__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

SAC DE LLETRES Rupi Kaur

What’s the greatest lesson a woman should learn? That since day one, she’s already had everything she needs within herself. It’s the world that convinced her she did not.

ÈPOCA VII 2020 N.29


EQUIP Primària Laia Alfonso Irene Ballesta Èric Cemborain Adrià Cifuentes Quim Corberó Andrea Domínguez Àlex Gallardo Júlia Garcia Sílvia González Biel Jové Berta López Aina Otamendi Noa Palacio Sergi Pina Ona Pinen Ariadna Rodríguez Àngela Sala Kiril Solé Secundària Ona Clemente Martí Cloquell Núria March Aleix Martínez Óscar Pan Irene Peribáñez Iris Torrent Coordinació Carolina Galera Laura Pérez Betania Riquelme Maquetació Betania Riquelme Correcció Marta Planas Col·laboradors Carme Gasull Sofía Martínez La Inexplicable Luis Molinero Gemma Pinyol Berta Winterhalder


EDITORIAL Cada número és un humil homenatge. Una excusa per parlar d’allò que ens envolta: l’escola, les persones amb qui convivim, el teixit associatiu del barri, la cultura… Enguany, cercant aquesta excusa, vam trobar-la en nosaltres mateixes: les dones. Dones que estimem la literatura, la notícia, la companyonia, la reflexió. Dones que oferim la possibilitat als petits i no tan petits, d’expressar-se, d’investigar, d’aprendre, de posar en dubte i de descobrir-se. Una paraula concreta però que abasta un univers gegantí d’idees i d’opcions. En el temps actuals, l’educació i l’ensenyament són les claus per difondre un missatge d’igualtat, de lluita i d’empoderament. En aquest sentit, farem créixer les generacions presents i les futures en un entorn de llibertat, de respecte i d’esperit crític per, mica en mica, anar trencant amb estereotips, prejudicis i discriminacions socials i de gènere. Amb el poder que el llenguatge atorga, des de l’impacte de les paraules i la naturalitat comunicativa dels gestos, conductes i relacions, és possible seguir fent camí. Un camí que cal recórrer de la mà, quantes més millor, i dirigint totes les passes en una mateixa direcció. Aquestes pàgines volen ser algunes de les pedres grogues d’aquest trajecte màgic, el destí del qual escriurem entre tots. Els fils del futur estan a les nostres mans: mans que lliuraran afecte, empatia i igualtat. Mans que dibuixen ja un món per a tots i totes.


ÍNDEX comunitat

col·laboracions

ALUMNAT 5 Ona Clemente

CONVERSA 7 Sofía Martínez

FAMÍLIES 6 Gemma Pinyol

TALENTS 9 Carme Gasull

coneixement

ES POT VIURE EN CATALÀ A CATALUNYA? 12 Col·lectiu X E.S.O

DOCENTS 4 Betania Riquelme

INTERCULTURALITAT 9 Óscar Pan

FETS CURIOSOS 11 Sílvia González - Irene Ballesta HISTÒRIA 17 Martí Cloquell

monogràfic GIANNI RODARI 28 Biel Jové - Àngela Sala Andrea Domínguez - Ona Pinén Núria March Aleix Martínez

oci

VIATGES 19 Iris Torrent GASTRONOMIA 20 Quim Corberó - Kiril Solé CULTURA 22 Berta López - Aina Otamendi Noa Palacio - Ariadna Rodríguez WISHLIST 26 Adrià Cifuentes - Sergi Pina Irene Peribáñez Laura Pérez

Barcelona, 2020 Publicació anual de Institució Montserrat S.C.C.L C/Cros 6-8 08014 Barcelona 93.421.01.50 www.institucio-montserrat.com Contacte revista@institucio-montserrat.com


COMUNITAT MESTRA Betania Riquelme

1857, any en què per primer cop a la història espanyola les nenes tenen el dret de rebre una educació formal. Un procés lent i tardà. Malgrat les dones havien estat ja anteriorment vinculades a l’educació, des de casa, a l’ombra i lluny de qualsevol reconeixement, no va ser fins al segle XIX que va començar a establir-se aquest grup diferenciat, amb una identitat pròpia: les mestres. Les mestres semblaven gaudir de privilegis que passaven inadvertits als ulls d’una societat arcaica quant a termes de feminitat. Viatjar de poble en poble per treballar, publicar escrits, mantenir, si ho desitjaven, l’estatus de la solteria sense ésser un motiu de rebuig social, i tenir accés al coneixement sense resultar un problema, una amenaça. Així, lentament però sense pausa, nenes i dones van aconseguir la incorporació a les aules, i avui en dia podem afirmar que elles són majoria a gairebé tots els nivells educatius ( bé, cal assenyalar la docència universitària com a excepció i bé valdria un altre article d’anàlisi: què succeeix en l’ensenyament postobligatori?). És precís, és necessari parlar de l’esforç i de la valentia. Dones pioneres, dones innovadores. L’afecte com a requisit per aprendre de les germanes Agazzi, la Residencia de Señoritas com a espai de formació de María de Maeztu, l’accés a la ciència de Margarida Comas, la consciència social de Rosa Sensat, la mirada a la primera infantesa de la tan popular en els últims temps, Maria Montessori. I tantes, tantes més que van lluitar el dret a ser tractades, encara que fos a l’inici de manera inconscient, subtil, com un civil més, com algú vàlid en el món de les idees que tant de temps ens havia estat vetat. 4 D’aquesta feina delicada i preciosa en deriva el fet de trobar-nos davant d’un ofici a dia d’avui feminitzat (la balança ha tombat completament de la nostra banda, la qual cosa mereixeria també un debat); les mestres treballen amb un llegat que no té en compte les seves predecesores. Un llegat que parla de música en clau masculina, que mostra la història de reis, conqueridors i polítics, que segueix ignorant la nostra estada aquí, des del principi dels principis, que deixa medalles de bronze, fang i consol a les poques que s’han fet un lloc, a prop del podi, que es converteixen en personatges de llibres específics: “Heroïnes”, “Científiques”… però que no són encara part del dia a dia a les aules. Dones que no estan inscrites a les llistes oficials de bàsics populars, de coneixements de Trivial. Perquè d’això tracta: l’èxit raurà en el fet que un dia siguem tan populars com qualsevol home que va anar a la lluna o va descobrir la penicilina. Perquè nosaltres també n’hem descobert de coses, perquè nosaltres també hem tingut bones idees. Tornant a l’art de l’ofici de ser mestra, quelcom curiós: les dones van incorporar-se al món de l’ensenyament però no pas com a dones sinó com qualsevol altre membre masculí del cos docent, amb les seves tradicions, estructures i protocols. No és, em plantejo jo sovint, el moment d’oficialitzar la nostra presència? Em refereixo al fet que la incorporació de la dona al món del treball, qualsevol treball, hauria de suposar també la incorporació de la feminitat al treball, és a dir, de la dona en totes les seves facetes i amb totes les seves possibilitats per construir un panorama més ric per tots. Parlem de conceptes no eteris, parlem de quelcom més que la idea antiga de la dona i la seva facilitat per a la comunicació emocional, la dona i la seva habilitat pel llenguatge. Parlem de la dona com a treballadora, la dona com a proveïdora de coneixement, i també de la dona, perquè no, com a companya, com a mare, com a protagonista. Parlem de la dona que demana conciliar el seu somni professional amb el seu somni personal. No és hora de revisar? I revisar per tots i totes, per generar un escenari pedagògic i vital real, conciliador, plural, que ens contempli, ens miri de veritat i doni potser no les respostes però sí les eines per seguir endavant amb aquesta missió de la que volem participar. En paraules de De Maeztu: “creo que toda mujer que piensa debe sentir el deseo de colaborar, como persona, en la obra total de la cultura humana”. Fent la frase més actual: “creo que todos deberíamos sentir el deseo de colaborar, como personas, en la obra total de la cultura humana”. I sí, de cop i volta no hi ha més volta: se’ns ha girat feina.


COMUNITAT

Propera parada Ona Clemente

L’escola, per a nosaltres, és una segona casa. Els principals vincles i sentiments neixen, es creen i es formen aquí. Són 13 anys junts, compartint vivències i coneixements, amb companys i amics. Som una gran família amb la qual, de vegades, ens discutim i, d’altres, ens abracem. Malgrat això, al llarg dels anys me n’he adonat que les amistats canvien, ja que les persones evolucionem, res és per sempre. I ara, com alguns dels meus companys de 4t, estic força amoinada per quin serà el meu futur. Quin batxillerat he d’escollir? I si m’equivoco? M’avindré amb la nova gent? Algunes d’aquestes inquietuds són les que, diàriament, pensem i patim els joves de 15 anys. Parlo amb els tutors, amb els pares i, fins i tot, amb els amics, però segueixo sense canalitzar les meves aptituds cap a un lloc concret, ni les meves cavil·lacions. M’agraden massa coses i és complicat escollir. Deveu estar pensant que no us explico res de positiu, però no, no patiu, ara ens hi endinsem! En realitat, la principal il·lusió de qualsevol alumne és sentir-se bé, estimat, amb amics i, sobretot, veure’s gratificat per la feina que fa. Quan un dels companys se sent sol i trist, el millor que pot rebre és l’ajuda d’un altre company o amic, un altre punt de vista que pot acabar obrint altres portes, pensaments o, fins i tot, horitzons. Les ganes de millorar en allò que has fet malament, només sorgeixen quan un se sent motivat, quan saps que tot tindrà la seva recompensa. La satisfacció en lliurar una feina o un treball que t’ha ocupat dies i hores d’esforç i dedicació. La tristesa en veure que les coses no t’han sortit 100% com esperaves... El nostre estil de vida és completament rutinari, malauradament. Passem la major part del dia a l’escola, arribem a casa, fem deures, anem a les extraescolars i quan tornem, és l’hora de sopar, aquell feliç moment del dia en què, per fi, ens veiem amb els pares, conversem sobre la nostra jornada i, oh, sí, anem a dormir. Així dia rere dia. Malgrat que durant l’adolescència els joves creiem que no necessitem els pares, ells són un pilar fonamental per a nosaltres. Ens coneixen millor que ningú i sempre ens parlen amb sinceritat, perquè volen el millor per a nosaltres. És per això, que cal que els escoltem i que ells també ens escoltin a nosaltres. Ara més que mai! Així que, en definitiva, s’apropa el final d’una etapa i se’ns obre un mon nou i totes les noves i velles idees ens ofeguen i salven al mateix temps. Estem perduts... I emocionats!!!


COMUNITAT

La maternitat amb mirada de dona Gemma Pinyol

La maternitat és un concepte amb què tota dona s’hi ha topat en algun moment de la seva vida. N’hi ha que d’una manera sobtada han sentit com es plantava davant d’elles, sense avís ni planificació, amb la imperiosa necessitat de decidir com encaixar en les seves vides la decisió d’interrompre o de tirar endavant amb un ventall d’opcions a triar, totes elles més o menys fàcils o difícils segons cadascú, però qüestionables? A d’altres, el contacte imprevist amb la maternitat ha estat la consciència d’una excloent possibilitat biològica, una realitat que en alguns casos ha pogut suposar un canvi de guió personal. També hi ha dones que han meditat sobre el tema de la maternitat, hi han reflexionat i sospesat, individualment o en parella, un, dos i tots els cops que hagin estat necessaris per a prendre la DECISIÓ. En aquest batibull mental hi plouen dubtes, temors, somnis, esperances, ... l’anhel és encertar-la, i això qui ho sap? Ben mirat, podríem establir un paral·lelisme entre la maternitat i una marató. Tu vas fent la teva vida, amb més o menys serenor, quan de sobte comença a escoltar-se al teu entorn que hi ha una marató. Potser tu ets de les pioneres a apuntar-te perquè tens les idees molt clares, perquè ets una aventurera, o una inconscient, ves a saber; o tot el contrari, com que et coneixes molt bé, descartes d’entrada participar. Ara bé, també pot ser que t’atregui la idea, però no estàs segura de resistir-ho, no tens clar d’estar prou ben preparada… Aleshores, ja sigui perquè el temps s’exhaureix, perquè la gent que t’estima t’hi anima —cal puntualitzar que alguns d’ells ho han fent i parlen amb coneixement de causa— o bé, fins i tot, perquè n’hi ha que no fan ni el gest de proposar-t’ho, agafes aire i amb un gest quasi impulsiu, vas i t’hi apuntes. Ja està fet! El compte enrere ha començat... Amb tot, em sembla que totes estarem d’acord que una cosa és apuntar-se, que no sempre és fàcil, perquè quan no falta un nap falta una col, però en tot cas tens la il·lusió i, ara que has pres la decisió, es fan tots els viatges que calguin per aconseguir la inscripció… però

una cosa molt diferent és córrer. Un cop formalitzada la inscripció, hi ha un esclat d’alegria. I llavors, més tard o més d’hora, t’adones del compromís que has agafat. Si no és la primera vegada, ja saps una mica les pautes a seguir, tot i que en cada circumstància poden ser necessaris uns preparatius o uns altres. Ara bé, si és el primer cop, la motivació sovint està al màxim, les expectatives acostumen a ser molt altes i pots palpar la pressió: Què menges? Quan i com descanses? Com et prepares? Fas estiraments? I la respiració? I no oblidem la roba, el calçat, els complements,... Són molts aspectes i molts dubtes: a qui pregunto per assessorar-me? Als especialistes? Al meu6 entorn d’amigues i familiars? Miro tutorials? Compro llibres especialitzats? ... N’hi ha que tiren pel dret i van a la seva; d’altres, per raons diverses que no venen a tomb, opten per intentar escoltar a tothom o a una part. I en aquest marc, més d’una pot entrar en pànic i desdir-se del compromís. I la data arriba, i toca córrer, i cadascuna amb la seva motxilla personal arriba al tret de sortida. Preparades, llestes, JA!!! Comença la riuada emocional davant de contratemps d’última hora, o de sorpreses inesperades i increïbles, o de situacions previsibles ... tendresa, amor, tensió, irritació, serenitat, felicitat, inseguretat, confusió, sorpresa, por, desemparament, il·lusió, decepció, orgull, gratitud,... i moltes més. Són les primeres gambades, el recorregut s’espera llarg, cadascuna té les seves expectatives i ha fet la seva preparació personal. N’hi ha que tenen suports d’avituallament. Sobretot, però, no hem d’oblidar que toca fer un pas darrere l’altre, de vegades empeses pel cap; d’altres, pel cor.


COL·LABORACIONS CONVERSES

La dona a la música Júlia Garcia - Laia Alfonso

Hem entrevistat la Sofia, mare de tres alumnes de l’escola, que treballa a l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) i hem elaborat les següents preguntes sobre la seva experiència en l’àmbit de la formació musical. Com et dius? Quants anys tens? Em dic Sofia i tinc quaranta-tres anys. Què vas estudiar? Quina és la teva formació? Vaig estudiar moltes coses, com ara història de la música i ciències de la música. Tinc el títol superior de flauta travessera i també vaig estudiar per ser professora. Quin és el teu paper al lloc on treballes? Quines són les teves tasques? La meva tasca a l’ESMUC és ser tutora. Què t’agrada de treballar a l’ESMUC? Què és el que més i el que menys t’agrada de la teva professió? El que m’agrada més de treballar és que cada dia aprenc moltes coses dels meus estudiants entre altres coses. I el que menys és posar la nota i renyar, però s’ha de fer. Quina és la teva major afició? Jo tinc moltes aficions però el que m’agrada més és escoltar música. Quin paper té la música en el teu dia a dia? I en el teu àmbit familiar? En el meu dia a dia té un paper molt professional que és el d’escoltar diferents músiques per poder ensenyar, també és interpretar les músiques per a recitals i concerts. Dono moltes conferències per ensenyar a la gent a percebre la música d’una altra manera. En el meu àmbit familiar té un paper lúdic. Què opines de la música d’avui en dia? En general opino que és una música feta amb molt poc coneixement, amb molta rapidesa i amb molt

poc de carinyo. En definitiva poc professional. Què n’opines de les modes musicals com per exemple el Reggaeton o el Trap? El reggaeton és un estil musical que té influències del reggae, al començament era una música molt interessant perquè tenia una combinació de ritmes i una lletra de cançó protesta, però l’han anat convertint en una música feta amb molt poc temps i dedicació. El trap, que té moltes influències del rap, era una música de protesta i interès social, però ara també la fan sense tenir cap mena de coneixement musical. Quin és o quins són els teus gèneres musicals preferits? En general m’agrada tota la música perquè em serveix per treballar, o per gaudir, o em serveix per tenir un espai jo sola, o amb els meus fills o la meva família. Però m’agrada tota la música que es diu música clàssica, música acadèmica, des de l’Edat mitjana fins a l’actualitat. Després, també m’agrada el jazz, la bossa nova, la música electrònica i el pop rock. Quin és el teu propòsit com a professional en el sector de la formació/educació musical? Com deia Beethoven, la música té un paper sociocultural molt important, i jo crec fermament en això. Llavors, el meu propòsit és que la música estigui a l’abast de tothom i que els professionals que puguin passar per les meves classes puguin ser gent amb una formació no només musical, sinó que també tinguin una formació humanística, amb un compromís social i responsable amb les coses que fan, que siguin seriosos i creatius.


Què és el que t’agrada més de treballar? M’agrada treballar perquè estàs actiu, estàs intel·lectualment actiu, al dia de les coses que passen, amb gent més jove que tu. Tot això sempre et dona un punt més de joventut, i m’agrada tornar a casa i tenir coses per explicar, perquè quan un treballa a fora de casa té moltes coses per explicar. Poden ser coses dolentes o bones, però en tens per explicar. Quin creus que és el rol de la dona a la música? Doncs crec que ara està millorant bastant, encara queden moltes coses per fer, i en el terreny on jo treballo, les dones que volen dedicar-se a la composició i a la direcció d’orquestra, encara tenen un camí molt llarg, perquè són territoris molt més masculins tradicionalment que femenins. S’ha guanyat molt en el terreny de la interpretació ara hi ha moltes dones que són intèrprets, i també en el terreny de l’ensenyament hi ha moltes dones bones professionals que són professores. Per tant, aquest és el camí a seguir perquè tenim moltes coses a dir en el terreny de la creativitat musical i també en el terreny de la teoria de la música. Com t’has sentit al llarg dels anys en aquest sector? Jo m’he sentit molt bé, afortunadament he estat acompanyada dels meus col·legues de quan estudiava i també dels meus professors; m’han valorat molt, m’han ensenyat crec que bastant bé i he tingut bons referents. És veritat que els meus grans referents flautístics són dones en el terreny de la teoria musical, però jo crec que soc molt afortunada perquè m’han valorat, m’han estimat i m’han respectat molt. Com afecta la teva professió a la teva vida familiar? La veritat és que la música sí que afecta la meva vida a vegades en positiu i d’altres en negatiu. Quan entres a casa després de sentir música 6 o 7 hores i la teva família encara té ganes de sentir-ne més de vegades es fa pesat. Però en general crec que he aconseguit un bon equilibri professional i familiar, però sí que he hagut de renunciar a algunes coses de la vida professional. Tot i així, estic molt satisfeta.

“El trap, que té moltes influències del rap, era una música de protesta i interès social, però ara també la fan sense tenir cap mena de coneixement musical”


INTERCULTURALITAT

La meva vida diària a Barcelona Oscar Pan Chu

Us vaig a explicar la meva vida aquí, a Barcelona. Com que sóc xinès, tinc una vida una mica diferent a la dels meus companys. Us explicaré l’organització de casa meva en comparació amb la dels meus amics, i el que faig per no perdre les arrels culturals, socials i lingüístiques de la Xina. Primer de tot, a casa l’organització no és gaire diferent, no hi ha normes que siguin especialment “culturals” com seria, per exemple, una família musulmana que no menja carn de porc. Malgrat això, sí que hi ha detallets com el fet que menjo amb bastonets o que sopem bastant més d’hora que els meus companys (nosaltres: 18:00-19:00, els companys: 21:00-22:00). Un altre exemple, seria que ells poden anar al seu poble i tenir aquella sensació de “seguretat”, però jo no, perquè el meu poble es troba molt lluny. Ells poden retrobar els seu familiars - com ara els avis-, i en canvi jo no ho puc fer. Per no perdre les arrels culturals i lingüístiques vaig a una escola xinesa, és quasi com la Institució Montserrat, però només ensenya llengua, res més. Passem tot un dia aprenent xinès, és difícil d’explicar el que s’ensenya. Hi vaig cada diumenge de les 10:45 a les 16:50, sembla estrany però és així. També per no perdre aquesta unió, el parlem a casa, tota la meva família parla xinès i no hi ha excepció. En l’àmbit més lúdic, per exemple, celebrem les festes tradicionals xineses com l’any nou, i mengem menjar xinès, però, a vegades, anem a un restaurant i mengem menjar català o d’un altre tipus. Crec que tot el que faig serveix per a alguna cosa, aprendre la teva llengua materna quan no estàs al país nadiu, i també aprendre català i castellà. De gran, una llengua més em pot obrir la porta a altres oportunitats que no tots tindran. Estic orgullós de ser xinès i de viure a Barcelona!

El periodisme, Carme Gasull Tot va començar a casa. Sóc filla de cambrer i vaig créixer envoltada de ‘valors culinaris’ com l’educació i el respecte pel menjar i el beure. “Tot el que surt a taula és bo”, em repetien els pares. I tan bo ho trobava jo —o tan bé em van ensenyar— que em vaig acabar dedicant al periodisme gastronòmic. Hi va ajudar ‘ser de vida’, que vol dir, “menjar molt i de tot” perquè tens gana,bàsicament. I set, afegiria a la definició oficial de l’expressió. Set de lectura, principalment. I és que, des de ben petita, m’encanta llegir. He devorat desenes de contes, còmics i novel· les, i he intentat emular els meus herois i heroïnes amb l’escriptura. Les lletres m’han donat moltes satisfaccions. De les primeres, un premi en el Concurs Joves Talents de la Fundación Coca-Cola per un relat curt inspirat en els meus estius al món rural, el meu món rural, la terra dels meus pares i la meva. De les recents, un ninot de la Pilarín Bayés —d’un conte que vam fer a mitges— dibuixat mentre em parlava i que penja d’una paret de l’habitació que faig servir com a despatx. Jo de gran vull ser com ella, té una vitalitat envejable! Tornem a la família i al seu valor indispensable per poder fer-se gran, en edat i aprenentatges. Família són totes les persones que ens regalen eines emocionals: avis, pares, germans, cosins... i també amics o companys de feina, gent amb qui estrenys llaços després de compartir vivències, experiències, coneixements, idees, opinions, descobriments... Si t’ajuden a fer-te gran encararàs la vida amb confiança i voldràs conèixer, descobrir i entendre els altres. O voldràs ser periodista. Coses que passen. Vaig iniciar-me a la ràdio en aquest bonic ofici. A la facultat vaig aconseguir una beca que es va convertir en una llarga estada professional en el mitjà més màgic de tots. I vaig poder rodar pel món i tastar diverses taules. Llegir, viatjar, parlar, escoltar, menjar,


TALENTS

la gastronomia i el gènere beure... Abans, Internet era això. Tot anava a un altre ritme, més a poc a poc. Però la immediatesa ja existia! I continua existint. Es diu ràdio i pots escoltar-la en directe o en diferit al bus, al cotxe, caminant... Com les xarxes socials? Sí, amb més rigor i fiabilitat en general. Parlant de rigor. Diuen que el periodisme l’ha perdut. I el prestigi, la credibilitat, la independència... No us dic que no, però no sabeu com ens dol això als i a les que ens dediquem a aquesta professió. I mentre intentem salvar el bon nom de la Informació, la Comunicació ens envolta i omple rebosts, neveres i boques. Certament, avui dia, no n’hi ha prou amb fer la feina ben feta, cal saber-la comunicar, amb confiança, coherència i entusiasme. Cal comunicar l’esforç que suposa aconseguir diàriament que ‘les clientes i els clients’ (o alumnes, comensals, pacients... substituir pel sinònim més adient) marxin a casa contentes i contents. I cal fer-ho amb un llenguatge adient, intentant que ningú se senti ni ferit ni ferida, ni exclosa ni exclós. El llenguatge també s’està adaptant a l’evolució de la societat ;)

10


CONEIXEMENT

FETS CURIOSOS

Quins idiomes es parlen més a Catalunya?

Sílvia González - Irene Ballesta

Us heu preguntat mai quantes llengües es parlen a Catalunya? A Catalunya s’hi parlen un total de 277 llengües. Per proporció de població, la gran majoria també les podem arribar a sentir als carrers de la nostra ciutat ANGLÈS 0,4%

Quines són les llengües més parlades a Catalunya?

XINÈS 0,4%

Segons els estudis de l’IDESCAT (Institut d’Estadística de Catalunya), les llengües més parlades són:

ÀRAB 2,2%

FRANCÈS 0,6%

ROMANÈS 1,1% GALLEC 0,8% Què es parla més el català o el castellà? L’enquesta d’usos lingüístics de la Generalitat (realitzada cada 5 anys) mostra la realitat de la llengua catalana: hi ha més gent que en sap, però no n’hi ha més que la faci servir. Els resultats de l’última (2018) conclueixen: hi ha el 94,4% de la població catalana que l’entén i el 81,2% que el sap parlar. Els resultats mostren que s’estanca l’ús habitual del català, però augmenta el seu coneixement. L’ús habitual del castellà té un 48,6% i el català un 36,1%. A Catalunya, les zones on més es parla la llengua catalana és a les comarques centrals i on menys, a l’àrea metropolitana.

60 50,7%

50

47,2%

48,6%

45,9%

46,0%

40 35,6%

30

36,3%

36,1%


Es pot viure en català a Catalunya?

FETS CURIOSOS

Col·lectiu ESO

33 alumnes voluntaris de l’ESO ens hem apuntat a fer un “experiment” que ens va proposar el professorat aprofitant el treball sobre les llengües indígenes realitzat durant les jornades de Nadal. L’experiment ha consistit en un fet tan normal (o que hauria de ser normal) com utilitzar el català i només el català a Catalunya, amb tothom (tret dels turistes, és clar!) i a tot arreu. I això durant 4 setmanes. Sembla simple, oi? Doncs, després d’aquest temps, ens hem retrobat i hem compartit la nostra experiència. Globalment, la nostra valoració entre 1 i 4 ha estat de 3, ja que ens hem adonat que no és tan simple com podria semblar per diverses raons, però la principal és la dificultat de canviar la nostra pròpia inèrcia, la qual ens fa canviar-nos al castellà cada cop que ens parlen castellà o, fins i tot, emprar-lo d’entrada per dirigir-nos a desconeguts. Un dels àmbits on ens ha estat més difícil és el de l’oci, concretament les extraescolars esportives. Molts dels nostres entrenadors/es utilitzen sempre el castellà, i això fa que tots acabem parlant castellà entre nosaltres, fins i tot, els catalanoparlants. D’altra banda, hem pogut observar que la gran majoria de persones entenen el català perfectament i, per tant, el podem usar en qualsevol àmbit amb molt poques excepcions. I d’aquesta manera, ens hem trobat parlant català amb persones que han continuat en castellà, creant-se així un diàleg bilingüe interessant (i curiós d’entrada), d’altres vegades l’altra persona ha canviat al català i, en poques ocasions, ens han demanat que els parléssim castellà perquè no ens entenien. Cal dir que en cap cas s’ha produït una situació tensa o de falta de respecte. Per què ho hem fet? I per què ho volem seguir fent i us animem a unir-vos a la nostra iniciativa? Doncs perquè el català és una llengua minoritària i per tant molt vulnerable, amb una clara tendència a l’extinció. L’única manera d’evitar-ho és fentla servir, fent-la necessària i viva. El català és la llengua pròpia de Catalunya: tenim el dret i també el deure de conservar-la.

12


FETS CURIOSOS SABEU QUÈ? Sílvia González - Irene Ballesta Curiositats dels idiomes més difícils d’aprendre

HONGARÈS En l’idioma hongarès compten amb 14 vocals, 31 consonants i una complicada gramàtica. És per això que és considerat un dels més difícils del món.

POLONÈS

fins Sorprenentment, als setze anys els mateixos polonesos no dominen el seu propi idioma.

Xinès mandarí

Actualment és l’idioma més parlat del món. És una llengua que té tres mil caràcters i es caracteritza per ser una llengua tonal, és a dir, que una mateixa paraula pot tenir diferents significats segons el to en què es pronuncia.

Alemany El vocabulari tècnic és realment difícil perquè no té semblances ni amb l’espanyol ni amb l’anglès. Curiosament, la paraula referent al joc del “parxís” és “Mensch-ärgere-dich-nicht” i el seu significat vol dir “No t’enfadis!”

Japonès Es necessiten les mateixes hores que per l’àrab, té una estructura summament jeràrquica, existeixen 3 sistemes d’escriptura: kanjis, hiragana y katakana.

FINÈS Àrab llengua La finlandesa (finès) té la paraula més llarga del món: “ l e n to ko n e su i h ku -tu rbiini moottori a p u m e k a anikko all-i upseerioppilas”. Què vol dir? És difícil de traduir, però es refereix a una graduació de les Forces Armades Finlandeses.

Per a poder aprendre àrab hauràs de destinar com a mínim 2.200 hores en total. La lectura es fa d’esquerra a dreta però els de nombres dreta a esquerra.

Basc

El basc és la llengua més antiga supervivent de l’Europa Occidental. Es tracta idioma d’un aïllat, és a dir, sense cap arrel ni relació amb cap altra llengua.


FETS CURIOSOS

TOP TEN

ANIMALS EN PERILL D’EXTINCIÓ Sílvia González - Irene Ballesta

OSSOS POLARS S’estima que la seva espècie

podria desaparèixer per complet en un temps estimat de 50 anys si es continuen disminuint les plaques de gel.

TAURÓ BLANC Els humans els arranquen les ale-

tes per fer sopa de tauró i després el tornen a deixar al mar i moren perquè no poden nedar (no poden respirar ni caçar). Actualment es troba en perill d’extinció arreu, i la Mediterrània no n’és una excepció.

LLEOPARD DE LES NEUS

L’escalfament global, que ha afectat l’Himàlaia unes tres vegades més intensament que a altres llocs del món, està desplaçant els boscos cap als vessants i reduint els hàbitats del lleopard de les neus i també la seva capacitat de reproduir-se.

ELEFANTS

Moren perquè la gent els mata per arrencar-los els ullals. Un altre element important que està contribuint a la desaparició d’aquest majestuós animal, és la contínua disminució del seu hàbitat natural.

TIGRES

En els últims 100 anys, la població mundial de tigres s’ha reduït en un 97%, i tres de les seves nou subespècies s’han extingit. El número es va reduir substancialment a causa de la caça furtiva i als alts preus pels quals es compren les seves pells o les seves cries en el mercat il·legal.

LINX IBÈRIC

A causa de la degradació dels boscos i la pressió de la caça furtiva, el linx ibèric gairebé es va extingir en 2003. Avui continua essent considerada una espècie molt vulnerable.

GOS SALVATGE

El gos salvatge africà, el licaó, va arribar a Àfrica coincidint amb les primeres dispersions humanes, fa entre 1,8 i 1,9 milions d’anys, molt després que, evolutivament, se separés del llinatge del llop fa 2,5 milions d’anys.

PANDA

Actualment existeixen uns 2.000 individus en el món vivint en el seu hàbitat natural. L’ós panda sofreix de la caça furtiva, ja que el seu pelatge és considerat un luxe, i també és víctima de la desforestació de les plantacions de bambú, el seu aliment principal, per part de les empreses de construcció.

COALA

Els coales estan en perill d’extinció per diferents motius: la desforestació dels boscos, els caçadors o el perill que comporten les carreteres que passen pels boscos on hi viuen. Els colonitzadors van matar milers de coales, però afortunadament s’ha recuperat l’espècie.

TONYINA VERMELLA Com en aquests últims

anys el sushi s’ha posat molt de moda la seva caça ha començat a ser passiva, des dels anys 70 aquesta espècie s’ha vist amplament reduïda, un 90% en l’Oceà Atlàntic europeu i un 50% al Mediterrani.


CONEIXES AQUESTS ANIMALS? Sílvia González - Irene Ballesta

DODO (Raphus cucullatus) És una espècie d’ocell no volador de 70 cm d’alçada i d’un pes de 13 a 25 kg. Els dodos habiten a l’illa Maurici, situada a l’Oceà Índic. S’alimenten de fruits LLOP MARSUPIAL (Thylacinus cynocephalus) Va ser el marsupial carnívor més gran conegut dels temps moderns. Era nadiu d’Austràlia i Nova Guinea i es creu que s’extingí al segle XX. El llop marsupial s’extingí al continent australià milers d’anys abans de l’arribada dels colons europeus. MUSARANYA ELEFANT D’ORELLES CURTES (Macroscelides proboscideus) És l’espècie més gran de totes les musaranyes elefant. És de la mida d’un petit conill i només viu al Parc Nacional Arabuko Sokoke, al nord de Mombasa a Kenya. El seu nom es deu al cridaner pèl groc. AI AI (Daubentonia madagascariensis, abans Chiromys madagascarensis) Viu a Madagascar. El dit del mig el té especialment llarg i prim per agafar els cucs que troba dins dels arbres. Fa uns copets amb el dit llarg i escolta amb la bona oïda que té i, si sent un cuc movent-se, fa un forat a l’arbre amb les dents i l’agafa amb el dit llarg.

GAT MARSUPIAL (Dasyurus) Els adults tenen una mida d’entre 25 i 75 centímetres de llargada amb cues peludes d’entre 20 i 35 centímetres de llargada. Les femelles tenen entre sis i vuit mugrons i només tenen una butxaca (que s’obre vers la part posterior) durant la temporada d’aparellament, quan cuiden les cries. Els fills tenen la mida d’un gra d’arròs. CÈRVOL RATOLÍ (mus venatione cervorum) Es va poder veure per primera vegada fa 30 anys. Fins i tot els científics es pensaven que s’havia extingit. NARVAL (Monodon monoceros) És una espècie àrtica semblant a la beluga. La punxa que el caracteritza no és una banya, sinó un ullal que li travessa la pell. PANGOLÍ Pholidota, “cubierto de escamas” en griego És un mamífer escatat des del cap fins a la cua que menja formigues. Es troba a l’Àfrica i a l’Àsia. Mesura de 30 a 100 cm, tot i que les femelles solen ser més petites que els mascles. LA GUINEU DEL DESERT (Vulpes zerda) És una espècie de Mamífer i carnívor. El seu pelatge, orelles i el seu cos per l’interior estan adaptats a les condicions físiques del desert: temperatures extremes i escassetat hídrica.


HISTÒRIA

ALICE GUY-BLACHÉ Martí Cloquell

Alice Guy-Blaché fou una cineasta francesa de finals del segle XIX i principis del XX. He volgut fer aquesta petita introducció per explicar la tria d’aquesta dona i no de qualsevol altra. El motiu és ben clar: Guy-Blaché va ser la primera cineasta de tots els temps, incloent-hi homes i dones. I és que en un món tan controlat per l’home, que la primera sigui una dona és un fet més que remarcable. I cal dir també que quan ens referim al terme cineasta, parlem d’una directora de cinema que filma històries, a diferència dels anteriors homes que havien utilitzat el cinematògraf per gravar situacions de la vida quotidiana. Ara sí que, dit això, comencem.

Biografia Alice Guy va néixer l’1 de juliol de 1873 a Saint-Mandé, una petita localitat situada a l’est de París. Era filla d’un editor xilè i de la seva dona, Mariette, que com que era francesa havia decidit viatjar a França per a donar a llum la seva filla. Els negocis del pare no van créixer com esperaven i ell va acabar morint. Va ser llavors quan la seva família es va traslladar a París. Va estudiar mecanografia i taquigrafia, i va començar a treballar com a secretària a la companyia Le Comptoi Général de la Photographie, però va estar-hi poc temps ja que, quan el director de l’empresa Léon Gaumont va deixar la companyia, l’Alice va anar-se’n amb ell per a esdevenir la seva secretària. Quan els germans Lumière van projectar les primeres imatges gravades de la història, l’Alice estava allí amb en Léon, i aquestes imatges la van inspirar i li van fer descobrir un món ple de possibilitats com era el cinema. En aquella època, quan tots els homes de l’elit només pensaven en gravar escenes del dia a dia per a immortalitzar-les, ella ja anava pensant en aprofitar aquest invent per a crear històries; un pensament que acabaria determinant completament el concepte que tenim de cinema actualment. Va haver de demanar-ho contínuament fins que, finalment, la van deixar gravar amb l’única condició de que seguís treballant en el seu lloc de secretària. Va ser llavors quan va gravar històries de tot tipus: comèdia, western, drama... Va ser també la primera directora en utilitzar els efectes especials en una película. Es va casar amb un càmera, Herbert Blaché, amb qui es va mudar als Estats Units i va tenir dos fills: Simeone i Reginald. Allí van crear diverses companyies, però es van acabar divorciant. Va acabar tornant a França, on li van otorgar diferents premis com a agraïment per la seva contribució al cinema, però va acabar caient en l’oblit de molts i va morir humilment a Nova Jersey amb la seva filla Simone, el 24 de març de 1968.


HISTÒRIA

Obra Aquestes són algunes de les seves pel·lícules més conegudes: • La fada de les cols, 1896 • Escapades de Pierrette, 1900 • Midwife to the upper classes, 1902 • Esmeralda, 1905 • Les résultats du féminisme, 1906 • A sticky woman, 1906 • The drunken mattress, 1906 • Madame’s cravings, 1907 • Algie the miner, 1912 • Fallin Leaves, 1912 • A fool and his money, 1912 • Making an american, 1912 • The pit and the pendulum, 1913 • A house divided, 1913 • Matrimony’s speed limit, 1913 • My Madonna, 1915 • The vampire, 1915 • The ocean waif, 1916 • The great adventure, 1918 • Tarnished reputations, 1920

Actes sobre feminisme L’acte més sonat que va fer reivindicant l’activitat de les dones a la societat i, especialment, en l’àmbit cinematogràfic, va ser el text Woman’s Place In Photography, on reivindicava i denunciava l’exclusió de les dones en el món del cinema, en el qual ella era una de les poques cares femenines visibles.

18


OCI VIATGES

JAPÓ: una experiència màgica Iris Torrent

Japó és un dels països més visitats del continent asiàtic. Aquest destí té tant d’èxit perquè té una gran història i una cultura molt rica, amb unes tradicions mil·lenàries que es continuen mantenint a dia d’avui. El recorregut per l’illa que vaig fer em va permetre veure moltes parts del país. D’aquest recorregut us en recomano algunes experiències imprescindibles. A Tòkio, una parada essencial, s’hi pot observar el clar contrast entre modernitat i tradició, amb coses tan curioses com temples budistes en passeigs comercials plens d’objectes moderns. En aquesta ciutat, es pot travessar el creuament de Shibuya, el més famós i llarg del món, visitar l’Ikebukuro, el barri del manga i l’anime, o gaudir d’un àpat exquisit al Tòkio Ramen Street. Si Tòkio t’ha agradat, la resta del viatge tampoc no et decebrà. A Kamakura, podràs passejar pel meravellós bosc de bambú i deixar-te envair per la seva calma o impressionar-te amb el seu Gran Buda. Tampoc no et pots perdre el santuari sintoista d’Utsukushima, una de les imatges més típiques del país, on podràs admirar el gran torii d’entrada dins del mar. O el santuari de Hakone, que ens ofereix unes vistes impressionants. La visita a Kioto, la segona ciutat més important del país, és indispensable. En ella t’endinsaràs en el Japó més tradicional. Gaudiràs de temples budistes, com l’Eikando i el Temple Daurat, i de santuaris sintoistes, com el Fushimi Inari, on podràs recórrer els toriis infinits com si fossis a la pel·lícula Memòries d’una Geisha. I no t’oblidis de passejar pel bosc d’Arshiyama, que és realment màgic. A Hiroshima no deixis de visitar el Memorial per la Pau, on podràs conèixer tots els detalls sobre la tragèdia que va suposar que hi esclatés la bomba atòmica el 6 d’agost del 1945. Hi aprendràs que les guerres només serveixen per causar dolor i et convenceràs de la necessitat d’eliminar les armes nuclears del món. I què millor per acabar el viatge que fer una petita parada als Alps japonesos visitant Matsumoto, Kanazawa o Takayama. Allà podràs gaudir d’un bany tradicional en aigües d’origen volcànic d’un onsen i de la seva espectacular gastronomia. Visitar Japó és una experiència increïble, com ho és recórrer el país amb els Shinkansen, els trens bala, ja que és un mitjà de transport ràpid i còmode, amb una xarxa que connecta tota l’illa. Menjar ramen o qualsevol de les seves especialitats culinàries i dormir en un ryokan també són experiències imprescindibles. Per acabar-ho d’arrodonir, els japonesos són amables i acollidors, i en tot moment et faran la teva visita fácil i còmoda. En definitiva, Japó és un país que considero completament màgic. Viatjar-hi suposa viure una experiència global, ja que no només visites llocs molt diferents, sinó que coneixes una cultura força allunyada de la nostra, en què es barreja, com he dit, tradició i modernitat, una gastronomia espectacular i una manera de menjar i dormir que “als occidentals” ens resulta molt divertida.


GASTRONOMIA

ALVOCAT,

UNA FRUITA AMB UN GREIX QUE DÓNA EL TOC ESPECIAL Quim Corberó - Kiril Solé L’alvocat és una fruita originària de Mèxic i té moltes propietats úniques. Per exemple, conté una barreja de greixos. A mesura que madura, però, redueix el greix. També és ric en minerals, sobretot en potassi, i té moltíssima fibra: el 80%. L’alvocat hidrata la pell, funciona com un protector solar. Una dada: el 43% d’americans compra alvocat regularment. Una altra curiositat: si aquest aliment el poses al costat d’un plàtan o una

poma madura més ràpid. En alguns països l’alvocat es diu d’una altra manera: peres de cocodril, palta, mantega vegetal o mantega de la selva. Les persones vegetarianes substitueixen la carn per l’alvocat perquè té moltes proteïnes i àcids grassos. L’alvocat conté vitamina B6 i àcid fòlic que ajuda que el teu cor no pateixi malalties. També t’ajuda a reduir el colesterol perquè els alvocats són molt rics

en un compost anomenat beta-sitosterol que ha demostrat ser eficaç en la reducció dels nivells de colesterols alts. A més a més, està en la segona línia de la piràmide alimentària, la qual cosa vol dir que va molt bé per la salut. I encara més, aquest fruit ajuda a prevenir les males olors, gràcies a la seva pell gruixuda. Però molt més important, els alvocats ajuden a prevenir el càncer i, gràcies al folt, ajuda gualment a prevenir

els ictus. L’alvocat es considera del grup de fruites del bosc. Califòrnia conrea el 90% d’alvocats dels Estats Units i hi ha 5.000 cultivadors d’alvocats i gairebé 6.000 horts dedicats al conreu d’aquest fruit.

Recomanem menjar un alvocat cada setmana. 20


GASTRONOMIA Aquí us deixem algunes receptes amb l’alvocat de protagonista

GUACAMOLE INGREDIENTS: 2 Alvocats 1 Tomàquet 100 gr Ceba Nachos 1 Pebrot Oli Sal PREPARACIÓ: Agafeu un alvocat i traieu-li la pell. Després li traiem el pinyol hem d’esclafar l’alvocat i la ceba. Després li hem de posar oli i sal i triturar el tomàquet i el pebrot. Després ho barregem tot i ho mengem amb els nachos.

AMANIDA D’ALVOCAT INGREDIENTS: 250 gr de macarrons 2 o 3 Alvocats Canonges Nous Mel 2 iogurts grecs Formatge de cabra PREPARACIÓ: 1. Bullim 250 gr de macarrons 2. Pelem i tallem 2 si son grans o 3 si son petits alvocats 3. En un vol gran posem els alvocats 4. Posem un grapat de canonges posem un grapat de nous picades, posem formatge de cabra tallat a daus 5. Afegim la pasta feta 6. Finalment, afegim dos iogurts grecs i unes 5 cullerades de mel i ho barregem tot i que aprofiti!

BATUT D’ALVOCAT INGREDIENTS: 4 Alvocats 2 Iogurts de vainilla Llet Mel PREPARACIÓ: Agafem l’alvocat, el tallem per la meitat i ho fiquem a la batedora, amb la resta d’ingredients. Ho barregem i ja està, bon profit!


CULTURA UNA VIDA SALUDABLE AL MENJADOR DE L’ESCOLA Quim Corberó- Kiril Solé El menjador de l’escola està desenvolupant un projecte amb el qual ensenyaran als infants a tenir una vida més saludable. És important que ensenyin això als nens i nenes ja que ho han de fer des de petits perquè a mesura que creixin incorporin aquests aprenentatges . Des de quart, s’està fent el mateix. Com ja sabem, fan el projecte de “Una vida saludable” des de l’àrea de llengua castellana, en tots els seus aspectes (alimentació, higiene, psicologia, etc…). En aquest projecte de 4t, es fa una enquesta a l’etapa d’educació primària per detectar els hàbits i necessitats dels alumnes i s’organitza una jornada dedicada a aquest tema a final de curs, tenint en compte els resultats de les enquestes. Com a part del seu projecte, també intentaran fer propostes per col· laborar amb el menjador de l’escola, i així conscienciar els nens i nenes de la importància d’aquests hàbits. Per la seva banda, els monitors també ajudaran ensenyant als infants millors hàbits alimentaris durant l’estona del que aquí hem adjuntat. És el nostre granet de sorra. migdia. Després de fer la recerca, s’ha proposat des de la redac- Esperem que us animeu a fer aquest esforç per anar ció de la revista que a la cuina s’incorporin les receptes cap a una vida saludable.

22

LA PLAYLIST FEMINISTA

Berta López - Aina Otamendi

Què és una cançó feminista? Una cançó feminista és aquella que posa de manifest els valors del feminisme: igualtat de gènere, actitut crítica amb el poder tradicional, reclamació de noves vies de desenvolupament personal, conciència sobre els rols, replantejament de valors socials...

Per què vam escollir aquest tipus de cançons? Varem escollir aquest tema perquè ens agradaria que la gent prengués consciència de les coses que realment estan passant i de que si volem ho podem canviar.

Petita conversa amb la BERTA WINTERHALDER La Berta és la mestra de música de Primària, ens explica que a les seves classes normalment la Berta es decanta per la música clàssica, perquè és la que els nens i nenes estan menys acostumats a escoltar, també per les orquestres i els instruments. També hi ha una part de cançons infantils. No s’havia plantejat mai estudiar cançons feministes i, a més a més, de compositores se’n coneixen molt poques. Normalment s’estudien més els compositors que les compositores, sempre s’ha fet així. Ens diu que després de mantenir aquesta conversa s’animarà a incloure al repertori més dones. Ens explica el LUIS MOLINERO, estudiant d’E.S.O i del Conservatori: “del repertori que s’ensenya, que jo recordi, no he tocat, des que toco l’arpa, una peça escrita per una dona. Sí que, a classes de cant, a les lectures que fem hi ha algunes que han estat fetes per dones, però a nivell d’instrument es toquen molt poques partitures escrites per dones. Jo crec que s’haurien d’incloure més partitures fetes per dones perquè poden ser igual i millors que les dels homes.”


CULTURA COMPOSITORES Hem escollit dues compositores: una de més antiga i una de més actual. Una de les més reconegudes compositores, Amy Beach neix el 1867 als Estats Units. Amy va compondre i va publicar la primera simfonia escrita per una dona nord-americana. També va ser concertista, tant als Estats Units com a Alemanya. Nena prodigi, podia cantar clarament fins a 40 cançons amb un any d’edat, improvisar amb dos anys, i aprendre a llegir (ella sola en va aprendre) amb només tres anys d’edat. Amb quatre, va composar les seves primera peces, uns valsos. No va assistir al conservatori però no li va fer falta, a part de tenir excel·lents professors de piano, estudiava pel seu compte tots els llibres que li arribaven sobre teoria musical. Quan es casa, limita les seves presentacions i s’enfoca a compondre. És quan enviuda que parteix cap a Europa i reprèn les seves activitats concertistes. Mor el 1944. Va escriure una simfonia, diverses obres per a orquestra, sonates, corals, i cançons. La seva Simfonia gaèlica i el seu concert per a piano són d’una gran bellesa. Per una altra banda, tenim a la Deborah Lurie, que va néixer a Boston, i que va fer bandes sonores molt conegudes. Per exemple, l’any 2005, la de Charlie i la fàbrica de xocolata, també la de la sèrie animada de Disney, Hércules l’any 1998.

Respect Aretha Franklin Malo Bebe Soy yo Bomba Estéreo I will survive Gloria Gaynor A quién le importa Fangoria Hoy la bestia cena en casa Zahara

C A N Ç O N S

I’m every woman Whitney Houston Run the world Beyoncé Salir corriendo Amaral Caperucita Ismael Serrano Just a girl No Doubt Years to come The Sey Sisters


DIY DO IT YOURSELF

Àlex Gallardo - Èric Cemborain MINI CALAIXERA QUÈ NECESSITES? • Tisores • Regle • Cola • Silicona calenta • Llapis • 7 Cartolines de colors • 6 Boles petites de colors • 6 Caixes rectangulars de mistos (de la mateixa mida) PAS A PAS! 1.Agafa una de les caixes de mistos i mesura l’amplada i la llargada d’un costat amb el regle. 2.Talla 6 cartolines de colors a la mida de la caixeta de mistos. 3.Enganxa amb la cola les cartolines a les caixes 4.Enganxa-les amb la silicona a les caixes per fer la forma de calaixera 5.Mesura amb el regle un costat de la calaixera 6.Talla la cartolina que et queda a la mida que t’ha sortit. 7.Enganxa amb la cola la cartolina al voltant de la calaixera per folrar-la. 8.Enganxa les boletes amb silicona als calaixos fent “d’estirador”.

MINI LLIBRETES QUÈ NECESSITES? • Un full de paper • Cola de barra • Tisores • Una cartolina del color que vulgueu PAS A PAS! 1.Dobleguem el full en quatre parts iguals i després les retallem. 2.Les dobleguem per la meitat 3 vegades fins que quedi com al vídeo (veure codi QR) 3. Ara fiquem pega a un extrem i enganxem les quatre tires per l’extrem. 4.Dobleguem els papers en forma d’acordió. 5. Posem pega a uns quants quadres, menys al primer i ho enganxem. Ja estaran els fulls. 6. Retallem una quarta part de la cartolina i fem una petita marca per la part més curta del full. 7. Ara dobleguem la cartolina sense arribar a la marca . 8.Dobleguem deixant el gruix de la llibreta. 9. Utilitzant el primer full de la llibreta dobleguem la24 tapa com a la imatge. Fiquem el primer full a la llibreta

LA INEXPLICABLE

Noa Palacio - Ariadna Rodríguez

CULTURA CARRER DE GALILEU, 78 08028 barcelona

Vam arribar a la llibreria “la inexplicable” vam saludar a la Glòria. Va ser molt simpàtica i amable amb nosaltres i ens va rebre amb molta il·lusió. Va estar encantada de poder recomanar-nos llibres. Vam explicar-li el que anàvem a fer allà. Aleshores vam començar amb l’entrevista. Vam preguntar d’on va sorgir la idea de crear una llibreria. Ens va dir que no li agradava la seva feina i volien muntar una llibreria amb la seva amiga. Van aconseguir reunir diners i van montar-la. Vam voler saber d’on surt el seu nom: “La Inexplicable”. La resposta va ser que una amics els hi deien que no els agradava el nom antic i un día els hi van proposar el nom que tenen ara. Els hi va agradar perquè tenía la seva gràcia que els llibres que t’expliquen coses es digui “inexplicable”. vam demanar-li com definiries ella la llibreria a algú que no la conegui. Ens va respondre que és una llibreria literaria, és a dir, no té llibres per exemple de cuina, de costura etc. Ens va dir que és una cooperativa. Vam preguntar a qui està adreçada. Va dir que estar adreçada a tothom que li agradi llegir o vulgui fer un regal, o s’animi a llegir. Per acabar volíem investigar sobre si es podien fer més coses a part de comprar llibres. Va contestar que tenen diversos clubs de lectura, per exemple de llibres feministes, de llibres només escrits per dones etc. I aquest any han començat un nou club de lectura: el de nens de més de dotze anys. Ens va agradar molt visitar la llibreria “la inexplicable”. És una llibreria genial!


CULTURA ALGUNES RECOMANACIONS LITERÀRIES

FRANJA 3-5 El pintxo i la música disco En Pinxo participa en un concurs de ball de música disco a Nova York, podras descubrir l´estil disco pero en altres aventures d´en Pintxo podras descobrir altres tipus de música.

Bon Nadal, Elmer! Com cada any l’Elmer espera al Pare Noel entusiasmat. Té molta curiositat per saber els regals que li portarà. És una col·lecció de llibres molt divertida!

Lucas y el huevo En Lucas es troba un ou al terra i veu el niu d’on s’ha caigut i decideix que l’ha d’ajudar. Que farà en Lucas amb l’ ou?.

Com encendre un drac apagat Una nena ha d’empescar-se una manera per fer que la seva mascota ( que és molt peculiar) tregui foc. És un drac! Com ja sabreu els dracs tenen foc, però aquest en particular no. Veurem les esbojarrades maneres que se li acudeixen perquè tregui foc.

El petit drac Coco Les emocionants aventures d’en Coco, el petit drac. La combinació d’humor, tendresa i fantasia amb lletra gran i espectaculars il·lustracions faciliten la lectura dels més petits.

Els meus trucs per sobreviure a la classe de natació. En Gied es un nen molt mandrós que està tot l’estiu a casa tirat al sofà, la classe que menys li agrada del seu cole es natació i intenta saltarse les classes d’una manera molt divertida.

L´Odisea de l’Oli En el regne secret de les joguines hi ha molts misteris. Hi ha màgia de convertir-se en la joguina preferida d’un nen. Però l’Ollie és molt més que el nino preferit d’en Billy: és el seu millor amic.

Franja 6 - 8 Com amagar un lleó L’Iris vol amagar un lleó a casa seva. Un lleó no és fàcil d’amagar. En aquest conte veurem com se les empesca per amagar-lo. “Un

molt divertit relat”

“Un entranyable conte sense paparaules que farà les delícies de grans i petits.”

Franja 9 - 12 L´illa de L´Abel L’Abel és un ratolinet amb molta sort: Viu en una ciutat civilitzada i amb molta riquesa, un dia la sorprèn una gran tormenta i va a parar a una petita illa, com se les arreglara l´Abel per sobreviure en aquesta illa.

“Fantàstic, a seques”

FRANJA 13 - 16 Train Kids Aquest llibre va sobre uns nens refugiats de Mèxic que volen arribar fins als Estats Units. El camí que els hi espera serà complicat. Hi hauran obstacles com rius, policies, fronteres...etc.

L´Aristoclil i el Dante L’Aristòclil té quinze anys, i està sempre enfadat, un dia descobreix la Dante una persona que serà molt especial per la seva vida en el futur. “Un relat d’amor meravellós”


WISHLIST Que es pugui tornar a confiar en la raça humana Adrià Cifuentes - Sergi Pina Diem “ens agradaria poder tornar a confiar en la gent”, ja que avui en dia no es pot confiar en ningú. Sembla que totes les persones només es guien pels diners i pel poder. Per exemple, ara tenim la sensació que ja no es pot confiar en els polítics, que en principi són els nostres màxims representants en un estat suposadament democràtic. Ens preguntem: quins són els “valors” que caracteritzen als humans? Vénen d’entrada o els aprenem? Tenim la sensació que cada vegada estem més deshumanitzats, però per què? Hem investigat primerament els deu valors més importants dels éssers humans i hem trobat els següents: el respecte, l’amor, la llibertat, la justícia, la tolerància, l’equitat, la pau, l’honestedat, la responsabilitat i la lleialtat. En veure els valors humans ens hem adonat molt ràpidament que molts d’aquest valors no s’estan complint, i no només lluny de nosaltres, perquè en els darrers dies, observant la nostra realitat més immediata hem arribat a constatar que fins a nou dels deu valors humans no s’estan complint. Per exemple en l’art. Ara mateix us preguntareu, com que l’art!? Doncs sí nois i noies, en les darreres setmanes es va prohibir la música al carrer, i us preguntareu: què té a veure això amb els valors humans? Doncs molt, perquè estan prohibint la llibertat d’expressió a través de l’art ( quina incoherència, oi?). Avui en dia hi ha molts llocs on la música al carrer està prohibida i fins i tot et poden multar per tocar sense cap llicència. Pot semblar una cosa normal o raonable per alguns, perquè sí, aquestes lleis s’han dut a terme perquè algú les ha recolzades. Nosaltres ens plantegem per què ho fan: per plaer? Potser sí, però també de vegades ho fan perquè no tenen cap altra manera de guanyar diners, perquè no poden llogar un local on tocar i guanyar diners per poder menjar. Potser aprofiten que saben tocar o cantar per poder26 guanyar-se la vida. Durant la investigació hem descobert quelcom: resulta que les persones s’estan “deshumanizant”; això vol dir que estem perdent unes de les millors virtuts del món, l’empatia. Per exemple, avui en dia se’ns fa normal que hi hagi guerres o refugiats pel món. A aquest pas ens tornarem petits robots. I això és molt trist: si no ens aturem ara hi haurà un punt en el qual no podrem tornar a la nostra essència.

MENYS ÉS MÉS Laura Pérez El 2020 va començar amb bons propòsits i amb l’esperança que havia de ser un any rodó, però, de moment, no ho està sent gaire. Estem vivint una situació d’emergència sanitària mundial que ha transformat les nostres rutines, l’activitat social i, probablement, els nostres pensaments. Estem acostumats a viure en una societat que camina a ritme accelerat, que ens ofereix una infinitat d’activitats d’oci i d’entreteniment, un munt de recursos en línia, una gran varietat de productes de consum i uns dispositius tecnològics que ja formen part de les nostres necessitats bàsiques diàries. Ara tot això s’ha trastocat, però hem de poder-ho veure com a una oportunitat per aprendre i conèixer-nos millor a nosaltres mateixos. En aquesta crisi global sanitària, cal sumar-hi també l’econòmica, la climàtica, la social i l’emocional. La situació és complexa i, inevitablement, ens fa trontollar a grans i petits. El batibull d’emocions costa de digerir. Deixem passar la ràbia, la impotència, el neguit i la incertesa. Les males herbes també són necessàries. I si som capaços d’identificar-les, caldrà agafar-les i, potser, reaprofitar-les. Tot seguit, amb paciència, seguirem treballant la terra de la drecera que volem seguir, conreant llavors d’agraïment, d’empatia, d’equilibri i de cooperació.


WISHLIST Aprofitem l’avinentesa per reconduir el nostre comportament i corregir-nos. L’ésser humà és ambiciós, però també conformista. Ara és el moment de reconvertir les nostres accions amb una actitud humil, serena i solidària que reflexioni en la societat que volem construir un cop sortim d’aquesta situació crítica. No podem caure en els mateixos errors. Ara que ens hem vist forçats a aprendre a viure amb les necessitats essencials, per què no adjudicar-nos l’expressió “menys és més” com a nou leitmotiv de les nostres vides? Podem canviar el xip, desitjo que així sigui, és el moment de revelar-nos i no deixar que aquesta inèrcia individualista i egoista segueixi controlant el nostre dia a dia. Confiem en aquesta necessitat d’aturar-nos, de seguir un procés d’introspecció i d’autoconeixença i de valorar honestament allò que tenim i necessitem realment. Així, deixarem de banda les actituds negatives i egocèntriques, per transformar-les en postures de reconeixement i gratitud cap als altres. Vull pensar que si els adults fem aquest exercici, serà molt més fàcil pels menuts i joves rebre la vida que els espera i construir-la amb certa tranquil·litat. Fem-los conscients que allò important no és guanyar sempre la cursa, si no l’entrenament, la superació diària, la gent amb qui comparteixo el camí, el treball en equip i l’acceptació que el cronòmetre cal aturar-lo de tant en tant per respirar fons, escoltar el cos i tornar a començar.

SOMNIS, DESITJOS, ASPIRACIONS... Irene Peribáñez Qualsevol persona pot tenir somnis, desitjos o aspiracions a complir en algun moment de la seva vida. Però no totes aquestes persones tenen les mateixes oportunitats d’ assolir-los. Per exemple, un fill d’un empresari ric té moltes possibilitats d’ aconseguir desitjos com tenir un jet privat; però un nen que hagi nascut en una família humil i poc adinerada, és molt menys probable que arribi a aquesta meta, o qualsevol altra propera. (Potser tampoc la necessita!) El més important no és aconseguir o no allò que somies sinó tenir la il·lusió, la fantasia, la màgia… això és el que veritablement importa. I si tens persones al teu costat que t’ ajuden a seguir endavant, al final ja no és tan rellevant el fet d’haver assolit aquest somni, sinó el fet d’haver viscut el trajecte. Recentment, va sortir un estudi que afirmava que malalties cognitives degeneratives com l’Alzheimer tenien dues causes molt més destacables que un estil de vida poc saludable: la falta d’hores de son i el fet de no tenir cap mena de motivació ni d’il·lusió per seguir vivint. Aquesta última va directament relacionada amb l’amor a les persones que t’envolten i a les teves aspiracions de vida. En aquest tipus de malalties també es parla de causes com haver patit un fet traumàtic, com perdre una persona molt estimada per a tu… Situacions que apaguen la teva llum vital. Personalment, tinc somnis que crec que són possibles i d’altres que només són desitjos impensables. Un d’ells, és arribar a jugar amb els millors jugadors de pàdel del món, en el World Padel Tour, la competició mundial més important d’aquest esport. Alguns dels jugadors podrien ser l’ Agustin Tapia o l’Ariana Sánchez. Un altre somni bastant impossible seria conèixer actors i directors de Hollywood com el Quentin Tarantino o l’Uma Thurman, o cantants com la Dua Lipa o el Charlie Puth. Però, aquests desitjos només són mers pensaments que no m’importen en excés. Treballaré en un laboratori, en la investigació del càncer infantil. És el desig que més m’agradaria que es complís. Però, sobretot, que les persones que estimo estiguin bé. Aquest és el meu principal desig.


MONOGRÀFIC

GIANNI RODARI Carolina Galera

“Espero que aquestes pàgines puguin ser útils a qui creu en la necessitat que la imaginació ocupi un lloc en l’ educació, a qui té confiança en la creativitat infantil, a qui coneix el valor d’ alliberament que pot tenir la paraula…” És un fragment d’en Gianni Rodari, a la seva Grammatica della fantasia. Nosaltres ens considerem en deute amb ell, tant per les nostres creacions d’infantesa com per les més recents. I és per això que li dediquem amb tant d’orgull aquest monogràfic, aprofitant que aquest any és el centenari del seu naixement. Gianni Rodari va néixer el 23 d’octubre de 1920 a Omegna, una petita ciutat al nord d’Itàlia. Als setze anys va començar a publicar les seves històries i als disset ja era mestre. La guerra, les pèrdues, la mort, l’amor, la literatura i la seva humil curiositat van emplenar la seva vida i, en conseqüència, la nostra imaginació. El 1970 li va arribar una genial reputació internacional amb el Premi Hans Christian Andersen pel conjunt de la seva obra literària infantil. Sempre va defensar la creativitat de la mainada i amb el llibre Grammatica della fantasia (1973), dirigit als ensenyants, es va convertir en el “pedagog de la imaginació”. És a partir d’aquest llibre que la Canalla IM ha escrit les històries que llegireu a continuació. L’obra consta de 45 capítols i, a cadascun d’ells, l’autor inclou una tècnica per inventar un relat. Aquest marc teòric que Rodari ens regala, és el punt de partida de les nostres creacions. L’abril de 1980, a l’edat de 59 anys, va morir. Les seves restes descansen en el Cimitero Comunale Monumentale Campo Verano a l’eterna Roma.


Número 1

Número 2

Núria March

Aleix Martínez

Segons Gianni Rodari d’un error de mecanografia en podem extreure una obra magnífica si, en comptes de corregir l’error, continuem escrivint sobre la paraula que ens acabem d’inventar i fem volar la nostra “imaniginació”.

Una faula al revés és una faula en la qual a un o més personatges se’ls canvia algun detall o qualitat aconseguint que aquests semblin tenir una personalitat o situació contrària a la del conte original. Aquesta alteració pot fer que la història acabi igual o diferent de l’original.

La imaniginació

Aquest text es basa en la llegenda del laberint del minotaure de Creta però utilitzant aquest marc teòric.

L’error creatiu

La imaniginació és un líquid que segreguen els humans per crear coses. És una substància molt poc coneguda però molt útil, la utilitzem, majoritàriament, en l’art d’imaginar (d’ací el seu nom). Cada persona disposa d’una quantitat concreta d’ imaniginació creant així les “classes imaginatives”. A dalt de tot, s’hi troben les persones amb un excés d’imaniginació considerablement greu, com, per exemple, persones que pateixen un alt nivell d’esquizofrènia o persones que estan molt boges. En la classe següent (la segona comptant des de dalt) hi podem incloure persones que pateixen trastorns com els de la primera però en un nivell bastant més baix. En la tercera, hi trobem les persones que continuen tenint un nivell d’imaniginació superior a la mitjana però no molt diferent. Aquí hi trobem artistes i criatures dels 2 als 7 anys. En la quarta classe hi trobem les persones que entren a dins de la mitjana i en l’última classe hi trobem aquelles persones pessimistes i avorrides que no saben veure res més que la realitat que els han imposat des de petits. A les universitats Ximopin Compunxe i Gytari Xemone, de la Xina, han estudiat aquesta substància i han aconseguit fer-ne trasplantaments. Amb uns mètodes molt complexos, han aconseguit extreure imaniginació de les persones de primera classe i implantar-la a les de l’última creant així un equilibri que els fa entrar a dins de la mitjana. Estem orgullosos d’aquests avenços!!

Faula al revés

Fa molt de temps, a l’Antiga Grècia, va existir un ésser mig home mig brau. El minotaure només volia fer amics, però com era diferent de la resta de grecs, el rei va decidir tancar-lo en un laberint gegant perquè no pogués sortir mai més. Per aconseguir-ho, el monarca va contractar el millor arquitecte de tota l’Hèl·lade, Dèdal. Un cop construït el laberint, els millors soldats del rei van conduir la criatura a dins. El rei cada any enviava 14 tributs, 7 homes i 7 dones, per alimentar l’animal i convertir-lo en bèstia i així també, apaivagar les ganes d’escapar. En una ocasió van ser triats uns joves anomenats Teseu i Ariadna, la filla del rei. El malvat Teseu volia atrapar el minotaure per explotar-lo i exhibir-lo en espectacles. Teseu va idear un pla: Ariadna aguantaria des de la porta una corda tan llarga que podria creuar tota Creta i Teseu agafaria l’altra punta i amb ella lligaria la bèstia. A més, podria tornar a l’entrada sense perdre’s seguint el fil. Un cop planejada l’estratègia, Teseu va entrar amb la corda. Es va passar moltes hores per trobar el camí correcte i arribar al centre del laberint on es trobava el minotaure. Quan va arribar, el minotaure l’estava esperant. Teseu va anar a carregar contra ell, però el minotaure li va aixecar el braç amb la intenció de fer que parés. Teseu no va parar i la criatura el va reduir. El mig home mig brau va lligar Teseu i se’l va carregar a l’esquena seguint el cordill fins a sortir del laberint. Després de sortir, la criatura va anar cap a Atenes i li va prendre el tro al rei. Els bous i les vaques, veient el que va fer el minotaure, es van començar a rebel·lar contra els humans. Després d’unes setmanes van conquerir tota Grècia. Uns mesos després van revelar-se a tota Europa fins a arribar a dominar el món. Per això, actualment, es fan corregudes d’humans, tot i que les vaques humanistes volen prohibir-ho perquè diuen que els humans pateixen.


Número 3

Què passaria si... Biel Jové - Àngela Sala La qüestió és fer-se preguntes, versemblants, inversemblants, tant se val!. “Les hipòtesis són com xarxes; llances la xarxa i tard o d’hora trobes alguna cosa” que diu Novalis. Un dia entréssim dins d’un cervell humà? Senyors i senyores, gràcies a la tecnologia avançada podem entrar dins d’un cervell humà. Sembla una broma, però no ho és. Avui, en directe, el cervell. Avui, primera presa de contacte amb l’experiment que es realitzarà el dia 24, aquí, en el seu canal habitual. S’han seleccionat uns nens superdotats per a entrar-hi, els adults aquest cop heu tingut molta sort, el risc que comporta aquesta investigació és fins i tot desconegut pels propis científics que l’han dissenyat. Els cinc nens hauran d’endinsar-se dins del cervell. Primer de tot, l’apartat del llenguatge. Per això… l’Olívia! que amb el seu elevat llenguatge tant com escrit com oral, haurà de resoldre un enigma per passar a la següent zona del cervell. No sabem per què hauran de resoldre un enigma: gràcies als científics tenim coneixement que probablement és perquè el cervell no està acostumat a que la gent hi entri dintre. És el propi cervell el que no et permet continuar endavant si no es resol l’enigma: busca protegir la informació que emmagatzema, informació molt valuosa per la persona posseïdora del cervell . Un altre imprevist d’última hora que trobaran és que cada persona del món té una paraula clau ( que s’activa en moment on el cervell ha detectat perill) que ningú sap, i si es pronuncia tant dintre del cervell o a l’escenari on es farà l’experiment, aquesta persona es despertarà i no m’agradaria dir què passaria, i no ho faré, així que agrairé que el públic estigui calladet durant tot el procés. Parlem de la seguretat del voluntari!30 El dia 24 (el de l’experiment) el senyor que s’ha ofert voluntari estarà anestesiat i adormit, això no impedirà que els nens hagin de resoldre l’enigma sinó que és també pel pacient, perquè no hagi de patir cap mal si hi ha imprevistos. Tornant als candidats, a l’apartat de la matemàtica… en Marcus, que amb la seva ment prodigiosa i numèrica, haurà de resoldre un enigma per passar a la següent prova. A la de la música, la Lisa! La seva oïda fabulosament prodigiosa sap detectar sense mirar totes i cada una de les notes. A l’àrea de les figures geomètriques tindrem a


a l’ Edmon que amb la seva capacitat amb les formes pot encaixar qualsevol cosa en un segon. Seguidament l’art, amb en Jon: que se sap de memòria tots els escriptors i pintors contemporanis i té un sisè sentit amb el dibuix i l’escriptura. I fins aquí arribarà aquest magnífic recorregut. Coses a recordar: els nens estan preparats per a qualsevol tipus de situació però també sabem que potser no sortiran mai. D’aquí a vint-i-quatre dies el senyor que se’ns ha ofert voluntari estarà aquí, en aquest mateix escenari, preparat per a que els nens entrin dins del seu cervell. Ara, però, tindrem el plaer de poder veure a aquests cinc meravellosos nens i nenes i al protagonista del nostre experiment, i donarem per finalitzat el programa. Donem-los la benvinguda! -. De cop van entrar cinc nens de tretze anys aproximadament; tots anaven vestits de gala i estaven molt nerviosos. Una de les dues nenes, l’Olívia, portava un vestit vermell, tenia el cabell castany i ulls marrons. En Marcus portava un vestit de color negre amb un corbatí, era pèl roig. La Lisa portava una faldilla on hi havien totes les notes musicals i la seva samarreta era elegant i de molts colors. I l’Edmon anava vestit com un model professional, duia una roba que saltava a la vista que era ben cara. I per últim en Jon , que anava amb una americana blava fosca i pantalons texans negres. Els nens van respondre algunes preguntes incòmodes, ja que es morien de vergonya per haver estat els escollits. No sabien el que els passaria allà dins, però sí que sabien que potser no podrien sortir-ne mai més. Passats els vint-i- tres dies següents, va arribar el moment just per entrar dins del cervell. Havia arribat l’hora. Al mig de l’escenari, hi havia el pacient, estirat al costat de la màquina que faria que els nens poguessin entrar dins del cervell. El compte enrere va començar des de deu. -Deu, nou, vuit…- I de cop, BAM! Els nens van desaparèixer. Tots van aparèixer en una sala fosca i negra. Era una sala quadrada. Allà hi havia una porta, la de la matemàtica: A en Marcus li tocava fer el seu paper: havia d’entrar a la sala on hi trobaria un enigma especial, entretingut i dificil. L’enigma l’esperava, ja que en Marcus estava molt nerviós. I si no podia sortir? És el que es preguntava cada segon. En aquell instant, va obrir la porta negra i fosca que el portaria al seu enigma. Era una sala bastant petita on hi havia una caixa de color negre amb un cartell que posava: Caixa per en Marcus, tens mitja hora per resoldre aquest enigma, i si no, cauràs en el teu pitjor malson. S’havia de concentrar molt abans de caure en el seu pitjor malson, ara! En Marcus va obrir ràpidament la caixa i va llegir l’enigma: Quant fa 345267×7639? Després de 5 minuts pensant-so i re pensant-so va veure que tenia una possible resposta. Espera! Si multipliques això per allò i després ho sumes… Ja ho tinc! En Súper Marcus ha pogut resoldre aquesta multiplicació! Ja ho tinc tot! La multiplicació dona… 2.637.494.613! -Escolta robot que em portes observant tota l’estona, Ja t’he dit la solució! -Ara puc sortir d’aquesta sala tota fosca i negre?-Esclar! No sigui que el cervell et posi un altre enigma... -Doncs molt bé! La porta de la sala fosca es va obrir. Hola Lisa! -Sóc una de les teves notes preferides, esclar que a tu t’agraden totes les notes! Benvinguda al món de l’aprenentatge de la música, un ocellet m’ha dit que estàs molt boja per la música i suposo que estàs preparada pel teu misteriós enigma. Seguim per on havíem començat, jo no tinc ni idea de quin enigma t’ha tocat, però el que sí que sé és que el teu enigma potser serà una mica difícil i diferent dels altres, perquè et donaran menys temps per resoldrel. -Però potser serà molt difícil amb molt menys temps!- Va exclamar la Lisa -Tranquil·la jo crec que te’n sortiràs. -Gràcies Fusa!La Lisa va entrar a la seva sala de la música. Les parets no eren negres, tot era decoració de música, tots els ob-


jectes i totes les parets. La caixa que va veure era de notes musicals, i al damunt de la caixa hi havia una nota que d’hauria ser les instruccions de l’enigma. Seguidament les va llegir, que hi posava: tens 10 minuts per resoldre l’enigma. Sé que pensaras que els altres tenen tenen més temps, però ja veuràs que amb 10 minuts podràs resoldre l’enigma. Va obrir la caixa amb molta curiositat i va llegir en veu alta el seu enigma: tens 10 minuts per resoldre el teu enigma. Aquí tens el teu enigma: tens 100 notes musicals i hauras de posar quines son a la pissarra que apareixerà quan comencis el teu enigma. La pissarra es va il·luminar i va veure un guix flotant que l’havia d’agafar per poder escriure-hi. Els 10 minuts van començar, va anar posant totes les notes que tenia, fins que va arribar a la 99; en aquell moment les tenia totes bé menys aquella que era una nota que encara no havia posat. Aquella nota li van ensenyar quan tenia 7 anys i no se’n recordava de quina nota era. Tenia dues opcions, la primera era corxera doble amb punt o la segona opció semicorxera amb doble punt. No sabia quina era, i si la posava malament no sabia què li podria passar. Li quedava mig minut i no sabia què fer, si una o l’altra. Va començar a cantar la cançó de les notes que feia: do, re , do, re, si , la, mi, fa, do, re mi… una fusa, dues fuses, corxera doble amb punt… Ja està! Ho havia aconseguit tenia la nota però l’havia d’escriure ràpid perquè, li quedaven 5 segons! Va córrer, 4 segons, va agafar el guix, 3 segons, es va apropar, 2 segons, la va escriure amb la major rapidesa. Ho havia aconseguit! Ho havia aconseguit per un sol segon! En aquell moment va poder sortir de la sala tota emocionada per explicar als seus amics tot el que havia passat dins de la sala. Es va obrir la següent porta, també negra, era la de figures i formes: La porta a la sala de figures i formes es va obrir però ningú no se’n va adonar perquè estaven celebrant que la Lisa hagués aconseguit obrir la porta. -L’enhorabona Lisa, has demostrat ser capaç de qualsevol cosa.- va exclamar la nota - La veritat, crec que no ho hagués aconseguit sense els teus ànims. 32 -Nois, desitgeu-me sort.- L’Edmon confiava amb ell mateix però quan va entrar i va veure que el seu enigma no es tractava d’esbrinar coses si no de construir- las es va angoixar una mica. Va llegir l’enigma, que deia: has de muntar un tàngram de 2 metres quadrats. El temps ja havia començat, tenia 30 minuts per poder resoldre l’enigma i va voler començar medint el tàngram que li proposaven. Molt bé! Sabem que si aquest costat més aquell… i si ho multipliques per aix dóna això, oi? Doncs crec que aquest podria ser un possible resultat. Va passar 2 o 3 minuts pensant i pensant i… ja ho tinc! És l’arrel quadrada de dos! Ara ha muntar-ho! Vinga a muntar i muntar! Així que es va pasar 2 minuts per muntar el tàngram gegant. Li faltava l’última peça, que era un quadrat, i el va colocar molt a poc a poc perquè li sobraven 2 minuts. La va colocar com si tingués molta mandra, i al final la va poder encaixar i va poder sortir sense cap problema. I va explicar tot el que havia passat dins de la sala i tota la seva experiència. Quedava la penúltima porta, que era la de l’art: En Jon estava molt nerviós, va travessar la porta sense que ningú se n’adonés i es va trobar el seu enigma i va veure que el temps era una mica peculiar. tenia un minut per resoldre’l, però quan el va llegir es va adonar que el suposat enigma era més aviat una sèrie de preguntes. El temps va començar: L’autor de la Mona Lisa? posava a la nota. - Leonardo da Vinci. El de Las Meninas? -Diego Velázquez. Qui la fer la nit estelada? - És de van Gogh! La porta de darrere seu es va obrir però allò del seu enigma li va resultar una mica fàcil, ja


que havia sortit amb menys de vuit segons, suposo que -son lletres! aquell home no deuria tenir gaire cultura artística, es va -si, jo sóc la A i ella es la I. Nosaltres som els encarredir. gats de ordenar i cuidar els llibres d’aquesta vella -biblioteca. Cada llibre és una cosa diferent que ha après Ara sí, quedava la última porta aquella era la porta deci- el nostre amo (el pacient) i avui és el nostre torn per siva. Era la de llenguatge: ordenar-la, demà els hi toca a la Q i a la N, no? -exacte. Quan hi van entrar van aparèixer a una sala de color -molt bé, seguiu-me, us portarem fins l’endevinalla que negre, a fosques, quan van travessar la porta amb un hi ha al final del passadís. cartell que posava llenguatje i ortografia que hi havia quan vam arribar al final del passadís hi havia una porta. al final d’aquella fosca habitació. Es van trobar un llarg -molt bé Olívia, ara tu has d’entrar en aquesta sala i repassadís on a les parets només hi havia prestatgeries soldre l’enigma, tens 30minuts. velles altes i plenes de llibres, tots es van quedar boca- l’Olívia va entrar molt nerviosa, que se li notava molt en badats, hi havia un silenci abundant, però de cop es va la seva cara se. I va tancar una porta que grinyola -va, sentir un soroll del fons del pasadis, el sostre, era molt molt a poc a poc. alt, semblava infinit i va resonar molt. l’Olívia es va trobar una altra porta a l’altra banda però Ningú no sabia quin ésser havia fet aquell soroll, ningú no es podia obrir, i una petita caixa amb una nota al seu mai havia entrat dintre d’un cervell! costat, on hi posava: si a la següent sala vols passar, la -nois, que ha sigut això?- va preguntar en Marcus sense paraula més llarga hauràs de pronunciar. moure’s ni un sol pel. l’Olívia s’ho va pensar dos cops abans de respondre. -ho sento Marcus, per desgracia ningú ho sap- va con- -Ja la tinc, és electroencefalografista! testar la Lisa tremolosa. De cop, fora del cervell, a l’escenari el senyor es va desTots estaven morts de por, estaven uns a sobre dels al- pertar, sense voler els nens s’acabaven de quedar atratres, acurrucats i morts de por. pats dintre del cervell, la paraula més llarga del món haDe sobte van veure com dues figures s’acostaven de via resultat ser la paraula que despertava aquell senyor l’anada, tienen una forma estranya, cada cop mes i mes que també havia resultat ser el seu treball. aprop, -hola. continuarà...

Número 4

Era una nit fosca i freda. La Maria, coneguda entre la gent com la famosa Caputxeta vermella, era al seu llit, desfent-se les trenes que duia per no enredar el seu cabell d’or. La pobra no podia dormir, pensant, una altra vegada, en el seu incident a la panxa del llop. -Si recorOna Pinén - Andrea Domínguez deu, d’ençà unes generacions literàries, el llop, afamat - I després? - pregunten els nens quan el narrador fa i ben tocat, es va menjar la Maria i la seva àvia, la Sole. una pausa.Fins i tot quan la història sembla que ha aca- Un moment històric i surrealista, no creieu? bat, podem fer-nos aquesta pregunta. Ja feia temps des d’aquella terrible història, però els records perduraven i eren cada cop més pesants i perCaputxeta 2: l’ajuda del dolent i l’importància del bo. torbadors. La ment de la Maria no deixava de pensar en aquell incident.

Què passa després

Per tal de tractar-ho, ja havia anat al metge vuit vegades des d’aleshores i sempre li donaven la mateixa solució, agafar hora amb el psicòleg, el “Sr. Don Traumador’’, l’únic especialista que hi havia al seu poble. Com que els psicòlegs tenen una tasca molt complexa i ell era l`únic en tot el poble, les sessions anaven una mica més cares i no se les podien pas permetre.


En aquells moments la seva mare, amb qui vivia, havia perdut la feina i el sou amb què pagava la casa, per tant anaven molt justes de diners. El seu pare havia desaparegut de les seves vides molts anys abans, ara no sabien res d’ell. A ella, això, no l’entristia gaire, ja que quasi no l’havia conegut, tot i que li hauria agradat. La Maria va estar rumiant-s’ho durant molts dies, perquè no podia pagar-ho, però, què havia de fer? Podia recaudar diners, però trigaria massa, i era impossible seguir vivint amb aquell trauma. Dia rere dia el seu trauma augmentava, no li quedava més remei que robar. Va pensar en com ho havia de fer, ella encara no tenia gaires estratègies per robar, però coneixia algú que segur que sí: el llop. Va anar cap al bosc a veure si el trobava i finalment va topar amb ell; va explicar-li què volia fer. El llop va assentir amb un somriure maliciós, tenia una idea: després de robar-lo li treuria els diners a ella. D’això no se’n pot assebentar ningú!- va dir la Maria en veu baixa. Tranquil·la, no ho diré pas! -va respondre el llop, entre dents. Dies més tard es van trobar per a robar al veí de la Maria. Ella no portava la seva capa vermella, en portava una de negre, el mateix color que portava a la resta del cos; això sí, portava un llaç de color vermell que li lligava els cabells. El robatori va anar molt bé, van aconseguir un total de 700€. Abans de tornar a trobar-se amb la Maria, el llop havia estat donant-li voltes i li sabia molt greu, això de robar a la gent. Ara era ell qui no sabia què fer. Així doncs va decidir que mai més tornaria a fer cap acte malvat en la seva vida. Quan el llop li va fer la proposta a la Caputxeta, ella es va endur una sorpresa. Al principi no li va voler fer cas, però el llop la va fer entrar en raó i van acordar tornar els diners i intentar guanyar-los amb un acte de bondat i solidaritat. Després de retornar els diners al veí, van estar parlant sobre diferents propostes o iniciatives a poder fer. Se’ls va ocórrer organitzar una paradeta per vendre joguines o objectes de segona mà que ja no feien servir, però en bon estat. Tots dos creien que trigarien una mica en aconseguir ingressos, però amb aquesta activitat acabarien guanyant prou diners per pagar la teràpia de la Maria. Així ho van fer, un dia ben assolellat, el llop i la Maria van instal·lar una taula davant de la casa d’ella i van començar a vendre, tot cridant amb gràcia: - Aprofiteu gent! Tenim tota classe d’objectes, jocs i joguines a un preu d’escàn-


dol! 2x1, va vinga, animeu-vos! La rebuda va ser increïble! En una setmana van acabar guanyant prou diners per pagar el psicòleg de la Maria i ajudar-la a superar el seu incident a la panxa del llop. Així, la Maria ja havia començat a anar al psicòleg i es notava molt millor, també s’havia fet amiga del llop i això facilitava molt la seva recuperació. Com la proposta de la paradeta va funcionar, el llop i la Maria encara van voler ser més ambiciosos: van veure que en molts països els nens i les nenes no podien anar a l’escola i que amb prou feines tenien menjar. Davant aquesta situació, tots dos van voler fer-hi alguna cosa. Després de molts dies i setmanes posant la paradeta, gràcies a la seva insistència i a la col·laboració de la gent del poble, s’havien recaptat prou diners per construir una escola! Aleshores, quan la Maria va superar del tot l’incident gràcies a la teràpia, el llop i ella es van decidir a viatjar i a construir una escola en un poblat de l’Àfrica. El llop, que havia vist moltes pel·lícules, va proposar fer una màquina viatgera que els ajudés a transportar-se fins el destí, sense necessitat de comprar cap vol. Després que el llop li expliqués a la Maria la seva idea, es van posar mans a l’obra. Van trigar uns quants mesos a construir la màquina, però finalment van aconseguir-ho! La invenció tenia una mena de portal màgic, i aquest, els conduiria al poblet africà, on feia poc havien estat en guerra. El llop i la Maria van travessar el portal i un cop allà, molts dels habitants es van oferir a ajudar per construir l’escola. Les obres eren llargues, i la Maria i el llop van haver de viure un temps al poblat, tot i que no els va saber greu, ja que així ajudarien a molts nens i nenes que no rebien cap tipus d’educació. Dos anys més tard, mentre anaven tots dos pel carrer, un nen els va donar un diari, on apareixia una notícia explicant que s’havia construït una nova escola gràcies als diners que una nena i un llop havien recaptat. Ara, molts nens i nenes d’Àfrica podien anar a l’escola. Ja ho veieu, amb el temps, la caputxeta i el llop es van transformar i van madurar plegats: deixant enrere l’incident a la panxa del llop, amb l’ajut del psicòleg del poble, la Maria i ell s’havien acabat fent amics. Van fer feliços a molta canalla que, anant a escola, aprenien a fer volar la seva imaginació. Just el que hem fet nosaltres.

36


What’s the greatest lesso That since day one, she’s already had It’s the world that conv Rupi Kaur


on a woman should learn? d everything she needs within herself. vinced her she did not.


Instituciรณ Montserrat S.C.C.L C/Cros 6-8 08014 Barcelona 93.421.01.50 www.institucio-montserrat.com

Profile for Institució Montserrat SCCL

Sac de Lletres 2020  

La revista de la Institució Montserrat SCCL

Sac de Lletres 2020  

La revista de la Institució Montserrat SCCL

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded