Issuu on Google+

Fòrum Exemplar nº 6 (Gratuït). Juny de 2009.

Generalitat de Catalunya. Departament d’Educació. IES Príncep de Girona.


Nit dels estels

Coordinació: Carmen Díaz Fernández. Col·laboració: Esther Vilà Orta. Títol de la fotografia de la portada: “L’estrella circumscrita”. © Departament de Matemàtiques. © IES Príncep de Girona. La present publicació és propietat de l’Institut Príncep de Girona (Barcelona). Queda terminantment prohibida la reproducció total o parcial de qualsevol dels seus continguts.


Pàgs.

Acomiadament

1

Arriba la primavera

3

Viatge a Roma

4

Woman two centuries ago and now

6

La lluna

7

La festa del pàrquing

8

Mostrari de joieria

9

Aula de Haikus

10

El poeta

12

Final feliç… o trist?

13

Fem mates

15

Els teus ulls

16

Lluna de mel a Saturn

17

If Iwere a knight’s lady

19

El curiós cas de l’Artur

20

Un problema inesperat

24

Ella, com la poesia

26

Escriure o esclavitzar-me: diari d’un sol ús

28

Visita a la Barcelona romana

29

Pa de Calatrava

31

La rose du petit poème

32

El racó de l’AMPA

33

Entreteniments

34

Solucions als entreteniments

36


De tot el professorat de l’IES Príncep de Girona Promoció 2n Batxillerat 20072009

A C A ÍT

Acomiadament Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences. Els Lestrígons i els Cíclops, l’aïrat Posidó, no t’esfereeixin: són coses que en el teu camí no trobaràs, no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una emoció escollida et toca l’esperit i el cos alhora. Els Lestrígons i els Cíclops, el feroç Posidó, mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins la teva ànima, si no és la teva ànima que els dreça davant teu. Has de pregar que el camí sigui llarg. Que siguin moltes les matinades d’estiu que, amb quina delectança amb quina joia! entraràs en un port que els teus ulls ignoraven; que et puguis aturar en mercats fenicis i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen, corals i nacres, marbres i barnussos i delicats perfums de tota mena: tanta abundor com puguis de perfums delicats; que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes, per aprendre i aprendre dels que saben. Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca. Has d’arribar-hi, és el teu destí. Però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca. Ítaca t’ha donat el bell viatge. Sense ella no hauries pas sortit. Res més no té que et pugui ja donar. I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat. Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència, ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Konstandinos Kavafis.

1.


2.


Itziar Martínez 3r C-ESO Itziar Martínez Pastó 3r C-ESO

Arriba la primavera, cada racó una flor, cap de tan bonica, com la rosa de l’amor. Els carrers són una festa, curulls de gent passejant, un llibre o una rosa, de ben segur tots duran. Panyora d’amor encesa, en aquest dia especial, et converteix en princesa, d’un cavaller medieval. La rosa envellutada, roig passió el seu color, la tendresa ens recorda d’aquell primer petó.

1r premi de poesia de 3r ESO Sant Jordi 2009 Llengua Catalana

3.


Viatge a Roma Alumnes 1r Batxillerat

Maig 2009

4.


5.


Woman two centuries ago and now Carla Pérez Moya

4t A-ESO

Two centuries ago, to find a female writer became the object of surprise and even a scandal. Women were born to get married and smile as a good wife, while they served the tea, read quietly, sat and followed a protocol of well-mannered young ladies. Writing and other professions, even true love, were positioned in a parallel world, like a forbidden treasure for the feminine gender. In the twenty-first century, luckily, we don’t have to face this situation any more. Society has progressed, has advanced and finally it has matured on having realized the equality that exists between men and women. We’ve got great women that are writers, doctors, architects, scientists, even public transport drivers! Who at that time was to allow something similar? After a long and difficult process, women’s rights have been recognized. The entire society has admitted that both men and women are independent beings, with the same rights, with the same capacities. Now, a woman can get married or does not have to get married if she does not want to. Above all she’s free, she can decide her future and reach her aims just like a man. If we focus our attention on Jane Austen’s time, this was something exceptional: the society had a prototype of man and woman. Girls knew that the objective of their life was to find a good husband, hard-working and a gentleman that could support them. Most of them didn’t think about “What do I want to be when I grow up?” What to study or to work on was something their husbands would take care of; this field didn’t belong to them. And if they were thinking of doing important things, like Jane, they must be enterprising and strong not to give in to a society who didn’t approve the infraction of the protocol that somehow they had created to guide the life of the women of that time. Although we can see the advance that we have carried out on having changed the situation of the woman until now, we know that not in all places this has been achieved completely. Still in many places in the world, determined by traditions, religions and economic levels, women are like two centuries ago. They cannot choose who to marry, they cannot realize their dreams, they cannot be free. At the present time, it’s more important tan ever that we look back and we stop to think for an instant how much has changed and how much stays for changing with regard to the woman’s situation. Only this way we will be conscious of the need of an egalitarian, fair and more humane society. 6.


Eric Mangasaryan 1r premi de poesia en Llengua Catalana Aula d’Acollida

7.


La festa del pàrquing Joan Adrià. 2n ESO. Primer premi de prosa. Llengua Catalana. Sant Jordi. No us heu adonat, quan entreu en un pàrquing, el silenci que hi ha? La majoria de llums no funcionen, tot està en penombra, tot és tan solitari! No se sent cap soroll i si et fixes en els cotxes, tots quiets, immòbils, amb els seus grans ulls que sembla que t’estiguin vigilant o esperant que te’n vagis o els deixis tranquils, no ho sé, tens tota la sensació que estàs en un lloc estrany, que no és el teu lloc, sembla que estiguis de pas, que quan menys temps passis allà sota, millor. Però el que no sabem és que quan estan sols fan unes festes impressionants. Els vehicles surten de les seves places, es relacionen amb els altres, alguns d’aquests cotxes tenen minibar amb tota mena d’olis, aigües i benzines per animar la festa... Això sí, sense alcohol (si beus no condueixis). Els tunejats només parlen dels nous accessoris que els han posat: llantes d’aleació, motor nou, òxid nitrós, altaveus que permeten posar la música a tota pastilla... Les motos surten a ballar i a fer el cavallet i l’invertit per xulejar. És tota una festa impressionant! El pitjor de tot és que quan ve un ésser humà tot acaba, tots tornen a la seva posició inicial perquè ningú no se n’adoni fins que se’n va i tot torna a començar. Per això, penso jo, tenim aquesta sensació tan estranya quan entrem en un pàrquing...

8.


Mostrari de joieria. Disseny i realitzaci贸: Alumnes de 4t C-ESO

9.


Departamento de Lengua Castellana y Literatura

s u k i a H e d a l Au 2n A. Imágenes y palabras

Son las palabras Las que perdidas hablan Y las que callan JAVIER C.

espacio interior I

Ángel sagrado Sin arañar los aires Navega el alma II Era mi infancia Con los fuertes héroes De la Ilíada FERRRAN A. I En el camino Mi corazón, remanso Cálido beso II Pizarra llena Vacías mesas, sillas Hermosa clase ANTONIO V.

I Yo no soy yo El que en pie quedará Yo no soy yo II Una mochila Cuadros en las paredes Persianas blancas ALBERTO A.

Cuando dormía Lucía el sol ardiente Mi corazón MAYDI S. Sueño la aurora Los campos de nostalgia Llenan la noche ÁLEX D. Mi corazón Oprime la alborada Añil de amor RODRIGO P. Sueño sin luz Despertar matutino Muda melodía FIORELLA T.

10.


La primavera Flor en la tierra Tu alma aún joven EDUARDO P.

espacio exterior I Verde pintado Dinosaurio por dentro Pasado de ola II Crece la sombra Atrio de ojos sin hueco Rincón de ciegos XAVIER T.

I Sí o no, no o sí La apariencia engaña Tú no te engañes II El horizonte Ese gran abrumador De la mirada JAVIER C. Una pelota Se acerca hacia el aro Cielo de abril ALBERTO A

I Quisiera vida Como este chorro de agua Brillo sensual II Quiero que salgas Vete no tardes más Hoy serás libre ANTHONY P. I En el patio Un banco solitario Junto a los árboles II ¿Quién ve sin verte? El que perdona dulce El que estará III Pasión del alma Árboles cantarines Ojos raíces JULIANA G.

poéticas del gesto http://poeticasdelgesto.blogspot.com/ search/label/Haiku

.

11.


El poeta Primer premi de poesia 1r ESO Llengua Catalana Sant Jordi

Natalia Cena 1r ESO A

Aquesta és la història del poeta poc inspirat. Volia la glòria, volia escriure un poema genial. Però pensava i pensava, i res escrivia. Potser si passejava la bombeta se li encenia. Mentre anava pel carrer continuava buscant un tema. Seria el primer en escriure un gran poema. Ja es cansà de caminar i va tornar a casa. Va pensar que de tant pensar es quedaria com un ase. I és així com es queda la història poc inspirada. Aquest poema s’acaba, el poeta s’acomiada.

12.


Segon premi de prosa 1r ESO. Llengua Catalana. Sant Jordi.

Final feliç… o trist? Montse Jing Heng 1r B-ESO - Mare, pare, on sou? Estava envoltada d’enderrocs, sentia que feia molt de temps que estava adormida, què havia passat? Vaig intentar aixecar-me, però no vaig poder. Tenia la cama entre dues roques gegants, com podria sortir d’allà? Encara rumiava on podrien ser els meus pares... Després de dues hores, per fi va arribar l’equip de rescat. La cama em feia cada cop més mal...i sentia que començava a adormir-me un altre cop... Quan em vaig despertar, em trobava en una llitera. M’anava a aixecar, quan vaig notar alguna cosa estranya. Vaig descobrir, sorpresa que només tenia una cama, el que em faltava! Vaig tranquil·litzar-me a mi mateixa. Per la televisió estaven donant les notícies. De sobte van aparèixer milers de cadàvers. Què era tot aquell enrenou? Després d’un temps em vaig assabentar que hi va haver un terratrèmol per la part central del país que s’estava escampant per tot arreu. Aquest era el fet que m’havia causat totes aquestes desgràcies... Va entrar una infermera. Ràpidament, li vaig començar a preguntar sobre la meva cama i els meus pares. Em va respondre que m’havien amputat la cama, que em posarien una cama postissa. Encara no hi havia notícies dels meus pares. A la mateixa habitació que vivia, vaig conèixer a una nena de la mateixa edat que jo. Era òrfena. El terratrèmol havia fet que el seu orfenat desaparegués, i estava a l’hospital per una revisió, per si tenia lesions. Li vaig explicar tot el que m’havia passat. Em va consolar dient que segur que trobaria els meus pares, però els seus ulls començaven a estar plorosos, em va fer molta pena...li vaig preguntar què li passava, però no em va contestar. Encara estava a l’hospital. Cada dia anava a tres hores de rehabilitació per l’adaptació de la cama postissa. La veritat és que ja no notava tanta diferència. En una tarda plujosa, quan passejava pels passadissos, vaig escoltar atentament una 13.


conversa d’unes infermeres. Parlaven de nosaltres, els nens hospitalitzats a causa del terratrèmol. Deien que els que no trobessin els seus pares se’ls emportarien a l’orfenat. Vaig pensar durant uns minuts...llavors, aquell seria el meu futur? No trobaria mai més als meus pares? Una setmana més tard, ens van portar a l’orfenat, tal i com vaig escoltar en aquella conversa. L’orfenat estava format per cinc edificis antics i grandiosos, cada habitació tenia dues lliteres de dos pisos i un bany. Després de tres mesos, per fi la cosa es va calmar, encara que en determinades zones encara hi haguessin rèpliques, però eren de molt poca importància. Un dia, ens van anunciar les cuidadores que l’endemà aniríem a l’Ajuntament a veure les llistes de supervivents del terratrèmol del poble (hi havia molt pocs supervivents). Era per si trobàvem el nom dels nostres pares en aquelles llistes. Estava esperant que passés un miracle... Durant tot el trajecte vaig estar creuant els dits, amb l’esperança de trobar els meus pares. Quan vam arribar, vaig anar corrents a mirar. Llavors, els meus ulls es van il·luminar: El segon nom de la llista... Christie Faent! el nom de ma mare! Però...i el meu pare? L’endemà, estava adormida, quan vaig sentir que algú picava la porta, qui devia ser? Vaig obrir la porta, i em vaig posar a plorar d’alegria...era la meva mare, la meva estimada mare! Després de tant de temps, per fi ens havíem retrobat. Li vaig preguntar pel pare, però em va donar la mala notícia: havia mort. Ma mare s’havia salvat gràcies a ell. Quan l’estava protegint del terratrèmol, una pila de roques van caure a sobre seu. No sabia què dir...havia trobat a ma mare, però no trobaria mai al meu pare... Finalment, la meva mare i jo vam decidir adoptar la nena que vaig conèixer a l’hospital. La nena estava contentíssima. Tindria una nova vida, amb una família com cal. A vegades encara penso si aquest fet ha tingut un final feliç, perquè he trobat a la meva mare, o un final trist, perquè s’ha mort el meu pare. En fi...vaig decidir redactar tota aquesta història inoblidable que m’havia passat. Voleu saber com és? La veritat és que...l’acabeu de llegir... 14.


Fem mates PREMIS DEL CONCURS DE FOTOGRAFIA MATEMÀTICA

Primer premi . Daniel Encina. 1r A-ESO. Simetria natural

Segon premi. Guillem Solà. 4t B-ESO. Proporcionalitat i Geometria.

Tercer premi. Núria Egidos. 1r B-Batxillerat. Un matí de sinusoides.

15.


Segon premi de poesia 1r ESO

Llengua Catalana. Sant Jordi

s u e t Els

s l l u

Els teus ulls brillen com els estels quan estàs feliç J i aconsegueixo reflectir-m’hi en ells. Quan estàs trist,L es tornen opacs i semblen no tenir fons. Per això sempre vull veure’t feliç J i per això també he decidit oblidar-te Et desitjo el millor Del món, perquè T’estimo molt!

Ana Aquino 1r B-ESO

16.


Maria Delgado

Lluna de mel a Saturn

1r A-ESO

Primer premi de prosa. Llengua Catalana. Sant Jordi. Per fi! Feia setze hores que ens havíem casat. Estàvem molt cansats, però ens havíem de llevar i anar a preparar l’equipatge per al viatge de nuvis. Vam fer les maletes, guardar els bitllets, preparar l’itinerari i ens vam dirigir cap a l’aeroport amb els meus pares i alguns amics que volien venir a acomiadar-nos. Cap allà a les dotze, l’avió va enlairar-se destinació Califòrnia. Després de vàries hores de vol i del canvi horari, arribàrem. Un cop allà, ens vam dirigir a un hotel en el que passàrem la nit. Vaig mirar per la finestra, feia molt bona nit i es veia un gran punt brillant al cel. Era Saturn! Al matí següent, en Pau i jo, ens vam encaminar cap al centre d’investigació de la NASA amb totes les maletes. Vam veure un coet on posava: Destinació Saturn Era el coet que ens havia de dur al nostre destí. Vam deixar les maletes en el porta-equipatges i vam pujar a la nau. Un cop asseguts, es va sentir una veu: -

Senyors passatgers, benvinguts al vol 6K25 amb destinació al cinquè anell de Sa-

turn. Els demanem que es posin els cinturons de seguretat i que no se’ls treguin fins que haguem passat la capa atmosfèrica. Vaig agafar aquella mena rara de cinturó i me’l vaig cordar. Era enorme, mesurava dos metres i mig. Mentre tant, es va sentir un altre vegada la veu tot dient: -

10, 9, 8, 7, 6 . . .

Començava el compte enrere, estava molt nerviosa. -

5, 4, 3 . . . 2 . . . 1 . . . 0 . Que s’enlairi el coet!! Havia començat el viatge dels meus somnis i tenia moltes pessigolles a la panxa. Al cap d’una estona, algú em va tocar. Vaig fer un crit, però ell em va dir que ca-

llés. -

Desperta, Alba – em va dir el Pau – ja hem arribat. 17.


-

De veritat? – vaig respondre.

-

És clar que sí, t’has adormit i has perdut la noció del temps. Ara hem d’anar a buscar l’hotel. En sortir del coet, em vaig emocionar. Tot era tan bonic! En arribar, vam col·locar-ho tot i ens vam dirigir cap a la platja Espacial. Era una

platja que no tenia mar, et banyaves flotant per l’espai humit. Després d’estar durant dues hores nedant, vaig sortir i em vaig dirigir a fer-li companyia al Pau, que estava llegint a la sorra de davant l’hotel. Després d’una estoneta de lectura, ens vam encaminar cap a l’habitació. A Saturn, les hores de sol eren més curtes que a la Terra, però en canvi, els dies eren més llargs; la gent dormia més. Just el que necessitàvem, descansar molt perquè quan tornéssim a la Terra, la vida laboral continuaria. Al dia següent, ens vam dirigir al Spacial SPA, un lloc ple d’aixetes i sortidors d’aigua. L’aigua que sortia no era transparent, era de color groc. Ens van dir que era aigua extreta dels cometes que passaven de visita i que venia d’un altre sistema solar desconegut. Després de molts dies de tranquil·litat, anant a la platja, passejant i llegint, va arribar l’hora de tornar. Vam refer l’equipatge i ens vàrem embarcar en la nau amb la qual havíem vingut, que estava lligada al terra. Aquest cop, l’enlairament va ser diferent. Dos Saturnins estaven sota el coet amb un ganivet a la mà cada un. Després del compte enrere, van tallar les cordes i vam sortir disparats per l’espai. Vam passar pel costat de la Lluna i ens vam dirigir a travessar la capa atmosfèrica de la Terra. Vam aterrar allà on, dues setmanes abans ens havíem enlairat. En baixar del coet vaig veure una cara que em resultava familiar. Els meus pares m’havien vingut a rebre! Em vaig dirigir cap a ells i els vaig explicar totes les vivències. Era la dona més feliç del món, acabava de complir dos somnis. Anar a Califòrnia i estar a Saturn.

18.


If I were a knight’s lady Kinga Samulewicz 2n B-Batxillerat

If I were a knight’s lady I would, maybe, Wait for my knight, Patiently, the whole night In my tower so high While telling him goodbye And standing there so bravely I would wait for another knight, maybe If I were a knight’s lady I would be very mannerly But it won’t disturb my misses For all the knight’s kisses I would spend my time In the company of one or another guy Riding my dragon competently They would come to my tower quietly My parents so unconsciously Would think that I, obediently, Do all their wishes And wait that the punishement finishes How to tell them the truth? Well, maybe when I am in the mood To confess that I feel perfectly And I don’t want to marry any man, evidently

19.


El curiós cas de l’Artur

Carla Pérez 4t A-ESO Primer premi de prosa 4t ESO Llengua Catalana Sant Jordi

En aquell viatge a Austràlia, l’Artur havia decidit passar-s’ho bé. Volia abandonar la ciència només per unes setmanes, només tres setmanes de relax. La feina l’anava absorbint dia rere dia i la seva família el reclamava. I ell ho sabia, que els havia de dedicar més temps, per això havia organitzat un gran viatge per la costa australiana, el pla perfecte de les famílies felices. Van arribar a aquell país meravellós i qualsevol relació amb la feina del científic va desaparèixer: només hi tenien sol, platja...i diversió. Al següent dia de la seva arribada la canalla ja l’estava atabalant. -

Papa, papa...que jo em vull ficar a l’aigua ara...i vull aquella planxa de surf...papa!

-

Si li compres al Martí la planxa jo vull la Barbie...papa! En Martí i la Greta. Tan li feien somriure com tornar-se boig. L’ Artur estava molt

cansat: no li agradaven precisament els viatges de més de vuit hores, l’agitació dels aeroports, els crits de la canalla... Va accedir a passar aquell primer dia a la platja. <<Es ficaran a l’aigua i podré descansar encara que sigui a la sorra... Per cert, on he deixat la crema solar...?>> va pensar l’Artur. -

Mercè, estimada, et faria res vigilar-los tu...? És que vull fer una becaineta...- va

demanar-li a la seva dona. -

Havíem quedat que ho passaríem bé tots junts!- va replicar, indignada, la seva do-

na. -

Dona, mitja horeta només, mitja horeta a canvi de llargs dies de diversió en famí-

lia, t’ho prometo! Sempre l’acabava convencent. O això pensava ell. Com quan la va convèncer de treballar als Estats Units...Ai, com havia patit la seva dona, tenint-lo tant lluny!. 20.


Però ell adorava la ciència, l’adorava. Així, es va estirar sobre la sorra i, en qüestió de segons, va caure en un profund i dolç somni... Es veia ell a la NASA...estava construint un nou satèl·lit..., es trobava a una sala d’actes recollint un premi, la gent l’aclamava... però de sobte, les cortines granats que la decoraven s’encenien i el foc s’apoderava del lloc, començava a tenir molta calor... pujava la temperatura...ja no ho suportava més...! Es va despertar molt agitat. Sentia dolor per tot el cos... Se sentia com si estigués oxidat, perquè no es veia capaç de moure cap articulació. Llavors es va fixar bé en el seu cos: estava completament vermell, literalment, sense exagerar... com una cruel imitació del seu cos en un vermell passional! Es va treure les ulleres i va comprovar que tenia la marca d’aquestes a la seva cara cremada. Amb un esforç increïble, va aconseguir incorporar-se, però estava marejat, dèbil... Va buscar la seva família entre la gent que passava i que començava a mirar-lo com a un ésser estrany, però no la veia enlloc. Va mirar al mar i tampoc es trobaven nedant. Va començar a caminar i no els va trobar pels voltants tampoc. <<Potser han tornat a l’hotel... Serà millor que hi vagi>>, va deduir el científic. Així doncs, amb les seves pertinences, oxidat i dolorit, va arribar a l’hotel. El camí de tornada va ser horrible. La gent el mirava i el tornava a mirar, se’n reien d’ell. Portaven escrit a la cara <<què hi fa aquest cranc pel carrer?>>, i ell baixava la mirada i accelerava el pas. Però la seva família no estava a l’hotel. De fet, no estava en lloc. Aquell dia, no van aparèixer. I al dia següent, tampoc. I la gent el continuava mirant com una bestiola rara. Ell els buscava i els tornava a buscar un cop i un altre, però no hi eren! Què l’havien abandonat? << Potser ja se n’havien cansat de la meva absència... perquè estava amb ells, sí, però no els donava tot el que necessitaven, no em trobava amb ells en esperit sinó en cos...>>, rumiava tristament l’Artur. Les persones s’apropaven a ell i murmuraven coses que per a elles eren divertides, se’n burlaven d’aquell vermell passional que impregnava cada mil·límetre de la seva pell, i l’Artur es tornava a sentir oxidat i dèbil... i més solitari que mai. 21.


Un dia es trobava en aquella platja en la qual s’havia adormit, esperant com cada tarda una família que semblava tant sols fruit de la seva imaginació, quan va aparèixer una noia baixeta i amb cara d’entremaliada que se li va apropar i, amb cara de sorpresa, va preguntar-li: -

Vostè és el cranc, que diuen...? Ups! Ho sento! No volia dir...

-

Què vol?- va tallar, fred, l’Artur.

-

Sóc periodista i m’agradaria que col·laborés amb nosaltres en una transmissió que

es farà en directe dintre de quinze minuts, per parlar del seu...estrany cas. Vaja, es veia que el consideraven un cas estrany! Però per sobre del seu orgull, només va poder veure una gran possibilitat per demanar a la seva família, a través d’aquest mitjà de comunicació, que tornés. La periodista entremaliada va accedir de bon gust... s’afegia més zitzània al cas estrany. Entre alguna llàgrima per aquí, i grans súpliques per allà, l’Artur va fer una crida a la seva família perquè tornés amb ell. Va fer promeses de canvi, de millora...Tot va ser en va. Dos dies després, veient-se a la televisió sota els titular de “El curiós cas de l’Artur”, sota la humiliació pública que suposava el seu nou color de pell i la soledat que l’envoltava, va rebre una trucada del seu cap de feina. Estava acomiadat. Així de simple. Sense més paraules...Dolorós, al cap i a la fi. Ja no li quedava res. Ni amor, ni feina, ni dignitat! Només ciència... els seus coneixements... la seva escapatòria. Una idea li rondava pel cap. I aquesta va cobrar forma en una rudimentària màquina del temps. La va construir en un llarg període de temps, com el seu projecte més ambiciós. Havia pensat que si no hagués escoltat les cruels paraules de la gent que l’envoltava potser no es trobaria així. Potser si vivís en un lloc menys complicat com aquell estressat segle XXI la vida seria més fàcil. Si l’existència humana es reduís a dormir, menjar, procrear i morir, potser llavors no estaria plorant, escàs de forces i dignitat com estava llavors. I volia marxar, volia fugir d’aquella costa australiana, de la societat que es reia d’ell en aquell moment. Fins i tot volia abandonar per sempre la seva família, que ja li havia girat l’espatlla. 22.


Així, sense mirar enrere, a l’habitació número 101 de l’hotel on s’allotjava, va abandonar per sempre el sol, el mar, la sorra, els crits de la canalla, els records de tota una vida, l’amor que ja havia fugit d’ell...la ciència. I va viatjar i viatjar, en el buit, flotant, sense consciència, fins que va arribar a la prehistòria. Un moment en què els homes dormien, menjaven, procreaven i morien. I res més. Allà ningú no el podria humiliar amb paraules. Ningú no el podria acomiadar. Cap persona es pararia a fer-li una entrevista pel seu estrany cas. Començava una vida nova, més senzilla. Menys materialista, menys tecnològica. Amb els seus avantatges i els seus desavantatges. Sense crits de la canalla ni Mercès... Què sol es trobava, l’Artur!

Va donar un pas a la terra verge que trepitjava, una Austràlia quasi buida, perfecta. Aquell va ser el primer pas de la seva nova vida. Es va acostar als humans prehistòrics que observava de lluny. Què fàcil va ser adaptar-se...! I que difícil va ser oblidar.

23.


Sandra Farré 4t A-ESO Segon premi de prosa 4t ESO Llengua Catalana. Sant Jordi Les dues nits abans de l’assassinat no vaig poder dormir, no sé que em passava, si això ja ho havia fet altres vegades, de fet era la meva feina, sempre era igual. Era un dilluns a les vuit del matí jo sempre estic dormint a aquesta hora, no sé per què tenen els meus clients la dèria de trucar-me tan aviat. La víctima era un tal senyor Ibáñez, un cognom típic de persona que es vol assassinar. Representava que devia uns diners a la persona que em va telefonar, el senyor Nit, un pseudònim per no saber el seu nom, jo ja hi estava acostumat. La missió era la de sempre: vigilar, matar i marxar. Senzill i clar. Abans de vigilar-lo sempre recullo informació sobre la persona en qüestió, per no equivocar-me i tenir-ho clar. Era un home de 61 anys, amb cabells blancs, amb una panxa que demostrava la bona vida que havia tingut, treballava d’empresari, tenia força diners, però últimament tenia problemes perquè les seves empreses feien fallida, o això era el que semblava, ja que ell cada dia anava a dinar al restaurant més car de la ciutat. Els rics són així, ja me’ls conec jo; per una banda, aparentment estan a la ruïna i per l’altra, fan unes festes que ni treballant en tota la meva vida les puc pagar. Encara que el meu treball és temporal o així és com vaig començar, sols ho feia per guanyar uns calerons i viure bé, però ara sembla que sigui per sempre, home no em queixo del meu sou, de fet està força bé, ara no us diré la xifra però déu n’hi do, ara que jo la meva feina la faig ben feta, sóc tot un professional. . 24.


Tornem al tema, era el dia, jo vaig sortir de casa amb el meu cotxe, unes ulleres de sol i pistola a la guantera, el dia abans havia decidit que ho faria quan entrés al restaurant. Devien ser les dues, jo estava dins el cotxe, a uns quants metres de la porta, havia agafat la pistola, només em quedava esperar que ell aparegués. De

sobte

el

vaig veure venir, era el moment clau per disparar-li, si fallava estava

tot

perdut,

però és clar, un geni de la pistola com jo no podia fallar si no fos per... Paam, la víctima va caure morta a terra, com quan vas de cacera; un tret al cap va ser la causa. Però qui va ser el cregut que em va prendre la presa? Jo no era tan tonto per fer servir una arma que sonés així, no era de professional. Llavors tothom va començar a córrer, i allà al mig del carrer, el senyor Ibáñez sagnant. No vaig veure res, només tenia una cosa clara, jo no vaig disparar a aquell home. Aquesta és la meva història dels fets, així és com ho vaig viure, el meu primer error en un cas.

25.


poesia a l m o Ella, c Núria Egidos 1r B-Batxillerat Primer premi de poesia Llengua Catalana. Sant Jordi.

Ella és feliç amb poques paraules, Algun gest, una mirada; S’il·lusiona abans d’arribar a final de vers I potser, a l’acabar l’estrofa, ja ha plorat… i rigut, també. És senzilla i, tot i així, especial; Quan s’imagina una idea bonica, somriu, i gira el cap, I la recorda quan ja no hi és, quan se li ha oblidat, I tanca els ulls per tornar-la a sentir, com si fos real. Ella canta i balla mentre escriu, Sense un ritme fix, sense uns moviments ja preparats, pensament nerviüt, Però gràcil i preciosa, gira i riu, Com les paraules es mouen abans de ser atrapades al full. També tremola quan fa vent, Com els papers fins que tant li agraden per escriure, Aquells que sempre duu a sobre, com amics fidels, Sempre preparats per acollir ses rimes, que ja no seran lliures. Sempre viatjant i aprenent, Guiada per la seva imaginació, A tramuntana, a ponent, Buscant paraules, trobant sons, creant cançons. I ella mateixa les canta després, com ja he explicat; Dóna vida a la poesia, Fent sonar el que abans he pensat; Les paraules la porten fins a la melodia. Ella escriu, però també mira, i parla, i... Fa tot el que fa una noia, Però se sent més unida a les poesies que, en fi, Que a les persones... 26.


Parla de tot, del que li passa ara, o ahir, O demà, o coses que s’inventa! I qui ho llegeix, Hi torna, us ho asseguro; té una manera de sentir Que després transmet a allò que escriu, i la seva passió creix. Us pot agradar el que fa, o potser no, Però ella no ho fa per continuar així, Escrivint, fent poesia... Ho fa per pròpia satisfacció, Se sent més lliure, ella mateixa us ho pot dir. Aprèn molt de moltes coses, Només girant el cap per observar-les; I després torna a la poesia, punts i comes, I lletra rere lletra, les descriu amb ganes. Quan escriu no sent impediments; Desapareixen el temps, el cansament, les llengües; Tot és paraula i sorgeix fàcilment, Sense ordre, sense res per aturar-la. Després ve la rima, potser, Com pot venir el somriure o la llàgrima; Potser també arriba un espai, o un altre mot, o un accent, Com les fulles que arrossega l’aire. No hi ha temps, però sí fred i calor; I tristesa, i malenconia... i felicitat, i joia; Tot això la marca per fora, arriba a l’interior, I torna a sortir en forma de poesia... o, qui sap, prosa. Però ella, ara, és poesia; Li agrada, n’està segura del tot; Ella ara escriu, sap que s’acaba (abans ja ho sabia); Però sempre passa, i llavors torna a començar, un altre full, un altre mot... I ja hi torna, ja hi és, Ja somriu o plora, Més paraules, un nou vers, És hora de tancar l’estrofa... 27.


Primer premi de prosa Llengua Catalana. Sant Jordi.

Núria Egidos 1r A-Batxillerat

Escriure o esclavitzarme: diari d’un sol ús Aquí estic, una altra vegada; els dits volant sobre les tecles, les lletres envaint la pantalla. És l'única manera que tinc d'escapar-ne. Escapar de què?, us preguntareu. Ni tan sols jo ho sé ben bé. Però he d'escapar-ne. Sempre hi ha xivarri al meu voltant; potser m'espantaria trobar-hi el silenci que tants cops desitjo. Ja he escrit una altra línia; ja em sento més segura. Però encara no és prou. Una línia més. Ja m'hi acosto. Ara ve quan el sento darrere meu i faig un bot al seient. Però no vull aturar-me. Una altra línia. Passi el que passi, així em sento més segura. A més, no puc parar. Sort de l'ordinador, perquè si no, seria impossible acabar aquesta tasca. M'enfonsaria entre fulls de paper rebregat. I per què rebregat?, us direu. Perquè no hi pot haver ordre si sempre s'està entre el caos. El caos de la ment, el caos de les idees, que s'aixafen les unes a les altres per sortir-ne. Però elles m'ajuden a escapar, o sigui que el caos m'acabarà fent bé i tot. No sé si fujo o si això és realment el que vull fer. De moment, trio la segona opció. Quin és el premi? Me l'enviaran a casa? Vull fer promeses i vull complir-les. Però he de seguir escrivint, o m'atraparà. Una altra línia. I què si és el final? Una nova història, i tots contents. Ja m'agafa. El burlaré una horeta més, potser, fins que torni a apagar l'ordinador per descansar. Tant de bo que no se n'adoni, i encara es pensi que continuo aquí clavada. Vosaltres continueu llegint, com si res, i no li'n digueu res. Adéu. Una altra línia...

28.


Visita a la Barcelona romana Alumnes de LlatĂ­

29.


30.


Responsable del servei de cafeteria de l’Institut

Pa de Calatrava

Tal com ens va prometre en el número anterior de Fòrum, la Carmen torna a col·laborar amb la nostra publicació i ens fa partícips, en aquesta ocasió, d’una altra de les seves delícies culinàries. Preneu nota!

Ingredients: •

1 litre de llet

6 ous

1 got de sucre

6 magdalenes

caramel líquid

Elaboració: Posar, en un recipient, el litre de llet, els sis ous, el got de sucre i una mica de canyella. Batre amb energia. Posar, en un motlle de metall, el caramel líquid, afegir la preparació anterior i mantenir, al forn, a 250ºC, durant 30 minuts.

Que vagi de gust!

31.


Printemps littéraire Sant Jordi 2009 LA ROSE DU PETIT POÈME Rouge Rouge et verte Verte et simple Simple et belle. Rouge Verte Simple Belle Rose. La rose de l’amour, la rose des livres, la rose de Saint Georges, la rose rouge. La rose… Rouge, verte, simple et belle rose… La rose du petit poème.

Núria Egidos Plaja. 1r B-Batxillerat.

32.


El racó de l’AMPA Com ja sabeu, s’acaba el curs! Per a fer més fàcil la feina del Crèdit de Síntesi i del Treball de Recerca, la biblioteca amplia el seu horari, des del dilluns, 8 de juny, fins al dijous, 15 de juny, de 16:30 a 19:30 hores, cada dia. Ja sabeu que ens podeu trobar a l’oficina de l’AMPA els dilluns i dijous, de 17:30 a 19:30 hores. Els llibres del curs vinent es podran comprar, com sempre, a: BCN Books (C/. Roger de Llúria, 118), amb un descompte, pels socis, d’un 16% a l’ESO i un 5% al Batxillerat i als llibres de lectura. Les quotes de l’AMPA per al curs 2009-2010, seran idèntiques a les dels cursos 2006-2007, 2007-2008 i 2008-2009. És a dir, seguim amb les mateixes quotes: - 35 euros (un fill) - 48 euros (dos fills) - 55 euros (tres o més fills) Agraïm la vostra col·laboració i us recordem que necessitem pares que s’apuntin a l’AMPA, ja que quedaran tres o quatre vacants lliures, donat que els seus fills ja marxen de l’institut. Us animem, per tant, a continuar camí amb nosaltres pel bé dels vostres fills i filles. Salutacions cordials,

LA JUNTA DE L’AMPA

33.


Entreteniments

Completa el taulell (subdividit en 9 quadrats) de 81 caselles (disposades en 9 files i columnes), tot omplint les cel·les buides amb els números de l’1 al 9, de manera que cap xifra surti repetida en cap fila ni en cap columna, ni en cap quadrat.

Solucions a la pàgina 36 34.


Completa el taulell (subdividit en 9 quadrats) de 81 caselles (disposades en 9 files i columnes), tot omplint les cel·les buides amb els números de l’1 al 9, de manera que cap xifra surti repetida en cap fila ni en cap columna, ni en cap quadrat.

Solucions a la pàgina 36 35.


Solucions als entreteniments de les pĂ gines 34:

Solucions als entreteniments de les pĂ gines 35:

36.


El que mĂŠs ens va impactar

Roma

A l um n d e B es d e 1 r atxil lerat

Maig 2009


Revista #6