Page 1

Llengua & Literatura

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES 127 CRÒNICA

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura

Joan Santanach: Un any per a Ramon Llull 223 Manuel Pérez Saldanya i Gemma Rigau: La GRAMÀTICA DE LA LLENGUA CATALANA de l’Institut d’Estudis Catalans227 Antoni Moll: Desè aniversari de l’editorial Punctum 237 Joan Veny: Discurs en la concessió de la Medalla d’Or del Govern Balear 241 Carme Junyent: Jesús Tuson (1939-2017) 243

Llengua & Literatura

(Filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

28 2018

Llengua & Literatura

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

28 2018

Directors: August Bover (UB/IEC), Josep Moran (IEC). Secretari: Arnau Vives (UB). Consell de redacció: Rosanna Cantavella (UV), Daniel Casals (UAB), Josep M. Domingo (UB), Manuel Llanas (UVic), Josep Massot i Muntaner (IEC), Gemma Rigau (UAB/IEC), Mila Segarra (UAB/IEC), Caterina Valriu (UIB), Anna Maria Villalonga (UB). Comitè assessor: Lola Badia (UB), Alberto Blecua (UAB), Glòria Casals (UB), Germà Colón (Universität Basel), Francesc Foguet (UAB), Roger Friedlein (Ruhr-Universität Bochum), Joseph Gulsoy (University of Toronto/IEC), Joan Martí (URV/IEC), Joan Mas i Vives (UIB/IEC), Veronica Orazi (Università degli Studi di Torino), Joan Anton Rabella (IEC), Beatrice Schmid (Universität Basel/IEC), Giuseppe Tavani (Università di Roma - La Sapienza/IEC), Max Wheeler (University of Sussex/IEC), Curt Wittlin (University of Saskatchewan/IEC), Marie-Claire Zimmermann (Université Paris Sorbonne - Paris IV). Membres traspassats: Antoni M. Badia i Margarit (UB/IEC), Jordi Carbonell (Università degli Studi di Cagliari/IEC), Joaquim Molas (UB/IEC), Martí de Riquer (UB), Amadeu Soberanas (UAB).

SUMARI ESTUDIS I EDICIONS

http://revistes.iec.cat/index.php/LliL ISSN (ed. impresa): 0213-6554 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

Institut d’Estudis Catalans Coberta_llengua_28.indd 1

Xavier Torrebadella i Jordi Brasó: Els textos sobre educació física i esport en llengua catalana des del 1880 fins al 1938 Sebastià Salvà i Puig: La concordança del participi en el català de Mallorca Francesc Foguet i Boreu: Ricard Salvat, «Elemento desafecto al Régimen» (1963-1977) Maria Dasca: El relat del viatge a Weekend (d’estiu) a Nova York (1955) de Josep Pla

7 53 81 101

20/3/18 8:10


Llengua & Literatura

Llengua_literatura_28.indd 1

15/3/18 11:59


Directors: August Bover (UB/IEC), Josep Moran (IEC). Secretari: Arnau Vives (UB). Consell de redacció: Rosanna Cantavella (UV), Daniel Casals (UAB), Josep M. Domingo (UB), Manuel Llanas (UVic), Josep Massot i Muntaner (IEC), Gemma Rigau (UAB/IEC), Mila Segarra (UAB/IEC), Caterina Valriu (UIB), Anna Maria Villalonga (UB). Comitè assessor: Lola Badia (UB), Alberto Blecua (UAB), Glòria Casals (UB), Germà Colón (Universität Basel), Francesc Foguet (UAB), Roger Friedlein (Ruhr-Universität Bochum), Joseph Gulsoy (University of Toronto/IEC), Joan Martí (URV/IEC), Joan Mas i Vives (UIB/IEC), Veronica Orazi (Università degli Studi di Torino), Joan Anton Rabella (IEC), Beatrice Schmid (Universität Basel/IEC), Giuseppe Tavani (Università di Roma - La Sapienza/IEC), Max Wheeler (University of Sussex/IEC), Curt Wittlin (University of Saskatchewan/IEC), Marie-Claire Zimmermann (Université Paris Sorbonne - Paris IV). Membres traspassats: Antoni M. Badia i Margarit (UB/IEC), Jordi Carbonell (Università degli Studi di Cagliari/IEC), Joaquim Molas (UB/IEC), Martí de Riquer (UB), Amadeu Soberanas (UAB).

Objectius i temàtica L&L: Llengua & Literatura és la revista anual que des de 1986 publica la Societat Catalana de Llengua i Literatura (SCLL), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) adscrita a la Secció Filològica. Josep Massot i Muntaner n’ha estat el primer director (1986-2009). L&L s’ofereix com a eina al servei dels estudiosos i professionals de la docència i la recerca en llengua i literatura catalanes. Aplega estudis, edicions, materials, ressenyes de publicacions relatives a aquest camp del coneixement, qualsevol que en sigui l’especialitat, i cròniques sobre les activitats (col·loquis, commemoracions, etc.) que s’hi vinculen. Sotmet els treballs publicats a un procés d’avaluació extern i anònim. Política d’accés lliure L&L es publica en versió electrònica (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL) al sistema de revistes en obert (Open Journal System) de l’IEC. L’accés als seus continguts és lliure i immediat, abans que siguin publicats en paper, basant-se en el principi que el fet de posar la recerca a disposició del públic de manera gratuïta afavoreix l’intercanvi global de coneixement.

Llengua_literatura_28.indd 2

15/3/18 11:59


Llengua & Literatura Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

28 2018

http://revistes.iec.cat/index.php/LliL ISSN (ed. impresa): 0213-6554 ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

Llengua_literatura_28.indd 3

15/3/18 11:59


Aquesta revista és accessible en línia des de les pàgines http://revistes.iec.cat/index.php/LliL i http://publicacions.iec.cat Disseny de la coberta: Ferran Cartes © els autors dels treballs © 2018, Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Tf.: +34 93 552 91 04 Fax: +34 93 270 11 80 scll@iec.cat Compost per Fotoletra, SA Imprès a Open Print, SL ISSN (ed. electrònica): 2013-9527 ISSN (ed. impresa): 0213-6554 Dipòsit Legal: B 42845-1987

Aquesta obra és d’ús lliure, però està sotmesa a les condicions de la llicència pública de Creative Commons. Es pot reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. Es pot trobar una còpia completa dels termes d’aquesta llicència a l’adreça: http://creativecommons.org/licenses/by-nc/ 3.0/es/legalcode.ca.

Llengua_literatura_28.indd 4

15/3/18 11:59


ESTUDIS I EDICIONS

Llengua_literatura_28.indd 5

15/3/18 11:59


Llengua_literatura_28.indd 6

15/3/18 11:59


ELS TEXTOS SOBRE EDUCACIÓ FÍSICA I ESPORT EN LLENGUA CATALANA DES DEL 1880 FINS AL 1938 Catalan Language Texts on Physical Education and Sports. A historical survey (1880-1938)

Xavier Torrebadella

Universitat Autònoma de Barcelona, Dept. de Didàctica de l’Expressió Musical, Plàstica i Corporal Correspondència: Facultat de Ciències de l’Educació, Campus UAB - Edifici G6, despatx 168, 08193 Bellaterra Tf.: 93 581 26 71 franciscoxavier.torrebadella@uab.cat ORCID ID: 0000-0002-1922-6785

Jordi Brasó

Universitat de Barcelona, Dept. de Teoria i Història de l’Educació Correspondència: Edifici de Llevant, Campus Mundet, Pg. de la Vall d’Hebrón, 171, despatx 332, 08035 Barcelona Tf.: 934035002 jbrasorius@ub.edu ORCID ID: 0000-0002-3582-9826 Resum Presentem una discussió al voltant de les obres en matèria d’esport, gimnàstica i educació física que es van publicar en llengua catalana entre el període de 1880 i 1938. Aquest treball té com a referència les obres localitzades en estudis bibliogràfics, que ara són analitzades i contextualitzades des del punt de vista de la difusió de la llengua i la literatura catalana. Aportem doncs un repertori bibliogràfic seleccionat d’aquestes obres escrites en llengua catalana i valorem el seu impacte en la construcció cultural i nacional de Catalunya. Paraules clau bibliografia catalana, llengua catalana, esport, educació física, gimnàstica Abstract The following article presents a debate on the literature on sports, gymnastics and physical education published between 1880 and 1938. This paper’s research is developed around works found in bibliographic studies which are analyzed and contextualized from the standpoint of the dissemination of Catalan literature and language. Accordingly, it provides a selected bibliographic of these Catalan written pieces and evaluates their impact on the cultural and national construction of Catalonia. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52 DOI: 10.2436/20.2502.01.83 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut el 23-10-15 Acceptat el 4-4-17.

Llengua_literatura_28.indd 7

15/3/18 11:59


8

Llengua & Literatura, 28, 2018

Key Words Catalan bibliography, Catalan language, gymnastics, physical education, sport ¿Perquè sports, quan la paraula deports es tan castiçament catalana? Vegis lo que escrivia Ausias March: «Així com l’orb té amb l’ull deport Per que no hi veu per causa d’un gros tel.» Cants morals, IX. Y millor encara: «Colguen les gents ab alegria festes Loant a Deu, entremesclant deports; Places, carrers e delitables horts si en cercats ab recont de grans festes.» Cants de Amor, XXII. (Pons 1924: 2)

1. INTRODUCCIÓ La història contemporània del catalanisme pren com a punt de partida la mort de Ferran VII, el darrer rei Borbó que va limitar qualsevol brot d’identitat nacional de Catalunya. És a partir d’aquest any, el 1833, la data simbòlica en la qual neix el moviment ideològic de la Renaixença. L’obertura d’una política de caire liberal va atorgar les aspiracions d’un possible autogovern per a Catalunya, i si més no el poder per poder (re)construir les arrels culturals catalanes. Aquesta embranzida té el suport de la restitució el 1833 de l’Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona i la coincidència que va dur Bonaventura Carles Aribau, autor de l’«Oda a la Pàtria» (1833), a ser el prohom que va iniciar aquest moviment a Catalunya. Però, a més a més, aquest període de canvi va coincidir amb el «Renaixement de l’educació física», corrent europea nacionalista que proclamava la regeneració física i moral dels pobles. Així, deu anys abans de posar la fita inicial a la Renaixença, Aribau també proclamà —Trienni Liberal— el «Renaixe­ ment de l’educació física», posant de relleu la necessitat de restaurar els Jocs Olímpics (Aribau 1820). L’altre prohom fou Joaquim Rubió i Ors —Lo Gayté del Llobregat—, que en el pròleg de les poesies de 1841 va manifestar la defensa del català, retraient al poble l’abandonaLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 8

15/3/18 11:59


Textos sobre educació física i esport en llengua catalana

9

ment i la seva vergonya de parlar en llengua materna. En aquesta línia, proposa la restitució dels Jocs Florals: Catalunya pot aspirar encara á la independencia no á la política puix pesa molt poch en comparació de las demes nacions las quals poden posar en lo plat de la balansa á mes de lo volúmen de sa historia exércits de molts mils homens y esquadras de cents navios pero si á la lliteraria fins á la qual no se estent ni se pot estendrer la política del equilibri Catalunya fou per espay de dos segles la mestra (Rubió 1841: x-xi)

Aquesta apologia a la llengua va tenir la primera manifestació en l’aparició de Lo Pare Arcàngel (1841), primer diari publicat a Bar­ celona íntegrament en català i, més tard, amb Lo Verdader Catalá (1843), que és reconegut com la primera publicació periòdica de la Renaixença. Durant aquest període de reeixit progrés industrial, cultural i econòmic, els fills d’una burgesia catalana conservadora i catòlica prenen en el si del moviment romàntic i liberal europeu les declaracions nacio­ nals que vinculen l’home amb la pròpia història. A la Renaixença hi ha, doncs, una represa dels estudis històrics i de la llengua, dos elements constituents i referents clau per manifestar simbòlicament l’auto­ afirmació nacional davant l’oposició a una Espanya que desitjava posar rèmores a qualsevol tipus d’expansió econòmica, cultural o política de les institucions catalanes (Termes & Colomines 2003). La Renaixença es concreta amb la institució dels Jocs Florals el 1859, i a partir de llavors d’una proliferació de fites i de fets promotors de la cultura catalana. En són un exemple significatiu L’Ateneu Barcelonès (1860), l’Associació Catalana d’Excursions Científiques (1879), el Primer Congrés Catalanista,1 el Centre Català (1882), la Unió Catalanista (1891), les Bases de Manresa (1892) i l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1898). Amb la represa de les llibertats i l’ascens de la petita burgesia a partir de la dècada dels seixanta hi ha un aflorament de centres culturals i de recreació, la qual cosa suposa un augment de l’associacionisme. Aquest fet es detecta especialment a Barcelona, coincidint amb un 1.  Proposat per Valentí Almirall (1880). Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 9

15/3/18 11:59


10

Llengua & Literatura, 28, 2018

període d’oxigenació urbana que es relaciona amb l’enderroc de les muralles, la posada en marxa del Pla Cerdà i la construcció del Parc de la Ciutadella amb motiu de l’Exposició Universal (1888). La ciutat s’omple de centres de recreació on l’exercici físic és un element de moda: gimnasos higiènics, banys de mar, sales de ball, sales de patinatge, picadors, salons de billar (Pujadas & Santacana 2001; Torrebadella 2012; Torrebadella, Olivera & Martínez 2015). Això donarà lloc a nous espais de recreació i socialització en els quals el culte al cos i els valors higiènics tindran com a referència les modes anglosaxones i franceses, que seran utilitzades per les elits burgeses com un fet diferencial, classista i de regeneració modernista. En aquest període d’aflorament cultural i d’exaltació romàntica del nacionalisme sorgeix una premsa en català ideològicament compromesa amb la reafirmació nacional —molts setmanaris humorístics—, i que també es manifesta refractària a la Restauració borbònica. Foren emblemàtics d’aquella època: L’Ase (1867), La Barretina (1868), Lo Esquirol (Barcelona, 1868), Lo Gay Saber (1868), Lo Mestre Titas (1868), Lo Somatent (1868), Les Barres Catalanes (1869), La Campana de Gràcia (1870), Lo Ponton (1870), La Gramalla (1870), La Margarita (1870), Lo Crit de la Pàtria (1971), L’Esquella de la Torratxa (1872), La Tomasa (1872), La Gorra de Cop (1875), La Bandera Catalana (1875), La Banyeta (1877), Lo Pregoner (1878), Lo Nunci (1887), Diari Català (1879), La Veu de Catalunya (1879), La Ilustració Catalana (1880), Lo Catalanista (1880), La Renaixença (1881), La Tramontana (1881), L’Avens (1881), Lo Somatent (Reus, 1886), Lo Catalanisme (Sabadell, 1887), Lo Rovell d’Ou (1888) (Figueres 1994; Torrent & Tasis 1996). A partir d’aleshores les relacions entre l’esport elitista de la burgesia i la llengua catalana van iniciar un camí lent i ple d’obstacles. Com a conseqüència, per assolir la convergència lingüística del català amb l’esport modern d’origen anglosaxó van haver de transcórrer dècades. Tanmateix, els jocs i els deports populars considerats com a propis van sofrir una important reconversió (Artells 1972). Molts d’ells van acabar disminuïts i d’altres van desaparèixer (Brasó & Torrebadella 2015). Aquest retrobament cultural de la Renaixença de finals del xix i principis del xx va servir, però, per a forjar una tradició inLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 10

15/3/18 11:59


Textos sobre educació física i esport en llengua catalana

11

ventada de pràctiques físiques com l’excursionisme, els castellers o el ball de la sardana, que entraran en una progressiva institucionalització associativa (Ucelay-Da Cal 2003). Finalment, l’esport va aconseguir una plena identificació nacional a partir de la Mancomunitat, quan les voluntats autonomistes de la Lliga Regionalista van significar, en el marc d’una conjuntura internacional dels nacionalismes, una proclama política i popular (Pujadas & Santacana 1995b). L’objectiu, evidentment era el de protegir la llengua, malgrat les situacions tenses i el menyspreu del centralisme de l’Estat. La dictadura de Primo de Rivera, amb repressions i la censura com a característiques principals, va implicar a la segona meitat dels anys vint un moviment literari, altra vegada, de resistència. Tanmateix, en arribar la II República, les noves polítiques van incidir en l’entorn d’una catalanització d’arrel popular, que tractava de refermar-se en àmbits com la cultura física i l’esport. En aquest sector es va registrar una bibliografia escrita en català, reflex de les aspiracions d’identitat cultural i, fins i tot, de sobirania nacional. En aquest treball es presenta aquesta literatura oblidada de l’educació física i l’esport, menyspreada en temps del franquisme i ara recuperada a partir dels darrers estudis bibliogràfics especialitzats (Torrebadella 2011, 2016). En aquests textos podem trobar-hi el discurs de regeneració i de reafirmació del catalanisme polític i, fins i tot, el d’una ideologia d’emancipació sobiranista. 2. LA RENAIXENÇA, ELS JOCS FLORALS I L’EXCURSIONISME El punt inicial de l’estudi s’emmarca en els primers Jocs Florals, en els quals ja es relacionen els conceptes de catalanitat, tradició, llengua i deport, mitjançant les antigues curses pedestres (Pons 1924). Amb el nom de «cóssos» es van conèixer popularment les carreres pedestres del segle xix i principis del segle xx. El nom de «cós de la cordera» fa referència al fet que el guanyador s’enduia una cordera, el segon un parell de pollastres i el tercer un manat de cebes. D’aquí ve aquella famosa dita: «no has guanyat ni les cebes». Cal esmentar, però, que Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 11

15/3/18 11:59


12

Llengua & Literatura, 28, 2018

l’arrelament d’aquestes curses a les terres catalanes tenen una llarga tradició i ja eren populars abans del segle xix, havien esdevingut elements festius i de diversió (Capdevila 2012). Aquesta tradició ha quedat escrita per Lluís Roca Florejachs, un dels impulsors de la Renaixença lleidatana (Borrell & Sanvicenç 1998), en un poema que presentà als primers Jocs Florals de Barcelona l’any 1859: «Los cóssos. Festa popular». En els Jocs Florals de 1903 s’hi torna a trobar un altre poema al voltant de la popular cursa: «Lo cós de la Cordera», que presentà Iglesies Guizard amb el lema «Costum de la terra», i que obtingué un segon accèssit (Capdevila 2012). Cap a finals del segle xix, el moviment de la Renaixença ens portà els primers antecedents contemporanis de l’excursionisme. En aquest, un estol de prohoms de la cultura, la natura i la tradició van aportar tot un ventall d’itineraris excursionistes destinats a la descoberta d’una Catalunya que havia quedat menyspreada per la industrialització i el progrés urbà. Entre els principals autors que contribuïren al foment de l’excursionisme podem citar Artur Osona (1880), Jacint Verdaguer (1887), Bosch de la Trinxeria (1887), Francesc Maspons (1894), Lluís Marià (1897), Cèsar August Torras (1902), Francesc Morelló (1904) o Juli Soler (1906). L’excursionisme podria associar-se amb l’element mitològic del quadre que l’escriptor mossèn Jacint Verdaguer2 (1845-1902) va presentar sobre els relats de les excursions realitzades el 1882 al Pirineu de Lleida (Alt Pallars) a La Veu de Montserrat, el 1884. Més tard, aquestes excursions també foren incloses al llibre Excursions y Viatges, que publicà La Ilustració Catalana el 1887 (Miró 2004). Aquesta obra entrà de ple en els ambients excursionistes, que s’ocupaven d’una narrativa literària descriptiva i carregada d’elements simbòlics que acompanyaven les troballes dels itineraris. Per tant, en aquests anys aquest moviment començava a protagonitzar una important funció de descoberta geogràfica i valorització de la riquesa del patrimoni cultural i etnogràfic, juntament amb l’objectiu de contribuir a la recuperació nacional de Catalunya. Així en deixava constància el folklorista Francesc Maspons i Labrós (1840-1901), com a president del Centre 2.  Un dels fundadors de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques el 1879. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 12

15/3/18 11:59


Textos sobre educació física i esport en llengua catalana

13

Excursionista de Catalunya (1892-1896), entitat que el 1890 heretava la continuïtat de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques i de l’Associació Catalana d’Excursions.3 Maspons exposà al 1894 els resultats assolits per l’excursionisme català en el decurs dels darrers anys, remarcant la tasca que l’excursionisme havia fet per Catalunya, així com el seu valor i significat. Afegia també que l’excursionisme català tenia una funció molt diferent a les societats alpines estrangeres, les quals recercaven en l’excursionisme un fi en si mateix. A Catalunya, però, l’objecte de l’excursionisme era molt més ampli, ja que anava lligat al redreçament nacional. Així, doncs, a l’estudi geogràfic de les muntanyes amb l’esbarjo, calia afegir-hi un esperit de recerca i de potenciació nacional: Animo, donchs, Senyors y companys meus, en la vida del excursionisme; un metje no pot curar un malalt si no coneix be sa naturalesa, son modo de ser y viure; estudiem be Catalunya, reconeixemla per totas bandas, y quan ho haguém fet, que será’l traball més serio y formal de la nostra renaixensa, si no nosaltres, los qui’ns segueixen derrera nostre, veurán, gracias a nostres esforços tornar la nostra patria a aquella edad d’or que un día va tenirne y que avuy n’es ben mereixedora de reconquistarne. (Maspons 1894: 24)

3. L’ESPORT EN LES MANS DEL MODERNISME El modernisme buscà l’ostentació artística i cultural d’una burgesia ràpidament enriquida des de finals del segle xix. A principis del segle xx el moviment modernista encapçalat per la política de la Lliga Regionalista feia front a la crisi finisecular d’Espanya. Catalunya vivia en una realitat molt diferent a la crisi conjuntural espanyola. És a dir, estava allunyada de les rivalitats militars i dels problemes regeneracio­ nistes de l’època. A Catalunya s’aixecava una política nova, moderna i progressista que mirava cap a Europa, i deixava a un costat la inca3.  Maspons fou fundador i president de l’Associació Catalana d’Excursions (18831890) i va promoure la unió d’aquesta entitat amb l’Associació Catalanista d’Excur­ sions Científiques i, alhora, el 1890 la constitució del Centre Excursionista de Cata­ lunya. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 13

15/3/18 11:59


14

Llengua & Literatura, 28, 2018

pacitat del govern de Madrid, a la qual culpava de les pèrdues colonials. El modernisme anà acompanyat d’un estil de vida classista, un fet que també es copsava en l’esport, símbol de l’esplendor de la nova burgesia ascendent. El colonialisme britànic, juntament amb la industrialització, també portà l’esport a Catalunya. Barcelona va ser l’ambaixadora d’un model de fer esport i associacionisme que es va irradiar per tot el principat. A finals del segle xix van aparèixer les revistes Barcelona Sport i Los Deportes, publicacions per a la classe alta (Brasó 2014) que ja es van avançar a la moda d’una regeneració física i moral que en pocs anys havia de protagonitzar un dels fenòmens socials més transcendents de la història contemporània (Torrebadella 2012). Les pràctiques físiques de caire recreatiu anomenades «sports» —ciclisme, rem, patinatge, equitació, esgrima, boxa, jujitsu, lluita grecoromana, tir o futbol— van eclipsar ràpidament els jocs i deports tradicionals de sempre —tot i la voluntat de l’Escola Nova per evitar aquest oblit, i el propòsit per practicar els esports i jocs autòctons— (Brasó & Torrebadella 2015). D’aquesta manera, Barcelona era el pulmó que oxigenava la majoria de les iniciatives esportives de l’estat espanyol de principis del segle xx. Entre tots els prohoms, destaca la figura de Josep Elias Juncosa (1880-1944), que, amb el pseudònim de «Corredisses», va ser el primer que portà la narrativa de l’esport a la llengua catalana. Estem parlant d’un personatge prou conegut, que fou militant de la Lliga Regio­nalista i un gran defensor de la seva llengua materna (Elias i Campins 1992). Elias, empleat de banca, publicista, directiu esportiu i sportsman fins a la medul·la, va iniciar la seva activitat periodística el 1899 a La Veu de Catalunya (1880-1937) i va tenir continuïtat en d’altres periòdics com la Ilustració Llevantina (1901), la Ilustració Catalana (1903) o D’Ací i d’Allà. Elias era un enamorat de la cultura anglesa, seguidor de les idees del baró Pierre de Coubertin (2004), veia en l’esport un element de regeneració nacional catalana. En aquest sentit participà del catalanisme moderat que promovia la Lliga Regionalista. La cura per la llengua té en Elias un especial interès i amb el temps es detecta una millora gramatical, adoptat l’ús normatiu. Ja el 1901 Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 14

15/3/18 11:59


Textos sobre educació física i esport en llengua catalana

15

feia aclariments sobre el mot i el concepte de sport: «diguém qué s’enten per SPORT (aquest mot tan empleat avuy dia que molts no sabem lo que vol dir) tot exercici al ayre lliure, nom que ve del inglés, alteració de «disport» y aquest del antich frances millor, vell català) «deport», o sia divertiment» (Elias 1901: 2). A més, va contribuir a forjar el primer vocabulari català de l’esport i fou molt influent; pel que fa al coneixement que tenia de l’esport, destaca la seva col·laboració amb la premsa esportiva de l’època, que principalment s’editava en castellà. Entorn al regeneracionisme, afirmava que «Catalunya, lo primer poble de Espanya, per son caràcter especial ha sigut y es la regió que ha anat sempre al davant de totes en lo que’s refereix a la pràctica de la educació física» (Elias 1902: 54-56). En acabar el 1903 Elias encoratjava a impulsar l’expansió de l’esport, i sobretot del futbol, que havia il·lusionat a molts joves i havia armat en poc temps «un exércit de defensors ferms de Catalunya; per apoyarla en tots los ordres lo dia de demá» (Elias 1904: 119-121). De la mateixa manera altres figures van incidir en la llengua catalana. En un article publicat a Los Deportes es manifestava la preocupació per la invasió de mots estrangers: «Extrangerisme»: Va posantse de tal modo el nostre idioma d’un quant temps a aquesta part, que si las autoritats... académicas no prenen per sapiguer lo que llegim ni lo que ens pesquem... Pero comensarem a introduirse entre nosaltres els sports extrangers y ¡adios idioma! L’ha­ bla de Cervantes queda feta un guinyapo y la llengua del rector de Vallfogona un drapot (J. B. 1902).

Un altre exemple sobre l’ús del català es troba també en el món dels escacs. Tot i que els inicis del joc ja apareixen en un poema traduït del llatí del s. xv de Castellví, Vinyoles i Fenollar (Escacs d’amor 1914), en l’àmbit que ens ocupa, cal destacar Pin i Soler, que justificava també una obra seva en català que significava «una manifestació, una noteta modesta y feble dins lo concert que s’está armant de desitjos, rea­ litats y aspiracions catalanes (Pin 1899: 26). A més, l’autor cita l’obra del segle xv d’escacs de Francesc Vicent, escrita en català, abans que se n’escrigués cap en castellà. I a la vegada, fa una crítica a revistes publiLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 15

15/3/18 11:59


16

Llengua & Literatura, 28, 2018

cades per catalans, però redactades en castellà i els suggereix que facin el canvi de llengua. Però sobretot, les aportacions més rellevants en matèria lingüística es troben a la revista Escacs a Catalunya (19271938), d’alt nivell i escrita íntegrament en català. S’hi troben partides, problemes, detalls històrics, informacions nacionals i internacionals, i fins i tot poemes (Brasó 2014, 2016a, 2016b; Jaumeandreu 1937; Perarnau 1929; Soler i Damians 1936). I seguint amb els escacs, en la traducció al català de l’obra de Cessolis —que tingué dues edicions en català (1900 i 1902)—, es visualitza —com comenta Brunet— també aquesta voluntat de la difusió de la llengua, i més quan «els catalans superàvem a les demés nacions no sols en el joc dels escacs sinó en tots els demés rams del saber» (Brunet 1900: v). La seva traducció tingué una finalitat purament catalanista. També és rellevant destacar l’obra d’Armengol (1935), que explica la història del Club d’Escacs Barcelona, la primera entitat catalana segons l’autor, en aquest esport. I posterior a aquesta obra, és rellevant citar també totes les informacions relatives al Torneig internacional de Reus (Reus 1936). Val a dir, però, que aquesta contundent realitat en l’esport i la seva singularitat nacional —lingüística i cultural— no agradava gens fora de Catalunya. Després dels violents fets del Cu-Cut! es va instal·lar fora de Catalunya una virulenta animadversió a la qüestió catalana. Aquest fet va quedar refermat en la mateixa revista Los Deportes: Algún ayuntamiento de España ha devuelto al de Sabadell, el programa de las fiestas alegando que estaba redactado en lengua desconocida. El considerar así al catalán, indica seguramente una supina ignorancia, hija del lamentable atraso en que se hallan algunas regiones de nuestro desgraciado país, en el que los maestros de escuela mueren de hambre. Si fuese así sería triste pero discutible, ya que el catalán lo conocen en el extranjero donde se estudia con cariño nuestra literatura y nuestro arte, pero si este acto obediese a desprecio o antipatía de algún paniaguado no creemos que sea mejor modo para borrar las pequeñas diferencias que agrian la llamada cuestión catalana. (Los Deportes 1906: 439-440)

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 16

15/3/18 11:59


Textos sobre educació física i esport en llengua catalana

17

El 15 de febrer de 1908 va néixer a Barcelona el setmanari Sports —revista Catalana d’Educació Física, dirigida per Joan Sunyé—, que fou la primera revista escrita exclusivament en llengua catalana, de la qual només n’aparegueren cinc números fins el 14 de març. Desconsiderava «l’orgue propulsor de la nostra cultura física» (Givanel 1931: 327): Al aparexe la nostra revista redactada en català no té cap altra significació que la de respondre a la realització, dintre de la premsa catalana, d’una missió eminentment educativa. [...] Avui a Catalunya i principalment Barcelona, existeix ja un moviment sportiu prou important, y per aixó-ls que fem SPORTS hem cregut arribat el moment de publicar una revista catalana que recollint aquestes palpitacions de vida, orienti degudament les nostres manifestacions d’educació física, contribuint aixis, a l’obra de cultura integral que s’està realitzant venturosament a Catalunya. (Torrent & Tasis 1996: 465-466)

D’aquesta manera, la publicació de premsa esportiva en català tenia un caràcter singular, més que un negoci. El motiu de les publicacions buscava, així, penetrar entre el jovent, a partir de sentiments regeneracionistes i patriòtics. Uns anys més tard, es troba Sabadell Deportiu subtitulat «periòdic bisetmanal de sports i teatres» (1914), que s’avançava com una de les primeres publicacions esportives en català. El 1916 sortí a Barcelona el setmanari Catalunya Sportiva «revista catalana d’esports» (1916-1922), publicada a partir del 21 de novembre de 1916 íntegrament en català que tractava amb equilibri tots els esports. El seu ideari era «Cultura... Sport... Catalanitat» Aquí es destaquen els articles de Lluís Aymamí i Baudina (Givanel 1931: 410-412). Però per a trobar altres revistes d’esport en català haurem d’esperar a l’època daurada dels anys vint (Mir, Bonet & Llovera 2009), moment en el qual van sorgir altres rotatius, a causa de l’onada de practicants provocada pel futbol i per les reivindicacions autonomistes. A principis de la segona dècada del segle xx, ja s’intuïa que l’esport acabaria per absorbir la majoria de la joventut. Aquest fenomen va ser ja detectat pels dirigents més influents de l’església. Feia temps que les escoles religioses de més prestigi de Catalunya ja s’havien lliurat apassionadament als esports i aquesta realitat havia de ser també Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 17

15/3/18 11:59


18

Llengua & Literatura, 28, 2018

un punt estratègic que l’església podia aprofitar per a treure’n avantatges cap al seu apostolat. Com a conseqüència, l’església va fer costat a l’esport i a la vegada va manifestar-se en la llengua que sentia i parlava el poble. Així va parlar Félix Sardà (1908), en L’sport católich; el Duc de la Salle (1909), en Los sports i llur influència en el caràcter —document bilingüe català-castellà—, i Torras i Bages (1910), en L’atletisme cristià. Però paral·lelament en aquests anys es produeix a Espanya una mitificació de l’espanyolització sota la figura d’Alfons XIII, cap suprem de l’exèrcit, que encarna la unitat d’un Estat que no admet cap tipus de divisió territorial (Moreno Luzón 2013). 4. L’ACCIÓ CULTURAL I LINGÜÍSTICA DE LA MANCOMUNITAT AMB L’ESPORT Amb la posada en marxa de la Mancomunitat (1914-1924) durant la presidència de Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) es va iniciar una important tasca de propagació cultural i literària de la llengua catalana. Un dels homes de confiança va ser el mateix Josep Elias, el qual va influenciar els polítics de la Lliga per presentar la candidatura de Barcelona en l’organització dels Jocs Olímpics (Pujadas & Santacana 1990, 1995a). També ell va ser el primer que va publicar llibres d’esport en català. Aquesta va ser una iniciativa del Consell de Pedagogia de la Diputació de Barcelona. Les obres de la col·lecció Minerva que dirigí Eugeni d’Ors, Jocs de Pilota (1916) i Exercicis de Mar (1918), van ser populars i van reforçar, culturalment i pedagògicament, el pro­ tagonisme que anava adquirint l’esport. En aquest període en el qual quasi tot el que es publicava i es llegia era principalment en castellà, aquestes publicacions significaven els inicis d’una literatura tècnica de l’esport en llengua catalana. Un possible motiu d’aquest canvi fou la campanya que en aquest mateix any es va iniciar per a fomentar l’ús del català en les entitats esportives. Com a conseqüència, entitats com el Sindicat de Periodistes Esportius, el Futbol Club Barcelona, el Centre Excursionista de Catalunya, la Federació Catalana de Foot-ball o alguns socis del Reial Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 18

15/3/18 11:59


Textos sobre educació física i esport en llengua catalana

19

Club Deportiu Espanyol s’hi van adherir (Torrebadella & Planas 2011; Mundo Deportivo 1919). La campanya coincidia en el temps amb diverses iniciatives institucionals per a la defensa de la llengua i l’autogovern de Catalunya. Un bon exemple n’és la mateixa Mancomunitat, que el 1918 va impulsar el primer projecte d’un Estatut d’Autonomia. Aquest afer va calar en un important nombre d’entitats esportives que van decidir donar-hi suport i, a més a més, incloure el català en els seus documents oficials interns (Mundo Deportivo 1919). En aquests anys, en una conjuntura internacional d’entreguerres, apareix la utilització de l’esport com a element de nacionalització. De la mà de la Mancomunitat s’entrà en aquest procés i es van promoure polítiques que tendien cap a una organització nacional de l’esport i l’educació física. Una d’aquestes fou la Ponència d’Educació Física (Pujadas & Santacana 1995b). Això passava alhora que a Espanya es perdia el temps per l’eufòria dels èxits de la selecció espanyola de futbol i la desintegració del Comité Olímpico Español. A més, el govern central no mostrava cap interès per donar suport a les peticions d’un associacionisme esportiu cada cop més popular. El futbol a Catalunya es convertí en l’element més reeixit d’un teixit associatiu de caire popular. Aquest fet va anar paral·lel a l’aparició d’una premsa esportiva de masses arreu del principat, i que tingué Barcelona com a principal referent. Les revistes publicades en català dels anys vint tenen la seva explicació en l’efervescència popular del futbol i l’onada catalanista que va projectar la Mancomunitat. Van ser­ vir per acostar la llengua al poble i, tot i que a partir de 1924 van sofrir la censura de la dictadura del general Primo de Rivera, van contribuir a la difusió escrita de la llengua. Fora de Barcelona van aparèixer nombroses publicacions: Sabadell Deportiu (1914), Juventus (Igualada, 1917), Badalona Sportiva (1919), Esportives (Terrassa, 1920), L’Esforç (Sabadell, 1920), Lleyda Deportiva (1922), Mataró Deportiu (1922), Esport i Cultura (Igualada, 1922), Gol (Reus, 1923), Reus Sports (1923), La Patada (Tarragona, 1924), Penadés Deportiu (Vendrell, 1924), A Ple Aire, setmanari d’esports (Manresa, 1924), Avant Sport (Ripoll, 1924) (Mir, Bonet & Llovera 2009; Pujadas & Santacana 1992, 1997). Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 19

15/3/18 11:59


20

Llengua & Literatura, 28, 2018

La premsa esportiva catalanista va estar representada per l’esquerra independentista més radical (Pujadas & Santacana 1992, 1997). Entre aquestes manifestacions hem d’afegir-hi La Raça (1922) i La Publicitat (1923). La Raça (1922) va ser el setmanari que va promoure tot un discurs de regeneració nacional per mitjà de l’esport. Aquest periòdic que va dirigir J. Antonio Trabal es va presentar de la següent manera: Qui som i a qué venim. Abans de tot, som ciutadans de Catalunya que estimem l’esport, com a únic mitjá de enfortir (física i moralment), la nostra raça. Som també gent que veu en la Premsa un mitjá únic de difusió i educació. Que a qué venim? Venim a dir a tots els catalans que al nostre entendre té de bell, d’útil i necessari: la pràctica dels esports, no tant com espectacle, ans com a necessitat biológica i anímica, com a procediment higiénic, com a instrument d’educació moral, de disciplina, de fermesa, de serenitat, d’iniciativa i, també d’energia, d’energia fins el sacrifici, quan aquest és necessari. [...] Cercar la realització d’aquestes finalitats, informant als nostres lectors sobre l’acció deportiva a Catalunya i a tot el món. Tals son les finalitats d’aquestes planes. Si Catalunya deu ésser una realitat positiva en el món, aquest programa deu realitzar-se i encara més. Vos, lector i patriota, veureu si pot ésser útil a Catalunya aquesta acció i si les planes de la RAÇA poden contribuir a realitzar-la. I si així ho enteneu, esperem que, des d’ara, podrem comptar amb el vostre apoi. (Editorial 1922: 1)

Pel que fa a La Publicitat (1923), va orientar-se a la informació esportiva només de l’àmbit català i tenia com a objectiu la preparació física del poble. És destacable aquest any, ja que la revista inclou les converses filològiques de Pompeu Fabra —el 13 i 16 d’abril de 1923. Aquest personatge s’ocupà també dels mots de l’esport i tractà la catalanització del llenguatge en un moment en el qual la popularització d’esports com el futbol implicava l’aparició de força anglicismes (Mir, Bonet & Llovera 2009). Si bé en aquestes publicacions, en especial les del futbol, es feia servir un ús espontani i popular de la llengua, encara poc normativitzada, els neologismes incorpoLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 20

15/3/18 11:59


Textos sobre educació física i esport en llengua catalana

21

rats representaven tecnicismes de difícil comprensió per al neòfit (Faura 2007). Més populars van ser els setmanaris humorístics com El Xut! (1922) que, redactat per Valentí Castanys i Borràs (1898-1965), va esdevenir el millor setmanari humorístic de tots els temps (Solà 1971). El sobtat èxit d’El Xut! va promoure noves iniciatives com Pa...nal! (1923), Orsai (1924), Faut! (1924), La Barrila Deportiva (1924). Des de llavors, el català demostrà que, en l’esport, també podia competir amb el castellà (Faura 2007). No hi ha cap dubte que aquests setmanaris, que identificaven el sentiment i la veu del poble, van ser una important eina en la recuperació i la divulgació escrita de la llengua catalana. Aquestes publicacions van circular per tot Catalunya. Un cas digne de menció és també la revista Els Escacs a Catalunya (19271938), escrita en català, i que tingué una forta repercussió nacional i internacional a causa de la seva qualitat. També hem d’assenyalar els butlletins d’entitats esportives com el Butlletí Oficial del Futbol Club Barcelona (1921), amb escrits com el de Carlos Comamala (1921), relacionat amb el futbol i la cultura física. En aquests anys, l’equip era el millor de l’Estat i simbolitzava, com deia Antoni Rovira i Virgili, les lluites polítiques: El cop de pilota. El futbol acaba de donar a Catalunya hores de glòria. Els jugadors del Barcelona han posat ben alt el nom català. L’actualitat hispànica de l’actual setmana no ha estat la guerra del Marroc, ni els debats parlamentaris, ni la Conferència de Gènova. El partit de futbol de Vigo, en el qual els catalans han recobrat el campionat d’Espanya, ha estat el gran tema dels dies darrers. Com sempre, les coses de Catalunya han pres tot seguit un caire polític. La victòria del Barcelona ha estat rebuda, a Catalunya i a fora, com un símbol d’una més gran victòria catalana. Si ara són els catalans campions d’Espanya en el joc de futbol, per què no han de tenir també el campionat en el camp polític? Ve’t aquí que el cop de pilota pren, en la qüestió catalana, una im­ portància ben gran com el cop de falç. La corba eina d’acer té ja una rival amb la rodona pilota de cuiro. Potser caldrà adaptar la lletra de Els Segadors als darrers fets futbolístics. Es veu ben clar que tots els cops catalans fan mal a Madrid i a províncies. El cop de falç no agrada, ni tan sols en l’invocació simbòlica Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 21

15/3/18 11:59


22

Llengua & Literatura, 28, 2018

d’una cançó d’història. Però els cops de pilota tampoc agraden gens. Només cal veure l’actitud de l’equip que va perdre i les ressenyes del partit de Vigo que publiquen els diaris de Madrid. Hi ha moltes coses que no ens són perdonades als catalans. I la cosa que menys se’ns perdona, és la de guanyar. Tant si guanyem partits de futbol com si guanyem diners en l’indústria i en el comerç, es presenta els èxits catalans com èxits poc nets. Els que van perdre a Vigo han atribuït la victòria catalana a totes les causes imaginables, menys a la causa real i evident, que és la d’haver jugat millor i més ràpidament els catalans. Però Catalunya seguirà el seu camí, tant en els camps de futbol com en els camps artístics, literaris i polítics. El Club «Barcelona» ha guanyat el títol de campió d’Espanya. La cridòria de protestes i d’insults que aquest triomf ha aixecat és una prova més de la tírria anticatalana. Però val més guanyar entre crits d’ira que perdre entre afalacs. Com més cridin allà dalt, més a prop estarem de la nostra definitiva victòria. Un dia la lluita és a cops de pilota. Un altre dia poden venir una altra mena de cops. En el cop de pilota català hi ha avui tota l’intenció el cop de falç simbòlic. (Fumen 1922: 2)

També van ser importants els butlletins dels centres excursionistes, majoritàriament publicats en català. D’aquesta manera diverses entitats potenciaren la llengua catalana: el Centre Excursionista de Catalunya, el Club Excursionista de Gràcia, el Club Muntanyenc Barcelonès, la Unió Excursionista de Catalunya o el Centre Excursionista de Lleida. El 1922 sorgeixen dos nous partits polítics que defensaran posi­ cions d’un catalanisme radical. Estat Català, de Francesc Macià, i Acció Catalana, creat per Jaume Bofill i Mates —Guerau de Liost—, Lluís Nicolau d’Olwer i Antoni Rovira i Virgili —els quals mantenien una visió discrepant amb la política de la Lliga Regionalista. Aquests partits organitzaren sota l’excursionisme grups clandestins d’entrenament militar (Exèrcit Català 1923). Com cita Ucelay-Da Cal (1994), és a partir d’aquests anys quan l’esport adquireix caires ideològics que es creuen amb la militància política.

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 22

15/3/18 11:59


Textos sobre educació física i esport en llengua catalana

23

5. LA DICTADURA, RESISTÈNCIA DE L’ESPORT I DE LA LLENGUA Les crisis de la Guerra del Marroc, les revoltes obreres i l’esclat de moviments separatistes van portar l’arribada de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera —que havia estat governador militar de Catalunya. Val a dir, però, que aquesta nova etapa venia amb el suport d’una bona part de l’oligarquia de la burgesia catalana. A la prohibició d’entitats de signe catalanista com el CADCI, va seguir la prohibició del català a l’escola i a l’administració. Moltes de les publicacions nacionalistes en català van desaparèixer. La dictadura va permetre una certa difusió cultural de la llengua, sempre que nos fos utilitzada per fer propaganda catalanista. Cal advertir que a la dictadura li costava limitar les iniciatives del catalanisme més conservador que li havia donat suport. En l’àmbit cultural, com també en l’econòmic, hi hagué un important desenvolupament (Roig 1992). Val a dir, però, que aquells anys, tot i la repressió sobre la llengua, els resultats no foren dolents, ja que se’n va permetre la difusió editorial. Un bon exemple són les editorials Barcino, Catalònia, El Llamp o Proa. Les publicacions en català formaven part d’una resistència silenciosa i militant contra la dictadura, fet que també va contribuir a difondre la llengua en els sectors obrers (Duran 2009). Pel que fa a l’esport, aquest va ser utilitzat com a signe de lluita política i el cop de falç era substituït pel cop de pilota, tal i com expressava Antoni Rovira i Virgili (Fumen 1922). Els fets del tancament del Camp de les Corts, el 14 de juny de 1925, van ser un exemple de les repressions cap a entitats que, com el FCB, s’instituïen com a símbols de lluita en contra el centralisme de la política espanyola (Artells 1972). El directori militar va impulsar tot un programa per unificar les directrius en l’organització i funcionament de l’associacionisme esportiu. Es tractava d’una política d’espanyolització que tenia l’educació física i l’esport com a primer dispositiu de dominació (Quiroga 2008). Algunes publicacions esportives van ser permeses, però moltes altres van suportar una important pressió i censura, fet que va provocar la seva desaparició: Crónica Esportiva (Manresa, 1925), La Comarca Deportiva (Figueres 1926). Tingueren continuïLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 23

15/3/18 11:59


24

Llengua & Literatura, 28, 2018

tat alguns setmanaris humorístics, tot i que molts d’aquests també van desaparèixer durant els primers anys de la dictadura, com foren el Sidral Deportiu (1925), el Safareig Deportiu (1925) o La Bimba (1926). Aquest ambient també va arribar a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, que el 1924 va convocar el «Premio Pi i Sunyer», amb l’objectiu d’estimular una «Cartilla Escolar» per a l’educació física que fos redactada en català. La dotació del premi era de 1.000 pessetes i va ser guanyat pel mestre normalista Ramón Fagella (1935), amb l’obra Salud, higiene y educació física, que, segons l’autor, ja tenia escrita des del 1919. Lamentablement, aquesta publicació no va poder publicar-se fins l’any 1935,4 segurament a causa de la censura de la dictadura, ja que els llibres de text escolars van estar prohibits. Una altra obra fou l’Historial del F. C. Barcelona, 1899-1924 de Daniel Carbó (1924: 472), amb motiu de la commemoració de les noces d’argent. En aquest sentit, com deia Joan Ventosa i Calvell (president de la Confederació Esportiva de Catalunya), el FCB havia estat en moltes ocasions el «representant patriòtic de Catalunya». Durant aquests anys hi hagué una allau de literatura futbolística centrada en los ases del fútbol que comportà una narrativa dirigida a espanyolitzar el lector. Poques són les obres o biografies que destaquen els ídols del futbol català. Una és la de Samitier. L’home i el jugador (Berenguer ca. 1926).5 Un altre exemple d’aquesta voluntat amb la finalitat de promoure la llengua catalana en l’esport apareix a l’octubre de 1925. En aquest any, la Federació Catalana de Futbol va convocar un concurs amb una dotació de 1.500 pessetes a la millor obra literària esportiva en català. Aquest premi tenia per objectiu honorar la memòria de César August Torres. L’obra escrita en català havia de tractar costums esportius i enaltir l’esport en els seus aspectes físics i intel·lectuals.6 El premi es relaciona amb aquest moviment per copsar l’interès per publicar obres esportives escrites en català, com ja es feia referència, per exemple, a L’Esport Català quan es comentava que «El còdig i regla4.  El pròleg de l’obra va ser escrit per August Pi i Sunyer el gener de 1931. 5.  A l’interior indica «Revisado por la censura militar», és a dir, per la normativa que imposà el règim de la dictadura de Primo de Rivera. 6.  Vegeu las bases del premi a El Mundo Deportivo, 25 d’octubre de 1925, p. 3. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 24

15/3/18 11:59


Textos sobre educació física i esport en llengua catalana

25

ments del rugby s’ha publicat en català» (Federació Catalana de Rugby 1926: 15). L’Esport Català (1925-1927) fundat i dirigit per Vicenç Bernades i Antoni Vilà va tenir una funció de propagació de la llengua que alhora va col·laborar amb la «normalització» de la llengua en un moment en el qual la dictadura de Primo de Rivera censurava gran part de l’associacionisme catalanista i la identitat nacional. La crida que encara no fà dos mesos adressare’m a l’opinió esportiva catalana demanant-li el seu concurs per a la publicació d’un periòdic d’esports redactat en la nostra llengua, ha estat atesa bastament i l’aparició d’aquest primer número de L’ESPORT CATALÀ n´és la prova més clara. L’ESPORT CATALÀ neix, doncs de la voluntat d’aquests esportius que responent coralment a la nostra crida han depositat en nosaltres llur confiança. [...] L’Esport Català estarà principalment redactat per vells periodistes i periodistes novells, enamorats de la seva professió. I que en les seves columnes trobaran el ressó adequat totes les manifestacions de l’esport que es practiqui a Catalunya procurant ensens estar atens a allò que d’altres països pugui tenir per a nosaltres un veritable i positiu interès.» (La Redacció 1925: 1)

Després de no assolir el repte d’arribar a un determinat nombre de subscriptors, L’Esport Català va publicar el seu darrer número el 26 de setembre de 1927, i la redacció va decidir passar a formar part de La Nau. Cap al final d’aquest període naixeren nous rotatius com Catalunya Esportiva (Vendrell, 1928; abans Penadés Deportiu), Crònica Esportiva (Tàrrega, 1929), La Nau dels Esports (Barcelona, 1929), L’Espill (Sabadell, 1930) i La Rambla (Barcelona, 1930). Al setmanari La Nau dels Esports (1929-1930) van destacar les aportacions literàries d’Isidre Corbinos i Carles Soldevila. No obstant, el setmanari es deixà de publicar al cap de 18 números, i el darrer va ser publicat el 3 de febrer de 1930. La Rambla (1930-1939), setmanari que estava finançat per Josep Sunyol i Garriga, president de la Federació Catalana de Futbol i, més Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 25

15/3/18 11:59


26

Llengua & Literatura, 28, 2018

tard, del Futbol Club Barcelona, va ser el periòdic esportiu catalanista d’esquerres més reeixit del període. Val a dir que el 1936 es va convertir en diari. La Rambla reivindicava el lema «Esport i Ciutadania», que tant havien posat en pràctica els joves de la Jovent Republicana de Lleida (Badia 2014; Pujadas & Santacana 1992; Puyaltó & Navarro 2000). D’altres publicacions emblemàtiques són l’Esplai (1931) o el Portaveu del Club Femení i d’Esports de Barcelona (1930), que també defensaren la llengua catalana (Justribó 2014; Real 1998). Els lligams literaris amb l’esport s’expressen sobretot a partir dels anys vint, relacionats amb el dinamisme que generen els moviments avantguardistes i un confessat sentiment esportiu. És rellevant destacar la influència d’Eugeni d’Ors i la dèria del món anglosaxó. Un bon exemple és el deixeble Joan Crexells.7 El filòsof català ja mostra aquesta influència i veneració anglosaxona (Crexells 1924, 1925, 1935). Aquests són elements que prenen referències en els literats catalans, els quals volen expressar-se amb les voluntats que el poble té per la seva llengua. Els moviments literaris que es troben del noucentisme a l’avantguardisme van deixar la seva empremta en la temàtica esportiva. El modernista cafè dels Quatre Gats és un dels epicentres on es troba la flor i nata de la literatura noucentista, però també la de l’esport. Molts dels literats d’aquesta època són fills de la burgesia i es mouen en els cercles socials en els quals l’esport també apareix. Destaquen poetes com Josep Vicenç Foix, Guerau de Liost, Joan Oliver, Josep Maria López-Picó o Carles Sindreu (Balius 1999, 2000; Molas 2008) i novel·listes com Francesc Trabal (Poch 2005a, 2005b). Així mateix, Pompeu Fabra també és aficionat al tennis, Josep Pla al futbol i Foix a l’aviació. En l’avantguardisme literari foren molt populars cal·ligrames tennístics de Carles Sindreu, que, amb el pseudònim de Fivaller, presentava habitualment a L’Esport Català (Arenas 2003). Altres erudits politòlegs, lingüistes o literats es manifestaren i aportaren reflexions crítiques al voltant de l’esport. Antoni Rovira i Virgili (1926) a la Revista de Catalunya, que ell mateix dirigia, par7.  A més del citat Pere Vergés. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 26

15/3/18 12:00


Textos sobre educació física i esport en llengua catalana

27

lava d’«El Futbol a casa nostra» i tractava sobre els aspectes del problema esportiu, destacant que només podia ser esportista aquell que estudiava i/o treballava (Berasategui 2004). Josep Pla el 1926 intervenia a La Publicitat per parlar del «Pro-Rugby» (Balius 1997). El mateix Carles Soldevila escriu a la revista D’Ací i d’Allà i dirigeix una secció d’esports. En la poesia també hi ha representacions de J. V. Foix, Sagarra, Josep Carner, G. de Liost, Salvat-Papasseit, Carles Riba o J. M. López-Pico. Josep Guilera (1927, 1931) o Josep Bertrans (1931) obrien un espai al voltant de la literatura excursionista i de viatges, diferent al que s’havia escrit fins ara: La principal raó que m’ha decidit ha estat comprovar la mancança de llibres catalans dedicats exclusivament a la muntanya i a l’excursionisme. No em refereixo a les guies de comarques ni a les monografies, puix les lletres catalanes s’honoren amb exemplars tan perfectes i meritíssims com les obres de Juli Soler i Cèsar A. Torras entre aquelles i els fulletons editats pel Centre Excursionista de Catalunya i alguna altra entitat entre les darreres. Vull referir-me al conjunt de records i d’impressions que pot resumir aquell que hagi viscut amb alguna freqüència en estret contacte amb la muntanya. I en aquest sentit les nostres lletres en van ben escasses si exceptuem les pàgines dels nostres butlletins excursionistes que es publiquen a casa nostra. He cregut que al costat de les publicacions glossant els viatges fets pels catalans arreu del món també hi haurien de figurar unes quantes notes de vida muntanyenca, encara que fossin d’un tan migrat interès com les que ara us vinc a oferir. Si la literatura que s’ha donat en denominar literatura alpina fós entre nosaltres tan divulgada i conreada com és en altres països, tingueu per segur que mai m’hauria passat pel cap la idea de què jo n’arri­ bés a publicar un recull. Un seguit d’obres considerades clàssiques i també de les darreres novetats han estat traduïdes de seguit en diferents idiomes però fins ara, que jo sàpiga, ni un volum ni unes curtes ratlles han estat versades al català ni al castellà. Aquest oblit o abandó per una literatura que està plena de belleses és el que m’ha fet decidir a completar els presents assaigs. (Guilera 1927: 7-8) Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 27

15/3/18 12:00


28

Llengua & Literatura, 28, 2018

A partir dels setmanaris humorístics es van incentivar projectes literaris més agosarats. Valentí Castanys i Alfons Roure (1925) es van atrevir a portar el futbol al teatre. El 19 de maig de 1925 estrenaven al tea­tre Romea El partit del diumenge. Sainet de costums deportives en tres actes, una obra que també va ser publicada per l’Escena Catalana. Cap a finals dels anys vint s’inicia la novel·la de tema esportiu. Francesc Rosell i Rossend Pich (1928) publiquen a la Llibreria Catalònia Judas futbolista; Enric Guardiola (1929) presenta la novel·la de costums esportius Els colors del club; i el sabadellenc Francesc Trabal (1931, 1988) Quo vadis, Sánchez?, obra que va ser presentada en el Premi Cèsar August Torras de la Federació Catalana de Futbol, que al capdavall quedà desert (Guanse 1931). Guardiola (1929: 7) deia que l’assaig de novel·la que presentava, Els colors del club, només pretenia «demostrar que els veritables literats poden trobar en l’amplíssim i inexplorat camp de la vida de l’esport, tipus i fets força interessants capaços de servir de tema a un reguitzell de novel·les de debò». En els relats curts destaca Anotacions. Dietari d’un nedador de Joan Draper i Fossas (1924). Però la història del futbol català havia de quedar registrada en una obra que fes justícia al seu potencial. Això fou possible al Llibre d’or del futbol català, edició patrocinada per la Federació Catalana de Futbol (Ribes 1928). Aquesta és una joia per a bibliòfils del futbol que recull en català, castellà, anglès i francès la descripció dels principals clubs catalans. Efectivament el futbol, que s’omplia d’arrels populars, també es volia catalanitzar en l’àmbit literari i cultural. En aquest sentit s’organitzà el I Cicle de conferències de la Federació Catalana de Futbol (1929), que comptà amb la participació, entre d’altres, de Josep M. de Sagarra. Aquesta faceta literària continuà en els anys posteriors. El 1931 el Programa esportiu i cultural de la Federació Catalana de Futbol compta també amb un concurs literari, «Premi Cèsar August Torras» (Aymani, 1930), i un altre cicle de conferències en què es destacà la participació de Carles Soldevila, que parlava sobre «Esport i Literatura» (Berasategui 2004; Molas 2008) (veg. la Figura 1). En aquests anys torna a aparèixer una literatura excursionista renovada que actua com a motor cultural en els grups de resistència Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 28

15/3/18 12:00


Textos sobre educació física i esport en llengua catalana

29

Figura 1. Font (Molas 2008). Cartell de Valentí Castanys

cultural i política que s’aixopluguen en l’excursionisme (Carreras 1927; Dalmau 1930; Pujol 1928, 1930, 1931). Alguns d’aquests grups mantenen posicions del catalanisme radical, com així ho demostren les obres publicades per diversos autors, que són els líders d’aquests moviments que freguen posicions paramilitars, com en el cas d’en Josep Maria Batista i Roca (1927), membre d’Estat Català i fundador de les colles de Minyons de Muntanya i dels Guies excursionistes i més tard de «Palestra», amb la col·laboració de Pompeu Fabra i d’altres personatges de destacat perfil (Duran 2007). Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 29

15/3/18 12:00


30

Llengua & Literatura, 28, 2018

Aquests són uns anys en els quals el jovent lluita per un agrupament nacional i s’encoratja amb aquest discurs. Així ho manifestava el que més tard va ser l’alcalde de Barcelona Jaume Aiguader (1930) amb el clam «Amb Catalunya i per Catalunya». Finalment, també cal destacar diverses revistes de grups escolars, redactades pels alumnes, amb informació diversa, en algun cas relacio­ nada amb l’esport, tant sobre les activitats i partits duts a terme dins l’escola, com fins i tot sobre esdeveniments esportius. Aquest fet és destacable perquè els alumnes contribuïen a la difusió en català de l’esport que ells gaudien i practicaven. 6. EN TEMPS DE LA SEGONA REPÚBLICA A partir del 14 d’abril de 1931 el context va ser un altre de ben diferent. Els moviments catalanistes s’havien organitzat durant la repressió de l’etapa anterior. El triomf d’Esquerra Republicana va dur polítiques potenciadores del catalanisme. La militància que promou la llengua comença a tenir els seus fruits. En aquests anys continuen els butlletins d’entitats esportives com Natació —portaveu del CN Barcelona (1928)—, Flama (1931) —revista de la Federació de Joves Cristians de Catalunya—, Catalunya Atlètica (1933), Atletisme —publicació mensual del Club Acció Atlètica— (1933), Gimnàstica (1934), Esquí (1935). Però com ja hem dit, La Rambla (1930) assumirà el lideratge del catalanisme, que estarà vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya. Durant aquests anys, la popularització de l’esport i l’onada de pro­ paganda catalanista permeté ja la publicació d’algunes poques obres tècniques que trencaven el monopoli de la literatura gimnàstica i esportiva en castellà. Un exemple és Nocions d’esquí de Miquel Albareda (1933), un manual impulsat pel Centre Excursionista de Catalunya que omplia el buit de l’ensenyament de l’esquí, perquè totes les obres conegudes eren escrites en idiomes estrangers. Pel que fa a l’educació física, altres publicacions destacades van ser les de Joaquim Ral (1936) i Joan Soler i Damians (1936). Una excepció va ser Basquetbol de Bucheli (1938), que, en plena guerra civil, Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 30

15/3/18 12:00


Textos sobre educació física i esport en llengua catalana

31

va esdevenir la primera i única obra de caire esportiu publicada pel Comissariat d’Educació Física i Esports. Entre el desert d’aquesta literatura sorgiren petites publicacions —de baix pressupost editorial— per tal de divulgar coneixements. Aquestes obres eren fins i tot finançades amb el suport comercial o d’entitats culturals. Un exemple es l’obra de natació d’Enric Granados (1932), que va publicar amb l’ajut de la marca de banyadors «Mare Nostrum». La Col·lecció Popular Barcino —llibres econòmics de butxaca— va incorporar algunes obres al voltant de la matèria (Foyé 1933; Ral 1936, Serch 1932, 1934). Una altra publicació va venir de la Federació Catalana de Rugbi (FCR). Durant els anys trenta, Catalunya era la principal protagonista del rugbi a Espanya. Catalunya va ser el primer lloc on va arrancar aquest esport, al voltant de 1921. La FCR i l’Espanyola foren creades al mateix temps a Barcelona, l’any 1925, sota la presidència de Baldiri Aleu. El rugbi va manifestar des de bon principi la seva estima per la llengua. La seva identificació catalanista va tenir com a moment de màxima exaltació el 1934, any en el qual la Federació Internacional de Rugbi va reconèixer com a membre oficial, amb ple dret, la FCR (Torrebadella 2006). Aquest fet va provocar que la FCR publiqués un document commemoratiu del moment històric: Catalunya, éssent conductor del nostre esport a Ibérica, trobant-se moralment divorciada de la Federació Espanyola, i trobant-se aquesta disolta per la dimisió dels seus elements directius, prenent damunt la Federació Catalana tota la responsabilitat i amb la força que ens donava el nostre Estatut, reconeixement de les nostres llibertats i de la nostra personalitat, acordarem anar a París. No detallaré la reunió de París, però si diré que Catalunya fou admesa amb plé coneixement de causa i assabentats tots els delegats de la representació de Catalunya que portava el nostre delegat, que demostra de faisó brillant, lleis i decrets apareguts sobre la nostra autonomia política, la personalitat de Catalunya. Es convoca una nova reunió que s’havia de celebrar el 24 de març a Hannòver, i en ella es procedí a la constitució definitiva de la Federació Internacional de Rugbi Amateur. En un extracte de la reunió radiat per la emisora parisenca, per primera vegada en la nostra història el nom de Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 31

15/3/18 12:00


32

Llengua & Literatura, 28, 2018

Catalunya fou anunciat com a formant par del consorci europeu de l’esport, com a Federació Nacional i amb representació pròpia. La data del dos de gener deu escriure’s amb lletres d’or en la història de l’esport català. (Federació Catalana de Rugby 1934: 14-15)

Un altre exemple digne de menció va ser la revista trimestral Gimnàstica, il·lustrada per la Federació Catalana de Gimnàstica (FCG), que va publicar-se el 1934 i que pot considerar-se la primera publicació periòdica en català que es va dedicar íntegrament a l’educació física:8 Per primera vegada, en llengua catalana, es publica una revista dedicada a l’Educació física. [...] En GIMNÁSTICA hom hi tractarà els problemes de l’educació física (gimnàstica i esports) sota els punts d’informació, doctrinal i de crítica; per això, aquestes planes estaran obertes a totes les doctrines, per atrevides que siguin, i hom hi podrà esposar lliurement tots els sistemes i fer-hi totes les critiques, sempre amb un to mesurat, sota un punt de vista general i amb el bon desig de treballar per la nostra terra. (FCG 1934a: 1)

El 1934 l’Acadèmia d’Educació Física de Catalunya, d’acord amb la Federació Catalana de Gimnàstica, va convocar un concurs de poesia per tal de constituir un himne de gimnàstica en català.9 En aquest mateix any, la revista Gimnàstica va obrir les bases d’un concurs lliure per a publicar un llibre de gimnàstica en català. L’objectiu pretenia esperonar l’edició dels primers llibres de l’educació física en llengua catalana. En aquest concurs es presentaren els senyors Narcís Díaz i Romañola, Joan Soler i Damians, i Joaquim Ral (FCG 1934b). A la re­ vista Gimnàstica s’anunciava el que havia d’ésser el «primer llibre de gimnàstica escrit per un català, en llengua catalana» (FCG 1934: 25). L’autor premiat en aquest concurs va ser el Dr. Joan Soler i Damians, que va presentar l’obra Assaig d’un pla d’Educació física, un volum de 8.  La FCG va ser constituïda el 1932 amb la presidència de Carles Pi i Sunyer i l’adhesió de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, CADCI, l’Associació Cultural Gimnàstica Deportiva, el Centre Gimnàstic Barcelonès, el Club Gimnàstic de Tarragona i la Federació de Joves Cristians de Catalunya. 9.  «Concurso de Poesías de Educación Física», El Mundo Deportivo, dijous 13 de desembre de 1934, p. 2. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 32

15/3/18 12:00


Textos sobre educació física i esport en llengua catalana

33

més de tres-centes pàgines. Com sabem, aquesta obra no va aparèixer fins el 1936, i de manera inacabada (Torrebadella 2000). Aquest mateix any també es publicava l’obra del Dr. Joaquim Ral i Banús, Resum d’Educació Física. A la revista Gimnàstica aquest autor presentava alguns articles que, segons ell, corresponien a fragments del llibre inèdit Per un Pla d’educació física. Joaquim Ral publicà posteriorment dos llibres més, en la mateixa editorial, que ben bé podrien corres­ pondre’s amb aquella obra truncada per la guerra civil que es pretenia publicar en temps de la II República (Torrebadella 2000). L’Acadèmia d’Educació Física de Catalunya (1935) va intentar fer el I Congrés Català d’Educació Física a l’octubre de 1935. Tot i que el Congrés no es va fer, sí que va quedar palès que aquesta institució «és una entitat cultural, de caràcter essencialment científic i tècnic; la seva finalitat cabdal és el millorament de la raça catalana» (Torrebadella 2013: 27). Així mateix, l’Acadèmia d’Educació Física de Catalunya va organitzar el 1937 un cicle de conferències (Ral, Soler, & Mira 1937). Joaquim Ral i Banús (1936: 8) denunciava la poca bibliografia que hi havia a Catalunya en matèria d’educació física: «Amb la present publicació —que ve a omplir una llacuna avui inexplicable, dins de la nostra bibliografia— voldríem contribuir a créixer l’interès de les joventuts catalanes vers aquestes sanes i nobles activitats». Al març de 1938, el Comissariat d’Educació Física i Esports també va crear un premi literari de 1000 pessetes per aquell autor/a que aportés «la millor novel·la original i inèdita escrita en català d’ambient esportiu i relacionada amb l’actual guerra contra el feixisme que posi de relleu la importància que per al combatent representa una eficient preparació física». També destinava un altre premi de 300 pessetes «al combatent del millor conte original i inèdit escrit en català de caràcter social que més valori el paper de l’educació física en la plasmació de la nova Espanya que sorgeixi de la guerra contra el feixisme» (L’Autonomista 1938: 1). No tenim notícies dels resultats d’aquest premi. Curiosament, tot i l’ambient de crisi que comportava la guerra civil, el president de la Federació Catalana de Bàsquet, Joan Bucheli (1938) va publicar el Basquetbol. Sota l’edició del Comissariat d’Educació Física i Esports de la Generalitat de Catalunya, aquesta obra fou la primera publicació tècnica editada pel bàsquet català i la primera publicació Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 33

15/3/18 12:00


34

Llengua & Literatura, 28, 2018

esportiva editada per un organisme oficial de l’esport. Aquest fet manifesta el desig de no rebutjar la divulgació esportiva i la llengua en el decurs de la guerra. Coincidint en aquest context, la publicació de la revista Pàtria, apareguda el gener de 1938 i totalment dedicada a l’escoltisme català, representava un clar exponent del nacionalisme català. Simbolitzava unes voluntats en favor de l’alliberament militarista, i en contra de l’anticatalanisme dels boy scouts o Exploradores Españoles:10 L’escoltisme, que fins ara l’hem tingut a veure a casa nostra ple d’estrangerisme que hom no li ha sabut llevar, o que se l’ha convertit en una institució confessional, té ara davant seu un ampli horitzó, ple de clares perspectives que permeten que a Catalunya se’l copsi com és. La nostra Pàtria, que sempre s’ha expressat com un poble lliberal i antimilitarista, ha esguardat amb recel l’escoltisme, doncs sempre l’hi ha estat presentat, amb les característiques militars, i no amb demostracions pràctiques del que és una escola de civisme. (Ploma d’àliga 1938: 1)

És, per tant, destacable tot aquest conjunt d’iniciatives que aportaren diversos aspectes esportius a la llengua i literatura catalanes. En total hem localitzat 72 publicacions. D’aquestes, 24 obres estan centrades en l’excursionisme (Taula 1), 15 obres pertanyen a l’àmbit d’educació física i la gimnàstica (Taula 2) i 27 obres són d’altres temes esportius (Taula 3). També cal destacar 6 obres de literatura esportiva (Taula 4). Hem organitzat aquestes obres en quatre taules amb ordenació temàtica cronològica-nominal (vegeu-les a l’Annex). Es comprova que les obres relacionades amb l’excursionisme ocupen un 33 % del total de la producció (Taula 1). Així mateix, les publicacions relacionades amb l’educació física i la gimnàstica (Taula 2), les d’altres temàtiques esportives (Taula 3), i les obres de literatura (Taula 4) tenen una presència respectivament del 21 %, 38 % i el 8 %. 10.  Recordem que l’escoltisme o moviment dels boys-scouts, que en l’Estat s’anomenaren Exploradores de España, fou gelosament protegit durant la Dictadura de Primo de Rivera i utilitzat com a instrument polític per a la causa patriòtica. A Catalunya, també hi hagué Exploradores Españoles, però el moviment escoltista reeixí amb els Minyons de Muntanya i amb d’altres grups d’Exploradors, de caràcter català i independentista, els quals foren perseguits i censurats per la dictadura. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 34

15/3/18 12:00


Textos sobre educació física i esport en llengua catalana

35

En un mateix sentit, els estudis bibliogràfics i bibliomètrics de Torrebadella (2011) identifiquen 285 obres publicades a Catalunya en l’àmbit de l’educació física, la gimnàstica i l’esport entre 1800 a 1939. D’aquestes, 57 obres són escrites en català. Durant el segle xix només hi ha 5 obres en català, d’un total de 48 obres publicades. En el segle xx el canvi és molt significatiu i supera el 20 %, amb 52 obres escrites en català d’un total de 237 publicacions. Cal citar que 262 d’aquestes obres estan publicades a Barcelona. Per tant, aquí hem d’afegir 1411 obres més escrites en català a les localitzades per Torrebadella (Armengol 1935; Ateneu Igualadí 1936; Castanys 1935; Cessolis 1900, 1902; Draper 1924; Guardiola 1929; Lliga d’Higiene Escolar de Sabadell 1937; Morelló 1934; Pin 1899; Reus 1936; Rosell 1929; Trabal 1931; Suriol 1935). 5. CONCLUSIONS Pràcticament totes les publicacions de l’educació física i de l’esport en català van rebre subvenció pública. Tanmateix, hem de posar l’excepció en les obres que sorgiren en l’àmbit de l’excursionisme, afavoridor de la cultura en llengua catalana. Institucionalment des de la projecció de les entitats excursionistes ja hi havia la protecció de la llengua i la voluntat de recuperar-la. Aquest fet ha quedat representat en els butlletins de les mateixes associacions i en un important nombre de publicacions que no va superar mai cap altre esport. La majoria de la literatura gimnàstica i esportiva de l’educació física va ser publicada en castellà. Les obres en català tenien un format reduït i de baix cost i la majoria de les publicacions no arribaven a les cent pàgines. Els editors no pretenien cap negoci, ja que aquest tipus d’obres interessaven a poca gent; més aviat tenien un tarannà reivindicatiu de la llengua i no tan comercial.

11.  No s’ha comptabilitzat com a obra pròpia de l’àmbit de l’educació física una de les obres referenciades per Torrebadella (2011): Escoles del Districte VI (1912), Història, organització i mètodes pedagògics, Barcelona: Gustavo Gili, (ref. 375). Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 35

15/3/18 12:00


36

Llengua & Literatura, 28, 2018

En aquestes obres hi copsem la restitució cultural i nacional de Catalunya. La represa literària en català havia també d’estendre’s en els cercles socials consumidors de l’emergent associacionisme esportiu i cultural. L’obra de culturització nacional es fa palesa també amb la propaganda de la cultura física i de la seva difusió ideològica escrita en català. Aquesta propaganda va destinada des de la petita burgesia a les classes més populars, sobretot amb la premsa esportiva de masses que sorgeix amb el futbol. Tres són els moments destacables dels inicis del catalanisme en la literatura de caire esportiu. El primer s’inicià amb el catalanisme romàntic de l’excursionisme de finals del segle xix. El segon període té com a protagonista el futbol i els setmanaris humorístics, una lectura que es podia compartir. L’altre moment clau va ser a partir de la Segona República, període en el qual es va intentar redreçar el buit que encara hi havia en la matèria esportiva, amb la qual cosa també podem apreciar el significatiu increment d’obres escrites en català. Aquesta tasca de normalització en l’ús literari i tècnic de la llengua catalana en l’esport també portava el suport d’institucions com l’Acadèmia d’Educació Física de Catalunya, la Unió Catalana de Federacions Esportives, la Federació Ca­ talana de Gimnàstica i el Comissariat d’Educació Física i Esports de la Generalitat de Catalunya. És per això que, si en el teixit associatiu i polític catalanista s’utilitzava l’esport com a vehicle per a la construcció nacional de Catalunya, era evident també que calia dirigir-se als ciutadans en la pròpia llengua del país. En aquest sentit, la literatura i les obres tècniques de l’esport escrites en llengua catalana van representar un punt de cohesió entre aquells que en l’esport hi duien quelcom més que la pràctica. Com deia Jaume Aiguader (1930: 22): «Joves esportius: Endavant amb Catalunya i per Catalunya de cara al món». BIBLIOGRAFIA Acadèmia d’Educació Física de Catalunya (1935): Acadèmia d’Edu­ cació Física de Catalunya, I Congrés Català d’Educació Física, Barcelona 21, 22, 23, 24, 25 i 26 d’octubre 1935, Reglament, Barcelona: Acadèmia d’Educació Física de Catalunya. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 36

15/3/18 12:00


Textos sobre educació física i esport en llengua catalana

37

Aiguader (1930): Jaume Aiguader, Amb Catalunya i per Catalunya, Barcelona: Publicació Arnau de Vilanova. Ajuntament de Barcelona (1920): Ajuntament de Barcelona. Comissió de Cultura, Banys de Mar per als alumnes de les Escoles de Barcelona, Barcelona: Editorial Catalana. — (1932): Ajuntament de Barcelona. Comissió de Cultura, L’obra de les colònies escolars, banys de mar i semicolònies per als alumnes de les escoles de Barcelona, 1906-1931, Barcelona: Ajuntament de Barcelona. — (1935): Ajuntament de Barcelona, Acampades, assaig amb nois de les colònies escolars: aspectes social i educatiu, Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Albareda (1933): Miquel Albareda, Nocions d’esquí, Barcelona: Atenes A. G. Arenas (2003): Carme Arenas, «Art, literatura i esport: els cal· ligrames de Carles Sindreu», dins: La literatura i l’art en el seu context social, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Aribau (1820): Bonaventura Carles Aribau, «De la gimnástica y de las artes mecánicas consideradas como parte de la educación», Diario Constitucional, político y mercantil de Barcelona, 134 (24-25 ju­ liol), ps. 1-3. Armengol (1935): Francesc Armengol, El Club d’Escacs Barcelona vist per mi, Barcelona: Pereda. Artells (1972): J. J. Artells, Barça, Barça, Barça. FC Barcelona, esport i ciutadania, Barcelona: Ed. Laia. Ateneu Igualadí (1936): Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, Exercicis de gimnàstica, Igualada: Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. Secció de Gimnàstica. Aymani (1930): Lluís Aymani i Baudina, «Entorn del Premi», La Rambla de Catalunya, 3 de novembre de 1930, p. 1. Badia (2014): Jordi Badia, «Josep Sunyol i Garriga. Esport i ciutadania», Cercles: revista d’història cultural, 17, ps. 121-138. Balius (1997): Ramon Balius, El que pensava Josep Pla de l’esport, Barcelona: INEFC. — (1999): Ramon Balius, «El tennis, un esport poètic», Apunts. Educació Física i Esports, 55, ps. 111-107. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 37

15/3/18 12:00


38

Llengua & Literatura, 28, 2018

— (2000): Ramon Balius, «L’esport també pot inspirar poesia», Apunts. Educació Física i Esports, 61, ps. 114-115. Batista (1927): Josep M. Batista i Roca, Manual d’excursionisme, Barcelona: Ed. Barcino. Berasategui (2004): Maria Lluïsa Berasategui, «Futbol i cultura durant el període d’entreguerres», Educació i Història: Revista d’Història de l’Educació, 2004, 7, ps. 217-228. Berenguer (1926): August Berenguer, Samitier. L’home i el jugador, Barcelona: Planas. Bertrans (1931): Josep Bertrans Solana, La Vall d’Aran: ‘Suissa Catalana’. Guia del turista, Barcelona: Imp. L’Avenç. Borrell & Sanvicenç (1998): Josep Borrell i Paquita Sanvicenç, La Renaixença a Lleida. Lluís Roca i Florejachs-Josep Pleyan de Porta, Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida. Bosch de la Trinxeria (1887): Carles Bosch de la Trinxeria, Records d’un excursionista, Barcelona: Imp. La Renaixença. Brasó (2014): Jordi Brasó, «Inicios del ajedrez en la prensa y en las publicaciones deportivas en España (1861-1915)», Recorde: revista de História do Esporte, vol. 7, 1 (gener-juny), ps. 1-34. — (2016a): Jordi Brasó, «Las primeres revistes de ajedrez en España. Estudio de los contenidos de tres revistes (1862-1930)», Recorde: revista de História do Esporte, vol. 9, 1 (juliol-desembre), ps. 1-19. — (2016b): Jordi Brasó, «Los libros de ajedrez en España (1900-1939): Repertorio bio-bibliográfico y estudio bibliométrico», Anales de Documentación, vol. 19, 1, ps. 1-17. Brasó & Torrebadella (2015): Jordi Brasó i Xavier Torrebadella, «El joc del ‘rescat’ en el procés constituent de l’esport contemporani a Catalunya (1920-1926)», Aloma: Revista de Psicologia, Cièn­ cies de l’Educació i de l’Esport, vol. 33, 1, ps. 79-91. Brunet (1900): Josep Brunet, «Al llegidor», dins: De les costums dels homens e dels oficis dels nobles, sobre el Joch dels Escachs, Barcelona: L’Avens, ps. iv-v. Bucheli (1938): Joan Bucheli, Basquetbol, Barcelona: Edicions del Departament de Cultura del Comissariat d’Educació Física i Esports de la Generalitat de Catalunya, 1938. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 38

15/3/18 12:00


Textos sobre educació física i esport en llengua catalana

39

Capdevila (2012): Joaquim Capdevila, Modernització i crisi comunitària. Estudis d’etnohistòria rural. La Catalunya occidental en el canvi dels segles XIX i XX, Lleida: Universitat de Lleida. Carbó (1924): Daniel Carbó i Santaularia, Historial del F. C. Barcelona, 1899, Barcelona: Imp. Costa. Carreras (1927): Joan Carreras Palet, Nocions de topografia per a ús i utilitat dels excursionistes, Barcelona: Llib. Catalònia. Castanys & Roure (1925): Valentí Castanys i Alfons Roure, El partit del diumenge. Sainet de costums deportives en tres actes, Barcelona: Salvador Bonavía. Catalunya Gràfica (1935): Catalunya Gràfica, Catalunya Atlètica: VIII Campionat d’Espanya de Marxa (Gran fons), Barcelona 7 d’abril 1935, Barcelona: s. e. Centre Excursionista de Catalunya (1913): Centre Excursionista de Catalunya, Sports d’hivern-1913, Barcelona: Tip. Lit. Filiol y Ca. S. Cessolis (1900): Jaume Cessolis, De les costums dels homens e dels oficis dels nobles, sobre’l Joch dels Escachs, Barcelona: L’Avens. — (1902): Jaume Cessolis, Libre de bones costumes dels homens e dels oficis dels nobles, Barcelona: Francisco X. Altés. Comamala (1921): Carlos Comamala, «El futbol i la cultura física», Butlletí Oficial del Futbol Club Barcelona, 2 (març), ps. 1-2. Concurso de Poesías de Educación Física (1934): Concurso de poe­ sías de educación física, El Mundo Deportivo (13 de desembre), p. 2. Congressos Excursionistes Catalans (1911): Congressos Excursio­ nistes Catalans, Deliberacions del Primer Congrés Excursionista, Lleida: Est. Sol y Benet. Coubertin (2004): Pierre de Coubertin, Lliçons de pedagogia esportiva, Vic: Eumo. Crexells (1924): Joan Crexells, «Professors i deixebles anglesos», La Publicitat (31 de juliol), p. 1. — (1925): Joan Crexells, «L’element moral en l’esport», La Publicitat (27 de febrer), p. 1. — (1935): Joan Crexells, «Notícies pedagògiques», Garbí, 12, ps. 17-18. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 39

15/3/18 12:00


40

Llengua & Literatura, 28, 2018

Curet (1924): Josep Maria Curet, El Centre Excursionista ‘Minerva’ i la seva obra: Conferencia donada pel president del Centre en l’estatge de la Cooperativa ‘La Fraternitat’, Barcelona: Publica­ cions del C. E. Minerva. Dalmau (1930): Rafael Dalmau i Farreres, Recull de petites excur­ sions: 25 itineraris i un mapa, Barcelona: Rafael Culleras. Domènech (1931): Joan Domènech i Mas, Cultura física. Ponència del cicle de converses sobre temes d’interès local, organitzat pel Centre de Lectura en el curs, 1930-1931, Reus: Imp. Foment. Draper (1924): Joan Draper, Anotacions. Dietari d’un nedador, Barcelona: Imp. Altés. Duncan (1932): Raimon Duncan, La dansa i la gimnàstica, Barcelona: Imp. Segarra. Duran (2007): Lluís Duran, Intel·ligència i caràcter. Palestra i la formació dels joves (1928-1939), Barcelona: Editorial Afers. — (2009): Lluís Duran, Breu història del catalanisme: Del segle XIX a la dictadura de Primo de Rivera, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Editorial (1922): «Qui som i a qué venim», La Raça, 26 de desembre de 1922, 1, p. 1. Elias (1901): Josep Elias Juncosa, «Sport», La Ilustració Llevantina, 1, ps. 1-2. — (1902): Josep Elias Juncosa, «La Vida física», dins: Calendari català per l’any 1902, Barcelona: Llibreria Joan Bta. Batlle, ps. 154-156. — (1904): Josep Elias Juncosa, «L’any esportiu», dins: Calendari cata­ là per l’any 1904, Barcelona: Llibreria Joan Bta. Batlle, ps. 119-121. — (1916): Josep Elias Juncosa, Jocs de pilota. Noticia i regles, Barcelona: Ed. Consell de Pedagogia de la Diputació de Barcelona, Imp. Catalònia. — (1918): Josep Elias Juncosa, Exercicis de Mar, Barcelona: Imp. Llib. Ricard Durand i Alsina. — (1920): Josep Elias Juncosa, Els jocs olímpics de l’antiga Grècia, Barcelona: Editorial Catalana. Elias i Campins (1992): Raimon Elias i Campins, Josep Elias i Juncosa ‘Corredisses’, un precursor de l’olimpisme català, Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 40

15/3/18 12:00


Textos sobre educació física i esport en llengua catalana

41

Escacs d’amor (1914): «Escacs d’Amor», Bibliofília, 3, ps. 414-439. Exèrcit català (1923): Exèrcit Català, Marxes i campaments, Barcelona: Publicacions de l’Estat Català. Fagella (1935): Ramon Fagella, Salut i educació física, Barcelona: Publicacions de l’Editorial Pedagògica Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Faura (2007): Neus Faura, «Tradició i innovació en la formació de la terminologia futbolística dels mitjans de comunicació», dins: Casals, Daniel; Faura, Neus; Torrent, Anna M. (eds.) (2007), Futbol i llengua, Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, ps. 25-32. FCG (1934a): Federació Catalana de Gimnàstica, «[Editorial]», Gimnàstica, 1, p. 1. — (1934b): Federació Catalana de Gimnàstica, «Noticiari», Gimnàstica, 2, p. 25. Federació Catalana de Futbol Associació (1929): «Federació Catalana de Futbol Associació», Cicle de conferencies, Barcelona: Federació Catalana. Federació Catalana de Natació Amateur (1923): Federació Catalana de Natació Amateur, Anuari de la Federació Catalana de Natació Amateur, Barcelona: Imp. Dalmau, Yuste i Bis. Federació Catalana de Rugby (1926): Federació Catalana de Rugby, «El còdig i reglaments del rugby s’ha publicat en català», L’Esport Català, 5 de gener de 1926, p. 15. — (1934): Federació Catalana de Rugby, Rugby 1922-1934. Edició especial extraordinària amb motiu del reconeixement de la Federació Catalana de Rugby per part de la Federació Internacional de Rugby Amateur, Barcelona: Federació Catalana de Rugby. — (1935): Federació Catalana de Rugby, Regles del joc segons la International Board Rugby (temporada 1935/36) traduïdes directament de l’anglès i adaptades a la terminologia catalana, Barcelona: Federació Catalana de Rugby. Federació d’Esquí de Catalunya (1936): Anuari de l’esquí català 1936, Barcelona: Federació d’Esquí de Catalunya. Figueres (1994): Josep Maria Figueres i Artigues, «La premsa diària en llengua catalana a finals del segle XIX», Gaceta, 1, ps. 33-51. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 41

15/3/18 12:00


42

Llengua & Literatura, 28, 2018

Foyé (1933): Marià Foyé, Resum d’aviació, Barcelona: Editorial Barcino. Fumen (1922): Fumen [Antoni Rovira i Virgili], «Cop de Pilota», La Campana de Gràcia (20 de maig), p. 2. — (1922): Fumen [Antoni Rovira i Virgili], «‘Cop de Pilota’», La Campana de Gràcia, 20 de maig de 1922, p. 2. Givanel (1931): Joan Givanel i Mas, Bibliografia catalana de premsa. Vol. I, Barcelona: Institut Patxot. Granados (1932): Enric Granados, Com es fa un nedador, Barcelona: Seix i Barral. Guansé (1930): Domènec Guansé, «L’humor i l’esport. El llibre de Trabal», La Rambla de Catalunya, 7 de setembre de 1931, p. 7. Guardiola (1929): E. Guardiola Cardellach, Els colors del club, Barcelona: Publicacions Mundial. Guilera (1927): Josep Maria Guilera i Albiñana, Excursions pels Pirineus i els Alps, Barcelona: Llib. Catalònia. — (1931): Josep Maria Guilera i Albiñana, Carnet d’un esquiador (1915-1930), Barcelona: Llib. Catalònia. Institut Català de Gimnàstica Rítmica (1914): Institut Català de Gimnàstica Rítmica, Opinions i comentaris a l’entorn de la gim­ nástica rítmica, mètode d’educació pel ritme del Prof. Dr. Jaques Dalcroze, Barcelona: Imp. Horta. J. B. (1902): J. B., «Remitido (sobre foot-ball) Sr. Director de Los Deportes», Los Deportes, 6 (9 de febrer), ps. 89-90. Jaumeandreu, (1937): Ernest Jaumeandreu, «Himne als escacs», Els Escacs a Catalunya, 126, p. 2329. Joventut Republicana de Lleida (1921): Joventut Republicana de Lleida, L’entrenament pel atletisme: Regles i consells per a practicar l’atletisme donats pels principals campions del mon, Lleida: Biblioteca Joventut Republicana de Lleida. Justribó (2014): Daniel Justribó, Feminitat, esport, cultura: pioneres de l’atletisme català (1921-1938), Barcelona: Daniel Justribó. L’Autonomista (1938): L’Autonomista, «Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Comissariat d’Educació Física i Esports. Concursos Literaris», L’Autonomista: Diari d’Esquerra (23 de març), p. 1. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 42

15/3/18 12:00


Textos sobre educació física i esport en llengua catalana

43

La Redacció (1925): La Redacció: «En començar, L’Esport Català», 7 d’abril de 1925, p. 1. Lasserra (1911): V. de Lasserra, Excursions curtes: del Foix al Tordera i de la mar a les serres del Penadés, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Montseny i Montenegre, Barcelona: Imp. L’Avenç. Lliga d’Higiene Escolar de Sabadell (1937): Lliga d’Higiene Escolar de Sabadell, Colònies escolars. Memòria resumint l’actuació d’aquesta entitat durant els vint-i-cinc anys transcorreguts des de la seva fundació: 1912-1937, Sabadell: Imp. Elias Olivé. Los Deportes (1906): Los Deportes, «Miscelánea», 414 (28 de juliol), ps. 438-440. Margarit (1923): Arnau Margarit, Compendi del ben remar, s. l. (Barcelona): s. e. Mariá (1897): Lluís Mariá Vidal, Noves excursions a la Pica d’Estats, Barcelona: Tip. L’Avenç. Maspons (1894): Francisco de S. Maspons i Labrós, L’excursionisme català, Barcelona: Tip. La Academia de Serra Germans y Rusell. Mir, Bonet & Llovera (2009): Jordi Mir, Ester Bonet i Sílvia Llovera, «Pompeu Fabra i Poch (1868-1948). Fabra i l’esport: de la dimensió social a l’aportació terminològica», Terminàlia, 1, ps. 71-77. Miró (2004): Ramon Miró, Verdaguer i els Pirineus. Antologia, Tremp: Editorial Garsineu. Molas (2008): Joaquim Molas, «Literatura i esport», dins: L’esport a Catalunya. Nadala 2008. Any XLII, Barcelona: Fundació Lluís Carulla, ps. 73-83. Morelló (1904): Joaquim Morelló, La Vall d’Àneu, Barcelona: Tip. L’Avenç. Moreno (2013): Javier Luzón Moreno, «Alfonso el Regenerador. Monarquía escénica e imaginario nacionalista español, en perspectiva comparada (1902-1913)», Hispania, vol. 83, 224, ps. 319-348. Osona (1880): Artur Osona Formentí, Guia general de las montanyas del Monseny: Amb la versió castellana i francesa, acom­ panyada del plan de la encontrada, Barcelona: Imp. de la Renaixensa. Perarnau (1929): S. Perarnau, «Els Escacs», Els Escacs a Catalunya, 25, p. 306. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 43

15/3/18 12:00


44

Llengua & Literatura, 28, 2018

Pin (1899): Josep Pin i Soler, Problemes d’escachs d’autors catalans contemporanis, Barcelona: Henrich i Companyia. Pla (1926): Josep Pla, «Pro-Rugby», La Publicitat, 16466 (16 de des­ embre), p. 23 Ploma d’àliga (1938): «Editorial», Pàtria, 1 (gener), p. 1. Poch (2005a): Anna Poch Gasau, «L’esport en l’obra de Francesc Trabal: entre la denuncia y la modernitat», Arraona. Revista d’Història, 29, ps. 60-69. — (2005b): Anna Poch Gasau, «Sport: A Literary Referent in Catalonia, 1920-36», The International of the History of Sport, vol. 22, 2, ps. 285-287. Pons (1924): March Pons, «De la velluria. Deports», La Crònica de Valls, 827 (9 de juliol), p. 2. Pujadas & Santacana (1990): Xavier Pujadas i Carles Santacana, L’altra Olimpíada. Barcelona’36: Esport, societat i política a Catalunya (1900-1936), Barcelona: Llibres de l’Índex. — (1992): Xavier Pujadas i Carles Santacana, «Esport i ciutadania. Notes sobre un discurs a Catalunya en un període de canvi (19301931)», Revista d’Etnologia de Catalunya, 1, ps. 34-43. — (1995a): Xavier Pujadas i Carles Santacana, «Esport, catalanisme i modernitat. La Mancomunitat de Catalunya i la incorporació de la cultura física en l’esfera pública catalana», Acàcia, 4, ps. 101121. — (1995b): Xavier Pujadas i Carles Santacana, Història il·lustrada de l’esport a Catalunya, vol. I (1870-1931), Barcelona: Columna, Diputació de Barcelona. — (1997): Xavier Pujadas i Carles Santacana, L’esport és notícia. Història de la premsa esportiva a Catalunya (1880-1992), Barcelona: Col·legi de Periodistes de Catalunya. — (2001): Xavier Pujadas i Carles Santacana, «La mercantilización del ocio deportivo en España. El caso del fútbol (1900-1928)», Historia Social, 47, ps. 147-167. Pujol (1928): F. Pujol Algueró, Orientacions d’excursionisme, Barcelona: Llib. Catalònia. — (1930): F. Pujol Algueró, Excursionisme i ciutadania, Barcelona: Ed. Gost. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 44

15/3/18 12:00


Textos sobre educació física i esport en llengua catalana

45

— (1931): F. Pujol Algueró, Del nostre excursionisme, Barcelona: Llibreria Espanyola. — (1936): F. Pujol Algueró, Tècnica de l’excursionisme, Barcelona: Norma. Puyaltó & Navarro (2000): Lluís Puyaltó i Vicenç Navarro: El Bàsquet a Catalunya. Des dels orígens fins a l’any 1938, Barcelona: Fundació del Bàsquet Català. Quiroga (2008): Alejandro Quiroga Fernández de Soto, Haciendo españoles. La nacionalización de las masas en la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), Madrid: Centro de Estudios Políticos y Constitucionales. Ral (1936): Joaquim Ral Banús, Resum d’Educació Física, Barcelona: Editorial Barcino. Ral, Soler & Mira (1937): Joaquim Ral Banús, Dr. Soler Dopff i Dr. Emili Mira, Text del cicle de conferencies, Barcelona: Maperm, Acadèmia d’Educació Física de Catalunya. Real (1998): Neus Real Mercadal, El Club Femení i d’Esports de Barcelona, plataforma d’acció cultural, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Reus (1936): Reus, Torneig Internacional d’escacs, Reus: Ajuntament i escola del treball de Reus. Ribes (1928): B. Ribes Bancells, Llibre d’or del futbol català: amb unes interessants notes gràfiques i informatives a honor del Futbol Nacional i Internacional, Barcelona: Edicions Monjoia. Roig (1992): Josep Maria Roig i Rosich, La dictadura de Primo de Rivera a Catalunya: un assaig de repressió cultural, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Rosell & Pich (1928): Francesc Rosell i Rossend Pich, Judas futbolista, Barcelona: Librería Catalonia. Rovira (1926): Antoni Rovira i Virgili, «El futbol a casa nostra. (Aspectes del problema esportiu)», Revista de Catalunya, vol. III, 25, ps. 379-388. Rubió (1841): Joaquim Rubió i Ors, Lo Gayté del Llobregat, Barcelona: Estampa de Joseph Rubio. Salle de Rochemaure (1909): Sr. Duch de la Salle de Rochemaure, Gran Festa Sportiva, Aurillac: Imp. Moderrne. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 45

15/3/18 12:00


46

Llengua & Literatura, 28, 2018

Santacana (2004): Carles Santacana, La Mancomunitat de Catalunya i la política esportiva, Barcelona: Generalitat de Catalunya, Consell Català de l’Esport. Sardà (1908): Félix Sardà Alemany, L’sport católich. Conferencia en el Ateneu de Sant Lluis Gonçaga, de la barriada de Sant Andréu de Palomar (Barcelona), ab ocasió de les Bodes d’or de dita fervosa Associació, celebrades lo día 28 de juny del present any, llegida, Barcelona: Lib. Tip. Católica. Secció Bavaresa (1935): Secció Bavaresa del Club Alpí Alemany, L’ús de la corda, Munich, Barcelona: Unió Excursionista de Catalunya. Serch (1932): Amadeu Serch, L’exemple de Txecoslovàquia, Barcelona: Barcino. — (1934): Amadeu Serch, El camping: Esport de la vida a l’aire lliure, Barcelona: Barcino. — (1937): Amadeu Serch, «Els Escacs», Els Escacs a Catalunya, 121, p. 2236. Solà (1971): Lluís Solà, Xut!, 1922-1936, Barcelona: Editorial Bruguera. Soler (1906): Juli Soler i Santaló, La Vall d’Aran: Guía Monogràfica de la Comarca, Barcelona: L’Avenç. Soler i Damians (1936): J. Soler i Damians, Assaig d’un pla general d’educació física, Barcelona: Norma editorial. Suriol (1935): Josep Suriol i Torra, Dos mil casos d’intervenció mèdica en l’esport, Barcelona: Publicacions mèdiques. Termes & Colomines (2003): Josep Termes i Agustí Colomines, Patriotes i resistents. Història del primer catalanisme, Barcelona: Ed. Base. Torras (1902): Cèsar August Torras i Ferreri, Pirineu Català: Guia itinerari de l’excursionista a Camprodón, Barcelona: Tip. L’Avenç. Torras i Bages (1910): Josep Torras i Bages, L’atletisme cristià. Carta pastoral amb motiu del sant temps de Quaresma, Vic: Imp. Anglada. Torrebadella (2000): Xavier Torrebadella Flix, L’esport català durant la Segona República: el Comissariat d’Educació Física i Esports de la Generalitat de Catalunya, Barcelona: Col·legi de LliLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 46

15/3/18 12:00


Textos sobre educació física i esport en llengua catalana

47

cenciats en educació Física i Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport de Catalunya. — (2006): Xavier Torrebadella Flix, «Renovació del discurs olímpic català en una conjuntura d’expansió del sistema esportiu (19301939)», dins: Catalunya i l’Olimpisme. Esport, identitat i Jocs Olímpics (1896-2006), Cornellà de Llobregat: Comitè Olímpic de Catalunya, ps. 68-93. — (2011): Xavier Torrebadella Flix, Repertorio bibliográfico inédito de la educación física y el deporte en España (1800-1939), Madrid: Fundación Universitaria Española. — (2012): Xavier Torrebadella Flix, «Las primeras revistas profesionales y científicas de la educación física española (1882-1936)», Apunts. Educación Física y Deportes, 190, ps. 11-25. — (2013): Xavier Torrebadella Flix, «L’Acadèmia d’Educació Física de Catalunya. Un intent per legitimar un espai institucional i doctrinal de l’educació física en la II República», Apunts. Educación Física y Deportes, 114, ps. 23-35. — (2016): Xavier Torrebadella, «Revisión histórica de la bibliografía gimnástico-deportiva impresa en Barcelona (s. XIX-1910)», Biblios. Revista electrónica de bibliotecología, archivología y museología, 65, ps. 52-69. Torrebadella & Planas (2011): Xavier Torrebadella Flix i Àlex Planas Ballet, «Del deport a l’esport i de l’esport al deport. Molt més que una discussió terminològica», Terminàlia. Revista de l’Associa­ ció Catalana de Terminologia, 3, ps. 22-30. Torrebadella, Olivera & Martínez (2015): Xavier Torrebadella Flix, Javier Olivera Bertrán i Mireia Martínez Bou, «Origin and Institutionalisation of Sports and Gymnastics Associations in Nineteenth-Century Spain (1822-1900)», Apunts. Educación Física y Deportes, 119, ps. 7-54. Torrent & Tasis (1966): Joan Torrent i Rafael Tasis, Història de la premsa catalana, Barcelona: Editorial Bruguera, ps. 465-466. Trabal (1931): Francesc Trabal, Quo vadis, Sánchez?, Barcelona: Edicions La Rambla. — (1988): Francesc Trabal, Quo vadis, Sánchez?, Barcelona: Quaderns Crema. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 47

15/3/18 12:00


48

Llengua & Literatura, 28, 2018

Ucelay-Da (1994): Enric Ucelay-Da Cal, «Violencia simbólica y temática militarista en el nacionalismo radical catalán», Ayer, 13, ps. 237-264. — (2003): Enric Ucelay-Da Cal, El imperialismo catalán. Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España, Barcelona: Edhasa. Verdaguer (1887): Jacint Verdaguer, Excursions i viatges, Barcelona: La Ilustració Catalana. Zar & Barblan (1931): Adolphe Zar & Pierre Barblan, Gimnàstica amb esquís, Barcelona: Esbart d’Esports de Neu de la Secció d’Excursions de l’Ateneu Enciclopèdic Popular.

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 48

15/3/18 12:00


Textos sobre educació física i esport en llengua catalana

49

ANNEX 1. Taules Taula 1. 24 obres en l’àmbit de l’excursionisme (1800-1936). Ordenació cronològica-nominal   1. Osona (1880), Guia general de las montanyas del Monseny: Amb la versió castellana i francesa, acompanyada del plan de la encontrada   2. Bosch de la Trinxeria (1887), Records d’un excursionista   3. Verdaguer (1887), Excursions i viatges   4. Maspons (1894), L’excursionisme català   5. Mariá (1897), Noves excursions a la Pica d’Estats   6. Torras (1902), Pirineu Català: Guia itinerari de l’excursionista a Camprodón   7. Morelló (1904), La Vall d’Àneu   8. Soler (1906), La Vall d’Aran: Guía Monogràfica de la Comarca   9. Congressos Excursionistes Catalans (1911), Deliberacions del Primer Congrés Excursionista 10. Lasserra (1911), Excursions curtes: del Foix al Tordera i de la mar a les serres del Penadés, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Montseny i Montnegre 11. Exèrcit català (1923), Marxes i campaments 12. Curet (1924), El Centre Excursionista ‘Minerva’ i la seva obra 13. Batista (1927), Manual d’excursionisme 14. Carreras (1927), Nocions de topografia per a ús i utilitat dels excursionistes 15. Guilera (1927), Excursions pels Pirineus i els Alps 16. Pujol (1928), Orientacions d’excursionisme 17. Dalmau (1930), Recull de petites excursions: 25 itineraris i un mapa 18. Pujol (1930), Excursionisme i ciutadania 19. Bertrans (1931), La Vall d’Aran: ‘Suissa Catalana’. Guia del turista 20. Pujol (1931), Del nostre excursionisme 21. Guilera (1931), Josep Maria Guilera i Albiñana, Carnet d’un esquiador (1915-1930) 22. Serch (1934), El camping: Esport de la vida a l’aire lliure 23. Secció Bavaresa (1935), L’ús de la corda 24. Pujol (1936), Tècnica de l’excursionisme

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 49

15/3/18 12:00


50

Llengua & Literatura, 28, 2018

Taula 2. 15 obres d’educació física i gimnàstica (1914-1936). Ordenació cronològica-nominal   1. Institut Català de Gimnàstica Rítmica (1914), Opinions i comentaris a l’en­ torn de la gimnástica rítmica, mètode d’educació pel ritme del Prof. Dr. Jaques Dalcroze   2. Ajuntament de Barcelona (1920), Banys de Mar per als alumnes de les Escoles de Barcelona   3. Domènech (1931), Cultura física. Ponència del cicle de converses sobre temes d’interès local, organitzat pel Centre de Lectura en el curs, 1930-1931   4. Zar & Barblan (1931), Gimnàstica amb esquís   5. Ajuntament de Barcelona (1932), L’obra de les colònies escolars, banys de mar i semicolònies per als alumnes de les escoles de Barcelona, 1906-1931   6. Duncan (1932), La dansa i la gimnàstica   7. Serch (1932), L’exemple de Txecoslovàquia   8. Acadèmia d’Educació Física de Catalunya (1935), I Congrés Català d’Educació Física, Barcelona 21, 22, 23, 24, 25 i 26 d’octubre 1935, Reglament   9. Ajuntament de Barcelona (1935), Acampades, assaig amb nois de les colònies escolars: aspectes social i educatiu 10. Fagella (1935), Salut i educació física 11. Soler i Damians (1936), Assaig d’un pla general d’educació física 12. Ateneu Igualadí (1936), Exercicis de gimnàstica 13. Ral (1936), Resum d’Educació Física 14. Lliga d’Higiene Escolar de Sabadell (1937), Colònies escolars. Memòria resumint l’actuació d’aquesta entitat durant els vint-i-cinc anys transcorreguts des de la seva fundació: 1912-1937 15. Ral, Soler & Mira (1937): Text del cicle de conferencies

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 50

15/3/18 12:00


Textos sobre educació física i esport en llengua catalana

51

Taula 3. 27 obres de temàtica esportiva no excursionista (1899-1938). Ordenació cronològica-nominal   1. Pin (1899), Problemes d’escachs d’autors catalans contemporanis   2. Cessolis (1900), De les costums dels homens e dels oficis dels nobles, sobre’l Joch dels Escachs   3. Cessolis (1902), Libre de bones costumes dels homens e dels oficis dels nobles   4. Sardà (1908), L’sport católich   5. Salle de Rochemaure (1909), Gran Festa Sportiva   6. Torras i Bages (1910), L’atletisme cristià. Carta pastoral amb motiu del sant temps de Quaresma   7. Centre Excursionista de Catalunya (1913), Sports d’hivern-1913   8. Elias (1916), Jocs de pilota. Noticia i regles   9. Elias (1918), Exercicis de Mar 10. Elias (1920), Els jocs olímpics de l’antiga Grècia 11. Joventut Republicana de Lleida (1921), L’entrenament pel atletisme: Regles i consells per a practicar l’atletisme donats pels principals campions del mon 12. Federació Catalana de Natació Amateur (1923), Anuari de la Federació Catalana de Natació Amateur 13. Margarit (1923), Compendi del ben remar 14. Carbó (1924), Historial del F. C. Barcelona, 1899 15. Berenguer (1926), Samitier. L’home i el jugador 16. Ribes (1928), Llibre d’or del futbol català: amb unes interessants notes gràfiques i informatives a honor del Futbol Nacional i Internacional 17. Granados (1932), Com es fa un nedador 18. Albareda (1933), Nocions d’esquí 19. Foyé (1933), Resum d’aviació 20. Federació Catalana de Rugby (1934), Rugby 1922-1934. Edició especial extraordinària amb motiu del reconeixement de la Federació Catalana de Rugby per part de la Federació Internacional de Rugby Amateur 21. Armengol (1935), El Club d’Escacs Barcelona vist per mi 22. Catalunya Gràfica (1935), Catalunya Atlètica: VIII Campionat d’Espanya de Marxa (Gran fons), Barcelona 7 d’abril 1935 23. Federació Catalana de Rugby (1935), Regles del joc segons la International Board Rugby (temporada 1935/36) traduïdes directament de l’anglès i adaptades a la terminologia catalana 24. Suriol (1935), Dos mil casos d’intervenció mèdica en l’esport 25. Federació d’Esquí de Catalunya (1936): Anuari de l’esquí català 1936 26. Reus (1936), Torneig Internacional d’escacs 27. Bucheli (1938), Basquetbol

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 51

15/3/18 12:00


52

Llengua & Literatura, 28, 2018

Taula 4. 6 obres de literatura esportiva (1924-1931). Ordenació cronològica-nominal 1. Draper (1924), Anotacions. Dietari d’un nedador 2. Castanys & Roure (1925), El partit del diumenge. Sainet de costums deportives en tres actes 3. Federació Catalana de Futbol Associació (1929): Cicle de conferencies 4. Rosell & Pich (1928), Judas futbolista 5. Guardiola (1929), Els colors del club 6. Trabal (1931), Quo vadis, Sánchez?

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 7-52

Llengua_literatura_28.indd 52

15/3/18 12:00


LA CONCORDANÇA DEL PARTICIPI EN EL CATALÀ DE MALLORCA* Past Participle Agreement in Majorcan Catalan

Sebastià Salvà i Puig

Universitat Autònoma de Barcelona, Centre de Lingüística Teòrica Correspondència: Dept. de Filologia Catalana, Facultat de Lletres, edifici B, despatx B9-0070, 08193 Bellaterra Tf.: 93 581 23 71 sebastia.salva@uab.cat ORCID ID: 0000-0001-5899-2645 Resum Aquest article pretén descriure el comportament de la concordança del participi (CP) en el català de Mallorca, molt especialment quan l’objecte roman in situ (en la seva posició canònica postverbal), tot comparant-lo amb el d’altres parlars romànics i posant èmfasi en un fet no destacat fins ara, i és que la CP amb l’objecte in situ no sempre és reeixida: l’accepten els esdeveniments dinàmics tèlics, però la rebutgen les situacions estatives —a excepció feta de certes construccions dinàmiques tèliques fetes a partir d’alguns verbs estatius— i també la rebutgen algunes construccions dinàmiques atèliques; però, crucialment, no totes. Per a tractar d’explicar-ho des d’un punt de vista teòric, es proposa que és imprescindible que en l’estructura oracional hi sigui present un nucli funcional (Asp) relacionat amb l’anomenat aspecte intern. Paraules clau concordança del participi, objecte in situ, català de Mallorca, aspecte intern, (a)telicitat, estativitat Abstract This article aims to describe the behaviour of past participle agreement (PPA) in Majorcan Catalan, especially when the object is left in situ (in its canonical post-verbal position), in comparison with other Romance dialects. It emphasises a fact that has not been up examined until now, that namely that PPA with a non-moved object is not always successful. It is accepted in telic dy*  Agraesc el suport del CLT de la UAB (molt especialment d’A. Bartra, O. Borik, M. T. Espinal, A. Gavarró, J. Mateu, C. Picallo, G. Rigau, J. Solà i X. Villalba), així com de T. Martí, M. Nofre i J. Rosselló (UB), i de J. Guiscafrè (UIB). A més, aquest article ha comptat amb el suport del projecte FFI2014-56968-C4-1-P del Ministerio de Economía y Competitividad, del projecte 2014 SGR 1013 de la Generalitat de Catalunya, i de l’ajut FI-DGR 2016 de la Generalitat. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 53-79 DOI: 10.2436/20.2502.01.84 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut el 3-3-16. Acceptat el 26-3-17.

Llengua_literatura_28.indd 53

15/3/18 12:00


54

Llengua & Literatura, 28, 2018

namic events but is forbidden in stative situations —except for certain telic dynamic constructions built with some stative verbs— as well as in some ate­lic dynamic constructions, but, crucially, not in all of them. In order to develop a theoretical explanation for this behaviour, it is proposed that it is imperative for a specific functional head (Asp) related to so-called inner aspect to be present in the clausal structure. Key Words past participle agreement, in situ object, Majorcan Catalan, inner aspect, (a)telicity, stativity

1. INTRODUCCIÓ Si hi ha un fenomen que, en el si de les llengües romàniques, presenta una especial variació és el de la concordança del participi (passat) —d’ara endavant, CP— amb l’argument intern de la predicació, ço és: la coincidència de trets flexius (de gènere i nombre) entre el participi d’un temps verbal compost i l’objecte o complement directe (CD) d’una oració transitiva (1) o el subjecte d’una oració inacusativa1 (2): (1) a. He {comprat/comprada} aquella casa. b. L’he {comprada/comprat}. (2) a. Han {arribat/arribades} dues barques. b. N’han {arribades/arribat} dues. 1.  Les construccions inacusatives es corresponen amb les proposicions de tipus IV de Fabra (1956: § 46) i són aquelles que estan mancades d’un argument extern (ço és, d’un subjecte semàntic), per la qual cosa l’argument intern (l’objecte semàntic) es veu promogut a la funció de subjecte gramatical; d’aquí que el verb hi concordi en persona i nombre —cf. (i) amb (ii.a)—, llevat del català nord-occidental (ii.b). El subjecte de les inacusatives manifesta propietats típiques dels objectes, com ara la possibilitat d’esser substituït pel pronom feble (o clític) en, si és indefinit —vid. (iii), (iv) i (2b). Per a més informació sobre el fenomen de la inacusativitat, podeu consultar Rosselló (2002). (i) Ha arribat un parent meu. (ii) a. Venen pluges. b. Ve pluges. (iii) N’ha arribat un. (iv) a. En venen. b. En ve. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 53-79

Llengua_literatura_28.indd 54

15/3/18 12:00


La concordança del participi en el català de Mallorca

55

Els temps composts estan formats pel verb auxiliar haver (o també ser, en les construccions inacusatives d’alguns parlars) més el participi: una forma impersonal o no finita del verb principal, d’aspecte perfectiu, la qual, com els adjectius, pot presentar variació flexiva de gènere i nombre (cantat/cantada/cantats/cantades). En català, els temps verbals composts són els següents (d’acord amb la nomenclatura establerta en l’Acord de la Secció Filològica de l’IEC de 17 de maig de 2002): en mode indicatiu, els temps de perfet (he cantat), passat anterior (hagué cantat, o la forma perifràstica va haver cantat), plusquamperfet (havia cantat), futur perfet (haurà cantat) i condicional perfet (hauria cantat); en mode subjuntiu, els temps de perfet (hagi cantat) i plusquamperfet (hagués cantat); i, finalment, les formes impersonals o no finites de l’infinitiu perfet (haver cantat) i del gerundi perfet (havent cantat). En alguns dialectes, encara hi podríem afegir els anomenats temps sobrecomposts (o supercomposts), com els que apareixen subratllats a (3) i (4) —de passada, observau la possibilitat de fer CP amb el CD en els exemples de (3b) i (4), i amb el subjecte d’una inacusativa a (3c)—:2 (3) a. Quan s’ho haurà hagut pensat, ja serà tard. b.  Una vegada {m’he hagut pres / m’he hagut presa / ?m’he haguda presa} sa pastilla, m’he trobat millor. c.  Quan (ella) {va haver hagut arribat / va haver hagut arribada / ? va haver haguda arribada}, se va dutxar. (4) a.  {He hagut vist / He hagut vista / ?He haguda vista} neu pes maig. b.  Idò, quan han vengut a comprar sa mula, ja l’he {hagut/?haguda} venuda! c.  Es metge en cinc minuts l’ha {hagut/?haguda} visitada, a sa malalta. 2.  Els temps verbals sobrecomposts són vius no sols en el català septentrional (Pé-

rez Saldanya 2002: 2590, i Solà i Pujols 2002: 2903), sinó també en algun punt d’Oso-

na i en occità (Schlieben-Lange 1971: 152), i en el català baleàric (Moll 1975: § 151 bis). Apareixen exclusivament amb predicats tèlics, preferentment agentius —cf. amb (i)—; sovint, com a (3), en subordinades temporals que designen situacions immediatament anteriors a les designades per l’oració principal (Pérez Saldanya 2002, i Solà i Pujols 2002); però també poden aparèixer en oracions principals, com a (4). (i)  *Quan ha hagut gandulejat, se n’ha anat an es llit. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 53-79

Llengua_literatura_28.indd 55

15/3/18 12:00


56

Llengua & Literatura, 28, 2018

En mallorquí, la CP en els temps sobrecomposts es pot produir amb tots dos participis (ço és, amb el participi del verb principal i amb el participi del segon auxiliar) o bé només amb el participi del verb principal, si bé la primera opció és, avui, poc freqüent.3 Com veurem en el § 2, hi ha llengües (com el castellà) que eviten la CP en els temps composts, però també hi ha tot un seguit de parlars (com l’italià, el francès o el català no mallorquí) que l’admeten en uns casos i la rebutgen en uns altres, amb bastant variació. En l’altre extrem (§ 3), hi ha parlars (com el català de Mallorca i algunes llengües o dialectes d’Itàlia) que afavoreixen clarament la CP, fins i tot quan l’objecte es troba in situ, en la seva posició canònica postverbal —(1a), (3b) i (4a). En el § 4 exposarem críticament el tractament que ha rebut tradicionalment la CP amb l’objecte in situ entre els gramàtics de casa nostra. En el § 5, tot basant-nos en Salvà (2015), posarem l’atenció en un fet que creim que no ha estat observat fins ara, i és que la CP amb l’objecte in situ no sempre és reeixida, i mirarem d’esbossar què és el que legitimaria aquest tipus de CP. Com a primera aproximació, veurem que un factor a tenir en compte seria la telicitat (o caràcter culminatiu) d’un esdeveniment dinàmic, per oposició a l’atelicitat i l’estativitat. Amb tot, sembla que la CP també és possible amb alguns verbs estatius (§ 6), i també amb algunes activitats o construccions dinàmiques atèliques, però no amb totes (§ 7). Finalment, el § 8 tancarà l’article amb les principals conclusions que se’n desprenen. 2. VARIACIÓ ENTRE LES LLENGÜES ROMÀNIQUES QUANT A LA CP El castellà exigeix la CP en les construccions passives (5a), en les de participi absolut (5b) i en oracions copulatives o atributives com les 3.  El mateix podríem dir dels temps composts de la veu passiva: (i)  Aquesta cançó ha {estat/?estada} premiada. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 53-79

Llengua_literatura_28.indd 56

15/3/18 12:00


La concordança del participi en el català de Mallorca

57

de (5c), però la rebutja sistemàticament en els temps composts de la veu activa (5d-j): (5) a. Las niñas fueron {peinadas/*peinado}. b. Una vez {llegadas/*llegado} las niñas, María descansó. c. Las niñas ya están {peinadas/*peinado}. d. María ya ha {llegado/*llegada}. e. María ha {peinado/*peinadas} a las niñas. f. María las ha {peinado/*peinadas}. g. María se ha {peinado/*peinada}. h. Las niñas que María ha {peinado/*peinadas}... i. ¿A qué niñas ha {peinado/*peinadas} María? j. A las niñas, he {peinado/*peinadas}.

Per contra, en italià estàndard trobam CP no sols en les oracions passives (6a), sinó també en les inacusatives (6b), amb els pronoms clítics (o febles) d’acusatiu de 3a persona (obligatòriament) (6c), inclòs ne (6d), amb els clítics de 1a i 2a persona (opcionalment) (6e), amb els clítics reflexius o recíprocs (6f), i en les oracions passives pronominals (6g). Emperò, l’italià estàndard actual no manifesta CP en les construccions relatives, interrogatives o exclamatives (6h-i). Els exemples següents són de Belletti (2006): (6) a. Maria è {stata assunta / *stato assunto}. ‘Na Maria ha estat contractada’. b. Maria è {partita/*partito}. ‘Na Maria ha partit’. c.  L’fem.sg ho {vista/*visto}; Le ho {viste/*visto}; Li ho {visti/*visto}. ‘L’he vista’; ‘Les he vistes’; ‘Els he vists’. d. Ne ho {comprate/*comprato} molte. ‘N’he comprades moltes’. e. {Mi/ti}fem ha {vista/visto}; {Ci/vi} ha {viste/visti/visto}. ‘{M’/t’}fem ha vist’; ‘{Ens/us} ha vist’. f.  Mi sono guardata allo specchio; Ci siamo guardate allo specchio. ‘M’fem he mirat al mirall’; ‘Ensfem hem mirat al mirall’. g. Ultimamente si sono {construite/*construito} molte case. ‘Darrerament s’han construït moltes cases’. h. I libri che ho {letto/*letti}... ‘Els llibres que he llegit...’. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 53-79

Llengua_literatura_28.indd 57

15/3/18 12:00


58

Llengua & Literatura, 28, 2018

i. Quanti libri hai {letto/*letti}? ‘Quants de llibres has llegit?’.

En francès trobam CP en les oracions passives (7a), en aquelles ora­ cions inacusatives que agafen com a auxiliar être (incloses les oracions reflexives) (7b-c), i també, però ara només opcionalment, amb els clítics (7d) i, fins i tot, en construccions relatives, interrogatives4 o exclamatives (7e-f). Ara bé, el francès rebutja la CP amb el clític partitiu en (7g).5 Els exemples següents són també de Belletti (2006): (7) a. Ces sottises ont été faites par les élèves de cinquième. ‘Aquestes estupideses han estat fetes pels alumnes de cinquè’. b. Elles sont venues. ‘(Elles) han vengut’. c. Elles se sont reprises. ‘(Elles) s’han recuperat’. d. Ces sottises, Jean ne les a jamais {faites/fait}. ‘Aquestes estupideses, en Jean no les ha fetes mai’. e. Voilà les sottises que Jean n’aurait jamais {faites/fait}. ‘Vet ací les estupideses que en Jean no hauria fet mai’. f. Combien de fautes a-t-elle {faites/fait}? ‘Quantes de faltes ha comès (ella)?’. g. Il en a {repeint/*repeintes} deux. ‘N’ha repintades dues’.

El català també exigeix la CP en les oracions passives (8a). Pel que fa als temps composts de la veu activa, cal tenir present, d’entrada, que el català estàndard i la major part de varietats dialectals, avui, empren 4.  Com recorda Belletti (2006: 508), és molt interessant el contrast interpretatiu que s’aprecia a (7f), segons hi hagi o no CP. Quan n’hi ha, hom pressuposa un conjunt de faltes típiques específiques, mentre que no hi ha necessàriament tal pressuposició quan no es fa la CP. 5. Segons Rosselló (2002: n. 80), això es podria relacionar amb el fet que en francès no existeix tampoc el format que tenim a (i) i que, en canvi, és possible el format de (ii.a), que en català demana dislocació amb clític de represa —cf.: (ii.b). (i) De fotos n’he fetes moltes. (ii) a. Combien as-tu fait de fotos? b. *Quantes has fet de fotos? Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 53-79

Llengua_literatura_28.indd 58

15/3/18 12:00


La concordança del participi en el català de Mallorca

59

sistemàticament l’auxiliar haver (fins i tot en les construccions inacusatives), i que només fan la CP (opció recomanada per la normativa) amb els clítics acusatius de 3a persona (8b-c): molt especialment amb el clític de 3fem.sg i, en menor mesura, amb el de 3fem.pl; residualment, també amb el de 3mas.pl i amb el partitiu en. Amb tot, d’acord amb Rosselló (2002: 1932), la CP amb els clítics en aquests parlars és un fenomen en recessió, que sembla opcional per a uns parlants i inexistent per a altres. Resta pendent un estudi detallat del grau de vitalitat de cadascun d’aquests casos, en els diferents dialectes del català i per a les diferents generacions. (8) a. La pena de mort fou {declarada/*declarat} il·legal. b. L’fem he {vist/vista}; Les he {vist/?vistes}; Els he {vist/??vist(o)s}. c.  N’he {comprat/??comprada} una, de tele; N’he {comprat/ ?? comprades} dues, de butaques; N’hem {comprat/??comprats} dos, de cotxes.

3. EL CAS DEL CATALÀ DE MALLORCA: CP TAMBÉ AMB L’OBJECTE IN SITU En mallorquí, a diferència del que sembla que passa en altres dialectes catalans, la CP amb els clítics acusatius de 3fem.sg i 3fem.pl és un fenomen ben viu; de fet, obligatori (molt especialment amb el clític de 3fem.sg) (9a-b).6 En canvi, amb el clític de 3mas.pl, la CP és avui més aviat opcional i es troba en recessió; només es deixa sentir clarament en la parla de la gent més gran (9c) (Rosselló 2002: 1933). Pel que fa al clític en, al nostre parer, la CP tendeix avui a fer-se opcional (9d-f), però encara es manté força viva. (9) a. L’fem.sg he {vista/*vist}. b. {Les/els}fem.pl he {vistes/??vist}. c. Els mas.pl he {vists/(?)vist}. d. N’has {menjada/?menjat} massa, de sobrassada. 6.  Com es pot veure a (9b), el clític de 3fem.pl (les) pot presentar, en mallorquí col·loquial, també la forma els, homòfona amb el clític de 3mas.pl. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 53-79

Llengua_literatura_28.indd 59

15/3/18 12:00


60

Llengua & Literatura, 28, 2018

e. N’heu {menjades/?menjat} tres perhom, de figues. f.  Que no n’hem {menjats/(?)menjat} a bastament, avui, de confits?

Segons Rosselló (2002: 1933), el mallorquí també admet la CP en altres construccions, si bé en aquests casos es tracta d’un fenomen opcional i en declivi (de nou, caldria un estudi aprofundit sobre el grau de vitalitat de la CP en aquests casos): amb clítics acusatius de 1a i 2a persona (10a); amb clítics reflexius acusatius (10b); en construc­ cions anticausatives o ergatives pronominals inherents (10c); en passives pronominals (10d); en inacusatives amb verbs de moviment de direcció inherent (com anar, arribar, pujar, baixar...) (10e); i en frases relatives i interrogatives7 (sumem-hi també les exclamatives i les frases amb focus contrastiu) (10f): (10) a. Ja m’ha {pentinada/pentinat}; Ja t’he {pintada/pintat}. b. M’he {pessigada/pessigat}; Ja t’has {dutxada/dutxat}. c. Que vos heu {mortes/mort}?; Ja se n’ha {penedida/penedit}. d. Aquelles cases no s’han {venudes/venut}. e. Com és que no has {venguda/vengut}?; Ja ha {tornada/tornat}? f.  Ses que jo he {empeltades/empeltat} van ben bones, de figueres; Quantes fotos has {fetes/fet}?; Quines cosotes més lletges, que m’ha {dites/dit}!; Na Maria, he {vista/vist}, i no en Joan.

Encara hi podríem afegir les construccions amb verbs inacusatius presentacionals o d’aparició/desaparició (inclosos els verbs d’esdeveniment): aparèixer, comparèixer, desaparèixer, néixer, morir, ocórrer, succeir, passar (11a); amb verbs inacusatius de compleció gradual (créixer, millorar, empitjorar, augmentar, disminuir, minvar, engreixar) (11b);8 i, tot i que Rosselló (2002: 1920-1921) posa en dubte el seu caràcter inacusatiu (perquè sovint implicarien un procés pur, més 7. Segons Rosselló (2002: 1934), en les oracions interrogatives, encara que la CP hi estigui en reculada, aquesta es veu especialment afavorida (en femení) si, a més, hi trobam un dislocat: (i) De novel·la, quina has {agafada/??agafat}? 8.  Observau que engreixar, en mallorquí, no és un verb pronominal, a diferència d’altres parlars catalans (que empren engreixar-se). Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 53-79

Llengua_literatura_28.indd 60

15/3/18 12:00


La concordança del participi en el català de Mallorca

61

que no pas un canvi d’estat), la CP sembla també possible amb verbs com bullir, girar, rodar i vessar (11c), almanco en accepcions que siguin clarament de canvi d’estat,9 de la mateixa manera que la CP també és possible amb altres verbs de causació interna, com tombar, trabucar, esclatar, explotar, rebentar, passar per ull (11d): (11) a.  Sa nostra filla ja ha {nascuda/nascut}; Na Maria ha {descompareguda/descomparegut}; Ha {succeïda/succeït} una desgràcia. b.  Sa perera que vares sembrar ha {crescuda/crescut} una cosa de no dir; Sa porcella quasi no ha {engreixada/engreixat}. c.  Sa bolla ha {girada/girat} (tota ella) tres vegades; {S’olla/ S’aigua} m’ha {vessada/vessat} tota. d.  Sa panera ha {trabucada/trabucat} amb so vent; Sa bimbolla ha {esclatada/esclatat}; Sa pallissa ha {passada/passat} per ull.

D’acord amb Rosselló (2002: 1933), en tots aquests casos que hem vist que és possible la CP, la concordança pot «pujar» al participi d’un verb modal (12a), de causació (12b) o de percepció (12c). Com es pot observar a (12c), el mallorquí no segueix la prescripció de Fabra (1918: § 94) de distingir segons si l’objecte ho és del primer verb (el de percepció) o del segon —la normativa només recomana de fer la CP en el primer cas (amb aquesta dona i aquestes al·lotes). (12) a.  No l’he {sabuda/*sabut} arreglar; Aquelles cases no s’han {pogudes/pogut} vendre; No s’ha {volguda/volgut} dutxar; Te don ses que he {gosades/gosat} agafar; Que hi has {haguda/ hagut} d’anar? b.  L’hem {feta/*fet} arreglar. c.  Aquesta {dona/cançó} l’he {sentida/*sentit} cantar; Aquestes {al·lotes/jotes} les hem {vistes/??vist} ballar.

A més, en les construccions inacusatives d’(11), així com en les de (10b-e), és encara possible per a alguns parlants de Mallorca d’emprar 9.  En canvi, la CP és poc reeixida en frases com aquestes: (i) a. Sa bolla només ha {girat/??girada} cinc graus. b. {S’olla/S’aigua} ha {vessat/??vessada} durant cinc segons. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 53-79

Llengua_literatura_28.indd 61

15/3/18 12:00


62

Llengua & Literatura, 28, 2018

l’auxiliar esser per a formar els temps composts, sobretot en la 1a i en la 2a persona del singular del perfet d’indicatiu (antigament, era possible en altres persones i temps verbals). Es tracta d’un fenomen en clara recessió. Quan l’auxiliar és esser, la CP és obligatòria: (13) a. Mefem som {rentada/*rentat} b. Com és que no etsfem {venguda/*vengut}?

Com diuen Gavarró & Fortón (2014: 99), tot això fa que el català de Mallorca sigui una de les varietats romàniques més proclius a la CP. Kayne (1989) va destacar que el que tenen en comú tots aquests casos (frases amb clítics, relatives, interrogatives, exclamatives, amb focus contrastiu, inacusatives i passives) és que l’objecte precedeix el participi (o, en el cas de les inacusatives i passives, es veu promogut a la funció de subjecte gramatical). Per això, la seva proposta per a analitzar la CP dona una rellevància essencial al moviment o desplaçament de l’objecte. Emperò, en mallorquí hi ha un altre cas en què pot tenir lloc la CP: quan un SN ple i amb la funció de CD es troba in situ (ço és, en la seva posició canònica postverbal). Els exemples de (14) estan extrets de les Rondalles mallorquines replegades per mossèn Alcover: (14) a. Per això he pensada una cosa: fer-vos hereus per parts iguals i no parlar-ne pus. b. No havia presa cap rabiada tan grossa mai. c. Jo no t’he tocada sa mel! d. [Es qui demostri més destreses] haurà guanyada s’acció. e. Ell, com mous un peu, s’altre ja ha posada rel! f. Ja se n’hi anà, escoat i morrotós, es drac, com hagué sentides aquestes comandacions! g. Aquella fada els havia seguits es passos. h. S’ha rentades ses mans, i ha brollat blat i xeixa; s’ha rentats es peus, i han brollat peixos.

Les frases de l’exemple (14h) són molt interessants perquè ens mostren que, en el mallorquí d’Alcover, una frase amb un clític reflexiu datiu correferent amb el subjecte, més un SN ple com a CD, manté Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 53-79

Llengua_literatura_28.indd 62

15/3/18 12:00


La concordança del participi en el català de Mallorca

63

plenament el seu caràcter transitiu i, doncs, porta l’auxiliar haver —cf. amb (13a), que té un clític reflexiu acusatiu i l’auxiliar esser. A més, ens mostren que la CP es produeix amb el CD, i no pas amb el subjecte o amb l’objecte datiu.10 Ara bé, en el mallorquí actual, la CP amb l’objecte in situ és un fenomen opcional i en recessió —al nostre parer, encara més que els casos de (10) i (11)—: els parlants més joves no la fan; i els parlants que la fan vacil·len entre concordar o no concordar. El fenomen de la CP amb l’objecte in situ també s’esdevé en occità i passava, així mateix, en l’italià altament literari del s. xix (15), i encara avui en molts parlars del centre i del sud d’Itàlia —com l’altomurà (16) i l’abrucès oriental (17)—,11 i fins i tot en alguns del nord —com en les varietats de Quarna Sopra (18) i Bagolì— (vid. Loporcaro 1998, Manzini & Savoia 2005, i D’Alessandro & Roberts 2008, 2010), i també en friülà, un dialecte retoromànic (19) (Haiman & Benincà 1992): (15) (16) (17) (18) (19)

Dopo aver asciugate in segreto le lacrime... ‘Després d’haver eixugat.fem.pl en secret les llàgrimes...’ Diego {ha/è} {aperta/*aperto} la porta. ‘En Diego ha obert.fem.sg la porta’. Giuwanne a {pittite/*pittate} ddu mure. ‘En Joan ha pintat.pl dos murs’. A i o la’vaa a ’makina. cl cl he rentat.fem.sg el.fem.sg cotxe.fem.sg ‘He rentat el cotxe’. Kwalkidun al a {kopas/kopá} i servidors. Qualcú ell ha {morts/mort} els servidors ‘Qualcú ha mort els servidors’.

10.  En italià, en canvi, en aquests casos l’auxiliar és essere i la CP es produeix amb el subjecte (i), tret del cas que el CD sigui un clític (ii) (Belletti 2006: 497): (i) a. Mariai sii è lavatai i capelli. b. [Gianni e Mario]i sii sono strettii la mano. (ii) a. Mariai sei lij è lavatij. b. [Gianni e Mario]i sei laj sono strettaj. 11.  En abrucès oriental, el participi concorda amb qualsevol SN plural, ja sigui l’argument intern o l’extern (D’Alessandro & Roberts 2008, 2010). Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 53-79

Llengua_literatura_28.indd 63

15/3/18 12:00


64

Llengua & Literatura, 28, 2018

4. EL TRACTAMENT TRADICIONAL DE LA CP AMB L’OBJECTE IN SITU. UNA REVISIÓ CRÍTICA En el § 94 de la Gramàtica catalana de Fabra (1918), que fins el 2016 l’IEC ha tingut com a obra normativa, s’assenyala el següent: «Quan un verb transitiu en un temps compost va acompanyat d’un complement directe, el participi passat pot concordar amb el dit complement o romandre invariable. Ex.: Havia rebut una carta o Havia rebuda una carta. | Els nois que havem trobat o Els nois que havem trobats. | N’havíem menjat dues o N’havíem menjades dues. És recomanable (si no obligatori) [(el subratllat és nostre)] de fer concordar el participi passat amb el complement directe quan aquest és un pronom personal feble de tercera persona. Ex.: La carta, l’han començada, però no l’han acabada. | La teva germana, l’he sentida cantar una vegada. | On són? — No els hem vistos. | On teniu les plomes? — Les havem perdudes. | Jo n’he menjada una, i ell n’ha menjades tres. En canvi, en tots els altres casos és preferible de deixar el participi passat invariable. Ex.: Ja has escrit la carta? | La noia que ells han vist és la germana d’en Pere. | Quantes caixes has portat? | Li havien venut quatre cavalls. | Les flors que t’havien enviat [...]».

Fabra (1956: § 73) en fa una valoració prescriptiva idèntica. En canvi, Moll (1975: § 160) no és tan taxatiu: «En el llenguatge popular és freqüent la concordança constant del participi amb el complement acusatiu, tant si aquest és pronom dèbil de tercera persona com si no ho és. No es pot dir que tal concordança sigui incorrecta, allà on es troba usada pels escriptors més clàssics, i fins i tot pels literats moderns més eminents, com en aquesta frase de Llorenç Riber: Un marger havia trobada una olla plena d’or».

I en la seva gramàtica històrica, Moll (1952: §§ 484 i 485) assenyala el següent: «El participi de pretèrit que forma part d’un temps compost, en el català medieval concordava normalment amb el complement directe, i aquest ús es manté encara avui dia en la parla menys influïda pel casteLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 53-79

Llengua_literatura_28.indd 64

15/3/18 12:00


La concordança del participi en el català de Mallorca

65

llà, com és ara la dels pagesos mallorquins [...]. En el català modern s’ha generalitzat l’ús de la forma única de masculí singular per al participi dels temps composts, és a dir, la falta de concordança d’aquest amb el complement directe, excepte quan el complement és un dels pronoms personals febles la, les, los i ne [...]».

Moll sembla fer-se ressò de les conclusions exposades per Alcover en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) —i que recullen la tesi que ja havia defensat Alcover (1903)—: «I. La concordança del participi ab el terme d’acció dins els temps composts de la veu activa es una lley interna de la llengua catalana que’s revela tant dins els monuments escrits de tots els sigles y regions com dins el llenguatge parlat. II. Devegades falla aqueixa lley, això es, no’s fa dita concordança, quan el participi va davant el terme d’acció, per motiu de no atendre el qui parla a si dit terme revestirà la forma masculina o femenina, singular o plural. III. Fora del cas de la conclusió anterior, l’infracció de la lley de concordança no es una evolució espontania sobrevinguda naturalment dins la nostra llengua, sinó que’s deu esclusivament a l’influencia castellana, que desde’l sigle xvi deturpa y violenta l’estructura interna del català. IV. Els monuments escrits del sigle xvi ençà y l’estat actual de la llengua parlada en les seves diferentes regions demostren que allà ont es més forta l’influencia castellana, més poch s’hi observa la lley de la concordança; y allà ont es més fluixa dita influencia, aquella lley hi es més observada. V. La lley de concordança s’observa més dins la llengua parlada que dins l’escrita, perque, en parlar, un se deixa dur més de l’instint de la llengua que no quan un escriu. VI. Les infraccions de la lley de concordança en les persones que no sofreixen gayre l’influencia castellana’s deuen a la falta d’estudis gramaticals del català de que sempre hem patit y patim per la nostra desgracia».

Fabra (1906), en el mateix congrés, rebaté la ponència d’Alcover amb aquestes altres conclusions:

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 53-79

Llengua_literatura_28.indd 65

15/3/18 12:00


66

Llengua & Literatura, 28, 2018

«I. Originariament totes les llengues novo-llatines fan concordar el participi ab el règim directe. (En una oració com he cantada una cançó, que significava originariament tinch cantada una cançó, tenim: he verb, una cançó règim directe, cantada predicat d’aquest règim; donchs, naturalment: acort de cantada ab cançó.) II. Més tard, quan la combinació sintàctica verb-predicat (he cantada) passa a esser un temps (el perfet del verb cantar), llavors la flexió del participi tendeix a desaparèixer, es a dir, se tendeix a donar una forma única al temps compost (he cantat una cançó, com he cantat un cant), exactament com en els temps simples (cantem una cançó, com cantem un cant). III. Aquesta tendència’s manifesta en totes les llengues, sobre tot quan el participi precedeix el règim: en cap d’elles [sic] l’acort del participi y del règim es obligatori en tots els casos [...]. Es una afirmació gratuita l’atribuir esclusivament a l’influencia castellana’l pas del participi constantment flexible del català antich (he cantada una cançó), a participi generalment no flexible (he cantat una cançó). IV. Donat l’estat actual de la llengua, creyem que pot tant sols considerarse obligatori l’acort del participi ab el règim directe quan aquest es un pronom de tercera persona o la partícula ne [...]».

Aquest debat fou ja recollit per Solà (1973). L’explicació de Fabra és la que repetiran autors com Ruaix (1985: 134) i Badia (1994: 682). De Habeo [[epistolam] [scriptam]] (literalment, ‘tenc la carta escrita’), que era la col·locació que havia cristal·litzat en llatí tardà i que, com a perífrasi resultativa, expressava el resultat present d’una acció ante­ rior (amb el participi concertat amb el CD a mode de predicat), es pas­ sà a [He escrit] la carta, on haver (inicialment, ‘tenir’, ‘posseir’) perdé la seva càrrega lèxica inicial i esdevingué un verb auxiliar (amb un significat i un ús funcional o gramatical) i «el participi es desplaçà vers aquell tot formant una unitat verbal». Tanmateix, segons Badia (1994: 683), «en la història de les llengües els processos evolutius són lents [...]; si la marxa vers la reducció [...] era inexorable, això no era sense que s’anessin mantenint construccions concertades, més o menys fossilitzades», de manera molt destacada en els parlars baleàrics. Loporcaro (1998) es mostra molt crític amb aquesta explicació tradicional (que es remunta, segons l’esmentat autor, ja a Díez 1843 i a Bastin 1889), segons la qual, la presència de CP amb l’objecte in situ Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 53-79

Llengua_literatura_28.indd 66

15/3/18 12:00


La concordança del participi en el català de Mallorca

67

en alguns dialectes romànics és senyal de la perdurabilitat de la construcció resultativa llatina, mentre que la manca de CP indicaria la gramaticalització del temps compost. Aquesta tesi, segons Loporcaro, és incompatible amb l’ambigüitat que també per a aquests parlars tenen frases com la següent: (20) Le scarpe le ho slacciate. ‘Les sabates les tenc desfermades’ o ‘Les sabates les he desfermades’.

Aquests dialectes, a més, tenen l’auxiliar haver per a verbs intransitius, la qual cosa demostra clarament que sí que posseeixen veritables temps composts. I tampoc no és el cas que la manca de CP impliqui directament la presència d’un temps compost: en els dialectes ticinesos, les construccions resultatives fan o no CP segons que l’objecte precedesqui o seguesqui el participi. No ens podem deturar aquí en la proposta de Loporcaro. Apuntarem, seguint Rosselló (2003), que els objectius de la seva obra són, d’una banda, descriure empíricament el fenomen de la CP en els temps composts en totes les varietats lingüístiques romàniques i en totes les possibles construccions, i, en segon lloc, des del punt de vista teòric (adoptant el marc de la gramàtica relacional), reduir tot aquest ventall de variació sintàctica a un conjunt limitat i ordenat jeràrquicament de lleis (condicions, restriccions) implicatives sobre la CP, des de la llei més general (i diacrònicament més antiga), que es compliria en tots els casos (concretament, que l’SN que controla la CP sigui un CD) i que seria gairebé l’única condició exigida per l’altomurà (on la CP amb l’objecte in situ és obligatòria), fins a les lleis més específiques i restrictives (i diacrònicament més innovadores), com les del francès o, sobretot, del castellà. 5. UNA PRIMERA APROXIMACIÓ A LA LEGITIMACIÓ DE LA CP AMB L’OBJECTE IN SITU: TELICITAT? Segons Moll (1975: § 160), la CP amb el CD era, en el llenguatge popular de la pagesia mallorquina, «constant». Per a Alcover (1906), Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 53-79

Llengua_literatura_28.indd 67

15/3/18 12:00


68

Llengua & Literatura, 28, 2018

quan no es feia la CP amb l’objecte in situ era «per motiu de no atendre qui parla a si dit terme [(l’objecte)] revestirà la forma masculina o femenina, singular o plural». Amb tot, hi ha casos, com els de (21), en què la CP amb l’objecte in situ és, almenys en el mallorquí d’avui, directament impossible o molt poc reeixida, fins i tot per als parlants que encara la poden fer. Aquesta és una observació clau —que creim que encara no s’havia posat en relleu—, i cal que ens demanem per què és així. (21) a. Na Maria sempre ha {temut/*temudes} ses bubotes. b. Ses patates han {pesat/*pesades} quatre lliures. c. Es poal de fems ha {fet/*feta} pudor durant tot es sopar. Du’l-te’n ja! d. Sa pobresa ha {preocupat/*preocupada} na Maria des de sempre. e. He {cercat/*cercada} sa solució, però no l’he trobada. f. En Martí ha {menat/*menada} sa furgoneta tot es camí.

Ara bé, si se substitueix l’SN ple amb funció de CD per un clític de 3a persona, la CP torna a esser possible i, de fet, en mallorquí, (gairebé) obligatòria en femení: (22) Na Maria sempre les ha {temudes/??temut}.

Una pista ens la dona ja Rosselló (2002: 1934 i 1888), quan diu que «els inacusatius existencials [són] reticents (del tot)12 a la marca de fe12.  Volem fer reparar que Rosselló (2002) posa «(del tot)» entre parèntesis i que, en els judicis de gramaticalitat de (23), no hi posa un asterisc, sinó dos interrogants. En les rondalles d’Alcover, hi hem trobat tot un seguit d’exemples d’inacusatius existencials, però amb diferents característiques (sovint amb auxiliar esser): (i) a. I tots dos dinaren des raïms que eren quedats a sa parra. b. Es jai encalentí un poc d’escudella que li era romasa es migdia. (ii) a. Es sarró ara està tan trist que just hi són romasos dos trists durets d’or. b. És quedada dins es poble una cançó com eco planyent d’aqueixa desgràcia. (iii) I allargà es dos trossos que li havien quedats. (iv) Podria esser que hagués quedat qualque cosa. Sembla que, per als inacusatius existencials, el patró de CP ha canviat: el mallorquí actual no l’admet; però això no era així en el temps d’Alcover. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 53-79

Llengua_literatura_28.indd 68

15/3/18 12:00


La concordança del participi en el català de Mallorca

69

mení [(23)], llevat del cas que hi concorri també el partitiu en amb el corresponent dislocat [(24)]»; i que aquest tipus de construccions inacusatives són, des del punt de vista de la modalitat de l’acció o del tipus de situació que descriuen, estats (a diferència de les inacusatives restants, que designen assoliments): (23) a. Ha {sobrat/??sobrada} ((,) aquesta). b. Ha {faltat/??faltada} una cadira. (24) a. N’ha {sobrada/?sobrat} una (, de cadira). b. N’han {faltades/?faltat} dues (, de cadires).

D’altra banda, observem ara els contrasts interpretatius i d’admissibilitat de la CP entre les frases transitives següents: (25) a. En Joan ja ha {pesades/pesat} ses patates. b. Ses patates han {pesat/*pesades} quatre lliures. (26) a. Sa policia ha {barrada/barrat} s’entrada en tres minuts. b. Sa policia ha {barrada/barrat} s’entrada durant dues hores. c.  Sa policia ha {barrat/*barrada} lentament s’entrada (durant dues hores). d. Una tàpia ha {barrat/*barrada} s’entrada durant anys. (27) a. Avui a escola, cada nin havia de cantar una cançó, i en Miquel ha {cantada/cantat} La Balanguera, i ben bé que ho ha fet! b. Avui a escola, cada nin havia de cantar una cançó, i en Miquel ha {cantat/*cantada} La Balanguera, però sa mestra no la hi ha deixada acabar. (28) a. An es concert d’avui, hem {tocada/tocat} sa IX simfonia de Beethoven i mos han aplaudit molt. b. A s’assaig d’avui, hem {tocat/#tocada} sa IX simfonia durant més d’una hora. (29) a. En Pau ha {empesa/empès} sa palanca en dos segons. b. En Pau ha {empès/#empesa} sa carrossa durant tota sa cercavila. (30) a. Na Maria ja ha {untades/untat} ses persianes. b. Avui de matí, na Maria ha {untat/#untades} ses persianes fins que sa filla l’ha cridada.

A primer cop d’ull, les frases de (25) a (30) sembla que ens indiquen que la clau de volta que permetria d’explicar quan és que, en mallorquí, és legítima (almenys opcionalment) la CP amb l’objecte in situ és Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 53-79

Llengua_literatura_28.indd 69

15/3/18 12:00


70

Llengua & Literatura, 28, 2018

la telicitat (< del grec télos, ‘fi, acabament’). Un predicat (o una construcció) és tèlic(a) o culminatiu (-va) quan descriu un esdeveniment dinàmic que té un punt final, mentre que un predicat (o una construcció) és atèlic(a) o no culminatiu (-va) quan descriu un esdeveniment com a mancat de punt final. Aclarim que, d’acord amb Pérez Saldanya (2002: § 22.3),13 des del punt de vista de la modalitat de l’acció (també coneguda com a «Aktionsart», aspecte intern o aspecte lèxic), els tipus de situacions denotades per un predicat o construcció es defineixen, en primer lloc, a partir del seu caràcter estàtic o dinàmic: els estats designen situacions homogènies o no dinàmiques (sense canvi intern) que es mantenen estables en períodes limitats o il·limitats de temps; estan mancats d’estructura esdevenimental inherent; i, prototípicament, no poden esser controlats per un agent. Els esdeveniments, per contra, són situacions dinàmiques que es poden subclassificar segons que tenguin un caràcter duratiu o puntual, d’una banda, i un caràcter culminatiu (tèlic) o no culminatiu (atèlic), de l’altra. Dins els esdeveniments, les activitats són processos que s’estenen en el temps sense necessitat d’arribar a un punt final que completi la situació. Les realitzacions, en canvi, són situacions que consten d’un procés que s’estén en el temps i que necessàriament ha de tenir un punt de culminació o una meta intrínseca. I els assoliments són esdeveniments puntuals o no duratius (ocorren en el temps però estan mancats d’extensió temporal) que tenen, a més, un caràcter culminatiu i s’as­ socien a canvis d’estat o de localització que solen pressuposar l’existència d’una fase prèvia. Així, podríem estar temptats de dir que només els esdeveniments dinàmics tèlics (les realitzacions i els assoliments) admeten la CP —vid. (25a), (26a-b), i els exemples a de (27) a (30)—, però no pas els esdeveniments atèlics (les activitats) —vid. (21e-f), (26c) i els exemples b de (27) a (30)—, ni tampoc els estats —vid. (21a-d), (23), (25b) i (26d). No són veritables excepcions a la conclusió anterior casos com els següents:

13.  Vid. també Vendler (1967), Dowty (1979) i Verkuyl (1993), i. a. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 53-79

Llengua_literatura_28.indd 70

15/3/18 12:00


La concordança del participi en el català de Mallorca

71

(31) a. Sa llimonera que vaig sembrar ha {crescuda/crescut} {durant tot l’any / en un any}. b. En Bernadet ha {alliberada/alliberat} s’àguila durant una horeta.

A (31a) la CP és possible tant en una interpretació tèlica (amb l’adjunt de lapse temporal en un any) com atèlica (amb l’adjunt duratiu durant tot l’any), però això és fàcilment atribuïble al tipus de predicat: un verb inacusatiu de compleció gradual (o de canvi d’estat indefinit), que designa assoliments (tèlics) graduals. I l’esdeveniment de (31b), així com també el de (26b), són tèlics; per això hi és possible la CP. En aquestes frases, l’adjunt duratiu el que fa és modificar no l’esdeveniment en si mateix, sinó l’estat final assolit, especificant el temps durant el qual l’àguila ha estat deixada en llibertat o en què l’entrada s’ha mantingut barrada. D’altra banda, volem destacar que, en les frases de (28b), (29b) i (30b), la CP combinada amb un adjunt duratiu és perfectament acceptable, però aleshores no estam ja davant frases atèliques (activitats), sinó tèliques amb una lectura reiterativa, forçada per l’adjunt duratiu (d’aquí la marca «#» que hem emprat). Així, p. ex., a (28b) amb CP, la IX simfonia s’hauria assajat de dalt a baix més d’una vegada; i a (29b) en Pau hauria anat pegant empentes a la carrossa. Així mateix, la frase de (30b) admet dues lectures: 1) na Maria ha estat untant les persianes, però no ha pogut acabar la tasca perquè la seva filla l’ha interrompuda (amb aquesta interpretació, atèlica, la CP no és acceptable); i 2) na Maria ha acabat d’untar les persianes almenys una vegada, i ha repetit aquesta operació diverses vegades, fins que la seva filla l’ha interrompuda (en aquesta interpretació, tèlica però reiterativa, la CP sí que és acceptable). Emperò, si prenem en consideració les frases de (32) i, sobretot, les de (33), ens adonarem que les coses són un xic més complicades i que la conclusió anterior —segons la qual, el que legitimaria la CP amb l’objecte in situ seria la telicitat d’un esdeveniment dinàmic— era, si més no, precipitada: (32) a. Na Teresa ha {tenguda/tengut} febre tota sa nit. b. Has {tenguda/tengut} una idea extraordinària! Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 53-79

Llengua_literatura_28.indd 71

15/3/18 12:00


72

Llengua & Literatura, 28, 2018

c. He {vista/vist} una llebre durant cinc minuts. d. Sempre he {considerada/considerat} na Maria intel·ligent. (33) a. En Pere ha {cantades/cantat} cançons tot s’horabaixa. b. Hem {beguda/begut} cervesa durant tota una hora.

A (32) hi trobam verbs considerats generalment estatius i, tot i això, admeten la CP. En realitat, però, com explicarem en el § 6, es tracta de construccions dinàmiques i tèliques (novament, l’adjunt duratiu hi forçaria una lectura reiterativa o bé modificaria la durada de l’estat final assolit). Pel que fa a les frases de (33) —a (33a), amb SN escarit en plural (cançons) com a CD, i a (33b), amb un nom incomptable, continu o de massa (cervesa) sense cap quantificador— s’hi descriuen activitats: esdeveniments dinàmics tradicionalment considerats atèlics. Sembla que, d’acord amb el que hem vist suara, no haurien d’acceptar la CP; però les dades ens diuen que sí que l’accepten. Mirarem de redreçar-ho en el § 7. 6. LA CP AMB ALGUNS VERBS ESTATIUS Segons Jaque (2014), un estat és la concreció d’una propietat en una entitat o, dit altrament, l’adscripció d’una entitat a un conjunt; i es caracteritza per denotar situacions homogènies o no dinàmiques (sense canvi intern). Ara bé, l’estativitat no és un fenomen unitari, sinó que hom pot distingir graus i nivells d’estativitat. Hi ha graus d’estativitat perquè, d’acord amb Maienborn (2005), a banda dels estats purs —també anomenats estats kimians, que són aquells que no són interpretats com a esdeveniments i que, per tant, són avaluables en punts de temps—, també hi ha estats d’interval (o es­ tats davidsonians), que són aquells que, si bé denoten situacions homogènies o no dinàmiques, sí que denoten un esdeveniment i, doncs, requereixen extensió en el temps i són avaluables en intervals; indiquen que una certa propietat es manté en el temps; es troben a mig camí entre els estats purs i els esdeveniments dinàmics —vegeu-ne exemples a (34)—: Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 53-79

Llengua_literatura_28.indd 72

15/3/18 12:00


La concordança del participi en el català de Mallorca

73

(34) a. Es poal de fems ha {fet/*feta} pudor durant tot es sopar. Du’lte’n ja! b. Sa pobresa ha {preocupat/*preocupada} na Maria des de sempre. c. Una tàpia ha {barrat/*barrada} s’entrada durant anys. d. Aquella estrella ha brillat intensament. e. Sa nina ha dormit profundament.

Hi ha també nivells d’estativitat perquè, segons Jaque (2014), podem trobar dos tipus d’estats purs: els de tipus 1 —com els de (35) i els que ja hem vist a (23)— i els de tipus 2 —com els de (36)—: (35) a. Na Maria sempre ha {temut/*temudes} ses bubotes. b. En Pere sempre ha {odiat/*odiades} ses persones hipòcrites. c. En Jordi ha {estimat/*estimada} sa seva dona tota sa vida. d. Ses patates han {pesat/*pesades} quatre lliures. e. Això m’hauria {costat/*costades} cent pessetes. f. Es nou espectacle no ha {durat/*durada} ni una setmana. (36) a. En Pep té una filla. b. Ton pare sap que no has vengut a classe. c. Conec bé es teu germà. d. Crec que mos durem bé!

Entre els estatius purs de tipus 1 hi trobam verbs de mesura (costar, valer, pesar, durar, mesurar), verbs psicològics d’experimentador subjecte emocionals (estimar, odiar, témer, sospitar, envejar) i verbs inacusatius existencials (existir, abundar, sobrar, faltar, mancar, escassejar, romandre). Entre els estatius purs de tipus 2 hi trobam verbs de possessió (tenir, posseir) i verbs psicològics d’experimentador subjecte cognitius (saber, conèixer, creure, entendre, considerar); també hi podríem incloure —seguint Kiparsky (1998)— els verbs de percepció (veure, sentir). Per a Jaque (2014), existeixen diversos contexts que indiquen que els estats purs de tipus 2 vindrien a esser «esdeveniments empobrits», ço és: estructures amb un argument extern però que estan mancades d’un esdeveniment al qual dit argument pugui servir d’iniciador. Emperò, certs contexts (com el passat simple o el temps de perfet) permeten que es pugui desplegar més estructura i, així, «recuperar el seu Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 53-79

Llengua_literatura_28.indd 73

15/3/18 12:00


74

Llengua & Literatura, 28, 2018

valor dinàmic», amb una lectura esdevenimental de canvi d’estat tèlic, semblant a un assoliment: (37) a. En Joan {va tenir / ha {tenguda/tengut}} una bona idea. b. No {vaig saber / he {sabuda/sabut}} sa lliçó. c. Na Maria {va conèixer / ha {coneguda/conegut}} sa seva nora. d. En Pere {se va creure / s’ha {creguda/cregut}} sa notícia de sa premsa.

Així doncs, els verbs estatius purs de tipus 2 no es comporten com els de tipus 1, i la CP en el català de Mallorca no n’és cap excepció: com hem vist a (32) i a (37), la CP és possible amb els purs de tipus 2; però, en canvi, no és possible amb els de tipus 1, atès que aquests no denoten ni poden denotar un esdeveniment dinàmic —vid. (35). Així mateix, tampoc no és possible la CP amb els estats davidsonians o d’interval —vid. (34a-c)—, ja que aquests, si bé és cert que s’interpreten com un esdeveniment, estan mancats de dinamisme. 7. LA CP EN ALGUNES CONSTRUCCIONS DINÀMIQUES ATÈLIQUES D’acord amb les dues seccions precedents, la telicitat (el caràcter culmi­ natiu d’un esdeveniment dinàmic) és un factor molt important a l’hora d’explicar quan és legítima la CP amb l’objecte in situ. Amb tot, ens restaria per explicar per què la CP també és possible amb algunes activitats o construccions dinàmiques atèliques, com les de (33), amb SNs escarits en plural o amb noms de massa sense quantificador. Sigui com sigui, del que hem dit fins ara creim que ja se’n pot treure una conclusió, i és que hi ha una clara connexió entre l’estructura esdevenimental i la legitimació d’aquest tipus de CP. Més encara: perquè hi pugui haver CP amb l’objecte in situ és imprescindible que la situació sigui, almenys, dinàmica (no estativa). Les construccions dinàmiques tèliques accepten aquest tipus de CP; en l’altre extrem, les construccions estatives (inclosos els estats Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 53-79

Llengua_literatura_28.indd 74

15/3/18 12:00


La concordança del participi en el català de Mallorca

75

davidsonians) la rebutgen. Entremig, trobam les construccions dinàmiques atèliques, que rebutgen la CP quan es tracta d’un SN amb un nom comptable o delimitat per un determinant o per un quantificador —vid. (21e-f), (26c) i els exemples b de (27) a (30)—; però sí que admeten la CP quan es tracta d’un SN escarit en plural (33a) o bé d’un SN amb un nom incomptable (continu, de massa) sense cap quantificador (33b). En el cas dels SNs escarits en plural, MacDonald (2008, 2009), a partir de frases com la de (38) —on trobam, alhora, un adjunt de lapse temporal i un adjunt duratiu—, defensa que, en realitat, continuam tenint construccions tèliques: l’adjunt de lapse temporal (en x temps) faria referència al final de cada subesdeveniment (p. ex., de menjar-se una pizza), expressant la quantitat de temps que transcorre abans que el final de cadascun d’aquests subesdeveniments tengui lloc; però el plural forçaria una interpretació reiterativa, en què cada subesdeveniment ha de tenir lloc una vegada i una altra (indefinidament o durant el temps total que l’adjunt duratiu especifica). (38) En Joan ha {menjades/menjat} pizzes (en tres minuts) (durant una hora).

Pel que fa a les activitats amb noms de massa sense quantificador, la solució no sembla tan senzilla. A Salvà (2015) es proposa que, quan és possible la CP amb l’objecte in situ, és perquè en l’estructura sintàctica s’hi troba una categoria funcional (Asp) relacionada amb l’anomenat aspecte intern o modalitat de l’acció i, doncs, amb la dinamicitat i l’(a)telicitat. D’aquí que la CP es pugui produir també en frases transitives atèliques amb noms de massa sense quantificador: perquè també tenen, o poden tenir, Asp; p. ex., la frase de (33b) i la de (39): (39) En Joan ha {menjada/menjat} pizza (durant una hora).

En canvi, les construccions estatives (amb verbs estatius purs o amb estats davidsonians), d’acord amb Borer (2005) i MacDonald (2008, 2009), no tindrien Asp i, doncs, és esperable que no puguin manifestar Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 53-79

Llengua_literatura_28.indd 75

15/3/18 12:00


76

Llengua & Literatura, 28, 2018

CP. Sí que tindrien Asp, però, les construccions dinàmiques tèliques fetes a partir de verbs estatius purs de tipus 2 (seguint Jaque 2014). Així mateix, d’acord amb Borer (2005), tot i el seu caràcter dinàmic, tampoc no tindrien Asp aquelles frases transitives atèliques amb noms comptables o delimitats, que, com hem vist, no admeten CP. 8. CONCLUSIONS El català de Mallorca és, encara avui, una de les varietats romàniques més proclius a la CP, especialment en femení. Entre altres construc­ cions que l’admeten —sobretot amb clítics, però també en els casos de desplaçament de grups relatius, interrogatius, exclamatius o amb focus contrastiu, i quan es promou l’argument intern (o objecte semàntic) a subjecte gramatical (construccions passives i inacusatives)—, hi ha un altre cas que, si bé ja és molt residual i es troba en franca recessió, encara admet, opcionalment, la CP: es tracta de la CP amb l’objecte in situ, en la seva posició canònica postverbal. Amb tot, un fet que creim que fins ara no s’ha destacat és que aquesta mena de CP no sempre és reeixida. La rebutgen les situacions estatives —llevat de certes construccions dinàmiques tèliques fetes a partir d’alguns verbs estatius: els purs de tipus 2 de Jaque (2014)— i també la rebutgen algunes construccions dinàmiques transitives atèliques; però, crucialment, no totes, ja que amb SNs escarits en plural o amb noms de massa sense quantificador també és possible, a vegades, la CP. D’això se’n desprèn que hi ha una clara connexió entre l’estructura esdevenimental i la legitimació d’aquest tipus de CP, si bé no es pot arribar a afirmar que el factor determinant sigui la telicitat, precisament perquè alguns esdeveniments dinàmics atèlics admeten la CP. Sí que és imprescindible, però, que almenys es tracti d’una situació dinàmica (no estativa). Des d’un punt de vista teòric, i des del marc de la gramàtica generativa, es proposa, d’acord amb Salvà (2015), que perquè hi pugui haver aquest tipus de CP és imprescindible que en l’estructura ora­ cional hi sigui present un nucli funcional (Asp) relacionat amb l’anomenat aspecte intern. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 53-79

Llengua_literatura_28.indd 76

15/3/18 12:00


La concordança del participi en el català de Mallorca

77

BIBLIOGRAFIA Alcover (1903): Antoni Maria Alcover, «Questions de llengua y literatura catalana», Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, vol. 1, 15 (abril-octubre), ps. 209-556; Palma: Estampa de Ca N’Amengual y Muntaner. — (1906): «Concordança del participi ab el terme d’acció» i «La llengua catalana té sintacsis pròpia», Actes del I Congrés Internacional de la llengua catalana, Barcelona: Estampa d’En Joaquim Horta. Badia (1994): Antoni Maria Badia i Margarit, Gramàtica de la llengua catalana: descriptiva, normativa, diatòpica i diastràtica, Barcelona: Proa. Bastin (1889): Jean Bastin, Etude philologique des participes basée sur l’histoire de la langue, Sant Petersburg: Liberman. Belletti (2006): Andrea Belletti, «(Past) Participle Agreement», dins: Martin Everaert, Henk van Riemsdijk i Rob Goedemans (eds.), The Blackwell Companion to Syntax, vol. 3, ps. 493-521, Oxford: Blackwell. Borer (2005): Hagit Borer, Structuring Sense, vol. 2: The Normal Course of Events, Oxford (Nova York): Oxford University Press. D’Alessandro & Roberts (2008): Roberta D’Alessandro i Ian Roberts, «Movement and Agreement in Italian Past Participles and Defective Phases», Linguistic Inquiry, 39, ps. 477-491. — (2010): «Past Participle Agreement in Abruzzese: Split Auxiliary Selection and the Null-Subject Parameter», Natural Language and Linguistic Theory, 28, ps. 41-72. Díez (1843): Friedrich Díez, Grammatik der Romanischen Sprachen, Bonn: Weber. Dowty (1979): David R. Dowty, Word Meaning and Montague Grammar: The Semantics of Verbs and Times in Generative Semantics and in Montague’s PTQ, Dordrecht: Reidel. Fabra (1906): Pompeu Fabra, «Esmena total» a la ponència d’Alcover (1906), dins: Actes del I Congrés Internacional de la llengua catalana, Barcelona: Estampa d’En Joaquim Horta. — (1918): Gramàtica catalana, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; edició facsímil. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 53-79

Llengua_literatura_28.indd 77

15/3/18 12:00


78

Llengua & Literatura, 28, 2018

Fabra (1956): Gramàtica catalana, Barcelona: Teide. Gavarró & Fortón (2014): Anna Gavarró i Noemí Fortón, «Person Features and the Acquisition of Clitics», dins: Carla Contemori i Lena dal Pozzo (eds.), Inquiries into Linguistic Theory and Language Acquisition: Papers Offered to Adriana Belletti, ps. 97-113, Siena: CISCL Press. Haiman & Benincà (1992): John Haiman i Paola Benincà, The RhaetoRomance Languages, Londres - Nova York: Routledge. Institut d’Estudis Catalans (2002): Acord de la Secció Filològica de 17 de maig de 2002, de modificació dels noms dels temps verbals. Jaque (2014): Matías Jaque, La expresión de la estatividad en español: niveles de representación y grados de dinamicidad, Madrid: Universidad Autónoma de Madrid; tesi doctoral. Kayne (1989): Richard Kayne, «Facets of Romance Past Participle Agreement», dins: Paola Benincà (ed.), Dialect Variation on the Theory of Grammar, ps. 85-104, Dordrecht: Foris. Kiparsky (1998): Paul Kiparsky, «Partitive Case and Aspect», dins: Miriam Butt i Wilhelm Geuder (eds.), The Projection of Arguments: Lexical and Compositional Factors, Stanford (Califòrnia): CSLI. Loporcaro (1998): Michele Loporcaro, Sintassi comparata dell’accordo participiale romanzo, Torino: Rosemberg & Sellier. MacDonald (2008): Jonathan MacDonald, The Syntactic Nature of Inner Aspect, Amsterdam: John Benjamins. — (2009): «Inner Aspect and Phases», dins: Kleanthes Grohmann (ed.), Explorations of Phase Theory: Features and Arguments, ps. 207-230, Berlín: Mouton de Gruyter; «Interface Explora­ tions», 18. Maienborn (2005): Claudia Maienborn, «On the Limits of the Davidsonian Approach: The Case of Copula Sentences», Theoretical Linguistics, 31, ps. 275-316. Manzini & Savoia (2005): Maria Rita Manzini i Leonardo Maria Savoia, I dialetti italiani e romanci: Morfosintassi generativa, Alexandria: Edizioni dell’Orso. Moll (1952 [2006]): Francesc de Borja Moll, Gramàtica històrica catalana, València: Universitat de València. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 53-79

Llengua_literatura_28.indd 78

15/3/18 12:00


La concordança del participi en el català de Mallorca

79

Moll (1975): Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears, Palma: Editorial Moll. Pérez Saldanya (2002): Manuel Pérez Saldanya, «Les relacions temporals i aspectuals», dins: Joan Solà, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya (eds.), Gramàtica del català contemporani, vol. 3, ps. 2567-2662, Barcelona: Empúries. Rosselló (2002): Joana Rosselló, «El SV (I): El verb i arguments verbals», dins: Joan Solà, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya (eds.), Gramàtica del català contemporani, vol. 2, ps. 1853-1949, Barcelona: Empúries. — (2003): Ressenya de Loporcaro (1998), Estudis romànics, 25, ps. 348-363. Ruaix (1985): Josep Ruaix, El català / 2: Morfologia i sintaxi, Moià: Ruaix. Salvà (2015): Sebastià Salvà, Concordança del participi i aspecte intern en el català de Mallorca, Barcelona: màster interuniversitari de Ciència Cognitiva i Llenguatge (CCiL); treball final de màster. Schlieben-Lange (1971): Brigitte Schlieben-Lange, Okzitanische und katalanische Verbprobleme: Ein Beitrag zur funktionellen synchronischen Untersuchung des Verbalsystems der beiden Spra­ chen (Tempus und Aspekt), Tübingen: Niemeyer. Solà (1973): Joan Solà i Cortassa, Estudis de sintaxi catalana / 2, Barcelona: Edicions 62. Solà i Pujols (2002): Jaume Solà i Pujols, «Modificadors temporals i aspectuals», dins: Joan Solà, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya (eds.), Gramàtica del català contemporani, vol. 3, ps. 2867-2936, Barcelona: Empúries. Vendler (1967): Zeno Vendler, Linguistics in Philosophy, Ithaca (Nova York): Cornell University Press. Verkuyl (1993): Henk Verkuyl, A Theory of Aspectuality: The Interaction between Temporal and Atemporal Structure, Cambridge: Cambridge University Press; «Cambridge Studies in Linguistics», 64.

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 53-79

Llengua_literatura_28.indd 79

15/3/18 12:00


Llengua_literatura_28.indd 80

15/3/18 12:00


RICARD SALVAT, «ELEMENTO DESAFECTO AL RÉGIMEN» (1963-1977) Francesc Foguet i Boreu

Universitat Autònoma de Barcelona, Dept. de Filologia Catalana Correspondència: Facultat de Filosofia i Lletres, Campus de la UAB - Edifici B, C. de la Fortuna, 08193 Bellaterra Tf.: 93 586 80 71 francesc.foguet@uab.cat ORCID ID: 0000-0003-4083-5486 Resum El director d’escena Ricard Salvat va ser vigilat per la policia franquista des del 1963 al 1976. L’expedient policial conservat a l’Archivo General del Ministerio del Interior espanyol evidencia el seguiment que feren els diversos òrgans repressius de les seves activitats públiques: la signatura de la carta dels «cent dos» intel·lectuals a Manuel Fraga Iribarne, ministre d’Información y Turismo, el 1963, en què es denunciava la repressió governamental contra les vagues dels miners d’Astúries de 1962; la rúbrica de l’escrit de protesta, adreçat al governador civil, per l’actuació de la policia en la manifestació de l’Onze de Setembre de 1967; la col·laboració a la revista «de carácter catalanista separatista» Presència el 1969; els viatges professionals a l’estranger el 1970, o, entre d’altres, les conferències de temàtica teatral a Bilbao, Palma o Alacant durant els primers setanta. El present article analitza l’expedient policial de Salvat i el confronta amb la relació d’altres actuacions antifranquistes, que no consten en la documentació policial: la signatura de diversos manifestos contra la repressió i la censura a la dècada dels seixanta i primers setanta, la participació a la Caputxinada de 1966 o, entre d’altres, la implicació en el Congrés de Cultura Catalana de 1975. Atès el seu compromís com a intel·lectual i home de teatre, les instàncies repressives del franquisme no dubtaren a classificar-lo com a element desafecte al Règim i d’idees polítiques catalanistes, i a imposar-li com a tal sancions econòmiques, denegació del passaport i prohibicions d’actes públics. Paraules clau dictadura franquista, control policial, repressió política, oposició antifranquista, intel·lectualitat catalanista, Ricard Salvat Abstract Ricard Salvat, a theatre director, was under the watchful eye of Franco’s police force between 1963 and 1976. The police record held at the Spanish InteLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 81-99 DOI: 10.2436/20.2502.01.85 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut el 30-12-14. Acceptat el 16-2-17.

Llengua_literatura_28.indd 81

15/3/18 12:00


82

Llengua & Literatura, 28, 2018

rior Ministry’s General Archive is a testimony to how several repressive state organisations monitored his public activities. The evidence includes: a letter sent to Information and Tourism Minister Manuel Fraga Iribarne in 1963 signed by 102 intellectuals, including Salvat, protesting the government’s repression of miners during the 1962 strikes in the Asturias region; Salvat’s signature on a protest letter sent to the civil governor regarding the police response to the 11 September 1967 demonstration; his 1969 contributions to the magazine Presència, described by the regime as «Catalan separatist»; his business trips abroad in 1970; and presentations he made on theatre in Bilbao, Palma de Mallorca and Alicante in the early 1970s. This article analyses Salvat’s police record and compares it with Salvat’s other anti-Francoist activities that were not documented by the police, including his signing of several pe­ titions against repression and censorship in the 1960s and early 1970s, his participation in the 1966 Caputxinada, and his involvement with the 1975 Congress of Catalan Culture. Given Salvat’s strong commitment as an intellectual and a theatre director, the Franco regime quickly identified him as having anti-regime, Catalan nationalist political ideas. As such, he was subjected to economic sanctions, denied a passport and banned from participating in public events. Key Words Franco dictatorship, police control, Catalan intellectualism, Ricard Salvat

§ 1 El mateix any, el 1963, que el director d’escena Ricard Salvat estrenava Antígona de Salvador Espriu, al Teatre Romea de Barcelona, els arxius policials del franquisme rebien el primer document dedicat a la seva persona.1 Es tracta d’un «informe», datat el 5 de novembre, que redactà la Sexta Brigada de Barcelona, dependent de la Comisaría General de Investigación Social de la Dirección General de Seguridad. Salvat hi figurava com un dels signants de l’escrit dels «cent dos» intel·lectuals adreçat a Manuel Fraga Iribarne, ministre d’Información y Turismo, el setembre de 1963, en què es denunciava la cruenta

1.  L’expedient policial sobre Ricard Salvat i Ferré es troba dipositat a l’Archivo General del Ministerio del Interior. Com altres expedients de dramaturgs catalans (Joan Oliver, Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Benet i Jornet o Jordi Teixidor), prové dels fons de la Dirección General de la Policía. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 81-99

Llengua_literatura_28.indd 82

15/3/18 12:00


Ricard Salvat, «elemento desafecto al régimen»

83

repressió policial contra les vagues dels miners d’Astúries de 1962.2 Encapçalat per José Bergamín i enviat a les agències i als corresponsals de premsa estrangera, el manifest dels «cent dos» fou un dels més rellevants de la dissidència intel·lectual contra el franquisme.3 Als ulls de l’aparell repressiu de la dictadura, lògicament, aquest escrit es considerava «injurioso contra las fuerzas de orden público». L’informe policial sobre Salvat, molt escuet, deia el següent: Nacido el 17 de agosto de 1934 en Tortosa (Tarragona), soltero, licenciado, hijo de Juan y Nieves, domiciliado en esta capital, calle de Numancia, 29, 3º, 1ª. Solo se sabe de él que se trata de una persona de ideas políticas catalanistas.

Quan prestà declaració a Madrid per haver signat el document dels «cent dos» intel·lectuals, Salvat (2015: 245) anotà en el seu diari personal que li havien comentat que «el metge de Franco (eren recents les declaracions de dom Escarré a Le Monde) li havia aconsellat que bom­bardegés el monestir» de l’Abadia de Montserrat. «És molt possible. Ara, si és veritat, és extraordinàriament significatiu. Guernica 1963, i aquests són els 35 anys de pau», hi afegia amb amarga ironia.4 § 2 Abans que la policia li obrís un expedient, Salvat ja havia signat —almenys— dos documents importants: un contra la censura, datat el 26 de novembre de 1960 i adreçat als ministres d’Información y 2.  Vegeu «Los intelectuales contra la tortura y por las libertades democráticas», un ampli dossier documental sobre la resposta de la intel·lectualitat espanyola i catalana contra la repressió de les vagues mineres asturianes publicat per Realidad. Revista de Cultura y Política, núm. 2 (novembre-desembre de 1963), ps. 122-139. 3.  Entre la considerable representació catalana que el signà hi havia també Carlos Barral, Oriol Bohigas, Maria Aurèlia Capmany, Jordi Carbonell, Josep Maria Castellet, Salvador Espriu, Josep Fontana, Jaime Gil de Biedma, José Agustín, Juan y Luis Goytisolo, Romà Gubern, Joaquim Horta, Joaquim Jordà, Joan Oliver, Juan Marsé, Joaquim Molas, Joan Petit, Joan Triadú o Francesc Vallverdú. 4.  En una anotació posterior, Salvat (2015: 254-255) trobava «realment admirable» la carta «valentíssima» de José Bergamín a Fraga Iribarne, que fou reproduïda a Realidad, núm. 2 (novembre-desembre de 1963), ps. 127-128. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 81-99

Llengua_literatura_28.indd 83

15/3/18 12:00


84

Llengua & Literatura, 28, 2018

Turismo i Educación Nacional, en el qual es demanava «una regulació de la matèria amb les degudes garanties jurídiques, establint clarament el dret a recurs» (Batista 1985: 105-107), i un altre contra les sancions i represàlies imposades als estudiants de la Universitat de Barcelona, que duia la data del 14 d’abril de 1961 i que era adreçat al rector d’aquesta universitat.5 De fet, malgrat que al «dossier» salvatià que es conserva a l’Archivo General del Ministerio del Interior no hi consti explícitament (ho recollí tanmateix l’informe de 1970, § 8), Salvat s’adherí també a la carta de l’11 d’octubre de 1963, que subscrigueren cent vuitanta-vuit intel·lectuals espanyols i catalans per denunciar, de nou, els maltractaments, les tortures i les morts provocades per la cruenta repressió de les vagues dels miners asturians. És molt probable que, tal com suggeria l’informe de la policia de 1963 citat més amunt (§ 1), el jove Salvat encara no fos gaire «conegut» en els medis policíacs i governatius, que veieren —malgré lui— com el creixement de la dissidència intel·lectual feia incrementar de manera exponencial la necessitat de vigilància i control. Una bona prova del fet que el tortosí encara no cridava gaire l’atenció seria, per exemple, que el seu nom no figura en els informes policíacs que es redactaren sobre el sepeli de l’actriu Maria Vila, el 20 de desembre de 1963, que les autoritats franquistes vigilaren de prop per tal d’evitar que es convertís en una manifestació «de matiz separatista», tot i que ens consta que hi assistí, segons el seu diari personal (Salvat 2015: 254).6 § 3 Resulta estrany que, en l’expedient policial, no hi hagi cap referència a la participació de Salvat en la Caputxinada de 1966, sens dubte un dels actes més representatius de la lluita antifranquista de la dècada dels seixanta (Colomines 2003: 80-83). En el seu diari, Salvat (2015: 5.  El primer era signat per dos-cents trenta-cinc intel·lectuals de Madrid, Sevilla i Barcelona. El segon el subscrivien cent vint intel·lectuals catalans. Vegeu, respectivament, «Els intel·lectuals contra la censura i contra el règim», Treball, núm. 220 (desembre de 1960), p. [4], i «Una important acció dels intel·lectuals a favor dels estu­ diants», Treball, núm. 226 (juny de 1961), p. [2]. 6.  Salvat tampoc no gaudí de l’honor de disposar d’un dossier personal al Gabinete de Enlace, com sí que el tingué Espriu o Oliver (Foguet 2014b i 2015). Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 81-99

Llengua_literatura_28.indd 84

15/3/18 12:00


Ricard Salvat, «elemento desafecto al régimen»

85

357-358) relata com visqué la Caputxinada en uns moments de gran efervescència i mobilització en els cercles universitaris. El dissabte 5 de març, rebé a la Cúpula del Coliseum —seu de l’EADAG— una delegació dels organitzadors per convidar-lo a participar en l’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, perquè volien que hi fos present «un grup d’intel· lectuals», entre els quals s’havia contactat ja amb Salvador Espriu, Joan Oliver i Joan Triadú. Salvat acceptà sense reserves («Jo els vaig dir que hi aniria tant si hi anaven els altres com no», escriu en el seu dietari). El dimarts 8 de març, una trucada d’un dels delegats li comunicà que l’endemà el passarien a cercar per casa a les quatre de la tarda. Tot es féu amb un gran secretisme. El dimecres 9 de març, Salvat fou recollit en cotxe pels estudiants que, després d’anar a buscar Pere Quart també a casa seva, es dirigiren cap al convent dels pares caputxins de Sarrià, on havia de tenir lloc l’assemblea. La sala era plena d’uns cinc-cents estudiants, que dedicaren «una ovació extraordinària» a Joan Oliver i a Salvador Espriu. Salvat s’assegué a la segona fila d’«invitats», entre Antoni Tàpies i Joaquim Molas, acompanyat també de Carlos Barral, Maria Aurèlia Capmany, José-Agustín Goytisolo i Albert Ràfols Casamada. A més d’Espriu i Oliver, l’assemblea fou presidida per Jordi Rubió i Balaguer i Manuel Sacristán, i es caracteritzà, segons Salvat, per la seva «fluïdesa i elegància»: «És molt esperançador veure el sentit democràtic de la gent jove», opinava en el seu diari.7 § 4 Durant aquests anys de final dels seixanta, en què la intel·lectualitat catalana multiplicà les accions de protesta i la reivindicació de canvis democratitzadors de debò, Salvat subscrigué —si més no— dos docu7.  El dossier policial no recull l’adhesió de Salvat a l’acte d’homenatge al poeta gallec Celso Emilio Ferreiro Míguez el 15 de maig de 1966, que disposà també de la signatura d’altres escriptors catalans com ara Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu, Joan Oliver, Baltasar Porcel o Jordi Sarsanedas (Foguet 2014b: 161-166). Ni tampoc l’adhesió al document dels intel·lectuals i professionals de suport a les Comissions Obreres d’octubre de 1967, que signaren també Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Castellet, Josep Guinovart, Albert Ràfols-Casamada o Francesc Vallverdú (publicat a Realidad, núm. 15, octubre de 1967, ps. 129-132). Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 81-99

Llengua_literatura_28.indd 85

15/3/18 12:00


86

Llengua & Literatura, 28, 2018

ments d’una gran importància en l’historial de l’oposició antifranquista promoguda des de l’àmbit universitari barceloní: d’una banda, la «Carta al governador civil [Tomás Garicano Goñi] contra la repressió» (novembre de 1966) i, de l’altra, el manifest «L’Assemblea d’Intel·lectuals al ministre d’Educació i Ciència [Manuel Lora Tamayo]» (11 de març de 1967).8 En el primer, s’hi denunciava la continuïtat d’una «política de repressió» que, a més de ser pregonament injusta, no ajudava a resoldre els problemes que tenia plantejats la societat coetània, i s’hi reclamava la llibertat dels detinguts i l’aixecament de les sancions imposades contra intel·lectuals, professors i estudiants. En el segon, s’hi criticava amb contundència la gestió que Francisco García Valdecasas, rector de la Universitat de Barcelona, havia fet de l’acte d’homenatge al Dr. Rubió, titllant-lo de no autoritzat un cop ja s’havia dut a terme; s’hi denunciaven les actuacions policíaques i judicials que se’n derivaren contra alguns dels assistents, com ara Joan Coromines (que fou expulsat), Maria Aurèlia Capmany o Joan Oliver, entre d’altres, que foren detinguts i inculpats, i s’hi reclamava que es desautoritzés García Valdecasas, que se sobreseís la causa contra Coromines (i se’n permetés, per tant, l’entrada a l’Estat espanyol), i que s’evités en el futur repetir actuacions «tan lamentables contra la cultura catalana». Cap d’aquests dos documents consten en el dossier policial.9 8.  Nous Horitzons, núm. 9 (primer trimestre de 1967), ps. 27-28, i núm. 10 (segon trimestre de 1967), ps. 76-78, respectivament. Les dues cartes eren acompanyades de nombroses signatures. La primera, adreçada al governador civil, era rubricada per Carles Barral, Joan Brossa, Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Castellet, Xavier Fàbregas, Feliu Formosa, José-Agustín Goytisolo, Joan Lluís Marfany, Joaquim Molas, Pere Portabella, Manuel de Pedrolo, Raimon, Maurici Serrahima, Antoni Tàpies, Joan Teixidor, Joan Triadú i Francesc Vallverdú, entre molts d’altres. Subscrivien la segona, destinada al ministre d’Educació i Ciència: Salvador Espriu, Xavier Fàbregas, Maurici Serrahima, Antoni Tàpies o, entre d’altres, Baltasar Porcel. 9.  No hi ha cap evidència tampoc, en l’expedient policial, del «Comunicat dels escriptors catalans adherits a la Comunitat Europea d’Escriptors», un document del setembre de 1968, que Salvat també sotaescrigué, en contra de l’ocupació militar de Txecoslovàquia: «nosaltres, escriptors catalans demòcrates, que mantenim una dura lluita per la democràcia i el progrés al nostre país —mancat de les més elementals llibertats— i que exigim per al nostre poble el dret d’autodeterminació, ens sentim profundament solidaris amb els pobles txec i eslovac, condemnem la intervenció militar dels cinc països del Pacte de Varsòvia i exigim la immediata retirada de les tropes» Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 81-99

Llengua_literatura_28.indd 86

15/3/18 12:00


Ricard Salvat, «elemento desafecto al régimen»

87

§ 5 Posteriorment, el setembre de 1967, la Jefatura Superior de Policía de Barcelona obrí un expedient a Ricard Salvat, en què es verificava que, d’acord amb l’informe de la Sexta Brigada Regional de Investigación Social, aquest «escritor» era un «elemento desafecto al Régimen, firmante de escrito al Excelentísimo Señor Gobernador Civil [Tomás Garicano Goñi] protestando de la actuación de las Fuerzas de Orden Público en relación al intento de manifestación en las calles de Barcelona». El conat de manifestació amb motiu de l’Onze de Setembre d’aquell any fou, segons assegurava La Vanguardia Española (12-91967, p. 23), dissolt per la policia, que practicà diverses detencions. No és estrany que fos així, perquè, en uns moments que el PSUC i les Comissions Obreres —el partit i el sindicat més actius de l’antifranquisme— advocaven per les llibertats i pel restabliment de la Generalitat de Catalunya i l’Estatut d’Autonomia (Cattini 2014: 62-63), i en un cicle de conflictivitat social creixent (Molinero & Ysàs 2003: 124127), el règim tendí a replegar-se i a respondre amb la repressió més violenta de la dissidència al carrer o en la clandestinitat. De segur, doncs, que l’actuació policial degué ser molt més dura i cruenta del que informava la premsa perquè, si no és així, difícilment hauria motivat un escrit de protesta, amb destinació al governador civil de Barcelona, en el qual es denunciava la intervenció violenta de la policia i la seva connivència amb els «grupos aparentemente incontrolados» que actuaven als carrers amb «absoluta impunidad».10 Pel fet d’haver-lo subscrit, Salvat hagué de declarar, pocs dies després, a la comissaria: (Nous Horitzons, núm. 15, tercer trimestre de 1968, p. 67). Entre d’altres, també signaren aquest comunicat: Jordi Carbonell, Josep M. Castellet, Salvador Espriu, Josep Fontana, Joaquim Molas, Joan Oliver, Manuel de Pedrolo i Francesc Vallverdú. Cal tenir present que, des de 1961, Salvat col·laborà amb la Comunitat Europea d’Escriptors —una societat fundada per Giovanni Battista Angioletti— que facilità «durant uns anys el diàleg i l’entesa cultural entre els escriptors de l’Est i els de l’Oest» (Castellet 1988: 18). 10.  Nous Horitzons publicà el text adreçat al governador civil de Barcelona, el setembre de 1967, i el primer plec de signatures (dels tretze que l’acompanyaven), en què destaquen els noms de Francesc Candel, Manuel Costa Pau, Romà Gubern, Josep Guinovart, Manuel de Pedrolo, Frederic Roda Pérez o Joan Triadú, entre d’altres («Després de l’11 de setembre: contra les violències repressives, per la dissolució de les bandes de porristes», Nous Horitzons, núm. 12, quart trimestre de 1967, ps. 76-77). Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 81-99

Llengua_literatura_28.indd 87

15/3/18 12:00


88

Llengua & Literatura, 28, 2018

ACTA DECLARACIÓN DE RICARDO SALVAT FERRÉ En Barcelona y en los locales de la Sexta Brigada Regional de la Comisaría General de Investigación Social (Jefatura Superior de Policía), siendo las once horas trenta y cinco minutos del día veinticuatro de octubre de mil novecientos sesenta y siete, ante los funcionarios del Cuerpo General de policía, don José Olmedo Sánchez Escribano y don Carlos Villanueva López, el último habilitado como secretario, para la práctica de las presentes actuaciones, comparece, previamente citado, el anotado al margen, nacido el día diecisiete de agosto de mil novecientos treinta y cuatro en Tortosa (Tarragona), hijo de Juan y Nieves, casado, escritor y con domicilio en la calle Numancia, número veintinueve, tercero, primera, quien en relación con los hechos que motivan las presentes diligencias, manifiesta: Que reconoce como de su puño y letra y por lo tanto suya, la firma y rúbrica que aparece, en el folio número cuatro, de un escrito dirigido al Excelentísimo Señor Gobernador civil de esta provincia, fechado en el mes de septiembre del corriente año, sobre hechos acaecidos, según los firmantes, en esta capital en la tarde del once de septiembre del año en curso. Leída por sí la presente declaración y encontrándola conforme con sus manifestaciones, la firma en unión de los funcionarios actuantes, de lo que como secretario habilitado CERTIFICO.—

La sanció no es féu esperar gens. El 27 d’octubre, la Comisaría del Distrito de Sans de la Jefatura Superior de Policía de Barcelona li lliurà l’original de la multa de cinc mil pessetes imposada pel governador civil de la província «por dirigirse en forma colectiva con escrito a dicha Autoridad, censurando la actuación de la fuerza pública con motivo de las manifestaciones no autorizadas». La notificació del Negociado de Multas de la Jefatura Superior de Policía de Barcelona fonamentava la sanció en el decret del governador civil de la capital catalana en què n’especificava —amb el cinisme jurídic de consuetud— les motivacions: Con motivo del escrito dirigido al Gobierno Civil en septiembre pró­ ximo pasado y de las actuaciones realizadas posteriormente, resultan acreditados los siguientes hechos: Haber suscrito Vd. en forma colectiva una solicitud dirigida al Excelentísimo Señor Gobernador y remitido copia de ella a las AutoridaLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 81-99

Llengua_literatura_28.indd 88

15/3/18 12:00


Ricard Salvat, «elemento desafecto al régimen»

89

des locales, en la que, con el pretexto de censurar a la fuerza pública actuaciones que son ocasionalmente obligadas para disolver reuniones o manifestaciones no autorizadas, se hace una apología de quienes, al manifestarse, infringieron la Ley, y una crítica inexacta de quienes velaron por su cumplimiento, creando con ello un clima de incitación a la violencia, de desacato a las normas relativas al Orden Público y de las providencias adoptadas para mantenerlo. Como en los hechos aludidos aparece Vd. responsable de una infracción prevista en el artículo 2º, apartados f), h) e i) de la vigente Ley de Orden Público de 30 de julio de 1959 [45/1959], el Excelentísimo Señor Gobernador ha acordado, en uso de las facultades que le confieren los artículos 18 y 19 de dicho texto legal, atendida la gravedad y trascendencia del hecho y circunstancias personales de Vd. a efectos de lo dispuesto en el artículo 20, la imposición de la multa de cinco mil pesetas.

Com el dramaturg José María Rodríguez Méndez, Salvat es negà a pagar la multa que el governador civil de Barcelona li imposà per haver signat el document que denunciava la repressió policial arran de les manifestacions de l’Onze de Setembre. En el seu dietari (Salvat 2015: 462), hi anotà que, baldament la seva dona Núria Golobardes estigués prenys de la primera filla, es mostrava resignat, si calia, a anar a la presó, atès que es tenia econòmicament per insolvent: «Ni el pis, ni el cotxe estan a nom meu (ja ho he fet així expressament), ni tinc un sou fix que em puguin incautar».11 § 6 El nom de Salvat també aparegué associat a l’informe que, el 8 de febrer de 1969, la Jefatura Superior de Policía de Barcelona arranjà «sobre redactores y colaboradores de la revista Presència de carácter catalanista separatista, la cual fue secuestrada y multada varias veces su director y original». Com totes les publicacions periòdiques, Pre11.  En la mateixa entrada del diari personal del 10 de juny de 1968, Salvat (2015: 462) hi deixa constància d’haver signat, a can Edicions 62, dos documents més, que tampoc no es consignen al seu expedient policial: l’adhesió a la Conferència de l’Havana, en la qual es comprometia a «no acceptar cap beca, ni ajut, ni invitació de l’Administració dels EUA», i l’acusació contundent de l’«imperialisme ianqui». Sobre el primer, vegeu «Crida de L’Havana», Nous Horitzons, núm. 15 (tercer trimestre de 1968), ps. 69-70. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 81-99

Llengua_literatura_28.indd 89

15/3/18 12:00


90

Llengua & Literatura, 28, 2018

sència fou censurada, amb tot el pes de la llei, arran de l’estat d’excepció decretat el 24 de gener de 1969. Abans i després d’aquest any, i sobretot a partir de la llei de premsa i impremta de Fraga de 1966, efectivament, el setmanari gironí, d’orientació demòcrata i catalanista, patí segrestos, multes, supressions d’articles, sancions administratives a posteriori i amenaces i xantatges de diversa índole i intensitat. Abans i després de 1969, en definitiva, Presència fou especialment vigilada per les autoritats franquistes i els seus aparells repressius per tal de neutralitzar-ne el contingut «extremista» o «subversiu», fins al punt que fou suspesa durant dos anys i mig (1971-1974).12 Juntament amb Maria Aurèlia Capmany, Salvat fou un dels «puntals de la primera etapa del setmanari», entre 1965 i 1967, sota la direcció de Manuel Bonmatí (Aragó 2013: 507). A més de constar fugaçment en l’equip de redacció el 1965, Salvat hi publicà —sobretot durant el 1965 i el 1966 i de manera més esporàdica després— diversos articles de temàtica artística, literària o teatral, entre els quals destaquen els primers dedicats a Salvador Espriu o a Bertolt Brecht (Salvat 1965a i 1965b). § 7 Pocs mesos després, en l’«informe sobre reunión pro-Vietnam» a Perpinyà que la Brigada Regional de Investigación Social redactà el 8 de novembre de 1969, Salvat també hi figurava «como asistente a di­ cha reunión e informando del mismo como catalanista y contrario al Régimen». Sobre la posició de Salvat respecte a la guerra del Vietnam, àmpliament compartida per la intel·lectualitat d’esquerres catalana, és molt il·lustrativa, encara que sigui de tres anys més tard, l’anotació següent al seu diari personal: «com a mínim al Vietnam hi ha bones notícies. El Vietcong avança i avança, i va guanyant posicions. És meravellós. És francament positiu, malgrat que els americans bombardegen d’una manera folla, desesperada» (Salvat 2017: 358) § 8 Amb motiu de la petició de passaport formulada per Salvat el 10 d’abril de 1970 a fi de poder viatjar per afers professionals a Europa i 12.  A propòsit de la censura i les pressions oficials que patí el setmanari gironí, vegeu Aragó (2013: 121-220). Val a dir que Presència féu un seguiment molt curós de les activitats que dugué a terme Salvat durant aquells anys. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 81-99

Llengua_literatura_28.indd 90

15/3/18 12:00


Ricard Salvat, «elemento desafecto al régimen»

91

Amèrica, com havia fet en els darrers anys, la Brigada Regional de Investigación Social perpetrà un llarg informe, adreçat a la Comisaría General de Investigación Social de Madrid, en què exposava les raons que feien recomanable de denegar-l’hi: Es persona de buena conducta en general y está bien considerado profesionalmente. Cursó estudios de Filosofía y Letras en esta Universidad, trabajando una vez licenciado en la cátedra de Estética de la Facultad de Filosofía y Letras de Barcelona, como profesor ayudante, haciéndolo últimamente en el Departamento de Filología Catalana como profesor de Lengua y Literatura Catalana. Trabaja asimismo como director escénico en Barcelona y Madrid para los teatros Romea y Griego de Montjuich, ostentando también el cargo de director de la Escuela de Arte Dramático «Juan Güell» [sic, per Adrià Gual], sito en la cúpula del cine Coliseum de esta ciudad. En el Instituto del Teatro tiene a su cargo dos cátedras [sic].13 Como escritor ha publicado diversos artículos y libros en lengua catalana, trabajando igualmente para la firma «Edicions 62» de Barcelona y la revista Presència de Gerona. Ha realizado diversas giras por razones profesionales, como director escénico, por diferentes países europeos e hispanoamericanos, habiendo solicitado pasaporte por este motivo en 25-3-1970, siéndole denegado por esta Brigada por las razones que en este informe se exponen. Políticamente está considerado como catalanista avanzado y demócrata-cristiano, habiendo suscrito en varias ocasiones escritos de protesta dirigidos al Gobierno; así, en octubre de 1963, suscribió el manifiesto dirigido al ministro de Información y Turismo pro mineros asturianos; en 4-1-1967, firmó otro escrito en el que se protestaba ante el ministro secretario de la Presidencia del Gobierno, pidiendo la libertad para detenidos y la suspensión de procesos a otros; en octubre de 1967, fue multado con 5.000 pesetas por el Gobierno Civil de la Provincia por suscribir escrito dirigido a esta Autoridad, protestando por las acciones y detenciones derivadas de una manifestación del 11 de setiembre ante el antiguo monumento a Rafael de Casanovas; en 18-12-1965, es pre13.  En rigor, segons l’expedient personal de l’Arxiu de la Diputació de Barcelona, Salvat féu classes a l’Institut del Teatre de Barcelona del 1964 al 1969. Els dos primers cursos, hi impartí l’assignatura «Historia del arte y de la indumentaria», i la resta, «Directrices del teatro contemporáneo». Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 81-99

Llengua_literatura_28.indd 91

15/3/18 12:00


92

Llengua & Literatura, 28, 2018

sentado en esta Dependencia con motivo de la suspensión de la revista Presència en la que colaboraba; en 29-4-1969, fué expulsado de Portugal, cuando se hallaba en aquel país como profesor en la Universidad de Coimbra, por actividades subversivas y ser portador de propaganda.14 Por el conjunto de sus actividades fue incluido en la relación de personas que destacaron por sus actividades contra el Régimen confeccionada por esta Brigada en 1-2-1969.15 Por todo ello, no procede conceder pasaporte al señor Salvat; no obstante, la Superioridad resolverá lo que estime pertinente.

En l’entrada al diari personal del 19 de maig de 1970, Salvat (2017: 123) es dol de la impossibilitat de sortir a l’estranger perquè no disposava de passaport i anota les gestions que feien els seus advocats per aconseguir-ne l’aprovació. El 16 de juny, la policia el cità a declarar a la comissaria de Sants. No pogué anar-hi fins al 20 de juny, perquè es trobava a Madrid per qüestions de feina. L’entrada del 25 de juny del seu dietari deixa testimoni que, quan es presentà a la comissaria, esvaí el dubte de si es tractava d’alguna multa sobre la seva intervenció en els documents contra la censura redactats a Sant Sebastià durant el Festival Cero16 o si era sobre la denegació del passaport, com així fou (Salvat 2017: 140).17 14.  A la Universitat de Coïmbra, en el marc del Círculo de Iniciaçäo Teatral da Academia de Coimbra, Salvat hi volia muntar Castelao e a sua época, que fou prohibit per la censura el dia abans de l’estrena, el 23 d’abril de 1969, i que motivà la seva immediata expulsió de Portugal el 24 d’abril. En l’entrada del 25 d’abril del seu dietari personal (Salvat 2017: 51-53), hi explica els fets de la detenció per la PIDE (Polícia Internacional e de Defesa do Estado), la temuda policia salazarista, la qual, sense cap mena de justificació, li confiscà documentació privada i el dugué a la frontera espanyola (a Badajoz). N’explicà breument els fets a les pàgines del número de maig de 1970 de Primer Acto (Salvat 1970: 36). Sobre les vicissituds de la prohibició de l’espectacle i l’expulsió de Salvat de Portugal, vegeu Iglesias (2011: 87-96 i 122-125). 15.  Efectivament, el nom de Salvat figura en la llista de les 462 personalitats més destacades «por sus antecedentes y actividades contra el régimen» que l’esmentada Brigada Regional de Investigación Social confeccionà l’1 de febrer de 1969. Classificat de «filo-comunista», hi apareix en la relació número 3 (Casas 2012: 24-32). 16.  Al Festival Cero de 1970 a Sant Sebastià, els sectors més inconformistes de la professió teatral feren una manifestació política en contra de la censura (Aragó 2013: 105-107; Foguet 2014a: 13-14). 17.  Després de múltiples gestions, Salvat aconseguí que li concedissin —sembla que de manera limitada— el passaport l’agost de 1971. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 81-99

Llengua_literatura_28.indd 92

15/3/18 12:00


Ricard Salvat, «elemento desafecto al régimen»

93

§ 9 A les acaballes de 1970, Salvat assumí la direcció del Teatro Nacio­ nal de Barcelona, un projecte oficial imposat per la «política cultural» del règim franquista (Pérez 1990; Salvat 2017). Era una opció arriscada que evidencià prou clarament els marges estrets que oferia «la tàctica del possibilisme», atès que al cap de poc més d’un any i mig Salvat fou cessat del càrrec, perquè no s’avenia a plegar-se al dictat de Madrid (Foguet 2017). Amb aquests antecedents, no és gens estrany que un informe intern del Ministerio de Información y Turismo (en l’etapa d’Alfredo Sánchez Bella), intitulat «Tendencias conflictivas en cultura popular» i datat el 22 d’abril de 1972, tingués Ricard Salvat per un dels cinc-cents intel·lectuals que podien ser considerats «políticamente conflictivos». Entre els «afortunats» n’hi havia també de la intelligentia catalana: Josep Benet i Morell, Carlos Barral, Miquel Coll i Alentorn, Francesc Betriu, Francesc Candel, Jordi Carbonell, Josep M. Castellet, Salvador Espriu, Joan Fuster, José Agustín, Juan i Luis Goytisolo, Albert Manent, Joan Oliver, Frederic Roda Ventura, Maurici Serrahima, Joan Teixidor, Joan Tria­ dú, Francesc Vallverdú o Vicent Ventura (Ysàs 2004: 238 i 247). L’informe concloïa que, per tal d’evitar l’agreujament del problema de la proliferació de la «propaganda disolvente», calia impulsar «una acción positiva y continua de presión creciente de los editores y autores anti-régimen» (citat a Ysàs 2004: 67). És a dir, ras i curt, s’im­ posava d’incrementar l’acció repressiva. § 10 Tot i que no registressin algunes actuacions «subversives» de Salvat, la policia i les autoritats franquistes no deixaren d’estar amatents a la intensa activitat que duia a terme. El 21 de maig de 1973, la Jefatura Superior de Policía de Bilbao sol·licità informació a la seva homòloga de Barcelona sobre els antecedents de Ricard Salvat amb motiu de la conferència que havia estat programada al Col·legi d’Arquitectes de Bilbao, el 24 de maig, a fi d’«informar» al governador civil de Biscaia. El mateix dia de la petició, el Jefe Superior de Policía (Archivo General) envià a Bilbao els antecedents policíacs de Salvat, acompanyats d’una llista d’altres informes similiars de gent de teatre (Maria Aurèlia Capmany, Xavier Fàbregas, Feliu Formosa, Fabià Puigserver i Federic Roda i Pérez). L’informe exposava el següent: Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 81-99

Llengua_literatura_28.indd 93

15/3/18 12:00


94

Llengua & Literatura, 28, 2018

es persona de buena conducta en general, está bien considerado como profesional del teatro. Director de la Compañía Ángel Guimerá, trabaja también en la Facultad de Filosofía y Letras. De ideología catalanista, fué sancionado en 1967 por suscribir un escrito de protesta dirigido al Gobierno Civil de esta Provincia, constando asimismo del citado, en este Archivo General, lo siguiente: En 5-11-1963, figura como firmante del escrito “Intelectuales” dirigido al Excelentísimo Señor Ministro de Información y Turismo, que se considera injurioso para las Fuerzas de Orden Público, por lo cual siguió sumario 512-63 en el Juzgado de Instrucción nº 18 de Madrid; en 28-10-1967, le fué impuesta multa por éste Gobierno Civil, por la causa anterior; y en 8-2-1969, se emitió informe por formar parte de los colaboradores y redactores de la revista Presència, de carácter catalanista.18

Segons l’entrada del 23 de maig de 1973 del seu diari personal, Salvat havia estat convidat a Bilbao per Akelarre i l’Institut Alemany per parlar sobre «La revolución teatral de Bertolt Brecht». El MIT ho autoritzà, però la policia començà a posar-hi objeccions. Finalment, fou el governador civil de Biscaia qui, malgrat la intervenció del cònsul alemany, s’hi negà en rodó, tot al·legant que, si hagués estat estran­ ger encara l’hauria autoritzada, però essent com era un «d’aquí», no estava disposat a cedir.

18.  Val la pena de reproduir també l’informe dedicat a Capmany, que precedeix el de Salvat: «nacida en Barcelona el 2 de agosto de 1918, soltera, escritora [...], es persona de buena conducta en general, estando considerada como catalanista, habiéndose mostrado en varias ocasiones contraria a la actual Administración de la Nación, suscribiendo con otros muchos, diversos escritos de protesta. Asimismo, es asídua asistente a cuantos actos culturales con matiz catalanista, autorizados o no, se vienen celebrando en la Universidad en pasados cursos. / Como escritora goza de cierta reputación, habiendo sido galardonada con varios premios por sus trabajos literarios. / En este Archivo General constan de la misma los siguientes antecedentes: / En 5-111963, figura como firmante del escrito “Intelectuales”, dirigido al Excelentísimo Señor Ministro de Información y Turismo, conteniendo conceptos injuriosos contra las fuer­ zas de Orden Público, por lo que siguió sumario 512-63 el Juzgado de Instrucción nº 18 de Madrid; en 8-3-1967, fué detenida por formar parte de los colaboradores y redactores de la revista Presència, con carácter catalanista; en 20-5-1970, fué identificada como firmante de escrito dirigido al Excelentísimo Señor Ministro Secretario de la Presidencia, solicitando una variación en el sistema político». Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 81-99

Llengua_literatura_28.indd 94

15/3/18 12:00


Ricard Salvat, «elemento desafecto al régimen»

95

§ 11 Salvat estigué, fins al darrer moment, en el punt de mira de les autoritats governatives franquistes. El 25 de gener de 1974, el delegat especial a les Balears demanà, per via telegràfica, la remissió dels seus antecedents perquè estava previst que pronunciés una conferència a Palma. El Jefe Superior de Policía (Archivo General) li respongué, l’endemà mateix de la sol·licitud, amb la relació de tots els antecedents ja coneguts, però amb una qualificació directa «como elemento desafecto al Régimen» pel fet d’haver signat, el setembre de 1967, el document de protesta al governador civil de Barcelona. § 12 Tot i que tampoc no figuri en l’expedient policial, és bo de fer constar que Ricard Salvat assistí a la reunió de més de dos-cents intel· lectuals catalans que tingué lloc a Montserrat, el 8 de juny de 1975, per tractar del projecte del Congrés de Cultura Catalana. Per unanimitat, s’hi aprovà una declaració en què, a més d’adherir-se a la proposta elaborada pel Secretariat provisional del Congrés de Cultura Catalana, s’hi proclamà, segons recollia Presència (núm. 374, 14 de juny de 1975, p. 10), el següent: «afirmem que l’esperit que ha d’inspirar la preparació i la realització del Congrés respongui a les aspiracions expressades per les classes treballadores i altres sectors populars dels Països Catalans. Una de les tasques principals del Congrés és la recerca de les bases de la pròpia identitat, amb la qual cosa considerem que cal concebre el Congrés de Cultura Catalana com un procés obert».19 § 13 Un cop mort i enterrat el dictador Francisco Franco, la vigilància i el control dels aparells repressius encara en vigor continuaren durant el 1976. Com a resposta a la petició feta pel governador civil de Barcelona, la Brigada Regional de Investigación Social redactà un nou informe, el 21 de maig de 1976, en què reproduïa, amb lleus retocs d’estil i alguna floreta formulària («es persona que observa buena 19.  Signaren també aquesta declaració, entre molts d’altres, Andreu-Avel·lí Artís Gener, Jordi Borja, Maria Aurèlia Capmany, Àngel Carmona, Josep Dalmau, Ramon Folch, Eugeni Giralt, Guillem-Jordi Graells, Josep Guinovart, Jordi Llimona, Oriol Martorell, Magda Oranich, Marta Pessarrodona, Oriol Pi de Cabanyes, Pere Portabella, Montserrat Roig, Carles Santos, Jordi Solé Tura, Jordi Teixidor, Maruja Torres, Francesc Vallverdú i Jaume Vidal Alcover. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 81-99

Llengua_literatura_28.indd 95

15/3/18 12:00


96

Llengua & Literatura, 28, 2018

conducta moral, pública y privada»), l’historial antifranquista de Salvat del 1970 i recordava que, pel conjunt de les seves activitats, havia estat inclòs —com hem vist (§ 8)— en la relació de «personas contrarias al Régimen, confeccionada por la Brigada Regional de Investigación Social» el 1969. § 14 Finalment, l’1 d’octubre de 1976, el Negociado de Orden Público del govern civil de Barcelona reclamà a la Jefatura Superior de Policía de Barcelona que la Brigada Regional de Investigación Social enviés «con carácter urgentísimo» els antecedents policials de Salvat al govern civil d’Alacant, que els havia demanat el dia abans, per tal com hi havia de fer una conferència l’endemà, el 2 d’octubre. El cap superior de la Brigada notificà al governador civil de Barcelona, el mateix dia 1 d’octubre, que via «tèlex» s’havia enviat al govern civil d’Alacant «información y antecedentes sobre Ricardo Salvat Ferré», que no afegien cap novetat als informes que ja hem aportat.20 És el darrer document que consta en l’expedient policial de Salvat. § 15 Amb la Llei d’Amnistia de 25 d’octubre de 1977, eren objecte d’indult «todos los actos de intencionalidad política, cualquiera que fuese su resultado, tipificados como delitos y faltas realizados con anterioridad al día quince de diciembre de mil novecientos setenta y seis». Com Espriu, Capmany o Oliver, entre molts d’altres, Salvat tingué el trist honor de ser un dels «beneficiaris» d’aquesta llei infausta, segons la qual es renunciava a demanar responsabilitats per les atrocitats comeses durant la dictadura per funcionaris, agents de l’ordre públic i dirigents polítics del règim.21 Una llei, en definitiva, qües20.  Més anecdòtic resulta el fet que, el 24 de juny de 1976, Salvat presentés una denúncia a la Comisaría del Cuerpo General de Policía del districte de Sants per temptativa de robatori al seu estudi del carrer de Numància (núm. 29, 3r, 1a). Tot i que en realitat només s’hi forçà el pany de la porta d’entrada, en les diligències que s’obriren sobre aquest afer, la policia no oblidà de recordar al jutge d’Instrucció de Guàrdia que «el compareciente, en 1967, fue multado por el Gobierno Civil con multa de cinco mil pesetas; en el mismo año, actividades subversivas». 21.  A l’Archivo Histórico Nacional de Madrid es conserva també un breu expedient dedicat a Ricard Salvat: correspon al fons de la policia del Ministerio del Interior (P-492) i duu el segell de «Amnistiados antecedentes políticos según Ley 46/77». A Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 81-99

Llengua_literatura_28.indd 96

15/3/18 12:00


Ricard Salvat, «elemento desafecto al régimen»

97

tionada per l’ONU el 2015, que en l’actualitat podem considerar «inicua y derogable por atentar contra todos los avances éticos y jurídicos producidos desde entonces» (Cotarelo 2011: 96). § 16 Comptat i debatut, les represàlies que imposaren a Ricard Salvat els aparells estatals, en forma de censures, coaccions, multes, declaracions a comissaria, denegació de passaport, pressions i fins i tot mobbing, poden considerar-se epifenòmens de la violència d’estat exercida no únicament sobre la intel·lectualitat catalana de l’època, sinó també sobre el conjunt d’una societat fortament vigilada i controlada, tant per la policia com pels organismes ministerials encarregats d’aquesta comesa. Allò que és realment paradoxal és comprovar com el règim podia tenir Salvat com un «elemento desafecto» i «contrario», i, al mateix temps, intentar-lo absorbir o neutralitzar amb la direcció del TNB que, com hem vist (§ 9), resultà fallida. D’altra banda, no deixa de sorprendre que en l’expedient policial de Salvat no hi figuri cap al·lusió a la seva pertinença al Consell Mundial de la Pau, del qual esdevindria president de la secció catalana durant molts anys i a través del qual pogué mantenir relacions internacionals molt diverses amb la intel·lectualitat d’esquerres d’arreu. És desconcertant, per exemple, que no quedés registrada en els arxius de la barbàrie franquista la visita que el jove Salvat féu a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques com a invitat al Congrés Mundial per al desarmament general i per a la pau que tingué lloc a Moscou del 9 al 14 de juliol de 1962 —on, fet i fet, pogué constatar les «contradiccions» d’un sistema que no garantia el sorgiment d’un «home nou», com escrivia en el seu diari (Salvat 2015: 50). Es fa difícil de creure que la policia o la resta d’aparells repressius de l’Estat franquista no n’estiguessin al cas, però tampoc no es pot descartar del tot. Recordem tanmateix que, més tard, el 1969, la Brigada Regional de Investigación Social el classificà com a «filo-comunista» (§ 8).

més d’una còpia de l’acta-declaració de 1967, també hi ha informes en què es deixa constància dels seus antecedents com a signant de l’escrit de 1963 i sobre la multa de cinc mil pesetes amb què se’l sancionà el 1967. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 81-99

Llengua_literatura_28.indd 97

15/3/18 12:00


98

Llengua & Literatura, 28, 2018

§ 17 Sigui com vulgui, és lògic que Salvat fos considerat un dels intel· lectuals conflictius per la maquinària repressiva del règim franquista, perquè, com a director d’escena, aspirava a una actuació politico­ social a través del món de l’espectacle. Amb una gran obertura de mires, val a dir-ho, pel seu coneixement del teatre coetani internacio­ nal més renovador estèticament i més compromès ideològicament des de pressupòsits d’esquerres (Salvat 1974). Al seu entendre, els crea­dors o els grups havien de ser conseqüents amb els plantejaments ideològics dels quals partien i havien de ser capaços, al capdavall, d’oferir un resultat artístic excel·lent. «Todo acto de creación es una elección. Toda ética es una estética y una política y cualquier montaje implica un compromiso», escrivia el 1973 a Tele/eXprés (Salvat 1974: 55). Amb totes les inconseqüències i les contradic­ cions que calgui admetre, tant en l’àmbit teòric com en la praxi, Salvat fou un home de teatre compromès amb el país i amb el temps que li tocà de viure. BIBLIOGRAFIA Aragó (2013): Narcís-Jordi Aragó, Periodisme sota sospita. 25 anys entre la censura i la llei de premsa, Barcelona: A Contra Vent. Batista (1985): Antoni Batista, Salvador Espriu, itinerari personal, Barcelona: Empúries. Casas (2012): Sònia Casas Codinach, «Sota sospita. Els 462 catalans vigilats pel franquisme», Sàpiens, 118 (juliol), ps. 24-32. Castellet (1988): Josep M. Castellet, Els escenaris de la memòria, Barcelona: Edicions 62. Cattini (2014): Giovanni C. Cattini, «Commemoració de l’Onze de Setembre durant els segles XX i XXI», dins: Raquel Castellà i Isabel Ruiz (coord.), 300 Onzes de Setembre, 1714-2014, Barcelona: Generalitat de Catalunya, ps. 54-68. Colomines (2003): Joan Colomines, Crònica de l’antifranquisme a Catalunya, Barcelona: Angle. Cotarelo (2011): Ramón Cotarelo, Memoria del franquismo, Madrid: Akal. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 81-99

Llengua_literatura_28.indd 98

15/3/18 12:00


Ricard Salvat, «elemento desafecto al régimen»

99

Foguet (2014a): Francesc Foguet i Boreu, «Notícia sobre Ricard Salvat i el teatre basc», Els Marges, 102 (hivern), ps. 10-20. — (2014b): Francesc Foguet i Boreu, «El “dossier informatiu” de Salvador Espriu al Gabinete de Enlace (1963-1977)», Indesinenter, 9, ps. 99-187. — (2015): Francesc Foguet i Boreu, «Joan Oliver: “De ideología catalano-separatista, contrario al Régimen” (1963-1971)», Franquisme & Transició. Revista d’Història i de Cultura, 3, ps. 175-287. — (2017): Francesc Foguet i Boreu, «Ricard Salvat al capdavant del Teatro Nacional de Barcelona», L’Avenç, 435, ps. 46-49. Iglesias (2011): Antonio Iglesias Mira, Castelao e a sua época na Coimbra de 1969, treball de recerca inèdit, Faro, Universidade do Algarve: Faculdade de Cièncias Humanas e Sociais. Molinero & Ysàs (2003): Carme Molinero i Pere Ysàs, El règim franquista. Feixisme, modernització i consens, Vic: Eumo. Pérez (1990): Gonzalo Pérez de Olaguer, TNB: història d’una imposició, Barcelona: Institut del Teatre. Salvat (1965a): Ricard Salvat, «Salvador Espriu, poeta», Presència, 1 (10 d’abril), p. 13. — (1965b): Ricard Salvat, «El mejor teatro del mundo», Presència, 6 (15 de maig), ps. 10-12. — (1970): Ricard Salvat, «Mi puesta en escena de Os vellos non deben namorarse», Primer Acto, 120 (maig), ps. 34-36. Reproduït, en català, dins: Salvat (1971: 72-78). — (1971): Ricard Salvat, Els meus muntatges teatrals, Barcelona: Edicions 62. — (1974): Ricard Salvat, El teatro de los años 70. Diccionario de urgencia, Barcelona: Península. — (2015): Ricard Salvat, Diaris (1962-1968), edició a cura d’Eulàlia Salvat, Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona. — (2017): Ricard Salvat, Diaris (1969-1972), edició a cura de Francesc Foguet i Boreu, Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona. Ysàs (2004): Pere Ysàs, Disidencia y subversión. La lucha del régimen franquista por su supervivencia, 1960-1975, Barcelona: Crítica. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 81-99

Llengua_literatura_28.indd 99

15/3/18 12:00


Llengua_literatura_28.indd 100

15/3/18 12:00


EL RELAT DEL VIATGE A WEEKEND (D’ESTIU) A NOVA YORK (1955) DE JOSEP PLA Travel literature in Josep Pla’s weekend (d’estiu) a Nova York (1955)

Maria Dasca

Harvard University TRILCAT - Universitat Pompeu Fabra Tf.: 605 34 28 92 maria.dasca@gmail.com ORCID ID: 0000-0003-2747-0478 Resum El 1955 Josep Pla publicava el llibre Week-end (d’estiu) a New York, tercera sèrie de les «Cartes de lluny», i recull de les cròniques del viatge a Nova York que havia publicat a Destino un any abans, amb motiu d’un viatge que li encarregà l’editor Josep Vergés l’estiu del 1954. El 1960 les cròniques foren integrades en el volum Viaje a América, amb un pròleg de Nèstor Luján. Finalment, l’any 1978, el volum 34 de l’Obra completa inclourà la crònica del viatge sota l’epígraf Les Amèriques. El llibre de Pla de 1955 s’insereix en una tradició de literatura de viatges que va arrelant amb força a l’Europa de després de la segona guerra mundial. L’objectiu de l’article és analitzar Weekend (d’estiu) a Nova York des d’una doble perspectiva: 1) l’interès per NordAmèrica i la seva recreació literària en la tradició de cròniques de viatges de postguerra d’escriptors que viatgen als Estats Units durant els anys 40 i 50; 2) els trets estilístics de la literatura de viatges planiana. Paraules clau autobiografia, llibre de viatges, Josep Pla, Estats Units Abstract In 1955 Josep Pla’s Week-end (d’estiu) a New York was published, the third volume in the «Cartes de lluny» collection. This book, commissioned by Pla’s editor Josep Vergés during the summer of 1954, compiled his articles on his trip to New York. In 1960, these articles were included in the volume Viaje a América, with a preface by Nèstor Luján. Finally, in 1978, they were included in the 34th volume of his Obra completa, entitled Les Amèriques. Weekend (d’estiu) a Nova York is related to post-war travel literature. This article ana­ lyzes Weekend (d’estiu) a Nova York from two points of view: 1) the general interest in North America and the development of post-war travel literature written by authors who travelled to the United States in the 1940s and 1950s; and 2) the style of Josep Pla’s travel writing. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 101-125 DOI: 10.2436/20.2502.01.86 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut el 8-5-17. Acceptat el 13-9-17.

Llengua_literatura_28.indd 101

15/3/18 12:00


102

Llengua & Literatura, 28, 2018

Key Words autobiography, travel literature, Josep Pla, United States «Wenn einer Reise tut, so kann er was erzählen» Proverbi alemany recollit per Walter Benjamin

1. PREFACI L’experiència del viatge és una de les fonts més antigues del relat, atès que l’origen de la literatura s’ha vinculat a la necessitat de parlar estimulada pel desplaçament (vegeu-ne la tradició del gènere a Korte 2008). La bibliografia més recent sobre la literatura de viatges ha posat èmfasi en el seu caràcter complex, híbrid, autoreflexiu i metaliterari (Bou 2013: 215-234). A grans trets, el que caracteritza el relat és l’ús de la primera persona, l’experiència de desplaçament (que implica un retorn al punt de partida) i la concepció de la literatura com a exercici de memòria i reconstrucció. Tots aquests trets seran decisius a l’hora d’aproximar-nos a la literatura de viatges de Pla i, més concretament, al seu relat del trajecte a Nova York de 1954. En la tradició catalana és el període dels anys de les entreguerres mundials —amb l’obra d’Aurora Bertrana (Vallverdú 2007, Real 2008), Carles Soldevila, Josep Pla, M. Teresa Vernet, Nicolau Rubió i Tudurí (Quintana 2002) o Alfons Maseras, entre d’altres— el moment en què la literatura de viatges guanya embranzida i es consolida.1 Bona part dels escriptors que es formen en el periodisme literari en aquell moment —com Josep Pla, Josep M. de Sagarra i Carles Soldevila—2 relacionaran l’experiència autobiogràfica amb el relat d’uns 1.  Joan de Déu Domènech assenyala que entre 1926 i 1935 es publicaren 65 llibres de viatges, una quarta part del total de llibres dedicats a aquest gènere d’entre 1887 i 1994 (Domènech 1995: 9). 2. Josep Pla (1966), Madrid 1921. Un dietari, a Josep Pla, Obra completa, 3, Barcelona: Editorial Destino, ps. 463-685; Josep M. de Sagarra (2001), L’ànima de les coses, edició i presentació de Narcís Garolera, Barcelona: Quaderns Crema; Josep M. de Sagarra (2004), El perfum dels dies. Articles a Mirador (1929-1936), edició i presentació de Narcís Garolera, Barcelona: Quaderns Crema; Carles Soldevila (2004), Fulls de dietari. Una antologia, a cura de Núria Santamaria, Barcelona: Empúries. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 101-125

Llengua_literatura_28.indd 102

15/3/18 12:00


El viatge a Nova York (1955) de Josep Pla

103

itineraris que n’incentiven l’interès i li atorguen un sentit d’unitat. Dels tres esmentats, l’obra de Pla és excepcional en la mesura que, de manera constant, té com a fórmula cohesiva el motiu del viatge, especialment en l’etapa d’entre 1919 i 1939 (Castellet 2011: 64, 67), moment en què l’escriptor treballa de corresponsal periodístic a París, Madrid, Portugal, Itàlia i Berlín. El desplaçament esdevé una expe­ riència del món en què l’escriptor participa i fa participar el lector. Com apuntà Fuster en un estudi pioner de la bibliografia planiana, «El que ell ens ofereix [...] és un passatge de vida o de món, una manera de participar-hi, i un dictamen que ho engloba tot» (Fuster 1966: 19). Per la seva part, Xavier Pla considera que és en la literatura de viatges on l’escriptor troba el «tipus de naturalitat espontaneista que reivindica [...] perquè el seu objectiu resideix precisament en la pretensió de reconstituir un atzar o un itinerari forçosament gratuït, en què l’escriptor pot adoptar la personalitat [...] del neòfit, del foraster o de l’ignorant que sol·licita informació» (Pla 1997: 112). Viatjar, per tant, l’enfronta a una realitat externa en la qual, aparentment, pot adoptar una visió pretesament «objectiva» o primigènia, per bé que, com remarcà Fuster, sigui on sigui, sempre acabi escrivint «des de Palafrugell» (Fuster 1966: 80). Enric Bou, en un article de 1997 on analitzava sumàriament la narrativa de viatges catalana contemporània, considerava que el llibre Week-end (d’estiu) a New York (1955) obeïa a la «capacitat de generar necessitat i sentit» a partir de l’experiència (Bou 1997: 17). L’experiència de coneixement que deriva del recorregut, degudament formulada en el marc de la convenció literària, acaba convertint-se en el fil conductor d’una literatura híbrida. En el cas de Pla, com li valorà Antoni Vilanova en el moment d’aparició de la sèrie «Cartes de lluny», és la simbiosi entre «experiencias y recuerdos», «noticias, impresiones y lecturas» i, finalment, «la profusión de anécdotas y episodios» viscuts (Vilanova 2005: 340). Significativament la segona guerra mundial, i la ruptura epistemològica subsegüent a la comesa, marcarà un gir en l’experiència i el relat del viatge. Els anys 1940 i 1950 els viatges escassegen i solen ser fets per reporters professionals, que hi cerquen el pretext per a la crònica o el reportatge. A poc a poc, amb la popularització d’aquesta experiència Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 101-125

Llengua_literatura_28.indd 103

15/3/18 12:00


104

Llengua & Literatura, 28, 2018

«singular» es produí una creixent estandardització dels itineraris escollits, clarament delimitats per guies que recollien una sèrie de topoi indefugible. Si el cronotop bakhtinià (és a dir, la identificació entre un lloc i un temps) és allò que dona unitat de sentit a la literatura de viatges (Bou 2013: 221), la constitució d’un territori convencionalment determinat s’orientarà a la domesticació de l’exotisme pressuposat. La finalitat del viatger serà, en definitiva, de corroborar, com bé s’ha dit, allò que ja sabia d’entrada i que, en reconèixer-ho, consolida. No és estrany, en conseqüència, que l’itinerari dibuixat per la major part dels homines viatores inclogui uns mateixos referents, que estableixen, així, un sistema de valors clarament excloent. Aquest sistema de valors, difós per cartògrafs, viatgers i traductors, no és gens innocent i està determinat per uns estereotips culturals (Bassnett 1993: 93, 99). A la vegada que el viatge, recorda Leed, genera «cose esotiche (fuo­ ro posto) e rarità», és també l’expressió d’una «soggetività (oggetività) sempre nuova» que crea «nuovi rapporti e legami sociali tra popoli» associats a un llenguatge concret (Leed 1991: 25-26). En el cas de Pla, l’experiència es relaciona amb l’encàrrec professional, que li proporcio­ na una independència com a escriptor (Garolera 1998: 128), i del qual depèn econòmicament, i, a la vegada, amb l’impuls de preservar la memòria (i el record) a través de l’escriptura. Aquesta idea, com se sap, és el centre de l’escriptura planiana, al darrere de la qual trobem aquella «voluntat de totalització i d’esgotament de la realitat material» que li destacà Xavier Pla (1997: 18). Això l’obliga a ser un gran observador d’allò concret de què és feta la realitat sensorial. En les cròniques de viatge de Pla s’hi palesa no tant una subjectivitat, sinó, segons observà Riba el 1926, aquella «sensació de la pròpia estranyesa» que converteix l’escriptor en «espectador» (Riba 1979: 340). 2. LA HISTÒRIA DEL LLIBRE I EL CONTEXT Week-end (d’estiu) a New York es publicà el 1955, com a tercera sèrie de les «Cartes de lluny», i aplegava les cròniques del viatge als Estats Units que havia publicat a Destino un any abans, amb motiu del viatge a Cuba i a Nova York que li encarregà l’editor Josep Vergés l’estiu Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 101-125

Llengua_literatura_28.indd 104

15/3/18 12:00


El viatge a Nova York (1955) de Josep Pla

105

del 1954.3 El 1960 les cròniques s’integraren a Viaje a América, amb un pròleg de Nèstor Luján, que l’acompanyà en el viatge de 1954, un volum que també inclogué els viatges realitzats a Amèrica del Sud (a l’Argentina i al Brasil) l’hivern del 1957-1958.4 L’any 1978, el volum 34 de l’Obra completa recollirà les cròniques dels dos viatges en un volum, Les Amèriques, on s’apleguen viatges posteriors al continent americà.5 El llibre de Pla de 1955 s’insereix en una tradició de literatura de viatges a Nord-Amèrica que va arrelant amb força a l’Europa de després de la primera guerra mundial i es consolida després de la segona guerra mundial, en el moment en què el posicionament dels Estats Units com a primera potència mundial anà acompanyat d’un progressiu interès occidental per totes les mostres (i produccions) de la cultura del país. Forma part, així doncs, d’un corrent que arrenca, entre d’altres, amb el llibre de viatges que li dedicà l’escriptor i diplomàtic Paul Morand el 1930 New York, una «construcció simfònica» (Pinçonnat 2001: 41) del que és la ciutat, a la qual declara la seva estima, justament, en virtut d’una fortalesa basada en el contrast (Morand 1930: 262-276). 3.  En el viatge, que durà 6 dies, Pla comptà amb dos guies excepcionals, Hermann Guinzburg, president de la Crown Cork International Company de Nova Jersey, per a la qual treballava Pere Pla a Lisboa, i M. Ellers, director de relacions públiques d’aquesta empresa (Badosa 1996: 269-270). 4.  Pel que fa als articles sobre Nova York, el llibre recull 9 de les cròniques publicades a Destino. Són: «Una ciudad de prodigiosa abundancia», «Todo va por sus pasos contados», «Hay que ir a América con la fuerza de la juventud», «La maravilla del Museo Metropolitano y el Barrio de Harlem», «Vivir a veinte millas de la ciudad y tener una casita», «La clave del pasado, del presente y del porvenir de Europa», «Proyectar el bienestar sobre el mayor número de personas», «El teléfono y el ‘frigidaire’, dos elementos esenciales» i «Llegó la hora de partir». 5.  Entre l’edició de 1955 i 1978 es produeix un canvi en el títol (que corregeix el terme anglès i suprimeix l’anglicisme del topònim): Week-end (d’estiu) a New York passa a ser Weekend (d’estiu) a Nova York, i s’hi introdueixen canvis estilístics menors, principalment supressions. Així «La fulguració exhausta, l’última presència d’Europa, quedà invisible a la nostra mirada.» (Pla 1955: 16) passa a ser «La fulguració exhausta, l’última presència d’Europa, quedà invisible.» (Pla 1978: 14). Cal recordar que, segons ha observat Cristina Badosa (apud Pérez Buendía 2015: 6-7), l’editor intervingué en l’elaboració dels últims volums de l’Obra completa. En l’article distingim entre l’ortografia del títol de 1955 —Week-end (d’estiu) a New York— i el de l’edició de l’Obra completa —Weekend (d’estiu) a Nova York. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 101-125

Llengua_literatura_28.indd 105

15/3/18 12:00


106

Llengua & Literatura, 28, 2018

Continua amb l’obra d’André Maurois, un dels grans divulgadors de la cultura nord-americana d’ençà dels anys 1930.6 Concretament, Maurois dedicà tres llibres a les seves estades als Estats Units (En Amérique, de 1933, États-Unis 39: journal d’un voyage en Amérique, 1939, i Journal États-Unis, 1946, de 1946) i el 1944 publicà, en dos volums, la Histoire des États-Unis.7 El seu dietari de 1946, que cobreix un semestre (de gener a juliol), explica l’estada a Nova York i a Kansas City, on impartirà dos cursos universitaris: l’un sobre la biografia, l’altre sobre grans escriptors. La mirada mauroisiana es focalitza en l’experiència social, cultural i, sobretot, acadèmica. Adopta un to encuriosit i respectuós cap allò que veu, que l’insta a reflexionar sobre el nivell educatiu, la crisi de la cultura i el respecte a la llei. Maurois també dedicà dos llibres més a la divulgació de la civilisation nord-americana a Europa: l’un escrit en un viatge a Nova York després de l’elecció presidencial de Roosevelt (Chantiers américains, 1933) i l’altre durant la seva etapa d’exili, iniciada el 1940 i motivada per la seva no-acceptació del règim de Vichy (Études américaines, 1945). Paral·lelament, Maurice Coindreau, un dels principals traductors de novel·la nord-americana al francès, i professor de literatura francesa a Princeton d’ençà de 1922, publicà, el 1946, els Aperçus de littérature américaine. La dècada dels 30 és també un moment en què representants de l’avantguarda com Federico García Lorca, Julio Camba i Le Corbu­ sier visiten la ciutat dels gratacels. El primer hi escriu, els anys 19291930, Poeta en Nueva York, on la ciutat-món, referida fragmentàriament i metonímica, és vista en mig de cendra, sang, gemecs i crits, a 6.  Louis Ferdinand Céline farà una estada d’una setmana a Nova York el febrer de 1925. L’experiència es reflectirà en la crítica anticapitalista expressada pel personatge de Barbamu, protagonista del Voyage au bout de la nuit (1932). El 1934 tornarà a la ciutat a presentar la traducció anglesa de la novel·la. És també de 1925 Manhattan Transfer, de John Dos Passos, una de les primeres mirades avantguardistes projectades sobre la ciutat dels anys 20; la novel·la-collage inspirarà l’obra de Céline i Morand. Sobre la construcció d’un mite francès sobre la ciutat veg. Pinçonnat (2001). 7.  Aquest llibre fou traduït per l’editorial Lara el 1945, dins la «Colección Norteamérica». La traducció constituïa el segon número de la col·lecció. El primer volum fou també un títol de Maurois: La salvación de Norteamérica, traducció del francès per F. Oliver Brachfeld, Barcelona, Editorial Lara, 1944. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 101-125

Llengua_literatura_28.indd 106

15/3/18 12:00


El viatge a Nova York (1955) de Josep Pla

107

través d’una «ola de fango y luciérnagas» que n’esdevé el símbol patètic. Julio Camba descriu a La ciudad automática (1934) el poder màgic d’una ciutat la principal aportació de la qual, creu, és la mecànica. El tumult frenètic, i la bellesa a la vegada sublim i atroç dels gratacels, és el que atreu Le Corbusier a la metròpolis, que visita el 1935 amb motiu d’una exposició dedicada a la seva obra al Museu d’Art Modern. Al llibre Quand les cathédrales étaient blanches. Voyage au pays des timides (1937) l’arquitecte la considera el «premier lieu du monde à l’échelle des temps nouveaux» (1965: 94), neta, salvatge i amb un sistema de transports de gran eficàcia. N’admira el progrés tècnic i reflexiona sobre el simbolisme del verticalisme arquitectònic, base del que anomena la ville debout. Just al final i després de la segona guerra mundial són els escriptors existencialistes els que recorren l’asfalt de la ciutat en el marc d’una gira pels Estats Units: Sartre hi fou enviat el gener del 1945 pel Departament d’Estat nord-americà (Cohen-Solal 1985: 296-322), i n’escriví la crònica a Combat i Figaro, entre d’altres publicacions;8 Albert Camus hi anà el març de 1946, i en deixà testimoni a Journaux de voyage (publicats pòstumament, el 1975),9 i Simone de Beauvoir, que visità el país del gener al maig de 1947, hi escriví el dietari L’Amérique au jour le jour (1948).10 Als articles Sartre parla de l’impacte que li provoca l’abundància de menjar i el progrés tècnic, accentuat per la situació de restricció que es vivia a França a causa de la guerra. Els dos dietaris, el de Camus i el de Beauvoir són molt diferents. Camus recull impressions, molt parcials, de l’estada, i ofereix una visió contradictòria de la ciutat, una illa que és un «désert de fer et de ciment», a la vegada acollidora i freda. En canvi, el dietari de Beauvoir, molt més detallat, vol «raconter au jour le jour comment l’Amérique s’est dé­   8.  Altrament, és conegut l’interès de Sartre per la cultura nord-americana i, més concretament, la novel·la policíaca i el western i, més endavant, l’obra de Faulkner i Dos Passos (Hamel 2013).   9.  Camus visita el que anomena «île aux trois rivières» (Todd: 398-415) convidat per la dona del seu editor nord-americà, Blanche Knopf. Hi és acollit per Claude LéviStrauss, aleshores conseller cultural de l’ambaixada de França, i participa en la campanya de promoció de la versió anglesa de L’Étranger. 10.  Sobre l’experiència nord-americana de Maurois i Beauvoir veg. Huvos (1972). Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 101-125

Llengua_literatura_28.indd 107

15/3/18 12:00


108

Llengua & Literatura, 28, 2018

voilée à ma conscience» (1948: 7). El relat respon a la impressió de meravella i plenitud que li provoca el país, on pronuncia conferències, contacta amb francesos que s’hi han instal·lat i espanyols deracinés. Malgrat la seva fascinació per la bonne humeur i la chaleur dels nordamericans, el jazz i els novel·listes realistes dels anys 30, no s’està de trobar-hi una manca de llibertat que atribueix als règims capitalistes (Beauvoir 1954: 46-47). A partir de 1953, any de la signatura dels acords bilaterals entre el govern nord-americà i el règim franquista, la progressiva americanització de determinats espais socials, culturals i institucionals espanyols és indestriable de la introducció gradual de la filosofia mercantil del lliure comerç (Marzo 2010: 100-103). Un organisme com l’Institut d’Estudis Nord-Americans de Barcelona, creat el febrer de 1952, n’és una bona mostra (Palaudarias 2010). Durant la mateixa dècada, autors com Ernest Hemingway, John Steinbeck i William Faulkner seran defensats per intel·lectuals com Josep M. Castellet com a novel·listes representatius del «realisme crític», tendència que, al seu entendre i seguint els postulats de crítics com Claude-Edmonde Magny i Jean-Paul Sartre, havia de fer possible la renovació de la narrativa dels anys 50 (Dasca 2012 i 2015). Tot això, sumat a la progressiva aparició de traduccions de literatura nord-americana i d’històries de la literatura dels Estats Units, comportarà, sens dubte, en un moviment que és d’abast europeu, un interès creixent per totes les produccions arribades de l’Amèrica del Nord, i del seu sistema de valors. En aquest context podem situar, entre d’altres, els llibres de viatges11 de Josep M. Poblet Tres mesos i un dia a Nova York (1947), tes­ timoni de la seva visita a la ciutat just abans de retornar a Catalunya 11.  En són un precedent els llibres Viaje a América (1894), de Rafael Puig i Valls, Un mes als Estats Units. Apuntes de viatjes (1898), de Pere Cuyàs, Roda’l món y tórna al Born (1910), d’Oleguer Junyent, Del país de les coses grans. Visions de Nord-Amèrica (1926), de Francesc Blasi Vallespinosa, Tot donant la volta al món. Impressions (1927), d’Antoni Serés, Cròniques viatgeres (1933), de Joan Bonet i Bosch, Impres­ sions d’un viatge a l’Amèrica del Nord i als seus centres hospitalaris (1933), de T. Pinós i F. Monés Gallart, el Dietari d’un viatge al Canadà i als Estats Units de l’Amèrica del Nord (1934), de Francesc Bordàs i Salellas, les Cartes de navegar (1935), de Guillem Díaz-Plaja i Norteamérica vista por un hombre de negocios (1954), de F. Estrada Saladich (apud Domènech 1995 i Capdevila 1997). Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 101-125

Llengua_literatura_28.indd 108

15/3/18 12:00


El viatge a Nova York (1955) de Josep Pla

109

provinent de Mèxic; Los Estados Unidos en escorzo (1956), de Julián Marías, recull i ampliació d’unes cròniques de viatge publicades a l’ABC, on explica amb gran detall la societat i la cultura nord-americanes des de la perspectiva d’un professor universitari; i el recull d’articles del corresponsal de La Vanguardia a Nova York Ángel Zúñiga Norteamérica a la vista (1956), centrats en l’oci nocturn, i més concretament, els espectacles musicals i el cinema. Una dècada després, es completa, en part, amb les cròniques de Rafael Tasis a Amèrica del Nord, avui (1967). Els dos testimonis catalans ofereixen imatges dissemblants de la ciutat. Poblet hi arriba amb avió des de Miami i visita, també, Filadèlfia i Washington DC. De la capital dels gratacels, en destaca la «monumentalitat», la mecànica i el «traüt». Valora positivament la llibertat religiosa i el caràcter ingenu del poble nord-americà i en critica el ritme frenètic, el materialisme i la tendència a la beguda. En general, el seu discurs, més personal que «documentat», es basa en impres­ sions i valoracions, com ara la següent: «Mentre a Europa els valors eterns i permanents tenen doncs una major solidesa, a Amèrica pesen més els anecdòtics i accidentals.» (Poblet 1947: 64). Per a l’escriptor el país esdevé un territori inestable i transitori on difícilment s’adaptarà. Tasis, per la seva banda, hi va convidat pel P.E.N., que hi celebra, el juny del 1965, el seu XXXIV congrés. La seva crònica combina la síntesi dels principals debats de la trobada amb la descripció turística de la ciutat, a partir, en part, de la influència que hi tingueren escriptors com Henry James. Entre els temes debatuts en el congrés del P.E.N. hi ha la renúncia, per part dels delegats soviètics, a assistir a la reunió; la temptativa, anunciada per Arthur Miller, de crear un espai de debat literari internacional, al marge de la disputa entre el bloc co­ munista i l’anticomunista; i l’entrada, explicada per Marshall McLuhan, dels escriptors a l’era tecnològica. De l’urbs, en destaca la prosperitat, el clima de llibertat religiosa, l’afany d’exhibició i la fadesa de la cuina. La ciutat relatada per Tasis és una ciutat amb un elevat percentatge d’alcoholisme, amb conflictes socials relacionats amb la població afroamericana i el debat obert sobre la guerra del Vietnam.

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 101-125

Llengua_literatura_28.indd 109

15/3/18 12:00


110

Llengua & Literatura, 28, 2018

3. L’ENCÀRREC I L’ESCRIPTURA En el prefaci a l’edició de 1955 de Week-end (d’estiu) a New York, Pla justifica el volum argüint que es tracta d’un «reportatge sobre la ciutat de New-York i algunes poques coses, situades en la seva immediata proximitat.» (Pla 1955: 11).12 El reportatge li interessa en la mesura que li permet de limitar-se a «un treball d’informació servida amb amenitat, de fàcil accés; un esforç d’observació i de descripció limitat en el temps i l’espai» (Pla 1978: 7). Ultra la necessitat de partir del «sentit de la realitat» que ha adquirit amb l’experiència periodística, hi ha, en primer lloc, la funció normalitzadora d’un gènere present en totes les literatures i, en segon, l’interès per una ciutat que «ha produït, en gairebé tots els llenguatges literaris, una quantitat tan considerable de testimoniatges.» (Pla 1955: 12-13). Al condicionant inevitable de la comesa s’hi afegeix, així doncs, el filtre d’una mirada que, divulgada a través de guies de viatge, l’escriptor utilitzarà i personalitzarà amb intuïcions (Bou 1997: 18). Segons podem consignar en la correspondència de Pla amb l’editor de la Selecta, Josep M. Cruzet, que li publicà l’obra a finals de juliol de 1955,13 el llibre, corregit per Bartomeu Bardagí, pràcticament no tingué problemes amb la censura (Pla & Cruzet 2003: 533, 539, 541, 548).14 Pla l’escriví entre el març i el maig de 1955 a partir de les 12.  El prefaci de l’edició de 1955 Week-end (d’estiu) a New-York desapareixerà en la confecció del volum 34 de l’Obra completa, intitulat Les Amèriques. Totes les citacions de Weekend (d’estiu) a Nova York partiran d’aquest darrer volum, que aparegué el 1978. 13. El Week-end (d’estiu) a New York sortirà a la Biblioteca Selecta (núm. 180) el 1955. És el número 20 dels que publica dins la col·lecció «Viatges i divulgació», creada especialment per a la represa del gènere. 14.  La censura elogià el text considerant-lo una «magnífica reseña tipo reportaje de la vida neoyorquina y de la geografía de aquel país fabuloso. [...] La ciudad de Nue­ va York y New Jersey son el centro del que se vale Pla para describirnos con todo detalle el nerviosismo de los yanquis y la riqueza y grandiosidad de aquel mundo». Però l’obligà a treure el següent paràgraf, referit a la visita del Museu Metropolità, perquè el considerà «muy catalanista y poco patriótico»: «La representació peninsular —vull dir la del nostre país— és numèricament parlant una mica esquàlida, però molt intensa. Això fa, en certa manera, més brillant la representació. Els gòtics (catalans) estan ben representats. Hi ha dos Grecos formidables. El retrat del Cardenal Niño de Guevara i un paisatge de Toledo, en verd, sensacional. Hi ha, així mateix, una de les Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 101-125

Llengua_literatura_28.indd 110

15/3/18 12:00


El viatge a Nova York (1955) de Josep Pla

111

notes que conservava del viatge,15 i que foren la base dels 10 reportatges publicats a Destino a finals de 1954. Aquests articles, apareguts en un moment que Pla gaudia d’una nova popularitat,16 obtingueren el premi Pi i Sunyer de l’Institut d’Estudis Nord-Americans, creat un any abans amb la voluntat de reconèixer el treball dels periodistes i escriptors que haguessin fet difusió, amb la seva obra, dels Estats Units.17 En la primera edició, Los Estados Unidos en escorzo, de Julián Marías, havia obtingut el mateix reconeixement, que consistia en un premi de 2.550 pessetes per a l’autor. Cal recordar que, tal com estudià Lluís Quintana Trias (2003), la manera de procedir de Pla en relació amb les successives correccions (i, en alguns casos, les traduccions) a què sotmet els seus llibres, vinculable, a la vegada, amb els eventuals canvis d’editorial, es pot interpretar com una mostra de modernitat de l’autoria literària. En relació amb l’obra que ens ocupa, en comparar les tres edicions del llibre: la més grans peces de Goya, el retrat de Don Tiburcio, que és magnífic. Però la representació, com deia, fa moltes clarianes i és incompleta.» El fragment fou substituït pel següent, escrit per Josep Miracle: «La representació espanyola, encara que escassa en quantitat, és intensa en qualitat: hi ha dos Grecos formidables —el retrat del Cardenal Niño de Guevara i un paisatge de Toledo, en verd, sensacional—, una de les més grans peces de Goya —el retrat de Don Tiburcio, que és magnífic— i uns retaules gòtics catalans de molt interès.» 15.  En el pròleg a l’edició de 1960, Nèstor Luján indica que Pla escrivia, mentre fumava, en quartilles minúscules i amb una ploma estilogràfica: «Escribía lentamente, pero con una continuidad infatigable, exactamente como imagina que escribían los memorialistas [...] Igual que fluye su letra de una manera física, fluyen las ideas con la misma claridad, la misma precisión, con la misma preciosa exactitud en el detalle.» (Pla 1960: 9). 16.  Cal recordar que el 1949 Pla havia establert amb Josep M. Cruzet un pacte verbal pel qual la seva obra en català es publicaria a l’Editorial Selecta, en una col· lecció adreçada a «un mercat editorial molt ampli» (Badosa 1996: 274). El 1953, per commemorar els 15 volums publicats a la Selecta, Cruzet li organitzà un homenatge a la Casa del Llibre. El 1955 li n’organitzà un segon (Badosa 1996: 276-277). 17.  Segons sabem per la correspondència amb Cruzet, fou el mateix Josep M. Pi i Sunyer, aleshores vicepresident de l’Institut d’Estudis Nord-Americans, qui li proposà de concórrer al premi. Al jurat hi havia William M. Hart (cònsol agregat cultural dels Estats Units), Josep M. Castellet i el periodista Santiago Nadal. Nadal publicà el 1960 a Destino la crònica del viatge que (també) feu als Estats Units: Los Estados Unidos vistos de cerca, prologat per Manuel Jiménez de Parga. El llibre se centra sobretot en la base política i econòmica nord-americana, fonamentada, sosté, en la idea d’equilibri o checks and balances. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 101-125

Llengua_literatura_28.indd 111

15/3/18 12:00


112

Llengua & Literatura, 28, 2018

catalana de 1955, a Selecta, la castellana de 1960, a Destino, i la de l’Obra completa publicada per Destino, de 1978, constatem que els canvis es produeixen en l’elaboració del llibre de 1955. Confrontant les notes del viatge i els articles de Destino amb l’edició en llibre del 1955 ens adonem de l’elevat grau d’intervenció a què Pla sotmet el text, tant en el lèxic com en la sintaxi, la qual cosa fa que el text de 1955 pugui ser considerat una nova escriptura, part del contínuum que és la seva obra. Aquestes esmenes impliquen reformulacions, desdoblaments, explicitacions, modificacions de l’ordre sintàctic, substitucions, transferències i alteracions en la formulació de les metàfores. En general, el text resultant acaba sent una amplificatio, molt més detallada i suggestiva, de l’original. En canvi, entre el text de 1955 i el de 1978 les correccions són mínimes i es deuen a l’adequació a la normativa (per exemple, la substitució de navegar-la per navegar-hi o la correcció de sil·lepsis en l’ús del verb en plural quan el subjecte és gent) o són supressions estilístiques. L’estructura dels capítols (i títols) del volum roman inalterable. Weekend (d’estiu) a Nova York s’articula en 12 capítols, cada un dels quals es subdivideix en 4, 5 o 6 apartats. La narració ressegueix ordenadament el periple del viatge, des de la travessia per l’Atlàntic a bord del Guadalupe, fins al relat de la visita als barris i als principals centres d’atracció turística de la ciutat (l’Empire State, Times Square, el Rockefeller Centre, Harlem o els principals museus). Finalment, es clou amb el retorn, també amb transatlàntic, a Barcelona. La mirada que Pla projecta sobre la realitat és fonamentalment subjectiva, en la mesura que permet d’establir, com apuntà Riba, «correspondèn­ cies entre els paisatges i els afectes» (Riba 1979: 339). El mateix escriptor es considera, en l’aventura, un «turista ocasional»18 que ha arribat tard a Amèrica i se sent aclaparat per la potència quantitativa d’un país que és quasi un continent: «La immensitat del continent, les enormes aglomeracions urbanes, que t’aixafen materialment, i en certs aspectes la lluita constant contra la naturalesa» (1978: 8). Aques18.  Joan de Déu Domènech recorda que el terme turista es popularitza a mitjan anys 1920. N’és una mostra les Impressions d’un turista, de Carles Pi i Sunyer, publicades el 1926 (Domènech 1995: 24). Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 101-125

Llengua_literatura_28.indd 112

15/3/18 12:00


El viatge a Nova York (1955) de Josep Pla

113

ta perplexitat serà una constant de la posició de l’escriptor davant dels espais grans, il·limitats, ja siguin l’estepa russa o el mar (Riba 1979: 348), perquè no li permeten atènyer aquell nivell de concreció i de «realisme sintètic» (Fuster 1966: 71; Castellet 2011: 122) a què aspira la seva literatura. El reportatge combina els elements propis de la crònica de viatges filtrats per l’òptica del viatger (com ara les visites que acabem de referir) amb breus notes d’interpretació sociològica i antropològica sobre la vida dels nord-americans. En determinats fragments es converteix en una indagació sobre les condicions materials que determinen la manera de ser del país, incloent des de reflexions sobre les llengües i el menjar, fins al fenomen del rush i la barreja de races, passant pels transports, la despesa, la set i la família. Arreu, la informació es combina amb la curiositat i l’amenitat de l’anècdota, i és influïda per la impressió enlluernada que la ciutat provocà en l’escriptor, aquella «rebullida mental excepcional» de què parlà a Cruzet el 15 d’octubre de 1954. El 13 de setembre del mateix any, en una carta al seu germà Pere, utilitzava la mateixa expressió: Nova York m’ha produït una rebullida mental tan fantàstica que no m’hi veig de cap ull. La ciutat m’ha agradat enormement i ha estat per mi una gran sorpresa. Gairebé tot el que havia llegit sobre Nova York és fals, exagerat i bèstia. La peça única són els gratacels, que fan una impressió immensa, però es pot viure perfectament allà sense veure’ls. Al cap de tres dies, és com si no existissin. La ciutat en si només es comprèn bé si es coneix el nord d’Europa, i llavors resulta que New York no és res més que una barreja de Londres, Hamburg, Amsterdam i Liverpool; això sí, sense arqueologia i amb escasses cases velles. De color, és una meravella. És una ciutat sense soroll, sense nerviositat i sense pressa —excepte en el moment d’entrar i sortir dels despatxos. És una ciutat de botiguers i de comerços petits, de barris residencials magnífics i de barris pobres que fan posar la pell de gallina. Tens la sensació de que és l’última ciutat del món en què hi pots viure lliurement, que no et vigila ningú, que pots pensar i parlar de la manera que et sembli. Hi ha 1.400 religions establertes. L’abundància és prodigiosa. El número de cotxes, indescriptible. La riquesa, immensa. Hi pots viure com a Europa —però d’una manera que a Europa ja no s’hi pot viure. En fi, ja veuràs els articles. (Pla 1996: 220-223) Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 101-125

Llengua_literatura_28.indd 113

15/3/18 12:00


114

Llengua & Literatura, 28, 2018

Aquest fragment d’una epístola privada es converteix en una síntesi magnífica d’allò que és la ciutat per a un «diletant dels instints» com Pla (Riba 1979: 337). Abans que res, l’escriptor reitera la base europea de l’urbs, una base que es converteix, en el nou món, en una versió més perfeccionada i aconseguida d’allò que es pot trobar en el vell continent, i especialment en els estats protestants del nord, sobretot els Països Baixos i el Regne Unit. Això el du a afirmar, reiteradament, «no he vist res més que coses europees infinitament perfeccionades» (Pla 1978: 48). 4. LA RETÒRICA I L’ESTIL Si bé el llibre de viatges es caracteritza pel seu caràcter proteic, d’entre els que publica Pla n’hi ha de menys personals, tal com ha destacat Miquel Pairolí (1996), on la mirada de l’escriptor es projecta sobre una realitat inèdita amb la qual no té vincles afectius previs. En el cas de Weeekend (d’estiu) a Nova York, no hi ha pòsit autobiogràfic. Per bé que la mirada de Pla s’hi fa notar, i encara que el cronista, com a element cohesionador (Castellet 2011: 18), formi part del paisatge descrit, no s’hi arriba a construir un personatge que sedimenti l’autobiografia. Un altre tret distintiu del llibre és el poc pes que hi té la memòria. La descoberta de Nova York, segons apunten els cronistes de postguerra, és, de fet, una redescoberta feta a partir de l’imaginari que se n’ha difós, per la qual cosa provoca una sensació de déjà vu. Pla, tanmateix, no hi va a confirmar la història. El que li interessa és el present, la «realitat que s’imposa a través d’un xoc directe i primigeni» (Pla 1978: 32). Un present, potser, menys vivencial que el de Maurois, menys literari, ontològic o polític que el de Sartre, Camus o Beauvoir, menys acadèmic o ociós que els de Marías i Zúñiga, respectivament; un present que bandeja els possibles referents històrics interpel·lats i els precedents en el gènere. De fet, si ha d’esmentar algun periodista que li interessi en relació amb el tractament de la ciutat, refereix un coetani: Raymond Cartier, autor de Les Quarante-huit Amériques, de 1953 (Pla 1978: 178), un llibre que ofereix un àmplia crònica de l’estructura social, cultural i política dels diferents estats, i ciutats, que constitueixen el Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 101-125

Llengua_literatura_28.indd 114

15/3/18 12:00


El viatge a Nova York (1955) de Josep Pla

115

país. En lloc de retrobar el temps, retroba un espai: el de les ciutats europees que originaren la metròpolis. És curiosa aquesta identificació entre llocs, perquè, a l’entendre de l’escriptor, és aquesta connexió la que propicia, un cop ha arrelat en un terreny caracteritzat per l’abun­ dància, l’èxit de Nova York. Però, quina és la retòrica que hi aplica Pla? Segons Glòria Casals, la retòrica planiana s’adapta al gènere, és a dir: implica l’ús d’uns mecanismes de manipulació amb fins estètics que corresponguin al gènere adoptat (1992-1993: 287), en aquest cas la literatura de viatges que introduíem a l’inici. Per tal de comptar amb l’aquiescència del públic, aquest gènere requereix uns determinats mecanismes suasoris, claus en l’obra planiana. La nostra aproximació partirà de les característiques de la pràctica d’aquest gènere en Pla i es basarà en la terminologia desenvolupada per Dominique Maingueneau a Linguistique pour le texte littéraire (2007).19 El llibre de Maingueneau ofereix una síntesi sistemàtica de les teories de l’enunciació aplicant-les a l’anàlisi literària. Es tracta d’una aproximació que ens resulta molt útil a l’hora d’analitzar l’estil de Pla perquè permet de posar de relleu, mitjançant l’estilística, l’elevat grau d’elaboració de la seva prosa tot incidint en moltes de les estratègies comunicatives pròpies del llenguatge col· loquial. Més concretament, en aquest darrer apartat analitzarem: 1) el paper dels temps verbals i dels díctics en les estratègies d’enunciació, 2) l’ús de la iteració i de l’anàfora com a instruments cohesius, en coherència amb el model de gènere adoptat, 3) les marques de subjectivitat enunciativa, 4) la utilització d’estratègies estilístiques com la tria d’adjectius, l’amplificatio, les enumeracions tripartides i l’analogia. El relat de Pla implica una alternança entre l’ús del present (referit a la realitat descrita), l’imperfet (en el moment en què temporalitza el relat, sovint recorrent a díctics) i el pretèrit perfet (referit a descrip­ cions o accions consecutives, entre les quals s’estableix una relació de causalitat). Vegem-ne un exemple en el relat del primer sopar, copiós i «positiu», a la ciutat: 19.  Aquest llibre és la quarta edició, revisada i ampliada, del llibre Élements de linguistique pour le texte littéraire (1986). La quarta edició aparegué el 2003. Nosaltres citem de la reimpressió publicada el 2007. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 101-125

Llengua_literatura_28.indd 115

15/3/18 12:00


116

Llengua & Literatura, 28, 2018

Ara, el sopar resultà car. Amb el que es guanya en el nostre país, la vida d’aquí resulta inassequible. Amb el que es guanya en altres països seria justa, però no gaire folgada. Als Estats Units la gent guanya més —tota la diferència està aquí. Hi ha, en el món on vivim, dues classes de persones: aquelles que han aconseguit ésser pagades pel que fan i aquelles que fent el mateix, o pràcticament el mateix, no guanyen res. La diferència no depèn pas, en termes generals, ni de la quantitat ni de la qualitat del treball fornit: depèn del país en què a un hom li ha tocat de viure. És a Nova York on es veu fins a quin punt la vida humana pot ésser per contrast un ridícul pur i considerable. (Pla 1978: 57)

Aquesta alternança entre temps verbals (present i perfet) permet de posar de relleu un pla sobre l’altre (Maingueneau 2007: 73). En un primer moment, el perfet introdueix el resultat de l’acció precedent: el sopar resultà car. A partir d’aquí s’inicia una reflexió d’ordre general, en present, sobre la importància i les diferències de guanyar, que és subratllada amb la repetició, quatre cops, d’aquest mateix verb. D’aquesta observació, se n’extreuen dues conclusions: 1) la divisió entre dos tipus de persones segons la situació pecuniària, 2) la ridiculesa que impliquen aquesta mena de contrastos en una ciutat com Nova York. En aquest exemple hi podem observar, a la vegada, elements de l’estil deixatat que li retreia Riba i que, com remarcà Fuster, podrien fer creure, il·lusòriament, que Pla no revisava els textos (Fuster 1966: 74). Més concretament hi trobem reiteracions de mots (l’anàfora Amb el que es guanya), cacofonies o al·literacions (per contrast un ridícul pur) i paral·lelismes sintàctics (aquelles que). També val la pena de destacar l’alternança (contínua en el relat) entre marques de localització concretes (Als Estats Units, a Nova York), que funcionen com a díctics d’estructura anafòrica, amb localitzacions més genèriques o menys concretes com en el nostre país, en altres països, en el món on vivim. Aquesta analogia li permet d’inferir lleis generals extretes de l’expe­ riència (justificativa del viatge), tant aplicables a l’espai propi (el nostre país), com a l’espai universal (el món on vivim). En aquests dos darrers casos, l’ús del possessiu nostre i del díctic vivim és una marca de subjectivitat que comporta un vincle afectiu amb el lector. Les iteracions, en Pla, esdevenen recursos estilístics que donen cohesió al text i l’homogeneïtzen, tot implicant una progressió narraLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 101-125

Llengua_literatura_28.indd 116

15/3/18 12:00


El viatge a Nova York (1955) de Josep Pla

117

tiva (Maingueneau 2007: 73). També els podem relacionar amb la fluïdesa de la prosa planiana, la qual constitueix un «discurs interminable [...] [una] fluència que no tenia ni un començament precís ni un moment final determinat» (Castellet 2011: 18, 19). Aquesta fluència, de base col·loquial, s’aconsegueix, per exemple, en les reformulacions de deixem córrer i deixem-ho estar del següent fragment: L’escuma que deixa el vaixell, tant l’escuma que la quilla alça i que s’escola a babord i a estribord com l’estela de remolins d’aigua que el moviment de l’hèlix produeix i que es deixa popa avall, és un espectacle fascinant. [...] Deixem córrer ara la discussió de si són més bells els colors naturals que els artificials. Jo crec que són molt més bells els na­ turals; però, en fi, deixem-ho estar, perquè no acabaríem mai. —De tota manera, no es precipiti abans de veure la llum artificial del Broadway...— em diu un company de viatge. —Sí, ja veurem! De tota manera, tinc entès que les fulguracions escumejants de la llum artificial del Broadway tenen, abans que tot, un propòsit comercial. [...] A Europa els antics feren servir l’escuma per a necessitats menys prosaiques i, en tot cas, més elegants. De l’escuma de les onades en conceberen, imaginativament, l’aparició d’un bellíssim cos de dona, el cos somniat de Venus, si no estic equivocat. [...] (Pla 1978: 17-18)

L’argumentació planiana parteix, en aquest exemple, d’un judici de valor (els colors naturals són més bells), per posar-lo en dubte, relativitzant la pròpia asseveració, repetida dos cops. El judici serà, a més, qüestionat pel discurs directe d’un company de viatge (de qui el lector no sap res, i la funció del qual és, només, verbalitzar aquesta rèplica), i contrareplicat en un llarg paràgraf posat en boca del mateix narrador. La impressió final, a través d’aquesta alternança d’afirmacions dubitatives, qüestionades i reafirmades, és que el narrador, malgrat l’hesitació, té raó. I això implica un sistema de valors concrets, uns apriorismes corroborats, segons Pla, pel coneixement empíric. Com acabem d’observar, els marcadors de subjectivitat concreten apreciacions personals, sovint vehiculades per verbs que expressen dubte o opinió com «em sembla», «tinc entès» o «jo crec». Aquests marcadors, amb funció fàtica, impliquen una complicitat amb el lector, una confiança basada en un (presumpte) coneixement previ: «ToLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 101-125

Llengua_literatura_28.indd 117

15/3/18 12:00


118

Llengua & Literatura, 28, 2018

tes les persones que em coneixen no s’estranyaran, espero, de l’interès que vaig tenir a visitar de seguida la part més tradicional» (Pla 1978: 68). També hi trobem interjeccions: «Fins a quin punt els diners poden ésser una obsessió, valga’m Déu!» (Pla 1978: 73). D’altres marcadors subjectius molt freqüents en l’obra de Pla són: les oracions impersonals (que estableixen axiomes antitòpics), el plural majestàtic (que implica un nosaltres còmplice) o l’ús d’un jo narrador. Aquí en tenim un bon exemple, el qual, alternant modalitats personals (parteix d’una oració impersonal —hom— per passar al jo i acabar emprant el nosaltres), expressa una paradoxa perquè, al final, s’afirma el contrari del que s’enunciava al començament: En el curs d’aquesta primera singlatura, hom ha d’organitzar la pròpia vida, perquè ara, durant uns quants dies, haurem d’anar a toc de campana. [...] En realitat, l’única obligació important és anar retardant el rellotge a mesura que anem avançant devers ponent i d’acord amb la situació geogràfica en què successivament ens anem trobant. Però, com que jo no he tingut mai rellotge, fins d’aquesta obligació em trobo alliberat. Així, doncs, anem reposant... (Pla 1978: 15-16)

Per tal de valorar temes d’actualitat relacionats amb el país, com ara la industrialització, el capital econòmic, el progrés tècnic, l’estandardització o la població afroamericana, Pla fa ús de recursos com l’amplificatio (sobretot a l’hora de quantificar, mitjançant l’enumeració, determinats productes o fenòmens). Vegem-ne un exemple en la descripció dels gratacels, que «[S]ón, realment, immensos, únics, fabulosos i han creat una literatura aparatosa i vehement.» (Pla 1978: 53). En aquest cas, la hipèrbole adjectival acaba provocant un efecte antifràstic (pel fet de ser tan immensos, únics i fabulosos els gratacels creen una literatura tan aparatosa com absurda). Els adjectius emprats per l’escriptor, segurament l’element que singularitza millor la seva obra, són de tipus subjectiu, i poden tenir un caràcter: afectiu (quan enuncien una reacció afectiva davant l’objecte), avaluador no axiològic (quan avaluen una qualitat o quantitat de l’objecte basant-se en les característiques de l’objecte i de l’enunciador) i avaluador axiològic (quan avaluen una qualitat/quantitat de l’objecte basant-se en les caLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 101-125

Llengua_literatura_28.indd 118

15/3/18 12:00


El viatge a Nova York (1955) de Josep Pla

119

racterístiques de l’objecte i de l’enunciador, quan aquest hi aporta una major apreciació subjectiva) (Maingueneau 2007: 153-155). Al mateix temps, l’ús d’adjectius com esblaimat en sintagmes com cel esblaimat funcionen com a hipòstasis, impliquen canviar la categoria del nom mitjançant l’atribució de propietats que no són seves (Castellet 2011: 143). Vegem un exemple d’aquestes distincions en l’ús dels adjectius. Quan visita el barri de Morningside, Pla afirma «Tot aquest barri universitari, caracteritzat per una plàcida respectabilitat, una gran abundància d’arbres i l’ebullició cansada dels estudiants (molts d’ells admirablement vestits —tot té a Nova York una pausa)» (Pla 1978: 109). En aquest fragment hi trobem un adjectiu avaluador no axiològic (gran abundància), un adjectiu afectiu (l’ebullició cansada) i un adjectiu avaluador axiològic (plàcida respectabilitat). Per a rematar l’impacte positiu que li provoca la visita al barri, utilitza l’adverbi admirablement, amb funció, òbviament, hiperbòlica. Altrament, una altra de les estratègies emprades és l’ús de l’article indefinit (un, una) davant de termes amb «fonctionnements compacts», amb l’objectiu de provocar uns efectes impressionistes (Maingueneau 2007: 164). Aquest recurs és especialment útil a l’hora de crear un determinat ambient o atmosfera; vegem-ho, de nou, amb un fragment relacionat amb l’anterior: «El barri intel·lectual de Colúmbia és universitari, i això li dóna una tranquil·litat i una placidesa barrejada amb aquesta cosa imponderable que s’anomena la respectabilitat —una respectabilitat situada una mica en la línia alemanya.» (Pla 1978: 109). Aquí, la caracterització d’aquest barri respectable queda totalment condicionada per l’ordre de valors planià, que implica positivar conceptes com tranquil·litat i placidesa emprant l’indefinit una, que els atorga un valor compacte, sòlid. Aquesta realitat, tangible, substantiva, determinable i adjectivable, contrasta amb la inefabilitat del mar, associat a una realitat convulsa. En el llibre que ens ocupa el mar —element molt recurrent en l’obra de Pla— li provoca fatiga i inseguretat: «El mar és realment entretingut, però a la llarga la seva còsmica indiferència fatiga una mica. I viscut fluctuant sobre les onades té un element d’inseguretat, fins en els dies de més calma, que és com un corcó inescamotejable» (Pla 1978: 18). Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 101-125

Llengua_literatura_28.indd 119

15/3/18 12:00


120

Llengua & Literatura, 28, 2018

Hi són freqüents, també, les estructures sintàctiques tripartides, per mitjà de les quals Pla concreta i qualifica gradualment determinats elements descriptius i experiències: «el moviment humà no és en cap moment vertiginós, ni frenètic, ni impacient. És ràpid, però tot va pels seus passos comptats.» (Pla 1978: 48). L’altre recurs habitual és la màxima de base aforística, que dona lloc als apriorismes arbitraris i absurds que són la base de l’humor planià: «la dona monogràfica és incompleta, d’una bellesa parcial.» (Pla 1978: 44). Aquí veiem, també, com l’efecte humorístic es basa en la desproporció i l’absurd resultant de vincular dos elements entre els quals no hi ha cap relació, un dels quals modifica (i fins anul·la) el sentit de l’altre (Gustà 1996). A més de l’efecte humorístic, aquestes analogies solen vehicular una determinada mirada moral; vegem-ne un altre exemple: «Nosaltres, com a burgesos, creiem en el sargit; els americans creuen en el llençar» (Pla 1978: 195). Aquest exemple ens serveix d’il·lustració del recurs a l’axio­ ma antifràstic, justament perquè la idea de la creença en el sargit per part de la burgesia contravé el tòpic de la vida folgada associada a aquesta classe social. També hi trobem l’analogia posada al servei (i l’efecte) de l’apreciació subjectiva, un recurs que, com observà Castellet, «condueix a desvetllar la sensibilitat del lector, a no deixar-lo reposar, a assetjar-lo amb infinites sol·licitacions» tot creant un gruix, una densitat i una multidimensionalitat estilística sustentades en la confusió entre la realitat i la ficció (Castellet 2011: 148-149). La combinatòria analògica contribueix a la creació d’imatges carregades de gran sensualitat, representatives de la «morositat goluda» planiana (Fuster 1966: 58), com la dels «grans castells de núvols blancs, nets, flonjos, com si fossin de nata muntada» (Pla 1978: 23). En una ciutat com Nova York és inevitable la referència als gratacels, singularitzats a través de la comparativa amb uns espàrrecs: «davant dels meus ulls apareixen, tocats d’una boira blavissa, agrupats en un feix gegantí, com un manat fantàstic d’espàrrecs, els gratacels de la ciutat baixa de Manhattan. [...] És una impressió de força humana radiant i esplèndida, a la qual es barreja la impossibilitat (venint d’Europa) de fer compara­ cions i una sensació de bellesa freda, geomètrica, mecànica i esvelta.» (Pla 1978: 31) En passatges descriptius com el que acabem de citar és Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 101-125

Llengua_literatura_28.indd 120

15/3/18 12:00


El viatge a Nova York (1955) de Josep Pla

121

freqüent el recurs a elements sensorials, fins i tot sinestèsics; verbigràcia: «aquella calma sonsoniosa i lívida del suburbi adormit en el silenci» (Pla 1978: 13). Tots aquests recursos, que són la pedra de toc de l’obra de Pla, permeten d’articular una prosa diàfana, precisa i efectiva, que respon a la voluntat, segons confessava Pla el 1975, de «projectar sobre el que s’ha de fer, un cert esforç, una determinada observació, perquè sempre és diferent el que hom mira amb detenció que una simple revolada» (Pla 1975: 69). Tasca que, segons creu l’escriptor, és la pròpia del periodisme real i responsable. Per a fer-ho es val de la creació d’un col·loquial enriquit, que pugui ser patrimoni de la llengua dels lectors, per això li és necessari compartir-hi, diu Pla, «una mateixa concepció de la vida, per la idèntica significació que tenen les nostres paraules quan es tracta de les coses bàsiques...» (apud Fuster 1966: 81). Cosint trossos de «prosa aprofitable» (Pla 1975: 69) en un teixit coherent i dúctil, Pla aconsegueix un relat que té la seva projecció (i adhesió) en el públic. La seva mirada l’assevera en una posició filoeuropea, que implica una recodificació, en clau entusiasta i sensorial, de l’imaginari de Nova York que havia alimentat l’Europa postbèl·lica. L’experiència que en deriva és l’experiència controlada del viatger que troba en el periple una evasiva contra la rutina, o un retorn a la pròpia existència en allò que té de més material. Aliè als membres de la comunitat que visita, Pla es confronta a un paisatge materialment positiu i confortant, més valuós pel que significa —especialment en contrast amb el «gran cementiri» que era el país en aquell moment (Badosa 1996: 270)— que no pel que és en realitat. Com l’estàtua de la Llibertat, que és important perquè ha esdevingut un símbol, és a dir, com dirà Pla, «una clau decisiva» de la ciutat i el país, i pot provocar, pel que representa, l’emoció. Així: «En el paisatge pla i baix de l’estuari, la simbòlica figura apareix una mica grassa, poc esvelta, en bronze oxidat. És una estàtua francesa. El símbol, però, és tan fort, constitueix una clau decisiva d’aquesta ciutat i d’aquest país, que és impossible, davant d’ella, no emocionar-se.» (Pla 1978: 30)

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 101-125

Llengua_literatura_28.indd 121

15/3/18 12:00


122

Llengua & Literatura, 28, 2018

BIBLIOGRAFIA Badosa (1996): Cristina Badosa, Josep Pla. Biografia del solitari, Barcelona: Edicions 62. Bassnett (1993): Susan Bassnett, Comparative Literature. A Critical Introduction, Oxford-Cambridge: Blackwell. Beauvoir (1948): Simone de Beauvoir, L’Amérique au jour le jour, París: Éditions Paul Morihien. Bou (1997): Enric Bou, «L’art del viatger: el cas de Josep Pla», L’Aiguadolç, 23 (primavera), ps. 13-22. En línia a: <http://www.raco. cat/index.php/Aiguadolc/article/view/65238> [Consulta: 10-102015]. — (2013): Enric Bou, La invenció de l’espai: ciutat i viatge, València: Universitat de València; «Assaig», 34. Buin (2009): Yves Buin, Céline, París: Gallimard. Camba (2015): Julio Camba, La ciudad automática [1934], Valencina de la Concepción: Renacimiento; «Los Viajeros», 25. Camus (1978): Albert Camus, Journaux de voyage, París: Gallimard. Capdevila (1997): Carles Capdevila, Nova York a la catalana, Barcelona: La Campana. Casals (1992-1993): Glòria Casals, «Realisme i retòrica en Josep Pla», Llengua & Literatura, 5, ps. 269-287. Castellet (2011): Josep M. Castellet, Josep Pla o la raó narrativa [1978], nova edició ampliada, Barcelona: Destino; «L’Àncora», 214. Cohen-Solal (1985): Annie Cohen-Solal, Sartre: une vie, París: Gallimard. Coindreau (1946): Maurice-Edgard Coindreau, Aperçus de littérature américaine, París: Gallimard. Dasca (2012): Maria Dasca, «La recepció de la literatura de la Lost Generation en els anys 40 i 50», dins: Eberhard Geisler (ed.): Literatura catalana del segle xx i de l’actualitat, Frankfurt am Main: Peter Lang; «Studien und Dokumente sur Geschichte der Romanischen Literaturen», 62, ps. 19-38. — (2015): Maria Dasca, «Josep Maria Castellet, un passeur cultural excepcional entre Nord-Amèrica i Catalunya», dins: Enric Gallén Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 101-125

Llengua_literatura_28.indd 122

15/3/18 12:00


El viatge a Nova York (1955) de Josep Pla

123

& José Francisco Ruiz Casanova (eds.), Josep M. Castellet, editor i mediador cultural, Lleida-Barcelona: Punctum-Edicions 62, ps. 139-157. Domènech (1995): Joan de Déu Domènech, Mirant enfora. Cent anys de llibres de viatges en català, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Fuster (1966): Joan Fuster, «Notes per a una introducció a l’estudi de Josep Pla», dins: Josep Pla, Obra completa, vol. I: El quadern gris. Un dietari, Barcelona: Editorial Destino, ps. 11-83. Garolera (1998): Narcís Garolera, L’escriptura itinerant. Verdaguer, Pla i la literatura de viatges, Lleida: Pagès editors. Gustà (1996): Marina Gustà, «L’estirabot planià: del candor a la malícia», dins: De Rusiñol a Monzó: Humor i literatura, a cura de Margarida Casacuberta i Marina Gustà, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, ps. 89-105. Hamel (2013): Yan Hamel, L’Amérique selon Sartre: littérature, philosophie, politique, Montréal: Les Presses de l’Université de Montréal. Huvos (1972): Kornel Huvos, Cinq mirages américains; les États Unis dans l’œuvre de Georges Duhamel, Jules Romains, André Maurois, Jacques Maritain et Simone de Beauvoir, París: Didier; «Études de littérature étrangère et comparée», 68. Korte (2008): Barbara Korte, «Chrono-Types: Notes on Forms of Time in the Travelogue», dins: John Zilcosky (ed.), Writing Travel. The Poetics and Politics of Modern Travel, Toronto-BuffaloLondres: Routledge, ps. 25-56. Le Corbusier (1965): Le Corbusier, Quand les cathédrales étaient blanches. Voyage au pays des timides [1937], París: Éditions Gon­ thier. Leed (1991): Eric J. Leed, La mente del viaggiatore. Dall’Odissea al turismo globale, Bolonya: Società Editrice il Mulino. Lorca (1987): Federico García Lorca, Poeta en Nueva York, edició de María Clementa Millán, Madrid: Cátedra. Maingueneau (2007): Dominique Maingueneau, Linguistique pour le texte littéraire [2003], París: Armand Colin. Marías (1956): Julián Marías, Los Estados Unidos en escorzo, Buenos Aires: Emecé. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 101-125

Llengua_literatura_28.indd 123

15/3/18 12:00


124

Llengua & Literatura, 28, 2018

Marzo (2010): Jorge Luis Marzo, ¿Puedo hablarle con libertad, excelencia? Arte y poder desde 1950, Múrcia: Cendeac, ps. 100-103. Maurois (1945): André Maurois, Historia de los Estados Unidos, traducció del francès per F. Oliver Brachfeld, Barcelona: Editorial Lara; «Norteamérica», 2-3. Morand (1930): Paul Morand, New York, París: Flammarion. Pairolí (1996): Miquel Pairolí, La geografia íntima de Josep Pla, Barcelona: Edicions La Campana. Palaudarias Marí (2010): Artur Palaudarias Marí, La plurifuncionalidad del I.E.N. en la implantación de un nuevo modelo funcional en España, memòria de màster dirigida per Susana Tavera i Víctor Gavín, Màster d’Història Contemporània, Barcelona: Universitat de Barcelona. En línia a: <http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/ 2445/65026/1/TFM_Palaudarias%20Mart%C3%AD_2010.pdf> [Consulta: 10-6-2015]. Pérez Buendía (2015): Rosa M. Pérez Buendía, Josep Pla: viatge a l’Amèrica del Sud (1957): de les col·laboracions a la revista «Destino» al volum «En mar» (1971), tesi doctoral dirigida per M. Josepa Gallofré Virgili, Cerdanyola: Universitat Autònoma de Barcelona. En línia a: <http://www.tdx.cat/handle/10803/286268> [Consulta: 22-6-2015]. Pinçonnat (2001): Chrystel Pinçonnat, New York, mythe littéraire français, Ginebra: Droz. Pla (1955): Josep Pla, Week-end (d’estiu) a New York. Tercera sèrie de Cartes de lluny, Barcelona: Selecta; «Biblioteca Selecta. Viatges i Divulgació», 180. — (1960): Josep Pla, Viaje a América, Barcelona: Destino; «Áncora y Delfín», 173. — (1975): Josep Pla, «Fragments d’una autobiografia», Els Marges, 5, ps. 67-85. En línia a: <www.raco.cat/index.php/Marges/article/ view/97957> [Consulta: 15-6-2015]. — (1978): Josep Pla, Les Amèriques, dins: Obra completa, XXXIV, Barcelona: Edicions Destino. — (1996): Josep Pla, Cartes a Pere, edició de Xavier Pla, Barcelona: Destino; «L’Àncora», 88. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 101-125

Llengua_literatura_28.indd 124

15/3/18 12:00


El viatge a Nova York (1955) de Josep Pla

125

Pla & Cruzet (2003): Josep Pla i Josep M. Cruzet, Amb les pedres disperses. Cartes 1946-1962, edició i pròleg de M. Josepa Gallofré Virgili, Barcelona: Destino; «L’Àncora», 172. Pla (1997): Xavier Pla, Josep Pla. Ficció autobiogràfica i veritat literària, Barcelona: Quaderns Crema, «Assaig», 19. Poblet (1947): Josep M. Poblet, Tres mesos i un dia a Nova York, París-Tolosa: Librairie des Éditions Espagnoles. Quintana (2002): Josep M. Quintana, Nicolau Rubió i Tudurí (18911981). Literatura i pensament, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat - Curial Edicions Catalanes - Institut Menorquí d’Estudis; «Textos i Estudis de Cultura Catalana», 88. Quintana Trias (2003): Lluís Quintana Trias, «Un manuscrit de Josep Pla per a la tercera edició de Cartes de lluny», Estudis Romànics, 25, ps. 279-294. Real (2008): Neus Real, Aurora Bertrana, viatgera. Selecció de textos, Girona: CCG Edicions; «Fundació Valvi», 10. Riba (1979): Carles Riba, «Josep Pla» [1927], dins: Obres completes. Assaigs crítics, 2, Barcelona: Edicions 62, ps. 336-351. Tasis (1967): Rafel Tasis, Amèrica del Nord avui, Barcelona: Proa; «La Mirada». Todd (1996): Olivier Todd, Albert Camus. Une vie, París: Gallimard. Vallverdú (2007): Marta Vallverdú, Viatges literaris a la Polinèsia: Aurora Bertrana, Josep Maria de Sagarra, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat; «Biblioteca Serra d’Or», 375. Vilanova (2005): Antonio Vilanova, «Veinte volúmenes de José Pla», Destino (13 d’agost de 1955), dins: Auge y supervivencia de una cultura prohibida. Literatura catalana de postguerra, Barcelona: Destino; «Imago Mundi», 66, ps. 35-36. Zúñiga (1956): Ángel Zúñiga, Norteamérica a la vista, Barcelona: Barna.

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 101-125

Llengua_literatura_28.indd 125

15/3/18 12:00


Llengua_literatura_28.indd 126

15/3/18 12:00


RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES

Llengua_literatura_28.indd 127

15/3/18 12:00


Llengua_literatura_28.indd 128

15/3/18 12:00


RESSENYES COL·LECTIVES

Regiment de preservació de pestilència Joan Anton Rabella

Institut d’Estudis Catalans jrabella@iec.cat

1. Agramont (2015): Jacme d’Agramont, Regiment de preservació de pestilència (1348), a cura de Joan Veny, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat; «Col·lecció Scripta», 7. 2. Agramont (2016): Jacme d’Agramont, El Regiment de preservació de pestilència (1348) de Jacme d’Agramont, a cura de Francesc Cremades, Tàrrega: Museu Comarcal de l’Urgell-Tàrrega. L’any 1971 Joan Veny va publicar aquest valuós Regiment de preservació de pestilència —que solament havia estat editat anteriorment el 1909 al Butlletí del Centre Excursionista de Lleida— en un treball que va esdevenir fonamental tant per a la història de la llengua catalana com per a la dialectologia des del punt de vista històric. Posteriorment, l’any 1998 se’n va publicar una segona edició, també a cura de Joan Veny. I gairebé vint anys després se n’han fet dues edicions diferents, però molt relacionades i que podem considerar complementàries, ja que han estat realitzades essencialment pels mateixos autors: la publicació de 2015 ha estat dirigida per Xavier Luna-Batlle, que en fa la presentació, i conté un estudi introductori de Francesc Cremades i un estudi lingüístic de Joan Veny; mentre que l’edició de 2016 està dirigida per Francesc Cremades, que també hi fa un estudi molt complet, conté un pròleg de Joan Veny i també compta amb la participació de Xavier Luna-Batlle, que n’és l’autor de la correcció. D’aquesta manera, ens trobem davant de dues publicacions que hem d’entendre que possiblement formin part d’un plantejament conjunt: la primera presenta una introducció no gaire extensa, que, com indica X. Luna-Batlle a la presen­ tació, conté «dades i valoracions originals que s’afegeixen als estudis anteriors» (p. 11), i on Francesc Cremades se centra sobretot en la importància d’aquest text com a tractat mèdic (dins el que serien els regimina sanitatis, és a dir, els escrits mèdics amb l’objectiu de preservar la salut), ja que és la primera obra Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

Llengua_literatura_28.indd 129

15/3/18 12:00


130

Llengua & Literatura, 28, 2018

d’aquesta temàtica no escrita en llatí, i on també repassa de manera breu la història de l’únic manuscrit d’aquest text, de Verdú, i de la seva publicació; mentre que la segona conté un estudi molt extens, també del mateix autor, en què analitza de manera detallada la història i la divulgació del manuscrit, la identitat de l’autor, Jacme d’Agramont, les universitats, o estudis generals, a la baixa edat mitjana (centrat sobretot en l’Estudi General de Lleida), la pesta de 1348 i, finalment, l’aspecte mèdic del Regiment, des de la medicina galènica fins als tractats medievals per preservar la salut. La segona diferència fonamental entre les dues edicions és que la de 2015 inclou la transcripció de Joan Veny de 1971 revisada i un exhaustiu estudi lingüístic del mateix autor, mentre que la de 2016, de caràcter més divulgatiu, presenta una versió actualitzada del text (veg. p. 123 i l’explicació de Joan Veny al pròleg, p. 12) i no conté un estudi lingüístic sinó un glossari, molt interessant no solament per conèixer els termes especialitzats de la medicina, sinó també per poder interpretar mots i expressions de l’època que podrien resultar difícils de comprendre a partir dels criteris i les denominacions actuals (p. 124). D’aquesta manera, com assenyala Joan Veny en el pròleg, «així com Agramont escrivia el seu tractat per al poble, perquè sabés com protegir-se del flagel pestilencial, semblantment Cremades en fa el trasllat al català d’avui perquè el poble, sense els entrebancs de l’arcaïcitat lingüística, pugui assaborir la prosa clara i ordenada del catedràtic de Lleida, amb explicació dels termes més especialitzats» (p. 13). Aquesta doble publicació del Regiment permet, doncs, d’una banda, accedir a una versió posada al dia tant de l’edició del text medieval com de l’estudi lin­ güístic i, de l’altra, conèixer, a través d’una edició de caràcter més divulgatiu, la història del manuscrit, de l’autor i del seu context històric, i poder-ne fer una lectura en català actual. Considerem que cal celebrar aquesta iniciativa perquè, com s’ha tractat en jornades i col·loquis dedicats a l’edició de textos, a més d’aprofundir en l’edició acurada de textos antics, també existeix la possibilitat d’oferir versions actualitzades si, com en aquest cas, es porten a terme amb rigor i permeten la divulgació de textos valuosos.

Història de la literatura catalana. Renaixement, Barroc i Il·lustració (IV) Roger Friedlein

Ruhr-Universität Bochum, Romanisches Seminar roger.friedlein@rub.de

D. A. (2016): Diversos autors, Història de la literatura catalana, dirigida per Àlex Broch, Literatura moderna (IV) Renaixement, Barroc i Il·lustració, Josep SoLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 130

15/3/18 12:00


Ressenyes

131

lervicens (dir.), Barcelona: Enciclopèdia Catalana - Editorial Barcino - Ajuntament de Barcelona. Al núm. 27 de Llengua & Literatura (2017), la ressenya que Veronica Orazi va dedicar als tres volums medievals de la Història de la literatura catalana d’Enciclopèdia Catalana, dirigits per Lola Badia, ja va deixar clar com tot el projecte historiogràfic del qual tenim entre mans, ara, la quarta entrega, «fa costantemente riferimento al panorama internazionale in cui [la literatura catalana] s’inserisce [...] [Així,] permette di contestualizzare l’area catalana nel panorama europeo». Sens dubte, aquesta perspectiva transnacional marca també el quart volum de la sèrie, editat per Josep Solervicens i dedicat a la literatura catalana moderna, i que, per tant, abraça el Renaixement, el Barroc i la Il·lustració. La segona novetat del volum rau indiscutiblement en la mena d’enfocament de la qüestió epocal. Es deixa constatar una sòlida base epistemològica foucauldia­ na quan, en el volum, es defineixen d’entrada les condicions específiques de la producció del saber i les innovacions del marc intel·lectual de cada època i, sobre aquesta base, es reconstrueix el model estètic renaixentista, barroc i il·lustrat. Ara, si Michel Foucault identifica en la seva epistemologia el trencament més fundamental entre l’episteme de l’analogia (fins al s. xvii) i l’episteme anomenada clàssica (fins al s. xix), l’equip dirigit per Josep Solervicens no adopta aquesta visió. En canvi, adapten els procediments del pensament epistemològic als conceptes d’època emprats en la història cultural europea, que són els més acceptats: ens presenten el Renaixement amb el poliperspectivisme com a figura de pensament dominant, el Barroc amb la idea del desengany, i la Il·lustració amb el seu racionalisme laic. Segurament aquesta última època necessita l’esforç més gran per fer encaixar el racionalisme, que, sens dubte, impregna el pensament europeu de l’època, amb les condicions de la literatura catalana, quan aquesta es presenta sobretot en termes neoclàssics. D’aquesta manera, la novetat del plantejament del volum va més lluny de suplantar la tríada epocal de «Nostres clàssics medievals - Decadència - Renaixença», que promogueren els propis protagonistes de la Renaixença i els seus successors. No només homologa la història literària catalana amb les concepcions epocals de les literatures veïnes com ja s’acostuma a fer des de fa un temps, sinó que aprofita aquesta operació per donar-li una base teòrica més interessant que el contextualisme històric. Malgrat aquesta renovació, la visió de la literatura moderna com a decadent encara té, i amb molta raó, alguna repercussió en el volum de Solervicens: per algun motiu les tres èpoques del cas estan reunides en un volum mentre que la literatura medieval ocupa ella sola els tres volums anteriors. Són fets ineludibles l’impacte de la castellanització política i l’ús del castellà i d’altres llengües que no són el català en l’obra de molts autors entre els segles xvi i xviii. El llibre blau —del mateix blau marí que els editors han decidit posar com a signe de marca a tota la Història de la literatura catalana— registra aquests fets degudament com Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 131

20/3/18 7:59


132

Llengua & Literatura, 28, 2018

a fenòmens històrics, i no fa cap intent d’escamotejar-los, però es resisteix a fer-ne el fil conductor del seu discurs historiogràfic. Per altra banda, cal destacar pel que fa a la metodologia que l’equip d’autors centrat a la Universitat de Barcelona pren posició clarament, i això sobretot en tres punts. En primer lloc, la literatura, en aquest volum, és entesa decididament com a fenomen artístic que constitueix un discurs propi. Tot i que l’equip de Solervicens no prescindeix d’ubicar la literatura dins el seu context històric, no la presenta mai com un reflex d’aquesta realitat, sinó com un sistema que es regeix per les seves pròpies regles. Sense caure en l’anacronisme de veure la literatura moderna com a autònoma en el sentit de l’art pour l’art, enfoquen la literatura com un sistema autosostenible, de manera que no l’hagin d’encaixar necessàriament en els mateixos motlles que la vida política. Comparant la «Història blava», per tant, amb el seu antecessor esdevingut el clàssic de la historiografia literària catalana, es constata que el volum nou parla menys de la Corona d’Aragó i d’història de Catalunya en general que la història de Riquer/Comas/Molas, i parla, en tot cas, poquíssim de la monarquia hispànica. Cauen i desapareixen les introduccions històriques que moltes històries de la literatura acostumen a incorporar. Tanmateix, el volum no es queda confinat dins el món literari català, perquè en compensació obre les mires cap a la situació del fet literari català en el marc de les constel· lacions específicament literàries més amples de cada moment, «europees» en general i, en concret, segons l’època, italianes i franceses, castellanes, i fins i tot, en algun cas comparatiu, angleses i alemanyes. Aprofitem l’ocasió que parlem de les virtuts internacionalitzades del volum per assenyalar el fet anecdòtic que la seva gairebé única il·lustració és un mapa d’Itàlia. Aquests punts de referència, i no el context polític de la Corona d’Aragó, assenten la base sobre la qual Josep Solervicens, Antoni Moll i Maria Paredes —amb Mathias Ledroit i Anna Villalonga, que s’encarreguen de dos capítols més específics— construeixen, amb amplada de mires i amb les modificacions necessàries, els models epocals per a la literatura catalana. En algun cas, la separació de la literatura del context històric es podria haver flexibilitzat. Per exemple, la descoberta del Nou Món, tot i les seves repercussions epistemològiques, no mereix esment, ja que la literatura catalana no se’n fa ressò directe —i això que, per altra banda, no va succeir sense presència catalana, ja que el lul·lista Bernat Boïl participà en el segon viatge de Colom. El segon punt on la «Història blava» pren posició és la claredat i fins contundència amb què els conceptes epocals són concretats. Poques vegades s’ha vist que qualsevol època sigui reconstruïda a través d’una sèrie de trets tan nítidament identificables com ho fan els capítols 1 (Renaixement), 7 (Barroc) i 13 (Il· lustració), respectivament, i on cada subcapítol aporta exactament un tret epocal. Posant el Renaixement com a exemple, entre els factors definidors hi figuren el poliperspectivisme, l’antiguitat clàssica vista sota el prisma de l’humanisme, la nova medialitat amb el pas a la impremta, i la idea de la dignitat de l’home. Furor, mimesi i catarsi serien els conceptes clau de la poètica renaixentista. Són trets epocals que afecten nivells ben diferents de la comunicació literària —contingut, Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 132

15/3/18 12:00


Ressenyes

133

medialitat, epistemologia— i, a més a més, no formen un esquema tres vegades repetit per a cada època, sinó que s’adapten a la singularitat de cada una d’elles. Aquests retrats d’èpoques demostren —això és una altra innovació del volum— una clara obertura cap al discurs teòric de cada moment; sobretot l’autòcton de l’espai catalanoparlant, però també el general quan convé. Ara, si el discurs teòric coetani, vist des d’avui, no sempre fa l’efecte d’estar a l’altura de la pràctica literària, la «Història blava», tanmateix, sempre presenta teoria i pràctica literària en diàleg. Discurs teòric, en aquest sentit, no necessàriament equival a una poetologia explícitament articulada pels textos. Ho demostra, per exemple, la pràctica dels editors renaixentistes de les obres d’Ausiàs March: les seves edicions reflecteixen implícitament certes posicions teòriques, com ara l’ideal de construir una figura de poeta munida d’auctoritas. Per aquesta raó i molt encertadament, la qüestió mereix un subcapítol propi, que en aquest cas és de la ploma d’Antoni Moll. El fet de donar a la poètica l’estatus que mereix en la «Història blava» ha estat possible de resultes de la feina del projecte «Mimesi» de la Universitat de Barcelona, del qual el volum és fruit en gran mesura. Més enllà de les nodrides definicions epocals, el volum presenta altres novetats destacables: entre els gèneres literaris, s’hi troben capítols dedicats al diàleg literari, d’altres per al poema èpic i el poema heroicoburlesc de cada època, o per a la metaficció. Entre les novetats d’autors, cal assenyalar el poeta barroc Antoni Massanés, autor d’una desena de poemes gens menyspreables i de qui fins ara només se n’havia editat parcialment un. És coetani de Vicent Garcia, se situa als orígens del Barroc català i escriu textos que fan l’efecte de ser qualitativament consistents i incipientment barrocs. En el terreny de recuperar per a la ficció textos tradicionalment considerats «relacions de successos» hi ha, en el capítol de narrativa barroca, l’operació de Mathias Ledroit de llegir en clau de ficció publicacions de canya i cordill del segle xvii sovint considerades «veritat». Un dels textos que més explora són les Insídies enemigues, desengany de benafectes (1647), atribuïdes a Josep Bonaventura, que es van publicar com a plec solt el 1647 i que no s’han tornat a editar. No exactament inèdits, però potenciats, són textos com les Estilades i amoroses lletres, anònimes, al Renaixement, o l’obra poètica de Josep Blanc i l’Ateneo de grandesa de Josep Romaguera al Barroc. En qualsevol cas, destaca la carrera fulminant d’un Francesc Fontanella que, des d’un lloc marginal en la història de Riquer/Comas/Molas, s’ha catapultat a ser l’autor emblemàtic d’un Barroc fet de complexes metaficcions com només una història de la literatura post-postmoderna les sap apreciar. Aquestes tries ens porten al tercer i últim punt en què el volum de l’equip Solervicens pren posició: sens dubte, en haver optat per una selecció dels autors amb criteri de qualitat literària. Això fa que certament no tinguem pas entre mans cap inventari de la literatura moderna. Els autors de menys pes (d’autora, per cert, sembla que continua no havent-hi cap ni una) hi són tractats en conjunt, en els capítols dedicats als gèneres literaris. Després, cada època llueix un o dos autors estrelles: Cristòfol Despuig i Pere Serafí pel Renaixement; Vicent Garcia i FranLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 133

15/3/18 12:00


134

Llengua & Literatura, 28, 2018

cesc Fontanella pel Barroc; i Joan Ramis per la Il·lustració. Que no hi pugui haver Antoni de Capmany pel criteri de la llengua és un problema que haurà de resoldre la pròxima generació d’historiadors de la literatura. Aquesta operació selectiva, sense eliminar els altres autors, és un acte interpretatiu i de valoració que indica un cert estat de maduresa en la història de la literatura catalana, i és poc menys que fascinant d’observar in actu el procés de canonització que això comporta. Com a criteri de selecció s’ha triat la «qualitat literària», i per als autors d’aquest volum, qualitat significa sobretot el valor d’innovació que els textos i autors van poder tenir en el seu moment històric, i la representativitat que tenen per l’època: són els autors que representen l’època, i alhora, en un moviment dialèctic, construïm l’època a partir de la seva obra. Potser es podria detectar, en aquesta opció de l’equip Solervicens per la innovació estètica com a criteri de qualitat, un indici de l’episteme de la història, on tots nosaltres ens trobem, i de l’estètica del geni. Però explicar això ja no toca a Solervicens-Moll-Paredes, sinó que haurem d’esperar el pròxim volum.

Correspondència entre Àngel Guimerà i Jaume Ramon i Vidales, 1865-1898 Ramon Bacardit

IES Montserrat Miró i Vilà rbacardi@xtec.cat

Duran (2016): Carola Duran (cur.), Correspondència entre Àngel Guimerà i Jaume Ramon i Vidales, 1865-1898, Punctum: Lleida. Aquesta nova aportació de Carola Duran als estudis sobre Àngel Guimerà posa a l’abast un material de gran importància per a l’estudi de l’obra del poeta i dramaturg. La Correspondència entre Àngel Guimerà i Jaume Ramon i Vidales, (18651898) ens forneix una informació força rellevant sobre els anys de formació de l’autor de Terra baixa, justament per això es troba a faltar un estudi introductori que situï les diverses línies d’interpretació que suggereix l’epistolari. El lector especialitzat, que és el que pot està interessat per una aportació com aquesta, agrairia un exercici hermenèutic que permetés contextualitzar les temàtiques que apareixen al llarg de la correspondència i, també, unes notes una mica més detallades. La curadora es limita, pràcticament, a oferir-nos el material tal com raja, sense aplicar-hi un esforç interpretatiu que apunti línies de treball. La major part de la correspondència es concentra en els anys 1865-1872, un període crucial per a la formació de Guimerà com a poeta i futur autor dramàtic. Podem resseguir la seva evolució estètica i lingüística a través de les cartes de Ramon així com les inquietuds de tots dos de cara a la possibilitat d’èxit literari Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 134

15/3/18 12:00


Ressenyes

135

en el context de la Catalunya de l’època. Hi ha força informació i prou rellevant per conèixer la faceta de creadors de tots dos amics, però, sobretot, de Guimerà. També s’hi apunta informació sobre la seva vida social i sentimental que pot ser ben útil per a futurs biògrafs. Per exemple, pel que fa a la relació entre Guimerà i Tomàs Rigualt, que li feia de recader fent arribar a Barcelona el que li demanava Ramon. Així, en la carta 68 trobem la referència següent: «Rigualt m’entregà deu rals teus pels que et vas subscriure al premi de la Jove» (carta núm. 68, 8-3-1871, p. 212). Sobre la naturalesa de la relació entre Guimerà i ell cal recordar que ha estat presentat com a possible receptor del desig homoeròtic del dramaturg en una aportació recent (Albertí & Arribas 2016). De la correspondència es desprèn que Rigualt formava part dels habituals de la colla del Vendrell perquè Ramon sempre dona records per a ell. Entre els altres amics hi havia Antoni Sisteré i Josep Roig, que en una carta del Fons Guimerà demanava a l’escriptor que li fes de bo amb una Pepeta que semblava que no li feia cas. Potser formava part de les noies del Vendrell que freqüentava Guimerà, ja que en la carta del dia 1-2-1868 Ramon li encomana «Expresiones a todas esas niñas con quienes te diviertes» (carta núm. 23, p. 79). En l’àmbit de la sentimentalitat hi trobem les inevitables al·lusions a Maria Rubió (cartes núm. 40, 3-7-1869, p. 122, i 52, 19/22-3-1870, p. 161) per part de Ramon, però també a una Rosalia que suposadament havia de substituir-la: «Mucho celebro tu viaje a l’Arboç, así como que hayas encontrado una aimia. Tengo vivos deseos de conocer a la tal Rosalía» (carta núm. 64, 14-9-1870, p. 205). Un any més tard, el 12 de setembre de 1871 (carta núm. 77, p. 235) Ramon acaba dient-li: «espero contaràs-me tos amors i jo et completaré els meus». Per desgràcia no ens han arribat les cartes de Guimerà i no podem saber ni de quins amors parlava ni com. Hi ha, per altra banda, les cartes de Rigualt, que han aportat indicis per a la tesi d’Albertí i Arribas, i encara hi ha una sospitosa correspondència secreta (utilitzaven una adreça falsa per tal que l’oncle del noi no interceptés les cartes) amb un tal Isidre Graells Pedrol, probablement company dels Escolapis, que escriu a Guimerà des de Lleida (1862-1863) i es queixa que ell li escrigui epístoles tan llargues que gairebé no té temps de llegir perquè treballa. També li insisteix a intercanviar fotografies i li demana diners (Fons Guimerà 37, 9). Si mai accedíssim a les cartes escrites per Guimerà a Rigualt, a Graells o al mateix Ramon potser trauríem l’entrellat sobre l’orientació sexual del dramaturg i la veritable relació amb noies com la Rubió o la Rosalia. De moment només disposem d’indicis que ens poden fer pensar la seva possible homosexualitat. Pel que fa a Jaume Ramon, assistim a tot el procés de relació amb la seva promesa i els seus dubtes, però també fa coneixedor el seu amic de certes aventures nocturnes: «Con Sisteré anduvimos de picos pardos; me presumo que te habrá ya contado las hazañas de la noche que pasamos juntos» (carta núm. 21, 16-12-1866, p. 68). Al marge dels aspectes personals, la correspondència ens permet veure l’evolució dels dos amics en relació amb l’ús del català com a llengua literària i de relaLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 135

15/3/18 12:00


136

Llengua & Literatura, 28, 2018

ció en el registre escrit i la implicació en el projecte de la Jove Catalunya amb el que suposava d’aposta clara pel projecte renaixencista. El primer que crida l’atenció és l’ús de la llengua en l’epistolari. Les fluctuacions al català o al castellà són, com a mínim, curioses. La carta del 3-7-1869 és la primera escrita en català. Significativament és després de la Revolució de Setembre i en un moment en què l’ús del català en les poesies de Ramon ha experimentat un salt qualitatiu de cara a superar una clara diglòssia literària, ja que els primers poemes en català responien al model pitarresc i, en última instància, a la tradició vallfogonesca, com el que incloïa a la carta del 5-11-1865 (núm. 3, p. 18). Ara bé, tres mesos més tard, l’u d’octubre del mateix any, torna al castellà. Està relacionat amb la situació política que es vivia i a la qual fa referència? Cu­ riosament, en la carta següent, del novembre, després d’un vers en català s’acomia­ da d’ell en aquesta llengua tot i que la resta és escrita en castellà. A partir del 25-11-1869 (carta núm. 47, p. 146) hi escriu sempre, fins que el 13-5-1870 (carta núm. 55, p. 176) torna al català. Però el dia 14-9-1870 li diu: «En castellano te escribo por no hacer una carta bilingüe, según verás más abajo» (carta núm. 64, p. 203). Podia tractar-se de la situació política novament? Però si es tractés de raons polítiques, a què es deurien? De fet, el 18-3-1871 torna al castellà i no sembla que hi hagi cap motiu aparent per al canvi de llengua. El més sorprenent és que la correspondència en català mostra una fluïdesa i una «facilitat» que no fa pensar que Ramon s’hi pugui sentir incòmode. En definitiva, no sembla gaire clar el sentit de les fluctuacions lingüístiques. A la carta del 18-8-1871 (núm. 76, ps. 228-229), en castellà, hi afegeix en català el comentari que fa al drama que Guimerà li havia fet arribar. A partir del 12-9-1872 (carta núm. 77, ps. 234-235), però, la correspondència ja és tota en català. Sembla que el procés de superació de la diglòssia hagi culminat, doncs. Però si les fluctuacions en l’ús de la llengua semblen una mica capricioses, l’evolució dels poemes inclosos en les cartes són molt més indicatius de l’evolució que segueixen els dos amics. En un primer moment els models són òbviament els dels poetes castellans del moment. «El llanto de Elena» (carta núm. 9, 12-2-1867, p. 32) o «Ayes de alma» (carta núm. 12, 31-3-1867, ps. 40-41) de Ramon en són una bona mostra. Però ja en aquesta última lletra confessa al seu amic la voluntat de fer unes composicions descriptives, en la línia del quadre de costums, a més d’«A Sant Vicenç», que acabà publicant a La Pubilla (any II, núm. 32, 12-1-1868), projecta fer-ne d’altres que vagin en la mateixa línia. I afegeix: «Esta clase de poe­ sía descriptiva y los cantares son mis ídolos favoritos» (p. 42). «Los cantares» els feia en castellà. I quin autor en català apareix esmentat en aquestes primeres cartes? Serafí Pitarra. En la carta del 16-7-1867 (núm. 16, ps. 54-55) Ramon li remet «un librito de poesías del festivo Pitarra titulado Gra i palla». El català sembla adequat per a la cosa festiva o costumista. Quan es tracta de provar sort amb el teatre fa un «drama en un acto y en prosa castellana», a partir d’una novel·la de Dumas i per justificar el procediment recorre a Ventura de la Vega (carta núm. 24, 19-3-1868, p. 80). En el mateix text informa el seu amic de la publicació Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 136

15/3/18 12:00


Ressenyes

137

a La Pubilla d’una poesia, «Ferit d’amor-A Laura», i aquí sembla que hi ha hagut algun canvi, un «cantar» en català, tot i que també hi publica uns Acudits en prosa que meresqueren l’atenció del fiscal. El fet és que tot i la seva voluntat de fer literatura important en castellà on realment publica és en una revista en català en què hi predomina el caràcter festiu i costumista. Els cantares esdevenen «cantarelles» en un to clarament vallfogonesc, com les que reprodueix a la carta del dia 7-4-1868 (núm. 25, p. 84). Ara bé, progressivament la influència d’un fenomen com el dels Jocs Florals, especialment lluïts el 1868 com ens recorda a la carta núm. 26 (4-5-1868, ps. 86-87), ajudarà a canviar l’actitud perquè com ell mateix diu: «varios premios (hubo 14) fue­ ron adjudicados a jóvenes de nuestra edad, entre ellos un amigo mío, redactor de La Barretina; me sabe mal no haber mandado algo» (p. 87). Aquest començava a ser un camí més propici cap a la glòria literària que no pas els cantares castellans o el drama El capitán Richard. L’amic de La Barretina és ni més ni menys que Ubach Vinyeta i a partir d’aquesta data la catalanització literària de Ramon i, de retruc, de Guimerà s’accentua en la línia de reproduir els models poètics impulsats pel floralisme. El nostre corresponsal fa arribar al seu amic el tom de les poe­ sies premiades als Jocs (carta núm. 48, 11-12-1869, p. 148) i ambdós s’esforcen a seguir-les. Ramon comença a parlar de la colla del Cafè Suís i el 15-4-1870 (carta núm. 53, ps. 168-170) informa a Guimerà de la creació de la Jove Catalunya, dels seus membres i composició i li diu que en les reunions s’hi llegeixen «toda clase de trabajos literarios y hasta se pronuncia algún discurso, por supuesto en catalán». Atenció al «por supuesto», sobretot si tenim en compte que ell està escrivint una carta al seu amic en castellà. Sembla que la nova societat havia superat l’espinosa qüestió de la llengua que calia usar en les sessions, tema que havia resultat polèmic en la Tertúlia Literària del Bienni Progressista (Cassany 2007). Un canvi d’actitud força important que es devia veure reforçat pel fet que tot un «catedrático de lenguas meridionales» de la universitat de Cristiania hagués arribat a Barcelona amb la intenció d’aprendre el català i es fes de seguida amic de Montserrat i Arcs i de la resta d’assistents a la sessió de la Jove Catalunya. A la correspondència no hi falten tampoc referències als esdeveniments polítics i culturals de la ciutat, com la paròdia de la Passió de Roca i Roca en què la figura de Jesús havia de representar la Revolució, Prim, Pilat, i així successivament (carta núm. 50, 311-1870, ps. 154-155). En definitiva, ens trobem davant d’un material que ofereix a l’investigador diversos aspectes d’estudi que van més enllà de la figura concreta de Guimerà o de Ramon, ja que donen peu a reflexions sobre aspectes sociolingüístics i d’història de la literatura, que podrien haver-se apuntat en una introducció crítica que es troba a faltar.

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 137

15/3/18 12:00


138

Llengua & Literatura, 28, 2018

BIBLIOGRAFIA Albertí & Arribas (2016): Xavier Albertí i Albert Arribas, Guimerà home símbol, Barcelona: Ed. 62, «Llibres a l’abast», 431. Cassany (2007): Enric Cassany, «Una tertúlia literària durant el Bienni Progressista», dins: Ramon Panyella (cur.), La projecció social de l’escriptor en la literatura catalana contemporània, Lleida: Punctum & GELCC, ps. 179-186.

Censura i exili en el teatre català durant el franquisme Martí March Massós

Universitat Autònoma de Barcelona martimarch@hotmail.com

1. Feldman & Foguet (2016): Sharon G. Feldman i Francesc Foguet, Els límits del silenci. La censura del teatre català durant el franquisme, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, «Textos i Estudis de Cultura Catalana», 212. 2. Foguet (2016): Francesc Foguet i Boreu, El teatro catalán en el exilio republicano de 1939, Sevilla: Biblioteca del Exilio, «Anejos», 28. La censura i l’exili ens apropen a tota la cruesa del franquisme. En aquest sentit, els dos llibres que ressenyem es complementen, i ens ajuden a conèixer millor aquests dos aspectes clau d’aquesta època. Per una banda, aprofundim en els mecanismes usats per la dictadura per intentar anular la cultura catalana, prèvia folklorització d’aquesta, però per l’altra banda també emergeix engrandida la resistència tenaç de molts catalans que van lluitar per impedir, des de l’interior i des de l’exili, aquest silenciament d’un país. El teatre esdevé, de cop, el mirall de la llibertat coartada i de les vicissituds d’una cultura més enllà de les pròpies fronteres. Els límits del silenci. La censura del teatre català durant el franquisme segueix el camí obert pels estudis de Maria Josepa Gallofré, Josep Benet o Joan Samsó als anys noranta del segle xx, continuats després per altres estudiosos. Aquest llibre ens mostra l’actuació camaleònica i calculada de la censura franquista, des d’abans de la victòria de l’exèrcit sublevat fins força després de la mort del dictador. Des d’abans: des de l’inici de la guerra, amb el control de les biblioteques i de les edicions de llibres, revistes, etc., o amb la Ley de Prensa del 22 d’abril de 1938, signada per Franco i Serrano Suñer a Burgos, que instaurava un règim de censura prèvia que anava més enllà de les disposicions de l’Itàlia i l’Alemanya feixistes en la mateixa matèria (p. 65). Fins força després: un cop mort Franco, se seguien escrivint informes de censura i se seguia prohibint —recordem el cas mític de La Torna d’Els Joglars, o de l’obra No hablaré en clase de Dagoll Dagom. Encara avui, denuncien els autors de l’estudi, existeixen fons opacs a la recerca —Govern Civil de Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 138

15/3/18 12:00


Ressenyes

139

Barcelona, arxius i fons de la policia i de l’exèrcit, etc.—, sense parlar de la documentació que es va destruir immediatament després de la mort del dictador. Feldman i Foguet situen d’entrada la censura franquista en el context europeu (capítol 1), acte seguit s’endinsen en el món kafkià de l’administració (capítol 2) i de la legislació franquistes (capítol 3), i finalment analitzen la incidència de la censura en el teatre català (capítol 4). Dels capítols 5 al 8 ens ofereixen un repàs dels expe­ dients de censura de Joan Oliver, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany i Josep Maria Benet. A través d’aquests expedients afloren encara amb més detall els fonaments nacional-catòlics de la política i la moral franquistes —Arias-Salgado dixit: «Gracias a la censura previa se salvan ahora más almas en España» (p. 53). Els autors destaquen dos aspectes de la censura franquista: «l’arbitrarietat i la perseverança» (p. 238). Pel que fa a l’arbitrarietat, no cal parlar de la ridícula suspensió d’Els Pastorets el 1943, de la necessitat d’editar clandestinament Shakespeare, o de l’aprovació de l’estrena de No hablaré en clase, després de la seva suspensió el 1976, perquè es va tenir l’atreviment de tornar-la a presentar a censu­ ra amb un altre títol. L’arbitrarietat es detecta sobretot a través dels expedients de censura d’Oliver, Pedrolo, Capmany i Benet i Jornet: «qualsevol lectura podia prestar-se a diverses interpretacions subjectives, tot produint de vegades resultats sorprenentment arbitraris» (p. 239). Pel que fa a la perseverança, tant és l’època en què la censura s’exercís, des d’un Departamento o des d’un Ministerio —Ministerio de Educación Popular, Ministerio de Información y Turismo, etc.—, anés a càrrec de Ramón Serrano Suñer, de Gabriel Arias-Salgado, de Manuel Fraga Iribarne, d’Alfredo Sánchez Bella, de Pío Cabanillas o de León Herrera Esteban (p. 241). Com diuen els autors de l’estudi: «hi hagué un pertinaç fil de continuïtat que lligava de cap a cap l’exercici de la censura» (p. 241). Es desplegaren diferents recursos i estratègies, adaptades a cada moment històric, però sempre amb un objectiu: la defensa de la «unidad espiritual, nacional y social de España» (p. 53). Un cas força clar: la Ley de Prensa de 1966, interpretada sovint com una modificació aperturista del règim, eliminava la censura prèvia i instaurava l’anomenada «consulta voluntaria», prèvia a l’edició, una trampa que podia suposar la bancarrota d’una editorial a cops de multa. Tots els canvis de lleis obeïen a un intent d’autolegitimació o de maquillatge d’un règim dictatorial. La censura atacava el teatre per dos flancs: la publicació de l’obra i la seva estrena. Es recelava sobretot de la dimensió pública i social del teatre. D’aquí la imposició del visat de l’assaig general, que redoblava l’eficacitat de la censura. Aquest visat de l’assaig general era la cirereta a un seguit de recursos que tenien com a objectiu ofegar el teatre català. L’autorització d’obres era molt selectiva. Des del principi es procurà privar al catalanisme «de la única bandera fácil y popular que les quedaba», com a gran «paso hacia la normalidad» (p. 53) —del genocidi cultural franquista, s’entén. Es podia reposar Frederic Soler, o L’hostal de la Glòria de Sagarra, però sempre en la mesura que les obres no tinguessin gaire èxit, perquè sinó, com succeí en el segon cas, es despertava immediatament el recel de les autoritats. Teatre regio­nal i en petit comitè, aquest era el sostre imposat. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 139

15/3/18 12:00


140

Llengua & Literatura, 28, 2018

En el cas dels autors estudiats, especialment dramàtic en el cas de Pedrolo, sovint es limitava l’estrena a una única representació davant d’un públic reduït. La intenció era evitar que «ni en l’àmbit de l’escena ni en el de l’edició de literatura dramàtica, es poguessin obrir vies excessives de modernització estètica i de normalització cultural» (p. 91). Sovint, les autoritzacions pretenien maquillar el règim davant l’opinió pública internacional: «Si prohibir Brecht o Sartre, dos autors de prestigi internacional, podia ser contraproduent de cara enfora, perquè donava una imatge tancada del règim, acarnissar-se amb Pedrolo o amb Oliver, posem per cas, tenia una repercussió ínfima i perfectament assumible» (p. 94). De fet, la censura era conscient que, a vegades, una prohibició podia generar més ressò que una autorització per a una difusió limitada. A vegades, senzillament, s’optava pel silenci administratiu. Però a la perseverança de la censura s’oposava una altra tenacitat de pol oposat, la dels autors, directors, companyies, editors, etc., que no es conformaren amb el no ministerial i insistiren per aconseguir l’autorització. Aquest esforç per a la supervivència i la continuïtat d’una cultura és també el fil que relliga l’estudi de Francesc Foguet El teatro catalán en el exilio republicano de 1939, un retrat de la perseverança d’autors i de companyies d’aficionats a l’exili: «La actividad teatral del exilio catalán jugó un papel fundamental como suplencia en otras tierras y en condiciones adversas, a la imposibilidad, por prohibición expresa, de representar teatro en catalán hasta 1946» (p. 157). Després del 1946, aquesta funció supletòria s’anà perdent, però es mantingué la vitalitat fins a finals dels anys seixanta i part dels setanta. Llavors aparegueren diverses dificultats, que en delmaren la continuïtat, fossin d’ordre estructural, pel retorn d’alguns exiliats, pel canvi d’hàbits culturals, per la manca de públic o de relleu generacional, etc. Tot plegat suposà una pèrdua de l’entusiasme inicial. L’activitat teatral a l’exili arrenca des dels primers refugis d’intel·lectuals el 1939, a Toulouse, Roissy-en-Brie i Montpellier, però també als camps de concentració d’Argelers-sur-Mer, Saint-Cyprien, Le Barcarès, Agde o Bram —i en alguns camps nazis, més modestament—, on, tan bon punt la situació millorà una mica, es començaren a organitzar algunes activitats culturals, amb seccions o col· lectius dedicats al teatre, en els quals es buscava «como concreción del espíritu de supervivencia, salvaguardar y expresar una identidad cultural republicana que diera continuidad a los esfuerzos realitzados en materia de educación y cultura durante la república» (p. 30). Després d’analitzar les raons que impulsaren tanta gent a mantenir el teatre a l’exili —seguir existint com a cultura, cohesionar internament els exiliats, superar les divisions polítiques a través de la funció patriòtica, educadora i estètica del teatre, i difondre la catalanitat arreu, sempre que es pogués estrenar fora dels cercles dels exiliats—, Foguet se centra especialment en l’estudi de les activitats a Toulouse, el nucli més actiu de l’exili francès després de l’alliberament de l’ocupació nazi, amb el Casal Català (1945-1970), la Llar de Germanor Catalana (19501954) i el grup artístic Terra Lliure (1952-1972). Però la situació a França era precària, malgrat la creació de la Fundació Ramon Llull, per això molts exiliats Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 140

15/3/18 12:00


Ressenyes

141

acabaren marxant sobretot a Amèrica, on regeneraren alguns centres i casals ja històrics i crearen noves entitats, especialment a Buenos Aires i a Mèxic D. F. A Buenos Aires, el Casal de Catalunya (1940), resultat de la fusió del Centre Català (1886) i del Casal Català (1908), estrenarà una obra cada mes, llevat del període estival, i esdevindrà un dels centres de reunió més importants de l’exili sud-americà. Hi predominava un teatre clàssic o lúdic, i a partir de 1946 es van seguir sobretot les estrenes dels teatres de Barcelona, amb la presència destacada de Josep Maria de Sagarra, i alguna estrena més innovadora. En aquest aspecte fou clau la fundació el 1966 de l’Obra Cultural Catalana, dedicada a difondre els llibres catalans a Sud-Amèrica, que ajudà a renovar, gràcies a la feina feta d’activistes com Jordi Arbonès, entre d’altres, els referents escènics davant la deriva folkloritzant del Casal de Catalunya, amb la introducció dels autors contemporanis més renovadors. A Mèxic, l’eix vertebrador fou l’Orfeó Català (1906): la secció d’art dramàtic quedà en mans d’Avel·lí Artís i Balaguer, i es construí un nou escenari. Es passà de tenir un grup d’aficionats a constituir una companyia d’actors i actrius professionals, l’Agrupació Catalana d’Art Dramàtic, amb el paper rellevant de l’actriu Emma Alonso. Inicialment, s’estrenà un repertori continuista respecte al teatre català d’entreguerres, però als anys cinquanta hi hagué la voluntat d’estrenar obres innovadores o prohibides a Catalunya, i també material inèdit, per la qual cosa es creà el premi Guimerà (1951-1958), per incentivar l’escriptura. Als anys seixanta s’hi incorporà Gabriel Fradera, que animà les activitats teatrals de l’Orfeó, però es lamentà ja d’una pèrdua d’assistència i de suport del públic. Aquest repàs a tres de les capitals del teatre català a l’exili es completa al final de l’estudi amb la inclusió de la programació teatral en ciutats com Caracas, Córdoba, Guadalajara, La Habana, Mendoza, Montevideo, Nueva York, París, Rosario i Santiago de Chile (ps. 174-203). En l’apartat «Dramaturgias» (ps. 125-156), Francesc Foguet analitza el repertori dels casals i centres catalans de l’exili, i en destaca «un gran apego al pasado» (p. 125), als clàssics del xix i de principis del xx, on destaca la figura de Guimerà, però també a alguns autors modernistes, com Rusiñol i Iglésias, i més tard, al tea­ tre d’entreguerres. La majoria d’escriptors «parecía contentarse con un simulacro de normalidad que enlazara la tradición de preguerra con el momento presente» (p. 156). Però Foguet estudia també el que anomena una «dramaturgia del exilio republicano», obra d’autors exiliats el 1939 i, sense que sigui una condició indispensable, que tractin sobre l’experiència de l’exili. Tot i la pèrdua de moltes obres, Foguet situa en aquesta línia alguns textos d’Ambrosi Carrion, Ramon Vinyes, Lluís Capdevila, Josep Carner, Agustí Bartra, Mercè Rodoreda, Ferran Canyameres, Roc Boronat, Josep Roure-Torent i Odó Hurtado, entre d’altres. Els llibres ressenyats són, en resum, un exercici de justícia històrica, un dic contra la desmemòria i un homenatge a tots aquells que van mantenir, amb un esforç majúscul, la voluntat d’existència d’una cultura arrossegada a l’exili i al silenci per l’odi i la incultura. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 141

15/3/18 12:00


142

Llengua & Literatura, 28, 2018

Albert Manent, «Òpera pòstuma» Josep Ferrer i Joan Pujadas

Fundació Pere Coromines josepferrercosta@gmail.com, joanpujadasm@gmail.com

 1. Amat (2015): Jordi Amat (coord.), «Albert Manent: acció cultural, compromís civil i projecte intel·lectual», Barcelona: Revista de Catalunya, núm. extraordinari 2015/1.  2. Anglès & Perea (2016): Fina Anglès i Eugeni Perea, Univers Manent. Homenatge a la figura i obra d’Albert Manent i Segimon, Tarragona: Diputació de Tarragona; «Ramon Berenguer IV», 23.  3. Manent (2015): Albert Manent, Història, literatura i Església a la Catalunya contemporània, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat; «Biblioteca Serra d’Or», 484.  4. Manent, Cervera, Cruset, Massegosa & Vega (2014): Albert Manent, Joan Cervera, Lídia Cruset, Rosa M. Massegosa i Salvador Vega, Els noms populars de núvols, boires i vents del Baix Empordà, la Bisbal d’Empordà: Edi­ cions Sidillà; «El Bou mascard», 1.  5. Manent & Llauradó (2015): Albert Manent i Segimon i Josep Maria Llauradó i Llauradó, Onomàstica de Maspujols. Recull de noms de lloc i de persona, Maspujols: Ajuntament de Maspujols, Pragma Edicions; «En negre».  6. Manent & Prats (2016): Albert Manent i Segimon i Enric Prats i Auqué, Noms de lloc, llinatges i renoms de Vilaplana, Vilaplana: Ajuntament de Vilaplana, Pragma Edicions; «En negre».  7. Manent & Sabaté (2016): Albert Manent i Segimon i Jaume Sabaté i Alentorn, Els noms populars de núvols, boires i vents del Camp de Tarragona, la Conca de Barberà i el Priorat, Reus: Edicions La Mussara; «Metereologia popular», 1.  8. Medina (2015): Jaume Medina, Albert Manent i Carles Riba, dues personalitats del nou-cents, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat - Ajuntament de Barcelona; «Biblioteca Serra d’Or», 480.  9. Pujadas (2015): Joan Pujadas, Epistolari Albert Manent & Vicenç Riera Llorca, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat - Ajuntament de Barcelona. 10. Trias (2015): Margarida Trias, J. V. Foix & Albert Manent. Correspondència (1952-1985), Barcelona: Quaderns Crema; «D’un dia a l’altre», 43. Quan s’acompleixen tres anys de la mort d’Albert Manent, ens disposem a repassar els fruits que, com l’atzavara després de morta, ha donat fins ara la seva rica personalitat. Ningú no arrufarà el nas si titllem Albert Manent d’humanista, una persona que al llarg de la seva vida, amb solvència, es va interessar per temes i camps Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 142

15/3/18 12:00


Ressenyes

143

diversos. Bona prova d’això és el llibre pòstum Història, literatura i Església a la Catalunya contemporània, que el mateix Manent va deixar enllestit abans de la seva mort i que va aparèixer l’any 2015 en el catàleg de la degana i imprescindible Publicacions de l’Abadia de Montserrat que dirigeix el savi Pare Massot. Aquest volum aplega tot un seguit d’articles d’extensió diversa, alguns d’inèdits i molts d’enterrats en publicacions i revistes periòdiques de difícil accés. Per tant, aquest tipus de volums miscel·lanis són imprescindibles per accedir a l’obra de personatges que, com Albert Manent, es van prodigar en mil i un mitjans. Aquest volum, prologat pel seu fill Jordi Manent, dona fe dels seus interessos en el camp de la història, de la literatura i de l’Església catalana. Per exemple, Albert Manent és un home clau en l’estudi de la literatura catalana a l’exili i de personatges i fets imprescindibles del Noucentisme. Aquest volum, doncs, ens apropa al Manent, de prosa clara i elegant, d’interessos diversos. Des de l’apunt breu a la semblança biogràfica, des de la nota erudita a l’assaig profund, aquest llibre és una bona forma d’acostar-nos a les maneres exquisides de l’humanista Albert Manent. De tothom és sabut que Manent va conrear amb encert tant el gènere subtil de la semblança biogràfica com el de la biografia exhaustiva. Per tant, no és d’estranyar que, de la mà del seu amic, l’escriptor, llatinista i poeta Jaume Medina, es confronti a Albert Manent i Carles Riba, dues personalitats del nou-cents, les figures eminents d’aquests dos personatges. Medina, màxim coneixedor de Riba i amic íntim de Manent, era —és— la persona ideal per acarar aquestes dues il· lustres personalitats. I ho fa combinant perfectament erudició i estima. No hi ha dubte que la personalitat de Manent, afable i entusiasta, que ha deixat marca en el conjunt de persones que el van conèixer i tractar, acabarà donant fruits com aquest, a mesura que amb el temps la seva figura vagi prenent el cos que li correspon en el panorama de la cultura catalana del nostre temps. Un altre dels filons que hi ha encara per explotar i que va donant els seus fruits és el de l’Epistolari Albert Manent, que segons ens comunica el seu fill Jordi consta de deu mil documents, dels quals un seixanta per cent ja està classificat. Fins ara s’havia publicat la seva correspondència, conjunta amb la del seu pare Marià Manent, amb Josep Carner i Émile Noulet (2002), amb Josep Pla (1997), Joan Coromines (2009), Joan Fuster (2010) i Jordi Arbonès (2011). A aquesta nòmina ara s’ha d’afegir l’Epistolari Albert Manent & Vicenç Riera Llorca, a cura de Joan Pujadas (PAM, 2015), i Correspondència (1952-1985), a cura de Margarida Trias (Quaderns Crema, 2015), que aplega la relació epistolar amb el poeta J. V. Foix. La publicació i estudi de les relacions epistolars són imprescindi­ bles per apropar-nos a alguns aspectes més íntims dels nostres prohoms. Parapetats darrere una certa confidencialitat que el gènere epistolar assegura, sovint aquestes cartes ens permeten atansar-nos a aspectes més humans dels seus protagonistes i a la història petita del nostre país. Aquest és el cas de la correspondència amb l’escriptor i periodista Vicenç Riera Llorca, figura rellevant de l’exili català a Mèxic, que Albert Manent coneixia exhaustivament, i amb la figura gegantina, Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 143

15/3/18 12:00


144

Llengua & Literatura, 28, 2018

abassegadora i divertida del poeta J. V. Foix, de qui Manent va estudiar la biografia i l’obra i per al qual Foix sembla sentir una honesta predilecció. L’onomàstica va ser un dels terrenys que també va trepitjar Albert Manent amb petja ferma i insistent al llarg de la seva vida. Així, la darrera bibliografia actualitzada del nostre home, «Bibliografia d’Albert Manent i Segimon», a càrrec de Fina Anglès, Jordi Manent i Eugeni Perea, dins Univers Manent (2016), recull, en l’apartat «Onomàstica i dialectologia», quaranta-sis entrades. Precisament sobre aquest tema versa l’Onomàstica de Maspujols (2015), aplegada juntament amb Josep M. Llauradó. Es tracta de l’ampliació d’un treball anterior, publicat l’any 1966 en solitari en el Boletín Arqueológico de la Real Sociedad Arqueológica Tarraconense, en què havia aplegat, en un treball de camp iniciat l’any seixanta, unes tres-centes entrades: «El 1960 vaig començar a recollir els noms del lloc i els renoms de Maspujols i el seu terme. L’any abans havia enllestit el recull de l’Aleixar i aviat faria el de Vilaplana. Seguint les indicacions del filòleg i lingüista Joan Coromines, em vaig sumar al projecte de recollir l’onomàstica de Catalunya per municipis» (p. 13). És, doncs, el mateix Manent qui reivindica el mestratge de Coromines. Efectivament, l’any 1960, l’1 de setembre, Albert Manent escrivia a Joan Coromines una carta, aplegada en l’Epistolari Joan Coromines & Josep M. Batista i Roca, Joan Triadú, Albert Manent i Max Cahner (Fund. Coromines, 2009), en què li trametia un treball anterior seu, Toponímia de l’Aleixar i del seu terme (1962), el primer de la sèrie, i li demanava «que m’assenyalés tota mena de deficiències i modificacions». Coromines li contestava a finals d’aquell mateix any amb tot un seguit d’«observacions de gran valor i utilitat» que Manent li havia demanat. Va ser el mateix Joan Coromines, el 18 de setembre de 1962, qui es posà en contacte amb Manent per demanar-li la seva col·laboració i del «grup d’amics de les comarques tarragonines interessats en la toponímia» que Manent tenia, per fer enquestes per al seu Onomasticon Cataloniae. Col·laboració que es feu efectiva, com el mateix Coromines agraeix en carta del 9 de setembre de 1963. Així doncs, aquest treball publicat en aquest butlletí dona fe del seu interès per aquesta disciplina, l’onomàstica. L’Onomàstica de Maspujols, doncs, ara s’ha tornat a reeditar, ampliada amb les aportacions del seu col·laborador Josep M. Llauradó, aficionat a la història local, que ha augmentat les entrades fins a les gairebé set-centes, sobretot amb aportacions provinents d’un minuciós treball d’arxiu. Es tracta d’una edició local, sufragada bàsicament per la Diputació de Tarragona i en segon terme per l’ajuntament de la població, Maspujols, que trobem «pujant cap a la serra de Prades», com ens la descriu el mateix Manent a l’inici del pròleg a aquesta obra. De factura similar, tant materialment com metodològicament parlant, és, també, el volum que recull els Noms de lloc, llinatges i renoms de Vilaplana, edició sufragada novament i en bona mesura per la Diputació de Tarragona i en segon terme per l’ajuntament d’aquesta població, Vilaplana, enclavada als peus de la Mussara. En aquest cas també es tracta de la reelaboració d’un treball anterior de Manent, Toponímia de Vilaplana i del seu terme, publicat en el número corresLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 144

15/3/18 12:00


Ressenyes

145

ponent de l’any 1969-1970 del Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, que aplegava el resultat d’un treball de camp fet entre 1959 i 1964. Ara aquell treball, actualitzat i ampliat fins al miler llarg d’entrades amb la col· laboració d’Enric Prats Auqué, amic de Manent «des de la infantesa fins a la senectud», de qui es confessa deixeble literari («jo vaig créixer a la seva ombra», escriu en unes sentides ratlles prologals), aficionat a la toponímia, autor, per la seva banda, també de diversos reculls toponímics de la zona. Aquesta nova actua­lització de la toponímia de Vilaplana corria la sort, amb la malaurada mort de Manent, de restar inèdita. Han estat, un cop més, els bons oficis del seu fill Jordi Manent, que ha evitat aquest malefici, qui, a més, n’escriu el pròleg. Aquests dos reculls toponímics de Manent posen de manifest, també, un parell o tres de coses que volem remarcar, extensibles a tota la seva producció en els camps diversos. En primer lloc, la connexió amb el Camp de Tarragona. Tot i que Albert Manent havia nascut al maresmenc Premià de Dalt l’any 1930, sempre va tenir una gran vinculació amb el Camp de Tarragona, d’on era la seva mare, Josefina Segimon. Manent feu molts i llargs sojorns al mas familiar, el Mas de Segimon de l’Aleixar, lloc i territori que sentia com a nadius. Un altre dels aspectes que aquestes obres posen de manifest és la tendència a treballar en equip, a fer colla, característica que li donà tants bons resultats. És el seu fill Jordi Manent mateix qui assenyala aquella peculiaritat tan manentiana —passeu-nos el mot— d’encarregar feines a qui el visitava, que molts hem gaudit. També voldríem remarcar que Albert Manent era un home rigorós en la feina, però afortunadament no patia de la pruïja perfeccionista, sovint tan eixorca; preferia fer una segona edició, per dir-ho d’alguna manera, corregida i augmentada, que no deixar inèdit vint anys un treball en benefici d’una perfecció estèril. És, per tant, d’agrair la posada al dia d’aquests treballs onomàstics de Manent, molt en la idea del que reclamava Joan Fuster de «la desamortització d’articles i treballs enterrats en butlletins, mélanges i diaris». Albert Manent també va conrear amb insistència el terreny del recull i estudi dels noms populars dels núvols, boires i vents, camp en el qual ha estat un veritable pioner. Els seus primers apunts publicats en aquest àmbit són de l’any 1994 i els seus treballs, molts fets en col·laboració, superen la dotzena. Entre ells destaca la tercera edició, publicada enguany, d’Els noms populars de núvols, boires i vents del Camp de Tarragona, la Conca de Barberà i el Priorat, d’Albert Manent i Jaume Sabaté, que aplega tres monografies publicades anteriorment de manera separada. Es tracta, com molt bé apunta el Dr. Joan Veny en el pròleg d’aquesta obra, «no de materials recollits de fonts escrites, sinó que són producte d’enquestes personals, pacients, dutes a terme sobre el terreny, a totes les poblacions de cada comarca estudiada entre bons coneixedors del tema (pastors, mariners, pagesos)». És el mateix Dr. Veny, el dialectòleg més reputat del país, qui denuncia precisament la poca atenció prestada a «aquesta mina copiosa d’informació dialectal i cultural», que aporta un gran gavadal de dialectalismes no recollits en el Diccionari Alcover-Moll, com a tret més remarcable. Edicions Sidillà també puLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 145

15/3/18 12:00


146

Llengua & Literatura, 28, 2018

blicà el 2014 una exquisida edició d’Els noms populars de núvols, boires i vents del Baix Empordà, obra conjunta d’Albert Manent, Joan Cervera, Lídia Cruset, Rosa M. Massegosa i Salvador Vega, amb il·lustracions de David Granato. Manent amplià el seu camp d’acció de la nefonímia més enllà de les fronteres del Camp de Tarragona, que li era tan proper, a més de la meitat de les comarques catalanes, en un projecte sistemàtic de país, alhora que deixava assegurada la continuació de l’obra per mitjà de deixebles i col·laboradors seus amb l’esperança que s’arribés a la compleció total futura del Principat. No era d’estranyar que, en un home tan estimat i apreciat com Albert Manent, la seva mort produís una sentida i sincera consternació, que, com no podia ser d’altra manera, es concretà en diversos homenatges públics de l’Ajuntament de Barcelona i del Grup Sant Jordi, del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, del Centre de Lectura de Reus, d’Òmnium Cultural, de la Diputació de Tarragona i de l’Ajuntament de Premià de Dalt. A aquests actes s’hi han d’afegir, fins ara, dos volums miscel·lanis, el número extraordinari de l’any 2015 de la Revista de Catalunya, sota el títol conjunt d’«Albert Manent: acció cultural, compromís civil i projecte intel·lectual», coordinat pel filòleg, deixeble i amic Jordi Amat. Efectivament, la Revista de Catalunya no podia deixar sense homenatjar la persona que des de l’etapa Max Cahner ocupà la secretaria de direcció d’aquesta prestigiosa revista, de la qual fou, en molts sentits, un veritable factòtum. Així mateix, la Diputació de Tarragona, sota la coordinació de Fina Anglès i Eugeni Perea, feu el mateix en un llibre a tot color, profusament il·lustrat, amb el títol encertat d’Univers Manent, en aquest cas fet amb col·laboradors tarragonins i des d’una perspectiva que parteix des d’aquest territori. Tots dos volums són, en certa manera, complementaris del volum d’homenatge amb motiu del seu setantè aniversari, Records d’ahir i d’avui (PAM, 2001), en què amics, coneguts i saludats, partint del record i amb la finalitat, inevitable i necessària, de perfilar-ne l’aportació cultural, intel·lectual, social, nacional en definitiva, molt en el camí de la semblança, que el mateix Manent cultivà amb tant d’encert, li oferiren en agraï­ ment sincer. La personalitat i les obres d’Albert Manent són com el gra de mostassa. Evidentment no per les seves dimensions, que són més que considerables, sinó en el sentit que, un cop germinat i esdevingut un gran arbre, aixopluga sota les seves branques totes aquelles persones que el van conèixer i que en prenen el relleu en benefici de la Santa Continuïtat de què parlava, i sempre va practicar, l’estimat i enyorat senyor Manent.

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 146

15/3/18 12:00


Ressenyes

147

Gramàtica històrica de la llengua catalana Francesc Bernat i Baltrons Universitat de Barcelona francesc.bernat@ub.edu

Batlle, Martí i Castell, Moran & Rabella (2016): Mar Batlle, Joan Martí i Castell, Josep Moran, i Joan Anton Rabella, Gramàtica històrica de la llengua catalana, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. No és fàcil fer una ressenya d’una gramàtica històrica, perquè la varietat de fenòmens i reflexions sobre els canvis d’una llengua que s’hi exposen és de tal magnitud que hom pateix per presentar-la acuradament en poc espai. Amb tot, això és poc comparat amb la gosadia —i preparació— que cal per embarcar-se en l’aventura d’escriure una obra d’aquesta envergadura. I més tenint en compte que en català hi ha uns precedents de primera fila: les gramàtiques històriques d’Antoni M. Badia (1951) i Francesc de B. Moll (1952). Els autors del llibre que comentarem seguidament eren conscients d’aquests reptes, però la seva perícia ha fet que avui ja puguem disposar d’un nou manual que no només està plenament a l’altura dels dos clàssics esmentats sinó que presenta de manera clara i satisfactòria tots els avenços de la lingüística històrica catalana. Ens referim a la Gramàtica Històrica de la Llengua Catalana (a partir d’ara GHLC) de Mar Batlle, Joan Martí i Castell, Josep Moran i Joan Anton Rabella, editat per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat (2016). Els autors, reconeguts experts en lingüística diacrònica catalana, van decidir reunir un conjunt de treballs inèdits o posats al dia i publicar-los conjuntament. Com a conseqüència, cada especialista ha pogut excel·lir en les respectives seccions, tot i que a vegades es noten algunes diferències formals entre les parts. Amb tot, cal reconèixer que homoge­ neïtzar una obra tan vasta i complexa no era una tasca fàcil, per la qual cosa els autors han preferit mantenir la redacció original amb els mínims canvis necessaris. La GHLC es divideix en quatre grans parts (fonètica, morfologia nominal, morfologia verbal i sintaxi) precedides per un pròleg i una breu introducció. És d’agrair que la bibliografia de cada secció es presenti al final de cada secció per facilitar-ne la consulta. En el pròleg s’exposen els orígens, estructura i objectius de l’obra, i en la introducció s’hi fa una panoràmica de la lingüística històrica, les relacions que manté amb altres matèries, els conceptes més importants que ha posat en circulació i s’expliciten les fonts de què ha begut el llibre. En aquest sentit, la GHLC s’aparta de les gramàtiques històriques anteriors, que sempre començaven amb una secció dedicada a la formació i la descripció de la variació dialectal de la llengua catalana, i entra de ple en l’exposició dels mètodes i els objectius de la lingüística històrica. La primera part, dedicada a la fonètica (ps. 11-180), ha estat preparada per Batlle, Moran i Rabella. Els tres autors parteixen dels sons del llatí, tant del culte Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 147

15/3/18 12:00


148

Llengua & Literatura, 28, 2018

com del vulgar, per tal de resseguir fil per randa els canvis articulatoris que van donar lloc a la fonètica del català, des de l’antic fins a la variació moderna. Com és habitual en aquest tipus d’obres, distingeixen l’evolució del vocalisme tònic de l’àton i presenten els canvis en les consonants segons la posició que ocupaven aquests fonemes en els mots llatins, distingint les simples de les agrupades. Cal destacar-ne el detallisme en la descripció dels fenòmens i la munió d’exemples aportats. Els autors també presten atenció als metaplasmes particulars no regularitzables (supressió o addició de fonemes, assimilacions, metàtesis, etc.), als quals es dedica un capítol a banda. En aquesta part només trobem a faltar més coherència en l’ús de l’alfabet fonètic i el fet que no totes les hipòtesis més importants sobre l’evolució dels fonemes catalans hi són exposades. La segona part, escrita també pels tres autors de la primera, està consagrada a la morfologia nominal (ps. 181-297). Després d’explicar les profundes diferències entre el sistema morfològic del llatí i del català (especialment la pèrdua del sistema de casos i l’aparició de noves classes de mots, com els articles i els clítics), els autors destaquen que en la formació de la morfologia catalana hi han intervingut tant els canvis fonètics com el fenomen de l’analogia. A continuació, es detalla amb profunditat l’evolució històrica de cada una de les categories implicades en el sintagma nominal: noms, adjectius, numerals, demostratius, articles, pronoms personals, possessius, interrogatius, relatius i indefinits. Així mateix, també es comenten en aquesta part les tres categories invariables del català (adverbis, preposicions i conjuncions), cosa que potser caldria haver justificat. Com en la secció anterior, sovint es comenten les hipòtesis plantejades sobre canvis morfològics que no són prou clars i en alguns casos els autors proposen noves explicacions als enigmes exposats. La tercera part de la GHLC, dedicada a la morfologia verbal, és una de les més extenses i detallades (ps. 299-473). Els dos autors, Batlle i Moran, comencen remarcant que el sistema verbal de les llengües romàniques és hereu directe del llatí, tot i que amb modificacions en algunes de les categories, sobretot les d’aspecte i temps. Així mateix, se subratlla que els canvis fonètics i l’analogia també han estat determinants en la configuració dels verbs catalans, però amb una intensitat superior d’aquest darrer fenomen, fins al punt que això explica la gran varia­ ció dialectal de la morfologia verbal en català. Després d’exposar els canvis en les categories i en les formes no personals, Batlle i Moran, s’endinsen en l’evolució de cada una de les persones i temps verbals, primer de les simples i després de les compostes. Seguidament, els autors dediquen un apartat a l’evolució dels principals verbs irregulars, amb la mateixa minuciositat amb què han presentat anterior­ ment els regulars. Clouen aquesta part uns annexos amb uns esquemes molt útils. L’únic detall que esmenaríem d’aquesta impressionant i aprofundida síntesi històrica és la petitesa dels signes que indiquen la durada de les vocals llatines. Arribem finalment a la part més original i extensa de la GHLC: la secció dedicada a la sintaxi (ps. 475-692), escrita per Joan Martí i Castell. Atès que una de les crítiques que sovint s’han adreçat a les gramàtiques històriques és l’absència Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 148

15/3/18 12:00


Ressenyes

149

de tractament de la sintaxi, els autors tenien molt clar que aquest nivell lingüístic no hi podia faltar. Una característica distintiva d’aquesta secció de la GHLC és la constant insistència en el pas de la parataxi a la hipotaxi en la sintaxi de les llengües romàniques i com ha repercutit aquest procés en el desenvolupament del català com a llengua formal (o la maduresa de la llengua, segons l’autor). Martí, en conseqüència, destaca que pràcticament tots els nexes sintàctics són formes creades ex novo en català, la majoria per processos de gramaticalització. A partir d’aquesta premissa, l’autor estructura la seva exposició sobre la diacronia de la sintaxi del català en seccions dedicades a les categories gramaticals, seguint el model dels apartats de morfologia nominal i verbal, i amb una atenció preferent als nous recursos sintàctics romànics. Això provoca, com era d’esperar, alguns encavalcaments amb les dues parts de morfologia de la GHLC, però Martí sempre sap enfocar l’exposició cap als aspectes més vinculats amb la sintaxi o que no s’havien tractat anteriorment. Així mateix, hi apareixen capítols nous, com els dedicats a la concordança i a l’ordre dels elements a la frase. En definitiva, la GHLC és una summa actualitzada i rigorosa sobre els canvis històrics que expliquen la formació del català, però adreçada alhora a qualsevol lector culte per la seva claredat expositiva. Fins i tot, hi ha un aspecte més d’aquesta obra que al nostre entendre cal subratllar: demostrar que la vella gramàtica històrica està ben viva i que encara pot aportar obres d’aquest calibre a la lingüística catalana. Estem convençuts, doncs, que aviat esdevindrà un manual de referència indefugible.

Cent anys de “Normes ortogràfiques” Margalida Ramon Sitjar

Universitat Autònoma de Barcelona margalida_ramon@hotmail.com

Casals & Nogué (2016): Daniel Casals i Neus Nogué (eds.), Cent anys de “Normes ortogràfiques”, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat; «Biblioteca Milà i Fontanals», 63. L’Institut d’Estudis Catalans va promulgar les Normes ortogràfiques el 24 de gener de 1913 i coincidint amb el centenari de la seva aprovació, el 2013, el Màster Oficial Interuniversitari d’Estudis Avançats de Llengua i Literatura Catalanes, codirigit per la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Barcelona, volgué dur-ne a terme un balanç. Per aquest motiu va promoure dues iniciatives, que van ser la celebració de dues sessions científiques per commemorar aquesta data i la materialització de cinc de les ponències pronunciades en aquestes jornaLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 149

15/3/18 12:00


150

Llengua & Literatura, 28, 2018

des en el volum que ressenyem: Cent anys de “Normes ortogràfiques”. La primera sessió es dedicà a l’àmbit lingüístic i veu el seu reflex en el primer bloc de treballs d’aquest llibre, mentre que la segona tingué una perspectiva més social, la qual s’identifica amb el segon bloc. Tot això és explicat amb més profunditat a la «Presentació» del volum, signada pels coeditors, Daniel Casals i Neus Nogué, que ve seguida pel gruix de l’obra: cinc articles d’autors tan destacats com Brauli Montoya, Joan Melià, Víctor Martínez-Gil, Josep Murgades i Daniel Casals, els currículums dels quals poden trobar-se a les últimes pàgines del llibre. Passant a analitzar pròpiament els treballs que conformen l’obra, en el primer bloc s’inclouen dues aportacions, la primera de les quals es titula «Possibilitats i límits de la normativa ortogràfica» (ps. 7-27), de Brauli Montoya. L’estudi es presenta com una revisió de la representació que tenen tots els parlars catalans dins les Normes ortogràfiques i parteix de la idea que els sistemes ortogràfics mai no poden representar les llengües perfectament, com també remarcarà Melià en la seva contribució. L’ortografia catalana s’ha anat formant a partir de la interrelació de l’etimologia, la pronúncia i la tradició, però afirma que aquest fet no hauria de limitar-ne la modificació. Per això, proposa tres reformes que simplificarien la normativa i aportarien més unitat a la llengua: el canvi de la denominació de les lletres f, l, m, n, r i s com a ef, el, em, er i es (formes genuïnes), ja que la nomenclatura actual és incòmoda per als dialectes occidentals; l’eliminació de la distinció entre accent greu i agut per unificar-los en el més freqüent, l’agut, a causa de la incoherència d’haver d’accentuar com a oberta una vocal (la e) que és tancada en occidental i neutra en la major part del balear; i la supressió dels accents diacrítics, que tanta polèmica han generat arran de la publicació de la nova Gramàtica de la llengua catalana i de l’Ortografia catalana. Hem de recordar que la conferència de Montoya fou pronunciada al juny del 2013 i que el volum ressenyat fou publicat al juny del 2016, abans que la Gramàtica o l’Ortografia veiessin la llum. Per tant, s’ha de reconèixer el valor de la proposta de l’autor, que s’ha vist reflectida en les noves obres normatives de referència. Si algú encara es mostra reticent a la reducció dels accents diacrítics, pot recórrer a l’àmplia argumentació que en realitza l’autor. Repassant una per una gairebé totes les paraules afectades, demostra que en molts casos són innecessaris i afirma que la seva inutilitat és motiu sufi­ cient per eliminar-los. Joan Melià és l’autor de la segona contribució del bloc lingüístic, «L’ortografia amb relació als parlars balears» (ps. 29-44), i centra el seu estudi a analitzar la recepció i acceptació que tingueren i tenen les Normes ortogràfiques a les Balears, tant a principis del segle passat com a l’actualitat. En el moment de la seva aprovació, les Illes es van adherir ràpidament a les Normes tant per la participació de personalitats balears en el procés normativitzador, que asseguraren el reflex dels parlars insulars en l’ortografia, com per l’encert d’haver optat per un model diasistemàtic. En conseqüència, avui l’ortografia establerta per l’IEC és plenament acceptada per les institucions polítiques i acadèmiques balears. Tan sols es troben veus discrepants dins el gonellisme, un moviment que promou el secessionisme Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 150

15/3/18 12:00


Ressenyes

151

lingüístic i que nega la normalització lingüística del català en tots els àmbits d’ús. Melià fa un repàs per les obres que s’han publicat des d’aquests sectors i conclou que es tracta d’uns treballs mancats de rigor científic, que no podrien arribar a assolir mai un abast general per a totes les illes. Amb tot, finalitza l’estudi afirmant que a les Balears l’ortografia no planteja tantes dificultats com als territoris de parla occidental, atès que els principals problemes es redueixen a aspectes puntuals de la morfologia, alguns dels quals ja han estat resolts amb la nova Gramàtica. L’autor alerta, però, que cal prestar atenció a aquestes actituds secessionistes, que promouen la desconnexió de les Normes. El segon bloc d’articles està encapçalat pel de Víctor Martínez-Gil, titulat «Salvador Espriu i les Normes: acatar des de la recança» (ps. 45-80). L’autor analitza l’acollida que tingueren les Normes ortogràfiques dins el sector literari i, més específicament, estudia com fou la relació entre aquestes i Salvador Espriu. El treball es vehicula a partir de les cinc fases en què Martínez-Gil divideix la trajectòria vital de l’escriptor en relació amb l’ortografia. La primera la situa en els moments de crítiques cap al seu català pel desconeixement de la gramàtica. La segona es defineix com la lluita d’Espriu per convertir-se en un mestre de la llengua, fet que aconseguí i que demostrà amb la publicació de Primera història d’Esther, un llibre que utilitzà per defensar-se de les acusacions rebudes i «per debatre amb Pompeu Fabra [...] i, de pas, per demostrar que se l’havia llegit i que el coneixia bé» (p. 62). La tercera es caracteritza per l’intent de crear-se una estilística pròpia per oferir un model de llengua que demostrés la seva posició de resistència cultural i de reclam de llibertat. La quarta se situa en el moment d’utilització d’estratègies per defensar-se de les reticències dels correctors, i finalment la cinquena, que inclou els seus últims anys de vida, és la de lluita pel model de llengua que ell volia. Martínez-Gil tanca l’article fent una síntesi de les fases exposades i acaba afirmant que Espriu, des d’una posició de respecte cap a Fabra i l’IEC, es mostrà com una persona que patia a causa d’una visió massa rigorosa de la normativa, però que, tot i això, seguia respectant-la. Per tant, es definí com un escriptor que decidí «acatar des de la recança». La següent contribució que es presenta en el segon bloc és la de Josep Murgades, titulada «Dimensió política de l’ortografia» (ps. 81-97), en què l’autor deixa molt clar que el poder fa servir les convencions arbitràries, i en aquest cas l’ortografia, com a mitjà per legitimar-se i afavorir la cohesió dels col·lectius. I el context en què van néixer les Normes ortogràfiques no n’és cap excepció: Pompeu Fabra, principal promotor de la codificació de la llengua, comptava amb el suport polític de la Mancomunitat, presidida per Enric Prat de la Riba, que veia en l’establiment de la normativa un acte d’afirmació nacionalista. En nou apartats, l’autor va desgranant tots els elements relacionats amb el poder, l’ortografia i la cohesió social, i també deixa un espai per reflexionar sobre la inconveniència d’introduir reformes en l’ortografia per la situació social i política en què viu la llengua catalana. La seva argumentació es basa en la idea defensada al llarg de tot el treball: com que l’ortografia és un acte de poder, l’important és la interioritzaLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 151

15/3/18 12:00


152

Llengua & Literatura, 28, 2018

ció de les normes, motiu pel qual no calen modificacions, i es reafirma comparant la situació amb l’anglès, que tot i gaudir de poder econòmic i polític, no ha modificat la seva gramàtica des de fa segles. Per tant, ens trobem davant una postura contrària a la defensada per Brauli Montoya en el primer article: restarà a judici del lector valorar per quin bàndol es decanta. Finalment, el volum es tanca amb «El ressò i la difusió de les Normes ortogràfiques (1913) de l’IEC a la premsa durant el franquisme» (ps. 99-128), de Daniel Casals, coeditor del llibre. Els objectius que planteja l’estudi són dos: analitzar quina repercussió tingué a la premsa la celebració dels cinquanta anys de l’aprovació de les Normes ortogràfiques, i determinar si els mitjans de comunicació escrits van fer difusió de l’ortografia a finals dels anys seixanta, en un moment caracteritzat pel relaxament del control franquista. Per estructurar el contingut, Casals divideix el treball en quatre apartats. En el primer, retrata la situació que es vivia als anys seixanta, fruit de les decisions polítiques d’anys anteriors, com la Ley de prensa e imprenta del 1938, impulsada per Serrano Suñer. En el segon, se centra en el ressò que es va fer la premsa del cinquantenari de les Normes i analitza diferents articles d’opinió i notícies que versaven sobre actes commemoratius. Un aspecte molt interessant a tenir en compte és que l’autor inclou els textos originals escanejats i els comenta un a un, fins a arribar a la conclusió que alguns elements que havien estat censurats s’anaven recuperant progressivament, com són referències a Pompeu Fabra i a l’IEC. En tercer lloc, examina la divulgació que començaren a tenir les Normes a la premsa dels darrers anys del franquisme, a partir de la llei de 1966 que regulava el món editorial i periodístic, la coneguda com a Llei Fraga, que suposà una reducció del control. Exemplifica aquesta novetat amb el sorgiment de dues seccions dedicades a la promoció de la normativa dins dos diaris barcelonins: «Aclariments lingüístics», del setmanari Tele/estel i «Lecciones de catalán para todos», d’El Correo Catalán. L’estudi finalitza amb una síntesi de les conclusions de la recerca. Així doncs, trobem aplegades en un sol volum cinc aportacions de reconeguts filòlegs d’arreu del país, que escriuen sobre temes diferents, però resseguint un fil comú: la publicació de les Normes ortogràfiques de l’IEC el 1913. La diversitat de postures que trobem dins aquest llibre no és incompatible, ans al contrari, hi confereix més riquesa i assegura no deixar indiferent a ningú.

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 152

15/3/18 12:00


Ressenyes

153

Quan la llengua ven. Estudis de llenguatge publicitari català Laura Ferrer i Huch

Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filologia Catalana arualrerref@gmail.com

Casals i Martorell (2015): Daniel Casals i Martorell (ed.), Quan la llengua ven. Estudis de llenguatge publicitari català, Aachen: Shaker Verlag; «Biblioteca Catalana Germànica - Beihefte zur Zeitschrift für Katalanistik», 13. Una part gens menyspreable de les emissions dels mitjans de comunicació correspon a missatges publicitaris,1 i aquests missatges i la llengua que s’hi utilitza exerceixen, inevitablement, una influència en els teleespectadors i oients. A diferència dels informatius, dels programes d’entreteniment, les telenovel·les, etc., ni el contingut ni la forma d’aquests anuncis depèn del mitjà de comunicació que els transmet, sinó de l’empresa que els ha creat per donar a conèixer un determinat servei o producte. Aquesta particularitat afegeix dificultat a la ja complexa tasca de definir un model de llengua i, per tant, d’establir certs límits des d’un punt de vista lingüístic. La constatació d’aquesta dificultat i el convenciment que per garantir la qualitat del model lingüístic difós en la publicitat cal formar els locutors publicitaris i els futurs professionals que s’incorporin al sector, aquesta constatació i aquest convenciment, dèiem, van desembocar en una iniciativa de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i la Universitat Autònoma de Barcelona, materialitzada a partir del 2006, que pretenia, d’una banda, crear un postgrau de formació de locutors de publicitat en català i, de l’altra, elaborar un volum que servís de compendi de materials per a la formació d’aquests mateixos professionals. Aquest volum és precisament el que ressenyem. Com el mateix subtítol del recull explicita, Quan la llengua ven. Estudis de llenguatge publicitari català és una obra col·lectiva que gira a l’entorn d’un llenguatge d’especialitat, la llengua de la publicitat, i aplega els coneixements de quinze especialistes en l’àmbit de l’elocució publicitària en català. S’enceta amb un pròleg, escrit per Joan A. Argenter, i una presentació, redactada per Daniel Casals i Martorell, el mateix editor del recull, que serveixen per contextualitzar l’obra, introduir-la al lector i destacar-ne tant la motivació com el rigor en l’elaboració. Quant al contingut pròpiament dit del volum, aquest s’agrupa en dos grans blocs: el primer, format per vuit estudis, es dedica a qüestions de caràcter lingüístic; el 1.  Prenent com a exemple els dos principals mitjans de comunicació públics en català, la publicitat correspon a un 8,25 % de les emissions del 2016 a TV3 i un 4,77 % a Catalunya Ràdio, segons dades de l’àrea de control de gestió i pressupostos de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), tot i que segurament la percepció dels espectadors i oients pel que fa a la presència de publicitat a aquests mitjans és força major. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 153

15/3/18 12:00


154

Llengua & Literatura, 28, 2018

segon, que aplega els darrers set treballs, se centra en aspectes relacionats amb la interpretació i la posada en escena dels textos publicitaris. La primera d’aquestes dues parts en què el volum s’estructura s’inicia amb el treball «Estils prosòdics en el llenguatge publicitari» (Pilar Prieto, Marta Payà i Maria del Mar Vanrell), en què, a partir de l’anàlisi d’un corpus d’anuncis de ràdio i televisió, es caracteritzen dos estils prosòdics clarament diferenciats en el llenguatge publicitari: el directe i el persuasiu o subtil. A continuació, trobem «Algunes reflexions sobre la importància de la fonètica i la fonologia en la feina del locutor», de Teresa Vallverdú Albornà, que té com a objectiu dotar els professionals del sector d’eines que els permetin resoldre dubtes quant a la producció d’un text oral i que, per tant, els capacitin per autocorregir els errors que puguin cometre. «Teoria i pràctica de l’estàndard oral publicitari» (Neus Faura) és el tercer treball i pretén donar a conèixer els principis de l’estàndard oral català relatius a trets fonètics i mostrar-ne l’aplicació en l’àmbit de la publicitat. El quart, titulat «Geo­ lectes als anuncis. La participació dels dialectes geogràfics en la llengua estàndard de la publicitat», està escrit per Mar Massanell i Messalles i, mitjançant la presentació de l’estàndard polimòrfic definit per l’IEC i l’anàlisi d’una mostra d’anuncis, pretén recalcar que, tot i que en l’àmbit de la publicitat l’estàndard difós es basi fonamentalment en el català central, la modalitat estàndard s’adapta a les diverses varietats que integren la llengua catalana i, per tant, no hi hauria cap problema a fer servir, a més de la central, les altres varietats lingüístiques catalanes en un àmbit formalitzat com és la publicitat. El cinquè treball és «Principals errors lingüístics en la publicitat», en què l’autora, Marta Prats, partint de la pròpia experiència com a assessora lingüística per al Departament Comercial de Televisió de Catalunya, constata la inseguretat lingüística present en el món de la locució publicitària en català i ofereix un seguit d’exercicis pensats per reflexionar a l’entorn de dubtes recurrents en l’elocució publicitària i facilitar l’autoanàlisi de les pronúncies pròpies. Seguidament, hi ha l’article «Redactar per vendre. Estudi sintàctic dels enunciats publicitaris audiovisuals», de Daniel Casals i Martorell, que analitza quatre variables sintàctiques dels missatges publicitaris (el nombre de mots, l’ordre dels constituents, la complexitat i el mode, i els temps verbals) amb la finalitat d’establir certes directrius i recomanacions que facilitin la feina dels redactors d’aquest tipus de missatges. «La innovació lèxica en la publicitat» (F. Xavier Fargas Valero) és el setè treball i té com a objectiu que els professionals de la locució publicitària siguin conscients de les motivacions de la innovació lèxica i també dels recursos de què se serveix per facilitar-los possibles preses de decisions futures. El vuitè treball i, per tant, el que clou la primera part del volum es titula «L’ésAdir, una eina de consulta» (Oriol Camps i Giralt) i exposa el funcionament i els recursos que ofereix el portal lingüístic de la CCMA i també l’interès que pot tenir per als diversos professionals que treballen als mitjans de comunicació audiovisuals, inclosos els locutors de publicitat. La segona part del volum comença amb un article de Iola Ledesma, «Que el llegir no ens faci perdre el parlar», que pretén ajudar el locutor a passar d’un text Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 154

15/3/18 12:00


Ressenyes

155

escrit a un d’oral amb naturalitat i de la manera més fidel possible a com ho ha imaginat el creador de l’anunci. Al següent treball, titulat «Algunes utilitats per a la interpretació», l’autor Jaume Comas exposa algunes reflexions i consells basats en la seva pròpia experiència com a actor i professional de doblatge. «L’expressivitat oral publicitària», d’Àngel Rodríguez Bravo, és l’onzè treball i, mitjançant una aproximació teòrica primer i pràctica després als mecanismes de l’expressivitat oral, té com a objectiu guiar els locutors publicitaris perquè aconsegueixin ampliar les seves habilitats expressives. El dotzè article és «La naturalitat del discurs», d’Ana González Tadeo, un text que vol ajudar a assolir la naturalitat i la versatilitat del discurs a través d’exercicis que tenen a veure amb el cos i la imaginació. El següent treball és «Logopèdia i locució», en què Lídia Cóppulo exposa certes dificultats articulatòries amb què els locutors es poden trobar a l’hora d’emetre missatges publicitaris, i proporciona eines per superar-les i per aprendre a fer un ús òptim de la veu com a recurs comunicatiu. «La veu en imatges», de Sílvia Planas Morales, és el catorzè treball, en què es remarca la utilitat dels mètodes acústics per a la locució, ja que permeten d’analitzar la veu per assolir un més bon control fonorespiratori, una potència adequada del flux de l’aire, el registre de veu més adient i una fonació eficaç. Per últim, el treball que clou aquesta obra col·lectiva es titula «Un text teòric per a una experiència pràctica», en què Vicent A. Moreno Giménez, des del seu punt de vista de locutor i doblador professional, ens presenta la situació del català als mitjans de comunicació valencians i, més específicament, en l’àmbit de la publicitat radiofònica. En definitiva, aquest recull ofereix una visió global (i molt completa) sobre els resultats de la recerca en l’àmbit del llenguatge publicitari i, alhora, propor­ ciona als professionals de la publicitat les eines necessàries perquè es puguin formar, amb l’objectiu últim que es produeixi una millora en la qualitat del missatge publicitari audiovisual en català, concretament pel que fa a aspectes del seu significant. Així, doncs, aquesta obra és una molt bona eina per als professionals de l’àmbit de la publicitat, però també és imprescindible per a tots aquells que estiguin interessats en l’estat de la recerca quant al llenguatge d’especialitat d’aquest mateix àmbit.

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 155

15/3/18 12:00


156

Llengua & Literatura, 28, 2018

RESSENYES INDIVIDUALS

Petrarca, Francesco: Cançoner, edició i versió de Miquel Desclot, Barcelona: Proa, 20172 [2016]; «A Tot Vent», 662. Miquel Edo

Universitat Autònoma de Barcelona, Facultat de Traducció i d’Interpretació Miquel.Edo@uab.cat

Culmina, amb aquest volum —com el mateix Miquel Desclot explica al pròleg (ps. 35-36)—, un llarg camí emprès l’any 1994, ni tan sols orientat —en aquell moment— a l’horitzó que a poc a poc va anar definint-se i al qual ara s’ha arribat: portar a les llibreries per primera vegada una traducció completa al català dels 366 poemes del Cançoner de Petrarca. Només Osvald Cardona s’havia acostat abans a la fita, sense atènyer-la (234 poemes). Fora d’aquesta excepció i del centenar bàsicament de sonets traduïts per Francesc de Riart, les contribucions puntuals i esparses sumen en total una quarantena de textos, a cura d’una desena de traductors que van, cronològicament, de Costa i Llobera a Comadira (Gavagnin 2010: 25-48). Gràcies a aquesta novetat bibliogràfica, doncs, d’una banda, el lector ja disposa del llibre complet; de l’altra, per a la majoria dels poemes ja disposa de dues traduccions, la de Desclot i la de Cardona, atès que l’antologia del segon, a diferència de la de Riart (1968), s’ha reeditat en dates força recents (Petrarca 2011). Desclot, però, no ha esperat fins a tancar l’edició completa per a donar a conèixer les seves versions. N’ha publicat uns quants tasts en el decurs dels anys, que permetran ara als amants de la filologia de rastrejar variants no gaire nombroses, però suficients per a testimoniar la professionalitat de qui no dóna mai la feina per bona i hi torna un cop i un altre per a polir els acabats, com fan ben palès els diversos adjectius que se succeeixen al llarg del temps per al «dubbioso passo» de les Chiare, fresche e dolci acque... (poema 126, vers 22): «perillós pas» (Desclot 1994: 32) > «difícil pas» (Desclot 1999: 80) > «perillós pas» (Desclot 2004: 84) > «temible pas» (p. 263). O reformulacions de frases senceres com la que espigolem al vers onzè del poema 355 («e poner fine a li ’nfiniti guai»): «i posar fi d’un cop a tants de planys» (Desclot 1999: 129; Petrarca 2003: 297) > «i posar terme als infinits malanys» (p. 561). Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 156

15/3/18 12:00


Ressenyes

157

Per mirar d’escatir quina mena de traducció ens ofereix Desclot, ens fixarem en una de les tesis que exposa al pròleg: en contraposició a la «democratització de la llengua poètica» promoguda per Dante, «la revolució petrarquiana es produeix en una aristocratizant depuració de sentit contrari, que comporta una reducció del vocabulari a les paraules quinta-essencials i un rebuig de la llengua popular» (p. 32). Si ens preguntem quina posició ha pres el traductor davant aquest pressupòsit teòric que ell mateix enuncia i que és compartit per tota la crítica especialitzada, ens contestarem que, en la pràctica, Desclot ha estat més fidel a l’aristocratisme que no a la reducció lèxica, i fins i tot que ha treballat sobre la base d’una incompatibilitat entre l’un i l’altra. Manté el registre alt en tot moment, potser amb massa concessions a la literalitat, però amb una mestria incomparable en l’ús del cultisme i de l’arcaisme. Ara bé, la mestria es posa de manifest mitjançant un generós desplegament d’aquests recursos, no pas mitjançant una concentració en un destil·lat de formes recurrents. Posem un exemple. Una de les «paraules quintaessencials», molt caraterística del paisatge del Cançoner, és sasso (pedra, roc). Si descomptem aquelles ocurrències en què el mot s’utilitza en una accepció figurada, ens trobem no sols que la pedra tombal rep una solució específica, «vas» (poe­ mes 53, vers 32; 323, v. 10; 333, v. 1), sinó que el sasso pròpiament paisatgístic es diversifica en correspondències múltiples: «pedra» (100, v. 5), ermàs («ermassos», 116, v. 12), «cingle» (117, v. 1; 305, v. 9), «peny» (129, v. 28; 135, v. 92), «penyal» (243, v. 13), «roca» (142, v. 25; 166, v. 6), «roc» (288, v. 9; 306, v. 3), «roquer» (323, v. 38), «lloc rocós» (325, v. 82). No era factible emular Petrarca reduint el ventall a un o dos mots? Certament, l’amant de Laura diu sasso tant per a aquell sobre el qual seu l’estimada (100, v. 5) com per als espadats que tanquen la Valchiusa (117, v. 1), però l’efecte forçat que farien aquell un o dos mots en algunes de les ocurrències no quedaria encobert, com queden encobertes altres llicències, pel to arcaïtzant de la traducció? Desclot s’ha estimat més actuar, aquí, no tant com un doble de Petrarca, sinó com acostuma a actuar tot bon traductor: buscant una solució adient per a cada context. Segurament, però, també li han pesat altres factors. Una sola opció hauria resultat pobra i, segons quina fos (posem «roc»), es corria el risc d’incórrer en caigudes de registre. La pluralitat d’opcions obre la porta, en canvi, a «ermassos», «peny», «roquer». Per al traductor aquesta tendència centrífuga és indestriable del mateix registre alt, d’acord —si volem assignar una tradició al seu modus operandi— amb valors propis d’una poètica de perfil carnerià: explotar al màxim el patrimoni lèxic culte tot flexibilitzant la llengua amb una aplicació molt lliure i experimental d’aquestes formes, sempre a la recerca de solucions expressives noves de caire antipopular. De fet, en un altre punt de la introducció Desclot observa en Petrarca una paradoxa que deixa entreveure les seves reticències (les de Desclot) envers el model acadèmic reductivista: Haig de dir que, treballant en contacte tan estret amb ell, m’ha sorprès descobrir fins a quin punt el poeta que havia de ser proposat com a model lingüístic Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 157

15/3/18 12:00


158

Llengua & Literatura, 28, 2018

pels acadèmics posteriors se servia de la llengua amb una llibertat tan poc acadèmica (i avui francament envejable). Així, per exemple, tan aviat escrivia etade com etate, o specchio com speglio, [...] etcètera. El poeta que, amb uns coneixements lingüístics i retòrics excepcionals, va posar ordre a la llengua de la poesia italiana, i en va reduir el ventall lèxic a l’essencial, es trobava ben lluny d’una concepció encarcarada de la llengua. Una bona lliçó, encara, per a qualsevol escriptor. (p. 37)

I —afegiríem— per a qualsevol traductor, atès que d’aquestes ratlles sobre l’autor traduït en traspua, sobretot, l’ideari de l’autor de les traduccions: posar en joc uns «coneixements lingüístics i retòrics excepcionals» en el marc d’una concepció no «encarcarada de la llengua» i d’una «llibertat [...] poc acadèmica». És una aposta que dóna protagonisme i poca invisibilitat a la tasca del traductor, que en reivindica el paper de creador i l’allunya de la temptació —rebutjada explícitament (Desclot 2017: § 7)— d’ajudar el lector amb «solucions més digeribles» que l’original. Si de cas, es cau més aviat en la temptació contrària. Amb una certa freqüència el text d’arribada es fa més ambigu i críptic, s’hi proposa una formulació indirecta o inusual per a allò que el poema italià deia en termes més immediats i planers i s’hi incorpora, de collita pròpia, llenguatge figurat o bé lèxic amb més càrrega semàntica o connotativa: [...] ed ho sì avezza la mente a contemplar sola costei, ch’altro non vede, e ciò che non è lei già per antica usanza odia e disprezza.

[...] i tant s’avesa la ment a esguardar sols qui em té fadat que altre no veu, i al que n’és apartat per vell costum malícia li palesa. (116, vs. 5-8)

In questa passa ’l tempo, e ne lo specchio mi veggio andar ver’ la stagion contraria a sua impromessa, ed a la mia speranza.

En això passa el temps, i en el mirall em veig anar vers la saó contrària a la promesa, i que jo esperançava. (168, vs. 9-11)

Tornami a mente, anzi v’è dentro, quella ch’indi per Lete esser non po’ sbandita,

Em torna a ment, o sempre s’hi encastella, la que ni per Leteu mateix s’hi oblida, (336, vs. 1-2)

Aquestes estratègies no deriven únicament dels condicionants mètrics, però sí que s’hi entrellacen. El traductor es concedeix poquíssimes llicències en «la replicació de les formes mètriques i estròfiques» (Desclot 2017: § 5). No entrarem ara a discutir la conveniència o inconveniència, els avantatges i desavantatges d’«aquest principi tan estricte». Discutirem, només, que es digui que no força «a invencions més o menys desviades del text original» (Desclot 2017: § 4), i ens preguntarem si no caldria —potser— avisar d’aquests efectes inevitables el «lecLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 158

15/3/18 12:00


Ressenyes

159

tor no especialitzat a qui s’adreça aquest llibre» (p. 39). El cas és, sigui com vulgui, que la cotilla mètrica (sobretot els consonants) obliga a donar entrada a la veu del traductor i afavoreix l’adopció de solucions diversificades i recercades. D’altra banda, el fet que hom decideixi de versificar no solament per sentit de la responsabilitat, sinó per una adhesió íntima al trobar clus, com es dedueix de la tria —aquí sí en línia amb l’original— de rimes variadíssimes i sovint difícils (-il·la, -eri, -iques, -anya, -ami, -eny, -ostre), demostra fins a quin punt, en aquesta traducció, de Petrarca, el guant que se’n recull és, primer de tot, el del virtuosisme. Del que s’ha dit fins aquí, però, no s’ha de deduir, ni de bon tros, que ens trobem davant versions lliures. La flexibilitat que es practica en el recurs als arcaismes i en la manipulació de la sintaxi, alhora que secunda el registre àulic i hiperliterari, contraresta la llibertat a què obliga la fidelitat mètrica. El gran mèrit del traductor, de fet, rau en la destresa amb la qual es manté, la major part del temps, i malgrat les constriccions que s’ha autoimposat, arranat al text original. Es pot, doncs, estar o no d’acord amb els principis que regeixen la seva feina, i qui hi estigui en desacord pot considerar que Desclot ha vist en Petrarca un poeta massa envitricollat, que no s’hi val a fer l’arcaic amb un esperit experimental i un plus de suggestivitat i de poli­ sèmia moderns, o que la gàbia mètrica comporta ja d’antuvi massa renúncies. Ara bé, no es pot negar que són principis potser discutibles, però perfectament defensables, i sobretot s’ha d’aplaudir que, fixades aquestes pautes, s’hi hagi treballat amb un rigor i una excel·lència inequívocs, sempre mirant de mantenir el text, malgrat les forces contràries, i malgrat la prudència que ha portat a emprar el mot «versió» a la portada, dins els límits d’allò catalogable com a traducció. BIBLIOGRAFIA Desclot (1994): Miquel Desclot, «Del Cançoner de Francesco Petrarca», Artilletres, 17, ps. 29-36. — (1999): Miquel Desclot, Saps la terra on floreix el llimoner? Dante, Petrarca, Michelangelo, pròleg d’Anton M. Espadaler, Barcelona: Proa; «Els Llibres de l’Óssa Menor», 188. — (2004): Miquel Desclot, De tots els vents. Selecció de versions poètiques, pròleg de Ricard Torrents, Barcelona-Manresa: Angle; «Punts cardinals», 1. — (2017): Miquel Desclot, «Anostrar Petrarca», Visat, 23. En línia a: <http://www. visat.cat/newsletter/ article_2016.php?id=23&idArt=33>. Gavagnin (2010): Gabriella Gavagnin (ed.), L’art de traduir Petrarca. Les versions al català del «Cançoner», Palma de Mallorca: Lleonard Muntaner; «L’Arjau», 17. Petrarca (2003): Francesco Petrarca, Cançoner. Tria de sonets, traducció i notes de Miquel Desclot, introducció i selecció de Rossend Arqués, Barcelona: Proa; «Clàssics Universals», 8. — (2011): Francesco Petrarca, Sonets, cançons i madrigals, traducció i pròleg d’Osvald Cardona, Barcelona: Alpha; «Clàssics de Tots els Temps. Segona època», 5. Primera edició: 1955. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 159

15/3/18 12:00


160

Llengua & Literatura, 28, 2018

Xuriguera, Ramon: L’aportació de l’occident català a l’obra de la Renaixença, pròleg i edició de Josep Camps, Lleida: Punctum, 2015; «El Vuit-cents», 11. Gemma Fabregat Palau IES Salvador Espriu (Salt) g.fabregat88@gmail.com

És evident la preeminència de què gaudeix Barcelona en la construcció de la Renaixença, motiu pel qual la historiografia s’ha ocupat més del vuit-cents barceloní que del d’altres indrets del país. Cal recordar, però, que al llarg del segle xix més territoris de parla catalana visqueren un desvetllament cultural similar. En aquesta línia, l’editorial Punctum ens ofereix L’aportació de l’occident català a l’obra de la Renaixença, de Ramon Xuriguera: es tracta d’una edició facsímil acompanyada d’una extensa introducció i d’apèndixs documentals, l’onzè volum de la col·lecció «El Vuit-cents», que anualment treu a llum estudis i materials inèdits de gran utilitat per a l’estudi del segle xix. En aquesta ocasió Punctum ha recuperat un assaig aparegut l’abril del 1936 dins la «Biblioteca Catalana d’Autors Independents» dirigida per Eusebi Isern, i que actualment havia quedat pràcticament relegat a l’oblit. El pròleg i l’edició són a cura del Dr. Josep Camps, que dedicà la tesi de doctorat a la figura de Ramon Xuriguera (Camps 2004), nascut a les Terres de Ponent. És sobretot gràcies a Camps que actualment Ramon Xuriguera ja no és reconegut només com el germà de Joan Baptista Xuriguera, també escriptor, sinó com un intel·lectual republicà i d’esquerres que combinà la producció literària amb un intens activisme politicocultural. Quan Ramon publica L’aportació... resideix a Barcelona, on s’ha fet un lloc entre la societat literària de la ciutat: és membre del Club dels Novel·listes, ideat per Francesc Trabal, i col·labora en nombrosos diaris i revistes. L’aportació... és un dels primers estudis en què es construeix de manera sistemàtica una història de la literatura catalana contemporània de les Terres de Ponent. Ramon Xuriguera completa l’assaig amb informacions sobre història, política, institucions i premsa escrita en català; d’aquesta manera el lector pot fer-se una idea de l’evolució de la tradició cultural des de Lluís Roca i Florejachs i Josep Pleyan de Porta —mitjan segle xix— fins a Magí Morera i Galícia —inicis del xx. L’assaig pretén provar, de fet, que des de les Terres de Ponent es contribuí al moviment amb una abnegació i qualitat literària equiparables a les d’altres territoris. Tal com fa notar Camps, a la faixa editorial que acompanyava la primera edició s’afirma que «la Renaixença és una obra de totalitat. Aquest llibre ho demostra». Al pròleg, titulat «Ramon Xuriguera i els estudis primerencs sobre la renaixença a les Terres de Ponent», Josep Camps valora la singularitat de L’aportació... des d’un punt de vista historiogràfic i aproxima el lector tant a l’obra com a les circumstàncies entorn de la seva publicació. Es divideix en tres blocs. Al Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 160

15/3/18 12:00


Ressenyes

161

primer1 Camps es remunta a mitjan anys 20, quan comencen a aparèixer en premsa textos sobre la Renaixença ponentina, i és que l’assaig de Xuriguera no parteix de zero: el 1929 Felip Solé i Olivé ja havia tractat d’establir un cànon des de la re­ vista Vida Lleidatana —proposà una periodització del moviment2 i impulsà la col·lecció «Biblioteca Lleidatana», amb voluntat programàtica. Un altre focus d’interès d’aquest mateix bloc és l’impacte que tingué per les Terres de Ponent la commemoració del centenari de «La Pàtria» d’Aribau: el 1933 Alfred Pereña i Pàmies lamenta que encara no hi hagi cap estudi acadèmic sobre el vuit-cents lleidatà i fa una crida a omplir aquest buit. El segon bloc del pròleg està dedicat al primer fruit d’aquesta crida, Lleida en la Renaixença literària de Catalunya, de Bonaventura Pelegrí Torné (1935). Val a dir que Pelegrí se centra sobretot en la producció religiosa, mentre que Xuriguera elabora un panorama més rigorós del moviment. Sigui com sigui, en tractar-se del precedent més immediat de L’aportació... Camps fa una crítica de l’obra de Pelegrí i posa de relleu les diferències entre les dos. Al tercer bloc el lector entra ja de ple en l’estudi que ens ocupa, que també respon a la crida de Pereña en motiu de l’efemèride. Camps especifica quins apartats havien estat ja publicats en premsa, revela que l’assaig concorregué —sense èxit— al premi Maragall de 1936 i insereix un interessant fragment d’entrevista en què Xuriguera parla de l’obra poc abans de la seva aparició. Després d’un resum per capítols, tanca el pròleg amb una anàlisi de la seva recepció immediata: comenta les crítiques que aparegueren en premsa i les referències que es poden trobar a la correspondència de l’autor. Tota aquesta documentació pot trobar-se a l’apèndix, que també inclou una reproducció de la faixa editorial. L’edició es clou amb un índex onomàstic. Tot i que amb el pas dels anys l’estudi de Xuriguera ha passat de ser una obra de referència a un testimoni del seu temps, cal no menystenir-ne el valor d’incidir en determinats autors i textos: conté abundant informació sobre la figura de Salvador Revés, Teta —«posava en vers tot lo de la plaça i del carrer» (Xuriguera 2015: 115)—,3 o sobre la popular comèdia Los tres reis bufos (1875) de Josep Wehrle, per posar-ne dos exemples. Més enllà de la seva vàlua estrictament historiogràfica, L’aportació... mereix també una especial atenció per les consideracions que fa Xuriguera sobre el cànon poètic (Vilà 2011). Dos exemples més: dedica força pàgines a comentar la poesia —en castellà— d’Ezequiel Llorach, on trobem «el món interior del poeta projectant-se a l’entorn dels interessos que l’envolen i reflectint no el fet, sinó la visió personal i íntima del mateix» (Xuriguera 2015: 82). En canvi, els versos del cèlebre Lluís Roca i Florejacs, «fortament impregnats 1.  És la reelaboració d’un article del mateix autor: «Construir i divulgar una tradició. Notícia dels estudis sobre la Renaixença a la Lleida d’entreguerres (1921-1936)», Anuari Verdaguer, 15 (2007), ps. 9-57. 2.  «La renaixença lleidatana», Vida Lleidatana, 77-78 (setembre 1929), ps. 341-346. 3.  Xuriguera extreu la citació de Manuel Gaya i Tomàs, Fruita de Lleida, Lleida: Sol i Benet, 1913. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 161

15/3/18 12:00


162

Llengua & Literatura, 28, 2018

de la fe, de la pàtria o de l’amor tradicionals, són pastats amb l’altisonància, el castellanisme i el complex romanticoarcaïtzant» dels Jocs Florals (Xuriguera 2015: 78). Caldrà esperar fins als anys 80 per trobar nous estudis dedicats a la Renaixença a les Terres de Ponent, ara a càrrec de Josep Borrell. Darrerament aquesta qüestió torna a estar d’actualitat gràcies al Dr. Quintí Casals, que ha reinterpretat el moviment des d’un punt de vista progressista (Casals 2013). En aquest context, el nou llibre de Punctum representa un pas més en la consolidació i divulgació de la historiografia ponentina i, pel que fa a la catalana, vindica la dimensió que assoleix la Renaixença més enllà de la Ciutat Comtal. BIBLIOGRAFIA Camps (2004): Josep Camps, Ramon Xuriguera (1901-1966): ideologia, activitat cultural i literatura, tesi doctoral, Bellaterra. Casals (2013): Quintí Casals, Modernització i Renaixença a la Lleida del segle xix, Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, Pagès editors; «El Fil d’Ariadna», 60. Vilà (2011): Montserrat Vilà, «Aportació de l’Occident català a l’obra de la Renaixença, L’ (1936)». En línia a: <http://www.catedramariustorres.udl.cat/espaimt/ directori/item.php?acr_item=xurrapor&opcio=obra&tipus=lo> [Consulta: 6-5-2017]

Marfany, Joan-Lluís: Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença, Barcelona: Edicions 62, 2017. Josep Murgades

Universitat de Barcelona murgades@ub.edu

There is nothing so practical as a good theory Kurt Lewin (citat per Rafael Lluís Ninyoles a Conflicte lingüístic valencià, 1969: p. [5], 110-111)

La provocativa gràcia d’aquest llibre de Marfany és que es presta, com a mínim, a un doble interessat malentès. Entre els partidaris de causes, en principi, diametralment oposades, per bé que unànimes en els essencialismes respectius. L’una, la dels ceballuts nostrats. L’altra, la dels combregants en l’«Espanya eterna» (l’expressió és feta servir pel mateix Marfany: ps. 622, 858). Cabria llavors recordar, als primers, des de l’obvietat més palmària, que l’autor escriu i publica la seva obra / les seves obres à thése en la llengua del Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 162

15/3/18 12:00


Ressenyes

163

país* —a risc de no ser llegit, ni tan sols afigurat, pels universals parlants de la dels (diuen) quinientos millones. Als segons, n’hi ha prou de fer-los avinent que encara és hora que surti entre ells qui faci una revisió tan fonamentadament autocrítica de la trajectòria de llur imperial història —almenys pel que fa a la relació d’aquesta amb altres de, si bé no tan galdoses, no per això menys persistents (a recordar aquí com definia Louis Snyder el 1954 el sempre esmunyedís concepte de nació: un model persistent, però no necessàriament permanent, de comportament; veg. Ferran Archilés, ed., La persistència de la nació. Estudis sobre nacionalisme, Catarroja: Editorial Afers, 2015). Els supòsits de què parteix Marfany són els propis del materialisme històric més evolucionat. On es concep allò esdevingut al llarg del flux temporal en tant que construcció social i, en bona mesura, en tant que resultant de la invenció que, sincrònicament i amb posterioritat, se’n fa. A les antípodes, doncs, d’una concepció nacionalista convençuda de la immutable presència d’unes suposades realitats preexistents (p. 23), teleològicament orientades (ps. 12, 294), sovint des del providencialisme (ps. 673-675), a l’afirmació de certes essències immanents, soteriològicament prometedores (cabria afegir pel nostre compte) de la parusia corresponent. Això comporta, aplicat al període cronològic estudiat per Marfany, qüestionar-se nocions com la de «decadència» (p. 585) i, encara més especialment, no cal dir, la de «renaixença» (p. 395). Cosa que el nostre autor fa, des de la solidesa d’un positivisme inapel·lable, a còpia de llegir i d’interpretar una quantitat ingent de vària i múltiple documentació (a remarcar la probitat intel·lectual de què fa gala Marfany en aquest procedir, que no para de remetre tot sovint a les fonts documentals consultades per ponderar-ne validesa, insuficiències, credibilitat: ps. 13, 395, 407, 412, 427, 429, 434, 463, 497, 516, 748-749, 753, 812, 868, 880, 890). El que, de tot plegat, en dedueix, ben a la contra de valors fins ara fèrriament establerts, és que allò vist tradicionalment com l’inici d’una represa «nacional» catalana, més aviat va ser-ne ara així com un cant del cigne (ps. 397, 423). Ja que és des de Catalunya, i en bona part obra de catalans (ps. 397, 488, 498), que es va forjar, d’acord amb el gradual desenvolupament industrial modern d’aquesta (per * Tot autor té menester d’un corrector. El mateix Fabra en tenia un: Emili Guanyavents. El corrector d’un llibre d’aquesta magnitud —altrament escrit amb trets d’insolència amena que el fan molt llegidor— hauria d’haver detectat castellanismes innecessaris: «fundició» (p. 736) per foneria, «torpeses» (p. 741) per malapteses; adaptacions gal·licitzants: «afermiment» (p. 232), «recrutament» (p. 402); errors orto­ gràfics: «rastallera» (p. 428), «ribets» (p. 555), «plomífer» (ps. 692, 860), «poguem» (p. 856), «prosselititzadora» (p. 869). També s’hauria d’haver malfiat d’un «internalitzar» (p. 488) que, en català, no deriva de cap internal, sinó d’interior i, doncs, que dóna interioritzar. I, encara, ensumar cert tuf d’anglicisme en l’expressió figurada «llençar l’esponja» (ps. 470, 558), calc de l’anglès throw in the sponge, i a la qual correspondria en català més aviat llençar (o tirar, però aquesta és ja una altra història) la tovallola. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 163

15/3/18 12:00


164

Llengua & Literatura, 28, 2018

relació amb la resta de regions espanyoles, prou més endarrerides en tots aspectes), el nacionalisme espanyol (ps. 13, 152). Al qual aquells prohoms principatins de les dècades primerenques i centrals del xix no van dubtar a sacrificar tota possible vel·leitat diguem-ne catalanista (p. 417) que pogués interferir en el bastiment d’una nació que no podia ser altra, segons ells, que Espanya (p. 689; almenys segons ha anat essent compresa aquesta cada cop més d’ençà com a mínim la guerra dita de la independencia, p. 207). És llavors, doncs, que es consuma la diglòssia (ps. 287, 291, 554). Que es consolida el terme de nació per referir-se a Espanya com a entitat geopolítica (p. 814; la que certs patriotes d’avui s’entesten a designar, contra tota lògica i evidència, amb la perífrasi, sovint falsejadora, si no directament absurda, d’«Estat espanyol»). Mentre que es reserva el terme de país per al «pur sentiment espontani, no dictat per consideracions ètico-polítiques» (p. 902). És també llavors que el nacionalisme genera el regionalisme (p. 754), com igualment és aquell qui «dicta» quina ha de ser la «llengua pròpia» (p. 286; aquí, per cert, no hauria estat de més remetre a qui ja va especificar oportunament aquesta dialèctica: Ernest Gellner, Nations and Nationalism, 1983). Amb la seva aportació, certament, Marfany, atesa la consistència de la recerca desplegada, obliga a un replantejament a fons de la història política i cultural de Catalunya. L’han precedit (cap teorització, per capgiradora que pugui semblar o ser, no sorgeix ex nihilo), en incipient i anàleg sentit, des dels àmbits d’estudi respectius, potser més genèrics, autors tan solvents com Fontana: La fi de l’antic règim i la industrialització (1787-1868), 1988: en esp. ps. 429-447, i com Fradera: Cultura nacional en una societat dividida. Patriotisme i cultura a Catalunya (1838-1868), 1992: pàssim, els quals Marfany cita degudament. En tot cas, és entre historiadors tots ells que transcorre el joc. Hi ha, però, d’altres possibles precursors de la reinterpretació brindada per Marfany. Adduïbles aquí no pas a retret de mancança per part d’aquesta, sinó més aviat a tall de compleció arrodonidora seva. Dos ho són des del que bé podríem considerar assagisme lato sensu. Separats en el temps per un lapse de pràcticament quatre segles. Però coincidents en un precepte vertebrador ja de sempre de l’afirmació tradicional de la identitat catalana: la impugnació duta a terme del castellanisme assimilista, feta des de l’assumpció d’una espanyolitat englobadora que exclou la menor temptació secessionista. N’és un Cristòfor Despuig. Que, al segon dels seus sis Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa ([1557]), es prodiga a un tal propòsit en termes inequívocs (ed. de 2011, ps. 65-66, 73-74). L’altre, el de Maurici Serrahima, que en el seu compendi nuclear del catalanisme històric, Mentrestant ([1947]), desestima amb contundència rotunda, qualificant-lo de «monstruosa quintaessència del localisme» (ed. de 2014, p. 69), el «separatisme». Una constant en què es mouen perfectament, pesi a qui pesi avui, els protagonistes decimonònics en què centra la seva atenció Marfany (ps. 163, 410, 471). El qual no pot per menys d’admetre que aquests topaven ahir, com avui tants altres, amb un «centralisme [...] que no perdona res, aquell Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 164

15/3/18 12:00


Ressenyes

165

que no tolera ni tan sols les inofensives variacions regionals» (p. 598) (vegeu-ne un exemple recent en la biografia, ressenyada en aquest mateix número de Llengua & Literatura, de Javier Varela Tortajada sobre Eugeni d’Ors). Dos altres, ja en la nostra immediata coetaneïtat, són igualment portables aquí a col·lació. Extrets del pensament sociolingüístic més lúcid i combatiu. N’és un el constituït per la tan curta com incisiva «Història de la llengua catalana» (a Canigó, 19/26-3-1983, ps. 28-31; recollida després enlloc més?) de Lluís Vicent Aracil. En la qual llegim, a tall d’afirmacions categòriques, hipòtesis que prou s’encarrega ara de corroborar l’estudi de Marfany. Com ara que: «la situació minoritària actual del català data precisament dels temps gloriosos de la Renaixença i el regionalisme» (p. 28); o que: «la Renaixença va donar el català per perdut i es va preocupar de conservar-lo simbòlicament com una antigalla folklòrica de valor sentimental i erudit» (p. 31); i encara: «la promoció efectiva del català com a idioma modern en peu d’igualtat amb els idiomes “normals” o “civilitzats” va progressar justament contra les expectatives i els desitjos dels patriarques de la Renaixença» (p. 31). El mateix franctirador Aracil, des de la transmissió oral (fixada i publicada després enlloc?), aventurava, per aquelles mateixes dates, que si hagués reeixit la I República espanyola (la d’Estanislau Figueras, Pi i Margall...), ja faria anys i panys que aquí tothom parlaria en castellà. L’altre precursor a invocar, en la mesura que, a propòsit sobretot del cas valencià, anticipa, raonadament, el que ara Marfany posa en erudit relleu, és Rafael Lluís Ninyoles. Autor com a mínim de dos estudis de referència obligada: Conflicte lingüístic valencià (1969) i Idioma i prejudici (1971 i 1975). Bàsics per entendre en la seva complexitat conceptes com un dels que més utilitza Marfany, el de diglòssia, o d’altres que hi són implícitament latents, com ara el d’idealització compensatòria, i sense oblidar tampoc el mateix de Renaixença (1969: 117-123). (En aquests dos últims aspectes, valgui aquí remetre a un breu apunt publicat a Ressò de Ponent, el gener de 1988, on, sota el títol, presumiblement subscrivible per Marfany, de «La Renaixença o l’inici d’una singular paradoxa», s’esbossava tot allò que aquesta, i la sacralització que se n’ha fet, tenien i tenen d’Ersatz, o sigui, en aquest cas, de compensació sublimatòria, a través de les belles lletres, per la renúncia als usos funcionals de l’idioma.) Prevé reiteradament Marfany, des de la forçosa obvietat, de les fal·làcies de l’anacronisme (ps. 404, 406, 432), en l’ordre, per exemple, de cometre «l’error de presumir que les referències històriques tenen un sentit i un valor objectius i immutables i, doncs, que una al·lusió a un mite del nostre passat implicava per als catalans de la primera meitat del vuit-cents el mateix que implica o pot implicar per a nosaltres» (p. 469); o, també, en el de voler detectar mostres de «protocatalanisme» (ps. 555-556) on no hi hauria sinó manifestacions de «patriotisme antiquari» (p. 545) o d’«antiquarisme provincial» (p. 550); de mentalité d’Ancien Régime encore, en definitiva (ps. 164, 169). Ara: com que aquest és un país (o una Nación) on la història no és que es repeteixi, sinó que, feta com sembla ser d’un cagaferro eleàtic, simplement no canLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 165

15/3/18 12:00


166

Llengua & Literatura, 28, 2018

via, o que, si ho fa, és només des d’un heraclitisme més parençós i epidèrmic que altra cosa, s’imposa la temptació («presentista»?), per il·lustrar-ho amb tres possibles exemples, de si creure que: a) les raons que duen a l’edició sumptuària de la Crónica universal del Principado de Cataluña de Jeroni Pujades a partir del 1829 (ps. 558-562) no són transferibles fil per randa a les que van dur, a partir del 1923, i fins als nostres dies, a la creació i la prossecució de la Fundació Bernat Metge; b) la inauguració del primer ferrocarril d’Espanya entre Barcelona i Mataró (1846) i la del Liceu (1847) no s’erigeixen en efemèrides de l’exaltació de Barcelona com «la segunda capital de España» (p. 613), predecessores, doncs, del magne sidral olímpic de 1992, sobreeixit d’una espanyolitat ben en la línia de la que arrenca durant el període aquí objecte d’estudi; c) els retrets des de la Catalunya decimonònica a «un Estat incapaç d’assumir les seves responsabilitats respecte del desenvolupament econòmic del país, molt particularment en el terreny de la creació de les imprescindibles infraestructures» (p. 857) no presenten remarcables similituds amb els actuals greuges derivats de la no construcció per part de l’Estat de l’anomenat corredor mediterrani. Marfany acaba la seva recerca (tant de bo perseveri en una d’ulterior!) en aquell punt històric on, ves, una nova dinàmica va entrar en escena i sobre la qual ell es limita a demanar-se: «en quin moment, com i per què un sector de la intel· lectualitat catalana [...] va deixar de reconèixer-se en la identitat espanyola» (p. 17). Aquella dinàmica que, contra tot pronòstic, va fer possible el fet que «els sectors hegemònics de la societat catalana [...], a diferència del que solia passar arreu en els casos de patuesització, no van abandonar mai la pràctica d’usar la llengua pròpia com a vehicle habitual de comunicació a la vida domèstica i social, tret de les situacions més formals» (ps. 756-757). Se n’admira llavors Marfany. I ho fa potser perquè està massa convençut, com diu tot seguit, que «la llengua era un factor menys que secundari en el desenvolupament de la ideologia regionalista»; ja que, sempre segons ell, la força i la singularitat d’aquesta fóra exclusivament «la “defensa de la indústria nacional”.» (p. 757). Una asseveració, aquesta, que peca com a mínim, en bona lògica marxista, de mecanicista. O sigui, de secundarització excessiva del fet supraestructural (la llengua) en relació amb l’infraestructural (l’econòmic). I que no basta, per tant, a explicar, des de l’altra banda de l’espectre, el fet que, com altrament reconeix el mateix Marfany, la llengua fos «el principal factor del generalitzat sentiment d’hostilitat dels altres espanyols envers els catalans» (p. 756) i que, encara avui, la pervivència de la llengua entre els catalans «no els era —no ens és— perdonat pels altres espanyols» (p. 293). (Com igualment, sempre des de la mateixa lògica, pecava, de psicologista, l’atribució que feia Marfany de la persistència parlada de la llengua al fet de ser els catalans «cabuts», dins íd., La llengua maltractada, 2001, p. 486.) Objeccions menors com aquestes del tot a banda, ens trobem aquí davant una recerca de primeríssima magnitud: suggerent, estimulant, instructiva. Que fa Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 166

15/3/18 12:00


Ressenyes

167

bona un cop més l’observació de Kurt Lewin citada per Ninyoles: res més pràctic que una bona teoria. La que ha d’ajudar a fressar el camí ja assenyalat per Aracil en l’article abans citat: «La clarificació i la construcció hauran de ser polèmiques —i no pas solament contra les insídies de l’exterior, sinó també i en primer lloc contra les traves internes d’una societat que no pot mantenir-se en suspens entre un passat mític i un futur il·lusori» (p. 31).

Martínez Grimalt, Joan Tomàs: El conflicte social en el teatre català del tombant de segle (1890-1909). Identitat de classe, moral social i debat polític, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2016, «Textos i Estudis de Cultura Catalana», 208. Carles Cabrera Villalonga

Stei-i carlescabreravillalonga@gmail.com

Fixem-nos d’entrada en la coberta de Miquel Albertí. A la dreta, hi surt un empresari amb bigoti, gavardina, copalta i gaiato amagant la màscara del riure mentre l’obrer amb gorra, granota i espardenyes duu posada la del plor. Són el binomi de personatges que conformaran aquest llibre que encara no hem encetat i que és obra de Joan Tomàs Martínez (Palma, 1984), que hi va consagrar els anys de recerca de la seva tesi doctoral. L’autor ja havia fet alguns temptejos previs sobre el gènere, com ara la tesina de doctorat presentada a la mateixa Universitat Autònoma de Barcelona intitulada El teatre a les societats particulars de Barcelona durant els anys de la Primera Guerra Mundial (1914-1918): El cadci i l’Ateneu Obrer del districte ii. Quan hom cerqui El conflicte social en el teatre català del tombant de segle (1890-1909) en algun catàleg bibliotecari per paraula clau sens dubte és «conflicte» el mot que hi haurà d’introduir. És per això que en manlleva la definició de l’Alcover-Moll i l’estampa a l’assaig just abans de començar a parlar del tema que ens ocupa. Altres termes rellevants serien el de «social» i el de «teatre», però no continuaré perquè sembla que us estigui donant el títol amb comptagotes... Llicenciat en Història per l’Autònoma, màster en Història Comparada i ara doctor en Arts Escèniques per la mateixa universitat, Martínez emprèn una recerca transversal (literària i social, política al capdavall) per aquesta formació plural que arrossega. Aquesta transversalitat ha sabut imprimir un caire particular al volum que és prou palès al llarg de la lectura i que és un dels aspectes més interessants i destacables del text que comentem. Hi pretén d’abastar des de les humanitats fins a les ciències socials per elaborar una història social del teatre circumscrita a les dues dècades concretes del període modernista (1890-1909), perquè Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 167

15/3/18 12:00


168

Llengua & Literatura, 28, 2018

d’alguna manera havia de delimitar el seu àmbit d’actuació. Potser per aquest origen no filològic de l’autor —o no— hi prendrà més en consideració sainets, quadres de costums i melodrames, sempre que impliquin algun aspecte social, i el teatre no professional en definitiva, que un filòleg tal volta s’hauria mirat més de reüll o àdhuc hauria bandejat d’entrada. Tampoc deixa de banda el teatre catòlic, que ben bé podria haver dejectat per feixuc o literàriament poc atraient, però que des del punt de vista polític era ineluctable atès el tema que tractem. I després hi ha el fet que els filòlegs sempre ho analitzem tot amb les clucales literàries (que si ibsenià, que si maeterlinckià...), massa poc conscients del rol que hi pogué jugar una història (el Sexenni Democràtic, la crisi del 98...) que l’historiador no deixa de tenir sempre en ment. En conseqüència, un treball menys filològic, això és, menys atent i pendent de la qualitat dramàtica de les peces o les tendències estètiques que inauguraren —que d’aquests per ventura ja n’hi havia massa! La tesi en si rau a concloure si el conflicte social esdevingué la clau de volta del teatre d’aquell període en concret, cosa que abordarà a les conclusions finals. Per determinar-ho no li ha quedat altre remei que realitzar un buidatge prou exhaustiu de cent-tres drames, la majoria publicats en segells d’aquell temps però alguns encara inèdits avui dia, conscient que dilatar-ho més també hauria significat perdre profunditat d’anàlisi i allargar excessivament la tasca. Es descriu la nova ciutat sobre la qual es desenvoluparà l’acció: la Barcelona eixamplada d’Ildefons Cerdà que s’ha alliberat de la faixa de les murades i on s’anirien establint els nous centres d’oci dels barcelonins. I aquest canvi just coincidia amb l’esclat de la literatura modernista, que té el conflicte entre l’individu i la massa social indiferent com un dels seus puntals; ho és, particularment, en un corrent del nostre teatre modernista que es batejà amb el nom d’ibsenià, naturalista, vitalista o regeneracionista. Pere Coromines, en aquest sentit, elevava Ibsen a la categoria de profeta ensems amb Carlyle i Maeterlinck. L’impacte del dramaturg noruec es va fer sentir i va facilitar l’impuls a principi dels noranta d’una onada d’aquesta tendència social que aquí més ens preocupa. En aquest context, Ignasi Iglésias esdevingué l’Ibsen català per antonomàsia. Amb el canvi de segle va venir el moment de més gran acceptació d’aquesta mena de teatre —i de tota la literatura modernista al cap i a la fi— i és quan proliferaren obres d’idees d’un Puig i Ferrater, un Pous i Pagès, un Pompeu Gener o un Joan Torrendell. Tot això s’allargassa fins a la mort d’Ibsen l’any 1906. Alguns crítics lloen la producció d’Iglésias, que amb els anys modera les seves posicions i esdevé un model a imitar per als joves que comencen a escriure teatre. Juntament amb Pous i Pagès i Puig i Ferrater, a Iglésias, Martínez els havien encabit en una línia republicana i d’esquerres; Iglésias havia simpatitzat amb grups anarquistes durant els anys de joventut per enquadrar-se en el republicanisme catalanista arran del fin de siècle, amb posterioritat a la desfeta espanyola del 98. Seguint amb la classificació, en un segon grup, s’hi col·loquen els autors catalanistes, des dels més liberals fins als conservadors, com ara Rusiñol, Guimerà o Picó i Campamar. El tercer grup, anarquista, més lligat al primer, comptaria amb els radicals Felip Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 168

15/3/18 12:00


Ressenyes

169

Cortiella, Jaume Brossa o Sebastià Gomila, i en el quart s’hi situarien els autors catòlics amb Joan Manubens o sobretot Joaquim Albanell com a millor representant d’aquesta mena de teatre per deixar un cinquè grup d’escriptors que no ha estat possible col·locar a cap altra banda per no tenir una filiació política gaire nítida, com Jacint Capella, o amateurs com Emili Boix. En resum: podem concloure que Guimerà, Cortiella, Iglésias, Rusiñol, Puig i Ferrater i el bloc dels autors catòlics són els noms més representatius de la dramatúrgia modernista. A partir d’aquí, l’autor realitzarà un treball analític exhaustiu d’aquests centtres drames que dèiem suara amb alguna problemàtica associada amb el conflicte politicosocial, com ara les vagues, la propietat privada, la desocupació, l’obrerisme, etc. I espais com les fàbriques, tavernes o teatres com a escenaris més freqüentats pels personatges en qüestió i plausibles per al desenvolupament de les diferents accions dramàtiques. També s’investiga, des d’una altra perspectiva, els personatges que ompliran aquestes taules bo i començant per l’heroi modernista amb tota la càrrega simbòlica que aquest aporta —reforçat pel paradigma filosòfic del superhome nietzschià. Pensem en L’héroe, títol d’una de les peces més aclamades de Rusiñol. Però al mateix temps, també s’obre pas la figura de l’heroï­ na modernista en el marc de les reivindicacions feministes que comencen a treure el cap amb personatges com la Cecília d’Aigües encantades de Puig i Ferrater. Tanmateix, hom posa en relleu que es tracta d’un exemple força singular i únic d’oposició al rol que la societat d’aquell moment encara destinava a la dona en general. Esmentàvem que l’autor concloïa el document amb la introducció d’un darrer apartat sobre el teatre catòlic, sempre massa descuidat pel cànon filològic. Aquesta mena de teatre defensava la moral i la vinculació entre l’Església i l’Estat com dos dels seus principals cavalls de batalla. Segons Martínez, es tracta d’un teatre de baixa estofa, poca ambició i una projecció volgudament limitada als locals parroquials, però del qual sorgirien una nòmina prou vasta d’autors. És per això que troba que no convé gens ni mica menystenir-lo ni ignorar-lo com massa sovint s’ha perpetrat. A més, el teatre catòlic era impossible de defugir aquí per tal com havia incorporat el conflicte social en el seu repertori i, a més, ho havia fet en un lloc preferent ni que fos per anar a contracorrent, per la qual cosa no sortí mai del seu àmbit marginal. En definitiva, El conflicte social en el teatre català del tombant de segle (18901909). Identitat de classe, moral social i debat polític parteix de la tesi defensada per aquest jove autor mallorquí a la Universitat Autònoma de Barcelona, que li va permetre de doctorar-se en Arts Escèniques. Des d’ara, l’estudi esdevindrà una referència obligada i ineludible quan hom vulgui fer recerca sobre el conflicte social en el teatre modernista. Esperem que en vinguin molts més d’aquesta mateixa faiçó.

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 169

15/3/18 12:00


170

Llengua & Literatura, 28, 2018

Varela [Tortajada], Javier: Eugenio D’Ors (1881-1954), Barcelona: RBA Libros, 2017. Josep Murgades

Universitat de Barcelona murgades@ub.edu

Ideology, like halitosis, is in this sense what the other person has. Terry Eagleton

No ens trobem davant cap subproducte (altrament no li escauria d’aparèixer ressenyat aquí). I això en el doble sentit que, primerament, no es tracta d’una hagiografia (el mateix autor confessa no simpatitzar amb el seu biografiat: p. 12). Però tampoc, segonament, d’una «papugrafia» (no hi ha incomprensió ni menys estigmatització d’aquest; com a molt una lectura sovint esbiaixada: vegeu més avall). Això vol dir que Varela treballa amb una bibliografia considerable; que la majoria d’afirmacions, per bé que no pas totes, hi són prou documentades; que de tot plegat es deriva més de coneixement interpretatiu i factual entorn del personatge objecte d’estudi. (A objectar només, si de cas, l’escàs reconeixement operatiu del deute contret amb l’aportació d’anteriors biògrafs: Vicente Cacho Viu, l’un; però sobretot Enric Jardí Casany, l’altre. Només esporàdicament citats, i encara, d’aquest, sols per afirmar, a banda alguna altra menció volandera, que hauria escrit «en castellano», p. 206, una biografia altrament publicada de manera simultània el 1967 per Aymà tant en castellà com en català.) Si procedíem llavors, more orsiano, a destriar el gruix d’aquesta aportació en la seva doble vessant d’anècdota i de categoria, apreciarem entre d’altres, i pel que fa a la primera, notícies vàries. En l’àmbit més personal, sobre el casament amb Maria Pérez-Peix (ps. 81-82) i força ulterior procés de divorci (p. 334); el seu lligam amb dones altres, com María Adelia de Acevedo Larrazábal (ps. 235-236, 401) o amb Josefa Fernández Castillejo, «Nucella» (ps. 400-401); la militància dels fills en l’exèrcit franquista (p. 400). En l’àmbit professional, sobre les mal­ reeixides oposicions a càtedra el 1914 (ps. 133-140) o les seves no sempre còmodes relacions amb la intel·lectualitat espanyola (ps. 140-143, 273, 304-305) i menys encara amb l’estament político-militar (p. 418) o amb l’eclesiàstic (p. 414). (En un tal ordre d’informacions, valgui aquí reportar, a tall de mera compleció d’aquestes, dues anècdotes sucoses extretes de la transmissió oral. Relacionable l’una amb el que afirma l’autor sobre el fet de ser «harto probable que Víctor d’Ors, militante falangista, conociera de cerca <de> José Antonio», p. 364. Doncs sí, el juliol de 1982, don Víctor, «en català pur i escaient» com el de la Ben Plantada, va revelar a qui signa la present ressenya que el capitost de la Falange s’hauria adreçat al primogènit d’Ors tot dient-li: «Víctor, ¡tú serás mi Juan Bautista!», Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 170

15/3/18 12:00


Ressenyes

171

amb la qual cosa queda clar en qualitat de qui es veia a si mateix el camarada José Antonio. Relacionable l’altra amb el calembour mofeta que feien córrer per Madrid: Œuvres de Ors o Hors d’œuvres?, p. 305. Doncs bé, el 1991, en el marc d’un Curso de verano de la Universidad Complutense en el Escorial, també aquest mateix ressenyador va sentir-li comentar a Aranguren, tot divertit i jocós, que, en els mentideros madrilenys, a Ors era costum anomenar-lo: «Eugenio D’Os». «—¿D’Os?—. —Sí, porqué el number One indiscutible era Ortega...». Sense comentaris.) Passant ara a l’altra vessant, la categòrica, hi ha també anàlisis remarcables. Entre moltes d’altres, el fet de constatar la innegable tendència d’Ors a l’antihistoricisme (p. 257) i la seva subsegüent connivència amb autors com Mircea Eliade (p. 296), amb tot el desplegament teòric que fa entorn dels anomenats eones (ps. 296, 324-325, 373) i la concepció cíclica resultant que professa de la història (p. 372). Proclivitat semblantment per tota mena d’aparat ritual i pompós (ps. 370, 466) i compromís vivencial amb una política de misión (ps. 372-375, 440), disposada fins i tot —com cabria afegir pel nostre compte— al que ara avui hem acabat designant amb el nom de postveritat. I tot de valoracions sintèticament formulades que no hauria de costar gaire poder subscriure pel nostre compte: «La principal característica de la estética orsiana consiste en las correspondencias que parecen producirse entre el arte y otras manifestaciones de la cultura» (p. 452); «La persona [d’Ors] se había confundido con el personaje» (p. 271); «su ocupación favorita: él mismo» (p. 281); «Las máscaras habían suplantado al personaje; la anécdota a la categoría» (p. 483). En nom baldament sigui, doncs, d’un possibilisme més comportable en el món de la cultura —sempre tan precaritzada ella— que no pas en el de la política —on cal mostrar-se d’habitud molt més inflexible—, és que bé s’hi val llavors a fer lato sensu un balanç positiu d’aquesta enèsima contribució a la bibliografia orsiana. És altrament el tothora pacient lector qui ha de decidir fins a quin punt, en una obra d’aquestes característiques, són rellevants i, doncs, més o menys tolerables, o no, perles diverses com la guarneixen. Heus-ne aquí algunes. Trabucament de noms: «Romà Jorí [per Jori]» (ps. 118, 130, 145); «Francesc [per Joaquim] Horta» (p. 115); «Léon [per Marcel] Robin» (p. 150); «Vicenç [per Josep Vicenç] Foix» (p. 163); «Francisco [per Joaquín] Maurín» (p. 239); «Oudald [per Osvald] Cardona» (p. 541); «Mariano [per Mario] Aguilar» (ps. 197, 203, 206, 537). Capgirament de nom real amb heterònim (Francisco Madrid era aquell i Carlos Madrigal aquest, no pas a l’inrevés: p. 218). Bescanvi de noms de fonts i, en conseqüència, de persones: Josep Carner i Puig-Oriol és Jaume, i Jaume Carner i Romeu, Josep (p. 566 i remissions corresponents), amb tot el desgavell que se’n deriva. Invenció de personatges fantasmagòrics: no hi va haver cap «trovador medieval» de nom Guerau de Liost (p. 92), que era un simple pseudònim imaginari; tampoc mai cap «Joan Sabat» va exercir de «profesor de la Escuela de Biblio­ tecarias» (p. 203). El qualificatiu de «filólogo arriscado» aplicat a Joan Alcover Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 171

15/3/18 12:00


172

Llengua & Literatura, 28, 2018

(p. 129) fa pensar si el nostre autor no el pren per mossèn Alcover. Més evident és l’error de situar Valls com a capital de la comarca del Baix Camp (p. 226), Vilanova i la Geltrú a la província de Tarragona (p. 473), i el d’acabar confonent aquella amb Vilafranca del Penedès (ps. 473 i 476). Així com també el d’atribuir a «Josep Fontana» [= José María Fontana Tarrats] un estirabot jocós (p. 399) que qui va tenir en realitat per protagonista, davant Ors, va ser Pau Font de Rubinat. O en el sempre procel·lós àmbit de la llengua: la e de Déu, a diferència de la de deu, no és «muda» (p. 105), sinó tancada; no és «la ortografía orsiana» qui pot induir Vicente Cacho Viu a error de transcripció (p. 235), sinó, en tot cas, la cal·ligrafia; l’etimologia de sometent no té a veure amb «som atent!» (p. 122), sinó amb so metent. I, encara, el desconeixedor de com va anar la brega per la supressió o per la conservació de la lletra h en el procés de fixació de la moderna ortografia catalana, pot acabar creient, davant la redacció embullada que es fa del tal episodi (p. 91), que Ors era partidari d’aquella i no d’aquesta. Però bé: aquí pau i després glòria si fos aquesta una ressenya tota convencional d’un llibre que no ho fos menys. Només que... només que aquest, sense tampoc ser gens original en el seu plantejament de fons (vegeu la pura delícia de «Prólogo», en especial les ps. 14-15, de Dalmacio Negro Pavón a la reedició del Diccionario Filosófico Portátil d’Ors publicada per Criterio Libros el 1999), de «convencional», poc n’és pas gaire. Així, abans d’entrar ara en el debat ideològic a què es presta, sobta que, en la biografia d’un escriptor de pedra picada, tres de les seves obres literàriament més significatives, en les lletres catalanes primer, però després per extensió també en les espanyoles —Gualba, la de mil veus (1915), Lliçó de tedi en el parc (1916), La Vall de Josafat (1918)—, no hi siguin portades a col·lació més que de manera ocasional, i, encara, com en el cas de la segona, a efectes merament burlescodespectius (p. 264). Què ha passat? Doncs que l’interès per Ors de Javier Varela Tortajada —¿res a veure, per cert, amb el seu insigne homònim José Enrique Varela e Iglesias?— no apunta ni de molt tant al literat com a l’ideòleg. I, encara, d’aquest, a la pretesa deriva que, de «partidario del nacionalismo catalán, en su versión más radical» (?!, p. 9), l’hauria dut, talment un fill pròdig, a la militància en una cosa tota altra, ja que, evidentment, «nacionalismo» i «falangismo» foren dinàmiques del tot diferents (p. 12), oi més quan aquest últim «no era de derechas ni de izquierdas» (!, p. 369). Traduït més en termes dels nostres dies: la tesi de Varela il·lustra de meravella, tot servint-se de la singladura vital d’Ors, els supòsits vertebradors del no nacionalismo (?) espanyol avui tan en voga. Aquell que sorgeix com a projecció (en el sentit freudià del terme: el llatinisme Projektion en aquest cas) d’aquelles qualitats, sentiments i desigs que el subjecte, individual o col·lectiu, rebutja o no està disposat a reconèixer en si mateix i que, per tant, alleva en exclusiva a l’altre. Tota mena de penjaments recauen llavors en ploma de Varela a propòsit del catalanisme polític de les primeres dècades del segle xx. Amb ignorància delibeLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 172

15/3/18 12:00


Ressenyes

173

rada que aquest, fins fa pràcticament quatre dies, i tret de comptadíssimes excepcions abans, mai no va ser el que a hores d’ara sol entendre’s per «independentista». Ors és presentat així com un «nacionalista exaltado, xenófobo, antisemita...» (p. 59), d’un «catalanismo rabioso» (p. 210), com fóra propi d’un «catalanista enragé» com ell (p. 452; a remarcar com el nacionalisme d’altri mai no pot ser simplement engagé, ha de ser per força enragé). Rovira i Virgili és vist com «un nacionalista radical [...] un ideólogo del separatismo a ultranza» (p. 482). Els principis d’Acció Catalana foren els de «un nacionalismo virulento, rayano con el separatismo» (p. 244; és prou sabut que la violència més bèstia mai no és patrimoni del no nacionalismo propi ni de cap unionismo, sinó només del nacionalisme aliè). La «nación a colonizar» per Catalunya era evidentment Espanya (p. 241; ni pensaments doncs que la tal dinàmica pogués transcórrer exactament a l’inrevés). La premsa escrita en català és òbviament «nacionalista» (ps. 103, 193). El refús de Fabra a acceptar la candidatura que li oferien a la RAEL no és fruit de la conseqüència intel·lectual d’aquest davant una estratègia assimilista clarament desvirtuadora, sinó que n’és responsable «el purismo nacionalista» (p. 278), etc. L’animadversió latent de Varela envers tot nacionalisme que no sigui el seu es manifesta igualment en forma d’antífrasis malèvoles (¿com no veure’n en l’afirmació: «Barcelona, en los tiempos felices de Prat de la Riba», p. 269, quan just abans ha parlat d’«aquel periodo de turbulencia intelectual que fue el noucentisme»?, p. 268); de concessions lingüístiques de què aviat cal prescindir («Las palabras son importantes. Pongámoslas en castellano», p. 81); de no gaire subliminals pronunciaments a favor del secessionisme lingüístic («la unidad del catalán y su pretensión de ser la denominación exclusiva para las lenguas habladas en los territorios de la antigua Corona de Aragón», p. 279), etc. Però tornem pròpiament a Ors. Començant per enquadrar contrastativament el seu nacionalismo, així com el de la Lliga (que, per cert, s’adjectivava simplement de «Regionalista», com el CADCI —en una sigla que hauria calgut des­ envolupar per al lector forà, p. 42— ho feia només d’«Autonomista»: Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria), amb el que coetàniament gastaven i practicaven (és un simple botonet de mostra) José Martos O’Nea­ le (governador civil a la província de Lérida per aquells anys) i Julio Amado y Reygondaud de Villebardet a Peligro Nacional. Estudios é impresiones sobre el catalanismo (Madrid: 1901). I qui es prengui la molèstia de comparar entre aquest i el «breviario insuperado de ideología nacionalista» que era, segons Varela (p. 79), La nacionalitat catalana (1906) de Prat de la Riba, que jutgi... El capficament identitari del nostre biògraf l’impedeix de fer lectures en clau no de conflictivitat nacional(ista) com fa ell, sinó d’aquella altra conflictivitat per què es regeix en primordial instància la dinàmica històrica: la de classes. Haver pres en consideració un articlet sobre «Per què Xènius va dir el mateix que Eugenio D’Ors?» (a 1616. Anuario de la SELGYC, 1988-1989, ps. 125-130) potser l’hauria ajudat així a entendre la trajectòria del personatge, deguda més a raons Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 173

15/3/18 12:00


174

Llengua & Literatura, 28, 2018

infraestructurals que no pas superestructurals, i només circumstancialment motivada pel caràcter «camaleónico» d’aquest (ps. 13, 255, 434); no tan contradictòria, doncs, en el fons. Altrament, posat Varela a admetre, amb obvi encert, que «en cierto sentido puede entenderse la producción [d’Ors] posterior a 1923 como un ejercicio de reescritura» (p. 340), hauria pogut també actuar amb conseqüència i, doncs, atenir-se més al Glosari primigeni (1906-1921). Això, per il·lustrar-ho només amb uns pocs exemples, li hauria permès descobrir la falsedat del «testimonio de un amigo de juventud» (que enlloc Varela no documenta) segons el qual Ors no «citaba nunca» «los autores de primer orden contemporáneos ibéricos» (p. 70): basta una consulta a l’Índex onomàstic de l’edició del Glosari 1906-1910 (1950) per comprovar-ho; o simplement llegir-se només la glosa «Els noucentistes espanyols» (12-7-1907). On Ors estableix l’equació sinonímica entre noucentista i estructural (p. 99) és ja a la glosa «De l’estructura» (1-6-1911). La citació sobre Goethe, en traducció espanyola evidentment, de la pàgina 484 procedeix de la glosa de 15-5-1918 de La Vall de Josafat. La mateixa sentència que serveix per encapçalar el llibre, entre la pàgina de crèdits i la del «Contenido», és literalment extreta de la glosa «Tot està a mig dir» (27-7-1920). I no és cert que Ors s’apropiés d’una dita de De Maistre «sin citar la procedencia» (p. 371): prou ho havia fet a les gloses «Els mals camins» (17-61912) i «Chateaubriand» (11-1-1918, ed. del matí). I punt. Amb només, això sí, una postil·la a tot plegat. És el cas que l’obra aquí ressenyada ha estat guardonada amb el Premio Gaziel de Biografías y Memorias 2016. Res a dir. Entra dins la lògica del tatxín-tatxon institucional el fet que la premiessin i que figuressin, en el jurat, un penell, una directorassa i un patumet. Ara: ¿què hi feien dos historiadors de reconeguda solvència? Si el biografiat en termes com els aquí mostrats hagués estat, per exemple, un Jaume Vicens-Vives o un Francesc Cambó, ¿també haurien assentit-consentit-distingit? ¿O és que ni competents professionals com aquests no es llegeixen les obres que concorren en uns tals certàmens?

Vidal Munar, Isabel: Bernat Vidal i Tomàs i el quinzenal Santanyí, Palma-Barcelona: Edicions de la UIB - Publicacions de l’Abadia de Montserrat - Ajuntament de Santanyí, 2016. Joan Mas i Vives

Universitat de les Illes Balears joanmasvives@gmail.com

El quinzenal Santanyí aparegué entre el gener del 1958 i el juny del 1965 i es convertí en una de les publicacions més interessants de la represa cultural de la postLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 174

15/3/18 12:00


Ressenyes

175

guerra a Mallorca. Pel títol i per la penúria d’aquells anys, hom podria pensar que només devia tenir l’ambició de satisfer les expectatives dels lectors locals, però el cert és que aviat obtingué un gran prestigi i escriptors importants del moment col·laboraren en les seves pàgines. Si va fer el salt des dels «interessos locals» fins als més generals, culturals i històrics, va ser gràcies a la implicació absoluta que hi va tenir Bernat Vidal i Tomàs (1918-1971), que en fou un dels fundadors i el més destacat dels redactors. Era aleshores un narrador en plena maduresa que feia poc havia publicat els llibres Memòries d’una estàtua (1953) i La vida en rosa (1957), i havia divulgat nombrosos treballs històrics. A més, sovint havia convertit la rebotiga de la seva farmàcia de Santanyí en una informal tertúlia literària. També havia travat amistat amb escriptors i historiadors de la categoria de Manuel Sanchis Guarner, Francesc de B. Moll, Llorenç Villalonga, Antoni Pons o Baltasar Porcel i exercia un ascendent remarcable sobre alguns escriptors integrants de les que després s’anomenaren Generació del 50 i Generació del 70. L’estudi d’Isabel Vidal Munar, filla de Bernat Vidal, té molts de punts d’interès i també dona més del que anuncia en el títol. Presenta una anàlisi exhaustiva de la publicació objecte d’estudi, feta amb una precisió modèlica, però enriqueix la informació extreta d’aquesta anàlisi no només amb la que procedeix de les fonts bibliogràfiques que utilitza, sovint difícils de localitzar, sinó també, i sobretot, amb la que aporta la riquíssima documentació que exhuma, la majoria conservada a l’arxiu de la família, entre la qual destaca l’abundant correspondència de Vidal i Tomàs. El periòdic mostra la vida social i econòmica de Santanyí d’aquells anys, un municipi del llevant de Mallorca que, en les zones marítimes, començava a consolidar-se en l’activitat turística, però que encara es definia més per l’economia del camp i la del contraban. En aquest sentit constitueix un document social de primer ordre. Al marge d’això, però, la publicació mostra una especial sensibilitat respecte als temes d’història, al món de l’art i al de la literatura. Així són nombrosos els col·laboradors que hi participen, tant santanyiners com de fora del poble. La presentació d’aquests col·laboradors és un dels punts forts del llibre, perquè ens mostra aspectes nous d’alguns autors importants. Entre els santanyiners destaca, per exemple, Blai Bonet. Com és sabut, la relació d’aquest escriptor amb Bernat Vidal acabà sent molt polèmica i a hores d’ara ja ha fet vessar molta tinta. Aquí queda demostrat àmpliament el paper excepcional de Bernat Vidal en la promoció literària inicial de Bonet. Ell el va orientar estèticament i, sobretot, li va fer girar l’atenció cap als autors castellans del 98 i, sobretot, del 27, tan transcendents aleshores per a la renovació de la lírica mallorquina. A més, va pagar literalment la primera edició de Quatre poemes de Setmana Santa (1950) i presentà Blai Bonet a Palma i a Barcelona. També va ser un home decisiu en el tractament de la tuberculosi que patia, proporcionant-li medicines modernes i facilitant-li l’internament al sanatori de Caubet, prop del poble de Bunyola, i, després, el trasllat a Barcelona. Isabel Vidal reprodueix nombroses notes en què es mostra clarament l’admiració i la gratitud que en aquells inicis Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 175

15/3/18 12:00


176

Llengua & Literatura, 28, 2018

sentia el jove poeta per Bernat Vidal. Després, però, vingueren les desavinences i la ruptura, definitiva a partir de la publicació de Judes i la primavera (1963). En alguns dels dietaris posteriors, resseguits per Isabel Vidal, Blai Bonet va intentar debilitar la influència que va rebre del seu protector innegable, però després d’aquest estudi torna a restar més palesa que mai. Altres autors santanyiners que aleshores entraren en contacte amb Bernat Vidal i amb el quinzenal foren Antònia Vicens i Antoni Vidal Ferrando, tots dos avui narradors àmpliament respectats i reconeguts. Aquests, però, mai no han discutit l’efecte encoratjador que això significà per a ells. Entre els autors no santanyiners que passaren pel Santanyí destaquen Llorenç Villalonga i Baltasar Porcel, «Odín», de qui també se’ns proporciona nova informació significativa. El primer hi va incloure almenys catorze articles, va ser objecte d’estudi d’altres col·laboradors com Jaume Vidal Alcover i Llorenç Moyà i hi va publicar dos poemes en castellà que es recuperen en apèndix. Porcel, per la seva banda, considerava que el Santanyí era «el periòdic amb més inquietud literària de l’illa», com se’ns recorda a la contraportada, i hi va col·laborar amb articles importants sobre Pavese o sobre el teatre contemporani. És igualment important la informació que ens proporciona Isabel Vidal sobre altres col·laboradors com Josep Maria Llompart, Manuel Sanchis Guarner, Francesc de B. Moll, Jaume Vidal Alcover o Llorenç Moyà. No obstant tot això, que no és gens insignificant, el llibre per damunt de tot suposa un pas important en la reivindicació de la figura de Bernat Vidal i Tomàs com a escriptor. Fins ara la majoria d’estudis l’han presentat com un intel·lectual d’obra escassa i dispersa, més destacat per la importància que tingué en l’orientació d’altres autors que per la seva pròpia producció. Aquí es confirma el seu enorme ascendent sobre poetes i, menys, narradors joves d’aquells anys, però es desmunta un poc la idea que va ser un escriptor d’obra escassa. L’autora en presenta una biografia mínima, molt acurada i que serà útil mentre esperam la més completa que ens té promesa com a tesi doctoral, però el més important és que inventaria i analitza totes les col·laboracions que va publicar al quinzenal. I no són en absolut escasses: entorn de dos-cents cinquanta articles o notes diverses, a més de sis poemes, cinc dels quals són reproduïts en apèndix. Entre aquests escrits hi ha de tot: crítica literària, crítica artística, entrevistes, articles i notes històriques, editorials, esquetxos costumistes, etc. Per als historiadors de la literatura són especialment interessants les crítiques literàries, les notes de lectures, les presentacions de llibres i alguna entrevista. També els poemes, sobretot els cinc «Judicis de l’any», a mig camí entre l’enginy humorístic i la crònica costumista. En conjunt, però, tots aquests escrits delaten un autor a qui a partir d’ara haurem d’estar més atents.

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 176

15/3/18 12:00


Ressenyes

177

Oriol Carazo, Carme: Estudis de literatura popular. Història i mètodes, Barcelona-Palma: Publicacions de l’Abadia de Montserrat i Publicacions de la Universitat de les Illes Balears, 2016; «Biblioteca Miquel dels Sants Oliver», 48. Caterina Valriu Llinàs

Universitat de les Illes Balears - Grup d’Estudis Etnopoètics c.valriu@uib.cat

La col·lecció «Biblioteca Miquel dels Sants Oliver», que editen conjuntament les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i el Servei de Publicacions de la Universitat de les Illes Balears, compta ja amb mig centenar de títols dedicats a donar a conèixer i fer assequible la recerca en l’àmbit de la filologia catalana. A hores d’ara podem dir que és una col·lecció amb un prestigi reconegut, guanyat a pols en una trajectòria impecable i sostinguda en el temps. Entre els volums que la conformen, n’hi ha un bon grapat que són reculls ordenats, articulats i revisats d’articles acadèmics que llurs autors han anat publicant tot al llarg de la seva trajectòria professional. Malgrat la comoditat d’ús dels materials en línia i la seva accessibilitat, aquests volums miscel·lanis no han perdut el seu interès ni la seva utilitat, atès que posen a l’abast treballs que altrament queden dispersos o que només poden ser consultats parcialment i amb entrebancs. Aquest és el cas del llibre que comentarem tot seguit. El volum titulat Estudis de literatura popular. Història i mètodes de la Dra. Carme Oriol, professora d’Etnopoètica a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona amb una llarga i reconeguda trajectòria professional i docent, és un recull de quinze extensos articles sobre altres tants aspectes de l’estudi del folklore i —més concretament— de la literatura oral. La literatura oral sovint ha estat considerada una germana menor, humil i secundària, de la literatura escrita en una inútil contraposició entre l’anomenada literatura «popular» i la literatura «culta». Però, lentament, l’estudi de l’etnopoètica en els àmbits acadèmics es fa cada vegada més habitual, podríem dir que «més normal» i passa a formar part dels plans d’estudis universitaris i dels àmbits de recerca reconeguts. El folklore és una manera especial de comunicació, i com a tal s’ha d’entendre i estudiar. És des d’aquesta perspectiva contemporània —lluny dels pressupòsits propis del s. xix que gairebé equiparaven folklore i arqueologia— que la doctora Oriol estructura el seu llibre i enfoca els articles que presenta. Després d’una dedicatòria en la qual l’autora honora els seus mestres —Pujol, Dundes i Uther, folkloristes de prestigi reconegut i amb els quals ha treballat de manera directa—, el llibre s’obre amb una introducció que posa en context els treballs que aporta, i que explica de manera coherent i fonamentada com s’estructura el llibre. Perquè no és fàcil estructurar un recull d’articles que corresponen a èpoques diverses de treball i docència, d’interessos i de projectes tirats endavant de manera individual o en grup. Quin és el criteri més idoni per al lector? El cronològic? El temàtic? El vinculat a centres d’interès? D’entre el nombrós conjunt Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 177

15/3/18 12:00


178

Llengua & Literatura, 28, 2018

d’articles que l’autora ha publicat en revistes nacionals i internacionals, és evident que ha calgut fer una selecció i, per tant, adoptar uns criteris coherents. Però un cop feta la selecció cal un ordre que els vertebri i harmonitzi. Oriol ha optat per dividir el llibre en dos grans blocs. El primer agrupa cinc articles descriptius de caràcter històric i el segon presenta els treballs segons el mètode d’estudi que l’autora ha fet servir en el seu plantejament de recerca. Així, aquest segon bloc es subdivideix en sis blocs més: la perspectiva comparativa (tres articles), la formalista (un article), la simbòlica (dos articles), la contextual (un article), la perspectiva de gènere (un article) i la perspectiva literària (dos articles). Tanca el volum una molt extensa i completa bibliografia de referència. Aquesta manera d’estructurar el llibre resulta original i útil, fins i tot diria que sorprenent i didàctica. Demostra que a l’etnopoètica hom s’hi pot acostar des de perspectives metodològiques molt diverses que no s’exclouen entre elles, sinó que es complementen i enriqueixen de manera recíproca. I demostra també que la formació i la capacitat d’anàlisi de l’autora té una profunditat i una varietat de registres molt notable i valuosa, fruit d’anys de dedicació i estudi, d’experiència i de formació. Bastir una completa història del folklore que s’expressa en llengua catalana és una tasca ingent en la qual —des de fa anys— treballen investigadors de diverses universitats dels Països Catalans, i precisament aquesta tasca és dirigida per la Dra. Oriol, mitjançant successius projectes de recerca I+D. L’enfocament històric és, per tant, necessari i útil per entendre el folklore com a fenomen cultural. És obvi que cal estudiar els folkloristes, les seves obres i els seus contextos socials i culturals, la feina de camp de recollida de materials feta fins a dia d’avui i el seu tractament posterior. Els articles que s’inclouen en aquest apartat ens parlen de la presència dels reculls de rondalles de les Balears i Pitiüses a l’Enzyclopädie des Märchens —l’obra europea de referència pel que fa a la narrativa oral—, de l’obra de Joan Amades i d’Enric Valor en relació amb les rondalles, de la difusió del recull dels germans Grimm a Catalunya i de què és i per a què serveix l’Arxiu de Folklore de la Universitat Rovira i Virgili. Hi ha, per tant, materials molt diversos que incideixen en un o altre aspecte de la història del folklore, des del s. xix fins a l’actualitat. La segona part presenta una major complexitat. Des de la perspectiva comparativa, Oriol ens ofereix l’anàlisi d’un tipus de rondalla d’enginy de caràcter humorístic i ens mostra com aquest mateix argument es repeteix en els rondallaris de cultures molt diverses amb una gran unicitat de sentit. En la mateixa línia, estudia setze versions romàniques del tipus conegut com «La bella filla de l’hostalera» i en traça les analogies i les divergències segons els entorns culturals on el relat es fa present com a part dels repertoris locals. El tercer article analitza la figura de Jaume I com a protagonista de rondalles i llegendes catalanes, un personatge que en la nostra tradició presenta perfils molt variats, des de la narració èpica més abrandada fins a la contarella més faceciosa. L’article titulat «El model formalista en l’estudi de textos rondallístics» —tot i semblar just una reflexió teòrica si ens atenem al títol— és precisament un article Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 178

15/3/18 12:00


Ressenyes

179

de caràcter pràctic o funcional, en el qual l’autora, a partir del mètode de classificació de les rondalles del catàleg internacional elaborat per Aarne i Thompson1 i l’anàlisi estructural proposada pel formalista Propp, conjuga aquestes dues eines per demostrar com en ocasions Joan Amades partia de rondalles publicades per altres autors, les retocava lleugerament i les presentava com a versions procedents de fonts orals. A aquest procés de «desemmascarament de les fonts» de les rondalles de Joan Amades, Oriol hi ha dedicat diversos treballs que avui són de referència obligada en tractar aquest tema tan espinós. La perspectiva simbòlica compta amb dos articles, el primer tracta sobre l’estil oral i el complex simbolisme que amaguen les rondalles, perquè —com assenyala l’autora a la pàgina 149— «la rondalla és un relat de ficció que explica, en clau simbòlica, fets i experiències que tenen lloc en la vida quotidiana de la gent», tot aplicant aquest enfocament a la divulgada rondalla d’En Patufet, el noi diminut engolit per un bou. També a aquest tipus rondallístic és dedicat el segon article, que presenta nombroses versions en la tradició catalana, que són revisades per l’autora des de la perspectiva comparativa i simbòlica per a concloure que aquesta rondalla adreçada a les primeres edats tracta el tema del naixement de les criatures vist des de l’òptica de l’infant. Un dels articles més singulars és, sens dubte, el que es construeix a partir de l’enfocament contextual, titulat «La identitat nacional a través dels acudits», en el qual Oriol fa una detallada anàlisi d’un conjunt d’acudits sobre les identitats nacionals en relació amb la població d’Andorra i les seves especials circumstàncies economicosocials i geogràfiques, tot posant de manifest que el folklore és una forma creativa de comunicació ben viva i útil a les societats contemporànies, que es manifesta mitjançant gèneres molt diversos i generalitzats. Una altra de les línies de recerca de l’autora és la dels estudis de gènere amb relació al folklore i als estudis folklòrics, i en aquest sentit ha dirigit diversos treballs acadèmics sobre folkloristes catalanes, un camp de recerca on encara hi ha molta feina a fer. En el llibre que analitzem, Oriol aporta un estudi sobre les protagonistes femenines de les rondalles, sovint silenciades per una societat que ha privilegiat els relats amb protagonista masculí i sovint ha relegat a un segon pla els de protagonista femenina activa, ben present a les fonts orals. Així, l’autora revisa des de la perspectiva de gènere el paper de protagonistes com la Caputxeta Vermella, la Ventafocs, la Blancaneu i la filla que estimava el pare tant com la sal, i fa un toc d’atenció sobre la manipulació literària dels versionadors, ben visible quan es confronten les versions més divulgades amb les més pròximes a l’oralitat. L’últim bloc del volum —dedicat a la perspectiva literària— aplega dos articles dedicats als referents folklòrics presents a l’obra de Víctor Català —i que van des de l’ús del llenguatge fins a la inclusió de rondalles senceres a les seves novel· les. El primer dels articles s’acompanya d’alguns interessants documents episto1.  Vegeu: Uther, Hans-Jörg (2004): The Types of International Folktales. A Classification and Bibliography. FFC 284-286. Helsinki: Suomalainen Tiedeakatemia. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 179

15/3/18 12:00


180

Llengua & Literatura, 28, 2018

lars entre Caterina Albert i el folklorista Rossend Serra i Pagès, en els quals es posa de manifest l’interès actiu de Caterina Albert per les manifestacions de la literatura oral. En conjunt, doncs, podem dir que el volum Estudis de literatura popular. Història i mètodes és un recull clau en la bibliografia contemporània sobre folklore català, perquè aplega un conjunt interessant d’articles molt ben documentats i impecablement treballats sobre diversos aspectes rellevants de la nostra literatura oral, però també perquè demostra la riquesa de punts de vista acadèmics amb els quals es pot analitzar la literatura oral, la qual cosa la connecta amb tot el patrimoni cultural no tan sols català sinó internacional, atesa la unicitat i alhora la diversitat de les manifestacions del folklore. El treball d’Oriol en el camp de la recerca és infatigable, innovador i coherent, i significa un important punt d’inflexió cap al tractament científic i el reconeixement acadèmic de la literatura oral. Finalment, vull remarcar l’encert estètic i simbòlic de la coberta del llibre, que reprodueix la bellíssima versió de Rondalles de Grimm que publicà el 1935 l’Editorial Joventut, amb l’exquisida traducció de Carles Riba i les mítiques il·lustracions del reconegut artista anglès Arthur Rackham.

Borja, Joan: Les llegendes secretes de Sara Llorens. Llegendes alacantines, Alacant: Universitat d’Alacant, Departament de Filologia Catalana, 2016; «Biblioteca de Filologia Catalana», 23. Carme Oriol

Universitat Rovira i Virgili carme.oriol@urv.cat

L’any 1991 es va iniciar la recuperació d’un dels fons inèdits més importants relacionats amb la literatura popular: el de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. El fons va ser el resultat del projecte del mateix nom que es va gestar l’any 1921, va iniciar les seves activitats el 1922 i es va interrompre com a conseqüència de la guerra civil espanyola l’any 1936. La recuperació d’aquest fons, conservat en part a Suïssa i en part a Barcelona, va ser possible gràcies a la voluntat dels descendents del mecenes Rafael Patxot i Jubert, impulsor del projecte, i de les bones gestions realitzades des del monestir de Montserrat, i molt especialment de les dutes a terme per Josep Massot i Muntaner. Entre els anys 1993 i 2011 es van publicar divuit volums de materials gràcies a l’impagable esforç de Massot, responsable de l’edició; i entre 2013 i 2014 es van reeditar els tres volums de mate­ rials que havien aparegut entre 1926 i 1929 i que tenien un accés molt limitat. Tant el fons de l’Obra del Cançoner com els vint-i-un volums de materials, que inclouen l’inventari del fons, les memòries de les missions de recerca i una selecta de materials, tenen una importància indiscutible per a la recerca, tal com ja apuntava Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 180

15/3/18 12:00


Ressenyes

181

Massot a l’article «L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya: font de recerques», publicat l’any 2003 en el número 14 d’aquesta mateixa revista. El llibre que ara ens ocupa és un estudi que cal situar dins de la tasca de recuperació, recerca i difusió de materials existents en aquest gran fons documental. L’estudi pren com a base dos documents inèdits: el manuscrit Llegendes alacantines, que la folklorista Sara Llorens i Carreras va presentar a la tercera convocatòria del Concurs del Llegendari Popular Català corresponent a l’any 1929 i un suplement format per vuit llegendes més que la folklorista va lliurar a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya amb posterioritat. La recuperació d’aquests manuscrits inèdits i la seva publicació són una gran notícia per a la història de la literatura popular al País Valencià, com ho va ser en el seu dia la publicació d’un altre manuscrit estretament relacionat amb aquest pel que fa a les circumstàncies que el van fer possible. Ens referim al Llegendari valencià, publicat el 1995 a cura de Josep M. Baldaquí, que recull una sèrie de relats recopilats pel folklorista Vicent Martínez i Martínez i presentats també a la tercera edició del Concurs del Llegendari Popular Català de 1929. Tots aquests manuscrits formen part del fons de materials originals de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya que es conserven al monestir de Montserrat i que poden ser consultats a través de les còpies dipositades a la Biblioteca de Catalunya i al Centre de Documentació de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. El llibre Llegendes secretes de Sara Llorens. Llegendes alacantines, realitzat per Joan Borja, és un exemple de treball erudit, sustentat per la utilització d’una àmplia bibliografia, però que, alhora, és atractiu, no només per a l’especialista, sinó també per a un ampli públic lector. En el títol, hi trobem un element que, de seguida, desvetlla la curiositat del lector: el qualificatiu «secretes» aplicat a les llegendes. A la introducció ja trobem elements que ens posen sobre la pista d’aquest enigmàtic qualificatiu; i, a continuació, en la primera part del llibre, la que constitueix l’estudi pròpiament dit, també van apareixent en petites, però continuades dosis d’informació els detalls que permeten descobrir al lector les circumstàncies que van fer possible la recol·lecció, la realització i la posterior presentació al Concurs del Llegendari d’aquest recull de Sara Llorens i que acaben desvetllant el misteri que arrenca amb el títol del llibre. L’estudi de Borja, redactat amb una prosa elegant i amb un ritme fluid, és molt clar i amè. L’autor construeix una argumentació (com requereix un bon assaig) a partir de dades extretes de diverses fonts que, lligades i relacionades, donen com a resultat un discurs coherent i precís. Borja encomana al lector la passió i la motivació amb què ha emprès el seu treball. Entusiasmat per la troballa d’aquest interessant manuscrit, va tenir l’encert d’intentar localitzar alguns dels familiars dels qui van ser els informants de Sara Llorens quan va recollir les llegendes en els anys 1927 i 1928: els germans Joaquim i Vicent Montiel i Marian Ferrer, originaris de Bolulla (la Marina Baixa). I ho va aconseguir. Els va localitzar al mateix poble de Bolulla i va poder establir, així, la connexió entre el passat i el present Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 181

15/3/18 12:00


182

Llengua & Literatura, 28, 2018

amb el retorn als familiars d’una aportació realitzada noranta anys enrere, en el que constitueix una de les tasques més gratificants i emotives de la recerca. Aquesta primera part del llibre conté una abundant informació, completada amb un bon nombre de notes explicatives, que ajuda a reconstruir i a entendre els esdeveniments que van produir-se al voltant de l’elaboració del recull, i que apareixen vinculats a dos noms rellevants en la història del folklore català: el del folklorista Rossend Serra i Pagès i el de la seva deixebla Sara Llorens i Carreras. És aquí quan la denominació «llegendes secretes» pren tota la seva significació després d’una sèrie d’explicacions i de deduccions que l’autor presenta de forma, en certa manera, detectivesca. Fruit de la recerca realitzada, l’autor aporta noves dades per al coneixement de la biografia i de la producció folklòrica de la folklorista Sara Llorens, sobre la qual s’han fet altres contribucions significatives com, per exemple, els llibres de Joan Pujadas Àlbum Sara Llorens i Sara Llorens. Epistolari (1901-1954), tots dos publicats l’any 2004, i el Rondallari de Pineda de Sara Llorens publicat a cura de Josefina Roma l’any 2006. Tota aquesta primera part traspua l’admiració i el respecte que l’autor sent per la folklorista Sara Llorens: «una dona [...] admirable i fascinant en la capacitat de superació, la perseverança, la sensibilitat, la coherència, les fidelitats, el compromís cívic i la vitalitat» (p. 53). La segona part del llibre està dedicada a l’edició de les Llegendes alacantines, que Sara Llorens va presentar al Concurs del Llegendari Popular Català, i al suplement de vuit llegendes més que l’autora va afegir-hi posteriorment. El conjunt està format per 66 textos que l’autor presenta editats amb un respecte absolut al manuscrit original, tal com indica en els criteris d’edició (p. 57). L’aplicació d’aquests criteris fa que els textos apareguin escrits amb una ortografia no normalitzada i que s’hi facin notar aspectes com els canvis de pàgina, les correccions i els subratllats de l’autora que figuren a l’original, etc. Es tracta d’uns criteris ben justificats pel seu interès filològic, però que, en canvi, tenen l’inconvenient de dificultar el ritme de lectura. Atesa la importància que ha suposat la recuperació d’aquests relats, potser valdria la pena pensar en alguna altra edició realitzada amb ortografia normalitzada i revisada tipogràficament, dirigida, per exemple, a escolars. Aquesta seria una forma de rendibilitzar encara més el treball realitzat i de fer-lo més accessible a altres tipus de lectors. El recull Llegendes alacantines, elaborat per Sara Llorens, conté una introducció en la qual l’autora situa la procedència geogràfica de les llegendes (Bolulla), dóna les característiques dels seus informants (Joaquim Montiel, Vicent Montiel i Marian Ferrer), i explica quines llegendes li van explicar cadascun d’ells. A continuació presenta les llegendes classificades en els següents grups: llegendes d’orígens (que inclouen les d’orígens de frases), llegendes pneumatològiques, llegendes religioses, apòlegs llegendaris i llegendes vàries. Aquesta classificació reprodueix la terminologia de l’època en què es va elaborar el recull, que és la que seguia Rossend Serra i Pagès. Al final del recull, l’autora, amb una clara voluntat Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 182

15/3/18 12:00


Ressenyes

183

pedagògica, inclou un vocabulari que explica el significat de mots habituals en la parla de Bolulla (borrego, gitar, granera, pardal, etc.). Joan Borja presenta les Llegendes alacantines de Sara Llorens i l’apèndix que inclou les vuit llegendes suplementàries amb fidelitat absoluta als manuscrits originals tant pel que fa a la seva estructura com als aspectes lingüístics (com hem comentat abans). En tots dos casos, s’inclouen notes abundants relatives al contingut dels relats així com a la seva catalogació segons el sistema tipològic internacional d’Aarne/Thompson/Uther. Per a la catalogació, l’autor utilitza l’índex internacional The types of international folktales (Uther 2004) i els corresponents catàlegs catalans Índex tipològic de la rondalla catalana (Oriol/Pujol 2003) i Index of Catalan folktales (Oriol/Pujol 2008) així com la base de dades RondCat. Cercador de la rondalla catalana, <http://rondcat.arxiudefolklore.cat/>, ideada per Carme Oriol i Josep M. Pujol. L’estudi realitzat per Borja permet constatar que el recull de Sara Llorens aporta novetats en relació amb les rondalles documentades i classificades als índexs tipològics catalans i al RondCat. Així, per exemple, amplia el nombre de versions dels tipus rondallístics existents; presenta tipus rondallístics no documentats fins ara al País Valencià; i permet afegir nous tipus, inexistents fins ara en el corpus català. Segurament sorprendrà aquesta referència a la classificació en un índex de rondalles de relats continguts en un llibre de «llegendes». La raó és que, malgrat el que indica el títol, el llibre no conté únicament llegendes sinó que conté relats pertanyents a altres gèneres de la narrativa folklòrica com són les rondalles d’animals, les bertranades, les rondalles religioses, els relats etiològics, i les tradicions explicatives. L’ús de la denominació «llegenda» per caracteritzar relats que avui dia considerem que pertanyen a altres gèneres de la narrativa folklòrica era usual a l’època en què es va compilar el recull Llegendes alacantines. Així també ho va observar, per exemple, Josep M. Baldaquí en el seu estudi sobre els relats aplegats per Vicent Martínez i Martínez en el recull Llegendes valencianes, coetani d’aquest. En resum podem dir que ens trobem davant d’un llibre de gran interès per a la història de la literatura popular catalana en el seu conjunt i per a la valenciana en particular, ja que ens permet recuperar materials inèdits que fins ara desconeixíem, així com prendre consciència dels lligams existents entre Catalunya i el País Valencià en dos grans projectes de l’època: l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya i el Llegendari Popular Català. Gaudiu, doncs, de la lectura dels relats d’aquest llibre i contribuïu a la seva difusió recuperant-los també, si cal, en la transmissió oral.

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 183

15/3/18 12:00


184

Llengua & Literatura, 28, 2018

Camps i Arbós, Josep i Veny-Mesquida, Joan R.: Poètiques de viva veu. L’arxiu sonor de poesia de Joan Colomines i Puig, Lleida: Pagès editors, 2016; «Meridians», 2. Carles Morell

Universitat Autònoma de Barcelona c.morell31@gmail.com

Josep Camps i Arbós i Joan Ramon Veny-Mesquida, gràcies a l’acord de col· laboració signat ara fa deu anys amb l’Arxiu Nacional de Catalunya, han dut a terme la tasca de preservar l’Arxiu Sonor de Poesia, els materials de les conegudes Barbolles Poètiques i la revista Poemes, que formaven part del fons que l’infatigable doctor Joan Colomines havia llegat a aquesta institució, i han tingut cura de fer-ne difusió dins el web del Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres, vinculada a la Universitat de Lleida. Poètiques de viva veu és, de fet, la versió en paper del web dedicat al doctor Colomines a la Fonoteca del Corpus (<http:// www.catedramariustorres.udl.cat/materials/fonoteca/colo>), però amb complements d’un gran interès que en justifiquen l’edició: en primer lloc, la transcripció de les poètiques conservades a l’Arxiu Sonor; en segon lloc, les presentacions de les Barbolles Poètiques, reunions clandestines sobre poesia que es desenvolupaven al seu domicili; en tercer lloc, els textos de Colomines sobre totes aquestes activitats, anotacions diverses que tenen a veure amb aquests materials i ajuden a entendre’ls. L’estudi introductori, que reconstrueix i contextualitza la història de les empreses de Colomines que apareixen al volum, ajuda a situar molt bé el personatge i el seu context, i ofereix una primera visió molt interessant dels materials de l’Arxiu. Joan Colomines i Puig (Barcelona, 1922-2011) va ser un dels principals activistes de les lletres catalanes del segle passat, sobretot pel que fa al gènere poètic. En són exemples les citades Barbolles Poètiques, que van tenir una durada breu però van causar un gran efecte (1959-1962); la construcció de l’Arxiu Sonor de Poesia, començat l’any 1961 i acabat el 1963, que va recollir les veus de bona part dels escriptors més importants del país, tant de la generació del moment com de la fornada de la República i encara la dels primers decennis de segle; la creació de la revista Poemes (1963-1964); la fundació del premi per a poetes joves i inèdits Amadeu Oller (1965), a la parròquia de Sant Medir del barri barceloní de la Bordeta; la crítica literària a Serra d’Or, també des de 1965; l’elaboració de manifestos de caràcter programàtic, com «Cap a un nou, real i necessari moviment poètic»; les ajudes en l’àmbit organitzatiu del Primer Festival Popular de Poesia (1970) o la mateixa creació literària, amb llibres de poemes com A tres veus (1962), Suburbis (1964), Cançons al meu país (1964), La vida a cada pas (1968) o Poemes clam (1968), entre d’altres. A més, a totes aquestes activitats cal sumar-hi la campanya pro premi Nobel Josep Carner i la que demanava el català a les escoles, als mitjans i a les institucions catalanes. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 184

15/3/18 12:00


Ressenyes

185

Cronològicament, la primera plataforma cultural que va crear Colomines van ser les Barbolles Poètiques. El Fabra defineix el mot «borbollar» com a ‘xerrar’, i les Barbolles eren, en definitiva, reunions organitzades per escoltar poesia i per parlar-ne que se celebraven al pis de Colomines, a l’Eixample; unes reunions que durant la Transició es produïen de manera clandestina: els visitants s’organitzaven per pujar en silenci a la llum d’una bombeta que es feia baixar per l’ull de l’escala. Les tals reunions tenen molt d’interès perquè aplegaven una gran quantitat de poetes catalans d’arreu del territori i perquè combinaven poetes més aviat consagrats amb d’altres de joves. El desenvolupament de cada sessió consistia a presentar l’autor o els autors convidats (la presentació anava a càrrec de Colomines i d’Anton Sala-Cornadó, o bé d’algun dels col·laboradors assidus), la lectura dels textos (a càrrec de l’escriptor convidat) i, per acabar, un col·loqui per compartir impressions. L’interès de les sessions no residia tant en oferir claus de lectura dels textos, sinó en presentar la veu poètica del convidat a través d’una mostra significativa de la seva obra i despertar en els assistents les ganes d’aproximar-s’hi. En la primera sessió, el poeta convidat va ser Joan Vergés. El final de les Barbolles va coincidir amb la preparació de la revista Poemes. Les reunions, de fet, sempre havien estat una avantsala d’una revista de poesia que encara no s’havia creat però que s’estava ideant. Entre l’hivern de 1963 i la tardor de 1964 en van sortir vuit números; el novè no es va arribar a tirar per culpa de la censura. Paral·lelament a la revista en format imprès, Colomines va idear les Edicions de Poemes i les Edicions Orals de Poemes. La voluntat era la de complementar el contingut de la revista amb unes sessions que recollien el precedent de les Barbolles. D’aquestes sessions orals, però, només se’n van celebrar dues: l’1 de desembre de 1962 i l’11 de gener de 1964. Aquesta successió d’activitats acabaria donant pas a l’Arxiu Sonor de Poesia, que tenia el precedent de Voces de poetas y prosistas ibéricos y latinoamericanos (dut a terme per Francisco Aguilera des de la biblioteca del Congrés de Washington), tot i que no es pot asseverar que Colomines el conegués. També és el mateix moment en què Jaume Font inicia la seva Fonoteca Històrica. L’Arxiu Sonor de Colomines va néixer de la idea que calia deixar constància de les Barbolles Poètiques i preservar-ne els testimonis orals. Consta de dues menes de materials: les gravacions dels escriptors d’arreu del territori que Colomines els va demanar per carta (tant de lectures de poemes com de les poètiques de cada autor) i un seguit d’enregistraments de caràcter extraordinari (com ara una conferència de Carles Riba). La tasca de l’Arxiu es va dur a terme durant tres anys, durant els quals Colomines enviava sol·licituds de col·laboració, establia contacte amb els exiliats, intercanviava cintes, etc. A més, n’anava deixant constància per escrit. S’hi poden trobar escriptors com ara Marià Manent, J. V. Foix, Josep Carner, Pere Quart o Salvador Espriu, entre molts altres. De les llistes que es conserven al Llegat Colomines de l’Arxiu Nacional (reportades a l’Annex segon del volum) se’n desprèn que es va arribar a planificar el contacte amb cent trenta escriptors. Hi són repreLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 185

15/3/18 12:00


186

Llengua & Literatura, 28, 2018

sentats tots els Països Catalans, tant els de la Catalunya Vella, més nombrosos, com els de Ponent (Jaume Agelet, Manuel de Pedrolo...), del Rosselló (Josep Sebastià Pons, Edmond Brazès...), les Illes (Miquel Bauçà, Josep M. Llompart...) i l’Alguer (Rafael Catardi, Àngel Cao...). També hi apareixen autors més joves, com Francesc Vallverdú, i els exiliats a Mèxic (Pere Calders, Vicenç Riera Llorca...). Del País Valencià només hi ha Joan Fuster. Tot plegat havia d’afavorir el contacte generacional i jugar a favor de la posteritat d’un llegat que es preservava enmig d’una societat mutilada pel que feia a les plataformes de difusió cultural. Suplia, en definitiva, el paper que en un país normal haurien tingut les institu­ cions. La primera part del volum aplega la transcripció dels enregistraments de les poètiques de setanta autors, presentades per ordre alfabètic. La segona reuneix les presentacions que Colomines va fer a casa seva durant el període 1959-1964: les de les Barbolles Poètiques i les de les Edicions Orals de Poemes. A més, el volum compta amb els diversos documents que Colomines va escriure sobre els projectes esmentats. En definitiva, l’Arxiu Sonor de Poesia volia compendiar de manera exhaustiva la veu dels escriptors catalans sense restriccions d’edat ni de poètica. Mal que la concepció ideològica del projecte semblaria lata, però, i tot i que Colomines no pretenia plantejar cap ruptura amb la poesia precedent (dels quaranta i cinquanta, i fins i tot amb la d’abans del 36) —ans al contrari, volia establir una continuïtat emparada per la tradició i per una fidelitat fèrria a la llengua—, també és cert que personalment Colomines tenia una tirada confirmada cap a la poesia que ell qualificava de «política». De fet, totes les iniciatives de Colomines tenien una intenció patriòtica al darrere, i postulava l’existència de tres tendències marcades de la poesia del segle xx, representades en tres antologies: la candidatura noucentista de Poetes catalans moderns, d’Alexandre Plana (1914), l’Antologia de la poesia catalana 1900-1950 amb el triomf del postsimbolisme, de Joan Triadú (1951) i Poesia catalana del segle xx, de Josep M. Castellet i Joaquim Molas, un assaig d’interpretació històrica (1963). Colomines va saber separar la seva pròpia poètica i el seu gust personal del que era una tasca de país; va reunir un fons incontestable que no admetia matisos reduccionistes, sinó que obeïa a la defensa de la tradició i a una voluntat de configurar una literatura nacional. En darrer terme, si la feina de Colomines fou ben rellevant, aquest volum, a cura de Camps i Arbós i de Veny-Mesquida també té una importància gens susceptible de ser ignorada, perquè ens permet gaudir tant de les presentacions transcrites de les Barbolles Poètiques històriques com de la concepció de la literatura d’autors com Joan Brossa, Josep Carner, J. V. Foix, Maria Àngels Ollé, Joan Llacuna, Manuel Bertran i Oriola o Concepció Maluquer, que no sempre trobarem plasmades en altres papers.

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 186

15/3/18 12:00


Ressenyes

187

Gregori, Alfons: La dimensión política de lo irreal: el componente ideológico en la narrativa fantástica española y catalana, Poznan: Uniwersytet im. Adama Mickiewicza w Poznaniu, Wydawnictwo Naukowe UAM, 2015; «Serie Filologia Romanska», 56. Antoni Munné-Jordà

Societat catalana de ciència-ficció i fantasia amunnejorda@gmail.com

Entre juliol i desembre de 1966 Pere Calders, des de les pàgines de Serra d’Or, va publicar sis articles sota l’epígraf «L’exploració d’illes conegudes», en resposta a l’assaig de Joaquim Molas La literatura de postguerra, editat aquell mateix any dins la col·lecció «Episodis de la Història» de Rafael Dalmau. A grans trets, Calders es queixa que Molas pontifica que els autors de postguerra han construït «una literatura posada orgullosament “fora del temps”, ahistòrica, amb un gust ben determinat pel mite, poc sensible a la dinàmica dels fets», contra la qual Molas propugna «una concepció més dinàmica de la vida i de l’art: l’anomenat Realisme històric». De fet, Calders ja s’hi havia pronunciat uns mesos abans, al número de febrer, sobre el compromís de la literatura fantàstica, amb l’article «Realitat o fantasia?», que explica que «no sempre és possible de rendir testimoniatges o d’explicar la veritat. De vegades subtilment, de vegades amb graponeria, ens van acorralant cap al món dels símbols, i el que sorprèn és que entre nosaltres no hi hagi més cultivadors de la fantasia escrita, més notaris dels somnis». Cinquanta anys després Alfons Gregori, armat d’un aparell teòric impressionant, demostra que Calders tenia raó, i que la literatura fantàstica també és dipositària d’una bona càrrega ideològica i subversiva. Per què, si no, com observa Gregori, seguint Derrida i Monleón, els fundadors del comunisme haurien encapçalat el seu pamflet materialista manllevant els recursos dels contes de fer por?: «Un fantasma recorre Europa...» Qui se’n surti d’arribar a obtenir aquest llibre escrit en castellà i publicat a Polònia i no s’espanti davant les 490 denses i erudites pàgines en quedarà ben convençut. El volum es divideix en dos grans capítols, un d’exposició teòrica i un de demostració pràctica. Dins el primer capítol, el primer apartat és dedicat a la qüestió de noms i l’esclariment de la terminologia. Potser l’aspecte més remarcable és que Gregori s’inclina per la utilització del terme «preternatural» (amb el prefix posicional que significa «fora de» o «més enllà») en lloc de l’habitual «sobrenatural» (amb el prefix derivat del jeràrquic supra, «damunt»), per la connotació religiosa que comporta aquest darrer, en un intent de cercar les més grans precisió i neutralitat possibles en un estudi en què el factor ideològic forma part intrínseca de l’anàlisi textual. L’autor fa un repàs dels diversos tractadistes que s’han ocupat del gènere fantàstic, a partir de l’inevitable Todorov. Ja quan l’analitza advertim un tret de la tesi del llibre, i és que la definició del fantàstic, i fins la constitució mateixa del gènere, té data, evoluciona amb el temps. Així, l’aproxiLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 187

15/3/18 12:00


188

Llengua & Literatura, 28, 2018

mació estructuralista de Todorov se cenyeix a una època, que ell mateix considera acabada: per a Todorov el gènere fantàstic representava la mala consciència del segle positivista, i a partir de Kafka sorgeix una nova literatura autònoma que ja no es confronta amb la realitat, perquè aquest paper el cobreix la psicoanàlisi. Gregori mostra les visions psicoanalítica i (post)marxista, i els canvis en la noció de realitat i irrealitat, fins als plantejaments actuals, de Bouvet a Roas, que Gregori subscriurà al seu estudi. Al capdavall hem anat veient que el concepte de fantàstic va evolucionant a mesura que ho fa el concepte de realitat, conseqüència del progrés científic que va possibilitant que zones que restaven en la foscor del desconegut vagin formant part de les coses descrites i estudiades. A la segona part d’aquest inici teòric entrem en la connotació ideològica, també a partir de la constatació que els plantejaments ideològics tenen la servitud del moment en què han estat emesos, i així Gregori arrenca de la superació del prejudici marxista, o més aviat dels marxistes posteriors a l’època de Marx, que la literatura realista (mimètica, en la terminologia de l’estudiós) és la compromesa, i la fantàstica, l’escapista. Conclou que en el fantàstic modern es produeix una inversió segons la qual el factor preternatural funciona més com a paradigma d’un estat de coses que com l’excepció pertorbadora del fantàstic tradicional. És a dir, si al fantàstic vuitcentista l’horror habitava un castell aïllat, a partir de Kafka i Lovecraft l’horror constitueix tot el sistema envoltant. Gregori encara dedica un altre apartat teòric a establir el recorregut i el concepte d’ideologia. Així, repassa el terme, ideat per Destutt de Tracy, aristòcrata reconvertit en revolucionari, a l’inici del xix, que la considerava la ciència de les idees. Els marxistes la convertiran en conjunt d’idees per a entendre el món, i Gregori repassa exhaustivament els diversos tractadistes marxistes i renovadors, com Lukács, preponderant en el camp de la teoria literària i que aquí, acomboiat per Manuel Sacristán, va marcar ideològicament els crítics i autors els anys seixanta, amb la seva línia antiavantguardista i reticent al fantàstic. Amb pensadors posteriors l’autor va testimoniant propostes que redimeixen del cul-de-sac de les construccions teòriques cada cop més abstractes del marxisme i alhora de l’abisme de la buidor de significat de la postmodernitat. Així, tot i que expliquen que a partir de la Il·lustració s’assimila gradualment la idea del predomini del factor racional i queda exclòs tot allò que no encaixa dins l’esquema de la raó, el procés de secularització i racionalització no ha estat tan radical i uniforme: els sediments de creences i postures ideològiques que han funcionat durant segles no es poden esborrar en l’escàs temps de la Modernitat, i per tant no és exacta la gradació cronològica excloent de: pensament màgic, pensament religiós i pensament científic. Convé anar alerta amb la veneració de la racionalitat: la incertesa és productiva, però la incredulitat és paralitzadora dels mecanismes crítics. La ciència presenta una idea de racionalitat diferent del racionalisme, entès com a confiança pretensiosa en una raó infal·lible: la racionalitat científica comporta una certa desconfiança en la raó i la confiança en l’experiència. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 188

15/3/18 12:00


Ressenyes

189

Gregori encapçala la segona part, l’anàlisi de l’aspecte ideològic d’una tria de textos fantàstics, amb una breu introducció al fantàstic en les literatures espanyola i catalana, de fet sobretot la recepció acadèmica del gènere, que en el cas català centra quasi exclusivament en les introduccions de Víctor Martínez-Gil i d’Emili Olcina a les respectives antologies. Finalment Gregori analitza ideològicament dinou textos fantàstics, classificats en tres apartats. Dels autors catalans, dins el tema del doble, trobem un text en castellà de Noel Clarasó, «Más allá de la muerte» (1948), que ideològicament classifica dins la «tercera Espanya» en el conflicte guerracivilista, i «O ell, o jo» (1955) de Pere Calders, que també remet al «trauma de la guerra civil». Dins l’apartat dels objectes amb poders preternaturals, a «La veu de Madame Ricard» (1908) de Diego Ruiz interpreta les monedes parlants com a representació de la malignitat del capitalisme dins el pensament marxista, i mostra les fissures de la ideologia de Ruiz respecte del pretès progressisme feminista i cosmopolita; de «L’Imperi, els màgics i la Strigiles» (1980, a partir de l’original castellà de 1968) de Joan Perucho, malgrat l’aparença paròdica, n’extreu evidències de conservadorisme i de vocació tradicionalista; a «Només digues si encara m’estimes» (2008) d’Albert Sánchez Piñol estira el fil ideològic fins a interpretar el relat com una presentació de la qüestió del sexe com a assumpte polític, l’al·lusió a la presència de la burgesia catalana en l’explotació colonial i el simbolisme actual de la locució «sortir de l’armari». Finalment, dins altres fenòmens fantàstics, a «Avís miste­ riós» (1898) de Joaquim Ruyra troba una concepció ideològica que aplega un catalanisme primordial amb el conservadorisme catòlic, que accepta tant el fantàstic sobrenatural com el positivisme científic; a «Nummius Dexter Optatus, Papa de Roma (308-310)» (1970) de Maria-Aurèlia Capmany, veu una rebel·lió contra el discurs ultracatòlic de l’Espanya franquista que expressa la construcció d’un catalanisme cívic i un ideal racionalista i feminista allunyat de plantejaments extremistes, que Gregori torna a entroncar amb la tercera Espanya; a «M’han florit ametllers a les butxaques» (1970) de Maria-Antònia Oliver, la ideologia esquerranosa de l’autora defensaria l’ecologisme i la solidaritat en un relat al· legòric del fracàs del domini insensat damunt la natura, i «El vol de l’àguila» (1986) de Jaume Fuster, que planteja la vinculació de l’escriptor novell amb la generació de la guerra i de l’exili, expressaria la ideologia esquerrana i catalanista de la generació dels 70. També en una nota Gregori esmenta Pedrolo, no estudiat aquí, i de qui diu que mereixeria un ampli treball a part. La lliçó de Gregori es podria resumir si fa no fa: no n’hi ha prou de dir que un text fantàstic és aquell que no respon a les lleis de la natura, perquè d’una banda el coneixement d’aquestes lleis evoluciona, però sobretot perquè la ideologia és allò que ens fa de punt de referència a l’hora de valorar què és real i què no ho és, i per tant hauríem de matisar que l’element fantàstic fora aquell que és considerat impossible per un grup social o una comunitat identificables. Amb la seva anàlisi, doncs, Gregori desautoritza els qui han afirmat que en la nostra època postmoderna tant el fantàstic com la ideologia han perdut la raó de ser. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 189

15/3/18 12:00


190

Llengua & Literatura, 28, 2018

En definitiva, Alfons Gregori ens ofereix un brillant exercici intel·lectual, que fa por que no assoleixi la difusió que mereix. Potser en algun moment algun lector el pot trobar excessiu, perquè l’autor, tant com amb un criteri cronològic, actua per capes conceptuals, sense cap mandra de revisitar textos i autors ja descrits per a trobar-hi matisos nous. És de destacar l’elegància respectuosa amb què expressa els desacords, quan n’hi ha, amb alguns dels teòrics que estudia, o n’evidencia les inconseqüències, quan convé. Potser és excessivament rigorós en l’opinió contra el Noucentisme: un repàs a fons dels catàlegs editorials dels tres primers decennis del segle xx podria col·laborar a matisar la condemna. I, posats a voler-hi fer alguna aportació, gosaríem suggerir que més que les fonts que insinua per al relat de Maria-Antònia Oliver, potser en podríem trobar una arrel en «L’illa engolida» de Llorenç Villalonga, del mateix tema i publicada el mateix 1970.

Massot i Muntaner, Josep: De València i Mallorca. Escrits seleccionats, edició a càrrec de Vicent Simbor Roig, València: Publicacions de la Universitat de València, 2017; «Honoris Causa», 29. August Bover i Font

Universitat de Barcelona - Institut d’Estudis Catalans bover@ub.edu

El dia 15 d’abril de 2016, la Universitat de València investí Josep Massot i Muntaner com a doctor honoris causa i ara li ha dedicat aquest esplèndid volum d’homenatge, editat a cura de Vicent Simbor Roig, que fou el seu padrí en l’acte d’investidura. El llibre s’estructura en tres seccions, la primera de les quals està dedicada als discursos pronunciats en l’acte d’investidura. S’inicia, és clar, amb la laudatio acadèmica a càrrec del doctor Simbor, que evoca els seus temps d’estudiant a la Universitat de Barcelona, en què fou alumne d’un jove pare Massot, per passar a fer un repàs biobibliogràfic de l’homenatjat, des de la seva etapa de formació fins a l’esponerós i impressionant present de la seva obra intel·lectual, a través de la qual guia el lector pels diferents camps d’interès de l’autor, tal com demana el gènere. En la lectio, el doctor Massot, després de recordar la seva primera visita a València, de la mà dels seus amics Joan Fuster i Enric Llobregat, explica la seva tria del tema: L’Obra del Cançoner Popular i les terres valencianes. Fa un resum de la vida del mecenes d’aquest gran projecte, Rafael Patxot i Jubert, i explica com, finalment, la família Patxot feu arribar els documents, fins llavors conservats entre Barcelona i Suïssa des de la guerra civil, a l’Abadia de Montserrat. I exposa detalladament la contribució valenciana des de la preparació del projecte i al llarg del seu desenvolupament, en una nova i excel·lent lliçó magistral. Aquesta primera secció es clou, com és lògic, amb les paraules de l’excel·lentíssim Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 190

15/3/18 12:00


Ressenyes

191

i magnífic senyor rector de la Universitat de València, doctor Esteban Morcillo Sánchez, tot felicitant els nous doctors honoris causa investits en aquella sessió —també ho fou la sociòloga i economista doctora Saskia Sassen— i donant-los la benvinguda a la seva universitat. La segona secció, de temàtica estrictament biobibliogràfica, s’obre amb un text autobiogràfic —Petita història personal—, que l’homenatjat havia llegit a la seu d’Òmnium Cultural de Barcelona, el 29 de maig de 2012, amb motiu de la recepció del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I, a continuació, trobem un Perfil biogràfic de Josep Massot i Muntaner, a cura de Rafael Roca, que també s’ha ocupat de la recopilació de l’extensa bibliografia que el complementa. El recull bibliogràfic es divideix en llibres (86 entrades), parts de llibres (127 entrades), edicions i revisions (49 entrades), pròlegs i notes editorials (84 entrades), articles a revistes (400 entrades), articles a diaris (30 entrades), col·laboracions a enciclopèdies i diccionaris (14 entrades) i ressenyes (52 entrades). Les xifres són prou eloqüents... La tercera i darrera secció del llibre, Escrits seleccionats, de caràcter antològic, consta de dues parts. La primera, Escrits de Josep Massot i Muntaner, consta d’una part dedicada als Temes valencians, que com explica Vicent Simbor Roig, que n’ha tingut cura, constitueix una mena de petita galeria d’homenots valen­ cians ordenada alfabèticament, amb treballs sobre Josep Lluís Bausset, Eliseu Climent, Germà Colón (2 textos), Joan Fuster, Teodor Llorente i Manuel Sanchis Guarner (5 textos). A la segona part, Els mallorquins i la llengua autòctona és «una reescriptura a fons, fins a elaborar un text nou, i pràcticament original, del primer capítol del llibre» homònim, publicat per primera vegada l’any 1972 i reeditat novament, revisat i augmentat, l’any 1985. La segona d’aquestes dues parts, Escrits sobre Josep Massot i Muntaner, a cura de Mireia Ferrando Simon, té l’encert de reunir textos dispersos sobre el pare Massot, generalment molt menys coneguts que els seus propis escrits. Tenint en compte l’extensa producció intel· lectual de l’autor, i tal com era de preveure, la curadora ha hagut de fer un gran esforç de selecció per no excedir l’espai disponible. Per això li ha calgut deixar fora els articles de premsa i espigolar els textos exclusivament entre els apareguts en llibres i revistes. Això no obstant, ha pogut aplegar nou pròlegs, tres textos de presentacions i discursos de recepció acadèmica, sis ressenyes i dotze articles, que ajuden a donar una visió més completa sobre l’autor i la seva obra monumental. Tot plegat constitueix un volum extraordinari i imprescindible, un sincer i valuós homenatge a un dels nostres grans savis, el pare Josep Massot i Muntaner, que alhora honora la institució que l’ha fet realitat, la Universitat de València.

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 191

15/3/18 12:00


192

Llengua & Literatura, 28, 2018

Stegmann, Tilbert Dídac: El plaer de llegir literatura catalana, Lleida: Pagès editors, 2016; «Argent Viu», 135. Ramon Farrés

Universitat Autònoma de Barcelona, Dept. de Traducció, Interpretació i Estudis d’Àsia Oriental Ramon.Farres@uab.cat

Tilbert Dídac Stegmann, romanista alemany que ha dedicat els seus majors esforços a la promoció dels estudis de llengua i literatura catalanes al seu país, era conegut fins ara pel públic català no especialitzat per obres de caràcter testimonial, com ara Catalunya vista per un alemany (1986) —del qual se’n van arribar a fer 13 edicions en 8 anys— o Ambaixador de Catalunya a Alemanya (2014). Amb la publicació del llibre que ens ocupa avui, es posa per primera vegada a disposició del lector català interessat en els estudis literaris un aplec de textos seus de caràcter més filològic sobre diverses figures o obres del sistema literari català, publicats anteriorment en revistes o miscel·lànies. Així doncs, qui fins avui només coneixia el catalanòfil, ara té l’oportunitat de veure com treballa l’estudiós. Dues cares de la mateixa persona que lògicament tenen molts punts en comú, dels quals jo destacaria en primer lloc la passió. Stegmann no només es mostra apassionat quan defensa la llengua i la cultura catalanes, sinó també quan estudia les obres literàries que aquesta llengua i aquesta cultura han donat. D’aquí ve que hagi titulat aquest aplec d’articles no pas amb una denominació neutra i convencional com podria ser Estudis de literatura catalana o Lectures de textos catalans, sinó El plaer de llegir literatura catalana, deixant clara així d’entrada la seva implicació emotiva amb el seu objecte d’estudi. I cal dir que el títol està plenament justificat, perquè al llarg dels treballs que conté trobarem constantment l’autor sorprenent-se d’un cop d’efecte, admirant un determinat recurs poètic, assaborint una descripció novel·lesca, adelitant-se amb els detalls creatius d’un autor. En total són vuit els estudis aplegats al volum, però el gruix el conformen diversos textos dedicats, d’una banda, a l’obra de Joan Brossa, i de l’altra al Tirant lo Blanc, concretament tres en el primer cas i dos en el segon. La resta de treballs tracten de temes tan diversos com la novel·la de Joan F. Mira Els treballs perduts, una composició de Frederic Mistral dedicada als poetes catalans i els estudis de filologia catalana a Alemanya. Com s’ha dit, tots ells són textos que ja havien estat publicats anteriorment en actes de congressos o en revistes especialitzades, com Zeitschrift für Katalanistik, la publicació fundada pel mateix Stegmann que des de fa més de trenta anys serveix de portaveu als estudis de llengua i literatura catalanes (és a dir de «catalanística», en la terminologia germànica) a Alemanya. Cal dir, però, que Stegmann s’ha pres la molèstia de posar-los al dia —a més de traduir-los de l’alemany, quan calia—, contrastant-los amb la bibliografia que ha aparegut d’ençà de la primera publicació. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 192

15/3/18 12:00


Ressenyes

193

El volum s’obre amb el bloc de tres textos dedicats a diversos aspectes de l’obra de Joan Brossa. En el primer, titulat «Joan Brossa, entre paraula i vida», Stegmann parteix de la premissa que tota la producció brossiana té com a motor la transgressió, i es proposa definir les diferents vies en què es manifesta aquesta força, ajudant-se d’exemples concrets que analitza detalladament. En total, l’autor constata sis formes de transgressió: la dignificació poètica del llenguatge quotidià; la superació de les fronteres entre els gèneres literaris; l’equiparació entre la literatura i els «gèneres lúdics populars» —tal com els anomena Stegmann—, com poden ser la màgia, la pantomima, el circ o els happenings, entre altres; l’atribució als signes lingüístics —les lletres, les paraules...— d’una funció independent, més enllà de la designació d’un objecte o un concepte; la supressió de les barreres entre la literatura i les arts visuals, i la reconnexió de la poesia amb la vida, que tindria com a exemple més clar, segons l’autor, el «Poema visual transitable» situat a l’entorn del velòdrom d’Horta, a Barcelona. El segon text dedicat a Brossa, «Creativitat en les poesies de Joan Brossa», parteix de la definició del concepte de «creativitat» que va establir Arthur Koestler al seu llibre The Act of Creation, de 1964, per tal d’«elucidar si el concepte de creativitat ens pot ajudar a penetrar en el secret de la poesia brossiana i, a l’inrevés i al mateix temps, si la poesia brossiana ens pot ajudar a penetrar en el secret de la creativitat». I ho fa de nou analitzant amb gran detall diversos poemes representatius de Brossa, per arribar a la conclusió següent: Brossa es deslliga de les limitacions de la convenció literària i del pensament convencional, que són impediments per al salt creatiu. Reordena i reagrupa el conjunt de les nostres experiències. Busca el llenguatge depurat de tot allò superflu i la màxima concentració lingüística, amb la qual introdueix nous enllaços i noves combinacions per al lector.

El tercer text dedicat a Brossa, «La sabata del poeta: Joan Brossa a Alemanya», se centra, com diu el títol, en la presència de l’obra de l’autor a Alemanya, sigui en forma de publicacions o de mostres efímeres o permanents de la seva obra plàstica, de les quals Stegmann ha estat un dels principals impulsors. Per aquest motiu, el text es tanca amb una completa «Bibliografia de T. Stegmann sobre Brossa», amb més de vint referències entre estudis i traduccions. A continuació trobem un estudi titulat «Ironia intertextual i complexitat narrativa en Els treballs perduts de Joan F. Mira», on Stegmann rastreja amb gran minuciositat les referències literàries d’aquesta novel·la, des del rerefons mitològic dels treballs d’Hèrcules fins a Borges i Eco, passant per la Bíblia i l’Ulysses de Joyce, alhora que posa en relleu l’extraordinària complexitat de la construcció narrativa. Aparentment la novel·la de Mira i l’obra poètica de Brossa no tenen res en comú, però la reflexió que Stegmann fa al final d’aquest treball ens dóna una pista de per què l’una i l’altra l’han interessat d’igual manera:

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 193

15/3/18 12:00


194

Llengua & Literatura, 28, 2018

Les jerarquies, tant de forma com de contingut, es veuen desmuntades en els més diversos aspectes; també els ideals, l’heroisme, els projectes universals que volen salvar la humanitat, tot, es desmunta..., amb l’excepció del plaer i de la voluptuositat.

L’assaig que segueix encara s’allunya més dels paràmetres fixats en els primers textos del llibre, de fet fins i tot podríem dir que surt del marc de referència del volum, perquè no tracta pròpiament de cap autor ni de cap obra de la tradició literària catalana, encara que sens dubte hi té una relació directa. Es tracta d’una anàlisi del poema de Frederic Mistral «I troubaire catalan» (‘Als poetes catalans’), en què Stegmann ressalta les visions contradictòries que aquesta oda presenta de Provença i Catalunya i les seves respectives relacions amb França i Espanya, que fan que el text basculi entre un regionalisme submís i un impuls radical d’emancipació. Seguidament trobem els dos estudis dedicats a aspectes molt concrets de la gran novel·la de Joanot Martorell, concretament sobre «Mediació narrativa i participació del lector en el Tirant lo Blanc» i «El “realisme tècnic” i el “detallisme sobri” al Tirant lo Blanc». En el primer Stegmann analitza un passatge de la novel·la de caràcter eròtic des del punt de vista de la necessària cooperació del lector per interpretar determinats aspectes de la narració que són tan sols suggerits per Martorell, i en el segon s’entreté a revisar amb tot detall un altre passatge, aquest de caràcter tècnic, i totes les interpretacions que se n’han fet, per intentar esbrinar fins a quin punt el procediment descrit per Martorell és correcte i, en última instància, si podria realment dur-se a la pràctica. El volum es clou amb un interessant repàs a la història de la catalanística alemanya, des de la primera referència a la llengua catalana en una composició del trobador alemany Oswald von Wolkenstein fins a l’actualitat, acompanyat d’una bibliografia essencial que ressalta les aportacions més importants de cada època en aquest camp. El plaer de llegir literatura catalana, sense renunciar en cap moment al rigor filològic, es llegeix efectivament amb «plaer», d’una banda gràcies al to apassionat que Stegmann imprimeix a les seves investigacions, i de l’altra pel seu conreu d’un català planer i precís a parts iguals. Tot i això, l’autor no pot evitar caure ara i adés en algun calc de l’alemany o en alguna altra mena d’expressió deficient, que no seria just retreure-li a ell, sinó a la manca d’una revisió lingüística per part dels editors. És l’única pega que hem trobat en aquest aplec del tot recomanable d’estudis de la tradició literària catalana per part d’un dels més il·lustres catalanòfils i catalanistes en actiu.

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 194

15/3/18 12:00


Ressenyes

195

Škrabec, Simona: Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana, València: Universitat de València, 2017; «Assaig», 46. Jaume Subirana Ortín

Universitat Oberta de Catalunya jsubirana@uoc.edu

Una pàtria prestada és el tercer llibre d’assaig que publica en català la filòloga i traductora Simona Škrabec (Ljubljana, 1968), doctora en Literatura Comparada, després de L’estirp de la solitud (2002, guardonat amb el Premi Josep Carner de Teoria literària) i de L’atzar de la lluita. El concepte d’Europa central al segle XX (2005). D’acord amb el subtítol del llibre que ara ressenyem, «Lectures de fragilitat en la literatura catalana», la matèria d’anàlisi del volum és una tria de literatura (contemporània) destacada en la nostra llengua, i el punt de vista escollit és el de la recerca de la força o l’absència de força, d’una suposada fragilitat, en aquest material. Škrabec no és pas una nouvinguda a la literatura catalana, ni parla per parlar: l’assagista és membre destacada del PEN Català (en aquests moments presideix a més el Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Internacional), va ser durant anys la impulsora i responsable de la revista digital Visat de literatura i traducció (<www.visat.cat>), és professora col·laboradora de la Universitat Oberta de Catalunya en assignatures de narrativa i traducció i és una incansable promotora de la literatura eslovena (i, més amplament, de l’Europa Central) als territoris de parla catalana, i viceversa. Com a traductora, Škrabec ha signat les versions a l’eslovè d’un grapat d’autors catalans contemporanis (entre els quals Cabré, Calders, Moncada, Rodoreda i altres que retrobem en aquestes pàgines), i també de l’eslovè i el serbi i el croat tant al català com al castellà. Amb Arnau Pons, a més, va coordinar un projecte editorial al qual algun dia caldrà fer justícia: Carrers de frontera (dos volums, 2007 i 2008), sobre les relacions entre les cultures alemanya i catalana, publicat amb motiu de la invitació de la cultura catalana a la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt l’any 2007. Enllà de l’exotisme d’una estrangera que escriu en català (exotisme que algun dia, potser, amb sort, serem capaços de trasmudar en reflexió serena sobre orígens, llengües i identitats en el món cultural i artístic actual), Škrabec és de fet una de les principals pensadores (en el sentit informat, reflexiu i comparatiu del terme) sobre la cultura literària catalana actual, a través d’un reguitzell de conferències, ressenyes (a L’Avenç, a l’Ara Llegim i en revistes especialitzades) i com a membre del consell de redacció de la revista de pensament L’Espill. Perquè del que es tracta, en la trajectòria de l’autora i en el llibre que comentem, és de pensar la literatura i pensar a partir de la literatura: a això es dedica Škrabec. I la intenció és fer-ho amb referents literaris (obres llegides) internacionals, a més dels catalans, i amb una significativa base teòrica que permet enfilar les obres motiu d’anàlisi en una perspectiva de pensament o reflexió que va més enllà del que durant dècades va ser una certa concepció autàrquica de la filologia catalana. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 195

15/3/18 12:00


196

Llengua & Literatura, 28, 2018

Algú ha dit que el lector més atent d’un text literari, per damunt fins i tot de l’autor (de molts autors, si més no), és el seu traductor. Aquest llibre en dóna prova quan ens endinsem en les consideracions de Škrabec sobre llibres i escriptors que ha traduït a l’eslovè, com ara Calders, Ferrater, Moncada o Cabré. Els deu assaigs llargs aplegats a Una pàtria prestada... estan dedicats a Joan Maragall («L’escut brillant de l’èpica»); al món narratiu de Pere Calders («Les possibilitats perdudes»); a Joan Fuster, l’universalisme i la traducció («Intoxicats amb la il· lusió»); a Mercè Rodoreda («Què hi ha darrere les flors?»), la novel·la històrica contemporània, Quanta, quanta guerra... i La mort i la primavera («Quan l’espai esdevé temps»); a la poesia de Gabriel Ferrater («Un poeta ‘intolerable’?», que conté el reconeixement explícit per la forma en què l’autora entrà en contacte amb el poeta —compartida amb qui signa aquestes línies—: en un curs de teoria de la literatura de la professora Dolors Oller); a Vicent Andrés Estellés, la seva traducció i les antologies de poesia catalana traduïda («El missatge en una ampolla»); a una esplèndida i detallada anàlisi de Camí de sirga («El camí que no es pot recórrer a peu») provinent del pròleg a l’edició eslovena del llibre, i a la poètica de Jesús Moncada; a L’ombra de l’eunuc (1996, també traducció seva a l’eslovè) i la novel·lística de Jaume Cabré («L’idealisme sota la lupa»), i, finalment, a una peça de Sergi Belbel (Mòbil, de 2006) amb una llarga derivada sobre les possibilitats actuals de representar i explicar el real amb excursions a Thomas Bernhard, Quim Monzó, Josep M. Benet i Jornet, Jorge Luis Borges i Gaston Bachelard («El perquè de tot plegat»). Així doncs, tenim Maragall, Calders, Fuster, Rodoreda, Ferrater, Andrés Estellés, Moncada, Cabré, Belbel, Benet i Jornet i Monzó: hom no pot negar a l’autora el bon gust (i la bona vista) a l’hora d’establir l’espinada damunt de la qual basteix la seva anàlisi i els seus raonaments sobre la literatura catalana moderna (és a dir, contemporània). Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana és un llibre fet a partir de textos prèviament publicats, substancialment revisats per a la seva edició aplegada com a volum. Aquesta és una vella discussió que segurament no té solució diàfana. Qui signa aquestes notes és un ferm defensor de l’assaig que es va fent i refent, que millora i guanya densitat amb el temps, amb les versions i amb el contrast amb altres idees i persones (en congressos, ressenyes, grups de recerca, discussions de tota mena): això és el que tenim aquí entre mans. Potser val la pena, doncs, aprofitar per fer un reconeixement a capçaleres com Els Marges, L’Avenç o L’Espill que permeten, en temps ben poc amables per a l’especulació i l’assaig humanístics, mantenir espais perquè la literatura catalana pugui ser objecte d’anàlisi i de comparança, d’especulació i d’il·lació. En aquest sentit, caldria fer extensiu l’agraïment i l’homenatge a una col·lecció com «Assaig» de les Publicacions de la Universitat de València,1 que en els darrers anys ha publicat 1.  Parlant de l’editor, com a lectors hi ha un únic retret a fer-li pel que fa a aquest llibre: la manca d’índex final de noms, un afegit molt pertinent en títols que analitzen i contrasten entre si molts autors i obres, com és el cas d’aquest. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 196

15/3/18 12:00


Ressenyes

197

llibres d’una llista de noms (Joan Garí, Lluís Quintana, Josep Piera, Enric Balaguer, Xavier Pla, Enric Bou, Antoni Martí Monterde, Enric Sòria, Vicent Alonso...) que representen de forma excel·lent l’assagisme literari culte del país. L’autora obre el pròleg del llibre rememorant una passejada estival per la dolina de Ribnica, al territori de l’ós eslovè, i en cert moment, caminant per camps i parcel·les, per pobles i camins, comenta l’existència d’«unes regles estrictes de convivència en aquest mosaic de clapes verdes i groguenques, però cap prohibició expressa» i es pregunta com ens relacionem amb l’entorn que ens acull: això mateix podríem dir que fa el llibre, traslladat a l’anàlisi de la literatura. Tot i que sigui cert, com afirma Simona Škrabec al pròleg d’Una pàtria prestada..., que la vida (i la literatura, hi afegiria) se’ns presenta fragmentada i inconnexa, llibres com aquest malden per connectar fragments significatius, per ajudar-nos a fer sentit d’allò llegit. Benvinguts siguin.

Veny-Mesquida, Joan R.: Criticar el text. Per a una metodologia de l’aparat crític d’autor, Lleida: Aula Màrius Torres i Pagès editors, 2015. Josep Camps Arbós

Universitat Oberta de Catalunya, Estudis d’Arts i Humanitats jcampsar@uoc.edu

Al llarg de les darreres dècades la crítica textual catalana ha experimentat un notable auge tant pel que fa referència a les edicions —a tall de mostra podem esmentar la publicació de bona part de l’obra de Ramon Llull, Francesc Fontanella, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Josep Carner o Salvador Espriu— com pels articles i llibres que reflexionen sobre l’ofici d’editar i que tenen el seu millor exponent en el manual Models i criteris de l’edició de textos (2015), coordinat per Víctor Martínez-Gil. Sens dubte, un dels noms de referència en aquest àmbit de la filologia és Joan Ramon Veny-Mesquida, qui conjumina la faceta d’editor, en tant que és autor de sòlides edicions crítiques: Cementiri de Sinera. Les hores. Mrs. Death, de Salvador Espriu (2003), Diari 1918, de J. V. Foix (2004), o Preceptiva poètica, d’Antoni Febrer i Cardona (2008); i la d’estudiós, ja que ha signat articles en què planteja interessants qüestions filològiques i textuals: «La revisió de la pròpia obra en els escriptors contemporanis: notes per a una tipologia de motius» (Estudis Romànics, 26, 2004), «La tradició oral en la crítica filològica de textos literaris contemporanis: el cas de J. V. Foix» (Miscel· lània Joan Veny, volum 7, 2005) o «Variants d’autor: una tipologia de tipolo­ gies» (Som per mirar, volum II, 2014). Veny, a més, va formar part, des de la direcció de la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida, del Comitè Organitzador del I Congrés Internacional sobre Crítica Filològica i Ecdòtica celebrat el 2012, les actes del qual es publicaren l’any següent amb el títol La Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 197

15/3/18 12:00


198

Llengua & Literatura, 28, 2018

filologia d’autor en els estudis literaris catalans. Amb aquest bagatge no és d’estranyar que Veny s’atrevís a redactar un llibre —podríem qualificar-lo de manual— sobre l’edició de textos en la nostra llengua: Criticar el text. Per a una metodologia de l’aparat crític d’autor. L’objectiu del treball, com s’indica a la introducció, és fornir a l’investigador una metodologia científica per tal que pugui disposar correctament l’aparat d’autor a l’hora d’editar un text que pretengui ser, amb totes les prevencions, definitiu. I Veny el durà a terme a partir d’un discurs perfectament estructurat, distribuït en uns capítols amb contínues remissions entre ells i farcit de múltiples i variats exemples. Les consideracions que Veny exposa en el llibre sobre el tema parteixen de tres restriccions: se cenyeix només a textos contemporanis, no contempla esbossos ni esborranys, i s’adreça a la realització d’edicions en format paper i no en digital. Semblantment, en aquest apartat inicial Veny ens ofereix alguns aclariments terminològics, amb una notòria finalitat didàctica: per exemple, la distinció entre aparat de tradició i aparat d’autor o entre text base i text editat o crític. El llibre es divideix en quatre capítols. El primer està dedicat a la descripció de l’aparat de variants d’una edició crítica. Veny n’indica, prèviament, les característiques que ha de tenir: intel·ligibilitat (ha de predominar la simplicitat i la sobrietat), la coherència (ha de correspondre amb els resultats de la col·lació i de l’anàlisi dels testimonis) i l’exhaustivitat (cal tenir present tots els testimonis). A continuació, comenta les fases a seguir per a elaborar-lo: la col·lació de testimonis a partir d’un testimoni base, l’avaluació i selecció de les variants (que comporta desestimar determinats tipus de variants com les ortotipogràfiques) i la disposició de l’aparat (o sigui, la manera de presentar les variants). En el segon capítol Veny aprofundeix en la darrera qüestió i, en conseqüència, efectua, seguint criteris tipogràfics, una proposta de classificació de l’aparat a partir de la seva situació respecte al text i de la disposició de les variants dins les unitats crítiques. En cataloga set modalitats, degudament exemplificades: interlineal (dins del text), paral·lel (al costat del text), a peu de pàgina, a pàgina acarada (i, si escau, en volum a part), al final del text i en apèndix a l’obra. Veny es crític amb les dues darreres modalitats, ja que considera que preval el criteri econòmic per sobre del científic, cosa que condemna l’aparat a «l’ostracisme, a la no-lectura, a la no-consulta: a la seva mort, en definitiva, com a “text” que és» (p. 44). Pel que fa a la disposició de les variants dins les unitats crítiques, reclama que se segueixi el sentit comú a l’hora d’adoptar les solucions escaients. També es comenten els elements que formen part de l’aparat: el lemma (inclusió o exclusió de l’aparat) i la varia lectio (si cal seleccionar totes les variants o fer-ne només una selecció acurada i les intervencions de l’editor). O la distinció entre aparat d’autor o diacrònic i de tradició o sincrònic o bé entre aparat genètic i evolutiu. Quant a la necessitat de fixar un sistema de signes i abreviacions, Veny sentencia que «sembla que podríem acordar que com més breus i més gràfics siguin els signes i les abreviatures, millor» (p. 57). Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 198

15/3/18 12:00


Ressenyes

199

El capítol tercer, el més extens, està dedicat als elements que constitueixen l’aparat. D’antuvi, Veny ens parla de la informació que ha de contenir la capçale­ ra: l’inventari de testimonis i l’ordenació de les sigles que assenyalen el text base i els testimonis, «la disposició de les sigles no ha de seguir l’ordenació cronològica, sinó la de la cadena genètica: el que interessa aquí al lector no és la datació dels testimonis, sinó la seva filiació i el seu pes específic dins la gestació del text» (70). Una afirmació que planteja la necessitat de si cal partir sempre de la darrera edició de l’autor: Veny proposa evitar-la si hi ha testimonis posteriors, encara que si hi trobem indicis d’intrusió, cal rebutjar-los (els exemples de L’Atlàntida, de Jacint Verdaguer, o de Diari de 1918, de J. V. Foix, són d’allò més aclaridors). Una reflexió personal a partir del que s’exposa en el discurs sobre aquesta qüestió: cal seguir editant Narcís Oller d’acord amb la seva darrera voluntat quan Emili Guanyavents va intervenir en el text original més enllà del que seria aconsellable? Igualment Veny defineix i delimita amb claredat què són les unitats crítiques, la informació que fa referència a cada segment del text que presenta variants en alguns o en tots els diferents testimonis conservats i que és necessària per a poder reconstruir-lo. Destaca en el capítol l’explicació sobre les sigles i abreviatures: Veny no proposa un mètode sinó que aconsella que cada editor ha de ser capaç de trobar el punt just entre la coherència exhaustiva i la intel· ligibilitat reduccionista a partir del sentit comú. No en va, la relació de la sigla amb el testimoni hauria de seguir les normes de claredat (el lector l’ha d’identificar sense esforç), sobrietat (no ha de ser complexa), coherència (s’ha d’explicitar el criteri emprat per a crear-la) i correlació (les relacions dels testimonis entre ells ha de ser explícita). Cal, per tant, que el lector no es demani cap explicació. Veny també planteja altres qüestions: l’ús de les sigles que s’han de fer servir a l’aparat han de ser les dels testimonis o les que designen els diferents estadis; els avantatges i els inconvenients del recurs o no al lemma; la preferència de l’aparat negatiu en detriment del positiu en la utilització de les sigles, ja que no cal inventariar els testimonis del text que segueixen el testimoni base; la transcripció de la varia lectio i la seva ordenació en l’aparat (de més antic a més modern o a l’inrevés), la divisió de les unitats crítiques, l’abreujament de les variants i la seva contextualització o l’estudi de les sigles. Quant al tema dels signes i les abreviatures crítiques, en remarca la manca d’inventari i d’una pauta d’ús; malgrat tot aconsella que l’editor hauria de simplificar al màxim la lectura de l’aparat i, alhora, ser capaç de representar, exhaustivament i de manera precisa, la complexitat textual. Per a Veny, els signes han de ser intuïtius, explícits, sintètics i unívocs, alhora que haurien de seguir la tradició (no cal, per tant, inventar-se’n de nous) i de tenir present l’estètica (vegeu què afirma a propòsit del calderó, p. 111). De tot plegat, se’n desprèn que «l’experiència ensenya que aplicar la coherència de manera absolutament sistemàtica, sense excepcions, i desobeint el que el sentit comú aconsella, porta a l’absurd» (p. 100). El darrer capítol tracta de l’aparat de notes. El primer consell que s’hi dona és disposar-les en un aparat diferent del de les variants, ja que presentar-les en un Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 199

15/3/18 12:00


200

Llengua & Literatura, 28, 2018

que agrupi notes i variants pot induir a confusió en tant que són textos de naturalesa ben diversa. Veny sistematitza els tipus de notes adients a una edició crítica: les de l’editor (els aspectes materials del testimoni; el discurs sobre el text, que ha d’incloure la justificació de les esmenes al text base; o el context a partir de la documentació existent), de l’autor (pròlegs, diaris...) i del lector (postil·les dels correctors o els amics realitzades sobre els testimonis). Val a dir que Veny rebutja les notes hermenèutiques en una edició crítica, en tant que comenten aspectes exclusivament literaris: «crec exagerades aquelles pàgines d’algunes edicions en què hi ha una línia del text de l’autor i la resta és una nota interpretativa que, per si fos poc, és capaç d’allargar-se unes quantes pàgines» (p. 173). El volum es complementa amb la bibliografia referenciada —amb una nodrida presència de treballs de fora de l’àmbit català, fet que evidencia el domini de la disciplina que posseeix Veny— i dividida en diversos apartats: les edicions dels textos literaris esmentats, la constitució i disposició del text i els aparats, i els estudis crítics. I es tanca amb uns útils índexs de noms, de termes tècnics i d’il·lustracions. No hi ha dubte, el manual de Veny ha d’esdevenir, des de la seva publicació, una referència en els estudis de la crítica textual no només catalana sinó europea. I ho ha de ser per diversos motius: pel sistemàtic plantejament de problemes metodològics que afecten en tot moment l’elaboració d’una edició crítica; per la claredat en l’exposició del discurs, acompanyada de nombrosos exemples procedents de primeres espases de la literatura catalana que eviten l’aridesa del tema; i per les propostes que s’hi despleguen, basades en la simplicitat, el rebuig a la solució única, i el sentit comú, i que tenen sempre present el destinatari del text a editar. Un llibre, en definitiva, d’un enorme interès no únicament per a aquells agosarats que s’endinsen en el sempre problemàtic terreny de les edicions crítiques sinó també per als amants de la filologia.

Coromines, Joan: Llibreta de Camp XXV de l’Onomasticon Cataloniae. Enquestes toponomàstiques i dialectals realitzades a la Catalunya del Nord (1959-1960), edició i estudi lingüístic a cura de Philip D. Rasico, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Secció Filològica i Fundació Pere Coromines, 2016; «Biblioteca Filològica», LXXIX. Fèlix Bruguera

Societat d’Onomàstica felix.bruguera@osor.cat

Considerem que ens trobem davant d’una obra important i significativa per al món de l’onomàstica catalana atès que, per primera vegada, es publica una de les Llibretes de Camp de Joan Coromines (Barcelona, 1923 - Pineda de Mar, 1997). Les llibretes de camp eren els quaderns que va anar realitzant l’esmentat estudiós Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 200

15/3/18 12:00


Ressenyes

201

a partir de les seves 1.332 excursions, a més de dos mil termes municipals, per arreu del domini lingüístic català, aproximadament entre 1923 i 1979, i a les quals va anar anotant el material lèxic, dialectal, toponímic i antroponímic que esdevingué un dels fonaments de les seves obres, com ara el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (1980-2001) i l’Onomasticon Cataloniae (1989-1997), a més a més dels Estudis de toponímia catalana (dos volums de 1965 i 1970). Tanmateix, allò que fa més significatiu el material recollit en aquesta llibreta de camp no és el que apareix a les esmentades obres de Coromines, sinó tot allò que no hi va incloure, ja que, com podem llegir a la introducció del volum: el corpus de dades toponomàstiques i de la llengua popular recollides per Coromines a través de les seves enquestes va resultar tan abundant que una gran part d’aquests materials mai no va ser aprofitada pel lingüista i ha restat inèdita fins avui (p. 11)

De les cinquanta-una llibretes conservades a la Fundació Pere Coromines, de Sant Pol de Mar, aquesta és la que està numerada com a vint-i-cinquena i fa referència a municipis de la Catalunya del Nord que foren visitats per Coromines entre 1959 i 1960. Es tracta d’un material poc o gens estudiat fins avui, potser per les dificultats de comprensió que comporta l’estil manuscrit de Joan Coromines, amb transcripció fonètica amb un alfabet propi, l’ús d’abreviatures en alguns casos poc clares o la cal·ligrafia poc llegible; com ens anota Philip D. Rasico, això ha comportat sovint «interpretacions problemàtiques als especialistes i gairebé ininterpretables per al públic en general» (p. 12). L’edició i l’anàlisi lingüística de la Llibreta de Camp ha anat a cura del prestigiós estudiós Philip D. Rasico (Indianapolis, 1952) —bon coneixedor de Coromines, ja que hi col·laborà en el DECat i l’OnCat—, el qual ha transcrit literalment les anotacions de Coromines i n’ha realitzat un estudi lingüístic; com anota el propi Rasico, els seus objectius són fonamentalment dos: (a) La retranscripció (incloent-hi la conversió de les transcripcions fonètiques de Coromines a un sistema molt afí de l’AFI i de l’edició de les enquestes realitzades per Coromines, a 46 municipis del Rosselló o del Vallespir, i tres de l’Alt Conflent, entre el 20 de juliol de 1959 i el 27 de juliol de 1960; i (b) l’estudi lingüístic dels materials toponomàstics que hi foren recollits i enregistrats llavors pel mateix lingüista (p. 15)

Òbviament, el volum ens faculta de conèixer nous aspectes a l’entorn del mètode de treball de Coromines que enriquiran els estudis a l’entorn d’aquest sistema de recollida de dades de Joseph Gulsoy (1964), Emili Casanova (1990) o Joan Ferrer, Josep Ferrer i Joan Pujadas (2000): indret des del qual es realitza l’observació, camí que se segueix —físic o visual—, nom, edat aproximada i, en ocasions, professió dels informants orals, altres fonts d’informació utilitzades (cadastres, maLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 201

15/3/18 12:00


202

Llengua & Literatura, 28, 2018

pes, guies...), entre d’altres coses. Així mateix, podem arribar a conèixer algunes anècdotes a l’entorn d’aquestes enquestes de recollida lexicogràfica: diàlegs amb alcaldes, com ara el de Montescot, que «imita el parlar barceloní i diu coses en castellà i sap història» (p. 158), o, a Palau de Vidre, on l’informant és «un subjecte molt fi, educat, amable i intel·ligent» (p. 122), o bé, a Sant Nazari, amb «pronúncia i parlar afrancesadíssim (el seu pare i el batlle parlen molt més català [però no volen informar-me; és la festa major])» (p. 178)... Tot plegat, ens permet d’aprofundir en el coneixement de la personalitat de Coromines, així com d’algunes experiències viscudes durant el treball de camp. Un altre aspecte que fa interessant el llibre consisteix en la reproducció gràfica d’algunes de les pàgines de la llibreta de camp, un total de quatre, la 121, la 128, la 176 i la 196, ja que això permet d’adonar-nos de la complexitat de la interpretació de les anotacions escrites per Joan Coromines en un primer moment. Després de la transcripció literal de les anotacions, a cadascun dels quarantanou municipis recorreguts, hi localitzem la tasca pròpia del prestigiós estudiós de Joan Coromines Philip D. Rasico, la «Relació toponomàstica i estudi lingüístic» en què s’hi anoten totes les entrades toponímiques, dialectals i antroponímiques —malgrat que no s’hi desenvolupen estudis sobre llinatges. D’aquesta manera, hi localitzem l’estudi dels noms de lloc més peculiars, significatius i interessants, alguns dels quals l’estudiós barceloní no va comentar en cap de les seves obres, com ara el rec de Calills (Portvendres), Morolla (Vilallonga de la Salanca), la Pugeda (Castellrosselló), mas d’en Gauma (Baixàs)...; de fet, com ens assenyala el mateix Rasico, no comenta tots els termes sinó: Només s’analitzen ací els noms de lloc o de persona que presenten alguna dificultat etimològica o fonètica pel que fa a la seva evolució o bé els que resulten interessants per d’altres motius. (p. 15)

En altres ocasions, podem constatar-hi casos en els quals es modifiquen algunes de les aportacions de Coromines com s’esdevé, per exemple, amb la Roma (Banyuls de la Marenda) o bé alguns dubtes que van sorgir al propi lingüista quan aplegava el material toponímic, com podem constatar a Mas de la Denessia (Elna), el Cansetè (Salelles) o el còrrec del Torraller (Vilanova de la Raó). Tanmateix, el més significatiu d’aquest treball és, potser, l’estudi que en realitza Rasico, des d’un vessant etimològic amb referències a un notable nombre de títols i autors —que apareixen recollits a la bibliografia— així com al que n’havia anotat Joan Coromines primer, d’altres estudiosos, i, finalment, amb freqüents aportacions personals inèdites. D’aquesta manera, podem copsar la influència sistemàtica del substrat preromà, del superstrat —especialment germànic— i l’adstrat —francès, occità i castellà, sobretot— en la toponímia d’aquesta part del territori. I l’estudi dels noms de lloc es fan extensius, en algunes ocasions, a l’antroponímia —sobretot prenoms i malnoms i no tant els cognoms—, als gentilicis i al lèxic comú dialectal. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 202

15/3/18 12:00


Ressenyes

203

I tota aquesta informació i estudi es refereix a cadascun dels quaranta-nou municipis de la Catalunya del Nord resseguits per Coromines, que donen un total de 5.477 referències, des de les trenta-una de Tesà fins a les dues-centes noranta-nou d’Argelers —topònims, antropònims, gentilicis i lèxic dialectal, òbviament, algunes de repetides perquè s’esmenten a diverses viles—, que apareixen perfectament ordenades per municipis i alfabèticament amb la finalitat de facilitar-ne la consulta a l’útil apartat V del volum. Evidentment, un nombre tan elevat de termes implica una gran diversitat de mots, que en referència als noms de lloc es podrien englobar en molts camps semàntics diferents: fitotopònims (còrrec dels Siurers, el Romanissar, mas de l’Ullastre...), zootopònims (font de la Perdiu, coma del Llop, collada del Pita-roig, el serrat de les Guilles...), activitats o construccions humanes (forn de la Calç, el molí de Vent), hagiònims (el Crist, mas Sant Pere, Mare de Déu de l’Arc...), antropònims (mas Sistac, camp d’en Cuixes, còrrec d’en Corró...), el color (les penyes Blanques, Querroig...), hidrònims (font de la Fontanella, l’Estanyol...), etc. Finalment, cal anotar que, amb anterioritat a l’«Índex toponomàstic» de l’apartat V, podem trobar a l’apartat anterior una àmplia i rica llista bibliogràfica de fins a setanta-nou textos que han estat consultats per Philip D. Rasico per a la realització de l’estudi, una llista que, unida a la que anota a la «Introducció» a l’entorn del rossellonès o català septentrional, ens aporta una molt rigorosa biblio­ grafia a l’entorn de la Catalunya del Nord des d’un punt de vista dialectal, cartogràfic, diacrònic i toponímic. En conclusió, considerem, com ja indicàvem a l’inici d’aquesta ressenya, que ens trobem davant de la publicació d’una obra significativa i transcendental per a l’onomàstica catalana atès que ens permet de conèixer de primera mà el mètode de treball de recopilació lingüística aplicat directament als informants orals; així mateix, s’amplien significativament els noms de lloc i el lèxic dialectal que ens va presentar Joan Coromines al seu monumental corpus lexicogràfic i, alhora, disposem d’aportacions etimològiques diverses, algunes de les quals, fins i tot, divergeixen de les presentades pel propi lingüista. I ja per acabar, voldríem indicar que seria molt positiu que aquesta tasca des­ envolupada a l’entorn de la Llibreta de Camp XXV, referida a la Catalunya del Nord, es realitzés de la mateixa manera amb les altres cinquanta restants, com així sembla insinuar el propi Rasico quan indica: «El present volum, que forma part d’un projecte més extens de les Ll. Camp inèdites de Joan Coromines» (p. 15). Esperem i desitgem que això sigui una realitat al més aviat possible.

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 203

15/3/18 12:00


204

Llengua & Literatura, 28, 2018

Muntaner, Ignasi M.: El terme de Sitges i la seva rodalia. Els seus noms de lloc, Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, 2016. Mar Batlle

Institut d’Estudis Catalans mbatlle@iec.cat

L’obra que ressenyem és, sens dubte, una obra remarcable gràcies a la dedicació extraordinària del seu autor. Pocs municipis poden disposar d’una obra tan precisa, extensa i ben feta fruit del treball constant d’Ignasi M. Muntaner. L’any 1986 havia publicat la seva tesi doctoral sota el títol Els noms de lloc del terme de Sitges i de les terres veïnes. L’interès, però, pel terme i la seva onomàstica no acabà amb això, sinó que va continuar recopilant informació durant dècades. I és així com s’anà gestant l’obra recentment publicada, que és en realitat una obra nova, i es titula El terme de Sitges i la seva rodalia. Els seus noms de lloc. Aquesta publicació, com la del 1986, ha estat possible gràcies al Grup d’Estudis Sitgetans, del qual Ignasi M. Muntaner n’és membre, que fomenta l’estudi i la difusió de la cultura i la història local i que al llarg dels anys ha fet una gran tasca lloable i meritòria. La present obra és feta en dos volums, numerats consecutivament, fet que a primera vista ja indica la quantitat de nova informació que aporta en relació amb el primer estudi, d’un sol volum. L’autor afegeix 1.986 topònims als 2.726 topònims del primer treball. A més, en aquest nou estudi amplia tant la informació de caràcter lingüístic i documental de moltes entrades que ja apareixien al primer treball, com la informació de caràcter històric, social i cultural relacionada amb els topònims. I és que Ignasi M. Muntaner, bon coneixedor de la història de Sitges, ha volgut fer un treball enciclopèdic que recollís tota la informació diversa publicada durant les darreres dècades i incorporar les obres que no havia pogut consultar prèviament. Ens trobem, doncs, amb una obra magnífica tant per la quantitat com per la qualitat. Després del «Pròleg» i la «Introducció», el treball comença fent un repàs dels estudis toponímics anteriors (ps. 13-17). Segueix amb un apartat explicatiu del contingut del llibre (ps. 18-23) i les indicacions per facilitar-ne la consulta (ps. 24-27). El Diccionari de topònims pròpiament comença a la pàgina 31 (del primer volum) i acaba a la pàgina 628 (del segon volum). I seguidament exposa la toponímia limítrofa dels termes de Ribes, Olivella, Begues, Gavà i Castelldefels (ps. 629-716). L’estudi inclou tres apèndixs molt interessants. En l’«Apèndix A: Classificació temàtica dels topònims» (ps. 719-739) apareixen llistes de noms ordenats per categories (muntanyes, puigs, avencs, cases urbanes, masies i cases rurals, camins, etc.). Els apèndixs B i C són fruit del nou enfocament de l’obra i són fets per ampliar les explicacions etimològiques o de caràcter històric sense trencar el fil del diccionari de noms. D’aquesta manera, quan és necessari, Muntaner remet a aquests apèndixs per ampliar la informació relacionada amb el topònim. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 204

15/3/18 12:00


Ressenyes

205

En l’«Apèndix B: Significats i etimologies» (ps. 740-811) aprofundeix en les explicacions de caràcter etimològic, encaminades a il·lustrar el lector profà en aquesta matèria. Així, en l’entrada Aiguadolç explica l’origen invariable de l’adjectiu dolç, que va quedar fossilitzat en aquest topònim abans que adquirís la terminació femenina en -a; o en l’entrada la Maresma explica que aquest mot ini­ cialment era femení, tal com es documenta, però que posteriorment canvià de gènere. En altres ocasions explica l’etimologia de noms que a simple vista no es pot saber, com Pruelles (que prové d’espluguelles, diminutiu d’espluga). En l’«Apèn­ dix C: Notes complementàries» (ps. 812-860) s’inclouen les dades històriques, culturals o socials que per no allargassar el diccionari es presenten aquí. Per exemple, hi trobem informació sobre el personatge Jack Bilbo, la família Credença, la cartografia antiga del terme, la catalanització dels noms dels carrers, el pas de la Mala Dona, el pantà de Monnàs, etc. Quant a la part central del treball, el diccionari toponímic, Muntaner millora en relació amb la primera versió en diversos aspectes significatius des del punt de vista lingüístic, com la documentació antiga dels noms, que utilitza per fer propostes etimològiques (com en les entrades de Miralpeix, Monnàs, Calaforn), o la transcripció fonètica dels noms quan ho considera necessari (com en ca n’Utrillo, la font de Montseva o can Mec). En altres ocasions amplia les entrades que ja apareixien en el primer treball amb informació cultural o històrica, com en can Falç, la Falconera, Campdàsens, el Comunidor, l’Ensanxe, la Fragata, etc. Altres entrades confereixen a l’obra un caràcter clarament enciclopèdic, com Maricel, l’estació, el centre excursionista, la fàbrica de cotxes, la Creu Roja, el centre de disseny, l’Eco, la central elèctrica, l’enllumenat, etc. Cal remarcar que tot el diccio­ nari es veu amenitzat per la presència de fotografies, antigues i actuals. Al final de l’obra apareixen les fonts consultades, que certament són remarcables. La llista ocupa les pàgines 864-892 i inclou manuscrits i altres fonts arxivístiques, bibliografia i cartografia. I és que com indica l’autor al començament de l’obra, de les 352 obres consultades en el primer treball ha passat a les 736. Ens trobem, doncs, amb una obra molt ben documentada per la qual cal felicitar l’autor. Seria desitjable que en el futur Ignasi M. Muntaner hi aportés la cartografia corresponent, ja que sempre és una eina molt útil.

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 205

15/3/18 12:00


206

Llengua & Literatura, 28, 2018

Veny, Joan i Massanell, Mar: Dialectologia catalana. Aproximació pràctica als parlars catalans, Barcelona-Alacant-València: Universitat de Barcelona Universitat d’Alacant - Universitat de València, 2015. Jaume Corbera Pou

Universitat de les Illes Balears jaume.corbera@uib.cat

Els parlars catalans (1978) deu haver estat el llibre més venut de Joan Veny, que el 2002 arribà a la 13a edició. Juntament amb la Introducció a la dialectologia catalana (1986), feia la parella llibresca indispensable per als estudiants de filologia catalana que s’havien d’enfrontar amb la dialectologia. Però aquests llibres s’havien convertit ja fa uns quants anys en rareses de bibliòfil i per això era necessari una altra vegada posar a l’abast dels estudiants la informació i la formació que aquells llibres oferien, cosa que ha fet Joan Veny amb la col·laboració de Mar Massanell, antiga alumna que ha seguit les passes del mestre. Aquesta obra de Veny i Massanell no és una simple nova edició, «corregida i augmentada», d’Els parlars catalans, sinó que està molt més concebuda com a manual d’introducció a la disciplina de la dialectologia, amb uns capítols inicials dedicats a qüestions prèvies i més teòriques, presentats sota els epígrafs «Què és la dialectologia?» i «Introducció a la variació dialectal»; són, de qualque manera, equivalents, més reduïts i repastats, al segon dels llibres esmentats a l’inici, la Introducció a la dialectologia catalana. És a dir, ara, amb una sola obra, Veny i Massanell ofereixen primer el marc teòric d’estudi de la diversitat dialectal i llavors descriuen la diversitat dialectal catalana, i tot amb un estil planer i una presentació gràfica molt clara i farcida de taules, mapes i altres gràfics que faciliten molt la comprensió de tot allò que s’explica. A més a més, cada gran capítol («Introducció a la variació dialectal», «Dialectes orientals» i «Dialectes occidentals»), subdividit en paràgrafs, inclou al final una proposta d’activitats i uns exercicis d’autoavaluació, amb el solucionari. Un annex final de 40 pàgines presenta una visió comparada dels diversos dialectes catalans, de manera essencialment gràfica. Des del punt de vista de la presentació formal, aquest manual és una obra molt més amable que l’anterior Els parlars catalans: de mida més gran i lletra de més cos, amb paràgrafs remarcats en color i anotacions emmarcades al marge. Quant al contingut concret dels capítols descriptius dels dialectes, hi ha un augment i una revisió de la informació, presentada de manera molt més clara i ordenada, i a la vegada rectificada en alguns casos en què eren clars els errors de la versió antiga. En conjunt, és una obra molt innovadora, tant formalment com de contingut, qualitat que la fa molt més atractiva i profitosa, i de consulta fàcil. Això no obstant, respecte al contingut, m’agradaria expressar algunes objeccions a uns punts en concret. Ja a la Introducció a la dialectologia catalana Joan Veny assumia el concepte de «llengua històrica» proposat per E. Coseriu a principis dels anys 80, concepLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 206

15/3/18 12:00


Ressenyes

207

te que en aquest nou llibre repeteix. La definició que Veny en fa, d’aquest concepte, és curta i simple: «La llengua històrica és una família històrica de varietats lingüís­tiques afins i interdependents.» (p. 67) Bona d’explicitar, mala de concretar; perquè què són «varietats lingüístiques afins i interdependents»? Totes les varietats romàniques són més o menys afins i interdependents, però és clar que les que són veïnes són molt més afins i interdependents que les que són llunyanes. Ara bé, basta que dues varietats veïnes siguin molt afins i interdependents perquè realment puguin ser considerades incloses en una «llengua històrica»? Els dialectes gallecs meridionals que s’entremesclen amb els portuguesos septentrionals pertanyen a la mateixa «llengua històrica» o no? Na actualidade, desde o punto de vista estrictamente lingüístico, ás duas marxes do Miño fálase o mesmo idioma, pois os dialectos miñotos e trasmontanos son unha continuación dos falares galegos, cos que comparten trazos comúns que os diferencian dos do centro e sur de Portugal; pero no plano da lingua común, e desde unha perspectiva sociolingüística, hai no actual occidente peninsular dúas linguas modernas...1

Hem d’entendre aquestes «dúas linguas modernas» com a dues «llengües històriques»? Seria contradictori amb el contingut del paràgraf... Hem d’entendre que hi ha una sola «llengua històrica» encara que hi hagi «dúas linguas modernas»? Aleshores què preval més, el concepte de «llengua històrica» o el de «llengua moderna»? Hi pot haver dues llengües modernes dins una sola llengua històrica? No hi entraré més, no em ficaré en la polèmica de si gallec i portuguès són o no la mateixa llengua (històrica o moderna), però vull fer veure que en aquest cas és molt difícil aplicar-hi el concepte proposat per Coseriu i acollit per Veny. Un altre cas. La filologia divideix la Romània en occidental i oriental, i fa passar la isoglossa que separa les dues àrees entre les localitats itàliques La Spezia i Rimini, de la costa tirrènica a la costa adriàtica. Al nord d’aquesta isoglossa els parlars corresponen a la Romània occidental, mentre que al sud corresponen a l’oriental, excepte la major part de l’illa de Sardenya, que és occidental. No m’entretendré ara a explicar les característiques de cada àrea, però sí que remarcaré que la modalitat estàndard italiana, basada en el toscà, correspon a l’oriental, com tots els parlars centrals i meridionals itàlics, mentre que els parlars gal·loitàlics del nord pertanyen a l’occidental; entremig hi podríem situar els parlars vènets, amb trets fonètics occidentals i morfològics orientals. Podem dir, sense contradicció, que tant els parlars del nord de la isoglossa La Spezia - Rimini com els del sud pertanyen a la mateixa «llengua històrica»? És evident que no, perquè estructuralment els parlars gal·loitàlics són molt més pròxims de l’occità que del toscà i, 1.  Francisco Fernández Rei: Dialectoloxía da lingua galega, Vigo, Edicións Xerais de Galicia, 1991 (2a), p. 17. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 207

15/3/18 12:00


208

Llengua & Literatura, 28, 2018

sobretot, que dels parlars sud-itàlics. La diversificació entre uns i altres és tan marcada que no s’adapten al criteri que exposen Veny i Massanell (p. 70): Des d’un punt de vista lingüístic, el criteri per a determinar que una sèrie de varietats es considerin dialectes d’una mateixa llengua històrica és el de l’afinitat estructural. Aquelles varietats lingüístiques que presentin entre si un nombre considerable d’elements estructurals comuns seran incloses en la mateixa llengua.

Però, a pesar d’aquesta evidència i de la contradicció en què es cau, els manuals de lingüística romànica consideren tant els parlars del nord (sense els retoromànics) com els del centre i del sud «dialectes» de la mateixa llengua italiana, com ho accepta Joan Veny explícitament a l’obra de 1986, p. 14: «([...] el piemontès i el sicilià, sense intercomprensió, pertanyents a la llengua històrica italiana).» És a dir, el concepte de «llengua històrica» no pot ser presentat com un concepte universal, vàlid en tots els casos, perquè les situacions poden ser molt diferents. Segurament, sí que és aplicable al conjunt català, perquè l’origen de la llengua és tan reduït, territorialment, que les primerenques varietats que es formaren presentaven entre si molt poca diferència estructural, i per això va ser molt fàcil que sorgís una llengua literària vàlida per al conjunt d’aquestes varietats; amb l’expansió, aquestes varietats s’escamparen cap al sud i les Balears, i més envant a Sardenya, però estructuralment ja conformades, de manera que les noves varietats eren inicialment una extensió, amb poques alteracions, de les ja existents, i la llengua literària ja existent hi era perfectament aplicable. El conjunt català, ben delimitat ja des dels inicis, amb una llengua literària antiga fixada d’ús general i amb variació interna relativament poc important, sí que pot ser considerat una «llengua històrica», però aquest concepte no és d’aplicació inequívoca i universal, com donen a entendre Veny i Massanell. La segona objecció és molt puntual: diu el manual (p. 193) que en el parlar de Palma i en menorquí es diu «amb es», mentre que «en mallorquí no palmesà» i en eivissenc es diu «amb so» (amb es càvec / amb so càvec). És cert que a Palma pots sentir a dir «amb es» (càvec, ja no tant), però no és «el parlar de Palma», sinó «el parlar de part de la gent jove de Palma, de la resta de l’illa i d’Eivissa», perquè aquesta diferència a Mallorca i Eivissa no és geogràfica, sinó generacional, i com sempre passa és un canvi que afecta la gent jove, però de manera desigual. Però en el parlar tradicional de Palma, que és el meu, es diu «amb so», com a la resta del mallorquí. Abans de fer una afirmació com aquesta, caldria saber què s’entén per «parlar de Palma» i, sobretot, caldria fer una recerca per comprovar en quina situació està aquesta distinció entre els parlants de totes les generacions. La tercera objecció afecta la divisió dialectal del català occidental, que Veny i Massanell estableixen en dos dialectes: català nord-occidental i valencià, separats no per isoglosses sinó per la línia administrativa que separa Catalunya de València. Si ja és discutible que només puguem distingir dos dialectes occidentals, més ho és que precisament sigui una frontera política, i no lingüística, la que els separa. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 208

15/3/18 12:00


Ressenyes

209

Al 1991, Lluís Gimeno Betí, de la Universitat Jaume I, va publicar l’article «El tortosí. Extensió i característiques dialectals»,1 on proposava, en base a tota una sèrie de dades fruit de les seves recerques per a la tesi doctoral, el reconeixement del dialecte tortosí, ben delimitat pel nord i pel sud, al mateix nivell que el català nord-occidental i el valencià. És a dir, elevava el tortosí de subdialecte nord-occidental, com era considerat a Els parlars catalans de Joan Veny, a dialecte de l’àrea catalana occidental; i a més a més feia veure que el tortosí, subdividit en septentrio­ nal i meridional, ocupava un espai geogràfic que incloïa tant comarques del sud de Catalunya com del nord de València. Per tant, la línia divisòria entre tortosí i valencià no era la línia administrativa entre les dues regions veïnes, sinó un feix d’isoglosses diverses al sud del Maestrat. En treballs posteriors, Lluís Gimeno va donar a conèixer més dades que avalaven la seva proposta: Estudi lingüístic dels parlars de les comarques del nord de Castelló (1994) i Atles lingüístic de la diòcesi de Tortosa (1997), el primer amb un pròleg de Joan Veny, precisament. És possible que les raons de Lluís Gimeno per a individualitzar el tortosí no convencessin Joan Veny i aquest continuàs considerant que havia de situar el tortosí dins el català nord-occidental, i per això en aquesta nova obra ha mantingut aquest criteri; però crec que hauria estat oportú almenys tenir en compte l’aportació de Gimeno i contraposar-hi les raons que consideràs adequades, per a no acceptar la seva proposta, en lloc d’ignorar-la. Però allò que em pareix més poc raonable és que, contra l’evidència de les aportacions de Gimeno, en aquest manual es mantengui exactament la mateixa delimitació septentrional del valencià que a l’obra primera de Joan Veny: «El dialecte valencià és propi de les comarques de parla catalana de l’antic regne de València» (p. 270), amb l’únic matís que «la zona nord, especialment les comarques dels Ports de Morella i el Baix Maestrat, comparteix alguns trets amb el català nord-occidental, que difereixen de les solucions més generals del valencià» (p. 271). Almanco aquí sí que s’havia d’haver assumit la delimitació que Lluís Gimeno fa del tortosí i el valencià, i tant en parlar del subdialecte tortosí com del dialecte valencià situar-ne la separació a la franja indicada per Gimeno. Només se m’acudeix una raó per a no fer-ho, que no és la ignorància: la «conveniència» política de no posar de manifest que dins el nord-valencià no es parla precisament «valencià», sinó «tortosí», sent Tortosa una ciutat catalana. Hauria provocat una reacció de les institucions valencianes o de l’AVL, tal atreviment? Es pot consentir que a qualque indret de València no es parli valencià? Fetes aquestes objeccions tan concretes, aquest manual de Joan Veny i Mar Massanell em pareix en conjunt una bona eina per a facilitar l’estudi de la dialectologia catalana a la Universitat, una eina atractiva que pot fer que aquesta matèria no sigui vista com un os mal de pair, sinó com una disciplina engrescadora que, a la vegada que descriu i estudia la variació catalana, referma la unitat essencial de tota la llengua. 1.  A la revista A sol post, Alcoi, ps. 171-192. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 209

15/3/18 12:00


210

Llengua & Literatura, 28, 2018

Pineda i Cirera, Anna: Les fronteres de la (in)transitivitat. Estudi dels aplicatius en llengües romàniques i basc, Barcelona: Institut Privat d’Estudis Món Juïc, 2016; «Cum Laude», 6. Bartomeu Abrines i Llabrés Universitat Oberta de Catalunya babrines@uoc.edu

El llibre que ressenyem suposa la publicació de la tesi doctoral de la Dra. Anna Pineda, amb què va guanyar el sisè premi Cum Laude, atorgat el 2015 a una tesi presentada en el 2014, convocat per l’Institut Privat d’Estudis Món Juïc. L’autora la va redactar a la UAB sota la direcció de la Dra. Gemma Rigau. Segons la introducció, la tesi vol estudiar dos aspectes de la frontera entre la inergativitat i la transivitat: l’alternança datiu/acusatiu i que les estructures inergatives són en realitat transitives i, per tant, si inclouen un Objecte Indirecte (OI), amaguen una configuració ditransitiva. L’alternança es produeix en verbs que denoten processos de transferència (telefonar/robar/pegar/escriure/ajudar). Segons Pineda, aquestes construccions corresponen a una estructura ditransitiva amb un nucli aplicatiu que es comporta de manera diferent, segons si el complement és en datiu o acusatiu. L’alternança mostraria un canvi lingüístic en procés. En el capítol 2, Pineda analitza la Construcció de Doble Objecte (CDO), en què centra el treball. Tradicionalment s’ha considerat que les llengües romà­ niques, contràriament a l’anglès, no tenien aquesta construcció (*Andreu donà l’Anna una rosa), sinó només la Construcció amb Preposició (CP, Andreu donà una rosa a l’Anna). Tanmateix, diversos autors han defensat que en espanyol les característiques de les CDO angleses es troben en les construccions ditransitives amb doblament de clític (Andreu le dio una rosa a Anna), en què l’OI c-comanda asimètricament l’OD, mentre que les construccions sense doblament (Andreu dio una rosa a Anna), en què l’OD c-comanda asimètricament l’OI, correspondrien a les CP angleses. Pineda rebutja aquest paral·lelisme, perquè considera que les relacions de ccomandament entre OI i OD en les CDO són bidireccionals independentment que aparegui o no el clític datiu, cosa que ja havia estat notada en francès i italià. Per demostrar-ho, Pineda dedica la resta del capítol a analitzar les característiques sintàctiques i semàntiques de la CDO i cercar quines són les propietats inherents de la construcció. Entre els aspectes sintàctics analitza els fenòmens anafòrics, el lligam entre pronoms possessius i la lectura distributiva, els efectes de creuament feble, els fenòmens d’abast congelat entre quantificadors, les restriccions de passivització i el fenomen de la subextracció. Semànticament, la seva conclusió, a partir del concepte de prototipicitat, és que sempre que hi hagi un possible receptor o posseïdor d’un tema la construcció serà un cas de CDO i, aleshores, el doblament de clític Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 210

15/3/18 12:00


Ressenyes

211

serà opcional. Per tant, totes les construccions que expressen algun tipus de transferència són CDO. A més, en català i espanyol no hi hauria cap construcció ditransitiva equivalent a la CP anglesa. En el capítol 3 l’autora estén la seva anàlisi a diferents llengües per establir una proposta de CDO romànica. La construcció es caracteritzaria per la presència d’un nucli aplicatiu baix que descriu una relació de possessió asimètrica entre l’OI i l’OD, de manera que implica una interpretació de transferència de possessió. L’aplicatiu assignaria cas datiu inherent i paper temàtic al seu especificador (l’OI). En canvi, l’OD, en posició de complement, es mouria a la posició d’especificador de Sv per comprovar cas acusatiu estructural i satisfer el tret PPA de v, segons el qual un nucli funcional requereix ser ocupat. En canvi, en la CDO anglesa, l’aplicatiu assignaria cas acusatiu inherent al seu complement. Així, en anglès és l’OI que s’ha de moure i rebre cas acusatiu estructural. Per tant, hi hauria dos tipus diferents d’aplicatiu: el romànic i l’anglosaxó, cosa que explicaria les diferències sintàctiques entre les CDO d’aquestes llengües. Concretament, en les romàniques el moviment de l’OD per rebre cas explica la possibilitat de c-comandament bidireccional, segons si l’OD desplaçat s’interpreta en la seva posició de base o no, és a dir, de si hi ha reconstrucció o no, cosa que és opcional. L’autora també analitza l’ordre final OI-OD, possible en català i espanyol (L’Andreu (li) dona a l’Anna una rosa). Pineda rebutja que reflecteixi l’ordre bàsic dels constituents i es decanta per considerar que es deu a una operació de scramblig o desordenament de l’OI just després que l’OD s’hagi mogut per rebre cas. En el següent apartat, Pineda argumenta contra l’existència de la CP en l’àmbit romànic. Segons l’autora, totes les construccions ditransitives que expressen una certa transferència de possessió, amb doblament de clític o sense, corresponen a una CDO, mentre que quan la meta no pot ser considerada un posseïdor o un receptor del tema, encara que sigui metafòricament, tenim una construcció locativa, introduïda amb una preposició, diferent de la CP de l’anglès. Finalment, Pineda analitza les construccions ditransitives en diferents llengües romàniques per demostrar que la proposta s’hi pot estendre. En el capítol 4 Pineda analitza la CDO en basc. A primer cop d’ull una anàlisi comparativa entre la sintaxi de les llengües romàniques i del basc pot sorprendre ateses les diferències tipològiques. Tanmateix l’autora és ben conscient del risc i l’assumeix, ja que té clar que la comparació aporta major validesa a les propostes que fa. Després d’analitzar altres propostes, l’autora conclou que la CDO del basc és similar a la de les llengües romàniques, amb un nucli aplicatiu que assigna cas datiu inherent a l’OI, mentre que l’OD s’ha de desplaçar per obtenir cas absolutiu i satisfer el tret PPA de v. Però l’ordre no marcat dels complements en basc és OI-OD, diferent del de les llengües romàniques. Per explicar-ho, l’autora manté que en basc, després del moviment de l’OD, el desordenament de l’OI és sistemàtic, tot i que sense conLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 211

15/3/18 12:00


212

Llengua & Literatura, 28, 2018

seqüències interpretatives. La raó és que en basc hi ha una única opció de ccomandament: l’OI c-comanda asimètricament l’OD. Pineda reconeix que aquest plantejament pot semblar poc convincent, atès que la CDO en basc coincidiria amb la de l’anglès pel que fa a l’ordre dels complements, però amb la de les llengües romàniques quant al marcatge de cas a l’especificador. Per això l’autora vol demostrar que l’ordre OD-OI també pot ser neutre abans del desordenament de l’OI. I així diu que ocorre en alguns dialectes bascos com el biscaí. En el capítol 5 l’autora entra en el bessó de la tesi: l’alternança datiu/acusatiu en verbs que denoten processos de transferència. Pineda considera que les dades empíriques que ofereix, de diferent origen i llengua, són suficients per presentar la proposta d’anàlisi, tot i que avisa que no tots els parlants alternen en tots els verbs. Aquests verbs poden construir-se com a ditransitius, o com a intransitius i expressar només el receptor en datiu. Tanmateix, com observa l’autora, s’hi dona un procés d’acusativització, pel qual la variant intransitiva es construeix com a transitiva amb el receptor en acusatiu: {Li/La} va {telefonar/escriure/contestar/ robar}. Pineda defensa que no hi ha cap diferència estructural segons si el clític és en acusatiu o datiu, ja que en realitat tots dos són objectes indirectes. L’autora proposa per a aquests verbs una estructura inergativa amb un verb lleuger i un objecte cognat que es fusionen, i un nucli funcional aplicatiu. Així, analitza la construcció amb datiu (Li telefonà) com una estructura ditransitiva amb un OD nul, corresponent a l’objecte cognat. Per tant, una estructura assimilable a la CDO romànica amb un OD i un OI relacionats per un nucli aplicatiu: una estructura ditransitiva «amagada». Pel que fa a la construcció amb acusatiu (La telefonà), argumenta que l’aplicatiu és de tipus anglosaxó. Per tant, l’OI s’ha de moure per rebre cas acusatiu estructural i satisfer el tret PPA en v, cosa que explicaria que pugui passivitzar. Ara bé, aquesta proposta topa amb el problema que esperaríem que la construcció amb dos objectes en acusatiu fos possible en les llengües romàniques. Segons l’autora les respostes poden ser diverses. Tot i així, destaca que podem trobar casos poc freqüents d’aquesta construcció, la qual cosa seria signe d’un canvi en procés: L’has de trucar que t’agrada molt aquest jersei. Per explicar què causa la variació, Pineda argumenta una correlació entre el canvi paramètric en la composició dels trets del nucli aplicatiu i una certa pèrdua de la distintivitat del datiu, perquè la diferència entre OI i OD es neutralitza en molts parlars o perquè la frontera es difumina per la confluència fonètica. Finalment, l’autora argumenta que l’alternança suposa un cas de canvi sintàctic en procés: un cas de variació lliure. Per explicar-lo, recorre a la idea que els parlants disposen de múltiples gramàtiques que competeixen entre si per encaixar amb un input determinat. En aquest estat, trobem parlants que mostren poca variació o gens, o molta. Tanmateix, n’hi ha que ja han fet el pas d’un estadi transi­ tori amb dues gramàtiques en competició que generen variació intraparlant a un Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 212

15/3/18 12:00


Ressenyes

213

estadi en què les dues variants s’interpreten de manera diferent. Així, l’autora testimonia casos en català i en espanyol en què els parlants fan un ús selectiu de l’acusatiu amb un significat d’afectació. Tanmateix, l’autora es demana per què, si els aplicatius romànic i anglosaxó són semànticament equivalents, una combinació de tots dos ha de resultar en una diferenciació semàntica. Segons l’autora, és millor postular que el parlant ja ha superat l’estadi amb dos tipus d’aplicatiu i ha passat a tenir un aplicatiu romànic quan assigna cas datiu i una estructura transitiva estàndard quan assigna cas acusatiu. Un capítol sisè de conclusions, un setè d’abreviacions i un vuitè de referèn­ cies bibliogràfiques completen l’obra. En conclusió, es tracta d’un estudi completíssim i detallat, de lectura obligatòria per als investigadors que treballen aquest tema, i amb una bibliografia extensíssima. Com tota tesi, però, presenta alguns aspectes que cal precisar. En destaquem un: en la variant amb clític datiu, si l’objecte cognat es fusiona amb v, quin constituent puja al seu especificador per satisfer-ne el tret PPA? Quant a l’aspecte formal, la tesi s’hauria d’haver esporgat abans de ser publicada com a llibre i, a més, el lector agrairia que la bibliografia tingués sagnat francès, perquè consultar-la és feixuc.

Ortega, Rudolf: En defensa de la llengua. Discursos, manifestos i textos decisius en la història del català, pròleg de M. Teresa Cabré, Barcelona: Angle Editorial, 2016; «El fil d’Ariadna», 93. Isidor Marí

Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans imari@iec.cat

Amb aquest llibre, Rudolf Ortega (Barcelona, 1970) facilita a tots els interessats l’accés a una selecció de documents especialment rellevants per a la història del català. L’autor, que té una experiència llarga i variada en el camp de l’assessorament lingüístic, havia publicat anteriorment diverses obres destinades a aclarir dubtes de llenguatge, sobretot en el camp periodístic. També s’havia interessat, però, per la història social de la llengua catalana en el llibre La dèria del català (2013),1 i en algunes de les col·laboracions que escriu amb l’epígraf «Brou de llengua» al Quadern del diari El País, del qual és supervisor lingüístic. Una nota introductòria ens exposa els criteris de la tria dels textos inclosos en el llibre, reconeixent que per força ha de ser limitada: 36 documents, en total, que 1.  Barcelona: La Magrana. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 213

15/3/18 12:00


214

Llengua & Literatura, 28, 2018

tanmateix ocupen més de 300 pàgines. La limitació d’espai és la raó principal que no s’hi hagin inclòs altres documents que hi haurien pogut tenir cabuda, com l’article Una qüestió important —en què Valentí Almirall ja reclamava el 1882 l’ensenyament en català—,2 les Bases per a una política lingüística democràtica a l’Estat espanyol (1976) de Rafael Ll. Ninyoles,3 les Resolucions de l’Àrea de Llengua del Congrés de Cultura Catalana —del qual es commemoren ara els 40 anys— o les propostes de la Convenció Catalana per al debat sobre el futur de la Unió Europea (2003) relatives al reconeixement del català. El marge cronològic comprèn el període de prop de tres segles —260 anys en concret— que va des de les Instruccions per a l’ensenyança de minyons de Baldiri Rexach (1749) fins al discurs de Joan Solà al Parlament de Catalunya (2009). Abans i després d’aquestes dates, evidentment, hi ha altres documents representatius, però el període escollit per Rudolf Ortega vol prestar atenció als segles en què ha calgut reclamar per al català un estatus social i polític no subordinat. Lògicament, la proporció de textos també varia segons els períodes històrics: els moments en què la mobilització per la llengua ha estat més intensa —la recuperació de la segona meitat del segle xix, la institucionalització del primer terç del segle xx, les reivindicacions del final de l’etapa franquista i els canvis del tombant del segle xxi hi són més representats. Entre els textos triats com a rellevants en el seu moment històric, és natural que n’hi hagi de característiques ben variades: articles, discursos, manifestos, pròlegs o fragments de llibres o documents més extensos... Consegüentment, l’autoria de cadascun també és força diversa, individual o col·lectiva. Generalment, però, procedeixen de personalitats destacades i que van tenir un paper social significatiu en el seu moment. Només en un cas es dona a conèixer un text que no va arribar a veure la llum, però no per això menys revelador: el document 22, de 1964, que va ser un intent fallit d’aconseguir el suport d’intel·lectuals espanyols a la causa de la llengua catalana. Tots els documents corresponen al que podríem anomenar «la veu social». L’autor no ha volgut incorporar-hi textos legislatius o declaracions emanades dels cercles de poder polític —en coherència amb el títol de l’obra, que ja precisa que el propòsit és reflectir la defensa de la llengua des de posicions no hegemòniques. D’altra banda, des d’un punt de vista geogràfic, es tracta amb poques excepcions de documents centrats en Catalunya: l’autor n’és conscient, i convida expressament a fer col·leccions semblants referides als altres territoris de llengua catalana. Un apèndix concreta les fonts documentals de cadascun dels textos, per si algun lector vol accedir als originals complets, que en aquesta edició han estat 2.  Publicat a L’Avens (1a època), núm. 3 (1 de febrer de 1882). 3.  València: 3 i 4. O el seu llibre Cuatro idiomas para un Estado, Madrid: Cambio 16, 1977. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 214

15/3/18 12:00


Ressenyes

215

justificadament escurçats i adaptats a la grafia i la sintaxi actuals perquè fossin més breus i entenedors per a un públic no especialitzat. Un altre encert del recull és que cada text va precedit d’una breu presentació que el situa en el seu context històric i explica per què ha estat escollit. Com diu M. Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica, en el pròleg del llibre, les reclamacions que s’hi recullen, «amb un mínim de voluntat i de respecte democràtic haurien hagut i encara haurien de tenir resposta». Realment, cal lamentar que es tracti en bona part d’un recull de clams desatesos, i que podria ser ampliat amb molts altres documents en defensa del català posteriors a l’any 2009. Per tant, la qüestió de fons —l’estatus no subordinat del català— reclama encara una solució. En qualsevol cas, no hi ha dubte que es tracta d’una obra que té una utilitat innegable, no sols per als que volen conèixer la història de la llengua catalana, sinó més enllà, per als interessats en la història literària i cultural —amb la qual s’entrellaça la llengua—, en la història en general i fins i tot en la política, ja que les connexions amb els grans canvis i les aspiracions col·lectives de la societat catalana hi són ben visibles.

Casas, Mariona; Castellà, Josep M. i Vilà Santasusana, Montserrat: Els secrets de parlar en públic. Guia pràctica, Vic: Eumo Editorial, 2016. [2a edició de juliol de 2016] Marta Juanhuix

Universitat Autònoma de Barcelona, Dept. de Filologia Catalana marta.juanhuix@uab.cat

Ja fa una colla d’anys que la capacitat oratòria és un valor en alça. En el segle xxi, descobrim la sopa d’all? Immergits en l’era digital, amb la mecanització i robo­ tització creixents de multiplicitat de tasques i la proliferació de màsters i cursos d’especialització que acoten cada vegada més els àmbits de coneixement de les persones, s’origina una doble paradoxa: d’una banda, el món és cada cop més inabastable, per això l’hem de parcel·lar i ens hi hem de fer petits per empoderar-nos i poder-nos-hi desenvolupar a escala local i global; de l’altra, com més tecnologia ens envolta, més s’evidencia la necessitat d’humanització, d’entesa i de proximitat per a qualsevol professional. Saber parlar bé es revaloritza com a competència transversal bàsica. Ens cal una comunicació eficaç. Per això és prou oportú que Casas, Castellà i Vilà Santasusana, autors que es dediquen principalment a la docència de llengua i de didàctica de la llengua a diferents universitats catalanes, especialistes en retòrica i en discurs oral, actualitzin autors de referència clàssica com Aristòtil o Ciceró i presentin aquest text intel·ligent a mode de guia pràctica. «Tot el que no és tradició és plagi», que proLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 215

15/3/18 12:00


216

Llengua & Literatura, 28, 2018

pugnava Eugeni d’Ors.1 Doncs som, precisament, davant d’una bona mostra d’originalitat amarada de tradició. Els autors hi aglutinen la seva experiència acadèmica i formativa, de trajectòria solvent i reconeguda, i ens hi revelen els secrets que han anat macerant i madurant amb el temps. La dedicatòria que enceta el llibre ja ens situa de ple en el to i el contingut que hi degustarem: «A tu, company de fatigues oratòries, perquè sàpigues comunicar bones idees, parlar amb aplom, i posar-te el públic a la butxaca». Per tant, ens parlen des de l’expertesa, però amb claredat; com a autoritats en la matèria, però amb proximitat: de tu a tu. La breu introducció «Saber parlar en públic avui» ens remet de seguida al títol Com parlar bé en públic, de Joana Rubio i Francesc Puigpelat,2 que s’inclou a l’apartat de la Bibliografia, en un llistat que tan sols conté 15 títols, encapçalats per la Retòrica d’Aristòtil,3 i entre els quals hi ha altres obres d’alguns dels autors que signen el treball que ressenyem. El primer paràgraf de l’exordi interpel·la el lector, amb unes preguntes «a les quals dona resposta» el llibre, atès que «És una guia pràctica», que «convida a fer un viatge a les entranyes del discurs», a «conèixer l’oratòria per dintre», «des d’una perspectiva europea i, especialment, mediterrània», per «cuinar un bon discurs», picant l’ullet a Daniel Cassany i a l’obra La cuina de l’escriptura.4 Se’ns fan presents, també, altres noms propis contemporanis que han treballat la retòrica i l’oralitat, com Glòria Sanz Piñol5 i Marta Albaladejo,6 tot i que més centrades en el discurs docent, o Lluís Pastor,7 en l’àmbit més mediàtic. Ara bé: l’obra que ens ocupa eixampla la perspectiva i concreta tècniques útils i aplicades, atès que proposa «estratègies assequibles, a l’abast de tothom», malgrat que no s’està de reconèixer que «no hi ha solucions màgiques, perquè no existeixen», ja que el directe, l’oralitat per se, comporta risc, és a dir, sovint implica factors imprevisibles. Tot i així, com si es tractés d’un lema publicitari, la introducció es clou amb paraules tan agosarades com encoratjadores: «saber parlar en públic ja és al teu abast». «El viatge comença atorgant protagonisme a l’audiència, que és la raó de ser de la comunicació oral» (p. 9). L’orador, al seu torn, ha de mostrar «carisma», «una preparació sòlida, un bon coneixement del tema i un bon patrimoni lingüís1.  «Glosari. Aforística de Xènius», XIV, La Veu de Catalunya, 31-10-1911. 2.  Rubio, Joana i Puigpelat, Francesc: Com parlar bé en públic, Barcelona: Pòrtic, 2000. 3.  Aristòtil: Retòrica. Poètica, Barcelona: Edicions 62, 1998. 4.  Cassany, Daniel: La cuina de l’escriptura, Barcelona: Empúries, 2002. 5.  Sanz Piñol, Glòria: Comunicació efectiva a l’aula. Tècniques d’expressió oral per a docents, Barcelona: Graó, 2005. 6.  Albaladejo, Marta: La comunicació més enllà de les paraules. Què comuniquem quan creiem que no comuniquem, Barcelona: Graó, 2007. També, Com dir-ho. Entrevistes eficaces en l’àmbit educatiu, Barcelona: Graó, 2010. 7.  Pastor, Lluís: Retòrica Exprés, Barcelona: Editorial UOC, 2010. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 216

15/3/18 12:00


Ressenyes

217

tic»; ha de tenir «bones idees», però també s’ha d’expressar amb solidesa i fer­ mesa, amb «un discurs ben travat» que defugi la vehemència i la superficialitat (p. 10). De la mateixa manera que Monsieur Jourdain, personatge de Molière, parlava en prosa sense adonar-se’n,8 amb una bona preparació —seguint Dale Carnegie— l’orador ha de deixar brollar l’aixeta de mots i gaudir del directe: «Ompliu la bota; obriu l’aixeta; deixeu rajar lliurement el contingut» (p. 31). El volum consta de 15 capítols, que queden endreçats en 4 parts o blocs temàtics: «I. L’orador i l’audiència», «II. L’estructura i la posada en escena», «III. Els propòsits de l’orador», tots de tres capítols, i «IV. Les situacions comunicatives orals», que en conté sis. Cadascun duu un títol, i s’obre amb una cita que s’hi relaciona, seguida d’un sumari dels continguts que el lector hi trobarà. Al final de cada capítol hi ha una proposta de reflexió aplicada, «Pensa-hi», en què es plantegen exercicis pràctics per fer més sòlid el que s’ha llegit i, en definitiva, perquè el lector pugui millorar les habilitats a l’hora de parlar en públic. Si bé l’estructura de l’obra, en conjunt, és coherent, és millorable tant pel que fa a la cohesió com en relació amb l’organització dels continguts i la presentació visual i gràfica. Com hem avançat, els autors s’adrecen al lector principalment per mitjà d’aquest tu de proximitat: «La seducció no depèn només del que diguis, sinó de com ho diguis» (p. 17). L’instrueixen i el guien amb un reguitzell d’instruccions expressades en mode imperatiu: «Posa’t a la pell del públic» (p. 27), «Comunica amb sensibilitat. No ataquis, no provoquis ni ofenguis ningú» (p. 168), «Crea un clima de complicitat» (p. 179), «No donis receptes màgiques ni falses expecta­ tives» (p. 180), «Tria bé les paraules» (p. 182), «Expressa’t amb un estil propi» (p. 209). Com també hi són abundants les perífrasis d’obligació: «cal que practiquis tantes vegades com puguis» (p. 19), «has d’haver aconseguit que el públic recordi el més important del que has dit» (p. 50). Això no obstant, també s’hi empren estratègies de cortesia, s’hi remarca que la clau és «ser tu mateix o tu mateixa en qualsevol situació comunicativa oral» (p. 11) i, sobretot, que no ens hem d’oblidar que sempre parlem per a algú que ens dedica el seu temps. El text que ens acompanya està farcit de metàfores i analogies: «L’itinerari ideal és el que va a buscar el públic, s’hi aproxima amb respecte, el sedueix i el convida al ball» (p. 26), «A diferència d’un xerraire, l’orador es forma, llegeix veus autoritzades sobre el tema, hi reflexiona i n’explica una selecció acurada» (p. 45), «Aprendre a parlar en públic és com aprendre a anar en bicicleta» (p. 65), «Les faltes d’ortografia són com una taca al vestit de l’orador» (p. 70). Tampoc no hi falten els exemples, sempre clars: en una intervenció en un congrés mèdic, en parlar de la relació entre dues malalties, es pot dir «aquest símptoma està vinculat a aquest altre» o bé es pot dir, per donar qualitat a l’estil, «aquest símptoma va de bracet amb aquest altre». (p. 77) 8.  Molière, Jean Baptiste Poquelin: Le bourgeois gentilhomme, París: Librairie Hachette, 1974 [París: Éditions collationnées, 1671]. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 217

15/3/18 12:00


218

Llengua & Literatura, 28, 2018

Pel que fa al registre emprat, el que hi predomina és el formal, però amb concessions cap a un llenguatge col·loquial ric i genuí: «anar de vint-i-un botons» (p. 40), «La concisió ha d’anar de bracet amb la precisió» (p. 74), «Perquè la situa­ ció no es converteixi en un guirigall» (p. 148), «ens poden fer passar gat per llebre» (p. 151), «planteja’t si paga la pena» (p. 160), «fer mans i mànigues» (p. 180). Sens dubte, els autors, amb el text que ens regalen, ofereixen un model aplicat, tan rigorós com flexible —perquè cadascú ha de trobar el seu estil, la seva marca personal—, de tot allò que prediquen. Malgrat això, el text conté alguns elements lingüístics objectables, com són una petita errada lingüística a «amb claretat» (p. 25), un ús absolut dubtós del verb dir a «No només es valora el que dius sinó com dius» (p. 111), la presència de la conjunció i on no hi pertoca, a «perquè els músculs bucals i s’activin i la llengua es desenganxi» (p. 194) o algun abús dels possessius, com en el cas de «gestionar bé els mitjans que t’ajudaran a potenciar el teu missatge» (p. 19) i de «prepara’t la teva intervenció a partir del càlcul del temps màxim» (p. 199). Tampoc no és gaire reeixit l’intent de representació de la pronúncia de la essa sorda i la essa sonora —probablement per evitar l’ús de símbols fonètics a un lector que hi estigui poc avesat— en l’exemple «Els avis són savis» (p. 78). A més a més, s’hi fan servir indistintament els termes intensitat i volum (ps. 32-33), s’hi empra un anglicisme no recomanat pel Termcat, teleprompter (p. 69), en comptes de teleapuntador, o s’hi puntua algun fragment amb poca precisió: «En capítols precedents ja hem insistit que quan hem de parlar en públic, cal tenir molt clar què és el que volem comunicar» (p. 116). Al capdavall, de parlar en públic, se’n pot aprendre. És qüestió de «personalitat», «planificació», «pràctica» i «perseverança» (ps. 16-19). Els autors ens detallen mil i un secrets de forma acurada i completa, perquè aprenguem a explicar, argumentar i narrar, en diferents situacions comunicatives —com poden ser les exposicions orals acadèmiques i professionals, la presentació d’informes de ti­ pologia diversa—, encarar una entrevista en els àmbits escolar, laboral, mèdic o comercial, liderar o moderar reunions, debats i negociacions, oferir una roda de premsa, parlar a la ràdio o a la televisió, i, fins i tot, pronunciar un discurs pro­ tocol·lari —en aquest darrer cas, amb exemples analitzats. L’alt grau de detall i de pragmatisme de l’obra arriba fins a tal punt que inclou consells i recomanacions per cuidar la veu, per escalfar la musculatura facial i els òrgans fonadors abans de parlar (p. 36), per tenir cura de la imatge pròpia abans de trobar-nos amb els interlocutors (p. 41) o per proveir-nos d’un suport rígid quan duguem el guió a la mà, per no tremolar tant (p. 51). A més a més, hi ha una llista de les errades més habituals, lèxiques i morfosintàctiques (p. 81), una taula d’estratègies explicatives amb exemples que les il·lustren (ps. 90-91), exemples d’argumentació (ps. 104105), un recull d’estratègies argumentatives (ps. 105-106) i una taula de fal·làcies (ps. 109-120), explicades i exemplificades, així com «El decàleg del bon argumentador» (p. 111). Es tracta d’una obra completa que acompleix el que es proposa d’entrada, que engresca i que convenç. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 218

15/3/18 12:00


Ressenyes

219

Com diu la cita de Voltaire que encapçala el capítol 10, «El secret per avorrir és explicar-ho tot». Espero, doncs, que us n’hagi explicat prou però poc, és a dir, que us hagi reservat algun secret perquè el pugueu descobrir vosaltres, de seguida que tingueu a les mans Els secrets de parlar en públic. Guia pràctica. I, sobretot, que aquests secrets us acompanyin per aprendre a comunicar-vos amb eficàcia, i que els compartiu amb tothom que els pugui preservar i aplicar, per arribar ben lluny des de ben a prop.

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219

Llengua_literatura_28.indd 219

15/3/18 12:00


Llengua_literatura_28.indd 220

15/3/18 12:00


CRÃ&#x2019;NICA

Llengua_literatura_28.indd 221

15/3/18 12:00


Llengua_literatura_28.indd 222

15/3/18 12:00


UN ANY PER A RAMON LLULL Joan Santanach i Suñol Universitat de Barcelona jsantanach@ub.edu

Una vegada tancada la commemoració del setè centenari de la mort de Ramon Llull, l’Any Llull, la valoració que en fem no pot ser sinó positiva. I això que el repte que encaràvem no era senzill. En bona part perquè les dimensions del personatge i de la seva obra, i la influència que ha exercit, superiors a les de qualsevol altra figura que hagi donat la cultura catalana, són actualment molt poc conegudes, o només parcialment conegudes, per una part important dels que haurien de ser els seus lectors naturals. Ramon Llull va ser, sense cap mena de dubte, un pensador complex, que es va interessar i va escriure sobre àmbits molt diferents del coneixement. Els milers de pàgines que va redactar són plenes d’intuïcions genials; d’algunes d’aquestes intuïcions, tot just ara comencem a poder-ne avaluar les implicacions. Va emprar, a més, gèneres i registres molt variats, que van de la poesia lírica al tractat científic més eixut, passant pel diàleg d’idees, la narrativa o els sermons moralitzants. Al llarg de set segles, a més, se l’ha vinculat a tota mena de polèmiques. I és que la distància que ens en separa no és únicament cronològica. Les coordenades socials, culturals i religioses en què se situa l’obra de Llull són, en molts aspectes, extraordinàriament divergents de les nostres. Aquesta distància se’ns fa singularment patent en l’àmbit religiós. En un moment com l’actual, en què el conflicte entre confessions torna a tenir, lamenta­ blement, un protagonisme indiscutible, reivindicar una figura que propugnava la conversió dels no cristians, i que considerava errònia qualsevol fe que no fos la pròpia, podria haver estat fàcilment mal interpretada. La mateixa obra de Ramon Llull ens ajuda a matisar aquesta percepció. Llull proposa un acostament a l’altre des del respecte i la cordialitat. Un respecte de vegades tenyit de superioritat moral, però respecte al cap i a la fi, el qual esdevé encara més valuós si tenim en compte el context, tan poc propici a la concòrdia, en què Llull va viure. Tots aquests elements el converteixen en un personatge únic, capaç de despertar l’interès i l’admiració dels lectors, però també les oposicions més abrandades. Al llarg dels anys, tampoc no són pocs els que hi han cercat respostes a les pròpies inquietuds. I encara han estat més els que s’han sentit atrets pel magnetisme del personatge i de la seva obra. El ressò de la commemoració del setè centenari hauria estat molt diferent sense aquest component. Un dels punts forts de l’Any Llull ha estat, sense cap mena de dubte, l’interès que ha despertat en àmbits molt diferents. Al costat de les iniciatives impulsades per les administracions públiques, en què s’han implicat les institucions més importants del domini lingüístic, des de la societat civil ha sorgit un ampli moviment d’interès i curiositat per Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 223-246 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

Llengua_literatura_28.indd 223

15/3/18 12:00


224

Llengua & Literatura, 28, 2018

Ramon Llull, que ha donat lloc a una gran quantitat d’activitats i iniciatives. Que han estat, a més, d’una gran diversitat. La celebració, especialment des del punt de vista acadèmic, es va iniciar amb el congrés «En el setè centenari de Ramon Llull: el projecte missional i la pervivència de la devoció», celebrat a Palma del 24 al 27 de novembre del 2015, i es va tancar, just un any després, amb una altra trobada internacional, aquesta vegada a la Universitat de Barcelona, del 16 al 18 de novembre del 2016, amb el títol «Ramon Llull, pensador i escriptor». Entremig hi va haver una gran quantitat d’actes, tant acadèmics com per a un públic més general. Entre els primers, cal destacar el II Simposi de Mias-Latina a Barcelona, «Afinitats de Llull i Ibn Arabi en el rerefons del pensament mediterrani»; la trobada «Ramon Llull i Barcelona», un dels primers actes duts a terme a Vil·la Joana (MUHBA) després de la seva restauració; el cicle «Vida i obres de Ramon Llull» a Prada de Conflent (UCE), o bé el congrés «Imatges literàries de la follia: Llull-Cervantes-Shakespeare», organitzat per la Universitat de València. S’han dut a terme nombrosos actes arreu del domini lingüístic, a l’Estat espanyol (Madrid, Granada, Santiago de Compostel·la) i a l’estranger. En l’organització d’aquestes darreres activitats, hi ha tingut un paper destacat l’Institut Ramon Llull. S’han fet seminaris, actes i conferències a Montpeller, Marsella, Lisboa, Friburg de Brisgòvia, Berlín, Bochum, Bamberg, Londres, Oxford, Birmingham, Cork, Roma, Nàpols, Venècia, Pàdua, Bucarest, Bugia, Tunis, Ciutat de Mèxic, Los Angeles o Berkeley. Alguns d’aquests actes han aprofitat la itinerància de dues exposicions sobre el beat. En primer lloc, «La veritat inefable. El Llibre d’amic e amat de Ramon Llull», produïda pel mateix Institut Ramon Llull, que ha circulat per diverses universitats d’Alemanya, França i la Gran Bretanya. En segon lloc, la mostra «Raimundus, christianus arabicus. Ramon Llull i l’encontre entre cultures», organitzada per l’Institut Europeu de la Mediterrània i comissariada per Albert Soler. Aquestes dues no han estat les úniques exposicions que se li han dedicat. Unes quantes biblioteques, per exemple, han aprofitat l’efemèride per mostrar els seus fons lul·lians. Així ho han fet la Biblioteca Nacional de Madrid, amb «Escribir un libro, el mejor del mundo. 700 años de Ramón Llull en la BNE», i la Biblio­ teca de Catalunya, amb «Ramon Llull, “Ha mester paraules e llibres”. Els fons lul·lians de la Biblioteca de Catalunya». L’obra de Llull també tenia una presència important, per bé que el vessant artístic s’hi va imposar a l’acadèmic, en l’exposició que Miquel Barceló va presentar a la Bibliothèque nationale de France i al Museu Picasso de París, titulada «Sol y sombra»; era especialment observable en l’extraordinària peça «Le grand verre de terre», interpretació de grans dimensions del Llibre de meravelles. La que va ser una de les exposicions que va obtenir un major ressò mediàtic va ser «La màquina de pensar. De l’Ars magna a l’Art computacional», comissariada per Amador Vega, que es va poder visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Amb unes dimensions molt més reduïdes, però que Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 223-246

Llengua_literatura_28.indd 224

15/3/18 12:00


Crònica

225

per això mateix va gaudir d’una itinerància certament destacable, s’ha d’esmentar «La desmesurada vida de Ramon Llull», organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes, que ha visitat gairebé una cinquantena de localitats. Una de les aportacions que romandran són els llibres que han aparegut durant l’Any Llull. Més enllà de les publicacions periòdiques, que en nombroses ocasions han preparat números monogràfics i suplements sobre Llull (Diari Ara, Punt Avui, La Vanguardia, El Procés, Sonograma Magazine, Llengua Nacional, Cavall Fort, Sàpiens, El Temps, Educació i Història, Mirabilia, etc.), el nombre de llibres impresos ha estat francament elevat. Hi trobem tant edicions d’obres de Ramon Llull, en formats ben diversos, com estudis destinats a aproximar el personatge, el seu pensament i els seus títols a una gran varietat de lectors. Entre els textos originals de Llull que s’han publicat, cal remarcar l’edició crítica del primer volum del Llibre de contemplació en Déu, dins de la Nova Edició de l’Obra de Ramon Llull (NEORL), com també el facsímil del Blaquerna imprès a València el 1521, publicat per les Edicions de la UB. També constitueixen una aportació destacable els tres títols apareguts a la Biblioteca Barcino, per a textos originals amb l’ortografia normalitzada: el Desconhort de nostra Dona, el Romanç d’Evast e Blaquerna i el Llibre de meravelles. Amb un format similar, la Institució de les Lletres Catalanes i L’Avenç han impulsat el volum Llull x Llull. Una antologia de textos de Ramon Llull. S’han publicat igualment unes quantes adaptacions d’obres del mallorquí, des del Llibre de les bèsties —diverses versions— i el Llibre del gentil, als Accidents d’amor, l’Arbre exemplifical i el Llibre d’amic e amat. L’objectiu d’aquestes publicacions és, evidentment, fer els títols accessibles als lectors poc habituats a llegir en català medieval; també se n’han preparat algunes de destinades al públic infantil. Ha estat igualment important l’aportació en l’àmbit de les traduccions: al llarg de l’Any s’han publicat textos de Llull en alemany, anglès, espanyol, francès i romanès. Nombrosos especialistes, a més, han aprofitat la commemoració per publicar nous estudis sobre el beat. En conjunt, parlem d’uns noranta llibres, entre obres originals, adaptacions i monografies. Si ens fixem en l’àmbit estrictament acadèmic, i hi desglossem treballs en publicacions periòdiques i miscel·lànies, les aportacions durant el bienni 2015-2016 arriben gairebé a les quatre-centes (vegeu l’apartat bibliogràfic de la Base de Dades Ramon Llull). L’objectiu de l’Any Llull era, principalment, explicar qui va ser i què va fer l’escriptor mallorquí. I en quin sentit la seva va ser una aportació fonamental dins de la cultura europea. L’interès internacional que, encara avui, continua generant n’és un bon indicador. Més que explicar als especialistes la seva importància, plenament assumida, calia difondre-la entre el seu públic potencial. En aquest sentit, ha estat decisiu que es programessin tot d’espectacles teatrals i musicals, a càrrec de noms consagrats com Jordi Savall, Salvador Brotons, Manel Camp, Gemma Germán i Ferran Pisà, Carles Magraner, Lídia Pujol, Teresa Vilardell, Joan Guasp, etc. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 223-246

Llengua_literatura_28.indd 225

15/3/18 12:00


226

Llengua & Literatura, 28, 2018

Els mitjans de comunicació, al seu torn, amb programes específics i espais adreçats a auditoris amplis, han contribuït enormement a mostrar l’abast de la seva influència i a difondre’n l’obra. En aquest àmbit s’ha d’esmentar, per l’impacte que va implicar la seva emissió en prime time a TV3 el dia Onze de Setembre, el documental «Jo, Ramon Llull», malgrat que el balanç final d’aquesta docuficció sigui irregular. Catalunya Ràdio i el C33 han emès píndoles audiovisuals sobre textos i episodis lul·lians. També els mitjans privats se n’han fet ressò: la Xarxa, per exemple, li va dedicar dos extensos programes. Al llarg de tot l’Any Llull s’han posat els mitjans per difondre l’obra, l’aportació i la personalitat de l’escriptor i pensador mallorquí (vegeu-ne un recull a la pàgina web oficial: <http://anyllull.cat/>). Gràcies a aquest esforç, compartit per molts actors diferents, s’ha arribat a molta gent. Ara caldria que aquest desplegament de mitjans tingués una certa continuïtat i que l’Any Llull no quedés com un reconeixement puntual i prou. Ramon Llull va ser un personatge únic i irrepetible, d’un abast fora del comú, que en molts aspectes encara ens interpel·la.

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 223-246

Llengua_literatura_28.indd 226

15/3/18 12:00


Crònica

227

LA GRAMÀTICA DE LA LLENGUA CATALANA DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS Manuel Pérez Saldanya

Universitat de València, Institut d’Estudis Catalans saldanya@uv.es

Gemma Rigau

Universitat Autònoma de Barcelona, Institut d’Estudis Catalans gemma.rigau@uab.cat

La Gramàtica de la Llengua Catalana (GLC), que l’Institut d’Estudis Catalans va publicar el novembre del 2016, pren el relleu a la Gramàtica catalana que Pompeu Fabra va publicar el 1918 i que es va reeditar nou vegades fins al 1933. La nova gramàtica és una obra institucional, col·lectiva, una obra consensuada per a poder donar resposta a les necessitats dels usuaris. Com va dir Joan Solà, codirector d’aquesta obra, a la seva última lliçó a la Universitat de Barcelona el 17 de juny del 2010, «volem que aquesta gramàtica sigui una gramàtica per a les generacions que pugen. En definitiva són ells el futur de la llengua». Característiques de la GLC Exposarem com s’ha fet aquesta gramàtica i quines són les principals característiques d’aquesta obra. Vegem, per començar, com ens hem organitzat per fer la GLC. La Comissió de Gramàtica de la Secció Filològica, encarregada d’elaborar la gramàtica, ha debatut els informes sobre qüestions gramaticals i ha discutit i analitzat els temes i els capítols que projectaven i posteriorment redactaven els ponents i codirectors —Joan Solà (fins que ens va deixar l’octubre del 2010) i els que signen, Manuel Pérez Saldanya i Gemma Rigau. Els codirectors hem pogut comptar amb el suport sempre eficient dels tècnics de l’Oficina de Gramàtica, que ens han ajudat en la recerca de dades, de bibliografia, en la preparació d’informes i dossiers i a donar forma física a la gramàtica. Les propostes primer i més tard els capítols que la Comissió de Gramàtica aprovava es portaven a la Secció Filològica perquè es debatessin i —si era el cas— s’aprovessin. Al final del procés, la Secció Filològica va poder consultar el text sencer de la gramàtica i d’una relació d’aspectes que mereixien una atenció especial abans d’emetre l’aprovació final. El darrer pas va ser la ratificació el setembre del 2016 del ple de l’IEC, que va disposar del text i d’un temps per a fer-hi comentaris i observacions. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 223-246

Llengua_literatura_28.indd 227

15/3/18 12:00


228

Llengua & Literatura, 28, 2018

Una obra institucional, que busca el consens i que vol oferir una visió de conjunt de l’estructura de la llengua, per força és d’elaboració lenta. I la lentitud augmenta si en alguns punts s’ha de fer recerca de primera mà per a poder conèixer l’abast d’un fenomen gramatical o els límits d’un fet dialectal. Sovint l’Oficina de Gramàtica ha hagut d’ampliar les llistes que aportava Joan Solà sobre infinitius nominalitzats, participis, locucions preposicionals o locucions conjuntives... o ha hagut de buscar bibliografia o dades de les llengües romàniques. També ha calgut esbrinar si determinades construccions sintàctiques es troben en els bons escriptors (aquí ens ha estat molt útil el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC) o si es tracta de construccions que ja es documenten en el català antic o en determinats períodes de la història de la llengua. Aquí també ens ha estat útil el Corpus Informatitzat del Català Antic i, especialment, tota la informació gramatical continguda en el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana de Joan Coromines. Pel que fa a la diversitat dialectal, és evident que en català falten treballs que facin atenció a la microvariació sintàctica. Per sort, la Comissió de Gramàtica està formada per membres pertanyents a diferents dialectes. Els mateixos ponents o codirectors pertanyem a dialectes distanciats. I no cal dir que a la Secció Filològica la diversitat dialectal és encara més variada, cosa que ens ha estat de gran ajut. Tot i això, sovint ens ha calgut contrastar les dades amb els parlants dels diversos territoris i fer una mica de treball de camp. Per exemple, a l’hora de determinar la representació de l’atribut (o predicatiu en la terminologia de Fabra) d’una frase com ara La seva neboda és molt llesta, el català té dos pronoms febles que poden fer aquesta funció: el pronom en i el pronom ho. Així, trobem parlants que diuen La seva neboda ho és molt (referint-se a llesta) i altres que diuen La seva neboda n’és molt. I n’hi ha que fan servir tots dos pronoms. Això ja ho havia observat Fabra a la Gramàtica catalana. Concretament, apunta Fabra (1918: § 43. IV): «En el llenguatge parlat és freqüent l’ús del pronom en com a predicatiu (en lloc del pronom ho) [...] La llengua literària evita aquest en i el reemplaça per ho». Però a l’edició del 1926, Fabra ho retoca i diu: «La llengua literària faria sens dubte bé d’evitar aquest en». Devia haver topat amb algunes reticències i matisa una mica el redactat inicial. És important remarcar que aquest és un fenomen intern de la llengua, no és pas un cas d’interferència lingüística o d’influència forana. Valia la pena, doncs, de delimitar-lo bé. La Comissió de Gramàtica va dedicar un seguit de sessions a l’estudi d’aquesta qüestió i es van fer petites enquestes i consultes a parlants baleà­ rics, nord-occidentals, valencians i de la Franja. Així, es va constatar que els parlars que tenen preferència per en, quan disloquen l’atribut al davant de la frase l’encapçalen amb la preposició de. És el cas de la frase De llesta, la seva neboda n’és molt. En canvi, els parlars que donen preferència al pronom ho no solen encapçalar l’atribut dislocat amb de. Diuen Llesta, la seva neboda ho és molt. Això és: l’aparició de la preposició de afavoreix l’aparició del pronom en.

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 223-246

Llengua_literatura_28.indd 228

15/3/18 12:00


Crònica

229

La gramàtica actual considera aquestes dues vies de pronominalització del català igualment vàlides. Podem dir, doncs, que com aquesta altres aportacions de la gramàtica han estat fruit d’un treball en equip molt enriquidor i satisfactori. També ha estat molt beneficiós per a la gramàtica i molt profitós per a la Comissió de Gramàtica poder comptar amb la col·laboració d’una trentena d’experts externs a l’IEC, que han fet informes sobre qüestions gramaticals molt concretes, que ens han ajudat a actualitzar alguns capítols de la primera part o que han revisat els diferents capítols de l’obra i han fet observacions i comentaris que han ajudat a millorar el text. Per tot això, doncs, la Comissió de Gramàtica i la Secció Filològica els estan molt agraïdes. Totes les gramàtiques són fruit del seu temps i totes reflecteixen l’estat de la lingüística de la seva època, de la lingüística del moment. Passa en la Gramàtica catalana de Fabra i passa en l’actual. Això sol, doncs, ja les fa diferents. La GLC ha pogut tenir en compte els avenços recents de la lingüística, i els articles, les monografies, les tesis doctorals i els llibres publicats sobre el català. I sobretot ha pogut comptar amb la Gramàtica del català contemporani (coordinada per Joan Solà, M. Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya), de la qual la nova gramàtica és deutora. Una altra diferència important és que la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra és una obra d’autor que l’Institut va fer seva i va publicar i reeditar per setena vegada el 1933. En canvi, la gramàtica actual és, com ja hem dit, una obra institucional. L’estructura de les dues gramàtiques també és diferent. A la de Fabra la fonètica i la fonologia van lligades a l’ortografia, que es tracta a la introducció, a part del cos de l’obra, que està dedicat a la morfosintaxi i que ocupa 108 pàgines. La gramàtica actual, en canvi, no s’ocupa de l’ortografia —que es tracta detalladament en un opuscle publicat a part— i ofereix una visió de conjunt de l’estructura de la llengua. Conté les parts centrals d’una gramàtica: fonètica, fonologia, morfologia i sintaxi. De fet, dona molta importància a la sintaxi, que ocupa el 64 % de l’obra, i inclou indicacions de tipus semàntic i pragmàtic sempre que resulta pertinent. A més, fa atenció a l’entonació de les frases que presenten una estructura informativa marcada. La prescripció basada en la descripció gramatical Hi ha encara una altra diferència entre la gramàtica fabriana i l’actual. I és que la gramàtica actual, que és una gramàtica prescriptiva, fonamenta la formulació de la prescripció en la descripció gramatical dels fenòmens. Entenem que la norma no es pot establir si abans no s’analitzen i es descriuen, tan exhaustivament com es pugui, els aspectes gramaticals que es volen codificar. Fabra, a la gramàtica del 1918, també procura fer-ho en alguns apartats, tot i que són pocs. Vegem un exemple de com basem la prescripció en la descripció. Imagineu-vos la situació següent: participem en un concurs en què hem d’identificar un Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 223-246

Llengua_literatura_28.indd 229

15/3/18 12:00


230

Llengua & Literatura, 28, 2018

personatge històric o de ficció, posem-hi un cavaller, i estem repassant la informació de què disposem. En un context així podríem dir: Ja tenim molta informació sobre aquest cavaller, però encara no sabem el seu nom, o bé però encara no en sabem el nom, o bé però encara no li sabem el nom, o bé però encara no sabem el nom.

Són quatre maneres de representar el complement del nom, de representar el sintagma del cavaller. Probablement alguns parlants no les dirien totes quatre espontàniament, però tots poden reconèixer que són frases del català i en tenen, si més no, competència passiva. Són quatre recursos diversos (l’ús del possessiu seu, del pronom en, del pronom de datiu o de l’anàfora zero, anomenada també anàfora el·líptica). Ara bé, no sempre és possible fer servir aquests quatre recursos lliurement. Hi ha restriccions de tipus sintàctic i semàntic i la GLC les ha d’exposar, les ha de descriure. La GLC ha de dir que els recursos possibles depenen del verb que apareix a la frase (saber o conèixer són dels pocs que permeten les quatre possibilitats) i depenen també del tipus de nom i de la posició sintàctica que aquest ocupa. Així, amb un verb com alçar i un complement directe com ara els braços, que conté un nom que denota una part del cos —un nom de possessió inalienable—, podem dir, per exemple, El cavaller va alçar els braços, que és un cas d’anàfora zero. Però no podem utilitzar aquí el pronom en *El cavaller en va alçar els braços, ni tampoc un pronom datiu reflexiu *El cavaller es va alçar els braços, malgrat que sí que podem dir El cavaller es va alçar la camisa. I què passa amb el possessiu? Seria possible l’ús del possessiu en una frase com El cavaller va alçar els seus braços? Aquí la gramàtica diu de bon començament que el possessiu seus és sobrer. Amb tot, la gramàtica ha de dir també que a vegades en aquest context el possessiu no només és possible sinó que hi és ben acceptat. És el cas d’una frase com El cavaller va alçar els seus braços bronzejats i ben tornejats. És a dir, si el nom que expressa una part del cos porta un modificador que en predica una qualitat, el possessiu hi està bé. La GLC ha d’indicar també que hi ha contextos en què el pronom en i l’anàfora zero poden representar el complement del nom, però que no ho pot fer un possessiu. Així, parlant d’un cotxe que ens agrada podem dir: N’heu preguntat el preu? o bé Heu preguntat el preu?, però no *Heu preguntat el seu preu? Ara bé, parlant d’un amic traspassat, podem dir Sempre ens en quedarà el record, Sempre ens quedarà el seu record i encara Sempre ens quedarà el record. Si, en canvi, del que parlem és de la nostra estada a París la primavera passada, podem dir Sempre ens en quedarà el record, però no hi podem usar un possessiu *Sempre ens quedarà el seu record. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 223-246

Llengua_literatura_28.indd 230

15/3/18 12:00


Crònica

231

Podríem pensar que el possessiu només representa un complement d’un nom animat, però llavors no s’explicaria per què es pot dir Les catedrals de Lleida i els seus tresors, que és el nom d’una ruta cultural, i que no seria el mateix titular-la, per estalviar-nos el possessiu, Els tresors de les catedrals de Lleida. En aquest cas, entendríem que la ruta ens porta només al Museu de Lleida, que és on es guarden els tresors catedralicis, sense passar per la Seu Vella i la Seu Nova. Tot això s’explica a la GLC, encara que amb altres exemples i en diversos apartats. És en aquest sentit que diem que aquesta gramàtica basa la prescripció en la descripció gramatical. És una gramàtica que detalla i matisa, que dona compte de les formes i construccions de la llengua i de les restriccions que presenten. La variació dialectal i la variació funcional Una altra característica important de la gramàtica actual és que té en compte la variació dialectal i la variació funcional, és a dir, la gramàtica orienta sobre l’ús lingüístic en el conjunt dels territoris de parla catalana i orienta també pel que fa als diferents estils i gèneres de comunicació, és a dir, els registres. La GLC és una obra representativa del conjunt de la llengua, una obra en la qual tots els parlants s’hi poden sentir representats i reflectits. En aquest sentit, la GLC dona prioritat a tot el que compartim, que és el gruix més important de la llengua, i al mateix temps, dona compte també de les peculiaritats dels diferents parlars. D’aquesta manera fa conscients els parlants de la diversitat dins la llengua i de la seva riquesa. Ens presenta com parlem nosaltres i com parlen els altres catalanoparlants. Per això, la GLC té en compte les cinc grans àrees dialectals de la llengua: el català central, el català septentrional i el baleàric, dins l’àrea de les varietats orientals, i el català nord-occidental i el valencià, dins l’àrea occidental. Així mateix, quan és pertinent fa referència a parlars més específics, com ara els parlars de la Franja, de Tortosa, d’Eivissa, de Girona, del valencià meridional o de l’Alguer. Aquesta manera de fer no és una innovació sinó que segueix la tradició fabria­ na, la tradició que ja trobem en la gramàtica de Fabra del 1918 i que han seguit els principals gramàtics que han continuat l’obra de Fabra i han tingut un paper rellevant en el procés d’establiment i difusió de la norma. És la tradició en la qual s’inscriuen, per posar alguns exemples, Manuel Sanchis Guarner i Enric Valor, en l’àmbit valencià, Francesc de Borja Moll, en l’àmbit baleàric, Pere Verdaguer, en l’àmbit de la Catalunya del Nord, i Antoni M. Badia i Margarit i Joan Coromi­ nes, en l’àmbit del conjunt de la llengua. Amb les seves obres gramaticals, tots ells han volgut potenciar la unitat i la cohesió de la llengua, sense excloure la variació en aquells punts en què aquesta reflecteix solucions de prestigi dins de cada territori. Certament, la variació dialectal és notable en català, també en la sintaxi, i cal tenir-la en compte, com també és important fer atenció a la variació funcional: cal situar les formes i construccions en el context adequat en què poden ser usaLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 223-246

Llengua_literatura_28.indd 231

15/3/18 12:00


232

Llengua & Literatura, 28, 2018

des. Així, a partir de la descripció gramatical es pot dissenyar la norma, que a ve­ gades serà una norma flexible; és a dir, una norma que en alguns punts no és rígida, única. Però que sigui flexible no vol dir que no orienti l’usuari. L’orienta perquè, en aquells casos en què hi ha variació, situa els fenòmens en uns determinats parlars o registres. Dit d’una altra manera, a vegades la bondat d’una construcció depèn del registre o del parlar en què se situa. Vegem-ne unes mostres. En el nivell fonològic, són formes de prestigi tant la reducció de les vocals àtones a i e en la vocal neutra, pròpia dels parlars orientals, com la distinció de les dues vocals en els parlars occidentals. Tan formal i adequat és, doncs, que un parlant oriental pronunciï la e àtona de cases com a [ə] (cas[ə]s) com que un parlant occidental la pronunciï com a [e] (cas[e]s). En el nivell morfològic, són igualment formes de prestigi variants verbals com diga, faça, pensam o cant, que ens remeten a la llengua clàssica, o variants, com digui, faci, pensem, canto, que responen a evolucions que es produeixen durant l’edat moderna. Si aquestes darreres són les que tenen un abast territorial més gran en el català contemporani i són formes que trobem usades en escriptors de tots els territoris, aquelles mantenen plena vitalitat en tots els registres en parlars valencians (diga, faça) i baleàrics (pensam, cant). I també en el nivell sintàctic s’hi donen diferents casos de variació i és en aquest àmbit on la GLC presenta més novetats respecte a la Gramàtica catalana de Fabra, entre altres raons perquè la sintaxi ocupa un espai molt reduït en aquesta obra i només s’hi donen unes poques pinzellades a aspectes puntuals. El català, per a expressar el pronom de datiu de tercera persona del singular quan va combinat amb un pronom d’acusatiu, presenta dues formes o vies: la forma li i la forma hi. En la llengua antiga, l’ordre era el següent: el pronom d’acusatiu de tercera persona precedia el pronom de datiu li. En els textos més antics trobem, doncs, combinacions del tipus donar-la-li amb el pronom d’acusatiu (la) precedint el de datiu (li), i ben aviat, també, combinacions del tipus donar-la-hi, en què el datiu li adopta la variant hi, segurament per un procés de dissimilació de líquides (les dues l inicials dels pronoms de tercera persona) afavorit per la proximitat formal i funcional del datiu li i l’adverbial hi. Aquest tipus de combinacions, amb l’ordre «acusatiu + datiu» i l’adopció de la forma hi com a datiu singular, s’han mantingut en la major part del català. El valencià, però, eliminà tardanament aquesta variant del datiu singular en un procés paral·lel a la pèrdua de vitalitat que ha experimentat col·loquialment en aquest parlar el pronom adverbial hi. Com a conseqüència d’aquest canvi, en les combinacions pronominals a què fem referència, en valencià s’empra la forma li i s’adopta l’ordre «datiu + acusatiu», això és, l’ordre general amb els datius que no són de tercera persona: donar-li-la (com donar-me-la, donar-te-la, donar-vos-la, etc.). I què en diu, la GLC, d’aquestes combinacions pronominals? Doncs indica que tant la combinació general amb hi com la combinació valenciana amb li són acceptables. I aquesta darrera ho és, tot i que és més tardana, perquè té plena viLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 223-246

Llengua_literatura_28.indd 232

15/3/18 12:00


233

Crònica

talitat en valencià, és usada per bons escriptors i està avalada per una llarga tradició gramatical. Però si el valencià es mostra innovador en aquest punt, els altres parlars també són innovadors en generalitzar la variant del datiu hi a altres combinacions pronominals, com ara a la combinació amb el pronom en. En el quadre següent s’exemplifica aquesta combinació del pronom de datiu de tercera persona singular amb el pronom en: Variant amb li

Variant amb hi

Li’n donaré (, de feina, al teu germà)

N’hi donaré

Li n’agafaré

N’hi agafaré

Dona-li’n

Dona-n’hi

Cal tenir present, però, que els parlants que opten espontàniament per la variant hi també usen li’n en determinades expressions lexicalitzades, com ara Tant se li’n dona o Se li’n va el negoci a l’aigua. La GLC assenyala que totes dues combinacions, li’n i n’hi, són acceptables (en els parlars respectius), però que en els registres formals és més habitual l’ús de les combinacions amb li: L’associació necessitava recursos però no li’n/n’hi van donar. No estem gaire acostumats a indicacions normatives que permetin més d’una via, però, ben mirat, la manera que té la GLC de presentar la norma no és pas allunyada de la manera com sovint es formula la norma a la gramàtica fabriana del 1918/1933. Així, a Fabra (1918/33: § 56), hi diu: «El llenguatge parlat (Barcelona) usa n’hi com a combinació del pronom en o ne amb l’adverbi hi i com a combinació del pronom en o ne amb el datiu li, reemplaçat per hi. En el primer cas n’hi és correcte; en el segon cas és preferible li’n o li n’.» I dona els exemples següents: Ja n’hi ha posat (d’ous, al cove), Compreu-li’n (d’ous, a la Maria). En el primer exemple el pronom hi és locatiu i la combinació no planteja cap dubte ni alternativa. En el segon es dona com a preferible la combinació li’n però no exclou l’ús de n’hi, puix que Fabra en certa mesura ja fa atenció al registre (en llenguatge parlat) i a un dialecte (el de Barcelona). Constatem el mateix en el fragment que hem vist abans a propòsit de la representació de l’atribut per en o ho i que ara repetim (Fabra 1918: § 43. IV): En el llenguatge parlat és freqüent l’ús de en com a predicatiu (en lloc de ho). Ex.: Diu que són blaus, i no en són. | Són molt curts; en són més que els teus. La llengua literària evita generalment aquest en, reemplaçant-lo per ho: Diu que són blaus, i no ho són. | Són molt curts; Ho són més que els teus. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 223-246

Llengua_literatura_28.indd 233

15/3/18 12:00


234

Llengua & Literatura, 28, 2018

Hi podem observar com Fabra marca el registre o estil. Contraposa el llenguatge parlat —el que la GLC considera registres informals— amb la llengua literària —els registres formals de la GLC. A més, expressa la norma amb una descripció: el llenguatge parlat usa freqüentment en, ens diu, mentre que la llengua literària usa ho. I a l’afegit de la quarta edició de 1926, Fabra fa servir el condicional i no pas un modal d’obligació: «La llengua literària faria sens dubte bé d’evitar aquest en». A la Gramàtica del 1918/33 hi trobem emprada tot sovint la fórmula que hem vist quan Fabra parlava de li’n i n’hi. És la fórmula «Les construccions A i B són permeses (o acceptables) però és preferible (o més freqüent) A». En tenim una mostra a l’§ 53, en què Fabra escriu: «Entre un pronom acabat en s i un mot començat en vocal o h, és permès d’usar la forma en en lloc de la forma n’. Així: ens en anem, en lloc de ens n’anem; els en arriben dos, en lloc de els n’arriben dos; us en han tret, en lloc de us n’han tret.» Més endavant afegí: «És, però, preferible la forma n’.» Aquesta manera de formular la norma, que també trobem a la Gramàtica de la llengua catalana de Badia i Margarit (1994), és igualment la de la GLC, però pel que hem vist ha sorprès uns quants lectors, fins i tot alguns professionals de la llengua, segurament perquè interpreten erròniament que les solucions no presentades com a preferibles son solucions a evitar. Criteris per a formular la norma En els apartats precedents ja s’han apuntat alguns dels criteris que la Comissió de Gramàtica primer i la Secció Filològica després han tingut en compte a l’hora de valorar normativament certes formes i construccions. Tornem-hi ara amb una mica més de detall a partir del connector concessiu no obstant. La GLC indica que la construcció no obstant procedeix d’una construcció absoluta amb valor concessiu, en la qual obstant era el verb (en la forma de participi present) que prenia com a subjecte un sintagma nominal o una oració (en infinitiu o amb el verb en forma personal): No obstant les vostres prevencions...; No obstant haver-m’ho desaconsellat... No obstant que m’ho has desaconsellat... La construcció no obstant també s’usa com a connector parentètic concessiu, sovint amb el pronom això anteposat o posposat, que és la solució més habitual en els registres formals (cf. § 25.3.3c). La construcció no obstant sense el pronom això ha estat vista com un castellanisme arran d’una de les Converses filològiques de Fabra (620). Però constatem que ja apareix a la llengua antiga i fins i tot sembla anterior a la forma del castellà, que habitualment emprava no embargante. En català, trobem no obstant a prin­ cipis del segle xv, mentre que les primeres ocurrències en castellà són de finals del segle xv. D’altra banda, aquesta construcció té tradició literària del màxim nivell. Es registra, entre altres autors, en l’obra de Verdaguer, Oller, Maragall, Caterina Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 223-246

Llengua_literatura_28.indd 234

15/3/18 12:00


Crònica

235

Albert, Carner, Riba, Ruyra, Bertrana, Sagarra, Pla, Joan Fuster, Rodoreda, Espriu, Moncada o Porcel. A més, té l’aval de lingüistes com Joan Coromines, Sanchis Guarner, Alcover-Moll, Germà Colon o Joan Solà. Fins i tot Albert Jané afirmava el 1984 que «el fet que construccions com Era molt car i, no obstant, ho va comprar apareguin sovint en textos ben revisats, i àdhuc en els d’algun il·lustre lingüista, ens infonen una certa perplexitat i ens indueixen a contenir-nos a l’hora de rebutjar-les categòricament». El connector no obstant és el resultat d’una simplificació estructural habitual en els processos de lexicalització (o de gramaticalització) perfectament documentada en diverses llengües romàniques: a mesura que es lexicalitza la construcció, el valor anafòric associat inicialment al pronom això queda fixat i fa prescindible la presència d’aquest pronom. Per tot això, doncs, la Gramàtica de la llengua catalana, tot i reconèixer que la solució més habitual en els registres formals és no obstant amb el pronom això posposat o anteposat, accepta les tres formes. Així, si tenim Els exàmens dels diferents grups han de ser simultanis podem continuar la frase dient {Això no obstant / No obstant això / No obstant}, es pot fer alguna excepció si cal. Els criteris que es tenen en compte per a avaluar normativament les diverses solucions disponibles són, doncs, diversos. Es té en compte la cronologia i l’origen intern o extern de la forma o construcció, els paral·lelismes existents en altres llengües (especialment les romàniques), l’extensió territorial i el tipus de registres en què apareix, i el fet que siguin obres acceptades dins la tradició gramatical del conjunt de l’àmbit lingüístic i que estiguin avalades pels bons escriptors, pels mitjans de comunicació, i en definitiva pels creadors i difusors de norma. De fet, no són pas uns criteris nous, sinó que majoritàriament eren els que, amb les limitacions de l’època, ja aplicava Fabra. Confiem que la Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC, que posa al dia la norma gramatical del català, permetrà afrontar millor els reptes que té la llengua en la consolidació de l’ús social, la cohesió i la projecció de futur. Esperem també que sigui un bon instrument sobretot per a les generacions joves, que són les que hauran de fer-ho viable. BIBLIOGRAFIA Alcover & Moll (1964-1968): Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, Diccionari català-valencià-balear, 2a ed. corr., Palma: Moll. En línia a: <http://dcvb.iec.cat/> Badia i Margarit (1994): Antoni M. Badia i Margarit, Gramàtica de la llengua catalana, Barcelona: Proa. Colón (1978): Germà Colón, La llengua catalana en els seus textos, Barcelona: Curial Edicions Catalanes. Coromines (1981-2001): Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Barcelona: Curial. Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 223-246

Llengua_literatura_28.indd 235

15/3/18 12:00


236

Llengua & Literatura, 28, 2018

Corpus Informatitzat de la Llengua Catalana. Dirigit per Joaquim Rafel. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2005. En línia a: <http://ctilc.iec.cat> Corpus Informatitzat del Català Antic. Dirigit per Joan Torruella, Manuel Pérez Saldanya i Josep Martines. En línia a: <http://www.cica.cat/> Fabra (1918/1933): Pompeu Fabra, Gramàtica catalana, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. En línia a: <http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000044%5 C00000005.pdf> — (1919-1928): Pompeu Fabra, Converses filològiques, dins: Pompeu Fabra. Obres Completes, vol. 7, Jordi Mir i Joan Solà (dirs.), Barcelona: Proa, Edicions 62, Edicions 3i4, Editorial Moll, 2011. En línia a: <http://publicacions.iec.cat/repository/ pdf/00000155/00000055.pdf> Institut d’Estudis Catalans (2016): Gramàtica de la llengua catalana, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. — (2017): Ortografia catalana, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Jané (1984): Albert Jané, «Adverbis conjuncionals (II)», Avui, any IX, núm. 2613 (17-10-1984): 2. Web. 2 març 2016. En línia a: <http://taller.iec.cat/filologica/ documents/ajr/13051982.pdf> Moll (1968): Francesc de B. Moll, Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears, Palma de Mallorca: Moll. Sanchis Guarner (1950): Manuel Sanchis Guarner, Gramàtica Valenciana, València: Editorial Torre. [Edició d’Antoni Ferrando (1993), Barcelona: Altafulla.] Solà (1990): Joan Solà, Lingüística i normativa, Barcelona: Empúries. — (2011): Joan Solà, L’última lliçó: parlaments polítics i acadèmics, Barcelona: Empúries. Solà, Mascaró, Lloret & Pérez Sadanya (2002): Joan Solà, M. Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya (eds.), Gramàtica del català contemporani, 3 vols., Barcelona: Empúries. Valor (1977): Enric Valor, Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià, València: Tres i Quatre. Verdaguer (1976): Pere Verdaguer, Abregé de grammaire catalane, Barcelona: Barcino.

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 223-246

Llengua_literatura_28.indd 236

15/3/18 12:00


Crònica

237

DESÈ ANIVERSARI DE L’EDITORIAL PUNCTUM Antoni Lluís Moll

Universitat de Barcelona amoll@ub.edu

Quan es va escaure el desè aniversari de l’editorial (2005-2015), Punctum va distribuir un regal entre el seu catàleg d’autors: un quadernet pulcrament editat, amb dos textos i un mínim prefaci, que es pot llegir com un programa a posteriori de la feina d’impressió dels dos primers lustres de la casa. Per una banda, l’opusclet conté una traducció catalana de Josep M. Domingo —primer padrí de la casa editorial— d’una epístola de Maquiavel a Francesco Vettori; aquella en què Ma­ chiavelli, en un retir forçat prop dels turons de Chianti, explica al seu amic el refu­gi en una fictícia i afectada aurea mediocritas de costums espartans i d’estudi dels clàssics, i en què li anuncia la redacció del que serà El príncep. Per altra banda, unes reflexions del poeta menorquí Ponç Pons —heus ací una connexió geogràfica que s’ha de tenir en compte—, que, enmig de la postmodernitat, recrea des de la Balear menor la mateixa passió de quasiexili daurat que el florentí, entre vinyes, figueres i tords, i entre melangia, lectures i llibres. Sembla que aquesta actitud del qui es periferitza, fruit de l’atzar de la Fortuna (Maquiavel) o de la rebel·lió programàtica del qui es tanca a escriviure (Pons), és la que el binomi Punctum reivindica per a la pròpia empresa. Un segell que defuig Barcelona, el llombrígol de la impressió catalana i en català, amb uns fundadors d’origen maonès formats a Lleida, que dirigeixen des del Segrià un nou fenomen d’impressió d’estudis sobre filologia catalana. En el seu cas, no pas com a destil·ladors de clàssics ni com a autors, sinó com a segura plataforma que procura una substància formalment impol·luta —apartada dels perills i les aberracions de l’autoedició universitària— a una catalanística massa sovint maltractada materialment. Punctum parteix d’una iniciativa d’Òscar Bagur i Marta Villalonga, alumnes avantatjats de Filologia Catalana de la Universitat de Lleida, els quals, mig per casualitat mig estimulats convenientment per diversos docents de l’estudi general, entren en el món de la impremta després de passar per l’edició virtual. En una conversa amb Jordi Florit (2015) arran del X aniversari, la parella editorial n’explica el procés: comencen amb edicions web com a treball acadèmic, a poc a poc assumeixen dissenys menors fora de la relació estrictament pedagògica i finalment s’atreveixen amb edicions acadèmiques. La fama s’estén entre professors i investigadors de l’àmbit de la llengua i de la literatura catalanes (Domingo, Sistac, Murgades, Castellanos, Gallén...) i el que comença com a complement econòmic de dos joves postgraduats es converteix en ofici, exercit sòlidament. En l’endemig, el gust pel coneixement del procés editorial, instruït per la saviesa tipogrà­Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 223-246

Llengua_literatura_28.indd 237

15/3/18 12:00


238

Llengua & Literatura, 28, 2018

fica de Josep M. Pujol, referma les bases i la intuïció, i propicia el naixement de Punctum. El creixement de la marca es beneficia —sinèrgicament, com es diu ara— de la germana plataforma d’edició digital Quadratí, que no és sinó la versió enxarxada de Punctum. El boca-orella dins del món universitari català, i la coincidència amb un període d’aposta dels grans segells editorials pel producte més descaradament mainstream i de crisi de les publicacions orgàniques associades als centres universitaris hi acaben de donar l’empenta. Punctum treballa essencialment des de la coedició: es converteix en la mà executora de llibres produïts des dels centres de recerca catalans, especialment els que tenen la literatura com a centre gravitatori. Darrere de les dotze col·leccions/ revistes del seu fons hi ha pràcticament sempre un grup d’investigació universitari, que en proveeix el suport especulatiu i —almenys en part— el substrat pecuniari. Haurien d’entrar dins de la classificació de publicacions periòdiques especialitzades: una de les edicions fundacionals de la casa, l’Indesinenter, un anuari d’estudis espriuans coeditat amb el Centre Salvador Espriu, d’Arenys de Mar; l’Anuari TRILCAT, sobre recepció i traducció de literatura contemporània, vinculada a la UPF; i la revista Franquisme i Transició, que transmuta el 2017 —seguint els aires universalistes i anglosaxonitzants de la nova retòrica indexadora— en Dictatorships & Democracies, lligada a la UOC. Fora de les revistes especialitzades, i ja dins de l’àmbit de les col·leccions, l’editorial es decanta, en primer lloc, cap a l’edició d’estudis dramàtics. «Documenta teatral» treu a la llum textos d’autors catalans (i alguna traducció d’estudio­ sos aliens) sobre teoria dramàtica, sota l’ombra d’un màster interuniversitari dedicat a les arts escèniques. La —fins al moment minsa— col·lecció «Escenes europees» aplega dos títols d’investigacions del grup universitari d’estudis dramàtics amb seu a la UB; també està vinculat al mateix nucli barceloní l’edició d’una obra de teatre inèdita (col·lecció «Inèdits») de postguerra: Vendaval, d’Odó Hurtado. En segon lloc, com a resultat de la vinculació amb el món de les versions i les adaptacions literàries, conjuntament amb els grups d’estudis de la traducció de la UAB i de la UPF, s’editen les col·leccions «Visions», que no conté només traduccions sinó també edicions d’epistolaris contemporanis; «Ver­ sions», amb translacions d’Ionesco, Synge i Figueiredo; i «Quaderns», d’estudis sobre traducció. Per últim, hi ha les col·leccions «El Vuit-cents», «Philologica» i «Poètiques». La primera és la que proveeix més títols a l’editorial i s’especialitza en estudis sobre el Romanticisme i el Realisme-Naturalisme, amb investigacions i textos, amb seu central a la UB, dels grans ítems del xix català (Guimerà, Yxart, Aguiló, Bartrina, el jocfloralisme...); sens dubte, Punctum es converteix en referent editorial pel que fa a la producció universitària més innovadora d’aquestes èpoques. «Philologica» (Aula Màrius Torres, UL) és potser la més bigarrada de les col·leccions: conté edicions o reedicions de textos d’època que van des de la producció poètica de Foix fins a la historiografia literària de Tubino. I, per últim, «Poètiques» (UB) aplega els escrits de tres col·loquis del grup Mimesi sobre teoria literària del Renaixement, del Barroc i de la Il·lustració, i obre la via cap a Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 223-246

Llengua_literatura_28.indd 238

15/3/18 12:00


Crònica

239

l’antologia de textos poetològics d’època, amb un volum de textos teòrics del Barroc. Fins al 2015 l’àmbit d’actuació de l’editorial s’ha restringit i s’ha autolimitat, amb prou fortuna, a les lletres catalanes. Però, per mitjà del contacte amb el món de la traducció i de la perspectiva europeïtzadora de molts dels estudis que s’hi editen, hi ha hagut contactes fructífers amb produccions en llengües diferents del català: castellà, per descomptat, però també anglès, italià, francès... Això podria prefigurar, ara que l’estructura i els mitjans estan ben fonamentats, una possibilitat d’expansió, dins del pròxim decenni, cap a altres marcs lingüístics i culturals. O, dins del mateix camp català, cap a altres aspectes disciplinaris. El món del llibre tendeix a globalitzar-se en extrem o a localitzar-se, i la fortuna de plataformes de difusió i de comercialització de petit format demostra que és possible trobar un forat entre els mastodonts per satisfer un públic que busca una feina curosa i especialitzada. És cert que els tiratges de Punctum en general són curts, i que els destinataris rarament surten del món acadèmic: professionals de la recerca i de la docència universitàries o, com a molt, estudiants, en aquells casos en què el volum pot prendre la forma d’antologia, de manual o de lectura obligatòria. Així mateix, tenint en compte que es tracta d’una editorial que prioritza el món universitari, en un futur no gaire llunyà caldrà treballar, encara que sigui a contracor i per necessitat, amb una concepció d’acord amb el que es demana als projectes de recerca sufragats amb fons públics i privats: una objectivació de resultats i la competició com a plataforma de difusió dins dels rànquings d’indexació de publica­cions. En l’informe SPI del CSIC 2012/2014 per a l’àmbit de la llengua i la literatura, Punctum ocupava el número 49 sobre 120 dins de totes les editorials hispàniques indexades. Una posició no negligible, però millorable tenint en compte el context de la llista. Segur que amb el suport científic dels grups d’investigació amb els qual coedita, l’editorial pot aspirar a llocs més d’acord amb la qualitat del producte final si evoluciona en la constitució de comitès editorials externs, en una certa selecció dels materials publicables i en la internacionalització de la línia editorial dins de les seves possibilitats. La feina de Bagur i Villalonga s’ha de valorar especialment pel que fa al disseny i la plasmació material del llibre. Els que hi han tingut tracte saben que Punctum cura en extrem aspectes com ara: la tria dels tipus i el cos més idonis; la recerca dels caràcters especials (eles veritablement geminades, ampersands en cursiva, versaletes, alfabets no llatins, catàleg de vírgules i símbols...); la distribució del text en caixes llegibles i en proporcions visualment aptes, no necessàriament àuries; la distribució en paral·lel d’originals, traduccions i notes; l’adjunció eficaç de gravats i taules; la jerarquia de diversos nivells d’epígrafs i subepígrafs (amb numeració o sense numeració, centrats o desplaçats al marge); la composició dels paratextos (taules, prefacis, pròlegs, apèndixs i índexs); l’ús dels inicis de capítol, les pàgines de respecte, les portades i els crèdits; la selecció —que pot allargar-se durant setmanes— de la gamma cromàtica de la coberta, que ha d’obeir a un codi de colors racionalitzable i, si pot ser, universalment interpretable; el control en la Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 223-246

Llengua_literatura_28.indd 239

15/3/18 12:00


240

Llengua & Literatura, 28, 2018

tria de les remeses de paper, de la tinta i de la cola d’engomar els lloms, tot i que se subcontracten els serveis de l’últim estadi del procés d’edició, etc. Els resultats d’aquest treball minuciós són unes edicions molt superiors a la mitjana catalana des del vessant més bibliofílic. Un cop d’ull superficial i contrastiu a les cobertes de les col·leccions «Poètiques» (Renaixement, Barroc, Il·lustració) i «El Vuitcents» (Romanticisme, Realisme, Naturalisme) constatarà, per exemple, que la primera opta per una tipografia actualitzada dels caràcters humanístics romans mentre que la segona dialoga amb les lletres de pal de les edicions i de la premsa periò­dica del xix; la qual cosa obeeix no pas a un caprici esteticista sinó a una voluntat d’omplir de significat epocalitzador el que d’altres sovint concebrien com una mera superfície instrumental. Deu anys han donat per publicar més de vuitanta títols. Més de vuitanta títols en la línia puntera de la investigació de diversos aspectes del món de les lletres catalanes. Que se sàpiga, Punctum no vol créixer en mida, no vol centralitzar el discurs i convertir-se en una casa més gran. Viu bé en una perifèria que, tenint en compte la globalització i els cinquanta-vuit minuts de TGV fins a Barcelona, no l’aparta de la discussió ni l’allunya de l’excel·lència científica. Si no vol perdre el segell que l’ha fet particular, ha de saber preservar l’obsessió tranquil·la per entroncar amb la millor tradició de la galàxia Gutemberg sense renunciar a les necessitats dinàmiques dels scholarly publishers. Una línia que donarà, amb tota seguretat, deu anys més de fortuna als Mei-Galès de la Lleida contemporània. BIBLIOGRAFIA Florit (2015): Jordi Florit, «L’editorial Punctum fa deu anys», Núvol. En línia a: <https://www.nuvol.com/entrevistes/leditorial-punctum-fa-deu-anys/>

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 223-246

Llengua_literatura_28.indd 240

15/3/18 12:00


Crònica

241

DISCURS EN LA CONCESSIÓ DE LA MEDALLA D’OR DEL GOVERN BALEAR Joan Veny

Institut d’Estudis Catalans jveny@iec.cat

Molt Honorable Sra. Presidenta de les Illes Balears, Honorables Srs. Consellers del Govern Balear, Il·lm. Sr. President de l’Institut d’Estudis Catalans, Senyores, senyors, La història no és una paperera, no és un cementeri d’oblits, sinó que és mestra de la vida, com deien els clàssics. I a mi m’ha ensenyat moltes coses. Sóc fill de la postguerra. Durant aquells anys vaig viure una diglòssia, que després vaig trobar repel·lent i contrària a la raó i a la història. La llengua pròpia de l’illa, parlada i escrita des del s. xiii, estava prohibida; una interdicció que venia de tres segles enrere, arran dels decrets de Nova Planta; primer va afectar l’oficialitat, després vindria, fins al segle xix, la imposició del castellà a l’ensenyament, als jutjats, a la cúria diocesana, a les notaries, a la toponímia urbana, al teatre, al registre civil, a la literatura, amb alguns boldros de resistència; al segle xx, el franquisme faria tals agressions d’una sola tacada. Ignorant-les, un discurs centralista es vantava que els castellà mai havia estat «lengua de imposición», una mentida «real». Durant aquelles centúries, la llengua del país era només col·loquial, llengua baixa, barrada a tota manifestació literària o formal, llengua «tagliata», com diuen els sociolingüistes italians, llengua escapçada. És així com es fagociten les llengües: analfabetització en la llengua pròpia, reducció a folklore per finalment consagrar la substitució. I bé vaig viure uns anys en aquesta dicotomia, però, arran d’unes recerques als arxius del meu poble, vaig adonar-me que els meus antecessors, a més de parlar en mallorquí, en català de Mallorca, també l’escrivien. I a partir d’aquest descobriment, completat amb la lectura dels nostres poetes i escriptors i del meu contacte amb la cultura popular, va néixer la meva passió per la nostra llengua, reflectida, des dels anys d’adolescència fins als de vuitantí, en l’ensenyament universitari i en nombrosos treballs sobre la variació territorial, l’arqueologia de la llengua, el contacte interlingüístic, l’edició de textos, etc. Sempre m’ha apassionat bussejar en l’entranya de la llengua, resseguir els avatars de les paraules, viure la creativitat lèxica dels nostres parlants, comprovar les interferències amb altres llengües, etc. He fet feina de manobre, sense l’ambició de ser una estrella de la investigació, el número u; calladament, humilment, defensant una llengua menys­ tinguda i estudiant els seus mecanismes, les seves peculiaritats, desentranyant sigLlengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 223-246

Llengua_literatura_28.indd 241

15/3/18 12:00


242

Llengua & Literatura, 28, 2018

nificats ocults, per fer-la apta per a tots els usos, col·loquial, formal i terminològic, fent compatible la diversitat dins la unitat. Així hem igualat paraules com sedes i penellons, talent i gana, empegueir-se i avergonyir-se, una i altra legítimes, que són opcions dins un estàndard restringit o general i que usarem segons l’àmbit d’ús. Unitat dins la diversitat. La frondosa densitat dels meus treballs ha generat diversos reconeixements, entre els quals em produeix un goig especial el d’aquesta Medalla d’Or de les Illes Balears, que agraesc profundament i que m’umpl d’orgull perquè ve de la meva Illa, de la meva terra, i a la qual em sent lligat, imitant el poeta, «com en la nit les flames a la fosca». Segur que hi ha una desproporció entre el guardó rebut i els mèrits guanyats. Vos ho diré amb versos de Maria Antònia Salvà: Per un glop que us doní de la pairal cisterna em tornau el poal, amics, curull de flors.

També és un plaer compartir aquest honor amb Maria del Mar Bonet; és un orgull esser contemporani teu: si els àngels cantassen, no ho farien millor que tu. Sentir-me estimat per la meva illa, per la meva petita pàtria, on vaig aprendre el meu primer concepte del món, és com una benedicció del cel. Gràcies, Govern Balear, per la vostra gentilesa, per reconstruir allò que altres havien destruït i pel coratge que posau en la recuperació d’espais perduts per la nostra identitat. Gràcies, Mallorca, gràcies, Illes Balears, per recordar-vos, amb guardons com aquest, dels qui hem fet de la nostra llengua la profunda raó de les nostres vides. Palma, 28 de febrer de 2017

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 223-246

Llengua_literatura_28.indd 242

15/3/18 12:00


Crònica

243

JESÚS TUSON (1939-2017) M. Carme Junyent

Universitat de Barcelona mcjunyent@ub.edu

Als lingüistes ens demanen molt sovint quins elements lingüístics són correctes, si tal paraula és catalana o no, si tal altra és un barbarisme, i també ens demanen com s’escriu una paraula determinada, o fins i tot si tal varietat i tal altra són la mateixa llengua. I als lingüistes ens toca dir que, com a tals, no tenim resposta per a aquestes preguntes. Segurament, que els correctors s’autoanomenin «lingüistes» ha reforçat força aquesta percepció de la feina del lingüista, però no els podem atribuir pas la responsabilitat del malentès, perquè de fet l’estudi del llenguatge s’ha vinculat històricament a l’estudi de la llengua. L’estudi del llenguatge no ha estat una branca del coneixement fins ben recentment, i històricament gairebé sempre ha estat vinculat a altres àmbits del saber: la filosofia, la pedagogia, l’antropologia. No seria fàcil establir un punt de partida en la nostra història. Hi ha lingüistes que el situen en la tradició grega, d’altres en el Renaixement, d’altres en el comparatisme del segle xix, uns altres en l’estructuralisme del segle xx, i encara uns altres en el generativisme chomskyà. Ben segur que tots tenen el seu punt de raó, però allò que tenen en comú és que tots es preocupen per comprendre la capacitat humana universal que és el llenguatge i no tenen com a focus una llengua determinada, i encara menys la seva normativa. Per entendre’ns: un gramàtic no és necessàriament un lingüista, i a l’inrevés. Si ara ens situem en l’Espanya de la segona meitat del segle xx, ens trobem una sèrie d’estudiosos de la llengua —Alarcos Llorach, Antoni M. Badia i Margarit, Koldo Mitxelena, Rodríguez Adrados, Antonio Tovar (la llista no és ni de bon tros exhaustiva)— que obren una escletxa per on la lingüística entrarà en els estudis universitaris en molt bona part vinculada a la hispanística o, si es vol, a la filologia. En aquest context i sense una línia divisòria clara entre el que és l’estudi de la llengua i l’estudi del llenguatge, tres joves lingüistes —Jesús Tuson, Sebastià Serrano i Eugenio Martínez Celdrán— funden un departament de lingüística general que serà pioner a l’Estat Espanyol i l’impregnen d’un tarannà que encara ara marca profundament la Secció de Lingüística del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona. Martínez Celdrán introdueix els estudis de fonètica que s’han desenvolupat amb èxit en el laboratori de la UB. Cal tenir present que la fonètica és una especialitat que en moltes universitats del món no es vincula a la lingüística. I val la pena recordar també que, mentre aquí està entrant la lingüística, a Anglaterra fa Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 223-246

Llengua_literatura_28.indd 243

15/3/18 12:00


244

Llengua & Literatura, 28, 2018

molt poc que hi ha arribat de la mà d’un antropòleg francès —Claude LéviStrauss—, que introdueix l’estructuralisme saussurià en un món amb una llarga i potent tradició en els estudis fonètics. Sebastià Serrano és un altre pioner que introdueix la lingüística matemàtica, precursora en bona part del que ara és la línia de recerca en lingüística computacional, una de les més potents del Departament. Però Serrano, que tots coneixem per la seva capacitat d’innovació, desenvolupa també una comprensió de l’estudi del llenguatge com a part del món dels signes i l’acaba emmarcant en la semiòtica i els estudis de la comunicació. En el cas de Jesús Tuson, que ve del món de la gramàtica (els seus alumnes de secundària encara el recorden amb devoció), de seguida s’endevina un esforç per acotar i destacar l’àmbit de la lingüística. Els títols de les seves primeres aporta­ cions a la lingüística ja mostren un esforç per proporcionar textos per a la formació de lingüistes: Teorías gramaticales y análisis sintáctico (1980), Aproximación a la historia de la Lingüística (1982) i Lingüística: una introducción al estudio del lenguaje, con textos comentados y ejercicios (1984). Potser per la necessitat de vincular la lingüística i la vida, i potser també per la voluntat d’eixamplar la «base social» de la lingüística, és a dir, fer-la accessible a un públic més ampli que, pel moment històric que vivíem, demanava aquest tipus de coneixement, a partir d’aquest moment es produeixen dos fets molt significatius en la biografia intel· lectual de Jesús Tuson. En primer lloc, el canvi de llengua de la docència. Valencià castellanoparlant, adopta el català a l’aula. En segon lloc, la trobada amb Xavier Folch, que començava a dirigir l’Editorial Empúries. Suposo que algun dia algú estudiarà la feina com a editor de Xavier Folch, la seva capacitat no tan sols de descobrir autors solvents, sinó també d’anticipar-se a les demandes no sé si del mercat o de la societat, o de tot plegat. El fet és que, en aquesta capacitat de pre-visió, destaca una debilitat manifesta per la llengua (n’hi ha prou amb fixar-se en les obres de la Biblioteca Universal Empúries). Potser només un editor com ell en aquell moment podia entendre la necessitat de llibres d’assaig sobre aspectes relacionats amb el llenguatge. El llibre que marca l’inici d’aquesta nova etapa, El luxe del llenguatge (1986), deu ser un dels llibres de lingüística més llegits al nostre país, traduït al castellà i reeditat nombroses vegades. El missatge que conté queda resumit en el «Principi»: «Us crido a estimar el llenguatge i a estimar i defensar les llengües, la seva unitat pregona i el ventall magnífic de la seva diversitat. Perquè potser no som més que llengües i quan se’n perd una perdem una part essencial de nosaltres mateixos. I quan algú fa per esborrar totes les llengües menys la seva ens vol menys humans i va de dret, en un camí sense retorn, cap al món inhumà del silenci.» Cal recordar que aquest llibre es publica el gener del 1986 i que, en aquell moment, el discurs favorable a la diversitat no tenia el predicament que té ara. I és que, a l’hora de valorar la diversitat, Jesús Tuson també va ser un pioner. I no sorprendrà que aquest llibre contingui una dedicatòria ben significativa: «Per als meus companys del Departament de Lingüística General: Xavier Laborda, Carlos Martín, Eugenio Martínez, Lourdes Romera, Joana Rosselló, Valeria Salcioli, Sebastià Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 223-246

Llengua_literatura_28.indd 244

15/3/18 12:00


Crònica

245

Serrano i Elena Vidal. Tots ells amants de les llengües, del llenguatge i dels llen­ guatges. I amics meus.» Crec que no cal mencionar ara totes les obres d’assaig que van anar difonent coneixement sobre els aspectes més diversos del llenguatge, sobre la metàfora de manera ben significativa, però també sobre la literatura i l’escriptura. En qualsevol cas, no es pot deixar de mencionar el Mal de llengües: a l’entorn dels prejudicis lingüístics (1988). Un treball essencial i alliberador en un món que encara creu que hi ha llengües millors que d’altres, una herència de l’evolucionisme del segle xix que encara arrosseguem i que és molt difícil de combatre. Per entendre fins a quin punt aquest treball va ser pioner, n’hi ha prou amb recordar l’aparició de llibres similars en llengües diferents. El mateix any es publica el llibre de Marina Yagüello Catalogue des idées reçues sur la langue (1988); deu anys més tard Bauer, Laurie i Trudgill editen Language myths (1998); poc després Juan Carlos Moreno publica el seu llibre La igualdad y dignidad de las lenguas: crítica de la discriminación lingüística (2000), un llibre que és clarament deutor de l’obra de Tuson i, finalment, Ernst, Freienstein i Schaipp publiquen Populäre Irrtümer über Sprache (2011). Els darrers anys de la seva vida, Jesús Tuson va desenvolupar un gran interès per l’origen del llenguatge. Fins i tot havia projectat escriure un llibre conjuntament amb en Miquel, el seu fill, que l’havia de complementar des de la perspectiva de la biologia. Les poques vegades que, un cop jubilat, el vaig poder convèncer perquè vingués a fer alguna classe als alumnes d’Introducció a la lingüística, aquest va ser el tema que va triar. Sempre és difícil valorar quin és el llegat que deixa una persona. En el cas del Jesús Tuson és evident que hi ha molts elements tangibles: la seva obra, el Departament de Lingüística, la llicenciatura primer i ara el grau en Lingüística. També d’altres, que poden semblar trivials però que han perdurat materialment: com a cap d’estudis de la Facultat de Filologia va endegar el canvi de numeració de les aules de l’Edifici Històric. Però més enllà de tot això, hi ha una altra mena de llegat que tots els qui el vam conèixer hem experimentat. Una bonhomia inherent que ho impregnava tot i que es manifestava en tot allò en què participava: el bon ambient al Departament, la fascinació que despertava en els alumnes, l’amor pel llenguatge i les llengües que era capaç de despertar en qualsevol que l’escoltés o el llegís. Una generositat sense límits que es manifestava sobretot en la dedicació als estudiants —i en sóc testimoni perquè vam compartir despatx una colla d’anys. Una fermesa en les conviccions que deixava molt clar que no faria res que traspassés els límits que, potser, només ell s’havia imposat. Una honestedat a prova de tot que, bàsicament, el convertia en un home lliure. Podria continuar. Els obituaris sempre tenen aquest punt laudatori que pot fer creure que has embellit els records per poder suportar la pèrdua. Per això m’esforço a trobar algun punt negatiu. I el trobo, la seva modèstia o discreció que només em va permetre dir-li aquestes coses quan l’agafava per sorpresa. I alguna vegada m’hauria agradat poder-li dir, encara que ja ho sabia, que em va canviar la Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 223-246

Llengua_literatura_28.indd 245

15/3/18 12:00


246

Llengua & Literatura, 28, 2018

vida. Que gràcies a ell jo visc en un estat d’agraïment permanent a la vida. Cerco el darrer missatge que em va enviar, em recomana que llegeixi una entrevista que em van fer: «Quan tinguis un moment, no et perdis la teva entrevista, que hi dius coses molt interessants». Encara no l’he llegida. I això que jo sempre li feia cas. «Fins aviat. Una abraçada».

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 223-246

Llengua_literatura_28.indd 246

15/3/18 12:00


SUMARI

Llengua_literatura_28.indd 247

15/3/18 12:00


Llengua_literatura_28.indd 248

15/3/18 12:00


ESTUDIS I EDICIONS Xavier Torrebadella i Jordi Brasó: Els textos sobre edu­cació física i esport en llengua catalana des del 1880 fins al 1938 Sebastià Salvà i Puig: La concordança del participi en el català de Mallorca Francesc Foguet i Boreu: Ricard Salvat, «Elemento desafecto al Régimen» (1963-1977) Maria Dasca: El relat del viatge a Weekend (d’estiu) a Nova York (1955) de Josep Pla

7 53 81 101

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES RESSENYES COL·LECTIVES Regiment de preservació de pestilència (Joan Anton Rabella) Història de la literatura Catalana. Renaixement, Barroc i Il·lustració (IV) (Roger Friedlein) Correspondència entre Àngel Guimerà i Jaume Ramon i Vidales, 1865-1898 (Ramon Bacardit) Censura i exili en el teatre català durant el franquisme (Martí March) Albert Manent, «Òpera pòstuma» (Josep Ferrer i Joan Pujadas) Gramàtica històrica de la llengua catalana (Francesc Bernat Baltrons) Cent anys de Normes ortogràfiques (Margalida Ramon Sitjar) Quan la llengua ven. Estudis de llenguatge publicitari català (Laura Fer­ rer i Huch)

129 130 134 138 142 147 149 153

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 249-254

Llengua_literatura_28.indd 249

20/3/18 8:06


250

Llengua & Literatura, 28, 2018

RESSENYES INDIVIDUALS Francesco Petrarca: Cançoner (Miquel Edo) 156 J. B. Xuriguera: L’aportació de l’occident català a l’obra de la Renaixença (Gemma Fabregat Palau) 160 Joan-Lluís Marfany: Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença (Josep Murgades) 162 Joan Tomàs Martínez Grimalt: El conflicte social en el teatre català del tombant de segle (1890-1909). Identitat de classe, moral social i debat polític (Carles Cabrera Villalonga) 167 Javier Varela Tortajada: Eugenio D’Ors (1881-1954) (Josep Murgades) 170 Isabel Vidal Munar: Bernat Vidal i Tomàs i el quinzenal Santanyí (Joan Mas i Vives) 174 Carme Oriol: Estudis de literatura popular. Història i mètodes (Caterina Valriu Llinàs) 177 Joan Borja: Les llegendes secretes de Sara Llorens. Llegendes alacantines (Carme Oriol) 180 Josep Camps i Arbós i Joan R. Veny-Mesquida: Poètiques de viva veu. L’arxiu sonor de poesia de Joan Colomines i Puig (Carles Morell) 184 Alfons Gregori: La dimensión política de lo irreal: el componente ideológico en la narrativa fantástica española y catalana (Antoni MunnéJordà)187 Josep Massot i Muntaner: De València i Mallorca. Escrits seleccionats (August Bover) 190 Tilbert Dídac Stegmann El plaer de llegir literatura catalana (Ramon Farrés)192 Simona Škrabec: Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana (Jaume Subirana Ortín) 195 Joan ramon Veny-Mesquida: Criticar el text. Per a una metodologia de l’aparat crític d’autor (Josep Camps i Arbós) 197 Joan Coromines: Llibreta de Camp XXV de l’Onomasticon Cataloniae. Enquestes toponomàstiques i dialectals realitzades a la Catalunya del Nord (1959-1960) (Fèlix Bruguera) 200 Ignasi M. Muntaner: El terme de Sitges i la seva rodalia. Els seus noms de lloc (Mar Batlle) 204 Joan Veny i Mar Massanell: Dialectologia catalana. Aproximació pràctica als parlars catalans, Barcelona (Jaume Corbera Pou) 206

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 249-254

Llengua_literatura_28.indd 250

15/3/18 12:00


Sumari

Anna Pineda i Cirera: Les fronteres de la (in)transitivitat. Estudi dels aplicatius en llengües romàniques i basc (Bartomeu Abrines i Llabrés) Rudolf Ortega: En defensa de la llengua catalana. Discursos, manifestos i textos decisius en la història del català (Isidor Marí) Mariona Casas, Josep M. Castellà i Montserrat Vilà Santasusana: Els secrets de parlar en públic. Guia pràctica (Marta Juanhuix)

251

210 213 215

CRÒNICA Joan Santanach: Un any per a Ramon Llull Manuel Pérez Saldanya i Gemma Rigau: La GRAMÀTICA DE LA LLENGUA CATALANA de l’Institut d’Estudis Catalans Antoni Moll: Desè aniversari de l’editorial Punctum Joan Veny: Discurs en la concessió de la Medalla d’Or del Govern Balear Carme Junyent: Jesús Tuson (1939-2017)

223 227 237 241 243

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 249-254

Llengua_literatura_28.indd 251

15/3/18 12:00


252

Llengua & Literatura, 28, 2018

CONTENTS

STUDIES AND EDITIONS Xavier Torrebadella i Jordi Brasó: Catalan Language Texts on Physical Education and Sports. A historical survey (1880-1938) 7 Sebastià Salvà i Puig: Past Participle Agreement in Majorcan Catalan 53 Francesc Foguet i Boreu: Ricard Salvat, «Elemento desafecto al Régimen» (1963-1977) 81 Maria Dasca: Travel literature in Josep Pla’s Weekend (d’estiu) a Nova York (1955)101

REVIEWS AND CRITICAL NOTICES COLLECTIVE REVIEWS Regiment de preservació de pestilència (Joan Anton Rabella) 129 History of Catalan literature. Renaissance, Baroque and Enlightenment (IV) (Roger Friedlein) 130 The correspondence between Àngel Guimerà and Jaume Ramon i Vidales, 1865-1898 (Ramon Bacardit) 134 Censorship and exile in Catalan theatre during the Franco regime (Martí March)138 Albert Manent, «Òpera pòstuma» (Josep Ferrer i Joan Pujadas) 142 Historical grammar of the Catalan language (Francesc Bernat Baltrons) 147 A hundred years of Normes ortogràfiques (Margalida Ramon Sitjar) 149 When language sells. Studies on advertising language in Catalan (Laura Ferrer i Huch) 153

INDIVIDUAL REVIEWS Francesco Petrarca: Cançoner (Miquel Edo) J. B. Xuriguera: L’aportació de l’occident català a l’obra de la Renaixença (Gemma Fabregat Palau)

156 160

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 249-254

Llengua_literatura_28.indd 252

15/3/18 12:00


Contents

253

Joan-Lluís Marfany: Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença (Josep Murgades) 162 Joan Tomàs Martínez Grimalt: El conflicte social en el teatre català del tombant de segle (1890-1909). Identitat de classe, moral social i debat polític (Carles Cabrera Villalonga) 167 Javier Varela Tortajada: Eugenio D’Ors (1881-1954) (Josep Murgades) 170 Isabel Vidal Munar: Bernat Vidal i Tomàs i el quinzenal Santanyí (Joan Mas i Vives) 174 Carme Oriol: Estudis de literatura popular. Història i mètodes (Caterina Valriu Llinàs) 177 Joan Borja: Les llegendes secretes de Sara Llorens. Llegendes alacantines (Carme Oriol) 180 Josep Camps i Arbós i Joan R. Veny-Mesquida: Poètiques de viva veu. L’arxiu sonor de poesia de Joan Colomines i Puig (Carles Morell) 184 Alfons Gregori: La dimensión política de lo irreal: el componente ideológico en la narrativa fantástica española y catalana (Antoni MunnéJordà)187 Josep Massot i Muntaner: De València i Mallorca. Escrits seleccionats (August Bover) 190 Tilbert Dídac Stegmann El plaer de llegir literatura catalana (Ramon Farrés)192 Simona Škrabec: Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana (Jaume Subirana Ortín) 195 Joan ramon Veny-Mesquida: Criticar el text. Per a una metodologia de l’aparat crític d’autor (Josep Camps i Arbós) 197 Joan Coromines: Llibreta de Camp XXV de l’Onomasticon Cataloniae. Enquestes toponomàstiques i dialectals realitzades a la Catalunya del Nord (1959-1960) (Fèlix Bruguera) 200 Ignasi M. Muntaner: El terme de Sitges i la seva rodalia. Els seus noms de lloc (Mar Batlle) 204 Joan Veny i Mar Massanell: Dialectologia catalana. Aproximació pràctica als parlars catalans, Barcelona (Jaume Corbera Pou) 206 Anna Pineda i Cirera: Les fronteres de la (in)transitivitat. Estudi dels aplicatius en llengües romàniques i basc (Bartomeu Abrines i Llabrés) 210 Rudolf Ortega: En defensa de la llengua catalana. Discursos, manifestos i textos decisius en la història del català (Isidor Marí) 213 Mariona Casas, Josep M. Castellà i Montserrat Vilà Santasusana: Els secrets de parlar en públic. Guia pràctica (Marta Juanhuix) 215 Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 249-254

Llengua_literatura_28.indd 253

15/3/18 12:00


254

Llengua & Literatura, 28, 2018

REPORTS Joan Santanach: A year for Ramon Llull Manuel Pérez Saldanya i Gemma Rigau: The GRAMÀTICA DE LA LLENGUA CATALANA of the Institut d’Estudis Catalans Antoni Moll: Tenth anniversary of Punctum publishers Joan Veny: Speech on the awarding of the Gold Medal of the Balearic Islands Government Carme Junyent: Jesús Tuson (1939-2017)

223 227 237 241 243

Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 249-254

Llengua_literatura_28.indd 254

15/3/18 12:00

021-107


INSTRUCCIONS PER ALS AUTORS1

1. 2. 3. 4. 5. 6.

Enviament dels treballs Citacions bibliogràfiques Citacions textuals Dedicatòries i referències a premis Encapçalament de treballs i ressenyes Abreviatures i símbols

1. Enviament dels treballs Els treballs es poden enviar per correu electrònic, com a fitxers adjunts, a l’adreça (arnau.vives.pi@gmail.com). El tema de missatge ha de ser «L&L:...». També hi ha l’opció que els autors es registrin en el portal de l’Hemeroteca Científica Catalana (http://revistes.iec.cat/index.php/LLiL/user/register) i hi gestionin directament la tramesa dels seus treballs. L’enviament del treball ha d’incloure una carta de presentació en què l’autor sol·licita l’avaluació del seu treball per a la possible publicació (com un fitxer addicional o omplint la casella «Comentraris per l’editor» de la plataforma OJS). L’enviament d’un original implica una sèrie de compromisos amb la revista. Els autors registrats a la plataforma OJS poden fer les declaracions que es descriuen més avall a la pàgina corresponent de la revista, omplint les caselles pertinents de l’apartat «Llista de control de la tramesa». Cal certificar que el contingut de l’article és original —que no ha estat difós ni publicat anteriorment— i que ha estat enviat 1. Podeu veure la versió ampliada d'aquestes instruccions per als autors a la versió electrònica de la revista a http://revista.iec.cat/index.php/LLiL

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 391 Llengua_literatura_28.indd 255

07/02/13 10:57 15/3/18 12:00


392 256

Llengua & Literatura, 23, 28, 2013 2018

únicament a la revista L&L perquè sigui avaluat i, si escau, publicat. Cada una de les persones que figuri com a autor haurà d’haver participat de manera rellevant en la redacció de l’article i haurà d’assumir la responsabilitat dels continguts, per la qual cosa cal que estigui d’acord amb la versió definitiva del treball. L’autor accepta la introducció de canvis en el contingut després de la revisió i de canvis en l’estil del treball, si escau, per part del Consell de Redacció de L&L. 2. Citacions bibliogràfiques Només s’accepta el sistema autor-data. Les referències van entre parèntesis i integrades en el text al llarg del treball, i al final s’especifica de manera sistemàtica la bibliografia. 2.1. La citació Escrivim el cognom de l’autor en versaleta. Si n’hi ha dos, separats per la conjunció i, quan n’hi ha tres o més, s’ha de posar el primer, seguit de l’expressió en cursiva et al. Després, l’any de la publicació seguit de dos punts. I finalment, la pàgina (amb guionet si són més d’una). Les referències bibliogràfiques dins del text s’han de correspondre amb les de la bibliografia final del treball. (Gulsoy 1961: 214) (Knuth 1986a) / (Knuth 1986b) 2.2. La bibliografia No s’hi ha d’incloure cap obra que no se citi al cos de l’article. Ordenades per ordre alfabètic i cada entrada amb sagnat francès. • El cognom de l’autor en versaleta. • L’any d’edició entre parèntesis i seguit de dos punts. • El nom i el cognom de l’autor, en rodona. • El títol, si és d’un llibre, en cursiva, els de capítols de llibres, entre cometes baixes. • Quan forma part d’un llibre, després de la coma escrivim dins,

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 392 Llengua_literatura_28.indd 256

07/02/13 10:57 15/3/18 12:00


Instruccions per als autors autors

393 257

especifiquem el nom i cognoms de l’autor (si no és el mateix que el de l’article), i, després de dos punts, el títol. • Seguit de coma, la ciutat d’edició, dos punts, l’editorial, coma i la pàgina o pàgines quan és un article (precedides de l’abreviatura p. o ps.). • Si s’hi inclou la referència de la col·lecció, la copiem al final entre cometes baixes (separades de la informació anterior per un punt i coma) i amb el número de la col·lecció en xifres aràbigues després de l’abreviatura núm. Pellicer (2000): Vicent Pellicer Ollés, A peu pel massís del Port, Valls: Edicions Cossetània; «Col·lecció Azimut» núm. 15. Bastardas (1995): Joan Bastardas, «Quan el llatí esdevingué català?», dins: La llengua catalana mil anys enrere, Barcelona: Curial, ps. 73-105.

• Els títols de revistes, diaris i publicacions periòdiques, en cursiva. • El número de les revistes s’especifica en xifres aràbigues darrere del títol. • El mes i l’any d’una revista van entre parèntesis darrere del número d’aquesta. • En una data, el dia, el mes i l’any van en xifres aràbigues. • El número d’un volum s’especifica darrere del títol en xifres aràbigues. Soldevila (1925): Carles Soldevila, «Dogma i ironia», Revista de Catalu­ nya, núm. 15 (setembre), ps. 225-231.

• En el cas que es tracti d’un llibre, d’un capítol d’un llibre o d’un article d’una revista en línia, la referència s’ha de compondre afeginthi: «<URL>. [Consulta: data de consulta]», al final. • En el cas que es tracti d’un article d’una revista publicat en doble suport, s’ha de compondre la referència com si fos imprès, i afegirhi al final «També disponible en línia a:», seguit de la localització i la data de consulta. Gómez (2010): Francesc J. Gómez, «Ficció i heterodòxia en Lo somni de Bernat Metge a la llum del Liber de spiritu et anima», Llengua & Literatura,

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 393 Llengua_literatura_28.indd 257

07/02/13 10:57 15/3/18 12:00


394 258

Llengua & Literatura, 23, 28, 2013 2018

núm. 21, p. 7-54. També disponible en línia a: <http://revistes.iec.cat/index.php/LLiL/article/view/61808.001/53532> [Consulta: 9 març 2011].

3. Citacions textuals • Van sempre en rodona i les citacions breus, les úniques que poden anar inserides en el text, entre cometes baixes (« »), tant si són en català com en una altra llengua. • Les cometes s’obren i es tanquen al començament i al final de la citació. • Quan les citacions textuals són llargues, van entrades, sense cometes i amb lletra de cos 11. • Les cometes dins les citacions (d’una altra citació o d’un títol d’article) són altes (“”), si n’hi ha dins d’aquestes, són simples (‘’). 4. Dedicatòries i referències a premis • Apareixen en nota en la primera pàgina (el títol remet a la nota per mitjà d’un asterisc (*)).

5. Encapçalament de treballs i ressenyes 5.1. Treballs • El títol (màxim 80 caràcters) ha de ser en català i en anglès. • El nom i els cognoms de l’autor, en versaleta, només al davant. A fi de facilitar la inclusió d’articles a les bases de dades, es recomana donar el nom i el primer cognom dels autors o els dos cognoms units amb un guionet, i emprar exactament la mateixa versió del nom que aparegui en altres articles que hagin estat indexats. • A sota es detalla l’adscripció acadèmica o institucional de l’autor. • A continuació, l’adreça postal completa (incloent-hi: telèfon, fax, i correu electrònic) de l’autor que mantindrà la correspondència amb L&L.

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 394 Llengua_literatura_28.indd 258

07/02/13 10:57 15/3/18 12:00


Instruccions per per als als autors autors Instruccions

259 395

• Resum en català i anglès de 250 paraules com a màxim. • Llista de paraules clau en català i anglès, 6 com a màxim. Vegeu la plantilla per als treballs i materials originals a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL). 5.2. Ressenyes 5.2.1. Ressenyes col·lectives • Les ressenyes col·lectives corresponen a volums miscel·lànics o fan referència a diversos treballs. Quan són de diverses obres, s’hi posa un títol (en negreta cursiva). • El nom de la persona que ha fet la ressenya, en versaleta, justificat a la dreta. • Adreça institucional de l’autor (universitat o centre, departament o unitat, ciutat). • La llista de llibres ressenyats va numerada i segueix l’ordre següent: — Cognom de l’autor en versaleta i l’any d’edició entre parèntesi, seguit de dos punts i del nom i el cognom de l’autor. — Títol de l’obra en cursiva, seguit de coma. — Ciutat: editorial (separats per dos punts). — La col·lecció, si escau, després de punt i coma, entre cometes baixes, juntament amb el número. — No hi ha de figurar el nombre de pàgines del llibre. J. Gulsoy (1993): Joseph Gulsoy, Estudis de gramàtica històrica catalana, València - Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993; «Biblioteca Sanchis Guarner», núm. 26.

Vegeu la plantilla per a les ressenyes col·lectives a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL)

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 395 Llengua_literatura_28.indd 259

07/02/13 10:57 15/3/18 12:00


396 260

Llengua & Literatura, 23, 28, 2013 2018

5.2.2. Ressenyes individuals • Les ressenyes individuals no porten títol, llevat del de l’obra. • L’encapçalament, en sagnat francès, segueix l’ordre següent: — Cognom de l’autor en versaleta seguit de coma i el nom de l’autor en rodona seguit de dos punts. — Títol de l’obra en cursiva, seguit de coma. — Ciutat: editorial, any (separats per dos punts i coma). — La col·lecció, si escau, després de punt i coma, entre cometes baixes, va darrere l’any, juntament amb el número. — No hi ha de figurar el nombre de pàgines del llibre. Gulsoy, Joseph: Estudis de gramàtica històrica catalana, València - Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993; «Biblioteca Sanchis Guarner», núm. 26.

• El nom de la persona que ha fet la ressenya, en versaleta, justificat a la dreta. • Adreça institucional de l’autor (universitat o centre, departament o unitat, ciutat). Vegeu la plantilla per a les ressenyes individuals a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL). 6. Abreviatures i símbols Només s’han d’emprar abreviatures i símbols estàndard universalment acceptats (consulteu la llista d’abreviatures de l’IEC <http://dlc. iec.cat/abreviaturesA.html>). Si es vol escurçar un terme emprat sovint en el text, la primera vegada que aparegui el terme cal escriure l’abreviatura corresponent entre parèntesis.

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 396 Llengua_literatura_28.indd 260

07/02/13 10:57 15/3/18 12:00


Llengua & Literatura  

Número 28 - 2018

Llengua & Literatura  

Número 28 - 2018