Page 1


Índex EDITORIAL . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3 ACTIVITATS I SERVEIS

rsari e v i n a è 0 3

Sortides de tot un curs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4 Viatge a París de 1r de Batxillerat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 Flaixos d’altres activitats i serveis pedagògics . . . . . . . . . . . . . . . 8 Fòrum 2004 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10 EN RECORD . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 PERSPECTIVA ESCOLAR Condicions per a la pau . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12 Aires de Ponent . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13 Façanes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14

IESPORTS Educació física . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15 Ball de bastons . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15 XII Jocs esportius . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16 PREMIES Premis diversos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17 Premis Sant Jordi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19 Acudam. V concurs quadriennal literari escolar . . . . . . . . . . . . 23 A FONS Intercanvi cultural amb Bormio . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28 LITERÀRIES COORDINACIÓ Mercè Baró Josep Maria Mir Joan Cornudella EDITA IES Lo Pla d’Urgell Avinguda d’Urgell, 26 Bellpuig Tel. i fax : 973 320083 E-mail: C5006598@centre.xtec.es Web: ieslopladurgell-bellpuig@centres.xtec.es

2

MAQUETACIÓ I DISSENY Saladrigues SL Bellpuig Dipòsit legal: L-611-2000

Lo Gripau

Amb la col.laboració de l’APA de l’Institut i del Programa Comarcal de Suport a l’Educació a l’Urgell Portada i contraportada estretes de la revista Fòrum Barcelona 2004 La revista no es fa responsable ni comparteix necessàriament les opinions dels seus col·laboradors

Cal·ligrames solidaris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Cal·ligrames d’amor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Poesía breve . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Nova simfonia de contes breus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Què contes? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Personas de mi vida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Historias de amor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

35 36 37 38 40 44 45

TEATRIES Amb un bon regust teatral . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 46 SISENA PROMOCIÓ LOGSE . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49 CÒMICS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 50


Editorial

Editorial Ja ha passat un any des que vàreu tenir a les vostres mans l’últim número de LO GRIPAU, i ja som aquí de nou, la qual cosa és un senyal que les vacances són al cap del carrer i molts de vosaltres ja esteu llestos per començar a somiar la millor manera d’omplir tants dies d’estiu. Però abans de la gresca, sempre és bo de fer un repàs del que per a vosaltres ha representat aquest darrer curs, no solament a nivell acadèmic sinó també a nivell de desenvolupament personal. Sou un any més grans, un any més madurs, un any més responsables i, potser, un any més savis. Però

per damunt de tot, aquesta experiència d’un any acumulada us ha de servir per a ser, per sempre més, més respectuosos amb tot i tothom, més conscients d’allò que voleu fer i ser, i finalment més disposats a ajudar i ser ajudats. I recordeu que l’estiu és un bon moment per començar a fer nous i millors propòsits de cara al curs que ve. Enguany, heu estat de nou partícips de les innumerables activitats que s’han organitzat des del centre per a tots vosaltres: excursions, xerrades, festes, premis... i la gran novetat d’enguany, l’intercanvi amb Bormio. De tot plegat trobareu ressenya en les pàgines d’aquesta revista i de bon segur que gaudireu llegint i recordant

totes aquestes vivències. També en aquest número ens acomiadem de qui va ser el primer director de l’IES Lo Pla d’Urgell, en Jaume Pons, el qual malauradament ens va deixar a començaments d’any. Esperem que l’article que llegireu us ajudi a conèixer-lo. Per acabar volem dir ADÉU amb certa nostàlgia a aquells alumnes de Batxillerat i Cicle Formatiu que finalment se’n van per començar una engrescadora i alhora exigent etapa. MOLTA SORT! I a tots els altres només ens resta dir-vos que gaudiu de l’estiu i al setembre ja ens veurem amb renovades forces! BON ESTIU I BONES VACANCES

TÈCNIC EN COMERÇ

Lo Gripau

3


Activitats i Serveis

Sortides de tot un curs Un any més els coordinadors d’activitats i sortides de l’Institut deixen sobre la taula el seu particular balanç d’excursions més enllà de l’edifici que acull tot l’any el nostre alumnat. Respectant el criteri establert en el claustre de professors d’inici de curs, s’han prioritzat les propostes que han arribat des dels diferents departaments. L’objectiu ha estat clar: atansar l’aula al carrer, a les empreses, als museus o a la natura. L’interès interdisciplinari ha estat el puntal que ha marcat el desenvolupament de la major part de les activitats del centre. A més, sempre que ha estat a l’abast del professorat, s’han procurat treballar les sortides o intercanvis amb dossiers especialitzats per tal que l’alumne fes una feina pràctica abans i després de l’excursió. Actualment hi ha empreses escolars que faciliten aquest material. I com a novetat, diversos cursos han descobert els espais culturals i lúdics del Fòrum de les Cultures de Barcelona.

Lo Gripau

4

Sense ànim de comentar totes les sortides d’aquest curs 2003-2004, aspectes que esla slumnes ja s’encarreguen d’explicar al seu moment, presentarem un listat cronològic en atenció al mes, curs i activitat realitzada. Les fotografies també ajudaran a recordar-les amb més detall.

Octubre de 2003 13/16-X: Camp d’aprenentatge de la vall de Boí. Activitats diverses a l’Escola de Natura de Barruera i al Parc Natural d’Aigüestortes. Ruta


Activitats i Serveis del romànic, pràctiques de tecnologia i mostrari de bolets (2n de batxillerat) 23-X: Visita a l’arxiu històric de Tàrrega i a l’empresa Mobel Linea de Cervera i passeig per la capital de la Segarra (Cicle formatiu i 1r i 2n de batxillerat d’economia) / Visita a l’empresa manipulats Escribà de Bellpuig (1r i 2n de batxillerat de tecnologia i química)

Novembre de 2003 3-XI: Sortida al parc temàtic de l’oli de Les Borges Blanques i a la planta de tractament de purines (TRACJUSA) de Juneda (2n d’ESO) 14-XI: Activitats de camp al mirador de la Pena (Prades) (1r batxillerat-Ciències de la Terra i Medi Ambient) 28-XI: Visita guiada a les dependències de l’Institut d’Estudis Ilerdencs i participació activa al taller d’àcids i bases de Fundació La Caixa a Lleida (4t d’ESO)

Desembre de 2003 18-XII: Visita a les instal·lacions de l’Àrea i de la Cooperativa de Guissona, al parc arqueològic i museu de la ciutat (2n d’ESO)

Gener de 2004

20-I: Visita a la Fira Planet Futbol de Barcelona ubicada al Palau de Congressos de Montjuïc i assistència al programa “El rondo” de TV2, acompanyats dels exjugadors del Barça, Bernard Schuster i Ricardo Serna (1r d’ESO)

5

Lo Gripau

15-I: Sortida a Saragossa. Visita al museu del Forum, al teatre romà, al museu del teatre, a la Seo i al palau de l’Aljafería (2n d’ESO)


Activitats i Serveis 31-III: Assistència a l’obra de teatre “Posa’t en el meu lloc” al col·legi Maristes de Lleida i visita guiada a La Seu Vella (1r ESO)

Abril de 2004 1-IV: Visita guiada a La Pedrera (lletres) i al museu de geologia i a l’exposició temporal “Gemmes de la Península Ibèrica” (ciències). Recorregut modernista per Sitges (Museu Cau Ferrat i nucli antic) (2n batxillerat)

22-I: Visita comentada al Mausoleu de Bellpuig (3r ESO) 29-I: Assistència a l’obra de teatre “Viaje medieval” del grup El Silbo Vulnerado i visita a la Seu Vella (4t d’ESO)

Febrer de 2004 3/11-II: Intercanvi cultural a la ciutat italiana de Bormio (3r i 4t ESO) 10-II: Activitats diverses al Centre de Recuperació de Fauna Autòctona de Vallcalent (Lleida) (1r ESO) 11-II: Activitats de natació a la piscina coberta de Mollerussa (2n batxillerat-optativa) 18-II: Participació a la XIX Jornada d’Orientació Universitària a Tàrrega (2n batxillerat) 6

20-II: Recorregut per la banqueta dels canals d’Urgell des del Collet de les Borges Blanques fins als Nou Salts de Juneda (2n ESO C)

12-III: Visita a la Universitat de Lleida dins de la Jornada de portes obertes (2n batxillerat) / Tallerexposició “L’interior de la caverna” a l’espai experimental de la Sala Marsà de Tàrrega i assistència a l’obra de teatre “El llibre de les bèsties” a cura de la companyia Flic Flac Teatre al col·legi Sant Josep (1r batxillerat) 16-III: Visita a les instal·lacions del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya a Terrassa i participació al taller “La fàbrica tèxtil” (2n d’ESO) 17-III: Sortida del crèdit de síntesi: cursa atlètica al circuit motocròs Montperler de Bellpuig (2n i 4t ESO) 18-III: Visita guiada a La Seu Vella de Lleida i assistència a l’obra de teatre “L’estrany cas del Dr. Jekyll i el SR. Hyde” de R.L. Stevenson a la sala del col·legi Maristes (3r ESO)

15/17-IV: Participació a la XIX Mostra d’arts escèniques de secundària de les comarques lleidatanes i tarragonines celebrada a Barcelona (ciutat del teatre) i a Tortosa (1r i 2n batxillerat- taller de teatre) 20-IV: Visita a l’aqüeducte romà, a les muralles, amfiteatre, circ romà i museu arqueològic de Tarragona. Assistència a l’obra de teatre “Les Bacants” d’Eurípides (2n batxillerat –llatí/grec) 22/28-IV: Intercanvi cultural amb els alumnes de Bormio a Bellpuig (3r i 4t ESO) 29-IV: Sortida a Girona: visita a l’església de Sant Feliu, catedral, museu de la catedral, banys àrabs, centre històric i museu del cinema (2n ESO) / Participació a la 4a Mostra de Teatre Escolar d’Instituts de Secundària de l’Urgell al teatre Armengol de Bellpuig (3r i 4t ESO)

Maig de 2004

Lo Gripau

Març de 2004 4-III: Assistència a l’auditori Enric Granados de Lleida dins de la campanya “Humor i òpera” i visita a l’exposició “Pau Casals en l’escenari de l’art” (4t ESO)

25-III: Taller al campus d’excavació arqueològic del Palau de Plegamans i visita guiada al museu egipci i taller de momificació (1r ESO) 29-III: Sortida del crèdit de síntesi: Ruta del Canal d’Urgell (4t ESO)

4-V: Visita guiada a la borsa, al Parlament de Catalunya, al centre comercial Barcelona Glòries i a les instal·lacions de Barcelona Activa (cicle dormatiu i 1r i 2n batxillerat –economia i organització d’empresa)


Activitats i Serveis 14-V: Cloenda de la cinquena campanya de dansa popular (bastoners) a l’Institut Joan Oró de Lleida (2n ESO)

Viatge a París

Juny de 2004 3-VI: Visita guiada a les instal·lacions de Bodegues Miquel Torres de Pacs del Penedès i al castell de Castellet i recorregut pel Parc Natural del Foix (2n ESO) / Visita al Fòrum de les Cultures de Barcelona (3r ESO)

9-VI: Representació de l’obra de teatre “Cartes sense destinació” a cura del Taller de Teatre de l’Institut al SAT- Sant Andreu Teatre de Barcelona. Semifinals del concurs de teatre juvenil de Catalunya – Campanya el país a l’escola (1r i 2n batxillerat) 15-VI: Visita i participació al Fòrum de les Cultures (exposicions “Ciutats, cantonades”, “Veus”, “Habitar el món” i “Els guerrers de Xia’n”) (2n ESO)

Coordinació d’activitats i sortides Carme Albareda i Joan Cornudella

7

Lo Gripau

19-VI: Representació de l’obra de teatre “Cartes sense destinació” a cura del Taller de Teatre de l’Institut al Teatre Condal de Barcelona. Finals del concurs de teatre juvenil de Catalunya – Campanya el país a l’escola (1r i 2n batxillerat)


Activitats i Serveis

Flaixos d’altres activitats i serveis pedagògics  20 d’octubre de 2003. Xerrades-tallers sobre els hàbits i els trastorns alimentaris per als alumnes de 2n d’ESO. Classe teòrica a cura de Montse Sellés (infermera del CAP) i taller pràctic a càrrec d’agents de salut del Consell Comarcal de l’Urgell. Pla Nacional de Joventut, Joves 2010.  21 d’octubre de 2003. Teatre en anglès. La companyia Teatre 2B de Lleida presentà al Teatre Armengol de Bellpuig l’obra “The picture of Dorian Gray” d’Oscar Wilde. Aquesta preestrena anava adreçada als alumnes de 4t d’ESO i 1r i 2n de batxillerat.  31 d’octubre de 2003. Festa de la Castanyada a l’Institut amb esmorzar popular, tómbola, partit de futbol sala, tornejos de ping-pong i bàsquet 3x3, projecció de pel·lícules i gran desfilada de miss i mister de l’Institut.

Lo Gripau

8

 5 de novembre de 2003. Xerrada-col·loqui sobre prevenció de drogues a cura de Carles Sedó, assistent social, per als alumnes de 4t d’ESO. Programa de salut a les escoles del Consell Comarcal i del Centre de Recursos Pedagògics de l’Urgell. Campanya “No et r@tllis” dins del Pla Nacional de Joventut, Joves 2010.  10 de novembre de 2003. Teatre-aula oberta de filosofia. La companyia Plan de Fugas presentà al Teatre Armengol de Bellpuig l’obra “Deseo de ser

piel roja” de Miguel Morey. Aquesta estrena a la comarca va participar d’una tertúlia-debat amb la companyia sobre temes històrics i situacions actuals amb els alumnes de 4t d’ESO, cicle formatiu, 1r i 2n de batxillerat. Direcció de Pepe de Jiménez, vestuari d’Antoni Miró i escenografia de Jordi Gratacós.

 4 de desembre de 2003. Dins del cicle formatiu i cultural de l’àmbit escolar, s’organitzà una activitat referent a discapacitats físiques i psíquiques aprofitant l’any europeu de les discapacitats. Els alumnes d’ESO assistiren a la projecció de la pel·lícula “Un món a la seva mida” al Teatre Armengol de Bellpuig.

 28 de gener de 2004. Dins del pla d’acció tutorial es realitzà la xerrada “L’adolescència i tu” amb els alumnes de 2n d’ESO.

 6 de febrer de 2004. Visita al bus d’arquitectura, enginyeria i multimèdia de la Universitat Ramon Llull (Barcelona) amb els alumnes de 1r i 2n batxillerat tecnològic.

 3 de desembre de 2003. Xerrada informativa sobre les malalties respiratòries cròniques per als alumnes de 1r i 2n de batxillerat i cicle formatiu. De totes les malalties de l’aparell respiratori, les més freqüents són la malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC), que engloba la bronquitis crònica i l’enfisema (que afecta més del 9% de la població), i l’asma bronquial que pot arribar a afectar el 15% de la població. Marató de TV-3. Direcció General d’Acció Cívica del Departament de Benestar Social.

 9 al 13 de febrer de 2004. II Setmana de la Salut i del Medi Ambient. Espais: Institut, llotja, Teatre Armengol, sala cultural del Castell i biblioteca Magí Morera i Galícia. Participació dels alumnes de l’Institut i de 6è de primària dels col·legis Mare de Déu del Carme i CEIP Valeri Serra i Boldú. Actes de la setmana: — Acte inaugural amb la xerradatertúlia “L’esport i la salut” a cura de Roger Esteller i Manel Bosch, jugadors del Caprabo Lleida al pavelló poliesportiu de l’Institut.

— Dinar ecològic i natural amb el cuiner Jesús Ferrer. Bicicletada per conèixer el terme.


Activitats i serveis bis i rèptils, invertebrats i instruments musicals amb materials reciclats. — Cinefòrum a partir de la pel·lícula “Las mujeres de verdad tienen curvas”. — Tallers: planetari, massatge i relaxació, teràpia del riure, amfi-

— Sortida al Centre de Recuperació de fauma Autòctona de Vallcalent (Lleida), a la piscina coberta de Mollerussa i cursa d’orientació per les rodalies de l’Institut. — Sessió de teatre amb l’obra “No et ratllis” al Teatre Armengol de Bellpuig dins del Programa de Salut del Consell Comarcal de l’Urgell.  23 de març de 2004. Aprofitant la interculturalitat que promou el Fòrum de les Cultures de Barcelona, el departament de Música va organitzar un taller de música i danses del Magreb per als alumnes de 2n d’ESO amb els músics Zakaria Katrissi i Abdenebi Oubella.  14 d’abril de 2004.- Xerrada sobre recerca de feina per als alumnes de 4t d’ESO.  28 d’abril / 12 de maig de 2004. Xerrada sobre la xenofòbia i els conflictes bèl·lics a cura d’un monitor de Lleida Solidària. Fòrum de les Cultures de Barcelona.  21 de maig de 2004. Acte acadèmic de la promoció 20032004 de batxillerat i cicle formatiu al pavelló poliesportiu de l’Institut. Lliurament de diplomes, discursos protocol·laris, música de cambra i piscolabis de cortesia.  18 de juny de 2004. Acte de lliurament de trofeus i medalles dels XII Jocs Esportius de l’Institut i dels minitornejos de tennis taula i bàsquet 3x3 al pavelló poliesportiu del centre.

9

Lo Gripau

— Conferències-col·loqui: la medicina i el genoma humà, la fibromiàlgia, el gas natural i el medi ambient, l’estany d’Ivars, dietètica i plantes medicinals, adolescència i alcohol, sexualitat, tabaquisme, drogodependències, el desafiament del nou segle i la veritat sobre els transgènics.


Activitats i Serveis

Fòrum 2004 Imatges de les visites que els grups de 3ESO i 2ESO han fet durant aquest mes de juny a les instal·lacions del Fòrum 2004 de BCN, amb el qual el nostre institut hi està adherit com a centre col·laborador.

Lo Gripau

10


En record

Jaume Pons, en el nostre record

Per aquest motiu, en Jaume Pons fou un dels membres de la taula presidencial de la celebració del XXXè Aniversari de l’IES Lo Pla d’Urgell, celebrat el 26 d’abril de 2003, i amb motiu d’aquesta celebració hagué de pronunciar unes breus paraules, les quals foren parcialment recollides en un vídeo editat per aquesta ocasió, i que ens plau ara de recordar tot seguit: “Bona tarda a tothom,

“Em va cridar un dia la Magdalena Clavera per tal que estigués en aquest acte i hi digués unes paraules, en certa manera en record i remembrança dels primers temps del funcionament d’aquest centre (...). “Em vaig donar molt en el començament de les meves tasques com a director i ensenyant, i el cap de la Delegació em va dir: “Pons, tinc un problema, els de Bellpuig volen fer un institut, ja el tenen tot muntat, ja han fet l’edifici, són gent que tenen una espenta terrible i no sé què fer perquè en aquests moments no es poden fer instituts nous. I saps què he pensat, que tu que ets a Tàrrega puguis portar els dos” (...). “Doncs bé, el que us deia, que va ser una època fantàstica, encara que també us he de dir que el primer director efectiu fou en Lluís Mis. El recordo com un gran amic i un gran col·laborador amb qui vàrem tirar endavant en aquella època (...). Tant és així que el delegat, Sr.Mestres, va tornar a dir:

“Home, als d’Agramunt els passa el mateix, i saps què podríem fer?” I durant un temps vam portar l’institut de Tàrrega, l’institut de Bellpuig i l’institut d’Agramunt, tot des de Tàrrega. Era una espècie de, no multinacional, però sí de multicomarcal. “I això són els records que tinc d’aquella època. I, en fi, us felicito per haver fet un institut d’aquell institut incipient i petit, un institut tan magnífic, tan gran, amb tant de futur i amb tanta esperança que hi té dipositada el poble de Bellpuig. Segur que a més a més hi ha aquí bons professionals que s’han format en aquest centre i que estant donant el seu fruit i esforç a la ciutat de Bellpuig. “Moltíssimes gràcies per haver-me invitat i haver-me escoltat.” Aquestes foren les teves paraules aquell vespre joiós de primavera. En la fredor de l’hivern, amic Jaume, te n’has anat, però la teva petjada restarà profunda entre els fonaments del nostre institut, el qual tu vas ajudar a aixecar amb la teva gran força i inesgotable energia. Per això, per la teva afabilitat com a company i pel teu exemple com a professor, viuràs sempre en el nostre record i en el de la història del nostre institut.

11

Lo Gripau

El 31 de gener d’enguany, ens deixava el nostre estimat company Jaume Pons, víctima d’una malaltia. Era biòleg i va ser el primer director de l’institut de Tàrrega, a la seva fundació l’any 1968. Va exercir aquell càrrec durant vuit anys, al costat de la seva esposa, Montse Villaró, secretària i professora de francès del mateix centre. En aquestes circumstàncies, li va correspondre també d’exercir com a primer director de l’institut de Bellpuig, creat el 1972 com una extensió d’aquell durant els seus primers quatre anys de funcionament.


Perspectiva escolar

Condicions per a la pau Article aparegut a Publicacions Rosa Sensat, maig de 2004

EL MÓN ON VIVIM I EL MÓN ON ENS AGRADARIA VIURE Matar una persona per defensar un ideal no és defensar un ideal: és matar una persona. Per fer la pau en calen, almenys, un parell. Per fer la guerra amb un n’hi ha ben bé prou. Neville Chamberlain

12

Els alumnes de l’IES Lo Pla d’Urgell de Bellpuig ja van mostrar la seva posició antibèl·lica poc després de l’esclat de la guerra de l’Iraq amb un acte de reflexió col·lectiva al voltant d’una selecció acurada de textos poètics (Miquel Martí i Pol, Kavafis, Blas Otero, Agustí Bartra, Miguel Labordeta o Bertolt Brecht) , de retalls de premsa, d’aforismes universals (Sèneca, Gandhi, Franklin, Antoine de Saint-Exupéry o Joan Fuster), de cançons (Sopa de Cabra, Pink Floyd, Companyia Elèctrica Dharma, John Lennon o Ana Belén), de fragments de diaris de guerra i de textos creats pels propis alumnes. Aquest acte va ser el punt d’arrencada d’un nou ambient que es respiraria a l’Institut fins al compromís de treballar la pau aprofitant l’avinentesa del Fòrum de les Cultures de Barcelona.

Lo Gripau

La guerra de l’Iraq ha despertat moltes veus adormides en tots els camps de la nostra societat. Això és un fet. I s’han fet sentir com un sol clam arreu del món. En aquest sentit els centres educatius no han estat pas al marge d’aquestes accions concretes. I també s’han mogut per fer saber el seu rebuig contundent no tan sols a aquesta guerra, sinó a qualsevol situació bèl·lica que es pugui generar des de la violència. Amb el lema “Aturem les guerres” han sortit al carrer, als patis i s’han sumat a les manifestacions del seu poble o de la seva ciutat.

Motivats per un dels tres eixos cabdals del Fòrum, les condicions de pau, ens vam sentir atrets per la idea de donar suport a la reflexió sobre el món on vivim i el món on ens agradaria viure. Era, sens dubte, una oportunitat única que no podíem deixar escapar ja que els joves volien fer sentir la seva veu. Ara només calia saber prioritzar el tractament de la pau. Per aquest motiu vam triar dues línies de treball: el quadern d’Anna Bastida sobre els conflictes armats i un fragment teatral del “Mercader de Venècia” de William Shakespeare.

En el primer cas, els objectius de les propostes de treball que calia discutir a l’hora de tutoria consistien a ajudar a educar per a la pau a través d’una mirada a la guerra una mica més escorcolladora de l’habitual. Per exercir la llibertat de decidir cal estar ben informat. Aquesta premissa -que vam deixar sobre la taula- va servir per situar en el seu lloc les dades elementals de la guerra, reflexionar sobre les seves causes, pensar en possibles alternatives, posar-se en el lloc de qui la decideix i qui la pateix. No cal dir que la desinformació era a l’ordre del dia. No obstant això, cada alumne va ser capaç d’escriure en un paper en blanc un motiu que dificultava i un motiu que afavoria les condicions de pau. Aquest material el vam reconduir estratègicament a través d’un decàleg per la pau que es va enviar al Fòrum. De manera paral·lela, aquests alumnes d’ESO s’adherien a la campanya Catalunya per Iraq repartint les postals de suport humanitari amb un clar objectiu: recuperar cert nivell de sensibilització de cara al primer aniversari de l’atac, 20 de març de 2004, i demanar la fi de l’ocupació de l’Iraq i de tots els conflictes armats arreu del món. Diversos alumnes van escriure textos en anglès o en castellà als presidents Bush i Aznar. I sense fer soroll, dos nens marroquins van fer arribar les seves postals a escoles i hospitals de l’Iraq, en àrab. Tot i que l’experiència encara no ha arribat al final del seu trajecte, estem convençuts que, a més d’haver pensat sobre les conseqüències positives i negatives del conflicte, miraran d’una altra manera les pel·lícules d’indis, els jocs de marcians o els reportatges de guerra de la TV. Tot el que és essencial és sempre invisible als ulls. En el segon cas, una lliçó de llengua i literatura ens portava a llegir un fragment d’una obra universal “El mercader de Venècia” en la qual William Shakespeare ens presentava Shylock, el jueu, l’home que, bandejat i menyspreat per la societat, pensava portar a terme una cruel venjança. Ell es tornava malvat perquè vivia entre una gent que l’insultava i l’humiliava, fet que passava de vegades amb els jueus en l’època de l’autor, cap a finals del segle XVI. A través del recurs del monòleg donava a conèixer els seus pensaments. Un dels exercicis de comprensió lectora suggeria als alumnes que redactessin un monòleg expressant la


Perspectiva escolar

“Sabem que al món hi ha diverses cultures, relgions i països i que els hem de respectar; però realment això és un obstacle per a una PAU mundial? ¿Una

Aires de Ponent Antonieta Sió Torres

Al travessar l’Atlàntic me n’he anat d’un petit Pla a una gran planúria. Aquest adjectiu «gran» explica moltes coses encara que no ho sembli, potser perquè la nostra mentalitat europea està feta a una altra mida. Tyler (Texas, EUA) és una ciutat de 80.000 habitants, molt extensa, tot de casetes de planta baixa, jardins i uns arbres immensos que ho encobreixen tot. El dia que vaig arribar vaig baixar de l’autocar i vaig preguntar on era la població. Des de Tyler cap a l’est és un bosc inacabable, fins al mar només veus grans arbres als dos costats de la carretera. Si agafes carreteres secundàries que travessen els pobles pots veure cases i petits espais oberts de pastura. Cap a l’oest i fins a St. Bernardino a les portes de L. A. té les veus amb els deserts, de diferent noms, colors i vegetació. I amb els saguaros, aquells cactus alts i drets que semblen persones amb els braços oberts. La població de Texas és històricament en bona part mexicana ; ara s’hi afegeix la constant immigració des de Mèxic i l’alta taxa de natalitat d’aquest col·lectiu. Es preveu que en pocs anys la població hispana sigui majoritària a Texas. El fet es que m’he trobat com amb un peu a cada banda, entre Mèxic i EEUU. Tots els meus alumnes són fills de mexicans que parlen espanyol, però les expressions, el lèxic i l’accent són ben singulars. Aquí en diuen «papalote» d’un estel, «cobija» d’un manteta, «zacate» de l’herba, «elote» del panís i moltes altres.

persona de l’Iraq no pot ser tan bona com una dels Estats Units? ¿Ens deixarem encegar per les diversitats i no veurem que tots som humans i que tenim cor i sang a les venes i pensaments dins del cap? La guerra no tan sols és un tanc amb soldats uniformats de color verd que van a matar amb armes de foc, sinó que també és present quan insultem un nen o persona pel sol fet de ser d’un altre país o perquè no és com nosaltres, quan malparlem d’una persona que no té la mateixa cultura o religió. Perquè PAU és escoltar i que t’escoltin, oferir i rebre, és igualtat i pensaments lliures. I és que com deia Gandhi NO HEM DE SEGUIR UN CAMÍ PER ARRIBAR A LA PAU, PERQUÈ LA PAU ÉS EL CAMÍ.” Joan Cornudella i Olivart

Els primers dies em vaig trobar que ni entenia els nens que per primer cop anaven a l’escola i que tampoc parlaven gaire clar, ni a les mares que els deixaven amb certa recança. A poc a poc he anat entrant en aquest món, en la seva cultura, en el seu lèxic, en les seves vivències i ara que ja falten només dos dies per acabar el curs ens sentim estranys perquè ells saben que la mestra “regresa pa tras pa España”. En qualsevol moment del dia venen corrent i diuen “un abrazo maestra” i em sorprenc del seu afecte, de la consideració dels pares cap a la feina dels mestres, de l’atenció i del tracte respectuós que tenen en tot moment. Certament el darrer dia faré una forta abraçada als meus alumnes i en guardaré per sempre més el record! I el curs vinent ja us acabaré d’explicar què hi he descobert a l’altra banda de L’Atlàntic.

13

Lo Gripau

necessitat de superar les incomprensions entre les races, entre les cultures i entre les religions. Es tornava a impulsar l’articulació d’una cultura de la pau i de la diversitat perquè el procés de la globalització tingués lloc d’acord amb uns valors ètics i compartits. Els alumnes van posar fil a l’agulla sabent que els seus mots, més enllà de ser testimonials, podran formar part de l’essència dels diàlegs del Fòrum. Diversos monòlegs seran enviats a Barcelona perquè la veu dels joves sigui escoltada, perquè sigui motiu de reflexió. La mostra, avui, ens la deixa la Gisela Gabernet de 2n d’ESO amb aquest particular “Monòleg de la Pau”.


Perspectiva escolar

Façanes Guillem Closas

Lo Gripau

14

Sempre recordaré les «Mikado». El príncep Joan Carles va retirar oficialment l’última del servei actiu l’any 1975. Aleshores, les poderoses i elegants criatures van ocupar un lloc d’honor a la història i als cors dels afeccionats als ferrocarrils. L’AVE multiplicarà notablement la seva velocitat, però difícilment superarà el posat que tenien aquelles locomotores de vapor negres i llustroses, amb el seu gran far damunt de la caldera, que arrossegaven els trens expressos dels anys seixanta. Llavors , en un temps en què, sobretot pel nen que jo era, viatjar a Barcelona era com una aventura, les «Mikado» eren les reines indiscutibles de les estacions de ferrocarril. Potser era en part per aquest record que, quan vaig començar a treballar, m’agradava de tant en tant anar d’Esparreguera a Barcelona per poder tornar a Lleida en l’exprés d’Irun -que, evidentment, ja no duia màquines de vapor- , tot i que era més ràpid fer el viatge en autobús. O qui sap si l’encant d’aquella forma de desplaçar-se era precisament la lentitud: anar a comprar el bitllet, recórrer les botigues de l’estació, poder passejar-se pels passadissos, el bar, els múltiples compartiment d’aquells vagons de color verdós. La veritat és que ara, mesos després dels últims i reiterats accidents del TALGO, una de les màximes estrelles de la RENFE , m’ho pensaré molt abans de tornar a fer servir aquest mitjà de transport. I això que l’estació de Lleida, amb les restauracions que s’hi han fet i amb la nova marquesina, presenta un aspecte magnífic. Però, és clar, darrera de l’aparença s’amaga la realitat i, quan un veu una façana bonica espera que, com als edificis de Gaudí, hi hagi darrera habitacions interessants. La façana de la

RENFE està constituïda per l’emblemàtic tren d’alta velocitat, les noves estacions i les velles estacions construïdes o restaurades per figures insignes de l’arquitectura, la venda anticipada de bitllets per ordinador o per Internet... Darrera, s’amaguen moltíssimes petites estacions suprimides, línies de proximitat amenaçades de suspensió, retards escandalosos justificats amb les obres de l’AVE, llocs de treball eliminats i, potser com a conseqüència de tot plegat, els accidents i les morts. I és que supeditar-ho tot a la façana, per més rentable que sigui aquesta operació políticament, té el seu preu. Coses semblants passen amb la majoria dels serveis públics. Per exemple, molts cops la gent es pregunta per què l’educació no funciona més bé. La resposta no és tan complicada com podria semblar. Els polítics obliguen als que treballen en aquest sector a un incansable i permanent treball de renovació de façanes, perquè d’aquesta manera a l’opinió pública li sembla que ells estan treballant, que s’està fent quelcom, i que s’està fent gràcies als que manen. La reforma, la diversitat, els crèdits variables, la comprensivitat, l’atenció individualitzada, les assignatures troncals, el currículum...Gairebé sense temps a experimentar tot això, just al moment en què el professorat començava a saber per on anava, vénen la pedagogia de l’esforç, la revàlida, la «qualitat»...Canviar-ho tot perquè tot continuï igual, és a dir, l’es-

cola pública amb menys recursos que la privada, les classes d’ensenyament obligatori (amb una variadíssima tipologia d’alumnes) amb la mateixa quantitat de gent que les de BUP (amb alumnes seleccionats que havien triat estudiar), el professorat perdent poder adquisitiu,...i, això sí, tot embolcallat per immenses ones de qualitat i presentat amb boniques projeccions de PowerPoint, mentre, per cert, molts instituts no disposen d’aparells capaços de projectar aquestes presentacions i alguns diaris tenen la barra de donar la culpa de tot al poc interès del professorat per la informàtica. L’anterior govern català insistia en les tecnologies i l’anglès, com si tots els alumnes haguessin de ser enginyers o estudiar màsters d’ESADE, el de Madrid es va llançar a tomba oberta contra assignatures com la música o el dibuix, com també es va ficar a tomba oberta en una guerra contrària als interessos nacionals per sortir a la fotografia amb les grans potències. Hi faran alguna cosa els socialistes, o es limitaran a donar un “look” més pogre al sistema educatiu? Seguiran exigint grans utopies pedagògiques amb quatre centimets d’euro, ara que ja no podran culpar a la dreta si les seves reformes no s’apliquen bé? Sempre recordaré les «Mikado», i també que quan estudiava pedagogia em van parlar de l’educació com a formació integral de la persona. Serà aquest també un concepte que ha passat a la història?


IESports

Aquest ha sigut l’any de les curses de cross a l’institut. Així, es va participar el 9-XI al Cross de Bellpuig, amb un elevat nombre d’alumnes de 1ESO, i cal destacar en categoria infantil el primer lloc d’en Gerard Gonzàlez (1ESO B) i el cinquè d’en Lluís Vives, i en categoria cadet masculí el tercer lloc d’en Magí Andorrà (4ESO A). Després vàrem participar al prestigiós Cross d’Arbeca, l’1 de febrer, que a part de tenir un traçat força difícil, sempre hi ha bons corredors. Igual que l’any passat, varen participar-hi dins la cursa oberta els alumnes d’optativa de batxillerat i alguns de 1Btx. Cal destacar l’equip femení, amb la Sandra Sarri com a primera classificada, i amb l’ajuda de les seves companyes A.Civit, M.Bosch, A.Bergadà i D.Molet, també en primera posició per equips. L’equip masculí també va tenir

una bona actuació i va quedar en segona posició tot i la gran quantitat de participants. Destaquen el vuitè lloc de l’Ignasi Navàs, i la cursa dels seus companys J.R. Noró, X. Valls, JM. Torres, A. Serés i V. López. També es va fer un cross a nivell intern, englobat en el crèdit de síntesi de 2n i 4t d’ESO, que va disputar-se en les instal·lacions del motocròs de Montperler, amb un matí ple de bones curses i d’entrega per part dels alumnes. Els guanyadors per categories varen ser: 2ESO Masculí Primer: Marc Solé Segon: Hèctor Escoté Tercer: Lluís Vives Femení Primer: Gisela Gabernet Segon: Helena Garriga Tercer: Estela Millan

Masculí Primer: Pol Sellés Segon: Eric Darbra Tercer: Marc Garcia Femení Primer: M.Àngels Mata Segon: Montse Gorgues Tercer: M.Rosa Quintana

Ball de bastons Els alumnes de 2ESO van participar el passat 7 de maig en la V Trobada de Danses Populars i Ball de Bastons de les Terres de Ponent, amb una molt bona actuació ballant la Dansa de Cascabells de Cardona i el Ball de Bastons de Malpàs. El Departament d’Educació Física ha treballat en l’organtizació de moltes més activitats, com la Cursa d’Orientació a Btx, activitats d’entrenament a la piscina coberta de Mollerussa dins del programa de l’optativa de Btx, circuits d’habilitat en bicicleta per als grups de 3ESO i visita-xerrada al

15

Lo Gripau

Educació física

4ESO


IESports circuit de motocròs de Bellpuig, amb una esplèndida exhibició del nostre pilot més jove, en Lluís Capdevila (1ESO C). I, és clar, sense oblidar-nos dels magnífics Jocs Esportius, que un any més han permès als nostres nois i noies de competir en diverses modalitats. A continuació us n’oferim els resultats.

XII Jocs esportius VOLEIBOL Primer: 4ESO C M.Carme Jordan, Maite Puig, Maria Roca, Josep Ros, Norma Saladrigues, Isaura Vilà i Verònica Serrano. Segon: 4ESO B Montse Gorgues, Laura Huguet, Carla Martí, Àngels Mata, Estefany Perdomo, Laura Piñol, M.Rosa Quintana i Marta Rafel. Tercer: 3ESO C Jaume Anglarill, Geòrgia Bergadà, Mariona Boleda, Lídia Guim, Sandra López, Arnau Saltiveri, Sílvia Salvia, Sònia Sans i Olga Targa. FUTBOL SALA Primer: 4ESO C Gerard Cabrol, Maria Roca, Bernat Segura, Pol Sellés, Oriol Solé i Francesc Vilanova.

Lo Gripau

16

Segon: 4ESO B Robert Llobera, David Martínez, Òscar Molina, Adrià Moncusí i David Escribà Tercer: 1Btx B David Bernat, Xavier Farran, Raül Molina, Edgar Molins, Xavier Navarro, Ignasi Navas i Roger Torra. Màxims golejadors David Escribà (52 gols), Ignasi Navas (27), Bernat Segura (27). ESCACS Primer: Santi Aubach - 3ESO A Segon: Anna Tubella - 3ESO A Tercer: Gemma Nadal – 2BTX TENNIS TAULA 1r: Xavier Capdevila –3ESO C 2n: David Escribà –Cicle Formatiu 3r: Joel Visa –3ESO B

TENNIS TAULA PRIMER CICLE Primer: Josep Bustos -2ESO A Segon: Eduard Guasch -1ESO B Tercer: Joel Bori -2ESO A BÀSQUET 3 x 3 Primer: Sergi Martí, Pere Boleda, Ramon Huguet, Jaume Huguet Segon: Gerard Cabrol, Francesc Vilanova, Josep Ros, Bernat Segura Placa commemorativa als alumnes col·laborados més directes: David Bernat (1BTX B), Joan M. Torres (2BTX), Víctor López (1BTXA). Jaume Capdevila i Joan Villegas Professors d’Educació Física


PremIES

Premis diversos • XXVII Concurs de redacció en català, organitzat pel concessionari de Coca-Cola. La fase escolar de les terres lleidatanes es va realitzar el dissabte 22 de febrer de 2004 a l’IES Màrius Torres de Lleida. Hi van participar els alumnes de 2n d’ESO Clara Bergadà, Núria Badia, Maria Llanes, Gisela Gabernet, Eva Saltiveri i Pepita Ribalta. El jurat va seleccionar Eva Saltiveri entre les deu millors de la fase provincial a qui va concedir diversos regals el dissabte 5 de juny a l’Hotel Ilerda de Lleida. • XXa Convocatòria del premi Valeri Serra i Boldú de Cultura Popular (secció infantil i juvenil). El dia 3 d’abril de 2004 es va celebrar l’acte de lliurament dels premis al Teatre Armengol de Bellpuig. 13 alumnes hi van participar. Aquests van ser els guanyadors: Premi infantil (1r i 2n d’ESO) 1r premi: “Abans el carretó; ara el camió” d’Aida Garcia Boria (1r ESO A)

Pla d’Urgell van seleccionar els alumnes següents com a guanyadors de les seves respectives categories. — Categoria de 1r i 2n d’ESO: 1r premi al conte “Me’n recordo quan era més petita” de Maricel Pérez (1r ESO B) i 2n premi al conte “Amb un somriure a la butxaca” de Marta Tió (2n ESO B). — Categoria de 3r i 4t d’ESO: 1r premi al conte “Ella fou el meu àngel” de Núria Mina (3r ESO B) i 2n premi al conte “N’estic fart” de Carla Martí de 4t d’ESO. • V Concurs Quadriennal Literari Escolar de l’ACUDAM (Associació Comarcal Urgell d’Ajuda al Minusvàlid) de Mollerussa. El dissabte 24 d’abril de 2004 es féu públic el veredicte dels treballs que havien de versar sobre el món de les persones amb discapacitat intel·lectual al Teatre l’Amistat de Mollerussa. D’un total de 550 textos presentats,

Premi juvenil A (3r i 4t d’ESO) 1r accèssit: “La matança del porc” de Jaume Orteu Aubach (3r ESO C)

• Concurs de contes Sant Jordi 2004 de l’Ajuntament de Bellpuig. Els professors del Departament de Llengua i Literatura Catalanes de l’IES Lo

17

Lo Gripau

Premi juvenil B (Cicle formatiu i batxillerat) 1r accèssit: “Cent anys d’història i vida” de Mariona Coll Ardanuy (1r batxillerat A) 1r premi: “La cara i la creu de la immigració” de Fatiha Oulad Bouarfa (1r batxillerat A)


PremIES • Lliurament de premis del 4t programa Comarcal de suport a l’educació a l’Urgell. El dilluns 31 de maig de 2004 es van entregar, a l’alberg Ca n’Aleix de Tàrrega, els premis del 3r Concurs de Còmics del programa “No et ratllis”, realitzat als centres d’ensenyament secundari de la comarca durant el curs 2003-2004. El segon premi va correspondre al còmic intitulat “Les drogues porten conseqüències”, presentat per Mònica Massana, maria Giribet, Lídia Pons i Alba Solsona, alumnes de 3r d’ESO de l’IES Lo Pla d’Urgell de Bellpuig. També recollí el tercer guardó del IV premi comarcal a la realització de treballs de recerca l’obra “Estudi sobre les aus de secà” d’Arnau Sebé de 2n de batxillerat.

en quatre categories, l’IES Lo Pla d’Urgell de Bellpuig va aconseguir tres premis de narració. Fadwa Rahbi, en el nivell B (1r cicle d’ESO) va guanyar el segon premi amb el

Lo Gripau

18

treball intitulat “Sobre la discapacitat intel·lectual” (120 ¤ i una placa d’honor). Gerard Vilalta va assolir el tercer premi (150¤ i una placa d’honor) amb el text “Un fitxatge nou” i Karla Garriga , el primer premi (250 ¤ i una placa d’honor) amb el text “Sóc feliç, què més vull”. Tots dos van participar al nivell D corresponent a alumnes de les comarques de ponent d’ensenyament post-obligatori. La festa comptà amb la presència de Mònica Terribas, periodista i professora de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i d’Anna Gómez, sotsdirectora del diari Segre.

L’IES lo Pla d’Urgell rebrà ajuts econòmics en el IV Programa Comarcal de suport a l’educació a l’Urgell pel que fa a projectes mediambientals (200 ¤), a la realització de la revista Lo Gripau (165 ¤) i a la participació del taller de teatre a la IV Mostra de Teatre Escolar de la comarca (150 ¤).

PREMIS DE DIBUIX NADAL 2003 1r Premi: Jennifer Caler -1ESO A 2n Premi: Imma Calaf -1ESO C 3r Premi: Estefania Lozano - 3ESO B 1r accèssit: Mònica Massana - 3ESO A 2n accèssit: Anna Molet -3ESO B

PREMI AL LOGO DE LA SETMANA DEL MEDI AMBIENT Alba Solsona -3ESO A


PremIES

CONCURS JUVENIL DE CONTES IES Lo Pla d’Urgell i Ajuntament de Bellpuig

Ella fou el meu àngel Núria Mina - 3B Primer Premi Segon Cicle

Vaig arribar a casa rebentada, farta d’exàmens, de deures i d’amics que no ho són realment. Em vaig estirar al llit i vaig quedar-me mirant el sostre, entretant m’havia endormiscat i quan em vaig despertar, vaig mirar el rellotge, s’havia fet tard, aquell vespre la meva família se n’havia anat a la ciutat de la vora a comprar i m’havien dit que tornarien tard, que em fes el sopar. L’endemà quan em llevés la meva germana gran tampoc hi seria, ja que havia d’anar a arreglar els papers del divorci i qui sap que més! Quin rotllo això de que t’hagi de cuidar la germana gran i el seu xicot (la meva família)!!! L’endemà, ens van fer una xerrada sobre intoxicacions i problemes derivats del consum de drogues i d’alcohol, això em va fer pensar molt, vaig pensar en el que jo havia consumit durant la meva vida: alcohol i tabac, sí, però només en algunes festes. Porros de maria (marihuana) també n’havia provat tot i que no m’agradaven gaire. Després d’aquest taller, alguns nois i noies de la classe van començar a presumir del que ells havien provat; els agradava la maria ja que es quedaven al·lucinats, d’igual forma quedaven quan espiraven coca; en canvi, utilitzaven amfetamines per a poder aguantar sense dormir, per estudiar, els dies d’exàmens.

Primerament, per mi, aquesta informació sobre les amfetamines va ser com la salvació per la situació d’estrès per la qual passava, però per una altra banda, vaig pensar en el que ens havien explicat a classe i no em va agradar gens la sensació que vaig sentir; sabia que en el meu cas, la temptació seria més gran que la prevenció, així que estava desitjosa de que se m’aparegués un àngel en forma humana i m’ajudés. Els següents dies a l’institut tot transcorria amb normalitat. Quan de cop i volta, un dia, vaig sentir que unes noies de la meva classe deien alguna cosa d’una festa però com que no vaig sentir-ne res més ho vaig deixar córrer. L’endemà però, vaig llegir en un cartell que hi havia enganxat a la paret que es celebraria una festa al pub “Mandarines” i que si hi enviaves un missatge a un número de telèfon tindries l’entrada i la consumició gratis. Vaig pensar que seria una bona idea anar-hi ja que s’havien acabat els exàmens i tenia ganes de marxa. Els següents dies, a l’institut, no es va parlar de res més, fins i tot la meva millor amiga a la qual no li agradava gaire anar de pubs, en parlava amb entusiasme. Per sorpresa nostra, els professors, que se’n van assabentar, ens van fer un munt de xerrades sobre prevenció. Ens van dir: -No munteu en una moto si el conductor està begut, no prengueu drogues de cap tipus ni en cap forma, no us emborratxeu, vigileu que feu,

La festa era el dissabte a les 21h del vespre, tothom comptava els dies que faltaven amb impaciència, comentaven, sobretot les noies, però també alguns nois, la roba que es posarien; es donaven consells per saber com podrien conèixer gent a la festa o com ballar sense fer el ridícul. També, quan ja faltava menys pel gran dia, va tornar a sortir la polèmica de les drogues i es van repetir les explicacions dels que es creien experts en el tema. Per fi, havia arribat el dissabte. Jo i la meva amiga, vam quedar al matí per anar-nos a depilar, vam fer-nos la manicura francesa. Després de dinar, ens vam reunir a casa meva, vam remenar el meu armari, i com que no hi vam trobar res per posar-me i la meva amiga tampoc no tenia res adequat per posar-se, vam decidir anar-nos-en de compres. En acabat, ens en vam anar a fer una migdiada ja que estàvem molt il·lusionades per lo de les nou del vespre i no volíem pas fer ulleres. Ens vam arreglar i vam marxar juntes a trobar la colla. Un cop dins del pub vam ballar, vam conèixer molta gent i alguns dels que vam conèixer eren uns tios que estaven com un tren i també vam prendre algunes copes. Alguns nois i algunes noies de la colla fumaven cigarretes, altres porros, així que vam marxar una mica del grup perquè a la meva amiga li molestava el fum. Al bell mig de la festa, se’ns van acostar uns nois més grans que nosaltres que tota la nit ens havien estat observant i als quals tota la nit havíem estat observant. Vam fer petar la xerrada durant molta

19

Lo Gripau

Premis Sant Jordi

noies, si no ens feu cas i us drogueu o aneu begudes, més d’una noia com vosaltres s’ha quedat embarassada o ha agafat sida perquè no sabia el que es feia i s’havia embolicat amb un noi sense utilitzar preservatiu.


PremIES estona, semblava que la conversa s’anés a acabar, ens ho havíem passat molt bé semblaven uns nois fantàstics, a part d’estar molt bons però, llavors, van oferir-nos unes pastilles, amfetes, segons ells, i la meva amiga com que anava beguda i tot i que jo li deia que no era un bona idea, se’n va prendre un parell, juntament amb els nois que semblava que ja n’havien consumit abans; A mi no em venia de gust drogar-me en aquell moment, així que els vaig deixar fer. Vam continuar ballant, fins i tot els nois i la meva amiga van pujar a ballar a la tarima; quan ja estàvem rebentats, els nois es van acomiadar i se’n van anar. Llavors va ser quan la meva amiga va començar a trobar-se malament, quan anàvem al lavabo per fer-la vomitar es va desmaiar i va caure rodona a terra, em vaig espantar molt; vaig demanar ajut a tots aquells que vaig poder i vam trucar a l’ambulància, que per cert, va venir força ràpid i se la van endur a l’hospital, jo la vaig acompanyar, els doctors em van fer moltes preguntes, fins i tot em van dir que havia d’haver evitat que en prengués. Per sort, ella es va recuperar amb dos dies i tot va acabar bé. Per la meva part, vaig arribar a la conclusió de que havia estat una sort que la que anés beguda fos la meva amiga i no jo; ja que amb l’esglai que em va donar estic del

Lo Gripau

20

tot segura que mai més tindré temptació de provar-ne. (La meva millor amiga havia estat el meu àngel en forma humana).

Me’n recordo quan era més petita Maricel Pérez - 1B Primer Premi Primer Cicle

Me’n recordo quan era més petita, el meu pare i la meva mare m’explicaven contes d’animals fantàstics, de bruixes i gegants... aquests em feien volar fins al lloc on succeïa l’aventura. Quan m’adormia tenia somnis relacionats amb les histories que m’explicaven, eren molt divertits. Però un dia vaig tenir un somni diferent. Tot va començar quan vaig aclucar els ulls. Vaig arribar fins una sala on estava tota plena de portes enumerades de l’u fins al cinc. Vaig decidir entrar a la primera, em vaig trobar amb un paisatge prehistòric, era com una selva, se sentien sorolls i petjades com si fossin de bèsties enormes, però jo no em vaig espantar. Anava caminant quan de sobte vaig sentir un alè a l’espatlla. Em vaig girar, i era un dinosaure. Corrents i de pressa vaig amagar-me darrere d’una

roca enorme. El dinosaure va passar de llarg. Corrents fins a la porta vaig aconseguir sortir d’aquell infern. Tot seguit vaig entrar a la segona. Era com el futur, que havia vist en les pel·lícules, cotxes volant, robots pels carrers... era com jo me l’imaginava. En els diaris deia que era l’any 2125. Vaig esbrinar on vivien els que aleshores eren els meus besnéts. Els vaig anar a veure sense que ells se n’adonessin que estava allí. Tenien una casa grandiosa amb piscina i tot. Però me’n vaig adonar que no sabien ni els importava massa qui eren o havien estat els seus avantpassats, per tant no els importava jo ni cap dels meus. Així doncs vaig marxar una mica decebuda, perquè per a mi sí que és important qui soc i d’on vinc. Una mica cansada, vaig pensarm’ho abans d’obrir la tercera porta. Finalment em vaig decidir a passar a l’interior. De sobte entre les meves mans relliscava un grapat de sorra, vaig obrir els ulls i estava assentada en una platja davant d’un mar preciós. Era una il·lusió o una realitat? No m’ho podia creure, sempre havia somiat estar en aquest lloc, em sembla que estic en una platja del Carib, rodejada de palmeres. I més en lla es desdibuixen unes figures petites d’uns nens que segurament representen els meus fills. Venen corrents cap a mi, m’estan


PremIES

I així ho vaig fer, sense mirar enrere vaig en busca del que hi haurà en la quarta porta. Tot just travessar-la obro els ulls i em trobo davant d’un meravellós espectacle, hi ha tots els personatges disney davant meu, miro a la meva dreta i veig que estic acompanyada pels meus pares i la meva germana, per tant dedueixo que estem de vacances a Eurodisney. La meva germana i jo en teníem moltes ganes, per fi estem aquí tot i que penso que això deu ser un somni, però és un bon somni, així doncs a gaudir-ho. Així ho faig. Pugem a tot arreu, i només veig que tots ens ho passem la mar de bé. S’està fent de nit i el castell de foc està apunt d’acabar, començo a preguntar-me si ja és l’hora de marxar. La cinquena porta m’aconvida a entrar, i estic davant d’un microscopi, investigant com eliminar la malaltia del càncer de les nostres vides. No estic sola, som un grup de científics, que sols treballem en aquest tema, estem a punt de trobar la solució, i com us podeu ima-

ginar, estem molt il·lusionats. Tot seguit un dels meus companys m’atansa una prova de laboratori, jo l’examino, ens mirem als ulls l’un a l’altre, afirmant-nos que allí estava la solució. És un dels millors moments que he viscut mai, ha sigut un treball en equip, i ho estem celebrant tots junts, és un orgull pertànyer a aquest grup de treball. De sobte se sent una alarma. Tota espantada surto de la cinquena porta, aleshores començo a caure per un túnel fosc fins arribar en un rebot al meu llit. Tot a estat només un somni. Està sonant l’alarma del meu despertador. M’assento al llit i per un moment em passen totes les imatges abans viscudes, i he arribat a la conclusió que he fet un recorregut per les meves il·lusions, somnis, fantasies i pors, i ha estat prou divertit. Espero poder tornar a somiar algun dia tal com he fet avui, perquè ha estat un somni en el que sempre he dut un bon somriure a la butxaca.

N’estic fart! Carla Martí - 4B. Finalista Segon Cicle

Declaro, després de saber el que és marxar de casa: Acabava de sonar el mòbil, efectivament era la perduda de la

Mari, ja era hora d’anar de festa. Davant de casa ja m’esperava el cotxe. Sort que la meva habitació és a la planta baixa, si no com ho hagués fet? Estava fart que no em deixessin sortir, i els meus pares no se n’adonaven que així no aconseguirien res a part de mentides i mals rotllos. Estava segur que a dins del cotxe m’hi esperaven els de sempre: la Kat, el Monty, en Xivi i la Mari. Per a ells això era habitual, ja em passaven a buscar amb naturalitat i per a mi també era una cosa habitual, però quan m’ho parava a pensar no trobava gens normal que amb quasi 17 anys m’hagués d’escapar de casa per a poder sortir. Només veia com tots els de la colla podien sortir cada cap de setmana i jo no, n’estava fart. Aquell dissabte vaig decidir canviar les coses, notava aquella necessitat de sentir la llibertat dins meu, aquella nit no em caldria pensar en tornar abans que el meu pare es despertés i no notés res. Vaig agafar la meva llibreta d’estalvis, els diners que tenia en metàl·lic, la meva “xupa” i la meva gorra preferida i vaig sortir per al porta del davant. Vaig començar a caminar tranquil·lament però quan vaig veure que s’encenia la llum de l’habitació dels meus pares vaig accelerar lleugerament el pas i vaig entrar ràpidament al cotxe. Tots els de la colla es van quedar “flipats”: 21

Lo Gripau

preguntant perquè no em banyo, ells no es mourien mai de l’aigua m’estiren perquè jo vagi a jugar amb ells, és un moment de felicitat i de joia, m’ho estic passant d’allò més be. Però la curiositat em fa mirar cap a la porta, preguntant-me què hi haurà d’arrere la propera. Per tant és hora de marxar.


PremIES En Luki sortint per la porta?!- devien pensar que m’havia tornat boig. Abans que ningú no pogués dir res vaig mirar per la finestra i vaig veure el meu pare com sortia de casa, suposo que al haver sentit el soroll de la porta sortia a veure qui hi havia, al moment en que vaig veure com em mirava vaig agafar el braç d’en Xivi i tot sacsejant-lo li vaig dir que arranqués. Un cop havíem perdut casa meva de vista tots començaren a reaccionar i a preguntar-me què cony estava fent. A mi només se’m va ocórrer contestar que n’estava fart i que era hora d’anar de festa. Aquella nit vam anar a un bon concert. Semblava que havia de ser la nit més feliç de la meva vida, només pensava en passar-m’ho bé. Al arribar ja vam veure cares conegudes i abans d’entrar vam anar a fumar uns quants canuts, així comença una bona nit per a mi. A part dels de la colla la resta de amics i coneguts tenen un concepte de mi molt diferent. Tothom es pensa que sóc el noi dur i xulo que passa de tot, però en realitat fins fa quatre dies m’escapava de casa perquè no em deixaven sortir.

Lo Gripau

22

A l’entrar vam anar a fer uns beures i quan ja havia conegut una noia ben simpàtica la qual volia anar a donar un tomb amb mi, em vaig trobar el Felip. Vam xerrar una mica i em va convèncer per anar a fer un altre porro amb ell. Quan vaig tornar la noia ja no hi era, vaig continuar fent el ruc tota la nit i quan vaig reaccionar l’endemà al matí els col·legues ja tocaven el dos i jo encara no sabia on aniria. Hem sentia desorientat i sol, ni tant sols sabia el que m’impulsava a continuar caminant fins que vaig decidir anar a un local que obria després del concert. En aquell moment sí que vaig sentir

aquella sensació de quan ningú no t’espera però no va ser cap sensació agradable. En aquell antre m’hi vaig trobar en Xomes, feia molt temps que no el veia i costava de reconèixer, estava tant demacrat, fet malbé, s’havia fet vell de cop. Es notava com li havia afectat això d’alterar el seu cos tant sovint, i tot per buscar sensacions. En Xomes és un conegut del poble, li vaig dir que no tenia on anar i em va parlar d’aquest hostal on ara som veïns d’habitació. Ara sí que n’estic fart, ho veig tot tant diferent. La veig tant estúpida i covarda la meva decisió, tot i

amb això no me’n penedeixo de res ni penso demanar perdó a ningú per haver fet cas al meu cor, a més, així he après a valorar el que és tenir una casa i una família. He de tornar a casa. No sé què és pitjor, si la por de que m’enxampessin quan m’escapava o aquest sentiment tant amarg quan ningú t’espera. Després de donar-hi moltes voltes he decidit tornar, parlar amb els meus pares i arribar a un acord just. Si això no funcionés hauria de marxar definitivament, deixar els estudis, buscar una feina, una pis... Però tot i amb això el pitjor seria que trobaria a faltar els de casa.

Amb un somriure a la butxaca Marta Tió - 2ESO. Finalista Primer Cicle.

Una colla d’amics d’entre quinze i disset anys estaven prenent un refresc en un bar quan van sentir per la televisió un anunci per “apadrinar un infant”. Tots ells es van quedar sospresos i pensatius. En Manel, un noi molt obert, simpàtic i molt bromista, els va proposar de fer un grup d’animació. Tots i totes hi van estar d’acord. Durant la tarda van pensar on podrien fer els assaigs, on anirien a buscar cançons infantils, quin nom posarien al grup, etc. Quan van arribar a casa i ho van explicar als pares, les mares fins i tot es van emocionar i els van prometre que els donarien suport en tot el que podrien. Cada tarda quedaven una hora per assajar a una casa diferent, i les mares els van ajudar a buscar les cançons i les músiques. Van passar uns mesos i a les vacances d’estiu van emprendre un viatge cap a una petita població del nord d’Àfrica, juntament amb alguns pares i germans més grans. Allí van poder veure les cares d’alegria i felicitat d’uns infants i d’unes famílies, les quals ho havien passat molt malament a causa d’una inundació que hi havia hagut anteriorment. A finals d’agost van tornar al seu poble i molta gent els va rebre amb alegria i satisfacció per haver ajudat a somriure a un centenar de persones que havien perdut l’esperança.


PremIES

V Concurs quadriennal literari escolar Sóc feliç. Què més vull? Karla Garriga Nivell Btx. 1r premi

De tant en tant el meu pensament s’enlaira i volant s’endinsa a una altra persona, generalment coneguda. Llavors es quan me n‘adono de la importància de la meva intel·ligència; no vull dir que la mena de persones en les quals entro siguin analfabetes o incultes, però sí amb una deficiència mental, sigui aguda o escassa. No m’he explicat del tot bé, intentaré aclarir aquestes idees que des d’un bon principi he abocat al full com si vostès sabessin de què parlo, i no és així veritat? Molts haureu rumiat i relacionat el primer paràgraf amb una fantasia d’una noia de 18 anys, una fantasia no molt corrent però sí possible; altres haureu pensat en una esquizofrènia o alguna malaltia d’aquest tipus, és a dir de matís nerviós, o fins i tot hi haurà algun lector que pensarà que jo sóc una mena de bruixa reprimida o morbosa. Però n’estic segura que la gent que em coneix, la que em rodeja cada dia de la meva vida, segurament quan ha començat a llegir aquest text ha sabut a què em referia, i són ells els que em recolzen i creuen que la meva possessió instantània de mentalitat d’una altra persona em fa créixer com a noia o dona que sóc, em fa sentir viva, m’ajuda a entendre als altres i a assaborir sensacions que sent jo, només jo, sense cap influència, no podria

experimentar en primera persona. De moment, tota aquesta història sembla un remenat de preguntes, respostes, ignorància i sabers al mateix temps, però ja veureu, lectors, com amb el pas del temps i els fulls tot s’aclareix i potser a l’acabar de llegir alguns sereu capaços de ruboritzar-vos com jo. Tot va començar un bon dia de setembre crec recordar, quan vaig entrar a treballar en una empresa de material per a la construcció. Jo acabava de celebrar els meus 16 anyets i podeu imaginar que era la meva primera feina com a ajudant de comptabilitat. La secretària de l’oficina era una senyora que rondava la quarantena, això sí, sempre anava molt arreglada, de cap a peus, i lluïa un cabell impecable, bru, arrissat, pentinat amb un recollit informal i els seus cabells desprenien un olor intens de lavanda que s’espargia per tot el local. Deixant a la senyora de banda, qui més em va cridar l’atenció va ser una noia que hi havia dins de l’oficina, devia ser més o menys de la meva edat. No sé per què però sempre m’havien fet una mica de respecte aquest tipus de gent. Adverteixo que no pertanyia a cap mena de tribu urbana, però em va xocar veure-la tan decidida per treballar. Ella, l’Eva, tenia la síndrome de Down. A la meva família hi havia una cosina llunyana, també a l’escola havia compartit pupitre amb una persona amb aquesta malaltia, però cap d’ells va aconseguir despertar l’espurna que necessitava per sentir-me comple-

La veritat, i crec que la meva sinceritat és gairebé desbordant, és que el que més em va impactar de l’Eva van ser els seus ulls brillants, de color mel, protegits per unes ulleres gruixudes de color verd, el seu somriure innocent, la seva expressió fidel i el que va acabar amb les meves emocions matineres va ser la rebuda, vaig obrir la porta i ella amb el somriure sincer i una mirada il·lusionada va venir cap a mi per preguntar-me si era la nova secretària i tot seguit em va petonejar, abraçar i arrossegar fins a la meva cadira, dient-me fluixet, amb entrebancs i sense que l’escoltés la seva mare que seguidament em portaria un cafè i un parell de galetes. La meva nova companya era filla de la senyora que anteriorment us he descrit, ajudava a la seva mare a fer fotocòpies, a contestar al telèfon i a dur encàrrecs als que treballaven a la fàbrica; a canvi l’Eva rebia un sou mensual, amb el qual es comprava la roba i els capricis típics d’una nena de la nostra edat. Així van anar passant els dies, i cada dia m’interessava més la manera de viure, experimentar, sentir, fingir i manifestar-se de la Eva. Fora de l’horari laboral, la meva vida era molt monòtona. A casa tot eren crits, no he especificat el motiu, però vaig entrar a treballar jove perquè el meu pare acabava de morir feia pocs dies d’un atac al cor, un infart de miocardi segons els metges que el van atendre. La convivència amb la meva mare i el meu germà petit cada dia se’m feia més costa amunt, no suportava ni les discussions sense motiu, que venien d’algun lloc llunyà i una força superior les feia parar al menjador de casa meva, ni la meva mare quan es quadrava cada dia a la porta de la meva habitació per

23

Lo Gripau

acudam

tament persona, finalment acabada, mentalment realitzada.


PremIES donar-me ordres com si d’un general de l’exèrcit es tractés i seguidament estirar-se al sofà. Mentre el pare era viu ella mai havia treballat i clar, tampoc ho faria ara en aquestes alçades de la seva vida! Així que amb el meu miserable sou d’aprenent teníem que menjar tres, pagar roba, escola, regals i a poder ser, estalviar! Cada matí, just després de sortir del llit i amb el cafè calent entre les mans, una de les poques sensacions agradables d’aquells temps, em mirava al mirall entelat per la pols, el que estava damunt del tocador de fusta que vaig heretar de l’àvia; llavors em deia a mi mateixa que s’apropaven hores de treball, malhumor a casa i participació en les feines domèstiques, seguidament em dirigia cap a la finestra del meu dormitori, l’única de la casa que donava directament al carrer, allà veia les meves companyes d’institut, contentes, carregades amb la motxilla i la carpeta; de sobte, a la barana del balcó del pis de sota hi queia un esquitx, era una llàgrima, una llàgrima meva, inesperada, transparent, semblava una gota de cristall que al repicar contra el ferro es trenca i emet un soroll suau, semblant a la sensació que vaig tenir al rebre uns dies abans la trucada de la mare dientme que el pare era mort.

Lo Gripau

24

L’única alegria que vaig tenir durant molt temps era l’Eva, i el meu moment diari de més satisfacció era de bon matí al despatx, quan la veia. Se’m feia difícil no estar amb els meus companys de classe i ella m’ajudava a superar-ho, explicant-me mil i una historietes que feien referència a la seva vida. L’Eva era una noia molt especial, la seva mirada nítida i sincera valia més que mil paraules. Volia dir tantes coses en un sol segon, reflectia tendresa, una tendresa inimaginable, en grans quantitats, l’esperança de poder arribar a ser

i fer com l’altra gent, cosa que ja estava aconseguint, també transmetia lluita, una lluita incontrolable de vegades contra la gent del seu voltant, les persones que no la valoraven tal com era, tal com es mereixia, tal com ella somniava, reflectia el valor necessari per fer front a tots els problemes que se li presentaven dia i dia i un amor immens, en dosis enormes, quan mirava a la gent que l’estimava, la que li feia costat i intentava dur els seus reptes fins a la meta... tots aquests sentiments, en una sola mirada, en proporcions diferents segons el receptor. Quan el receptor era un familiar, les espurnes que transmetien amor s’activaven i funcionaven sense parar, al cent per cent, lo que ella sentia era un il·lusió desbordant, com la que tenim nosaltres al veure una persona estimada després de molt temps, ells, els nens i nenes que pateixen aquesta malaltia, d’alegria en tenen cada dia, cada instant, cada segon, i crec que moltes vegades ens aniria bé contaminar-nos uns mica, adoptar aquesta postura i així posseir un desig interminable envers les ganes de viure. Per molt insignificants que semblessin les coses que algú li expliqués a l’Eva, a ella la feien feliç, moltes vegades no les entenia, però el simple fet d’estar asseguda a les cames del seu avi, del seu oncle o del seu germà, li produïa una sensació de benestar, de total satisfacció i ella no parava de somriure sense importar-li qui la podia mirar, sentir, o parlar malament d’ella. Si ella estava disfrutant, era el seu moment de plaer i ho seguiria sent fins que se’n cansés i trobés una altra manera de tornar a somriure i compartir-lo amb els seus. Com més feliç veia a la seva gent, més ho era ella. Com la majoria de noies ja prou madures i crescudes, ella també

tenia la necessitat d’un noi al seu costat, que l’acariciés, li parlés i l’estimés d’una manera diferent a la dels seus amics o parents, l’Eva volia enamorar-se, sentia quelcom que li mancava i aquest buit només aconseguiria omplir-lo algú amb amor, molt amor. Un dia al capvespre, mentre jo estava passant unes factures i les ombres de la persiana reflectien horitzontalment a la meva taula, l’Eva va entrar agafada de la mà d’en Carles, era el seu nòvio, els dos semblaven molt enamorats! Es van conèixer al centre que freqüentaven, era un centre d’ajuda al minusvàlid, allí s’organitzaven tallers, sortides, festes... i petits i grans s’ho passaven d’allò més bé juntament amb persones que pensaven i sentien com ells. Doncs en aquesta associació van començarse a fer amics, fins que sense saber el motiu, un dia en el banc del parc, van acabar abraçats i fentse un petó. Des de llavors no han deixat de veure’s cap dia! L’endemà al matí l’Eva semblava avergonyida, va entrar amb el cap baix i els colors una mica pujats. Jo vaig intuir que necessitava parlar amb algú, la noia no estava còmoda, semblava que tingués un embolic de cables al cap i no trobés el que necessitava. Així que la vaig agafar de la mà i les dues vam anar a gaudir d’un bon esmorzar al bar del barri. Ella no va obrir la boca, fins que jo, tot rient no li vaig dir que el seu nòvio era molt maco i feien molt bona parella! Llavors ella ja va somriure per sota el nas, mirant-me amb timidesa i va començar-me a explicar la seva petita i breu, fins al moment, història d’amor, seguidament va començar a plantejar-se dubtes i jo a intentar ajudar-la. Es veu que el dia abans, en Carles la va dur al cinema, i li va donar la sensació que ja no li agradaven els seus petons, les seves abraçades o les seves carícies i ara ell, bus-


PremIES

Jo ja n’havia parlat d’aquestes coses amb la senyora de l’oficina, feia uns dies; a ella no li feia cap gràcia parlar d’aquest tema amb la seva filla, i gairebé suplicantm’ho va arribar a convèncer-me que com amiga que era de l’Eva, quan ella em parlés d’aquest tema, anés al metge a buscar el millor remei i d’aquesta manera la parella podria gaudir de la seva relació amb total seguretat. L’Eva tota estranyada em seguia pel carrer, jo sabia que no ho estava passant gens bé, que es sentia com un titella, però que en el fons un somriure l’amenaçava quan pensava en el moment. Aquella mateixa tarda vam passar a buscar les píndoles anticonceptives, i més o menys al cap d’un mes, quan la parella ja havia escollit amb il·lusió el lloc, el moment, el dia... una tarda de principis de novembre, quan les fulles dels arbres ja començaven a cobrir els carrers, l’Eva despentinada pel vent i amb la punta del nas vermella pel fred que començava a envoltar la ciutat, va entrar corrent al despatx, s’assegué al meu costat i com el primer dia que la vaig veure em digué fluixet i amb entrebancs: –Ja està, ara no hi ha res que pugui amb mi, estic enamorada, treballo i tinc una amiga que m’entén! Jo me la vaig quedar mirant amb els ulls plorosos i ens vam fer una abraçada eterna, sentint l’escalfor l’una de l’altra, enviant-nos energies, no sé quan va durar, l’únic que recordo és que feia temps que no em sentia tan protegida i estimada entre dos braços.

Un fitxatge nou Gerard Vilalta Nivel Btx. 3r premi

Hi havia una vegada un noi que es deia Josep, tenia 16 anys i vivia en un petit poble de la plana d’Urgell, a més havia nascut amb la Síndrome Down. En Josep anava a una escola diferent a la dels altres nois del poble. Tots el nens no li feien gaire cas i fins i tot passaven d’ell. Sempre quan venia de l’escola anava cap a casa i no sortia, el seu petit món estava en la seva petita habitació, plena de pòsters de jugadors i equips de futbol. A ell li encantava fer esport, l’esport que li agradava més era el futbol pel qual ja tenia un dot molt especial tot i que els seus companys no li volien reconèixer. És tan difícil saber veure les virtuts dels altres i més si tens aquesta malformació congènita que patia en Josep; a més com que tampoc l’acabaven d’acceptar difícilment podia ensenyar les seves habilitats davant d’una pilota de cuir en un camp d’esports. Ell cada divendres a la tarda anava a veure com entrenaven els seus companys al camp municipal d’esports del poble, seia a la grada del camp i mirava il·lusionat com els seus companys feien un rondo, feien un minipartit, feien xuts a porteria i tenien un entrenador per a ells sols, i el més important és que cada dissabte a la tarda jugaven un partit contra equips d’altres pobles dels voltants. En Josep tenia enveja dels seus companys, ells podien entrenar, jugar i fruir del futbol, mentre que ell s’havia d’acontentar veient com jugaven. Moltes vegades hauria volgut saltar a la gespa del camp per poder fer un passi de la pilota, o poder marcar un gol, però la por i un cert rebuig

dels nois el deixaven quiet a la grada mirant allò que tant li agradava. Un d’aquests divendres, com de costum, en Josep va anar a veure els seus companys i va seure en el mateix lloc de sempre. De sobte una pilota li va anar en direcció cap a ell i en comptes d’apartarse la va agafar amb les mans i amb molta seguretat va parar aquella pilota, l’entrenador es va quedar bocabadat dels reflexos d’aquell noi. I no sols l’entrenador també els nois que entrenaven al camp, els comentaris eren com podia que aquell babau hagués parat aquell xut tan fort. L’entrenador s’hi va acostar i li va preguntar com es deia, i quants anys tenia, ell va contestar que es deia Josep i que tenia 16 anys. L’entrenador li va dir si el pròxim dia volia entrenar a futbol amb els seus companys, ell lògicament va acceptar. Aquella nit no va poder dormir, era tant forta la seva il·lusió, les seves ganes de poder ser com els altres, de deixar endarrere la seva discapacitat i poder mostrar la seva tècnica esportiva. Aquella setmana passaria molt ràpida, molt aviat tornaria a ser divendres, aleshores es faria realitat el seu gran somni. Damunt del llit de la seva petita habitació no parava de pensar en l’arribada del proper cap de setmana. I el cap de setmana va arribar, un cop més en Josep ja estava assegut a les grades molt abans que encenguessin els llums del camp, portava un calçat esportiu, però no eren unes botes de jugar a futbol. Tots els seus companys van sortir al camp per començar l’entrenament, l’entrenador va anar a parlar amb el Josep i li va preguntar quina posició del camp volia jugar, ell va dir que volia jugar de porter, l’entrenador va dir que de porter ja en tenia un i que a més era molt bo, però que li feia falta un de recanvi, un suplent,

25

Lo Gripau

cava alguna cosa més, tenia l’ansietat d’arribar al final. L’Eva també ho volia, és clar, però a la xerrada que van tenir sobre sexualitat al centre, els hi van dir que abans de tot parlessin amb els seus pares o amics, i així tot sortiria bé en aquest fet tan esperat i desitjat.


PremIES mai se sabia, ja sabem que els partits dels juvenils són durs i difícils. L’entrenador va demanar que fessin un minipartit i que a cada porteria es posés un porter, va dividir l’equip en dos i els va distribuir un peto per a cadascun dels nois, també en Josep va posar-se damunt de la seva samarreta un peto. A l’hora d’escollir la porteria, els jugadors es van queixar molt perquè deien que ells tenien un porter que no en sabia gens, com podia un noi com en Josep que anava a un centre d’educació especial, ser un bon jugador com ells que anaven a l’Institut. Els crits de l’entrenador els va fer callar i va començar el partidet. Al principi cada jugada que feien a la porteria del Josep acabava en gol perquè xutaven molt fort i a més ell tampoc portava guants, li costava molt agafar les pilotes. L’entrenador li va deixar uns guants de porter i la cosa va canviar, en Josep ja no tenia por de tocar la pilota amb les mans i per això aturava gairebé totes les pilotes que li venien cap a la seva porteria. A poc a poc va anar agafant confiança i van ser moltes les jugades en què va tenir un paper decisiu. Al vestuari la resta de companys el van felicitar i alguns, els més atrevits van reconèixer que s’havien equivocat, que malgrat la seva deficiència psíquica, era un bon company i un bon jugador. I

Lo Gripau

26

així van acabar l’entrenament fent tots el ximplet a les dutxes. Quan ja anaven cap a casa l’entrenador va cridar en Josep i li va dir que li faria la fitxa per poder jugar i a més que quedava convocat per al partit del dissabte; ell no tenia paraules, un nus se li va fer a la gola, però sense dubte que ell hi seria. Va arribar el dissabte i tot l’equip estava reunit al vestuari, es van començar a canviar de roba per a poder començar el partit. En Josep no tenia botes de futbol ni protectors per a les cames, però de sobte va sortir un company de l’equip i va dir que tenia unes botes a casa que li anaven petites i que els hi aniria a buscar i que també li agafaria uns protectors. Al cap de deu minuts en Josep ja tenia tot l’equip a punt però ara faltava el més important que era vestir-se bé (a casa com que l’ajudaven els pares no hi havia problema, però els pares no hi eren allà), però de sobte una altra vegada el Jordi es va oferir voluntari per ajudar-lo. Tot l’equip va saltar al camp menys els suplents i el segon porter que era en Josep; ells van quedar a la banqueta, un lloc que no agradava gaire als jugadors de l’equip juvenil, però pel qual hi havien de passar tots fins que arribés el moment de demostrar el que valien. Cap a la segona part el porter titular es va lesionar i l’entrenador va demanar a en Josep que el

substituís, tot l’equip ja va començar a esbufegar i a desanimar-se una mica, com acabaria la cosa. A la primera jugada atacant de l’equip contrari ja van fer gol, els nervis van trair-lo i la pilota va lliscar a dins de la porteria, sense poder-hi fer res, tot l’equip ja estava enfadat, però sort que després l’equip va poder empatar, un gol del Jordi va equilibrar el partit. A falta de deu minuts per al final del partit, l’equip del Josep va marcar un gol i es va avançar al marcador. A falta de dos minuts per al final l’àrbitre va assenyalar un penal en contra. Tots el jugadors ja renegaven amb tothom però en Josep estava molt tranquil, el davanter de l’equip contrari va llençar el penal pel mig de la porteria, però com que en Josep no es va moure, tot preveient el xut, el va aturar amb les cames, i tot l’equip lògicament va anar corrent a felicitar-lo i amb aquesta aturada l’àrbitre va mirar el seu rellotge i va xiular el final del partit. Van passar els divendres, els dissabtes, els anys... Al cap de deu anys en Josep estava en una roda de premsa anunciant que fitxava per un equip de primera divisió. En la roda de premsa un dels periodistes esportius li va preguntar com podia haver arribat tan lluny tot sabent de la seva discapacitat intel·lectual que tenia i que en la


PremIES Sobre la discapacitat intel·lectual Fadwa Rabhí El Ajjaní. 15 anys Nivell B (Primer Cicle d’ESO). 2n Premi

Crec que és un tema molt delicat de tractar, aquest de les discapacitats de qualsevol tipus. I potser el més difícil de tots és el de la discapacitat intel·lectual. Perquè... què en sabem nosaltres de l’intel·lecte? Aquest extraordinari centre coordinador que és el nostre cervell i que controla la nostra intel·ligència, com és que no atorga un enteniment idèntic a tothom? Els científics ens donen explicacions tècniques sobre aquestes qüestions i diuen que s’han d’adoptar mesures preventives, fent diagnòstics prenatals per tal que els pares puguin decidir el que considerin més convenient abans del naixement. No puc comentar-ho tot això, no en sé prou. Intentaré glossar el tema dels discapacitats intel·lectuals perquè conviuen amb nosaltres, i ho faré des del punt de vista humanitari. En primer lloc, suposo que hi ha discapacitats que no s’adonen de la seva anormalitat perquè desconeixen el món dels «normals». Per la qual cosa crec que aquests no sofreixen el patiment de considerar-se inferiors. Altres segons el

grau de la seva anomalia, segurament s’adonen que no són com la majoria de les persones que els envolten, i aquests sí que deuen patir al veure’s inferiors. Tots ells són de plànyer, però opino que als qui són coneixedors de la seva insuficiència hem de compadir-los més. Aquest compadiment no ens ha de portar a manifestar-los la nostra pena, sinó que hem de tractar-los com a amics, fent-los partícips de la nostra simpatia, que notin que per a nosaltres ells són persones dignes d’estima sense cap mena de discriminació. Els pares i mares, els familiars més directes de les persones discapacitades, han de ser beneficiaris d’ajudes materials per part dels organismes públics, i nosaltres hem de donar-los suport en tot el que tingui per finalitat aconseguir una millora de la vida dels discapacitats. Tinguem en compte que els familiars dels discapacitats intel·lectuals són persones que quan van haver-se d’enfrontar amb el problema van patir les consegüents angúnies; que després, en el transcurs del temps, han anat minvant, però que mai desapareixeran del tot. Són mereixedors de la nostra comprensió, però no els hem de mostrar compassió o llàstima, sinó consideració i afecte com a congèneres seus i com a components que som tots de la raça humana. 27

Lo Gripau

nostra societat era sinònim de no poder fer moltes coses; ell va contestar que amb molt d’esforç i entrenament i sobretot amb l’ajuda que va rebre de part de l’entrenador i els jugadors del poble on va començar a ser jugador de futbol; ara estava molt feliç perquè podia fer una cosa que li agradava des de petit i que a més el pagaven molt bé. També li van preguntar si els podia donar uns consells a les persones que pateixen la mateixa discapacitat que ell o altres discapacitats que no permeten sentir-nos com la resta de les persones. Va contestar que no havien de perdre mai l’esperança encara que tinguessin dificultats per culpa de la discapacitat que tenien. En el fons la Síndrome de Down no és una mancança sinó al contrari tens més cromosomes que les altres persones, en concret 47 cromosomes un més que el que tenen la resta de persones, en tot cas en cal aprofitar aquesta superioritat numèrica per demostrar a la gent que si un vol no hi ha discapacitats. Són els altres els que ens fan discapacitats, en el fons som diferents, però una diferència que ens permet mostrar altres aptituds i maneres de fer i ser.


A fons

Febrer: de Bellpuig a Bormio Durant aquest curs escolar ha tingut lloc aquest fantàstic intercanvi entre estudiants italians i catalans. Com a fruit de l’estada en terres llombardes, els alumnes hagueren de redactar el seu diari personal i recollir el màxim de records i testimonis de la seva estada. És a través d’alguns dels seleccionats que ara coneixerem el dia a dia d’aquella aventura escolar.

Diari personal Francesc Vilanova - 4C

Dimarts 3 Són les sis del matí i tinc molta son, però només pensar que d’aquí a unes hores arribarem a un nou país, les ganes marxar amb els companys, tot plegat em fa marxar la son. Portem 10 hores de viatge i ja n’estic fart de tant autocar. Hem parat a dormir a Diano Marina, un poble de la costa italiana, més o menys com Salou. Per sopar ens han donat pasta, ha estat el primer signe de ser a Itàlia. L’apunt del dia La meva actitud davant l’intercanvi. Normalment sóc molt obert, però ara tinc moltes ganes d’aprendre costums italians i si pot ser la seva llengua. Dimecres 4

Lo Gripau

28

Comencem un nou dia. Tornen a ser les tantes del matí i ja tornem a ser a l’autocar. A mig camí m’he quedat adormit i quan m’he despertat ho he vist tot blanc, em pensava que era al cel, però no érem a Bormio. Això sí que és un institut!! Al baixar de l’autocar m’he espantat una mica al no veure al meu partner, però al final l’he trobat. Hem posat la maleta al seu cotxe i hem entrat a l’institut, és im-

mens!!! En fa dos o tres com el de Bellpuig. Ens han ofert unes galetes i alguna cosa per beure, immediatament després hem sortit a fora a jugar a BÀSQUET, ja en tenia ganes, els hi hem fotut un bon tou. En arribar a casa he deixat la maleta a l’habitació i els dos hem mirat l’horari de l’endemà. El que m’ha sobtat més és que sopéssim tan aviat. A la nit hem anat a un Pub i allà tots els catalans hem posat en comú com estem a les nostres cases. L’apunt del dia La meva nova habitació. Està situada un pis per sobre del seu, tot sol. La meva habitació és tota feta de fusta de pi i fa desnivell perquè és sota teulada, tinc un llit de matrimoni molt gran, damunt del capçal del llit hi tinc un Sant Crist de coure i a la dreta un gran mirall. A la part més baixa de l’habitació hi tinc una sèrie d’armariets. Als peus del llit hi tinc un gran banc de fusta on hi tinc la maleta. Dijous 5 Ja xampurrejo l’italià, al menys l’entenc. Avui hem fet els jocs esportius típics, els nens futbol i les nenes voleibol. El Gimnàs és tot de parquet i amb quatre o cinc files de graderia. Això sí que és un pavelló, no com el nostre!! Des-

prés hem fet classe d’italià, una mica de vocabulari i un bingo. A la tarda hem anat a l’Ajuntament on l’alcalde de Bormio ens ha donat la benvinguda i ens ha explicat els projectes que hi ha. També hem visitat el museu cívic de Bormio on es poden veure les armes de la guerra, estris per treballar la fusta i els estris per fer el pa de manera artesana entre altres.

L’apunt del dia El meu nou institut és molt més gran que el de Bellpuig. Té quatre grans pisos amb unes escales molt amples, les aules estan bé, però les cadires i les taules són molt baixes, en aquest aspecte som millors a Bellpuig. L’ “auditorium,” que ve a ser la sala d’actes d’allà, és immensa i té forma d’amfiteatre. Les parets són d’una mena de ferro i el sostre està fet de fusta, les cadires són d’aquelles plegables de fusta i el lloc per escriure és de plàstic negre, que un cop acabes d’escriure es pot amagar. L’altra cosa que tenim millor a Bellpuig és el pati, allà només hi tenen un camp de bàsquet que personalment m’està molt bé, però considero que és petit per un centre tan gran. Divendres 6 Avui igual que ahir hem fet dos grups i hem tornat a jugar a vo-


A fons

Ens han fet la presentació a través d’un vídeo d’un parc natural de la vora que es diu Parco Nazionale Stelvio, on hi ha una gran varietat de fauna i flora, típica d’alta muntanya. A la tarda hem fet una gimcana que no m’ha agradat gaire perquè ha sigut molt avorrida i encara no l’he entesa ara i era massa cultural. En canvi la cantina Braulio sí que m’ha agradat perquè no havia anat mai a uns cellers de vi i veure aquelles botes tan grans m’ha impressionat. A la nit hem anat a patinar sobre gel, jo no en tenia ni idea, feia el que podia, però vaig arribar a casa ple de blaus de les caigudes i cansat i al mateix temps content perquè m’ho he passat molt bé intentant patinar. L’apunt del dia El meu company italià. L’Stefano és un noi molt alt i cabell curt de color castany. És molt tímid, un noi de poques paraules però quan

t’agafa confiança és el xiquet més ben parit del món. El seu esport preferit és el voleibol i juga a l’equip local, també li agrada molt la música, ell toca la trompeta a la banda de Valfurva. Dissabte 7 Avui hem anat a Milà que es troba a quatre hores de Bormio, però acostumat a passar llargues hores dins d’un autocar no ha sigut molt cansat. Milà és una ciutat molt arquitectònica amb grans obres mestres, sense anar més lluny Il Duomo, la Scala, la galleria Vittorio Emmanuelle, on hem trepitjat els collons d’un toro, que segons diuen els italians si el xafes i dones dos voltes sobre seu porta bona sort. També il Castello Sforzesco entre altres. Milà és la principal ciutat del nord d’Itàlia i és la segona ciutat més gran de tot Itàlia. El que no sabia és que Milà fos tan important respecte a la indústria, és la ciutat que concentra la majoria de marques italianes. M’ho he passat molt bé tot el dia tots junts donant tombs per Milà. A dinar hem anat a un restaurant com el McDonalds però amb pizzes. Jo no ho sabia que a Milà hi hagués un tramvia i m’ha sorprès molt. Quan hem arribat el meu partner i jo hem anat a veure el partit de voleibol que enfrontava el seu equip amb un equip de Sondrio. Allà he conegut a l’Angelo un home de l’Alguer, que parla català, que fa 30 anys que viu a Bormio. Amb ell he pogut parlar el català al mig d’Itàlia, tot hi que hi havia algunes paraules que no s’assemblaven gens ens comunicàvem perfectament i m’ha ajudat molt amb l’italià i li estic molt agraït.

L’apunt del dia Un monument de Milà. El monument que m’ha agradat més de Milà ha sigut Il Duomo que és la catedral de Milà, jo no m’hi entenc d’art però diria que és d’estil gòtic. M’ha impressionat per la seva bellesa, pels seus detalls tan cuidats i per la seva alçada. A l’interior hi ha un silenci sepulcral i respectuós. La claror entra a partir d’uns grans vitralls d’uns colors molt vistosos amb escenes de la Bíblia i unes rosasses immenses. És un monument impressionant que m’ha deixat immensament sorprès i encara ara, quan hi penso se’m posa la pell de gallina, llàstima que no haguem pogut veure la façana, per culpa de les obres, però tot i això és impressionant. Diumenge 8 Avui he dormit fins a les onze, amb el permís dels seus pares perquè estava molt cansat d’haverme d’aixecar cada dia a 2/4 de 7. A les dotze hem anat a treure el cap a l’estació d’esquí de Sta. Caterina que es troba a 2 quilòmetres de Valfurva. Allà hi ha una figura de gel impressionant d’uns sis metres d’alçada. A la tarda hem anat al poliesportiu de l’institut a jugar a futbol i a bàsquet. M’ho he passat molt bé i, a part, jugant a bàsquet els hi hem fotut un bon tou. A la nit he anat a sopar a una pizzeria amb la seva família i els seus oncles.

29

Lo Gripau

leibol i a futbol. Tot i que sembli molt rutinari no ho és perquè cada dia et fas més amic dels italians i anem millorant l’italià. Avui a classe d’italià hem cantat una cançó que m’ha agradat molt i es titula Country Road i desprès hem anat a la sala d’ordinadors i ens han ensenyat unes diapositives de tots els pobles.


A fons L’apunt del dia

ha estat molt content de parlar amb mi.

Un plat típic italià: PIZZOCCHERI Ingredienti per 4 persone

A la nit hem anat a Bormio a la plaça de l’església a beure vi bullit, no m’ha agradat gens, només l’he fet servir per escalfar-me les mans perquè feia molt fred.

250 g di pizzoccheri, 300 g di patate tagliate a cubetti, 300 g di verza verde, 250 g di burro, 200 g di formaggio, 3 Spichi d’aglio, 2 foglie di salvia, 40 g di pestèda grusina (sale, aglio, pepe,erbe aromatiche di montagna, passate al mortaio).

L’apunt del dia

Preparazione Cuocere le patae e le verze in abbondante acqua salata per10 minuti. Aggiungare i pizzoccheri e bollire per altri 10 minuti. Scolare con un mestolo forato una parte di pizzoccheri e verdure e disporre come in parcedenza. Versare il burro fuso nocciola, aromatizzato con l’aglio e la salvia.

Dilluns 9 Avui hem anat a la neu, hem pujat amb un telefèric molt ben parit, tot tancat hermèticament, però se’ns ha parat dues vegades durant el camí. Hem anat als tres mil metres, hi fotia un fred impressionant, -17 graus, hem anat a fer una excursió. Hem baixat amb el cul tota la pista amb només 2 minuts però a l’hora de pujar a part d’arribar casi morts hem tardat mitja hora. Hem arribat amb els peus congelats i hem tardat 10 minuts a recuperar la mobilitat dels peus.

Lo Gripau

30

Als 2000 hi feia un sol ideal i allà amb els trineus i les guerres de neu ens ho hem passat molt bé, per dinar ens han donat carn a la brasa i per acompanyar una cosa que és deia polenta, em sembla, i que era molt dolent i després de dinar sant tornem-hi amb els trineus i les guerres. He arribat cansat de tant pujar i baixar amb els trineus i xop fins dalt, entre l’aigua de la neu i la suor. Però a part de tot això m’ho he passat molt bé, a part amb els italians hi ha hagut molt bon rotllo. Després de sopar he anat a despedir-me de l’Àngelo (el senyor de l’Alguer) i m’ha dit que

Racons del meu poble italià. El lloc que m’ha agradat més de tot Valfurva ha sigut el seu pavelló. El pavelló és immens i a part és tot de parquet i hi ha unes bones grades. M’ha dit l’Stefano que és el pavelló més bonic de tota la província. A la paret, al costat del marcador hi ha la foto de tots els campions que viuen a Valfurva, per exemple, Deborah Compagnoni, campiona del món d’esquí alpí i cosina de l’Stefano. Al pavelló es juga a voleibol i a bàsquet. L’altre lloc que m’ha agradat més han sigut les pistes d’esquí de Sta. Caterina. És una estació on es pot practicar l’esquí alpí, l’esquí de fons i també hi ha un half que l’utilitzen principalment els snowboarders. Dimarts 10 Avui ens ha tocat fer la presentació dels nostres pobles respectius en anglès, he passat molts nervis. Hem anat a Livigno. Livigno és un poble d’alta muntanya a no gaires km d’Àustria i de Suïssa, està tot dedicat a l’oci, ple de botigues de records i amb dues pistes d’esquí una a cada cantó de ciutat. Pel camí hem trobat tot tipus de figures de gel i de neu. Hem passat tot el dia anat d’una punta a l’altra de Livigno comprant records per casa nostra. A la nit hem fet la festa d’adéu, que m’ho he passat molt bé, però al mateix moment trist perquè no


A fons

L’apunt del dia La meva família italiana i jo. La meva família italiana la constitueixen el Roberto i la Maria Rosa que són els pares. Llavors l’Stefano, el meu partner i la Simona, la seva germana gran. També vaig conèixer els seus tiets i els seus padrins per ambdues parts. A casa seva em van acollir molt bé, és preocupaven per mi i a més a més van ser ells els qui em van ensenyar l’italià. Al principi només parlava amb l’Stefano i la seva germana perquè eren els únics que parlaven l’anglès, però a poc

Dimecres 11 Ens hem aixecat a les 6 del matí i m’he acomiadat de la seva germana i de la seva mare, que m’ha fet uns entrepans pel viatge i una botella d’aigua natural, com de costum. Hem anat a Bormio, Allà ens hem trobat amb tots els companys de l’intercanvi. Els hi he dit adéu a tots amb tristesa i estava descontent per haver de marxar. Però amb ganes de tornar-los a veure molt aviat. CIAO

Opinion essay: Bormio. Sense and sensibility Marta Rafel - 4B

a poc vaig començar a parlar, amb italià amb el seu pare i després amb la seva mare. També hem van presentar la presidenta de l’associació de dones de Valfurva, que vam estar parlant sobre la pobresa. El Roberto em va fer un vídeo sobre la meva estada a Valfurva i les activitats que vaig fer. També em van fer un munt de regals. Em van acollir molt bé.

How can I express all the feelings I’ve experimented this week? I think that my saty in Bormio has been very great. I’ve done a lot of things with Miriam such as skiing, going out to pubs and discos, staying at home and listening to music with her, the trips to Milan and Livigno… All that things are a mixture of entartainment, enjoyment, hapiness, having good times, etc. I haven’t got time to be bored because I haven’t stopped. Although the trip was very long, I really enjoyed it a lot and the stay, as you can see, has benn a very good experience. Maybe the time that I enjoyed the most was when we went to the ice skating court because therre I started to meet a lot of people

and although skating in not my cup of tea and I fell down so many times, it was very exciting. I’m sure that my worst experience was the departure. I didn’t want to leave Bormio and come to Bellpuig, but… well, I can’t stay there any more so I resignated and I wished that April arrives very very fast. My italian family were so kind with me and the memories I have of them are so beautiful that I think I’ve been very lucky to be with them. Now all I want is to be in April, see my italian friends and never forget this great experience.

Rosa Ferrando - 3ESO Bormio has really beautiful landscapes. The white mountains are the best thing in the world. Partners are good and friendly people. I had a really good time with my family, because we had got a very well relationship. The trip was boring, but the times we went out were funny. I think that this land is perfect: it has got the mountains, the air is pure, in winter it is white and wonderful… I think that the better thing here is the snow because there are a lot of people who practise ski or snorboarding. I think that it is the paradise. Here I have meet new friends, a new culture and a new adventure. This is the better adventure in my life at the moment. I will never do the same trip with the same people and I want to live here the happiest times. I would like to return here and I hop that there are the same good and friendly people as I met.

31

Lo Gripau

els veuré fins a l’abril, malgrat això hem quedat que parlaríem per email.


A fons

Abril: de Bormio a Bellpuig Del 21 al 28 d’abril passat, el nostre institut va acollir la visita de tornada dels alumnes italians del Liceo Leibniz de Bormio, ciutat agermanada amb la vila de Bellpuig, dins del marc del projecte d’intercanvi que durant aquest curs hem dut ha terme els instituts d’ensenyament de totes dues ciutats. Els nostres estudiants van portar a terme la seva visita a les terres dels Alps durant la primera setmana de febrer, i van poder conèixer de manera directa amb allotjament en família els costums, el territori i la gent de Bormio. Ara, doncs, han estat els corresponents italians els qui han pogut conèixer de prop Bellpuig i la seva gent. Concretament han estat 35 nois i noies, juntament amb dos encantadors professors, Giuseppe i Monica, de l’institut italià.

Lo Gripau

32

Les activitats del programa d’acollida desenvolupat han estat moltes i variades, i sempre fonamentalment dirigides a la formació i coneixement de la realitat cultural catalana, de la nostra llengua i costums, així com del nostre patrimoni històric, el nostre entorn natural i nostre fons tradicional. En aquest sentit, la celebració conjunta de la Diada de Sant Jordi ha estat una de les activitats més emotives de totes. Els primers dies de la trobada van estar dedicats a Bellpuig i Lleida. Es van fer visites al centre històric de la vila, a l’Església i al Convent. Es va conèixer amb detall la història del Mausoleu, la tradició religiosa de la Verge dels Dolors i, especialment, la llegenda i la rea-

litat del Crist de Bormio, que és a la fi el lligam que ha fomentat les relacions entre les dues viles i al qual devem en última instància la realització d’aquest projecte escolar. La tarda d’aquella primera jornada va acabar a la Fundació Perelló, amb una visita comentada molt gentilment i de

primera mà pel propi escultor, tant admirat en aquelles terres italianes. Al vespre hi va haver pràctiques de bitlles catalanes al Poliesportiu, una activitat organitzada per l’Associació de Bitlles de Bellpuig, i que va suscitar vertader entusiasme entre les nois i noies italians i


A fons

L’endemà, Diada de Sant Jordi, es va començar amb unes classes d’història de la llengua catalana, criteris de pronúncia i vocabulari bàsic. Es va fer una introducció visual de la ciutat de Barcelona, que visitarien el dilluns següent, i se’ls va explicar detalladament la llegenda de Sant Jordi i el sentit actual de la festa del llibre i la rosa.

Aquestes classes van culminar amb la celebració de la pròpia festa per part dels estudiants italians, ja que gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament de la Vila i de l’AMPA del nostre centre, se’ls va fer obsequi d’un llibre (sobre Dalí i en italià) i d’una magnífica rosa. Finalment, van participar de la festa al nostre centre, juntament amb els nostres alumnes, amb una xocolatada i partits de futbol i bàsquet.

La Diada de Sant Jordi la vàrem continuar a Lleida, visitant la Seu Vella i l’ambient de les paradetes del Carrer Major per tal que es poguessin fer una idea molt més completa de com la gent surt al carrer en aquesta data tan assenyalada. De retorn a Bellpuig, vàrem acabar de celebrar la Diada amb un emotiu acte de pujada de banderes al Monument al Mil·lenari i la recepció que l’Alcalde de Bellpuig, Sr. Josep Pont, va oferir a tota l’expedició italiana a la mateixa capella del Sant Crist de Bormio. A la fi de l’acte, van ésser obsequiats amb una gorra que portava brodats els escuts de Bormio i Bellpuig. Cal destacar també la presència de dos regidors del Comune di Bormio als actes d’aquest dia, l’Arrigo Canclini i la Monica Fumagalli, que va refermar encara més l’amistat i les relacions entre totes dues viles. El dissabte va ésser un dia lúdic, amb una visita d’èxit assegurat entre el jovent, a Port-Aventura, en una jornada molt assolellada que ja de per si era molt preuada pels alumnes borminos, procedents tots de l’alta muntanya. I el diumenge fou la jornada dedicada a la convivència amb la família acollidora, un dia de profunda immersió cultural, lingüística i humana. La part final del programa d’acollida va comprendre l’obligada visita a Barcelona, on es conegué l’obra de Gaudí (Parc Güell i Sagrada Família), el barri gòtic (la Catedral i carrers adjacents), les Rambles i el Port. Molts dels nois i noies van aprofitar per comprar records de la seva visita a Catalunya, i vam acabar d’aprofitar la tarda a la platja, una activitat molt desitjada, encara que no ens poguérem banyar per causa

33

Lo Gripau

fins i tot els catalans. A més, també van obsequiar els presents amb un gran berenar-sopar, amb concurs de porrons inclòs.


A fons del vent i l’aigua freda. L’últim dia d’estada vàrem dedicar-lo al coneixement de l’entorn natural, de la nostra Plana d’Urgell i dels seus Canals, font de riquesa històrica de les nostres terres. Això, es féu un recorregut a peu des del Salt del Duran fins a la Casa Canal de Mollerussa, amb què van poder veure i conèixer, per gentilesa del Consell Comarcal del Pla d’Urgell, el Museu de l’Aigua i la importància econòmica i social dels Canals d’Urgell. A migdia, es féu el Dinar de Germanor a l’ermita de Montalbà, des d’on s’aprecia bona part de la plana i on pogueren degustar un típic menú tradicional a base de carn, llonganissa, botifarra i escalivada, gràcies a la col·laboració imprescindible de l’AMPA. A la nit, la Festa de Comiat a la Sala Cultural del Castell de Bellpuig posava fi a una setmana frenètica d’activitats, amb el lliurament de premis (de la gimkana preparada pels joves del Cau) i dels records de l’estada, un pòster a tot color presidit pels escuts de les viles i els anagrames dels instituts, amb una gran foto central amb tots els participants al projecte i unes quantes fotos laterals que volien resumir les activitats desenvolupades tant a Bormio com a Bellpuig, i fer

Lo Gripau

34

d’aquesta experiència un record inesborrable en el paper, tant com ja ho és en el cor dels nois i noies, professors i professores, italians i catalans, participants en aquest intercanvi tan exitós. Volem acabar amb el públic agraïment a totes aquelles persones i institucions que han col·laborat per tal que el programa d’acollida fos possible. En primeríssim lloc a les pròpies famílies acollidores i als nois i noies participants. Ells són la matèria primera de les activitats escolars del nostre institut i per a ells i la seva formació s’organitzen i es fan. Per extensió, a l’AMPA del nostre centre per la seva col·laboració econòmica però també i sobretot per la personal que sovint és tant o més important que la simple aportació de diners. Especialment, a la cuinera del nostre centre la Mercè Sanfeliu, al president de l’AMPA, Pere Boleda, i tota la seva junta. En el capítol institucional, cal agrair la col·laboració de l’Ajuntament de Bellpuig ja que aquest intercanvi no hauria estat mai una realitat si no fos per l’agermanament endegat entre Bormio i Bellpuig. Agraïm el suport econòmic, però també en aquest cas el suport humà, molt en especial del regidor Sr. Ramon Gassó. Així

mateix al senyor Jaume Perelló, a l’Associació de Bitlles, al Consell Comarcal del Pla d’Urgell i de l’empresa Autocars Manel. Finalment, a la Direcció i als companys de l’IES Lo Pla d’Urgell, pel seu suport econòmic i humà, i per la seva paciència i comprensió de la importància educativa d’una activitat que ha ocupat vint dies, entre la visita a Itàlia i la de tornada, dels quaranta-quatre alumnes de 3r i 4t d’ESO que hi han estat inscrits. A tots i a totes, doncs, moltes gràcies per la col·laboració rebuda, perquè farà possible de repetir l’experiència d’aquest intercanvi en el futur. D’aquesta manera, per mitjà del contacte entre la gent jove, la relació entre Bellpuig i Bormio continuarà assegurada almenys durant una altra generació. Els professors-coordinadors de l’intercanvi Cristina Núñez, Quim Capdevila i Josep M. Mir (article publicat al Pregoner el passat mes de maig)


LiteràrIES

Cal·ligrames solidaris

Isaura Vilà

Marta Bonjoch Pla - 4A

Mariona Forcat - 4A

Anna Massana

Montse Bernaus Bernaus - 4A

Lo Gripau

35


LiteràrIES

Cal·ligrames d’amor

Laura Huguet Balcells - 4B

Maria Rosa Quintana

Bernat Segura Huguet - 4C

Lo Gripau

36

Àngels Mata Sardà


LiteràrIES

Poesía breve

Aunque no estés, Siempre te llevaré Conmigo... amor. 6. Àngels Mata -4B

1. Estefany Perdomo -4B ¿Qué es el paraíso? Es un lugar hermoso donde todos quieren ir. ¿Qué es el amor? Un sentimiento que todos quieren sentir. ¿Y quién eres tú? El hombre con quien quiero vivir, Con quien quiero morir, Y el que de verdad me hace feliz. 2. Xavier Aguiló -4A Recorreré tierras y mares En busca de tus manjares; La luna será mi guía El corazón mi mapa. Te lo daré todo y más Para que conmigo quieras estar. 3. Magí Andorrà -4A Érase un mundo diferente, Un mundo paralelo, Un mundo donde amarte Pero sin ningún secreto.

Llega el otoño, quiero estar junto a ti, porque caen las hojas, Porque es tiempo de silencio, porque tengo miedo. 7. Carla Martí -4B Con su brillo Tus ojos parecen estrellas Y mi universo No sería nada sin ellas. Miré al cielo, Y vi dos estrellas Que me iluminaban el camino; De pronto parpadearon, y descubrí Que eran tus ojos, que me decían Que me querían. 8. Adrià Moncusí -4B Las olas llevan tranquilidad, Las flores suave aroma Y yo, amor para tí. 9. Pili Vivente -4C

Deseo ser tu nostalgia, Y el ansia de tu corazón; Ser la pócima y la magia Que remedie tu pasión. 5. Eric Darbra Amor, ¿qué es amar? Para unos pasión Para otros traición. Ambos se equivocan; La razón... ¡hay que buscarla En el corazón! Amor, ¿qué es amar? Sentimientos difíciles de olvidar, Hechos que nunca se perderán.

Quien me haga olvidar El amor que por ti siento, Tendrá que dibujar en el mar, Escribir en el viento

37

Lo Gripau

4. Laura Caballero -4A


LiteràrIES

Nova Simfonia de contes breus Sessions de creació amb els alumnes de 2n d’ESO

1. Els nens espavilats

En Joan li va respondre: - No, mare, és que m’he quedat pelat.

pre treia males notes. Com a molt arribava al tres. I no era perquè no s’hi esforcés. El que passava és que no era gaire intel·ligent. Un dia em va tocar fer un treball d’història amb ell i vaig anar a casa seva. Aquell dia vaig entendre per què treia males notes. Resulta que el pare del Jordi era el propietari de ceràmiques Belianes on feien totxos.

Sergi San Juan

És la Nit de Reis. Dos germans estan passant les festes de Nadal amb els padrins. Després de sopar els dos germans se’n van a dormir d’hora perquè és la vigília de reis. Un cop són a l’habitació i just abans de ficar-se al llit, el germà petit diu en veu alta: —Estimats reis mags. Recordeu-vos de portar-me un scalextric, una cartera i un ordinador. —Però, tio –li diu el seu germà gran–, per què crides tant si els reis mags no són sords?

3. Actors

6. Setmana Santa

Pepita Ribalta

Gerard Pijuan

L’altre dia vaig veure per la televisió una pel·lícula on sortien dos actors molt bons, i li vaig preguntar a la Montse a veure si sabia com es deien. L’endemà quan la vaig veure no parava d’escopir. Li vaig preguntar què estava fent, i després de dir-me el nom dels dos actors de la pel·lícula, em va dir:

Era un dia qualsevol de Setmana Santa. El Joel era un nen molt responsable i enginyós. De sobte se li va acudir una idea. Va anar a comprar mig quilo de castanyes amb el propòsit de fer-les en una paella de casa. Va agafar la paella i la va posar sobre els fogons i a continuació va encendre el foc. Al cap d’una bona estona que les castanyes eren al foc va començar a sortir fum de la paella. El Joel es va espantar i va trucar al seu pare. Ell respongué seriosament:

—És que els tenia a la punta de la llengua, i no em sortien!

—Els reis mags, no; però els padrins, sí.

4. La paga 2. Quedar-se pelat Eva Saltiveri

38

A la classe de 2n C hi havia vint-itres nens, tots molt estudiosos, excepte un, en Joan. Ell era un dels típics nens que no estudiava mai; sempre suspenia. Estava fumant cada dos per tres. Els professors ja l’havien enxampat moltes vegades, però ell passava de tot. En Joan era l’únic xiquet de segon que portava els cabells llargs. Era per l’única cosa que destacava. El dia que va fer els 18 anys, els seus pares li van dir: Joan, fill, potser ja comença a ser hora que treballis. En Joan passava d’ells, com sempre, i els deia:

Lo Gripau

—Però si visc amb vosaltres, jo ja en tinc prou. Finalment, als 25 anys, en Joan va anar a viure sol. Al cap d’una setmana, va anar a veure la seva família i el primer que li va dir la seva mare en veure’l va ser: -Joan, fill, que t’has tallat els cabells?

Gemma Saladrigues

La Laura és una noia de 14 anys. Cada setmana els seus pares li donen 7 ¤ de paga per les despeses que pugui tenir, com el mòbil, els llibres, el berenar... Aquella setmana, quan els seus pares li van haver donat la paga, la Laura es va ficar els diners a la butxaca i va anar a la llibreria a comprar una llibreta que necessitava per al col·legi. A l’hora de pagar va agafar els diners de la butxaca, però no els hi va trobar. Quan va arribar a casa va dir als seus pares si li podien tornar a donar la paga. Els seus pares li van dir: —No és culpa nostra que tinguis la butxaca foradada!

—Un altre cop, Joel? Sempre t’he de traure les castanyes del foc!

7. La bondat Oriol Tolosa

Eren dos amics que anaven junts a l’Institut. Un es deia Roger i l’altre Ferran. En Roger era un nen molt tímid i quiet i en Ferran, més aviat mogut i no parava de fer gracietes. El professor feia més cas al Roger que no pas al Ferran. I el Ferran, una mica disgustat, va preguntar: —Per què els professors et fan més cas a tu que no pas a mi? —Recorda, Ferran, que val més caure en gràcia que ser graciós.

I la Laura els va contestar: —Doncs m’hauré de cosir el forat.

8.- Una molèstia original 5. No gaire llest Jaume Huguet

A la meva classe hi havia un nen que es deia Jordi. Era de Belianes. Sem-

Lluís Vives

Tot va començar parlant. La Clara i la Maria parlaven sobre les notes que havien tret el tercer trimestre. Totes dues tenien unes notes fan-


LiteràrIES

—Què t’agafa, ara? —Deu ser que tinc al·lèrgia a les males notes, i en veure les teves, doncs... —Sí, sí, ja serà per això! —Com vols que sigui per això! El que passa és que m’has fet pujar la mosca al nas.

9.- Maig Gisela Gabernet

Estàvem al mes de maig i la Joana es comportava des de feia dies d’una manera estranya, inusual. Cada dia es mesurava la pressió i cada vegada amb el mateix nerviosisme. Mirava què li marcava el número de la pantalleta, i respirava tranquil·la en comprovar que marcava la seva pressió habitual. Tan estrany em semblava que un dia li vaig preguntar:

en de color verd maragda perquè es veiessin més.

Aida Nadal

11.- Calç Àngels Vives Des de ben petit a l’escola m’havien ensenyat que la llet enfortia els ossos gràcies a la calç. Un dia es va espatllar la rentadora de casa i els tècnics van dir que tenia problemes per l’excés de calç i que aquest excés era degut a la marca de sabó que utilitzava la mare. Un dia mentre jugava amb els meus amics em vaig trencar el braç. Jo, que no volia passar els dies avorrit a casa, vaig pensar que si em menjava el sabó els meus ossos tindrien prou calç i que em curaria. Sense ser conscient del que feia, em vaig empassar tot el cartró de sabó de la rentadora. Vaig passar un munt de dies tancat a casa amb el braç trencat i, a més, amb un mal de panxa de pronòstic reservat.

—Joana, per què et mesures la pressió cada dia?

Marta Rulló

Avui al matí he comprat el diari al quiosc de la cantonada, com de costum, però m’ha cridat l’atenció la portada. Hi havia una notícia molt interessant. Deia així: “El govern de la Generalitat vol convertir les centrals nuclears en zones verdes”. Jo, tota il·lusionada, he pensat que tindríem més parcs i places per anar a passejar. Però a mesura que l’anava llegint m’anava desinflant. Quina decepció! Les pintari-

La Dennis i la seva família van decidir que a les vacances d’estiu anirien a la muntanya. Quan va arribar el dia previst, van fer les maletes i les van posar damunt de la baca. Es van passar totes les vacances passejant i fent excursions. El paisatge era preciós; tot ple d’arbres, de vaques i d’ocells. El dia de la tornada el pare li va dir a la Dennis: —Dennis, comprova que la maleta sigui damunt de la baca. La Dennis, tota estranyada, li va fer cas i se’n va anar a comprovar-ho. Quan la seva família va sortir de l’hostal, no la van trobar. Ella havia anat a veure si veia alguna vaca amb una maleta a l’esquena.

14.- Coi del Joan! Maria Llanes

La dona del Joan era molt eixerida. Però de tant en tant no li costava gaire dir-ho tot clar. El Joan havia d’anar a sopar amb uns companys de feina en un restaurant nou del barri. I com que sempre se n’escapava, aquesta vegada li tocava pagar. El sopar va ser bo, però una mica car al seu gust de pagès. En havent pagat va pensar: “Ai, la Ramona! Com cridarà!”. Quan va arribar a casa li ho va explicar tot a la seva dona. L’endemà ella, tota decidida, va anar al restaurant i va dir als amos:

—Doncs és clar com l’aigua: la primavera la sang altera.

10.- La notícia del dia

13.- Vacances

—Quina és aquesta manera de tractar els clients?

12.- Un malentès Paul Turner

Un dia a la classe de castellà la senyoreta ens va encarregar una redacció. Quan vaig arribar a casa vaig engegar l’ordinador i vaig fer la redacció. L’endemà el professor la va corregir i em va dir: -Aquesta redacció no té cap ni peus. Torna-me-la a fer! Jo, després de pensar molt, vaig agafar un llapis i vaig dibuixar un cap i dues cames. Si ho volia així!

L’amo, un home que es veia molt tranquil, li va dir: —Perdoni, senyora, no sé pas de què em parla.

39

—Sí, sí! Dissimuli, ja m’ho ha explicat el meu marit que el vau pegar! El senyor, una mica enfadat, va replicar-li: —Vostè està boja! De què parla? Nosaltres no hem pegat mai a cap client! —Ah, no? Doncs ahir el meu marit va arribar a casa i em va dir: “Nena, mos han fumut una clatellada!”.

Lo Gripau

tàstiques. Però parlant van arribar al tema de qui les tenia millor. Jo no els hi veia la diferència. La Maria deia que ella tenia un excel·lent de matemàtiques, mentre la Clara només tenia un notable. Però la Clara li retreia a la Maria que ella tenia un notable d’educació física i ella, un bé. Van estar discutint una bona estona. De sobte, la Maria es va posar a esternudar i a gratar-se el nas. La Clara, estranyada, li va preguntar:


LiteràrIES

Què contes? M’agradaria que el passat es fes present Andrea Chordi - 4A

Tot va començar l’any 1995. Jo era una nena bastant tímida, poruga i molt insegura de mi mateixa. Era una d’aquelles nenes que em posava a plorar per qualsevol cosa, és a dir, quan tenia un problema que no sabia com resoldre, quan estava en una situació que ni jo mateixa entenia o bé quan em feia un cop al genoll, acabava plorant, encara que sabia que no m’havia fet gents de mal. Els meus pares em van apuntar en un casal d’estiu que es feia al poble. Ells es pensaven que això m’aniria bé per guanyar seguretat i relacionar-me amb els altres sense la necessitat d’haver de prescindir d’ells. En aquest casal, a part de dur a terme activitats per entretenir els nens i nenes entre 7-13 anys, organitzaven alguna sortida per acampar alguna nit a l’aire lliure.

Lo Gripau

40

Va ser un dimarts al matí en el mes de juliol que vam marxar 25 nens i nenes i 4 monitors cap a St. Guim de Freixenet per passar-hi una nit. Quan vam arribar allà, vam muntar les tendes de campanya i vam fer una gimcana (joc que a mi mai m’ha agradat). Jo, massa il·lusionada no es podia dir que estigués. Portava dues fotos petitones dels meus pares, que sempre guardava sota el coixí, i quan anava a dormir, les mirava durant una bona estona. Això feia que no m’enyorés tant d’ells. La nit va arribar. Els “caps” ens van voler fer un joc que consistia en

que un d’ells estava al mig del bosc amb una torxa encesa i nosaltres l’havíem de trobar i amb la que portàvem nosaltres, encendre-la. Amb unes altres amigues, que érem les més petites del grup, no volíem realitzar aquest joc perquè ens feia por, per tant, al final no es va fer. Aleshores, els monitors van pensar un altre joc que consistia en fer una rotllana i asseure’s al terra. Llavors, havíem de passar-nos una espelma encesa i a qui se li apagués havia de fer una penyora. Al meu costat hi havia el nen més cregut de tots els que hi havia allà, a part, també era el més gran ja que tenia 13 anys. A ell, se li va apagar l’espelma. Els “caps” li van dir que la penyora era declarar-se a una noia que hi hagués allà. Jo quan vaig sentir “declarar” em vaig quedar molt sorpresa perquè no sabia el significat d’aquella paraula. Em sentia nerviosa perquè, clar, jo era molt més petita que ell i no entenia el què havia de fer. De sobte se’m va atansar, em va agafar la mà i em va dir: -Tu, estimada donzella, ets la persona més bonica i agradable que he conegut mai. Al teu costat tot és silenci i a la vegada música. Des de que et vaig veure no paro de pensar en els teus llavis que són tant dolços com la mel, en els teus ulls que són tant brillants com el sol i sobretot, en els teus cabells llargs i perfumats. Quan et miro, penso si algun dia et podré tenir al meu costat. He vingut d’un poble molt llunyà i desitjo tenir el teu amor en el més enllà. Quan va acabar de recitar el poema, la gent em deia que li havia

de tornar una contesta. Jo no sabia ni què dir perquè no havia entès res. No sabia si em demanava per sortir o bé si se’n burlava de mi i em volia fer quedar malament davant de tothom. Em venien preguntes al cap: —Per què diu que ve de tant lluny, si és el meu veí? Per què diu que els meus llavis són dolços si no els ha tastat mai? Per què....? L’única solució que vaig trobar va ser posar-me a plorar. Així ho vaig fer. Vaig plorar com mai ho havia fet, regalimant llàgrimes contínuament i mocant-me tota l’estona. Els plors em van durar tota la nit. No sé quin dels dos va fer més el ridícul, si jo per haver-me posat a plorar d’aquella manera, o bé ell per haver-se declarat i no haver tingut cap resposta. Bé, de totes maneres, allò ja ha passat. No sé si aquelles colònies em van servir perquè guanyés seguretat o perquè la perdés definitivament. Ara tinc 16 anys i des d’aquell estiu, cada dia al matí miro per la finestra i el veig. Passa caminant i va cap a l’institut amb aquell somriure burleta que té, el seu caire rebel, la seva roba estripada i la seva cresta. Per totes les nenes de l’institut és molt atractiu, massa atractiu. Si pogués tornar enrere, li contestaria aquella pregunta que, en aquells instants, es va quedar sense resposta i que ara, m’agradaria molt tornar-la a sentir.

La veritat fa mal Maite Puig - 4B

Dia 23 d’octubre de 2003 Encara no entenc perquè em tenen aquí tancada. Fa temps que


LiteràrIES

L’única cosa que recordo des que he entrat aquí és aquella nit de pluja i molt freda que anava amb cotxe amb els meus pares i la meva germana petita. Es fa molt dur esta aquí dins tancada sense tindré informació de l’exterior i sense cap carta ni foto de la meva família. Ara acabo de fer la teràpia amb aquell home, cada dia trobo les preguntes més estúpides, avui m’ha fet dibuixar la meva família i com em sentia amb ells. Com em tenia de sentir amb ells? Pues bé, eren la meva família! Dia 30 d’octubre de 2003 Un dia més la teràpia continua igual i jo també, sense cap resposta sobre les meves preguntes. Avui m’ha preguntat com em sentia després de prendre duran tot aquest temps les pastilles, no li he respost. Com vol que em senti? Si no sé ni per a què són! El dibuix d’avui ha sigut mes difícil de representar que els dels altres dies, m’ha fet dibuixar la felicitat, com es dibuixa això? Jo he dibuixat la meva família i uns quants amics meus i jo a l’aire lliure. És tot el

contrari de com estic ara, em sento sola i aïllada del mon. Dia 7 de novembre de 2003 Avui he descobert una cosa molt estranya. Quan estàvem fen la teràpia de cada setmana, el Joan ha tingut que marxar un moment perquè s’havia descuidat uns fulls i jo he aprofitat per mirar la seva maleta, a dins hi tenia un full que hi posava : Psicòleg Vilà: la meva pacient Marina Puig està realitzant la teràpia perfectament. Però encara no sé del cert si està preparada per saber la defunció de la seva família, o sigui que és millor continuar amb la teràpia durant dos mesos més i tenir-la en observació després de comunicar-li la notícia per tal que ho accepti bé i no li pugui crear un trastorn mental. El seguiré informant; atentament, psicòleg J. Gené. Encara no em puc creure el que he llegit en aquell full, quan m’ho pensaven dir? És la meva família! No li he dit res al Joan, no m’ha calgut, quan ho acabava de llegir ell ha entrat i s’ha quedat pàl·lid al veure que ja ho sabia tot. M’ha intentat calmar-me, no ha pogut, aquí s’ha acabat la teràpia per avui. Dia 9 de novembre de 2003 Ara cada dia em ve a veure el doctor hi em parla sobre el tema i em va explicant com va passar tot; resulta que aquella nit vam tenir un accident molt fort i jo vaig ser l’única supervivent del cotxe. Què faré jo ara sense ells? La vida és una desgràcia, no em val la pena viure si no tinc la meva família. La dosi de pastilles ha augmentat, diuen que són calmants. Avui no me les he pres, la infermera es creu que sí. Dia 16 de novembre de 2003 No aguanto mes, no m’agrada viure en aquest món, no té sentit! No vull estar aquí tancada, no

vull estar en aquesta vida! Fa una setmana que no em prenc les pastilles. Dia 20 de novembre de 2003 Fa una setmana que m’estic plantejant el que faré aquesta nit. Ho tinc decidit, no vull estar en aquesta vida, vull veure la meva família i aquesta nit ho faré realitat. Ja tinc tot el material que necessito i avui és l’últim dia en aquest collons de vida. El meu comportament davant del doctor és normal però per dins estic destrossada, no aguanto més! Avui he fet la meva última teràpia per mi, el doctor m’ha dit que estic bé i que d’aquí vint dies ja estarà, llàstima que no seré aquí per veure-ho. Marxo d’aquest món per viure una vida millor juntament amb la meva família.

Del tot al no res Francesc Vilanova - 4C

“Hola mama! Aquí a Madrid tot va molt bé, llàstima que hagi de parlar en castellà per fer-me entendre. La gent de la Uni és molt ben parida. Els estudis van fent, la setmana que ve comencem els dos mesos d’exàmens que és quan he d’apretar perquè si no, no m’ho trauré bé. Ja ens veure’m el dissabte, recorda que arribo a les set a l’estació de trens. T’estima Joan.” Aquest podria ser l’e-mail d’un noi que estudia a Madrid i que el cap de setmana torna a casa. Aquest noi vivia en una zona apartada de Madrid, en un piset de vuitanta metres quadrats, que compartia amb dos estudiants més, un de Valladolid i l’altre de Burgos, tots tres sobrevivien com podien al mig de la capital de l’estat, ja que ells eren de pobles petits de tres o quatre mil habitants. El de Valladolid es deia José, el de Burgos es deia Adrián i el nostre

41

Lo Gripau

estic aquí, a aquest centre, i des que hi sóc no veig a cap familiar meu ni cap amic. Cada vegada que els hi pregunto què hi faig aquí em diuen que ja m’ho explicaran quan estigui preparada. Preparada per a què? Aquesta és una de les moltes preguntes que em faig duran el dia mentre estic a la meva habitació. La meva habitació és tota blanca sense finestres i molt simple, sols tinc un llit per dormir i una cadira amb una taula i mai no em deixen surti d’aquí. Cada dia passa una dona amb una bata blanca i em dona un parell de pastilles vermelles, que encara no sé per a què són, ja que ni ella ni el Joan, que és l’home que em passa a veure una vegada per setmana, no em volen dir per a què serveixen ni les pastilles ni la teràpia de preguntes absurdes.


LiteràrIES amfitrió es deia Marc. El José estudiava telecomunicacions i només li quedaven dos anys per acabar. L’ Adrián s’instruïa en periodisme, l’any que ve acabaria i ja començava a buscar feina. En Marc estudiava aeronàutica, aquest era el seu tercer any i n’hi quedaven tres més. El trident passava la setmana a tranques i a barranques, de tant en tant, no ens enganyarem, una festa amb els companys de curs de l’un o de l’altre. Els tres amics estaven en contra de la guerra, en contra del transvasament de l’Ebre i eren membres de la plataforma NUNCA MÁIS. En definitiva, eren gent normal. Com he dit abans, ells vivien apartats de la Universitat, cada dia havien d’utilitzar el tren, el metro o l’autobús per arribar fins al seu centre d’estudis. Últimament s’havien acostumat a utilitzar el tren de rodalies perquè així podien dormir una mica més. Al tren, de tant utilitzar-lo, ja havien fet amics que es trobaven només als matins i durant una estona parlaven de la seva vida i feien broma sobre qualsevol tipus de tema, aquelles xerrades els animaven al matí i feien el trajecte més entretingut i amè. A les vuit i trenta en teoria, ja se sap que RENFE sempre fa tard, baixaven a l’estació d’Atocha i allà cadascú anava cap a la seva facultat i a dos quarts de tres es trobaven a l’estació per tornar cap a casa.

Lo Gripau

42

En Marc a la Universitat anava fent, no era el primer de la classe però no li faltava gaire. A la facultat era molt conegut perquè era molt obert i divertit, era el primer de revoltar-se i el primer en manifestar-se i de solidaritzar-se amb la gent. Segurament era el noi més altruista que et podies trobar, i a casa seva n’estaven orgullosos d’ell, a part de tot això era ajudat i t’escoltava quan li explicaves qualsevol problema, també perquè no dir-ho, era una mica foteta i excèntric.

El José era un xiquet natural d’un poblet de pagesos de Valladolid, ell enmig d’aquella ciutat s’hi sentia engabiat però també content de poder estudiar el que li agradava, ell enyorava caminar pel camp, l’aire pur, el seu tractor i ajudar a son pare en les feines del camp. A la seva facultat passava bastant desapercebut a causa de la seva timidesa, però amb els seus tres companys de pis semblava una metralleta, no parava de parlar. L’ Adrián era un noi molt obert, parlador però reservat i capficat en la seva carrera i amb ganes de treure-se-la a la primera i començar a treballar, ni que sigués en un diari d’ajudant o revelant fotos. La seva gran afecció eren els esports i sobretot el bàsquet, a la seva facultat havia trobat quatre companys a qui agradava el bàsquet i de tant en tant feien partits amistosos de tres per tres contra altres facultats de Madrid. L’endemà, com de costum, van agafar el tren per anar a la Universitat. Van entrar tot parlant al tren i es dirigiren cap al vagó on acostumaven a seure, van triar un seient on poder estar ells tres i els seus altres amics que pujarien més tard. A la següent estació va pujar un noi d’una edat semblant a la seva i es va asseure amb ells, durat tot el trajecte no va obrir la boca ni tan sols va fer un gest, va despenjar-se la motxilla que portava i la va repenjar al seient i no li va treure l’ull de sobre en tot el trajecte. Quan el tren va parar a l’estació on acostumaven a pujar els seus altres amics, aquell noi va baixar amb moltes presses i es va deixar la motxilla. Quan van pujar els seus amics, en Marc els explicà el que havia passat amb aquell noi i que s’havia deixat la motxilla, se’n van enfotre una bona estona del despistat que era aquell noi, fins que de cop i volta van sentir un espetec en un vagó del davant, es van mirar tots tres i de cop, res,

només silenci i foscor, se’ls hi havia acabat tot. Del tot al no res.

Perdre de veritat Joan Carles Vergé - 4C

Tinc 27 anys, sóc solter, visc en un pis de l’eixample, de professió enginyer. Durant la meva vida he perdut moltes coses, infinitat de coses: moneders, claus, el carnet d’identitat, el paraigua, la jaqueta, l’estoig, llibres. I la majoria ja no les havia vist més, i a vegades haver perdut algun d’aquests objectes em provocava molta angoixa. Me’n recordo de quan arribava a casa dient “he perdut les claus”, i els pares em feien un llarg discurs tot plegat per dir-me que haurien de canviar els panys i els portaria molta feina i diners. També em ve a la memòria, quan un dia tornant amb tren vaig saltar del vagó i em vaig adonar que m’havia deixat la cartera amb un gran nombre de carnets dins, entre ells el d’identitat. Els problemes que vaig haver de passar aquesta vegada, vam trucar a la RENFE, i a diverses estacions. Però a cap d’aquests llocs em van trobar la cartera. Al final vaig haver d’anar a denunciar la pèrdua als mossos d’esquadra i encara em van penalitzar alhora de renovar el document d’identitat. Però passats uns dies, desprès de la pèrdua, ja no hi mostrava interès. Encara que nombroses vegades et podies repetir “què se n’ha fet del que vaig perdre?” Doncs aquí és on volia arribar; ja deu fer dos setmanes, després de passar pel quiosc vaig arribar a casa i la meva sorpresa fou adonar-me que havia perdut el rellotge. Aquest era el primer que m’havia comprat amb el meu sou, i li tenia un gran apreci. Era un dia de poca feina, així que vaig estar rumiant on havia pogut anar a parar, vaig buscar i rebuscar però res, no sortia,


LiteràrIES vida. Al tornar a casa i al traure’m la jaqueta em vaig sorprendre al veure que tenia el meu rellotge, l’havia recuperat. Qui sap si aquell home amb pinta d’indigent, era un enviat del cel, que havia fet que tornés a recuperar alegria a la meva vida i m’havia fet sortir de la monotonia.

Amb una veu greu i desconcertant em va preguntar què buscava. Jo la primera vegada no li vaig fer massa cas i vaig continuar amb la busca pensant que només buscava interessos.

No deixis créixer l’herba en el camí de l’amistat.

Em tornar a preguntar el mateix i jo vaig continuar igual. M’ho va repetir un tercera vegada i al veure’l tant interessat li vaig respondre. L’home es quedà uns moment en blanc. Finalitzada aquesta breu incidència, em va començar a parlar sobre que ell no tenia res de material, que ho havia perdut tot; però tot i així podia donar gràcies de que encara li quedava l’essencial per seguir vivint feliç. L’essencial i l’únic que el preocupava perdre era: la salut, la pau, la persona a qui estimes, l’esperança, la dignitat, la llibertat... I em va explicar que mai estaries bé amb tu mateix si havies perdut aquestes facultats i no feies res per trobar-les.

En un poble del Pirineu, una noia, l’Aïda, vivia amb el seu pare i el seu germà petit. Ella tenia tretze anys i anava amb cadira de rodes, ja que tenia una cama paralitzada. L’Aïda era molt garrepa, no donava res a ningú, però ella demanava més que els pobres. Un bon dia, l’Aïda, al despertar-se, va voler anar al camp a passar el dia amb la seva millor amiga, la Xènia. A les deu del matí, la Xènia va passar a buscar a l’Aïda i van anar a un prat. Envoltades de margarides, roses, clavells i tulipes, de tots colors. Des del blau que ens recorda el mar fins al vermell intens d’una posta de sol en un dia de primavera, passant pel típic verd del camp, però que sense ell les nostres protagonistes no podrien estar estirades en el nostre fabulós paisatge. Però no solament eren elles soles, sinó que

Aquestes paraules em van afectar. Vaig donar les gràcies a aquell home entranyable, que amb les seves paraules m’havia fet canviar la manera de plantejar la meva

Eva Saltiveri - 2n

també hi havia algunes mares que treien a passejar els gossos i així els nens es reunien i es divertien. També hi havia una colla de fumadors darrere dels arbres que intentaven amagar el fum, però no ho aconseguien. S’enfilava lliurement entre les fulles dels xiprers formant les seves formes preferides. La Xènia va treure les espaioses i blanques tovalles de picnic i les va estendre al terra. Va ajuda a l’Aïda a assentar-se a les tovalles, i juntes van començar a treure el menjar i tot seguit a dinar. Després de dinar es van ajeure una estona. L’Aïda es va adormir, i la Xènia va aprofitar per anar a fumar una cigarreta amb aquella colla. Una hora més tard, l’Aïda es va despertar, no va trobar a la Xènia, i es va enfadar. Al cap de mitja hora la Xènia encara no havia aparegut, i l’Aïda va voler aixecar-se per assentar-se a la seva cadira; quan es va haver aixecat, va veure que es podia estar de peu i va voler caminar. La Xènia la va veure i hi va anar corrents. Quan hi va arribar ja era massa tard, ja havia caminat massa i va caure. Per sort, la Xènia la va poder ajudar. Quan l’Aïda va estar asseguda a la cadira, la Xènia la va renyar i llavors encara estaven més enfadades. En arribar a casa encara no s’havien perdonat. Des de llavors no es van tornar a parlar més. Ja ho saps: no deixis créixer l’herba en el camí de l’amistat per una miserable cigarreta. 43

Lo Gripau

igual que tantes i tantes coses que ja havia perdut anteriorment. Però aquesta vegada seria diferent em vaig fixar un objectiu, estava disposat arribar on calgués, per tal de recuperar el meu rellotge. Buscant desesperat per tot arreu, de sobte se’m va plantar un home al davant: tenia un aspecte miserable, se’l podia identificar ben bé com un indigent.


LiteràrIES

Personas de mi vida Mi madre Andrea Chordi - 4A

Mi madre, ésa es la persona a la que yo admiro tanto. Para mí es la persona más importante de mi vida en estos momentos ya que no podría prescindir de ella. Es una mujer que quiere y le gusta que la quieran. Sabe escuchar, sabe opinar y razonar. Le encanta mimar a la gente. Es una mujer en la que puedo confiar, no como su hija sino también como una buena amiga. Siempre está allí, en los momentos más difíciles, aquellos en que tropiezas y ella es la que te ayuda a levantarte; uno de esos momentos en que no reconoces haberte equivocado y ella te hace entrar en razón. Es una de esas personas que no te para de decir lo guapa que eres y qué bien te sienta la ropa aunque tú no lo creas. Mi madre, aunque por fuera transmite seriedad y tal vez un poco de tristeza, por dentro es una bellísima persona, luchadora, simpática y muy feliz. Le cuesta confiar en las personas, es decir, es reservada; pero si alguna vez te cuenta su vida, es que para ella eres una gran amiga. Cada vez nos vamos haciendo más mayores e incluso ella, pero aunque a veces nos peleamos por tonterías para mí ha sido, es y será siempre la mejor madre del mundo.

Mi abuela Montse Bernaus - 4A

Lo Gripau

44

No siempre es fácil describir a la persona que desde que nací he conocido y he querido. Ésta es mi abuela por parte de madre. Las dos, además de mi madre, nos llamamos igual, Montse. Ella era una persona de un carácter más bien fuerte, era la clásica abuela a quién le gustaba tener a sus nietos en su regazo y podernos tocar la piel, la cara, las manos... Siempre nos encontraba muy guapos y siempre se preocupaba, cuando íbamos a su casa, de qué comiéramos. Tenía la necesidad de transmitirnos mucho amor. No era una persona que le gustase hacernos regalos materiales, sinó que le gustaba poder hablar de las cosas que nos pasaban y hacernos re-

flexionar sobre aquel problema que a nosotros nos parecía muy importante. Por desgracia, hace dos años tuvo una enfermedad terminal y en un mes se nos fue. Ella se nos despidió el día antes de morir diciéndonos que no cambiáramos nunca y que intentáramos el bien para los otros. Esta experiencia tan dura para mí me hizo reflexionar que la muerte muchas veces para el que le llega no es tan dura como para los que deja. Abuela, siempre te querré y te recordaré por lo sencilla que eras.

Una mujer Maria Roca - 4C

La persona a la que más admiro es una mujer fuerte y con mucho carácter. En la vida no lo ha pasado muy bien, pero siempre ha salido de los apuros victoriosa y todavía más fuerte. Aunque no sea muy guapa ni esbelta, para mí tiene otros atractivos: su inteligencia, su fuerza, su sinceridad y, por encima de todo, sus ganas de superarse. La verdad es que solo saca su carácter más fuerte cuando se enfada, pero creo que es una de las mujeres más valientes que conozco. Además, la pierde la tozudería, como a mi. Todo junto hace que cada vez la admire más y que me guste parecerme a ella. Hay mucha gente que mi dice que me parezco y siempre doy las gracias, ya que a la persona a la que más admiro es a mi madre, y el mayor honor es que me parezca a ella.


LiteràrIES

Historias de amor Era principios de setiembre pero por el tiempo parecía que estábamos a mediados de enero. Hacís tres meses que nos habíamos trasladado a vivir a Biela y faltaba una semana para comenzar el nuevo curso. Desde que llegué allí y durante un cierto tiempo, se repetía por las noches el mismo sueño: “un ser muy querido se marcharía muy lejos sin poder verle jamás”. Yo me empeñaba en poder “descifrarlo” pero no llegué a entenderlo y en unos días de no soñarlo, me olvidé completamente del tema. Un día llegó a mi casa publicidad de una nueva librería en el pueblo y ocmo necesitba material escolar pensé ir a compralo allí. Al entrar, me quedé sorprendida: la librería era pequeña pero estaba decorada con muy buen estilo y llena de antigüedades, eso le daba una sensación de confianza y de calidez. Me acerqué al mostrador para que me atendieran y de pronto sentí que mi corazón latía cada vez más rápido: un joven salía de la trastienda cargado de libros. Al verme, los dejó en una mesa y se me acercó para preguntarme qué deseaba. Noté que me sonrojaba y para que no se diera cuenta, lo primero que se me ocurrió fue que quería un libro (aunque no me gusta nada leer). Fue a buscarlo, me lo envolvió en la trastienda, me lo dio y me sonrió: me había enamorado de él. No podía pasar ni un solo día sin entrar a verle. Como excusa compraba un libro y siempre era él que venía a atenderme. Hice lo mismo durante dos meses y mi habitación parecía una tienda de regalos, todos sin desenvolver, pues era lo último que él había tocado y para mí era un tesoro. Un lluvioso jueves de noviemnbre, como de costumbre, fui a la tienda pero aquel día no sería como los otros: mi chico no estaba. Pensé que había enfermado pero mis dudas se aclararon cuando su padre me dijo que se había marchado a vivir con su tía, en otra ciudad, muy lejos de la mía. El mundo se me cayó encima. El chico al que amaba con locura se había marchado y nunca lo volvería a ver. Llegué a mi casa llorando deseperadamente y me enceré en mi habitación. De pronto me fijé en todos los libros, allí, en una caja de cartón. Aún no sé por qué desenvolví un libro y mi sorpresa fue cuando encontré una nota que decía: “hola, me llamo Pa-

blo, me gustas mucho, y me pregunto si te gustaría salir conmigo”. No me lo podía creer. Desenvolví otro libro, y otro, y otro... casi 60 y en todos había un mensaje de amor. Pablo sentía lo mismo que yo, con la única diferencia que él nunca lo sabría.

2. Arnau Sebé, 2n Btx. Ella era una estudiante de psicología de segundo curso: pequeña, de pelo rubio rizado y con una mirada... ¡qué mirada! Parecía capaz de hurgar en tus más íntimos pensamientos. La primera vez que la vi yo estaba en la cafetería de mi facultad, charlando con unos compañeros sobre genética aplicada; ella entró sola, con una carpeta sobre el pecho y una bufanda que le daban un aspecto típicamente universitario, y, después de una fugaz oteada al local, se sentó con autosuficiencia a tomar un café. No volvió por la cafetería. Pero a finales de semestre, cuando yo casi la había olvidado, coincidimos por uno de esos caprichos del destino, en un coloquio sobre la globalización en la Facultad de Ciencias Políticas. A la salida empezamos a debatir el tema; con el fervor de la conversación olvidé por completo la incomodidad que me producía su mirada. Día tra día, charla tras charla, su mirada dejó de atemorizarme, puesto que ya había desnudado por completo mi alma. Dentro de un mes, cuando nos licenciemos, Clara y yo nos vamos a vivir juntos, nos queda toda una vida por compartir, toda una vida para descubrir esta fascinante mujer. 45

Lo Gripau

1. Andrea Bergadà, 2n Btx.


TeatrIES

Amb un bon regust teatral Un any més, la temporada teatral de l’IES Lo Pla d’Urgell de Bellpuig arriba a bon port sabent que s’han assolit els objectius bàsics marcats a l’inici del curs. El primer grup, format per alumnes de 4t d’ESO, tot i no haver pogut pujar a l’escenari, han tastat el món teatral a través d’un crèdit variable al segon trimestre. La possibilitat d’aprendre diverses tècniques teatrals i de veure teatre en directe els ha servit per saber encarar-se a un text teatral des de moltes òptiques. El curs vinent els espera assumir el paper de representar l’Institut arreu de Catalunya. De moment ja hi han posat el seu primer gra de sorra.

Lo Gripau

46

L’altre grup –barreja d’alumnes de 1r i 2n de batxillerat- s’ha mogut tot l’any revisant i assajant diverses propostes per poder portar a diferents espais teatrals. La primera cita era la participació a la XIXa Mostra d’Arts Escèniques de secundària de les terres de Ponent i de les comarques tarragonines. El grup convidat, Les enfants du reflexe, venia de Perpinyà després de fer un intercanvi amb l’IES Maria Rúbies de Lleida. Barcelona i Tortosa compartien la programació de la trobada. El dia 15 d’abril l’Institut del Teatre de Barcelona acollia la inauguració de la mostra. Més de dos-cents alumnes assistien a classes de dramatúrgia, cant o tècniques escèniques impartides per professors de l’Institut del Teatre. I a la vegada s’aprofitava l’estada a la ciutat del teatre per visitar l’interior del Teatre Lliure i el Mercat de les Flors. A l’hora de sopar ja érem a Tortosa, ciutat de les Terres de L’Ebre que en-

guany celebrava el 75è aniversari de l’Institut Joaquim Bau. Els dies 16 i 17 d’abril, castigats per les pluges primaverals, vam aprofitar els espais de l’Institut i del Teatre Auditori per presentar muntatges d’estils i gèneres molt variats arribats de poblacions com Lleida, El Vendrell, Tarragona, Tàrrega, Balaguer, Bellpuig i Tortosa, com a amfitrions de la mostra. Els organitzadors van programar tres actes multitudinaris: una xerradacol·loqui amb l’actor i director de teatre Oriol Grau, la representació de l’obra “Black is black” de Manolita Nadal a cura del grup de teatre amateur La Lira de Roquetes i un concert de música mestissa amb el grup d’Ulldecona Pepet i Marieta. El sopar de cloenda a l’Hotel Corona va compensar les petites mancances de l’allotjament i del menjar que vam viure a la Residència Seminari. Bellpuig havia estrenat l’obra “Cartes sense destinació” a partir de textos de Carles Capdevila,

Miquel Obiols, Octavi Egea i dels alumnes del Taller de Teatre. Amb els retocs que cal fer després d’una preestrena, s’aprofità la diada de Sant Jordi per presentar el muntatge, en una doble sessió, als


TeatrIES

Poc després de la mostra urgellenca i del nostre pas per la Festa Major d’Ivars el dia 28 de maig, es va enviar el vídeo a la campanya “El país a l’escola” d’Acció Escolar del Congrés de Cultura Catalan, amb seu a Barcelona. La sorpresa va ser quan se’ns va comunicar –a primers de juny- que

havíem estat seleccionats per a les semifinals d’entre un total de 80 propostes arribades de tot Catalunya. Nou grups actuaríem al SAT Sant Andreu Teatre durant els dies 7, 8 i 9 de juny. El taller de teatre de Bellpuig, acompanyats d’una nombrosa expedició de pares i companys d’Institut, actuà el dia 9 de juny a la tarda en un ambient propici. De retorn a les terres de Ponent, ens van comunicar que el jurat havia decidit que passàvem, un any més, a la final que s’havia de celebrar el dissabte 19 de juny al teatre Condal de Barcelona.

Atabalats pels exàmens de suficiència i per les darreres classes de preparació de la selectivitat, l’actuació del divendres 11 de juny al Teatre Armengol ens serví per a carregar piles de cara al compromís final. Aquesta representació deixà un bon regust de boca entre el centenar d’assistents que van atansar-se al teatre i que amb la seva entrada col·laboraven amb els projectes de Mans Unides. Pocs dies després, i sense tenir més temps per a assajos d’última hora, arribava el dia clau. El dissabte 19 de juny l’expedició bellpugenca es desplaçava fins a la ciutat comtal

47

Lo Gripau

alumnes i professors de l’Institut. L’espai escollit per a l’ocasió va ser el Teatre Armengol. Aquest mateix espai acolliria el dia 29 d’abril la 4a Mostra de Teatre Escolar de l’Urgell, emmarcada dins del programa comarcal de suport a l’educació. El Centre de Recursos Pedagògics i el Consell Comarcal de l’Urgell organitzaven, un any més, una petita trobada entre centres de primària i secundària de la comarca. El programa de secundària comptà, a més de l’obra de Bellpuig, amb Zas! de l’IES Costafreda de Tàrrega, “Mans enlaire” de l’IES Manuel de Pedrolo de Tàrrega i “Joves i bàsquet” de l’IES Ribera de Sió d’Agramunt. L’intercanvi teatral va servir per comprovar la feina feta durant en el curs en els diferents centres urgellencs.


TeatrIES

Primer va actuar l’IES Viladecavalls amb l’obra “La filla del mar” d’Àngel Guimerà; després l’Escola Vedruna de Palamós amb el drama “Terra Baixa” d’Àngel Guimerà i tancà el concurs el Taller de Teatre de Bellpuig amb el muntatge “Cartes sense destinació”. amb la il·lusió dalt dels núvols. Només tres grups havien passat a la final. El teatre Condal, enclavat en el mític Paral·lel barceloní, acollia la final de la 25a campanya “El

Lo Gripau

48

país a l’escola” en les modalitats infantil i juvenil. Malgrat la insuportable xafogor que regnava a tot l’edifici, les obres de teatre van començar amb força puntualitat.

Després del parlament de rigor de Jordi Guardiola, els membres del jurat van acabar de deliberar pressionats pel bon nivell interpretatiu dels diferents grups partici-


TeatrIES tes les fotografies a l’espai del Teatre Condal i de la mossada de mitja tarda, l’autocar retornava – esclatant d’eufòria- cap a les Terres de l’Urgell. De la il·lusió dels núvols arribàvem a tocar el setè cel teatral. Tot un plaer, sens dubte. Joan Cornudella Olivart Director de Teatre

pants. L’IES Lo Pla d’Urgell aconseguia el primer premi del Concurs de Teatre Juvenil de Catalunya gràcies a la perfecta sincronia de text, d’interpretació i d’efectes luminotècnics i sonors. Palamós i Viladecavalls es repartien el segon i el tercer guardó respectivament. A més de l’escultura de record per al grup, se’ns lliurà un diploma acreditatiu i un val de 500 ¤ de premi per a l’Institut. Un cop fe-

Sisena promoció LOGSE

Lo Gripau

49


Còmics

Sílvia Salvia Martí i Sònia Sans Carrera

Lo Gripau

50

Montse Grau, Anna Badia i Andreu Isan


Elisabet Gass贸

Lo Gripau

C貌mics

51


LO GRIPAU 2004  

Revista de l'INSTITUT LO PLA D'URGELL - BELLPUIG

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you