Imagine Daily Express by Imagine Creativity Center

E VA T O R R E N T S UN REPTE EDITORIAL EN TREN PUBLICAR UN LLIBRE EN 6.000 MINUTS

Agraïments L’staff d’Imagine. Els he sentit com un de sol. Per això, al llibre he decidit no citar-ne els noms. Perquè són un de sol. Pensen, senten i treballen en una sola direcció: transformar dreamers. Imagine porta el mentoring un pas més enllà. Sentir la seva solidesa professional i emocional fa que els reptes siguin possibles. Xavi, Rosa, Eliane, Philippe, Albert, Josep Lluís, Ivan i Cristina, gràcies pels vostres ulls brillants les 24 hores del dia.

L’equip que ha treballat directament en aquest projecte. Les imatges del meu company de viatge, el Ferran Forné, parlen per si mateixes del procés, del projecte, de les persones. El disseny gràﬁc de la increïble Anna Defez aporta claredat, transparència i innovació al que s’ha sentit en aquests 6000 minuts. I el text, que només és una petita part d’aquest relat, no seria el que és sense la feina de l’Eva Funoll, sempre curosa, impecable, sumant valor a cada paraula que revisa.

En Pep i en Roger. Sempre al meu costat, entenent quan necessito volar i fer bogeries genials com aquesta. Sempre amb un somriure a punt i sense preguntar ni per un segon per què ho faig.

La família, els amics, els clients, els coneguts i un munt més que somriuen quan ho explico i comparteixen amb mi els somnis.

Un projecte d’Eva Torrents amb la complicitat d’Anna Defez 28 de febrer de 2014 BARCELONA PARIS LONDRES

Publicació Textos Eva Torrents Correcció Eva Funoll Disseny Anna Defez Fotograﬁa Ferran Forné Allotjament digital Imagine Creativity Center

“Quaselvol llibre ha de tenir un pròleg. En aquesta aventura em plantejava si l’aportació al pròleg havia de ser on-train o off-train… No en vaig tenir cap dubte. Vaig recordar els ulls del crack Ventura Clotet quan li vaig explicar que m’embarcava en aquesta aventura. A poques persones a les qui he explicat el projecte els han brillat tant els ulls i ho han entès tan ràpid com ell. Així que vaig pensar que volia sumar el Ventu al projecte. Per un motiu: Des del món de la ciència, que sembla tan metòdic i tan quadriculat, gent de ment privilegiada com ell entenen les bogeries genials com aquesta! Perquè ell també ha de ser un geni i un boig per creure que el món es pot salvar de la Sida i, de fet, està molt a prop... Em fa il·lusió que pugui sumar Xavier Verdaguer i Ventura Clotet, perquè mostren que la genialitat està en la diversitat, perquè tots dos estan convençuts que el món es pot canviar”

PRÒLEG

Quan l’Eva em va explicar el projecte d’Imagine Express i el seu particular de l’Imagine Daily Express, tot sopant a la Bodega Sepúlveda, se’m varen posar els ulls com a taronges. No m’ho podia creure. Era una mena de bogeria genial!! Quina idea tan brillant!!!! Sis mil minuts, quasi tots de viatge en tren, des de Barcelona a Londres i tot per aconseguir fer sortir les idees més innovadores en aquest espai tant curt de temps. Tot havia d’estar acabat en aquest període de temps. L’Eva sempre ha tingut fama de molt intel·ligent i agosarada, però ara penso que ﬁns i tot ha sorprès als que més la coneixen!! Reunir emprenedors que normalment han de crear idees de negoci, desenvolupar-les, demostrar la seva viabilitat i vendreho als inversors, però aquest cop amb l’afegit determinant del temps, i tot això fer-ho en 6.000 minuts... Quan m’explicava l’aposta em va encantar perquè era trencadora, però perquè hi afegia un marc interessant, sumava el determinant marc del temps al que ja de per sí és un repte estressant i embogidor: l’emprenedoria i convèncer els inversors. Els participants han de ser molt bons, però també molt conscients que si assoleixen el repte les seves propostes es veuran multiplicades per la gran difusió mediàtica que tindrà l’Imagine Express en el marc. No dubto que d’aquest primer viatge en sortiran molts més! Quina idea tant bona en moments com els actuals. Projectes com aquests estimulen l’actitud emprenedora i ens fan sentir que ens en sortirem com a país. Ventura Clotet

INTRODUCCIÓ 9 CAPÍTOLS #6000 13 #5000 47 #4000 69 #3000 87 #2000 107 #999 123 #1 127 D R E A M E R S 131

INTRODUCCIÓ

Bitllets per somniar, en format glossari Entrar a Imagine és entrar a un món singular, no només per la metodologia de creativitat i transformació dels emprenedors que apliquen, sinó fins i tot pel llenguatge propi que utilitzen. Per això, us vull posar en antecedents del mecanisme de funcionament d’Imagine Express, de com s’han seleccionat els participants, que ells anomenen dreamers. A Imagine Express hi havia 36 places de dreamers o participants disponibles, repartides en tres categories diferents: creatives (persones que aporten una idea o projecte per desenvolupar en format App), developers (programadors que volen desenvolupar l’aplicació) i business (persones capaces de generar el model de negoci i la monetització que han de fer viable econòmicament el projecte). En el procés de selecció dels escollits entre les més de 1.200 sol·licituds rebudes, l’staff d’Imagine tenia clar un objectiu essencial: calia elegir 12 participants de cadascun dels perfils, de manera que un cop en marxa es creessin 12 equips, cadascun format per un creative, un developer i un business que no es coneixien prèviament. Així es podrien plasmar de manera express, en 6.000 minuts i un trajecte en tren de Barcelona a Londres fent aturada a París, els pilars fonamentals que intervenen en les fases de qualsevol projecte d’emprenedoria: la seva creació, el desenvolupament tècnic i el dibuix del model de negoci. Tot plegat, per finalitzar amb una presentació davant dels futurs inversors.

Per què un tren? Fa més d’un any en Xavier Verdaguer em va explicar que li rondava pel cap una bogeria genial. Això no era novetat venint d’algú a qui cada vegada que veig m’explica bogeries genials. Però quan em va parlar d’una bogeria genial en un tren, el meu somriure va ser automàtic. Em va fer cinc cèntims del que li passava pel cap. Més d’un cop va repetir la frase que donava sentit al projecte: “Un tren que no pots deixar escapar”. I vaig saber que no, que no el deixaria escapar. Al llarg d’aquest any ens hem trobat tres o quatre vegades i el projecte ha anat avançant ﬁns a convertir-se en aquest repte que teniu a les mans. Feia temps que volia escriure sobre l’emprenedoria des de l’actitud, d’allò que fa que els emprenedors es reconeguin al primer minut, que connectin i que vibrin. Avui sóc dalt d’un tren ple de genialitat,

de ganes, d’emoció compartida en reptes diferents. És una oportunitat única per veure l’actitud que mou els emprenedors, en una mena de Winzip comprimit en temps, espai i repte. Em vénen al cap les històries de trens d’en Xavier. Sempre m’ha dit això que hi ha trens que no es poden deixar escapar. Avui, aquest tren tenyit d’emoció groga, fa que comenci escrivint buscant resposta al perquè d’un tren. Diu que sempre l’han fascinat els trens, per molts motius: pel moviment inquiet, perquè porten a d’altres llocs fora de la zona de comfort, per la diversitat que hi ha a cada vagó i a cada seient... De petit diu que ja tenia als dits maquetes de l’Ibertren. Fa molts anys va participar en el projecte de soterrament de la via del tren de Vic, la seva ciutat d’origen. De gran, es passa mitja vida en avions, i mitja més en trens.

Quan li vaig demanar, amb una cervesa a davant, perquè un tren per escriure un capítol nou d’Imagine (el centre de creativitat que va crear el 2011) em va respondre amb un munt d’anècdotes. Recordo com em feia mal la panxa de tan riure, com ho explicava amb la més absoluta naturalitat, però com en el fons m’estava mostrant la seva relació amb els trens. Em va explicar com un dia havia hagut d’aturar un AVE estirant l’anella d’emergències i d’acord amb el revisor quan s’havia donat que acabaven de passar la parada on havia de baixar. L’esperaven per fer una conferència a Castelló i ell anava en direcció contrària. O com el dia del seu aniversari i coincidint amb l’estrena de la ruta completa de l’AVE Barcelona-Madrid, sense saber com es va quedar amb un pam de nas a l’andana veient com el tren i les seves coses el deixava a terra.

actitudinal de no perdre al tren, altres elements tècnics fonamentals pel projecte com: el tren para en etapes (i això encaixa en les etapes del mètode Lombard que han creat a Imagine), viatja (treu les persones de la zona de confort) i que té anada i tornada (se’n va, però torna com els projectes que sempre tenen retorn).

Diu que ell estava parlant pel mòbil, que el tren es va aturar en una estació i que es va adonar que una senyora gran tenia diﬁcultats per baixar la seva maleta a l’andana. Així que, amb el mòbil a l’orella, no s’ho va pensar dos cops i va ajudar la senyora a baixar les maletes a l’andana. De sobte i mentre s’acomiadava de la senyora, el tren va tancar les portes. “Vaig veure passar el meu ordinador per la ﬁnestra” em deia rient.

Vaig voler saber perquè aquest recorregut, Barcelona-París-Londres. La resposta va ser claríssima: “perquè cada ciutat encaixa en una de les etapes del procés de creativitat i desenvolupament d’Imagine. Barcelona és símbol de creativitat i coincideix en la primera etapa, París és símbol de grans catedrals i construccions i coincideix en l’etapa de desenvolupament, i Londres és coneguda per la City i pel seu potencial de ﬁnançament. I és clar, Londres coincideix amb la fase ﬁnal en què els participants hauran de convènver els inversors perquè apostin pel seu projecte”.

Quan es va girar, va veure una hostessa de l’AVE al seu costat amb la mateixa cara de “se m’ha escapat el tren”. Tots dos s’havien quedat a l’andana. “Sense jaqueta, ni cartera, ni ordinador... Només amb el mòbil, vam decidir anar a celebrar el meu aniversari mentre esperàvem el tren següent” em deia entre glop i glop del cafè amb llet que havia demanat. Així que em va quedar conﬁrmat que en Xavier Verdaguer i els trens tenien una relació, diguem-ne d’amor-odi o relació especial. Diu que treballa molt als trens, que hi treballa a gust i que aportaven al projecte Imagine, a més del simbolisme

Queda clar que aquesta bogeria genial només podia començar en un tren, ple de somnis grocs, és clar.

Són les 9.30h. del matí. Arribo a Plaça Espanya i no veig cap rastre groc que em faci sentir que tinc els dreamers a prop. Però quan m’hi acosto, descobreixo que darrere d’una de les columnes de l’entrada a la ﬁra hi ha un bullir de samarretes grogues i caixes de bambes Munich Imagine que passen d’una mà a l’altra.

No es coneixen... Es miren les samarretes on hi ha el nom i el compte de Twitter i comencen a fer llistes de Twitter i a seguir-se. En un entorn Mobile ple d’emprenedors, el seu procés natural per fer amistat és fer un Follow al compte de Twitter. Després es pregunten i es donen la mà.

És curiós: és com un ritual... Una furgoneta deixa anar caixes de Munich grogues Imagine i samarretes que els dreamers esperen amb nerviosisme. Els ulls els brillen. A alguns les mans els tremolen mentre intenten posar-se les bambes de dreamer i encabir les sabates que portaven a les maletes.

Quan tots tenim les Munich grogues als peus es genera una sensació d’equip, de comunitat. Senten que són on volien ser. Es desplacen per Plaça Espanya ﬁns al recinte del 4YFN. Pel camí es comencen a fer més contactes. Les samarretes amb el compte de Twitter que els identiﬁca i els marca com a creatives, developers i business els ajuden.

Més d’un dreamer em diu que somiava en posar-se aquestes bambes als peus, que seguien de feia temps el moviment creat per Xavier Verdaguer i que portar-les els fa sentir bé. La taca groga que marquen els peus de més d’una seixantena de persones que ens movem amunt i avall són la marca del moviment. Deixant petjada. Saben que tenen poques hores per conèixer qui serà el seu equip. Tots han passat el cap de setmana analitzant els projectes i les persones que pugen al tren. No diuen res, però es nota com comencen a fer travesses, com volen conèixer el tarannà de qui podria ser un futur membre del seu equip. Les ungles es mosseguen, els braços estan creuats, les mirades escanegen si poden furgar una mica més enllà del compte de Twitter. Han de saber amb qui compartiran aquesta genialitat. Els ha costat molt arribar ﬁns aquí i ho volen fer bé. La tria de l’equip és fonamental.

Entrem al 4YFN, on l’staff ens fa una breu presentació de cadascun dels membres de l’equip. Els dreamers estan nerviosos. Es mengen les ungles, els braços creuats, els peus grocs ballant d’aquí i d’allà... L’staff d’Imagine els diu que en breu començarà el procés per presentar els seus projectes i les persones per aconseguir crear equips. La pressió es destil·la en un murmuri quan se’ls diu: recordeu que no podreu pujar al tren si no heu creat el vostre equip. Es tornen a mirar i es localitzen a l’auditori, buscant l’oportunitat de poder parlar ni que sigui cinc minuts amb aquell que potser els podria anar bé. Quan la frase “això serà sangre, sudor y lágrimas, però recordeu que heu vingut a passar-ho bé” posa punt i ﬁnal a la sessió de presentació de l’staff d’Imagine, s’aixequen ràpid, no perden el temps i localitzen als qui ja tenien identiﬁcats i

amb qui volien parlar. Es creen grups de grocs, vergonyosos encara, però amb l’objectiu d’anar a sospesar possibilitats per crear un trio de dreamers que els porti a aconseguir que el seu projecte sigui guanyador. L’equip que puja a l’Express per rodar el documental els ha començat a seguir des del primer minut. Les càmeres, els micros de girafa i tot el muntatge audiovisual que mouen els fan sentir estranys abans de començar. Això és un show dreamers, el show d’aconseguir que els somnis es facin realitat.

El primer contacte al Mobile Els dreamers són dins l’auditori del 4YFN. Tenen un minut per explicar qui són a un auditori desconegut.

nerviosos i alguns comencen a compartir el projecte als seus mòbils. De sobte, a la pantalla es projecta “Imagine Express: departure”.

L’ala dreta de la sala està tenyida de groc. Intenten escoltar qui està fent la ponència abans que els toqui sortir, però tots estan enganxats al mòbil i no precisament tuitejant al ponent. Busquen més informació dels projectes, dels possibles partners. Amb qui s’hauran d’entendre per fer el seu somni realitat?

A tots ens fa un bot el cor. “Departure”! El presentador arrenca la presentació dient que està a punt de començar una “aventura molt interessant”. La introducció a Imagine ens recorda que l’objectiu d’aquest centre de creativitat és canviar el món amb les idees que s’hi generin i canviar les persones que hi prenguin part.

Els delaten les mirades entre ells. Continuen identiﬁcant-se. El compte enrere se sent i es nota des de cada cadira... Riuen

Des de l’staff expliquen que a Imagine es treballa amb una metodologia pròpia, el mètode Lombard. Sí, com el carrer ple de

corbes de San Francisco! Més endavant us en parlaré, perquè és la metodologia de treball que s’aplicarà al tren. Intento imaginar en quin procés de la fase d’emprenedoria s’encaixarien els sentiments d’avui. Més enllà de l’experiència vital, crec que podria dir que serien similars a quan hem de trobar els nostres partners: amb qui t’has d’entendre per tirar endavant un projecte comú, amb qui assumeixes un risc perquè no els coneixes suﬁcientment ni tampoc saps si malgrat la suma de talent i coneixement, les relacions humanes faran possible la cohesió, el sentir amb la mateixa passió un sol projecte.

Mentre la presentació del projecte continua, la marea de peus grocs es comença a moure inquieta a les cadires. Cada vegada hi ha més comentaris entre ells, més somriures... Comença a notar-se com es dibuixa una ﬁna línia de comunitat que els uneix.

del seu projecte. Tindran un parell de minuts, però serà un procés que marcarà les tries dels partners. És l’última etapa per refrescar projectes i per veure les persones que podran formar part del seu equip expressant què volen fer. En uns minuts, l’equip de dreamers ja és a dalt de l’escenari. La presentació és ràpida.

Físicament els connecta pel terra. Jo estic asseguda al terra de l’auditori, al darrera, i veig un munt de peus picant a terra amb copets inquiets. Tots grocs, tots amb alguna cosa en comú. Els peus expressen ja comunitat.

Els creatius són més expressius, els business combinen la creativitat amb la practicitat acadèmica i als developers se’ls nota més neguitosos, fora del seu espai.

Saben que en breu començarà el procés de presentació de les seves oportunitats, 20

Difícil elecció: un procés de matching express Asseguts l’un al davant de l’altre. Les cames es toquen, les bambes grogues s’uneixen. Estan nerviosos. Cara a cara, esperen el moment per demanar-se, per preguntar. El rellotge marca l’oportunitat express per conèixer el millor membre pel seu equip. És un moment fonamental, com en qualsevol projecte. Es miren als ulls i miren els projectes. Tenen pressa, saben que en la seva elecció hi ha una de les claus del seu èxit. Els caps assenteixen buscant punts d’acord. El comptador encapçala les dues ﬁles de dreamers i l’staff els recorda que només els queda un minut. Tot és express. La vena més emprenedora surt

de tots i cadascun d’ells. Es venen tan bé com saben. Tots volen tirar endavant el seu projecte. Estan més relaxats. La majoria es miren als ulls, fet fonamental per a alguns emprenedors. Els ulls parlen d’il·lusió, de noblesa, de tot... Els ulls no enganyen. I les mans parlen, ara més descansades, sense tensió, assentint i reforçant el missatge. Crec que el primer que veig de l’ADN de l’emprenedoria, després de la il·lusió, és saber comunicar. Senten passió pel que fan, i això es transmet. A cada cadira detecto un líder que marca el ritme del discurs. Negocien, pregunten, parlen i, sobretot, sedueixen. Això és

emprendre: començar a buscar socis seduint, traspassant la passió que fa que sentin que val la pena el seu projecte. El joc de les cadires és express, estressant. No deixen acabar ni un sol discurs. Els membres creatius d’una ﬁla no es mouen, mentre que a la ﬁla del davant cada dos minuts hi ha un nou possible partner per tirar endavant el projecte. Les bambes grogues estan més quietes, no es mouen tant, toquen al terra. Se sent la fermesa del moment. Els dreamers, els emprenedors, es relaxen quan parlen del seu projecte. Això els agrada, no els incomoda, ho controlen.

Sento que l’emoció i el nerviosisme han deixat pas a una fase de més control. Estan treballant...

Els dreamers gaudeixen, però l’staff no toca de peus a terra. A cada ronda de possibles nous partners comença el ritual, cada vegada més assajat, més entrenat. La capacitat de seducció per tirar endavant el projecte de cadascú és desbordant. En general, els creatius es guien pels ulls, per les mans, mentre que els developers demanen més argumentació tècnica. Els business són un mix: escodrinyen amb ulls analítics el possible partner, però també es deixen conduir per la seducció del missatge.

Segon traç de l’ADN de l’emprenedor: l’autocontrol. El sento així, ara mateix. Controlen què estan fent, saben que se l’estan jugant, però ho tenen a les seves mans. Ignoren els micros, les càmeres, la pressió del voltant... Estan concentrats. Creen un món de parelles i s’abstreuen de la resta. Els caps continuen assentint. S’acaba el temps. Està clar que s’endurà el gat a l’aigua qui millor lideri, qui millor convenci. Les esquenes estan corbades endavant, mostrant interès. Els genolls es toquen. L’staff somriu... L’aventura està en marxa.

Ara els peus tornen a ritmejar... Saben que el temps s’esgota, que s’acosta l’hora de decidir. Com trobar el millor partner en tan poc temps?

Si en els processos d’emprenedoria reals tinguéssim tan poc temps, acabaríem fent la millor tria? Quina part hi juguen l’instint, l’entesa automàtica només amb una mirada, el sentir que ets tan boig tu com l’altra part?

A cada ronda els dreamers estan tirats més endavant. Els caps gairebé es toquen. Més enllà de la il·lusió hi ha la pressió, que senten a la seva pell, mentre miren el comptador que va restant minuts. Veig dues ﬁleres de talent. I el conjunt és millor per la seva diversitat: edats, procedències, formacions, estímuls, ganes... Tot és absolutament diferent, però acaben sabent per quin projecte apostaran.

Percebo que tenen clar que tot plegat és fonamental. Veient-los entenc que no necessiten grans plans de negoci ni grans presentacions per triar els socis. En tenen prou de sentir que comparteixen les mateixes ales, que creuen en el mateix.

Em sorgeix una pregunta que em fa reﬂexionar sobre el procés inicial de l’emprenedoria: Cal buscar l’aﬁnitat en el procés de tria de partners o cal buscar la diversitat?

Sento que en l’actitud dreamer, l’instint de sentir que voles en la mateixa direcció marca cada projecte. Què és el que fa que ens entenguem només de mirar-nos als ulls parlant d’un projecte? És difícil d’explicar aquest intangible, però aquí, asseguda a terra del pavelló del 4YFN, el sento als dits. Sento com es destil·la a cada parella.

Al davant tinc l’exemple que la diversitat de talent suma, que són capaços d’entendre’s un noi de 19 anys de perﬁl absolutament tecnòleg, amb un directiu del món de les ﬁnances de més de 50 que no para de repetir que ell és el més gran del tren.

Cap d’ells no té cap paper a les mans. Només hi tenen un mòbil. No necessiten més. Continuen centrats en els ulls de qui tenen al davant.

de quantitat de candidats, d’haver de triar un equip per pujar al tren... es transforma per als dreamers en una oportunitat.

Les casetes dels partners: “Esto es un trajín” En un espai ple de casetes de fusta que creen ambients de treball més íntims, els dreamers comencen a buscar equip. M’expliquen que tenen clars els projectes pels quals els agradaria treballar, però reconeixen que no tot és el projecte, que també s’ha de tenir en compte que es puguin entendre amb la resta de l’equip.

Em fa reﬂexionar: una característica de l’emprenedor és que sap detectar les oportunitats on un altre hi veuria una animalada per triar socis? Continuen les converses a les casetes. Ara més calmades, entrant en detall. Alguns prefereixen apartar-se asseguts amb els seus ordinadors o tauletes, tornant a buscar els perﬁls que més els convenen i fent un cop d’ull de nou als projectes. D’altres estan negociant ràpidament per constituir l’equip. Volen els millors i saben que no els poden perdre.

Valoren l’experiència en positiu. Diuen que, a la vida real, la fase de la tria de socis es pot allargar molt, que potser no tens tanta diversitat per triar, que potser tenir un cove de talent com aquest on poder escollir ho fa tot més fàcil. Allò que podria semblar pressió de temps,

Així que constato que els emprenedors saben que el temps és una variable fonamental, però no els molesta. La passió els empeny ràpid, en mode express! Es comencen a dibuixar equips. Les primeres parelles són de noies. Casualitat? Les quatre noies del grup han estat les primeres a tenir clar amb qui volien treballar. Diuen que tenien una mica clares les idees dels projectes, però que el feeling entre les persones ha estat fonamental. Quan a la Blanca li demanen entre la diferència de tenir un projecte segur amb nòmina cada fi de mes o ser emprenedor, contesta ràpid: “No té res a veure. Saps que te la jugues, però t’omple. Sents que ho has de fer”. Comença la fase final de la trobada d’equips: els creatius i els business estan aparellats. Ara han de seduir un developer. Els primers a trobar parella són la Blanca, la Sana, la Patricia i la Fàtima. Passa estona fins que no arriba la següent parella.

Van a la caça del developer i ho fan de maneres molt diferents. Els equips formats per freelance tenen interès en conèixer la disponibilitat del developer per continuar el projecte en un futur, un cop s’hagi acabat l’Imagine Express. Els developers s’ho miren amb ulls analítics. Davant la passió del creatiu que exposa el projecte i del partner del creatiu que exposa com es pot monetitzar, el developer escoltat atent. Les reaccions són diferents. Alguns demanen als creatius que focalitzin: “Tot és possible, però cal acotar què voleu fer en aquests tres dies. Si us disperseu no tindrem la possibilitats de guanyar ni d’haver desenvolupat el que ens proposem”. Hi ha algunes decepcions quan alguns creatius i business demanen compromís al developer per la continuïtat del projecte més enllà d’Imagine Express. Alguns, els que venen d’empreses i que, per tant, no són freelance, admeten que no canviaran de feina i que no poden comptar amb ells per continuar l’aventura

més endavant. Els creatius arrufen el nas... però continuen valorant la qualiﬁcació tècnica del developer. També els miren als ulls i tanquen les rondes de converses demanant-los: però tu creus en aquest projecte? Et fa il·lusió fer-lo?

Una història d’amor en emprenedoria Hi ha històries d’amor en l’emprenedoria? Doncs sí. Com a la vida mateixa! 5895 minuts i ja tenim 8 equips. I un s’ha creat en format història d’amor, diuen. La creativa Fàtima i la Sana s’han entès des del primer moment. De fet, ha estat una de les primeres parelles de creatiu i business que s’ha trobat. Buscaven developer i no se les veia convençudes. De sobte han entrat a la caseta on estava esperant el Brais. Elles li han explicat el projecte i el Brais ha anat obrint els ulls. La passió es notava a cada mirada. Han estat minuts en què es notava perquè valia la pena crear equip. La tensió i l’emoció

en positiu ha anat avançant, ﬁns que de manera espontània els tres dreamers s’han abraçat, amb ulls brillants. L’emoció es podia empassar a glopades. No ha calgut dir-se res més. La Sana, la Fàtima i el Brais tenien equip. Mentre escric sobre aquesta història d’amor, els que ja tenen equip em van explicant coses. Asseguren que si hi ha una història d’amor és la de l’Oriol, la Patrícia i la Blanca. Diuen que des del primer moment sabien que estarien junts i que, després de totes les rondes, efectivament han acabat junts. Quan els pregunto per què, la resposta és ràpida: per feeling, no es pot explicar. El mateix que el Nicko, el Valentí i el Marc. “Sents que aquest és el 26

teu equip. Això és més important que res més”, assegura el Marc. Molts dels dreamers asseguren que aquest procés tan ràpid i difícil és el mateix que passa a la vida real: has de triar ràpid i, sovint, ho fas per instint, per feeling. Al minut 5890 tots els equips estan creats. Somriuen, estan contents... ja tenen el bitllet pel tren. Es moren de ganes d’arrencar, però encara falta pujar al bus turístic que ens portarà a l’estació de Sants.

Equips estrelles i no equips amb estrella Les coaches que acompanyen l’Imagine Express aproﬁten el viatge que fem en un bus turístic de Barcelona per fer un speech als dreamers. Els volen donar pautes perquè el seu projecte sigui un èxit. Els diuen: “Sabem que teniu molt de talent, que sou inquiets, que esteu ben preparats, però volem que penseu si els vostres coneixements seran claus per aconseguir l’èxit, perquè no treballareu sols, treballareu en equip i la base de l’èxit en l’equip és la gestió de la intel·ligència emocional”. Fan èmfasi en que la responsabilitat és de cadascun dels membres de l’equip, i els recorden que a “l’escola ens graduem

com a analfabets emocionals. I per això a la majoria ens costa veure la diferència entre una emoció, un sentiment o un estat d’ànim”. Els alerten que s’enfrontaran a emocions seves i dels altres, i que la clau serà com es gestionen aquest conjunt d’emocions. L’aﬁrmació “la intel·ligència és la capacitat d’entendre les emocions” cala. Els donen dues pautes per controlar les emocions: mantenir l’aparença tranquil·la i controlar el llenguatge. Incideixen que cal que siguin conscients que tots inﬂueixen als altres, i que els estats d’ànim són contagiosos com els badalls. La coach acaba la intervenció dient: “A Imagine busquem equips estrella, no 27

equips d’estrelles. No ho oblideu en cap moment. Mentre continua el trajecte ﬁns a l’estació de Sants, veig en Xavier Verdaguer, el creador d’Imagine i també d’aquesta bogeria d’Imagine Express, davant meu, reﬂexiu. Mira endavant i enrere per tot el pis descobert de l’autobús turístic, ple de dreamers. Li demano: Què penses ara mateix? Em mira calmat, satisfet, amb un mig somriure i diu: “Que se m’ha escapat de les mans!”. El sento molt feliç que se li hagi escapat de les mans. Actitud dreamer.

Els valors a l’emprenedoria, els valors a l’equip Mentre esperem el tren a Sants, les coaches organitzen una dinàmica per treballar els valors. Es demana als equips que escullin dos valors que hauran de portar durant tot el viatge i que serà necessari que tinguin ben presents. Estar sotmesos a pressió de temps, espai i repte, amb un equip que acabes de conèixer, requereix d’algun cop de mà.

Els equips debaten quins són els valors que els hauran de marcar. El debat d’emprenedoria deixa pas al debat dels valors. Cadascun d’ells defensa un valor i, mentre ho fan, es despullen i preveuen actituds que poden sorgir durant el viatge. El pla de negoci, el disseny i la creativitat han entrat al camp dels valors. Cadascun dels emprenedors és conscient que al seu projecte hi vol valors. Ho accepten com una actitud natural.

Em sorgeix una nova reflexió sobre emprenedoria: els valors a l’hora d’iniciar un projecte i que no s’han de perdre fins al final... Les coaches han preparat unes targetes amb els valors escrits, dels quals els dreamers n’han d’escollir dos: humilitat, confiança, companyonia, comunicació...

M’agrada veure com sorgeixen projectes d’emprenedoria amb valors. No els és un debat estrany als emprenedors, s’hi troben còmodes.

cocodril de peluix que tant els participants com qualsevol dels membres de l’staff llançaran contra el primer participant que jutgi qualsevol de les idees que es facin durant el brain storming. Comença l’activitat frenètica entre els dreamers.

Primera parada: Reframe the problem Arriba el moment. El tren ens espera. Primer pugen els dreamers. Les cares tornen a expressar nerviosisme. Tenen ganes de treballar, d’arremangar-se. Deixen les maletes de pressa i s’asseuen al seient assignat. En un moment, el tren arrenca i l’staff d’Imagine els explica com treballar en la primera fase del mètode Lombard. Es tracta de partir del repte que han decidit tirar endavant, fer un pas enrere i plantejar-se preguntes per reformular-lo. En diuen “Reframe the problem”.

Al pis de baix hi ha els grups que treballen amb reptes socials i de salut. Al pis de dalt hi ha els equips que desenvolupen solucions de cultura, turisme i la categoria open. La majoria no saben per on començar. Treballen amb un joc de cartes ideat per Imagine que els ajuda a plantejarse preguntes que facin trontollar la idea. Sense aquesta fase ben feta, assegura l’staff d’Imagine, no hi ha projecte que pugui avançar.

L’objectiu és aconseguir deu idees-reptes que solucionin problemes potencials que volem resoldre a partir del nostre repte. Cada equip té una mascota. En Coco és un 29

al developer o al business, es força a argumentar i a repensar. Els reptes inicials evolucionen.

Què és el meu problema? Què no és el meu problema? Aquest és el punt de partida que el mètode Lombard d’Imagine planteja als emprenedors.

Certament que a l’ideòleg del projecte potser és a qui més li costa replantejar-se el problema. Però l’esforç val la pena.

“Hi ha un munt de solucions que no tenen problemes”. Cal resoldre problemes, no s’hi val a crear solucions que no resolguin problemes. La reﬂexió em porta a pensar perquè moltes idees acaben al cementiri de les idees, o perquè no triomfen un cop es desenvolupen.

Mentre qüestionen el problema a través de preguntes sobre què és realment un problema i què no ho és, els developers comencen a posar traves tecnològiques que han de tenir presents i els dreamers de business comencen a veure oportunitats i punts dèbils a tenir en compte a nivell de monetització del projecte.

Sembla que sigui de sentit comú, però a vegades el sentit comú és el menys comú dels sentits. Així que val la pena plantejar-se el Reframe the problem i deixar de pensar en projectes d’emprenedoria que no resolguin problemes.

De manera que el Reframe the problem acaba essent una multioportunitat: potenciar la dinàmica de grup i coneixement de l’equip, facilitar la transversalitat en l’aportació de coneixement al problema i, sobretot, estar segur de començar a treballar en un pilar sòlid per a desenvolupar el projecte.

Els emprenedors entren en un debat intens. Les cares comencen a demostrar cansament. A qui li costa més qüestionar-se la idea per totes les bandes és a qui ha aportat el projecte. És interessant veure com la diversitat entre els membres de l’equip és absolutament fonamental per l’aportació de valor. Quan el creatiu, que té la idea clara amb un posicionament deﬁnit, ha d’aturar-se a respondre

“La primera cosa que necessiteu no és una solució, és un problema”

Després de dues hores de repensar el problema, els equips presenten a l’staff d’Imagine el seu projecte. Alguns tenen clar el problema que resolen i la solució s’argumenta amb solidesa.

En els equips amb projectes sòlids, es dissol el rol de creatiu, developer o business. Les habilitats de comunicació, el compromís amb el projecte i l’argumentació es fan a una. Em costa distingir els rols. La diferència entre aquests equips i d’altres en els quals els papers i les funcionalitats encara estan dividides és increïble.

A la presentació es veuen actituds i processos interessants per als processos d’emprenedoria.

Més enllà de la transversalitat dels rols i funcions a l’equip, és fonamental l’actitud transversal.

Hi ha equips cohesionats, somrients, que han repensat el repte que es proposaven inicialment i que estan convençuts que aporten solucions. El discurs és ﬂuid, l’storytelling surt per sí mateix, les respostes davant les interpel·lacions dels consultors són ràpides i fonamentades. Hi ha poques escletxes.

Igualment, una altra variable em crida l’atenció: Un equip parla amb naturalitat espontània dels detalls de la solució de l’app. Hi un punt de passió compartida interessant que m’atreu. Més tard descobreixo que el ﬁl intangible que fa diferent aquest equip, com si fos un cordó umbilical, és una passió compartida: els animals. Els tres dreamers que desenvolupen una app per a la salut i la protecció de les mascotes, tenen un gos a casa a qui adoren. Son fans de les mascotes i desenvolupen de manera natural una aplicació que els permeti estar tranquils respecte la salut d’un animal que els té el cor robat. Conﬁrmen que la passió i sentir a la pell el problema i la solució del projecte emprenedor suma... o multiplica. En una altra presentació constato que l’equip no ha estat capaç d’assolir l’objectiu de la fase de repensar el problema. Presenten el seu projecte i argumenten les prestacions que tindria l’aplicació. Les funcionalitats en sí, són atractives i interessants.

L’staff d’Imagine se’ls mira amb ulls plens d’interrogants. Els dreamers van perdent seguretat. De sobte, la constatació es fa evident en boca de l’staff: “Teniu una solució, però continuem sense veure el problema. El primer que necessiteu és un problema i no una solució”.

sòlida, coherent, l’equip està cohesionat i el missatge és un... Però la idea comença a trontollar perquè no resol un problema, en primer lloc, però sobretot perquè sorprèn que el developer i el business que haurà de defensar el projecte davant el jurat hagin comprat aquest projecte.

Es ratiﬁca una vegada més que una idea no és suﬁcient si no resol un problema, que cal fer un pas enrere en la idea per sospesar quin és el repte al qual ha de donar resposta.

El carisma del creatiu, la passió del seu missatge, se’ls ha endut. La personalitat del líder del projecte ha entusiasmat la resta de l’equip, que ha deixat de qüestionar i aportar valor per fer avançar el projecte perquè hi creuen a ulls clucs. Em fa pensar en quantes vegades creuríem en carismàtics perquè sí, sense que ens calguessin gaires explicacions.

L’staff d’Imagine m’explica que la fase de repensar el problema és clau i que molts projectes neixen equivocats perquè no han partit d’un problema. Així que... emprenedors, recordeu pensar en problemes per resoldre! “No comencis amb una idea, comença amb un repte” diuen des d’Imagine. L’últim cas que em crida l’atenció és interessant pel carisma que demostra el creatiu, que ha captivat un developer amb experiència i també el business. L’equip s’esforça per demostrar a l’staff que tenen respostes. Realment, l’argumentació és

És cert que els emprenedors hem de saber vendre el nostre projecte, però cal que el nostre equip ens demani, ens faci argumentar per no entrar conjuntament en un oasi que, al ﬁnal, s’acaba revelant com un desert. Sento de fons com algú aﬁrma: jo no invertiria diners en alguna cosa que no entengués. Què necessites perquè la teva idea funcioni? Brain Storming. Tres coses que faran decidir què entrarà a l’app.

La transformació en groc En mil minuts gairebé hi ha tants moments com minuts. No és fàcil escollir-ne un, i menys del primer dia, en què les emocions estan a ﬂor de pell.

de caixes de les bambes grogues que identiﬁquen els dreamers i s’omplia de les seves maletes ha estat absolutament simbòlic.

Però ja que és el primer dia, potser em quedo justament amb el primer moment. Les cares de 36 persones que no es coneixen però que saben que comparteixen una emoció són difícils d’explicar.

Visualitzar el procés de transformació de manera tan gràﬁca i des del minut zero ens ha fet viure dues emocions alhora: sentir-nos part d’una comunitat i sentir el procés de transformació express que asseguren que senten els participants als programes d’Imagine.

La visualització de les cares al costat de la furgoneta d’Imagine, mentre es buidava

Ha estat estrany i bonic. Les caixes omplien les voreres, els dreamers estaven 35

asseguts a terra o recolzats a les parets, descalços i posant-se les noves sabates. Les samarretes canviaven progressivament de color, a mesura que els dreamers s’anaven posant les seves. I, mentrestant, la furgoneta plena de les maletes ha marxat deixant un estol de capses de cartró buides al contenidor. Simbòlic. Començava el viatge al minut zero d’una manera absolutament gràﬁca.

L’staff, les persones que assistien al Mobile i que volien veure-ho... a tots se’ns ha contagiat el procés d’imantació.

Ja tenim equip! El primer dia he palpat moltes emocions contingudes. Potser destacaria la contenció com l’emoció que ha marcat els primers 500 minuts. Una sensació absolutament comprensible si entenem que la comunitat encara no es coneixia.

Els aplaudiments espontanis acompanyaven la sensació d’haver entrat a una nova fase del projecte. Sens dubte, en un procés emprenedor l’encaixada de mans o l’abraçada per constatar el fet de ser socis marca un abans i un després. En mode express, exactament igual.

Però enmig d’aquesta contenció hi ha hagut un moment que m’ha captivat: la ”imantada” dels equips. A cada equip que s’ha creat, s’ha sentit un crit, s’han vist abraçades, encaixades efusives... La contenció s’ha acabat des d’aquest moment. 36

Un cafè compartit Si alguna cosa és l’emprenedoria, aquesta és compartir. Recordo fa uns dies en una taula rodona d’emprenedors, que un dels participants va dir que l’únic consell que podia donar als nous emprenedors era que compartissin, que no els fes por que els copiessin, que explicar la idea ajudava a fer-la avançar.

ens trobàvem asseguts en una taula mentre jo escrivia i ell preparava perﬁls per poder enviar les imatges de manera ràpida.

Em quedo, doncs, amb una anècdota del dia que s’ha anat repetint en milers de moments durant els primers 1000 minuts de viatge: el compartir.

No ha calgut dir res. El cafè s’ha compartit sense dubtar-ho ni un segon.

Ell havia aconseguit un cafè en una cua interminable al bar del Mobile. Jo em moria per un cafè, però no hi havia temps per fer la cua.

Absolutament anecdòtic, però també absolutament signiﬁcatiu del que s’ha anat veient en el transcurs del dia entre tots i cadascun dels participants.

Cinc minuts després de conèixer el fotògraf d’aquest llibre, el Ferran Forné,

No he fet res més que el que fan tots els periodistes del món cada dia, però he volgut deixar constància, el primer dia de trajecte, del model de treball on train per escriure aquesta publicació.

Escriure everywhere No tenia clar com funcionaria seguir 36 dreamers i l’staff corresponent en una ruta itinerant, ni com escriuria. Així que vaig decidir que hauria de pensar en ﬂexible: un tren, 36 persones, espais itinerants en continu... Un teclat inalàmbric i un Ipad són les meves eines de treball.

He corregut per terres, racons, coixins, lavabos de tren, barres de bar... Sempre al mig dels dreamers. Un plaer!

Avui he descobert el plaer de poder escriure des de qualsevol punt, des d’on calgui, des del mig del rovell, sense necessitar res més que un espai per seure o per recolzar l’Ipad. 38

Countdown Si estem marcats des del primer segon pel temps, per aquesta xifra dels 6000 minuts, és evident que un dels moments dels primers 1000 minuts ha estat l’activació del compte enrere. Ha estat en ple escenari del 4YFN. Tots els que participem al projecte hem seguit amb expectació el compte enrere del 10, 9, 8, 7, 6... ﬁns arribar a zero i veure com s’engegava el comptador electrònic que ens acompanya i que tenim ben present en tot moment. 39

#Calm moments Podria semblar impossible que enmig de la voràgine d’una massa de 60 persones encabits dins un tren i amb la pressió de 6000 minuts descomptant enrere, hi hagi moments de calma. Però n’hem vist. He observat petits espais de pausa, especialment dels membres de l’staff. Busquen racons per reﬂexionar, per posar en ordre, per organitzar... Enmig de la voràgine... la calma, la reﬂexió, la reorientació. 40

En cap moment m’he preguntat: “Què estic fent aquí?”. Només de tant en tant penso: “Tinc sort de ser aquí”. Diu l’eslògan d’Imagine Express que aquest és un tren que no es pot deixar perdre. Sempre n’he estat convençuda. Estar envoltada d’una gran quantitat de talent absolutament divers, treballant a contrarellotge, amb la metodologia Imagine, sota pressió... és absolutament apassionant. Sentir l’emprenedoria en estat pur a l’aire com un ecosistema natural de creativitat per resoldre els problemes... és únic. Durant els dies previs a la meva pujada al tren, moltes persones m’han demanat pel projecte. Alguns no l’han entès i l’han considerat una bestiesa, altres m’han demanat si és que no tenia feina i em podia permetre d’anar-me’n una setmana de viatge, però a una part se’ls han encès els ulls, m’han dit que era una oportunitat única i que era una afortunada. Avui, enmig d’un ecosistema sobre vies format per emprenedors que no creuen en l’impossible però que tampoc fan volar coloms, sinó que creen projectes viables que aporten solucions, sento més que mai que l’emprenedoria és una actitud. I no em crec que sigui una actitud que es porti a l’ADN. Estic cansada de la pregunta de

si l’emprenedor neix o es fa. Crec que l’emprenedor neix en alguns casos, es fa en d’altres i, a vegades, potser neix i s’acaba no fent.

en sí mateixes es pot transmetre actitud emprenedora, actitud dreamer. Sense actitud no hi ha projecte d’emprenedoria, però sense metodologia tampoc.

La diversitat del tren és la mostra que cal trencar estereotips en el món de l’emprenedoria. Veure junts un funcionari de 52 anys de l’administració pública i un estudiant universitari de 19 anys, per triar un parell d’extrems, interaccionant i parlant de com desenvolupar un projecte d’emprenedoria és fantàstic. “En la diversitat hi ha la clau per innovar”, em diu sempre en Xavier Verdaguer quan explica com treballen a Imagine Creativity Center.

Sentint el repte en temps real En paral·lel a l’observació dels dreamers, a la qual dedico bona part del meu temps, també intento llegir el meu procés personal. Els dreamers em pregunten sovint com penso fer aquesta bogeria, com va la meva aventura d’Agatha Christie... i tot de coses similars. És curiós, perquè jo el que em pregunto és com poden fer ells la seva, de bogeria. Així que em sembla que tenim alguna cosa en comú que ens uneix. Em diu un dreamer que si som aquí tots plegats és perquè tots tenim un punt de bogeria. Doncs això: cadascú en el seu àmbit i a la seva manera, units per una bogeria comú que es diu Imagine Express.

Mentre assisteixo al desenvolupament de la metodologia Lombard d’Imagine em pregunto si el meu propi procés d’emprenedoria hauria estat diferent aplicant un altre sistema. I alhora, em pregunto si molts emprenedors coneixen i volen una metodologia per desenvolupar el seu projecte. La majoria troben un mètode per dur a terme el seu business plan, però no una metodologia de creativitat que els faci reﬂexionar i repensar la idea, que els faci partir de problemes per solucionar. Potser les incubadores de projectes i els partners que volen potenciar l’activitat emprenedora s’haurien de replantejar les eines i els sistemes d’acompanyament. Perquè des de les eines i les metodologies

El procés d’escriptura és absolutament automàtic. La pressió del temps no em permet aprofundir en les reﬂexions, documentar-me o esgarrapar més a fons en la personalitat dels personatges. Però, en canvi, viure l’experiència de primera mà em permet projectar un relat del qual després espero que es puguin extreure conclusions del procés d’emprenedoria, de les fases emocionals dels dreamers durant la creació. Opto per un llenguatge fresc, directe i automàtic... per un llenguatge dreamer potser?

El dia comença gris i plujós a París. El mal temps, però, no ha aturat els dreamers més matiners, que a quarts de 7 ja corrien per la ciutat. Això els que no havien decidit tombar-se mitja horeta més al llit, tenint en compte que la majoria havien dormit 3 o 4 hores mirant d’avançar el projecte. A les 8 del matí tots estaven a punt per tornar a la feina a les oficines centrals de Sanofi a París. Passaven de treballar en estacions de trens, trens movent-se a alta velocitat, escenaris, recepcions d’hotel... a fer-ho en unes esplèndides oficines.

Les emocions han canviat de color. Del groc potent del nerviosisme i la pressió per trobar equip i repensar el problema s’ha passat a sessions de treball intens, centrades en el desenvolupament de l’aplicació de mòbil que ha de resoldre el problema acotat el dia anterior. L’staff d’Imagine presenta el brieﬁng del dia i explica que mentre els programadors treballin en el desenvolupament de l’aplicació, els creatius rebran una nova sessió de creativitat i innovació que els farà reﬂexionar sobre les possibilitats de comunicació del projecte, i els dreamers de business dibuixaran el seu model de negoci a través de la metodologia de Canvas, que pocs coneixen.

En cinc minuts, l’espai habilitat a Sanoﬁ s’ha convertit en una espècie de redacció periodística amb illes de dreamers escampades arreu, treballant frenèticament en el desenvolupament del projecte. Hem deixat enrere la fase de creativitat amb el replantejament del problema i la primera presentació de projectes a Barcelona (la ciutat associada al disseny i a la creativitat), per passar a la fase de desenvolupament de projectes i preparació de les presentacions al jurat. I aquesta fase té lloc a París, la ciutat de les majestuoses construccions. El viatge, a banda d’empènyer els dreamers a sortir fora de la seva zona de confort, té un sentit simbòlic a cada etapa. Avui, París: la construcció.

Els developers creen les seves coves virtuals. En el món dels programadors estan acostumats a que se’ls titlli freaks i a sentir dir que els encanta treballar en coves. Alguns em diuen que programar és una activitat “íntima”, i que per això els diuen que treballen a la cova, perquè els agrada estar sols i centrats en el codi quan treballen. De fet, quan els programadors es llencen a la seva feina frenètica, sembla ben bé com si una bombolla transparent els envoltés. No treuen els ulls de la pantalla creant codi, mentre els creatius i els business es troben més relaxats, dedicats a la formació.

La segona etapa a París comença amb dues fases del mètode Lombard ja realitzades. Després de repensar el problema i de fer unes petites presentacions a l’staff dins el tren amb les idees clau endreçades, els dreamers reconeixen que els va envair una sensació de caos mental. “Tenia les idees molt clares sobre el que havia de fer, i després de la sessió del primer dia al tren, ja no sé què farem”, em deia un dreamer. L’staff d’Imagine explica que aquestes sensacions són absolutament normals. A la majoria de processos d’emprenedoria i d’empreses, la sacsejada del repensar porta els implicats a qüestionar-s’ho absolutament tot, però aquesta és precisament una de les claus per desenvolupar i orientar la idea vers la resolució de problemes.

Avui les cares són d’optimisme. Els dreamers tenien ganes de desenvolupar tot allò que portaven al cap. Llegeixo la satisfacció als rostres per la feina feta ahir. De les cares tenses al pensar que la seva idea es desmuntava han passat a faccions de fermesa, de convenciment que el projecte funcionarà. Demano als creatius, els que van aportar la idea que ahir va ser qüestionada per totes bandes, com se senten. No mostren decepció en absolut, sinó que han entès que alguns dels seus plantejaments s’havien de reorientar per poder aportar millors resultats. Reconeixen que cal fer un esforç, però també entenen que el procés és absolutament necessari. Crec que ahir no m’haurien dit el mateix... En 52

el procés del reframe se’ls veia tensos, se sentien qüestionats i, en alguns moments, ﬁns i tot abatuts després de ser sotmesos a bateries de preguntes que els desmuntaven les argumentacions perquè es reorientessin i es construïssin de nou amb més solidesa i coherència. Els creatius i els business tenen pressa. Voldrien avançar en la preparació de les presentacions de demà, però l’staff els fa veure que treballar en aquesta línia no té cap mena de sentit. Durant el desenvolupament de l’app que s’està fent ara mateix es poden produir modiﬁcacions que canviïn el sentit del discurs que caldrà preparar.

A mi, la seva actitud, aquest voler llançar-se a la piscina i avançar feina, em porta a pensar en com, a vegades, als emprenedors la pressa i les ganes ens porten a voler avançar més ràpid del que convindria, passant per alt la maduració de conceptes. El repensar és la clau. On és el terme just entre el ritme trepidant de l’emprenedoria i la passió per un projecte i la creació d’espais temporals per pensar i repensar? Vist des del món Express, diria que es troba en el mentoring, en l’acompanyament que recorda als emprenedors que els cal paciència, malgrat tenir un comptador al darrere que no s’atura en cap moment. L’equilibri entre l’empenta i el ritme que requereix el

model emprenedor no pot perdre de vista les fases del procés. Es faran al ritme que sigui, però no se’n pot oblidar mai cap. Encara a hores d’ara, en què els equips ja haurien d’estar a mig desenvolupar els projectes, sento com alguns grups comenten: “I si ho replantegem tot?!”. Els nervis i la pressió comencen a passar factura... Els experts i els consultors prenen absoluta rellevància en aquest procés. Sorgeixen dubtes legals, jurídics, d’orientació estratègica, de comunicació, de l’impacte que pot tenir l’app... Els equips parlen amb els consultors mentre l’staff comença a preparar, per aquesta tarda, l’última fase del mètode Lombard: 53

la preparació de les presentacions de demà davant el jurat al London Eye. Els dreamers de business poleixen els models de negoci mitjançant el treball amb el mètode Canvas. Molts d’ells no coneixien prèviament aquesta tècnica, de manera que haver de pensar el model de negoci d’una manera pràctica, visual i estratègica els ha fet sorgir de nou alguns dubtes. Torno a plantejar-me si treballem prou les metodologies per fer que els plans de negoci dels projectes emprenedors siguin més frescos, més ràpids, més visuals...

el moment d’apuntar els beneﬁcis que aporta i de passar a la demostració de l’app. El seu objectiu serà “que el jurat senti a la mà, a través de la demo, el WOW que hagueu treballat”.

Comunicar és fonamental: punts claus en qualsevol exposició de projecte Després de dinar s’obre la fase de preparació de presentacions. L’staff recorda als dreamers que en 5 minuts hauran de convèncer els inversors en una cabina del London Eye, girant sobre Londres. “No ser original no és ser menys poderós”, diuen des de l’staff, però cal buscar un bon storytelling i tenir presents uns quants consells, tots de sentit comú però que sovint es troben a faltar en moltes presentacions.

L’staff destaca que en tot moment s’ha de tenir els competidors en ment. “Sempre hi ha competidors i barreres d’entrada. És naïf no comentar-ho i cal exposar professionalment la part crítica o les debilitats del projecte. No es poden deixar de banda aspectes realment rellevants, encara que siguin debilitats”. Igualment, cal explicar als inversors com es comercialitzarà l’app (eines de venda i estratègia de màrqueting) i fer una previsió dels ingressos que pot generar.

Es fa incidència en l’absoluta importància de preparar la presentació. “La comunicació ho és tot. Si no es comunica bé, no hi ha projecte que valgui en una sessió de 5 minuts per defensar-lo”, recalquen des de l’staff. De mica en mica, se sintetitzen una sèrie de consells pràctics per convèncer el jurat, per seduir. En primer lloc, cal començar amb una frase WOW, amb aquell missatge que donarà sentit a la resta de la presentació. Cal descriure quin problema resol l’app i, a continuació, aportar la solució (si hi ha hagut un problema, hi haurà una oportunitat de solució). En tot moment es reitera que cal focalitzar la presentació en el valor extra i diferenciador d’aquesta solució. Un cop centrat el projecte, serà

La presentació s’ha de tancar amb tot l’equip i amb una crida a l’acció de cara als inversors: “Deixeu-los clar què voleu d’ells. Què faríeu si tinguéssiu la sort de guanyar?”. I per últim, i com a annex, es proposa projectar el llençol de Canvas per exposar el model de negoci. La sessió formativa de l’staff es tanca dient que “el format és important, però encara ho serà més com verbalitzareu la passió amb la que transmetreu els vostres projectes i el vostre esforç”.

“Al ﬁnal, tot és comunicació” Els equips de dreamers comencen a treballar el seu discurs partint del marc formatiu que han rebut i amb la tutorització permanent de l’staff, que va passant taula per taula, ajudant a treballar i centrar els missatges. Tot i que a fora de la sala de treball hi ha un espai preciós amb cafè i sofàs per fer aturades, s’hi veu poc moviment. Just per menjar alguna cosa ràpida abans de tornar de seguida a la feina. El comptador continua baixant, no s’espera. L’staff d’Imagine també ha preparat per als dreamers una sessió intensa sobre consells comunicatius a tenir presents durant l’speech de demà. Insisteix: “L’elecció no depèn només del vostre projecte, sinó

de la vostra capacitat de seducció. La comunicació no parteix de la millor app, sinó que és una batalla de percepcions. Com em veuen?” Cal treballar el missatge verbal, però especialment tenir present la comunicació no verbal. “És fonamental transmetre molta energia, bon rotllo, força i entusiasme durant l’exposició”. També recorda als dreamers que els serà impossible no comunicar. Es comunica conscient i inconscientment, així que no cal que s’amaguin. Afegeix que la responsabilitat d’aconseguir que el jurat els entengui i se senti seduït és única i exclusivament seva. I a partir d’aquí, una bateria de consells sobre comunicació que no poden perdre de vista: buscar una bona estructura i storytelling, jugar plantejant 55

preguntes retòriques per desactivar les preguntes interiors de la ment del jurat, utilitzar exemples i anècdotes per buscar la connexió emocional amb el jurat i evitar que perdin contacte. I finalment, el colofó: “A la gent ens agrada veure persones autèntiques. Assajarem fins a l’extenuació durant avui i polirem fins a l’últim detall que calgui, però recordeu que la vostra presentació mai ha de ser vista com artificiosa”. Els dreamers escolten en silenci les explicacions. Alguns prenen notes. Els ulls mostren cansament, però saben que la comunicació és la fase final i que tot se’n pot anar en orris si no la treballen bé.

ronda. És com si a través de la comunicació es visualitzés la transformació personal i professional que porten hores vivint. Tots els dreamers es transformen a velocitats diferents... però totes són de creuer. Els conceptes de comunicació que han après comencen a circular per les taules. “No facis virus prosòdics” li diu un dreamer a un company d’equip quan s’atura fent una pausa dubitativa i dient “aaaaah.....”.

El feedback de la transformació Comencen les rondes de presentacions davant l’staff d’Imagine. Totes i cadascuna de les variables que intervenen en la comunicació són analitzades: “Has de polir el to de veu”, “Vigila amb aquest dit acusador”, “Posa passió en el que dius”, “Aquesta pausa no cal”... Els dreamers reben centenars de comentaris de l’staff en ple sobre tots els aspectes que han de millorar.

A les 12 de la nit, després d’assumir que l’allau de crítiques que han rebut ha fet forat i ha aconseguit transformar la seva capacitat de presentar un projecte en capacitat de seduir a través del projecte, marxen esgotats cap a l’hotel. Un dels moments claus d’Imagine Express s’acosta girant en forma de London Eye.

Després, tornen al seu lloc per seguir treballant ﬁns que els toca la segona ronda. Són un total de 12 equips, i abans no arriba de nou el seu torn tenen temps per rectiﬁcar i assajar allò que no ha funcionat. El salt de nivell de les presentacions és brutal entre ronda i 56

El comptador, passant la nit a l’estació L’anècdota del dia és que ha desaparegut el peu que feia de suport al comptador, i ﬁns a quarts d’onze del matí, quan l’hem recuperat, no hem pogut ser conscients de quants minuts ens quedaven. El peu ha aguantat estoic a l’andana on ens va recollir el bus ahir a la nit. Aquest matí, quan ha arribat, els ulls s’hi escapaven pendents de saber quant de temps teníem encara. S’ha engegat i... ens quedaven 4668 minuts. Les mirades han fugit del comptador i s’han tornat a posar nervioses als ordinadors. És increïble la sensació de pressió que genera tenir aquest compte enrere electrònic al costat. 59

els petits moments acostuma a haver-hi una immensa força i un potencial difícil d’expressar amb tangibles.

Teixint intangibles En un break a mig matí per fer un cafè ràpid, sense saber com, ens hem trobat 5 dones assegudes al voltant d’un sofà en semi-cercle a les oﬁcines centrals de Sanoﬁ a París. La trobada ha estat improvisada i absolutament interessant.

La força de l’intangible, de la xarxa que es teixeix en breaks, als cafès, a les pauses, amb trucades, missatges o tuits... és un dels motors de l’emprenedoria.

La compartició de l’experiència professional per una banda, i la vivencial de l’Imagine Express, per l’altra, en llocs diferents, amb persones diferents i fora de la zona de confort ha creat un moment especial, diferent. En les petites coses i

Mode parèntesi Des que ha començat aquest viatge trepidant, els moments de solitud han estat pràcticament inexistents. El treball en un espai de dimensions reduïdes com un tren i el countdown indicant que no es pot perdre ni un segon no han deixat parèntesis. Fins avui. L’espai meravellós de les oficines centrals de Sanofi a París ha permès a dreamers i a staff trobar moments de solitud. Sortint a l’espai exterior davant la sala de treball he trobat dreamers sentint el parèntesi enmig del brogit, simplement respirant. Els ulls miraven cansats, però reflexius.

Un comiat de febrer Un dels membres de l’staff d’Imagine, Philippe Delespesse, ha hagut de deixar avui el projecte de manera inesperada. Un malentès d’agenda amb un dels seus clients, que havia ﬁxat un taller de creativitat amb el Philippe a Barcelona pel dia 26 de febrer, mentre ell l’havia organitzat pel 26 de març, l’ha portat a agafar un avió i haver de deixar els dreamers abans d’hora. Només seran 24 hores sense el Philippe, però quan s’ha acomiadat, de manera espontània, ha sorgit un aplaudiment per part de dreamers i staff. I no ha marxat sense abans deixar una frase alliçonadora: “Els clients sempre tenen la raó. No ho perdeu mai de vista”. 62

Sento que el meu cansament avança en paral·lel al dels dreamers. Les mans fregant-nos els ulls vermells, les estirades de braços per descansar l’esquena, algun badall que s’escapa i les tasses de cafè són temes ben habituals. Però també sento que el que més tenim en comú és el convenciment que assolirem els nostres objectius. La barreja d’il·lusió i passió junt amb la sensació de xuclar emocions i aprenentatges de manera brutalment ràpida deixen el cansament en un segon pla. Continuo sentint el privilegi de poder tenir bitllet en aquest tren. El dia ha estat extenuant perquè he treballat en la secció de presentació dels dreamers. Al costat del fotògraf d’Imagine Express i autor de les imatges d’aquesta publicació, Ferran Forné, hem treballat al llarg del dia per poder fer un retrat de cada dreamer i per poder-hi parlar per saber com evolucionen les seves emocions i en què creuen que els canviarà aquesta experiència. Ha estat fantàstic veure ulls sincers parlant de transformació. Avui que he pogut estar amb ells en una distància emocional més curta, he tornat a constatar que alguna cosa els fa especials. Potser la capacitat

de somniar i lluitar pels seus somnis? A les 36 mini-entrevistes que he fet jo, s’hi ha sumat l’entrevista que m’ha fet a mi l’equip que roda el documental d’Imagine Express. Amb les seves preguntes, el Dani m’ha portat a fer reﬂexions sobre l’emprenedoria. M’ha demanat perquè ara Imagine Express, perquè ara aquest talent i l’emprenedoria. Li he respost que hi havia un talent desbordant que no trobava vies per aﬂorar en els antics models econòmics. Uns models que, alhora, havien demostrat la seva incapacitat per canviar el món en positiu. Mentre parlo de la pressió a la qual estan sotmesos els dreamers, m’oblido que jo també tinc un comptador digital que resta minut a minut. En diferents moments del dia, i malgrat que sembla que no hi hagi temps, els dreamers em demanen pel projecte. M’acompanyen. El mateix fan els membres de l’staff, que no han llegit ni una sola paraula del que estic escrivint, però que pregunten amb un somriure, contents de veure que tiro endavant el repte. Més enllà de la pressió del countdown, avui he sentit la pressió de poder complir

les expectatives, justament a causa de l’interès que han demostrat uns i altres pel meu projecte al llarg del dia. Perquè... quines són les seves expectatives? Què esperen poder trobar en una iniciativa com aquesta? Comparteixo interrogants amb els dreamers. El meu jurat són ells, és l’staff, són els que llegiu aquestes paraules... Continuo preguntant-me què és el que voldríeu trobar quan llegiu aquest llibre. I aquests pensaments m’inquieten, però alhora m’estimulen a continuar amb les paraules. És tard, molt tard. M’emporto al llit la sensació d’haver xarrupat energia positiva que ﬂueix amb facilitat entre els dreamers, sobretot perquè l’staff en facilita la projecció. No ha calgut dirnos res avui amb l’Eliane, quan estàvem assegudes de costat en una trobada improvisada i el Ferran s’ha acostat amb la seva càmera. Ens hem abraçat i, sense dir-nos res, hem aixecat els braços i la mirada enlaire! Doncs sí, detecto que els dreamers expressen fàcilment les emocions i l’afectivitat. Avui m’emporto el calaix de les emocions carregat d’energia per continuar desaﬁant el comptador.

A les 5 de la matinada sonen els telèfons de totes les habitacions de dreamers de l’hotel de París. La majoria no ha dormit. Alguns han pogut aclucar l’ull una o dues hores. S’havien d’acabar les apps i les presentacions. Es juguen el projecte i una magníﬁca oportunitat al cap d’unes hores a l’altra banda del canal de la Mànega. Les cares davant l’hotel, mentre esperen el bus, són d’ulls cansats, però només expressen ganes de poder exposar la feina feta. El sentit de comunitat és fort. Són moltes hores junts. Les abraçades, els cops d’espatlla, els ànims d’un equip cap a l’altre cada vegada són més freqüents. Es demanen els uns als altres com tenen

el projecte. S’animen i es motiven sabent que encara els queden un parell d’hores de tren per poder concretar detalls. L’staff i els experts pugen al bus mentre esperen que se’ls afegeixin els dreamers. De manera espontània, cada vegada que puja un dreamer s’aixeca una onada d’aplaudiments. Els dreamers estan sorpresos, però agraïts. El passadís de l’autobús s’acaba convertint en un passadís de reconeixement. Les bromes de l’staff trenquen la son i els fan riure. L’arribada a l’estació de l’Eurostar torna a ser un desembarcament de petjades grogues i maletes. Tots busquen un cafè, 73

però ni tan sols les cafeteries han obert. Al tren, els seients estrets de l’Eurostar no impedeixen que el moviment groc s’escampi per tres vagons. Els passatges miren estranyats les càmeres, les persones amb bambes grogues que preparen presentacions a les plataformes al costat d’un comptador groc que fa marxa enrere. Alguns passatgers pregunten què passa i no deixen de somriure i de dir que és increïble el que estan fent.

Alguns grups treballen les presentacions, ultimen detalls i consulten als experts algun serrell que queda pendent. D’altres, convençuts que ho han deixat a punt, intenten dormir un parell d’hores, tot i que l’adrenalina els manté desperts. Quan els demano què senten, no expressen nerviosisme. Els noto preparats i amb ganes de fer-ho. L’staff està distès, sabedor que el seu procés d’acompanyament i tutorització aviat veurà resultats. Es torna a sentir que són un, sempre vetllant pels dreamers, però en una actitud més relaxada. Quan arribem a l’estació de Londres l’adrenalina torna a sortir en format de ganes. Volen arribar de pressa, volen veure el London Eye. Abans però, queda un viatge en autobús de trenta minuts que s’acaba convertint en una visita guiada a mans d’un conductor de mitjana edat al més pur estil de british gentleman. Pausadament explica als dreamers els ediﬁcis, els monuments i els carrers de Londres per on passem. Saben que

segurament serà el màxim que veuran de la ciutat, com de la majoria per on han passat. L’arribada a Londres, la City, marca un punt d’inﬂexió al projecte. Tot i que Imagine Express no s’acaba ﬁns divendres, saben que la primera oportunitat d’obtenir inversió i fer realitat els seus projectes tindrà lloc aquí. L’autobús s’atura al Royal Festival Hall, on els dreamers omplen les taules del vestíbul. Jaquetes, ordinadors, bosses, tauletes i dreamers s’escampen en espais per ultimar l’assaig de les presentacions. L’esforç de l’staff per obligar-los a pensar en cada detall del projecte i de la comunicació es visualitza en diferents punts del recinte. Alguns londinencs demanen què està passant, perquè els dreamers no tenen cap inconvenient en fer la seva exposició a qualsevol cantonada. Encara no se sap l’ordre de les presentacions i els inquieta saber en quin espai hauran d’explicar el seu projecte.

Algú s’imagina presentar en una càpsula en moviment del London Eye? On estarà situat el jurat? Hi haurà prou espai per moure’s? Com funcionarà el comptador que es convertirà durant un parell d’hores en pantalla d’exposició? S’adonen que el London Eye és una aposta més del projecte Express per treure permanentment de la zona de confort als emprenedors. Per forçar-los a anar més enllà del que creuen que poden anar.

Power Point, que creien clau. Ara són conscients que aquest suport només ha estat un mitjà per arribar a la ﬁnalitat: comunicar amb passió, amb sentiment.

En mode espera La situació d’adrenalina canvia i s’hi afegeix el nerviosisme quan l’staff arriba amb el comptador per explicar als dreamers com funcionarà tot plegat. Tots s’agrupen al voltant per estar segurs que la tecnologia no els falli. Més tard, després de les presentacions, més d’un dirà: “No em calia la presentació. El jurat no s’ha mirat en cap moment la pantalla. Volien sentir el nostre missatge i no veure un Power Point”.

Mentre els primers quatre equips de dreamers marxen cap al London Eye, a tres minuts caminant d’on s’ha instal·lat el quarter central d’Imagine Express, la resta esgota els últims minuts fent els darrers assajos.

El treball intens en la preparació de les presentacions (ritme, to, comunicació no-verbal, storytelling, missatge...) ha fet forat. Fa només unes hores estaven angoixats per començar a preparar el 75

Passadissos de suport L’entrada dels dreamers a les cinc del matí a l’autobús que els portaria a l’estació de l’Eurostar ha estat simbòlica. Després de més de 18 hores de treball seguides, la majoria sense haver dormit, se n’anaven a presentar el projecte a Londres. L’espontaneïtat amb què cada vegada que pujava un dreamer s’aixecaven aplaudiments, xiulets i cops a l’espatlla mentre passaven pel passadís estret de l’autobús els il·luminava la cara. Les mirades inicials de sorpresa es transformaven en agraïment. Algunes, amb ulls brillants. Un emprenedor, un dreamer, sempre agraeix inﬁnitament els passadissos de suport.

Ha tornat amb una dessuadora negre i groga d’Imagine i li ha explicat que li volia fer acte d’entrega d’un símbol que s’ha convertit, a Imagine, en una mena de ritual de graduació. És l’única foto que el Ferran no ha fet, perquè per una vegada ell ha estat el protagonista de l’objectiu. El moment, enmig d’una plataforma de tren, ha creat una màgia de ritual.

Ritual de reconeixement amb una dessuadora A mig camí entre París i Londres, mentre alguns preparaven els detalls de les presentacions i d’altres dormien, les plataformes entre vagons s’han convertit en punts de trobada de dreamers i staff. Han estat moments de parèntesi, de distensió, de relaxació. En un d’aquests espais, i veient com el fotògraf que ens acompanya durant tot el viatge, en Ferran Forné, ni tan sols llavors parava de treballar, el Xavier Verdaguer s’ha aixecat i li ha dit que s’esperés.

últims dies. Tanqueu els ulls i visualitzeu-vos dins la càpsula del London Eye. Sentiu com ho feu bé, com us ho passeu bé, com us aplaudeixen… perquè això és el que passarà”.

Visualitzar l’èxit en un autobús Mentre l’autobús anglès traslladava els dreamers pel mig de Londres cap al Royal Festival Hall, a estones es veia el London Eye, un símbol per als dreamers del seu objectiu ﬁnal després d’un llarg procés. La tensió i els nervis es tocaven amb els dits. De sobte, l’staff ha demanat que tothom tanqués els ulls i ha dirigit una sessió de relaxació enmig del trànsit frenètic del centre de Londres.

Quan s’han obert els ulls, de manera espontània les mans aplaudien descansades.

El missatge era tan senzill com: “Respireu i visualitzeu que arriba el vostre moment de gaudir de tot allò que heu fet aquests 79

Imagine stress Les últimes hores han estat trepidants. No és només el cansament, sinó els trasllats continuats, les fragmentacions, les hores intempestives, les maletes amunt i avall… De sobte se sent una veu que recull en una frase el que la majoria està pensant: “No sé si això és Imagine Express o Imagine stress!!!”. Ens fem un fart de riure i l’expressió comença a formar part del llenguatge de tots els dreamers i l’staff.

Sento que el cansament físic comença a passar-me factura: una lleugera tendinitis s’insinua als meus avantbraços cansats d’escriure en tota mena de posicions a qualsevol lloc, els ulls couen de tantes hores de pantalla, l’esquena es deixa sentir per haver-me assegut de qualsevol manera seguint els dreamers per descriure les situacions, les cervicals grinyolen… Curiosament el descens físic és inversament proporcional al creixement emocional. L’adrenalina em manté desperta. No tinc son. Cada vegada em costa més abstreure’m del brogit emocional dels dreamers. Se m’emporten ells, els seus projectes, com m’expliquen com se senten o com està el desenvolupament de la seva feina. Sento que s’està creant una mena de família Express. La programació del dia amb trasllats continuats no em deixa escriure ni quatre ratlles amb tranquil·litat, i el comptador continua desgranant minuts. No és l’únic que em recorda el repte que he assumit. Els dreamers i l’staff em demanen emocionats com va el llibre. Les preguntes

sempre són: “Com ho portes?”, “Quantes pàgines tens ara?”. Sempre els dic que bé, tot i que pateixo perquè des de les 5 del matí fins ara que tanco el capítol 4000, a migdia de dimecres, no he pogut escriure pràcticament una sola línia. Ho podria transformar en queixa i lament, però sento que aquest és un dels elements que fa que el repte sigui repte. Sortir de la zona de confort en una oficina equipada amb condicions d’ergonomia, de connexió a Internet i de tot el que acostumo a tenir quan escric habitualment, i passar a córrer per racons de parets, terres, sofàs, butaques i si cal fins i tot lavabos de tren, em fa pensar. Penso que en entorns de pressió i de limitacions d’espai i temps com les que tinc, és quan el talent i l’esforç són capaços de compensar-ho i fer sortir coses diferents. Tinc al cap la frase del Xavier Verdaguer dient-me que el tren era per forçar la sortida de la zona de confort. Ara l’entenc. Sé que era una part absolutament necessària per sentir el repte i treure’n coses diferents.

Sense adonar-me’n estic escrivint permanentment amb una tauleta recolzada sobre qualsevol lloc i un teclat sobre les meves cames. El més bo, paradoxalment, és sentir que no hi podria haver una situació millor. Miro de traslladar-ho a l’emprenedoria i estic absolutament convençuda que una de les claus també és aquesta: forçar la sortida de la zona de confort. Els minuts s’escolen i sé que demà m’hauré d’espavilar per recuperar tot el temps en què no he pogut escriure. No em sap greu. Mentre no escrivia m’he deixat endur pels somnis dels dreamers que tinc al costat, i ha estat una experiència meravellosa sentir-los a la meva pell. Segur que això farà que, quan descrigui aquests moments, la descripció sigui millor. Sento que cal deixar ﬂuir els reptes, siguin els que siguin, i aproﬁtar els canvis i els imprevistos per tornar-los la oportunitat.

La tornada dels primers quatre equips que han pujat a la càpsula del London Eye al Royal Festival Hall es converteix en un punt d’atracció. Enmig d’aplaudiments de la resta de dreamers, els equips es fonen en abraçades. Alguna llàgrima comença a rodolar galtes avall. N’hi ha d’emoció i de descompressió, després d’haver superat un dels moments d’inﬂexió importants. D’altres són de nerviosisme perquè encara no l’han passat. Girant projectes dins una càpsula sobre el Tàmesi Escriure dins el London Eye no és res comparat amb l’emoció que es respira dins aquesta càpsula. No hi ha nervis. Hi ha emoció, excitació per arribar a una fase

crítica. Mentre ens enﬁlem sobre el Tàmesi comença la presentació dels projectes. El temps passa, la càpsula es mou i les presentacions avancen. Els membres dels equips mostren com l’esforç en la preparació de les presentacions ha fet forat. Vocalitzen, pausen, gesticulen amb tranquil·litat i assertivitat. El jurat, a l’altra banda de la càpsula, assenteix mentre presenten els projectes. Les seves cares són serioses, mostren interès, prenen notes i escolten amb atenció. Es mostren pensatius. Mentre un dels dreamers de l’equip presenta, els altres dos membres ajuden amb un somriure, assentint als arguments que explica el presentador, donant-li força al missatge.

La càpsula s’enﬁla. El Big Ben presideix el fons. Els aplaudiments ressonen amb força a la ﬁnalització de cada presentació. El jurat pregunta i els dreamers responen amb calma, amb seguretat. Els avaluadors diuen que l’app és fantàstica i feliciten els dreamers pel projecte, però plantegen qüestions per aprofundir en els detalls. Volen concreció i la troben. En projectes desenvolupats en un temps rècord, els emprenedors són capaços de respondre amb detalls. La sínia gira amb calma mentre un dreamer diu: “Jo crec en aquest projecte, l’estimo”. Les presentacions són diferents, però totes amb el punt comú de la passió, del compromís.

Assisteixo a la presentació d’una app que es diu Miracle i que aposta per fer possible que fer bones accions sigui divertit. El miracle s’està produint quan diversos emprenedors estan convencent inversors mentre una sínia gira sobre el Tàmesi en un Londres radiant de sol, sense ni un núvol. Fem la broma de si Miracle s’ha posat en marxa per activar aquest dia meravellós i poc freqüent a la capital britànica. El jurat s’acosta per veure l’aplicació dins el mòbil. No es tracta d’imatges de pantalla, sinó que tots els equips han fet un prototip que funciona. Les cares de sorpresa del jurat fan somriure els dreamers. Saben que ja són seus. I continuen les presentacions: “Business is the reason why we’re here”, diu un dels emprenedors.

Les mans parlen, els rostres somriuen. Quan acaba el seu temps de presentació controlat, com tot a l’Express en minuts, es mantenen a l’espera de saber les interpel·lacions del jurat. És com si els regalessin temps interessant-se pel seu projecte. Tenint el comptador tan present, el fet que els preguntin pel projecte és un regal de temps i d’interès. Des de l’altra banda de la càpsula on tenen lloc les presentacions, els turistes miren intrigats què està passant dins una bombolla transparent que gira plena de càmeres de l’equip que fa el documental d’Imagine Express, un jurat i diversos equips presentant el seu projecte. En total 19 persones, una bona part calçats amb unes bambes grogues que els criden l’atenció.

A la cua ja els han demanat en moltes ocasions què estan fent. El groc d’Imagine és un reclam que taca l’espai allà on va. La sínia arriba al punt del migdia i les presentacions continuen. Els dreamers són feliços, es veuen preparats pel moment. Se senten afortunats de ser aquí, sentint que els somnis volen alt. L’expert d’Imagine que acompanya els equips assenteix mentre presenten les xifres del projecte. “Som un equip jove, però poderós i apassionat”, diuen els dreamers. En algun moment, algun dreamer busca l’aprovació dels companys en les respostes que donen al jurat. És l’únic moment que els veig dubtar, sentir-los tremolar, ara no d’emoció sinó de pressió. El jurat detecta el punt d’inseguretat i aproﬁta per aprofundir en els dubtes.

Minuts d’espera que s’alenteixen Els dreamers tenen poc més d’una hora per dinar a l’espera que el jurat deliberi faci públic el seu veredicte. Un projecte de cadascuna de les categories (social, cultural/turisme, salut i open) s’emportarà un premi que permetrà als dreamers convertir-lo en realitat. El jurat es mostra absolutament sorprès per la qualitat de les presentacions i del que han aconseguit els dreamers en tan poques hores. “T’asseguro que he vist projectes preparats en 9 mesos que ni de bon tros tenen el desenvolupament de l’aplicació ni de model de negoci que he

vist avui al London Eye”, diu un inversor anglès. “És bestial veure com el talent sota pressió i fora de la zona de confort treu resultats genials”, afegeix un altre membre del jurat. Un cop el jurat ha deliberat, s’asseu a dinar repartit enmig d’una llarga taula on els dreamers recuperen forces. El jurat aproﬁta per donar-los més feedback sobre els seus projectes, ara sense pressió, sense pressa. Tot i que saben que la decisió ja està presa, els dreamers argumenten i tornen a argumentar els seus projectes davant els matisos que els aporten els membres del jurat. 93

La comunicació no verbal diu més que la verbal. Algunes expressions de dreamers mostren la defensa aferrissada del seu projecte, mentre el jurat mira de fer-los entendre que es poden millorar algunes coses, tot i que en tot moment els feliciten i els mostren la seva admiració per la feina feta en tan poc temps. Un ull gegant mirant l’entrega de premis Arriba l’hora de saber els premiats. Els dreamers i l’staff caminen junts ﬁns a l’esplanada verda de davant el London Eye. L’ull gegant que continua girant lentament presideix els nervis dels dreamers.

L’espera es fa llarga, però els dreamers l’aproﬁten per fer un cop d’ull als projectes dels altres equips. Els programadors creen un grup espontani i s’ensenyen els uns als altres els seus mòbils amb les aplicacions que han creat. Estan còmodes, relaxats, en el seu medi natural parlant de llenguatge de programació i de tecnicismes que els fan sentir a gust. Es feliciten mútuament mentre esperen saber quina de les aplicacions serà la guanyadora. L’staff arriba amb els quatre sobres grocs amb els noms dels projectes guanyadors. L’ull que continua girant, la música de carrer londinenca i el sol se sumen a un moment especial. S’obren els sobres i els projectes que guanyen aquests primers premis són:

Trip4Real (una aplicació de turisme alternatiu en la qual els ciutadans locals esdevenen els guies dels visitants de la població), WiPet (una xarxa social de persones amb mascotes amb l’objectiu de facilitar l’intercanvi d’informació sobre qüestions de salut, seguretat i diversió d’aquestes), Physious (una aplicació pensada per a la rehabilitació de les capacitats cognitives després d’una lesió neural traumàtica, a través de l’ús de la realitat virtual i augmentada) i Vincles (una aplicació per crear una xarxa col·laborativa i de conﬁança entre persones dependents i/o aïllades socialment). Conèixer el nom dels guanyadors desborda les emocions. Uns pel fet de sentir la recompensa en aquesta primera fase de valoracions. Els altres perquè

deixen sortir el cansament. Sigui com sigui, uns i altres s’abracen i es feliciten. Es nota com una sensació de punt d’inﬂexió, de tancament d’una fase, mentre l’staff els recorda que estan a la meitat d’Imagine Express. “Els guanyadors són els que avui han après que això va de posar-li morro. Que va d’explicar el que vols fer i aprendre del feedback que reps per tornar-ho a explicar les vegades que faci falta, cada cop millor. Continueu agafant trens i continueu aprenent”, els diuen amb persistència. Insisteixen a dir que aquest primer reconeixement només és això: el primer. Que cal treballar fort de cara a les presentacions de l’acte ﬁnal d’Imagine a Barcelona on assistiran un munt d’inversors i incubadores de projectes disposats a captar talent.

La tornada a Barcelona Diuen des d’Imagine que mai s’emporten el talent de Barcelona a San Francisco, que l’objectiu ﬁnal sempre és formar els dreamers en una metodologia i una actitud i retornar-los a Barcelona perquè desenvolupin el seu projecte. Així que els dreamers s’encaminen cap a l’autobús que els ha de portar a l’aeroport de Gatwick per tornar d’on van sortir només fa un parell de dies que per a ells han estat milers de minuts intensos. A l’autobús, els guanyadors que l’endemà han de presentar al Mobile World Congress els seus projectes comencen a

parlar i a treballar sobre com reorientar les seves presentacions focalitzades en la innovació, que és el següent premi que es poden emportar. La resta d’equips descansen, dormen i comenten com poden millorar les seves presentacions de cara al divendres. La tornada es fa llarga. Pel mig dels carrers de Londres l’autobús es mou amb una lentitud que no encaixa amb el ritme Express de les últimes hores. A l’arribada a l’aeroport es recupera el ritme perquè falta poc per enlairar-se. No hi ha temps ni tan sols de veure un delayed (paraula impensable en llenguatge Express) que

ja som a dalt de l’avió. El jet Express es converteix en una llarga habitació. La immensa majoria cauen rendits. Quan toquen de peus a Barcelona, els dreamers només tenen ganes de recollir maleta i deixar-se caure en un llit. Però l’experiència continua. Aquells que són de Barcelona acullen a casa als que són de fora. La gran família es dispersa per moments, per minuts... Però el comptador, sempre present, recorda que l’Express continua rodant per les vies.

com a mínim diríem que és poc habitual. Les cares expectants dels passatgers de la resta de la sínia, dels turistes que feien cua i dels empleats de l’atracció, miraven amb ulls de sorpresa l’experiència Express en càpsules.

Express en càpsula No hi ha dubte que el moment d’aquesta etapa té nom propi: London Eye. Deia algú que, mentre es feien les presentacions, la càpsula d’Imagine semblava el camarot dels germans Marx. Encabir 19 persones a dins, entre els quatre equips de dreamers, l’expert corresponent, els quatre membres del jurat, el fotògraf i l’equip del documental ha deixat imatges curioses. Ser a dins, en un espai tan singular, mentre t’eleves i veus com el Big Ben i la ciutat de Londres vetllen una ronda d’inversors,

Reaccions en cadena Era evident que l’entrega de premis provocaria un desgavell emocional als participants, sotmesos a la pressió del minut constant i amb un cansament acumulat brutal. Sens dubte, si hi ha un moment del dia d’avui, aquest és el moment en què es van conèixer els noms de les quatre apps guanyadores dels primers premis d’Imagine Express. Més enllà dels salts d’alegria, les expressions de decepció, les de cansament… va ser un moment d’alliberament i de posar a prova la cohesió d’una comunitat que feia més de 3000 minuts que respirava aire Express. 98

A l’entrada, una pantalla digital que mostrava l’hora en groc i negre, genera un primer impacte com si visualitzéssim el comptador. Després de tantes hores abduïts pel groc i el negre, comencem a notar que l’efecte Express ens ha tocat de debò!

L’efecte groc i negre Després de superar l’equador de l’experiència Express els dreamers comencen a estar abduïts pel groc i el negre dels seus projectes. El comptador, les bambes, les samarretes, les plantilles de les presentacions, els layards que recullen les identificacions, els globus…. El conjunt d’elements grocs i negres s’acaba interioritzant fins a tal punt que a l’arribada a l’aeroport de Gatwick i situar-se a la fila d’una companyia que basa la seva identitat en el groc s’arriba a sentir que Imagine tenyeix de groc allà on va.

Avions de descompressió Llevar-se a París, treballar a Londres i acabar dormint a Barcelona és Mode Express al 100%. Així que no és d’estranyar veure a mig avió ple de dreamers i d’staff d’Imagine Express adormits… menys alguns: els guanyadors del dia preparaven a l’avió mateix la presentació al Mobile World Centre, un aparador increïble d’oportunitats d’àmbit mundial. La sensació de descompressió es brutal. Les bambes de dreamer ja no piquen el terra nerviosament. Descansen. El talent torna a casa.

100

Un dels moments més #Imaginestress al llarg d’aquest repte per a mi ha estat la fase entre els 3.000 i els 2.000 minuts. En tot el dia pràcticament no he pogut escriure. La fragmentació frenètica del programa de llevar-se a París, treballar a Londres i tornar a Barcelona, sumada a les hores que hem invertit en trasllats no m’ha deixat escriure.

M’han integrat al seu ecosistema de treball i això em permet veure’ls encara a més cruta distància.

parli d’expectatives. “Lluiten per alguna cosa que és com... insegur. I ells hi creuen a per totes”.

Tanco el viatge coneixent algú a qui només veia dirigint un equip de càmeres. Algú, que com jo, fa un projecte paral·lel a Imagine Express: estan rodant un documental de l’experiència.

M’agrada aquesta visió. Parlem sempre de la lluita pels somnis. I els somnis, sovint no garanteixen ni seguretat ni estabilitat. Garanteixen il·lusió i expectatives.

He començat a sentir pressió perquè estava perdent l’escriptura en temps real i havia de recuperar moments passats. En qualsevol cas però, això m’ha permès disfrutar de la passió dreamer al 100%. Ha estat com un regal. En certa manera, he assumit que les barreres poden ser oportunitats. Si no puc escriure, puc veure’ls. Així que quan escrigui, li trauré més sentiment.

M’assec a l’avió al costat del Dani de la Orden, un jove director de 24 anys, conegut per la direcció de “Barcelona, nit d’estiu”.

Veure oportunitats on hi ha barreres. No ha estat fàcil, però en aquest #3000 ha estat el meu propòsit. M’hi ha ajudat les muntanyes russes de sentiments encadenats que projecten els dreamers.

M’explica que li agrada rodar el documental per explicar històries sobre gent que tenen somnis i lluiten per aconseguir-los. Em diu que li ha agradat veure l’evolució dels dreamers i els deﬁneix com a persones “que tenen un camí directe a fer, amb les idees molt clares i un objectiu” El Dani, que em sorprèn pel discurs que arriba a tenir amb només 24 anys, m’explica que li agrada que el documental

103

El dia ha començat més tranquil. El fet de començar la jornada Express a mig matí ja ha estat un regal. La sensació era que els ànims estaven més tranquils, com si la competició hagués abaixat el to, tot i que a mitja tarda, veient que quedaven poc més de 1000 minuts els ànims s’han tornat a accelerar. La presentació al Mobile World Congress ha portat els dreamers a sentir la sensació de ser mediàtic. Càmeres de televisió i equips de ràdio han cobert la presentació ensenyant als dreamers a aguantar

una pressió més, la dels mitjans de comunicació. Les presentacions han estat relaxades, tranquil·les. Tot i l’aparador gegant i la pressió del Mobile, els dreamers ho han fet extremadament més bé. Amb més seguretat, amb un somriure als llavis. El premi Audi que s’ha donat al Mobile World Congress mereixia l’atenció: una setmana a Sillicon Valley per als tres dreamers de l’equip treballant amb Audi. El repte: treballar amb el seu centre d’innovació en el desenvolupament d’una

111

aplicació per potenciar la conducció responsable. L’equip de Wipet, l’aplicació pensada per a mantenir el contacte amb les mascotes, ha triomfat de manera inesperada. Hi havia la sensació generalitzada que el premi innovació d’Audi aniria per aquells aplicacions més tecnològiques, però en canvi, han apostat per la creativitat tal i com diu la paraula innovació. Un gest bonic per trencar l’encara existent relació de paral·lelisme que alguns fan entre innovació i tecnologia.

A l’equip guanyador un dels dreamers que ahir va deixar ﬂuir l’emoció a llàgrima viva de satisfacció, avui estava contingut però les seves frases expressaven el moment: “Tinc ganes d’abraçar la meva dona perquè cada vegada que hi parlo m’emociono i no li puc explicar el que estic sentint”.

generalitzada dels dreamers era: “ahir on érem? Avui on som? Només han passat 6000 minuts? Sembla que hagi passat un mes amb les coses que hem arribat a fer!” Unes pantalles gegants recordaven que faltaven pocs minuts per tancar Imagine Express 2014. Els grups continuaven treballant les presentacions del dia ﬁnal, i mentrestant rebien visites inesperades com la de l’emprenedor Dídac Lee, de representants de Google, d’empreses tecnològiques, d’inversors...

L’abraçada entre els membres de l’equip ha començat a l’escenari i ha continuat a baix a l’escenari. I a la tarda, les mirades de complicitat continuaven.

L’ambient era de calma, amb ganes de sentir demà l’escalf de prop de Barcelona, el punt de tornada per començar una nova etapa, després d’iniciar un projecte en format Express.

A la tarda, la seu central d’Imagine Express s’ha instal·lat al Mobile World Centre. Les vistes impressionants sobre Plaça Catalunya recordaven als dreamers que eren a Barcelona. La pregunta

112

Abraçades que parlen Hi ha abraçades que abracen i prou. Hi ha abraçades que parlen. L’abraçada d’avui de l’equip guanyador del Mobile World Congress ha parlat, i molt. Ha parlat en nom de totes les abraçades que durant 6000 minuts s’han vist en reiterades ocasions. La pressió i l’estrès que semblaria que ha de poder trencar equips ha portat a un estat fàcil de fer ﬂuir les emocions. A Imagine Express, els gestos, les abraçades, les mirades... han parlat molt, més. 115

La sorpresa no ha estat només veure que havien guardat les targetes a les butxaques i que les havien portat sempre a sobre, sinó que un dels dreamers ha explicat que abans de la presentació al London Eye havia animat el seu equip dient-los: “Conﬁo molt en el meu equip. Des de la humilitat que tenim tots tres sé que comunicareu amb molt entusiasme”.

Valors que corren per les vies dels 6000 minuts A l’inici del viatge, a l’estació de Sants mentre esperàvem el tren que havia de portar Imagine per les vies de la creativitat, les dues coaches que han acompanyat l’expedició de dreamers, els van donar deu targetes amb valors. Van haver d’escollir els tres valors que marcarien l’equip. Cada membre en va escollir una.

Calen més moment?

Avui, en un moment especial, tres dreamers després de rebre un premi han sorprès les coaches traient les targetes del primer dia. Havien escollit humilitat, comunicació i entusiasme.

116

paraules

per

explicar

Generositat en groc L’equip guanyador del premi d’avui havia de sortir dels que havien guanyat ahir. Així doncs, en qualsevol dels quatre projectes que es presentaven ja havien assaborit ahir la sensació de victòria. Un dels dreamers se sentia incòmode de ser avui al Mobile. “Em sap greu. Jo ja he guanyat. M’agradaria compartir i ser generós amb la resta. Des de la màxima humilitat, m’agradaria que tothom pogués guanyar una mica”. Tothom ja ha guanyat una mica. Des del primer minut. 117

El d’avui ha estat un dia diferent. Després de la voràgine d’ahir a cavall entre tres ciutats, despertar-se a Barcelona preguntant-te on ets i si toca tren, avió o bus és meravellós.

Caldrà veure d’aquí a uns dies com respiren els dreamers i com aterrem tots plegats després d’aquesta condensació d’experiències. Només un petit indici que pot donar pistes: avui ja s’organitzava un sopar per divendres al vespre, després que l’acte ﬁnal d’Imagine Express s’acabés al migdia. Algú dubte del que genera la comunitat groga?!

És estrany, però trobava a faltar els dreamers. Era la primera vegada en milers de minuts que no estava amb ells. M’explicava l’staff d’Imagine que en les estades que fan d’un mes a Sillicon Valley havien detectat que a la tornada, després d’un mes, els dreamers se sentien amb una mena de sensació d’orfe… i que estaven buscant i treballant fòrmules per potenciar l’acompanyament després de l’experiència. Es preguntaven si en 6000 minuts es podria generar també aquesta sensació.

119

Arribo al final d’aquesta aventura. Pràcticament la totalitat dels últims 1000 minuts els he viscut sense els dreamers d’Imagine Express. No hi ha whatsup que valgui o moments dels dreamers. Però no vull acabar aquest repte sense una síntesi del que ha estat aquest viatge. Reflexions, preguntes obertes i els sentiments experiencials personals han de tancar Imagine Daily Express. —Constatar que aquest país té tant de talent com el que he vist els últims dies treballant en un mateix equip groc estimula i motiva a buscar mètodes que permetin fer-lo visible, orientar-lo i forçarlo a creure que amb esforç, convenciment, compromís i acompanyament és possible tirar endavant reptes que poden ajudar a canviar el nostre món. Imagine Express ha estat una manera de testar noves metodologies, però en qualsevol cas, certifica que si es vol innovació cal innovar també en les formes de treballar-la.

—Es parla d’actitud en el procés d’emprenedoria. No cal entrar en debats estèrils de si l’emprenedor neix o es fa, però val la pena tenir present que més d’hora que tard cal ensenyar al futur d’aquest país actituds i valors que els permetin escollir la via de l’emprenedoria, si així ho decideixen, sense por, amb optimisme i amb convenciment.

un bon equilibri i acompanyament, els emprenedors treuen més suc d’ells mateixos que el que mai haurien imaginat.

Escoles, universitats i formadors en general han de continuar apostant per la innovació en les metodologies d’ensenyament per generar l’activació d’aquestes palanques fonamentals per orientar qualsevol activitat professional. I per això, els mateixos formadors necessiten ser sacsejats perquè prenguin encara més passió en aquesta nova orientació.

Plantejar-se reptes personals i col·lectius que puguin semblar una bogeria a ulls dels processos convencionals és una experiència transformadora molt potent que permet obrir possibilitats desconegudes per un mateix.

—La pressió en la consecució d’objectius, tantes vegades temuda, ben orientada aporta resultats amb valor afegit. Amb 125

—Aquell tòpic de veure oportunitats en les barreres és real si l’entorn genera missatges positius que ajudin a canviar els frens actitudinals que porten a la por i a la inseguretat.

Es digui Imagine Express o de qualsevol altra manera, cal buscar experiències que ajudin a canviar el món, que aportin solucions a problemes reals. El talent és aquí, només hem de passar a mirar-lo, més enllà de veure’l.

Un minut per preguntar-me què ha passat en els 5999 restants. No vull una frase, vull paraules automàtiques per fer el “txin pun”, que dirien a Imagine! Somni, gràcies, créixer, volar, sentir, avançar, llançar-se, transformar-se, objectiu, equip, dreamer... Algú encara es pregunta què és emprendre? ACTITUD!!!

129

Els autèntics protagonistes d’aquesta experiència són els dreamers, aquells que, segons la deﬁnició d’Imagine, no només tenen somnis sinó que lluiten per aconseguir-los. Ni l’experiència ni el llibre tindrien sentit sense ells. Per això, en una sola pàgina, he volgut presentar-vos qui són, per mostrar l’absoluta diversitat de perﬁls emprenedors que s’hi barregen i plasmar la seva evolució vivencial a través de les emocions. Cada dia del viatge els he demanat que em descrivissin amb una sola paraula l’emoció del dia. De manera que veureu llistades, de dalt a baix, les seves emocions diàries. L’evolució mostra, en certa manera, el canvi emocional que un emprenedor va fent a mesura que avancen les etapes del seu projecte. Per altra banda, i tenint en compte que Imagine Express no és només el desenvolupament d’un projecte sinó també una experiència vivencial important, he volgut saber si creuen que aquesta experiència els ha transformat personalment i què els ha aportat. En 36 pàgines i amb els ulls de 36 dreamers s’ha creat una galeria de patrons d’emprenedoria i patrons emocionals vinculats a aquest procés.

BUSINESS M AT E O P E R E I R A Edat: 28 De: Argentina Origen: EADA Ocupació: industrial engineer Twitter: @MateoPereira Link: https://mailtrack.io/trace/link/4ae83c18f65843bd0db08382ea29ee4a0b966b8e

Emoció

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Cansament

“Canviarà la meva visió de com muntar una startup i vendre-la a algú altre. He après a veure les coses des d’un altre angle.”

Felicitat Cansament

135

DEVELOPER OSCAR CARDONA Edat: 39 De: Barcelona Origen: Emprenedor Ocupació: iOS Developer a Ofertia, cofounder de TocTocSoft Twitter: @okardona Link: http://es.linkedin.com/pub/oscar-cardona/13/194/768

Nerviosisme

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Nerviosisme

“És una experiència genial per conèixer gent, per fer networking.”

Eufòria Satisfacció

136

DEVELOPER BRAIS GABIN Edat: 26 De: Barcelona Origen: InQBarna Ocupació: Android Developer Twitter: @inqbarna

Emoció

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Felicitat

“Ja m’està canviant sense que ni tan sols me n’adoni. Estic veient la genialitat que aprenem de tot i de tots.”

Volcà d’emocions Ganes

137

CREATIve FÁT I M A M U L E R O Edat: 21 De: Mérida Origen: Universidad de Deusto Ocupació: Estudiant de Grado en Educación Primaria mención en Necesidades Educativas Especíﬁcas Twitter: @Fatima_Mulero Link: http://es.linkedin.com/pub/fatima-mulero/58/334/590

Il·lusió Magnífica Desconcert Motivació

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

“Em fa créixer tant personal com professionalment. No esperava que fos tan intens ni pensava que podria aprendre tant de tot.”

138

creative GLÒRIA MOLINS Edat: 30 De: Barcelona Origen: Trip4Real Ocupació: Fundadora a Trip4Real i #Miber Twitter: @molinsg

Link: http://es.linkedin.com/in/gloriamolins

Emoció Cansament Emoció Alegria

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

“És la primera vegada a la vida que faig això... Em confirma que si pots somiar-ho, pots fer-ho.”

139

creative JOSEP MARIA MIRÓ Edat: 51 De: Vilafranca del Penedès Origen: Social innovator Ocupació: Director de Social Innovation Projects, Barcelona City Council Twitter: @josepmiro Link: http://www.linkedin.com/pub/josep-mariamir%C3%B3-i-pascual/12/a65/7b6

Acceleració

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Acompliment

“Obres la ment, les coses... et deixa veure altres propostes...”

Satisfacció Consolidació

140

BUSINESS JORDI PICAS Edat: 47 De: Barcelona Origen: Suara Ocupació: Direcció Àrea Autonòmica. Suara Cooperativa Twitter: @jordipicasv Link: http://www.linkedin.com/pub/jordi-picas-vil%C3%AO/62/920/179

Expectació

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Satisfacció

“M’ha ensenyat a estar atent a tot allò que es pot fer en l’àmbit social des de les tecnologies i des del model de negoci.”

Alegria Calma

141

DEVELOPER PA B LO N I Ñ O L E S Edat: 22 De: Alicante Origen: Freelance Ocupació: iOS developer Twitter: @pniaz

Link: http://es.linkedin.com/in/pniaz

Expectació

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Realització

“M’agradaria que això fos la meva feina. M’ho passo tan bé que és com si hagués trobat una bona feina.”

Il.lusió Tranquilitat

142

creative PAT R I C I A B A R R A G Á N De: Barcelona Origen: Complot Escuela de Creativos Ocupació: Copywriter a McCann Worldgroup Twitter: @Trizias

Link: http://www.linkedin.com/in/patriciabarragan

Nerviosisme

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Neguit

“M’està permetent conèixer gent en camps molt diferents. M’ha fet obrir la ment i integrar idees d’altres sectors que pensava que no eren creatius, i he descobert que tots ho són i poden aportar molt. M’ha canviat en les ganes, en l’energia que m’ha donat.”

Nerviosa Ganes

143

BUSINESS BLANCA DE LERA Edat: 25 Origen: Everis Ocupació: everisDigital consultant innovation department Twitter: @blancadelera Link: http://www.linkedin.com/proﬁle/ view?id=155698430&trk=nav_responsive_tab_proﬁle

Il·lusió

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Emoció

“Ha incrementat les meves ganes d’emprendre.”

Nerviosa Il.lusió

144

developer ORIOL BLANC Edat: 29 De: Barcelona Origen: Topic Ocupació: CTO i Co-Founder a Topic / Co-Founder Crows&Dogs Twitter: @oriolblanc Link: http://www.linkedin.com/in/oriolblanc

Creació

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Motivació

“He après una metodologia. He llançat molts productes, però mai de manera estructurada. La metodologia d’Imagine m’ha ensenyat molt: canvia la meva manera d’aprendre.”

Nerviós Il·lusió

145

DEVELOPER M A R C M AT E U Edat: 22 De: Barcelona Origen: Col·legis Majors PenyafortMontserrat-Llull Ocupació: intern a la Universitat Politècnica de Catalunya Twitter: @mateumateusm Link: http://es.linkedin.com/pub/marcmateu-mateus/5b/255/31a

Nerviosisme

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Emoció

“M’ha canviat en la meva manera de pensar les coses, en com organitzar-me internament.”

Preocupat Incrèdul

146

CREATIVE IGNACIO LÓPEZ Edat: 32 De: Zaragoza Origen: Init Ocupació: dissenyador de webs a Web&Web Diseño y Comunicación S.L. Twitter: @ilopezlacalle

Link: http://www.linkedin.com/pub/ ignacio-lopez-lacalle/51/24/190

Expectació

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Estrès

“M’ha canviat en l’esforç. M’ha ensenyat que sempre puc donar una mica més de mi. He après a valorar quin és el meu límit i a donar una mica més.”

Realitzat Saturat

147

BUSINESS N ATÀ L I A D O M Í N G U E Z Edat: 39 De: Barcelona Origen: Banc Sabadell Ocupació: Head of Equity Investments Sabadell Inversión, Banc Sabadell Twitter: @dominguez_nat Link: http://es.linkedin.com/in/ domingueznatalia

Activitat

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Expectació

“M’ha ensenyat a fer coses diferents.”

Satisfacció Sobrepassada

148

BUSINESS MARC RAMÍREZ Edat: 24 De: Barcelona Origen: Universitat Politècnica de Catalunya Ocupació: Fundador de Movement, Motivation and Brain. Social & Technology Entrepreneur Twitter: @marc_raminv Link: http://www.linkedin.com/pub/marcram%C3%ADrez-invern%C3%B3n/26/1a7/958 link/4ae83c18f65843bd0db08382ea29ee4a0b966b8e

Passió

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Aprenentatge

“En aprendre com treballar sota pressió, amb deadlines increïbles i amb equips que no coneixes. Alhora, a aprendre a trobar sinergies ràpidament.”

En pau Incert

149

CREATIVE NICKO NOGUÉS Edat: 34 De: México DF Origen: Miracle Ocupació: Founder and creative activist officer a Miracle Twitter: @nickonogues http://mx.linkedin.com/in/nicknogues

Cansament

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Il·lusió

“En tornar a creure que al nostre país, Catalunya, es poden fer coses.”

Dia llarg Entusiasme

150

DEVELOPER VA L E N T Í F R E I X A N E T Edat: 30 De: Vic Origen: Biapum Ocupació: Founder & CEO Biapum Twitter: @valentigoclimb

Link: http://www.linkedin.com/in/valentifreixanet

Neguit

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

“A tope”

“M’agrada fer coses noves perquè per a mi la felicitat es basa en fer allò que no has fet mai. Venir aquí m’ha permès fer un munt de coses seguides que m’apassionen.”

Irreal Entusiasme

151

CREATIVE TOMÁS FERRÁNDIZ De: Barcelona Origen: Tiempo BBDO Ocupació: director creatiu a Tiempo BBDO Twitter: @Tomasferrandiz

Link: http://www.tomasferrandiz.com

Nerviosisme

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Eufòria

“M’ha donat ales. He constatat que el món és molt gran, que hi ha moltes oportunitats, que em queden moltes coses per fer!”

Futur Aprendre

152

DEVELOPER FERNANDO GARCÍA Edat: 29 De: Málaga Origen: Freelance Ocupació: Mobile Developer Twitter: @fegabe

Link: http://www.linkedin.com/in/fegabe

Eufòria Saturació Satisfacció Disfrutar

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

“He après a viure una aventura: ajuntar-me amb persones que no coneixia i, de cop i volta, començar a parlar amb ells de com crearem la nostra empresa quan s’acabi Imagine. És increïble!”

153

CREATIVE RUGGERO SGARBI Edat: 28 De: Bologna Origen: AirPlus International Ocupació: Business development manager a AirPlus International Twitter: @ruggerO

Link: http://www.linkedin.com/in/rsgarbi

Desorientació

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Pressió

“He après a divertir-me i a ser més minimalista.”

Emocionat Sorprès

154

DEVELOPER JOUI CUMERAS KHAN Edat: 19 De: Vic Origen: Universitat de Vic Ocupació: estudiant a la Universitat de Vic Twitter: @itsjoui

Link: http://www.linkedin.com/pub/joui-cumeras-khan/87/661/a53

Nerviosisme

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Optimisme

“He après moltes coses. He après noves maneres d’aprendre en camps que no coneixia. I també a treballar en equip.”

155

DEVELOPER E D UA R D O PA L E N Z U E L A Edat: 35 De: Santa Cruz de Tenerife Origen: Parque Cientíﬁco y Tecnológico de Tenerife (PCTT) Ocupació: developer a General de Software, S.A.U. Twitter: @Kiliannet

Ànim

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Estrès

“Ha fet que superi les meves pors.”

Orgullós Tranquil

156

BUSINESS J O A N V I L A D O M AT Edat: 30 De: Sabadell Origen: Entrepreneur Ocupació: Founder and Business Development a Parkinghood Twitter: @ViladomatJoan Link: http://es.linkedin.com/pub/joanviladomat-comerma/3a/404/912

Il·lusió

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Estrès

“Estic notant la transformació. Enfrontar-me a aquesta bogeria amb càmeres i amb tot aquest muntatge em fa sentir més segur. Alhora, em constata que l’aposta per l’emprenedoria que he fet és un bon camí.”

Orgullós Motivat

157

creative RAQUEL RIOL Edat: 52 De: Madrid Origen: Sanoﬁ Ocupació: market access manager a Sanoﬁ Twitter: @RiolRaquel

Link: http://es.linkedin.com/pub/raquelriol/5/1a/959

Expectació

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Optimisme

“Aquest és un món tan diferent del meu que he après absolutament de tot, fins i tot un nou llenguatge. M’he convençut que el món té futur veient el talent i la gent jove que hi ha aquí.”

Excitació Desubicada

158

BUSINESS VICENÇ GARCIA Edat: 35 De: Sant Celoni Origen: Entrepreneur Ocupació: Marketing & Sales Consultant Twitter: @VGGGs

Link: http://es.linkedin.com/in/ vicencgarcia/

Il·lusió Expectació Neguitós Cansat

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

“M’ha canviat l’actitud. Fa temps que sentia que tenia l’emprenedoria a dins, però no tirava endavant per la por a fracassar. Ara tinc clar que ja no em fa por pensar que pugui penedir-me’n. Prefereixo fracassar que no deixar de lluitar pels meus somnis per por.” 159

DEVELOPER ÀLEX CHIMENO Edat: 33 De: Barcelona Origen: Xalera Games Ocupació: game developer a Xalera Games Twitter: @achimeno

Nerviosisme

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Il·lusió

“Sempre havia volgut emprendre. Ara estic convençut que sortiré d’aquí emprenent.”

Alliberat Tranquil

160

creative X AV I E R PA LO M E R Edat: 31 De: Pallet Origen: Phobious Ocupació: co-founder de Phobious Twitter: @xavier_palomer

Link: http://www.linkedin.com/pub/ xavier-palomer-ripoll/5/2a4/3b9

Entusiasme

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Nerviosisme

“És una experiència nova de treball: divertir-te mentre treballes. L’entusiasme i el bon rotllo que es respiren són bestials”.

Intens Cansat

161

developer DANIEL JIMÉNEZ Edat: 22 Origen: Universitat Autònoma de Barcelona Ocupació: Software engineer student Twitter: @dani_render

Link: http://es.linkedin.com/pub/danijimenez/51/993/755

Atabalament

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Pressió

“M’ajudarà a tenir més empatia envers la gent que genera idees per canviar el món, i a saber valorar l’esforç que implica tenir idees, per petites que siguin.”

162

creative B E R N AT S A U M E L L Edat: 26 De: Barcelona Origen: Playtime Ocupació: Productor a Playtime Movies S.L. Twitter: @BernatSaumell

Link: http://www.linkedin.com/pub/bernatsaumell-calaf/45/264/59b

Confusió

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Felicitat

“He constatat que sols no som ningú, que hem de treballar en grup i que l’evolució passa pel suport mutu i per fugir de l’individualisme.”

163

BUSINESS SARA SANDINO Edat: 22 De: Capitolia, CA Origen: Communication management Ocupació: communication management expert Twitter: @sandinosara

Energia

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Contrarrellotge

“M’ha fet entendre que cal tenir paciència per sumar els diferents talents de l’equip i fer-los complementaris.”

164

creative CARME CANO Edat: 27 De: Palma de Mallorca Origen: Sanoﬁ Ocupació: Quality Assurance a Sanoﬁ Twitter: @CanoCarme

Link: http://www.linkedin.com/pub/ carme-cano-uguet/28/b7/aa9

Emoció

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Histerisme

“M’ha canviat ensenyant-me a interactuar i a generar empatia ràpidament. L’experiència de veure’t obligat a treballar a marxes forçades amb un equip que no coneixes t’ensenya a interactuar molt, molt ràpid.”

orgull Cansament

165

BUSINESS SANA KHOUJA Edat: 26 De: Nador Origen: Eada Business School Ocupació: MBA candidate at EADA Twitter: @skhouja

Link: http://www.linkedin.com/in/ sanaklaout

Eufòria

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Realització

“Sempre he patit d’inseguretat. Imagine m’ha fet recuperar la confiança en mi mateixa.”

Dragon Khan Seny

166

BUSINESS BLAI CARANDELL Edat: 25 De: Barcelona Origen: Musicotec Ocupació: Founder & CEO a Musicotec Twitter: @blaicarandell

Link: http://es.linkedin.com/pub/blai-carandell-saladich/54/13a/987

Neguit

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Entusiasme

“M’ha canviat. El sol fet de ser un dreamer ja et fa sentir privilegiat. Mai havia sentit aquest tipus de pressió. És únic. M’ha transformat perquè ara sóc capaç de tenir confiança en mi mateix treballant sota molta pressió.”

Realitzat Connectat

167

developer MARCEL ARBÓ Edat: 27 De: Barcelona Origen: ameu8 Ocupació: Senior Mobile Developer a ameu8 Twitter: @Mochytwins Link: http://www.linkedin.com/in/ marcelarbo

Molta felicitat

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Molta felicitat

“L’experiència és única. Sentir el positivisme i el bon rotllo que hi ha entre l’staff i els participants et contagia, et fa sentir diferent.”

Satisfacció Esgotat

168

BUSINESS JORDI BOZA Edat: 46 De: Barcelona Origen: Entrepreneur Ocupació: CEO a IT Glass and wear technologies S.L. Twitter: @JordiBoza Link: http://es.linkedin.com/pub/jordiboza/14/b1/522

Excitació

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Satisfacció

“Imagine és la constatació que els somnis es poden fer realitat”

169

BUSINESS EDGARDO ADORNO Edat: 29 De: United States Origen: BLE Ocupació: CEO at Printsome.com Twitter: @EdAdorno

Link: http://www.linkedin.com/in/ eadorno

Neguit

En què creus que et canviarà personalment l’experiència d’Imagine?

Pressió

“Havia estat en hackatons, però mai en una cosa com aquesta... M’ha confirmat que fora de la meva zona de confort puc treballar i sentir-me igualment còmode.”

Aclaparat Relaxat

170

Posteriorment a la publicació d’Imagine Daily Express al minut zero, ens va semblar que no podíem tancar l’obra sense afegir-hi el resum gràﬁc del què va estar un #Expressmoment com aquest: el tancament d’un viatge al món dels somnis que torna per aterrar en forma de solucions dins els smartphones. Així que recollim en imatges l’acte ﬁnal d’Imagine Express al Design Hub de Barcelona.

173

M A I N PA R T N E R S

PA R T N E R S

C O L L A B O R AT O R S

Imagine Daily Express és el resultat d’un repte, assumit des de la modèstia, de poder testar noves maneres de treballar la comunicació editorial: la barreja d’un equip de treball de diferents professionals en mode on train i off train, sota la pressió de tenir 6000 minuts exactes per publicar el projecte. La publicació vol plasmar l’experiència d’Imagine Express, una iniciativa de l’Imagine Creativity Center de San Francisco impulsat per l’emprenedor català Xavier Verdaguer. Trenta-sis persones que no es coneixen amb perfils diferents i que tenen el repte de treballar en 6000 minuts la creació, desenvolupament i captació d’inversors per al desenvolupament d’aplicacions per a smartphone que aportin solucions a problemes reals en quatre categories: social, cultural i turística, salut i d’altres. L’objectiu és triple: poder seguir l’evolució en format relat de l’experiència absolutament innovadora, mostrar en primera persona els sentiments de l’autora sotmesa a la pressió del countdown i, finalment, plantejar línies de reflexió entorn dels emprenedors i el procés d’emprenedoria des de l’experiència dels trenta-sis participants.