Issuu on Google+

CRÒNICA D’UN DIA AL ‘BLOC SALT’ Ingrid Guardiola El Tribunal Europeu dels Drets Humans 22 de març del 2013: un bloc de pisos del SAREB (Societat de Gestió d’Actius Immobiliaris Procedents de la Reestructuració Bancària), conegut com a “banc dolent” (un 45% del qual és pressupost públic) que portava tres anys buit és “ocupat” per famílies desnonades. L’objectiu del SAREB és malvendre el “patrimoni públic” (parlem de pisos rescatats amb fons públics), una bona part a inversors estrangers privats que, a la vegada, tornaran a especular amb ell. És el vuitè bloc a Espanya que s’allibera. Actualment n’hi ha quinze. 16 d’octubre del 2013: el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg suspèn el desallotjament de l’Obra Social PAH de Salt (el bloc de pisos alliberats on viuen 15 famílies -43 persones-). Aquest punt de inflexió marca un abans i un després. 5 de novembre del 2013, Estrasburg: el Tribunal Europeu dels Drets Humans aixeca la suspensió de desallotjament, es deixa a mans del Jutjat de instrucció número 3 de Girona la decisió negociant amb l’Agència Catalana de Vivenda i l’advocat de la PAH, Benet Salellas, el reallotjament de les famílies. La PAH ha intercedit en el reallotjament de més de 700 persones. Una gran família 18 de novembre del 2013: em trobo amb les famílies de l’Obra Social PAH de Salt (més conegut com a “bloc Salt”). M’acull la Mònica Bertran i la meva cicerona serà la Doris, malgrat pel menjador comunitari pul·lulin la Bouchra, la Yabu o la Dora. És el primer dia que reben correspondència, per fi han pogut registrar-se en el cens local, és la confirmació del padró: han començat les dones amb fills, donat que el cens és el primer pas per l’escolarització i l’accés a la sanitat. El bloc està precedit per un gran hort en forma de Laberint Grec que van fer més d’un centenar de persones en un sol dia. Per entre els arbres hi ronden les gallines. L’hort i les gallines proveeixen d’aliments al bloc, “també ens ajuda l’home del bar, i els bombers, que ens porten pà per un mes”, diu la Doris. Ella recorda quan els nens van aprendre, astorats, que la gallines feien ous i el gust dels aliments no envasats. Al bloc van arribar algunes famílies amb nens que no passaven dels dos anys, nens que no parlaven, temerosos de tot, nens que avui en dia estan completament integrats en aquesta gran família que és la comunitat del bloc. De fet, per ells és un orgull format part del projecte, i a l’escola ho viuen com una heroïcitat, també els seus companys. Cap dels nens vol tornar a la seva insalubre vida anterior. Aquesta convivència multi-cultural i inter-generacional del bloc i els seus efectes positius sobre tots els habitants em fa posar un gran interrogant sobre l’estabilitat i necessitat de la família nuclear blanca. Organització La Doris porta tretze anys a Girona, el 2011 va perdre la casa, van aplicar-li la “dació en pagament”, una solució parcial que no resol el problema de la vivenda bàsica, el seu marit va marxar a Brasil, li van diagnosticar una malaltia ocular degenerativa que acabarà deixant-la cega i es va quedar sola, sense res i amb tres fills. La Doris va estar


tres mesos anant cada dia a l’entitat bancària, sense casa i sabent que mentre ella estava al carrer hi havia centenars de pisos buits. Quan la Doris va descobrir la PAH, quasi com un miracle, la resposta va venir sola. No van tardar a instal·lar-se al bloc de Salt, a “alliberar-lo” com diuen elles (donat que la majoria d’habitants del bloc són dones). Al principi van fer una selecció de famílies i s’hi van ubicar progressivament, ja que no podien juntar famílies completament destrossades, no hagués estat productiu, donat que el bloc volia instaurar-se, des del primer moment, com un símbol de lluita. Les famílies que hi viuen són de cultures de diferent procedència i amb estructures parentals molt diferents. “Mai hagués pensat que hauria de tenir en compte coses com el Ramadà per a organitzar les assamblees”, diu la Doris, “de la mateixa manera que els marits de les companyes musulmanes que viuen aquí no haguessin pensat mai que acabarien amb un davantal i responent a la gestió de les dones”. Cada família viu en un pis, que no són de luxe com va dir l’Alcalde de Salt (“Aquests pisos de luxe no són per a vosaltres”), malgrat comparteixen alguns serveis: menjador, rentadora i congelador comunitaris. El consumisme desenfrenat ens ha fet esclaus de moltes màquines i en paguem un preu molt car, podent evitar-ho. A l’inici de viure allà van tenir continuats talls d’aigua, un dia fins i tot, van anar a soldar les aixetes perquè no poguessin tenir més aigua i haguessin de marxar, però les dones d’allà van impedir-ho, aferrant-se instintivament a les aixetes i posant-se dins el mur de ciment armat que l’entitat bancària havia manat construir perquè no tinguessin accés a l’aigua. També al principi muntaven guàrdies rotatives, com si fossin fugitives, il·legals, quan si d’alguna cosa fugen és, precisament, de la misèria que el propi sistema afavoreix. Desculpabilització “Li diuen banc dolent per donar-nos la sensació que els altres són bons, però són tots iguals”, diu la Doris. Ara és capaç de dir les coses pel seu nom gràcies al recolzament de la PAH. De fet, una de les tasques principals de la PAH són els processos de desculpabilització de les famílies. Una societat que gira al voltant dels diners expulsa tot aquell que no pot ni guanyar-los ni gastar-los, l’exilien, el culpen i l’avergonyeixen. La PAH explica a les famílies el funcionament del sistema perquè vegin que ells, més que culpable, en són víctimes, però transitòries, evidentment. A això cal afegir que algunes d’aquestes famílies són immigrants, que és una doble sensació d’aïllament permanent: el fet de ser un immigrant, i el fet de no tenir diners ni treball. En aquest procés de “despertar” hi ha el fet de tenir algú amb qui interlocutar, que t’escolta i que t’orienta, que et dóna opcions, a la inversa del govern i les entitats bancàries que destaquen per la seva irresponsabilitat i inhumanitat. “Els bancs trucaven a les famílies cada dia, fins i tot els havien perseguit fins els col·legis dels fills”, diu la Doris. Moltes famílies se sentien culpables de ser immigrants, culpables de no tenir res, algunes fins i tot venien de situacions familiars molt desestructurades (parlem de maltractaments de gènere) i en el bloc han trobat la salut mental necessària i la força grupal, apart de tenir accés als mínims “comuns” de l’existència: el menjar i la casa. “Dormo de forma plàcida perquè sé que m’aixeco i al dia següent tinc menjar. Abans no passava sempre”, diu la Doris. Accions Al principi l’única opció que els hi donaven era que anessin a viure amb altres famílies, com si fossin una pila de trossos de carn. L’administració, de natural, només


respon a les entitats bancàries maltractant a totes aquestes famílies, potenciant-ne el sentiment de vergonya, fins que va aparèixer la PAH, les camises verdes, i la possibilitat de fer front a una situació que si a algú hauria d’avergonyir és, precisament, als bancs i als polítics. Com es pot resistir sense diners? La PAH ha demostrat que es pot, si hi ha voluntat col·lectiva de que les coses canviin. Les famílies es reuneixen una vegada a la setmana en el bloc, i també fan una reunió setmanal externa. Com comenta la Doris: “Hem passat del nen a l’adult en un dia, al principi anàvem a tots els plens de l’Ajuntament, hi entràvem, després van rebre’ns representants de la Generalitat, tot i que la reunió la vam fer al carrer i, finalment, els mitjans de comunicació ens cridaven, vam aconseguir reunions amb la SAREB i hem arribat a Europa; ara ja no anem als plens, ja no és un problema local, sinó europeu”. El seu objectiu és canviar la Llei, de fet, la nova Llei de Seguretat Ciutadana que vol aprobar el PP no fa, sinó, acorralar als “escarnis” (escraches) amb multes impossibles, i en aquesta proposta de llei queda reflectida la força del moviment i l’amenaça que suposa pel govern. Segons la Doris, “els polítics no coneixen la realitat, no poden parlar d’això perquè no ho han viscut ni sentit, ni s’ho imaginen. S’han allunyat tant que només defensen els seus interessos”. La PAH ha rebut ofertes per entrar a formar part de partits polítics, però no es volen polititzar, ni tampoc volen mesclar la religió (tot i que no hi ha hagut cap comunitat religiosa que els hi hagi ofert ajuda, excepte Caritas). “No volem caritat, no volem el peix, volem pescar”, reforça la Doris. La Dora i la Doris parlen dels companys morts, els que s’han suicidat, “abans que lluitar, la gent marxa i no torna”, diu la Dora, “aquestes són les víctimes que es paguen”. La Doris va venir desil·lusionada de Chile, familiar d’executat polític durant l’època de Pinochet, va ser una gran activista per la instauració de la democràcia al país; “aquí hi ha una dictadura, només falten els sons de les bales i la gent no desperta”, diu. Aquest col·lectiu de lluitadores que han fet plorar a més d’un guarda de seguretat dels bancs, sap que el camí és llarg, que la lluita és difícil i que es pot fer a través de varis fronts, per exemple, el 29 de novembre la Doris va fer d’ella mateixa a Migraland, una obra de teatre dirigida per Àlex Rigola i estrenada en el context de Temporada Alta. El que està clar és que la majoria de la gent sovint ens aferrem al poc que tenim i que no volem perdre abans de lluitar pel bé comú. Aviat, fins i tot l’ànima serà privada i mercantilitzada i Faust serà d’un naturalisme esglaiador. 26 de novembre del 2013: acabo el text i el jutge marca una nova data de desallotjament del bloc, el 27 de novembre. 27 de novembre del 2013: el bloc rep el suport popular i de la PAH i no els desallotgen. Continua la lluita, l’ordre de desallotjament, les negociacions davant d’una administració venuda al millor postor. 13 de desembre del 2013: la policia de la Generalitat desallotja el Bloc Salt. La Doris decideix continuar la resistència i es queda a viure en una tenda de campanya enmig de l’hort.


Crònica d'un dia en el bloc Salt de la PAH