Page 1

     

CONCURS LITERARI   SANT JORDI 2013­2014 

INSTITUT MANOLO HUGUÉ   CALDES DE MONTBU  1 


2


PREMIS LITERARIS SANT JORDI 2014     CATEGORIA A (PRIMER CICLE D'ESO)  Prosa en llengua catalana:  1r premi: Petits detalls de felicitat, de Lara Carrasco (2n C)­ 30 euros  2n premi: Memòries d'uns records passats, de Laura Ling (2n C)­ 20 euros  Poesia en llengua anglesa:  1r premi: I miss you, de Mariona Linares i Ona Vidal (2n B)­ 30 euros  2n premi: Magic, de Joan Bogarra (1r C)­ 20 euros  Prosa en llengua castellana:  1r premi: Soñé que soñaba, de Laura Ling (2n C)­ 30 euros  2n premi: La paloma de la paz, de Ihona Correa (1r B)­ 20 euros    CATEGORIA B (SEGON CICLE D'ESO)     Poesia en llengua catalana:  1r premi: Poema sense versos d'amor, d'Andrea Martínez (4t B)­ 30 euros  2n premi: Rere la cortina, de Momo Salcedo (4t B)­ 20 euros  Prosa en llengua catalana:  2n premi: Viatge a l'esperança, d'Eva Chorrero (4t C)­ 20 euros  Poesia en llengua anglesa:  1r premi: On the Brink of Death, d'Ainara Leonard (3r C)­ 30 euros  2n premi: Who I am, d'Ariadna Calvache (4t B)­ 20 euros  Prosa en llengua anglesa:  1r premi: Unbreakable, d'Ariadna Calvache (4t B)­ 30 euros  Poesia en llengua francesa:  1r premi: Réflexion, d'Eva Chorrero (4t C)­ 30 euros  Prosa en llengua castellana:  1r premi: Lola, de Momo Salcedo 4t A – 30 euros  2n premi: Sueño, de Mar Figuerola 4t B – 20 euros    CATEGORIA C (BATXILLERAT)  Poesia en llengua catalana:  1r premi: La cara oculta, d'Elsa Pérez (1r Batx A) ­ 30 euros  2n premi: Sonet del cavaller, de Belén Mahia (1r Batx. A) – 20 euros  Prosa en llengua catalana:  1r premi: El segrest, de Carles Giménez (1r Batx. A)  ­30 euros  2n premi: Pròxima parada: Born, de Carla Campillo (2n Batx. B) – 20 euros  Prosa en llengua anglesa:  1r premi: Shadow, de Elena Herreros (2n Batx. A) – 30 euros  2n premi: The egg of our male pheasant (1er Batx B)­ 20 euros  Poesia en llengua alemanya:  1r premi:Einfach, de Lydia Lemore (2n Batx.A) – 30 euros  Prosa en llengua castellana:  1r premi: Bailando entre raíces, de Lydia Lemore (2n Batx A) ­30 euros  2n premi: Río arriba, de Carla Campillo (2n BatX B) – 20 euros   

3


4


CATEGORIA A 

Primer cicle  d’ESO     

5


6


Prosa en llengua catalana: 1r premi    PETITS DETALLS DE FELICITAT    Avui  no  fa  un  bon  dia,  és  un  matí  d’aquells  que  sembla  que  sigui  tardor  quan,  en  realitat,  et   trobes  a  la  l’estiu.  Pàl∙lid,  sembla que  vagi  a  ploure.  Agafo  ràpidament el paraigües de la  bossa,  l’obro  i  miro  el  cel,  les  primeres  gotes  cauen,  una  arriba  fins al meu nas i  rellisca suaument per  la  meva  galta  esquerra,  és  tan  brillant  i  pura,  gairebé  sembla  una  perla. Baixo  el  cap,  veig  que  les  meves  sabates  comencen  a  mullar­se.  Miro  al  meu  voltant,  el  local  més  proper  no és gaire  lluny,  corro  cap  allà.  Quan  hi  arribo  freno  bruscament,  obro  la  porta  i  sento  el  dringar  d’unes  campanetes,  noto  una  olor  amarga  que  flota  a  l’aire:   cafè,  suposo  que  estic  en  una  cafeteria.  Llavors,  veig  que  hi  ha  un  seient  lliure  prop de  la barra i  m’hi assec, noto una mirada, la sento al  clatell,   prové  d’algú  que  no  es  troba  gaire  lluny,  segurament  assegut  en  alguna  taula.  Miro   la  persona de reüll i decideixo ignorar­la.  ­Un cafè sol, si us plau. – dic a l’home de la barra.  ­Ara mateix.  ­Gràcies.  Espero,  la  noto,  un  altre  cop  la  mirada.  Per  què  no  em  deixa  en  pau?  Crec  que  dec  girar­me,  mirar  a  qui  m’està  mirant,  no  vull  ser desagraïda,  però  em  molesta;  haig  de  saber qui és. Trigo  més  del  que  em  pensava  en girar­me,  em  costa,  m’inquieta,  però  necessito  saber  qui  és.  Em  giro.  Veig  els  seus  ulls,  grisos  i  tristos  com  aquest  dia;  la  cara,  amb  arrugues  que  senyalen  cada  trista  cicatriu  de  la  seva vida;  no  té  gaires  cabells,  però tots semblen com la plata, com la  llum  d'aquest  matí;  les  mans,  també  velles,  amb  cada  os  marcat, les duu buides, sense agafar  res, sense utilitzar­les; quasi sembla que no tingui vida. S’adona que el veig.  ­Bon dia, – em diu el vell – espero no haver­te molestat.  No contesto, tot em sembla massa incòmode.  ­És que em recordes a la meva néta.  ­La seva néta? – pregunto.  ­Sí. – diu ell – És que... va morir fa tres anys d’una malaltia.  ­Ho sento...

­No fa  falta  que  et disculpis,  no  és  culpa  de  ningú.  –fa  una  pausa  –  La seva flor preferida era el  clavell,  saps?  M’adono  que  a  sobre  de  la  taula  on  està  hi  ha un clavell blanc, es veu fresc, nou,  amb cada pètal tallat a la perfecció, com acabat de néixer.  7 


– Abans  sempre  veníem  junts  en  aquesta  cafeteria,  ella  demanava  una xocolata calenta i  jo, un  tallat.  Noto  cada  cop més tristesa en les seves paraules, però, a la vegada, sento la seva alegria, com  si es trobés amb la persona de la qui està parlant.  –  Cada  dia  li  portava  un  clavell  blanc,  ella  en  veure’l   somreia  i  els  seus  ulls  blaus  el  miraven  fixament,  com  si  fos  un  tresor  efímer,  i  això és  el  que  és,  no?  –somriu  sota  el  nas–  Encara l'hi  continuo  portant. Vinc  cada dia a la cafeteria amb el seu clavell i el deixo sobre la taula abans de  marxar, com si esperés a que l’agafés.  ­És molt maco. – murmuro.  ­Què? – no m’ha sentit.  ­Deia  que  és  molt  maco  –  dic  amb  claredat–  No crec que hi hagi tanta gent al món que s’estimi  tant una persona com ho fa vostè.  ­Gràcies  noieta.  –  diu  ell  amablement. Les hores següents seguim parlant de la seva néta, de la  seva vida, de qualsevol cosa.  Miro  el  rellotge,  em  sembla  com  si les  hores  haguessin  passat  volant,  una  darrere l’altra, s’han  esfumat  totes  amb  rapidesa.  Miro  per la  finestra  de  la  cafeteria,  els  núvols  s’han anat, una llum  taronja travessa el local, ha arribat l’hora de marxar.  ­Ho sento, però me n’haig d’anar, se m’ha fet tard. – li dic. Ell ho accepta.  Quan surto de la cafeteria m’acomiado per últim cop de l’home, el contemplo: miro els seus ulls,  blaus  i  clars  com  un  dia  després  de  la  tempesta;  la  seva  cara  plena  d’arrugues que  marquen  cada   moment  feliç  de  la  seva  vida.  Continua  sense  tenir  gaires  cabells,  però  tots  semblen  daurats,  com   la  tarda;  les  mans  velles,  subjectant  amb  delicadesa  el  clavell blanc; sembla  ple  de sentiments de la seva vida viscuda. No sé si abans era diferent o és que jo el veia diferent.  Surto  al   carrer,  miro  el  cel,  el  terra i  el meu  voltant.  Avui  fa  un  bon  dia,  és  una tarda  d’aquelles  que sembla que sigui estiu quan, en realitat, et trobes a la tardor. 

Fi ♥     

8


Prosa en llengua catalana: 2n premi  MEMÒRIES D’UNS RECORDS PASSATS     

9


Poesia en llengua anglesa: 1r premi   

I MISS YOU   

I miss you  I miss your kisses  I miss your smile  I miss your wishes  I miss your while  I was watching your photo  and I think: I love you so mutch.    I miss you  I miss your sight  I miss your voice  I miss your breath  I miss you when  you are in my other side.    I dream you are with me  and I lost this times when  you were in my heart.    I miss your eyes when  you were looking at  my simply life.    But finally I miss you.  I miss your love  I miss your live together  I miss you.   

10


Poesia en llengua anglesa: 2n premi 

MAGIC   If you want  You can have a wand  See you soon  If you want a spoon  I can repeat this spell  If you tell, this spell  It sounds strange  I have to change  It's more fun  If you run  You can pray  All the day  But it doesn't work  Because it's Ok  This is cool  And it's in the school  This page is full  Because it's beautiful  This is end  Because it's weekend           

11


Prosa en llengua castellana: 1r premi   

Soñé que soñaba Me  encontré  dentro  de  una  sala  grande,  que  me  pareció  ser  mi habitación.  Sin  embargo,  no  lo   era.  Las  habitaciones  de  casa  no  son  tan  grades  y  sus  paredes no se deforman solas como el   sitio  en  que  estaba.  Todo  era  oscuro,  sin  luz,  pero  se  podían  distinguir  algunas  cosas.  Pude  contemplar  que,  dentro  de la  sala,  no  había nada. Estaba vacía. Solamente estaba yo dentro de  ella.  Como  he  dicho  antes,  las  paredes  se deformaban y se estiraban solas, se alargaban cada   vez  más  y  el  sitio  cada  vez  se  hacía  más  grande.  ¿Dónde  estaba? Ni yo misma lo sabía. Eché  a  correr   hacia  una  de  las  paredes,  porque  el  suelo  se  estaba  rompiendo  y  me  pregunté  “¿Y  ahora  dónde  voy  yo?”.  No  había  puertas   ni  ventanas  para  escapar  y  escuchaba   el  eco  de  mi  respiración  discontinua,  cada  vez  más  cansada.   Finalmente  el  suelo  roto  hizo un  agujero  que  me  alcanzó   y  me  hizo  aterrizar  en  una  tela  extraña  que,  por  el  tacto, parecía ser  una  sábana.  Seguía   sin  ver  mucho,  pero  pude  contemplar  que  era  de  un  color  púrpura.  Ésta,  al  caer,  se  desplegó  en una superficie llana y extensa, en la que no se veía un horizonte.  Solamente se veía  un  negro  intenso.  Empecé  a  caminar  despacio.  Poco  a  poco,  mis  ojos pudieron  distinguir  una  luz,  que  se  fue  haciendo  más  intensa  a  cada  paso que daba. De golpe, al tenerla delante, cerré  los ojos, como si bajara la persiana de una ventana al anochecer.  Al  cabo  de   un  rato,  abrí  los  ojos.  ¿Qué  había  pasado?  ¿Me  había  quedado  dormida  y  ahora   había   despertado  de  un  sueño?  Miré  a  mi   alrededor.  Estaba  sentada  en  un   banco  blanco,  delante  de  una  puesta  de  sol  muy  bonita  que,  a  medida  de  que  pasaba  el  tiempo,   se  iba  difuminando  y  creaba  un  mantel  azul  con  unos puntitos blancos y pequeños que brillaban por sí  mismos.  Estaba   lleno  de  flores  de  todos  los  colores  a  mi  alrededor.  había  mucho  silencio.  Después  de  unos  cuantos  minutos  mal  contados, vi  una  silueta caminando hacia mí parecida a  la  de  un  chico  y,  entonces,  me levanté y pregunté: “¿Hola?”. Pero nadie me contestó. No puedo  recordar  su  cara.  Me  cogió  por  la  cintura y suavemente acercó mi cara a la suya. Sus labios se  rozaron  con  los  míos  en  medio  de  la  luz  de  la  luna  en  un  jardín  precioso.  No  me  llegó  a  decir  nada. Mientras me besaba, cerré los ojos.  Empecé  a  sentir  frío  y  miré.  Estaba  sentada  en  un  pasillo  que me  rodeaba, hecho  de  piedras  frías  y  duras.  Me  levanté y  volví a caminar, como en las otras veces que he contado, pero antes  de  que  pudiera dar el primer paso, sin saber cómo, llegué a una pequeña sala, con  tres  puertas.  Una  de  ellas  era  de  madera;  otra  de  hierro y, finalmente, la última era de cristal. No me interesé  12 


por ninguna  de  ellas  y  me  giré  con  la  intención  de   volver   hacia  el  pasillo.  No  obstante,  al  dar  media  vuelta,  no  encontré  la  entrada.  Se  había  desvanecido  totalmente.  Volví  a  girarme  y  así  poder  pensar  cuál  de  esas  puertas  elegir,  ya  que  no tenía  otra opción. Entonces vi  que, al lado,  había   una  escalera  que  antes  no  estaba,  que  dirigía  a  otra  entrada  desconocida  para  mí.  Empecé  a  subirla  observando  todo  mi  alrededor.   todo  estaba  polvoriento  y  sucio,  lleno   de  telarañas  y  esqueletos  de  seres  raros,  que  ni  siquiera  eran  humanos. Eran  irreconocibles.  No  tenía  miedo  de  ese  sitio  frío,  oscuro  y  aterrador,  sino  que  tenía  la  sensación  de  que  estaba  a  salvo.  Sé   que  es  una  cosa  muy  extraña,  pero  fue   así.  Acabé  de  pisar  el  último  peldaño  de  la  escalera  y,  seguidamente,  pude ver una otra puerta al acabar de subir. Era grande, hecha de un  material  duro  y  grueso,  pintada  de  color  azul.  La  abrí  y  mucha  agua  cayó  encima  de  mí.  Tuve  esa  sensación  de  que  si  respiraba,  me  ahogaría,  sin  embargo lo  hice  porque  mis pulmones ya  no  podían más y no me pasó nada. De repente, me encontré en una playa, con mi familia. Hacía  un  tiempo  triste,  nublado,  cómo  si  el  sol  se  hubiera  escondido  detrás  de  un  mantel  gris.  Entonces  pensé: “¿Desde  cuándo  vamos  a  la  playa  en  invierno?”.  Miraba  a mis familiares, que  jugaban  con  los  pequeños  en  la  arena.  Me  puse  delante  de  ellos  y  les  dije  cosas,  pero  no  me  contestaron.  Era  como si  me  ignorasen  o  que  yo  no  existiera.  Como  si  no estuviera  con  ellos.  Miré  hacia  el  mar.  el  agua  que  me arrastró  hacia  ese  sitio,  chocaba con fuerza en la orilla y, no  sé  el   por  qué,  pero  me  vi  impulsada  a  caminar  hacia  allí.  Una  vez  dentro  del  mar,  una  ola  me  arrastró  hacia  las  profundidades del océano. Esta vez, sí que estaba asustada, más que nunca.  El agua me cubría y no sabía qué hacer en ese momento.    No  podía  respirar.  abrí  los  ojos  a  la  vez  que  aspiraba  aire  profundamente,  levantándome   de  golpe  de  la  cama.  Respiré hondo.  Cuando  me  calmé,  miré  a  todos  lados.  Reconocía todos los  objetos  de  la  habitación.  En  ese  momento  pensé la típica frase: “¡Uf!, solamente era un sueño”.  Estaba  sudada,  como  si  hubiera  hecho  ejercicio  durante  un  largo  rato.  Tan  solo  eran  las  siete  de la mañana. A partir de entonces, aquel día, ya no dormí más hasta la noche.    Pseudónimo: ZAIRA     

   13 


14


Prosa en llengua castellana: 2n premi 

LA PALOMA DE LA PAZ    Bajo  un  cielo azul,  y  entre cerros y montes coloridos, se alza un  pequeño bosque. Allí habitaban  pues,  pequeños  animalitos,  muy  felices  y  pacíficos,  hasta  se  acabó  la  tranquilidad.  En  la  casa   del gran árbol se juntaron todos ellos dispuestos a pedir explicaciones.    ­¡Atención,   atención!  Como  ya  sabéis,  la  paz  ha  sido  disturbada  en  nuestro  bosque.  ¡Ha  estallado  la  guerra!  Diferentes  pueblos  de  los  alrededores  se  van  a  pelear  por  las  piedras  preciosas que se ocultan bajo los cerros ­dijo muy bien la ardilla, dueña del árbol.    ­¿Y  qué más  da? Los humanos no razonan,  no piensan. ¿Quién les va a hacer entrar en razón?  Se  creen  superiores  a  nosotros  y  no  nos  harían  caso.  ¡Allá  ellos! ­se  quejó  el  oso  hormiguero  gruñón, que no solía salir de su madriguera.    ­Déjeme  proseguir,  amigo  mío.  Esto  nos  afecta  a  nosotros  también.  Destruirán  el  bosque  a  cañonazos,  lo  incendiaran,  nos  cazarán,  y  capturarán  a  nuestras  queridas  palomas,  con  el  fin  de enviar mensajes, como bien sabéis que le pasó al bosque donde antes habitábamos.    ­¿Y,  cómo  los  detenemos?  No  nos  escucharán,  ¡nunca  lo  hacen!  ¿Con  qué  fin,  hacen  esto?  ¿Les  hará  ser  mejor  personas?  No  lo  entiendo,  ¡yo  sólo  veo  simples  rocas!  ­intentaba  comprender el pequeño conejo formulándose extrañas preguntas.    ­No,  mi  hijito,  les  hará  ser  más ricos,  y  a  su  vez  más  egoístas,  y  más  avariciosos  ­res­pondió  mamá coneja.    Llevaban  horas  buscando  soluciones  y  finalmente  se  dieron por  vencidos.  Pero  una paloma  no  lo pudo permitir, no podía dejar morir a su pueblo sin antes intentarlo.    ­Yo les haré entrar en razón. Les explicaré que no todo es el dinero.    ­Ellos   no  entran  en  razón,  ellos  la  destruyen.  ¡Una  paloma  blanca  y  bonita  como  tú  no  puede   arriesgarse a una muerte segura! Tú siempre soñando...    Finalmente convenció a los habitantes de que partiría al día siguiente al campo de batalla.  Pero  los  habitantes  seguían  preocupados.  “Una  simple  paloma  blanca,  ¡estamos  perdidos!”  Al   día  siguiente  se  levantó  muy  pronto,  cuando  todos  los  animales  aún  estaban  durmiendo.  Tenía  la esperanza de regresar antes de que se despertaran.    El  campo  de  batalla  estaba  cerca,  en  una  pradera.  Desde  allí  se  podían  ver  las  fábricas  de  armas  sacando  humo  preparadas  para  la  batalla.  Primero  visitó   el  campamento  de  los  argoneses:  15 


­Buenos días. ¿Me permiten unos segundos?    ­¿Y tú quién eres? ¿Te envían los jaronses para distraernos, no? ¡Pues no lo conseguirán!    ­No,  soy  un  habitante  del  bosque  que  está  detrás  de  la  pradera. ¿No  os  dais  cuenta  del  error  que vais a cometer? Destruiréis la pradera, el bosque, los animales... ¡A fin de qué!    ­A  fin  de  que se  haga  justicia. Las piedras preciosas que se esconden debajo de los cerros nos  pertenecen. ¡Los jaroneses saben bien que nos pertenecen!    ­No os pertenece a nadie. ¡Estáis a punto de destruir todo por simples rocas!    ­¿Y qué sabrás tú? Hay millones de bosques de praderas... ¡Y de animales!    ­En  eso   te  equivocas.  No  hay  ninguna  pradera  igual,  con  las  mismas  flores,  no  hay  unos  bosques  con  los  mismos  árboles,  ni  con  los  mismos  frutos.  ¡No  todos  los   animales   somos  iguales! Al igual que los humanos no sois iguales. Hay buenos, y hay malos.    ­Basta  de  cháchara.  Los  argoneses  lucharemos  por  lo  que  es  nuestro  y, si te piensas que una  paloma como tú nos lo impedirá, estás equivocada.    De un salto, el hombre cogió a la paloma y la metió en una jaula.    ­¡Sacadme de aquí! ­gritaba la pobre paloma entre rejas.    ­¡No saldrás de ahí hasta que la guerra haya terminado!    La  paloma  estaba  asustada.  Sabía  bien   que   las  guerras podían  durar  años,  así  que,  esperó  a  que  los  hombres se  fueran  a dormir para pensar con más tranquilidad. “Tenían razón, son unos  egoístas,  no se puede dialogar con ellos... ¿Qué  hago?” Se asomó a través de los barrotes y vio  el  candado.  Entonces,  se  le  ocurrió  que  podía  abrirlo  con  el  pico,  y  así  lo  hizo.  Una  vez  libre,   salió  rápidamente  por  la  ventana.  “Si  les  intento  explicar  no  me  harán  caso  y  me  volverán  a  enjaular. ¡Tengo una idea! En vez de explicárselo, voy a demostrárselo”.    La  paloma  salió  volando  hacia  el  bosque,  en  concreto  hacia  el  gran árbol. Sus amigos dormían  con  angustia,  sin  saber  si había  muerto,  pero  no  tenía  tiempo,  así  que  cogió  unas  semillas  del  gran  árbol  y  se  las  guardó en  el  pico.  A  continuación  salió  volando  de nuevo hacia el campo de  batalla. Tuvo suerte, y llegó antes de que los hombres se  despertaran, y antes de que empezara  la  guerra. Entró en el cuartel de los argoneses,  y fue depositando una semilla en cada  cañón, en  cada  escopeta, en  cada  pistola.  Lo  mismo  hizo con el  cuartel de los jaroneses. Esperó inquieto  sentado en un árbol.    16 


Cuando se  hizo  de día  los argoneses  y  los  jaroneses  sacaron  sus armas y se pusieron en sus  puestos   de  combate.  Se  podía  ver,  desde  allí  todos   los  animales  del  bosque  alineados  en  el  cerro más alto observando los hechos.    Los  argoneses,  que  eran  los  más  violentos,  dieron  comienzo  a  la  guerra  a  cañonazos.  Acto  seguido  los  jaroneses  contraatacaron con balas y escopetas, pero se llevaron una sorpresa. No  habían  disparado  balas  de  fuego,  ¡Sino  flores,  y  bien  bonitas!  Las  escopetas  y  los   cañones  disparaban  margaritas,  jazmines,  claveles...  Los  humanos  de  ambas  partes dejaron  caer  sus  armas  al  suelo  y empezaron a correr por los campos llenos de  color y  de vida. Ya no había más  rencor,  ya  no les importaban las piedras ni las riquezas.  Ahora  se lo pasaban bien paseando por   los  campos  y  observando  la  maravillosa  naturaleza  y  las  preciosas  flores  que,  por  arte  de  magia,  aparecieron  en  sus  armas  de  fuego.  Se  consideraban  ricos  de  felicidad  y,  por  fin,  se  dieron  cuenta  de  que  la  riqueza  no  está  en  los  bienes  materiales,  sino  en  la  armonía  con  la   naturaleza y con sus habitantes.      FIN     

17


CATEGORIA B 

Segon cicle  d’ESO      18 


19


Poesia en llengua catalana: 1r premi   

POEMA SENSE VERSOS D’AMOR     Caminar és córrer  en un desert,  buscant amagar­se.     Somriure és plorar,  amb llàgrimes  programades per estimar.     Alegria és dolor,  tacat de roig,  tint de l’horror.     Llum és foscor,  sempre amenaçant  davant el somiador.     Felicitat és tristesa,  rodejada, inconscientment,  de tanta seda.     Viure és morir,  en conjunt finit,  de la paraula sentir.   

20


Poesia en llengua catalana: 2n premi       

21


Prosa en llengua catalana: 2n premi   

VIATGE CAP A L’ESPERANÇA  Los Angeles, Califòrnia, 12 d’agost del 1947    Un  indret  tranquil,  on  regnen  la  pau  i  l’harmonia,  lluny  de  la  fam  i  les penúries  que  fins ara hem  hagut  de  passar, lluny de l’infern sense sortida en què hem estat vivint, aquell pou sense llum  en  què  havíem  caigut.  I ets aquí,  al meu costat, fent camí  cap a una nova vida. Qui ens ho havia de  dir, estimada Rosa, qui ens ho havia de dir…    Recordo com si fos ahir els crits de lamare, que dia rere dia plorava l’absència de l’Enric, “mort  amb honors en combat” ­van dir­, en una guerra que quatre brètols avariciosos van orquestrar i  ens va enfonsar dins la misèria. Pobre germà meu...! Ell que només volia formar una família i  gaudir de la vida que tan meravellosa es presentava fins aleshores. Poc van trigar en arribar els  militars.    La por i la tristesa van envair els carrers de Barcelona com si fossin núvols negres que  s’apoderen d’un cel de claredat i resplendor. I de cop, ordres per aquí, robatoris per allà, tot es  va convertir en un caos, una situació desastrosa que semblava agreuxar­se ràpidament i de la  qual no en vèiem cap eiximent. I els dies passaven, i tu i jo restàvem cadascú a casa seva,  sense poder fer res de gran utilitat. Només ens quedava esperar que tot cessés, però ningú  sabia del cert quan podria ser, això. I et puc ben jurar, estimada meva, que no va passar cap dia  que no pensés com sortir d’allà, d’aquell cercle de fam i misèria insofribles.     Ens podem considerar molt afortunats de l’ajut del nostre bon amic Antoni! No sé pas què  haguéssim fet sense ell en aquell moment tan decisiu! Era escollir entre tot i res, entre l’espasa  i la paret, entre família i amics o marxar lluny per començar de zero, entre la realitat que ens  envoltava i l’esperança d’un futur ple d’incerteses. Però la resposta era ben clara: només teníem  disset anys, érem dos fadrins ignorants de la vida, amb un llarg camí per endavant i moltes  lliçons per aprendre encara. Podríem dir que va ser casualitat que l’Antoni treballés per a la  marina, o que ens infiltrés en aquell vaixell cap a Amèrica, o que el guàrdia no ens trobés entre  la mercaderia. Sort, el destí, casualitat, causalitat,...digues­li com vulguis, però el cas és que ara  som aquí, ben lluny dels nostres familiars, però a punt de fer realitat un somni.    Ara que ja han transcorregut deu anys, hem prosperat moltíssim: tenim la nostra casa, una  feina, temps per a nosaltres, notícies de la família de tant en tant...Però el millor de tot encara  estar per arribar, el nostre futur fill, en Jacob. Te n’adones del què significa haver arribat fins  aquí? Ell és la llavor del fruit que iniciarà la història cap a una vida millor, la recompensa de tot el  nostre esforç i el nostre treball, la prova que demostrarà que la fe existeix, que l’esperança  encara és viva, que mai és massa tard per tornar a començar de zero. I és que la vida passa i  no te n’adones. I tothom entra dins d’una rutina diària i monòtona sense cap mena de significat,  sense cap mena de valor o ensenyament. I així és com estava tot a Barcelona quan la vàrem  deixar enrere. Tothom patia per un bon sou, per viure entre luxes, per tenir més i més diners, la  22 


societat va anar perdent els valors i, amb ells, van perdre el control de la situació, van perdre el  nord...Per sort, nosaltres sabem d’ on venim, on som i cap a on anem.      

23


Poesia en llengua anglesa: 1r premi     

I MISS YOU     I miss you  I miss your kisses  I miss your smile  I miss your wishes  I miss your while  I was watching your photo  and I think: I love you so much.     I miss you  I miss your sight  I miss your voice  I miss your breath  I miss you when  you are in my other side.     I dream you are with me  and I lost this times when  you were in my heart.     I miss your eyes when  you were looking at  my simply life.     But finally I miss you.  I miss your love  I miss your live together  I miss you.    

 

24


Poesia en llengua anglesa: 2n premi    WHO I AM    Tired of hiding,  tired of being who I’m not.  All my life running,  running alone.  Prove who I really am  It’s never been so hard.  Everyone will see  who I am.  I’m like a wolf,  like a predator.  Always protecting my territory  without anyone getting into it.  It’s been like that all my life  no one ever knows me.  And I will thank God all my life  for keeping me alive.  My life’s never been easy.  Always alert  watching for the next move  never being who I really am.   

25


Prosa en llengua anglesa: 1r premi   

UNBREAKABLE 

And there he was.  Sitting  in  his  chair like an ordinary day. I greeted him and, only after a while, I didn't realize that he  didn't  respond.  I  repeated  and  then  I  saw  it.  His  cheeks  and  red  eyes  told  me  that  he  had  been  crying.  He  is  not  one  of those  guys  who  cry. It's actually one of the most joyous of the class and  always  knows  how  to  get  a  smile  from  us.  I  was  worried  and  I  tried  to  ask,  but  he seemed  to  ignore everything that was happening around him.  Two  hours  later,  he  was happier than  in  the  morning  so  I  thought that it  was  time  to have a talk  with  him.  He  smiled  at  me and told me to talk with me in P.E. I agreed, so when the time came, I  took  him  apart  of  the  group  without  anyone  noticing.  We  started  talking  and  he  explained  to  me  that  his grandfather had died the day before (he  was the only grandfather that he had and the two  of   them  were  very  close).  I  understood  it because  I  had  been  in a  similar  situation  in  the  past.  I  got  that  smile  again as  he  always  did and we went back  to class. Since that day our relationship   changed  a  lot.  We  started  working  together,  meeting  to  do  homework  and  studying  for  exams.  Sometimes  we  just  hung  out  for  a walk and  we ate ice cream. My feelings for him were growing  more  and  more.  More  than  once  I thought  of  being  brave and confess my feelings, but I was not   prepared  for  a  negative answer  and  lose  everything  we  had  built in those months. Nobody knew  about   my   feelings  and  I  wanted  to  continue  as  it  was.  It   was  then  that  he  started  dating  other  girls. In those moments I believed my heart would never recover, until Christian arrived.  The  truth  is  that  the  guy  had  some  appeal   and   I  liked  it,  but  not  the  same  as  Aaron.  From  the  moment  I  started  dating  Christian,  he  knew  that  my  feelings were stronger toward Aaron, but he  didn't  care  about  that.  We  tried  for  a  few  weeks,  but  it  just   did  not  work  out  as  I  continued  considering  him  a  friend.  Although  no  longer  together, we remained friends and he always had a  shoulder for me.  Since Aaron started dating girls, our relationship became cooler and we hardly talked.  But  after  a  few  weeks  since  the last  girl,  he  started  talking  to  me as if nothing had happened. At  first  I  was  reluctant   to  talk  to  him,  but  after  much  persistence  on  his  part,  we  went  back  to  the  relationship we had had before. 

26


One day   he  invited  me  to  have  a  ride  by  boat  on   Lake  Sherwood  Forest.  There  came  a  time  when  we  paddled  so  hard  that  I  almost  fell  off  the  boat  but  he  grabbed  my  jacket  so  I  didn't fall.  His  face  remained very  close  to  mine, and, in a moment of forgetfulness, he kissed me. It was a  sweet kiss both of us were longing for.  The  guy  I  was  in  love  with  kissed  me!  It was  so  unreal  that  I  pulled  him  away  from  me.  When  I  realized  that  what  was  happening  was  real,  I  grabbed  him  and  kissed  him  with all the love that I  had inside.  The  kiss  was  so  intense that we  fell  out  of  the  boat,  but  we  didn't  care  because  we finally were  together. Since that day we haven't been separated from each other.  Now,  after  36  years  of  marriage,  2  sons  and  2  grandchildren,  I  still  have  those  wonderful  butterflies in the stomach.  So  here  I  am,  writing  my  memories.  I  don't have long to  live but, if  something is clear, is that this  love is unbreakable.       

27


Poesia en llengua francesa: 1r premi   

RÉFLEXION    Je fais une petite pause et je me demande:   Pourquoi nous sommes ici ?   Qu’est­ce qu’il faut faire dans cette vie ?   Je dois prendre quel chemin ?      Alors, je n’ai pas de réponse.   Est­ce que tu sens la même chose ?   Écoute ton cœur avec attention,   car il va répondre à tes questions.      Quand je me sens perdue,   je pleure pour un rien,   et je marche dans la rue,   pour me sentir bien.      Le ciel est bleu et clair,   l’herbe est verte et fraîche,   je me couche lentement,   Tu sens ce que je sens ?      Respire profondément,   regarde le beau paysage,   ce sont de petits moments,   que j’aime terriblement.      Ne cherche pas le pourquoi,   et vis le sentiment,   parce que comme tu peux voir,   la vie passe très rapidement.   

28


Prosa en llengua castellana: 1r premi 

Lola    Lola estaba ya cansada de vivir, a sus quince años veía clarísimo que las alegrías en su vida  serían escasas. Se levantaba cada mañana ya vestida de la noche anterior, se recogía el pelo,  se enfundaba en su abrigo gris que paraba el viento y practicaba sonrisas falsas frente al espejo  para evitar preguntas igual de falsas de gente falsa. Pero eso qué más daba, a Lola no le  importaba ya ni nada ni nadie, ella solo trataba de reunir el valor suficiente para acabar con su  vida, pero por algún motivo Lolita seguía en pie, ¿cobardía? No lo creo.    Una fría y triste mañana, de esas que son como escarcha para el corazón nuestra protagonista  andaba arrastrando las suelas de sus botas por la calle ancha, se dispuso a cruzar al otro lado  cuando un coche de poco no se la lleva por delante. Ella pegó un brinco y se quedó paralizada  mientras observaba el bólido rojo alejarse a la velocidad de la luz. Aún aturdida sacudió la  cabeza para salir del trance y con el alma encogida cruzó el umbral de su particular tortura, la  escuela de estudios secundarios. Discreta y sin entablar conversación alguna retiró su silla,  miró al chico del que por sus verdes ojos moriría, cruzó los brazos y hundió su cabecita en ese  raído y sucio abrigo gris.  Clic, clic dos lágrimas rodaron cruzando sus pálidas mejillas encajando así con el compás del  reloj. El tiempo corría, más bien dicho se arrastraba pesado, cansado…pero al fin sonó el  timbre.    Abre la puerta, camina, no mires a nadie, evita cualquier tipo de contacto, no vaciles, siéntate  aquí, intenta relajarte ya que huir de ti es imposible.  Esa era la rutina de la pequeña Dolores, siempre sola, siempre triste. Seguramente tú, atento  lector, pienses que estaba desperdiciando su vida pero nada dura para siempre y las cosas  estaban a punto de cambiar. De repente recordó que su bocadillo aún medio congelado seguía  en su mochila así que lo miró, lo cató y al ver que efectivamente estaba en estado de roca se lo  ofreció a un chaval que se estaba fumando un cigarrillo que rebosaba veneno. Este no  respondió, parecía que no notaba la existencia de nuestra chica. Un poco desconcertada por la  indiferencia de aquel pequeño “yonki” se fue al baño a ver si encontraba a alguien  suficientemente hambriento, y cuál fue su sorpresa al abrir las puertas del aseo, su reflejo no  estaba en el espejo.   ● Que  clase de broma es esta, no tiene ninguna gracia, ¡hola! ¿Alguien puede oírme?   ● ¡Qué os pasa a todos bichejos ignorantes, venga esto ya no es divertido!    Gritaba mientras las chicas del baño entraban y salían, se intercambiaban cotilleos y alguna que  otra compresa, pero nadie veía a la ahora desesperada y histérica chica del pelo azul, Lolita se  había vuelto invisible. Sí querido y perplejo lector ya no la veía nadie, ahora si estaba sola de  verdad Lola.  ­¿Por qué todo lo malo me pasa a mí? Hay alguien allí arriba al que no le causo simpatía, no  puedo más, me explotará la sesera.  29 


Y lloró, y lloró hasta quedarse seca, lloró hasta que no le quedaron fuerzas, lloró impotente, se  retorció por los suelos y al fin entendió que su único problema era que le sobraba el orgullo y le  faltaba la honradez para pedir ayuda. Se levantó del mugriento y húmedo suelo del baño, corrió  decidida patio a través a cuál ciervo salvaje y se lanzó decidida a los brazos de Víctor, el de los  ojos verde marihuana y tartamudeó:  ­Ayúdame Víctor, te necesito.  El tiempo siempre relativo se paró y el muchacho mostrando su asombro la abrazó con fuerza y  le respondió:  ­Siempre me has gustado pero nunca te has dejado querer.  Y entre lágrimas y sonrisas se besaron al fin.    Cuántos detalles se me escapan de este mundo, me queda tanto por aprender… pensaba ella  cuando volvía a casa. Por los auriculares sonaba ese disco que tanto le recordaba a él,  “Deltoya” si no recuerdo mal, el caso es que ahora el mundo lucía de un modo distinto, su  realidad, en la que ella vivía parecía ahora más real, nuestra pequeña chiquilla había  derrumbado su particular muro de miedos y se disponía a empezar de cero, se disponía a  querer y a dejarse amar también. Bien por Lola que nunca más estaría sola.       

30


Prosa en llengua castellana: 2n premi   

Sueño   Sueñas, y no sabes porqué pero sueñas, encuentras amaneceres olvidados, y demasiados  pétalos caídos que una vez tiraste por jugar al me quiere o no me quiere. Abres los ojos, y ves el  mundo a tus pies, que la realidad es mejor que tus sueños, y que lo mejor viene después.  Sueñas, ahora despierto. Puedes observar esas calles adornadas con flores o ese pájaro que  vuela en busca de su lugar. Y después alzas la vista, mirando al cielo, y sientes el aroma de  primavera al caminar, abres los brazos y vuelas como aquel pájaro que viste pasar. Vuelas  cada día sin quitar los pies del suelo, y sonríes porque la vida vuela contigo y siempre lo hará.  Entonces descubres la felicidad, y es que realmente puedes apostar y decir bien alto a todo el  mundo que los sueños sí se hacen realidad.                   

31


CATEGORIA C 

Batxillerat       

32


33


Poesia en llengua catalana: 1r premi   

LA CARA OCULTA    Diuen que el temps tot ho millora;  això no és el que tu dius.  El rellotge no perdona  i castiga amb molts motius.    Diuen que els plors cessen  al cap d'una estona;  això no és el que tu dius.  Una tristesa sonora  dicta el temps que vius.    Diuen que l’odi es deteriora;  això no és el que tu dius.  El món sempre plora,  i així s’omplen els rius.    Diuen que l’amor guareix la persona;  això no és el que tu dius.  T’odien a cada hora,  perquè de tothom sempre maldius.      Així que tu, jo passatger,  entén que no et perdoni  per fer sempre patir.    Així que tu, jo passatger,  entén que t’abandoni  I et deixi aquí morir.  34 


Poesia en llengua catalana: 2n premi        SONET DEL CAVALLER    En un temps jo fui molt ben armat cavaller, que mai no es deia res més que "jo venceré!" Però un bon dia cavalcant em vaig topar de ple amb aquella que dia i nit em pren l'alè.    Des d'aleshores visc la claror i la negror cercant les seves paraules i un petó, que jo he provat de fer a cada racó, i tot i així el meu cor no n’ha après la lliçó.    Desconec qui ets tu, desconec d'on véns. Aquell bon dia dansaves amb llibertat i tu eres la més bella d'entre les donzelles.    Però per tot el que he imaginat que tu tens, puc saber que de l'amor és la teva ciutat. Je peux vous dire en français, “amour, tu me manques”.       

35


Prosa en llengua catalana: 1r premi     

EL SEGREST     No  pot  ser  que  això  m'estigui passant a mi. No puc de deixar la porta oberta mai més, això és el  què  em  passa  per  ser  massa  confiada.  Quan  de  temps  porto  aquí?  No  ho  sé.  Potser  cinc  minuts  o  bé  trenta. En aquestes circumstàncies és impossible saber­ho, i estic massa nerviosa  com  per  comptar.  Sincerament  no  sé  què  fer,  estic  aquí  tancada,  engabiada  i  a  les  fosques,  com  qualsevol  animal  capturat.  Ara entenc  com  es  deuen  sentir.  Encara  tinc  una  mica de son.  M'acabava  de  llevar,  així  que  encara  no  portava  el  rellotge i, probablement, si l'hagués portat, ell  me  l'hauria  tret.  Ell?  El  puc  tractar  com  a  home?  No  n'estic  segura;  tot  és  molt  confús.  Els  genolls em comencen a fer mal.     Ja  dec portar mitja hora aquí i no hi ha cap lloc on pugui seure, tot això és massa estret. Gairebé   toco  el  sostre  amb  el  cap,  tot  i  que  no  sóc  gaire  alta.  Només  hi  ha  ell,  a la casa, així que cridar  no  serviria  de  res,  només  per  a  fer­lo  enfadar.  Toco  les  parets,  són   de  fusta.  No  són  gaire  gruixudes  i  ressonen  bastant,  però  no  tinc  prou  força  com  per  trencar­les.  Esperaré a què algú  altre  entri  a  casa. Però  qui? Mai  ningú  nove  a  veure'm.  M'hauria  d'haver  sorprès  la  visita  d'algú  quan  ell  ha  trucat,  però  he  estat  ingènuat,  i  quan  me  n'he  adonat,  ja  m'havia  agafat  i,  amb  la  força i agilitat que té, m'ha tancat aquí amb clau, d'on ara no puc sortir.     Aquest  espai  és  cada  vegada  més  claustrofòbic  i  aclaparador,  sembla  que  l'interior  sigui  cada  vegada  més   i  més  petit.  Però  sé  que  no  és  possible.  Què  faig?  Em  limito  a  esperar  amb  llàgrimes  als  ulls.  Cada  cop  em fan més mal les cames, no aguantaré gaire més; no puc seguir  així.  He  comprovat  si  es  podia  obrir  la  porta  des  de  dins,  però  no hi ha hagut sort. Està tancada  amb  clau  i a més em  sembla que ha posat un cadenat per fora. Realment sí que es podria, però  tinc  els  dits  massa  gruixuts i  no entren  pel  forat  del  pany.  A  més  a  més, ja no tinc habilitat amb  les mans.     Segurament  ja  porto  al  voltant  d'una  hora  aquí  dins.  Sento  el  meu  cor  bategar  més  fort  i  amb  més freqüència que abans, és el malestar que  porto dins. No estic bé en aquesta postura; em fa  mal  tot.  Vull  saber   quan  acabarà  tot.  Em  recolzo  en   una   paret,  però  no  ajuda  gaire.  Tinc  els  36 


genolls i  els  peus cada  vegada  més  ressentits  i  em  sortiran  butllofes si això no acaba aviat. De  cop  sento  algú  que  truca a  la  porta,  em  vénen  a  salvar!  He  de  picar ben fort i fer­me sentir o si  no  no  sé  què  passarà amb mi. Em vol segrestar o estic aquí tancada amb una altre finalitat? No  sé  què és pitjor. Però no n'estic segura... i  si em sent  i no  és algú de confiança? I si em volen fer  mal  els  dos?  Sento  com  ell crida unes paraules, suposo  que són perquè entri. Aquesta persona  entra  i  tanca  la  porta  amb  un  cop  ben  fort.  Té  una  veu  dolça que contrasta amb la d'ell,  sembla  d'una  noia  jove,  o  potser  una  nena;  encara  que  ho  dubto.  Tot  i  això  em  sona  familiar,  però no  l'aconsegueixo  relacionar  amb  ningú   que   conegui.  Els  sento  conversar,  ella  ha  deixat  alguna  cosa  sobre  una  taula  o  moble,  i  ell  continua  a  l'habitació.  Estan  massa  lluny  i  no  puc  entendre  què  diuen,  però  el  to  és  natural,  sembla  una  conversa  com la  que  tindrien  dos  familiars.  Tot  i  això  la  veu  femenina  sona una  mica  confusa,  com  demanant  explicacions.  Potser  tinc sort i és  algú  que  de  veritat  conec  i  em  pot  salvar.  De  sobte  torna  el  silenci.  Els budells  em  fan  soroll.  Ahir  a  la  nit   no  vaig  sopar,  així  que  porto  gairebé  un  dia  sencer  sense  menjar.  Aquest  silenci  inesperat m'està deixant inquieta, què deu passar?  Llavors  sento  un  crit,  és  de  la  noia.  Reacciono   jo  també  i  en  comprendre  que  també  l'ha   segrestat  i  intenta  i  fer­li mal,  començo  a  donar  cops  ben  forts  contra  la  porta. Crido amb totes  les  meves  forces, tot i que la meva veu no és tan potent com la de quan era jove. Sento com els  dos  corren  per  tota  la  casa:  ell  la  persegueix.  La  noia  intenta  escapolir­se  per  qualsevol  lloc,  però  no  sembla  que  aconsegueixi  fugir.  M'agradaria  sortir  a  ajudar­la  i  fugir  d'aquest  monstre,  però  no  puc,  em  sento  molt  impotent.  Segueixo  picant  ben  fort  i  cridant  i  m'adono  que  són  a  l'habitació  de  l'armari  on  jo estic tancada. Per fi, aquesta és la meva oportunitat: “AJUDA!”,  crido  repetidament.  La  veu se'm  comença  a  trencar  i  començo  a  picar  i  moure'm  molt  dins  l'armari.  Ell  fa  silenci  durant  un  moment,  però  després  continua  cridant  mentre  agafa  la  noia,  que xiscla   molt fort: “Que algú m'ajudi si us plau! Deixa'm anar!”, crida desconsolada.  Tot  de  sobte  se  sent  un  tret.  “PAM!”, sona  mentre  travessa  algun vidre de la casa i l'esmicola a  trossos  molt  petits.  “PAM!”,   es  torna a  sentir.  És  el  so  d'una  escopeta.  Ell  tanca  les portes  de  l'estança  i  corre  a  un  racó  amb  la  noia,  tapant­li  la  boca  amb  una  mà  o  un  mocador.  Ella  continua  cridant  però se la sent molt fluix. Llavors dono  un cop ben fort a l'armari i cau endavant,   i  es  trenquen  totes  les parets. Els dos continuen al racó. Veig  la nena amb cara d'espantada, té  molta  por.   Estic  estirada  sobre  les  portes,  ja  sóc  fora,  he  aconseguit  sortir.  M'he  fet  mal  en  caure,  crec que m'he fet una ferida, però  no és res greu, sobretot perquè ja arriba l'ajuda. Intento  aixecar­me,  però  no  tinc  forces,  així  que  romanc  estirada al terra. Sento passes d'un home que  puja  corrent  per  les  escales,  sembla  que  és  el  mateix  que  ha  disparat  abans.  “Deixa­la  anar!”,  37 


crida mentre  va  pujant  i  s'acosta  a  l'estança  on ens  trobem  els tres.  Sento  un  altre  tret  i un  crit   ofegat  d'ell.  Més  aviat  sembla  un  udol.  La  noia  ofega  un  crit  que  barreja sofriment i alleujament.  S'omple la sala d'un silenci sepulcral. Sembla que ja ha passat tot.     L'home  de  l'escopeta  sembla  que  és  caçador.  M'ajuda  a  aixecar­me  i  llavors  el veig a ell estirat  al  terra,  però no sembla mort, sinó més aviat inconscient, ja que veig com continua respirant. La  bala  li  ha donat a la panxa, però suposo que no és mortal. Observo les seves faccions: són  molt  estranyes  i  té  la   pell  esquinçada,  amb  esgarrapades  per  tota  la  cara.  Em  fixo  en  les  seves  orelles,  són  ben grans,  també  té  un  nas  i  una  boca molt  grans i és molt pelut. Ara que m'hi fixo,  enlloc d'una persona sembla ben bé un llop. Darrere el caçador veig  la nena.  Però si és la  meva  néta!  Ara  entenc  la  familiaritat  de  la  veu.  Feia  temps  que  no  la veia i ha crescut molt, així que la  veu també li ha canviat.  El  caçador  s'encarregarà de l'home malvat  amb cara de llop, el portarà a la policia i el posaran a  la  presó.  “Gràcies,  moltes  gràcies  caçador,  li  agraeixo  molt  tot  el  que  ha  fet, ens ha salvat”, dic  amb  un  to d'agraïment. “Tranquil∙la, ara ja ha  passat tot”, em respon ell amb una gran amabilitat.  Per  fi  puc  estar  tranquil∙la. La  meva  néta  m'havia  vingut  a  portar  un pastís perquè sabia que no  em  trobava  gaire  bé.  Gràcies  a  ella  m'he  pogut  salvar,  sinó  ningú  m'hagués  vingut  a  ajudar.  Com  és   costum  porta  la  seva  jaqueta  vermella  d'on  li  ve  el  seu  sobrenom.  “Àvia,  t'agrada   el  pastís  que  t'he  fet?  És  de  maduixes!”,  pregunta  amb  preocupació  mentre  m'allarga  el  pastís  amb les dues mans. De seguida li responc:  “I tant, Caputxeta”.   

38


Prosa en llengua catalana: 2n premi     

Pròxima parada: Born    Hola,  us  presento  l'Elisenda,  jo  li  dic  Eli,  perquè  ja  fa  anys  i  anys  que  ens  coneixem.  És  molt  bona  noia,  però  ja  fa  un  temps  que  es   troba  una  mica  trista  perquè  no  està  contenta  amb  la  seva  vida  i,  la  veritat,  no  li  trec  pas  la  raó.  La  seva  vida  és  tot  rutina,   sembla  una  pel∙lícula  d'aquelles  que  repeteixen  el  mateix  dia  una  vegada  i una  altra  fins  que  el  protagonista  aprèn  la  lliçó,  com  El  dia  de  la  marmota,  sabeu? La  seva  vida  és tot llevar­se a quarts de set, dutxar­se,  intentar  dominar  els  rínxols,  esmorzar  el  mateix  te  de  canyella  amb   torrades   de  cada  matí  i  suportar dia rere dia el mateix cap dèspota que mai us hàgiu tirat a la cara. I tot en un petit pis de  soltera de Nou Barris més fosc que la boca del llop. Jo també em deprimiria, la veritat.    Aquesta  serà  la  història  d'una  nit  “casual”  que  comença amb el meu mòbil sonant; no es pensa  pas que està més que preparada aquesta nit, pobra...      Eli ­Comunica. Per què serà? Si mai ho fa... doncs quin moment, torno a quedar­me fora.      Lou, quan puguis, vine a buscar­me, torno a estar al carrer. (21:30h)      ­Sóc  un  desastre,  sempre  em  deixo  les  claus  sobre  el  taulell,  i  justament  avui me les havia de  tornar a deixar, justament avui que he tingut un dia fastigós.    ­No  sé  si  és  que  està  tardant  massa  o  és  que  avui  les  hores  passen  més  lentes  que  de  costum.    L'Eli  du hores  esperant­me,  m'està  començant  a  fer  pena  deixar­la  tirada,  l'únic  que  espero és  que  m'enviï  un  missatge  emprenyada,  dient­me  que  marxa  en  metro, per  poder  dir­li  a  la  Cris  que es prepari. I no tarda gaire en fer el que esperava: si es que la coneixo...!      Lou, m'estic emprenyant, sé que veus els missatges, perquè no vens a buscar­me? (22:15)      He tingut un dia horrible i no estic d'humor, marxo en metro no sé on, tu sabràs. (22:45)      ­Agafaré  la  línia  verda  cap  a  algun  lloc,  serà  que  Barcelona  no és  gran...,  i alguna cosa trobaré  en aquestes hores.  39 


Fet. Ja  he  trucat  a  la  Cristina  i  està  esperant­la  al  vagó.  És  tant  previsible  que  ja  sabia  quina  parada  agafaria.  Està  tot  controlat,  la  Cris  se  li acostarà demanant foc i ella, com QUE vol viure  una aventura deixarà de ser ella per una nit i s'hi posarà a parlar tot i la fila que fa la Cristina.    ­Tens foc?    ­No fumo, em sap greu.    ­No  passa  res,  ben  al  contrari,  fas  bé.  Com  et  dius?  Jo  em  dic  Cristina,  però  pots  dir­me  Cris,  tothom ho fa, estic pensant de posar­m'ho al DNI, així que...      ­Sí,  suposo  que faig bé, prefereixo morir de vella –  us ben asseguro que això li deu estar costant  un munt a l'Eli, pobra­    ­Sí,  estaria  bé  no  fer­ho,  però  algun  dia  tots  anem  a  l'altre  barri,  no?  Cap on vas? Jo vaig cap a  una festa al local d'uns amics, al Born.    ­Avui no tinc rumb, m'han deixat tirada...    ­Apa,  dona!  No facis  aquesta  cara,  que  no  hi  ha  per  tant!  Vine  amb  mi  a  la  festa, no som gaire  estranys, nosaltres!    ­Va, doncs si que hi aniré, fa bona pinta, i necessito respirar una mica avui.    A  partir  d'ara  ja  m'ho  ha  explicat  l'Eli  després de perdonar­me que la plantés, perquè la festa es  sortia  una  mica  dels  meus  plans,  només  sé  que  la  Cris  li  va  presentar  a  tothom,  van  prendre  unes   cerveses   i  que  per primera  vegada  va  embogir  en  escoltar  aquella  música  d'estil  Oi!  que  temps  enrere  tant  li  desagradava.  Al  cap  i  a  la  fi,  ja  fa  bé,  era  una  nit  per no  ser  l'Elisenda  de   sempre,  i   això  se  li  va  notar quan  va  arribar  a  casa  meva  el  matí  següent.  Encara  no  tenia  les  claus de casa, es clar, amb un somriure d'orella a orella. M'ho va explicar completament tot amb  cara de felicitat, havia canviat, i aquest era l'objectiu.    Continua  vivint  al  mateix  pis  de  Nou  Barris,  té  el  mateix  cap  a  la  feina,  fa  la  mateixa  dieta  de  sempre,  però  s'ho  pren  tot  de manera molt diferent i això m'encanta. Quan tens una amiga  amb  lletres  majúscules  al  costat  que  està  trista  i  veus  que  s'ho  mira  tot amb  ulls  d'amargura,  què  pots  fer?  Jo  estic  encantada  d'haver­la  enganyat,  ara  sí,  no  li  diré  pas  que  va  ser  preparat,  és  molt amiga meva, però em mataria, és el que fa tenir tanta confiança.    Segur  que  aquesta  història  és  més  llarga,  segur  que  m'ha  amagat  informació,  però  m'és  ben  igual:  ella ha canviat i, tot i que mai sabrà que ha estat per mi, prefereixo estar a l'ombra com els  súper herois, serè Súper Lou, però vosaltres xxxt...  40 


Prosa en llengua anglesa: 1r premi       

41


Prosa en llengua anglesa: 2n premi   

THE EGG OF OUR MALE PHEASANT     Sitting  in  a  comfortable  position,  I  started  to  remember…  it  was  the  first  day  of holidays and we  were   all   excited  to  spend  the  summer  in  this  little  and  rustic  house  situated  in  front  of the  dry  stream.  It  was  a  place  really  relaxed  with  stressful  people  that  always  were  prowling  on  the  streets;  the  narrow  streets  where  my  father  had  to  make  a  hundred  maneuvers  trying to  drive  that  old  red  car,  which  was  full of all the suitcases, valises, beach balls and other essential tools  to spend an amazing summer.  I  loved  when  my  grandmother  called  me  to  bring  her   favorite  whisky’s   glass   with  the  coldest  yellow  lemon  that I  could find  and  once  put  on  the  table,  my  hand began to thaw out. Then, I sat  next  to  her  and she  started to tell me her stories. I remember one time, with a charming sun that  was  heating  me  up  and  the  harmonious  voice  of  this  old  woman, when I felt sleep with my head  supported on her hand. I woke up in the sofa two hours later.  When  I  could  escape of  my little brothers that were always planning one of their pranks, I liked to  come  down   to  the  stream,  where  there  were  always  some  little  animals  like  frogs  and  lizards.  The  first  times  I  tried  to  catch them  with a  primitive  net created for myself but later  I preferred  to  take my notebook and draw some failed attempts that, with the experience, were going better.  That  day,  while   my   father  was  fighting  the  narrowest  street,  my  grandmother  saw  a  little  bulge  which  was  about  to  end  under  the  old  red  car  tyres.  My  father  stopped  the  car  and  took  it  very  carefully.  When  he  and  his  little  bulge  entered  the  car,  my  little  brothers  started  to  scream  very  excited  and trying  to see something between the suitcases which were on my laps, I could see it  better.  It  was  a little pheasant! My father gave it to me and, once in the holidays house and once I  had  cleaned  my  hands  without  the  disgusting  present  that  my  new  friend  had  given  to  me,  we  put  him  in  a  wide  cage  with  a  bulb  so that it wasn’t cold. Then  we started to think a name for the  new   member   of  the  family.  Due  to  the  oldest  son  of  the  family  was   me,   I  had  the privilege  to  choose  his  final  name.  Then,  I  exclaimed  “Pitxhí!”,  and  it  seemed  to  me  that  all  the  faces in the  room  were  changing  their  expressions;  while  the  adult   appearances  were  becoming  discontented,  my  excited  brother  faces  were  changing   to  nauseated  expressions.  But  the  unfortunate animal will have this name for the rest of his life.    Returning  to   the  present,  I  put  the  old  familiar  album  into  the  box  and  next  to  him  and  very  carefully,  the  transparent  capsule  which  contains  the   only  evidence  and  shows  our  idea  that  Pitxhí was a male bird, was false.   42 


43


Poesia en llengua alemanya: 1r premi     

EINFACH    Wagen etw geniessen Tränen vergieBen  die Tränen zurückhalten  Bitte bring eine Lampe!  Ein Schmunzeln  Einfach, das ist meinen Wunsch  Ich will mich in dem Luft auflösen     Fahren mit dem Schifft von Kenntnis  Leuchten Sie mein Leben.      

44


Prosa en llengua castellana: 1r premi     

Bailando entre raíces 

El  murmullo  del  ruido  de  tus  músculos  en  movimiento,  lo  incierto;  ¿qué  permanece  y  qué  perdura dentro del la inmediatez del tiempo?  Tu  espera,  rayar  un  CD,  la  luz  de  la medianoche, el reflejo en  el cristal, los pétalos de las rosas  secas,  el  cobre  y  las  repeticiones  sin  cesar.  Antifaces,  colchas  y electrodomésticos rojizos. La  niñez enmarcada por el denso humo de la melancolía.  Relojes  de  sangre  y  arterias  repletas  de  sal  y  arena.  Saturación.  Los  nudillos  huecos.  La  tinta  persiste   en  mi  envejecido  acordeón.  Esos  botes   de  risas  y  las   falsedades  enlatadas  en  el   estante superior.  Suspiros  y  una  imagen  desteñida  del  cielo  de  París,  cuadros  de  camisas  a  rayas  y  el  arte  del  miedo  expuesto  en  galerías  minimalistas.  ¡Vivan  los  generales  del  ejército  del  desorden!  Carguen sus claveles, empieza la batalla.  Presiento que cada vez me duele más aprender a conocerte.  Fortalezas  y   escudos,  sombras  y  destellos.  ¿Cómo  pudiste  ser  tan  necia  al  tallarte  esa  armadura  que  parece  que  siempre  lleves  puesta?  Tu  grandeza  diezma,  tus  señuelos  se  difuminan  y   tu  hermoso  color  dorado  se  vuelve  opaco.  Cubre  tu  rostro con  semillas  de  acero,  ¿se ensombrece tu alma?  Vidas  como  la  neblina:  aparecen  y  se  desvanecen.  Cenizas de seda, árboles de papel. ¿Cómo  conseguiste  esa  dosis  de  pensamientos  y lágrimas  endulzadas? ¡Basta! ¡Despierta! Es la hora  de tu inyección de niebla, recuerda siempre en ayunas y justo después de las diez.  Me agarraste y nos apresuramos al cementerio de los sueños. Te tendí la mano y dije:  ­¿Estás dispuesta a bailar entre raíces?         

45


Prosa en llengua castellana: 2n premi   

Río arriba     Manuela   era  una  muchacha  con  un  carácter   levantisco,  no  pensaba  jamás  en  las  consecuencias  de  sus  actos,  así  que  no  extrañó  a  nadie  que  ese  día  le  acuciara  salir  de  casa  por  la  mañana  y  llegara  más  tarde de  la  cuenta  al  anochecer.  Estaría  revoloteando  por  ahí  sin  rumbo alguno.     Esa  mañana  Manuela marchó con  unos  amigos  al  pueblo  de  al  lado,  allí  donde  vivían  no  había  ninguna  diversión, así que  no  les  quedaba  otra que subirse al autobús y sentir el traqueteo en el  trasero  al  pasar  por multitud  de  baches  provocados por los  tractores de los vecinos durante los  veinte  minutos   que  duraba  el  trayecto.  Tras  bajar  de   aquella  vieja  tartana  y  desperezarse,  sintieron  el  hedor  de  los campos  recién  abonados,  por  no  dejar  la  costumbre.  Después  de  los  veinte  minutos   de  rigor,  quedaban  otros  quince  minutos  para  llegar  al  riachuelo  en  el  que  pasaban las horas.     Ese  día  los  demás  muchachos tenían prisa por regresar a casa,  excepto Tomás, un muchacho  que  en  presencia  de  Manuela  se  azoraba,  siempre  tartamudeaba  y huía  de  la  muchacha  cada  vez que ella intentaba acercarse.  Años  atrás,  Tomás  era  un  muchacho  enteco  de  carácter vergonzoso y adusto, pero que desde  hacía  un  tiempo  y,  sin  darse  cuenta  nadie,  había…  digamos  “evolucionado”.  Tras  una  larga  temporada  trabajando  con  su  padrino  en  el  campo,  su  palidez  había  desaparecido,  sus  músculos  se  habían  desarrollado  por  el  esfuerzo   de  arar  la   tierra,  además  de  un  repentino  estirón  y   una   extraña  desinhibición  delante   de  todos  sus  amigos,  excepto  de  Manuela.  Ella  le  producía un sonrojo como de tomate ya maduro.     Ese  rato  que  él  esperaba  con  ella  era  una  alegría  encubierta,  pero  él  al  enterarse  miró  a  todos  los  demás  con  encono,  grabando  en  su  mente,  donde  se  guardan  los  rencores,  ese  momento  planeado  por  sus  amigos  para  que por fin, hablaran. Fueron los diez minutos más largos de su  vida, como cuando esperas la respuesta de de algo que determinará tu futuro.    

46


Esos diez  minutos,  que  en  su  momento  también  le  parecieron   eternos  a  Manuela,  se  los  agradeció a su grupo de amigos, ya que fue el inicio del largo discurso que sería su relación.  Durante  veinte  años vivieron tranquilos y muy enamorados cerca  del riachuelo que los unió. Han  pasado  los  años  y  Tomás  sigue  enamorado;  Manuela,  mamá,  estoy segura  que  desde  donde  esté,  también.  Hace  unos años mamá murió de un cáncer de colon tras una dura estancia en el   hospital  de  la  capital.  Toma  y  yo  crecimos  prácticamente  entre  plantas  de  oncología  y  sala  de  espera  de   quirófanos.  A  pesar  de  todo  este   sufrimiento,  hemos  sido  niños  felices,  con  una  infancia  un  tanto  inusual,  pero  con  mucho  amor  de   nuestros  padres  que,  en  mi  opinión,  es  lo  que  nos  ha  ayudado  a  superar  todo  esto,  pesa  a  ver  a  papá  llorar  alguna  vez  por  ver marchar,  poco a poco, a su estimada mujer.     El  día  que  murió,  tras  su  entierro,  hicimos el trayecto que ellos  hacían hasta el lago río arriba; el  traqueteo  ya  no  es  el  mismo,  y  el  trayecto  se  nos  hizo  mucho  más  corto.  Ahora  mi hermano y  yo  seguimos  contando  su  historia  a  nuestros  hijos  y,  aun  añadiendo  su  final,  les  sigue  pareciendo  una  bonita  historia  de  amor,   y  tienen  muy  claro  que  las  cosas  acaecen  por  algún  motivo  y  que  la vida de mamá no fue una dádiva, no fue para nada en vano, dio  su vida para que  nosotros   aprendiéramos  algo  que  uno  no  aprende  solo:  valorar  la  vida  y  los  pequeños  detalles  que  la  conforman.  Pero  esta  historia  acabará  cuando  papá se entere de que esos diez minutos  eternos los planeó mamá con sus amigos.   

47


FI  

 

48

Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014  

Treballs premista en el concurs literari St Jordi 2014

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you