Page 1

Premi Sello Europeo 2004

Juny 2008

Alumnes de batxillerat en la seva visita a Madrid

ELS ALUMNES OPINEN PREMIS DE CONCURS DE SANT JORDI Madrid NÚMEROS AMB ESTIL

16


CONTINGUT

C E N T R

EDITORIAL  2 ELS ALUMNES DE LA SERRETA VISITEN LA REDACCIÓ D’eL pAÍS  2 Madrid  3 COLÒNIA VIDAL  3 VIATGE A PARÍS  4 ELS ALUMNES OPINEN  4 AUDICIÓ DE SAXO  5 NÚMEROS AMB ESTIL  6 els alumnes francesos ens visiten  6 PRIMER PREMI CONCURS DE SANT JORDI (català 1R BTX)  6 PRIMER PREMI CONCURS DE SANT JORDI (castellà 1r BTX)  7 Verano  8 PRIMER PREMI CONCURS DE SANT JORDI (anglès 1R BTX)  8 PORT AVENTURA DE NOU  9 TENIS A SANT MUÇ  9 La salamandra (i)  10 Todo está acabado  11 L’esperança  11 El còmic  12 PAPELES DE DON BERNARDINO ROIG  14 Una carta  15 EL VIATGE A ITALIA  16 PRIMER PREMI CONCURS DE SANT JORDI (Il·lustració)  16

EDITORIAL

Un any més han arribat els calors estiuencs, i amb la xafogor, com empeses per uns aires que ja no toca respirar, s’acaben les classes. En les nostres contrades les durades dels cursos tenen els límits que imposen les calors insuportables. Com ha estat sempre. La necessària concentració que exigeixen els estudis es fa incompatible amb la temperatura dels mesos d’estiu. En altres països els escolars fan les vacances distribuïdes al llarg del curs i cal pensar que això garanteix uns millors resultats acadèmics. Aquí, la concentració de les vacances durant els mesos imperials romans (Juli Cesar i Cesar August) no respon tant a raons pedagògiques com a la impossibilitat de garantir unes condicions mínimament dignes en què fer les classes. Amb el darrer alè de profes i alumnes s’ha fet l’esprint final: els crèdits de síntesi de l’ESO i els Cicles Formatius, la selectivitat i les recuperacions. Com sempre, ara caldrà combinar el merescut descans amb la prudent preparació del proper curs. Només una nota especialment trista ha ennuvolat aquestes setmanes: la mort de Rafael Martín Cuadern a qui el trasplantament que necessitava des de feia molt no va arribar-li a temps. Avui el nostre record també és per ell i el condol per la seva família.

La Direcció

ELS ALUMNES DE LA SERRETA VISITEN LA REDACCIÓ D’eL pAÍS

E

Els alumnes de quart curs d’ESO han visitat la redacció de la delegació del diari El País amb motiu de la realització del crèdit de síntesi que en aquest curs es dedica al món laboral. Durant la visita l’hostessa que ha fet d’amfitriona ha fet un recorregut per les instal·lacions incloent-hi un refugi antiaeri que data de la Guerra Civil que es troba als sotans de l’edifici. En la sala d’actes s’ha projectat una presentació sobre els aspectes generals de l’empresa i el seu paper dins del grup PRISA. A la sortida els alumnes han rebut un obsequi que ha consistit en una portada amb la notícia i la imatge del grup que podem veure a sobre. Redacció

2 Entre Passadissos


COLÒNIA VIDAL

Madrid

C

El dia tres d’abril, a les sis de la matinada, l’autocar va sortir des de la rotonda de l’Institut. Va ser un viatge una mica llarg ja que havíem de passar a prop de set hores dins. A les dues vam arribar a l’hostal Núria, al casc antic de Madrid, i ens vam acomodar a les nostres habitacions. A la tarda, vam donar un passeig per Madrid fins les vuit, l’hora de sopar. A la nit cadascú va sortir pel seu compte, hi havia gent que es quedava fent festa a l’hostal, altres anaven a passejar pel barri de Chueca. Divendres al matí, es va fer una sortida en autocar panoràmic per veure la resta de Madrid, per exemple, les torres Kyo, la Cibeles i altres monuments de la ciutat. A la tarda vam visitar el museu Thyssen Bornemissa i alguns vam anar a veure la paret-jardí del Caixafòrum. A la nit vam assistir a una obra de teatre que es deia “El tomatazo”. Ens va agradar molt a tots. Al principi els actors es confonien entre el públic, més tard ens van oferir un fantàstic espectacle, on va haver-hi més d’un “tomatazo”. Dissabte al matí vam anar a veure l’estació d’Atocha i el seu monument en record de les víctimes de l’11-M. Més tard vam visitar el museu d’El Prado on vam veure les seves obres més importants; Danae, El Jardí de les Delícies, Les Tres Gràcies, Les Menines. Després ens van donar temps lliure, alguns van anar a discoteques, altres al Retiro i la resta de compres per la Gran Via. Diumenge, vam anar al Palau Reial de Madrid, vam veure una col•lecció de tapissos, la Real Armería i la catedral de La Almudena. A la tarda, era temps lliure. Dilluns al matí, vam fer les maletes i vam pujar a l’autocar. Abans de marxar de Madrid, vam fer l’última parada per visitar el museu Reina Sofia, un museu d’art modern, on vam veure El Guernica, un quadre que ens va impactar per la seva grandària i la seva història. A la una del migdia vam emprendre el camí de retorn a Rubí. Va ser un viatge que mai oblidarem.

El passat vint-i-set de març els alumnes de 4rt d’ ESO vam visitar la colònia Vidal. La sortida va ser molt interessant. Ens van ensenyar totes les instal•lacions, les botigues, les cases, les fàbriques i els llocs d’oci. En aquella època es vivia bastant malament ja que no tenien bona higiene ni bona alimentació. Per altra banda les condicions de treball eren pèssimes, i els obrers s’havien de llevar a les quatre i mitja de la matinada per començar a les cinc. Es despertaven amb una sirena molt forta que es sentia a tota la colònia. Treballaven 13 hores diàries. Per a mi el pitjor de tot era el soroll que feien les màquines, encara que tan sols ens van posar en funcionament una màquina, era insuportable; no em vull imaginar 200! A la colònia encara hi viuen a la vora de 50 persones. El que més em va interessar va ser el casal de la dona, allà era on aprenien a ser mestresses de casa, tenien tallers per aprendre a cosir, cuinar i en general totes les feines de casa.

E N T R E

María González 4t D

Gemma Sánchez, Mónica Lindo, Anna Andrés 1r BTX Social

3 IES La Serreta


VIATGE A PARÍS

C E N T R E

Les alumnes de segon curs de Perruqueria junt amb companys d’altres cicles i professors vam viatjar del 25 al 29 de març a París. Vam emprendre aquest viatge amb molta il•lusió, ja que coneixeríem la ciutat on va néixer l’art de la perruqueria i de la bellesa. Per a algunes, era la primera vegada que pujàvem en avió i va ser una oportunitat molt especial. No s’oblida mai, i sobretot si la comparteixes amb les teves companyes de cicle. Durant els dies que vam estar a la ciutat no es va parar gens, es van visitar els llocs més emblemàtics i vam fer un passeig amb vaixell pel riu Sena. Va ser molt emotiu. Ens vam tornar unes autèntiques criatures al Parc Disneyland, és meravellós. Per cada perruqueria que passàvem, ens aturàvem per observar l’aparador, les treballadores, els cosmètics i el mobiliari en general, no ho podíem evitar, és la nostra professió, de la qual estem molt orgulloses. Pel que fa als cabells de les dones franceses, no ens van agradar. Ells van ser els precursors de la perruqueria, però la veritat és que ara el nostre país està més

avançat i segueix millor els cànons de la moda actual. No vam parar de fer-nos fotografies com les models que trobem a les revistes de moda. Ho portem a la sang, i quin millor paisatge que la Torre Eiffel, Notre Dame, el riu Sena, Disneyland i sobretot els jardins tan magnífics dels que pot presumir París. La convivència amb els companys/es dels altres cicles va ser molt agradable, per fi ens vam conèixer i tenim moltes experiències bones per recordar. No oblidarem mai aquest viatge. Aquest curs ens acomiadem i no sabem si mai ens podrem tornar a reunir. Però el record del nostre viatge a París perdurarà per sempre. Adela Solé Hem recollit un seguit de frases que mostren el sentir de tots els alumnes en acabar el viatge. La CRISTINILLA diu que: “París... un viatge que mai oblidarem”. El SERGIO com les seves companyes també parla de: “París va ser un bon viatge de fi de curs i m’ho vaig passar molt bé”. La SÍLVIA i la PATRÍCIA com a bones representants Llonguer’s (noies Llongueras) diuen respectivament: “París una ciutat que mai oblidarem sobretot amb la companyia de les Llonguer’s” i París... la ciutat on les Llonguer’s es diuen adéu per sempre; el millor viatge, mai us oblidaré”. L’ EVA pensa que: ”París... impressionant, una experiència que mai podré oblidar i un bon comiat. Per últim la frase de la Sara és : ”París la ciutat de l’amor!!. Durant quatre dies la nostra ciutat. Alumnes 2n Perruqueria

ELS ALUMNES OPINEN Als alumnes de tercer d’ESO C i D i de segon de batxillerat científic els vaig proposar com a redacció que opinessin sobre una notícia que fa un cert temps va sorprendre’ns a tots. Al gener del 2007 al diari Avui va aparèixer amb aquestes paraules “Una dona de 67 anys ha donat a llum dos bessons a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, despprés d’haver-se sotmès a una fecundació in vitro als Estats Units”. Victor Albert, professor de català. Aquestes són algunes opinions: “No entenc perquè hem d’anar en contra de la naturalesa que ha establert una edat i unes condicions determinades per tenir fills de manera natural. És comprensible que la senyora vulgui complir el seu desig de ser mare, però arriba massa tard, no creuen? I què passarà amb aquests nens? La diferència d’edat és molt gran, i això podria crear malentesos i problemes. Més que una mare soltera, semblarà una àvia. Els diners invertits en la fecundació in vitro, segurament estarien millor aprofitats si s’haguessin donat per ajudar els nens que viuen en situacions infrahumanes, que desgraciadament són molts en aquest món. Violeta Tihomirova 3r ESO “ “M’agradaria donar la meva opinió sobre la notícia del diari d’Avui. És molt maco tenir fills. Quan jo sigui gran ja m’agradarà tenir-ne, i tant, però de moment només puc imaginar-me que deu ser una gran

4 Entre Passadissos


emoció agafar i tenir en braços allò que s’ha anat formant dins teu durant nou mesos. Però tot i així...em sembla tan egoista que una senyora de 67 anys - fins i tot més gran que ma mare- tingui bessons! No dic que aquesta dona no pugui fer-se’n càrrec,però ja està jubilada i la pensió que li donen dubto molt que li serveixi de gaire per a ella i els nens. Sentint-ho molt, ho trobo tan malament per la seva part! Crec que només ha pensat en ella i no en el futur de les criatures. No vull ofendre a ningú però els diners que ha utilitzat per a fer-se aquesta fecundació in vitro els podria haver donat a una ONG o a dones joves que volen fills i no en poden tenir i no disposen dels diners. Penso que tothom té dret a ser mare i saber el que és, però crec que a certes edats no és convenient. Espero que qui vulgui ser mare s’ho pensi abans. Mireia 3r ESO” “Escric aquesta carta per expressar el que penso sobre la dona de 67 anys que ha tingut bessons. No penso jutjar-la pel que ha fet. Pensem que és una irresponsable, impresentable, etc. Però penso que el que ha fet no està malament. Pensem que no té edat per tenir uns nens i que és perillós. Però bé que hi ha noies de 16 anys, o 20 etc, que tenen fills i que no els saben cuidar. Si aquesta dona sap cuidar els seus fills els altres no som ningú per dir-li res. Que demostri que pot. Oblidem-nos de l’edat, perquè el nen o nena li pot molestar que es pensin que es la seva àvia, però com és la seva mare i se l’estima ho superarà fàcilment. Ens creiem que els nens són molt feliços amb uns pares joves, i ens sembla malament que tinguin fills la gent “gran”. Aquesta gent té molta més experiència, pot cuidar i criar un nen igual o millor que els altres. El perill del part, s’ha de córrer. És millor intentar donar una oportunitat a una nova vida,que quedar-te amb els braços creuats. A més a més els ha tingut sense dificultats i puc dir que segur que ha valgut la pena. Júlia Gargallo González 3r ESO” ELS LÍMITS DE LA CIÈNCIA Els límits de la ciència han estat, des de sempre, objecte de debat per part de molts filòsofs, des de Sòcrates fins als nostres dies. El fet que la ciència s’instauri com a model de coneixement, té, en alguns àmbits, unes greus conseqüències, que poden anar des d’un problema de principis morals i ètics fins a uns altres de drets humans, com en aquest cas. Quan la ciència permet la fecundació in vitro en una dona de seixanta set anys, es plantegen molts problemes de caire ètic, com la posterior vida que probablement esdevindrà el fill sense la figura materna, però també, entra en contradicció en quant al dret de la mare per realitzar la fecundació. Aquesta sèrie de contradiccions no és més que un joc d’interessos entre la mare, el fill i els drets i llibertats de cadascun. La situació que es presenta quan aquesta dona manifesta la voluntat de tenir un fill, a la seva edat, no és més que una dels milions de situacions que ens farien plantejar que la ciència ha de tenir límits. Es cert que la ciència, com a nou deu dels nostres dies, s’ha de plantejar una sèrie límits per tal d’evitar aquests tipus de problemes i contradiccions. És quan la ciència entra en el terreny de l’ètica on perd el seu caràcter

pluripotent i es torna ambivalent i subjectiva. Arribats a aquest punt, la qüestió ja no és pas si la ciència ha de tenir límits. La qüestió és, qui es veu capaç de posar aquests límits perquè la ciència no interfereixi en assumptes de caire ètic i moral? (En busca del filosofo rey) Sebastián Delgado 2n BTX CN”

C E

AUDICIÓ DE SAXO

N T

El Daniel Minguet i el Pau Venteo de primer d’ESO, juntament amb el seu professor de saxo de l’Escardívol, van oferir-nos una interessant audició de saxos tenors. Primer ens van explicar una mica els orígens i la mecànica de l’instrument, i després ens van fer una petita introducció de les peces musicals que anaven tocant. Finalment, van obrir un torn de preguntes. Moltes gràcies als tres, vam passar una estona molt agradable i vam aprendre moltes coses!

R E

Redacció

5 IES La Serreta


NÚMEROS AMB ESTIL

PRIMER PREMI CONCURS DE SANT JORDI (català conte 1R BTX) Estiu

C E N T R E

Enguany les alumnes de segon curs de Perruqueria hem participat en el concurs de fotografia matemàtica que organitza el Departament de Matemàtiques del Centre, durant els dies previs a Sant Jordi. La fotografia titulada NÚMEROS AMB ESTIL ens ha permès guanyar el segon premi. Posteriorment es va presentar al concurs de fotografia Matemàtica organitzat per l’ABEAM (Associació de Barcelona per a l’estudi i l’aprenentatge de les matemàtiques). Hem quedat finalistes i ens han concedit un accèssit; per la qual cosa estem molt satisfetes. Us adjuntem la fotografia. La vam elaborar des del crèdit de Maquillatge. 2n Perruqueria

-Vols anar a dormir d’una vegada? Quin mal humor que tens! Mentre ell se la mirava amb els ulls perduts en algun lloc de la seva anatomia, pensava atònit per sí mateix que la seva dona, mai havia arribat a tocar aquella bellesa tan perfecta, tan fresca i jovial d’aquella noia “Carme”. En aquell moment, ella va recitar de la seva boca, petita en aparença, però molt lleugera en parlar una cosa que el va fer decidir la seva vida, el va empènyer a complir el seu somni, el qual quasi com una utopia havia mantingut en secret gelosament: -Sembla que no m’estimis. Cada cop que em mires o em parles, ho fas tan lluny de mi... Se la mirava mentre es girava, direcció a la seva cambra. Era molt bona dona, s’escarrassava molt treballant per mantenir la família. Treballava moltes hores venent llanes, sedes i fils per cosir. La seva constància despertava en ell una profunda admiració. No havia tingut una vida gens fàcil pobreta, i es va casar amb ella per aquestes qualitats. Però, durant tots aquells anys, qui ocupava tots els seus records i part dels pensaments no era la seva dona,sinó que era ella, amb les cames al descobert i el vestit amb volants airejats pel vent movent-se gràcilment. En aquell instant, se’n va adonar que havia perdut la seva vida en una empresa que ell no desitjava fer, s’havia endinsat en un camí equivocat. La seva vida era gris, com del color del seu vestit, aquell que tant recordava, aquell que tantes nits li arrencava el son. No era gens feliç. I en aquell moment va esdevenir al seu cap la idea més descabellada que se li podia ocórrer a un pare de família amb un vell desig de joventut. Aniria a buscar-la, estava decidit a remoure cel i terra per tal de donar compliment al seu desig, que alhora tant el turmentava. Desitjava per sobre de totes les coses tornar a veure aquella figura esvelta com la d’una baldufa ballant sota el vent. Sobtadament però, uns cops de peu a la porta van interrompre el seu pensament. Era el seu fill que arribava del sopar al que l’havien convidat. I encara amb més fervor va desitjar anar a buscar-la quan pensava en que potser li passaria el mateix al seu fill quan fos gran. No suportava pensar que aquesta frustració l’aniria menjant per dins fins el seu últim alè de vida. Fred sentia sota la llum de la lluna, repenjat al balcó observant els jardins, les clavellines desprès d’haver enviat al seu fill a dormir. Anà a recollir les seves quatre pertinences sense fer cap soroll. I allà, petitona i feble com era, va mirar la seva dona mentre feia un sospir dormint. Li va fer molta llàstima de deixar-la en el fons, però ell no l’estimava pas. L’única cosa que sentia per ella, a part de respecte, era pena, molta pena. I, amb la lluna lluent al firmament, donant llum al món en absència del seu espòs el sol, se n’anà a buscar-la, Carme... Va caminar de poble en poble durant molts mesos, quasi perdent la noció del temps, preguntant a cada botiguer, a cada forner de totes les botigues, a cada veí que hi havia per la zona. Anava de poble en poble, preguntant, després de més d’una trentena d’anys per aquella jove. Ell mateix sabia que allò era una bogeria, que no tenia cap mena de possibilitat de trobar-la. Havia passat massa temps, ningú la recordaria. Aquest vell amic que mai s’atura, aquest cop li havia jugat una mala passada. Si volgués tornar enrere, tornar a casa seva amb la seva dona i el seu fill després de tants mesos fora sense donar crèdit de la seva desaparició, n’estava segur, ella no el perdonaria mai. No va deixar rastre. Sandra Sánchez 1r BTX CNS

6 Entre Passadissos


PREGÚNTALE A ALICIA “Pregúntale a Alicia” és una novel•la, d’autor anònim, basada en una història real. Alícia és una adolescent amb els problemes habituals de la seva edat: està descontenta amb el seu físic, vol ser popular, i troba consol en el seu diari íntim. Un dia, inviten Alícia a una festa i, després d’haver begut unes copes, Alícia comença a trobar-se marejada, a veure colors i formes. Li han ficat droga a la beguda com a joc i diversió. Des d’aquest moment, Alícia emprèn el terrible viatge pel món de les drogues i descobreix que gràcies a elles pot trobar popularitat. I sense poder parlar amb ningú per por, intenta afrontar-ho ella sola, tot i que la seva família no comprèn el que Alícia està vivint. Cau moltes vegades en la tristesa i depressió, sense suport de ningú. Per fi, troba una amiga, la qual també es droga, i juntes lluiten per sortir endavant. Amb això, s’escapen de casa per no crear més problemes a la família i es troben de cop en la ruïna; han de buscar treball. A més a més, a Alícia la prenen per boja i la tanquen en una espècie de psiquiatra. Finalment, deixen la droga enrere i tornen a casa. Des d’aquí tot són alegries, felicitacions, etc. Tres setmanes després, l’autora d’aquest llibre va morir. Excés de droga? No se sap. Opinió personal: Per a mi, aquest llibre és molt adequat per a la nostra edat. Mostra la realitat des d’un punt de vista adolescent, ja que l’autora d’aquest llibre és una adolescent i ella és la que va viure aquesta tragèdia. És molt impactant per tot el que s’explica de com una petita i insignificant dosi pot arribar a portar a una persona a la desesperació i la ruïna. També m’ha sorprès la força de voluntat que tenia Alícia, perquè sortir de la droga és molt difícil, i ella ho aconsegueix i torna a l’alegria. Aquest llibre el tornaria a llegir i el recomano.

els alumnes francesos ens visiten

C Una vegada més els alumnes francesos de Lanester han tornat en l’intercanvi organitzat per Diego Gabaldón i el departament de llengües. Aquesta vegada els veiem a la imatge en la seva visita al Centre. Redacció

E N T R E

Marta López Saavedra 1r D ESO.

7 IES La Serreta


Verano

C E N T R E

Me gusta mucho el verano. Siento muchas sensaciones: ilusión, diversión, felicidad, alegría.... El último verano fue increíble. Me lo pasé muy bien, ya que estaba con la gente que quería, mis familiares y mis amigos. Es y seguirá siendo inolvidable. Me acuerdo de cuando íbamos con mi prima a la roca de Blanes, nos subíamos a lo más alto y luego nos tirábamos. Era una pasada. También cuando estábamos cenando, toda la familia en una terraza de un restaurante chino y se levantó mucho viento: los platos volaban, los cubiertos, los refrescos, la gente se iba sin pagar, menos nosotros, que fue cuando mi madre, que no se había enterado de nada, pagó. Por la noche nos íbamos a la discoteca con mi hermana, mi prima y nuestras amigas, el ambiente que había era muy chulo. Al final de todo el verano acabé muy morena y con muchas energías para empezar el colegio. Falta un mes para que empiece el verano y las vacaciones, volveré a ir a Blanes con mi familia y mis amigas. A ver cómo se plantea este verano y si es mejor que el pasado. Giuliana Anzalone 3r A

PRIMER PREMI CONCURS DE SANT JORDI (anglès 1R BTX) Walkies! And, when I was still with the sandwich in my mouth, Fruitcake and I started to walk. But, many things happened in that moment. First, it started to rain hardly, the second was that, when I was thinking of other things, the dog ate all the food that I had for the route! And in third term, Fruitcake also ate the maps which I had in my rucksack. That’s a silly dog! I thought so the situation couldn’t be worse than then but, despite the terrible weather and, having no maps, we started our trip across the coast, we were walking without knowing where we were going exactly. The first day of the trip, I was very tired and very lost because I didn’t have any map to look in and choose the best route to go. My clothes and my hair were wet, but the dog didn’t seem tired or lost, he was happy and run ahead of me all the time, like showing me the way to go to a concretely place…I thought many times what might be the use of this dirty and ugly animal with me in the journey, but I didn’t wait too much to understand my question’s answer. It was a rainy night, and the dog was running to a very big castle, placed in a cliff near the sea. It was very nice under the rain and when I saw one of the tower’s window, a few lights were moving, and then, we…Sorry, I mean: “He” decided to enter (because when I decided to enter to buy some food and drink and wait there until the rain stops, the dog had already entered!). To arrive there, we had to climb a very big rock wall, and finally we did, and arrived at the door, I knocked and wait a few minutes. When we were there, waiting for someone to open the door, a very loud music sounded in the castle, and suddenly, a man came to open the door. The man was dressed very kind and seriously (like if he was celebrating a wedding) and asked us: -What do you want? I told him all things that happened since our walking start, and he agreed to give us some food and drink (for free!) and also we could stay there for the night. When we came in, I understood why the music was very loud and the lights were moving. A wedding was being celebrated. I and Fruitcake sat down in an armchair (well, the dog didn’t sit down in another armchair exactly, better said: He sat down above me) and watched the celebration, the dance and, specially, the woman who was dressed with a white dress and had a long tail, very dirty. She seemed like an old woman (I was thinking to myself) but it’s possible for an old couple to marry. But, what was my surprise! When she came towards me and said: What are you doing here alone, girl? Come with us and dance! And, when I saw her face, my body froze too fast. This woman was my grandma! My grandma, the same woman who I hadn’t met since I was a child. What’s a surprise! Then, she took me to the dance floor and danced with me for hours, and the dog danced too, biting the ankle of the people who was there, (I suppose that it was funny for him). Late, she introduced me her husband and I spoke to her all night long. When the midday woke me up with a terrible hot sun, I dressed up and my grandma prepared me a enormous bag, full with food, drink, new clothes and eight maps, just in case the dog ate them again, I will have seven more to continue (I told her that Fruitcake ate my maps). I said goodbye to everybody and we continued our route. During four days we walked, stopping to eat and relax (Oh dear, thank God for this delicious food that my grandma gave me!). The fourth

8 Entre Passadissos


day, a very hot sun was shining hardly. And, when we were walking in Plymouth, I could see something like a river in the distance. And, it was true, there were a big river, called Tamar (I asked the name of the river to a man who was there) and I decided to have an improvised “shower” in. I threw my bag in the nearby grass, between of a green and big bushes and I came into the water. It was fantastic! The water was very clean, transparent and very cold. I swam during hours and, when I came out, a frog was in front of me. I was so surprised because when I tried to walk towards the bushes where I had left my rucksack and my bag full of food and my clothes, the frog didn’t go away, it was in front of me, very near my feet and, when I tried to move to another side, the frog followed me. I thought that it wasn’t very handsome, but it was a funny animal. I felt that it wanted to come with me. This animal was very familiar, but it couldn’t be possible. A frog, a familiar presence! But finally, I agreed and picked up the frog and I put it in my pocket. I put on my rucksack and picked up the bag (It weighted a lot. I’ll become like a culturist woman I thought), called Fruitcake (he was sleeping a bit, lost in the bushes) and continued our travel, now being three. But, this silly dog and the frog were fighting all day during part of the trip. Fruitcake (I though many times: What a stupid name for a dog) didn’t like the frog (still without name) and tried many times to bite it, but the frog jumped and kicked the dog in the eyes with its haunches. I was getting angry for moments, and I shouted very loud to the two of them. And, because I was so angry, I tripped over a stone in the floor and fell down. But, I didn’t fall exactly on the floor. I fell and, accidentally I kissed the unnamed frog. Oh my God! Firstly, it was a disgusting fact, and when I stood up (I had an injury on my left knee and on my foot, it was no good, very painful) I looked at the frog and it began to shine like a bulb of hundred Kw. The light was blinding me, and when it finished, in the site of the frog, there was the person that I expected less. My boyfriend was there, in front of me: –I couldn’t stay in house waiting for you (he told me). I needed to follow you and stay with you, and go with you, and...Just with you. I went to a magic house located in Britain, looking for a way to be with you without being myself, this way you wouldn’t recognize me and I would stay with you. And, the witch who was in the magic house, transformed me in an ugly frog and sent me to the river, where you would arrive in a few hours. The only way which I could return to my original form, you’ve seen how. You kissed me and, now I’m here in front of you. When I saw him, after he finished, I hugged him strongly and, he said hello to the dog and continued the trip with us. Penzance, the last place to go in our way, the end of our amazing trip. After three more days, walking me, my frog-boyfriend and the dog, we arrived at the final place to go. He proposed to go in a restaurant, placed in the top of a lighthouse, in Land’s end. And, in the bar we saw my brother, who was working there. Fruitcake run as fast as he could and jump towards him very happily. Definitively, it was an amazing, hard, and surprising trip for me. Sandra Sánchez 1r BTX CT

PORT AVENTURA DE NOU

C Els alumnes de l’IES La Serreta han fet l’útima sortida d’aquest any a Port Aventura. Tots s’ho han passat d’allò més bé. Els professors, sense oblidar la seva tasca pedagògica i amb el seu director al capdavant, han donat una lliçó pràctica de com fer el cabra sense sortir-ne de la via. Redacció

TENIS A SANT MUÇ

E N T R E

Els alumnes de 2n hem anat a l’Esport Tennis de Sant Muç. Un cop allà ens van dividir en quatre grups. Els dos primers van fer una hora de tenis, l’altre grup va fer frontó i l’últim grup va fer lliure i va aprofitar per esmorzar. Hi havia tres pistes de tenis, dos ens les van deixar per a nosaltres i una de frontó. Ens ho vam passar molt bé, esperem repetir l’any que ve. Sofia i Xènia 2n B

9 IES La Serreta


La salamandra (i)

C E N T R E

10

De què poc em va anar que aquella vertadera bruixa m’enxampés amb la seva escombra que sempre em buscava. Vaig tornar al bosc de les arrels i em vaig quedar quieta pensant en tot allò que havia succeït fins llavors. Vaig pensar, però sempre en aquella arrel, l’arrel més vella, on sempre l’esperava a ell. Bruixa jo? D’ on podia haver tret aquella ximpleria? Una cosa estava clara, les seves invencions no anaven pas poc lluny. Em mirava al mirall d’aigua, adonant-me del que m’havia transformat. Ara era un animal insignificant al que ningú trobaria a faltar si li passés alguna cosa. I per què no podia ser ell el bruixot? Que jo sabés no tenia una parella al meu costat qui deure respecte i fidelitat, no, no pas jo. Era ell qui tenia una esposa, era ell el que no va complir amb el seu deure i el que va trencar una promesa. Era ell. Llavors, per què haig de ser jo la bruixa? Quina societat que em rodejava... una societat que pensant fredament em repugnava, quasi m’alegrava i tot de no formar ja part d’aquella comèdia plena de persones fent el seu paper tan ben elaborat. Ja no tenia altra cosa a fer, només pensar. De sobte algú em va tapar la llum de la lluna, era tan petita que qualsevol animal o persona podia deixar-me a les fosques en pocs, o pot ser, tan sols un segon. Era ell, era ell qui no em deixava veure el terra que trepitjava. Vaig moure’m tan silenciosament com vaig poder, no volia que em veiés, volia mirar-me’l una estona, volia veure què feia allà. Encara que els meus desigs fossin estar tan a prop d’ell com ho vaig arribar a estar aquells dies que em portava a viatges inoblidables on

només m’havia portat ell. Va estar-s’hi hores allà assegut amb el cap mig baix. Si no fos perquè sabia que em donava per morta hauria pensat que m’esperava, que m’esperava a mi. - Sé que ets aquí. El cor em va donar un volt! Em parlava a mi? - Vaig recórrer cada camí que vam fer junts des que vas convertir-te en aquella estranya salamandra. Mentia, això ho havia fet jo, no pas ell. - Entenc que no vulguis parlar amb mi, només vull que sàpigues que la meva dona sempre i només seràs tu. Encara tenia la cara de dir-me allò. Una sensació enorme em va recórrer el cos i en un obrir i tancar d’ulls tornava a ser aquella joveneta que tant sabia que li agradava. -No m’equivocava, eres aquí. I tampoc s’equivocava la meva muller, ets una bruixa pel que veig. Com gosava dir-me bruixa? Ara ja sí que no volia ni mirar-li a la cara. Li vaig deixar clar que el que m’estava passant no tenia explicació, jo no estava provocant cap dels meus canvis físics, esbrinaria què era però jo no ho feia. I també li vaig deixar clar que no el volia tornar a veure. Sort que me’n vaig adonar a temps. Una persona que diu estimar-te mai de la vida deixaria que et cremessin en una foguera, ni que ningú l’acusés injustament, i l’hauria estat buscant. Però ell no em buscava, no sabia què feia exactament allà, però no em buscava. Ni tan sols m’estimava. Havia estat tot aquell temps visitant-li i escoltava dir-li a la seva esposa les mateixes paraules que em deia a mi. Era difícil escoltar les seves plegàries i també ho era dir-li que no, no creure-li. Perquè tot el que em deia per justificar els seus actes era el que de veritat volia escoltar. I ell ho sabia, per això intentava que caigués, em deia que volia estimar-me allà on sempre m’havia estimat. Quines paraules tan brutes, volia creure-les i quasi queia a la temptació però no podia ser, eren paraules brutes. No tornaria a caure en les seves mentides. Per fi va marxar. La situació que tant m’havia costat dominar ja havia passat. M’havia imposat davant d’ell i res va fer que decaigués. Em sentia orgullosa, el que havia fet no era precisament fàcil. Ara tornaria a viure una altra vida, en un altre poble o en un altre país. Però sempre tenint en compte aquella lliçó tan dura que m’havia tocat aprendre. Rocío D.P 4t A.

Entre Passadissos


Todo está acabado

no era capaç de creure’m que li havia pogut passar alguna cosa, no podia pensar com el mar que des de petits havíem conegut i estimat ens podia haver separat. No vaig tornar a casa, vaig passar la nit asseguda mirant a l’horitzó, esperant-lo.

Ya no hay vuelta atrás, pues todo lo que creaste para mí, toda ilusión, toda caricia todo beso que me diste, quedó en un cajón Pues cada beso que me dabas, era una mentira que creabas pues has sido el primero, pero también el primero en rendirse Y aquella noche no dormí, en aquel momento no lloré. Ahora necesito volver y olvidarte, ahora necesito llorar, pero no sé si puedo. Y todo ha acabado, todo ha terminado, no sé qué hacer, no sé qué pensar, pues ya todo me da igual, si tú no estás, todo está acabado. Patricia Torres 4T C

L’esperança El coneixia des de petit; havíem anat a banyar-nos al costat del far i al parc de petits, després anàvem i tornàvem junts del col•legi i més tard de l’ institut però no va ser fins una nit mentre m’acompanyava a casa després d’haver passat l’estona amb els amics que vaig adonar-me que l’estimava, no sols com a un amic sinó com alguna cosa més. Dues setmanes després em vaig encoratjar i li vaig confessar el que sentia. Per sorpresa meva, ell sentia el mateix, m’estimava. Vam passar tres anys junts, sense allunyar-nos un de l’altre, van ser tres anys fantàstics, increïbles però no sempre podia ser així. Ell es va haver de posar a treballar, de mariner, del que sempre havien treballat tant el seu el seu pare com el meu. Tots dos coneixíem l’ofici, ens havíem passat els estius veient com salpaven els pares des del far. Els dos sabíem com era el mar però cada cop el mar semblava més desconegut. No aconseguia pescar prou per sobreviure i cada cop ell amb el seu vaixell s’allunyava més de la costa per poder pescar, mentre jo l’esperava cada nit asseguda al far, des del que ell i jo havíem esperat i vist salpar als nostres pares, fins que arribés. Cada nit tornava amb menys captura, gairebé no teníem ni per menjar i l’únic que ell podia fer era allunyar-se més per pescar, cosa que a mi em preocupava. Ell tenia el costum d’arribar quan es ponia el sol i molt sovint sortia abans que sortís. Un matí al llevar-me no el vaig veure, vaig anar fins al far però tampoc el veia per l’horitzó. No sabia per què però aquell dia m’havia despertat amb un temor que a cada hora que passava anava creixent, s’anava fent més gran. Vaig passar el dia al far, observant l’horitzó però sense sort, no apareixia. Anaven passant les hores: el matí, el migdia, la tarda, fins que va arribar la nit. No tornava però jo l’esperava com sempre al far perquè

Els dies anaven passant i la meva esperança que tornés no desapareixia, no escoltava a la gent, ni als pescadors, ni als guardes perquè sabia que ell no podia desaparèixer tan fàcilment, d’un dia a l’altre. M’estimava massa com per a poder haver desaparegut així, engolit pel mar, el mar en el que ens havíem banyat de petits i amb el qual havíem crescut. Passava els dies al port i les nits, al far, no volia oblidar-lo com tothom em deia que fes. Però una nit per fi vaig poder descansar, ell va venir, a l’horitzó el vaig veure. Vaig veure el seu rostre. Ara passats els anys, encara no sé si va ser real o va ser la meva esperança però haver escoltat la seva veu i vist el seu rostre per últim cop m’ha ajudat a superar-ho tot i que no a oblidar-ho perquè sempre l’estimaré. Gloria Garcia Ortega 3r A

C E N T R E

11 IES La Serreta


El còmic

C O L · L A B O R A C I O N S Veronica Fernández 4t A

12


C O L 路 L A B O R A C I O N S Estefan铆a

13


PAPELES DE DON BERNARDINO ROIG

C O L · L A B O R A C I O N S

SISTEMA DE ESTUDIO DE LUCAS NAMAIRE A punto ya de retirarse de su cátedra en el Instituto de Tecnología Aplicada, don Bernardino Roig, entre cuyas bondades no entraba el resentimiento ni la envidia, mandó llamar a su alumno predilecto, Lucas Namaire, y le dijo: —Señor Namaire, que usted sea un capital no me sorprende, cualquiera puede serlo, con los tiempos que corren. Aquí descansó, medio consumido por el esfuerzo de síntesis. —Que usted, señor Namaire, sea además un portento tampoco me impresiona, al fin y al cabo, alguno tenía que serlo. Volvió al descanso, otra vez maltratado. —Que, además, se dedique usted al estudio —buscó la pausa, encandilado—, eso sí que me tiene maravillado, dígame, ¿por qué lo hace? Namaire, joven de pocos años pero de una destreza mental insuperable, observó a don Bernardino y quiso darle una respuesta placentera, evitando la agudeza que en ese momento se le acumulaba en las sienes. —Profesor Roig, don Bernardino, estudiar puede ser término anfibológico, o sea, que contiene varios significados, y nada peor que querer enderezar un vocablo si éste no se deja llevar, o sea, ¿qué quiere usted decir? Volvió don Bernandino a sus cautelas, pues antes de contestar se miró a Namaire de arriba abajo, “¡qué gran sofista, triunfará en cualquier empresa!”, pensó. Después, desprevenido, tronó: —¿Que por qué leches estudia usted? —Yo, profesor, no estudio, me calzo y me miro los zapatos, me visto y me miro la ropa, voy por la calle y miro a la gente, estoy en clase y le miro a usted. —Y, ¿después? —¿Después? —Sí, en sus ocios. —Duermo. —No sea usted retórico, Namaire —contestó don Bernardino, feliz. FCD

REDACCIÓ GESTIÓ I COL·LABORADORS AMPA de l’Institut Jaume Parras Anna Malonda Sergi Guzman Santi Floristan Fernando del Castillo Guillem Martí Anabel del Pino Sebastian Delgado Sandy Gancino Troya Rocío D.P. Veronica Fernández Estefanía Gloria Garcia Patricia Torres Giuliana Anzalone Sandra Sánchez Sofia i Xènia Violeta Tihomirova Júlia Gargallo González Mireia María González Gemma Sánchez Mónica Lindo Anna Andrés

14 Entre Passadissos


Una carta Aquella nit a la platja no m’ho podia arribar a creure, allò estava arribant massa lluny. La pomera havia sorgit del mar tal i com jo havia desitjat feia uns segons. Ja estava farta de tota aquesta història, quan acabaria tot allò? Quan podria viure sense aquelles sorpreses? Quan podria viure com una persona normal? És cert que des de feia molt de temps em passaven coses així però mai m’havia pogut acostumar a tot això. Sí, tot això que encara no ho podia definir amb cap nom, com podria designar aquella cosa, aquell sentiment, aquella situació que em passava? Tantes preguntes sense respostes em tornaven boja, sí boja, cada cop més i més. El meu cap no parava de donar voltes constantment, allò era un martiri! Aquella història havia durat massa temps. Aquelles preguntes encara no tenien respostes però les tindrien aviat. Estava disposada a arribar al fons d’aquell forat que amb el temps s’havia tornat cada vegada més fosc i sense sortida. Vaig quedar-me mirant la pomera, per més que vaig pensar no hi havia cap explicació raonable per aquell esdeveniment. Estava decidida, m’havia d’apropar a aquell arbre per intentar entendre encara que fos una petita part de... com ho podria dir? D’aquella història? Sí, d’aquella història. Vaig apropar-m’hi lentament, volia resoldre els meus dubtes, volia saber què eren aquells enigmes, però em costava massa arribar a tocar l’aigua. Estava tant a prop de mi aquell espès líquid i alhora tan lluny. Volia arribar, com fos, però volia arribar. Em vaig parar a pensar, ara sí que no entenia res. Fins a aquell moment tot el que havia desitjat s’havia complit, és cert, encara que d’una manera estranya. Però ara, era molt diferent, estava desitjant arribar a tocar aquell tronc amb totes les seves forces i no podia. Fos el que fos aquella història el que no volia era revelar-se, que jo sabés el que passava allà. Pensava que d’un moment a l’altre em desapareixeria, que ningú em recordaria, que estava sola, sola en aquell món de fantasia que només jo tenia dintre del meu cap. Com era possible que ningú veiés el que estava passant? Per què ningú no venia a ajudar-me? Estava a punt de ser empassada per aquell remolí, no sé si d’aigua o de problemes. Mai m’havia sentit tan espantada i confusa alhora. El meu desig per fi es va complir, vaig tocar aquell fred tronc. Era totalment format per gel, l’aigua del mar no era líquida era molt espessa i en canvi el tronc era gel, pur gel. De cop i volta vaig veure una ombra i un flash va fer que recordés moltes coses en molt poc temps. Quan va morir el meu home, aquella ombra no hi era, però si que hi era quan em vaig posar malalta i quan estava a d’alt del carro amb el cavall i els corbs i en tots aquells moments de desconcert. Vaig fixar-m’hi millor, aquella ombra era jo. Una altra jo o una mateixa jo, no ho sabia. Jo mateixa havia provocat tots els meus desconcerts? No podia ser. Si havia arribat allà havia d’entendre alguna cosa, els meus dubtes no podien incrementar-se més! Una altra ombra va aparèixer, em va oferir la seva mà la qual vaig agafar. Aquella mà càlida que em feia passar tot el fred que sense adonarme tenia per tot el cos. Em va pujar a una de les branques. Ara em sentia d’allò més bé, no volia que aquells minuts, o potser segons, acabessin.

IES La Serreta

Era el meu marit. Mai havia volgut que es morís, ara n’estava segura. El que va passar va passar perquè era el destí, va ser coincidència que aquell dia estiguéssim una mica barallats i jo l’odiés, si es pot dir així. No era pas culpa meva que ell s’hagués anat del meu costat. I ara m’adonava que tot aquell temps l’havia trobat a faltar molt. I ara, sense adonar-me’n estava allà entre els seus braços de fum. Vaig tornar a veure la meva ombra. Què feia allà? Després d’uns moments capficada en aquella pregunta, jo mateixa me la vaig contestar. Era jo, sí. Una part de mi havia mort amb el meu marit. I l’altra part volia marxar també però estava atrapada en aquell món que tan desagradable li semblava des que es va quedar sense la seva estimada parella. Volia marxar amb ell, tots aquells esdeveniments havien passat per una raó. Volia mar xar però no sabia com. Tot d’una un llampec, dels que tant espantava a un dels meus fills, va esclatar en mig del cel. -Ja tens la teva resposta. Em va dir el meu marit. Per fi tots els meus dubtes estaven aclarits. L’únic del que m’ havia d’adonar era que me l’estimava de la mateixa manera que me l’estimava els primers dies, aquells primers dies que l’observava treballant als camps. Un cop sabent això ja podia marxar, podia marxar amb aquell benestar que em transmetia el meu home. La meva ombra es va ficar dintre meu, de dues parts ara només en formava una, una part que estava començant a desaparèixer a la mateixa hora que ell. El dibuix en el cel que havia deixat el llampec era el camí que junts vam seguir fins a un món en que només estàvem ell i jo. Rocío D.P.. 4t A

C O L · L A B O R A C I O N S

15


EL VIATgE A ITÀLIA Un benne souvenir… Un bon record… L’altre dia a les quatre de la tarda arreglant la prestatgeria de casa amb el Don Limpio a la mà, vaig agafar la màscara que havia comprat a Venècia per netejar-la, de sobte em va venir una esgarrifança. El record d’aquest viatge al cap, com si entrés en la sala del cinema per veure una pel•lícula d’aquelles que mai oblides... Vaig començar a veure com l’autocar estava estacionat en la rotonda de la Serreta amb un munt de rostres amb expressions de tota mena, alegres i a la vegada tristos, pares i parelles que deixaven a les seves persones estimades. Vaig pujar a l’autocar – arribava una mica tard – i varem arrencar per fi desprès de dies amb el compte enrere escrit a la pissarra de classe: falten 3,2,1,0! La data era un 1 de juny, varem estar hores i hores a l’autocar amb diverses parades per sopar i esmorzar, en total catorze hores aproximadament fins arribar a Pisa. El primer destí (amb ganes de baixar ja de l’autocar), on vam visitar la plaça on hi havia paradetes de souvenirs molt originals, i també els preciosos monuments: la catedral, la torre i il Duomo! Valia la pena pagar l’entrada per veure’ls! Seguidament, a la tarda després de dinar, havíem quedat en el punt de tornada per anar al primer hotel de Montecatini amb una façana groga d’estiu. Posteriorment, repartides les habitacions i una vegada ja instal•lats, vàrem fer un tomb en diferents moments de la tarda. Després, el sopar típic italià: la pasta. A les nou ja estàvem preparats per anar a visitar la ciutat amb un munt de botigues i restaurants. De Florència vàrem visitar la galeria de la Acadèmia amb el David de Michelangelo, on vam fer el dossier corresponent per estudiar més en profunditat el tema. Vàrem poder observar les diverses escultures fetes per aquest gran escultor del S.XV, després vàrem anar a dinar a un restaurant a la vora. Per la nit vàrem anar a una discoteca a la ciutat, no era obligatori anar-hi i uns quants es van quedar, fins a les 2 aproximadament. Pel matí anàrem a un altre museu on vam veure els diferents quadres d’art, la majoria eren d’estil renaixentista. El tercer dia vàrem anar a dinar en una pizzeria i també a visitar la ciutat. El segon hotel va ser al costat de la platja, al Lido, molt acollidor. Els següents dies vàrem visitar Venècia on van agafar el vaporetto, un autobús que és un petit vaixell que va per la llacuna de Venècia. També vàrem visitar Verona amb la casa de Romeo i Julieta, i un amfiteatre romà. A més a més vam anar a menjar a un McDonald’s, durant tos els dies va ploure molt (excepte el matí que vam estar a Venècia que va fer sol però per la tarda va fer nuvolat). El darrer dia, després de cinc hores a l’autocar varem arribar a Gènova per agafar el vaixell, hi havia molts camions ja que anaven a Barcelona, tenia camarots i també de sales d’estar, un restaurant on ens van invitar uns camioners a dinar. A la coberta vàrem jugar i divertir-nos amb els professors. La nit era molt maca, varem aprofitar per estirar-nos i mirar el cel estrellat. Per la tarda varem desembarcar i ja agafàvem l’autobús de tornada cap a la rutina, cap a Rubí... Sandy Gancino Troya 4t A

PRIMER PREMI CONCURS DE SANT JORDI (Il·lustració)

Anabel del Pino 1r BTX HUM

16_Revista_EntrePassadissos_WEB_IES_La_Serreta  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you