Issuu on Google+

pies

comunicacio i intercanvis culturáis L'experiéncia deis últims quatre Jocs Olimpios d'estiu

Universitat Autónoma de Barcelona Universitat Autónoma de Barcelona Servei de Biblioleaues

1501005288

I COOB92SA

All rights raaarvad TM

Centre d'Estudis Olimpios i de l'Esport


DADES CATALOGRÁFIQUES RECOMANADES PEL SERVEI DE BIBLIOTEQ.UES DE LA UNIVERSITAT AUTÓNOMA DE BARCELONA Jocs Olímpics, comunicado i intercanvis culturáis : Inexperiencia deis últims quatre Jocs Olímpics d'estiu : simposi internacional, Palau de Pedralbes, Barcelona, 3-5 d'abril de 1991 ; [patrocinadora : Comisión Interministerial de Ciencia y Tecnología (CICYT)... et al.]; coordinador de l'edició : Román Castro Alcaide. - Bellaterra [Barcelona]: Centre d'Estudis Olímpics ¡del'Esport, 1992. I. Castro Alcaide, Román II. Centre d'Estudis Olímpics i de l'Esport 1. Jocs Olímpics : 1992 : Barcelona (Catalunya) 2. Jocs Olímpics -Congressos 796.032.2 (467.11) "1992"

Centre d'Estudis Olímpics i de l'Esport Director Miquel de Moragas i Spá Simposi Internacional Jocs Olimpics, Comunicado i Intercanvis Culturáis ((.'experiencia deis últims quatre Jocs Olímpics d'estiu) Palau de Pedralbes, Barcelona 3-5 d'abril de 1991 Coordinador de l'edició: Román Castro Alcaide Disseny: Heusch & Lannes Edició publicada amb el suport i tecnología de Rank Xerox Oipósit Legal: B-44874-91 Centre d'Estudis Olimpics i de l'Esport Facultat de Ciéncies Polítiques i Sociología, Edifici B Campus Universitat Autónoma de Barcelona 08193 Bellaterra (Barcelona) Tel. (3) 581 19 92 Fax. (3) 581 21 39

;§; 1SU COCCCS A


Jocs Olimpios

comunicació i intercanvis culturáis Inexperiencia deis últims quatre Jocs Olímpics d'estiu

1

,

Centre «TErfudb CWmpJk-.


u

M

A

R

I

1. PRESENTACIÓ 9 15

Pasqual Maragall, Miquel de Moragas i Spá,

Alcalde de Barcelona i President del COOB'92 CONFERENCIA INAUGURAL Catedrátic de Comunicado a la Universitat Autónoma de Barcelona i Director del Centre d'Estudis Olímpics i de l'Esport PRESENTACIÓ DE L'EDICIÓ

2. INEXPERIENCIA DELS DARRERS VINT ANYS 19

Bruce Kidd,

27

Oleg Milshtein,

35

John MacAloon,

55

Kang Shin-Pyo,

Professor of Physical and Health Education, University of Toronto, Canadá THE CULTURE WARS OF THE MONTREAL OLYMPICS Professor of History and Sociology of Sport, State Central Institute of Physical Education, Moscow TELEVISIÓN: SPORTS AND CULTURE AT THE GAMES OF THE XXII OLYMPIAD IN MOSCOW Professor of Anthropology, University of Chicago COMPARATIVE ANALYSIS OFTHE OLYMPIC CEREMONIES, WITH SPECIAL REFERENCE TO LOS ANGELES, 1984 Professor of Anthropology, Hanyang University, Korea of South THE SEOUL OLYMPICS AND DAE-DAE CULTURAL GRAMMAR

3. BARCELONA'92 69

Miquel de Moragas i Spá.

85

Josep Subiros,

88

Eduard Delgado,

Catedrátic de Comunicació a la Universitat Autónoma de Barcelona i Director del Centre d'Estudis Olímpics i de l'Esport COMUNICACIÓ I CULTURA, UN ÚNIC PROJECTE: BARCELONA'92 Conseller Delegat d'Olimpíada Cultural, S.A. L'OUMPÍADA CULTURAL OBJETIUS, PROGRAMA IDESENVOLUPAMENT Director del Centre d'Estudis i Recursos Culturáis de la Diputació de Barcelona LA POLÍTICA CULTURAL DAVANTDE L'EXCEPCIONALITAT OLÍMPICA

4. INFLUENCIA DELS JOCS OLÍMPICS EN L'ESPORT 95

Nuria Puig,

99

Manuel García Ferrando,

104

Ángel Zaragoza,

Professora de Sociología de l'Esport a I'INEF de Catalunya LA INFLUENCIA DELS JOCS OLÍMPICS EN L'ESPORT: UNA RELACIÓ COMPLEXA Catedrático de Sociología de la Universidad de Valencia LA EVOLUCIÓN DEL DEPORTE DE ALTO NIVEL, EL OLIMPISMO Y SU INFLUENCIA EN LA PRÁCTICA DEPORTIVA DE LA POBLACIÓN Professor de Sociología de la Universitat de Barcelona INFLUENCIA DELS JOCS OLÍMPICS EN L'ESPORT. ESPORTA L'ÁREA METROPOLITANA

5. JOCS OLÍMPICS, POLÍTICA I PLANIFICACIÓ ESPORTIVA 109

Josep L. Vilaseca,

Secretari General de l'Esport, Generalitat de Catalunya ESPORT CÁTALA I OLIMPISME


117

Rafael Cortés Elvira,

123

Enric Truñó,

127

Frederic Prieto,

Director General del Deporte del Consejo Superior de Deportes JUEGOS OLÍMPICOS, POLÍTICA Y PLANIFICACIÓN DEPORTIVA Regidor d'Esports de l'Ajuntament de Barcelona JOCS OLÍMPICS, POLÍTICA I PLANIFICACIÓ ESPORTIVA Diputat-President de l'Área d'Esports, Diputado de Barcelona JOCS OLÍMPICS, POLÍTICA I PLANIFICACIÓ ESPORTIVA

6. EL MARC POLÍTIC DELS JOCS OLÍMPICS DE BARCELONA 135

Isidre Molas,

139

Gabriel Colomé,

143

John Hargreaves,

153

Jim Riordan,

Professor de Dret Constitucional a la Universitat Autónoma de Barcelona i Director de l'lnstitut de Ciéncies Polítiques i Socials EL MARC POLÍTIC DE BARCELONA'92 Professor de Ciencia Política a la Universitat Autónoma de Barcelona i Secretan del Centre d'Estudis Olímpics POLÍTICA I JOCS OLÍMPICS Professor of Sociology, University of London, Goidsrniths' College OLYMPISMAND NATIONAUSM, SOME PREUMINARY CONSIDERATIONS Professor of Linguistic, International Studies and Russian Studies, University of Surrey, England SPORT AND THE OLYMPICS IN THE UGHT OF REVOLUTIONARY CHANGE IN EASTERN EUROPA

7. LA DIFUSIÓ TELEVISIVA DELS JOCS OLÍMPICS DE BARCELONA'92 171

James Larson,

176

Manuel Romero,

183

Josep Maria Benet,

Professor of Communication, University of Washington-Seattle THE «FIRST SPECTATOR»: TELEVISIÓN AND THE BARCELONA SUMMER OLYMPICGAMES Director General de la Radio Televisión Olímpica'92 (RTO'92) LA DIFUSIÓN DE LOS JUEGOS OLÍMPICOS DE BARCELONA'92 Director d'Esports de TV3 LA DIFUSIÓ TELEVISIVA DELS JOCS OLÍMPICS DE BARCELONA'92

8. SÍMBOLS I PROPOSTES CULTURALS: EL DISSENY DE BARCELONA'92 187

Josep M. Trias,

Diseñador del logotipo y de los pictogramas olímpicos SÍMBOLO Y LOGOTIPO DE LOS JUEGOS OLÍMPICOS DE BARCELONA'92

192

Javier Mariscal,

Diseñador de la mascota Cobi EL DISEÑO DEL COBI

196

Enric Satué,

199

Esteve Agulló,

201

Ramón Bigas,

204

Manuel Huerga i Josep Sol,

205

Antoni Rossich,

Dissenyador d'un deis cartells oficiáis EL DISSENY DELS CARTELLS OLÍMPICS Dissenyador de l'entorn deis Jocs EL PROJECTE D'ENTORN DELS JOCS OLÍMPICS Dissenyador del pebeter EL DISSENY DEL PEBETER Ovideo Bassat Sports LES CERIMÓNIES OLÍMPIQUES Director comercial, COOB'92 L'ESPONSORITZACIÓ DELS JOCS OLÍMPICS

CONFERENCIA DE CLOENDA 211

Joan Guitart,

Conseller de Cultura, Generalitat de Catalunya CONFERENCIA DE CLOENDA


1 PRESENTACIO


Conferencia Inaugural

Per a la ciutat de Barcelona és una gran satisfacció teñir avui entre nosaltres aquest grup d'académics prestigiats que han iniciat des deja fa uns anys una reflexió conjunta respecte al contingut comunicatiu i cultural del fenomen deis Jocs. Respecte a aquest moviment tan peculiar i tan singular, el moviment olímpic -ara el rector feia referencia a la manera com la Universitat s'ha de mirar aquest moviment des d'un punt de vista analític: no pot ser d'una altra manera, és la seva funció-, el primer que hem de dir és que és un moviment enormement singular que no té una estructura de suport político-jurídica com moltes de les institucions internacionals que estem acostumats a estudiar. És enormement mes singular en les seves característiques. Des del punt de vista jurídic positiu, és un fenomen difícil de classificar; no és un organisme, no és una institució intergovernamental; no és tampoc una ONG típica; és, jurídicament, una persona del dret privat suís, que té una presencia moral molt important en el món internacional. Pero aquesta presencia és moral; aixó el fa, justament, enormement vulnerable pero també enormement atractiu per a grans masses de població mundial. Nosaltres, des de Barcelona, que ha tingut la fortuna de ser nominada seu de la seva celebració l'estiu del 92, per aquesta familia olímpica, ens mirem aquesta oportunitat com la continuació d'una colla de moments de la nostra historia com a ciutat deis quals jo haig de parlar breument, perqué pensó que els servirá per teñir una referencia clara del que signifiquen els Jocs de Barcelona. Quina peculiaritat tindran aquests Jocs? Quina ciutat es trobará la familia olímpica? Quines referéncies, quin background -per dir-ho amb una paraula anglosaxona-, en quin marc de referéncies prévies, históriques i culturáis se celebraran aquests Jocs? Barcelona és una ciutat que s'ha fet, en gran manera, en moments histories concrets. Al final del segle XIX, l'any 1888, va haver-hi una gran Exposició Universal que va representar una transformado urbanística molt significativa. L'any 29 d'aquest segle va haver-hi una altra Exposició Internacional, que va conformar el que será l'any que ve el cor deis Jocs, el pare de MontjuTc el que aleshores en déiem la muntanya de MontjuTc. Ara en diem, cada vegada mes, conf iant en la seva accessibilitat i en la seva urbanitat, el pare de MontjuTc. Aques-

I Pasqual Maragall I Alcalde de Barcelona i President del COOB'92

ta ciutat ha pres la cita del 92 com un altre pas en una cadena de moments de la seva historia en els quals ha estat possible d'anar conformant la seva propia estructura definitiva. Barcelona és, d'altra banda, el marc de la cultura catalana. La cultura catalana és una cultura propia, amb el seu idioma, que té una colla de vectors que defineixen la seva posició dintre del conjunt de les cultures hispániques, com a porta d'Europa i dins de la riba del Mediterrani. La ciutat de Barcelona és la ciutat mes gran del mar Mediterrani, no només demográficament (cosa que possiblement será posada en qüestió ben aviat peí gran creixement que están tenint altres ciutats mediterránies, sobretot de la riba sud), sino també per la seva significació cultural, per la seva significació económica i per la seva historia. Els valors mes singulars de la cultura catalana i de Barcelona teñen a veure, sobretot en les darreres décades, amb el modernisme, amb l'avantguardisme en les arts, i amb una literatura potent i un teatre també significatiu, de carácter elássie i moltes vegades mes lligat al moviment que no pas a l'idioma, cosa que seguramentté relació amb el carácter pluricultural de la ciutat de Barcelona. Dones bé, aquesta cultura catalana és una cultura molt antiga, que té unes arrels que van mes enllá del que es considera el naixement de Catalunya, fa uns 1.000 anys, i s'endinsen en una historia com la de la ciutat de Barcelona, prácticament de 2.000 anys. És una cultura de pas. Aixó és molt significatiu: aquest és un país de marca, és un país objectivament obert a totes les influencies, a totes les invasions, amb comunicacions fácils cap al nord malgrat la barrera pirinenca, que s'está convertint en aquests moments en cruílla, mes que no pas en barrera, grades a les comunicacions i a les telecomunicación. És una cultura que ha sentit sempre la necessitat de ferse entendre en Mengües diferents de la seva. Hi ha altres cultures a Europa similars a aquesta, pero és difícil de classificar la cultura de Barcelona, la cultura catalana, justament peí fet que dintre d'Europa hi ha cultures obertes, pero que moltes vegades tendeixen a l'esvaTment, a la dissolució, dintre d'un món cada vegada mes interactiu. Hi ha, d'altra banda, cultures atlántiques própies d'Europa, que teñen el seu idioma i la seva particularitat, pero que están sotmeses a l'enorme influencia deis vents i deis corrents que provenen justament


de l'oceá. I h¡ ha cultures tancades, cultures insulars, que tendeixen moltes vegades, desgraciadament -i no per culpa d'elles, sino peí context-, a un determinat grau d'involució. Jo cree que, si haguéssim de definir des de Barcelona quin és el món cultural en el qual es desenvoluparan els Jocs de l'estiu del 92, hauríem de dir que és una cultura que manté la tensió entre aquests dos components: d'obertura, de lloc de pas, de lloc de comunicado, i tanmateix d'identitat, de solidesa en la identitat cultural propia. És una cultura que ha tingut un component urbá, burgés i popular molt fort des de l'Edat Mitjana, i és obvi que aixó l'ha fet mes potent que d'altres, mes capa; de resisitir que d'altres, si bé s'ha de dir, com els historiadors han contribuít a acreditar, que no va encertar l'equip, per dir-ho en termes esportius, en moments clau de la seva historia: per exemple, en el moment mes decisiu de la riostra historia moderna, que és segurament el segle XVIII, quan s'origina la modernitat. Aquest país va optar aleshores per una de les possibiiitats polítiques, per una de les famílies polítiques d'Europa. Jo diría que segurament no era el moment millor. És ara que els Habsburg tornen a estar de moda. Si vostés son lectors amatents de la literatura contemporánía i la que fa referencia a la middle Europe i els rius que la travessen, han d'estar d'acord amb mi que aquesta tradició que no va triomfar i, sobretot, que no va triomfar a la península, ara se li reconeixen unes virtuts que en aquell moment no es van valorar. En tot cas, l'equip peí qual vam optar com a país segurament no era el que, en aquell moment, tenia la Lliga mes fácil. Aquesta és la nostra cultura, que resisteix victoriosament i amb eficacia la tendencia a l'esvaíment i la tendencia contraria a la involució. Catalunya manté la tensió entre obertura i identitat. És una nació, en aquest sentit. Té els dos elements que fan una nació. No és purament un curiosum cultural tancat que es pugui estudiar, com un objecte antológic, una joia, una pedra preciosa; és alguna cosa mes que aixó, i és capa; de manten ir uns trets característics en el diáleg internacional. Per tant, és una nació. Ara, és una nació que juga en un Estat multinacional. Una nació que juga, per una voluntat escrita a la Constitució i a l'Estatut de Catalunya, a la cons-

trucció d'un Estat pluricultural multinacional com el que consagra l'Estat espanyol i la Constitució espanyola. I aixó es reflectirá d'alguna manera en els Jocs i en les expressions d'imatge que els Jocs donaran a través deis mitjans de comunicado, i també directament en les 400.000 persones que ens visitaran. De vegades aquesta dualitat, aqüestes tensions de la nostra cultura donen lloc a conflictes, pero en tot cas son conflictes que formen part de la vitalitat. És evident que hi ha gent que tendeix a subratllar el factor aglomerant i el factor positivador de la gran ciutat que és Barcelona. Molta gent ha dit que Catalunya seria una curiositat cultural, com tantes n'hi ha a Europa, si no fos per l'existéncia d'una gran ciutat. Aixó és un fet evident i cert, estadísticament comprovable. Hi ha altres cultures a Europa que teñen moltes característiques similars, i no es pot dir que siguin nacions 0 nacionalitats en el sentit estríete de la paraula. 1 moltes no teñen una gran ciutat que les vertebri. També és cert que Barcelona és com és i té la forca que té perqué és filia d'una potencia comarcal, d'una potencia camperola i agrícola, d'una potencia original histórica, que li ve donada peí seu propi hinterland i peí seu marc cátala. Aquesta és la realitat intrigant, interessant, dialéctica, positiva i enriquidora que vostés hauran d'analitzar com a marc d'aquesta gran manifestado cultural que serán el Jocs de l'estiu del 92. Com a alcalde de la ciutat de Barcelona haig de posar émfasi en un deis aspectes d'aquesta balanza i d'aquesta tensió; pero és evident que en una ocasió com aquesta jo haig de ser perfectament fred i descriure la realitat, que és aquesta dualitat. Si jo hagués dedefensar Barcelona, la ciutat i el seu paper, diría que no hi ha cultura possible -en el sentit estríete del terme, fins i tot referit al seu idioma, que és moltes vegades identificat una mica abusivament amb la cultura, de la qual és evidentment el nervi mes fonamentalsense l'existéncia d'una gran concentració urbana. I no és casual que els Jocs Olímpics, al final del segle XIX, per una gran intuíció del baró de Coubertin, s'atribuíssin no a un Estat, ni tan sois a una nació o una regió, sino a una ciutat. No és casual, perqué jo cree que, amb aquesta intuTció, l'aristocrácia intemacionalista del final del segle XIX -tothom era internacionalista al final del segle


XIX- va pensar que realment estávem a prop d'aixó que la humanitat reiteradament tendeix a pensar que sempre és a prop i que pot succeir: la pau internacional, la gran fraternitat. En aquell moment neix aquest moviment olímpic. I neix tacat, positivament, d'internacionalisme -al final del segle XIX, totes les classes socials eren internacionalistes, per la gran esperanca que va representar l'existéncia d'un segle prácticament sencer sense guerres: des del final de la guerra napoleónica del 1815 fins a la guerra mundial, cosa rara a Europa, no hi ha guerres, només hi ha la petita guerra del 1870-, busca la seva relació en l'espai territorial amb una seu que no sigui política en el sentit estatal, ni tan sois nacional. Busca la ciutat, directament, en la tradició grega. Busca la referencia en un lloc que pot teñir identitat, pero que no té exércit, que no té banderes, que no té fronteres, i que és per definició el lloc del comerc i del contacte, com és el cas de totes les ciutats grans. Barcelona ha estat l'armadura i, jo cree, una de les condicions d'existéncia d'una peculiaritat des del punt de vista mes gran de les cultures nacionals. I aixó ha estat possible perqué sense la ciutat és molt difícil fins i tot que l'idioma existeixi. M'explicaré: l'idioma no es només el producte de l'existéncia de gent que innatament el coneixen, que van innovant, enriquint i preservant les seves esséncies i les formes antigües, que serien atacades per l'existéncia de fenómens de pas, de comerc i de contacte, sino que l'idioma mateix no existiría si no existissin, per comencar, poetes. Els poetes son el producte de la ciutat, potser un deis mes tipies en la historia mes tradicional de l'análisi de la ciutat. Son classes improductives, com ho son tantes altres, en el sentit que no produeixen, que viuen d'un excedent produít per unes altres i que la societat es permet de tenir-los, com una mena de luxe. Aquests luxes que es poden permetre les societats urbanes son luxes necessaris; com diria segurament Osear Wilde, son luxes que permeten que la cultura existeixi. Sense poetes, sense literats, no hi ha idioma, idioma viu i ric, i sense aquesta vitalitat el nervi de la nacionalitat i de la cultura desapareixerien. Vostés ja veuen que la vida és complicada, i que aquesta és una ciutat tant o mes complicada que

qualsevol de les altres grans ciutats del món. És, per tant, una ciutat on jo cree que els valors de fraternitat, d'universalitat, pero també d'identitat, ais quals la passió olímpica fa referencia, tindran un gran escenari. La nostra ciutat s'ha preparat a fons durant els darrers quasi deu anys per a aquesta cita. Barcelona va optar peí Jocs Olímpics molt aviat. Barcelona va teñir el que en anglés en podríem dir un love affair amb els Jocs tan antic com l'any 1920. Quan, l'any 1920, els primers atletes espanyols van tornar deis Jocs d'Anvers, Samitier, Zamora, els futbolistes, ja van passar per la taquilla de la familia olímpica la primera petició per organitzar els Jocs de l'any 24. No va poder ser, perqué l'any 24 el baró de Coubertin, que estava a les acaballes del seu cicle prolífic de domini del moviment internacional, va considerar que era bo que París, que havia organitzat els segons Jocs l'any 1900, sense gran éxit perqué en aquell moment els Jocs eren molt poc coneguts encara, tingues una segona oportunitat. i es va donar a París aquesta segona oportunitat, i a fe que positivament, l'any 24, es van fer uns grans Jocs. I es va constituir un grup de ciutats que perpétuament, o cíclicament, d'una forma recurrent, han anat competint per la celebrado deis Jocs: París, Barcelona, Amsterdam, Los Angeles i alguna altra ciutat, que en aquell moment es van repartir la possibilitat de fer-ho. I així, després de París, van venir Amsterdam i Los Angeles, precisament. De manera que l'any 36 tocava que fos la quarta d'aquestes ciutats, Barcelona. I l'exposició universal del 29 no va ser sino l'aperitiu, la preparado, l'entrenament d'aquesta ciutat per fer una gran cita internacional l'any 36. Les circumstáncies mundials, que tan sovint desmenteixen aquest optimisme de la humanitat de considerar que la fraternitat universal és a prop, ho van fer una vegada mes en aquella ocasió. A Espanya va haver-hi una gran conflictivitat política, el rei va marxar, es va instaurar la República, i la familia olímpica internacional reunida a Barcelona l'any 31, que havia d'elegir a Barcelona la seu deis Jocs de l'any 36 (aquesta seu estava predeterminada), no va aconseguir quorum. Aquesta elecció no es va fer l'any 31 i es va fer, per única vegada a la historia deis Jocs, per correu. Van ser els Jocs de Berlín.


I tanmateix Barcelona va continuar ais arxius de la historia olímpica, perqué no es va conformar i, tenac, va organitzar uns jocs populars, l'Olimpíada Popular de l'any 36, el comité organitzador del qual va presidir el mateix president Lluís Companys. Aquesta olimpíada popular és ais annals deis arxius olímpics com un element molt singular de la seva historia. No van ser uns Jocs oficiáis, pero van ser la demostrado d'una ciutat entestada a poder organitzar aquesta cita d'internacionalitat. A cada una d'aquestes ocasions (l'any 20, l'any 24, el 36 i mes tard l'any 72), Barcelona va anar construint estadis. Els escenaris on els Jocs tindran lloc l'estiu de l'any que ve s'han estat construint durant 60 anys per a una gran cita que s'ha estat esperant durant molt temps. L'estadi respón molt clarament a aquest cas, és el símbol d'aixó; pero també hi ha escenaris nous, com el Palau Sant Jordi, o piscines que es remodelen, que havien estat construTdes per ais Campionats d'Europa i també per a l'Olimpíada potencial o possible de l'any 72, com les piscines Picornell. Pertant, la ciutat está urbanísticament, fins i tot físicament, predeterminada per a aquests Jocs. Els millors arquitectes del món, que han vingut a col.laborar amb aquesta finalitat, saben que els premis internacionals importants no han estat donats a la Barcelona olímpica com a tal, sino a Barcelona. Pero és evident que el fet que I'arquitectura i l'urbanisme internacionals s'hagin bolcat en aquesta ciutat lligats ais noms d'Arata Isozaki i de Richard Meier, del Museu d'Art Contemporani -un museu que abans de néixer ja té un premi de disseny de l'Associació Americana d'Arquitectes Planificadors-, col.labora a esclarir la realitat d'una ciutat destinada, en la seva forma física fins i tot, a ser un entorn millor per a la idea del 92. La ciutat ha recuperat la línia del mar. Els ciutadans están enormement orgullosos del fet que, grácies a aquest tombant historie, Barcelona hagi recuperat el mar. No ha estat grácies ais Jocs, sino al tombant historie; jo a vegades dic que, si Barcelona no haguéstingut la nominació olímpica, s'hauria inventat una altra cosa, perqué necessitava, per la seva química interna, una forma d'esplaiar-se davant del món, i estava buscant tant sí com no aquesta oportunitat: han estat els Jocs, que son la millor de les oportunitats per a una

ciutat pacífica, internacional, oberta, creativa, de manifestar-se. Barcelona, una ciutat industrial feta el segle XIX amb una gran potencia per una burgesia enormement eixerida i creativa, pero que es va girar d'esquena al mar perqué va haver d'utilitzar el front mariner, tant en el port com mes amunt, com a front industrial, i que en aquest moment té l'enorme oportunitat d'aixecar aquest dogal, de treure la línia ferroviaria que separa la ciutat del mar, de desfer-se de les industries ja obsoletes i deis grans magatzems que separaven la cultura urbana de la cultura mediterránia, o siguí, la ciutat del mar, guanya quatre quilómetres i mig de mar i renova el seu portvell. Vostés trobaran, dones, una ciutat reconciliada amb el Mediterrani, amb una vella tradició a la qual, per la mateixa empenta industrial del segle XIX, s'havia girat d'esquena. Si llegeixen les odes deis poetes d'aquesta ciutat de fa cent anys, totes s'hi refereixen. Totes les odes parlen d'una ciutat que es gira d'esquena al mar i que creix térra endins perqué ho necessita per a la seva industria i per a les seves vivendes, que va colonitzant les muntanyes, els turons, els rius i les planes de l'entom; sembla que s'oblida del mar, pero no l'oblida mai. En tot l'esperit poétic de Barcelona hi ha aquesta imatge d'una ciutat que s'allunya del mar, pero que el porta al cor: ha estat la reina del mar Mediterrani, i no ho oblida. Ara, aquesta ciutat que mai no ha oblidat el mar, no només no l'oblida sino que el reconquereix, hi torna, allibera els seus obstacles. Els Jocs es produiran en un moment crucial en la seva historia quant al retrobament amb el mar. Jo cree que des del punt de vista artístic és ¡mportant de dir -i el fet que un barceloní sigui president del Comité Olímpic Internacional em pensó que ho subratlla- que hi ha una relació permanent, en la concepció que Barcelona té, de l'esport amb l'art, relació que té unes arrels gregues i potser romanes. Hi ha hagut un constant maridatge entre esport i art en aquesta ciutat. Els nostres artistes, ja a la década deis vint i deis trenta, van contribuir a la decorado artística deis escenaris esportius. No es va produir una separado total entre un món i l'altre. Tots hem de lamentar que els Jocs del 36 no es produTssin, perqué segura-


ment hi hauríem tingut la gran aportado deis monstres de la pintura mundial, que son Picasso i Miró. Tenim de Picasso les seves expressions que teñen relació amb la tauromaquia, amb la pau -els coloms- i la seva passió per tots els drames de la guerra, pero no tenim una expressió picassiana segurament mes directa, que hauríem tingut si els Jocs de Barcelona del 36 s'haguessin produít. Pero sí que tindrem a Barcelona, i em plau d'anunciarho, la reconstrucció -que no és excessivament complicada- del pavelló que Espanya va teñir l'any 37 a París. La República espanyola va fer-lo edificar amb plánols de Josep Lluís Sert, l'arquitecte que després va ser durant setze anys degá de l'Escola d'Arquitectura de la Universitat de Harvard. Sí que tindrem -esperem-ho- les peces que es van fer i es van pintar per a aquell pavelló, entre elles el Guernica de Picasso. Vostés saben que el Guernica va ser pintat precisament per ser exhibit en aquell pavelló. Creiem que, si som capacos de refer aquell pavelló a l'área olímpica de la Valí d'Hebron de Barcelona, tindrem el dret moral de reclamar que el Guernica, almenys durant els Jocs, estigui entre nosaltres. Creiem que és l'ocasió histórica perqué siguí així.

adquirint, assimilant i assumint els carácters mes positius, mes oberts, mes comunicables, mes humans-en el sentit que la humanitatté característiques comunes- que ha anat trobant en cada una de les ciutats per les quals ha anat. Barcelona, en aquest sentit, s'obre totalment a contribuir-hi. Tindrá les millors gales, des del punt de vista cultural i artístic, perqué la familia olímpica internacional s'ho passi bé i, com es diu sempre i d'una forma ja gairebé reiterativa i convencional, per fer els millors Jocs de la historia. Tindrá uns Jocs molt singulars, uns Jocs enriquidors deis quals el moviment olímpic pugui treure algún profit. Perqué aixó sigui així, vostés hauran d'exercir el seu magisteri, hauran de ser capacos d'explicar tota aquesta relació enormement complexa i enormement rica que moltes vegades s'escapa ais espectadors, i fins i tot ais cronistes.

A Barcelona tindran una ciutat que es reforma, també, des del punt de vista cultural. Les institucions i els equipaments culturáis moltes vegades no teñen la facilitat de desenvolupament que poden teñir altres tipus d'institucions. Pertant, haurem de dir que els Jocs Olímpics han estat, en aquest cas, el gran motor del fet que Barcelona Aquesta relació entre art i esport es veu fins i tot reformi les seves deu, quinze o vint grans institua l'entrada de la seu mundial de l'olimpisme, a Lau- cions culturáis, o fins i tot que en cre7 de noves en alguns casos. Aixó no vol dir que els Jocs assenyalin sana. Davant del Palau de Beaulieu, entrant a má el punt d'arribada d'aquest procés. Estarem en un dreta, hi veuran un magnífic atleta nu, de Ciará punt determinant d'aquest procés enormement (que també está reproduít al Jardí d'Escultures de Seül, com un regal que va fer el príncep Felip), que apassionant, que és mes complex que d'altres des del punt de vista constructiu i que posa les seves testimonia la millortradició d'art de Barcelona i de Catalunya. L'esport ha de ser reproduít per l'art. fites bastant mes en I la. Pero la reforma del Museu d'Art de Catalunya, la construcció de l'Auditori, del Teatre Nacional, del Museu d'Art ContempoEls dic molt sincerament que espero molt rani, de la Casa de la Caritat com a centre de cultud'aquestes sessions. Espero molt de l'interés del ra contemporánia, la renovació del Liceu, la món académic pels Jocs. Com ha dit el senyor rector, és molt important que cada ciutat sigui el pro- renovació i posada a l'abast de la ciutadania del Monestir de Pedralbes, un monument que és el ducte, d'una forma molt marcada, amb el seu urclaustre gótic habitat mes gran d'Europa i un deis banisme, amb la seva propia forma d'alló que el mes impressionants, tot i que ni el turisme ni la moviment olímpic internacional li aporta. Pero també és molt important que el moviment olímpic ciutadania de Barcelona no el coneixen; pero la gran embranzida d'aquesta ciutat permetrá de internacional sigui capac d'alimentar-se d'aquell entorn en el qual es troba. Jo, no només per raons donar-lo conéixer. Tot aixó son fites importants d'interés propi, he defensat i defensaré sempre que que Barcelona aporta a l'ocasió olímpica, amb una el moviment olímpic internacional sigui nómada, i Olimpíada Cultural que per a nosaltres ha repreno resident en una sola ciutat d'una forma perma- sentat la possibilitat del llancament de nous mercats culturáis. Barcelona és una ciutat que, per nent. Considero que la intemacionalitat no li ve raons segurament de Mengua, a les quals m'he només de la seva definició, del seu origen, sino referit, té una certa dificultat en el mercat teatral, també del fet que, com que és transeünt, ha anat


en Mengua catalana, en Mengua castellana, fins i tot en altres ¡d ¡ornes de teatre clássic, en la creació d'un públic teatral addicte. I tanmateix l'Olimpíada Cultural ha servit per anar creant un mercat que fins ara havia existit amb una certa dificultat. Els Jocs han estat i serán -i pensó que aquesta és una preocupado molt singular del vostre coordinador, el Sr. Moragas- un llancament de noves imatges, de disseny, de logotips, de mascotes, i també de formes que es reflectiran en les cerimónies d'inauguració i de cloenda i en tots i cadascun deis aspectes formáis de la celebrado deis Jocs, com a Los Angeles va succeir amb el disseny california, i a tots els Jocs Olímpics ha succett. Nosaltres pretenem que els Jocs de Barcelona, una ciutat que no compra disseny sino que en ven, com diem nosaltres, siguin l'ocasió de la contribució de Barcelona en el món del disseny. Vostés veuran unes cerimónies inauguráis i de cloenda també singulars, que tractaran de ser com totes, pero diferents de totes, i que hauran de subratllar el carácter específic de la nostra cultura catalana, una cultura catalana que voldrá representar totes les cultures hispániques. Hi veuran un émfasi molt especial en el fet que Catalunya, Barcelona en aquest cas, es fará representant d'aquest Estat pluricultural i plurinacional que és l'Estat espanyol. La torxa té una idea de mediterraneítat al cor del disseny olímpic barceloní.

Nosaltres esperem que, en el moment que l'alcalde de Barcelona vagi l'any que ve a Olimpia a buscar la torxa, el dia 23 de juny, la nit de Sant Joan, la nit de la gran festa del Med¡térrani, la nit del foc, comentaran uns Jocs molt singulars. Pretenem que siguin els Jocs en qué coincideixin la realitat i el nom: uns Jocs uníversals sense cap mena d'exclusió (Cuba, Sud-áfrica, les dues Alemanyes juntes i, si pot ser, tots aquells paísos que s'han estat enfrontant en aquesta situació dramática del golf Pérsic), tots, sense exclusions ni boicots, retrobant-se a Barcelona sota el símbol de la competido pacífica. Sota una bandera; pero no una bandera per lluitar bél.licament, sino per lluitar esportivament, agonísticament, pacíficament. Aquesta és la idea deis Jocs. Que siguin uns Jocs ideáis en aquest sentit, que hi hagi una correspondencia total, i que la humanitat, que sempre ha aspirat a realitzar d'una forma permanent aquesta fraternitat i aquesta pau que se'ns escapa deis dits a cada moment, tingui durant els quinze dies deis Jocs de Barcelona una treva que sigui l'inici d'una Marga etapa de pau. Moltes grácies, confio molt en el seu treball.


Presentació de l'edició: Els Jocs Olímpics, fenomen cultural

Miguel de Moragas i Spá Director del Centre d'Estudis Olímpics

L'organització del simposi sobre Jocs Olímpics. El nostre simposi, Jocs Olímpics. comunicarió i comunicació i intercanvis culturáis, les actes íntercanvis culturáis -els documents recopilats del qual publiquem en aquest volum, constituía un aquí ho reflecteixen- es proposava mes concredeis projectes básics del Centre d'Estudis Olímpics tament analitzar l'experiéncia deis Jocs Olímpics creat a la Universitat Autónoma de Barcelona l'any d'Estiu deis darrers 25 anys: Montreal'76 (Bruce 1988 amb l'objectiu de promoure l'activitat acaKidd), Moscou'80 (Oleg Milstein), Los Angeles'84 démica a l'entorn deis Jocs de Barcelona'92. (John MacAloon), Seül'88 (Kang Shin-Pyo) i Barcelona'92. Considerávem aleshores, i amb el temps aquesta idea se'ns ha anat fent mes evident, que els Jocs Amb el simposi es volia posar en contacte els Olímpics constitueixen un objecte d'interés máxim académics, que escriuen i escriuran sobre els Jocs per a les ciéncies socials. També considerávem, Olímpics com a fenomen social, i des del punt de pero, que el futur del moviment olímpic i de la vista de l'antropologia cultural, la sociología, la mateixa organització deis Jocs depén de la capapolítica o la historia, amb els protagonices citat deis seus responsables i organitzadors per immediats que gestionen políticament o que preentendre totes les seves complexes dimensions i, paren els Jocs de Barcelona, especialment els asmolt particularment, les que poden ser descoberpectes culturáis i comunicatius d'aquests. tes, analitzades i valorades per les ciéncies socials. En primer lloc es convidava a participar-hi els Sense la contribució d'aquestes ciéncies, de la responsables máxims de la política cultural, o de seva activitat académica, que vol dir recerca, divul- la política toutcourt, deis Jocs de Barcelona, exgado i revisió d'objectius, el moviment olímpic es pressats per mitjá de la conferencia inaugural podría trobar desassistit deis coneixements que presentada per l'alcalde de Barcelona i president poden permetre que s'adapti a les rápides transdel COOB'92, Pasqual Maragall, i de la conferenformacions socials que afecten la política, la cultu- cia de clausura a carree del conseller de Cultura ra, la tecnología i la comercialització deis processos de la Generalitat de Catalunya, Joan Guitart. culturáis i simbólics en el món contemporani. Es varen sotmetre a análisi els plans comunicaSense les dimensions culturáis, educatives, socials tius i de televisió per ais Jocs de Barcelona (Mai polítiques, que les ciéncies socials poden desconuel Romero, de la RTO'92; Miquel de Moragas; brir, els organitzadors deis Jocs Olímpics podrien James Larson), les propostes de l'Olimpíada Cultuacabar gestionant un mer esdeveniment esportiu, ral (Josep Subiros, Eduard Delgado) i una qüestió sense cap efecte positiu en el terreny de l'educació tan important com el contingut i les propostes i de la cooperado intemacionals. culturáis de les cerimónies d'inauguració i de clausura (Manuel Huerga i Josep Sol). Per aixó era important portar també a Barcelona, abans deis seus Jocs del 1992, la iniciativa de Es varen analitzar igualment Pimpacte deis Jocs ref lexió i d'análisi cultural que havien propiciat els al sector esportiu, en les seves practiques sociafs comités organitzadors d'altres Jocs Olímpics, molt (García Ferrando, Nuria Puig, Ángel Zaragoza) especialment el deis Jocs de Seül de l'any 1988. i les polítiques d'administració de l'esport (Josep Lluís Vilaseca, de la Generalitat de Catalunya; El nostre Simposi, tot i la modestia organitzativa Rafael Cortés Elvira, del Consejo Superior de Deque el va caracteritzar, recollia l'experiéncia deis portes; Enric Truñó, de PAjuntament de Barcelograns esdeveniments académics de Seül, especialna; Frederic Prieto, de la Diputació de Barcelona). ment el simposi Olympics and East/West and South/North: Cultural Exchange in the World El simposi també va considerar les repercussions System, que tingué lloc l'any 1987 sota la direcció polítiques deis Jocs a la ciutat seu, tant des del científica de John MacAloon i Kang Shin-Pyo; la punt de vista de la política organitzativa (Gabriel World Academic Conference. el mateix any deis Colomé) i de la política general (Isidre Molas), Jocs, i la conferencia del primer aniversari deis com de la política internacional (John Hargreaves, Jocs, Toward One World. Beyond All Barriers. James Riordan).


El nostre simposi, d'acord amb el que ha estat una constant a Barcelona, també va donar la máxima importancia a la producció deis símbols, des del punt de vista tant del disseny gráfic com del disseny industrial (Ramón Bigas). Tot i reconéixer l'important precedent que va representar el disseny de la imatge deis Jocs de Munic l'any 1972, obra d'Oti Aicher, considerem que el cas deis Jocs de Barcelona mereixerá un lloc especial en la historia cultural de l'olimpisme i del mateix disseny. El procés de creado i l'important impacte cultural de la mascota i del logotip varen ser comentáis pels seus mateixos dissenyadors (Xavier Mariscal i Josep M.Trias). La seva importancia estratégica i comercial va ser també analitzada pels responsables de comunicació i márqueting del Comité Organitzador (Jaume Masferrer i Antoni Rossich). Tots aquests treballs i ponéncies, elaborats abans deis Jocs de 1992, hauran de teñir continuítat, seguint també en aixó la pauta marcada pels Jocs de Seül'88, en una conferencia acadé-

mica que caldrá fer amb motiu del primer aniversari deis Jocs el juliol de 1993. En aquest nou simposi será qüestió de fer batane i d'aportar coneixements per a Jocs Olímpics posteriors. El nostre simposi sobre Jocs Olímpics. comunicació i intercanvis culturáis, l'any 1991, tenia una pretensió clarament operativa: promoure Pinterés pels aspectes culturáis -sovint implícits- en la celebracio deis Jocs i contribuir així, des de l'activitat académica, a assolir una organització deis Jocs de Barcelona excel.lent. Entre els agraíments, que haig d'estendre a tots els participants peí simposi, voldria fer una menció especial de Muriel Ladrón de Guevara i Susanna Ribas, que varen posar tot l'entusiasme en l'organització; i, mes institucionalment, vull fer constar el mes gran reconeixement a la Comisión Interministerial de Ciencia y Tecnología (CICYT), que va ser la primera a donar suport a la nostra iniciativa académica.


2 INEXPERIENCIA DELS DARRERS VINT ANYS


The culture wars of the Montreal Olympics

Bruce Kidd Professor of Physical and Health Education University of Toronto, Canadá

Canadians have shown a remarkable talent for staging ¡nternational and domestic multi-sport games. The «Empire Olympiad» held in Hamilton ¡n 1930 was so successful that participating sports leaders agreed there should be a similar festival every four years, creating the cycle we know now as the Commonwealth Games. The British Empire Games of Vancouver in 1954, the Pan American Games of Winnipeg in 1967, the Commonwealth Games of Edmonton in 1978 and most recently, the Calgary Winter Olympics were all organized with technological innovation, administrative effectiveness, enthusiastic local and national support and a strong emphasis upon intercultural exchange. They received widespread ¡nternational acclaim as a result. Every province but Alberta has staged the popular Canadá Games, a bi-annual two-week multi-sport competition and arts gala, and most (including Alberta) have their own equivalents. It's almost as if there is a greater Canadian appetite-and genius-for staging multisport events than competing in them (i). Nine cities vied for the right to bid for the 1994 Commonwealth Games.

to ponder our progress (?) towards the 1976 Olympic Games.

But there is one troubling exception to this emerging tradition -the 1976 Olympics. At the very best, the Montreal Games received a mixed review. Many Canadians remember them as an embarrassing failure. During the preparations, there were so many unsettling headlines about construction deaths, delays and scandals; secret, seemingly capricious decision-making; soaring déficits, draconian security measures and starving athletes that the very purpose of the Games was often lost from view (2). Just one year before the Opening Ceremonies, the late Doug Gilbert, arguably Canada's best English-language sportswriter, reflected the widespread malaise: Hundreds of journalists from all over the world have dropped in on Montreal within the last year

They puzzle over the negativity, the curious blend of federal, provincial, municipal and trade unión politics, the lack of interest in Olympism and our unique idea that an Olympiad which doesn't pay for itself is somehow a failure. They respond with polite disbelief over stadium construction schedules and promises and, with few exceptions, go home as confused as ever and still groping for an accurate overview. «Why did Canadá want the Games?» a puzzled East Germán editor asked two months back. «Why did your federal government agree to them if it didn't want to help pay?» You tell him about how Mayor Jean Drapeau occasionally does things all on his own and you can see he doesn't understand the system. And that is probably the answer to everything. The Olympics do not understand Canadá and Canadá does not understand the Olympics. As a result, all 22 million of us have been going around for five years with the vague feeling something is wrong with the 1976 Games o). Despite a joyous spirit and marvellousfy successful events when the Games eventually took place, the doubts continued. «There's work to be done if this country is to receive any real valué returned for the $1 billion plus invested,» Gilbert told his readers four months after the Games (4). To this day, the Montreal Olympics remain a symbol of extravagant mismanagement and unfulfilled expectations. One of most vocal critics of Toronto's bid for the 1996 Games, Councillor (and now mayoral candidate) Jack Layton, told his audiences

(1) Canadá is the only host nation not to have won an Olympic gold ¡n the Games -Montreal and Calgary- which it hosted. (2) Nick auf der Maur, The Billion Dallar Game (Toronto: lorimer, 1975) and Brian McKenna and Susan Purcell, Drapeau (Toronto: Penguin, 1981), 261-353. (3) «The Games puzzle that won't frt», The (Montreal) Gazette, June 21, 1975. In the absence of a careful history, Gilbert's almost daily reports and columns, which he began in 1970 and continued until the fall of 1976, constitute the most comprehensive source for the developments and controversies of the 1976 Olympics. A number of major documents from the City of Montreal and the Organizing Committee are located in the Canadian Olympic Association Archives in Montreal. The bulk of the records are accessible but uncatalogued in the Archives Nationales du Qucbec in Montreal. (4 )«The Olympic legacy», The Gazette, November 21,1976. My own immediate assessment was «Future Games», Weekend Magazine, August21, 1976.


that he was born and raised ¡n Montreal (and swam ¡n the wake of Olympic freestyler and now IOC Vice President Dick Pound) and he didn't want Montreal's Olympic experience visited upon his adopted city. The Toronto bid group made no effort to contest this unfavourable impression, promising instead thatthey would avoid «another Montreal».

unusual designs (and) abandoning the idea of Games on a modest scale...Mr. Drapeau must assume the greater part of the blame (6).

The royal commissioner appointed to investígate concluded the principal causes ofthe considerable discrepaney between the original estimates and the cost of the Olympic Games stem from the administrative irresponsibility of the authorities of the City and of COJO in choosing unique or

But as John Hargreaves has shown, we must also understand sports as sites of cultural struggle, where different groups with widely varyíng abilities contend to impose the meanings they prefer (8). The Canadian unity celebrated by the triumph of Team Canadá in international ice hockey helps

That is certainly part of the answer. Plans were developed in a haphazard fashion and in secrecy, there was patronage and corruption, few cost controls, and no responsible project management. There was no attempt to involve volunteers, let Why did the Montreal Games prove so difficult? alone encourage publie consultation and scrutiny. In such a el ¡mate, rumours and ill will increased The riddle is even more puzzling when you conthe difficulties. I do not excuse irresponsible sider the city's rich history ¡n the Olympic sports. conduct. But in this paper, I will argüe that the Montreal is rightly called «the eradle of Canadian sports». The male, middle-class Anglo Montrealers impulse to stage grandiose Games and the failings it led to were magnified by the clash of nationalwho drafted the first rules and organized the first isms which preoecupied and polarized Canadian governing bodies often appropriated the ñame society during the period. The analysis is intended «Olympic» for their activities, creating the to contribute to the explorations of this session into Montreal Olympic Club in 1842, and organizing a culture, the mass media, and the Olympic Games. Montreal Olympics» in 1844. Pierre de Coubertin I write from the perspective of an historian and visited their successors during his North American field trip in 1889-90 and not surprisingly, they took Olympic participant who took active part in the debates I am about to describe. Sports and the an early interest in his Games. A Montrealer, Olympic rituals are valued for their ability to Etienne DesMarteau, won Canada's first official express the deepest meanings of our experience. Olympic gold medal in 1904 and Montrealers helped to créate the Canadian Olympic Committee Through their power of symbolic representation, they help to forge cultural identity and a sense of (now Association) two years later. They have played a vital -some would say dominating- role in community. In the rapidly expanding, new urban societies of North America, sports have brought the Association ever since. They first bid for the 1932 Games, actively considered applying for 1940, peoples of different origins, circumstances, and beliefs together in rare moments of Durkheim-like tried for both the Olympic and Winter Games of communion, intensifying their feelings of unity by 1956 and the Olympics of 1972. During the highly differentiating them from those who do not share successful World's Fair of 1967, they collaborated it. In Canadá, when the national hockey team plays with Mayor Drapeau to créate impressive the Soviets, the entire country seems to shut down permanent headquarters for the COA, and began to watch. No other cultural activity unites so to professionalize their operations (5). When they many-patrician and punker, scholar and schoolgirl, joined with the City to créate the Olympic Organizing Committee (COJO) four years later, it looked tenth generation Quebecois and last year's Asían immigrant-in common purpose and attention (7). like a winning combination. What went wrong?

(5) SF. Wise and Dougias Fisher, Canada's Sporting Héroes (Toronto: General, 1974); Frank Cosentino and Glynn Leyshon, Olympic Gold (Toronto: Holt Rinehart and Winston, 1975); and Alan Metcalfe, Canadá Leams to Play (Toronto: McClelland and Stewart, 1987). (6) Quebec, Report ofthe Commission of Inquiry into the Cost ofthe 21st Olympiad (Albert H. Malouf, Commissioner), April 1980, Vol. 1, 31-31, and 38. (7) Bruce Kidd. «Canada's National Game», Concilium, 205 (5/1989), 69-75. This view of the assimilating/differentiating aspeets of culture has been informed by Karl Deutsch, Nationalism and Social Communication (Cambridge: MIT, 1962). (8) Sport Power and Culture (Cambridge: Polity. 1986).


to reinforce the hegemony of an English-speaking, central Canadian patriarchy, and the legitimacy of high performance as the ultímate measure of cultural validity in sports. At other moments, the ideology of these dominant meanings is contested as such. While cultural struggle has occurred at every Olympic Games, ¡t was particularly acute at the time of the Montreal Games, when the very definition of the host nation and the purpose of sports-both of which frame the staging and interpretation of an Olympics-were

openly and fiercely debated. In the political economist'svocabulary, the production and distribution of Olympic meanings in Montreal were profoundly shaped by these culture wars and the «failure» of these Games must be understood in that context. There was a beneficial legacy from the Montreal Olympics, but it continúes to be buffeted by similar contradictions today.

Contested beginnings Montreal's bid forthe 1976 Olympics was hampered by doubt and opposition from the start. The federal government gave its required approval reluctantly and made a point of ruling out any direct financial support. Ottawa preferred Vancouver's simultaneous bid for the 1976 Winter Olympics and signaled as much to the International Olympic Committee (IOC) by promising to pay for a third of Vancouver's costs. This choice was a response to the growing national and regional tensions which confronted the federal Liberáis and their leader Pierre Trudeau, and an animated debate about the future of Canadian sports. The Government's immediate goal was to give western Canadá an international plum comparable to Montreal's Expo'67, but there was more than regional balancing at stake. During the 1960s, Canadians became increasingly divided by competing definitions of the entire country. In Quebec, a deep sense of collective identity and a resurgence of independentist aspirations led nationalists to demand French unilingualism and ever greater powers for the provincial legislaturetheir «national government» as they called it-at the expense of the federal state. Some even sought outright independence. While a Quebecker himself, Trudeau scorned the idea of «collective rights» and the strategy of making the province the home and fortress of all French-speaking Canadians. Instead, he and his colleagues sought to créate a Canadá in which a strong federal government would guarantee individual rights and opportunities, regardless of birthplace, resi-

dence, or mother tongue. To reassure French speaking Canadians, he strengthened the French presence in the federal government, and set out to provide bilingual services in federal institutions across the country. But these policies were widely resented in western Canadá, where few spoke French and many spoke a first language other than English or French. Such hostility sharpened long-standing grievances over «national» economic policies which favoured the central provinces, and contributed to the articulation of still another concept of Canadá, a «community of communities» in which all provinces-not just Quebec-would enjoy a much greater measure of autonomy. These ideas were developed in concert with a growing concern and debate about American economic and cultural domination. The contending positions were passionately felt. They structured public policies and appointments, academic courses of study, artistic decisions, and the discourse and symbolism of national sport o>. The Vancouver Winter Olympics might have helped reduce western alienation and with the lOC's own official bilingualism in English and French, reinforced Trudeau's idea of Canadá and pan-Canadian unity throughout the región. But in Montreal, the clash of visions was exacerbated. Long dominated economically, politically and culturally by a small, Anglophone élite, it was the site of the fiercest debates about the national question, the largest and most volatile demonstrations for and against language laws, and a small, but growing number of bombing attacks by

(9) There is an ¡mmense literature on this subject. For an introduction, see Donald Smiley, Canadá in Question: Federalism in the 1970$ (Toronto: McGraw HUÍ Ryerson, 1976); and lan Lumsden (Ed.) Cióse the 49th Parallel. etc.: the Americanization of Canadá (Toronto: University of Toronto, 1970)


Quebec revolutionaries against federal institutions. Nationalism also fuelled a growing militancy among the Quebec working class. While many English-speaking Canadians were sympathetic to some of Quebec's demands, the ¡ntensity of these developments prompted confusión, fear and even racist condemnation in other parts of Canadá. On this difficult terrain, the Trudeau Liberáis found Drapeau an uncertainty. The mayor had long been a central figure in one of the most conservative currents of Quebec nationalism. An admirer of the French right-wing philosopher Charles Maurras with cióse ties to the hierarchy of the Catholic Church, as a young politician he was publicly hostile to the English presence in North America and «other foreigners». During World War Two, he vigorously campaigned against conscription. While he carne to endorse federalism in the 1960s, Drapeau also supported a much stronger Quebec state. The prime minister had known the mayor since they were both students in Montreal and never trusted him (10). The debates also contributed to the climate of doubt surrounding the bid. They both drew upon and extended beyond the clash of nationalisms. During the 1968 election, Trudeau had promised a major inquiry into amateur sports, with a view to improving Canadian chances in international competition as a means of boosting confidence in the pan-Canadian nation. Most of those directly involved in the Olympic sports accepted these

goals and advocated measures to enhance them, but there was popular support for another less centralized approach, in which scarce resources would be directed towards mass participation and social equity. These views were rooted in the youth radicalization's critique of compulsory physical education and authoritarian sport, the women's movement's cali for less aggressive forms of competition; and government leaders' and the health professions' growing awareness of the costs of illness and inactivity (n). (Canada's vaunted public health insurance scheme had been implemented in 1968.) They resonated with the prime minister's own appeal for the creation of a «just society». During these debates, no one appealed to the Coubertin ideology of Olympism in the 1970 White Paper which the Government produced out of this consultation and debate, the goals of high performance sport in the interests of pan-Canadian unity were emphasized, but alongside a lyrical evocation of the social benefits of mass participation (12). This attempt to reconcile the aims of high performance and sport-for-all was reflected in the decisión to privilege the Vancouver bid. A Winter Olympics was felt to be far less expensive; the winter sports were already popular-there would be no need to créate programs for a large number of sports in which few Canadians took part; and there could be significant recreation and fitness benefits if participation could be increased in Nordic skiing and speedskating.

The costs of difference. These debates not only divided the various groups on which a successful Olympics had to draw, but they contributed to a costly delay in organization and construction. In his final presentation to the IOC in Amsterdam in May of 1970, Jean Drapeau turned his failure to obtain a federal financial commitment into a rhetorical

coup. Playing on the growing criticism of Olympic commercialism and extravagance, he promised to recapture the Coubertin spirit of humane idealism with «modest, self-f inancing Games». The speech won him the day. But his real ambition was Games which would dramatize la survivance, the will of French Canadá to survive in the face of

(10) McKenna and Purcell, Drapeau, 30-70; Stephen Clarkson and Christina McCall, Trudeau and His Times (Toronto: McClelland and Stewart, 1990), 22-6S. When Drapeau promised that his Games would not cost the taxpayers, Trudeau replied that he «smelled a rat». (11) E.g. P.S. Rossand Partnen, A Report on Physical Recreation. Fitness and Amateur Sport in Canadá (Ottawa: Department of National Heatth and Welfare, 1969); Bruce Kidd et. al, «Physical Recreation in Canadá, a report to the Committee on Youth, July 1970. The goals of high performance were most clearly stated in the Report of the Task Forte on Sport for Canadians (Ottawa: Department of National Health and Welfare, 1969). (12) John Munro, The Proposed Sports Policy for Canadians (Ottawa: Department of National Health and Welfare, 1970). For a critique of rts contracto¡ora, see Rick Helms, «Ideology and Social Control in Canadian Sport, in M. Hart and S. Birrell (Eds.), Sport in the Sociocultural Process (Dubuque, lowa: Wm. C. Brown, 1981), 207-32.


two centuries of English Canadian attempts at assimilation (isy. He still needed federal funding for the necessary expenditures. For almost three years, while he stubbornly lobbied Ottawa for financial help, preparations stalled. A succession of explosive political crises contributed to the delay. In October of 1970, the revolutionary Front Liberation de Quebec (FLQ) kidnapped a British cónsul and a Quebec cabinet minister (in two uncoordinated actions) and Drapeau and the provincial Liberal government panicked. Declaring «a state of apprehended insurrection», they persuaded Trudeau to invoke the War Measures Act, arrest hundreds of activists, and send troops into Montreal. Though popular in English-speaking Canadá, the federal «invasión» only intensified hostility to Trudeau's pan-Canadian nationalism among the Quebecois. In 1972, a general strike Ied by nationalisttrade unions rekindled the tensión. Support for the left-leaning and openly separatist Partí Quebecois grew apace. But the Trudeau Government's resulting preoccupation with Quebec angered many in other parts of the country. There is evidence that the cabinet intended to come to Montreal's aid if it was returned to office in the general election of 1972 (u), but it lost most of its seats ¡n western Canadá and its overall majority. Trudeau was only able to cling to power with the support of the social democratic New Democratic Party, which opposed federal spending on the Games. Their opposition was fanned by popular sportswriters, who argued that the money could be better spent on athletic facilities spread across the country (is>. Early in 1973, Ottawa finally agreed to give the Games the revenue from a special Olympic lottery and coin and stamp program (16) and the organizers could begin to budget with some assurance. But they had lost 34 months of precious lead time. The same crises which delayed the decisión on

finances put back the preparation of facilities. Plans for the Velodrome were not finalized until April 1973, just a year away from the world championships at which it was to be used for the first time. Plans for the stadium were not completed until September 1974. Construction wastremendously complicated by the ambitious design Drapeau had encouraged French architect Roger Taillibert to prepare for the main facilities in Olympic Park. The engineering for the Velodrome, a «great are of a roof sweeping over glass walls, rising higher and higher with no visible means of support, and then sloping back to earth», was among the most complex in the world. The stadium included a 50-story tower with a retractable roof. «As French Canadians,» the mayor told an interviewer the only way we're going to survive is to make our mark not only on this country, but on the entire continent. We must never be poor copies of others. We can only survive if we accept the challenge of quality. That's why I chose Roger Taillibert to build these Olympics. He is the kind of man who once built the pyramids, who constructed the great cathedrals of Europe. He did not give me a building. He gave me a creation which will last long after we are gone. It will last for centuries (17). When construction actually began, it was frequently disrupted by TailMbert's penchant for making last-minute design changes, the incompetence of contractors hired for political connections rather than ability, and strikes and stoppages by embittered workers, ¡n the context of growing federalist-separatist and English-French tensions. Uncertainty about the completion kept the IOC and everyone else on tenterhooks until a few weeks before the Opening Ceremonies. Thus otherwise engaged, the mayor and the organizing committee had little time for other

(13) Brian McKenna, «No Ordinary Immortal», Weekend Magazine, July 10. 1976, 4-9. (14) George Bain, «Ottawa's dilemma over the Olympics: which loss to risk?», The Globe and Mail. October II, 1972. (15) E.g. Jim Coleman, «There's still time to stop Montreal ego orgy», Toronto Sun. Dec. 13, 1972. In response, a number of active athletes, Ied by former rowing gold medalist and future COA president Roger Jadcson, tried to drum up pubiic support for the Games. See «Canada's Olympic Athletes Voice Support for the 1976 Olympic Games», press reléase. Jan. 31, 1973; and «Officials flayed for silence in defense of Games», The Globe and Mail, Feb. 6, 1973. Other Olympians took a position of «critical support»; see Bruce Kidd, «Canadian athletes should support the Olympic Games and help defeat Jean Drapeau», Canadian Dimensión, March 1973. The Gallop Report of February 10,1973 found that 35 percent of Canadians polled outside of Quebec were in favour of cancelling the Games. Only 53 percent approved of holding them. (16) lan Urquhart «The oíd Olympic coin trick pulís Drapeau out of trouble», Toronto Star, Mar. 26, 1973. Trudeau had received the assurance of Quebec premier Robert Bourassa that the province would pick up any déficit. (17) McKenna, «No Ordinary Immortal», 7.


public facets of the Games. The arts and culture program was a case in point. Quebecois music, theatre, dance and film blossomed during the «quiet revolution» of the 1960s, simultaneously energizing and drawing inspiration from the secularization, democratization and reconstruction of education and public life. Despite -or perhaps because of- this feasty vibrancy, COJO gave the lOC's requirement for a formal arts and culture program a very low priority. It was left to a small group of English-Canadian athletes and artists to campaign for ¡t, and it was the federal and other provincial governments which eventualiy created and funded it (18). By the time it was confirmed in the fall of 1975, there was little time to encourage new work, popular experimentation and the exploration of Olympic themes. With few exceptions, the program merely showcased wellestablished productions and groups (19). At the same time, it enabled the federalists to keep the themes pan-Canadian. For example, before it would fund a set of fine art Olympic posters, to be distributed to schools, sports clubs, and libraries across Canadá and around the world, the key funding agency insisted they bear the heading «Canada»-not «Montreal» (20). In this frenzy of national validation, the Olympic aspiration to intercultural understanding got short shrift. COJO undertook to host an international youth camp, but it was poorly publicized, so very few Canadians knew it took place. In the absence of a COJO program of Olympic education in the schools, Quebec and English Canadian physical educatorsindependently of each other-took up the challenge at the last-minute (21).

Not surprisingly, the preparations for the Canadian Team were also complicated by the divergent nationalisms. To overeóme years of French-Canadian underrepresentation, the Quebec government created a special program, Mission'76, to maximize the number of Quebecois places on the Team (22). In several sports, notably eyeling and handball, French Canadian Quebeckers carne to monopolize the first string, an improvement which encouraged independentists to dream about Quebec's own national team marching into Olympic Stadium. By comparison, as the Games drew near, Ottawa, Ontario and the other provincial governments in English-Canada threw their resources into strengthening the pan Canadian team. During these years, the pillars of what has become the «Canadian high performance sports system» were erected. Although it seemed chaotic and unplanned to many at the time, the federal government gradually implemented the 1970 white paper, establishing a new infrastructure of federal supports and transforming the once voluntan/, amateur, autonomous and largely self-financed Olympic sports governing bodies into professional, financially dependent clients of the federal agency. Sport Canadá. In return, the sports associations were persuaded to dress their activities and their athletes in the redand-white flag. Many of the provinces followed suit. The social equity goals of the late 1960s were largely forgotten (23).

(18) Bruce Kidd, «1976 Cultural Orympics: left at the starting line?», Performing Arts, Winter 1973; and Dave Chenoweth, «COJO unveils Games' arts program», 7he Gazette, Oct. 22, 1975. (19) John Fraser, «Cultural Orympics falls fíat», The Globe and Mail, July 24, 1976. (20) I was part of the group-the Artists Athletes Coalition-which proposed the posters. When he received our application, Canadá Council director Tim Porteous immedíately flew from Ottawa to Toronto to meet with us. His first words were: «We love your proposal and we're prepared to give you twice as much money as you've asked for, as long as you agree to one condit ion—'Canadá" not 'Montreal' has got to go on the top!» (21) Canadian Association for Health, Physical Education and Recreation, Canadá: JOG (Ottawa, 1975); and F. Landry et C. Desjardins, «La promotion de l'orympisme en milieu scolaire quebecois», Conference prononcée dans de cadre la 2éme Session Internationale pour cadres enseignants, Olympie, aoüt 1977. (22) Roger Boileau, Fern Landry et Yves Trempe. «Les Canadiens trancáis et le Crands Jeux internationaux», in Richard Gruneau and John Albinson (Eds.), Canadian Sport Sociológica! Perspectivas (Don Mills: Addison Wesley. 1976), 141-69; and Michel Jamet. Les sports et L'étatau Québec (Montreal: Albert Saint Martin. 1980). (23) Don Macintosh, Tom Bedecki and C.E.S Franks, Sport and Politics in Canadá A Kingston: McGill Queen's, 1987), and Bruce Kidd, «The Philosophy of Excellence: Olympic Performance, Class Power and the State», in Pasquale Galasso (Ed.), Philosophy of Sport and Physical Activity (Toronto: Canadian Scholars'Press, 1988). 11-33.


Divergent outcomes For me, the Montreal Olympics was a joyous 15 days of breath-taking performances and moving personal encounters. Beneath the unfinished tower of Olympic Stadium and in the other venues, the events went off with precisión and efficiency. Athletes soared to new heights of achievement, transporting all of us who watched them. In the stands, about the kiosks and open spaces of Olympic Park, on the Metro, and through the night in the oíd city, enthusiasts shared stories, tickets, and each other (24). For Canadians, it rekindled the spirit of a united country last felt with enthusiasm during the centennial of 1967.1 wrote at the time: «In such moments you completely forgot that an entire continent felt it had to depart from these Games, that the island of Montreal was an armed camp, or that the whole celebration cost about 10 times what ¡t should have. I know I did. For two weeks, all the contradictions seemed to stand still (25)». Butthe contradictions quickly carne back to life. Or rather, while new cross-national friendships were made and alliances strengthened, the Olympics spun out a multiplicity of narratives and enabled a divergence of outcomes. Despite the continuing criticism, the Games validated both Quebec and pan-Canadian nationalism and added significantly to the infrastructure for «national» sport. Whether cheered on as Quebecker or Canadian, representative athletes performed better than ever before, legitimizing not only the collectivitiesthey embodied butthe public investment in their development. In Montreal, although some of the new facilities proved too expensive to maintain for sports, the Games left behind an impressive array of training halls, administrative offices, and skilled and motivated francophone

leaders. It was the beginning of a confident new age for Quebecois sports. At the same time, the new federal programs driven by the adrenalin of the Games injected an athletic vibrancy into the pan-Canadian visión. While Sport Canadá spending never caught up with expectations, it increased five times between 1970 and 1976. The success of the Olympic lotteries opened up a whole new source of revenue for cash-starved governments. Throughout the country, in both official languages, these achievements were broadcast and celebrated on state televisión and radio. The CBC not only served as the host broadcaster, but it provided 175 hours of coverage-five times what it had provided from Munich-to its far-flung network of fully-owned and affiliate stations. A detailed content analysis of this saturation coverage has never been done (26). But the conventional wisdom among sports leaders is that it exposed Canadians to a much broader spectrum of sports than they had hitherto ever experienced. Because of the athletes' exuberance, it is believed to have kindled a new enthusiasm for physical activity and fitness (27). The new colour cameras, remote un its and other equipment enabled the CBC to improve the technical quality of its sports coverage in all áreas, and the Montreal experience persuaded management and editorsto devote more of that coverage to the Olympic sports. It remains the only network to report in a consistent and signif icant way on the activities of Canadian athletes in the Olympic sports (28). But here too, if memory and recent Olympic coverage is any guide, the overriding framework was nationalism (and high performance) pan-Canadian on the English network and with some exceptions, Quebecois on the French (29).

(24) John MacAloon actually took field notes on these magic moments; see his «Festival, Ritual and Televisión», in Roger Jadcson and Tom McPhail (Eds.), The Olympic Movement and the Mass Media (Caigan/: Hurford, 1989), 6-21-40. (25) «Future Games», 14. (26) To the best of my knowledge, the only media study of these Games is León Chorbajian and Vince Mosco, «1976 and 1980 Olympic boycott coverage». Arena Review, 5 (3), 1981, 3-28. The host broadcasters'report is Olympic Radio Televisión Organization, Operations Report (Montreal, 1977). (27) During the five year period 1976-1981, Canadian fitness participaron increased significantly. See Canadá, 7987 Canadá Fitness Survey (Ottawa, 1982). (28) Bob Beamish et. al, «In Defense of CBC Sports Broadcasting», a brief to the Task Forcé on Public Broadcasting, Toronto, September 16, 1985. (29) The official film, produced by the National Film Board, avoids the cultural question artogether. rt is utterry bland as a result.


To what extent can the cultural intervention of the Olympic Games go «beyond all barriers», as the Seoul Games so resolutely sought, and contribute to the creation of new, more inclusive social narratives and living arrangements? To the extent that it is possible to know, it didn't happen in Montreal. While federalists took heart from the accomplishments and heady spirit of the Games -because in the end both French- and English -speakers contributed to the result- they may have turned Quebeckers in the opposite direction. On November 16, less than four months later, they elected the separatist Partí Quebecois. The Olympics were an issue, though not a major one, in the campaign. Did they inspire nationalists about their own capacities, or did they have the reverse effect, convincing those critical of the extravagance that only the social democratic PQ could be trusted notto initiate another mega project? Did they have any impact at all? Each of these views may have persuaded some voters. To what extent did the PQ's victory sour Olympic memories in English Canadá? I am convinced they did. Certainly, the deep cultural rifts which structured the Games persist today. Canadians are more divided about what constitutes our nation

and fearful about the future than ever before. In the current constitutional crisis, even federalist Quebeckers are demanding a degree of political autonomy that few in English Canadá will accept. The most recent proposal of the governing Quebec Liberal Party includes sport in the list of spheres which it wants the federal government to vacate. The Games made a decided impact, but they did not unblock the dominant cultural rigidities. This is a pessimistic conclusión to offer at the beginning of such a conference, in a community which is presently risking the tremendous social investment necessary to stage a Games. I do not generalize from it to all Olympic Games and all peoples. But it has greatly strengthened by my belief that the intercultural exchange and understanding so prized by the Olympic Movement cannot be left to chance. It must be carefully planned and systematically undertaken, informed by the best social science about the nature of culture and societies which we can produce. That is why I am so excited about this conference. l.am confident that it will contribute in important ways to that task.


Televisión: sports and culture at the Games of the XXII Olympiad in Moscow

Olea Milshtein Professor of History and Sociology of Sport, State Central Institute of Physical Education, Moscow

Speaking about the Games of the XXII (Olympiad held in 1980 in Moscow, one musttake into consideration the following things: - In the first time of the history of the Olympic Movement the Olympic Games have been held in a socialist state and in the capital of so the called Eastern block. -The Games started at the period of the final stage of the «cold war» which has been lasting more than three decades and negatively affected both the international sports movement in whole and the Olympic movement in part. -Because of puré political reasons the Games had been boycotted. Those same reasons afterwards reciprocated in response the boycott of Olympiad'84 (as in the principie «Eye for eye, tooth for tooth» boycotted, which resulted in a deep crisis in the Olympic movement). -The Olympic Principies and Ideáis, humanistic aims of the Olympic movement as eternal mankind universal valúes appeared to be superior than the narrow-minded political, ideological and, at times, egocentric goals of a small group of politicians of the two super powers.

All the provisions made for the broadcasting of the Games of the XXII Olympiad had one common goal -to give an opportunity to people of all the countries in five continents possessing radio and televisión networks to receive a máximum of high-quality pictures and sound from the Olympic venues.

Analyzing the above, we addressed to the official report of the Organizing Committee of the Games of the XXII Olympiad considering it the main source of the present report. The televisión was chosen as an object, and the intercorrelation between sports and culture during the Moscow Olympics -as a subject of our study. The aim of the present report is to show the cultural inclination for contení of the telecasted relay of the Olympic fíame, Opening and Closing Ceremonies, and Cultural Programme itself. Naturally, that the present study cannot pretend to be entire and objective in analysis of the issue since that would require a content-analysis of all televisión transmissions concerned to the topic as well as sports programmes themselves (spectators' sites, commentators' texts and reports and so forth). However, it is a theme of more expansive research. Thus, the first question concerns the concept of the televisión transmission during the Games of the XXII Olympiad and to what extent it was realized by its organizers.

This called for the enlargement of the Moscow televisión Technical Centre (TTC) in Ostankino, built as far back as 1967, then the biggest in Europe. Thus, the Olympic Televisión and Radio Complex (OTRC) was created. It transmitted simultaneously 21 televisión and 100 radio programmes from the Olympic venues in Moscow, Tallinn, Leningrad, Kiev and Minsk. The coverage of the Games could be seen by an audience of 1.5 billion of all five continents. Televisión coverage of the Games of the XXII Olympiad was organized and provided for by the USSR State Committee for Televisión and Radio Broadcasting and the USSR Ministry of Communications. An analysis of televisión and radio coverage of previous Olympic Games had shown that, along with a steady increase in the number of programmes, requirements for their structure were also changing. The Organizers of the Games in Moscow concluded that there was no point in packaging a general televisión programme for the whole world because viewers in different countries are interested mostly in their own teams and in competitions in sports traditionally popular in those countries. It was decided, therefore, to provide facilities enabling foreign televisión companies to prepare their own programming, to edit and finish their unilateral programmes on the spot in Moscow and to telecast them, ready made, to their respective countries. The OTRC was designed proceeding from the necessity: -To organize high-quality telecasting of Olympic competitions from all the venues. -To ensure extensive coverage of the Olympic Torch Relay, of the Opening and Closing ceremonies, and events of the Cultural programme. -To provide the best possible facilities to com-


mentators for live coverage on venues. -To provide facilities for a sufficient number of unilaterals packaged in accordance with the popularity of certain sports and participaron of competitors from the country concerned. - To place sophisticated, high-quality equipment at the disposal of broadcasters and to créate conditions necessary for preparing, editing and transmitting their programmes.

Coverage from the venues was based on the following concept: creation of international picture and sound (one or several depending on the number of competitions staged simultaneously in each sport), packaging of unilaterals for major televisión networks (USSR, USA, GDR, Hungary, Japan, Great Britain, and some others), production of interview programmes, and national voice commentaries.

The following data give an idea about the OTRS in Moscow:

Typical competition site technical facilities for electronic coverage included TV mobile units, VTR mobile units, a slow motion replay área, portable TV cameras, telecine chains, a TV equipment área composing the main close-circuit televisión station, and an interview studio.

Venues covered Mobile TV units on venues Televisión cameras VTRs Slow motion VTRs Commentator position Televisión studios Radio studios Out-tube booths

30 83 283 233 30 1294 22 70 68

Thus, to expand the coverage of the Games and provide foreign TV corporations with an opportunity of selecting their programmes right on the spot in Moscow almost twice as much commentator positions, televisión cameras and VTRs and three times more mobile televisión units in the vicinity of competition sites and other televised venues, were required compared to the ORTO complex in Montreal. The OTVRC's televisión facilities provided the following services: live coverage of competitions to the user country; live coverage calling from several venues via a programming unit and using technical facilities of the unit such as slow motion replay; direct video and sound recording from the venues in the VTR unit; packaging of unilaterals in a programming unit and recording of the f inished programmes in the VTR unit using telecinema, tape pre-recordings, slow motion replay, and live coverage from arenas; composing of special televisión programmes by the OIRT, EBU and NBC; off-tube commentaries mixed with video recordings, films, live pictures from arenas, or a ready programme being produced in one of the programming units; switching of 100 direct and off-tube commentaries and 21 prepared televisión programmes mixed with international sound (ambient sound) by the OSC.

Auto-cameras were used to give live televisión coverage of walking, marathón, cycling, 100 km team trial, rowing and canoeing races and some other events in action. One portable camera was installed in a helicopter and transmitted signáis on a relay circuit to a TV mobile unit during cycling rowing race and the 100 km team trial. A similar camera was installed on a vessel running along the Moskva River to cover the 20 km and 50 km walking and marathón events whose routes were laid on the river embankments. Interview studios were arranged at the sites of the most popular sports that had attracted competitors from many countries. They included the Grand Arena and Palace of Sports of the Central Lenin Stadium, the Olympiiski Indoor Stadium and Swimming Pool, and the Velodrome. The televised Olympic venues had a total of 1,294 commentator positions, including 1,214 positions in Moscow and 80 positions in other cities. Thus 12 air channels carried the following transmissions during the Games: -3 programmes of the USSR Central Televisión Network including around 20 hours of the Games coverage in addition to regular telecasts; -2 information programmes covering highlights of each day which were scheduled by the Gosteleradio USSR, on the eve for alí days of the Olympics. The programmes contained the inter-


national pictures and the international sound and were not accompanied by commentaries; -4 assigned and 4 booked prívate channels subscribed to by the OIRT, EBU, TV Asahi, and other broadcasters to be used for visión feedbacks to commentator positions on venues. A commentator at his desk could select, for example, the programme to report on and simultaneously watch other events in the same or other sports at the same time or other sites. He also could watch the programmes of major broadcasters. Besides, special programmes from the ACS «Olympiad» data processing complex here transmitted to the televisión monitors at the athletics and yachting competition sites.

assignment list leaflets distributed to users amounted to 120,000 copies. Apart from the STPD, each venue was equipped with system for reception of regular network telecasts, including all the programmes by the Moscow Televisión Centre on the air. Table 1. Time table for On the Air Information Programmes of the STPD on July 24,1980 Switch position

25 channels 20 channels 16 channels 21 channels 17 channels 13 channels

The System of Televisión Programmes Distribution embraced also all press subcentres, VIP lounges, technical officials' rooms, offices of IFs and the OCOG-80 at the venues. Apart from competition sites, the system had outlets in the Main Press Centre, OTRC, TTC, and the ACS «Olympiad» building. About 5.000 televisión monitors, including more than 500 sets in the OTVRC, were connected to the closed-circuit televisión network. Timetables of thetwo information programmes and lists of assigned channels in the closed-circuits system in Russian and in English were delivered daily to all the outlets of the STPD. The schedule of information programmes for July 21, 1980 (Table 1) and the assignment list for the STPD channels at the sites of the Lenin Central Stadium (Table 2) are shown below as an example. One of the 25 channels at the stadium was assigned to the NBC. The total edition of the timetable and

Time

On-air programme R8

Information Programme 1 1. Equestrian. Three-day- events 2. Water polo. Fináis 3. Rowing. Semi-finals 4. Basketball 5. Weightlifting 6. Modern penthatlon. Cross-country running. 7. Water polo. Fináis 8. Cycling. Semi-finals. Fináis. Sprint 9. Weightlifting. Group A 10. Swimming. Fináis

The following selection of pictures was provided for commentators and the written press at the venues:

The Lenin Central Stadium The Olympiiski Sports Complex The sites in Krylatskoe The CSCA Sports Complex The Dyamo Stadium Othervenues

Programme (sport)

R7

9.00-12.00 12.00-13.40 13.40-14.30 14.30-15.00 15.00-17.00 17.00-17.30 17.30-19.00 19.00-20.00 21.00-21.30 20.00-21.00

Information Programme II 1. Rowing. Semi-finals. Women 2. Swimming 3. Rowing. Semi-finals 4. Target Shooting. Skeet. 5. Fencing 6. Weightlifting 7. Hockey 8. Boxing-preliminary bouts: 54, 63, 67, 81 kg. 9. Volleybali 10. Weightlifting 11. Handball USSR-Cuba, Pool A 12. Fencing. Foil. Fináis. Women

10.00-11.00 11.00-11.30 11.30-14.00 14.00-14.30 14.30-15.00 15.00-16.00 16.00-17.00 17.00-18.00 18.00-18.30 18.30-19.30 19.30-20.30 20.30-21.00 21.00-22.00


Table 2. Assigned Channels in the STPD System at the Sites of the Lenin Stadium Switch position

Programme (sport)

Time

On-air programmes R1 R2 R4 R5 R6 R7

TSU-1 O V USSR) TSU-2 (TV USSR) Booked channel Intervision M Prívate channel, TV GDR I n f o r m a t i o n Programme I

R8

I n f o r m a t i o n Programme I

R9 RIO R11 R12 L1

Booked channel Eurovision IM TSU-4 (TV USSR) Bookedchannel Prívate channel, TV Asahí

8.00-23.00 19.00-23.00 10.00-23.00 10.00-22.00 10.00-22.00 specially scheduled daily during the Olympics 10.00-22.00 10.00-23.00 10.00-22.00 10.00-22.00

Closed-circuit programmes

H10 M8 H11 M5 M6 M7 H13 M2

International water polo programme Swimming pool International volleyball programme Minor Arena International volleyball programme Druzhba Arena 1 International programme for gymnastics for judo (from July 27,1980) 2 International programme for gymnastics for judo (from July 27,1980) 3 International programme for gymnastics «Gymnast 2» information channel 1 International programme for athletics, football, Equestrian sports (Aug. 3, 1980) 2 International athletics programme 3 International athletics programme ASC «Olympiad» ASC «Olympiad»

To broadcast the 1980 Olympics the following number of international channels was established: 21 televisión channels, 100 audio commentator, and 100 radio channels. The televisión channels included 8 channels in the Intersputnik satellite-communication system, channels in the Intelsat satellite-communication system, and 6 channels in the cable and relay lines. At 12.00 P.M. Moscow time on the 19th of June the ceremonial lighting of the fíame of the Games of the XXII Olympiad took place in Olympia. The ritual was performed by the Greek actress María Mosxoliou. For the first two days (June 19-20) from Olympia to Athens, the relay travelled day and night, completing its journey through Greece in one week. In the Greek villages and towns which the fíame passed through the entire population carne out to greet the relay and greeted the fíame with laurel wreaths and palm fronds. Thousands of people f illed the stands of the white-marble stadium in Athens long before the appearance of the torchbearer. The festive ceremony was concluded with a concert.

Before the official opening of the Games of the XXII Olympiad the USSR Central Televisión conducted work directed to sound the forthcoming Games in Moscow. There were various forms used in this work. One of the brightest televisión displays were reports devoted to the Olympic Sixty seven televisión organizations ¡n 58 coun- fíame relay-a foregoer of the Moscow Games. Millions of Soviet and also Greek, Bulgarian and tries and 56 radio organizations in 47, countries Románian televiewers were witnesses of this received coverage of the Olympic Games. magnificent gala, whose route passed through Total coverage by foreign broadcasters included: these countries. - televisión, about 6,000 hours - radio, more than 8,000 hours The relay of the Olympic fíame across Bulgaria was tuned into a colourful festival of sport and In the Soviet Union, the Games were broadcast youth. All welcoming ceremonies were accompadaily on surface and satellite links by the Central nied by programmes of art and sports. The Televisión Network in programmes.The total people from the local administrative councils televisión coverage was, 10 hours. showed a sense of fantasy and imagination. The sound of bells and singing welcomed the M3 M4 H12 H13


Olympic fíame in the town of Veliko-Tyrnovo, the ancient capital of Bulgaria. In Romanía, the relay passed through 89 towns, villages and hamlets. Included in the escort column was a car from the Romanian Federation of Radio Enthusiasts which carried the cali sign «Olympic». In five days morethan 2,000 radio link-ups with radio sportsmen of more than 40 countries were made, descriptions of the ceremonial meeting of the fíame were broadcast. The festival of meeting the Olympic fíame in Romanía was accompanied by exhibition displays of gymnastics and rhythmic gymnastics, mass athletic events, wrestling, football, volleyball and handball matches. More than 80 mass sports events took place during the passage of the relay through the country. The Passage of the relay through the USSR began on July 5. The relay was met by the inhabitants of many Moldavian towns and settlements. The ceremonial meetings became festivals of sports and art. The ceremony in the Moldavian capital Kishinev included exhibition displays by leading athletes.These displays included gymnastics and rhythmíc gymnastics, acrobatics, wrestling, fencing, and were followed by folklore dancing. The Olympic relay in Ukraine produced some touching moments. The overf lowing streets of Kiev gave a thunderous welcome to the torchbearers. The 100,000 inhabitants of the city who took part in the ceremony of welcoming the fíame in the central square appreciated at its true worth the presentation describing the history of the modern Olympics whích was put on for them. There has ecstatic applause when fellow Ukrainians who had been victorious at the Helsinki, Melbourne, Rome, Tokyo, Rome, México, Munich and Montreal Games stepped up to the bowl with the Olympic Game. The Olympic fíame was handed over to the sportsmen of the Russian Federation at a solemn ceremony which took place on July 14. The fíame was warmly welcomed by the inhabitants of the decorated for the occasion towns and settle-

ments along the route through the territory of the RSFSR. On the borders of Tula región on the route of the relay was a five metre high samoyar -the distinctive emblem of the town. Traditional merrymaking with a marketplace and clowns, with a folk orchestra and peddlers preceded the arrival of the runner in the town stadium. More than 7,000 athletes, artists and amateur performers took part in this happy festival which was dedicated to the arrival of the fíame in Tula. On July 18 the Olympic fíame reached Moscow. Hundreds of thousands of Moskovites greeted the relay of peace and friendship in the streets and avenues which had been decorated for the occasion. The official welcoming ceremony was held at Soyetskava Square outside the building of the Moscow City Soviet of People's Deputies. Then the Chief of Protocol of the IOC Juan Antonio Samaranch (nowthe President of IOC) took part in the ceremonial meeting of the fíame, along with members of the IOC, presidents of the IFs, the NOCs, honoured guests of the Games, top athletes and public figures. On July 19 torchbearers placed the fíame in the Grand Arena of the Central Lenin Stadium-the main arena for the Games of the XXII Olympiad. On July 20 the relays brought the Olympic fíame to Tallinn, Leningrad, Kiev and Minsk and in the same way the relay ended with the lighting of the fíame in the competition sites. The two ceremonies have become an important cultural and peacemaking contribution to the modern Olympic movement. The function of televisión in this matter is of great valué as TV broadcasting during the Games of the XXII Olympiad in Moscow have continued and strengthened traditions of the preceding Olympic Games in Munich (1972) and Montreal (1976) in particular. This tendency exhibited essentially vivid in TV broadcasting of the Cultural Programme of the Games in Moscow. It should be noted that in fact the Cultural Programme of Olympiad-80 started a year before the Games. It goes without saying that long before the Olympic Games the organiz-


ers focused a lot of attention to encourage foreign mass media and particularly televisión. With the assistance of the Organizing Committee Yuleisradio (Finland) made a three-part fulllength TV film about the cities that were to become venues of the Games of the XXII Olympiad, about the work of the divisions of the Organizing Committee, the construction of the Olympic arenas and about the Cultural Programme of the Olympiad-80. TV companies from the FRG, the USA, Bulgaria, Czechoslovakia, México, Spain, Canadá, Denmark, Japan, Hungary, the GDR, the Netherlands and other countries also made pre-Olympic TV films in Moscow. Many televisión companies were granted an opportunity to receive TV information about the preparations for the Games through the State Committee of the USSR Council of Ministers for Televisión and Radio Broadcasting. From the end of 1976 onwards, the State Committee for Televisión and Radio Broadcasting released a monthly Olympiad-80 colourTV programme, which was distributed to 100 countries of the world. Each issue included several items dealing, amongst other things, with the preparations for the Games, with the sports movement in the Soviet Union and leading Soviet athletes. Televiewers in the Soviet Union and in the Intervision and Eurovision countries were able to watch a regular 45-minute «Olympiad-80» TV broadcast, the main aim of which was to popularize the principies and ideáis of the Olympic movement, provide information about the preparations for the Games, about Olympic champions and so on. This brought the number of accredited journalists at 1990 Olympics to a total of 7,629. Displaying the national art of the peoples of the USSR occupied a major part of Cultural Programme of the Games. Taking part in it were such world famous groups as the State Ensemble of the Folk Dance of the USSR, the Northern Russian Folk Chorus, the Pyatnitsky Chorus, the Beriozka Choreographic Ensemble and others. Among other performers were ensembles and choreographic groups from all the Union republics.

More than 25,000 spectators, a considerable number of whom were guests from abroad, attended concerts of national groups who performed at the State Central Concert Hall in Moscow. In Moscow, 18 musical and drama theatres, 33 Choreographic groups, 45 orchestras, choruses, chamber ensembles, five chorus groups and a large number of variety groups took part in the Cultural Programme of the Games. The Bolshoi Theatre of the USSR, the Moscow Art Academic Theatre, the Maly Theatre, the Vakhtangov Theatre, the Mossovet Theatre and a number of others staged premieres whose cast included well known stage actors. All in all, beginning with June 28, 1980 and right up to the end of the Games, 144 opera and ballet performances were given from the repertoire of Russian and foreign classics, 455 plays from the repertoire of Russian and foreign classics as well as contemporary drama were staged at drama theatres, along with 1,500 symphonic, chamber and solo concerts and variety performances. The 350 performances given by Moscow circuses were also a success. Concerts given at places of cultural and architectural interest and in museums received very favourable comment. Concerts given at the Arkhangeiskoye Palace-Museum, the Pushkin Fine Arts Museum, the Museum-Mansions Kuskovo and Ostankino, in the former Cathedral of The Sign, the Museum-Church of the Intercession of the Mother of God, and in the Rublyov Museum of ancient Russian art enjoyed great success. Well known Soviet composers, poets, people involved in the theatre and cinema and variety artists took part in the Day of Poetry, the Day of Cinema, the Day of the Variety Show, the Day of the Circus and the Day of Creative Youth held in Moscow during the Games. They were distinguished by the size of the audience. More than 200,000 spectators, including a great number of guests from abroad took part in these fétes held in Moscow theatres, concert halls, community centres, squares, public gardens and parks.


Fifty exhibitions and special displays were mounted during the preparation and holding of the Games. Guests of the capital visited the V.l. Lenin Museum, the Museum of Revolution of the USSR, the «Sport-Ambassador of Peace» exhibition ¡n the Central Exhibition Hall, «One Hundred Masterpieces from the Heritage Collection» mounted in the Pushkin Fine Arts Museum and the «Moscow in Russian and Contemporary Painting» exhibition at the Tretyakov Gallery, as well as many others.

Attaching great importance to the events in the Cultural Programme, the Organizing Committee distributed among members of the Olympic family specially published folders which contained a detailed description of the forthcoming performances by art groups and soloists.

Altogether, over 2,500,000 people visited exhibitions and museums, 300,000 tickets were purchased by guests from abroad. 103,400 foreign tourists visited during the Games the USSR Exhibition of Economic Achievements.

Meetings of members of the Olympic family and journalists (nearly 880 people) with Soviet public figures and members of the artistic intelligentsia: composers, film producers and directors, artists, and members of the Union of Soviet Societies for Friendship and Cultural Relations with Foreign Countries were held within the framework of the Cultural Programme of the Games.

Competitors, officials, guests of honour, journalist and tourists visited Moscow's historical sights, architectural monuments, the Kremlin, and the «USSR Diamond Fund» exhibition. A large number of general-interest tours around Moscow were organized. Of tremendous interest for guests from abroad were tours to Zagorsk, Suzdal, Rostov the Great and Vladimir, with their numerous architectural and historical treasures. During the excursions to Zagorsk, a meeting was organized with Archbishop Vladimir, Rector of the Theological Academy. The guests had a chance of acquainting themselves with the activity of the Orthodox Church and with its position in the Soviet Union. A special Cultural Programme was prepared for every category, with due regard to their Olympic functions, session meetings, and their wishes. A special cultural programme was organized and held for athletes at the Cultural Centre in the Olympic Village. This contributed considerably to creating an atmosphere of friendship, comradeship and mutual understanding among the competitors. A sepárate cultural programme was prepared for guests staying at the International Youth Camp.

It must be noted thatthe Cultural Programme worked out for members of the Olympic family was carried through at the expense of the Organizing Committee and was offered free of charge.

The cultural programmes in Leningrad, Tallinn, Kiev and Minsk were marked by their diversity and high professional level. They were staged with due account of the cultural traditions and artistic originality of these cities, which represent various Soviet republics. In Tallinn, guests of the Olympic Regatta were present at a mass festival of song, where they were introduced to Estonian folk art. Musical and drama theatres held their performances in their own theatres and at places of historical importance. Extensive use of the museums, historical monuments and architectural complexes of the city, palaces and parks of the towns of Petrodvorets, Pushkin and Pavlovsk was one of the distinguishing features of the Cultural Programme in Leningrad. Colourful fétes by Ukrainian masters of art were staged in Kiev, in addition to theatrical performances in the parks situated on the banks of the Dniéper River and ¡n the city's central squares. Performances by the folk amateur art groups of Belorussia were one of the focal events of the Cultural Programme ¡n Minsk.


During the Cultural Programme, 5,500 various events, concerts and performances were held ¡n Moscow alone, with 42,000 art workers, the workers in the theatre and entertainment and cultural-education establishments taking part in them. They were attended by over 9,500,000 people. Some 2,400,000 people enjoyed the 1,200 concerts in Leningrad, Tallinn, Kiev and Minsk. Given that the Cultural Programme concerts and performances were broadcast daily over the televisión and radio in the Soviet Union and in many other countries, the audience of this Olympic arts festival totalled hundreds of millions of viewers and listeners.

Thus, despite the boycott of the Games of the XXII Olympiad, despite propagandist and ideological leaning of this Games (in my opinión, the latter was, to certain extent, characteristic for both previous and following Olympic Games in different countries) the cultural tradition of the modern Olympic Games has been kept and continued. This tradition was characterized by sure internationalism and tightiy associated with sporting basis of the Games, and it was in strict accordance with the Olympic Charter.

The results of holding the Cultural Programme of the Games of the XXII Olympiad, and the high evaluation of its content, including comments by the Soviet and foreign press, justify the conclusión that its organisers managed to créate a single complex of various events demonstrating the cultural heritage and the contemporary creativeness of the peoples of the USSR. The Cultural Programme turned out to be an important component of the 1980 Games and, according to unanimous opinión, will remain in the

Televisión has accomplished its social, informational and cultural function and managed to express in the strenuous conditions of the boycott an atmosphere of friendship and mutual understanding. Ultimately, in spite of contradictions and collisions during Olympiad-80, the Olympic Games in Moscow became a noticeable sporting and cultural phenomenon in the history of the Olympic movement. And televisión performed a significant contribution to the spread of this phenomenon.

history of the Olympic movement as an event of outstanding, cultural, and social significance.


Comparative analysis oí the olympic ceremonies, with special reference to Los Angeles <u

John MacAloon Professor of Anthropology, University of Chicago

Already in 1910, Pierre de Coubertin understood that «it is primarily through the ceremonies that the Olympiad must distinguish itself from a mere series of world championships» (2). The ceremonies bear the chief responsibility of encoding and performing what Coubertin described as «the essence of Olympism and the quality which distinguishes it from the mere athleticism which ¡t contains but surpasses» o). Today, we can appreciate the practical truth of these remarks: negatively, in the fact that no other sports championships, even the great World Cup, have succeeded in developing an evocative ceremonial; and positively, in that at every recent Olympics, the largest global broadcast audience and the most expensive and sought-after tickets are not for any sports event, but for the opening and closing ceremonies.

rehearsal» performances of the opening ceremonies and scores of thousands more had witnessed long segments on televisión, tickets for the actual opening day were sold privately for as much as US$8.000. The world-wide televisión audience for these ceremonies was probably the largest concentration of global attention in human history, and in most parts of the world it appears that these ceremonies are the single most remembered and discussed performance of the Seoul Games. We can be confident thatthis same pattern will hold for the 1992 Barcelona Olympic Games. World audiences, of course, are looking forward to the sports contests and other sorts of Olympic performances, but the opening and closing ceremonies will be the most anticipated, closely scrutinized, and extensively evaluated of all the scheduled performances of the Barcelona Games. The ceremonies therefore compose, from certain points of view, the most significant challenge facing COOB.

In Seoul, for example, even though over 300,000 Koreans in person had seen complete «dress

Why Are the Ceremonies So Important?. Some of the reasons for this state of affairs should be fairly obvious. On the aesthetic planethe ritualization of space, time and attentionthese performances literally markthe opening and closing of Olympic time in a singularly focused manner. For the rest of the Olympic period, global and local attention is diffused among many sports venues, contests, and victory ceremonies. Local citizens, Olympic visitors ¡n Barcelona, and the various broadcast and print media have, moreover, a wide choice as to which ancillary events and scenes-city life, the popular festival, the arts festival, etc.-to pay attention to. A particularly marked sports contest or political episode may give people in a few countries or regions the awareness of watching in common with all fellow citizens, but only the opening and closing ceremonies convey that powerful psychological recognition of attending to something in common with the world. This is perhaps the closest phenomenological apperception yet devised of what Marx called human «species-being».

A second main reason lies on the plañe of national representaron. Citizens of rich and athletic Northern Hemisphere countries must forever remind themselves that only around 25% of the nations participating in an Olympics will have an athlete win a medal, that is, will seetheir flag raised or their anthem played during the course of the Games. Only a few more countries will have athletic competitors reach the final rounds of competition. For the majority of Olympic nations, their athletes will be eliminated in the very f irst rounds of the contest. Of course, audiences in these nations can take an interest in sports dramas among representatives of other countries, but, in sport, they become quickly invisible themselves. In the opening ceremonies, by contrast, all nations are, from at least a formal point of view and with the obvious exception of the host country, presented as equals, equally visible, equally valuable, equally «Olympic». The fact isthat marching in the parade of nations, as a nation among nations, is what is most impor-

(1) Prepared for the Symposium on Olympics, Culture, and the Arts, Instituí d'Estudis Olímpics, Universitat Autónoma de Barcelona, April 2-8,1991. (2) Pierre de Coubertin, «A Modern Olympia» (1910), In The Olympic Idea. Carl-Diem-Institut, ed., Stuttgart: Hofmann, 1967, p. 34. (3) Coubertin, «XXVth Anniversary of the Olympic Games» (1919), The Olympic Idea, p. 73.


tant to many, perhaps the majority of countries in attendance. For some moments, however brief, nations which know themselves to be poor and peripheral from the perspective of world power stand at the center of world attention. The third main factor in the ceremonies' ¡mportance resides on the plañe of sociological and intercultural relations. The opening and closing ceremonies are the central moments in which Olympic representations of global «humankind» are brought into formal relations of integration and differentiation with representations of the host country and city themselves. 'The core of these ceremonies is mandated and fixed by the IOC. 'The Organizing Committee's (OCOG) options for «customizing» these core ritual gestures are restricted -e.g. choice of music for the procession of nations and the torch entry, identity of the final torchbearer, technical means of lighting the Olympic cauldron- but therefore also highly marked as visible symbols of local valúes, inten-

tions, and creativities. The rest of the opening and closing ceremonies -sometimes referred to as the «unofficial ceremonies» or the «cultural manifestations» or «pageant phases»- are almost completely open to OCOG discretion and innovation. Both present audiences and Olympic tradition have come to expect a dramatic and evocative display of the host nation's culture, constituted by scenarists and performed by local and national citizens. Billions of people read these performances as texts indicating: 1) what the host city and nation most want to communicate about themselves to the world; 2) how they conceive of the relation between their own culture and the universalizing logics and aspirations of the Olympic movement; 3) auguries of how much energy and imagination the host country has invested in the Olympics and, in the case of the opening ceremonies, of how successful the Games as a whole are, therefore, likely to be.

The Double Challenge to Olympic Ceremonies Designers. OCOG ceremonies designers, scenarists, choreographers, composers, musical directors, and costumers must therefore labor on a double front. On the one hand, they must conceptualize and produce the program according to local cultural intentions, traditions, and inventions. On the other hand, they must labor to insure that these intentions and meanings will be adequately communicated to mass audiences through the various world media. The f irst activity-the production of culture-involves the difficult project of constructing a theatrical visión and performance of local and national life which are true to these cultures, appropriate to the spirit of the Olympic occasion, and both simple and resonant enough to satisfy and engage host nation audiences. The second activity-the communication of culturerequires anticipation of a variety of foreign stereotypes and conceptionsthat might lead to miscommunication and even offense. The cultural intentions of the ceremonies must be translated into written scenarios, scripts, press releases and other exegetical materials in foreign languages

for foreign broadcasters. Further educational and lobbying activities are required to insure that foreign media, as much as possible, understand and commit themselves to reporting OCOG intentions as main features of their coverage. Comparative research on the international broadcasters' encodings of Olympic ceremonies has shown just what is at stake in this latter task, and how complicated and demanding it really is. In the case of Los Angeles in 1984, which I will be discussing in this paper, LAOOC officials paid insufficient advance attention to what international journalists and publics would think and say about these ceremonies. Foolishly believing that their intentions and symbolic productions would be transparently univocal and non-controversial to non-American audiences, LAOOC officials were unprepared for and antagonized by the many criticisms and intercultural misunderstandingsthat followed. Korea offers quite a contrasting case, in no small part because SLOOC ceremonies organizers worried intensively over possible foreign


understandings and misunderstandings (4). Despite the brilliant conception of the Seoul opening and closing ceremonies-rich in Korean and East Asían cultural meanings yet organized through a unified and readily comprehensible narrative intention, the product of six years of labor by over a hundred of Korea's most distin-

guished academics and artists, accompanied by a marvelous scenario text equally instructive to media parvenus and cross-cultural specialists (5) most Western broadcast agencies made only limited efforts to communicate the SLOOC designers' ¡ntentions. Some foreign media substituted their own recodings altogether (6).

The Comparative Study of Olympic Ceremonies. In my own work, I have been engaged for some fifteen years in developing analytical models and languages for systematically comparing Olympic cultural performances in different cultural contexts. The intention of this research is acquire a new and more compelling understanding of processes of intercultural exchange in the contemporary global system, for which the Olympic ceremonies offer a laboratory. This work has proved of interestto Olympic ceremonies producers because it endeavors to model the huge complexities both researchers and producers face, to reduce them to some manageable proportion and conception. Analyses of past ceremonies has revealed, in retrospect, a pattern of key considerations and decision-points that future ceremonies designers may now identify well in advance. The decisions they make, in turn, allow the insertion of the ceremonies they produce into the developing comparative framework and instruct anthropological researchers as to host cultural structures and priorities and the place of that local culture in a global repertoire of existing and emergent possibilities. In this paper, I will consider four such major questions: 1) What sort of cultural performance do the organizers consider themselves to be producing when they make Olympic opening and closing ceremonies? A televisión entertainment? A festive cultural or folklore show? A religious,

cosmological, or sociological ritual? A game or sports event preliminary? 2) What is the socio-logic of the performances they produce? Olympic ideology and tradition provide them with an abstract calculus of three categories of identity: humankind, nation, and (gendered) individual person. How do organizers choose to fill in and flesh out these categories on the international plañe and with respect to their own society? What additional local and hostnation identities are determined to be of relevance and explicitly or implicitly marked in the performances? 3) What general attitude do ceremonies designers take toward the category of the «political»? Do they choose to seek «Olympic» harmony and mood by suppressing all representations of domestic, national, regional and international tensión, dispute, and conflict? Or do they seek to incorpórate explicit, thoughtful, and realistic markers of such conflicts into the performances? 4) Do the ceremonies designers and producers conceive of themselves as producing a work of art of histórica! significance that will inspire continued contemplation, reflection, and commentary long after the Games are f inished? Or do they see their task to be the production of a cultural transient, a one-time sight and experience whose evaluation depends solely on its effectiveness in the immediate situation of the particular Olympics?

(4) Margaret Dilling, «The Familiar and the Foreign: Music as a Médium of Exchange in the Seoul Opening Ceremonies». In Kon Byong-ik, Ed. Toward One World Beyond All Barriers: The Seoul Anniversary Conference (3 Vols). Seoul: Poon Nam Publishing, 1990, Vol. 1, pp. 357-377. (5) Beyond All Barriers: Scenario for the Opening and Closing Ceremonies. Seoul: Seoul Olympic Organizing Committee, 1988. (6) See the papers by Miquel de Moragas Spa, John MacAloon and Kang Shin-pyo, Wojciech Uponski, and Kim Moon-hwan in Koh Byong-ik, Ed. Toward One World Beyond All Barriers; and by Kang, de Moragas Spa, James Larson, and Nancy Rivenburgh in Fernand Landry, Ed. Sport: The Third Millennium. Quebec City: Laval University Press, in press.


I will take up these questions by giving a concrete account of the answers given them by Los Angeles organizers. This will set up the possibility of clarifying comparison with the decisions made by organizers at other past Olympics, and with the approach now being taken by COOB, about which we are eagerto learn. But before elaborating some of the models which have generated these comparative possibilities and which sitúate their broader significance, a few additional remarks on the intellectual presuppositions of my approach are perhaps in order. The analysis I am giving is methodologically based on ethnographic practice, including the ethnography of speaking, and is theoretically constituted by an anthropological and semiological concept of culture, concerned with the metalinguistic and metcommunicative features of intercultural discourses and grounded in a view of cultural performances as constitutive and not merely reflective of (or resistant to) cultural structures and processesthemselves u). Like most American cultural anthropologists, to speak quite crudely, I begin from a standpoint of cultural relativism, understanding difference to be the ground of emergent intercultural commonality, not the reverse. Indeed, I have tried to install, not only within my own anthropology of the Olympics but within the discourse of Olympic Movement itself, a conception of Olympism quite alternative to the perspectives of European universal humanism, liberal rationalism, and neoMarxism which have dominated itstraditional

centers of production and critique. But, as a simple ethnologist, my approach has not been so much a matter of generating a «conception» of Olympism, as a practical attempt to understand the practical phenomenon itself. Just as in several parts of the world today, universal humanism, liberal political economy, and Marxism are viewed as mere facets of the seíf-same Western philosopher's stone (and Christian to boot, what else does liberation theology In África, Latín America, the Philippines, and Korea represent?), so also, many among those billions attending to the Olympic ceremonies are constituting and interpreting them in ways which find no representation whatsoever ¡n the dominant Euro-American understandings of the Games. Generic «modernization», «Westernization», «industrialization», «civilization», «rationalization», «hegemonic domination» accounts of the Olympics certainly extend beyond Europe and into the «Third» or «Non-Western worlds», but they alone cannot come cióse to accounting for multiculturally constituted world-wide attention to the Games. In practice the Olympics are a global phenomenon; in popular theory (incidentally, an ancient Greek term connoting a spectator at an athletic contest), the Olympics are everywhere a parochial phenomenon. The task of Olympic anthropology is, therefore, not to substitute a professional social science theory for the popular ones, but to genérate models for comprehending the true plurality of popular anthropologies already present and indeed constituting the Games as a phenomenon of global interest and power.

The Olympic Games as a Nested and Ramificd Performance System. Any truly useful comparative model musttake determined account of the fact that the Olympic Games are a complex system of performance genres nested within one another to compose the total phenomenon of an Olympics and branching out in different directions and to different de-

grees to encounter and interact with the diverse, culturally constituted contexts of performance forms among participating societies and social fractions. Stated quite simply, the Olympics incorpórate rituals, games, festivals, and spectacles, and depend for their semantic and evocative

(7) For a theoretical precis of this approach, see John MacAloon, «Introduction: Cultural Performance, Culture Theory» and «Olympic Games and the Theory of Spectacle in Complex Society». In MacAloon, Ed. Rite. Drama. Festival. Spec tac/e: Rehearsals Toward a Theory of Cultural Performance. Philadelphia: Institute for the Study of Human Issues Press, 1984, pp. 1-15, 241-80. Illustrative uses of this comparative model may be seen: for the opening ceremonies, in MacAloon, «Naked at the Feast: Play and the Performative Genres». In M. Yamaguchi, Ed. Anthropology of Spectacle and Bntertainment Tokyo: Sanseido, 1983 (in Japanese), and «¿a Pitada Olímpica: Puerto Rico, International Sport, and the Constitution of Politics. In E. Bruner, ed.. Text. Play and Story. New York: Waveland Press, 1988 (1984). pp. 315-355; for the popular festival, in MacAloon, «Festival, Ritual, and Televisión». In R. Jackson and T. McPhail. Eds. The Olympic Movement and Mass Media. Calgary, Alberta: Hurford Enterprises Press, 1989, pp. 6/ 21-6/41; and for the Olympic torch relay, in MacAloon and Kang, «Uri Nara: Korean Nationalism, the Seoul Olympics, and Contemporary Anthropology». In TowardOne World Beyond All Barríers. Vol 1, pp. 117-159.


power on this multiplicity of genres. (As we noted at the outset, for example, if there were no opening and closing ceremonies, the Olympics would not be the Olympics, only a larger, multisport world championships). Therefore, any attempt to discuss and analyze the whole of the Olympics exclusively in terms of the categories, logics, and valúes of «sports» and «games» -as official «Olympism» as registered in The Olympic Charter largely does- is doomed to failure. So too, any attempt to understand the Olympic whole solely under the category of mass media or political «spectacle» -as isthe case with much popular, liberal, and neo-Marxist critique and academic Communications scholarship-guarantees failure. Attempts by anthropologists, sociologists, or religions scholars to understand the whole in terms of one generic «ritual process», or by cultural historians, folklorists, or aestheticians to reduce it to the domain of arts festivals or international exhibitions, likewise lead nowhere. A general model of the Olympic performance system must take account of the different contributions of these discourses precisely by refusing the hegemony of each of them as being profoundly untrue to the object under scrutiny. To the extent that there is a unitary phenomenon called «the Olympics», ¡t can only be as a complex system of relationships among very different performative forms answering to the very different human capacities to play, to consécrate, to celébrate, and to wonder. Secondly, any such model that would be useful for the kind of serious cross-cultural comparisons demanded by an Olympic world of 167 national and uncountable subnational cultural formations, discursively formulated ¡n perhapsthe majority of the world's 3000-odd languages, must begin by understanding that categories like «game», «rite», «festival», and «spectacle» are universal neither in their denotations ñor their connotations. Indeed, they are not universaliy existent as categories at all. The model of their logical and semantic relations must be constructed in such a way as to encourage revelation of the inadequa-

cies as well as the adequacies of their f it within and between local cultural worlds. One must, of course, start somewhere, and there is no Archimedean point. A good model is one which will quickly highlight, and expects to highlight, both differences in and complete failures of cultural translation, beginning with the very genre categories themselves. Thirdly, from a semiotic point of view, one must construct a model which takes clear account, extending from the vocabulary of C.S. Peirce (8) of the difference between indexical, referential, and pragmatic meanings. Dominant Western ontologies, sciences, and cultural common sense encourage persistent mistakes in recognizing the true proportion in any complex semiotic event between referential signs referring to things in the world and indexical signs referring to aspects of the communicative situation itself. The latter are always more numerous and important than the former m. Extending from semiotics to communication, and in the vocabulary of Gregory Bateson upon whose insights I have especially built in modelling the Olympic system, human communication entails not only explicit messages but implicit meta-messages, that is, messages about how to take messages (io>. I argüe that genre categories and typifications, like «This is a Ritual» or «This is a Media Event», consist of such meta-messages. The Olympic performance system, therefore is a complex interaction of such indexical and meta-communicative frames which have differential relevance, hierarchical relations, and semantic power in the diverse cultures making sense of, in their different ways, the Olympic Games. Ignoring these metacommunicative frames, in their situational tensions, conflicts, and complementarities, again guarantees that the ground of what múltiple actors and audiences are communicating or miscommunicating to one another can never be adequately configured much less understood. Unfortunately, most Western commentaries on Olympic performances shrink from the real task ¡n favour of one or another pragmatic reduction also licensed in

(8) C.S. Peirce, Collected Papen. Cambridge: Harvard University Press, 1931. (9) For an account of the mistaken apprehension of this proportion in the key social science and journalistic method of the interview, see Charies Briggs, Leaming To Ask. (10) Gregory Bateson, «A Theory of Play and Fantasy», in his Steps Toward an Ecology of Mind, New York: Ballantine, 1972.


dominant Western ontologies and common senses: both referential and indexical meanings of Oiympic performances and symbolisms are ¡gnored ¡n favour of what are taken to be their meanings ¡n use. Functionalism becomes the dominant analytical discourse in both popular and academic speech.

For a full exposition of these arguments, the reader will have to consult my previous work 01). Here, I am limited to reproducing and configuring them in the form of a diagram of the model of the Olympic performance system I am outlining. Figure 1

THIS IS SPECTACLE AM Statements within this frame are grandiloquent and alluring but merit suspicion THIS IS FESTIVAL All Statements within this frame are subjects of joy and happiness THIS IS RITUAL All Statements within this frame are true representatioons of the most serious things THIS IS GAME All Statements within the frame are untrue WE ARE THE SAME WE ARE DIFFERENT THIS IS TRUTH

-

WE RESPECT EACH OTHER BECAUSE WE ARE THE SAME IN OUR DIFFERENCES

Figure 1: The Olympic performance system, orthodox form, with ideological message of Olympism. From MacAloon, Olympic Games and the Theory of Spectacle, 1984

(11) See MacAloon, «Olympic Games and the Theory of Spectacle in Modern Societies».


Correspondences between the performative genre of «spectacle» and Olympic televisión broadcasts, between «festival» and the popular street scenes around the stadia and in the public entertainment quarters, between «rite» and the opening, victory, and closing ceremonies, and between «game» and the sports contests are frequently sufficientto permit ¡nteresting comparisons among Olympics. However, the model is capable of much finer discriminations and distributions of experience in different Olympics. When, instead of assigning observable behaviors to such «etic» genre categories, attempts are made to substitute «emic» categories in particular contextual cultures, ¡nteresting discrepancies emerge which can guide research. This occurs even in languages with a full range of cognates for the English terms. French uses the same term, le spectacle, both for small indoor theater and mass outdoor performances, discriminating solely through a modifier (les grands spectacles). In English, by contrast, «spectacle» is never used for the theater. Henee, the semantic field is differently constituted, and American English speakers, at least, are much less likely to conceive of or analyze «spectacles» like the Olympics in terms of theater or literary drama. This helps us to explain why American Olympic televisión commentators consistently ignore the narrative features of Olympic opening ceremonies, even when they are crucial and marked for the ceremonies scenarists, as with the Seoul opening ceremonies.

Similar research heuristics will surely be generated by attempts to transíate the genre markers «spectacle», «ritual», «game», and «festival» into Spanish and Catalán, languages in which apparent cognates are readily found. The contrasts can be even more marked with non-Western languages, where such cognates are less available. For example, «game» has to be translated in the Altaic language of Korea as nori, but this same general category may be used for performances Westerners would classify as «festivals» or even «rituals». Indeed, according to some Korean scholars, the general category of non («plays») carne into Korean usage through academics attempting to gloss Western social scientific categories of analysis in disciplines like folklore, cultural history, and anthropology. Henee, for Koreans, the ko-norí, Olympic sport, and dance performances of the Seoul opening ceremonies were much more fluidly interrelated in Korean cultural and semantic space than they were for European and American commentators (12). The model also allows us to bring in to systematic relation various aspeets of the total Olympic festival usually considered as unrelated-e.g. the Olympic torch relay and the Olympic Village lifeand to recognized múltiple aspeets or framings of abstractly univocal performances like the opening ceremonies. We can highlightthisanalytical potential by using the «festival» genre as our example.

Comparative Festival Experiences The meta-message «This is Festival» instruets us in advance to take «All statements inside this frame as subjeets of joy and happiness». Festival specifies a certain mood and style of action more than specific forms of behaviors as such. Coubertin once wrote that «If one were to ask me the formula for «Olympizing» oneself, I would say that the f irst condition is to be joyous». Yet, while the search for festival experience is, ¡n my ethnographic observation, very much on the minds of visitors to as many locáis living in Olympic cities,

the presence or absence of carnival and popular festival traditions in local culture, the layout of Olympic sites in urban space, and the decisions of OCOGs and public officials all genérate a great variation ¡n whether Olympic participants find festival experience at all. Moreover, in its core forms, the festival aspect of the Olympics is largely hidden from and not shared by broadeast audiences and others following the Olympics from a distance. Some national media pay much closer attention to this feature of the Games than

(12) For a Japanese translation of my Figure 1, pregnant agaln with comparative possibilities, see MacAloon, «Naked at the Feart: Play and the Performative Genres».


others. For example, my anthropological colleague in Los Angeles, Prof. Roberto DaMatta of Brazil, who is the leading authority on the carnaval tradition of that country, was recruited by the Brazilian network TV Mánchete to comment on some sports events, but mostly to produce feature pieces on forms of popular enjoyment in LA. By contrast, the American network, ABC in the case of 1984, paid little or no attention to popular festival. In both cases, however, telespectators remain distant from festival experience itself. As I have elsewhere written, there may be media festivals, but festival by media is a contradiction in terms. The festival, in its heart, cannot be televised (13). Insofar as broadcast valúes index the strength of the «spectacle» frame in any Olympics then spectacle and festival as Olympic performance genres are in fundamental antagonism with one another. These points can be further brought out by giving some additional behavioral and sociological characteristics of the core notion of «festival» I am operating with here, a notion which closely approximates Mikhail Bakhtin's notion of «carnivalization». -Festival refers paradigmatically to what transpires largely in plazas, parks, and streets, buses and trains, bars, restaurants, and hotel lobbies, in public spaces open to all, for which no special ticket of admission or social status is required for entry. -Festival spaces are further «democratic» and «egalitarian» in that physical presence, participation, and interaction are fully voluntary and largely spontaneous. -Distinctions between performers and audiences and the particular social roles under which persons appear are less marked in advance than in other behavioral arenas composing an Olympics. As a result, codes of conduct are more flexible, and open to innovation and play. -Festival is the realm, as the French say, of flaneurs, ambient actors coming and going as

they please. Ensemble they compose an «unfocused gathering», in Erving Goffman's term, or rather one in which múltiple foci transiently appear only to dissolve again back into a flowing crowd. -A festival is a bricolage of «scenes» not held together by any overarching script, central event, dominant authority, or dramatic plot with clear temporal beginning, middle, and end. Its unity resides, rather, in a certain mood, atmosphere or ethos of diffuse and unpredictable effervescence (Durkheim), conviviality, sociability (Simmel), and pleasure. -Therefore, the «Olympic festival» is -in contrast to the usual way we think about the Olympics or have them represented to us, that is, from the perspective of the central rituals and sports events- what happens on the «outside» rather than the «inside», in the margins, peripheries, and interstices of life in the Olympic city during «The Games». -However, the festival ethos and behavior may sometimes cross the boundaries flowing into stadiums, training rooms, Olympic Villages, official meetings, broadcast studios, concert halls, prívate parties, and even rituals like the opening and closing ceremonies. When this happens, festival experience ¡s particularly marked as «convivíaIly» inversive, disruptive, and even threatening to those attempting to maintain the very different frames of ritual, spectacle, or game. Of course, all recent OCOGs (with the obvious exception of Munich) insist in their official reports that their Games were held in a híghly festive atmosphere. But this is often public relations and deference to the desires of official Olympism. Our model, with Its core understanding of the festival framing, allows us to array ethnographic observations of particular Olympic Games into a much finer grid for comparison. In Figure 2,1 have diagrammed such a comparison of three recent Olympics that I have studied ethnographically, in Los Angeles and Seoul in partnership with a team of international researchers.

(13) See MacAloon, «Festival, Ritual, and Televisión». In R. Jackson and T. McPhail, eds., The Olympic Movement and Mass Media. Calgary, Alberta: Hurford Enterprises Press, 1989, pp. 6/21-6/41


Figure 2 Opening /Closing Ceromonies

Arts Festival

Torch Relay

Montreal

-

0

0/++

Los Angeles

0

+

-/+

Seoul

+

++

++/0

Barcelona

?

?

?

While it would take too long to justify and explain fully each of these comparative judgements-by no means purely subjective, rooted as they are in extended ethnography, but nonetheless generated by an analyst situated in social, cultural, and political space-a few exegetical remarks are necessary to ¡Ilústrate the potential of the model. The performances labeled the «Olympic Arts Festival» need not be festive, as we have defined that category of experience. The Montreal Arts Festival was small, local, and virtually invisible to Olympic visitors and local citizens alike. Indeed, its deemphasis by the Montreal OCOG was sufficient to spark a protest movement by Canadian Olympic activists (including our colleague Bruce Kidd). By contrast, the Los Angeles Olympic Arts Festival, was extensive, expensive, and wellpublicized. However, it was virtually over before the Olympics started, it stressed expensively ticketed performances by international «high culture» artists (aiming to put LA on the élite arts map, with Europe as the principal point of refer-

Street Festival

++

Olympic Villages

0

++

-

-

?

?

ence), and except for a tiny arts community and social élite, it generated nearly nothing in the way of popular festivity. Again, these facts led to protests which, in turn, have led to today's descendent «LA Festival» which, in its most recent versión in 1990, emphasized: the multicultural arts of many ethnic communities; public, unticketed or cheaply ticketed performances in outdoor spaces; and an ideology of openness, breaking down of social and class boundaries, and truly festive enjoyment. The formal Olympic Arts Festival in Seoul to a large degree followed the LA model of ticketed performances by world-famous artists. However, within these, because of the wider range of cultures invited, the national significance of, for example, the appearance of Soviet-Korean performers in the Bolshoi and Moscow symphony groups, extensive free televisión coverage, and the sending of the invited multicultural «folk» performance troupes into the public spaces of the provinces and neighborhoods, more of a festival spirit was generated through the arts. SLOOC billed the open Han River Festival and the Seoul International Folk Festival equally with the reía-


tively closed galas and «high arts» segments of the program. The main source of ranking Seoul above LA in this regard, however, was the Olympic Sculpture Park. This display of commissioned open-air sculpture by artists from over 80 Olympic countries generated a joint space for art and popular festivity, equally open and free of charge, ranging from simple picnics to rather wild pop dance parties late at night. When we compare the street festivals of these Games, we get a different picture, however. As a general rule, we may say that if the host culture carries a tradition of convivial street life and popular festivals, then this will tend to carry over into the Olympics. If it doesn't, then dedicated attention and resourceful planning on the part of authorities will be required to achieve rich festival experiences.

presence in one contiguous site of four major athletic venues, the Olympic Village, two practice fields open to public view, the park, and a sufficiency of eating and drinking establishments all clustered around a central plaza insured a continuous f low of crowds throughout the days and evenings of the entire Olympic period. The Montreal Games had a central place. Whether visitor or native, one always knew in Montreal where one could find «some action».

By contrast, Los Angeles has a continental, even international reputation as a city of pleasures, but they are not the pleasures of popular festival. The delights associated with the film and entertainment industries -of «Hollywood/Babylon»- are created behind closed doors and delivered in cavernous and semi-dark places organized to focus all attention on the stage or screen and to minimize interaction among mutually anonymous, The spontaneous, popular, nightly street festiadmission-by-ticket-only strangers. Distant from vals in Montreal were the richest of recent Olymany Olympic venue, the Hollywood/Sunset Boulpics. Like México City and Bavaria before it, French evard área remained throughout the Games little Canada-Catholic, attuned to seasonal and more than a tourist attraction. To be sure, there calendrical rhythms, in which rural and agrarian were many prívate parties thrown by well-to-do patterns have percolated into the metrópolis -was individuáis, corporations, or embassies, and an a host culture with a rich carnival tradition. Monatmosphere of intensified conviviality sometimes treal, often described as the most European of permeated the district's expensive restaurants large North American cities, the «París of the and cabarets. But restricted access, privacy, and West», has a concentrated entertainment quarter. expense are opposed to the festival spirit, separatThe style of «café society» -of open air eating and ing a privileged in-crowd from the mass of visitors drinking, of flaneríe and bavardage, of street seeking to celébrate. As to the deeper, more musicians and soapbox debaters-percolates outexotic pleasures of the quarter, the authorities ward into the city from the Place St. Jacques. If ¡t had reason notto promote them among Olympic is true that the Montreal OCOG spent less energy visitors. Along Sunset Boulevard, there is little and funds decorating the city with colorful banjouissance: eros, crime, and vice are inextricably ners, encouraging informal street performersto linked; and there is no cultural tradition of sparing entertain the passing crowds, and so on, they the unsophisticated or unwary guest in the city. didn't have to. The local culture provided such encouragements to festival on its own. In the symbolic geography of pleasure in Los Angeles, the ocean beaches are the complementary opposite of Hollywood: «low» rather than Certain other decisions made by the Montreal «high», looking West not East, outdoor rather OCOG and civic authorities had the effect of than indoor, more public than prívate, recreative promoting festival experiences. Whether this effect was intentional or inadvertent, I cannot say, more than consumerist, status-levelling more than status- asserting, a realm open to chíldren but Quebecois and Montrealer traditions surely and families, on the border of nature rather than influenced these decisions in subtle ways. The fiscal and architectural problems of the design for of the most arbitran/ and manufactured culture, places of more open and innocent rather than the central Olympic complex have been widely mass-marketed eros. Yet, in other respects, the commented on. But its success in creating festival space and experience deserves greater notice. The beaches did not lend themselves to a spirit of


Olympic festival. They were too many, too long, and too distant from any center of regular Olympic activity. (Even in Long Beach, circulation between the athletic venues and the beach appeared rare, though awareness of sailing competitions «outthere» may have added something to beach atmosphere in that location). Inside the city, amidst its specifically Olympic geography, no central places for festival activity ever developed. Ñor could they, given the scale of the city, the well-known dispersal of the venues and competitions, and the difficulties of public transportation. These factors which contributed so much to the remarkable fiscal, administrative, and security successes of the Los Angeles Games were at the same time deadly to their festival aspects. The park adjacent to the Coliseum -an ampie, open, green and well decorated space, with sufficient, if uninspired, commensal installations and a suitably restrained pólice presence- offered itself as the equivalent of the Olympic plaza in Montreal. However, after the opening ceremonies, the Coliseum was empty for over a week. Only boxing at the adjacent Arena drew relatively small crowds to the área. Those without boxing tickets had little reason to come to the Coliseum park during this period. Little «action» was to be found there, and regularly scheduled public transportation from the main residential and hotel quarters was time -consuming, sometimes onerous. The swim stadium was not a great distance away, but was out of sight and required a significant walk via noisy boulevards around a largely fenced off section of the University of Southern California campus. On the few occasions when my colleagues and I observed any flowing together of the Arena and swim stadium crowds, it was a hurried hubbub of people seeking out their parking lots, taxis, and buses. Few found any reason to linger. No entertainment quarter beckoned nearby, and, though residents of the largely poor black neighborhoods circling the site could not have been more patient and friendly, white Southern Californians «cautioned» visitorsto move on as quickly as possible after formal events concluded. It was one of the general mysteries of Los Angeles, a city crammed with all manner of sidewalk performers, that such street artists were nowhere

to be found during the Olympics. This was so striking and important to those of us who had attended other Games that we made many inquiries about it. Pólice authorities at every venue pronounced themselves mystified, insisting to us that they had no instructions to ban anyone who was not a hostile nuisance to other people. In particular, they assured us that no horn-player, singer, juggler, or clown who opened his or her bag for donations would be sent away on that account. In cultural terms, Los Angeles is a heterogeneous, polyglot city of extraordinary resources. But in socio-economic terms it contains extremes of wealth and abject poverty, prívate contentment and public fear of «internal others», especially in the context of recent mass in-migrations by Hispanics and Asians. Angeleno class and status élites regularly and anxiously speak of their home «becoming a Third World city», and a tee-shirt popular among lower middle class whites read «100% American». To the de facto segregation of neighborhoods and the artificial boundaries thrown up between them by freeways and shopping malls is added the legitímate fear of crime, gangs, and drugs; and to it a palpable paranoia whipped up by sensationalist news media or opportunistic politicians and indexed by the extraordinary sales figures for elabórate burglar alarms. A local culture in which a feeling of personal safety for all groups is largely created by «sticking to one's own kind and turf» and in which unrestrained mixing of otherwise wary groups in public places conjures dim fears of racial, ethnic, and class disturbances is not a fertile soil for popular festival. In fact, what almost universally happens under the aegis of Olympic conviviality is not a riot but a party. However, releasing it ¡n sociocultural circumstances like Los Angeles required considered and dedicated planning and encouragement by an OCOG and civic authorities. However, LAOOC leaders were largely, though by no means exclusively, middle-or-upper-class Anglos-many of them WASPS, as we say in our discourse, that curious U.S. category of a non-ethnic ethnic group. Drawn from professional, business, or civic élites, they tended to represent sociocultural groups with little tradition of popular festivals and most


preoccupied in daily life with «public order». By experience and education, they were among tríe least likely of their fellow Angelenos to understand the difference between «carnival disorder» and «criminal danger». As a net consequence, Olympic street festival experience was virtually non-existent in LA. It was also virtually non-existent in Seoul as well, but for entirely different cultural reasons. Central places, entertainment quarters, and easy transportation were readily available and crime and public safety were of little concern. Seoulites and foreign visitors were almost equally curious about one another. But in hierarchical and highly personalistic Korean society, every festival must have an «owner». Great parties happened where the SLOOC or some other public or community authority had organized and patrónized them, but the notion of merely showing up as individuáis, strangers to one another and among foreign strangers, for a spontaneous party is still quite foreign to Korean culture. Moreover, Korea is a very sexually and erotically restrained society; public eros and license are associated with the «Western barbarians». (Even the displays of flesh by European athletes in the closed Olympic Village caused some public scandal for Koreans, who were also shocked by the revelation that condoms were available for purchase there.) Yet these are central characteristics of true carnivalesque festivity for Europeans, North Americans, Africans, and Latin Americans. As a consequence, almost without exception, the few moments of true popular festivity in Seoul were initiated by foreigners. Koreans who happened to be nearby were amazed and eager at least to observe such novelties, but mass encounters between spontaneously celebrating foreigners and Koreans did not occur. Turning to festival aspects of life in the Olympic Villages, we can recognize why there was little of it in Seoul. The Koreans, operating from their

own cultural assumptions, provided the athletes with little more than scheduled folklore performances, a tiny and always overcrowded game room and disco, and, of course, banished alcohol from the premises. (They rather expected the athletes in training to be In bed early every night, like good Korean athletes!) As mentioned earlier, dance parties were scheduled frequently across the street in the Olympic Park, and athletes sometimes did manage to make them quite lively. However, their rigid scheduling, focus on a formal stage show, the difficulty of alcohol acquisition, and the few ordinary Koreans present limited their intensity. On the whole, non-Asian athletes found the Olympic Village comfortable and serviceable, but terribly boring and joyless. Los Angeles offered a completely opposite experience. The Olympic Villages were the most festive of any recent Games: because they were college campuses at USC and UCLA, because a host of famous rock and roll and pop music stars were scheduled or carne to play for free, because American style let the fun go on until all hours of the night and expected the athletes to take care of themselves rather than be treated paternalistically, because alcohol was readily available, and because it was, after all, California youth culture with its loóse sexual style. Indeed, the ongoing communal parties and celebrations inside the villages were the most extraordinary of recent Games and have remained legendary among Olympic athletes. So attractive was Olympic Village life that officials from many national delegations had trouble getting their athletes to leave or otherwise to follow orders. Part of the reason why the open popular festival around these sites was so relatively poor for the general public in Los Angeles was that-unlike Montreal where Village life itself was neither oppressive ñor enthralling-the athletes rarely ventured outside the Villages to mix with the crowds for entertainment.


Ritual Festival Spectacle The relationship between the festival and ritual genres, in both concrete performance gestures and metacommunicative framings, is an exceedingly interesting one, bringing out with special clarity comparative differences within and among Olympic host cultures. In the case of one Olympic ritual performance, the Olympic torch relay, the relationship tends to be quite complementan/. In Montreal, the Olympic fíame arrived electronically into Ottawa, and the short torch relay from there was not accompanied by much public excitement or many attendant cultural performances. However, in more recent Games, torch relays have become important scenes of festival experience for large populations within the host nation. Foreign audiences are not much aware of this new fact, since foreign journalists rarely pay any concerted attention to the progress of the Olympic fíame across the host nation, until it nears the Olympic city and its marked ritual entrance into the main stadium during the opening ceremonies. While the fíame passes each lócale in highly controlled, ordered, and rapid fashion, citizens ¡n these strings of communities come out voluntarily to see it and frequently attach spontaneous festive performances of local culture as part of the celebration. This process developed a certain intensity in the case of Los Angeles-though it was simply not true, as Ronald Reagan asserted in his 1984 presidential nomination address, that distant Americans, or the American media, paid much ongoing attention. Moreover, few Americans were made aware of the international scandal caused by the LAOOC's failure to grasp and act in accordance with the truly ritual, indeed religious ritual (in Durkheim's sense) framing of the Olympic torch by Greeks. For Greek, and indeed wide European audiences, the festive American torch relay was judged to be a counter-performance. In the Games of 1988, the creation by the torch relay of a truly mass peoples' celebration of the Olympics in the host country reached a certain fever pitch in Canadá and again in Korea. In Korea, provincial villages, towns, and cities not only celebrated the officially organized passage of the torch, but often generated popular festi(14) MacAloon and Kang. «Uri Nara».

vals in open political rivalry with the ritual gestures of the Seoul authorities fu». Explicitly political oppositions between local culture and national culture, the peoples festival and the state's festival, are likewise well-known in Europe, though not In America, where, in the Olympic context, the state's role is popularly believed to be minimal. In the U.S., the torch relay, like the Olympics in general, is understood to be a matter purely of civil society. Another key difference lies, as has already been mentioned, in the lack in Korea of a general cultural opposition between festival and ritual, enjoyment and reverence, with many European and American cultures. Protestantism is not Catholicism, ñor for that matter is charismatic Bible Protestantism the same as high church Calvinism, or Mediterranean Catholicism the same as French or Irish or American Catholicism: carnival, as noted earlier, exists as a hugely important religious style. But broadly speaking, that is to say in the dominant logic of the West, the framing of things as «ritual»-sacred, ultimately true, the highest and most serious of things-tendsto demand solemn, reverential, deferential behaviors absolutely in contrast with the spontaneous, free-form, transgressive enjoyment of things framed as «festival». Henee, to complete the transition back to the topic of the opening ceremonies, fundamental intercultural contradictions are set up which have led to transgressions, misunderstandings, scandals, and even an international incident in recent opening ceremonies. The behavior of the American delegation, as it entered in the parade of nations in Seoul, was the international incident. Americans, as we shall further see, have difficulty framing the Olympic opening ceremony systematically and consensually as «ritual», a category with overtones of religión, or political authoritarianism and anti-individualism, or «mere» formality in American culture. Therefore, «to be joyous» in the opening ceremonies means behaving in ways much more like what might be framed as «festival». The Americans marched -or rather, ambled, shambled, and gambolled- into the Chamsil Stadium in what to them was a style of happy


and spontaneous sociability. To Koreans, however, these same gestures were shocking and deeply, deeply offensive, especially given the political circumstances. Koreans interpreted them as expressions of contemptuous disrespect for the occasion and for the host nation because, as we've noted, Koreans find no contradiction between happy enjoyment and ritual order and demeanor, and therefore failed to understand why Americans do. The scandal was truly awful, eventually on both sides, as the Americans never could really understand what they'd done wrong and why they were called upon at the highest levéis to apologize. After all, they said, they were only doing what «came naturally» and imitating what they had done in their non-controversial entry into the stadium at Los Angeles. (The hegemonic universalism behind that reading is, of course, quite «American» too). Happily such radically disruptive clashes between different metacommunicative and cultural performative framings of the opening ceremonies are rare, but others take place all the time, often surrounding the intrusión of festival action into the ritual in the form of athletes breaking assigned ranks during later segments of the ceremonies and attempting in their own joy to carnivalize them. In Figure 2, Korea receives a (++) for what many consider to be the most brilliant achievement in opening ceremonies design, composition, creativity, and inspiration. The accompanying (0) represents Korea's not suppressing, but not encouraging either, the athletes' carnivalizations of the closing ceremonies. Korean audiences were a little shocked, as the multina-

tional and bisexual bands of madcap athletes raced around the stadium in festive disorder. (With the foresight and imagination SLOOC ceremonies designers displayed in nearly everything, the athletes were effectively and quietly brought back to order by darkness and a ring of spark jets). In Montreal, where the opening and closing ceremonies as a whole were largely uncontroversial and entirely undistinguished (-), the carnival behavior of athletes was not only encouraged but spilled over into an extraordinary festival that carried on in the stadium for hours after the end of the formal ceremonies (++). during which athletes, spectators, officials, and ordinary citizens broke all the boundaries of separation between them and enjoyed themselves together into the night. While no such thing was conceivable in Seoul, in Los Angeles the pólice and LAOOC officials unfestively (to say the least) cleared the stadium moments after the televisión cameras were shut off. Earlier, however, they quite tolerated the athletes' carnival disorder (+), though when it threatened to go too far beyond the allotted time, they shut it down with national anthems and barrage after deafening and deadening barrage of fireworks. The controversies and disappointments generated by the Los Angeles opening and closing ceremonies (-), both in the United States and in many parts of the world, did not lie particularly in their attempt to forcé the festival/party aspects of these performances into conformity with televisión schedules, but neither were these actions unrelated to the larger choices of cultural production.

The Major Decisión for Ceremonies Designers l've tried to show in the foregoing sections that the decisión Olympic opening and closing ceremonies designers must make as to what type of cultural performance they are producing is both a difficult and a highly consequential one. Comparative research shows that aspects of the ceremonies can be framed as spectacle, ritual, festival, or game, very different metacommunicative framings with quite diverse resonances for various participating cultures. Above all else. ceremonies designers must choose which of these metacommunicative codinas thev wish to serve as

the encompassing. overarching. general frame for the whole performance. Designers must first become collectively conscious that they have such a choice. In making it, they must necessarily respond to their own culture's structure and traditions, but they must also have the courage of their convictions and be prepared to deal forthrightly with domestic criticisms. Finally, through high selfconsciousness, the careful study of other Olympics, and the breadth of consultaron, they must anticípate the consequences of their choice for other participating cultures. Foreign participant nations


expect local authorities to make decisions constituted by and exhibiting the host country's culture, confirming some prior knowledge and leading to new knowledge for the visitors. But visitors also expect not to be offended. They seek, in other words, an open not a closed Otherness ¡n which they can feel welcomed and comfortably particípate as Olympic nations. In American culture generally speaking, the Olympic ceremonies are not readily typified as ritual. Content analysis of past Olympic televisión print coverage, and popular discourse confirms that «rite» or «ritual» is almost never uttered by American commentators and the weaker category «ceremonies» is used as a purely nominal repetition of international usage. In addition to the reasons already given for these linguistic and metalinguistic practices, Americans know almost nothing about the Olympic movement, about Olympism as an ideology or a philosophy that might be taught in schools (as in Germany), or about the system of international Olympic organizations. The notion that the Olympics might be connected to a social movement or associated by reasonable persons with a secular religión of humanity would strike the overwhelming majority of Americans as bizarre. In further contrast to the Olympics for segments of European history and society, the American intelligentsia and artistic community have rarely had anything to do with the Olympics. For Americans, the Olympics are, explicitly at least, a grand sports event. The game frame dominates all discourse about the Olympics, and explicit ritual framings are limited largely to the victory ceremonies. The genre markers most frequently employed for the opening and closing ceremonies are spectacle itself, and variants like «show», «pageant», and «entertainment», usually modified by adjectives of marked emotion: «dramatic», «colorful», «moving», «thrilling», «impressive», «wonderful». The dominance of the game and spectacle frames is marked by what is probably the most repeated

and familiar American marker for the Olympics, «the greatest spectacle in sport». Nearly all top LAOOC officials shared these typical American conceptions when they were appointed, and only a few carne slowly to recognize over the course of their tenure how differently other nations, Europe in particular, might conceive of things. The selection and appointment of ceremonies designers and producers likewise reflected these general conceptions, further inflected by Los Angeles as the pop entertainment capital of the world. In Seoul, the preexisting disinterest of leading artists and intellectuals in the Olympics could not alter the given fact that the opening and closing ceremonies would automatically be entrusted to the most distinguished university professors, intellectuals, cultural specialists, choreographers, composers, and costumers from the national academies and leading avantgardes. In Korea, it could be no other way os). The Koreans has chosen the overarching frame of these ceremonies to be «ritual», the encasing of sacred Olympic ritual (e.g. the Olympic fíame in Korea is sung-hwa ponct-sung «sacred fire reverently dedicated and delivered») in narrative and deep structural representations of Korean national culture reaching out to the world, sacred or at least ultimately serious in their own right (rite) (16). In Los Angeles, by contrast, the encompassing frame on the ceremonies was determined (or simply assumed (17)) to be spectacle or grand entertainment, and the competition for ceremonies design and production boiled down to the choice between Walt Disney Studios and the film producer and entertainment mogul David Wolper, who eventually won the commission. It apparently never occurred to the LAOOC to involve university professors (at least distinguished ones), and though a few great American artists were later commissioned -e.g. the avant-garde composer Philip Glass produced the music for the torch entry-their contributions were incorporated

(15) The ethnomusicologist Margaret Dilling's field research has produced compelling and. in terms of the existing Olympic literature, unprecedented accounts of the behind-the-scenes collaborations and conflicts among these artistic and academic élites and between them and the SLOOC officials. See Dilling, «The Familiar and the Foreign» and «The Script, Sound, and Sense of the Seoul Opening and Closing Ceremonies», ms. (16) See Kang Shin-pyo, «The Seoul Opening Ceremonies and Dae Oae Cultural Grammar», in Sport: The Third Millennium. (17) No professional historian or anthropological fieldworker was present during these deliberations and I have not seen the minutes of these meetings, if they have been preserved at all. As a consequence, I am unable to supply, beyond third-party reports a suff kiently substantive account of how these decisions were reached.


into overall scenarios which they played no role in designing. There were a few exceptions to be sure, but generally speaking the contributions of the American fine arts and intellectual communitiesto these ceremonies were minimal and always underthe sway of the popular entertainment industry professionals drawn from the film, televisión, amusement park, and stage show realms. (It is perfectly telling that Robert Fitzpatrick president of the California Arts University brought in to run the Olympic Arts Festival as an organization entirely sepárate from the ceremonies production group within the LAOOC, now makes his living as the chief executive of EuroDisney ¡n Paris). In the event, public and professional commentators around the world and elsewhere in America carne to describe the LA Olympic ceremonies as «puré Hollywood», commentaries made most frequently in tones of either bitter outrage or what-elsewould-you-expect-from-Americans-bemusement. At least one can say for the LAOOC ceremonies designers that they never Intended anything else but a «really first class, impressive, and entertain-

ing show», a made-for-television (and film) spectacular. And to this day, few of them, therefore, appear to understand at all why their productions generated such a fuss around the world. Beyond their ignorance of the Olympic movement outside of the United States and their disinterest in studying in advance how other cultures would might react to their productions, the Los Angeles ceremonies designers chose to ignore that ¡n many modern worlds, including their own, the metacommunication of the spectacle frame commands not only awe and wonder, but moral suspicion of it as well. Given the marked contrast between Los Angeles in 1984 and Seoul in 1988, aud¡enees around the world are now anticipating the decisión of the Barcelona Olympic ceremonies organizers as to whether the dominant frame will be: spectacle entertainment, ritual, or some other. Few outsiders, including the present writer, as yet know Spain, or Catalonia, or Barcelona, or the COOB well enough to predict.

The Socio-logics of the Los Angeles Ceremonies. The selection of a master frame is deeply connected to the second major question ceremonies designers face, namely the socio-logics through which the performances will be explicitly and implicitly organized. Transnational Olympic ideology and practice legitimates three general categories of identity: the individual, iconically represented by the athlete's body; the nation, symbolized by, flags, anthems, emblems, and other representations; and humanity, represented by the Olympic symbolsthemselves, the Olympic fíame, the five-ringed flag, the Olympic anthem, the IOC, and the Olympic medals, notable among them. It falls to ceremonies designers and participants to adjudícate particular relations among these three abstract identities and to flesh them out with other categories of human social segments (18). The Los Angeles decisión to emphasize the spectacle frame was motivated not only by American cultural practice but also by a distinctive

American socio-logic. The United States is a pluralist, multi-ethnic, multi-racial, multi-language nation with a high ideological stress of individual equality and egalitarian social relations. Its public culture is hostile to hierarchical status groups and social relations and promotes democratic sociability to relatively extreme degree. Americans, among themselves at least, seek to maintain social order by avoiding personal offense and stressing good will and good feelings. These ideological «habits of the heart» not accidentally exist within and across actual social conditions of extreme (and growing) social stratif ¡catión and against a backdrop of racial, ethnic, and linguistic intolerance and oppression. Under such sociological conditions the spectacle framing of cultural performances is highly motivated. Since spectacle is voluntan/, demands at the outset no more than individual observation, and measures itself by a calculus of the simpler pleasures of entertainment and good feeling, it is the most socially safe choice of cultural perform-

(18) MacAllon, «Double Visions: Olympic Games and American Culture». In J. Seagrave and D. Chu, Eds. The Olympic Games in Transition, Champaign, II: Human Kinetics Press. 1988, pp. 270-294 .


anee forms. Whatever one may think of the lowbrow pleasures and superficial tastes of Hollywood-style mass entertainments such as those which provided the main models for the LA Olympic ceremonies, they have a deep sociological significance and arguably a share of necessity. (As an American citizen and Olympic scholar, I was offended for my country and for the American Olympic movement by these ceremonies; but as a social anthropologist, I respect and try to understand the deeper sociocultural and historical logic which produced them). A more substantial and contingent problem was the LAOOC designers' interpretation of theirtask in the «cultural performance» sections of the opening ceremonies as exclusively a presentation of exclusively American culture. They thought that this is what Olympic tradition called for, rather than the real expectation that representations of local culture and history be systematically joined with representations of a perceived world («Olympic») order. This narrow and ill-informed understanding of their mission led to offenses and criticisms actually more significantthan the ones about «Hollywood taste». After the opening fireworks, fanfare, color guards, welcomes, drill team dance, balloon reléase, the high-tech trick of a backpack rocket man zooming from the peristyle, the entry of the U.S. president and playing of the national anthem, the playing of Aaron Copeland's «Fanfare for the Common Man» and the introduction of the «All-America Marching Band, the overall performance theme was announced in the stadium in these words». Olympic tradition calis for the host country to demónstrate to the world a sample of its music and dance. From its early pioneer days to the popular contemporary scene, today we present a salute to the musical heritage of the United States...Ladies and Gentlemen, the «Music of America!». Not a word about the Olympic movement, or of its higher aims and aspirations, or of any larger geohistorical significance of the event. Only, «The Music of America!». This grossly ¡nauspicious beginning drew immediate comment in the international «Olympic Family» section where I was seated. There followed six suites of American music accompanied by costumed pageants of

idealized American history on the field- «the music of pioneer spirit (through which) we tell of building a new nation...of creating one people out of many»; Southern Mississippi River culture and the birth of jazz; George Gershwin's «American elassie» the «Rhapsody in Blue» (the ¡nfamous 84 pianos stunt); the Hollywood film musical; Big Band Swing and radio music; and a final medley of pop stage, televisión, film, and recording industry music. The concluding commentary gave the only indication of how the designers thought this show had any appropriateness whatever to the international occasion: «American music has become an international language that now belongs to the world». The ironies of that statement, not to mention the fact that it had no connection at all to the Olympic movement, were quite lost in the happy and well-intentioned naivete of the producers. As visually and aurally impressive as it occasionally was, the show might as well have been produced for a Super Bowl half-time. The concluding card stunt, in which the spectators composed the flags of all the participating countries, was a terrifically impressive achievement, which at least did a little something to mark the presence of the world of Others as perhaps something more than an audience for American commercial pageantry and pop music. The official lOC-mandated Olympic opening rituals then followed. To those observers who found deeply disturbing this style of American narcissistic self-celebration and dismissive attitude toward the feelings of the rest of world, there was a counter-interpretation. For a nuclear superpower under a right-wing administration ¡n the penultimate days of the high Cold War, this sort of American selftrivialization could seem reassuring to others. How can one fear a nation which thinks that pop music is all it has to offer the world? Actually, both ¡nterpretations existed in the stadium and among world broadeast audiencesthat day, as did the very attitude of «That's entertainment!» the producers and impresarios were consciously reaching for. But there were certainly alternative routes they might have taken in their explicit representations of American history and cultural contributions to the world. Surely no one would have been offended, and many more Americans and foreigners might have been pleased if these


performances features a little more Thomas Jefferson and the Bill of Rights and a little less Tommy Dorsey and «Hooray for Hollywood». For all that, however, there was an implicit social logic and evocation of American social and political tensions hidden underthe commercial showmanship and linking these performances with the official Olympic ritual and wider Olympic Ideology. David Wolper had made his reputation with the televisión miniseries «Roots», based on Arthur Haley's epic novel of the history of black slavery and struggle for civil rights in the United States, at that time the most watched and celebrated production in American televisión history. The suites of American music and dance in the opening ceremony «pageant» had the effect of highlighting some notable African-American contributions to American and world culture: slave laments, Negro spirituals, gospel music, jazz, blues, Count Basie and Duke Ellington, up through Michael Jackson, accompanied by costumed black actors on the f ield, happily performing, but at least evoking the more unpleasant aspects of American history and culture. Within the marked variations possible for the LAOOC in the IOC official rituals, African-Americans took most of the chief roles. Thomas Bradley, mayor of Los Angeles, received the Antwerp Olympic flag. Gina Hemphill, the granddaughter of Jesse Owens, carried the Olympic fíame into the stadium and handed it to Rafer Johnson who lit the cauldron (19). Mr. Johnson is an Olympic decathlon champion and civil rights activist, and was closely associated with Bobby Kennedy, indeed with him when he was assassinated. The Olympic oath for athletes was taken by Olympic champion and athletes' rights activist Edwin Moses. (As I write this, Mr. Moses is a principal member of the IOC delegation in South África to investígate whether that nation should be allowed to return to the Olympic movement in time

for Barcelona, which, if it does, will be, with the united Germany, the most marked delegation in the Barcelona opening ceremonies parade). In many of its prior actions in other áreas, the LAOOC had demonstrated a marked commitmentto the African-American community, acknowledging its contributions to American Olympic history and attempting to heal the disputes of the past. Tommie Smith and John Carlos, authors of the famous «black power»/civil rights demonstration on the victory stand in México City, were offered LAOOC positions. Anita DeFrantz, a black Olympic rower and lawyer who sued the United States Olympic Committee over the Cárter Administration boycott of the Moscow Games, is today an American IOC member in no small part because of her recruitment to serve as LAOOC vice-president and director of an Olympic Village. Indeed, in a slightly less intense, but no less sincere effort, the ceremonies organizers attempted to represent not only black/white and male/female relations in American society, but also American multi-ethnicity and multiculturalism in general. The Olympic flag was carried into the stadium by a group consisting of three white males, a black male, white female, an Asían American male, and a Native American male, Olympic champions all. And as Beethoven's «Ode to Joy» sounded to conclude the official opening rituals of the Games. The theme of the final performance was announced on the public address system: Los Angeles has one of the most diverse ethnic origins of any city in the world...entering to honor the athletes are two thousand citízens of this city in the dress of their native origin, representing the people of the five contínents. Gathered here are the athletes of 140 nations to compete before the eyes of the world. The Games, however, celébrate more than the spirit of competition...they celébrate the spirit of international brotherhood... the simple humanity that unites all humanity (20).

(19) Unfortunately, these powerful gestures were compromised a bit by a typical piece of silly American ignorance and contempt for Olympk history. As the fíame entered the stadium, the public address announcer intoned: «Lit directly by the rays of the sun on the steps of the Temple Hedra [sk!]...the Olympk torch brings fíame from Greece. Carried by Gina Hemphill and Rafer Johnson, Los Angeles is proud to accept again [sk!] this ancient [sic!] and sacred symbol». (20) All citations from «Script Outline: Opening Ceremonies of the XXIII Olympiad», LAOOC. These shooting scripts and press releases were the only exegetical materials LAOOC organizers felt compelled to provide foreign broadcasters. No extended interpretations and discussions of the organizers intentions were made available, and, after the fashion of commercial producers, a veil of secrecy was kept tightly drawn over the ceremonies until they occurred. The press, for example, was not allowed to witness rehearsals and, therefore, could not develop a more informed and reflective commentary in advance.


There followed the singing of the song «Reach out and Touch Somebody's Hand», as, according to the script and in actual practice, «Ethnic groups join hands and sing «Reach Out», as the video board shows people from around the world joining hands and singing. Soloist asks audience to particípate in singing and joining hands». As most of them did, even with some hesitation and embarrassment in the intemational VIP section where I was sitting. Thus the opening ceremonies ended in an interesting, and very American reversal of the beginning. Foreign Olympic élites shocked, at the outset, by how Insular, selfpreoccupied and un Olympic the ceremonies were, ended by having to be embarrassed into joining, as embodied individuáis, a somewhat saccharine, but no less touching, sincere, and Olympic manifestation in the egalitarian/individualist American style (21). In the final public address statement of the ceremonies scenarists was contained not only appropriate and generic Olympic sentiments, but also a quite complete and revealing statement of the dominant American ideology of social relations, of a filled-out relation between the Olympic categories of individual, nation, and human identities, and of the contradictions such views necessarily imply. Forever diverse...citizens of an earth grown smalL.and island in the endless sky...we are still bound in common destiny...Like Ancient Olympia, let us celébrate Man, and in peaceful contest unlock his infinite possibilities...Here, again, we find truce...Cióse the distance between all men, and join hands, each to each.

This text, and the performative representations it summarizes, would replay cióse scrutiny. Diversity, it asserts, is (or ought to be) a matter of individual diversity, in which individual citizens are linked together each to each in a common humanity. Sexist pronouns have crept back in, but still more ¡mportantly, intermedíate group identities and their diversities (nations, ethnic and linguistic groups, races, classes, etc.) have disappeared. It ¡s not as and among these that unity in diversity is constituted. Where another level is to be added, ¡t is a supra-human one, here the «endless sky», in the closing ceremonies, the space ship and its Alien passenger. This, of course, is a concerted expression of a dominant egalitarian/individualist ontology and of the American social ideology of the «melting pot». Just as these ceremonies' representation of African-American contributions in popular arts and sport, and of black/white relations in America more generally, need to be, and have been contested, as spectacular trivializations and depoliticizations of social conflicts in the key of liberal utopianism, so too, this expression of American melting pot ideology was and has been attacked and contested. Indeed, President Reagan in the important post-Games speech mentioned previously, turneo1 these Olympic representations as a weapon against his democratic rivals (22). But the main point for present purposes is that the Los Angeles Olympic ceremonies designers. no less than those of all Olympic Games. had to articúlate and perform. consciously or unconsciously. a particular socio-logic and a particular approach to recognition and display of the political categorv. Their choices differed from other Olympic Games, for example, in nearly everything here, from the sociological and political structurings of the Seoul Olympic ceremonies.

(21) Why did the organizers reserve all such explicrtly Olympic representations to the very end of their «cultural program», when some expression of them at the outset would have eliminated a great deal of the criticism their production rece ¡ved? I don't know the answer, but it appears to be a cultural pattern, at least with regard to the Olympics, rather than an idiosyncratic behavior. In the NBC coverage of the Seoul Oryrnpk opening ceremonies, the commentators waited until the very last segment of performance to articúlate the overall Korean narrative and conceptual cultural structure (yin/yang ontology) of the opening ceremonies! Evidently, for American scenarists and media, «drama» demands that the most important things are saved entirery till last. (22) See MacAloon, «Missing Stories: American Politics and Olympic Discourse». Gannett Center Journal 1(2), 1987, pp. 111-142.


The World to Barcelona, Barcelona to the World. Again, we look forward to learning and analyzing the choices which are being made and which will be performed by the designers and authorities in Barcelona. Widely throughout the world, there is anticipation of seeing addressed within these ceremonies the relation between the new (1992) Europe and the global order, between national Spain and this new Europe, between Europe and Spain and the postcolonial third world (1492), between Catalonia and Spain, between the various political formationsand ideologies in Catalonia and Barcelona. All we comparativists and students of Olympic ceremonies can know in advance is that COOB organizers and artists will have to address these

matters in some way or another, doubtless in relation to how they answer the first question of the all-encompassing genre frame for their ceremonies productions. But also in relation to the last major question Tve pointed out: namely, whether COOB designers and scenarists are trying to cr茅ate a work of art of historical signif icance that will inspire wide commentary and reflection for years to come, as their Seoul equivalents sought to do; or whether, like their American Olympic colleagues, they are seeking a pleasant and enjoyable entertainment, a one-time televisi贸n spectacular that will linger only in their own minds and the minds of a small band of international Olympic researchers.


The Seoul Olympics and Dae-Dae cultural grammar

Kang Shin-Pyo Professor of Anthropology of Hanyang Universitv Korea of South

The meanings of the Seoul Olympics are manifold and still in the process of being discovered and articulated. There can be no question in a short paper of doing justice to them. Some general facts of the Korean historical and social context became widely known throughout the world because of the Olympics. Koreans have not yet fully recovered from the bitter experiences of the Japanese colonialization (1910-45) and a destructive civil war (1950-53). Today the nation remains divided under an armistice agreement still insured by the presence of United Nations forces. Henee, Korea has not yet fully attained its independence. In the self-estimation of most Koreans, the nation is considered small and still emergent, neither the so-called «Hermit Kingdom» of the past ñor yet a full player on the world stage. At the same time Korea's phenomenal economic growth since the 1960s and external recognition of such development achievements as the Saemul undono. («New Village Movement») encouraged Koreans in their hope of organizing something of worldwide significance and in the process changing Korea's selfimage from «Third World» to a «First World» country.

echoes of the Cold War, and calis for reunif ication of the divided península assumed greater prominence among the populace. These developments were well-publicized internationally and threatened to reinforce the foreign view of Korea as nothing but a land of war, political strife, and military dictatorship. Korean experiments with economic reform and political democratization, themselves hastened by hosting the Olympics, were placed into additional tensión and sometimes undervalued because of these confliets. Meanwhile Korea's strong cultural tradition remained hidden behind a curtain both domestically and internationally. In the end, all these difficulties were overeóme, with the exception of north Korean participation. Whatever their social stations and political attitudes, south Koreans eventually united in wishing for Olympic success as an important moment in the nation's history.

Well-publicized difficulties at previous Olympics left Korea in the fortuitous position of having only Nagoya as a serious rival for the privilege of hosting the 1988 Games. South Korea was also fortúnate in being chosen as host of the 1986 Asian Games, in competition with north Korea, which gave the south the chance to prepare facilities and to gain experience for 1988. These opportunities were accompanied by their share of domestic controversy. Many Koreans perceived the initial offer of Seoul as Olympic host to be too closely associated with the military-inspired governments of the late Park Chung-hee and Chun Du-hwan. After award of the Games, many local anti-Olympic campaigns were mounted, some with considerable militaney d). Talk about co-hosting the Games with the north presented

The eventual success of the Seoul Olympic Games became manifestto all who participated, and an atmosphere of general satisfaction seems to have pervaded the world audience. Only now, however, are we beginning to appreciate the impact of the Seoul Games in such matters as hastening the end of the Cold War, altering the situation between north and south Korea, transforming the Korean people's view of themselves, and increasing the diplomatic prestige of the Olympic movement and the IOC (2). The Olympics played a great role in the reinvention and revitalization of traditional Korean culture. Obviously, a great volume of cultural imagery and information wastransmitted between East and West through this occasion, but the problem of estimating in a scholarly way the degree and valué of this intercultural communication is a complex and ongoing challenge o). Intercultural communication is no simple matter of conveying neutral and context-independent information between various points on the globe. Encoding cultural messages into publie texts, transmitting them through the filtering and reinterpretive agencies of highly culture-bound

(1) Craig Mulling. «The Dissident Critique of the Seoul Olympia». Paper presented at the Seoul Olympic Anniversary Conference, Seoul, Korea, September, 1989. (2) See MacAloon, this volume. (3) Kang Shirvpyo. John MacAloon, and Roberto DaMatta, edv, The Olympics and Cultural Exchanqe. Seoul: Hanyang University Institute for Ethnological Studies, 1988. Koh Byong-ik, e d . Toward One World Beyond All Barriers: Papers from the Seoul Olympic Anniversary Conference. Seoul: Olympic Sports Promotion Foundation, 1990. A further volume of papers by international scholars collaborating on this topic is now in preparation: MacAloon and Kang, eds., The 1988 Seoul Olympic Games: Intercultural Perspectives.


broadcast and print media, and finally the decoding of meanings by mass audiences through local schemes and communities of interpretaron are processes involving the fundamental anthropological problem of translation of culture.The purpose of thisthematic session here in Quebec is to expose and explore aspects of this process by considering some successes and failures of intercultural communication between Korea and other parts of world in the context of the Olympic Opening Ceremonies. We will be focusing comparatively on two segments of the ceremonies: the entry of Sohn Kee-chung with the Olympic fíame, a part of the official ceremony mandated by the IOC; and the segment stretching from the kang-bok and cha-il dances through the hondón («chaos») and taekwando displays, part of the Korean cultural performances designed by SLOOC For my part, I will briefly contextualize these segments in the overall intentions of the Korean scenographers and organizers (4), then analyze them from the point of view of Korean culture. Korean meanings encoded into these performances can then be compared and contrasted with the meanings presented and decoded by a number of Western national televisión agencies, which my colleagues will subsequently discuss.

However, a complex cultural performance like the Seoul Opening Ceremonies is not a mere catalogue or congeries of independent scenes and cultural ítems, any more than spoken language is a mere lexicón of words. One cannot analyze symbolic systems, or follow the translation and communication process, without cióse attention to the underlying grammatical rules by which units of signification are consciously or unconsciously composed into meaningful utterances. It is the special task of the anthropologist to expose these underlying cultural codes. I begin with a general depiction of what I cali Korean Dae-dae cultural grammar, then show its operation in the overall logic and selected segments of the Opening Ceremony. My argument is that Dae-dae cultural grammar formed the backbone in the management of the Olympic event from conception to completion. This is not to suggest that the Olympic spectacle witnessed in Seoul was not without powerf ul constitutive elements best understood by cultural grammars imported from outside Korea. Indeed, the Olympic institution itself represented unfamiliar territory for Koreans. However, the Olympics took on unique significance after being placed on Korean soil. The key to grasping this significance is found by understanding Dae-dae cultural grammar, which itself is not to be taken as something static but is always in a creative process of becoming.

Dae-dae Cultural Grammar. There is a well-known story by Chuang Tzu. In ¡t he dreamed he was a butterfly. Waking, he asked himself whether, if a few moments earlier he was a man dreaming of being a butterfly, he could not now be a butterfly dreaming of being a man. Which, he asked himself, was the reality? The message of the story is that actuality is less important than the way of thinking, of constructing and breaking down ideas. In just this way, Koreans do not give an either/or construction: they prefer «yes and no» to «yes or no». In effect «yes» sometimes means «no» and «no» sometimes means «yes». This is Dae-dae (McCune-Reischauer

romanization, Taedae) cultural grammar, which may also be translated into English as the «Con/ Pro» logical organization of being, thought, and action. Korean culture has three principal aspects: hierarchy, group, and drama-ritual. Hierarchy emphasizes an orderly rank of seniority in which the higher morally encompasses the lower. Superordinate and subordínate stand in complementan/ position (5). For example, the authority of the sénior businessman, politician, orteacher is ideally dependent upon his moral sincerity in

(4) For a detailed account, see Marnie Dilling, «The Script, Sound, and Sense of the Olympic Opening Ceremonies», paper presented at the Seoul Olympic Anniversary Conference, Seoul, Korea, September, 1989. Also see Kim Mun-hwan, «The Aesthetic Character of the Opening and Closing Ceremonies», in Hand in Hand. Beyond All Barrien. Seoul: Korean Broadcasting System, 1988. («Kae-P'yehwoe Shik ui Mihakchok Songgyok», Son e Son Chapko. Pyogul Nomoso, Seoul: Hanguk Pangsong Saopdan, 1988). (5) This understanding of hierarchy is thus quite different from the common sense meaning of simple inequality given the term in Western cultures. See Bruce Kapferer, Legends ofPeople. Myths of State. Washington: Smithsonian Institution Press, 1988.


favor of the group as a whole. Groupness emphasizes membership and creates a kind of family which, in turn, generates responsibility. For example, at New Year, every Korean gains one year despite his or her actual birth date, a practice which creates age-sets. Ritual drama prescribes appropriate behavior toward members of the group for the sake of harmony. Thus, for example, a son has the rightto withhold the truth from the father to avoid unnecessary worry on the latter's part. In ritual drama, «no» and «yes», «con» and «pro», go together. Western sport prefers clear winners and losers, yet in Korean tradition, winners are also losers and losers winners, depending on the context and occasion. For the sake of the group, individuáis may take the role of loser and vice versa (6). This kind of logic is fundamental to Korean practice and performance but is largely incompatible with the Western Aristotelian tradition. In Korean culture, performance becomes transformative, with its own peculiar grammar underpinned by the three cultural aspects. The dramatic ritual of performance allows the group to grow or become smaller, and ittransforms hierarchical positions. Man is the key here, as agent, practitioner, transformer, and «Awakened Man». Human beings have a mind and a body, matching dream, visión, and ideal to performance and practice (7>. Fear of failure is absent here, because failure is not a concern in the moment of practice (8). Failure itself is viewed as a stepping stone in the process of endless practice toward completion, life as a continuous evolution to its own conclusión. To explain further, I must return to China. Chínese philosophy creates harmony through an orderly hierarchy of opposing but equally essential and complementary constituent components. Harmony comes from the oscillation between two

poles, commonly expressed as yin (um in Korean) and yang. such that the dialectic of interaction involves the resolution of conflict. That binary conf lict is expressed in terms of man and universe, heaven and earth, Being and non-Being, male and female, self and others, Ji («form») and d i i («content»), hsing («reason») and ching («emotion»), knowledge and conduct, one and many, good and evil, and so on, patterns of thought laid down during the Zhou dynasty (1100-220 B.C.). Scholars have variously accounted for the roots of this mode of thought. Some have pointed to a pre-existing social dualism between rural and urban as witnessed in the Shang archaeological record. Urbanites were sometimes explained as having a different racial origin than peasants and there was little common ground between high and low cultures »). For his part, Eberhard explains the dual society in terms of religión (the formalistic and almost abstract heavenly way as against popular demonic belief), literature (dry annalistic-statistical court records as against earthy folksongs and tales), law (moral code of the nobility against the criminal code of the peasants), and settlement (location of and ownership of property) do). Gernet focuses on the división among the peasants, isolating male and female distinctions on both the temporal and spatial levéis (n).Whateverthe precise history of these views, taken together we can see that there is posited a profound metaphorical relationship between social regularity and the dualistic principie of categorical classification. This world view is neatly represented by yjn and yang a «dualism of ideology», a balance and harmony that provides an all-inclusive schema showing how «yes» can be «no» and vice versa in the related Korean cultural code (12). History ¡tself is not a universal factual given but a contextualized understanding constructed according to determínate cultural codes. As I

(6) Kang Shin-pyo, «Korean Culture, the Olympic and World Order», in 77ie Olympics and Cultural Exchange. pp. 97-99. (7) Victor Turner, The Ritual Process. Ithaca: Cornell University Press, 1977. (8) Roger Brown, «Discussion of the Conference», ¡n A.K. Rornney and R.G. D'Andrade, eds., Transcultural Studies in Cognition, American Anthropologist 66 (3),1964: II, pp 243-253. (9) Jacques Gernet, Ancient China: From the Beginning to the Empire. Berkeley: University of California Press, 1968. Chang Kwang-Chih, The Archeology of Ancient China. New Haven: Yale University Press, 1968. Marcel Granet, Danse et legendes de la Chine ancienne. Paris: Presse universitaire de France, 1959. (10) Wolfram Eberhard, Conquerors and Rulers: Social Forces in Medieval China. Leiden: EJ. Brill, 1965. 01) Ancient China, pp. 51-52. (12) Kang Shin-pyo, The Fast Asían Culture and Its Transformation in the West. Seoul: Seoul National University American Studies Institute, 1972.


mentioned in opening the paper, a world audience carne to know certain «facts» about the changing Korean social orden that Korea has moved or is moving from dynasty to republic, from agrarian to industrial economy, from a rural to an urban society, from extended to nuclear family groups, from hierarchical to egalitarian relationships, from ascribed to achieved status, and, even, from family to individual. Butthe overall story is quite different when it is constructed according to a logic of linear «progress» or «modern¡zat¡on»-as in Western cultural common sense, academic sociology, and among some Korean groups these days-than when the account is composed according to Dae-dae cultural grammar. The latter sort of account stresses transformations of hierarchical relations seeking balanced complementarity and reciprocity in contexts of unequal power. I have previously identified three historical moments of transformation in which Koreans were forced to accept and adjust to a new world order imposed upon them from outside (13). The basal stage we can cali «Korea in East Asia», or perhaps more correctly «Korea in China», which allowed for the continuation of the Confucian relation with her huge and immediate neighbor to the geographical west. Then from

1876 to 1905, Korea began to open her frontiers, finally signing a protectorate agreement that would lead to her annexation by Japan. «Korea in Transition» under Japanese rule coincided with a forced opening to that other West, that is to Europe. Again, a struggle was made to see the Western way as a complement to the Eastern tradition, as Korean powers welcomed Western materialism while rejecting Western learning. Liberation from the Japanese in 1945, brought on the third moment, «Korea in the World», or perhaps better, «Korea in America». A bitter civil war, turmoil in student rebellion (1960), military coups, and finally the 1987 summer of discontent marked attempts to match economic growth with political reordering. Korea is now entering a new transformation in her history, one in which she ventures out into the world without the constraints imposed upon her by America and Russia. Hosting the Olympics allowed Koreans the opportunity to reflect on their own place in the world system. It remains difficult, I believe, for Koreans to comprehend the new world order in which they live. Yet the more they understand the West and can reproduce its points of view, the more Koreans valué their own unique traditions. This double process was apparent in the making of the Olympic ceremonies.

Codes and Performances In the preparation of the scenarios for the opening and dosing ceremonies, literally hundreds of scholars and artists were invited to particípate in order to realize «Saegye nun Seoul ro. Seoul un Saegye ro». The World to Seoul, Seoul to the World. For over three years, they studied, reviewed, and analyzed ceremonies which had accompanied previous Olympic Games in other countries. It was felt that the Olympics are less a national matterthan an international event; henee lessons were to be learned from past hosts. It became apparent that the main issue was how to synthesize a universalizing cultural code with particular cultural codes (i4). Those involved had to determine what was the particular Korean cultural code that would provide the basic guid-

ing logic and principies. Where as anthropologists normally look for underlying cultural codes which are largely unconscious in operation and practice, here they were to créate and even «invent» the scenario culture. At the same time, it is probably beyond the capacities of even such a dedicated and resourceful army of scholars, artists, and cultural specialists to produce out of whole cloth a logic of cultural representation that would have sufficient depth and would be both coherent and persuasive to Korean audiences. Whether drawn from cultural repertoires widely accepted as «traditional» or created afresh through a process of bricolage, particular performances and the symbolic forms which composed them had certainly to be arranged and altered to fit the

(13) «Korean Culture, the Olympic and World Order», pp. 86 91. (14) Kim Mun-hwan, «The Aesthetic Character of the Olympic Opening and Closing Ceremonies».


radically novel situation of the Olympic ceremony, the stadium siting, open-air choreography, televisión constraints, international expectations, and so on. The issue is ratherthe grammatical code that would draw these various components into an ordered unity, acutely depicting and performing, at this more fundamental level, the character of Korea's cultural heritage. The code which was mobilized, in a combination of self-conscious reflection and unconscious emergence, was the code of Dae-dae (is>. It was hardly the only cultural code engaged in these ceremonies. As Kapferer has strongly pointed out, in no complex literate civilization today, and perhaps in no society whatever, is there only one ontology or deep cultural grammar operating (i6).

Logics labelled «Western» for convenience now have Korean proveniences as well, and I have already pointed out that the scenarists of the Olympic ceremonies found it necessary and desirable to accommodate them. (Indeed, some of the planners thoughtto do so through an explicitly «post-modernist» strategy, Derrida and Lyotard being sometimes cited in discussions as frequently as the great scholars in Korean tradition (17). At the same time, Dae-dae was not just one code among others. Because of the specif ic properties of its logic, it served as a kind of metacode in drawing «the Olympic» and «the Korean» into relations of contrast, complementa-rity, and harmony, a claim I shall now try to demonstratewith specific examples.

Saegye nun Seoul ro, Seoul un Saegye ro The overall theme of the Seoul Olympics, the ideal to be accomplished, was «Harmony and Progress» Here we see a complementary pair. Harmony means «space», the synchronic and paradigmatic dimensión. Progress means «time», the diachronic, syntagmatic dimensión. This binary set is composed according to a yin/yang logic, setting the issue for Korea and the world of creating a balance and a synthesis between harmony and progress. A second bringing pair, Seoul/World, forms the center of complex semantic relations in the official motto of the Olympics: «Seoul Toward World, World Toward Seoul». Alternative English translations of the motto bring out the creative doubleness of the Korean verb form and the optative, subjunctive, and ¡mperative possibilities of mood. «Let Seoul Come/Go Out to the World, Let the World Come/ Go Out to Seoul»; or, from the point of view of Korean speakers, «Bring the World to Seoul, Send Seoul Out Into the World». In Dae-dae grammar, going and coming, bringing and sending are not opposed but two aspects of the same dialectical

process. In the Olympic and historical context, the Seoul/World pair is associated with further oppositions seeking mediation in the new order of things. Seoul

World

Particularity National History and Culture «The Third World» Reality (Within the Barrier)

Universality Global History and Culture «The Advanced World» Ideal (Beyond all Barriere)

«Beyond All Barriers» was the title and the organizing theme of the Olympic Opening Ceremonies, whose scenario sought through Dae-dae cultural code to bring Olympic universality and Korean particularity into dynamic, dialectical reciprocity and emergent harmony. To further appreciate how the various episodes of the ceremony were related grammatically and syntactically from a Korean point of view, an additional general feature of Dae-dae logic must be indicated. Yang and yin stand to one another as

(15) Our position, therefore, is neither exactly that of «the modernity of tradition» (e.g. Lloyd Rudolph and Susanne Rudolph, 77>e Modemity of Tradition: Political Development in India. Chicago: University of Chicago Press, 1984) ñor that of «the invention of tradition» (e.g. Eric Hobsbawm and Terence Ranger, eds., The Invention of Tradition, Cambridge: Cambridge University Press, 1983), neither of which coreider the level of cultural codes and ontologies while preserving in different ways the opposition between culture authentic and invented. For other recent anthropological attempts to break out of this straightjacket, see Roy Wagner, The Invention of Culture. Chicago: University of Chicago Press, 1981; Mkhael Herzfeld, Ours Once More: Folklore. Ideology. and the Making ofModem Greece. Austin: University of Texas Press, 1982; and Kapferer, Legends ofPeople. Myths of State (16) Legends ofPeople, Myths of State, pp. 3-48. (17) Dilling, «Script, Sound, and Sense».


témplate to transformation. In Figure 1,1 illustrates this process visually in the form of Korea's national taeguk symbol, omnipresent in the ceremonies as a kind of code key reminding all of the logic organizing them. Each témplate (yanfl), for example in a particular ceremony scene, calis out and joins with its transformaron (yin), which in turn serves as témplate for a subsequent scene which incorporates its own transformaron, and so on, in an endless series of transformations which are nonetheless harmonically balanced at each moment. Thus is created the simultaneous impression of movement and non-movement, or better, movement in non-movement and nonmovement in movement, which is an essential feature of Korean aesthetics and their underlying ontologies, here especially Mahayana Buddhism. Also included in Figure 1 is a more complete structural diagram of this East Asían cultural grammar, the full explanation of which may be found in my book (18). Figure 1 Dae-Dae Cultural Grammar

East Asían Cultural Grammar D T (S)

B= Binary Set (two, plurality) S= Space (Hierachical) T= Time (Sequential) D= Dialectícal Reciprocity (unity oneness

(Yang)

Témplate (Yin/Yang)

I I (Yin)

Transformation

(Yang)

Témplate

i

i

The Entry of the Olympic Fíame into the Stadium. The arrival of the Olympic song hwa («sacred fire») is both the culmination of the earlíer ritual process of the Greek flame-lighting and the torch relay across the host country and the high point of the off icial part of the Olympic Opening Ceremony in the stadium. A majority of Koreans watched the televisión coverage of the initial ceremony at Ancient Olympia in Greece, where the bringíng down of the fire from Heaven to Earth through the médium of a female spiritual figure, the priestess of Hera, happened to match (18) Kang, The East Asían Culture and its Transformation in the West

Korean cultural conceptions quite neatly. In Athens, the fire was handed over by Greek off icials to a Korean delegation composed of representatives of all social strata and a famous Korean art troupe. Listening to the thousands of Greeks gathered in the Panathenaic stadium shouting «Korea-Seoul» led Korean commentators and audiences to search for connections between the Balkan and Korean penínsulas, two áreas from opposite sides of the earth. The dífference between East and West ¡s similar to the difference


between day and night. Asthe Earth is round, one nation has daylight while the other has night, a constant cycling of life activity. Just as ancient Greece was a point where East and West met, where Middle Eastern and Chínese wisdom were transmitted to Europe and European culture to the East, so too Korea has served and continúes to serve as a crossroads between Asia and the West. By representing the Hellenistic roots of European civilization, the Olympic fíame carne to symbolize a kind of Western essence for Koreans, an essence now willingly entrusted to Korea and accepted by her gratefully in equal partnership. Lingering Greek resentment of the American treatment of the fíame on the occasion of the previous Los Angeles Olympics added a situational factor with Korean resonances as well. In 1988, this process of mutually respectful cooperation between East and West, Korea and Greece, could be seen in paired contrast with the earlier invasión of Korea by Western capitalism, iron ships and weaponry, followed by Christianity which treated the tradition of ancestor worship as superstition and thereby sought to destroy an integral East Asian cultural tradition. Koreans were reminded that the original Olympic Games were destroyed by the colonization of Greece from her west by Romans and Christians. Additional space/time complementarities and transformations were set into the logical motion of Daedae, for example, relations between the past measured in millennia and the changes of the late 20th century measured in decades, years, and days. Greek civilization, coming along Alexander's route along the Silk Road, took a hundred years to reach the center of Korean civilization, Kyongju and the Sokkuram Grotto. Now the fíame as a symbol of Western civilization arrived on Korean soil overnight by airplane and was carried to these same centers by Korean torchbearers. As the Olympic fire and fíame ritual were Koreanized, Koreans were reminded of their past sufferings, of what adapting to the West had meant, and yet of how we had triumphed: the West needs no longer represent military strength, but intercultural cooperation, peace, and harmony among

civilizations newly portrayed as complementary and even equal 09>. In Seoul, the organizers faced the challenge of respecting and celebrating the universalizing Olympic meanings of the sacred fíame and the lOC's rigid protocol for its stadium arrival while at the same time adapting it through the Korean cultural code organizing the ceremony as a whole. As the fíame had descended vertically from Heaven to Earth and then had been carried horizontally acrossthe land of and by Human Society, so the linkages and boundary-openings between these three traditional Korean cosmological spaces and principies were continued and elaborated in new transformations in the stadium. The torch was carried into the arena by the «highly respected sénior» (Korean Broadcast System commentary) Sohn Kee-chung, marathón gold medalistatthe 1936 Berlín Olympics and nationalist hero for his powerful protest against the Japanese emblems he was forced to wear and listen to on the victory stand because of the colonial occupation. In the Seoul Opening Ceremonies, Mr. Sohn passed the torch to Lim Chunae, the young nineteen-year-old girl who was triple gold medalist at the 1986 Asian Games and was here «representing the female athletes of the our country (uri nara)». Relations between sénior/ júnior, male/female, past suffering/bright future, destruction/construction, imperialized and enslaved Korea/free and autonomous Korea were set into yang/um binary complementarity as well as into historical succession by the handing on of the torch from one generation to the next. As the fíame circled the stadium, the Korean broadcast commentary reproduced and emphasized the Dae-dae relation of dialectical contrast between the processes of destructive purif¡catión and constructive harmonization and blessing, the complementary relation between going out and coming in we saw earlier in discussing the Olympic motto. «ÍThe song hwa hasl appeared in front of our eyes. The Sacred Fíame, it will burn as a sacred fíame ignited in every one of our hearts. The Sacred Fíame will burn out evil and injustice, división and conflict, corruption and misfortune.

(19) My colleague John MacAloon and I made a special study of the Korean torch relays for the Asian Games in 1986 and the Olympics in 1988, traveling day after day with the fíame as it made its progress around the Korean península. Our anarysis of the Koreanization of this Western ritual form and its connection with the social and political transformaron of Korea will be the subject of a sepárate monograph now being prepared.


It will bring goodness and peace, harmony and progress, prosperity, happiness, and material well-being». Then, in the way of Dae-dae outlined above, a further transformation of these symbolic relations was achieved. I have visually diagrammed it in Figure 2. The triad of Heaven, Earth, and Man was joined with and transformed into another triad. President Park Seh-jik of SLOOC had always emphasized that Seoul must be the Olympics of academics, sport, and art, so as to be a Games of «total culture». Figure 2 Dae Dae Cultural Grammar of the Torch Relay. Heaven, Earth, Human /Academics, Sports, Art. Sohn Kae Chung Gold Medalist 1936 Berlín Olympic

(Heaven) Oíd Male

1 (Earth)

Lim Chun Ae Gold Medalist 1986Seoul Asian Game Young

(Heaven) Female

1

(Earth)

i Heaven

Earth

Earth

Man

Man

Chung Sun Man (Heaven) (Teacher, Academic, Male)

Heaven Kim Wom Tak (Earth)

(marathoner, sport, male) Man

Heaven

Earth

Sohn Mi Chung (Human) (Dance student art, female)

At the base of the torch brazier, «designed by Mr. Kim Soo-keun...[in] the shape of the Korean traditional candle holder», Lim Chun-ae handed the fíame to three torchbearers who would light the cauldron in unisón. These were: Chung Sunman (rural middle school teacher, academic, male), Kim Won-tak (marathoner/employee, sport, male), and Sohn Mi-chung (Korean traditional dance student, art, female). Next, as the KBS commentator solemnly described it: «The three are going up in a circular lift, twelve meters in diameter, climbing a stand twenty meters high as if they are going to heaven». The movement of the fíame in Human hands back from Earth toward the Heaven from whence it carne, thus symbolically completing its journey through traditional Korean cosmology, was in this way seamlessly joined with the wonders of modern technology, the contemporary pride in «firsts» («the first time in Olympic history that three participated in the kindling of the fíame»), and the ooh-and-aah surprise and awe required by the modern spectacle for stadium and televisión audiences alike (20). That the torch stand with its innovative mechanical apparatus itself further represented a joining of social élites and ordinary Koreans in sincere common effort was made plain in the later publication of Park Seh-jik's Olympic memoirs in a series of newspaper articles. In the fifth installment, he recounted the efforts of the factory workers who made the fíame pillar: «Fifteen men abstained from alcohol and made the pillar for the Olympic fire at an ¡ron foundry. Every day and night they worked.-.people volunteered for extended shifts». Park quotes his own words to the workers: Indeed, all of you have much work to do. Talking about the Olympics may seem to you as if it is talk of great and magnificentthingsfor splendid and great people to take part in. But this is not the whole story. Little things put together, including the thing you are working on now, créate the Olympics. Of all the Olympic facilities and constructions, the making of this most sacred pillar

(20) See MacAloon, «Olympic Games and the Theory of Spectacle in Modern Societies», in MacAloon, ed.. Rite. Drama. Spectacle. Festival: Rehearsals Toward a Theory of Cultural Performance. Philadelphia, ISHI Press, 1984. In MacAloon's categories, the special achievement of the designen of the Seoul Opening Ceremonies was their successf ul integration of the performance genres of ritual and spectacle.


for the Olympic f¡re on this foundry's dirt floor has the deepest meaning. I ask you to make it with the utmost sincerity (21). While President Park's commentaries on «The Ceremonies: An Integration of Heaven, Earth, and Man» were published after the event, Western broadcasters and press journalists were provided in advance with a detailed scenario containing these exegeses and interpretations of the ceremonies by the scholars and artists who designed them (22). In a moment, my colleagues on this panel will describe the degree to which foreign broadcasters chose to communicate these Korean explanations to their Western audiences, or instead substituted their own interpretations. As you consider these research results, I urge you to keep in mind the difference between explaining particular vignettes and symbols and communicating the cultural code which organized them into a whole from the Korean point of view. Understandably, the KBS broadcasters stuck quite closely to the scenarists own interpretations. This was not only because they were «official», «authoritative», and «scholarly» but also because, so I am arguing, the deep Dae-dae cultural grammar in its three aspects of hierarchy, groupness, and ritual drama was-at some level and among the other cultural codes present-recognizable and comprehensible to KBS broadcasters as Koreans. As the cameras focused on the Olympic fíame billowing from the cauldron toward the sky, the announcer concluded the segment by saying: «The global village stage, the epic drama per-

formed by the entire global family. Its highlight is the kindling of the Sacred Fíame. The Sacred Fíame is focusing everyone's eyes on one point and also bringing everyone's mind and spirit into one mind and spirit. Now we must all be one. Now we must all be together». Again, this is Daedae, the generation of the one from the many and unity from diversity through a series of transformations of binary oppositions, here reaching out to encompass not only a particular ground of common Korean understanding but also the idioms of a universalizing global culture embodied in the Olympics. For a moment, in other words, the World/Seoul opposition is transcended. But, as prescribed by Dae-dae logic, things rest only for a moment and then the process begins again. Being begets becoming, as moving beyond boundaries begets a new awareness of boundaries, as yang begets yin. The conclusión, with the flame-lighting, of the «official» Olympic partof the ceremonies begins again the host country's cultural performances, the boundary between the two being marked by the exit of the gathered athletes from the stadium. From the project of discovering and representing the Korean in the Olympic, the challenge for the ceremonies designers shifts to representing the global in the Korean. And the challenge for foreign broadcasters and mass media consumers shifts to seeing and understanding something deeper and more substantive than «pretty dances and folklore» in these representations of Korean culture.

A New Dawn and Chaos The segment called «A Great Day»-with its Kang-bok (Blessings from Heaven), Cha-il (Sunshade), and Hwagwanmu (Flower Crown) dances, the parachutists descent, and the Hondón (Chaos) performance-reproduces in various keys the paradigmatic code of Heaven, Earth, and Man. At the same time, the active opening of the boundaries and mediation among these realms is composed into a syntagmatic narrative of a cosmological drama. The KBS announcer's first

comment invokes a mythological state of being: «At the beginning when the world opened, a great day when all mankind lived together peacef ully is depicted in this scene. This (kangbok) dance is praying for heavenly blessing and expressing earthly joy upon receiving mysterious forces from heaven». The announcer immediately proceeds to ñame the choreographers and composer and to identify the 800 dancers as students from the Yeungdeungpo Girls' High

(21) Translated by the present author from the Korean text. A slightly different translation will be found in the English versión, Park Seh-jik, T7ie Stories of Seoul Olympics, Seoul: Chosurvllbo, 1990, pp. 14-15. (22) BeyondAII Barríers: The Opening and Closing Ceremonies. Seoul: SLOOC, 1988.


School, thus juxtaposing primordial time and contemporary time, transhistorical cultural imagen/ on the level of the ritual code and the creative invention of tradition on the level of the historical performance. These temporal contrasts and complementarities are joined with spatial ones according to the formula of Dae-dae logic diagrammed in Figure 1. Prayers go up to Heaven from a joyful Earth through the agency of the female dancers. Blessings then come down from Heaven to Earth ¡n the form of the male parachutists, bearing the colors of traditional Korean shamanic ritual which happen also to be the colors of the rings in the Olympic emblem. The parachutists are not only Korean but also multinational, and they land to form the Olympic rings within a first surrounding circle of all-Korean female dancers, which is in turn encompassed by the ring of multinational stadium spectators both male and female, which is in turn encompassed by the wider circle of the global televisión audience. In these symbolic ways, the global, the national, and the local are once again placed into moving harmony through transformative association with the Heaven, Earth, and Man triad through the agency of Daedae cultural grammar. Human society is representationally cosmologized, while a traditional Korean cosmology is revitalized under contemporary and particular social conditions. «Korean Fantasía», the musical accompaniment to the parachutists' descent from Heaven, joins Korean idioms with Western symphonic form and incorporates themes from the Korean national anthem. Korean national aspirations and political independence are thus marked and asserted in a way which represents them as in harmony with the global order represented by the Olympic gathering. Just as the nationalist aspirations of a particular society are encompassed within a world of nations, so too the military references of the parachutes, skyjumpers, and helicopters are performatively domesticated and encompassed by civil society represented by the dancers who flowingly engulf them on the field. This leads to another visual and semantic transformation, this time of high technology to local festivity, physical danger to domestic sociability. As the KBS announcer said: «Eight hundred Cha-i I

dancers are performing a Blessing Dance, welcoming the high-altitude skydivers. The parachutes are seemingly transformed into Cha-il [sunshades] by the dancers' blue sheets [of cloth]. Whenever, there is a festival, we prepare for it with Cha-il. A billowing Cha-il means heavenly blessing and represents the excitement of man's mind brought about by the festival. The entire field is full with blowing Cha-il. like a sea of Chail». Though not mentioned by the KBS announcers, the scenario exegesis provided to all broadcasters clearly mentions a further reference intended by the designers. The Cha-il were intended additionally to evoke the smaller cloths with which Koreans wrap and carry pareéis, an ubiquitous feature of Korean everyday life. Thus through the material symbol of squares of cloth, the interpenetration of ritual drama and everyday life was carried out through the mediation of popular festivity. The Flower Crown Dance (hwagwanmu) which followed in the sequence reproduces the configuration of space/time meanings all over again, but in another transformation of context. Hwagwanmu is a court dance, probably Korea's most famous and most performed, invoking the past of dynastic kingship as well as the present Korean efforts at cultural preservation and revitalization. Again, the KBS announcer marks this paired relation by first identifying by ñame the present choreographers and composer of the dance, and the dancers themselves by their school aff iliation. (In Korean practice, these publie acknowledgements always convey the competitive struggle for distinction and honor.) Then he proceeds to point out that: «Hwagwan dance as a court dance is characterized by its strong emphasis on ritual and self-control. The costumes, hair decorations, and various props of the dancers express the typical decorative traditions. The colors used in the dance come from the traditional color combination in Tanchung (red and blue), Samtaeguk (Triple Taichi), and Saekdong (Children's multicolored dress)». The court dance was usually performed around the king, who mediates between Heaven and Earth in traditional conception. Without the one mediating person, there can be no synthesis of two opposite poles. The highiy stylized movement


of the dance and music invoke the dignity and richness of Korea's recorded cultural history, thus standing ¡n conceptual juxtaposition to the fantasized primordial time which opened the whole segment while moving its narrative along. Of course, the king is today absent, and thus the past is once more juxtaposed with the present, destruction with construction, an abiding cultural code with the search for a new model of political legitimacy in contemporary Korea. Again, in Daedae form, struggle and order, yes and no, are conceived not in either/or relation but as dialéctica! aspects of the same process of transformation.

intercultural communication and of «Seoul to the World, The World To Seoul». But Dae-dae demands that darkness be dramatically represented with light, evil with good, chaos with harmony, destruction with construction, otherwise true completion and unity cannot be achieved.

Dae-dae grammar also shows the way out of the chaos. If Hondón forms the yin transformation of the yang témplate of the previous representations of cosmic and global harmony, in the next transformation Hondón becomes the yang témplate calling out its own yin complement in a new balance. At the very top of the stadium, new masks rise to look The following Hondón performance, quite unique down on the dance, taking top place in a vertical hierarchy. The KBS announcer points them out as in Olympic ceremonial history, transforms these the cameras focus upward: «Above the roof of the relationships by turning them inside out. In stadium, the typical Korean masks, Chuyong (the Hwagwanmu. struggle is concealed within stylized legendary figure in the Shilla Kingdom), Mukchung ritual order; in Hondón, order is hidden with chaos. (Buddhist monk), Maldooki (young man), Yangban The KBS commentator announces this change in the (traditional upper class), Halmi (grandmother), narrative context of the overall performative Toryung (upper class youth) and Musam (servant) construction. «Now the Golden Ages are gone, the are watching. Over the fence they are watching us Age of Chaos is coming where discord and conflict while we are also watching the mask dance». Here are dominant». Tranquility is smashed by dancers, many meanings are assembled through deploymostly male, racing madly around carrying affixed ment in Dae-dae form of the categorical pair to potes «838 masks consisting of 108 various kinds watching/being watched. Unmoving, much larger from 60 different countries», even breaking the than the other masks, and situated hierarchically boundaries between performers and audience by above them, the roof masks are comfortingly running up into the stands. «This masked dance», familiar features of the mask dances of traditional the announcer continúes, «symbolizes chaotic Korean folk culture. They assert a confidence in the dances representing respectively good and evil, love power of indigenous Korean culture to domestíand hatred, creation and destruction, and antagocate, contain, and encompassthe shock of invasión nism and división emanating from different valúes by and new relations with so many strange and and persona I ities. Discord emerged from conflict foreign cultures. Added to the conflict between among different ideologies, ethnicity, and sex». nation and internation is now the above-nation which mediates and begins to bring harmony once Openly acknowledged here are the powerful again to the chaos. The roof masks also belong boundaries, discords, misunderstandings, and with the field masks as together opposed to and dangers among all the different cultures brought watching all the people from different ideologies, together into common activity in the Olympics, the ethnicities, and sexes, an assertion perhaps of the other side of the Olympic project of harmony and power of universally shared cultural forms-indigpeace, the realism necessarily to be paired with the enous ones like masks, emergent ones like the idealism. For Koreans, the performance invokes all Olympics-to balance social división and overeóme it the invasions from outside in past history, the in a new, higher-order for of transcending boundadarker and more terrifying sides of opening the ries. As the announcer comments to the Korean country to the world in the context of the Olympics, televisión audience, «The world of chaos is waning. and more generally the doubts and fears of the Our will is toward overcoming this chaos». new world Koreans must now enter and be entered by. Even aestheticized in a cultural performance, this episode is a daring acknowledgment of the dangers and difficulties of the projects of global


The Challenge of Intercultural Communication Of course, the Olympic Opening Ceremony did not end here. The next episode was the mass taekwando performance, presented as returning order to human chaos and representing the breaking of political, ¡deological, and social boundaries, «the brick walls» as the scenario puts it, in the dramatic form of the taekwandoists, oíd and young, male and female, smashing hundreds of boards. This performance introduced further transformations of semantic relations between Korea and the world, sport and art, discipline and creativity again according to the logic of Korean Dae-dae cultural grammar deployed alongside, but also as a metacode organizing and perhaps even encompassing, other logics more familiar to Westerners. In these ceremonies, Koreans interpreted the new Olympic world to themselves while at the same time inventively portraying the new situation of Korea in the world. The representations by which this was accomplished were a mix of scholarly and artistic adaptation, invention, bricolage, and historicism. In so doing, Koreans remobilized and revitalized their traditional cultural code as the main mechanism by which diverse cultural elements were combined into a coherent, beautiful, and moving whole, impressive to outsiders and recognizable to insiders. I have tried to show in the analysis of selected performance episodes how Dae-dae cultural grammar provided the logic of coherence linking the various segments into a whole that was unified structurally and paradigmatically as well as narrratively and syntagmatically. The ceremonies designers sought to créate an event that was first and foremost international, while creatively accommodating national and transnational meanings within it. What remains is to estímate how foreign broadcasters responded to these messages, what they were willing or able to perceive, understand, and communicate to their respective audiences. How much of the explicitly Korean character of the performance carne into focus in foreign coverage?

How much use did foreign media make of the carefully prepared scenario interpretation provided to them in advance by the Korean organizers? Did broadcasters transíate the ceremonies into their own cultural codes and idioms to such adegree that their commentaries suppressed and replaced Koreans' attempts to transíate and communicate their culture to the world? In more technical and sophisticated ways, we must look for patterns in the complex project of translation and mistranslation of culture. For example, was narrative emphasized at the expense of structure, melody over harmony? Did foreign broadcasters recognize the presence of a distinct East Asían cultural code in the performance, or did they treat it as perfectly transparent to Western logics alone? How with reference to the Korean meanings did Western national broadcasts differ from one another? These questions bear an importance beyond the communication of the Seoul Games alone. Only by such comparative research can the success of the Olympic Movement in intercultural communication and mutual understanding, its highest aims, truly be evaluated. Translation and communication of cultures will be of increasing importance in the new world order. Through the Opening Ceremonies, Koreans offered an alternative cultural code to peoples both East and West, North and South, for coping with the many problems of the 21st century. In considering whether the mass media contribute to or interfere with the process of exchange of cultural resources, we should not forget that televisión audiences are not passive consumers of the interpretations broadcasters explicitly provide. Audiences bring their own resources to decoding the messages ¡nherent in what they see and hear through the media. Perhaps the mass appeal of the Seoul Olympic Opening Ceremonies to world audiences was based in part on their recognition of and interest in the presence of a different cultural code, even where broadcasters themselves failed to articúlate it.


3 BARCELONA'92


Comunicado i cultura, un únic projecte: Barcelona'92

Miquel de Moragas i Spá Catedrátic de Comunicado a la Universitat Autónoma de Barcelona i Director del Centre d'Estudis Olímpícs

I-Introducció: En els Jocs Olímpics, comunicado i cultura constitueixen un únic projecte Els Jocs Olímpics i el nou sistema de comunicacions Els Jocs Olímpics d'aquest final de segle ja no podran ser entesos sense considerar la seva estreta relació, la seva dependencia de la comunicació. Les dimensions comunicatives deis Jocs Olímpics son determinades per una primera realitat: el carácter planetari i massiu de la seva atenció informativa. Pocs altres esdeveniments -fins i tot fenómens com els que Elihu Katz ha anomenat global events (Dayan, Katz,1986)- poden assolir dimensions similars. En la preparado i el desenvolupament deis Jocs poden trobar-se tots els diferents registres i nivells de la comunicació moderna: la mundialització deis Jocs Olímpics actualitza totes les possibilitats de les telecomunicacions. La complexrtat organizadora reclama l'atenció deis programes i suports mes avancats en informática. La seva espectacularitat reclama la utilització generalitzada de tots els mass media en les seves millors potencialitats (cámeres especiáis, immediatesa de la producció i transmissió, comunicació inalámbrica, etc). Les exigéncies de seguretat i el risc reclamen l'ús de les mes avancades tecnologies de transmissió de senyals (satél.lits, xarxes de fibra óptica, circuits de seguretat). Les seves repercussions comerciáis reforcen l'esponsorització i reclamen l'articulació del márqueting i la simbologia. La planificació esportiva, els estadis, els horaris de les proves, s'adeqüen a les noves condicions de producció áudio-visual. Pot dir-se amb rao que els mitjans de comunicació defineixen el moviment olímpic modern, pero a la vegada ha de dir-se que els Jocs Olímpics ofereixen ais mitjans de comunicació la gran oportunitat d'experimentar i posar a prova tot el seu potencial de transformado. Els Jocs Olímpics constitueixen, en conseqüéncia, un cas paradigmátic de la complexitat tecnológica, económica, comunicativa, que avui determina els fenómens culturáis. Aquesta és una primera rao que justifica considerar els projectes culturáis i comunicatius deis Jocs de Barcelona com un únic projecte.

Els Jocs Olímpics i la producció de valore culturáis Hi ha, pero, una segona rao: els Jocs Olímpics, per les seves própies dimensions d'audiéncia, constitueixen un gran fenomen de producció -semantització- de valors. Els Jocs Olímpics, efectivament, han de ser entesos com un gran fenomen cultural, i com a tal sotmés a la dialéctica de les contradiccions i de les possibilitats. La producció -semantització- de valors es realitza en dues dimensions que se sobreposen: l'esport i l'olimpisme. D'una banda, els Jocs Olímpics constitueixen un cas destacat d'un fenomen cada día mes important a la nostra societat: l'esport com a espectacle. A través de l'esport es configuren diversos sistemes de valors a la nostra cultura: processos d'iniciació social i d'identificació col.lectiva, de delimitado de les diferencies geopolítiques i de les relacions intemacionals, deis nacionalismes, deis valors del eos i de l'activitat, de l'esforc i de l'aprenentatge, de l'oci com a activitat i com a espectacle, de la joventut i de la maduresa, de l'éxit i del fracás, de la companyonia i de la rivalitat, etc. D'altra banda, ais Jocs Olímpics se'ls atribueixen uns valors culturáis que transcendeixen la práctica esportiva quotidiana, ja que son valors histories excepcionals, amb l'esport com a referencia, pero amb les relacions socials intemacionals com a objectiu (Real, 1986,1990). El resultat d'una análisi de contingut (McCallum,1980) pot justificar aquesta informado: analitzant elstemps d'informació de la cadena ABC de la transmissió deis Jocs de Montreal resultava que el 15,6 % s'havia dedicat a la publicitat, el 61,4 % a diversos continguts i únicament el 23 % s'havia dedicat a la transmissió d'esports. L'olimpisme, com a fenomen cultural, está sotmés a la manipulació i a les contradiccions (Hoberman,1986; Segrave,1981,1988). Des de l'análisi cultural no son defensables posicions radicáis sobre la seva bondat o maldat intrínseques. Els Jocs teñen aspectes positius i negatius, en fundó de les circumstancies del seu context i de la seva propia organització. Les aportacions de Seül al moviment


olímpic internacional son ben oposades a les negatives manipulacions deis Jocs de Berlín l'any 1936. La construcció de valors a l'entorn deis Jocs Olímpics es produeix dintre d'un camp semántic d'alternatives (positives i negatives) possibles. La selecció d'aquests valors constitueix la primera i principal activitat cultural deis Jocs. L'olimpisme és una possibilitat de promoció de grans valors positius per a la humanitat, pero no és per si mateix cap garantía d'aquesta promoció. L'olimpisme esfa históricament a través de les seves seus. El moviment olímpic internacional, i ara molt especialment Barcelona, té una gran responsabilitat en la producció deis valors positius i en l'eliminació deis valors negatius d'aquest camp semántic De la seu organitzadora depén que pesin mes els valors positius (fratemitat, cooperació, ¡gualtat, afany de pacificació, etc.), que els aspectes negatius (comercializació, inadequació de les inversions, xovinisme, promoció del «supermanisme», etc). Les ciutats organitzadores adquireixen davant del món la responsabilitat d'inclinar aquests camps semántics cap a una o cap a una altra d'aquestes direccions. Pero ja avui, aquesta promoció i selecció de valors es realitza a través d'una complexa producció comunicativa -signes, rituals, imatges, escenificacions, publicitat, informado- que és, clarament, una responsabilitat de la seu organitzadora. Aquesta producció de comunicació constitueix la principal responsabilitat cultural - i també política-de l'organització deis Jocs Olímpics. Projecte Cultural i Olimpíada Cultural El punt de vista de la comunicació ens fa posar émfasi en dos aspectes principáis de les dimensions culturáis deis Jocs: En primer lloc s'ha d'entendre que els Jocs Olímpics constitueixen, en si mateixos, un fenomen cultural. En segon lloc, que els destinataris del programa cultural son tots els receptors, locáis i internacionals, directes o mediatitzats, deis seus productes de comunicació. Per aixó considerem del t o t necessari establir una clara distinció de contingut i d'abast entre

«Olimpíada Cultural» i «Projecte Cultural». Si «l'Olimpíada Cultural» consisteix en un programa per promoure les activitats culturáis durant el període de quatre anys de l'Olimpíada, adrecat especialment ais ciutadans de la seu i subseus, o d'aquells que es desplacin expressament a Barcelona, aleshores s'ha de dir que estem davant d'una part, i encara molt limitada, del projecte cultural deis Jocs. Per «projecte cultural» entenem, de forma mes extensa, tota la producció de valors que es realitza a través deis mass media, i que interessa tota l'opinió pública mundial. Activitat cultural endógena i projecte cultural internacional Aquesta distinció entre «Olimpíada Cultural» i «Projecte Cultural» també pot ajudar-nos a situar la realitat deis efectes deis Jocs en el seu escenari real, que és l'escenari internacional. La complexitat i la celeritat propia de l'organització deis Jocs poden determinar unes dinámiques internes a les ciutats organitzadores que tendeixin a infravalorar o a utilitzar instrumentalment les demandes culturáis de les audiéncies internacionals. Per dir-ho d'una forma ben plañera: que es preocupin únicament del «que podem vendré al món», en lloc de preguntar-se, com hauria de ser, «quins valors culturáis proposem a ['audiencia mundial». La ciutat seu no pot ignorar les grans dimensions i implicacions internacionals deis Jocs; els Jocs es celebraran a Barcelona, pero han de ser entesos com a patrimoni de la humanitat. Quan la ciutat de Barcelona va ser proposada per organitzar els Jocs, va adquirir, certament, ¡mportants compromisos d'organització, pero també ¡mportants compromisos culturáis davant de la comunitat internacional. Barcelona ha de posar cura en l'organització deis Jocs, pero també ha d'oferir a la comunitat internacional les propostes culturáis actualitzades que permetin el desenvolupament deis valors positius, potenciáis, de l'olimpisme i de l'esport. La manca de compromís en aquesta direcció faria que els Jocs fossin interprétate únicament, «com una oportunitat» publicitaria per vendré els nostres productes, i s'oblidaria que amb


l'organització deis Jocs Barcelona es converteix en un punt de trobada mundial, un punt de diáleg, entre la nostra cultura i les cultures del món. El projecte cultural, a diferencia de «l'ONmpíada Cultural», ha d'influir en els nivells básics de l'organització deis Jocs, és a dir, en la producció de símbols i en la comunicado, en la construcció massmediática del mateix esdeveniment i no únicament en les activitats culturáis que puguin realitzar-se durant el període olímpic.

El projecte cultural deis Jocs també hauria de considerar els problemes culturáis interns que son conseqüéncia específica de la celebració deis Jocs a la ciutat. El principal problema és el del monotematisme, la hiperatenció a l'olimpisme, que genera rebuig en diferents sectors socials i que demana una tasca de reflexió crítica constant per part deis intel.lectuals i deis mitjans de comunicació de la ciutat seu.

H-Les múltiples dimcnsions comunicativos deis Jocs Les xifres son del tot excepcionals peí que fa a la cobertura informativa prevista per ais Jocs de Barcelona l'any 1992:11.000 periodistes, 8.000 empleáis del COOB per a atencions informatives, 1.200 diaris, 135 cadenes de televisió de tot el món, etc. (Perarnau,1991). Pero a part d'aquestes grans dimensions derivades de la mundialització i difusió massiva de l'esdeveniment, o de la utilització de tots els mass media i agencies de comunicació, els Jocs constitueixen un fenomen d'altres múltiples i complexes dimensions comunicatives. Dos graons de comunicació: de Barcelona cap al món, els mass media internacionals a Barcelona Des de la nostra experiencia de ciutat organitzadora, podem establir una primera distinció entre els processos de comunicació d'iniciativa interna i els processos de comunicació d'iniciativa externa. Producció i circulado d'informació a l'interior de la seu olímpica A les ciutats organitzadores, a diferencia del que passa a l'exterior, es produeix un fenomen molt especial: els Jocs es viuen molt abans del seu inici, quan encara no son «espectacle» ni se sent a parlar d'atletes o de proves atlétiques, quan les informacions es refereixen únicament a les infraestructures, les reunions de control o els conflictes de gestió. En aquesta ponencia no puc fer res mes que deixar constancia de la importancia deis processos d'informació que afecten el sistema comunicatiu de la ciutat seu durant el període de preparació i de relització deis Jocs. Especialment interessant

seria l'análisi de les dificultats de tematització de la informació olímpica (esports, cultura, lleure, urbanisme, política, economía), i la seva incidencia en l'organització i en la interacció entre els organitzadors i l'opinió pública. Preparació de la informació per a la projecció internacional Per interpretar els processos d'informació propis de l'esdeveniment olímpic podem utilitzar, amb certa llibertat, Cantiga imatge de Lazarsfeld deis dos «graons de comunicació»: la ciutat seu, des del primer moment de la nominació, inicia un treball de preparació, o condicionament, (packing), deis processos de comunicació d'iniciativa externa: es tracta d'una tasca de relacions publiques a gran escala, en qué es procura construir «el primer grao de comunicació», per determinar el «segon grao», produít i difós pels mitjans de comunicació internacionals. Aquest procés de preparació (ocondicionament) d'informació es produeix en molt diverses árees i és el resultat de la iniciativa de molt diversos actors: des deis mes oficiáis, incloent-hi el mateix COOB'92 o les Administracions Publiques, o les institucions de carácter empresarial o comercial (p.e. Cambra de Comerc o Patronats de Turisme), fins a les iniciatives de grups polítics o d'inspiració cívica o nacionalista. Estrada d'un gran procés de semantització, de selecció i d'exclusió de significáis, de representado de la societat local, que té com a objectiu condicionar la imatge internacional de Barcelona, deis seus Jocs i de la seva personalitat cultural i política. Aquest procés de semantització constitueix, sens dubte, un aspecte clau de les dimensions culturáis deis Jocs Olímpics actuáis.


Peí que fa a la tipología d'aquestes accions promocionals, orientadores de la producció d'informació internacional, podem singularizar: 1-La publicado de llibres i opuscles sobre la ciutat i el país seu de l'Olimpíada. 2-La determinació del briefing de les campanyes promocionals, tant les oficiáis i a favor deis Jocs com les contestatáries i en contra de la celebració d'aquests:

"Amics per sempre"

Jf(

3-Selecció de símbols (logotip i mascota) representatius deis Jocs. 4-Determinació deis referents culturáis mes representatius (p.e. Gaudí per a l'arquitectura, Carreras per a la música, Tapies per a la pintura, etc.). 5-Determinació deis referents geopolítics clau per interpretar la realitat socio-política de la ciutat seu: Catalunya, Espanya, Europa, identitat, autonomía, autodeterminació, dret a la diferencia, etc. La selecció d'aquests significáis, per a la seva utilització en les diverses accions de comunicació, és, finalment, el resultat d'un consens en el si deis organismes responsables de la gestió deis Jocs (en el si del COOB), o el resultat d'una tensió d'opinions en el si de la societat catalana. Tant les iniciatives civils, espontánies, com les iniciatives de l'organització responen a una mateixa necessitat de resposta: la d'una cultura que se sap, i se sent, observada per una audiencia internacional, de grans dimensions, a través d'uns mass media que han vingut a cobrir l'espectacularitat d'un esdeveniment irrepetible. Els símbols d'identificació deis Jocs (el logotip i la mascota) van constituir els primers exemples d'aquest procés de semantització, de representació sintética. Pero son encara exemples d'una limitada complexitat d'aquest procés de semantització. El Cobi de Mariscal i el símbol de Josep María Trias, per les seves connotacions de rebuig del conformisme, la seva inspiració en la tradició de l'art d'avantguarda i els referents artístics cata-

lans, constitueixen la primera i valuosa aportado del disseny al projecte cultural de Barcelona'92. La seva producció va ser el resultat directe del gran pes específic de la cultura del disseny a la societat civil catalana. La idea, ben estesa a Catalunya, que el disseny constituía una de les nostres principáis aportacions a la industria i a la cultura moderna, va fer que els organitzadors confiessin la selecció d'autors i propostes a un jurat sensible a les posicions d'avantguarda. Molt mes complex ha de ser el procés de producció de significáis de les cerimónies d'inauguració i de cloenda, que constituirán ja els productes mes genuíns i elaborats de la proposta cultural de Barcelona'92. La ¡nformació deis mitjans de comunicació internacionals sobre Barcelona'92

El gran desplegament de mitjans de comunicació internacionals a Barcelona es centrará, principa Iment, en la cobertura informativa deis Jocs d'Estiu, del dia 25 de julio! al 9 d'agost, incloenthi una atenció especial al dia de la inaugurado. Per tal de comprendre el mecanisme informatiu que es genera a l'entorn deis Jocs, cal considerar la importancia económica del desplacament deis enviats especiáis pero, sobretot, la necessitat de rendibilitzar l'adquisició deis drets de televisió i les expectatives comerciáis de la publicitat relacionada amb l'esdeveniment. Aquestfet determina que una setmana abans de l'inici deis Jocs es desplegui un gran aparell informatiu, pertots els mitjans, en qué es fa referencia a la ciutat seu i al clima previ a l'inici deis esdeveniments própiament esportius. Únicament aquesta setmana ha de representar per a Barcelona una gran promoció, almenys en termes d'estar present a l'agenda comunicativa internacional. Aquest protagonisme de la ciutat seu -de Barcelona- a l'agenda internacional fará que existeixi una sensibilitat extrema per tot alió que pugui afectar la normalitat de la vida quotidiana. Per aixó el terrorisme constitueix un perill extraordinari per a Barcelona i per ais Jocs, i no solament per a les vides o els béns que perjudica, sino també per la imatge que genera. L'esforc extraordínari de Munic'72 peí disseny, per la cultura, per l'organització, ha quedat diluTt en la memoria


internacional per l'actuació del terroristes a la seva vila olímpica. Pero la resultant informativa d'aquestgran desplegament internacional no depén, exclusivament, de les propostes ¡nformatives preparades per la ciutat seu en el que hem anomentat «primer grao de comunicació». Els punts de vista, o filtres semántics, que hi posen en joc els diversos enviats especiáis -radio, televisió i premsa- en son també una part decisiva. La premsa de qualitat internacional Abans de l'inici deis Jocs, i els dies en qué es desenvolupin, la premsa de qualitat internacional manifestará un especial interés per cobrir informacions sobre les condicions de l'escenari deis

Jocs: Barcelona, Catalunya, Espanya. Sense negar la influencia de la documentado aportada per la ciutat seu ais professionals d'aquesta premsa, en el primer «grao de comunicació» hem de considerar que els periodistes enviats especiáis procuraran establir un contacte directe, no mediatitzat, amb els actors de la societat catalana, incloent-hi, naturalment, tots aquells testimonis deis aspectes negatius, de les contradiccions i tensions que afecten l'organització deis Jocs i la societat catalana actual. Una intenció de neutralització d'aquest contacte directe deis periodistes amb la realitat, que ha tingut alguns antecedents en anteriors Jocs Olímpics, seria del tot inconvenient en el context de la nostra societat democrática.

III-La cobertura informativa deis Jocs i els ideáis olímpics La cobertura informativa deis Jocs moderns és condicionada per diversos factors que dificulten la transmissió deis valors culturáis proposats pels ideáis de l'olimpisme i pels projectes culturáis de les ciutats seu. Podem indentificar, almenys, els tres obstacles següents: Primer obstacle: la ¡ncomprensió del carácter cultural de les cerimónies olímpiques Molts mitjans de comunicació confien la cobertura informativa deis Jocs Olímpics, en exclusiva, a periodistes especialitzats en esports. Reconeixent l'espléndida singularitat del millor periodisme d'esports, sembla convenient completar les plantilles deis enviats especiáis ais Jocs Olímpics amb professionals especialitzats en relacions internacionals i en polítiques culturáis, preparats per sintetitzar els valors culturáis i histories de l'olimpisme i les propostes culturáis deis grans espectacles i rituals deis Jocs. Un exemple d'aquesta inadequació l'hem trobat en els comentaris verbals a l'acte inaugural deis Jocs de Seül, duts a terme per diverses televisions internacionals, i per la mateixa televisió espanyola, que van desaprofitar la gran oportunitat d'utilitzar adequadament el guió -cultural-

d'una de les millors cerimónies d)de la historia de l'olimpisme. Considerem que els professionals mes adequats per a la conducció d'aquestestransmissions serien els especialistes en relacions internacionals, en cultura i en espectacles. Segon obstacle: el xovinisme en la percepció deis Jocs Un segon factor, que actúa poderosament en la cobertura informativa deis Jocs i que es contradiu amb els elements mes positius de l'esperit olímpic, és el tractament informatiu deis esdeveniments des d'una óptica exclusiva, i excloent, de la participado deis atletes de la nació del periodista narrador. Diversos estudis d'análisi de contingut demostren que les cobertures informatives deis Jocs Olímpics, encara que en menor grau que en el cas general deis esports de competició, focalitzen la seva atenció en els resultats deis atletes del propi país. Així, per exemple, la premsa deis EUA va dedicar el 79% de l'espai redaccional total dedicat pels seus diaris ais Jocs Olímpics de Los Angeles a informacions sobre el seu propi país (2). Aquesta tendencia xovinista no es refereix únicament a la transmisió de les activitats atlétiques,

(I)-SOOC (1989), Scenario for the Opening and Closing Ceremonies: Beyond ail Barriers, Seoul Olympic Organizing Committee, Seül. (2) REAL, M., (1989). «Ritual Analysis : The Global Olympic Event», a Super Media, Sage. Londres, pag. 238.


sino que també afecta la forma de transmissió de les cerimónies. Els nostres estudis han demostrat (3) que diverses televisions del món, singularment la NBC, construeixen, sobre la ceremonia inaugural i de clausura, «les seves própies cerimónies», amb la introducció no solament de comentaris verbals completament exteriors al guió proposat per la cerimónia sino, fins i tot, talls en el programa, vídeos de producció propia, durant el desenvo lu pament. Interrrupcions en la transmissió televisiva de la cerimónia inaugural LA NBC EN ELS JOCS DE SEÜL L'ANY 1988 Talls ¡ntroduíts per la NBC durant la ceremonia Nombre Per publicitat 17 Per informatius 4 Per referéncies olfmpiques de producció propia 5 Total 26 Temps deis talls introduits Per publicitat Per informatius Per referéncies olímpiques de producció propia Total

Minuts 32 9 9 50

Tercer obstacle: l'olimpisme i els valore culturáis de l'esport La cobertura deis Jocs segueix plenament la pauta establerta pels mass media en el tractament deis grans esdeveniments esportius (i no esportius) moderns, en els quals l'espectacularitat i la competitivitat esdevenen factors clau d'atenció. Sense caure en postures ingénues, hauríem de preguntar-nos quines son les aportacions singulars de la cobertura deis Jocs Olímpics a la retórica de la informació moderna sobre I esport. Al tractament informatiu deis Jocs Olímpics s'hi hauria d'incloure la promoció deis valors positius de l'esport: participado, fraternitat, cooperació, fairplay, i la neutralització deis valors negatius, com ara violencia, comercialisme, supermanisme, discriminació, fanatisme, etc. Aquests objectius, encara que només en part, estan a l'abast deis organitzadors deis Jocs, en el «primer grao de comunicado», un aspeóte básic del qual és la producció d'imatges televisives per a tot el món.

Font: registres de l'autor.

IV-Barcelona'92: un gran plato de televisió En referir-nos a les múltiples dimensions comunicatives deis Jocs Olímpics hem de destacar el paper, veritablement central, de la televisió. Dos motius principáis ens obliguen a fer-ho: d'una part, la dimensió planetaria assolida per l'audiéncia deis Jocs; d'una altra, el pes específic que ha assolit la televisió en el seu financament. Caldria afegir-hi, encara, una tercera coordenada, que pot ser decisiva per ai futur: la importancia de la televisió en l'organització i el desenvolupament no solament deis espectacles esportius, sino també, i mes en general, de tota l'activitat física. Encara sense haver entrat a l'época de la televisió d'alta definició, que impulsará, sens dubte, l'atractiu per a la «televisió» esportiva, l'esport ja

s'ha convertit en una peca clau de les estratégies del márqueting áudio-visual. L'aparició del fútbol americá a Barcelona i la competitivitat de les televisions autonómiques a Espanya per adquirir els drets de la Higa de fútbol son uns primers exemples d'aquesta nova importancia de l'esport per a les estratégies de les cadenes de televisió. Son estratégies que ja coneixíem deis EUA que, en bona mesura, expliquen l'interés de la NBC, en competencia amb les ABC, CBS, ESPN i CNN, per estar a Barcelona el juliol de 1992. La lógica de la industria cinematográfica -Hollywood- i de la moderna industria áudio-visual (costos de producció, audiencia, qualitat del target) s'estén a l'esport i domina l'evolució deis Jocs.

(3) M. de MORAGAS, (1989), «The Mass Media, Olympic Valúes and the Opening Ceremony», a The Seoul Olympiad Anniversary Conference. SOAC, Corea.


Dues circumstáncies comerciáis afavoreixen aquesta influencia: la singularitat deis targets que obté la difusió televisiva de l'esport i la mateixa evolució de la publicitat televisiva, que necessita, cada dia mes la instantaneltat perceptiva (de la marca) de l'esponsorització. És del tot corréete, per tant, considerar que el financament deis Jocs per mitjá de l'adquisició deis drets televisius i a través de l'esponsorització (4) constitueix un fenomen entrelligat i dependent L'esponsorització també és, finalment, una variable de la televisió. Avui els Jocs Olímpics encara constitueixen el fenomen de mes gran difusió i participado internacional, pero un deis principáis perills per a l'olimpisme del futur seria la pérdua de la seva singularitat, de la seva excepcionalitat. Les estratégies d'esponsorització de les grans marques multinacional i la necessitat de fer regulars i mes freqüents els esdeveniments televisius planetaris podrien fer aparéixer esdeveniments esportius competencials deis Jocs. Com un intent d'adaptarse i controlar aquesta lógica és com cal interpretar, per exemple, la decisió del COI de separar els Jocs d'Hivern i els Jocs d'Estiu, a partir del 1992: 1994 Hivern i 1996 Estiu. La generalització del cable en alguns pa'isos, especialment ais Estats Units, podría fragmentar l'audiéncia deis Jocs en especialitats, amb la qual cosa es contrarestaria la competencia que altres cadenes creen ais Jocs, fins i tot amb programes esportius alternatius. Els satél.lits de comunicado i la planetarització de l'olimpisme Tota la historia deis Jocs Olímpics moderns está estretament relacionada amb l'evolució tecnológica deis mass media, pero l'evolució deis darrers

20 anys que analitzem en aquest simposi está especialment condicionada per l'aparició deis satél.lits de comunicació. Des de Tokio, I'any1964, en qué es produeix la primera transmissió via satél.lit (Syncom III), encara experimental, el progrés és sostingut fins a arribar a la situació actual, en la qual és possible accedir a tot el pare d'aparells de televisió existents al món, amb Túnica resistencia que encara ofereixen els horaris a la planetarització. Montreal, Tany 1976, va representar el primer gran despiegament de la televisió en la cobertura deis Jocs, amb intervenció de quatre satél.lits INTELSAT, dos a T Atlantic, un a l'índic i un mes al Pacific. Es cobrien així 70 hores de producció amb el concurs de 128 cámeres i la distribució de senyal a tots els paisos desenvolupats del món. Els Jocs de Moscou, tot i el boicot deis EUA, teñen una gran difusió televisiva internacional grácies a les facilitats que ofereixen els satél.lits INTELSAT. A Los Angeles'84 INTELSAT va distribuir 4.875 hores de senyal televisiu, mentre que a Seül'88 en va distribuir un total de 7.500 a 170 paTsos, per la qual cosa va facturar 14.000 milions de dólars (5). Drets de televisió i financament deis Jocs Res no será mes representatiu de la importancia de la televisió en els Jocs Olímpics moderns que mostrar-ne la significació financera (Quadre 2). La contribució económica de la televisió a l'organització deis Jocs és tan central que arribará a determinar tota una altra serie de condicions, fins els mateixos horaris i el lloc de la celebrado deis Jocs.

(4) Hi ha diverses categories d'esponsors deis Jocs de Barcelona : - Socis col.laboradors: 8 empreses, amb aportacions minimes de 2.5O0.OO0.OOO ptes. - Socis patrocinadors: 40 empreses, amb aportacions minimes de 600.000.000 ptes. - Socis proveTdors: 40 empreses, amb aportacions de 1SO.000.000 ptes. per prestado de servéis. - Llicenciataris: aportado en fundó de factures. (5) New York Times (19 de setembre de 1988)


TV i espónsors fan petits els ingressos per taquillatge Els ingressos per drets de televisió han de relacionar-se molt estretament amb els ingressos obtinguts per via de la comercialització deis símbols (Quadre 1). Mentre que a Los Angeles els PARTICIPACIÓ DELS INGRESSOS PER TELEVISIÓ ingresos obtinguts per esponsorització van repreEN EL PRESSUPOST DELS JOCS sentar el 18,0% del total deis ingressos, per a Barcelona'92 s'han calculat uns ingressos de Participado (%) Seu Olímpica 34.101 milions de ptes., la qual cosa representa 7,7% Montreal76 44,3% un 25,78% del total deis ingressos previstos peí Los Angeles'84 26,0 % Seül'88 COOB, amb un increment de 7,78% respecte a 33,91 % Barcelona'92: Los Angeles. La TV al pressupost de Barcelona'92

Des de la generalització de l'ús deis satél.lits de comunicado, els ingressos per drets de TV han representat una part molt important del total d'ingressos a cada seu. Així, per exemple:

La gran diferencia existent entre els ingressos aportáis per la televisió a M o n t r e a l l'any 1976 (7,7 %) i a Los Angeles l'any 1984 (44,3 %) posa en evidencia els canvis experimentáis en la comercialització deis Jocs Olímpics, el paper protagonista de la televisió en aquest canvi i, potser, el gran déficit de l'experiéncia de M o n t r e a l . La xifra d'ingressos mes reduída de Seül (26,0 %) respecte de Los Angeles s'explica per la importancia de la lotería en el cas deis Jocs del 1988. La xifra de Barcelona (33,91 %) representa l'estabilització entre uns ingressos que van en a u g m e n t i la seva utilització per a l'organització, cada vegada mes costosa i complexa. De fet, els increments globals deis ingressos per televisió han seguit una corba creixent m o l t destacada: EVOLUCIÓ DELS INGRESSOS GLOBALS PER DRETS DE TELEVISIÓ Seu olímpica

Montreal'76 Moscou'80 Los Angeles'84 Seül'88 Barcelona'92

Total Ingressos per drets TV

33.862.200 $ 101.182.182$ 276.000.000 $ 407.000.000 $ 650.000.000 $

Font: Official Report Los Angeles 1984 i COOB'92

D'altra banda a Los Angeles la suma de les aportacions directes de la comunicació, esponsorització i drets de la televisió van representar el 50%, a Barcelona'92 s'han previst uns ingressos de 78.960 milions de ptes, la qual cosa representa el 59,69% deis ingressos previstos peí COOB, amb un ¡ncrement del 9,69% respecte a Los Angeles. Els tíquets, és a dir, els ingressos aconseguits per la presencia directa, «in situ», d'espectadors, representen a cada nova edició deis Jocs una part mes petita del total d'ingressos. Mentre que a Los Angeles varen representar el 20,0% deis ingressos, per a Barcelona'92 s'han pressupostat uns ingressos de 8.050 milions de ptes, la qual cosa representa únicament el 6,09% deis ingressos del COOB, 13,91% menys respecte a Los Angeles. Els ingressos per venda de tíquets dísminueíxen a cada nova edíció deis Jocs, seguint el mateíx camí, pero a la inversa, de l'increment deis drets de televisió. Aquesta és una lógica que també ha comenc.at a afectar tots els esports. El primer partít a Barcelona del fútbol americá professional, celebrat el dia 23 de mar? de 1991 després d'una gran campanya promocional, amb drets de televísió adquirits per I'ABC per 50 milions de dólars, és l'exemple mes actual d'aquesta nova configuració.


Drets de televisió i món desenvolupat Aquesta lectura económica també posa de manifest que els Jocs son un afer comercial que interessa especialment els palsos mes desenvolupats, molt especialment els Estats Units (Quadre 3).

El Quadre 3 ens mostra ben clarament que el principal inversor en la transmissió deis Jocs son les televisions deis Estats Units -des de 1988, la NBC-, que a Seül van representar el 74% del total deis ingressos i a Barcelona n'ha de representar el 64%. Aqüestes xifres contrasten amb el 0,4% que significa la participado d'África i el 0,8% que significa la participado d'América Llatina a la compra deis drets de Seül, o encara la inexistencia de dades publicades peí COOB sobre la participado d'África a Barcelona'92. PARTICIPACIÓ DELS EUA EN ELS DRETS DE TELEVISIÓ DELS JOCS OLÍMPICS Montreal Moscou Los Angeles Seül Barcelona

73,8 % 84,0% 79,2 % 74,2 % 64,6%

Fonts: Official Report Los Angeles '84, SLOAC (1989), Dossier de Premsa COOB'92.

L'audiéncia deis Jocs A les societats mes desenvolupades, a les quals ni ha una forta competencia entre les cadenes de televisió, els Jocs Olímpics representen una bona oportunitat per aconseguir amplíes audiéncies, la qual cosa no significa obtenir el primer lloc duranttots el dies de durada deis Jocs, pero si, principa Iment, un marc de prestigi en la competencia áudio-visual. Un exemple pot ¡I.lustrar aquesta realitat: després deis Jocs de Montreal un 40% deis ciutadans nordamericans recordaven que havien estat transmesos per I'ABC, pero únicament un 20% recordaven que havien tingut lloc a Montreal (McCallum,1980). Ais paTsos mes pobres, amb una oferta de televisió mes redulda, és fácil que els Jocs aconsegueixin altes cotes d'audiéncia, les millors audiéncies en aquells casos en qué hi ha expectativa de victoria d'algun compatriota.

En termes absoluts, pot dir-se que els Jocs Olímpics aconsegueixen les mes altes audiéncies de tota la historia de la televisió. A cada nova edició s'aconsegueixen nous récords per a la seva historia. De tota manera és necessari utilitzar elements mes rigorosos d'análisi per dur a terme aqüestes quantificacions. S'ha dit, per exemple, que l'audiéncia deis Jocs de Barcelona'92 podría arribar fins a un total de 3.500.000.000 espectadora S'ha dit, fins i tot, que aquesta xifra podría ser assolida per l'audiéncia de la cerímónia inaugural. No disposem de dades fiables sobre les condicions de l'audiéncia: extensió, nombre d'hores, preferéncies, etc., referides a tot el món, pero podem afirmar únicament, i ja és molt, que la gran majoria deis ciutadans del món que disposin d'aparell de televisió veuran, en un moment o altre, imatges deis Jocs de Barcelona, sentirán a parlar d'aquesta ciutat. Com s'ha arribat a la xifra de 3.500 milions d'audiéncia? per fer-ho s'ha seguit una técnica acumulativa respecte a la xifra donada pels organitzadors deis Jocs anteriors. Així, l'informe oficial deis Jocs de Los Angeles afirmava haver arribat a una audiencia de 2.500 milions de telespectadors, sense especificar dades horáries i de f idelitat. A continuació els organitzadors de Seül van fer créixer aqüestes xifres fins ais 3.000 milions de telespectadors. Els organitzadors de Barcelona estimen la xifra de la seva audiencia en els 3.500 milions de telespectadors. Al nostre parer la xifra de les persones que, almenys una vegada, hauran vist imatges deis Jocs de Barcelona, ha d'acostar-se molt a aquesta magnitud. Per aproximar-nos-hi podem comptar el nombre d'aparells de televisió existents al món: Nombre total d'aparells de televisió al món (Calculant 3,5 persones per televisor) Any

1976 1980 1984 1988 1992

Nombre total de televisora

Audiencia possible

300.000.000 425.000.000 560.000.000 750.000.000 1.000.000.000

1.050.000.000 1.487.500.000 1.960.000.000 2.625.000.000 3.500.000.000

Font: TV Fack Book, 1992, estimacions de l'autor.


Aquesta informado s'hauria de contrastar amb les següents xifres básiques de la poblado mundial: XIFRES BÁSIQUES DE LA POBLACIÓ MUNDIAL Europa Asia África América Nord i Central América del Sud Australia i Oceania

692.832 2.823.033.000 537.619.000 389.344.000 261.284.000 26.453.000

14,6 % 59,7 % 11,4% 8,2% 5,5% 0,6%

Total (1986)

4.730.565.000

100%

Comparant aqüestes xifres amb les deis costos d'adquisició deis drets de televisió es pot concloure que els Jocs Olímpics interessen, molt especialment, a l'hemisferi nord. Considerant que I Asia i África constitueixen prop del 70% de la humanitat (3.360.652.000 de població) i que no disposem d'informació adequada sobre els seus comportaments televisius, hem de ser molt prudents a l'hora de suposar una «audiencia» realment mun-

dial deis Jocs. Estem ben a prop de conéixer l'audiéncia deis Jocs ais paísos mes desenvolupats, que inverteixen grans sumes de diners en l'adquisició deis drets de televisió (Rothenbuhler,1987), pero encara estem molt lluny d'una comprensió universal d'aquest fenomen. Per fer-ho caldria conéixer els horaris d'emissió, les formes de transmissió en diferit, l'audiéncia comunitaria d'aquests programes. Les xifres son mes fácils d'obtenir quan es parla de l'audiéncia al món occidental, on es coneixen les xifres de les audiéncies acumulades -persones que han vist diverses vegades els Jocs Olímpics a la televisió- i que es quantif iquen en desenes de milersde milions. Si la xifra anunciada pels organitzadors del Campionat Mundial de Fútbol ltália'90 era de 26.000.000.000 de persones, els Jocs Olímpics han de superar clarament aquesta quantitat.

V-Televisió i projecte cultural La influencia indiscutible de la televisió en la difusió deis Jocs Olímpics fa que a aquesta li correspongui la máxima reponsabilitat cultural. No pot defensar-se la idea que la televisió és un simple canal de transmissió de missatges. La televisió amfitriona adquireix la máxima responsabilitat en la selecció de les imatges que identifiquen els valors o els contravalors de l'esport i de l'olimpisme. A les televisions participants els correspon la responsabilitat de traslladar a les seves audiéncies una imatge respectuosa de la cultura local i deis valors internacionals de l'olimpisme que els ofereix la televisió organitzadora. Les cerimónies inaugural i de clausura, fenómens televisius

Sense desmeréixer la significació cultural de la televisió a l'hora de representar els valors de l'esport, considerem que la máxima significació cultural deis Jocs Olímpics és en la creació de les cerimónies d'inauguració i de clausura, la importancia de les quals és una conseqüéncia del prestigi internacional de l'olimpisme i de la seva difusió internacional.

En virtut de la televisió, les cerimónies permeten establir un encontré excepcional entre una cultura local i les audiéncies internacionals. Les cerimónies, dones, no han de ser analitzades com uns espectacles fets per a satisfacció de les audiéncies locáis, sino com a productes de la cultura local i destinats a una audiencia internacional. Darrerament s'ha generalrtzat l'eslógan que la cerimónia inaugural ha de ser com un gran spot. Considero, per la meva part, que el concepte spot no és el mes adequat per definir el contingut i l'estil ideáis de les cerimónies olímpiques, precisament per les seves connotacions comerciáis i publicitáries. El concepte spot no és el mes adequat. L'objectiu de les cerimónies no hauria de ser el de «vendré alguna cosa al món», sino, mes aviat el d'oferir al món una proposta cultural a través d'un espectacle que ha de saber combinar el ritual historie de l'olimpisme amb la representació de la cultura local. En l'elecció deis continguts per a les cerimónies s'hi troben, finalment, el dos perfils, els dos principáis problemes de tot el projecte cultural olímpic:


a- L'espai de la identitat cultural local, en la seva relació amb les cultures veínes i internacionals, i b- L'imatge de la propia cultura, com a oferta per a la reinterpretació ¡ el consum internacional. La primera qüestió, la de delimitar la identitat cultural local, constitueix el principal repte polític d'aquesta proposta cultural de les cerimónies. Aquesta és una operado complexa, especialment perqué les imatges identificadores de les cultures, els seus estereotips internacionals, s'han construít sobre constants suplantacions de dominado. L'identificador cultural de Barcelona ha de ser el de la cultura i la Mengua catalanes, i aquesta identificado és plenament compatible amb un missatge d'interés per a les audiéncies i d'identif icació per les cultures internacionals. Ha de rebutjar-se la idea que l'únic llenguatge intel.ligible per a una audiencia internacional és el llenguatge de la cultura hegemónica o estandardizada. Barcelona s'enfronta ara amb l'obligació de crear des de la seva propia identitat cultural un missatge interpretable internacionalment, pero per aixó no és necessari eliminar les singularitats; ben al contrari, el moviment olímpic ens ofereix l'oportunitat de legitimar, a través de la nostra propia cultura, d'ámbit limitat, a totes les cultures del món.

Per aixó també hem de dir que la imposició d'unes directrius culturáis homogeneítzadores, que suplantessin la singularitat de la cultura catalana, determinaría una desviado del diáleg entre la cultura de la seu olímpica i les distintes cultures de l'audiéncia internacional. Aquest punt de partida local s'ha de completar, evidentment, amb el reconeixement del punt de vista internacional. Tampoc pot oblidar-se el punt de vista deis altres continents: els valors culturáis locáis han de ser interpretáis en els seus mares geopolítics mes amplis. La delimitado d'aquests mares, el diáleg amb les cultures espanyoles i les cultures mediterránies constitueixen -a part de l'espectacularitat- la máxima responsabilitat cultural i política de les cerimómies. L'olimpisme ens ofereix la possibilitat de realitzar, davant d'una audiencia televisiva sense antecedents en la historia, un gran diáleg entre cultures, un diáleg d'identitats culturáis. L'elecció de l'antiga colonia grega d'Empúries, a la Mediterránia, com a port per rebre la torxa olímpica deis Jocs de1992 constitueix un primer i significatiu missatge: el de la voluntat deis Jocs de Barcelona de promoure un diáleg enriquidor entre cultures diferents.


Bibliografía ALASZKIEWIZC, R..T., MCPHAIL, (1986),«Telev¡s¡on Rights», International Rewiew of Sodology of Sport, 21: 215. ALLISON, L. (Ed.), (1986), The politics of Sport, Manchester University Press. ANDREFF, W., (1989 ), L'esport et la televisión, Dalloz, París. COOB'92, (1988), Pía director. Resum (abril 1988), Divisió de Planificado i Control, COOB'92, Barcelona. DAYAN, D., E. KATZ, (1985),«Electronic Ceremonies: televisión Performs a Royal Wedding» a M. BLONSKY (Ed.), On Sings, Johns Hopkins University, Baltimore. FEKROU KIDANE, (1987), «The Olympic Movement and the Mass Media in the Third World Countries», en JACKSON, R., MCPHAIL, TH.L., (1987), The Olympic Movement and the Mass Media: Past, Presentand Future Issues, Hurford Enterprises, Ltd., Calgary, Alberta, Canadá. HARGREAVES, JOHN, (1986), Sport Power and Culture: a social and historícal analysis of popular Sports in Britain, Polity Press, Londres. HOBERMAN, J.M.(1986), The Olympic Crisis: Sports, Politics and the Moral Order, New Rochelle, Nova York. IOC, (1984), Symposium International Sport, Medias, Olympism, Official Report, Lausana. JONG-GIE KIM, (1989), Impact ofthe Seoul Olympic Games on National Developement Korea Development Institute, Seúl. JACKSON, R., MCPHAIL, Th.L., (1987), The Olympic Movement and the Mass Media: Past Present and Future Issues, Hurford Enterprises, Ltd., Calgary, Alberta, Canadá. MAC ALOON, J., (1984), Rite, Drama, Festival, Spectacle: Rehearsals Toward a Theory of Cultural Performance, Institute for the Study of of Human Issues, Filadélfia. MAC ALOON, J., (Ed.) (1984), «Olympic Games and the Theory of Spectacle in Modern Societies» a MAC ALOON, J., (1984), Rite, Drama, Festival, Spectacle: Rehearsals Toward a Theory of Cultural Performance, Institute for the Study of of Human Issues, Filadélfia. MCCOLLUM,R.H., D.F. MCCOLLUM, (1980), Analysis of ABC-TV Coverage o f t h e 21st Olympic Games, Montreal», a Journal of Sport and Social Issues, Vol.4, núm.1, 1980. MEADOW, ROBERT G., (1987), The Architecture of Olympic Broadcasting «a JACKSON, R., MCPHAIL, TH.L., (1987),

The Olympic Movement and the Mass Media: Past, Present and Future Issues, Hurford Enterprises, Ltd., Calgary, Alberta, Canadá. MCPHAIL, TH.L., (1988), «Future impact of Media Marketing Rights on the International Olympic Movement», a Actas del Congreso AIER11988, Universitat Autónoma de Barcelona. MORAGAS SPA, MIQUEL DE (1990), «Televisión Española (TVE) y la cobertura de la ceremonia inaugural de los Juegos Olímpicos de Seúl», a SportThe Third Milíennium, Quebec, Canadá. MORAGAS SPA, MIQUEL DE (1986), «Spanish Press and the Coverage o f t h e Los Angeles Olympics Games», a M. REAL, Global Ritual: Olympic Media Coverage and International Understanding, UNESCO, San Diego State University. PERARNAU, MARTI, (1991), «Les operacions de Premsa», Curs Universitari sobre Olimpisme, Centre d'Estudis Olimpios, Barcelona. REAL, M., (1986), Global Ritual: Olympic Media Coverage and International Understanding, UNESCO, San Diego State University. REAL, M., (1989), «Ritual Analysis: The Global Olympic Event», en Super Media, Sage, Londres. ROTHENBUHLER.E.W, (1985) Media Events, Civil Religión and Social Solidarity: The Living Room Celebration of Olympic Games. (unpublished), Anneberg School of Communications, L.A. ROOTHENBUHLER.E.W, (1987),«The Olympics in the American living Room: Celebration of a Media Event», a Jackson, R., MCPHAIL, TH.L., (1987), The Olympic Movement and the Mass Media: Past Present and Future Issues, Hurford Enterprises, Ltd., Calgary, Alberta, Canadá. SEGRAVE, JEFFREY, (1988), The Olympic games in transition, Human Kinetics Books, Champaign, Illinois. SEGRAVE, J., D. CHU, (Eds.),(1981), Olympism, Human Kinetics Books, Champaign, Illinois. SOOC (1989), Scenario for the Opening and Closing Ceremonies: Beyond alIBarriers, Seoul Olympic Organizing Committee, Seúl. SOOC (1989), Report on Televisión Broadcasting operations for the Games of the XXIVth Olympiad, Seoul Olympic Organizing Committee, Seül. STEIFAR, H., (1984), «Sport and Economy: the Commercialization of Olympic Sport by Media», International Review of Sport Sodology, 3-4. TOMLINSON.A., (1987), Five Ring Circus: Money, Power and Politics at the Olympic Games, Pluto, Londres. TOMLINSON.A., (1987), «Representaron, Ideology and the Olympic Games: A Reading o f t h e Opening and Closing Ceremonies o f t h e 1984 Los Angeles Olympic Games , a JACKSON, R., MCPHAIL, (1987), The Olympic Movement and trie Mass Media: Past Present and Future Issues, Hurford Enterprises, Ltd., Calgary, Alberta, Canadá.


Quadrc 1 Pressupost del COOB'92 (En milions de pessetes 1989) Despeses Organització competicions Paralímpics Torxa olímpica Cerimónies i congrés Olimpíada Cultural O R TV de Barcelona Premsa i Fotógrafs Instal.lacions i look Telecomunicacions Electrónica, vídeo i so Informática Gestió de resultats Acreditacions i protocol Viles olímpiques Allotjament Informació Transporte Assisténcia médica Servéis lingüístics Seguretat Identitat i disseny Promoció deis Jocs Comercial Bitlleteria Gestió Logística del material Documentació Recursos humans Organització i planificació TOTAL DESPESES

Ptes. 3.048,4 4.828,1 350,0 2.054,9 3.586,7 8.747,2 1.947,9 32.847,9 5.312,0 1.631,5 1.498,4 2.271,1 1.565,6 9.436,5 9.502,4 3.053,5 1.270,4 1.379,5 816,4 2.861,9 1.389,0 2.902,0 7.055,7 1.093,7 10.514,8 1.392,1 702,2 2.480,7 6.381,4 131.921,9

Ingressos

Ptes.

Propis

92.826,1

Tíquets Allotjament Espónsors Llicéncies Drets de radio i TV Prestado de servéis

8.050,0 3.200,0 29.193,4 4.908,1 44.859.6 2.615,0

Participacions i col.leccions Loteries Timbres Medalles Monedes

26.021,1

70,18 •

6,09 2,42 22,07 3,71 33,91 1,98 19,67

18.827,3 700,0

150,0 6.343.8

Transferéncies de l'Estat

12.126,0

9,17

Altres ingressos Venda d'actius

1.300,0

0,98

TOTAL INGRESSOS

132.273,2

Font: Dossierde Premsa, COOB'92,1991


Quadre 2 Drets de Televisió i Jocs Olimpios (1976-1992) (Milers de dólars) 1984 Los Angeles

1988 Seül

1992 Barcelona

Increment (2)

110 170 No venut No venut (-) 20

No venut

No venut

7.000

33.750

(+382%)

1.000 52.000 2.000

62.500 2.800

(+20%)

5.900

(+293%)

4.200

16.500

(+58%)

19.800

28.000

90.000

(+221%)

1.500

2.500

3.000

4.000

(+33%)

600

1.060

2.155

2.922

3.500

(+40%)

Puerto Rico

35

(amb USA)

(amb USA)

380

500

(+24%)

Estats Units ABC/NBC

25.000

85.000

225.500

302.110

401.000

(+32%)

1976 Montreal

1980 Moscou

África URTNA Sud-áfrica Nova Guinea

50 50

42 No venut

Estats Árabs

150

300

350

420

1.050

450

125

1.500

(amb ABU) (amb ABU) (amb ABU) (amb ABU) (amb ABU) (amb ABU) (amb ABU) (amb ABU) (amb ABU)

1.360 (amb ABU) (amb ABU) (amb ABU) 4.500 (amb ABU) (amb ABU) (amb ABU) (amb ABU)

10.600 200 200 325 18.500 (amb ABU)

190 450 400

1.500 550

17

20

99

130

360

1000

3000

6.550

5950

Área/Nació

Asia Asían Broadcasting Union (ABU) Australia Xina Xina Taipei Hong Kong Japó Corea Maláisia Nova Zelanda Filipines Carib Caribian Broadcasting Canadá Europa /Occident European Broadcasting Union (UER) (1) Europa / Est (OIRT} América Llatina (OTI)

(1) Inclou paísos del nord d'África (2) Increment deis ingressos de Barcelona'92 respecte a Seül'88 (-) Sense dades o amb aportacions limitades. Fonts: Official Report Los Angeles'84, SLOAC (1989), Dossier de Premsa, COOB'92, 1991.


Quadre 3 Distribució percentual de les inversions en drets de televisió (Seül 1988-Barcelona 1992) 1988-Seül

1992 Barcelona

África

0,4%

(-)

Estats Árabs Asia Australia Japó Nova Zelanda Tots els altres paísos

1,0%

(-)

1,7% 12,7% 0,3% 0,3%

5,4% 9,9% 0,9% (-)

Carib Caribian Broadcasting Union

0,3%

(-)

1,0%

2,6%

Área/Nació

Canadá Europa/Occident (UER) Europa/E st (OIRT)

6,8%

14,5%

0,7%

0.6%

América Llatina (OTI)

0,8%

0,5%

74,0%

64,6%

Estats Units •

(-): Sense dades o amb aportacions limitades. Fonts: Official Report Los Angeles'84, SLOAC (1989), Dossier de Premsa COOB'92.


Quadre 4

Els drets pagats per les televisions deis EEUU pels Jocs Olímpics

Jocs d'hivern

Any 1960 1964 1968 1972 1976 1980 1984 1988 1992

Jocs d'estiu

Drets Seu Milions $

Cadena

0,05 1 1.8 6.5

CBS ABC ABC NBC

Squaw Valey Innsbruck Grenoble Saporo Innsbruck Lake Placid Sarajevo Calgary Albertville

10 15.5

ABC ABC ABC NBC

91.5

309 243

Hores Emissió

Seu

(15) (17) (27) (37) (43) (53) (63) (94)

Roma Tóquio Méxic Munic Montreal Moscou Los Angeles Seúl Barcelona

Drets Milions $

0.660 1 4.5 7.5 25 85 225 308 401

Hores Emissió

Cadena

(20) (14) (44) (76) (76) (150)

CBS NBC ABC ABC ABC NBC ABC NBC NBC

(187)

(180)

'


L'Olimpíada Cultural: objectius, programa i desenvolupament

Josep Subiros Conseller Delegat d'Olimpfada Cultural, S.A.

Sempre he pensat que un deis grans elements culturáis deis Jocs, segurament el mes important, el mes decisiu, son les cerimónies, i moltes vegades he pensat que hauria estat molt bé que l'Olimpíada Cultural com a tal participes en les cerimónies. I, de fet, ho hem fet una mica, parlant amb els responsables.

pero sobretot ho és que aquesta celebració deis Jocs siguí una empenta important per a la ciutat. El fet que els Jocs son una gran ocasió de renovació, de modernització en el terreny de les infraestructures, deis sistemes de comunicació, del tránsit, etc., hem volgut transportar-lo al terreny cultural, i utilitzar els quatre anys deis Jocs per donar una empenta especial tant a la vida cultural com a la infraestructura cultural de la ciutat.

La tradició d'una presencia cultural important ais Jocs Olímpics ja existia en els Jocs de i'antiguitat, i va ser reinstaurada peí Baró de Coubertin a partir de la renovació deis Jocs Olímpics de l'era moderna. De tota manera, creiem que la proposta cultural en el sentit estríete d'activitats o accions culturáis relativament convencionals que fem en el Projecte Olímpic de Barcelona és una novetat. En primer lloc, és novetat per la seva extensió. Tradicionalment, durant tot aquest segle, els Jocs Olímpics han anat acompanyats d'una proposta cultural, pero limitada en el temps -cosa que no vol dir que no hagi estat en molts casos de gran qualitat- a les setmanes immediatament anteriors i a les setmanes durant les quals es celebraven els Jocs Olímpics. En certa manera, era un producte cultural molt subsidiari deis Jocs, un projecte, d'animació de l'entorn de les competicions esportives, cosa absolutament legítima i important. També farem aixó a Barcelona durant l'any 92. Celebrarem un Festival Olímpic de les Arts -nom ja consagrat per la historia- que tindrá en gran part aquest paper de donar un cert suport, una potenciació, un prestigi cultural, a la celebració deis Jocs. A part del que farem l'any 92, que respon una mica a la tradició acumulada aquest segle, nosaltres ens hem plantejat, a Barcelona, la realització d'un programa cultural mes ampli, tant de durada -quatre anys- com d'abast temátic i d'objectius. Nosaltres ens hem plantejat un programa de quatre anys, que va comencar just quan van acabar els Jocs de Seül. El primer que vam fer va ser organitzar una gran Festa Ciutadana de recepció de la bandera olímpica de Seül i vam fer una primera exposició, ara ja fa tres anys, sobre els impactes que es podia preveure que els Jocs Olímpics tindrien sobre Barcelona. Vam comencar així perqué, d'alguna manera, el nostre plantejament general és que és important una bona celebració deis Jocs,

En aquest sentit ens hem guiat per uns eixos básics, que son els que han anat inspirant totes les nostres activitats i que molt resumidament podem detallar. D'una banda, intentem, dins del nostre ámbit cultural -que en primer lloc és el cátala, mes generalment l'espanyol, mes generalment encara l'europeu-, que algunes de les grans riqueses históriques de la nostra cultura siguin, d'alguna manera, mes reconegudes del que ho han estat históricament. No només reconegudes internacionalment -que també ho pretenem- sino, fins i tot, reconegudes internament. En aquest sentit hem portat a terme recentment una experiencia important, que és una gran manifestado cultural complexa, al voltant del tema del Modernisme -anomenem Modernisme les expressions culturáis i artístiques produides al final del segle XIX i al comencament del segle XX-. Un personatge absolutament destacat d'aquest moviment és Antoni Gaudí, pero n'hi ha molts d'altres. Aixó és un valor que fa temps que és conegut. Els japonesos l'han descobert fa deu anys i l'han convertit en un auténtic mite, pero, a un nivell internacional mes ampli i a un nivell interior, aquest fenomen del modernisme no era encara prou valorat. Fins i tot, recentment hi ha edificis modemistes que han estat destrurts per no haver estat prou reconeguda la seva importancia. Amb aquesta operació que hem fet s'ha aconseguit un grau de reconeixement intern i extern que jo cree que haurá posat la defensa d'aquest patrimoni historie a un nivell prácticament inatacable. Junt amb aquest reconeixement del patrimoni de la historia, de la tradició, juguem la carta de la potenciació de la capacitat d'innovació. És el cas d'aquest país petit, pobre en recursos naturals, pero que és, en canvi, ric en recursos creatius. Una de les coses que venem aquí és disseny. D'alguna ma-


ñera, el disseny és una de les grans expressions culturáis. Una de les coses que ha potenciat i está potenciant molt clarament l'Olimpíada Cultural és tot el que pugui ser una certa «sofisticació creativa», perqué creiem que és una de les bases d'una possible competitivitat com a ciutat per al futur. Reconeixement de la tradició, potenciació de la creació, i tot aixó, sempre que es pugui, en régim de coproducció, d'intercanvi, no només amb una actitud de «nosaltres sois ho farem tot». En el camp de la cultura, les operacions de coproducció moltes vegades son dif ícils, pero també moltes vegades son absolutament necessáries. En el cas d'una cultura petita, com la catalana, és encara mes necessari. Si no hi ha obertura, no hi ha oxigen, no hi ha vida. Només viuen les petites cultures capaces d'obrir-se una mica i assimilar coses de l'exterior. El període olímpic és una ocasió excepcional per a aquest contacte, per a aquest intercanvi. Hi ha un últim element, molt difícil d'avaluar -aqüestes coses que els he dit fins ara es poden mesurar en programes concrets, en visitants, en espectadors, en diners gastats-, pero que nosaltres ens vam marcar com a objectiu en plantejar l'Olimpíada Cultural. Vostés deuen reconéixer que, durant aquests últims tres o quatre anys, Barcelona está experimentant una dosi de canvi físic importantíssima, i aixó vol dir que experimenta una dosi de problemes per a la vida quotidina importantíssima -la qüestió del tránsit és la mes evident, pero n'hi ha tantes d'altres, com la pols, la contaminado..., tot el que va associat a un procés molt intens de renovació de la ciutat-. Aixó, evidentment, no ho arregla l'Olimpíada Cultural, pero sí que hi ajuda el fet de no esperar el moment deis Jocs per teñir les coses ben acabades, ben presentades, i teñir un gran éxit organitzatiu. És positiu el fet que, ja abans, des del moment que es comencen a organitzar els Jocs, es vagin fent activitats que teñen un sentit en elles mateixes, com és el cas de les culturáis, moltes de les quals prefiguren coses per al futur. Hem fet un gran treball d'explicar cap a on anava la ciutat amb el projecte olímpic Creiem que ha ajudat a establir una complicitat, una consciéncia d'alló que el projecte olímpic significava i, en aquest sentit cree que estem essent un bon suport del projecte olímpic general.

Finalment, tot el projecte de l'Olimpíada Cultural apunta, per dir-ho així, no només al 92, sino també al 93: haver millorat una mica les pautes de realitzacions culturáis de la ciutat, de consum cultural, haver contribuTt a crear equipaments, infraestructures culturáis, i mirar que la ciutat del 93, grácies a tota l'empenta generada pels Jocs Olímpics, sigui absolutament positiva. Amb aixó estic dient que no tots els projectes de l'Olimpíada Cultural teñen, necessáriament, una especial relació amb l'esport. El que demana la Carta Olímpica, i nosaltres estem intentant fer-ho, és que els programes culturáis vinculats ais Jocs Olímpics tinguin el mateix nivell de qualitat que les competicions esportives, pero no que siguin programes culturáis de temática esportiva. Nosaltres hem portat aixó fins al final, ¡ hem intentat desenvolupar un programa substantiu peí que fa ais temes culturáis, molt subsidiari deis projectes de la ciutat. Sempre en estreta coordinació i fraternitat amb el projecte olímpic en general, pero, al mateix temps, amb una forta autonomía. Aixó s'ha traduít, per exemple, en una qüestió organitzativa important. L'Olimpíada Cultural está gestionada per una societat autónoma, una societat creada peí Comité Organitzador deis Jocs, pero que ha creat un instrument especial per dur a terme el programa cultural. Una societat anomenada Olimpíada Cultural Societat Anónima, amb estatuís propis i funcionament propi, dependent del consorci olímpic, pero amb una capacitat de gestió autónoma important per poder atendré els projectes culturáis amb l'especificitat que demanen, i amb l'agilitat de resposta necessária per a aquests projectes. Finalment, tractaré el tema del f ¡nancament. La veritat es que l'Olimpíada Cultural només és possible grácies ais Jocs Olímpics, en el seu gruix fonamental. A final del 1988 es va fer un pressupost general per ais quatre anys de, en nombres rodons, cinc mil milions de pessetes -exactament, cinc mil cent vint-. D'aquests 5.120 milions de pessetes, el Comité Organitzador deis Jocs n'aporta tres mil cinc-cents, i els aporta a partir de la seva propia generació de recursos -deis drets de televisió, de la venda de mascotes, de la venda de


tíquets-. Del conjunt de recursos generats pels Jocs Olímpics, hi ha tres mil cinc-cents milions de pésetes, una mica mes d'un 3%, que es dediquen a finalitats específicament culturáis, en sentit limitat -a part de les cerimónies, deis elements del logo, etc.-. D'altra banda, a mes d'aquests recursos que hi destina el COOB, la societat Olimpíada Cultural, S.A. també té capacitat per generar recursos addicionals per mitjá de patrocinis específics, d'edicions, de vendes, etc.

Hem calculat - i , encara que anem una mica endarrera en els objectius, no n'acabarem gaire lluny- que generaríem uns mil cinc-cents o mil siscents milions de pessetes mes, de manera que al final, en aquests quatre anys, hi haurá hagut una inversió neta en cultura, com a fruit directe de Jocs Olímpics, de cinc mil milions de pessetes. En aquest sentit, indubtablement. Taponado cultural que els Jocs Olímpics hauran fet a Barcelona, a part de moltes altres, haurá estat decisiva.


La política cultural dayant de rexcepcionalitat olímpica

Eduard Delgado Director del Centre d'Estudis i Recursos Culturáis de la Diputació de Barcelona

Vull agrair al Centre d'Estudis Olímpics i ais organitzadors d'aquest Simposi no tant haver-me convidat a mi personalment, sino haver convidat un nucli d'interessos en relació amb les polítiques culturáis. El fet que en Miquel de Moragas i en Manel Pares Maicas hagin estat l'ánima d'aquest Simposi fa que aquesta invitació sigui comprensible en la mesura que amb ells he compartit, des de fa molts anys, abans que es penses presentar una candidatura ais Jocs Olímpics des de Barcelona, un interés per la relació entre les polítiques culturáis i les polítiques de comunicado. Quan, joiosament, l'ocasió olímpica ho ha permés, aquests interessos es desenvolupen i, personalment, manifestó el me desig mes gran que l'éxit coroni les activitats d'aquest Centre d'Estudis Olímpics.

aviat tomarem a parlar de crisi-. Quan li vaig fer unes notes d'un article que es deia: «Crisi en el món de l'art», ell ho va rebre amb alarma perqué feia molt temps, deia, que no sentía parlar de crisi en el món de l'art. Últimament semblava que, si mes no, es podía evitar aquest concepte en l'art en general. Pero sí que és cert que hi ha una certa ressaca després d'una década bastant trista en materia d'art i cultura a tot el món. Potser l'única salvació que va teñir la década anterior van ser les transformacions deis paísos d'Europa central i oriental. Els artistes ja s'estan comen^ant a cansar de somriure mentre diuen: «Sí, el que vosté maní» alhora que preparen una actuado en materia de teatre, d'arts plástiques o de música, al gust d'un comissionador exigent.

La tesi d'aquesta exposició meva és que les polítiques culturáis son joves al nostre país. Els Jocs Olímpics arriben en un moment en el qual ja per elles mateixes hi haurien tingut un impacte unes polítiques culturáis joves, tendres i inexpertes com les del nostre país, impacte que será multiplicat pels Jocs. I aquest impacte pot ser positiu o negatiu -probablement, será totes dues coses-

Molts intermediaris que, a l'época deis 80, van interessar-se per entrar en el món de l'art, pensant que era divertit obrir una galería d'art, o posant-se a gestionar determinades instal.lacions, equipaments o projectes a mig camí entre l'art i el món industrial i comercial, sembla que avui se'n tornen a les seves explotacions costaneres, ais seus restaurants de marisc. Están tornant cap a un tipus d'explotacions mes rendibles i menys conflictives.

Proposaré algunes línies de pensament amb les quals es pugui, mes que minimitzar l'impacte negatiu deis Jocs Olímpics en les polítiques culturáis, aprofitar-ne l'impacte positiu per fer que aqüestes polítiques culturáis, que están en un estadi d'experimentació al nostre país, puguin beneficiar-se d'aquest esdeveniment. Cree que és una empresa important, perqué els Jocs passaran, pero les polítiques culturáis hauran de continuar i, si tot va com pensem alguns, les polítiques culturáis creixeran en importancia i centralitat en la nostra societat, com ja han anat fent d'uns quants anys enc,á. Abans de fer una exposició mes detallada, voldria fer una reflexió sobre el tema de l'art i la cultura en el moment que estem vivint. Si he dit que els Jocs Olímpics arriben en un moment d'una certa indefensió o d'una certa tendresa de les polítiques culturáis, cree que també arriben en un moment d'una certa indefensió i d'una certa vacil.lació en el món de l'art. Un bon amic meu de Glasgow, que ha estat l'ánima de «la Ciutat Europea a Glasgow», va demanar unes notes sobre el post-mortem de Glasgow, i aquest indica una certa crisi en el món de l'art -potser és que

Els polítics, que finalment van comentar a veure la llum a mitjans deis anys 80, ara confirmen i estan d'acord a admetre que el seu interés, la seva inversió cultural, realment, ha servit. Perqué un teatre, una bona galería d'art, és un complement excel.lent d'un centre comercial. També hem de veure com els especuladors immobiliaris que, en un moment donat, van intentar respectar les normes urbanístiques, que tendien a afavorir el naixement i creixement d'equipaments culturáis, avui dia han trobat la forma de girar les restriccions a l'inrevés i ignorar les normes que induien a una inversió urbanística en materia de cultura. Peí que fa ais activistes locáis, els voluntaristes de la cultura, una mica cansats de fer de David contra Goliat, van deixant la lluita -i aixó ho veiem en la desmobilització progressiva en tot el món occidental peí que fa ais moviments culturáis voluntaris- i sembla que, peí que fa a la creació artística, neixen dues formes artístiques noves. Aixó podría semblar optimista, pero potser no ho


és tant. Una de les formes artístiques que es comenca a practicar amb mes efusio a l'Europa avancada és la de les auditories culturáis i el consulting cultural -aixó ha esdevingut una forma d'art. L'altra és la inducció de l'esponsorització, és a dir, Vsponsor shoot business. Pensó que aqüestes son les dues formes d'art que caracteritzen aquest final de segle. Jo cree que aquest romanticisme bohemi que veiem, que de fet es tradueix en un funcionament molt desorientat del món de l'art i del món de la cultura, presideix el nostre context cultural, amb mes ombres que no pas llums. La creativitat no es troba, segons molts deis nostres col.legues, especialment del món de l'audio-visual, en el seu millor moment. Les línies de cultiu d'educació artística, de projectes experimentáis en el món de l'art, a mitjá i a llarg termini, están caient en mans de l'especulació immediata, del festival a corre-cuita i de l'encárrec de coproducció sense gaires miraments. Cree que podem dir que aquests Jocs Olímpics arribaran en un moment feble, en un moment desorientat en el món de l'art, de la producció i de la creació artística. Per aixó cree que és important referir-nos a polítiques culturáis. Polítiques culturáis que, evidentment, han adquirit una importancia, perqué veiem que hi ha una demanda social de polítiques culturáis, de la mateixa manera que n'hi ha de polítiques educatives, de polítiques sanitáries, o de comunicació. De fet, aquesta demanda de polítiques culturáis ha anat creixent des de l'any 59, quan es va crear el ministeri de Cultura a Franca. Podem dir que va ser una resposta del poder a aquesta demanda. Aquesta demanda ha anat creixent fins i tot en paísos tradicionalment al.lérgics a les polítiques culturáis: fa poques setmanes vaig acabar un paper per a l'Arts Council of Great Brítain encarregat per ells perqué están fent un primer National Estrategy For the Arts, una primera Estrategia Nacional per a la Cultura, cosa extraordinaria en un país que sempre s'ha distingit per vantar-se que la seva política cultural era no teñir política cultural. Hem vist que les polítiques culturáis son multifuncionals, que ens serveixen per a moltes coses. Poden cobrir objectius económics -tots sabem el que pot implicar en una petita ciutat la inversió

en un complex on hi ha una discoteca, un teatre, una sala de festes i, segurament, una galería d'art. Podem veure que poden cobrir objectius económics dins del món de l'ocupació. Tothom sap, avui, que les polítiques culturáis son les millors per donar ocupació al sector de la societat que és mes inocupable, el sector que está en un atur mes crónic en el món occidental, que és el sector deis joves amb educació, és a dir, el sector de la gent que té una educació, que, per tant, no agafará qualsevol feina i que, per tant, s'estima mes quedar-se a casa que fer una feina que creu que no correspon a les seves expectatives i ambicions. El sector cultural és el que ocupa aquesta gent que, a mes a mes, és una gent que crea opinió. Les polítiques culturáis poden cobrir també objectius de correcció de moviments de població, amb una relació amb l'urbanisme. Poden ajudar a crear una integració social allá on no n'hi havia, poden contribuir a una articulado territorial allá on no hi era, poden contribuir a fer que un determinat valor que existeix en un territori, en absolut a nivell de patrimoni, tingui una repercussió sobre la resta de la vida productiva. Les polítiques culturáis, dones, en primer lloc, son multifuncionals, i en moments com els d'ara veiem que aquesta mutifuncionalitat és molt útil. Només hem de mirar el nostre país i les diverses ¡nstitucions publiques i privades: les caixes d'estalvi teñen política cultural, segons quins bañes teñen política cultural, algunes grans corporacions en teñen, grans fundacions en teñen. Cadascun d'ells afaicona aquesta eina per a la feina que creu que és mes útil. En segon lloc, les polítiques culturáis son el resultat de consensos. No son gaire bones per fer consensos, pero son el resultat de consensos socials, polítics, i son grans elaboradores d'aquests consensos, els fan créixer, els fan ampliar el seu camp d'actuació. En aquest sentit podem dir que, en el cas, per exemple, deis Jocs Olímpics de Barcelona, els Jocs Olímpics en si mateixos no creen un consens, son fruit d'un consens que ja existia abans. Pero un cop s'engega aquest projecte, veiem que tot aquest ámbit comunicatiu, cultural i esportiu és un instrument de multiplicado d'aquest consens social -sobretot el social, no em refereixo al polític.


Tammateix, s'ha de dir que les polítiques culturáis, al revés de les educatives, requereixen un mínim de consens abans de poder funcionar. No pots aplicar una política cultural on no hi ha un mínim de consens. En canvi, sí que pots aplicar una política educativa a base de crear una nomativa escolar forta. Els consensos son importants perqué valoritzen moltíssim el paper de les polítiques culturáis. Avui día, en certs camps, ¡ grades ais mitjans de comunicado, és relativament fácil obtenir aquest mínim grau de consens, pero -i aquí faig un apunt dedicat ais col.legues del món de la comunicacióles polítiques de comunicació aconsegueixen un primer grao de consens. Per anar mes enllá calen polítiques culturáis.

vegada en aquest segle, en aquest país -llevat del període escás de la Catalunya de la Mancomunitat o del període escás de la República-, que la fundó pública assumeix responsabilitats culturáis. Quan ho fa és ja en una conf iguració que no és solament la de l'Estat, sino la de les corporacions autonómiques, i de les corporacions locáis. Si ho mirem en termes de despesa, a Espanya, avui, la despesa local és la mes gran entre les que fan els tres nivells d'administració: local, autonómica i estatal. És a dir, Espanya és, en materia de despesa cultural i, peí que fa a la funció pública, una pirámide invertida, en la qual la part mes ampia correspon a les corporacions locáis, la part del mig a les regionals i la de sota a l'Estat, quant a xifres globals.

Aixó és significatiu perqué no son gaires els paísos que teñen aquesta conf iguració. Si mirem el cas de En tercer lloc, les polítiques culturáis son instruFranca, hi ha una ¡mportant presencia de l'Estat; ments estratégics. No son només multifuncionals, en segon lloc, gairebé enquadrades en la mateixa no només son multiplicadores de consens, sino que quantitat, venen les corporacions locáis, i només en també teñen una labor estratégica. Moltes vegatercer lloc hi ha les corporacions regionals. des actúen indirectament, creant una federació de consensos socials, polítics o económics. Aixó és Aqüestes característiques fan que el desenvoluparticularment útil en un moment com ara, en el pament de la consciéncia pública quant a responqual les nostres comunitats, els nostres paísos, es sabilitats per la cultura a Espanya hagi estat difeveuen abocats a consensuar, a coordinar-se, a rent de la d'altres experiéncies europees federáis, articular-se en xarxes que van molt mes enllá de no federáis, centralitzades o no centralitzades. les del territori propi: en xarxes europees, en xarTambé el cas d'Anglaterra és absolutament divers xes del món de la Mediterránia nord i sud, en de tots els altres per tal com hi ha una centralitxarxes que teñen a veure amb nuclis de poder no zació efectiva, pero no directament de l'Estat, sino localitzats, com per exemple les grans corporad'un organisme que funciona per un estatuí reial, cions de la comunicació, els grans emporis de les que té una relació de xarxa, amb diferents graus industries culturáis. de distancia, amb els seus aparells regionals. Amb aqüestes tres característiques he volgut resumir les polítiques culturáis. Els Jocs Olímpics col.loquen aquest element contundent en un país com el nostre, que estava comencant a exercitar les polítiques culturáis, a veure per assaig i error quines eren les virtualitats, els defectes, les mancances... qué es podia esperar i qué no es podía esperar de l'aplicació de unes polítiques culturáis. Sabem que Espanya, d'encá de la Constitució, sitúa la cultura en un punt elevat de la normativa jurídica -quant a les normes jurídiques básiques-; sabem que el procés d'assumpció pública de responsabilitats culturáis a l'Estat espanyol va unit al procés de descentralització regional política i administrativa. Aixó vol dir que gairebé és la primera

A Espanya també s'ha de considerar que, d'encá del 1979, quan hi va haver les primeres eleccions municipals, les etapes que ha seguit la política cultural son molt clares. Una primera etapa fou la de la celebració de la democracia, de la festa, amb l'ocupació del carrer, l'exhibició de símbols, personatges i obres que havien estat proscrits peí régim feixista. Espanya visque, entre el 79 i el 81, un important primer moment d'una política adrecada a treure taps, a treure barreres, a desbloquejar. En una segona etapa es reorganitzá, sense éxit, la iniciativa associativa local en materia cultural i, a poc a poc, es guanyá una presencia, una prio-


ritat i un protagonisme de la fundó pública. Aquest protagonisme, evidentment, va en detriment de l'ámbit del voluntariat -es parla molt de voluntariat de molts tipus, pero poc del cultural. Sí que és cert que no va ser culpa, segons la meva opinió, de la funció pública, el fet que el voluntariat cultural perdés la seva forca. Era necessari que hi hagués una iniciativa, partint d'una altra generació, d'un altre tipus de configuració de poder, que dugués a terme aquesta segona etapa. Una segona etapa que es va caracteritzar per la implantado d'algunes normes del joc entre el públic i el privat, i sobretot entre el públic i l'associatiu. Aquesta etapa va acabar cap a l'any 1982. Una tercera etapa, que ocupa fins al 86-87, fou una etapa important de construcció d'equipaments i d'inversió pública en materia de cultura. Una quarta etapa, que ha durat fins ara, fins l'any 90, és la d'omplir de contingut básic aquests equipaments: programacions d'espectacles programacions d'exposicions, programacions de música... buscant sobretot una normalització de l'oferta cultural al nostre país. Ara enstrobem, comencant aquest any 91, en una nova etapa, que coincidirá amb els Jocs Olímpics. Una etapa en la qual les polítiques culturáis están lleugerament desorientades perqué s'adonen que, havent cobert aquests deu o dotze anys de polítiques culturáis locáis, territorials, amb un consens important amb el sector associatiu i amb el sector privat -especialment a partir de l'any 85-, en aquests moments hi ha el repte de la qualitat, el repte de donar sentit a unes expectatives de qualitat de vida en materia cultural. No n'hi ha prou d'haver construit una casa de cultura, una sala d'exposicions, un teatre. Ara cal omplir-ho, i no de qualsevol cosa, sino de contingut que siguí raonablement considerat de qualitat per tothom.

idea d'una síntesi, una encapsulació de la realitat. La nostra societat, grades ais Jocs Olímpics, pot veure com a positiu fer síntesi de les coses, encapsular realitats en pastilles vendibles a través deis mitjans de comunicado. -Fomenten l'efecte saló, exhibicionista, de la cultura. -Fomenten la superficialitat, perqué s'ha de donar tot encapsulat i en pocs dies. -Fomenten la unidireccionalitat, és a dir, jo comunico amb el món pero el món no comunica amb mi. -Fomenten que la televisió esdevingui un paradigma cultural important, gairebé el mes important. -Fomenten un impuls cap a l'experiéncia anónima massificada, i no pas cap a l'experiéncia humana individualitzada. Evidentment, els Jocs Olímpics també teñen unes connotacions culturalment positives: -Promouen una identitat ofensiva, és a dir, som els qui som i ho expliquem. -Modemitzen les practiques culturáis. -Mundialitzen, en el bon sentit de la paraula, és a dir, ens donen consciéncia de l'existéncia d'un món mes enllá de la nostra vida quotidiana. -Ens donen una inflexió histórica consensuada: els ciutadans d'aquest país viurem aquest punt del 92 com un punt comú en les nostres vides, com a ¡nflexió d'experiéncia -aixó és bo per a la integració social futura. Ens donen una alta valorado de les nostres formes culturáis, de les nostres formes de vida, de les nostres formes d'art.

Aquest és el moment que arriben els Jocs Olímpics; pero també arriben alguns problemes, perqué, en aquest moment que comenca a sentir-se el clam de la qualitat, els Jocs Olímpics ens poden portar una serie d'elements que poden comprometre aquesta lluita per la qualitat:

Aixó son aspectes negatius i positius i, per acabar, vull dir a quines hipótesis de polítiques culturáis indueix aixó, quins son els seus efectes en les polítiques culturáis. Son efectes integradors, modernitzadors, internacionalitzadors. Efectes de fomentar l'esdeveniment, de fomentar la massificació, de fomentar la rendibilitat económica. En conclusió, fomentar alió que els anglesos en diuen the middle ofthe road, és a dir, no la mediocritat, pero sí les formes d'art que son acceptables per tothom i, per tant, no teñen un carácter especialment punyent. És cert que si ets a the middle of the road estas molt bé perqué estás segur; el problema és que a the middle of the road és on t'atropella el camió.

-Els Jocs Olímpics ens porten la cerimónia de la planetarització de la cultura, pero ens porten la

El que vull dir és que només fent un examen de les subseus a les províncies de Barcelona ja veiem


com s'estan produint canvis en la política cultural d'aquestes ciutats -estem parlant de Castelldefels, de Badalona i d'altres ciutats. Es fan les polítiques culturáis pels Jocs Olímpics. Hi ha aspectes positius i negatius: induiran a una competitivitat mes gran de les polítiques culturáis pero, d'altra banda, induiran a una legitimado de la massificació, de «tot el que surt a la televisió és bo». ¿Qué és el que demanem els qui pensem en polítiques culturáis? Aprofitar els Jocs Olímpics per obtenir el millor de les experiéncies d'aquesta organització, perqué puguin ser apofitades per les polítiques culturáis que s'han de desenvolupar en aquesta década, en el futur. Els Jocs Olímpics hauran generat una extraordinaria quantitat de coneixements de gestió, d'esdeveniments públics, d'esdeveniments mediátics, d'esdeveniments en els quals compta l'organització respecte a la ritualització d'un fet públic. Els Jocs Olímpics hauran

generat una gran experiencia en materia d'interés deis mass media en relació amb la cultura. Hauran generat una gran projecció del nostre país cap a l'exterior: será conegut i, possiblement, aixó obrirá certs mercats per al nostre producte cultural, Els Jocs Olímpics hauran donat una imatge qué és un gran esdeveniment ciutadá. Jo cree que, en aquest sentit, si aconseguíssim fer que de l'experiéncia deis Jocs Olímpics del 92 se'n poguessin derivar notes cap al futur, les polítiques culturáis futures se'n podrien aprofitar. Jo cree que els aspectes negatius i positius podrien arribar a sintetitzar-se en una útil i eficac contribució al futur, perqué els Jocs s'acaben el 92, pero el futur encara no s'acaba. Un darrer punt: els propers Jocs Olímpics de Barcelona segurament no serán esportius; si hi ha d'haver uns altres Jocs Olímpics, serán realment culturáis,


4 y •

INFLUENCIA DELS JOCS OLÍMPICS EN L'ESPORT • _ rv i

i

L\.ni

ii;i


Influencia deis Jocs Olímpics en Pesport: una relació complexa

Nuria Puig Professora de Sociología de l'Esport de I'INEF de Catalunya

Introducció. El títol sobre el qual s'ha de reflexionar és la influencia deis Jocs Olímpics en la práctica esportiva. És un tema molt difícil des d'un punt de vista metodológic. De quina manera podem controlar que un esdeveniment de la importancia deis Jocs Olímpics és el que influeix en la práctica esportiva i en quina mesura?, és una qüestió complexa a l'entorn de la qual no hi han massa estudis: és una perspectiva d'análisi poc explorada. Així.doncs, el que faré és oferir un marc per a la reflexió a partir de les dades que m'ha estat possible d'obtenir. El punt de partida a l'entorn del qual organitzaré tota la discussió és el següent: els Jocs Olímpics no teñen una influencia directa en la práctica esportiva. El mecanisme mitjancant el qual hi influeixen és molt mes complex i té relació amb altres elements o altres condicionaments de carácter social, polític i económic. No perqué a Barcelona s'hagin de celebrar uns Jocs Olímpics l'any 92 la práctica esportiva augmentará automáticament. El que succeeix és que en aquesta ciutat es donen unes circumstáncies que afavoreixen l'impacte de l'esdeveniment olímpic en la práctica esportiva. L'exposició té dues parts. A la primera comento com funciona el sistema esportiu contemporani i quina és la seva evolució. A la segona, analitzo l'evolució de la práctica esportiva a Espanya del 1968 al 1990; les dades estaran relacionades amb el marcteóric proporcionat a la primera part. A la fi faré una recapitulació de tot, relacionant Jocs Olímpics i increment de la práctica esportiva. 1.-L'esport en la societat contemporánia L'ánalisi que duc a terme es basa en les contribucions de García Ferrando (1991), Klaus Heinemann (1991) i Gunther Lushen (1966). L'esport contemporani está evolucionant des d'un sistema tancat cap a un sistema obert terriblement implicat amb altres esferes de la vida social. Quan parlo de sistema tancat, em refereixo a l'esport en el seu origen, a l'época de l'Anglaterra de la revolució industrial. Pot ésser caracteritzat amb els cinc punts següents:

-És un esport orientat a assolir una fita: guanyar. És l'esport de la performance. -És un esport altament reglamentat en el temps, en l'espai i en les normes. -És un esport amb un esquema de valors uniforme, homogeni. No hi ha diversitat de concepcions, sino que tothom té ciar alió que és un bon (o una bona) esportista. -L'atleta -el qui practica l'esport-té un paper central en aquest sistema; tot gira al seu voltant. -Tot el sistema está fonamentat en l'estructura de club, entes segons la concepció tradicional: dirigents, participado en Migues esportives, adhesió a una federació, primer regional, després nacional i finalment internacional. Aqüestes característiques, i la definició subjacent, ja no serveixen per explicar tota la realitat de l'esport contemporani. No es pot dir, per exemple, que els o les protagonistes de l'esport siguin els atletes en el sentit tradicional, perqué, cada dia mes, assistim a la diversificado deis esportistes: persones grans que s'incorporen al sistema de práctica esportiva, disminuíts, dones... Ja no es tracta de la imatge clássica a la qual em referia. De la mateixa manera, els valors o les aspiracions que es teñen respecte a l'esport están canviant. A les enquestes s'observa com les motivacions i els interessos son molt variats. També és molt interessant veure la diversificado de la trama associativa. Ja no hi ha un sol tipus de club esportiu, tal com acabo de definir-lo. Hi ha associacions esportives que s'autoqualifiquen «d'esport per a tothom», la finalitat de les quals no té res a veure amb els circuits federatius. El seu objectiu consisteix mes aviat a oferir la possibilitat de fer esport a persones que no teñen ambicions relacionades amb la performance. Una altra característica és la diversificado constant de les practiques esportives; sempre apareixen noves activitats. Totes aqüestes circumstáncies son les que condueixen els autors esmentats a rebutjar una definició tancada de l'esport contemporani. La definició clássica explica una part del fenomen que no abas-


ta la seva complexitat. Cal, dones, trobar una definido que entengui l'esport com un sistema obert, diversificat, amb profundes relacions amb els mons de l'economia, deis mitjans de comunicado, de la política, de la culturaCal que s'entengui l'esport contemporani com un sistema obert constituTt per diversos subsistemes que adopten unes formes o les altres segons les realitats(Puig, 1990).

tadores hi teñen un paper fonamental. També requereix uns espais específics que comporten dificultáis especifiques, per tots els problemes de violencia, de seguretat en els estadis, etc. Jo cree que hi ha un element importantíssim en els processos comunicatius que suscita entre els diversos actors d'aquest subsistema. Sovint s'ha dit que en l'esport espectacle l'important no son els equips que juguen, sino els processos comunicatius que s'estableixen entre espectadors i jugadors.

Al país on vivim, cree que podem parlar de quatre subsistemes relacionáis entre ells pero amb relativa autonomía. Cada subsistema té una lógica propia, un eix vertebrador, que el diferencia deis altres (Lushen, 1986). Podem parlar deis següents: el deis practicants, el de l'alt nivell, el de l'espectacle i l'escolar. Relacionant aixó amb el tema de la meva intervenció, el mes interessant és veure com els Jocs Olímpics poden teñir incidéncies mes o menys impactants sobre cada un d'ells.

Finalment, tindríem el món de l'escola, que té una alta implicació en el sistema educatiu i una problemática que, mes que anar Hígada ais interessos de les federacions internacional o ais de l'esport espectacle, té una profunda relació amb l'esport escolar i amb la institució escolar.

Quan parlo del subsistema deis practicants, em refereixo a totes aqüestes persones que están apareixent a l'escena esportiva deis darrers anys. No hi ha la recerca de la performance: la gent fa competició, pero per divertir-se. Hi ha moltíssims participants -els increments de la práctica esportiva pugen precisament per aixó. En aquest subsistema, les institucions publiques i privades están altament relacionades, i l'esport es practica en espais multifuncionals, una mica pertot arreu. Aixó té una lógica molt diferent del que seria el subsistema de l'alt nivell, que s'articula i té rao de ser peí máxim rendiment, la recerca de l'éxit absolut, en el qual és básica l'excel.léncia d'installacions, d'entrenadors i de suport de tota mena per a l'atleta. Necessita una trama institucional específica que contribueixi a assolir aqüestes fites. Si en mirem el nombre de practicants actius, és molt inferior a aquell al qual em referia abans. Un subsistema autónom, pero profundament relacionat amb els altres, és l'esport espectacle. Segur que sense esport d'alt nivell no hi hauria espectacle, pero també és veritat que per entendre el que és el món de l'esport espectacle cal incorporar nous elements a la reflexió, perqué no hi hauria espectacle sense mitjans de comunicació. En aquest subsistema, els espectadors i les espec-

A mi em sembla que, si ens preocupem de parlar de la influencia deis Jocs Olímpics en la práctica esportiva, el primer que hem de fer és entendre aquesta práctica esportiva, que, com fins ara he dit, está molt diversificada. Jo cree que l'impacte que els Jocs Olímpics poden teñir en cada un d'aquests subsistemes és molt diferent, i diria que pot afectar el desenvolupament d'un d'ells mes, o menys, que no pas deis altres. Aixó seria el primer pas de la reflexió. Jo cree que, si pensem en els Jocs Olímpics i la práctica esportiva, veurem que els Jocs Olímpics teñen mes relació amb el que seria el món de l'esport d'alt nivell i el món de l'espectacle que no pas amb el món de la práctica esportiva, que és un subsiste ma que, per desenvolupar-se, té necessitats diferents de l'existéncia o no d'uns Jocs Olímpics. Ara parlaré de l'evolució de la práctica esportiva a Espanya des d'un punt de vista tant quantitatiu com qualitatiu. A continuació reflexionaré sobre qué és el que pot haver motivat els ¡ncrements que hi ha hagut, que no és exclusívament -no dic que no ho sigui, sino que no ho és exclusivamentl'existéncia d'uns Jocs Olímpics a Barcelona. Peí que fa a l'evolució de practicants amb llicéncia federativa a Espanya -em baso ,principalment, en dades de les enquestes realitzades peí professor Manuel García Ferrando-, s'observa que hi ha una diferencia en l'evolució del nombre de llicéncies federatives i la práctica esportiva de temps


lliure. De l'any 68 al 86 hi ha hagut un increment notori del nombre de practicants, i el nombre d'esportistes amb llicéncia federativa també ha augmentat, pero molt menys espectacularment que el deis practicants en general. Sembla, dones, que el model esportiu que tendeix a imposar-se no és precisament el del món federatiu, sino que és un altre que, com he dit, té mes relació amb aquest sistema obert de valors i motivacions diferenciades.

evidentment, tampoc no teñen una motivado orientada a la performance.

Una última taula -que ha estat feta per Jesús Martínez del Castillo- indica que l'esport contemporani és profundament dinámic. No podem dir que hi hagi 27 esports, 28 esports. Aixó respon a l'olimpisme: en l'olimpisme sí que el nombre d'esports és limitat, i cada cop que s'incorpora un nou esport ais Jocs Olímpics hi ha tota una serie de debats. Pero la práctica esportiva és molt mes Podem veure la mateixa idea, quant ais esports canviant. Jesús Martínez del Castillo, agafant mes practicats, -aquí em sap greu no teñir les dapractiques amb l'origen en esports concrets, mosdes de l'enquesta-, en el que el doctor García tra com n'hi ha alguns que, aquests últims anys, Ferrando está a punt de presentar, sobre els esports mes practicats l'any 90. Jo només tinc les da- s'han diversificat moltíssim, s'han anat adaptant a una gran quantitat de motivacions i d'interessos des de l'any 86. Pero ja son unes dades interessants: al costat d'esports que podríem dir tradicio- que tenien els esportistes. Per exemple, la natació: nals, com és el fútbol o el básquet, n'hi ha d'altres hi ha infinites activitats recreatives al medi aquáque no son ni molt menys els convencionals: carre- tic o bé practiques a pares aquátics recreatius; d'una idea d'activitat esportiva a l'aigua hem pasra a peu -aquí hi entrarien tots els practicants de jóguing o del footing, que teñen altres ambicions, sat a aquest tipus d'activitat. A partir de Tesqui altres pretensions. A mi em sorprén molt el fet que, alpí, avui dia tenim esquí acrobátic, biatló, surf si no poséssim a les enquestes la dansa i la gimnás- alpí, paraesquí, esquí ballet i esquí de fons, i tot tica -que sempre es discuteix si son esports o no-, aixó es pot veure només anant per muntanyes amb neu. En resum, les diversificacions del sistema un 8,5% deis practicants no existirien, perqué ells de practiques esportives son infinites. consideren que el seu esport és la dansa i la gimnástica -no existeix, pero, ni una federació de dansa. Respecte a la natació, no cree que les persoUna vegada mes, em sembla que seria insufines que hi ha a la Dista de practicants d'aquest cient pensar que s'están produint tots aquests esport sigui precisament gent que es dedica a fer fenómens només perqué a Barcelona hi ha d'hanatació d'estils, sino que mes aviat deuen ser perver uns Jocs Olímpics. Cree que el que té influensones que neden amb finalitats recreatives. cia sobre aixó és infinitament mes complex. També veiem que, a part deis esports que en diríem clássics, com el fútbol, el básquet o l'handbol -que no és, ni molt menys, en els primers llocs-, han aparegut a l'escena de la práctica esportiva altres esports que no responen al model que podría ser vehiculat pels Jocs Olímpics. Una altra dada que també és molt interessant és veure com evoluciona el perfil deis practicants segons l'edat -gráfica comparativa de quatre enquestes, anys 68, 74, 80 i 85. És interessant veure que, a mesura que s'han anat fent enquestes, la corba de participado es manté, o sigui que la práctica esportiva no disminueix amb l'edat, sino que és un fenomen de generació. Aquells qui practiquen esport de joves segueixen practicant-ne al llarg de la seva vida. Aixó vol dir que els practicants cada cop son mes grans i que son persones que,

Ja per acabar, basant-me una mica en Jesús Martínez del Castillo i els altres autors ais quals m'he referit, explicaré per qué la práctica esportiva augmenta i per qué té unes característiques i no unes altres. No ho podem lligar només a un sol fenomen com el deis Jocs Olímpics, per molt important que sigui. Els Jocs Olímpics contribueixen a donar una imatge positiva de l'esport. Pero el cert és que, si no hi ha uns condicionaments d'una aitra mena, és difícil que la práctica esportiva evolucioni. Jesús Martínez del Castillo dona vuit raons que expliquen Timportant increment de les practiques esportives contemporánies: -l'augment del temps lliure -és una cosa de la qual ja s'ha parlat molt.


-la consolidado de la so-cietat de consum, on Pesport ven i es promou. -l'ascens de nous valors socials, l'hedonisme, el rebuig de formes institucionalitzades, el retorn a la natura, el cuite al eos. Tot aixó respon a diverses motivacions i permet la incorporado de públics diferents en el món de l'esport. -la societat de capitalisme avancat, en la qual les exigéncies de la reprodúcelo ampliada de la forca de treball comporten la necessitat de mes qualitat de vida. -la importancia creixent de les classes mitjanes, principáis consumidores d'activitat esportiva, -el fet que els servéis, en una societat terciaria, tendeixin a posar-se per sobre deis altres sectors. -el paper de les institucions democrátiques, que han assolit alió que la Constitució anomena respecte al dret de cada ciutadá a practicar l'esport i l'activitat física, i que han promogut i han dedicat pressupostos molt elevats a la práctica de l'esport.

-les noves tecnologies, grácies a les quals tot desig o tota idea nova que tingui un practicant, és difícil que no sigui satisfeta per un nou aparell, per una nova máquina esportiva que donará resposta ais seus desitjos. A mi em sembla que és aquesta base, aquest context, el que afavoreix la práctica esportiva davant de la celebració deis Jocs Olímpics que tindrem aquí a Barcelona l'any 92. Probablement és la combinado deis impactes de tota mena que produeixen uns Jocs, amb aqüestes condicions socials de base que hi ha en la nostra societat. La combinado de tots aquests factors produeix l'augment de la práctica esportiva en el nostre país, i probablement a tots els altres. No cree que en un país on es facin els Jocs Olímpics augmenti la práctica esportiva, si no hi ha també aqüestes condicions de base.

*


La evolución del deporte de alto nivel y del olimpismo y su influencia en la practica deportiva de la población

Manuel García Ferrando Catedrático de Sociología de la Universidad de Valencia

1. Introducción En casi un siglo de existencia, los Juegos Olímpicos contemporáneos no han cesado de ofrecer nuevas posibilidades creativas a deportistas, políticos, educadores y artistas. El éxito del deporte que representa cada cita olímpica no hace otra cosa que reflejar el deseo culturalmente universal de progreso y bienestar, y ha sido utilizado por los países anfitriones de los Juegos Olímpicos para ofrecer al resto de la comunidad internacional la mejor imagen pública posible de sí mismos. Nadie pone en duda que el deporte de alta competición ha salido beneficiado de cada Olimpiada, así como que también han mejorado las dotaciones de instalaciones deportivas de las ciudades sedes de los Juegos Olímpicos. Lo que no queda del todo claro es hasta qué punto el conjunto de la sociedad de los países anfitriones ha salido satisfecho de sus respectivas aventuras olímpicas. Así, por ejemplo, los japoneses con los Juegos de 1964 y los alemanes con los Juegos de 1972 sí parecen haber quedado satisfechos en términos generales de sus experiencias olímpicas, pero no ocurre así con los canadienses, que todavía andan pagando las deudas de los Juegos de 1976, ni anteriormente los mejicanos con sus Juegos de 1968, de los que todavía no se puede hablar públicamente en Méjico sin entrar en contradicciones evidentes.

Estando ahora próxima la celebración de los Juegos Olímpicos de Barcelona, cabe preguntarse una vez más por el grado de influencia del olimpismo como movimiento ideológico y de la celebración de unos Juegos Olímpicos en un país determinado, en los hábitos deportivos de la población. Porque de lo que apenas cabe duda es del impacto positivo del olimpismo en el esplendor del deporte espectáculo y en el desarrollo del deporte de alta competición. Sin embargo, no está tan clara su influencia en la mejora del nivel del deporte popular y en el incremento de la participación de los jóvenes en las prácticas deportivas de carácter recreativo. Creo que a este respecto cabe destacar que el movimiento olímpico simboliza perfectamente la lucha entre los sueños del hombre por un lado, y la realidad en la que se vive por otro. El ideario olímpico contiene un mensaje de participación, de confraternidad y de salud que no siempre es fácil de encontrar en las manifestaciones más elevadas del deporte contemporáneo, y de las que los Juegos Olímpicos serían el mejor ejemplo de éxito comercial y publicitario, de mejora de los niveles técnicos de ejecución del deporte de alto nivel y de acontecimiento mediático de alcance mundial.

2. Referentes empíricos del cambio en el deporte contemporáneo Ahora bien, el éxito incontenible de los Juegos Olímpicos, de unos acontecimientos deportivos que en realidad han perdido su carácter de juegos lúdicos, viene acompañado de varios hechos sobre los comportamientos deportivos en los países industrializados más avanzados, que han sido registrados con la suficiente frecuencia como para poder ser considerados pautas consistentes acerca del deporte en las sociedades contemporáneas. En primer lugar, se encuentra el hecho de la relativa estabilidad en el número, no muy elevado, de personas que practican deporte de forma regular. Después del rápido crecimiento que tuvo lugar al inicio de las campañas de deporte para todos en los años 60 y 70, la práctica deportiva

popular se ha estabilizado en la década de los 80 y no parece que vayan a producirse cambios importantes en el próximo futuro. En segundo lugar, se encuentra el hecho del masivo abandono de la práctica deportiva entre los jóvenes de uno y otro sexo en el tramo de edad que va de los 16 hasta los 20 años, de tal manera que menos de la mitad de los jóvenes que hacían deporte en la escuela, continúan practicando deporte pasados los 20 años. A partir de dicha edad, sigue decreciendo la práctica deportiva entre las personas de todos los grupos sociales, a excepción de los pertenecientes a clases sociales urbanas y profesionales de nivel medio alto.


En tercer lugar, también se observa amplia coincidencia en los resultados de los estudios que se han interesado por conocer los motivos por los que se practica deporte. El deseo de tener una buena forma física y gozar de buena salud, y el placer de estar con amigos y hacer algo diferente de lo habitual y cotidiano, son los motivos que señalan con mayor frecuencia la mayoría de los practicantes de un deporte. Sólo una minoría desea hacer deporte por competir.

Creo que aquí encontramos una aparente paradoja que, caso de no resolverse, puede hacer de los Juegos de Barcelona'92 un gran espectáculo que distraiga durante unos días a la mayoría de la población española, al igual que distraerá a buena parte de la humanidad entera, pero que apenas tenga un impacto consistente y duradero en los hábitos deportivos de los ciudadanos, sobretodo de aquellos pertenecientes a sectores menos favorecidos social y materialmente, que son los que en la actualidad practican menos deporte.

En cuarto lugar, se observa que, pese a los esfuerzos de los movimientos de deporte para todos por ofrecer un tipo de práctica deportiva al alcance de cualquier ciudadano, lo cierto es que continua siendo dominante en la mayoría de las sociedades la oferta de un tipo de deporte inspirado en el modelo federativo, y por tanto competitivo.

Esto es, ese gran eslogan en el que se ha convertido Barcelona'92 con los cinco anillos olímpicos puede tener aspectos gratificantes para muchos ciudadanos, pero sin que tales aspectos se articulen con la promoción de la práctica deportiva.

En quinto lugar, hay que destacar el evidente éxito económico de los deportes profesionales y de alta competición, que gracias a la publicidad en los medios de comunicación de masas, sobre todo la televisión, se han convertido en un gran espectáculo de masas que mueve ingentes y crecientes cantidades de dinero. Esta comercialización del deporte de élite ha conducido a una profesionalización sin precedentes en la historia del deporte moderno, que ha alcanzado incluso a los Juegos Olímpicos, de tal modo que las reglas del «deporte amateur olímpico» han pasado a ser consideradas reliquias de un pasado al que muy pocos desean volver. Correspondiendo con el éxito económico y publicitario, el deporte de alto nivel es cada día más exigente en la selección y preparación de los talentos deportivos de que se nutre. Cabe preguntarse ahora por las posibilidades que tiene el movimiento olímpico, con la próxima celebración de los Juegos en Barcelona en 1992, de conseguir un incremento en la práctica deportiva entre esa mayoría de españoles y españolas que todavía no practican deporte de forma habitual; de detener ese temprano abandono del deporte por parte de gran número de jóvenes, y sobre todo cabe preguntarse por las posibilidades del movimiento olímpico de difundir y popularizar entre la población la práctica del deporte salud, del deporte recreacional e higiénico, del que está cada día más alejado el deporte de alta competición.

Para que se produzca tal articulación sería preciso hacer un esfuerzo similar en intensidad y recursos al que se está llevando a cabo para construir el anillo olímpico, pero en el campo de la oferta deportiva popular. Porque una oferta deportiva basada en la promoción del deporte por cuenta propia -en la actualidad más del 60 por 100 de los practicantes de un deporte lo hacen fuera de todo marco asociativo, y por tanto por cuenta propia y sin asistencia técnica-y con una asistencia escasa y discontinua de monitores y entrenadores tiene escasas posibilidades de éxito. Los estudios motivacionales que mejor conozco acerca de las causas por las que la mayoría de los españoles no hace deporte de forma regular, evidencian una escasa identificación de dicha población con la oferta deportiva pública que se hace sobre todo desde las instalaciones deportivas municipales. En términos generales, esa oferta deportiva pública se presenta como masificada y escasamente orientada al disfrute y recreación de los practicantes. Precisamente el deporte en grupos no muy amplios y el deporte con la asistencia de un monitor o entrenador cualificado son dos requerimientos explícitos para que muchos de los actuales no practicantes se decidieran a realizar el esfuerzo que para ellos supondría hacer deporte. Poner, pues, una oferta deportiva de calidad al alcance de un mayor número de ciudadanos es,


desde mi punto de vista, la mejor forma de aprovechar, como he señalado anteriormente, el aspecto gratificante y publicitario de los Juegos Olímpicos para que se incremente realmente la práctica deportiva popular. Porque, con las actuales campañas de ayuda al deporte competitivo, lo

más que se puede conseguir es que todos los jóvenes con un talento deportivo excelente puedan acceder a unos niveles de entrenamiento que les permita algún día ser deportistas de élite, y que los actuales deportistas de élite no abandonen prematuramente la alta competición.

3. Un modelo teórico para analizar el cambio. La acción política necesaria para llevar a cabo programas de desarrollo deportivo que impulsen al mismo tiempo el deporte de alta competición y el deporte popular y recreativo, requiere del apoyo de concepciones teóricas que ayuden a comprender el fenómeno social sobre el que se pretende actuar. La consideración del deporte como un fenómeno social multidimensional, en el que cada faceta o dimensión mantiene vínculos de interdependencia diferentes con los ámbitos socioeconómicos, cultural y político, puede suministrar esa base teórica y conceptual que necesita toda política concreta. La idea de considerar los fenómenos sociales como estructurados por principios sociales diferentes según se trate del orden socioeconómico, del cultural o del político, la tomamos de Daniel Bell y de su concepción teórica de la sociedad postindustrial (Bell, 1976). Trasladando al mundo social del deporte las ideas de Bell sobre los diferentes ritmos de cambio de los tres órdenes sociales, se puede concebir que el gran deporte, esto es, el deporte profesional de las ligas y el cada vez más profesional de la alta competición, se viene desarrollando en las sociedades avanzadas como la española, como un sistema cerrado que gira alrededor del doble principio social del conocimiento teórico y de la racionalidad económica. El conocimiento teórico, con sus continuos avances científicos y tecnológicos, mueve el desarrollo del deporte de alto rendimiento, contribuye a planificar los entrenamientos deportivos y a alcanzar nuevos resultados que dejan rápidamente obsoletas las plusmarcas anteriores. Todo, pues, en el gran deporte se beneficia de los avances científicos y tecnológicos: desde la fisiología del ejercicio a la psicología, desde las técnicas constructivas a la mejora del material deportivo, desde las comunicaciones a la biomecánica, todo ello se va relacio-

nando con las diferentes modalidades deportivas en una especie de modelo piramidal en cuya cúspide se encuentra el campeón mundial y el plusmarquista olímpico. Esta preeminencia del conocimiento teórico, tan costosa como resulta, va necesariamente acompañada de la racionalidad económica. Los intereses del mercado condicionan fuertemente la marcha del deporte profesional y el de alto rendimiento. El por ahora ilimitado e inacabable reclamo publicitario del deporte, con la ayuda del soporte televisivo, ha convertido las grandes manifestaciones deportivas en medios publicitarios en los que las grandes empresas y los propios gobiernos invierten ingentes sumas de dinero. La lógica utilitaria de buscar la máxima rentabilidad comercial y publicitaria a las actividades deportivas que se patrocinan, determina consecuentemente la evolución contemporánea del deporte. Pero el deporte no es tan sólo un sistema cerrado sometido a tan férrea disciplina científica, tecnológica y económica. El deporte viene también desarrollándose en las sociedades avanzadas como un sistema abierto (Heineman, 1986), de múltiples alternativas en constante evolución, capaces de satisfacer los más variados deseos individuales. El nuevo deporte popular, el de la práctica cotidiana o esporádica, realizado individualmente o en grupo por personas de cualquier edad, es una hermosa realidad en los pueblos y ciudades de España, como lo es en muchos otros países de nuestro entorno. Los diferentes nombres con que se conoce a los nuevos modelos de deporte, tales como deporte salud, deporte ocio o recreación, deporte para todos, deporte informal, deporte aficionado o amateur, deporte praxis, etc., revelan bien a las claras las diversas formas sociales e individuales de concebir la práctica deportiva. Otro doble principio axiaLestructura los nuevos modelos de deporte: ]fl realización personal y la salud son los dos elemen-


tos que motivan principalmente a amplios y variados segmentos de población que encuentran en la abundante oferta contemporánea de modalidades deportivas un «ejercicio liberador de talante lúdico, confrontación de capacidades personales, evolucionadas hacia una competitividad» (Cagigal, 1975). El principio axial de la primacía del conocimiento teórico y de la racionalidad económica por un lado, y el principio axial de la realización personal y de la salud por otro, confieren ese carácter dual, indeterminado, paradójico e irónico tan característico del deporte contemporáneo (García Ferrando, 1990), en el que se apoyan diversas ideologías deportivas. Nótese que esta concepción teórica del deporte contemporáneo, como una agregación de estructuras cerradas y abiertas, se complementa perfectamente con otra concepción teórica que se explícito en el estudio empírico realizado en 1985 sobre los hábitos deportivos de los españoles (García Ferrando, 1986). En dicho trabajo, se trataba de explicar el nivel de participación social en el deporte a partir de un marco estructural que ofrece diversos grados de oportunidades socioeconómicas a los individuos. Y en efecto, se consiguió mostrar que la mayor proximidad y frecuencia de relación social con personas que practican deporte, la proximidad a instalaciones deportivas bien equipadas, el mayor nivel socioeconómico y educativo, y una imagen positiva del deporte, eran todos ellos factores que se relacionan positivamente con la práctica deportiva. En la medida, pues, que dichos factores se distribuyen desigualmente en la sociedad, se estructuran consecuentemente pautas diferenciales de percepción, oportunidad y prácticas deportivas. De este modo, el grado de desigualdad de dichas pautas no hará otra cosa que reflejar la propia desigualdad existente en el conjunto de la sociedad. Las ventajas explicativas de considerar dos tipos de principios axiales diferentes para cada dimensión del deporte contemporáneo, se hacen evidentes cuando introducimos una visión diacrónica. El cambio social en el sistema cerrado del deporte profesional no hará otra cosa que reforzar los desequilibrios, las desigualdades y los conflic-

tos que son inherentes a las actividades deportivas fuertemente competitivas que persiguen recompensas monetarias cada vez más valiosas. El doble principio axial de primacía del conocimiento teórico y de racionalidad económica impulsa, pues, ai deporte de alto rendimiento hacia cotas cada vez más elevadas de desigualdad. La distancia que separa al deportista y al club campeón del deportista y del club que ocupan los últimos lugares de la clasificación correspondiente, no hace otra cosa que aumentar. Por el contrario, el principio axial de realización personal y de salud que estructura e impulsa la dinámica del deporte recreativo e informal, refuerza su carácter democrático, lo que no impide a su vez que la diferenciación creciente de las diferentes modalidades deportivas y de los propios estilos de vida de la población conduzca a una constante diferenciación y renovación de las prácticas deportivas, pero siempre en un plano horizontal. Y es que al centrarse la práctica deportiva en la realización personal, en la búsqueda de la salud y de la buena forma física, e incluso en el logro de un simbolismo expresivo compensatorio, surge la heterogeneidad individual y social que multiplica constantemente las posibilidades de hacer y entender los antiguos y los nuevos deportes. De este modo, el concepto de estilos de vida y de segmentos de población ligados a las diversas formas de entender, vivir y hacer deporte abre nuevas posibilidades de estudio para comprender este sistema abierto del deporte contemporáneo. Otra reflexión a la que nos conduce la consideración de los dos tipos de principios axiales en el deporte actual es que no se pueden utilizar intercambiablemente. Esto es, que no resulta conveniente aplicar, al menos estrictamente, el principio de la racionalidad científica y económica al deporte recreativo e informal, del mismo modo que tampoco se puede aplicar estrictamente el principio de realización personal y de salud al deporte profesional y de alto rendimiento. Por más que idealmente seria deseable el entrecruzamiento de los dos principios en todas las facetas del deporte, lo cierto es que muchas de las crisis y conflictos que se producen en el deporte contemporáneo tienen su origen en la confusión que se produce al aplicar equivocadamente uno y otro principio.


El mantenimiento de falsos ideales de amateurismo en el deporte de arta competición, la estructuración de algunas fundaciones municipales de deporte de acuerdo con principios de logro y rendimiento, la imitación de pautas de conducta propias del deporte de alta competición por parte de practicantes del deporte informal y recreativo, la resistencia del d e portista profesional a somterse a la racionalidad y disciplina del entrenamiento científico son, entre otras, manifestaciones de la doble crisis que vive el modelo cerrado de deporte, al exagerar, por un lado, sus rasgos piramidales y desiguales y al tratar por otro lado de aplicarlo al modelo más abierto de deporte (García Ferrando, 1990). El deporte moderno, con su continuo crecimiento y expansión, no ha dejado de mostrar nuevas posibilidades de ejecución técnica, de recreo y espectáculo en las sociedades avanzadas. Con todo,

son muchas las voces que se han venido alzando desde hace años criticando y denunciando las desmesuras del deporte de alta competición, que con frecuencia entran en contradicción con el deporte popular ampliamente participativo. Ahora bien, el carácter abiertamente evolutivo del deporte moderno no tienen necesariamente que acabar enfrentando a la alta competición con la participación popular. Ambos tipos de deporte pueden y deben ir parejos y beneficiarse mutuamente. Es de esperar y desear, pues, que las tremendas fuerzas creativas que ha sabido despertar la candidatura exitosa de Barcelona en la sociedad catalana y española, se sepan canalizar convenientemente para trascender la dimensión inevitablemente elitista de una Juegos Olímpicos, y asentarla en un movimiento de amplia base social participativa.

Bibliografía. BELL, DANIEL (1976): El advenimiento de la sociedad industrial, Madrid, Alianza Editorial. CAGIGAL, JOSÉ MARÍA (1971): Ocio y deporte en nuestro tiempo, Ed. Junta N. de Ed. Física, Universidad de Salamanca. CAGIGAL, JOSÉ MARÍA (1975): El deporte en la sociedad actual, Madrid, Editora Nacional. GARCÍA FERRANDO, MANUEL (1986): Hábitos deportivos de los españoles. Sociología del comportamiento deportivo, Madrid, Consejo Superior de Deportes, Ministerio de Cultura. GARCIA FERRANDO, MANUEL (1990a): Aspectos Sociales del Deporte. Una reflexión sociológica, Madrid, Alianza Editorial. Consejo Superior de Deportes. GARCÍA FERRANDO, MANUEL (199Ob): «La crisis del deporte federado. El caso del deporte municipal en España», pp. 521531 en J. DURAN, J.L. HERNÁNDEZ Y L.M. RUIZ (compiladores), Humanismo y Nuevas Tecnologías en la Educación Física y el deporte, Madrid, Consejo Superior de Deportes, Ministerio de Educación y Ciencia. HEINEMAN, KLAUS (1986): «The future of sport. A challenge for sport science», Int. Rev. for the Soc. of Sport, vol. 21, pp. 271-285.


Influencia deis Jocs Olímpics en Pesport. Esport a Parea metropolitana

Ángel Zaragoza Professor de Sociología de la Universitat de Barcelona

La meva intervenció consistirá a presentar les conclusions d'un estudi de tipus qualitatiu que va fer l'any passat un equip de professors de la Universitat de Barcelona, concretament la professora Rosa Virós, el professor Pere Negre i un servidor, al voltant del tema de l'impacte i, sobretot, de l'actitud i la valorado que el fenomen deis Jocs Olímpics de l'any 1992 a la ciutat de Barcelona creava entre els barcelonins.

Voldria comentar alguna cosa mes sobre aquest grup entrevistat son les següents: vam detectar un grau de tolerancia bastant alt per part deis entrevistáis en relació amb temes del divorci, de l'avortament, de les relacions pre-matrimonials, de l'eutanásia. En termes generáis, la major part deis entrevistats-¡ no oblidem que es tracta d'un estudi qualitatiu-tenien actituds molts obertes i acceptaven la institució del divorci, l'avortament i les relacions pre-matrimonials. Fins i tot, molts d'ells acceptaven l'eutanásia.

Ens várem dividir la poblado, els residents de la ciutat de Barcelona, en tres grups d'edat: els joves, els adults i la gent gran a partir de l'edat de jubiUna última referencia a la caracterizado d'alado, 65 anys. Jo em vaig responsabilizar de fer quest grup: bona part deis adults entrevistáis l'análisi de les entrevistes en profunditat portamanifestaven posicions d'esquerra-esquerra modedes a terme ais adults, és a dir, a partir de 18-20 rada, la qual cosa pot ajudar a entendre i a explicar també aqüestes actituds tolerants en relació anys fins a l'edat de jubilado. Per tant, només faamb el divorci, l'avortament, etc. ré referencia a les conclusions relatives al grup d'adults residents a la ciutat de Barcelona i, per tant, parlaré les conclusions relatives ais joves ni Les conclusions de l'estudi en relació amb les acde les opinions de la gent gran de la ciutat. tituds i opinions respecte ais Jocs Olímpics son les següents: Concretaré la meva intervenció en dues grans En primer I loe, els entrevistáis valoraven molt árees. En una primera área faré referencia a algunes característiques del grup entrevistat. En segon positivament la práctica no professional de l'esterme -la part mes significativa-, faré referencia a port. Des del seu punt de vista, la familia com a institució té un paper ¡mportantíssim en la iniciales conclusions a les quals hem arribat després de do esportiva i la regularitat de la práctica esportil'análisi d'aquestes entrevistes. va. L'escola, des del punt de vista deis nostres entrevistats, reforca el paper i el protagonisme de la Peí que fa a la primera área temática, les caractefamilia. També consideraven que el tipus de prácrístiques deis entrevistáis, els diré que es tractava d'individus d'entre 25 i 50 anys -h¡ havia una reduT- tica esportiva estava en funció del nivell sóciofamiliar i económic deis interessats. da representado del grup d'edat de 50 a 65 anys. Aixó, evidentment, és quelcom que condiciona desVárem preguntar ais nostres entrevistáis quins son prés el resultat i les conclusions a les quals s'arriba. els motius que determinen el tracas o la manca d'éxit de l'esport d'élite cátala i espanyol a nivell Una altra característica d'aquest grup d'entrevisinternacional. Els entrevistáis van considerar que la tats és que la immensa majoria han nascut a la ciutat de Barcelona o hi viuen des de fa bastants anys. manca de professionalització, de motivació i d'ajut institucional eren les causes que ho explicaven. Peí que fa al nivell d'estudis, várem constatar Tots els adults van coincidir a valorar molt positique hi havia una diferencia bastant important i vament el fet que la ciutat de Barcelona fós la seu clara entre els adults mes joves i els adults mes olímpica de l'any 1992. Recordaven perfectament grans. D'alguna manera, els adults joves havien estudiat, molts, a la Universitat, mentre que entre qui havia estat l'impulsor de la idea, l'ex-alcalde Narcís Serra, i consideraven que Tactual alcalde, els adults mes grans hi havia persones sense estuPasqual Maragall, era l'home que havia portat a dis o només amb estudis primaris. No estávem, en terme aquesta iniciativa. absolut, en presencia d'un grup homogeni, sino d'un grup que presentava desigualtats en funció Es valorava molt negativament, per part deis de l'edat, del sexe, de l'origen geográfic i del ninostres entrevistáis, el conflicte permanent entre vell d'estudis.


les institucions publiques. Fins fa poc temps -perqué ja no h¡ ha temps-, des d'abans que el Comité Olímpic acceptés la candidatura de la ciutat de Barcelona, els enfrontaments entre les institucions i els partits polítics han estat una constant en la vida política catalana i barcelonina. Aquests enfrontaments eren valoráis molt negativament pels entrevistáis.

la qüestió política que es va plantejar per part deis nacionalices radicáis catalans, o la inaugurado del palau Sant Jordi). Després hi ha tot un seguit de noticies que el projecte olímpic está produint contínuament, de les quals es fan ressó els mitjans de comunicado, que els adults entrevistats no acaben d'entendre.

Hi havia també una enorme dificultat per entendre quin paper juguen en l'organització deis Jocs les diferents institucions implicades. Els entrevistáis no acabaven d'entendre qui era cadascú i quin paper i quines responsabilitats hi tenia cadascuna de les institucions: la responsabilitat del Comité Olímpic Internacional, la responsabilitat del COOB, del Comité Organizador de la Olimpíada de Barcelona, la responsabilitat de l'Ajuntament, de la Diputació, de la Generalitat i del Comité Olímpic Espanyol.

Peí que fa a la cerimónia inaugural, els entrevistats voldrien que, d'alguna manera, aquesta cerimónia projectés una imatge d'identitat. Volen que la cerimónia inaugural es pugui identificar com a cosa barcelonina, local, com a cosa catalana i com a cosa també espanyola. Que sigui senzilla, discreta, original i creativa. No es vol una cerimónia tipus Los Angeles, espectacular; es vol una cosa original, pero no es vol en absolut el model americá d'inauguració.

Respecte al financament deis Jocs, hi havia una certa por que el desenvolupament del Jocs pogués repercutir en termes impositius sobre els entrevístate Els feia molta por que amb els Jocs Olímpics del 1992 passés com va passar amb l'Exposició Universal del 1929 a Barcelona, que va provocar un déficit que va haver de ser f inangat durant molts anys pels residents de la ciutat. Els entrevistáis segueixen bastant tot el que fa referencia al desenvolupament de les obres publiques relacionades amb la millora de la ciutat. Esté l'esperanca que tota aquesta infraestructura esportiva i de xarxa viária beneficiará tots els ciutdans i, fonamentalment, els joves i els infants. També hi ha, per part deis adults entrevistáis, una certa dificultat en el seguiment de les noticies i els esdeveniments olímpics, de manera que només els grans esdeveniments relacionáis amb el projecte olímpic son veritablement identificats com a tais per part deis adults entrevistáis (per exemple, la inaugurado de l'estadi Olímpic-amb tota la polémica que hi va haver sobre la manca de qualitat de l'acabament, les inundacions produídes per les pluges-.

Hi ha hagut un desig de col.laborado per part deis entrevistats. D'alguna manera aquest desig continua, el que passa és que els entrevistats no saben com concretar la col.laborado, perqué l'organització d'uns Jocs Olímpics és quelcom molt complex, molt sofisticat, que demana sobretot treball professional i, marginalment, treball voluntari. Hi ha un desig de col.laborado, de voluntariat, pero no acaba d'encaixar-se, i aixó té un efecte negatiu en la mesura que porta, en alguns moments, al desencís -almenys aquesta era la percepció deis nostres entrevistats. Per acabar, els adults entrevistats consideraven que els Jocs, a nivell familiar o a nivell personal, tindrien un impacte mínim sobre ells o els seus familiars. Consideraven que la infraestructura de la ciutat de Barcelona, i potser la imatge, el coneixement de la ciutat - i secundáriament de Catalunya-, a nivell mundial, hi sortiran guanyant; pero que, des del punt de vista personal o familiar, les repercussions positives d'aquests Jocs Olímpics del 92 serán mínimes. La ciutat de Barcelona és, des del seu punt de vista, la gran beneficiaría d'aquest esdeveniment olímpic.


5 JOCS OLÍMPICS, POLÍTICA I PLANIFICACIÓ ESPORTIVA •


Esport cátala i olimpisme

Josep L. Vilaseca Secretarí General de l'Esport, Generalitat de Catalunya

Avui dia, l'esport és segurament l'activitat mes universal i la que desperta mes interés.

L'esport és, probablement, l'activitat que mes fronteres traspassa. Hi ha un calendan esportiu internacional que afecta gairebé la totalitat deis paísos del món.

Es fa difícil imaginar una ciutat, un poblé, o cap altra mena de concentrado humana sense una mínima instal.lacio esportiva. Cap mitjá de comunicado no es pot atrevir a prescindir de la seva secció dedicada a l'esport. L'escola, la universitat, l'empresa, el municipi, etc. consideren l'esport com una de les parcel.les a les quals cal dedicar mes atenció. Aquesta importancia ve, naturalment, de la gran acceptació que l'esport ha adquirit a tot el món. Un esdeveniment esportiu important pot paralitzar la vida d'una ciutat o d'un Estat, i en alguns casos pot condicionar del comportament de milions de persones del món sencer. Son ben poques les manifestacions pacifiques que poden adquirir una incidencia tan alta i afectar persones de diferents nacions, continents, cultures, races, etc. D'aquí li ve, a l'esport, la seva universalitat. També és important en l'economia moderna el gran moviment de diners que l'esport genera directament o indirectament. La seva importancia és capital en el context de l'economia deis nostres temps. Gairebé no se m'acut pensar en un sol ámbit económic de l'activitat humana en el qual l'esport no tingui una incidencia mes o menys accentuada. I és que ha deixat de ser una activitat física o lúdica i s'ha convertit gairebé en una necessitat de la vida de l'home d'aquest final de segle. L'interés que desperta, el demostren els milions de persones que el segueixen com a practicants, amateurs o professionals i com a espectadors, en directe o bé a través de la premsa, la radio i, sobretot, la televisió. A vegades aquest seguiment de l'esport exigeix auténtics sacrificis. En son exemple, i no pas l'únic, la gran quantitat d'hores de son que ens van costar ais europeus els Jocs Olímpics de Seül o els Campionats de Fútbol de Méxic, per causa de la diferencia d'horaris. Conec casos de vertaders conflictes en el si de les famílies i en la vida conjugal. Tot aixó és ben difícil que ho pugui assolir cap altra activitat normal, encara que siguí a escala mundial.

Els Jocs Olímpics, els campionats mundials de fútbol i d'alguns altres esports, els esdeveniments tennístics com el Roland Garros i el trofeu de Wimbledon; el Tour de France, el torneig de rugbi de les Cinc Nacions, alguns tornejos de golf, les regates tradicionals que disputen les universitats britániques d'Oxford i Cambridge, el Gran Nacional d'Hípica, els campionats mundials d'esquí, els campionats de básquet de la NBA, les curses d'automóbils de Fórmula 1, els grans premis de motociclisme, etc. ocupen un lloc en l'agenda i en la vida de persones que no teñen necessáriament res en comú, si fem excepció de la seva afició a aqüestes demostracions esportives. Per la seva internacionalitat, aquests grans esdeveniments de l'esport no solen despertar, aixó no obstant, la passió que s'origina en confrontacions situades en ámbits molt mes petits i localitzats. Així, per exemple, un Joventut-Barcelona de básquet o un Reus-Sant Sadurní d'hoquei patins, un Barca-Espanyol de fútbol, un Granollers-Barcelona d'handbol o un partit de waterpolo entre el Club Natació Montjuíc i el Club Natació Barcelona poden produir autentiques convulsions en les seves zones d'influéncia. Un altre deis fenómens motivats per l'esport en el nostre temps és el mimetisme o el desig de l'home d'imitar el que fan els seus ídols. També han crescut arreu del món, i sobretot en el medi urbá, la necessitat de l'aire lliure i la práctica d'activitats esportives encaminades a la distensió i a contrarestar l'immobilisme que pateix un alt percentatge deis nostres conciutadans. Amb el footing, el tennis, el cicloturisme, el futbol-sala, l'squash, el frontó, la petanca, el golf, etc., hem passat de ser simples espectadors a ser practicants i protagonistes. Per a molts, la práctica d'alguna d'aquestes activitats esportives significa tota una terapia compensatoria per mitigar l'agressió amb qué la velocitat, el trasbals i la tensió de la vida moderna ataquen el cervell i els nervis de les persones, sobretot els que viuen en grans aglomeracions urbanes en les quals l'esplai que proporciona el con-


tacte amb la naturalesa és cada vegada menys freqüent, i en qué les situacions d'estrés augmenten dia rera dia de forma alarmant. Én aquest moment de gran liderat de l'esport, a Catalunya ens arriba la gran ocasió de poder ser protagonistes de l'esdeveniment esportiu mes gran, que el món sencer celebra cada quatre anys. El dia 17 d'octubre de 1986, a dos quarts de dues del migdia, el president del Comité Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch, va obrir la plica del veredicte. Després d'una pausa, el nom de Barcelona va ressonar arreu del món en un inconfusible accent cátala. Barcelona era ciutat olímpica. Era la ciutat escollida per celebrar-hi l'any 1992 la manifestado esportiva mes gran de la historia. L'obtenció deis JJOO ha estat el resultat de l'esforc col.lectiu d'una ciutat i de tot un país per aconseguir un somni perseguit amb tenacitat des de fa mes de seixanta anys. També és el f ruit de la suma de moltes actuacions, unes d'importants i altres de gairebé anónimes, que han deixat constancia d'una voluntat i d'una realitat esportiva, reconegudes per les máximes autoritats de l'esport mundial. Barcelona tenia raons per demanar els Jocs, ja n'havia sol.licitat quatre vegades l'organització. I, per altra banda, Espanya era l'únic país important de l'Europa occidental que no havia celebrat encara un esdeveniment olímpic. Barcelona comptava, en el moment de presentar la seva candidatura, amb el suport unánime de la ciutat i de tot el país. Les seves instal.lacions esportives estaven preparades, en un percentatge elevat. La situado de la gran majoria d'aquestes instal.lacions en un radi de ben pocs quilómetres respecte al centre de la ciutat la convertía en un lloc idoni. La tradició esportiva i la competencia demostrada en l'organització d'esdeveniments esportius importants eren també una forta garantía per a la ciutat. El valor arquitectónic i el ric patrimoni cultural que simbolitzen Dalí, Picasso, Gaudí, Miró, etc. se sumaven al compte positiu presentat per la ciutat davant deis membres del COI.

Pero Barcelona comptava també, com ja he dit abans, amb l'esforc d'aquells que ens han precedit. A Catalunya, es pot comencar a dir que els esports teñen una certa entitat a partir deis últims anys del segle passat, i sobretot des deis primers de Tactual. L'Exposició Internacional del 1888 suposa un gran salt qualitatiu de Catalunya en els seus mes diversos aspectes. La industria, el comerc, l'urbanisme, etc. experimenten un avene important i sitúen el nostre país a un nivell internacional óptim. L'esport també participa d'aquest pas endavant. És Tepoca en qué neixen o bé es consoliden un gran nombre d'esports i es funden els primers clubs i federacions que, al llarg deis anys, han estat el viver inexhaurible d'esportistes que han fet de Catalunya la capdavantera esportiva de I'Estat espanyol i, sovint, l'han situada en llocs de privilegi en el concert internacional. Així, durant els anys que van del 1876 al 1913 apareixen una gran quantitat d'entitats al Principat, sobretot a partir de l'Exposició de Barcelona, el 1888. És l'hora del gran esclat esportiu durant el qual neixen les entitats mes signif icatives de l'esport a casa nostra. M'agradará, ara i aquí, anomenar les mes importants, perqué ben segur que algú deis presents, d'una forma o altra i en algún moment de la seva vida, deu haver tingut alguna vinculado amb -el Centre Excursionista de Catalunya (1876) -el Club Cátala de Regates (1879) -el Reial Club Náutic (1881) -el Club Gimnástic de Tarragona (1886) -el Reial Societat Columbófila de Catalunya (1890) -el Reial Motoclub de Catalunya (1897) -el Fútbol Club Barcelona (1899) -el Reial Club de Tennis de Barcelona (1899) -el Reial Club de Polo (1900) -el Reial Club Esportiu Espanyol (1900) -Saluti Esport(1901) -el Reial Automóbil Club de Catalunya (1906) -el Club Natació Barcelona (1907) -el Reus Esportiu (1909) -el Barcelona Boxing Club (1913). Pero no només van néixer clubs; amb Timpuls d'aquests magnífics dirigents esportius, Catalunya va veure com naixia l'any 1906 el periódic degá de la premsa esportiva d'Europa: El Mundo Deportivo.


Amb vista a l'Exposició Universal del 1929 s'incrementen la participado ¡ les ¡nstal.lacions. El fútbol es converteix en el máxim exponent del moviment esportiu popular, cosa que es reflecteix, entre altres fenómens, en la rivalitat sorgida entre el Barcelona i l'Espanyol, amb les figures mítiques de Zamora i Samitier. De llavors enea, van sorgint nous esports, nous clubs i noves figures, que van omplint l'univers esportiu cátala, fins a arribar a la realitat actual. Cree que, per mérits propis, Barcelona i Catalunya s'han fet mereixedores de la nominado de seu per ais Jocs Olímpics de l'any 1992. Dic Barcelona ¡ Catalunya perqué, si bé la nominació cau sempre en una ciutat, com que Barcelona és la capital d'una nació petita, pot comptar amb l'ajut de tot el poblé cátala. Molt sovint s'ha dit que Catalunya sense Barcelona no seria el que és. I és veritat. Catalunya no tindria sentit sense Barcelona, pero Barcelona tampoc no tindria la seva espléndida realitat si no fos acceptada arreu de Catalunya com la seva capital. Aixó no és repetible en moltes altres autonomies de l'Estat espanyol, en qué la capital no pot donar ni pot rebre el que Barcelona i Catalunya es poden donar mútuament. Aquesta distinció del Comité Olímpic Internacional a la ciutat de Barcelona i a l'esport cátala ens ha d'omplir de satisfacció. Pero sera bo que no ens limitem a celebrar aquest present prescindint de la riostra historia. Els nostres Jocs Olímpics de l'any 1992, a part de la vessant esportiva, teñen unes altres raons que fan que aquest esdeveniment sigui ¡mportantíssim per a Barcelona i per a Catalunya. Una organització internacional d'aquesta magnitud pot ser transcendental per al nostre país, que aspira a mostrar al món sencer la seva realitat, les seves aspiracions i les singularitats que li son própies, el distingeixen i marquen la seva identitat. L'organització d'uns Jocs Olímpics no afecta únicament l'esport. Afecta les mes diverses esferes de la vida de la ciutat i del poblé organitzador. També els fruits que es poden obtenir d'una organització tan complexa poden ser d'un valor incalcu-

lable si tenim l'encert de fer les coses ben fetes, amb professionalitat, amb esperit de modernitat i de progrés. Uns Jocs Olímpics han de contribuir forcosament a fer que el país organitzador es promocioni davant de tota la humanitat. La seva imatge s'ha d'anar mostrant i ampliant durant els anys de preparado, per esdevenir familiar a tothom en el moment de la celebració. Les comunicacions interiors i exteriors, els seus productes naturals o fabricats, els seus costums, la seva cultura, la seva Mengua, la literatura, l'art, la música, els seus homes universals, les fites mes importants de la seva historia, la seva geografía i les seves belleses naturals, el seu folklore, els seus paratges turístics, etc. han de ser cada vegada mes coneguts i han d'estar mes a l'abast de tots aquells que, situats a qualsevol lloc de la térra, puguin estar interessats pels Jocs en si mateixos ¡ peí país que els organitza. És evident que tot aixó s'está aconseguint. Barcelona ha de treballar pensant no pas únicament en els Jocs. Ha de teñir molt present durant aquest temps de preparado que totes i cadascuna de les inversions i deis esforcos de tota mena que es realitzin han d'estar encaminats a un demá situat molt mes enllá de l'éxit esportiu i de l'éxit organitzatiu de l'esdeveniment. Cal aprof itar ara la possibilitat de fer tot alió que d'aquí a uns anys será un benefici, un benestar i un progrés per ais homes de Catalunya. L'esport mateix, per mitjá del professionalisme, també aporta riquesa. Cada any que passa, i com a conseqüéncia de la seva mateixa forca, l'esport va perdent el seu caire amateur i esdevé mes professional. L'exigéncia cada vegada mes forta que ha de suportar l'esportista l'obliga a dedicar-se exclusivament al seu esport, que es converteix en la seva única obligació, la seva professió i font de la seva economía. L'esport s'ha convertit també en un element important de la industria de l'espectacle. L'esport actual no s'explica sense l'espectador, sense graderies o sense mitjans de comunicació de tota mena. Tot aixó l'ha conduít a ser vehicle de propaganda de tota índole: política (per raons de xovinisme), comercial (espónsors), i impulsor d'un sector industrial propi: ¡nstal.lacions, indumentaria, ma-


terials de tota mena, etc. És per totes aqüestes raons que cree que económicament ¡ per a la projecció internacional de Barcelona i de Catalunya els Jocs constitueixen un repte, pero al mateix temps una oportunitat que els catalans hem de saber aprofitar necessáriament. El vertader banc de proves de l'esport no son, pero, els Jocs Olímpics; els Jocs representen les conclusions de qualsevol congrés: el que es veu i el que es divulga. El vertader camp d'operacions, on es forja el que s'exhibeix ais Jocs, el constitueixen els clubs i les federacions de cada país, que amb el seu treball, sovint humil pero constant, esfor^at i eficaz construeixen a poc a poc el que mes tard son les glories de l'olimpisme: els atletes. Cadascuna de les proves olímpiques de qualsevol disciplina ha estat precedida per innombrables competicions a diferents nivells, pero realitzades amb tota exigencia, en les quals han treballat miten o milions d'esportistes, d'entrenadors, de directius, de metges, d'organitzadors, de públie, etc. L'esport pero, no pot caminar tot sol. Necessita el suport de la societat, del poblé, amb els seus diferents estaments. I será mes fort en la mesura que aquest suport siguí mes víu. A Catalunya, aquest suport del poblé a l'esport és vehiculat per la Marga i forta tradició de l'associacionisme i pels clubs que hi ha escampats per tot el nostre terrítori. Son ells els que han situat l'esport d'aquest país al seu nivell actual. Amb mes voluntat pedagógica que de triomf, si bé amb l'esport es fa difícil no aspirar a guanyar. Son clubs que coneixen la seva posíció en el conjunt de l'esport; molts d'ells -la gran majoria- saben i accepten el paper que els toca. Ser un viver, amb el risc préviament acceptat de contribuir a afavorir una collita el gra de la qual potser no anirá al seu granen Sovint, conversant amb responsables autonómíes de l'esport, em trobo amb certes dificultats de diáieg perqué hi ha moltes comunitats en qué el nombre de clubs és prácticament irrellevant; en canvi, aquí, a Catalunya, tenim la sort que representen la riostra millor forga. El bressol de l'esport cátala son els clubs. Els clubs, alguns deis quals son

molt antics, amb el seu treball constant de cada día, son l'auténtic planter que proporciona els esportistes, alguns deis quals assoleixen un alt grau técnic i ens representen a les competicions mes importants. L'augment constant de socis deis clubs i les millores de les instal.lacions son la millor garantía per al nostre esport. L'esforc, d'un club, d'uns técnics i sobretot de l'esportista és imprescindibles si el que es pretén és assolir bons resultats. L'esforg tampoc no pot ser fruit de la improvisació. Cal que siguí continuat. Una medalla no es guanya amb el treball d'un any, per molt ben programáis i aprof itats que hagin estat els dotze mesos. Calen molts anys de preparado i l'afany gairebé tossut de l'esportista mateix, de l'entrenador i del seu club. D'aquesta feina que cal fer, n'és un exemple una anécdota referida a un club del nostre país, que va contractar un entrenador rus per a un esport en el qual els soviétics eren líders. Creien que tenien una arma secreta. Quan va arribar l'entrenador, li van preguntar quin era el métode que havien de seguir i que els conduiria a l'éxit. L'entrenador els va din «Només cal dormir molt, menjar molt i treballar molt». Els atletes li van preguntar: «¿I així guanyarem?». El rus va respondre: «No. Per guanyar, s'ha de menjar ¡ dormir molt, ¡ treballar una mica mes que els altres». Els clubs constitueixen a molts pa'ísos del món la base de l'esport i de l'associacionisme. Son l'espill d'una socíetat que opta per una forma de comportament democrátic en la qual 1'individu té llibertat per ajuntar-se amb qui vulgui portar a terme una idea que coincideixi amb la seva forma de pensar i de ser. Son els ens en els quals la iniciativa privada aporta lliurement els estorbos de diferents individus, moguts per unes f inalitats que els son comunes. En un país com el nostre, en qué l'esport escolar no acaba d'arrencar, en qué la universitat -malgrat l'evident interés que hi mostra des de fa un temps- encara no ha arribat al punt desitjable, i en qué un altre col.lectiu important com és l'exércit no acaba de donar una resposta positiva al tema esportiu, em pregunto: ¿Qué hauríem fet sense els clubs i sense


les persones que, de forma desinteressada, els van dirigint i mantenint durant generacions? Amb la preparació deis Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona, el nostre país s'ha situat en una posició de privilegi. Aqüestes circumstáncies obren grans perspectives al nostre esport i també a molts altres aspectes de la nostra activitat. Deis Jocs que tindrem la sort de viure, les terres catalanes en sortiran promocionades i serán -de fet ja ho son ara- l'objectiu i el punt de mira de bona part del món. Les imatges de Barcelona i de Catalunya han estat mes conegudes i han esdevingut mes familiars per al món sencer en aquests últims tres o quatre anys que en la resta de la seva historia.

Hem de procurar que el gran beneficiat deis Jocs sigui l'atleta. Eli és el centre motor que irradia vida i que fa possible el gran esdeveniment. Per aixó caldrá donar-li una atenció especial, ben merescuda, des deis seus primers passos en el terreny de l'esport fins que assoleixi l'anomenat alt nivell. Un atleta és eminentment una persona, i l'esport no pot ser altra cosa que un deis valors que configuraran el tot d'aquesta mateixa persona. Diu un vell proverbi xinés que, si vols fer plans per a un any, cal que plantis arrós. Si vols fer plans per a cent anys, et caldrá plantar arbres. Pero si vols fer plans per sempre, et caldrá cuidar i treballar homes. Barcelona'92 ha de representar la implantado total i plena de l'esport en tots els ámbits de la nostra societat. Aixó significa promoure tot un conjunt d'actuacions a curt i a mitjá termini, encaminades a la construcció d'unes estructures esportives que serveixin per sempre; en primer lloc la incorporació definitiva i efectiva de l'educació física a les escoles i a la universitat, amb horaris, programes i educadors que donin el suport físic i mental necessari a la nostra societat, a fi d'aconseguir que l'esport sigui un deis aspectes quotidians al llarg de la vida de la persona.

Malgrat que sempre hi ha punts de vista diferents, jo cree que s'está treballant molt i bé, per treure bons fruits de l'oportunitat que se'ns ha donat. No hi ha cap mena de dubte que bona part del país s'ha mobilitzat per aconseguir el que pot ser el nostre gran llancament, en un final i un comencament de segle que poden situar-nos en una bona posició per fer front a tota mena de problemes, pero també d'avantatges, que es poden derivar d'una integrado mes gran a Europa i d'una nova configuració d'aquest continent i del món, si Com a conseqüéncia d'aquesta actuado de base, ens atenim a possibles esdeveniments importants caldrá potenciar i estendre l'associadonísme esque ja s'entreveuen i que creiem que les ultimes portiu com a venadera cél.lula d'aquest teixit circumstáncies bél.liques no frustraran. col.lectiu, que haurá d'assegurar la permanencia del jove en el món de l'esport i que també haurá de donar amplíes possibilitats ais adults i a l'enL'organització deis Jocs representa una saesejada general que ha de situar cada cosa al seu lloc torn familiar. Aquest treball fará possible que es detecti, es seleccioni i s'impulsi l'esportista d'alt i en millors condicions que abans. nivell. En definitiva, s'hauran d'ajudar l'escola, Perqué aixó sigui complet i just caldrá, pero, que la universitat i els clubs perqué puguin complir la l'esport en sigui el primer beneficiat, amb una bo- seva missió d'ensenyar, practicar i competir. na millora de les seves estructures, amb una assisténcia mes gran per part de les institucions i amb Tot aixó haurá de fer que en la nostra societat hi una esponsorització continuada que pugui teñir hagi una auténtica i millor vida esportiva, que l'esport es sentí i estingui com a cosa propia i que els beneficis que té en altres paTsos. neixin l'afany i el desig de l'éxit. Per fer possible i no defraudar aquesta ambició i l'esperit de supeEls esportistes ja comencen a gaudir d'un suport rado deis esportistes, es fa imprescindible dotar extraordinari, que en altres bandes és ordinari i que hauríem de procurar que també ho fos aquí. l'esport d'élite deis mitjans suficients. S'ha de plantejar a tots els ambients i en totes les circumstáncies aquesta necessitat, i els responsables de Resumint, l'esport a Catalunya i a Espanya es sil'esport a tots els ambíents l'han d'acceptar com tuará l'any 1992 en un nivell que de cap manera una de les seves principáis obligacions. Sobretot si no pot deixar de teñir, si volem que deis Jocs de tenim en compte que ja som prácticament a l'any Barcelona ens en quedi un bon record per sempre.


1992. La responsabilitat de tot l'esforc del país peí que fa al resultat esportiu deis que serán els nostres representants ens com promet a tots els dirigents de l'esport -cadascú en la seva parcel.la mes gran o mes petita- a posar els cinc sentits en una feina acurada per aconseguir uns resultats dignes. No podem pretendre que aquest esforc i aquesta mentalització siguin flor d'un dia, peí compromís que representa que els Jocs es facin al nostre país. La planificació que s'está fent haurá de romandre i, en tot cas, el pas del temps haurá d'aconsellarnos per anar-hi fent retocs i millores. També és un deure deis responsables esportius preocupar-nos del futur d'aquests esportistes que dediquen els millors anys de la seva joventut, els seus esforcos i els seus sacrificis a aconseguir les fites que s'han proposat. Estudiar, planificar i buscar solucions que ajudin a assegurar aquest futur i la seva permanencia és tasca obligadament necessária i irrenunciable. Aquests objectius no es podran aconseguir si no comptem en tot moment amb els elements necessaris. Per la seva importancia mes gran, jo en destacaría dos: les instal.lacions i els técnics. Peí que fa a les instal.lacions, he de referir-me forcosament a l'experiéncia propia i a la planificació i programació realitzada a Catalunya, que ha significat en els darrers deu anys la construcció de mes de 1.500 noves instal.lacions i unes inversions que s'aproximen ais dinou mil milions de pessetes.

tan significatiu com serán els Jocs de Barcelona per iniciar una cursa a llarg termini que aprofiti precisament la cita olímpica per projectar seriosament el nostre esport per sempre. Totes les previsions, inversions i treballs que es fan en el camp esportiu durant aquests anys gairebé no tindrien rao de ser si no tendissin a situar el nostre esport a un nivell óptim i a establir un procés de continuTtat que el mantingui a un ritme ascendent després deis Jocs. Els mitjans de comunicado dediquen molts mes espais a l'esport, la qual cosa contribuirá a la divulgado i penetració de l'esport en les diferents capes socials. Hi ha solucions previstes per a la integrado a l'estudi i al treball d'aquells esportistes que durant els que potser son els anys mes importants de la seva vida ho deixen tot per dedicar-se plenament a l'esport d'alta competició. Les empreses i el capital en general augmenten els seus pressupostos dedicats a l'esport, amb el convenciment que fan una bona inversió publicitaria, popularment simpática, oportuna, per raons conjunturals. El millor deis exemples el tenim en la formado de I'ADO (Associació d'Esports Olímpics), que, per mitjá de diferents empreses, dedica uns 1.600 milions anuals a contribuir al financament deis diferents esports olímpics.

Cobrir aqüestes necessitats i fer avancar el país esportivament només es podrá fer si estem en condicions de comptar amb uns pressupostos que corresponguin adequadament ais objectius marcats. Només aixó, pero, tampoc no és suficient. Cal reactivar energies própies de la societat que pot ser que estiguin apagades i que cal incentivar. Un exemple válid poden ser les desgravacions fiscals al món empresarial per tot el que fa referencia a les seves aportacions a l'esport.

En aquest sentit cal que els mitjans de difusió, i per damunt de tots la televisió, siguin conscients i responguin coherentment a l'esforc d'aquestes empreses, ja que, si no veuen compensada la seva inversió esportiva, indefectiblement correm el risc que es desanimin i s'estronqui una important font de financament de l'esport. Si, al contrari, la publicitat els convenc i, per altra banda, s'aconsegueixen aquells avantatges fiscals a qué abans m'he referit, tenim la possibilitat que l'esponsorització esportiva també vagi molt mes enllá del 1992. És un clima de serietat i de compensacions el que fa que en altres paisos l'esponsorització tingui continuTtat. Pero si no s'aconsegueix que aquests plans económics, com I'ADO, continum després de l'any 1992, el resultat será catastrófic.

Finalment voldria cenyir-me al que ha de ser, i en bona part ja és, la preparació deis atletes de cara ais Jocs, pero no mirant només l'any 92, sino amb la voluntat de servir-nos d'un final d'etapa

A Catalunya, la preparació deis esportistes no ens és una preocupació puntual ni nova: ja fa anys que fem esforcos seriosos i que hi dediquem molts recursos. L'Escola Catalana de l'Esport, dedicada a

Peí que fa ais técnics, veurem el que ja es fa en aquest sentit.


la formado de técnics, fa mes de quatre anys que funciona, i amb bons resultats. Els centres de tecnificació escampats per gairebé tot el nostre territori també están extraordináriament motiváis, comencen a donar els seus fruits, i ens demostren el que es pot aconseguir ajudant les federacions. Pero on hem posat les máximes esperances i, evidentment, també el máxim esforc és al Centre d'AIt Rendiment Esportiu de Sant Cugat del Valles. Aquest centre el va promoure la Generalitat, i el Consejo Superior de Deportes hi ajuda amb el 50% de les despeses. El Consejo Superior de Deportes, pensant en els Jocs, va planificar de fer tres centres d'alt rendiment a l'Estat espanyol. Un a nivell del mar, a Málaga; un altre a Madrid, i un tercer deis anomenats d'altitud a Sierra Nevada. Per diferents raons, d'aquests centres només s'ha comencat el de Granada, i el fet que nosaltres posessim el nostre en marxa va fer que el Consejo es decidís per la nostra idea, a fi de comencar a fer realitat el que era el seu primer projecte. La finalitat del Centre de Sant Cugat i de tots els d'aquest tipus no és altra que treballar en una acuradíssima preparació deis atletes d'alt nivell, molts deis quals serán els que ens representaran en els Jocs de Barcelona i en successius esdeveniments d'alta competició. L'esport necessita figures, gairebe mites, que serveixin per estimular la gran massa de practicants. Un nombre cada vegada mes alt de llicéncies federatives és indispensable perqué sur-tin campions, pero sense campions no será fácil augmentar el nombre de practicants. Produir campions. Buscar les millors marques. L'ideal de superació. La constant eliminació deis límits de les possibilitats de l'home, etc. son el fil conductor de la práctica de l'esport que ens porta a l'alta competició. Pero aquesta lluita constant de l'home per una superació, fins al límit possible, comporta perills ¡mportants que cal evitar. Cada vegada mes, els esportistes d'élite fan tot el possible per obtenir el máxim rendiment i l'ef icácia deis seus movi-

ments atlétics. Els nedadors imiten els peixos, les gimnastes els simis, els atletes les gaseles, els saltadors les Magostes, etc. L'adaptació de la persona a determinades exigéncies de l'esport pot conduir-nos fácilment a la fabricado d'uns éssers poc humans. L'exigéncia d'envergadura, talla, pes, etc. amb qué alguns esports condicionen els seus practicants pot ser molt perillosa. Durant els últims anys, i ho poso com a exemple, la gimnástica rítmica femenina ha exhibit un tipus de persona -m'atreviria a dir de personeta-totalment prefabricada que pogués adaptar-se amb comoditat a l'exigéncia deis diferents exercicis. Afortunadament, sembla que aquesta tendencia está desapareixent. Portat a uns altres límits, el dóping també és una manera de fer arribar l'home mes enllá deis límits amb qué el condiciona la seva propia naturalesa. Una cosa i l'altre no poden ser admeses per un criteri esportiu en qué la figura central i l'objectiu deis beneficis siguí la persona. Per l'afany d'arribar mes lluny i de guanyar medalles no s'ha de veure condicionada la salut de l'esportista. L'atleta s'ha d'esforcar ell mateix, i se li pot exigir fins a un límit que és el seu, el que li permeten les seves condicions físiques. Depassar-lo no és honest. Els perills no son únicament físics. La ment de l'esportista, obsessionada a millorar les seves marques, també pot patir greus desequilibris. El Centre de Sant Cugat treballa des del mes d'octubre de 1987 d'una forma progressiva per aconseguir que els esportistes s'integrin en una tasca seriosa i dura, que dona ja, i donará, bons resultats; pero que exigirá sacrificis. Ais esportistes que passen peí Centre se'ls exigeix el que se'n diu «talent esportiu», necessari per poder optar a bons resultats de manera progressiva en tota l'etapa de preparació. És el que en llenguatge del carrer en diríem «que tinguin fusta». Amb aquesta finalitat s'han posat a la seva disposició tots els mitjans técnics, científics ¡ pedagógics per assolir una planificado óptima deis seus cicles d'entrenament. S'ha creat un marc social idoni, necessari per al bon desenvolupament de les potencialitats de l'esportista, i es vetlla contínuament per la seva formació integral. Així, paral.lelament a la formació esportiva, els joves del Centre poden fer els seus estudis de BUP, COU i Formació Professional. Com poden veure, el Centre obeeix a una ¡dea


i a uns plantejaments ja coneguts, pero no posats en práctica en el nostre país fins ara. Actualment, el Centre acull mes d'un centenar d'esportistes en régim d'internat i un nombre gairebé igual en régim de mitja pensió. Al servei d'aquest alumnat hi ha 23 entrenadors, quatre deis quals han estat contractats especialment a l'estranger. El Centre ja s'utilitza normaIment per a concentracions de seleccions espanyoles de diversos esports i també per a seleccions d'altres paísos que utilitzen la infraestructura técnica que el Centre els ofereix, la qual respon plenament al rigor i a l'exigéncia a qué aquest tipus de persones están acostumades. Cree que hem iniciat el bon camí, la qual cosa ens pot conduir ais millors éxits. El que hem de lamentar es haver comencat una mica massa tard, i ens caldrá un esforc mes serios per teñir un nombre suficient de resultats tangibles.

fíns al 92 perduri. Fer un esforc esportiu de la magnitud del que s'está fent només per ais Jocs de Barcelona i prou potser no valdría la pena. Encara que resultessin els Jocs en si, no ni hauríem sabut aprofitar tot alió que poden oferir-nos. Els Jocs de Barcelona és ben segur que ens poden beneficiar a tots. La ciutat i Catalunya sencera en poden sortir rellancades económicament. El país avancará cap a la seva modernització i guanyará posicions en el concert mundial de nacions. Pero no seria just que els esportistes i l'esport, veritables protagonistes i motors de tot aquest increment d'activitat i de prosperitat, se'n quedessin al marge. Com deia abans en citar el vell proverbi xinés, hem de treballar amb els homes perqué el 92 siguí el principi d'una nova era esportiva, que ens situí ben amunt en l'esport internacional.

Així, el dia 25 de juliol de 1992, quan s'obrin els nostres Jocs al món i la humanitat sencera vegi que els Jocs son a Barcelona i a Catalunya, donarem arreu el testimoni d'un país esportivament fort, d'un poblé vigent i que camina d'acord amb Si estem d'acord que l'esport, amb les seves virtuts, elstemps. pot afavorir la riostra societat sobretot la joventut, és necessari, repeteixo, que tot el que es fací d'aqui


Juegos Olímpicos, política y planificación deportiva

Rafael Cortés Elvira

Los Juegos Olímpicos son, desde nuestra perspectiva, un motor de cambio, porque el mundo deportivo cambia la concepción social. Ese cambio de modelo social es el que va a permitir una mayor transferencia de recursos al mundo del deporte -y esto debe entenderse como prioritario a la hora de cambiar el modelo deportivo.

el mes de octubre de la Ley del Ddeporte. Esta Ley del Deporte trata de afrontar la realidad deportiva de ahora y del futuro. Trata de definir cual es la responsabilidad de los distintos sectores implicados en el mundo del deporte y, por lo tanto, cuáles son las competencias que deben ejercer. Trata del deporte de alta competición, de los modelos de titulaciones, del alto rendimiento o del deporte profesional. Lo que va a permitir la ley es, más allá de los Juegos Olímpicos, dejar absolutamente nuevo y enfrentado a la realidad ese marco normativo, permitiendo una estabilización de las políticas deportivas. Es decir, planteando que, por ejemplo, el deporte de élite va más allá de los Juegos Olímpicos y se establece como un programa prioritario a nivel estatal.

La transferencia de recursos se establece, en primer lugar, desde el esfuerzo de solidaridad de todo el Estado español ante una ciudad, Barcelona, organizadora de los Juegos Olímpicos. Transferencia de recursos, por tanto, generadora de riqueza en la ciudad de Barcelona, en Cataluña y, como no, en España. Transferencia de recursos, por contra, que debe obligar a un reequilibrio del mundo deportivo en el conjunto del Estado español. Desde nuestra perspectiva, una tarea fundamental y prioritaria es conseguir ese reequilibrio deportivo en todo el Estado español, es decir, permitir que el motor de los Juegos Olímpicos y el cambio de concepción social nos lleve hacia una estructura deportiva absolutamente distinta, no sólo en Barcelona y en Cataluña, sino en todo el Estado español. Esa es la tarea que desde hace ya varios años viene haciendo el Consejo Superior de Deportes. Tarea que quizá resulte dispersa desde acciones concretas individuales, pero que responde a un modelo de lo que entendemos debe ser esa estructura deportiva en España después de los Juegos Olímpicos, entendiendo que una batalla se puede perder porque efectivamente se dé y se pierda, o se puede perder porque no se dé en el momento adecuado. Entendemos que la batalla del cambio de concepción deportiva en España tiene que darse antes de los Juegos Olímpicos, siendo éstos tremendamente importantes. Siendo los Juegos Olímpicos de especial relevancia para Barcelona, Cataluña y España, yo creo que si eso no permitiera cambiar la estructura deportiva, si eso no permitiera tener, en España'93, un modelo deportivo absolutamente distinto, habríamos perdido la gran batalla del mundo del deporte. Cuando hablamos de políticas deportivas o de planificación deportiva desde el Consejo Superior de Deportes y, por tanto, desde la responsabilidad estatal del modelo deportivo, creo que hay que destacar un hecho fundamental: la aprobación en

Director General del Deporte del Consejo Superior de Deportes

La Ley del Deporte tiene también, y contemplará en su desarrollo, un aspecto clave sobre el mundo del deporte: la formación de todos aquellos que intervienen en el mundo deportivo. Lo que entendemos que será un decreto sobre titulaciones deportivas y que, pensamos, nos va a dejar un modelo de profesionales dedicado al mundo del deporte absolutamente distinto. Desde estudios universitarios y, por tanto, desde la integración de los INEF en las universidades o desde la aplicación más científica sobre el terreno de la titulación deportiva, hasta la formación de técnicos deportivos o la integración de la Formación Profesional en la formación profesional de determinadas titulaciones. Todo esto va a permitir que tengamos, en España, un panorama de profesionales similar a lo que es el conjunto de países de nuestro entorno, es decir, tomando como perspectiva la integración en la Comunidad Económica Europea, que tengamos unas titulaciones que nos permitan tener profesionales adecuados, formados en esa práctica deportiva, en ese futuro del deporte. Un aspecto clave en el mundo del deporte lo constituyen las infraestructuras. Si no hay cambio de esa estructura deportiva, desde el punto de vista del lugar de realización de la práctica deportiva creo que habremos avanzado poco, y habremos perdido, como decía al principio, esa gran batalla. Las instalaciones deportivas deben entenderse desde diversos aspectos. Evidentemente hay un impacto tremendo en la ciudad de Barcelona por los Juegos Olímpicos, pero ese impacto tiene que


significar también un aumento de instalaciones deportivas en el conjunto del Estado español, y yo diría que desde tres perspectivas bien distintas: Consolidando el deporte de alto rendimiento y, por tanto, estableciendo centros específicos para la práctica del alto rendimiento. Así como ha nacido el Centro de Alto Rendimiento de Sant Cugat, aquí en Barcelona, están naciendo el Centro de Alto Rendimiento en Altura en Sierra Nevada -con una terminación de su primera y segunda fase, seguramente este año o a principios del que viene-, con una mejora de la residencia Blume en Madrid, y con la creación de Centros específicos de Alto Rendimiento para diversas federaciones, como gimnasia, esgrima, etc. Es decir, dotación de Centros de Alto Rendimiento con las mejoras técnicas necesarias para que nuestros deportistas de élite puedan entrenar ahora y en el futuro, es decir, consolidar la preparación de esos deportistas. Todo esto no puede quedar al margen de un aumento de la infraestructura deportiva para deporte federado y para el ciudadano. Yo creo que eso son las políticas que se llevan a cabo, con la colaboración del Consejo, pero como responsabilidad de las Comunidades Autónomas. Por último, lo que nosotros consideramos como básico para el cambio de estructura deportiva en España es el cambio de estructura deportiva en el sistema escolar y universitario. Antes en el sistema escolar porque en la universidad habrá deporte si, y solo si, el alumno que llega a ella tiene ya esa práctica deportiva adquirida en su edad más temprana. Por lo tanto, desde el punto de vista de priorización, antes el sistema escolar y después el sistema universitario. Desde esa perspectiva, el Ministerio de Educación y Ciencia invierte 50.000 millones de pesetas en un plazo de 5 años -programa que termina en el 93- para que todos los centros públicos de una determinada magnitud -todos los que tienen más de ocho unidades-, prácticamente el total de centros públicos en España, tengan las instalaciones deportivas cubiertas necesarias para llevar a cabo esa formación y ese habituamiento al mundo del deporte. Naturalmente, ese programa, en este momento, se lleva a cabo desde el Ministerio de Educación y Ciencia, en aquellas Comunidades

Autónomas sin competencias transferidas. Quitando las seis que tienen competencias, el resto de Comunidades Autónomas, en un esfuerzo entre esas comunidades, los ayuntamientos y el Consejo Superior de Deportes, Ministerio de Educación y Ciencia, realizan en este momento una inversión en instalaciones deportivas que llevará a que no haya ningún centro sin esa instalación. Instalaciones deportivas, además, que se ponen al servicio del ciudadano, es decir, que cuando se abandona el horario escolar sirven para la práctica deportiva de todos aquellos que tengan interés, o para horario extracurricular. También existe un plan de inversiones en universidades, menos ambicioso que el plan escolar, pero que está puesto en marcha y ha permitido ya la firma con catorce universidades de lo que se consideran instalaciones deportivas mínimas, para que todas las universidades públicas españolas tengan ese nivel mínimo que permita la práctica deportiva. Este es un aspecto clave, junto con el de formación del profesorado. Realmente, poco avanzaríamos en la estructura deportiva en España si, además de la instalación, no tuviéramos al profesional capaz de llevar a cabo esa dinamización del deporte o de la educación física. En este sentido yo creo que las acciones que se han llevado a cabo han permitido que hoy la inmensa mayoría de centros públicos en España estén ya dotados de profesores de educación física. Pero hay otro punto, y es la creación de la especialidad en escuelas de EGB, para que la incorporación al sistema educativo se haga ya como especialista en educación física y no como generalista. La educación física, junto con el inglés y alguna materia más, va a constituir, y está constituyendo ya un marco de reforma esencial en la formación de nuestros escolares. Trataré más aspectos de lo que es la política deportiva y la planificación deportiva de futuro, pero quiero dejar bien claro que no habrá planificación deportiva si no cambiamos realmente el modelo de estructura deportiva en nuestras escuelas. Es el programa estrella, el programa que supone la mayor inversión del Consejo Superior de Deportes y el Ministerio de Educación y Ciencia en este cambio de estructura deportiva. Realidad, por tanto, que permite, por lo menos, visualizar


el futuro con el optimismo de haber puesto los medios necesarios para que esto cambie. La infraestructura deportiva debe llevar también a un aumento de esa práctica deportiva, tanto desde el punto de vista escolar y universitario, como desde el punto de vista de la práctica del ciudadano. Yo creo que se puede mirar con optimismo el hecho que el aumento de práctica deportiva es una realidad en España. Como siempre, la estadística demuestra que ese aumento tiene datos medio no es cierto, yo creo que hay comunidades autónomas que aumentan mucho más rápidamente esa práctica deportiva. Quizá el ejemplo más característico sea el de esta comunidad, Cataluña, donde la creación de infraestructura deportiva lleva a nuevas demandas, de manera que siempre existe una mayor demanda de instalaciones deportivas en función del aumento de esa práctica deportiva. No podemos olvidarnos de lo que es, desde la competencia estatal, la gestión del deporte de alta competición y del deporte federativo. Es una política de mejora de los servicios que se prestan a este deporte. Mejora desde el punto de vista de gestión, desde el punto de vista de servicios, mejora desde el punto de vista de planificación y, como no, mejora por la aplicación de las ciencias al mundo del deporte, tema en el que yo creo que España ha tenido y tiene todavía un atraso importante. En muy pocos años hemos avanzado notoriamente en el grupo de investigadores que plantean su actividad en torno al deporte. Desde esa perspectiva yo puedo decir, por ejemplo, y quizá se sepa poco, que estas jornadas están esencialmente financiadas como proyecto por la comisión interministerial de Ciencia y Tecnología, como un proyecto de ese aspecto investigador. Aumentar, incentivar esa aplicación de la ciencia en el mundo del deporte creo que tiene que ser un aspecto clave si queremos de verdad tener una estructura deportiva después de los Juegos Olímpicos absolutamente distinta a la actual. Y en eso también se está trabajando. Si es cierto que los Juegos Olímpicos son un cambio en la consideración social del deporte, yo creo que no se puede defraudar, desde el punto de vista de participación en los Juegos, a los ciudadanos.

Estoy seguro, y todos estamos convencidos de que la organización de los Juegos Olímpicos va a ser un éxito, pero de poco servirá si, además, la participación española no es también un éxito en esos Juegos Olímpicos, porque esa participación y esas medallas deben ser, necesariamente, motor de ilusión, motor de cambio en la sociedad española. Es por eso que no podemos olvidar una planificación deportiva de cara a los Juegos Olímpicos, no podemos olvidar el esfuerzo que hemos hecho para que esa intervención española, para que esos resultados deportivos en la Olimpiada del 92 sea satisfactorios. Hemos trabajado en varios aspectos que permitan obtener nuevos recursos para le mundo del deporte. En primer lugar, consiguiendo una financiación privada para esa preparación. No sólo privada porque la administración pública -y, sobretodo, la administración central- sigue dotando de recursos, mucho más de lo que lo hace el programa ADO, para la preparación de los Juegos Olímpicos. Pero hemos conseguido una financiación privada a través del programa ADO que permite, en conjunto, que los deportistas se preparen desde el mejor punto de vista. Cuando arrancamos este programa, cuando asumimos la responsabilidad del Consejo Superior de Deportes, quedaban cinco años para los Juegos Olímpicos. En cinco años se puede trabajar y se debe trabajar, desde el punto de vista de participación, con aquello que se tiene, y no con aquello que no se tiene. Lo que intentamos entonces fue que lo que teníamos, bueno o malo, mejor o peor, tuviera las mejores condiciones posibles para participar en los Juegos Olímpicos, desde un punto de vista, naturalmente, de un sistema democrático de derecho. Y lo digo porque en otros Juegos Olímpicos hemos vivido como esa preparación de los deportistas ha sido prácticamente de cárcel, de campo de concentración. Aquí, evidentemente, no podíamos hacer eso. Lo que hemos puesto a disposición de las federaciones, de los deportistas, ha sido los mejores medios. Eso ha traído como consecuencia que en muchas federaciones contemos con la incorporación de técnicos deportivos de primer nivel, técnicos deportivos que están cambiando la mentalidad en cuanto a la preparación de nuestros propios técnicos y de los propios deportistas. Creo que ese cambio de mentalidad, que está dejando como le-gado estos técnicos deportivos,


que están en prácticamente todas las federaciones, también será un aspecto clave en el cambio de modelo deportivo en España. Estoy seguro de que la participación en la Olimpiada de Barcelona va a ser la mejor de las que podemos tener, teniendo en cuenta la situación de partida y la situación de llegada. Y espero y deseamos todos que esa participación sea ilusionante. Yo vengo haciendo un ejercicio que es el de preguntar, cuando hablas en el mundo del deporte, cuál va a ser ese resultado de los Juegos Olímpicos. Cada uno tiene su participación pero, en conjunto, lo que piensa el ciudadano es, creo, bastante razonable, aún cuando esté sólo ligeramente por encima de nuestra participación en Seúl. Veremos cual es el resultado. Si bien es verdad que esto que acabo de explicar son los aspectos clave y esenciales de lo que debe ser un cambio de estructura deportiva en nuestro país, yo creo que hay también otros aspectos que no se pueden dejar a un lado. Por un lado, el aspecto económico, de presión, sobre el mundo del deporte y, por otro lado, la financiación futura del mundo del deporte. Creo que son dos aspectos a considerar que hay que tratar, no sólo aquí, para definir cuál va a ser ese nuevo modelo. Cuando digo que el dinero está actuando negativamente sobre el mundo del deporte, lo digo conscientemente. Lo digo porque creo que es imposible mantener un ritmo de crecimiento económico del mundo del deporte como se viene haciendo. En España, cerca del 1 % del Producto Nacional Bruto se destina a materia deportiva. En otros países está cerca del 2%. La participación del mundo del deporte en ese Producto Interior Bruto en cada país está entre el 0,9% y el 1,8%. Eso va a seguir creciendo, de manera que la participación de las Administraciones públicas y el sector privado en el aspecto deportivo será cada vez mayor. Lo que no se va a poder mantener es el crecimiento directo sobre el mundo del deporte, sobre el deportista, sobre el crecimiento de salarios, sobre las becas y sobre las expectativas de generar recursos para vivir cada vez mejor. Refiriéndome a ese aspecto de ilusión, creo que estamos haciendo que cualquier deportista de alta competición tenga prácticamente como único

incentivo el aspecto económico. Hoy cualquier deportista piensa que, por el hecho de hacer deporte, ya tiene que vivir del propio deporte, tiene que tener becas altísimas, salarios altísimos, que permitan asegurar su vida a través de esa práctica deportiva. Esto es absolutamente inviable, es imposible. El deporte debe entenderse como una práctica voluntaria, y no como un servicio público. El que elige hacer deporte desde el punto de vista de la alta competición, va a encontrar su satisfacción por vías distintas a lo que es el salario mensual. Yo acostumbro a decir que yo soy químico, y un químico, desgraciadamente, no gana mucho, tiene un salario medio dentro del profesional de la universidad. Soy, además, profesor titular de la universidad, con lo cual el salario tampoco es muy alto. Hay otros compañeros míos del colegio que eligieron hacer ingeniero de telecomunicaciones, derecho o son profesionales de la medicina. Yo los veo hoy, y posiblemente estén ganando diez veces más que yo. Hay una cuestión que es la propia elección de la persona respecto a cuál es su futuro. Si una persona elige, en ese futuro, hacer un deporte minoritario, hacer un deporte que no tiene ningún ingreso -y podríamos poner muchos casos-, no puede pretender vivir exactamente igual que aquel otro que ha elegido un deporte profesional como es el fútbol, el baloncesto o el tenis. No se puede pretender que en esa elección uno se equipare a cualquier otro deporte, y me temo que eso es, un poco, lo que estamos viviendo. La tentación de que uno tiene que exigir esos condicionamientos, cualquiera que sea el deporte, por el hecho de serlo. Hay un conjunto de deportes que son claramente profesionales y que tienen sus recursos, cada vez más, por la via de televisión. Esos deportes, que no son más de seis o siete en el conjunto de países, y quizá alguno más en algún que otro país como algo específico. Esos deportes son los profesionales, los que van a permitir que las personas que participen en ese «circo» del deporte profesional y televisado, y accedan a esa primera categoría o a esa ilusión del espectador, vivan del deporte profesional.


Ese deporte profesional deberá vivir su propia realidad. Yo creo que cada vez será mas difícil conseguir recursos para el resto de los deportes, porque el interés del propio espectador disminuye notoriamente -y disminuirá más después de los Juegos Olímpicos. Desde luego, los recursos que puedan obtener serán recursos de aquellos que practiquen el propio deporte o, desde el punto de vista de alta competición, para asegurar la formación deportiva, la práctica deportiva por parte del Estado. Hay que hacer una reflexión, por tanto, torno al hecho de en que el mundo del deporte es, por un lado, deporte profesional y, por otro lado, deporte de élite, y no deben mezclarse. Es la elección del propio deportista la que le debe llevar en un camino u otro.

Lo que tiene que ir aumentando, y es necesario que aumente, es la consideración social del ciudadano sobre el aspecto deportivo. Lo que es necesario que entendamos es que el Estado o las administraciones públicas, entiéndase Diputaciones, Ayuntamientos o Comunidades, no tienen que pagar el servicio deportivo. El servicio deportivo lo debe pagar el propio ciudadano. Debe entenderse que, cuando uno se asocia, lo hace porque considera que asociarse es bueno, que defiende sus intereses y, si vamos a un modelo sajón del asociacionismo, veremos que la tentación no es, cuando se juntan dos personas, ir a reclamar ya una financiación de los poderes públicos.

Todos los que tenemos alguna responsabilidad estamos viendo continuamente que, cuando dos amigos se juntan para asociarse, el paso siguiente es acudir a la administración, cualquiera que ésta sea, para que le financie esa asociación, esa actividad, esa estructura. Yo me pregunto: ¿por qué el señor que circula por la calle va a tener que pagar, desde el punto de vista de sus impuestos, la práctica deportiva de otro señor que quiere hacer atletismo, si éste que lo hace no es capaz de poner encima de la mesa recursos para que se haga esa práctica? Es decir, ¿por qué el ciudadano tiene que, a través de sus impuestos, pagar la práctica deportiva de un conjunto de otros ciudadanos si ellos mismos no están dispuestos a poner nada encima de la mesa para hacerlo? Es decir, después del 93 -y aún cuando se mantenga la financiación pública del deporte-, lo que será necesario, lo que es necesario ya y lo va a ser mucho más a meYo creo que esa tarta no puede seguir creciendo dida que avancemos, es que el propio ciudadano indefinidamente. Esa tarta se va a quedar estancapon-ga encima de la mesa recursos para hacer la da en un nivel determinado. Y el reparto de esa práctica deportiva. tarta será cada vez más para el deporte profesional, cada vez más para el deporte de televisión, cada vez más para el deporte de primera magniYo acostumbro a poner un ejemplo: nadie se tud. Esa financiación privada del deporte sobre lleva las manos a la cabeza porque cuando nos reel conjunto de deportistas, ese programa ADO, cogen la basura en nuestras casas nos pasen el reen definitiva, creo que va a ser difícil de mantener cibo de basura. Se llevarían las manos a la cabeza después del 92. Se podrá mantener esporádicasi se hiciera un impuesto especial para pagar el mente, podrá alguna empresa financiar ese decamión de la basura. Yo creo que hay que diferenporte de esa federación determinada pero, en ciar lo que es la infraestructura de lo que es el conjunto, creo que la financiación privada del deservicio. Los poderes públicos tienen, cada vez porte irá cayendo desde el punto de vista de pumás, que establecer la infraestructura deportiva, blicidad, porque, realmente, hay muchos deportes dotar el sistema educativo de instalaciones escolaque no ejercen esa tarea. res, dotar al ciudadano de la instalación donde En cuanto a la financiación, yo no creo que la ley tenga carencias en la financiación del mundo del deporte. Hay algo que se viene diciendo, y que uno oye sistemáticamente, y es: «La conversión de los clubs en sociedades anónimas no va acorde con un sistema de financiación, o de exención, o fiscal, para esa conversión -y si no, veamos el modelo italiano-». Pues bien, digo desde aquí que el modelo de fiscalidad español es mucho más beneficioso para los clubs deportivos que el italiano. Cortemos ya ese aspecto. Otra cosa será una ley de mecenazgo, una ley de patronazgo que signifique la promoción del deporte, pero no con la idea con que lo vienen haciendo las empresas en la actualidad, que no es de promoción deportiva, sino que es de imagen, de publicidad.


pueda hacer deporte, tener las mejores condiciones, formar a los mejores profesionales. Esa es la infraestructura de servicio, y creo que esa es la tarea que nos compete, esencialmente, a los poderes públicos. El servicio como tal, la utilización como tal, debe pagarla el ciudadano. Nadie se lleva las manos a la cabeza cuando su hijo le pide, el fin de semana, doscientas, trescientas, o quinientas pesetas para ir al cine, al teatro, o para tomarse una copa. Sin embargo, cuando se piden doscientas pesetas para alquilar un campo, nos llevamos las manos a la cabeza porque el deporte debe ser gratuito. Basta ya de lanzar la imagen de que el deporte es gratuito. Se debe posibilitar el acceso de todos los ciudadanos a la práctica deportiva, pero el deporte no es gratuito, el servicio deportivo no es gratuito, porque no hay ningún país del mundo

.

que pueda soportar esa presión, y porque no hay ningún país del mundo que tenga un menor rango de asociacionismo, una menor voluntad de asociacionismo, que nuestro país. Yo creo que ese aumento de la financiación personal del mundo del deporte tiene que ser una constante después de los Juegos Olímpicos, y tiene que ser una constante ya en esa práctica deportiva. Esta reflexión sobre la financiación del mundo del deporte va a ser el debate más importante que se abrirá en nuestro país después de los Juegos Olímpicos. Yo creo que esa voluntad de reflexión sobre lo que será este modelo deportivo en España, modelo deportivo que ha definido la ley y que tendrá que definirse mucho más en sus decretos de desarrollo, tendrá que definirse todavía mucho más en los debates que establezcamos entre el mundo del deporte.


Jocs Olímpics, política i planificació esportiva

Enríe Truñó Regidor d'Esports de 1'Ajuntament de Barcelona

L'any 81, per primera vegada, Narcís Serra va parlar en públie de l'oportunitat d'estudiar si era interessant, factible i útil per a la riostra ciutat desenvolupar els Jocs Olímpics del 92. Sempre ha explicat que aquesta és una idea que va veure clara sobretot després del cop d'Estat fallit del febrer del 81, perqué llavors l'equip de treball de l'Ajuntament de Barcelona va comprendre que les col.lectivitats humanes necessiten, on treballen normalment, adoptar projectes ambiciosos que es combinen normalment amb alguna data en el temps, per tal de projectar-hi les seves il.lusions, les seves capacitáis de mobilitzar-se, d'actuar, de canviar. Per aixó, a aquest país no li convenia anar discutint sobre els dimonis del passat, sino projectar-se cap al futur, no preguntar-se sobre les esséncies sino treballar temes molt concrets que miressin el futur i que permetessin desenvolupar al máxim les capacitats i les energies que la ciutat i el país teñen. En aquell moment es va intuir ja la idea d'uns Jocs Olímpics com a motor per al desenvolupament de tots el ámbits de la ciutat.

Els 80, amb la democracia a tot el país i amb la democracia local assolida finalment el 79, és un moment per plantejar-se de recuperar aquest temps perdut, refer la ciutat i afrontar el futur. Per tant, un projecte d'aquest estil, un projecte motor, un projecte amb moltes potencialitats, semblava que era una cosa possible i convenient per a la ciutat i, óbviament, d'una forma intel.ligent és un deis projectes que s'han de captar.

Barcelona va viure els anys 60 un gran creixement emmarcat peí desordre urbanístic, per l'especulació i per un creixement económic basat en un sistema potser de capitalisme, no sé si salvatge, pero sense drets deis treballadors i amb unes jornades laboráis molt Margues. Aixó va significar evidentment una creació de riquesa intensiva per a la ciutat, segurament mal distribuida en l'espai, mal distribuida entre les classes socials, pero va significar una época de desenvolupament molt fort. Els anys 70 ens trobem que s'atura per dos motius: per la crisi económica del 72, que es perllonga a Espanya duranttota la década (fins a l'any 76, amb els pactes de la Moncloa, no es preñen decisions, pero el 76 no hi ha forca política capac de tirar-los endavant), i després, per tota la transido democrática, durant la qual s'instauren unes regles del joc que fan que els problemes hi continuin éssent, pero que sigui possible de resoldrel's. Almenys, aixó es creu la majoria de la població. Aixó fa que, en l'ámbit local en concret, que és aquell del qual vull parlar, ningú no prengui decisions, les institucions no tinguin legitimitat democrática ni recursos-perqué el país no en té, com a conseqüéncia de la crisi económica- i, pertant, des d'un punt de vista local, sigui un decenni de temps perdut.

Un altre punt significatiu és el fet que el president del Comité Olímpic Internacional sigui un barceloní. D'aixó, en podíem treure la conclusió que era una persona que comptava en el medí en el qual l'havien escollit poc abans, el juliol del 80. Tenia un prestigi i, per tant, podíem pensar que alió que, ben presentat, fes referencia a la ciutat del president, que tenia tant de prestigi, seria vist amb bons ulls. Significava una bona carta de presentado que podía ser ben jugada o mal jugada. Óbviament, vistos els resultáis, ha estat ben jugada col.lectivament. Per l'esforc de tots, tenim els Jocs a sobre de la taula. Des del punt de vista esportiu, que és el que a mi m'interessa avui, l'octubre del 81 vaig ésser nomenat regidor d'Esports de l'Ajuntament. Aviat fará deu anys que sóc regidor d'esports d'aquesta ciutat i el primer que ens vam plantejar va ser: -Primer: conéixer el cens d'instal.lacions de la ciutat. No hi havia a l'Ajuntament de Barcelona ni un sol arxiu, ni un sol llibre, ni una publicació que contingués un cens sobre instal.lacions a la ciutat de Barcelona. -Segon: conéixer la demanda social respecte a la práctica esportiva. Preguntar ais agents socials esportius, especialment ais clubs i a les federacions, quines eren les seves mancances, il.lusions i projectes, i sumar-hi la demanda social genérica, molt potent a Barcelona, que representava un moviment veTnal -les associacions de veíns. Les velles reivindicacions deis anys 70 i deis últims 60 havien anat consolidant les demandes de localització d'instal.lacions a determinats punts que no tenien res a veure amb la lógica d'un plantejament des del Gabinet, o un plantejament global o un plantejament fruit del diáleg, sino amb la de la reivindicado. Jo, abans de ser regidor d'Esports, vaig ser regidor del districte de Sants, i en aquell moment,


entre el 80 i el 81, vam decidir que al pare de l'Esl'Espanya Industrial, recuperat per 500 milions de pessetes quan ja havia estat venut per a edificació en una operació d'especulació urbanística, hi volíem un poliesportiu, una sala de barrí. Vam recollir totes aqüestes demandes que no eren fruit exclusivament d'un plantejament esportiu, sino de la lluita social urbana en diversos punts de la ciutat. I després, evidentment, vam contrastar-ho amb els responsables de l'área d'Urbanisme per conéixer, dins del pía general metropolita, dins deis plans d'urbanisme, les reserves de sol, les qualificacions de sol urbá que permetien actuacions urbanístiques. De tot aixó en va sortir al llarg de l'any 82 un primer pía d'instal.lacions esportives de la ciutat de Barcelona. Avui confessaré -potser per primera vegada en veu alta- que potser caldria corregir una mica el que he dit. Amb un cert orgull he dit que els Jocs Olímpics responen a aquest pía d'instal.lacions esportives de la ciutat de Barcelona, que totes les instal.lacions que s'han fet per ais Jocs Olímpics responen a aquest pía, que no ens hem trobat cap de les instal.lacions al marge, que no les hem modificat i que, per tant, els Jocs Olímpics han estat el motor de la implantado de noves instal.lacions esportives a la ciutat de Barcelona. Aixó és corréete, pero com a mínim avui voldria ponderar-ho dientque hi ha hagut una certa relació dialéctica o sinérgica, i que aquest pía no ha estat un pía estátic i perfectament definit l'any 82 i l'any 92. Quan el contemplem, diem: «Que bé que ho vam fer el 82!». Pero ha estat un pía que s'ha anat modificant en funció del diáleg que des de l'Ajuntament de Barcelona anávem realitzant amb els qui planejaven el projecte olímpic, del qual nosaltres també formávem part. Hi ha hagut un diáleg entre les necessitats de les federacions internacionals, les disponibilitats económiques del COOB'92 mateix per construir o deixar de construir, l'interés per una aposta urbanística molt important associada al projecte olímpic, que és el de les árees olímpiques -la diversif icació de les instal.lacions a les quatre zones de la ciutat. Jo cree que aquest diáleg entre el pía municipal de partida, pensat l'any 82, i les demandes que el COOB'92 ens anava fent ha estat positiu. Cree, ara que ho veig quasi a l'acabament

d'aquest període, que és bo que hagi estat així; si no, hauríem tingut un instrument rígid, i la plannificació no es rígida. La demanda social és molt dinámica, els interessos deis agents socials ho son, tan si son esportius com urbanístics, ho son les disponibilitats de terreny i les dificultats d'actuar en una gran ciutat, i per tant és bó que hi hagi hagut aquest diáleg entre els uns i els altres. El que sí que puc dir, pero, deu anys després, és que deis principis no ens n'hem mogut -nosaltres hem actuat i el COOB'92 ens ha ajudat molt- perqué aquest és un pía a vint-i-cinc anys vista i, quan hagin passat els Jocs Olímipcs, probablement el tindrem realitzat ben bé en un 75 o un 80 per cent. Aixó no és una cosa que ens hagi passat aquí exclusivament, en aquesta ciutat o que jo ara em tregui del barret com si fes magia, sino que en aquest mateix Palau de Pedralbes, al final de l'any 84, va haver-hi un seminari sobre l'impacte urbanístic, económic i esportiu, que hi havia hagut a les ciutats que havien estat seus de Jocs Olímpics abans que Barcelona. Van convidar-hi Munic, Montreal, Moscou i Los Angeles. Recordó molt bé el tinent d'alcalde d'Urbanisme de Munic -el projecte de Jocs Olímpics de Munic és el mes semblant al nostre- que deia que ells havien calculat després que en els sis anys de preparació deis Jocs havien acumulat inversió, treball i projectes sobre la ciutat que, en un ritme normal de la ciutat de Munic i de Baviera, i d'Ale manya -i som davant d'un país que treballa bé, en un moment económicament ric de la seva historia— s'hauria fet amb entre divuit i vint anys, és a dir, en un període com a mínim tres vegades mes llarg. Per tant aquest horitzó del qual us parlo, de vint-icinc anys, no és un horitzó estrany d'un pía que vol ser globaiitzador en un aspecte tan important com és l'esport. Quin és, dones, l'avantatge que hem tingut amb l'existéncia deis Jocs Olímpics? Que hem concentrat en el temps la realització d'aquest pía, que alhora s'ha vist modificat positivament, no en els elements básics pero sí en alguna de las concrecions, per l'existéncia mateixa deis Jocs. Voldria explicar dos deis criteris que hi ha hagut al darrera d'aquest planejament, en els quals els Jocs Olímpics han inf luít positivament i no s'han modificat des del plantejament inicial. Son els següents: nosaltres hem optat des de sempre per


una localització equilibrada de les instal.lacions, cercant un reequilibri del territori. Teníem colors ais mapes segons el nombre de metres quadrats d'espai esportiu per habitant, que reflectien la Barcelona del 81. Observávem que hi havia districtes amb unes taques negres que indicaven la densitat d'equipament i districtes que prácticament estaven en blanc. En tots els casos hi havia una correlació directa entre la densitat d'equipament i la renda per cápita del districte, pero fallava en un cas, el de l'Eixample, que és una zona d'edificació intensiva i sense els espais lliures que el pía Cerda havia previst. Vam estudiar la localització de les instal.lacions, i aqüestes densitats de concentrado, per reequilibrar-ho. Així ho hem mantingut, i per aixó hi ha la idea de les quatre árees olímpiques. Dues d'aquestes árees olímpiques responen a la millortradició esportiva de la ciutat: una d'elles, a la millortradició pública de la ciutat, que és la muntanya de Montjuíc. A Montjuíc Barcelona hi ha anat dipositant, a mesura que la ciutat ha anat essent candidata -quatre vegades- ais Jocs Olímpics, les seves instal.lacions: el camp de la Fuixarda, l'estadi Olímpic, la piscina vella deMontjuíc, el camp d'hoquei, el Serrahima, el gimnás, el Palau Municipal d'Esports per ais Jocs de la Mediterránia, i finalment les piscines Picornell, que, precisament eren la nostra carta de presentado per ais Jocs Olímpics de Munic -les van fer per ais Campionats d'Europa de l'any 78. A Montjuíc hi havia, dones, una tradició acumulada. Probablement, acabar aquesta zona -amb un debat important a la ciutat sobre si calia o no calia refertotalment l'Estadi Olímpic de Montjuíc- era el que li donava el sentit de mantenir-se com a zona emblemática al voltant del que després s'ha dit l'Anella Olímpica, encara amb mes concentrado d'instal.lacions. Aquí hi ha tingut un paper important una cosa que no és una ¡nstal.lacio esportiva, sino que és la ciutat de l'esport ja que s'ha ubicat al cor d'aquesta área la Universitat de l'Esport, amb espais perqué els estudiants d'aquesta Universitat de I'INEF, puguin aprofundir en el coneixement de les diverses disciplines esportives. La segona de les árees és la de la Diagonal, que és el lloc on la iniciativa privada al llarg de tota la historia esportiva havia anat col.locant la millor concentració d'instal.lacions esportives, probablement, d'Europa. Comparades amb altres com-

plexos europeus d'aquest estil, les instal.lacions del Fútbol Club Barcelona, del Reial Club Esportiu Espanyol, del Reial Club de Polo, del Tennis Turó, del Laietá i de la Universitat fan un conjunt extraordinari. Aquesta área calia, senzillament, utilitzar-la tal com estava i fer-hi una serie d'actuacions urbanístiques perqué fos mes penetrable i mes usable. La idea de l'equilibri ha tingut un paper molt important a l'hora d'escollir les altres dues árees. D'equilibri esportiu, de localització esportiva de les instal.lacions i d'equilibri urbanístic. Cap de les dues no era gens evident en el moment del pía nejament. Hi ha hagut un bon diáleg amb el món urbanístic i el món esportiu. La primera és el Pare del Mar: el Poblenou, la facana marítima. És conegut que la ciutat ha viscut d'esquena al mar i que hi havia una tendencia a recuperar aquest espai. és l'espai on es va localitzar la primera gran implantació fora muralles de la primera época industrial -el 1850 i alguna cosa d'abans. Era una zona en part obsoleta, pero no del tot: hi havia grans empreses, alguna de les quals s'hi manté, perqué no volem fer de Barcelona només una ciutat del terciari, quan tenim un secundan important. Era una zona amb industria submergida, i que tenia una barrera per sortir al mar, que era el tren de la costa, creat el 1848 -la primera línia de tren d'Espanya. L'eliminació d'aquesta via de tren, la recuperació de la facana marítima, la connexió de tota la xarxa de clavegueres per eliminar les inundacions d'aquesta zona -la Llacuna-, la recuperació de les platges sanejades, l'eliminació de les aigües residuals a la planta depuradora del Besos i la realització deis cinturons i de la Vila Olímpica ha estat una operado urbanística de primera magnitud que ha fet millorar i millorará la qualitat de vida deis barcelonins, especialment deis que utilitzaran aquest front marítim de quatre quilómetres i mig de noves platges. En aquesta zona s'han localitzat les ¡nstal.lacions, ateses les mancances deis barris veíns del Poblenou, de l'Eixample, de la Barceloneta i del barri nou que es crea. Aqüestes installacions teñen una clara vocació d'ús del barri per després deis Jocs: una pista d'atletisme, dos poliesportius per a sales de barri, el centre municipal de vela, un camp de fútbol... Una serie d'equipaments que permeten, precisament, que el barri els faci servir.


La quarta área olímpica és a l'altre costat de la ciutat, a la zona de muntanya; és la Valí d'Hebron. Aquesta zona és l'última reserva d'espai lliure urbá que va ser comprat peí primer Ajuntament democrátic -peí valor d'uns 900 milions de pessetesi que també s'havia decidit que fos d'edificació intensiva. Aquí es fa el pare urbe esportiu mes important de la ciutat, a part de les instal.lacions d'alt nivell de MontjuTc, amb el centre municipal de tennis de la Valí d'Hebron, el complex de pilota de frontó, el complex de voleibol, el velódrom -ja existent-, una nova piscina per al barri, cinc camps grans -on es fa el tir amb are- que després es convertirán en camps de rugbi, d'hoquei herba 0 de fútbol. En aquest cas, la creado d'un pare esportiu s'utilitza com a motiu vertebrador i urbanitzador de la zona. Aquests son els quatre punts importants del territori que ens equilibren l'espai i ens permeten també acostar les instal.lacions ais usuaris de després, que ens resolen problemes reals de la ciutat 1 que no es concentren, com van fer a Seül, per exemple, en dues árees de grans instal.lacions l'ús posterior de les quals és bastant mes complicat. Aquest planejament ha comptat també amb un altre element, que és el de la diversificació de l'oferta esportiva. La demanda esportiva genera automáticament mes demanda a la ciutat, mes exigencia d'equipaments per a un tipus d'esport que, si no ens haguéssim aprofitat de l'impacte olímpic, segurament ens hauria costat molt mes. Quan planteges a la comissió de govern que has

de fer una sala de barri o una piscina, aixó s'entén: és un equipament consolidat que té bon nom, a ningú no li sap greu. Pero si hem de fer un centre d'halterofília, d'esgrima, de tennis de taula 0 bádmington, la comissió de govern no ho considera tan immediat perqué calgui que una ciutat es doti almenys d'un centre d'iniciació, de tecnificació o de competido per a aquests esports que son molt minoritaris a la ciutat. Grades al projecte olímpic ha estat possible fer aquesta diversificació esportiva i, per tant, sortir l'endemá deis Jocs amb tots els esports olímpics. Un equipament perqué un esport concret l'utilitzi. En alguns casos, son esports que socialment poden ser interessants per obrir-los cap a nous sectors socials. Pensó en el centre municipal de vela o en les divuit pistes del centre municipal de tennis, gestionades técnicament amb les respectives federacions i amb programes que han d'assolir l'alt nivell pero també la difusió i la iniciació. Aqüestes son les grans idees que hi havia al darrera d'aquest pía. M'he volgut centrar específicament en el pía de l'equipament, no he parlat del pía de l'activitat ni de la millora deis técnics, ni de la millora de la gestió, ni del creixement del nombre de practicants, ni de l'impuls de noves activitats o de qualsevol cosa que signifiqui l'ús de tot aixó. M'he volgut situar en les infraestructures sobre les quals construirem una activitat esportiva ben rica i ben amplia. Jo cree que ara tenim la base per respondre a totes les demandes socials 1 a totes les noves il.lusions que l'impacte olímpic ha generat en aquesta ciutat.


Jocs Olímpics, política i planificació esportiva

Frederic Prieto Djputat-President de l'Área d'Esports, Diputado de Barcelona

1. Influencia deis Jocs Olímpics sobre els comportaments esportius deis ciutadans i sobre el sistema esportiu mateix Al moment d'escriure aquesta ponencia cal donar per fet que aquest fenomen será tractat abastament en el capítol immediatament anterior en el programa, titulat «Influencia deis Jocs Olímpics en l'Esport». No és, dones, la meva intenció estendre'm en aquesta análisi. En canvi, em sembla important introduir les reflexions sobre el tema que se m'ha encomanat, amb algunes consideracions sobre la relació entre el fet deis Jocs Olímpics i l'esport del país que els organitza. Al marge d'altres quantificacions o valoracions, és fora de tot dubte que es produeixen determinades repercussions de l'organització deis Jocs Olímpics sobre els comportaments esportius deis ciutadans. Per citar-ne algunes, podríem parlar de modificacions en la considerado social i cultural de l'esport, augment de la práctica esportiva entre els ciutadans i millora deis resultats relatius deis nostres esportistes d'élite, que no sempre vol dir que s'assoleixin nivells internacionalment competitius. Al costat, pero, d'aquestes influencies sobre els ciutadans, a les quals cree que cal concedir gran importancia a l'hora de dissenyar les polítiques esportives, hi ha també unes repercussions en les infraestructures esportives del país i en l'estructura del sistema esportiu. Analitzar-ne els continguts i les concepcions és un exercici fonamental per determinar quines polítiques estem articulant, per precisar quin tipus de planificació esportiva estem dissenyant i quins resultats en podem esperar. Algunes d'aquestes repercussions estructuráis depenen mes directament de l'organització deis Jocs, i altres potser existirien o s'haurien produít per la mateixa evolució i modernització de les estructures esportives del país. Pero ara aixó és poc significatiu. El fet és que hi ha un conjunt de noves estructures básiques que han de teñir una influencia en el desenvolupament futur de l'esport. En primer lloc: les instal.lacions esportives. Els grans clubs, les federacions i, sobretot, les di-

verses administracions han realitzat un gran esforc inversor al llarg del territori que, en deu anys, ha fet canviar de forma substancial les condicions materíais en que la práctica esportiva s'han de realitzar. En segon lloc cal esmentar les profundes modificacions en l'estructura del financament de l'esport. Només cal pensar en el nivell de professionalització de determinats esports, en clubs que gestionen pressupostos multimilionaris, en la decisiva participado deis recursos privats de carácter mercantil en el financament i el patrocini esportius, i en l'augment deis recursos públics destináis a l'esport. En aquest capítol mereix una menció especial, sobretot per la seva decisiva repercussió sobre determinats esports, el programa ADO, i, vegada mes decisiu, cal esmentar també el mitjá televisiu que té un paper cada vegada mes decisiu. En tercer lloc cal referir-se ais Centres d'Alt Rendiment (CAR) i ais altres ¡nstruments de preparado, d'análisi i d'orientació deis atletes des de la nova medicina esportiva, ais gabinets d'investigació esportiva, ais entrenadors, a les beques, a les residencies amb els recursos de formació per ais atletes, etc. Finalment. també cal consignar una capacitat organizativa mes gran deis nostres quadres esportius. La presencia deis nostres equips i deis nostres atletes a les competicions intemacionals i, sobretot, l'augment de les organitzacions d'abast europeu o mundial que, d'encá de la designació de Barcelona com a seu deis Jocs del 1992, s'han introduít al nostre país en la majoria de modalitats esportives, olímpiques o no, i han anat preparant un bon nombre de gestors i de dirigents esportius capacitats per assumir l'organització que requereix l'esport modern. No cal dir que aquest fet ha de culminar amb l'excepcional experiencia deis quadres i dirigents del COOB. Tenim, dones, un ampli catáleg de repercussions deis Jocs Olímpics en el nostre esport. Ara, perd, cal analitzar el paper que cada una d'aquestes coses té en el conjunt del sistema esportiu espanyol i específicament en el cátala, quina rendibilitat


se'n pot esperar per a una millora de l'esport en el futur. Cal preguntar-se si ho fem servir bé, si aixó és tot o si ens fan falta altres coses, sense les quals els resultáis serán minorats o fins i tot contrarestats. Cal preguntar-se, en definitiva, quina és la perspectiva de futur mes enllá del 92, quin sistema esportiu estem dissenyant. Per mi és ciar que, en el seu conjunt, l'esport espanyol i cátala travessen un tram privilegiat de la seva historia. Que moltes de les noves realitats

esportives que he mencionat son el fruit d'una gestió apreciable de les diverses administracions esportives i de les nostres institucions esportives. Pero també estic convencut que l'autocomplaenca i el rebuig instintiu deis plantejaments crítics (titllats a vegades de «polítics») son les dues temptacions mes grans tradicionals del nostre món esportiu. Per aquesta rao, m'he proposat d'endinsar-me en aquesta perspectiva constructiva i alhora crítica (no crítica de criticar, sino de plantejar preguntes, qüestions i criteris).

2. Els grans interrogants per al futur Indubtablement, qualsevol qüestionament de la realitat comporta una cárrega inicial de subjectivitat. Pero cal fer aquest qüestionament si es vol intervenir a temps, sense esperar que ja hi hagi massa conseqüéncies negatives que, si bé ofereixen la comprovació objectiva de l'error o de la insuficiencia, a vegades ja no teñen correcció fácil. En concret, no és tracta de fer una análisi immediatista sobre si s'está preparant el 92 bé o no. En gran part perqué ja no té gaire remei. El que m'interessa, el que cree que ens interessa a tots, és com dissenyem alió que comenca el 93. No és tant l'análisi o la discussió de les técniques concretes que estem aplicant ara, com el sistema esportiu que construTm. Per aixó em sembla útil plantejar aquests interrogants que, de segur, teñen una estreta relació entre ells.

essencials de l'esport modern. Pero precisament es tracta d'examinar si no estem desenvolupant succedanis, expectatives inexistents o proteccionismes que enrareixen el mercat. ¿No seria preferible i necessari deixar ben ciar d'una vegada que son professionalitzablestots aquells esports que son capacos de generar espectacle competitiu i, per tant, recursos?. L'exigéncia de professionalitat i de dedicació exclusiva no és simplement identif icable a l'esport d'élite, sino a l'esport espectacle o, si mes no, a l'esport d'élite competitiu a nivell internacional, la funció representativa del qual justificaría una certa subvenció de l'Estat.

2.1. El professionalisme com a component cada vegada mes inseparable de l'esport d'élite ¿No pot ser que la realitat deis Jocs Olímpics i la legítima i necessária ¡Musió pels resultats ens estiguin portant a desenvolupar voluntarismes difícils de mantenir després del 92? ¿No estem sostenint, alimentant i incentivant el professionalisme de determinats esports i esportistes amb patrocinis inestables, amb financaments públics de difícil continuítat a llarg termini, o amb programes de rendibilitat dubtosa a curt termini i d'encara mes dubtosa continuítat? ¿Quin futur pot teñir el programa ADO mateix, particularment per a determinats esports?

2.2. Les motivacions de l'esport d'élite i l'esport d'élite com a motivació La possible incapacitat económica d'alguns esports no és Túnica conseqüéncia de la professionalització moderna de l'esport. Per Taltre extrem, també planteja interrogants no menys difícils de resoldre. Les cotes retributives assolides i les exigéncies competitives que suposa la rendibilitat económica de les grans inversions esportives están posant en qüestió les estructures tradicionals de determinats esports i l'estabilitat de les competicions amb representativitat nacional o estatal, fins i tot deis Jocs Olímpics, per mes que a curt termini la gran habilitat deis quadres del COI puguin proposar-los com una ocasió extraordinaria quadriennal de confrontado entre els grans ídols creats a les lligues o a les competicions professionals.

No estic propugnant pas el retorn romántic al llargament celebrat amateurisme. És ben ciar que el mercat i l'esperit empresarial son instruments

Vull insistir una vegada mes que no es tracta de posar en qüestió la dimensió professional de l'esport d'élite, que no es tracta de posar límits al


mercat esportiu. A l'esport d'élite que genera recursos, qui li discutirá la professionalització? Pero també cal exigir-li ordre i adequació a la realitat económica i a la realitat del sistema esportiu. Cal que ens plantegem a fons les motivacions de l'esport. L'esport d'élite és evidentment un referent de tot l'esport, a condició, pero, que respecti els valors i els supósits essencials de l'activitat esportiva. Si l'esport d'élite és exclusivament un espectacle mercantilitzat i el seu únic valor és el professionalisme, la rendibilitat d'una freda inversió económica; si a partir d'aquesta parcialització segueix fomentant el fenomen endémic de la violencia, de l'especulació i de la facciositat; si reprodueix contínuament una certa justificado de la cultura deis estimulants; si es produeix una degradació progressiva de les arrels humanístiques de l'esport i fa possible que una part notable deis diaris esportius giri al voltant deis escándols, les picabaralles, les denuncies, les especulacions i les traícions... Aleshores queda justificada una intervenció pública clara i contundent en l'esport. Potser la importado de determináis models pretesament avangats i democrátics ens ha fet perdre de vista que, en una societat lliure, oberta i democrática, l'acció legítima deis grans sistemes (també económics) ha de ser contrapesada per la iniciativa associada, solidaria i pluralista deis ciutadans, per una societat civil viva, capa; d'autogestionarse, de permetre's representacions autoritzades, de confrontar-se cara a cara amb els grans poders económics. Si l'esport d'élite assumeix i incorpora, al costat de la seva forga económica, aquest paper de model per a l'esport, ell mateix en surt beneficiat i reforcat, lluny de degradar-se en un espectacle de pura ficció habilidosa. 2.3. El f ¡nanc.ament de l'esport d'élite

Al marge de les diverses qüestions que planteja el professionalisme, l'esport d'élite requereix un financ.ament costos: la investigado, els processos de preparació, la competició i els despla^aments, les «compensacions» i la cura deis esportistes, etc. En aquests moments de preparació de les «nostres» Olimpiades hem desenvolupat uns recursos addicionals, mes o menys voluntaristes, que s'haurien d'assegurar per al futur.

A hores d'ara, és ben ciar que una primera febre d'esponsoritzacions esportives exercides a l'empara de les Olimpiades del 92, o, del redescobriment de l'esport al nostre país, no eren rendibles des d'un plantejament estrictament comercial, que a la llarga és decisiu. Ja es pot parlar de recessió en determináis esports. I l'existéncia d'altres firmes incautes no fa mes que endarrerir el final del procés. Tot i que hi ha tipologies molt diverses peí que fa a les necessitats i els mecanismes económics d'uns esports i els altres, és dar que els problemes económics no afecten només les «Migues professionals» així reconegudes a la «Ley del Deporte». Ni el voluntarisme deis clubs ni el de les administracions no podran sostenir indefinidament aquesta inadequació. Cal plantejar alternatives valides. Les dues qüestions mes immediates i pendents de solució concreta son: ¿quines possibilitats hi ha, i en quins casos, d'un futur programa que dones continuitat al programa ADO-92? ¿Com es potfer possible un tipus de mecenatge de l'esport per part deis capitals privats? Sense donar una resposta a aqüestes qüestions, tot el que estem fent avui és en gran part provisional i sense una continu'itat assegurada, si no és que es pretén mantenir i fins i tot ampliar el paper del sector públic en aquest ámbit. Pero aquesta és l'altra qüestió pendent peí que fa al finan^ament de l'esport: ¿quin paper cal esperar del sector públic en el terreny del finan^ament de l'esport? ¿Quin paper ha de teñir en la promoció esportiva en l'esport deis ciutadans i en l'esport d'élite? En tot cas, siguí quina siguí la resposta a aquesta qüestió, el sector públic no pot assumir tot sol el conjunt de necessitats. Al marge de la discussió del paper de l'Estat i de les admínistracions publiques en l'esport, es tracta de donar una resposta que faciliti l'aflorament de recursos de la societat per a l'esport. Al marge deis recursos de voluntarisme deis clubs i deis esportistes, només hi ha un camí de resposta: el plantejament de beneficis fiscals. Aquesta és una qüestió urgent.


2.4. Quin model esportiu? Tot aquest procés de «modernització» de l'esport, potser mes accelerat que a altres paísos de la nostra mateixa área, está si mes no qüestionant els «poders esportius» tradicionals, que, com a mínim, trampeja entremig de la xarxa forjada progressivament entre industria, mitjans de comunicado (sobretot, televisió) i professionalisme.

diverses iniciatives parcials i els diversos sectors interessats. Amb tots els mecanismes de revisió periódica, evitant monolitismes o plantejaments escolástica ben cert, pero capacos de definir tendéncies, relacions i rols específics. Per mi, aquesta és la funció primordial de la política esportiva. Qualsevol altra cosa, sense aquesta definició del sistema esportiu com a referent, no és gaire mes que una ingerencia del públie sobre el sector esportiu.

Aquesta complexa i nova trama está, de fet, forcant una reestructurado del sistema esportiu. 2.5. No em resisteixo a esmentar, ni que siguí Si mes no, davant del model tradicional de «pirámolt de passada, una preocupado que em suscita la peculiar situado de resport cátala mide» («paradoxalment unitari. encara que fos per mitjá de la subordinació de la base»), afirma De fet, aquesta preocupació parteix d'un fet i desenvolupa, encara que siguí ocupant només positiu: el gran nombre de clubs i associacions esportives, l'amplitud i la gran diversitat d'activiespais parcials en determinats esports, un model tats esportives están plantejant en molts casos d¡de «cambres estanques»: societats de l'espectacle ficultats diferenciáis a l'hora del financament i de esportiu multinacional projectades cap a les comla competitivitat, respecte a la resta de l'Estat. No peticions europees; manteniment d'una área amateur, sobretot juvenil, com a viver; afeccionats poques vegades els clubs catalans van a les seves administracions preocupats per la diferencia de com a gran mercat deis productes i materials estráete rebut per clubs d'altres regions de les seves portius; servéis empresarials per a la demanda de fitness; abandó ais servéis assistencials deis ens lo- respectives diputacions, comunitats autónomes o ajuntaments. Cal també referir-se a la dificultat cáis (quan hi son) de la demanda esportiva deis mes gran que troben els nostres clubs a l'hora de sectors mes marginats. cercar patrocinadors. Aquesta no voldria ser una descripció apocalípAquesta situació incideix en l'esport d'élite, que tica, sino una volguda simplificado que ens faci requereix cada vegada mes inversions i mes infraesmes evident una realitat que afecta seriosament tructures, pero també en ramplissíma xarxa de clubs el futur del nostre esport i davant la qual, mes que s'ocupen de nivells mes basics i de promoció. En que mai, de forma conscient, ens hem de planteaquest darrer cas, és ben cert que la gran capacitat jar quin sistema esportiu volem configurar. ¿Quid'iniciativa deis directius supleix, mes bé o mes manes mesures de política esportiva cal adoptar, telament, moltes d'aquestes mancances. nint en compte la complexa realitat de Pevolució actual deis fenómens esportius, per construir Pero el temor és que aquesta dificultat creixent aquest model? ¿Quins son els instruments adevagi minant el que ha estat tant de temps la base quats, quins han de ser els poders esportius capaeos de gestionar aquest model? ¿Quin ha de ser el de l'esport cátala i que, d'altra banda, lestécniques i els elevadíssims costos de la preparació deis paper del sector públie i quin el del sector privat? atletes d'élite minimitzin el paper que ha tingut ¿Privat i públie teñen sempre el mateix sentit? fins ara aquesta xarxa básica de l'esport. Heus ací una altra batería d'interrogants ais quals cal donar resposta. No n'hí ha prou de fer Probablement cal que Catalunya sigui també capcoses concretes, ni que siguin tan importants com davantera en el disseny del seu sistema esportiu i en les instal.lacions o el CAR o tantes altres, esmenta- la determinació de noves formes de financament. des mes amunt. Cal dissenyar un sistema esportiu Aquesta és una forta responsabilitat de les organitglobal, un model estratégic, si mes no, al voltant zacions i de les autoritats esportives catalanes. del qual es puguin articular intencionadament les


3. Les polítiques esportives i el futur Plantejar només els problemes seria excessivament frustrant. Per aixó voldria fer, malgrat l'obligada brevetat d'aquesta ponencia, algunes referéncies a les polítiques esportives que ja s'estan desenvolupant.

l'educació física, l'esport escolar, l'esport amateur, el foment de l'associacionisme poliesportiu, etc

Peí que fa a Catalunya, jo diría que la situació és gairebé la contraria. La llei catalana de l'esport té una virtut básica: ho permet quasi tot, impedeix de fer poques coses. Pero tampoc no defineix gaiLa recent Lfíy del Deporte aborda per primera res coses en relació amb els grans temes de l'esvegada un bon nombre d'aquests problemes planport modern, ni davant deis peculiars i ¡mportants tejats per la moderna evolució de l'esport. I aquesproblemes de l'esport cátala. I, com a «valor afeta és, al meu entendre, una dada ámpliament pogit», és una llei que respon al model esportiu ansitiva. Ja era hora que es deixessin de repetir els conceptes tradicionals o de perpetuar simplement terior a la Ley del Deporte del 1990. les estructures heretades, sense cap relació amb la realitat o, pitjor encara, com si la realitat de l'esEn canvi, el dia a dia ha comportat realitzacions port continúes ben bé igual que fa cinquanta tan ¡mportants i modernes com el CAR, la gestió de anys. El temps i l'habilitat en l'aplicació mesuraran I'INEF en la perspectiva europea, l'homologació de l'encert de les mesures proposades. Les noves esl'Escola Catalana de l'Esport, la constitució de la tructures previstes per a l'esport professional, la UFEC, l'extraordinária iniciativa deis ajuntaments, previsió de les funcions i deis poders de les federa- etc. En tot cas, la meva opinió és que a Catalunya és cions esportives, les mesures especifiques adrecames urgent que mai definir el nostre sistema espordes a l'esport d'élite i ais esportistes d'élite, la pre- tiu i perfilar millor els nostres instruments. sa de posició contra l'ús indegut d'estimulants i contra la violencia, el reconeixement de la proNo voldria deixar d'esmentar la gran tasca desmoció esportiva i de l'esport deis ciutadans com envolupada pels ens locáis en aquests anys olímun valor social canalitzable a través deis ens estapics. Des de la seva col.laborado en la construcció tals de promoció, etc. almenys donen a entendre i gestió de les noves instal.lacions esportives fins a una presa de consciéncia de la realitat i una certa l'esport escolar, i el suport a activitats d'esport voluntat de dissenyar un sistema esportiu. deis ciutadans i deis esportistes d'élite, la seva aportado al desenvolupament esportiu ha estat francament important. Fins i tot han intentat Ara, pero, cal posar les coses en marxa i teñir aportar elements que permetessin construir un la mateixa capacitat que s'ha tingut per elaborar sistema esportiu general, no sempre amb l'acola llei a l'hora de corregir-ne els aspectes necessallida i ('eficacia desitjades per l'administració esris. I en aquest capítol ja no sóc tant optimista, portiva superior. Tot aquest gran esfor? deis ens Primer, perqué la llei té tres grans mancances que locáis (i, és ciar, deis clubs) hauria estat mes ciar i ho faran difícil. Malgrat el respecte manifestat mes eficient si haguessim estat capados de racioper les competéncies autonómiques, es manté nalitzar mes estratégies clares per al desenvolupauna confusió excessiva; no es resolen temes tan ment esportiu. Si s'és capac de liderar aquest prodecisius com els models de f inancament de l'escés, que inevitablement ha de ser participatiu, port ais diversos nivells, especialment els incentius ¿per qué no podem parlar de la perspectiva d'un ais recursos privats; el sistema esportiu apuntat congrés de l'esport cátala? Les energies que es és encara conf ús en determinats elements básics poden desenvolupar i aprofitar son immenses, i deixa massa obertes qüestions fonamentals que i el nostre futur esportiu és, al meu entendre, poden abocar a una ingerencia desmesurada del ámpliament prometedor. A diferencia d'altres públic sobre el privat; també tinc la sospita que paísos, els defectes i les inércies (que hi son!) no les presses i les motivacions del 92 exerceixen com han adquirit dimensions asfixiants ni en l'esport a paralitzants d'altres plantejaments a mes llarg cátala ni en l'espanyol. Hi ha, pero, molta feina termini, i sobretot d'aquells que haurien d'anar per fer i moltes coses per revisar i modificar. destinats a ámbits esportius sense repercussions no directes sobre els rendiments immediats com


6 EL MARC POLITIC DELS JOCS OLÍMPICS DE BARCELONA


El marc polític de Barcelona'92

Isidre Molas Professor de dret constitucional de la Universitat Autónoma de Barcelona i Director de l'lnstitut de Ciéncies Polítiques i Socials

Per tal de parlar sobre el marc polític deis Jocs Olímpics de Barcelona, he optat per intentar posar en relleu alguns fets que a vegades son poc subratllats en les nostres análisis i per recordar algunes coses que, des d'altres cultures o des d'altres enfocaments, potser hom sol oblidar de manera injusta.

il.lusió col.lectiva per a Barcelona, que no només era válida per a la ciutat i un objectiu que centres esfor(os a mig termini i que fos una iniciativa que des de Catalunya pogués obtenir l'adhesió de tot Espanya; es tractava, per tant, de plantejar un projecte de futur. El lema que en aquesta época aflorava entre els nuclis que es trobaven prop de l'elaboració del projecte podría haver estat «mirar endavant».

Una aproximado inicial al marc en qué se sitúen els Jocs de Barcelona del 1992 ha de partir de l'existéncia a Espanya d'una democracia política, treballosament aconseguida a partir d'una voluntat generalitzada d'enterrar la nostra Guerra Civil i els seus efectes i, per tant, d'enterrar l'enf rontament i la violencia en la vida política. Aquesta af irmació, que pot semblar obvia, no ho és tant si recordem el plantejament del projecte de Jocs Olímpics per a la ciutat de Barcelona. Durant els anys 1980-1981 la situado a Espanya es trobava en un camí de podriment, que podia portar al trencament de la democracia que havíem estrenat el 1977. La dimissió del president Suárez i l'intent goyesc de cop d'Estat de Tejero del 23 de febrer de 1981 infongueren a l'ánim general -no només a l'ánim deis mes informats o deis mes actius- la ¡dea que continuávem arrossegant el llast del segle XIX, i la disminució de la confianza en les possiblitats de viure com una societat civilitzada, en qué les diferents opcions que existien a Espanya treballaven conjuntament en un rumb comú, encara que des de punts de vista diferents i conflictius. Els comentaris de desánim comenc.aven a estendre's. Aixó coincidía en un moment en qué Barcelona vivia una situació de baixa relativa en l'esforg de direcció del procés de modernització cultural, económica i política, que la ciutat havia readquirit sobretot a la segona meitat de la década deis setanta. En aquest context hi hagué la proposta de l'alcalde Narcís Serra de treballar per tal de postular i després obtenir la nominado de Barcelona com a ciutat olímpica. La idea era canviar la lógica fatalista que s'anava imposant i, per tant, no pensar tant alió que ens lligava a la situació que volíem abandonar, i que gairebé havíem abandonat en el període 1977-1980, com a projectar-nos en els deu o quinze anys próxims. És a dir, situar la década deis noranta com l'objectiu amb qué havíem de comentar ja a treballar: plantejar els vuitanta com la preparació deis noranta. Hom dibuixava una

Voldria recordar aquest fet perqué l'intent de cop d'Estat de Tejero fou el febrer de 1981, i el juny de 1981 l'Ajuntament de Barcelona decidí per unaminitat encarregar el projecte de viabilitat deis Jocs Olímpics. L'1 de novembre del mateix any, a Lausana, aquest projecte fou lliurat per tres persones que després tindrien un gran pes en el seu desplegament posterior: Roma Cuyas, l'encarregat de la redacció del projecte, Enric Truñó, de l'Ajuntament de Barcelona, i Josep Lluís Vilaseca, de la Generalitat de Catalunya; aquests dos darrers, membres, respectivament, deis dos partits amb mes representació en l'opinió pública (el Partit deis Socialistes de Catalunya i la coalició de Convergencia Democrática i Unió Democrática). El projecte olímpic se situava així com un objectiu a deu anys vista, com un esperó per capgirar una situació: es tractava de Mangar una iniciativa d'unió i de multiplicado d'esforgos i al mateix temps de potenciar la ciutat de Barcelona com a capital de Catalunya, com una de les dues ciutats importants d'Espanya i, també, com una ciutat amb vocació europea i internacional, no tancada en ella mateixa. Era el primer projecte formulat des de Barcelona i obert a Espanya sorgit en la nova democracia, i potser en els darrers cinquanta anys, projecte que seria potenciat i ajudat peí govern espanyol. Cree que aquest plantejament pot teñir interés per entendre fets posteriors. Així, amb el concurs deis dos partits principáis de Barcelona (i l'acord deis altres), amb el suport deis governs espanyol i cátala, quan l'Ajuntament de Barcelona prengué la iniciativa posa de manifest una de les forces de la candidatura barcelonina i indica també una de les condicions polítiques que calia respectar durant deu anys: la coincidencia en un esforg comú. Pero el sistema democrátic espanyol genera una competencia electoral cada any entre els partits que


necessiten col.laborar per tal de poder realitzar el projecte -no solament per aconseguir la nominado. I, al mateix temps, també hi participen totes les altres forces democrátiques, que mostren el seu acord amb els Jocs i que concorren igualment en l'esforg comú de l'organització. El trencament per part de qualsevol d'aquests sectors podría significar un perill per a la nominació i, méstard, per a la mateixa realització amb éxit deis Jocs. Ara falta un any per celebrar-los. Fins avui tot el procés, dirigit per l'alcalde Pasqual Maragall, s'ha portat en aquesta línia de col.laborado, d'alian^a objectiva entre forces polítiques rivals que cada any han de competir electoraIment. La continuítat deis resultats i el fet que els dos principáis partits conservin la direcció d'institucions diferents continúen mantenint la necessitat d'anar plegats en la realització del projecte. Em sembla que aixó és el mes original de l'aportació catalana des del punt de vista intern i alió que, d'alguna manera, marca la politització deis nostres Jocs -tots els Jocs Olímpics están polititzats des d'un punt de vista general, des del qual parlem ara. Així es produeix una situació en que la participado no significa exclusió, pero tampoc no significa ni debilitat d'execució ni unanimitat. I el procés és suficientment obert com per poder ésser acceptat sense oposició per l'opinió pública del país. Acabo de fer dues afirmacions: l'una és que aquest projecte de futur és necessáriament unitari, per bé que el seu desplegament en el temps coincideix amb competéncies electorals anuals de la política interior. L'altra és que ha estat el primer projecte en cinquanta anys que ha estat rebut fora de Catalunya com un projecte comú. Tot i ésser un projecte de la ciutat de Barcelona, ni es deslligava, ni s'enfrontava amb Espanya, sino que era impulsat i assumit també com un projecte espanyol, pero que no amagava, sino que posava en primer terme, que era un projecte de Barcelona, de la capital de Catalunya, i que, per tant, era un projecte cátala. Voldria afegir encara alguna cosa mes en aquest sentit. No seria dolent que hom avances encara un grau mes en la politització del projecte, en aquest cas en l'ámbit internacional. Si com a projecte olímpic és internacional, si com a projecte de

Barcelona és barceloní, cátala i espanyol, ¿no hauria d'ésser també un projecte de la Comunitat Europea?, ¿no hauria d'ésser un motiu per-qué la Comunitat Europea aparegués amb una personalitat diferent dins deis Jocs Olímpics?, ¿no hauria d'ésser una oportunitat per fer un petit pas simbólic -la política consistieix també en símbolsi fer desfilar les delegacions europees darrera la bandera d'Europa? Ho desitjo, i cree que a Catalunya la iniciativa seria ben rebuda. Barcelona, com a ciutat deis Jocs, és la capital de Catalunya, una de les capitals d'Espanya i d'Europa; i és amb aquest carácter que forma part de la comunitat internacional. Per contra, hom pot argumentar que aixó seria polititzar els Jocs. No ho sé, en tot cas seria expressar millor la politització que nosaltres ja vivim deis Jocs i potser completaría el marc polític que fes possible que els Jocs de Barcelona, des de tots els punts de vista interns, fossin un éxit general. Expressaria millor la nostra complexitat i simplicitat, ens definiría com a patriotes de Barcelona, de la nació catalana, d'Espanya i d'Europa. Potser és molta patria per tan poca gent, pero potser val mes tenir-ne un munt que tenir-ne només una i odiar totes les altres. La descripció del marc polític té molts altres elements, pero ara voldria incidir en algún altre, car em sembla que també son importants per a tot el procés. El primer consisteix en la coincidencia necessária de les administracions publiques en les actuacions que han de fer que els Jocs siguin possibles. El segon és l'existéncia d'un perill de desordre, com a conseqüéncia d'activitats terroristes. I finalment, cal recordar l'existéncia deis riscos sempre presents de crisis internacionals que facin periIlar la celebració deis Jocs. Tant des del punt de vista analític com des del punt de vista práctic, no son negligibles, i hi faré una referencia molt breu. Vegem primer la participado d'administracions diferents en la creació de les infraestructures necessáries per ais Jocs. A partir de les experiéncies viscudes en d'altres Estats federáis o compostos, sobretot des de Montreal, la conclusió que n'han tret els organitzadors i els actors deis Jocs és que la col.laborado entre elles era indispensable. No només era bona en el procés de nominació, sino d'una manera especial mentre es treballava per tal de portar-los a terme. És a dir, no ens podíem exposar a l'existéncia d'uns cartells que diguessin


«Montreal» i uns altres «Montreal-Canadá» com a conseqüéncia d'enfontraments, sino que tots havien de dir el mateix. Per tant, les diferents administracions actuants havien d'admetre una voluntat decisoria, la de la ciutat de Barcelona i, si s'esqueia, la del Comité Olímpic. L'organitzador deis Jocs havia de prendre les decisions, pero aqüestes havien d'intentar reunir i, sobretot, fer rendibles les aportacions de tots. Des d'aquest punt de vista les dificultáis han estat, son i serán -fins qe s'acabin el Jocs- presents. Hom ha de pensar que en una ciutat on actúen quatre administracions, com a mínim, a mes a mes de les privades, existeix un nivell de complexitat notable per adoptar decisions rápides, eficaces i coherents. I sobretot, si les actuacions cal fer-les en un timing pref ixat, durant el qual la retirada 0 la ineficiéncia d'una administrado pot posar en perill el conjunt, malgrat que tots els altres actors hagin actuat amb correcció. Per no fos prou encara, el context temporal apareix marcat, com hem dit, per la celebració d'eleccions cada any. En conseqüéncia, el risc que en resulta no és insignificant. Pero fins avui el resultat és bo. L'actuació de les diverses administracions considerada globalment ha estat eficac i, malgrat les tensions polítiques que puguin existir -i que han existit en alguns moments-, em sembla que l'acord sobre l'execució de les obres necessáries per a la celebració deis Jocs Olímpics ha estat satisfactori. En un lloc on actúen l'Administració de l'Estat espanyol, la de la Generalitat de Catalunya, la de la Diputació provincial de Barcelona i la de la ciutat de Barcelona, i on a mes actúa amb puixanca la iniciativa privada, la complexitat no ha afectat l'eficácia, 1 cree que el resultat ha estat satisfactori possiblement perqué s'ha generat una responsabilització molt intensa d'institucions i de partits. Tots ells han estat conscients que per ais ciutadans que representen els Jocs eren importants i aquell que hagués volgut posar bastons a les rodes hauria estat castigat, car el projecte era acceptat, valorat i estimat per la immensa majoria de barcelonins, per la immensa majoria de catalans i per la immensa majoria d'espanyols. És probable que algú hagi pensatque, si ell hagués volgut, hauria pogut fer fracassar els Jocs, pero també hauria d'haver pensat a continuació que aquell que els hagués fet fracassar hauria quedat possiblement

esborrat de la vida pública, o com a mínim de les opcions amb aspiracions majoritáries. En tot cas, l'actitud des de les institucions em sembla que ha estat de col.laborado oberta. Hom hi ha abocat esforcos, diners i ajuts, de vegades fins i tot mes enllá d'alló que seria esperable. Cree que l'execució tant de les obres publiques com del marc estructural sobre el qual estem edificant la Barcelona, i la Catalunya, de final del segle XX, ofereix un balan? posrtiu, fins al punt que, quan falten pocs mesos per a les eleccions municipals de la ciutat on se celebren els Jocs, la realització de les obres segueix el timing previst, no han sorgit dificultats suplementáries i, malgrat que la competencia política principal és entre forces que dirigeixen institucions que han de col.laborar en la realització deis Jocs, no hi ha hagut situacions de bloqueig. La segona qüestió és el terrorisme, possibilitat sempre present en qualsevol fet de gran ressó públie, mes encara si s'ha de retransmetre a tot el món per televisió en directe. Les situacions explosives de minories anorreades, amb impossibilitat de manifestado o de creació d'alternatives polítiques o estatals, al món son forca amplíes. El risc que qualsevol d'elles pugui esclatar en una ciutat olímpica, amb el plus d'impacte informatiu que, a mes a mes, comporta, és sempre present. És evident que hi ha rises mes llunyans i rises mes propers. Pero també és evident que aquest no és un risc específic de Barcelona, sino deis Jocs com a tais. Fins ara aquesta qüestió s'ha dut amb flexibilitat i rigor, per tal d'evitar que la ciutat olímpica sigui objecte de la violencia física o mental de forasters que vinguin a expressar llurs demandes en un aparador mundial. La tercera qüestió és la possible repercussió de les tensions internacionals. Algunes es poden preveure, d'altres no. És evident que l'esfondrament del bloc soviétic i el canvi accelerat de I'URSS sense una perspectiva immediata d'estabilització han provocat un capgirament del marc internacional. A partir de la II Guerra Mundial tots els Jocs Olímpics s'han celebrat dins d'una estructura mundial d'equilibri relatiu entre dues potencies, basat en el terror, la negociado i el conflicte localitzat. A la guerra de Nraq hem comprovat la inexistencia d'un poder mundial capa? de controlar i d'orientar la solució d'un conflicte regional. Les cir-


cumstáncies han canviat, per a bé o per a mal, pero será la primera vegada que no existeixen dues potencies que es temen i que poden moure llurs peons diplomátics o militars, tot mantenint un control sobre alió que s'esdevé a la major part del planeta. La situado és inédita.

cas, sembla que ho demanen les necessitats mes primáries de subsistencia de l'espécie humana, en una era histórica presidida per l'existéncia de l'arma nuclear.

He intentat d'oferir alguns trets relatius al marc polític sempre móbil i hipotétic en qué se sitúen els Jocs Olímpics de Barcelona, tant els mes lligats A la fi del segle XX cal articular un mecanisme a la ciutat com els mes generáis. Que hi incideixin que permeti un cert control preventiu i una certa capacitat resolutoria deis conf lictes regionals. Que poc o molt, caldrá veure-ho. Que els Jocs incideiaquest mecanisme hagi d'ésser competencia de les xin poc o molt en el marc polític nostre, en tot cas, Nacions Unides és una cosa que no sé dir, pero cree seria desitjable en la mesura que un deis elements expressius deis Jocs és la voluntat de col.laborado que és necessari i que seria convenient, perqué la entre tots els pobles i les persones de la térra per pau i l'estabilitat en la lluita peí desenvolupament, tal de conviure fraternalment i de competir pacíper la llibertat deis pobles, per la dignitat humana ficament en condicions d'igualtat. de les persones és un valor internacional situat per sobre d'ideologies domestiques o egoistes i, en tot


Política i Jocs Olímpics

Gabriel Colomé Professor de Ciencia Política a la Universitat Autónoma de Barcelona i Secretari del Centre d'Estudis Olímpics

«L'important en els Jocs Olímpics no és vencer, sino participar-hi; perqué en la vida l'important no és triomfar sino lluitar bé». Baró de Coubertin

cap mena de dubte, que és «mes que un club» (Cirici-Mercé Várela, 1975). Aquesta frase simbolitza la sublimado, per mitjá de les gestes d'un club esportiu, deis anhels i de les frustracions com a nació d'un poblé, el cátala, que no va poder o no va saber estructurar-se com a Estat. D'aquesta manera, les victóries esportives son viscudes com a victóries polítiques i les derrotes com a frustracions. Aquest seguit d'afirmacions es podrien entendre en una situació de dictadura com la franquista (1939-1975), pero el seu origen, que podríem dir-ne el naixement del mite, cal cercar-lo en temps de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).

La política i l'esport han estat relacionats des de l'inici de les competicions esportives. L'esport de competició, no el de práctica de lleure, ha esdevingut al llarg del temps un reflex de la realitat social, histórica i política del moment. El moviment olímpic i els Jocs Olímpics, si bé varen ser impulsats com una forma de germanor i de concordia entre la joventut deis diferents paísos, després de la I Guerra Mundial varen esdevenir cada cop mes un element d'enfrontament pacífic entre les nacions. Sobretot en una situació política d'implantació de dues ideologies totals i tancades, feixisme i comunisme, enfront de les velles democrácies liberáis. El cas paradigmátic que clou aquesta etapa entre les dues guerres mundials son, sense cap mena de dubte, els Jocs Olímpics de Berlín de 1936.

L'any 1925, el FC Barcelona havia anunciat la celebració d'un partit que havia de formar part deis actes organitzats en honor de l'Orfeó Cátala. El partit va quedar concertat amb un equip integrat per la tripulado d'un vaixell anglés, el Júpiter, ancorat al port barceloní. Quan faltaven pocs dies, es va saber que l'autoritat governativa no donava permís per celebrar l'homenatge. Aixó va produir un sentiment d'ultratge que s'afegia al malestar que ja hi havia des de feia temps (Artells, 1972). El dia del partit, en el moment de Hi ha altres competicions que son el reflex propagandístic del régim polític, per exemple les dues vic- la interpretado deis himnes, el públic assistent aplaudí l'himne británic i xiulá l'himne espanyol. tóries de la selecció italiana a les copes del món de fútbol del 1934 i el 1938, celebrades a Italia ¡ a Fran- Les conseqüéncies foren que el camp de les Corts va ser clausurat durant sis mesos, va ser prohibida ca respectivament. Elstitulars de la premsa italiana, tota actuado del club i del seu consell directiu i el seguint les consignes del régim feixista de Mussolini, intentaven reflectir per mitja de la victoria de la president de l'entitat, Joan Gamper, s'exilia. La Nazionale la victoria del régim feixista enfront de la reacció a favor del Barcelona va ser unánime. Per subscripció popular es paga la multa governativa i democracia liberal. Per exemple, un diari esportiu els sous deis jugadors. Havia nascut un mite. A italiá titulava, el 1938, «La Italia feixista guanya la copa del món a la Franca de la Revolució Francesa». partir d'aquests fets, la bandera catalana, que estava prohibida, es substituí per la bandera blauAquest element propagandístic és aprofitat peí régrana del club. gim nazi ais Jocs de Berlín. Altres elements que intenten vehicular-se amb l'esport son aquelles nacions sense Estat que volen aglutinar les seves aspiracions nacionals en un club, en l'exemple mes proper, de fútbol. Ens referim al FC Barcelona, que ha estat definit com «la sublimado épica del poblé cátala en un equip de fútbol» (Artells, 1972), o com la representació d'un exércit no armat d'una nació sense estat, pero la frase que ha resumit de manera mes clara i concisa el que representa el FC Barcelona és, sense

Aquest exemple, prou entenedor per ais catalans pero de difícil comprensió per ais forans, ens ha servit d'exemple per intentar explicar com l'esport es relaciona amb els elements que componen tota societat, i a vegades la gestió del conflicte social es materialitza en símbols esportius. Pot semblar que el cas que hem relatat desborda el marc deis Jocs Olímpics, pero aquests jocs serán també filis de les tensions polítiques de cada época, com es veurá tot seguit.


I.- Els Jocs Olímpics de Coubertin El Baró de Coubertin, en una conferencia a la Sorbona de París, el 1892, va Nanear la idea de recuperar els Jocs d'Olímpia. Els objectius de Coubertin eren imposar a totes les escoles una educado física no militaritzada i una práctica esportiva a l'aire lliure; afavorir, amb l'esport, la germanor entre els joves de classes i de races diferents i de totes les religions, i fer, com en la vella Grecia clássica, que els Jocs fossin una treva sagrada sense guerres. Des del principi, els membres del Comité Olímpic Internacional veieren dos perills que posaven a prova la supervivencia de la institució i deis Jocs: el professionalisme i la ingerencia de la política en l'esport. Sureda (1989) apunta una serie de contradiccions deis ideáis olímpics: 1.- L'elitisme: la crida ais joves de totes les classes socials en un esport no professional només podía trobar ressó en aquells que podien dedicar-se a l'esport sense problemes económics. 2.- L'eurocentrisme: el COI proposava els Jocs com una manera de trencar les barreres internacionals i racistes, pero en la seva concepció de l'esport hi havia implícita la idea d'una raca i d'una cultura superior! El 1906 a Saint Louis es varen realitzar uns Jocs paral.lels per a indis americans, negres i filipins. La idea no fou del COI sino deis organitzadors locáis. La revista italiana «Panorama» escrivia que a l'época colonial era comú pensar que «per fer correr un negre no hi ha mes de dues possibilitats: o bé oferir-li un premi amb diners, o bé posar-li un lleó al darrere. Com que a les Olimpiades no es pot fer cap d'aquestes dues coses, els negres mai no es podran convertir en bons atletes».

Tot aquest entramat dissenyat per Coubertin varia després de la I Guerra Mundial: el segle XIX ha estat enterrat i la concepció d'aquell món havia passat a les pagines de la historia. El segle XX ha nascut negat de sang i posant els fonaments, després de Versalles, de la següent conflagrado. La revolució bolxevic i la seva exclusió del moviment olímpic i esportiu fins ais anys 50, la desaparició de la monarquía dual, el naixement de nous Estats i la revenja contra Alemanya trencaren la concepció d'un món d'economia només capitalista. El sorgiment del feixisme com a ideología i sistema polític totalitari és un altre element que s'afegeix al complex mapa internacional del període d'entre guerres. Les diferents crisis internacionals (la Rhur, 1919; la revolució espartaquista, 1919; la guerra de Polonia i Finlandia contra I'URSS; la guerra civil a I'URSS; els anys 30, Abissínia, Manxúria, Espanya, Txecoslováquia...) i la crisi económica del 1929 marquen aquest periode convulsionat. Els Jocs Olímpics de Berlín, celebrats el 1936, presidits per Hitler pero concedits a la República de Weimar, foren presentats com els Jocs del nou régim nazi. La propaganda oficial intentava vehicular la imatge de la nova Alemanya. Un exponent d'aquesta afirmado és la pel.lícula oficial deis Jocs realitzada per Leni Riefnsthal, en la qual es reflecteixen tots els elements propagandístics del nou home de raca aria. Els Jocs de Berlín passaren a la historia olímpica com els Jocs de Jessie Owens, un negre nord-americá guanyador de quatre medalles d'or. Barcelona fou la seu d'uns Jocs parallels, l'OlJmpíada Popular, que intentava ser la contraposició a aquells Jocs de Berlín. La inauguració deis Jocs Populars s'havia de realitzar el 19 de juliol de 1936 pero mai no foren inauguráis, ja que ais carrers de la ciutat comtal, com arreu d'Espanya, s'havia iniciat una guerra fratricida.


II.- La Guerra Freda i els Jocs Olímpics . La Conferencia de Jaita entre els aliats fixa el nou model internacional i les árees d'inf luéncia de les potencies vencedores. El sistema bipolar flexible estava dissenyat com una confrontado entre dos blocs i dues concepcions del món. Aquest model es troba en situació de canvi accelerat des del 1989. Els Jocs Olímpics pateixen de manera directa les tensions internacionals durant aquest període. Analitzarem de manera breu els diferents problemes derivats deis elements de tensió directa entre els dos blocs o de conflictes polítics indirectes. Cal constatar, a mes, que els tres paisos perdedors de la II Guerra Mundial i membres de l'eix, Alemanya, Italia i el Japó, son seus olímpiques (Roma'60, Tokio'64 i Munic'72) i aprofiten la cita olímpica per tornar a inserir-se en el concert internacional, politic i económic És una forma de retorn per mitjá de l'esport i de l'organització d'uns Jocs. Mplhnurne1956: La invasió i repressió de la sublevado d'Hongria per part de l'exércit soviétic tingué com a conseqüéncia el boicot de dos paísos, Espanya i Holanda, deis Jocs Olímpics de la ciutat australiana. A mes a mes, Egipte, Iraq i el Liban no hi varen participar en protesta per la invasió del canal de Suez. Méxic 1968: Els Jocs Olímpics de Méxic están marcats per la brutal repressió de la placa de les Tres Culturas. No va teñir conseqüéncies d'abandons, boicots o protestes. Els Jocs es varen celebrar amb tota normalitat. L'element polític fou aportat per la protesta d'atletes negres americans que varen rebre les medalles amb el puny enguantat i enlaire, símbol del blackpower. Munic 1972: L'aspiració de la República Federal d'Alemanya era aconseguir un prestigi internacinal i un reconeixement del seu paper en el món occidental, que encara es ressentia de les conseqüén cies de la II Guerra Mundial. El «miracle» alemany de recuperado económica després de la destrueco del país intentava demostrar al món, tal com ho havia fet el Japó vuit anys abans, la seva inserció en el bloc occidental. Aquest fet es pot situar també en un esdeveniment esportiu com va ser la victoria alemanya en la Copa del Món de SuTssa del 1954.

Els Jocs, modélics quant a organització patiren el problema de la seguretat i del terrorisme amb el segrest deis atletes israelians per part d'un grup de palestins de l'organització Setembre Negre. El segrest acaba en tragedia i tot l'esforc de la ciutat organitzadora queda enfosquit per aquests fets. El conf líete israeliano-palestí havia fet acte de presencia aprofitant l'eco amplificador que teñen uns Jocs Olímpics. A partir d'aquells Jocs, el problema de la seguretat será una constant a totes les ciutats seu. Montréal 197fi: La ciutat organitzadora deis Jocs patí la no implicado del govern federal del Canadá en el financament deis Jocs i la crisi económica mundial, que varen fer disparar els costos previstos. Montréal tingué un déficit per la celebració deis Jocs que fou repartit entre la provincia del Quebec (200 milions de dólars canadenes) i la ciutat de Montréal (800 milions de dólars canadenes). A mes, els Jocs Olímpics foren boicotejats pels paísos africans per la problemática de Sud-áfrica, expulsada del moviment olímpic, ja que varen demanar al COI que Nova Zelanda fos expulsada del Jocs perqué l'equip de rugbi d'aquest país havia jugat un partit a Sudáfrica. Moscou 1980: Aquests Jocs están marcats per la invasió soviética del desembre de 1979 a l'Afganistan, ja que és un element de tensió entre els dos blocs. El President deis EUA, James Cárter, proposa el boicot occidental ais Jocs moscovites, pero només els Estats Units, el Canadá i I'Alemanya Federal deixen d'assistir-hi. Los Angeles 1984: Aquests Jocs es podrien definir com els Jocs deis beneficis. A partir del 1984, s'haurá de parlar, en la historia olímpica, d'abans i de després de Los Angeles. Foren els primers Jocs organitzats per les empreses privades i varen obtenir uns 250 milions de dólars de beneficis. Els Jocs californians varen ser boicotejats pels paTsos del bloc de l'Est, excepte Romanía. Era la resposta al boicot de Moscou per parts deis Estats Units. Seúl 1988: Els Jocs de Corea del Sud varen sofrir la situació de política interna i externa; interna, per les protestes contra la dictadura militar; externa, per la divisió, des de la década deis cinquanta, de Corea en dos. El boicot ais Jocs de Seúl és la no coorganització deis Jocs entre les dues Corees.


QUADRE I: JOCS OLlMPICS I CONFLICTES.

JJOO

Conflicte

Repercusió

Melbourne'56

Invasió d'Hongria Invasió del Canal de Suez

Boicot Boicot

Méxic'68

Repressió plac.a 3 Cultures Problemática racial USA

Black Power

Munic'72

Conflicte árab-israeliá

Montréal'76

Apartheid a Sudáfrica

Boicot

Invasió d'Afganistan

Boicot

Moscou'80

Segrest israelians

Los Angeles'84 Problemes de Seguretat

Boicot

SeOI'88

Boicot

Dues Corees

Per condoure, ens hem de referir ais canvis que ha sofert el model bipolar: les transformacions deis paísos del bloc socialista, que han portat a terme uns canvis de tipus de sistema polític impensables fa uns anys. L'impuls d'obertura de Gorbatxov a I'URSS i en el si del seu bloc d'influéncia ha estat com una explosió de l'anomenat segon món. La unificado d'Alemanya. La democratització deis pa'ísos de l'Europa oriental han capgirat les relacions entre els blocs que ara cal preguntar-se si son antagónics. Els Jocs Olímpics de Barcelona 1992 poden convertir-se en els Jocs del retrobament del vell ideal de Coubertin. És possible que tornem a sentir, com a Los Angeles, les paraules del clássic Píndar: «Criatures d'un dia... Qué és algú? Qué és ningú? L'home no és mes que el somni d'una ombra... Pero quan li cau a sobre la gloria de Déu, en la victoria, una llum brillant l'il.lumina, i la seva vida és dolca... Quan arriba el final, desapareix la flama i arriba la foscor... Pero la fama ja brilla per sempre».

Bibliografía. DDAA (1973), Deporte y Sociedad, Barcelona.Sal vat ARTELLS, J.O. (1972), FC Barcelona, esport i dutadania, Barcelona. Laia BROHM, J. (1976), Sociologie politique du sport, París. Delargue Ed. BROHM, J. (1983), Jeux Olympiques a Berlín, Brussel.les. Complexes CIRIO, A.-MERC-VARELA, A. (1975), Mes que un club, Barcelona. Destino ESPY, R. (1981), Thepolitics ofthe Olympic Games, Berkeley. Univ. California Press GARCÍA CASTELLS, J. (1968), Historia del fútbol cátala, Barcelona. Aymá MANDELL, R. (1984), Sport. A Cultural History, Nova York.Columbia Univ. Press MELCOR, R.-VIDAL, M. (1973), Enciclopedia del fútbol, Madrid. Geran MEYNAUD, J. (1966), Sport etpolitique, París. Payot OHL, P.E. (1977), La guerre Olympique, París. Laffont Rapports Oficiáis deis Jocs Olímpics UEBERROTH, P. (1987), Los Angeles 1984, Barcelona.Griialbo WAUECHINSKY, D. (1984), The complete book ofthe Olympics, Harmondsworth. Penguin

.


Olympism and nationalism: some preliminary considerations

John Hargreaves Professor of Sociology, University of London, Goldsmiths' College

As a political sociologist wrth a particular interest in political culture and in sport as a popular cultural form, I am intrigued by the relationship between the Olympic Games and nationalism. While this connection is widely acknowledged in public awareness and a growing volume of literature, it seems to me ourtheoretical understanding of the precise way they are articulated needs ref ining and to be based on a more secure empirical foundation.

than ref lections of those contexts. In contrast what we need to start with, from a sociological point of view, is a more rigorous conception of Olympism as an autonomous cultural form with extensive political ramifications, and of nationalism as an autonomous political forcé with very deep cultural foundations.

Let me say a little more about the available approaches to the problem in order to clear the ground towards formulating a more appropriate A frequent source of confusión is the propensity framework of anaiysis. When I refer to Olympism in commentary of all kinds -be it of the anecdotal, as a «true belief», I mean it is a species of normative theory. The conception of sport as a form of autobiographical, biographical, journalistic, moral education, as a rejuvenator of society, as a essentially descriptive variety, or radical critique, way of achieving peace and understanding beor more scholarly work-to pontificate rather tween nations, etc., that we are all familiar with, loosely on the issue in moral and political terms. is a prescription aid down by the founder of the The «true believers» in the Olympic Ideal will modern Olympic Movement, De Coubertin, and often admit nationalism pervadesthe Olympic elaborated since by the followers in statutes, Movement and readily expresstheir regret and discourses, policies, organisation and ritual praccondemnation, and even go so far as to advócate tices at the various levéis of the Movement. It is eliminating it. Howthis isto be accomplished, easy to dismiss Olympism as a mere ideological given the remarkable persistence of nationalism, is cloak for dominant interests, or as a late nineusually left rather vague d>. Forthe increasingly teenth century hangover, a moral and social code vocal radical critics this is disingenuous: for them with little or no relevance to the modern world of nationalism and the Olympics go hand in glove sport. If normative theory's interest is in prescribwith each other as the inevitable outcome of the ing conduct, in actualizing a visión of an ideal power exercised by dominant groups over sport. world, as opposed to postulating what actually is The argument that the Olympics is in thrall to the nature of the world, then its validity must be capitalista «the West», whites, heterosexual men, judged in the appropriate terms, that is, it should state élites, and so on, is not entirely without be judged on moral grounds. To treat it otherwise foundation, but more often than not it is marred is to misconceive the nature of this type of belief. by crude determinism (2). Other commentators make a virtue of what is perceived as necessity: However, as so frequently happens, protagonists nationalism in the Olympics is an unavoidable reflection of the global political order; it is unreal- of moral theory are prone to making this kind of mistake, so we find «true believers» straying fairly istic to imagine otherwise; so we had better learn frequently from their ideal world and purporting to accept and adapt to ito). to explain the relation between politics and sport in the real world as if they were doing so in What is wrong here isthat both Olympism and analytic-empirical terms. They may not always be nationalism are being taken-for-granted. On the mistaken in their observations, but they can, and one hand «true believers» and those who go in for puré description abstract the Games from their do, mislead themselves and others, and consciously or unconsciously, they may, consequently, political, cultural and economic context, while on end up aligning themselves in practice with this or the other hand, the assorted critics, debunkers that ideological interest. Slogans like «the Olymand cynics simply assume both are nothing more (1) D. W. Anthony, «In a Nuclear Age, Sport is Man's Best Hope», G. Redmond, ed.. Sport and Politics, Olympic Scientif te Congress Proceedings, Vol 7, Human Kinetics Publishers Inc, Champaign, Illinois. 1984. (2) J. M. Brohm, Sport, A Prisoner of Measured Time, Ink Links, London, 1978; H Edwards, Sportspolitics: Los Angeles 1984 «The Olympic Traditton» Continúes', Sociology of Sport, Vol 1. 2, 1984: G. Lawrence and D. Rowe, eds., Power Play, Hale and Iremonger, Sydney, 1986. (3) D. B. Kanin, The Political Historyofthe Olympic Games, Westview Press, Boulder, USA. 1981.


pies has nothing to do with politics» lend themselves to all kinds of ¡nfamy ¡f one is not careful. Witness Avery Brundage's not so innocent complicity ¡n concealing the extent of Nazi antisemitism from his United States Olympic Committee, an action that proved crucial in keeping America in the Berlín Games and in helping to legitimate Hitler's regime (4). Could De Coubertin have known that his innocent inauguration of the modern Olympic era in Athens in 1896 would stimulate virulent Greek nationalism which would go to war with Turkey a year later? Expressions of ideal interests like Olympism are indeed potent levers on the real world, butthey are better understood as cultural resources which social agents may deploy in pursuit of their interests, rather than as mere ideological devices reflecting material circumstances and dominant interests. I mean that as cultural entities they are autonomous and they are, therefore, capable of helping to bring about a variety of different outeomes. We can certainly see this with respect to the Olympic Games themselves. Baillet de la Tour, the incumbent IOC President at the time of the Berlín Games, refused to allow Hitlerto oceupy the limelight in the stadium, firmly relegatíng him to the status of one among a group of dignitaries (5). An even better illustratíon, perhaps, is the way Lord Killanin, IOC President at the time of the American boycott of the Moscow Games, withstood the strong personal pressure of the American Secretary of State, Cyrus Vanee, and of President Cárter himself, to relocate or cancel the Games. Killanin had also stood up to the Soviet Union in refusing to countemance any thought of excludíng Israel from Moscow. Under his leadership the IOC refused to capitúlate to the threat to boycott the Montreal Games by the African nations, who wanted New Zealand excluded for sending a rugby team to South África, a country that had been excluded earlier for practising racial discrimination in sport, contrary to IOC rules (6).

No doubt it could be argued that the pursuit of these ideal interests by the IOC was not unalloyed with at least some consideration of its material interests. The two are rarely completely dissociated, as Weber well understood, but nevertheless, they are, in principie, different and it is a crass mistake to reduce the former to the latter. Having brief ly noted some inadequacies of Olympism and of the critical response it evokes, I want to consider two further possible kinds of approach to the problem of the Olympics and nationalism. In the literature the idea that sport performs a socially necessary cathartic function -that it serves to reléase tensión generated in societies and in doing so helps in the management of conflict and the maintenance of social order- comes in many guises. One of them isthe notion that the modern pattern of sport is the outeome of a «civilizing process». It is suggested that modern societies have progressively controlled and inhibited manifestations of violent and disorderly behaviour so that they are today pacified, orderly and predictable to an unprecedented degree. Accordingly, it becomes necessary for people to find socially sanctioned, safe outlets in which they can reléase tensión and experience excitement and action. Sport then, is seen as one of the major safety valves for the reléase of potentially disruptive violent impulses m- There are many difficulties with the notion of a «civilization process» on which I cannot elabórate now »>. As far as I am aware, it has not been applied to the Olympics as such, although clearly, it is a potential candidate for theorizing the relation between the Olympics and political sources of disorder such as nationalism. The nearest offering we have along such lines would seem to be the «war without weapons thesis» which claims that international sport is a substitute for armed conflict, especially in the atomic age, because states can indulge in it without doing themselves or others any material

(4) A. Guttman, The Games Must Go On. Columbia University Press, New York, 1984. (S)R. Mandell. The Nazi Olympics. Macmillan. New York, 1971. (6) Lord Killanin, My Olympic Years, Secker and Warburg, London. 1983. (7) N. Elias and E. Dunning, The Quest for Excitement Sport and Leisure in the Civilizing Process. Blackwell, Oxford, 1986. (8) J. Horne and D. Jary, eds., «The Figurational Sociology of Sport and Leisure of Elias and Dunning: an exposition and a critique», J. Home, et al. eds.. Sport. Leisure and Social Relations. Routledge and Kegan Paul, London, 1987.


damage (9). If the «civilization process» thesis is correct, we would expect nationalist-inspired violence to have been attenuated and sports to be releasing the consequent build-up of tensión. What we actually find is little sign of any abatement of nationalism as a major source of lethally violent conflict and disorder in the long-term, indeed, it is more rampant in the late twentieth century than ever. It follows then, that we cannot make sense of the relationship between Olympism and nationalism in such terms. Indeed, as many would argüe, now the opposite may well be the case, namely, that international sporting competitions like the Olympics may provide opportunities for extending and exacerbating nationalistinspired conflicts. This is why the second approach I wantto discuss, which draws upon models of international relations developed in political science and international relations theory, is on much firmer ground, in arguing that, in a world characterised by international tensión between major powers, power blocs, other states and peoples, we can expect participant units in transnational institutions like the Olympic Games, to behave as if these are, to paraphrase Clausewitz, an extensión of politics by other means do). We can expect, in other words, nation-states to use them as instruments of foreign policy and a variety of other interest for to use them whatever objectives they may have in mind. And we can conclude that such institutions although they do provide a regulatory framework for managing conflict, do not necessarily reduce or elimínate tensión. On the contrary, they may provide an additional means for states, as well as other agents, to pursue their interests and assert their power, and thus they may function as amplifiers of conflict. This is an extremely ¡mportant point, well illustrated by the difficulties and failures the United Nations organisation has experienced and witnessed. There is a problem with this approach, however, which has been touched on previously, but the point is well worth emphasizing. International relations models underplay the way in which the Olympic Movement as an organised entity respon-

sible for staging Games with a world-wide popular cultural appeal may exercise a certain power and be, to a significant extent, autonomous. The Olympic Movement possesses a character and dynamism of its own: it has its own history, traditions, valúes and norms, customs, symbols, personnel, organisational capacity and style, and its own interests and goals. It may be part of an established international order, but it is not simply a product of that order. Olympism in this more precise sociological sense constitutes a forcé in itself: it is an active agent on the global stage, interacting with and affecting other agents, governments included, who may have to take account of its wishes in certain circumstances. While it is obviously not one of the most powerful actors in world affairs, rather like the Vatican (which does not possess any armed divisions either) the Olympic Movement generates cultural power with pertinent effects. Olympism generates and controls access to a scarce, if intangible resource, which even the powerful find highly desirable, namely, a certain prestige and legitimacy which is conferred on those who appear before the world on the Olympic stage. Olympism ¡s thereby empowered to reward those who comply with its objectives, or withhold reward and penalize those who do not. As we have seen, in certain instances, this power, puny as it may seem in comparative terms, has been used to defy some of the most powerful people in the world and with effects that are by no means negligible. Olympism functions within a global political context. If we are to make sense of the relation between sport and political power and, in particular, the link between Olympism and nationalism, culture and politics need to be analytically distinguished. Politics is the process whereby social agents mobilize themselves in pursuit of perceived interests and valued objectives at the level of the state. It involves both struggles between agents and also attempts to arrive at compromises and forms of accommodation between them. The concept of culture, on the other hand, in sociological usage, denotes the constituents of a whole way of life characteristic of given groups within the state, but it can also be used with reference to

(9) P. Goodhart and C. Chataway, War Without Weapons, W. H. Alien, London, 1968. (10) Kanin, op cit; R. Espy, The Politics of the Olympic Games, Universrty of California Press, 1979.


a people, a nation, or even an entire civilizaron. More precisely, ¡t is concerned with those processes whereby meanings are constructed and through which identities are formed. We can characterize nationalism as a política! construct with subtle and complex cultural underpinnings, and Olympism as a cultural construct which may in given circumstances be encoded with political significance, so that it becomes implicated in the process of constructing national identity and of generating nationalism. As the modern Olympic Movement has expanded in scope, until in the late twentieth century, it now literally spans the globe, concomitantly, the Games are pervaded by nationalism, and attempts to reverse the trend, whether from inside or outside the movement, have seemed to be nugatory in comparison. One could cite in this connection the campaign by American Jewish organisations to boycott the Nazi Olympics, the socialist and communist-inspired Workers' Olympics between the wars, and the abortive 1936 Barcelona alternative Olympics, when the Spanish Olympic Committee declared it would boycott the Berlin Games di). The trend is obviously not accidental, rather it is systemic. One of the ironies or paradoxes of the modern world, or as some would prefer to cali it 'postmodernity', isthat globalization (the process whereby segments and peoples of the world are being progressively interlinked, coordinated and rendered mutually dependent, and whereby international and transnational institutions of many kinds transcending the nation-state proliferate and play an increasingly dominant role in people's lives) has been shadowed by, and is now, perhaps, in danger of being eclipsed by nationalism. The current strong assertion and reassertion of national identities and of national interests and, in particular, the widespread upsurge of ethno-nationalism, has confounded what we can

now see with hindsight was a naive expectation: that internationalism would unilinearly progress and that the baneful presence of the nation state would wither away. Instead, ethnic and national interests plague international relations, créate tensions within states, and have been one of the major forces in helping to displace class identity and interests from the centre stage of politics in the advanced societies of both East and West (12). National identity is clearly a prerequisite for the formation and maintenance of nation-states, and nationalism is a usual, but not necessary correlate. National identity is an expression of difference from others based on perceived membership of a community within a given territory, or of a community with historie claims to a given territory. Nationalism translates this sense of communal difference between groups of people into antagonisticterms, defining other peoples, nations, or states as rivals and enemies, and mobilizing them against each other (19. Analytically, there are two types of nation-state formation corresponding to two different processes generating nationalism. Established states, which may or may not be ethnically homogeneous, if they successfully modernize themselves, tend to stimulate a certain national pride among their populations. Mass Communications, mass literacy, state education, industrialisation, oceupational mobility, and notably, democratisation, are among the main factors responsible. Dominant groups find it is in their interest to positively encourage their populations to identify with the nation state as a ready and convenient means of ensuring social integration. Nationalism, when it does emerge, tends to be the product of interstate rivalries and of mobilizing whole populations for the successful conduct of modern warfare <i4).

(11) See Guttrnan and Mandell, op cit on the abortive Jewish boycott. On the Workers' Olympics and the abortive Barcelona Games see: R. W. Wheeler, «Organised Sport and Organised Labour», Journal of Contempera ry History, 13, 1978; D. A. Steinberg, «The Workers' Sport Internationa Is, 1920-28», ibid, and «Workers' Sport and the United Front», Arena Review. 4, 1, 7980; B Kidd, «The Popular Front and the 1936 Olympics», Canadian Journal of the Historyof Sport and Physical Education, 11, 1, 1980. (12) A. D. Smith, The Ethnic Reviva I, Cambridge University Press, 1981 and The Ethnic Origins of Nations, Blackwell, 1986. (13) B. Anderson, Imagined Communitíes, Verso, London, 1983. (14) A. Giddens, 7he Nation-State and Violence, Polity Press, Cambridge, 1985.


On the other hand, having states of their own is not a necessary condition for nations as such to exist. Many nations have survived over long periods of time without their own states and many new states are created by pre-existing nations, usually as a result of struggles against states to which they have been subject. In such cases the readily combustible fuel of nationalism is an integral part of nation-state building, if not of modernization itself (15).

The turning point carne in 1952 when the IOC capitulated to Soviet pressure and allowed the Soviet state to nomínate its national representative. Membership of the CIO on a national basis was probably the only realistic alternative in cases where the state runs sport. Representation in the events on that basis may have been unavoidable sooner or later, given the formidable managerial and logistical problems of mounting competition on such an unprecedented scale.

It is worth noting at this point that even in long-established mature state formations, like Britain and Spain, competing and antagonistically-inclined national identities may co-exist, and so-called sub-nationalism or peripheral nationalism constitutes a source of tensión and conflict between centre and periphery (16).

However, the national element was strongly present from the start. De Coubertin's rationale, after all, was to bring the nations together, and ¡n order to attract support for what was initially a rather unpromising enterprise, he needed the backing of prestigious, that isto say, national figures, whose status and mode of participation entailed the importation of questions of national interest and prestige into the heart of the Games, the IOC. It is no accident then, that he cultivated his upper class connections with statesmen, diplomáis, heads of state and governments, nobility and royalty, whom he successfully cajoled into associating themselves with his schemes. National sports bodies, or their near equivalent, had already sprung into existence in some countries of Europe and in the United States, with similar prestigious figures attached as patrons. With members of such illustrious circles so prominently in the offing, it is hardly surprising the Games quickly became a politically sensitive lócale affording opportunities for what were, at first, rather petty national rivalriesto insert themselves, and for not a little quasi-diplomatic activity to take place. It is not often noted that the Olympic Games organization was one of a growing number of transnational bodies forming towards the end of the nineteenth century and that the Olympics was one of the most advanced of such bodies, antedating the League of Nations, for example, by over two decades.

I mention this now because as we will see, this is an important aspect of the political context of the coming Barcelona Olympics. I refer to the tensión between Catalonia and the central Spanish State. More about this later. How, in more precise terms, is the Olympismnationalism link forged? In what follows I offer some preliminary suggestions and raise some pertinent issues for further consideration. Let us first consider how Olympism itself constitutes a pole of attraction for nationalism, bearing in mind that we are analysing a relationship in terms of the interaction between agents involved and not as a uni-directional process. Only sixteen years after the revival of the Olympics, in 1912 atthe Stockholm Games, competitors could no longer enter as individuáis. To enter one had to be selected as part of a national team. The nation had become the participating unit in the Games and the individual competitor became an embiem of the nation state. The election of members of the International Olympic Committee (IOC) is increasingly on the basis of national representation in practice, whereas formally and traditionally, it was the IOC that sent representatives to constituent members, countries. (15) E. Gellner. Nations and Nationalism, 1983 (16) C. Williams, ed., National Separatism, University of Wales Press, 1982.

The meaning of the Olympic Games is encoded in certain primary signifiers, the symbols and ritual practices deployed in the official ceremonies. The associated symbolic work has become deeply encoded with nationalism over time. De Coubertin


seemsto have had a highly developed aesthetic sense of the symbolic and an acute appreciation of the power of ritual and ceremony to sway large gatherings, and it is to his genius in this respect that the Olympics largely owes its accent on quasi-religious ceremony (17). He also designed some of the key symbols, the gold medal and the flag, for example. Durkheim would, no doubt, have appreciated his feel for, and his considerable success with, sport as a secular form of religión. An especially striking partof the Opening Ceremony of the Games is the marchpast of the national teams in serried, uniformed ranks, decked in the national colours, each team preceded by its national flag. As the gigantic, colourful procession files past the review position, occupied by the Head of State of the host nation, together with the IOC President and other dignitaries, each national flag in turn is lowered in honour of the host nation. The Opening Ceremony has become an occasion for the host nation to put on a dazzling display of its national culture in dance, music, song, pageant, etc. The nation is encoded, of course, in the events themselves in the colours of the competitors' clothing and in visual displays of the results. But the most powerful signifier of nationalism, recurring throughout the period of the Games, is the Award Ceremony, dating from the Los Angeles Games of 1932. The victorious athlete-icon of the nation stands on the top level of the dais above those placed second and third, visible in the ubiquitous national colours. The gold medal is placed around the victor's neck, the national flag is raised, and the victor turns to it as the national anthem is played (it has been calculated that the host nation's national anthem was played 83 times at the Los Angeles Games 1984). The victor waves to the crowd, located in which are co-nationals applauding vociferously and sporting the national symbols. There are few more powerful 18 displays of national triumphalism (i8).

Space here does not permit any further consideration of Olympic ceremonial, except to draw attention to the symbolic work of the torch relay which culminates in the Olympic Fíame Ceremony signalling the start of the Games. These ceremonies, dating respectively from the 1936 Berlín Games and the Amsterdam Games of 1928 can very impressively signify the national spirit of the host nation. There is an issue concerning the balance of international versus national signification in these ceremonies. De Coubertin's Olympic Flag, dating from 1920 with its 5 interlocking rings, intended to symbolize international harmony across the different continents, has become an instantly recognizable, world-renowned symbol, certainly more so than the United Nations flag or Picasso's Dove of Peace. And the Olympic Hymn, composed for the 1896 Athens Games, is not nationalist. We know that the Games to an extent can be «denationalized» from the experience of the Moscow Games, when a number of National Olympic Committees were allowed to drop the use of their national f lags and anthems in favour of the Olympic Flag and the Olympic Hymn. Of course, they did so out of political considerations of national interest, because they did not want to be seen by the Americans as taking the side of the Soviet Union in the dispute between the superpowers at the time, over Afghanistan. Concern over the perceived counterproductive effects of nationalism has prompted thought among the leadership to eradicate the nationalist trappings. Lord Killanin, a past President, is one such advócate and some observers regard it as a viable measure(i9). In any case the Olympic cultural trappings are continually evolving, as a result of organisational innovations, commercial pressures and the styles brought to the Games by competitors and spectators themselves. The consequent pattern of signification may be

(17) J. McAloon, This Creat Symbol, Unrversity of Chicago Press, 1981. (18) The American national anthem was played four times more than any other anthem. When another nation won a gold medal, ABC TV, the network with rights to coverage, replaced the award ceremony with an event showing American competitors. The President of the Organising Committee was prevailed upon to appeal to ABC to alter its blatantly chauvinist coverage. D. Rowe and G. Lawrence, «Saluting the State: Nationalism and the Olympics», Lawrence and Rowe, op cit. (19) Espy, op cit. See also D. P. Toohey and K. Warning, «Nationalism: Inevitable and Incurable?», i. Seagrave and D. Chu, eds., Olympism Human Kinetks Publishers, Champaign, 1981.


somewhat muting the nationalist message, mixing it up with other messages, or contradicting it. Since 1956, for example, the march at the Closing Ceremony has not taken place in team ranks, and lately, a noticeable degree of spontaneity on the part of the competitors has tended to transform this ceremony into an impromptu festive occasion. All of this might be read as a rather impressive lesson in overcoming national barriers. If, in addition, we considerthe incursions of consumer culture into the proceedings, characteristic of Seoul in 1988 and Los Angeles previously theme songs, Disney-type mascot symbols, pop concert elements we may be witnessing the quickening atrophy of nationalism, the triumph of puré commercialism and the increasing irrelevance of the nationalism-internationalism polarity.

meaning in the spectacle. These meanings are constructed by audiences out of the cultural material at their disposal, which is provided by membership of a culture or cultures, their experience of the activities in question, and crucially, the meanings signified by the mass media. Audiences, by virtue of their membership of, and identif ¡catión with the national culture, that isto say, their national identities, are predisposed to viewthe Games through a nation-tinged lens. In this respectthe media and audiences interact and coilude in a nationalist construction of the Olympics.

On the other hand the Olympic message has always been garbled. As MandeIPs «Olympic paradox» puts it: Olympic competition intensifies patriotism while concurrently endorsing internationalism. In practice the former (more accurately termed nationalism), despite the official disclaimers, clearly has swamped the latter, and it may be more difficult to shift the balance back in the other direction than we know. It depends on the balance of power around the Games. In the absence of more detailed knowledge of the processes involved we can, perhaps still do a little more than speculate.

Mediasport professionals frame their representation of the Games in terms of a stock of knowledge and presuppositions about audiences' preferences and propensities, constituting a cluster of «news valúes» which are encoded in the routine practices employed by professionals. One of the central valúes helping to set the sports agenda is that audiences identify with the fortunes of «their nation», and the routine practice encoding that valué, and shaping to a large extent the presentation of the Games, is the depiction of contestants in certa in stereotypical terms. An oversimplified example would be the British as self-reliant individualists; the East Germans as highly trained machines, and so on. In other words, the media do not only represent, they actively construct the Games in national terms.

Let us take one agent whose power is without doubt expanding the mass media (20). We can do this most succinctly by focusing on a salient feature of sport, its agonistic property. Clearly, the Olympic Games is a highly dramatic spectacle and one of the main reasons is because it features a contest. Contests between evenly matched, top level performers genérate intense excitement and tensión, because they tend to be idolized and identified with, and the outcome is inherently unpredictable. Constituting, in effect, a specialised form of popular theatre, sport -and especially the Olympics-powerfully attracts people, affords múltiple opportunities for identifying with admired performers and losing oneself in what is going on- in other words, for finding

The meaning of the nation here is constructed in relation to the media's economic interests. At stake is access to a vast audience, which advertisers and sponsors will pay immense sums of money to communicate with. Consequently, televisión rights are a major source of financial support for the Games, and the latter are increasingly subject to the demands of the televisión networks in their efforts to capture the máximum audience and deliver it to the commercial interests. Given this pattern of interaction between the agents involved -audiences, media, advertisers, sponsors, Olympic Organizing Committees, the lOC-one can imagine a chain reaction being set off among them by any attempt to «de-nationalize» the Games. To do this runs the risk of lowering audi-

(20) John Hargreaves, Sport. Power and Culture, Polity Press, Cambridge, 1986, chap 7.


ence ratings, which in turn, reduces advertisers' and sponsors' demand for televisión exposure and bids down the cost of acquiring televisión rights, so that eventually, revenue from this source is reduced and a major source for financing the Games dries up. Financing the Games is such a headache nowadays thatthere is likely to be great resistance by vested interests to doing anything that could be construed as threatening the financia! basis of the Games. If this analysis is correct, rolling back the tide of nationalism in the Olympics will not be so easy. Now we come to the role of the nation-state as such. Two virtually cast iron generalizations can be made in this connection. Firstly, all participating states regard the Olympics as an opportunity to enhance their national prestige. Secondly, there is an exponentional growth in state intervention and associated manifestations of nationalism (21). In the liberal democracies from which the modern Olympics sprang, the voluntan/ sports bodies long ago ceased to be capable of bearing the onerous financial burden entailed by the task of producing élite squads and sending them to the Olympics to compete with the best among themselves, let alone compete against state-directed sport of the communist countries. In some cases as in the US, wellinstitutionalized links between the prívate sector of the economy, the universities and sport provided the requisite means. In others, like Britain, the door to state intervention was largely opened from within the movement, and the state was pulled in by sporting interests with a propensity to see the welfare state as the solution to their problems. The sports lobby, coordinated by the Central Council for Physical Recreation, actively and adeptly seeks out state aid, and much of the impulse to form a state body for sport, the Sports Council, carne from this direction. Clearly, in return for the entry fee demanded by the sports lobby, the state seeks something in return, sport «in the national interest» (22). Thus it is that virtually spontaneously, pursuit of the national interest becomes the rationale of state involvement in high performance Olympic-oriented sport.

(21) Kanin, op cit; Espy, op cit. (22) Hargreaves, op cit, chap 9.

A widely varying pattern of intervention across the globe has emerged. Quite why there is such variation, even between societies that are relatively similar, remains an issue well worth more investigation. Evidently, the communist countries from the 1950s openly used their participaron as an instrument of foreign policy. Indeed, it was the entry of the communist countries that marked the watershed in the development of national rivalries around the Olympics. The West, and especially Third World states, learned the lesson, and became more prone to regard the Olympics in political terms. Presumably, non-communist Eastern Europe will now gravitate towards the more varied pattern in the rest of the world. In France the state and voluntan/ bodies are closely coordinated, their Sports Council and National Olympic Committee being one and the same body. In contrast in Germany and Japan they are kept apart. In the United States there is no central state direction of sport, as there is across the border in Canadá, where Sport Canadá plays the leading role in orienting sport to Olympic success. However, if the United States Olympic Committee's conformity with their governmenfs ¡nstruction not to go to Moscow is anything to go by, appearances would seem to be deceptive. States and their governments, groups and movements with aspirations to state power, and a variety of other political interests, exploit the Olympics for their own ends nowadays. I should like to briefly ¡Ilústrate the range of issues over which intervention may occur, leaving aside the important question of why the pattern varies so much, except to say that this variation is obviously something to do with the type of state, the political hue of the government and the nature of circumstances at the time. Great powers who are in conflict use the Games as an extensión of, or an adjunct to, their means of pursuing the conflict. The strategic objective in the rivalry between America and the Soviet Union since the Helsinki Games of 1952 has been to demon-


identity, take the opportunity the Games provide strate the superiority of their respective national to compénsate for their def iciencies. In less develways of life. Henee the medal table machinations in each country, aimed at calculating the resultsto oped countries the state is often the only institution capable of marshalling the necessary resources show that they really «won the Olympics». When and coordinating the national sporting efforts. The the Games were held in their respective countries (Moscow, 1980; Los Angeles, 1984) both countries fact that several members of the IOC are actually sports ministers in their own countries gives an avoided the possibility of humiliating defeat and indication of the centrality of the states efforts in propaganda victories by their opponents, by this respect. Countries like Kenya and Cuba, with boycotting each other's Games. The ensuing their outstanding Olympic achievement, have put Games were each accompanied by officiallythemselves on the map relatively cheaply. In the inspired nationalist fervour. case of Cuba participation has given an important boost to national morale in the conflict with its States use the Games as well to secure legitipowerful and threatening neighbour, the USA. macy. Nazi Germany did so brilliantly with the Berlín Olympics in 1936; and at Roma in 1960 and Almost from the start the Olympics have figured in Tokyo in 1964, Italy and Japan's participation in attempts by putative nation-states to gain their signalled their return to the international fold independence. Before the First World War Finland, after their lapses in the second World War. There which was under the Tsarist Empire, and Bohemia, is no doubt that East Germany's success in the which was incorporated into the Austro-Hungarian Olympics was the key factor in estabiishing an state, cultivated their participation in the Olympics image of itself as a sepárate state. When the 2 to gain international recognition for their struggle. Chinas, the Peoples Republic and Taiwan, carried their long-running dispute to the Montreal Games The attack on Israeli athletes by Palestinian terrorists at the Munich Games in 1972 shows the exin 1976, the host nation, fearful of jeopardizing its relations with the former country, insisted that tremities to which such struggles can be taken. Taiwan drop the designation «Republic of China» Peripheral nationalist movements have also used and refused entry to several Taiwanese athletes, for which it was judged by the IOC to be in breach the games to increase their power. The Partí Quebeof Olympic principies and of its agreement as host cois exploited the discontent concerning the financing of the Montreal Games, which allowed them to not to exciude any member country of the IOC. gain power in Quebec shortly afterwards (23). Taiwan eventually withdrew, refusing to kowtow to the People's Republic Canadá and the lOC's The Olympics may also be pulled into attempts to wishes and compete under the banner of «Taiwan». The PRC thus gained a political victory here, unify divided nations. Thus, the Seoul Games in 1988 witnessed overture and counter-overture not simply over Taiwan, but over those who had across the border between North and South Korea, backed Taiwan. which in this case seem to have been mostly abortive. Ireland provides a case of a country which is During the México Games in 1968 the governpolitically divided, the North being part of the ment, in order to save face, ruthlessly suppressed United Kingdom, but which for the purpose of demonstrations by the opposition in the capital city, gambling on the likelihood that if the Games competing in the Olympic Games, is united by a National Olympic Committee, The Olympic Council went on, they would blot out the memory of the of Ireland, and which has an all-lreland memberepisode and restore some legitimacy to the reship. Interestingly, this membership containing gime. The policy seems to have worked. both supporters and opponents of an united Ireland, has agreed to take a neutral position with Newer, weaker and poorer states, with probrespect to the cause of Irish nationalism, a good lems of development and of building national

(23) G. Wright, «The Politkal Economy of the Montreal Olympics», Journal of Sport and Social Issues, 2, 1, 1978.


example of how Olympism can provide a means of accommodating parties in this kind of conflict. Nevertheless it must be said that, as loyalists to the United Kingdom perceive, it gives heart to the nationalists and provides some legitimacy, at least, forthe idea of an united Ireland, when both North and South put on the green and compete under the same national emblem. The cause of black nationalism has also been served by the Olympics. The case in point is, of course, South África, excluded for practising racial discrimination in sport. The campaign to isolate that country through sport, above all, by exclusión from the Olympics, has probably done more than any other single measure, including armed struggle, to bring about the demise of apartheid. Finally, we come to next year's Games in Barcelona, the rationale for the creation of the Olympic Studies Centre at this University. I am sure that the work to be carried out at the Centre, with which I am very happy to be associated, will make an important contribution to our understanding of the kind of issues I have been addressing. I can only briefly indícate my own interests here. Barcelona, the host city, is not only an important industrial metrópolis within the Spanish State, but is also the capital of Catatonía (an historical nationality with a strong sense of cultural and linguístic identíty and at present with an autonomous government (24). This región of Spain together with the adjacent área of France (the Barcelona-Montpelier-Toulouse triangle) is at the leading edge of development within the EEC, and the Olympic year coincides with the scheduled year of full economic integration of the EEC, with

all that entails for local, regional and national identities and interests. It is surely almost inevitable that the Olympic Games with all that is at stake economically, politically and culturally, will genérate conflict among the different institutions involved (Town Hall, Catalán Autonomous Government, Spanish State, Olympic Organising Committee, IOC, etc.), all hoping to appropriate to some extent the prestige and associated material benefits. Important considerations are at stake in the Games themselves: the use of Catalán in the official Olympic propaganda, ceremonies and sporting activities; the existence of the Catalán Olympic Committee, issues of protocol in official ceremonies, etc.. Otherwise, the complex of issues includes the nature of centre-periphery relations; the policy, ideology and action of agents at the different levéis of the state and of the different sporting and non-sporting interest groups involved; the role of the mass media (there are 2 Catalán language TV channels and a major Catalán language newspaper); and the role of the Olympic Organising Committee. The central issue would seem to be the extent to which Catalán interests, as such, may have to compromise with, and accommodate to, other agents and forces brought into play around the Games -the Spanish State, national and multinational capital, the IOC, the mass media and consumer culture, and especially big players with big interests, like the USA. Finally, let us also not forget the possibility of other nationalisms, indigenousto Spain and otherwise, coming into play. This is a salutary note, perhaps, on which to end, but a not inapposite one if the past history of Olympism is a guide.

(24) J. Llobera, «Catalán National Identity: the dialectics of past and present», M. MacDonald, et al. eds., History and Ethnicity. Tavistock. London. 1989.


Sport and the Olympics in the light of revolutionary change in easter Europe

Jim Riordan Professor of Linguistic, International Studies and Russian Studies, University of Surrey, England

Such ¡s the disorienting pace of change ¡n the communist world, notably in Eastern Europe d), that communism and communist sport have come to possess quite a new meaning since the momentous events of late 1989. It is no longer evident -if it ever was - what communism or socialism, communist or socialist sport signify, or how exactly they may be contrasted with capitalism or capitalist sport. Somehow it seemed simpler to be confronted by the oíd distinctions: communist sport was largely state-directed for utilitarían purposes; capitalist sport was largely not state-directed and was principally guided by the profit motive. Neither were ever that clear-cut, of course. But now even that framework for drawing elementary distinctions has been removed by the transformations initiated by the revolutions of 1989. That year marked a watershed not only in East European history, but in world history too. It was one of the historie moments of modern times, comparable to 1848 and 1917. In one country after another the ruling regime suecumbed in the face of massive popular protest. Poland, Hungry, East Germany, Bulgaria, Czechoslovakia and, most dramatically of all, Romanía, all saw their Communist Party leaders ousted, a new government installed, and contested elections held. In Albania, Yugoslavia and the USSR, change has been less cataclysmic, yet it is perfectly possible to predict that no East European country will possess a communist regime by the mid-1990s.

In East Germany, sports stars like Katarina Witt, Roland Matthes and Kornelia Ender all complained of having had their homes and cars vandalised by one-time «fans» angry at the privileges of the stars and their cióse association with the oíd regime. The officials of the GDR's umbrella sports organisation, the DTSB, resigned en masse; its f ¡nance director Franz Rydz drowned himself.

Stalinism in Europe is dead (save in Albania), Leninism is ¡n its death throes; even Gorbachevism ¡s apparently too little, too late. A compelling feature of the turbulent events in Europe's erstwhile communist states has been the intensive debate about sport. Farfrom being at the periphery of politics, sport has been right at the centre. In Romanía, athletes manned the barricades, wíth Dinamo Club members defending their patrons, the Securitate, in opposition to the army athletes of Steaua whose Olympíc gold medallists ¡n shooting were among those firing on the secret pólice. Romanian rugby captain Florica Murariu and team-mate Radu Dadae were just two of the sports héroes who fell in battle.

In Hungary, Poland and Czechoslovakia, several clubs hurriedly sought a new ñame, sponsorship and even Western commercial backing. Within the Soviet Union, in early 1990 Lithuanian and Georgian teams withdrew from all Soviet cup and league competitions, and several Soviet republics (Latvia, Estonia, üthuania, Moldavia, Georgia) set up their own Olympic committees which have requested recognitions from the International Olympic Committee (IOC). A number of Dinamo clubs have also changed their ñames -e.g. Dinamo Tbilisi in Georgia became Iveria in 1990. With the welling up of hostility and revenge directed against the paramilitary forces that have shored up the oíd corrupt regimes, it is understandable that their sponsored sports clubs should suffer by association. For, as we shall see below, since the end of the Second World War the East European (and world communist) sports system has been dominated by clubs of the security pólice and the armed forces: Dinamo (Tirana, Bucharest, Berlín, Zagreb, as well as Moscow, Kiev, Minsk and Tbilisi) and the clubs of the armed forces, such as Dukla Liberec in Czechoslovakia, Legia in Poland, TsSKA in Bulgaria and the Soviet Union, Vorwárts in East Germany, Honved in Hungary, Steaua in Romanía and Red Star in Yugoslavia. Such events have demonstrated that sport in such countries has been identified in the popular consciousness with privilege, paramilitary coerción, hypocrisy, distorted priorities and, in the case of the non-Soviet states, with an alien, Soviet-imposed institution. Further, most sports héroes have officially been soldiers or pólice officers, guardians of publie order and role models for a disciplined

(1) Eastern Europe is taken here include the following nine states: USSR (population 280 million), Poland (37 m), Yugoslavia (24m), Romanía (23m), the Germán Democratk (17m), Czechoslovakia (16m), Hungary (11m), Bulgaria (9m) and Albania (3m).


and obedient citizenry. Future héroes are likely to be civilians, not warriors. Some in the West have looked with envy at the successful talent-spotting and nurturing system developed in the communist states. It has ¡ndeed brought considerable acclaim world sport-the USSR and GDR have dominated the summer and winter Olympics of recent years. Yet many people, East and West of the OderNeisse, have abhorred the flag-waving razzmatazz accompanying sporting victories, which were evidently more for the benefit of bringing prestige and recognition to the régimen and its ideology than to the people. The élite sports system, moreover, producing medal winnersto demónstrate the superiority of communist society, is popularly perceived as being a diversión from the realities of living «under communism». As John Hoberman has put it in regard to GDR sport, the events of 1989 were «a response to the discipline and dehumanizing limitations inflicted on athletes by the requirements of high-performance sport»(2>. Since Mikhail Gorbachev carne to power in 1985, radical changes have appeared in communist sport. The functionalised, bureaucratic mould has been broken. Until then not only had the Sovietpioneered, state controlled system hampered a true appraisal of the realities beneath the «universal» statistics and the «idealised» veneer, it had prevented concessions to particular groups in the population. It produced the «we-know-what'sbest-for-you» syndrome, whereby men tell women what sports they should play; the f it tell the disabled that sport is not for them (e.g. Soviet disabled athletes-thirteen blind men- attended the Paralympics for the first time only in 1988); the political leadership, mindful of the nation's and ideology's international reputation, decides that Olympic (i.e. European and North American) sports are the only civilised forms of culture. In the heat of battle, it is tempting to blame Stalinistsand «stagnators» for neglecting «sport for all» in their race for glory. In truth, much

effort was exerted over the years to involve the public in some form of exercise and recreation that was completely free of charge-whether through the ubiquitous fitness programme, workbased facilities, or compulsory sports lessons for all students in their first years at college. But it was the coercive nature of sporting activities, their being partof the plan-fulfilled system (every school, factory, farm and región received a sports quota and incurred penalties if they fell short) that turned people off. The system only highlighted the custodial role of the state, the power to shape and control the lives of its citizens. In the case of the non-Soviet nations there was the added irritant of having to put with a system tailored by Stalin and imposed from without in contradiction to their own traditions. Sokol gymnastics were banned in Czechoslovakia and Poland after 1948. Youth organisations involved in recreation, like the YMCA, Boy Scouts and the Jewish Maccabi, were similarly proscribed. Pre1939 Olympic committees were disbanded by the new regimes, on Moscow's orders, and their members often persecuted -for example, Estonia's two pre-war IOC members, Friedrich Akel and Joakim Puhk, were both executed by the Soviet secret pólice, the NKVD, in 1940. All this happened in spite of the long traditions and often superior standards existing in the nonRussian states: Lithuania had won the European basketball championships in 1937 and 1939; Estonia had competed independently in the Olympics between 1920 and 1936, winning six gold, seven silver and nine bronze medals; Germany had pioneered sports medicine since the late nineteenth century. Being tied to the USSR meant following Soviet foreign policy, including that on Olympic boycott. The Soviet Party decisión to boycott the 1984 Summer Olympics in Los Angeles was simply passed down to others members of the Warsaw Pact-no sports or national Olympic committee, not to mention athletes, were consulted. Romanía demurred, though hardly because of playerpower.

(2) John Hoberman, «The transformation of East Germán sport», Paper presented at the annual meeting of the American Association for the Advancement of Slavic Studies, Chicago, 4 November 1989, p. 1.


As we shall see, it was the Soviet state-controlled sports system that was adopted by, or imposed upon (along with other political, social and economic institutions), those countries of Eastern Europe liberated by the Red Army in the period 1945-49. The eight other nations of the Sovietdominated half of Europe were forced to adopt the Soviet system of state control of sport, sports science and medicine, the national fitness programme (Prepared for Work and Defence), the sports ranking pyramid for each Olympic sport, trade unión sports societies, state «shamateurism» (by which the professional athletes claimed fulltime employment as army officers, skilled workers, or full-time students, with appropriate remuneration from outside sport-once the USSR decided to join the Olympic movement in 1951) and overall control by the security forces and the army.

ruling regimes-loudly condemning drug abuse in the West as a typical excess of capitalism while concealing their own involvement in a far more extensive programme of state manufacturing and administering of drug that has brought into question the state manipulation of sport. The reports now emerging from the one-time communist states of Eastern Europe are often not so much responses to new orders from above; they are much more the result of a «revolution from below», on the part of athletes, coaches, journalists and fans, seeking to put an end to decades of false amateurism state-run drug abuse and bureaucratic control.

The revolutionary changes in Eastern Europe met little response initially from communist leaderships beyond the European continent. Partly this is because some of the poorer communist nations Such was the extent of the Soviet blueprint being copied that very often the Soviet ñame was recovering from ruinous wars, in Indo-China and Afghanistan, have more immediate priorities than retained (however insensitive this may have been to national pride and dignity), as in the case of the sport and, unlike other developing nations such as Ethiopia, Mongolia and North Korea -have never KGB's Dinamo clubs, the State Committee on attempted to promote an élite sports infrastrucPhysical Culture and Sport: Gosudarstvenny ture. Elsewhere, China had in any case begun to komitet po fizicheskoi kulture i sportu ¡n the USSR; Staatssekretariat für Kórperkultur und Sport reorient its sport system in the early 1980s when it started to decentralise and open its doorsto in the GDR; and the monthly theoretical journal Western developers. Not only did this result in Theory and Practice of Physical Culture: Teoriya i Western commercial sponsorship of hitherto praktika fizicheskoi kultury in the USSR; Theorie neglected recreational pursuits like golf, motor und Praxis der Kórperkultur in the GDR; Teorie a racing and baseball, it also encouraged previously Praxe Telesné Vychovy in Czechoslovakia, and so banned sports -boxing for men and for women, on. And whenever the Soviet sports structure women's body-buiiding and weight-lifting -for altered, that in the rest of Eastern Europe folvoyeuristic and profit-making purposes based on lowed suit. It is hardly surprising, then, that such Western prototypes. Boxing is an interesting contempt for national traditions should finally example of the change policy. After the communist provoke mass anger and hatred expressed so take-over of 1949, boxing, which had been introviolently in the popular uprisings of late 1989. duced to China by Western missionaries atthe turn of the century, was prohibited as a sport in that it The domination of sport by the state for political was said to be at variance with China's traditions purposes also resulted in much hypocrisy and of non-bodily-contact sports. It says much for chicanery forced upon players and public. There China's frantic desire to seek a way out of its was the above-mentioned falsity of the state sporting isolation that it preferred to remodel its professional status by way of an army officer system on that of the USA rather than of the USSR, sinecure, eternal studenthood, orfalse registraeven admitting women's boxing from 1987 -a tion at a workplace. Further, evidence is emerging sport palpably at odds with Chínese traditions and of long-term state production, testing, monitoring valúes. Much of the volte-face in sport occurred and administering of performance-enhancing after the 1984 Los Angeles Olympic Games to drugs in regard to young people from the age of which China (the only communist nation to take 7-8. part a side from Romanía and Yugoslavia) sent It is this long-time hypocrisy by members of the


both the largest communist team and a delegation headed by Wei Zhenlan to leam from Los Angeles Organizing Committee «howto make sports pay». Subsequently, Chínese sport policy was said officially to be characterised by five new principies: corporate sponsorship and individual funding (from wealthy overseas Chínese sports amenities and clubs. Henceforth sport wasto be a profit-making institution &). To be fair, China also began in the mid-1980sto pay serious attention in sport to disadvantaged groups in the population -women, the handicapped and ethnic minorities-for all of whom it expanded sports facilities and tournaments. Another motivating factor in the transformation was the desire to abandon the (always halfhearted) «friendship through sport» policy in order to achieve recognition and prestige through sporting victories and a higher profile through, hosting major events, like the Asian Games (1990) and the Olympic Games (bidding for 2000). It has had mixed fortunes in its initial aim of demonstrating supremacy over South-East Asia, having won more gold medals than South Korea and Japan at the 1986 Asian Games, but coming third to both in the 1988 Olympics held in Seoul. But at least by the end of the 1980s Chínese athletes were competing in a wide range of sports all over the world, and the world's top stars were entertaining the Chínese public. Both North Korea and Cuba in recent years have somewhat isolated themselves from world sport by boycotting the 1984 (Los Angeles) and 1988 (Seoul) Olympics and a number of other world championships. None the less, both have continued their strong commitment to élite sport. The political and economic isolation of the two states has had repercussions in perpetuating rigid political dictatorships and, in sport, using sporting victories to make the rest of the world take note of their existence. Cuba's example is the most arresting: ñor only have its athletes consistently been placed second to those of the USA in the

Pan-American Games, they have improved the country's standing in the Olympic medal table from 58th in 1960 to 8th in 1976 and 4th in 1980. Fidel Castro has never distinguished the political role he sees sport playing in the world: «Imperialism has tried to humiliate Latín American countries, to instil an ¡nferiority complex ¡n them...lt has used sport for that purpose» (4). In that context he sees Cuban Olympíc success as «a sporting, psychological, patriotic and revolutionary victory» (5). He looks forward to the day when Cuba can prove the superiority of its national sports, baseball, over that of US baseball: «One day, we shall beat them (the Yankees) at baseball too and then the advantages of revolutionary over capítalist sport will be demonstrated» (6). For the poorer communist countries, like Cuba, North Korea and Mongolia, the investment of scarce resources in producing élite athletes has resulted in a grossly distorted scale of priorities, wíth health, education, housing, nutrítion, consumer goods, even «sport for all», suffering by contrast. It isthis stark contrast that is begging challenged by popular protest movements all over the communist world. To return to Eastern Europe, there are those sports enthusiasts there who would in their haste to escape from the past, clearly like to embrace virtually every aspect of Western sport. Just as those who hanker after an unfettered market economy are often blind to its deficíencies -unemployment, ínflation, insecurity, asset -stripping and greed- so those who wísh to install unbridled marked sport may stumble upon some unexpected problems and lose even more of their national heritage, even «socialist gains», by throwing out the baby with the bath water. The American writer Robert Edelman has signalled the dangers: «Removing bureaucrats may be seen as a democratic step. Yet it also creates opportunities for the elitism, special privileges, corruption, ¡Ilegal gambling, exploitation of athletes, and irresponsibility

(3) Susan Browneell, «The changing relationship between sport and the state in the People's Republic of China», Paper presentid at the conference on Sport the Third Millenium, Quebec City, 21-5 May 1990, p. 3. (4) Fidel Castro, in S. Castanes (ed.) Fidel. Sobre el deporte (El Deporte, Havana, 1974), pp. 287-8. (5) Fidel Castro, El Deporte, n° 3, 1976, p. 1. (6) Castro, in Castanes, p. 288.


of organizers associated with big-time professional sport under capitalism»(7). Ultimately, the future of East European sport is for the people to decide. At least they are beginning to have a bigger say in shaping that future.

We can only wish them well, offering help and opinión should they ask for it. Outside interference has done harm enough already. During the latter part of the 1980s glasnost-

Trcnds and transformations inspired liberalization in most Eastern Europe - though not in many communist states beyond the European continent- brought radical changes to communist sport. These changes are breaking the mould of its state-controlled utilitarian (plan-fulfilment) structure. In a way the changes ¡Ilústrate the diminishing ability of sport bureaucrats to enforce Stalinist norms established during the late 1920s in the USSR and after the Second World War elsewhere. They are also a response to the limitations inflicted on athletes and society by the requirements of high performance sport.

In the early 1980s it was China that began the process of transformation in sport. It increasing oriented its sports policy on the West, chiefly the USA, opening up the country to commercial sport for leisure and recreation -from golf and baseball to women's body-building, boxing, and weightlifting (9). At the same time, it started to pay more attention to hitherto neglected groups and sport, such as the disabled and the folk-games of national minorities oo). Such processes in china prompted, after March 1985, a reappraisal of sport in the Soviet Union and this in turn inspired similar reappraisals throughout Eastern Europe.

The Soviet sports minister (or, to give him his proper title, Chairman of the USSR State Sports Committee) has admitted that «Our sports ministry has indeed been oriented primarily on attaining prestigious victories in international tournaments». In response to changes elsewhere in Eastern Europe and to pressure from below, he promised that «Gradually concern for promoting both sport for all and high performance sport will shift to independent federations. With time the Sports Committee will concéntrate its efforts on training and retraining personnel, on the social protection of athletes and the provisión of sports facilities» (8).

In so far as it is the Soviet policies of perestroika, glasnost and democratization -including those in sport- that have had considerable reverberations within the communist world, this final chapter is largely concerned with them and their implications for communist and world sport generally.

A picture of communist sport would therefore be incomplete without mention of recent trends and likely transformations.

Since Mikhail Gorbachev took charge of Soviet politics in March 1985, no área of society, sport included, has been immune to what he himself calis a new revolution. However, it hasto be understood that while the coming of a new man has accelerated the process of change, it was opposition from below to the oíd regime and mounting disaffection from official valúes and institutions that initiated it and carried it forward. The following would seem to be the major trends in Soviet sport in the late 1980s and early 1990s.

(7) Robert Edelman, «The professionalization of Soviet sport», Unpublished paper, 1990, pp. 21-2. (8) Nikolai Rusak, «Medali ili zdorevye?», Argumenty i fakty, 28 April-4 May 1990, p. 7. (9) See Ma Yihua, «Friendship through golf». China Sports. 1988, n" 10, pp. 17-21; Z. Wubin, «A rising sport in China», China Sports, 1985, n° 9, pp. 5-7-; Xu Qi, «Women's sports ¡n china», 1989, n° 3, pp. 2-15. (10) Zhao Chongqi, «Minority people's sports meet», China Sports, 1986, n°3, pp. 33-5: China stanged its first Minority People's Folk Games in Beijing from 8 September to 20 October 1985, it attracted some 3000 participants from 30 ethnic groups.


Sport for all The Soviet leadership has always maintained in public that massovost (mass participaron) takes precedence over masterstvo (proficiency or élite sport), and down the years it has produced regiments of statistics to prove the case: that millions are regular, active participants in sport, that the vast majority of school and college students gain a GTO badge, that rising millions (a third of the population) take part in the spartakiads, that the bulk of workers do their daily dozen -the production gymnastics- at the workplace. We now, learn in this honesty'sthe best policy' era that these figures were fraudulent and a show to impress people above and below and to meet preset targets (each school región factory and farm received a sports quota and incurred penalties and criticism if they fell short). It is now admitted that only 8% of men and 2% of women wengage in sport regularly OD. It is further revealed that when put to the test only 41 out of 700 Moscow schoolchildren taking part in a city sports tournament could meet GTO requirements, and only 0'5% of the capital's 11year-olds met GTO standards (12). Even among men doing their national service, as many as a third could not meet the norms 03). Although swimming is an obligatory element in the GTO programme it appears that only 11 % of schoolchildren can swim and fewer than 5% pass the GTO swimming norm (14). Even in a Republic with a Californian climate, Armenia, mostyoungsters cannot swim (15). All college and university students must attend two weekly sessions of physical exercise and sport during their first academic year; yet a survey at Moscow State University discovered that only some 17% were physically fit. The conclusión

drawn was that compulsión results in resistance and anti-sport sentiments (16). For most people sport remains out of reach: some two-thirds of workers are not members of any sports organization and 'their physical fitness makes only a tiny contribution to raising productivity, reducing the sickness rate and resolving social and economic problems'(i7). Significantly, the 1986 Spartakiad passed offing a low-key manner with no participation figures released for the f irst time since the Games were held. There are even signs that the GTO programme, for long the bedrock of the sports and fitness system, is being abandoned, partly out of a desire to break with the past «fiddling of the books» and partly from its increasing unpopularity with teachers parents and pupils. A serious start to involve more young people in casual sport was made back in 1981 when the government decreed that sports schools (clubs) should not be confined to gifted athletes (18). Yet subsequent reports frequently complained of coaches and sports centre managers trying to keep ordinary youngsters out. The next step therefore was to depart from the hallowed principie of completely free sport by introducing charges for the use of pool, gym, court and stadium; that, at least, it was thought, might induce amenity owners to open their doors. Further, with official permission in 1987 for cooperative ventures to start up, a number of cooperative health, fitness and sports clubs began to appear. A health club opened in Moscow in mid1988, charging three roubles as entrance fee and a scale of changes for various treatments and activities (19). In Leningrad the Juventus Health and Sport Club had come into existence a few months earlier with activities ranging from aikido

(11) Olga Dmitiieva, «Bokal protiv detstvu», Komsomolskaya pravda. 8 June 1985, p. 2. (12) M. Kondratieva. «Na uroke ¡ vzhizni», Molodoikommunist, 1986, n° 12, p. 74. (13) K S. Demirchyan, «O zadachakh respubükanskoi partiynoi organizatsii», Kommunist, 25 September 1984, p. 2. (14) S. Belits-Gelman, «Lipa ne tonet», Ogomyok. 1987, n° 4, p. 27. (15) Demirchyan, p. 2. (16) B. Novikov, «Ne zabudut li oni kak khodit?». Sport v SSSR, 1988, n° 3, p. 39. (17) V. Balashov, «Proizvodstvennaya gimnastika i proizvoditelnost», Sport vSSSR, 1988, n* 7, p. 5. (18) Henceforth roughiy half the 7500 sports schools would be run by local council and education authorKies and open to all; the rest would be for gifted young athletes and controlled by Dinamo and army clubs. (19) « Novy kooperativny klub zdorovya», Moskovskie novoski, 1988, n° 7, p. 14


wrestling, skate-boarding and break dancing to tennis, swimming and even weight-watching exercise. A month's membership cost ten roubles; the club had a regular membership of 600 within months of opening, and another 800 on its waiting list (20). A co-operative group in the town of Podolsk, some 50 km south of Moscow, had the bring idea of hiring out municipal sports facilities during «fallow» time-evening and week-ends; in 1988 it charged 1.30 roubles an hour for swimming, just under a rouble for an hour's use of sports grounds and 2.20 roubles for a two-hour sauna session (21). At the same time in the southern Republic of Georgia, the one-time tennis star Alex Metreveli opened a string of tennis clubs along the Black Sea coast and in the Georgian capital of Tbilisi (22). A major change has also come over the trade unión sports societies: in mid-1987 the eight leading societies (including Spartak, Lokomotiv and Vodnik) amalgamated to form a single sports

organisation in an attempt to improve facilities and service to the public as well as to «democratise the work of sports clubs». They also declared their intention of reducing top-level leagues and competitions so as to divert more funds to sport for all and to cater for a diversity of interest groups and health clubs (23). At school the physical education programme has been Adjusted to make some form of recreation a daily feature for all children and to provide a choice of activity (24). And in higher education, students can now choose the times at which they engage in their compulsory sports activity, and they have a wider range of options. Much remainsto be done, as Soviet periodicals readily attest. But even if the sports establishment is f ighting a rearguard battle, at least many problems have been identified and something is being done to tackle them.

Independent clubs Young people have not sat around in the last decade awaiting party or government resolutions. In fact, a major impulse for official action has come from young people turning their backs on officially recommended activities and on official organisation, like the Young Pioneers and the Young Communist League (which lost 10 million of its 40 million members in just five years from 1985 to 1990)(25), and they have been forming their own groups and clubs. Although initially ¡Ilegal, since only officially sanctioned groups have been permitted in the USSR, the authorities seemed unable or unwilling to suppress them. Finally, in May 1986, the government set the official seal on their existence by changing the (26).

In the field of sport, the clubs range from soccer fan clubs to groups for sports for which the government has been slow to provide facilities: aerobics, yoga, body-building, jogging, and karate and other combat sports. One of the first independent groups were soccer fans in the late 1970s and early 1980s, especially of Moscow Spartak, with their own distinctive red-and-white home-knitted scarves and hats. They were followed by combat sports clubs for both defence and offence in the spreading street and soccer gang clashes. One of the more sinister groups is that known as the Lyubery, a Rambo-style youth gang that started several years ago in the Moscow «smoke-stack» suburb of Lyubertsy and them spread to other urban, and especially suburban.

(20) «New sport coop for dividend». Soviet Weekly, 7 may 1988, p. 14. (21) «Public gets coope sports dividend», Soviet Weekly, 18 June 1988, p. 18. (22) «Metreveli and co. open new tennis centres», SoWet Weekly 22 October 1988, p. 16 (23) Balashov, p. 14 (24) See J. Riordan, «School physical education in the Soviet Union», Physical Education Review, 1986, vol. 9, no. 2, p. 115 (25) See J. Riordan, «The Komsomol in crisis», Coexistence, 1989, vol. 26, no.3, p. 7 (26) For more details, see J. Riordan, «Soviet youth: pioneers of change», Soviet Studies, 1988, vol. 15, no. 4, p. 560


centres. These male teenage toughs tend to be obsessed with martial arts and body-building, constructing their own gyms in the basements of block of fíats (27). The forced acceptance of such independent clubs is a radical departure for the Soviet authorities; after al I, no groups free of Party or Party agency tutelage have been tolerated since the

1920s. Perhaps the current leadership is responding to Trotsk/s warning after the 1917 Revolution that: The longing for amusement. distraction, recreation and fun is the most legitímate desire of human nature... We must make sure this longing is given full rein and freed from the guardianship of the pedagogue and the tiresome habit of moralising (28).

Women and sport. Up and down the USSR women have long ignored the pontif ¡catión of male leaders about their participation in «harmful» sports-soccer, body- building, ice hockey, judo, weight-lifting, water polo and long-distance running. As recently as 1973 the USSR Sports Committee issued a resolution discouraging women from taking part in sports that were allegedly harmful to the female organism and encouraged male voyeurism. Women's soccer, for example, was said to be «injurious to a woman's organism.... Physical stress typical of playing soccer can cause harm to sexual functions, varicose veins, thrombo-phlebitis and so on» (29). What the resolution did not explain was why playing soccer was harmless for men, or why those ailments did not result from approved (Olympic) sports like field hockey and basketball. Within the space of a few years, however, soviet women have held four national judo competitions and a world judo championship, and as

many as 15,000 women are registered in judo clubs oo). The first women's national soccer championships were held in August 1987, sponsored by the campaigning youth weekly Sobesednik. Moscow University formed its first women's water-polo team back in 1982; the women's sport has now spread to severa I other cities and the Soviet women's team played its first international fixture (against Hungary) in 1987. Weight-lifting and body-building are developing apace: the first women's body-building championship was held in Tyumen in 1988, and women have been members of body-building clubs in the Baltic Republics at least since 1986. Women's ice hockey has reappeared for the first time since the 1920s, and women are doing the marathón, pole-vault, triple-jump and hammer. These changes have aII come about by a few women defying official sanction, ridicuíe and even persecution to establish their right to pursue the sport of their choice.

(27) Ibid., pp. 564-6 (28) León Trotsky, Problems ofEveryday Ufe (Monad Press, New York, 1973), p. 32 (29) R. Davletshina, «Fútbol i zhenshchiny», Teoriya ipraktika fizicheskoi Kultury, 1973, no. 10, p. 62 (30) V. Merkulov, «Pressing on regardless», Soviet Weekly. 17 October 1987, p. 16. Women were admrtted to Soviet SAMBO (a form of judo) contests (only ¡n 1988, yet took 7 of the 10 gold medals in the 13th World Championships on their debut in 1990 (see Soweí Weekly. 31 May 1990, p. 16)


Sport and the disabled Another disadvantaged group to benefit from the wind of change is the handicapped, long neglected by the Soviet sport establishment. It is now admitted that, «For a long time we pretended the problem did not exist. We thought: the state looks afterthe handicapped, social security provides living and working conditions for them. What else do they want?» <3i>. Before 1988 the USSR had never held domestic championships at any level for any category of handicapped person. Two years after China and staged its first nation-wide games for the handicapped and in the year of the Seoul Paralympics, the newly formed Invalid Sports Federation held its inaugural championships in the Estonia capital of Tallinn, This was the culmination of long years of campaigning by pressure groups, recently joined by thousands of maimed ex-Afghanistan veterans. While, again, it is the Baltic Republics (Estonia, Latvia and Lithuania) that are clearly in the forefront of providing facilities for the physically and mentally handicapped, elsewhere condi-

tions are plainly woeful. Even «Moscow has no equipment, coach, doctor, or sports facilities for the disabled» 02). After a number of well-publicised complaints that «sport for the disable has been developing around the world with virtually no participation from the Soviet Union» (33), a team of invalid athletes was sent to the Olympics for the very first time, to Seoul in October 1988. Unlike their ablebodied compatriots in the Olympic Games, who won 55 golds and 132 medals overall -a quarter of all Olympic medals-the 13 blind athletes making up the Soviet disabled team won no medals at all. But at ieast a start has been made. As well as movement towards caring more for minorities, the Soviet government is also showing signs of encouraging folk-games festivals, especially among the non-Russian nationaiities (which now together outnumber Russians in the population of the USSR)(34).

Changing the image of Soviet sport The sudden spate of honesty and the broaching of previously unmentionable (censored) subjects have revealed the dark side of the Soviet sport and stirred up considerable debate. Journalist nowtalk frankly about occasional match-fixing in the major spectator sports, bribery of referees, drug-taking and other nefarious activities hitherto only mentioned in the context of capitalist sport. They have also raised questions about the very fundamentáis of communist sport: its ethos and ethics. In an article entitled «It is people who lose» and backed by a full-page caricature of two musclebound colossuses carrying a winner's podium over the heads of a host of casual athletes, a journalist

derided the «win at all cost» mentality and privileges for the élites. He recalled the pentathletes Boris Onishchenko caught cheating in the Montreal Olympics: «Did his coach really know nothing? Did the sports leaderships subjects him to public ostracism?» os). A year after Vlasov's live TV accusations the daily sports paper Sovietsky sport claimed that Oleg Solovyov, coach to Novosibirsk's top swimmers, had encouraged the use of anabolic steroids in training sessions (36). Subsequently, following the Seoul Olympics and the Ben Johnson drug scandal, Soviet sénior track-and-f ield coach Igor Ter-Ovanesyan launched a well-publicised campaign against drug-taking in Soviet sport. Admit-

(31) V. Ponomaryova, «Yeshcho odna pobeda», Sobesednik. 1987, n°.37, p. 12 (32) Ibid (33) S. Shenkman, «Disabled sport: an end tobleeding hearts», SoWef Weekly, 11 June 1988, p. 16; see abo Sport SSSR. 1988, n°. 5, pp. 50-52. (34) For example, a Russian troika championship was held in Krasnodar in 1986, and new emphasis has been given to the folk-games of Siberian peoples in the annual Sport Festival of the Peoples of the Far North (see Soviet Weekly, 6 September 1986, p. 11 and 1 November, 1986, p. 14) (35) S. Tokarev, «Ne proigral by chelovek», Ogonyok. 1987, no. 9, p. 20 (36) A. Klaz, «Rekordy po retseptu», Smena, 4 May 1988, p. 3. See also Yuri Vlasov, «Drugs and cruelty», Moscow News. 1988, no. 37, p. 15


We got used to living a double life because many of our idols did the same. We condemned professional sport in the West and were proud that our champions were amateurs. We were expected to assume that our athletes trained for six or seven hours each day after work or study. But everyone knew that most athletes never went to work or college classes, and that they met their workmates or fellow students only on pay day (38).

Journalists have also broached other oncecensored topics, like the security service sponsorship of Dinamo and the army officer sinecures for athletes sponsored by the armed forces (40). Under pressure, the sports establishment has talked of steps to make sports, especially soccer, clubs self-financing and officially to give all players of Master of Sport ranking and over what they have always had unofficially: professional status. This naturally follows the amendment to Olympic regulations that permits professional performers in the Games. By 1990, however, no firm decisión on the latter issue had been taken, although a few soccer clubs have become selffinancing and openly professional. The first, the hitherto undistinguished provincial club Dnepr, not only became Soviet league champions in 1988 but made a handsome profit into the bargain. In the 1989 soccer season, the second división club Metallurgy of Zaporozhe followed suit, introducing individual and collective membership (8 and 5000 roubles annually respectively), which, it hopes, will genérate over a million roubles (4i). Similarly, a 14-strong team of Soviet cyclists signed a contract in late 1988 with the San Marino aluminium firm Alfa Lum to form the firstever professional Soviet cycling team under contract to a foreign company (with the USSR Sports Committee taking a third of their earnings) (42). Perhaps the greatest volte-face in sporting principies is the entry of Soviet boxers and wrestlers into the professional ranks (43).

It is now officially revealed thattop soccer receive a basic salary of 200-300 roubles a month for playing soccer (average industrial earnings being some 200 rouble), and spend as many as 250 days annually in training (39).

Fears are being voiced, none the less, that the encouragement of open professionalism might spoil the «stars» even more than at present. It is nostalgically recalled that once upon a time Soviet athletes would go through hell to gain

ting that «many of our athletes» take drug, he condeded that even several schools athletes and doctors, coaches and the drug suppliers» (37). Other sources have uncovered drug-taking in Soviet cycling, rowing, weight-lifting and bodybuilding. Another stone overturned by investígate journalist is that of «amateur» status. It has to be said in parenthesis that the Soviet leadership only introduced «state amateur status» into Soviet sport in the early 1950s, under IOC pressure, as a ploy to join the Olympic movement (the USSR was accepted in May 1951). From them on the appearance had to be given that performers received no remuneration from their sports performance, ñor did they devote themselves full-times to sport. The public, of course, knew differently, but it was part of the double-think of the 1950-85 period neverto mention it in public. Glasnost is drawing aside the veil. As the young monthly Yunost has put ¡t,

(37) Igor Ter-Ovanesyan, «I declare war on anabolics», Moscow News, 1988, no. 50, p. 15 (38) A. Novikov, «Pismo redaktsü». Yumost, 1988. no. 10, p.9 (39) Igor Oransky, «Ne bogi gorshki obzhigayut...», Maskavsky omsomolets, 28 February 1989, p.3 (40) O. Petrkhenko, «Ne sotvori sebe kumira», Ogonyok, 1987, no. 12, p. 15 (41) Oransky, p.3 (42) M. Shlayev, «Pervaya sovetskaya professionalnaya komanda», Moskovskie novosti, 1988, no. 50, p. 15; W. Fotheringham, «Russian pros ready for taste of the Big Time», Cycling Weekly, 2 February 1989, pp. 8-9 (43) Mark Vodovozov, «Borba na ringe», Moskovskie novosti, 15 January 1989, no. 3, p. 15, Oransky, p.3


medals. «That was before the good mother Adidas fed them from her bountiful bosom, spoiled them with life on the foreign circuit or even overseas training». Today's athletes, however, are «scientifically programmed, rigged out

in the latest fashions and packed full of homeproduced «vitamins», as a result, we have produced capricious idols and we know not what players to do with them» (44). The dilemma is not Soviet alone.

The morality of professional sport A logical extensión of the debate on the future of Soviet sport is seriously to question the morality of top-class sport today. A number of articles in the press have «only recently started to mention out loud the major problem (in sport) -deception, the rust that begins to corrode a child's innocent mind from that sacred moment when the first mischievous thought clouds the puré joy of playing- that besides enjoying himself, he can make something out of it» <45). This brings us to a basic question that was raised frequently in the 1920s, yet has rarely been aired since: what price is society prepared to pay for talent? How wide should the gap in privileges be between the stars and the masses? Should a communist society encourage the formation of an élite based on the luck of nature's draw and thereby perpetúate original inequalities rather than properly compensating for the lottery of birth? Such fundamental questions (to a socialist society) are certainly being asked now. The following extract faces squarely up to the problem: From a youngster's first steps in sport he is accustomed to being a parasite, clandestinely assigned to miners, oilers or builders who generously repay his artless «feints» with wordly goods of which the miner, oiler or builder can only dream. City apartments, cars, overseas trips, a free and easy life by the seaside -how that all caresses youthful vanity, lifts him above the grey

mass of those who have been waiting years for housing, phones and cars, and who have to pay for the seaside and foreign trips out of their own pocket (46). Besides criticising the perverted morality that permits such privilege, a number of Soviet writers have also called into question the exploitation of children for the sake of ¡rrational glory. A sports monthly has written of the «strict regimentation and deprivation of many of childhood's joys, the numerous trips, lengthy training camps, hotel stays, separations from family and school... all this leadsto moral impairment» (47). Yet when Yuri Vlasov complained of the «inhuman forms of professionalism» involving 12- and 13-year-old youngsters, especially in gymnastics and swimming, he was accused by Soviet coaches of «undermining Soviet sport». Disillusioned, he quit his post as Chairman of the Weight-lifting Federation and returned to writing fiction (48). All the same, more and more critics are taking up the cudgels against intensive training of children at the age of 5,6 or 7, especially after the publication of a study of children's sports schools in Kazan, showing that «there was practically no difference between beginners anttop athletes when it carne to the number of intensive training sessions» (49). The mood of glasnost appears more to favour sport for all than special privileges for the gifted.

(44) Petrichenko, p. 15 (45) Ibid (46) Timur Absalyamov, «Komu on nuzhem etot sport». Sobesednik, 1989, n°. 7, p. 11 (47) L. Kedrov, «Sport v vozraste 6 let: za ¡ protiv» Sport v SSSR, 1987, n°. 6, p. 27 (48) Vlasov, p. 15 (49) Kedrov, p. 27


Convergence in sport Yet 2another consequence of Gorbachev's new policies seems to be the bringing closer of some facets of Soviet sport to those ¡n the West; it is none the less a contradictory process that may have popular acclaim, yet at the same time lead Soviet sport further away from the new morality it seeks. For a start, commercial sports (in a professional, commodity sense) like golf, baseball, Grand Prix motor-racing, even dog-racing, have arrived in the USSR. Moscow had its first (nine-hole) golf course in 1988, partly designed for the foreign diplomatic corps and partly intended to prepare Soviet challengers for international golf tournaments (60 teenagers were registered at the club's golf school). The American billionaire Armand Hammer was planning a second golf course at Nakhabino, some 30 km from the centre of Moscow (so). With an eye to the inclusión of baseball in the Olympic Games, the sports establishment has «created» Soviet baseball clubs (just as it «created» f ield hockey teams by Fiat in the early 1970s expressly for Olympic participation - again without any grassroots tradition); the first baseball league carne into being in 1988, a year afterthe first national championships. By late 1988 there were 30 baseball clubs in the country and a special children's baseball school in Tashkent in Soviet Central Asia (su. Following the holding of the first Grand Prix Formula 1 race in a communist country, Hungary, in 1988, the Soviet Union is now designing a world-class track in the Moscow Región with a viewto hosting Formula 1 racing; and Pravda has called for the promotion of Soviet motor-racing up to world standards (52). Further, the USSR Sports Committee has expressed an interest in staging a Dallas Cowboys v. Washington Redskins football game in Moscow's Lenin Stadium; the

first Soviet American football team, the Moscow Bears, carne into existence in late 1989, backed by the Moscow Young Communist League (53). To cap it all, the first dog races (for borzois) were held at the Moscow Hippodrome (normally used for horse-racing) in the autumn of 1987. Borzoi-racing had been a popular pastime of the Russian gentry prior to 1917. As a concession to the public, horse-racing in all forms (trotting, hurdling, steeplechase and racing on the fíat with gambling on the state totalisator) has existed for most of the Soviet period, even though «no mention of it had been made in the press, simply because it was not accepted practice». Ñor had it ever featured on TV, despite the country's 3000 racehorses and 17 annual race meetings <S4). Other recent «imports» include snooker, wushu or chínese «shadow-boxing» (as many as 52 cities are said to have wushu clubs with over 30,000 members (55)), and Western-style body-building the first international body-building contest, watched by 16,000 spectators, was held in Moscow in late 1988, jointly sponsored by the Germán Armstrong Company and the USSR Sports Committee (56). It was even planned to stage bullfighting in Moscow in the Lenin Stadium, with over 30 pedigree bulls being brought from Madrid for the spectacle during 1990. However, public outrage successfully averted the blood-letting and forced the organisers (including, once again, the Young Communist League, eagerto boost profits for its functionaries) to cancel the show (S7>. If all that were not enough to turn past policies on their heads, the USSR Sports Committee signed a contract with the Italian f irm Ocrim Spa to sponsor all six Soviet soccer teams in European competitions in the 1987-88 season. This prompted other sports teams and federationsto

(50) «Golf i Tumba», Nedelya, 1987, n°. 41, p. 13; «Moscow's first golf club gets into the swing of things». Soviet Weekly, 27 November 1988, p. 16 (51) A Bezruchenko, «Soviet baseball moves on from first base», Soviet Weekly. 30 April 1988, p. 14 (52) «Motorgonki», Pravda. 18 September 1987, p. 4; see also Mostovskie novosti, 1988, n°. 43, p. 15 (53) «Bears take a place on the grid», Soviet Weekly. 16 December 1989, p. 16 (54) O. Dun, «They're off», Soviet Weekly. 30 April 1988, p. 14 (55) Vladimir Kirilluk, «Ushu», Sobesednik. 1988, no. 46, p. 16 (56) «Sovetsky Kulturizm», Molodoi kommunist. 1989, no. 4, p. 63 (57) «The corrida is coming to Moscow», Soviet Weekly. 6 June 1990, p. 16


level athletes as practising professionals. It is now admitted that today some 90,000 Soviet athletes are full-time professionals (62). Professionalisation may signify an end to bureaucratic interference in sport; it may also contribute to the independence and dignity of athletes, coaches, sports organisers and journalists (who no longer have to pretend Another innovation in Soviet sport, bringing it professionals are amateurs). However, as the in line with Western practices, is to sell leading History of Western sport has shown, professionalSoviet players to Western teams. Initially, in 1987, ism in sport represents a set of practices that can these were players of 30 and over; subsequently, be every bit as pernicious and unhealthy asthey younger men were sold when the price was right. Players included Lavrentiev, Ladygin, Kapustin and may be liberating and healthy. In the Soviet Union Shalimov in ice hockey, Blokhin, Zavarov, Dasayev, today, no one-fans, officials, players, or journalBaltacha and Shalva in soccer, and Ended, Sabonis, ists- wishes to see the Soviet domestic leagues become merely a farm system for the wealthiest Volkov and Durtinaitis in basketball. By 1990 as clubs in Western Europe and North America. many as 30 ice-hockey players had signed for the North American National Hockey League <59). As an example of such an arrangement, the Soviet The thorny issue of remuneration, especially national team goalkeeper Rinat Dasayev signed a when it concerns foreign currency, has excited $2 million contract for two years with the Spanish acrimonious debate in the Soviet media -also for club Sevilla; the USSR Sport Committee took 55% the first time, since this had previously been one of the proceeds, Dasayev's club Spartak received of the many censored topics. On the one hand, 40% and the Italian agents Dorna, who set up the state officials claimed that Soviet-trained stars deal, took 5% <«». The striker Zavarov, however, had a civic and patriotic duty to devote the bulk was sold to Juventus in Italy for $5 million, with of their foreign earnings to the benefit of Soviet his former club Dinamo Kiev gaining $2 million sport generally. On the other hand, as the top from the transfer (6i). male tennis player, Andrei Chesnokov, has put it, he earns lucrative foreign currency on the world tennis circuit, yet is permitted only $25 a day by In view of the admittance of some of the top the USSR Sport Committee -«not enough even to professional basketball players to the Olympics, feed myself» (63). Soviet basketball teams have begun to play against top US professionals, and Soviet players have been sold to US teams. Furthermore, discusSome critics accuse officials of wasting huge sions were underway in early 1989 for a soviet ice- sums of money «on trips abroad for Sport Comhockey team to compete in the North American mittee bosses and their retinue, on officials who Ice Hockey League (for the Stanley Cup). Negotianeedlessly accompany teams and on translators tions were also being held with a Canadian who in most cases are not needed» (64) (but who sponsor for Soviet boxers (24 were candidates) to in the past were often employed to «keep an box professionally in Western rings. eye» on athletes abroad and to report back to the KGB on returning home). It may well be that the spirit of openness will The Sports Committee is also accused of going soon persuade the sports leadership to accept «on a hard currency spending spree when it badly open competition in all sporting contests, includwants athletes to win». At the Calgary Winter ing the Olympics, and to declare all Soviet topseek sponsorship from both foreign and Soviet firms. As a result, «the National Olympic Committee has set up a federation of sponsors to coordínate commercial activity in the interests of Soviet aport and of strengthening ties abroad» (58).

(58) «Sweet smell of sports sponsorship», Soviet Weekly. 26 November 1988, p. 16 (59) «Khokeisty zhdut razresheniya...», Sovetsky sport. 29 April 1989, p. 4 (60) «Dasayev goes to Sevilla», Soviet Weekly, 5 November 1988. p. 16 (61) Vladimir Kirilluk, «Enter the new sports supporters». Soviet Weekly, 6 May 1989, p. 16 (62) «Professional backup st ¡II required», Soviet Weekly, 30 September 1989, p. 16 (63) V. Dvortsov, «Skolko nashi "Zvyozdy" dolzhny poluchat», Moskovskie novosti, May 1988, n°. 19, p. 15 (64) B. Geskin, «Emotsü i banknoty», Soviet sky sport. 28 August 1988, p. 1


Olympics in 1988, for example, each Soviet gold medal winner «received $5000 no matter how strong their rivals were» (65).

time on celebrations, we must look down from the Olympic heights upon the realities of the world about us (67).

For a gold medal at the Seoul Olympics in the same year, the Soviet Sports Minister admitted that Soviet recipients would gain 12,000 roubles (Rb 6000 for silver and Rb 4000 for bronze). Since the Soviet squad won 55 gold medals and 132 medals overall, the Sports committee spent about a million roubles, much of it in foreign currency, in bonuses alone (66).

Immediately following the 1988 Summer Olympics, a political commentator suggested that the Soviet media publish two sets of tables: one for Olympic medals and one for per capita provisión of sports amenities by each nation. If that were done, the USSR «would be ¡n a very different position in the (second) table». The writer cited the example of indoor skating rinks: Canadá had 10,000, the USA 1500, Sweden 343 and the USSR just 102. Calling for «newthinking» in sport, he went on,

Under pressure, sports officials have also revealed that it cost a mínimum of $180,000 to guarantee participation of Soviet players and coaches in the 1990 World ice-hockey championships. The players and coaches who gained second place in Europe and first place in the world received an average of $6000 each for the World Cup in Italy in July 1990, a sum of $1.5 million was set aside; if Soviet soccer players had won the Cup they would each have received $30,000. Not everyone in the USSR is happy at what is seen as a race for false glory, as the cultivation of irrational loyalties, as unreasonable prominence given to the winning of victories, the setting of records and the collection of trophies -the obsessive fetishism of present-day sport. In fact, one of the features of popular antipathy to the preGorbachev «stagnation» period was precisely a reaction againstthetub-thumping, flag-waving concern with international sports success. As a writer in Sobeseduik wrote before the Seoul Olympics, International prestige is important, but what is more so is to involve ordinary people in sport, to use Olympic success to attract the public into regular sporting activity and to ensure we have facilities for them. So don't let us spend too much

Not so long ago statistics were «cleverly» compiled that it seemed the entire population went in for sport... Can't we see for ourselves that much more emphasis is being put on professional sport, on training record breakers, champions, medal winners than on sport for all? (68). The issue is complex, and by no means unfamiliar to other states. But the implications of popular pressure reacting against the «excesses» and plain deception of the past may well forcé the Soviet sports and political leadership to put less emphasis in future on striving for international success and more on satisfying popular desire for a wide range of fun and games. If popular pressure and changing official priorities have combined to reduce the Soviet commitment to international success through sport (already visible in the relative poor showing of Soviet athletes atthe 1990 European Track and Field Championships in Split, where the USSR trailed behind East Germany and Great Britain), they have made a dramatic impact on the sports systems in the six countries of Eastern Europe that cast aside their communist regimes in 1989

(65) S. Petrov, «Skolko stoit olimpiyskaya komanda», Moskovskie novosti, 1988, no. 39, p. 15 (66) D. Rennick, «Soviet Olympians compete for preset quota of medals», Karean Herald, 27 September 1988, p. 9 (67) Anatoly Isayev, «Lomtik olimpiyskovo piroga», Sobesednik. 1989, no. 2. p. 12 (68) A. Druzenko, «Olimppiyskaya slava», Moskovskie novosti. November 1988, p. 15. The one-time world champion swimmer Vladimir Salnikov has contrasted the US total of a million public swimming pools with the Soviet figure of 2500 (V. Salnikov, «Vremya nadyozhd», Argumenty i fakty, 1989, no. 1, p.3). Another author makes the point that the USSR has one public swimming pool for 115,000 people, West Germany and Japan have one pool for sane 3500 people, Hungary and Czechoslovakia have one for every 12,500 people (see Alexander Churkin, «Melko plavayev», Moskovskie novosti. 15 January 1989, no. 3, p. 15).


-Bulgaria, Czechoslovakia, East Germany, Hungary, Poland and Romanía). In the case of the Germán Democratic Republic, the unification with West Germany in October 1990 meant the disappearance of East Germany as a sepárate team from the world's arenas. Yet even before the demise of a sepárate East Germán sport, the new regime had disbanded the former sports administration and cut off virtually all funding to élite sports establishments. So parlous was the financial plight of East Germán athletes and teams in 1990 that they had to seek Western sponsorship in order to fulfil their commitments abroad. None the less, it is an indication of the eagerness with which West Germán political and sports leaders view the future united Germán sports challenge that East Germany was enabled to send a full team to the European Track and Field Championships and defeat the rest of Europe with ease. But the individual sports sponsorship of top stars has been growing in recent years and expresses the irrepressible rise of Western-style individualism in sport and the independence that financial security has given top Eastern European athletes -money certainly talks.

Concluding words

In countries where, for the time being, a quasicommunist (socialist/social-democratic) regime persists (Bulgaria and Romanía), change is slower, as the oíd guard maintains its position in the sporting hierarchy, playing on the prestige and patriotism of intemational success through sport. This is in stark contrast with Czechoslovakia, Hungary and Poland where the new broom has swept away almost all the vestiges of the oíd Soviet-style sports system, decentralised sport, vastly reduced sports budgets and concentrated resources on recreation for the ordinary people, reiying on local communities, voluntary assistance and self-financing clubs. All three countries have also tried to resurrect pre-communist national traditions and institutions: the pan-Slavist Sokol sport and gymnastics movement in Czechoslovakia and Poland; the Scouts, Ramblers and Román Catholic sports clubs in Poland and Hungary; and sepárate Czech and Slovak clubs and folk-games. In élite sport they have attempted to gain Western sponsorship for staging prestigious events, like Formula 1 motor-racing in Hungary and tennis championships in Czechoslovakia; and the regimes have allowed top athletes to sell themselves to the highest foreign bidders without any age restriction.

_

Today, the inheritors of the sports system evolved during the Stalin, Khrushchev and Brezhnev years find themselves in a quandary: to what extent should they break with the past? How sharply and through what new forms should change be brought about? In the field of culture, and specifically of physical culture, how ought they dismantle the various by-now well-entrenched fetishised institutions and valúes? The problem is circumscribed partly by the fact that Soviet and other communist leaders still evidently regard sport as an ¡mportant weapon in the rivalry between East and West. The intemational situation is just one of a number of objective impediments (also including domestic economic, cultural and political factors, not to mention relations within the communist community) on leaders attempting to realise their desires

-which in any case are likely to be by no means uniform or clearly perceived. Whatever course of action is pursued, the subjective will of leaders is bound to be constrained by the objective possibilities of the situation. It could be argued that sport might continué to play what could be termed a Stalinist role well after the rest of society had ceased to resemble totalitarian structures. The administration of sport could remain a haven forthose more comfortable with traditional valúes of control, order and discipline. As the Western experience has demonstrated, cultural hegemony can be an effective tool of social and political domination. Coerción may not be necessary if the forces of order can gain the consent of the subordínate classes.


It is possible that Soviet and communist sport generally will become a hybrid of the worst of both worlds, retaining the bureaucracy, and authoritarianism of the oĂ­d ways and adding only the exploitation and corruption of some forms of Western sport. The final result will not inspire admiration. Much the same could be said

of the larger reform processes now under way in the Soviet Union and elsewhere in Eastern Europe. Sport may not play a key role in determining the fate of the reforms, but its ultĂ­mate shape should tell us much about the success and failure of the socialist experiment.


7 LA DIFUSIO TELEVISIVA DELS IOCS OLÍMPICS DE BARCELONA92 •


The «First Spectator»: televisión and the Barcelona Summer Olympic Games

James Larson Professor of Communication, University of WashinatonSeattle

The Barcelona Summer Olympics will take place ¡n a world that is coming to grips with two sweeping changes that have occurred over the past two decades. One ¡s the breakdown of the cold war consensus that until recently provided an underpinning and frame of reference for many nations of East and West, North and South. The second is the dramatic development of global televisión and associated media technologies, of which Cable News Network's role in coverage of the Gulf War is only the most recent manifestation. These two changes are related in ways that need to be better understood, as many have suggested that media coverage played an important role in the new openness in the Soviet Union, Eastern Europe and in other parts of the world as well. The changes are also reflected in and to some extent affected by the Olympic movement. The reflection of the oíd, cold-war consensus was painfully obvious in the form of the U.S. and Soviet-led boycotts of the 1980 Moscow and 1984 Los Angeles Olympics. Then in Seoul in 1988, the theme of «Toward One World, Beyond All Barriers» was successfully invoked not only in the Opening Ceremony, but also in a very inclusive Olympics with the largest number of nations ever participating. Moreover, in a truly national effort, South Korea used the Olympics as a spur to both development and success in its «Northern Policy,» of improving relations with

the Soviet Union, Eastern European countries and China (i). With such occurrences as the fall of the Berlín wall, events around the world seemed to resonate strongly with the Seoul Opening Ceremony theme. However, despite the prospect of European unification next year, the Barcelona Olympics will be held against the backdrop of the Gulf War, continued turmoil in Iraq, and in the context of renewed political difficulties within several Republics of the Soviet Union. The changes in global televisión and other media are also reflected in the modern Olympics, arguably being one of the major catalysts in the movement. That this symposium with this theme, and with such endorsement by leadership of the Olympic movement should be held is in itself testimony to the role of media. It follows on a series of conferences, one in Calgary, three in Seoul, and the last in Quebec City, in which the new media role in the global transmission of sport and culture has been a topic of growing interest and importance. As will be discussed below, televisión not only changes the manner and reach with which sport is presented to people around the globe, but it has also become a major source of financing for the Olympic Games and a crucial component for success of the sponsorship activities of major transnational corporations.

I. The Olympics as media constructed spectacle The attempt to understand televisión coverage as media-constructed reality is by now a well accepted approach that has been applied to various forms of televisión content. During the 1980's a number of researchers began to explore the characteristics of media events, as distin-

guished from live broadcasting of major news events, or ongoing televisión series. Such events are «negotiated» among organizers, broadcasters and audiences, «produced» by broadcasters, and «celebrated» by audiences at home (2).

(1) Kim, Jong-gie, Sang-woo Rhee, Jae-cheon Yu, Kwnag-mo Koo, and Jong-duck Hong. Impact of the Seoul Olympic Games on National Development. Seoul, Korea: Korea Development Institute (KDI) Press, May 1989, p. 15. (2) Dayan, Daniel and Elihu Katz. Media Events: On the Experience of Not Being There. Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press, forthcoming.


II. The growing influence of Televesion in the Olympics The steadily increasing ¡nfluence of televisión ¡n the Olympics can be measured in several ways as follows. Televisión Rights Fees

The income generated by the sale of televisión rights continúes to increase and the U.S. network remains quite dominant. In 1988, total revenues from the sale of televisión rights were over $407 million, of which more than $302 million were accounted for by the American network, NBC (3). Forthe Barcelona Olympics, NBC alone paid $402 million in cash, plus an additional $15 million in advertising. Overall income from televisión rights accounts for approximately 33.9 percent of net global income for Barcelona (4). Commercial Sponsorship

Although televisión rights remain the single biggest source of income, the degree of relance on them has been reduced, primarily through increased sponsorship income, following introduction of the TOP program in Seoul. Sponsorship accounts for approximately 22.1 percent of net global income for the Barcelona Olympics, so that together with televisión rights it makes up fully 56 percent of income (5). Here it is noteworthy that sponsorship cannot be viewed separately from televisión. Particularly for those global corporations such as Coca Cola, Kodak, Matsushita, 3M or Mars which particípate in the TOP-2 (the Olympic Programme) worldwide sponsorship provides the exclusive right to exploit their association with the Olympics on a global basis. It is frequently televisión which provides the sort of global window on the world necessary to do so, and the major sponsors began months ago to cali attention to their affiliation with the 1992 Olympics. Sponsorship ¡nvolves payment in cash or

in kind in exchange forthe commercially exploitable potential of an association with the Olympics. The largest corporations undertake such sponsorship in orderto build and maintain «global brands» or a corporate identity on a global basis. Notably, it is not only corporations, but nations and the Olympic movement itself that need to be concerned with image and identity, both as a matter of commercial potential and also to protect the integrity of the meanings conveyed. Accordingly, the Olympic Charter declares that all of the central visual symbols of the Olympic movement are the property of the IOC and directs that the international televisión signal be produced «...in an objective and universal manner so as not to concéntrate on athletes from one or several countries, but rather to cover the events with the impartiality required by an international audience» (6). News and Feature Coverage

The amount of televisión attention given to a host city and its región or nation far exceeds the coverage of Olympic sports and ceremonials per se. A considerable amount of this coverage ¡s generated by non rights-holding broadcasters from around the world. The Growth of Global Televisión Audiences

Continued expansión of the number of broadcast and repeater stations around the world, together with growth in the number of televisión sets, increases the size of global audiences for events such as the Olympics. At the time of its telecast, the Seoul Olympic Opening Ceremony was viewed by the largest audience to date in the history of televisión, possibly exceeding one billion viewers (?)•

(3) Seoul Olympic Organizing Commrttee. Repon on Televisión Broadcasting Operations for the Carnes of the XXIVTH Olympiad. Seoul, Korea, April 1989. p. 6. (4) COOB '92, Press Dossier COOB'92 -Image and Communication División. Barcelona, p. 16,17. (5) COOB '92, Press Dossier COOB'92 -Image and Communication División. Barcelona, p. 16. (6) Olympic Charter 1984. International Olympic Commíttee, Chateau de Vidy 1007, Lausanne, Switzerland, Appendix II, p. 103. (7) Based on host broadcaster (KBS/SORTO) estímate* and those of industry observers.


III. The spectators for Barcelona'92 In documents prepared for the first Overseas Broadcast Advisory Committee (OBAC) meeting, RTO '92, the host broadcaster for the Barcelona Olympics, described itself as the «first spectator», for the games (8). This is an apt description ¡n the sense that ¡t captures the priority of the many and varied activities that go ¡nto creation of the ¡ntemational televisión signal as required by the Olympic Charter, which becomes the first view of most Olympic events for the majority of world broadcasters (those which do not have unilateral coverage). It is the raw material on which they depend in constructing their own national telecasts. The importance of this task can be partially grasped from the schedule of six OBAC meetings and three World Broadcasters Meetings between April 1990 and the start of the Games in July 1992. RTO '92 describes its philosophy of coverage in terms of the following f ive criteria: 1.-To offer the best possible coverage. 2.-To improve coverage of all sports compared to previous Olympics. 3.-To offer live coverage of most sports. 4.-To carry out clear, comprehensive production integrating various TV styles and easily understood by broadcasters and TV viewers. 5.-To créate graphics and design suitable to TV organizations and comprehensible to all TV viewers o). The role of «first spectator» implies nothing less than a central role in the construction of the televised spectacle-those meanings which will be constructed and conveyed globally through visual contení, sound and words. Tehranian observed that human communication always involves the transformation of meaning in a cultural médium through which sender and receiver communicate. In intercultural communication, the sender and receiver «...often have to negotiate on the invention of a third meaning system, a third culture, in order to communicate. In reality, this has led to a

global transcultural communication system that borrows heavily from the dominant world cultures» (io). The modern Olympics represent such a system. The role of «first spectator» also implies that there are others. Furthermore, it may be read to imply that not all spectators are equal in terms of their interest in an influence on the construction of the televisión spectacle. However, it is natural that there should be a growth of interest in the media and especially in televisión coverage of the Olympics. What Mr. Manuel Romero, Mr. Sergio Gil, Mr. Josep Maria Benet and colleagues are doing in the years-long process of planning for global televisión coverage is tantamount to constructing the central symbolic system that will be seen and in future years remembered and replayed as the Barcelona Olympics. It is natural that their work should attract attention just as more generally global power of televisión brings greater concern with the message-making side of the media. Witness the EBU's recent requestthat the EC Commission help them launch a multilingual alternative to Cable News Network that would present»...an European point of view to the global media...» (n>. A long iisting of the other «spectators», in addition to RTO'92, would include the following groups, each of which has a vested interest in the nature of Olympic televisión coverage. • The International Olympic Committee (IOC) • The host city Olympic organizing Committee (COOB '92) • National and regional broadcasting organizations • Corporate Olympic sponsors • National Olympic committees (NOC's) in each participating country • International sports federations • Governments • Athletes • Fans • Scholars

(8) RTO '92 First OBAC Meeting: Barcelona April 17/18 1990. p. 8. (9) RTO '92. First OBAC Meeting, p. 7. (10) Tehranian, Majid. «1$ Comparative Communication Theory Possible/Desirable?» Paper presented at the Annual Conference of the International Communication Association, San Francisco, California, May 25-29,1989. (11) «Help Sought for 'Euro-CNN',» International Herald Tribune, Thursday, February 28,1991.


The most immediately ¡nfluential of the above for the Barcelona Olympics are the International Olympic Committee (IOC), the host organizing

committee (COOB '92), and TVE and TV3 which will work very closely with RTO'92 as host broadcaster.

IV. What Scholarship can do: Questions of Theory and Policy. As noted at the outset, the world on the eve of millennium is continuing through a somewhat painful transition to a new, post-cold war order ¡n the world, accompanied by dramatic changes ¡n televisión and related media. One apparent characteristic of that new order is that the media bring cultures into direct new forms of contact with increasing frequency. The nature of this translation and communication of culture, or indeed the creation of a more global culture, poses a challenge for anthropologists, political scientists, communication researchers and others. In pursuing their inquiry, scholars have much to learn from those communication professionals who work to construct the global Olympic spectacle for televisión viewers around the world. Such learning can take place through both observation and dialogue. Scholarly research can contribute much to a better understanding of the relatively new process of creating and globally transmitting culture via televisión. In conventional academic jargon, this would be thought of as progress in building theory. However, such work should also have relevance for improving the production of Olympic televisión and addressing some of the persistent policy questions in Olympic broadcasting. The following are some examples of the latter. A. Questions of Commercial Intrusión

One set of questions raised by scholars who have examined Olympic broadcasting has to do generally with the dominance of U.S. commercial networks in the process. For example, it has been suggested that Olympic Opening and Closing Ceremonies be telecast without commercial interruption (12). NBC's telecast of the Seoul Olympic Opening Ceremony in the U.S. lends some weight to this suggestion. It was inter-

rupted 25 times for nearly fifty-two minutes of commercials, and another 21 times for newsbreaks, interviews, and «Olympic Chronicles» or «Olympics Past» segments averaging 3 minutes 3 seconds in length (13). B. Attention to Culture of Host City, (región and nation) In the NBC telecast from Seoul, the majority of both commercial and other segments cut away from the international televisión signal during cultural performances and the entry of the athletes. This suggests a second policy issue of whether rights holders should be required to provide a higher level of coverage devoted to the cultural background of the host city (u). The issue becomes more complex for Barcelona ¡n 1992 because of the political and cultural status of the city of Barcelona in relation to both Catalonia and Spain. C. Possibility of Co-Production Arrangements Some of NBC's departures from the international televisión signal for the Seoul Opening Ceremony, such as its feature report on Mr. Sohn Kee Chung, show televisión ¡n the more positive role of giving viewers a sense of historical and cultural depth that otherwise would be missing from the telecast. Such background pieces, produced at considerable cost, are presently viewed only by a U.S. televisión audience. The present arrangement poses the question of whether some degree of co-production and pooling of such background segments should be encouraged. D. Time and Space Considerations The Seoul Olympic Opening Ceremony incorporated televisión dramatically to convey the breaking of barriers of space. Viewers will recall the

(12) Kidd, Bruce. «The Olympic Movement and the Sports-Media Complex». Proceedings of the Conference on The Olympic Movement and the Mass Media: Past Present and Future Issues. Calgary, Alberta, Canadá: Hurford Enterprises, Ltd. p. 1-8. (13) Larson, James f. and Nancy K. Rivenburgh. «A Comparative Analysis of Australian, U.S. and British Telecasts of the Seoul Olympic Opening Ceremony». Journal of Broadcasting and Blectronic Media. Volume 35, Number 1, (Winter 1991), p. 82. (14) See Kidd, Bruce (1989) and also Lee, Jae-Won. «The Symbiosis of Modern Olympics and Mass Media: Policy Concerns for Olympism». Paper delivered at the Seoul Olympiad Anniversary Conference, September 12-16, Seoul, Korea.


sports parachutists who formed the Olympic rings in the air above Seoul and once again on the ground within the main Olympic stadium. Televisión technology makes it possible for future ceremoniesto break barriers of time by incorporating televised segments of an historical or cultural nature and to break barriers of space through the use of «space bridges» via satellite. Should both uses of the technology be freely allowed? The answers to the preceding

questions and others will have a great deal to do with how broadcasters, including the host broadcasting organization as «first spectator» convey the full range of emotions shown by athletes and spectators in the Olympics. Indeed, they will help to determine the nature and degree of mutual understanding and genuine intercultural communication achieved by the Olympics in Barcelona and future Games.


La difusión de los Juegos Olímpicos de Barcelona'92

Manuel Romero Director General de la Radio Televisión Olímpica'92 (RTO'92)

1.- Introducción Creado por el Congreso de París el 23 de junio de 1894, a instancias de Pierre de Fredi, barón de Coubertin, el Comité Olímpico Internacional es la autoridad suprema del Movimiento Olímpico y ostenta todos los derechos que conciernen a los Juegos.

una labor divulgativa incuestionable, antes, durante y después de la celebración de los JJOO. De hecho, se coincide en considerar a los medios de información escrita, oral, fotográfica y electrónica como parte integrante del Movimiento Olímpico, y en el sentido más amplio de la Familia Olímpica.

El Comité Olímpico Internacional es una asociación no gubernamental que tiene su sede en la localidad suiza de Lausana y que se encarga fundamentalmente de garantizar la celebración, de forma regular, de los Juegos Olímpicos, ensalzando los ideales de aquellos que los inspiraron.

Consciente de la importancia de los medios de comunicación, el Comité Olímpico Internacional ha creado una comisión de prensa y otra de radio y televisión, formadas por técnicos y especialistas, que son las encargadas de estudiar y elaborar informes referentes a estas áreas.

Surge a partir de aquí el denominado Movimiento Olímpico, encargado de promover el desarrollo de las cualidades físicas y morales que forman la base del deporte, educando a los deportistas, al mismo tiempo, en un espíritu de amistad y mutua comprensión.

La labor de los medios de comunicación no se limita a la duración de los Juegos, sino que con anterioridad centran su ámbito informativo en la sede escogida, proyectando internacionalmente la imagen de la ciudad organizadora. Una vez finalizan los Juegos, los medios los perpetúan en textos, imágenes y grabaciones sonoras. Se puede afirmar, pues, que el trabajo de los informadores es esencial a la hora de otorgar una dimensión verdaderamente universal a la efemérides olímpica. Desde que los Juegos se reimplantaron, a finales del siglo pasado, los medios de comunicación han sido artífices de su auge progresivo hasta convertirlos en un acontecimiento de máxima relevancia internacional.

El Movimiento Olímpico lo forman, además del propio Comité Olímpico Internacional, que es el encargado de dirigirlo, las Federaciones Internacionales, los Comités Olímpicos Nacionales y los Comités Organizadores de los Juegos. Este conjunto es el que hace posible que cada cuatro años atletas de todo el mundo se den cita en un acontecimiento único. Las dificultades que a principios de siglo planteaban los medios de transporte sin duda frenaron la participación inicial de muchos países. Sin embargo, y especialmente después de la Segunda Guerra Mundial, los Juegos se convierten en un acontecimiento internacional de participación masiva, quedando el problema de las distancias en un segundo plano. Así, de los 13 países que inicialmente se dieron cita en Atenas, en 1896, se llega a la cifra récord de 159 en los Juegos Olímpicos de Seúl, esperándose que esta presencia se amplíe en los Juegos de Barcelona. Por otra parte, el desarrollo de las comunicaciones durante el siglo XX ha sido vertiginoso y los ideales olímpicos no podían quedar al margen de los avances que las nuevas tecnologías proporcionaban. Los medios de comunicación, como consecuencia inmediata de estos avances, ejercen

El camino que ha recorrido Barcelona hasta la nominación como ciudad olímpica no ha sido, ni muchos menos, fácil. Barcelona había solicitado en cinco ocasiones la celebración de los Juegos. Finalmente, el 17 de octubre de 1986, durante la vigésimo quinta sesión plenaria del Comité Olímpico Internacional, su presidente, Juan Antonio Samaranch, anunciaba en Lausana la decisión de conceder los Juegos del 92 a la ciudad de Barcelona. A partir de ese momento se empezó a trabajar en la creación de un Comité Organizador, que aquí ha tomado el nombre de Comité Organizador Olímpico de Barcelona (COOB'92). Este Comité quedaba formalmente constituido el 12 de marzo de 1987 con la participación del gobierno del Estado español, la Generalitat de Catalunya, el Ayuntamiento de Barcelona y el Comité Olímpico Español, asumiendo todos ellos el mismo compromiso: el éxito de los Juegos Olímpicos de verano de 1992.


2.- El papel de la TV en los Juegos Olímpicos La importancia que han adquirido los Juegos Olímpicos y su dimensión universal serían incomprensibles al margen del interés televisivo. Dentro del marco general de los medios de comunicación, la televisión ha hecho posible llevar a todo el mundo las imágenes de los Juegos en el mismo instante en que se desarrollan los acontecimientos. Los avances tecnológicos, por otra parte, han permitido una mejora sustancial de la calidad aumentando, al tiempo, la cantidad de información en directo. Siendo importante este flujo comunicativo que ha creado la televisión con respecto a los Juegos, en los últimos años, el papel de este medio ha sido determinante para conseguir el equilibrio de los presupuestos olímpicos. Este es un factor relativamente nuevo que surge como consecuencia del interés de las cadenas americanas (CBS, NBC y ABC, principalmente) por conseguir los derechos de retransmisión de los Juegos Olímpicos. A partir de ese momento, la cesión de los derechos de retransmisión tendrá influencia directa en los ingresos propios del Comité Organizador. Los derechos de retransmisión

La Carta Olímpica recoge la importancia de este concepto expresando que, a través del pago de los derechos, la radio y la televisión contribuyen a extender los ideales olímpicos en todo el mundo, siendo, además, la fuente principal de ingresos del Comité Olímpico Internacional, de las Federaciones y de los Comités Olímpicos Nacionales. La venta de derechos comienza a adquirir importancia en 1960 para la retransmisión de los Juegos Olímpicos de Roma, suponiendo en la actualidad una tercera parte de los ingresos totales del Comité Organizador. En el capítulo presupuestario de los Juegos de Barcelona, los ingresos por venta de derechos se estiman en cerca de 650 millones de dólares (unos 65.000 millones de pesetas, siempre dependiendo

de la fluctuación del dólar), lo que supone más del doble de lo que, por el mismo concepto, recaudó la ciudad de Los Ángeles para sus Juegos y un incremento sustancial con respecto a los 400 millones que se pagaron por los Juegos de Seúl. Sin embargo, no son únicamente razones económicas las que priman a la hora de conceder los derechos de transmisión de los Juegos. El Comité Olímpico Internacional pone especial cuidado en asegurar la difusión de los acontecimientos deportivos a la mayor parte del planeta, desplegando esfuerzos y recursos en la transmisión de información a las zonas y países menos desarrollados. Esto ha motivado que los derechos, exceptuando algunos casos puntuales, se negocien a través de las grandes uniones de radio y televisión mundiales, que a su vez se encargan de distribuirlos entre las diferentes cadenas asociadas. Retransmisión en directo de los JJOO

A partir de los Juegos Olímpicos de Roma, en 1960, podemos hablar, por lo tanto, de la influencia televisiva en el desarrollo de los Juegos. Gracias a la televisión, en la actualidad miles de millones de personas pueden seguir de forma prácticamente simultánea los acontecimientos olímpicos. Las estimaciones de audiencia que se barajan para Barcelona 92 se acercan a los 3.500 millones de telespectadores, lo que equivale a decir que casi tres cuartas partes de la población mundial verán, en algún momento, y a través de la televisión, los Juegos Olímpicos del 92. Para satisfacer a esta audiencia se acreditarán más de 6.500 periodistas de radio y televisión, además de los aproximadamente 3.000 que trabajarán para RTO'92. La transmisión televisiva de los Juegos a todo el mundo es un fenómeno comunicativo incomparable para la difusión universal de los valores olímpicos. La televisión, en este sentido, ha conseguido romper el reducido marco de las ciudades organizadoras.


3.- Los Juegos Olímpicos de Barcelona 92 El hecho de que la candidatura de Barcelona se presentara con mas de ocho años de antelación a la fecha prevista de celebración de los Juegos fue valorado positivamente por los miembros del Comité Olímpico Internacional, si tenemos en cuenta que las otras ciudades aspirantes presentaron sus respectivas candidaturas después de que se hicieran públicos los beneficios de los Juegos Olímpicos de Los Ángeles. El proyecto de la ciudad de Barcelona se recogía en el Dossier de Candidatura, requisito que exige el COI a todas las ciudades aspirantes y que de hecho es la respuesta a un cuestionario detallado y exhaustivo sobre todos los temas relacionados con los Juegos: información sobre las instalaciones; seguridad de los participantes, espectadores y personalidades asistentes; proyectos informáticos y tecnológicos; condiciones de entrada al país; alojamiento y garantía de cubrir las necesidades de los medios de comunicación. Deportes y participantes El programa actual de los Juegos Olímpicos contempla 25 deportes de competición, incluido el béisbol, último en recibir la denominación de deporte olímpico y que se estrenará como tal precisamente en Barcelona. Además de éstos, los Juegos del 92 contarán con tres deportes de demostración: hockey sobre Patines, tae-kwondo y pelota. La ceremonia de apertura tendrá lugar el 25 de julio. Sin embargo, un día antes ya habrá comenzado la competición propiamente dicha, con algunos encuentros preliminares de fútbol. En total 17 días de competición que acabarán el 9 de agosto con la ceremonia de clausura y la entrega de la bandera olímpica a la ciudad de Atlanta, designada recientemente como sede de los Juegos del 96. Por lo que hace referencia a presencia de atletas, las estimaciones apuntan, en estos momentos, a que el número total de participantes superará la cifra de 15.000, lo que supone un nuevo récord con respecto a citas anteriores.

Instalaciones de competición El proyecto de candidatura de Barcelona se estructuró en torno a cuatro grandes áreas olímpicas: MontjuTc, Diagonal, Pare de Mar y Valí d'Hebron. Naturalmente, el centro neurálgico de la Barcelona Olímpica será el área de MontjuTc. Se trataba en definitiva de conseguir, con estas áreas diferenciadas pero próximas, una mayor facilidad de acceso a las instalaciones sin dificultar el desplazamiento de la Familia Olímpica y los espectadores. En total serán más de 40 sedes las que albergarán pruebas de los JJOO. Al margen de las cuatro grandes áreas olímpicas en Barcelona, hay otras ciudades que también acogerán competiciones durante la celebración de los Juegos: son las denominadas subsedes. El Centro de Medios de Comunicación El Centro de Medios de Comunicación está concebido como el lugar de trabajo central de la prensa escrita, los reporteros gráficos y los representantes de radio y televisión. Este centro estará dotado con los servicios y equipamientos más modernos, optimizando los recursos técnicos e informáticos. La sede de este centro sera la Feria Internacional de Muestras de Barcelona y su espacio estará dividido en tres áreas principales: -El Centro Internacional de Radio y Televisión (CIRTV) -El Centro Principal de Prensa (CPP) -El Centro de Servicios Comunes (CSC) De ellas, las dos primeras serán zonas de trabajo para radio y televisión y prensa respectivamente, mientras que el Centro de Servicios Comunes será un espacio destinado a servicios que cubran las necesidades básicas y lúdicas para el colectivo de medios durante los Juegos. Esta distribución conjunta de los centros de prensa y radio y televisión no sólo permite la utilización conjunta de todos los servicios, con la


consiguiente economía de recursos, sino que también facilita la labor de los periodistas. Durante el período operativo de los Juegos, el Centro de Medios de Comunicación se convertirá en una auténtica ciudad de periodistas que funcionará a pleno rendimiento durante las 24 horas del día. Telecomunicaciones

La cobertura informática y de telecomunicaciones de los Juegos es un factor primordial para garantizar, por un lado, la máxima eficacia organizativa y, por otro, el envío en perfectas condiciones de las imágenes y el sonido de los acontecimientos olímpicos.

Consciente de la importancia de las telecomunicaciones, el Comité Organizador ha implicado en la operación a las principales empresas y organismos del sector, desde el ministerio de Transportes y Turismo o la dirección general de Telecomunicaciones a empresas como Telefónica de España y Retevisión. La lista de proyectos, que van desde el sistema de contabilidad general del control presupuestario hasta la instalación de fibra óptica o la construcción de la torre de Collserola, trasciende los límites estrictamente olímpicos concretándose en una mejora sustancial para la ciudad después de los Juegos.

4.- El Organismo Radiodifusor RTO'92 _ Radio Televisión Olímpica (RTO'92) fue creada en enero de 1989 como organismo autónomo en el seno del Comité Organizador con el fin de garantizar la cobertura internacional de los Juegos de Barcelona'92.

sable de los servicios que a continuación se relacionan: -Transporte de las señales internacionales desde las sedes y distribución a los radiodifusores en el Centro Internacional de Radio y Televisión.

Esta cobertura contempla, por primera vez en la historia de los Juegos, la retransmisión en directo de todos los deportes, sumando un total de más de 2.000 horas de producción, lo que supone un récord sin precedentes en este tipo de acontecimientos.

-Proveer a los radiodifusores de los servicios e infraestructura necesarios para cubrir sus requerimientos unilaterales.

Con este propósito en mente, RTO'92 ha ido incorporando progresivamente a profesionales de radio y televisión hasta llegar a casi un centenar, que completan, a 500 días del inicio de los Juegos, el cuadro ejecutivo de este organismo en fase organizativa. Este crecimiento ya no se detendrá hasta el inicio de la fase operativa, período en el cual RTO'92 contará con una plantilla total de más de 3.000 personas. Parte de este personal procede de Radio Televisión Española, de la Corporació Catalana de Radio y Televisió y de la Unión Europea de Radiodifusión, a través de los contratos de cesión firmados con estas organizaciones. Funciones de RTO'92

La función principal de RTO'92 es la producción de la señal internacional de radio y televisión, pero además este organismo radiodifusor es respon-

-Proporcionar asistencia a los radiodifusores en los servicios que precisen de otras organizaciones. -Ofrecer a los radiodifusores información detallada de los Juegos y de acontecimientos de relevancia en el contexto olímpico, antes y durante los Juegos. Organización Para cumplir con todas estas funciones, RTO'92 se ha estructurado internamente en siete departamentos que bajo la dirección de este organismo trabajan coordinadamente para asegurar el éxito de la cobertura internacional de los Juegos. Estos departamentos son: Producción, Técnica, Información, Booking, Logística, Administración y Personal. Cada uno de ellos es responsable de alguna de las facetas que componen la cobertura radiotelevisiva de los Juegos, tanto en periodo operativo como durante la fase organizativa.


La producción de la señal internacional

La señal internacional de televisión incluye, además de las imágenes, las repeticiones, cámara lenta y gráficos con información sobre listas de salida, dorsales, nombre de los competidores, banderas y abreviaciones de los países, resultados y récords mundiales y olímpicos. Por Carta Olímpica todos estos datos figuran en caracteres latinos, si bien algunas cadenas de televisión pueden solicitar recibir únicamente la imagen limpia para in-cluir sus propios gráficos. La señal de vídeo se realizará en sistema PAL con 625 líneas de definición. La señal internacional de radio, por su parte, debe ser independiente de la que se produce para televisión y consiste en el sonido ambiente. Estas señales internacionales deben ser objetivas, es decir, no pueden centrar su interés en atletas concretos de uno u otro país, sino que deben cubrir los eventos con la imparcialidad que requiere una audiencia internacional. Es básicamente por este motivo por lo que algunas cadenas de radio y televisión utilizan la señal internacional combinada con su propia cobertura unilateral. Cobertura de la señal internacional

Por primera vez en la historia de los Juegos Olímpicos, en Barcelona, la cobertura en directo abarcará todos los deportes, con la única excepción posible de algunas pruebas preliminares. En la mayor parte de las pruebas, la transmisión en directo comenzará cinco minutos antes del inicio oficial, con la emisión de planos de ambiente sobreimpresionados con gráficos que incluirán el nombre de la sede, el deporte, las listas de salida y otras informaciones de interés para los radiodifusores. En algunos casos se pueden producir excepciones a esta norma. Se trata de deportes que tienen sus propias ceremonias protocolarias antes del inicio oficial, en cuyo caso la transmisión comenzará 10 minutos antes. Una vez finalizado el acontecimiento, la transmisión de la señal internacional continuará durante cinco minutos en los cuales se ofrecerán los resultados finales y las clasificaciones. Para los planos de ambiente de la ciudad de Barcelona y sus alrededores, RTO'92 tiene previsto

ubicar cámaras, entre otros, en los siguientes lugares: -Villa Olímpica y Puerto Olímpico -Torre de Telecomunicaciones del Anillo Olímpico -Frente a la antorcha -Plaza España y Palacio de MontjuTc -Sagrada Familia -Diagonal -Puerto de Barcelona Se están estudiando otras áreas que por su significación ofrezcan rasgos interesantes de la ciudad a la audiencia mundial. Medios de producción Para llevar a cabo la cobertura de los Juegos se ha previsto ubicar entre 5 y 30 cámaras en cada sede, dependiendo de la importancia de las pruebas que se desarrollen. En total se utilizarán 400 cámaras fijas y otras 200 entre cámaras ENG, automáticas, de control remoto y especiales. Exceptuando el Estadio Olímpico y el Palau Sant Jordi, en donde habrá instalaciones permanentes, el resto de competiciones se cubrirá con más de 50 unidades móviles procedentes de Radio Televisión Española, la Corporació Catalana de Radio i Televisió y la Unión Europea de Radiodifusión. La red de contribución

En cooperación con la Compañía Telefónica de España y Retevisión, RTO'92 ha diseñado una red de contribución que garantiza la calidad y seguridad en la circulación y transporte de las señales de vídeo y audio desde las sedes al Centro Internacional de Radio y Televisión. Para el transporte de la señal se utilizarán dos sistemas: por un lado, los enlaces microondas, para todas las sedes situadas fuera de Barcelona y cuyo núcleo será la Torre de Collcerola; por otro lado las áreas de MontjuTc, Diagonal, Valí d'Hebron. Pare de Mar y la propia torre de Collserola estarán unidas a través de una red de fibra óptica, evitando, de esta forma, los inconvenientes que plantea la saturación del espectro radioeléctrico en la ciudad de Barcelona. En previsión de posibles fallos, los dos sistemas están doblados con enlaces de reserva que actuarían en caso de fallo de la red principal.


5.- Las cadenas de TV en los Juegos Ya que por definición la producción de la señal internacional debe de ser realizada de la forma más objetiva, y que las diversas audiencias no necesariamente están interesadas por los mismos eventos o protagonistas, algunas cadenas de televisión que por razones de costos se corresponden habitualmente con la más grandes (por ejemplo, la NBC norteamericana, la BBC británica, las alemanas ARD y ZDF, o la misma TVE) personalizan con sus cámaras la cobertura combinando a su criterio las imágenes de la señal internacional con la propia. Medios y servicios en las sedes A) Posiciones de comentarista RTO'92 instalará 1.200 posiciones de comentaristas en las aproximadamente 40 sedes, permitiendo así a estos seguir las competiciones. Estas posiciones de comentaristas estarán equipadas con cabinas, sillas, mesas, monitores, circuitos de programas para audio y tomas de corriente eléctrica. Pueden disponer también de circuitos de coordinación y/o circuitos telefónicos normales. Cada pupitre de comentarista tiene 3 asientos y su acceso está limitado a los representantes de las cadenas de radio y televisión. La distribución de resultados y la información relativa a los Juegos en estas posiciones de comentarista correrán a cargo de oficiales de enlace formados específicamente para atender las necesidades de este colectivo. B) Posiciones de cámara Se han previsto 2 tipos de plataformas de cámara para las Sedes: -Posiciones de cámara unilaterales para directo en plataformas permanentes, cuya adjudicación se realizará, previa reserva, a aquellos radiodifusores que deseen personalizar su propia cobertura. -Posiciones de cámara ENG que estarán dispor bles para aquellos radiodifusores que deseen grabar imágenes unilaterales para procesarlas posteriormente.

C) Puntos de inyección Se preveen puntos de inyección localizados en todas las sedes y en la Villa Olímpica. Este equipamiento permitirá la transmisión del material propio de los radiodifusores desde las sedes a sus áreas unilaterales en el Centro Internacional de Radio y Televisión. D) Unilaterales (pre y post) RTO'92 determinará un horario para transmisiones pre y postunilaterales en aquellas sedes que se requiera. El plan para enviar señales unilaterales se decide en las reuniones que diariamente tiene RTO'92 con los radiodifusores. Estos unilaterales se producirán utilizando cámaras de RTO'92 designadas en lugares predeterminados. En general, las transmisiones unilaterales empezarán 45 minutos antes del acontecimiento, ya que los preparativos para la transmisión de la señal internacional empiezan como mínimo 15 minutos antes. E) Zona mixta y salas de entrevistas Las zonas mixtas se sitúan en áreas por donde pasan los competidores desde la zona de competición hacia los vestuarios. Estas zonas están pensadas para que los representantes de los medios de comunicación puedan realizar breves entrevistas con los atletas, inmediatamente antes o después de cada competición. Además de las zonas mixtas, las entrevistas en profundidad y las ruedas de prensa se realizarán en salas de entrevistas especialmente acondicionadas para este cometido. F) Sistemas de información Este es un aspecto de vital importancia para el buen funcionamiento de los Juegos. Especialmente para los comentaristas de radio y televisión, que en la narración directa de los acontecimientos deben disponer a la mayor brevedad posible la información referida al acontecimiento que se está desarrollando.


El Comité Organizador, en colaboración con IBM, ha desarrollado un sistema informatizado denominado SIR (Sistema de Información de Resultados), que se encargará de nutrir de información al resto de sistemas informáticos diseñados para los colectivos que componen la Familia Olímpica. Este sistema contiene información en los cuatro idiomas oficiales relativa a los deportes, historial olímpico, récords, atletas, resultados, listados de salida, competidores, etc. A partir de este sistema central se ha diseñado el sistema OS, específico para comentaristas en las sedes que proporcionará toda la información relativa al evento que se esté disputando. Pantallas con este sistema se conectarán en todas las posiciones de comentarista. Junto a los sistemas informáticos, en las posiciones de comentarista, RTO'92 dispondrá oficiales de enlace que se encargarán de la distribución física de papel. El Centro Internacional de Radio y Televisión Se considera el centro neurálgico de operaciones para la radio y la televisión y, como ya apuntábamos anteriormente, estará situado junto al Centro Principal de Prensa, en las instalaciones de la Feria de Barcelona. En total ofrece aproximadamente 34.000 metros cuadrados distribuidos entre RTO'92 y el resto de los radiodifusores con derechos. Al Centro Internacional de Radio y Televisión llegan las señales procedentes de las sedes para su posterior distribución. En el Centro de Distribución se monitorizan y ecualizan, garantizando la calidad final de las mismas. En los Servicios Centrales, las señales se grabarán pasando posteriormente a un archivo que contendrá todas las imágenes producidas para su consulta y utilización por los radiodifusores, o bien para la edición de sumarios diarios. Además de todas estas áreas, el Centro Internacional de Radio y Televisión dispondrá de espacios destinados a los radiodifusores para la elaboración de sus propios programas: salas de edición, cabinas off-tube y estudios de televisión equipados con cámaras digitales, mezcladores de vídeo, generadores de caracteres, etc..

La coordinación y administración de todos los servicios que se ponen a disposición de los radiodifusores durante los Juegos se realiza a través de la oficina de Booking. Ubicada también en el interior del Centro Internacional de Radio y Televisión, funcionará ininterrumpidamente durante 24 horas diarias encargándose de las reservas. También los sistemas de información tienen un papel destacado en el Centro Internacional de Radio y Televisión. Adicionalmente a los que ya se han comentado con anterioridad, a través de la Oficina de Información se canalizará todo el proceso en la distribución de noticias a los radiodifusores. Este centro contará con los sistemas informáticos desarrollados por el Comité Organizador para la distribución de resultados y una red de runners que se encargará de la distribución directa a los radiodifusores, bien en sus propias dependencias o en los pigeon holes que se han previsto junto a la recepción. El CIRTV estará conectado con los principales hoteles, las villas de medios y las sedes a través del sistema de transporte diseñado por el Comité Organizador, que combina la utilización de autobuses lanzadera, metro y coches particulares autorizados.

6. ESTADÍSTICAS GENERALES Personal operativo Total horas producción en directo Resúmenes Unidades móviles Instalaciones permanentes Cámaras fijas Cámaras de RF Cámaras de control remoto Cámaras especiales Videotapes 1/2" (DX) Monitores de vídeo Helicópteros Coches eléctricos Motos Barcos Globos Personal de ENG

+ 3.000 + 2.000 horas 50 horas 50 10 410 13 7 36 400 820 5 2 5 6 1 22


La diñisió televisiva deis Jocs Olímpics de Barcelona'92

Josep María Benet Director d'Esports de TV3

Seré obligadament breu en la meva exposició i espero també ser molt ciar. Obligadament breu perqué el tema de la participado de la Televisió de Catalunya en els Jocs Olímpics de Barcelona'92 és bastant breu d'explicar, encara que potser és bastant Harg de comentar.

per al fútbol, per utilitzar-les després, que no pas per a la natació, perqué nosaltres, de transmissions de natació, en fem dues o tres l'any. Per tant, per part nostra, estem molt contents d'aquesta participado.

A l'hora de parlar de la participado d'una televisió en uns Jocs Olímpics hem de diferenciar-ne dos aspectes. D'una banda, la producció del senyal televisiu deis Jocs i, del'altra, l'emissió d'aquest senyal. Parlant de la producció, qui produeix aquest senyal deis Jocs Olímpics és la Radio Televisió Olímpica, que compta amb la participado de Televisió Espanyola, de Televisió de Catalunya i de la Unió Europea de Radiodifusió, la UER. És a dir, Televisió de Catalunya té una participado activa en aquesta producció del senyal. Quins esports produirá Televisió de Catalunya? Nosaltres produirem una part de Patletisme, una part de la gimnástica, tot el fútbol, que es fará al Camp Nou, a Sarria i a Sabadell -a la Creu Alta-, i tot el básquet, que es fará al Palau Blau-grana. Perqué tenim nosaltres aquests esports? Evidentment, no els hem escollit, han estat fruit d'una negociado amb el COOB'92; pero puc dir que la producció d'aquests esports satisfá absolutament les nostres aspiracions. D'una banda, aixó ens permet de participar activament en la producció deis que potser son els dos esports olímpics mes emblemátics: l'atletisme i la gimnástica, que teñen una llarga tradició olímpica. En segon lloc perqué els altres esports que produím nosaltres, que son el fútbol i el básquet, son esports en els quals estem especialitzats: una vegada s'hagin acabat els Jocs Olímpics, nosaltres continuarem fent partits de básquet i de fútbol. Per tant, podrem aprofitar tota l'experiéncia i totes les novetats tecnológiques que s'introduiran amb els Jocs Olímpics per fer les nostres transmissions de la Higa de básquet o de la Higa de fútbol. Algú em comentava:«Per qué no heu intentat fer la natació, que és un esport olímpic?». No m'interessa tant. Encara que el fútbol no és un esport amb una gran tradició olímpica, m'interessa mes que les novetats tecnológiques siguin

Els mitjans técnics serán unitats móbils. Hi haurá unes quatre o cinc unitats móbils -básicament quatre- utilitzades per Televisió de Catalunya i, participant directament amb aqüestes unitats móbils, hi haurá bastant mes de cent persones treballant. En aquest moment ja hi ha un grup de set realitzadors que participen en la supervisió que fa la Radio Televisió Olímpica per unificar el senyal i l'estil de les transmissions. Fins aquí la nostra participado. A partir d'aquí, és la RTO qui pren la torxa de preparar una mica els professionals i unificar les transmissions, perqué son ells qui teñen, básicament, la responsabilitat sobre la qualitat o l'estil d'aquestes transmissions, no nosaltres. Parlem ara de l'emissió. El problema és que, d'emissió deis Jocs per part de Televisió de Catalunya, no en podem parlar perqué, senzillament, Televisió de Catalunya, a hores d'ara, no pot emetre ni un sol minut deis Jocs Olímpics de Barcelona'92. És a dir, podria emetre els minuts que li permet la Carta Olímpica, que son uns resums de tres minuts, dues vegades al dia. Una cosa sense gaire importancia, uns minuts purament informatius. Tal com están les coses en aquests moments, no sembla que hi hagi esperanca que aixó canvil. Falta un any i pocs mesos per ais Jocs i nosaltres, evidentment, no podem fer cap planif icació de com cobrirem els Jocs Olímpics perqué, senzillament hem de pensar que de moment no es veurá res. Els drets deis Jocs Olímpics a Espanya pertanyen a la Unió Europea de Radiodifusió. El membre representant espanyol, el soci espanyol de la Unió Europea de Radiodifusió, és Radio Televisió Espanyola. Televisió de Catalunya no forma part de la Unió Europea de Radiodifusió per problemes polítics, almenys així ho entenc jo, i, com que no té participado en la UER, no pot teñir els drets deis Jocs Olímpics. Només una negociació amb Televisió Espanyola ens podria fer aconseguir drets sobre aquesta competició.


Vull dir molt clarament que, en el contráete que es va signar entre la Corporació Catalana de Radio i Televisió i el COOB'92 sobre la cessió d'elements de producció per fer el senyal deis Jocs, h¡ ha un punt bastant bonic que m'agradaria assenyalar. El contráete diu exactament que l'acord es fa amb la Corporació Catalana de Radio i Televisió, ens que gestiona la radio i la televisió institucionals de Catalunya, un organisme essencial de prestado de servéis per ais Jocs Olímpics. Aixó diu, textualment, el contráete entre la Corporació Catalana i el COOB'92. És a dir, el mateix COOB'92 reconeix que Televisió de Catalunya és la televisió institucional de Catalunya. Jo cree que aquests Jocs, que serán histories per moltes coses, també poden ser histories per aixó. Pot ser la primera vegada en la historia que una televisió nacional -o institucional- d'un país no podrá emetre el senyal deis Jocs Olímpics. Será també la primera vegada que una televisió que participa ac-

tivament en la producció, amb un esforc important, deis Jocs Olímpics, no podrá emetre ni un sol minut de transmissió en directe d'aquests Jocs, almenys de moment. Per tant, podem dir que será la primera vegada que la televisió d'un país no té accés ais Jocs que aquest país organitza. Se'm fa difícil pensar que els Jocs Olímpics puguin ser un éxit total si es manté aixó. Em fa l'efecte que, si les coses es mantenen com ara, será difícil que la majoria de la gent ho entengui. Aquesta era l'exposició que volia fer, perqué difícilment en podría fer una altra. Podría fer volar coloms i dir: «Nosaltres, si tinguéssim els drets deis Jocs, faríem aixó, si tinguéssim aquests drets faríem alió». Pero, com que no sé ni quins drets tindrem ni si tindrem drets, simplement puc exposar, aquí i en aquests moments, una paradoxa histórica que puc assegurar que no s'ha produít mai en la historia deis Jocs.


8 SÍMBOLS I PROPOSTES CULTURALS: EL DISSENY DE BARCELONA92 •

.


Símbolo y logotipo de los Juegos Olímpicos de Barcelona'92

I Josep M. Trias I Diseñador del logotipo y de los pictogramas olímpicos

Concurso para la obtención del símbolo y logotipo oficial En octubre de 1987, una comisión asesora del Comité Organizador de los Juegos Olímpicos de Barcelona'92 formada por catorce expertos en diseño recomendó realizar un concurso restringido para la obtención del símbolo y la mascota olímpicos. Se propusieron varios nombres, siendo invitados a concursar finalmente los seis profesionales más votados en ambas categorías.

El 1 de diciembre del mismo año, un jurado compuesto por profesionales del diseño, de la comunicación y representantes del COOB'92 decidió elegir (por 17 votos sobre 18) la propuesta de símbolo y logotipo presentada por Josep María Trias para los Juegos Olímpicos de Barcelona'92.

Sobre el lenguaje del símbolo Una de las premisas básicas del proceso proyectual fue la necesidad de diferenciarse de las imágenes características de las anteriores ediciones de los Juegos Olímpicos o de las candidaturas. Esta consideración no surgió tanto de unas exigencias de originalidad del diseño, como de la constatación de que el símbolo no podía estar realizado con un vocabulario técnico, geométrico o tecnológico. Ni Barcelona, ni tampoco Catalunya o España pueden «vender» una imagen de carácter tecnologista. Es innegable que internacionalmente Barcelona se asocia a Picasso, Miró, Dalí, Gaudí o Tapies; esta evidencia conducía a la necesidad de definir un lenguaje más humano, más cálido, más artístico, más creativo, más personal, en suma, más coherente con los valores comunicativos que era preciso transmitir.

Ya desde los inicios del proyecto consideré, pues, la posibilidad de que el símbolo tuviera la condición de «dibujado a mano» y no con instrumentos propios de lenguajes más tecnificados. El trazo aparecía así como característica fundamental del símbolo. En los numerosos croquis, borradores y notas previas aparecía de forma insistente esa valoración del trazo gráfico como una de las alternativas más consistentes; numerosos ensayos de mil y un trazos de rotulador se entremezclaban continuamente con esbozos de contenidos expresivos más anecdóticos, desestimados en la etapa final de concreción del símbolo. El color que aparece en el resultado final como uno de sus elementos más característicos hizo acto de presencia una vez la definición constructiva del diseño hubo alcanzado un elevado grado de concreción.

Sobre la mediterraneidad del símbolo _ Barcelona es una ciudad de puerto, de historia milenaria, y es difícil -por no decir imposibledisociar el mar del devenir histórico de la ciudad. El mar es, además, el Mediterráneo, que configura inequívocamente una personalidad extrovertida, expresiva, luminosa, dinámica, colorista, desenfadada, libre, directa y humana. Sin duda estos conceptos diferencian e identifican a Barcelona y a su cultura y, por lo tanto, esa personalidad debía reflejarse en el carácter del

símbolo que debía representar e identificar los Juegos Olímpicos barceloneses. Tenía que ser, pues, un diseño que pudiera ser definido como símbolo mediterráneo. Ese criterio de mediterraneidad era una nueva justificación de la necesidad de diferenciar este diseño de las imágenes gráficas de anteriores convocatorias olímpicas, que en su mayor parte podían ser definidas como elaboraciones geométricas muy alejadas de ese carácter expresivo que el diseño debía comunicar.


Sobre la universalidad y humanidad de lo deportivo y lo olímpico Habitualmente la imagen de los anteriores Juegos Olímpicos se había centrado en símbolos de ciudades o países, o bien en sus edificios u otros elementos emblemáticos, tales como escudos o banderas. Desde un primer momento se consideró que los símbolos que en este campo podía aportar Barcelona -cruces y barras, señera, Sagrada Familia.monumento a Colón- comportaban un cierto peligro de caer en un anecdotismo excesivo, muy alejado en todo caso del pretendido universalismo del símbolo, y con un riesgo evidente de posibles equívocos semánticos. Un símbolo excesivamente localista restringiría el campo semántico necesario para constituir un mensaje representativo de BarcelonaCatalunya-España, papel que necesariamente debía asumir el logotipo. Además de esta universalidad, concurrían los valores expresivos propios de los Juegos Olímpicos, esa dimensión que podría denominarse deportivo-olímpica.

Los Juegos son una manifestación deportiva de ámbito internacional protagonizada por deportistas, por hombres y mujeres. ¿Por qué razón no diseñar un símbolo que utilizara la síntesis de una figura humana en actitud deportiva? El símbolo diseñado pretende ser una síntesis (casi rupestre o arqueológica) de un individuo (hombre o mujer) en actitud dinámica (corriendo o saltando), valores acumulados a los anteriormente descritos. El hombre como protagonista de unos Juegos Olímpicos, el atleta mediterráneo. De esta forma el símbolo admite dos lecturas; una primera e inmediata centrada en sus valores táctiles y una segunda, más reflexiva e inducida, de unos ciertos valores de figuración.

Sobre los colores. Los colores de las enseñas de Barcelona, Catalunya y España son fundamentalmente el amarillo y el rojo; por tanto, si el propósito era identificar esa triple realidad topográfica y política, no podía evitarse su utilización. Una especial característica de mediterraneidad de Barcelona, a la que antes se aludía, aconsejó la incorporación del azul representativo del mar, color fundamentalmente frío en evidente contraste con los dos cálidos.

El color rojo se asocia a vida (sangre), fuego (calor), pasión, sentimientos, dolor y libertad; el amarillo al sol, a la luz, a la comprensión, a la intuición, al intelecto y a los valores humanos. El azul se asocia, por su parte, a mar, cielo, a luz de día, pensamiento, constancia, justicia y frialdad. De esta forma, también la dimensión cromática -además de su contribución decisiva a la definición material del diseño y a su posterior desarrollo- asumía un papel propio y característico en el valor expresivo global del símbolo.

Sobre el dinamismo. El símbolo describe la intención de un desplazamiento (de izquierda a derecha, en el sentido ordinario de la lectura), en actitud de saltar o co rrer; los brazos abiertos y estirados contribuyen al dinamismo del símbolo, mientras la cabeza -dispuesta en una posición más estática-equilibra el conjunto, configurando un eje central de rota-

ción. Es el salto del atleta, por encima de Barcelona y los anillos olímpicos, que ofician de base sustentadora de la composición; pero también es, a su vez, el salto de alegría al ganar una medalla o la actitud de brazos abiertos, símbolo universal de la hospitalidad.


Sobre el logotipo El logotipo Barcelona'92 ha sido compuesto con una tipografía Times Demi Bold (New Román), que posee referencias culturales, de antigüedad y romanidad, de latinidad y seriedad. Tipografía que por sus rasgos opera perfectamente como elemento puente entre los valores esencialmente táctiles del trazo y el mecanismo geométrico del símbolo de los cinco anillos olímpicos, papel enfatizado por su disposición entre uno y otro (insólita, a juzgar por los desarrollos gráficos asociados de las últimas ediciones de los Juegos Olímpicos).

Frente a la frialdad, aparente asepsia y pretendida «modernidad» de las tipografías de palo seco (Futura y Helvética, fundamentalmente), la utilización de una Times, que a pesar de su origen sajón se revela como heredera directa de la capital romana, suponía un decidido compromiso hacia una nueva culturalidad de la tipografía.

La Olimpíada Cultural Con la designación de Barcelona como sede de los Juegos de la XXV Olimpíada Barcelona 1992, el COOB'92 adquirió el compromiso de llevar a cabo un amplio programa cultural durante los cuatro años de duración de la Olimpíada. La línea que se seguirá en este programa, de acuerdo con los principios olímpicos de amistad entre los pueblos, de creatividad y concurrencia armónica, es la de

intercambio universal asociado con el deporte y con la gran fiesta de la juventud que son los Juegos Olímpicos, ofreciendo un prólogo adecuado durante los cuatro años de la Olimpíada, así como durante la celebración de los Juegos. Para la identificación de esta Olimpíada Cultural se ha creado un logotipo que acompañará a todas las actividades que se desarrollen en el marco del programa.

Logotipo ___ Está formado por los siguientes elementos: Un fondo rojo (color olímpico) cuadrado. Las siglas «OC» de Olimpíada Cultural: formadas a partir de un fragmento del símbolo de los anillos olímpicos, sitúan la cultura en el contexto olímpico y forman un «logotipo» reducido a siglas memorizables.

El símbolo oficial de los Juegos Olímpicos de Barcelona'92, colocado estratégicamente en el margen superior derecho del fondo y encima de las siglas «OC», colabora en el equilibrio de los tres elementos configuradores de la imagen, al mismo tiempo que barceloniza inequívocamente el conjunto. Tipografía Times Demi Bold: es la misma con que se ha compuesto el logotipo «Barcelona'92», consiguiendo así una coherencia tipográfica, además de un carácter marcadamente cultural.

Voluntarios 92. Para un mejor funcionamiento interno y externo de toda la organización que comprende unos Juegos Olímpicos, se ha creado un equipo de voluntarios que colaborarán y participarán de manera directa en diversas funciones según las necesidades de la organización. Estas funciones, entre otras, incluirán desde un completo servicio de traductores hasta la informa-

ción de control de accesos, pasando por la información general al público, acompañamiento, auxiliares de competición, ayuda técnica en el centro de radio y TV, etc. Para la identificación de este equipo de voluntarios se ha creado un logotipo que acompañará a todas las actividades que desarrollen las personas que integren el equipo.


Logotipo Está formado por los siguientes elementos: Un doble fondo rojo y azul (colores olímpicos) rectangular horizontal con el final inferior «roto» que le confiere un carácter cultural joven, dinámico, vivo y no mecánico. La palabra «Voluntarios'92» en negativo blanco compuesta con la misma tipografía Times Demi Bold del logotipo «Barcelona'92» y de la «Olim-

píada Cultural Barcelona'92», con el fin de conseguir coherencia tipográfica. Sustitución de la «i» (en catalán) y de «io» (en castellano) por el símbolo de los Juegos Olímpicos de Barcelona'92, con el objeto de personalizar el nombre y de barcelonizar el concepto de voluntario, además de pretender superar el hecho del bilingüismo.

Pictogramas de deportes La serie de pictogramas propuesta para la simbolización de los deportes olímpicos tiene su origen en el mismo símbolo de los Juegos de Barcelona'92. El símbolo, como síntesis antropomórfica de un atleta en actitud dinámica o de salto, sugirió ya desde el primer momento de su obtención la posibilidad de poder realizar las variaciones suficientes como para que pudieran ser asociadas a los diversos deportes olímpicos, por otro lado ya conocidos y asumidos internacionalmente en su forma de pictograma. Se cumple así, desde la misma concepción del diseño, una de las condiciones básicas de los pictogramas, la de la creación de una imagen unitaria de los Juegos Olímpicos, sirviendo de vehículo a los significados centrales que se le atribuyen: en este caso, los valores básicos de un diseño de calidad, con la voluntad humanista, de prosocialidad y de identificación con la cultura propia y su entorno mediterráneo. Los tres elementos antropomórficos del símbolo se convierten en los tres elementos básicos de la estructura de los pictogramas de deportes: el punto azul propone la significación de la cabeza. La línea amarilla propone la significación de los brazos. La línea roja propone la significación de las piernas. Las diferencias respecto a los anteriores sistemas de pictogramas son notables. Existen diferencias en los elementos que componen la estructura de los pictogramas y también en las formas de articulación de estos elementos.

La estructura se compone, ahora, únicamente de tres elementos: cabeza, brazos y piernas. A diferencia de todas las experiencias anteriores, no hay un elemento propio para representar el tronco del cuerpo. La percepción del tronco del atleta debe ser el resultado de la percepción del conjunto del pictograma. La identificación del cuerpo se confía a una acción descodificadora del receptor, quien debe aportar su propia imaginación. La segunda gran diferencia se encuentra en la forma de articulación que se establece entre los elementos que componen el pictograma. Mientras que en las series anteriores estos elementos (cabeza, cuerpo, piernas) se articulaban de acuerdo con un código geométrico estricto y con un número limitado de combinatorias, en los nuevos pictogramas de Barcelona'92 esta combinatoria es abierta, menos codificada o normalizada y, por tanto, más creativa. Los pictogramas de Barcelona no pertenecen a un sistema articulado, sino a un lenguaje plenamente ¡cónico, formado por analogías entre la percepción visual del pictograma y el recuerdo que cada receptor tiene de las prácticas deportivas, ya sea por la visión directa del deporte o por la experiencia visual a través de los medios de comunicación. El trabajo de diseño realizado ha consistido en la investigación de las posibilidades de extrapolación del estilo gráfico del símbolo de Barcelona'92 a los diferentes deportes olímpicos, procurando un máximo de comprensión, expresividad y personalización.


Símbolo y logotipo para los Juegos Paralímpicos. El símbolo de los IX Juegos Paralímpicos de Barcelona'92 tiene su origen en el de los Juegos absolutos de Barcelona'92. La identidad de los Juegos Paralímpicos tenía que poder ser reconocida y asociada a la de los Juegos absolutos, pero no podía ser la misma, tenía que tener una imagen propia. Así pues, el símbolo diseñado pretende transmitir los mismos conceptos de humanidad y mediterraneidad mediante la expresión humanizada y antropomórfica de su trazo, y por su triple colorido: azul de mediterráneo, amarillo del sol y rojo de vida.

Por otro lado, a la cabeza azul centrada y a los brazos amarillos abiertos en señal de acogida y de alegría se añade un tercer elemento rojo circular que lo acaba de caracterizar y que pretende ser una síntesis entre unas piernas y el elemento principal de la universal y simbólica silla de ruedas de los disminuidos físicos. Los logotipos «Paralímpics» y «Barcelona'92» han sido compuestos con el mismo tipo de letra utilizada en los de los Juegos absolutos con el fin de dar al símbolo el mismo contraste de carácter gráfico y tipográfico.


El diseño del Cobi

I Javier Mariscal I Diseñador de la mascota Cobi

La película de dibujos animados de Cobi será bastante desastrosa. Yo he hecho unos dibujos maravillosos, pero hay un proceso industrial, que es bastante largo, que destroza muchísimo la imagen primera que tú has hecho. De todas maneras, es muy normal que pasen este tipo de cosas, y yo estoy, en estos momentos, completamente obsesionado porque he estado dibujando, desde la creación de estos personajes, y no soy nada objetivo al poder hablar de esta manera del resultado. Es muy normal, y me lo ha contado toda la gente que ha hecho dibujos animados, que el creativo, cuando ve los resultados, no está nada contento. De todas manera, lo siento pero no me podía callar.

Al principio pensé en varias cosas, propuse varios, pero estuve trabajando sobre todo en el perrito éste. Al principio pensé que estaba bien un perro. Un perro de lanas, un perro con muchos pelos que se llama gos d'atura, que está por el Pirineo. Tenía que ser un personaje que se moviera, un personaje que corriera, que se pudiera duchar, que se pudiera bañar, que pudiera saltar, que pudiera subir en un caballo, porque tenía que hacer muchas cosas. Yo vi el águila de Los Ángeles, y era horrorosa, porque estaba sacada directamente del escudo, un águila imperial, y la pobre no podía hacer nada; cuando la ponías encima de la bicicleta parecía que estaba cagándose en el sillín, ¿no?. Entonces, descaradamente, mi perro tenía que tener dos patas. Al fin y al cabo, tenemos una gran tradición, no solamente de Disney, sino ya del siglo XVII, del siglo XIV y hasta en la época de los romanos, de animales que hablan, que dicen cosas, que se ponen y piensan como los hombres. Entonces lo puse de dos patas, y cuando lo puse de dos patas parecía un oso. Le fui limpiando los pelos, porque aquello era desastroso, y al final me quedaron tres. Me interesaba que hubiera tres pelos porque quedaba un flequillo.

Hubo una vez un concurso, y nos liaron a seis personas para hacer una mascota. Yo, la verdad, no quería hacer una mascota, porque para mí una mascota era una cosa muy hortera, siempre he pensado que una mascota es una oveja que llevan los de la legión, y me daba mucho repelús. De todas maneras me decidí, tras conocer a Abad, y por la ilusión que me hacían los Juegos Olímpicos. Veía que llevaban una onda con la que, por lo menos yo, siempre he estado muy de acuerdo, que es querer demostrar de una vez que Barcelona es una ciudad moderna, que España es un país alegre, y que mejor que pegarse tortas en guerras o en histerias políticas, de dinero, o lo que sea, de vez en cuando es bueno organizar fiestas como unos Juegos Olímpicos, donde lo que menos importa, al fin y al cabo, es quien gana; yo por lo menos siempre lo he entendido así. Pensé que estaba bien que, desde Barcelona, se pretenda montar algo como una gran fiesta de todo el mundo, pensé que se podía hacer algo chulo. Normalmente todas estas mascotas y todos los símbolos oficiales son demasiado serios. Barcelona, de alguna manera, estaba dando un punto de decir: fiesta, alegría, luz, va a hacer mucho calor, pues vamos a aprovecharlo. Entonces, yo pensé: «Bueno, si mi mascota gana, al menos será algo de lo que yo no me avergonzaré nunca. No será una cosa seria, una cosa como congelada, porque normalmente las mascotas o los símbolos suelen tener una sonrisa congelada». Yo vengo del tebeo, y me era bastante fácil crear un personaje.

Estuve todo el tiempo trabajando, tratando de que fuera un contorno muy fácil de delimitar, muy fácil de reconocer, que fuera posible hacerlo pequeñito o muy grande, y que siempre se reconociera, con es-te contorno, al personaje. También quería darle esta perspectiva cubista, o egipcia. Tiene un aspecto de como si le hubieran chafado la nariz. También, al ser gráfico, quería utilizar solamente dos perspectivas; que se viera muy plano y muy chafado, porque era gráfico. Cuando hiciera el volumen -también presenté el volumen-, lo haría utilizando un espacio y haciéndolo más redondito. Pero me interesaba mucho que en el gráfico se viera descaradamente que jugábamos con puntos, líneas y rayas. Entonces, los tres pelos le daban este aspecto de perro lanoso, de flequillo como de Beatle, como de pillo, que también podía tener otras expresiones; por ejemplo cuando se asusta se le sube para arriba. Enseguida vi que podía funcionar, un Cobi negro funcionaba, un Cobi de estatua de la Libertad funcionaba, hasta ruso, indio, o lo que fuera. Era importante que Cobi evolucionara, que tuviera capacidad de evolucionar y que pudiera, no solamente hacer los deportes, sino participar en esta gran fiesta de la humanidad. Que un negro pensara que


Cobi era negro, que un chino se pudiera imaginar que Cobi era chino, y que un japonés lo creyera japonés, yo que sé. Estuve probando qué pasaba con expresiones diferentes, y vi que podía funcionar como deportista. También me interesaba mucho no hacer una mascota supermán, noquería que fuera un gran atleta. A mí me dan mucha pena estos atletas que están todos los días «jodiéndose» los horarios, obsesionados por ir a la piscina para sacarse medio segundo. Esto no es vida, esto es una vida bastante triste. Es mucho más bonito que la gente se tome el deporte como participante. Entonces, este lado de la competición a mi no me interesaba nada. A mi me interesa que Cobi, si algún dia gana, sea porque los alemanes tienen una gripe espantosa y el pobre se ha quedado con un albanés, y él, entonces, pues, sube al podio. Pero es bastante un participante, es alguien que se toma el deporte de una manera lúdica. Hace todos los deportes, por supuesto, no es un inútil, pero no es un número uno. Esto se ve en el puntito de la barriguita. El entorno también era importante. Cobi vive en Barcelona -cartel de Cobi volando sobre Barcelona. El cartel busca integrar a Barcelona con un grafismo. Es muy fácil sacar a Barcelona un grafismo, porque es la Diagonal, casas bastante iguales, luego unas pocas de la época de Gaudí, y ya queda Barcelona. Yo no tenía ni ¡dea de lo que era normalizar, porque yo cada Cobi lo iba haciendo diferente. Tuve suerte con el logotipo. Cuando lo vi me quedé sorprendido porque me gustó mucho, tenía muchas cosas en común con Cobi. Tenía una gran alegría, y estaba hecho con un trazo muy suelto. Conocer a Trias y poder trabajar el primer libro de normas gráficas con el COOB estuvo muy bien, porque me enseñaron mucho. Yo, de hecho, me hice diseñador, pero no me considero muy diseñador, en el sentido de que no domino la tecnología, no sé ese tipo de cosas que hay que saber. Con ellos pudimos llegar a determinar un libro de normas. Esto me ha ayudado muchísimo a saber mantener el equilibrio entre un Cobi que, a veces, tenía las piernas más largas o los brazos más cortos según la acción, pero veías todos y decías «es el mismo». Esto fue un trabajo muy tú a tú con Trias. Luego, el ponerle en la barriga el logo fue una

discusión muy personal entre nosotros, diciendo: «Pero hombre, ¿no te das cuenta de que parece que entonces es también la boca y el ojo?. No sé, a mí me gusta este punto de que, de repente, puedes llegar a pensar que el ombligo es el punto del logo. Que la boca es el logo que se ha subido arriba. Que hay esta simbiosis entre los dos, que ahí funciona». Este fue un poco el nacimiento de Cobi. Enseguida lo vestimos, porque a mí me daba un poco de vergüenza tenerlo desnudo. Algunos datos técnicos del dibujo de Cobi: -A veces utilizamos la sombra como algo muy gráfico. -Respecto al mundo, es siempre importante. Para mí, la lectura es que la casa de Cobi es Barcelona, pero la casa de Cobi es el mundo, es el planeta Tierra, donde viven todos. -Respecto a Cobi haciendo diferentes deportes, me interesaba bastante romper perspectivas: que la raqueta fuera muy grande... -Siempre hay una base -ayuda de Trias. La norma sería ponerle siempre un suelo. Una línea negra y un trazo de color, que a veces es verde, a veces es rojo, gris, etc. -A Cobi le buscábamos siempre el lado cómico, el hecho de estar, un poco, «cachondeándonos» de no-sotros mismos, que era importante. -El Cobi a caballo funcionaba también. Era difícil ponerle al lado de un animal, porque él es animal. Pero, bueno, animales, de hecho, lo somos todos o sea que funciona. Ha sido un trabajo hecho con mucha relación con Trias. Él planteó que siempre hubiese bases blancas, que es muy olímpico. Siempre, alrededor de Cobi, hay mucho blanco. Tratamos de que, aunque no lo parezca, el color sea el mínimo. A mi me gustó poder hacer el barco grande en el Cobi navegante. En las otras Olimpiadas siempre ponían la mascota enorme y un barquito pequeño. En todos los deportes, lo que hemos tratado de hacer es adaptar a Cobi más al caballo, a la barca, a las pesas, o a todas las cosas que le tocan, que no al revés, para así darle un punto más de realismo. Muchas empresas que le dan dinero al COOB quieren su Cobi. La verdad es que yo estoy encan-


tado, hay una comunicación muy bonita y todo el mundo quiere tener su Cobi. Hay Cobi para el Patronato Turístico de Barcelona, y es el guía turístico -sería una de las funciones de Cobi, si existiera-. Cuando llegara cualquier persona, le daría una vuelta por Barcelona para enseñarle su ciudad. Cobi está enamorado de su ciudad, le gusta mucho, y lleva siempre debajo del brazo la Sagrada Familia, como símbolo de su ciudad. También está el Cobi cocinero, el Cobi médico -dentro se ve todo lo que tiene Cobi. Está el Cobi Cola-Cao, el Cobi IBM, el Cobi Danone, el Cobi Rank Xerox... Yo trabajo con toda la libertad del mundo. La verdad es que, con el departamento de Imagen, trabajo con mucha libertad, y me han dado mucha carta blanca. También es importante poder convencer, y ellos han sido los primeros en apoyar, a un Rank Xerox para que no salga su producto sino que, simplemente, aparezca la acción. Cobi siempre es activo, siempre hace algo, no se pone al lado de la IBM o se pone al lado de las fotocopiadoras, sino que hace fotocopias, utiliza los ordenadores, se toma el Cola-Cao, le gusta el Danone. Para mí es muy inteligente que un Rank Xerox llegue a decir: «Vale, pasamos de poner la máquina y ponemos al 'tío' haciendo fotocopias, ya es suficiente». Luego está el cocinero, el del teléfono, el de Panasonic; el que pega el bote es el de Flex: «Hoy me siento Flex». Luego el Cobi relojero, el payaso, y el académico. Estamos haciendo continuamente Cobis. Tratamos que siempre tengan una acción dinámica, que sea alegre, y que haya siempre un poco de «cachondeo». Si os fijáis, el de Panasonic va de «hortera de domingo», que va con el chándal, y el emocionado, con su Panasonic, a tomar imágenes de los niños corriendo por la playa. El mismo de teléfonos está «descojonándose» de los ruidos que oye por el teléfono -yo al menos trato de vendérselo así a la Telefónica para que, por lo menos, sepan que tienen una compañía horrorosa, que suena muy mal, y que nada funciona. El póster oficial es un poco la posición de bienvenidos, la posición de «aquí estamos, venid», y detrás está el mapa de Barcelona, de Catalunya, de España, el mapa de Europa, del continente, y todo el mundo. Es un poco, insisto, la casa de Cobi. También están los océanos y, alrededor, todas estas estrellas y esta basura que hay por el

espacio, de tantos satélites y tantas historias que hay alrededor, que le dan este dinamismo y este punto de decir: «Todo este planeta se comunica, y además hay marcianos y hay gente que está por ahí. Hasta, incluso, con un catalejo, pueden llegar a enterarse de las Olimpiadas». Esto es un poco el en-torno que hay en el póster oficial, y siempre con este blanco, gracias, insisto, al colega supertécnico. Yo antes de hacerlo digo: «Oye, Trias, ¿cómo...». «Bueno, pues pon la franja abajo», siguiendo la norma de la letra romana, como dice él. Arriba le pusimos la tipografía, que también fue una ayuda de él. Había que encontrar una tipografía Cobi, que yo no había pensado. Es una tipografía que también funciona bastante. También él me enseñó a normalizar un tipo de tipografía así. El primer Cobi volumen también fue hecho en colaboración con COOB. Yo presenté un Cobi pequen ito, hecho en barro, y otro hecho en corcho sintético, pero era una primera maqueta, y de hecho se parecía bastante al definitivo, menos las manos y los pies, que no los tenía muy claros. La barriga, por supuesto, ya la tenía, y estas formas redondas siempre las ha tenido Cobi. Yo, en volumen, siempre lo he visto así, lo he visto redondito pero, al mismo tiempo, tiene unos rasgos muy angulosos, como si estuviera hecho con un hacha -como si coges un trozo de leña y lo cortas con un cuchillo o con un hacha. Esto se puede apreciar en las orejas, los pinchos que puede llegar a tener en los dedos. Y siempre esta perspectiva egipcia, que es como si alguien le hubiera pegado un mamporrazo y se le hubiera quedado la nariz así, de medio lado. Respecto a la casa de Cobi en la película, Cobi vive arriba, en el observatorio Fabra, en el Tibidabo. Tiene un telescopio, ve las estrellas, tiene un jardín y, desde allí arriba, controla toda Barcelona. En cuanto a Petra, la Para I ím pica, lo que quería hacer es un personaje que fuera también muy alegre, y que diera cierta angustia, porque un paralímpico te da angustia -cuando ves a alguien que le han cortado las piernas o le faltan los dos brazos, de entrada d¡ces,«¿que pasa?». Que tuviera este punto dramático. Petra no tiene brazos pero, sin embargo, es como muchos paralímpicos


que yo he conocido, que conducen coches, están superalegres, y se lo montan muy bien. Gráficamente, hemos tratado de que tuviera una gran relación con Cobi dentro de su mundo. Petra tiene unas grandes piernas, es muy ágil de piernas, pero no tiene brazos, y cuando hace los deportes es muy evidente que no tiene brazos, Hay momentos en que es muy dramático, porque no puede levantar unas pesas o no puede jugar con sus manos al tenis o al ping-pong. Entonces lleva un aparato especial en la cintura o, simplemente, está al lado de las pesas y no hace el deporte, porque no lo puede hacer. Otras veces se siente solidaria con los ciegos, o se siente solidaria con la gente que va con sillas de ruedas. Para mí, que el COOB haya aceptado hacer la película es un gran acierto. El planteamiento de la película está muy bien porque en ella prácticamente no se habla de los Juegos Olímpicos.

Para terminar, todo el mundo de Cobi, el de Petra, y también Nosi, que es otra mascota, la de la Olimpiada Cultural, forman un conjunto. Los amigos de Cobi, en la película, es toda una pandilla, y hay todo un entorno alrededor, que es la ciudad de Barcelona: los estadios, la nueva Barcelona, la Villa Olímpica. Es una Barcelona descaradamente alegre, donde se ven muy bien los edificios de finales del siglo XIX y principios del XX, donde se ve que es una ciudad que tiene una energía desbordante, Lo que yo he intentado es poder añadir, con mi trabajo, una gota más de sentimiento a ese gran acontecimiento que puede ser la fiesta de los Juegos Olímpicos, que es lo que se quiere vender, pero no vender por «el morro», que no existe, sino vender porque es verdad, porque lo vivimos todos los días: la alegría. Barcelona es una ciudad que realmente ama la belleza, donde pasan muchas cosas, artísticamente hablando, muy interesantes,


El disseny deis cartells olímpics

Enric Satué Dissenyador d'un deis cartells oficiáis

D'entrada diré, sense modestia, que estic convencut que hem fet un bon cartell, un cartell molt bo. Dic «hem» perqué, en aquest afer, el COOB'92 hi ha tingut molta influencia. Tothom pot recordar, perqué en el seu moment va sortir ais mitjans de comunicado, que la primera versió deis cartells sotmesos a concurs va ser rebutjada totalment o parcialment, perqué el COOB no estava satisfet de les aportacions deis cartellistes escollits. Aleshores se'ls va donar una segona opció, i en aquesta segona opció va sortir aquest cartell.

no el veig saltant gaire, ni fent natació cada matí. Dic aixó perqué quedi ciar que estem lluny del fanatisme que pot provocar fer un treball sobre alguna cosa amb la qual un se sentí profundament identificat; almenys, per la meva banda, no ha estat aquest el cas.

Aquest és un cartell que, a diferencia del primer, va ser molt poc pensat. Va sortir, com aquell qui diu, d'una manera espontánia. Perqué era el segon, perqué feia una mica de mandra tornar a insistir en una cosa que no havia anat bé, perqué quedava menystemps del que s'havia donat al primer... per una serie de coses. En la meva intervenció faré el procés invers. Jo em considero un profesional amb una actitud relativa, al llarg d'aquests vint anys de treball. Pero ha estat un treball que he fet al revés de com el fan els dissenyadors habitualment, és a dir, un treball prácticament sense métode. Quan aquest cartell va resultar guanyador, em van agafartots els mals. Vaig pensar: «Qué hem fet aquí?». Aleshores hem fet un procés a la inversa d'anar comprovant el que havíem fet, mes o menys com quan féiem aquelles operacions matemátiques quan erem petits, quan no hi havia ordinadors ni calculadores, amb el neguit de comprovar amb unes formules si les operacions prévies estaven ben fetes.

Tot aixó tenia un risc important, sobretot al comencament: des de la distancia que hi havia entre l'organització d'aquests Jocs i jo, havia de treballar amb una imatge que no sabia ben bé quina finalitat tindria; des de la perspectiva d'un ciutadá mes, no sabia com serien, no sé encara com serán aquests Jocs de Barcelona. Davant la necessitat de traduir-los en una fórmula gráfica, podía preguntar-me si serien exactes i eficacos com havien estat els de Munic, si serien delicats i sensibles com els de Seúl, si serien un show dedicat a agradar ais te lespectadors com havia estat el de Los Angeles, si serien d'una fredor sense sal com els de Moscou, etc. Era una veritable incógnita. Segurament, l'única cosa que hi havia de segur era aquest sentiment d'alegria, d'il.lusió, peí fet que al final, a una ciutat com Barcelona, amb tants deutes histories i culturáis, se li reconeixia el dret d'organitzar uns Jocs Olímpics.

Aquest és un procés que m'ha divertit prou. També voldria dir que, en el meu cas, i peí que he vist també en el deis meus companys, d'una manera o d'una altra, el que hem aportat nosaltres en aquesta col.laborado amb els Jocs Olímpics de l'any que ve és professionalitat pero també, i sobretot, entuasiasme.

Aquest entusiasme col.lectiu, manifestat de maneres molt entranyables en el moment de la nominado, aportava aquest primer element positiu, un grau important d'eufória, d'estar assistint a un espectacle, a una festa. Pero no una festa programada pels mitjans de comunicació, per la televisió, sino des del fons del sentir del poblé. En aquest sentit, em va semblar interessant fer un cartell pensant que era bó que l'home, d'una manera genérica, en fos el portagonista. Dic d'una manera genérica perqué al meu cartell hi ha implícit un codi en el qual es pot entendre que els bracos pertanyen ais atletes guanyadors, pero jo pensó que tampoc no hi ha qui pugui desmentir que els bracos poden ser els de la gent que mira l'espectacle esportiu.

Tinc des de fa poc el metge de capcalera, que és un notabilíssim internista, fent ponéncies avisant del risc que comporta per a la salut practicar esport d'una manera intensa, i sobretot esbojarrada, a partir d'una determinada edat. Peí que jo sé d'en Xavier, tampoc ell no és cap gran esportista. El Trias em sembla que tampoc, i el quart responsable deis cartells oficiáis, l'Antoni Tapies, tampoc

A mes a mes, el cartell reuneix en conjunt, i un per un, en cadascun d'aquests bracos, d'aquestes mans, el codi famós, estable i canónic deis colors deis anells olímpics. En aquest cas, també s'ha fet al revés de sempre. Igual que, d'una manera abstracta, els anells olímpics simbolitzen els homes de les diverses races, aquí son els homes o els bracos de les diverses races els que recorden, amb aquests


colors i amb aquesta combinado, l'emblema deis Jocs Olímpics. Així, l'emblema ha passat de ser una entitat abstracta, a ser una entitat eminentment figurativa. Una de les meves ajudants va ser la meva filia. Si ens estávem plantejant un cartell jove, que traduís aquesta euforia col.lectiva generalitzada, euforia a la qual les «¡aies» i també els mes menuts de les famílies es van apuntar de seguida, em va semblar que podía posar aquest joc deis colors fonamentals en mans deis nens, amb aquesta gracia que teñen de combinar colors que un professional a vegades no s'atreveix a combinar. Vaig demanar a la meva filia i a un altre nen que omplissin de colors unes fotocópies amb aqüestes mans, i aleshores, si haguessin vist quines combinacions! Potser a mi no se m'acudirien i a ells sí. L'ordre deis colors es va depurar després, grácies a aquest primer treball d'aquests dos col.laboradors meus. La unitat d'aquests cinc bracos és molt evident, molt necessária. Ara comencem a veure-la, després d'haver intentat comprovar si aquesta idea tenia sentit, per preparar-nos per assistir algún dia a alguna taula rodona com la d'avui, a justificar el que havíem fet. Hem comencat a veure que aquest conjunt de cinc bracos pot teñir una identitat tan forta que, si es divideixen i es deixen sois, un per un també teñen la mateixa capacitat de recordar la idea que construeixen tots cinc. És important veure fins a quin punt aquesta imatge té capacitats cinétiques. Fins a quin punt es pot explotar aquesta imatge des deis mitjans de comunicado áudio-visuals. El camp d'aplicacions d'aquesta imatge s'ha anat obrint. Perqué una cosa és, com deia al comencament, que sigui un bon cartell, i una altra que, perqué fací la fundó que s'espera d'un bon cartell, sigui eficac. No n'hi ha prou que un cartell sigui bo: un cartell ha de ser també eficac, i hi ha dos tipus d'ef icácia. Un és el que entraría dintre de les obligacions i les responsabilitats del dissenyador, i un altre, importantíssím, és el de la difusió i de Pexplotado del cartell. Per reforcar la idea del cartell, entes com a imatge emblemática, característica deis triomfadors a la pista, s'ha vetllat perqué aquests triomfadors

no corresponguessin ni a home ni a dona, ni a un esport per sobre d'un altre. En la immensa majoria deis 28 esports olímpics, els atletes van equipats amb uns distintius al eos, a les carnes i ais peus, pero gairebé mai a les mans -generalment les mans van núes fins al brac-, de manera que unes mans poden servir prácticament per a la majoria d'esports. Pero també poden servir per ais que s'ho están mirant. Un cartell com aquest, vertical, difícilment pot anar encaixat en una superficie com la deis cartells electrónics deis estadis -que son extraordínáriament allargats. Per adaptar-lo a superficies per a les quals, en principi, no ha estat previst, es pot fer una multiplicado deis cartells. La multiplicado afavoreix aquesta idea d'alló que s'anomena, d'una manera joiosa. Familia Olímpica. Entenc que aquesta Familia Olímpica, d'una manera o una altra inclou, en primer lloc, els participante pero també, per extensió, tota la massa d'afeccionats i seguidors que formen veritablement aquesta enorme Familia Olímpica. De manera que aquest cartell té també la possibilitat d'estrendre's fins a l'infinit, de cobrinr i representar gairebé un per un, tota aquesta enorme Familia Olímpica. En aquest procés de veure fins a quin punt el cartell podía resistir les responsabilitats que l'esperaven d'aquí al 92, vam pensar també en aquelles coses que caracteritzen Barcelona, no només des del seu skyline, sino també des de la seva profunditat i varietat creadora. Un deis símbols de Barcelona és Parquitectura de Gaudí i, així mateix, el valor totémic de Parquitectura de Gaudí en general. Vam provar de fer coincidir d'alguna manera la Sagrada Familia amb el nostre cartell, posant una fotografía sobre Patra, amb la qual cosa el nostre cartell no és la Sagrada Familia, ni vol ser la Sagrada Familia, pe ró una vegada fet el cartell, comparat i conf irmat després sobre la Sagrada Familia, veiem que no solament no hi queda malament, sino que s'hi adapta amb una certa organicitat Vam fer la mateixa adaptació amb l'obra d'algun altre deis artistes mes representatius, com Miró i aquesta darrera peca que va fer per a l'Escorxador, «Dona i ocell»'. Repetint diverses vegades l'obra de Miró sobre el nostre cartell, vam aconseguir una visió inédita d'aquesta estatua de la dona i l'ocell, que tampoc no está tan lluny de la


Sagrada Familia i, sobretot, tampoc no está tan lluny del nostre cartell: a algú, espontániament, se li pot acudir dir: «Bé, aquest cartell, aquests colors... semblen del Miró». Ja hem dit que aquests colors son els colors canónics deis anells olímpics, pero també, sí, combinats d'aquesta manera, i posats en aquest ritme, i amb els bracos alts i baixos, poden semblar Miró, i poden semblar Gaudí.

En tot cas, em sembla que aquesta comprovació matemática dona com a resultat un cartell probablement forca barceloní, prou cátala i, en definitiva, pensó que pot servir els interessos complementaris amb la mascota i el símbol, i amb les coses que s'hagin de fer encara per donar mes prestigi, qualitat i notorietat ais Jocs Olímpics del 92.

<


El projecte d'entorn deis Jocs Olímpics

El projecte del look deis Jocs Olímpics de Barcelona'92 té com a principal objectiu vestir aquesta manifestado esportiva i l'entorn on es desenvolupará amb una imatge singular i homogénia, ref lex de la riostra ciutat i la nostra cultura, intentant el máxim grau de comprensió universal. Nosaltres entenem els Jocs Olímpics com una festa, una manifestado esportiva mundial singularitzada per Calta concentrado de persones: esportistes, organitzadors, espectadors, mitjans de comunicado, dirigents, ciutadans, etc. Participants, tots ells, en diverses formes. Quan se'ns va parlar de participar en l'expressió d'imatge deis Jocs Olímpics, ens va espantar una mica la seriositat de la manifestado en si. És evident que la manifestado es redueix, en un percentatge elevadíssim, a l'actuació esportiva. Ara bé, vam pensar que tota aquesta especie de moguda universal al voltant d'una manifestado d'aquest tipus exigia un tractament fonamentalment festiu, perqué Barcelona és un centre ciutadá, un ámbit que rep una llum especial, que té en si un color especial, i que provoca que els barcelonins, la gent que vivim aquí, on es faran els Jocs, tinguem una actitud vital específica. Com he dit abans, l'espectacle fonamental és l'activitat esportiva en si, pero és l'aspecte de participado multitudinaria i variada el que fonamenta la idea de festa. La festa deis Jocs Olímpics s'ha de fondre amb l'entorn on es produeix. Han de ser els Jocs que es faran en un lloc específic, han de ser els Jocs que rebran el suport huma i el suport físic d'aquesta ciutat nostra i d'aquesta gent que som aquí. És evident que fonamentalment aixó ha de dirigir la nostra actuado.

Esteve Agulló Dissenyador de l'entorn deis Jocs

Intentem fer que aquests Jocs, en el seu aspecte general, en la seva participado, en els elements de color, en els elements indicadors, emblemátics o no, inventats o agafats de la tradició, descongestionin de tensió el fet esportiu. Sobretot perqué, malgrat el nostre esforc, evidentment, l'acció fonamental será l'esport, la noticia que comporta batre un récord i la noticia que comporten moltes vegades histories paralel.les referides ais esportistes que hi participen -tots sabem la tensió amb qué es van seguir les curses d'un esportista que havia estat castigat perqué s'havia dopat en els Jocs Olímpics anteriors. Básicament, hem intentat referir-nos a aquests elements emblemátics que per a nosaltres son una constant de festa. Hem intentat transformar-los, per mitjá de l'esquematització, en elements que tinguin una imatge, que tinguin uns components que, encara que no siguin identificables com a tais, siguin reductibles a elements festius en general i que es puguin entendre d'una manera universal. Nosaltres hem fugit del folklore localista. El gran perill era utilitzar aquests elements d'una manera massa directa, i que aixó ens dones un resultat excessivament folklóric. Em refereixo ais elements emblemátics, perqué pensem que serán els que donaran ais Jocs aquest to de festa diferent, de festa nostra, i que, d'alguna manera, marcaran el look o la imatge general deis Jocs. La nostra actuado també és respectuosa amb el que exigeixen els mitjans de comunicació. Nosaltres hem de tractar d'una manera específica alió que anomenem «escenaris de competició», perqué la televisió, tots els mitjans de comunicació, estaran abocats a la noticia i a alió que crea la tensió emocional, i donaran importancia ais Jocs.

Entenent la festa en el sentit mes tradicional i propi, arrelada d'una certa manera a la nostra cultura, hem volgut partir d'elements característics que s'han anat utilitzant des de sempre i, peí vehiMalgrat tot, estem intentant que aquesta macle de l'abstracció i de l'esquematització, aconsenera de tractar els espais escénics de competició guir una unitat d'imatge universalment comprensiguí també una manera lliure, no restringida, sible. Aquí és on comenca el repte, amb la intenció i dintre d'aquesta línia d'intentar treure'n l'excés de serietat, i de donar-hi aquesta intenció de fesnostra de fer que els elements que, d'alguna manera, son significatius per a nosaltres, els elements ta. A aixó ens hi ajuden moltíssim tots els elements de tipus oficial, com pot ser el Cobi o el que históricament han servit per caracterizar les símbol olímpic que ha dissenyat en Josep Maria activitats festives, s'hi reflecteixin d'una manera fidel i directa i siguin el suport d'aquesta voluntat Trias, pero, evidentment, intentarem encara anarnos-en mes cap a aquest vessant d'acte festiu, ja que els Jocs Olímpics es manifestin com a festa.


que hem de subratllar aquesta intenció de treure dramatisme a la situado.

Pensó que, per a nosaltres, sobren les paraules i sobra molta explicació paral.lela. Sí que insistim, pero, que hem sotmés molts apartats del concepte general al concepte de festa, i mes encara al concepte de festa nostra.

La llástima és que no podem ensenyar ¡matges, perqué el projecte s'está desenvolupant encara, i les ¡matges de l'avantprojecte no serveixen perqué se n'han canviat moltíssimes coses. I se n'han canviat moltíssimes coses perqué la col.laboració del departament d'lmatge i Comunicado ha estat molt intel.ligent, molt activa i molt creativa, en aquest sentit.


El disseny del pebeter

A mi em passa el mateix que li passa a l'Esteve Agulló. Hem d'explicar un projecte que encara no está fet, que está en període de desenvolupament. Hi ha, de tota manera, una serie de parámetres que podría comencar a explicar, queja estem agafant com a norma per al desenvolupament d'aquest producte. Us he de parlar d'un projecte del qual fins ara no tenia experiencia, que és el pebeter. Fins ara he dissenyat taxímetres, trens, locomotores, llums, teléfons, mobiliari, maquines, ganivets, llapis, ordinadors, sabates, llibres, motos i cendrers. Pero, de pebeter, cap. Cal dir que jo i la nostra empresa AD estem molt il.lusionats amb aquest encárrec, ja que encaixa perfectament amb la filosofía del nostre equip: disseny i tecnología. El pebeter olímpic té grans dosis d'aquests dos elements. D'una banda, la seva forma ha de ser d'una gran qualítat i potencia, sense demancar utilitat, precisió i funcionament; de l'altra, el component tecnológic h¡ té un pes molt alt perqué ha de resoldre els problemes i donar amb fidelitat les prestacions que definirem. Quan ens van fer l'encárrec, no sabíem ni d'on venia el nom de «pebeter». És el nom deis antics recipients en els quals posaven herbes aromátiques i perfums, anomenats pebets, que es cremaven en un recipient cóncau. El pebet está compost d'herbes aromátiques, encens, mirra i altres substancies aromátiques. Per afrontar el disseny d'aquest artefacte tenim en compte els problemes técnics i tota una serie de valors simbólics i litúrgics que representen i conformen l'esperit olímpic. Els orígens de la flama olímpica s'enfonsen a les arrels de la mitología, de la filosofía grega, encara mes profundament que en la celebrado mateíxa deis Jocs Olímpics. Els Jocs Olímpics eren celebrats en honor de Zeus, el pare deis déus, déu de les tempestes i portador del llamp, que és el primer generador de foc. Hi havia la tradició d'encendre la flama a l'altar de la deessa Hera, que simbolitza l'esperit deis déus grecs.

I Ramón Bigas Dissenyador del pebeter

A partir de la celebració deis Jocs Olímpics, la flama va ser encesa quatre anys a la ciutat d'Olímpia, designada seu permanent deis Jocs antics, que estava situada al peu de l'Olimp, la muntanya on els grecs situaven la residéncia-panteó celestial. L'encesa es feia m¡tjanc.ant un mirall parabólic que concentrava els raigs solars i encenia un combustible líquid. El costum contemporani de transportar la flama olímpica amb una torxa es va implantar ais Jocs de I'XI Olimpíada, celebrada a Berlín l'any 1936. El pare de la idea va ésser el professor alemany Karl Diem; amb aquesta imatge donava espectacularitat ais Jocs i, alhora, aconseguia ressuscitar una simbologia que aplega i ha passat a representar totes les virtuts de l'esperit olímpic. La flama s'inicia a l'Olímpia, on s'encén la torxa, i uns corredors la transportaran fins a Barcelona, en un recorregut ben estudiat. Finalment, el día 25 de juliol de 1992 fará l'entrada a l'estadi Olímpic. Vist el gran valor simbólic i litúrgic que s'atorga a la presencia de la flama olímpica a l'estadi, precedida per tot el ritual del trasllat de la flama auténtica, encesa a Olimpia, amb la torxa olímpica, caldrá teñir en compte una serie de valors simbólics que s'hauran de traduir en les propietats formáis del pebeter. Parlant de la flama, i pensant també en el gran valor simbólic del foc olímpic, considerem que la qualitat de la flama és el primer en qué s'ha de pensar. La flama no pot ésser en cap cas ni un foc d'artifici, ni una bengala, ni un láser, ni cap altre tipus de foc que no sigui el que clássicament entenem per flama. Ha de teñir unes característiques de qualitat quant a les dimensions, el color, el gruix, la densitat, l'abséncia de fums, la visibilitat, etc. El color, ha de ser un vermellós ataronjat, com la flama d'un foc de llenya. A Barcelona, la flama será alimentada per gas natural, subministrat per la Catalana de Gas. Com tots sabem, la flama del gas és blavosa, la qual cosa ens obliga a estudiar un tipus especial de cremadors que permetin aconseguir el color que necessitem. En altres Jocs s'han utilitzat diversos mitjans per aconseguir el color de la flama; ais Jocs de Los Angeles del 84, per exemple, ho van aconseguir barrejant pólvores de tale amb el gas a les canonades.


Estem estudiant la complexitat deis cremadors conjuntament l'equip d'AD, els técnics de Catalana de Gas, i altres companyies estrangeres especialitzades en cremadors.

Per tant, com a primer pas hem decidit que ha d'estar situat per sobre del coronament de l'estadi, en un espai que la visió des de la tribuna d'autoritats abasti un angle de 180 graus.

Creiem que, durant els quinze dies de la durada deis Jocs, aquesta flama no s'ha de veure sois des de l'interior de l'estadi, sino també des de tota la ciutat de Barcelona. Estem treballant amb la hipótesi que el foc, al pebeter, faci una aleada d'uns tres metres, cosa que aproximadament comportará un consum de gas de 30.000 metres cúbics.

Tenim en compte que la seva situació sigui harmónica amb l'edifici de l'estadi, vist des de l'interior i des de l'exterior, i consíderem al mateix temps que el coronament de l'estadi té un perfil especial, singularitzat per la torre sobre la tribuna, la coberta de la tribuna, el ramat de la porta de la Marató, i els marcadors i pantalles que está previst de sítuar-hi.

El pebeter própiament dit, el suport del foc olímpic, haurá de fer que la flama siguí una imatge fortament actual. Haurá de teñir una concepció clássica, un esperit mediterrani, i també haurá de representar, amb el seu aspeóte, una ciutat que ha apostat peí disseny i peí futur. Haurá de contenir en si mateix valors formáis i emblemátícs suficients per reconeixer-lo entre tots els altres pebeters que s'han construít per ais Jocs anteriors i haurá de dialogar, encara que per contrast, amb l'esperit neoelássie de l'edifici de l'estadi.

En una primera observado superficial, sembla natural la col.locado del foc olímpic del pebeter a la torre de la facana principal que es va construir el 1929, quan s'optava, amb ¡Musió, pels Jocs Olímpics del 36. Aquesta torre té una escala urbana molt singular, per tal com és visible des de molts punts de la ciutat, pero aquesta situació no és válida en actualment perqué contradiu les normes olímpiques -no és visible des de la tribuna principal, que li queda al darrera.

Els materials amb qué treballem en aquests moments, que son essencialment metal.lies, també hauran de donar una imatge de solidesa i el pebeter ha de convertir-se en un objecte que, en aquests moments, només podem descriure com a mediterrani.

Ais Jocs Mediterranis es va instal.lar una especie de font que substituía el foc de les Olimpiades, a sobre mateix del rellotge de la porta de la Marató. També hem descartat aquesta situació perqué ens semblava que es podía convertir en una especie de mona de Pasqua.

Lógicament, estará constituit per un recipient que amagará els cremadors, una columna de suport que amagará la conducció del gas, els aparells accessoris en garantirán l'encesa, sense cap risc, i es mantindrá el foc olímpic nit i dia.

Considerant que l'estadi olímpic está al límit de la mínima cabuda que demana el Comité Olímpic Internacional i coneixent també els problemes que aixó ha causat, és contraproduent instal.lar el pebeter en zones que hipotequin o posín en perill l'ocupació de seients.

Respecte a la ubicació del pebeter, en la primera análisi que hem fet amb l'equip d'AD sobre l'entorn hem considerat una serie de factors que la condicionen. Perqué la flama olímpica es vegi des de la ciutat de Barcelona -condició que creiem básica-, hauria de sobrepassar el perímetre superior de l'estadi. Considerant la visió des de l'interior de l'estadi, caldrá que el pebeter siguí víst perfectament peí nombre d'espectadors mes gran possible, especiaIment des de la tribuna d'autoritats, tenint en compte que el moment de l'encesa tindrá una forta cárrega emocional.

Hem considerat també els eixos urbanístics tracats de l'Anella Olímpica i els eixos urbanístics de Barcelona. Tot plegat va apuntant a situar el pebeter prop de la porta de la Marató. La proposta, dones, és de situar el pebeter a un costat o a l'altre del castellet que forma el coronament de la porta de la Marató. Posar-lo aquí té l'avantatge de la bona visió que en tindríem des de la ciutat, i també que permet una bona visió filmada i fotografiada, perqué sempre está d'esquena al sol. Un altre argument que ens sembla de pés és que estará emmarcada, en l'acte de la


inauguració, per l'escenari dissenyat per Alfred Arribas. Casualment, també la canonada de gas natural passa per davant de la porta de la Marató.

Finalment, només ens faltava analitzar, i aixó és el que fem ara, l'estudi climatológic de Barcelona realitzat per l'lnstitut Nacional de Meteorología, per adequar el pebeter a les condícíons de vent, calor, humitat, pluja i temperatura.


Les cerimónies olímpiques

Manuel Huerga i Josep Sol Ovideo Bassat Sports

Manuel Huerga

Josep Sol

Es va rebre l'encárrec de concebre, produir i realitzar unes cerimónies olímpiques. En aquest país no havia passat mai i, pertant, la primera cosa que vam teñir en compte és que havíem de ser molt prudents a l'hora de crear l'equip. Tothom deu estar d'acord que és imprescindible comptar amb l'experiéncia de qui ha fet anteriorment cerimónies olímpiques. En aquest sentit vam comptar amb el productor de les cerimónies de Los Angeles, el senyor Reed Beelch, i la seva incorporado ha estat básica per saber com es planifica un treball de producció d'aquest tipus.

El que m'agradaria és poder explicar el guió de les cerimónies que tenim preparat, per poder escoltar les seves critiques i els seus comentaris, pero és evident que aixó no es pot fer perqué el tema del guió és secret, i no podem explicar-ne absolutament res.

El mes important era teñir en compte que una cerimónia olímpica a Barcelona, evidentment, no pot ser igual que una cerimónia olímpica a Los Angeles o a Seül -per posar els exemples mes recents-, per diverses raons: Los Angeles és a Hollywood i, pertant, té una experiencia en el món de l'espectacle amb la qual no podem competir. D'altra banda, Seül té una riquesa de folklore que no és equiparable a la riostra, i també té un sentit de l'anonimat en l'espectacle que nosaltres tampoc no tenim. Considerem que la diferencia que hi ha entre Catalunya i, per exemple, Seül i Los Angeles, és potser la individualitat i la gran quantitat d'artistes per metre quadrat de qué disposem en aquest país. Un altre deis elements que també hem de teñir en compte és la presencia de la televisió. Nosaltres, des del principi, hem pensat que aquest espectacle no només era per ais seixanta o setanta mil espectadora que ho veurien físicament a l'estadi, sino que, en tot moment, hem tingut present que aixó ho veurien tres mil cinc-cents milions d'espectadors i que, per tant, el tipus d'espectacle, el tipus de ritme, el tipus de música, el tipus de llenguatge que havíem d'utilitzar havia de teñir molt en compte aquest factor.

Jo volia fer una matisació dient que les cerimónies no son un espot publicitari d'Espanya. És evident que la cerimónia, si té éxit en el món, pot contribuir a crear una imatge lúdica del nostre país perqué, en el fons, el que fem és un espectacle, un acte cultural importantíssim per la repercussió que té en els mitjans de comunicació. Els publicitaris poden considerar que, finalment, les cerimónies poden produir un efecte publicitari per a Espanya, pero nosaltres el que volem reflectir és l'expressió del millor que el nostre país pot oferir al món en el camp cultural. Aixó és el que hem fet. El nostre projecte actualment ha superat la fase teórica. Nosaltres vam participar en un concurs amb altres empreses. Vam guanyar aquest concurs amb un guió que vam plantejar al COOB. Aquest guió ha estat presentat al COOB, s'ha aprovat, i també ha estat aprovat peí COI. En aquest moment estem entrant en la práctica del projecte, és a dir, hem comencat la pre-producció, amb la dificultat de fer un espectacle en un estadi olímpic, a les sis o a les vuit de la tarda. La cerimónia d'inauguració será a les vuit de la tarda; molt millor per a Barcelona, perqué a les sis fa una calor insuportable i, a mes, tindrem l'hora mágica, l'hora mes bonica del dia, per al moment mes emblemátic: el moment de l'encesa de la flama.


U esponsor! tzació deis Jocs Olímpics

Antón i Rossich Director comercial, COOB'92

Suposo que, básicament, els Jocs Olímpics s'organitzen per fer una promoció de la ciutat de Barcelona a tot el món. Evidentment, organitzar uns Jocs Olímpics és molt car; nosaltres tenim un pressupost, com a Comité Organizador, d'uns 140.000 milions de pessetes, i hem d'utilitzar tot el que tenim al nostre abast per generar ingressos que cobreixin aquest pressupost de despeses.

Aquesta vinculació de la imatge de les empreses amb els Jocs es concreta en la utilització d'uns símbols. Aquests símbols son el logotip i t o t el seu desenvolupament -que son els pictogrames-, la mascota, amb t o t el el seu desenvolupament, i, d'altra banda, el lema, que és «Amics per sempre».

La utilització d'aquests símbols per part de les empreses patrocinadores és mes important que en D'on provenen els ingressos del COOB? D'una ban- qualsevol altre esdeveniment esportiu. S'ha de da, de la venda de l'espectacle que les competicions teñir en compte que els Jocs Olímpics és Túnica competició esportiva en qué, en el recinte de comesportives en si mateixes constitueixen. Els Jocs es petició, dintre de l'estadi, está prohibida la publipoden veure en directe, amb la qual cosa els ingrescitat estática. La Carta Olímpica exigeix que tot sos provenen de la venda d'entrades, o es poden se l'interior de l'estadi estigui net de presencia de guir des de casa, i els ingressos provenen deis drets marques comerciáis. Les úniques marques que tede televisió. ñen presencia dintre les instal.lacions son les cinc Una altra font d'ingressos molt important éstota la anelles i els símbols del Comité Organitzador. qüestió de patrocinis i llicéncies, que no és cap altra Evidentment, si hi hagués publicitat estática, cosa que cobrar per l'interés que teñen les empreses aqüestes empreses que patrocinen els Jocs hi tini els productes a vincular-se ais Jocs Olímpics de drien dret, i el públic la veuria directament o a traBarcelona. vés de les imatges de televisió. Per qué aqüestes empreses es volen vincular ais Com que aixó no és així i aqüestes empreses han Jocs de Barcelona? Perqué els Jocs en si, históricade donar a conéixer la seva vinculació ais Jocs per ment, s'associen a una serie de valors; pero també mitjá de la seva propia publicitat -la que fan habiperqué els Jocs de Barcelona afegiran una personatualment-, necessiten una serie de símbols. Neceslitat propia a aquesta imatge histórica deis Jocs siten símbols que siguin atractius, diferents i fácils Olímpics. de reconéixer, de manera que, quan ells els utilitzin, la persona que rep el misatge sápiga que Per qué les empreses volen vincular-se a aquests valors o aquesta imatge deis Jocs Olímpics? Cada una aquella empresa está vinculada ais Jocs. El que nosaltres venem és la possibilitat d'associar-se a uns té la seva propia estrategia, corporativa o de venda conceptes i uns valors. del producte. Creuen que aquesta vinculació els ajudará a diferenciar el seu producte del deis competidors i els ajudará a comunicar millor les virtuts, els En la qüestió deis símbols hi ha una cosa molt important: tenim una cosa concreta, que son els atributs d'aquest producte que volen transmetre. símbols, i aquests símbols han d'estar ben protegits. Nosaltres n'hem de teñir la propietat, i aquesCom es creará la personalitat deis Jocs de Barcelota propietat ha d'estar ben protegida. Si no fos na? D'una banda, es creará per la personalitat de la així, nosaltres, en el moment de vendré, no podríciutat mateixa. D'altra banda, per la comunicació em transmetre la propietat de res ni la possibilitat que en faci el Comité Organitzador, del qual som d'utilitzar res. Nosaltres tenim el copyright deis responsables les persones de la Divisió d'lmatge símbols. Els tenim registrats aquí, a Espanya, i ais i Comunicació. Aquesta personalitat es creará per paTsos mes importants, com a marques de totes les mitjá d'una comunicació gráfica, visual, escrita classes, i estem adherits ais convenís internacionals 0 oral, i amb uns símbols: el logotip, la mascota, els de protecció de les marques. pictogrames, el póster oficial, la pel.lícula oficial 1 tota una serie de material de promoció. Tot d'alTambé és important una ¡nnovació que hem fet guna manera, estará influít per un concepte que -que jo sápiga, no s'havia fet mai-: les empreses haurá creat la divisió d'lmatge i Comunicació del patrocinadores poden personalitzar els símbols... Comité Organitzador.


El COOB ha donat l'opció de crear el seu propi Cobi corporatiu a les empreses patrocinadores, de manera que la gent pugui relacionar la imatge coneguda de la mascota deis Jocs amb l'activitat d'aquesta empresa. Aixó ha estat molt ben acceptat, i contribueix al fet que aquest símbol, a diferencia deis que han estat mascotes de Jocs anteriors o d'altres esdeveniments esportius o culturáis, siguí viu. Fins i tot a mi mateix, de vegades, em resulta difícil saber quina és la mascota oficial. Si ara em preguntessin quin és el Cobi oficial, entre tots els que hi ha, em costaría de respondre, tot i que n'hi ha un que és l'oficial. L'important és que la gent identifica el personatge mes que no pas una forma concreta, com passava, per exemple, a Los Angeles. Aixó també s'ha fet amb el logotip. Les empreses han tingut la possibilitat de crear el que nosaltres anomenem el «logotip compost» o el composite-logo, és a dir, les empreses poden crear un logotip en el qual aparegui el logotip habitual de l'empresa conjuntament amb el deis Jocs dissenyat per Trias. També és molt important la supervisió de l'ús que fan de les nostres marques les empreses patrocinadores, que inverteixen grans quantitats de diners parlant deis Jocs de Barcelona utilitzant aquests símbols. S'ha de pensar que la inversió que faran aqüestes empreses autoritzades és infinitament mes alta que la del Comité Organitzador. Si nosaltres els deixéssim que utilitzessin aquests símbols de la manera que els plagues, és segur que en un termini de dos o tres anys, que és el període durant el qual s'utilitzen, els símbols s'haurien desvirtuat. El Comité Organizador aprova, abans que es faci servir, tot el material publicitari i de promoció relacionat amb el patrocini deis Jocs que fan aqüestes empreses. D'una manera molt rápida, perqué és una cosa de la qual ja s'ha parlat molt, parlaré del pía comercial deis Jocs Olímpics de Barcelona. Aquest pía comercial es basa en una serie de principis generáis. Vam decidir que hi havia d'haver un nombre limitat d'empreses que col.laboressin amb els Jocs i que tinguessin el dret d'utilitzar els nostres símbols. Es donava l'exclusivitat per una categoría de producte, per un territori i per un període

de temps determinat, que va des del moment que es signa el contráete fins al 31 de desembre del 92, a Espanya, i fins just l'endemá de la cerimónia de cloenda deis Jocs de Barcelona fora d'Espanya. Vam decidir, també, que havíem d'informar totes les empreses importants de cada sector. Des d'un punt de vista polític, no podíem correr el risc que una empresa important, amb possibilitat de ser patrocinadora deis Jocs de Barcelona, no n'estigués informada i no tingues l'oportunitat de fer la seva oferta. Vam establir una contribució mínima per cada categoría de producte, perqué les dimensions de l'economia d'Espanya, desgraciadament, en alguns casos no permet que per a certs sectors hi hagi mes d'una empresa amb potencial suficient per ser patrocinadora. El fet de no poder generar competencia en un sector determinat ens hauria fet baixar el preu. Per aixó vam establir uns mínims. L'aportació que es feia al Comité Organitzador podía ser en metal.lie o en especie amb productes o amb servéis. Si l'aportació es feia amb productes o servéis, prevalía la garantía técnica del producte. El nostre objectiu principal és organitzar uns Jocs Olímpics fantástics i, pertant, no estem disposats a sacrificar l'éxit deis Jocs Olímpics per generar mes recursos. O sigui que, sempre que empreses estiguin disposades a fer una aportado d'aquest tipus, les divisions usuáries del COOB han de certificar que aquests productes i servéis compleixen els requerimentstécnics mínims necessaris. Vam establir diverses formes de col.laborar amb els Jocs: soci col.laborador, patrocinador, proveídor, material esportiu i llicéncia. Aqüestes categories es van dissenyar tenint en compte el que demanava el mercat. Els socis son grans corporacions que col.laboren amb el Comité Organitzador en árees que son vitáis per a l'organització deis Jocs i que, des d'un punt de vista d'estratégia corporativa, volen donar a conéixer que están realment involucrats en l'organització. L'aportació mínima que vam establir, en aquest cas, és de 2.500 milions de pessetes.


Els patrocinadors son, básicament, empreses de productes de consum, amb grans inversions ais mitjans de comunicado massius, en publicitat i promoció. L'aportació mínima que es va establir per ais patrocinadors és de 600 milions de pessetes. La categoría de proveidors anava destinada básicament a empreses industriáis i técniques. L'interés principal d'aquestes empreses era poder comunicar a la seva clientela potencial, per mitjá d'una comunicació limitada -com per exemple revistes professionals, catálegs, o el fet de dir-ho personalment- que el seu producte s'utilitzava ais Jocs. L'aportació mínima per ais proveídors és de 150 milions. La quarta categoría és la del material esportiu, que és un proveíment una mica especial perqué l'homologació del producte es fa conjuntament entre el Comité Organitzador i la federado corresponent. En aquesta categoría no es permetia establir uns mínims, ja que hi ha grans diferencies entre els tipus de producte. No és el mateix el centre d'entrenament, que costa centenars de milíons de pessetes, que una empresa que ens proveeix de xarxes o deis suros que hi ha a les piscines per separar els diferents carrils de competició. Fínalment, la llicéncia correspon a la utilització deis nostres símbols sobre un producte anónim, sobre el qual no apareix la marca del fabricant. Evídentment, en algún lloc del producte sí que hi surt el fabricant, perqué hi ha de sortir, pero no se'n pot derivar en cap moment una vinculació de patrocini entre l'empresa llicenciatária i els símbols de Barcelona. És important que sigui una empresa que garanteixi una qualitat i una distribució d'aquest producte perqué, evidentment, la venda está en relació directa amb la quantitat de punts de venda on es pot trobar el producte en qüestió. Les contraprestacions que nosaltres donem a les empreses que col.laboren amb els Jocs son diferents segons el tipus de categoría, pero, generalitzant, donem l'exclusivitat en la categoría del producte, la possibilitat d'utilització de les nostres marques -el logotip, la mascota i la denominació-, la prioritat en la compra d'espais publicitaris durant les retransmissions deis Jocs a televisió i la possibilitat d'acollir-se a la llei de beneficis fiscals, aprovada el maig del 88. Els dos principáis bene-

ficis d'aquesta llei son que el 15% de l'aportació que es fa al COOB és deduTble directament de la quota líquida de l'impost de societats, i que també el 15% de la inversió publicitaria, en promoció i publicitat, que el COOB consíderi que ajuda a promocionar els Jocs de Barcelona, també és deduíble directament de la quota líquida de l'impost de socíetats. Finalment, poden comptar amb l'anomenat paquet d'acolliment, que és la prioritat que teñen aqüestes empreses per comprar entrades, per teñir allotjament ais hotels oficiáis, per teñir acreditacions, concessions, etc. Des del punt de vista internacional és mes complicat, perqué la Carta Olímpica, en la seva regla 53 -o potser ara aquesta regla és la 51-, ens obliga que, sempre que una empresa vulgui utilitzar els nostres símbols en un altre país, a un acord previ amb el Comité Olímpic Nacional de cada país. Tot el que és internacional es vehicula a través d'una serie de programes, un deis quals és el «Top Dos», per ais patrocinadors que teñen l'exclusiva mundial. També tenim acords bilaterals amb el Comité Olímpic americá, amb el japonés i amb Franca -els dos primers perqué son els dos mercats mes importants, i Franca perqué, com que hi ha els Jocs d'Hivern, té una problemática especial. També hi ha totes les extensions internacionals d'espónsors que tenim a Espanya, que están interessats a utilitzar els nostres símbols a l'estranger, i també hi ha acords individuáis amb empreses concretes, de paísos concrets. La situació actual és que tenim 119 empreses que col.laboren amb els Jocs: vuit socis col.laboradors, dotze patrocinadors mundials, dotze patrocinadors locáis, vint proveídors, catorze empreses proveídores de material esportiu i cinquanta-tres llicenciataris. La xifra que fins ara s'ha recollit és de 47.000 milions de pessetes. Voldria acabar dient que el primer objectiu del pía de col.laboració d'empreses és generar recursos per al financament deis Jocs, del Comité Organitzador del Jocs. Pero també hi ha dos beneficis que per al Comité Organitzador son molt ¡mportants: - Un és la promoció deis Jocs per mitjá de les fortes inversions en publicitat que fan aqüestes empreses per Huir la seva col.laboració amb els Jocs


Olimpios de Barcelona. Aixó, evidentment, reverteix en benefici del Comité Organitzador. -Un altre benefici és que ajuden a millorar el prestigi del Comité Organitzador. A les persones que treballem al Comité se'ns qüestiona permanentment, i ha de ser així, perqué nosaltres no demostrarem que sóm capacos d'organitzar els Jocs Olimpios que volen els ciutadans de Barcelona fins després deis Jocs. Amb la participado d'aquestes empreses, la gent es tranquil.litza una mica mes.

-

Ells diuen: «Si la IBM és la responsable de la informática deis Jocs, segur que sortiran bé», perqué la IBM ja fa molts anys que demostra que ho sap fer, i la gent pensa que aquesta empresa no está disposada a arriscar el seu prestigi fent les coses malament. La IBM tranquil.litza sobre la qüestió de la tecnología informática, Volkswagen-Audi tranquillitza peí que fa al transport, Xerox per les publicacions, etc. La gent deu pensar que, si totes aqüestes empreses es juguen el seu prestigi amb el Comité, deu ser perqué no ho fan gaire malament.


CONFERENCIA VE

\-

<JJÜV MJ


Conferencia de cloenda

Joan Gu'rtart i Agell

Conseller de Cultura, Generalitat de Catalunya

L'encontre entre homes i dones, a redós d'un esdeveniment esportiu, és també l'encontre de diversos pobles i cultures. I en dir aqüestes dues Vull agrair, en primer lloc, l'amabilitat del Centre d'Estudis Olímpics de convidar-me a fer aquesta con- darreres paraules vull remarcar la importancia que per ais catalans té aquesta dimensió deis Jocs ferencia de cloenda del Simposi Internacional sobre Olímpics, precisament perqué a nosaltres el fet els Jocs Olímpics, Comunicació i Intercanvis Culturáis. cultural ens identifica com a poblé i perqué, des És un fet evident que els Jocs Olímpics han esde- de l'adveniment de la democracia i amb la recuperado de les nostres institucions, els catalans ens vingut una de les máximes manifestacions no sois várem proposar com a objectiu prioritari la reesportives sino també culturáis, d'engá que de la construcció d'un país, d'una Mengua i d'una cultumá de Pierre de Fredy, baró de Coubertin, es resra que havia estat objecte de sistemática persetabliren aquests jocs el 1896 a Atenes. cució duranttota la dictadura. Pero amb els Jocs no es pretén fomentar només La mateixa creació del Centre d'Estudis Olímpics una noble competició esportiva, sino també un és un exemple mes de la preocupado deis catalans esperit de fraternitat entre els pobles. Aquest per tot el que fa referencia a la dimensió cultural. esperit, l'anomenat esperit olímpic, és el veritable rerafons que es concreta en aquests encontres Pero, de la mateixa manera que l'organització esportius, els quals esdevenen punt de contacte i els Jocs Olímpics mateixos han evolucionat en de persones i nacions de tot el món i, per tant, aquest segle, també les maneres de manifestar-se constitueixen un esdeveniment d'una magnitud la dimensió cultural amb motiu deis Jocs Olímpics i d'una transcendencia inigualables. han evolucionat. El baró de Coubertin, pedagog, amb una clara acLa dimensió cultural és una aspecte inherent a titud de difondre i de promoure un esperit fraterl'esperit deis Jocs, com també ho era en l'época nal, i decidit impulsor de Pesport, va saber veure clássica, per no caure en el simple cuite al eos l'exemple de les Olimpiades del món clássic i va i procurar així a través de l'esport un mitjá per voler restablir els Jocs que les precedien. Coubertin educar l'individu en els valors de la civilitat i, per feia cert alió que un altre compatriota seu, l'escriptant, de culturització. Per aixó, no deixa de ser tor Romain Rolland, afirma : «L'esperit que sorgeix important la manera com aquesta dimensió cultudeis segles, perdura segles». Un esperit que no és ral es manifesta, sobretot si tenim en compte les altre que el de la revalorització de la civilitat. possibilitats i l'impacte mediátic deis mitjans de comunicació i el seu abast. Si he volgut parlar de l'esperit olímpic és perqué ha de ser precisament aquest esperit de fraternitat D'aquí ve, dones, la necessitat de saber com la nosentre els pobles i les nacions el que ens ha de menar tra realrtat cultural es manifesta i, per tant, com ha a fer qualsevol consideració sobre Polimpisme. Alde ser present en els Jocs de Barcelona de l'any 1992. trament, la nostra contribució seria pobra i fins mesquina si entenguéssim només la celebrado d'uns Des del mateix moment que Barcelona, la capiJocs com una excusa o un pretext per a mes actuatal de Catalunya, obtingué la nominació deis Jocs cions en el terreny esportiu o en el cultural. Olímpics, el govern de la Generalitat va manifestar el seu interés perqué la presencia de la cultura i de El tema del simposi no és, segons el meu parer, la Mengua catalana en el decurs deis Jocs fos una gens atzarós ni graturt, i respon clarament a la realitat. Una realitat efectiva i no testimonial. Penvoluntat d'aprofundir en aquest esperit olímpic. sem que els Jocs permeten reblar la vocació de CaSi els Jocs que es celebraran a Barcelona l'any vitalunya de ser present culturalment a nivell internent suposen una renovació de la flama olímpica nacional i de rebre els influxos positius de les ali una altra trobada d'homes i dones d'arréu del tres cultures. Aixó sol respon també al que, si m'ho món, és bo saber com es produirá aquesta nova permeten, és un deis principáis eixos d'actuació trobada al nostre país. Distingides senyores i distingits senyors:


del departament de Cultura de la Generalitat: la interrelació i la internacionalització de la cultura catalana (amb dos vessants: la projecció de la riostra cultura i el seu carácter amatent i receptiu de tot el que es fa a la resta del món). Óbviament, dones, per la magnitud de l'esdeveniment que suposen els Jocs, no podíem deixar-lo passar frívolament i veure-hi només l'aspecte de competido esportiva. Per al govern de la Generalitat i per a tots els catalans és molt ¡mportant la presencia efectiva de la Mengua catalana i la seva oficialitat en aquesta Olimpíada. És lógic que, de la mateixa manera que a cada país que s'nan celebrat Jocs Olímpics la Mengua propia ha estat oficial, també a Catalunya la seva Mengua propia havia de ser-ho. També els signes d'identitat han de ser presents ais Jocs. Aixó darrer, no pas amb la intenció de fer deis Jocs un mostrari de trets caracteritzadors de la nostra nacionalitat i de la nostra cultura (aixó seria contrari a la mateixa esséncia deis Jocs, com he dit al comencament, i en resultaría una instrumentalització), sino de manifestar-nos d'una manera natural. És a dir, com en tot país que gaudeix d'una cultura en situació de normalitat. Si m'ho permeten, m'agradaria matisar aquest aspecte. En parlar de cultura normalitzada o manifestada de manera natural vull expressar senzillament el que cree que ha de ser l'actitud deis organitzadors deis diversos actes a redós deis Jocs (artes d'obertura i de cloenda, per exemple, que son seguits per milers de milions de persones d'arreu del món). Aquest comportament ha de ser amatent a Pefectivitat de l'impacte, i de la imatge mateixa que es tingui de Barcelona i del nostre país, i per tant ha de ser coherent amb les seves realitats. O'altra manera, resultaría frustrant. Quan Barcelona rep l'honor de l'organització deis Jocs de 1992, evidentment aquest honor el reben tots els barcelonins i barcelonines, pero també, i aixó és una realitat que es demostra en totes les Olimpiades celebrades de l'era moderna, l'honor es fa extensiu a tot el país, i mes quan la ciutat organitzadora de l'Olimpíada n'és la capital. És així, dones, que no és agosarat afirmar que aquests Jocs son un honor i son bons per a Barce-

lona -cree que no cal insistir sobre aixó- pero que també son un honor i son altament significatius per a tot Catalunya, i per a Espanya. D'altra banda, cal recordar com aquests Jocs son altament viscuts per la nostra societat i, per tant cal que tota la societat civil, no només l'esportiva (que n'és una part i en aquesta ocasió n'esdevé bandera), s'hi sentí realment identificada i representada. Cree sensat dir que, des de les nostres responsabilitats publiques, tant des de l'organització del Jocs com des del govern de la Generalitat, tenim el deure i l'obligació de fer realitat aquesta participado ciutadana i social del país sense, evidentment dirigismes, és a dir, facilitant-ne la participado. És per aixó que, malgrat que el principal protagonista de l'organització deis Jocs Olímpics és la ciutat de Barcelona, també el govern de Catalunya hi ha volgut prendre part activa col.laborant des del principi en l'esdeveniment. Primer amb la incorporado i col.laborado institucional a l'Olimpíada Cultural, aportant-hi projectes a mes deis recursos humans i económics. Vostés teñen coneixement de moltes de les activitats previstes en la programació de l'Olimpíada Cultural: la gran exposició dedicada al Modernisme, moment realment álgid de la nostra historia i del nostre present cultural mereixedor d'aquesta gran antología, que la Generalitat complementará amb dues exposicions mes, de la mateixa importancia dedicades a l'art medieval i a l'art contemporani. M'hi referiré mes endavant. Per la seva importancia, vull destacar també la celebració deis Festivals de Tardor de Barcelona. També el 1992, l'any deis Jocs, la nostra col.laborado amb OCSA continuará amb la participado del Centre Dramátic de la Generalitat en la programació de teatre, o bé en la celebració del Festival d'Esports Autóctons. Així, dones, i fent-ne una síntesi, la nostra actuado, tant peí que fa a la col.laborado amb OCSA com a les íniciatives del govern, es resumeix en dues árees importants:


1. Fer efectiva la presencia de la realitat cultural catalana, amb la seva especificitat, amb una amplia oferta cultural (també d'imatge, pero no només d'imatge).

Tot aixó, és ciar, d'acord amb els principis generáis d'actuació i col.laborado institucional, i amb una actitud no intervencionista o dirigista.

2. Garantir la presencia de la Mengua catalana ais Jocs Olímpics.

1. Fer efectiva la presencia cultural catalana, amb la seva especifícitaL Es tracta d'oferir diverses activitats culturáis que Peí que fa a la mostra d'art contemporani, es donin ais visitants una imatge de la realitat cultutracta d'una exposició d'obres d'artistes catalans ral del nostre país. En aquest apartat em referiré de tots els camps de prestigi reconegut; tenim la en primer lloc, per la seva importancia, al conjunt ¡mmensa sort de tenir-ne molts. d'onze exposicions sobre l'art medieval a Catalunya que ha estat una iniciativa del departament En aqüestes exposicions conflueixen art, cultura, de Cultura amb motiu deis Jocs Olímpics, que és historia i realitat del nostre país, i així, tant els el complement de les dues exposicions esmentavisitants com la gent del país gaudirá d'una magdes abans. na oportunitat per a resseguir diversos moments importants del nostre país. Aquesta mostra que será variada quant ais teUn cop mes, vull deixar constancia de la col.labomes i es dura a terme en diversos llocs, compren ració institucional i de la col.laborado, també, de un llarg període de la historia del nostre país. l'Església en la realització d'aquests grans projectes. Els diferents ámbits abordats per aquest conjunt Em referiré ara a un sector molt específic de la d'exposicions son: nostra cultura, que entronca molt directament - cerámica i arts decoratives amb la nostra societat civil: els parlaré de la cultu- mobiliari ra popular i els Jocs Olímpics, ja que entenc que és - orfebrería un aspecte en el qual s'ha aprofundit poc i peí - teixits i indumentaria qual nosaltres tenim molt d'interés, tot i que les - numismática iniciatives que es prenguin en aquest terreny no - incunables, códexs miniats, miniatures son del Departament de Cultura. i manuscrits - escultura medieval: románica i gótica Em consta que la major part deis ámbits de la cul- pintura románica sobre taula tura popular han presentat projectes de participado - pintura gótica. en el COOB i en I' Olimpíada Cultural. Aquests projectes, que també han estat comunicats al departaAlhora, s'ha tingut cura en l'elecció deis llocs de l'exposició, de manera que el mateix entorn en fos ment de Cultura de la Generalitat, son uns projectes ambiciosos, i no em refereixo a iniciatives aillades escenari i part. D'aquesta manera, els faré esment 0 a sectors reduíts, sino a iniciatives generáis que d'algunes de les seus, com el Saló del Tinell i la abasten tot un ámbit de cultura popular; s'estan capella de Santa Ágata, la Pia Almoina, les Reíais elaborant en aquests moments, i el departament Drassanes, l'església de Sant Pau del Camp, Santa de Cultura els segueix amb atenció. Parlo deis casMaria del Mar o la catedral de Girona. tells, els gegants, els capgrossos, els balls i danses tradicionals, els diables, el bestiari de cartró-pedra No els faré una relació de peces o objectes d'art que s'exposaran. En tot cas, vull remarcar el carácter 1 de foc, els grups de música tradicional, d'esbarts, general d'aquest conjunt d'exposicions que il.lustra- les sardanes i tants altres costums i festivitats difícilment etiquetables. ran en uns mares incomparables unes obres i unes peces d'incalculable valor, de les époques álgides del nostre passat cultural, que son el románic i el gótic.


L'interés per remarcar aquest aspecte no és altre que el de palesar que tots aquests projectes de cultura popular relacionats amb els Jocs a qué he al.ludit son impulsats per uns sectors que demostren que es tracta d'unes inciatives altament participatives i representatives de tot el món de la nostra cultura popular i, en conseqüéncia, de la nostra societat civil. Els parlo d'aquests projectes, básicament per la sensibilitat i l'interés que desperta en el departament de Cultura del món de la cultura popular. Pero, també, per la seva seritat.

Recentment van ser publicades unes afirmacions de l'alcalde de Barcelona amb motiu de la trobada castellera de les festes decennals de la Candela de Valls, segons les quals el fet casteller será present en la cerimónia inaugural deis Jocs Olímpics. Si aixó es confirmes, no hi ha dubte que es tractaria d'una bona noticia. Pero, tot i que restem a l'espera de la conf irmació d'aquesta noticia per poder-la celebrar, des del Departament de Cultura seguim pensant amb interés de quina manera es podrá fer efectiva la participado d'altres ámbits de la nostra cultura popular.

2. Garantir la presencia efectiva i Tus de la Ilengua catalana Una de les primeres inquietuds del govern de la Generalitat en relació amb els Jocs Olímpics va ser garantir la presencia de la Mengua catalana, com a propia del país, en la celebració d'aquests.

i deis intérprets. El COOB'92 és qui coordina el programa, i la direcció general de Política Lingüística hi aporta els materials didáctics per a la realització d'aquests cursos.

En aquest sentit, el departament de Cultura i el COOB'92 ja el 1987 van encetar la col.laborado amb l'estudi «La Ilengua i els Jocs Olímpics», amb l'objectiu de conéixer el tractament de les Mengües en les edicions anteriors deis Jocs Olímpics i elaborar així una proposta per a Barcelona'92, estudi que ja ha estat publicat.

- Es compleixen acords peí que fa a la cooficialitat de les quatre Mengües, tant en les publicacions del COOB'92 com en els servéis d'interpretació.

- S'estableix un programa d'intercanvi amb estudiants d'universitats europees per a la formació i el perfeccionament linguüístic deis traductors

Cree que és important remarcar la bona col.laboració institucional en l'aspecte lingüístic, que es materialitza en la bona consecució deis objectius

En aquests moments, després de les darreres reunions tingudes amb representants del COOB, s'ha comprovat, amb satisfacció per ambdues parts, l'evolució favorable d'aquest conveni. Especialment En aquesta mateixa línia, el 29 de gener de 1988 peí que fa a l'ús de les quatre Ñengues oficiáis: cátaes va signar un conveni relatiu a aquests temes lin- la, castellá, francés, anglés, en les comunicacions internes i externes del COOB. De forma molt espegüístics entre ambdues institucions, i també amb cial, es valora l'aplicació del criteri lingüístic esmenla Universitat Autónoma de Barcelona. tat en les publicacions, en els cartells oficiáis, en el Es va signar un nou conveni el 17 d'abril de 1989, programa Alcatel d'informació ais mrtjans de comunicado i en altres elements informatius. entre el COOB'92 i el departament de Cultura, que finirá amb l'acabament deis Jocs. D'aquest darrer conveni, voldria destacar-ne algunstrets: Cal destacar la próxima publicació deis 29 vocabularis esportius corresponents ais esports olímpics i ais o"exhibido. - El COOB cedeix els seus símbols per a les campanyes de normalització lingüística en l'ámbit També vull remarcar i agrair la col.laboració del esportiu. COOB en la campanya ESPORTEST per a la normalització del cátala en el món de l'esport, amb la - S'elaboren diccionaris d'esports olímpics i s'edicessió que he esmentat abans deis símbols de Barten els reglaments d'aquests esports, amb tots els celona'92 i l'aportació de material promocional per treballs terminológics corresponents i amb la parais participants de les activitats programades. ticipado d'especialistes esportius del COOB'92.


proposats en aquest conveni i que també es reÍFIecteix, per posar un exemple mes, en la captado d'assistents lingüístics provinents de centres universitaris europeus, en set deis quals s'han impartit 17 cursos de cátala, per tal de divulgar informació sobre la Mengua i la realitat catalana ais membres de la Familia Olímpica, en els cursos de dicció per ais anunciadors catalans quan siguí necessari i en l'assisténcia ais traductors. Amb tot, s'imposa altre cop fer una referencia ais mitjans de comunicado, ja que, si bé l'ús intern i extern del cátala al COOB está garantit, i d'aixó ens en podem felicitar tots plegats, resta un punt sobre el qual voldríem aclarir els dubtes. Es tracta de saber la presencia de la Mengua catalana en els actes mes emblemátics deis Jocs, els d'inauguració i de cloenda, ja que, no cal dir-ho, son aquests actes els que, peí seu impacte mediátic, poden ajudar mes eficagment a donar a conéixer, si mes no, l'existéncia del nostre idioma a nivell mundial. Uns actes, a mes a mes, en els quals reclamem una presencia del cátala no testimonial, sino digna. He deixat expressament per al final, perqué vull referir-m'hi especialment, els mitjans de comunicado, que també formen part del títol d'aquest simposi. Quan enunciava el primer apartat d'actuacions, deia: «Oferta cultural també d'imatge, pero no només d'imatge». Per qué deia també d'imatge? Em sembla que no hem de caure en el parany de creure que la mateixa tasca que fan els mitjans de comuni-

cado hagi de comportar que les mostres culturáis acabin essent només «d'aparador». No cree que hagi de ser així, sino ben al contrari. De fet, un deis motius que avui siguem aquí parlant de la dimensió cultural deis Jocs Olímpics és precisament els mitjans de comunicado. Tots ells, la premsa, la radio i, sobretot, la televisió, esdevenen amb motiu deis Jocs Olímpics un agent cultural de primer ordre. Si no fós pels mitjans de comunicado, la transcendencia de la imatge pública del país no seria tan gran ni tan efectiva. Per a milers i milers de ciutadans del món, molt probablement será la primera vegada que sentirán parlar o veuran el nostre país i sabrán que té una capital, Barcelona. Per tant, del resultat del conjunt de la informació que es doni de Barcelona i de Catalunya, en depen la riostra imatge. Depén també de les bones condicions i de les facilitats informatives de qué disposin els professionals d'aquests mitjans que vindran de tot el món. A nosaltres ens pertoca acollir-los, mostrar-los la nostra realitat, i deixar que l'exercici de la seva professionalitat siguí el millor que hagin tingut en cap Olimpíada. Aquesta és, de segur, una de les millors contribucions per fer realitat, un cop mes, l'ideal olímpic de pau, diáleg i fraternitat, com a estímul per a la la civilitat i l'intercanvi cultural. Moltes grácies.


A R-5106


Presidencia del Simposi Excm. Sr. Joan Antoni Samaranch President del Comité Olímpic Internacional Patrocinadors Comisión Interministerial de Ciencia y Tecnología (CICYT). Plan Nacional de Investigación Científica y Desarrollo Tecnológico Programa de Investigación sobre el Deporte. Ajuntament de Barcelona Comité Olímpico Español Diputació de Barcelona Col.laboradors Consulado General de los Estados Unidos en Barcelona The Hankook libo Direcció Miquel de Moragas i Spá Manuel Pares i Maicas Coordinació Muriel Ladrón de Guevara i Bardají Susanna Ribas i Gorgas

1


Jocs olímpics, comunicació i intercanvis culturals : l'experiència dels últims quatre jocs olímpics