Issuu on Google+

a Castelló

Febrer 2012

nstants

Rugbi Castelló o la Reinvenció constant

Ares

Ópera in música Cosi Fan Tutte

Un lloc privilegiat més prop del cel

Cossos Descosits Javier Quevedo Puchal


Lluna Estilistes

Tlf 964600002 Catalunya 36 Onda (Castell贸)

Consulta algunos de nuestros tratamientos en facebook


Sumari 6 Ópera in música

12 Entrevista al baríton Pedro Quiralte Gómez

16 Política 19 Economia per a no econòmics 20 “Cossos descosits” de Javier Quevedo Puchal

24 Recomanacions literàries “Digue’m qui sóc” de Julia Navarro “El jardí oblidat” de Kate Morton

25 Relats

“Un home subtil” per Anca Balaj “Jocs de guerra” per Miguel Vives Jiménez

27 Esports. Rugbi 32 Cinetone`12 34 Tanned Tin 35 Sant Blai 36 Cine, les nostres recomanacions Instants 3


Jose Luis Marqués Cerero

nstants a Castelló Emi Tirado Bodelón. Directora. direccio@instantsacastello.com

Lledó Soler Gual. Subdirectora. direccio@instantsacastello.com

David Tellols García. Director Comercial Pedro Javier Alvaro Sánchez. Community Manager Équip redacció redaccio@instantsacastello.com Alejandro Martín Vidal Toni Hernández Monzonis Diego Amela Chiva David Tellols García Lledó Soler Gual Emi Tirado Bodelón Economia Alejandro Martín Vidal Esports Toni Hernández Monozonis Literatura Emi Tirado Bodelón Cine Diego Amela Chiva Rutes David Tellols García Publicitat publicitat@instantsacastello.com David Tellols García. Director Comercial Lledó Soler Gual. Subdirectora Emi Tirado Bodelón. Directora Disseny i Maquetació. disseny@instantsacastello.com Emi Tirado Bodelón. Directora Lledó Soler Gual. Subdirectora Marketing online. web@instantsacastello.com Pedro J. Alvaro Sánchez. Community Manager Fotografía Lledó Soler Gual. Subdirectora Emi Tirado Bodelón. Directora David Tellols García. Director Comercial

Publica la associació “Instants a Castelló”

Instants 4

38 Racons: Ares Un lloc privilegiat més prop del cel

48 Les Nostres Rutes Alcalá de Xivert i la Serra d’Irta

52 Receptes de cuina 53 Agenda. Col.laboracions Política Salvador Aguilella Ramos (PP) Enrique Navarro Andreu (PSPV), Ali Brancal Mas (BLOC -Compromís), Carmen Carreras López (EUPV)

Pàgina web: www.instantsacastello.com Blog: www.instantsacastello.com/blog Facebook: www.facebook.com/InstantsCastello Propietat Imtges secció cine: Els descendents: www.collider.com La invenció de Hugo: nairmybrain.wordpress.com Moneyball: deparados.es


l e ap

p t a o c E

r a l E

r a ñ ise

d e d te

EVENTOS Invitaciones únicas “a la carta” Detalles y regalos originales

OTROS Venta de artesanía actual Formación de diseño y NTICs Formación de manualidades Venta y distribución de material

DISEÑO Imagen corporativa Folletos, catálogos y cartelería Diseño y programación web Aplicaciones para smartphones

Llámanos 646 228 146 info@ecomatpapel.es www.ecomatpapel.es

síguenos en facebook


El Teatre Principal de Castelló es va inaugurar en 1894 amb la representació de “El àngel guardián”. . Va reobrir les seues portes en 1999, ja que Castelló Cultural va tindre com un dels seus objectius prioritaris la recuperació d'aquest edifici emblemàtic per a la cultura de la Província.


ÒPERA IN MÚSICA Molts de vostés tindran un coneixement prou ampli sobre l'òpera, inclús més del que ací exposarem o explicarem, i encara tenint en compte els termes intermedis de coneixement, podem dir que l'òpera és la gran desconeguda entre la major part del públic. La seua meravellosa forma d'entretindre ens sorprén des del mateix moment que vivim el primer acte d'alguna bona òpera, veu que ve de l'italià i el seu significat és “obra musical”. En l'òpera l'acció escènica és harmonitzada, cantada i té acompanyament orquestral o agrupació musical menor, normalment va precedida d'una introducció instrumental o obertura. L'òpera és tradició de la música clàssica en l'europa occidental.


DON GIOVANNI De W. A. Mozart Llibret de Lorenzo Da Ponte Es va representar al Teatre Principal en octubre de 2010

Instants 8


XII Cicle d’Òpera a Castelló

COSI FAN TUTTE De W. A. Mozart Llibret de L. Da Ponte

L'òpera és una obra desinada a ser representada. La Grècia Clàssica i la seua Tragèdia serà el punt de parida per als primers compositors d'òpera, ja que el seu origen es data de 1570 a 1580, en ple Renaixement europeu, concretament a Florència on un grup d'aristes i professors formaven un cercle anomenat “Camerata Florenina” que es reunia entorn del comte Florenino Giovanni Bardi, les invesigacions de la Camerata no van arribar a influir en la societat de l'època però si en l'estèica de l'òpera que vindria posteriorment. El cantant i compositor Giovanni Gaccini i Vincenzo Galilei, pare de Galileo, formaven part de la Camerata florenina, Galilei va publicar per primera vegada alguns fragments conservats de la música grega aniga. En la dècada de 1590, va començar a reunir-se un altre grup en el palau de l'acabalat comerciant Jacopo Corsi, els aristes d'aquest cercle a més d'uilitzar arguments de l'aniguitat, es van inspirar també en el drama pastoral, especialment en “El Pastor Fidel” de Giovanni Baista Guarini, les primeres òperes van ser pastorals i no tragèdies. La bella nimfa Dafne i el déu del sol Apol•lo, són protagonistes de la qual es considera la primera Òpera de la història, aquesta obra és fruit del trio CorsiRinuccini-Peri, l'acabalat comerciant, el poeta Otavio Rinuccini autor del llibret d'aquesta òpera anomenada

Dafne, i el compositor Jacopo Peri, aquests dos úlims van col•laborar també en el drama de nom Eurídice. En l'òpera, com en diversos altres gèneres del teatre musical, s'uneix, la música (orquestra, solistes cor i director), la poesia (per mitjà del llibret) i les arts escèniques, especialment l'actuació, el ballet i la dansa. Les diferents subclassificacions de l'òpera responen a l'esil i canvis en el llibret, que determina a posteriori la funció de la música en l'obra. Des del Dramma per musica, l'opera italiana seriosa del segle XVII, renovadora forma del teatre que representava un drama d'històries humanes a través de la veu i una orquestra simfònica; l'òpera literària, obres que uilitzen com a llibret una obra de teatre aplicant només canvis mínims; l'òpera de nombres musicals, parts cantades i parts orquestrals i l'òpera de flux musical coninu on llibret música es conjuguen en una unitat simfònica. De l'òpera de nombres musicals (dividits entre si per diàlegs recitats sense acompanyament) va sorgir a Espanya i com a primer subgènere la Zarzuela, a posteriori van eixir el Singspiel alemany, l'Òpera-Comique francesa, L'Opereta vienesa i El Musical anglès i nordamericà. Són subgèneres regionals de l'òpera de nombres musicals que es classifiquen per l'idioma original del llibret. Instants 9


COSI FAN TUTTE Les noces de ígaro, Don Giovanni, Cossi fan Tute, els suggereix alguna cosa? música clàssica i l'òpera per excel•lència, Wolfgang Amadeus Mozart, tres obres de l'autor per a les quals l'italià Lorenzo Da Ponte va escriure el llibret. A l'octubre de 2010 el teatre Principal va tenir l'honor d'oferir Don Giovanni, correries d'un atrevit seductor (el mateix Don Giovanni) que transcorren en una ciutat espanyola del S. XVII. L'òpera es va representar en el principal a través d'Obvio Produccions musicals, amb la directora d'escena Cecilia Ligorio i Klaus Sllamann com a director musical, amb un magnífic repariment entre el qual es trobava el baríton castellonenc Pedro Quiralte que interpretava el personatge de Maseto, i acompanyats per l'Orquestra Simfònica del Mediterrani. El passat mes de gener (dies 14 i 15) el teatre va acollir un muntatge únic i exclusiu, per a Castelló, de l'òpera buffa “Cosi Fan Tute”. Entre un magnífic i jove repariment: La soprano Ana Schwedhelm, la mezzo Alessia Nadin, el tenor Mario Cerdà, el baríton Javier Flanc i la soprano Ilona Mataradzeestuvo, vam poder gaudir de nou amb la veu del baríton castellonenc Pedro Quiralte i la música de l'Orquestra Simfònica del Mediterrani, acompanyats en aquesta ocasió pel piano d'Alfredo Abbai, i el Cor Veus Atrevides de Castelló. Castelló Cultural i Obvio Producciones Musicales van col•laborar en la realització d'aquesta Òpera buffa, sobre el llibret de Dóna Posa't i la música de Mozart. Cosi Fan Tute (així fan totes) o La scuola degli amani (l'escola dels amants) és un drama jocós que es resol en dos actes. Dos oficials i amics (Ferrando i Guglielmo) afirmen que les seues nóvies li seran eternament fidels, Don Alfonso, amic dels dos els aposta que s'equivoquen i que ell pot provar que amb les seues nóvies el que “totes fan”, ser infidels. Tots dos amics fingeixen anar-se a la guerra, perquè les seues nóvies es queden soles, però tornen a escena disfressats, dos albanesos amb bigot, Despina, donzella de les dues germanes (Dorabella i Fiordiligi) els anima i alhora es burla d'elles dient-les que no es lamenten i que seguisquen amb la seua vida, que no pensen que ells els seran fidels. Don Alfonso té por que Despina reconega als seus amics i la suborna perquè li ajude a guanyar l'aposta. Després d'una sèrie de vicissituds i enganys, dels quals paricipa també Despina, Don Alfonso guanya l'aposta i Ferrando i Guglielmo reconeixent que el seu amic tenia raó descobreixen el pasís a les seues enamorades. Dorabella i Fiordiligi veuen que han sigut enganyades, però tot es pot perdonar si es veu el costat bo de les coses. . Instants 10


XII CICLE D’ÒPERA A CASTELLÓ El Teatre Principal i l'Auditori edificis emblemàics de la cultura a Castelló han acollit durant anys una àmplia programació operísica, des de Castelló Cultural s'ha apostat sempre per una programació de qualitat potenciant a aristes, músics i grups de la província. Tal va ser el cas de la Revoltosa, en la qual van paricipar amics de la sarsuela de Castelló, o Sarsueles de Conte i Poesia i la sarsuela Bohemios en la qual el públic va poder gaudir de la Schola Cantorum de la Vall d'Uixó. Una de les orquestres més representaives que ha sigut paricipe en diverses òperes durant els úlims anys ha sigut l'Orquestra Simfònica del Mediterrani, naix amb l'objeciu d'incrementar l'acivitat dels professors que la composen en les àrees de la música lírica, concerts pedagògics, música sacra, i música contemporània, dins i fora del panorama musical valencià. Esta formada per presigiosos músics de la Comunitat Valenciana amb gran experiència professional.

Òpera per a Tots i Lala Purumpucheta, varen formar dos projectes, dut a terme per alumnes i professorats de dues escoles de música superior, Conservatori Superior de Música Salvador Seguí de Castelló i Conservatori professional Mestre Tàrrega de Castelló, respecivament. Com poden comprovar Castelló els ofereix una gran oferta cultural en el que a música lírica i òpera es refereix. No deixen de gaudir d'aquestes magnífiques obres, i l'actual programació del XII Cicle d’Òpera a Castelló. Informació recollida de:

weblaopera.com/historia/histo2.htm filomusica.com/opera.html. es.wikipedia.org/wiki/%C3%93pera

Agraïments per la informació proporcionada per Castelló Cultural i el Teatre Principal.

Text: Emi Tirado Bodelón Fotos: Equip F. Instants.

A la música, la poesia i les arts escèniques de l’òpera els fan companyia altres elements molt importants, les arts escenogràfiques (pintura, arts plàsiques, decoració, arquitectura) ;la iluminació i altres efectes escènics; el maquillatge i els vestuaris.

Instants 11


"M'encantaria que alguna vegada tots els cantants de Castelló, que som molts, ens reunírem per a actuar tots junts”

Pedro Quiralte Gómez ens rep en la seua casa de Castelló i ens demostra el seu entusiasme per actuar en el teatre Principal, lloc per al qual li agradaria una programació permanent d'obres líriques i una orquestra pròpia. El jove baríton està collint grans èxits i portant el seu nom i el de la seua ciutat, de la qual parla amb orgull per nombroses ciutats europees, com Roma, París, Zuric, Madrid, entre unes altres. Pedro assegura que no concep la seua vida sense la lírica, des que va començar les seues classes de música en el col•legi va tenir molt clara la seua vocació. Pedro afirma "És un plaer per a mi actuar a Castelló. Visc a deu minuts del Principal i vindre tranquil•lament a peu i cantar és una meravella, a més no hi ha gens com una nit amb els teus amics de sempre, aquells que els mires i t'acordes del pati del col•legi. El temps no passa per a les grans amistats, són un gran regal”.

P. Ens ha comentat que no concep la seua vida sense la música, (ens demana que li tutegem i així ho fem). Quina va ser la teua primera actuació (incloent el col•legi) que recordes amb nostàlgia? Va reafirmar la teua vocació? R. R. La primera vegada que vaig cantar en públic va ser en les audicions de final de curs de l'escola Metrònom on jo estudiava solfeig i cant. Va ser en la llibreria de Castelló Babel un Diumenge al maí. Recorde els nervis que tenia (vaig ser a missa abans a resar). Va ser un dia preciós, van venir els meus pares, avis, germana, amics, així com molts amics dels meus pares. Mai ho oblidaré, igual que recorde també amb molt afecte a la meua primera professora de música. Ens ensenyava a solfejar amb una tenacitat impressionant, ja que era en el col•legi i érem molt xicotets, fins i tot inc melodies gravades en el meu cap “el meu, sol, do, sol, si , la, sol, el meu”. Esic segur que a cap company se li ha oblidat. Ara inc la sort de dir que és amiga meua, Gràcies Isabel!!

Instants 12


P. Quan vas començar a estudiar cant? Et penedeixes d'alguna decisió al llarg de la teua carrera, o simplement has madurat amb açò? R. La decisió de ser músic, ser cantant, la prenga quasi inconscientment. Recorde una vegada que el meu pare em va portar a classe de solfeig i en baixar-me del cotxe em va dir “Que vaja bé Pavaroi”, no sabia ni qui era! Crec que esic desinat a fer el que faig i que tot en la vida m'ha portat a açò. Realment no imagine la meua vida sense la música. És la meua manera de comunicar-me amb el món. P. Es podria dir de forma col•loquial que et dediques al món de la “faràndula”, mai és un món massa agraït. Has ingut el suport de la teua família des que vas decidir dedicar-te al cant? Total i Absolutament, tant econòmicament (que és molt important) com moralment. En la meua casa sempre m'han recolzat en tots els senits. El dia anterior a marxar-me a fer les proves d'ingrés en la Accademia Nazionale de Santa Cecília el meu pare em va dir que no entenia com no m'havia anat abans. Realment tant el meu pare com la meua mare m'han recolzat sempre molíssim però el meu pare ha sigut qui dels dos sempre i amb ulls tancats m'ha animat a estudiar i a no irar la tovalla , mai es perd una funció que siga prop de casa (fins i tot repeteix) i és el meu major fan. Juntament amb els meus pares és de jusícia que nomene a la meua germana ja que sempre ha cregut en mi i m'ha dedicat precioses frases en els seus llibres, un orgull! Per no parlar dels meus avis. Però no solament la meua família, sinó els meus amics també m'han ajudat (i ajuden) molt, molíssim, no vull deixar-me a ningú, però si m'agradaria donar-li les gràcies a la meua “base” com jo els cride: Jorge, Elvira, Marta, Jaime, Vicente, Rafa. Els veig menys del que m'agradaria però es que estan ací, i açò és molt important. I com no, és de jusícia que nomene al meu “àngel de la Guarda”, Mossén Joan Llidó. Que faria sense ell!! P. Sempre s'aconsegueixen els èxits amb treball, però no sempre s'aconsegueixen amb la mateixa facilitat. Arribar on ets ara, ha sigut un gran esforç amb dificultats al llarg del recorregut? O consideres que has sigut un “xic amb sort”? R. Arribar on esic? (riu), però si encara no he eixit de l'ou. Ara ve lo bo!! P. Qui t'ajuda a mantenir els peus en la terra? R. Em considero una persona amb molta sort i com a creient que sóc, molt volgut per Déu. Per a mi la fe és un apartat molt important en la meua vida, un regal! Crec que els peus en la terra és important tenir-los sempre. Molta gent s'encarrega que no se'm “pugen” a cap lloc. Mira, aquest treball és com un altre qualsevol i qui pense que no és un currant més està molt equivocat i més en aquests temps que vivim. Un metge que salva vides, això si que és un Divo! O un sacerdot que està en missions, no un cantant.

Instants 13


Pedro posa junt al retrat de sa mare, un dels seus majors suports.

P. Es nota que gaudeixes amb la teua veu de baríton en l'escenari, però. Hagueres preferit ser una altra veu, com a Tenor, per exemple? R. “Absolutament no, esic molt content amb el meu vocalitat. Que estrès!!! Ser un Tenor... (riu). Un dels meus millors amics és un Tenor i damunt líric-lleuger. Veig tot el que treballa i el que a ell li costa quatre hores a mi em costa dues. i... jo sóc de vida fàcil, així que em quede com esic i molt feliç. Cal reconèixer que la veu del tenor és una de les més diícils.” P. Entre les variants del Baríton, en què registres et trobes més còmode? R. Jo sóc un Baríton Mozarià. Moltes vegades em diuen que sóc un Baríton-Baix, unes altres un Baríton jove. El que sé és que sóc músic i que intente fer música amb la meua veu. Tinc la sort de cantar un repertori preciós i molt mogut escènicament, la qual cosa fa que les representacions siguen molt àgils. Interpretar a personatges joves és ara com ara la meua comesa. Ja indré 50 anys per a fer de dolent, ara em toca fer de “enredas”.

P. Quin és l'obra o personatge que t'agradaria interpretar, com a màxim desig? I el lloc en el qual més t'agradaria triomfar? R. (es queda pensaiu) Hi ha tants! em quede amb Rigoleto, encara que crec que em quedaré amb les ganes (riu). És un personatge que m'apassiona tant musicalment com escènicament. Eixes àries, duos, concertantes, una meravella! El Lloc? Home, La Scala de Milà no estaria malament. He estat allí i vaig donar quatre crits des de l'escenari, com sona!! P. Què referents, com a cantants, has ingut per a inspirar-te en les teues actuacions? R. Sens dubte el meu referent és el meu mestre, Carlos Chausson, de qui he d'aprendre fins a com caminar. P. Amb quin d'ells, dels quals estan en aciu, t'agradaria actuar? R. Un somni increïble va ser quan vaig comparir escenari amb la Mezzosoprano Daniela Barcellona o amb el barítono Thomas Hampsong. Estava més nerviós per conèixer-los que per començar els assajos. Alhora seria un somni poder fer alguna cosa amb el Rei de l'Òpera: Plácido Domingo, mamma mía, aquesta seria grossa! I com no amb el meu mestre, amb el qual he cantat infinitat de vegades, pero siempre en su estudio, o en un camerino. però sempre en el seu estudi, o en un camerino. Recorde una vegada en el Teatre Real abans d'una funció que ell cantava, em va dir, “anem a vore com sones en aquest teatre” i vam anar a la sala,, (bufit) puc dir el que vaig senir cuando vaig començar a cantar, sona tan bé i es ¡¡tan gran!! ¡Una meravella! P. Crees que l'Òpera és la “gran desconeguda”? Quines ciutats o països tenen més afició i coneixement d'quest gènere? R. Sens dubte els països de parla germana són per tradició els més “operísics” però jo crec que Espanya a poc a poc s'ha fet un buit dins del món de l'òpera i que som un país on ja hi ha molta tradició. No cal oblidar que grans noms de la lírica són espanyols: Kraus, Domingo, Carreras, Pons, Berganza, Lorengar, Caballé, De los Ángeles, entre uns altres i no solament cantants sinó directors, pianistes...

Instants 14


P. Quant a l'edat del públic. Quina franja és la majoritària? R. Hi ha de tot, espere que cada vegada el públic siga més jove, perquè l'òpera pot arribar a ser molt diverida. P. En la teua ciutat, la que adores, i en la qual gaudeixes quan véns a actuar. Com ha sigut la resposta del públic en general? Són amics i coneguts els que vénen a veure l'Òpera, o t'ha sorprès la resposta dels castellonencs en les teues úlimes actuacions? R. La meua relació amb el públic de Castelló és meravellosa i solament puc dir GRÀCIES!! perquè cada vegada que cante s'ompli el teatre i açò és molt emocionant. L’ulima volta que vaig cantar en “casa” va ser amb Cosí fan Tute i l'acolliment va ser impressionant. Recorde quan vaig eixir a saludar en la segona funció i m'estremeixo. Fa una estona he estat sopant amb dos grans amics meus i hem parlat de lo molt que m'agrada la meua ciutat, Castelló. Però és que és així, jo reconec que hi ha gent que pot pensar que siga fer la rosca però qui em coneix de debò sap l'important que és per a mi el poder eixir a passejar per la Plaça Major o el quedar amb la meua gent. És fantàsic i espere fer-ho sempre.

Una frase per acomiadar-te: “Doncs si, vull donar les gràcies a tot el públic de la meua ciutat que cada vegada que visite el Teatre sempre l’ompli. I vull donar-los les gràcies per ajudar-me a complir el meu somni. Cantar.” Text: Emi Tirado Bodelón Fotos: Prestades per Pedro Qurialte i Equip F. Instants.

Instants 17


POLÍTICA

Ali Brancal Mas

Enrique Navarro Andreu

Portaveu adjunta del BLOC-Compromís en l’Ajuntament de Castelló

Senador per Castelló del PSPV

PATIR Hi ha molta gent a Castelló i a altres províncies que està paint molíssim la crisi. I més que encara pairà. Moltes de les persones que ara ens llegeixen tenen diversos membres de la seua família a l'atur. Ens diuen que "no hay otra solución" que "es por la crisis" perquè es pensen que ens xuplem els dits. No és crisi, és ideologia. No és la única forma d'afrontar-ho, és la seua forma d'afrontar-ho. Cal plantejar alternaives reals que preserven l'estat del benestar i repensen l'economia d'aquest país. Les seves solucions úniques ens porten a una societat amb dos pols: els inclosos (ben poca gent molt rica) i els exclosos (la resta de la gent). Hi ha menys diners que fa uns anys, sí, però es que encara hi ha molts, i els hem de saber inverir (que no desaprofitar). Inverir en educació té un muliplicador d'1'8 (per cada euro inverit per l'estat es retorna 1'8€ en l'economia que acaba generant) en canvi la despesa en AVE té un muliplicador per baix d'1 (és despesa, reporta menys del que s'inverteix) sense comptar el manteniment que requereix. Reta-llar en educació (o en salut, serveis socials, recerca...etc) no és cap solució, es perdre diners públics. Si ens retallen sous, o no tenim treball, tampoc no hi haurà consum, no podrem comprar més que allò justet i necessari, amb la qual cosa l'economia es ressenirà i començaran a tancar peits comerços i a acomiadar gents als grans. La roda s'anirà fent més gran. El que està per vore és la capacitat d'aguantar de la gent del carrer. No us cregueu que aquestes mesures son les úniques possibles perquè es menira.

Instants 16

LA CERÀMICA NO ES MEREIX AÇÒ El sector ceràmic ha sigut fonamental en el desenvolupament de Castelló, pel seu volum de facturació i exportació i, sobretot, pel nombre d'ocupacions. És cert que la caiguda de la construcció li ha afectat de ple perdent producció i ocupacions, però és el nostre present i el nostre futur. La ceràmica encara manté 17.000 ocupacions directes i més de 6.000 indirectes, dedica més del 60% a l'exportació, segueix inverint en I+D i manté un Cluster on la concentració de taulelleres, esmaltadores i maquinària genera una sinergia inigualable. Per tot açò, no s'entenen alguns comportaments: a) Que el nou execuiu del PP no haja tret encara els programes de “ajuda a la re-industrialització i compeiivitat” que cada any eixien al desembre (En 2011, 23 milions a les empreses castellonenques). b) Que la Generalitat Valenciana haja esborrat les ajudes a la I+D. i els maninga a la Fórmula 1. c) Que la Generalitat Valenciana no haja abonat encara les ajudes de 2010 i 2011 escudant-se en la seua fallida. d) Que seguim esperant el “Pla de rehabilitació d'habitatges”, única esperança per a recuperar el mercat interior. i) A això s'afig la falta de crèdit bancari, els costos energèics, la caiguda de licitació de l'obra pública i els dubtes del nou govern per a recolzar les infraestructures que, com el corredor mediterrani, li donarien un plus de compeiivitat al sector. Per tot açò és inexplicable que en l'úlim ple de la Diputació el Parit Popular rebutjara una moció del PSOE de suport al taulell. Que li falle el govern de Madrid, o que el de València li torne l'esquena amb els seus incompliments es pot entendre però que la pròpia província li negue el seu suport és incomprensible. De totes maneres van a tenir ocasió de recificar. Preguntes, interpel•lacions i mocions van a ser conínues en les Corts Generals, el Senat i els Corts. Cevisama és una altra oportunitat el pròxim 7 de febrer. Recificar és de savis. Castelló no pot fallar al sector.


Carmen Carreras López

Salvador Aguilella Ramos

Portaveu d’Esquerra Unida en l’Ajuntament de Castelló.

Alcalde del PP en l’Ajuntament d’Onda.

PLANETAR

ELS MOTORS DEL CAMBI

Hi ha molta gent a Castelló i a altres províncies que està paint molíssim la crisi. I més que encara pairà. Moltes de les persones que ara ens llegeixen tenen diversos membres de la seua família a l'atur. Ens diuen que "no hay otra solución" que "es por la crisis" perquè es pensen que ens xuplem els dits. No és crisi, és ideologia. No és la única forma d'afrontar-ho, és la seua forma d'afrontar-ho. Cal plantejar alternaives reals que preserven l'estat del benestar i repensen l'economia d'aquest país. Les seves solucions úniques ens porten a una societat amb dos pols: els inclosos (ben poca gent molt rica) i els exclosos (la resta de la gent). Hi ha menys diners que fa uns anys, sí, però es que encara hi ha molts, i els hem de saber inverir (que no desaprofitar). Inverir en educació té un muliplicador d'1'8 (per cada euro inverit per l'estat es retorna 1'8€ en l'economia que acaba generant) en canvi la despesa en AVE té un muliplicador per baix d'1 (és despesa, reporta menys del que s'inverteix) sense comptar el manteniment que requereix. Reta-llar en educació (o en salut, serveis socials, recerca...etc) no és cap solució, es perdre diners públics. Si ens retallen sous, o no tenim treball, tampoc no hi haurà consum, no podrem comprar més que allò justet i necessari, amb la qual cosa l'economia es ressenirà i començaran a tancar peits comerços i a acomiadar gents als grans. La roda s'anirà fent més gran. El que està per vore és la capacitat d'aguantar de la gent del carrer. No us cregueu que aquestes mesures son les úniques possibles perquè es menira.

La present legislatura va començar marcada per les ànsies de transparència que la societat li exigia als políics. Aquelles ànsies les reflecia perfectament en els seus orígens el 15-M. Després de la meua presa de possessió, després de 23 anys d'oposició del Parit Popular, el primer que vaig fer va ser escoltar-los. Ells estaven indignats per la falta de transparència en l'ajuntament d'Onda. Nosaltres, també. En campanya em vaig presentar davant els onders amb aquest compromís de transparència. Els vaig dir com seria el meu sou com a alcalde i ho vaig fer perquè fins llavors, a Onda, era un tabú parlar del tema pels desorbitats emoluments que percebien. A fi del bon govern i a la transparència, vaig penjar en el meu blog, www.salvaaguilella.es, la meua nòmina i també la declaració de béns amb la qual vaig començar el meu mandat. La meua nòmina com a alcalde reflecteix la considerable rebaixa en el sou respecte dels anteriors alcaldes, de fins a 16.000 euros menys bruts a l'any. El meu sou està per sota del que recomana la Federació Valenciana de Municipis i Províncies. El d'ells, excedia fins al topall màxim recomanat. La transparència no era suficient. Calia gesionar bé els recursos de tots. La passada legislatura, amb alcalde socialista, Onda va gastar 14 milions més dels quals va ingressar. En sis mesos de govern popular, hem aconseguit estalviar-li als veïns 700.000 euros. I ho hem fet renegociant a la baixa contractes sobredimensionats i traient a concurs públic aquells que el PSOE va adjudicar a dit sense plantejar-se el cost. Ser transparent i gesionar bé els recursos no era suficient. Calia donar veu també en senir dels veïns. Per açò, en l'úlim ple aprovem donar-li veu als veïns en els plens. I, amb tot, tampoc és suficient. En plena crisi, no serem un bo govern si no aconseguim eixir tots els onders junts d'aquesta situació. Per açò tripliquem les ajudes socials que dóna un municipi com Vila-real, que ens doblega en població.

Instants 17


ECONOMIA PER A NO ECONÒMICS En tots els mitjans de comunicació se succeeixen les informacions sobre la “cuesta de Enero”. Els experts diuen que aquesta ocorre a causa dels excessos que la majoria de gent es permet durant el nadal, tant en els menjars i sopars amb amics i familiars, com per les despeses extra en regals, i com se sol dir, després de la tempesta arriba la calma, cal estrènyer-se el cinturó per a compensar. No obstant açò, solament cal veure o llegir les noícies relacionades amb el primer cap de setmana de rebaixes per a saber que el consum durant el mes de Gener es preveu realment alt, la qual cosa ens pot fer pensar que no existeix tal “cuesta”. Les opinions segons siguem consumidors o empresaris també són molt diferents. Mentre els consumidors admeten que es gastaran una mitjana de 90 euros per persona, la qual cosa significa un 6% més respecte a l'any passat, els empresaris transmeten que el consum en les rebaixes disminuirà respecte a altres anys a causa de la dura crisi que travessem. Però no és or tot el que rellueix. Passejant per qualsevol centre comercial o pels carrers principals de les ciutats durant les rebaixes, ens podem adonar que la gent ha canviat els seus hàbits de consum. Malgrat la crisi i que la despesa ha disminuït, els consumidors ens reservem els peits estalvis per a realitzar les compres d'aquells aricles que més es desitgen durant el període de rebaixes, podent adquirir els productes a preus més reduïts. Ha canviat el consum. Amb la crisi les persones que tenen la sort de tenir treball consumeixen menys i estalvien més, i les persones que no tenen treball segueixen consumint el mateix tots els mesos, doncs tenen calculat exactament quant es poden gastar. Podem pensar que hi ha un 20% de persones en atur, però també podem pensar que hi ha un 80% de persones que tenen treball, no obstant açò són les expectaives que aquest siga durador el que ens ha canviat la personalitat i la nostra capacitat de fer conters i preocupar-nos pels ingressos i les despeses.

En definiiva, preocupar-nos per la nostra economia domèsica. Tornem doncs al principi de l'aricle. Segons experts psicòlegs, per a poder evitar la costa de gener podem seguir una sèrie de recomanacions: - Si hem ingut vacances, hem d'afrontar la volta al treball amb tranquil·litat i adaptant-nos progressivament al nou ritme i a la volta a la ruina. - Pracicar exercici i realitzar acivitats d'oci en el temps lliure juntament amb una bona alimentació també poden fer menys costa amunt la volta a la ruina i ens ajudaran a trobar-nos en bon estat d'ànim. - Plantejar-nos propòsits assolibles i realistes. Seleccionar i fixar-nos metes progressivament ens ajudarà a senir-nos realitzats i saisfets dels nostres progressos. - Realitzar un pressupost anual mensualitzat per a ajustar-nos. Igual que es fa en les empreses, hem de fer un pressupost per a saber quan i quants seran els nostres ingressos, quan i quant seran les nostres despeses, i quan i quant estalviarem per a poder disposar de diners en cas d'una despesa extra. A més de les despeses pròpies del mes de desembre, al gener també es produeixen pujades en molts productes i serveis habituals, per la qual cosa tenir una previsió i racionalitzar les despeses de cara a fi de mes ens ajudarà a administrar-nos per a no acabar en 'números rojos'. - Per úlims, no et deixar-nos portar per la febre consumista durant les rebaixes, seleccionant ben el que anem a comprar, adquirint únicament l'imprescindible o el que realment necessitem. Si ens deixem portar pels impulsos consumistes les rebaixes poden converir-se en un 'parany' ja que en comptes d'estalviar en la compra d'oportunitats, ens dedicarem a malbaratar el pressupost mensual en compres absurdes que realment no necessitem.

Text: Alejandro Martin Vidal

Instants 19


LITERATURA

JAVIER QUEVEDO PUCHAL Ondense de 35 anys que viu a Madrid curse els seus estudis de Filologia Anglesa en la Universitat Jaume I, més tard curse estudis literaris per la Universitat de Huddersfield. Va col•laborar durant tres anys com a crític cinematogràic para Labutaca.net, sent també articulista ocasional per a altres revistes digitals com Babab.com. Va publicar la seua primera novel•la en 2008, El tercer desig, drama romàntic amb elements de tall fantàstic, una miscel•lània de realitat, ficció i contes de fades. El mateix any la Caixa Rural d’Onda va editar l'obra col•lectiva Esmorzar sense mar, Javier Quevedo va realitzar la seua aportació a aquesta obra amb el seu relat La veritat de l'altre. Va ser en el 2009 quan va publicar la seua segona novel•la “Todas las maldiciones del mundo”, finalista dels premis Shangay, és una relexió agredolça sobre la memòria en clau de ciència icció. En 2010 va publicar en format digital i gratuïtament l'antologia de nanorrelats de terror i fantàstic Abominatio i va ingressar en Nocte, l'Associació Espanyola d'Escriptors de Terror. És finalista per a diversos premis literaris ja ha aconseguit reconeixements en diversos festivals com el I Premi Vòrtex de Terror i Fantasia 2005, pel seu relat “El cuerpo ceñido” P. Pregunta comuna però bàsica per a anar coneixent-lo (ens demana que li tutegem) Quan i Com et va sorgir la idea de dedicar-te a ser escriptor? Podríem dir que és vocacional? R. En efecte, és alguna cosa que em ve des de xicotet. Sempre m'ha agradat explicar les meues pròpies històries (de xicotet, ho feia en uns rotllos de paper coninu que em portava el meu pare de la fàbrica taulellera on treballava). Durant la meua infància i adolescència, em limitava a fer plagis bastant descarats dels meus autors favorits (al pobre Michael Ende ho tenia fregit), però amb el temps he anat depurant la meua forma de treball i, en el pitjor dels casos, he converit el que abans eren plagis en meres fonts d'inspiració, que no és poc. Supose que avui dia hauria canalitzat aqueix esforç creaiu cap a la producció audiovisual, atès que fer curtmetratges (o pel•lícules, si un té sort) és més immediat i per descomptat té molt més públic que l'escriptura. Però supose que em manege bé amb el llenguatge literari, així que no veig moius per a canviar. P. Des que vas acabar els teus estudis t'has dedicat sempre a escriure? R. En absolut. De fet, ni remotament em dedico a això ara tampoc. No sé com serà en altres països, però en aquest el de viure de l'escriptura és un luxe reservat per a uns pocs… possiblement per a molts menys dels quals fins i tot jo mateix imagino. Escriure en el meu cas és més un entreteniment que he professionalitzat fins a on he sabut o fins a on m'han permès. P. Per què escrius? Què t'aporta a la teua vida diària? R. Diners no gaire, com comentava. El que m'aporta és més aviat una saisfacció personal. M'aporta saber que he converit només un afició en alguna mica més. M'aporta la tranquil•litat (i al mateix temps, la dificultat) de saber que hi ha gent a qui de debò li agrada el que escric. A voltes em fan venir ganes de irar la tovallola, però abandó la idea quan m'escriu un lector per a agrair-me el molt que li ha ajudat llegir “El tercer desig” o una lectora que se sorprèn per com l'he inquietat i emocionat alhora amb “Cossos descosits”.

Instants 20


P. Has escrit novel·la romànica i de terror, però sempre amb elements de ficció i fantasia barrejats amb realitat Amb que gènere gaudeixes més a l'hora d'escriure? I a l'hora de llegir? R. Si ho penso a fons, el gènere em dóna una mica igual, la veritat. Com a lector i com a escriptor. És cert que inc certa debilitat pel terror i el fantàsic, però no qualsevol cosa em val. He llegit novel·les o relats de terror francament dolents que, més que aportar-me, la qual cosa han fet és llevar-me temps. D'igual manera que he llegit històries suposadament més “respectables” i costumistes que al final m'han semblat un avorriment pedant i buit. Suposo que el que m'atrau és una bona història, uns bons personatges i una bona prosa que em transmeta alguna cosa. I això és just el que persegueixo també quan escric. P. Com ja hem dit La ficció i la fantasia han sigut elements indispensables en les teues novel•les, crees que podries prescindir d'elles per a una pròxima novel•la? R. Just en aquests moments acabe de publicar un relat en l'antologia “Enamórate” (Odisea Editorial) que no solament no té gens de fantasia, sinó que està inspirat en una anècdota real. També el relat que vaig escriure per al llibre “Almu-erzo sin mar (con amigos)” tenia un pòsit bastant realista, deslligat per complet del fantàsic. I la novel•la que esic escrivint ara no és estrictament fantàsica, encara que sí té un to molt Presentación de “Cuerpos Descosidos” en su Onda natal. ombrívol i sòrdid que crec que l'acosta més al terror que altres propostes quallades de vampirs i fantasmes. De totes maneres, no esic molt interessat a escriure novel•les històriques costumistes amb molta escena eròica. Per a açò ja anem més que sobrats amb Almudena Grandes i molts uns altres. El que vull és escriure bons llibres, que no és poc. P. Com críic professional i afeccionat al cinema T'agradaria que alguna de les teues novel•les fóra plasmada en la gran pantalla? Quin director t'agradaria que la rodara? R. Per descomptat, seria una ajuda important, encara que no sé fins a quin punt, doncs per desgràcia a Espanya el públic acostuma a senir un rebuig (absurd i infundat, sota el meu punt de vista) cap al cinema espanyol. Però sí, estaria molt bé. En la revista Shangay em van preguntar en el seu moment qui m'agradaria que adaptara al cinema “Todas las maldiciones del mundo” i se'm va ocórrer que Isabel Coixet podria ser perfecta. Encara que inc un amic curtmetratgista fabulós, Jota Linares, que també connecta molt bé arísicament amb aquesta novel•la (a part de que és un fan confés de la mateixa). El cas de “Cuerpos descosidos” és una mica més complicat, però per afinitat de temes i tons, crec que Agusí Villaronga faria una adaptació estupenda.

Instants 21


LITERATURA P. Pregunta habitual, però important, quins són els teus referents per a escriure. En la literatura? I en el cinema, els tens? R. Depèn bastant de cada novel•la o relat. Els meus referents literaris, que en general es mantenen impertorbables, són Angela Carter, Ray Loriga y Clive Barker. Cadascun d'ells ha ficat el cap en major o menor mesura en cada ocasió. Per exemple, Carter i Loriga estan molt presents en “El tercer deseo”, combinats una mica amb el cinema de Julio Medem, que és un director que m'apassiona. “Todas las maldiciones del mundo” afegia a més un altre ingredient: les lletres de Chrisina Rosenvinge, una arista que em meravella. “Cuerpos Descosidos” dóna pas a certa aroma que podria remetre a Clive Barker (o açò espere), però també hi ha molt de la nova ona de cinema de terror francès i fins i tot del cinema negre clàssic. No sé, jo crec que els referents van i vénen. Al meu entendre, els millors aristes són els que no tenen por de ser permeables, sinó que prenen el que admiren per a incorporar-ho al que fan i aconseguir alguna cosa personal amb açò. Una novel•la de personatges, que formen part d'un puzle que el seu conjunt ens mostra una història esborronadora Una novela de personatjes, que formen part d’un puzzle que en conjunt ens muestra una història terrorífica P. “Cuerpos Descosidos” en dues paraules es defineix molt bé el senit de la novel•la. Com se't va ocórrer el ítol? R. Tendisc a prendre el ítol d'alguna frase que apareix dins de la novel•la. En aquest cas també. “Cuerpos Descosidos” és una història amb un component molt ísic, doncs parla de gent que d'una manera o un altre somaitza els seus problemes, els converteix en alguna cosa ísica a través de ferides en el seu cos. D'ací aqueixa imatge metafòrica de cossos humans que, com si foren ninots de carn, apareixen “esfilagarsats”. En tot cas, bé podria haver-se itulat també “Mentes descosidas” o fins i tot “Almas descosidas”, doncs com bé saps parle de gent que a nivell emocional està incompleta d'una forma o una altra P. Són els propis personatges els que generen amb les seues pors i angoixes, el terror que desembolica la història o tenen ajuda externa? R. Jo crec que hi ha una mica de tot. Alguns fantasmes viuen solament dins dels propis personatges, alimentats per les seues pors, els seus traumes i els seus complexos. No obstant açò, com podem observar en la part del diari privat, també hi ha fantasmes molt de carn i os que són els que generen el terror amb els seus actes i els seus dogmes. I just aquests úlims fantasmes són els pitjors, doncs són els que amb el temps s'allotgen a l'interior d'altres persones per a alimentar-se de les seues pors i complexos. És una mica com un cercle viciós P. Aquesta ajuda externa ve donada per altres personatges o són la religió, creences i ideologies les causants d'aquestes pors? R. No sé si a l'hora de parlar de “Cuerpos descosidos” usaria la paraula “religió” o més aviat “dogmaismes” i “fanaisme” en general. Com a persona, una de les coses que més m'aterreixen són els dogmaismes i les vides que es destrueixen en el seu nom. En si mateixa, no considere que la religió siga necessàriament alguna cosa dolent (de fet, ací tenim en la meua novel•la un personatge bastant posiiu com a Bobo, que és un capellà però no suporta sobre les seues esquenes cap càrrega negaiva al respecte). El que em sembla temible és quan es porta una religió a l'extrem del fanaisme i s'esgrimeix el seu nom per a jusificar qualsevol acte aberrant. Siga com siga, i responent a la teua pregunta, jo crec que en realitat açò és un procés de retroalimentació: les creences portades a l'extrem generen monstres i, al seu torn, aqueixos monstres segueixen perpetuant les creences portades a l'extrem… i torna a començar. El cercle viciós del que parlava abans.

Instants 22


P. Quant als espais en els quals els personatges es mouen Són propicis per augmentar l'angoixa i el terror o simplement són tesimonis de la vida dels personatges? R. No m'agrada ambientar les meves obres en llocs que ni tan sols conec, per això em vaig decantar per aquestes tres localitzacions. Però en alguns casos, l'ús va més enllà de la mera ambientació. Ámsterdam em venia molt bé per situar el Cabaret dels Pecats, perquè és una bogeria de ciutat on un espectacle d'aquestes caracterísiques podria tenir cabuda perfectament. València té unes funcions més iròniques que gens, doncs amb ella pretenia donar una mica la volta al que podria esperar el lector: per aquest moiu no trobem aquesta famosa ciutat “de la llum”, sinó un lloc on està caient un diluvi (o d'aquí aquesta casa encantada que no té fantasmes). Quant al poblet de Yorkshire, crec que aquest ambient “anic” i fins a cert punt enrarit era la manifestació ísica perfecta del que passa per les ments dels seus habitants.

P. Aquests llocs són ficicis o formen part de la realitat? R. Les ciutats són reals, clar (excepte el poble anglès, que és inventat). El que no existeix són el Cabaret dels Pecats i la casa valenciana (encara que aquesta úlima està inspirada en alguna que he vist de passada i en com he imaginat el seu interior). P. Quina acceptació ha ingut la teua novel•la a Castelló? Quines opinions sinceres t'han donat amics i família? R. Els familiars i amics mai et diuen que no els ha agradat… je, je. No, però de debò, jo crec que ha agradat d'una forma sincera. I dic que sincera perquè la majoria m'han dit que els ha sorprès trobar un canvi qualitaiu tan notable respecte a tot l'anterior. També han coincidit bastant en què enganxa molt. P. Dorothy, personatge del Mag de Oz, una de les pel•lícules favorites de Lucio diu: S'està millor a casa que en cap lloc, per a Lucio en canvi manca de senit aquesta frase Quin senit té per a Javier? R. Em considere una persona molt casolana. Cada vegada més. De totes maneres, sóc dels quals opinen que la llar està on un té el cor. I el cor pot estar en diversos llocs al mateix temps. Ara visc a Madrid, que és una ciutat que m'encanta, però també trobe molt a faltar Onda o Castelló, per açò procure tornar cada cert temps. I no obstant açò, quan esic a Onda i Castelló un parell de setmanes, comence a trobar a faltar Madrid. La llar no és un lloc, sinó la seua gent i les experiències allí viscudes.

Cossos Descosits Només li podem dir benvolgut lector, llija-la, li mantindrà atent i aconseguirà gaudir-la des del primer moment. Una història esborronadora, apassionant en la qual destaquen els personatges per sobre de tot, la seua lluita interna per sobreviure a les seues pors genera una sèrie d'esdeveniments que no li deixaren indiferent Des d'Instants li desitgem molta sort a Javier. Aquesta nominat al millor relat curt per “*YGST“ i “Cossos descosits” aquesta nominada als premis SciFiWorld (millor novel•la i il•lustració). Podeu donar-li el vostre vot en aquest enllaç: http://www.scifiworld.es/premios_votaciones.php Text: Emi Tirado Bodelón Fotos: proporcionades per Javier Quevedo

Instants 23


LITERATURA

Digue’m qui sóc

Julia Navarro

Aquest mes de Febrer, m'agradaria recomanar als nostres lectors la novel·la “Dime quien soy”, el treball de Julia Navarro que va eixir a la venda en 2010. Una novel·la políica i d'aventures molt interessant amb la qual l'autora ens proposa entreteniment alhora que un repàs per la memòria històrica i políica del segle XX a Europa, des de la II República fins a la Guerra Freda. La novel·la relata la història d'un periodista, Guillermo Urbizu, al quin se li encarrega, per part d'un familiar, que invesigue i posteriorment, escriga la vida de la seua àvia. El llibre, per tant, ens relata les anades i vingudes tant del periodista, que es mou pels racons on la seua àvia va construir una vida, com de la protagonista de la història, Amelia Garayoa. Malgrat els seus quasi mil pàgines d'extensió, el llibre enganxa des d'un primer instant, portant-nos a conèixer perfectament a les persones que integren aquesta història, que són moltes i molt dispars. A més de políica, l'autora també ens proposa un relat replet d'amor i desamor, per als paladars més romànics. És una novel·la completa que feilla al lector i molt recomanada especialment per als interessats en la història del segle passat. Sens dubte, una novel·la esquinçadora i impactant que no deixarà indiferent a ningú. Lledó Soler Gual

El jardí oblidat

Kate Morton

Literatura clàssica anglosaxona, intriga, romanticisme i un estil victorià anglès, que el lector viu en companyia de Casandra, una dona australiana del S. XXI. Nell, és la causa per la qual Casandra viatja a Cornualla, un lloc perdut i misteriós de la costa anglesa. Casandra acudeix allí per a acabar la invesigació que la seua àvia (*Nell) va començar. Nell és una xiqueta de la I Guerra Mundial però sense saber perquè, ni com, la seua vida comença des de molt xicoteta a l'altre costat del món, abandonada en un port d'Austràlia. Quan descobreix que és adoptada els seus passos, a la recerca del seu vertader origen, li condueixen a Cornualles. En aqueix mateix lloc és on Casandra aconsegueix esbrinar el que Nell no va arribar a saber mai. La història no us deixarà indeferents, amb un esil senzill però magistral Kate Morton enganxa al lector des del primer moment. Una història que malgrat no senir-se representat, el lector se submergeix tant en ella que aconsegueix senir-se idenificat amb aqueixos moments romànics, psicològics i especialment fantàsics que “l'autora” llega a Nell a través dels seus contes, malgrat no creure massa en aqueixes fantasies. Qui haja llegit a Dickens o Maupassant trobarà evocacions d'aquests autors en aquesta novel·la romànica d'esil anglès, amb la diferència espacial de dos mons paral·lels que s'uneixen a través de la vida de Nell. Emi Tirado Bodelón

Instants 24


Un home subtil

Per Anca Balaj

Relats

Sempre havia sigut un home discret, de poques paraules. Encara així, jo creia que teníem una bona relació, que ens volíem i que tot anava vent en popa. Mai discuíem per gens, mai em contradeia, acceptava totes les meues decisions, escoltava les meues xarrameques nocturnes i es prestava a mirar els meus programes favorits de televisió. Tot açò em va fer pensar que érem l'un per a l'altre, així que prompte li vaig proposar que ens fórem a viure junts. Ell va accedir sense cap objecció i ens mudem l'endemà (record que va portar espàrrecs verds per a sopar en la nostra primera nit, "Com eres vegetariana, vaig pensar que t'agradarien", em va dir). Des d'aqueix dia vam tenir una vida afable i tranquil·la. Entre setmana treballant, mentre que els diumenges jo em quedava escrivint i ell anava a caminar per la muntanya. Sempre tornava a casa amb un manollet d'espàrrecs silvestres; ell no els provava mai, els arreplegava a propòsit per a mi. I jo encantada amb el preciós gest: fins i tot en els seus passejos em tenia present. La cosa es va complicar un mes abans de les noces, quan va començar a portar-me espàrrecs diàriament. Totes les nits arribava casa amb un xicotet manoll que em lliurava sense intervenir paraula. Si algun dia no podia eixir al camp, els comprava en el supermercat de la cantonada, però sempre, sempre portava el manoll. Deixava el paquetet sobre els fogons i es quedava mirant-me de braços plegats. Jo li besava (cada vegada amb menys entusiasme, la veritat) i promeia menjar-me'ls l'endemà, ben torradets. Un dia va explotar. Ho va fer a la seua manera discreta, tan discreta que vaig tardar uns dies a entendre: al costat dels espàrrecs va deixar una paella i una botella d'oli. ""Entén-me d'una vegada" -em va dir- "no has de rosir-los sinó fregir-los". Va agarrar la maleta que ja tenia preparada i ja no li vaig tornar a veure.

Jocs de Guerra

Per Miguel Vives Jiménez

Vaig observar des de l'alt els dos exèrcits disposats per a la lluita, se'm va paralitzar el cor en veure l'enorme desigualtat que hi havia entre ells, d'un costat, hi havia centenars de fusellers, granaders, canons, sapadors disposats i preparats per a combatre, de l'altre costat, entre les meues files, solament un grapat de valents amuntegats i esperant el pitjor. Sabia que havia de fer alguna cosa, així que vaig començar a córrer com si m'anara la vida en açò, estava desesperat i quasi em semblava escoltar ja el rumor de la contesa i el so ensordidor dels canons, sabia que no podia fallar-los, de la meua missió depenia que guanyàrem la batalla, que segurament seria la més important de les nostres vides. Corria i corria i els minuts se'm feien eterns, semblava que no anava a arribar mai a la meua desinació. Per fi vaig albirar la vella casa on albergava l'esperança d'aconseguir els reforços necessaris, quan vaig arribar vaig obrir la pesada porta de fusta i em vaig presentar pantaixant davant l'ancià calb que em mirava sorprés, li vaig explicar la meua situació i amb un somriure va obrir l'enorme vitrina de cristall inundant tota aquella estada amb la coneguda olor dolçassa de les llaminadures, va traure un parell d'aquells sobres de soldadets i me'ls va lliurar. Aquell dia segur que guanyaria la batalla.

Instants 25


LITERATURA

Aromes de la Plana El passat dia 4 es va presentar en Argot el Poemari "Aromes de la Plana", per Vicent Jaume Almela i Eixau i . Carmen Aldás Oliver, amb acompanyaments musicals d'Artur Álvarez. Aromes de la Plana és un poemari intens, dels quals arriben a l'ànima del lector. Escenaris reconeguts que tots apreciem i versos que ens fan arribar les olors, els sabors i els plaers de la nostra terra; una terra esimada que dóna idenitat tot un poble. Els poemes de Vicent Jaume Almela i les il•lustracions de Dt. Carmen Aldás fan d'aquest poemari un cor que batega intensament, que acompanya als moments importants de la vida, donant-li al lector el senir i recolzament dels nostres avantpassats. Esimat lector, no deixe passar l'oportunitat de passejar per Horts de Tarongers, la Basílica de Lledó, les Illes Columbretes, el Fadrí, el Mercat,la Pineda del Grau, Primer Molí..., i tants escenaris que no es poden oblidar. Vicent Jaume Almela i Eixau (Castelló de la Plana, 1958) és poeta i escriptor castellonenc, lletrista i col•laborador en diversos mitjans de comunicació. Pertany al Pont dels Lletres, una enitat de caràcter intercomarcal que associa escriptors/es i estudiosos/es de la literatura de la Plana, l'Alcalatén, El Maestrat i Els Ports, amb l'objeciu de difondre la acivitat literària en llengua catalana en el nostre territori. Vicent Jaume Almela i Eixau ens dibuixa, en la seua poesia un aspecte idealitzat de les terres castellonenques; tradició i festa, retrats de costums, paisatges i gents, interpretant així la festa i els costums de Castelló; una imatge bondadosa, il•lusionada i enamorada de la terra de l'autor.

Text: Llibreria Argot Pedro Javier Álvaro Sánchez

Instants 26


Rugbi Castelló o la Reinvenció constant Anem a intentar fer un exercici d'imaginació. Ens trobem en l'Anglaterra de mitjan el segle XIX. En un camp dels voltants d'una típica ciutat anglesa de l'era victoriana un grup de joves aquesta practicant un esport conegut com “football”. De sobte un dels jugadors agafa la pilota amb les mans i inicia la carrera per a acabar dipositant l'esfèric després de la línia de fons de l'equip contrari. Acaba de nàixer el rugbi.


ESPORTS Una vegada més ens trobem davant el que denominem llegenda urbana. Ningú coneix a l'individu en qüesió, ni la ciutat on va esdevenir aquest incident. Ni tan sols els equips que paricipaven ni l'any en concret en què va ocórrer. No obstant açò qualsevol persona que conega alguna cosa del món del rugbi, coneix aquesta història. I per a amanir ja totalment la qüesió, tothom, parlem dels amants de l'esport sempre, per favor no s'ofenga ningú, ha escoltat allò de “el futbol és un esport de cavallers jugat per bèsies mentre que el rugbi és un de bèsies jugat per cavallers”. Igual que en el cas de la història del jugador anterior, se li ha atribuït aquesta gastada frase a la meitat de la població del Regne Unit, però ningú sap amb certesa qui és el “pare” de semblant afirmació. El que si que és cert és que el rugbi és un esport especial on els hi haja. De fet va nàixer com una escissió de l'anteriorment esmentat football , conegut actualment com futbol, en l'Anglaterra del Segle XIX. Durant aqueixa època victoriana es van començar a reglamentar en el Regne Unit diversos jocs o esports que es pracicaven, en alguns casos, des de molt temps arrere. En el cas que ens ocupa es va donar les circumstància que era en les universitats, encara que no sempre però si amb més assiduïtat, on es pracicava aquest ipus de jocs, que era com se'ls denominava llavors. Per a posar-se d'acord entre elles, unificar criteris, crear un campionat únic i amb un reglament homogeni es van reunir en un Pub, cosa llavors molt habitual. Açò ens fa reflexionar sobre el fet que la gent ja fa molts anys que es reuneix entorn d'una cervesa per a parlar de les coses, i que açò no és, ni molt menys, una invenció actual com creuen alguns. I és que la cervesa ha estat en el naixement i segueix estant molt lligada a aquest esport. Tant, que possiblement esiguem parlant d'una part fonamental del mateix, com després veurem. La qüesió és que la reunió de les universitats no concloc com segurament tots esperaven al principi i diverses d'elles es van desmarcar de la resta creant un campionat diferent. Aquesta història, molt menys poèica que l'anterior però real, és el germen del naixement d'un nou esport. El que avui coneixem com a rugbi.

¿Esport o filosofia esporiva? Si hi ha un esport “diferent” aqueix és, sens dubte, el rugbi. En primer lloc és l'únic que té tres temps perfectament diferenciats de qualsevol un altre. El primer són els entrenaments en els quals l'equip es prepara per a la trobada en la faceta tàcica, tècnica i ísica. El segon és el parit en si. (amb dos parts de 40 minuts). I el tercer es, independentment del resultat, el moment en que els dos equips es reuneixen en un local, convidats per l’equip amfitrió, a un àgape i junt a unes cerveses per a parlar del parit que han disputat. Cal dir que encara que açò úlim no esta escrit en cap manual d'aquest esport, tothom ho compleix rigorosament. Naturalment sempre hi ha algunes rares excepcions, encara que quan açò ocorre l'equip en qüesió rep críiques des de tots els àmbits de l'univers rugbi, i la seua reputació queda, com es diu vulgarment, a l'altura del betum.

Instants 28


Com veiem ja estem davant una disciplina esporiva que en el que a la tradició i respecte al contrari es refereix, no té parangó amb cap altra. Al final de la trobada l'equip vencedor fa el passadís al perdedor per a felicitar-li pel seu esforç. S'imaginen açò en un altre esport molt conegut? Impensable veritat. Sé que algun em dirà que alguna vegada ho ha vist en altres esports. És cert, jo també, però es poden comptar amb els dits d'una mà en els úlims vint anys. I per descomptat mai com a norma. I quan parlem del respecte a l'àrbitre les coses encara van més enllà. El rugbi és un esport en el qual, quasi com en cap altre, el guanyar un sol metre costa algunes vegades molt temps. Per açò perdre-ho, pot ser algunes vegades, dramàic per a l'equip que ho fa. Doncs ben quan algú protesta a l'àrbitre de manera irada i amb falta d'educació el seu equip és sancionat amb la perduda de 10 metres. De nou si açò ho extrapolem, encara que les comparacions siguen odioses, açò a altres esports hi ha alguns que necessitarien estadis gegantescs per a poder disputar les seues trobades, ja que no indrien suficient espai per a anar cap a arrere. Fins i tot es dóna la circumstància de ser els mateixos companys els que increpen a un jugador del seu equip quan aquest s'empre de forma violenta i irrespectuosa amb els seus rivals. Com veiem estem davant una disciplina esporiva que s'assembla mes a una filosofia de vida que un esport en si. No obstant açò, i malgrat tot el narrat fins ara, el rugbi sempre ha ingut un esigma que li ha marcat de forma molt negaiva. La majoria de la gent, que no ho coneix realment, pensa que aquesta davant un esport violent.

El Rugbi arriba a Espanya Malgrat que molts puguen pensar que el rugbi és un esport relaivament modern en el nostre país estem davant una disciplina esporiva quasi centenària. La federació espanyola de rugbi va ser fundada en 1923. No obstant açò el primer parit del que es té constància en el nostre país va tenir lloc en La Coruña en 1910. Est enfronte a les tripulacions de dos vaixells anglesos, El Goucester i el Liverpool, atracats en el port. Per als amants de l'estadísica dir que el primer enfrontament de rugbi a Espanya se salde amb un 0-5 per als mariners del Goucester. Poc després, al maig de 1911, se celebraria a Barcelona un parit entre un equip francès, el Patrie, i el primer quinze espanyol del que es té constància i del que ja no es tornarà a tenir noícia: El Club Deporivo Español. De nou per als quals els agraden les dades estadísiques el resultat final de la trobada va ser de 0-7 per als del gall. Ja en 1921 Baldiri Aleu funda el primer equip espanyol com a enitat: La Unió Esporiva Santboiana.

Instants 29


ESPORTS

El Rugbi arriba a Castelló Com anem veient el rugbi és una disciplina esporiva que porta molts anys assentada a Espanya. No obstant açò aqueix assentament com a esport no ha sigut ni molt menys homogeni. Mentre que en la zona del nord del País i a Catalunya es va introduir més nombrosa i ràpidament, en la resta sempre va ser d'una forma molt més anàrquica tant en llocs com en els anys en els quals va ocórrer. A més, en la majoria de les ocasions ha estat sempre lligada a algun ciutadà estranger que es va assentar en una zona determinada del país o algun estudiant que va tornar seduït per aquest esport i funde un club en la seua ciutat d'origen. Pel que fa a Castelló el primer club del que es té constància com tal va aparèixer en 1979. El seu fundador va ser José Campos a més a més de Capità i “alma mater” del mateix. Aquest equip va representar a la ciutat durant diverses temporades en els anys 80 per a després desaparéixer en aqueixa mateixa dècada. Diversos dels components d'aquella primera esquadra castellonenca van intentar a principi dels 90 tornar a crear un nou club. Per a açò van fer una labor de captació de joves pels insituts de Batxillerat i de formació professional de la ciutat. Especialment l'aniga maestria que seria, en essència, el viver d'aquesta nova generació i que indria com a referència de camp d'entrenament, els terrenys que es trobaven enfront del restaurant D´onelios de la platja de la Pineda de la ciutat. A parir d'aqueix moment comença una altra etapa en el rugbi pel que fa a Castelló. Una etapa que arriba fins als nostres dies. El 28 de desembre de 1990, dia dels innocents, es funda l'actual club de rugbi Castelló. A parir d'aqueix moment el club ha anat paricipant en compeició autonòmica i amb major o menor fortuna fins als nostres dies. La piràmide de l'enitat que presideix, actualment Mikel Ansareo és l'equip sènior. Es dóna la circumstància, d'altra banda molt habitual en aquest ipus de disciplines esporives, que el president del club és, al seu torn, jugador del mateix. Aquesta ha sigut l'únic equip de l'enitat que mai ha deixat de compeir, a diferència de les seccions inferiors per circumstàncies que després comentarem. Per a veure la dificultat que suposa poder compeir tots els anys amb un mínim de nivell donarem una sola dada: la passada campanya van abandonar el club per diverses circumstàncies 14 jugadors en el primer equip. Si tenim en compte que juguen 15 jugadors d'inici en un parit veiem la complicació suprema que pot ser per a un entrenador l'haver de confeccionar un equip compeiiu d'una temporada per a una altra. A més es dóna el cas que fa dues temporades va ocórrer el mateix amb el que en dos anys s'ha renovat pràcicament la planilla Instants 30


Per això Oscar Marinez, preparador de l'equipe sènior sap que ha de començar cada any pràcicament de zero. Açò suposa una dificultat afegida si es vol aconseguir una classificació que d'opcions a jugar la fase d'ascens. Actualment l'equip entrena i juga en les instal•lacions del campus universitari de la UJI després d'haver-ho fet durant 18 anys en les pistes de Gaetà Huguet. Es dóna la circumstància que la UJI torna ha tenir un equip de rugbi que competeix en la lliga universitària i que nodreix, encara que en reduït numere, al Rugbi Castelló. Aquesta temporada, com ja ha ocorregut en altres anteriors, el club sènior té representació d'altres països. En concret es tracta d'un jugador argení un altre de nacionalitat romanesa i un altre més neozelandès. Com es pot constatar es tracta de tres dels països on aquest esport té ampli seguiment i que paricipen assíduament en els mundials de la categoria. Es dóna la curiosa circumstància que el rugbi va ser olímpic fins a 1924. A parir d'ací deixe de ser disciplina olímpica fins a la pròxima cita en Rio 2016, encara que aquesta vegada solament a sigut inclòs en la modalitat de rugbi 7. Com havíem comentat abans la base del rugbi Castelló ha passat per diversos avatars apareixent i desapareixent seccions en funció dels jugadors que hi havia. Finalment el club va decidir unir la base de l'enitat castellonenca a les del Cau, San Roque i Tatami , totes elles de la província de València, en les categories m 18,m 16, m 12, m 10. Al mateix temps compta amb una escola d'iniciació amb xiquets i xiquetes de 7,8 i 9 anys a la qual qualsevol que ho desitge pot portar als seus xicotets. També es va comptar en el seu moment amb un equip femení. Però de nou per diversos problemes aquest va desaparèixer i en l'actualitat dues de les components d'aquesta secció juguen en equips valencians. Com hem vist estem davant un cas clar de supervivència esporiva. El club organitza tots els esius un campionat de rugbi platja, i en aquestes dates ha ingut lloc una trobada entre seleccions territorials catalanes i valencianes en la UJI sempre amb la vista posada amb la promoció d'aquest esport en aquesta ciutat. No obstant açò l'enitat dels elefants de la nostra ciutat es veu obligada, com l'au fènix, a ressorgir tots els anys de les seues cendres. El futur aquesta sens dubte en la consolidació d'aquest esport a força de l'organització d'esdeveniments com els abans esmentats i en la creació per part de les insitucions d'una escola municipal. Possiblement així aquesta modalitat esporiva, respectuosa i humil com cap, siga vista pel públic en general com alguna cosa no violenta. Una vegada més es demostra que un grup de persones parlant entorn d'una cervesa poden fer alguna cosa tan gran que quasi dos-cents anys després seguisca sent un referent esporiu en el respecte, el treball, la humilitat…. En definiiva i com diu algú que conec en un esport amb ànima. Text: Toni Hernández Monzonís. Fotos: Pablo Salvador Fco José Pitarch Club de Rugby Equip F. Instants.

Instants 31


ESPECTテ,ULOS

Instants 32


CICLO CINETONE`12 EN ONDA El divendres 13 de Gener va arrancar Cinetone 2012, un cicle temàic de cinema clàssic amb música en directe, tal com es veia el cinema a principis del seguisc XX. Cinetone ens porta cinema nòrdic, peces irrepeibles i diícils de trobar, però de gran influència en el cinema europeu i americà. La primera funció va estar a càrrec d'un gran clàssic del terror: 'Vampyr' (1932) del míic director danés, Carl Theodor Dreyer. Una magistral pel•lícula, inquietant i asfixiant que va influir en Kubrick amb "The Shining". Vampyr va estar acompanyada dels ambients cacofònics del músic Neuron (Girona), sons industrials que van visitar Onda després del seu pas per el Sonar 2011. Aquesta és l'única pel•lícula sonora de les quatre que es projecten en el cicle de mestres del cinema danès i suec, influents directors sense el que no s'entendria gran part de la història del cinema. La segona pel•lícula del cicle va ser un altre gran assoliment del terror: 'Korkarlen' ('El Carruatge Fantasma', 1921) del director suec Victor Sjöström, que va influenciar a directors com Ingmar Bergman en "El Setè Segell". Figura de la mort acompanyada per les orgàniques textures sonores de Juan Antonio Nieto (Madrid) (ex Aviador Dro, ex La Dama Se Esconde, ex Alphaville ). Coninuarà el divendres 10 de Febrer 'Herr Arnes Pengar' ('El Tresor de Arne', 1919) del també suec Mauritz Siller, director venerat per Billy Wilder o Ernst Lubitsch. Drama i crim envoltats de paisatges gelats i acompanyats per la freda malenconia de Lauki (Barcelona/Pamplona). Cinetone'12 conclourà amb 'Häxan' (1922) de Benjamin Christensen, un míic film on es deia que el propi diable va estar en el rodatge, Primer fals documental de la història, molt abans de l'aclamat 'Ciutadà Kane'. Supersició i bruixeria amb els cinematogràfics collages sonors del duo Cuneta (València). La pel•lícula es projectarà divendres que ve 24 de Febrer. Cinetone es projecta a Onda (Castelló) en la Cassola, en el Centre d'Ocupació i Cultura (C/Balmes, 2), i està organitzat per Soterrani amb la col•laboració de l'Ajuntament d'Onda. Divendres 13 de Gener 'Vampyr' (Dinamarca/Alemanya, 1932) de Carl Theodor Dreyer, amb música de Neuron htp://soundcloud.com/neuron8000). Divendres 27 de Gener 'Körkalen' ('Phantom Carriage') (Suècia, 1921) de Victor Sjöström, amb música de Juan Antonio Nieto (htp://pangea-juanantonionieto.blogspot.com/). Divendres 10 de Febrer 'Sir Arne's Treasure' (Suècia, 1919) de Mauritz Siller amb música de Lauki (htp://laukiak.wordpress.com/). Divendres 24 de Febrer 'Häxan' ( Dinamarca/Suècia, 1922) de Benjamin Christensen, amb música de Cuneta htp://cunetacuneta.bandcamp.com/ ). Més informació: htp://www.cinetone.co.nr/

Agraïments a l’Ajuntament d’Onda per la informació proporcionada.

Text: Pedro Javier Álvaro Sánchez Imatge: Ajuntament d’Onda

Instants 33


ESPECTACLES

FESTIVAL TANNED TIN

Standstill, un dels grups participants Els passats dies 2, 3, 4 i 5 de Febrer va tenir lloc a Castelló el fesival Tanned Tin, un esdeveniment musical de música electrònica, folk, rock o pop d'avantguarda. Amb més d'una dècada d'actuacions a les seues esquenes, enguany va oferir el seu espectacle en el Teatre Principal de Castelló permetent a la celebració una bona acúsica i so de molt bona qualitat. El fesival manté la paricularitat de donar a conèixer arestes del panorama musical independent, que avui dia no són tan coneguts però que a poc a poc s'obrin camí en el món de la música en el nostre país. Van visitar la nostra ciutat arestes de la talla Antony & the Johnsons, Deerhunter, Okkervil River, Final Fantasy, Deerick, Beach House, The Decemberists, Xiu Xiu, Animal Collecive, CocoRosie o M.Ward. La seua programació, amb més de trenta concerts en quatre dies, va tenir molt èxit entre el públic, ja que una setmana abans de l'inici del fesival, les entrades ja estaven esgotades. Va destacar, sobretot, el cartell del dijous dia 2 amb Nacho Vegas, Standsill, Triángulo de Amor Bizarro, Laeiia Sadier, Amor de Días o Ausin TV que va atraure sobretot al públic castellonenc i de la Comunitat Valenciana. Sens dubte, el Tanned Tin va ser un cúmul de bones sensacions i bons moments que recordar entre els assistents.

Text: Lledó Soler Gual Fotos: tannedtin.com

Triángulo de amor Bizarro

Instants 34


FESTES DE “SANT BLAI” Les festes del carrer “Sant Blai” es van celebrar del dia 3 al 6 d'aquest mes de Febrer en la localitat de Castelló. A pesar que les condicions meteorològiques no van acompanyar les jornades, els veïns, com cada any, van ser fidels a la seua cita. Igual que des de fa temps, molts dels veïns d'aquest carrer així com familiars i amics que són convidats, van passar un cap de setmana dels més complet, amb acivitats tant per a xiquets com per a adults, a pesar que el fred i el vent va obligar a suspendre algun dels seus actes. El dissabte va tenir lloc una mostra gastronòmica en el carrer i cada veí va delectar a la resta de paladars que omplien el carrer amb els seus millors guisats. El diumenge, dia de la festa Major del carrer, es va celebrar una processó després de la ípica “despertà” i d'un desdejuni popular. A l'assenyalada cita, que es repeteix des dels anys seixanta, no va faltar la presència d'autoritats i membres de la Junta de Festes del panorama castellonenc, a més dels veïns del carrer i la seua presidenta, Clara Soler Sol al costat de la Comissió de festes d'enguany. Els més xicotets també pariciparen en la processó vesits de “castelloneros” i de “llauradors”. Com no es podia esperar d'una altra manera, al migdia del mateix diumenge, dia de festa major, es va disparar una gran *mascletà, forma de demostrar el seu fervor per aquestes festes i pel seu patró. Nosaltres des de “Instants” , desitgem que seguisquen celebrant aquestes festes per molt temps, doncs l'essència de les festes de carrer no pot perdre's a més de que no seria possible sense el sacrifici, la constància i l'entusiasme dels quals la fan possible. Texto: Lledó Soler Gual Fotos: Clara Soler Sol

Instants 35


CINE

ELS DESCENDENTS Imperfectes èssers humans Per Diego Amela Chiva The descendants. 2011. EEUU. Director: Alexander Payne. Guión: Alexander Payne, Nat Faxon, Jim Rash (Novela: Kaui Hart Hemmings). Intérpretes: George Clooney, Shailene Woodley, Amara Miller, Nick Krause, Patricia Hasie. Mat King (George Clooney) és un atrafegat advocat hawaià que, quan la seva dona sofreix un accident i queda en coma, ha de prendre les regnes de la família i responsabilitzar-se de dues filles que amb prou feines comprèn. Sobre aquest drama familiar planeja una infidelitat ignorada i una diícil decisió sobre un terreny verge, herència de la família protagonista i que els cosins de Mat anhelen que venda al millor postor. Aquesta premissa, que augura un melodrama de llàgrima fàcil i evident missatge pro-ecologista, es converteix a les mans d'Alexander Payne en una tendra tragicomèdia poblada per uns personatges que, encara quan es comporten ridículament afavorits pels seus defectes i misèries, estan plens d´una intensa veracitat, un profund humanisme amb el qual resulta impossible no commoure's. Perquè, malgrat el descarnat drama que suggereix la trama, Payne se serveix d'ella per fer un nou retrat de l'home corrent i la seva discreta èpica per trobar el seu lloc al món. Molt té en comú el vulnerable Mat King amb el personatge interpretat per Jack Nicholson en una altra pel•lícula del director de Omaha, A propòsit de Schmidt. Es reconeix la mateixa desorientació existencial en les seves mirades perdudes i exhaustes, buscant un vesigi de senit en un món que s'ha tornat irrecognoscible i estrany. Homes perduts que fàcilment poden veure's com a perdedors, perquè Payne malda per descobrir-nos totes les seves facetes, incloent aquelles que resulten patèiques. Però ho fa sense delectar-se, amb la netedat d'un narrador honest que no emet judicis ni fa paranys. Ho veiem en les dues cares de Mat King enfront del seu infidel i comatosa dona, retraient-li iracund el seu engany i besant-la entre llàgrimes; o en el rude sogre del protagonista (Robert Forster), capaç de tombar a un jove imperinent d'un cop de puny per després mostrar la seva desolació amb una suau carícia al rostre de la seva filla. Gestos www.collider.com que a través de la mirada del director converteixen als seus personatges en l'alguna cosa molt recognoscible: imperfectes éssers humans. No obstant això, malgrat la seva coneguda inclemència en retratar als seus personatges, en Los descendientes Payne redimeix al seu protagonista, conjuminant les dues trames principals amb una pinzellada subil que culmina amb Mat contemplant els quadres dels seus ancestres. Imatges mudes que observen saisfetes al descendent que estava perdut. Matt King (George Clooney) i els problemes de família.

Instants 36


ESTRENES Arriba el mes més curt de l'any i, amb ell, l'esperada carrera dels Oscars amb les seves conseqüents prediccions. Encara que la majoria de travesses ja estaran tancades, val la pena fer un ull a les estrenes de febrer que ens brinda el retorn de dos mites vivents del setè art. El primer és Marin Scorsese, que se va emporatar la estatuilla en 2006 per Infiltrats, i que ara estrena La invención de Hugo, primera incursió del director al cinema familiar que també se sumeixi a la nova moda del 3D. Basat en el llibre infanil homònim, la cinta presenta a un nen orfe que viurà trepidants aventures en reparar un robot espatllat. I el segon és Steven Spielberg, guanador de dos estatuillas i que este mes estrena War horse. També basada en una obra infanil, la Asa Buterfield i Chloë Grace Moretz, els xiquets protagonistes de La invenció de Hugo pel•lícula retrata la infrangible amistat entre un jove i el seu cavall als quals ni tan sols els horrors de la I Guerra Mundial podran separar. Nosaltres esperem ansiosos l'estrena de Moneyball, cinta de pressupost més modest (encara comptant amb Brad Pit) que compta amb guió del genial Aaron Sorkin, responsable de L´ala oest de la Casa Blanca. nairmybrain.wordpress.com

Quant al cinema patri, Icíar Bollaín estrena Katmandú, un mirall en el cel, ambiciosa pel•lícula que narra el viatge d'una professora catalana a Kàtmandu i la seva lluita contra l'explotació infanil. Prescindint en aquesta ocasió de Paul Laverty, guionista de la més que digna També la pluja, Bollaín realitza un treball de desplegament colpidor encara que, segons sembla fins al moment, també de sensibilitat fàcil. I amb Leonor Watling al capdavant, Mariano Barroso dirigeix El millor d´Eva, thriller que compta amb la presència del castellonenc Miguel Ángel Silvestre. Interessant i estranya és la proposta de Papà, soc una zombi, pel•lícula d'animació de Ricardo Ramón i Joan Espinach, evident tribut a l'imaginari de Tim Burton deparados.es amb una nominació als premis Goya. I per als amants del cinema de circuit alternaiu, aquest mes trobem interessants pel•lícules com Shame, de l'arista visual i director britànic Steve Mcqueen que ja va sorprendre amb la seva anterior obra Hunger, tambén protagonitzada per Michael Fassbender i The Turin horse, úlim treball del director hongarès Béla Tarr, comparat habitualment amb el desaparegutAndrei Tarkovski.

Brad Pit, director d’un modest equip de beísbol en l’úlim guió d’Aaron Sorkin.

Text: Diego Amela Chiva

Instants 37


Francisco Instants 38 Rodríguez Béjar


ARES DEL MAESTRE Des de un lloc privilegiat com es Ares del Maestre es contempla una panoràmica de somni. El lloc ideal per a perdre’s a gran altura. Mes a prop del cel.


RACONS

Instantànies d'Ares en una de les nevades d'hivern

A 1190.m de altura sota el nivell del mar , 63 km de la capital, Castelló i vint-i-quatre de Morella, es troba el terme municipal d’Ares del Maestre, un dels centres de la Prehistòria mes rics de tota la Península Ibèrica i un dels mes ípics del interior de Castelló. Es troba delimitat per les rambles Carbonera i Belluga, en l’ interior de la comarca de l’Alt Maestrat. El seu paisatge es abrupte i dominat per turons alts, escarpats de cim pla. El seu clima, Jose Luis Marqués Cerero mediterrani de muntanya, fa agradable l'estància sobretot en els mesos de la tardor i l’ esiu. Les seues temperatures oscil•len entre -10º i 30º. Les pluges es produeixen de primavera a la tardor i sol nevar sobretot de Desembre a Febrer. Els vents mes freqüents son del Nord o Tramuntana o els del Sud, que son els que porten les pluges.

Jose Luis Marqués Cerero

Instants 40


Imatge: Ajuntament d’Ares

La paraula Ares es d'origen català anic i es repeteix amb certa freqüència a lo llarg dels Pirineus Catalans, sobretot als voltants de un pas de muntanya. La hipòtesi mes probable, d’origen eimològic, es que prové de aras, que en llaí significa altar. Ares del Maestre limita amb els termes municipals de Castellfort, Morella, Caí, Villar de Canes, Benassal i Vilafranca del Cid, tots de la província de Castelló. La població d’Ares oscil•la al voltant de 220 habitants. La alitud del seu terme varia des de els 700m. fins els 1300 metres d’altura.

HISTÒRIA La història de Ares comença ja des de la Prehistòria. Des de temps primiius, Ares del Maestre, a causa de la seua situació estratègica, ha pait els avatars de les lluites per la seua possessió i per tant d’incendis i destruccions que allò comportava. En el segle XVIII va ser escenari bèl•lic durant la Guerra de Successió fins que va ser conquistada en 1707 per les tropes de Felip V, passant a dependre de la Governació de Morella. Durant les primeres guerres carlistes, Cabrera va converir el castell en el seu caserna general i va ordenar la seua re-forificació en l’ any 1838. Finalment, va seguir els desins de les terres del nord valencianes, rendint-se als lliberals en l’ any 1840. Quan corria el 25 de novembre de 1873, la derrota carlista va ser total i per tant, l’ abandonament del castell arribaria poc temps després. En altra època i després dels disturbis ocasionats també en 1936, Ares va sofrir dos grans bombardejos. La brigada manada pel coronel Adrados i la brigada de Galícia amb Alonso Vega i Aranda, van van capturar en la mola d’Ares a tres-cents soldats i el poble, per tant, va ser alliberat. Encara així, la guerra també li va costar a esta xicoteta localitat castellonenca 64 vícimes. De la història de Ares del Maestre es poden veure pintures rupestres d’art llevaní en la Cova Remigia i de la història medieval, les restes del Castell ibèric, edificat pels romans i modificada pels musulmans, va ser part de la conquista en 1170. Les pintures rupestres han sigut declarades Patrimoni de la Humanitat per a la UNESCO l’ any 1998, junt a la resta de pintures de la província llevanina. Les restes de la muralla en Ares

Jose Luis Marqués Cerero

Instants 41


RACONS

ARES I ELS SEUS VOLTANTS Les vistes des de Ares son indescripibles, tot pareix disint, tot es mes bonic. Les seues muntanyes tenen la figura de cons truncats i les aliplans es denominen moles de molta elevació, com el tossal de Orenga i mola de la Torre, cap a Ponent o al Nord, la Mola d’Ares, vèrtex geodèsic d’uns 1418 metres d’alitud. Els abrics rocosos es troben disseminats pels diferents barrancs de la rambla carbonera. Si parlem del seu recorregut natuJose Luis Marqués Cerero ral, no podem oblidar-nos de La Font Voltà, d'aigua clara i prats, Una de las diversas fuentes de Ares en pleno invierno. Font de la Pinella, també amb font i prats, Barranc dels Horts, micro-reserva de flora i amb un anic bosc de roures i la Mola d’Ares, abans mencionada i un dels llocs mes importants i significaius del municipi.

La Mola de Ares La Mola d’Ares posseeix una de las majors altures de la província de Castelló. Com el seu propi nom indica, la part mes alta esta formada per una planura, que mesura dos kilòmetres de superície por un de amplària, en forma desigual. Els seus murs, naturals de contenció,el formen grans grossos de pedra disposats en graderies descendents. Amb el temps, s’ ha modelat el paisatge formant barrancs i rambles de caudal molt variable. La dedicació d’aquestes terres s’ ha fet, des de l’ aniguitat, al pasturatge i la seua coberta vegetal es actualment en la seua majoria per a la pastura del besiar, no obstant es poden trobar varietats de arbustos i vegetació en el lloc, a més de la fauna que habita pels voltants, com pot ser la cabra salvatge o el voltor comú.

Jose Luis Marqués Cerero Les precioses vistes que es poden contemplar des de La Mola

Instants 42


Jose Luis Marqués Cerero

A més de la Mola d’Ares, en esta espectacular localitat castellonenca es pot parlar de una serie de monuments civils que son dignes de visitar. Per això, no podem oblidar-nos del “Barranc dels Molins” , conjunt de cinc molins d'aigua, que reben el nom de Molí de la Roca, Molinet, Molí de Dalt, Molí de la Balsa Redona i Molí del Sol de la Costa i consitueixen, amb la seua recollida i conducció d'aigua, una de las mes singulars obres d'enginyeria hidràulica del segle XVIII. Hui en dia han sigut declarats bé d'interès cultural i el seu recorregut sol ser una de las rutes mes pracicades pels turistes que visiten el poble.

Un dels molins que abastixen aigua al poble.

Altres monuments d'interès cultural que podem trobar en Ares del Maestre son, per exemple, els anics portals de las muralles o la presó, edifici d'interès arquitectònic, que es troben dins del casc urbà. Dins del radi, hi han dos ermites, Santa Bàrbara, espatllada amb el temps i hui en dia, edifici d'interès arquitectònic, l’ ermita de Santa Elena, situada en la masia del mateix nom, es del segle XVIII i l’ Església Parroquial, dedicada a la Assumpció de la Verge. La Torre Campanar presenta la paricularitat de ser mes baixa que l’ església, del segle XVIII.

El Castell d’Ares Conta la població, en la part alta de la mateixa, amb un castell a 1230m de altura. El Castell te en la seua base dos zones mes amplies, en la primera de elles, un altra meravella de la naturalesa “La Cova”, cova de grans dimensions que travessa la mole de part a part les parets de la qual son completament vericals. L’ entrada principal s’ orienta cap a la costa d’Ares, la seua boca, d’uns deu metres de amplària es va estrenyent poc a poc per a eixir per l’ altre costat del castell, on podem veure el barranc dels Molins. En la Guerra Civil del 36 es va uilitzar com a refugi aniaeri per tots els veïns d’Ares, gracies al seu sòl pla i sorrenc. En temps no molt llunyans, la Cova del Castell, en la seua part mes estreta, també es va uilitzar d’hospital veterinari a més de ser protagonista de alguna que altra llegenda. En l’ actualitat, ha sigut remodelada i presenta un bon accés d’entrada i eixida, per aquesta raó rep nombroses Jose Luis Marqués Cerero visites any rere any. Instants 43


RACONS

RUTA PEL CASC URBÀ DE ARES Si iniciem el nostre viatge per l’ interior del casc urbà, començarem el nostre recorregut des de la Plaça Major del poble, on es troba l’ Hotel d’Ares . Aquesta plaça quedaria fora del recinte emmurallat, es ací on es troba la porta per la que s’ accedia, l’ anomenat Portal del “Perche” i on realitzarem la nostra primera parada per a gaudir de la seua bellesa. En la Plaça Major sol ser el punt on els veïns solen reunir- se, sobretot en les festes populars de la localitat. Coninuem la nostra ruta i ens dirigim cap a la Plaça de la Església on podem albirar tant el campanar abans mencionat com la façana del Ajuntament, amb elements gòics i amb les dependències de la presó en la part mes baixa del edifici. La nostra visita coninua per darrere del campanar i dirigint-nos cap al Castell on podrem veure les restes de la muralla i “La Cova”, element que creua el castell d’est a oest. Seguim la nostra ruta pel carrer que baixa, el anomenat carrer de “ Les Roques”, on podrem gaudir de les restes de les muralles, “les pallises” i els tres “portalets” cadascú d’una època. Si coninuem el nostre recorregut, travessant els tres portals arribarem de nou a la Plaça Major del poble on finalitzaria la nostra ruta pel casc urbà d’Ares.

FESTES PATRONALS

Francisco Rodríguez Béjar

Alguns veïns d'Ares realitzen espectacles de foc la nit de Sant Antoni.

Francisco Rodríguez Béjar

En el terme municipal d’Ares es celebren quatre festes patronals. Al Gener, es celebra la festa de San Antoni Abad, el dissabte mes pròxim al 17 de Gener. L’ úlim diumenge del mes d’Abril, Ares rendeix homenatge a San Marc, amb una missa i una rogaiva al santuari de la Mare de Déu de la Font de Castellfort. En Maig, i amb una romeria el segon diumenge d’aquest mes a la Ermita de Santa Elena, el municipi celebra la festa patronal d’aquesta mateixa. Les festes patronals del poble en honor a San Bartomeu i Santa Elena se realitzen al mes d’Agost, coincidint amb els dies 24 (San Bartomeu) i 25 (Santa Elena) . A més dels seus habitants, en les seues festes acudeix gent de molts llocs, ja siguen familiars o amics dels veïns del poble. A part de les festes abans mencionades, Ares organitza unes jornades agro-ramaders, incloses en la setmana d’Agost dedicada a les seues festes patronals a més de un concurs de gossos de pastors.

Els regatxols d'Ares, un lloc emblemàtic d'esta localitat.

Instants 44


Francisco Rodríguez Béjar

Els veïns d'este municipi s'integren completament en les festes de Sant Antoni.

RUTES PER A AFICIONATS AL SENDERISME Ares- Barranco de los Molinos- Nevera de ”Regatxols”- Mola de Ares. Altura mínima: 892m. Altura máxima: 1321m. En aquest municipi castellonenc es poden realitzar nombroses rutes per a conèixer els voltants d’aquest paratge natural. Aquestes podrien ser: Ruta pel “Camí de el Roure de les Berrugues” , la ruta dels Molins o per exemple el camí de “La Mola” . Nosaltres volem oferir-lis una ruta mes llarga i completa i on poder visitar molts llocs que no poden perdre’s. Per a allò, agafen bons complements per a fer senderisme i provisions per a passar una estona de muntanya. Agafem la sendera SL- CV 45 ( tot està ben senyalitzat) des de el mateix poble, que ens portaré cap als Molins que es troba al barranc dels Molins, son els cinc molins connectats entre sí que s’ encarreguen del aprofitament del aigua. La sendera no te pèrdua, per tant i seguint les mateixes senyals, la Nostra ruta recorre els cinc molins que hi ha, a més podrem gaudir d’unes vistes espectaculars i del Salt d’Aigua, que proveeix aquestos molins, encara que dependent del mes en que farem la nostra ruta, potser que esiga prou escàs d’aigua . Instantswikiloc 45 Imagen:


Jose Luis Marqués Cerero

Jose Luis Marqués Cerero Alguna de las instantánees del Salt d’Ares.

Una vegada finalitzada la nostra visita per tots ells, sense deixar la mateixa sendera, deixant a la nostra dreta també el Barranc de Cantallops, arribarem a La Nevera de “ Els Regatxols” .La nevera es troba a uns 1.200 metres d’alitud i el pou en el que es conservava la neu que pot ser visitat te una profunditat d’uns vuit metres. Tècnics del Museu d’Etnologia han dissenyat l’ exposició i preparant l’ audiovisual que pot veure’s en la Casa del Nevater, on s’ expliquen els usos de la neu i el gel naturals, les operacions de recollida, conservació i transport i la xarxa de dipòsits de neu valencians. En aquest punt, si desitgem coninuar la nostra ruta, ens desviem per la sendera SL-CV 46 per a coninuar fins a La Mola de Ares. En aquest mateix lloc, podrem gaudir d’unes vistes espectaculars i recrear-nos albirant, en algunes ocasions i si el dia ho permet, les Illes Columbretes, els Pirineus o la Serra de Tramuntana en Mallorca. Si voregem la Mola per la seua part Oest, guiats per pals plantats, anirem de nou, a través de boscos i roques, direcció a Ares, fins arribar a la mateixa.

Francisco Rodríguez Béjar

El fosquejar i el cel en Ares són espectaculars qualsevol dia de l'any Agraïments a l’Ajuntament

Text: Lledó Soler Gual

d’Ares per la informació e imátges

Fotos: Francisco Rodriguez Béjar.

proporcionades.

Instants 46

Jose Luis Marqués Cerero.


Casa el Karagols Els teus moments de Tasca al centre de Castell贸. Carrer Carcaixent

Instants 47


RUTES

Rutas por David Tellols García La ruta d’aquest mes ens porta fins Alcalá de Xivert y la serra d’Irta, , pertanyent a la comarca del Baix Maestrat, està situat a 50 km al nord de Castelló per la N340, degut a la seva ubicació privilegiada, aquesta zona ha estat habitada des de l’ aniguitat trobant-se troballes neolíiques, fenícies, gregues i diversos poblats ibèrics. La nostra primera parada serà el Castell de Xivert, una volta arribats a Alcalà en lloc de entrar a la població seguim recte per la N340 i una vegada passat el pont (per baix) que entra a Alcalà girem a la esquerra per la primera entrada (senyalitzat) a mà esquerra, i a uns 100 metres ens trobem amb la Ermita del Calvari, esta va ser construïda a mitjans del segle XVIII, i al seu voltant s’ ha construït una zona recreaiva en la que poder dinar, amb zona de aparcament, fonts, bancs i paellers. Sense eixir-nos d’aquesta carretera i a uns 3 km, trobarem el castell, cuidant i dominant tot el sud-oest de la serra i en bon estat de conservació. D’ origen musulmà, segle XI, va sofrir diverses modificacions a càrrec de l’ ordre del temple com les imponents torres bessones en el segle XIII, ja en el segle XVI i baix la direcció de la ordre de Montesa es van fer diverses remodelacions de menor importància, sent abandonat definiivament en el segle XVII després de l’expulsió dels moriscs. Ermita del Calvari

Castell de Xivert

Torres bessones del castell que van ser modificades en el S. XIII

Instants 48


El poblat que envoltava el Castell dominaba tot el Maestrat

Una de las curiositats d’aquest castell es que el poblat està en el exterior del castell, i també esta murallat, quan camines per ell pots veure els seus carrers, les seues cases, els aljubs i pots fer una vista general de com podien ser les seues vides. Les seues vistes privilegiades ens donen una idea de perquè està situat en eixe lloc, doncs de un sol cop d’ull tot el Maestrat. Finalitzada la visita i amb ganes de empunyar una espasa, ens dirigim a la població, Alcalà, que posseeix un dels campanars mes alts de la Comunitat Valenciana, que junt amb la església parroquial de San Joan Baista conformen el conjunt arquitectònic mes important de la localitat, es va edificar entre 1735 i 1776 i va ser finançat íntegrament per els veïns amb aportacions voluntàries.

La façana de la església es una enorme construcció simètrica de diversos pisos rematada amb la estàtua de San Miquel, que li aporta una destacable noblesa al conjunt. A la dreta, esta la torre campanar, amb 68 metres de altura que va ser construïda 17 anys després de la construcció de la església; conta la llegenda que Joan Barceló la va cimentar sobre sarments per a que el vent i les fortes corrents d’aire no la derrocaven. Alcalà posseeix també una almàssera amb elaboració pròpia de oli, just en front del col•legi, direcció Coves de Vinromà on podreu comprar oli, e inclús portant una quanitat mínima de olives, vos elaboraran el vostre propi oli.

La Iglesia de San Juan Bauista iene uno de los campanarios más altos de la Comunidad Valenciana.

Instants 49


RUTAS

Ermita de Santa LlĂşcia situada a 312 m

sobre el nivell del mar en la vessant sud de la serra d’Irta

Instants 50


A la eixida, direcció Castelló, abans de la gasolinera, esta el restaurant Castell de Xivert, on pararem a dinar, “olla” amb pilotes, carns a la brasa, menú a bon preu, bon tracte i millor companyia. Abans de finalitzar la jornada, farem una úlima visita a la ermita de Santa Llúcia, direcció Castelló ens desviem a Alcossebre i en la segona rotonda girem a la esquerra, a parir d'ací ja no esta senyalitzat, però no es complicat, hi ha que creuar tot Alcossebre per la part de dalt, es tota una avinguda amb villes i apartaments als costats.

Una vegada creuat tot Alcossebre, hi ha que pujar direcció urbanització d’Irta i ascendir fins que s’acabe la carretera, esta creua tota la serra oferint-nos el paisatge caracterísic de la zona. L’ermita de Santa Llúcia (foto3) està situada a 312 m sota el nivell del mar en l’ extrem sud de la serra d’Irta, en la muntanya de San Benet, va ser construïda a finals del segle XVII, i mes que pel seu valor històric que el te, ens ofereix una de las millors vistes de tota la província. Al estar situada en l’extrem sud de la serra ens oferix una vista espectacular de

tot Castelló, les Columbretes, Torreblanca, desert de las Palmes, Prat de Cabanes, Penyagolosa e inclús, els dies clars, el cap de San Antonio de Alacant. Amb aquestes vistes finalitzem la nostra ruta esperant com sempre que gaudiu dels nostres paratges com ho hem fet nosaltres.

Text: David Tellols García Fotos: Equip F. Instants.

Instants 51


CUINA

Pollastre al forn amb pimentó dolç INGREDIENTS Pollastre Per a la salsa: Pimentó Alls Julivert sec Ametla Oli Aigua Sal

Pedro Javier Álvaro (Onda) Elaboració Marcar (fregir lleugerament) el lluç en oli calent. Reirar el lluç, i en el mateix oli saltejarles gambes i els calamars. Reirar les gambes, i al amb els calamars se sofregeix la ceba i s'afig la cullerada de tomàquet fregit. Després d'açò s'afig el vi blanc, i a coninuació el caldo de peix. S'afigen els pèsols i se sala, deixant-ho tot bullir 1/4 d'hora. Per a finalitzar, s'afig la picada i el lluç, removent per a barrejar bé la picada i cobrir el lluç, però sense arribar a trencar les peces de peix. Es deixa 5 minuts al foc, mentre s'afigen les gambes, i al gust es poden afegir també en aquest moment cloïsses, clòtxines, etc.

Coca Mal Feta

INGREDIENTS

Paqui Gual (Castelló)

Possem la canitat de pollastre que vullguem en una safata de forn. En un recipient a part, es tritura amb la batedora tots els ingredients de la salsa. Quan ja esiguen triturats, s’ afegeix per damunt del pollastre i l’ introduïm al forn. Quan el pollastre esiga prou dorat es trau del forn. La salsa no té que quedar massa caldossa, mes be espessa. Al forn es posarán tots els ingredients en cru menys les ametles, que ja se hauríen fregit abans de triturarles amb la salsa.

INGREDIENTS 1 k de lluç a rodanxes oli i sal

Cassola de Lluç a la Marinera

per al sofregit: 1/2 ceba xicoteta trossejada 1 cullerada de tomàquet fregit 1/2 got de vi blanc 1/4 litre de caldo de peix 100 grams de pèsols crus 100 grams de gambes pelades 100 grams d'anelles de calamar per a la picada: 2 dents d'all un rovell d'ou dur julivert ametla picada 1/2 torrada de pa

Elaboració 4 ous 1/4 l. de llet 1/4 l. d'oli d'oliva 450 gr. de farina 330 gr. de sucre ratlladura de llima 2 sobres de gasificant

Instants 52

Elaboració

Verónica López Roca (Onda)

Pujar les clares d'ou a punt de neu. Una vegada en punt de neu, barrejar amb la llet, les gemmes dels ous i l'oli d'oliva. Ja ben barrejat, abocar el sucre a poc a poc, removent fins que des desfaça. Afegir ratlladura de llima al gust. Abocar a poc a poc la farina, removent bé fins a aconseguir una massa sense grumolls. En finalitzar, barrejar amb els dos sobres de gasificant. Prepara un motle per al forn, folrant-ho amb paper de forn. Abocar la massa i deixar-la reposar 5-10 minuts. Decorar amb una capa fina de sucre.


AGENDA ESPORTS TrofeU Caixa Rural Castelló. Carrera 10 Km. HdosO, 12 de febrer 10:00 h. Castelló. Master Class, Mètode abdominals sense risc, 18 de febrer. Patronat d’esports de Castelló. Mitja Marató, 19 de febrer 10:00 h. Benicàssim. 14 Marxa a Peu per Borriol, 14 de març. Borriol. I Gran Premi ciutat de Vila-real, 26 de febrer 10:00 h. Vila-real. XIV Marató Serra de Espadà, 26 febrer 9:00 h. Sogorb. Ruta per paratge de Sant Josep, Alfondeguilla, etc. 26 de febrer. Vall d’Uixo

CULTURA I ESPETACLES Castelló Exposició de Pintura, artistes de Castelló pinten a Sant Roc de la Donació, 8 al 26 de febrer. Museu d’Etnologia de Castelló Exposició de Pintura, Ana Bletrán,9 al 25 de febrer. Centre Municipal de Cultura Loquillo en concert, 12 de febrer. Auditori de Castelló. Pel.lícula “Estella” 14, 15 i 16 de febrer. Espai Cinema. Obra “Fuenteovejuna” per la Companyia Tragapinyols, 18 de febrer 20:00 h. Teatre del Raval. Documental “Kamikazes en la oscuridad”, 18 febrero 20:30 h. Museu de Belles Arts. Cicle d’Ópera a Castelló, “El retablo de Maese Pedro” de Manuel de Falla, 18 i 19 de febrer. Teatre Principal. Carnestoltes del Grao, 17 i 18 de febrer. Festes de la Magdalena, 10 al 18 de març.

Instants 53


Benicàssim Cine en versió original, “Irish Route” (en anglés), “De Artist” (en francés), 17, 18 i 19 de febrer. Teatre de Benicàssim. Teatre Infantil Buchettino, 25 de febrer. Teatre de Benicàssim.

Borriana Taller de restauració fotogràfica, 5, 12 i 14 de març. Falles 2012, 16 al 19 de Març.

Morella Pel.lícula “Copito de Nieve, 26 de febrer, 19:00 h. Teatre Municipal. Taller pràctic de la Trufa, 11 de març, 18:30 h. Llotja del Ajuntament.

Onda Estrena, “Alvin y las ardillas III”, 25 i 26 de febrer, 18:00 h. Cine Mónaco. Cine infantil “La bella y la bestia”, 2 de març, 18:00 h. Biblioteca infantil. Sala La Cassola. Cine infantil “Alicia en el país de las maravillas”, 10 i 11 de març, 18:00 h. Biblioteca infantil. Sala La Cassola. Cine “Lo contrario al amor”, 2 de març, 22:30 h. Biblioteca d’adultos. La Cassola. Cine “Una mujer en África”, 9 de març, 22:30 h. Biblioteca d’adultos. La Cassola.

Penyíscola Associació Cultural, Arts Musicals, 19 de febrer, 12:00 h. Palau de Congresos de Peñíscola. Teatre en anglés per a escolars, 6 de març, 9:30 i 11:00 h. Palau de Congresos de Peñíscola.

Sogorb Concert d’Estopa, 17 de febrer, 19:30 h. Mercat d’Artesania i Gastronomía, 19 de febrer, 10:00 a 14:00 h. II Circuit de l’humor, 24 de febrer, 23:30 h. Pub La Buena Vida.

Vall D’Uixó Classes de Ball Flamenc, 25 de febrer, 17:30 h. Penya Cultural Flamenca “Rubito Hijo”. Tertùlia Literària, per al foment de la lectura i el diàleg, 29 de febrer, 15:15 h. Ajuntament de la Vall D’Uixó.

Viranòs

30 anys de Carnestoltes, 10 al 20 de febrer.

Instants 54 54 Instants


Si en el 2012 tienes algun acontecimiento, informate de nuetras promociones y descuentos.

Te esperamos. Tel.964223184 Colon,15 Castellon sanchezcoloncast@wanadoo.es

Estudio Reportaje,Bodas Comuniones Digital, Anal贸gico


Regalos Personalizados Camisetas, tazas. carcasas de móvil o ipad, bolsas y más Diseño de tatuajes, exlibris y otros

http://www.zazzle.es/aminuscula aminuscula.contactar@gmail.com


Instants a Castello - 2 - Valencia - Febrer 2012