Departament de Llengua i Literatura Catalana
Benvinguda Benvinguts i benvingudes a Illa Creativa, l’espai des d’on el departament de Llengua Catalana de l’Institut Illa de Rodes us vol anar informant dels projectes i les activitats que porta a terme. Des d’aquestes pàgines podreu saber quines línies de treball ens marquem, quins projectes impulsem, en quines activitats participem... i podreu veure, també, alguns dels treballs que han fet els nois i noies de l’institut, des de 1r d’ESO fins a 2n de Batxillerat, en la matèria de Llengua i Literatura Catalana. Esperem que, navegant per aquestes pàgines, pugueu passar una bona estona!
Roses, juny de 2017
2
Departament de Llengua i Literatura Catalana
L’alumnat de 1r i 4t d’ESO visita la biblioteca de Roses Els dies 20 i 21 de desembre de 2017 els nois i noies de 1r d’ESO van fer una sortida a la Biblioteca Jaume Vicens Vives de Roses. L’objectiu de la visita, d’una durada aproximada de 60 minuts, va ser conèixer la missió, els serveis i la tipologia de fons de la biblioteca, així com conèixer-ne la normativa, aprendre a orientar-se en les diferents seccions i aprendre a utilitzar el catàleg en línia.
El dia 15 de març de 2017 va ser l’alumnat de 4t que es va desplaçar a la biblioteca. L’objectiu d’aquesta visita, també d’una durada aproximada d’una hora, va ser, a més a més de recordar el que ja se’ls havia explicat quan feien primer, difondre el concepte de biblioteca pública i del sistema bibliotecari de Catalunya, millorar les cerques d’informació, aprendre a identificar les necessitats d’informació, aprendre a formular demandes d’informació (com ara descompondre temes, jerarquitzar, relacionar i localitzar), conèixer recursos d’internet especialitzats i difondre el suport que aporta la biblioteca en la realització de projectes interdisciplinaris o treballs de recerca.
3
Departament de Llengua i Literatura Catalana
La ruta de les llegendes de Girona a 2n d’ESO Divendres dia 3 de febrer de 2017 l'alumnat de 2n d'ESO va poder fer la ruta de les llegendes de Girona pels carrers del barri antic. La llegenda és un dels tipus de text que es treballa a 2n, segons el currículum del curs. Durant la ruta, els nois i noies van conèixer quin és l'origen llegendari de la ciutat, què representa la figura del tarlà, quin paper van fer les mosques de Sant Narcís durant la guerra amb els francesos i per què no es pot marxar de Girona sense haver fet el petó al cul de la lleona, entre moltes altres coses.
4
Departament de Llengua i Literatura Catalana
5
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Teatre a 2n de Batxillerat: La Plaça del Diamant i Bearn L’alumnat de 2n de Batxillerat ha tingut l’oportunitat d’assistir, durant el curs escolar 2016-2017, a la representació teatral de dues de les lectures prescriptives del curs que poden sortir a la Selectivitat. En aquest sentit el dia 11 de novembre de 2016 van anar, al Teatre Municipal de Roses, a la representació de la novel·la La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, a través de la qual van poder seguir la trajectòria vital de la protagonista, la NatàliaColometa. La plaça del Diamant és una novel·la psicològica que ha estat considerada per la crítica com una de les obres principals de Mercè Rodoreda. Va ser publicada per primer cop l'any 1962 i ha estat traduïda a més de trenta idiomes, fet que l’ha convertit en un clàssic de la literatura catalana de postguerra. La protagonista, Natàlia, explica els seus sentiments en un monòleg interior que va des que coneix el seu primer marit, en Quimet, fins que refà la vida amb l’Antoni, el seu segon marit. I és en aquest monòleg on hi apareixen els temes més importants de l’obra: els fets històrics (la República i la Guerra Civil), la fam, la por i la mort.
6
Departament de Llengua i Literatura Catalana I el dia 1 de març de 2017 es van desplaçar a la sala La Cate, de Figueres, on van poder visualitzar l’adaptació teatral de la novel·la Bearn, de Llorenç Villalonga, i conèixer, a través del diàleg entre Joan Mayol, el capellà de la família, i don Toni, el protagonista, el pensament il·lustrat d’un dels últims representants d’un món en decadència, el de l’aristocràcia rural mallorquina de finals del XIX. Bearn o La sala de les nines és l’obra més ben aconseguida de la narrativa de Llorenç Villalonga. Dins d’un marc de possibles ressons autobiogràfics, i a través d’una llarga carta escrita per Joan Mayol, el capellà de Bearn i possible fill natural del protagonista, es va dibuixant la personalitat de don Toni de Bearn, un gran admirador del “segle de les llums”. Per mitjà d’un joc d’oposicions i del retrat d’una classe social en declivi, l’autor construeix el gran poema elegíac d’un paradís perdut i eleva a la categoria de mite el món decadent de l’aristocràcia rural mallorquina de finals del segle XIX.
La dramatització de les dues obres va anar a càrrec de la companyia Teatre de Ponent. Un cop acabada la representació, els actors van respondre les preguntes del públic.
7
Departament de Llengua i Literatura Catalana
L’auca a 1r d’ESO
L’alumnat de 1r d’ESO va treballar la versificació, durant el mes de març de 2017, creant una auca sobre la vida i l’obra de l’escriptor empordanès Josep Pous i Pagès (1873-1952). Tot seguit podeu veure’n els resultats.
Youssef Aghbalou i Iu Canaleta
8
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Uma Méndez
9
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Santiago Sánchez i Haizea Santos
10
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Esteban Infante i Oriol Caner
11
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Fatima El Kouch, Salma Alilou i Iman Dahbi
12
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Khadija El Bekkouri i Majda Mazghari (2n ESO)
13
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Ainoa Guerra i Anna Vilà
14
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Elisabeth González, Mar Lupión i Eliana Ortiz
15
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Ainara Cabellos i Ana Tena
16
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Tatjana Storah i Soraya Cabellos
17
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Soraya Aatani, Wisal Khatira i Anaïs Alexia Dragomir
18
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Jano Cintas, Jan Martín, Joaquim Romero
19
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Dani Barrero i Jon Santiago
20
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Chaymae Dari i Corina Voica
21
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Marcos Ruiz i Pol Rodríguez
22
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Neila Marín, Georgina Benedi i Paola Raya
23
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Bryan Bauch i Ghilmar Flores (2n ESO)
24
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Sabah Agharbi i Geo Ionescu
25
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Estel Gómez-Calcerrada i Ona Parada
26
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Zakaria Aatani, Zaineb Marhoub i Kenzo Oliva
27
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Omar Chahlaoui i Christopher Wilmaers
28
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Izan Pérez i Alejandro Pérez
29
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Adrián Pérez, Sebastián Caballero i Aya Kadoumi
30
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Hosni Irhzar, Àlex Rigat i Miguel Santana
31
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Roger Tous i Louis Da Silva
32
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Rim El Kanfoudi, Hasnae Khatira i Izan Jiménez
33
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Felicia Cretu i Soumiya Piasecki
34
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Conferències sobre les lectures Vent d’aram i El violí d’Auschwitz a 2n de Batxillerat A 2n de Batxillerat, en la matèria de Literatura Catalana, l’alumnat ha tingut la possibilitat d’assistir, durant el curs 2016-2017, a dues conferències sobre dos dels llibres de lectura obligatòria (Vent d’aram, de Joan Vinyoli, i El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada), que han anat a càrrec de personal especialitzat de la Universitat de Girona. Dijous 23 de febrer de 2017 van poder assistir a la conferència sobre el poeta Joan Vinyoli oferta per Núria Anglada. Després d’una breu introducció a la vida i a la producció poètica de l’autor, la xerrada es va centrar en Vent d’aram, una obra de maduresa que recull els grans temes de l’autor: la natura, l’amor, la mort, el pas del temps, el record, la recerca vital, la soledat, el desig de transcendència o el poder de la paraula. Gràcies a la Núria, van poder passar una bona estona amb els poemes d’un autor per a qui vida i obra varen ser indestriables, i que es va lliurar sense condicions a la creació poètica per satisfer els seus anhels.
35
Departament de Llengua i Literatura Catalana I dimecres 19 d’abril de 2017 van poder assistir a la conferència sobre la novel·la El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada. En aquest cas va anar a càrrec d’Anna Perera Roura, doctora en Filologia Catalana i membre de la Càtedra de Patrimoni Literari de la Universitat de Girona. El violí d’Auschwitz és la novel·la més traduïda de Maria Àngels Anglada. L’acció de l’obra passa en un camp de concentració del III Reich, dependent del camp d’Auschwitz, a prop de Cracòvia, on un lutier jueu, anomenat Daniel, es veu obligat a construir un violí que soni com un Stradivarius, en un termini de temps que desconeix. A través de les paraules d’Anna Perera l’alumnat de literatura va poder endinsar-se en una obra que ens parla tant de la dignitat humana com de la capacitat de resistència en les situacions més adverses, uns temes que són ben presents encara en els nostres dies.
36
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Alumnes de 1r de Batxillerat a la Lliga de Debat Ismail Abriak, Marina Bellezza, Alon Epstein, Lídia Marés i Clàudia Ramírez, alumnes de 1r de Batxillerat, van participar a la Lliga de Debat de Secundària i Batxillerat, celebrada el dia 10 de març de 2017 a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.
Durant la jornada van realitzar dos debats que els van portar fins a les portes de la semifinal. El tema sobre el qual van haver de debatre, posicionant-s’hi tant a favor com en contra, va girar al voltant de la pregunta: “Tenen drets els animals?” Els jurats de la Lliga de Debat van valorar molt positivament la participació i l’excel·lent nivell de qualitat dels debats dels centres participants. El grup d’alumnes de l’institut també va valorar molt positivament l’experiència viscuda i l’aprenentatge que els va suposar. La Lliga de Debat de Secundària i Batxillerat és una competició en la qual diversos equips d’estudiants, d’edats entre 15 i 18 anys, de diferents centres docents, debaten sobre un tema polèmic i d’actualitat. L’activitat aporta un espai de formació on els estudiants aprenen a parlar en públic, a fer equip i a saber defensar un tema tant a favor com en contra, utilitzant el català com a llengua vehicular. És un espai on es
37
Departament de Llengua i Literatura Catalana valoren capacitats com el treball en equip, la solidesa de les argumentacions, la fluïdesa en la intervenció i la correcció tant semàntica com formal. La Lliga va néixer a partir de l’experiència de la Lliga de Debat Universitària, sota l’impuls de la Xarxa Vives i de la Federació Escola Valenciana. La participació en la competició està oberta a l’alumnat de 4t d’ESO, Batxillerat i Cicles Formatius de la regió Vives: Franja de Ponent, Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Catalunya del Nord, Andorra i Sardenya. Els equips han d’estar formats per un mínim de 3 i un màxim de 5 estudiants del mateix centre educatiu i han d’estar representats per un capità-tutor designat pel centre. Cada centre s’ha d’inscriure com a participant en una universitat de la Xarxa Vives, al campus de la qual competeix contra els equips dels altres centres inscrits. La Lliga consta d’una fase eliminatòria i d’una final. L’equip guanyador de cadascuna de les eliminatòries locals passa a la fase final, que se celebra coincidint en lloc i dates amb la final de la Lliga de Debat Universitària. Aquest any la final es va celebrar a la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona, del 27 al 29 d’abril de 2017.
38
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Premi de Narrativa Periodística “Diàlegs d’Educació” a 3r d’ESO Dissabte dia 11 de març de 2017 va tenir lloc, al Servei Educatiu de l’Alt Empordà, a Figueres, la convocatòria dels III Premis de Narrativa Periodística “Diàlegs d’Educació”. Cristina de Smedt, Marko Méndez, Oliver Pérez, Salma Vinyoles i Sheng Ye, alumnes de 3r d’ESO, hi van participar en representació de l’institut. Aquesta iniciativa és fruit del treball col·laboratiu entre el Setmanari de l’Alt Empordà i el Servei Educatiu. El premi es convoca amb l’objectiu de fomentar el gust per l’escriptura i s’adreça a tot l'alumnat de 3r d’ESO de la comarca. En aquesta convocatòria, els participants van haver de redactar una notícia a partir d’una fotografia. Els finalistes –del nostre centre en Sheng Ye– van ser convocats al lliurament de premis que es va celebrar dimecres 5 d’abril, a les 6 de la tarda, a l’Auditori dels Caputxins de Figueres.
39
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Sheng Ye, finalista de la III edició del Premi de Narrativa Periodística “Diàlegs d’Educació” En aquesta III edició dels premis s’hi van presentar 66 alumnes de 12 centres de la comarca. En Sheng Ye va ser un dels nou finalistes.
40
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Taller sobre la novel·la Frankenstein a 3r d’ESO El dia 20 de març de 2017 l’alumnat de 3r d’ESO va poder assistir a un taller sobre Frankenstein que Miquel Pujadó va portar a terme a la mediateca de l’institut. Miquel Pujadó és conegut sobretot com a cantautor, tot i que també és filòleg i escriptor. En aquesta ocasió va venir al centre per parlar de la novel·la més coneguda de Mary Shelley, Frankenstein, que és lectura obligatòria a 3r d’ESO. Frankenstein és un jove savi que es dedica a fer experiments científics amb tècniques poc convencionals i que aconsegueix donar vida a un ésser creat a partir de parts del cos que recupera de cadàvers. El resultat és un monstre espantós, odiat per tothom, cosa el converteix en un ésser amargat que vol venjança. En el taller es va poder comentar la gènesi de la novel·la, l’actualitat dels temes de què tracta −com ara la perversió que pot comportar el desenvolupament científic o el menyspreu per la naturalesa− i es van poder visualitzar petits fragments de les diverses adaptacions cinematogràfiques de l’obra.
41
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Taller sobre La Plaça del Diamant a 2n de Batxillerat El dia 27 de març de 2017 l’alumnat de 2n de Batxillerat va realitzar un taller de literatura, de tres hores de durada, sobre La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, una de les lectures prescriptives del curs. De la mà de Mireia Chalamanch i Joan Carles Navarro, van poder treballar aquesta novel·la de Rodoreda, llegint-ne fragments de forma participativa i analitzant i coneixent els personatges, debatent sobre els lligams entre amor i amistat, parlant de balls i festes majors, de somnis i d'il·lusions, però també de conflictes i frustracions i dels efectes de la guerra, tot plegat per a facilitar-ne la comprensió i la lectura. Tot i que l’alumnat de 2n de Batxillerat ja havia llegit la novel·la i havia assistit a una representació dramatitzada de l’obra de Mercè Rodoreda, aquest taller els va permetre gaudir-ne des d’una perspectiva diferent, més propera, gràcies a les magnífiques lectures d’alguns fragments que en van fer la Mireia i en Joan Carles, i a la manera de tractar els temes de la novel·la. Tot plegat va permetre crear un clima de treball molt efectiu que els permeté recordar millor la novel·la, però el més important és que van poder gaudir d’una de les novel·listes de referència de la literatura catalana. Aquest taller de literatura és una iniciativa de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) i s’inscriu en el programa anomenat “Lletres a les Aules”, un programa de foment de la lectura i de promoció de la literatura que permet apropar l’alumnat al fet literari, millorar la comprensió lectora com a eina fonamental per accedir al coneixement i, finalment, estimular i potenciar l’habilitat lectora i el coneixement de la llengua. La ILC és una entitat del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya creada al 1987 i que té els objectius fonamentals de promoure la literatura, fomentar la lectura en general, protegir i difondre el patrimoni literari català, impulsar el reconeixement social de les lletres catalanes i donar la màxima projecció pública als escriptors catalans.
42
Departament de Llengua i Literatura Catalana
43
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Visita de l’alumnat de Literatura Catalana de 2n de Batxillerat i de l’optativa de Visual i Plàstica de 4t d’ESO a l’exposició “Joan Brossa: Escolteu aquest silenci”, a Ca l’Anita Dijous dia 30 de març de 2017 l’alumnat de Literatura Catalana de 2n de Batxillerat va desplaçar-se fins a l’espai cultural Ca l’Anita, de Roses, per veure l’exposició dedicada al poeta Joan Brossa. Toni Martínez, tècnic de cultura de l’Ajuntament de la vila, els va acollir i va presentar-los l’espai expositiu, dividit en tres àmbits. En el primer àmbit es podien observar obres de l’etapa més crítica de l’autor, el segon àmbit oferia la possibilitat de descobrir el Joan Brossa més il·lusionista i el tercer, finalment, els apropava a la part més íntima del poeta. L’exposició “Joan Brossa: Escolteu aquest silenci” va ser una bona oportunitat per descobrir un dels creadors de poesia visual i de poesia objecte més destacats de la literatura catalana. El dia 10 de març havia visitat l’exposició l’alumnat de 4t d’ESO que cursa la matèria optativa de Visual i Plàstica.
44
Departament de Llengua i Literatura Catalana
45
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Participació de sis alumnes de 2n d’ESO al Premi Coca-Cola de Relat Breu Anna Barraza, Dani Caro, Judit García, Iu Jaume, Naiara Pujadas i Joel Viñales, de 2n d’ESO, van participar a la 40a edició del Premi Coca-Cola de Relat Breu que es va portar a terme dissabte dia 1 d’abril de 2017 a l’Institut Alexandre Deulofeu de Figueres. Un total de 2.246 alumnes de 2n d’ESO de 191 instituts d’arreu de Catalunya van participar en aquesta edició de la prova escrita de la 40a edició del Premi Relat Breu de Coca-Cola, que organitza Cobega juntament amb el Departament d’Ensenyament de la Generalitat. L’objectiu d’aquest concurs és fomentar l’escriptura creativa entre els estudiants dels centres de secundària de Catalunya. En aquesta ocasió, la creació literària va consistir en una història on hi havia d’aparèixer la frase “Fa quaranta anys”, per commemorar que ara fa quaranta anys que se celebra aquest concurs. Els participants van sortir molt contents de l’experiència.
46
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Participació de tres alumnes de 3r d’ESO al XIII Certamen de Lectura en Veu Alta Marko Méndez, Cristina De Smedt i Sheng Ye, de 3r d’ESO, van ser els representants de l’institut en el XIII Certamen de Lectura en Veu Alta. L’acte, que es va portar a terme a l’Auditori dels Caputxins de Figueres el dimecres dia 5 d’abril de 2017, va correspondre a la fase altempordanesa dels quarts de final del Certamen Nacional Infantil i Juvenil de Lectura en Veu Alta. Els alumnes del nostre centre hi van participar en la categoria de 2n cicle d’ESO, en grup, com a Tropa de corsaris, llegint un fragment de la novel·la L’artilleria de Mr. Smith, de Francesc Puigpelat. Aquest certamen, convocat, com cada any, per la Fundació Enciclopèdia Catalana, compta amb l'ajut del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i de l'Obra Social La Caixa, i està adreçat a alumnes des de 3r de Primària fins a 4t d'ESO. Es tracta d’una activitat molt útil a l'hora d'estimular el desig de llegir, de millorar la dicció, de comprendre i d’interpretar un text.
47
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Col·loqui de l’escriptora Maria Mercè Roca amb l’alumnat de 2n d’ESO Maria Mercè Roca, autora de Kenitra, va ser a l’institut dijous 21 d’abril de 2017 per fer un col·loqui amb l’alumnat de 2n d’ESO, que va llegir la novel·la durant el segon trimestre del curs. Kenitra ens parla de l’Adrià, un noi de setze anys que emprèn un viatge a la recerca d’un pare que va desaparèixer quan ell era petit. L’Adrià és un noi insegur que culpa el pare de tot allò que no li surt com voldria. El viatge, però, li ofereix l’oportunitat de conèixer nous personatges, viure noves experiències i, per tant, madurar. Per això quan acaba el llibre s’ha convertit en una persona diferent, que ja no necessita culpabilitzar els altres sinó responsabilitzar-se de la seva vida. La lectura del llibre permet la reflexió sobre temes tan significatius com l’amistat, l’amor, la família o la recerca de la identitat. M. Mercè Roca en va parlar a partir de les preguntes que li van fer els nois i noies de 2n que, un cop acabat el col·loqui, van poder tornar cap a casa amb el llibre signat per l’autora.
48
Departament de Llengua i Literatura Catalana
XVII Jocs Florals Illa de Rodes
Fa 17 anys, des de la creació de l’institut, que el departament de Llengua Catalana organitza els Jocs Florals, el certamen literari que se celebra cada any per Sant Jordi. En aquest concurs hi participa tot l’alumnat de l’institut, des de 1r d’ESO fins a 2n de Batxillerat. El concurs s’organitza per categories (primer cicle d’ESO, segon cicle d’ESO i Batxillerat) i modalitats (auca, poesia o conte en el cas de les categories d’ESO i narrativa i poesia en el cas del Batxillerat). El curs escolar 2016-2017 el tema de l’auca i el conte en la categoria de Secundària va girar entorn de la figura de l’escriptor altempordanès Josep Pous i Pagès, nascut a Avinyonet de Puigventós a l’any 1873. La poesia de Secundària i la poesia i la narrativa de Batxillerat van ser de tema lliure. Tot seguit podeu llegir les bases del concurs per al curs 2016-2017, saber el veredicte del jurat (que es va donar a conèixer durant els actes de celebració de la Diada de Sant Jordi, divendres 28 d’abril de 2017, al Teatre Municipal de Roses) i llegir alguns dels treballs guanyadors.
49
Departament de Llengua i Literatura Catalana
50
Departament de Llengua i Literatura Catalana VEREDICTE DELS JOCS FLORALS ILLA DE RODES 2017 PRIMER CICLE ESO Poesia finalista: Dolça, Lucas Domènech, 2n ESO
“La dolça matinada de primavera era ella, a més de ser bella era una perla nova. Me l’estimava massa era la meva icona. No passava el temps, al costat seu, era el meu fanalet, feia llum des del seu interior. Era l’esperança en la foscor. Era una dona que es manifestava, pràcticament era invencible. Ella era la dolça pau, Paula s’anomenava. Era plena d’alegria i jo encara ho era més. Volia un món dibuixat amb ocells de Picasso. Volia un món molt millor i jo ho volia encara més. Érem nàufrags plens d’il·lusió
51
Departament de Llengua i Literatura Catalana en un món abstracte en la nostra imaginació. Volíem veure el món d’una manera millor. Volíem compartir positivitat.” Conte finalista: Història d’un exili, Tatiana Storah, 1r ESO “Jo tenia 20 anys, d'això ja en fa 61. Fugia. Fugia del fet més espantós que mai m'havia passat, la guerra on havia mort la majoria de la meva família. Només sobrevivia la meva besàvia que, vella i malalta, jeia al llit esperant la mort. Em sentia sol, fred i perdut. Pensava que mai més no tornaria a ser feliç. M'equivocava. Allò que fou la meva major desgràcia va acabar donant-me vida novament. Caminava cap a França amb la intenció de trobar un lloc on romandre per tal de no morir assassinat pels soldats de Franco. Vaig caminar durant setmanes, plorant i cridant com si fos foll, intentant treure la còlera que portava calada al cor. Per fi, després de tants dies d'angoixa, caminant perdut pels gèlids carrers d'hivern de França, vaig trobar el camp de refugiats. O, més aviat, el camp em va trobar a mi. Vaig caure desmaiat enmig del carrer per falta de nutrients i de forces, amb la sort de ser a pocs metres del camp. Em varen acollir de seguida, varen donar-me una flassada i em van oferir un got d'aigua, que vaig acceptar agraït. Vaig parlar amb el responsable del refugi, es deia Biel. En Biel també havia fugit, però ja feia dos mesos, i s'havia convertit en voluntari. Va explicar-me que la seva família havia estat executada. Després de conversar un parell d'hores, en Biel i jo ens vam fer amics. Ja era tard quan em va ajudar a instal·lar-me en una de les tendes que, amb prou feines, tenien muntades i em va aconsellar que descansés, i així ho vaig fer. L'endemà, vaig despertar-me amb intenció d'aixecar-me i d’anar a parlar amb en Biel. Vaig posar-me la roba que m'havien donat el dia anterior i vaig sortir de la tenda. Era febrer, però aquell dia feia sol, i em sentia ben acollit. Vaig caminar fins a la sala on havia estat parlant amb en Biel i el vaig trobar donant l’esmorzar als meus companys. Em va donar un got de llet i un tros de pa amb una mica de mantega i, tot seguit, va
52
Departament de Llengua i Literatura Catalana presentar-me la seva amiga, la Mercè. Només de veure-la vaig enamorar-me’n. Em vaig presentar tímidament i ella contestà amb un "bon dia" i un somriure que s'encomanava a tot aquell que la mirava. En Biel va demanar-nos que anéssim al rebost i portéssim una lletera. Pel camí, la Mercè em va suggerir que, després de lliurar la llet a en Biel, anéssim a parlar per conèixer-nos més bé. Jo, naturalment, vaig acceptar-ho. Vam deixar la lletera amb el nostre company i vàrem seure a parlar. La conversa no va ser gaire llarga però sí prou perquè la Mercè i jo, en retornar amb en Biel, ja fóssim amics. Tots tres teníem històries gairebé similars. Ella va proposar-me de trobar-nos l’endemà i d’anar a fer un volt. Després de recuperar-me hi aniríem sovint, junts. Aquella mateixa tarda vaig manifestar els meus sentiments a en Biel i ell em va declarar el seu suport. Durant els dies següents la Mercè va caure en un enamorament tan profund com el meu, i finalment ens vam casar. Vaig recuperar la felicitat, la Mercè me la retornà. Vam tenir dues criatures, en Biel i l'Agnès. El meu amic Biel també va contraure matrimoni i va tenir un xiquet, en Josep. Vàrem tenir una llarga i preciosa història. Era un dia de juliol quan la Mercè va demanar-me que anés a comprar la llet. Normalment, ella m'acompanyava però, aquell dia, tenia feina i no podia venir. Vaig agafar la lletera i vaig emprendre el camí cap al granger. Vaig comprar la llet i vaig sortir de la granja quan, de cop, vaig sentir un soroll que coneixia, que ja havia sentit abans, era una bomba. La bomba havia caigut al camp i, desgraciadament, la Mercè i en Biel van morir. En Biel, primer, ingressà en un hospital, però va morir al cap de poques hores. Jo vaig plorar la mort del meu amic i la de la meva dona. Vaig plorar les seves morts igual que anys abans havia plorat la de la meva família. No podia parar de recordarho, estava sotmès a una profunda ira que em matava. Però havia de superarho. Havia de cuidar els meus fills i el fill del meu amic, en la seva memòria. Ho vaig aconseguir. Ja han passat moltíssims anys de la seva mort, i la meva ja arriba, però no li tinc por. Després de tot no puc tenir-li por. La mort forma part de la vida, per això no hem de témer-la sinó amar-la. Ja només tinc la certesa que en Biel
53
Departament de Llengua i Literatura Catalana i la Mercè m'estan esperant amb el mateix record que jo. El dia que vaig caure desmaiat, davant d'aquell camp de refugiats.” Conte guanyador: Un amor perdut, Georgina Benedí, 1r ESO [podeu llegir la història, adaptada, a la pàg. 106]
Auca finalista sobre la vida i l’obra de Josep Pous i Pagès feta per Bryan Bauch i Ghilmar Flores, 2n ESO [podeu veure l’auca a la pàg. 24]
Auca finalista sobre la vida i l’obra de Josep Pous i Pagès feta per Youssef Aghbalou i Iu Gayolà, 1r ESO [podeu veure l’auca a la pàg. 8]
54
Departament de Llengua i Literatura Catalana Auca guanyadora sobre la vida i l’obra de Josep Pous i Pagès feta per Santiago Sánchez i Haizea Santos, 1r ESO [podeu veure l’auca a la pàg. 10]
Auca guanyadora sobre la vida i l’obra de Josep Pous i Pagès feta per Uma Méndez, 1r ESO [podeu veure l’auca a la pàg. 9]
SEGON CICLE D’ESO Poesia finalista: Intolerància, Susana Lázaro, 4t ESO
55
Departament de Llengua i Literatura Catalana “La multitud reivindica, però no dóna solucions i si algú vol fer una crítica, mai no rebrà cap suport. Si no encaixes socialment, et miraran de reüll, no els veuràs en cap moment la confiança en els seus ulls. Les persones diferents són vistes com a estranys tot i que són coherents, i no canviarà amb els anys. La llestesa és relativa però això tant se val. Que la ciència no et motiva? Llavors no tens potencial. Si pensem d’una altra forma, el món evolucionarà. Però si la gent es conforma, acabarà sortint car.” Poesia guanyadora: Victòria, Oliver Pérez, 3r ESO
56
Departament de Llengua i Literatura Catalana “Victòria, bell poema de catorze anys entre la sorra i el mar, entre el neguit i la calma: deixes enrere la infantesa, camines cap a l’adolescència. Rostre sincer sembrat d’estels, ulls marrons color de tendresa, cos jovenívol submergit a la recerca de quelcom meravellós. Tens a les mans el tresor de l’amistat, i el temps de les llargues converses: belles estones compartides i el soroll joiós de les rialles. Has aixecat un castell de somnis més enllà dels núvols. Hi has donat fermesa amb la teva energia inesgotable, que tantes vegades dorm davant l’encanteri d’un missatge. A vegades el teu rostre, amarat de tantes llàgrimes, no veu camins de futur, però el teu cor generós dona sempre la volta al dolor, i l’alegria de viure t’alleugereix del pes feixuc de les coses. És així com després de cada parany retrobes l’esperança, i poses amb orgull
57
Departament de Llengua i Literatura Catalana al cim de la muntanya de la vida, la senyera que duu el teu nom brodat amb les lletres de l’amor: Victòria.” Conte finalista: La meva biografia, Júlia Pau, 4t ESO “Vaig néixer Figueres, a l’Alt Empordà, una bella comarca plena d’història que limita amb la mar Mediterrània i amb França. El meu pare era un metge republicà i la meva mare no recordo amb precisió si va treballar, el que sé és que ambdós gairebé sempre eren al meu costat quan més els necessitava. Per sort meva, a Avinyonet de Puigventós vaig tenir una infància tranquil·la, on podia jugar a fet i amagar, al pica paret, a córrer... i no vaig haver d’anar a treballar en una fàbrica on m’haurien pagat una misèria. Francament, des de ben jove m’interessava la medicina i vaig pensar que podria ser una bona vocació per dedicar-m’hi en un futur. Primer vaig començar a estudiar a Figueres però no m’acabava de fer el pes i vaig decidir provar sort anant a estudiar a la capital catalana, Barcelona. Les primeres setmanes vaig veure que el canvi era molt gran però amb el pas de les estacions em vaig adonar que la medicina ja no m’agradava. Em van passar centenars de milers de preguntes pel cap sobre què podria fer. No vaig trobar cap altra solució que abandonar la carrera. Durant aquell temps que havia estat a la gran ciutat, vaig conèixer una noia. La primera vegada que la vaig veure em vaig perdre en els seus ulls, de tan bonics com els tenia. A poc a poc, la vaig anar coneixent i al cap de poc més d’un mes em tenia ben enamorat. Em vaig fer el propòsit de no deixar-la escapar perquè, per als meus ulls, ella era la perfecció, aquella dona que, per a mi, era única. Així ho vaig fer, al cap d’un parell d’anys m’hi vaig declarar i, per sort meva, va acceptar-ho. Vam decidir traslladar-nos al poble on havia nascut per poder treballar i fer-nos càrrec econòmicament de la nostra petita família. Ens hi vam estar només deu anys i després vam tornar a Barcelona.
58
Departament de Llengua i Literatura Catalana Un cop allà, em vaig interessar pel periodisme polític i vaig col·laborar en “El Poble Català”, fins a la seva desaparició. Vaig escriure un article en aquest diari i encara no sé per què em van arrestar a la presó durant un mes. Aquells dies se’m van fer interminables, els minuts passaven com si fossin hores. Actualment, encara em pregunto com aguanten les persones preses... Al 1939, va esclatar la Segona Guerra Mundial i em vaig veure obligat a exiliar-me. Vaig marxar molt lluny, per ser més exactes a Mèxic. Una part bona tenia marxar del meu país: podia conèixer un nou món, noves cultures i formes de fer. Al cap de 5 anys vaig retornar a la ciutat on havia conegut aquella noia que m’havia robat el cor. Allí, vaig intentar mantenir una vida normal però mai no vaig poder oblidar que el meu país, la terra que jo m’estimava, havia patit una guerra on milions de persones havien mort... Era casa meva abans de marxar, però en tornar ja no tenia aquesta sensació. Al cap de poc més d’un any d’haver tornat d’Amèrica del Sud, vaig decidir fundar un consell: el Consell Nacional de la Democràcia Catalana, també conegut com a Comitè Pous i Pagès. Aquest consell el vaig dirigir jo mateix. M’hi vaig implicar en cos i ànima, dia rere dia, sense descans, caps de setmana inclosos, però sempre trobava aquell moment per dedicar als que estimava. Sincerament, m’estava fent gran, ja no tenia l’energia d’un nen de deu anys però sí les ganes de viure. Sí, vaig treballar com un boig i sense parar amb allò que jo havia creat; sí, potser estava més que cansat però lluitava i anava a favor de la meva terra, la terra que més estimo, Catalunya. I així ho vaig fer, fins als últims dies de la meva vida no vaig deixar de lluitar pel que jo creia que seria bo per al futur.” Conte guanyador: Pensaments, Lin Xin, 4t ESO (basat en la novel·la de Pous i Pagès La vida i la mort d’en Jordi Fraginals) “Feia molt de temps que no escrivia, a vegades per falta de temps, d’altres per falta de compromís, sempre m’havia acabat rendint davant la mandra. Però avui ho necessito, escriure és un gran suport per a mi: em desfogo, aclareix els meus pensaments i em dóna valors.
59
Departament de Llengua i Literatura Catalana I Són les quatre de la matinada i segueixo despert. Fa unes quantes hores que no paro de donar voltes a tot el que m’està passant. Sé el que vull, el que necessito. Des de fa temps he viscut immers en un somni amb l’esperança de ser comprès. Però avui m’he despertat de cop. Sóc conscient de la intolerància i la possible fúria paterna que puc patir si sóc honest d’expressar els meus desitjos davant d’ell. És un bany de realitat a la meva fantasia. No sé què he de fer a partir d’ara. Com se suposa que he d’actuar? Tornar a ser com abans? Deixar passar els dies sense saber quin sentit tenen? Impossible. L’anhel de llibertat és una malaltia que s’ha anat incubant en el meu cor i sóc conscient que s’està expandint dins meu en cada moment. Però el problema és saber si em vull guarir i ser el que la societat considera “sa” o resignar-me a prendre la medicina. Per desgràcia vivim en un món en el qual perdem el rumb més vegades del que seria desitjable. No és fàcil orientar-nos de nou ja que, depenent del camí que escollim, la nostra vida serà d’una manera o d’una altra i necessito més temps per estar preparat. II Intento renunciar a ella, no vull patir més per aquests sentiments que m’empenyen cap al buit, un buit desolador. Malgrat això, quan amb més fervorosa insistència imploro, més clar està en mi la seva presència. Hi és, hi és en cadascun dels meus somnis, anhels i il·lusions. No és gens fàcil oblidar, és més, tot el que estic fent és esforç inútil perquè sé que els sentiments que sento no marxen ni marxaran sinó que es quedaran aquí, amb mi. I demà, quan em desperti, tornaré a sentir la mateixa angoixa que ara sento. Igual que ahir, igual que sempre... III Sovint em pregunto per què les persones no som capaces d’avançar més enllà del cèrcol de la tradició que ens empresona. Per què no podem atrevir-nos a pensar, a rebel·lar-nos contra el que se’ns imposa, a no tenir por de viure la nostra voluntat i, en definitiva, a ser feliços? Tot i així respecto les persones que es neguen a fer-ho, ja que segurament tenen les seves raons i dificultats. Sé que viure no és fàcil i la rebel·lió requereix sacrificis tan grans que l’únic que ens surt de dins és llençar la tovallola.
60
Departament de Llengua i Literatura Catalana Però toca lluitar i fer front als problemes perquè, si he après alguna cosa en els pocs anys de vida que tinc, és que pot ser que el que fem no ens porti directament cap a la felicitat, però si no fem res, mai arribarem a somiar-la. IV En el seminari la vida de cada dia és repetitiva i sembla que el temps es faci etern. No puc suportar-ho més. En aquests moments com m’agradaria tenir-la a prop... L’única manera d’acostar-m’hi és a través dels records. Records intangibles i espaiats. I, no obstant això, estic sol. Ella se n’ha anat i jo estic lligat de mans i peus, encadenat per la desraó del meu pare. El destí ens agafa i ens manipula segons la seva voluntat, sense donar-nos l’opció d’escollir. L’únic que puc fer és lluitar contra ell, mostrar-me ferm i posar-hi remei. No, ja no em deixaré portar i faré tot el possible per superar els obstacles que em posa per continuar el meu camí. V Massa temps, massa sorolls dins del meu cor, massa sensacions impossibles d’apaivagar... em provoquen una sensació d’ofec en la solitud d’una nit que no em deixa dormir. Vaig néixer per viure una condemna, sobretot d'ençà que ella va aparèixer a la meva vida. Estic batallant en una guerra destinada a ser perduda des del principi i el pitjor és que tot i que aparentava que sí, la veritat és que en el fons del meu cor ni tan sols havia pensat a lluitar per guanyar-la. M’he dit a mi mateix mil vegades que he d’oblidar-la i passar pàgina; però no puc, no puc ignorar el que em dicta el cor i, finalment, reconec d’una vegada per totes que sento alguna cosa per ella, que tot el que he fet fins ara només ha estat fruit de la covardia. He comprès que el que he de fer no és fingir el que sento sinó trencar els lligams que m’encadenen a l’odiós destí i m’estrenyen cada vegada més fort. I, a més a més, els noto, noto com cadascuna de les cordes invisibles limita els meus moviments en cada moment. És el que m’impedeix avançar. Vull rompre-les, fer-les a bocins i sentir el dolor agredolç que em provoca el cos en moure’s lliurement després d’haver estat tant de temps lligat. Però com? He pensat moltes opcions, com per
61
Departament de Llengua i Literatura Catalana exemple: escriure una carta al meu pare explicant-li la repugnància que sento per ser sacerdot o confessar al rector del seminari que no tinc cap mena de vocació pel sacerdoci. Però cap no seria la definitiva, cap no aconseguiria solucionar el problema, ja que sento un instintiu escrúpol que em priva d’esmentar-los la raó principal i, a més, aquestes opcions no tallarien el conflicte amb la rapidesa i la seguretat que jo desitjaria sinó que més aviat aportarien discussions i advertències. No és pas amb el diàleg que podria fer-li capgirar les decisions a un home tan absolutista com el meu pare... Tot el que m’envolta és un ventall de falses opcions i en cap dels casos em sentiré bé però, tanmateix, d’alguna manera he de comportar-me. VI Després de rumiar-ho molt he pensat que potser la manera més directa i senzilla tindrà resultats inesperats. En realitat no és la manera més perfecta ni la més eficaç però és l’única que se m’acut en aquest moment: una fugida. N’he decidit ràpidament els detalls: la fugida tindrà lloc la vigília de Reis, una nit amb poca vigilància, ja que segurament tothom dormirà com una pedra, cansats de les preparacions per a la cerimònia de la diada. L’operació principalment consistirà a saltar per la finestra del dormitori, que és al primer pis, amb l’ajut d’una corda o bé amb els llençols del llit; després córrer a tota velocitat per anar-me’n d’allà i buscar algú que m’aculli a casa seva, o sinó moriré de fred. Sé que el que faré és molt arriscat però tot i així ho faré pel simple fet que no vull seguir un rumb escollit que no és el que jo he escollit. VII Aquestes són les últimes paraules que escriuré. Demà me’n vaig, em sap greu no poder-te portar amb mi però sé perfectament el que m’espera si no aconsegueixo escapar d’aquesta presó, i precisament és per això que t’he de deixar, per anar més lleuger. Adéu, desitja’m sort; i si tot va bé, serà un adéu per sempre...”
62
Departament de Llengua i Literatura Catalana BATXILLERAT Poesia guanyadora: Som el poble que avui contemples, Najat Hssaini, 2n Batxillerat
“Som el poble que avui contemples, som la clau de totes les portes, som noms, som històries, som grans, som glòria. Som una grandiosa revolució, el miracle amagat en una cançó. Som tot allò que avui som, la saviesa amagada en vells lloms. Som una forta onada de fúria, tot allò que una gris tempesta augura. Som del que fugen els necis, som el que temen els regis. Som el caos relaxant del vent, som el sol veient-nos des del cel. Som la llàgrima d’aquells que han perdut, som el malalt que es desfà en el seu llit. Som la pell que s’estremeix, som l’aliment que et nodreix.
63
Departament de Llengua i Literatura Catalana Som el plor d’un pobre nen afamat, som la mare que crida al seu costat. Som un cec caminant perdut i sol, som el sord que li ofereix consol. Som la lluita per quelcom millor, som l’indòmit crit sense terror. Som tots els plans furtius en carrerons, som petons prohibits i tantes emocions. Som tot allò que hem viscut, allò guanyat i, sobretot, el que hem perdut. Som el poble que avui contemples, som la clau de totes les portes, som noms, som històries, som grans, som glòria.” Narrativa finalista: Explica’m una història, Cristina Prieto, 1r Batxillerat
−I això va ser tot. Què us ha semblat la història? −els
homes de davant la barra se'l miraven, sense cap expressió desxifrable a la cara. −Res de nou... −el jove trencà el silenci amb un comentari irònic. −Quan ens explicaràs una història nova? O és que se t'han acabat? −Mai! −donà un cop a la taula, ofès pel comentari. −El vell Cob té històries per donar i vendre. −No ho dubto. Els cinc homes, acostumats a aquesta situació, seguien sense moure's. Un d'ells feia voltar el líquid del got, mentre un altre mirava al no-res sense parpellejar. Els altres tres jugaven a cartes sense cap altra finalitat que matar el temps. −Digueu vosaltres, doncs... Expliqueu-me la vostra història. −va dir, encara molest, el vell.
64
Departament de Llengua i Literatura Catalana Mirà el jove recolzat a la porta i li etzibà: −Fa poc temps que vens per aquí. Per què segueixes perdent el temps? −Tenim conceptes diferents de “perdre el temps”, crec jo. −Els cinc homes clavaren la mirada al jove, mentre s'asseia a l'última cadira de la barra, una mica més separada de les altres. −Abans de parlar jo, vull escoltar-vos a vosaltres. −Molt bé, noi! −un dels homes que jugava a cartes el mirà, vacil·lant, i els altres dos el seguiren. −Què vols saber d'uns desgraciats quasi sense vida com nosaltres? −Com valores tu la vida? Amb els anys? −Com, si no? −Jo crec que la vida s'hauria de basar més en les vivències de cadascú, en totes aquelles històries que t'han fet sentir viu. No creus? −l'home assentí amb el cap, encara sense entendre-ho. −Digues, llavors, quantes històries has viscut tu per dir que te’n queden poques... La sala va emmudir, en un incòmode silenci. El vell de darrere de la barra es mirà els cinc homes, paralitzats pel moment, i va decidir intervenir. −Crec que ja és hora de tancar, no? −Bona manera de respondre una pregunta, amb una altra! −el jove s'aixecà de la cadira amb tranquil·litat. Es posà la caputxa de la seva dessuadora negra i es disposà a anar cap a la porta. −Bé... Si ningú té ganes d'explicar res, millor anar-nos-en, sí. −Espera... −el jove somrigué satisfactòriament, de cara a la porta i, quan es girà cap als homes, es posà seriós. −Va haver-hi una dona. Ella ha estat la història que més viu m’ha fet sentir. −Una dona? −s'acostà a l'home que abans jugava amb la beguda per tenir un millor contacte visual. La resta s'acomodà també mirant-los. −Sí. Ja sé que d'històries d'amor n’hi ha moltes... Fins i tot pot ser que més boniques o especials que la meva. Però el que tinc ben clar és que és única: no trobaràs la meva dues vegades. Vaig venir a estiuejar, més o menys a la teva edat, en aquest poble. Treballava en un petit, però famós, hostal del centre, per guanyar una mica de calés i
65
Departament de Llengua i Literatura Catalana poder gastar-me’ls en aquest mateix local a la nit. Venia amb uns amics a posar-me fins a dalt de cerveses i, si sorgia, passava la nit amb alguna dona sense nom. Una de les últimes nits que em quedaven en aquest poble, abans de tornar-me’n a la ciutat a estudiar, la vaig veure. Jo estava distret bevent-me una cervesa quan vaig veure entrar una dona que s'endinsava al local sense gens de vergonya. Va ser inevitable mirar-la. Deixant de costat el seu espectacular físic, em va transmetre un sentiment especial. Em va créixer la necessitat de mirar-la, d'apreciar cadascun dels seus moviments i desxifrar cadascuna de les paraules que sortien de la seva boca. Em va provocar un desig nou, un desig que no he entès mai. Jo solament em permetia mirar-la, no volia parlar amb ella, ni que sabés res de la meva existència. M'era més que suficient que deixés que els meus ulls poguessin veure-la. −amb un somriure a la cara, agafà la copa i begué el que li quedava. Sospirà i assenyalà una taula que estava en una cantonada, a uns metres de nosaltres. −En aquesta taula va ser on va estar asseguda durant no més de dues hores. Jo la mirava dissimuladament, fascinat amb el seu somriure, amb les seves expressions facials i amb la manera com estavellava els llavis contra el got que subjectaven les seves delicades, però fortes, mans. Fins que va arribar el moment del comiat: ella s'aixecà dient adéu als seus amics i es dirigí cap a la porta. I just quan va tancar-la, va mirar un moment enrere i les nostres mirades es van trobar. Van ser tan sols uns segons de la mirada més sincera que he sostingut mai a ningú. Vaig deixar que els meus ulls desvetllessin tot el que la boca no havia pogut dir aquella nit. I, en creuar la porta, es va produir el final d'una història d'amor, la meva. Aquesta història va remoure el jove i el va obligar a tornar al bar l’endemà... Els últims raigs de sol del dia l’hi van acompanyar. Mentre caminava, analitzava la nova jugada que empraria per arribar a la finalitat de les converses amb aquells homes. Quant més s’hi acostava, més creixia la seva curiositat, i les seves ànsies per saber l’embogien. Per això començà a accelerar el pas. −Bona tarda! −no era gens sorprenent trobar els cinc homes igual que el dia anterior. Només havia canviat la vestimenta, fins i tot tenien les mateixes copes buides al costat de les noves. −No és molt aviat per beure? −Et dic jo el que has de beure i quan? −digué un dels homes que jugava a cartes. Era un home rude i amb cara de pocs amics.
66
Departament de Llengua i Literatura Catalana −Genial. Ja sabem qui ens entretindrà amb una de les seves històries. −Que pesat que ets, amb les històries, nen! Jo a la teva edat estava treballant, en comptes de perdre el temps. −I bé, digues, de què treballaves? −digué seient a la mateixa cadira del dia anterior. −Pescador −etzibà amb mala gana. −Molt bé, ja no vull saber res més de tu. Gràcies! −aquest comentari va incomodar tots els presents. −Ja no t'importen les meves històries? −digué indignat. −No. − Doncs molt bé. Tu t'ho perds... − el jove va assentir amb el cap, llevant-li importància. −Segur que ni tan sols tens una bonica història amb un dona... −Oi tant que sí! Ella era una dona especial, saps? No l'havia vist mai en aquest poble. Normal: això sembla un poble fantasma! El cas és que se la diferenciava de les altres només de veure-la. Vaig tenir l’oportunitat de trobar-la una vegada en aquestes platges i, a més, anava sola. Recordo que m’hi vaig acostar i, només de mirar-me, em va deixar bocabadat. Em vaig asseure al seu costat i vam començar a parlar del llibre que tenia a les mans. Era curiós, perquè només he llegit un parell de llibres a la vida, i em va semblar una gran casualitat que ella en llegís un d'aquells... Gràcies a això vam poder tenir una molt bona conversa. −es frena un moment i somriu com si recordés el moment. −Recordo una peculiaritat d'ella, que mai més he vist en cap dona. Tenia una taca, així... d'una forma particular. −amb el dit índex dibuixa, recordant la taca. -On exactament? A què et refereixes amb “taca”? −diu el jove, alterat, cridant l'atenció de tots els presents. −Tenia una taca de naixement al front, bastant pronunciada, que la feia molt singular. Va ser una conquesta difícil però finalment... va accedir a veure'ns aquella nit en aquest mateix hostal. Quina nit, nois, si jo us expliqués… −No cal. −va dir, rient, el jove. Se sentí un lleu riure de l'home que mai es barrejava en les converses, que mai parlava ni semblava que escoltés, però que era allà. El jove se’l quedà mirant una
67
Departament de Llengua i Literatura Catalana estona, fent-se preguntes sobre aquell misteriós home, a qui sabia que li costaria molt poder dirigir la paraula i, sobretot, que li expliqués el que necessitava sentir. −I vosaltres? Expliqueu-me alguna història amb una dona, no? −el cambrer i els tres homes que jugaven a cartes esclataren a riure davant d’aquest comentari. −Noi, aquests dos senyors d'aquí es van canviar de vorera fa molt temps. −el jove va fer una ganyota, en no comprendre del tot el significat. −No es pot explicar una cosa que no s'ha viscut. Tret que te n'expliqui alguna amb un home. −picà l’ullet al seu company i somrigué. −Bé, aquí ja tots hem explicat una història, ara et toca a tu. El jove es quedà mirant l'home de la cantonada, que seguia igual d'immòbil. Només es veia que es movia perquè li disminuïa el líquid del got. Abans de parlar d’ell, necessitava saber alguna cosa d'aquell home que tanta curiositat li produïa. Potser era mut, es qüestionà el jove. O potser sord, es replantejà. −No et dirà ni una paraula. No ho intentis. −digué murmurant el vell Cob clavant la mirada al jove. −La meva història ha acabat per una banda, però ha començat per una altra. No vaig tenir una bona infància, però no em queixo, suposo que n’hi deu haver de pitjors. Vivia amb la meva mare en una ciutat on l'única cosa viva que hi havia era el soroll. Mentre jo creixia, també ho feia la malaltia que la meva mare m'ocultava. Amb el temps em vaig adonar de la situació i vaig deixar els estudis per posar-me a treballar, ja que en molts moments el menjar era escàs, igual que els somriures. Però, en realitat, allò va fer que passéssim molt de temps junts, ens vam unir més que mai. I, cregueu-me: encara que les circumstàncies eren les que eren, va ser el millor. M'encantava passar les hores escoltant parlar la mare de les seves històries i experiències en la vida, així s'enfortia la meva. No sabeu la quantitat d'històries que aquella dona tenia guardades, històries increïbles que havien de ser relatades per no quedar en l'oblit quan ella marxés. Però sempre em va ocultar la més important, la peça essencial per completar la meva. En el seu llit de mort em va dir: “la història que mai t'he pogut explicar sempre ha estat escrita.” En aquell moment no ho vaig entendre. Evidentment que estava escrita: aquella història ja havia passat, per això se li deia història... −vaig pensar jo. −I què va passar? −digué, parlant per primera vegada l'home de la cantonada.
68
Departament de Llengua i Literatura Catalana −Que la vaig trobar, pare. Quan el jove va acabar de pronunciar aquestes paraules, es va fer un silenci feixuc i intens. L'home el mirà, paralitzat, una bona estona, fins que va reaccionar. S'aixecà ràpidament de la cadira i s'apropà al jove molt a poc a poc. Es quedà a tan sols uns centímetres d'ell i li mirà atentament els ulls. Les seves mans s'alçaren i li cobriren les galtes i els ulls plorosos, i encara confosos. Però se’n separà i va sortir de la sala sense dir res... Encara que sense cap esperança, el jove s’encaminà de bell nou cap al bar, un dia més... Estava esgotat: no havia estat capaç de dormir en tota la nit, després que l'home hagués marxat del bar, el dia abans, sense dir-li res. Abans d'obrir la porta, va pensar com actuar si ell era de nou al seu racó. Però, en adonar-se que era inútil, no s’ho va pensar més i va entrar al bar. −No hi és... −murmurà entre decebut i alleujat. Hi havia els mateixos homes, en les mateixes posicions que el dia anterior, però faltava l'home del racó. D'una banda, se sentia alleujat per no haver d'enfrontar-se en aquell instant a la situació d'haver de veure’l; però d'altra banda, estava decebut. Es preguntava encara immòbil a l'entrada per què no hi havia anat. Així certificava que era el seu pare? De nou no volia afrontar les conseqüències, com segurament havia fet en el passat? −Noi, passa i et serviré alguna cosa. −digué el vell Cob, regalant-li un lleu somriure. −No, gràcies, ja me n'anava... −va respondre amb un fil de veu. No es pensava rendir. Havia de trobar aquell home per explicar-li tot el que la seva mare havia volgut i informar-se de tot el que necessitava per continuar endavant. Estava cansat de tantíssimes preguntes pendents durant la seva vida, les mateixes que mai havien pogut ser resoltes, i ara que havia trobat a qui podia explicar-li la veritat, no el pensava deixar escapar. Es va dirigir cap a un petit parc, on hi havia només un parell de bancs envoltats d’arbres i molta tranquil·litat. I allà el trobà. L'home mirava endavant, amb la vista perduda, i no es dignà ni a mirar-lo quan el jove s’assegué al seu costat. Passava
69
Departament de Llengua i Literatura Catalana lentament el temps i entre ells dos només hi havia el silenci. Es ficà la mà a la butxaca de la jaqueta i tragué un full de paper perfectament doblegat, que va començar a llegir en veu alta. Benvolgut fill, Si estàs llegint això és perquè la meva ànima ha decidit abandonar el meu cos, cosa que desitjava perquè el meu dolor cessés, però em torna a matar el dolor que sento en pensar que et deixo sol en aquest món tan gran. Avui m'has demanat que et llegeixi de nou el conte... És curiós que sempre escullis el mateix, sabent que cada dia m'invento una història diferent. Mentre escric això, estàs dormint al meu costat, tens nou anyets i em dius que ja ets gran, però segueixes posant la mà sobre la meva fins que els ullets se’t tanquen. M'omple d'alegria que siguis tu l'últim que veig quan tanco els ulls, encara que em fiqui al llit amb por, per si mai torno a obrir-los. Mentre et veig dormir, recordo com el teu pare també movia el llavi inferior mentre dormia... Me’l recordes tantíssim! I ara, pensar que el vaig conèixer com a qualsevol altre, fins arribar a transformar-se en l'únic... Em sentia tan segura al seu costat, desitjava tenir-lo sempre entre els meus braços, i que ell m'abracés més fort amb els seus! Fill, haig de ser sincera en aquesta carta. M'entristeix que pensis que el teu pare em va abandonar, encara que sigui el més fàcil creure... Em faltaria paper i llàgrimes per escriure't tota la història, per això et demano que busquis el teu pare i que ell t'ho expliqui tot. Ell es pensa que he mort, perquè així ho vaig voler. I encara que ara és veritat que estic morta, tu no ho estàs. Tens tota una vida a davant i et conec: sé que necessites saber qui és el teu pare i aconseguir entendre el que va passar amb la nostra història. Per això, fill, ara pensa en totes les històries que t'he explicat, en totes t’he desvetllat algun petit detall del teu pare perquè quan llegeixis això puguis trobar-lo. Mai t'ha agradat que deixi finals oberts, així que, si us plau, no facis tu el mateix. Et demano perdó per no haver tingut el valor de dir-t'ho fins ara. No saps les vegades que he començat a escriure aquesta carta i he acabat trencant-la prometent-me que l'endemà t’explicaria la veritat. El teu pare segueix en el poble on ens vam conèixer. Els vostres noms tenen tan poques diferències com vosaltres, sou un el reflex de l'altre. T’estimo, Nolan.
70
Departament de Llengua i Literatura Catalana −La teva mare em va dir que tornaria... −l'home, amb els ulls negats, agafà el paper de les mans tremoloses del jove i el va mirar amb malenconia. −Que se n'anava a la ciutat, però que al cap d’algunes setmanes tornaria al poble i començaríem una vida junts. Juro que jo no creia en les històries d'amor fins que la vaig conèixer a ella. Ens vam veure durant tot l'estiu i, en el moment del comiat, em va donar la millor notícia que un home enamorat pot rebre. En aquell moment l'amor em va fer ser molt egoista... La volia, la necessitava amb mi, i pensar que portava un fruit del nostre amor era la nostra aliança per a una vida junts. −Per què mai us vau tornar a veure? −El tren on va pujar aquella nit la teva mare va patir un accident en el qual van morir moltes persones. En assabentar-me’n, se'm va encongir el cor... però no vaig saber si havia sobreviscut o no −s’eixugà les llàgrimes i mirà el noi. −Em vaig quedar en aquest poble, amb l’esperança que compliria la seva promesa i que algun dia tornaria... Van anar passant els anys i vaig perdre totes les esperances de retrobarnos, però no vaig voler marxar del poble. Per què moure'm d'aquí, si no era amb ella al costat? Fins que vas arribar tu, amb aquestes preguntes i aquest reclam d'històries... Com la teva mare... Mai li havia agradat parlar massa, preferia que li expliqués les meves històries, per molt fosques que fossin. “Per entendre el present d'una persona cal conèixer el seu futur”, deia ella sempre, somrient. Només de sentirte parlar, ja vaig trobar alguna cosa familiar en tu. Com quan et vas alterar quan vas sentir esmentar una taca peculiar en una dona... perquè la teva mare tenia una petita piga a la parpella. −De l'ull dret... −digué el jove, amb un somriure malenconiós, i tancà els ulls com si la pogués recordar. −Creus que la mare es va assabentar de la seva malaltia terminal poc després d'arribar a la ciutat i… −I va preferir no fer-me més mal del que m'havia fet en no desmentir la seva mort. − contestà l'home acabant la frase. − No la culpo, ella em coneixia... Sabia perfectament que hauria mort per ella. L'única cosa que no comparteixo és no haver pogut veure créixer el nostre fill, a tu... Però et prometo que envellirem junts.
71
Departament de Llengua i Literatura Catalana El jove mirà amb un somriure com el seu pare, nerviós, s'estrenyia les mans amb força per retenir les llàgrimes... I va adonar-se que les seves mans, que ell, estava fent el mateix.” Narrativa guanyadora: Silenci, Bianca Dicusara, 1r Batxillerat “Em vaig mirar al mirall. La llum entrava lleu i boirosa sota les lames de la persiana a mig baixar del dormitori. No vaig encendre el llum. A aquestes hores del matí m'agradava moure’m pel pis com en un somni, deixant que la casa es despertés a poc a poc, al mateix temps que jo, abans de pujar les persianes i deixar que l'exterior inundés amb la seva llum l'interior de l'habitatge i l'interior de la meva consciència, esborrant de forma suau i imperceptible les últimes nebuloses del son. Vaig tornar a mirar-me al mirall. Sorprenentment no vaig trobar res a la superfície polida del vidre. Cap reflex. Res. No vaig trobar res. Un món negre. Un abisme. Una ceguesa circumscrita a l’ovalat marc de fusta. El primer que vaig pensar va ser en la possibilitat que la capa d'alumini, sota el vidre, s'hagués deteriorat, caigut, desfet. D'alguna manera, desaparegut. Vaig sentir un lleu disgust. La incomoditat provocada per la necessitat d'haver de comprar un altre mirall. Necessitat és un concepte excessiu, em vaig reconèixer a mi mateixa. M'agraden els miralls. Això és tot. M'agraden potser d'una manera una mica obsessiva. Per això vaig pensar que també podia deixar aquell marc buit, retirar el vidre i la part posterior i que fos la mateixa nuesa de la paret que ressaltés la bellesa de la fusta tallada. Un nou concepte d'obra d'art. Ho havia vist en alguns locals de la ciutat. El meticulós treball de l'artesà, marcs tornejats, esculpits, ideats al principi per abraçar la tela d'algun pintor, convertits en la pròpia obra d'art. Per què no? Vaig sortir al passadís i em vaig dirigir cap a la cuina. L'aroma del primer cafè del dia, que pujava xiulant per l'orifici de la cafetera, començava a inundar la cuina i els meus sentits. Aquell matí m'havia aixecat de bon humor. M'esperava una jornada tranquil·la. Era dissabte i no tenia pensat sortir de casa en tot el dia. Feia poc que m'havia traslladat en aquest pis d’un barri tranquil i arbrat de la ciutat i gairebé no
72
Departament de Llengua i Literatura Catalana havia tingut temps de gaudir-lo. Primavera, les nou del matí, els primers sons de la vida que es despertava entrant per la finestra del pati comunitari. La cridòria de l'aigua xocant contra el terra de rajoles del pati mentre el porter de l'edifici netejava amb la mànega. Va ser en l'instant en què, recolzada al taulell de la cuina, sostenint la tassa d'esmorzar –mentre els meus sentits volaven després d’aquells sons i assaboria els segons que, suaus i compassats (ho recordo ara molt bé) lliscaven des del rellotge de paret fins a les meves orelles–, va ser en aquell instant quan, de sobte, vaig sentir la urgència d'anar al lavabo. No vaig imaginar llavors quant, com ni de quina manera pot canviar a una persona la vida en qüestió de segons. Com, quant i de quina forma un despreocupat pla de cap de setmana pot transformar-se en un enorme i interminable malson. Els estranys esdeveniments estaven a punt de començar i la meva vida seria una altra a partir d'aquell moment. La primera sorpresa va arribar uns minuts més tard, quan, després d'obrir l'aixeta de l'aigua freda i ensabonar-me les mans, de forma mecànica vaig aixecar la vista cap al mirall penjat sobre el lavabo. No pot ser! Una altra vegada? Tampoc aquí no es reflecteix res! Què és el que passa? Negant-me a pensar, com intuint que si em parava a fer-ho l'explicació m’aterraria, em paralitzaria, vaig despenjar el mirall. El vaig portar a la cuina. Vaig buscar en un armari la caixa d'eines. Vaig treure un parell de tornavisos, vaig aixecar a palanca els clauets que subjectaven la part posterior de la làmina i... simplement no vaig trobar-hi res. Entre la làmina posterior i el vidre únicament hi havia un no-res absolut. Ni una sola resta de pols d'alumini. Res de res. Com si mai, aquell mirall, hagués guardat en el seu interior la capacitat de ser-ho. Llavors vaig deixar el mirall –o el que en quedava– a terra i, lentament, els meus peus descalços van començar a recórrer la casa. Vaig caminar pel pis aclaparada pel que veia. Tots i cadascun dels miralls que decoraven les parets i que, en porcions de diferents mides, s'engrandien i perpetuaven il·limitadament les diferents estances, formant un trencaclosques desordenat d'imatges repetides i que, gràcies a les seves polides superfícies, havien de multiplicar la llum que entrava per les finestres, ara emmudien encegats com ciclops per la mà d'un Ulisses venjatiu i boig. La història invertida. Ulisses el salvatge. Ulisses el cruel assassí de pacífics gegants d'un sol ull
73
Departament de Llengua i Literatura Catalana que fins aquell dia havien il·luminat casa meva creant il·lusions òptiques, confonent la ubicació de les parets, simulant que els arbres del carrer vivien, creixien i respiraven dins de les habitacions per efecte de la geometria òptica refractària. La bogeria de les imatges de forma múltiple reflectida havia estat substituïda per un altre tipus de bogeria. I de sobte vaig ser conscient de la solitud i de la penombra que envaïen casa meva. Un alè de tristesa va recórrer, com una exhalació, totes les habitacions des del fons de la casa fins al lloc que jo ocupava al centre de l'estança. Em va trobar aquí, al mig de la sala, dempeus. I, sense poder evitar-ho, una inspiració involuntària em va sacsejar el cos. El buf em va entrar pel nas. Va avançar i em va baixar pel sistema respiratori. Em va envair els pulmons. Es va enroscar en el meu estómac. Es va apoderar de mi. A partir d'aquell moment tot es va precipitar cap a un remolí. Vaig sentir un so. Després un altre. Després més. Les persianes es deixaven caure entre els rails. Les habitacions anaven, una per una, quedant en penombra. Les tenebres engolien els objectes. La negror avançava. No creia el que estava succeint. El meu estómac va passar de ser un òrgan, una comporta, a convertir-se en un nus compacte, que augmentava alhora que la casa era envaïda per la foscor i el silenci. Els sons del carrer anaven sent aïllats per efecte de les pantalles impenetrables en què les finestres s'estaven transformant. Vaig sentir un mareig. El cor em bombava amb desesperació a l'interior del pit. Podia sentir-lo amb claredat en els timpans. Sentir com diminuts punys colpejant les parets internes de la meva caixa toràcica ¡Deixa’m sortir! ¡Deixa’m veure la llum! M’ofego... Em falta l'aire ... No m'obliguis en aquesta tancada! Semblava cridar-me com si fos jo la responsable del seu estat, com si fos jo la causant del terrible i incert destí a què semblava abocada casa meva, la meva vida i la meva persona. Un últim cop. Silenci. L'última persiana havia tocat fons. Acompanyada d'un bategar insuportable dins meu, em vaig acostar a la finestra del saló on em trobava. Les mans em tremolaven sense control i amb dificultat vaig envoltar la cinta de ratlles blanques i blaves. La persiana no responia. La cinta es va deixar anar, lliscant cap a terra fins a quedar embolicada al costat dels meus peus, semblant al cos mort d'una serp. Vaig
74
Departament de Llengua i Literatura Catalana recórrer la casa sentint-me morir, em faltava l'aire en cada inhalació, assistint al rar espectacle que cadascuna de les cintes m'oferia, caient amb abandonada indiferència, com si d'una dansa clàssica es tractés, a mesura que m'acostava a una finestra, a una altra, a una altra... Una suor freda em va començar a baixar per l’esquena. Llavors... Vaig sentir aquell calfred. El calfred que acompanya la por en el seu estat més perfecte. El calfred que ens congela, que ens immobilitza, que ens clava a terra per evitar que ens vegem arrossegats cap a l'abisme. Però no va venir només el calfred. Amb ell, la indubtable sensació física d'uns dits recolzant-se en la part posterior de la meva espatlla i, alhora, un alè fred, lleu, fregant-me l’oïda (o era un murmuri gairebé inapreciable?) que em va estarrufar la pell. No estava sola? I, no obstant això, el que hauria donat en aquell instant per estar-ho! Amb la sang glaçada, interromput el flux sanguini a l'interior del meu cos colpejat pel terror, vaig sentir a la gola una amargor pujant des de l'estómac. La cintura se’m va doblegar en un espasme i, ensopegant, vaig arribar fins a l'interruptor del llum alhora que, entre espasmes, vomitava el cafè. El llum elèctric funcionava. Amb un cert alleujament vaig tornar a la realitat corpòria dels objectes i les seves densitats. Vaig encendre tots els llums del pis i vaig anar cap a la porta d'entrada. Llavors, alguna cosa, encara més estranya, va succeir. No entenc... (novament la suor corrent-me per l’esquena) No la trobo... (el calfred sacsejant cada mol·lècula del meu ésser) Per què aquí aquesta paret? Per què no hi ha la porta? 'Socors!!! –vaig cridar– 'Socors!!! Colpejava la paret amb els punys. Sentia que el cap se me n'anava. Lluny. Molt lluny. Arrossegada, empesa, girant en aquell remolí en el qual desapareixia tot el seny, qualsevol capacitat de judici. Vaig cridar i vaig cridar i cada crit em llançava més i més lluny de mi mateixa; sabia que la demència sotjava després de cada crit; sabia que si no parava, alguna cosa dolenta passaria; fins que, de sobte, un so em va fer callar. Acabava de sentir alguna cosa, més enllà de la paret, a l'altre costat. Un cop. Vaig callar. Un ressò. Vaig escoltar. Vaig escoltar atentament, intentant calmar la meva respiració. Un arrossegar. Silenci. Un cop suau, una cosa que llisca sobre una superfície, un altre cop suau, el mateix so de nou, mecànic, s'atura, un lleu cop,
75
Departament de Llengua i Literatura Catalana arrossegament, un altre cop, llisca, silenci, una altra vegada, ris, ras, clap. Res. Ris, ras, clap. Res. No pot ser. No t'adones que és una bogeria? Qui ha parlat? És una bogeria. De veritat creus que t'estan emparedant? Qui em parla? Ris, ras, clap. T'estàs tornant boja? Aquestes coses no succeeixen. Ris, ras, clap. Res. Ris, ras, clap. Em cobreixo les orelles amb les dues mans. És igual que facis això. No veus que sóc jo mateixa, pensant? Però no, la veu està fora de mi. No la reconec. Glop saliva. Necessito respirar. Una alenada d'aire, per favor. L'aire passant amb dificultat per la meva laringe produeix un so peculiar. Pensa. Pensa. Pensa. El meu telèfon mòbil. Corro cap a la sala. Regiro la bossa. No el trobo. Vesso sobre la taula el contingut. On és? On l’he ficat? El trobo a la tauleta de nit. Està encès. Veus, ximple, com no passa res? QUE DEIXIS de parlar! –crida (no tinc ni idea de a qui). – Està bé. No dic res més –em respon burleta la veu-. Tremolo... els meus dits tenen dificultat per buscar un nom concret entre els contactes desats al telèfon. Una llista de noms llisca veloç pantalla amunt. Noelia... Noelia... Noelia... És aquí!! Noelia! Amb el dit impacto la pantalla amb massa força. Desapareix el nom. Pantalla inicial. Merda! Busco de nou. Truco. El número que he marcat està apagat o fora de cobertura. Torneu a intentar-ho en uns minuts. Clic. Ofego un sanglot. Raül. Trucaré en Raül. M'havia assegut a la vora del llit i el cos, en tensió, em tremolava. Però això no va impedir que, molt clarament, percebés la manera en què, a la meva esquena, la superfície del matalàs començava a corbar, a poc a poc, amb suavitat, cedint sota el pes d'un cos que, després de mi, s'estava asseient. Em vaig quedar quieta. Immòbil. El telèfon atapeït entre els dits de la meva mà suada. Glop saliva i tanco els ulls. Lentament. Molt lentament, em vaig girant, mentre els llavis, gairebé sense moure’m, imploren la pregària, xiuxiuejant: que no sigui veritat, si us plau, que no sigui veritat, que no sigui veritat, Déu meu, que no sigui veritat. No hi havia ningú més al llit. Només el meu cos assegut sobre el matalàs cobert pels llençols en desordre encara. Em vaig aixecar d'un salt. Vaig recórrer amb la mirada cada racó del dormitori. Vaig mirar darrere de la porta. Amb cautela, vaig tocar les cortines abans d'atrevir-me a aixecar-les i mirar al darrere. Sota el llit vaig comprovar que només hi havia les meves dues maletes de viatge ocupant l’espai. Vaig entrar al
76
Departament de Llengua i Literatura Catalana bany. Vaig encendre el llum... Un udol ofegat em quedà atrapat a la gola i una punxada aguda detingué per un instant el bategar del meu cor. Hi havia un desconegut a la meva esquena. Vaig veure el seu reflex en el vidre de la finestra del bany. Accionada per un ressort em vaig girar. Ara sí. Era aquí. Quiet. Molt quiet. Davant meu. La seva figura fosca. Llòbrega. El seu vestit negre. De difunt. M’observava des de més enrere de la seva mirada. Els genolls se’m doblegaren, tous, incapaços de suportar el pes del meu cos. Intentava fer un esforç per no caure, per mantenir-me, almenys, a la mateixa altura d'aquell home, d'aquella aparició. Els meus ulls clavats en els seus. No hi havia cap expressió en aquests. Eren només buits negres. Secs. I al voltant de les dues cavitats, taques violàcies ressaltant en la pal·lidesa sepulcral de l'espectre que continuava davant meu (per quant de temps?), clavat, perforant-me des d'un lloc llunyà i terrible, més enllà de les seves conques buides, com implorant-me –o això vaig pensar en aquell moment... –Per què? No podia apartar la mirada d'aquell rostre sinistre, tenebrós, des del qual, a més, m'arribaven una infinita tristesa i un dolor impossible de calmar. Els meus ulls es van clavar en la seva boca negra. Molt a poc a poc va començar a obrir-la. La mandíbula va començar a baixar. El rostre contusionat es va deformar fins que només va ser una concavitat negra i profunda, una boca oberta, enorme, l'entrada a un món antic i sense límits, de dolor, terror i por. El silenciós oceà en què s'enfonsa, per sempre, el cos de l'ofegat. El nínxol humit i sense aire en què abandonem els nostres morts després d'una capa de maó i ciment –perquè no tornin des d'aquell altre món, perquè no ens agafin i ens arrosseguin amb ells. El seu rostre, convertit en la negror d'una boca desencaixada, en un crit d'angoixa que demanava compassió, perdó i ajuda. I des d'aquella altra banda, completament inaccessible per a mi, va arribar, a la meva ànima, la ruptura del suïcida. El penediment inútil un cop creuat l'abisme de l‘infern. Va fer, del seu dolor, el meu. I, com si fos això el que necessitava, el que estava buscant... l'espectre es va girar i, donant-me l'esquena, va sortir de l'habitació. Vaig observar com, en lloc de caminar, surava. Els seus peus quiets. La seva figura fosca lliscant cap a la porta. I, en el revolt del passadís, va desaparèixer. Vaig córrer
77
Departament de Llengua i Literatura Catalana darrere seu. Ningú. Vaig buscar per la casa qualsevol rastre de la seva presència. Una olor. Una cosa fora del seu lloc habitual. Algun senyal. Res. Llavors vaig recordar l'episodi de la porta. Vaig arribar a l'entrada. Primer amb alleujament i tot seguit amb desconfiança, vaig comprovar que la porta d'accés a l'habitatge tornava a ser al seu lloc. La clau continuava penjada al pany –lloc on tinc costum de deixar-la. Vaig girar la clau. Una volta. Vaig seguir girant. Segona volta. Havia estat tot un somni? La porta es va obrir. Vaig sortir amb cautela i vaig treure el cap al forat de l'escala. Només vaig sentir el plor apagat d'un nen i unes paraules soltes d'alguna conversa a l’altra banda dels envans d'un dels pisos de dalt. Després, el nen va callar. Vaig estar uns minuts més recolzada a la barana. La llum del pati entrava a través del vidre esmerilat de la finestreta de l'escala. La vida continuava el seu flux normal. No hi havia esquerdes a la realitat. Cap fissura on pogués haver-se escolat una realitat d'ultratomba; o paral·lela; o simplement, una altra cosa... No devia ser precisament això el que havia passat? Una altra cosa? I si es tractava del meu propi cervell? I si havia estat víctima d'un estat d'alienació transitòria? Torno a entrar a la casa. Voluntàriament deixo la porta de l'entrada oberta. Sento que si la deixo així, de bat a bat, les vides dels meus veïns, les seves realitats quotidianes, sense aparicions d'ultratomba, sense més sobresalts que el timbre d'un telèfon o l'avís a la bústia d'una multa de trànsit, aquestes vides normals entraran en la meva, es barrejaran blanament amb la meva pròpia vida, tornant la normalitat a les hores i minuts pels quals he de continuar transitant, apaivagant la meva ment, assossegant el meu cor. Sento el cant d'un ocell. El ronc llunyà del motor d'alguns cotxes circulant per l'avinguda. Un pardal s'ha posat a l'ampit de la finestra del menjador. En veure’l, movent-se a saltirons a l'altra banda del vidre, sóc conscient de fins a quin punt ha tornat la normalitat a casa meva. Les persianes en les seves posicions habituals; les cintes en el seu lloc; la llum entrant a dolls a través de la porta corredissa de la terrassa; i els miralls... els miralls complint obedients seva funció.”
78
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Vuit alumnes de l’institut premiats en el 38è Concurs per a la Joventut d’Òmnium de l’Alt Empordà Diumenge dia 14 de maig de 2017 es van concedir els premis d’Òmnium Cultural corresponents al 38è Concurs per a la Joventut de l’Alt Empordà. L’acte es va portar a terme a les 6 de la tarda al teatre El Jardí de Figueres on, després de la conferència inaugural a càrrec de Francesc Cruanyes, Anxovix Teatre, el grup jove de teatre de la Biblioteca de l'Escala, dirigit per Anna Casas, va representar l’espectacle Víctor Català, espurnes de llum. Aquesta edició dels premis es va dedicar a l’escriptor empordanès Josep Pous i Pagès, nascut a Avinyonet de Puigventós a l’any 1873. En el concurs hi van poder participar tots els centres educatius de la comarca, tant de Primària com de Secundària. A l’Educació Secundària es va donar un premi per modalitat (poesia, conte o auca) i curs (primer, segon, tercer o quart) i a Batxillerat un únic premi per modalitat (poesia o narrativa). Vuit alumnes del nostre institut van ser guardonats en aquesta edició dels premis. El Premi M. Àngels Anglada d’Auca va ser per a Uma Méndez, de 1r d’ESO [podeu veure el seu treball a la pàg. 9], i per a Bryan Bauch i Ghilmar Flores, de 2n d’ESO [podeu veure l’auca a la pàg. 24], pel treball titulat Auca sobre la vida i l’obra de Josep Pous i Pagès i el seu temps.
79
Departament de Llengua i Literatura Catalana El Premi M. Àngels Anglada de Conte va ser per a Iu Gayolà, de 1r d’ESO, pel conte titulat Entre la vida i la mort, que podeu llegir tot seguit. Entre la vida i la mort, Iu Gayolà, 1r d’ESO “−On sóc? −Excuse-moi. −Què? M’està parlant en francès? Què hi faig, jo, a França? Confirmat, sóc a França. Crec que sóc català perquè és l’únic idioma que sé. Però no tinc ni idea de per què sóc aquí. A veure si recordo alguna cosa... No, no recordo res. M’han dit que m’he despertat d’un coma, que vaig rebre un cop molt fort al cap. Encara em fa mal, i sobretot quan intento pensar en tot el que m’ha passat. Cada vegada vaig sabent coses, però encara no recordo si tenia −o tinc− família. Ara em porten el sopar −m’han dit− però veig que triguen molt. M’he hagut d’esperar mitja hora perquè me’l portessin i, és clar, el menjar ha arribat fred. M’han fet una truita i un puré de patates, cosa que no m’agrada gens. Aquest matí m’he trobat en una habitació diferent, però ningú no em diu res. Sort que una infermera és catalana i m’ho ha explicat tot. Espero que també m’expliqui això. Mare meva! Resulta que he estat quinze anys en coma però la infermera no em vol dir com em vaig fer el cop. És molt curiós. Segons els meus documents tinc quaranta-cinc anys. Ara em tenen en aquesta habitació perquè estic en observació però creuen que ja estic quasi a punt per sortir de l’hospital. De moment tot va fluint. Avui m’ha despertat un metge que estava parlant per telèfon. He intentat escoltar el que deia i he entès alguna cosa com que “el senyor ja s’ha despertat”. És molt estrany. Com que em picava la curiositat he preguntat a la infermera per què havia dit allò però ella m’ha contestat que no passava res. Veig que m’està amagant informació. A la tarda ha vingut un senyor força vell i m’ha dit que m’havia de quedar unes setmanes més a l’hospital, però no ho entenc perquè no semblava metge, més aviat crec que portava un vestit de policia. No ho he vist bé perquè estava mig adormit. De moment no en trec l’aigua clara.
80
Departament de Llengua i Literatura Catalana No em puc creure el que m’acaba de dir el senyor que ara sí que sé que va vestit de policia: resulta que he estat a la presó a causa de les meves opinions. I a sobre he tingut aquest coma perquè fa quinze anys els policies em van donar un cop al cap. Estic completament indignat! Amb aquesta historieta m’han volat quinze anys de la meva vida. I encara no sé si tinc família. Avui he sortit de l’hospital. M’han dit on vivia, a Catalunya, en un poble que es diu Avinyonet, i vaig cap allà. Ja hi he arribat. He trobat la casa on vivia. He tocat el timbre i m’ha sortit una dona que es diu Mercè. Li he dit el meu nom i s’ha quedat tan sorpresa que no ha sabut què dir. Resulta que era la meva dona. M’ha convidat a passar i m’ha anat explicant tot el que ha passat fins avui. M’ha dit que tinc un fill de quinze anys que va néixer justament quan jo vaig entrar a la presó. Però, desgraciadament, la meva dona –pensant-se que jo era desaparegut o mort, després de tant de temps sense notícies meves− ha refet la seva vida amb un altre home. L’únic que li he demanat ha sigut veure el meu fill. Era al col·legi, per això a l’hora de sortir l’he anat a buscar. Al principi no m’ha cregut però després sí. No puc ser més feliç! De cop tota la meva vida es va posant una mica a lloc. Jo era escriptor i crec que ja tinc una idea per reprendre la meva carrera.”
81
Departament de Llengua i Literatura Catalana En el Premi M. Àngels Anglada de Poesia els premiats van ser Haizea Santos, de 1r d’ESO, pel poema Quantes coses vull fer jo, que podeu llegir tot seguit; Oliver Pérez, de 3r d’ESO, pel poema Victòria [que podeu llegir a la pàg. 57], i Susana Lázaro, de 4t d’ESO, pel poema Intolerància [que podeu llegir a la pàg. 56]. Quantes coses vull fer jo, Haizea Santos, 1r ESO “Quan jo sigui gran vull ser molt més alt. Tindré una gran casa en forma de tassa. Seré escriptor i em faré famós. Tindré ordinador i escriuré millor. Un poema escoltaré i a tot el món el diré. A la tele sortiré, si fa fred m’abrigaré. Un jec groc em posaré, i al cor l’equip portaré. En vells amics pensaré, de nous en coneixeré. A Barcelona aniré, de la ciutat em riuré. Un nou foli gastaré, la llibreta em deixaré.
82
Departament de Llengua i Literatura Catalana I amb això acabaré, res més jo no pensaré. I així vull ser jo: una dona amb bon to. Escriuré una cançó i res més vull fer jo.”
En el Premi Òmnium Cultural de Narrativa a Batxillerat va rebre el premi Iman Khatira, de 1r de Batxillerat, pel relat El somriure permanent, que podeu llegir a continuació. El somriure permanent, Iman Khatira, 1r de Batxillerat “Es difícil créixer en una societat com la nostra essent diferent. Sempre es tendeix a marginar les coses o persones que no estan dins d'una "normalitat", encara que jo mai entendré què és normal per a la gent, si tots som diferents. Si es basen en la genètica, pràcticament som iguals, però no només una part de la població sinó tots. Fins i tot seria normal o semblant a nosaltres un ratolí o qualsevol altre tipus
83
Departament de Llengua i Literatura Catalana d'animal. Segons les teories de l'evolució, tots provenim d'un avantpassat comú, per tant, què és ser normal? És una de les moltes preguntes que em faig: tant que es creu que la nostra mentalitat ha evolucionat i... seguim igual! Però tampoc igual del tot: sí que hem evolucionat, però no com ens pensem ni tots al mateix nivell. Estic parlant de diferències entre la societat perquè... tinc autisme i em sembla molt fort que directament se'ns enviï a una escola on "tots som iguals", segons ens diuen, tot i que en realitat no és així. De fet, ens aparten de la societat com si no valguéssim prou per formar-ne part. Ens aïllen tant que després, quan tornem a la societat o ens fan fer accions quotidianes com anar a comprar el pa, estudiar, passejar..., tot es converteix en una gran dificultat. I no per la nostra "discapacitat", encara que m'agrada més dir “diversitat funcional”, sinó perquè no hi estem acostumats. Ens tanquen tant en el nostre món o zona de confort que quan en sortim no sabem què fer i ens angoixem. Tinc autisme des que tinc 1 any i mig. Bé, en realitat, des que vaig néixer, però ho van confirmar a la meva mare quan jo tenia aquella edat. La meva mare no ho havia notat: era el seu primer fill i qui se’n va adonar va ser la gent de l’entorn. Ai! Jo vinga parlar de l'autisme i no he explicat què és. Es tracta d’un trastorn mental que afecta la relació social i el desenvolupament neuronal, encara que avui dia encara no se sap el perquè d'aquest trastorn i tampoc crec que facin gaire res per millorar la informació que se’n té, cosa que m'indigna perquè cada vegada som més amb aquest trastorn, però sembla que no es molestin a investigar. Sempre he donat les gràcies per no tenir un tant per cent elevat d'autisme. Estic al mínim però, tot i que el meu nivell no varia gaire de la resta de persones de la meva edat, em van portar a l'escola especial. Ara, com que l'única cosa que em fa oblidar-ho tot és escriure, vull explicar-vos la meva història. Tinc 19 anys i estudio primer del grau de Psicologia. Tenia un germà que va morir per càncer pulmonar quan tenia 12 anys, després d’estar molt de temps amb quimioteràpia i patir múltiples operacions. Si a la meva mare ja li va ser difícil criar una filla amb autisme, imagineu-vos què va suposar que l'altre fill patís un càncer. Al meu germà, li van diagnosticar el càncer pulmonar a 8 anys. Van fer tot el possible perquè visqués tant de temps com fos possible, però en un moment el seu cor va
84
Departament de Llengua i Literatura Catalana deixar de bategar. Va morir a casa: just el dia abans, li havien donat l'alta després de l'operació. Ni la meva mare ni ningú de casa no el va sentir ofegar-se, i cada dia ens en penedim. L'endemà, quan vam veure que no baixava a esmorzar, vam pujar a la seva habitació i el vam veure allà, com si estigués dormint, però sense respirar... Jo em vaig quedar petrificada tot i que no sóc d'ensenyar els sentiments. Les proves del forense van aclarir les causes de la mort. La meva mare va estar molt de temps deprimida i encara avui no s’ha recuperat del tot. No s'ha tocat la seva habitació des de llavors i, cada any, pel seu aniversari, la decora amb globus i serpentines. Ja s'ha tornat un costum, a casa. Jo tinc dies en què el trobo a faltar molt i l'únic del que tinc ganes és d'escriure amb els auriculars posats, mentre se m'emplena la cara de llàgrimes i arriba el moment en què no veig el que escric i el full s'emplena de gotes salades que em surten pels ulls sense aturador. Això que sembla trist, i que en part ho és, és el millor que puc fer per esbravar-me. Després de treure-ho tot em quedo més tranquil·la i sense aquella angoixa que se sent al cor. Tots hem patit i seguim patint per aquest tema, però la mare molt més. Per això m’està sempre a sobre i em protegeix. Ella diu que és pel meu trastorn, però jo em sé cuidar sola. Els primers mesos després de la mort del meu germà vaig haver de madurar abans del que em tocava. Ho feia tot, a casa: anava a comprar, portava els comptes, estudiava, ordenava... D’una banda, això va ser nou per a mi, perquè vaig deixar de banda el meu trastorn i em vaig superar a mi mateixa; gràcies a això vaig començar a estudiar a l'escola ordinària i he pogut fer vida normal, a part d'aconseguir un futur. La gent amb autisme no saben què faran en el futur i més si van a l'escola especial, només viuen el dia a dia. Però ara ha canviat i ho fa tot la mare. La mare va voler que em fes la prova per veure si tenia càncer perquè no volia estar preocupada, ja que és genètic, i la meva tieta també en té. La veritat és que em vaig resistir temps a fer-me-la perquè és millor viure sense la preocupació que t'estàs morint. Sempre he cregut que la ment també afecta una malaltia: si penses que estàs molt malalt al final acabes pitjor. El poder del subconscient és brutal i pot arribar a empitjorar el nostre estat. Per això evitava fer-me la prova, que només consisteix en l'extracció d'una mica de sang, però deia a la mare que no volia que em punxessin per
85
Departament de Llengua i Literatura Catalana intentar fer-la el més tard possible i, si no la feia, millor. El pare estava d'acord amb mi, però no hi havia manera de convèncer la mare. A més, des que estan separats, encara és més difícil que es posin d'acord: sempre es barallen per decidir el que puc fer i el que no. Dues setmanes després de la prova, estava bastant tranquil·la, fins que vaig entrar a parlar amb el doctor. El cor m'anava a mil, cada cop suava més i no podia parlar. En el moment d'entrar, ja es va veure que passava alguna cosa: el metge estava molt seriós, semblava que se li hagués mort un pacient en aquell mateix moment. L'únic que recordo del que em va dir és que jo també tenia càncer pulmonar, com el meu germà. Era l'únic que em faltava: a més de tenir autisme, càncer. Però la veritat és que pensava més en com dir-ho a la mare. Vaig arribar a casa i no sabia com dissimular allò, havia estat una hora sencera plorant al cotxe, sense atrevir-me a entrar. No li ho vaig explicar fins a l'endemà, quan també hi havia el meu pare. Va ser com si li clavessin un ganivet al pit, l'únic que repetia era: "un altre cop no, si us plau". Ho vaig passar molt malament perquè no sabia si em podria curar o no, però encara més perquè veia la meva mare en aquella situació: era molt dur perdre dos fills. Quan em van intervenir d'urgència per saber amb exactitud el que tenia, van afirmar el que més temia: estava molt avançat i havia de començar amb la quimioteràpia immediatament. No sortia de la meva habitació, semblava que qualsevol cosa que fes no serviria de res perquè m'estava morint i no s’hi podia fer res, a part de la quimioteràpia, per poder aguantar una mica més. Encara que no pogués salvar-me podria estar així durant uns anys, no sabia fins quan. El món em queia a sobre i els meus pares no deixaven de plorar, no aixecaven el cap. Després de la notícia van quedar en xoc. Un dia a l'hospital vaig xocar amb un noi alt, castany i amb els ulls verds. Tenia hora de visita després de mi. Feia dies que es quedava mirant-me sense apartar la vista ni un segon i sense parar de somriure. Fins que un dia vam començar a parlar: pensava que era ell el que tenia càncer, però resulta que només acompanyava el seu amic, que en tenia. Hi havia alguna cosa que m'agradava d'ell, no sé si era el caràcter tan alegre
86
Departament de Llengua i Literatura Catalana i obert que tenia o la manera com veia la vida; no sé si era simplement amistat o amor perquè mai havia tingut cap de les dues sensacions. Cada vegada era més fort el sentiment que sentia per aquell noi, fins que es va tornar en amor, n’estava segura. Era l'únic, a part dels llibres, que em feia oblidar-ho tot i poder desconnectar. Però no podia deixar que allò anés a més perquè era com una bomba atòmica i quan explotés m'emportaria tot el que m'envoltava perquè sabia que ell també sentia alguna cosa per a mi i em veia obligada a reduir les persones que m'envoltaven per no fer patir gaire gent. Des que l’havia conegut veia el món d'una altra manera. Per primera vegada en molt de temps era positiva i, sobretot, feliç. Quan vaig explicar-li que tenia autisme no s'ho va creure, ja que a aquelles alçades en què havia enfrontat tot el que se'm posava com un obstacle pel camí, suposo que també havia deixat enrere l'autisme perquè ja no era present en mi. El dia més feliç de la meva vida va ser quan ell també va confessar el que sentia per mi, però jo no sabia què dir: seguia pensant el mateix. Li ho vaig explicar i va dir que tant li feia si el feria perquè seria un honor que jo li trenqués el cor. Amb aquelles paraules vaig reflexionar sobre el que havia de fer, perquè si li deia que no per no ferli mal en el futur, li faria mal en el present, i a mi amb ell. Així que, per què no estar junts si tots dos sentíem el mateix l'un per l'altra? I així vam començar a sortir: m'acompanyava al metge i fèiem coses junts com anar al cinema, llegir... Era l'únic que coneixia que podia fer el que volgués sense semblar estrany, en definitiva era únic i diferent. No sé si ho dic perquè era la primera vegada que m'enamorava o perquè realment creia i sentia que era així. Tot era alegre, gairebé no patia ni estava trista per tenir càncer i els meus pares, veient que era feliç, també ho eren. Però tot va canviar quan... el noi que tant estimava va tenir un accident de trànsit. El món s'havia acabat per a mi: ell estava en coma i no sabíem quan despertaria. No podia fer res per ajudar-lo, sentia impotència. La vida que s'havia tornat normal ara tornava a ser la d’abans.
87
Departament de Llengua i Literatura Catalana Uns dies després es va despertar i per sort vaig ser allà per veure'l: després del que li havia passat seguia amb un somriure, aquell somriure de sempre que no hi havia manera de treure-li, però que a la vegada era tan intens i vertader que automàticament en veure'l somreia encara que tingués el pitjor dia. Però va ser per poc temps, perquè es va quedar sense respiració quan no hi havia ningú a l’habitació amb ell. I quan van arribar els metges ja va ser massa tard. Ara sí que ja no podia fer res, perquè havia marxat i, amb ell, la meva felicitat. Ell havia estat el gran amor de la meva vida i ho seguiria sent. Alguns deveu pensar que és perquè era la primera vegada que m'enamorava, però si d'alguna cosa estic segura és que el vaig estimar molt, i tant de bo hagués viscut més dies dels que havia viscut. Sempre el recordaré amb aquella alegria i serenor i, sobretot, amb el seu gran somriure. Em sentia com si el sol hagués deixat de brillar i la lluna i les estrelles s'haguessin amagat molt lluny. No em quedava res més que ofegar-me en les meves penes i banyar-me en els meus plors. No sortiria d'aquella amarga realitat perquè ell ja no hi era. La tristesa és com la distància: com més lluny tens la persona que et causa les ferides més mal et fa. Des del principi havia pensat que seria jo la que moriria abans i ell seria el que patiria, però es va girar tot a l’últim moment. Per una part sento tristesa, però per una altra estic contenta que no hagi hagut de passar ell per aquest patiment perquè és molt dur passar per això i més si no tens un amic que et consoli i distregui, com feia ell. Com havia dit ell una vegada, era un honor que m'hagués trencat el cor, era l'únic que feia sentir-me viva. Encara que no ho sembli preferia morir de cop que estar mesos patint com les persones amb càncer. La tristesa no deixa de ser un complement d'estar viu, ja que sense la tristesa no sabríem que existim ni a quina persona val la pena estimar. Aquest dolor que sentia era la prova que havia existit. I mentre segueixi al meu cor seguirà vivint dins meu i mai deixarà d'existir. Tot plegat va fer que empitjorés el meu estat i els dolors fossin més greus. Resulta que el tumor m’havia infectat més parts del cos. Vaig estar a l'hospital durant dues setmanes, fins que un dia estava tan cansada que ja sabia que havia arribat la meva hora. Els dolors cada vegada eren més forts, sentia com si se m’estiguessin cremant
88
Departament de Llengua i Literatura Catalana els pulmons, per això vaig fer entrar els meus pares per acomiadar-me, però havia de fer veure que estava bé. La meva mare feia veure que no estava trista, però el meu pare no podia evitar plorar. Ens vam abraçar: tots tres sabíem que era l’última abraçada, i vaig donar-los les gràcies per la vida que m'havien donat i per intentar que estigués bé sempre. Havia sigut una vida plena d'emocions i, encara que sempre havia dit que no m'agradava pel fet d'estar pendent del metge, la millor etapa de la meva vida havia estat quan estava amb en Dylan. Si abans no havia dit el seu nom és perquè em fa mal pensar-hi, però m'havia agradat molt estar amb ell els últims dies de la seva vida. La nostra història d'amor no havia durat gaire, i encara que no va acabar com hauria volgut, havia estat igual que la de Romeu i Julieta: un final trist, però no podem fer res per canviar el nostre destí. La veritat és que, comptat i debatut, al final he tingut una bona vida. I ha sigut gràcies als meus pares i a en Dylan, durant l'últim temps. Estic orgullosa d’haver format part d'aquest món i haver fet felices persones com ells, o almenys haver-ho intentat. I també d’haver tingut una vida satisfactòria, encara que massa curta...”
89
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Marta Pérez Guirao, de 1r de Batxillerat, 2n premi Sambori Òmnium de Catalunya Divendres dia 26 de maig de 2017 “El Tinter de les Lletres Catalanes” va celebrar la seva festa anual per donar a conèixer els finalistes i guanyadors del Premi Pissiganya 2017 de poesia escolar i del Premi Sambori Òmnium 2017 de narrativa escolar. L’alumnat del nostre centre havia participat en ambdós premis i una alumna de 1r de Batxillerat, la Marta Pérez Guirao, va arribar a la final catalana del Premi Sambori, on va obtenir el segon premi.
90
Departament de Llengua i Literatura Catalana El lliurament de premis es va celebrar al casinet d’Hostafrancs, de Barcelona, i va comptar amb la presència de la consellera d’Ensenyament, Meritxell Ruíz Isern, i del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart. La Marta es va classificar per a la final després d’obtenir el segon premi en la fase territorial corresponent a la demarcació de Girona–Catalunya Nord, el lliurament de premis de la qual es va portar a terme el 30 de març de 2017 al Centre Educatiu i Recreatiu de l’Escala. En aquesta edició de Girona, hi havien participat 9 centres i 44 treballs de l’Alt Empordà; 9 centres i 34 treballs del Baix Empordà; 1 centre i 6 treballs de la Catalunya Nord; 4 centres i 13 alumnes del Pla de l’Estany, 11 centres i 59 alumnes de la Selva i 23 centres i 104 treballs del Gironès. El Premi Sambori és un premi de narrativa en català dirigit als alumnes de Primària, Secundària i Batxillerat dels Països Catalans que té com a objectius promoure la participació en un projecte comú i difondre l’ús del català dins de l’àmbit escolar, tot incentivant la imaginació i la creativitat. Des de 2006, Òmnium Cultural organitza i impulsa el Premi Sambori Òmnium a Catalunya, Andorra i la Catalunya Nord, tot coordinant-se amb la Fundació Sambori, que organitza aquest concurs des del 1998 al País Valencià. La participació en el premi ha anat augmentant any rere any fins a convertir-lo en el premi literari escolar amb més participació d'Europa. El nom de Sambori o Xarranca ve del joc de carrer i va ser escollit, per les associacions convocants del primer Premi Sambori, perquè es tracta d'un joc popular que es juga a totes les comarques de parla catalana i arreu del món. Si voleu llegir la història de la Marta, podeu fer-ho tot seguit. Les runes orfes, Marta Pérez, 1r Batxillerat “Mai no es comença una història pel final, però hi ha finals que comencen històries. Com en el meu cas. Veig com li corre la sang de la ferida del cap i m’adono que és el primer cop que veig una sang tan vermella i tan brillant. Potser perquè la sang d’una criatura és més pura
91
Departament de Llengua i Literatura Catalana que la d’un adult; o potser perquè és la sang de la meva criatura. Tinc els ulls tan secs per la pols que no em permeten plorar. El seu cos, immòbil sobre els meus braços, es va tenyint de vermell a la mateixa velocitat que la gent corre a refugiar-se. Jo, enmig de les runes del que abans era un carrer, carrego el cos sense vida de la meva filla i, sense por ni cap altre sentiment al cor, travesso les runes fins a situar-me davant del tanc que s’ha emportat l’únic que em quedava. A escassos metres dels tiradors, diposito el cos a terra, just al davant seu. Li col·loco les mans sobre el pit, li aparto els cabells de la cara i li faig l’últim petó al front, com li feia abans, cada cop que el terra tremolava per les explosions. I ara què? Ja no em queda cap motiu per seguir fugint. I és llavors quan torno a mirar la meva criatura, que sé que no és l’única víctima que ha mort sense saber què passa al seu voltant i sense saber què és una guerra. En tombar-me, les llàgrimes m’inunden els ulls i el meu cor torna a ser de carn. Sento les veus dels tiradors murmurant, però no entenc el seu idioma i prego perquè no em disparin mentre camino cap a l’edifici on hi ha tothom. Em miren cares admirades, cares enfadades, murmuren, m’assenyalen…però ningú em dóna la mà, o un copet a l’esquena, o una abraçada... que és el que més necessito ara mateix. Enmig d’un silenci carregat de tristesa, se sent la veu d’un nen que segurament està buscant els seus pares. Ningú no li fa cas; esperen que el nen marxi o surti al carrer perquè li disparin i no els molesti més. Aleshores em mira i veig, a través dels seus ulls, la meva filla. M’apropo a ell, l’abraço i tots dos comencem a plorar. S’ha fet de nit i encara seguim al mateix edifici, esperant un helicòpter que ens rescati. Un camió ens ha portat menjar i mantes per passar la nit, però tothom ha agafat les mantes i el menjar com animals i ens hem quedat sense res. En un cantó, apartats de la gent, observem les estrelles a través d’un forat a la paret i els nostres ulls, cansats de plorar, s’adormen. L’endemà ens despertem i ja no hi ha ningú. Espantada, agafo el nen i corro entre els edificis, intentant que els tiradors no ens vegin. De sobte, en passar per un carrer, el nen s’atura. Comença a córrer cap a una casa del final del carrer i el segueixo fins a davant d’unes runes. Em mira i comença a plorar. Llavors entenc que allò era casa seva. Quan intento consolar-lo, amb una abraçada, m’esquiva i hi entra. L’acompanyo per si vol agafar algun record o simplement vol veure casa seva per últim cop, però
92
Departament de Llengua i Literatura Catalana s’atura en sec i la seva cara es torna blanca com el guix de les parets. Davant nostre hi ha un braç sota un tros de sostre. Entre crits i plors, l’agafo en braços i el trec d’allà corrents, tapant-li la boca perquè els soldats no ens sentin i no ens descobreixin. Després de caminar molta estona entre runes, cossos i silenci, arribem a l’hospital de la ciutat. Està sencer però no té portes ni finestres i hi ha signes de tirotejos a les parets. Per no córrer cap risc, deixo el nen amagat a l’entrada de l’edifici i entro armada amb l’escopeta d’un cadàver que ens hem trobat pel camí. Necessito aconseguir menjar, un maletí de primers auxilis i mantes, però no disposo de gaire temps per trobar-ho tot. Un cop a dins, busco pel primer pis i trobo un maletí. Agafo algunes mantes de l’armari de la recepció i les deixo amb el nen, que m’espera tancat en una habitació. Aleshores, quan em dirigeixo cap al menjador, sento un cruixit darrera meu. El cos em tremola de por i el cor se m’encongeix. Em giro lentament amb l’escopeta a punt per disparar i em trobo una nena d’uns cinc anys amb una bata de l’hospital. El cor se’m trenca en veure que s’assembla molt a la meva Laia, la meva petita criatura. Caic a terra de genolls, vençuda per les llàgrimes que s’han anat acumulant al meu cor, i ploro desconsoladament, sense importar-me res més en aquell moment. Llavors, unes manetes petites i tendres m’acaronen la cara i m’assequen les llàgrimes. És la nena, la petita desconeguda que s’ha apropat per consolar-me, sense saber qui sóc, però moguda per la seva innocència. Quan em tranquil·litzo i torno a agafar forces, li pregunto pels seus pares. La nena, que parla el mateix idioma que jo, m’explica que han marxat al matí i que no els ha tornat a veure des que els homes amb “vestit” han entrat a l’hospital i s’han emportat tothom. En veure que està completament sola i perduda, decideixo incorporar-la a la meva nova “família”. Seguidament agafo dues bosses plenes de menjar envasat i m’emporto els dos nens, per deixar enrere tot el que hem estat fins ara. Junts, emprenem un camí que només Déu sap on acabarà i sortim de la ciutat de la por, per no tornar-hi mai més. És aleshores que, als afores de la ciutat, veig un nen assegut a terra amb una flor a la mà. Tinc el pressentiment que serem una família nombrosa.”
93
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Xerrada de l’escriptor Àngel Burgas amb l’alumnat de 1r d’ESO
Dimarts dia 6 de juny de 2017 l’escriptor Àngel Burgas, autor de la novel·la Noel et busca, va venir a l’institut per parlar del llibre amb l’alumnat de 1r d’ESO. Noel et busca és un thriller psicològic que explica la història de l’Enric, un noi que es desperta en un hospital amb un dolor intens per tot el cos i que no recorda res de la seva vida anterior. Però l’obra no és un simple thriller sinó un llibre que té, com va destacar l’autor, un component moral, que vol fer pensar. En definitiva, la novel·la és una reflexió sobre les segones oportunitats que ens dona la vida. Àngel Burgas va explicar el procés de creació de la història i, per acabar, va contestar les preguntes dels nois i noies, que van poder endur-se a casa el llibre signat per l’autor.
94
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Participació en el XXII Concurs El Gust per la Lectura Durant el curs 2016-2017 alguns alumnes de l’Institut van participar en el XXII Concurs El Gust per la Lectura, organitzat pel Servei d’Immersió i Acolliment Lingüístics de la Generalitat de Catalunya. El concurs parteix d’una sèrie de propostes de lectura i hi pot participar l’alumnat des de 1r fins a 4t d’ESO i l’alumnat de 2n de Batxillerat. L’alumnat de 1r i 2n d’ESO de l’institut va participar en la categoria C, que és la que els correspon, en la modalitat C1 i C2. El treball de la modalitat C1 consistia en un muntatge audiovisual fet en grup, de com a màxim cinc persones, a partir de les recomanacions de Josep Pedrals en el llibre Exploradors, al poema!, que havia de contenir la recitació de cinc poemes originals dels alumnes. Les alumnes que van participar en aquesta modalitat són Nicole Espeche, Ainoa Guerra, Haizea Santos, Noa Valladolid i Anna Vilà, de 1r d’ESO, amb un treball titulat Cinc versions de poesia. En la modalitat C2 l’alumnat va fer un treball individual consistent en un relat literari que havia de partir d’una de les situacions o vivències extremes que apareixen en la novel·la Cita a la paret de gel, de Margarida Aritzeta. Hi van participar alumnes de 1r d’ESO: Zakaria Aatani, Georgina Benedí, Uma Méndez, Tatjana Storah i Christopher Wilmaers; i de 2n d’ESO: Judit García, Judith Muelas i Elena Petrovic. L’alumnat de 2n de Batxillerat hi va participar en la categoria E, modalitat E1, que consistia a fer un treball individual en forma de ressenya crítica a partir de la novel·la de Mercè Rodoreda La Plaça del Diamant. Hi van participar Júlia Germán i Anja Petrovic. Durant el mes de maig del 2017 l’organització del concurs ens va informar que havíem quedat finalistes en la categoria C2, amb l’obra titulada El petó de sang, de Georgina Benedí Gisbert, de 1r d’ESO.
95
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Georgina Benedí Gisbert, de 1r d’ESO, guanyadora del XXII Concurs El Gust per la Lectura El Gust per la Lectura és un programa d’abast nacional català que té per objectiu formar bons lectors i lectores. En cada una de les set categories de què consta el concurs, des de l’Educació Primària fins a l’Educació d’Adults, hi ha només dues obres finalistes. Dimecres 7 de juny de 2017 es va portar a terme, al Cosmocaixa de Barcelona, l’acte de lliurament de premis del XXII Concurs El Gust per la Lectura, en el transcurs del qual es va saber que la Georgina era la guanyadora de Catalunya en la seva categoria.
En aquesta edició dels premis s’hi van presentar un total de 500 treballs i es va comptar amb la participació d’11000 participants d’arreu de Catalunya.
96
Departament de Llengua i Literatura Catalana Si voleu llegir la història de la Georgina, podeu fer-ho a continuació. El petó de sang, Georgina Benedí Gisbert, 1r ESO “La sang esquitxava els cossos ja sense vida de persones esclafades per la neu, tenyintla d’un vermell infernal que esborrava les rialles de feia dues setmanes. Semblava mentida que algun dia haguessin estat impacients esperant l’arribada de la neu per primer cop a la zona, quan somreien al veure-la caure lleugerament i indefensa. Ningú no pensava que acabarien així... Un nen, de nom Julià, es despertà enterrat de neu i mig mort de gana, mirant al seu voltant, sense trobar la mirada preocupada de la seva mare, sinó només un braç empastifat de sang separat del seu cos. Era l’únic que quedava de la mare, no hi havia cap dubte, ja que portava aquell anell de matrimoni que cap altra dona no en tenia de semblant. Era un diamant lilós i brillant que es veia a primera vista, que cap altra persona de la zona no s’hauria pogut permetre de comprar, només la seva mare havia tingut la gran sort de tenir-lo. Al noi se li va esborrar la llum dels ulls, el cor va deixar-li de bategar, l’ànima el va abandonar i el cervell ja no volia reaccionar. Les llàgrimes van sortir lliures competint per veure quina cauria més ràpid, glaçant-se abans d’arribar al terra. L’únic que podia sentir era com unes grans roques anaven caient pel turonet, roques fetes de gel. Ell es trobava al peu del turonet. Havien decidit la mare i ell, la nit abans, de dormir allí perquè la muntanya els protegís del vent, i ara podia entendre que això havia matat la seva mare. Però va somriure en adonar-se que ell, ben aviat, també seria esclafat pel gel i que se l’endurien on fos que devia ser la seva mare, i que allà podria demanar-li perdó per la manera com l’havia tractat quan havien volgut fugir de cals padrins. Va tancar el ulls per no tornar a obrir-los mai més, però aleshores va notar com algú l’empenyia i, tot seguit, va sentir un crit esgarrifós. De mala gana va separar les pestanyes que tantes ganes tenien de fer el son etern i trobà la mirada d’aquella noia que tant l’havia enamorat aquells últims dies. −Què fas, ase? No has pensat que faries sofrir algú, si et morissis?− deia plorant mentre esgarrapava la neu intentant sortir de la pedra que li havia capturat la cama. La mirava sense força per reaccionar. Enyorava la mare, sí, la necessitava... i era en
97
Departament de Llengua i Literatura Catalana aquell moment que arribava a saber quant se l’estimava. Però no era la mare l’única persona que s’estimava, també recordava una rialla despreocupada que l’havia enamorat com un ase. De la mateixa manera que recordava els ulls brillants que el miraven divertits, però que no feia gaire havia vist plorar. I així va poder reaccionar, va tornar a la vida, a la vida que poca estona abans ja no havia volgut. −Saps? Em va fer pena veure que la paret de gel s’enderrocava... havíem dit que seríem els seus guardians... Te’n recordes? Mira, en aquesta pedra encara hi ha els perfils que jo mateixa vaig gravar. −És veritat... Sí, me’n recordo... – va respondre en Julià. “Mira, nosaltres serem els Guardians del Mur de Gel. Veus? Ja hi he començat a marcar els perfils. Tan de bo que aquest temps de fred duri molts dies!”, havia dit la Laura aquells dies que encara podien riure. La Laura va apropar-se a en Julià ofegant els crits de dolor, notant com la cama se li arrancava del gel que la tenia atrapada quan ella es movia cap a ell, però això no li va importar gaire. Cada cop estaven més junts, ja quasi podien sentir la respiració l’un de l’altra... fins que en Julià va notar una tela freda i ensangonada sobre els seus llavis tallants. Era el seu primer petó però... no podia reaccionar, aquell cos ja no li pertanyia, l’anima se li havia escapat ja feia estona. −Et prometo... que sobreviurem junts... perquè... jo... t’esti... Aleshores es va sentir aquell cop, amb força. La neu estava tatuada de vermell, igual que els seus llavis, que estaven empastifats de la sang de la noia, però ara no només el llavis, sinó també la roba i el rostre. Una última pedra glaçada li havia caigut al damunt i s’havia emportat l’única cosa que li quedava, a en Julià. La Laura era la que havia tancat els ulls per sempre, i no pas ell, que s’ho hauria estimat més. −Mentidera... − va agafar-li la mà, que encara es podia veure, i va tancar els ulls buscant el son etern.”
98
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Participació a la Viquilletra
Durant el curs 2016-2017 l’alumnat de Literatura Catalana de segon de Batxillerat va participar en el projecte Viquilletra. Viquilletra és un projecte col·laboratiu conceptualitzat, dissenyat i produït per LletrA, de la Universitat Oberta de Catalunya, amb l'aliança del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’un espai wiki temàtic per compartir les lectures dels estudiants creativament, amb una metodologia pròpia dʼensenyament-aprenentatge de la llengua i la literatura basada en projectes, desenvolupada pel Departament d’Ensenyament i la UOC des de l’any 2011. La Viquilletra la construeixen col·laborativament estudiants d’ESO i de Batxillerat dels diferents territoris de parla catalana. Si voleu saber-ne més podeu visitar la pàgina http://www.viquilletra.cat/Viquilletra Com a exemple de treball que es pot fer en aquest espai, podeu clicar a sobre de l’enllaç que hi ha a sota la imatge i veureu el poema “Per molt que ens abracem”, de Joan Vinyoli, convertit en videoclip per Hannan Chaatouf, Joan Hurtado, Najat Hssaini, Judith Portero i Isa Santamaria.
https://www.youtube.com/watch?v=eMSgymDnkwI
99
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Participació en el Projecte Col·laboratiu de Lectura en Veu Alta El projecte Col·laboratiu de Lectura en Veu Alta s'inicià el curs 2012-2013 amb l’objectiu d’incentivar en l’alumnat el gust per la lectura a través de la col·laboració entre alumnes d'ESO (3r i 4t) i de Primària (Cicle Mitjà i Superior). Es tracta d'un projecte conjunt entre els instituts i les escoles públiques de la zona de Roses (Roses, Pau, Palau), coordinat per l'ELIC (Equip de Llengua i Cohesió social) del Servei Educatiu de l'Alt Empordà. També hi participa la Biblioteca Jaume Vicens Vives de Roses, amb el préstec de llibres. Aquest projecte s'emmarca dins el programa de l'ILEC (Impuls de la Lectura). El curs escolar 2016-2017 van participar en aquest projecte Cristina De Smedt, Marko Méndez, Oliver Pérez, Paula Rodríguez, Salma Vinyoles i Lin Xin, que van haver de preparar diverses lectures, amb l’assessorament i supervisió del professorat de llengua i l’assessora LIC de la zona i, el dia acordat, cinc vegades durant el curs, es van dirigir als centres, en parelles, i van llegir als companys de Primària textos en veu alta, amb bona pronúncia, entonació i expressivitat. Per tal d’ajudar-los en aquesta tasca, el dia 13 de febrer van assistir, a l’institut, a un taller de lectura a càrrec d’Ignasi Tomàs, exdirector del Grup de Teatre de Roses.
100
Departament de Llengua i Literatura Catalana
IV Jocs Florals de Catalunya
El curs escolar 2016-2017 el Departament d’Ensenyament va convocar els IV Jocs Florals Catalunya,
Escolars adreçats
de als
centres d’educació primària i educació
secundària
obligatòria amb la finalitat d’estimular l’expressió escrita
dels
alumnes.
Els
JJFF
consten de 8 categories, segons el nivell educatiu dels estudiants. Georgina Benedí, de 1r, va participar-hi en la categoria F, corresponent a primer cicle d’ESO, i Gisela De Smedt, de 4t, en la categoria G, corresponent a segon cicle d’ESO. Totes dues van quedar finalistes de la seva categoria en el Servei Educatiu de l’Alt Empordà.
101
Departament de Llengua i Literatura Catalana Tot seguit podeu llegir la història de la Gisela. Roses blanques, Gisela De Smedt, 4t ESO “La llum de l’alba em desperta. En aquest punt de la vida tot suposa un esforç, també el d’obrir les parpelles. Contemplo el sostre ple de floridures i esquerdes sense observar-les realment. “Amor, vine, deixa que et faci el nus de la corbata”. Recordo la seva veu com si l’estigués sentint en aquest precís moment. M’incorporo del vell matalàs que em fa de llit i em dirigeixo a la cadira on em vesteixo. Avui porto el conjunt de color marró. La vaig conèixer amb aquest vestit. Vaig al petit bany pudent per rentar-me la cara. Sacsejo el cap perquè vull treure els fantasmes que conté. Agafo la trenca i el barret, sé que fa fred al carrer. Em vesteixo observant el paisatge d’una Barcelona emboirada i deserta. Sembla morta, però sé que només està adormida. Ja al carrer, els peus agafen un rumb que coneixen de memòria. Vull creure que en realitat només estic vagant, però sé que és un engany cap a mi mateix. Una excusa. Arribo a un carrer que desemboca en una plaça. Accelero el pas i obro la porta de la petita floristeria que fa cantonada, gairebé no es veu. Una senyora molt gran em demana si vull “unes sals minerals per fer de les hortalisses unes plantes més felices” o “un ram especial per a una noia especial”. Amb amabilitat li demano dos rams: un de violetes i un de roses blanques. De cop i volta no veig la dona donant-me el canvi i tornen els records. Aquell dia de primavera de 1935 no vaig anar a la floristeria que freqüentava perquè la senyora Anita estava malalta. Vaig entrar en una floristeria petita i vaig trobar la noia més bonica que he vist a la vida. Portava un vestit fins a un pam per sota del genoll, de color blau. Conjuntava amb els rossos cabells rinxolats que li queien suaument a l’alçada de les espatlles. Els ulls eren d’un color mel molt intens, i miraven el món fascinats. El rostre era ple de pigues, sobretot a la zona del nas, i això la feia molt dolça. Tallava les fulles d’unes roses blanques. Vaig acostar-m’hi amb les cames tremoloses. Quan em va veure em va mirar als ulls mentre olorava una de les roses.
102
Departament de Llengua i Literatura Catalana −Sabia el senyoret que les roses blanques representen la innocència i la puresa? Es regalen quan s’està molt agraït amb algú i també quan s’està enamorat secretament d’una persona. En fi, què desitja? Li vaig demanar un ram de violetes i me’l va fer molt a gust. Quan estava disposat a marxar se’m va acostar i em va donar una rosa blanca. −És un regal− em va dir. Em va picar l’ullet i em va tancar la porta, curosament i fent voleiar el vestit amb elegància. L’endemà li vaig tornar la rosa. Li vaig dir que no sabia què fer-ne, però tots dos sabíem que no era cert. Aquella mateixa tarda vam sortir junts per primer cop. Torno en mi. Surto de la floristeria. Veig el rellotge de l’església. 8:32. Se’m fa tard. Camino a pas lleuger. Arribo al destí després d’una bona estona esquivant persones. Cada dia que passa l’entrada del cementiri es veu més descuidada. M’endinso en un mar de tombes. Sé exactament on són les que cerco. M’hi aturo. Una petita tomba de marbre blanc a la meva dreta i una de marbre negre a la meva esquerra. Deixo les violetes a la tomba de la meva germana i les roses blanques a la de qui va ser la meva muller. −Bon dia, senyoret.− M’eixugo la llàgrima solitària que em cau de la galta i m’afanyo a saludar el senyor Montserrat. Coincidim quan ve a veure la seva filla. −La seva germana, la Violeta, també va morir de la varicel·la, cert?− faig que sí amb el cap. −I la seva dona? Li dic que la van afusellar, que una persona anònima la va denunciar a les autoritats. Sento que intenta ajuntar els trossos que formen el meu cor però l’esforç es queda en això, un intent. Marxa, i em deixa sol amb les úniques persones que he estimat a la vida. Estic cansat de viure. Res no té sentit. Treballo, menjo, dormo i vinc a veure-les. Només em relaciono amb la senyora de la floristeria, el senyor Montserrat i el meu superior a la fàbrica. No faig res per divertir-me perquè res no em diverteix. Ningú
103
Departament de Llengua i Literatura Catalana m’importa i a ningú li importo. Què hi fa si deixo d’existir? Estic cansat de viure en un món tan trist. Tinc ganes de tornar a reunir-me amb elles. Estic decidit. D’avui no passa. Surto del cementiri gairebé corrent i començo a caminar cap al port. Em llançaré. Volaré i, quan m’enfonsi en el mar, miraré el cel, veuré el sol des de les profunditats i després tot esdevindrà blanc. Uns segons més tard seré amb elles. Veig persones caminant pel carrer. Ni s’imaginen el que estic a punt de fer. Camino i camino i camino. Passo per carrers amples i estrets. Arribo a un parc. Només he de travessarlo i ja hi seré. Els colors de la tardor m’envolten. Les fulles són taronges, roges i marrons. Els arbres ballen al so de la música del vent. Deixo de mirar el paisatge, em miro els peus. Tot es congela. El primer sentiment que em passa pel cap és la sorpresa. Després la incredulitat. Què està passant? Tinc els peus clavats a terra. Els rínxols li cauen suaument per les espatlles. El color d’or dels seus cabells encara em deixa bocabadat. Porta un barret de color carn i una gavardina vermella que fa conjunt amb els seus llavis, color carmí. És ella. Està tallant unes flors del parc. Són roses. Roses blanques. M’hi apropo. Les cames em tremolen. La crido. Ella es gira i em mira. Té el nas arrugat i, amb les pigues, fa un gest molt bonic. Però també té les celles arrugades. Expressió que m’indica que no és ella realment. −Dispensi, però no sóc jo a qui anomena. Sabia el senyoret que les roses blanques representen la innocència i la puresa? Es regalen quan s’està molt agraït amb algú i també quan s’està enamorat secretament d’una persona. En fi, el puc ajudar? Potser no és ella realment, però parla igual que ella, és igual que ella, pensa igual que ella i es mou de la mateixa manera. Potser no tot està perdut, potser puc encaminar de nou la meva vida. Pot ser aquesta la meva segona oportunitat?”
104
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Georgina
Benedí,
finalista
dels
Serveis
Educatius
d’Ensenyament a Girona, passa a la final catalana Dissabte dia 17 de juny de 2017 es va portar a terme la final catalana dels IV Jocs Florals de Catalunya. Georgina Benedí, alumna de 1r d’ESO, hi va participar com a finalista dels Serveis Educatius d’Ensenyament a Girona. L’acte es va portar a terme a la seu de l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya, a Barcelona, i va comptar amb la presència de la Consellera d’Ensenyament, que va repartir els guardons entre els finalistes dels diversos serveis educatius. L’acte va comptar amb la presència del jurat, presidit per Carles Duarte i Montserrat, poeta, lingüista i president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, que va fer la conferència inaugural, i format pels vocals Inma López, representant docent, Vicenç Llorca, representant del món literari i docent, Dolors Martos, representant dels serveis educatius i docent, Marta Puig, representant dels serveis educatius i docent, Vicent Sanz, representant del món literari i docent, Mercè Ubach, representant del món literari, i, com a secretària, Concha Salinas.
Si voleu llegir la història de la Georgina, podeu fer-ho tot seguit. Un amor perdut, Georgina Benedí, 1r ESO “Un home, tancat a la seva habitació, escriu una carta entre llàgrimes fredes. Té 79 anys.
105
Departament de Llengua i Literatura Catalana No puc, simplement no puc seguir així… he arribat al límit. La imaginació em traeix, no deixa d’enviar-me els esgarrifosos records que expliquen cruelment el maleït perquè de tot això. Ja no em noto l’ànima, ja no sé qui sóc. Només sé que no deixaré de patir mentre no tanqui els ulls eternament… Abans de fer-ho, però, vull desfogar-me, no vull emportar-m’ho tot a la tomba. I només ho has de saber tu, Fuu, així que guarda’m el secret. Em vaig equivocar, i just ara me n’adono, però ja és massa tard. Cada vegada que et veia notava unes pessigolles al pit. Em vaig enamorar massa de tu −encara n’estic, de fet, després de tant de temps − i vaig ser molt feliç quan em vas correspondre. Jo era feliç, al teu costat. Però vam arribar al segon curs de la universitat i va arribar ella, aquella noia tan maca, la Mercè. Et juro que mai no me’n vaig enamorar. Però la lluïssor dels diners em van ullprendre i per això, i només per això, et vaig trair. Ella sí que n’estava, d’enamorada de mi… I jo me’n vaig aprofitar per, a força de cops, fer-te fora de la casa que amb tant d’esforç havíem aconseguit llogar entre tots dos. L’únic que em va quedar de tu van ser les gotes de sang que portava empastifades a la roba… Només pels diners vaig cometre aquell assassinat, només pels diners vaig alçar el ganivet i te’l vaig clavar al cor sense compassió… En adonar-me’n vaig fugir al poble dels meus pares, amb la Mercè. Però la policia em va atrapar i vaig passar un bon temps a la presó. Està clar que per tot això vaig deixar els estudis. Els diners… ah, els diners! Tothom diu que fan la vida més fàcil però a mi me l’han complicat de mala manera! No tinc la carrera que sempre havia volgut tenir, estic casat amb algú que ni tan sols m’agrada, i el pitjor de tot és que vaig arribar al punt de treure la vida a l’única persona que de veritat he estimat, Fuu... Sé que no et mereixia, eres l’única i la millor. Ara moriré, igual que tu, però amb aquesta carta a les mans. I els déus, si de veritat existeixen, decidiran si mereixo que la carta arribi a les teves mans. Sisplau, Fuu, no m’odiïs més! Si és veritat que el món dels morts està dividit en dos no ens tornarem a veure ja que, en aquesta vida,
106
Departament de Llengua i Literatura Catalana he anat traçant un camí que em porta directe i sense corbes a l’infern. Però t’ho he de dir. T’estimo, Fuu, amb tot el meu cor, ja no ho tornaré a negar. Adéu, Fuu... En Josep deixa la ploma amb la qual escriu dins d’un pot ple de tinta vella i seca que, sense voler, fa caure. La tinta es vessa sobre la carta i la converteix en un paper il·legible… Però no hi dóna importància, només fa un somriure agraït, pensant que potser no té el dret de ser perdonat, i molt menys el de poder desfogar-se. Aleshores visualitza el ganivet que havia desat per quan acabés d’escriure la carta. Amb aquest ganivet tenia pensat d’anar a l’altre món per cremar-se per sempre a les flames de l’infern. És un ganivet empastifat de sang jove, la sang d’una jove de 25 anys que es deia Fionna, però a qui tothom anomenava Fuu. Ell mai no n’ha netejat la sang. Fins ara no ha sabut ben bé per què, però ara ho ha comprès… Sempre ha volgut morir amb el mateix ganivet amb què l’havia mort a ella. Abans de perdre els sentits i que la vista se li enfosqueixi per sempre, sent uns peuets que venen amb il·lusió cap a l’habitació on ell està a punt de perdre la vida. De segur que és el seu net, pensa. Nota com les llàgrimes li rellisquen pel rostre però no són pas seves. Prova d’obrir els ulls, esperant veure el seu net, però veu una cosa molt diferent. És la silueta d’una bella jove amb un forat al pit, una bonica noia de cabells daurats recollits en una llarga trena feta amb cura, amb uns ulls de color maragda que no ha pogut oblidar mai i un rostre totalment blanc i rodó. La pot reconèixer a l’instant i queda glaçat de veure-la així. Sembla… un àngel nascut de la deessa més bella, Afrodita. Però a la vegada és també una ànima solitària inundada de pena. Malauradament ha perdut massa sang i no pot mantenir els ulls oberts. Amb la poca força que li queda alça la mà per tocar-li el rostre com a últim desig. I, abans de perdre la veu eternament, pot xiuxiuejar: Fuu… vull dir Fionna… jo… I així perd el dret a la parla, sense haver tingut prou temps per articular aquelles set lletres… T’estimo.”
107
Departament de Llengua i Literatura Catalana
Taller de fantasia, a escena!
L’alumnat de 1r d’ESO té com a lectura obligatòria de curs l’obra de Josep Benet i Jornet Taller de fantasia / supertot. És un llibre format per petites peces on, a través d'un humor aparentment lleuger, l’autor fa una crítica a la petulància, al racisme, als prejudicis, a la intolerància... en definitiva, a l'abús del poder. El curs 2016-2017, en fer la lectura dramatitzada del llibre a l’aula, un grup d’alumnes es va animar per representar algunes de les històries davant de tot l’alumnat de l’institut durant la festa de final de curs, el dia 21 de juny de 2017. A continuació podeu veure algunes de les fotos de l’espectacle. En primer lloc, les joguines, que són el fil conductor de les diverses històries. En segon lloc, els astronautes i els orquians. En tercer lloc, els aventurers del temple indi. I, per finalitzar, els protagonistes de la festa de l’olla. L’alumnat participant en l’obra va ser: Salma Acherkouk (apuntadora), Sabah Agharbi, Dani Barrero, Sebastián Caballero, Soraya Cabellos, Iman Dahbi, Louis Da Silva, Iu Gayolà, Elisabeth González, Geo Ionescu, Wisal Khatira, Mar Lupión (micros), Adrián Martínez, Uma Méndez, Eliana Ortiz (vestuari), Adrián Pérez, Santi Sánchez, Jon Santiago, Haizea Santos, Tatjiana Storah, Anna Vilà (música) i Christopher Wilmaers.
108
Departament de Llengua i Literatura Catalana
109
Departament de Llengua i Literatura Catalana
110
Departament de Llengua i Literatura Catalana
111