Page 1

EL CINEMA: APRENDRE A MORIR Ingrid Guardiola Sànchez

S.M. Eisenstein, El acorazado Potemkin

“L’home sobrepassa els obstacles gràcies a les històries que s’explica per reconfortar-se davant del no-res” Johan Van Der Keuken, Vacances Prolonguées

Fa poc encara convivien a la cartellera dues pel.lícules, Mar Adentro i Million Dolar Baby, que tracten sobre l’eutanàsia. No volem obrir aquí un debat moral, però això ens serveix per constatar que la relació entre la mort i el cinema és constant, necessària i enriquidora, tant per l’aproximació que puguem fer al cinema com a la mort. La mort ha estat present en el cinema pràcticament des dels seus orígens. En els seus inicis fou gràcies a D.W.Griffith i el mètode de representació institucional com la mort va començar a tenir lloc en el cinema per no deixar-lo mai més. Començava la narració de les històries, la ficció dramatitzada, els gèneres. Griffith va popularitzar el muntatge de pla-contrapla i el flashback, és a dir, la interlocució de les imatges que se succeïen en el temps de la projecció. L’espectador s’abandonava a les històries, i la història bevia de la seva tradició literària recorrent a l’estructura de plantejament-nusdesenllaç, a l’ús dels personatges-tipus per el desenvolupament de la història dins el cànon d’un gènere i al mecanisme de la catarsis d’herència aristotèlica com a purificació a través del procés d’identificació inherent a tot sistema de representació visual preferentment mimètic (com és el cas del tipus de cine que citem). En el cinema clàssic es posava la mort en escena i la catarsis fora d’escena; l’espectador s’alliberava per la compassió, i amb això assistíem a la cura d’un mateix a través del dolor dels altres. Del que es tractava, tal com passava amb les tragèdies gregues clàssiques, era de “pre-cursar la mort” (agafant l’expressió de Heidegger), però aquest cop a través de la


imatge. La por a la mort es calma davant l’experiència de la mort de l’altre, però el morir és incognoscible, i quan arriba ja no hi som (com ens recorda la màxima d’Epicur). Quan veiem morir algú a la pantalla, quelcom en nosaltres es purga i una part de nosaltres es queda allà atrapat. Som absents de nosaltres mateixos per uns breus instants, fins que retornem. Montaigne, parlant sobre el fet que la filosofia és aprendre a morir, en els seus assajos, cita a Ciceró dient que “porque el estudio y la contemplación separan algo nuestra alma de nosotros y la ocupan aparte del cuerpo, lo que supone en cierto modo, aprendizaje y parecido con la muerte; o bien, porque toda la sabiduría y el discernimiento del mundo se reduce al final a este punto, a enseñarnos a no temer el morir”1. Ens trobem dues vies d’acostar-nos a la mort, la de la “narració/catarsi” (per un cinema narratiu clàssic) i la de “l’estudi/contemplació” (per un cinema fora dels gèneres). No menys que la filosofia, el cinema ens ensenya a morir, potser de forma més passiva, també indirecta (durant la projecció habitem un món que acaba quan sortim de la matriu de la “cambra obscura”, sentim un deix de “pèrdua vital”). Aquest caràcter de l’home de “ser extinció” (sers finits per-a-la-mort, diria Heidegger) dins la duració (continuïtat de la vida natural més enllà de la nostra mort), ens perturba: “El individuo necesita, desde que se conoce y reconoce en el espejo que le muestra la Esfinge, transitar por más certezas que las de su inesquivable extinción. La muerte suele actuar como balance ordenador de la vida”2. Biològicament la mort actua de balanç ordenador de la vida, però si el morir és una aproximació compassiva/meditativa a la mort de l’altre, aquesta aproximació ens fa conscients de la nostra mort i fa que des de llavors ja l’esperem fins el darrer dia. I com que, “la muerte es menos dura que la espera de la muerte”3, hem de inventar, com diria Vinyoli, “jocs per ajornar la mort”; i quin joc millor que el de curar-nos de la por a la mort –per amor a la vida - a través de la seva pre-visitació en la narració-projecció cinematogràfica? Ara bé, què passa quan sabem que les històries Million Dolar Baby i Mar Adentro són històries reals? Quan enlloc de parlar de la mort des d’un punt de vista narratiu (primera via: narració/catharsis) ens parlen com a mortals (via de l’ estudi/contemplació)? I quan ho fan com a moribunds? Penso en El rayo sobre el agua, pel·lícula que Nicholas Ray va realitzar sobre els darrers dies de la seva vida havent-li detectat una malaltia terminal o en Vacances Prolonguées de Johan Van Der Keuken, que segueix el mateix esquema. Són diferents maneres d’”aprendre a morir” a través del 1

Montaigne, Ensayos, Cátedra, 1999, Madrid, p.123 Praga, J., Biografías del tiempo, Caja España, 1999, Valladolid, p.59 3 Ovidio, Cartas de Ariana a Teseo, Citat a Montaigne, Ensayos, Cátedra, 1999, Madrid p.94 2


cinema. En el cas de la recreació d’una història real el que jo testimonio és l’artifici i m’acosto a la mort “contemplativament”, només a posteriori, quan dono un valor al què he vist i em dic “això va ser i ja no és”, però no hi ha manera d’accedir al referent. En el cas de Ray i Van Der Keuken hi ha un pacte de sinceritat absolut i lacerant que fa que parlem d’una experiència total (intra i extradiegètica) de la mort: El que contemplem és el propi morir de l’autor a través de i en les imatges que ell mateix capta del seu darrer pas/mirar sobre la vida. Aquí el valor de la imatge és ser petjada del cos viu i de l’última mirada dels cineastes, petjades del que ja no és, experiència del no-ser sempre més actualitzable a través de les seves pel·lícules.

EL CINEMA: APRENDRE A MORIR (CATALÀ)  

article aparescut a la revista Transversal el 2005

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you