Page 1

SDL SAC DE LLETRES

ÈPOCA VII

2018

N.27


J.R


Lola Jordi M.Àngels

Enguany ens heu ajudat a elaborar la revista deixant-nos accedir a aquells ingredients que formen la vostra essència. Aquest any el Sac de Lletres queda perfumat del saber, les vivències, les preferències i els interessos de tres grans professionals que comencen una nova etapa deixant a l’escola una segona casa (on la família de la comunitat educativa s’haurà d’enyorar d’ ells sovint). De tant en tant els recordarem el camí de tornada. Molta sort.


EDITORIAL Tinc la sensació que hauré de recórrer un món sencer per retrobar-te i fer voltes en càmera inversa al Sol. Practicar esnòrquel a la nostra costa onírica, caçar les papallones que ens han dissecat i rescatar els informes que restaran als calaixos infinits de la memòria. L’avís va arribar fa temps però segueix a la bústia. Em nego encara a recollir-lo, a sentir el tacte oficial d’aquesta situació. No, mai no l’agafaré. Calculo, pujant les escales cap a casa, la xifra que amaga el sobre i em regira l’estómac. Quin nus terrible! No n’havia estat conscient fins ara. Sóc a la cuina fent el sopar i en l’automatisme de generar un plat força entrenat, em perdo en l’abstracte de nou, somrient, repetint somriures. A la cassola, cada bombolla que esclata és com una de les teves idees i m’entretinc a mirar-les, petites, tan múltiples i gràcils, espontànies. Però què em passa? Aquesta melangia sobtada és tan íntima i la duc tan adherida a la pell. Al mirall em reconec però voldria tant tornar a reconéixer-me amb la teva mirada. Qui sóc jo quan tu ets qui diu de mi. Em dic convençuda que sóc jo i alhora els altres, composant un nou àcid desoxiribonucleic. Un àcid identitari que en qualsevol prova de laboratori seria intangible, improbable i que és en canvi el que ens fa ser. Obro a la nit un exemplar literari que he adquirit fa poc. Un recull de contes russos. I en ple exercici lector sorgeixen a la meva fantasia- per complementar el relat -, els teus escenaris de paleta definida i traç caòtic. La teva veu dolça i experimentada és la que els narra endins, la teva veu d’aura pacient i sensible. Si m’adormo, aviat ens retrobarem a la costa amalfitana. Tu, destacada amb una fedora, asseguda a una terrassa. Acabarà el curs tan aviat i no t’hauré dit que et trobaré a faltar. Em consolaràs amb allò “que ningú és imprescindible” però jo en canvi no podré prescindir del teu llegat. Què faré jo sense tu?


EQUIP PRIMÀRIA Jana Cano Berta Cardoner Irene Cartes Júlia Català Sara Chías Martí Cloquell Ivette Ferran Maria Guerrero Pol Guerrero Mireia Hernández Laura Laugé Duna Llorens Núria March Biel Martín Èrica Martínez Magda Montoliu Candela Muñoz Aroa Piazuelo Nora Quesada Blanca Silvestre Lia Torné Abril Viella Míriam Vizcaíno

SECUNDÀRIA Ariadna Caballero Ona Clemente Berta Flores Martina Flores Mariona Gil Sergi Lecha Noa Mediavilla Aleix Moragues Maria Mundina Ferran Odriozola Laia Pasqual Marc Porqueras Lola Sánchez Pau Valls Martina Vergés Martí Xuclà David Bonet


COORDINACIÓ PRIMÀRIA: Betania Riquelme SECUNDÀRIA: Carolina Galera

CORRECCIÓ Marta Planas

DISSENY I MAQUETACIÓ Betania Riquelme

COL.LABORADORS Joaquim Hernández i Puig Jordi Rodríguez: fotografies J.R


ÍNDEX


1

PURA XAFARDERIA

3

MODISTES

5

CALLAS

N.March - A.Piazuelo

A.Viella - M.Vizcaíno

J. Hernández

7

9

11

CINEMA EN BLANC I NEGRE

TIANA, MOLT MÉS QUE DISNEY

SEGONA PEL·LÍCULA

14

20

24

S.Lecha

AVIS

B. Silvestre - J. Català

N.Mediavilla

VIURE PER EMOCIONAR-SE N. Quesada

PAUL NEWMAN, LA M. Porqueras

SENTIMENTS L. Pasqual


25

L’EXCURSIONISTA È.Martínez

28

ITALIA B.Flores

29

CARTA DES DE LA GRACIOSA M.Montoliu

31

35

43

PLATGES DE GALÍCIA

MAR

L.Torné - M. Hernández

L’ATLÀNTIDA

46

49

51

J. Cano

I. Cartes

ORQUESTRA HUMIDA M. Mundina

EL MUR M. Flores

ANNA FRANK

I. Ferran - D. Llorens


53

54

55

CREIXENT ENTRE BARROTS

LA RENDICIÓN ES INVIABLE

SINDICALISME FEIXISTA

57

58

59

M.Vergés

CARTA AL FUTUR F. Odriozola

C. Galera

ESTIMADA NONA M. Gil

M. Cloquell

GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ: “GABO” A. Caballero

63

MEDICINA NATURAL

C. Muñoz - S.Chías

65

FLORS DE BACH B. Martin

67

PLATA COLOÏDAL M. Guerrero - L. Lau


69

72

74

CONFLUÈNCIA. DESIG DE SUPERAR

RELAX

M. Montoliu

PER QUÈ MEDITEM?

75

77

79

M. Xuclà

Anònim

MANDALA

SUDOKUS

81

84

O. Clemente

¿ “INDIANA JONES” ES MACHISTA? P. Valls

D. Bonet

BREU HISTÒRIA DEL MOTOCICLISME CATALÀ

DONA I CIÈNCIA L.Sánchez


J.R


PURA XAFARDERIA Aroa Piazuelo - Núria March

Quin avorriment, el meu pare està molt malalt i el tenen a l’hospital, per això m’he de quedar a casa de la meva veïna. A casa seva no hi ha cap joc, però en canvi hi ha moltes revistes i em passo les tardes llegint les tafaneries sobre els polítics i les persones importants i famoses. La veritat és que trobo que els fan molt la pilota, sempre posen: “Fulanito de tal se mostró en la reunión más radiante que nunca”, però tu el que veus és un senyor tot arrugadet amb cara de liró, pàl·lid com la porcellana que va heretar de la seva tieta. O per exemple: “La reina Menganita asistió a la celebración con un vestido extraordinario”. A la foto hi ha una senyora una mica grassoneta amb un vestit rosa. L’únic que hi ha d’extraordinari és el mal gust de la dependenta de la boutique que la va aconsellar. A mi totes aquestes persones em fan riure, les trobo tan ridícules… Menys aquelles dues ànimes brillants... aquelles dues,oh! Que boniques i reboniques … Quins noms més jolius: la Carolina de Mònaco i la Jacqueline Kennedy. Ho afirmo: em fascinen. La Jacqueline Kennedy de jove va ser reportera gràfica del The Washington Times-Herald. No és que la trobi gaire guapa, però la seva vida em fascina.

Pobra Jacqueline Kennedy, van assasinar el seu marit, el president dels EUA, que va ser president del 1961 fins al 1963. De la que sí que n’estic completament enamorat és de la Carolina de Mònaco. Va ser la princesa de Mònaco i la princesa de consort de Hanover. Va néixer al 23 de Gener de 1957. És la germana gran del príncep Albert II i de la princesa Estefania. És filla dels prínceps Rainiero III i Grace de Mònaco. Va treballar temporalment de cantant, i de dissenyadora de banyadors. Sí, ja ho sé, segurament esteu pensant que estic una mica tocat de l’ala, perquè no és gaire normal estar enamorat d’una persona adulta a la meva edat. A part, també és bastant estrany estar tan enamorat d’una persona només perquè et fascina la seva vida. Us deu semblar peculiar que hagi escrit part de la biografia d’aquestes dues persones (ànimes brillants) sense haver fet “copiar - enganxar” de la Viquipèdia... Doncs no! Jo, me les sé de memòria de tant llegir les revistes de la veïna. Ja sé que no és una activitat pròpia d’un nen de la meva edat però, escolta, a mi m’entretenen d’allò més!


2 J.R


MODISTES Abril Vilella - Míriam Vizcaíno L’ofici de les modistes és important perquè sense elles avui en dia no ens podríem vestir. Elles són qui ens fan la roba. Es pot cosir amb fil i agulla o a màquina. Això ha anat evolucionant, perquè abans només es cosia a mà. Hi ha molts tipus de costura diferents: Costura Sobreposada: són dues o més teles, una sobre l’altra, unides amb una puntada prop de la vora. S’utilitza per fer samarretes, vestits, faldilles, etc. Costura Encavalcada: S’uneixen les parts de tela amb les vores plegades creant un bucle entre elles i files de puntades per sobre. S’utilitza en els texans. Costura Bordejada: les robes s’uneixen a través d’un rivet per sobre i una o més files de puntades. És perfecte per estar a la vista, com en els colls de les samarretes. Costura Plana: S’uneixen les vores empalmant-les, sense sobreposar-les. Cal que el fil sigui suau però fort. Pensada per peces fines de punt o roba interior. Puntada Decorativa o Ornamental: És una puntada en una línia de la tela, en un plec o seguint un dibuix ornamental. Serveix per decorar. Costura Serging (Overlock): Es cus sobre de la vora o el plec de les teles, prèviament tallades per unir-les i evitar que es desfilin. Avui en dia es fa servir molt en cadenes de producció pel seu bon acabat i rapidesa. Unió d’elements separats: per posar juntes les vores de les teles, deixant un buit interior per introduir un element, com per exemple una cinta elàstica. Construcció simple: Consisteix en una sola peça de tela que es converteix en dues vores. Visible comunament en bagues. Un modista és la persona que té per professió el disseny i la confecció de peces de vestir com ara vestits, bruses, abrics, etc. També es denomina dissenyador de moda. El modista acorda amb el seu client el tipus de roba que confeccionarà concretant els detalls pel que fa a formes, colors, material, acabats, etc. Seguidament pren mides de diferents parts del seu cos per establir les dimensions que adoptaran les peces. Els i les modistes també dissenyen cada cert temps col·leccions que creen per tal que després aquestes peces es facin en sèrie. Fan els patrons per obtenir les talles que es desitgin partint d’una talla base. Cada temporada presenten les seves idees a les passarel·les de moda on hi participen els seus clients, televisions, gent reconeguda en l’àmbit i fins i tot famosos de tota mena: cantants, actors i actrius… etc.


Entre les capacitats imprescindibles per fer de dissenyador de modes trobem la creativitat i el sentit de l’estètica. El modista ha de conèixer les diferents robes, materials tèxtils que existeixen, les seves propietats, característiques, aplicacions, capacitat de transformació i terminacions. A més, ha de saber els complements que poden jugar amb les peces com és el cas de bosses, sabates…. i així oferir en la col·lecció tot un conjunt, un univers propi. El dissenyadors s’inspiren buscant idees a fires, concursos, revistes de moda o fins i tot observant i estudiant l’art en general. També tenen en compte els avenços dins el camp de la moda, sobretot la tecnologia de disseny que està canviant força la seva manera de treballar. Curiositat La patrona de les modistes és Santa Llúcia. ‘Que Santa Llúcia et conservi la vista!’ és una expressió que fem servir quan no veiem bé alguna cosa. Santa Llúcia, degut al seu martiri, és una santa que es crida per guarir tota mena de mals relacionats amb la vista. Per aquest motiu és patrona d’oficis que requereixen bona vista, com per exemple, el de modista.

Modistes catalanes: les germanes Montagne

Un passeig per la moda de Barcelona

Van ser pioneres de l’alta costura a Catalunya. La Carolina i la Maria Montagne, avui unes grans desconegudes, tenien a l’època petits tallers on hi treballaven cosidores especialitzades, tal i com ja es feia als atéliers parisins. Van oblidar les tendències espanyoles i es van centrar en aquells corrents europeus que estaven emergint. Aquesta influència les va portar a ser unes autèntiques visionàries que creaven propostes úniques per la burgesia catalana del moment ( principis del segle XX).

L’Elisenda Albertí ha escrit un llibre on ens explica com “les dones que confeccionaven vestits van suar tinta abans que se les reconegués”. Abans del 1874 només aquelles dones que eren vídues de sastres podien tenir un negoci (fins a aquell moment només els homes lideraven els tallers) Aquestes modistes vestien unes nines amb les seves creacions i les ensenyaven a les clientes perquè es poguessin fer idea de com quedava la roba abans de fer un encàrrec. D’entre les modistes barcelonines, al llibre destaquen, per exemple, la Carme Martí de Matissé que va inventar el mètode “Sistema Martí, un patró per totes les talles.

L’actualitat internacional Alguns dels noms més prestigiosos sí que desfilen a les passarel·les de París però provenen d’arreu del món: n’hi ha molts d’italians com Valentino (Clemente Ludovico Garavani), Dolce & Gabanna ( Domenico Dolce i Stefano Gabanna) que són de Sicília i Nàpols respectivament, Giorgio Armani (nascut a Piacenza), o Donatella Versace. Karl Lagerfeld va néixer a Hamburg ( Alemanya), John Galliano és un dissenyador britànic fill de pare gibraltareny i mare espanyola, Carolina Herrera és de Veneçuela, Tom Ford és d’Austin, als Estats Units i Oscar de la Renta era de la República Dominicana. Un representant de la moda francesa actual és Jean Paul Gaultier.

4

J.R


CALLAS Joaquim Hernรกndez i Puig


Abans que el món es rendís davant Maria Callas, la interpretació operística s’entenia d’una certa manera. Ella va enlluernar el món ençà d’una Gioconda a l’Arena de Verona. Aquesta actuació va obrir-li les portes per cantar a Florència -sota la direcció de Tullio Serafin- dos rols tan dispars i fins i tot antagònics com són Brünnhilde a Die Walküre i Elvira a I Puritani.

terpretant a Carmen, Eboli, Tosca, Norma o qualsevol dels altres rols en els quals va deixar una petjada.

6

Quan se’m va proposar escriure aquest article al Sac de Lletres sobre Maria Callas per dedicar-lo a un professor que es jubila i que és un admirador de la soprano, a banda de sentir-me veritablement honorat, vaig pensar que no tenia cap sentit fer un apunt biogràfic El cataclisme que s’inicià va ser tan gran que ara, des- o una cronologia dels fets més destacats d’una vida prés de tants anys d’haver deixat els escenaris i d’ha- que deu conèixer tant o millor que jo mateix i que les ver mort isolada a París, la grandesa del seu art conti- tecnologies ens permeten conèixer amb més detall, i nua inalterable i conrea encara nous admiradors que per tant vaig creure més convenient centrar-me en la cauen rendits per un talent musical i una força mag- important i imprescindible aportació de la famosa sonètica interpretativa que s’allunyen dels estàndards prano a partir de la meva pròpia experiència. més celebrats. Segurament com a tants d’altres, quan vaig iniciar-me Podríem doncs parlar de l’òpera abans i després de a l’òpera, en el meu cas de ben jovenet, m’agradaven Callas, perquè ella representa una personalitat nova, més les veus essencialment boniques, i aquí ja topava tan forta i impactant, que va capgirar en molts aspec- amb Callas, posseïdora d’un timbre més aviat feridor. tes la interpretació, dotant a cada nota d’un sentiment Jo era més de Tebaldi i Caballé (i encara en continuo que va molt més enllà de la pirueta o l’enlluernament sent) Més endavant, a mesura que em deixava abraçar tècnic habitual. per l’òpera, vaig anar a buscar més coses que no pas una veu bonica. I va ser aleshores quan vaig començar Abans de Maria Callas hi va haver molts cantants que, a entendre l’aportació de Callas, i a cada nova audició com ella, van causar sensació entre el públic, tant per es produïa un nou calfred. I encara ara tremolo d’emoles qualitats vocals com per la commoció que cau- ció mentre escolto “In mia man alfin tu sei” a Norma saven les seves interpretacions dramàtiques sobre de o el temible recitatiu “Nel di della vittoria” de la Lady l’escenari. shakespeariana, per no parlar de l’altre extrem de De la immensa majoria d’aquests divos i dives mítics commoció amb aquell fil de veu amb el que fa front a no en tenim constància sonora i molt menys visual, l’entrada de l’adolescent Butterfly o a la traïda Gilda en perquè van viure en èpoques on ningú podia arribar un “Tutte les feste al tempio” que colpeix fins al plor. a intuir que les interpretacions poguessin acabar em- En això ella continua sent transcendental. presonades en formats que ens permetrien gaudir-ne tantes vegades com volguéssim. Per tant, ens hem La intensitat amb la que cantava Callas, deixant-se la de refiar de cròniques i cronistes que mai no podran vida en cada interpretació, juntament amb una voragisubstituir la impressió d’escoltar directament al can- nosa vida personal, van fer que la seva carrera es pretant. cipités cap a un prematur declivi. Ara bé, el que ens va deixar en la dècada dels cinquanta (manquen la seva Potser si ara fóssim capaços de tafanejar les memo- Elisabetta del Don Carlo, la Fedora i aquella Brünnrables representacions de Malibran, Colbran Pasta o hilde) és encara a hores d’ara motiu de reedició consGrisi ens enduríem una sorpresa, però és amb l’arri- tant, i això és perquè l’interès no ha deixat de mantebada del fenomen Callas que podríem dir que es va nir-se, i perquè en un moment on tot és tan adotzenat, encetar la interpretació operística contemporània. potser perfecte, però sense ànima, es troben a faltar artistes amb categoria i sobretot personalitat, capaços Enrere va quedar la gestualitat exagerada i grandilo- d’aportar a la seva interpretació no només nova llum qüent sense sentit, o la immobilitat sobre l’escenari a interpretativa i adequació estilística, sinó essencialla manera d’estàtues cantants, per no parlar de les fi- ment emoció. L’emoció que transmet perdura i perduligranes vocals que res tenien a veure amb el text o la rarà, perquè es fonamenta en l’honestedat, el rigor i la intenció dramàtica. Només cal anar a veure qualsevol recerca de l’essència de la partitura. D’altra banda, no de les gravacions existents de Callas per adonar-nos es pot obviar la seva veu portentosa i gairebé sobrenade la capacitat dramàtica i expressiva dels seus ulls i el tural, que ha fet que totes les que han volgut imitar-la, seu rostre, del moviment corporal, de braços, espatlles no seguir-la, s’hagin estavellat. La van anomenar “La o mans, sempre al servei del text i les notes, ja sigui in- Divina”, no seré pas jo qui ho posi en entredit.


CINEMA EN BLANC I NEGRE Sergi Lecha

Anar al cinema és una de les distraccions més habituals. Potser és perquè comporta una espècie de ritual: mirar la cartellera per triar la pel.lícula, trucar algú per si també la vol veure, comprar les crispetes i la Coca Cola i, sobretot, entrar a la sala ben puntual per veure les noves estrenes i anar preparant la propera sortida. Realment, quan ets al cinema et pots oblidar de tots els problemes, t’arriba tanta quantitat d’informació, que pots viure una altra vida, patir els mateixos sentiments que els actors, fer viatges magnífics i fins i tot traslladar-te a altres èpoques o a altres dimensions. Això és gràcies a un so que t’envolta i a uns efectes especials espectaculars. Però això no sempre ha estat tan fàcil. El cinema com el coneixem actualment (imatges a tot color projectades sobre una pantalla enorme dins d’una sala a les fosques i plena de gent), es va començar a fer aprox.el 1935. A finals del segle XIX i principis del XX, el cinema era un conjunt d’imatges o una pel.lícula que un projector o una màquina similar enviava a una pantalla. Habitualment no hi havia so (cinema mut), i de tant en tant sortia un text molt breu per descriure el que es veia, normalment en un to còmic (similar als nostres “memes”). Però el que no hi havia mai era color, les imatges eren en blanc i negre. Si les escenes eren exteriors es buscaven espais molt grans i oberts, com ara deserts per donar sensació d’amplitud, però normalment les escenes eren nocturnes, i havien de jugar molt amb les ombres per augmentar molt la sensació de moviment. Utilitzaven efectes especials com fum i aigua, per simular boira i pluja. Hi havia moltes escenes d’amor però sense sexe, les actrius duien uns pentinats exagerats i els actors vestien molt elegants.


8

Hi havia pocs diàlegs, només en les escenes més romàntiques, i el so era bastant precari, s’acostumaven a sentir molts sorolls paràsits, per la mala qualitat de la gravació. D’altra banda, els actors semblava que anessin tots vestits iguals, la roba evidentment no tenia color, i sovint portaven barrets o gorres per distingir-los i endevinar, en la majoria dels casos, qui era l’assassí, ja que el cinema negre, a part de pel seu color es coneix així perquè acostumava a tractar sobre assassinats, mafiosos, prostitució, gàngsters i alcohol. La falta de color feia que la nit fos la gran protagonista. Així doncs, el cinema negre tractava principalment d’humor (quan era mut), d’amors molt i molt romàntics, i de personatges de la nit. Exactament igual que ara, o fins i tot més, el cinema en blanc i negre et feia oblidar-te de tot, perquè suposo que, sense els grans efectes de so que tenim actualment, havies d’estar absolutament concentrat en la pantalla per no perdre cap informació. Salvant les diferències, sí que hi ha coses que el nostre cinema actual ha heretat de l’antic cinema negre: intentar transportar-te a un altre lloc, que visquis una altra vida, i que t’espantis de debò quan la protagonista fa aquell crit esfereïdor.


TIANA, MOLT MÉS QUE DISNEY Noa Mediavilla Just havíem acabat català i els mestres ens començaven a avisar que agaféssim l’esmorzar, que anéssim al lavabo, vinga, que marxem. Les tutores havien preparat una sortida per anar a veure Tiana. Sí, senyors. Estem a tercer d’ESO i les nostres tutores tenen la gran idea d’anar a veure la nova pel·lícula de Disney, on una altra princesa necessita el seu príncep per ser feliç. Així que ens vam dirigir cap a la plaça de Sants on ens esperava l’autocar per anar fins al cinema. Jo em vaig acomodar al final amb els meus amics. - La veritat és que tinc ganes de veure Tiana - va dir el Pau. - La meva mare m’ha dit que està bastant bé - va respondre la Laia. I pensant que la humanitat s’havia tornat boja, vaig aclucar l’ull i em vaig adormir. La meva sorpresa va ser en despertar: ens trobàvem en un poblet davant d’una església neogòtica. Vaig baixar de l’autocar, encara mig desconcertada, i va ser llavors quan em vaig adonar que, en realitat, Tiana era un poble entre Barcelona i el Maresme i hi havíem anat a visitar la parròquia de Sant Cebrià, de la qual havíem parlat a les últimes classes de socials. Vaja. Durant la visita, ens van explicar la història del patró del poble. Sant Cebrià vingué de Cartago, al nord d’Àfrica, a predicar l’Evangeli, però l’any 258 el van perseguir i finalment matar a la mateixa Cartago. Juraria que vaig veure la mestra de català badallar en aquest punt. Bé, resulta que va néixer a principis del segle III, de pares pagans. Tot i així, va abraçar la fe cristiana i es va fer batejar, per posteriorment donar tots els seus béns al servei de l’Església i dels pobres. Un sacrifici poc comú entre les princeses Disney.


10

Va ser designat bisbe de Cartago i el seu servei episcopal va durar fins la seva mort. Sant Cebrià tenia un caràcter molt fort i es va confrontar amb el papa Esteve, a propòsit de si calia batejar de nou els cristians vinguts de l’heretgia. Mentre que el papa Esteve creia que el baptisme era vàlid sempre, Cebrià defensava el contrari. El cas és que li van decretar pena de mort per celebrar cerimònies religioses i oposar-se a oferir sacrificis pels déus. I va acabar decapitat . Això em va fer pensar en què creiem en aquesta vida. D’una banda, hi ha la Tiana d’un home generós i valent de fe profunda que defensà l’amor a l’Església, que insistí en la seva unitat i, malgrat la seva persecució per part dels que defensava, va lluitar per una fe que “unida s’estén fins a abraçar tots els homes, com una única llum de molts raigs, un únic arbre amb moltes branques, una única font amb moltes eixides”. D’altra banda, tenim la Tiana de Disney, una princesa negra que lluita per un amor, però tan individual que passa mitja pel·lícula saltant per la pantalla convertida en batraci. D’acord, ho confesso: vaig acabar veient la maleïda pel·li. Al final, en Pau i la Laia tenien raó: resulta que la lliçó d’aquell dia la vaig trobar en un poble mig desconegut del Maresme.


PAUL NEWMAN, LA SEGONA PEL·LÍCULA Marc Porqueras


1968, 27 d’agost, No trobàvem ningú que ens donés diners per produir la pel·lícula, però de sobte, just fa dos dies, vaig rebre una trucada del mateix Michael Lombard. Vés a saber com s’havia assabentat que buscava patrocini per la meva pel·lícula, i es va oferir a donar-me els diners de la seva butxaca. Quan vaig donar la notícia a l’equip tots van fer un salt d’alegria! 1968, 15 de setembre, Ja hem començat el rodatge, de moment tot va perfecte, ja hem rodat les setze primeres escenes, els actors s’estan esperant i l’ànim està pels núvols. Serà tot un èxit! 1968, 25 de setembre Fa dos dies que vam fer una prova de visualització. Tot anava perfecte, tots estàvem radiants d’alegria i vam decidir anar-ho a celebrar. Malauradament, amb tot l’entusiasme, no vam pensar a apagar el projector, i quan vam tornar, tot estava cremat, incendiat, tot fet cendres. Tota la feina i l’esforç no han servit per res, ja ningú podria veure el que havíem fet...

12

Paul Newman, preguntis a qui preguntis, tots et diuen el mateix: guapo, bon actor... però el que no tothom sap és que recentment s’ha descobert que va dirigir dues pel·lícules. Va succeir al 1959, quan Paul Newman va quedar commogut per un actor relativament conegut, Michael Strong, que va acudir a l’Actor’s Studio per fer una versió del monòleg d’Anton Chéjov anomenat, en anglès, «On the Harmfulness of Tobacco» (Els perjudicis del tabac) Newman, meravellat, va insistir que li donés permís per dur-ho a la gran pantalla, i no va parar fins que hi va accedir. Només van ser cinc dies de rodatge, i la pel·lícula durava 25 minuts i 30 segons. Finalment, la pel.lícula no es va arribar a estrenar. Va ser així com Newman es va introduir al món de la direcció de pel·lícules. Però no només en va fer una. En va haver una altra de la qual no es conserven els rotllos. De fet, s’ha trobat un diari escrit per ell mateix, on explicava detalladament com anava el rodatge. Això és el que Newman va deixar escrit en relació a aquesta experiència: “Insurrecció naxalita”, Paul Newman 1968, 21 d’agost, Estem treballant en el guió, al principi érem només en Francis i jo, però hem aconseguit que ens enviïn més personal, ara tenim a en Harry, que escriu i redacta molt bé i, és clar, amb ell hem aconseguit avançar tant, que ja gairebé tenim el guió enllestit.


AVIS Blanca Silvestre - Julia Català

14

1. Pare de pares, mare de mares. II 2.Creadors d’aquelles frases que sempre ens fan somriure. II 3. Ambaixadors de veritats monumentals, pou de saviesa. II 4. Persones amb capacitat de fer els petons més sorollosos. II 5. Membres de la família amb qui ens encanta compartir la vida.


SER AVIS Definim formalment avi o àvia com el pare o la mare d’un dels progenitors. També ens referim a un ascendent, avantpassat o a una persona d’edat molt avan­çada. Avui en dia ser àvia o avi implica una responsabilitat i assumir les tasques que antigament assumien els pares/mares: recollir els infants de l’escola, dur-los a les activitats extra escolars, preparar berenars... A més a més, com que l’esperança i la qualitat de vida han augmentat gràcies a les millores en salut i condicions socials, cada cop hi ha més famílies que conserven diferents generacions. Els avis i les àvies d’ara són molt diferents dels avis del passat (Osuna, 2006). Els avis actuals fan tota mena d’activitats: esport, viatges, voluntariat… i a sobre, a causa de la crisi, han de cuidar dels néts i les nétes, fins i tot a vegades també dels besavis, i construeixen una important xarxa que sustenta la família i la comunitat (Shore & Hayslip, 1994) Segons els experts de la Universitat de Cambridge, les dones viuen molt un cop han superat els anys de fertilitat per ajudar a augmentar les possibilitats de supervivència dels seus néts i de les generacions futures; estan dissenyades per relacionar-se amb els seus néts des d’una perspectiva genètica i afectiva alhora. La seva ajuda és bona pels pares novells: són capaces de fer-se càrrec de diversos nens de forma simultània. Els experts diuen que la durada de la nostra vida no té només a veure amb les millors condicions sanitàries sinó també amb les àvies i el seu paper fonamental en la societat moderna: treballen per mantenir els records i són capaces de transmetre saviesa i bons consells. Els avis i les àvies han tingut sempre un paper molt important en la transmissió de valors, però sobretot en les darreres dècades, ja que sovint han assumit el rol de cuidadors i educadors principals (Mestre, Palomares & Caro, 2012). Tot i que en general són més permissives i els pares per compensar són més estrictes. Cada membre de la família fa un nou paper davant del naixement d’un nét/a. I sent vosaltres els néts… quina ha estat la vostra relació amb els vostres avis/àvies? D’altra banda, cal tenir en compte que el naixement d’un nét genera canvis en la identitat de la persona que s’ha de convertir en avi/àvia, redefinint-se a un mateix (Pinazo, 1999). Estudis recents diuen que ocupar els avis d’una manera excessiva pot comportar problemes físics i emocionals (Mestre, Palomares & Caro, 2012).


Els avis i les àvies són vistos pels nens i nenes com a persones compromeses, que en tenen cura, i que ho fan amb molt d’amor: Nora 5è (10 anys): Sí, els avis ens cuiden molt bé i ens estimen molt! Els avis i àvies són per als néts i nétes models a seguir Candela 6è (11 anys): Els avis i àvies són un exemple perquè han viscut més anys i en saben molt. Els avis i àvies comparteixen molt amb els néts i nétes Pol 2n (7anys): Sí, perquè ens cuiden, són molt bons per entendre les coses que necessitem, que ens passen o que els expliquem.

Els avis tenen certa vulnerabilitat, sobretot en temes de salut Abril 5è (10 anys) : Penso que és normal perquè porten més anys vivint i han de prendre més medecines. Quan els avis i àvies no hi són en el dia a dia perquè viuen lluny Mireia 5è (10 anys): Considero que tenir els avis lluny provoca no veure’ls tant i fa que els meus pares tinguin més feina. Quan tenim els avis a prop ens ajuden molt.

16

Els avis i les àvies són transmissors actius de valors, Lluc 1r (6 anys): Els avis ens ensenyen coses, per exemple, perquè no ens fem mal.


18


VIURE PER EMOCIONAR-SE Nora Quesada

20

Sóc el que tothom coneix com una nena “sensible”. Això vol dir, per molts, que mostro sovint les meves emocions, que visc les experiències a “flor de pell”, que les emocions m’omplen per complet. Quan estic contenta voldria córrer, pujar damunt una taula i explicar-ho a tothom i no puc evitar somriure. En canvi, quan estic trista, ploro, ploro molt i no passa res, perquè així ensenyo als altres com m’estic sentint. Però segur que no sóc l’única que té emocions, que s’emociona. I és per aquest motiu que he decidit investigar aquest camp, el de les emocions. Em pregunto: què són les emocions? I els sentiments? Són iguals en un nen que en un adult? Per a què serveixen? Es pot tenir un sentiment i una emoció a la vegada?


EMOCIONS El nostre cos respon a les coses que ens succeeixen i que canvien la nostra manera de comportar-nos normalment. Perquè una emoció es produeixi he de poder analitzar allò que està passant. Notem les emocions al nostre cos quan ens posem vermells, quan suem, quan els músculs es posen rígids, etc. Les emocions són molt importants per nosaltres, ja que provoquen una activitat que ens pot servir per l’autodefensa, la supervivència, etc... Les emocions no les controlem i totes són necessàries. Segons Ekman, les emocions bàsiques són universals, és a dir iguals per a tota l'espècie humana. Però en funció del lloc on vius o on neixes, expresses les emocions de maneres diferents. Les emocions afecten a com pensem i al nostre comportament encara que no en siguem conscients. SENTIMENTS És un estat d’una persona o d’uns animal que ve provocat per una emoció però que no expressem físicament. Cada cultura ressalta uns sentiments, n’evita d’altres i també segons aquesta, s’expressa d’una o altra manera. El sentiment, és una emoció de la que tu ets conscient i que saps diferenciar d’altres tipus. Depenent de la teva vida, d’allà on visquis, d’allò que hagis après, de quin sigui el teu estil vital, de la teva edat… els sentiments seran d’una manera o d’una altra. Així doncs, el sentiment és un estat mental força complicat que comença com a emoció però que et pot durar molt de temps. Un instant pots estar content per un fet, però aquesta alegria continuada, potser, durant setmanes, vol dir que et sents feliç, que el sentiment de la felicitat s’allarga en el temps. Hi ha molts més sentiments que emocions perquè l’experiència i la cultura van perfilant-los. Segons la classificació que va fer José Antonio Marina (filòsof, pedagog i escriptor): interès, sorpresa, avorriment, atracció, aversió/enveja, alegria, frustració/tristesa, resignació/impotència, fúria, amor, alleujament, inseguretat, angoixa/desesperança, vergonya, orgull, culpa/remordiment són sentiments. NENS I ADULTS Un nen creu que el que passa a fora, el que fan els altres, és el que provoca els seus sentiments. Un adult sap que el que fan els altres no influeix en els seus sentiments. Ningú és responsable dels seus sentiments. Un nen creu que els altres estan a càrrec de les seves necessitats, però un adult ja sap que és en realitat la seva pròpia responsabilitat. Un nen pensa que els altres han d’endevinar els seus sentiments i necessitats i actuïn donant-li allò que li fa falta. L’adult explica i no espera que els altres ho dedueixin. A un nen només li sembla important el que a ell li passa més enllà del que l’altre pugui o vulgui fer. Un adult entén que l’altre no sempre pot estar pendent d’ell. Un nen fa comèdia i exagera els seus sentiments de vegades. En canvi l’adult prefereix no dramatitzar. Un nen té por a quedar-se sol perquè encara no pot cuidar-se per ell mateix. L’adult sap que és independent. Un nen és encara egocèntric, l’adult sap que el món no gira al seu voltant. ÚS DE LES EMOCIONS En primer lloc, les emocions ens han servit per sobreviure: la por, per exemple, fa que el nostre cos es posi en alerta. Avui en dia, no té sentit tenir por de qualsevol soroll. Tenim por a passar vergonya, a que els altres no ens incloguin o, en general, a situacions que no coneixem i no sabem resoldre. En aquestes situacions també sentim ansietat, frustració,… La manera d’evitar-ho és conèixer les nostres emocions i les dels altres. És a dir, que la part més antiga del nostre cervell estigui ben connectada amb la part més nova i siguem emocionalment intel·ligents.


22


J.R


24

SENTIMENTS Laia Pasqual

Per un instant, deixo de teclejar i alço la mirada, la llum de la làmpada m’il·lumina els ulls, contemplo les cadires buides, els ordinadors apagats, no se sent res, no hi ha ningú. M’aixeco, em disposo a contemplar un dia miserable. Sento el tacte fred del vidre sobre el palmell de la mà. Les llums vermelles, grogues i blaves, difuminades pels irregulars regalims de la pluja, inspiren nostàlgia. Des de l’alçada, l’enrenou de la nit de Nova York sembla ben poca cosa: els cotxes són de joguina i la gent, petites formigues que corren fugint de la rutina. Un cel fosc i gris, sense núvols ni estrelles, m’omple de tristor. Al fons, veig el meu parc, és tan diferent de nit, que gairebé ni el reconec: ara sembla amenaçador, com si hagués sortit d’una vella pel·lícula de terror. Enyoro les nits a la platja, el soroll càlid de les onades, enyoro les nits plenes d’estels nítids i brillants, enyoro la lluna que tot ho il·lumina, enyoro la meva terra,


L’EXCURSIONISTA Èrica Martínez Els excursionistes són uns grans guerrers Encara que no ho sembli, han de combatre el cansament, les ferides, les picades,… En aquests trajectes intenten gaudir de la neu o de les vistes al mar, proven de buidar la ment i a més a més passar-s’ho bé. Els excursionistes són creatius Els excursionistes busquen l’ impuls de la seva força mental, no necessiten pensar més enllà del sender més pròxim. Diuen que passar temps a l’aire lliure millora les habilitats creatives. Observar els arbres, exposa-se al sol i a l’aire fresc és l’ambient propici per generar noves idees. És per això que, a aquelles persones a qui els agradi o hagin d’estar davant d’una pantalla força estona, se’ls recomana tenir una planta a prop per esbargir la ment i no arribar a tenir mals de caps, per conservar l’energia que ens proporciona la natura. Això sí, aquest és un petit remei, l’ideal és obrir la porta i sortir a investigar món!

Tu també en vols ser un? Visita els Pirineus Catalans 1- Bastiments. Altitud: 2.881 m Entre el Ripollès i el Conflent, és un cim assequible. 2-Pica d’Estats. Altitud: 3.143 m Entre el Pallars Sobirà i Arieja (departament occità) Molt freqüentada a l’estiu, és un indret emblemàtic. 3- Montardo. Altitud: 2.911 m Vall d’Aran. És un excel·lent mirador: gaudireu d’unes vistes panoràmiques úniques. 4- Pic de la Portelleta. Altitud: 2.905 m Baixa Cerdanya. Fàcil. Permet gaudir de la visió frontal del Cadí.


26

J.R


ITALIA Berta Flores Es aún temprano, pero el sol ya ha salido. Tres gatos se esconden entre los girasoles, el olor de café ondea tras la cortina y, en alguna ciudad, un hombre llena el horno de leña. Hace un calor agradable, discreto a la sombra, te abraza mientras caminas por las calles adoquinadas. Te olvidas de tus pies, que ya te llevan a un paso rítmico, y tu mirada se pierde entre arcos, rosarios y puertas esculpidas de la románica y gótica Firenze.

Das un salto cuando algún chico discute desde su balcón con su tía, y la pescadera se suma a la conversación. Un caos que se confunde con el ruido de una bicicleta te recuerda a un encuentro feliz de La vida es bella. Tus piernas ya no responden y, al sentarte a descansar en el banco más cercano, intercambias palabras con una mujer que te acaba explicando la historia de su divorcio. Va siendo tarde, la estrellas ya se pueden ver en algunas partes, paras a respirarlas y te das cuenta de que aun siendo un mismo cielo, desde aquí la luna sonríe de forma distinta. Hoy, te sientes lleno. Hoy, tras un día en Italia.

28

A media tarde, se te invita a un gelatto de almendras, no importa que el sol se haya apagado, la nariz manchada siempre producirá una carcajada y muerdes hasta acabar con el cono: el amanecer en San Gimignano se hace aún más dulce.


CARTA DES DE LA GRACIOSA Magda Montoliu

J.R


La Graciosa, 25 de desembre de 2017 Hola!!! Us escric aquesta carta des de la Graciosa, una illa que forma part de l’arxipèlag Chinijo, a les Illes Canàries. Està situada al nord de Lanzarote. És una illa volcànica. Me la va recomanar un mestre de la Primària, el Jordi, amant de la lectura, que va llegir el llibre Parte de una historia d’ Ignacio Aldecoa, ambientat a la Graciosa i li va agradar tant, que va decidir que quan pogués viatjaria a Les Canàries. Quan uns anys després va anar a Lanzarote, des del Mirador del Río va veure una meravella, La Graciosa, l’illa del seu llibre. I amb la família van decidir comprar una casa a la Caleta del Sebo - un conjunt de casetes blanques i carrers de sorra que és l’única població de la Graciosa -. Des d’aquell moment, cada any hi passa l’estiu i uns dies de Nadal. El Jordi s’hi entreté fotografiant i llegint, i aquests últims anys ha fet submarinisme. Mentre escric aquesta carta, veig el sol que s’està ponent, d’aquí poc ja serà hora d’anar a dormir i agafar energies perquè demà me’n vaig a fer una excursió a la vora de la Playa de las Conchas. Aquesta illa és fantàstica; sense carreteres ni massificació turística, és una experiència extrema. O t’encanta o t’avorreixes com una ostra.

He contractat una excursió privada en catamarà que fa la volta per la costa de la Graciosa amb parades a les platges ( crec que anirem a La Francesa, una platja de sorra blanca de 500 metres de llarg amb aigües tranquil·les de color turquesa, però plena de turistes. La bona notícia és que hi pots fer snorquel, així que podré estrenar-me.) Aquesta és només una part de l’aventura. He vingut amb calçat còmode i una bona motxilla, que em permetran moure’m amb llibertat per l’illa. Si em canso, sempre puc agafar un dels taxis 4 × 4 que operen a Caleta de Sebo. Tenen un preu fixe i pots anar a qualsevol lloc de l’illa. Aquí tinc moltes ganes de tastar la gastronomia típica: unes “papes arrugas” o “queso asado con mojo”, un “puchero canario” ( fet d’hortalisses i una mica de carn), o “gofio” (consumit des de l’època dels aborígens). Algun vespre em vull escapar a la Muntanya Groga, un antic volcà; no és gaire visitat i podré gaudir de la tranquil.litat que et transmet l’illa. Tenia raó el Jordi, aquesta illa és una preciositat, només se sent el soroll del mar, la gent és molt amable i hi fa una temperatura molt bona. Tant de bo us animeu a venir-hi algun dia! Una abraçada i molts petons, Magda.

30

L’únic accés possible és en vaixell des del port de Lanzarote de Orzola.


J.R

PLATGES DE GALÍCIA Irene Cartes


Platja de les Catedrals: Aquesta platja és de les més boniques d’Espanya i d’Europa. Està situada a la província de Lugo (Galícia) que està envoltada del mar Cantàbric. Una de les seves millors característiques són els arcs i les coves de pedra. Té la sorra blanca i la marea tranquil·la. Platja de Rodas: Està situada a les Illes Cíes (Pontevedra, Galícia) que estan rodejades per l’oceà Atlàntic. Fa més d’un quilòmetre de llarg i més de 60 metres d’amplada. Al febrer de l’any 2007, el diari britànic The Guardian va classificar-la com la platja més meravellosa del món.

Platja de Covas: Aquesta platja està situada a Viveiro, Lugo. És una platja molt popular de Lugo, ja que van molts turistes a l’estiu. Aquesta platja fa 1500 m de longitud. A la part occidental de la platja hi ha unes roques conegudes com “Os Castelos”.

32

Platja Xilloi: És una platja mig urbana i és una de les millors platges de Galícia. Està situada a O’Vicedo (Galícia) i està envoltada pel mar Atlàntic. A O’Vicedo hi ha 8 platges, i aquesta, Xilloi, és la més important de totes.


J.R


Platja de Melide: Està situada a l’ Illa de Ons, Pontevedra. Aquesta platja té una sorra fina i blanca, i unes ones tranquilles. Té una longitud de 250 metres i una amplada de 40 metres. Es troba pràcticament a mar obert i sovint hi oneja la bandera blava. Platja de Laxe: Està situada a Laxe, a la provincia de A Coruña i pertany a la comarca de Bergantiños. És una platja de gran bellesa, de sorres blanques i fines, amb una longitud de kilòmetre i mig. És una platja urbana i l’única de tota la Costa da Morte que disposa de bandera blava.

Platja de Carnota: Està situada entre A Carnota, Santa Comba i A Coruña. És la millor platja d’aquell municipi. El seu estat de conservació és exemplar. Amb els seus més de 7 quilòmetres de longitud és considerada la platja més llarga de Galícia.

34

Platja de Mar de Fora: Aquesta platja està situada entre Finisterre i Cabo da Nave. És una de les platges més importants d’allà i de la Costa de la Muerte. Aquesta platja és de mar obert, envoltada de penya-segats i té la sorra més fina de Galícia.


MAR Lia Torné i Mireia Hernández

Mirem el mar i ens hi identifiquem, sentim els sorolls i ens n’enamorem. Sensacions que sentim quan veiem el nostre bassal gegant habitat per criatures encantadores i amb uns paisatges al·lucinants. Quan anem amb vaixell perduts dins d’una gota gegant, i veiem a l’horitzó una llum que ens guia, és la llum del far, una esplèndida llum que fa que no ens perdem en el mar; en un món de fantasia. La mar o el mar és una massa d’aigua salada que cobreix la gran part de la superfície de la Terra. Les grans masses d’aigua que separen els continents s’anomenen oceans, mentre que les divisions d’aquests oceans més o menys tancades per parts dels continents o per arxipèlags són conegudes simplement com a mars (les quals alhora se subdivideixen en masses d’aigua més petites anomenades golfs i badies que es connecten a través d’estrets).


36 J.R


J.R

FONS DEL MAR Diuen que hi ha criatures mitològiques que ronden per les profunditats. El Cracken és l’animal mitològic que més surt en els contes de pirates, a part de les sirenes. El Cracken és un animal terrorífic que es menja i ataca els vaixells. En el fons del mar no només hi viuen criatures espantoses, podem parlar també de criatures extraordinàries de colors brillants. Allà, en aquest indret tan desconegut i impressionant, hi podem trobar coses molt boniques i interessants, fins i tot coses de fa molts anys, com per exemple mapes del tresor dels pirates, escates de les sirenes, vaixells enfonsats i ampolles missatgeres.


J.R

38

SIRENES Éssers mitològics de les profunditats que diuen que vivien en els nostres oceans. No he vist cap d’aquests éssers però diuen que és un cos de persona amb cua de dofí. Amigable amb totes les criatures que conviuen amb elles, salten pels oceans i juguen amb els animals. La sirena és l’animal mitològic que surt en més contes. Antigament, veure sirenes era signe de mala sort per als mariners, que podien naufragar o perdre’s i no tornar a casa. Per contra, els finesos les veien com un auguri de bona sort, ja que la sirena era una mena de fada aquàtica que podia concedir un desig o guarir una malaltia.


ANIMALS MARINS Criatures marines amb aletes i brànquies. Que neden i ballen pel fons del mar. El mar és el món magnífic on trobem per exemple la balena, l’animal més gran de l’oceà, un magnífic animal salvatge que neda pels oceans menjant crill (un organisme microscòpic que és gairebé impossible de veure a ull nu) i plàncton (el menjar preferit de la balena) D’animals marins n’hi ha de vertebrats (que tenen esquelet) i d’invertebrats (que no en tenen). Per exemple, entre els vertebrats podem trobar taurons, tortugues, foques… D’invertebrats distingim entre altres les sípies, les meduses, els pops… Els animals marins acostumen a menjar peixos més petits,crustacis, mol·luscs i mamífers.També hi ha animals marins que mengen plàncton,algues i plantes marines.


EL FAR Far, edifici amb una llum potent que il·lumina tot el mar. Una llum que guia els mariners perduts pels mars i oceans. L’ofici de farer ha anat passant de generació en generació. Abans hi havia gent especialitzada en fars, però ara el fars són elèctrics i això ha fet que molta gent abandoni aquest ofici tan especial. El far consisteix en un tipus d’edifici en forma de torre i amb un aparell que emet llum a la part superior, per mitjà d’un conjunt de llums i lents en un període de temps concret. Serveixen per ajudar els navegants i per avisar de perills a la costa o a les entrades dels ports. Per conservar l’energia, la llum s’emmagatzema de dues maneres: - verticalment ( això vol dir que la llum és concentrada en un feix horitzontal) - horitzontalment (la llum és guardada en una o dues direccions, però la rotació de la làmpada fa que es vegi en tot l’horitzó).

40 J.R


J.R


MARINERS Els mariners són importants pel mar perquè així fan que no hi hagi tan excés de peix, però també amb els vaixells contaminen els nostres mars i oceans.Un mariner és una persona que es dedica a una professió relacionada amb el mar, a bord d’un vaixell i que realitza les activitats requerides per al bon estat de la navegació. És alhora una tasca relacionada amb la pesca i el transport marítim. Durant molt de temps, les poblacions marineres van ser llocs petits, adaptats a una geografia retallada, sotmesos a les dolenteries de pirates i corsaris. La platja ha estat l’escenari d’una activitat constant on s’havien d’adobar xarxes, construir embarcacions, salar el peix o vendre’l tan bon punt arribava a la costa.

VAIXELLS

COMERÇ MARÍTIM Des d’abans del naixement de l’Imperi Romà, les diverses cultures mediterrànies, sabien de la importància del comerç marítim, ja que totes havien de subministrar els recursos bàsics per al desenvolupament de les seves capitals, des d’aliments fins a minerals valuosos. Aquests últims arribaven des de diverses parts de la Mediterrània (com ara el ferro, coure), d’Anglaterra (l’estany) o d’Espanya (l’or i la plata) També es compraven articles de luxe, que només estaven a l’abast dels més rics. Es portava seda de la llunyana Xina, cotó i pebre de l’Índia, vidre de Fenícia, ivori i animals salvatges des d’Àfrica. A més, s’importava oli d’oliva d’Espanya, terrisseria del nord d’Àfrica, papir d’Egipte, i esclaus de totes parts de l’imperi. En general, els vaixells pertanyien a persones específiques que a més eren amos dels molls. Encara que només cobrien uns 60 quilòmetres per dia, eren vaixells prou ràpids, cosa necessària a causa del perill que representaven els pirates. Per això, de vegades, el comerciant es veia obligat a contractar protecció per salvaguardar la seva valuosa càrrega. Segons la grandària podia transportar de 70 a 350 tones, és a dir de 3.000 a 10.000 àmfores. Els vaixells destinats a passatgers, podien incloure fins a 600 persones.

42

Els vaixells són embarcacions que floten en el mar i que, per dimensions, construcció i equipament, són capaços de fer llargues travessies per mars, llacs o rius o de realitzar-hi activitats útils, com el transport de mercaderies o passatgers, la pesca, els rescats, etc. Els vaixells es diferencien de les barques per la seva major capacitat de càrrega o de transport de passatgers i per la gran autonomia del sistema de propulsió, que l’habilita per a viatges de llarga distància. Els vaixells s’han utilitzat des de l’antiguitat amb finalitats de comerç, exploració i militars, esdevenint el mitjà de transport més ràpid i útil per les càrregues pesants a causa de la dificultat del transport terrestre.


L’ATLÀNTIDA Jana Cano L’Atlàntida era una illa a sota el mar que es va submergir a l’aigua a causa d’un terratrèmol. Segons la mitologia, els atlants eren els habitants d’una illa que estaven molt avançats al seu temps. Plató va explicar l’Atlàntida en dos diàlegs: Timeu i Críties. Críties explica una història que de petit va sentir del seu avi i que ell va sentir de Soló, el legislador atenenc, a qui la hi havien explicat els sacerdots egipcis a Sais - ciutat del delta del Nil-. La història que Críties narra és de nou mil anys abans de l’època de Soló i explica com els atenencs van parar l’avanç de l’imperi dels atlants, habitants d’una gran illa que es deia Atlàntida, que després de la victòria d’Atenes, va desaparèixer sota el mar per culpa d’un terratrèmol i d’una gran inundació. Es creu que aquesta illa podria estar al mig de l’oceà, però hi ha gent que diu que l’illa està situada a les columnes d’Hèrcules. La descriuen com una illa més gran que Líbia i Àsia juntes. Afirmen també que a l’illa hi va haver una muntanya que va ser la casa d’un dels seus primers habitants: Evenor, fill del sòl.


J.R

44 Segons Críties, Evenor va tenir una filla, Clito. La llegenda explica que Posidó s’enamorà de Clito i va fer tres anells d’aigua al voltant de la muntanya en què estava Clito. Junts van tenir deu fills i per això aquests van dividir l’Atlàntida en deu regnes. A un dels fills, anomenat Atles, li van donar el regne de la muntanya envoltada dels cercles d’aigua. Gràcies a Atles, tota l’illa s’anomenà Atlàntida. Els regnes de l’Atlàntida tenien lleis escrites al Temple de Posidó que deien que els reis havien d’ajudar-se mútuament, no atacar-se, etc. Cada cinc o sis anys, els reis es reunien per prendre acords, jutjar i castigar aquells que havien incomplert alguna norma. Segons Timeu, els fills de Posidó, van iniciar la conquesta de territoris que els va proprocionar el domini de Líbia, Egipte i Europa, fins a Etrúria. En intentar conquerir Grècia i Egipte, van ser derrotats pels ciutadans d’Atenes. Críties explica que els déus van voler castigar els habitants de l’Atlàntida per ser creguts, però la història queda inacabada quan Zeus i els altres déus fan una assemblea per decidir el càstig. Normalment, es creu que la sanció va ser un gran terratrèmol i una inundació que va fer desaparèixer l’illa on es trobava la capital de l’Atlàntida.


J.R


ORQUESTRA HUMIDA Maria Mundina Una orquestra humida, una llum instantània. Les gotes em tanquen els ulls i em fan adonar que estic sola, ningú m’acompanya, ningú em segueix, ningú m’angoixa.

Rere la bellesa de la pluja hi ha una gran foscor, però cada cert temps s’il·lumina, i em permet veure què hi ha més enllà del que conec, què hi ha més enllà d’un món d’éssers ferotges com nosaltres. Veient tot aquest paisatge, acompanyada per la suau i melòdica caiguda del plugim, m’he adonat que un llamp es veu poderós i perillós però, més enllà de tenir la mala sort que t’acaroni i t’arravati la vida, no et fa patir com alguns monstres amb què convivim. Aquests sí que t’acaronen amb la seva ràbia i t’aniquilen l’ànima. La natura és perillosa però, al notre costat, mansa.

46

Intento aixecar els meus peus, que són presoners de la gran immensitat de sorra que els ofega. Respiro, inspiro, i començo a caminar, i aquest passeig es converteix en un trot i el trot en una cursa, contra aquella onada d’allà al fons, lliure, forta i valenta, sense por de xocar contra la roca a la qual s’aproxima. Intentant assemblar-me a ella, jo corro, més i més, fins arribar a aquella sensació de plaer, de llibertat... La sorra humida es fa cada cop més impenetrable, privant-me de travessar-la amb el peu en trepitjar-la.


48 J.R


EL MUR Martina Flores

“L’exiliat mira cap al passat, llepant-se les ferides; l’immigrant mira cap al futur, disposat a aprofitar les oportunitats al seu abast.” Isabel Allende


Em desperto. Un altre dia la mateixa rutina. A poc a poc, deixo que el fred m’envaeixi, deixo que faci més fàcil la feina d’aixecar-me del llit i baixar les escales, on hi serà ella, com cada dia, per dir-me “arribaràs tard i això no pot ser”; i jo, sense remordiments, la saludaré, i aniré a l’institut. Avui sé que potser serà l’últim cop que prepari l’esmorzar per a la Grace, sé que potser serà l’últim cop que la vegi i que, potser, aquesta sigui la meva última nit aquí. No li ho puc dir, això, a ella; no vull que em miri diferent, però la realitat és la que és, i això no és fàcil d’ignorar. Estranyament, ella és al balcó, observant aquesta Texas que ens ha acollit i, en saludar-la ràpidament, em deixa anar més lentament que altres vegades, i em parla amb una veu profunda i preocupada. Els seus ulls es poden veure plorosos, potser troba a faltar el pare, segurament. Agafo el cotxe. Un altre dia igual, faria el que fos perquè una novetat arribés a la nostra vida, i ens donés un toc d’alegria, de pau, de confort...

Arribo a casa i, tot i que la mare encara no hi hauria de ser, hi regna una pau inquietant aquí dins, com si la vida s’hagués congelat. La casa està en un ordre massa perfecte. Veig la taula. Hi ha una carta, escrita a mà, junt amb el meu DNI, uns documents i unes fotocòpies de carnets, i el meu altre passaport, el mexicà.

50

Faig la maleta, prefereixo estar preparada i saber què portar amb mi, i no estar desprevinguda. Ahir els agents van passar per casa de la Penélope, la nostra veïna. Això significa que avui, em toca a mi. No esperava que aquest dia arribés ja que, al final, m’havia acostumat a viure aquí. Porto massa temps entre aquestes parets, en aquest país, per haver-lo d’abandonar, i deixar enrere les nostres comoditats. Els del despatx, segurament ja s’ho imaginen, ho veuen venir. També la família, per això ja sé qui es quedarà amb la Grace, la meva germana . Ella viurà a Califòrnia, allà refarà la vida, i al cap d’uns anys, la meva pèrdua es difuminarà, i tot es reduirà a trucades obligades i de cortesia. La carta. És més difícil d’escriure del que m’imaginava, ja que es taca amb llàgrimes i amb records que he passat amb la meva Grace aquí, i és difícil escriure un adéu en aquests papers. Puc escoltar la sirena, puc veure com tot es complica més del que pensava, abandonar-ho tot, costa més del previst. Agafo la maleta, tanco la porta. La meva vida aquí s’ha acabat, com a mínim durant aquests tres anys que ell presidirà aquest país de velles oportunitats.


ANNA FRANK Ivet Ferran - Duna Llorens Anna Frank va ser una adolescent que vivia a Alemanya i se’n va anar a Holanda amb la seva família fugint de la persecució nazi. Gràcies al seu diari és recordada per tots i ha fet conèixer els horrors de l’atac nazi contra la comunitat jueva en una època mancada de llibertat.

El diari Una activitat habitual entre les noies de la seva edat - promocionada per un anunci de la ràdio on s’oferia la publicació dels escrits després de la guerra per tal de recollir les vivències del poble holandès- es va convertir en una eina per denunciar la seva situació, però també en una manera de mantenir l’esperança i la il·lusió, per exemple, de ser escriptora.


La fi Dos anys després de la seva vida a l’amagatall, algú, del qual es desconeix la identitat, els va delatar. Unes setmanes després estaven en un camp de concentració. Tant ella com la seva germana van morir poc temps després per una malaltia anomenada tifus, que s’havia propagat per tot el camp i que va acabar amb la vida d’uns 17.000 presoners. La seva mare havia mort un mes abans en un altre camp de concentració. El seu pare va sobreviure i va ser alliberat per tropes soviètiques dels barracons on havia estat destinat. Un temps després, entre els documents i altres coses que va rebre l’Otto Frank i que s’havien pogut rescatar de l’amagatall de la fàbrica, hi havia el diari de la seva filla, l’Anna. Ell va ser qui va publicar el diari pensant en el somni de l’Anna: ser escriptora. Gràcies a aquest gest el mon sencer coneix la seva figura i les vivències inesborrables d’una

52

La família i l’amagatall Anna Frank tenia una germana gran que es deia Margot. El seu pare es deia Otto i la seva mare, Edith. A l’inici del calvari i sota l’ocupació alemanya d’Holanda, els nazis van fer registrar totes les persones en unes llistes on es controlava la religió dels habitants de la ciutat, i tot seguit van obligar a tots els jueus a portar l’estrella groga de David enganxada a la roba i ben visible sempre que sortien de casa. Poc després, començaren a fer escoles per segregar els nens i les nenes jueus, i uns mesos després s’emportaren al professorat (també jueus). Els pares d’Anna van començar a adonar-se que estaven fent el mateix que ja havien viscut anteriorment a Alemanya i decidiren fer una nota falsa comunicant que marxaven a viure a un altre país; en realitat, s’amagarien a la seva fàbrica de melmelada. El pare començà a fer un pis clandestí a la part posterior de la fàbrica, on s’accediria a través d’una porta situada al darrere d’una llibreria del seu despatx. Un cop tot enllestit, oferiren amagatall a l’oncle de l’Anna i també a una altra família jueva. Van demanar als seus amics mes íntims que no eren jueus que els compressin menjar i els informessin de tot el que estava passant. Ni l’Anna Frank ni cap dels altres habitants del pis secret no podien fer soroll, perquè si no els treballadors de la fàbrica, que desconeixien el seu amagatall, els podien delatar. Així doncs, Anna Frank es refugiava en el seu diari, que havia batejat amb el nom de “Kitty”, escrivint totes les emocions que sentia, tot el que ella creia i pensava.


CREIXENT ENTRE BARROTS Martina Vergés Em dic Gretel, tinc 11 anys i el psicòleg m’ha dit que escriure ajuda. La meva mare és una criminal, ho dic ara, perquè després costa digerir-ho. Porto 11 anys vivint en una presó, per culpa dels seus delictes. Encara me’n queden 3. No sentiu pena, hi estic acostumada. Als 12, tinc dret a decidir si em quedo a la presó o me’n vaig, però, on? On me’n vaig? No tinc família, no tinc amics, no tinc ningú. Vaig aprendre a caminar, llegir, parlar i comptar entre els barrots. La vida aquí és difícil. No em queixo, ni dels llits durs, ni del menjar, ni dels dormitoris, ja que no em puc imaginar res millor. Tinc ganes de sortir, no us mentiré, però també tinc por. Quan penso en marxar, és quan em venen els “i si..., i si.....”, per tant, recorro a escriure, plorar o llegir. Estic emocionada perquè ve Nadal, i tindré un paquet extra-gran de patates. Sabeu el que és això per mi? Tenir una bossa de patates per a mi sola? M’he fet amiga d’algunes internes, i a vegades em donen caramels de menta o, si tinc sort, una coca-cola. Tinc una professora que em fa classes 3 dies a la setmana. Ja sé que en el món exterior, en són 5. En dono gràcies. Però en la meva defensa he de dir que tinc molts deures. Durant el meu temps lliure intento dibuixar. La mare i jo estem fent un àlbum on dibuixem totes les internes, així quan marxem les podrem recordar. Vosaltres pensareu que és inútil. Direu: Per què vols recordar una criminal? La vull recordar, perquè aquesta criminal m’ha vist créixer, m’ha ajudat, m’ha estimat. Les vull recordar a totes, a cadascuna d’elles. Vull recordar els moments, i no oblidar-los mai. Molts pensareu que és una bajanada, i us preguntareu per què vull recordar la meva infància a la presó. La vull recordar perquè ha sigut la meva infantesa i part de la meva vida. No vull que la meva experiència viscuda es converteixi en un “vinga, Gretel, comença de nou”. L’olor de les dutxes la recordaré sempre, l’olor a sabó de roses que m’impregna de felicitat. L’aigua que cau sobre l’espatlla, i que des d’allà em raja al mateix temps pel cos. És freda, l’aigua, però l’escalfor de la mare quan m’abraça amb la tovallola tot just després, no la canvio per res. Després de dutxar-se toca sopar, normalment em donen macarrons o arròs i una porció de carn o pollastre. Al menjador, parlo amb les noies i juguem a fer un trenet amb les safates, és divertit. Després, jo me’n vaig a dormir. La mare normalment m’explica una història, i aleshores, la meva vida es dissol amb les paraules i visc una aventura totalment diferent, on l’única protagonista sóc jo.


LA RENDICIÓN ES INVIABLE Carolina Galera

Ella dice que si queremos derrotarlos tendremos que demostrarles que no nos amedrentan… Pero no es tan sencillo. En las mañanas, solo el profesor y unos cinco o seis imprudentes llenamos el aula; y cuando el ocaso se acerca tembloroso, los columpios están vacíos. Solo nosotros los miramos. Frota los codos y las rodilleras de nuestra ropa con ímpetu, con ansia, con locura, como si sacando de las telas la podredumbre, pudiera conseguir arrancar la basura de las calles que besamos cuando el aullido de la bomba nos sobrevuela. Día tras día repite la misma acción, pues día tras día nos cubre con sus luchadores brazos enérgicos para protegernos del odio y del pánico que cruza de punta a punta la avenida en forma de balas. Nuestra alma soñadora impacta contra el suelo y toda esperanza de futuro se convierte en los añicos de lo que algún día seremos. Mientras tanto, nos cubrimos los oídos para no oír la llamada del infierno. “La rendición es inviable”, dice mi hermosa madre.

54 J.R


SINDICALISME FEIXISTA Martí Cloquell

QUÈ ÉS EL SINDICALISME? Definició de sindicalisme, començarem per aquest apartat per què no tothom sap el que és aquesta “paraulota”. La meva font, el DIEC. Diu així: “Sindicalisme: Sistema d’organització obrera per mitjà de sindicats”. Aquesta és la definició del diccionari. Però nosaltres no parlarem del sindicalisme d’ara sinó del sindicalisme d’una època, la del règim franquista de la dictadura. Anem a parlar de quan aquí manava el senyor Francisco Franco. Situem-nos de manera breu. Prèviament a la dictadura, l’any 1931, s’havia fet una votació per preguntar als ciutadans d’aquest país si volien ser un estat republicà. I guanyà el sí. És a dir, posteriorment a la dictadura de Primo de Rivera, es va començar un exercici democràtic que va suposar la creació de la Segona República i per tant la generació d’una estructura política, judicial… etc. on el poble hi estava representat (en forma, per exemple, de sindicats).

EL COP D’ESTAT Pot ser que la votació i la declaració de la segona república animés a Francisco Franco a fer un cop d’estat? Potser sí, potser no. No ho sabem ni ho sabrem mai, però el cas és que l’any 1936 Francisco Franco va fer un cop d’estat i va esclatar un conflicte bèl·lic a Espanya, una guerra civil espanyola, que va durar tres anys (1936-1939) i que va acabar guanyant el colpista. A partir del 1939 es va establir una dictadura a Espanya que va durar fins al 1975, any en què morí el dictador i començà l’època de transició a Espanya, on, entre altres coses, es va fer i aprovar la Constitució espanyola de 1977.


SINDICALISME A LA DICTADURA FRANQUISTA

PROTESTES DEL POBLE

Tal i com hem anunciat abans ens centrarem en el sindicalisme en aquesta època. N’hi havia molts de sindicats legals? No gaires. Quants? Un: el Sindicato Vertical.

Tot i l’oposició feixista, els treballadors no es van quedar parats. Va haver-hi protestes, manifestacions, i fins i tot, tot i que una vaga l’ha de convocar un sindicat, es van fer vagues per part d’una classe obrera que lluitava pels seus drets.

L’OSE, va ser creada el 26 de gener de 1940, amb motiu de l’aprovació de la llei sobre la unitat sindical, que feia que tots els treballadors s’integressin en un sol sindicat pocs mesos després que Francisco Franco s’autoproclamés cap d’estat de l’Espanya franquista, i es va diluir el 6 de desembre del 1977, amb motiu de l’aprovació de la Constitució espanyola. El seu escut recorda molt a la bandera falangista.

D’aquesta síntesi d’una època fosca se’n desprenen pensaments com: quina sort haver pogut néixer i créixer en una democràcia, quina sort poder tenir sindicats que ens representin i que no responguin únicament als interessos dels dirigents, d’aquells que manen. La representació legal del poble és símbol de protecció, de llibertat d’expressió i de decisió. Donar per fet que aquest és un dret legítim és perillós: observar la situació passada ens mostra la fragilitat del present, que sempre donem per fet. És obligació moral de tots i totes vetllar perquè aquesta transformació del terme sindicat en una barbaritat no es torni a repetir. Per aquest motiu cal mantenir un esperit d’unitat vers al concepte de llibertat, de respecte i de ciutadania.

56

La Organización Sindical Española (OSE), més coneguda popularment com a Sindicat Vertical, i coneguda fins a 1971 com a Central Nacional Sindicalista (CNS), va ser l’únic sindicat legal a l’Espanya franquista. Era un sindicat d’ideologia bàsicament franquista, falangista i tradicionalista. A tot això se li diu nacionalsindicalisme. L’objectiu era fer d’Espanya un estat totalitari, nacional, sindicalista i catòlic. S’adonen que hi ha diferents classes, la pobra o obrera, i la rica o alta, però ho neguen. “Es mal capital suponer que una clase social sea espontáneamente enemiga de la otra, como si la naturaleza hubiera dispuesto a los ricos y a los pobres para combatirse mutuamente en un perpetuo duelo. […] Ambas se necesitan en absoluto: ni el capital puede subsistir sin el trabajo, ni el trabajo sin el capital. El acuerdo engendra la belleza y el orden de las cosas.”


CARTA AL FUTUR Ferran Odriozola Seré molt diferent d’aquí a un any? Heràclit deia: “no et pots banyar dues vegades al mateix riu”. El riu i l’aigua seran diferents. Jo, també. Hauré canviat, madurat, reflexionat sobre aspectes que mai havia pensat, però seguiré sent la mateixa persona. De cos sí, d’ànima no. Aquesta carta és una carta al futur, una carta a mi mateix, una carta que, de ben segur, em farà reflexionar...

Hola Ferran! A l’hora de fer aquesta carta he tingut uns quants dubtes. Realment, et puc fer una pregunta? Encara que te n’estic fent una… Però és clar, jo t’estic parlant des del passat (encara que jo, actualment, estic al present i t’estic escrivint al futur…) i si et faig una pregunta no puc esperar resposta, ja que no pots escriure al passat… I a més, si per exemple et pregunto, “què tal?” què contestaràs? ‘‘Molt bé, i tu?” NO! No em pots preguntar tu a mi! Per tant, aquesta carta té poc sentit… Només t’he d’explicar la meva vida i, d’aquí un temps, quan la llegeixis (que en realitat sembla que li estigui escrivint a algú exterior, però te l’estic escrivint a tu, que ets jo, però no, perquè ets més gran, però ets la mateixa persona…) riuràs. Però, riuràs o riuré? Un altre cop una pregunta… Aquesta carta em farà explotar el cap. Però hi ha més coses. Per exemple, quan llegeixis aquesta carta, la recordaràs? Perquè sinó, no tindrà gaire sentit. Si reps una carta i ja saps el que hi posa… molta gràcia no té. Així que, Ferran del futur de “d’aquí un mes”, oblida la carta. I aprofitant que surt el tema, quants Ferrans hi ha a l’espai-temps? (Seguim amb les preguntes :)) És diferent el Ferran d’ara… que el d’ara? Ha canviat alguna cosa? Però, i el d’avui que el de demà? Cada quan es “crea” un Ferran nou? Perquè de fet, cada cop que fas una acció o penses alguna cosa ja ets diferent a l’anterior. Llavors vol dir que cada cop que escric un caràcter d’aquesta carta sóc diferent al de la lletra anterior. Per tant, si escric uns 8 caràcters al segon, cada 0,125 segons sóc diferent, i per tant sóc nou? Espero que quan ho llegeixis riguis una mica i et continuïs plantejant aquests dubtes… Ja veus que aquesta carta està impregnada d’un sentit filosòfic, però com suposo que recordes, molta il·lusió no em feia fer-la, i he optat per fer-te (o fer-me?) riure una mica i fer-te (o fer-me… o fer-nos?) una mica més pensador. Quan llegeixis això, espero que em recordis (no cal que recordis el Ferran exacte que estava escrivint una lletra “z”, sinó el Ferran de “La carta”) i pensis què has fet per millorar-me i què pots fer per no tornar a caure en els mateixos errors (sí, tocava una mica de sermó també) i que sobretot, sobretot, siguis tu mateix... sigues feliç i riu molt. Espero veure’t aviat (ho veig difícil, sincerament) i que tot et vagi bé. Records de tu mateix (però som la mateixa persona o no?). Ferran


ESTIMADA NONA Mariona Gil Estimada Nona, Em demanen que t’escrigui, i no puc fer-ho sense referir-me a tu d’aquesta manera. Amb un sobrenom al qual encara ara no m’hi he acostumat, però amb el que vull batejar la meva futura versió. Aquella més segura i forta. Ets a qui m’agradaria escriure, Nona. No sé què estaran escrivint els meus companys als seus futurs ells, però jo només vull dir-te o desitjar-te una sola cosa. No vull que el dia que llegeixis això sigui un d’aquells dies que et fan veure la quantitat de temps que ha passat, però malgrat això segueixes essent al mateix lloc. Amb tot el que això comporta.

Vull que et brillin els ulls, d’il·lusió. Que cridis. Que lluitis. Que perdis aquesta estúpida por a tocar les tecles davant la gent, a estimar i a deixar-te estimar. Tant de bo visquis amb Heroes com a banda sonora, no hagis oblidat a aquells que han acabat essent família i hagis perdut una mica de por a la mort. Nona, tant de bo facis olor d’estiu, a pura vida! Em nego a estar vivint en un món ordinari, a viure una vida ordinària. Recorda que un dia vas ser silvestre, no et deixis domesticar. Ets guspires. Crema, sense por. Amb afecte, Nona

58

No vull que segueixis tement els comiats o seguir sense saber si realment existeixen aquells finals feliços dels quals parlen. Ni que no tinguis clar quin és el teu camí, o que se’t quedin els t’estimo a la llengua i que acabin cremant endins.


GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ: “GABO” Ariadna Caballero


Cal recordar que també va escriure moltes altres novel·les que analitzaven dictadures llatinoamericanes i mites i somnis, i que l’autor va confessar preferir-les abans que el llibre amb el que és associat, basat gairebé sencer en les històries de la seva àvia. L’autor, també conegut amb l’apel·latiu de Gabo, va ser columnista durant la major part de la seva vida. Explicava la crua , senzilla, meravellosa vida, passant pels fets més trivials, com la por a l’avió, als més trascendentals, i criticant durament els governs de molts països. Recordem, d’entre tot el que ens ha regalat, aquella orgullosa carta oberta on va expressar al president d’Espanya, juntament amb d’altres autors de renom, que li semblava un despropòsit necessitar un visat per trepitjar una terra germana, unida pel vincle fantàstic i fanàtic de la llengua, que era ofensiu que es determinés que el lloc de naixement et fes delinqüent… I va anar més enllà: no va trepitjar la ja no “Mare pàtria” des d’aquell dia, fins a la seva mort. És difícil, per tant, englobar els escrits de Márquez sota un sol tema; al cap i a la fi, només tenia el propòsit d’explicar històries, reals o fictícies, tal i com ho havia fet la seva àvia.

60

Si us preguntessin per un gran escriptor de l’altre costat de l’Atlàntic, és probable que el seu nom sigui el primer en venir-vos a la ment. Fins i tot, sense anomenar-ne el país, ja que la seva identitat ha traspassat fronteres i ha quedat gravada com la d’un gran mestre de la literatura universal: impulsor del boom llatinoamericà, i màxim representant del Realisme Màgic. Oriünd de Colòmbia, va néixer el 6 de març de 1927, a Arataca, un pintoresc poble colombià situat a la vora d’un riu. Mor el 17 d’abril de 2014, als 87 anys. Sota la tutel·la dels seus avis, des de ben petit va nodrir-se amb els seus relats. Sentia fascinació per la manera en què la seva àvia narrava les històries, on els fets més fantàstics semblaven la mar de trivials. Del seu avi, en va trobar un model a seguir del que va heretar la manera de veure el món. Cien años de soledad és la seva obra més coneguda i amb ella descobrim el Realisme Màgic. Aquest estrany llibre que suposem que ambienta en el poble on es va criar, ofereix fantasies de conte i una crua visió de la guerra, de fets potser històrics i reals i d’ altres completament inventats, i els barreja amb tal mestratge que les guerres semblen una faula i la màgia resulta verídica. Els seus personatges, també molt extravagants, aconsegueixen inspirar més que empatia al lector. No és sorprenent que en poc temps, la història de la família Buendía donés la volta al món.


62


MEDICINA NATURAL Candela Muñoz - Sara Chías

Què és?

Característiques:

La medicina natural és un tipus de medicina que utilitza remeis naturals per aconseguir la curació de les malalties. Dins d’alguns corrents s’afirma que és una medicina que cura però no està científicament aprovada.

La medicina natural o naturopatia es caracteritza per incloure un ampli conjunt de teràpies alternatives. Per exemple:

Una mica d’història Sabem que la definició oficial del concepte data de finals del segle XIX, però l’origen de la medicina natural és molt antiga; a milers d’anys que l’ésser humà utilitza la natura per trobar solucions curatives. La medicina natural recull la saviesa de molts indrets d’entre els quals destaquen l’Índia, la Xina o Grècia. La humanitat ha anat evolucionant i els primers metges comprenien la importància de vincular la medicina al medi natural. Els monjos de l’Edat Mitjana, per exemple, es van ocupar amb gran dedicació i entusiasme de les propietats curatives de les plantes i van fomentar la propagació de la seva ocupació. Tampoc reis i emperadors eren aliens a aquesta labor de difusió de les propietats de les plantes, preocupats per la salut i el benestar dels seus pobles.

-Dietètics i suplements alimentaris: és a dir, preparacions que volen complementar i aportar nutrients com ara vitamines, minerals, fibres, àcids grassos o aminoàcids que poden estar mancant a la dieta d’una persona. -Fitoteràpia o medicina herbàcia: es refereix a fer servir productes vegetals per a prevenir, guarir o millorar símptomes o malalties. -Biomagnetisme: és un sistema terapèutic que es basa en l’ús d’imants per combatre paràsits, bacteris, fongs, virus o altres gèrmens que poden ser l’origen de malalties. -Digitopuntura: és una teràpia que utiliza bé els massatges o bé la pressió d’un seguit de punts que es troben arreu del cos per ajudar a la recuperació física de les persones. -Acupuntura: en aquest tipus de medicina alternativa s’utilitzen agulles que s’insereixen a punts estratègics del cos i és molt popular quan es busca reduir l’estrès, l’ansietat o alleugerir dolors cròniques. -Homeopatia: en aquesta disciplina es fa ús de concentracions petites de susbtàncies orgàniques molt semblants a les que creen els símptomes de la malaltia per estimular les defenses de l’organisme per tal que sigui aquest el que per si mateix es guareixi.


PROS:

CONTRES:

La medicina natural o naturopatia té un avantatge important sobre la medicina alopàtica actual. En un món cada vegada més enfocat en la “comunicació” a través de màquines (mòbil, xat, Messenger, video-conferència, etc.) el “tu a tu” és una cosa escassa i difícil, i el pacient necessita sovint d’un tracte humà i comprensiu.

La medicina natural, malgrat els seus avantatges, té alguns inconvenients importants enfront la medicina alopàtica:

Altres avantatges són:

64

-Ofereix tractaments menys agressius per al cos. -Busca el benestar general, fins i tot tracta les emocions i no només la desaparició dels símptomes. -Compta amb substàncies curatives naturals que no deixen residus o efectes secundaris en el cos, al contrari que la medicina alopàtica. Excepte algun cas, són fàcils d’assimilar i eliminar. - La naturopatia tracta al pacient com un tot, s’interessa perquè tot està bé, cos, ment, emocions i esperit.

-Encara hi ha pocs estudis a fons sobre l’eficàcia real d’algunes teràpies, plantes medicinals o suplements. També és cert, d’altra banda, que molts d’ells fa segles o mil·lennis que s’utilitzen. -Les dosis no estan tan controlades, i de vegades saber si s’està prenent o rebent la quantitat necessària és una qüestió d’assaig-error. -L’efecte del seu tractament pot ser més lent, ja que busca la curació i no calmar els símptomes. -La majoria dels tractaments naturopàtics no els cobreix la Seguretat Social, per la qual cosa el seu cost és major (encara que el seu preu de producció és més barat que el dels medicaments alopàtics). -La medicina natural o naturopatia és menys eficaç que l’alopàtica a l’hora de tractar emergències greus. -És necessari estudiar més a fons la interacció de les plantes medicinals i suplements nutricionals amb els medicaments alopàtics donat que cada vegada la gent pren més medicaments.


FLORS DE BACH Biel Martin Què són?

Qui les va descobrir?

Les flors de Bach són dissolucions de flors silvestres, semblants a les medicines. Les flors de Bach es recullen quan estan florides, se submergeixen amb aigua durant un cert temps i després s’exposen al sol. Aquesta aigua s’ha convertit en una tintura, seguidament d’això, se’n fa una dissolució molt concentrada que es pren amb gotes, i aquesta base també serveix per fer begudes amb diferents propietats.

Les va descobrir Edward Bach, metge, cirurgià, bacteriòleg i homeòpata anglès. Va viure des del 1886 fins al 1936. Ell deia “La malaltia orgànica és el producte final, l’última etapa d’alguna cosa molt més profunda. La malaltia no és material a l’origen, és conseqüència d’un conflicte entre el nostre jo superior i la nostra personalitat”. És a dir, ell deia que emmalaltim com a conseqüència d’un problema creat primerament a les nostres emocions.

Què fan?

Com es va descobrir?

La teràpia de les flors considera que els desequilibris de les emocions, els sentiments i de les idees ens fan més propensos a la malaltia física i mental. Les flors actuen sobre la negativitat de les emocions, disminuint l’odi, la por, la inseguretat, la depressió, l’ansietat, l’angoixa, la culpa... i ajuden a restablir l’equilibri emocional. Cada remei floral ajuda a combatre contra diferents disfuncions. Per exemple, el Mímulus s’associa al malestar de la por de la vida quotidiana (malalties, desgràcies...) la virtut que aquesta desenvolupa és el coratge i la disminució de l’angoixa associada a les pors viscudes.

A Edward Bach li agradava molt la natura i a més més buscava en ella una manera de tractar el malalt i no la malaltia. Ell es fixava en un cos i una ànima. A partir d’allà i de moltes altres proves, Edward Bach va inventar els remeis florals que va batejar amb el seu propi nom.

Com es prenen? Aquestes dissolucions es prenen en gotes sublinguals (sota la llengua) 4 o 6 vegades al dia, i en cas de necessitat es pot augmentar.

S’ha aplicat a nens? Des del principi s’havia pensat en fer-ho per a nens. Així doncs al final es va aplicar amb dissolucions diferents amb gustos més agradables per a ells.


66


PLATA COLOÏDAL Maria Guerrero - Laura Laugé

La plata és una substància natural preciosa, les seves propietats són conegudes des de l’època dels grecs i els romans, abans de l’esdeveniment dels antibiòtics. Van ser uns dels tractaments claus per totes les infeccions. La plata ha sigut recentment redescoberta, gràcies als avenços tecnològics que van permetre la descomposició del metall plata en parts tan petites que poden ser assimilades amb eficàcia per l’home. Com que la plata no ens la podíem prendre es va inventar la plata col·loidal. La plata col·loidal és un antibiòtic natural que, amb la dosi adequada, permet augmentar les defenses i eliminar els patògens causants de les malalties, ja que literalment moren asfixiats. Està composta per parts molt petites sòlides i per líquid. Les quantitats de plata necessàries per elaborar plata col·loidal són mínimes. Depèn de la malaltia que tinguis te l’has de posar en un lloc o un altre. També es pot administrar via oral, ja que pràcticament no se li nota el gust. La vertadera plata col·loidal és de color groc o daurat. S’utilitza per tractar infeccions i malalties com ara: tuberculosi, pneumònia, sífilis, úlceres estomacals, herpes, berrugues, SIDA, pneumònia, escarlatina, emfisema pulmonar, seborrea, èczema, psoriasi, cistitis, colitis, rinitis, gastritis, apendicitis, sinusitis, alguns tipus de càncer, diabetis, lupus, fatiga crònica, al·lèrgies i gingivitis d’entre d’altres. En la dècada de 1930 la plata col·loidal s’utilitzava en els hospitals dels Estats Units, posant als ulls dels nadons unes gotes com una protecció contra la ceguera en cas que la mare hagués tingut una malaltia transmesa sexualment, encara s’utilitza a alguns països actualment. A part de curar o prevenir aquestes malalties, antigament es posava una moneda de plata a la llet perquè es conservés durant més temps. També abans del 1938 la plata col·loidal tenia més de 95 usos registrats, abans els coberts eren de plata per qüestions d’higiene.


RISCOS DE LA PLATA COLOÏDAL 1 L’ús prolongat de la plata col·loidal pot causar una malaltia anomenada argíria. En aquest sentit, el que la pateix veu com la seva pigmentació de la pell es transforma, adquirint un to blavós grisenc.

68

2 Prendre plata col·loidal pot causar una toxicitat neuronalment que pot causar la mort, o un estat vegetatiu total.


COINFLUÈNCIA. DESIG DE SUPERAR Anònim A vegades, m’imagino la meva salut com un tamboret amb tres potes. Cada pota és un aspecte que he de cuidar per tal de mantenir-me sana. Estem a l’època del “mindfulness”, del ioga, de la dieta biològica i d’altres maneres de mimar-nos per dins i per fora. Molta gent busca la manera de trobar un equilibri entre el seu cos i la seva ment, ja sigui amb el menjar, l’exercici o una combinació de totes dues coses. Podríem, doncs, afirmar que el culte al cos ha deixat de ser un motiu només físic per ser també un motiu psicològic. Avui en dia es treballa, fins i tot, a un nivell més energètic, més espiritual; la tercera pota d’aquest tamboret imaginari que és la nostra salut. Jo no vaig ser conscient d’això fins que el meu cos m’ho va fer saber d’una manera bastant dràstica. Sempre havia estat una nena una mica dèbil i amb una salut delicada. Durant l’adolescència, el meu cos semblava no tenir la força per poder fer les coses bàsiques del dia a dia però els metges no veien res que ho justifiqués. Feia pocs mesos que havia fet els 21 quan em vaig marejar a un supermercat, no recordo res més fins uns dies després. Vaig passar-me setmanes sense saber si viuria o no i sense saber què tenia. Els metges tampoc ho sabien i això, he de dir, no em feia sentir gaire segura. En aquells moments jo em trobava a Anglaterra estudiant, i sempre he pensat que les ganes de ser allà em van ajudar a ser més forta. Un gran professional va diagnosticar una malaltia minoritària a temps i amb el tractament adequat, i vaig aconseguir sortir de l’hospital amb una companya nova de per vida, però amb unes forces que mai hagués dit que tenia i una nova filosofia de vida.


Ja fa més de 10 anys d’això, i tot i que la malaltia és degenerativa, en el meu cas, una combinació de tota aquesta vivència m’ha ajudat a ser qui sóc i a millorar la meva salut. Un cop diagnosticada i medicada, les restriccions mèdiques van ser moltes, sobretot a l’hora de fer esforços físics. Jo sempre havia estat una persona lligada a la muntanya, a l’aire lliure, i vaig pensar que un cop “nascuda de nou” bé mereixia seguir així. No només vaig seguir lligada al verd de la natura sinó que vaig començar a practicar esports amb més demanda física com el barranquisme. Els primers mesos, fins i tot el primer any, el meu cos va adaptar-se a poc a poc i avui en dia, 6 anys després, del meu primer barranc, puc afrontar jornades de fins a 14 hores sense parar. No sóc menys vàlida que una persona sana i el límit mai és on creiem, el nostre cos és una màquina perfecte i sempre ens sorprèn.

Crec de manera molt ferma que la ment té un gran poder. L’energia pròpia i la dels que ens envolten i estimen és molt important. Mai hauríem de deixar de cuidar-nos per dins i per fora. Només tenim un cos, una ment i un cor. Hem de mantenir-los ben forts i sans i d’aquesta manera trobar l’equilibri que tothom necessita. Per experiència pròpia, crec en el poder i la importància de l’energia, de la meditació, de trobar-se amb un mateix i saber que cada dia compta i que cada moment és especial a la seva manera. Mai hauríem de deixar de creure en les nostres possibilitats, estem fets per superar-nos i ser feliços.

70

Cada cop que tinc revisions mèdiques, els nervis em guanyen i penso que aquesta degeneració bé pot aparèixer en qualsevol moment però no deixaré de fer el que em fa feliç per por. Durant aquests anys he canviat la dieta, he practicat exercici, però sobretot he canviat la manera d’entendre la vida. Vaig entendre que el nostre cos i la nostra ment són un tot combinat, quan la nostra ment no està bé el nostre cos falla. Si nosaltres no escoltem al nostre cos, ens farà parar d’alguna manera. A vegades, l’avís és molt dràstic, com en el meu cas; però també pot ser un mal de cap, d’esquena...alguna senyal per dir-nos que hem de frenar, de deixar de córrer.


Ho faig. Em trec la samarreta. Respiro profundament i m’estiro sobre el llit cap per avall. L’ habitació olora a encens, sento les energies que floten. Sembla com si aquesta sala estigués desvinculada de la realitat de fora, és un lloc especial. El massatgista entra, s’instal.la en aquesta estranya dimensió, l’escolto de fons preparar-se, no sé el que fa, tampoc és que m’interessi gaire ara mateix. Em diu el que li diu a tothom: Relaxa’t. Ja m’ha tocat amb un dit l’esquena, i ja sento que m’he descongelat, descongelat de les pressions diàries, descongelat dels problemes costumistes d’algú nascut al primer món. Em comença a parlar, tan típic, no em molesta, però tampoc m’interessa el que em diu. No em considero amb l’ autoritat moral suficient per pronunciar paraula en aquell moment per respondre. La sensació que em provoca aquest massatge, la podria descriure com una energia, un matís, una pinzellada, una punxada, una realitat, un tremolor, una llum, veure caure les parets del que jo coneixia fins aquell moment sense immutar-me. Ha passat una estona, a poc a poc, em diu que em vagi preparant per l’altra part d’aquest tractament, que inoportú! Mentre caic del núvol místic al que m’havia pujat fins a tocar de peus a terra, sento com si em digués des d’un lloc molt llunyà, que ara toca el “massatge de gotes de pluja”. “Massatge de gotes de pluja”, en el pamflet que em van donar en aquest SPA el dilluns quan vaig fer la reserva, vaig veure aquest nom. Em va cridar gratament l’atenció i, buscant per Internet, vaig trobar que és una teràpia relaxant en la qual fan servir olis essencials de qualsevol cosa i serveix per curar els dolors d’esquena. També vaig llegir que durava uns 50 minuts… Comença, sense pressa, tranquil, serè. Em pregunta per confirmar l’oli essencial: Menta, oi? Sí. Sento el soroll que fa l’ oli en sortir del pot, el goteig, sento la seva textura, és suau i tebi. El massatge és fantàstic. De cop, sóc a la terra, sóc a la terra escoltant què m’està explicant. Em diu algunes de les propietats que té aquesta teràpia… massatge... digues-ho com vulguis, els beneficis d’aquest massatge són que, per exemple, estimula el sistema nerviós, retorna el balanç medul·lar al cos, té efectes sanadors en l’organisme…, a més que aquest oli de menta és analgèsic. És interessant, però em sembla tant de manual, tan après de memòria com els poemes que ens feien aprendre de petits a l’escola. Inevitablement, desconnecto del que succeeix ara a la terra, per tornar una altra vegada al meu despreocupat pla astral on floto en un núvol que em porta allà on jo vulgui.


RELAX Aleix Moragues

72


Tornes de la feina, estàs cansat. Tot el dia treballant perquè després, en acabar, et diguin que el que has fet avui ho has fet malament. Vas malhumorat cap a casa i, en arribar, resulta que la teva parella et renya perquè havies de portar ous i no n’has portat. Què pot anar pitjor? Al fons del pis se sent una veu de nen i... vòmit per tot arreu i, vinga, a netejar. El teu cos no pot més i, sense provar res del sopar, vas directament al llit. Amb l’ipod, poses música relaxant i t’asseus al mig del llit. Agafes aire pel nas i el treus per la boca com si volguessis fer un huracà. Tanques els ulls i penses en tot el que hi ha hagut de bo durant el dia. Realment, potser res. I, si és així, penses com t’hauria agradat que anés, per millorar l’endemà. Però com que no estem al paradís, els plors del teu fill acompanyen la música relaxant. Intentes posar la ment en blanc. A poc a poc, vas deixant de notar les cames, els braços sembla que flotin i, al final, t’adorms al bell mig del llit. Dues hores després et desperta la teva parella per apartar-te i poder dormir també. Mig adormit, vas com un zombi fins a la teva banda del llit. I continues dormint. A l’hora de tornar a la feina, poses al cotxe un CD de música relaxant i vas deixant de pensar en els mals moments d’ahir, i desitges que avui sigui un dia millor. En arribar a la feina, saludes els companys amb un somriure esplèndid, es nota que estàs diferent. En entrar al teu despatx compartit, mires el teu col·lega i li desitges bon dia. Ell et mira amb cara d’estranyat i et pregunta... -Què t’ha passat?- El mires amb cara de misteri i li dius: -M’he relaxat meditant i estic com nou, prova-ho. Seus, obres el portàtil i comences a treballar.


74

PER QUÈ MEDITEM? Martí Xuclà


MANDALA Ona Clemente


76

Punts uniformes, línies amb sentit, inspiracions, sentiments i projeccions… això són els mandales. Dibuixos inspirats en la diversitat de les emocions. Alguns són éssers interessants, n’hi ha d’egoistes i d’altres que no els cal res a canvi... Considero els mandales la deu d’on manen els primers dibuixos amb sentit. Nascuts fa segles, els mandales, símbols rituals i espirituals, relaxen, ocupen i invoquen l’avorriment d’aquells que el pateixen. Els colors, formacions i barreges d’estètica, omplen amb gust els cercles rodons i sense fi… I d’aquí, naixerà la genial història del Budisme. És de nit, els sorolls del camp i les ciutats deixen tothom atemorit. Jo visc entre la Terra i el cel. Sóc capaç de llegir la ment de qualsevol, d’expressar els seus problemes, i mai no deixo de somriure. Sóc Déu i sempre ho seré. Sé que sóc superior a la resta de ciutadans, comprenc la vida única, feta per aprendre i mai no deixar d’existir. Jo vaig ser capaç durant deu anys d’escriure, transcriure i, principalment, dibuixar les emocions i els sentiments que patien els ferits. Posteriorment, el món va deixar de ser el que era. Algunes guerres es van acabar i d’altres no. Estàvem dividits en tres mons ben diferents (primer món, segon món i tercer món), en funció de la riquesa i classe a la qual pertanyíem. Al primer món, una nova societat va implantar l’actual ordenació. Vaig patir i resistir les noves lleis, tecnologies i implants. Res em va impedir seguir vivint. Quan els dies només eren hores i jo ja no hi era, el meu cos havia renascut, el cervell estava més modernitzat, i el gran tresor no era jo, a baix, a la Terra, de la nit al dia, botigues i comerços eren plens de dibuixos, dels meus dibuixos, incògnits, comprats únicament per ser populars. Es venien sense parar… malgrat tot, el veritable significat dels meus mandales, no era conegut. Els antics pensaments, fets i emocions de la Terra van ser venuts i comprats arreu del món. El fet era que ningú entenia res, o això m’ha estat semblant a mi. Llavors… Al segle XXI, què hi deu haver darrere d’ells, dels mandales? Només l’estètica, tan sols l’entreteniment, expressió de vida o mort… Potser la filosofia històrica i vital amb què jo somio? Qui lo sap!!!


SUDOKUS David Bonet

Mai no us heu preguntat què fer quan esteu avorrits o no teniu res a fer? Abans de totes les tauletes i mòbils, existien els passatemps. Normalment, venien en el diari i la gent feia els sudokus o els mots encreuats i, en el diari de l’endemà, hi trobaven la solució juntament amb nous passatemps. Desgraciadament, aquesta tradició s’ha perdut amb la invenció dels aparells electrònics. Ara tothom juga al Candy Crush, al Clash Royale o a la play o mira la televisió. Només els més grans en conserven la tradició. Existeixen algunes Apps que fan trencaclosques, però perden l’essència original del joc. Per qui no conegui què són els sudokus, són aquelles quadrícules plenes de números a mitges. Són graelles de 9x9 formades per 9 quadrats de 3x3 creant un gran quadrat. I potser us pregunteu... quin és l’objectiu? Doncs molt senzill, completar la quadrícula amb els nombres de l’1 al 9 que faltin, tenint en compte que no se’n pot repetir cap en un mateix quadrat ni filera o columna. Els sudokus són una molt bona manera de passar l’estona, d’exercitar el cervell i de divertir-se. A més, qualsevol se’ls pot permetre, ja que només es necessita un paper i un llapis. Si encara no t’he convençut per fer-ne algun, aquí en tens alguns exemples perquè puguis animar-te.


78


80 J.R


DONA I CIÈNCIA Lola Sánchez Des del principi dels temps la dona ha estat marginada i castigada per la societat provocant així, una desigualtat de gènere que avui en dia segueix convivint entre nosaltres. La ciència és un dels àmbits culturals on més s’observa aquesta discriminació. Les dones van ser expulsades del món educatiu. Si no pertanyies a la classe social alta, l’ensenyament els era inaccessible. Fins i tot en el cas que et poguessis permetre aquest luxe, podies patir la usurpació masculina del teu descobriment o el simple rebuig del món científic pel fet de ser dona. Tenim poc coneixement de totes aquestes científiques, però en nomenarem algunes de les que sabem. A l’Edat Antiga van existir moltes dones que van lluitar per fer-se lloc en un món d’homes. Potser hem sentit a parlar d’Hipàtia d’Alexandria, considerada la primera dona científica, però encara n’hi ha una anterior a ella: Agnodice, la primera ginecòloga grega. Va néixer a Atenes durant el segle IV a C. La seva família posseïa prou riquesa per proporcionar-li una bona educació.

Ella s’interessà des de ben petita per la medicina, però a la capital de Grècia les dones no tenien accés a aquest camp. Agnodice, indignada per aquesta llei, marxà a Egipte, on les dones sí que estaven autoritzades per estudiar medicina. Allà va aprendre amb els millors metges d’Alexandria i, després de fer-se amb una sòlida formació, Agnodice tornà a la seva terra natal. Per tal d’evitar el rebuig, va decidir tallar-se els cabells i disfressar-se d’home, i així va poder exercir la professió de ginecòloga. Moltes vegades, per guanyar-se la confiança de les seves pacients, els confessava la seva veritable identitat. Els altres ginecòlegs homes començaven a sentir-se enutjats per la popularitat d’Agnodice i la van acusar d’abusar sexualment de les pacients. Aleshores, va ser portada a judici i, davant de les circumstàncies, va decidir revelar la seva identitat aixecant-se la túnica. Llavors, l’acusació va fer un gir i se la va voler condemnar a mort per exercir il·legalment en la medecina. La reacció de totes les seves pacients va ser protestar fermament contra l’acusació. Finalment, Agnodice no només va quedar absolta sinó que gràcies al seu cas es va aconseguir abolir la llei que prohibia les dones estudiar medecina.

Durant l’Edat Moderna van sorgir algunes alquimistes importants (actual química): Marie de Gournay va néixer a París el 6 d’octubre l’any 1565. És considerada una de les primeres dones feministes del segle XVI. Es va formar en l’alquímia. Va treballar en l’acció dels àcids sobre el coure, en l’efecte del ferro en dissolucions de coure. Va experimentar amb àcids minerals, sals corrosives i substàncies com el ferro, el coure, el mercuri, el plom, l’estany i l’or per aprendre els constituents dels metalls. Durant tota la seva vida va defensar els drets de la dona. Va escriure La igualtat entre homes i dones (1622), on va plasmar totes aquestes idees.


A inicis de l’Edat Contemporània neix Ada Lovelace, filla de la matemàtica Annabella Milbanke i del poeta Lord Byron. Els seus pares es van separar i la noia va créixer amb la seva mare. Lovelace va ser una de les persones més rellevants al món de les matemàtiques. A la seva adolescència va traduir els treballs de Laplace junt amb una companya seva, Mary Sommerville. Aquesta traducció es va utilitzar posteriorment a la universitat de Cambridge. D’altra banda, va treballar amb Charles Babaggage per desenvolupar la màquina analítica, precursora del primer ordinador. Aquesta màquina permetia calcular qualsevol funció algèbraica. Així doncs, Ada Lovelace, és considerada la primera programadora de la història. Va morir el 1852, amb 36 anys, víctima d’un càncer uterí.

Per últim, però no menys important, tenim a Rosalind Franklin, una científica anglesa que estudià a la prestigiosa universitat de Cambridge, on es va llicenciar en biofísica. Va viatjar a París i allà va aprendre tot sobre la difracció dels rajos X. Quan va tornar a Londres, Rosalind va començar a treballar com a investigadora al King’s College i va iniciar el seu estudi sobre l’ADN. Amb aquest estudi, va capturar la famosa fotografia 51, una imatge que mostrava l’estructura de l’ADN. La foto va ser robada pel seu company de feina i aquest la mostrà a James D. Watson i Francis Crick. Gràcies a la fotografia, els dos científics van descobrir que l’ADN era constituït per dues hèlixs i no per una com es creia. Rosalind ja era morta quan els dos homes van rebre el premi Nobel, un dels molts exemples d’usurpació masculina. Malauradament, no podem nomenar-les a totes perquè, al contrari del que es creu, hi ha moltes científiques silenciades que han quedat en l’oblit i que segurament mai no coneixerem. És important saber que moltes dones al llarg de la història han format part de molts dels avenços que tenim avui en dia.

82

Marie Meurdrac, nascuda al segle XVI, també va ser una alquimista que va escriure una obra titulada La Chymie charitable et facile en faveur des dames, on constaven receptes de química pràctica i quotidiana. És el primer tractat de química escrit per una dona. També s’hi troben coneixements sobre tècniques i aparells de laboratori, preparacions de medecines, cosmètics i altres que Meurdrac volgué deixar escrits. Malauradament, no se’n sap gaire més de la nostra científica. Margaret Cavendish, Duquessa de Newcastle nasqué el 1623. Va participar en la formulació de les primeres teories moleculars que van donar fruit a les teories actuals. Des del seu punt de vista només existia la matèria, i és per això que criticava el dualisme cartesià i als experimentalistes. Cavendish, dotada d’una gran intel·ligència, va escriure catorze obres, entre les quals destaca The Blazing World, considerada la primera novel·la de ciència-ficció de l’època i la primera obra signada per una dona a Europa. Cavendish fou tan important, que Carles II va ordenar que fos sepultada a l’abadia de Westminster, a Londres. Aquest és un privilegi que únicament es concedeix als personatges més rellevants del país.


¿”INDIANA JONES” Pau Valls

Me llamo Pau Valls y estoy haciendo un trabajo sobre la mujer y la ciencia. Voy a entrevistar a María Raya de Cárdenas, arqueóloga. Hola María, me gustaría que respondiera a algunas preguntas. Vale. Primero de todo, le quería pedir si la puedo tutear. Claro que sí. Gracias, entonces comenzamos. ¿Qué es la Ciencia para ti? La Ciencia es el conjunto de conocimientos sobre los seres y los fenómenos que ocurren en la naturaleza. Gracias a ella, podemos interpretar lo que somos y de dónde venimos, en el caso de la Arqueología. ¿Por qué quisiste dedicarte a la ciencia y, más concretamente, a la Arqueología? De pequeña, fuimos con el colegio a hacer una visita al Museo Arqueológico y cuando llegué a casa le dije a mi madre: “Yo cuando sea mayor seré arqueóloga” y desde entonces tuve la fijación de que mi futuro era la Arqueología y dedicarme a la investigación. Cuando terminé la carrera, hice el Curso de Adaptación Pedagógica y llegué a la conclusión de que tenía poca vocación para enseñar, ya que para ello se necesita dedicación y mucha paciencia. ¿Qué es la Arqueología? La Arqueología es el estudio de nuestro pasado, para conocer cómo somos en el presente. Actualmente somos la suma de toda nuestra historia. ¿Por qué crees que si yo ahora busco “Ciencia” en Internet aparecerán más científicos que científicas? Porque siempre se ha considerado que el hombre era superior en conocimientos a las mujeres y ha tenido más oportunidades y facilidades para dedicarse a ella. ¿Qué opinas sobre la Ciencia y la mujer? Que estamos capacitadas para hacer investigaciones igual que los hombres. Nuestra capacidad y conocimiento son los mismos.


ES MACHISTA? Hay muchos estudios que afirman que la mujer tiene una capacidad mayor que la del hombre. ¿Tu qué piensas? Creo en eso, estoy convencida, pero creo que no es tanto por la capacidad intelectual sino por la constancia. Como siempre ha prevalecido el hombre, la mujer ha tenido que ganarse ese espacio siendo más constante y paciente en sus investigaciones.

¿Entonces los errores y la paciencia son la clave de la ciencia? El reconocimiento de ellos, sobre todo. ¿Dónde has estudiado? En la Universidad de Barcelona y en la Universidad de Granada. ¿Existe machismo en la Arqueología? No, considero que no. ¿Crees que cuando tú estudiaste tenías desventaja respecto a los demás hombres? No. ¿Crees que actualmente la mujer está igual que el hombre si hablamos de Ciencia en general? Yo creo que sí, a nivel de investigación se pueden equiparar. ¿Tu especialidad como arqueóloga cuál es? Arqueología clásica, el mundo romano.

84

¿Crees que la paciencia es uno de los secretos de la Ciencia? La paciencia es uno de los secretos de la ciencia, cuando eres paciente en buscar, eres consciente de los errores que puedes cometer, porque como científico no tienes el cien por cien de la verdad. La mujer es capaz de reconocer que se equivoca y volver a empezar, mientras que al hombre, en ocasiones, le cuesta reconocer sus propios errores. Ese sería el concepto machista. Al no reconocer que te equivocas no avanzas, porque el avance se debe a los errores que se cometen, y eso te hace progresar.


¿Hay constancia de mujeres científicas en época romana? No. Los grandes pensadores eran hombres, pero estamos hablando de hace más de 2000 años. Lo que se considera Ciencia actualmente, en esos años era Filosofía. En aquellos entonces, la mujer se dedicaba a cuidar la casa, estar junto al marido y procrear. ¿Crees que hay más hombres que puedan finalizar un doctorado que mujeres? No, eso es quien se lo propone, es igual para los hombres que para las mujeres. ¿”Indiana Jones” es machista? Indiana Jones no es arqueólogo, es un estereotipo de buscador de tesoros y no lo identifico con el mundo de la Arqueología. No obstante, su personaje idealiza a un hombre fuerte que sabe salir de todas las trampas llegando a conseguir el tesoro buscado. El personaje femenino que representa su pareja es el de una mujer que, aunque demuestra fortaleza, siempre está detrás de él. Otro detalle es que los otros personajes que aparecen, como los profesores de la universidad o sus rivales, son mayoritariamente masculinos. ¿Crees que si la película de “Indiana Jones” se hubiera hecho ahora, podría haber tenido una protagonista? Tienes a Lara Croft, ella es la equivalencia de Indiana Jones en mujer. Los dos representan a buscadores de tesoros, que viven unas aventuras extraordinarias, pero poco tienen que ver con el trabajo de la Arqueología. ¿Por qué se reconoce más a los hombres que a las mujeres? Porque venimos de una sociedad en la que el hombre siempre ha ido por delante, siempre se ha valorado el trabajo del hombre más que el de la mujer. A nivel de Arqueología siempre ha habido más hombres arqueólogos que mujeres, pero porque el trabajo de la mujer era quedarse en casa a cuidar a los hijos y era el hombre el que salía a buscar trabajo fuera. La incorporación de la mujer al trabajo fuera de casa es el momento en que empieza a reivindicar su sitio en el mundo laboral. Claro que hay muchas mujeres que se incorporan a investigaciones científicas a lo largo del siglo XIX y XX, pero no salen sus nombres, porque en la mayoría de los casos los proyectos están dirigidos por hombres. Los grandes arqueólogos en España, los que llamamos los grandes “papos” de la arqueología, siempre han sido hombres, pero siempre ha habido mujeres, que son las que hemos ido a picar con pico y pala.


¿Crees que la tradición de la cual hablas aún está presente? Sí, tenemos que recuperar muchos siglos de tradición. Ya en la Prehistoria, la fuerza física del hombre es la que prevalecía. Mientras este iba a cazar presas mayores, recorriendo en ocasiones grandes distancias, las mujeres se quedaban al cuidado de los pequeños, de su hábitat y recolectando frutos silvestres en las proximidades. ¿Podemos hablar del origen del machismo en esos momentos? ¿Domina la fuerza física para controlar a las mujeres? Son cuestiones que me pregunto al ver cierto paralelismo en casos o situaciones actuales.

¿Crees que la Arqueología está poco valorada? El problema no es que esté poco valorada, es que existe el concepto de que la Arqueología es una ciencia para pasar el rato; y las películas del estilo “Indiana Jones”, mitifican mucho la profesión. ¿Entonces las películas de “Indiana Jones” hacen que la sociedad tenga un concepto erróneo de lo que es la Arqueología? Sí, totalmente, porque cuando eres arqueólogo vas a buscar la historia, no el objeto o la reliquia. ¿Si ahora te propusieran volver a trabajar como arqueóloga de campo, qué dirías? Que sí. A veces echo de menos la tierra. Cuando voy por la calle y veo algún agujero en una obra me quedo mirando a ver si sale alguna cosa. Me gustaría volver a repetir las experiencias que he tenido. Gracias por haber compartido conmigo tu opinión y experiencia. De nada.

86

¿Nos puedes contar alguna curiosidad como arqueóloga? Historias muchas, y vivencias más. Pero la que más nos impactó fue durante la excavación en la plaza Sant Miquel (junto a la plaça Sant Jaume). Mientras estábamos trabajando, se acercó un hombre con su nieto, se nos quedó mirando y le dijo al nieto: “Estudia, porque de lo contrario, te verás como estos chicos, con el pico y la pala”. No se reconoce que aunque trabajes con pico y pala, necesitas unos estudios y unos conocimientos. La Arqueología siempre ha estado como si fuera una aventura y no lo es, es una profesión dura y una profesión que te supone tener unos conocimientos para poder interpretar lo que estás viendo en la excavación.


BREU HISTÒRIA DEL MOTOCICLISME CATALÀ Pol Guerrero

1885

1899

1903

1940-50

L’any 1885 es va crear la societat de velocipedistes a Barcelona.

Al 1899 es va cel. lebrar la primera cursa a Barcelona de la Península Ibèrica.

La primera motocicleta catalana va ser al 1903, “ Villalbí “. I al 1913 es creà el primer Moto Club.

Neixen moltes marques catalanes com Montesa, Rieju, Ossa, Derbi, Bultaco...durant les dècades del 1940 i 1950, destaca la marca Derbi que creà un gran equip de competició. El seu millor pilot fou Ángel Nieto.


J.R

88

Han destacat gran pilots: - Jordi Tarrès en la modalitat de trial, set vegades campió del món. Uns d’ells amb una moto catalana, Gas Gas. - Diversos campionats mundials guanyats per Adam Raga - 22 mundials per Toni Bou, el pilot amb més mundials aconseguits a la història. També destaquen internacionalment pilots catalans en la modalitat “Enduro”: Ivan Cervantes i Oriol Mena campions del món. Nanni Roma i Marc Coma, que han guanyat el Dakar. Laia Sanz, igualment destacant en el Dakar, i campiona de trial femenina amb més títols de la història Marc Márquez: un jove campió que ha guanyat campionats mundials participant en tres categories diferents.


J.R


J.R

Sac de lletres 2018  

La revista de la Institució Montserrat en format digital

Sac de lletres 2018  

La revista de la Institució Montserrat en format digital

Advertisement