Issuu on Google+

Març 2012 Aparescut al Cultura/s de La Vanguàrdia HOLLYWOOD I LA REVOLUCIÓ DIGITAL Ingrid Guardiola Amb Hollywood en la era digital, Esteve Riambau estableix un joc de sombres paral·leles entre les pel·lícules produïdes a Hollywood els darrers vint anys i aquelles que les van influenciar i precedir, ja sigui des de la figura del remake, ja sigui narrativament o estilísticament. Una idea sobrevola al llarg de tot el llibre, el fet que malgrat la millora en la precisió tècnica (CGI, animació 3D, alta definició, fins a arribar a la “tercera dimensió” d’Avatar), les històries segueixen bebent d’una font imaginativa comuna anclada en els gèneres i en els mites, més enllà de que canvii tant el llenguatge amb el que s’expliquen o la seva aparença estètica; un llenguatge que Riambau caracteritza amb la imatge-excés multiforme (Lipovetsky), la hibridació (Redacted) el multipantalla (Timecode) i la seva aproximació al “cinema d’atraccions” (Minority Report) descrit per Tom Gunning a partir de l’abús de la categoria que Deleuze va anomenar imatge-acció. Segons Riambau, “el mundo que muestran las pantallas es cada vez más etéreo y fantasmagórico, poblado por personajes alejados de lo corpóreo e invadido por nuevas tecnologías en constante evolución y límites insospechados”. N’hi han que han intentat una memorabilia de les “velles” tecnologies, Bruce Sterling ho va fer amb el seu The Dead Media Project, i en el 1995, 41 directors van rescatar la càmera dels germans Lumière per a celebrar els 100 anys de cinema; però aquestes restes són engrunes de nostàlgia, potser massa anticipada. Ja en el 1991 Francis Ford Coppola deia que el futur del cinema era una noia gorda d’Ohio autofilmant-se. Quedaven vuit anys perquè arribés El projecte de la Bruixa de Blair i la certificació de que, amb una intel·ligent estratègia de marketing online, una bona idea, l’equip mínim i pocs diners es podia fer cinema i aconseguir ingressos; tot i que en aquell temps la indústria es va concentrar en la creació dels grans conglomerats multimediàtics (les noves majors amb negocis en tots els sectors culturals) que invertien sumes astronòmiques per fer els seus productes-monoforma (que diria Watkins) i que aconseguien treure renta gràcies als seus oligopolis. Si les noves tecnologies han permès que cohabitin móns tan allunyats com impossibles (a Forrest Gump Tom Hanks es trobava amb J. F. Kennedy), la Ciberesfera amb la seva “realitat virtual” ha activat els vells mites platònics, el psicoanàlisis, les aventures d’Alícia, l’existencialisme de Hamlet i Segismundo i ha donat com a fruit obres que tracten el macrotema dels móns paral·lels com eXistenZ, Cómo ser John Malkovich, The Matrix, Origen o Inland Empire. El llibre comença amb una cita de Spielberg on aquest diu que mai perderem la necessitat d’explicar històries, però que arribarà el dia en què tota la pel·lícula transcorrerà a l’interior de la ment. No hi ha dubte que, en el moment en què ja fa cinc anys que existeixen videojocs controlats per la ment (Neurosky) o pràctiques de curació psíquica basades en la simulació (veure Farocki), el fet que la pel·lícula acabi desenvolupant-se en la ment de l’espectador no és tan desorbitat, sobretot tenint en compte que vivim a diari un desdoblament perpetu entre la nostra vida personal i la nostra delegada vida político-econòmica, molt propera a les històries de terror postapocal·líptic de Hollywood de les quals també ens parla Riambau en el llibre.


HOLLYWOOD DIGITAL