De paper i lletres Quan els avis van arribar a Montbui a les 4 de la matinada després de 28 h d’autobús
gre i molts altres, tenien unes dates concretes diferents entre elles per fer les celebracions importants com la festa major o la nit de Sant Joan, quan cada barri tenia la seva foguera i tractava de ser la millor.
Són les quatre de la matinada i un autobús arriba al seu destí. És tot ple de gent amb maletes on porten tota la seva vida, i després d’un viatge de vint-i-vuit hores, extenuats, esgotats i molt nerviosos, arriben a un petit poble ple d’esperança i amb ganes de començar una nova etapa en la qual canviarien totes les seves vides. Entre ells, els meus avis, el destí: Santa Margarida de Montbui.
De mica en mica tot va millorant, sobretot els servies com escoles, sanitat, comerç... Santa Margarida de Montbui es converteix en una petita ciutat, on la vida és molt tranquil·la i gairebé tothom es coneix. Marina Artiga 1r Batxillerat A
Santa Margarida de Montbui es converteix en el centre de molts immigrants que arriben de diferents llocs, com Còrdova, Càceres, Burgos... i és escollit com al destí de moltes famílies per començar el seu futur. Aquest futur comença amb una feina, que la majoria de persones troben a Igualada, situada al costat de Montbui, ja que a Montbui gairebé no n’hi havia.
DIARI D’UN VIATGE SENSE TORNADA. 12 de febrer de 1979
12 de febrer del 1979 Després d’acomiadar-me dels meus amics de l’escola, vaig dirigir-me cap al cotxe. Amb l’esperança que els meus pares es repensessin la decisió de traslladar-se a un petit poble de Catalunya. Sabia que el camí era llarg des de la meva ubicaDurant la dècada dels anys setanta la població va augmentar ció inicial a Castella i Lleó. el triple i va arribar fins als set mil habitants. Aquest poble no Amb peus de plom vaig anar cap al vehicle carregat a més no era com el coneixem ara, els meus avis m’han explicat que poder d’estris domèstics, roba, caixes plenes de llibres de difeia por anar pels carrers quan era de nit perquè no hi havia buix de la meva mare i un parell de mobles que eren herència cap tipus d’il·luminació. També m’han dit que era terrible quan de la família. plovia, ja que els carrers no estaven asfaltats, per tant, tota la Vaig passar-me tot el camí mirant els pobles que no tornaria superfície quedava enfangada i quasi no s’hi podia caminar. a veure en molt de temps i, submergida en un silenci absoEn aquells anys a Santa Margarida de Montbui no hi havia lut, la meva ment imaginava com seria la meva nova vida. escoles, ni serveis sanitaris, l’ajuntament era ubicat al Nucli M’agradaria? Trobaria amics com els que deixava enrere? El Antic... Però a partir de 1975 tot va canviar. La població es meu cap treia fum de tan sols pensar en haver de començar comença a manifestar i a reivindicar, i aconsegueixen que de zero en un lloc que desconeixia. els carrers passin a estar asfaltats, que les carreteres tinguin il·luminació, l’obertura d’escoles... És curiós que l’actual IES 13 de febrer de 1979 Montbui als anys setanta fos l’escola pública Sant Maure. El camí va ser llarg. Cada parada que el pare feia perquè la mare, embarassada de tres mesos, descansés, se’m feia La gent no es preocupava de tenir llocs on passar-s’ho bé, ja interminable. Tan sols volia que donés la volta i tornéssim a que hi havia altres prioritats més importants, però en aquests casa nostra. El dia que em van donar la bona nova del trasllat anys per als infants era difícil trobar una zona on jugar amb em vaig tancar a la meva habitació a plorar com feia anys que altres nens i, per tant, els carrers on vivien es convertien en els no plorava. La decisió venia d’una proposta de treball que li llocs idonis. Només hi havia un parc anomenat De los Olivos havien ofert al pare en una indústria tèxtil. que avui dia encara existeix però s’ha anat reformant amb el La visió del nou poble on m’establiria era molt trista. Carrers temps. Avui dia hi ha molts parcs, places i molts altres llocs per sense asfaltar plens de sots que feien que tremolés tot el copoder gaudir de divertides estones. txe cada cop que n’agafàvem un. El traçat dels carrers no era el més perfecte que hagués vist mai. La mare no deixava de Ha canviat fins i tot la forma de celebrar les fetes. En aquell queixar-se que li feia mal la panxa cada cop que el vehicle feia temps cada barri, com és el cas del barri del Pi, el barri Vistale- un moviment brusc.
58
DIVERTINTA DIVERTINTA DIVERTINTA