__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

SANT JORDI 2018 CONTES PREMIATS

DEPARTAMENT DE LLENGUA I LITERATURA CATALANA


Els millors contes de 1r d’ESO individuals 1r premi CARTA A KRAYAN

Hola Krayan, ja sé que ha passat molt de temps, i que potser mai arribis a llegir això, però ara més que mai he de explicar-te què és el que m’ha passat durant aquests 68 anys. Quan teníem 12 anys érem els millors amics, i pensàvem que res ens podria separar, però no comptàvem que la guerra també arribaria a Síria. En aquell moment pensava que ens en sortiríem, però després de tot el que vam viure, ara ja no n’estic tant segura. Quan la meva germana bessona, l’ Ali, va morir, i tu em vas ajudar a tirar endavant, i igual que quan va morir el meu pare i la meva mare. Recordo aquell moment en el que em vas dir que podria anar a viure a casa teva, però com ja sabem no va ser així. Un dia quan estàvem jugant recordo que una bomba va caure a sobre de casa teva i va morir la teva família. Aquell moment m’ha quedat gravat a la memòria i crec que no l’oblidaré mai. Recordo que en aquell moment jo no sabia què fer, tu no paraves de plorar i a mi em van passar els minuts a càmera lenta mentre veia com moria la gent i es destrossaven les cases. Uns dies després va ser quan va arribar aquella furgoneta i se'ns va endur a tots dos cap al centre d’adopció. Tu vas marxar 1 any després, però jo després que tu marxessis vaig estar 3 anys més allà amb tots aquells nens. Tenia una amiga que es deia Amel que em va ajudar molt en els moments més difícils per a mi. Però una any després que tu marxessis ella també va marxar i jo em vaig quedar allà sola


dos anys més. Sempre estava trista i sola, cosa entranya de mi com tu ja saps. Jo sempre pensava en positiu ,però en aquelles circumstàncies ja no podia. Tenia amics, però ningú mantenia com tu, ni tan sols l’Amel . Jo pensava que tu estaries en una casa super luxosa i estries feliç i això era el que em feia tirar endavant cada dia, pensava que si tu ho havies aconseguit jo també podia. Finalment una família em va adoptar i és amb la que he estat vivint fins ara. Em van posar el nom d’ Eva que és molt comú aquí. Ara estic vivint a Catalunya, i aquesta família quan jo vaig arribar van anar a adoptar a una nena de Africa que es diu Noè i que ha estat vivint amb mi durant molts anys. Ens portem 16 anys i ha sigut la meva millor amiga des que visc aquí. Al principi em va costar molt aprendre la llengua que es parla però ella em va ajudar, i ara la parlo i la escric perfectament. Ara ja tinc l’ àrab una mica rovellat però amb tota aquesta nova tecnologia és molt més fàcil. Quan tenia 23 anys em vaig enamorar per primera vegada, d’una noia que és preciosa que es diu Alba i que me l’estimo amb bogeria. Sort que aquí a Catalunya esta molt ben acceptat això de les parelles formades per dos homes o dues dones. El cas és que amb un donant ella es va quedar embarassada i jo també a la mateixa setmana, i ja he tingut un fill i es diu Krayan, com tu, i ella va tenir una filla que i vam posar Alice, que no és un nom comú d’aquí però ens va agradar a totes dues. El més curiós es que van néixer el mateix dia, i encara que no siguin família de sang s’estimen molt com a germans i fan el que jo vaig fer amb la meva germana, la Noè. Ara visc amb la meva dona, si ens vam casar, i de tant en tant ens venen a visitar els nostres fills. Em fa molta pena que no hagin tingut avis de part meva, però a la vegada crec que


va ser millor perquè així els pares de la meva dona els hi van dedicar més temps, encara que se que als meus pares els hi hauria encantat coneixe’ls No se si aquesta carta algun dia t’arribarà, però jo posaré el teu nom i que arribi on vulgui. Com no se la teva direcció no he posat molta cosa més però no crec que molta gent es digui Krayan Zaid Akil. Espero que t’hagi anat tant be com a mi, i si reps aquesta cara respon el mes ràpid possible si us plau.

Atentament, la teva amiga Maya.

Maria Espí 1rESO B 1r PREMI EL GRAN RESCAT DELS DÉUS CAPÍTOL-1. UN DIA NORMAL Era un matí normal. Tot va anar com sempre. Em vaig llevar i de seguida vaig anar a esmorzar. Després em vaig dutxar i finalment em vaig vestir. El camí cap a la feina va ser totalment normal. Ai, perdó! No m’he presentat. El meu nom es Masses, Marc Masses. Sóc director d’una gran editorial: la més gran del món: la BigBook. Però no ens desviem del tema. Com he dit, tot era normal. El dia a la feina també va anar com sempre... sense idees per fer llibres. Va arribar la nit i vaig anar a dormir i vaig començar a somiar. Però de cop i volta un soroll em va despertar: la finestra s’havia obert i al terra hi havia una nota que deia “ves a la plaça dels Déus en quinze minuts”. Jo, sense saber què fer vaig obeir ; així que em vaig vestir I vaig sortir corrents cap a allà. Per a qui no ho sàpiga, la plaça dels Déus és el lloc més important de la ciutat. Allà, d’ entre altres coses, hi ha l’ajuntament. Quan vaig arribar, no em creia el que estava veient. Era la cosa més bonica que havia vist mai. Allà, enmig de la plaça, hi havia una carrossa d’or pur tirada per


unicorns blancs! No m’ho podia creure. Llavors, un dels unicorns va parlar i em va dir: -Puja ràpid, els déus et necessiten! Vaig pujar a la carrossa i en un obrir i tancar d’ulls vaig aparèixer sobre els núvols. -Ja hem arribat, ja pots baixar -va dir el mateix unicorn d’abans. Ho vaig rumiar una estoneta: I si era una trampa? I si havia fet alguna cosa dolenta? I si queia dels núvols i quedava més pla que un paper? Em vaig fer moltes preguntes però si els déus necessitaven ajuda faria tot el que pugués per ajudar-los. Així que vaig baixar amb molta cura i vaig notar un terra tou i suau i vaig comprendre que no cauria. Quan vaig haver baixat un camí de llums i una estora vermella em van conduir a un temple misteriós. CAPÍTOL-2. LA GRAN MISSIÓ Vaig seguir el camí cap al temple. Quan hi vaig arribar em va rebre Zeus, pare de tots els deus i déu del llamp. -Els meus fills Hermes i Demèter han estat segrestats al Limbo i a l’infern. Salva’ls. Per ajudar-te en aquesta missió et dono una armadura màgica que es pot transformar en qualsevol cosa i una massa gegant per a combatre en cas de que faci falta. Sort. I així va acabar de parlar, jo vaig anar caient del cel. Però no era una caiguda brusca no, era una caiguda suau. En un moment, em va semblar sentir un terra sota meu i vaig saber que ja havia arribat al Limbo. CAPÍTOL-3. UN VIATGE AL LIMBO Estava tot molt tranquil i buit. Però de cop i volta vaig sentir una punxada al cul, i una altra I una altra més. Aleshores, vaig començar a córrer i vaig sentir passos que em seguien i vaig deduir que els soldats eren invisibles! Sort que Zeus em va donar la armadura màgica: em vaig disfressar de camaleó i vaig despistar a tots els soldats. Vaig sentir cap a on anaven i els vaig seguir. Vaig caminar uns cinc minuts fins que, de cop i volta, van fer tres passes i van desaparèixer! Què havia passat? Em vaig arriscar i vaig anar cap a on ells havien desaparegut. Llavors va ser quan ho vaig entendre tot: hi havia un camp de


magnètic que camuflava la zona! Mentre al·lucinava veient les coses al meu entorn, vaig veure a Hermes! Era tancat en una gàbia, sense escapatòria. Vaig aprofitar que ningú sabia que era allà i vaig anar tranquil·lament cap a la gàbia, em vaig transformar en ratolí i em vaig enfilar a l’espatlla del deprimit déu. -Hermes! He vingut de part de Zeus a salvar-te. Vine, ens escaparem. En veure’m la cara se li va omplir d’alegria i ho va intentar dissimular perquè els guardes no sospitessin. Vam aprofitar un moment en el que ningú no mirava i em vaig transformar en clau i vam obrir la gàbia. Hermes em va agafar i, amb la seva velocitat, va arrencar a córrer i vam sortir del lloc. Òbviament els soldats ens van començar a perseguir. Llavors em vaig disfressar de miner per fer un forat al terra i baixar a l’infern. Vaig tirar dinamita als soldats per parar-los I vaig fugir per un forat que vaig cavar. CAPÍTOL-4 EL TERRORÍFIC INFERN Quan vaig arribar a l’ infern em vaig trobar una nota que deia: Estimat Marc.- si ni tan sols li havia dit el meu nom! Com ho sabia?-Gràcies per alliberar-me. Sense tu encara estaria allà. M’he teletransportat a casa. Ara et toca seguir el camí a tu sol. Sé que ho pots fer. Em vaig quedar de pedra: com ho aconseguiria jo sol? Dels nervis em van venir ganes de beure aigua però quan vaig obrir l’ampolla un nuvolet de vapor va sortir d’ella. No tenia aigua! Què faria? Em moriria allà? No acabaré la missió? Aquests i altres més pensaments em van passar pel cap abans de desmaiar-me. No sé quant de temps vaig estar inconscient. Potser un minut? Una hora? Un dia? Vaig despertar dins d’ una gàbia al costat de Demèter! Llavors vaig tenir una idea: em vaig treure la roba que tenia sota l’armadura. Lá vaig inflar d’aire i la vaig deixar estesa al terra, al fons de la gàbia, perquè els guàrdies no se n’ assabentin de que no hi era. Aleshores em vaig disfressar en ratolí i vaig anar cap al guardià que tenia la clau. Vaig anar cap a ell sense que em veiés i just quan era rere seu li vaig donar un cop amb la massa, el vaig deixar inconscient, vaig agafar la clau i vaig alliberar la deessa. Demèter va treure una mongeta màgica i la va plantar al terra. Jo em vaig disfressar de núvol i vaig fer que plogués i que creixés la llavor.


I així va ser; en un tres i no res la llavor va créixer fins a on hi arribava la vista. Vam pujar a una fulla i al cap d’uns minuts ja vam arribar al cel. Allà ens va rebre Hermes que els va conduir cap al temple on Zeus em va rebre. -Gràcies valent guerrer per alliberar la meva família. Ara tornaràs al teu món, on tot va començar. Aleshores vaig començar a caure i caure i caure... CAPÍTOL-5 UN FINAL INESPERAT Surto sobresaltat del llit. Tot havia estat un somni. L’aventura no havia estat real però el millor de tot va ser... QUE VAIG TENIR UNA HISTÒRIA PER EXPLICAR-VOS !

Tomàs Cortès 1rESO D

ACCÈSSIT 1r d’ESO UN MATÍ DIFERENT

Em vaig adonar que passava alguna cosa al veure els ulls del meu germà. Mai l’havia vist així. Els seus ulls estaven oberts com els d’un mussol. Vaig girar el cap cap on ell mirava. No vaig veure res. - Què et passa, Marc? Què veus?- Li vaig preguntar. M’has espantat. En Marc no deia res. De sobte va començar a aixecar el braç assenyalant cap al parc. - No ho has vist, Laia?- Em va dir amb una veu tremolosa. - El què?, Em fas agafar por!

No m’agradava sentir-me així. Jo, com a germana gran, sempre havia estat l’encarregada de protegir el meu germà. Ja feia un any que anàvem sols a l’escola. Només un dia vaig patir una mica quan un gos sense lligar va bordar prop nostre, i el meu germà va començar a plorar. L`amo el va agafar de seguida i se’l va emportar. Potser tan sols van ser tres segons però a mi em va semblar una


eternitat. Tot i així aquella experiència no tenia res a veure amb el que ara semblava passar. Un grup de persones corrien pel carrer de davant del parc, amunt de casa nostra, cridant amb desesperació. Aleshores ja vaig veure clar que alguna cosa en el barri estava succeint. Però no tothom semblava adonar-se’n. Davant de casa les persones passejaven, entraven i sortien de les botigues com si res. - Què està passant?- vaig pensar. -Tu no ho has vist?, -va preguntar-me el Marc com si hagués llegit els meus pensaments- Segur que aquelles persones, sí! - Però què Marc, què?- Vaig cridar cada cop més esgarrifada- Què has vist?

No va caldre una resposta. De sobte un soroll, semblant al d’un udol d’un llop ferit, va fer-nos dirigir la mirada de nou cap al parc. Un altre grup de persones va travessar el carrer de dalt cridant. Darrera seu, per damunt dels edificis, vam veure aparèixer una enorme llengua de foc. I seguidament vam tornar a escoltar aquella mena d’udol acompanyat dels crits de la gent fugint.

No m’ho podia creure. Què podia ser allò? Com enyorava en aquells moments als meus pares! Si no vaig començar a plorar aleshores, morta de por, va ser per la tranquil·litat que veia en el meu carrer. És veritat que hi havia gent que mirava cap al parc, d’on provenia tot aquell misteri. Però ho feien sense cap signe de temor en el rostre. Vaig agafar la mà del meu germà mentre que el meu cap no parava de donar voltes, buscant explicacions. - Per què aquestes persones davant nostre no reaccionaven? Per què no començaven a córrer ni a cridar com les del carrer de dalt? Hi havia alguna cosa que no encaixava…

L’estranyesa va augmentar quan darrera aquella llengua de foc vam veure aparèixer un enorme cap de colors càlids, vermellós amb unes ratlles taronges,


amb una gran banya al centre del front per on sortia una fumerada groga. Vaig sentir com en Marc em premia la mà cada vegada més fort. Els meus ulls, no podien deixar de mirar el cap d’aquella bèstia, que semblava avançar pel carrer de dalt, darrera de la gentada que seguia corrent sense parar de cridar. Sentia por, però alhora estava atrapada per la curiositat. El meu cap continuava rumiant i tractant de buscar una explicació a tot plegat. Tant capficada estava que només em vaig adonar que el Marc m’havia deixat la mà quan el vaig veure corrent carrer amunt. - On vas Marc? Què fas? Torna! - vaig començar a cridar com una boja. Tan fort vaig cridar que la dona que passava per davant meu en aquell instant, va fer un bot espantada, tot dient-me: “¡Chiquilla,que susto me has dado!”

I de cop i volta se’m va encendre la llum. No sabria dir què va ser primer. Tot va anar molt ràpid. Més enllà del Marc, vaig veure en Jan, el seu amic, que li feia senyals perquè s’ apropés amb un somriure d’orella a orella. Vaig veure la gentada que havia vist feia poc córrer espantada fugint de la bèstia, tornar en direcció contrària, en grupets, xerrant alegrement. Vaig veure una camioneta amb una gran càmera darrera seu, alhora que sentia com una persona amb un gran altaveu deia: “Bona, bona!!”. Ho vaig entendre tot: la pel·lícula de monstres que s’havia de rodar al barri ja havia començat .

Laia Pedrol 1rESO B


ACCÈSSIT 1r ESO DIBUIXO LA MEVA SETMANA

Hola, soc l’Ayman tinc 12 anys i visc a Barcelona, ara us explicaré la meva història que com haureu vist té un títol molt curiós. Era un dia de vacances del 1r trimestre, en el que la mare em va enviar a fer un encàrrec. Vaig arribar al mercat i vaig comprar ‘’tranquil·lament”. Us preguntareu per què la paraula tranquil·lament l’he posada entre cometes, per la raó que vaig tirar una piràmide d’ampolles d ’aigua. Llavors, vaig anar a la caixa corrents oblidant algunes coses que encara havia de comprar. Quan vaig passar per caixa vaig tornar a casa corrents però malauradament vaig ensopegar amb una llibreta molt estranya. En arribar a casa la vaig analitzar i dins posava una nota: Nota:Hola ja que ara ets l’amo d’aquesta llibreta has de saber una cosa, tot el que hi dibuixis es farà realitat, però amb la condició que només podràs dibuixar un dibuix al dia. També només tens una setmana i al cap d’una setmana desapareixaré i el temps començarà a partir de demà. Després de llegir la nota me’n vaig anar a sopar i com que ja era molt tard vaig decidir que demà ja provaria aquella llibreta i me’n vaig anar a dormir amb una curiositat a la ment. PRIMER DIA: Ring,ring,ring... Ara us explicaré com va ser el primer dia de la setmana, Diguemne que no va començar molt bé perquè a mi m’agrada molt esmorzar unes torrades amb formatge, però malauradament just aquell dia es va espatllar la torradora. No va ser el millor mati de la meva vida, però al cap de cinc minuts vaig pensar si aquella llibreta que em vaig trobar feia realitat tot el que dibuixés. Llavors vaig decidir dibuixar una torradora a veure si era veritat el que deia la nota, però vaig fer-ho d’una forma especial, com sempre havia volgut tindre una guitarra per poder


tocar en el grup dels meus companys que es deia Bèstia Metàl·lica (ja sé que és un nom una mica ‘’bèstia’’ però que en farem). Vaig anar corrents a l’habitació a buscar la llibreta i en vaig dibuixar una ‘’Guitarra Torradora’’,va resultar que era veritat, tot el que dibuixava es tornaria realitat! Així doncs, em vaig torrar les meves torrades i després d’un bon esmorzar vaig anar corrents a avisar els meus companys sobre la meva nova guitarra (deixant a part que també pot torrar). Segon dia Aquest dia va començar bé fins que va arribar la tarda que va ser quan vaig sortir amb el meu patinet a fer un passeig mentre la meva mare estava a una assemblea de veïns. Després de donar un passeig de mitja hora que era el temps que tenia vaig arribar a casa amb més ganes d’anar en patinet. Vaig creuar la porta de casa i em vaig trobar amb la meva mare, que em va explicar, que a la assemblea de veïns havien decidit que cada fill hauria d’escombrar el carrer. Jo molt trist vaig dir-li a la meva mare : - Però si podria tardar segles. I ella em va contestar: - No, no et preocupis, ara que ho penso ahir em vaig trobar una llibreta a la teva habitació. D’on l’has tret? -li vaig preguntar. -Doncs el dia que em vas enviar... Quan vaig acabar d’explicar-li tota la història de la llibreta, ella em va donar una idea:com que jo volia passejar més amb el patinet, em va donar la idea de que dibuixés un patinet que en comptes de rodes tingués rastells , i així va ser. Vaig anar corrents a la meva habitació i ho vaig dibuixar i tots els nens del veïnat des d’aquell dia em van tenir enveja. Tercer dia Aquest dia, em vaig despertar i vaig esmorzar unes torrades amb formatge amb la meva guitarra torradora. Vaig anar al parc, però no vaig durar molt perquè al cap d’una hora em va fer mal la panxa i cada cinc minuts havia d’anar al lavabo( ja sé que sona estrany, però per culpa del formatge que havia esmorzat, que estava


caducat). Vaig arribar a casa corrents per poder entrar al lavabo, tot i que la paraula adequada és “viure” perquè no en podia sortir. Cada cinc minuts havia d’entrar, i vaig estar així fins a les 21:00 Aquella hora és quan començava la pel·lícula que fa dos mesos que volia veure i en aquell moment se'm va acudir que podia fer un vàter projector amb la meva llibreta. Llavors vaig cridar a la meva mare perquè me la portés i així vaig poder fer les meves necessitats ( ho dic amb cara de fàstic), i així gaudir de la pel·lícula. I des d’aquell dia sempre miro la data de caducitat abans de Qconsumir un producte. Quart dia Era dijous i a les 8 del matí els meus amics i jo vam quedar que aniríem tots junts a la muntanya. Amb un somriure a la boca em vaig vestir, rentar les dents... Vaig acomiadar-me de la meva mare i el meu pare i em vaig dirigir al parc que és el lloc on vam quedar per anar. Vam anar a la muntanya, vam jugar, explorar... Vam observar un castor que era molt bonic i a la tarda vam tornar a casa, però no vam arribar gaire nets , i en creuar la porta vaig trepitjar la catifa amb les bambes tan brutes que semblava que hagués pintat la catifa. Just quan vaig trepitjar-la, la meva mare estava sortint de la cuina i quan vaig anar cap a l’habitació a canviar-me i després a dutxar-me, se'm va acudir dibuixar una catifa que xuclés tota la brutícia, és a dir una catifa polidora. Després de dibuixar-la i col·locar-la davant la porta vaig anar a informar a la meva mare sobre la nova catifa i en aquell moment li vaig donar una alegria. Cinquè dia Aquell dia ja s’estaven acabant les vacances i ja era hora de fer els deures, però abans de fer-los vaig estar observant una mica les fotos de l’excursió a la muntanya i vaig pensar que seria divertit tindre un castor. Mentre feia deures, en un dels exercicis em demanava que havia que buscar al diccionari. Vaig haver de dibuixar un diccionari perquè no trobava el meu. Però abans de dibuixar-lo vaig pensar jo vull un castor però el meu pare té por als castors per una histèoria que li va passar. O sigui que faria una estàtua d’un castor que fes la funció de diccionari.


Llavors la vaig dibuixar pensant que seria molt divertit, i així vaig acabar els meus deures amb el meu savi castor. Sisè dia Aquell dia em tocava fer un discurs sobre què em semblava l’escalfament global o alguna cosa que ja no me’n recordo, i el problema era que jo tinc por escènic i no podia parlar davant del públic . Ràpidament, amb la meva creativa ment vaig pensar en dibuixar un micròfon que gravés un discurs i després reproduir la gravació. Llavors vaig gravar la veu, i a les 12:00 em vaig dirigir a l’institut que és on havia de donar el discurs, vaig fer el meu ‘’discurs’’ en què simulava que parlava però no, que per cert em va sortir molt bé I després d’un estrés infatigable, vaig tornar a casa satisfet i feliç. Últim dia Era l’últim dia que podia utilitzar la llibreta, i també l’últim dia de vacances. Em vaig despertar tranquil, vaig esmorzar, mirar una mica la televisió, fer dibuixos… A la tarda el pare em va ordenar que preparés la meva motxilla per demà, i això es el que vaig fer: vaig ordenar la meva motxilla i anar a buscar el meu joc de taula però no el trobava. Us preguntareu per què és el joc de taula. Els meus amics i jo tenim el costum que cada dilluns, dimecres I divendres ens reunim a una aula de l’institut per jugar a un joc de taula, però el meu no el trobava. Per sort encara em quedava un ús de la llibreta i ho vaig gastar en dibuixar un MultiJoc, que consisteix en què té un tauler que va canviant segons el joc que vulgui i així podria jugar a milions de jocs amb els meus amics. I aquest és el final del meu conte, la meva llibreta va desaparéixer i jo vaig seguir gaudint de la vida. ~Tot és possible amb una mica d’imaginació.~ Ayman El Jebari 1rESO D


CONTES COL.LABORATIUS ESCRITS EN GRUP PROJECTE CONTES A L’ESPRINT 1r premi 1r d’ESO

LA RECERCA MEDICINAL Vaig trobar damunt la sorra de la platja la cabellera blanca d’una sirena. Sabia perfectament què significava. Era un matí d’estiu en què jo estava de vacances. Tot va començar normal: em vaig llevar, vaig esmorzar i em vaig vestir. Ja estava llest per passejar el meu gos per la platja. Ah ! Perdó, no m’he presentat. Em dic Quim i tinc tretze anys. Sóc alt per la meva edat. Tinc el cabell fosc, els ulls marrons i sóc cec. Ara sí, seguim. Mentre passejava el meu gos ( el meu millor amic i guia) em va venir un sentiment agredolç. Us preguntareu per què. Doncs perquè avui és el meu aniversari , el millor dia de l’any. Però avui m’han comunicat que el meu avi ha sofert un atac al cor i està greument ingressat a l’hospital. A l’acabar el passeig vaig anar a l’hospital a veure el meu avi. Em va sentir i es va despertar: -Hola Quim, vull dir-te una cosa abans de morir. -Sí, avi. -M’agradaria que quan compleixis 16 anys obris la caixa que et vaig regalar. -Biiiiiiip La màquina va deixar de sonar i el meu avi va morir. Van passar tres anys -Avui és el meu setzè aniversari! -va exclamar el Quim. Vaig obrir la caixa que em va donar el meu avi. Dins hi havia una carta i una clau. A


la carta hi deia: “Hola Quim, si estàs llegint això és perquè ja tens 16 anys. Vull que facis el següent: Avui a les 12h del migdia ves a la platja amb el teu millor amic o amiga, espera que caigui un llamp i vas on ha impactat.” Fins aquí l’altre tros de la carta estava trencat. Llavors vaig anar a la platja amb la meva millor amiga Maria. Ella va veure un llamp i va començar a córrer cap a ell. Vam trobar una caixa amb una cabellera al costat i una nota dins que deia que la cabellera et permetia no ofegar-te i comunicar-te amb els peixos. Per un moment ens vam fixar en què la clau posava Palau Marítim. Sense donar-hi més voltes al tema, ens vam capbussar a l’aigua. Un munt de peixos ens van passar i arriscantnos els vam seguir fins arribar a un palau enorme que estava tancat.;però amb la clau vam poder obrir la porta del palau. Vam dirigir-nos a una sala gegant on es trobava la reina sirena amb un munt de tentacles al cap i algues a la pell. -Vosaltres sou els valents herois de la recerca medicinal per curar-me. Heu d’anar a buscar el corall màgic que es troba al centre de la Terra. Veieu el mirall que tinc al costat ? Doncs us portarà al centre de la Terra on trobareu el corall d’or. -D’acord.-van dir a cor. Llavors vam endinsar-nos al mirall i al cap d’uns segons vam veure el corall brillant. Quan volíem entrar al mirall, va aparèixer un tauró i va dir: -Tu, noia, dona’m el corall . La Maria li va donar i van retornar a palau. Li van entregar el corall a la reina . Ella es va curar i quan la Maria i jo ens disposàvem a tornar la reina va dir: -Un moment, us concedeixo un desig a cadascú La Maria va demanar un corall igual que el que li van treure i en Quim va demanar poder veure-hi. Llavors van tornar a celebrar l’aniversari d’en Quim Conte contat, conte acabat. Dorina Pisarenco , Iris Núñez , Ayman el Jebari i Tomàs Cortès


2n premi 1r d’ESO CONTES A L’ESPRINT UN ANDROIDE IMPERFECTE

El plor del Jan era tan estremidor que ningú s’atrevia a consolar-lo. Feia una setmana que plorava. Visc al segle XXIII. Soc un androide, però imperfecte. Us estareu preguntant per què; la resposta no la sé; jo també m’ho pregunto. Només sé que no tinc el sentit del tacte. Cada dia em miro al mirall i ploro perquè no em reconec, no sé qui soc , d’on vinc, qui és la meva família… La gent m’intenta consolar, però no els noto i no sé qui són. Això no em serveix de res. El que vull és contestar les meves preguntes. El dia 3 de gener vaig anar a fer-me una revisió. A l’hospital vaig trobar-me una clau molt estranya amb el meu codi que és EZC2S; no vaig dubtar a agafar-la. Tenia moltes ganes d’arribar a casa i investigar . Un cop a l’ordinador vaig buscar de què es tractava i vaig trobar que era la meva memòria; també vaig buscar el meu codi. Em vaig sorprendre molt quan vaig saber que de petit m’havien fet bullying. De sobte, vaig trobar uns arxius privats, però no vaig aconseguir entrar-hi. Només hi podia accedir amb la meva memòria. Per això, vaig decidir anar d’amagat a veu res, un científic il.legal , perquè pogués insertar la memòria.


Al principi em va dir que no, perquè no havia treballat mai en aquest àmbit. Jo vaig insistir i finalment va acceptar l’encàrrec. Estava nerviós per l’operació,però al final quan va acabar em vaig posar molt nerviós, perquè no recordava res. Al cap d’uns minuts em va venir tot al cap i ho recordava tot ! Vaig descobrir per què havia perdut el sentit del tacte. Resulta que en una operació es van equivocar i me’l van extreure. Vaig sortir molt content, però vaig veure uns delinqüents que em van confondre amb el metge i d’un tret em van matar.

Amel Aliouat, Diogo Mamani, Fèlix Illas, Laia Pedrol i Arnau Ramon

1r premi 2n d’ESO CONTES A L’ESPRINT GUERRA FOSCA

Els infants de llum som tots aquells qui no hem conegut mai una guerra. Malgrat el nostre nom, ara sobrevivim en la foscor. Aquestes són les paraules que, gravades a les portes sagrades, aquelles que ens està prohibit travessar, ens recorden cada dia que no podem aventurar-nos a l’exterior.

Avui és el meu sis mil dos-cents vuitè dia sota terra. Ha sonat l’alarma de les sis trenta i abandono el meu mòdul per unir-me a la cua de persones que es dirigeix cap al Centre. Avui és un dia especial, perquè fa exactament un any que em puc desplaçar per la


ciutat amb normalitat. Tot això és gràcies al guant tàctil que substitueix la pell de la meva mà dreta. Amb el guant noto els canvis de signes de la paret, de manera que trenco a l’esquerra seguint la processó de gent. Arribo a la plaça circular i paro de caminar. Fa quinze dies, el consell va decidir que era necessari obtenir il·luminació. I, per tant, s’obririen les portes sagrades a un grup de joves escollits a l’atzar amb la intenció de descobrir la situació de la superfície. El sorteig ha començat i ja s’han escollit els primers membres de l’equip. De cop, dues paraules em fan tornar a la realitat : -Dario Hernández

El meu cervell es paralitza dominat per la por, la por a sortir a l’exterior, al desconegut. Ha acabat la selecció. Al cap de tres dies descobrirem el món horrible de la superfície, jo i els quinze escollits. Camino ininterrompudament darrere dels meus companys i companyes. Les portes sagrades grinyolen i accedim a unes escales de pedra, humides i relliscoses. Les portes es tanquen a la nostra esquerra i ens quedem sols, en silenci. I comença l’ascensió. La llum ens enlluerna i els nostres ulls ens cremen. Caminem amb les parpelles closes fins que les nostres pupil.les s’acostumen a la claror. Quan per fi aconseguim aixecar la vista, descobrim un món de ruïnes cobertes per la vegetació. Caminem sense rumb, desorientats en aquesta terra destruïda. A l’horitzó, una construcció encara en peu ens crida l’atenció. I dirigim les nostres passes en aquella direcció. Comencen a aparèixer les primeres estrelles i davant nostre s’alça l’edifici que


havíem vist en la llunyania. Amb por, entrem a dins i descobrim un espai ample amb uns bancs i una caixa estranya amb tubs al fons. Una noia senyala amb emoció cap a una flama dèbil. Ens afanyem a agafar totes les espelmes i a guardar-les a les bosses. També ens apropiem d’una capsa de llumins. Un so penetrant ens sobresalta, veiem un noi de l’equip al costat de l’orgue i deixem anar un sospir d’alleujament. De cop, el sostre tremola i trossos de guix i pedra es desprenen. Fugim. Fugim cap a casa nostra i deixem enrere les ruïnes recents de la capella que aviat es camuflaran amb el paisatge. Chloé González, Carmen Hernández, Samuel Rodríguez, Albert Van der Trujin I Ruth Vázquez

2n Premi 2n d’ESO CONTES A L’ESPRINT UN RECORD INCENDIAT La memòria no té fronteres i els records es perden en l’oblit. És estrany com tan sols recordo la seva pell bruna enfosquida pel sol i així vaig veure com l’amor de la meva vida se n’anava. Han passat tres anys i sembla que faci una eternitat que no ens veiem. Un dia que llegia el diari vaig trobar una notícia que em va canviar la vida: “ Ahir, dia 5 d’agost de 2015, l’avió privat de Harry Sánchez va sofrir un incendi en el motor que va provocar l’accident. Només ell i una hostessa van sobreviure .” Immediatament, després de llegir la notícia, vaig sortir corrents per anar a l’hospital Son Llàtzer i qui m’ho hauria de dir que després de tres anys, tornava a veure l’amor de la meva vida. El meu cor es va posar a cent. Corrents vaig fer-li una abraçada. Harry va treure un guant de la seva butxaca i va dir:


-Et vaig prometre que te’l tornaria… El cor em bategava de pressa i no sabia com reaccionar. Vaig agafar el guant, el vaig olorar i vaig recordar tots els moments viscuts amb ell. Ell em va confessar que no tenia olfacte, que l’havia perdut. Llavors, va marxar el llum de l’hospital uns moments i vaig encendre una espelma; es vam mirar i vam recordar els vells temps . En aquell precís instant tots dos vam saber que ja mai més ens separaríem. Ada Sillero,Naira Ferdaous,Mireia García, Yiayi Fu, Ben-hur Reyes i Óscar Navarro

1r premi 3r d’ESO CONTES A L’ESPRINT LA MALALTIA DEL SILENCI El Doctor Ruben Vega coneixia el secret per a combatre la malaltia. Ahir el seu cos fou trobat al canal. Ell en fou la darrera víctima.

En Charlie Jones, sorprès per aquesta notícia, va decidir començar un nou cas. El nostre protagonista té 24 anys, va néixer a EUA i és d’origen afroamericà. Es va matricular en criminologia a la Universitat de Kansas i és un dels millors detectius privats, malgrat tenir un problema d’oïda i portar audífons.


Després d’unes llargues setmanes d’investigació , es va assabentar que el govern estava darrera de l’assassinat del Ruben Vega . La veritat és que no li interessava que ningú trobés la cura a la malaltia, perquè perdria molts diners , sobretot la part de les farmacèutiques; ara la gent es gastava molt en medicaments. Però cada cop que s’apropava a la solució del cas, el govern li posava traves; per exemple, li tallaven la llum i havia d’utilitzar una espelma, a la seva mare la van hospitalitzar per una bala de vidre que va rebre per “error” en una actuació del govern, etc.

En Charlie va decidir anar ell mateix a buscar el medicament que es trobava amagat en una caixa forta del govern. Ja que no tenia res a perdre. Amb la seva astúcia i picardia va aconseguir infiltrar-se i obrir la caixa forta amb l’ajuda d’una corda. Un cop acabada la missió, en Charlie Jones va publicar el nou medicament. Tots els mitjans, fins i tot Internet, se’n van fer ressò: “Un altre cas resolt per Charlie Jones !” Encara que li va costar la vida al seu amic, el Doctor Vega, i molt de patiment per la seva mare i els seus éssers estimats.

Sergi López, Leandro Cevillano, Engi Yang, Lucía Zemborain, Gill Herryson i Yeray Codinachs.


2n premi Contes a l’esprint 2018 3r d’ESO DINS LA COVA Abril 1917… Aquell dia bufava un vent esfereïdor. Tenia veu pròpia . Tot i així, va decidir sortir. La meteorologia no podria aturar en Rajal. Al seu costat estava el seu amic Manolo, que era sec. Tots dos perduts sense saber què fer, van decidir entrar a una cova per refugiar-se del vent. El Manolo va sentir uns sorolls estranys al fons de la cova . I decidits, amb l’ajut d’una espelma, van investigar de què es tractava. A l’arribar al lloc d’on provenien els sons van veure una cosa que mai s’haurien imaginat: una caixa sorpresa. Van obrir-la i van trobar-hi un titella en forma d’animal que era un os. -Què és això ?-va preguntar el Manolo. -Un titella -va respondre el Rajal. -I per què és aquí, dins d’aquesta cova, si no hi ha ningú? -va demanar el Manolo. Aleshores, el Rajal va agafar la caixa sorpresa i es va fixar que en un lateral hi havia escrita una instrucció: “Seguiu envadavant o torneu enrera” Els dos van decidir continuar caminant endavant i endinsar-se més en la cova per investigar d’enigma del titella. Al final van arribar a un llac subterrani, que tenia una perla al centre.


En Rajal, decidit, va entrar-hi i la va agafar, però al tornar …El Manolo havia desaparegut. -On ets, Manolo? -va cridar el Rajal. Tot decidit va retornar per trobar el titella . I la seva sorpresa va ser quan va llegir una altra frase:“ Adéu , amic “ . Marc Gracia, Daniel Adrià, Alaya Menéndez, Emerlin Hidalgo, Alex Aliaksandrau i Laia Matheu.


Profile for inspgirona6

Contes premiats  

Els contes guanyadors del concurs literari St Jordi 2018 ( 1r a 3r ESO)

Contes premiats  

Els contes guanyadors del concurs literari St Jordi 2018 ( 1r a 3r ESO)

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded