Issuu on Google+

Número tercer

Aquest anuari és un recull de totes aquelles activitats, projectes i il·lusions, que hem portat endavant en aquest any acadèmic 2010 / 2011


02 03 04 - 05 06 - 15 16 - 18 19 - 29 30 - 33 34 - 39 40 - 41 42 - 47 48 - 55 56 - 59 60 - 63

SALUTACIÓ EDITORIAL UNA MALALTIA ESPECIAL TEMES D’ACTUALITAT PART DE LA NOSTRA HISTÒRIA ELS NOSTRES PROJECTES SETMANA MONOGRÀFICA EIXIR DE L’AULA ACTIVITATS EXTRAESCOLARS ESCOLA I PAÍS FESTES I CELEBRACIONS ESCOLA I FAMILIA PROMOCIÓ 2011


NĂşmero tercer


O2

AN UAR I M AR I A AUX I L I ADO R A

SALUTACIÓ Educar és una aventura apassionant. Una mostra d’això ho és l’anuari, un reflex d’allò que anem vi· vint en el dia a dia a la nostra escola, però també de les iniciati· ves, experiències, projectes, sentiments, propostes i testimonis d’aquells que, havent passat per l’escola, hui porten una vida professional i personal en la que recorden allò que compartiren i reberen en el nostre centre educatiu.

* Avelino C. T.

Tots som conscients del gran repte que suposa l’educació davant les noves realitats socials i legislatives, però sobretot enfront de les noves generacions a les quals cal arribar adequadament.

Tots els que formem part de la comunitat educativa de Maria Auxiliadora tenim el repte, el deure i l’oportunitat de compar· tir tot allò que ens ajude a créixer, a millorar la nostra missió com a educadors i col·laboradors en l’aprenentatge de noves generacions, que desitgem ajuden a construir un món més just i fratern. Els alumnes amb tot el seu potencial i possibilitats, el claustre i la direcció amb l’experiència i la formació permanent, amb el treball en equip i la recerca de noves iniciatives pedagògiques; els pares des de l’AMPA amb la implicació en el procés educa· tiu, amb la presència i la participació; el personal d’adminis· tració i serveis que són un instrument més per col·laborar en el bon funcionament diari; i la parròquia, com a entitat titular que inicià i acompanya la identitat d’aquesta iniciativa de la co· munitat cristiana de Maria Auxiliadora. Tots estem implicats en aquesta tasca apassionant i hem de tenir el desig de complir amb fidelitat la missió pròpia de cadascú. Tots som conscients del gran repte que suposa l’educació da· vant les noves realitats socials i legislatives, però sobretot en· front de les noves generacions a les quals cal arribar adequa· dament. Ara estem escoltant que cal programar i educar en competències. Aquesta vol ser una nova manera d’acompanyar el procés educatiu, i açò suposa canvis, renovació, formació, il· lusió. Que tots ens estimulem i ens ajudem els uns als altres per portar a terme la nostra missió. Que aquest anuari siga un vincle més entre les famílies i l’es· cola i cada any siga una fita que ens il·lusione per continuar creixent com a comunitat educativa.


EDITORIAL

O3

EDITORIAL Encara que a alguns vos puga sobtar trobar el meu nom sig· nant aquestes línies, donada la meua nova posició laboral, vull dir-vos que el fet de coordinar una vegada més l’anuari Fent Escola ha vingut propiciat perquè així m’ho demanaren els membres de l’equip directiu del centre. No em vaig poder negar, ja que en mi perdura la vocació de servei i d’adhesió incondicional a aquest projecte que es diu Maria Auxiliado· ra. Així ho vaig viure tots els anys en què hi vaig treballar com a professor i director de l’escola, i així ho veig ara com a pare i membre de la directiva de l’AMPA.

* Carmel Ferragud (A.M.P.A.)

I dir adhesió a Maria Auxiliadora vol dir, entre altres coses, adhesió a l’escola en valencià, que posa en valor la llengua i la cultura del seu país. I això és molt dir en els temps que corren, quan sembla que per a alguns el valencià siga un destorb, una relíquia de temps passats que més valdria dei· xar en les vitrines d’un museu. Quan la censura ens priva de mitjans de comunicació en la nostra llengua i en canvi ens ofereix una oferta deplorable i fraudulenta. Amb tot, encara hi som molts els que ens entestem a perseverar en la utilit· zació i ensenyament de la nostra llengua, els que acudim a trobades i manifestacions, els que reivindiquem per als nos· tres fills i filles un futur en valencià.

I en aquesta línia de perseverança hem enllestit per tercer any un nou anuari. Les seccions són les mateixes d’anys an· teriors, si bé hem introduït una de nova anomenada “Part de la nostra història”, diguem-ne més cultural, que s’inicia amb un interessant article d’Enric Olivares i que continuarà amb altres temes d’interés històric i cultural.

I dir adhesió a Maria Auxiliadora vol dir, entre altres coses, adhesió a l’escola en valencià, que posa en valor la llengua i la cultura del seu país. I això és molt dir en els temps que corren, ...

En aquest any de la celebració del vint-i-cinquè aniversari d’Escola Valenciana i l’homenatge a Enric Valor no ens hem privat de la col·laboració de dues persones qué coneixen bé el tema de l’escola valenciana, de l’educació i la pedagogia en general: Enric Ramiro, mestre, investigador, divulgador i antic pare de l’escola, i el periodista i editor Ricard Peris. A tots els pares i mares, professorat i tots els qui heu col· laborat en les pàgines de Fent Escola el nostre més sincer agraïment. Només recordar-vos que els números anteriors de l’Anuari, i d’ara endavant tots els que vagen apareixent, els trobareu al vostre abast en la pàgina web de l’escola. Així ningú no podrà dir que s’ha quedat sense el seu exemplar. Desitge que gaudiu amb la lectura dels articles i la visua· lització de les imatges que preparen tan magníficament els encarregats de dissenyar aquesta publicació que teniu entre mans.


O4

V

et ací una vegada que hi havia una princesa que vivia en una torre que varen enderrocar fa poc al Carrascalet, un llogaret d’Algemesí caracteritzat pel seu bon ambient entre el veïnat. La princesa tenia tot allò que pogués desitjar: menjar i roba, gent que li ho feia tot, joguines i, quasi a l’instant, tot allò que demanava i desitjava. Però la princesa estava trista, tan trista que emmalaltia. I era Nadal. Els seus pares, els reis d’Algemesí, Benicull i Aigües Vives, estaven molt preocupats per la princesa. No sabien què fer. La portaren al balneari de Castelló de la Ribera, la pujaren a l’ermita de santa Anna i al Cavall Bernat, la dugueren al Monestir de la Murta, li donaren herbes de la Garrofera de Guadassuar, visitaren als sants Patrons d’Alzira, la passejaren per la serreta de Manuel i per la platja de Cullera, però res de res. A la fi, varen decidir donar una recompensa per a la persona que fos capaç de fer riure la princesa, perquè sempre estava trista, tan trista que emmalaltia. I varen tindre molt d’èxit. Molts veïns i veïnes varen ser els que ho intentaren però cap d’ells ho va aconseguir. I la princesa, estava trista, tan trista que emmalaltia. Un dia, mentre la princesa estava als jardins del palau, molt a prop de l’antic pou del Carrascalet, va veure a l’altra banda de la tanca del palau passar un pobre home, mal vestit i mal menjat que no parava de cantar. - Per què cantes, bon home? - Estic molt content! –va contestar.

AN UAR I M AR I A AUX I L I ADO R A

- Això voldria jo –digué la princesa que estava trista, tan trista que emmalaltia. No sé per què sent aquesta tristor un dia sí i l’altre també i només tinc gana de plorar. - Doncs pren la meua camisa –digué l’home. Això t’ajudarà en els moments més difícils a recordar el que ha de ser important per a tu. Però posa-te-la al revés, ja que funciona només així. I la princesa agafà el “nosapquè” i va fer com que se la posava, doncs el pobre home no portava res de res tapant-li el pit. El pobre va continuar el seu camí cap a la torre del Borrero i la princesa que estava trista, tan trista que emmalaltia, es quedà pensant en el que havien parlat. Des d’aquell dia, la princesa que estava trista, tan trista que emmalaltia, deixà de banda la seua tristor i recordà a cada moment l’home sense camisa que sempre estava content i contant, pensant només que tindria un raig de sol i un plat de calent, després del treball de cada dia. I era nadal. Potser no facen falta massa coses per a fer feliç algú, doncs sempre tindrem motius per estar tristos o contents. Es tracta només de triar l’humor que volem tindre i buscar raons per a justificar-lo, i sempre hi haurà algun motiu en el passat, present o futur. Allò que hem de considerar és que mentre vivim, necessitem forces per mantenir-nos en peu, i... què millor que fer-nos una espenteta positiva, en lloc d’esperar que el destí o els altres ens ajuden? Per això, quan tenim problemes o de tant en tant, no estaria mal fer-nos algun regalet si no tenim la sort que ens el facen. Doncs, segur que ens el mereixem per alguna raó, o no?

- I què t’ha passat per estar tan content? - A mi? Doncs, no res d’especial. Tinc un dia més, puc caminar i veure el sol i en arribar a Alginet, segurament alguna bona persona em donarà un plat de calent i a bon preu per la meua feina al camp. I tu què? Estàs contenta?

* Enric Ramiro

(Inspirat en el conte “El vestit nou de l’emperador” escrit per Hans Christian Andersen)


UNA

MALALTIA ESPECIAL

Publicat al diari LEVANTE dissabte 8 de gener de 2011

O5

A Maux en conjunt


TEMES D’ACTUALITAT Durant els dos primers números d’aquest Anuari hem anat realitzant entrevistes a antics alumnes que han aconseguit guardons i fites acadèmiques que mereixien la nostra consideració, perquè ens alegrem amb ells i perquè poden ser un esperó per als alumnes que encara estan estudiant a l’escola. Aquest curs hem volgut dirigir la nostra mirada a alguns exalumnes de l’escola que han iniciat un projecte arriscat a través de l’obertura d’un negoci propi. Com que en són uns quants aquells que han emprés iniciatives laborals pròpies, pot ser haurem de continuar en futurs anuaris presentantlos, tot esperant que ningú se senta ofés per no ser cridat.


O7

TEMES D’ACTUALITAT

FRANCESC SANCHIS NICLÒS Un fisioterapeuta de la Ribera.

Francesc és un d’aquells alumnes dels que guarde un grat record. A més, haig de dir que amb la seua família m’uneix una relació especial per diverses circumstàncies. Per això no em puc estar de recordar que ell va ser un dels alumnes amb els quals em vaig estrenar com a tutor en la meua etapa com a professor del col·legi. Diguem-ne que el vaig veure créixer en un dels moments més complicats de l’existència d’una persona: la seua adolescència. I puc dir que el creixement i la maduració personal que vaig trobar en ell va ser sorprenent. D’aquell grup (ja m’agradaria entrevistar-ne a un bon grapat), lògicament, en conserve un grat record: tutories, Carnestoltes, viatge de fi de curs... Ara, però, el que interessa és el present. Francesc ha obert recentment una clínica de Fisioteràpia a la plaça de la Ribera. No volem fer des d’ací cap publicitat (val a dir que no hem passat per la consulta com a pacients i desconeixem l’eficàcia de les seues mans). Un dilluns, després de dinar, Lluís Carbonell i el que subscriu ens traslladàrem al seu lloc de feina per fer-li unes preguntes en el seu terreny. Aquest és el resultat. Francesc va nàixer el 14 de setembre de 1985. Va estudiar Primària i Secundària al nostre col·legi, on es va graduar l’any 2002. En finalitzar la Secundària va cursar els estudis de Batxiller en l’IES Sant Vicent Ferrer. Després estudià Fisioteràpia a la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de València. Tot i que començà treballant per a altres professionals ja consolidats, el mes d’octubre passat va decidir obrir una clínica privada de fisioteràpia a la Plaça de la Ribera. Fa la sensació que darrerament s’han obert diverses clíniques de fisioteràpia a Algemesí. A què es deu això? És que els algemesinencs i algemesinenques ens hem fet més esportistes o és que tenim més cura del nostre cos? Per una banda, podem dir que la cultura de tenir cura del cos s’ha anat estenent. Molta gent practica esports però també molts desconeixen el seu cos i pateixen lesions. Volen saber què poden fer per a millorar en la seua pràctica esportiva o bé simplement millorar la salut. Per una altra banda, cal parlar del problema de la gestió del sistema sanitari en l’actualitat. Hi ha patologies que requereixen tractament immediat i que, en canvi, tenen llista d’espera de mesos. Mentrestant, aquestes situacions t’invaliden per a


O8

AN UAR I M AR I A AUX I L I ADO R A

treballar. Molta gent demana ser curat immediatament per a poder continuar treballant. Ningú es vol permetre que el seu lloc de treball perille, i menys en els temps que corren. Em podria haver plantejat treballar per a alguna mútua, que generalment ofereix un tractament curt. Tanmateix, vaig preferir establir-me independentment. Poder tractar un client per hora permet una forma de treballar que ofereix resultats més immediats, al temps que crea un vincle i un tracte amb aquest client molt més personalitzat, íntim i humà. Com decidires obrir aquesta clínica? No t’ha fet por en temps de crisi aventurar-te a fer una inversió semblant i que no vaja bé la cosa? No era millor haver preparat alguna oposició? Després d’acabar la carrera vaig fer un postgrau de fisioteràpia esportiva a la UAB. Hi comptàrem amb professors que pertanyien al servei mèdic del Barça. Aquesta preparació em va donar molta confiança. A això es va sumar l’experiència clínica que havia assolit, ja que la gent que anava tractant estava contenta. I jo veia que les coses que feia funcionaven. En realitat mai em vaig parar a plantejar-me que açò no anara a funcionar. Tenia plena confiança en el meu plantejament i la gestió que volia fer de la clínica. Al capdavall tot ha funcionat bé; o almenys està fent-ho. Tot tenint en compte el que representa la creació d’un negoci des de zero, crec que puc estar molt content si continua així: serà signe que el meu treball està donant fruit i que estic fent bé la meua feina. Això sí, s’ha notat una davallada en un tipus de pacient que venia per prevenció o simplement a fer-se un massatge per plaer, no per necessitat. Aquests han deixat de vindre però no així els esportistes, sobretot els que practiquen esports que no requereixen grans inversions, com ara corredors. Parlem ara del passat. Quins records guardes de l’escola? El primer record que tinc és la inauguració de l’escoleta; haver acudit amb els meus pares. Me’n recorde de Rosa i Maria, tot allò que va suposar iniciar-se en l’escola. De pintar números amb Alícia, de l’1 al 10, els gomets... Recorde la primera vegada que vaig veure don Fernando. Vaig pensar que aquest ja era un mestre per a xiquets majors. Recorde els canvis de Primària, quan començàrem a tenir diversos professors i després tots els que vingueren de nou a la Secundària. Es notava que eren principiants i tenien ganes de fer feina. Crec que tot allò va tenir bones repercussions sobre nosaltres i recorde que hi havia bona percepció de l’alumnat de l’escola per banda del professorat de l’Institut. Crec que el


TEMES D’ACTUALITAT

nivell de Tercer i Quart d’ESO al col·legi és molt alt i pràcticament al Batxiller sembla que estàs repetint el curs. Amb poc que faces ho pots tirar endavant. Continue tenint relació amb els companys, i fem un parell de sopars a l’any i també conserve amics que vaig fer a l’escola. Com et va arribar la idea d’estudiar fisioteràpia? Tenies ja clar en l’escola que això era el que volies fer? Quan vaig acabar no tenia ni idea del que volia fer. La veritat és que jo no havia visitat mai la consulta d’un fisioterapeuta. Va ser arran d’una conversa a la piscina amb un vell amic company de l’escola, que em va proposar que aquesta podia ser una eixida laboral interessant, quan vaig buscar informació en internet i vaig decidir matricular-me. Em va semblar atractiu, però tot vingué d’una manera casual. Jo m’havia tret el curs de socorrista aquàtic i pensava que això podia lligar amb el tema de la fisioteràpia.

O9 Tot tenint en compte el que representa la creació d’un negoci des de zero, crec que puc estar molt content si continua així: serà signe que el meu treball està donant fruit i que estic fent bé la meua feina.

Tu, a més, anares a estudiar a Barcelona. Com va ser això? Com visqueres aquella experiència? Pensares en algun moment de quedar-te a viure a Catalunya? Quan jo vaig començar a estudiar a València hi havia molta demanda en aquesta carrera i la nota l’havien pujat molt. No podia accedir i vaig pensar que anar a Barcelona podia ser un al·licient afegit als estudis. En un principi vaig pensar que fins i tot em podria quedar a treballar. Finalment, només vaig fer el primer curs. Circumstàncies personals em varen forçar i em vaig convéncer que havia d’acabar la carrera a València. A Barcelona vaig treballar venent mobles. Necessitava diners per poder tirar endavant els estudis. Vaig treballar molt; és que era l’única forma d’aprovar. Féiem moltes pràctiques i em passava tot el dia a la universitat. Aleshores va ser que em vaig apassionar per la meua carrera. Podries parlar-nos una mica més de tu, dels teus interessos fora de la feina? A Barcelona em vaig apuntar a un curs d’escalada i en tornar a Algemesí em vaig inscriure al CAMA, un grup de gent que estima les mateixes activitats d’aire lliure que jo. Ara mateix la muntanya és la meua passió. Treballe tot el dia tancat i quan arriba el cap de setmana en el que pense és en eixir, en espais oberts a l’aire lliure. Deixem a Francesc en la seua consulta, perquè és quasi l’hora de rebre el primer pacient. Li desitgem molt d’èxit professional i personal en aquesta singladura iniciada no fa molt.

Carmel Ferragud *(A.M.P.A.)


10

AN UAR I M AR I A AUX I L I ADO R A


TEMES D’ACTUALITAT

Tot un artista

Salvador Ferrís Cerveró va nàixer el 22 d’octubre de 1976. Va estudiar al nostre col·legi entre els anys 1982-90, passant prèviament per l’escola infantil de Rosa i Maria. Accedí a l’Escola d’Arts i Oficis de València, i després de complir amb el servei militar estudià BUP i COU a l’Institut Manuel Sanchis Guarner de Silla mentre treballava a l’empresa familiar. Conta’ns alguna cosa del teu treball. Fins fa poc havia compaginat el negoci familiar amb la confecció d’alguna falla infantil per a la comissió Plaça de Cabanilles, de la qual sóc membre. Però arran de la caiguda de la feina en el sector de la construcció vaig decidir llançar-me a la construcció de falles definitivament. El món faller m’atrau des de ben menut i vaig començar esperonat per un faller de la comissió que sabia de les meues habilitats plàstiques. El treball més recent que he fet ha estat per a la Falla Pintor Teodoro Andreu d’Alzira, una falla de secció especial infantil, en la qual vaig plasmar algunes de les rondalles més conegudes del recordat i enguany homenatjat Enric Valor. Et caracteritzes per ser una persona de gran sensibilitat, atenta a la modernitat, les noves tecnologies i les últimes tendències. Com es lliga aquesta formació amb un treball considerat tradicional com és el de la creació d’una falla? M’agraden les avantguardes i les novetats, però al món de les falles es cau sovint en la repetició a causa del caràcter industrialitzat d’aquest ofici primàriament artesà.

11 En els meus inicis, la tècnica era molt artesanal, usant peces de cartró tretes de motlles d’escaiola buidats a partir d’un model de fang. Però des de fa uns quinze anys s’usa el poliuretà expandit en la totalitat del monument. Primerament, la tècnica consistia a escalar les mesures tretes d’una maqueta seccionada, però la tècnica ha fet un tomb i en l’actualitat són vertaders treballs de tecnologia capdavantera del modelat, amb l’escanetjat de les maquetes en tres dimensions i robots que tallen i modelen amb gran rapidesa, encara que aquestes tecnologies estan reservades per a molt pocs tallers. En canvi, la resta del procés continua fent-se igual que sempre. En el món de l’art faller quins han estat els teus mestres directes? Hi ha algú més que t’haja inspirat? La meua introducció en el món de les falles va ser al taller de Josep A. Ibor, de Sueca, on vaig aprendre la tècnica artesanal. Ja més recentment vaig tindre el privilegi de treballar al taller de Joan S. Blanch, on vaig aprendre a fons a treballar amb el poliuretà i a modelar d’una manera àgil. Va ser una gran empenta per a mi i un referent per a la meua forma de treballar. També indirectament els que més m’han inspirat en alguns dels meus treballs han estat els Monterrubio.


12 Una falla teua es conserva al Museu Valencià de la Festa d’Algemesí? És una falla que representa les festes de la Mare de Déu de la Salut, amb el campanar com a protagonista? Quin record et porta aquesta obra? Sí, és si no l’única, una de les poques falles que s’ha indultat al complet. Encara hui em sorprén aquella decisió. Com bé dius, feia referència a la celebració del 750 aniversari de la Troballa de la Mare de Déu, amb el campanar i una muixeranga. Els records que em porta són els del començament al taller del Molí de Passiego a Sueca, on s’escoltava contínuament el soroll de la sèquia Major mentre treballàvem el cartró als motlles o féiem qualsevol altra part del procés. També has rebut algun premi en el camp del disseny. Conta’ns com va estar. Vaig estar guanyador del concurs de la imatge per al 400 aniversari de la declaració de Vila Reial d’Algemesí, la qual cosa em dóna molta satisfacció. Aquesta era una imatge que havia fet com a mena d’exercici gràfic i que incloïa també l’escut de la ciutat. En assabentar-me del concurs que promovia l’Ajuntament, el vaig rescatar i, encoratjat per Joan S. Blanch, el vaig presentar, amb el resultat que tots conegueu. Va ser una imatge molt concisa i que crec que ha quedat en la memòria dels algemesinencs.

AN UAR I M AR I A AUX I L I ADO R A

Aquesta afició m’aporta un grau de serenitat, de confiança en mi mateix i, perquè no, d’autoestima. El ball sempre et regala una sensació molt gratificant que ajuda en molts aspectes, tan físics com psicològics. A les Llauradores balle per la gran estima que tinc a eixe referent local que és la festa de la Mare de Déu, i que em van inculcar des de ben menut, i a Les Folies hi sóc perquè, junt amb un bon nombre de gent, fem una tasca d’estudi i revalorització de la música i el ball tradicional valencià, tant popular com d’escola, així com també de la indumentària tradicional. Com recordes el teu pas per l’escola? Del meu pas per Maria Auxiliadora guarde un fum de records i vivències, des que era menut fins els darrers anys de l’EGB. Va ser per a mi, com per a qualsevol, supose, una etapa fonamental de la vida, va ser on vaig créixer i vaig aprendre a expressar-me i a conviure. En quant a l’estudi he de dir que em costava prou esforç traure les notes endavant, encara que hi havia una assignatura que se’m donava prou bé, ja que sempre he tingut una gran facilitat per al dibuix i els volums. Recorde molts moments emocionants de la infantessa com les eixides escolars a València o al Saler, el dia de la festa, els sopars i el viatge de fi de curs, etc. Per a finalitzar, t’agrada l’art, la creació, el disseny i també la tradició. Pensant en els estudiants de secundària, quin consell els donaries? Els diria que plasmen tot allò que tenen en ment, que posen en pràctica tots aquells projectes que puguen ser realitzables sense abandonar la base, que és l’estudi i la inesgotable font de la tradició, tot pensant en el que està per explorar en aquests camps que deies, tant en l’art, com en la creativitat i el disseny.

Fora de la feina tens altres interessos, com ara el ball popular valencià. Participes amb el ball de les Llauradores i també balles al Grup de Balls Populars Les Folies de Carcaixent. Què t’aporta aquesta afició?

Enric Olivares *(Professor de Secundària)


13

TEMES D’ACTUALITAT

AMPARO LLÀCER SEBASTIÀ

i la seua Flor de Lis

Amparo, els qui la coneixen bé ho saben, no sol donar-se prompte per vençuda. Si preguntes entre el professorat de l’escola, encara la recorden com una xica constant i treballadora. No d’aquelles que destaquen per les seues notes, ni tampoc per ocasionar maldecaps. Més bé tenen al cap una xica amb caràcter, disposada a donar-ho tot per aconseguir el seu propòsit i, això sí, molt amiga dels seus companys. Avui en dia, ho diuen les amigues, segueix sent una de les primeres a ficar-se a la feina quan s’ha de preparar alguna moguda, com bé siga el sopar d’Antics Alumnes, que la seua generació va organitzar el passat 2009. A més, i d’açò pot donar fe un servidor, està sempre disposada a col· laborar amb les activitats i iniciatives que el col·legi porta endavant. Però si parlem d’ella ara i ací no és per fer-ne una lloança a la seua persona, sinó més bé per conéixer el fruit d’un projecte que fa 7 anys va decidir començar, la Flor de Lis. També a la plaça de la Ribera, a pocs metres de distància de la clínica de Francesc, es troba la floristeria artesana d’aquesta exalumna del col·legi. Un dijous fresquet de principis de febrer, Carmel Ferragud i jo mateix ens passem pel seu jardí particular. Amparo Llàcer Sebastià va nàixer el 1979. Va estudiar l’EGB al nostre col·legi fins l’any 1993, quan obtingué el graduat. Després, amb dubtes sobre com enfocar el seu futur, passaria a l’IES Sant Vicent Ferrer per seguir amb els estudis. Amb l’anglés fent-li de nus a la gola, es deixà la vida universitària per formar-se en electrònica. Va passar alguns anys treballant en aquest sector, però, amb la iniciativa que caracteritza Amparo, va donar un gir a la seua vida i obrí Flor de Lis, una floristeria artesana que a poc a poc ha anat florint i fent-se lloc en aquest mercat. Segurament obrir una floristeria artesana suposa molta dedicació i molt de treball. Però, què és exactament la Flor de Lis? Què és una floristeria artesana? Flor de Lis, en efecte, és el fruit (o millor dit, està essent el fruit) d’un dur i llarg treball. És cert que en els darrers anys, des que vaig començar a pensar en la idea de dur endavant


14 aquest projecte, s’han obert moltes floristeries al poble. Però el que té la Flor de Lis d’especial és el seu cognom: artesana. Al País Valencià sols som 6 o 7 floristeries amb aquest reconeixement, el DCA (Document de Qualificació Artesana), que acredita el treball que es duu a terme en aquesta mena d’empreses especialitzades. Però no és un document allò que t’acredita. En aquest gremi, per formar-ne part i ser-ne algú, t’has de moure. Has de participar en esdeveniments, fires, certàmens... on acabes coneixent molta gent, i et fas conéixer. Jo, per exemple, vaig participar en l’ornamentació per a la vinguda del Papa a València amb algunes escultures de flors. El nom se’l guanya una a base de treballar. També és cert que la feina va molt a temporades, com la taronja. Hi ha moments de l’any en què sols vas a casa a descansar un poc, com a Tots Sants, i d’altres més tranquil·les quan em puc dedicar més a la innovació i la creació. Però aquesta no va ser la teua primera trajectòria quan acabares els estudis obligatoris. Què vas fer després de l’escola? Amb 14 anys, quan vaig acabar en Maria Auxiliadora, vaig anar a l’institut Sant Vicent Ferrer. En realitat, volia fer FP d’electromecànica, però seguint el camí habitual, vaig acabar fent BUP i COU. Aquest últim any vaig suspendre l’anglés, i vaig haver de fer el selectiu en setembre, amb el conseqüent problema de la falta de places a les universitats. Vaig començar a assistir d’oient a Informàtica, però com no arribava a entrar, em vaig matricular en un mòdul d’electrònica. Després d’acabar els estudis, vaig passar tres anys treballant en aquest sector. D’on naix la idea de crear Flor de Lis? Com? Per què? I el que és més estrany: on queda l’electrònica en tot açò? La veritat és que no recorde exactament quan va començar a rondar-me pel cap la possibilitat d’obrir una floristeria artesana. Sé que m’agradava crear, dissenyar. De fet jo dissenyava plaques electròniques. Però l’electrònica em saturava, veia que no era

AN UAR I M AR I A AUX I L I ADO R A

capaç d’evolucionar. A més, per descomptat, que no hi ha res com treballar al poble. Així que fent-ho tot una bola, vaig pensar que aquesta seria una bona possibilitat per fer un gir en la meua vida, arriscar-me a encetar el meu propi negoci. Encara mentre treballava vaig començar a plantejar la possibilitat i estirar dels primers fils. I quan vaig veure que tenia un camí per recórrer, em vaig llençar a la piscina. Vaig obrir la botiga amb 24 anys i molt poca base. I no va ser fàcil. D’entrada, obrir un negoci tan jove en un poble no funciona. La gent desconfia de “la xiqueta que ha obert una tenda”, es qüestiona les teues capacitats. Creuen que ho saben tot i no tenen gens de miraments quan comences a traure el cabet. D’altra banda, havia de fer créixer una idea que jo havia parit. Era com el meu xiquet, que havia d’alimentar-lo per fer-lo créixer. Suposa molta dedicació, molta feina, però la il·lusió per vindre a treballar és tan gran que és molt més fàcil de dur. Després, amb cursets comences a descobrir el gremi. I si, aprofitant la joventut, tens ganes i et mous, és fàcil fer bons contactes que t’ajuden molt en el camí. Al gremi també hi ha estudis de formació, que vénen a fer-se en 5 o 6 anys, durant els quals vas evolucionant, i passes, per exemple, de ser auxiliar florista a oficial. Jo encara vaig acabar l’any passat els meus estudis per ser florista oficial! Moltes vegades, els joves estudiants de secundària estan encara desconcertats, ja que no tenen clar què estudiar o en què formar-se. Diuen que mai és tard per canviar les coses. Els donaries algun consell? Tindre-ho completament clar és molt difícil. Si t’esperes a estar cent per cent segura d’allò que vols fer, tenint-ho tot controlat, possiblement arribes tard. Per tant, has de saber què vols, saber què t’agrada i intentar orientar el teu futur en aquesta direcció. Realment és com ballar un tango: vas ballant tal com ve, acompanyant el ritme i la melodia amb el cos i les passes. També és cert que una feina no es coneix fins que u s’hi fica. I quan arribe el moment, si no t’agrada,


15

TEMES D’ACTUALITAT

sempre pots canviar i començar de nou, o variar un poc el pas. Jo ho vaig fer: sabia que allò que m’agradava era crear i dissenyar. Primer ho vaig fer al camp de l’electrònica, i després vaig fer el canvi per treballar amb flors. Ara bé, no deixeu passar la cançó sense eixir a ballar! L’escola ha canviat un poc des que tu passaves cada dia pels seus corredors a hui. Quins records tens d’aquells dies? Així, en gelat, el primer que recorde de l’escola són els jocs al pati. Les estones que passàvem jugant al sambori, o a “bombilla verde”. Qui no recorda amb alegria el seu temps d’esbarjo de menuda? També recorde amb una especial estima a Manolo. Nosaltres el tinguérem dos anys de menuts, i després de 6é a 8é d’EGB. Són moltes històries i moltes anècdotes. I de segur que qui l’ha tingut recorda els seus “toma-hawks” o les típiques frases de “estàs més perdut que un mussol en una gasolinera”... Un altre fet que em ve a la memòria era la por d’arribar a 3r i tindre a Donfer. La veritat, no sé per què, però recorde que ho vivíem amb un cert temor... D’una altra cosa que estic molt contenta pel meu pas per l’escola ha estat per l’ús del valencià. L’escola ha defensat la nostra llengua, i ha estat sempre capdavantera en el seu ús. I això ha deixat empremta en nosaltres. És, el que alguns d’altres col·legis anomenen, el segell de fàbrica. Recentment, has rebut alguns guardons i reconeixements per la teua feina, però no sols com a florista. Concretament a Algemesí has estat premiada al concurs de decoració d’aparadors i balcons, pel Nadal, i ara el premi d’ús i dignificació del valencià. Què ens dius al respecte? La veritat és que, com ja he dit abans, m’agrada moure’m i participar en tots els certàmens i concursos que done abast. Alguns d’ells com a florista, amb escultures, centres o composicions. De fet, recentment hem elaborat un llibre on apareixen algunes imatges dels meus treballs que han estat molt ben valorats per la crítica del sector.

Però és cert que també participe en altres activitats, com les que has anomenat. Del concurs de decoració i ambientació de carrers que l’Ajuntament va llançar aquest Nadal, vaig rebre tant un premi per la decoració de l’aparador de Flor de Lis, com, en certa manera, per engalanar el balcó d’una amiga a qui vaig ajudar. I a la tretzena edició del premi d’ús i dignificació del valencià, la d’aquest any, he estat guardonada a la modalitat d’empresa consolidada. És el reconeixement a l’ús del valencià en la retolació i en el material imprés de la floristeria (factures, bosses, dissenys, etc.). La veritat és que últimament no em puc queixar... I entre tanta flor i tanta dedicació, et queda temps per a altres hobbies? Podries parlar-nos una mica més de tu, dels teus interessos fora de la feina? Bé, la veritat és que hauria de dir que el meu principal passatemps són les flors. Des del moment d’obrir la botiga necessites molt de temps per dedicar-li’n. I això que ara ve una xica pel matí a ajudar-me! Però és tanta la meua passió, que poc de temps em queda per dedicar-li a altres activitats. Tot i això, sempre trobe algun moment per a l’esport. Abans formava part de l’equip femení del Club de Bàsquet d’Algemesí, però es va dissoldre per falta de membres, i ara sols em queda seguir vinculada al club. També de tant en tant participe amb el Club Tortuga, o em sume a alguna de les eixides que el grup Esbarjo organitza a la natura. Ja ho veieu, això de trobar un lloc adequat per a un en aquest món no és cosa fàcil, al contrari, és ben laboriós. Tanmateix, amb l’empenta i la gana que li posa gent com Amparo un pot aconseguir tot el que es proposa. Deixem, doncs, que Amparo dedique tota la seua atenció a aquest bonic projecte. Li desitgem un bon treball i tota la sort del món.

Lluís Carbonell *(Professor de Secundària)


PART DE LA NOSTRA HISTÒRIA

L’autor de l’escultura de Maria Auxiliadora L’any 1956, Esteve Edo realitzava per a l’altar major de la parroquial de Maria Auxiliadora d’Algemesí la seua imatge titular. Feia dos anys que s’havia creat la parròquia, en un moment en què a Algemesí s’experimentava la necessitat d’augmentar el nombre de parròquies a causa del creixement demogràfic de la població. Els primers anys la nova comunitat de Maria Auxiliadora es reunia en torn a la capella del monestir de Fons Salutis i fou el 24 de maig del 1956, després de la compra de part de l’actual solar, quan s’inaugurà el saló que provisionalment anava a funcionar com a temple, i que fins a hui encara hi manté aquesta funció, ja que el projecte de construcció de l’església, encarregat a l’arquitecte Joan Segura de Lago, no es va poder dur a terme. Per descomptat, es feia necessari dotar al temple d’una imatge titular per a devoció dels fidels, la qual el dia de la inauguració encara no hi era enllestida.

JOSEP ESTEVE EDO

L’escultura de Maria Auxiliadora, una imatge innovadora per la seua depuració formal i l’alt grau de síntesi aconseguit, fou encarregada pel rector En Ramon Sancho a Josep Esteve Edo i costà vuit mil pessetes, la meitat pagades amb les donacions replegades per la parròquia, i l’altra meitat per donació de Na Magdalena Machí. Es tractava d’un conjunt fet a una grandària natural amb trets estilitzats i sense policromar, tallat en fusta de xiprer i on es poden apreciar nítidament tots els treballs de la talla. L’obra suposà en el seu moment una vertadera revolució dins el camp de l’escultura religiosa valenciana. En concebre aques-


17 ta imatge per representar la Mare de Déu i el seu Fill, Esteve Edo acabava d’iniciar una trajectòria caracteritzada per una nova manera d’entendre la imatgeria religiosa, distinta a la concepció barroquitzant que hi havia predominat en la dècada anterior. En una entrevista realitzada l’agost del 2004, l’escultor ens relatava com es va plantejar aleshores aquella innovadora creació: “Em vaig plantejar que amb el mínim podia expressar-me millor. En Alfons Roig em posà en el cap que calia renovar-se, i que tants plecs en una imatge no era positiu. Si es podia expressar el mateix amb menys plecs, molt millor, ja que el que es pretenia era que no distraguera. Sempre he cercat la part mística del dibuix i d’allò espiritual que ha de tindre una imatge”. El model que projectà per a Algemesí era del tot innovador. Presentava a la Mare de Déu dempeus sobre una peanya, tot sostenint amb les dues mans el seu Fill, una postura poc convencional atés que allò tradicional era que la Mare de Déu el sostinguera amb el seu braç esquerre. El Nen Jesús, per la seua banda, conscientment seré i sense moviment, a l’estil de les imatges romàniques, allargava els braços en forma de creu per trencar així la monotonia i frontalitat del conjunt. Les dues figures se’ns mostren amb solemnitat hieràtica. Els mínims gestos eviten una superficial comunicació, mentre que els trets dels seus rostres els aproximen a tradicions d’arrels més bé medievalitzants. Tant en la Mare de Déu com en el Nen Jesús, el sintètic i esquematitzant tractament de les vestidures no feia sinó augmentar l’elegància i la gràcia de les seues actituds. La indumentària de la Mare de Déu, abillada amb túnica, mantell i una toca que li cobreix els cabells, presenta un esquema similar al de les korai gregues. Una inspiració mitjançant la qual Esteve Edo retornava a l’art de l’Antiguitat per fer una relectura d’aquest i avançar formalment en la seua obra.

A la senzillesa de línies, hi hem d’afegir un excel·lent domini del dibuix i la matèria, així com de l’equilibri en els volums. L’obra d’Edo combina de manera magistral la sensació de serenitat, pròpia de les escultures clàssiques, amb el procés de depuració formal que aportaren les avantguardes. Així és Maria Auxiliadora, una obra notable dins de la producció escultòrica d’Esteve Edo, tant per la dolçor del seu rostre com per la vital plasticitat de les formes i el ritme del vestit. La rigidesa del conjunt és trencada lleugerament pel rostre inclinat de la Mare de Déu, única concessió al moviment en la figura, conscientment allargada en favor d’una més propera sensació mística. La Mare es converteix en peanya per al Fill, qui és mostrat als homes i les dones perquè siguen partícips del misteri de l’Encarnació. Al mateix temps, obri els braços en senyal de redempció, com si volguera acollir amb ells tota la Humanitat. La seua és la mateixa disposició que la del crucificat, el qual, plasmat per Esteve Edo en diverses ocasions, com ara el conegut Crist de Xàbia, mostra les mans per donar la pau. Aquesta manera de composar les figures fou continuada posteriorment en altres imatges similars com ara la Mare de Déu de la Pau, una talla en fusta realitzada en 1970, o la Madonna de Fernando Poo, també del mateix any, obra en bronze. En elles, la disposició frontal dels personatges sols és desfeta per la inclinació afectiva del rostre de la Mare vers el seu Fill. A banda del significat evidentment religiós, algunes d’aquestes imatges, com ara la d’Algemesí, les podríem associar amb certes estàtues primitives de caire totèmic, estàtues lligades a les forces primigènies de la terra, enteses com a fenòmens que allotgen alguna realitat simbòlica o representativa de l’espiritualitat amb caràcter protector. Això sí, les imatges d’Edo no perden mai de vista els trets naturalistes que les lliguen al món de les realitats. L’escultor no entén una escultura religiosa abstracta. Com ell mateix afirmava: “L’art religiós ha de ser essencialment figuratiu”.


18 La sintetització aconseguida en el conjunt, l’eliminació d’elements secundaris o decoratius, així com la mancança de policromia en la fusta, l’encaminaren a cercar la transcendentalitat de les coses en les seues formes més essencials. “El meu lema, en art, ha estat sempre ‘simplicitat i espiritualitat’ i, en eixe sentit, el tema religiós és inesgotable. Res més senzill i espiritual que el tema de Maria i el seu Fill, exemple únic de maternitat; una cosa fascinantment commovedora i, al mateix temps, sense límits”. Les inquietuds formals i estètiques d’Esteve Edo el feren concebre una imatgeria que s’apartava radicalment d’allò fet fins a aquell moment. Fou Alfons Roig qui l’animà a seguir pel camí de la simplificació de les formes i de la sintetització de les línies, mitjançant les quals podia arribar a la immaterialitat dels models representats. A partir de l’obra d’Algemesí foren nombrosos els encàrrecs que va rebre, sobretot per part de joves sacerdots, tal com havia fet En Ramon Sancho, amb una formació intel· lectual distinta, noves inquietuds i un desig per canviar l’estètica de les imatges devocionals. Esteve Edo havia creat un estil amb personalitat pròpia, tot trencant els rígids convencionalismes anteriors i sobretot fent que les seues escultures foren reconegudes per una profunda espiritualitat. Un èxit que és més evident si es té en compte el conservadorisme del moment. Reveladora en aquest sentit és l’anècdota que el mateix Esteve Edo ens relatava quan l’arquebisbe de València, Marcel·lí Olaechea, li digué amb ocasió de la seua visita a una exposició d‘esbossos de l’autor: “¡Está muy bien! ¡Pero más moderno no, Esteve!”. Efectivament, en ser col·locada la imatge de Maria Auxiliadora en l’altar major de la parròquia, la reacció dels fidels algemesinencs, més acostumats al decorativisme tradicional i a una plàstica convencional, fou més bé de sorpresa i, fins i tot, de rebuig. No estaven certament acostumats a aquestes novetats.

AN UAR I M AR I A AUX I L I ADO R A

Esteve presentava una imatge de la Mare de Déu monòcroma i sense quasi atributs ni elements que la feren identificable per als devots. Una prova més de l’interés per la depuració de formes i línies, on els elements significants són considerats per l’escultor com a secundaris. Però també de la coherència de les propostes estilístiques de l’autor, coherència que s’aprecia molt més encara si observem l’obra dins l’escenari sacre per a la qual fou concebuda. A propòsit d’aquests plantejaments, l’escultor ho exposava d’aquesta manera: “L’art religiós ha d’expressar-se en funció d’una profunda espiritualitat, amb l’objecte exclusiu de què la representació o el significat de l’obra entre en fàcil comunicació amb els sentiments o l’ànima de qui la contempla. Per eixa raó estime que la profusió de detalls en una obra d’art religiosa destorben i distrauen, fent difícil eixa comunicació necessària”. Tot i els trets naturalistes, la imatge de Maria Auxiliadora de la parròquia d’Algemesí no presentava cap atribut que la fera identificable fàcilment. Els dos elements més característics de la seua iconografia són la corona i el ceptre, els quals no hi apareixen. Per inspirar-se, Esteve Edo va recórrer més al fet religiós i allò que els personatges representats expressaven al seu esperit que als significats que la devoció particular de la imatge oferia. La lectura d’autors com ara Giovanni Papini, Gabriel Miró o l’obra de l’arquitecte Miguel Fisac inspiraren les seues teories i treballs, no sols a ell sinó a tota una generació, als quals oferien una nova manera d’entendre la sensibilitat religiosa, l’art o l’arquitectura, així com una manera distinta de relacionar-se entre ells i l’espai sagrat.

Enric Olivares *(Professor de Secundària)


EL

S E R T S O SN

PR

S E T C OJE s u i n e Com als e c Penp รงa Scien an r F a e g t a Vi


Aquest curs escolar 2010-2011 hem encetat un nou projecte de llengües al nostre centre que hem anomenat SCIENCE. Consisteix en treballar durant una hora setmanal seqüències didàctiques de Coneixement del Medi en Anglés, inicialment als cursos de 1r, 2n, 3r i 4t de Primària i, una vegada valorada l’experiència, la idea és poder estendre el projecte a 5é i 6é en futurs cursos. Aquest no ha estat un plantejament improvisat. Si per alguna cosa ha destacat el nostre centre curricularment ha estat per l’ensenyament de les llengües, primer pel valencià i també per la peculiaritat de l’anglés, tan per les hores dedicades com per la singular metodologia. Aquest projecte que ara encetem ha anat gestant-se des de fa uns anys. Durant aquest temps, s’ha recollit bibliografia, materials didàctics, experiències d’altres centres i s’ha treballat per aconseguir unes poques hores més que pogueren ser impartides per una altra professora especialista en anglés.

Marc teòric d’aquest projecte A la nostra escola considerem les llengües com un instrument de vital importància en la vida individual i social dels éssers humans, perquè fan de mitjanceres entre les persones, i entre elles i el seu entorn. El llenguatge ens ajuda a organitzar i estructurar els coneixements previs, a introduirne de nous i a comunicar-los. Tenim molt clar que no només ensenyem continguts de cada àrea pròpiament treballada, sinó que al mateix temps també s’ensenya llengua, perquè com a eina de comunicació i interacció està present en tots els moments de l’activitat humana. Parlar més d’una llengua és una riquesa individual i social, perquè permet organitzar el món des d’una manera i compartir l’organització amb altres per crear nous espais de comprensió. La llengua no s’aprén primer i després s’usa, sinó que s’aprén quan s’utilitza per a fer coses interessants amb altres. Amb l’inici d’aquest projecte es pretén donar més possibilitats als xiquets de fer això en un context on l’ús de la llengua anglesa es dóna sols a l’àmbit escolar, no és una llengua ambiental.


21

ELS NOSTRES PROJECTES

Utilitzar l’anglés per aprendre coneixements específics d’altres àrees dóna la possibilitat d’utilitzar la llengua en contextos reals on s’ha d’observar, experimentar, expressar, manipular, raonar, defensar les pròpies opinions o expressar idees. És a dir, la utilitzem mentre actuem. S’està aprofundint així en l’aprenentatge de la llengua al mateix temps que en l’aprenentatge dels continguts específics de l’àrea en qüestió.

Emprem l’anglés durant tota la sessió de *treball com a llengua de comunicació, per a

Unes pinzellades metodològiques

Considerem la presència de l’ús de les TIC com a un recurs molt important d’aquesta metodologia.

la qual cosa l’alumnat se serveix de pòsters, etiquetes de vocabulari, diccionaris d’imatges, etc.

Intentem facilitar la manipulació i l’ex*perimentació, acompanyada de la represen-

tació verbal d’allò que s’està observant, tal i com requereix la metodologia pròpia de l’àrea de C. Medi.

*

Presentem cada activitat o unitat d’apre*nentatge a partir d’una cançó, poema, chant, projecció, vídeo o conte, que continga l’element d’estudi en qüestió o servisca d’element motivador a partir del qual proposar la resta de seqüència didàctica.

A continuació destaquem algunes de les característiques essencials de la metodologia de treball. que és important treballar sem*prePensem continguts que ja han estat treballats en

Seqüències didàctiques i valoració de l’experiència

Valencià o Castellà prèviament, reduint així el grau de frustració davant la no comprensió de continguts totalment nous per als infants.

rutines d’inici i final de la ses*sió,Utilitzem molt semblants a les que s’utilitzen en totes les classes d’anglés, per tal de facilitar a l’alumnat la immersió en les activitats i donar-los seguretat a l’hora de treballar continguts d’altres àrees.

Curs

Aquestes són algunes de les seqüències didàctiques que s’han treballant fins al moment en els diferents cursos.

Seqüències didàctiques

1r de Primària

Growing up

The frog’s cycle

2n de Primària

Keeping healthy

3r de Primària

Me and my senses

4t de Primària

X-Rays

The orange tree We are what we eat

The needs of a plant

The water cycle

Per a finalitzar, cal destacar la bona acollida que ha tingut aquesta experiència entre els pares i mares i l’alumnat de l’escola, i els bons resultats que hem obtingut per part de l’alumnat en el seu treball durant els dos primers trimestres del curs.

*

Maria José Ramírez i Vicen Oroval (Mestres d’anglés)


LLEGIR ÉS VIURE

22

AN UAR I M AR I A AUX I L I ADO R A

Temps era temps quan les bruixes campaven dalt dels campanars. I diuen que diuen que deien que anaven dient que hi havia un xiquet a l’escola que no sabia llegir... Això és el que deien, perquè ara no ho podrien dir. Aquell xiquet mai més podria dir que no havia escoltat un conte; o que no havia gaudit de l’espectacle d’una història de dracs, princeses i cavallers; o que no sabia que tot lligant la ema, amb la a, la erra i la e, podria llegir “mare”. I no parlem, com als contes, d’una escola d’un país molt molt llunyà. Parlem d’ara i d’ací, del nostre centre. Gaudir amb la lectura és gaudir d’un món de fantasia, és estimular la nostra imaginació i és enriquir el nostre vocabulari. Per això des de l’escola sempre estem fomentant activitats relacionades amb la lectura. De segur que ja conegueu, per exemple, els padrins de lectura, on alumnes de 4t d’ESO acompanyen els infants de 1r de Primària amb les seues primeres paraules llegides. Un treball constant que tant els més menuts com els més grans agraeixen, i on l’esforç paga de bon grat els resultats aconseguits. Però aquest any el departament de llengües hem anat més enllà, i ens hem proposat un pla lector que reuneix propostes i dinàmiques des del primer cicle d’infantil, amb l’alumnat d’1 any, fins al jovent de 4t d’ESO, passant, és clar, per tota l’educació Primària. És una aposta arriscada per unificar criteris i actuacions, per establir una seguida als esforços dedicats, i que requereix de molt de temps de preparació. Al mateix temps, amb aquest nou pla de treball volem presentar activitats on tot l’alumnat del centre puga participar, cadascú en la seua mesura, i amb el suport inestimable de les famílies. I no cal mirar molt lluny per trobar-nos amb el primer exemple, que ha estat justament amb l’esdeveniment més adequat per començar a donar les primeres passes: el dia del llibre.


23

ELS NOSTRES PROJECTES

Per celebrar aquesta jornada l’alumnat del centre ha portat la literatura al carrer amb el seu llibre preferit. Ja siga amb una imatge del llibre, amb el resum, amb la citació d’un fragment especial o amb la reproducció d’un poema, tots els xiquets i xiquetes han il·lustrat el seu cossiol particular que ha passat a formar part de la nostra jardinera. Durant els dies de la setmana del llibre, els cossiols literaris han decorat finestres, balcons i reixats, corredors i parets del nostre centre. I acabada la setmana, entrades ja les vacances de Pasqua, cada cossiol ha viatjat fins la casa de l’estudiant per decorar també la seua façana, i traure així la literatura als nostres carrers. Però, a més, cada planta ha anat acompanyada d’un fullet amb trucs i recomanacions per a l’acompanyament en la lectura des de casa dels pares i mares. Perquè sabem que tots estem implicats, i que mostrar interés pels llibres fa que es mantinga l’interés dels nostres fills i filles.

“Que els llibres us ajuden a fer una mirada al món plena de saviesa i solidaritat.” * Lluís Carbonell

(Professor de Secundària)


24 3r i 4t d’ESO: Canadà (francés)

3r i 4t d’ESO Maine (anglés)

5é de Primària Nebraska (anglés)

6é de Primària i 1r i 2n d’ESO Nova York (anglés)

PROJECTE PENP@LS Aquest curs escolar hem posat en marxa al nostre centre un projecte que hem anomenat “penpals”, que vol dir “amics de correspondència”. Aquesta experiència té com a objectius principals millorar la competència comunicativa en Anglés i Francés del nostre alumnat i conéixer la diversitat cultural de l’entorn on viuen els amics i amigues de correspondència. Els cursos que estan participant són 5é i 6é de Primària i els quatre cursos d’ESO. Aquesta vegada el països destinataris de les cartes són els EEUU i Canadà, concre-

tament els estats que podeu veure en el mapa. L’alumnat s’escriu una vegada al mes o més, depenent del curs, utilitzant el correu electrònic com a mitjà de comunicació. Les cartes s’escriuen a classe seguint l’orientació del professorat de llengües estrangeres i, una vegada corregides, són enviades adjuntant de vegades fotografies de grup, del col·legi, del Betlem, etc., segons el contingut específic treballat a les cartes.

El professorat de *llengües estrangeres

5é de Primària: Nebraska (anglés) 6é de Primària i 1r i 2n d’ESO: Nova York (en anglés) 3r i 4t d’ESO: Maine (anglés) 3r i 4t d’ESO: Canadà (francés) El projecte ha tingut molt bona acolllida entre l’alumnat i les famílies i esperem que contribuesca a fer dels nostres xiquets i xiquetes persones no sols un poc més competents en la llengua estrangera objecte d’estudi, sinó més oberts a la diversitat, més tolerants i responsables.


25

ELS NOSTRES PROJECTES

VIATGE A FRANÇA

Arnau Nàcher *(2n d’ESO)

Dotze hores d’autobús, dotze hores de riures, música i trepidants maniobres al Mario Kart ens portaren als alumnes de 2n d’ESO a Bagnols-sur-cèze. I una vegada allí: silenci. Els nervis del primer encontre havien pogut amb tots, tres besets i tots cap a casa que són les 19:30 i és hora de sopar. Una setmana molt intensa, plena d’activitats, nous amics (italians i francesos) i molts ositos haribo. On hem pogut practicar el francès i l’expressió corporal (mímica) i visitar molts indrets desconeguts. A tots ens quedarà a la ment les creps que menjàrem, l’expectació que creàrem entre els alumnes de l’escola, eixos dinars i sopars 2 hores més prompte que el que és normal a casa, i moltes altres coses que no puc dir. Però no podia ser tot tan bo, el diumenge, després de tota aquesta setmana havíem de tornar a casa, però ens quedaven moltes històries que contar, moltes fotos per ensenyar i un munt de llepolies per menjar. Patint a Avignon després d’haver menjat unes bones creps.

Al museu de haribo.


PROGRAMA EUROPEU

COMENIUS

2010-2011

 “Ponts i carreteres, * Ma José Candel (Coordinadora projecte Comenius) del mercat local al comú, de la ciutat fortificada a  la unió europea” Durant aquest curs la nostra escola ha iniciat el nostre tercer projecte Comenius, aquesta vegada els països que ens acompanyen són: Itàlia, França i Bèlgica. Aquest nou projecte durarà dos anys i té com a títol “Ponts i carreteres, del mercat local al mercat comú, de la ciutat fortificada a la Unió Europea”. Per tant, anem a centrar tot el nostre treball en l’estudi de diversos ponts i carreteres. Aquestes infraestructures han sigut essencials des d’èpoques remotes, han sigut útils per a salvar els obstacles naturals que l’home trobava en el seu camí cap al desenvolupament. També hem aprofitat aquestes construccions per a apropar els nostres pobles i cultures cap a altres més allunyats. En concret, els nostres alumnes de 2n d’ESO, així com els alumnes de cada una de les escoles participants, han estudiat obres de diverses èpoques i estils: els ponts de ferro de la Ribera, els ponts de Calatrava a València, l’aqüeducte de Tarragona, els carrers de Volta a Algemesí, el camí Sant Jaume i l’AP 7. Amb aquest objectiu han fet recerca sobre cadascuna d’aquestes obres i han visitat algunes d’elles. També tingueren l’oportunitat de visitar un dels ponts més importants d’Europa, el Pont du Gard a França, durant la reunió que va tindre lloc a Bagnolssur-Cèze. Tot aquest treball es presentarà en un llibret junt a una versió digital. Al cap i a la fi aquest és l’objectiu del projecte Comenius, crear ponts cap altres cultures i construir vies de comunicació que ens ajuden a convertir a alumnes i professors de la nostra escola en ciutadans d’un món més ric en cultura, més divers i tolerant.


27

ELS NOSTRES PROJECTES

Pont del Rei - Gavarda

Pont de Sueca

Pont de Cullera

Pont d’Alzira

Pont d’Albalat


28

HA VINGUT LA GRANJA A L’ESCOLA!!!!!! Una manera ben divertida d’aprendre coses dels animals de granja ha sigut poder tienir-los durant tot un dia a la nostra escola. Quasi sempre els hem vist en fotos, dibuixos o documentals, però res millor que tocar-los, mirar-los als ulls, olorar-los i fins i tot passejar amb ells. Pollets, porquets, gallinetes,conillets, cabretes, borreguets... amb ells tot l’alumnat d’Infantil des de la classe d’1 any fins els de 5 anys ha gaudit d’un dia molt especial. Hem aprés que hi ha animals mamífers i aus, que alguns tenen plomes i d’altres pèl, hem observat que mengen pinso, garrofes o palla i finalment hem passejat amb carro i cavallet i hem plantat un enciam.

Laura Llorens *( Mestra d’Ed. Infantil)


ELS NOSTRES PROJECTES

29


30

AN UAR I M AR I A AUX I L I ADO R A

SETMANA

MONOGRÀFICA Una altra forma d’aprendre


SETMANA MONOGRÀFICA

31

Amb què omplim les nostres cistelles? Al gener, calçots de l’hort. Al febrer, espàrrecs de marge. Al març, les faves tendres. A l’abril, les cireres primeres Al maig, maduixes vermelles. Al juny, albercocs i nespres. Al juliol, prunes de colors. A l’agost, ametlles i nous. Al setembre, el raïm més dolç. A l’octubre, el rovelló del bosc. Al novembre, castanyes torrades. Al desembre, prunes dins del pollastre.

Quantes vegades anem al supermercat amb els nostres fills/filles per omplir la cistella per tota la setmana? I quantes vegades ens han preguntat la raó per la qual no els dei· xem comprar tot el que volen: xocolata, pas· tissets industrials, llepolies... Doncs a partir d’ara ja sabran totes les res· postes perquè aquest curs hem tractat la di· eta mediterrània a la setmana monogràfica. Enguany ens hem dedicat a treballar la die· ta mediterrània com a conjunt de coneixe· ments, pràctiques i tradicions relacionades amb l’alimentació humana, així com la con· servació, transformació i preparació dels ali· ments i, en concret, el consum d’aquestos per tal d’aconseguir un alumnat més com· petent en la matèria.

L’alumnat de les classes d’Educació Infantil s’han convertit en petits cuiners, però so· bretot en exigents “gourmets”. Han prepa· rat pinxos de fruites, cap de fruita, rosqui· lletes, i també han fet un berenar saludable, que ells mateixa han elaborat. Els nostres menuts han gosat fins i tot a fer obres d’art amb menjar, quines meravelles!!! Hem de dir que tot açò s’ha pogut fer amb la col· laboració de pares i mares que han passat unes quantes estones a les aules dels seus fills. A l’etapa de primària han treballat la pirà· mide alimentària i tots els elements que la composen, aprenent el seu cultiu, la seua conservació i la seua transformació en pro· ductes llestos per al consum. Així han pogut degustar diferents productes i crear-ne d’al·


32 tres, l’experiència els ha resultat d’allò més divertida i, sobretot, els ha obert nous camps dins l’alimentació que fins a aquest moment desconeixien. Fent tallers com “Llepofrut”, “Menja bé”, “Plantes medicinals, “Comença el dia amb energia” o “Smootheies”, entre d’altres, l’alumnat ha aconseguit tenir una altra visió de l’alimentació. Tota la primària ha fet una visita didàctica al Mercat Central de València, un lloc inte· ressant no sols des del punt de vista culinari sinó també des del punt de vista arquitec· tònic. Per últim a Secundària l’alumnat, amb unes activitats prèvies de motivació que presen· taven el tema, ha decidit quins aspectes els agradaria treballar per tenir més informació al voltant de la dieta mediterrània.

AN UAR I M AR I A AUX I L I ADO R A

Cal dir que tot l’alumnat de secundària va començar la setmana preparant i consumint un desdejuni saludable, en el qual tots i to· tes participàrem molt entusiastament. Així 1r d’ESO ha fet un treball de recerca al voltant de l’alimentació, ha gravat uns ví· deos promocionals, ha realitzat entrevistes i fins i tot una visita guiada a “L’escola de capatassos de Catarroja”, on han pogut co· néixer les instal·lacions, els cultius que allí es desenvolupen i els estudis que es poden portar a terme dins aquest camp. L’alumnat de 2n d’ESO també ha decidit què volia investigar al voltant del tema i, d’en· tre altres tallers, ha fet una visita al Mercat Central de València amb l’objectiu de conéi· xer la varietat de productes de la zona, de temporada i d’altres països, que es poden comprar als nostres mercats.


33

SETMANA MONOGRÀFICA

L’alumnat de 3r i 4t d’ESO també ha decidit el seu itinerari i totes aquestes idees s’han estructurat en diferents blocs que han con· figurat l’organigrama de la setmana mono· gràfica. En primer lloc, han fet un treball d’investigació sobre el seu entorn per conéi· xer els establiments especialitzats de venda d’aliments del barri o poble. També han po· gut gaudir dels cinc sentits, han fet cuina creativa, han conreat un terreny menut i han plantat diferents hortalisses, sense deixar de banda la publicitat sobre algun producte alimentari o la degustació d’altres. La setmana va acabar amb la degustació de diferents plats elaborats per l’alumnat, com no podria ser d’altra manera!!

En definitiva ha sigut una setmana valorada molt positivament per l’alumnat i que de se· gur no els ha deixat indiferents. Aleshores que passarà ara quan fem la cis· tella setmanal? Nosaltres no ho sabem, però esperem que el nostre alumnat haja assolit que la dieta mediterrània és una valuosa he· rència cultural, que a partir de la simplicitat i la varietat ha donat lloc a una combinació equilibrada i completa dels aliments , ba· sada en productes frescs, locals i de tem· porada, i que en definitiva, ens convida a adoptar, en benefici de la nostra salut, un excel·lent model de vida saludable.

*

Noèlia Montrull (Cap d’Estudis)


EIXIR DE L’AULA

Sabem que els aprenentatges depenen en gran mesura de la quantitat i qualitat d’ocasions que l’alumnat ha tingut per dur-los a la pràctica. Les activitats que oferim des de l’escola intentem que asseguren experiències prou riques que acompanyen el nostre alumnat en els aprenentatges, impulsant interrogants, encaminant respostes a les seves preguntes, oferint recursos i estratègies que ajuden a fer connexions i prendre consciència de les experiències viscudes. Les activitats que anem a esmentar són aquelles compreses entre juny de 2010 i maig de 2011, encara que la majoria pertanyen al curs 2010-2011.


EIXIR DE L’AULA

Infantil Al 2010 el 2n cicle d’Infantil vam acabar el curs anant d’acampada al Parc Adai com ve sent habitual els darrers cursos i, com no,els xiquets i xiquetes de la classe de dos anys ens van acompanyar l’últim dia. Aquest curs no sols hem eixit a fer activitats fora del col·legi sinó que també n’hem fet d’altres en les quals els protagonistes han vingut a visitar-nos. Així hem anat al teatre el 24 de novembre i el 24 de gener per a veure obres com “Alícia en el país de les meravelles” o “Com ser un superheroi” o el 19 de febrer a la representació que ens to-

35

cava dins la campanya de Teatre Escolar que organitza l’Ajuntament. No sols hem vist teatre, sinó que el 10 de febrer assistirem a una audició musical al Teatre Municipal i la classe de 5 anys ha anat a la Biblioteca Municipal per a participar en una activitat d’animació lectora que portava com a títol “ Marcel, el marcià”. I es preguntareu.., què hem fet dins l’escola? Doncs dues activitats molt xules: una va ser el 9 de desembre i es tractava d’un espectacle de Dani Miquel que es deia “Els barrets de Valor”; i l’altra el 20 d’abril, quan una granja va visitar la nostra escola.


36

AN UAR I M AR I A AUX I L I ADO R A

1r cicle de primària Nosaltres acabàrem el curs fent una estada al Teularet, un centre d’ecoturisme. El 24 de novembre anàrem al cinema dins la campanya que promociona el cinema en valencià. El 10 de febrer, com els nostres companys d’infantil, assistírem a una audició musical al Teatre Municipal; i el 22 de febrer visitàrem la Sala Escalante per veure l’obra “El Mago de Oz”. El 12 d’abril participàrem 1r i 2n de primària en la Campanya de Teatre Escolar, i per últim el 5 de maig, 1r de primària, assistí a veure l’obra “Animales del bosque” al Teatre Jaume I.

“El Mago de Oz”

2n cicle de primària Els de 3r i 4t de primària acabàrem el curs 2009-2010 passant tres dies a Benassal. Enguany hem fet activitats d’allò més diverses. Començàrem el curs fent una eixida al Saler el 22 d’octubre; el 24 de novembre, junt a la resta de companys de primària, anàrem al cinema a veure “Toy Story” dins la campanya que “Cinema a l’Escola” porta a terme per promoure el cinema en valencià.; i el 30 de novembre, l’alumnat de 4t de primària anàrem al Teatre Municipal per veure una obra.. Aquest curs hem anat dues vegades a veure teatre en anglés, una el 24 de gener per veure “Miss Poppins” i l’altra el 2 de març per veure “Around the world in 80 days”. El 24 de març visitàrem l’exposició “La plaza de la biodiversidad” de l’obra social de la CAM, i també relacionada amb aquesta temàtica, 4t de primària va fer uan eixida a la xopera el 13 de maig. Per últim, cal dir que aquest curs també participàrem en la campanya de Teatre Escolar i que hem continuat anant a la Biblioteca Municipal una vegada al mes per poder agafar llibres seguint les indicacions de les bibliotecàries.

“Around the world in 80 days”


EIXIR DE L’AULA

3r de cicle de primària El nostre cicle va acabar el curs 2009-2010 amb una eixida molt divertida a Gandia a L’escola de la mar, quines noves sensacions poguérem viure. Aquest curs les nostres eixides han sigut de tota mena i totes d’allò més interessants. El mes d’octubre, concretament el dia 15, el començàrem amb una activitat d’orientació organitzada des de Col·legis Diocesans i en la qual participava alumnat d’altres centres. Ja quasi acabant el curs, completàrem aquesta eixida amb una altra, el 13 de maig, que consistia en unes coleolimpíades entre els diversos centres que formen part del col·legis diocesans.

Museu de l’Horta

37 Però no es penseu que sols hem treballat el cos, també hem treballat altres aspectes del currículum fent visites a dos museus, el 19 de novembre al Museu de L’Horta i el 4 de febrer al Museu de l’artista faller; respecte a l’aspecte lingüístic, el 24 de gener veiérem al Teatre Municipal “Miss Poppins” i el 24 de novembre anàrem al cinema a veure “Toy Story” dins la campanya que “Cinema a l’Escola; junt a la resta de companys de primària el 10 de febrer participàrem en una audició musical en el Teatre Municipal i el 24 de març, amb el 2n cicle, visitàrem l’exposició “La plaza de la biodiversidad” de l’obra social de la CAM. Ha sigut un curs mogudet, però encara hem tingut temps per fer una animació lectora sobre “Enric Valor” i participar en la campanya de Teatre Escolar. Ja podeu veure que no hem perdut el temps.

L’escola al cinema - Toy Story 3


38

AN UAR I M AR I A AUX I L I ADO R A


39

EIXIR DE L’AULA

Secundària A la fi del curs passat no va hi haure viatge de fi de curs per a l’alumnat de 4t, ja que des de fa dos cursos el viatge es fa per a 3r i 4t d’ESO cada dos anys. Aleshores l’activitat de fi de curs per a tota secundària es va realitzar el mateix dia, però primer i segon anaren a “Port Aventura” en Salou i tercer i quart anàrem a a ”Aqualandia” en Benidorm. Enguany ha sigut un curs bastant divers respecte a les eixides. Durant el mes de novembre l’alumnat de 1r i de 2n va assistir al Teatre Municipal per veure una representació dins la campanya de prevenció promoguda pel Gabinet de drogodependències d’Algemesí. L’alumnat de 4t participà en la ruta matemàtica organitzada per la Universitat de València i 3r i 4t d’ESO va fer una eixida a Banyeres per veure la ruta dels molins paperers.

proposat per aquest curs. Així l’alumnat de 2nd’ESO és el que ha participat directament en el projecte i han fet tres eixides, una a visitar el Museu de la Festa i altes dues a visitar ponts antics de les poblacions més properes a la nostra i ponts més moderns. L’alumnat de 2n d’ESO també ha viatjat a França, del 21 al 27 de març´, per participar en la segona reunió del programa per aquest curs i a la fi del mes de maig rebrem a professorat i alumnat estranger en la nostra escola per fer la tercera reunió del projecte. Dins del programa d’orientació acadèmica i vocacional, l’alumnat de 4t d’ESO acudí a visitar el Col·legi Maristes i el IES Sant Vicent Ferrer, el 11 i el 25 de maig respectivament, i els quedava pendent la visita a l’IES Bernat Guinovart, ja que hem d’estar el més informats possible per decidir adequadament on pretenem continuar els nostres estudis.

Durant el mes de gener, l’alumnat de 4t va visitar l’exposició de Josep Esteve Adam a la Sala d’Exposicions Municipal; l’alumnat de l’optativa de francés de tots els cursos de secundària assistirem a veure una obra en francés al Teatre Municipal i alguns alumnes de secundària participaren en l’Olimpíada Matemàtica convocada i organitzada per la Societat Al-khwarizmi. Tal i com fem habitualment, el dia de sant Blai tots els alumnes d’ESO férem una eixida a la natura que consistia en un recorregut didàctic pel paratge alcudià del corral de Rafel per a conéixer-lo i participar en les activitats “Hàbitats i biodiversitat als col· legis de l’Alcúdia”. També al mes de febrer, l’alumnat de 3r va visitar una exposición de Cosmocaixa a Alzira i el de 4t d’Eso, participà en la VII edició de dansa a les escoles veient “Sentada en la cima del mundo” El 24 de març els i les alumnes de 4t d’ESO posàrem a prova les nostres habilitats matemàtiques en la Prova Kangur. Dins el programa Comenius, en el qual enguany també participem, podem incloure diferents eixides que formem part del projecte

“Sentada en la cima del mundo”

*

*

Júlia Oltra (Directora)

Noèlia Montrull (Cap d’Estudis)


ACTIVITATS

EXTRAESCOLARS Es puja el teló...

La volta al món

La volta al món en huitanta dies va ser l’obra que presentàrem l’any passat a les Jornades de Teatre Escolar, treballada amb els alumnes de l’activitat extraescolar de teatre dels cursos de 3r a 6é. Va ser un treball dur però divertit. Al principi, en llegir l’obra de Jules Verne, adaptada a teatre per Juli Disla, me’ls vaig imaginar a dalt de l’escenari i vaig pensar que podia funcionar. Després, com sempre em passa quan veig la feina que hi ha per davant, vaig pensar: Gemma aquest any te n’has passat, els nanos tenen molt de text, i a sobre n’hi ha un fum de canvis de decorat i no acabarem de lligarho tot, ni a la de tres. En quin embolic t’has ficat? Però, a poc a poc, amb l’esforç de tots i algun que altre renegó per posar-se les piles, va anar eixint. Perquè, això sí, els xiquets s’engrunsen i van passant els dies, i un dia per açò i un altre per allò el text costa d’aprendre, fins que arriba un dia que veuen que m’ix fum per les orelles i em pose com a boja, llançant amenaces de no presentar el teatre, d’anar a les jornades amb l’obra del grup dels menuts... i així, a la fi, amb les piles carregades, l’obra comença a veure la llum i tot va agafant forma i els xiquets s’emocionen i gaudeixen del treball que van fent. Tot seria ja suficient recompensa per a l’esforç, però a sobre arriba l’assaig general i es veu que no ha estat un error aquesta obra, que ells han treballat i han après el paper, que al cap i a la fi els canvis de decorat els té ocupats (i als que estan en la tramoia també, naturalment) i què, a més a més, l’escena té molta més vida. I, finalment, arriba el moment de presentar el treball a les altres escoles i veus com durant gairebé una hora, a la sala plena de xiquets menuts, es fa el silenci i no parla ni una mosca, i tots els petits espectadors segueixen el fil de


41

en huitanta dies l’obra i tot és senyal que el treball ha estat ben fet i que els nostres petits actors han sabut arribar al públic que tenen al davant. Quan després arriba el dia de Maria Auxiliadora ja s’està més relaxat, l’obra està ja més que sabuda i a sobre tenim un públic amb garantia: les nostres famílies. Els xiquets estan contents perquè l’obra ha estat perfecta, però el que ells no saben és que jo ho estic més, de veure el que ni jo mateix pensava que eren capaços de fer. I igualment, una mica a més petita escala, va passar amb les obretes que els més menuts prepararen, aquestes exclusivament per presentar-les el dia de Maria Auxiliado-

*

Gemma Pellicer

ra. Els alumnes de 1r i 2n de Primària treballaren durant quatre mesos, una adaptació a teatre del conte d’Enric Lluch El rei Panxut redola i el rei Primal s’envola, una obra molt divertida amb gags graciosos, amb els quals els mateixos xiquets, quan l’assajaven, no podien deixar de riure. Els més menuts, els xiquets de 4 i 5 anys que fan l’extraescolar d’expressió corporal, també mostraren aquest dia la seua feina i, com sempre passa amb els més menuts, varen triomfar amb l’obreta “El flautista d’Hamelín”, obra que ja havia representat feia alguns anys amb alumnes que ja no estan a l’escola, un bon moment per als bons records i per pensar en el futur que aquests xiquets representen.


ESCOLA I

PAíS


43

EL VALOR DE DIR-SE ENRIC

Què vos anem a contar d’Enric Valor? A qui va adreçat aquest article? Cal fer una biografia o un panegíric? Cal parlar d’ell com a persona o com a escriptor, o les dues coses alhora? Què dir per a no repetir-se massa? Què pot interessar de la seua vida? Aquestes i moltes altres preguntes són les que ens plantegem per a no perdre el temps ni fer-lo perdre i són el resultat d’una persona que es troba il·lusionada davant el repte de fer un article sobre una de les figures cabdals de la literatura actual al País Valencià i un referent per a moltes xiquetes i xiquets, i grandetes i grandets, que han llegit les seues famoses Rondalles. Algun dia les veurem al cinema i a la televisió (no he dit en quina cadena, eh?). Tanmateix, en el centenari del seu naixement considerem que no es tracta de fer una relació dels premis o lloar tan sols els seus escrits. Pot ser, la gent “entesa” opinarà de forma diferent sobre la seua capacitat literària segons siga en narrativa o en rondalles, i la majoria es quedarà amb una figura reivindicada per quasi tots (algú no?) quan ha mort. Al final, hem optat per deixar de costat els seus escrits, i no entrar en qüestions estrictament acadèmiques, sinó contar-vos un poquet sobre la seua vida d’infantesa i joventut, animar-vos a la lectura i deixar-vos tres idees que ens han transmés la seua figura com a persona. Pot ser, aquesta vessant de l’homenàs siga més desconeguda i al final, tots som persones encara que alguns ho dissimulen. Enric Valor fou un home bo que va nàixer a Castalla en 1911, municipi situat al centre d’una foia considerada com a subcomarca de l’Alcoià, als setze mesos de la fecundació. El paisatge de l’entorn estava i està conformat per muntanyes, serres, barrancs i petites planures, on es situen d’altres pobles com Onil i Ibi al nord, Xixona i Tibi a l’est, Biar i Sax a l’oest i Agost i Petrer al sud. La mateixa població de Castalla està arrecerada junt a un tossal coronat per les restes d’un castell. El segon i últim de dos germans, va viure els seus primers anys al número 24 del carrer Major de Castalla (aneu a visitar-lo), encara que va nàixer al número 22. Total un misteri que deixem en l’aire a l’igual que d’altres i que adrecem als lectors interessats a la consulta del volum que ha fet Rosa


44 Serrano on fa una entrevista en profunditat a l’autor. Tot un llibre necessari i directe per a aquells que aprecien la història quotidiana. I per a aquells que els agrade el còmic, ara podem fruir d’una fabulosa aportació Enric era descendent de la família alcoiana dels Valor, tradicionalment partidària dels Borbons, i dels Vives per part de la mare que era de Dénia, i que ajudaren a la proclamació de l’arxiduc Carles. El nostre personatge va viure la seua infantesa al si d’una família benestant i culta de mitja capa alta. Tingué ocasió des de ben xicotet de fruir d’una educació refinada a càrrec d’un pare que tingué contacte amb la Institución Libre de Enseñanza, que fou home de confiança del liberal Canalejas a la zona i que fou dèsset anys jutge. Pare i mare, inundaren els primers anys d’Enric Valor de nombroses contalles vora el foc i ensenyaren a llegir en valencià i castellà als seus dos fills des de ben menuts (tot un exemple). A més a més, una nodrida biblioteca amb un considerable ventall d’autors, contribuí a desenvolupar en el jove Enric Valor el gust per la lectura. De fet, quan entrà a l’escola ja sabia llegir i tenia una cultura important.

AN UAR I M AR I A AUX I L I ADO R A

ció Jurídica a Elda, encara que no va acabar el professorat d’aquesta especialitat. Durant el temps lliure combinava la lectura de llibres i el visionat de pel·lícules, amb un ambient cultural que en aquesta ciutat estava dominat per la CNT amb la qual va col·laborar com a apuntador del seu grup de teatre local. En l’aspecte físic es repartia entre les caminades a la descoberta de paisatges, junt a una natació intuïtiva i arriscada en una persona “d’interior” i la cacera. Aquesta activitat la desenvolupà des del set anys ajudat per son pare, amb plena consciència de la compatibilitat de la natura amb aquest esport. Una cacera ecològica, pròpia d’aquella persona que estima el seu medi, el coneix i es preocupa per conservar-lo. Per tant, infantesa i joventut les veiem dominades pel contacte amb la natura. Vivia en una casa amb trenta metres d’hort i en un entorn agrest; amb la lectura, amb uns pares que li contaven nombroses històries i una considerable biblioteca al seu abast; i l’inici del seu compromís social que es consolidarà durant la guerra civil, i, després de la repressió, minvarà per a tornar a créixer.

El número 10 és un número significatiu i fou important en la seua vida. Als deu anys tingué la seua primera màquina d’escriure i intentà fer la seua primera novel·la titulada ”El secret del castell”, de la qual va redactar tres capítols. Una màquina d’escriure que tindrà per a Enric Valor una gran importància i a la qual dotarà d’unes característiques singulars, doncs com ell deia: “Tinc el millor ordinador del món. Ella és la meua memòria. Tecla que aprete, tecla que escriu, malgrat els talls de llum, els virus i els canvis de programes”. Aspecte aquest que no feia cap gràcia als correctors dels seus llibres, que havien de tornar a picar el text. I als deu anys, per primera vegada, es va enamorar de la filla d’un veterinari que havia arribat al poble, un primer amor que sembla seguir les passes de son pare que arribà a tindre onze núvies.

Aquestes tres característiques plenes de conseqüències posteriors poden servir de reflexió a tots. Són una mostra que el currículum no ho és tot. No podem confiar únicament en allò que s’aprén a l’escola, tot i ser molt important, sinó que com a progenitors dels nostres fills ens hem d’implicar. I també ens ensenya la importància de l’entorn, per a recordar-nos que l’ensenyament de la llengua està bé però molt millor és el seu ús social. No es tracta tan sols de saber valencià, sinó de viure en valencià. I per últim, la seua vida ens encoratja a implicarnos socialment, fent compatible la cultura i el compromís amb el col·lectiu de valencians i valencianes que viuen en un territori diferenciat per voluntat pròpia. Esperem que la força ens acompanye!!!!.

En acabar l’escola va passar a l’Acadèmia per a fer la carrera de comerç i als dènou anys ja era responsable de muntar una Sec-

Enric Ramiro Roca *(Polígraf i mestre)


ESCOLA I PAÍS

45

L’educació: una brúixola per a l’incert futur Per tant, amb la fermesa que dóna tindre unes bones arrels, i enmig de l’entorn de crisi que estem vivint, cal imaginar el model d’educació que volem, un model que ha d’assumir que caminen cap a un futur incert i canviant.

El 23 de novembre de 1983 la Generalitat Valenciana va adquirir el «compromís irrenunciable» de la defensa del patrimoni cultural valencià i, en especial, de la recuperació de l’ensenyament i l’ús de la llengua pròpia, amb l’aprovació a les Corts, sense cap vot en contra, de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Ja ha passat més d’un quart de segle d’aquella decisió històrica. Per això, tal vegada, és el moment de reflexionar sobre el present i el futur de l’ensenyament al nostre país. Una reflexió sobre el anys recorreguts i, també sobre els presents canvis vertiginosos que s’estan produint en la societat, i, evidentment, en les nostres escoles. Indefugiblement ens enfrontem a una societat plurilingüe, però tenim la sort d’estar més de vint-i-cinc anys fent ensenyament en valencià amb un resultat engrescador, i això és un bon bagatge. Per tant, amb la fermesa que dóna tindre unes bones arrels, i enmig de l’entorn de crisi que estem vivint, cal imaginar el model d’educació que volem, un model que ha d’assumir que caminen cap a un futur incert i canviant. «Els joves d’avui no sembla que tinguen cap respecte pel passat ni cap esperança pel futur.» Quantes vegades hem escoltat aquesta frase a docents, pares i mares? Sense cap mena de dubte, és una visió apocalíptica dels canvis que proposen les noves generacions. Però no estem davant res nou. Perquè aquesta citació l‘hem rescatada dels textos d’Hipòcrates escrits fa més de 2.500 anys. Per tant, podríem pensar que no hi ha res de nou en la situació actual. Però ens enganyaríem, ja que sí que hi ha alguna cosa diferent. L’entrada en el segle XXI ens ha fet donar un pas més enllà del canvi que porta davall del braç cada generació nova. En aquest moment, els educadors són més conscients que mai que els últims anys, arran de les transformacions tecnològiques, s’ha produït un xoc cultural de grans dimensions que ha dibuixat un marc d’incerteses i complexitats en i per als quals eduquen. I això es tradueix en una crisi d’identitat del paradigma escolar actual, ja que s’ha perdut aquell segell de prestigi que l’educació tenia com a garantia de futur. La crisi, la incertesa laboral i altres factors actuals han fet fracassar la idea que una inversió en educació és la clau per ser millors moralment, per un major benestar o per aconseguir


46

AN UAR I M AR I A AUX I L I ADO R A

un estatus social millor. No obstant això, si la crisi actual dura el temps suficient, l’esforç personal tornarà a ser molt més eficient que la sort o l’astúcia, que tant van triomfar quan vivíem creixements desmesurats. A banda d’aquesta predicció, el ben cert és que una de les conseqüències que ens ha deixat aquesta crisi i la revolució digital és que el futur és incert. I davant aquesta perspectiva, l’educació ha de prendre el paper de ser una brúixola per als individus que es trobaran una societat en què el progrés ja no està sols en el creixement i en l’abundància. El sociòleg Salvador Cardús, expert en aquesta matèria, proposa al món educatiu tres desafiaments que cal assumir per posicionar-se davant aquest nou panorama. El primer és saber ajudar als individus a mantenir una dialèctica amb la comunitat. Actualment, els mecanismes de pertinença a una comunitat han deixat de ser els clàssics, ja que ens enfrontem a una societat d’alta mobilitat, on fets com el lloc de naixement o la influència de determinades institucions adoctrinadores han deixat de ser rellevants. Per tant, cal plantejar un nou model de lleialtat a la comunitat per crear una vertadera ciutadania. El segon dels desafiaments és el de transmetre la tradició del coneixement. Ja que si hem arribat fins a l’actual societat del coneixement és gràcies a tot un procés de tradició del pensament racional i científic, que ha de prevaler davant la irracionalitat que creix de forma preocupant en temps de crisi. I, finalment, Cardús apunta que el tercer gran desafiament que ha d’assumir l’educació és la formació del caràcter de la persona. Perquè davant la incertesa calen individus que siguen conscients de la seua responsabilitat social i que, ara més que mai, assumisquen que el futur depén de les decisions pròpies. Per tant, cal educar a persones que puguen seguir endavant, tot i la manca d’aquelles certeses que en altres temps havien esdevingut el punt de referència. Fins ara ens hem endinsat en el contingut d’alguns dels reptes que ha de qüestionar-se el futur de l’educació. Però, davant aquesta situació de canvi, concretament, quin és el paper de l’escola? En aquest punt és important no oblidar que la irrupció d’aquests nous reptes està en mans de molts agents. Sovint encara es confon el procés educatiu i de formació amb el procés d’escolarització i això provoca alguns problemes que fan que a l’escola se li exigisca de vegades massa coses, i moltes vegades contradictòries. Aleshores cal preguntar-se si l’escola pot afrontar tot allò que li demanem, ja que a les seues obligacions històriques li hem afegit els últims anys parcel·les que no existien o que assumien altres institucions com la família. Tot això ha provocat la reformulació dels objectius educatius establits en el currículum. L’escola s’ha trobat davant un entorn incert, i una de les seues prioritats ha esdevingut establir les bases per a «aprendre a aprendre». I per aconseguir-ho és necessari un

... és el de transmetre la tradició del coneixement. Ja que si hem arribat fins a l’actual societat del coneixement és gràcies a tot un procés de tradició del pensament racional i científic, que ha de prevaler davant la irracionalitat que creix de forma preocupant en temps de crisi.

Sovint encara es confon el procés educatiu i de formació amb el procés d’escolarització i això provoca alguns problemes que fan que a l’escola se li exigisca de vegades massa coses, i moltes vegades contradictòries. Aleshores cal preguntar-se si l’escola pot afrontar tot allò que li demanem, ...


47

ESCOLA I PAÍS

Cal ser conscients, però, que el camí recorregut en aquest quart de segle ha de donar pas a un nou model, un model d’educació plurilingüe i multicultural, que es recull en el document presentat fa poc per Escola Valenciana i la Unitat per l’Educació Multilingüe de la Universitat d’Alacant. Es tracta d’una estudiada i completa proposta que, entre altres objectius, planteja a l’educació el repte de formar alumnes per a la convivència multilingüe i multicultural, tot ajudant-los a construir una identitat pròpia ...

nou corpus curricular que necessàriament ha de suposar un canvi de rol dels estudiants, però indefugiblement, un canvi substancial de rol del professorat, un canvi cultural. D’aquesta manera, davant aquestes reflexions queda clar que ens enfrontem a un moment crucial per educar cap a una societat multicultural enfrontada a la incertesa del futur. Malgrat això, la nostra societat està de sort, perquè com comentàvem al principi, moltes de les escoles del nostre País fa més de vint-i-cinc anys que apliquen programes d’ensenyament en valencià, un fet que, segons han demostrat els estudis, no sols és un avantatge per a l’aprenentatge de noves llengües, sinó que és la condició necessària per a l’excel·lència. Cal ser conscients, però, que el camí recorregut en aquest quart de segle ha de donar pas a un nou model, un model d’educació plurilingüe i multicultural, que es recull en el document presentat fa poc per Escola Valenciana i la Unitat per l’Educació Multilingüe de la Universitat d’Alacant. Es tracta d’una estudiada i completa proposta que, entre altres objectius, planteja a l’educació el repte de formar alumnes per a la convivència multilingüe i multicultural, tot ajudant-los a construir una identitat pròpia i que en aquesta construcció tinga un paper important el coneixement i l’experiència profunds de la llengua i la cultura pròpies del País del qual som ciutadans de ple dret. Per tant, davant la inexorable incertesa del futur, cal dir que l’educació en la nostra llengua ha estat un punt clau per a crear vincles entre els individus de la nostra comunitat lingüística i cultural, un fet que ens ha ajudat a donar resposta al repte de crear nous models de lleialtat amb el nostre entorn i, d’aquesta manera, crear una societat amb més cohesió social, més llibertat i justícia. Perquè, com els arbres, aquells ciutadans que arriben més amunt són aquells que han sabut fer créixer unes arrels ben fortes en la seua terra.

Peris *(EscolaRicard Valenciana i editor de l’Andana)


FESTES

i CELEBRACIONS


49

ADVENT i NADAL NARRADOR 1: Hola amics, ja estem un any més ací tots junts per celebrar que comença el Nadal. NARRADOR 2: Enguany ens agradaria que li ficareu una mica d’imaginació a l’assumpte i quan canteu s’imagineu que sou un cor d’àngels que anuncia la bona nova. NARRADOR 1: Però abans de començar amb el retaule de Nadal anem a veure com ens preparàrem durant el temps d’Advent. En Infantil férem l’oració diària per començar el matí. Enceníem els ciris de la corona d’Advent, cantàvem la cançó “Ja ve l’Emmanuel” i llegíem una part de la història del Nadal mirant les imatges que teníem penjades a la surera. Després de la lectura, xiquets, xiquetes i mestres demanàvem o donàvem gràcies per les coses que volíem, i recitàvem l’oració de l’Avemaria. Per finalitzar, obríem la caixeta que tocava cada dia del calendari d’advent i posàvem la figura del dia al Betlem de la classe. En primària, en l’oració diària ens han ajudat les lectures d’Isaïes. A més a més, ens hem preparat per obrir el nostre cor a Jesús que naixia a Betlem. Per obrir el nostre cor hem treballat amb quatre claus: la clau de la solidaritat, la de l’escolta i el silenci, la del servei als altres i confiança, i la de l’encontre i acollida. En acabar l’Advent, i amb el clauer d’Advent a la mà, hem entrat al Nadal.

Oració

Ací estic, Senyor! T’he obert la porta de ma casa, tinc les claus de l’espera, de la solidaritat, de l’escolta,... Pots entrar-hi! Vine a viure amb mi Vine, t’espere! Content d’acollir-te. La teua llum, pot entrar i omplir ma casa fins l’últim racó. En secundària, també ens han acompanyat les lectures d’Isaïes en l’oració diària. El dilluns començàvem tots junts a les 8.10h. a la parròquia; la resta de la setmana la féiem cadascú a la seua aula. I, com cada any, hem confeccionat el Betlem de l’escola. Enguany hem construït a cada classe cubs de cartolina per a adornar l’arbre de Nadal. Les famílies a infantil i primària, i des de les tutories a secundària, hem reflectit a les cares dels cubs diferents motius relacionats amb el Nadal: dibuixos, fotos, poemes, frases, nadales i tot allò que pugueu imaginar. El naixement, quasi a mesura real, l’ha fet l’alumnat de quart d’ESO amb plastilina. NARRADOR 2: Ara sí, ja podem començar. Sols us demanem que us fiqueu a dintre del retaule amb nosaltres i que participeu com un més. NARRADOR 1: Així, doncs, us toca començar a vosaltres amb la primera nadala. No oblideu! Molta imaginació i a cantar com els àngels.

Rosana Ferragud *(Professora E.S.O.)


50

AN UAR I M AR I A AUX I L I ADO R A

A l’Educació Secundària confeccionaren una silueta en la que reflexaren el quart objectiu “REDUIR LA MORTALITAT INFANTIL”. Aquesta silueta fou portada el dia de la concentració a la Plaça Major. També, durant tota aquesta setmana, treballaren diferents activitats adreçades a l’objectiu número 7. Activitats per a prendre consciència de la proporció d’aigua del planeta que realment és aprofitable per les persones i de la necessitat de l’aigua potable per poder tindre una vida saludable. La participació tant de la nostra escola com de la resta de centres i organitzacions fou tot un èxit. I no ens hem d’oblidar que els autèntics protagonistes d’aquestes activitats són els alumnes, el professorat i els membres de les diferents organitzacions. Gràcies a tots ells té lloc cada any aquest encontre de lluita contra la pobresa. Esperem que el proper any ens animem i continuem amb aquest gran treball. Com tots sabem, des de fa cinc anys la Plataforma Pobresa Zero d’Algemesí convoca a tot el nostre poble a la realització de diverses activitats. L’objectiu d’aquesta convocatòria és sensibilitzar a tota la gent de la lluita contra la pobresa per tal d’aconseguir els huit objectius del mil·leni per a l’any 2015. Aquest any, com que l’objectiu a treballar fou el seté, “GARANTIR LA SOSTENIBILITAT DEL MEDI AMBIENT”, ens proposàrem diferents dinàmiques per a treballar amb l’alumnat del nostre col·legi. En funció de la seua edat realitzàrem una sèrie d’activitats diferents adreçades al projecte final que portaríem el divendres 15 d’octubre a la concentració a la Plaça Major. El projecte d’Educació Infantil i Educació Primària consistia en la realització d’un riu en el que es reflexaren els diferents estats en els que ens el podem trobar: contaminat, brut, nociu o pur, potable, net. La finalitat d’aquesta activitat era que els alumnes reflexionaren i es sensibilitzaren sobre el que és millor per al nostre món i que, amb la implicació de tothom, ho podem aconseguir.


FESTES I CELEBRACIONS

51


52

AN UAR I M AR I A AUX I L I ADO R A

*

Alvaro Felici i Eduardo Climent

2011 L’escola compleix 46 anys. I en aquesta ocasió som dos promocions (les del 73 i 75) les que anem a organitzar el sopar d’antics alumnes. Per a la majoria de nosaltres fa quasi 25 anys que vam deixar de passar per la porta de ferro tan característica, la incombustible i sempre sencera porta amb el foradet al pany que tots recordem. L’ocasió per a organitzar el sopar ha fet que ens reunim companys que, encara que ens vegem de tan en tan, no tenim l’oportunitat ni el temps per a parar-nos a parlar de com han anat els últims anys, quins han sigut els camins que cadascú ha pres i les perspectives de futur. I una cosa està clara: tots estem d’acord en què recordem l’escola com el lloc on hem compartit alegries (moltes) i decepcions (algunes) igual que una família, tant amb companys com, especialment, amb els mestres. Portem algunes reunions de preparació i ja hem recordat anècdotes i històries com quan es feien les Olimpíades Escolars i aconseguíem medalles davant els Maristes o Calassanç, escoles que ens triplicaven en nombre d’alumnes i que tenien molts més mitjans que Maria Auxiliadora. Aquesta diferència de mitjans la suplíem amb entusiasme i il·lusió per l’esport, que tant bé ens va traslladar Juan, el mestre de gimnàstica amb qui disfrutàrem tots en aquells anys. També, i parlant de la promoció del 75, hem recordat quan féiem les competicions de Cross (carrera camp a través) i l’equip de l’escola va aconseguir acudir a un campio-

nat provincial, classificant-nos entre les primeres escoles de València. Va ser la primera vegada que ens férem un equipatge esportiu propi de l’escola per a participar i donar a conèixer que érem un equip d’atletisme. Ara és molt normal que les escoles tinguen un xandall propi, però en aquells anys únicament teníem l’equipament roig (samarreta) i blanc (pantalonets) per a jugar els partits, i cadascú es portava la seua roba d’esport. Així que imagineu als xiquets i xiquetes, el mateix dia que agafàvem l’autobús per anar a les carreres, com estàvem de contents quan ens donaren la roba amb l’escut de Maux. Per als que ja passem la trentena, recordeu l’escut? No era el mateix logotip que el d’ara, encara que sí s’assemblava un poc amb el disseny, però tots estàvem contents de portar-lo quan participàvem en les diferents activitats esportives. Ara per ara, i ja parle personalment, els dissabtes al matí, si passe per davant l’escola, m’agrada entrar i veure l’ambient; com encara es respira la il·lusió per participar i ser membre d’un equip. I també un aspecte a destacar és que en moltes ocasions, i independentment de l’esport, els equips de xiquets menuts són mixtes, la qual cosa també permet des de molt menuts establir la idea d’igualtat i respecte (fet que sempre ha sigut una de les premisses a la nostra escola).


En definitiva, i és comú per a tots els qui estem organitzant el sopar, els records que tenim de l’escola són gairebé tots de felicitat i moments agradables (carnestoltes, dia de l’escola, falles...). I es preguntareu, com és això que aquest any som dos promocions les que organitzem el sopar 2011? Bé, si ens traslladem a l’any passat al moment del sopar, segur que tots els assistents recordareu com les diverses generacions (que els organitzadors anomenaren gires) acudiren amb motius recordant les normes del Rei en Carnal, i després haguérem de passar un examen sorpresa per defensar el nostre graduat escolar... Nosaltres, la promoció del 75, quan ja estàvem quasi amb el café a una mà i el dolç a l’altra, mentre intentàvem trobar les solucions a les preguntes del test, i aprofitàvem per xarrar i recordar historietes, ja vam deixar anar la idea d’organitzar el sopar entre bromes i rialles. Així que, abans que es quedara sols en una idea, la comentàrem amb Avelino per fer-la oficial i mullar-nos fins al final. Però se’ns havien avançat: érem la segona promoció que ho demanava i, per tant, seria necessari arribar a un acord amb els del 73. Així que al moment de les copes va arribar la negociació, i el conseqüent acord final d’organitzar el sopar conjuntament, fet que també ens permet fer relació amb altres companys i conèixer també les seues vivències i anècdotes.

I ací estem tots, en ple curs 2010–2011, comité organitzador i companys interessats, tractant que aquest any el sopar siga tant bo com en les altres ocasions, pensant jocs, activitats i desitjant que de nou ens tornem a trobar alumnes i professors/es per tal de viure l’esperit de la nostra escoleta tan volguda. Ja sabeu que al maig teniu una cita amb els vostres companys. No falteu!


54

AN UAR I M AR I A AUX I L I ADO R A

SOPAR FI DE CURS I, com no, el powerpoint dels nostres fills i filles recordant-nos des de la seua infantesa fins els inicis de la preadolescència. Confessar-vos que més d’una mare i pare quan el veiérem dies abans ens emocionàrem.

Ja hem arribat al mes de juny i, com és costum, tots esperem les vacances, l’acampada, el viatge i com no el sopar de fi de curs. Com tots sabem, els pares i mares de sisé, junt amb el professors i l’equip directiu de l’escola són els que duen a terme aquest projecte de la festa de final de curs endavant, per a què tots puguem gaudir-lo. Començàrem en la primera reunió amb la tutora, Ana Piedra, i tot ens semblava un poc complicat, però almenys teníem alguns pares que ja havien passat per aquesta experiència i podien dir-nos que a poc a poc va fent-se tot de forma molt divertida. Al final teníem moltes ganes que arribara eixe dia, sobretot el xiquets i xiquetes perquè acabaven ja la primària. Es crearen diversos equips de treball i ens posàrem tots en marxa.:

Caldria, però agrair a Jordi i Juanvi que s’ho van “currar” de valent en el muntatge del powerpoint. Cadascú va posar tot el que estava en les seues mans i les seues ganes de fer i d’estar. Però la predicció meteorològica no semblava bona per a aquell dia tan esperat. I efectivament patírem una pluja durant tota la vesprada que ens va tindre sense saber què fer, si suspendre el sopar, si esperar-nos... Els xiquets no podien creure que després de tot aquell esforç l’oratge ens anava a fer eixa mala passada. A la fi, i, això sí, amb la benedicció del mossèn, poguérem sopar tots junts, un poc apretadets baix del patí cobert, però almenys es va poder fer tot el que esperàvem.

col·

Animar-vos a tots el pares i mares de sisé d’aquest curs per a què continueu amb aquest projecte tan “xulo”.

Amb els dolços i l’aigua llimó tots posàrem el nostre toc personal.

Javi Climent i Mari Carmen Pla *(AMPA)

Decoració del pati i de les taules. La rifa, buscant laboradores.

les

botigues


FESTES I CELEBRACIONS

“Al poblet on viu Sira és costum que, quan naix un bebé, el seu papà li fabrique un sonall, perquè amb el seu so, diuen, s’allunyen les malalties. Sira va voler que el del seu germanet xicotet fóra diferent i li’l va pintar de verd. Li va quedar preciós! Al poble tots saben que, quan arriba la nit, cal guardar molt bé eixos sonalls, perquè amb la foscor l’Ocell Negre sobrevola el poblet buscant-los i se’ls emporta amb el bec cap al niu que té al cim de la muntanya...” Així comença el conte que hem utilitzat durant tota aquesta setmana, i així treballar amb l’alumnat del segon cicle d’infantil la proposta de Mans Unides que aquest any té per lema “El seu demà és avui”, i està centrada en uns dels objectius del mil·lenni: lluitar contra la mortalitat infantil. Les activitats que hem realitzat han estat totes al voltant del conte de Sira: una xiqueta africana que té un germanet xicotet i al qui l’Ocell Negre li ha furtat el sonall verd que li ha regalat son pare. Sira no vol que el seu germanet estiga malalt i, per això, emprén un viatge ple de perills per tal de recuperarlo. Durant l’aventura, Sira és capaç d’afrontar i resoldre totes les situacions pensant i recordant tot el que la seua mestra li ha ensenyat a l’escola. Durant aquest viatge amb Sira hem après: que existeix una malatia que es diu “malària”, que es contagia a través d’uns mosquits molt lletjos i que és causa de gran mortalitat infantil i que una manera fàcil d’evitar les seues picadures és posar teles mosquiteres a totes les finestres, per tal de protegir-nos. Però, sobretot, amb Sira hem aprés que si aprofitem tot el que aprenem a l’escola podrem resoldre qualsevol entrebanc. El conte de “Sira i L’Ocell Negre” està disponible en aquest enllaç web http://www. educacion-manosunidas.org/Recursos. aspx?IdCategoriaRecursos=5

55

SIRA I L’OCELL NEGRE


ESCOLA i

FAMÍLIA


57

UNS BONS INICIS A L’ESCOLA Som pares d’una nena que ha començat el seu camí al Col·legi Santa Maria Auxiliadora, a l’Escola Infantil. Com a pares primerencs, ens trobem que qualsevol complicació que ens sorgeix amb l’atenció de la nostra filla la veiem amb una gran dificultat. I com no, un d’aquests problemes principals, és el futur i l’educació que hem de donar-li. Els valors i l’educació que volem donar a la nostra filla els tenim clars, però anem a necessitar ajuda per a poder assolir-los. Per això, a més del nucli familiar, pensem que la formació que pot rebre des de l’escola pot ser prioritària per a poder aconseguir-ho. Un dels motius principals de l’elecció d’aquesta Escola Infantil és poder procurar que la nostra filla aconseguesca estudiar a l’escola. La mare de la nena és ex alumna de l’escola i sempre ha tingut present la familiaritat i l’amistat aconseguida amb els companys, així com amb el professorat, amb el

que segueix mantenint bona relació. Aquest és un dels motius pels quals ens decantem per l’ensenyament en aquesta escola. Per la nostra breu experiència com a pares d’alumnes, estem comprovant que aquesta familiaritat segueix estant present, tan amb el contacte amb els professors, com amb el contacte amb les reunions d’escoles de pares, en les que al mateix temps que aconseguim formar part com a pares també ens permet conéixer als pares dels companys de la nostra filla. La complicitat entre pares d’alumnes, així com la familiaritat amb el professorat, pot fer-nos comprendre millor les futures dificultats o problemes que puguen sorgir en la vida de la nostra filla. A més de poder fer que l’educació i formació de la nostra filla puga ser alguna cosa agradable, i tan bona com ho ha estat per a la seua mare.

*

Alejandro Rubio i Salut Cuixeres


58

AN UAR I M AR I A AUX I L I ADO R A

UNES PARAULES DE SINCER AGRAÏMENT *

Pepe Adam i Daniela Giménez

Tenim molt que agrair a tots els membres de la comunitat escolar. Sí, a tots, començant pels alumnes i les seues famílies, perquè amb ells els nostres fills han descobert el valor de l’amistat.

Des de sempre hem pensat que l’educació és l’única força que pot fer una societat més justa i solidària. Per això, quan tinguérem fills, desitjàrem per a ells una escola moderna i lliure, on obrir-se al món des del respecte i la tolerància. Una escola, on l’educació en valors fóra l’eix vertebrador dels seus aprenentatges. On es valorara més el ser que el tenir i, fins i tot, que el saber. Teníem clar que MAUX era l’escola per als nostres fills. Una escola en valencià i encara que com diuen alguns és menuda i casolana, a nosaltres sempre ens ha paregut modèlica en metodologia i en l’aplicació de les noves tecnologies. La percepció que nosaltres tenim de MAUX es la d’una estructura forta i sòlida però al mateix temps flexible, on tots els membres de la comunitat escolar participem en el seu creixement, adaptant-la als canvis que ens marca el temps i les circumstàncies. Una escola amb uns clars principis morals, que té per objectiu la formació de persones crítiques, lliures i responsables. Persones preparades per a treballar en equip i afrontar amb èxit els reptes de futur que la societat en canvi demana. Ara que els nostres fills acaben la seua escolaritat hem de dir que estem contents perqué encertàrem plenament. Les nostres expectatives estan totalment complides i és temps de donar gràcies.

Com no, unes paraules de gratitud a les cuineres i personal de menjador i serveis, perquè amb el seu bon treball i paciència han aconseguit que des del primer dia se sentiren com a casa. Gràcies a tot el professorat per la vostra dedicació, per fer cada dia del vostre treball una il·lusió renovada i despertar en els xiquets la curiositat per aprendre. Gràcies, perquè ja de més fadrins es recorden molt de vosaltres i encara de vegades bromegen amb algunes anècdotes viscudes. Anècdotes que reviuen amb molta estima. En les vostres classes heu fet que entrara la vida, treballant sempre amb complicitat, respecte i atenent en cada moment les necessitats dels nostres xiquets. Nostres xiquets… considereu-los també vostres, perquè la satisfacció que puguem sentir els pares, de com han anat creixent i en quines persones han anat convertint-se, ha sigut un triomf comú. Amb aquest treball, les famílies i l’escola podrem fer realitat la utopia que “un món millor és possible”. De cap manera, voldríem que aquestes paraules s’interpretaren com un comiat. No és la nostra intenció desvincular-nos de MAUX. Ens tindreu sempre a la vostra disposició i sempre tindreu el nostre afecte.

GRÀCIES.


ESCOLA I FAMÍLIA

59

HOLA som Juanma i Isabel, uns pares de quart de Secundària que tenim molt de gust en contar la nostra experiència al llarg de 15 anys, en tindre un fill com alumne d’aquest “”COL.LEGI””.

en la nostra llengua té un significat important sent l’únic centre amb línea en Valencià a Algemesí, i per últim com és un centre que té sols una aula per curs, el tracte del dia a dia ha sigut més personal.

Només va complir l’any, començà a l’escoleta amb Mª Enriqueta i Vicen,… i què hem de dir d’elles? Aleshores podem dir la veritat, tu saps? Que ben cuidats eixien tots els dies!!!. Recordem els dos anys amb molta tendresa, perquè eren dos maretes.

També hem participat en l’ AMPA fins a primària, on deixàrem pas a pares joves amb noves fórmules…. Quan ens recordem de les reunions al menjador, preparant tallers per a les trobades, organitzant les paelles o les “llonganitzades” del dia de MARIA AUXILIADORA, els sopar de fi de curs, fins que es decidí que cada any foren els pares de sisé. Que si arreglem les portes d’entrada, que si fem el piso del pati nou, que si col· loquem l’ascensor…

La nova etapa d’educació Infantil va durar tres anys i les mestres que la porten endavant, tenen per a nosaltres un gran mèrit, perquè fer callar a tots els xiquets, perquè fer-se d’escoltar i perquè tindre’ls asseguts és molt difícil. Així, va arribar la primera eixida a Navalon; recordem el tres dies mirant el telèfon, les dos nits sense dormir, l’eixida del bus, plora que plora, i per fi la tornada, uf!!! que bé ja han arribat. Canviar de pati és tota una experiència, deixant darrere el món dels menuts. Començar primària, començar la catequesi per a prendre la primera comunió amb Avelino, començar a escriure, començar a llegir, tindre un padrí de lectura i, fins i tot, ser major. Això de ser major ho fa tot més difícil. Els mestres de primària fan estudiar, fan exàmens, fan avaluacions, els fiquen deures i més deures, treballs i més treballs. A la meitat de primària els nostres xiquets prenen la primera comunió, un acte religiós i social que viuen amb molta intensitat pels esdeveniments que l’envolten, clar!!! Nosaltres, com a pares cristians, triàrem un Centre Parroquial com EL COL·LEGI MARIA AUXILIADORA per portar al nostre fill i completar tant l’educació intel·lectual i la personal com la religiosa. També l’ensenyament

Bé, l’Educació Secundària és el final del viatge al centre. Són quatre cursos que es fan molt llargs, amb molts canvis, alguns poden pensar coses i coses... tant dels mestres com dels alumnes, uns perquè son adults i altres perquè són adolescents, és complicat, veritat? I dels pares? Què pensen de nosaltres uns i altres? S’ha de tindre en compte la diferència, de tenir un sol mestre per a tot, a primària, i tindre un mestre per a cada matèria en secundària; encara és més complicat clar!!. Per açò tots hem de ficar de la nostra part, els mestres al col·legi i nosaltres els pares a casa per aconseguir que els nostres fills siguen persones de qualitat. Creiem que hem encertat. Encara que sempre hi ha dies per oblidar, el resultat final és molt satisfactori, és a dir, hem tret bona nota. Queda sols agrair als mestres de secundària i en especial als tutors, l’esforç per aconseguir arribar a cada fi de curs amb el millor desig per a l’any següent. P.D.: Gràcies Júlia per pensar amb nosaltres per a contar-ho tot.


PROMOCIÓ 2011

Daniel Adam

Cristian Asensi

Carmina Botella

Christian Bresó

Yarinet Calabuig

2004

2006

2008

2011


61

Andreu Carrasco

Anna M.Chambó

David Chordà

Miquel Esteve

Cristian Ferrando

2004

2006

2008

2011


62

AN UAR I M AR I A AUX I L I ADO R A

Paula Ferrer

Mercé Girbés

Marc Grau

Milena E.Hurtado

Aina Llopis

Beatriz López

2004

2006

2008

2011


63

PROMOCIÓ DOS MIL ONCE

Rafa Montoro

Jordi Naval

Llorenç Niclòs

Andrea Rosell

Bernat Tomàs

Paula Vázquez

2004

2006

2008

2011


Coordinació: Carmel Ferragud

Correcció lingüística: Noèlia Montrull Imma Beltran

Consell de redacció: Imma Beltran Carmel Ferragud Noèlia Montrull Vicent Niclòs Enric Olivares Lluís Carbonell Júlia Oltra

Disseny i maquetació:

Impressió: Itaca Serveis Gràfics

© Textos: els autors © Imatges: els autors © Edició: Col·legi Maria Auxiliadora Dipòsit Legal: V-1831-2009

info@itacagrafiques.com

creatius@lacasacantonera.org

I S O

9 0 0 1

Aquest Anuari s’acabà d’imprimir en vespres de la celebració del dia de Maria Auxiliadora 24 de Maig de 2011

0344/09 ENAC

ACREDITADO POR

Col·labora:

Maria Auxiliadora C/ Gómez Ferrer, 14 Tel.: 96 242 04 43 Fax: 96 242 27 23 e-mail: director@maux.org web: www.maux.org

Titular: Avelino Castells Tarazona Director: Júlia Oltra Mulet Secretària: Vicen Oroval Girbés

Cap d’Estudis: Noèlia Montrull Girbés Coordinadora d’Educació Infantil: Joaqui Esteve Borràs Coordinadora de Primària: Ana Piedra Carbonell

Coordinadora de Secundària: Esther Castell Molinete Orientadores: Teresa Limorte Guillén Rosana Ferragud Llorca


9 0 0 1 I S O

0344/09 ENAC

ACREDITADO POR


MAUX Anuari 1011