"Fábules humanes" Muestra (Pablo Antón Marín Estrada)

Page 4

Por mor del mio alloriu algamé la sala –una especie de palombar, al que se xubía per una escalerina de caracol–, de la que yá escomenzara la sesión. Les lluces taben apagaes y la oscuridá yera absoluto a nun ser un rellumín de lluz rosa que se proyectaba en techu de la sala. Gracies a esa regaya de mínima claridá pudi aldovinar al públicu, un par de docenes de persones, unes sentaes en suelu y les más echaes pámpana arriba. Igüaben un semicírculu y nel centru había un puntu tiráu en decúbitu supinu, colos brazos en cruz y la cabeza metida dientro una descomanada mazcarona. Llevaba puestu un arnés. Dende les cuatro esquines de la saluca remanecía un ruidu machacón y amoriante, asemeyao a ciertos palos minimalistes de la música ellectrónica. El runrún españó de sópitu nuna ximuestra de terremotu sonoru y una suerte de grúa mangada nel techu escomenzó a llevantar al home de la mázcara y los brazos en cruz… Vímoslu ascender como un acróbata de circu, a modino, mientres el rellumu de lluz rosa fundíase con una proyección en blanco y negro na mesma pantalla del techu. Bien lluego reconocí nes imáxenes la perfomance de Ramón, col estanque del Retiro de fondu, de «El Orador y la Mano». Falaba l’autor de les gregueríes del so monóculu ensin cristal y les coses que podía ver al través d’él. Después púnxose asonsañar el cacarexu de les pites «al final de una tarde caliginosa» y después el mesmu son notra tarde calorienta d’agostu. Entendí por qué casi tolos espectadores taben echaos: yera la única manera de disfrutar del espectáculu ensin aca13


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.