 2014). En l’informe es recullen les principals novetats, partint de la premissa que la situació de la infància ha empitjorat: s’ha incrementat el risc de pobresa (la taxa de pobresa infantil a Espanya és del 27,5%), ha augmentat l’atur, hi ha pitjors dades de privació material a les llars, les polítiques d’austeritat pressupostària s’han continuat reduint (1,4% del PIB en inversió en polítiques socials d’infància i família, mentre la inversió mitjana de l’UE-28 és del 2,2%) i s’ha reduït també la taxa de natalitat (1,32 fills/ dona). A partir d’aquí, l’entitat presenta els grans desafiament als quals s’enfronta la societat en clau d’infància: es perd població infantil, creix la desigualtat entre els nens i nenes i la resta de la població i també entre els mateixos infants. A més, s’aporten dades que treuen a la llum debilitats estructurals que afegeixen preocupació, com els alts nivells de fracàs escolar o la reducció del 10% de la inversió educativa entre 2008 i 2012. Unicef també assenyala la falta de visibilitat política i social de la infància tot i constituir el 17,9% de la població. L’informe del 2014 assenyala diferències en l’impacte de la crisi entre els infants en funció de la seva ètnia, origen nacional, situació familiar, situació laboral dels pares o de la seva discapacitat, i no s’exposen diferències en relació al gènere. També hi són presents les opinions de nens i nenes, de forma diferenciada, sobre els temes que s’aborden. S’inclou també l’Annex d’Indicadors de Benestar Infantil, seguint l’evolució d’aquestes dades des de 2010 i ampliant –186–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 179-197 Maria Prats Ferret, Mireia Baylina Ferré i Anna Ortiz Guitart Lectures de l’impacte de la crisi econòmica en la vida quotidiana dels infants a Catalunya

la informació amb dades com, per exemple, la desagregació per sexe, edat, territori o nivell socioeconòmic de les famílies. La informació Unicef de 2014 assenyala que desatendre la infància amb problemes de pobresa, desigualtat, inequitat, baix nivell educatiu i exclusió social, suposarà acceptar un futur de majors costos sanitaris, hospitalaris, educatius, de subsidis, ajudes socials o despeses en el sistema de justícia i penitenciari. Davant aquesta premissa, l’organització reclama un pacte d’estat per a la infància. Des d’una perspectiva de gènere, ens crida l’atenció que Unicef presenti informes que no reflecteixin cap esforç per l’ús del llenguatge no sexista. Només fa falta veure els títols dels tres informes d’Unicef (2012a, 2012b i 2014) per comprovar com s’utilitza el substantiu “nens” com a genèric i aquesta opció es manté en tot el text. Un lleu canvi en aquest fet es reflecteix en l’informe del 2014 on la distinció per sexe apareix en ocasions en el text, encara que no de forma constant ni tampoc en el títol, com ja hem assenyalat. Això no és així en l’informe de la Creu Roja, que és especialment curós en la qüestió del llenguatge. Tot i això, aquest informe presenta un altre problema, en el sentit que projecta una imatge de les dones que reforça la seva visibilitat com a víctimes, com beneficiàries o receptores passives de les polítiques d’ajuda de l’organització. Això s’exemplifica clarament en el fet que dels nou testimonis presentats només un és home i correspon a un professional, mentre que els vuit testimonis de dones es reparteixen entre tres professionals, una voluntària i quatre receptores d’ajudes. Probablement la feminització del personal que intervé és clara, però seria desitjable presentar perfils que contribuïssin a trencar estereotips i dualismes de gènere.

3. La mirada de la premsa Per complementar el panorama dibuixat pels informes s’han analitzat, en segon lloc, sis diaris de l’àmbit català i espanyol durant els quatre anys més intensos de la crisi, des de 2010 a 2013: El Periódico, El Punt/Avui, La Vanguardia, El País, El Mundo y ABC. El criteri de selecció ha estat que fossin diaris d’àmplia difusió a Catalunya i a Espanya i que fossin consultables per internet. S’han buidat les notícies, articles de fons, reportatges i dossiers que interrelacionen la crisi amb la infància i la joventut. En concret, s’han considerat com a paraules clau per introduir als cercadors les següents: infància, adolescència, joventut i crisi. I s’ha prestat especial atenció als articles que a més inclouen la perspectiva de gènere en les seves anàlisis. Durant aquest període s’han comptabilitzat 397 notícies/articles referents a la infància/joventut en relació a la crisi econòmica. Els anys 2012 i 2013 han estat els que més notícies sobre el tema s’han publicat, amb 98 i 249 notícies –187–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 179-197 Maria Prats Ferret, Mireia Baylina Ferré i Anna Ortiz Guitart Lectures de l’impacte de la crisi econòmica en la vida quotidiana dels infants a Catalunya

respectivament, seguits del 2011 (33 notícies) i 2010 (17). A la figura 1 es pot apreciar l’evolució ascendent del nombre de notícies sobre la temàtica estudiada, a tots els diaris consultats, en el període que va de 2010 a 2013. Figura 1. Evolució del nombre de notícies als diferents diaris (2010-2013)

L’evolució del nombre d’articles reflecteix els efectes creixents de la crisi i la presa de consciència de la societat i dels mitjans de comunicació. L’any 2011 apareix clarament com el punt d’inflexió d’aquesta tendència. El diari que més notícies ha dedicat a aquest tema ha sigut El Punt-Avui, amb 94 articles/ notícies, seguit d’El País, amb 92, mentre que el que menys n’hi dedica és El Mundo (43), seguit d’El Periódico (47). També s’observa que a la primera etapa apareixen més peces amb format de notícia, mentre que en els darrers anys de la sèrie, amb la intensificació de la crisi i la disponibilitat de més dades, han aparegut més reportatges i articles d’opinió. 3.1. Temes tractats i evolució en el temps El principal tema que destaca la premsa és el de la pobresa infantil (96 notícies) amb diferència respecte la resta, fet que han reflectit els estudis inicials (Navarro i Clua-Losada, 2010). Per sota hi ha la nutrició/alimentació infantil i els menjadors escolars i públics (60 notícies), la solidaritat i les ajudes (48), l’atur juvenil (36), les retallades pressupostàries de les administracions central i autonòmica (26), i l’educació i l’escola (24). A força distància apareixen altres temes relacionats amb el lleure (10), la salut –en sentit més ampli–, els drets de la infància, la custòdia dels fills i la tutela compartida, el consum, el maltractament infantil i els abusos i l’habitatge. Tots els diaris considerats tracten els sis temes principals: pobresa, nutrició, solidaritat i ajudes, atur juvenil, les retallades i l’educació i només alguns d’ells reflecteixen els altres aspectes assenyalats. –188–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 179-197 Maria Prats Ferret, Mireia Baylina Ferré i Anna Ortiz Guitart Lectures de l’impacte de la crisi econòmica en la vida quotidiana dels infants a Catalunya

Els diaris anuncien l’any 2012 que “un de cada quatre nens viu sota el llindar de la pobresa a Espanya” (El Mundo, 7.6.10), “España, líder europeo en riesgo de pobreza infantil” (ABC, 17.11.10) i subratllen la situació de la “infància en estat d’alerta” (La Vanguardia, 28.11.11), dades que es ratifiquen dos anys més tard (“la pobresa infantil a Catalunya va créixer cinc punts del 2008 al 2010”, El Periódico, 24.05.12). Els estudis realitzats per diferents organitzacions durant el 2011 i 2012 posen de manifest l’impacte negatiu de la crisi especialment en la infància i els diaris es fan ressò d’això: “la crisi s’endureix amb la infància” (El País, 22.05.12), “nens pobres” (El País, 23.05.12), “la infància es el grup d’edat més afectat per la crisi (ABC, 9.10.12), “la pobresa d’avui té rostre de nen” (ABC, 26.5.12). La premsa reflecteix la pobresa de les famílies i com això afecta directament els infants, des dels casos més greus, com la malnutrició o la desnutrició a la disminució del rendiment escolar: “la meitat dels nens en risc d’exclusió té els pares en atur” (El Mundo, 13.7.12), “l’àpat principal es el del col·legi” (El País, 6.4.13), “el 70% de las famílies pobres no poden alimentar bé als seus fills” (El Periódico, 31.1.13), “més càries i caiguda de dents en nens de llars sense recursos” (El Punt Avui, 11.6.13). Es posa de manifest que cada vegada hi ha més llars amb persones aturades o amb ingressos insuficients per cobrir les seves necessitats bàsiques i que tenen infants al seu càrrec. Alguns reportatges especials recullen aquestes “xifres del drama” (La Vanguardia, 31.1.13) en què s’exposen àmpliament les conseqüències de la pobresa sobre la infància. Aquests reportatges incideixen en què les famílies no poden cobrir les necessitats d’escolarització dels fills (llibres, menjador escolar...): “la crisi buida les guarderies” (El Mundo, 4.7.10), “quan la tornada a l’escola és un suplici” (El País, 6.9.12); o impedeix la mateixa escolarització, o fa que no puguin comprar roba, material escolar, pagar excursions i altres activitats: “menys colònies per la crisi” (El País, 28.6.11), “la crisi i les ajudes als mestres colpegen a les colònies” (El Periódico, 21.9.12), “estiu sense menjador” (La Vanguardia, 4.7.12). En paral·lel, la premsa informa de les polítiques de retallades de pressupost públic als sectors de major incidència social, la sanitat i l’educació, que es van succeint dia rere dia: “el Govern retalla 300 euros per nen la subvenció a guarderies” (El Periódico, 18.5.12), “la reforma de la renda mínima deixa sense cobertura gairebé 10.000 menors” (El País, 22.9.12), “tisorades, abandonament escolar i pobresa” (El Punt Avui, 27.3.11); i recull les denúncies i protestes que van sorgint: “mestres i famílies surten al carrer en defensa de l’educació infantil” (El Periódico, 7.2.12), “les famílies carreguen contra la pujada de l’IVA en els menjadors escolars” (El País, 8.3.13), “el Síndic culpa al Govern d’agreujar la vulnerabilitat de la infància” (La Vanguardia, 10.1.13), “infància empobrida, desenvolupament insostenible” (El Periódico, 6.9.12). Amb el temps, es reflecteix la mobilització de les organitzacions de l’anomenat tercer sector, així com de xarxes d’ajuda informal o provinents del sector privat: “Concert benèfic per combatre la pobresa infantil” (El Punt Avui, 17.5.13), “la Creu Roja –189–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 179-197 Maria Prats Ferret, Mireia Baylina Ferré i Anna Ortiz Guitart Lectures de l’impacte de la crisi econòmica en la vida quotidiana dels infants a Catalunya

alimentarà a nens sense recursos a les vacances” (El País, 2.4.13). I es fa ressò dels estudis que qüestionen el sistema públic d’ajudes espanyol en relació a la infància i la joventut. En aquest sentit, s’al·ludeix a la contradicció del govern entre el seu discurs oficial de considerar a la família com a central en la societat espanyola i l’escassa o nul·la protecció que se li atorga: “estat de benestar, insuficient o inadequat” (La Vanguardia, 21.11.12), “infància pobre, futur hipotecat” (El Punt Avui, 27.12.12). A mesura que passen els mesos i els anys i la situació es manté o s’agreuja, l’impacte de la crisi en els infants es va diversificant i apareixen notícies i reportatges que aborden temes com l’ansietat i l’estrès (“la crisi repercuteix en l’absentisme escolar per l’estrès que viu la família”, El Mundo, 7.3.12), els trastorns conductuals (“Nens. Com influeix l’entorn en la conducta”, La Vanguardia, 24.10.12), la falta de rendiment escolar, l’ús més precoç de l’alcohol i les drogues, la violència domèstica cap a la infància: “un estudi relaciona el maltractament infantil amb la crisi econòmica” (ABC, 17.7.12), “augmenta la violència contra els menors per la crisi econòmica” (El Periódico, 30.4.13). En contrapartida, se succeeixen articles que aporten guies i recursos per als pares i mares per tal d’abordar situacions complicades o explicar millor què succeeix a casa: “objectiu: viure en família” (La Vanguardia, 28.11.11), “queda’t amb la meva paga, mama” (El País, 16.3.12), “Intento que no se n’adonin” (El Punt Avui, 31.1.13). Davant una realitat que no millora, apareixen articles que emfasitzen la resiliència, assenyalada també per altres autors que estudien l’impacte de la crisi (Méndez, 2014). Articles com “els nens espanyols encara somriuen a la crisi” (El País, 10.4.13) posen sobre la taula la capacitat d’adaptació, de fer front a situacions adverses i de superació que han reflectit les famílies espanyoles. I en aquest marc, s’insisteix de nou en el paper amortidor que exerceix la xarxa de família extensa de la societat espanyola. 3.2. Identitats diverses: gènere, edat, classe social, ètnia i discapacitat Les diferències dels i les menors pel que fa al gènere, l’edat, l’ètnia o la discapacitat no són tractades de forma específica a la premsa, sinó que la majoria d’articles tracten la infància com a col·lectiu. Tot i així, s’entreveu qui és més vulnerable a la situació de precarietat. En aquest sentit, la classe social i l’ètnia són les categories més visibles en les publicacions. És evident que el risc de pobresa és major en les classes econòmiques més desafavorides i que, sovint, coincideix amb la població immigrant: “un informe d’Unicef veu risc de gana entre els infants de famílies immigrants a Espanya” (El País, 15.10.11), “la segregació a les escoles catalanes s’agreuja per la crisi” (El Periódico, 6.2.13). El gènere també incideix en el grau de vulnerabilitat social i alguns articles constaten que les dones (amb fills/es) tenen més risc de pobresa: “la pobresa s’aferra en les dones i els nens” (El País, 21.02.13). –190–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 179-197 Maria Prats Ferret, Mireia Baylina Ferré i Anna Ortiz Guitart Lectures de l’impacte de la crisi econòmica en la vida quotidiana dels infants a Catalunya

Les diferents edats dels nens i nenes no es tracten específicament. És cert que, a nivell de titulars, s’emfasitza molt l’edat preescolar per les retallades en les ajudes a les famílies amb fills/es, en l’escolarització de 0 a 3 anys o en les condicions de permisos de maternitat per mares i pares. Tot i així, les notícies i reportatges exposen àmpliament les dificultats econòmiques per atendre les necessitats bàsiques de nens i nenes en edat escolar, com s’ha mencionat en apartats anteriors i també els efectes de la precarietat en aquests nens i nenes en relació al seu temps i espais de lleure. El col·lectiu de persones de la tercera edat apareix en notícies sobre la infància per assenyalar que moltes famílies amb fills/es sobreviuen gràcies a l’ajuda de les pensions dels avis i àvies: “La pensió evita l’empobriment de les generacions longeves” (La Vanguardia, 9.3.13), “la crisi obliga a persones grans a acollir a casa seva i mantenir econòmicament a fills i nets” (El Periódico, 4.11.12), fet que subratlla la solidaritat intergeneracional, el paper de la família extensa i la retracció de l’Estat de benestar. Per altra banda, els nens i nenes amb discapacitat no apareixen de forma explícita, tot i que la discapacitat es troba present de forma diluïda en notícies sobre els col·lectius més perjudicats per la crisi. Finalment, cal esmentar que, en general, la premsa utilitza un llenguatge no sexista en totes les notícies i reportatges.

4. L’apreciació de les persones expertes Finalment, per completar aquesta aproximació al tema d’estudi, s’han dut a terme entrevistes breus a persones expertes o informants clau, principalment professionals de l’àmbit educatiu, que per les seves professions tenen un contacte directe amb nens i nenes, persones joves o famílies. Durant els anys 2013 i 2014 s’han entrevistat 26 persones, 23 dones i tres homes; nou educadores de primària, déu de secundària i tres d’altres branques de l’educació (bressol, escola de música i escola d’idiomes), de centres públics i privats concertats, i quatre de persones que treballen atenent a persones joves i famílies. En tractar-se d’una primera aproximació al tema, les persones entrevistades s’han localitzat en el cercle professional i social de les investigadores, a diferents poblacions de les comarques del Barcelonès, el Baix Llobregat, el Bages, i el Vallès Oriental. Les preguntes formulades han estat les següents: 1) Quines són les característiques socials i econòmiques del centre de treball (escola, institut, etc.)? 2) Has notat la crisi en el teu centre de treball? 3) De quina forma afecta la crisi al teu centre i a la teva feina? 4) De quina forma afecta la crisi al teu alumnat? Les entrevistes s’han realitzat oralment o per correu electrònic. També, i amb la finalitat de complementar aquestes opinions i valoracions, s’ha entrevistat al president de la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (FAPAC). –191–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 179-197 Maria Prats Ferret, Mireia Baylina Ferré i Anna Ortiz Guitart Lectures de l’impacte de la crisi econòmica en la vida quotidiana dels infants a Catalunya

Segons dades del 2013, el 27,3% dels catalans menors de 16 anys es trobava en risc de pobresa (Institut d’Estadística de Catalunya, 2014). El president de la FAPAC, Àlex Castillo, observa que amb la crisi els escenaris de la pobresa s’han diversificat i ara afecten cada vegada més sectors de la classe mitjana. Per exemple, la crisi ha afectat famílies en què els dos progenitors perden la feina, esgoten el subsidi d’atur i entren en una dinàmica d’empobriment, especialment quan hi ha deutes o hipoteques. 4.1. A l’educació infantil i primària (infants de 3 a 11 anys) A les escoles d’educació infantil i primària, la reducció de plantilles, la baixada de salaris del professorat, els problemes per cobrir les baixes, les retallades del salari en cas de malaltia, la reducció dels pressupostos de manteniment i de compra de materials, així com la reducció de les sessions de formació, són algunes de les conseqüències més visibles de la crisi. Pel que fa al servei de menjador, s’observa un menor ús o un ús eventual. La mateixa dinàmica s’observa en el servei d’acollida, abans i després de l’horari escolar, que solen oferir les AMPA. Això sembla ser una conseqüència directa del major temps disponible per dedicar als infants i els menors recursos econòmics disponibles. També s’observa que hi ha més dificultats econòmiques de les famílies per pagar activitats i per aquest motiu, en molts casos, el professorat ha decidit disminuir el nombre de sortides. Pel que fa a les activitats extraescolars que organitzen les AMPA o altres entitats o empreses, s’observa una menor participació: “no faig extraescolars perquè no ens ho podem permetre” o “la meva mare diu que són massa cares” són algunes de les respostes que els més petits expressen a les mestres. Algunes mestres de primària indiquen que entre les famílies de l’escola on treballen han observat que algunes famílies estrangeres han tornat al país d’origen i altres han canviat de barri buscant lloguers més econòmics. Observen també situacions en què un membre de la parella es queda a Catalunya i l’altre se’n va a treballar a un altre país. Aquestes noves dinàmiques dibuixen un context de canvi o incertesa que afecta a la vida quotidiana dels infants. A nivell econòmic, algunes escoles han intentat que l’alumnat noti menys l’impacte de les dificultats econòmiques que afecten les famílies, facilitant els pagaments. Una mestra comenta que l’ajuntament ha subvencionat les sortides de l’alumnat amb més dificultats, però aquesta no és una situació generalitzada. La desaparició de beques de llibres de text i material escolar ha provocat que moltes més famílies els reutilitzin. L’AMPA d’algunes escoles ha creat una comissió anticrisi per fer propostes i accions per aconseguir alguns recursos econòmics o suports externs o fins i tot han implantat una quota solidària per ajudar altres famílies. Una altra mesura a la que s’ha hagut de recórrer ha estat la recollida de material escolar de segona mà perquè els mestres puguin proporcionar el material necessari als alumnes que el necessitin. –192–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 179-197 Maria Prats Ferret, Mireia Baylina Ferré i Anna Ortiz Guitart Lectures de l’impacte de la crisi econòmica en la vida quotidiana dels infants a Catalunya

4.2. A l’educació secundària (nois i noies de 12 a 17 anys) Entre el professorat de secundària entrevistat es constata que alguns alumnes veuen afectat el seu rendiment escolar en no poder fer les tasques assignades per falta de material o llibres, o com altres no poden participar en activitats extraescolars o a les excursions que organitza el centre. Davant d’aquestes situacions es comparteixen i reciclen els llibres de text, la roba, el material..., es reorienten i planifiquen millor les sortides i les excursions i, en alguns casos, el centre ajuda a finançar les activitats extraescolars que es desenvolupen dins de les seves instal·lacions. Entre els adolescents s’observa també una falta de motivació a l’hora d’estudiar per la falta d’expectatives per trobar feina, així com l’ansietat i el malestar que sent l’alumnat que viu una situació de penúria econòmica a la seva família. Hi ha canvis en les relacions socials de l’alumnat per tal de voler amagar la situació econòmica de les seves famílies. Aquestes percepcions s’expressen de manera clara en les citacions següents: “La sensació és que tot els és igual, que no fa falta esforçar-se ja que no saben què faran en el futur, ni els importa molt. La diferència és que abans, inconscientment, sabien que podrien [treballant en la construcció] cobrar 3.000 euros, perquè ho veien dels seus pares i tiets, i ara ja no. Jo els veig més desorientats que abans. Cada vegada tenen més famílies a l’atur. Per ells és una crisi econòmica i una crisi psicològica. Nosaltres a la seva edat sabíem que “de grans” treballaríem. T’imagines com deu ser créixer sabent que no treballaràs?” (professor de secundària d’institut públic). “Intuïm que el nivell d’ansietat o malestar d’alguns alumnes és per problemes econòmics que viuen a casa seva” (professora de secundària d’institut públic). “A nivell personal, s’ha produït una pèrdua d’espontaneïtat en la relació entre alumnes, ja que no volen que els companys sàpiguen que tenen problemes econòmics i s’amaguen, per exemple, que reben el material més tard que els altres” (professora de secundària d’institut públic).

El professorat entrevistat observa també canvis significatius en les famílies, canvis relacionats especialment amb la situació laboral dels progenitors, amb situacions extremes on tant el pare com la mare es queden sense feina. Cal recordar que l’any 2014 la taxa d’atur a Espanya se situava en el 23,67% (Instituto Nacional de Estadística, 2014). “Algunes famílies [immigrants] han retornat als seus països i quan ho han comunicat al centre la raó sempre ha estat la mateixa: “hem de marxar, aquí no trobem res”. Els nois i noies no volen marxar de cap manera. En alguns casos, el pare o la mare se’n van a un altre país, al Regne Unit o a Holanda... Per tant, les famílies tornen a viure una separació important. Quan prenen la decisió de marxar ho fan en poc temps, una setmana... fet que indica que aquí no tenen res” (professora de secundària d’institut públic).

–193–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 179-197 Maria Prats Ferret, Mireia Baylina Ferré i Anna Ortiz Guitart Lectures de l’impacte de la crisi econòmica en la vida quotidiana dels infants a Catalunya

Un nombre més important de famílies manifesten problemes per pagar les despeses de matrícula, material, excursions, etc., i s’observen també majors dificultats per a l’accés dels nois i noies a activitats de reforç escolar, logopèdia, psicologia, etc. Així ho expressa la següent entrevista que introdueix, també, les retallades a la sanitat pública: “Sobretot en les situacions en què un alumne/a necessita ajuda externa d’un professional (logopeda, reforç, reeducació, etc.) hi ha famílies que no poden començar la reeducació privada ja que no poden pagar i en la via pública estan mesos esperant el seu torn” (professora de secundària de centre concertat).

Pel que fa a la manera en què la crisi afecta directament les condicions de treball, la majoria de professores comenten que una menor dotació dels centres repercuteix en la qualitat de l’educació. Expressen un malestar que es pot resumir en els següents punts: descens en el salari del professorat, pèrdua d’hores de classe de l’alumnat a causa del retard en la cobertura de les substitucions, augment del nombre d’alumnes per classe i descens del temps de tutoria individual. Les següents narracions expressen aquest descontentament del professorat: “El professorat es queixa de les retallades, i amb raó. Segurament, l’increment d’hores i les retallades han fet baixar la qualitat de les classes. També és més alta la ràtio de nens i nenes per classe. Però el pitjor de tot és l’increment de la desmotivació provocat pel context de crisi econòmica i social” (professora de secundària d’institut públic).

Algunes professores manifesten que s’han negat a fer sortides o excursions com a mesura de protesta davant les retallades en els salaris i en els pressupostos d’educació: “Com a mesura contra les retallades, el nostre claustre va votar i acordar, per majoria, no fer sortides extraescolars fora de l’horari lectiu” (professora de secundària d’institut públic). La majoria de professores entrevistades consideren que la disminució dels recursos rebuts pels centres d’educació secundària afecta el servei. Tant l’administració com les famílies es retarden en els pagaments necessaris pel bon funcionament dels centres. Això provoca mancances de manteniment dels centres i un necessari estalvi en electricitat, calefacció i neteja. Les següents citacions assenyalen algunes de les accions endegades per tal de reduir les despeses en els centre on treballen les professionals entrevistades: “Hem racionalitzat molt el tema de les fotocòpies que oferim als estudiants. No es poden fer obres, ni de manteniment. Hem hagut de restringir la calefacció i la neteja del centre. Abans podíem oferir classes de repàs que pagava l’AMPA. Ara les oferim igualment però les han de pagar els alumnes, fet que fa que hi hagi un sector de l’alumnat que no pugui accedir-hi. S’han deixat de fer sortides lúdiques i es fan poques sortides d’estudi” (professora de secundària d’institut públic). “Al centre [la crisi] l’afecta molt. S’han deixat de fer moltes activitats com, per exemple, conferències, tallers, exposicions, per falta de pressupost. La calefacció també funciona menys temps de forma que hi ha moments de fred. També s’ha retallat en neteja. Únicament es compra allò que es considera imprescindible com, per exemple, el material –194–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 179-197 Maria Prats Ferret, Mireia Baylina Ferré i Anna Ortiz Guitart Lectures de l’impacte de la crisi econòmica en la vida quotidiana dels infants a Catalunya

pels laboratoris o es reposa algun mapa com és el cas del meu departament. Òbviament, això no afecta el nostre treball perquè s’ha de dir que mirem de suplir les carències amb imaginació i aprofitant tot allò que s’ofereix de forma gratuïta” (professora de secundària d’institut públic).

5. Reflexions finals Els informes especialitzats, la premsa i les entrevistes realitzades reflecteixen una situació d’emergència del col·lectiu infantil, que consideren el més afectat per la pobresa derivada de la crisi econòmica. La premsa recull amb detall les retallades pressupostàries que s’han anat produint a sectors com la sanitat i l’educació, i els informes, en un exercici de prospecció, tracten dels riscos que aquestes mesures presenten de cara al futur i dels costos que poden suposar pel fet de no invertir i/o intervenir prou en el col·lectiu infantil. Totes les fonts analitzades, informes, premsa i entrevistes, s’expressen en termes de família i es refereixen més a l’esfera de la reproducció que a la de la producció. Sembla molt interioritzada la idea que les situacions difícils afecten la ‘família’ i es resolen en el seu si. Els articles i informes insisteixen en la diversitat de formes familiars, parlen de ‘recomposició familiar’, de ‘famílies reconstituïdes’, de ‘famílies monoparentals’. En aquest context de crisi, aquesta diversitat es contempla sempre com quelcom negatiu i s’hi fa referència de forma problemàtica, considerant que suposen menor suport logístic en la vida quotidiana, menys ingressos econòmics i més despeses. Si les famílies són d’origen estranger, s’associen a un major risc de vulnerabilitat, per raons de classe social més que no pas d’origen. En definitiva, a més de les famílies pobres (sigui quina sigui la seva composició) i les famílies que s’allunyen del model tradicional de família nuclear són vistes com un dels ”nous riscos” de la societat actual, especialment davant de situacions de crisi. Es evident, doncs, que l’impacte de la crisi sembla recaure en les famílies, que a aquestes se’ls retallen les ajudes i que de les famílies depèn que els seus membres tirin endavant. Aquesta és una clara manifestació de la retracció de l’Estat en la seva responsabilitat en la reproducció social i de la seva estratègia de traspassar a les famílies, i per tant a l’esfera privada, el benestar de la infància i la seva atenció quotidiana. En aquest sentit, igual que està passant a altres països, s’observa una intersecció entre la política neoliberal i el neoconservadurisme quan, en benefici de la infància, s’argumenta en favor d’un tipus de família determinada, patriarcal heteronormativa, i es considera que les famílies que no encaixen amb aquesta situació estan molt més exposades als riscos exclusió social i econòmica (Ansell i Smith, 2010). El fet de situar la família en el centre de la reproducció social en un moment de forta crisi econòmica és un exercici d’irresponsabilitat per part de l’Estat i condueix les famílies que no poden traspassar la seva responsabilitat al sector privat, a una situació d’emergència que –195–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 179-197 Maria Prats Ferret, Mireia Baylina Ferré i Anna Ortiz Guitart Lectures de l’impacte de la crisi econòmica en la vida quotidiana dels infants a Catalunya

pot variar des de la incapacitat d’atendre necessitats bàsiques a la de deixar a molts infants insuficientment preparats per a la seva etapa adulta. La no equiparació de les situacions de partida perquè tots els infants puguin desenvolupar les seves potencialitats implicarà una atenció encara més gran a la igualtat d’oportunitats que, segons sembla, els governs actuals no prioritzen. També és molt sorprenent que no es faci una major referència a les dones, que han sigut i són el puntal bàsic de la reproducció. No es troben anàlisis que donin veu a les dones sobre com afronten la crisi, ni tampoc opinions crítiques sobre la falta d’ètica que suposa deixar només a les dones la responsabilitat de la generació quotidiana de benestar. Per altra banda, si els efectes de l’atur han trastocat els rols de gènere a nivell d’unitat familiar, també hauria estat interessant aprofundir en com es reconfiguren aquests rols tradicionals, si es construeixen noves masculinitats i feminitats, i fins a quin punt poden trobarse nous contractes de gènere en les unitats familiars. En el cas de les opinions expertes, s’afegeixen a més les preocupacions per les condicions de treball i les dificultats per al desenvolupament professional en un moment en què les demandes de l’alumnat i les famílies són més nombroses i intenses. Tot i això, aquest mateix col·lectiu és el més propositiu, en el sentit d’assenyalar i valorar positivament les respostes a la crisi: reorganitzant, reformulant o creant mecanismes nous que reforcen la resiliència d’aquestes professionals, dels centre educatius, així com de les famílies i dels infants. Una absència remarcable en les anàlisis és la dimensió de gènere de la crisi, el seu possible impacte diferencial en nens i nenes. En aquest sentit, resulta paradoxal que, quan existeixen estudis que demostren com des del procés de socialització primària, el context familiar incideix directament en l’aparició i consolidació dels estereotips de gènere (Mosteiro, 2010; Barberá, 2005), no s’analitza la incidència de la falta de recursos i de suport a nens i nenes de forma diferenciada. En canvi, sí que s’ha observat que el col·lectiu adolescent, molt invisible (Cahill, 2000; Weller, 2006), és el més exposat al risc de pobresa pel fet que els programes de suport s’adrecen preferentment a les famílies amb fills/ es petits/es. Seria interessant aprofundir en les necessitats específiques d’aquest grup d’edat. La lectura de la crisi des de la infància fa visible el col·lectiu més exposat, posa al centre de l’huracà una greu crisi de reproducció i el paper de les dones en l’esfera de les cures, i fa explícita la necessitat d’indagar més en les diferències entre nens i nenes en base a les seves identitats. Una mirada de gènere a l’impacte de la crisi en la infància a Catalunya obre les portes a investigacions futures que detallin més aquests resultats i que permetin concretar les propostes de millora que ens calen per superar la situació actual.

–196–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 179-197 Maria Prats Ferret, Mireia Baylina Ferré i Anna Ortiz Guitart Lectures de l’impacte de la crisi econòmica en la vida quotidiana dels infants a Catalunya

Bibliografia AJUNTAMENT DE BARCELONA (2013). Pla municipal per a la infància 2013-16. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. ANSELL, Nicola; Fiona SMITH (2010). “Young people, care and social wellbeing”, dins: S. SMITH, R. PAIN, S. MARSTON, J. P. JONES III [ed.]. The Sage handbook of social geographies. Londres: Sage, p. 351-367. BARBERÁ, Ester (2005). Psicología y género. Madrid: Prentice Hall. BOSCO, Fernando (2007). “Hungry children and networks of aid in Argentina: thinking about geographies of responsibility and care”. Children’s Geographies, vol. 5 (1-2), p. 55-76. CAHILL, Caitlin (2000). “Street literacy: Urban teenagers’strategies for negotiating their neighbourhood”. Journal of Youth Studies, vol. 3 (3), p. 251-277. CARRASCO, Cristina (2001). “La sostenibilidad de la vida, ¿un asunto de mujeres?”. Mientras Tanto, vol. 82, p. 43-70. – (2009). “Mujeres, sostenibilidad y deuda social”. Revista de Educación, vol. 69 (extraordinari sobre “Educar para el desarrollo sostenible”), p. 169-191. CREU ROJA (2013). L’impacte de la crisi en la infància i l’entorn escolar. Barcelona: Creu Roja. INSTITUTO NACIONAL DE ESTADÍSTICA (2014). Estadísticas sobre la población española. http://www.ine.es (consultat 01/04/2015). MÉNDEZ, Ricardo (2014). “Crisis económica y reconfiguraciones territoriales”, dins: J. M. ALBERTOS PUEBLA, J. M. SÁNCHEZ HERNÁNDEZ [ed.]. Geografía de la crisis económica en España, València: Universitat de València, p. 17-38. MOSTEIRO, Maria Josefa (2010). “Los estereotipos de género y su transmisión a través del proceso de socialización”, dins: R. RADL PHILLIP. Investigaciones actuales de la mujer y del género. Santiago de Compostela: Servicio de Publicaciones e Intercambio Científico de la Universidad de Santiago de Compostela, p. 239-252. NAVARRO, Vicenç; Mònica CLUA-LOSADA (2012). El impacto de la crisis en las familias y en la infancia. Observatorio social de España, Barcelona: Ariel. PÉREZ OROZCO, Amaia (2010). “Crisis multidimensional y sostenibilidad de la vida”. Investigaciones Feministas, vol.1, p. 29-53. PITARCH GARRIDO, María Dolores (2014). “Desigualdades regionales, pobreza y vulnerabilidad social en España durante la crisis (20017-2013)” dins: J. M. ALBERTOS PUEBLA, J. M. SÁNCHEZ HERNÁNDEZ [ed.]. Geografía de la crisis económica en España. València: Universitat de València, p. 201-229. SÍNDIC DE GREUGES DE CATALUNYA (2012). Informe sobre la pobresa infantil a Catalunya, Barcelona: Síndic de Greuges de Catalunya. UBIETO, José Ramón (2015). “Psicoanálisis de la crisis. ¿Cómo afectan los reveses económicos a la autoestima de quienes los sufren?” Cultura/s. La Vanguardia, 28 de gener, p. 1-5. UNICEF (2012a). La infancia en España 2012-13. El impacto de la crisis en los niños. Madrid: Unicef. – (2012b). El bienestar infantil desde el punto de vista de los niños. Madrid: Unicef. – (2014). La infancia en España 2014. El valor social de los niños: hacia un pacto de Estado por la Infancia. Madrid: Unicef. WELLER, S. (2006). “Situating (young) teenagers in geographies of children and youth”. Children’s Geographies, vol. 4 (1), p. 97-108.

–197–



RESSENYES



Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 80, desembre 2015, p. 201-209 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Francesc NADAL i Luis URTEAGA [ed.] (2014). Mapas y cartógrafos en la Guerra Civil española (1936-1939) Madrid: Instituto Geográfico Nacional, 290 p. Puntual a la cita anyal, el Grup d’Estudis d’Història de la Cartografia (GEHC) s’apunta una nova publicació en el seu ja dilatat palmarès, la vàlua del qual li ha valgut la menció de qualitat atorgada per la Generalitat de Catalunya. En efecte, el GEHC ens té acostumats, any rere any, a lliuraments dels fruits de la seva recerca en forma de llibres d’acurada edició, com és el cas del que ara comentaré, i articles a les revistes científiques d’abast internacional de la més alta consideració. No hi fa res que el nom del grup no sigui explícit en els crèdits de la publicació. Mapas y cartógrafos en la Guerra Civil española (1936-1939) no restarà pas sol a l’apartat del CV del grup corresponent a l’any 2014. Fa poc, he tingut el plaer de comentar en l’obrador obert de la SCG el llibre Estudis sobre la cartografia de Barcelona, del segle XVIII al XXI: els mapes d’una ciutat en expansió,1 publicat també l’any passat, en el qual la participació dels membres del GEHC resulta decisiva per a la consistència global de la publicació. Així, el grup pren cura en diversificar els partenaires de la seva producció editorial i, si els estudis barcelonins van ser promoguts per l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (Ajuntament de Barcelona), ara li toca el torn al Centro Nacional de la Información Geográfica - Instituto Geográfico Nacional (Ministerio de Fomento; Gobierno de España). No és pas la primera vegada que col·labora amb aquestes institucions, de la mateixa manera que ho ha fet, de manera reiterada, entre altres, amb l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), la Diputació de Barcelona (DiBa) o amb la nostra Societat (SCG). En aquest darrer cas, vegeu sinó el núm. 77 de Treballs de la SCG, enterament dedicat a les ponències i comunicacions llegides al seminari “La representació cartogràfica de la ciutat a la península Ibèrica (s. XVII-XIX)”, organitzat pel grup amb l’Arxiu de la Corona d’Aragó (Ministerio de Educación, Cultura y Deportes; Gobierno de España). Cal dir que l’organització de reunions científiques, com les citades al paràgraf anterior, i de les quals es desprèn sempre l’oportuna publicació, amb tiratges més o menys dilatats, és una altra de les constants del grup, una fal·lera enderiada. Sense anar més lluny, en redactar aquestes notes circumstancials sobre Mapas y cartógrafos en la Guerra Civil española (1936-1939), 1. http://scg.iec.cat/Scg9/Scg91/S9105121.htm

–201–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 201-209 Ressenyes

m’arriba la convocatòria del “Workshop Internacional d’Història de la Cartografia Ibèrica” per celebrar els dies 5-7 de març de 2015 als locals de l’ICGC del Parc de Montjuïc de Barcelona. Valgui la llarga introducció precedent per a posar de relleu la potència comunicativa del GEHC, a través de reunions científiques i publicacions, per a difondre el gavadal de coneixements acumulats pels seus membre sobre la matèria d’estudi de la seva preferència. És una estratègia acumulada de fa anys, la qual s’aproxima molt, m’agrada fer-ho notar, a la que segueixen els equips d’investigació en medicina, ciències i enginyeria. Penseu que hi ha metges que signen centenars d’articles cada any! I com s’aconsegueix aquesta performance? El primer i principal, és no desviar l’atenció del grup de la temàtica clau que els aglutina. Les manifestacions públiques de la recerca podran ser ben diverses, a vegades fins i tot un pèl contradictòries. Però no apartar-se de l’eix en la ruta traçada, és fonamental per a no perdre pistonada de cara al bon rendiment dels esforços de documentació, anàlisi i redacció efectuats. És la bona ruta per a obtenir un reconeixement acadèmic d’excel·lència. Una bona ruta comunicativa de l’activitat científica també aprofita, naturalment, l’efecte acumulatiu. És el cas del llibre objecte d’aquests comentaris, el qual té l’antecedent més evident en la publicació Els mapes en la Guerra Civil espanyola (1936-1939), la qual acompanyava una exposició – una altra modalitat expressiva molt ben aprofitada pel GEHC– que amb igual títol va romandre oberta al públic a la seu de l’ICGC des del 24 de gener al 30 de març de 2007. La mostra va ser inclosa dintre del “Programa per al Memorial Democràtic” endegat per diverses conselleries de la Generalitat de Catalunya i, més endavant, va ser presentada a diverses ciutats d’Espanya. La majoria dels comentaris, observacions i valoracions que jo mateix vaig expressar en revisarla poc després de la seva aparició, servirien per a Mapas y cartógrafos en la Guerra Civil española (1936-1939). I encara n’hi ha de més reculats, com els que vaig expressar personalment i cordial als seus editors arran la publicació de l’article “El mapa topográfico del Protectorado de Marruecos en su contexto político e institucional (1923-1940)”,2 en el qual destacaven el paper dels militars de les comissions geogràfiques en la revolta del Divuit de Juliol del Trenta-sis. En aquelles publicacions antecedents, i n’hi ha moltes altres, observava als autors que sobre un teló fons de localització i descripció de mapes, fotografies aèries i altres documents geogràfics, el fil conductor de la seva presentació discorria en el domini de la història de les institucions públiques, dels cossos de funcionaris de l’Estat en especial, i de les trajectòries vitals dels seus protagonistes més destacats. Una opció, no caldria dir-ho, ben vàlida i enriquidora en els àmbits de coneixement de la geografia, cruïlla immemorial d’especialitzacions de tota mena. Tanmateix, en la publicació present he apreciat, i no crec haver-me confós, una major atenció a l’evolució tècnica i 2. Documents d’Anàlisi Geogràfica, 36 (2000) p. 15-46.

–202–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 201-209 Ressenyes

aplicacions innovadores dels documents geogràfics, sense oblidar l’instrumental associat a la comesa, i sense que arribi a superar l’allau de documentació històrica general. Cal celebrar-ho. Explicat tot això, poca cosa resta per afegir sinó és un breu resum dels continguts del llibre. Així, els curadors s’apunten l’autoria dels dos primers capítols [21-67], esmerçats a recordar l’estat dels mapes militars d’Espanya a les vigílies de la Guerra Civil amb especial dedicació a les institucions cartogràfiques responsables de la seva producció i edició: la Sección Cartográfica de l’Estat Major Central i l’Instituto Geográfico. Ben aferrats al pal de paller de la recerca del grup, abans esbossada, efectuen un despullament complet de l’evolució de les institucions i dels seus protagonistes durant la II República. Les parts segona [69-147] i tercera [149-219] del llibre són dedicades a detallar els mapes de l’exèrcit republicà i el dels rebels, respectivament. Dels primers, en tenen cura Francesc Nadal, Jesús Burgueño i José I. Muro, mentre que Luis Urteaga i M. Carme Montaner ho fan dels segons. L’obra es completa amb una quarta part [221-269], titulada “Ecos y consecuencias cartográficas de la Guerra Civil”, en la qual Francesc Nadal i José L. Villanova exploten a fons diversos fons documentals: la de la cartografia francesa de 1936-39 de la serralada pirinenca i els mapes de l’arxiu personal del general Rojo Lluch. No caldria dir que tot el llibre, i no només aquesta part, es recolza en fons i col·leccions documentals, específiques i singulars en el domini de la documentació geogràfica, d’un alt valor històric, tota la qual queda ben referenciada a l’Annex. En fi, la quarta part porta l’afegit d’un capítol signat per Nadal i Montaner sobre els cartògrafs republicans exiliats.

Pau Alegre

–203–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 201-209 Ressenyes

Sergi SALADIÉ GIL i Rafael LÓPEZ-MONNÉ (2014). Els paisatges de l’Alt Camp. Valls: Institut d’Estudis Vallencs; Cossetània Edicions, 207 p. La Fundació Ciutat de Valls (FCV), patrocinada per l’Ajuntament de la capital de l’Alt Camp, vetlla per a la promoció i l’impuls d’iniciatives pensades per al coneixement i el desenvolupament de la cultura, l’art, la història local, la tecnologia, la conservació del patrimoni monumental, artístic, documental i natural, i amb relació a la comarca sencera. Va ser fundada l’any 2003, per absorció de la fundació cultural establerta per l’industrial, viatger i escriptor vallenc Francesc Blasi i Vallespinosa l’any 1949. A la vista de la forta pressió exercida sobre el territori i el paisatge durant els darrers anys de bonança econòmica, la FCV es preguntava, textualment, “si la gent de l’Alt Camp som realment conscients de la rellevància d’aquest paisatge i de la importància que té per a nosaltres la seva preservació, gestió i ordenació” (p. 7). Fruit d’aquesta preocupació, la FCV va encarregar el treball que ha esdevingut el llibre editat per l’Institut d’Estudis Vallencs i Cossetània Edicions, amb la col·laboració d’un bon nombre d’altres entitats comarcals i de Catalunya. L’obra es dividida en dues grans parts. La primera, “Portfoli: les llums de l’Alt Camp” (p. 14-122), presenta una selecció de fotografies preses per Rafael López-Monné, en major quantia, i de Ferran Aguilar, en comptades ocasions. Hi predominen les vistes panoràmiques, enquadrades amb la sensibilitat geogràfica deguda. Però no s’estalvien imatges de detall, fins i tot d’ampliació de la realitat, com la de la salamandra de la p. 52. De conjunt, aquest àlbum fotogràfic serà una tarja de presentació prou ajustada dels paisatges de l’Alt Camp. D’altra banda, la contemplació de les imatges publicades dóna el punt d’amenitat requerida a aquestes obres de divulgació. La segona part, “L’Alt Camp: un paisatge mediterrani” (p. 123-207), és una monografia concisa sobre la fesomia geogràfica de la comarca, ben avinguda amb el caràcter divulgatiu de la publicació. L’articulació del text redactat per Sergi Saladié segueix molt de prop el del Catàleg de Paisatge: Camp de Tarragona (2012), en la preparació del qual va intervenir. Així, rere presentar els elements naturals més destacats de la comarca, a la manera d’una geografia física clàssica, passa revista a l’evolució històrica, per concloure en l’organització i la dinàmica actual, a manera d’una geografia humana. L’expressió artística del paisatge de l’Alt Camp i dels seus valors, té com a protagonistes significats els pintors Jaume Mercadé, Pere Queralt i Joan Cunillera, els fotògrafs Pere Català i Pic amb Francesc i Pere Català i Roca, i els escriptors Francesc Blasi, el qual ja he citat, i Josep Santesmases. En aquest apartat, Saladié ha trobat lloc per a encabir la contribució de Josep Iglésies en la construcció del paisatge comarcal, per bé –204–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 201-209 Ressenyes

que les seves preferències tiressin més aviat cap a les Muntanyes de Prades i el Priorat, amb els companys de caminada Santasusagna i Amigó. La caracterització sumària de cadascuna de les nou unitats de paisatge de l’Alt Camp –de les 135 de Catalunya sencera– completa la segona part, coronada amb un capítol breu, “Cap a la gestió dels paisatges de l’Alt Camp”, dedicat a la possible evolució del paisatge, la seva avaluació d’acord amb objectius de qualitat paisatgística, i alguns criteris d’actuació. En aquest caient, Sergi Saladié es remet a les recomanacions avançades al Catàleg de Paisatge: Camp de Tarragona, i n’hi afegeix una altra de final, l’oportunitat de redactar una carta de paisatge de l’Alt Camp, la qual haurà de ser l’instrument idoni de concertació d’acords entre agents territorials per tal de promoure accions i estratègies de millora i valoració del paisatge. Pau Alegre

–205–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 201-209 Ressenyes

Carlos SÁNCHEZ RUBIO, Rocío SÁNCHEZ RUBIO i Isabel TESTÓN NUÑEZ (2014). El Atlas Medici de Lorenzo Possi 1687. “Piante d’Estremadura, e di Catalogna». Badajoz: 4 Gatos, 277 p. El present llibre forma part d’una línia de recerca endegada ara ja fa uns quants anys pels historiadors i documentalistes Carlos Sánchez Rubio, Rocío Sánchez Rubio i Isabel Testón Núñez sobre la cartografia militar de la península Ibèrica produïda per la monarquia hispànica durant la segona meitat del segle XVII. Una recerca que s’ha traduït en diverses publicacions magníficament il·lustrades, que ens han permès conèixer la important documentació cartogràfica de caire militar generada per aquesta monarquia durant aquest període i conservada al Krigsarkivet (Arxiu Militar d’Estocolm). La primera publicació, Planos, guerra y frontera. La raya luso-extremeña en el Archivo Militar de Estocolmo (Badajoz, 2003), és obra d’Isabel Testón Núñez, Carlos Sánchez Rubio i Rocío Sánchez Rubio. La segona, Imágenes de un Imperio perdido. El Atlas del marqués de Heliche (Badajoz, 2004), té com a autors a Rocío Sánchez Rubio, Isabel Testón Núñez i Carlos Sánchez Rubio. Mentre que la tercera, La memòria ausente. Cartografía de España y Portugal en el Archivo Militar de Estocolmo. Siglos XVII y XVIII (Sevilla, 2006), és obra d’Isabel Testón Núñez, Rocío Sánchez Rubio i Carlos Sánchez Rubio. Per contra, el llibre que estem ressenyant està dedicat a l’anàlisi i reproducció d’un extraordinari document cartogràfic conservat al Museo Galileo, Istituto e Museo di Storia della Scienza de Florència: Piante d’Estremadura, e di Catalogna di Lorenzo Possi (1687). Aquest document, que en el llibre és descrit de forma genèrica com a Atles Medici, és una obra manuscrita i acolorida que l’enginyer militar toscà Lorenzo Possi (Pistoia, 1637- ?) va confeccionar i regalar el 1687 a Ferdinando de Medici, primogènit i hereter del gran duc de la Toscana Cosimo III. Està format per 51 làmines que contenen un gran nombre de mapes, plànols, plantes i vistes de diferents ciutats i places fortes de Catalunya, Extremadura i Portugal, així com un plànol i una vista de la ciutat de Cartagena, un plànol i una vista de la ciutat de Melilla i un plànol, una vista i dues plantes pertanyents a la ciutat algeriana d’Oran. El territori català hi és representat mitjançant 11 plànols, vuit vistes, quatre mapes i dues plantes, que van ser traçats durant la guerra d’Holanda. Els plànols corresponen a les següents poblacions i places fortes: Cadaqués (1676), Camprodon (1676), Castellfollit de la Roca (1676), Ceret, Girona (1677), Hostalric, Nostra Senyora del Castell (Sureda) (1674), Palamós –206–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 201-209 Ressenyes

[1677], Puigcerdà (1675), la Seu d’Urgell (1673) i Tarragona (1673). Les vistes pertanyen a les següents poblacions i fortificacions: Cadaqués [1676], Castellfollit de la Roca [1676], Hostalric, Palamós (1677), Nostra Senyora del Castell (Sureda) [1674], Puigcerdà [1675], la Roca d’Albera i Roses. Els mapes, que no duen cap títol, representen aproximadament a les següents àrees: cap de Creus; golf de Roses; la Cerdanya, el Conflent i el Ripollès; i el Rosselló i l’Alt Empordà. I les plantes estan dedicades a les següents fortificacions: el castell de la Roca d’Albera i la ciutadella de Roses. El llibre està dividit en dues parts clarament diferenciades. La primera, que consta de sis capítols, és un estudi sobre la figura de Lorenzo Possi i sobre les característiques cartogràfiques del seu atles. Mentre que la segona està dedicada a reproduir, de forma íntegra, el citat Atles Medici. En el primer capítol es fa referència a la trobada que va tenir lloc, el set de gener de 1669, a la població extremenya de Lobón entre l’enginyer militar Possi, que aleshores estava destinat a la frontera amb Portugal, i el gran duc de la Toscana Cosimo III, que estava de camí vers Lisboa. Una trobada que esdevindrà fonamental per al futur professional de Possi i que ens permetrà entendre perquè el seu atles es troba en l’actualitat a Florència. En el segon capítol s’explicà com Possi, tot i el seu origen toscà, era un enginyer militar al servei de la monarquia hispana que, entre finals de 1664 i començaments de 1665, va ser transferit des del regne de Nàpols, on estava destinat, a la península Ibèrica per tal de lluitar contra els independentistes portuguesos. Fou aleshores, durant aquesta guerra, quan va entrar en contacte amb un seguit d’enginyers militars italians també al servei de la monarquia hispànica, com Jerónimo Rinaldi o Ambrosio Borsano, amb els quals col·laboraria estretament durant la seva posterior etapa catalana. En el següent capítol, el tercer, s’estudien les diverses activitats militars que Possi va dur a terme en territori català entre 1670 i 1677. Així, segons els autors, entre finals de 1671 i començaments de 1672, va enllestir un projecte de fortificació del castell de Montjuïc de Barcelona. Després, a partir de 1673 amb l’esclat de la guerra d’Holanda, va participar en diverses accions bèl·liques contra l’exèrcit francès. Unes accions que estan en la base de la diversa i interessant cartografia militar de Catalunya aplegada a l’Atles Medici. Tanmateix, en una d’aquestes accions, la del setge francès de 1675 a l’estratègic castell de Bellaguarda, que els espanyols havien recuperat amb gran esforç l’any anterior, el seu prestigi militar va ser qüestionat. Possi, que era un dels militars encarregats de la seva defensa, va ser acusat d’haver-lo lliurat a l’exèrcit enemic sense haver presentat una resistència prou decidida i, com a conseqüència d’això, va ser jutjat. La comissió militar encarregada d’avaluar la seva responsabilitat en aquest fet –de la qual formava part Ambrosio Borsano– no el va condemnar, però la seva la reputació professional va quedar molt malmesa. En el capítol quart s’explica el darrer tram de la seva activitat com a enginyer militar: el del retorn a la Toscana. Perduda la confiança dels militars espanyols, Possi va cercar ajuda professional en el seu antic cap militar, l’enginyer militar –207–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 201-209 Ressenyes

Marco Alessandro del Borro, que des de 1677 era el governador de la plaça forta de Liorna. Aquest, coneixent la vàlua professional de Possi com a enginyer, el va incorporar el 1678 al grup de militars encarregats de la defensa d’aquesta plaça forta. Va ser aleshores, el 1687, durant la seva etapa toscana, quan Possi va elaborar el seu magnífic Atles Medici. El capítol cinquè constitueix una anàlisi de l’activitat cartogràfica del grup d’enginyers militars italians que van treballar, juntament amb Lorenzo Possi, al servei de la monarquia hispana durant la segona meitat del segle XVII. Al primer apartat es formulen dos dels grans problemes de la cartografia manuscrita militar d’aquesta època: 1) conèixer l’autoria d’una documentació cartogràfica, una bona part de la qual ha romàs anònima; i, 2) saber en quina mesura els plànols atribuïts a un cartògraf no són altra cosa que una còpies amb petites variacions de documents cartogràfics ja existents i realitzats per d’altres cartògrafs. En aquest sentit es planteja, de forma molt pertinent, la qüestió de fins a quin punt alguns dels mapes atribuïts a Borsano o a Pozzi eren estrictament seus, ja que, tal com s’assenyala, “tanto Borsano como Possi se sirvieron de materiales comunes que cada cual adaptó a sus necesidades y gustos”. El segon apartat es un intent d’esbrinar, mitjançant l’anàlisi de les diverses formes de treballar de cadascun d’aquests enginyers militars, l’autoria de la documentació cartogràfica conservada. Així, per exemple, s’empra amb èxit la tècnica de les marques d’aigua. Una tècnica que ha permès saber que els plànols de Valencia de Alcántara y Moraleja signats per Ambrosio Borsano duen la mateixa marca d’aigua que els fulls que composen l’Atlas de las fortificaciones del Reino de Portugal y de Extremadura, una obra anònima que es conserva al Centro Geográfico del Ejército (Madrid). Mentre que en el tercer i darrer apartat d’aquest capítol s’explica com l’obra cartogràfica de Possi constitueix un espill en el qual es reflecteix l’activitat cartogràfica del citat grup d’enginyers militars italians. Una opinió que es fonamenta, bàsicament, en la sèrie de mapes de la Seu d’Urgell que Lorenzo Possi posseïa i que va consultar a l’hora de traçar el plànol d’aquesta població pirinenca existent a l’Atles Medici. Així, aquest darrer plànol no es altra cosa que una còpia engrandida i embellida d’una planta més antiga de la Seu d’Urgell que no s’ajustava a la realitat i que conservava entre els seus papers. De fet, tal com assenyalen els autors del llibre, “cuando Possi utiliza planos del grupo de ingenieros los suele desarrollar, y más tarde, cuando hace el Atlas, amplía sus dibujos, por los que acaba ofreciendo un derroche informativo en la obra final”. Per últim, el capítol sisè està dedicat a explicar les raons que van portar Possi a elaborar l’anomenat Atlas Medici. Un atles que era, sobretot, un full de serveis com a militar de la monarquia hispana, adreçat al príncep Ferdinando de Medici amb la finalitat d’aconseguir ser nomenat castellà de la fortalesa vella de Liorna. Ara bé, es tracta d’un full de serveis del qual s’han omès algunes alguna de les actuacions militars més desafortunades del seu protagonista. Així, –208–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 201-209 Ressenyes

no hi ha cap plànol de la batalla de Montes Claros de 1655, en la qual Possi va participar i on l’exèrcit portuguès va aconseguir una victòria decisiva sobre l’exèrcit espanyol. Però, tampoc hi ha cap plànol o planta de la fortalesa de Bellaguarda, la defensa de la qual va malmetre la seva reputació com a enginyer militar. D’altra banda, tal com expliquen els autors, l’Atles Medici sembla una obra inacabada, ja que hom hi troba a faltar plànols –com és el cas de Barcelona– de places fortes o de fortificacions en les quals Possi va treballar. La lectura d’aquests capítols palesa l’extraordinari rigor històric i cartogràfic amb què s’ha elaborat el present llibre. Un rigor que abasta des de la cura que s’ha posat en l’ús dels topònims portuguesos o catalans, fins a la consulta exhaustiva de les fonts primàries i la bibliografia existent. Sense oblidar l’aplicació de noves tècniques d’anàlisi documental com la d’identificar les marques d’aigua existents en els plànols per a determinar la seva autoria. El resultat és un estudi que constitueix una aportació de primer ordre a la història de la cartografia espanyola de la segona meitat del segle XVII. Una aportació que ens permetrà avançar, de forma significativa, en el coneixement de la història de la cartografia d’un període que alguns geògrafs i historiadors han considerat, de forma apressada i errònia, de gran decadència pel que fa referència a l’activitat cartogràfica. D’altra banda, la vàlua d’aquest llibre no es limita únicament al rigor de la seva anàlisi històrica i cartogràfica. L’extraordinària cura amb que ha estat editat –i aquí es veu la mà dels autors, un dels quals és editor professional– fan del present llibre una obra d’història de la cartografia modèlica des de tots el punts de vista. Com a resultat d’això, la segona part del llibre, en la qual es reprodueix de forma íntegra l’Atles Medici, esdevé no sols una eina fonamental per a l’anàlisi del paisatge dels territoris cartografiats i per a l’estudi de la cartografia militar de la segona meitat del segle XVII, sinó una font de gaudi estètic considerable, ja que Lorenzo Possi, tal com assenyalen els autors, no sols era un bon cartògraf, sinó un excel·lent dibuixant. No puc acabar aquesta ressenya sense fer una única observació crítica, de la qual són totalment aliens els autors i que no té res a veure amb la vàlua científica o editorial del llibre ressenyat. Es tracta d’una observació vinculada a la limitada difusió editorial que se n’ha fet i que constitueix un problema que esperem es pugui resoldre ben aviat. El llibre s’ho val. Francesc Nadal i Piqué

–209–



CRテ誰ICA DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA



Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 80, desembre 2015, p. 213-216 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Sortida d’estudi a Figueres: l’estació ferroviària per a l’alta velocitat i el castell de Sant Ferran

Javi Martín i Rafael Giménez-Capdevila Seguint amb la sèrie de visites a ciutats amb estació ferroviària d’alta velocitat, iniciada el 2009 a Lleida, continuada el 2013 a Girona i el 2014 a Perpinyà, el 18 d’abril del 2015 un grup de socis de la SCG es trobà a Figueres. Dins la sèrie, Figueres presenta un cas excepcional per diversos motius. És una ciutat de dimensions petites, sense capitalitat provincial o equivalent, dotada d’accés directe al tren d’alta velocitat (TAV). La localització perifèrica de la nova estació i la no coincidència amb l’estació preexistent suposen uns reptes particulars per al govern local. També, la seva posició propera a la frontera hispanofrancesa constitueix un potencial per a jugar un rol transfronterer. Altres aspectes interessants són la forta capitalitat comarcal, l’oferta patrimonial de la ciutat i l’intens dinamisme comercial del centre de la població. Per entendre aquests fenòmens, el grup comptà amb la col·laboració de dos tècnics de l’Ajuntament de Figueres: l’arquitecte i gerent d’urbanisme Xavier Ludevid i el geògraf i tècnic de medi ambient Xavier Turró, així com del geògraf membre de la SCG Javier Martín, autor d’una tesi de màster sobre Figueres i l’impacte socioeconòmic del TAV. El punt de trobada fou a l’estació de FigueresVilafant, on alguns dels participants arribaren en tren. Xavier Turró explicà la duplicitat d’estacions, una exclusivament per a l’alta velocitat, situada a l’oest de la zona urbana de Figueres, al terme municipal de Vilafant, i l’altra per al servei convencional, que es manté al centre de la ciutat. L’estació de Vilafant és al costat del barri del Culubret de Figueres, que juntament amb el de Sant Joan pateix greus problemes socials. La principal via d’accés cap al centre de Figueres limita amb aquests barris, de manera que s’ha creat una barrera mental entre els habitants del centre de Figueres i la nova estació. L’any 2005 l’Ajuntament impulsà un projecte de gran avinguda en –213–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 213-216 Javi Martín i Rafael Giménez-Capdevila Sortida d’estudi a Figueres: l’estació ferroviària per a l’alta velocitat i el castell de Sant Ferran.

aquesta via, però suposava importants afectacions a propietats privades i no aconseguí superar la següent elecció municipal. Avançant pel carrer Avinyonet, es passà al costat del barri de JuncàriaHabitatges del Parc, habitat majoritàriament per població immigrant arribada durant els anys seixanta i setanta i format per blocs d’habitatges gairebé sense espais públics. El grup es dirigí cap al passeig Nou i la ronda del Parc, vorejant l’Hospital comarcal i la zona esportiva, fins a arribar al castell de Sant Ferran. Des de l’entrada a la fortalesa, al costat dels glacis, el grup s’aturà en un mirador per contemplar la plana empordanesa i les serres de l’Albera i Rodes, amb varietat de paisatges en constant transformació. Des d’aquest punt s’entén la posició estratègica d’aquesta enorme construcció militar, erigida per la monarquia hispànica desprès del Tractat dels Pirineus (1659) com a defensa davant de possibles atacs francesos. Tot seguit s’efectuà la visita del castell de Sant Ferran, considerat com la fortalesa amb baluards més gran d’Europa, declarat Bé d’Interès Cultural i catalogat com a monument historicoartístic. El recorregut s’inicià pel fossat amb vehicles tot terreny, amb una incursió en una de les galeries subterrànies de contramina, la visita de diverses edificacions, així com dels dipòsits d’aigua sota del pati d’armes, que permeten una experiència única de navegació a bord d’embarcacions pneumàtiques. Després del dinar tingué lloc una taula rodona a la seu del Cercle Sport Figuerenc, moderada per Jaume Feliu, professor de la Universitat de Girona, que comptà amb les intervencions de Xavier Ludevid i Javier Martín. Xavier Ludevid exposà les estratègies que l’Ajuntament de Figueres està desenvolupat entorn del TAV. En primer lloc presentà l’oferta ferroviària, que permet a Figueres la connexió directa amb les quatre capitals provincials catalanes i un bon nombre de ciutats d’Espanya i França. Això no obstant, denuncià la saturació del servei d’alta velocitat amb Barcelona a determinades hores, perquè la demanda és superior a l’oferta. A més, el fet que l’estació d’alta velocitat tingui una situació perifèrica no facilita la intermodalitat, perquè l’estació d’autobusos es troba al costat de la ferroviària convencional. Per tot plegat, Figueres participa d’un lobby de ciutats i àrees metropolitanes que agrupa les principals àrees urbanes des de Nimes fins a Tarragona, a fi de convèncer els operadors i autoritats competents que cal millorar les infraestructures i els serveis ferroviaris del corredor mediterrani. Per la seva banda, l’Ajuntament i la Generalitat han emprès algunes actuacions als barris propers a la nova estació. Javier Martín presentà els principals continguts de la seva tesi de màster titulada “Infraestructures, relacions transfrontereres i desenvolupament de ciutats mitjanes: Figueres i l’alta velocitat en l’Espai Català Transfronterer”. A partir d’experiències d’altres ciutats similars i d’aportacions teòriques, ressaltà el fet que les infraestructures per si soles no aporten cap benefici al –214–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 213-216 Javi Martín i Rafael Giménez-Capdevila Sortida d’estudi a Figueres: l’estació ferroviària per a l’alta velocitat i el castell de Sant Ferran.

territori, i que cal la mobilització dels agents socials i econòmics per poder captar-ne. Cal desenvolupar estratègies de ciutat i territori per vincular el TAV amb el funcionament del teixit socioeconòmic. Per al cas de Figueres, afirma que encara no s’han impulsat prou estratègies per part dels agents locals. A més, per la seva situació a la perifèria de l’àrea urbana, l’estació de FigueresVilafant pot esdevenir un referent territorial des de la Garrotxa al Baix Empordà. Un altre aspecte és la relació que s’articula entre les ciutats de Perpinyà, Figueres i Girona. Les tres ciutats es troben separades per un centenar de quilòmetres i totes tenen estació d’alta velocitat. Els trens que connecten Catalunya amb França fan parada a totes tres, en un recorregut d’uns quaranta minuts. Per tant, es poden generar dinàmiques urbanes amb projectes i planificació comuns. Es podria avançar cap a una eurociutat catalana, un pol urbà entre les àrees metropolitanes de Barcelona, Montpeller i Tolosa, en el qual Figueres té una posició central. Per tant, ha d’apostar fort per les seves fortaleses, com el turisme o el comerç, sense oblidar que el TAV amplia el mercat, però pot ser un risc perquè també en facilita l’èxode, si més no augmenta les opcions. Es per això que reclama altre cop la necessitat de mobilitzar el conjunt del agents del territori perquè desenvolupin les estratègies que siguin necessàries per fer propostes atractives per a Figueres. Després de les dues presentacions, s’obrí un debat amb la resta d’assistents. Des de la Catalunya del Nord s’insistí que els horaris actuals dels trens d’alta velocitat no permeten arribar a Barcelona per a aprofitar el matí, de manera que l’opció més freqüent passa per anar a Figueres en cotxe i seguir amb el TAV. Un dels problemes és el diferencial de preu entre el recorregut BarcelonaFigueres i el Figueres-Perpinyà. Aquest darrer circula per la secció transfronterera explotada en règim de concessió, on es cobra un peatge elevat per a cada tren, que es repercuteix en el preu del bitllet.

Les primeres explicacions de la sortida, davant l’estació de Figueres-Vilafant. Entre d’altres, d’esquerra a dreta: Josep Oliveras, Javi Martín, Xavier Ludevid, Xavier Turró i Jaume Feliu. –215–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 213-216 Javi Martín i Rafael Giménez-Capdevila Sortida d’estudi a Figueres: l’estació ferroviària per a l’alta velocitat i el castell de Sant Ferran.

Xavier Ludevid indica les realitzacions urbanístiques dutes a terme al carrer Avinyonet, sota l’atenta mirada de Josep Oliveras, Elisabet Moreno i Joan-Pere Gensane Foto: Rafael Giménez-Capdevila

L’expedició de la Societat, embarcada als vehicles per a la descoberta de la fortificació de Sant Ferran Foto: Rafael Giménez-Capdevila –216–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 80, desembre 2015, p. 217-220 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Excursió a la vall del Madriu (Andorra) Albert Pèlachs i Joan Manuel Soriano Ara com ara, allò que succeeix a la major part del Pirineus catalans té a veure amb dos processos manifestament enfrontats i oposats que a Andorra a més són clarament dissimètrics: l’abandonament del territori per una banda o el seu ús intens per una altra. Per això el 12 de juny de 2015 a la tarda la intensitat d’ocupació del sòl andorrà se’ns fa palesa en travessar la frontera amb un fons de vall que no respecta cap norma de prevenció raonable de riscos d’avingudes i ocupa parets que amenacen caigudes de blocs i esllavissades de vessant, les quals es combat amb tècnica i enginyeria del segle XXI. La publicitat de carretera, la construcció i l’anunci de les grans zones d’allotjament i serveis turístics condueixen a les compres i als dominis esquiables. A les portes de l’estiu a Andorra és temporada baixa. L’ocupació de l’espai és paradigmàtica i la sensació de ple a banda i banda del Valira quan arribes a Andorra la Vella no té res a envejar a cap zona urbana convencional, amb la diferència que l’horitzó és finit perquè ens trobem envoltats i encaixats entre muntanyes. El país petit és a l’arribada un gran continu urbà que travessem fins que enfilem cap a la presa d’Engolasters. Per això, quan l’1 de juliol del 2004 la UNESCO va declarar la vall del Madriu-Perafita-Claror paisatge cultural de patrimoni mundial i va destacar que “la preservació d’una vall major en la seva totalitat és un fet insòlit, i l’únic cas que s’ha donat als Pirineus”, va convertir la raresa en valor i el quasi abandonament en excepcionalitat. El Yin i el Yang andorrà. El conjunt sencer coincideix amb la conca hidrogràfica del riu Madriu. Un territori “aïllat” del tarannà andorrà de finals del segle XX i principis del XXI que ara n’és una de les joies amb un important reconeixement conjunt del patrimoni natural i cultural i que és resultat de la pressió popular andorrana. El dissabte 13 de juny es van fer dos grups davant l’amenaça raonada –i posteriorment confirmada– de pluja. Un grup petit va fer una excursió al voltant de la presa d’Engolasters amb visita a la Casa de Guardes, la presa, l’estany, la vàlvula de capçalera i la galeria interior de la presa. Un segon grup –217–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 217-220 Excursió a la vall del Madriu (Andorra)

Albert Pèlachs i Joan Manuel Soriano

va fer un recorregut per la part baixa de la vall (presa d’Engolasters, bordes de Ràmio, refugi de Fontverd i retorn a la presa d’Engolasters) amb l’acompanyament d’Abel Fortó García (Departament de Patrimoni Cultural del Govern d’Andorra; Àmbit de Recerca Històrica) amb qui vam poder entendre millor els compromisos adquirits amb la UNESCO i la feina de gestionar un 10% del territori andorrà pertanyent a les parròquies d’Encamp, Andorra la Vella, Sant Julià de Lòria i Escaldes-Engordany. I de Raquel Cunill Artigas (membre del Grup de Recerca en Àrees de Muntanya i Paisatge del Departament de Geografia de la UAB) experta en pedoantracologia i que ens explicà una recerca sobre avetoses que està duent a terme en el marc dels projectes de temàtica andorrana (2014) finançat pel Departament d’Ensenyament Superior i Recerca del Govern d’Andorra. A la visita vam tenir l’oportunitat de discutir sobre la història de la vegetació als Pirineus i debatre sobre la gestió d’una vall que actualment té un repte enorme perquè la seva declaració va lligada a les pràctiques anomenades tradicionals, és a dir, als usos propis del sector primari (agricultura, ramaderia i silvicultura) així com també d’altres activitats que han aprofitat els recursos naturals i que pel temps que fa que existeixen ja es podrien considerar també com a clàssiques (mineria, carboneig i aprofitament hidroelèctric, etc.). És a dir, la vall ha de gestionar un món de pràctiques que es va acabar fa mig segle i que té un paper residual a Andorra. La Declaració és part de la lluita per fer que no desaparegui del tot. Veurem si el Pla de Gestió que té un any de vida ho podrà aconseguir i l’espai podrà mantenir l’etiqueta de la UNESCO. De moment, tal i com vam poder observar el dia de l’excursió, la vall atrau curses de muntanya i grups excursionistes que han potenciat el seu valor social i simbòlic. La paradoxa radica en el fet que totes dues pràctiques reforcen el paper dels serveis i del turisme andorrà i l’allunyen dels costums que l’han fet mereixedor de ser Patrimoni de la Humanitat. El temps dirà si serà suficient per mantenir la vall del Madriu-Perafita-Claror com una de les singularitats destacades dels Pirineus. Més informació Per saber-ne més del Museu de l’Electricitat d’Andorra, visiteu: http://www. museumw.ad/ca/index.aspx Per saber-ne més de la vall del Madriu mireu els estudis fets durant els darrers 10 anys, la majoria disponibles a: http://www.madriu-perafita-claror.ad/?page_ id=547; no deixeu de donar-hi un cop d’ull.

–218–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 217-220 Excursió a la vall del Madriu (Andorra)

Albert Pèlachs i Joan Manuel Soriano

Panorama sobre Andorra la Vella, camí de la vall del Madriu. Foto: Rafael Giménez-Capdevila

Parets de pedra seca que envolten les bordes de Ràmio. Foto: Rafael Giménez-Capdevila

–219–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 217-220 Excursió a la vall del Madriu (Andorra)

Albert Pèlachs i Joan Manuel Soriano

El riu Madriu i el GR-11 que vam seguir parcialment. Foto: Rafael Giménez-Capdevila

D’esquerra a dreta, drets: Rosa Anna Felip, Abel Fortó, Francesc de Santiago (amb barret), Francesc Nadal, Francisca Guerola, Jesús Burgueño, Francesc Bonjoch, Raquel Cunill, Joan M. Soriano, Rafael Giménez-Capdevila i Cèsar Pasadas. A baix: Francesc Castellet, Antonio Buj, Assumpta Rovira i Albert Pèlachs. Foto: Cèsar Pasadas –220–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 80, desembre 2015, p. 221-226 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Sortida d’estudi a Valls i la serra de Miramar (Alt Camp) Josep Oliveras i Samitier El passat dissabte 24 d’octubre, uns quaranta associats varen efectuar la tradicional sortida de tardor, cap a les comarques del sud, concretament a l’Alt Camp, per poder pujar a la serra de Miramar i veure des de la seva balconada bona part del Camp de Tarragona. La sortida de Barcelona va ser a un quart de nou repicat del matí, cosa que féu que, després de la parada tècnica reglamentària, s’arribés cap a les deu del matí al punt de la carretera dita N-240, en el tram que va de Valls a Montblanc pel coll de Lilla, i d’on surt la pista asfaltada que porta a l’antic poble de Miramar. En aquest punt ens trobàrem amb un grup d’estudiants de Lleida i amb la Rosa Anna Felip, que no es perd ni una sortida, a més dels companys del territori que ens farien de guies. Després de fer les presentacions de Jordi Garcia, geògraf, gerent del Consell comarcal de l’Alt Camp, i de Xavier Salat, biòleg, professor de l’Institut Narcís Oller i president de l’Institut d’Estudis Vallencs, iniciàrem l’ascens a la serra, seguint els 2-3 quilòmetres de pista i salvant un desnivell d’uns 150 metres. Passàrem pel mas Balasc, on hi ha unes quantes residències, i seguírem muntanya amunt; un recorregut que aprofità Xavier Salat per donar-nos explicacions sobre la geologia i la vegetació de la zona: materials del Triàsic, amb alguna complicació geomorfològica i vegetació pròpia de la solana mediterrània. En realitat l’anomenada serra de Miramar està formada per tres serres, la de les Guixeres, tocant al Francolí per l’estret de la Riba, la Carbonària, Carbonera o pròpiament de Miramar, i la serra de Jordà que va fins a Cabra del Camp. En arribar al poble encimbellat a uns 670 metres sobre el mar, ens trobàrem que no poguérem mirar ni el Mediterrani, ni el Camp, perquè una boira ben espessa anava pujat i no deixava veure res a més d’uns quinze metres d’on érem. Això si, pujàrem fins a l’església d’origen romànic de Sant Mateu, als peus d’on hi havia el castell, des d’on en Jordi Garcia i en Xavier Salat ens donaren alguna –221–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 221-226 Sortida d’estudi a Valls i la serra de Miramar (Alt Camp)

Josep Oliveras i Samitier

altra petita explicació del lloc, com que Miramar que havia format part del terme del castell de Prenafeta i que des del darrer quart del segle XIII passà a dependre del monestir de Poblet, un domini que persistí fins a l’exclaustració dels monjos a l’any 1835. Miramar va tenir ajuntament propi, i afegim ara que sempre amb pocs habitants, ja que en els fogatges del segle XIV tenia de sis a vuit llars o focs, que com a molt podrien ser una trentena llarga d’habitants, i l’expansió demogràfica del segle XVIII poc els beneficiaria. La descripció que en fa el Madoz i que correspon cap al 1845, diu que amb un horitzó clar i amb prismàtics es pot veure Mallorca, que només hi havia deu cases, produïa blat, llegums i avellanes, i comptava amb algun ramat d’ovelles. Es veu que tenia fama de poble pobre i es deia que “el rector de Miramar quan té sopes, no té pa”. En el segle XIX la petita població va ser agregada a Figuerola del Camp, municipi que abans de la fil·loxera arribà als 855 habitants, sumant-hi els de Prenafeta i els pocs de Miramar. El lloc quedà deshabitat cap els anys quaranta del segle passat, per reconvertir-se a la dècada dels setanta en un nucli de segones residències. Després de què el vicepresident advertís els seus alumnes que l’antiga vegueria de Lleida arribava fins a Miramar, i en vistes que no vèiem gaire més lluny dels nassos, i que la boira refredava, es decidí deixar per un altre dia la pujada a la Cogulla a 789 m. d’altitud, i deixar d’explicar els paisatges que des d’allà es podien albirar, així com altres detalls d’aquesta serralada. En contrapartida es programà seguir en autobús cap el coll de Lilla i anar a trobar la C-14 que segueix el Francolí. D’aquesta forma es podria parar prop de Vilaverd per explicar els problemes que suposen les comunicacions per l’estret de la Riba i veure des del bus l’interessant poble paperer on les fàbriques estaven, i estan encara, disposades en cascada per aprofitar, per mitjà d’un antic rec, l’aigua derivada del Brugent. Es va fer una parada al costat d’una benzinera a Vilaverd, des d’on Jordi Garcia exposà els problemes de les infraestructures que passen per l’estret de la Riba, i més especialment els problemes del pas per la zona del TAV, que ha de travessar els túnels de Montblanc (el de Camp Magré, de Lilla i el del Puig Cabrer) i el viaducte del barranc de Candí. El projecte inicial del tren d’alta velocitat no va tenir en compte els problemes que podien ocasionar les argiles expansives i els guixos si s’hidrataven. Les conseqüències van ser l’haver de fer unes obres complementàries molt costoses, que en el cas del viaducte va significar omplir de formigó part del barranc, a fi d’aguantar els quatre pilars fonamentals del viaducte, un reompliment que va fer que l’altitud del mateix passés de 70 metres a uns 25-30 metres, i uns costos de 2’9 milions d’euros. En el cas dels túnels es va haver de construir una solera i una xarxa metàl·lica per evitar les deformacions o fractures, amb uns costos parcials de més de 70 milions d’euros. La qual cosa comportà que el traçat del TAV de Saragossa a Barcelona, hagi estat dels més cars, de l’ordre d’uns 14’4 milions d’euros el quilòmetre, –222–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 221-226 Sortida d’estudi a Valls i la serra de Miramar (Alt Camp)

Josep Oliveras i Samitier

incloses suposadament les obres del pas per les proximitats de la Sagrada Família. A l’alçada de Picamoixons, on el ferrocarril de Reus a Lleida enllaça amb la línia que ve de Sant Vicenç de Calders per Valls, agafàrem la T-742 i donàrem la volta a Valls per tornar a la N-240 i anar a dinar a l’agregat de Fontscaldes, al restaurant Cervelló, on vàrem poder menjar bé i ràpid, cosa que és ben d’agrair quan es va amb un grup nombrós i un programa cenyit. Després del cafè, sense copa ni cigar, altre cop cap al centre de Valls, observant en passar les obres inacabades de l’autovia A-27 que hauria d’unir el port de Tarragona amb el de Pasaia. A Valls ens dirigírem a l’antic Hospital de Sant Roc, del segle XVI, al costat de la plaça del Pati, on hi ha la seu de l’Institut d’Estudis Vallencs, en la sala d’actes del qual tingué lloc una sessió acadèmica sobre els problemes de la rehabilitació del barri antic, a càrrec de Jordi Garcia i de l’arquitecte Sònia Roca, que és també presidenta de l’Associació de Veïns del Barri Antic. S’exposaren els problemes del nucli antic, que des del segle XVII havia anat incrementat la seva densitat, amb moltes cases de quatre pisos d’alçada, cosa que es traduí en què al recinte de l’interior de les muralles, d’unes 12 hectàrees, hi arribessin a viure de deu a dotze mil persones. S’exposà el creixement de Valls en direcció nord, a causa del problema dels profunds torrents del Catllar i de la Xamora que rodegen bona part de la ciutat. S’exposaren els intents de reforma del barri antic que és el que va acollir a la població de les noves migracions, que constitueixen ben bé més d’una quarta part dels habitants del barri. El projecte actual de millora urbana del 2006, que va rebre un ajut de la Generalitat dins els plans promoguts per la Llei de Barris, no consisteix tant a esponjar el barri, a base de destruir habitatges i tenir-hi superfícies buides, sinó a dotar-lo de nous equipaments que el puguin fer atractiu per viure-hi, i que els equipaments comportin l’establiment de noves activitats. En aquest sentit es consideren equipaments importants el Museu Casteller, en fase de construcció, i la nova biblioteca pública de Cal Creus, independentment d’algunes altres actuacions interessants a la perifèria que reforçarien el paper del nucli antic, com l’institut de secundària a les antigues casernes o el recinte del convent del Carme, on recentment s’han descobert unes pintures murals. També hi ha previst que amb el temps es pugui refer l’antiga muralla de Sant Francesc, un cop s’enderroquin les cases que la tapen. Al final de l’acte hi hagué col·loqui, i el president de l’Institut d’Estudis Vallencs ens obsequià amb una interessant guia de Valls editada per la institució. Seguidament i pel carrer de la Cort anàrem cap a la plaça del Blat, on hi ha la seu de l’Ajuntament. Allà i a la seva sala de plens ens rebé el Sr. Albert Batet, alcalde de la població, que ens dirigí unes paraules sobre la situació urbanística i econòmica de la població. Després de fer referència als vallencs il·lustres, les imatges dels quals decoren la sala, remarcà l’aprovació per tots els grups polítics del nou Pla General d’Ordenació Urbana de la població, el qual rebaixa la –223–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 221-226 Sortida d’estudi a Valls i la serra de Miramar (Alt Camp)

Josep Oliveras i Samitier

superfície urbanitzable existent amb anterioritat a l’aprovació del pla; i es referí també a l’activitat econòmica de Valls, que actualment és una de les poblacions amb menys atur de la demarcació i compta encara amb una sèrie d’empreses molt importants i actives, com ara Lear, dedicada a components electromecànics de l’automòbil i que compta amb uns 500 titulats superiors, o Ikea, que ha implantat les seves naus d’emmagatzematge logístic per a tota la Península, així com la producció d’aquella mena de mobles de grans dimensions que fan difícil la seva importació des d’altres països. Un cop acabat l’acte de l’Ajuntament membres de la Societat Catalana de Geografia disposaren encara d’una hora per fer un recorregut pel centre de Valls, que estava especialment animat per celebrar-s’hi la fira i festes de Santa Úrsula, que tenien programada per a l’endemà diumenge, la celebració castellera que enfronta esportivament les colles Jove i Vella. De nou a l’autocar per tornar a Barcelona, se sortejaren dos exemplars d’Els paisatges de l’Alt Camp, obra de Sergi Saladié, amb fotografies de Rafael LópezMonné, i gentilesa de la Fundació Ciutat de Valls, així com altres materials cedits pel Consell Comarcal de l’Alt Camp. L’autocar arribà a Barcelona a l’hora prevista, després d’una jornada prou interessant i amb ganes de tornar a Miramar, un dia en què no hi hagi boira i es pugui albirar el paisatge del Camp de Tarragona.

Explicacions de Xavier Salat, referides al medi físic. Foto: Rafael Giménez-Capdevila

–224–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 221-226 Sortida d’estudi a Valls i la serra de Miramar (Alt Camp)

Josep Oliveras i Samitier

Paisatge tardoral i aparició fantasmagòrica de Miramar, entre la boira. Foto: Rafael Giménez-Capdevila

El grup, entomant la boira d’advecció marina a l’església romànica de Miramar (680 m). Foto: Josep Oliveras

–225–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 221-226 Sortida d’estudi a Valls i la serra de Miramar (Alt Camp)

Josep Oliveras i Samitier

Explicacions de Jordi Garcia, il·lustrades amb el llibre Els paisatges de l’Alt Camp. Foto: Enric Bertran

–226–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 80, desembre 2015, p. 227-232 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia. Barcelona, 11 de juny del 2015 A les sis de la tarda del dijous 11 de juny del 2015 i en segona convocatòria, es reuní a Barcelona, a la seu de l’Institut d`Estudis Catalans (IEC), l’Assemblea General Ordinària de Socis i Sòcies de la Societat Catalana de Geografia (SCG) corresponent al curs 2014-15. 1. Paraules del president El president de la Societat, Josep Oliveras, adreça a l’Assemblea les paraules que es reprodueixen a continuació. “Benvolgudes i benvolguts consocis, Pel juny la falç al puny, diu l’antic adagi català, i pel juny assemblea a punt, podem dir els membres de la SCG. Una assemblea, que en teoria hauria de ser la vuitantena des de la seva fundació. Un any més, i el darrer dels tres del meu mandat com a president. Un cop pensat i repensat, he decidit optar a la reelecció, cosa que espero que tots vosaltres em concediu, a l’igual que desitjo la renovació en els càrrecs de la Núria Benach i de l’Anna Ortiz i l’elecció del José Luis Villanova, que substituiria com a vocal al Jaume Feliu, què a causa de les noves responsabilitats que ha adquirit al seu lloc de treball i a la impossibilitat de poder assistir regularment a molts dels nostres actes ha decidit deixar la vocalia. Vull des d’aquí agrair el treball del Jaume Feliu, que s’ha ocupat de mantenir el ressò de la nostra societat al facebook, a les piulades del twitter i d’organitzar algunes de les nostres visites d’estudi per terres gironines, entre altres comeses. Aprofito ara per donar també les gràcies a la resta de membres de la Junta pel seu treball a favor de la SCG, i en especial al vicepresident, secretari i tresorer, sense menystenir en absolut el treball dels altres vocals, i igualment donar les gràcies a d’altres socis i sòcies que sense ser de Junta ens han ajudat, i molt, a portar a terme les diferents activitats empreses. A l’assemblea d’avui hi ha uns punts nous i una assemblea extraordinària que seguirà a aquesta. No m’ocuparé ara d’exposar la proposta d’augment del –227–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 227-232 Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia, 2015

nombre de vocals de la Junta, ja ho explicaré en el seu moment, permeteu-me ara assenyalar algunes de les coses que considero més notables del curs que avui donem per acabat. En primer lloc, unes breus referències als pressupostos i al nombre d’associats. Respecte als ingressos i despeses ja ens ho dirà el nostre tresorer, però hem continuat amb una política d’estricta austeritat, seguint les pautes dels cursos anteriors, amb la sorpresa això no obstant, que a causa d’uns ingressos extres ens hem trobat amb un petit superàvit que mirarem que serveixi per ampliar les activitats en el proper curs. Sobre el nombre d’associats i associades, us en parlarà el nostre secretari, però us avanço que hem mantingut el capital humà i fins i tot n’hem incrementat lleugerament el total en els darrers mesos. Hem de mirar de continuar amb la tendència a l’alça, i agrair molt la vostra col·laboració. Tenim associats amb més de 40 anys d’antiguitat, i a tal fi, per obsequiar els socis i sòcies més antics i per honorar a algunes persones que ens han ajudat en les nostres activitats, hem adquirit per regalar uns clauers amb l’escut o logo de la SCG, el nostre dofí noucentista. Aquests clauers es donaran als socis i sòcies més antics, amb la creença i esperança que tots els nostres adherits l’aconseguiran, per fidelitat i constància en la seva permanència a la SCG. En segon lloc i pel que fa a les publicacions, s’ha prosseguit amb l’edició d’un llibre anual, en aquest cas el Nomenclátor de 1860. Edició de la informació referida a les terres de parla catalana, una obra que ben segur serà de molta utilitat a les persones que facin estudis retrospectius sobre les nostres poblacions i els seus assentaments, però també d’una gran utilitat per al coneixement de la nostra toponímia i la seva evolució. Pel que fa a la revista s’hauran editat els dos números preceptius, el 78 que tots ja teniu i el 79 que tot just acaba d’aparèixer i ja està disponible en format digital. Gràcies Jesús i als altres membres del Consell Editor. Respecte a les conferències mensuals, n’hi ha hagut de ben interessants que no sempre han tingut els oients que es mereixien. Hi ha hagut de tot, encara que acceptem que és difícil mantenir un notable auditori si més o menys a la mateixa hora hi ha partit de futbol, i més si juga el Barça. Potser hi trobo a faltar la presència de més experts en el territori i els seus problemes per animar els debats, i de més associats joves, malgrat es puguin seguir els resums dels temes exposats, no tots, a l’Obrador Obert. M’agradaria destacar les dues taules en “Record dels 50 anys de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya de l’editorial AEDOS”, dirigida pel Dr. Lluís Solé Sabarís. La primera dedicada a aspectes generals i la segona al pensament geogràfic a Catalunya. Aquestes taules, a les quals probablement seguiran més, haurien de servir per reflexionar sobre els canvis que a nivell global i sectorial hi ha hagut al nostre territori, les seves causes i les perspectives de futur. Cinquanta anys no solament signifiquen més arrugues en els nostres rostres, sinó també unes importants modificacions en els territoris i en la nostra –228–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 227-232 Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia, 2015

societat que hem d’intentar copsar en les seves relacions internes i en la seva globalitat. També m’agradaria destacar que enguany s’han concedit els dos premis que la SCG té establerts. L’onzena edició del Joan Palau Vera per a treballs de recerca d’estudiants de batxillerat fou concedit a Clàudia Duran, de l’Institut Vilaseca de Reus. La vintena edició del premi Lluís Casassas de treballs de recerca per a postgraduats universitaris ha estat guanyat per Xavier Delclós, sobre el boom immobiliari i crisi de l’habitatge en el context d’una ciutat intermèdia. El jurat del Lluís Casassas es trobà amb nou treballs de molt bona qualitat i es veié obligat a atorgat dos accèssits que recaigueren en Eduard Montesinos, sobre estratègies urbanes en una ciutat desindustrialitzada i a Kelly Kiroz sobre una valoració de qualitat d’un paisatge veneçolà. Ens congratulem que els treballs lliurats als premis siguin de molt bona qualitat i que aquests gaudeixin d’una bona acceptació entre els novells titulats universitaris. Pel que fa a les pàgines “web”, ara n’hi ha dues. La principal, el nostre Obrador Obert, conduït per Pau Alegre, ha rebut en el curs present 18.601 visites o sessions de consulta, per 13.380 visitants, amb un lleuger descens respecte el curs anterior. I, el nombre de pàgines consultades ha estat de 50.675. La pàgina més visitada enguany va ser la dedicada a la notícia de la mesura de l’altitud dels cims més emblemàtics de Catalunya (una noticia del 2011) amb 183 visites, i que com informa l’editor “Valdria la pena preguntar-nos el perquè”; i també “es confirma un creixement en fidelitat de retorn des usuaris, és a dir, una menor incidència de les visites de rebot en els recomptes i un major temps de permanència durant les visites”. La intensitat diària de les visites ha variat entre una dotzena a mitjans d’agost i gairebé dues-centes cap a finals de maig, la qual cosa sembla pot tenir a veure amb el calendari acadèmic. Un 89% de les visites van tenir per origen llocs de l’àmbit de parla catalana, però un 4% tenien l’origen als Estats Units d’Amèrica, i un 7% en localitats d’arreu del món. No està pas gens malament. L’altra pàgina “web” és la d’Eines i recursos per a l’ensenyament de la Geografia, que va ser presentada oficialment el 30 d’octubre passat per la Maria Villanueva, una de les persones que forma part de l’equip responsable de la pàgina. També ha estat presentada a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat Rovira i Virgili, aprofitant reunions amb professors i professores de batxillerat, ja que és una finestra molt directament adreçada als estudiants de secundària i batxillerat. Des del dia 9 de febrer, fins a abans d’ahir, va tenir aquesta nova pàgina 5.382 visitants i es van consultar 53.254 pàgines que és un bon nombre, si es té en compte que està en els seus inicis. El nombre de visitants diaris oscil·la naturalment d’un dia a l’altre, però el passat 8 de juny l’havien visitat 46 persones que havien remenat 243 pàgines, i la pàgina més visitada al llarg de tot el temps van ser les relacionades amb uns documentals emesos pel Canal 33 i titulats “Els camins més perillosos per anar a l’escola” (Mongòlia, Mèxic...). –229–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 227-232 Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia, 2015

També, a més de les conferències i taules de debat, s’han realitzat sis visites d’estudi (al Montseny, a Figueres, dues al barri de la Ribera amb la visita del Born, una al naixement i primer tram del Rec Comtal, i la que es farà aquest cap de setmana a Andorra), s’han presentat tres llibres, i per Setmana Santa s’ha efectuat el tradicional viatge per la Mediterrània en col·laboració amb ARAC, visitant en aquest cas Montenegro i Bòsnia, amb un notable èxit de participació. Per acabar, cal dir també que hem continuat la nostra col·laboració amb altres entitats, amb les quals tenim afinitats, com en el cas de l’SCOT en el seu Fòrum Territori i Urbanisme, participant en l’elaboració de materials per al document final; amb la Institució Catalana d’Història Natural, en la Commemoració dels 30 anys de la Llei d’Espais Naturals, tasca en la qual s’ha implicat l’Albert Pèlachs, i sobre la qual hi ha previst un acte final el proper dia 18 en una de les sales de l’Institut; amb la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC, col·laborant en una visita a les Terres de l’Ebre; i naturalment amb la delegació a Catalunya del Col·legi de Geògrafs, organitzant, com ja es va fer el curs passat, una jornada conjunta dedicada al treball dels joves geògrafs. Igualment, s’ha redactat l’entrada “The Catalan Society of Geography”, que ha estat acceptada, per una gran enciclopèdia sobre la Geografia i els seus conreadors que s’elabora sota els auspicis de l’Associació Americana de Geògrafs. D’aquesta manera tindrem en paper i en digital una altra antena en aquest món, cada cop més global i més petit en la distància comunicativa. No us canso més, que hi ha altres temes a debatre. Solament vull demanar que si ens voleu renovar la confiança voteu els quatre membres que ens presentem a les eleccions parcials a Junta. Moltíssimes gràcies per la vostra atenció.” 2. Lectura de l’acta de l’anterior Assemblea General Ordinària El secretari, Rafael Giménez Capdevila, informa que l’acta de l’anterior Assemblea General Ordinària, que va tenir lloc el 12 de juny del 2014 i fou aprovada per la Junta de Govern, ha estat publicada al núm. 78 de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia (desembre del 2014). No hi ha objeccions al seu redactat per part de l’Assemblea. 3. Examen i aprovació, si escau, de la memòria d’activitats del curs 2014-15 El secretari, Rafael Giménez Capdevila, llegeix la memòria d’activitats del curs 2014-15. No hi ha objeccions i s’aprova per assentiment dels assistents. 4. Examen i aprovació, si escau, de l’estat de comptes de l’any 2014 i del pressupost de 2015 El tresorer, Albert Pèlachs, presenta l’estat de comptes corresponent a l’exercici 2014, tancat a 31 de desembre. Els ingressos han estat de 34.611,49 €. Les –230–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 227-232 Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia, 2015

despeses de 26.187,57 €. L’exercici s’ha tancat amb un excedent de 8.423,92 €. Així, el saldo bancari era en aquella data de 48.167,36 € repartits entre el compte de la Societat (27.070,89 €) i el de l’IEC (21.096,47 €). El pressupost del 2015 és de 30.395 €. S’aproven per assentiment dels assistents l’estat de comptes de l’any 2014 i el pressupost de 2015. 5. Justificació i aprovació, si escau, de la creació d’una o dues noves vocalies a la Junta de Govern El president considera que caldria ampliar la Junta amb dues vocalies més, una orientada a dinamitzar el segment dels socis joves i l’altra el d’aquells socis i sòcies interessats pels coneixements geogràfics, especialment els de Catalunya, encara que pertanyin a professions molt diverses i pels quals cal pensar en activitats desproveïdes d’un caire excessivament acadèmic. Considera també que és molt important la captació d’associats dels anteriors segments per a poder ampliar les activitats. S’aprova la proposta per assentiment dels assistents. 6. Facultar, si escau, a la Junta de Govern per nomenar els socis o sòcies que es faran càrrec de les noves vocalies fins a les següents eleccions reglamentàries Atès que s’ha aprovat la creació de dues noves vocalies, el president demana que l’Assemblea faculti la Junta de Govern per designar amb caràcter interí les persones que les ocuparan, tal com estableix el Reglament intern per a casos de vacants. Aquestes vocalies s’afegiran a la renovació de càrrecs prevista al juny del 2016 i se sotmetran al procés electoral habitual. S’aprova la proposta per assentiment dels assistents. 7. Renovació de càrrecs de la Junta de Govern Els membres de la Junta de Govern que cessen reglamentàriament enguany són: Presidència: Vocalia primera: Vocalia segona: Vocalia tercera:

Josep Oliveras Samitier Anna Ortiz Guitart Núria Benach Rovira Jaume Feliu Torrent

En el termini establert, s’ha rebut una única candidatura, presentada per les sòcies Margarita Castañer Vivas i Maria Carme Montaner Garcia i els socis Jaume Feliu Torrent, Josep Pintó Fusalba i Joaquim Maria Puigvert Solà, que proposa les següents persones per proveir els càrrecs vacants de la Junta de Govern: –231–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 227-232 Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia, 2015

Presidència: Vocalia primera: Vocalia segona: Vocalia tercera:

Josep Oliveras Samitier Anna Ortiz Guitart Núria Benach Rovira Jaume Feliu Torrent

Realitzada la votació presencial i inclosos els vots arribats per correu postal, els resultats han estat els següents: Vots emesos: 38 (8,7% dels socis) Vots nuls: 0 (arribats per correu sense identificació) Vots vàlids: 38 Vots en blanc: 0 (no han marcat cap persona candidata) Vots a persones candidates: 38 Presidència: Josep Oliveras Samitier, 38 Vocalia primera: Anna Ortiz Guitart, 38 Vocalia segona: Núria Benach Rovira, 38 Vocalia tercera: José Luis Villanova Valero, 38 D’acord amb el resultat de la votació i la proposta aprovada al punt 5 d’aquesta Assemblea, la Junta de Govern tindrà la següent composició: President Vicepresident Tresorer Secretari Vocal primera Vocal segona Vocal tercer Vocal quarta Vocal cinquè Vocal sisena Delegat IEC

Josep Oliveras Samitier Jesús Burgueño Rivero Albert Pèlachs Mañosa Rafael Giménez-Capdevila Anna Ortiz Guitart Núria Benach Rovira Jaume Feliu Torrent Roser Serra Coma Xavier Úbeda Cartañà Carme Montaner Garcia Joan Vilà-Valentí

8. Torn obert de paraules A la vista de la baixa participació en les eleccions, Jesús Burgueño suggereix la possibilitat del vot mitjançant correu electrònic, fent la pertinent consulta a la presidència de l’IEC. La sessió s’aixeca a les 19:00. Barcelona, 11 de juny del 2015 El secretari, Rafael Giménez Capdevila Vist-i-plau, el president, Josep Oliveras Samitier –232–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 80, desembre 2015, p. 233-236 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Acta de l’Assemblea General Extraordinària de la Societat Catalana de Geografia. Barcelona, 11 de juny del 2015 A les set de la tarda del dijous 11 de juny del 2015 i en segona convocatòria, es reuní a Barcelona, a la seu de l’Institut d`Estudis Catalans (IEC), l’Assemblea General Extraordinària de Socis i Sòcies de la Societat Catalana de Geografia (SCG). 1. Justificació i aprovació, si escau, de la modificació del Reglament intern de la Societat A l’Assemblea general de juny del 2014, el president es comprometé a adequar l’article tercer del Reglament intern de la SCG, sobre els socis honoraris. Ara la Junta de Govern sotmet a aprovació un nou redactat del Reglament (annex), que inclou, a més, la supressió d’una frase redundant amb els estatuts a l’article quinzè i una adaptació general del text a partir de la correcció d’errors tipogràfics, la unificació dels temps verbals al present, l’aplicació del principi d’economia lingüística i l’ús no sexista de la llengua, aquest darrer d’acord amb la guia de la Generalitat de Catalunya (juliol de 2011). Un cop aprovat per l’Assemblea extraordinària, el nou Reglament intern de la Societat haurà de ser validat per l’IEC. Per això es trametrà a la Secretaria General de l’IEC, perquè sigui considerat en el Consell Permanent i posteriorment validat pel Ple. S’aprova per unanimitat dels socis i sòcies presents la modificació del Reglament intern de la Societat. La sessió s’aixeca a les 19:10. Barcelona, 11 de juny del 2015 El secretari, Rafael Giménez Capdevila Vist-i-plau, el president, Josep Oliveras Samitier

–233–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 233-236 Acta de l’Assemblea General Extraordinària de la Societat Catalana de Geografia, 2015

Annex: Reglament intern de la Societat Catalana de Geografia. Versió 11/6/2015 1. De l’objecte del Reglament. Dels membres de la Societat. Article primer. L’objecte d’aquest Reglament és regular el funcionament de la Societat en tot allò que no estigui previst en els seus Estatuts. Article segon. Els membres de la Societat es classifiquen en socis o sòcies honoraris, protectors, vitalicis, col·lectius i numeraris. Article tercer. La categoria de soci o sòcia honorari distingeix persones que reuneixen mèrits rellevants referents a la Geografia i a la seva col·laboració amb la Societat. El seu nombre no pot excedir el 3% de membres de la Societat i estan exempts del pagament de la quota anual. El nomenament pren efecte per acord de l’Assemblea General a proposta de la Junta de Govern i requereix la conformitat de la persona interessada. Posteriorment, la Societat lliura un diploma acreditatiu en el decurs d’una sessió d’homenatge, en la qual el nou soci o sòcia honorari pronuncia una conferència. Article quart. La categoria de soci o sòcia protector es reserva als membres de la Societat que, a judici de la Junta de Govern, hi facin aportacions materials d’importància, o bé que abonin una quota anual no inferior al quíntuple de la fixada per als socis o sòcies numeraris. Article cinquè. La categoria de soci o sòcia vitalici es reserva als membres de la Societat que per una sola vegada hi aportin una quantitat no inferior a vinti-cinc vegades la quota anual fixada per als socis o sòcies numeraris. Article sisè. La categoria de soci col·lectiu es reserva a les entitats o corporacions que abonin anualment a la Societat, com a mínim, el quíntuple de la quota anual fixada per als socis o sòcies numeraris. El soci col·lectiu és representat a la Societat per la persona que l’entitat designi. Article setè. Tots els membres de la Societat no inclosos a les categories anteriors són considerats socis o sòcies numeraris, i satisfan la quota anual que fixa l’Assemblea. Article vuitè. La persona o entitat que desitja formar part de la Societat ha de sol·licitar-ho per escrit a la Junta de Govern i ésser presentada per dos socis o sòcies. La Junta de Govern examina la sol·licitud i li comunica l’acord o la denegació per escrit. En cas de denegació, s’ha d’argumentar i informar que pot recórrer davant l’Assemblea General. Article novè. Els socis o sòcies numeraris poden passar a honoraris, protectors o vitalicis sempre que compleixin les disposicions dels articles tercer, quart i cinquè del present Reglament.

–234–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 233-236 Acta de l’Assemblea General Extraordinària de la Societat Catalana de Geografia, 2015

2. De les tasques de la Societat Article desè. Les tasques de la Societat –que consisteixen bàsicament en sessions científiques, publicacions, organització de treballs de seminari, cursos, excursions d’estudi, etc.– es desenvolupen, principalment, des del mes d’octubre, dins del qual se celebra la sessió d’obertura de curs, fins al mes de juny, en què se celebra la de clausura. Article onzè. La Societat pot organitzar-se en diferents Seccions per al millor compliment del fi per al qual fou creada. L’Assemblea General aprova la constitució i el reglament de les possibles Seccions. 3. De l’Assemblea General Article dotzè. Les Assemblees Generals, tant ordinàries com extraordinàries, queden vàlidament constituïdes, en primera convocatòria, quan hi concorren, presents o representats, la meitat més un dels socis o sòcies. Altrament, tenen lloc en segona convocatòria, mitja hora més tard, qualsevol que sigui el nombre de socis o sòcies presents o representats. Article tretzè. Correspon convocar l’Assemblea a la Junta de Govern mitjançant la presidència. La convocatòria es tramet individualment a cada soci o sòcia almenys quinze dies abans, fent constar la data i el lloc de reunió i l’ordre del dia dels assumptes a deliberar. Article catorzè. Els socis o sòcies poden delegar la seva representació en un altre soci o sòcia mitjançant escrit firmat. Abans de començar l’Assemblea el soci o sòcia representant lliura l’escrit a la presidència. El vot per a l’elecció de membres de la Junta de Govern és secret. Es pot votar presencialment o per correspondència. En aquest cas, cal fer arribar el vot a mans de la Junta de Govern abans de començar l’Assemblea mitjançant una papereta dins d’un sobre clos on consti “Eleccions Junta de Govern”. Aquest sobre ha d’anar dins d’un altre, amb remitent, adreçat a la secretaria de la SCG-Eleccions (carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona). Les altres votacions poden ser nominals o secretes, a criteri de la presidència o quan ho sol·liciti més d’un vint per cent dels presents. Article quinzè. Les candidatures per a l’elecció de la Junta de Govern són obertes i poden ser parcials o completes. S’han de presentar per escrit a la Junta de Govern i signar per un mínim de cinc socis o sòcies i per totes les persones candidates. La Junta de Govern fixa el termini de presentació de candidatures i vetlla per a incloure amb la convocatòria de l’Assemblea la documentació pertinent, indicant les persones que presenten cada candidatura. 4. De la Junta de Govern Article setzè. La Junta de Govern es reuneix, com a mínim, un cop cada dos mesos, excepte juliol i agost, i sempre que ho disposi la presidència, bé per –235–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 233-236 Acta de l’Assemblea General Extraordinària de la Societat Catalana de Geografia, 2015

iniciativa pròpia o quan ho sol·liciti la tercera part dels seus components. L’assistència a les seves sessions és obligatòria; l’absència ha de ser justificada i comunicada a la presidència. Si algun membre de la Junta de Govern, a judici de la resta, manifesta clares mostres d’absentisme, pot ésser remogut del càrrec i substituït amb caràcter interí, fins a les eleccions reglamentàries immediates. De manera igual es procedeix a reemplaçar en cas de dimissió o renúncia justificades. Article dissetè. Correspon a la Junta de Govern: a) Convocar i fixar la data de la celebració de l’Assemblea General; b) Organitzar i desenvolupar les activitats aprovades per l’Assemblea General i les que són pròpies de la Societat; c) Redactar els balanços i pressupostos, regular el règim econòmic de la Societat i la seva organització administrativa, i proposar a l’Assemblea les quotes que s’estimin apropiades; d) Admetre i donar de baixa els membres de la Societat en la forma prevista en el Reglament present; e) Interpretar els Estatuts i el Reglament interior de la Societat i vetllar pel seu compliment; i f ) Exercir totes les funcions que no estiguin expressament assignades a l’Assemblea General. 5. De la modificació del Reglament interior Article divuitè. Aquest Reglament podrà ésser modificat amb l’aprovació de les dues terceres parts dels socis o sòcies assistents a l’Assemblea General Extraordinària convocada per a aquesta finalitat.

–236–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 80, desembre 2015, p. 237-243 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia (Institut d’Estudis Catalans) durant el curs 2014-15 1. Assemblea General Ordinària El 12 de juny del 2014, tingué lloc l’Assemblea General Ordinària de Socis i Sòcies de la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), corresponent al curs 2013-14. Obrí l’acte el president, Josep Oliveras Samitier, destacant algunes de les activitats dutes a terme. A continuació, es presentaren i s’aprovaren l’acta de l’anterior Assemblea General Ordinària, la memòria d’activitats del curs 2013-14, l’estat de comptes del 2013 i el pressupost del 2014. Tot seguit es procedí a la renovació dels càrrecs de la Junta de Govern, que restà constituïda així: President Vicepresident Tresorer Secretari Vocal primera Vocal segona Vocal tercer Vocal quarta Vocal cinquè Vocal sisena Delegat IEC

Josep Oliveras Samitier Jesús Burgueño Rivero Albert Pèlachs Mañosa Rafael Giménez Capdevila Anna Ortiz Guitart Núria Benach Rovira Jaume Feliu Torrent Roser Serra Coma Xavier Úbeda Cartañà Carme Montaner Garcia Joan Vilà-Valentí

–237–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 237-243 Memòria de les activitats realitzades per l’SCG durant el curs 2014-15

2. Activitats científiques Conferències i presentacions de publicacions 2 d’octubre del 2014, conferència inaugural del curs. Jaume Miranda Canals: Cronologia de l’Institut Cartogràfic de Catalunya: l’ambició de la mesura (19822014). Acte de reconeixement al nou soci honorari. 30 d’octubre del 2014, presentació de la pàgina web “Eines i recursos per a l’ensenyament de la geografia” per part de Maria Villanueva, professora del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Conferència de Jesús Granados, geògraf: Ensenyar geografia en un món digital. Acte de lliurament de l’11è Premi Palau Vera. 18 de novembre del 2014, presentació del tercer volum de La morfología de las ciudades. Agentes urbanos y mercado inmobiliario, d’Horacio Capel, a càrrec d’Oriol Nel·lo, professor de geografia a la Universitat Autònoma de Barcelona. 2 de desembre del 2014, presentació de llibre Nomenclátor que comprende las poblaciones... de España (1860). Edició de la informació referida a les terres de parla catalana, a càrrec de Jesús Burgueño, vicepresident de la Societat. Conferència del Dr. Tomàs Vidal i Bendito, catedràtic jubilat de Geografia Humana de la Universitat de Barcelona: El poblament tradicional de Menorca. 11 de desembre del 2014, record dels 50 anys de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya de l’editorial AEDOS (1964-1974). Primera sessió: intervencions de Joan Vilà-Valentí, membre del consell de redacció, Antoni F. Tulla, sobre geografia humana, Josep M. Panareda, sobre geografia física, i Enric Bertran, sobre geografia comarcal. 20 de gener del 2015, Alessandra Casu, professora d’Urbanisme a la Facultat d’Arquitectura de la Universitat de Sàsser, amb seu a l’Alguer (Sardenya): El urbanismo de las nuevas poblaciones italianas de después de la segunda guerra mundial. 10 de febrer del 2015, presentació del llibre Espacios públicos, género y diversidad. Geografías para unas ciudades inclusivas, del qual són editores Maria Dolors Garcia Ramon, Anna Ortiz i Maria Prats, a càrrec de Carme Bellet, professora de Geografia de la Universitat de Lleida, Núria Benach, professora de Geografia de la Universitat de Barcelona i membre de la Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia, i Maria Prats, professora de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. 19 de febrer de 2015, Oriol Porcel, geògraf, tècnic de projectes de la Universitat Autònoma de Barcelona: Energies renovables i desenvolupament territorial a Mauritània: oportunitats, reptes i impactes. 17 de març del 2015, presentació del llibre Atles de la Catalunya senyorial (1800-1860), de Jesús Burgueño i Mercè Gras. 24 de març del 2015, Dr. Hugo Romero, Professor de la Universidad de Chile, Santiago de Xile: Investigación en geografía ambiental: experiencias y retos futuros. –238–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 237-243 Memòria de les activitats realitzades per l’SCG durant el curs 2014-15

26 de març del 2015, record dels 50 anys de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya de l’editorial AEDOS (1964-1974). Segona sessió: intervencions sobre el pensament geogràfic a Catalunya, amb Núria Benach, Maria Dolors Garcia Ramon, Abel Albet i Joan Tort. 16 d’abril del 2015, Maria Rodó, doctora en Geografia: Geografies de la interseccionalitat: l’accés de la joventut a l’espai públic urbà. 12 de maig del 2015, II Jornada d’Experiències de treball de joves geògrafs, organitzada conjuntament amb el Col·legi de Geògrafs i l’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya. Intervencions de Marc Vila Recio, geògraf, soci fundador de Solucions Geogràfiques: Aplicació de les tecnologies d’Informació Geogràfica en l’àmbit professional; i de Montserrat Bustos Hernández, geògrafa, becària d’investigació a la URV: L’articulació de les ciutats turístiques a partir de peces mínimes. 11 de juny del 2015, conferència de cloenda del curs. Joaquim Farinós, Catedràtic d’Anàlisi Geogràfica Regional, Universitat de València: Dels espais dels fluxos als espais de vida; els reptes per a una nova geografia regional. 18 de juny del 2015, acte de commemoració del 30è aniversari de la Llei d’Espais Naturals. Organitzat conjuntament amb l’Institut d’Estudis Catalans i la Institució Catalana d’Història Natural. Cursos 13, 20, 27 de març i 22 de maig del 2015, curs bàsic d’elaboració de cartografia temàtica amb programari de lliure accés. Professors: Jaume Feliu i Jordi Martín Oriol. Amb la col·laboració del Departament de Geografia Humana de la Universitat de Barcelona. 2, 3, 5 i 20 de juny del 2015, curs de fotografia digital per a geògrafs. Professors: Francesc Muntada i Cèsar Pasadas. Sortides d’estudi, excursions i viatges 25 d’octubre del 2014, sortida d’estudi Patrimoni i gestió d’un espai natural protegit prop de Barcelona. El cas del Montseny, organitzada per Albert Pèlachs. 17 de gener del 2015, visita al jaciment arqueològic del Born, a Barcelona, i recorregut pel barri de la Ribera sota el guiatge de Josep Oliveras. 24 de gener del 2015, recorregut pel primer tram del Rec Comtal, sota el guiatge de Miquel Jaumot i Manel Martín. 29 de març a 5 d’abril del 2015, viatge a Montenegro, Sarajevo i Dubrovnik, organitzat per Pere Andreu (ARAC). 18 d’abril del 2015, Figueres, dins la sèrie “ciutats d’alta velocitat”, incloent visita al castell de Sant Ferran, amb la col·laboració de Javi Martín; organitzada per Jaume Feliu i Rafael Giménez-Capdevila. –239–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 237-243 Memòria de les activitats realitzades per l’SCG durant el curs 2014-15

13 de juny del 2015, excursió a Andorra: vall del Madriu, organitzada per Albert Pèlachs. Publicacions Revista Treballs de la SCG: - núm. 77: editat el juliol i distribuït l’octubre del 2014. - núm. 78: editat i distribuït el febrer del 2015. - núm. 79: editat i distribuït el juny del 2015. Llibre: Nomenclátor que comprende las poblaciones... de España (1860), editat el juliol i distribuït l’octubre del 2014. Digitalització de diverses publicacions antigues de la Societat: - Alain METTON i Lluís CASASSAS i SIMÓ (1987). Le changement commercial. Commercial change. Conferència regional sobre països mediterranis. Actes de la reunió del Groupe des Activités Commerciales UGI/IGU; Barcelona, agost de 1986. - Actes del I Congrés català de Geografia (1991). S’han distribuït entre els departaments de Geografia de les universitats catalanes alguns excedents de publicacions de la SCG que el Servei Editorial de l’IEC no podia seguir mantenint en estoc. Premis de la Societat El jurat de l’onzena convocatòria del premi Palau Vera per a treballs de recerca d’estudiants de batxillerat, format per Anna Ortiz, presidenta, Roser Serra, secretària, i Jordi Royo, vocal, reunit a Barcelona el 3 de juliol de 2014, proposà atorgar-lo al treball “Escurcem distàncies, apropem persones. L’Àrea Central del Camp de Tarragona: Infraestructures ferroviàries i desenvolupament local”, presentat per Clàudia Duran Bertran, de l’Institut Salvador Vilaseca de Reus. La comissió per proposar l’adjudicació del Premi Lluís Casassas i Simó a un treball de recerca en geografia (vintena convocatòria, 2014), formada per Núria Benach (presidenta), vocal de la SCG; Albert Pèlachs (secretari), tresorer de la SCG, i Joan Alberich (vocal), professor lector del Departament de Geografia de la Universitat Rovira i Virgili, reunida el 2 de març de 2015, acordà: 1) Atorgar el premi al treball: “Boom immobiliari i crisi de l’habitatge en el context d’una ciutat intermèdia. El cas del Sistema Urbà de Tarragona.”, presentat per Xavier Delclòs i Alió, amb tutoria dels professors Aaron Gutiérrez, de la Universitat Rovira i Virgili, i Àngel Cebollada, de la Universitat Autònoma de Barcelona.

–240–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 237-243 Memòria de les activitats realitzades per l’SCG durant el curs 2014-15

2) Fer una menció especial als treballs: “Agents i estratègies locals en una vella ciutat industrial. El cas de Manresa”, presentat per Eduard Montesinos i Ciuró, amb tutoria de Carles Carreras Verdaguer, de la Universitat de Barcelona. “Valoració de la qualitat visual del paisatge a la península de Paria, Estat Sucre (Veneçuela)” presentat per Kelly M. Quiroz Sierra, amb tutoria de Yolanda Pérez Albert, de la Universitat Rovira i Virgili El web de la Societat: l’obrador obert (scg.iec.cat) L’Obrador Obert, del qual té cura el soci Pau Alegre, segueix acumulant informació. El volum a 1 de gener del 2015 (comparat amb el de 15 anys abans) era el següent:

Nombre total d’arxius Nombre d’arxius HTML Nombre d’arxius d’imatge JPG, GIF... Nombre d’arxius PDF

1/1/2015 9.020 / 338,81 Mb 5.933 / 94,10 Mb 2.981 / 182,24 Mb 106 / 62,47 Mb

1/1/2000 934 / 12,8 Mb 914 / 12,5 Mb 20 / 0,3 Mb

Durant aquest curs s’ha posat en marxa definitivament el web “Eines i recursos per a l’ensenyament de la geografia” (http://ensenyament-geografia. espais.iec.cat). El nombre de seguidors dels comptes de la SCG a les xarxes socials és de 866 (Twitter) i 602 (Facebook).

3. Altres activitats destacades Al setembre, la Junta s’adherí a la campanya en favor de la continuïtat de producció i emissió del programa “El Medi Ambient” a Televisió de Catalunya. L’editor en cap de The International Encyclopedia of Geography: People, the Earth, Environment, and Technology acceptà l’entrada “Societat Catalana de Geografia” redactada per Josep Oliveras. La Junta designà Albert Pèlachs com a representant de la Societat al Consell Assessor de l’Observatori del Paisatge, del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya. Al febrer la Junta acordà que els cursos organitzats per la Societat s’adrecin exclusivament als socis, que tindran inscripció gratuïta. Els no socis que vulguin participar-hi, en la mesura de la disponibilitat de places, es podran fer socis i –241–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 237-243 Memòria de les activitats realitzades per l’SCG durant el curs 2014-15

pagar la quota anual al moment de la inscripció, o bé abonar en qualitat d’inscripció l’equivalent a la quota anual de soci. La Junta donà suport al “Document d’alternatives en l’àmbit del territori i l’urbanisme”, redactat per la Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT). La Societat, juntament amb el Col·legi de Geògrafs i els Departaments de Geografia de les universitats públiques de Catalunya, ha participat en la preparació d’una sol·licitud d’ajuda a la Generalitat de Catalunya dins de la Convocatòria de Projectes Acadèmics Estratègics de Millora de la Qualitat, l’Eficiència i la Internacionalització per a l’any 2014 (EMQEI), amb l’objectiu d’analitzar l’actual mapa de Màsters dels departaments de Geografia. Realització de 100 clauers amb el logotip de la SCG, que serveixen com a regal institucional. La Société de Géographie (París) organitzarà un viatge a Catalunya a la primavera del 2016, amb la col·laboració de la SCG. L’11 de maig s’envià als socis i sòcies la convocatòria de propostes al programa de recerca de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC. Al maig s’han imprès cartells en format DIN-A3 i DIN-A 5 per animar els estudiants a fer-se socis de la Societat. L’EUGEO ha concedit la beca d’inscripció i d’allotjament per al seu congrés de Budapest al candidat presentat per la Societat, el soci Eduard Montesinos. El 26 de maig el president de l’Institut d’Estudis Catalans, el de la Societat Catalana de Geografia i el director de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya signaren el Conveni de cessió de la col·lecció de llibres de la Societat Catalana de Geografia, societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans, a la Cartoteca de Catalunya de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

4. Obituari Des de la darrera Assemblea general, han traspassat els socis o sòcies: Jaume Busqué i Barceló, 15 de juny de 2014. Meritxell Pagès Secall, 18 de novembre de 2014. Rafel Llussà i Torra, 8 de desembre de 2014.

5. Nombre de socis i sòcies A data d’avui, el nombre de socis i sòcies de la SCG és de 435, distribuïts segons es detalla a la taula següent. Un 34% són dones i un 66% homes. El nombre de socis i sòcies honoraris representa el 2,5% del total. Des de l’Assemblea general del 2014, s’han registrat 23 altes i 18 baixes. Un total de 130 socis i sòcies ho són des de fa més de 25 anys. –242–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 237-243 Memòria de les activitats realitzades per l’SCG durant el curs 2014-15

Honorari Numerari Estudiant Total general

Dona Home 2 9 147 277 4 18 149 286

Total general 11 424 22 435

Barcelona, 11 de juny del 2015 El secretari, Rafael Giménez Capdevila Vist-i-plau, el president, Josep Oliveras Samitier

–243–



Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 80, desembre 2015, p. 245-250 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Informació per als autors i autores 1. Presentació. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic, que es publica alhora en suport paper i electrònic . Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques. És editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i altres actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia. Els articles adreçats a Treballs de la Societat Catalana de Geografia han de ser originals i escrits en català, anglès o qualsevol llengua romànica. Es poden publicar articles i conferències en edició bilingüe, principalment català/anglès. La revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa dels articles. A banda de la secció d’articles, la revista conté també les seccions: ‘Conferències’, ‘Notes i documentació’, ‘Ressenyes’ i ‘Crònica de la SCG’. Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. 2. Enviament d’originals. Cal enviar-los en suport digital a l’adreça scg@iec. cat. També es poden fer arribar per correu postal i en paper, però sempre acompanyats del format digital, a la secretaria de la Societat Catalana de Geografia (carrer de Maria-Aurèlia Capmany, 14-16, 08001 Barcelona). Han d’anar acompanyats d’una pàgina en arxiu a part on figuri: autoria, lloc de treball o professió i adreça electrònica, així com una declaració que, si més no, faci constar: a) el coneixement i acceptació de les normes de la revista (això afecta en particular a la cessió del drets d’edició i a l’acceptació d’esmenes d’estil per part del Consell de Redacció), b) el compromís que l’article no ha estat simultàniament enviat a altres revistes, c) l’afirmació del caràcter original del treball amb una enumeració breu de les novetats que aporta, d) opcionalment, –245–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 245-250 Informació per als autors i autores

els agraïments que es vulguin fer constar o la declaració d’inserció de l’aportació en determinat projecte de recerca (de cara a la publicació, tot això donarà lloc a una primera nota al peu, que tanmateix no ha de figurar en el text destinat a ser avaluat), e) la declaració de comptar amb autorització per a la reproducció de les imatges inserides al text quan s’escaigui. 3. Estructura de l’original 3.1. El document estarà paginat però no contindrà cap mena d’encapçalament o peu de pàgina. 3.2. El títol ha de reflectir de manera clara i directa el contingut del treball. 3.3. Es recomana a qui vulgui signar amb els dos cognoms, que adopti el criteri d’unir-los amb un guió, per tal de facilitar la seva identificació a les bases de dades científiques. 3.4. S’inclouran tres resums de l’article amb cos de lletra 10,5, cadascun d’un màxim de 150 paraules, redactats en català, castellà i anglès, així com en la llengua de l’original si no és cap de les esmentades; també s’admetran resums en altres idiomes atenent al territori a què l’article faci referència. Cada resum anirà precedit de la corresponent traducció del títol i es clourà amb entre tres i cinc paraules o conceptes clau en les llengües esmentades. El resum ha d’exposar, amb frases curtes i clares, els objectius, metodologia i principals resultats del treball. 3.5. Convé que l’article tingui una breu introducció que expliqui l’objectiu del treball, l’interès que té per a la geografia, els treballs previs sobre el tema, els aspectes que s’intenten resoldre o millorar, i l’estructura formal de l’article. Les fonts i mètodes emprats s’han d’indicar de tal manera que el lector pugui verificar i entendre com s’ha dut a terme la investigació. Les conclusions faran un breu resum i síntesi dels resultats obtinguts, donaran peu a una valoració de caire més personal i poden apuntar a futurs aprofundiments. 3.6. Els articles no han de superar els 60.000 caràcters sense espais (inclosos resums, notes i bibliografia) ni les 30 pàgines (incloses il·lustracions, mapes, gràfics i fotos). En tot el treball cal emprar un interlineat d’1,15 i tipografia Times New Roman. El cos de lletra del text general és de 12 punts. Es prega imitar, en el que sigui possible, l’estil i disposició d’elements que s’observarà en el darrer número publicat de la revista. 3.7. El sistema de diferenciació dels apartats de l’article és lliure, però ha de presentar una estructura lògica i una clara ordenació jeràrquica. En cas d’haverhi molts subapartats es recomana l’ús de numeració (1, 1.1, 1.1.1). Els títols dels apartats aniran en negreta i en cap cas en majúscules. 3.8. Les referències bibliogràfiques s’han de limitar a les fonts consultades pels autors. Les citacions s’inseriran dins el text general entre parèntesis mit–246–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 245-250 Informació per als autors i autores

jançant cognom i any d’edició (i opcionalment pàgina), segons els següents models referits a un, dos o més autors: (Casassas, 2000, p. 222), (Lluch i Nel·lo, 1987) i (Vilà-Valentí et al., 1995); cal obviar el nom de l’autor si aquest acaba de ser esmentat en el text: “com diu H. Capel (1981a, p. 45)”. En ocasions, la citació de pàgines web pot ser més àgil mitjançant una nota al peu. 3.9. Les notes al peu aniran en cos 8. Cal reduir-les al que sigui estrictament necessari. 3.10. Els articles poden contenir dues menes d’il·lustracions: figures (única denominació genèrica que inclourà mapes, gràfics, croquis, fotos...) i taules, unes i altres amb la seva pròpia numeració, aràbiga i correlativa. El respectiu títol (breu i clar) s’inserirà en el text, no pas dins la pròpia figura o taula. La font i/o autoria s’indicarà al peu de la il·lustració. El títol precedeix la il·lustració i la font la segueix. Aquests dos elements serviran també per indicar la ubicació idònia de la il·lustració encara que aquesta sigui presentada en arxiu a part. Altres normes referides a les il·lustracions són les següents. a) El text ha de fer referència explícita a totes les figures i taules que s’hi incloguin, encara que sigui entre parèntesis: (fig. 1). b) Les taules i esquemes han de ser editables (no imatges) i no han d’emprar colors de fons. Els mapes i gràfics s’adjuntaran en arxiu a part en un suport informàtic que permeti fer-hi retocs en la tipografia, la posició i dimensió d’elements com la llegenda, etc. c) Les fotografies i altres imatges han de tenir qualitat, amb una resolució mínima de 200 DPI (punts/píxels per polzada). El Consell de Redacció pot recomanar la retirada de les imatges que no compleixin aquests requisits i consideri prescindibles. d) Treballs de la Societat Catalana de Geografia es publica alhora en blanc i negre (en paper) i color (pdf ). Convé aprofitar la potencialitat expressiva del color particularment per a fotografies i mapes, encara que en la reproducció tradicional pugui no ser el format idoni. e) L’elaboració pròpia s’indicarà com a autoria quan hi pugui haver confusió amb la font; quan sigui obvi que la il·lustració és part de les aportacions originals dels signants de l’article simplement no s’indicarà res. f ) La llegenda de les figures ha de ser ben llegible tenint en compte les dimensions de la revista en paper. g) Els mapes originals han de dur escala gràfica (mai numèrica) i han d’incloure el símbol de nord (o bé indicació de xarxa geogràfica o de coordenades) si el territori representat no és prou conegut per al lector habitual. h) Les imatges i altres il·lustracions que ho requereixen hauran de comptar amb els oportuns drets de reproducció, gestionats pels autors dels treballs. i) Les taules duran les línies verticals invisibles. 3.11. Els possibles annexos aniran situats al final de l’article amb cos de lletra 11. –247–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 245-250 Informació per als autors i autores

3.12. La bibliografia (ordenada alfabèticament i cronològica) anirà amb cos de lletra 10. Els cognoms van en versaletes (no pas en majúscules). Les pautes per a la bibliografia són les següents: a) Per als llibres COGNOM(S), Nom sencer; Nom sencer COGNOM(S) (any). Títol del llibre. Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció) [any de la primera edició]. DAVEAU, Suzanne; Orlando RIBEIRO (1973). La zone intertropicale humide. París: Armand Colin (Collection U). b) Per a les parts de llibres COGNOM, Nom sencer (any). “Títol de la part del llibre”, dins: Nom COGNOM. Títol del llibre. Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció), p., números de les pàgines en què apareix aquesta part. BIANCHETTI, Alma (1987). “L’editoria geografica: le riviste”, dins: Giacomo CORNA PELLEGRINI [ed.]. Aspetti e problemi della geografia. Milà: Marzorati, vol. 2, p. 273-317. c) Per als articles COGNOM, Nom sense abreujar (any). “Títol de l’article”. Títol de la revista [Lloc d’edició], número del volum, número de l’exemplar, números de les pàgines en què apareix aquest article. HÄGERSTRAND, Torsten (1982). “Diorama, path and project”. Tijdschrift voor Economische en Sociale Geographie [Amsterdam], vol. LXXIII, núm. 6, p. 332-339. d) Al final d’una cita bibliogràfica es pot incloure també l’adreça electrònica on es pugui trobar el document. e) Per a les cites de documents que només es troben a Internet, s’imitarà, tant com sigui possible, el format de les cites bibliogràfiques. Si més no inclouran un nom d’autor (persona o institució) que permeti la citació abreujada en el text de l’article, encara que no s’hi pugui aportar l’any d’edició. També s’inclourà el títol o bé es farà una descripció sintètica del contingut. SCG. Crèdits de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia. http:// scg.iec.cat/Scg8/Scg81/S811.htm (consultat 01/01/2011). En aquest cas, la citació dins el text seria: (SCG. Crèdits...). Opcionalment les cites de documents electrònics poden donar lloc a nota al peu. De les informacions indicades als models anteriors es poden obviar aquelles parts que figuren: entre parèntesi (excepte l’any), entre claudàtors (excepte l’abreviatura ed., única emprada per a tot tipus de coordinació) així com el número d’edició. També es poden emprar claudàtors per indicar dades insegures o que no figuren en el document. –248–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 245-250 Informació per als autors i autores

L’autoria repetida en obres consecutives de la relació bibliogràfica serà substituïda per un guió llarg ( – ). En cas d’obres d’una mateixa autoria i any, es distingiran mitjançant lletres darrere la data (1982a, 1982b) per tal de facilitarne la citació. 4. Altres seccions de la revista 4.1. La secció Notes i documentació acull originals de perfil molt divers; entre d’altres: entrevistes, notes biogràfiques, edició de documents inèdits, estats de la qüestió, reculls bibliogràfics, recerques d’un abast limitat, articles breus, cròniques d’esdeveniments aliens a la SCG, opinió, recull d’informació estadística o d’altra mena. Els autors i les autores poden suggerir la publicació dels seus treballs dins aquesta secció; el Consell de Redacció, d’acord amb l’avaluació externa, també pot considerar més escaient la publicació d’un treball en aquest apartat o bé en el d’articles. Els treballs presentats explícitament a aquesta secció seran avaluats ordinàriament pel Consell de Redacció. Els treballs publicats a Notes i documentació han de seguir els criteris generals, però han de tenir un màxim de 40.000 caràcters sense espais (incloses notes i bibliografia) i no poden superar les 25 pàgines, comptant-hi les il·lustracions. La inclusió o no de resums resta a criteri de l’autoria. 4.2. La secció Ressenyes és oberta a comentaris de llibres geogràfics publicats darrerament i en qualsevol llengua. Les ressenyes han de tenir una extensió màxima de 15.000 caràcters sense espais. Opcionalment s’hi pot afegir bibliografia. 4.3. La secció Conferències recull textos que han estat objecte d’una presentació pública a la SCG. Formalment respondran a les característiques dels articles. 5. Procés editorial 5.1. Recepció d’articles. El Consell Editorial acusarà als autors la recepció dels articles que li arribin i posteriorment informarà de l’acceptació o el rebuig de publicació. La recepció de l’article no comporta necessàriament la seva acceptació. 5.2. Revisió interna d’articles. El Consell Editorial valorarà si el treball pot ser publicat atenent a la qualitat i interès aparent de l’article en funció dels criteris editorials de la revista, així com al compliment dels requisits de presentació formal. 5.3. Avaluació externa d’articles. Treballs de la Societat Catalana de Geografia es regeix pel sistema d’avaluació externa i anònima dels articles. El Consell enviarà a avaluació els treballs que consideri aptes per a la secció d’articles. La relació d’avaluadors es publica periòdicament. –249–


Treballs de la SCG, 80, 2015, 245-250 Informació per als autors i autores

5.4. El Consell Editorial de la revista es reserva els drets de: a) Acceptar o rebutjar els articles presentats a partir dels informes externs b) Ubicar un treball a la secció de ‘Notes i documentació’ c) Esmenar lleument els treballs per tal d’adequar-los als criteris i normes de la revista d) Demanar a l’autoria que escurci un text o que faci determinades modificacions. 5.5. Els factors en què es fonamenta la decisió sobre l’acceptació o rebuig dels treballs per part dels editors de la revista són els següents: a) Originalitat b) Actualitat, oportunitat i novetat c) Rellevància: aplicabilitat dels resultats per a la resolució de problemes geogràfics concrets d) Significació per a l’avenç del coneixement científic geogràfic e) Fiabilitat i validesa científica: qualitat metodològica contrastada f ) Presentació: bona redacció, organització (coherència lògica) i qualitat gràfica. 5.6. Una vegada finalitzat el procés d’avaluació s’enviarà a l’autoria principal (el remitent o bé el primer dels signants) la notificació d’acceptació o rebuig de la publicació del treball. A partir de l’acceptació de l’article, l’autor/a podrà demanar a l’editor una certificació que es troba en curs de publicació. 5.7. En el procés de composició o maquetat, l’autoria rebrà un pdf del seu article per tal de fer-hi una sola revisió. 5.8. Un cop publicada, l’autoria rebrà un exemplar de la revista. Si entre els autors d’un treball hi ha un membre de la SCG se’n podran demanar fins a 5 exemplars.

–250–



Estudi raonat de les fonts documentals de l’Atles català de 1375. Des del seu inici fins a l’actualitat Galera i Monegal, Montserrat ARTICLES Ecogeomorfologia i drons com a eines de gestió dinàmica post-incendi. El cas de la comarca del Pariatge, Mallorca Estrany, Joan et al. CONFERÈNCIES L’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (AGPC), 25 anys al servei dels professionals de la geografia i del territori Busquets, Jaume et al. L’exercici professional de la geografia a Catalunya: estat actual i perspectives de futur Rodríguez, Elena et al.

NOTES I DOCUMENTACIÓ Cartografia urbanística menor de l’antic municipi de Sarrià (Barcelona), 1842-1921 Burgueño, Jesús L’evolució del turisme en espais rurals: un estat de la qüestió Fusté Forné, Francesc Lectures de l’impacte de la crisi econòmica en la vida quotidiana dels infants a Catalunya Prats Ferret, Maria Baylina Ferré, Mireia Ortiz Guitart, Ana RESSENYES CRÓNICA DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA