Page 1

IES Bernat Metge. Crèdit de síntesi. 3r d’ESO

1


2


IES Bernat Metge. Crèdit de síntesi. 3r d’ESO

3

ÍNDEX: 1. Els districtes de Barcelona

5

2. Ciutat Vella 2.1. La Barcelona romana 2.2. La Barcelona medieval

6 7 11

3. L’Eixample 3.1. El Pla Cerdà 3.2. El Modernisme 3.3. El Passeig de Gràcia 3.4. La Mansana de la discòrdia 3.5. Casa Lleó i Morera 3.6. Casa Amatller 3.7. Casa Batlló 3.8. Casa Milà

17 18 19 21 21 22 23 24 25


4


IES Bernat Metge. Crèdit de síntesi. 3r d’ESO

5

1. ELS DISTRICTES DE BARCELONA Barcelona, amb una població a 1 de gener de l'any 2006 de 1.605.602, està distribuïda territorialment en deu districtes, que permeten una administració de la ciutat més descentralitzada i propera a la ciutadania. Els districtes tenen competència en qüestions com ara l'urbanisme, la via pública, el manteniment d'infraestructures, els serveis personals i la població, entre moltes altres. Els districtes de Barcelona són: 01. Ciutat Vella, 02. Eixample, 03. Sants-Montjuïc, 04. Les Corts, 05. Sarrià-Sant Gervasi, 06. Gràcia, 07. Horta-Guinardó, 08. Nou Barris, 09. Sant Andreu, 10. Sant Martí. Aquesta divisió es basa en raons històriques de la ciutat. Així, Ciutat Vella és el centre històric de la ciutat, l'Eixample és l'expansió de la ciutat després de l'enderrocament de les muralles que protegien la ciutat vella i la resta de districtes es corresponen amb els municipis que hi havia al voltant de la ciutat antiga i que van integrar-se a Barcelona al llarg dels segles XIX i XX. Alhora, cada districte està format per diversos barris que tenen una personalitat marcada i una tradició històrica.


6

2. CIUTAT VELLA. BARCELONA DINS LES MURALLES. Ciutat Vella és el districte primer de Barcelona. Ocupa un territori de 449,4 hectàries, té una població de 113.154 habitants (dades de l'any 2006) i, per tant, una densitat de 251,79 habitants per hectàrea. Es correspon geogràficament amb el centre històric de la ciutat. Parlar de Ciutat Vella és parlar de la història de Barcelona. La història d'una ciutat que va viure emmurallada fins a l'any 1859 i que avui és el territori que resta encerclat per l'avinguda del Paral·lel, les rondes, el carrer de Pelai, el passeig de Lluís Companys i el parc de la Ciutadella. El districte de Ciutat Vella està format per quatre grans barris que n'atresoren molts altres d'històrics, amb forta personalitat i homogeneïtat pròpies. Al sud hi trobem la Barceloneta, el barri més jove, creat a mitjan segle XVIII amb l'excusa de reallotjar els desplaçats de la Ribera per la construcció de la Ciutadella; a ponent, el Raval, nascut a partir dels camins rurals extramurs de la ciutat, que va ser el bressol de la Revolució Industrial del segle XIX: al centre, el Gòtic, la manifestació urbana més antiga de Barcelona, i a llevant, Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, l'extensió medieval de la ciutat. El territori urbà de Ciutat Vella és un gran marc de tensions i conflictes estructurals, relacionals i socials. Les relacions existents no s'entenen sense interrelacionar l'aportació del passat amb les actuacions del present. La llarga permanència de Ciutat Vella intramurs va configurar una realitat de mínims airejaments i perspectives. Una vegada alliberada d'aquest cinturó físic i psicològic es va veure sotmesa a processos de degradació permanents fins a la segona meitat dels anys setanta, quan el "desarrollismo " es va esgotar i el model municipal autoritari va donar pas al procés de democratització de la societat. La combinació d'aquests dos últims factors va consolidar les bases per a una política de regeneració urbana duta a terme a Ciutat Vella les darreres dècades, durant les quals les velles i sistemàtiques operacions de demolició i substitució han evolucionat per convertir-se en intervencions de conservació i rehabilitació.


IES Bernat Metge. Crèdit de síntesi. 3r d’ESO

7

2.1 LA BARCELONA ROMANA En el gran pla que avui forma Barcelona, voltat de muntanyes per una banda i limitat pel mar i dos rius, es van establir pobles sedentaris -la tribu ibèrica dels Laietansque van aixecar els seus poblats als turons. El més important serà el poblat de Montjuïc. Els navegants que hi arribaven per vendre els seus productes l'anomenaven Bàrkeno.

“Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino”

Aquesta placa epigràfica va permetre conèixer el nom Més tard arriben els romans, i la Bàrkeno complet de l’antiga ciutat romana de Barcino ibèrica es transforma en la Barcino romana. Cap a l’any 10 aC, sota el poder d’August a Roma, es funda la colònia IULIA AUGUSTA FAVENTIA PATERNA BARCINO.

La ciutat neix al voltant del que –a l’època medieval– es coneixeria com a Mons Taber, al costat de l’actual plaça de Sant Jaume. Les primeres muralles que s’hi basteixen no seran gaire potents, ja que més que una funció defensiva, serviran per identificar un nucli urbà amb tots el elements clàssics de la ciutat romana i típica del colonialisme romà: una plaça pública o forum –amb el Temple d’August presidint-lo– a la cruïlla dels dos carrers principals perpendiculars entre ells, el cardo (N-S) i el decumanus (E-O). A cadascun dels quatre extrems d’aquests dos carrers, s'obrirà una porta a la muralla. Les 10 hectàrees que ocupava Barcino es dividien en carrers que formaven una quadrícula: els decumani (mar-muntanya) i els cardi (perpendiculars als decumani). Era una ciutat petita, on hi havia uns 2.000 habitants. L’aigua arribava a la ciutat per dos aqüeductes que hi entraven procedents des de Collserola i del riu Besòs. Al segle IV dC les muralles es van ampliar i fortificar. Avui encara podem veure restes d’aquesta muralla, que no va ser enderrocada, sinó aprofitada per fer d’altres construccions. La muralla s’estenia al llarg d’un perímetre de 1.270m i estava formada per murs d’uns 9m d’alçada per 3’5m de gruix i un seguit de torres. La majoria d’aquestes eren de planta quadrada, però també n’hi havia d’arrodonides i poligonals. Avui dia podem veure perfectament nombrosos trams d’aquestes muralles, així com restes del principal temple de Bàrcino, el Temple d’August, i restes arqueològiques d’una factoria de gàrum i salaó, una bugaderia, una tintoreria i una bodega situades al subsòl de la plaça del Rei on és situat el Museu d’Història de la Ciutat.

La muralla romana a la plaça dels Traginers

La muralla romana al carrer de la Palla

En aquells temps els afores de la muralla estava deshabitat. Hi havia camps i hortes per a l'ús de la ciutat. Bona part de l’actual zona de la Rambla estava coberta per l'estany Cagalell, desaparegut a l'Edat Mitjana, d'aigües no potables i que recollia les aigües del rierol del mateix nom. Els romans que van arribar a la península ibèrica al segle III aC -l´any 218 aC desembarcant a Empúries- van anar incorporant al seu imperi tots els territoris conquerits militarment.

Factoria de salaons i gàrum


8

Aquests territoris de mica en mica adoptaren el sistema de vida romà: la llengua (llatí), el dret, la idea de ciutat com a centre de l ´organització política i administrativa, la religió... és a dir, la cultura romana. Roma va ser una civilització urbana, així que els romans van fundar gran quantitat de ciutats arreu dels seus territoris. Cap al 133 aC se sap que els romans ja s´havien fet amb el domini de la plana que, situada entre els rius Llobregat (Rubricatus) i Besòs (Baetulo), s´estenia des de Collserola fins al mar. Aquesta plana estava habitada pels ibers laietans, poble que vivia assentat en els turons o petites elevacions. 2.1.1 L’URBANISME ROMÀ

Columnes del temple d’August

Barcino és una clara mostra de l’urbanisme romà. El món romà tenia una civilització molt militaritzada i ordenada, seguien el model de les fundacions de nova planta que van imposar en la seva expansió colonial. Per això, quan fundaven una ciutat, per traçar els carrers utilitzaven com a patró el castrum, el campament militar romà. Fent-les totes iguals i estructurades, s’estalviaven molts problemes i els era mes fàcil defensar-les. Per això, les ciutats romanes solien ser de planta quadrada, els carrers s’orientaven seguint una quadricula. Barcelona, però, presentava una petita modificació ja que tenia els angles retallats a fi d’adaptar-se al relleu del turó. Hi havia dos carrers que eren els eixos principals anomenats: el Cardo maximus i el Decumanus maximus. Aquest eixos s’entrecreuaven al centre de la ciutat o fòrum. El fòrum és el cor de la ciutat, és el centre urbà, polític, comercial i en molts casos religiós, així com el lloc de trobada i passeig dels habitants. Els romans, gràcies al coneixement de nous materials com el formigó i el maó cuit, van utilitzar l’arc, la volta, i la cúpula per a les seves construccions.

2.1.2 LA MURALLA ROMANA

Vista de la muralla romana i medieval.

El nucli urbà pròpiament dit es va delimitar amb una muralla de 9 metres d’altura i d’un perímetre aproximat de 1270 metres. La muralla tenia setanta-quatre torres i quatre portes, que s’obrien al centre de cada costat de la ciutat : a la plaça Nova actual, a la plaça de l’Àngel, al carrer del Regomir i en un punt situat entre el carrer del Call i el de Ferran. D’aquestes quatre portes únicament s’han descobert, i parcialment, dues: la decumana, a la plaça Nova i la del sud-est, al carrer del Regomir. Dos carrers enllaçaven les quatre portes i constituïen les vies més importants: el decumanus maximus, que travessava la ciutat des del costat de muntanya fins a mar i que ha perdurat al llarg del temps en els actuals carrers del Bisbe, de la ciutat i del Regomir; i el cardo maximus, perpendicular al carrer del Bisbe i conservat actualment en els carrers de la Llibreteria i del Call. Una nova muralla adossada a la part exterior de la muralla antiga i reforçada amb torres de defensa va ser construïda el segle IV. Pels carrers, que estaven pavimentats amb terra compactada, discorria una xarxa de clavegueres que desaiguava extramurs de la muralla. Un carrer anomenat interval·lum circumval·lava la muralla per la part interior i la separava de les cases.


IES Bernat Metge. Crèdit de síntesi. 3r d’ESO

9

2.1.3 L’AQÜEDUCTE ROMÀ

Quatre de les torres de la muralla romana, ara incorporades a la Casa de l'Ardiaca i el Palau del Bisbe, a la plaça Nova. Les dues semicirculars emmarcaven una de les portes de la ciutat, que donava pas al Decumanus Maximus (avui carrer del Bisbe). S'hi pot veure també una arcada reconstruïda d'un dels aqüeductes.

A societat romana, l’aigua hi tenia una importància cabdal. La ciutat de Barcino disposava de dos aqüeductes que portaven les aigües des de Collserola i el riu Besòs, respectivament, fins a la porta Decumana, a l’actual Plaça Nova. A la torre circular d’aquesta porta es pot veure part del testimoni en pedra dels dos aqüeductes. A l’esquerra, integrat amb el parament de la torre circular, s’observen les restes d’una arcada romana i una altra de restituïda el 1958, ambdues són de l’aqüeducte del Besòs. Mentre que a la dreta de la mateixa torre circular, sota la capella, s’aprecien les restes del segon aqüeducte. Les aigües transportades per l’aqüeducte s’emmagatzemaven en un gran dipòsit d’aigua – el castellum aquae- des d’on es distribuïen per canonades de plom, d’obra o de terrissa a les fonts públiques o les termes. Cal dir que el nivell de neteja que es va practicar a l’època romana no es tornarà a assolir fins a finals del segle XIX.

Les quatre arcades que resten de l'aqüeducte de la Barcelona romana al carrer de Duran i Bas,


10

2.1.4 LES TERMES A Barcino també hi havia unes termes al fòrum. Se sap que les va fer construir, l´any 125 dC, la família Minici Natal, en un terreny seu. S´han localitzat aquestes termes sota l´actual plaça de Sant Miquel, tot just davant del nou edifici d´oficines de l´Ajuntament, però no és possible veure-les perquè, després d´haver-les excavat, les van tornar a enterrar. Frigidarium de les termes.

2.1.5 ELS HABITATGES A les parcel·les delimitades pels carrers s´aixecaven les domus, les cases privades, algunes de les quals estan localitzades. Aquestes responien al model típic de les ciutats romanes El temple, el senat municipal i les botigues, juntament amb els habitatges, completaven la ciutat. Fora de la ciutat i als dos costats dels camins hi havia les tombes i els mausoleus, com per exemple la necròpoli conservada a la plaça Vila de Madrid. Necròpolis de la plaça de la Vila de Madrid

2.1.6 ELS HABITANTS

DE

BARCINO En un primer moment, la colònia de Barcino fou poblada per legionaris llicenciats de les guerres càntabres, lliberts que provenien de la província Narbonense i per colons de la península itàlica. Completaven el conjunt ciutadà de la colònia comerciants, funcionaris, militars, artesans, obrers i un bon nombre d'esclaus. Els habitants estaven dividits en tres categories: els ciutadans (per naixement o per elecció), els residents i els forasters. Només els dos primers, si tenien cinc anys de residència, podien exercir càrrecs públics. Hi havia vuit classes socials: senadors, cavallers, militars, magistrats, municipals, ciutadans, lliberts i esclaus.

2.1.7 L’EVOLUCIÓ DE LA BARCELONA ROMANA Des de la fundació, la ciutat va assolir un paper preponderant com a colònia entre les poblacions de la costa laietana. L’emplaçament de Barcino era ideal: situada prop de la costa, entre dos rius que facilitaven les comunicacions i amb una bona xarxa viària (la Via Augusta es trobava dins del recorregut que comunicava Roma amb Tarraco). Tot això va afavorir la prosperitat de la ciutat romana. Les principals vies d’accés i sortida de la ciutat eren la Via Augusta, la Via Morisca i la Via Francisca. Però la prosperitat no va durar eternament. A les darreries del segle III dC (entre els anys 260 i 280 dC) la ciutat fou atacada pels anomenats pobles germànics, que els romans anomenaven “bàrbars”. Barcino va haver de reforçar i engrandir les seves muralles utilitzant tot tipus de pedres, fins i tot làpides de les necròpolis que hi havia prop de la ciutat. Avui dia, passejant per la Via Laietana o per la plaça de la catedral, es poden veure encara restes d’aquest tipus. Barceloní d'època romana. Retrat funerari. sI


IES Bernat Metge. Crèdit de síntesi. 3r d’ESO

11

2.2. LA BARCELONA MEDIEVAL 2.2.1 EL CREIXEMENT DE LA BARCELONA MEDIEVAL El recinte urbà primitiu de Barcelona va persistir encerclat per la muralla romana, construïda a la fi del segle III. Aquest espai va continuar ocupat per edificis i institucions monàrquiques, religioses o ciutadanes. A la perifèria de la ciutat vella es desenvoluparen les viles noves, ocupades preferentment per habitatges de les classes populars. Tota la zona de fora de la muralla romana s’havia convertit en el segle XIII en barris populosos que necessitaven protecció. Per això a la segona meitat del segle XIII s’edificà un segon recinte emmurallat: son les muralles que va fer construir Jaume I. Aquest nou recinte començava a la riera de Cagalell o Rambla. En aquesta època la ciutat va assolir un gran pes polític i econòmic a la Mediterrània, és per això que hi va haver un notable augment de la població. Tot indicava que el nou cinturó resultava insuficient, ja que mes enllà de rambla sorgien nous barris. En temps de Pere III el Cerimoniós (s. XIV ) es va plantejar una nova ampliació del cinturó emmurallat. La ciutat es va estendre cap a Montjuïc amb la construcció del Raval, un nou recinte adossat a les muralles construïdes per Jaume I. Però el Raval no va arribar a omplir-se de gent i va restar buit durant segles. Les terribles epidèmies de pesta, la crisi econòmica i les guerres civils van col.lapsar el creixement de la ciutat.

Pànol de Barcelona a la Baixa Edat Mitjana

2.2.2 LA TERCERA MURALLA I EL PRIMER IMPULS Al llarg de l'Edat Mitjana la muralla romana provoca l'aparició de nuclis al seu voltant. Barcelona necessitava una nova muralla i Jaume I la va fer construir. Per la banda oest, als peus de la muralla, ja hi havia La Rambla, però en aquells moments no era més que una riera que recollia les aigües d'altres rieres que baixaven de la muntanya. L'expansió comercial i militar vers la Mediterrània va fer augmentar la riquesa de la ciutat, que va arribar a ser una de les primeres potències marítimes de la Mediterrània. No és estrany que a finals del segle XIII s’iniciïn els treballs de construcció de les drassanes, grans coberts on es construïen les embarcacions.


12

Aquesta riquesa també va comportar un creixement de la població, que va provocar la necessària construcció d'una nova muralla. L’any 1359, durant el regnat de Pere III el Cerimoniós, es va iniciar la construcció de les muralles que configuren territorialment l’actual barri del Raval. El perímetre emmurallat va ser de 6.240 metres amb una extensió de 218 hectàrees. 2.2.3 LA PLAÇA SANT JAUME

Interior de les Drassanes Reials. s XIII. Actualment és la seu del Museu Marítim.

Ès el cor administratiu de la ciutat de Barcelona, i a l’època romana era on es trobava el fòrum i el temple d’August. El seu nom actual el deu a la Parròquia de Sant Jaume que des de l’època medieval es trobava en aquest lloc i que fou enderrocada al 1823. La plaça en alguns períodes també va ser anomenada plaça de la Constitució, però finalment ha perdurat el nom de Sant Jaume. 2.2.4 LA PLAÇA DEL REI

La plaça del Rei és un espai delimitat per tres edificis pertanyents a l'antic Palau Reial Major, residència dels comtes de Barcelona i després dels reis de la corona catalano-aragonesa. Al front hi ha el Tinell, a mà dreta la capella de santa Àgata i a mà esquerra el Palau del Lloctinent. Palau de la Generalitat a la plaça Sant Jaume Aquest àmbit urbà va ser creat als inicis del segle XV per desig del rei Martí l'Humà. El palau havia estat edificat al segle XII sobre restes paleocristianes. Durant el segle XIV es va alçar el Saló del Tinell i la capella de santa Àgata. El Palau del lloctinent és del segle XVI.

Plaça del Rei. El Palau del Lloctinent a l’esquerra, la torre del Rei Martí al fons i les escales d’accés al Saló del Tinell i a la capella de Santa Àgata a la dreta.

El Palau Reial Major, estava construït sobre la muralla adossat a la seva cara interna. Es creu que ja estaria emplaçat en aquest lloc el palau dels reis visigots. Tot i no tenir gaire informació, sabem que el comte Ramon Berenguer I hi va fer algunes reformes l’any 1044. Noves reformes afectaren l’edifici en temps de Jaume I, que va ampliar el palau vers la plaça del Rei, i del seu fill Pere el Gran, que va obrir les finestres triforades i va fer edificar unes sales sobre la volta que unia les dues torres de muralla que formaven part del nucli primitiu del palau. L’any 1302 el rei Jaume II va fer bastir la capella de Santa Àgata d’una sola nau i es va alçar el seu campanar gòtic sobre una de les torres de la muralla. Al costat, a mà esquerra, s’alça el palau del Lloctinent, la construcció d’aquest palau (s. XVI) va coincidir amb la destrucció del call (barri jueu). És per això que, entre les pedres que el formen, hi podem trobar inscripcions hebraiques. 2.2.5 EL SALÓ DEL TINELL És una obra de temps de Pere el Cerimoniós. És una gran sala amb arcs diafragmàtics de mig punt, molt utilitzats en edificis gòtics civils catalans. La sala estava pensada com espai per festes i reunions, per donar magnificència al protocol reial.

Saló del Tinell. Sala de cerimònies de l'antic Palau Reial Major


IES Bernat Metge. Crèdit de síntesi. 3r d’ESO

13

No es va tenir cura dels carrers de l’entorn, ni de l’accés adequat al palau fins al regnat del rei Martí l’Humà, darrer sobirà del casal de Barcelona, qui l’any 1402 va fer obrir la plaça que dóna a les escales d’accés al palau, és a dir la plaça del Rei. La torre que s’alça sobre el Tinell, anomenada torre o mirador del rei Martí, fou edificada posteriorment, durant el segle XVI. En temps dels Reis Catòlics el palau va ser abandonat com a residència reial. Diu la veu popular que en aquesta estança els Reis Catòlics van rebre Colom quan va tornar de les Amèriques, però ni el dietari del Consell de Cent, ni el de la Generalitat parlen d’aquest fet. 2.2.4 LA RIBERA: EL BARRI DELS GREMIS A l’Edat Mitjana les persones que treballaven en un mateix ofici vivien al mateix carrer, compartien per tant els mateixos interessos i els mateixos problemes. Estaven associats en gremis, els quals tenien unes ordenances que regulaven, després de ser aprovades pel Rei, el seu funcionament. Al començament només tenien un caire benèfic (ajudar en cas de malaltia o mort), desprès s’ocuparan de regular la qualitat dels seus productes, ja que aquesta era una manera de donar prestigi tant als artesans com a la pròpia ciutat. En cas de guerra cada gremi tenia una espai de la muralla reservat per la seva defensa. Es posaven sota la protecció espiritual d’algun patró o patrona, a qui dedicaven una capella a la catedral o a alguna església important i que en molts casos servia de lloc de reunió.

Interior de la capella de Santa Àgata

A partir del s XV, per decisió d’Alfons el Magnànim, entren a formar part del Consell de Cent, amb els nobles (ciutadans honrats), mercaders i artistes. Quan algú entrava a formar part d’un gremi ho feia com a aprenent, al cap d’un temps assolia la categoria de fadrí i després de passar un examen arribava al grau de mestre. La majoria d’edat s’aconseguia als 25 anys. Els gremis construïren nombrosos edificis on tenien la seva seu. La construcció de la Via Laietana a començaments del sXX va fer desaparèixer unes quantes cases gremials, però ens resten els noms dels carrers on desenvolupaven la seva activitat, la majoria dels quals són al barri de la Ribera, al voltant de Santa Maria del Mar. La construcció d’aquest temple, precisament, va fer-se amb el treball voluntari del gremi dels bastaixos, els quals es dedicaven a la descàrrega dels vaixells i que van transportar la pedra necessària per l’església des de la muntanya de Montjuïc.

Església de Santa Maria del Mar

2.2.5 ELS CARRERS Els carrers medievals són estrets i estan empetitits per pedrissos, taules i taulells que obstaculitzen el pas dels vianants. L'ambient general és de gran activitat. Arreu es veu el tragí de pedres que vénen de Montjuïc; la febre constructora no s'atura durant els darrers segles medievals: edificis religiosos i civils es basteixen segons el nou estil gòtic, i donen un aspecte elegant i sobri a la ciutat. Molts menestrals treuen bona part de l'any la feina al carrer, on confeccionen els objectes que ells mateixos, o llurs mullers o fills, venen, mostrant-los sovint a la via pública en taulells i penjadors que protegeixen de la pluja o del sol amb veles. Això dificulta el pas de persones, carros i cavalls pels carrers. Les autoritats limiten, d'una banda, les zones per les quals poden

Bona part dels carrers del barri de la Ribera mantenen els noms dels antics gremis medievals. En aquesta imatge podem veure també la carassa que fa cantonada entre els carrers de Mirallers i Vigatans. Les carasses indicaven els locals de prostitució. Aquest costum data del s. XVII.


14

passar bèsties de bast; és a dir, que ja tenim al segle XIV carrers només per a vianants. D'altra banda, es mira de controlar la instal·lació de taulells fora dels portals de les cases d'artesans i botiguers. Especialment els fusters i boters dificulten molt el pas a l’ indret del pou de l'Estany, on les veïnes van a cercar aigua, i de la plaça on es ven el carbó; els matalassers i flassaders embarassen la plaça del Born. Alguns menestrals fan veure de lluny els símbols dels seus oficis; les tavernes, els hostals i altres cases on es ven vi llueixen, almenys des del segle XIV per ordre dels consellers, un ram sobre el portal. Els mercats s'estenen pels carrers en parades improvisades. Cada cosa es ven al seu lloc: la plaça del blat, del mill, de les cols, de les cireres, de l'oli, del vi, de la palla… assenyalen els mercats que els dies feiners al matí s'omplen de gent, de crits, de colors i d'olors. Al migdia es desmunten les parades del mercat i queda només la brutícia a terra que les veïnes, de mala gana, han de netejar. El passeig del Born i l’absis de Santa Maria del Mar al fons.

Plaça de les Olles

2.2.5 EL MERCADAL El mercadal és l’element clau del creixement de la ciutat fora de la muralla. El mercadal es va formar a la part exterior de la porta de la muralla, davant el portal Major, un lloc obert, molt ampli i sobretot ben comunicat, que donava al nord-est i des d’on, travessant la riera del Merdançar, sortien els camins que portaven cap a santa Maria del Mar (carrer Argenteria) i cap al Rec (carrer de la Bòria). El Mercadal va esdevenir el nucli que uneix els recorreguts dels qui van cap el mercat. Tots aquests camins acabaran esdevenint carrers o places, la toponímia dels quals mostra el nom dels productes que s’hi venien (llana, oli, mill, etc). La primera menció del mercat la trobem l’any 989 i sabem que el 1058 hi havia les peses i mesures oficials, imposades pels comtes. Ben aviat es va formar la primera agrupació al voltant d’aquest mercat, que es va dir Vilanova del Mercadal. Les notícies sobre cases edificades al voltant del mercat i també la presència de tot tipus de materials necessaris per la venta i l’elaboració dels productes, com taules i obradors, demostren l’activitat creixent del lloc. L’activitat inicial del mercat era la de vendre fruits de la terra, productes artesanals, bestiar, pebre i fins i tot esclaus. A principis de segle XIV, l’espai del mercat es va quedar petit i va ser quan van començar a aparèixer mercats en altres llocs de la ciutat. El Mercadal es va especialitzar en la venda de cereals i a partir d’aquí va passar a anomenar-se plaça del Blat. 2.2.6 LA PLAÇA DEL BLAT

Carrer Argenteria i Santa Maria del Mar al fons.

L’antiga plaça del Blat, avui plaça de l’Àngel.

Era el centre de la ciutat, el lloc on es dividia la ciutat en quarters, és a dir, hi havia una gran pedra cilíndrica a la part superior, i assenyalava la divisió administrativa de la ciutat en quatre sectors. Aquesta pedra era l’eix dels quatre braços divisoris de la ciutat. Una mica més cap a l’est, molt a prop de la plaça de l’oli hi havia la plaça de la Llana, nom rebut perquè era el lloc on les filadores venien la llana, que havien filat just a la cantonada. A l’altra punta de la plaça s’hi feia la revenda de llana, aquesta plaça també dóna nom a un carrer, el carrer de la Llana. Així doncs la vila nova del Mercadal va ser el centre de la ciutat activa fins a finals del segle XV, que passà a ser-ho la plaça de sant Jaume.


IES Bernat Metge. Crèdit de síntesi. 3r d’ESO

15

2.2.7 LA PLAÇA DE LA LLANA La manufactura tèxtil era el sector més important de l'artesania barcelonina medieval, tant pel que fa al valor del que es produïa com al nombre de persones que hi treballaven. En aquest sector de la producció on es constata una gran presència femenina, especialment en tot allò relacionat amb el vestit. Està documentada l'existència de filateres, sederes, merceres, teixidores, sabateres, barreteres, cosidores. A la plaça de la Llana, cada dissabte al matí es feia el mercat de la llana filada. La plaça de la Llana representa l'essència d'un barri popular. Plaça de la Llana

2.2.8 CARRER DELS CARDERS El Rec Comtal i les altres sèquies que travessaven els camps propers al camí de Roma, abans de l'expansió de la Bòria de Sant Cugat i del Vilar de Sant Pere, foren la causa que s'hi establissin les indústries de blanquejadors i tints, i més tard el tèxtil en general, que quedà vinculada fins a l'actualitat al barri de Sant Pere, on perduren, si no els tallers, els magatzems, la venda a l'engrós i, ara, les botigues de roba procedent de l'orient. El carrer de la Bòria s'eixampla per formar la plaça de la Llana i continua amb el nom de carrer Corders, que a la placeta de Marcús canvia pel de Carders. Envolten aquesta via altres noms de carrers relacionats amb la indústria tèxtil: Assaonadors, Blanqueria, Flassaders, etc Quan en el segle XIII es començaren a construir les muralles del segon recinte, aquesta artèria que començava a la Porta Major o del Blat i acabava al camp, tingué una nova porta anomenada el Portal Nou, que ha donat nom a l'últim tram de carrer. 2.2.9 CARRER DE LA FLOR DEL LLIRI En aquest carrer es va establir la primera agència de dides, com a sucursal de l'Hostal de la Flor del Lliri, on s'hostatjaven les dides que venien de fora. La professió de dida ja estava documentada a la Barcelona romana i es va practicar fins a dates molt recents. A la Barcelona medieval el lloc que ocupaven les dides era molt important: alimentaven les criatures de les dones de certa posició que no tenien el costum de criar-les elles mateixes. Les dides eren el personal femení més ben pagat dins del que podríem qualificar de treballs domèstics. La seva feina estava molt reglamentada i s'establia per contracte davant de notari. Així, per exemple, es penalitzava l'abandó de la seva tasca abans del temps establert amb una quantiosa suma o la pena de presó.

La capella d’en Marcús, d’estil romànic, vista des del carrer Carders

2.2.10 L'AMBIENT URBÀ Al llarg dels darrers segles medievals hi ha un canvi de formes de vida i de mentalitats: la ciutat esdevé cada cop més urbana. Hi ha com a prioritat la defensa, com es veu amb la construcció de les muralles, però també es té cura de l'aspecte de la ciutat. Ben curiosa és l'ordinació de l'any 1302 que mana treure les pintades de les parets, gràcies a la qual comprovem que alguns barcelonins saben escriure, que alguns s'atreveixen a pintar a les parets i que els consellers no tenen el mateix sentit de l'estètica que els improvisats pintors ni comparteixen els lemes que escriuen.

Carrer Flassaders

Carrer del Rec


16

2.2.11 LA CRISI Però Barcelona viurà moments difícils: el 1348 la pesta negra arriba al port de Barcelona i un seguit d'epidèmies posteriors maten un gran nombre dels seus habitants. Un dels episodis més conflictius va arribar l’any 1410 quan va morir el rei Martí I l’Humà, darrer monarca del casal de Barcelona, sense descendència. Després de molts problemes, es va signar el Compromís de Casp al 1412 i les Corts van nomenar monarca a Ferran de Trastàmara, originari de Castella. Però el s. XV va continuar ple de conflictes. Les tensions socials apareixen per arreu: al camp amb la revolta dels pagesos de remença contra els senyors feudals i, en l'interior de la ciutat, es succeiran els enfrontaments entre les famílies riques que monopolitzaven el govern de la ciutat (agrupats als voltants del "partit" de la Biga) amb la resta de sectors de la ciutat, artesans, mercaders,.. (també amb la seva organització: la Busca). El rei Martí l’Humà (1356-1410). Imatge del Llibre de privilegis de la Cartoixa de Vall de Crist.

A partir de finals del segle XV, la crisi serà generalitzada a tota la Mediterrània. La descoberta d'Amèrica desplaça el centre del comerç vers l'Atlàntic. Barcelona perd bona part de la seva activitat marinera. El Raval no va viure al marge de tot aquest procés. Si bé havia de donar sortida al continuat ritme de creixement de la ciutat, les crisis polítiques, econòmiques i demogràfiques van fer que el Raval estigués pràcticament desocupat durant els segles següents. El Compromís de Casp (1412) fou una reunió de nou notables, representants dels estats d'Aragó, València i Catalunya (tres per país), que tenien per objectiu decidir qui succeiria Martí l’Humà, l'últim rei del casal de Barcelona, mort el 1410. Els tres estats s'havien compromès prèviament a respectar, fos quina fos, la decisió dels nou notables. Fou escollit el castellà Ferran de Trastàmara dit "el d'Antequera", en detriment de l'altre candidat Jaume II d’Urgell.

Ferran I de Trastàmara

A la Catalunya feudal, es conegué com remences (o pagesos de remença) els pagesos sotmesos a la servitud de la gleva de no poder abandonar el mas i les terres que treballaven, sense haver-se redimit per part del seu senyor. La redempció o remença que havien de pagar afectava no tan sols el pagès sinó també la muller i els fills, que havien de servir a la casa del seu senyor si aquest ho volia. La servitud de la gleva, considera que el pagés resta adscrit a la terra de tal manera que, a més de no poder abandonar-la, era venut o donat juntament amb ella, com si en formés part. Il·lustració medieval que representa el treball dels pagesos.


IES Bernat Metge. Crèdit de síntesi. 3r d’ESO

17

3. L’EIXAMPLE. BARCELONA ENDERROCA LES MURALLES. L’Eixample és un dels deu districtes de Barcelona i està dividit en 6 barris: Sant Antoni, La nova esquerra de l’Eixample, l’antiga esquerra de l’Eixample, la dreta de l’Eixample, Fort Pienc i la Sagrada Família. L'origen de l'Eixample el trobem en l'espai del pla del Barcelonès que hi havia fora muralles, entre la ciutat i els pobles de la rodalia. Era una gran extensió de pla, en la qual no es podia construir perquè es considerava zona militar i en la qual només hi havia horts dels pagesos de Gràcia i de Barcelona. Fins al començament del segle XIX, les muralles medievals de Barcelona eren prou grans per acollir una ciutat que anava creixent, però amb l'inici de la industrialització es van fer petites amb les noves fàbriques i el creixement conseqüent de població. A causa de la prohibició d'edificar fora de les muralles, es van construir les noves fàbriques i els barris de treballadors als pobles que envoltaven la ciutat. Pobles com Gràcia, Sants, Sant Martí i Sant Andreu es convertirien en viles industrials. Entre el 1854 i el 1856 s'aconsegueix enderrocar les muralles en un curt període de govern progressista, però fins al 1858 no es va permetre de fer un pla per eixamplar urbanísticament la ciutat. Va ser l'any 1859 quan el consistori barceloní va convocar un concurs de projectes urbanístics, del qual va sorgir guanyador el de l'arquitecte Rovira i Trias. Paral·lelament, el govern central en va encarregar un altre a l'enginyer Ildefons Cerdà, un pla que va imposar per un decret que anul ·lava la decisió de l'Ajuntament de Barcelona. Aquella intromissió centralista no va agradar gens a la ciutat, malgrat que establia un projecte millor. El Pla Cerdà aprovat es va rebutjar per la mesura centralista del govern i pel gran nombre d'espais "desaprofitats" en jardins. El Pla Cerdà suposava un eixample entre Montjuïc i el riu Besòs, incloent-hi el terme de Sant Martí. L'Eixample es va construir en els anys de la industrialització de Catalunya, a la darreria del segle XIX i començament del XX. La part central, la dreta de l'Eixample, va ser el barri de la burgesia que va introduir a casa seva un estil propi, el modernisme, reflex d'aquell moment. Malgrat concentrar-se en aquesta zona un bon nombre dels edificis significatius, la resta dels que hi havia també a altres barris com el Fort Pienc, la Sagrada Família, Sant Antoni o l'esquerra de l'Eixample, van ser influïts per aquest corrent. Tot l'Eixample constitueix un conjunt arquitectònic modernista únic a Europa.


18

3.1. EL PLA CERDÀ

Amb el seu pla urbanístic, Cerdà volia dissenyar una ciutat igualitària, on no es diferenciessin uns barris dels altres per les condicions de vida imposades. Els mateixos serveis es preveien uniformement per a tots els racons. Es basava en una gran xarxa de carrers perpendiculars. Tots ells uniformes, excepte dues vies esbiaixades superposades -la Diagonal i la Meridiana- i la Gran Via de les Corts Catalanes. El punt on es trobaven aquests eixos era el gran centre de comunicacions de l'Eixample, en el qual es preveia una gran plaça, la de les Glòries Catalanes. Amb un gran rigor, va preveure el repartiment uniforme de zones de serveis, com ara mercats, centres socials i esglésies, i uns grans parcs de districte. Les illes no eren ben bé quadrades, ja que, per facilitar la visibilitat, a les cantonades es tallaven els angles en forma de xamfrà. A cada illa només es permetia construir en un o dos costats, i la resta de l'espai es deixava per a zona verda comunitària. Les cases no havien de tenir més de tres pisos d'alçada (16m), ni tampoc no havien de ser gaire profundes. Cerdà ho va establir així perquè considerava que la salut dels ciutadans depenia de poder viure en unes cases ben il·luminades per on circulés l'aire net dels jardins que les havien d'envoltar per tot arreu. Pel que fa a les zones verdes, a més dels arbres dels carrers i dels jardins de cada illa de cases, a cada barri es feia un gran parc de quatre a vuit illes d'extensió. També es preveien tres hospitals fora de la trama de carrers. Tot i que en aquell moment era difícil d'imaginar-se l'existència de l'automòbil, es van crear carrers espaiosos, per on podien circular els carros, els cotxes i els tramvies de cavalls. En definitiva, Cerdà volia fer una ciutat per viure-hi en la qual s'evités l'amuntegament de cases de la ciutat vella. L'encant de l'Eixample no és només els edificis més valuosos, sinó tot el conjunt; les cases que són més senzilles tenen una cornisa, una barana o una porteria amb un detall significatiu de l'arquitectura que les caracteritza.


IES Bernat Metge. Crèdit de síntesi. 3r d’ESO

19

3.2. EL MODERNISME El moviment cultural conegut a Catalunya com a Modernisme neix a Europa entre finals del segle XIX i principis del XX i sorgeix com a oposició al Realisme i al Naturalisme. Malgrat que aquest moviment cultural de recerca de noves formes i expressions afecta a totes les manifestacions de l'art i el pensament, és en l'arquitectura i les arts decoratives on es mostra en tot el seu esplendor. El seu nom varia segons els diversos països: Jugendstyl a Alemanya, Sezessionstyl a Àustria, Floreale a Itàlia, Modernismo a Espanya, Art Nouveau a França i Modern Style a Anglaterra. Aquestes tendències no són exactament iguals a cada país, malgrat que coincideixen en el temps i tenen una estètica comuna. Podem considerar el Modernisme com a conseqüència de la Revolució Industrial i dels avanços que se’n deriven d’ella, com l’electricitat, el ferrocarril i la màquina de vapor, que han canviat completament la forma de viure de la població i han originat un creixement de les ciutats, en les quals s’han anat establint indústries que regenten un nombre creixent de burgesos. El modernisme és, doncs, un estil urbà i burgès. En el Modernisme es pot veure la influència dels corrents romàntics i nacionalistes de la segona meitat del XIX i de la crítica a la lletjor dels productes industrials del moviment de l’Arts and Crafts. Això explica la influència de l’estètica medieval en molts artistes i l’interès per valorar el treball artesanal. En el cas de Barcelona es dóna la circumstància que l’esclat del Modernisme coincideix amb la construcció de l’Eixample (finals del s. XIX) després de l’enderrocament de les muralles que ofegaven la ciutat (1854). Aquest creixement de la ciutat fins a unir-la amb els diferents municipis que ocupaven la plana (Gràcia, Sants, Les Corts, Sant Martí,…) representà una oportunitat immillorable per què la burgesia pogués satisfer les seves ànsies de modernització, d’expressar la identitat catalana, i de posar de manifest la seva riquesa i distinció. És per això que sorgeixen casos de mecenatge per part de l'alta burgesia catalana (com és el cas del comte Güell amb Antoni Gaudí).

Entrada de Metro a París d’Hector Guimard. 1899

La Casa Vicens d’Antoni Gaudí. 1888

Un nucli d’intel·lectuals que voltava la redacció del setmanari “L’Avens” va ser qui va dotar el moviment de continguts. No només van potenciar l’arquitectura, pedra angular del Modernisme, sinó que van ser presents a l’escultura, la pintura, les arts gràfiques, la literatura, el teatre i la recuperació dels antics oficis artesanals. El Modernisme es caracteritza per la gran importància que es dóna a la decoració, la qual es basa, sobretot, en elements trets de la natura, el predomini de la corba sobre la recta, les formes Estació de metro a Viena d’Otto dinàmiques i asimètriques i el gust pel detall. Wagner. 1899 L’estil modernista es va aplicar a qualsevol tipus d’objecte, des d’una cadira, un fanal, un llum, una finestra, o el pom d’una porta. Això va fer que l’arquitectura fos el centre del nou estil, ja que en un edifici s’integren diferents disciplines artístiques i artesanals. La casa modernista manifestava en el més mínim detall el nou estil. El Modernisme és un estil integrador de diverses disciplines: arquitectura, pintura, metall, vidre, ceràmica, estampació, orfebreria…


20

L’Editorial Montaner i Simón,de Lluís Domènech i Montaner. 1885

L'arquitectura modernista a Catalunya uneix a les tècniques de construcció més modernes (ús del ferro en les estructures, utilització dels elements prefabricats) amb la utilització d’elements tradicionals (maó vist) i enllaça amb l'estil gòtic, amb el qual guarda un cert paral·lelisme. Els arquitectes i els seus escultors col·loquen, a l'exterior dels edificis, ocells, papallones, fulles i flors a manera d'elements decoratius, ja sigui com a figures adossades o com a ornament de la pedra o ceràmica. També es col·loquen figures de grandària major, animals fabulosos o persones, i en les cornises elements de ceràmica de color. Les finestres i les balconades disposen de reixes de ferro forjat, que són llaurades artísticament. El modernisme no ha estat sempre un moviment estimat i reconegut dins de la cultura catalana. Ens sorprendria llegir articles de gent com Carles Soldevila, Josep Pla o Manuel Brunet demanant, per exemple, l’enderroc del Palau de la Música per considerar-lo una aberració arquitectònica. El Noucentisme, moviment que va succeir el Modernisme, considerava de mal gust les seves representacions i moltes botigues i comerços van ser transformats i refets d’una manera més austera, discreta i, per què no dir-ho, avorrida. Un dels casos més representatius va ser l’amputació que van patir els baixos de la Casa Lleó i Morera. L’any 1968, amb una gran exposició i amb la publicació d’Arquitectura modernista, d’Oriol Bohigas i Leopold Pomès, va començar la recuperació d’un moviment artístic genuïnament català. El Modernisme havia provocat amors i odis, que va caldre deixar de banda per poder contemplar-lo com el que és, un gran moment creatiu artístic i ideològic.

Detall de la Casa Amatller de Josep Puig i Cadafalch. 1900

Interior del Palau de la Música Catalana de Lluís Domenenech i Montaner. 1908

Porta d’entrada a la Pedrera. Disseny d’Antoni Gaudi.

Banc dissenyat per Antoni Gaudí.


IES Bernat Metge. Crèdit de síntesi. 3r d’ESO

21

3.3. EL PASSEIG DE GRÀCIA A l’època romana l’actual passeig de Gràcia era un camí que unia Bàrcino amb la Via Augusta (la qual passava aproximadament per l’actual Travessera de Gràcia). Posteriorment va esdevenir el camí que portava de Barcelona a la Vil·la de Gràcia (independent fins al 1897). En enderrocar-se les muralles es va convertir en la sortida natural de la ciutat i en aprovar-se el Projecte de l’Eixample i començar la urbanització de la plana barcelonina va esdevenir una via privilegiada en reunir les edificacions més importants de l’època, en ser l’escollida per l’alta burgesia de la ciutat per veure i ser vistos. Aquesta competitivitat en mostrar qui era més poderós i amb més bon gust és el que va fer del Passeig –i els carrers El Passeig de Gràcia l’any 1870 (ICUB) adjacents- un veritable museu d’arquitectura modernista i ens permet trobar algunes de les obres més espectaculars i representatives del Modernisme, així com dels seus arquitectes més importants. Indubtablement la representació més clara del que hem comentat és l’anomenada “Mansana de la discòrdia”, a la qual es troben la Casa Lleó i Morera (de Domènech i Montaner), la Casa Amatller (de Puig i Cadafalch) i la Casa Batlló (de Gaudí). Amb entitat pròpia i per sobre de qualsevol altra edificació, hi ha la Casa Milà -La Pedrera- (també de Gaudí). Actualment el Passeig de Gràcia és un dels eixos vertebradors més importants de la ciutat de Barcelona. L'art, la cultura, la història i, naturalment, el comerç conviuen en aquest carrer, que s’ha convertit en un dels símbols més coneguts de la ciutat. Algunes de les firmes internacionals més prestigioses, així com alguns dels comerços amb més renom de Barcelona es reparteixen al llarg d'aquest passeig d'on han sorgit algunes de les idees i els projectes comercials més importants i amb més repercussió a la ciutat.

3.4. LA MANSANA DE LA DISCÒRDIA Al mateix Passeig de Gràcia, entre els carrers Consell de Cent i Aragó, es troben les tres obres, juntament amb La Pedrera, que millor simbolitzen la pugna establida entre els rics burgesos barcelonins per tenir la casa més espectacular i opulenta de la ciutat. Els tres edificis responen a una concepció estètica molt diferent i són obra dels tres arquitectes cabdals del modernisme català: la Casa Lleó i Morera, de Domènech i Montaner; la Casa Batlló, de Gaudí i la Casa Amatller, de Puig i Cadafalch. Curiosament als tres casos es va tractar de reformes de cases preexistents.

La Mansana de la Discòrdia l’any 1910 (ICUB)

L’aparent incompatibilitat visual dels tres edificis és el que va donar al nom “Mansana de la Discòrdia”. Tot i que el mot “mansana” aplicat a l’illa de cases és un castellanisme, el seu doble significat va permetre relacionar la competència en bellesa entre els tres edificis amb el mite clàssic de la Poma de la Discòrdia, origen de la Guerra de Troia.


22

3.5. CASA LLEÓ I MORERA La Casa Lleó i Morera és el resultat de la reforma d’un edifici del 1864. L’encarregat de fer-la fou Lluís Domènech i Montaner, e 1905. Juntament amb ell van col·laborar, com era freqüent als edificis modernistes, un important nombre d’artistes i artesans; entre ells destaca Eusebi Arnau, autor de les escultures. Les que hi havia a la part baixa del mirador de la cantonada i entre els arcs de la planta baixa van ser retirades als anys 40, en plena eclosió d’un nou corrent artístic: el Noucentisme. Tot i això aquest edifici representa un gran exponent dels millors conjunts d’arts aplicades (mosaics, vidrieres, pintura, escultura...) del Modernisme.

Lluís Domènech i Montaner

Casa Lleó i Morera

Editorial Montaner i Simon

Va néixer a Barcelona l’any 1849, fill d’una família dedicada a l’edició de llibres. És considerat com a un home polifacètic i un artista total que no només destacà a l’arquitectura sinó també al dibuix, la literatura, la història, l’edició de llibres de luxe, i la política. El 1875 fou nomenat catedràtic de composició i de projectes de l'escola d'arquitectura de Barcelona, de la qual fou director des del 1901. Com a arquitecte entenia les seves obres com a simfonies on ell portava la batuta i els músics (vidriers, escultors, pintors, ferrers…) havien de sonar com una orquestra perfecta. Com a polític va destacar pel seu compromís liberal, progressista i catalanista. L’arribada de la dictadura del general Primo de Rivera, l’any 1923, el va afectar fins al punt de retirarse de la vida pública. Va morir l’hivern d’aquell mateix any. La seva personalitat innovadora i el conjunt de la seva obra arquitectònica fa que se’l consideri una de les màximes figures del modernisme mundial. A més de la casa Lleó i Morera, algunes de les seves obres més importants a Barcelona són: l’Editorial Montaner i Simón, la Casa Fuster, l’hospital de Sant Pau, el Palau de la Música Catalana i el restaurant de l’Exposició Universal del 1888 del parc de la Ciutadella (que fou designat amb el nom popular del Castell dels Tres Dragons).

Hospital de Sant Pau

Castell dels tres dragons

Vestíbul del Palau de la Música Catalana


IES Bernat Metge. Crèdit de síntesi. 3r d’ESO

23

3.6. CASA AMATLLER La Casa Amatller és obra de Josep Puig i Cadafalch quan al 1898 va transformar un edifici del 1875 per encàrrec de l’industrial xocolater Antoni Amatller. La façana té aspecte de palau gòtic amb influències d’elements arquitectònics dels Països Baixos (frontó). S’hi troben detalls d’inspiració medieval pertot arreu: ornamentacions florals, criatures fantàstiques, gàrgoles... Destaca l’escultura de Sant Jordi matant el drac, d’Eusebi Arnau.

Josep Puig i Cadafalch Va néixer a Mataró (Maresme) l’any 1869. Als setze anys ja feia publicacions i conferències sobre el que seria la seva passió i especialitat: el Romànic a Catalunya. Deixeble de Domènech i Montaner, les seves primeres obres les va fer a la seva ciutat natal: el mercat nou i un modern sistema de clavegueram. Pocs anys més tard dirigirà les seves obres més emblemàtiques a Barcelona i començarà una vida política –de caire catalanista i conservador– que el portarà a ser president de la Mancomunitat de Catalunya fins el cop d’estat de Primo de Rivera (1923). Durant la guerra civil va deixar el país, fins al 1942. Després de la guerra civil li fou prohibit l'exercici de la professió d'arquitecte. A la seva tornada va ser nomenat president de l’Institut d’Estudis Catalans, fins a la seva mort l’any 1956. Alguns dels seus edificis barcelonins més emblemàtics són: la Casa Amatller, la Casa Macaya, la Casa Terradas (Les Punxes), el Palau de Quadras i la Fàbrica Casaramona.

La Casa Amatller a començaments del sXX

Casa Macaya

Casa Terrades (Les Punxes)

Palau del Baró de Quadras

Fàbrica Casaramona


24

3.7. CASA BATLLÓ El 1904 l’industrial tèxtil Josep Batlló va encarregar Gaudí remodelar l’edifici original, de 1875. Es van afegir soterranis i un pis (golfes), ampliar l’entrada i el pis principal, unificar els patis de llum i, el més visible, canviar totalment la façana. Aquesta façana combina pedra, ferro i mosaic de ceràmica (obra de Josep Maria Jujol), oferint un aspecte que ha donat lloc a diverses interpretacions sobre el seu significat.

Antoni Gaudí i Cornet

Casa Batlló

Va néixer l’any 1852, a l’Alt Camp (no se sap de ben cert si va ser a Riudoms o a Reus…), fill d’una família d’artesans fabricants de calderes i altres objectes de coure. Del 1873 al 1877 va cursar els estudis d’arquitectura a Barcelona i el 1878 ja va fer el seu primer treball professional: la Cooperativa Textil de Mataró. Al poc temps va conèixer Eusebi Güell, una de les grans fortunes del país, que es va convertir en el seu mecenes. Per ell va construir obres com el Palau Güell, la Colònia Güell i el Park Güell; algunes de les seves obres més emblemàtiques. A més d’aquestes, les obres més importants de Gaudí són la Casa Milà (La Pedrera), la Casa Batlló i, com no, la Sagrada Família, a la qual es va dedicar quasi exclusivament des de 1883.

Casa Vicens

Palau Güell

Sagrada Família

Park Güell


IES Bernat Metge. Crèdit de síntesi. 3r d’ESO

25

3.8. CASA MILÀ (LA PEDRERA) A l’espai que ocupa actualment la Casa Milà (més coneguda com La Pedrera) hi havia fins al 1910 una torre de tres pisos amb jardí. El 1906 Gaudí va rebre l’encàrrec per part de Pere Milà i la seva dona, Roser Segimon, de construir aquest edifici d’habitatges. Com a la major part dels que es feien a l’època, la idea dels propietaris era ocupar la primera planta (dita Principal) i llogar la resta. Des del començament Gaudí va concebre aquest edifici com a una obra total, gairebé una escultura orgànica, que ens pot evocar un penya-segat marí. Es considera com el triomf de la línia corba: pràcticament no hi ha una recta en tot l’edifici! Aquest aspecte ondulat aconsegueix transmetre sensació de moviment: l’edifici ens pot evocar el moviment de les onades en un mar de pedra. La façana està recoberta exclusivament de pedra calcària, tallada peça a peça a peu d’obra sota les indicacions del propi Gaudí. Els balcons, fets per J.M. Jujol amb xapa de ferro retallada, recorden algues marines i constitueixen pràcticament l’única ornamentació exterior.

Pati interior de la Pedrera

Arquitectònicament va fer servir tècniques desconegudes fins al moment, principalment la façana “mur-cortina”: la façana no forma part de l’estructura, sinó que es afegida a un esquelet intern de ferro i pedra. De la mateixa manera, no existeixen parets interiors de càrrega, la qual cosa permet que els diferents apartaments (d’uns 300 m2 cada un) siguin fàcilment modulables. Aquesta estructura l’aconsegueix Gaudí a partir de columnes de pedra i maó i un entramat metàl·lic. També va ser un dels primers edificis que disposava d’un aparcament soterrani (el Senyor Milà fou un dels pioners a tenir “cotxe amb motor”...) i ascensor.


26

La Pedrera va ser declarada monument nacional l’any 1969.

Façana principal de la Pedrera

Vista del terrat de la Pedrera

Als barcelonins de l’època no els va entusiasmar l’edifici d’en Gaudí. Es va comparar la Casa Milà amb una pedrera (despectivament), amb un aparcament per dirigibles, amb un cau de dracs... A la premsa van aparèixer nombrosos acudits fent-ne burla.


IES Bernat Metge. Crèdit de síntesi. 3r d’ESO

27


28

IES Bernat Metge c. Menorca 55 BCN 08020 http://www.xtec.cat/iesbernatmetge

crèdit síntesi 3r d'ESO  

crèdit de síntesi de 3r d'ESO. IES Bernat Metge

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you