Anuari de la Societat Catalana de Filosofia XXII, 2011
Bernat Torres
panyat, el qual intenta discernir què sigui allò que veu. Aquest segon home no és omniscient, no veu l’escena des del punt de vista de Sòcrates, sinó des de la quotidianitat de la vida humana, des de la indeterminació que la caracteritza (aquest segon home, en cert sentit, es podria identificar amb Protarc, el qual també ha de mirar constantment per tal de seguir els arguments de Sòcrates). Finalment, hi ha una tercera figura, la figura d’un home, del qual no en sabem gairebé res, però que resulta ser, com es posarà de manifesta al llarg del nostre comentari, una de les claus per entendre el sentit del conjunt de l’escena central. Cal tenir en compte tots aquests elements narratius en el primer moment de l’escena. Resseguim doncs l’escena pas a pas. 2.1. L’home que mira: llençant la mirada 2.1.1.Encertar o errar el tret, qüestió de mesura? SÒCRATES: ¿No diries que, moltes vegades, el qui veu de lluny un objecte que se li presenta a la mirada de manera poc clara, vol discernir allò mateix que està veient? [...] ¿I després d’això, no s’interrogarà a ell mateix d’aquesta manera?. P ROTARC: De quina?» (38c4-8) Fixem-nos en primer lloc que la introducció de l’escena és plena de termes que ens remeten a la mirada (ijdovnti ... ta; kaqorwvmena ... oJra`/), la qual cosa ens remet clarament a la qüestió de la percepció amb la que s’introdueix el passatge. Hi ha hagut, per tant, una agitació (seismov~) conjunta de l’ànima i del cos i, indubtablement també, una activació de la memòria. Aquell que mira, però, vol discernir (bouvlesqai krivnein) allò que veu i, per tant, no ho pot discernir fàcilment. Així doncs, el cas que ens presenta Sòcrates és un cas de defecte perceptiu, és a dir, un cas on l’agitació anímico-corporal no permet a la memòria exercir la seva tasca de preservació (swthriva) de forma efectiva. El resultat d’aquesta situació és un dubte, és a dir, una situació mancada de certesa relativa a allò que se’ns presenta. El defecte perceptiu i el dubte resultant són, doncs, les condicions de possibilitat de l’escena i l’argument que Sòcrates ens presenta. Sigui com sigui, aquest defecte perceptiu i el dubte resultant semblen ser provocats, en l’exemple socràtic, per la distància i la manca de claredat (povrrwqen mh; pavnu safw`~). L’objecte percebut resta, en aquest sentit, indeterminat, és a dir, en l’a[peiron. Ara bé, la situació de l’home que mira no és d’absoluta indeterminació, car se’ns diu que al nostre home se li presenta un objecte a la mirada (ta; kaqorwvmena) i, per tant, aquest no es troba en una situació d’absoluta indeterminació. Aquesta barreja de sentit de temptativa de formular una opinió cal donar-li també el sentit de procés que es produeix en l’ànima mateixa: «le chemin d’une âme en mouvement qui s’interrogue et examine les réponses possibles avant de se décider» (TEISSERENC, «L’empire du faux ou le plaisir de l’image. Philèbe 37a-41a» a La fêlure du plaisir. Études sur le Philèbe de Platon, Paris: Vrin, 1999, 281).. Creiem que l’aparició d’aquest hapax no és fortuïta i que el seu sentit es pot desxifrar, com veurem amb claredat, a partir del context on apareix.
94