Desembre2012EnAccióNúm3
LA SANITAT PÚBLICA ÉS UN DRET. LLUITA PER ELL 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23
A
quest número l’hem volgut dedicar a la Sanitat, perquè veiem com un dels drets essencials i importants que tenim es desfà. Anam veient com dia a dia més gent es queda sense aquest dret i podem sentir com, a poc a poc, ens l’estan arrabassant. I perquè està passant això? Per entendre bé això, ens hem de remuntar al context històric-social de la medicina. L’exercici de la medicina, utilitzada com a eina per al manteniment i recuperació de la salut, realitzat des de l’antiguitat clàssica, evoluciona junt amb la societat i pateix dos canvis fonamentals que la converteixen en la base del què coneixem actualment. El primer d’ells, més intrínsec al propi exercici de la medicina, al segle XIX, mitjançant el qual els elements d’art (ars medica) passen convertir-se en científics, degut a l’inaturable evolució dels coneixements i tècniques. L’altre, més social, amb el que passa de ser un acte realitzat per compte propi a canvi d’una bonificació al desenvolupament per part de l’estat d’estructures que permeten a la ciutadania, independentment del seu nivell adquisitiu, accedir als mecanismes sanitaris de forma equitativa, dels quals ja no forma part exclusivament la figura del metge, sinó també infermers i altres estaments professionals. És a dir, es converteix en un dret universal. Aquesta evolució, un dels pilars bàsics de l’anomenat Estat del Benestar i, a la vegada, un dels majors assoliments aconseguits per l’Home, està recollit a l’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans i la Constitució Espanyola el recull a l’article 43, raó per la qual des de fa 34 anys, al nostre país, la Sanitat Pública és equitativa, universal i gratuïta. Aquest model sanitari ha estat criticat els darrers anys per “car i insostenible”, cosa rotundament falsa si el comparam amb altres països de l’UE, atès que l’Estat Espanyol inverteix en sanitat pública per habitant i any uns 1500 euros, molt lluny dels 2400 euros d’Alemanya, de los 2550 euros a França i no diguem dels 3515 euros de països com Dinamarca (Font: Eurostat, 2008). En termes de percentatges de PIB, a Espanya es tradueix aproximadament en un 8.5%, que ens situa de nou darrere no només de grans potències com França i Alemanya, sinó també d’altres estats com Àustria, Bèlgica i Holanda (Font: Ministeri de Sanitat, 2010). Amb aquestes dades es podria deduir que la qualitat de l’atenció sanitària al nostre país també és inferior però, en canvi, el percentatge de ciutadans que pateixen una manca d’atenció mèdica (perquè no la poden pagar, per les llistes d’espera, per manca d’un especialista...) és inferior a la d’aquests mateixos països i molt per baix de la mitjana de la UE (dades de 2010). Per tant, la Sanitat Pública Espanyola no és només sostenible sinó barata i de qualitat. L’onada privatitzadora i de retallades de despesa pública que estam patint des que va començar la tant suada crisi ha atacat els pilars bàsics de l’Estat del Benestar,
l’educació i la sanitat, i pretén destruir aquest model tant envejat a tot el món. El RD 16/2012, junt amb altres canvis que estan afectant tant a l’usuari com al treballador de la Sanitat Pública, es pot definir com el major atemptat contra aquest dret en Democràcia i que ens duu cap a èpoques que creíem oblidades. Amb aquesta reforma es dinamita la qualitat assistencial per diversos motius, sent el més important que es limita un aspecte bàsic de qualsevol sistema sanitari: l’accessibilitat. De res serveix el millor sinó està a l’abast de tothom. Però tot això, al contrari del què es promulga ara, s’està realitzant ja silenciosament des de fa anys al nostre país. A l’any 1997, es va modificar la Llei General de la Sanitat de 1986, que feia recaure la gestió de la despesa sanitària als poders públics i es va fer amb l’acord entre els dos partits majoritaris. Amb aquesta reforma es va traslladar la gestió hospitalària al model públic-privat, exemple fonamental del qual ha estat el Model Alzira, atès que va ser el primer hospital de l’Estat en règim de concessió administrativa, deixant la gestió de la sanitat en mans d’empreses i entitats financeres de dubtosa reputació. Malgrat l’infaust resultat d’aquest model (no només rescaten els bancs, també els hospitals...), no només s’amplia a altres hospitals de la Comunitat Valenciana, sinó que també s’exporta a altres comunitats com Madrid, Castella-La Manxa o les nostres Illes Balears, entre altres, donant lloc a una privatització amagada incontestable del model sanitari. No obstant això, s’ha provocat entre els treballadors de la Sanitat Pública una reacció de protesta admirable. Concentracions, aturades, vagues de zel i, fins i tot, un moviment de desobediència civil i objecció de consciència al RDL, que demostren que els treballadors no estan disposats a que els facin discriminar en l’atenció als seus pacients pel seu nivell adquisitiu, procedència o color de pell. D’això també han sorgit plataformes en defensa de la Sanitat Pública per tot el territori espanyol entre les quals es troba la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública d’Eivissa i Formentera, mitjançant la qual s’intenta protegir, a les nostres illes, aquest model que tant ens ha costat aconseguir. Per tot això, que no et confonguin, que no t’enganyin, no et deixis convèncer per aquells que destinen els diners per cobrir les necessitats bàsiques dels ciutadans a rescats bancaris multimilionaris i al pagament d’un deute esclavitzant que no és el nostre i que ens hem de negar a pagar. És un model perfectament sostenible i és un dret, el teu dret. Lluita per ell.