Issuu on Google+

Joan B. Culla (Barcelona, 1952) és professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i un dels investigadors més incisius de la Història Moderna i Contemporània. Autor de monografies sobre història social i política catalana i espanyola del segle xx, entre els seus llibres hi ha Christian Democracy in Europe (1992), L’Espanya d’Aznar (2004), La pell de Catalunya (2007) o España e Israel veinte años después (2007). Alhora manté una presència pública de referència amb els seus articles a l’Avui i El País i dirigeix el programa “Segle xx” de Televisió de Catalunya.

Xavier Bru de Sala (Barcelona, 1952) és escriptor i periodista. S’inicia amb La fi del fil (premi Carles Riba 1972), traductor i adaptador teatral d’èxit a Cyrano de Bergerac, El misantrop, els musicals El Mikado, Els pirates o Mar i Cel, guió de sèries televisives (Homenots, sobre Pla i la seva obra, 1998-99, i Dalí, être Dieu, 2002), comissari d’exposicions (“Barcelona-Madrid 1898-1998, sintonies i distàncies, del 97-98”), novel·lista (Cartes d’uns coneguts a una desconeguda, 2007). És columnista de La Vanguardia des del 2000, expert en polítiques culturals i primer president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (2009).

Ramon Balasch (Cornellà, 1950) és escriptor i periodista. Vinculat al món editorial (Llibres del Mall 1973-1988) i cultural, autor d’Alicates (Nacional de la Crítica 1978), editor i traductor de l’Obra poètica completa de Salvador Espriu al castellà (Nacional de Traducción 1980). Com a editor, ha col·laborat amb personalitats com J. Miró, J. Brossa, A. Tàpies, A. Saura i J. Goytisolo, entre d’altres. El 1995 funda Clipmèdia Comunicació, des d’on ha traçat el perfil històric d’entitats, com L’Institut Químic de Sarrià 1905-2005, de Lluís Victori, New Environmental Sensitivity in Spanish Architecture 2000-2006, d’Ezequiel Usón, o Els guardians de l’aigua amb Gabriel Borràs (2009).

Eloi Babiano (Barcelona, 1956) és historiador i periodista. Nascut a l’antiga vila de Gràcia, és membre del Taller d’Història de Gràcia. Entre les seves obres publicades trobem el Petit Diccionari de Sant Boi (1995), Eh!, recull de narracions curtes, Diccionari de ciutats homònimes, De l’ermita de La Salut al Park Güell, 140 anys d’història (2003), i Antoni Rovira i Trias, arquitecte de Barcelona (2007).

Mútua de Propietaris

Lluís Permanyer (Barcelona, 1939) és periodista i sens dubte avui el cronista de Barcelona més prestigiós. Escriu a La Vanguardia des de 1966. Ha merescut el reconeixement de nombrosos premis (Luca de Tena, Ciutat de Barcelona, Nacional de Periodisme, entre d’altres). Autor del llibret de l’òpera Spleen, del compositor Xavier Benguerel, conferenciant, ha publicat més de seixanta llibres sobre poetes (J. M. Sagarra, J. Brossa), artistes (J. Miró, A. Tàpies, S. Dalí, A. Clavé) i sobre Barcelona llibres definitius com Biografia de la Plaça Catalunya, Biografia del Passeig de Gràcia, Biografia de la Diagonal i L’esplendor de la Barcelona burgesa.

Mútua de Propietaris 175 anys assegurant edificis: 1835-2010

Ramon Balasch (ed.) Eloi Babiano Miquel Roca i Junyent Miquel Valls i Maseda Lluís Permanyer Joan B. Culla Xavier Bru de Sala

“Em fa il·lusió participar en aquesta commemoració i em plau especialment poder pensar que la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País hi va tenir un paper en el seu origen. Però, certament, el gran mèrit ha estat la tenacitat, la constància i el bon estil amb què la Mútua ha estat gestionada al llarg d’aquests 175 anys fins a constituir-se en un referent de la Història del país.” Del liminar de MIQUEL ROCA I JUNYENT, president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País

“La meva felicitació en el 175è Aniversari de la creació de la Mútua de Propietaris és per dos motius. En primer lloc, per la seva existència i continuïtat en el temps, fet que demostra el treball, la constància i l’esforç en la conservació d’un gran objectiu pensat i fet per a la societat. I en segon lloc, perquè la seva fundació va ser avalada per una institució de la qual em sento continuador com a president de la Cambra Oficial de Comerc, Indústria i Navegació de Barcelona. Em refereixo a la Reial Junta Particular de Comerç de Barcelona.” Del liminar de MIQUEL VALLS I MASEDA, president de la Cambra de Comerç de Barcelona

“Aquest llibre que teniu a les mans no és un llibre comú. Tampoc no és un llibre sobre assegurances; és un llibre sobre la Mútua de Propietaris, una companyia d’assegurances que, avui dia, és la degana de l’Estat; és –en resum– el llibre que vol reflectir una engrescadora aventura ciutadana que va començar amb el nom de Sociedad de Seguros Mutuos contra Incendios de Barcelona fa 175 anys, sorgida de les idees d’unes personalitats emprenedores que van preveure situacions fins aleshores impensables. […] Eren personatges de la burgesia barcelonina que, al llarg del segle xix, transformarien valors i hàbits de l’antiga societat per adaptar-se a un liberalisme emergent que substituïa acadèmies i salons de noblesa pels nous conceptes d’ateneus, cercles empresarials o casinos. Antigues institucions profundament arrelades van experimentar importants canvis de concepció i joves professionals de famílies burgeses van desplaçar la vella noblesa dominant. […] Aquest llibre no té, però, la voluntat de ser simplement una crònica mes o menys amena d’uns fets, sinó de constituir-se en un veritable referent de la Mútua de Propietaris des dels seus inicis decimonònics fins a l’esplendorosa realitat actual, repassant tot allò que al llarg dels anys ha estat l’activitat diària de l’entitat. Idees, conflictes, comissions de treball, períodes foscos de guerres i aldarulls, moments joiosos d’Exposicions Universals o de Jocs Olímpics, èpoques de penúries i, també, períodes d’expansió. La Mútua de Propietaris, com la societat barcelonina mateixa, ha anat navegant seguint el corrent dels esdeveniments històrics que han anat conformant el caràcter i la història de Barcelona. És per això que no ens podíem ni ens havíem de limitar a escriure un llibre institucional, sinó un llibre històric. Res no ens agradaria tant com que, a través d’aquestes pàgines que segueixen, s’arribés a descobrir i comprendre l’esforç que al llarg de tants anys ha fet la Mútua i la gent que hi ha treballat i hi treballa, d’acord amb les fites històriques de la ciutat que la va veure néixer i la veu créixer i avançar.” Del preàmbul de RAMON BALASCH (ED.) i d’ELOI BABIANO, historiador

Mútua de Propietaris Barcelona 2010


D’aquesta primera edició del llibre Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis, De Ramon Balasch (ed.) i Eloi Babiano (historiador), Amb textos de Miquel Roca Junyent, Miquel Valls Maseda, Lluís Permanyer, Joan B. Culla i Xavier Bru de Sala,

Se n’ha fet una impressió especial limitada De 100 exemplars, a saber: De l’i al xxv exemplars, de 28 x 28 cm., sobre paper estucat mat, de 170 gr., numerats amb xifres romanes, relligats amb tela i signats pel president i el director general de Mútua de Propietaris. De l’1 al 75 exemplars, de 28 x 28 cm., sobre paper estucat mat, de 170 gr., numerats amb xifres aràbigues, relligats amb tela i signats pel president i el director general de Mútua de Propietaris.

Exemplar núm.


Mútua de Propietaris 175 anys assegurant edificis: 1835-2010

Ramon Balasch (ed.)

Textos

Liminar

Eloi babiano

Lluís Permanyer Joan B. Culla Xavier Bru de Sala

Miquel Roca i Junyent, President de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País Miquel Valls i Maseda, President de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona

Mútua de Propietaris Barcelona 2010


Crèdits

Coberta Clipmèdia Edicions Gina Rodríguez i Urgell

© Imatges Ajuntament de Barcelona Pàg. 66

Primera edició Febrer 2010

Any Cerdà Pàg. 317

Idea del projecte Mútua de Propietaris

Arxiu Alfons Roisin Pàg. 191 (esq. inf.)

Edició a cura de Ramon Balasch

Arxiu Fotogràfic de Barcelona Pàgs. 50 (inf.), 161, 188, 210, 224, 254 (esq.), 255 i 263 (sup.)

© Textos Ramon Balasch Eloi Babiano Miquel Roca i Junyent Miquel Valls i Maseda Lluís Permanyer Joan B. Culla Xavier Bru de Sala Direcció d’art i disseny gràfic Clipmèdia Edicions Gina Rodríguez i Urgell Impressió Egedsa 978-84-937538-1-8 D.L. L’editorial ha posat el màxim d’interès a localitzar la font de tots els documents gràfics. En els casos en què això no hagi estat possible, preguem a l’autor i a qui en tingui els drets de reproducció que es posi en contacte amb l’editorial.

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona Pàgs. 116, 123 i 227 (sup.) Arxiu Josep Maria Contel Pàg. 185 Arxiu Nacional de Catalunya Pàgs. 163, 169 i 216 Ciment Català - Agrupació de Fabricants de Ciment de Catalunya Pàg. 236 Clipmèdia Comunicació Pàgs. 18, 121 (sup.), 160, 201, 222, 227 (inf. dta.), 251 (inf.), 258, 259 (inf.), 272, 284 i 335 (esq.) Col·lecció Àngel Gustà Pàg. 227 (inf. esq.) Col·legi d’Arquitectes de Catalunya Pàg. 129

Diario de Barcelona Pàgs. 57, 58, 59, 60 i 126

H1898, Grup Nuñez i Navarro Pàg. 217

Diputació de Barcelona Pàg. 320 (esq.)

La Vanguardia Pàgs. 184, 251, 254, 262, 268 i 288 (esq.)

El Periódico Pàg. 288 (dta.)

Mirador, Setmanari de Literatura, Art i Política Pàg. 214

Eloi Babiano Pàgs. 122, 129 (del llibre Antoni Rovira i Trias: Arquitecte de Barcelona) i 336 (cedida per Salvador Domènech) Josep Pagans Pàgs. 1, 2, 5, 9, 24, 31, 44, 46, 53, 54, 62, 63, 68, 72, 74, 75, 76, 77, 78, 79, 80, 81, 82, 83, 84, 85, 86, 87, 88, 89, 90, 91, 92, 93, 94, 95, 96, 97, 98, 99, 100, 101, 104, 106, 107, 109, 110, 111, 112, 113, 114, 115, 118, 119, 121, 127, 133, 134, 136, 139, 141, 142, 144, 145, 146, 147, 148, 149, 176, 178, 180, 182 (inf.), 186, 187, 192, 193, 196, 197, 198, 204, 211, 215, 218, 219, 220, 221, 223, 228 (esq.), 235 (sup.), 238, 239, 240, 242, 243, 244, 246, 248, 249, 253 (dta.), 256 (dta.), 257, 259 (sup.), 260, 278, 280, 281, 282, 283, 286, 292, 299, 300, 302, 303, 306, 307, 308, 311, 312, 340, 344, 346 i 347 Fototeca.cat Pàgs. 28, 29, 35, 49, 50 (sup.), 71, 102, 103, 108, 150, 152, 156, 165, 167, 191 (esq. sup.), 200, 202, 209 i 212

Museo del Prado Pàg. 23 Mútua de Propietaris Pàgs. 20, 30, 223 (inf.), 230, 231, 232, 234 (sup.), 235 (inf.), 241, 247, 252, 256 (esq.), 261, 266, 267, 269, 287, 290, 291, 294, 296, 297, 298, 309, 313 (dta.), 314 (esq.), 318, 319 (esq.), 319 (mig), 324, 325, 327, 330, 332 i 335 (dta.) Sociedad Barcelonesa de Atracción de Forasteros Pàg. 207 Wikipedia Commons Pàgs. 6, 14, 16, 27, 36, 37, 38, 39, 40, 41, 42, 43, 47, 51, 55, 64, 65, 124,130, 138, 140, 151, 154, 156, 171, 175, 179, 181, 182, 183, 191, 195, 203, 205, 206, 208, 210, 213, 217 (sup.), 226, 228 (dta.), 229, 237, 245, 250, 253 (esq.), 263 (esq. inf.), 263 (dta.), 264, 265, 273, 274, 276 (esq.), 276 (dta.), 277, 285, 289, 308(dta.), 313, 314, 315, 316 (mig), 321, 322, 323, 326, 328, 331 i 333


Sumari Obertura Segle xix 34 14

La Mútua de Propietaris o la voluntat de “garantir” Miquel Roca i Junyent, president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País

16

Un segell de progrés dins la societat civil Miquel Valls i Maseda, president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona

Sumari

18

175 anys assegurant edificis Jordi Xiol i Quingles, president de Mútua de Propietaris

20

Capacitat d’evolució i innovació Josep Ordeig i Ribot, director de Mútua de Propietaris

22

A tall de preàmbul

25 28 30

Introducció Memòria mil·lenària del foc Orígens de les assegurances Les reassegurances

1 46 47 53 54 55 61 61 61

66 68 69 72 73 80 80 82 86 90 96 102 103 104 105

L’Eixample, el veritable Renaixement de Barcelona, Lluís Permanyer, cronista de Barcelona

Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional La Mútua de Propietaris o la defensa de Barcelona contra el foc El context històric El primer naixement dels Bombers de Barcelona: 29 de març de 1833 Crides fundacionals Primera crida des del Diario de Barcelona: 20 de juny de 1833 Els avatars burocràtics Segona crida des del Diario de Barcelona La intervenció de dos organismes prestigiosos: la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País i la Reial Junta de Comerç de Barcelona Acte fundacional al Saló de Cent: 30 d’abril de 1835 La crema de convents de 1835 Un parèntesi forçat Constitució i primer reglament de la Societat: maig de 1836 Signatura de l’Escriptura de Constitució: 6 de maig de 1836 Elecció de la primera Junta Administrativa Primera acta, primeres diligències: 7 de maig de 1836 Publicació del Reglament amb el seu “Preliminar”: 10 de maig de 1836 Primeres actuacions i primeres pòlisses Primers llibres de la Societat, un fons documental impressionant L’expansió gradual de la Societat El bombardeig de Barcelona de 1842 Espartero llança 1014 bombes des de Montjuïc La Mútua crea la Companyia de Bombers de Barcelona el 1846 Avatars d’una tutela compartida (1846-1852)


108 116 118 120 122 125 128 131

2 136 138 138 140 141 142 143 145 145 150 152 155 157

Millores dins el Cos de Bombers L’incendi dels Vapors del carrer de la Riereta El problema dels incendis en edificis no assegurats El Cos de Bombers sota la tutela exclusiva de la Mútua (1852-1865) L’enderroc de les muralles L’incendi del Gran Teatre del Liceu de 1861 La configuració de l’Eixample Cessió de la Companyia de Bombers a l’Ajuntament de Barcelona

Obertura Segle xx 160

3 178 180

Segona etapa (1875-1904) L’eclosió de la modernitat La Societat estrena nova seu De la Primera República a la Restauració Borbònica El foc arrasa l’antic Palau Reial Introducció de la pesseta com a unitat monetària De l’Eixample a la vila de Gràcia: cap a la gran Barcelona Nova etapa dedicada en exclusiva al món de l’assegurança Un vell contenciós amb l’Ajuntament de Barcelona El sinistre més important Celebració del cinquantenari de la Societat 1835-1885 L’esclat de l’Exposició Universal de 1888 L’agregació dels vells municipis del Pla de Barcelona Salt demogràfic, canvis polítics i urbanístics L’evolució dels riscos i dels edificis assegurats 1880-1898

181 184 186 188 190 191 192 194 195 195 196

Revisitar la Setmana Tràgica (1909-2009) Joan B. Culla, Universitat Autònoma de Barcelona

Tercera etapa (1904-1922) La construcció d’una asseguradora moderna Canvi de segle, canvi de seu: el salt a l’Eixample Creixement i modificació del règim i l’organització interior de la Societat El cop de timó de 1906 Incendi del Teatre Principal, a la vila de Gràcia La Setmana Tràgica i les indemnitzacions per causa de motí popular La Gran Barcelona Eliminació dels riscos de motí popular i guerra i posterior readmissió Prosperitat durant la Primera Guerra Mundial El ritme quotidià i els canvis del reglament Els aranzels dels arquitectes de la Societat Fi de la Primera Guerra Mundial: crisi econòmica i vagues Fallida del Banc de Barcelona Gestions per a l’adquisició d’un immoble per a la nova seu social

Sumari


Sumari

4 Sumari 200 202 205 206 210 211 212 215 217 218 224 228 233 233 236 237 240 241 244 250 251 252

Quarta etapa (1922-2003) Cent anys de mutualisme Nova seu al passeig de Gràcia núm. 86 El cop d’Estat de 1923: la dictadura de Primo de Rivera Fortalesa de la Societat davant els avatars històrics Cara i creu de la dictadura: obres públiques, noves taxes i nous litigis Exposició Internacional de Barcelona, crack econòmic del 1929 i fi de la Dictadura Un arbitri injust de l’Ajuntament de Barcelona pel Cos de Bombers Proclamació de la Segona República Un edifici propi al passeig de Gràcia núm. 86, estatge social de la Mútua de Propietaris Els fets del 6 d’octubre de 1934 i augment de sinistres Primer centenari de Mútua de Propietaris 1835-1935 L’esclat de la Guerra Civil La llarga postguerra: el cicle dels expedients per danys de guerra i de motí Lepanto, companyia d’assegurances generals Reformes en temps d’autarquia i nova conjuntura internacional Ampliació del radi d’acció Ampliació de serveis 125è Aniversari de Mútua de Propietaris 1835-1960 Memòria esculpida en pedra: els baixos relleus de Mercè Carrasco El miracle econòmic espanyol i la marxa ascendent de la Societat Mort de Franco i transició democràtica L’esfera empresarial Nous reptes, noves fites

258 259 262 262 264 265 266 268 269

150è Aniversari de Mútua de Propietaris 1835-1985 Tot Espanya, radi d’acció de Mútua de Propietaris Sinistre total per explosió de gas al carrer Borrell 111 Els Jocs Olímpics i la transformació de Barcelona L’alternança del Partit Socialista amb l’ascens del Partit Popular De la UE a l’arribada de l’euro Comença l’expansió: la Mútua s’acosta al client Explosió suïcida a la Barceloneta Grup Mútua de Propietaris


Obertura Segle xxi 272

5

Conjurar l’atzar, preveure l’infortuni Xavier Bru de Sala, escriptor i periodista

302 312 336 340 344

Cinquena etapa (2003-2010) La Mútua de Propietaris i les assegurances del segle xxi

Nova seu de Mútua de Propietaris al carrer Londres 29 Canvis polítics a Catalunya i Espanya La Mútua celebra el seu 170è Aniversari Consolidació territorial de la Mútua: un procés imparable Incendi homicida a la Verneda Explosió de gas a Gavà: sis morts i deu ferits greus Exercici 2008: bons resultats a pesar de la crisi Anys de creixement Premi “Aceite, Sal y Vinagre” Mútua de Propietaris des del segle xxi El codi de bon govern, una obligació autoimposada Mútua de Propietaris afronta el present, preparant el futur Proximitat al client final Dimensió a través de l’especialització Una aproximació panoràmica als productes de Mútua de Propietaris 299 La Mútua de Propietaris dins el segle xxi: el repte es diu “futur” 280 285 286 287 288 288 289 290 291 292 293 293 295 295 296

Apèndixs

345

i ii iii iv v vi

Relació de Juntes de Govern de Mútua de Propietaris 1835-2010 Noms propis de Mútua de Propietaris 1835-2010 Cos de Bombers, Bonaventura Bassegoda i Amigó Cent anys de mutualisme, 1835-1935 El fons documental de Mútua de Propietaris a l’Arxiu Nacional de Catalunya Bibliografia i fonts consultades

Sumari


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

La Mútua de Propietaris o la voluntat de “garantir” Miquel Roca i Junyent,

president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País

La Història del país molt sovint s’escriu des de fets puntuals que tenen com a origen la iniciativa dels particulars. A Catalunya aquest és un fet habitual que ha donat una personalitat específica a la nostra Història. Són els ciutadans els qui s’avancen a l’acció pública i, associant-se entre ells, promouen iniciatives que conformen el teixit social, i el cohesionen i el projecten cap al futur. Aquest és un fet singular del nostre país i ho va ser d’una manera molt especial durant els segles xix i xx, en els quals, després d’una forta crisi política i econòmica, que hauria pogut desmotivar la ciutadania, aquesta, al contrari, reprèn amb força la direcció de la recuperació, expressant la seva voluntat de superar tot tipus d’adversitats. La Renaixença, com a fenomen cultural, marca tot un estil i una línia d’actuació que es projecta en els camps més diversos de l’activitat social, econòmica, científica, etc.

14

L’entitat que en aquest moment m’honoro de presidir, la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, és una expressió d’aquesta voluntat d’iniciativa. Al seu voltant s’apleguen molts projectes que engrandiran la ciutat i que també potenciaran la seva activitat, amb una constant preocupació social. Un d’aquests projectes va ser el promoure la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona que, amb l’esdevenir del temps, es convertiria en l’actual Mútua de Propietaris, entitat asseguradora pionera en el seu camp. Per aquest motiu, és per a mi una gran satisfacció poder participar en la commemoració dels 175 anys de la Mútua, com a expressió d’una iniciativa associativa que va saber aplegar el fet jurídic de la propietat amb l’activitat asseguradora, per tal de garantir el valor de les finques i dels edificis davant de qualsevol sinistre.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

És un fet molt típic de Catalunya aquesta voluntat de “garantir”; darrere de la propietat hi havia molt estalvi, molt esforç, molts sacrificis i els titulars volien assegurar els seus actius per tal que els estalvis de tota una vida no quedessin compromesos per qualsevol incident. A vegades, es vol presentar el concepte de “propietari” com un fet de poc valor social. I això és un absurd i fins i tot una injustícia històrica. Darrere el fet de la propietat hi ha moltes il·lusions, molts sacrificis i molta cohesió social i aquest fenomen, per fer-lo possible, havia d’acompanyar-se d’una activitat asseguradora que garantís l’estalvi fet propietat.

Em fa il·lusió participar en aquesta commemoració i em plau especialment poder pensar que la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País hi va tenir un paper en el seu origen. Però, certament, el gran mèrit ha estat la tenacitat, la constància i el bon estil amb què la Mútua ha estat gestionada al llarg d’aquests 175 anys fins a constituir-se en un referent de la Història del país.

La Mútua va ser així una iniciativa de gran rellevància social. Va ajudar a l’extensió de la propietat, en la mesura que el risc es minimitzava o desapareixia. L’estalvi, l’esforç, el sacrifici, la il·lusió, quedaven per aquesta via garantits. La Mútua va ser, sens dubte, una gran impulsora de la propietat social.

15


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Un segell de progrés dins la societat civil Miquel Valls i Maseda,

president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona

La meva felicitació en el 175è Aniversari de la creació de la Mútua de Propietaris és per dos motius. En primer lloc, per la seva existència i continuïtat en el temps, fet que demostra el treball, la constància i l’esforç en la conservació d’un gran objectiu pensat i fet per a la societat. I en segon lloc, perquè la seva fundació va ser avalada per una institució de la qual em sento continuador com a president de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. Em refereixo a la Reial Junta Particular de Comerç de Barcelona.

16

Des de l’any 1758 la Junta de Comerç va ser una institució rectora de l’activitat comercial i industrial catalana i va fomentar els diversos interessos dels sectors econòmics catalans. L’actuació de la Junta va estar determinada en moltes ocasions per petites decisions que varen ser altament eficaces per a Barcelona i Catalunya. Una d’elles va ser el fet de donar suport a la creació de la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona, avui coneguda com a Mútua de Propietaris. Els integrants de la Junta de Comerç (hisendats, comerciants, fabricants, artesans) eren també, en gran majoria, ciutadans


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

de Barcelona que posseïen habitatges a la ciutat i que estaven preocupats per la seva conservació i per assegurar-ne el futur. A títol individual —alguns d’ells van ser membres fundadors de la Mútua— i també com a col·lectiu agrupat en la Junta de Comerç, van donar suport a aquesta iniciativa. La tranquil· litat que comportava una “assegurança que contribuiria a preveure, disminuir i tallar els progressos dels incendis als habitatges” va permetre posar les bases d’un model fonamentat en el desenvolupament del benestar i la qualitat de vida.

Aquest moment marca l’inici d’un procés de creació d’institucions i agrupacions, privades i públiques, que es fa ressò d’una manera de procedir característica de la societat civil catalana, animada des dels seus orígens per l’afany de superació i la voluntat de progrés. És per aquest motiu que, des d’aquí, reitero la meva felicitació a la Mútua de Propietaris. Per molts anys!

17


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

175 anys assegurant edificis Jordi Xiol i Quingles,

president de Mútua de Propietaris

En els temps vertiginosos que vivim, on sorgeixen empreses que al cap de poc desapareixen, i d’altres entren en una voràgine de fusions o absorcions, o simplement cauen víctimes d’una competència ferotge, complir 175 anys no és una qüestió intranscendent. Doncs bé, el cas és que ens disposem a commemorar, al llarg del 2010, com l’ocasió es mereix, el fet que la nostra entitat marqui aquesta fita, ja que va ser el llunyà 30 d’abril de 1835 quan un nombrós grup de propietaris d’edificis va constituir la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona, amb l’objectiu d’assegurar els edificis contra el risc del foc, una de les catàstrofes fortuïtes o intencionades més habituals d’aquella època. Al cap de tants anys, la nostra companyia continua oferint els seus serveis, avui ampliats per donar cobertura a les diferents

18

necessitats de l’àmbit immobiliari. I ho fa podent presumir no sols d’una llarga història, sinó d’un òptim posicionament en el mercat assegurador del nostre temps. Més encara, si Mútua de Propietaris ha arribat fins aquí ha estat sens dubte perquè ha sabut sempre mirar cap endavant, i això és el que continua fent l’actual Consell d’Administració i tots els estaments que componen l’entitat. Venim, doncs, d’un llarg recorregut, però albirem també un futur òptim a l’horitzó.

Som conscients del privilegi i la responsabilitat de ser hereus d’una iniciativa que camina cap als 200 anys de vida amb pas ferm i decidit. Els arxius de Mútua de Propietaris són plens de documents de gran valor històric i són un reflex de l’evolució de la nostra societat. Cada pòlissa ens ajuda a veure com era la vida en el moment de la seva signatura, els riscos, les inquietuds, el valor de les coses. Però també ens mostra la força del


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

compromís que adquireix una empresa asseguradora amb els seus clients. En un paper es reflecteix el desig de salvaguardar un patrimoni dels riscos que planen damunt seu i la garantia de la Mútua de Propietaris de satisfer aquesta necessitat. La nostra societat necessita productes asseguradors destinats a garantir la inversió realitzada per milions de famílies. L’accés a la propietat de l’habitatge s’ha universalitzat a Espanya durant les últimes dècades. Un fet que també ha multiplicat les necessitats de cobertures d’aquests béns per a l’adquisició dels quals moltes famílies dediquen una part significativa dels seus ingressos. L’assegurança d’aquestes propietats és avui una necessitat social i no només un benefici particular.

ració hi participin no només els qui formen part activa de la Mútua, sinó també els diferents agents socials i institucionals que d’una manera o altra han estat prop de la història de la nostra companyia. Perquè aquesta s’enorgulleix de ser filla de la societat civil. S’aixeca el teló del 175è Aniversari de Mútua de Propietaris. Que els mutualistes i tots aquells que ens acompanyen, que és com dir tota la societat, gaudeixin de la commemoració.

Ens creiem amb dret de dir que el 2010 marcarà una fita dins la història de l’assegurança a Espanya, i hem començat a preparar-nos per celebrar-ho. Volem que en la commemo-

19


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Capacitat d’evolució i innovació Josep Ordeig i Ribot,

director general de Mútua de Propietaris

Mútua de Propietaris s’ha caracteritzat al llarg d’aquests gairebé 175 anys pel fet de ser una empresa innovadora. Ho va ser en el moment del seu naixement, ja que el seu plantejament era ben revolucionari per a l’Espanya de la primera meitat del xix. Ara, com aleshores, Mútua de Propietaris treballa amb l’objectiu d’aportar a la societat solucions en matèria de seguretat del patrimoni immobiliari. El plantejament estricte amb què va néixer la Mútua de Propietaris el 1835 no té sentit a la nostra societat. Però l’empresa ha sabut reinventar-se per oferir una resposta a les noves necessitats relacionades amb la seguretat dels béns immobles. L’actual ventall de productes que ofereix Mútua de Propietaris és la millor prova d’aquesta evolució, d’aquesta capacitat d’adaptar-se a la realitat de cada moment. Malgrat els nostres 175 anys, tots els qui integrem l’equip de direcció i de professionals de la Mútua de Propietaris pre-

20

sumim amb arguments de tenir un esperit jove, obert a les possibilitats que ens ofereix la tecnologia i receptius a les necessitats que ens plantegen els mutualistes i els col·laboradors. Diuen que la curiositat és el motor que alimenta l’ànima de la joventut. Doncs bé, la nostra curiositat, la nostra voluntat d’aprendre i servir la societat és avui més viva que mai. En aquests gairebé 175 anys, hem estat testimonis de tot tipus de sinistres en edificis assegurats per Mútua de Propietaris i de l’angoixa que han ocasionat en els titulars de l’immoble. Una pòlissa no pot restablir les pèrdues emocionals, ni, desgraciadament, tampoc no té la propietat de retornar la salut als ferits o la vida a les víctimes que han mort en un accident greu. Hem viscut casos dramàtics al llarg de la nostra trajectòria. I, tanmateix, el pagament d’un sinistre, fins i tot quan es tracta d’un d’especialment destructiu, ofereix als beneficiaris la possibilitat de recuperar part del seu patrimoni. És, en alguns casos, una segona oportunitat, una perspectiva d’espe-


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

rança després d’una tragèdia i ens en sentim molt orgullosos de poder-hi contribuir. Per fortuna, la majoria de les incidències i sinistres no ens condueixen a situacions tan extremes. Però el valor de l’assegurança dins la nostra societat no admet cap mena de dubte. Proporciona tranquil·litat i obre possibilitats perquè totes les parts se’n beneficiïn.

una resposta ràpida i satisfactòria quan se’ls requereix. La voluntat de servei és una condició inherent a una companyia asseguradora. Així ho entenem des de fa gairebé 175 anys. No sabem el que ens oferirà el futur. Però els professionals de Mútua de Propietaris estem expectants i preparats per poder assumir nous reptes i noves exigències. Confiem en la nostra preparació i en la voluntat de servei d’una asseguradora acostumada a una evolució contínua i profitosa.

Un altre dels trets d’identitat de Mútua de Propietaris és la nostra voluntat d’estar molt prop de col·laboradors i mutualistes. Herència, sens dubte, de l’esperit que va il·luminar la creació de l’empresa. Aleshores, els edificis assegurats per Mútua de Propietaris comptaven amb una placa identificativa al portal. Avui ja no cal, però ens esforcem a fer saber als nostres assegurats que estem a la seva disposició per atendre les seves necessitats. Per això, la companyia compta amb una àmplia xarxa de col· laboradors i tècnics de provada eficàcia capaços de fer arribar

21


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

A tall de preàmbul Aquest llibre que teniu a les mans no és un llibre comú. Tampoc no és un llibre sobre assegurances; és un llibre sobre la Mútua de Propietaris, una companyia d’assegurances que, avui dia, és la degana de l’Estat; és –en resum– el llibre que vol reflectir una engrescadora aventura ciutadana que va començar amb el nom de Sociedad de Seguros Mútuos contra Incendios de Barcelona fa 175 anys, sorgida de les idees d’unes personalitats emprenedores que van preveure situacions fins aleshores impensables. Com si d’una vella fotografia es tractés, podem imaginar-nos aquells prohoms, de grans i acurats bigotis, de posat seriós i fermes conviccions, discutint i proposant, una i altra vegada, models i guies d’actuació per fundar una Societat que havia de marcar, en gran mesura, l’esdevenir encara incert d’una ciutat com Barcelona. Eren personatges de la burgesia barcelonina que, al llarg del segle xix, transformarien valors i hàbits de l’antiga societat per adaptar-se a un liberalisme emergent que substituïa acadèmies i salons de noblesa pels nous conceptes d’ateneus, cercles empresarials o casinos. Antigues institucions profundament arrelades van experimentar importants canvis de concepció i joves professionals de famílies burgeses van desplaçar la vella noblesa dominant. Aquestes transformacions van influir tant en l’antiga Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, fundada el 1729, com en el nou i influent Cercle del Liceu, creat el

22

1847 i vinculat al Teatre del mateix nom on es van fusionar socialment l’antiga noblesa i la nova burgesia dels grans negocis emergents, amb la preeminència d’aquesta darrera. Aquest llibre no té, però, la voluntat de ser simplement una crònica més o menys amena d’uns fets, sinó de constituir-se en un veritable referent de la Mútua de Propietaris des dels seus inicis decimonònics fins a l’esplendorosa realitat actual, repassant tot allò que al llarg dels anys ha estat l’activitat diària de l’entitat. Idees, conflictes, comissions de treball, períodes foscos de guerres i aldarulls, moments joiosos d’Exposicions Universals o de Jocs Olímpics, èpoques de penúries i, també, períodes d’expansió. La Mútua de Propietaris, com la societat barcelonina mateixa, ha anat navegant seguint el corrent dels esdeveniments històrics que han anat conformant el caràcter i la història de Barcelona. És per això que no ens podíem ni ens havíem de limitar a escriure un llibre institucional, sinó un llibre històric. Res no ens agradaria tant com que, a través d’aquestes pàgines que segueixen, s’arribés a descobrir i comprendre l’esforç que al llarg de tants anys ha fet la Mútua i la gent que hi ha treballat i hi treballa, d’acord amb les fites històriques de la ciutat que la va veure néixer i la veu créixer i avançar. Ramon Balasch (ed.) Eloi Babiano, historiador


Introducci贸

M煤tua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Introducci贸

Prometeu amb el foc, de Rubens (1618)

23


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Introducció

Memòria mil·lenària del foc

24

Incendi del pontó-presó de les Drassanes a Barcelona, 1868


Memòria mil·lenària del foc

ΏLa Ώ utilització i el control del foc es devien produir 500.000 anys enrere a la Xina ENTRE EL MITE I LA HISTÒRIA: l’atracció del foc, els incendis i la seva prevenció La mitologia grega ens explica que dos titans, Prometeu i el seu germà Epimeteu, van ser els encarregats de proporcionar a cada animal un poder que els ajudés en la seva lluita per la supervivència. Les serps van rebre ullals per injectar verí; els óssos, una força enorme, i les gaseles, una gran velocitat. Però quan va arribar el torn de l’home, ja no quedaven poders per distribuir. Commogut pel seu desemparament, Prometeu va robar el foc als déus i el va donar als humans. Ple d’ira, Zeus, el rei de l’Olimp, va encadenar el tità a la muntanya, on va restar milers d’anys i va sofrir fins que Hèrcules el va alliberar. L’atracció pel foc és, per a la humanitat, tan antiga com la seva existència. El seu paper, juntament amb la terra, l’aigua i l’aire ha estat centre dels mites i dels símbols de les antigues civilitzacions i les seves creences sagrades, que el concebien com l’espurna de la vida.

Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Si ens endinsem en aquestes èpoques pretèrites podem arribar a la conclusió que la utilització i el control del foc per part del gènere humà es devia produir fa, més o menys, 500.000 anys en terres xineses. Aquell nou element al servei de la comunitat va variar de manera substancial els antics hàbits de l’espècie i els va permetre d’escalfar-se, veure-hi en la foscor i, fins i tot, canviar els costums alimentaris i deixar de consumir la carn crua per començar a cuinar-la. Gràcies al nou element domesticat es van començar a modelar recipients que servien per emmagatzemar les viandes per al consum posterior. Tanmateix, la força intimidadora d’aquella descoberta ajudava a mantenir a ratlla els animals que els amenaçaven, assecar i conservar viandes o accedir a l’ús dels metalls. Tot i això, juntament amb aquesta atracció i aquest primer domini i control del foc tot just descobert com a eina bàsica per a la vida humana, es va anar configurant paral·lelament la por davant els seus encara desconeguts i imprevisibles efectes.

Introducció

Memòria mil·lenària del foc

Malgrat tot, havien de passar molts i molts anys perquè, a més de gaudir del foc des del punt de vista d’element de confort gairebé imprescindible per a la vida en comunitat per part dels humans, aquests arribessin a la conclusió que també existia un perill incògnit que sovint es rebel·lava i aquest havia de ser, si més no, previst d’antuvi per poder-hi fer front en comptes de suportar-lo com un mal inevitable de la natura. Si fem una mica d’història ens trobarem que la primera organització que va ser legislada i especialment preparada per lluitar contra el foc va ser a Roma després del gran incendi de l’any 22 dC. Anteriorment ja havien existit, tot i que de manera més rudimentària, en les civilitzacions més antigues

25


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Arran de l’anomenada Lex Visellia, els esclaus que formaven part del cos podien accedir a la ciutadania romana després de sis anys de servei.

Introducció

A més del material divers amb què comptaven dins el col·lectiu com ara galledes, cordes, esponges, etc., van començar a utilitzar l’estri que, a la llarga, donaria nom universal als diferents cossos: les bombes hidràuliques que eren a càrrec dels siphonarii. Si pensem que el mot llatí sipho vol dir “bomba” i el de siphonarius “encarregat de la bomba”, els siphonarii eren els bombers.

Memòria mil·lenària del foc

Rudolf Agricola, científic i humanista del segle xv

que van desenvolupar una consciència d’aglomeració urbana, alguna mena de sistema o de col·lectiu humà encarregat de vigilar i controlar els incendis. Podem trobar reglamentacions o ordenances preventives en societats com l’egípcia o la grega, on el foc mantenia un caràcter alhora entre el que era profà i el que era sagrat.

26

Tornant al cas de Roma, anteriorment a l’esmentat incendi ja existien, sota el comandament d’un magistrat anomenat Triumviri Nocturni i més tard Incendiorum Extinguedorum, uns guàrdies nocturns –la majoria esclaus– amb la missió d’efectuar rondes i donar l’alarma en cas d’incendi. Arran del fet esmentat es va crear el cos de vigilància, que va ser dotat d’una infraestructura impressionant per a l’època. Existien casernes a cada sector de la ciutat, l’utillatge necessari, els homes i, per damunt de tot, una organització militar del cos.

Segons sembla, els grecs comptaven també amb una xarxa de vigilants nocturns a les ciutats que, arribat el cas, donaven el senyal d’alarma. Al llarg de l’Edat Mitjana no es va avançar gens en el tema de prevenció d’incendis i, més aviat, la població i els dirigents ho assumien com un mal inevitable i només es podien resignar davant els estralls de la destrucció i el sofriment. Quan a partir del segle xvi es va obrint pas a Europa una modesta industrialització i els incendis són més freqüents es pren consciència que és imprescindible una certa organització per combatre’ls. Malgrat tot, els estris són força rudimentaris i –en la majoria dels casos– es limiten a destrals, pics, galledes o xeringues de coure. Els països més avançats comencen a comptar amb rudimentàries màquines hidràuliques que s’omplien d’aigua a través d’una cadena humana portadora de galledes de mà. Els avisos d’incendi es donaven, habitualment, amb un determinat repic de les campanes de les esglésies que alertaven la població perquè acudís on s’havia declarat el foc.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

És a partir de les primeries del segle xix que comencen a aparèixer a Europa els primers batallons mínimament organitzats de sapadors o sapadors-bombers que, en principi, depenien com és el cas de la nostra Mútua, de societats d’assegurances i, després, van passar de manera gradual a dependre dels poders municipals.

Introducció

Així doncs, des de l’invent de la primera bomba aspirantimpel·lent d’aigua, que va dissenyar a Alexandria l’enginyer i científic grec Ctesibis, fins a la popularització de les inventades per l’anglès Richard Newsman, haurien de passar gairebé vint-i-dos segles al llarg dels quals –exceptuant el comentat fosc període de l’Edat Mitjana– noms com els d’Anton Platter (1477), Rudolf Agricola (1456), Cyprian Lucar (1590) o Heinrich Zeising (1612) van anar esquitxant la història d’aquests aparells i de les seves contínues transformacions o millores amb modificacions més o menys afortunades, però que van servir per perfeccionar l’art de combatre el foc.

Memòria mil·lenària del foc

A Barcelona les primeres bombes van ser construïdes a mitjan segle xix a la fàbrica de La Maquinista Terrestre y Marítima.

El foc, element fascinant per a totes les civilitzacions que han habitat la Terra

27


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Orígens de les assegurances

Introducció

ΏTestimonis Ώ d’una mena de comunitats per a la previsió mútua a l’època babilònica d’Hammurabi Orígens de les assegurances

28

Per definir els primitius orígens de les assegurances, un text de Luis Caralt ens serveix, sens dubte, d’una manera impecable i que a continuació ens permetem transcriure: “...si aplicamos a la historia del seguro los mismos principios que regulan su fundamento, tendremos que buscar sus orígenes en la remota antigüedad, en las primeras épocas en que los hombres poseyeron bienes sujetos a los peligros –tales como las viviendas y las embarcaciones–, y que debían ser repuestos en caso de destrucción por el fuego o por naufragio. No se indemnizaba el valor tal y como se hace en nuestros días, pero se sentía, en forma primaria, la solidaridad entre los hombres y el deseo de ayuda al desvalido. Como es de suponer, los vecinos ayudaban al infortunado que vió arder su casucha y le socorrieron con dádivas a fin de que pudiera repararla o construir otra...”. En efecte, el fet de posseir alguna cosa susceptible de patir dany combinat amb l’ajut d’altri en cas de patir-lo seria, si més no, una primera forma de mutualisme, per bé que en un estat encara certament embrionari. Submergint-nos en la història més remota trobem que, se-

Capçalera d’una pòlissa d’assegurances per a la importació de cotó (1838)

gons sembla, es conserven testimonis d’una mena de comunitats creades per a la previsió mútua de les necessitats que se’ls plantejaven a l’època babilònica d’Hammurabi (l’any 2250 aC, aproximadament). Existia, per exemple, el costum que aquells que formaven part d’una caravana s’havien de comprometre a pagar en comú els danys originats a qualsevol d’ells, durant el trajecte, per robatori o assalt. També els grecs, civilització avançada en nombrosos camps, van legislar sobre l’avaria comuna i sobre l’assegurança mútua, així com, amb l’anomenada llei Rodhia de Jactu, regulaven el sector marítim i establien que la possible pèrdua era repartida entre tots els propietaris de la mercaderia transportada per la nau. Ja a l’Edat Mitjana trobem, d’una manera més organitzada, les anomenades guildes i brandghilden: d’origen germànic i esteses per França, Alemanya o Anglaterra, estaven associades als diferents gremis medievals que recollien aportacions dels seus agremiats, per poder socórrer aquells que patien sinistres per causa del foc, de l’aigua o del robatori. Funcionaven


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

d’una manera estrictament mutualista, sense cap mena de lucre ni benefici especulatiu per a la comunitat. Introducció

Fins al segle xvi funcionen a Itàlia les anomenades assegurances de riscos marítims i, el 1309, el duc de Gènova emet un decret on apareix, per primer cop, la paraula assegurammentum, concepte en què es basava l’assegurança. També fou a Gènova, l’any 1347, en què es va signat el primer contracte d’assegurança conegut. Com a curiositat, direm que no estava escrit en llatí, com era costum, sinó en italià. En aquesta mateixa ciutat va néixer, l’any 1424, la primera societat d’assegurances. Si entrem en el camp específic de les assegurances contra el perill de foc ens hem de remuntar fins a principis del segle xvii quan, a Alemanya, el comte d’Oldenburg va intentar l’any 1609 la constitució de la que hauria pogut ser la primera companyia d’assegurances contra incendis. Aquesta prevista societat contra incendis a prima fixa, amb el tipus uniforme de l’1 per cent sobre el valor de les cases dels seus colons o pagesos, no va prosperar i va caldre esperar fins que va sorgir una veritable i dramàtica necessitat en esclatar el gran incendi de Londres de l’any 1666.

Orígens de les assegurances

Assegurança marítima sobre un vaixell de Mataró amb destinació Veracruz (Mèxic, 1796)

Arran d’aquesta catàstrofe es va constituir, el 1667, la Great Fire, considerada com la primera companyia d’assegurances contra incendis, a la qual van seguir la Fire Office l’any 1680, anomenada més tard Phoenix, o la Hand & Hand que, constituïda el 1696, va incorporar les assegurances mobiliàries l’any 1704. Ja a l’Estat espanyol sembla ser que la Real Compañía de Seguros de Transportes Marítimos, fundada a Madrid el 1789,

29


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

fou la primera societat que va posar en pràctica l’assegurança contra incendis. Posteriorment seria creada la Sociedad de Seguros Mutuos de Madrid i, el 1835, la nostra Mútua de Propietaris sota el nom inicial de Sociedad de Seguros Mutuos de Incendios de Barcelona.

Introducció

Les reassegurances

Orígens de les assegurances

Un dels primers models de pòlissa d’assegurances de la Sociedad de Seguros Mutuos contra Incendios de Casas en Barcelona

30

Voldríem, per cloure aquesta introducció, referir-nos ni que sigui de manera breu a una figura poc coneguda com és la reassegurança. Tornant a l’impagable estudi de Luis Caralt, recull una frase del Guidon de la Mer on s’explica que “...suele pasar que algun asegurador, después de haber firmado una póliza, se arrepiente de ello, se atemoriza o no le gusta la nave que ha asegurado; entonces le agrada tener la libertad de hacerlo reasegurar por sus compañeros...”. Com molt bé segueix explicant Caralt “...en el seguro de incendios no se conoció el reaseguro hasta que la industrialización del siglo xix lo hizo preciso. Anteriormente alguna ‘caja’, mutua o estatal, a efectos de garantizar los créditos hipotecarios, había hecho un ensayo sin base científica alguna y con resultados poco interesantes...”. Així doncs, podríem definir la reassegurança com l’assegurança d’assegurances, sota la forma d’un contracte que la companyia asseguradora celebra amb la reasseguradora, on el repartiment de primes i indemnitzacions es fa o bé de forma proporcional –habitualment per cada pòlissa individualitzada–, o bé de forma no proporcional, quan es fa –habitualment– sobre el conjunt de totes les pòlisses reassegurades. Amb aquest acte, del qual l’assegurat és totalment aliè, la companyia asseguradora aconsegueix la finalitat preventiva prevista que no és altra que la dispersió dels riscos.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Introducció

Orígens de les assegurances

Llom del primer dels 17 volums de pòlisses de la Sèrie A, en el qual està inclosa la primera pòlissa subscrita per la Mútua de Propietaris

Segons la documentació que hem pogut consultar resultaria que la primera companyia dedicada en exclusivitat a la reassegurança, és a dir, que no concorria al mercat de l’assegurança directa, va ser la Kölnische Rückversicherungs, fundada a la ciutat alemanya de Colònia l’any 1840.

31


obertura 32


segle XIX 33


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

L’Eixample, el veritable Renaixement de Barcelona Lluís Permanyer, cronista de Barcelona

Puixança econòmica de la burgesia

L’Eixample, el veritable Renaixement de Barcelona

El període que aproximadament pretenc evocar comença vers el 1860. No és una data triada a l’atzar, sinó lligada a un esdeveniment històric, eminentment ciutadà i que apareix dominat per l’urbanisme. Em refereixo al naixement de l’Eixample, una realitat desitjada des de feia no poc temps, reivindicada per unanimitat i que tot seguit va contribuir de forma eficaç i dinàmica a transformar no solament Barcelona, sinó també els usos i costums dels barcelonins. La burgesia, classe en la qual en aquest cas també incloc l’aristocràcia, sempre ha tingut una necessitat d’espai ciutadà per manifestar-se, per exhibir-se. Abans de l’any mencionat no li havia estat gens fàcil, ja que a la Barcelona voltada de muralles eren comptats els llocs adequats per satisfer tal exigència. I és que no es pot emprar un escenari qualsevol, en el benentès que aquest ha d’oferir un mínim de condicions per tal que la cerimònia que en cada indret i moment cal representar adquireixi la transcendència i representativitat que es consideren necessàries.

34

Cal recordar que fins al 1854 el Govern de Madrid no havia accedit a la demolició de les muralles i que el permís per projectar el pla de l’Eixample no es va atorgar fins al 1859. Per tant, els ciutadans malvivien literalment encaixonats, asfixiats


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

L’Eixample, el veritable Renaixement de Barcelona

Pla Cerdà

i amuntegats a la Ciutat Vella; això implicava haver de patir una densitat gairebé asiàtica. Aquesta precisió indica amb claredat i sense embuts que de bell antuvi se sofria una manca d’espai públic difícil avui d’imaginar; aquesta mancança era agreujada pel desenvolupament econòmic que de manera implacable generava la Revolució Industrial. El que era primordial dins de les muralles era encabir-hi el màxim de població possible, que en aquest cas era primordialment obrera, atreta per les possibilitats de treballar a les noves fàbriques tèxtils. Així doncs, l’espai públic era cada vegada més sacrificat per enlairar-hi habitatges, i es va arribar al màxim de perversió en permetre construir una volta al bell mig del carrer a fi de poder situar-hi a sobre una casa de pisos. El resultat va ser un tra-

çat viari laberíntic, gairebé intestinal, amb uns carrers estrets, humits, gens assolellats ni ventilats, amb no pocs atzucacs. El resultat era una veritable asfíxia física, però també psicològica. Els espais existents abans de l’expansió propiciada pel pla de l’Eixample eren poquíssims. Si les places eren més aviat poques i la majoria havien nascut com a conseqüència d’haver clausurat els cementiris parroquials, els indrets per passejar eren comptats. Cal aclarir que les places de llavors eren llocs per estar-s’hi i no pas per anar a donar un volt; a més, eren dominades per la pedra i la manca de vegetació era característica. El primer passeig havia estat la Rambla, una vegada portada a terme la reurbanització projectada pels enginyers

35


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

militars i començada als anys setanta del segle xviii. No va ser estrany que tot seguit s’imposés amb naturalitat absoluta com “el passeig”. Les raons eren clares: era el més ample, l’únic arbrat, el més cèntric i anava de punta a punta, fet que el constituïa no pas com a frontera, sinó com a frontissa i punt de comunicació entre el Raval i els barris històrics. Per tot plegat la Rambla va ser un èxit i des del primer moment es va imposar com un passeig interclassista, caràcter que per sort mai no ha perdut. El naixement del passeig de l’Esplanada el 1789 va ser molt ben rebut. Tot i que era excèntric, en quedar arraconat al costat mateix de la Ciutadella, va ser molt celebrat que el verd dominés el conjunt. I encara ho va ser més la inauguració el 1819 del més proper jardí del General, un conjunt no gaire gran i d’aroma afrancesada.

L’Eixample, el veritable Renaixement de Barcelona

Perspectiva del passeig de Gràcia de Barcelona

Quan venia el bon temps, la muralla de mar es convertia en un passeig per a carruatges, la qual cosa permetia respirar aire pur, gaudir de l’espectacle del mar i deixar córrer la mirada fins a l’horitzó. Tot plegat, una mica prim i baix de sostre. El cert era que no hi havia res més, de moment.

L’èxit immediat del passeig de Gràcia

36

Per totes aquestes raons va ser molt ben rebut el naixement del passeig de Gràcia el 1827. Era d’una grandiositat mai no vista, i per aquest motiu va tenir un èxit immediat. De primer només era un passeig estricte, però aviat es va veure enriquit amb una sèrie de jardins (Euterpe, Prado Catalán, Tívoli, Criadero, Ninfa, Delicias) i d’atraccions (Campos Elíseos) sorgits a dreta


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

L’Eixample, el veritable Renaixement de Barcelona

Interior del Gran Teatre del Liceu

i esquerra del passeig esmentat. Però calia estar atent al rellotge, ja que si es badava no hi havia més remei que patir les conseqüències lògiques de no trobar oberts els portals, i la ciutat romania tancada a pany i clau fins a la matinada de l’endemà. El passeig de Gràcia va veure’s consagrat ja llavors com el passeig burgès per excel·lència, tot i que l’Eixample encara no existia. Era ja un escenari projectat per gaudir d’un plaer doble, el de passejar i el de circular dalt dels carruatges. Les dues formes eren ben pròpies de la manera de fer d’aquella classe social quan sortien de casa i desitjaven anar a donar un tomb; és cert que es tractava d’airejar-se, però no és menys cert que també hi havia un desig de mostrar-se, d’exhibir-se i d’ob-

servar els altres. Aquest exercici no tardarà a perfeccionar-se, quan pocs anys més tard s’imposarà com l’eix per excel·lència d’una habitada Dreta de l’Eixample. Així doncs, abans que aquesta realitat existís i s’imposés, els únics escenaris vàlids eren els teatres i els balls. El teatre de la Santa Creu de la Rambla, avui Principal, tenia una tradició innegable, però el seu monopoli s’havia trencat arran de la inauguració del Liceu, que tot seguit es va imposar amb una seguretat aclaparadora. Era lògic, tant pel luxe de les instal· lacions com per l’amplitud d’una generositat nova. El saló dels Miralls no tenia rival; passejar-s’hi, sempre de manera circular, es va convertir tot seguit en un ritual insuperable,

37


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

podia anar al Liceu, però l’estructura impedia que hi hagués confusions; tots estimaven la música, però cadascú ho feia des del lloc que socialment li corresponia.

Detalls dels forjats de l’entrada del Palau Güell, a Barcelona

que calia dur a terme amb aplicació gairebé religiosa. Els assistents eren tots de la mateixa classe social, i no sembla arriscat assegurar que fer l’intrús no resultava pas fàcil; entre altres coses perquè al Liceu s’hi va perfeccionar una separació classista que històricament no havia existit. L’Eixample, el veritable Renaixement de Barcelona

38

En efecte, el primer lloc públic on s’havia practicat la separació classista va ser el cementiri general, el que avui anomenen el Vell i que roman entre la Vila Olímpica i el Poblenou. Fins llavors, tots els barcelonins havien estat enterrats a terra, tant si eren rics com pobres; els cementiris parroquials havien acostumat a una igualtat absoluta. La inauguració del gran cementiri general, arran de la clausura dels parroquials per raons higièniques, va permetre que sorgissin les diferències, ben marcades pels mausoleus, les tombes i els nínxols. Fins i tot els mausoleus disposaven d’un sector a part. El Liceu va accentuar la diferenciació visual de les classes socials, que al teatre de la Santa Creu no era tan evident; i és que el fet de seure en butaques de platea o d’amfiteatre i d’ocupar llotges dels pisos o de prosceni (anomenades banyeres) definia una determinada posició social, i ja no cal dir que el quart pis o el galliner acabaven d’accentuar les diferències. Al saló dels Miralls no hi tenia accés la “genteta”, és a dir, la procedent dels pisos alts. En resum, tothom

L’altre espai on es reunien els burgesos eren les grans cases particulars, que disposaven d’un gran saló de recepció. Els sopars seguits de ball o les reunions socials de mitja tarda eren un punt de trobada, malgrat que reduït i privat. Només en citaré un a fi que serveixi d’ exemple: el palau Güell. Eusebi Güell havia encarregat a un jove protegit seu, l’arquitecte Gaudí, que li projectés un important annex de la seva residència. La família seguia residint a la Rambla i el nou palau, al carrer Nou, disposava d’un accés interior per facilitar-ne la comunicació. Faig aquesta precisió perquè el palau havia estat conceptuat essencialment no pas com a habitatge, sinó com a nous espais de recepció i de trobada, idonis per celebrar-hi concerts, balls i tota mena de reunions socials, esdeveniments que no interferien així la rutina de la llar i disposaven de l’espai necessari i segregat. No s’inventava res, sinó que perfeccionaven el que de bell antuvi s’havia anat fent en temps pretèrits. Només cal recordar tot el que descriu el Baró de Maldà sobre aquesta mena de trobades, tant a casa seva com a casa d’altres aristòcrates. Tot aquest món va experimentar un canvi qualitatiu molt sensible arran de l’Exposició Universal del 1888, que coincidia amb un considerable grau de desenvolupament de l’Eixample. Tot plegat va permetre a la burgesia disposar d’uns espais abans inexistents i inimaginables per recrear-se amb el ritual d’exhibir la seva esplendor, i no només als qui formaven part de la seva pròpia classe, sinó també als altres ciutadans. Aquest va ser un canvi substancial. Definit i situat l’escenari, cal evocar el perfil social dels qui acostumaven a freqüentar-lo.

La ràpida ascensió dels nou-rics


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Els aristòcrates venien de lluny, si més no els qui feia un cert temps que ostentaven un títol. Aviat, però, les condicions econòmiques i polítiques van aconsellar nodrir les files de l’aristocràcia amb la creació d’una noblesa nova, que procedia de la classe enriquida gràcies a la rapida evolució i modernització econòmica. En efecte, la Revolució Industrial, les aventures financeres i els indians van crear un poder econòmic tan fort que la monarquia no va dubtar a mostrar-se d’allò més generosa a l’hora de repartir títols.

Colònia Vidal, Puig-reig

Citaré només alguns dels nobles històrics que ja vivien a Barcelona: els barons de Maldà o de Segur; els comtes de Solterra o de Fonollar; els marquesos d’Alfarràs, Alòs, Castelldosrius, Castellbell, Ciutadilla, Moja o Sentmenat. Hem de tenir present que aquesta classe havia quedat significativament escindida feia relativament poc temps, a causa de la Guerra Civil i de la derrota de Barcelona, la qual cosa va obligar els partidaris de l’arxiduc a emigrar. A finals del segle xix i fins a la caiguda de la monarquia es van atorgar una trentena de títols, tot i que alguns dels proposats ho van rebutjar, com per exemple Manuel Malagrida o Santiago Rusiñol. Heus ací els primers: marquès de Gelida (1896), baró de Quadras (1890), baró de Bonet (1901), baró de Viver (1901), comte de Sert (1904), marquès de Torroella de Montgrí (1907), comte de Güell (1908), comte de Fígols (1909), comte de la Vall de Canet (1910), vescomte de Güell (1911), baró de Güell (1911), comte de Lavern (1911), comte de Vinatesa (1912), comte d’Artal (1912), marquès de les Franqueses (1913), baró de Romañà (1913), comte de Caralt (1916), comte de Godó (1916), marquès de Caldes de Montbui (1917), marquès de l’Argentera (1918). Eren els

L’Eixample, el veritable Renaixement de Barcelona

Porxos d’En Xifré

39


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Impulsors, accionistes i enginyers que feren possible el tren de Barcelona a Mataró davant la locomotora número 12 a l’estació terme de Barcelona (1848) i entre ells, Josep Ribas i Solà, director primer de Mútua de Propietaris el 1840

representants destacats d’una nova classe i la monarquia no solament ho havia reconegut, sinó que volia fer públic que ho beneïa, incorporant-los per la porta gran a les esferes del poder instituït i reconegut, és a dir, al sistema. L’Eixample, el veritable Renaixement de Barcelona

40

La Revolució Industrial ho havia capgirat gairebé tot, en poc temps i amb una certa radicalitat. Barcelona va ser la primera urbs espanyola on es va produir aquest fet transcendental, i llavors la va convertir en l’única ciutat al món que havia experimentat dues revolucions: la comercial (durant l’època medieval) i la industrial. La indústria tèxtil va ser la que va fer possible la potent transformació econòmica. Un fet accidental li va permetre prendre de cop molta més empenta, arran de l’estampació de les indianes. Els potents seders de Lió van aconseguir que el seu rei prohibís no solament la fabricació d’aquell producte cridat a revolucionar la moda i de retruc un sector del món fabril, sinó fins i tot la seva importació, com també la venda; i és que, si no actuaven d’aquella manera tan dràstica, els seders lionesos tenien por de veure’s condemnats ben aviat a la ruïna. Doncs bé, la producció d’indianes es va desplaçar llavors a Barcelona. Aquest fet va permetre que els industrials tèxtils indígenes visquessin de sobte un període daurat que va beneficiar tot el sector. Aviat es van desenvolupar altres especialitats industrials,

com per exemple la metal·lúrgia. Un element que sens dubte la va dinamitzar fou l’empenta immediata que li va atorgar la inauguració del ferrocarril a Mataró, el 1848; alguns dels especialistes anglesos que van instal·lar-lo ja no es van moure de la ciutat, i això va influir en el creixement d’aquest sector. I ja el 1855 es va fundar la indústria cridada a ser la punta de llança del sector: la Maquinista Terrestre i Marítima. Altres esdeveniments, també externs, van afavorir aquella Barcelona que havia enderrocat les muralles i s’obria cap a l’Eixample. Un d’aquests esdeveniments va ser la repatriació habitual dels indians o americanos; era una constant que molts dels qui s’havien enriquit com qui diu en quatre dies fent les Amèriques un bon dia decidissin tornar a casa. Fos per enyorança (el català, ho sap tothom i és profecia, es caracteritza pel fet de ser un animal que s’enyora amb una facilitat sorprenent), fos per les dificultats d’arrelar en aquella societat tan llunyana o fos pel que fos, la majoria tornava. Això significava que també repatriaven el capital. Només posaré un parell d’exemples, que afecten els primers: el d’en Xifré, que tot seguit va bastir una casa espectacular a la Ciutat Vella, i el de Vidal-Quadras, que l’imita, al costat mateix. Tan a prop eren, que la gent va anomenar amb el nom de Xifré tots els porxos, tot i que la meitat de la dreta, mirant a mar, eren del segon. Doncs bé, aquesta tendència es va anar mantenint, amb la diferència que el nou territori on gairebé tots enlairaven el gran edifici era l’Eixample. No cal dir que aquesta tendència es va perfeccionar, per força, en esclatar el dolorós procés de la pèrdua de les colònies. Un altre esdeveniment, però de signe ben divers, va ser la


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

vinguda a Barcelona de catalans fatigats de patir les conseqüències sovint terribles de la ferocitat amb què es mantenien les interminables guerres carlines. Eren gent benestant, tipa de les destrosses i de l’empobriment provocat per les partides d’un i altre color, a més d’atemorida pel risc personal o per unes revenges brutals, que acabaven decidint vendre-s’ho tot i instal·lar-se a l’Eixample.

Antoni Gaudí i Cornet

Santiago Rusiñol i Prats

Tot això va coincidir amb un moment gairebé dolç des del punt de vista econòmic. La febre d’or va ser un episodi decisiu; malgrat el daltabaix i els problemes que van esclatar tot seguit, fou una època d’un dinamisme espectacular. S’hi afegia també un component polític de gruix, que per força havia de marcar l’estil del moment, en bona part de signe favorable: el naixement dels partits nacionalistes. Aquesta és la raó per la qual el fenomen de gran abast i complexitat que va viure la ciutat a cavall dels dos segles no es pot pas interpretar només a la llum de l’estètica o de l’urbanisme, sinó que és necessari també veure’l a través de la sociologia i de la política. Si no fos així no es podria comprendre que el mecenes de Gaudí, el Güell que pertany a la burgesia industrial i que aviat rebrà el títol de comte, estigués intensament compromès amb les reivindicacions nacionalistes. Eren uns burgesos que parlaven català amb tota naturalitat. Després, les generacions següents es passaran al castellà, un fenomen que Rusiñol no va evitar de satiritzar a la comèdia Gente bien, un títol que per si mateix ja era indicatiu. Fou llavors quan la societat civil va confirmar d’una manera abrandada el seu lligam moral amb una ciutat i un poble als quals volia tornar part de l’enorme fortuna que li havia estat permès de guanyar en quatre dies, entre altres coses gràcies al fet que pagava tan pocs impostos i uns salaris miserables. I

L’Eixample, el veritable Renaixement de Barcelona

Les Bases de Manresa reclamaven la devolució de les Constitucions catalanes (Compilació de les Constitucions del 1585)

41


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Friedrich Engels

L’Eixample, el veritable Renaixement de Barcelona

42

Karl Marx

Ώ“Engels Ώ va escriure que Barcelona era la ciutat del món on amb més rapidesa les lluites de classe s’instal·laven al carrer”

Hospital de Sant Pau, de Lluís Domènech i Montaner, una de les joies del modernisme

aquells burgesos aportaven de formes ben diverses una petita compensació que era molt ben rebuda, ja que una capital sense Estat es veia obligada sovint a prendre unes responsabilitats que anaven més enllà de les seves possibilitats. Només un exemple: la donació que va fer el banquer Pau Gil en benefici de l’Hospital de la Santa Creu, que va fer possible el naixement de l’ampliació, batejada, en honor d’ell, amb el nom de Sant Pau.

Les lluites de classe, al carrer L’ambient de l’època no afavoria que la burgesia fos conscient que explotava de forma intolerable la mà d’obra que treballava per a ella; ho il·lustra el fet que el 1872 una sèrie de catalans firmessin un manifest contra l’ abolició de l’esclavitud a Cuba. Entre els signants, dos futurs bisbes, Josep Morgades i Salvador Casañas; intel·lectuals com Rubió i Ors; metges, com el doctor Letamendi; fabricants, com els Güell, López, Arnús, Godó o Ferrer Vidal; prohoms, com Duran i Bas. I, ja entrat el segle, l’arquitecte Bassegoda va projectar per a Berenguer la casa del carrer de la Diputació, 246, i la façana va ser ornamentada amb un alt relleu molt visible que mostra una dona i una criatura treballant a peu de teler. No solament no se n’avergonyien, sinó que ho magnificaven. Així doncs, les tensions socials per força havien d’esclatar, i quan esclataven els revoltats combatien de valent. Engels va escriure que Barcelona era la ciutat del món on amb més rapidesa les lluites de classe s’instal·laven al carrer; Marx també es mostrava molt atent a aquells combats de marcada reivindicació de classe. Els anarquistes guanyaven més adeptes que mai,


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Montjuïc era el símbol de la repressió desfermada contra ells, la qual cosa va incrementar l’aureola de muntanya maleïda. Era lògic que ningú no protestés quan van decidir instal·larhi el cementiri nou. En aquest escenari, on els fets se succeïen amb claredat i previsió, sovint de forma diríem ineluctable, era comprensible que el Liceu fos triat sense cap mena de dubte com el lloc perfecte per llançar-hi dues orsinis, ja que era vist pels del bàndol contrari com la catedral simbòlica de la burgesia; i calia llavors fer un acte de guerra gairebé iniciàtic, que no admetés cap ambigüitat ni cap interpretació errònia. La Via Laietana, dinamitzada un any després de la Setmana Tràgica, ha de ser vista també com una solució estil Haussmann per facilitar l’avanç de l’exèrcit i poder disparar els canons, ja que als carrers laberíntics i intestinals de la Barcelona vella era literalment impossible. El sindicalisme s’estenia amb una facilitat molt preocupant per als burgesos, la qual cosa va radicalitzar encara més els enfrontaments. S’imposaven el pistolerisme i els atemptats; és per això que una novel·la d’Oller i Rabassa es va titular significativament Quan mataven pels carrers. Les bombes eren tan a l’ordre del dia, que fins i tot van contractar un detectiu anglès, Mr. Arrow, que òbviament va fer el ridícul. Les files del sometent creixien amb una facilitat inimaginable, i fins i tot s’hi apuntaven burgesos i aristòcrates. Si al començament ja he posat de manifest la manca d’espais adequats perquè la burgesia pogués manifestar-se amb esplendor, el triomf i la consolidació de l’aventura de l’Eixample va ser reconegut tot seguit com l’escenari insuperable per representar amb la categoria que es mereixia la nova etapa que s’imposava.

L’Eixample, el veritable Renaixement de Barcelona

Via Laietana, Barcelona

Ώ“Les Ώ bombes eren tan a l’ordre del dia, que fins i tot van contractar un detectiu anglès, Mr. Arrow, que òbviament va fer el ridícul”

43


44


Primera Etapa

1

El llarg camí fundacional

1835 1875 Sigillum secretis civitatis Barcinonae, llegenda que consta en el segell estampat a l’últim full de l’Escriptura de Constitució de Mútua de Propietaris, en el moment de portar-la al Registre d’Hipoteques de Barcelona el 8 de maig de 1836


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

La Mútua de Propietaris o la defensa de Barcelona contra el foc

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Mútua de Propietaris o la defensa de Barcelona contra el foc

46

Bomba contra incendis de la marca “Red Rover”, Howard Engine no. 34. Nova York, 1830


El context històric La irrupció de les tropes de Napoleó a Espanya, el 1808, que dóna lloc a la famosa Guerra de la Independència, s’allargarà fins al 1814. L’arribada al tron espanyol de Josep i Bonaparte, germà de l’emperador francès, es considera l’inici de la modernitat al nostre país i alhora la plasmació de les dues Espanyes dividida entre els “patriotes” i els “afrancesats”, fruit dels profunds canvis socials i polítics de l’Europa de la Il·lustració i de la Revolució Francesa. De l’aixecament popular del 2 de maig de 1808 es va passar a la Constitució de Cadis de 1812. Aquestes inestabilitats van accelerar l’emancipació de les colònies d’Amèrica. La restauració de la dinastia borbònica de Ferran vii el 1814 va obrir una era de lluites civils entre els partidaris de l’absolutisme i els del liberalisme que travessarà tot el segle xix i fins i tot el xx. Aquest entorn coincideix amb una explosió demogràfica arreu d’Europa i l’esclat de la Revolució Industrial que arriba a poc a poc a la península Ibèrica, de la mà de les lleis “progressistes” que afecten la propietat –com la desamortització de Mendizábal contra les terres de l’Església per reduir-ne el poder–, el ferrocarril, la mineria, la siderometal·lúrgia, la indústria tèxtil i, en diferent proporció, la resta de sectors industrials. Tots els indicadors d’una època, amb curiosos paral·lelismes que travessen els temps, apareixen en l’evocació publicada al cap de cent anys dins L’Esquella de la Torratxa, on es reflecteix, d’una manera planera i amb el regust del llenguatge d’una altra època, la situació de la capital catalana en iniciarse el segle xix.

ΏLa Ώ famosa Guerra de la Independència es considera l’inici de la modernitat al nostre país i alhora la plasmació de les dues Espanyes, dividida entre els “patriotes” i els “afrancesats”

Napoleó

Josep I Bonaparte

Ferran VII

La regent Maria Cristina de Borbó

Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Mútua de Propietaris o la defensa de Barcelona contra el foc

47


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Barcelona era una ciutat patriarcal. Rodejada de muralles, els convents, les esglésies, els cementiris parroquials i els edificis militars es menjaven la meitat de la seva àrea. No tenia més diversió profana que les funcions del Teatre de la Santa Creu que acabaven a les nou del vespre, abans de sopar. Una empresa que va intentar aclimatar les òperes de nit, perdé molts diners i no ho aconseguí. Les processons, les funcions religioses i els sermons adquirien sovint el caràcter de verdaders esdeveniments.

1

Molts carrers a la nit quedaven quasi a les fosques i rebien llum únicament de les llànties col·locades davant de les capelles que hi havia en molts punts de la ciutat. Les persones riques, en sortir de nit, es feien acompanyar pels criats amb fanals. Després del toc de queda, no se sentia més que el ¡quién vive! de les muralles, el cant dels serenos i els lladrucs dels gossos.

Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Es resava el rosari a totes les cases: al toc dels Angelus tothom es descobria, i quan moria algú l’andador de la confraria de què el mort formava part s’aturava a les cantonades demanant un Parenostre per a l’ànima del difunt. El segle xix ha fet un capicua. Va començar i acaba amb una crisi industrial: la de principis de segle fou motivada per la guerra que ens feien els anglesos irritats per l’aliança que el govern de Carles iv havia contret amb Napoleó. Els corsaris britànics interceptaven el camí d’Amèrica, i obstruït el mercat de les colònies, els magatzems dels industrials estaven abarrotats de gènere.

Mútua de Propietaris o la defensa de Barcelona contra el foc

Per auxiliar els treballadors sense feina s’organitzà l’Olla dels pobres, que es feia bullir amb el que produïen els subsidis de les persones benèfiques i amb el resultat d’una rifa de solars i cases noves situades al carrer del Rec.

El número 1000 de L’Esquella de la Torratxa, de l’11 de març de 1898

L’11 de setembre de 1802 vingué la Cort a Barcelona, i es van celebrar grans festes: cavalcades, ball de trajos, il·luminacions, curses de toros i l’elevació d’un Montgolfier (5 de novembre), el primer globus, sens dubte, que s’ha elevat a Espanya. Un altra festa que vingué a alterar l’ensopiment de la ciutat fou la que tingué efecte el 1807 amb motiu de la beatificació del Doctor Josep Oriol, el beyato, com ja li deien els barcelonins, anticipant-se a les decisions de Roma.

Fets curiosos

48

1802 Fundació de la Casa de Caritat amb 44.292 lliures sobrants del que havia recaptat la Junta d’Auxilis que tenia al seu càrrec l’Olla dels pobres. 1803 Establiment de l’ensenyança de Química a l’Escola de la Llotja, a càrrec de la Junta de Comerç. 1805 Establiment de l’ensenyança d’Agricultura.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1

L’arribada de la modernitat a Espanya evoluciona entre els vaivens del Trienni Constitucional (1820-1823) i de l’anomenada Dècada Ominosa, nom amb què es coneix l’etapa entre 1823 i 1833, any de la mort de Ferran vii i amb ell de la monarquia absoluta. La regència de la seva dona Maria Cristina, en nom de la seva filla menor d’edat, la futura Isabel ii, coincideix amb l’esclat de la Primera Guerra Carlina o Guerra dels Set Anys que omple el primer compàs del període liberal sotmès a grans trasbalsos. Situats, doncs, en el moment històric de referència, amb el general Manuel de Llauder com a capità general de Catalunya i amb Josep Marià de Cabanes al capdavant de l’Ajuntament barceloní, sorgit de la nova estructuració municipal de l’Estat, ens trobem una ciutat considerada plaça forta militar pel govern central, envoltada de muralles i amb una pronunciada manca d’espais per a la construcció de nous habitatges, una concentració fabril als barris del Raval i de Sant Pere que havia ocupat gran part d’antics terrenys lliures, amb una alimentació precària i treball infantil, i una cobertura social gairebé inexistent per a les classes populars. Malgrat l’escàs –per no dir inexistent– espai edificable i les mancances socials i higièniques que experimentava Barcelona, el seu poder d’atracció sobre l’exterior es mantenia intacte i onades d’emigració interior i, en menor mesura, exterior, omplien encara més els carrers foscos i humits, i els habitatges insalubres de la vella ciutat. L’any 1835 Barcelona comptava dins els seus murs amb una població de 118.000 habitants, i només deu anys després i dins el mateix perímetre, s’apropava a les 190.000 ànimes. Si a tot això s’hi afegeix la permanent inestabilitat política i el

Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Manuel de Llauder

ΏMalgrat Ώ l’escàs –per no dir inexistent– espai edificable i les mancances socials i higièniques que experimentava Barcelona, el seu poder d’atracció sobre l’exterior es mantenia intacte. L’any 1835 Barcelona comptava amb una població de 118.000 habitants, i només deu anys després i dins el mateix perímetre, s’apropava a les 190.000 ànimes

Mútua de Propietaris o la defensa de Barcelona contra el foc

49


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1

grau important d’atur, la precarietat de les infraestructures o el flagell de les cícliques epidèmies, se’ns obre davant els ulls, desgraciadament, un panorama no gaire alliçonador en el si d’una comunitat que assolia nivells de mortaldat que rondaven el 30 per mil.

Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Mútua de Propietaris o la defensa de Barcelona contra el foc

50

El metge Pere Felip Monlau i Roca, introductor de l’higienisme a Barcelona

Jardins del General

A fi de mitigar aquests efectes, el metge Pere Felip Monlau i Roca va tractar d’introduir un nou concepte en el model de vida dels barcelonins: l’higienisme, un corrent, sorgit a França a la meitat del segle xix, que es basa en el “nou principi de rendibilitat” per reorientar “els valors donats als aliments, a les begudes, a l’aire respirat al treball, al descans, a la neteja d’un cos que necessita deixar penetrar l’oxigen a la pell” i que es replanteja a partir de 1865 arran del descobriment dels microbis degut a Louis Pasteur, una troballa clau per explicar el paper dels bacteris i dels microbis en la transmissió de les malalties humanes. A Barcelona, en el camp de l’higienisme es va anar actuant amb bona voluntat, però generalment a batzegades. A finals del segle xviii i principis del xix es van emprendre algunes tímides mesures encaminades a aconseguir un mínim grau de benestar per a la població i es van construir, per exemple, els Jardins del General o es va procurar el trasllat de cementiris i es va fer complir la prohibició del costum secular d’enterraments als terrenys de les parròquies. Tal com explica Josep M. Huertas: “Pel que fa a la desaparició dels cementiris, va ser conseqüència d’una reial cèdula de 1787 que va establir que, per higiene, els morts fossin enterrats als afores de la ciutat i no en els espais annexos a les esglésies situades dintre les muralles, com s’havia fet fins aleshores. L’acompliment d’aquesta ordre fou un procés lent, però irreversible. A Barcelona, el bisbe Josep Climent ja s’havia anticipat i el 1775 havia fet


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Mútua de Propietaris o la defensa de Barcelona contra el foc

Plaça Sant Josep Oriol a Barcelona, a l’actualitat

Església de Sant Felip Neri, a Barcelona, a l’actualitat

construir el cementiri de l’Est, al Poblenou. Destruït durant la Guerra del Francès, el 1818 va ser restaurat i va començar a substituir els cementiris parroquials. L’espai que ocupaven aquests va donar lloc a places al davant de les esglésies. Aquest és l’origen de les del Pedró, Sant Just, Sant Pere, Santa Maria, Sant Josep Oriol, Sant Felip Neri...”. En aquest context, d’acord amb una resolució del 1821 de la Junta de Ornato de l’Ajuntament barceloní, Francisco Bernaldo de Quirós, marquès de Campo Sagrado, aleshores capità general de Catalunya, havia propiciat l’inici de la cons-

51


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Mútua de Propietaris o la defensa de Barcelona contra el foc

ΏMés Ώ enllà dels precedents del segle xviii, la primera vegada que es parla a Barcelona d’una companyia de bombers se situa entorn de 1823

trucció del passeig de Gràcia, futur eix de la nova Barcelona que s’albirava en el futur, obra que va permetre donar feina a centenars d’obrers a l’atur i que, paralitzada el 1823 durant molt de temps pels avatars típics de la política, no es va finalitzar fins al maig de 1827. Un cas similar al del passeig de Gràcia es va reproduir amb l’enderroc de les muralles de la ciutat que, un cop activada de manera eficaç la resolució favorable pel governador civil Pascual Madoz, va permetre que gran part de la població sense feina i en plena desesperació per la nova aparició del còlera, hi trobés un lloc de treball. Les obres es duien a terme amb una lentitud gairebé exasperant, però les autoritats, tants cops dictatorials i intimidadores, van reaccionar en aquest cas amb autèntica pietat per aquells pobres ciutadans desemparats. Més enllà dels precedents del segle xviii, la primera vegada que es parla a Barcelona d’una companyia de bombers se situa entorn de 1823, enmig dels avatars del Trienni Constitucional, i s’arriba a acordar la seva creació a partir de la Milícia Nacional, una realitat que es constitueix i es dissol pràcticament alhora.

52

En paral·lel, la idea primigènia de fundar a la ciutat de Barcelona una Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis es formula en una sessió de la corporació municipal celebrada el dia 25 de novembre de l’any 1825, quan el regidor Fonsdeviela fa la lectura del reglament que havia de servir per a la constitució de la Sociedad de Seguros Mutuos contra Incendios de Madrid que es crea a la capital un any després. Aquest reglament va passar a la Junta d’Obres perquè estudiés conjuntament amb el regidor la possibilitat d’aplicació d’una entitat similar a la nostra ciutat. L’assumpte va quedar en l’oblit fins que es va descartar explícitament el 19 de desembre de 1826.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Mútua de Propietaris o la defensa de Barcelona contra el foc

Casc de bomber, col·lecció Mútua de Propietaris

El primer naixement dels Bombers de Barcelona: 29 de març de 1833 L’escassetat de mitjans destinats a combatre el foc genera com a reacció nombrosos projectes de nous reglaments a càrrec de noves comissions i fins i tot hi ha iniciatives de particulars que plantegen teories i solucions sobre les tasques d’extinció i salvament davant un incendi, que se succeeixen entre 1830 i 1833. De nou es va activar el tema d’una manera més decidida el 16 de febrer de 1833, quan l’aleshores capità general de Catalunya, Manuel de Llauder, va fer arribar a l’Ajuntament un ofici on es recordava l’exposició que Lucas Ibáñez havia presentat el 18 de juny de 1831 al governador comte de Villemur

proposant la constitució d’una societat d’assegurances contra incendis. Aquest moviment pren cos amb aquesta intervenció del general i culmina amb l’aprovació d’un reglament el 29 de març de 1833, que avui es considera com la data fundacional de la Companyia de Bombers de Barcelona. El seu primer cap va ser l’arquitecte Josep Mas i Vila, que tenia a les seves ordres trenta paletes o manobres, vuit fusters i dos manyans. Però la vida d’aquesta companyia va ser molt efímera, de dos anys. I la seva trajectòria se superposa amb les gestions i els reglaments que havien de culminar dos anys després en el naixement de la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona, és a dir, la Mútua, avui Mútua de Propietaris, una Societat que a parts iguals amb l’Ajuntament havia de refundar al cap de dotze anys la Companyia de Bombers de Barcelona el 1845. Però no avancem els esdeveniments.

53


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Crides fundacionals

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Crides fundacionals

54

Una de les primeres pàgines del Llibre d’Inventari, bellament il·lustrada, que relaciona els documents arxivats des del primer de 1833 fins a l’últim de 1887


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Primera crida des del Diario de Barcelona 20 de juny de 1833

1

El 1833 integraven, entre d’altres, l’Ajuntament de Barcelona el comte de Santa Coloma, el marquès de Moja de la Torre, Joaquim Compte, Raimon de Vedruna, Josep Marià de Cabanes, el marquès de las Bárcenas, Josep de Plandolit, el Baró de Foixà, Honorat de Puig, Jaume Tintó, Josep de Miró, Erasme de Janer, el comte de Centelles i de Fuentes, Antoni Flaquer, Ventura Vallgornera (regidors), Pau Solà, Antoni Guix, el marquès de Vilallonga, Antoni Vallbona (diputats del comú), el marquès de Monistrol (síndic procurador general) i Joaquim Palaudàries (síndic personer).

Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Erasme de Janer Crides fundacionals

En sessió municipal del 16 d’abril de 1833 es va aprovar el text de l’ofici que el Consistori barceloní, a proposta de la Junta d’Obres, havia d’enviar al capità general de Catalunya, Manuel de Llauder, on se l’invitava a intercedir en la formació de la societat. Les seves idees filantròpiques es troben a l’origen de la creació d’una comissió integrada per un representant de l’Ajuntament i un altre de la Reial Junta de Comerç, així com el suport del Governador General de Barcelona. El capità general va procedir a remetre a l’Ajuntament una memòria sobre Incendis, i va nomenar el governador Francisco Fernández per presidir la Comissió. El Consistori, al seu torn, va nomenar Honorat de Puig com a representant municipal a les deliberacions. De fet, la seva iniciativa es trasllada a un document que signen amb data 14 de juny tres noms clau: el marquès de Monistrol, que era el síndic procurador general, Honorat de Puig i Josep Vilardaga.

Ώ“Les Ώ idees filantròpiques del capità general de Catalunya es troben a l’origen de la comissió gestora”

55


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Crides fundacionals

ΏPodem Ώ considerar aquest escrit, publicat al Diario de Barcelona, sense cap mena de dubte, com la carta fundacional de la Societat

ΏAra Ώ només calia “un nombre competent de socis propietaris com a mínim de 2.200 cases, que formen aproximadament la tercera part de les que té Barcelona, inclosa la Barceloneta”

Aquesta comissió va decidir la publicació sis dies després, el 20 de juny de 1833, al Diario de Barcelona, d’una invitació als propietaris de la ciutat perquè s’inscriguessin a les oficines de l’Ajuntament per tal de formar la tan comentada Societat. La relació d’inscrits l’encapçalava el mateix capità general i el mateix Ajuntament per les cases que posseïen a la ciutat. És així com els components del grup promotor, apressats per plantejar una garantia adequada al risc d’incendi i constituir amb aquest objectiu una companyia d’assegurances –la ja imminent Sociedad de Seguros Mutuos contra Incendios de Barcelona– decideixen guanyar temps i plantegen una crida de caràcter fundacional per unir tots aquells barcelonins que fossin propietaris d’una casa o edifici en la formació de la Societat. A les pàgines següents es reprodueix el text, que conserva tota la retòrica pròpia de l’època. Podem considerar aquest escrit, sense cap mena de dubte, com la carta fundacional de la Societat. Ara només calia “un nombre competent de socis propietaris com a mínim de 2.200 cases, que formen aproximadament la tercera part de les que té Barcelona, inclosa la Barceloneta”. I aconseguir aquest nombre competent de socis encara es faria esperar dos anys. El segle xix tot just començava per a la ciutat de Barcelona i, a partir d’ara també, per donar inici a una història que, fins al dia d’avui, ha navegat d’una manera eficaç a cavall de tres segles.

56


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 NOTICIAS PARTICULARES DE BARCELONA SEGUROS MUTUOS CONTRA INCENDIOS

El sagrado derecho de la propiedad es la base sobre la que se funda la existencia del cuerpo social, y fueran vanos los fines que impulsaron los hombres a asociarse, si vacilara o pudiera atacarse impunemente aquel derecho, y se viera el individuo en la inseguridad de disfrutar de lo que es suyo, sea adquirido por su trabajo, séalo por cualquier otro título honesto. Por esta razón las leyes la protegen sin permitir que se desquicie esta piedra angular del edificio de la Sociedad. La conservación de este derecho precioso es el fundamento de toda la legislación, siendo igualmente una emanación de aquellas leyes primitivas e invariables que el autor de la naturaleza gravó en el corazón de todos los vivientes racionales. Pero los legisladores no mandan a la naturaleza, sus leyes no pueden prever todos los acasos, ni sus órdenes tienen la fuerza de impedir todos los ataques que pueda sufrir la propiedad, o sea el objeto en que se funda. Un rayo que abrase una casa, un terremoto que la hunda, un incendio que la reduzca a cenizas, un huracán que la derribe, un accidente cualquiera que la destruya, ni entran en la previsión del legislador, ni las leyes pueden preservar la pérdida o destrozo de aquella propiedad. Solo el propietario es el capaz de prevenir los funestos efectos de la ruina que no

Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Crides fundacionals

Ώ“Solo Ώ el propietario es el capaz de prevenir los funestos efectos de la ruina”

57


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Crides fundacionals

está en su mano impedir, solo él puede dar a la ley la fuerza que no tiene y con espíritu previsor burlar en algún modo la desgracia misma que le persigue. Una caja de socorros a donde pueda acudir en el instante mismo en que el elemento voraz haya destruido el todo o parte de su fortuna; un auxilio eficaz que tenga a la mano, el cual, sin exponer su delicadeza, le reintegre en el goce de la propiedad arruinada; una garantía solemne y segura que le haga considerar su pérdida con el solo carácter de momentánea, sin que él ni su familia sufran las consecuencias fatales de la destrucción o deterioro: en una palabra, la reposición inmediata de su bienestar y una especie de superioridad adquirida contra el fuego devorador, que, reduciendo a pavesas su propiedad, no pueda arrancarle el goce precioso de sus efectos: tal es el poderoso medio con el que el propietario puede salvar la insuficiencia de la ley para asegurar contra la destrucción misma su propiedad atacada; tal es el resultado feliz de una previsión juiciosa que ofrece en la escena de la desolación, el consuelo vivificante a un padre que tiene vinculada una parte, si no el todo, de la subsistencia de su familia. ¡Ah! ¡A cuántos propietarios hemos visto gemir amargamente, cuando presenciando atónitos la pérdida de su fortuna que les causara la voracidad irresistible de un incendio y hechos víctimas de su imprevisión o casualidad, lloraban estérilmente su infortunio sin encontrar un amigo, una mano bienhechora que corriese a enjugar sus lágrimas! ¡Y cuánto más triste se ofrece este cuadro, si esta fatalidad le conduce a la indigencia precursora del estado ímprobo de la mendiguez, o a lo menos al cambio de su bienestar en una suerte precaria! Estas escenas desgraciadamente repetidas hicieron concebir la idea de buscar un remedio activo a tamaños males. La filantropía de unos, el interés personal de otros pusieron en acción los ingenios, formando planes, ensayando proyectos para conseguir su grandioso objetivo, y sus trabajos dieron a la humanidad el resultado interesante de poner una barrera impenetrable a las consecuencias terribles de la propiedad arruinada, salvándola de los ataques de la desgracia y sellándola con el sello apreciable de su perpetua conservación. Se realizaron por fin compañías de seguros contra incendios en aquellos países donde reina el espíritu de asociación para grandes empresas de conveniencia pública, y este siglo, fecundo en acontecimientos, vio nacer en medio de desastres y calamidades aquel espíritu de unión y fraternidad que enlaza a los hombres entre sí, haciendo más útil y deseable la sociedad. La capital de España se apresuró a seguir el ejemplo de la de Francia, y varios propietarios, inclusos ambos cleros, se asociaron para formar en ella la compañía de seguros mutuos, y sus felices resultados dispertaron el celo de hombres amantes del bien público, quienes la establecieron en las ciudades de Santander, Victoria, Málaga y otros pueblos, haciendo lo propio en Sevilla, Santiago, Valencia, y en Ultramar en la Habana y hasta en la capital de las Islas Filipinas. Barcelona, la culta Barcelona, que ha sido varias veces espectadora triste de incendios voraces que han reducido algunos propietarios a la estrechez, perdiendo de sus resultas los goces más necesarios y apreciables, no

58

Ώ“Se Ώ realizaron por fin compañías de seguros contra incendios en aquellos países donde reina el espíritu de asociación para grandes empresas de conveniencia pública”


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

podía mirar con indiferencia el retardo de un remedio tan pronto y eficaz como ofrece esta sociedad. El Excmo. Cuerpo municipal se ha ocupado incesantemente de este objeto y ha encontrado en las autoridades, no solamente todo el apoyo que se prometía, si que ha sido invitada por la primera a realizar este plan benéfico con la mayor brevedad posible. Las filantrópicas ideas de nuestro digno Capitán General son bien conocidas, todos los barceloneses miran en él un protector de su seguridad y tranquilidad, que tiene en su corazón la prosperidad de sus compatricios. Si las vastas atribuciones que gravitan sobre su autoridad no le han permitido presidir personalmente la comisión compuesta de un individuo del Ayuntamiento de esta ciudad, del síndico procurador general del mismo y de un vocal de la Real Junta de comercio de la clase de propietarios para entender en la formación de la sociedad de seguros mutuos contra incendios, se ha servido cometer sus veces al Excmo. Sr. General Gobernador de esta plaza, cuyo acreditado celo por el bien público y sus relevantes prendas le han conciliado el amor de todos los moradores de esta opulenta capital. Solo falta que los barceloneses propietarios secunden las miras tan loables del Excmo. Ayuntamiento, quien en unión con las primeras autoridades se ocupa exclusivamente de la felicidad de sus gobernados.

Ώ“El Ώ remedio ha sido tan pronto como el mal, y este consuelo real que experimento, lo debo, hijos míos, al grande proyecto concebido y ejecutado por el celo patriótico de unos hombres dignos del precioso dictado de amantes de la humanidad”

La confianza que ha merecido y merece de todos, consignada no en vanas palabras, sino en hechos remarcables, le persuade que no saldrá fallido su proyecto y que todos los propietarios de esta ciudad volarán a la Secretaría del Excmo. Ayuntamiento, a subscribirse y a unir la calidad de socios a la de laboriosos, benéficos y honrados que los distingue. Sí, barceloneses, esta comisión os haría un agravio si dudara un solo momento de vuestra adhesión a un proyecto tan deseable y tan deseado. El interés es de todos, las ventajas son reales y conocidas, el sacrificio casi insignificante; haréis el bien de vuestros hermanos, y estos harán el vuestro; unos y otros cooperaréis al interés general y particular siendo a la vez aseguradores y asegurados, y estrecharéis más y más aquel lazo fraternal, que forma el vinculo más fuerte de la sociedad. Desaparecerá para siempre la escena aflictiva que presenta a los ojos del filósofo el fuego devorador, y el padre consolado en medio de la ruina de su hogar exclamará con la expresión de la más viva gratitud: “todavía podré alimentar mi familia con la decencia que le corresponde; la indigencia y su compañera la mendicidad en que me sumiera, sin esta previsión, el incendio que acaba de devorar mi patrimonio, no atreve a asomarse a mis umbrales: el remedio ha sido tan pronto como el mal, y este consuelo real que experimento, lo debo, hijos míos, al grande proyecto concebido y ejecutado por el celo patriótico de unos hombres dignos del precioso dictado de amantes de la humanidad”.

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Crides fundacionals

Cuanto más pronto os subscribáis, tanto más presto participaréis de tan benéficos resultados. La comisión no perderá momento, ni dejará su tarea hasta llenar los deseos del Excmo. Sr. Capitán general, Excmo. Ayuntamiento y de todos los propietarios que la impulsan a la instalación de la Junta que ha de llevar a cabo esta grandiosa empresa; pero para ello se necesita un competente número de socios propietarios a lo menos de dos mil doscientas casas que forman aproximadamente la tercera parte de

59


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

las que cuenta Barcelona inclusa la Barceloneta. Estos han de suscribirse por el capital en que estimen la casa o edificios que quieran asegurar, y una vez inscritos en la lista de la sociedad, se procederá inmediatamente a instalar la Junta eligiendo los directores y demás individuos que hayan de representarla. Pero los socios no contraerán ninguna obligación hasta que la ratifiquen al ser llamados para la creación de la Junta, y entonces deberán contribuir con aquella módica cantidad que la misma Junta considere necesaria para ocurrir a los gastos precisos a la formación del establecimiento y para tener un fondo permanente en caja a fin de poder remediar en el momento el todo o parte de la desgracia que cause el incendio, sin tener que esperar la recaudación de lo que deba satisfacer cada socio. En la primera reunión que tendrá lugar luego que haya el número de socios indicado, se les enterará por extenso de todo el proyecto: el reglamento que haya de gobernar será el que se apruebe por los mismos socios, previa su discusión, y que merezca la aprobación Soberana, y formada ya la sociedad, fundada en la igualdad de sentimientos y en la unión de necesidades recíprocas, sin que pueda tener cabida la distinción odiosa, ni el monopolio infame, solo se respirará en ella la filantropía más acendrada y la beneficencia más pura.

Crides fundacionals

Los individuos que componen esta comisión se complacen en ser el órgano de los sentimientos de las autoridades que los han nombrado para un objeto tan honroso cuanto útil y apreciable, e inscribiendo con la mayor satisfacción sus nombres en la lista de los socios, a cuya frente se halla el de nuestro benemérito jefe Sr. D. Manuel Llauder, y el del Excmo. Ayuntamiento invitan a sus conciudadanos propietarios de edificios en esta populosa y rica capital a incorporarse con ellos en una compañía, que les ofrecerá la seguridad de un porvenir halagüeño en la perpetua conservación de su patrimonio en el cual afianzan o el todo o parte de su bienestar y del de los objetos más caros de su corazón. Barcelona, 14 de junio de 1833 = El marqués de Monistrol = Honorato de Puig = Josef Vilardaga.

60

Ώ“Una Ώ compañía, que les ofrecerá la seguridad de un porvenir halagüeño en la perpetua conservación de su patrimonio”


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Els avatars burocràtics Abans de començar l’exposició dels fets que van dur a principis del segle xix a la constitució de la Sociedad de Seguros Mútuos contra Incendios hem de prevenir els nostres lectors que la burocràcia no és un problema que hagi estat implantat recentment. Com es podrà observar al llarg de les pàgines que segueixen, l’afició del funcionariat en general, i del municipal en concret, per allargar de manera eterna qualsevol tema del tipus que sigui no és nova. Constatem –i a partir d’ara ho podrem comprovar– que per dur a terme qualsevol iniciativa publica o privada que hagués de passar pel sedàs de l’Administració el camí era llarg i feixuc, les reunions i nomenaments de comissions eren permanents i inacabables i, en la majoria dels casos, la iniciativa proposada era arxivada un temps relatiu fins que algú, amb nova empenta, la rescatava de l’oblit. Tornaven de nou, aleshores, les comissions, reunions, oficis o escrits i, de vegades, com és el cas de la nostra Societat, s’arribava –no sense dificultats– a un final feliç.

Segona crida des del Diario de Barcelona L’èxit de la crida del primer anunci al Diario de Barcelona va ser, però, escàs. Hem pogut llegir que “no fue grande el entusiasmo que entre los propietarios produjo la Mutua que tanta utilidad podía reportarles, ya que, a pesar del apoyo moral que las inscripciones hechas por el capitán general y el Ayuntamiento representaba, fue preciso un nuevo llamamiento por las pocas que en octubre de aquel año se habían logrado”. Aquesta nova crida a què es refereix el text es va traduir en un nou anunci publicat el 21 de novembre del mateix any 1833

al Diario de Barcelona que tornava a esperonar els propietaris a passar per les cases consistorials a inscriure-s’hi. Allà hi figura la invitació de la comissió indicada, en la qual s’insereix el “Quadern” dels propietaris que havien anat a inscriure’s en resposta a les invitacions de la Junta constituïda a aquest efecte, nombre de cases i el seu valor.

La intervenció de dos organismes prestigiosos: la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País i la Reial Junta de Comerç de Barcelona

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Crides fundacionals

El 1834 es promulga l’Estatut Reial, que inaugura un nou marc polític a Espanya. Amb l’inici de la revolució liberal, l’Ajuntament de Barcelona experimenta un període d’efervescència municipalista lligada als consistoris progressistes. Situats ja al febrer de 1834 ens trobem de nou que, en la sessió municipal celebrada el dia 28, el regidor Soler va tornar a insistir en la necessitat de fundar una societat d’assegurances. Com a novetat es va proposar que els inscrits fins aleshores poguessin intervenir, de manera directa, en els treballs per a la seva constitució. No va ser fins l’any següent que el governador civil, Felipe Martínez Igual, disposa que l’expedient de constitució es faci a mans de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (SEBAP), de la qual fou president el 1835, perquè procedeixi al seu estudi de viabilitat i, aquesta, a través del regidor Martorell que en formava part, demana a l’Ajuntament tots els antecedents referents als treballs de les antigues comissions i els estudis previs per a la seva revisió.

61


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Crides fundacionals

Interior de la seu de la SEBAP

62

L’origen de la SEBAP es remunta a la Reial Cèdula de Carles iii expedida el 1775, que va suposar la introducció a Espanya de les Societats Econòmiques d’Amics del País. La de Barcelona va iniciar les seves activitats l’any 1822, però no va ser fins al 1834 que va quedar definitivament instaurada, fins als nostres dies. No podem oblidar que la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País ha estat, des de la seva fundació, una entitat implicada a promoure, en una gran diversitat de matèries, els interessos econòmics i de progrés ciutadà com va ser, en aquest cas, el de la creació de la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona.

re sobre aquest fet: “L’impuls definitiu al projecte vingué de la Societat Econòmica d’Amics del País. Aquest organisme de caràcter oficial, recentment constituït però cridat a representar la puixança aconseguida per la burgesia barcelonina durant la Restauració i la Regència, va prendre cartes en l’afer i, a través d’un dels seus associats que era també membre del Consistori municipal, demanà ‘tots els antecedents de tan debatuda qüestió’. L’Ajuntament acordà de facilitar-los i acceptà que una comissió de la Societat Econòmica d’Amics del País es reunís amb una comissió municipal per a estudiar la manera de concretar definitivament aquella iniciativa.”

El cronista oficial de la ciutat de Barcelona, Andreu Avel·lí Artís i Tomàs, més conegut com a Sempronio, ja va escriu-

I afegia: “És interessant remarcar el caràcter i la significació, ben diversos, dels dos organismes que van participar en la fun-


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

dació de la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis. Si la Junta de Comerç, amb gairebé un segle d’història al darrere i a punt d’extingir-se (de fet, fou dissolta el 1847), representava els interessos de la primera burgesia catalana, la Societat Econòmica d’Amics del País constituïa el primer exemple d’una comprensió total del progrés social, que abastava tant la indústria i el comerç com la instrucció pública i l’elevació del to cívic. Pere Voltes Bou va qualificar de ‘considerable i en alguns casos total’ la influència d’aquella prestigiosa entitat en l’àmbit ciutadà. ‘Pot afirmar-se –deia l’historiador– que tot el que va fer-se en la vida barcelonina durant el segle passat i principi del present va dur el segell de la iniciativa i de l’actuació de la Societat Econòmica d’Amics del País’. Esmentem sumàriament: la defensa dels monuments artístics després de la revolució de 1835; l’enderrocament de les muralles del 1854; la inauguració del ferrocarril de Mataró; la intervenció de !a Societat en els projectes de ferrocarrils fins a la frontera; la reinstauració de l’Abadia de Montserrat; la reivindicació de la Universitat per a Barcelona; la construcció dels jardins a l’antiga Ciutadella; i la solució dels problemes hospitalaris i assistencials de la ciutat, propugnant sempre un criteri modern i racional per al reajustarnent d’aquells serveis.”

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Crides fundacionals

Façana de la seu de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, al carrer Basea

Entre les iniciatives de la SEBAP i la Junta de Comerç de Barcelona, menció especial mereix la fundació, el 1844, de la Caixa d’Estalvis de la Província de Barcelona –més coneguda com a Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona– creada a partir d’un projecte presentat el 1839 pel liberal Josep Melcior Prat, al qual s’afegí l’Ajuntament de Barcelona. Fou la primera caixa catalana, i serví de model per a d’altres, com la de Sabadell i la d’Igualada. Inicialment de caràcter burgès liberal, ja al segle xix el control fou exercit durant molt de temps per la noblesa catalana.

63


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1

Els seus orígens els podem situar a partir del 1740 quan, després de moltes peticions, va ser autoritzada per Ferran vi d’Espanya i Carles iii en confirmà la creació (1760) i n’aprovà les ordenances (1763). Creada per part de la burgesia amb la intenció de potenciar i regular el comerç amb Amèrica, comptava amb una base social que partia de la “matrícula” de comerciants començada l’any 1758. Els seus membres, els “comerciants matriculats”, formaven l’assemblea general del comerç, del cos de comerç, la qual elaborava de manera periòdica les ternes dels seus col·legues que havien d’ocupar les places de vocal de la Junta. El marquès de La Mina, capità general de Catalunya, es negà a cedir-li l’edifici de la Llotja, però el seu successor, comte de Ricla, l’hi cedí (1767) a canvi d’una quantitat destinada a obres públiques.

Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Crides fundacionals

Des de la seva creació, la SEBAP va tenir la seu en edificis nobles, avui desapareguts per poder obrir la Via Laietana. L’any 1898, la seu social de l’entitat es va traslladar a una casa senyorial situada al carrer Sant Sever, i en l’actualitat es troba localitzada en un edifici emblemàtic del barri barcelonès del Born, al carrer Basea.

Els anomenats “pensionats” foren una de les preocupacions de la Junta, com podem llegir en el llibre de Josep Iglésies, amb l’objectiu de “posar la nostra incipient indústria al nivell de l’estrangera”. Per això tenia l’esment posat en els ginys i procediments de què es valien fronteres enllà per abaratir i millorar la producció. Per aconseguir-ho es valgué de dos mitjans que es complementaven: atreure estrangers que ensenyesin aquí habilitats tècniques dels seus països i enviar obrers i menestrals catalans escollits a observar fronteres enllà.1

L’altra entitat de prestigi, la Reial Junta Particular de Comerç de Barcelona, més coneguda com Junta de Comerç de Barcelona, va ser una institució rectora de l’activitat comercial i industrial catalana, creada el 1758 i substituïda el 1847 per la Junta Provincial d’Agricultura, Indústria i Comerç. Aquesta entitat tenia com a precedents dues juntes de nom semblant, creades el 1692 i el 1735 per tal de reactivar l’economia catalana.

Al capdavant de la Junta de Comerç hi havia una dotzena de membres, a més del secretari que calia que fos un comerciant, i de l’intendent que era el president imposat. Els membres eren els tres cònsols del contenciós, dos cavallers afincats i colliters destinats a atendre el foment de l’agricultura i set comerciants escollits entre el cos de matriculats. Entre tots ells, un grup encara més reduït de només nou persones fou reelegit per ocupar els càrrecs

Casa Llotja, Saló de Contractacions

64


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Crides fundacionals

Casa Llotja, seu de la Reial Junta de Comerç de Barcelona, avui Cambra de Comerç de Barcelona

de la institució amb tota la freqüència que permetien les ordenances. Així doncs, trobem en aquest període l’esmentada burgesia i petita noblesa com ara els Puget, Puigguriguer, Canaleta, Guilla, Plandolit o Sarriera, que exercien el guiatge de la Junta. La Junta tenia jurisdicció sobre tot el Principat de Catalunya i s’esmerçà principalment en la millora de la indústria tèxtil; reclamà de l’Estat una política proteccionista per a les manufactures catalanes, donà reglaments de fabricació i de gremis i encoratjà la investigació de mètodes de manufactura, conreu, etc., amb premis i borses d’estudi. Assolí l’abolició de l’impost de la

bolla2 (1769) i l’obertura al comerç americà (1778). També féu una obra cultural important, com el patrocini de la tasca històrica d’Antoni de Capmany i, sobretot, la creació d’una sèrie d’escoles tècniques que supliren la manca d’universitat a Barcelona: de Nàutica (1769), de Taquigrafia (1775), de Dibuix i Belles Arts (1775), de Química (1805), de Mecànica (1808), de Física (1814), d’Economia (1814), etc. A partir del 1815, el paper de la Junta com a portaveu de la burgesia catalana començà a ser substituït per altres institucions, però conservà una importància oficial considerable fins a la seva desaparició, l’any 1847. El seu llegat l’ostenta avui la Cambra de Comerç de Barcelona.

1

Josep Iglésies, L’obra cultural de la Junta de Comerç, 1760-1847.

El dret de la bolla era un impost que gravava la producció de teixits, cobrat per la Diputació del General d’ençà de les Corts generals de Montsó de 1362-1363. 2

65


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Acte fundacional al Saló de Cent: 30 d’abril de 1835

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Acte fundacional al Saló de Cent: 30 d’abril de 1835

66

Saló del Consell de Cent de l’Ajuntament de Barcelona


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Finalment, doncs, arran del nou impuls descrit, es va convocar una reunió que va tenir lloc a la sala del Consell de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, i a la qual van ser convidats la Societat Econòmica d’Amics del País, la Junta de Comerç, i els propietaris que s’havien inscrit per formar part de la futura societat. En el curs de la reunió es van nomenar els representants que, en nom de totes les parts, havien de dur a terme els treballs de constitució definitiva de l’entitat asseguradora. Aquesta assamblea fundacional va tenir lloc el dia 30 d’abril del 1835 i les persones escollides per formar part d’aquesta comissió gestora van ser Antoni Puig i Lucà, Josep Marià de Cabanes, Esteve Puigguriguer, Pere Nolasc Vives i Ramon Muns i Seriñà. És, doncs, aquesta la data que s’ha considerat des del primer dia com la primera pedra definitiva de la Sociedad de Seguros Mutuos contra Incendios de Barcelona, malgrat que, notarialment, no va ser reflectida mitjançant escriptura pública fins al cap d’un any. Aquest grup de notables es va posar d’immediat a la feina per redactar el primer projecte de Reglament de la Mútua que, amb data del 29 de març de 1836, va ser aprovat en Junta presidida per una comissió de l’Ajuntament. Però entremig, del juliol de 1835 al març de 1836 es va produir un parèntesi forçat per les anomenades Bullangues de 1835.

ΏEl Ώ 30 d’abril de 1835 s’ha considerat des del primer dia com la primera pedra definitiva de la Sociedad de Seguros Mutuos contra Incendios de Barcelona, malgrat que, notarialment, no va ser reflectida mitjançant escriptura pública fins al cap d’un any

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Acte fundacional al Saló de Cent: 30 d’abril de 1835

67


MĂştua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

La crema de convents de 1835

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camĂ­ fundacional

La crema de convents de 1835

68

Gravat de la ciutat de Barcelona en flames arran de les Bullangues de 1835


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Un parèntesi forçat La causa que va propiciar que el lapse de temps entre aquesta reunió fundacional i la de la signatura de la corresponent escriptura notarial de constitució s’allargués de manera considerable s’ha de situar en la primera de les famoses bullangues de Barcelona i que no és altra que la crema de convents que va trasbalsar la ciutadania i les autoritats municipals d’aquell any funest. Aquests lamentables fets van tenir el seu origen a Reus, on part de la població va atribuir l’assassinat d’un oficial i diversos soldats als capellans que lluitaven juntament amb els carlins i va decidir assaltar convents i esglésies per matar un bon nombre de capellans i incendiar els edificis de Sant Francesc i de Sant Joan. L’Esquella de la Torratxa feia memòria d’aquest trasbals amb aquesta descripció de Josep Roca i Roca: “L’enconament contra els carlins i contra els frares que els protegien esclatà el dia de Sant Jaume de l’any 35, amb la crema dels convents. La ciutat de Reus havia donat pocs dies abans el primer exemple, i els exaltats de Barcelona es disposaren a seguir-lo. S’efectuà una corrida de toros, en la plaça edificada l’any anterior: hi hagué en ella un gran esvalot per haver resultat els toros detestables, i a entrada de fosc, una multitud bigarrada recorria els principals carrers de la ciutat arrossegant l’últim toro, lligat amb la mateixa maroma de la plaça. Els amotinats cridaven: ‘El bou gros! El bou gros!’, al·ludint al general Llauder. A penes hi havia tropes a Barcelona, trobant-se la major part de les forces en campanya, inclús el capità general, de manera que fou impossible dissoldre aquell grup i els que poc temps després se formaren al Pla de la Boqueria i al Pla de les Comèdies, excitats pels oradors populars a calar foc als convents. Prompte uns grans resplendors brillaren en l’atmosfera,

ΏAquests Ώ lamentables fets van tenir el seu origen a Reus, on part de la població va atribuir l’assassinat d’un oficial i diversos soldats als capellans que lluitaven juntament amb els carlins i va decidir assaltar convents i esglésies per matar un bon nombre de capellans i incendiar els edificis de Sant Francesc i de Sant Joan

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

La crema de convents de 1835

69


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

La crema de convents de 1835

atapeïda d’una espessa fumareda: les turbes havien posat foc als convents de Sant Josep de Carmelites descalços, de Dominics de Santa Caterina, d’Agustins calçats de Sant Agustí, de Framenors de Sant Francesc, de Trinitaris descalços de la Bonanova i de Carmelites calçats de la Verge del Carme. Altres, com els de Caputxins i Trinitaris calçats, s’escaparen pel clamoreig dels veïns temorosos que es propagués l’incendi, i el de Servites del Bon Succés fou respectat per haver corregut la veu que al costat hi havia un dipòsit de municions del cos d’Artilleria. Alguns frares, que no arriben a deu, sigueren sacrificats al furor de les turbes: els demés se posaren a salvo, sent conduïts a paratge segur, el dia següent, per piquets de tropes i de milicians. Al travessar els carrers eren objecte dels insults de la multitud.” Una situació que es pot acabar d’emmarcar amb aquestes reflexions amb motiu de La crema dels convents, extretes d’El Noticiero Universal en un quadern especial dedicat a “La defensa de Barcelona Contra el Fuego”, de l’any 1921: “Què feien

70

els bombers de la ciutat quan el foc, intencionadament encès, destruïa diversos convents i amenaçava de propagar-se als edificis veïns? A un quart de dues de la matinada, malgrat la crida que s’havia fet, només s’havia aconseguit reunir set individus, un dels quals va manifestar a les autoritats que, en acudir al lloc dels sinistre, fou apallissat per la multitud, un comportament que el va fer desistir de prestar els serveis del seu institut. »Foren requerits els prohoms dels gremis de fusters i manyans i el nombre més gran disponible d’individus d’aquests oficis perquè, com a mínim, defensessin les cases adjacents als convents incendiats. Diversos regidors van dirigir les operacions d’extinció del foc i personalment feien funcionar les bombes i altres estris disponibles. »Als incendis dels convents succeí l’assassinat del general Bassa i altres excessos que no vénen a tomb en el tema d’aquesta crònica.”


MĂştua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camĂ­ fundacional

La crema de convents de 1835

Plaça de braus de la Barceloneta on el 25 de juliol de 1835 es va iniciar la revolta popular que va donar lloc a la bullanga coneguda com a crema de convents

71


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Constitució i primer reglament de la Societat: maig de 1836

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Constitució i primer reglament de la Societat: maig de 1836

72

Detall de la primera pàgina de l’Escriptura de Constitució


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Signatura de l’Escriptura de Constitució: 6 de maig de 1836 Un cop retornada la calma sempre relativa als carrers de la ciutat de Barcelona, es reprenen les gestions derivades de l’acte fundacional del 30 d’abril de 1835, que culminaran en l’aprovació del projecte del Primer Reglament el 29 de març de 1836. Un cop assolida la unitat d’actuació, amb rapidesa arriba la data del 6 de maig de 1836 que és, sens dubte, l’altra fita històrica de la Societat, ja que es va procedir a la signatura de l’escriptura de constitució. En referència a aquest dia, s’hi pot llegir que es procedeix solemnement a l’esmentat Saló de Cent de les Cases Consistorials en presència del Secretari interí de l’Excm. Ajuntament a atorgar pels propietaris inscrits, i signar, l’Escriptura “de Seguretat Mútua contra incendis”, de conformitat amb les condicions del Reglament aprovat, que s’hi insereix, i es pacta en aquesta escriptura que res no podrà, ni haurà de tenir efecte fins que no arribi a cinc-centes el nombre de cases assegurades. “I presents també a l’acte el senyor Primer Tinent d’Alcalde, Marià Vehils, regent de l’alcaldia; els regidors Josep Ribas i Francesc Tusquets i els Srs. Rafael Nadal, procurador del Comú que han presidit la reunió com a comissionats nomenats a l’efecte per acord de l’Excm. Ajuntament pres el dia d’abans-d’ahir, essent presents per testimonis Benet Felip i Esteve Bonifaci, porters de maça de l’Excm. Ajuntament.” Els signants van ser: Marià Vehils, Josep Ribas, Francesc Tusquets, Rafael Nadal, Esteve de Puigguriguer, Ramon Muns, Pere Nolasc Vives i Cebrià, Josep Fèlix Navarro Mas i Avellà, Joan Davesa, Salvador París, Onofre Mes-

soi, Tomàs Puigguriguer, Josep M. Paz i Pallós, Pau Soler, Francesc de Paula Folch, Joan Oller, Pau de Gomis, Ignasi Cabasses, Joan Vilanova i Artís, Josep Granacias, Jaume Pons i Alemany, Onofre Ibern, Josep Sarriera i Quinquer, Francesc Bonet, Pau Capella, Francesc Ribas i Just, Pere Màrtir Font i Rovira, Miquel Sagristà, Francesc Espadaler i Tolrà, Valeri Suaris Bertschinger i Codina, Jaume Argemí, Joan Soler, Josep Mas i Vila, Pere Blancafort, Josep Coroleu, Antoni Busquets i Llobet, Jaume Ballès en representació del seu pare Joan Ballès, Joan Baptista Dotres, Pere Nolasc Vall, Manuel Carreras. “En nom del Capítol de la Santa Església d’aquesta ciutat i en virtut d’un acord pres en sessió d’avui segons resulta de la certificació lliurada pel seu escrivà Francesc Mas i Fontana, Tomàs Puigguriguer, Josep Ribas, Agustí Ortells i Pintó, Salvador Bonaplata, i Gaietà Ribot, secretari interí”. La rúbrica de Ribot es troba a cada full. Es tracta d’un document compost de tretze fulls, tots timbrats menys un, alguns amb timbre de 60 rals i d’altres de 40 maravedisos, amb un cercle que inclou l’escut reial i una llegenda: “Isabel ii, por la gloria de Dios, reina de España y de las Indias”. El text és manuscrit a l’anvers i el revers. Consta de vuit capítols i cent vint-i-nou articles que especifiquen la seva complexa ordenació jurídica: 1. De la Societat en general. 2. Dels socis, maneres d’inscriure’s i separar-se i conseqüències d’aquests actes. 3. Del govern i l’administració de la Societat. 4. Dels Arquitectes de la Societat. 5. De les Juntes Generals de la Societat. 6. Dels casos d’incendis, operaris i estris de la Societat. 7. De la indemnització dels danys que produeixin els incendis. 8. De les alteracions del Reglament, i al final s’hi preveuen dos models de pòlissa.

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Constitució i primer reglament de la Societat: maig de 1836

73


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Constitució i primer reglament de la Societat: maig de 1836

74

Reproducció de l’Escriptura de Constitució (i següents)


MĂştua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camĂ­ fundacional

ConstituciĂł i primer reglament de la Societat: maig de 1836

75


MĂştua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camĂ­ fundacional

ConstituciĂł i primer reglament de la Societat: maig de 1836

76


MĂştua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camĂ­ fundacional

ConstituciĂł i primer reglament de la Societat: maig de 1836

77


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1

tuï en lloc seu, on es reunirà (els dies i les hores que s’acordin) la Junta Administrativa per tal de donar curs ràpidament a les qüestions pendents.”

Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Timbre del paper de l’Escriptura de Constitució

Constitució i primer reglament de la Societat: maig de 1836

Podem destacar-ne algunes precisions. Del primer capítol, per exemple, a l’article 1 es proclama que la Societat s’estableix sota la protecció de l’Excm. Ajuntament de Barcelona amb el títol de Societat d’Assegurances Mútues d’Incendis d’Edificis de Barcelona, un nom on apareix la paraula “edificis” que no es repetirà mai així complet d’aquesta manera tan precisa. L’àmbit geogràfic es limita dins de les muralles de Barcelona i barris de la Barceloneta. Al capítol segon s’hi diu també que tot soci és assegurador i assegurat per proporcionar-se una garantia mútua infal·lible. L’objecte secundari és contribuir a preveure, disminuir i tallar els progressos dels incendis. No s’hi admeten per ara –queda així ben especificat– ni edificis públics ni edificis que continguin màquines de vapor. Ni tampoc els forns que no respectin la legislació vigent. Al capítol tercer s’hi estableixen els càrrecs de director primer i director segon, comptador, tresorer i secretari-arxiver. Els càrrecs són anuals i gratuïts, se’n preveu la rotació anual o la biennal en el cas concret del tresorer, s’hi fixen les incompatibilitats i se n’especifica les atribucions d’una manera detallada.

78

A l’article 36, a més, s’hi fixa el domicili social: “El despatx de la Societat es tindrà a la casa del Director primer, o del qui ac-

Aquest fet explica la manca d’una seu social pròpia durant la primera etapa de la Societat. Del context es conclou que es comparteix l’estructura de prevenció d’incendis de l’Ajuntament de Barcelona, especialment els magatzems necessaris per tenir-hi màquines, estris i materials per apagar el foc, que són els locals de treball de la Societat que podem identificar. Les altres raons socials serien els domicilis dels presidents de 1836 a 1874, però tan sols donem l’adreça de Josep Coroleu i Masdeu al carrer de la Cera, número 43. Una de les obligacions dels directors –i serà una qüestió recurrent– és vetllar perquè es col·loqui als edificis assegurats en un indret visible una placa o rajola on digui Assegurat contra incendis. Segons queda reflectit en l’escriptura de constitució de la Societat, l’activitat per a la qual havia estat creada no tindria efecte fins aconseguir un nombre de cases assegurades que superés les cinc-centes. Al cap d’un any, en data 5 de setembre de 1837, però, es decidia que aquesta clàusula restés sense efecte i comencés d’immediat l’activitat asseguradora de l’entitat. Així, “a la Junta General extraordinària es va acordar que comencés a tenir efecte la indemnització, des d’aquell moment, per a qualsevol incendi que ocorregués, que s’abonés del dany total la part que guarda proporció entre el nombre de cases assegurades i el de cinc-centes que com a mínim assenyala el Reglament, fins assolir aquesta última xifra, que aleshores s’indemnitzaria el total, o sigui les cinc sisenes parts del dany segons precepte estatuït”.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Constitució i primer reglament de la Societat: maig de 1836

Domicili particular de Josep Coroleu al carrer de la Cera 43, primer director de la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona i raó social de l’entitat d’acord amb els seus Estatuts

79


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1

Elecció de la primera Junta Administrativa El mateix dia 6 de maig de 1836 es va procedir a l’elecció de la primera Junta Administrativa de la societat per escrutini secret i a pluralitat absoluta de vots dels concurrents. I van ser elegits els senyor Josep Coroleu com a director primer, Ramon Muns com a director segon, Pau Soler comptador, Pau Agustí de Gomis tresorer, i Pere Nolasc Vives secretari-arxiver.

Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Primera acta, primeres diligències: 7 de maig de 1836 Constitució i primer reglament de la Societat: maig de 1836

80

La primera acta data del 7 de maig de 1836, l’endemà de la signatura de constitució, amb assistència de tota la Junta, i reflecteix les seves inquietuds amb set acords concisos que es poden resumir així:

Llom del Llibre d’Actes de 1836 a 1852. Volum I

1 Impressió de 2.000 exemplars d’un ofici que difongui l’existència de la Societat, del Reglament aprovat i del nomenament de la Junta Administrativa per a coneixença de tots els inscrits. 2 La informació ha d’arribar als comissaris de barri. 3 Iniciació dels llibres prescrits al Reglament. 4 Inserció d’un anunci al Diario de Barcelona perquè arquitectes i mestres d’obra presentin el seu “memorial” o ofertes de col·laboració. 5 Impressió de 1.000 exemplars del Reglament aprovat. 6 Signatura provisional de les pòlisses sense pagar encara fins que no s’assoleixi el nombre establert de 500 cases inscrites. 7 Utilització dels serveis de distribució o “correu” de l’Ajuntament de Barcelona com a conducte habitual.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Primera acta, amb data del 7 de maig de 1836

Actes de 13 i 20 de maig de 1836 Constitució i primer reglament de la Societat: maig de 1836

Actes de 13 i 20 de maig de 1836

Actes de l’1 de juliol de 1837 i 5 de setembre de 1837

81


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Constitució i primer reglament de la Societat: maig de 1836

Primers paràgrafs del “Preliminar”

Publicació del Reglament amb el seu “Preliminar”: 10 de maig de 1836

82

Una de les primeres providències, com consta a la primera acta damunt esmentada, va ser la impressió de 1000 exemplars del Reglament aprovat, un Reglament fonamental que havia facilitat l’acord per a la signatura de la Societat. En aquesta publicació és on figura el famós “Preliminar” que consta en les innombrables edicions que s’han fet al llarg dels 175 anys de vida de la Mútua.


M煤tua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg cam铆 fundacional

Constituci贸 i primer reglament de la Societat: maig de 1836

Portada de la primera edici贸 del Reglamento de la Sociedad de Seguros Mutuos de Incendios de Barcelona, 10 de maig de 1836

83


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1

Preliminar Després de diverses iniciatives, en diferents èpoques, de l’Excm. Ajuntament i d’altres Autoritats, Corporacions i persones particulars zeloses del bé públic, es va reunir el dia 30 d’abril del passat any 1835 i al Saló anomenat de Cent de les Cases Consistorials, sota la Presidència d’una Comissió composta de Vocals del Cos Municipal, Reial Junta de Comerç i Societat Econòmica d’Amics del País, un nombre considerable de propietaris de finques urbanes d’aquesta ciutat, inscrits per formar una Companyia d’Assegurances Mútues contra Incendis, a imitació de les que existeixen en els països estrangers i en algunes Capitals del nostre.

Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

En aquesta reunió es va acordar únicament nomenar una Comissió composta de cinc dels inscrits per redactar el projecte de reglament, i a aquest objecte van ser designats els senyors Antoni Puig i Lucà, Josep Marià de Cabanes, Esteve de Puigguriguer, Pere Nolasc Vives i Ramon Muns i Serinyà. La Comissió va acabar en breu els seus treballs, i els va presentar a la censura de l’Excm. Ajuntament a mitjan juliol del mateix any; però les ocurrències posteriors prou notòries, els seus resultats i la variació dels representants municipals van paralitzar i van alentir la conclusió d’un projecte tan útil.

Constitució i primer reglament de la Societat: maig de 1836

Aquest per fi es va publicar a últims del febrer anterior amb la finalitat que tothom pogués examinar-lo còmodament i dirigir les seves observacions als redactors.

Preliminar del Reglamento de la Sociedad de Seguros Mutuos de Incendios de Barcelona

Posats els mateixos d’acord amb l’Autoritat popular, es va convocar una altra vegada els inscrits, i a les juntes de 26 i 29 de març últim se’ls va presentar i va llegir l’esmentat projecte que, després de la competent discussió, va quedar definitivament aprovat en els termes que apareixen a continuació. Imprès i publicat novament, es va ajornar el dia 6 del corrent maig per atorgar i signar la corresponent escriptura de Societat i procedir a la seva immediata instal·lació mitjançant el nomenament de la seva Junta administrativa en la forma establerta pel reglament. Així es va verificar i van ser elegits per escrutini secret i a pluralitat absoluta de vots dels concurrents els senyors Josep Coroleu per a director 1r, Ramon Muns id. segon, Pau Soler comptador, D. Pau Agustí de Gomis tresorer, i Pere Nolasc Vives secretari-arxiver. Constituïda la Junta ha començat les seves tasques, i compta poder en breu veure satisfet el seu fruit, i que la Societat d’Assegurances Mútues de Barcelona no haurà de cedir en res a les que admirem en altres Capitals.

84

Barcelona, 10 de maig de 1836.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Constitució i primer reglament de la Societat: maig de 1836

Capítol primer del Reglamento de la Sociedad de Seguros Mutuos de Incendios de Barcelona

85


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Documentació diversa dels inicis de la Mútua, 1837

Constitució i primer reglament de la Societat: maig de 1836

Primeres actuacions i primeres pòlisses En aquest inici de la Societat les actes se succeeixen a un ritme setmanal. La segona acta, del 13 de maig de 1836, ja parla com a objectiu de referència el fet de procurar que es formi la Companyia de Bombers. En aquest sentit s’insta a la difusió de la nova iniciativa entre les autoritats i les corporacions de la ciutat i entre les corporacions del Regne que tinguin societats d’assegurances mútues similars. S’especifica que s’enviï un exemplar del Reglament de la Societat i que es demani a tall d’intercanvi un exemplar del Reglament de Bombers, si és que en tenen. Finalment es delega en Pau Soler, comptador, i en Pere Nolasc Vives, secretari, la negociació del registre de les pòlisses en el Registre d’Hipoteques.

86

La tercera acta, del 20 de maig de 1836, recull que l’Ajuntament recomana el batalló de sapadors com a Companyia de Bombers i la Societat li respon que no és incumbència de la Junta formar la companyia de bombers sinó tan sols

Comptes de les impressions fetes i lliurades per la Societat des del juny de 1833 fins al juliol de 1837

contribuir a l’extinció del foc en cas d’incendi. També s’hi esmenta la recepció de quatre memorials d’arquitectes i mestres d’obra, les gestions per al registre de les pòlisses i l’ingrés de nous socis, i la primera oferta per a la realització de les planxes de llautó previstes per identificar els edificis assegurats, presentada d’acord amb el model de la societat francesa el “Fenix” amb la llegenda fixada: “Assegurat d’incendis”. La primera pòlissa subscrita, signada per part de la companyia pels directors Josep Coroleu i Ramon Muns, fou la de Carles Oriach, amb domicili al número 2 –que correspon per un canvi de numeració al número 3 actual– del carrer de Montcada, que es va signar, com reflecteix el document, a “Barcelona a les vuit del vespre del dia vint-i-set de maig de mil vuit-cents trenta-sis”. És curiós observar que el seu edifici tenia com a veí a cerç i ponent Esteve Puigguriguer, hisendat, un dels membres de la comissió gestora de l’acte fundacional del Saló de Cent de 30 d’abril de 1835.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Pòlissa número 2, també de Carles Oriach, del mateix dia 27 de maig de 1836

Constitució i primer reglament de la Societat: maig de 1836

Primera pòlissa de Carles Oriach del núm. 2 del carrer de Montcada (avui núm. 3)

87


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Constitució i primer reglament de la Societat: maig de 1836

Pòlissa número 3 d’Aleix Baulenas, de 10 de juny de 1836

88


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Pòlissa número 5, també d’Aleix Baulenas del mateix dia

Constitució i primer reglament de la Societat: maig de 1836

Pòlissa número 4 també d’Aleix Baulenas del mateix dia

89


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Coberta del Llibre d’Inventari de tots els documents ingressats a l’Arxiu de la Societat des del 1833 fins al 1887: és la prova clara dels primers passos de la Mútua de Propietaris des de 1833 Constitució i primer reglament de la Societat: maig de 1836

Primers llibres de la Societat, un fons documental impressionant Entre les previsions de les escriptures, s’hi especifica la formació de cinc tipus de llibres: Llibre d’Actes, Llibre de Pòlisses, Llibre d’Inscripcions, Llibre d’Intervenció i Llibre de Caixa, que donaran peu al llarg dels anys a un fons documental molt important, conservat fins a l’actualitat i avui dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

90

Llibre de Visites de la comissaria general


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Constitució i primer reglament de la Societat: maig de 1836

Llibre Copiador d’oficis, llibre primer

91


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Constitució i primer reglament de la Societat: maig de 1836

92

Primera pàgina del Llibre d’Inventari on consta que la Societat guarda la Crida fundacional publicada al Diario de Barcelona el 20 de juny de 1833


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Detall del Llibre d’Actes Constitució i primer reglament de la Societat: maig de 1836

Una altra de les primeres pàgines del Llibre d’Inventari

Llibre de Pòlisses, sèrie A

93


MĂştua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camĂ­ fundacional

ConstituciĂł i primer reglament de la Societat: maig de 1836

94


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Constitució i primer reglament de la Societat: maig de 1836

Llibre de Pòlisses de l’1 a la 405. Les pòlisses 112 i 113 corresponen a Eulàlia Ferrer, vídua de Brusi, l’impressor del Diario de Barcelona, i també de la Mútua de Propietaris

95


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1

L’expansió gradual de la Societat Queda clar que la fundació de la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis tenia com a finalitat el rescabalament entre els socis, a través dels imports recaptats en forma de primes, dels perjudicis que poguessin ocasionar els incendis que arribessin a produir-se en les cases assegurades.

Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Rebut per diversos treballs d’impremta d’Eulàlia Brusi per a la Mútua

Constitució i primer reglament de la Societat: maig de 1836

96

Ώ“l’any Ώ 1839 la societat ja disposava de tres bombes d’aigua –adquirides a París a través del marquès d’Alfarràs–, una mànega de seguretat per al salvament de persones i béns de valor, una escala dels tipus anomenat italià, un vestit adaptat per combatre l’asfíxia pel fum dels incendis, i una important quantitat de galledes de cuir i altres de lona”

En Junta General del 30 de novembre de 1837 es va donar compte que el quart per mil imposat sobre el valor d’assegurança dels edificis havia produït, fins aquella data, nou mil sis-cents vint rals i nou maravedisos. I s’hi aprova el model de plaques que hauran d’ostentar els edificis assegurats amb el lema “Asegurada de Incendios”, un senyal vital, com ja s’ha comentat, per deixar constància de la Societat als carrers. Al cap de només tres anys, a 31 de desembre de 1839, la Societat tenia ja assegurades 895 cases, amb un valor de més de 86 milions de rals. Malgrat tot, i encara que fos com a objectiu secundari, la Mútua es proposava contribuir a prevenir, disminuir i tallar els progressos del foc. Per dur a terme aquesta tasca calia, si més no, algun tipus d’organització que pogués fer front als sinistres en el moment de produir-se. Cal dir que l’any 1839 la societat ja disposava de tres bombes d’aigua –adquirides a París a través del marquès d’Alfarràs–, una mànega de seguretat per al salvament de persones i béns de valor, una escala dels tipus anomenat italià, un vestit adaptat per combatre l’asfíxia pel fum dels incendis, i una important quantitat de galledes de cuir i altres de lona.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Constitució i primer reglament de la Societat: maig de 1836

L’antiga Casa dels Comuns Dipòsits, magatzem de l’Ajuntament de Barcelona on la Mútua guardava els estris contra els incendis; local que compartia amb la primera seu de la Caixa i Mont de Pietat de Barcelona, avui “la Caixa”

97


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Constitució i primer reglament de la Societat: maig de 1836

Rebut per diversos treballs d’impremta per a la Mútua

98


MĂştua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camĂ­ fundacional

ConstituciĂł i primer reglament de la Societat: maig de 1836

Comptes dels jornals de treball

99


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1

L’Ajuntament va cedir, a petició de la Mútua, un local a la Casa dels Comuns Dipòsits, a tocar de la casa consistorial a fi que pogués emmagatzemar tot aquell material. El 15 de gener de 1840, coincidint amb la Junta General de la Societat, aquell magatzem fou obert al públic perquè tinguessin l’oportunitat de veure el nou material d’extinció d’incendis adquirit.

Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Per altra banda, els intents municipals per gaudir d’una companyia de bombers mínimament organitzada i estable s’anaven veient, de manera freqüent, obstaculitzats per la manca d’unes lleis i reglaments que estructuressin aquest servei tan important. Això dificultava d’una manera ostensible l’operativitat en cas d’incendis i, de retruc, augmentava els costos que suposava la seva extinció pel fet de no disposar d’unes directrius clares a l’hora d’actuar.

Constitució i primer reglament de la Societat: maig de 1836

Publicitat tramesa de l’època que descriu l’oferta d’una bomba antiincendis

ΏEl Ώ dia 2 de gener de l’any 1841 es va produir el primer incendi registrat en una casa assegurada per la Societat, que va suposar un pagament de 640 rals de billó

100

En aquest context, la Mútua es va plantejar la possibilitat de tenir una companyia de bombers pròpia, en valorar la rendibilitat de comptar amb aquest servei enfront de l’estalvi que podria significar de cara a economitzar les indemnitzacions d’imports elevats als propietaris de les cases assegurades, en cas d’incendi. La Junta va començar una sèrie de reunions per mirar d’establir un reglament de la proposada companyia i, d’aquesta manera, de la reunió que van celebrar el dia 8 de maig de 1839 en va sortir ja una primera proposta de reglament per a la formació d’una companyia de bombers que constava de 23 articles que van ser aprovats gairebé sense esmenes. El 21 d’agost van quedar en suspens els treballs d’aquella comissió redactora i de les modificacions proposades per la Mútua, fins que no s’aclarís el tema de la reorganització del cos de la Milícia Nacional que, a la fi i de manera puntual, es va tornar a fer càrrec del servei. El paper que havia de tenir la Mi-


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Constitució i primer reglament de la Societat: maig de 1836

Rebut per treballs d’impremta

lícia Nacional en l’extinció dels incendis que poguessin ocórrer en edificis assegurats ja va causar certa polèmica en el moment de fundació de la societat, perquè el comandant del batalló de sapadors encarregat havia insistit que “se tuviesen en cuenta los servicios prestados por los bomberos de la guardia nacional al organizar la extinción de los incendios en las casas aseguradas”. Ara, doncs, la Milícia Nacional havia aconseguit que es reconegués el seu desig d’encarregar-se d’aquells treballs. Els desafortunats fets polítics de 1842 ajudarien, però, aquell grup de persones

3

Del Llibre del 150è Aniversari

que intentaven la creació de la companyia de bombers pròpia. Abans, però, d’entrar en aquest trist episodi de la història de la nostra ciutat assenyalarem que el dia 2 de gener de l’any 1841 es va produir el primer incendi registrat en una casa assegurada per la Societat, que va suposar un pagament de 640 rals de billó, “gratificándose además a los dos primeros sujetos que observaron la novedad y dieron parte de ella y contribuyeron a extinguir el fuego a razón de sesenta rs. vn. el primero y cuarenta el segundo”.3

101


MĂştua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

El bombardeig de Barcelona de 1842

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camĂ­ fundacional

El bombardeig de Barcelona de 1842

102

Bombardeig de Barcelona per part del general Espartero (1842)


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1

Espartero llança 1014 bombes des de Montjuïc L’agitació social a la ciutat de Barcelona feia ja temps que s’estava congriant. A la crisi econòmica que s’anava accentuant des del 1840, provocada per la contracció dels mercats mundials i la baixa de preus agrícoles i comercials, s’hi va unir el rebuig dels ciutadans i empresaris a la política lliurecanvista del govern del regent Espartero en una combinació que, tard o d’hora, amenaçava d’esclatar. Efectivament, així passà i el general Espartero va respondre a les sublevacions amb el bombardeig indiscriminat de la ciutat de Barcelona. Era el 3 de desembre de 1842 i, com descriu aquesta crònica: “Fue para Barcelona el más aciago y lamentable. A las once y media de la mañana principió el bombardeo desde el Castillo de Montjuïc contra la Ciudad. Arrojaron muchos proyectiles incendiarios que fueron la causa que algunos edificios fueran devorados por las llamas, dirigiendo los fuegos a ningún punto determinado de la ciudad. Así fue que lo mismo padecía un hospital, una casa de beneficiencia o una Iglesia, a pesar de tener todos la bandera de la corporación a que pertenecía. »La confusión y el desorden eran tan grandes que nadie podía entenderse. Corrían desolados por las calles sin saber adónde esconderse: los unos se refugiaban en alguna Iglesia, otros en un lúgubre y hediondo sótano. En cualquier parte que se fijara la vista no se veía nada más que el espectáculo de la muerte: el terrible y horroroso estruendo que causaban las casas al desplomarse”.4

Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

El general Espartero

També Josep Coroleu Inglada, nét del primer president de la Societat, rememorava amb aquestes paraules el terrible succés: “Muchos vecinos corrían despavoridos sin dirección fija, demudado el rostro, temblorosas las piernas, como poseídos por una maligna influencia. Otros acudían en tropel a las iglesias más antiguas impulsados por la fama que tenían de estar edificadas a prueba de bomba. Otros, en fin, corrían desolados a apagar el incendio causado por los proyectiles que Montjuïc lanzaba sobre la ciudad como una infernal granizada, en tanto que otros vecinos vigilaban con más ojos que Argos para evitar que, con achaque de ayudar a la extinción de incendios, se aprovechasen de la confusión para satisfacer sus rapaces instintos los desalmados que suelen acudir en tales casos.”5

El bombardeig de Barcelona de 1842

Aquest bombardeig, que es va perllongar més de dotze hores, va provocar que caiguessin sobre la ciutat 1.014 bombes i projectils de tota mena i que un nombre superior als quatre-cents edificis fossin incendiats o ensorrats.

4

Manuel Crespí, Diario de Memorias de Barcelona (manuscrit dipositat a l’Arxiu Històric de la Ciutat)

5

Del Llibre del 150è Aniversari

103


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

La Mútua crea la Companyia de Bombers de Barcelona el 1846

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

La Mútua crea la Companyia de Bombers de Barcelona el 1846

104

Porxos d’En Xifré, edifici encara avui assegurat per Mútua de Propietaris, obra dels arquitectes Josep Buixareu i Francesc Vila


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Avatars d’una tutela compartida (1846-1852) A més dels desperfectes que per aquests esdeveniments van experimentar algunes de les eines del servei d’extinció de la Societat, aquells fets van dur aparellada la dissolució de la Milícia Nacional i, malgrat que l’Ajuntament havia tractat de reorganitzar una companyia pròpia sense gaires mitjans, Barcelona quedava òrfena de qualsevol servei municipal d’extinció d’incendis veritablement eficaç. En aquestes circumstàncies, fou aprovat en sessió de l’11 de gener de 1843 un dictamen de la Secció tercera que proposava l’organització d’una nova companyia de bombers i, el 10 de juliol, era aprovat un altre dictamen de la mateixa secció que proposava la creació d’una societat d’assegurances contra bombes. Van ser convidades a participar-hi la Junta de la Societat Econòmica d’Amics del País i la mateixa Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis a fi que cadascuna d’aquestes dues entitats nomenés dos vocals per formar part de la comissió que havia d’estudiar la constitució d’aquesta nova societat. Malgrat tot, tal com ens explica Sabadell, “venció la coalición de moderados y progresistas y el regente Espartero embarcó el día 30 de julio en el navío inglés Malabar, surto en la bahía de Cádiz, de donde partió el día 3 de agosto, dirigiéndose a Inglaterra. Esta fue, sin duda, la causa de que no se llevara a cabo el proyecto de formación de la Sociedad de seguros contra bombas, pues desaparecido de la escena política el que había ordenado el bombardeo de Barcelona y otras ciudades, se creyeron ya los habitantes de la primera libres de tan atroces actos.”6

6

José Sabadell Mercadé, Historial del Cuerpo de Bomberos de Barcelona, p. 68.

S’obria, doncs, la possibilitat tants cops estudiada de fundar un Cos de Bombers propi de la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis. Situats ja a finals de 1843, el Consistori ofereix un acord a la Mútua de tutela compartida per tal que aquesta es faci càrrec de les intervencions en incendis d’edificis assegurats i la companyia municipal es faria càrrec de la resta. El reglament que feia ja quatre anys que havia estat proposat per la Societat a l’Ajuntament de la ciutat seguia, però, pendent de dictamen per part de la corporació municipal. No fou fins al febrer de 1845 que fou favorablement sancionat i el 16 d’abril d’aquell any era autoritzat per part del Consistori el Reglamento de la Compañía de Bomberos de la Sociedad de Seguros Mutuos contra Incendios, i era nomenat per part de l’Ajuntament primer director de la companyia l’arquitecte Josep Mas i Vila, antic cap del cos municipal de bombers que havia actuat a la ciutat abans de formar-se el batalló de sapadors de l’extinta Milícia Nacional. Per part de la Societat va ser nomenat Josep Nolla. La companyia era formada, a més dels dos directors i els seus substituts, per deu brigades de nou paletes i un fuster cadascuna, i una brigada amb deu manyans que tenien al seu càrrec les bombes. A cada brigada hi havia un capatàs i un substitut i en cadascun dels quarters en què estava dividida la ciutat, dos brigades. Només els capatassos tenien l’obligació de saber llegir i escriure.

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

La Mútua crea la Companyia de Bombers de Barcelona el 1846

Al mateix temps es proposava la venda de quatre bombes inservibles i l’adquisició de dues iguals o semblants a les que

105


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1

posseïa Josep Xifré7 que, en més d’una ocasió, les havia cedit d’una manera altruista per col·laborar en l’extinció d’incendis.

Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Es va establir també una escala de jornals i premis. Si l’edifici estava assegurat i el nombre de bombers no arribava a cinquanta, cobraven doble jornal; i si el nombre d’homes era superior, la suma dels cinquanta dobles jornals es repartia entre tots els bombers que havien treballat en les tasques d’extinció de l’incendi. Si no estaven assegurats ni l’edifici sinistrat ni el contigu, l’Ajuntament era qui pagava les corresponents retribucions als bombers. Tanmateix, si l’edifici que havia patit l’incendi estava assegurat a la Mútua i qualsevol dels homes que havia intervingut resultava accidentat, la Societat es feia càrrec de les despeses que comportés la seva curació.

La Mútua crea la Companyia de Bombers de Barcelona el 1846

L’arquitecte que va nomenar la Societat com a codirector de la companyia de bombers va ser destituït i, en el seu lloc, va ser nomenat el 3 de desembre de 1845 Ramon Molet que va mantenir el càrrec fins a la seva mort. El va substituir, el 4 d’abril de 1848, Antoni Rovira i Trias. Factura pels jornals dels bombers que van utilitzar la bomba d’en Josep Xifré i pel lloguer de tres galledes (1839)

106

Mentrestant, les relacions entre la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis i l’Ajuntament de la ciutat eren força tibants per diverses raons. Segurament la principal era la desatenció per part del Consistori de les obligacions contretes respecte a l’equipament del conjunt de bombers que li pertocaven. Acudim de nou al llibre de Sabadell que ens explica

Josep Xifré i Casas (Arenys de Mar, 1777-Barcelona, 1856). Home de negocis, filantrop i mecenes. Féu una gran fortuna a Cuba i als Estats Units. Quan es retirà a Barcelona, féu bastir les cases del Pla de Palau (1835), anomenades popularment “els Porxos d’en Xifré”, i pagà un hospital a Arenys.

7


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1

que “la mitad de los bomberos de la compañía, que la Mutua debía nombrar y equipar, prestaban ya servicio, y el Ayuntamiento no había equipado todavía, ni tan siquiera nombrado, su mitad que le correspondía”. A això cal afegir-hi la dèria de l’Ajuntament per celebrar, amb gran esplendor, els enllaços matrimonials d’octubre de 1846 entre Isabel ii i l’Infant Francesc d’Assís i de la seva germana Maria Lluïsa amb el duc de Montpeller. Per aquests esdeveniments el Consistori va ordenar a tots els ciutadans d’encendre lluminàries sota pena de multa en cas de no fer-ho, i també que els components del Cos de Bombers prenguessin part en aquelles festivitats de manera notable. Amb les circumstàncies de desatenció municipal del Cos que comentàvem abans, la Mútua va protestar per aquella decisió que feia que, per la passivitat de l’Ajuntament, no pogués comptar amb els homes a què tenia dret per acudir als incendis que es poguessin produir.

Ώ“la Ώ mitad de los bomberos de la compañía, que la Mutua debía nombrar y equipar, prestaban ya servicio, y el Ayuntamiento no había equipado todavía, ni tan siquiera nombrado, su mitad que le correspondía”

Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

La Mútua crea la Companyia de Bombers de Barcelona el 1846

Un dels primers logotips de la Societat

107


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1

Millores dins el Cos de Bombers

Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Campana Tomasa de la Catedral de Barcelona. Des del 26 de juny de 1849, la campana de la Catedral era l’encarregada de donar el senyal d’avís dels incendis que es produïen a la ciutat La Mútua crea la Companyia de Bombers de Barcelona el 1846

Ώ“cada Ώ brigada, havia d’estar formada per 7 paletes i manobres, 2 fusters i 1 manyà. S’assignaven tres brigades a cadascun dels quatre districtes en què era dividida la ciutat”

108

Tot i que, com es pot comprovar, les relacions amb el poder municipal no eren gaire bones, la Mútua va seguir amb els seus treballs encaminats a la consecució d’una veritable i consolidada Companyia de Bombers i, el 5 de juny de 1848, és aprovat un nou Reglament que constava de vint-i-cinc articles. En el primer quedava clar que els caps facultatius de la companyia serien dos arquitectes: un nomenat per la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis i un altre per l’Ajuntament. Les novetats radicaven en la composició del grup que, segons s’explicitava, havia d’estar format per 120 individus, dels quals 42 havien de ser paletes, 42 manobres, 24 fusters i 12 manyans. Aquestes forces es dividien en dues meitats de sis brigades cadascuna i, cada brigada, havia d’estar formada per 7 paletes i manobres, 2 fusters i 1 manyà. S’assignaven tres brigades a cadascun dels quatre districtes en què era dividida la ciutat i es procurava que els seus membres hi fossin veïns. Tal com s’havia acordat en anteriors ocasions, els bombers havien de ser equipats a parts iguals per la Mútua i l’Ajuntament amb uniformes idèntics que, en aquest nou cas, incorporava una gorra amb una petita placa de llautó amb la paraula “bomber”. En cas d’incendi, si l’edifici estava assegurat, prenia el comandament del Cos l’arquitecte de la Societat i, en cas contrari, ho feia el de l’Ajuntament. Tot i això, si només hi arribava un d’ells, de qualsevol de les dues entitats, prenia el comandament independentment de si la casa estava assegurada o no. L’Ajuntament va acordar en sessió del 26 de juny 1849 que, de manera immediata a l’inici de qualsevol incendi, es passés un avís a la Catedral de la ciutat perquè, utilitzant la campana del rellotge, es donessin vint-i-quatre tocs i, després d’un


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1

curt interval, un, dos, tres o quatre tocs més, depenent de si l’edifici sinistrat era localitzat al districte primer, segon, tercer o quart. Aquest mateix toc l’havia de donar la campana de la parròquia a la qual pertanyia la casa incendiada. Es va establir també que els membres del Cos de Bombers farien una sèrie d’exercicis els primers diumenges de cada mes fins a tenir una instrucció completa per desenvolupar la seva tasca i quatre d’extraordinaris al llarg de l’any. Aquests exercicis eren dirigits per un dels caps del Cos, que havia d’emetre informes de l’evolució d’aquests entrenaments, tant a l’Ajuntament com a la Mútua. A més dels jornals i els premis que rebien els bombers, la Mútua va establir –en cas d’accident produït en alguna de les finques assegurades– fer-se càrrec de les despeses de curació de l’agent ferit i abonava, si aquest no podia reintegrar-se a la feina, un jornal de vuit rals durant tres mesos o a la família un sou del mateix import, però durant sis mesos, si el bomber moria a causa de l’accident sofert. Aquests petits però importants avenços contribuïen a millorar encara més la merescuda fama de la qual gaudia ja la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona. Amb data del 3 de setembre del mateix any 1848, la Societat va aprovar “la confección de unas medallas para que los cinco señores de la Junta Directiva de la Sociedad, sean por ellas reconocidos en los casos de incendios y tres más para los Directores facultativos de la Compañía de Bomberos, conteniendo la inscripción ‘Dirección de la Sociedad de Seguros Mutuos de Incendios’”. Tot i que ara ens pugui semblar un tendre anacronisme, ens hem de traslladar mentalment a una època en què la societat estava fortament jerarquitzada i els detalls com ara

Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Medalla que utilitzaven els senyors directors i arquitectes de la Societat per ser reconeguts en els casos d’incendi

La Mútua crea la Companyia de Bombers de Barcelona el 1846

Ώ“els Ώ membres del Cos de Bombers farien una sèrie d’exercicis els primers diumenges de cada mes fins a tenir una instrucció completa per desenvolupar la seva tasca”

109


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1

aquest, assumien un gran importància. Per fer-nos una idea recollim la nota que es publicava en el Llibre del Centenari i que deia així: “16 de agosto de 1848. -Recibidas las medallas de que se ha hecho mención fueron repartidas entre los señores de la Junta Directiva y señores Arquitectos, entregando otra al señor Secretario de la Sociedad, para hacerla llegar a manos del M. I. Sr. Corregidor, como protector de la Compañía de Bomberos”.

Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

La Mútua crea la Companyia de Bombers de Barcelona el 1846

Germandat de Bombers: certificats mèdics de baixa temporal del servei per malaltia

110

En aquest mateix reglament de 1848 a què ens hem referit anteriorment, l’Ajuntament es va comprometre a col·laborar amb la Societat en el projecte de crear una Germandat per al personal del Cos de Bombers. Com recull el Llibre del Centenari de la Mútua, “se autorizó a la Junta Directiva para aportar y tener permanentemente un fondo de 50 duros, junto con otros cincuenta que debe aportar el Ayuntamiento, en ayuda del fondo de una Hermandad que debe establecerse bajo la protección del Cuerpo Municipal y de la Sociedad, entre los individuos de dicha Compañía”. No fou, però, fins al 27 d’abril de 1849 que aquesta associació rebé el vistiplau del Consistori. En la sessió municipal d’aquesta data l’Ajuntament es va comprometre a donar a la futura Germandat la quantitat de mil rals, sempre que els socors als malalts superessin els dos mil rals; si no hi arribaven, aquesta quantitat seria rebaixada. Donades les especials relacions de la Mútua amb el Consistori, organisme que no sempre arribava al compliment de les seves obligacions amb la diligència que hauria estat desitjable, aquesta va decidir actuar de manera unilateral en bé de la ciutat i, sense esperar que el tan comentat reglament de 1848 fos sancionat municipalment, va procedir, segons els acords que es van prendre en Juntes Extraordinàries de 20 de juny de 1848 i de 14 de gener de 1849, a la modernització i ampliació del material amb què comptava el Cos de Bombers.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Derivat de la primera junta podem llegir que “en Junta General extraordinaria celebrada en el Salón de Ciento de las Casas Consistoriales se acordó por unanimidad autorizar la inversión de 20.605 reales vellón, para adquirir Bombas y demás material y vestuario que hace falta para completar el que actualmente tiene la Compañía”, i els acords de la segona van ser que “se faculta a la Junta Directiva, para proceder a la adquisición de una Bomba igual a la que posee el señor Xifré, que importó de Nueva York por 1.500 duros, mediante que sea construida en el país, empleando para ello la cantidad necesaria”. Un altre acord que es va prendre va ser el de tenir a la caixa de la Societat un fons permanent de deu mil rals “y para guardar los fondos de la Sociedad habrá un arca con tres llaves, que estarán en poder de los señores Tesorero, Director y Contador”. Aquest darrer acord es va veure ampliat, amb data del 12 de gener de 1853, augmentant fins a 30.000 els rals de fons que havien de quedar a la caixa de la Societat, per atendre les primeres despeses derivades de qualsevol incendi. Segons podem llegir, l’Ajuntament també va aprovar en sessió del 21 de juliol de 1848, l’adquisició de material divers destinat al Cos de Bombers. Així, es va decidir adquirir mitjançant subhasta “3 sacos de salvamento, 12 chaquetas con la inscripción “Bomberos” en sus botones, 12 hachas de mano pequeñas, 9 hachas de mano mayores, 8 palancas de hierro, 15 azadones, 12 mazas de madera, 48 picos, 16 palas de hierro, 23 escoplos de albañil, 20 escoplos de carpintero, 11 mazas también de carpintero, 48 blusas, 6 cinturones con sus anillas, hebillas, cadenitas, pitos, tres camillas con sus accesorios y 20 cascos. Lo restante, por su escaso valor y por no ser fácil la subasta, se compró prescindiendo de dicho trámite”. L’import d’aquestes adquisicions, xifrat en uns 16.000 rals, va ser inclòs en el pressupost que corresponia a les despeses imprevistes del Consistori.

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

La Mútua crea la Companyia de Bombers de Barcelona el 1846

Germandat de Bombers impulsada per la Mútua i l’Ajuntament: certificats mèdics de baixa temporal del servei per malaltia

111


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

La Mútua crea la Companyia de Bombers de Barcelona el 1846

112

La caixa forta de les tres claus per guardar els fons de la Societat


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

La Mútua crea la Companyia de Bombers de Barcelona el 1846

Les tres claus que havien de tenir el Tresorer, el Director i el Comptador per tal d’obrir la caixa forta

113


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

La Mútua crea la Companyia de Bombers de Barcelona el 1846

Pòlissa tres mil setanta-cinc, del Palau Reial, per encàrrec de la reina Isabel ii, del 1849

114

L’any 1849 es va produir la subscripció d’una de les assegurances que, sens dubte, aportava una dosi extra de prestigi per a la Societat: la dels edificis que posseïa a Barcelona la reina Isabel ii, entre els quals es trobaven el seu Palau, per una quantitat de 781.000 rals. Als llibres de la Mútua consten les dades, del 4 de juliol, on es fa referència a

l’“Oficio del Bayle del Real Patrimonio D. Guillermo Eloi de Lillo pidiendo asegurar las casas de S. M. La Reyna”. Una mostra més de les relacions difícils entre Consistori i Societat la trobem reflectida el mateix any 1849, quan el Ministre de la Governació va passar una comunicació al governador


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

ΏEl Ώ 1849 es va signar l’assegurança dels edificis que posseïa a Barcelona la reina Isabel ii

civil de Barcelona, per la qual s’invitava l’Ajuntament a enviar a càrrec del Ministeri un nombre determinat de joves bombers a l’escola pràctica que existia a Guadalajara, per familiaritzar-se amb el domini de les bombes i altres estris comuns a l’ofici. La Secció Tercera del Consistori va passar el tema a estudi i es va decidir, en data del 25 de setembre d’aquell any, invitar la Mútua que va contestar que, atès que la companyia de bombers no era de la seva única competència, deixava la decisió en mans de l’Ajuntament. El resultat va ser que no es va enviar ningú a l’escola esmentada, malgrat el gran servei que podien haver fet les classes pràctiques.

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

La Mútua crea la Companyia de Bombers de Barcelona el 1846

Pòlissa corresponent al Palau Reial, per encàrrec d’Isabel ii

115


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1

L’incendi dels Vapors del carrer de la Riereta Ens trobem ara amb un dels episodis més desgraciats de l’època que va ocórrer el 18 de gener de 1851, quan van cremar els Vapors del carrer de la Riereta d’En Capdevila i Mata i el d’Armengol. Aquest és un resum de la crònica que del terrible succés feia el Diario de Barcelona l’endemà de l’incendi.

Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

La Mútua crea la Companyia de Bombers de Barcelona el 1846

116

Tratado de la estincion de incendios, d’Antoni Rovira i Trias, dedicat a la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona

Ώ“por Ώ todos los ángulos de la ciudad se oían los pitos que llamaban a los individuos que componen el cuerpo de bomberos. Todas las bombas del Ayuntamiento y de la Sociedad de socorros contra incendios (sic), en número de siete u ocho, se pusieron en movimiento”

Un horroroso incendio, propagándose con una velocidad de que hay pocos ejemplos en Barcelona, devoró ayer en pocas horas dos grandiosas fábricas de la calle de la Riereta y ocasionó daños de consideración en otros edificios inmediatos. Escribimos a primera hora de la noche, cuando todavía no ha desaparecido completamente el peligro que ha llenado de espanto a una gran parte del vecindario de Barcelona, y por lo tanto, cuando los datos que han llegado a nuestra noticia, en momentos en que aun se trabaja con indecible actividad para atajar los progresos de las llamas, adolecen de la confusión inherente a esas escenas de lamentable trastorno, cuando aún no ha podido restablecerse la calma para esclarecer la verdad de los hechos. Es indudable que el fuego tuvo su origen en la fábrica de vapor de los señores Capdevila y Mata, calle de la Riereta, núm. 24, en la cuadra del piso tercero en la cual tenía su establecimiento industrial D. Juan Parodí. Supónese que el frote de las piezas del batán, cuyo roce era muy violento por haberse descuidado el suavizar los ejes y tornillos con aceite, inflamaron algunos copos de algodón, y que las mujeres lejos de acudir a apagarlos, se sobresaltaron y huyeron despavoridas dando voces de auxilio. Otros dicen que el fuego se prendió en un depósito de algodón que existía en una pieza inmediata a dicha calle y que un vecino del cuarto piso de la casa de enfrente fue el primero que pudo observar el progreso de las llamas. Lo cierto es que estas se propagaron con increíble rapidez. Una bomba de la inmediata fábrica del señor Juncadella y otra de un establecimiento contiguo empezaron a jugar, aunque infructuosamente, mientras por todos los ángulos de la ciudad se oian los pitos que llamaban a los individuos que componen el cuerpo de bomberos. Todas las bombas del Ayuntamiento y de la Sociedad de socorros contra incendios (sic), en número de siete u ocho, se pusieron en movimiento. Una mitad de los


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

operarios de casi todas las fábricas de aquellos barrios acudieron con el más decidido celo para evitar los progresos del incendio, y parecía que los esfuerzos humanos no podían contenerlo.

1

Se formaron cadenas de centenares de hombres que se iban pasando de mano en mano los cubos de agua, derribáronse tabiques para colocar mejor las bombas y algunas de estas jugaban desde la fábrica de la acera opuesta de la calle de San Paciano, que es la señalada con el núm. 24 en la calle de la Riereta y pertenecía a los Sres. Capdevila y Mata, cuando repentinamente y tal vez por haber cesado la lluvia y cambiado el viento de la parte de poniente, las llamas de la fábrica de dichos señores, parte de la cual ya se había desplomado traspasando la indicada calle de San Paciano, penetraron por las puertas de la del Sr. Armengol. El fenómeno que entonces se verificó es incomprensible, extraordinario. Aquel grande edificio, que estaba ocupado por un gran número de personas, fue asaltado por el fuego, y como si hubiese regueros de pólvora que ayudaran a comunicarlo por todas las cuadras y demás piezas dependientes del mismo, en el espacio de menos de quince minutos las llamas todo lo devoraron, y techos y paredes se desplomaron con ruidoso estrépito, quedando solo en pie, como una aguja, el trozo de pared que constituía el ángulo de la esquina y que más tarde fue destruida a los golpes de maderos que formaban una especie de arietes improvisados. A la vista de este suceso, se temió muy fundadamente que iba a sucumbir toda la isla de casas, y creyéndose que no eran ya suficientes los medios hasta entonces empleados, empezó el derribo de dos casas contiguas y se trató de que jugasen algunas piezas de artillería de montaña. Estas no produjeron grande efecto, por las circunstancias del local en que tenían que obrar. En uno de los disparos saltó el cañón, y milagrosamente no causó la muerte de un gran número de personas cosa que parecía inevitable.

Arran d’aquest gran incendi, l’arquitecte de la Societat, Antoni Rovira i Trias, criticava la desorganització i la multiplicitat de comandaments, fet que, desgraciadament, no era el primer cop que succeïa. Així Rovira comenta: “Aunque este incendio debía tener fatales consecuencias, atendidas las circunstancias que hemos manifestado; con todo pudo contribuir en gran manera al funesto resultado que tuvo, la multiplicidad de disposiciones que se dieron; pues durante la concurrencia mandaron a la vez el

Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Antoni Rovira i Trias, home clau en la lluita de Barcelona contra el foc

La Mútua crea la Companyia de Bombers de Barcelona el 1846

Excmo. Sr. Gobernador Civil, el Sr. Alcalde Constitucional, algunos señores Concejales y varios Jefes militares; por lo que nunca hubo unidad en el plan de ataque, ni regularidad en la ejecución de las operaciones. »De resultas de esta ocurrencia, las mismas autoridades se convencieron de que la falta de regularidad podia ocasionar graves perjuicios, y en su consecuencia ordenaron que la dirección de los trabajos de extinción estuviese única y exclusivamente al cargo del Comandante de los bomberos”.8

8

Antoni Rovira i Trias, Tratado de la estincion de incendios, 1856, p. 251

117


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1

El problema dels incendis en edificis no assegurats

Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

Com escriu Mestre a la seva Història del Cos de Bombers de Barcelona, “...un dels punts conflictius eren les fàbriques de vapor que, segons els estatuts de la Mútua, no entraven en les assegurances i per tant quedaven a càrrec de l’Ajuntament.9 Així varis fabricants pressionaren sobre el municipi perquè procurés tenir més cura del servei de bombers, mentre aquest darrer insistia en la necessitat que les fàbriques reunissin les condicions de seguretat que exigien les ordenances municipals i que no s’acostumaven a complir...”10 Davant de les dificultats que tenia l’Ajuntament amb els propietaris per rescabalar-se amb posterioritat de les despeses que assumia en els incendis d’edificis no assegurats a la Mútua, el dia 11 d’abril de 1851, l’alcalde accidental Ramon de Paternó va reunir a les cases consistorials Antoni Monmany i Salvador Clos, en representació de la comissió especial d’incendis de l’Ajuntament, la Junta Directiva de la Sociedad de Seguros Mutuos contra Incendios, Joan Treserra, representant de la societat d’assegurances La Urbana, Juan Ruspide, en representació de La Unión Española, José Mila de La Paternal, Ernesto Ganibet de La Mutualidad y José Ibáñez de La Compañía General Española de Seguros. L’ob-

Instància per ingressar a la Companyia de Bombers. 1851 La Mútua crea la Companyia de Bombers de Barcelona el 1846

118

Cal afegir que aquests problemes foren resolts, com a mínim sobre el paper, amb l’entrada en vigor del nou Reglament del 1851, on quedava clar que “se precisaba taxativamente que, llegada la compañía de bomberos o parte de ella al lugar del incendio, la dirección de los trabajos correría única y exclusivamente a cargo del jefe de mayor graduación de la misma, cesando, por consiguiente, en el mando cualquier autoridad o particular que se hubiese presentado antes, debiéndose prestar a dicho jefe o a los directores de la Sociedad de Seguros Mutuos, los auxilios que reclamen”. El mateix Antoni Rovira i Trias, enormement preocupat pel tema dels incendis i de la seva prevenció i extinció publicava, l’any 1856, un dels seus pocs treballs coneguts intitulat Tratado de la Estincion de Incendios, edició que, d’una manera amable, dedicava “A la Junta Administrativa de la Sociedad de Seguros Mutuos contra Incendios de Barcelona, en prueba de adhesión y sincero reconocimiento”.

Efectivament, en el projecte de reforma d’estatuts presentat als socis el 24 de desembre de 1852, es modificava l’article 17 que quedava redactat de la següent manera: “Los edificios públicos no se admiten al seguro: entendiéndose como a tales las iglesias, conventos, capillas, cuarteles, cárceles, hospitales, casas de beneficencia, plazas de toros, circos gimnásticos, salones de bailes públicos, teatros públicos y particulares de cualesquiera clase y condición, y demás edificios de semejante naturaleza, entre los que si hubiere, a juicio de la Junta administrativa, alguno que presentase dificultad su admisión, la suspenderá hasta la resolución de la primera Junta general ordinaria...” 9

10

Jesús Mestre Godes, Història del Cos de Bombers de Barcelona, p. 28


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1

jectiu no era altre que plantejar la reorganització de la Companyia de Bombers i el seu reglament a fi d’aconseguir que el seu manteniment fos repartit, de manera equitativa, entre totes les companyies d’assegurances. Amb aquest objectiu fou nomenada una ponència que integraven el regidor Salvador Clos, en representació de l’ajuntament, el marqués d’Alfarràs per la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis, Joan Treserra en nom de La Urbana i Juan Ruspide representant La Unión Española.

Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

De nou, el dia 5 de juny, es van reunir els esmentats ponents amb l’excepció dels representants de La Unión Española i la Compañía General Española, amb la presència aquest cop d’Antoni Rovira i Trias com a cap de la Companyia de Bombers. Tal com diu Sabadell Mercadé: “No se pusieron de acuerdo los reunidos, o mejor dicho, lo estaban ya los representantes de las demás Compañías de seguros, en no querer contribuir a los gastos que sufragaban la Mutua y el Ayuntamiento, y se dió por terminada la reunión dando los representantes del Ayuntamiento un plazo de siete días a las restantes Sociedades de Seguros para ponerse de acuerdo con la Mutua, amenazándoles, de no hacerlo, con la publicación de un bando que fijara las obligaciones de los propietarios de casas no aseguradas en compañías que costearan los gastos de la de bomberos. No habiéndose llegado al deseado acuerdo, publicó el Ayuntamiento el aludido bando, disponiendo que todos los gastos ocasionados por la extinción de un incendio los pagara el propietario del edificio, si no lo tenía asegurado en la Sociedad de Seguros Mutuos contra Incendios o en cualquiera otra que se hubiese obligado a satisfacerlos. Terminaba el bando invitando a los propietarios a asegurar sus edificios en la Mutua, por las ventajas que les reportaba tal seguro”.11

La Mútua crea la Companyia de Bombers de Barcelona el 1846

Pòlissa d’Assegurança cedida per D. Carlos Grases Jover

11

José Sabadell Mercadé, Historial del Cuerpo de Bomberos de Barcelona, pàg. 83 i 84.

119


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

La Mútua crea la Companyia de Bombers de Barcelona el 1846

El Cos de Bombers sota la tutela exclusiva de la Mútua (1852-1865) Les relacions poc fluides de la Societat amb el Consistori i l’aprovació final d’un nou reglament per a la Companyia de Bombers, van iniciar una nova història del Cos. L’incendi del carrer de la Riereta que acabem de relatar hi va tenir una importància notable. En el nou reglament, datat el 29 de novembre de 1851, s’establien unes noves relacions entre la Mútua i l’Ajuntament en tot allò que feia referència a la companyia, que passava a ser única responsable de la direcció i finalitzava així el costum d’anomenament dual de caps del Cos de Bombers. Això ho reflecteixen els dos primers articles del Reglament: Artículo 1º: La Compañía de Bomberos de la Sociedad de seguros mutuos de incendios de Barcelona de quien depende, queda constituida bajo la protección del Excmo. Ayuntamiento, quien en consecuencia tendrá derecho a asistir por medio de un Sr. Concejal delegado a este efecto en aquellas convocatorias que la Junta Directiva celebre para tratarse de alguna de las materias comprendidas en este Reglamento. Artículo 2º: Habrá tres Directores facultativos de la clase de Arquitectos residentes en Barcelona: esto es, uno bajo la denominación de primer Jefe de la compañía; otro segundo y otro tercero, nombrados por la Junta Directiva de la referida Sociedad, cuyos nombramientos serán expedidos por el Sr. Alcalde Constitucional de esta ciudad en representación del Excmo. Ayuntamiento, como protector de la compañía.

120

A partir d’aquest nou articulat, el nomenament de directors requeia únicament en mans de la Societat i l’Ajuntament mantenia el dret d’assistència a les reunions per mitjà d’un representant i es comprometia a recolzar el cos com a protector sense

cap altra potestat afegida. La Companyia de Bombers quedava, en aquesta data, sota el comandament d’Antoni Rovira i Trias, factor decisiu per a la modernització i professionalització del servei. Cal dir que Rovira era un ferm partidari d’una àmplia independència del Cos de Bombers respecte a l’Ajuntament, ja que insistia que era imprescindible una professionalització de tot el personal del Cos. La primera expansió efectiva del Cos de Bombers es va produir el 16 d’abril de 1852, quan la Societat va acordar que, atès que el nombre de cases assegurades superava les sis-centes, s’establiria al barri de la Barceloneta un punt de guàrdia de bombers “con una bomba y demás útiles”. Aquest va ser el primer punt, fora de la ciutat estricta de Barcelona, on la companyia va establir-se com a tal. En paral·lel, els bombers rebien instrucció, ni que fos rudimentària, per desenvolupar la seva tasca. Al mateix temps es muntaven parades i revistes del Cos, com la que es va dur a terme el juny de 1849 al glacis de la Ciutadella i, encara, el maig de 1854 el governador civil va autoritzar un acord de l’Ajuntament pel qual es destinaven 5.760 rals anuals que havien de ser repartits per un import de quatre rals a cada bomber, en les revistes setmanals que aquests feien.12

“En la sesión celebrada el 13 de octubre de 1857, el concejal señor Jover, visto el brillante comportamiento de los bomberos en la revista del domingo anterior, propuso, y el Ayuntamiento acordó, que del fondo de imprevistos se entregara a cada bombero seis reales. Se pronunciaron con este motivo, por dicho concejal y por el señor presidente, frases laudatorias para el Cuerpo y su digno jefe, señor Rovira” (José Sabadell Mercadé, Historial del Cuerpo de Bomberos de Barcelona, p. 79)

12


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

El consultor. Nueva guía de Barcelona, de J.A.S., editat per la Imprenta de la Publicidad de Antonio Flotats, 1858. Com a subtítol diu que és una obra de gran utilitat per a tots els veïns i forasters i summament indispensable als que pertanyen a la classe mercantil i industrial

terribles efectes del voraç element no van volen barrejar en tan gran com lloable propòsit l’esperit d’especulació; així es van redactar amb tanta previsió els seus estatuts, que a aquesta circumstància i al desinteressat zel que han fet servir totes les administracions, són deguts els brillants resultats obtinguts des del seu establiment fins al dia d’avui.

En el text dedicat a la companyia diu: “Aquesta societat, una de les més antigues en el seu gènere, mereix ser citada per la seva immillorable administració com a model de Societats d’assegurances. »Animats els seus fundadors pel noble desig de prevenir els

Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

»Compta aquesta Societat actualment amb un capital responsable de més de 501.000.000 rals, representat en 4.550 finques assegurades per 2.763 socis. »Des de la seva creació solament s’han recaptat 4 dividends de la insignificant quantitat de 4 maravedisos per cada mil rals assegurats, i fins i tot s’han invertit la major part d’aquests fons en l’organització i l’equipament de la Companyia de Bombers, de la qual ens ocuparem en el seu lloc, i adquisició de bombes i tota mena d’estris; ja que, per a la indemnització dels sinistres ocorreguts durant aquest temps, han estat suficients els drets d’entrada satisfets pels socis en el moment del seu ingrés.

Oficines de la secretaria de la Societat l’any 1856, a la plaça de Sant Josep Oriol, núm. 4: les hores de despatx eren de 9 a 12 del matí; avui és la seu de l’Institut Agrícola

1

La Mútua crea la Companyia de Bombers de Barcelona el 1846

»Crida l’atenció la senzillesa de la seva administració i la manera com està organitzat el sistema de repartiments, estadística i comptabilitat, ja que en un sol registre hi està comprès personal, domicili, finques, valor, dividends satisfets i tot el que pot convenir al bon servei de l’expressada Societat, cosa que honora molt l’encarregat d’aquest ram. »Per al seu govern hi ha una Junta Administrativa, composta de dos Directors, 1r i 2n, un Comptador, un Tresorer, i un Secretari-Arxiver. Tots aquests càrrecs són gratuïts, i solament cobren una mòdica retribució l’Escrivent, un ordenança i un magatzemer, únic personal d’aquesta oficina.”

121


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

L’enderroc de les muralles

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

L’enderroc de les muralles

122

Santa Madrona i el seu portal, únic tram existent en l’actualitat de les antigues muralles, situat a tocar de les Drassanes


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1

L’existència de les muralles a la ciutat de Barcelona comportava, a més dels problemes de tota mena a la ciutat a bastament comentats, una barrera en el creixement de la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis ja que, per aquesta causa, el seu camp d’actuació era d’una dimensió ja no tan reduïda en si, sinó previsible en el seu límit de creixement.

Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

A les primeries del segle xix es va fer popular la dita “passeu per l’Àngel que fareu drecera”. Feia referència a les portes de les muralles barcelonines que, cada dia, després que el timbaler de guàrdia de cada una sortís a fer sentir el seu timbal com a avís quinze minuts abans, eren tancades a dos quarts de set de la tarda, i tan sols la del portal de l’Àngel romania oberta fins a mitja hora més tard.

L’enderroc de les muralles

Es tornaven a obrir a les tres de la matinada per deixar entrar els carros de la bassa13 i permetre de sortir les diligències que anaven als diferents pobles de les rodalies. Ban a favor de l’enderroc de les muralles, de 17 de juny de 1843

Aquestes muralles, que impedien el creixement de la ciutat cap al Pla que l’envoltava, van ser començades a enderrocar, després d’un aixecament popular, el 7 d’agost de l’any 1854, malgrat que fins al dia 24 del mes d’agost no va arribar l’autorització del govern central presidit per Espartero i O’Donnell, en forma de Reial Ordre signada per Isabel ii. Les obres d’aterrament es van prolongar fins a l’any 1856. Aquest mateix 1856, en concret el dia 6 de maig, es produí un incendi que Rovira i Trias recull en el seu Tratado... i que a continuació es transcriu:

Eren anomenats carros de la bassa els carruatges que recollien, a més de les escombraries que es generaven a la ciutat, els morts de famílies sense recursos que no podien ser enterrats mitjançant cap funerària, ja que aquestes eren de pagament.

13

123


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

L’enderroc de les muralles

Plaça Catalunya, a l’actualitat, a Barcelona

Mayo, 6. Incendio de edificio en la casa propia de D. José Grau, sita en las calles de Santa Ana, núm. 2, Ginebra, núm. 14, y Marqués de la Mina, núm. 4, de la Barceloneta. El incendio tuvo lugar en el segundo piso donde habitaba el pirotécnico Sr. Pineda, y fue motivado por la explosión de un depósito de pólvora que había en el piso, de suerte que con la fuerza de dicha explosión voló uno de los ángulos del edificio, desde la azotea hasta cerca del nivel del suelo del piso principal. No obstante de los peligros que ofrecía el ataque de este incendio, pues era de temer otra explosión, los bomberos trabajaron con admirable serenidad y arrojo, sacando tres jarros grandes, que se cree estaban llenos de pólvora, y varias piezas de fuegos artificiales.

124

El fuego consumió algunos muebles, y destruyó parte de la azotea y de los pisos primero y segundo, habiéndose logrado salvar el resto del edificio. Antoni Rovira i Trias, Tratado de la estincion de incendios, p. 276

Quan per fi van ser eliminades les muralles i la Ciutadella, ja en poder del Consistori, va córrer la mateixa sort, es va plantejar el problema d’escollir un patró o esquema d’eixample per a la nova ciutat que s’obria pas. El tema de l’expansió de la ciutat no era nou ja que, des de força anys enrere, s’especulava al voltant de com s’havia de construir el model de creixement de Barcelona. Aquest assumpte, d’una importància cabdal per a la ciutat, ho va ser també per a la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona, ja que, d’una manera gairebé sobtada, s’havia de trobar amb una enorme extensió de terreny en la qual la indústria de la construcció va poder començar a treballar a un ritme més expansiu i, de retruc, el mercat immobiliari susceptible de ser atret per les assegurances de la Mútua


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

es multiplicava d’una manera substancial. De la Barcelona medieval, closa dins el seu recinte murallat on les possibilitats de negoci eren reduïdes, tant per la pròpia mesura de la ciutat com pel dictat del reglament de la Societat, es passaria a una nova i immensa extensió, on les possibilitats d’actuació s’incrementaven infinitament.

L’incendi del Gran Teatre del Liceu de 1861

I ja que parlem de possibilitats econòmiques, explicarem que també per aquesta època va fer fortuna una frase proverbial que deia alguna cosa així com “Aigua, sol i guerra a Sebastopol”. Això tenia el seu origen en el fet que, als voltants del 1854, quan s’iniciava el Bienni Progressista, l’Estat espanyol va entrar en una fase d’expansió econòmica. Els preus van pujar, la balança de pagaments va passar bruscament de ser deficitària fins al 1852, a tenir importants superàvits des del 1853. El causant havia estat la Guerra de Crimea que va fer que els productes agrícoles espanyols es busquessin i es paguessin força bé dins els mercats internacionals.

Com ja s’ha comentat a bastament, les relacions entre la Societat i l’Ajuntament de la ciutat no eren, precisament, les millors. Es comentava molt en una i altra banda la possibilitat de deixar la Companyia de Bombers en mans del Consistori. Malgrat tot, entremig d’aquestes cabòries van succeir tres dels incendis més recordats de la ciutat: el de l’església de Sant Francesc de Paula, l’any 1855, el del Teatre Circ Barcelonès la nit del 29 d’abril de 1863 i, com a incendi cèlebre per antonomàsia, el que va arrasar el Gran Teatre del Liceu el 9 d’abril de l’any 1861.14

La ciutat, però, havia de viure encara un nombre determinat de successos que van marcar també part de la història d’aquell segle.

El fet que Rovira i Trias, tants cops director del Cos de Bombers de la Societat o de l’Ajuntament, insistís en una sèrie de mesures que superessin els típics bans d’alcaldia, queda reflectit en aquest succés: “La insistència de Rovira se centra en concret en els teatres i les sales públiques on es pot reunir molta gent: analitza especialment el cas del Liceu on hi ha molt material combustible –fusta, tela, cartró, etc. i que es troba envoltat per altres edificis. Rovira aconsella d’instal·lar diverses bombes hidràuliques amb els corresponents dipòsits d’aigua per poder atacar el foc com més aviat millor. Les paraules del cap de bombers foren profètiques ja que cinc anys més tard, el 9 d’abril del 1861, un gran incendi va destruir totalment el Teatre del Liceu en poc més de tres hores; segons explica el corresponsal del Diario de Barcelona, les flames es podien veure des de Sant Feliu de Llobregat i la resplendor s’apreciava des de Sabadell i Terrassa”. (Mestre i Godes, op. cit, pàg. 32) 14

Mentre la ciutat debatia la qüestió de les muralles i de la Ciutadella o el model que calia elegir per obrir la ciutat cap als pobles del voltant, un tràgic succés duia a primer pla un dels locals més emblemàtics de la ciutat.

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

L’enderroc de les muralles

Aquest darrer sinistre va commocionar tota la societat barcelonina de l’època, si bé, per raons òbvies, va ser la gran burgesia la que va focalitzar gran part de les seves conseqüències. És força il·lustratiu el text que, en el Llibre del 150è Aniversari de la Mútua, es refereix a aquest lamentable succés: “El teatre havia estat inaugurat catorze anys abans. El risc d’incendi havia preocupat des del primer moment els dirigents de la societat propietària del coliseu, com ho demostra el nombre incalculable d’acords i disposicions presos per la junta directiva en aquest sentit, i de diligències orientades a assegurar l’edifici i les seves instal·lacions que consten en els annals de l’empresa. Però, de fet, fracassades o diferides les gestions, la nit fatídica del 9 d’abril la junta del Gran Teatre del Liceu no havia encara concertat l’assegurança de l’edifici.” En efecte, segons el conveni fundacional del Gran Teatre, hi havia l’obligació

125


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1

de destinar una part de les aportacions inicials dels accionistes a la subscripció d’una assegurança d’incendis. Al llarg de l’any 1846 la directiva del centre va acudir, segons sembla, a diverses companyies asseguradores sense cap resultat positiu. Com a solució d’emergència es va optar per contractar quatre vigilants en torns de dia i nit.

Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

L’enderroc de les muralles

Notícia publicada al Diario de Barcelona referent a l’incendi del Gran Teatre del Liceu el 9 d’abril de 1861

126

Ώ“podria Ώ ser que la societat del Gran Teatre del Liceu no comptés amb prou diners per fer front al cost d’una assegurança”

Una altra versió podria ser que la societat del Gran Teatre del Liceu no comptés amb prou diners per fer front al cost d’una assegurança, motiu pel qual el directiu Bonaventura Vidal tenia la intenció de presentar, el 1852, una demanda contra la Junta rectora per negligència. Aquesta acció, però, no es va dur a terme. Tanmateix, la Junta arribà a la conclusió que, atès que cap companyia no es feia càrrec de l’assegurança per l’import que podien destinar a tal fi, va ser la mateixa direcció del Teatre la que va optar per muntar un sistema propi de prevenció i lluita contra incendis. Aquest sistema es va basar en l’adquisició de quatre grans dipòsits de ferro que, juntament amb els que ja existien des de la seva construcció, havien de protegir el Teatre immediatament en cas d’incendi. Una petita xarxa de canonades amb claus per connectar mànegues d’aigua i bombes a cada banda de l’escenari completaven la instal·lació. La nit del sinistre, el 9 d’abril de 1861, l’encarregat de gestionar els primers moments de l’actuació contra el foc no es trobava al Teatre en saltar l’alarma i els homes responsables de connectar mànegues i bombes a les canonades van ser presa del pànic i van restar impotents per activar el servei. Amb tot aquest cúmul de despropòsits, el Gran Teatre del Liceu sucumbí davant l’imparable pas de les flames i les despeses originades van ser notabilíssimament superiors al cost de qualsevol assegurança d’un nivell acceptable. La Companyia


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

L’enderroc de les muralles

Incendi del Gran Teatre del Liceu, el 9 d’abril de 1861

de Bombers va presentar factura per vuit mil dos-cents rals, s’hi van d’haver d’afegir prop de nou mil rals més per cobrir els desperfectes de material i la reconstrucció de l’edifici i la restauració de la façana, el saló de descans i la resta d’obres menors que es van d’haver de dur a terme, van costar als propietaris del Liceu més de quatre milions i mig de rals. Un altre tema que, de nou, va anar a parar als llimbs dels oblits fou aquesta proposició al Municipi que a continuació detallem. A la sessió de l’Ajuntament que es va celebrar el 24 de gener de 1860, és a dir, l’any abans de l’incendi del Liceu, es va llegir una comunicació del governador Ignasi Llasera Esteve, que es feia ressò d’una notícia que li havia fet arribar Marià Llopart, el qual s’oferia a confeccionar vint-i-cinc o trenta vestits incombustibles per a bombers, segons invent de l’italià Cristoforo Buonocore i, segons explicitava aquella comunicació, l’inventor els havia provat restant enmig de grans

flames en un experiment practicat als Camps Elisis parisencs. Un cop traslladada la comunicació a la Societat d’Assegurances Mútues –que va lamentar que fos anunciada a l’Ajuntament i no a la Societat quan el Consistori ja no intervenia en cap decisió del Cos de Bombers– es va convenir que, abans de fer res al respecte, s’havia de recollir informació prèvia, practicar un cert nombre d’experiments per part de l’arquitecte de la Societat, Joan Nolla, i decidir amb l’esmentat Marià Llopart el possible cost d’aquella comanda. Aquest darrer la va xifrar en una quantitat de 2.000 rals, incloent-hi una petita quantitat per al seu inventor. Com acostumava a ocórrer en aquestes ocasions, el tema fou inicialment tractat en reunió del 26 de febrer i ajornada fins a la del dia 5 de març i, a partir d’aquesta, ajornada de manera indefinida.

127


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

L’enderroc de les muralles

128

La configuració de l’Eixample Tornem, de nou, a les expectatives de futur que podia oferir la ciutat, sempre entrellaçades amb els habituals creuaments d’interessos polítics i traves administratives de tota mena. L’Eixample, tot i això, es començava a fer visible en un futur no gaire llunyà per bé que encara sense uns paràmetres completament definits en les seves característiques. No és gens agosarat afirmar que tot el procés d’elaboració de l’Eixample es va iniciar, potser sense ser-ne conscients els poders públics, quan el 31 de desembre del 1840 l’Ajuntament de la ciutat va promoure la convocatòria per premiar la millor memòria que raonés la qüestió de “Qué ventajas reportaría a Barcelona y especialmente a su industria, de la demolición de las murallas que circuyen la ciudad”. Arran d’aquest fet, amb l’excel·lent memòria premiada obra de Pere Felip Monlau es posava, per fi, la primera pedra, ni que fos teòrica, per a la transformació real de la ciutat. Per planificar el futur eixample calia, però, una eina que fins aleshores no s’havia elaborat: la formació d’un plànol geomètric de la ciutat. Rovira i Trias ja n’havia reclamat l’execució des de les pàgines del Boletín Enciclopédico de Nobles Artes l’any 1846. Malgrat aquesta mancança d’un element cartogràfic eficient, trobem els treballs anteriors de Josep Massanés i Mestres, enginyer militar i arquitecte, que, sense comptar amb aquests instruments urbanístics, va formular, l’any 1837, un primer projecte o esbós d’eixample amb l’objectiu de crear un nou barri que es comuniqués des del passeig de Gràcia fins a l’esplanada encara innominada del nord de la Rambla, que fes d’unió entre els baluards de Tallers i Jonqueres.

Amb aquest estat de la qüestió sense resoldre, Ildefons Cerdà i Sunyer, enginyer amb excel·lents relacions a la capital de l’Estat, aixecava l’any 1855, seguint instruccions de Madrid, un plànol dels terrenys que havia d’ocupar el futur eixample i més tard, el 9 de desembre de 1858, una Reial Ordre establia algunes limitacions de caire militar als estudis “a fin de precisar el espacio en que se pudiera edificar libremente en esta capital”. Sense cap participació de l’Ajuntament de Barcelona, Cerdà va rebre el 2 de febrer de 1859 una ordre per part del govern central perquè en el termini de dotze mesos verifiqués l’estudi per a l’eixample. L’Ajuntament de Barcelona, malgrat la manca de competències en el tema, va demostrar una manca total d’habilitat en les seves pretensions de ser qui dictés el futur de l’Eixample i no va ser fins al 15 d’abril de 1859 que es va decidir a convocar un concurs públic sobre plans per a l’eixample, on fixava la data del 31 de juliol, posteriorment endarrerida fins al 15 d’agost, com a límit per a la presentació dels esmentats treballs. Tretze van ser els projectes presentats al concurs municipal, dels quals, per unanimitat, fou premiat el de Rovira i Trias. Seguin el mandat d’una Reial Ordre de 17 de desembre d’aquell any, foren exposats tots els plans presentats amb la qualificació que cadascun d’ells havia merescut, juntament amb el d’Ildefons Cerdà que l’Ajuntament es va abstenir de qualificar. L’historiador Jesús Mestre i Campi comenta sobre aquest aspecte que ja aleshores “...les previsions urbanitzadores havien canviat molt sensiblement. Ara es projecten eixamples il·limitats, sense entrebancs de muralles, i es tendeix a considerar la ciutat, el pla i els pobles veïns com una mateixa unitat. La sorpresa –i la indignació– va ser general quan el 9 de juny el ministeri del


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

L’enderroc de les muralles

Projecte de l’Eixample de la ciutat de Barcelona, de Miquel Garriga i Roca

129


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Foment fa circular una Reial Ordre per la qual s’aprova el Pla d’eixample de Barcelona realitzat per Ildefons Cerdà...”15

1

En efecte, el govern de Madrid imposava, per Reial Ordre, la realització de l’Eixample dissenyat per Ildefons Cerdà.

Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

PARTE OFICIAL MINISTERIO DE FOMENTO Obras Públicas Ilmo. Sr.: Visto el proyecto de Ensanche de la ciudad de Barcelona, estudiado por el Ingeniero D. Ildefonso Cerdá, en virtud de la autorización que le fué concedida por Real Orden de 2 de febrero último:

L’enderroc de les muralles

Visto el Real decreto de 23 de enero de 1856: Considerando:

1º Que los estudios de Cerdá se hallan en armonía con las bases adoptadas por la comisión de representantes de todas las Corporaciones de Barcelona en su memoria de 28 de junio de 1855 y las discutidas por la comisión nombrada en virtud de Real decreto de 23 de enero de 1856: 2º Que la Real orden de 9 de diciembre de 1858 dictada por el Ministerio de Guerra, prejuzga el ensanche del caserío en el sentido de su libre desarrollo, reservándose únicamente fijar los puntos donde se considere conveniente establecer edificios militares: 3º Que la Junta consultiva de Caminos, Canales y Puertos, encontrando el proyecto bien estudiado, consulta su aprobación en dictamen de 6 de mayo de 1859; S.M. la Reina (Q.D.G.) se ha dignado resolver:

Ildefons Cerdà, el creador genial de l’Eixample

130

Jesús Mestre Campi, Una ciutat emmurallada al temps de la Revolució Industrial. Barcelona: ciutat, societat i política (1823-1859). Vol. 1. 15

Primero. Se aprueba el proyecto facultativo de ensanche de la ciudad de Barcelona estudiado por el Ingeniero D. Ildefonso Cerdá, con las alteraciones propuestas por la Junta consultiva de Caminos, Canales y Puertos, para que la altura de los edificios de la zona de ensanche no exceda en ningún caso de 16 metros, y se aumente el número de manzanas mayores que las del tipo general admitido en el proyecto, así como también el de parques, especialmente en la zona en que se presenta más condensada la edificación.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Segundo. El sistema de cerramiento consistirá en el canal de circunvalación proyectado para recoger las aguas torrenciales. Tercero. Antes de proponer a las Cortes el oportuno proyecto de ley para la ejecución del ensanche, deberá presentar el autor al Ministerio de Fomento el proyecto económico que tiene meditado. Cuarto. Deberá asimismo presentar el proyecto de ordenanzas de construcción y de policía urbana para que sobre las primeras recaiga la aprobación del Ministerio de Fomento, y sobre las segundas el de la Gobernación del Reino, previa la instrucción que juzge conveniente darles. De Real Orden lo comunico a V.I. para su conocimiento y efectos consiguientes. Dios guarde a V.I. muchos años. Madrid 7 de junio de 1859 = Corvera = Sr. Director general de Obras.

Tot i que les gestions municipals van ser nombroses perquè prevalgués el resultat del concurs convocat per l’Ajuntament, un decret del 8 de juliol de 1860 donava el tema per tancat i ordenava l’execució del Pla Cerdà. Cerdà plantejà un eixample il·limitat que abraçava tot el pla de Barcelona i, en alguns casos, traçava les seves futures vies per damunt de zones ja construïdes, com era el cas de grans parts de Sant Martí en obert procés d’urbanització, traçant un pla ortogonal amb una sèrie de carrers en direcció Llobregat-Besòs i altres en sentit mar–muntanya de vint metres d’amplada, creuats per una sèrie de vies ràpides i més amples com la Diagonal, la Gran Via o la Meridiana, esquitxades de manera harmònica per illes de cases de 133,33 per 133,33 metres, o sigui, amb 3 illes cada 400 metres, en les quals es preveia l’edificació en blocs, aïllats entre jardins, de 16 metres d’alçària. El procés de construcció dins dels terrenys del nou Eixample no va ser gaire ràpid i entre 1860 i 1863 es van construir una

mitjana de trenta edificis per any i, entre 1864 i 1868, la xifra es va reduir a tres. L’empenta definitiva no va arribar fins als anys de la industrialització de Catalunya, a la darreria del segle xix i començament del xx. La part central, la dreta de l’Eixample, va ser el barri de la burgesia que va introduir a casa seva un estil propi, el modernisme, reflex d’aquell moment. Malgrat concentrar-se en aquesta zona un bon nombre dels edificis significatius, la resta dels que hi havia també a altres barris com el Fort Pienc, la Sagrada Família, Sant Antoni o l’esquerra de l’Eixample, van ser influïts per aquest corrent. El dia 9 de maig de 1872, la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis va acordar admetre a assegurança els edificis del nou Eixample. La memòria anual d’aquell any recordava que, en set mesos, havien estat inscrites a la Societat quaranta-set edificis d’aquell nou barri. Amb la mateixa data, i d’acord amb una nova modificació d’estatuts, es va modificar la responsabilitat dels associats que es va rebaixar fins al cinc per cent anual sobre el capital inscrit i es va acordar ampliar el fons de reserva fins a un màxim de tres-cents mil rals.

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

L’enderroc de les muralles

Cessió de la Companyia de Bombers a l’Ajuntament de Barcelona Paral·lelament als debats ciutadans i polítics al voltant de l’Eixample, es produïa un fet singular en la història de la nostra Mútua: la del principi de les converses per deixar en mans municipals el Cos de Bombers. El dia 17 de maig de 1865, la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis rebia un ofici de l’alcalde de Barcelona, en

131


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

L’enderroc de les muralles

el qual s’informava del nomenament de l’arquitecte municipal Josep Artigas perquè procedís a la valoració del material que, de la Companyia de Bombers, posseïa la Societat, primer pas previ al definitiu traspàs del Cos a l’Ajuntament de Barcelona. Aquest traspàs es venia gestant des de feia ja uns quants anys, tants –potser– com els que marcaven l’inici de les difícils relacions entre la Societat i els poders municipals en els darrers temps. Tot i que sempre es presenta complicat l’establiment de quan i per què aquestes relacions es van tornar més aspres, la base radica en la dificultat que tenia la Societat per cobrar del Consistori els serveis que efectuava en edificis que no estaven assegurats; segons els successius acords, l’Ajuntament estava obligat a fer-hi front i, amb posterioritat, havia de reclamarlos als propietaris afectats. És ben sabut que la caixa municipal mai no va passar per moments d’eufòria econòmica i això afectava els convenis amb la Mútua. D’altra banda, hi havia els incompliments municipals derivats del nomenament i l’equipament adequat dels bombers que, pels mateixos reglaments, li corresponia.

132

Després de mesos i mesos de converses i gestions, es va acordar la cessió per part de la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis a l’Ajuntament de la ciutat de Barcelona, de la Companyia de Bombers que havia fet néixer aquella Mútua. Per procedir a les pertinents valoracions van ser nomenats, per part de l’Ajuntament Josep Artigas i, per part de la Mútua, Modest Fosas i Pi. Un cop fetes les valoracions del material que s’havia de traspassar al Consistori per una suma pactada de 57.000 rals, i produïda l’esmentada cessió, no va

ser fins al gener de l’any 1867 que l’Ajuntament va afrontar el pagament, ja que, a la crònica manca de liquiditat de la caixa municipal, s’hi va afegir el desequilibri econòmic produït per l’epidèmia de còlera del 1865 que va colpejar la ciutat amb més de 3.000 morts. La valoració del material que posseïa la Societat resta ben reflectida en el quadre següent:

Objectes 5 bombes impel·lents

Valoració adoptada (rals) 20.000

112 pantalons blancs

448

115 pantalons per foc

8.000

72 cascos per foc

560

1 bomba aspirant

6.000

242 cinturons

5 carros de transport d’aigua

5.000

8 matxets

320

2 bombes de mà

160

135 bruses

270

1 aparell Rovira

400

4 escales de ganxo

2420

115 polaines

230

640

25 destrals de capatàs

1500

1 sac de salvament

300

108 xapes amb corretja

432

2 escales de corda

600

120 cordes de salvament

600

1 aparell Paulín

250

Valoració total

5 ganxos

350

115 galledes

1.840

2 carretons

600

1 farmaciola

800

120 pantalons de gala

640

120 jaquetes de gala

4.800

112 cascos de gala

1.120

58.280

Nota En atenció al mal estat del vestuari i que les insígnies de la Societat no podien quedar en mans de l’Ajuntament, es va convenir introduir una rebaixa en la valoració i es va fixar el preu just en cinquanta-set mil rals, pagadors als tres mesos de la data de lliurament de la Companyia.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

1 Primera etapa (1835-1875) El llarg camí fundacional

L’enderroc de les muralles

Pressupost d’una bomba per a la Companyia de Bombers de la Societat de 1856 de la casa Tilley, de Londres

133


134


Segona Etapa

2

L’eclosió de la modernitat

1875 1904 Façana de la Casa de la Canonja, número 2 de la plaça de la Catedral, seu de Mútua de Propietaris entre 1875 i 1904


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

2 Segona etapa (1875-1904) L’eclosió de la modernitat

La Societat estrena nova seu

136

La Societat estrena nova seu


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

2

El desembre de 1875, les oficines foren traslladades a un local llogat en el primer pis de la Casa de la Canonja de la plaça de la Catedral, un edifici del segle xv amb teulada a dues vessants i porta adovellada, ampliat posteriorment en ser transformada la plaça. Aquesta casa havia estat residència d’una institució de caritat; hi havia un menjador per als pobres i per als beneficiats amb alguna beca canonical (d’on li vingué el nom de Casa de la Canonja). L’accés a les oficines de la Societat d’Assegurances Mútues va fer-se al començament per una porta lateral que donava a la baixada de la Canonja, però al cap d’un any va efectuar-se una millora i l’accés fou traslladat a la porta principal de l’edifici. Foren instal·lats un rètol, sobre la porta adovellada, i una placa entre les finestres del primer pis, amb les inscripcions «Sociedad de Seguros Mutuos contra Incendios».

Segona etapa (1875-1904) L’eclosió de la modernitat

Sempronio, dins el Llibre del 150è Aniversari de la Mútua de Propietaris (1835-1985)

L’any 1875 va representar un dels punts àlgids dins de la història de la Societat. Per primer cop des de la seva fundació, la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona tindria una seu social que ja no correspondria al domicili particular del director de torn, sinó que serien unes oficines habilitades on podrien tenir lloc no tan sols les reunions de la Junta Directiva, sinó també atendre eficaçment els cada cop més nombrosos associats a la Mútua.

Una prova simbòlica d’aquest fet apareix amb nitidesa el dia 30 de gener de 1876, quan la Societat celebra per primera vegada la Junta General en el nou local social. Fins aleshores havien tingut lloc al Saló de Cent de l’Ajuntament, al Saló de Sant Jordi de la Diputació Provincial –avui Palau de la Generalitat– i en els anys precedents en una de les sales de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.

Aquesta nova seu, a la qual es van traslladar el mes de desembre, era una part del primer pis de l’edifici de la Canonja, al número 2 de la plaça de la Catedral, i sens dubte una prova que es deixaven enrere quaranta anys de temptatives i lluites per mantenir-se fidel als seus principis fundacionals i consolidar la seva capacitat organitzativa.

Aquesta instal·lació, en un primer moment provisional, tindrà una confirmació amb la remodelació efectuada al cap de dos anys, amb un canvi d’imatge substancial: l’entrada “mesquina” que hi havia per la Baixada de la Canonja desapareix i l’entrada principal és la que donava a la plaça de la Catedral, una imatge de referència dins la història de la Mútua que perdurarà al llarg de trenta anys.

Pere Mayol, Joan Frederic Muntadas i Vilardell, Francesc Amell i Carbonell, Joan Valldejuli i Ameller i Pere Riera i Ros eren els components d’aquella Junta Directiva que va fer possible el canvi.

Una mostra, a més, de la seva implantació creixent: a la fi de l’exercici de 1877 ja consten assegurats un total de 5.510 edificis.

La Societat estrena nova seu

137


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

2

Isabel II

Amadeu I d’Espanya

Alfons XII

Maria Cristina d’Àustria

Segona etapa (1875-1904) L’eclosió de la modernitat

La Societat estrena nova seu

De la Primera República a la Restauració Borbònica

El foc arrasa l’antic Palau Reial

La primera etapa de la Mútua es produeix sota el llarg regnat d’Isabel ii (1833-1873), precedit de la regència de Maria Cristina (1833-1840), i té el seu colofó en les crisis que porten a l’entronització d’Amadeu i d’Espanya (1871-1873) i a la proclamació de la Primera República Espanyola (febrer 1873-gener 1874).

L’any del canvi de seu acaba també amb un incendi notori com és el de l’antic Palau Reial, que formava part de les assegurances de la Mútua i tal com ho recollia una crònica de l’endemà : “A dos quarts de dotze de la nit del 25 de desembre de 1875 es va iniciar l’incendi a l’angle de l’edifici format per les façanes de les places de Palau i de les Olles. Va prendre ràpid increment i a la una de la matinada amenaçava acabar amb tot l’edifici, tal com va ocórrer efectivament. Només van quedar algunes parets mestres.”1

Els seus presidents Estanislau Figueras (febrer-juny 1873), Francesc Pi i Margall (juny-juliol 1873), Nicolás Salmerón (juliol-setembre 1873), Emilio Castelar (setembre 1873-gener 1874) i el general Francisco Serrano (gener-desembre 1874) van haver d’afrontar les lluites entre unitaris i federalistes, els partidaris d’una república unitària i els d’una república federal, a més de monàrquics i conservadors. Aquests fets desembocaran en la insurrecció del general Martínez Campos i la proclamació d’Alfons xii (1875-1885).

138

Seguirà la llarga etapa de la Restauració, d’alternança pactada entre el Partit Conservador, encapçalat per Antonio Cánovas del Castillo, i el Partit Liberal, encapçalat per Práxedes Mateo Sagasta, que permetrà, a la mort d’Alfons xii, la regència de Maria Cristina d’Àustria (1885-1902). Sota la seva presidència tindrà lloc l’Exposició Universal de Barcelona, de 1888, cita de les indústries i les arts, en un moment clau que converteix Barcelona i Catalunya en far d’Espanya i porta d’Europa.

Arran d’aquest incendi a l’antic Palau dels Virreis –utilitzat com a Palau Reial–, i davant la impossibilitat d’allotjar el rei Alfons xii o la reina Maria Cristina, Joan Antoni Güell, marquès de Comillas i comte de Güell, va oferir set hectàrees i mitja que tenia en propietat a prop del monestir de Santa Maria de Pedralbes per construir-hi el futur Palau Reial, encara avui en ús per a recepcions reials i seu de diverses entitats i museus.

1

Breu publicat dins el quadernet “La defensa de Barcelona contra el fuego”, El Noticiero Universal, 1921


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

2 Segona etapa (1875-1904) L’eclosió de la modernitat

La Societat estrena nova seu

Incendi del Palau Reial la nit del 25 al 26 de desembre de 1875

139


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

2

Introducció de la pesseta com a unitat monetària

Segona etapa (1875-1904) L’eclosió de la modernitat

El 15 de febrer de l’any 1876 es va prendre l’acord d’establir la pesseta com a unitat monetària dins la comptabilitat de la Societat, que substituïa l’antiga en rals de billó i s’adaptava a les noves reglamentacions governamentals. Aquestes reglamentacions havien nascut gràcies al decret signat el 19 d’octubre de 1868 pel català Laureà Figuerola, ministre d’Hisenda del govern del general Serrano, que va venir a posar ordre en el caos monetari espanyol que es trobava mancat d’una unitat de compte definida. Tot i que l’escut era la moneda estatal des de la reforma de Salaverria el 1864, hi convivien fins a noranta monedes de curs legal entre peninsulars i americanes, velles i noves, espanyoles i franceses i eren admeses com a mitjà de pagament des dels diners i doblons o els escuts i maravedisos i, fins i tot, sestercis de l’època romana. Amb aquesta reforma es pretenia posar fre al desgavell i, unificant el mercat monetari estatal, facilitar l’intercanvi comercial amb les economies europees, principalment la francesa.

La Societat estrena nova seu

Laureà Figuerola, ministre d’Hisenda que va introduir la pesseta el 1868

Moneda d’una pesseta, de 1876, amb la cara d’Alfons xii i el dors amb l’escut

140


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

2 Segona etapa (1875-1904) L’eclosió de la modernitat

La Societat estrena nova seu

Incendi del “Vapor Vell” o Vapor Vilaregut, a la vila de Gràcia

De l’Eixample a la vila de Gràcia: cap a la gran Barcelona Com diu el Llibre del 150è Aniversari, “l’extensió de l’àmbit geogràfic d’actuació arrenca de la inclusió en l’assegurança dels edificis situats en el terme municipal de la vila de Gràcia. Amb aquesta decisió, presa el 18 d’abril de 1880, la Societat d’Assegurances Mútues s’avança disset anys a l’agregació jurídica de Gràcia al terme municipal de Barcelona i confirma una situació de fet –la total imbricació de la capital i les poblacions veïnes– que havia estat posada en evidència des de molt abans. Cal indicar tan sols que l’any 1897 encara hi havia unes dependències del contraregistre a la cruïlla del passeig de Gràcia i el carrer de Provença per cobrar els impostos de consums a les mercaderies que entraven a Barcelona procedents de la vila de Gràcia.

»A partir del 30 d’abril de 1886, la Societat ja admet l’assegurança dels edificis en construcció i dels situats a totes les poblacions veïnes de Barcelona, sempre i quan aquests edificis reuneixin determinades condicions. Es tracta, però, d’una possibilitat més teòrica que no pas real, ja que l’efectivitat d’aquesta assegurança té com a condició prèvia l’existència en aquelles poblacions d’un servei d’extinció d’incendis capaç de garantir una intervenció ràpida i eficaç. La condició es compleix l’any 1895 al municipi de Sants i el 1897 a la resta dels municipis que, amb l’agregació, passen a formar part del terme municipal de Barcelona: Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles i Les Corts. El municipi d’Horta no fou agregat fins al 1903, i els seus edificis foren assegurats a partir del 1904; els de Sarrià ho foren a partir del 1913, nou anys abans de l’agregació.”

141


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Nova etapa dedicada en exclusiva al món de l’assegurança

2 Segona etapa (1875-1904) L’eclosió de la modernitat

Nova etapa dedicada en exclusiva al món de l’assegurança

142

Primera pòlissa de la Societat corresponent a l’anomenada “Secció de Gràcia”, de 1880, a nom de Miquel Gaset i Bosch, del carrer Balmes s/n


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

En arribar a aquest punt, la vida de la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona fa una inflexió, un cop alliberada de la càrrega i les servituds que va comportar la gestió, l’organització i el manteniment del traspassat Cos de Bombers. Vet aquí un petit resum de l’evolució dels edificis assegurats des dels inicis de la companyia.

no podien ser carregades a l’Ajuntament. El governador civil va ordenar, en aquesta data, que fos inclosa en els pressupostos municipals una partida per destinar-la a aquella finalitat. D’aquesta manera es tancava, definitivament, l’antiga concepció del Cos de Bombers i començava un servei públic tal com avui dia el coneixem.

Un1petit resum de l’evolució del nombre que esralsvan de gener de 1840 895 edificis d’edificis 86.026.373 anar1 deassegurant des dels inicis deedificis la companyia ens ofereix gener de 1857 4.550 500.000.000 rals una1 línia ascendent de edificis contemplar:600.000.000 rals de gener de 1863 interessant 5.026

Poc temps abans d’aquesta resolució s’iniciava la llista dels bombers morts en acte de servei. Es tractava d’un jove de vint-i-set anys, de nom Joan Klein i Noriega, que el 27 de març de 1877 havia acudit amb els companys a sufocar un incendi en un immoble del carrer de l’Hospital. El foc va propagar-se al dipòsit de vímets d’un cisteller immediat a la casa de Beates de Sant Agustí i a una habitació de la casa de Benet Julbe. L’oficial Joan Klein inspeccionava el lloc comandant una secció de bombers, quan aleshores va enfonsar-se el pis i va caure en l’immens braser que hi havia sota seu.

1 de gener de 1878

5.510 edificis

700.000.000 rals

En aquest context, el 4 d’abril de 1876 es va aprovar, en una nova reforma reglamentària, que, tant en cas d’incendi total com parcial, seria abonada la totalitat de l’import del dany sofert, en comptes de les cinc sisenes parts com es venia fent fins aleshores.

Un vell contenciós amb l’Ajuntament de Barcelona Un vell contenciós que s’arrossegava de temps enrere amb l’Ajuntament de Barcelona fou arbitrat pel Govern Civil. Era el tema referent a les responsabilitats que afectaven propietaris i Ajuntament en el pagament de les despeses originades per l’extinció dels incendis de l’antiga Companyia de Bombers de la Mútua. Com a conseqüència de l’informe emès per la Comissió Provincial, el 9 de juliol de 1878 es va confirmar la revocació de l’acord municipal adoptat per l’Ajuntament l’11 de gener de 1870, que destacava que aquelles despeses

2 Segona etapa (1875-1904) L’eclosió de la modernitat

Nova etapa dedicada en exclusiva al món de l’assegurança

Tot i això, trobem encara entre l’extensa documentació de la Mútua un ofici de data 7 de juliol de 1884 en el qual es pot llegir que “el Excmo. Sr. D. Manuel Porcar (alcalde de la ciutat en aquelles dates), Presidente de la Comisión del Cuerpo de Bomberos, invita a esta Sociedad para que manifieste su representante D. José Mª Pera (president de la Junta de Govern de la Societat en aquell moment) si se halla con conforme (sic) en contribuir al gasto que ha de ocasionar la reforma de la actual organización del Cuerpo de Bomberos”. És a dir, gairebé vint anys després del traspàs de la Companyia a l’Ajuntament, aquest encara mirava de treure’n algun profit de les antigues relacions amb la Societat.

143


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

2 Segona etapa (1875-1904) L’eclosió de la modernitat

Nova etapa dedicada en exclusiva al món de l’assegurança

144

Una mostra del fons documental de la Mútua de Propietaris, ara conservat a l’Arxiu Nacional de Catalunya


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

2 Segona etapa (1875-1904) L’eclosió de la modernitat

El sinistre més important A punt de complir els primers cinquanta anys de la companyia, les actes recullen l’afirmació que el dia 7 de juliol de 1884 va ocórrer el sinistre més important des de la fundació, pel qual es va indemnitzar la quantitat de 41.742,35 pessetes.

Ώ“el Ώ dia 7 de juliol de 1884 va ocórrer el sinistre més important des de la fundació, pel qual es va indemnitzar la quantitat de 41.742,35 pessetes”

Nova etapa dedicada en exclusiva al món de l’assegurança

Celebració del cinquantenarI de la Societat 1835-1885 I el dia 30 d’abril de 1885 es va iniciar la tradició de celebrar els aniversaris de la Societat amb el cinquantenari de la seva fundació. Una de les formes més adients de celebració és la constatació de la solidesa financera: fins a la data –s’afirma– han estat portats a terme tretze repartiments, per un import total de 2,58 pessetes per mil. El fons de reserva ascendeix a la xifra de 88.166,74 pessetes i el capital de responsabilitat assoleix més de dotze milions de pessetes.

145


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

2 Segona etapa (1875-1904) L’eclosió de la modernitat

Més mostres del fons documental d’aquella època

Nova etapa dedicada en exclusiva al món de l’assegurança

146


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

2 Segona etapa (1875-1904) L’eclosió de la modernitat

Nova etapa dedicada en exclusiva al món de l’assegurança

147


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

2 Segona etapa (1875-1904) L’eclosió de la modernitat

Nova etapa dedicada en exclusiva al món de l’assegurança

148


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

2 Segona etapa (1875-1904) L’eclosió de la modernitat

Nova etapa dedicada en exclusiva al món de l’assegurança

149


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

L’esclat de l’Exposició Universal de 1888

2 Segona etapa (1875-1904) L’eclosió de la modernitat

L’esclat de l’Exposició Universal de 1888

150

Gran Hotel Internacional de Domènech i Montaner, un símbol de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

El 8 d’abril de 1888 Barcelona es va vestir de gala per acollir l’Exposició Universal que va estar oberta al públic fins al 9 de desembre d’aquell any. Amb més de 6.000 expositors presents, prop de mig milió de persones d’arreu del planeta van passar, en un moment o altre, per les instal·lacions d’aquell magne esdeveniment. L’exposició, plantejada en un moment de depressió econòmica, va contribuir a revitalitzar el sector de la construcció, i el nombre de visitants va suposar una forta injecció de diners per a molts sectors de la vida ciutadana.

Arc de Triomf, Barcelona. Va ser construït arran de l‘Exposició Universal de 1888 i era la porta d’accés al recinte firal. És obra de l’arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas

Gustave Eiffel va presentar el projecte de la seva Torre als organitzadors de l’Exposició

Entre les moltes anècdotes o curiositats d’aquesta celebració hi pren un relleu especial el de la construcció del Gran Hotel Internacional, aixecat sota les ordres de Domènech i Montaner al nou passeig de Colom i que, després d’haver estat edificat en només 69 dies, va ser enderrocat un cop acabada l’Exposició Universal. Tenia planta i tres pisos, amb capacitat per a 2.000 hostes, i ocupava un solar de 5.000 metres quadrats. Una altra anècdota digna de comentari és que l’enginyer francès Gustave Eiffel va presentar als organitzadors de l’Exposició Universal el seu projecte per construir a Barcelona la Torre Eiffel, però als responsables de l’ajuntament barceloní els va semblar una construcció estranya i cara, que no encaixaria a la ciutat, i van preferir construir com a entrada al recinte l’actual Arc de Triomf, d’estil més clàssic. Amb aquesta negativa del consistori barceloní, Eiffel va presentar el seu projecte als responsables de l’Exposició Universal de París, que havia de tenir lloc l’any següent. Aquests van acceptar de construir-la, malgrat que al principi van pensar que l’haurien de desmuntar un cop acabada l’exposició. Només la voluntat popular va evitar que s’enderroqués. Eiffel, però, va aprofitar la seva visita a Barcelona per estudiar el mètode utilitzat en la construcció del monument a Colom, inaugurat l’1 de juny de 1888.

2 Segona etapa (1875-1904) L’eclosió de la modernitat

L’esclat de l’Exposició Universal de 1888

Monument a Colom, de Gaietà Buïgas, i escultura, de Rafael Atché

151


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

2 Segona etapa (1875-1904) L’eclosió de la modernitat

L’esclat de l’Exposició Universal de 1888

Plànol de la ciutat de Barcelona, el 1903, editat per l’agència Colubi

L’agregació dels vells municipis del Pla de Barcelona

152

Tal com ja s’ha dit i com ja havia passat amb la vila de Gràcia, el 1895 va començar a tenir efectivitat l’assegurança dels edificis del terme municipal del veí poble de Sants, per estar dintre de les prescripcions estatuïdes dins el servei d’extinció d’incendis. Es tracta del precedent immediat a un dels fets

més importants de la història de la ciutat de Barcelona i, per tant, de la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis: l’antiga ciutat, d’unes dimensions reduïdes, s’annexionaria, de cop, gran part dels antics municipis independents que formaven el seu Pla i passaria, de sobte, a ser una gran metròpoli de cap a peus. Aquesta és la successió dels esdeveniments.


REAL DECRETO

Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

En nombre de Mi Augusto Hijo el Rey don Alfonso xiii, y como Reina Regente del Reino, de acuerdo con el Consejo de Ministros y oído el Consejo de Estado en pleno, con arreglo al art. 10 de la Ley Municipal. Vengo en decretar lo siguiente: Artículo 1º Quedan agregados en su totalidad al término municipal de Barcelona los de Gracia, San Martín de Provensals, Sans, San Andrés de Palomar, San Gervasio de Cassolas y Las Corts. Artículo 2º Durante el término de diez años, a contar desde el 1º de julio próximo, y sin perjuicio de lo que pueda disponer el Poder legislativo, el nuevo Ayuntamiento queda obligado a satisfacer anualmente la suma total que corresponde a los actuales encabezamientos de consumos de los municipios que se refunden, con más los aumentos reclamados últimamente a Barcelona, Gracia y San Martín de Provensals. En el mes siguiente a la publicación del presente decreto, el Ayuntamiento de Barcelona someterá a la aprobación del Ministerio de Hacienda las tarifas unificadas de los derechos, arbitrios y recargos que se han de cobrar en el nuevo Municipio por las especies de consumos. Artículo 3º Durante el mismo plazo de diez años los municipios agregados seguirán pagando las demás contribuciones e impuestos conforme a las disposiciones que en la agregación les son aplicables, según su población y demás circunstancias. Artículo 4º En los diez años siguientes se aumentará la tributación por décimas partes, hasta unificarla con relación a la población total. Artículo 5º Los ministros de la Gobernación y de Hacienda dictarán las disposiciones oportunas para la ejecución de lo prevenido en los artículos anteriores en lo que respectivamente les concierne. Artículo 6º El Gobierno dará cuenta a las Cortes del presente decreto. Dado en Palacio a veinte de Abril de mil ochocientos noventa y siete.María Cristina.- El Ministro de la Gobernación, Fernando Cos-Gayón.”

En el procés que es va seguir per fer efectiva l’agregació dels vells municipis del Pla a la ciutat de Barcelona es van deixar notar, una vegada més, els greuges comparatius respecte a la capital de l’Estat. Ja l’any 1874, un govern municipal presidit per Rius i Taulet va instruir un expedient per aconseguir la fusió. La llei municipal de 1876-77 permetia les annexions en el cas de Madrid per “hacer frente al incipiente problema del desmesurado crecimiento urbano”, i més tard també de Barcelona gràcies a l’esmena presentada per Rius i Taulet. El consistori barceloní va pecar, com en tants altres afers, de ser massa clar en els seus objectius. Així, el febrer de 1879 s’adreçava al govern espanyol proclamant que Barcelona volia “disputar a la capital de la Monarquía la supremacía que en diversos órdenes y muy en particular en población tiene sin disputa sobre Barcelona”. Conseqüència: l’expedient es va resoldre d’una manera negativa per a les expectatives de l’Ajuntament de Barcelona. I no només això: si hi havia annexió, aquesta hauria de ser per la via associativa, perquè el Govern rebutjava equiparar Barcelona amb Madrid.

2 Segona etapa (1875-1904) L’eclosió de la modernitat

L’esclat de l’Exposició Universal de 1888

Aquesta via anomenada associativa és la que es va seguir, l’any 1883, entre els ajuntaments de Barcelona i de Sants –que estava d’acord de passar a formar part de la capital–, però un any més tard, el Govern en decretava la segregació, al·legant deficiències en els tràmits. “Algún día habrá que deplorar al municipio de Barcelona la tardanza en realizar lo que la naturaleza ha hecho, la ley previene y la conveniencia impone”, es lamentava el Consistori el 1885. L’any 1886 l’Ajuntament va enviar de nou a la Diputació l’expedient d’agregació, document que durant més de dos anys es va encallar en les aigües burocràtiques. El març de 1889

153


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

2

el Govern Civil va comminar la Diputació a resoldre el cas, que finalment va donar la raó als interessos de la ciutat. Una comissió encapçalada per Rius i Taulet va viatjar a Madrid per donar l’empenta definitiva al cas, però, un cop més, l’expedient va tornar a quedar aturat. El 1891 alguna cosa havia canviat. Aquesta vegada va ser un ajuntament conservador el que va impulsar les annexions, amb la sol·licitud que no s’apugessin els impostos dels municipis veïns a Barcelona els anys posteriors a l’agregació. L’any 1892, senadors conservadors catalans van presentar una proposició de llei al Govern, però aquesta tampoc no va prosperar.

Segona etapa (1875-1904) L’eclosió de la modernitat

L’esclat de l’Exposició Universal de 1888

154

Francesc de Paula Rius i Taulet, alcalde de Barcelona entre 1871 i 1890, impulsor de l’Exposició Universal de 1888 i de la creació de la Gran Barcelona

Ώ“El Ώ dia 20 d’abril de 1897, el Govern va aprovar un Reial Decret pel qual s’autoritzava Barcelona a annexionar-ne les viles de Gràcia i Sants i els municipis de les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals”

En fonts de l’Ajuntament de Barcelona podem llegir que: “És important remarcar que l’agregació només va prosperar quan ja s’havien atorgat a Barcelona un seguit de concessions amb les quals el govern espanyol començava a reconèixer que la capital catalana necessitava un tractament excepcional”, explica la historiadora Margarida Nadal. La llei de reforma i sanejament de grans poblacions, la cessió dels terrenys de les muralles i la llei d’Eixample “van preparar l’ambient que va fer possible, com una concessió més, l’agregació dels municipis el 20 d’abril del 1897”. “Condicions que s’afegien al moment de trasbals polític que es vivia a Madrid, davant la imminent pèrdua de les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines”. Així, una nova empenta comuna per a la ciutat i per a la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis sorgia del Decret d’Agregació dels municipis independents del pla de Barcelona. En efecte, el dia 20 d’abril de 1897, el Govern va aprovar un Reial Decret pel qual s’autoritzava Barcelona a annexionar-ne les viles de Gràcia i Sants i els municipis de les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals. L’alcalde barceloní Rius i Taulet ha-


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

BARCELONA, EL PARÍS DEL MAR

via somiat una gran Barcelona que ara, a cop de decret, s’havia convertit en una realitat. Una ciutat alliberada de les muralles que abraçaria del Besòs al Llobregat, del mar a la muntanya. Va ser forta l’oposició de la majoria dels municipis afectats, que volien evitar ser devorats pel gegant urbà que ja s’intuïa, però el fet era ja irreversible i, a partir d’ara, començava l’etapa d’una nova Barcelona plena d’incerteses, però també plena d’oportunitats per a tots aquells que volguessin aprofitar-les.

salt demogràfic, CANVIS POLÍTICS I URBANÍSTICS D’un dia a l’altre, la superfície de Barcelona s’havia triplicat, i havia passat de les 272.000 persones de l’antiga Barcelona a unes 475.000 persones que nodrien la nova ciutat.

Els barcelonins es van llançar al carrer per celebrar l’esdeveniment. La comissió que va negociar el decret a Madrid va ser rebuda el 23 d’abril en olor de multituds. La banda municipal, l’equip de govern en ple, música de pasdobles, balcons guarnits i guàrdies municipals vestits de gala es van congregar a l’estació de França per donar la benvinguda a la comitiva. En el seu parlament, el bisbe va dir que Barcelona “era ya tan grande como no la pudieron soñar nuestros antepasados”. I no li faltava raó. A La Vanguardia s’assenyalava que “hay quien cree que, en adelante, el distrito (...) comprenderá todo el terreno entre los ríos Besós y Llobregat, entre el mar y la cordillera del Tibidabo”, i fins i tot indicava que caldria afegir-hi Esplugues, l’Hospitalet, Cornellà, Sant Just, Sant Joan Despí i Sant Adrià. “Esto es lo natural, histórica y geográficamente, y esto es lo que parece que se realizará”. Tan gran era la ciutat que s’imaginava, que “hasta se ha hablado de que será nuestra ciudad el París del mar”, ironitzava.

2 Segona etapa (1875-1904) L’eclosió de la modernitat

Barcelona Metròpolis Mediterrània, núm. 35, juliol-agost 1997

EL PES DE CADA MUNICIPI (1887-1910) Consums pessetes(1)

Població (1887)

Població (1910)

Gràcia

798.000

45.042

58.994

Per bé que ja el 18 d’abril de 1880 s’havia fet efectiva la inclusió dels edificis de Gràcia com a susceptibles de ser assegurats per la Mútua, la Junta del dia 14 d’abril de 1897 va decidir que “con motivo de la agregación al Municipio de Barcelona de los pueblos de Gracia, S. Andrés de Palomar, S. Gervasio de Casolas, S. Martín de Provensals, Las Corts y Sans, se acuerda admitir al seguro las casas sitas en los pueblos agregados, de S. Andrés de Palomar, S. Gervasio de Casolas y Las Corts, cuyo seguro no había llegado a tener efectividad”.

Sant Martí de Provençals

228.200

32.695

67.677

Sants

138.985

19.105

31.146

Sant Andreu de Palomar

126.681

14.971

20.554

Les Corts de Sarrià

6.213

4.811

8.634

Sant Gervasi de Cassoles

29.701

7.968

17.429

Sarrià

24.680

4.630

8.073

Sant Joan d’Horta

14.341

4.437

6.035

El segle xix, però, no volia acomiadar-se sense una sèrie de fets polítics rellevants. Un dels més cèlebres és el Tancament de Caixes, una conseqüència directa de la crisi colonial de 1898, que va esclatar com a conseqüència de la llei del Gabinet de Francisco Silvela i del seu ministre d’Hisenda, Raimundo Fernández Villaverde, que van imposar uns pressupostos res-

Vallvidrera

903(2)

-

-

Elaboració pròpia. (Fonts: Geografia Comarcal de Catalunya, F. Carreras Candi, Ajuntament de Barcelona) (1)Impost molt famós a finals del segle xix que equivaldria a l’actual IAE. Gravava les activitats econòmiques, amb una especial repercussió en les classes humils. També existien els impostos territorial i industrial. (2) Annexat a Sarrià.

L’esclat de l’Exposició Universal de 1888

155


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

2 Segona etapa (1875-1904) L’eclosió de la modernitat

L’esclat de l’Exposició Universal de 1888

156

Dr. Bartomeu Robert, alcalde de Barcelona entre 1899-1901

Dr. Salvador Andreu, impulsor del Tibidabo el 1899

trictius acompanyats d’una alça d’impostos per compensar el dèficit de la guerra. La protesta fou sobretot contra l’Impost d’Utilitats del capital i del treball i el de cèdules personals, amb uns tipus més alts a Barcelona que a Madrid.

de Polavieja y del Castillo.

La Junta de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial va realitzar una convocatòria per tal de tancar els establiments i no pagar la contribució. La intolerància del govern va empènyer que s’adoptés aquesta mesura i alguns comerciants anessin a la presó per no pagar les contribucions. Les conseqüències van ser importants i van comportar la dimissió de l’alcalde Dr. Bartomeu Robert, que es va negar a embargar els objectors, i la dimissió dels ministres Duran i Bas i Camilo García

També i abans del tombant de segle, el doctor Salvador Andreu decidia la constitució de la societat Tibidabo, S.A., que canviaria per sempre la fesomia i el nom de l’antic Puig de l’Àliga, amb el seu Parc d’Atraccions, el Tramvia Blau i el funicular.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

L’evolució dels riscos i dels edificis assegurats 1880-1898

una importància capital en la indemnització pels danys de la Guerra Civil de 1936-39.

El Reglament de la Societat es veurà sempre sotmès a contínues reformes, algunes de les quals tenen una certa transcendència, com la del 22 de març de 1889, en la qual s’inclouen, a més de les explosions que ja s’asseguraven, les produïdes per matèries inflamables o explosives, contingudes en qualsevol receptacle o envolvent, fins i tot si no produeixen incendi. La del 9 d’abril de 1892 limitava la responsabilitat dels cabals assegurats a l’u per cent com a màxim exigible, per any, durant dos anys consecutius, o sigui, en total un dos per cent, quan abans era d’un 5 per 100.

L’evolució del nombre d’edificis ja valorats en pessetes a la fi d’aquest període és el que segueix:

Una altra de les qüestions recurrents serà la revisió del valor dels edificis. Així, el 6 de desembre de 1893, s’acorda remetre una circular als senyors associats que tenen subscrites pòlisses compreses des de maig de 1836 fins a setembre de 1845 per comunicar-los la conveniència de revisar-ne el valor, pel fet que s’havien assegurat sense la prèvia valoració pericial. A partir del 14 d’abril de 1897 s’inclouen dins l’assegurança les indemnitzacions per danys causats en els edificis assegurats originats per les instal·lacions elèctriques aplicades a la llum, força i calor. El 21 de juliol de 1898 s’acorda incloure com a indemnitzables els incendis i desperfectes ocasionats per bombardeig o qualsevol altre acte de força armada, produït per causa de guerra. Aquest aspecte, com veurem més endavant, es tornarà a plantejar amb motiu de la Setmana Tràgica (1909) i va tenir

1 de gener de 1880

5.621 edificis(1)

200.000.000 pessetes

1 de gener de 1887

6.000 edificis

250.000.000 pessetes

28 de gener de 1894

6.500 edificis

300.000.000 pessetes

1 de gener de 1898

7.000 edificis

350.000.000 pessetes

2 Segona etapa (1875-1904) L’eclosió de la modernitat

315 de l’Eixample i assegurats per 3.589 mutualistes

(1)

Per a la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona, en el transcurs dels seixanta anys que van des del moment de la subscripció de la primera pòlissa fins al de la creació d’aquesta nova gran Barcelona, l’evolució de l’entitat havia estat –malgrat les dificultats de tota mena del segle que era a punt d’acabar– espectacular. Es presentava, doncs, tot un repte per al proper segle xx.

Ώ“El Ώ 21 de juliol de 1898 s’acorda tornar a incloure com a indemnitzables els incendis i desperfectes ocasionats per bombardeig o qualsevol altre acte de força armada, produït per causa de guerra”

L’esclat de l’Exposició Universal de 1888

157


MĂştua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

158

obertura


segle XX

MĂştua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

159


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Revisitar la Setmana Tràgica 1909-2009 Joan B. Culla i Clarà,

Universitat Autònoma de Barcelona

Revisitar la Setmana Tràgica 1909-2009

Sens dubte, el centenari dels esdeveniments que, durant la darrera setmana de juliol de 1909, van sacsejar la ciutat de Barcelona i altres municipis catalans ofereix una excel·lent ocasió per actualitzar i debatre la visió historiogràfica sobre aquella crisi. Aquest text pretén només formular algunes reflexions, algunes hipòtesis i algunes interpretacions –espero que no massa desordenades– al voltant d’aquell episodi històric, de la seva naturalesa, dels seus protagonistes i de les lectures que se’n van fer, particularment en el si de l’Església catòlica.

La qüestió del nom

160

La primera d’aquestes reflexions concerneix la qüestió del nom. Ens hem habituat a dir-ne “la Setmana Tràgica”, però aquesta no és, naturalment, una etiqueta neutral ni objectiva, sinó que té un origen esbiaixat i partidista; correspon a la interpretació conservadora d’aquells sectors que van veure l’explosió barcelonina com una apoteosi d’horror, violència i salvatgisme. Dins d’aquest camp dretà i clerical van sorgir tot seguit diverses denominacions per a la revolta: Semana Trágica, Semana Sangrienta, Semana Roja, Semana de Fuego.... En les seves memòries, qui aleshores era ministre de la Governació, Juan de La Cierva, parla en tot moment de “la semana sangrienta”,1 en canvi, el flamant bisbe de Barcelona,


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Convent de les Paüles, al carrer Mallorca de Barcelona, cremat a la Setmana Tràgica (26-31 de juliol de 1909)

Joan Laguarda, es referia ja en una carta pastoral de l’octubre de 1909 a “los sucesos de la llamada Semana Trágica”,2 i aquest és el rètol que s’acabà imposant entre els autors d’ordre. Els sectors que convencionalment anomenem progressistes o d’esquerres, però, es van resistir molt a acceptar-ho, això de “Setmana Tràgica”. Per aquells que, a posteriori, van descriure els fets com “una formidable expresión de la cólera popular, harto justificada”, com “la semana más viril que registra la 1

Juan de la Cierva y Peñafiel, Notas de mi vida, pàg. 138, entre altres.

Citat per Josep Vilarmau i Vila, Al voltant de la Setmana Tràgica, o l’impossible aggiornamento de l’Església catòlica, tesina inèdita presentada a la Universitat Autònoma de Barcelona el 2001, pàg. 56.

2

Revisitar la Setmana Tràgica 1909-2009

historia de España”,3 allò havia estat “la Semana de Julio” o “la Revolución de Julio”. Pocs mesos després de l’episodi, i un cop alliberat de la presó, el dirigent anarquista Joan Baptista Esteve, conegut com a “Leopoldo Bonafulla” donava a la impremta la seva versió dels successos sota el títol de La Revolución de Julio. Quasi exactament igual, La Revolución de Julio en Barcelona, titulà la seva objectiva i documentada crònica dels esdeveniments el publicista Josep Brissa.4 Les targetes postals editades també aleshores, amb les efígies dels cinc “fusilados Les frases són de diversos diputats republicans, recollides a Joan B. Culla i Clarà, El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923), pàgs. 215-216.

3

Leopoldo Bonafulla, La Revolución de Julio, Barcelona, T. Taberner Editor, 1909; José Brissa, La Revolución de Julio en Barcelona, Barcelona-Buenos Aires, Editorial Maucci, 1910. 4

161


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

en Montjuich”, a benefici de la “Comisión Pro-Presos” portaven l’encapçalament “Revolución de Julio-1909”. Dins d’aquest àmbit ideològic cal fer una menció especial dels republicans lerrouxistes que, en la seva voluntat d’apropiació pòstuma de la revolta –m’hi referiré més endavant– van posar en circulació una etiqueta pròpia: “la Semana Gloriosa”. Llançada pel mateix Lerroux el març de 1910, aquesta terminologia seria reivindicada per alguns dels seus seguidors encara el 1932, en plenes Corts Constituents de la Segona República...

Revisitar la Setmana Tràgica 1909-2009

De qualsevol manera, en una ciutat amb la convulsa història social i política de Barcelona durant els cent anys anteriors a 1909, qualificar com a “Tràgica” una revolta que durà quatre o cinc dies i que causà menys d’un centenar de morts resultava una mica hiperbòlic, una mica truculent, una mica impostat. Segurament és per això que, arran de la vaga general revolucionària de finals d’agost de 1917 –amb un balanç a Barcelona de 32 morts– la vox populi anomenà aquell conflicte “la Setmana Còmica”. Era –em sembla– una forma indirecta de relativitzar, fins i tot d’ironitzar sobre el caràcter tràgic dels fets de 1909. Era, en tot cas, una denominació massa sarcàstica i agosarada, massa irreverent per a conèixer l’èxit i la perdurabilitat que sí ha tingut el rètol de “Setmana Tràgica”. Si de la qüestió del nom passem a la reflexió sobre la naturalesa d’allò que va ocórrer el juliol de 1909, de què es va tractar?

162

D’una revolució, d’una revolta, d’una bullanga vuitcentista amb algunes dècades de retard? A parer meu, la Setmana Tràgica no va ser en cap cas una revolució, ni tan sols una revolució avortada. Per ser-ho, li haurien calgut una organització prèvia, uns objectius definits, alguna voluntat de presa del poder, un nucli dirigent clar; i no va tenir cap d’aquests elements. Quan, poc després dels fets, el governador civil Ángel Ossorio y Gallardo escrivia que a Barcelona la revolució no necessitava preparatius, perquè estava sempre preparada, Ossorio volia justificar-se i desfigurava la realitat. Hauria estat més exacte dir que, a Barcelona, les condicions socials, polítiques, econòmiques i culturals per a un esclat violent existien sempre, hi eren estructurals. Però un esclat violent no és una revolució; i a més, per provocar-lo, calien un catalitzador i un fulminant. Aquest catalitzador i aquest fulminant els assenyalava perfectament un telegrama tramès el 27 de juliol pel cònsol italià a Barcelona al seu ministre d’Afers Estrangers. A propòsit de la situació a la ciutat, deia: “la població està excitada per la guerra d’Àfrica, que hom considera imposada per interessos privats, i a la qual han estat cridats els reservistes, molts dels quals tenen família; això fa resaltar encara més l’anomalia d’aquest sistema de reclutament en virtut del qual els joves benestants, pagant pocs milers de lires, resten exclosos del servei. El poble reclama que aquesta diferència de tracte, pròpia d’altres temps, s’acabi, i en les manifestacions al voltant de la sortida de les tropes hom exigí el servei militar obligatori per a tothom”. 5

Reproduït per Jordi Pons Pujol, Documents d’enllà per a la història d’ençà: arxius estrangers per a la història contemporània dels Països Catalans, tesina inèdita presentada a la Universitat Autònoma de Barcelona el setembre de 2005, pàg. 35. La traducció és meva. 5


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Revisitar la Setmana Tràgica 1909-2009

Barricada al carrer Salmerón de Gràcia, durant la Setmana Tràgica

Si la sobtada crisi bèl·lica al Rif i la mobilització de milers de reservistes catalans per enviar-los a Melilla són, sense cap mena de dubte, els desencadenants de l’explosió, no hem d’oblidar que, coetàniament als fets, algunes autoritats espanyoles falsejaven a consciència les motivacions de la revolta per tal de fer-la antipàtica davant les classes populars de la resta de l’Estat. Deixem que sigui el mateix ministre de la Governació, Juan de La Cierva, qui ho expliqui: “El 26 (de juliol) había ya en Madrid corresponsales especiales de toda Europa, y con los de Madrid y los que volvieron

de las playas en que veraneaban, inundaron el Ministerio de la Gobernación. Creyeron que yo interceptaba las comunicaciones con Barcelona, porque no podían obtener noticias, pero les dije que los revolucionarios habían cortado las líneas férreas, y las de telégrafos y teléfonos. Afirmé que, por eso, no tenía noticias, y al decirme un periodista que se aseguraba era ‘separatista’ el movimiento, yo me limité a contestar ‘que no sabía el carácter que tuviera’. Confieso que en aquellos momentos no quise negar que tuviera tal carácter, porque un secreto instinto me hacía confiar en que la duda siquiera, en el resto de España, de que el movimiento fuera separatista, bas-

163


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

taría para que el patriotismo se impusiera a todas las demás aspiraciones y pasiones. Y acerté, porque la prensa de izquierdas en todo el país puso freno a sus campañas, y sólo se pensó en la necesidad de combatir el criminal intento. No hubo en el resto de España ningún otro chispazo revolucionario”.6

Revisitar la Setmana Tràgica 1909-2009

Mentre, des de Madrid, hom agitava el sempre rendible espantall del separatismo, a Barcelona l’experiència de la revolta en curs sembla haver estat molt diferent en funció de la classe social i del grau de familiaritat amb les conflictives tradicions locals. Entre les classes populars, els tres primers dies de la setmana van tenir molt de kermesse; de kermesse destructiva contra els edificis i els béns eclesiàstics, certament, però sense o amb molt poca violència contra les persones i amb una atmosfera més festiva que èpica, com ho demostra la massiva presència al carrer de dones i criatures. Per als burgesos que no estaven d’estiueig, en canvi, van ser unes jornades de temença, de romandre expectants i reclosos en les estances interiors dels pisos. Un temor descriptible, de tota manera, perquè de 8 a 9, cada matí, les seves minyones podien sortir a comprar queviures passablement frescos a les botigues d’ultramarins obertes amb discreció en aquella franja horària. Així dons, i a banda de les comunitats religioses atacades, els únics residents a Barcelona que semblen haver passat autèntica por van ser determinats estrangers, i en particular els seus representants consulars. Fa més de 25 anys que vaig localitzar, a

164

Juan de la Cierva y Peñafiel, Notas de..., op. cit., pàg. 139.7 Ministère des Affaires Étrangères (París), sèrie Espagne, N.S., vol. 9, pàg. 41.

6

7

Ministère des Affaires Étrangères (París), sèrie Espagne, N.S., vol. 9, pàg. 41.

l’arxiu del Quai d’Orsay, el ministeri d’Afers Exteriors francès, l’alarmista telegrama xifrat que, el 29 de juliol a les 7 de la tarda, havia enviat a París el cònsol Bellisen. Diu així: “Des de fa dos dies situació esdevé cada cop més greu per manca de tropes suficients. Insurrectes amos d’una part de la ciutat han cremat nombrosos convents i esglésies. Fins ara fàbriques respectades però no protegides per la tropa. Obrers de bona voluntat no poden treballar. Fàbriques Lebon no han pogut donar llum ahir al vespre a la ciutat, i companyia de les aigües amenaçada. Els meus col·legues i jo contemplem la necessitat d’una propera crida a les forces navals dels nostres països si la situació, que fa perillosa fins i tot la circulació, no canvia. Totes les comunicacions per terra interrompudes, no puc telegrafiar a l’ambaixador”. 7 Que aquest missatge no era obra d’un diplomàtic particularment espantadís ho demostra la carta que el seu col·lega italià envià a Roma el dilluns 2 d’agost, “després –diu– de quasi una setmana d’horrors i de foc” en “aquesta desgraciada ciutat”. El cònsol del Regne d’Itàlia admet haver coincidit amb els seus compatriotes residents a Barcelona en “la necessitat de l’enviament d’un vaixell” de guerra per a protegir-los, petició que ell mateix anul·là el dissabte 31 de juliol, en vista del ràpid retorn a la normalitat. Potser per justificar-se, el representant italià explica que “els meus altres col·legues es van fer intèrprets, davant dels seus Governs, de desitjos anàlegs


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Revisitar la Setmana Tràgica 1909-2009

Construcció d’una barricada durant la Setmana Tràgica

molt vivament expressats per les seves respectives colònies, i m’asseguren que la colònia francesa trameté protestes al seu Govern pel no enviament de vaixells”.8 Sembla documentalment provat, doncs, que Barcelona va estar a punt de ser l’escenari, aquell estiu del 1909, d’una intervenció militar internacional justificada en nom de la protecció de les vides i les propietats estrangeres. Una intervenció del tipus de les que les potències europees practicaven aleshores a

Àsia o Àfrica en cas de desordres, i que hauria deixat la imatge exterior d’Espanya al nivell dels països semibàrbars. Una intervenció que no es produí gràcies a la curta durada i ràpida extinció de la revolta. De qualsevol manera, la idea que els observadors o comentaristes estrangers van quedar més impressionats pels fets que no pas els autòctons ens la confirma el nunci apostòlic de la Santa Seu, monsenyor Antonio Vico, quan quinze mesos després dels esdeveniments encara es refereix a Barcelona com “la città del terrore”.9

8

Reproduït per Jordi Pons Pujol, Documents..., op. cit., pàgs. 36-37. La traducció és meva.

9

Citat per Josep Vilarmau i Vila, Al voltant de..., op. cit., pàg. 27.

165


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Revisitar la Setmana Tràgica 1909-2009

Ώ“fins Ώ a cinc intents d’assalt a l’edifici dels jesuïtes van ser rebutjats a trets, i també el convent dels caputxins de la Diagonal va ser defensat amb idèntics procediments” Inflamada per l’espurna del rebuig a la guerra marroquina –una guerra en defensa dels interessos dels rics, però lliurada només pels pobres, per aquells que no es podien acollir a la “redención a metálico”–, la crisi barcelonina del 26 de juliol es configura com una revolta impreparada i espontània, com un espasme insurreccional que té molt de vuitcentista i que troba en la violència contra edificis i béns eclesiàstics el seu principal, gairebé únic, signe d’identitat. Naturalment, en aquest zel monotemàtic dels revoltats a cremar esglésies i convents hi va tenir molt a veure el poderosíssim substrat anticlerical que impregnava les classes populars urbanes des de feia tres o quatre generacions, des dels primers passos de la revolució liberal a Catalunya i a Espanya. Però, per a la correcta avaluació del fenomen, també caldria fer notar un altre factor: el fet que, amb comptades excepcions, els convents, parròquies o col·legis religiosos atacats estaven del tot indefensos; per tant, els incendiaris no necessitaven grans dosis de valentia, ni d’organització, ni cap experiència en el combat urbà, per tal d’assolir els seus objectius de destrucció. La millor prova d’això ens la dóna, a sensu contrario, la sort que va córrer l’aleshores flamant immoble del col·legi i la residència dels jesuïtes, al carrer de Casp. Ho resumiré amb les paraules d’una carta

166

10

Ibidem, pàg. 35.

Ibidem, pàgs. 27-28.12 Les referències de totes aquestes cites, a Joan B. Culla i Clarà, El republicanisme..., op. cit., pàg. 208.

11

redactada, molt poc després dels fets, pel jesuïta Marià Vilaseca: “Preguntaréis quizá: ¿Han quemado la casa residencial de la Compañía? No, mil veces no; y esa es una lección que todos han de aprender; es decir, que cada uno procure defenderse ya que la fuerza pública no lo evita. Desde el primer día, en el Colegio-Residencia, jóvenes seglares valientes se armaron hasta los dientes; y cuando el martes se presentaron los incendiarios se les hizo un fuego tan horrible, que hubo varios heridos y huyeron”. Segons aquest testimoni, fins a cinc intents d’assalt a l’edifici dels jesuïtes van ser rebutjats a trets, i també el convent dels caputxins de la Diagonal va ser defensat amb idèntics procediments i amb els mateixos bons resultats.10 És potser a la llum d’aquesta experiència que s’han d’entendre les paraules adreçades, un any després, pel bisbe barceloní Joan Laguarda al secretari d’Estat del Vaticà, Rafael Merry del Val: “vivimos en pie de guerra; las comunidades, las parroquias y hasta los particulares significados por sus ideas religiosas están armados hasta los dientes y preparados para cualquier ataque que pueda venir de los revolucionarios. Esta es nuestra situación”.11


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Revisitar la Setmana Tràgica 1909-2009

Panoràmica del Convent de les Jerònimes cremat durant la Setmana Tràgica

167


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Els impulsors de la Setmana Tràgica Si passem ara a examinar breument els papers jugats i les responsabilitats exercides, durant els dies de revolta, per aquells col·lectius o individus que, a posteriori, han estat considerats impulsors o promotors de la Setmana Tràgica, haurem de començar per Solidaritat Obrera; al capdavall, va ser aquesta qui convocà la vaga general del dilluns 26 de juliol, origen de la deflagració.

Revisitar la Setmana Tràgica 1909-2009

168

La Federació Regional de Societats de Resistència “Solidaritat Obrera” aplegava, a mitjan 1909, uns 24.000 treballadors enquadrats en més d’un centenar de societats obreres d’ofici escampades per tot Catalunya. A Barcelona, la seva força no representava ni el 10 % de la massa proletària local. A més, era una força no gens compacta, ni des del punt de vista organitzatiu –cada societat obrera era un petit món amb dinàmica pròpia–, ni des del punt de vista ideològic. Hem de recordar que, dins de Solidaritat Obrera, els llibertaris hi convivien amb socialistes militants del PSOE i amb treballadors republicans afiliats i/o votants del Partido Republicano Radical de Lerroux. Un projecte polític comú hi era, doncs, impossible; i també era impossible que aquests tres ingredients es posessin d’acord per planejar conjuntament un moviment insurreccional. Allò que vull subratllar és que, quan Solidaritat Obrera –o determinats dirigents de Solidaritat Obrera– resol o resolen convocar una vaga general de vint-i-quatre hores per a l’últim dilluns de juliol de 1909, Solidaritat Obrera no és la CNT d’una dècada més tard, no té l’abassegadora hegemonia sindical que la CNT posseirà l’hivern del 1919, en els dies de la vaga de la Canadenca, per exemple. La vaga contra la guerra

marroquina del 26 de juliol té èxit des de bon matí perquè recull i reflecteix el malestar, la indignació de les classes treballadores davant la reaparició del sinistre “tribut de sang” (allò d’hijo quinto y sorteado, hijo muerto y no enterrado) tot just una dècada després que finalitzessin les guerres ultramarines. Però a partir de mig matí la vaga s’escapa de les mans dels convocants i pren aires de revolta, en part per l’actitud provocadora de les autoritats, entestades a mantenir els tramvies en circulació i a fer-los defensar a trets per part de la policia i la guàrdia civil. Des d’aquell moment –des dels primers tirotejos, des de les primeres barricades, des dels primers incendis...– Solidaritat Obrera deixarà de tenir cap control sobre el curs dels esdeveniments. Els dirigents del republicanisme lerrouxista –orfes del seu líder exiliat des de feia un any i mig– havien participat, a comptar de la segona setmana de juliol, en les protestes barcelonines contra la guerra perquè no podien girar l’esquena als sentiments de la seva base popular, i també perquè, si no s’hi haguessin apuntat, l’agitació antibèl·lica els hauria passat per damunt. De tota manera, en els mítings van exhibir tanta moderació –un orador es declarava “contrario a los motines y revoluciones callejeras”, un altre suplicava “al Gobierno de Maura que no dé más desolación y descontento al país”, un tercer aventurava que “en su entender no se llegará a la guerra, teniendo confianza con el señor Maura, que conoce al pueblo español”...–, tanta moderació que, en algunes ocasions, van ser esbroncats i acusats de covardia per part de la militància enfurismada.12 En tot cas el lloctinent de Lerroux a la capital catalana, Emiliano Iglesias, en les seves converses del diumenge 25 de juliol amb el comitè de vaga, exclogué qualsevol mobilització revolucionària del partit i va circumscriure el suport d’aquest


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

a “un paro general de trabajadores sin otro alcance que hacer patente, mediante la huelga de veinticuatro horas, la protesta de la clase que sufre de un modo directo las fatales consecuencias de una política antinacional y vesánica”, a un gest “grande, serio e imponente que demuestre al señor Maura que el pueblo aprecia la sangre de sus hijos”.13 Un cop desencadenada la dinàmica insurreccional, el vèrtex del Partido Radical donà allargues i evasives a totes les propostes de prendre un compromís revolucionari explícit, combinà els mínims gestos de simpatia envers la protesta contra la guerra amb els esforços per desvincular-se de la revolta i, en definitiva, apostà per preservar l’organització lerrouxista i el seu poder institucional en lloc de cremar-la en aventures més que problemàtiques.

Revisitar la Setmana Tràgica 1909-2009

A un altre nivell, és versemblant –si bé la repressió posterior no ho va poder provar– que una sèrie de joves activistes de l’extrema esquerra radical, elements vinculats al setmanari La Rebeldía, decebuts per la inhibició dels seus líders, contribuïssin a la violència anticlerical, portessin a la pràctica ni que fos parcialment aquell programa que Alejandro Lerroux els havia proposat tres anys abans en el cèlebre article titulat “¡Rebeldes, rebeldes!...”: “Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo de las novicias y elevadlas a la categoría de madres para virilizar la especie, penetrad en los registros de la propiedad y haced ho-

12

Les referències de totes aquestes cites, a Joan B. Culla i Clarà, El republicanisme..., op. cit., pàg. 208.

13

Ibidem, pàg. 209.

Interior de l’escola dels Missioners del Cor de Maria, cremada durant els fets coneguts com la Setmana Tràgica de Barcelona

169


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

gueras con sus papeles para que el fuego purifique la infame organización social (...). Seguid, seguid... No os detengáis ni ante los sepulcros ni ante los altares. (...) El pueblo es esclavo de la Iglesia: vive triste, ignorante, hambriento, resignado, cobarde, embrutecido por el dogma y encadenado por el temor al infierno. Hay que destruir la Iglesia”.14

Revisitar la Setmana Tràgica 1909-2009

Si la coincidència quasi literal entre aquestes paraules i les conductes dels revoltats a partir del 26 de juliol erigí els “Jóvenes Bárbaros” en protagonistes mítics de la Setmana Tràgica, molt més important i ben demostrada va ser la participació en els fets dels militants lerrouxistes de base, socis dels centres radicals del Poble Sec, d’Horta, del Camp de l’Arpa, del Raval, del Poblenou, del Clot, etcètera. Diversos testimonis anarquistes la reconeixen i la proclamen: “Fueron en gran número los obreros lerrouxistas que se unieron a sus hermanos en explotación luchando en las barricadas y otros sitios de combate con idénticos coraje y entusiasmo”, diu Josep Negre; “la casi totalidad de los obreros que militaban en este partido (el radical) secundaron el movimiento, poniendo en acción todos los medios de que disponían, hasta el sacrificio de su vida”, confirma Leopoldo Bonafulla; a Gràcia, “los lerrouxistas se portan bien, pero no se ve un capitoste del partido”, sintetitza Adolf Bueso.15 En conclusió: el “poble radical”, format per membres de les classes treballadores i impregnat des del 1901 d’un anticlericalisme abrandat i un revolucionarisme confús, es va sentir instintivament, espontàniament identificat amb els primers brots de revolta, i s’hi va incorporar sense necessitat d’ordres

170

Joan B. Culla i Clarà, Ni tan jóvenes, ni tan bárbaros. Las juventudes en el republicanismo lerrouxista barcelonés, Ayer, nº 59, pàgs. 55 a 57.

14

ni consignes, convençut que començava a posar en pràctica allò que havia sentit glossar en tants mítings, o havia llegit en tants articles. Des d’aquesta perspectiva, sí que el lerrouxisme va tenir un paper crucial en la Setmana Tràgica: el d’haver cultivat, durant els vuit anys anteriors, unes idees, unes fòbies, unes rancors, unes pulsions sense les quals la rebel·lió barcelonina fóra incomprensible.

Sobre el paper de Francesc Ferrer i Guàrdia Sobre el paper de Francesc Ferrer i Guàrdia, una primera observació, per altra banda òbvia: Ferrer era abans que res un revolucionari; no un pedagog, ni un lliurepensador, ni un membre de la maçoneria, ni tan sols un anarquista. Per a ell, la pedagogia racionalista, i el lliurepensament, i les lògies maçòniques, i l’anarquisme eren simples instruments, eines útils de cara a propiciar la revolució, l’objectiu al qual havia consagrat les seves energies, la seva fortuna i, en definitiva, la seva vida. Des que tornà de París el 1901 i fundà la Escuela Moderna, i després les Ediciones de la Escuela Moderna, tota l’activitat barcelonina de Ferrer (com a finançador dels cercles àcrates locals, com a mecenes de les escoles laiques lerrouxistes, com a home-pont entre republicans i llibertaris...) tenia per objectiu acumular una massa crítica de voluntats i de forces capaç de subvertir l’ordre polític i social vigent, si se’n presenta-

Les referències de totes aquestes cites, a Joan B. Culla i Clarà, El republicanisme..., op. cit., pàgs. 210-211.

15


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

va l’ocasió. Ell mateix, en una carta adreçada a José Nakens el maig de 1906, confessava aquest tacticisme: “Si deseamos una revolución y si creemos que alguien ha de personificarla, ese alguien es Lerroux. (...) Naturalmente, no estoy conforme con Lerroux en muchas cosas, pero sí considero que es él el más significativo hoy, a él me dirijo y con él me abrazo”.16 Hi ha indicis per pensar que aquella ocasió revolucionària, Ferrer l’havia volgut precipitar per la via del magnicidi. Primer, el 31 de maig de 1905, amb l’atemptat contra Alfons xiii a la parisenca rue de Rohan; després, el 31 de maig de 1906, amb la bomba de la calle Mayor de Madrid, bomba llançada contra els reis d’Espanya pel seu empleat Mateu Morral. Totes dues accions van fracassar, i a conseqüència de la segona Ferrer va ser detingut, processat i absolt el 1907 per manca de proves, però això no alterà ni les seves conviccions ni els seus propòsits, ben al contrari. Durant els primers mesos del 1909, ara més a prop de Solidaritat Obrera i més distant del lerrouxisme sense haver-hi trencat, Ferrer i Guàrdia seguia creient que només la confluència entre llibertaris i republicans sumaria les forces necessàries per tal de fer la revolució. I continuava esperant l’oportunitat de posar-la en marxa.

Francesc Ferrer i Guàrdia

Que la crisi militar a Melilla i les seves repercussions barcelonines constituïssin aquesta oportunitat revolucionària, Ferrer ho va veure, inicialment, amb gran escepticisme. Des del Masnou, on residia, es traslladà en tren a Barcelona el dilluns 26 al matí, s’hi entrevistà amb dirigents lerrouxistes –que se’l van treure del damunt– i, al llarg d’aquella tarda, es va anar

convencent del potencial subversiu del moviment. Per ferne una revolució, només li calia un lideratge polític, però els radicals es negaven rotundament a assumir-lo, i Solidaritat Obrera no en tenia la capacitat. Així doncs, disgustat, dece-

Citat a ibidem, pàg. 93.17 D’una “protesta” adreçada pel vicari capitular al president del Govern espanyol, citada per Josep Vilarmau i Vila, Al voltant..., op. cit., pàg. 49. 16

Revisitar la Setmana Tràgica 1909-2009

171


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

but i frustrat, Ferrer decidí tornar-se’n al Masnou aquella mateixa nit, cosa que li calgué fer a peu, perquè ja no circulaven els trens.

Revisitar la Setmana Tràgica 1909-2009

A partir d’aquell moment, Ferrer i Guàrdia restà al Maresme, aïllat i desvinculat dels esdeveniments de Barcelona, fins la seva detenció al cap d’un mes, el 31 d’agost de 1909. Podríem concloure, doncs, que Francesc Ferrer i Guàrdia va ser processat, condemnat i finalment afusellat a Montjuïc el 13 d’octubre no pas pel que havia fet, sinó per allò que hauria volgut fer, per haver pretès –sense èxit– guiar i conduir la revolta espontània, donar-li una direcció política i convertir-la en una veritable revolució. Ferrer va ser víctima, sens dubte, de la fòbia que li tenien els sectors conservadors, clericals i reaccionaris. Però, sobretot, va ser-ho de la seva anomenada com a subversiu, com a enemic de l’ordre establert, com a patrocinador i propagador d’idees “disolventes”. Per a fer de cervell, d’eminència grisa de la revolució, Ferrer era algú massa notori, massa famós, massa connotat, i això li va costar la vida.

Abans de concloure Abans de concloure aquesta exposició, m’agradaria formular algunes idees i citar alguns documents potser no massa coneguts sobre la recepció de la Setmana Tràgica en el si de l’Església catòlica catalana i espanyola. Una recepció que, fins on arriben les fonts consultades, va ser purament defensiva i condemnatòria, sense cap capacitat autocrítica. Crida l’atenció, en primer lloc, la ceguesa eclesiàstica davant les arrels socials i econòmiques de la revolta, fins i tot davant l’instintiu rebuig dels sectors populars a marxar al Marroc per fer-s’hi matar. Segons el vicari capitular de Barcelona, Ricard Cortés, “la huelga general iniciada en nuestra ciudad el 26 de julio, con el villano y antipatriótico pretexto de protestar contra la campaña de Marruecos” es traduí tot seguit “en actos de horrible vandalismo, merced al desenfreno de las turbas que con el indicado pretexto se lanzaron al motín...”.17 El bisbe Laguarda, en una carta pastoral datada a finals d’octubre de 1909, abundava en la mateixa línia: “los sucesos de la llamada Semana Trágica no son otra cosa que una fechoría más de la Revolución, es decir, del anticlericalismo o del liberalismo, palabras que esencialmente significan una misma cosa: el anticristianismo, la rebelión del hombre contra la autoridad soberana de Dios”.18 Tota la culpa, doncs, era de “la clase obrera envilecida e infame”, deia el jesuïta Marià Vilaseca. El bisbe Laguarda ho

172

D’una “protesta” adreçada pel vicari capitular al president del Govern espanyol, citada per Josep Vilarmau i Vila, Al voltant..., op. cit., pàg. 49.

17

18

Ibidem, pàg. 56.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

imputava a “una gran conspiración anticristiana”, a la sempiterna conjura revolucionària, i exhibia un maniqueisme descarnat: “Los dos partidos inconciliables en que la humanidad se divide, el de los amigos y el de los enemigos de Cristo, y cómo éstos, llámense socialistas, anarquistas, librepensadores, radicales, etcétera, todos se confunden y abrazan”. També una carta col·lectiva dels bisbes de la Tarraconense feia referència a una “conjuración” y a “un plan de destrucción bien premeditado”.19 Dins d’aquest esquema complotista general, cadascú posava l’accent en un o altre ingredient. El bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, cridava l’atenció sobre “la Masoneria, la gran inspiradora de la rebel·lió y de la corrupció contemporànea”, sense oblidar “el socialismo sectario”. També el cardenal-arquebisbe de Santiago de Compostel·la, Martín de Herrera, denuncià “un plan fraguado en los antros de la masonería...”. De tota manera, els blasmes i les imputacions més abundants assenyalaven a “las escuelas laicas, verdaderos focos de inmoralidad, irreligión y anarquía”. “Los verdaderos causantes del mal son los directores y sostenedores de las escuelas sin Dios”, afirmaven els bisbes catalans. El capítol de la catedral de Barcelona apuntava cap a les “más de ochenta escuelas laicas, cuyas enseñanzas y libros de texto fomentan abiertamente la anarquía”. El bisbe de Valladolid culpabilitzava “a las escuelas sin Dios, llámense neutras ó laicas ó modernas ó anarquistas, que aunque en los detalles difieran, en el fondo todas son unas”.

19

Ibidem, pàgs. 34, 44, 57 i 59.

20

Ibidem, pàgs. 40-41, 42, 45, 50, 55 i 90.

21

Ibidem, pàgs. 34 a 38.

Finalment, una “Exposición de los Reverendísimos Prelados de España” subscrita el 26 de novembre de 1909 aplaudia la clausura de “escuelas que aunque no usaran el nombre de anarquistas, lo eran en realidad, y encarnaban gran peligro para el orden público”.20 A l’hora de descriure i d’interpretar la Setmana Tràgica, l’Església catalana ho va fer d’acord amb les claus de lectura encunyades al llarg de més d’un segle per les dretes catòliques franceses arran de la Revolució de 1789 i de la Comuna parisenca de 1871. Així, el poble al carrer és anomenat generalment “las turbas”, i el jesuïta Marià Vilaseca fa referència a “unas mujeres, verdaderas fieras de la fábrica” que són l’evident reencarnació de les tricoteuses de la Revolució Francesa i de les petroleuses de la Comuna. Abunden les referències truculentes i falses a batalles cos a cos que no es van produir mai, i una avaluació inicial de més de mil morts en la revolta va ser enviada a Roma com a versió fiable. Un informe del governador eclesiàstic de Barcelona, Josep Palmerola, tramès també al Vaticà, deia que, des del dimarts 27 al migdia “hasta el sábado 31, Barcelona estuvo ardiendo por sus cuatro costados”, quan en tota la sermana van ser incendiats poc més d’un centenar d’edificis, en una ciutat de més de 600.000 habitants.21

Revisitar la Setmana Tràgica 1909-2009

A la llum de la documentació que conec, es pot dir que l’Església –almenys, l’Església jeràrquica– no va extreure de la

173


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

revolta barcelonina cap lliçó profitosa en termes d’autoexamen, de correcció de rumb o d’aggiornamento. Per als seus representants, el remei “consiste en la clausura de las escuelas laicas y en reprimir, o mejor suprimir, la prensa sectaria”;22 en paraules del nunci Vico, calia respondre als fets “frenando la stampa, chiudendo le scuole sovversive”.23

Revisitar la Setmana Tràgica 1909-2009

Coherents amb aquests principis, els jerarques o les institucions eclesiàstiques van fer emfàtiques demandes de repressió no tan sols contra els autors materials de les violències, sinó sobretot contra els pretesos autors intel·lectuals. Amb prou feines una setmana després de la fi de la revolta, el vicari capitular de Barcelona i bisbe d’Eudòxia, Ricard Cortés i Cullell, enviava al president Antoni Maura una “Protesta” en la qual deia: “es necesario que descargue todo el rigor de la Ley penal contra esos padres del crimen que, desde las columnas del periódico, están provocando sin cesar y directamente a las masas al incendio, al pillaje y al asesinato; es necesario proceder con toda energía a disolver esas sociedades secretas y a impedir la celebración de esos mitines públicos donde se fraguan las grandes conspiraciones contra el orden social. (...) Excelentísimo señor, a grandes males, grandes remedios”.24 Idèntica era la tesi que defensaven altres bisbats espanyols, alarmats pels successos de Barcelona. Des de Burgos es concloïa que “merecen ser castigados los criminales de la prensa”, i des de Toledo hom reblava el clau: “los que no merecen

174

compasión, los que deben principalmente ser castigados, son ciertos hombres que alardeando de intelectuales y escudados en un título profesional, (...) excitaron a cometer incendios, asesinatos y profanaciones”. Per la seva banda, i en carta al president del Govern, l’arquebisbe de Granada deia: “a mi me parece humillante que un Estado católico como el nuestro no cuente con sobrados elementos para ahuyentar o exterminar a las fieras revolucionarias...”. En fi, la Junta Central de l’Acció Catòlica espanyola comminava el Govern en els termes següents: “ordene la disolución de las sociedades revolucionarias, cierre las escuelas y suprima los periódicos en los cuales se haga la apología de ideas subversivas”.25 Com es pot deduir de totes aquestes paraules, l’Església brindà un suport indissimulat a la política repressiva de Maura i a la condemna i execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, tingut per paradigma d’aquells que el bisbat de Saragossa anomenava “los embaucadores del sencillo pueblo trabajador, antes tan cristiano y feliz”.26 En definitiva, de les reaccions conegudes a la Setmana Tràgica en resulta el retrat d’una Església catòlica refractària als valors bàsics del liberalisme (les llibertats d’expressió, d’associació, de reunió, d’impremta...), una Església nostàlgica de l’Antic Règim o, fins i tot, de “los felices tiempos de Recaredo”.27 No és sinó amb profunda desolació que el bisbe Laguarda escriu: “Pensar en la restauración de las antiguas instituciones cristianas, y de aquellas hermosas tradiciones patrias, inspiradas en

22

De la carta col·lectiva dels bisbes de la Tarraconense, citada a ibidem, pàg. 46.

25

Totes aquestes cites, degudament documentades a ibidem, pàgs. 51 a 53 i 62.

23

Ibidem, pàg. 37.

26

Ibidem, pàg. 51.

24

Ibidem, pàg. 50.

27

D’una carta dels prelats de la província eclesiàstica de Toledo, ibidem, pàg. 52.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

la unión y armonía de la Iglesia con las entidades del orden civil y los intereses generales del pueblo, es un sueño irrealizable en estos tiempos de progreso...”.28 La jerarquia catòlica, doncs, ho fiava tot a la neutralització repressiva dels seus competidors o adversaris ideològics. I fins i tot quan, des de moviments com l’Acció Catòlica, es dibuixava un pla de reconquesta social, de recuperació de la influència eclesiàstica sobre el món del treball i les classes populars en general, aquest pla de reconquesta descansava sobre el privilegi i el monopoli: la prohibició legal “de los malos libros y su adopción como textos de enseñanza”, el control doctrinal de tot l’ensenyament per part de l’Església, les restriccions al funcionament d’associacions no catòliques, etcètera.29 La possibilitat que, en els anys o les dècades anteriors a la Setmana Tràgica, l’Església hagués fet alguna cosa malament, hagués comès algun error, hagués mantingut posicions polítiques o socials massa decantades, o massa paternalistes, o..., aquesta hipòtesi no sembla haver-se-la plantejat, dins del món clerical, ningú. Diguem-ho d’una altra manera. Durant els mesos posteriors a la revolta anticlerical barcelonina un seglar, catòlic fervorós i poeta, Joan Maragall, va reflexionar sobre el significat profund i la força purificadora de la Setmana de Juliol. Ho va fer per mitjà del cèlebre article L’església cremada, on posa en boca d’un capellà imaginari, mentre oficia la missa en un temple en runes, paraules com aquestes, adreçades a la massa

28

Ibidem, pàg. 58.

29

Ibidem, pàg. 85.

30

Josep Benet, Maragall davant la Setmana Tràgica, pàgs. 194-195.18 Ibidem, pàg. 56.

Joan Maragall, l’únic intel·lectual que va interpel·lar la consciència col·lectiva amb motiu de la Setmana Tràgica

popular: “Destruint l’església heu restaurat l’Església, perquè aquesta és la veritable, aquesta és la viva, aquesta és la que es fundà per a vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats, els odiadors... (...) El foc ha construït, la blasfèmia ha purificat, l’odi al Crist ha reinstaurat el Crist en sa casa... Aneu-hi entrant, aneu-hi entrant, aquí el trobareu com encara no el coneixíeu, com Ell és en vida i veritat, com Ell vol ésser conegut per tots, i sobretot per vosaltres...”.30

Revisitar la Setmana Tràgica 1909-2009

Doncs bé, no em consta que, en els rengles del clergat, aquesta actitud, aquesta lectura dels esdeveniments que va fer Joan Maragall, tingués cap paral·lel o cap ressò. No hi ha dubte que sobreposar-se a la brutal agressió de què l’Església havia estat víctima l’estiu de 1909 era, per als seus membres, molt difícil, i segurament estava fora dels paràmetres eclesiàstics de la primera dècada del segle xx. És, doncs, sense ànim de jutjar que cal fer-ne la constatació.

175


Tercera Etapa

3

La construcció d’una asseguradora moderna

1904 1922 Façana de l’edifici núm. 22, del passeig de Gràcia, seu de Mútua de Propietaris entre 1904 i 1922


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Canvi de segle, canvi de seu: el salt a l’Eixample

3 Tercera etapa La construcció d’una asseguradora moderna (1904-1922)

Canvi de segle, canvi de seu: el salt a l’Eixample

178

Una perspectiva inèdita actual de la façana de passeig de Gràcia 22, seu de la societat de 1904 a 1923


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

3

La fi de l’imperi colonial espanyol el 1898, la fi de la llarga regència de Maria Cristina d’Habsburg-Lorena el 1902 i tot seguit l’entronització d’Alfons xiii a l’edat de setze anys marca el pas del segle xix al segle xx. El nou rei d’Espanya (19021931) serà l’hereu de la màquina del caciquisme, que havia funcionat fins aleshores gràcies a l’alternança dels partits conservador i liberal des dels temps del seu pare Alfons xii i la regència de la seva mare. Per a la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona el segle xx comença, el 1904, amb el trasllat de seu, de les antigues oficines a la plaça de la Catedral a unes de més modernes al passeig de Gràcia número 22, una iniciativa que culmina una trajectòria ascendent de l’entitat que pren el nou pols de la ciutat, seixanta-nou anys després de la seva fundació al Casc Antic. La Junta de Govern que va impulsar aquest canvi era formada per un esplet de propietaris com Josep Maria Pallejà i de Bassa, marquès de Monsolís, Salvador Vidal, Alexandre M. Pons i Serra, Vicenç Ferrer i Garriga i Vero Vidal i Cusachs. Un conjunt de noms significats dins la vida barcelonina de l’època com el marquès de Monsolís, president que fou del Círculo Ecuestre, i en especial dins la biografia del carrer de la nova seu. Segons Lluís Permanyer, “la primera casa modernista que fou enlairada al passeig de Gràcia va ser la Casa Pons (núms. 2 i 4), el 1891. Cal saber que, malgrat la seva aparença, no és la casa d’un sol propietari. En efecte, Alexandre M. Pons va encarregar una casa tota de pedra –fet gens sòlit a Barcelona– com a residència particular i per a compartir-la amb Sebastià Pascual. Com a inici del Modernisme al passeig de Gràcia no està gens malament.” L’arquitecte era Enric Sag-

Tercera etapa La construcció d’una asseguradora moderna (1904-1922)

Casa Pascual i Pons al passeig de Gràcia núm. 2-4, propietat d’Alexandre M. Pons, de la Junta Directiva de la Mútua de Propietaris: és la primera casa modernista d’aquest carrer

nier i Villavecchia, un dels professionals amb més edificis a la ciutat de tots els temps: el seu pare era Lluís Sagnier i Nadal, president de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona entre els anys 1903 i 1912, president del Conservatori del Liceu de 1902 a 1911, diverses vegades regidor de l’Ajuntament de Barcelona, i membre de la Junta Directiva de la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis dels anys 1863, 1864, 1872, 1873, 1899 i 1900. Vicenç Ferrer i Garriga era el propietari d’una gran companyia de productes químics a la plaça Catalunya, una adrogueria tipus grans magatzems, just on ara hi ha el Corte Inglés. Vero Vidal i Cusachs, mataroní, havia impulsat la indústria Fabricació Nacional de Colorants i Explosius. Tots ells van optar per fer aquest salt a l’Eixample i, en concret, al cor de la nova Barcelona, una operació amb una càrrega simbòlica que va molt més enllà de la millora en imatge i representació, tot i que es mantenia encara el règim de lloguer.

Canvi de segle, canvi de seu: el salt a l’Eixample

179


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

3

Creixement i modificació del règim i l’organització interior de la Societat

Tercera etapa La construcció d’una asseguradora moderna (1904-1922)

Entre els fets de gestió més remarcables cal esmentar que a partir d’aquest 1904 ja s’admeten els edificis de l’antic terme municipal d’Horta perquè puguin ser assegurats a la Mútua. I molt més rellevant és subratllar un cop més el creixent nombre d’edificis assegurats que el juliol de 1905 assolia la xifra dels vuit mil, mentre que el nombre de mutualistes vorejava els vint-i-cinc mil. Entre les innovacions que van anar transformant els hàbits quotidians del segle naixent, cal esmentar que el 1905 es va acordar la instal·lació del corrent elèctric a les noves dependències de la Societat.

Canvi de segle, canvi de seu: el salt a l’Eixample

Reglamento de la Sociedad de Seguros Mutuos contra Incendios de Barcelona, 1906

180

Ώ“...el Ώ creixent nombre d’edificis assegurats que el juliol de 1905 assolia la xifra dels vuit mil, mentre que el nombre de mutualistes vorejava els vint-i-cinc mil.”

I tots aquests canvis no són sinó el preàmbul de la reforma del Reglament de l’11 de març de 1906, on s’introdueixen, entre d’altres modificacions, el màxim a què pot ascendir el fons de Reserva, que s’eleva a 500.000 pessetes, i es modifica també el règim i l’organització interior de la Societat, amb la creació del càrrec d’Administrador i Cap de les oficines, i s’assenyalen les seves atribucions i responsabilitats.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

3

El cop de timó de 1906 Pel que fa a la ciutat comtal, el segle havia començat dins l’àmbit obrer amb vagues anarquistes el 1901 i el 1902 que, tot i que van fracassar, van ser aprofitades pel poder central per portar els sentiments obreristes cap al conflicte amb el catalanisme per tal de dividir les forces respectives. Aquesta acció política, finançada des del govern central amb els cèlebres fons de rèptils i duta a terme per Alejandro Lerroux, fou secundada per alguns polítics catalans sota l’aixopluc de l’antic diari republicà El Diluvio. Amb el nou segle la influència del modernisme, que ja duia un llarg recorregut, gaudeix d’una gran popularitat ciutadana, que inunda Barcelona d’un clima artístic inquiet i avançat, un dels més valuosos de la història cultural catalana, i que serveix per adobar un terreny que aviat va sintonitzar amb el progrés del nacionalisme en el camp polític. Aquest fou el mateix nacionalisme que va viure el trencament de la Lliga, per la seva postura massa conservadora i clerical i de la qual, el 1904, es va escindir un grup que va publicar el setmanari i després diari El Poble Català (1906), vinculat a una opció federalista, laica i republicana del catalanisme.

Tercera etapa La construcció d’una asseguradora moderna (1904-1922)

Enric Prat de la Riba i Sarrà (Castellterçol, 1870-1917), advocat i periodista, fou el primer president de la Mancomunitat de Catalunya i un dels principals artífex del ressorgiment del sentiment nacional català del segle xix. Autor de La nacionalitat catalana (1906) Canvi de segle, canvi de seu: el salt a l’Eixample

Totes aquestes plataformes cíviques i polítiques van desembocar en el cèlebre moviment de Solidaritat Catalana que va convocar grans manifestacions en contra de l’anomenada Llei de Jurisdiccions, aprovada pel govern central arran de l’assalt dels militars a la revista satírica del Cu-cut! que havia gosat criticar-los. En el camp estrictament cultural, en aquest crucial 1906, la llista de fets polítics i culturals és especialment rellevant, fins al punt que s’ha parlat de la generació de 1906, que conviuria

Primer número de la revista satírica ¡Cu-cut!, el 2 de gener de 1902

181


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

3 Tercera etapa La construcció d’una asseguradora moderna (1904-1922)

Canvi de segle, canvi de seu: el salt a l’Eixample

Prudenci Bertrana

Víctor Català, pseudònim de Caterina Albert

Miquel Costa i Llobera

amb la famosa generació del 98 en el context hispànic. El 1906 és l’any de l’eclosió del noucentisme de la mà de La nacionalitat catalana d’Enric Prat de la Riba i del seu ideòleg cultural Eugeni d’Ors amb el seu Glossari. També és impressionant la llista llibres cabdals: Enllà de Joan Maragall, Pilar Prim de Narcís Oller, Josafat de Prudenci Bertrana, Les multituds de Raimon Casellas, Solitud, el gran èxit de Víctor Català –pseudònim de Caterina Albert i Paradís– (de 1905), Els fruits saborosos, del poeta Josep Carner, Horacianes del poeta mallorquí Miquel Costa Llobera, on comparteixen protagonisme figures del modernisme, que pivoten entre el romanticisme de la Renaixença i el noucentisme que emergeix amb gran força amb el seu projecte de crear grans infraestructures culturals. En aquest sentit cal evocar que el mateix 1906 es va celebrar el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana on va assistir com a congressista l’esmentat Enric Prat de la Riba, figura preeminent de la societat barcelonina d’aquella època que, escollit president de la Diputació de Barcelona el 1907, va impulsar diversos projectes com ara la creació de l’Institut d’Estudis Catalans inspirat en l’Académie Française, que aglutina cinc instituts o seccions: la històrico-arqueològica, la de ciències biològiques, la de ciències i tecnologia, la de filosofia i ciències socials i la filològica o Acadèmia de la Llengua Catalana.

182

Narcís Oller

Un any després, el 1908, és l’any de la inauguració del Palau de la Música, joia del modernisme i Patrimoni de la Humanitat vinculat des del primer moment a la Mútua de Propietaris. L’obra de Prat de la Riba culmina amb la creació de la Man-

Pòlissa corresponent a l’Orfeó Català, signada l’1 d’abril de 1908

comunitat de Catalunya el 6 d’abril de 1914 –de la qual Prat fou president fins a la seva mort–, formada per les quatre diputacions catalanes i amb seu a Barcelona. Així la ciutat recupera per primer cop la capitalitat administrativa del Principat, perduda en la divisió provincial del 1833, alhora que potencia la creació d’una vasta i sòlida xarxa d’institucions culturals, sobretot de caràcter docent.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

3 Tercera etapa La construcció d’una asseguradora moderna (1904-1922)

Esborrany manuscrit de Joaquim Cabot i Rovira, president de l’Orfeó Català (1901-1935), destinat a descriure les clàusules de la pòlissa d’assegurança del Palau de la Música (1908) subscrita amb la Mútua de Propietaris

Interior del Palau de la Música, joia del Modernisme i Patrimoni de la Humanitat, vinculat des del primer moment a la Mútua de Propietaris

Canvi de segle, canvi de seu: el salt a l’Eixample

183


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

3

Incendi del Teatre Principal, a la vila de Gràcia

Tercera etapa La construcció d’una asseguradora moderna (1904-1922)

L’inici de segle va deixar, també, un dels incendis més importants de la història, ocorregut a l’antiga Vila de Gràcia: el del Teatre Principal. Aquesta era, en resum, la crònica de La Vanguardia de l’endemà. El dia 23 d’agost de 1908, cap a dos quarts de set del vespre, quan era a punt d’acabar una sessió de cinematògraf al Teatre Principal del carrer de Sant Domènec a Gràcia, es va calar foc a l’aparell projector, i duna manera immediata es va estendre a les fustes i els draps que hi havia al lloc.

Canvi de segle, canvi de seu: el salt a l’Eixample

La confusió entre el públic en adonar-se del fet va ser terrible i, precipitant-se tots cap a la sortida va ser un miracle el fet de que ningú no prengués mal. Amb el teatre en flames i un cop hi van acudir els bombers es va optar per desallotjar els veïns dels carrers de Sant Domènec, Travessera de Gràcia, Santa Eugènia i Carrer Gran. La confusió i les escenes de pànic van ser constants i els bombers van haver de salvar amb un llençol diverses persones de les cases dels voltants que es van llançar, entre les quals es trobava una nena de tres anys i la seva mare que va patir ferides en un braç. Crònica a La Vanguardia del 24 d’agost de 1908

184

Al costat del teatre incendiat hi havia un magatzem d’alcohols que va ser desallotjat ràpidament per evitar que el foc arribés hi pogués causar més estralls. Els bombers, que van treballar d’una manera exhaustiva, uti-


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

3 Tercera etapa La construcció d’una asseguradora moderna (1904-1922)

Canvi de segle, canvi de seu: el salt a l’Eixample

Incendi al Teatre Principal de Gràcia, el 1908

litzaven un material força deplorable on les mànegues, eina principal, eren plenes de forats, cosa que feia que l’aigua, en sortir per aquests espais, no arribés amb la pressió necessària a les boques. Molts dels bombers i del públic que s’havia congregat en aquell punt eren els qui tapaven amb les seves mans els forats, a fi que l’aigua no es malmetés totalment. A les nou del vespre el foc es va donar per extingit, mentre continuava al lloc una dotació de bombers.

Ώ“les Ώ mànegues, eina principal, eren plenes de forats. Molts dels bombers i del públic que s’havia congregat al lloc eren els qui tapaven amb les seves mans els forats”

185


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

La Setmana Tràgica i les indemnitzacions per causa de motí popular

3 Tercera etapa La construcció d’una asseguradora moderna (1904-1922)

La Setmana Tràgica i les indemnitzacions per causa de motí popular

186

Vista parcial de Barcelona des de Monjuïc el dimecres de la Setmana Tràgica


Ώ“La Ώ Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis es va veure en l’obligació de satisfer un nombre de dotze indemnitzacions per causa de motí popular, la més quantiosa de les quals va pujar fins a més de setanta mil pessetes” La guerra del Marroc del 1909 va ser un altre dels fets que va marcar la primera dècada del segle xx amb la impopular mobilització de reservistes decretada per Antoni Maura per enviar-los a la zona de Melilla, on el dia 9 de juliol havia començat la Guerra del Marroc. Per a molts ciutadans una guerra que només tenia un motiu: el descobriment d’unes mines propietat d’una societat controlada pel comte de Romanones i el marquès de Comillas.

Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

3 Tercera etapa La construcció d’una asseguradora moderna (1904-1922)

Import dels sinistres causats durant la Setmana Tràgica del mes de juliol La Setmana Tràgica i les indemnitzacions per causa de motí popular

Aquest fet va provocar que esclatés a Barcelona una terrible revolta entre el 25 de juliol i el 2 d’agost de 1909 que va rebre després el nom de Setmana Tràgica. Al llarg d’aquests dies van morir més de cent persones i van ser cremades divuit esglésies i gairebé cinquanta convents, col·legis o centres religiosos. A causa d’aquests fets, Francesc Ferrer i Guàrdia –fundador de la Escola Moderna– va ser jutjat per un tribunal militar acusat de ser l’instigador dels fets, i afusellat el 13 d’octubre de 1909 a la presó del castell de Montjuïc. Motivat per aquests greus successos, la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis es va veure en l’obligació de satisfer un nombre de dotze indemnitzacions per causa de motí popular, la més quantiosa de les quals va pujar fins a més de setanta mil pessetes. En els documents que es reprodueixen s’hi pot veure la relació d’entitats, asils, congregacions religioses, etc., assegurats i “l’import dels sinistres causats per les turbes revolucionàries durant la setmana tràgica del mes de juliol”.

Entitats, asils, congregacions religioses, etc., assegurats l’any 1909

187


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

La Gran Barcelona

3 Tercera etapa La construcció d’una asseguradora moderna (1904-1922)

La Gran Barcelona

188

Sarrià entra el 1913 a l’àmbit de la Mútua. Als seus afores, prop del monestir de Pedralbes, s’hi edificarà el Palau Reial, a conseqüència de l’incendi que havia arrasat l’antic Palau Reial el 1875


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

3

Al final de 1911 l’import dels capitals assegurats superaven ja els cinc-cents milions de pessetes de l’època.

Tercera etapa La construcció d’una asseguradora moderna (1904-1922)

Els vint-i-nou anys d’estada a la Casa de la Canonja havien vist entre 1875 i 1904 la definitiva consolidació de la Societat dins el sector especialitzat de l’assegurança d’immobles i l’extensió de l’àmbit geogràfic d’actuació fora dels límits de l’antic terme municipal de Barcelona. “En aquell temps –evoca Sempronio–, al passeig de Gràcia a l’altura del carrer de Provença, que era la frontera intermunicipal, hi havia encara les casetes dels burots, enyoradissos potser de la font de Ceres, deessa de l’Agricultura, que fins feia poc havia presidit aquells conreus. Doncs bé, la Mútua, l’any 1880, s’havia saltat amb la pica la frontera, anticipant-se disset anys a l’annexió oficial de Gràcia per part de Barcelona. L’entitat asseguradora assumí plenament l’expansió urbana. Tant, que les seves oïdes copsaren la crida de l’Eixample, escoltà la veu de les sirenes de la ciutat nova desvetllades pel talent de l’urbanista Cerdà. »Tot just començat el segle, deseixint-se del barri antic que li havia fet de bressol i de bolquers, s’enfilà plànol amunt, establint la seu social al mateix passeig de Gràcia, en principi a la part baixa, ascendint vint-i-nou anys després a l’indret on ara es troba. »A l’uníson amb el municipi, allargava la seva jurisdicció als antics pobles que la metròpoli engolia: Sants, Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, Sant Gervasi de Cassoles, Les Corts, Sarrià... La gran Barcelona, «de riu a riu ja estesa», feta realitat la intuïció futurista de mossèn Cinto, que havia vist premiada la seva inspirada Oda a Barcelona als Jocs

ΏEl Ώ 15 de febrer de 1913 era el torn de la vila de Sarrià que s’incorporava al radi d’acció de la Mútua i, per tant, a partir d’aleshores els edificis del municipi encara independent ja hi podien ser assegurats

La Gran Barcelona

Florals del mateix any que, a través del Brusi, una comissió invitava els propietaris barcelonins a unir-se per lluitar contra el malastre del foc”. El 15 de febrer de 1913 era el torn de la vila de Sarrià que s’incorporava al radi d’acció de la Mútua i, per tant, a partir d’aleshores els edificis del municipi encara independent ja hi podien ser assegurats.

189


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

3 Tercera etapa La construcció d’una asseguradora moderna (1904-1922)

La Gran Barcelona

Eliminació dels riscos de motí popular i guerra i posterior readmissió Com a conseqüència de la Setmana Tràgica, es va celebrar una Junta Extraordinària per part de la Mútua el dia 7 d’abril de 1910 on, d’una manera monogràfica, es va tractar de la modificació de l’articulat que es referia al fet d’assumir el tipus de riscos que havien produït durant aquells dies. La Junta General de la Societat, especialment convocada a aquest efecte, declara d’acord amb el que havia estat proposat per la Junta de Govern que procedeix a la reforma dels articles 7è paràgraf 2n, 9 i 41 paràgraf 11 que quedaran redactats de la forma que es reprodueix a la columna del costat. Malgrat aquesta reforma de Reglament, en Junta celebrada el 18 d’abril de 1915 es tornaria de nou a admetre com a assegurable i indemnitzable per part de la companyia el risc de guerra.

Ώ“...ni Ώ tampoc respon dels incendis i explosions ocasionats per guerra, invasió, força militar, motí popular, ni de cap cas de força major...”

190

La Junta General de la Societat, especialment convocada a aquest efecte, declara d’acord amb el que havia estat proposat per la Junta de Govern que procedeix la reforma dels articles 7è paràgraf 2n, 9 i 41 paràgraf 11 que quedaran redactats de la següent forma: Article 7è 2n - A indemnitzar els danys materials que hagi sofert l’edifici assegurat, deguts a explosions de canonades de gas de l’enllumenat, calderes de vapor i matèries inflamables o explosives, contingudes en qualsevol receptacle o envolvent, feta excepció dels projectils disparats per força armada ja sigui aquesta regular o irregular, i per les aplicacions de l’electricitat en la manera expressada fins i tot si no es produeix cap incendi. Article 9è La Societat no respon dels incendis i explosions causats per terratrèmols i huracans, i no s’entén com a tal un vent impetuós que hagi donat més intensitat a l’incendi, ni tampoc respon dels incendis i explosions ocasionats per guerra, invasió, força militar, motí popular, ni de cap cas de força major que no siguin els esmentats expressament en aquest Reglament, tant si revesteixen caràcter general com si constitueixen un fet aïllat. Article 41è 11. Els edificis assegurats en tot o en part per una altra Societat, feta excepció del cas de força major previst en l’article 9è.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

3 Tercera etapa La construcció d’una asseguradora moderna (1904-1922)

Cara i creu de la Primera Guerra Mundial: els canons i el casino

La Gran Barcelona

Casino de l’Arrabassada, inaugurat el 1911, deu anys després d’obrir el Tibidabo

Francesc Cambó i Batlle, polític català, fundador i líder de la Lliga Regionalista, i ministre en diversos governs espanyols en aquesta època

Prosperitat durant la Primera Guerra Mundial

d’espectacles, un luxós casino a l’Arrabassada –inaugurat el 1911 i que rebia gent de tot Europa– i freqüents i brillants espectacles d’òpera i ballet al Liceu. La immigració arribava a la ciutat atreta per aquella relativa bonança econòmica i es va assolir la xifra de 600.000 habitants.

El 28 de juny del mateix any 1914, a Sarajevo, era assassinat l’arxiduc Francesc Ferran, príncep hereu de la corona austríaca. La guspira ja havia estat encesa i l’inici bèl·lic es va fer inevitable. L’esclat de la Primera Guerra Mundial va produir un sobtat enriquiment del país, ja que la neutralitat observada pel govern espanyol va fer que els productes agrícoles i els industrials tinguessin sortida a bon preu per als dos bàndols bel·ligerants. Barcelona va esdevenir un centre d’una gran vitalitat, amb teatres, els primers cinemes, music-halls i sales

La indústria catalana assoleix una certa hegemonia dins l’Estat espanyol que dóna ales a les demandes d’autogovern de Catalunya encapçalada per Enric Prat de la Riba (1870-1917), el creador de la Mancomunitat de Catalunya 1914, com acabem d’esmentar, i emergeix també la figura de Francesc Cambó (1876-1947), ministre de Foment el 1918 i de Finances el 1921 a Madrid.

191


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

3 Tercera etapa La construcció d’una asseguradora moderna (1904-1922)

La Gran Barcelona

Una de les plaques més característiques de la Societat: el seu ús públic va decaure per la imposició d’un arbitri municipal

El ritme quotidià i els canvis del Reglament

192

La Mútua, que havia tornat a admetre el risc de guerra com a indemnitzable, va seguir el curs de la seva quotidianitat com gairebé tota la societat barcelonina. Com a cosa curiosa i singular, resulta que la placa de la Societat instal·lada en un

lloc visible –un senyal publicitari que havia format part de les preocupacions inicials dels impulsors mutualistes i que havia comptat amb la complicitat de l’Ajuntament–, amb data del 20 de febrer de 1916, es va suprimir l’obligació que tenien els assegurats d’adquirir-la i situar-la a l’edifici, ja que l’Ajuntament de la ciutat havia imposat un arbitri municipal per a aquests senyals, que considerava en certa manera com a anuncis o publicitat encoberta de la Societat.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

3 Tercera etapa La construcció d’una asseguradora moderna (1904-1922)

Reglamento de la Sociedad de Seguros Mutuos contra Incendios de Barcelona. 1918

Dins l’esfera quotidiana de la Mútua hi ha l’actualització dels valors: vet aquí el cas de la pòlissa número 1 de la sèrie Primera del 26 de maig de 1919

El mateix Ajuntament decidiria, l’any 1917, crear una contribució per a la millora del servei d’extinció d’incendis que comportava, per part de les companyies asseguradores, el desemborsament d’una quantitat anual destinada a tal fi. Els recursos, com veurem més endavant, no es farien esperar, tot i que la resolució no seria ràpida ni fàcil. Es van anar aplicant diverses reformes a estatuts i reglaments i la captació de nous associats va seguir el seu ritme ascendent i l’1 de juliol de 1918 la Societat va assolir la xifra de 10.110 cases assegurades, 6.008 socis afiliats i un capital de 613.647.040 pessetes. Novament, en una modificació d’estatuts acordada per Junta General Ordinària del 13 de gener de 1918 –que es reflectia en el Reglament que es va publicar el juliol del mateix

La Gran Barcelona

any– s’explicava que era “l’única Mutualitat que admet com a indemnitzable en condicions altament avantatjoses el risc de guerra amb l’estranger, el de motí i la indemnització per pèrdua de lloguers”. A la presentació d’aquest comentat nou Reglament es feia esment que “els sinistres indemnitzats, en els vuitanta-dos anys que compta la Societat, ascendeixen a 956.198,46 pessetes, i han estat solament 23 els dividends satisfets en tan llarg període, els quals importen en conjunt únicament un total de 5,085 mil·lèsimes de pesseta per cada 1.000 de cabal assegurat. Les xifres anteriors demostren que, malgrat haver-se reformat el Reglament sobre diferents punts, no s’ha hagut d’alterar el límit de l’1 per 100 durant dos anys com a màximum exigible en cas extrem als senyors socis, i amb el qual es podrien indemnitzar sinistres amb un valor per danys que ascendissin a l’enorme suma de 12.272.940,80 pessetes”.

193


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

3 Tercera etapa La construcció d’una asseguradora moderna (1904-1922)

LÍMITS QUE COMPRENEN LES ZONES La primera zona comprèn: el casc antic de la ciutat i l’Eixample fins al límit dels pobles agregats. La segona zona comprèn: els barris de Gràcia, Hostafrancs, Sant Martí i Sant Gervasi fins a la carretera que passa pel peu de l’Avinguda del Tibidabo.

A CÀRREC DE LA SOCIETAT Pessetes Per la valoració dels danys causats en un edifici assegurat en cas d’incendi

50,00

La tercera zona comprèn: els barris de Sant Andreu, Sants, Putxet, fins al límit de la carretera de Fogars. La quarta zona comprèn: els barris de Sant Joan d’Horta, Sant Genís i Sarrià, incloent-hi Pedralbes i Vallvidrera (en el seu dia) si tenen camins expedits i servei permanent per a l’extinció d’incendis.

Els aranzels dels arquitectes de la Societat La Gran Barcelona

En el nou Reglament de 1918 tan esmentat s’hi troben expressats per primer cop –o, com a mínim, en els altres reglaments anteriors no hi apareixien– els aranzels que cobraven els arquitectes de la societat per fer peritatges i valoracions, així com les respectives zones d’actuació. Per això, en un agradable exercici de memòria històrica, es reprodueix a la columna del costat. I ara, si aquestes tarifes causen un lleu somriure, marcat per la distància en el temps i –sobretot– en la concepció de l’economia, no podem deixar de llegir els límits d’aquelles zones de les quals es parlava, ja que, sense voler, ens traslladarem a una època d’aquella Barcelona nova, acabada d’estrenar, que sempre ve de gust recrear en la nostra imaginació.

194

ARANZEL O TARIFA dels drets que perceben els Arquitectes de la Societat pels diversos treballs que verifiquen per torn rigorós

Com veieu, tot un exercici de nostàlgia. Malgrat tot, la vida seguia i no sempre sota uns paràmetres de normalitat com tothom hauria desitjat. Arribaven uns temps que tampoc no serien gens fàcils, però que, com tots, s’havien d’anar vivint.

A CÀRREC DE L’ INTERESSAT 1a Zona Per la inspecció d’una casa a l’efecte d’inscriure-la a la Societat Fins a 40.000 pessetes Per ídem des de 40.001 fins a 100.000 pessetes Per ídem des de 100.001 fins a 200.000 íd. Passant de 200.000 per cada 15.000 d’excés o fracció

10,00 20,00 30,00 1,50

2a Zona Per ídem fins a 25.000 pessetes Per ídem des de 25.001 fins a 60.000 pessetes Per ídem des de 60.001 fins a 100.000 íd. Passant de 100.000 per cada 15.000 d’excés o fracció

10,00 20,00 30,00 1,50

3a Zona Per ídem fins a 15.000 pessetes Per ídem des de 15.001 fins a 50.000 pessetes Per ídem des de 50.001 fins a 100.000 íd. Passant de 100.000 per cada 10.000 d’excés o fracció

10,00 20,00 30,00 1,50

4a Zona Per ídem fins a 15.000 pessetes Per ídem des de 15.001 fins a 40.000 pessetes Per ídem des de 40.001 fins a 60.001 íd. Passant de 60.001 per cada 10.000 d’excés o fracció

12,50 22,50 30,00 2,00


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

3 Seu del Banc de Barcelona, que es va instal·lar en una antiga foneria de canons situada al començament de la Rambla de Barcelona

Fi de la Primera Guerra Mundial: crisi econòmica i vagues L’11 de novembre de 1918 se signava l’armistici que posava fi a la Primera Guerra Mundial i, a partir d’aquí, van desaparèixer sobtadament les causes de la prosperitat fictícia viscuda aquests anys i va començar a sorgir la temuda recessió, que va venir a aguditzar els conflictes obrers i va dur a un progressiu increment de l’atur. Entre el febrer i el març de 1919, a causa de l’acomiadament de vuit obrers, es generava la cèlebre i prolongada vaga de La Canadenca, la companyia elèctrica més important de la Barcelona d’aquell temps, i capdavantera a Europa. La repressió de les autoritats va enverinar encara més les coses i va acabar amb una vaga general de quinze dies. L’actuació dels sindicats obrers va decantar els patrons a endurir també la seva actitud amb freqüents locauts i la contractació d’agents i pistolers que sovint eliminaven físicament els obrers més destacats dels sindicats, o viceversa. Amb aquell enterbolit ambient obrer i una forta crisi del capitalisme, d’una banda, i amb una guerra al Marroc que el govern no sabia com resoldre, de l’altra, la situació era cada cop més complicada en tots els àmbits i la violència causava estralls arreu.

Tercera etapa La construcció d’una asseguradora moderna (1904-1922)

Fallida del Banc de Barcelona El cop més dur per a la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis va ser la fallida del Banc de Barcelona, que va presentar suspensió de pagaments el 27 de desembre de 1920, i que va obligar a efectuar l’any següent una derrama entre els socis –la vint-i-cinquena des de la formació de la mútua– per poder pal·liar els efectes de la suspensió.

La Gran Barcelona

El Banc de Barcelona havia estat fundat l’any 1844 pel financer Manuel Girona i Agrafel, que el va tutelar fins al 1905, any de la seva mort, i a partir del qual el Banc va entrar en un període de decadència definitiva per manca de lideratge d’una junta de govern massa conservadora i que, d’una manera poc meditada, es va llançar a l’especulació amb divises coincidint amb una època de forta crisi del capital. El Banc de Barcelona havia tingut, en els seus inicis, el privilegi de ser un dels bancs emissors de moneda. Manuel Girona Vidal, fill de l’il·lustre pròcer, va ser membre de les Juntes Directives de la Societat durant els anys 19061907 i 1908-1909. I encara el nét, Ignasi Girona i Vilanova, ho seria també els anys 1912-1913 i 1914-1915.

195


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

3

GESTIONS PER A L’Adquisició d’un immoble per a LA nova seu social

Tercera etapa La construcció d’una asseguradora moderna (1904-1922)

Però, com que no tot havien de ser notícies negatives, el 29 de gener de 1922 es va facultar a la Junta de Govern de la Mútua a utilitzar part del Fons de Reserva per a l’adquisició d’un immoble destinat a ser la nova seu social.

Adquisició d’un immoble per a nova seu social

Comunicat de D. Carles Jordà, alcalde accidental de Barelona del 30 de juliol de 1920

196

Ώ“...podrà Ώ invertir part de les reserves en l’adquisició d’un immoble destinat a edifici social, i així les rendes procedents de lloguers, si existissin per la part de l’edifici no necessari per a la vida social (...) s’haurien de dedicar precisament a despeses d’administració o a fons de reserva”

Com recull part de l’article 92 del nou Reglament de l’1 d’abril de 1922: “...d’aquest fons de reserva, conforme es preveu a l’article 21, en podrà quedar fins a 15.000 pessetes en poder del senyor Vocal-Tresorer i la resta es dipositarà en el Banc d’Espanya o en un altre establiment de crèdit, o podrà invertir-los la Junta en valors que a més d’oferir sòlida garantia puguin ser alienats de moment. També podrà invertir part de les reserves en l’adquisició d’un immoble destinat a edifici social, i així les rendes procedents de lloguers, si existissin per la part de l’edifici no necessari per a la vida social, com les procedents dels indicats valors, s’haurien de dedicar precisament a despeses d’administració o a fons de reserva”.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

3 Tercera etapa La construcció d’una asseguradora moderna (1904-1922)

Adquisició d’un immoble per a nova seu social

Desfilada de bombers pel passeig dels Til·lers, al Parc de la Ciutadella, el 1919

197


Quarta Etapa

4

Cent anys de mutualisme

1922 2003 Foto de la façana de l’edifici núm. 86, del passeig de Gràcia, seu de Mútua de Propietaris entre 1923 i 2003


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Nova seu al passeig de Gràcia, núm. 86

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Nova seu al passeig de Gràcia núm. 86

El passeig de Gràcia de Barcelona cap al 1924

200


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Les gestions de l’any 1922 per adquirir un immoble destinat a edifici social de l’entitat van topar amb la manca d’entesa amb la propietat i, tal com es pot llegir a la Memòria de 1923, es va optar finalment pel trasllat de les oficines i novament per la fórmula del lloguer. Amb tot luxe de detalls, s’hi explica: “Ha de manifestar la Junta, en primer lloc, que, descartada ara com ara la idea d’adquirir un edifici social propi i acceptada, per la Junta General celebrada el 15 de gener del proppassat any, la proposició de llogar un local adequat per al bon funcionament de la Societat, es va indicar ja a la Memòria anterior que s’estava en tractes per prendre en arrendament el pis d’una casa en període de construcció. Ara bé, el local de referència reunia immillorables condicions per a la instal·lació d’oficines; en canvi, el preu en què el va taxar el propietari, la Junta el va considerar excessiu en relació amb els lloguers que per locals anàlegs es paguen actualment en aquesta capital; en conseqüència, va intentar renovar el contracte de lloguer del pis que per espai de dinou anys havia ocupat la Societat, proposant al propietari la pròrroga del contracte, a la qual cosa va accedir mitjançant l’augment de 110 duros mensuals, o siguin, en total, 200 duros el mes. Aquesta pretensió, com no deixarà de comprendre la Junta General, donades les condicions del local de què es tracta, va ser rebutjada de ple per la Junta i va llogar el pis on avui per primera vegada celebrem la Junta, i on poden apreciar els senyors socis les bones condicions que reuneix per a les atencions socials, i cal remarcar que l’estalvi per diferències del mateix lloguer ascendeix a 60 duros mensuals en relació amb les pretensions del propietari de l’antic immoble.” La Junta Directiva que portava el pes de l’entitat aleshores, i que va decidir el trasllat del seu domicili a la casa núm. 86 del

Memòria de l’any 1923

passeig de Gràcia, estava encapçalada per Josep Zulueta i de Gomis, Josep Balcells i Vallbona, Raimon d’Abadal i Calderó, Emili Fàbregas i Mataró i Josep Rogent i Pedrosa, tots ells propietaris, i alguns, a més, eren polítics i empresaris, com Zulueta, diputat a Corts, autor de treballs sobre canals de reg o la fil·loxera, el creador de l’empresa agroalimentària Cadí; Abadal, el president del Col·legi d’Advocats represaliat per la Dictadura; l’advocat i col·leccionista d’art Josep Rogent, fill d’Elies Rogent, l’arquitecte, autor de la Universitat de Barcelona i el Seminari Conciliar, entre d’altres. A la mateixa Memòria es fa esment de dues dades d’importància, com són, en primer lloc, que la Societat havia assolit la xifra de mil milions de pessetes de capitals assegurats: exactament, a 1 de gener de 1924, l’import era d’1.004.331.715,25 pessetes i, en segon lloc, s’al·ludeix a una interferència de la recent dictadura: “els esdeveniments polítics que s’han desenvolupat amb posterioritat a la data del 13 de setembre proppassat, han repercutit en algun concepte, encara que lleugerament, en la nostra Societat, pel fet d’afectar la constitució de la Junta de Govern el Reial Decret de 12 d’octubre anterior, el qual disposa que els que hagin ocupat qualsevol càrrec en l’Administració central o local, encara que sigui d’elecció popular, no podran pertànyer als Consells d’Administració de les Societats que per l’índole de les operacions que es dediquin tinguin relació o intervenció en algun servei públic, ni exercir cap càrrec en aquests Consells encara que siguin gratuïts, fins al cap de quatre anys d’haver-hi cessat”.

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Nova seu al passeig de Gràcia núm. 86

201


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Directori militar de Primo de Rivera

El cop d’Estat de 1923: la dictadura de Primo de Rivera Nova seu al passeig de Gràcia núm. 86

La implicació política tenia cua. L’esmentat 13 de setembre de 1923, Miguel Primo de Rivera, acabat de nomenar capità general de Barcelona, havia optat, amb el beneplàcit d’Alfons xiii, per resoldre a la seva manera amb un cop d’Estat els desoris derivats d’atemptats i vagues i dels desastres de la guerra del Marroc. Aquesta Dictadura, que inicialment havia comptat amb el vistiplau de sectors catalans com ara la Lliga, va acabar prohibint l’ús de la llengua catalana, va clausurar un gran nombre d’entitats i associacions, com ara l’Orfeó Català o el CADCI i, el 1925, va suprimir la Mancomunitat de Catalunya i les diverses institucions que havia creat.

202

I fins i tot es va ingerir en el càrrec, com aquí es recull, de Josep Rogent i Pedrosa –fins aleshores vocal-secretari de la Junta de Govern, que, a més, havia ostentat càrrecs com el de secretari de l’Ateneu Barcelonès (1897-1899) i regidor de l’Ajuntament de Barcelona fins al 31 de març de 1920–, que es va trobar inclòs en les incompatibilitats dictades pel directori militar de Primo de Rivera.

Malgrat tot, la Mútua va decidir que “atès que la incompatibilitat afecta aquest senyor només fins a la data indicada del 31 de març i rellevat de responsabilitat el dia 1 d’abril vinent, la Junta de Govern, amb la finalitat de no veure’s privada de tan il·lustre conseller, emparant-se en l’article 53 del Reglament, va acordar que la baixa produïda per la forçada renúncia fos solament temporal, que es reincorporaria aquest dia esmentat a la Junta amb el càrrec de Director segon que li correspondrà per precepte estatutari, i que exerciria les funcions confiades al Sr. Rogent durant aquest lapse de temps i en els casos necessaris el Vocal-substitut que correspongui”. Dins l’esfera administrativa, a tall d’anècdota, i després de l’experiència tan negativa amb el Banc de Barcelona desaparegut, a la Memòria de 1924 s’assenyalava com a bancs de l’entitat el Banc d’Espanya i el Banco Urquijo Catalán. Una altra anècdota ben digna de ser ressaltada és que la companyia continuava lliurant cada any una gratificació al Cos de Bombers de la ciutat i que aquesta, l’any 1923, va ser de 82.011,94 pessetes, i 1.000 pessetes més per al Mont de Pietat dels Bombers en concepte de donatiu.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Nova seu al passeig de Gràcia núm. 86

Façana principal de l’Ateneu Barcelonès al carrer Canuda, on Josep Rogent i Pedrosa era secretari, que va ser represaliat per la dictadura de Primo de Rivera

203


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Nova seu al passeig de Gràcia núm. 86

204

La mecanització en forma de cotxes arriba als equips de la Companyia de Bombers


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Fortalesa de la Societat davant els avatars històrics

4

De la Junta del dia 21 de gener del 1925, reflectida dins la Memòria d’activitats de l’any anterior, és interessant de destacar una sèrie de dades que reflecteixen una innocent credulitat en la bona fe de les persones quan comenta, en relació a les causes d’alguna de les poques baixes d’assegurances d’aquell any, que “...les restants seran les baixes naturals corresponents a cases derrocades o alienades, els nous posseïdors de les quals, per ignorància segurament, les han assegurat en altres companyies...”

Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

D’una importància força més notable és l’afer del Banc de Barcelona i l’actitud que la Mútua va adoptar enfront d’aquest problema. Com recullen les pàgines de la Memòria de 1924, “...el període de suspensió de pagaments del Banc de Barcelona, on com és sabut la Societat hi tenia compte corrent, ha acabat; tots els senyors socis recordaran que en una de les reunions de la General posterior a aquesta suspensió es va donar coneixement que la Junta de Govern, fent ús dels poders que es va tenir a bé concedir-li, havia procedit a l’acceptació i la signatura del conveni que aquesta entitat va proposar als seus creditors, i ho va fer així perquè va entendre, ja en aquella data, i segueix sustentant igual criteri, que si no hagués acceptat el referit conveni, irremissiblement s’hauria produït la fallida per ministeri de la Llei, i la Junta insisteix a repetir el que tots sabeu, és a dir, que si hagués seguit el procediment de fallida hauria acabat l’última actuació amb l’última pesseta”. Amb aquesta estratègia, la Mútua havia recuperat en metàl· lic, un cop produïda la liquidació del Banc de Barcelona, una xifra de 28.750 pessetes a compte dels dipòsits que hi

L’actual seu de Caixa Catalunya era l’edifici del Banc d’Espanya en aquesta època

havia situats al banc i que sumaven 159.055 pessetes, a més d’una sèrie de Bons al portador que havien de ser cancel· lats en el seu moment amb els beneficis que obtingués el Banc Comercial de Barcelona, continuador de les activitats de l’entitat extingida. En el cas d’acomplir-se aquestes expectatives, s’haurien recuperat al voltant del 40 per cent dels dipòsits. Com quedava clar en les reflexions de la Junta “la pèrdua no deixa de ser sensible, però donades les condicions de la nostra Mutualitat i la importància de la seva responsabilitat, representa només un petit contratemps sense cap conseqüència que hagi pogut causar el més lleu perjudici pel que fa a la marxa normal de l’entitat”. Un darrer tema, i no pas d’importància menor, era el que feia referència a l’impost del 2 per mil al qual, segons la Llei del Timbre de 19 d’octubre de 1920, en el seu article 177, estaven obligades a tributar les societats mutuals. Aquest gravamen, com reflectia l’esmentat article, obligava al cobrament de “... dos cèntims per cada 1.000 pessetes de capital assegurat contra incendis, en els casos en què l’assegurança sigui a prima...”.

Nova seu al passeig de Gràcia núm. 86

205


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4

Cara i creu de la dictadura: obres públiques, noves taxes i nous litigis

Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Situats encara a l’any 1925 la Dictadura dóna un cop d’efecte amb el desembarcament a la badia d’Alhucemas, a la regió marroquina del Rif, que acabaria amb la derrota del líder rebel Abd el-Krim el 1926, i posaria fi d’aquesta manera a la impopular Guerra del Marroc. L’any següent es produeix la substitució del Directori militar per un Consell Civil i es crea una Assemblea Nacional Consultiva que, al cap de tres anys, prepara inútilment un Avantprojecte de Constitució de la Monarquia Espanyola. La construcció del Ferrocarril de Sarrià és d’aquesta època

Paral·lelament, la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona seguia de prop la història ciutadana treballant d’una manera brillant en les seves tasques diàries i amb data de 1926, entre d’altres obres públiques de magnitud rellevant, es creen els serveis del Ferrocarril Metropolità de Barcelona, es cobreix el primer tram ciutadà del Ferrocarril de Sarrià i s’urbanitza la plaça de Catalunya i la muntanya de Montjuïc.

Nova seu al passeig de Gràcia núm. 86

206

El formigó armat és un nou material que s’incorpora a les construccions d’aquesta època

La Memòria de 1926 explica que la Mútua ja admetia, com a edificis assegurables, els que estaven construïts amb formigó armat. A aquesta decisió s’hi va arribar, després de l’opinió favorable dels arquitectes de la casa que, en un extens informe, van concloure que “...la llarga experiència mundial ha permès establir una estadística altament favorable per a aquest sistema de construcció. De manera que, des del punt de vista de la conveniència d’admetre a l’assegurança edificis construïts amb formigó armat, opinen els subscrits que, lluny de constituir aquests un perill per al cas d’un incendi, són resistents a la propagació del foc i, per tant, retarden molt, si no impedeixen, en absolut, la ruïna”.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Nova seu al passeig de Gràcia núm. 86

Mapa de Barcelona del 1920

Nous impostos creats pel govern, segons Reial Ordre de llei de 20 de desembre de 1924, destinats a les Mútues es recollien a la Memòria citada anteriorment. Amb motiu de la reorganització de la Inspección Mercantil y de Seguros es va crear un impost fix de 300 pessetes per a totes les societats d’assegurances, així com una taxa d’una pesseta per cada quatre milions de capital assegurat que, en el cas de la nostra entitat, representava –sumats els dos gravàmens– una despesa de 576,37 pessetes anuals. Amb el problema encara per resoldre del 2 per mil que imposava la Llei de 1920, la satisfacció no era, lògicament, el punt que marcava la relació amb l’Admi-

nistració. Precisament, a la Memòria de 1925 es feia notar que la referida llei del 2 per mil no tan sols seguia en vigor sinó que, modificada, apujava el gravamen al 3 per mil. Els recursos que les diferents Societats del tipus de la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis van presentar per quedar exemptes del compliment d’aquesta llei van ser inútils i, a la Memòria de 1927, s’hi pot llegir que “abans de l’aplicació de la nova Llei del Timbre de l’Estat, aquesta Junta de Govern es va preocupar de veure si podria assolir obtenir algun aclariment en el sentit de quedar exceptuades les Mútues

207


Ώ“l’any Ώ 1930 els cabals assegurats arriben a la xifra de mil cinc-cents milions de pessetes, les cases assegurades més de tretze mil i el nombre de mutualistes a més de set mil”

Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Nova seu al passeig de Gràcia núm. 86

El Pavelló Mies Van der Rohe és una mostra clau de l’arquitectura contemporània, construït amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona de 1929: Barcelona es converteix en centre d’atracció d’arquitectes tan famosos com Le Corbusier que descobreixen per al món el modernisme de Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i tants d’altres

208

pures de l’impost que aquesta Llei els imposava i, si no s’obtenia tal excepció, obtenir que només haguessin de tributar cada any per l’impost corresponent als capitals que en aquest any subscrivissin de nou i, en el cas de no ser així i haver de tributar cada any pel capital total assegurat, que només hagués de considerar-se tal cabal el tant per cent que entrés en la Mutualitat, i a tal efecte es va dirigir una instància a la Direcció General del Timbre, i aquesta en va desestimar els tres extrems que la petició contenia i per això l’Administració de Rendes Públiques d’aquesta província va fer la liquidació de l’impost del timbre aplicant, segons la nova llei, el tipus del 0,03 de ptes. per mil sobre el total de les assegurances d’aquesta Societat, cosa que ha fet que s’hagués de pagar per aquest concepte l’enorme suma de 28.017,60 pessetes”. El 20 de febrer de 1927, així mateix, es van introduir diverses reformes en el Reglament, entre d’altres, sobre alguns casos d’exclusió, i es van ampliar els mínims i màxims a què pot arribar el fons de Reserva, fins a elevar-los a cent mil i dos milions de pessetes respectivament. Al tombant de la dècada, l’any 1930, les sòlides xifres de la Societat afirmen que els cabals assegurats arriben a l’import de mil cinc-cents milions de pessetes, les cases assegurades més de tretze mil i el nombre de mutualistes a més de set mil. El fons de Reserva de la Societat passa del milió de pessetes.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Nova seu al passeig de Gràcia núm. 86

Portada del número extraordinari de la revista D’ací i d’allà per a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929

209


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Nova seu al passeig de Gràcia núm. 86

Imatges de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929

210

Exposició INTERNACIONAL de Barcelona, crack econòmic del 1929 i fi de la Dictadura

polítiques en contra i una reorganització profunda dels moviments obrers.

Un dels diversos problemes que va incidir en la caiguda de la dictadura anterior va ser el de l’economia, gravíssimament afectada pel crack borsari del 1929. Tot i les mesures preses pel govern, com ara la nacionalització de sectors bàsics com la telefonia o els hidrocarburs, el país va veure com augmentava el nombre d’obrers sense feina i el teixit econòmic s’enfonsava sense remei. Aquesta greu crisi financera no va fer res més que posar al descobert el deteriorament d’aquell règim, amb unes forces republicanes en plena emergència, les oligarquies

Malgrat totes les dificultats i enmig d’aquesta època de turbulències, es va celebrar a Barcelona una nova Exposició Internacional, hereva de la de 1888, amb el desig que fos igual de profitosa per a la ciutat. Inaugurada, amb una assistència de més de 300.000 persones, pel rei Alfons xiii el dia 19 de maig de 1929, va ser clausurada el 15 de gener de l’any següent, i va servir per urbanitzar la zona de la plaça d’Espanya i part de la muntanya de Montjuïc amb edificis tan emblemàtics com el Palau Nacional o el Teatre Grec.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Un arbitri injust de l’Ajuntament de Barcelona pel Cos de Bombers Es pot afirmar que el procés de caiguda del Directori Militar de Primo de Rivera, entrellaçat en el temps amb l’espectacular crisi financera de 1929, no va afectar, d’una manera visible, els treballs de la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis. En cap de les memòries d’aquests anys tempestuosos no s’hi reflecteix cap episodi referent a aquests temes. Les preocupacions diàries de la Mútua, centrades en el negoci –que havia arribat ja a la xifra de 1.500.000.000 de pessetes en capitals assegurats– i en la millora de serveis per als seus associats tenia, entre les seves actuacions pendents, un contenciós que s’arrossegava –tal com s’ha comentat reiteradament– des del 1917, entre la Mútua i l’Ajuntament de la ciutat, atès que aquest darrer pretenia implantar, tal com feien tots els consistoris amb Cos de Bombers, una contribució per ajudar a la millora dels seus serveis. L’any 1928 la Junta de la Mútua explicava: “Es van fer gestions i no va prosperar aquesta contribució. El 1921 l’Ajuntament va obtenir del Ministeri d’Hisenda l’autorització per a la imposició d’un arbitri per a l’establiment i la millora del servei d’incendis i el seu manteniment, i ja aleshores es va pretendre que aquest arbitri fos cobrat a les Societats asseguradores, especialment la nostra, per la qual cosa la Junta, degudament assessorada, va impugnar l’esmentat impost; i, en ser desestimada aquesta instància, va recórrer al senyor Delegat d’Hisenda, el qual la va resoldre en sentit contrari a la nostra Societat; per això es va interposar recurs davant el Ministeri d’Hisenda, que va resoldre favorablement per mitjà d’una Reial Ordre, que semblava haver resolt aquest assumpte, per tal que la Corporació Municipal desistís ja de pretendre que

les assegurances poguessin ser una font d’ingressos, i per això es va publicar a la Memòria de l’any 1923 la part dispositiva d’aquesta Reial Ordre.” Els recursos i les interpretacions de les lleis per les dues parts enfrontades van quedar, com succeïa sovint, navegant entre els enrevessats camins de la burocràcia. Al llarg de l’any 1932 es repeteixen nous moviments en aquest terreny. A la Memòria de referència s’aprecia, pel caràcter del seu redactat, l’enuig de les diverses companyies respecte a aquest tema i, en concret, de la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona.

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Nova seu al passeig de Gràcia núm. 86

211


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Proclamació de la Segona República

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Proclamació de la Segona República

212

Proclamació de la Segona República a la plaça de Sant Jaume de Barcelona


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

La ciutat bullia des de les eleccions del 12 d’abril de 1931, les quals, amb el triomf de les esquerres, van propiciar la caiguda de la monarquia i la proclamació per part del president Francesc Macià, el 14 d’abril, de la República Catalana, substituïda el mateix dia per la històrica Generalitat de Catalunya en proclamar-se, a Madrid, la Segona República Espanyola.

Proclamació de la Segona República

Monument a Francesc Macià de l’escultor Josep Maria Subirachs, a la plaça Catalunya

L’any següent va portar l’elaboració i posterior aprovació per gran majoria del conegut com a Estatut de Núria. Mentre el general Sanjurjo planificava un cop d’Estat a Sevilla, el mes d’agost, que va resultar un fracàs, el novembre de 1932 es van celebrar unes eleccions que va guanyar Esquerra Republicana de Catalunya i Francesc Macià i Llussà fou elegit president de Catalunya. Com gairebé sempre, els esdeveniments s’anaven succeint a una velocitat que no permetia treva i, com sempre també, la Mútua intentava d’anar tirant endavant la seva tasca amb els màxims esforços i mitjans possibles. I fou aquest mateix any, el dia de Nadal de 1932, que els entranyables magatzems El Siglo, tota una institució per a milers de barcelonins, desapareixien devorats per un immens incendi que els va convertir en cendres.

Ώ“el Ώ dia de Nadal de 1932 els entranyables magatzems El Siglo, tota una institució per a milers de barcelonins, desapareixien devorats per un immens incendi”

213


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

UN HORROROSO INCENDIO DESTRUYE LOS GRANDES ALMACENES EL SIGLO Las causas del siniestro. Cabe resaltar la cooperación ciudadana, el auxilio de la tropa y la benemérita actuación de los bomberos. Dramáticos momentos. Se calculan las pérdidas en 40.000.000 de pesetas. En las Ramblas es suspendida la circulación. Hay que lamentar varios heridos. Hundimientos y casas desalojadas. Corren serio peligro varios edificios, entre ellos el Banco Colonial y la Academia de Ciencias. Quedan en angustiosa situación tres mil familias. Un día de luto para Barcelona.

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

El incendio adquiere proporciones aterradoras A la media hora de haberse iniciado el fuego El Siglo era una hoguera imponente. Las llamas bailaban por encima de la techumbre y una gran columna de humo ascendía, entoldando los barrios próximos. El edificio de El Siglo comprendía tres cuerpos, los números 7, 5 y 3 de la Rambla de los Estudios. De las once y cuarto a las doce menos cuarto el edificio número 7 quemó completamente. A las doce menos cuarto comenzaron a arder los números 3 y 5, aparatosamente, con el mismo ímpetu que el número 7. El viento, aunque no muy fuerte, contribuía a fortalecer y extender las llamas. Allí estaban todos los bomberos con todo su material, los urbanos, guardias de seguridad y de asalto, una compañía de zapadores con su teniente coronel Sr. Jiménez, y los oficiales señores Martorell, Usés, Pérez Cantezano y Menéndez, que se estacionó frente al Círculo Artístico, pero todos los esfuerzos humanos eran impotentes para atajar la catástrofe. No cabía más que evitar víctimas e impedir que el fuego se corriera hacia toda la manzana de casas.

Proclamació de la Segona República

Eran las doce del mediodía cuando ardían todos los almacenes de El Siglo. No solamente era pasto de las llamas ya en aquella hora el edificio central, sino que, con grandes proporciones, quemaban los cuerpos del edificio propiedad de El Siglo de la calle de Xuclà y plaza del Buensuceso. Cada uno de estos edificios presentaba un aspecto imponente. Sus puertas y escaparates destruidos ofrecían una visión horrible. En el interior no se veían más que las paredes y todos, todos los objetos almacenados se habían quemado con una velocidad asombrosa. Las vigas y columnas se desplomaban en medio de una hoguera inmensa. De vez en cuando, con fuerte estrépito, caían grandes fracciones del techo. Llamas enormes salían de todas las aberturas del conjunto de edificios de los almacenes. Principalmente, por donde el fuego presentaba un aspecto más patético era por la parte alta del edificio y por la calle de Xuclà. En dirección a esta calle tendía todo el fuego, debido a que la corriente de aire que se produjo entre las doce y doce y media soplaba en aquel sentido.

214

Mirador, Setmanari de Literatura, Art i Política, 29 de desembre de 1932

Fragment de la crònica del diari El Diluvio, dimarts, 27 de desembre de 1932


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4

Un edifici propi al passeig de Gràcia núm. 86, estatge social de la Mútua de Propietaris

Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

El dia de Nadal de l’any 1933 moria, a Barcelona, el president Francesc Macià. La Memòria de 1933, presentada per la Junta en data 28 de gener de 1934 va ser, fins aleshores, la primera que es va publicar en català. Aquesta circumstància no va ser, però, l’única fita que cal destacar de l’any que recollia en les seves pàgines. “Plau-nos començar aquesta Memòria, amb el fet més important que ha ocupat l’atenció d’aquesta Junta durant l’exercici que fa referència, acabat el 31 de desembre últim, fet que, a no dubtar, ha d’ésser motiu de satisfacció per a tots els associats. Es tracta de l’adquisició de l’immoble que actualment ocupen les nostres oficines, per a instal·lar-les-hi definitivament, convertint-lo en nostre estatge social.” Aquest va ser un fet d’importància cabdal, ja que, després d’anys de canvis d’ubicació i d’estar atents a la marxa dels preus del lloguer, la Mútua arribava a fer realitat una de les actuacions més importants de la seva ja llarga història. Un edifici propi al passeig de Gràcia, número 86, al centre de la ciutat i, pel que veurem a continuació, en unes condicions de venda força favorables. Tot i que en alguna part del text es fa referència als “alts preus a què havia arribat la propietat urbana en els últims anys, anteriors a l’actual crisi...”, en parlar de l’adquisició es parla de “les circumstàncies favorables del mercat d’immobles”. En paraules dels gestors de la Mútua “...aquesta Junta es veié obligada a ocupar-se de l’assumpte de manera apressada, puix

Proclamació de la Segona República

Memòria de l’any 1933, la primera que es va publicar en català

Ώ“no Ώ cabien més que dues solucions: seguir en el mateix pis, exposats a haver de desallotjar-lo, (...) o bé procedir a l’adquisició d’un immoble on instal·lar-nos definitivament”

215


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Proclamació de la Segona República

Perspectiva de Casa Lleó Morera, Casa Bonet, Casa Amatller i Casa Batlló, al passeig de Gràcia de 1930

216

que finint, a mitjan de l’exercici, el contracte de lloguer que teníem estipulat per deu anys i no essent factible prorrogarlo, per estar la casa en venda, no cabien més que dues solucions: seguir en el mateix pis, exposats a haver de desallotjar-lo en vendre’s l’immoble i traslladar-nos a un altre, amb tots els inconvenients que porta en si, majorment tractant-se d’una entitat com la nostra, que compta amb un antiquíssim i voluminós arxiu; o bé procedir a l’adquisició d’un immoble on instal·lar-nos definitivament. Creient-ho beneficiós per a la Societat, ens decidírem per l’última solució, sobretot tenint en compte les circumstàncies favorables del mercat d’immobles, l’augment del fons social amb la derrama portada a efecte i la necessitat de donar inversió a l’import del recaptat”. La compra es va fer efectiva el 22 de juliol i el preu pactat va ser

de “cent vint mil duros, lliure de càrregues, inclús de l’arbitri de plusvàlua, és a dir, corrent a càrrec de la Societat únicament les despeses d’escriptura i drets a la Hisenda” . De cara a llogar l’espai de l’edifici que la Mútua no necessitava es va procedir a l’arranjament de la finca posant-hi ascensor, millorant l’escala o els pisos superiors i, com diu la Memòria, “...estant a més en vies d’execució la construcció de dos petits pisos al terrat, destinats a estatges del conserge de la Societat i dels porters...” Aquesta adquisició de tot l’immoble de la nova seu no era sinó el primer pas cap a la celebració del que, curiosament des del primer dia, van qualificar de Primer Centenari: una afirmació senzilla i rotunda de la continuïtat ara sí acreditada. A partir d’aleshores, especialment al llarg de 1934, es porten a terme les obres de reforma i millora de l’edifici social.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Els fets del 6 d’octubre de 1934 i augment de sinistres

4

També en aquest exercici els pagaments de sinistres van ser superiors als anteriors per dues causes concretes que, segons la Societat, es centraven en “...els produïts per contagi de l’incendi d’El Siglo, i els deguts a explosions d’artefactes”. En la Memòria de 1934 també es comentava, en l’apartat referent a les indemnitzacions per sinistres, que “...les indemnitzacions satisfetes per sinistres han estat sensiblement superiors, ascendint el nombre a 74, però cal tenir en compte que en aquest nombre hi figuren la major part dels produïts per l’última revolta popular...”. Aquesta revolta popular no és altra que el que, amb el pas dels anys, s’ha conegut com a “fets del 6 d’octubre”, derivats de la caiguda del govern espanyol encapçalat per Ricardo Samper i l’ascens a la presidència d’Alejandro Lerroux amb totes les carteres ministerials adjudicades als dretans no republicans de la CEDA, fet que va provocar que esclatés una vaga general a Espanya. A Catalunya, Lluís Companys proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola. Els fets van comportar nombrosos aldarulls i l’enfrontament de l’exèrcit –que volia prendre el Palau de la Generalitat– amb els mossos d’esquadra. Segons les fonts, es podien haver comptabilitzat al voltant de quaranta morts. Amb la detenció del president Companys i els seus consellers i de l’alcalde Carles Pi i Sunyer i diversos regidors, el capità general Batet va donar l’episodi per tancat i, a poc a poc, es va reprendre una relativa calma.

Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Dins l’exercici de 1934 també es pot destacar el pagament a la Compañía General de Tabacos de Filipinas d’una indemnització de 29.550,09 pessetes. L’any 1935 va comptar amb una indemnització encara superior, de 48.564,10 pessetes, abonada –segons consta als llibres de la Societat– a la Sra. Francisca Prats, vídua de Menacho.

Proclamació de la Segona República

Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya i protagonista dels fets del 6 d’octubre de 1934, en una escultura de Subirachs

Compañía General de Tabacos de Filipinas, avui Hotel 1898

217


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Primer centenari de Mútua de Propietaris 1835-1935

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Primer centenari de Mútua de Propietaris 1835-1935

218

Finestral que decorava la Sala de Juntes amb motiu de les reformes del Centenari de la Mútua 1835-1935


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4

Precisament va ser aquest any 1935 l’any de la celebració d’una fita històrica: la del primer centenari de la Mútua. La Junta General acorda consignar una quantitat per tal de commemorar el Centenari de la Societat, i hi destina una part per a la publicació d’una Memòria. En aquest mateix any queden acabades les obres que s’efectuaven a les oficines, amb l’ampliació i decoració de la Sala de Juntes i l’adaptació de les altres dependències a les necessitats actuals de la Societat. Aquest conjunt resta bellament reflectit en el Llibre del Centenari, sota el títol sencer de Primer centenario de la Sociedad de Seguros Mutuos contra Incendios de Barcelona 1835-1935. En aquestes singulars dates de commemoració del centenari, a la cúpula de l’entitat hi destaca Fèlix Fages i Vilà com a director primer de la Junta de Govern, un hisendat bregat a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, diputat provincial i vinculat a la Lliga Regionalista, que, després de la Guerra Civil, dedicarà gran part de la seva activitat a la Mútua de Propietaris, de la qual acabarà essent president honorari. L’acompanyen en les diferents tasques directives el propietari i constructor Joan Albanell i Vilardell com a director segon, l’advocat, propietari i financer Josep Carreras i Coronas com a vocal-tresorer, l’historiador i polític Francesc Carreras i Candi com a vocal-comptador i Joaquim Maria d’Alòs i de Dou, marquès de Dou, com a vocal-secretari. Joaquim Clutaró i Gras era l’administrador i els arquitectes Bonaventura Bassegoda i Amigó i Juli Maria Fossas i Martínez eren els numeraris i, com a arquitectes suplents, cal esmentar Pere Bassegoda i Musté i Marià Romaní i Rius. L’enginyer de la Mútua era Ramon Marquès i Fabra. Com ja s’ha esmentat, la Junta General de la Societat va decidir promoure la realització, entre d’altres, d’una petita història de

Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Portada del Llibre del Centenari

Oficines reformades amb motiu del Centenari

Primer centenari de Mútua de Propietaris 1835-1935

219


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4

la Sociedad de Seguros Mutuos contra Incendios de Barcelona que recollís els seus primers cent anys de vida. Tal com exposava la Memòria de 1935, “...referent a la commemoració del centenari de la Societat, en virtut del qual es va autoritzar aquesta Junta per invertir fins a un màxim de quinze mil pessetes per utilitzar-les en la publicació d’una memòria-historial de la Societat i en actes de beneficència i divulgació mutualista”.

Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Van ser destinades quatre mil cinc-centes pessetes a beneficència distribuïdes entre l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, que en va rebre tres mil, la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, cinc-centes i, cinc-centes més per a la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, destinades a la seva obra benèfica de l’Institut Català per a la Rehabilitació Física de Mutilats.

Primer centenari de Mútua de Propietaris 1835-1935

Després de la publicació d’un anunci a La Vanguardia recordant la commemoració, encara van sobrar 153,10 pessetes del pressupost inicial. Anunci a La Vanguardia recordant el Centenari de Mútua de Propietaris 1835-1935

220

Ώ“es Ώ va autoritzar aquesta Junta per invertir fins a un màxim de quinze mil pessetes per utilitzar-les en la publicació d’una memòria-historial de la Societat i en actes de beneficència”

Al mateix diari, el 20 de gener de 1935, hi apareixia un article de Bonaventura Bassegoda, on feia un excel·lent repàs de la història del Cos de Bombers de Barcelona creat –cal no oblidar-ho– per la Mútua de Propietaris, que es reprodueix a l’Apèndix documental. També en aquelles dates es va procedir per part dels arquitectes de la Societat a una nova valoració de l’edifici adquirit un parell d’anys abans i aquest s’estimava ja en 850.000 pessetes, enfront de les 600.000 que havia tingut de cost. Els comptes amb l’antic Banc de Barcelona van ser, també, objecte de liquidació irrevocable, mitjançant la conversió antici-


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Primer centenari de Mútua de Propietaris 1835-1935

Placa fixada a la façana de la casa número 2 del Pla de la Boqueria des de l’any 1839 al 1935

pada i forçosa dels Bons de realització en títols de crèdit al portador, pel valor d’un 1 per cent del valor dels esmentats Bons. La important pèrdua que tot plegat va significar per a la Mútua va ser de més de 92.000 pessetes. Explicava la Junta que “...dels 28 títols de 50 pessetes que ens van correspondre, n’han estat amortitzats deu. En queden, doncs, actualment 18, que han de

ser amortitzats, segons les condicions de la seva emissió, com a termini màxim, el 30 de març de 1937, els quals figuren en la partida de valors, així com també les accions del Banc Comercial de Barcelona, que ens van correspondre segons el conveni de creditors i que, amb els Bons citats, és el que ens resta per liquidar d’aquest desgraciat assumpte”.

221


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Primer centenari de Mútua de Propietaris 1835-1935

Gràfics que resumeixen les xifres del primer segle de la Mútua de Propietaris

222


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Primer centenari de Mútua de Propietaris 1835-1935

Sala de Juntes

Sala d’espera

Despatx del Sr. Administrador

223


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

L’esclat de la Guerra Civil

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

L’esclat de la Guerra Civil

224

Casa bombardejada al Poble Sec el 1937


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4

A les eleccions del febrer del 1936 es va produir la victòria del Front Popular i, per tant, el restabliment de l’Estatut de Catalunya que havia estat suspès arran dels fets del 6 d’octubre de 1934. Els mesos posteriors a aquesta victòria van ser a Barcelona força més tranquils que no pas a la majoria de ciutats de la resta de l’Estat. Per això va ser per sorpresa que es va produir l’alçament de les tropes el diumenge 19 de juliol de 1936. Les autoritats catalanes, que tenien present el fallit cop d’Estat de Sanjurjo, van provar de sufocar l’alçament militar amb les forces d’ordre públic, però les milícies dels partits del Front Popular i dels sindicats obrers van reclamar i obtenir les armes i es van afegir a la lluita per vèncer la rebel·lió, ajudada des de Mallorca pel general Goded. Malgrat tot, la decisió de la guàrdia civil de no unir-se a la rebel·lió militar va permetre decantar decisivament la balança a favor de les forces del govern i del poble. A Barcelona, la nova situació ultrapassava àmpliament les capacitats del govern autonòmic català i del govern de Madrid, enfrontats a un alçament a mig Espanya. A partir d’aquest 19 de juliol, amb els anarquistes convertits en una força armada sense control, va tenir lloc un saqueig sistemàtic de les esglésies i d’altres edificis religiosos, amb enormes pèrdues en objectes artístics i arxius documentals insubstituïbles, mentre les patrulles que es deien de control imposaven escorcolls als domicilis de la població urbana, amb detencions arbitràries i empresonaments i assassinats indiscriminats. Mentrestant, el govern procurava de restablir la normalitat de la vida ciutadana, però les decisions eren preses bàsicament pel Comitè de Milícies Antifeixistes, que va coordinar, amb la

Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

L’esclat de la Guerra Civil

Memòria corresponent als anys 1936, 1937 i 1938

participació de membres dels diferents partits que havien lluitat contra l’alçament, les accions de guerra dels primers dies. Malauradament, una acció que, des del govern legítim de la República, es volia veure com de curta durada va desembocar, al llarg de tres terribles anys, en una cruenta Guerra Civil que marcaria gran part del futur del país. En aquest parèntesi forçat l’activitat de la Mútua es va veure, lògicament, afectada. De fet, fins al dia 26 de març de 1939 en què es presenta una Memòria conjunta dels tres anys anteriors, els esdeveniments que marquen la vida de la ciutat van lligats a la vida difícil de la mateixa Societat. Les persones que havien estat escollides per pilotar la nau de la Mútua i que ostentaven

225


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Fotografia de Gerda Taro al principi de la guerra: un nen amb el vestit de la FAI al costat del que sembla una barricada

L’esclat de la Guerra Civil

Milicianes al principi de la guerra

226

Un Savoia-Marchetti SM.81 durant un atac de bombardeig a la Guerra Civil espanyola

el seu càrrec a principis de 1936 van ser, per circumstàncies diverses, substituïdes per altres de noves en les diverses tasques a assumir, amb canviants i contradictòries ordres i disposicions respecte al funcionament –realment esmorteït– de la Societat. Tan sols, en acabar la guerra, el president, Fèlix Fages i Vilà, continuava al seu càrrec. El mateix Fages citava, en la comentada Memòria que “...no seria propi d’aquest treball citar d’entre el cúmul de disposicions que es van dictar, en el període que ens ocupa, les que ens afectaven, en múltiples aspectes, però sí que anotarem la referent a la propietat de l’immoble, en virtut de la qual, el nostre edifici social no ens ha produït cap renda, salvant els últims mesos de l’any 1936, en part, ja que la planta baixa va ser confiscada pel comitè de Espectacles, que ens va fer saber que, per ser la sala que hi havia instal·lada un ‘Cinema burgès’, no volien pagar mai més cap quantitat pel lloguer del local”. El president va fer també un balanç global de tot el període bèl·lic, referent al moviment de contractació d’assegurances: “...Quant a la contractació d’assegurances, salvant la primera meitat de l’any 1936, que va continuar la marxa pròspera i ascendent de sempre, com podreu comprovar en el cor-


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Desenes de cotxes sinistrats dins la barcelonina plaça de toros Les Arenes durant la Guerra Civil L’esclat de la Guerra Civil

responent estat, en els restants trenta mesos, ha estat molt minvat el nombre de pòlisses subscrites. A propòsit d’això cal adonar-vos del dilema que es va plantejar a la Junta, en considerar si s’havia de tancar la porta a tot nou ingrés, o bé continuar acceptant noves assegurances i augments de valor. Es va optar pel segon, però tenint molt en compte i fent els oportuns advertiments als Srs. Arquitectes-Inspectors, que de conformitat amb l’Article 41 (apartat 17) i 43 (apartat 1r) del Reglament, es procedís a la no admissió d’assegurances d’edificis que oferissin un major risc, sobretot quant al de guerra es referís, com per exemple: els pròxims a objectius militars o la zona portuària, per oferir imminent perill de bombardeig”. Un cop acabat el malson de la guerra n’arribaria un altre, encara més llarg i trist, com va ser la inacabable i dura postguerra sota una nova Dictadura. Malgrat tot, la vida continuava i la Mútua, com tothom, no tenia altra sortida que tirar endavant i plantar cara a l’activitat quotidiana amb el millor ànim possible.

Vals de benzina dels anys de la guerra

227


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

La llarga postguerra: el cicle dels expedients per danys de guerra i de motí

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

La llarga postguerra: el cicle dels expedients per danys de guerra i de motí

Dones treballant en una fàbrica de munició

228

Primer expedient per causa de guerra: sol·licitud a la societat. Còpia de l’Expedient C. 1, datat el 10 de febrer de 1943, corresponent a Maria Llopis i de Pedro, veïna de Barcelona, propietària de la casa núm. 68 del carrer Bruc, on declara el sinistre ocorregut el 19 de juliol de 1936, ocasionat per explosió produïda per causa de guerra. Aquesta casa havia estat assegurada el dia 21 de desembre de 1896


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

De seguida es va reprendre l’activitat de la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona i a la Junta General del dia 31 de març de 1940 ja es donava compte als associats de la tasca que estava duent a terme per tal de revisar i valorar els expedients de sinistres procedents de les accions de la recent Guerra Civil, que eren englobats sota l’epígraf de danys de guerra i de motí. Es fa notar que el nombre total és d’uns quatre mil i que, fins aquella data, s’han dedicat quaranta-dues sessions de treball per al seu estudi. Com a primer pas, la Junta de Govern va decidir lliurar als afectats unes anomenades Cartes de Crèdit per l’import de la indemnització que acreditaven de la Mútua i aquesta, al seu torn, va fer una sèrie de gestions que, en resum, detalla la Memòria relatant que “...(la Mútua) també, va sol·licitar de l’Institut de Crèdit per a la Reconstrucció Nacional, la concessió de préstecs per a la reconstrucció dels edificis sinistrats amb garantia d’aquestes Cartes de Crèdit. Fins a la data no s’ha rebut contestació oficial al nostre escrit, però per referències oficioses sabem que la Direcció d’aquest Institut està ben disposada a acceptar, sinó com a garantia aquesta Carta de Crèdit, almenys per abreujar el tràmit per a la seva concessió”. Els capitals assegurats al final de l’any 1939 s’apropaven d’una manera decidida cap als dos mil milions de pessetes. Com a nou i tràgic teló de fons, un altre conflicte esclatava amb la invasió de Polònia per part de l’exèrcit alemany l’1 de setembre del mateix 1939. Començava la Segona Guerra Mundial. A l’Estat espanyol el que començava era una època autàrquica, tant en l’àmbit econòmic com en el polític, amb un total aïllament internacional que no començarà a cedir mínimament fins al principi dels anys cinquanta.

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

La llarga postguerra: el cicle dels expedients per danys de guerra i de motí

Fileres de presoners alemanys pels carrers de la ciutat d’Aquisgrà en ruïnes el 1944

Ώ“els Ώ expedients de sinistres procedents de les accions de la recent Guerra Civil eren englobats sota l’epígraf de danys de guerra i de motí. Es fa notar que el nombre total és d’uns quatre mil”

229


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4

En la relació de les dades de l’any 1943 la Mútua declarava que ja s’havia fet efectiu el 81,25 per cent dels pagaments de sinistres produïts per la guerra. En el mateix capítol de coses, i donat que s’havia disposat el cobrament d’una derrama especial per fer front a aquesta enorme despesa, eren molts els afiliats que no havien fet efectiu aquest pagament, per la qual cosa “...la Junta ha continuat valent-se de l’acció judicial intentant actes de conciliació contra els morosos, havent-se recaptat important quantitat, però malgrat tot existeixen molts Mutualistes que no satisfan els seus dèbits (...) tot i haver transcorregut cinc anys des de l’Alliberament, n’hi ha molts que poden pagar i no es decideixen o no volen fer-ho”. Una dificultat afegida es va presentar a l’hora que el Consorcio de Compensación de Riesgos de Motín assumís la part dels pagaments que li pertocava.

Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

La llarga postguerra: el cicle dels expedients per danys de guerra i de motí

Peritatge de l’arquitecte de la Societat, Marià Romaní

Ώ“Una Ώ dificultat afegida es va presentar a l’hora que el Consorcio de Compensación de Riesgos de Motín assumís la part dels pagaments que li pertocava”

230

Aquest organisme va néixer l’any 1940, just després de la Guerra Civil, perquè les companyies d’assegurances no es posaven d’acord respecte a la cobertura de les conseqüències derivades de la guerra. Amb un acord entre govern i empreses, aquestes van aportar 100 milions de pessetes per crear l’esmentat Consorcio i deixar que aquest distribuís entre els perjudicats les quantitats necessàries, aportant-hi la diferència. La regulació mitjançant llei va arribar l’any 1954. Aquest Decret-llei sobre Ampliació dels Riscos Catastròfics fou elaborat i aprovat arran de l’explosió que va ocórrer a Cadis en un magatzem de mines de la Base de Defensa Submarina de San Severiano, succés en el qual es van produir més de 150 morts i al voltant de 5.000 ferits, amb la finalitat de garantir a través del Consorci, en certa manera, allò que les Mútues no podien assegurar. El primer incident


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4

greu fou, però, el devastador incendi ocorregut el 1944, a la vila aragonesa de Canfranc, per la qual cosa el citat decret relata que “...la previsión del gobierno español se había adelantado al acontecimiento, ya que, como consecuencia del incendio de Canfranc, el Decreto de cinco de mayo de mil novecientos cuarenta y cuatro estableció un sistema completo de cobertura del riesgo de catástrofe, que ha sido la base de la reciente Reunión Internacional de Santander”. (BOE, del 18 de setembre de 1947). Segons comentava la Junta de Govern “...els danys ocorreguts així com que remetéssim al Consorci còpies certificades de tots els expedients de danys de guerra tramitats per la nostra Mútua, han obligat al treball ímprobe d’estendre, signar i remetre 3.834 Certificacions dels expedients i cartes de pagament de sinistres per danys de guerra, dels quals van ser aprovats per aquest Consorci, fins a cap d’any, 486 expedients que importen Ptes. 2.814.811,63”.

Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

La llarga postguerra: el cicle dels expedients per danys de guerra i de motí

Ordre de pagament de la Societat i rebut signat per l’assegurada Maria Llopis i de Pedro

El treball actiu de la Societat donava, malgrat tot, excel·lents fruits i, al final de 1943, ja eren gairebé quinze mil les cases assegurades –tot i les baixes, que calia atribuir, segons la Memòria de 1943, a “l’inhabitual nombre de baixes registrat degut en part als edificis expropiats i derrocats, d’altres a cases destruïdes durant la guerra, que encara no ho havien estat, i també per venda i baixes naturals”– i més de 2.350 els milions de pessetes en què eren valorades. L’any següent, a més de donar les preceptives dades de nous socis o altes i baixes d’edificis i capitals, aporta a la Memòria un punt que modifica l’assegurança i que, sota l’epígraf de Clàusula Especial, s’havia començat a incloure a partir del 28 de juliol de 1944, i que feia referència als riscos de guerra:

231


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

La llarga postguerra: el cicle dels expedients per danys de guerra i de motí

Resolució del Consorcio de Compensación de Riesgos Catastróficos

232

“D’acord amb el Decret data 5 de maig de 1944, es garanteixen en la present pòlissa pel Consorci de Riscos Catastròfics, en règim de compensació, els incendis de caràcter polític o social (tals com els ocasionats per bombes i artefactes inflamables o explosius), així com els que es produeixin per motins i avalots o tumults populars, aldarull, sedició, rebel·lió, revolució, forces o mesures militars en temps de pau, actes realitzats per tropes espanyoles o estrangeres que no constitueixin operacions de guerra, revoltes o commocions civils i pronunciaments militars, trombes, inundacions, erupcions

volcàniques, huracans, terratrèmols o tremolors i despreniments de terra, altres fenòmens sísmics o meteorològics (amb exclusió del llamp), esfondrament d’edificis, i en general per qualsevol causa de caràcter extraordinari o catastròfic, amb excepció de la guerra, sigui civil o internacional. “En el cas que la garantia ordinària d’incendi, als danys del qual es contreu exclusivament l’abast del paràgraf precedent, s’ampliï a altres danys o pèrdues complementaris, la garantia de Riscos Catastròfics s’entendrà automàticament estesa a


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

aquestes altres pèrdues o danys quan siguin produïts per qualsevol de les causes indicades en el referit paràgraf anterior.” L’any 1947 la Societat va oferir als seus assegurats una cobertura extra no inclosa en les pòlisses subscrites fins aleshores –en virtut del Decret Llei de 2 de setembre del mateix any– a través del Consorcio de Compensación de Riesgos Catastróficos que, amb un increment de la prima que anava del 0,25 al 0,70 per mil –com a màxim– del capital assegurat, estenia la cobertura, dins el règim de compensació que establia l’esmentat Consorci, als danys materials i directes de qualsevol mena –encara que fossin produïts per culpa d’incendi– en tant que no fossin assegurables, deia, “...per les pòlisses ordinàries que poden sofrir els objectes assegurats per causes extraordinàries o catastròfiques, amb la sola excepció dels danys derivats de guerra (civil o internacional) i inundacions”.

Lepanto, companyia d’assegurances generals Ja ben entrats els anys quaranta, una part dels components de la Junta de la Mútua va decidir la fundació d’una nova companyia d’assegurances amb el nom de Lepanto, mitjançant diversos anuncis inserits a la premsa barcelonina. El dia 20 d’abril de 1947, La Vanguardia publicava que “...Los señores mutualistas de la Sociedad de Seguros Mutuos contra Incendios de Barcelona que deseen aplicar el dividendo activo del 30 por 100 a cuenta sobre la derrama extraordinaria del 2 por 100 acordado por la Junta de Gobierno de dicha Entidad, a satisfacer en su día, a la subscripción de Acciones de la Compañía de Seguros Generales a prima fija, en trámite de cons-

titución, se servirán pasar por el domicilio de dicha Mutua, Paseo de Gracia, núm. 86, cualquier día hábil, horas de doce a una, antes del día 15 de mayo próximo, para subscribir el correspondiente boletín. Barcelona, 20 de abril de 1947. –Los fundadores...”

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Reformes en temps d’autarquia i nova conjuntura internacional L’any 1948, Salvi Iborra Guillemot és nomenat director primer i president de la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona, en substitució de Fèlix Fages i Vilà, que va passar a ser president honorari. Aquest mateix any es duen a terme reformes per millorar les instal·lacions de la seu social i es dóna, gairebé, per liquidat el pagament dels sinistres ocasionats per la guerra. Dels quasi quaranta milions en indemnitzacions que s’havien de fer efectius, resten només per liquidar 152.996,02 pessetes. I els capitals assegurats, en canvi, sobrepassen la xifra dels 4.000 milions.

La llarga postguerra: el cicle dels expedients per danys de guerra i de motí

S’insistia, l’any 1950, en el fet que els afiliats de la Societat extremessin les seves precaucions per evitar problemes i sobre aquest particular: “...la Junta crida l’atenció dels senyors mutualistes, atès que l’increment a què ens referim (el de sinistres al llarg de l’any) es deu a incendis de xemeneies, i considera un deure aconsellar que, com a mesura precautòria, s’hauria de procedir a fer-hi una neteja periòdica...” A poc a poc, a partir de l’any 1951, es va deixant enrere el règim d’autarquia i, encara que ens trobem en plena postguerra, s’obre una nova conjuntura internacional que afavoreix

233


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

La llarga postguerra: el cicle dels expedients per danys de guerra i de motí

Fragment de l’acta de la Junta General Extraordinària de 1948 on es va escollir una nova junta de govern amb Salvi Iborra Guillemot com a director primer i president en substitució de Fèlix Fages i Vilà, que va passar a ser president honorari

Sol·licitud del permís policial per poder celebrar la Junta General Extraordinària del 27 de juny de 1948. Per reunir-se durant el franquisme, demanar permís a la policia era una obligació

una tímida liberalització econòmica i que el govern de la Dictadura, a canvi, comenci a ser reconegut internacionalment. La liberalització política, però, encara trigaria a arribar.

234

El tramvia forma part del paisatge de la Barcelona de postguerra. La Vaga dels tramvies de 1951 és una de les primeres manifestacions massives contra el franquisme

Tot i això, el primer pols al règim per part de la ciutadania va tenir lloc el març d’aquell any amb la coneguda com a vaga de tramvies. Els ciutadans de Barcelona van fer boicot a la Companyia de Tramvies de Barcelona per l’exagerat augment del preu del bitllet i el greuge comparatiu que s’establia amb el preu del mateix servei a Madrid, però la protesta expressava el profund malestar entre la població per les duríssimes condicions de vida de la majoria de la població d’ençà de la fi de la Guerra Civil


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4

espanyola, alhora que, com dèiem, va representar una de les primeres manifestacions massives contra el franquisme.

Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Durant dues setmanes, la població es va negar massivament a utilitzar el transport públic, va realitzar els seus desplaçaments a peu i va participar en nombroses manifestacions de protesta. El governador civil, Eduardo Baeza y Alegría, va utilitzar la Guàrdia Civil en durs enfrontaments que van provocar morts el 12 de març de 1951. Finalment, tant ell com l’alcalde de Barcelona, Josep Maria Albert i Despujol, van ser destituïts i la pujada de preus va ser anul·lada. Pel que fa a la Mútua, el 1952 apareixia, per primer cop, el Boletín Informativo de la Sociedad de Seguros Mutuos contra Incendios de Barcelona que, com es comenta a la Memòria de l’any “...es continuarà publicant quan es consideri necessari”. Afortunadament, els índexs de creixement de la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona seguien essent, l’any 1953, espectaculars i, per aquest motiu, es van veure obligats a fer algunes reformes a la seu social, ja que “...a causa de l’increment de la nostra Cartera, i per tant, al gran nombre de pòlisses esteses, que d’any en any augmenta considerablement, es va imposar d’una manera forçosa i peremptòria l’ampliació de la Secció de Fitxers i Arxiu, i en conseqüència, es va veure obligada la Junta a prendre l’acord de suprimir la Sala d’Actes, que únicament s’utilitzava per a la celebració de les Juntes Generals i utilitzar l’espai disponible per a l’ampliació d’aquestes seccions...” Aquest augment queda reflectit en les xifres de capitals assegurats a finals d’aquell any que, per primer cop, superaven els sis mil milions de pessetes.

Edifici La Pedrera, vinculat a la Mútua de Propietaris en els inicis

La llarga postguerra: el cicle dels expedients per danys de guerra i de motí

Una mostra de la implicació de la Mútua amb la vida ciutadana: prospecte del Concurs d’Aparadors de Temes Wagnerians, del 16 d’abril a l’1 de maig de 1955, organitzat per l’Associació d’Amics del passeig de Gràcia

235


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

La llarga postguerra: el cicle dels expedients per danys de guerra i de motí

Una vista de l’àrea metropolitana de Barcelona

Ampliació del radi d’acció

236

També a principis de l’any 1953, la Mútua va començar a admetre dins la seva assegurança les cases situades en un radi de 20 quilòmetres al voltant de la ciutat de Barcelona. S’eixamplava d’aquesta manera el potencial de creixement de la Societat i nous clients de poblacions com Santa Coloma de Gramenet, Sant Cugat del Vallès, Badalona o Sant Pol de Mar passaven a formar part del nucli de possibles assegurances per nodrir un nou segment de ciutadans susceptibles de fer-se mutualistes. Segons podem llegir a la portada de l’antic butlletí que editava la Societat d’una manera esporàdica, tal com hem comentat abans, de novembre de 1954, s’ampliava també l’àmbit d’actuació de la Mútua a la província de Barcelona.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4

(“Atenent la petició de nombrosos mutualistes, propietaris de finques enclavades en diferents localitats o pobles de la província de Barcelona, es va acordar ampliar el radi d’acció de la Societat, per poder atendre aquestes peticions i, en conseqüència, tots aquells senyors que siguin propietaris d’edificis fora de la capital, poden assegurar-los en aquesta Societat, beneficiant-se del prorrateig d’excedents que, sobre les primes oficials, s’acorda en cada anualitat.”)

Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

A principi de l’any 1960, aquestes representaven ja prop de tres-cents milions de pessetes de capitals assegurats, en més de 650 finques. Malgrat els canvis conceptuals sobre màrqueting que amb els anys s’hagin pogut produir, la Mútua tenia clar que “una assegurança nova sempre és una assegurança nova” i, a l’esmentat butlletí es publicava un breu que, per la seva anticipació a les modernes tècniques de venda, és interessant reproduir. Deia així: “...els senyors mutualistes han de propagar entre els seus familiars i amics, també propietaris, que no siguin socis, els avantatges de l’assegurança mútua. Es prega que remetin a les oficines els noms dels possibles mutualistes i seran visitats”. Clar i directe.

La llarga postguerra: el cicle dels expedients per danys de guerra i de motí

Ampliació de serveis El 1954 es va produir l’ampliació dels serveis que l’entitat oferia als seus mutualistes i es van inaugurar els serveis gratuïts d’Assessoria Jurídica i d’Arquitectura Legal, per atendre qualsevol consulta efectuada pels assegurats. El mateix any moria el president honorari de l’entitat, Fèlix Fages i Vilà.

Sant Cugat del Vallès, Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Sant Pol de Mar: nuclis propers a Barcelona que s’incorporen al radi d’acció de la Mútua de Propietaris

237


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

La llarga postguerra: el cicle dels expedients per danys de guerra i de motí

Carnet d’agent

Ώ“Un Ώ servei concertat per a la neteja de xemeneies –que eren les causants de gran part dels sinistres– es va posar en marxa l’any 1955”

238

Ώ“ara, Ώ com a novetat, els estatuts permetien l’assegurança de la propietat horitzontal”

Un servei concertat per a la neteja de xemeneies –que eren les causants de gran part dels sinistres– es va posar en marxa l’any 1955, servei que, segons l’Entitat, “...es concerta mitjançant uns preus reduïdíssims...” En les notícies que aquest any es van oferir als socis a través de la corresponent Memòria es comentava la possibilitat, encara en estudi, de subscriure una pòlissa de reassegurança, amb el lògic argument que “sense desvirtuar amb això el caràcter netament mutualista de la nostra Societat, s’intenta evitar, eficaçment, el perill esgrimit amb freqüència en contra de les Mútues, que els seus associats, en el moment d’una sinistralitat excessiva, poden estar subjectes al pagament d’un dividend passiu...”. Efectivament, l’any 1956 es va dur a terme la subscripció d’aquesta pòlissa que cobria el risc a partir d’un milió de pessetes i fins a un límit de vint milions. També es va produir, dins el mateix 1956, un nou increment de patrimoni de la Societat en ser adquirit, per mitjà de la Junta de Govern, un nou edifici a la ciutat de Barcelona que era situat al carrer de Còrsega, número 261 que, segons la Memòria, “...pel seu cost, emplaçament, aparença i rendiment reunia les condicions desitjades...”, i afegia que “...té el projecte la Junta dintre de les al·ludides atribucions que li confereixen els Estatuts (es refereix a les contingudes a l’article 89 dels expressats Estatuts), i a les quals sol·licita d’aquesta Assemblea, destinar, novament, part dels fons socials a inversions similars a l’exposada”. Més de vuit mil milions sumaven ja el conjunt de capitals assegurats a final del comentat exercici que, a l’any següent de 1957, pujarien, amb una excel·lent labor de captació de nous mutualistes, fins als més de nou mil milions. Va ser l’any 1958 quan es va dur a terme una de les reformes més importants al llarg de la vida centenària de la Societat, ja


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

La llarga postguerra: el cicle dels expedients per danys de guerra i de motí

Edifici de Còrsega 261, adquirit per la Mútua el 1956

que, després d’haver iniciat la seva activitat en el llunyà 1835 amb l’assegurança d’edificis ara, com a novetat, els estatuts permetien l’assegurança de la propietat horitzontal. Com es descrivia en el butlletí núm. 5 que s’editava destinat als mutualistes, d’abril de 1958, “...Acordades per la Junta General aquestes modificacions i aprovades per la Superioritat actualment, poden assegurar-se no només immobles en la seva to-

talitat, sinó que també per plantes o pisos independents, amb les parts proporcionals dels serveis comuns a tota la finca...” Així mateix, a partir de l’1 de gener del mateix 1958, s’havia suprimit, per part de la Companyia, el pagament dels anomenats Drets d’Entrada i dels honoraris dels pèrits que efectuaven les valoracions de les finques abans de procedir a la seva assegurança.

239


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

125è Aniversari de Mútua de Propietaris 1835-1960

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

125è Aniversari de la Mútua de Propietaris 1835-1960

240

Façana de la seu de Mútua de Propietaris amb motiu del 125è Aniversari 1835-1960


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

La Junta de Govern dels anys 1959 i 1960 era integrada per Frederic Ribas Farrés, actiu industrial en el sector alimentari, l’advocat, administrador de finques i procurador de Tribunals, Josep Ignasi Anzizu i Borrell, els professionals dedicats al sector del comerç i vinculats al mutualisme Ramon Perelló Clavé i Manuel Mogas Prat, l’administrador de finques Josep Abella Bruguera, Francesc Fonollà Ferreri, i l’advocat amb presència al sector industrial i financer, Josep Carreras Coronas; i aquest conjunt aparentment heterogeni era altament representatiu de les classes propietàries que vertebraven la societat barcelonia d’aleshores. I tots ells havien dipositat la confiança en el jove director general Josep Maria Ordeig i Serra, que s’havia incorporat a la Societat el 1951, a l’edat de 34 anys, i que havia sabut dirigir l’entitat amb eficàcia durant el seu mandat. Això l’havia fet creditor d’un merescut prestigi dins de l’empresa i dins del sector, on va ser reclamat amb insistència.

Memòria esculpida en pedra: els baixos relleus de Mercè Carrasco A ell s’atribueix la iniciativa de la celebració del 125è Aniversari de la Societat l’any 1960. Amb aquest motiu es va acordar deixar-ne una memòria esculpida en pedra: es tracta de dos baixos relleus incorporats a la façana de l’edifici social del passeig de Gràcia, que encara avui mantenen la seva presència, una mica enigmàtica per als milers de vianants distrets que per allà deambulen cada dia. L’escultora Mercè Carrasco (1918-2007) va ser l’encarregada d’immortalitzar l’arc vital de l’entitat en dos temps. El primer

4 Josep Maria Ordeig Serra, director general de Mútua de Propietaris treballant al seu despatx

cos, dedicat a evocar la data de la fundació de 1835, recull un matrimoni que contempla consternat l’incendi de la seva propietat, amb una criatura espantada que no mira el foc i s’arrauleix a la falda de la seva mare: l’edifici en flames reutilitza detalls vinculats a la memòria visual de la imatge corporativa de la societat. El segon cos, amb la data de 1960, està dedicat a evocar la figura protectora de la jove mare-ciutat emergent que vetlla pel futur del seu fill nu davant els perills de les inclemències i del llamp, una mare que porta a la mà l’escut de Barcelona amb el rerefons del símbol de les torres gaudinianes de la Sagrada Família. Com a testimoniatge i record, és interessant esmentar que l’escultora es va formar a l’Escola Massana, que va haver d’interrompre els estudis amb motiu de la Guerra Civil, i que, pel fet de ser filla de Manuel Carrasco i Formiguera, líder de la primera Unió Democràtica de Catalunya i home exemplar de profundes conviccions cristianes, catalanes i republicanes, va haver de viure de ple l’empresonament i posterior execució del seu pare en el Burgos franquista. Això va fer que continués els seus estudis durant l’exili a l’Escola de Belles Arts de París, on obtingué el Premi Extraordinari de Carrera, el primer concedit a una persona de nacionalitat estrangera.

Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

125è Aniversari de la Mútua de Propietaris 1835-1960

241


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

125è Aniversari de la Mútua de Propietaris 1835-1960

242

Baix relleu de Mercè Carrasco dedicat a evocar la fundació de la Mútua de Propietaris el 1835


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

125è Aniversari de la Mútua de Propietaris 1835-1960

Baix relleu de Mercè Carrasco, dedicat a evocar la figura protectora de la jove mare-ciutat emergent que vetlla pel futur del seu fill

243


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4

El miracle econòmic espanyol i la marxa ascendent de la Societat

Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Històricament s’acabava d’entrar en una etapa que, posteriorment, s’ha qualificat com el miracle econòmic espanyol. Van ser uns anys de fort creixement de l’economia, on els increments del PIB rondaven el 9 per cent anual, tot i que d’una manera molt desequilibrada, que va dur aparellat un fort impacte demogràfic i social. A poc a poc s’havia anat deixant enrere la dura postguerra i les cartilles de racionament aviat serien història. Malgrat tot, l’aspecte polític seguia en una línia tan pètria com des de la Guerra Civil.

Títol de Soci Fundador de l’Entitat Beneficoconstructora Habitatges del Congrés Eucarístic, de 2 de desembre de 1963

Un dels principals artífexs d’aquesta nova volada econòmica va ser Laureà López Rodó, que va dissenyar un primer Pla d’Estabilització que havia arrencat l’any 1959. Amb una balança comercial de l’Estat força desequilibrada, les remeses de divises que enviaven els emigrants des de l’estranger i els forts ingressos per turisme anaven compensant aquesta desestructuració.

125è Aniversari de la Mútua de Propietaris 1835-1960

Es van crear els anomenats Pols de Desenvolupament, zones on es prioritzava la instal·lació d’empreses industrials de considerable dimensió i, per fi, per intentar posar una mica d’ordre a tot aquest magma “desarrollista” es va crear, el 1967, l’anomenat Ministerio de Planificación y Desarrollo, amb el mateix López Rodó al capdavant. Les actuacions estrella d’aquest ministeri foren els tres Planes de Desarrollo que van comprendre, respectivament, els períodes 1964-1967, 1968-1971 i 1972-1975.

244

Concessió a Mútua de Propietaris de la Medalla d’Or al Mèrit Mutualista com a soci dels Habitatges del Congrés Eucarístic, de 15 de desembre de 1968

Acompanyant el curs de la història ciutadana, la línia de la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona seguia, malgrat la cada cop més aferrissada concurrència d’altres empreses asseguradores, una marxa sostinguda ascen-


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4

dent. Les xifres de l’exercici de l’any 1963 ho corroboren ja que, a final d’aquest any, els capitals assegurats sobrepassaven, ja, els vint mil milions de pessetes.

Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Precisament per aquest increment espectacular de les xifres de negoci, els dirigents de la Mútua feia ja temps que estudiaven una ampliació de la reassegurança d’Excess-Loss, tal com ja recollien les dades de 1960, on s’especificava que “...es va estudiar l’ampliació del contracte d’Excess-Loss pel fet que, en augmentar el volum de la cartera, ha d’augmentar proporcionalment la cobertura concertada en aquell contracte...” L’anomenat Excess-Loss és un acord entre assegurador i reassegurador, on pacten una xifra, anomenada prioritat, cobrint amb la reassegurança tot el que excedeixi l’import acordat. La dita prioritat determina el límit de responsabilitat de la cedent o asseguradora pel sinistre. Enmig d’aquest context favorable, es va creure oportú de conjugar el nom de sempre de la companyia amb què des de bon principi se l’havia conegut, que no era altre que el de Mútua, una Mútua feta de Propietaris, com s’ha reiterat a bastament. Una Ordre Ministerial de 12 de juny de 1963 aprovava l’addició al nom original –Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona–, de l’afegit Mútua de Propietaris. La Memòria de 1965, en relació al sempre difícil tema de la competència, ofereix un paràgraf de la redacció mecanografiada que és força il·lustratiu quan expressa que “...malgrat aquestes importants xifres, les màximes assolides en un sol exercici, cal que contemplem tot això, amb esperit realista, ja que circumscrita pràcticament la nostra activitat a l’àmbit municipal, ens veurem obligats a intensificar les nostres pre-

125è Aniversari de la Mútua de Propietaris 1835-1960

Ώ“Acompanyant Ώ el curs de la història ciutadana, la Mútua seguia, malgrat la cada cop més aferrissada competència, una marxa sostinguda ascendent”

245


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4

visions per al futur a l’àmbit provincial, per una part, i estudiar d’altres mesures que permetin interessar majorment els representants del propietari en la nostra assegurança...”

Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Una mostra de la col·laboració social de la Mútua de Propietaris amb la ciutat de Barcelona: Títol de Soci Protector de l’Agrupació Beneficohumanitària de la Guàrdia Urbana de Barcelona

125è Aniversari de la Mútua de Propietaris 1835-1960

A la mateixa Memòria es referia el tema del càlcul i la confecció dels rebuts de la companyia i, en una decisió que va ser força innovadora per la seva implantació –quan encara les aplicacions de l’ofimàtica eren poc menys que utopies–, es va decidir de canviar els serveis de l’empresa S.D.O.M.S.A.(Servicios de Organización y Mecanización, S.A.), radicada a Madrid, i confiar aquesta important tasca al Centre de Càlcul de Sabadell. A més de la proximitat de la qual no es gaudia amb l’empresa madrilenya, el cost estimat disminuïa en 59.000 pessetes. Aquests salts qualitatius en l’organització deixaven enrere la generalització de les màquines d’escriure al primer terç del segle xx i permetien observar l’arribada de l’automatització en els altres dos terços i la fulgurant digitalització del canvi de mil·lenni. Així doncs, amb una adaptació contínua al pas del temps i amb una rutina de creixement sostingut, la Mútua va anar eixamplant els seus fonaments fins al final dels anys seixanta i primers setanta, moment de canvis crucials a la vida social, política i econòmica del país.

246

Una màquina d’escriure Underwood d’època i una de les primeres calculadores que van precedir l’accés a l’ofimàtica


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

125è Aniversari de la Mútua de Propietaris 1835-1960

Trasllat del carro antiincendis de la Casa E.C. Flader a la seu de la Mútua de Propietaris el 1960, mentre al Cinema Savoy estrenaven A pleno sol, la pel·lícula que va afermar Alain Delon com a mite eròtic

247


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Publicitat de la Mútua de Propietaris dels anys 60 que es basa en una perspectiva dels principals edificis del centre històric de Barcelona 125è Aniversari de la Mútua de Propietaris 1835-1960

248


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 La imatge de la rosa al centre del rellotge evoca l’amor, la joventut, la fragilitat i la bellesa davant el pas del temps

Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

125è Aniversari de la Mútua de Propietaris 1835-1960

Consells per a la prevenció d’incendis, una mostra de la col·laboració que la Mútua de Propietaris ha mantingut sempre amb les activitats de la Companyia de Bombers: publicitat de 1968

249


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4

Mort de Franco i transició democràtica En el marc d’una profunda crisi econòmica mundial que va esclatar el 1973 de la qual l’Estat espanyol es va veure fictíciament aïllat per part del govern fins a la desaparició del dictador, el 20 de novembre de 1975 arriba la mort de Franco i el principi de la fi del franquisme. Es va assistir a un ràpid procés de transició política i, en un breu espai de temps, es va desmantellar la dictadura i es va instaurar un règim democràtic. El canvi es va fer des de la legalitat franquista, raó per la qual el procés fou pacífic.

Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

L’endemà de la mort de Franco el 20 novembre de 1975, Joan Carles I es converteix en rei d’Espanya. Malgrat que el rei havia apostat per la via reformista i el primer pas de la transició estava fet, el primer govern de la monarquia va ser de caràcter continuista, amb Arias Navarro, el darrer cap de govern franquista, confirmat en el càrrec per Joan Carles I. S’inicia l’anomenada “transició democràtica” o desmuntatge gradual i pactat de la dictadura.

125è Aniversari de la Mútua de Propietaris 1835-1960

De dalt a baix i d’esquerra a dreta. Joan Carles I, Adolfo Suárez, Leopoldo CalvoSotelo, Felipe González, Josep Tarradellas i Jordi Pujol

250

No serà fins que el rei nomena Adolfo Suárez com a president del Govern (1976-1981), a partir de juliol de 1976, quan es produeix el desmantellament legal del franquisme i s’instauren les bases jurídiques de la transició cap a la democràcia. La reforma política va ser possible després d’un procés complex, ple de pactes i negociacions amb les anomenades famílies franquistes. La legalització de l’oposició fou un pas bàsic per a l’establiment d’un sistema democràtic. Suárez canalitza hàbilment pressions de tot tipus i assoleix l’aprovació pel 94% en referèndum de la seva Llei per a la Reforma Política a favor de la monarquia parlamentària. El 9


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4

d’abril de 1977 era legalitzat el Partido Comunista de España i, el 15 de juny d’aquell any, es van celebrar les primeres eleccions democràtiques des de la Segona República. Les Corts sorgides de les eleccions van ser les encarregades d’elaborar una nova Constitució que marqués el ritme del futur de l’Estat. L’audaç president crea el 1977 l’Assemblea de Parlamentaris, impulsa el restabliment provisional de la Generalitat de Catalunya i el retorn de Josep Tarradellas de l’exili, mentre dóna suport a la redacció dels primers Estatuts d’Autonomia per al País Basc i Catalunya, així com la creació d’una sèrie de preautonomies a Aragó, Canàries, Comunitat Valenciana, Andalusia, Balears, Extremadura i Castella-Lleó, fase decisiva en el disseny de l’Espanya de les Autonomies.

Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Salutació de Josep Tarradellas des del balcó del Palau de la Generalitat, publicat a La Vanguardia el dia 25 d’octubre de 1977

125è Aniversari de la Mútua de Propietaris 1835-1960

L’esfera empresarial Projecció corporativa Si girem els ulls per destacar el tarannà de la Mútua de Propietaris, es pot comprovar com la nostra companyia participa en les convocatòries empresarials clau del sector assegurador. Com a mostra un botó: l’any 1977 es crea la Unión Española de Entidades Aseguradoras y Reaseguradoras, més coneguda com a UNESPA o Asociación Empresarial del Seguro, on el representant de la Mútua de Propietaris va assolir el càrrec de vocal a l’Agrupació Nacional de Mútues Generals, que va passar a dependre de la recent creada associació, així com el mateix càrrec a l’Agrupació Catalana de Mútues.

251


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4

Relleu en la direcció El 1977 va morir prematurament, a l’edat de seixanta anys, el director general de la Mútua, Josep Maria Ordeig Serra. Pels mèrits obtinguts durant la seva gestió li fou concedida, a títol pòstum per acord de la Junta de Govern, la Medalla d’Or de la Mútua de Propietaris.

Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Josep Maria Ordeig i Serra, director general de Mútua de Propietaris durant vint-i-sis anys, des de 1951 fins a 1977, any de la seva mort

125è Aniversari de la Mútua de Propietaris 1835-1960

Amb la seva mort es produiria un relleu en la direcció en la persona de Josep Ordeig i Ribot, que just l’any anterior s’havia incorporat a la companyia en qualitat de subdirector, després de desenvolupar diversos càrrecs en altres societats.

Nous reptes, noves fites El 1979 la Mútua aposta pel creixement en tots els rams i els estatuts de la societat són modificats, de nou, per admetre noves modalitats i cobertures de riscos. Així mateix, aquest any s’assoleix una nova fita i són sobrepassats els 250.000 milions de pessetes en capitals assegurats. Una notícia trista es va produir just al principi del nou decenni, l’any 1980, amb la mort de Josep Vilardaga i Buxó, el qual fou president de la Mútua i que havia estat designat per l’Assemblea president honorari l’any 1973.

252

Medalla d’Or de Mútua de Propietaris a Josep Maria Ordeig Serra

Tot i les doloroses pèrdues de personalitats de la companyia, aquesta seguia endavant amb força i l’inici de dècada va portar, també, novetats en les modalitats d’assegurances comercialitzades per la Mútua i, l’any 1981, es va presentar a la Dirección General de Seguros la documentació necessària per a l’aprovació de nous rams d’actuació com a pas previ per a


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

125è Aniversari de la Mútua de Propietaris 1835-1960

Josep Ordeig i Ribot, subdirector de la Mútua de Propietaris el 1977

Nomenament de Josep Vilardaga i Buxó, director primer de la Junta de Govern des de 1962 a 1972, com a president honorari el 1973

la implantació de les Assegurances Combinades, i es realitzen els estudis que les han de fer arribar. Seria l’any següent quan la Dirección General de Seguros autoritzava la Mútua a operar en els nous rams. Al mateix temps, i a fi de no haver de dependre de proveïdors exteriors, s’estableixen les mesures necessàries per poder dotar-se d’un equip informàtic propi que seria una realitat l’any 1982. Es tractava d’un equip IBM Sistema 34.

253


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

125è Aniversari de la Mútua de Propietaris 1835-1960

La Vanguardia del diumenge 7 de juny de 1981

254

Incendi als magatzems El Águila el 6 de juny de 1981

Abans, però, l’any 1981 ens havia deixat, de nou, un incendi a la ciutat d’aquells que es recorden força temps, el dels Magatzems El Águila, de la plaça de la Universitat cantonada amb el carrer Pelai el dia 6 de juny. Sobre aquestes línies podem veure una de les cròniques que els diaris d’aquells dies en van fer.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

125è Aniversari de la Mútua de Propietaris 1835-1960

Incendi als magatzems El Águila

255


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

125è Aniversari de la Mútua de Propietaris 1835-1960

El 1982 és l’any de la compra de l’edifici de la Gran Via de les Corts Catalanes 533 de Barcelona

Edifici de la Gran Via de les Corts Catalanes 533 de Barcelona, en l’actualitat

Fets importants de l’any 1982 van ser la compra de l’edifici de la Gran Via de les Corts Catalanes número 533, per un valor de quaranta milions de pessetes; així com la concessió a la Mútua, per part del Consell de Ministres del 16 d’abril d’aquell any, de la Medalla d’Or al Mèrit en la Assegurança, màxima distinció amb què la Dirección General de Seguros reconeix una Entitat Asseguradora. El guardó es va lliurar a la Mútua de Propietaris en un acte solemne el 14 de maig de 1982.

256


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Recordatori de la concessió de la Medalla al Mèrit en l’Assegurança de 1982

125è Aniversari de la Mútua de Propietaris 1835-1960

Revers de la Medalla d’Or

Medalla d’Or al Mèrit en l’Assegurança concedit a la Mútua pel Consell de Ministres del 16 d’abril de 1982

257


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

150è Aniversari de Mútua de Propietaris 1835-1985

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

150è Aniversari de la Mútua de Propietaris 1835-1985

258

Portada del Llibre del 150è Aniversari de Mútua de Propietaris, amb un brillant text de Sempronio, cronista de Barcelona


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Ώ“l’any Ώ 1986 se suprimeix del reglament la responsabilitat dels mutualistes davant els possibles deutes de la societat”

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

Tot Espanya, radi d’acció de Mútua de Propietaris La Junta General del dia 21 de juny de 1983, formada per l’advocat Josep Gras Artero, l’enginyer tèxtil Josep M. Canal Autonell, l’empresari del sector químic Valentí Cailà Amigó, l’auditor i fiscalista Josep Mogas Puig, l’administrador de finques Josep Abella Bruguera, l’agent de la propietat immobiliària Josep M. Bertran Torné i l’arquitecte Sebastià Bonet Ayet, aprova l’ampliació del territori operatiu que passa de ser únicament provincial a cobrir tot l’Estat espanyol.

150è Aniversari de la Mútua de Propietaris 1835-1985

Nomenament de Josep Gras i Artero, membre de la Junta de Govern des de 1962 i president des de 1973 fins a 1985, en què fou nomenat president honorari de la Mútua de Propietaris

L’any 1985 arriba amb la molt especial efemèride que no és altra que la celebració dels 150 anys de vida de la Mútua, per la qual cosa s’organitzen diferents actes per a la seva commemoració. En feliç coincidència es va atorgar al Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol i Soley, i a l’Excel·lentíssim Alcalde de la ciutat de Barcelona, Pasqual Maragall i Mira, la Medalla Commemorativa del 150è Aniversari.

Adhesiu amb motiu del 150è Aniversari de la Mútua de Propietaris

259


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

150è Aniversari de la Mútua de Propietaris 1835-1985

260

Barcelona, quadre de Frederic Lloveras (1912-1983), adquirit per Mútua de Propietaris


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

150è Aniversari de la Mútua de Propietaris 1835-1985

Emili Cros lliura al M. H. Sr. Jordi Pujol la Medalla Commemorativa del 150è Aniversari

Fou precisament en aquest any d’aniversari que l’Assemblea General Ordinària de la Mútua, en sessió del 28 de maig, va decidir el nomenament de Josep Gras i Artero com a president honorari de l’entitat. Coincidint amb el nomenament de Barcelona com a seu olímpica, el 27 de maig de l’any 1986 es suprimeix del reglament la responsabilitat dels mutualistes davant els possibles deutes de la societat i es canvia la seva denominació de Sociedad de Seguros Mutuos Contra Incendios de Barcelona que passa a ser Sociedad de Seguros Mutuos Contra Incendios de Barcelona, “Mutua de Propietarios” a Prima Fija. Més endavant, l’any 1992, la denominació social es canviarà definitivament a Mutua de Propietarios, Seguros y Reaseguros a Prima Fija.

Festa del 150è Aniversari de Mútua de Propietaris (1835-1985) a l’hotel Ritz

261


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4

Sinistre total per explosió de gas al carrer Borrell 111

Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

El darrer decenni del segle xx –com els primers anys del segle següent– es podria definir com el de l’expansió territorial de la Mútua. Però, per començar-lo, un altre sinistre de grans proporcions va sacsejar la ciutat de Barcelona i, de retruc, la Societat com a ens assegurador. Es tracta, en aquest cas, de l’explosió de gas que es va produir el dia 5 de desembre del 1990 a l’edifici del carrer del Comte de Borrell número 111 de Barcelona, i que va provocar, a més de la mort de tres persones, el sinistre total de tres finques, alhora que va afectar en menor mesura les que les envoltaven. Totes eren assegurades per la Mútua.

150è Aniversari de la Mútua de Propietaris 1835-1985

Aquest terrible succés va generar una onada de notícies a tots els mitjans, com se’n pot veure una mostra al costat d’aquestes línies.

La notícia publicada a La Vanguardia el dia 6 de desembre de 1990

ELS JOCS OLÍMPICS I LA TRANSFORMACIÓ DE BARCELONA El 1992 va ser un any màgic per a la ciutat de Barcelona gràcies a la celebració d’una de les millors Olimpíades de tots els temps. A més a més dels èxits esportius i d’organització, es van acomplir amb escreix els objectius que s’havia fixat Pasqual Maragall, aleshores alcalde de Barcelona, des que es va pensar a presentar la candidatura Barcelona 92.

262

Un d’aquests objectius era situar Barcelona al mapa, és a dir, que fos coneguda a tot el món com una de les ciutats que re-


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

L’alcalde Pasqual Maragall i el president del Govern Felipe González

150è Aniversari de la Mútua de Propietaris 1835-1985

Cartell de les Olimpíades Barcelona 92, de Josep Pla-Narbona, un dels principals dissenyadors del país

L’alcalde Pasqual Maragall, l’artífex dels millors Jocs Olímpics de la història

alment compten. L’altre, fer una renovació urbanística que va obrir Barcelona al mar, va crear un nou barri –la Vila Olímpica– i va sanejar quatre quilòmetres de platges. A més a més, es van construir les rondes de circumval·lació, una nova via d’escapament al dens trànsit de la ciutat.

263


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4

L’ALTERNANÇA DEL PARTIT SOCIALISTA AMB L’ASCENS DEL PARTIT POPULAR

Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

L’any 1992 havia estat un any magnífic, però també de grans despeses. A més dels Jocs Olímpics, s’havia celebrat l’Exposició Universal a Sevilla, l’Expo 92, un altre gran esdeveniment que volia demostrar al món que ja érem un país modern i pròsper. Aquestes celebracions van ser, però, la traca final d’un període de bonança que estava a punt de finalitzar.

Torre Schindler, construïda per a l’Expo’92

La recessió mundial que va començar amb el canvi de dècada va colpejar Catalunya i Espanya amb força. La inflació es va desbocar i l’atur es va enfilar fins als tres milions de persones. El president Felipe González, en la seva tercera legislatura, va experimentar el desgast inevitable que suposa per a qualsevol govern una crisi econòmica com aquella.

150è Aniversari de la Mútua de Propietaris 1835-1985

Cobi, la mascota de les Olimpíades, obra de Mariscal

Les circumstàncies econòmiques, polítiques i socials eren massa adverses per a González, que va haver de convocar eleccions anticipades quan CiU li va negar el suport als pressupostos. Les eleccions les va guanyar el Partit Popular de José María Aznar, que, sense majoria absoluta, no va tenir més remei que comptar amb el suport del PNV, CiU i Coalición Canaria. Sota la seva legislatura, l’economia es va reactivar, l’atur va baixar, i Espanya acompliria el 1999 els criteris de convergència establerts al Tractat de Maastricht per formar part de la moneda única europea: l’euro.

264

Amb la ciutadania convençuda que “España va bien”, Aznar guanyaria les eleccions de l’any 2000 per majoria absoluta.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4

Mentrestant a Catalunya, CiU anava perdent vots i escons en les eleccions successives, encara que es mantindria al poder fins a l’any 2003.

Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

DE LA UE A L’ARRIBADA DE L’EURO L’1 de gener de 1999 va ser la data de la introducció de l’euro com a moneda única de la majoria de països que integren la Unió Europea i va substituir les monedes nacionals de cada un d’aquests països. A partir d’aquesta data el Banc Central Europeu, els bancs centrals dels Estats membres i el sistema financer van començar a operar en euros. Tanmateix, no va ser fins a l’1 de gener de 2002 que l’euro no va començar a circular entre el públic en forma de bitllets i monedes.

150è Aniversari de la Mútua de Propietaris 1835-1985

Banc Central Europeu, a Frankfurt, Alemanya

La implantació de la moneda única –deixant a part les facilitats d’ordre pràctic a l’hora de viatjar i comprar– permet que una àrea de lliure comerç, ja iniciada el 1986 amb l’ingrés d’Espanya a la CE, es converteixi en un veritable mercat intern. I alhora permet disposar d’un instrument d’estabilitat econòmica enfront del dòlar i del ien. Això va significar el reforç de l’economia europea i l’increment de la seva capacitat de competir internacionalment.

Moneda d’un euro

265


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Comença l’expansió: la Mútua s’acosta al client

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

266

Seu de la Mútua de Propietaris a Tarragona


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Ώ“La Ώ satisfacció del client a través de tots els mitjans disponibles, tecnològics i humans, (...) serà l’objectiu fonamental de la Mútua en els pròxims anys”

4 Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

La satisfacció del client a través de tots els mitjans disponibles, tecnològics i humans, presidit per la cultura global de servei al consumidor, serà l’objectiu fonamental de la Mútua en els pròxims anys. Per aquest motiu, la Mútua inicia la seva expansió territorial amb l’obertura, l’any 1998, de les delegacions de Madrid, Saragossa i Tarragona, a les quals seguiran, un any després, la de València i la de Girona el 2000, Sabadell el 2001, Sevilla el 2008 i Lleida el 2010. El posicionament de la Mútua en tot el territori nacional, realitzat amb criteris de sostenibilitat i rendibilitat, seran bàsics per a l’enfortiment de l’entitat i també factor clau per incrementar la notorietat de la marca.

Seu de la Mútua de Propietaris a Sabadell

267


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4

EXPLOSIÓ SUÏCIDA A LA BARCELONETA Al voltant de les nou del matí del dia 13 de novembre de 1999, una explosió de gas butà va estremir els veïns de la Barceloneta. En el sinistre hi va perdre la vida Miguel Rodríguez Rodríguez i dues persones més van resultar ferides de gravetat.

Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

A causa de l’ona expansiva, part de la façana del número 28 del carrer Comte de Santa Clara, on es va produir l’explosió, es va esfondrar posant en perill tota l’estructura de l’edifici i dels habitatges adjacents, dels quals vuit van ser desallotjats. El més trist de tot plegat, a més de lamentar pèrdues humanes, és que l’explosió va ser provocada quan un dels veïns de l’immoble intentava suïcidar-se per inhalació de gas.

150è Aniversari de la Mútua de Propietaris 1835-1985

L’home va sobreviure, i quatre anys després, turmentat per la culpa, va confessar voluntàriament els fets i va ser internat en un psiquiàtric. Crònica a La Vanguardia del 14 de novembre de 1999

268


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

4

GRUP MÚTUA DE PROPIETARIS La Mútua constitueix el 3 d’agost de 2001 la societat “MutuaRisk Correduría de Seguros, S.A., vinculada a Mútua de Propietaris”, per a la intermediació de productes financers i de mediació d’assegurances.

Quarta etapa Cent anys de mutualisme (1922-2003)

MutuaRisk continua la seva expansió al llarg dels successius anys mitjançant la seva activitat de mediació i amb l’adquisició de diferents carteres. MutuaRisk és la primera societat que constitueix el Grup Mútua de Propietaris, el qual anirà ampliant-se amb la creació de noves societats: Edificat Gestión Inmobiliaria, S.L., i Edificat Rent, S.L., els anys 2005 i 2006 respectivament.

Publicitat de MutuaRisk 150è Aniversari de la Mútua de Propietaris 1835-1985

Ώ“MutuaRisk Ώ és la primera societat que constitueix el Grup Mútua de Propietaris”

269


MĂştua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

270

obertura


segle XXI

MĂştua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

271


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Conjurar l’atzar, preveure l’infortuni Xavier Bru de Sala, escriptor i periodista

Conjurar l’atzar, preveure l’infortuni

272

Malgrat els seus portentosos esforços per comprendre el món i explicar els seus fenòmens amb la racionalitat i el principi causa-efecte, els antics van deïficar la Fortuna. La irrupció constant de l’imprevist –de l’imprevist no desitjat però temut, de la desgràcia, del cataclisme que s’abat sense avisar–, de l’adversitat sobtada en les existències humanes, és font, tant de l’imperi de l’endevinació, els auguris i la superstició, com de doctrines destinades a resistir el contratemps i el sofriment que s’hi aparella. Es tractava de trobar fórmules en la màgia per evitar l’infortuni, per defugir-lo gràcies al conjur o bé el favor de les divinitats més properes o propícies o, alternativament, d’integrar-lo en la concatenació natural dels fets. En el segon cas, diverses doctrines miraven de preparar les persones per assumir-lo i fer-hi front sense un excés d’escarafalls. Les més conegudes d’aquestes doctrines han arribat fins als nostres dies, bé que molt simplificades i s’anomenen estoïcisme, hedonisme i epicureisme. No ens hi entretindrem. Basti recordar que la traça errívola i erràtica de les petjades de les gallines sagrades de Roma, convenientment interpretada per expertíssims professionals (no diré de què), influïa en la vida de la República fins al punt, rar però documentat, de la suspensió total de festes d’enorme popularitat, l’ajornament d’empreses del màxim abast i transcendència, i fins i tot la paralització de la ciutat en el cas que la disposició de les petjades atzaroses de les gallines sagrades en el seu passeig matutí indiquessin un indefugible mal averany. Els ocells, com que


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

anaven pel cel, espaiós habitacle dels déus, eren els més indicats per transmetre presagis. El fonament de tantes energies destinades a minimitzar la desgràcia es devia trobar, segons hem de suposar, no tant en la seva impredictibilitat, que els filòsofs ja admetien i és per a nosaltres un lloc comú, com en el fet, encara avui constatable, que ella, la desgràcia, colpeix d’improvís i en general de forma irreversible, sí, però de vegades, moltes altres vegades, potser la majoria i tot, passa de llarg. En comptes d’abatre’s, quasi frega amb la negror de les ales i s’allunya amb un deixant d’esglai tintat de sutge. Això ho comprova tothom que surt de casa, i no cal dir als que solem conduir automòbils, però també els que s’hi queden, i d’això tractava en els seus tan meritoris orígens i tracta avui encara la Mútua aquí homenatjada. El perill és una bèstia sempre a l’aguait, que es posa a ratlla, i encara, rere els barrots de la previsió, i com que de previsió parlem més que d’atzar, podem concloure que ningú assegurava a Cèsar que bastava no encaminar les seves més tard divinitzades passes al Senat en els Idus de Març per assegurarse un llarg regnat i així canviar encara més el rumb de la història. No és doncs estrany que més endavant, en sofisticar-se aquella civilització, es popularitzessin les sorts virgilianes com a fórmula idònia per ajudar a prendre decisions, o abstenir-se d’un propòsit. Consistien a assenyalar, a cegues, un vers o un breu passatge de L’Eneida. La posterior interpretació, aplicada al cas, fornia clarícies suficients per resoldre el dubte i actuar en conseqüència. De vegades, de tant com tendim a idealitzar èpoques remotes o emmotllar-les a les suposicions dictades per la nostra mentalitat o circumstància, ens costa una mica fer-nos càrrec d’on venim, de com n’arribaven a estar, de sotmesos a la incertesa, els nostres avantpassats. Tal com prediu la filosofia del progrés de la història del meu estimat Gianbat-

Conjurar l’atzar, preveure l’infortuni

Juli Cèsar

273


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Gianbattista Vico

Conjurar l’atzar, preveure l’infortuni

Ciceró

274

tista Vico, és amb enorme esforç que la civilització avança i ens allunya ben a poc a poc de la bestialitat i l’horrible propis dels inicis de la humanitat. Tot i això, sigui dit sense ànim de desmentir-lo, entre les sorts virgilianes i l’horòscop encara m’apuntaria a reproduir als diaris del nostre temps els versos de l’egregi i llorejat poeta, abans d’estampar-hi les bajanades que no sé qui encara s’especialitza a confegir. Esbossat el marc, convé, al propòsit d’aquestes ratlles i la notabilíssima efemèride a la qual van destinades com a sentit homenatge, reportar una idea, ja del tot previsora i demostrativa de l’encert de Vico, que segons Plutarc sorgí de la portentosa intel·ligència de Ciceró. No de la seva oratòria sinó d’una emanació tal vegada més pragmàtica de la seva intel· ligència, és a dir, del càlcul que, com a jove ambiciós amb un primordialíssim interès per aconseguir una fortuna o, més encara, per no perdre de cop el que li costava tant d’invertir. En efecte, a la Roma de fa dos mil·lennis i una mica més, un dels negocis més productius, si deixem a part les guerres i el pillatge de la sempre victoriosa República –o més ben dit del Senat i sobretot als antics dominis dels perses, però gens menyspreable a Hispània o la Gàl·lia– consistia en el noli de naus per fer la ruta del comerç amb l’Orient. Els beneficis solien arribar a superlatius, gairebé astronòmics en el cas que el preciós carregament arribés en època de menor o escassa competència. La contrapartida, el formidable risc, anava a càrrec, de qui si no, de la Fortuna, que no era responsable dels temporals, ja que els vents obeïen altres eòlics déus, però sí que intervenia en els consegüents efectes, tot decantant-los cap a la sortida diguem-ne airosa o el naufragi. Bastava un cop d’onada més alta i trencadora, la ruptura inoportuna del timó, o una qualsevol incontrolable via d’aigua perquè, a més de les pèrdues humanes, a les quals no es concedia en aquells


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

temps tant de relleu com ara, l’home de negocis passés de la perspectiva de l’enorme guany a perdre-ho tot, carregament i nau. I encara sort que no anés embarcat, perquè en aquest cas, al costat de la pròpia existència, les pèrdues econòmiques adquirien la categoria d’irrellevants. Doncs bé, Ciceró va idear un sistema per assegurar els guanys i conjurar el risc. El mèrit del, més que precursor, autèntic fundador de les mútues no consistí en la contractació dels serveis d’àugurs més capacitats, meteoròleg avant la lettre, ni tampoc en una actualització o millora dels codis de solidaritat entre possibles o probables perjudicats, que amb tota probabilitat es remunten al paleolític i es desenvolupen a partir de la revolució del neolític, sinó en el càlcul que portava com a conclusió l’associació voluntària amb finalitat de repartiment i minimització del risc. En comptes d’invertir en una nau i jugar-se-la, com feien els seus conciutadans i amics que en tenien capacitat i ganes, va proposar-los, als més propers, que ajuntessin el capital d’uns quants, trametessin el major nombre de mercants que entre tots poguessin finançar i fessin el negoci en comú. De manera que, si tot anava bé, el benefici no en patia, però en cas de maltempsada, la pèrdua d’alguna de les naus repercutia en el conjunt en forma de disminució del guany en comptes de portar els més infortunats dels inversors a la ruïna més severa si prosseguien com fins aleshores fent el negoci per separat. No cal ni dir que Ciceró es va fer ric, molt ric, condició indispensable per fer carrera d’orador i polític. Contra superstició, previsió. Contra l’atzar, i fins on sigui possible, integració del risc. Vint-i-un segles enrere la perspicàcia de la raó ho devia advertir per primer cop. Com que els camins de l’esmentada civilització són, malgrat tot, inescrutables, farem un salt cap a la nostra època, i passa-

Sibil·la dèlfica, de Miquel Àngel, a la Capella Sixtina Conjurar l’atzar, preveure l’infortuni

rem per alt els segles, no sense abans aturar-nos uns breus instants a mig camí, amb un breu recordatori de la por de l’any mil, moment en què els nostres avantpassats es preparaven per a una ineluctable fi del món. No costa gaire d’imaginar, guiats per l’historiador George Duby, com en aquella època, a mesura que s’acostava el 31 de desembre, s’eriçaven els cabells i s’alentien les passes. En efecte, en aquella reculada data, els cristians es van aplegar a les esglésies, un cop acomplertes les exigències que reclama la fatalitat, amb la basarda als ànims i les ànimes tant en pau com cadascú arribava amb els manaments de l’Altíssim, tot esperant que el món s’acabés a mitjanit i fossin cridats, sense excepció ni escapatòria, a Judici Final. Les cròniques reporten la immensa por, però deixen per a la suposició, no la superstició, la progressiva alegria que devia envair els dissortats protagonistes d’aquella esborronadora experiència, a mesura que passaven, primer els minuts, després les hores i els dies, fins a certificar, a bell ull, que el

275


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Isaac Newton, físic, filòsof, inventor, alquimista i matemàtic anglès

Conjurar l’atzar, preveure l’infortuni

Isaiah Berlin, politòleg i historiador de les idees

món prosseguia sense que s’acomplís el terme dels temps. En tot cas, és plausible suposar que els fastos de benvinguda del tercer mil·lenni, tot i que esplèndids, devien quedar curts en comparació amb els primers o els segons instants del segon. No els envegéssim el gaudi, perquè és indestriable de l’aclaparadora immensitat de la por anterior. Com en certa forma hem observat i es pot intuir amb facilitat, la previsió és filla de les llums. Tant en el sentit més generalista del terme, com en l’específic que atribueix als èxits de la ciència el triomf autoproclamat de la raó. De la mateixa manera que, amb Newton al capdavant, la ciència descobria les autèntiques lleis de la naturalesa, la raó orientaria les existències humanes amb semblant fiabilitat. Les Llums del xviii contenien més ombres de les que els il·lustrats eren capaços d’entrellucar, però això no s’havia de descobrir fins a la primera meitat del segle xx, l’època dels grans totalitarismes i de la megamort. L’imprevist doncs un altre cop, la catàstrofe no natural sinó originada en el conflicte entre humans, es va fer present quan s’havia proscrit a l’empara de teories salvífiques extremes, discòrdia galopant i desmesura en les ambicions.

276

Amb tot, si hem après a retallar-li les ales, no podríem renunciar a les aportacions de la raó sense ingressar en un caos ben segur que definitiu.

Stefan Zweig, novel·lista, narrador, cèlebre per les seves grans biografies i les seves memòries

Per tal de ponderar els riscos amb una aspiració a l’equanimitat, convé tenir ben present el radi del cercle on la previsió és possible. El sentit de l’obra de pensadors de la talla d’Isaiah Berlin rau justament en la recerca dels dominis reservats al dimonis i doncs l’equilibri entre la raó i la foscor, o més ben dit la inclusió en les previsions de raó de les àrees que no li pertanyen ni pot arribar a controlar, però sobre les quals també és possible aplicar pensament analític, sobretot a la vista de l’experiència. Potser ho comprendrem més bé amb les senzilles però tan clares paraules de Stefan Zweig: “Si busco una fórmula pràctica per definir el món d’abans de la Primera Guerra Mundial, l’època en què vaig créixer, espero haver trobat la més concisa dient que va ser l’edat d’or de la seguretat. Ningú no creia en guerres, revolucions ni daltabaixos. Radicalisme i violència semblaven del tot impossibles en una era de la raó. Aquest sentiment de seguretat era la possessió més preuada per a milions de persones, l’ideal comú de vida.... El segle de la seguretat esdevingué l’edat d’or de les assegurances. La gent assegurava la casa contra el foc i els robatoris; els camps contra les pedregades i les tempestes, el cos contra accidents i malalties, subscrivia rendes vitalícies per a la vellesa  i dipositava al bressol de les filles una pòlissa per al futur dot. Finalment, els obrers es van organitzar, van aconseguir un sou estable i seguretat social; el servei domèstic estalviava per


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

a una assegurança de vellesa i es pagava per endavant, a terminis, l’enterrament. Tan sols qui podia mirar el futur sense preocupacions assaboria el present amb bon ànim.” L’èxit de la planificació, l’excés de confiança en les expectatives, van contribuir al fracàs, en forma de gravíssima i admonitòria ensopegada, de la civilització europea. Homenatge doncs en primer lloc als il·lustrats. D’ells prové sense dubte que es pensés, sense anar més lluny, a crear fórmules com el repartiment del risc, la previsió, o els cossos de bombers, i és gràcies a la institució en aquestes pàgines homenatjada que Barcelona disposà del seu. Prudència, en segon lloc, a l’hora de confiar en un futur del tot previsible i mesurable, perquè ni la naturalesa exterior ni l’experiència humana autoritzen tals excessos de confiança. El mateix Zweig atribuïa la causa de la Primera Guerra Mundial al fet que Europa duia tant de temps en pau que ningú recordava els desastres de la guerra. L’imprevist, la catàstrofe, el Big One, no quedaran mai eliminats de la perspectiva de futur. Així com el bé és fruit de llargs afanys, sempre costa amunt, el mal sobrevé per ell mateix, com la gravetat que feia rodolar la pedra de Sísif malgrat els seus esforços. Que rodolin i es frustrin les millors expectatives és qüestió de temps, i de grau, però com més previnguts ens agafi, menys mal tindrà possibilitats de fer-nos. No la desgràcia absoluta, que a tots ens agafarà en forma de parca, i si no ens atrapa abans ens atraparà després, però sí la relativa. No és possible conjurar l’atzar, ni assegurar que en totes les ocasions els actes més meritoris no conduiran a conseqüències molt i molt contraproduents. És ben factible, en canvi, com va idear Ciceró i demostra la quasi bicentenària Mútua de Propietaris, preveure l’infortuni i minimitzar-ne les conseqüències.

Sísif, de Tizià

Conjurar l’atzar, preveure l’infortuni

277


Cinquena Etapa

5

La Mútua de Propietaris i les assegurances del segle xxi

2003 2010 Detall de la vidriera amb imatges de la iconografia històrica de Mútua de Propietaris que es troba al vestíbul de la seu de l’entitat


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

La nova seu de Mútua de Propietaris al carrer Londres 29

5 Cinquena etapa (2003-2010) La Mútua de Propietaris i les assegurances del segle xxi

La nova seu de Mútua de Propietaris al carrer Londres 29

280

Quarta seu social al carrer Londres 29, de Barcelona


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

5 Cinquena etapa (2003-2010) La Mútua de Propietaris i les assegurances del segle xxi

L’evolució de la Mútua en els últims anys va motivar un increment considerable dels seus recursos humans, una realitat que va fer aconsellable l’adquisició d’un modern edifici que reunís les condicions de funcionalitat més adequades per a una millor i més efectiva atenció de col·laboradors i mutualistes. El trasllat a la nova seu, al carrer Londres número 29, es va dur a terme el mes d’abril de l’any 2003.

La nova seu de Mútua de Propietaris al carrer Londres 29

Les noves instal·lacions reuneixen tots els avantatges del disseny més modern i les tecnologies més avançades, però alhora mantenen el diàleg amb els seus orígens i han deixat un lloc d’honor al mobiliari més emblemàtic heretat dels segles xix i xx. Al vestíbul s’hi pot veure un vitrall d’estil modernista amb els elements iconogràfics típics de la Mútua. Davant per davant hi ha una sèrie de testimoniatges de la vinculació de la Mútua de Propietaris amb el Cos de Bombers de Barcelona: els bans del segle xix i segle xx sobre el tema dels incendis, l’escultura del bomber amb la placa amb el número de telèfon per avisar en cas d’incendi i una històrica màquina antiincendis que dóna un gran realç a aquesta singular recepció al món de les

281


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

5 Cinquena etapa (2003-2010) La Mútua de Propietaris i les assegurances del segle xxi

La nova seu de Mútua de Propietaris al carrer Londres 29

Sala de Juntes

282


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

5 Cinquena etapa (2003-2010) La Mútua de Propietaris i les assegurances del segle xxi

La nova seu de Mútua de Propietaris al carrer Londres 29

Carro antiincendis de la Casa E.C. Flader, de Jöhstadt i. Sachsen, Sorgenthal i. Böhmen que va entrar en servei el 24 de juliol de 1904 i va prestar el seu últim servei el 21 de maig de 1927. Presideix el vestíbul de Mútua de Propietaris en record del seu vincle fundacional amb el Cos de Bombers de Barcelona

283


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

5 Cinquena etapa (2003-2010) La Mútua de Propietaris i les assegurances del segle xxi

La nova seu de Mútua de Propietaris al carrer Londres 29

assegurances. Es tracta d’un aparell de la casa E.C. Flader, de Jöhstadt i. Sachsen, Sorgenthal i. Böhmen, que té el núm. 289 de fabricació i data de 1904, i que es va deixar d’utilitzar el 21 de maig de 1927.

Ώ“el Ώ catàleg de productes de la Mútua es va veure incrementat amb la nova Assegurança de Pèrdues Pecuniàries, Mútua Lloguer”

Al pis superior, a l’àrea de la presidència i de la direcció general, s’hi aplega la caixa forta de les tres claus, l’armari amb el nom de la Societat gravat amb unes lletres precioses, les nobles taula i cadires i una sèrie de col·leccions de medalles dels membres de la Junta de Govern, de les primeres pòlisses, de plaques antigues que es trobaven als edificis assegurats per la companyia, al costat d’altres cases asseguradores avui extingides. També apareixen records diversos, mapes i plànols de la ciutat i una petita col·lecció de cascos de bombers. Una mostra incipient d’un museu esbossat en el seu dia al voltant de les activitats de la història de la Mútua. El mateix any 2003, el catàleg de productes de la Mútua es va veure incrementat amb la nova Assegurança de Pèrdues Pecuniàries, Mútua Lloguer. També el 2003, la Mútua de Propietaris va ser guardonada amb el Premi “Sal”, que en el marc dels premis “Aceite, Sal y Vinagre”, concedeix cada any el Col·legi de Mediadors d’Assegurances de Barcelona. Aquest premi s’atorga a iniciatives que ofereixen a la mediació alternatives en el seu treball diari i que destaquen en el sector d’una forma especial.

284

Premi “Sal”, atorgat a Mútua de Propietaris, en el marc dels premis “Aceite, Sal y Vinagre”


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

5

Canvis polítics a Catalunya i Espanya Les eleccions del 2003 a Catalunya van despertar una gran expectació. Jordi Pujol, després de 23 anys com a president de la Generalitat, es retirava i cedia la candidatura al seu delfí, Artur Mas. A més a més, en les últimes eleccions el PSC de Pasqual Maragall creixia i Convergència i Unió perdia vots. Els resultats, però, van sorprendre tothom: Esquerra Republicana de Catalunya, amb Josep Lluís Carod-Rovira, va aconseguir vint-i-tres escons, mentre que Iniciativa per Catalunya Verds, amb Joan Saura com a líder, en comptava nou. Després de llargues negociacions es va anunciar un pacte de govern tripartit entre PSC, ERC i IC-V, que faria de Pasqual Maragall president de la Generalitat.

Cinquena etapa (2003-2010) La Mútua de Propietaris i les assegurances del segle xxi

La nova seu de Mútua de Propietaris al carrer Londres 29

Un any després, el Govern espanyol canviaria de mans quan, contra tot pronòstic, el PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero derrotava el PP de Mariano Rajoy a les eleccions generals del 14 de maig de 2004. El govern del president José María Aznar havia experimentat un fort desgast en la seva segona legislatura. En part per la gestió del vessament de petroli del Prestige, o la participació a la guerra preventiva d’Iraq. Però el cop mortal va tenir lloc només quatre dies abans de les eleccions: l’atemptat, conegut com l’11-M, amb motxilles bomba a quatre trens de rodalies de Madrid, acabava amb la vida de 191 persones i va ferir-ne 1858. Malgrat que tots els indicis apuntaven l’autoria d’Al Qaeda, el Govern d’Aznar insistia a dir que l’atemptat era obra d’ETA. A mesura que passaven els dies aquesta tesi es va fer insostenible i va provocar la indignació de gran part de la societat espanyola.

De dalt a baix i d’esquerra a dreta. José María Aznar, Mariano Rajoy, José Luis Rodríguez Zapatero, Pasqual Maragall, José Montilla, Josep-Lluis Carod Rovira, Joan Saura i Artur Mas

Pasqual Maragall, forçat a renunciar a la candidatura per a les anticipades eleccions catalanes del 2006, va ser substituït per José Montilla, que, gràcies a una nova edició del tripartit, es va convertir en president de la Generalitat. A les eleccions generals del 2008, el Partit Socialista de Zapatero tornaria a guanyar.

285


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

5

La Mútua celebra el seu 170è Aniversari El dia 14 de març del 2006, en un dels salons més emblemàtics del Círculo Ecuestre, Mútua de Propietaris va celebrar l’acte de clausura dels actes organitzats amb motiu del 170è Aniversari des de la signatura de la primera pòlissa.

Cinquena etapa (2003-2010) La Mútua de Propietaris i les assegurances del segle xxi

Van assistir a aquest acte els màxims responsables de les corredories, administracions de finques i constructores que al llarg dels anys mantenen una estreta i important col·laboració amb l’Entitat. Josep Ordeig, director general de Mútua de Propietaris, va donar la benvinguda a tots els assistents explicant el contingut de l’acte, i va ressaltar en la intervenció l’edició d’una litografia exclusiva i commemorativa realitzada pel prestigiós artista Didier Lourenço.

La nova seu de Mútua de Propietaris al carrer Londres 29

Foc, litografia de Didier Lourenço per commemorar el 170è Aniversari de la Mútua

286

El tancament de l’agradable vetllada va anar a càrrec de Jordi Xiol, president de Mútua de Propietaris, el qual va resumir la llarga i fructífera marxa de l’entitat i va posar en relleu, malgrat les canviants circumstàncies en un període tan llarg de temps, com Mútua de Propietaris ha continuat fidel als seus principis fundacionals, i ha sabut adaptar-se en cada moment als nous condicionaments del mercat i va emplaçar tots els assistents a la celebració, l’any 2010, del 175è Aniversari.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Consolidació territorial de la Mútua: un procés imparable

5

En els últims anys, la Mútua de Propietaris ha seguit desenvolupant el Pla d’Expansió Territorial que va començar anys enrere, sobretot amb el renovat i decidit impuls que va suposar la posada en marxa del Pla Comercial Estratègic del 2006.

Cinquena etapa (2003-2010) La Mútua de Propietaris i les assegurances del segle xxi

Aquell mateix any, la Mútua va vendre l’edifici del carrer de Còrsega número 261 de Barcelona per adquirir, el 2007, una nova seu a la ciutat de Lleida a través de la societat Edificat Gestión Inmobiliaria, S.L.U., creada amb l’objectiu de l’estudi i execució de promocions immobiliàries, compravenda d’immobles, i d’altres. El lloc triat per instal·lar la nova delegació, que s’inaugurarà l’any 2010, va ser un edifici modernista a la Rambla d’Aragó número 33 de Lleida. Fins aleshores, la delegació havia estat ubicada al carrer del Corregidor Escofet número 89 d’aquesta ciutat. L’any 2008 es va obrir una nova delegació a Sevilla, situada al carrer de San Francisco Javier número 24, mentre que la delegació a València es traslladava al carrer Guillem de Castro número 6, i a Girona s’adquiria un nou local a la Rambla de la Llibertat, també al número 6. Però, a més a més d’augmentar el nombre de delegacions i millorar les existents, la Mútua de Propietaris va desplegar un important nombre de professionals a diferents zones del territori nacional (Galícia, País Basc, Múrcia, Alacant, Balears, Valladolid, Astúries, Granada i Màlaga). Aquesta aposta per l’expansió ha dut la Mútua a augmentar el seu creixement en primes i a potenciar el seu equip comercial per tal d’oferir dia a dia un servei més àgil i professional, tant

La nova seu de Mútua de Propietaris al carrer Londres 29

Delegació de la Mútua a Lleida en un nou edifici de la Rambla d’Aragó número 33 adquirit l’any 2009

a la xarxa de mediadors com als mutualistes, amb la finalitat d’apropar els productes, ja demanats, a aquest mercat. Una estratègia que li ha proporcionat una valuosa font de coneixement i introducció en els mercats, amb la qual cosa s’ha adaptat a les peculiars característiques i necessitats de cada sector del negoci.

287


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

5 Cinquena etapa (2003-2010) La Mútua de Propietaris i les assegurances del segle xxi

La nova seu de Mútua de Propietaris al carrer Londres 29

El cas de la Verneda a la portada de La Vanguardia

L’explosió de gas de Gavà a la portada d’El Periódico

Incendi homicida a la Verneda

Explosió de gas a Gavà: sis morts i deu ferits greus

Eren les set trenta hores del matí del dia 18 de març de l’any 2008. Una terrible explosió, seguida d’una deflagració, posava fi a la vida de tres persones al número 253-259 del carrer d’Andrade, al barri barceloní de la Verneda. L’incendi va ser provocat per una inquilina que feia 30 anys que vivia a l’edifici i que havia de ser desnonada aquell mateix dia per la seva pròpia germana, que era la propietària de l’immoble.

288

La dona pressumptament va amarar l’habitatge amb benzina i li va calar foc. Els gasos volatilitzats del combustible van causar l’explosió i l’incendi que va rebentar una canonada de gas, i va provocar la conseqüent deflagració. Tot i que l’estructura de l’edifici no va quedar afectada, dues plantes van resultar destrossades i diversos vehicles aparcats al carrer es van incendiar. Els veïns de la finca van trigar setmanes a poder tornar a les seves llars.

I només nou mesos més tard, una altra tragèdia tenia lloc a Gavà a causa d’una explosió de gas. Hi van perdre la vida sis persones, entre elles una nena d’onze anys i una noia de disset, mentre deu persones més patien ferides molt greus. Els fets van tenir lloc al voltant de les tres de la matinada del dia 3 de desembre del 2008, al barri de Ca N’Espinós de Gavà, al Baix Llobregat. Una fuita d’aigua que durant un mes va incidir sobre una canonada de gas natural, va acabar per fer-la malbé fins a provocar la fuita i posteriorment la monumental explosió. L’edifici es va declarar en estat de ruïna i va ser enderrocat un any després. Tots aquests sinistres de finques assegurades a Mútua són una mostra del grau d’implantació en l’assegurança d’edificis de l’entitat.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

5 Cinquena etapa (2003-2010) La Mútua de Propietaris i les assegurances del segle xxi

Exercici 2008: bons resultats a pesar de la crisi Malgrat que l’any 2008 reflectia de ple els efectes de la crisi financera global iniciada l’any anterior, amb la recessió del mercat immobiliari i la inflació del mercat de les matèries primeres, la Mútua de Propietaris va tancar l’exercici amb bons resultats, i va mantenir la tendència de creixement sostingut i constant assolida en els darrers exercicis. Les primes de l’Assegurança directa van tenir un creixement del 8,3% respecte a l’any anterior. L’augment va ser degut bàsicament al major volum de primes captades al ram d’edificis, i a la bona acceptació del producte Mútua Lloguer per part del mercat.

ΏMútua Ώ de Propietaris va mantenir la tendència de creixement sostingut i constant assolida en els darrers exercicis

La nova seu de Mútua de Propietaris al carrer Londres 29

289


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

5 Cinquena etapa (2003-2010) La Mútua de Propietaris i les assegurances del segle xxi

La nova seu de Mútua de Propietaris al carrer Londres 29

Nova seu de la Mútua a Madrid, al Paseo de La Habana nº 1

anys de creixement Aquests bons resultats que s’han acabat d’esmentar són el reflex d’una trajectòria que ha consolidat una evolució ascendent. Per això la Mútua de Propietaris s’ha convertit en la tercera asseguradora per volum de negoci i assegurances multirisc d’edificis a tot l’Estat. Només dues grans asseguradores, amb central a Madrid i una estructura comercial molt més gran, superen la Mútua.

290

Aquestes dades evidencien l’èxit de l’especialització de Mútua de Propietaris. Les assegurances més demandades han estat “Multirisc d’Edificis”, “Llar” i “Impagament de Lloguers”.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

5

Premi “Aceite, Sal y Vinagre” La Mútua de Propietaris va ser distingida el dia 12 de novembre del 2009 amb el premi “Aceite, Sal y Vinagre” que atorga el Col·legi de Mediadors d’Assegurances de Barcelona. Conegut també per “la setrillera”, aquest únic premi especial es lliura a l’entitat que destaca en el sector per la seva atenció envers a la mediació i que per la seva llarga trajectòria és mereixedora d’aquest reconeixement global per part del Col·legi. El guardó va ser lliurat en la celebració de la xxxv Setmana Mundial de l’Agent i Corredor d’Assegurances que va reunir a L’Auditori de Barcelona més 700 mediadors i representants de les companyies d’assegurances.

Cinquena etapa (2003-2010) La Mútua de Propietaris i les assegurances del segle xxi

Parlament de Jordi Xiol, president de Mútua de Propietaris, en rebre el guardó La nova seu de Mútua de Propietaris al carrer Londres 29

Jordi Xiol, president de Mútua de Propietaris, i Josep Ordeig, director general, van rebre el premi de mans de l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, present a l’acte. Lluís Ferrer, President del Col·legi, va destacar la concessió del premi per la seva llarga trajectòria i va fer ressaltar la gran satisfacció de veure com una idea de la societat civil catalana de l’any 1835 “és una realitat moderna i actual”. Ferrer va assenyalar que, en 175 anys d’història, Mútua de Propietaris ha contribuït amb múltiples iniciatives al sector en el qual ha deixat empremta i que, malgrat la seva antiguitat, ha sabut evolucionar. Hi va haver, també, una menció especial a la qualitat de l’equip humà “d’aquesta entranyable Mútua” i el seu bon servei als mediadors. Jordi Xiol i Josep Ordeig, en els seus agraïments, van destacar l’exemple de Mútua de Propietaris com una companyia que al llarg de la seva història ha superat molts moments difícils i que, malgrat aquestes conjuntures, sempre ha prevalgut la voluntat de servei.

Premi “Aceite, Sal y Vinagre”, concedit a la Mútua l’any 2009

291


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Mútua de Propietaris des del segle xxi

5 Cinquena etapa (2003-2010) La Mútua de Propietaris i les assegurances del segle xxi

Mútua de Propietaris des del segle xxi

292

Escultura en homenatge al Cos de Bombers, situada al vestíbul de la Mútua


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

El codi de bon govern, una obligació autoimposada

5

Els codis de bon govern tenen l’origen en el món anglosaxó i s’estableixen com una mesura d’autoregulació per ajudar les empreses a definir el model de govern corporatiu. Al principi, les empreses que el van implantar ho van fer sense cap grau d’obligatorietat, deixant que el mateix mercat premiï o castigui les empreses segons el grau d’implantació. Actualment, i en un futur més o menys immediat, els codis de conducta s’establiran tant per imperatiu legal, per exemple en les societats cotitzades, com per convenciment dels seus dirigents com a instrument efectiu per controlar l’activitat dels òrgans de direcció.

Cinquena etapa (2003-2010) La Mútua de Propietaris i les assegurances del segle xxi

Aquest últim cas és el que ha inspirat el Consell d’Administració de Mútua de Propietaris, que ha assumit lliurement les recomanacions i normes adreçades a les entitats que tenen l’obligació d’implantar el codi de bon govern i adaptar-lo a les característiques d’una societat mutual. Així doncs, s’han incorporat els codis de bones pràctiques en publicitat, el de bones pràctiques de transparència en l’assegurança i el de control intern.

Ώ“Mútua Ώ de Propietaris ha assumit lliurement les recomanacions i normes adreçades a les entitats que tenen l’obligació d’implantar el codi de bon govern”

Mútua de Propietaris des del segle xxi

Mútua de Propietaris afronta el present, preparant el futur Els eixos de la política de futur de Mútua de Propietaris giren entorn de dos objectius claus: d’una banda, la decidida voluntat d’acostament al client final, al consumidor i, de l’altra, l’estratègia d’arribar a una dimensió a través de l’especialització.

293


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

5 Cinquena etapa (2003-2010) La Mútua de Propietaris i les assegurances del segle xxi

Delegació de la Mútua de Propietaris a València

Delegació de la Mútua de Propietaris a Girona

Delegació de la Mútua de Propietaris a Lleida

Delegació de la Mútua de Propietaris a Sevilla

Delegació de la Mútua de Propietaris a Saragossa

Delegació de la Mútua de Propietaris a Tarragona

Mútua de Propietaris des del segle xxi

294


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Proximitat al client final

Dimensió a través de l’especialització

La relació de l’entitat amb el consumidor es veurà afavorida tant per les reformes i les implementacions de caràcter intern, com a través de l’expansió iniciada l’any 1998 amb l’obertura de les delegacions de Saragossa i Tarragona, a les quals els van seguir en el 1999 Madrid i Girona, en el 2000 València, en el 2001 Sabadell i, sobretot, amb el renovat i decidit impuls que s’està realitzant des del Pla Comercial Estratègic del 2006. En aquest pla, a més de les obertures de les delegacions de Sevilla (2008) i Lleida (2009), s’ha desplegat un important nombre de professionals, a diferents zones del territori nacional (Galícia, País Basc, Múrcia, Alacant, Balears, Valladolid, Astúries, Granada i Màlaga), tal com ja s’ha esmentat anteriorment.

A partir de l’especialització en assegurances de comunitats de propietaris, la Mútua preveu incorporar nous productes, reforçar-ne les cobertures, complementaris de les seves pòlisses, que els diferenciïn dels altres competidors. L’objectiu és, doncs, ampliar el portfoli de productes, a partir dels que són afins a la seva especialització i ampliar-los amb criteris de rendibilitat per incrementar la dimensió de la Mútua. Els seus canals de col·laboració continuaran essent els mediadors d’assegurances que estan formats per corredors d’assegurances i corredories, agents vinculats i agents exclusius.

5 Cinquena etapa (2003-2010) La Mútua de Propietaris i les assegurances del segle xxi

Mútua de Propietaris des del segle xxi

La satisfacció del client a través de tots els mitjans disponibles, tecnològics i humans, presidit per la cultura global de servei al consumidor, serà l’objectiu fonamental de l’organització de la Mútua en els pròxims anys. El seu posicionament, a tot el territori nacional, realitzat amb criteris de sostenibilitat i rendibilitat, seran bàsics per a l’enfortiment de l’entitat i també un factor clau, per tal d’incrementar la notorietat de la seva marca. El consumidor final serà, per tant, en els pròxims anys la màxima prioritat empresarial.

295


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

5

Una aproximació panoràmica als productes de Mútua de Propietaris

Cinquena etapa (2003-2010) La Mútua de Propietaris i les assegurances del segle xxi

Mútua Edifici Selecció És un producte d’alta gamma especialment concebut per a les comunitats de propietaris i els propietaris d’immobles. Mútua Llar Global Assegurança per a habitatges individuals que adequa les cobertures a la titularitat del immoble. Les garanties es complementen a la pòlissa de Comunitats de Mútua de Propietaris i no s’han de pagar garanties duplicades.

Mútua de Propietaris des del segle xxi

296

Mútua Edifici Selecció

Mútua Llar Global


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

5

Mútua Integral de Comerç Estudiat per cobrir les necessitats de seguretat del petit i mitjà comerç de venda al detall, l’Assegurança d’Integral de Comerç contempla tots els riscos que amenacen un negoci.

Cinquena etapa (2003-2010) La Mútua de Propietaris i les assegurances del segle xxi

Mútua Lloguer Una nova assegurança creada per Mútua de Propietaris per deixar d’assumir els riscos que comporta llogar una vivenda.

Mútua de Propietaris des del segle xxi

Mútua Lloguer

297


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

5 Cinquena etapa (2003-2010) La Mútua de Propietaris i les assegurances del segle xxi

Mútua de Propietaris des del segle xxi

Mútua Accidents Global Amb aquesta modalitat d’assegurança, l’entitat ofereix una protecció integral dels accidents que pugui patir el client tant a la seva vida laboral com a la seva vida privada, a tot el món. Assegurances d’incendis Amb l’assegurança d’Incendis la Mútua assegura els danys i pèrdues materials causats en els béns assegurats per causa directa o indirecta del foc, per explosió i per la caiguda del llamp.

298

Mútua Accidents Global

Assegurances de responsabilitat civil Queden coberts per aquesta pòlissa els danys i perjudicis causats involuntàriament a tercers per responsabilitats civils que incumbeixin el Prenedor de l’Assegurança o l’Assegurat.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

5 Cinquena etapa (2003-2010) La Mútua de Propietaris i les assegurances del segle xxi

Mútua de Propietaris des del segle xxi

Sala de Juntes

La Mútua de Propietaris dins el segle xxi: el repte Es diu “futur” La Barcelona del nou segle i del nou mil·lenni és, evidentment, radicalment diferent d’aquella petita ciutat emmurallada que va veure néixer aquella Sociedad de Seguros Mutuos contra Incendios de Barcelona. El pas dels anys ha convertit la ciutat en una metròpoli d’unes dimensions més que considerables que, a manca d’una capitalitat reconeguda i a força d’esdeveniments i imaginació, s’ha fet un lloc en la centralitat del globalitzat món que avui dia ens envolta. Si l’empremta dels Jocs Olímpics va fer que l’any 1992 la ciutat fes un salt endavant en molts aspectes, bàsicament en infraestructures i en un nou urbanisme, l’actual segle s’ha

servit d’un altre gran esdeveniment, el Fòrum de les Cultures de l’any 2004, per mirar de fer un altre salt en la seva reconfiguració urbana. No podem passar per alt que Barcelona està de moda arreu i que, anualment, és visitada per milions de turistes a la recerca de la seva arquitectura –passada i present–, la seva cultura multisecular i l’atractiu global d’una ciutat acollidora i en permanent reinvenció. És en aquesta ciutat de Barcelona on, per tercer segle consecutiu, la Mútua de Propietaris continua exercint el seu lideratge en diferents rams del món de l’assegurança i on dia rere dia treballa per eixamplar encara més els horitzons.

299


Apèndixs

i iv ii v iii vi Relació de Juntes de Govern

Noms propis

Cos de Bombers

Detall del carro antiincendis de la Casa E.C. Flader que presideix el vestíbul de Mútua de Propietaris

Cent anys de mutualisme 1835-1935

Fons documental a l’arxiu Nacional de Catalunya

Bibliografia i fonts consultades


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

i Relació de Juntes de Govern de Mútua de Propietaris 1835-2010

302

Relació de Juntes de Govern de Mútua de Propietaris 1835-2010


Segle xix COMISSIÓ GESTORA 1836 Antoni Puig i Lucà Josep Marià de Cabanes i d’Escofet Esteve Puigguriguer Pere Nolasc Vives i Cebrià Ramon Muns i Seriñà 1836-37 Josep Coroleu Masdeu, director primer Ramon Muns i Seriñà, director segon Pau Soler i Trens, comptador Pau Agustí de Gomis, tresorer Pere Nolasc Vives i Cebrià, secretari arxiver 1838 Pau Soler i Trens Pere Nolasc Vives i Cebrià Ignasi Bruno i Font Pau Agustí de Gomis Josep Gomis Josep Antoni Jaumar 1839 Ignasi Bruno i Font Josep Antoni Jaumar Josep Ribas i Solà Pau Agustí de Gomis Miquel Milà de la Roca 1840 Josep Ribas i Solà Miquel Milà de la Roca Felip Steve i Casas Ramon Bacardí Ramon Muns i Seriñà 1841 Felip Steve i Casas Ramon Muns i Seriñà Francesc de P. Folch i Pujol Ramon Bacardí Jaume Pujol i Arderiu

Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis 1842 Francesc de P. Folch i Pujol Jaume Pujol i Arderiu {Maties de Casanova {Manuel Balaguer i Martí {Josep Xifré i Casas {Rafael Valldejuli i Vila Antoni Elias i Salvador 1843 Manuel Balaguer i Martí Antoni Elias i Salvador Pere Nolasc Vives i Cebrià Rafael Valldejuli i Vila {Gaietà Roviralta {Jeroni Oliver i Chia

1848 Joaquim Palaudàries i Pujol Antoni de Gaiolà Marquès de la Torre Josep Camó i Madam Pere de Rocabruna Salvador Clos i Gualba 1849 Marquès de la Torre Salvador Clos i Gualba Joaquim Desvalls i de Sarriera, marquès d’Alfarràs Pere de Rocabruna Jeroni Oliver i Chia

1844 Pere Nolasc Vives i Cebrià Jeroni Oliver i Chia Francesc Moret i Pla Josep Antoni Fontanills Ignasi Bruno i Font

1850 a 1854 Joaquim Desvalls i de Sarriera, marquès d’Alfarràs Jeroni Oliver i Chia Joan Antoni de Foxà Rafael Valldejuli i Vila Josep Moner i Nogués

1845 Francesc Moret i Pla Ignasi Bruno i Font Joaquim Rovira i Clavé Pau Agustí de Gomis Josep Antoni Fontanills Joan Puget i de Gomis

1855 a 1856 Joaquim Desvalls i de Sarriera, marquès d’Alfarràs Jeroni Oliver i Chia Salvador Clos i Gualba Rafael Valldejuli i Vila Josep Moner i Nogués

i Relació de Juntes de Govern de Mútua de Propietaris 1835-2010

1846 Pau Agustí de Gomis Joan Puget i de Gomis Francesc J. Moreu Josep Ventosa Joan de Ros de Molins Joan Font d’Amat 1847 Josep Ventosa Joan Font d’Amat Joaquim Palaudàries i Pujol Joan de Ros i de Molins Antoni de Gaiolà

303


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

i Relació de Juntes de Govern de Mútua de Propietaris 1835-2010

Segle xix 1857 Joaquim Desvalls i de Sarriera, marquès d’Alfarràs Salvador Clos i Gualba Josep Moner i Nogués Rafael Valldejuli i Vila Josep d’Amat

1863 Melcior Ferrer i de Bruguera, marquès de Cornellà Albert Compte i López Jaume Camarasa Josep Canela i Reventós Lluís Sagnier i Nadal

1858 Erasme de Janer i de Gònima Valentí Esparó i Giralt Joan Busquets Eusebi Clavell Joan Font d’Amat

1864 Jaume Camarasa Lluís Sagnier i Nadal Joan Güell i Ferrer Domènec Segarra Ramon M. Llobet Miquel Clavé Manuel Vila i Tomàs

1859 Joan Busquets Joan Font d’Amat Domènec Sagarra Eusebi Clavell Francesc Muns i Castellet 1860 Domènec Sagarra Francesc Muns i Castellet Francesc de P. Folch i Pujol Josep Ribas de Clascà Marià Franquesa 1861 Francesc de P. Folch i Pujol Marià Franquesa Joaquim Morell Josep Ribas de Clascà Felip Bertran d’Amat

304

1862 Joaquim Morell Felip Bertran d’Amat Melcior Ferrer i de Bruguera, marquès de Cornellà Josep Canela i Reventós Albert Compte i López

1865 Domènec Segarra Manuel Vila i Tomàs Ramon Bonaplata i Nadal Miquel Clavé Francesc Muns i Castellet 1866 Ramon Bonaplata i Nadal Francesc Muns i Castellet Francesc Esteve i Tomàs Jaume Moré Joaquim Fontrodona 1867 Francesc Esteve i Tomàs Joaquim Fontrodona Josep Oriol Dodero i Ponte Jaume Moré Llorenç Pons i Clerch 1868 Josep Oriol Dodero i Ponte Llorenç Pons i Clerch Marià Ribas Josep Aviñó Felip Bertran d’Amat

1869 Marià Ribas Felip Bertran d’Amat Francesc Tusquets i de Laforja Josep Aviñó Manuel Armengol 1870 Francesc Tusquets i de Laforja Manuel Armengol Climent López i Condeminas Josep Canela i Reventós Bonaventura Duran 1871 Climent López i Condeminas Bonaventura Duran Bernat Nunó i Mayol Josep Canela i Reventós Josep Damians i Lliví 1872 Bernat Nunó i Mayol Josep Damians i Lliví Lluís Sagnier i Nadal Joan Manuel Bofill i Pintó Antoni Cortada i Torrents 1873 Lluís Sagnier i Nadal Antoni Cortada i Torrents Francesc de P. Malet i Galí Joan Manuel Bofill i Pintó Josep M. Rajoi i Botta 1874 Francesc de P. Malet i Galí Josep M. Rajoi i Botta Pere Mayol i Torné Joan Valldejuli i Ameller Joan Frederic Muntadas i Vilardell


Segle xix 1875 Pere Mayol i Torné Joan Frederic Muntadas i Vilardell Francesc Amell i Carbonell Joan Valldejuli i Ameller Pere Riera i Rovis

1876 Francesc Amell i Carbonell Rafael Vilaclara i Euras Francesc Puig i Bori Ramon de Martí i Estruch Ramon Golorons 1877 Francesc Puig i Bori Ramon Golorons Joan Suñol i Almirall Ramon de Martí i Estruch Tomàs M. Mejino i Gil 1878 Francesc Puig i Bori Ramon Golorons Joan Suñol i Almirall Ramon de Martí i Estruch Pau Munner 1879 Francesc Puig i Bori Ramon Golorons Joan Suñol i Almirall Ramon de Martí i Estruch Pau Munner 1880 Manuel de Figuerola d’Agustí i de Guitart, comte de Figuerola Pau Puget i de Gomis Felip Bertran d’Amat Antoni Valldejuli i Ameller Antoni Tusquets i Maignon

Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis 1881 Felip Bertran d’Amat Antoni Tusquets i Maignon Antoni de Barnola i de Verdaguer Antoni Valldejuli i Ameller Antoni Fontanals 1882 Antoni de Barnola i de Verdaguer Antoni Fontanals Josep M. Pera Pere Manté i Gual Eduard Duran i Prat 1883 Josep M. Pera Eduard Duran i Prat Eduard Gibert i Riera Pere Manté Gual Manuel Martorell i Peña 1884 Josep M. Pera Eduard Duran i Prat Eduard Gibert i Riera Pere Manté i Gual Manuel Martorell i Peña 1885 Eduard Gibert i Riera Manuel Martorell i Peña Josep M. de Barraquer i de Puig Ferran de Camps Eusebi Güell i Bacigalupi 1886 Eduard Gibert i Riera Eusebi Güell i Bacigalupi Antoni Miret i Nin Ferran de Camps Antoni Salvadó-Prim

1887 Joan Desvalls Amat, marquès d’Alfarràs Antoni Salvadó-Prim Fèlix Vives i d’Amat Tomàs d’A. Coll i Plans Francesc Zanné i Oliver 1888 Fèlix Vives i d’Amat Francesc Zanné i Oliver Bernardí Martorell i Falp Tomàs d’A. Coll i Plans Rafael Boet i Moreu

i Relació de Juntes de Govern de Mútua de Propietaris 1835-2010

1889 Bernardí Martorell i Falp Rafael Boet i Moreu Emili Vidal-Ribas i Torrents Josep Monegal i Nogués Manuel M. Pascual de Bofarull 1890 Primer període Emili Vidal-Ribas i Torrents Manuel M. Pascual de Bofarull Darius Romeu i Torrents Josep Monegal i Nogués Pere Mayol i Torné 1890 Segon període Manuel M. Pascual de Bofarull Pere Mayol i Torné Ildefons Par i Pérez Josep Monegal i Nogués Francesc Carreras i Candi 1891 Ildefons Par i Pérez Francesc Carreras i Candi Agapit Pujó i Petrus F. Policarp Pascual de Bofarull Francesc de Puig i de Sisternes

305


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

i Relació de Juntes de Govern de Mútua de Propietaris 1835-2010

Segle xix 1892 Agapit Pujó i Petrus Francesc de Puig i de Sisternes Llorenç Pons i Clerch F. Policarp Pascual de Bofarull Josep Pella i Forgas 1893 Llorenç Pons i Clerch Josep Pella i Forgas Baldiri Carreras i Xuriach Alexandre M. Pons i Serra Pere N. Vergés i Mas 1894 Baldiri Carreras i Xuriach Pere N. Vergés i Mas Josep A. Ferrer i Soler Alexandre M. Pons i Serra Jacint F. de Jaumar i Domènech 1895 Josep A. Ferrer i Soler Jacint F. de Jaumar i Domènech Antoni Roger i Vidal Lluís Carreras i Aragó Juli M. de Parellada 1896 Antoni Roger i Vidal Juli M. de Parellada Joan Desvalls Amat, marquès d’Alfarràs Lluís Carreras i Aragó. Carles de Camps i d’Olzinelles, marquès de Camps

306

1897 Joan Desvalls Amat, marquès d’Alfarràs Carles de Camps i d’Olzinelles, marquès de Camps Manuel Camps i Puigmartí Lluís G. Ferrer-Vidal i Soler Manuel de la Llave i García

1898 Manuel Camps i Puigmartí Manuel de la Llave i García Benigne de Salas i Carbajo Lluís G. Ferrer-Vidal i Soler Joan Ribas i Foix 1899 Benigne de Salas i Carbajo Joan Ribas i Foix F. Policarp Pascual de Bofarull Lluís Sagnier i Nadal Miquel de Gomis i Güell


Segle xx 1900 F. Policarp Pascual de Bofarull Miquel de Gomis i Güell Francesc de Puig i de Sisternes Lluís Sagnier i Nadal Lluís de Dalmases i d’Olivart 1901 Francesc de Puig i de Sisternes Lluís de Dalmases i d’Olivart Ròmul Miquel i Sagàs Francesc Carreras i Candi Manuel Bofill i Martorell 1902 Ròmul Miquel i Sagàs Manuel Bofill i Martorell Ildefons de Casanova i de Prat Francesc Carreras i Candi Gabriel Colom i Ferrer 1903 Ildefons de Casanova i de Prat Gabriel Colom i Ferrer Josep M. Pallejà i de Bassa, marquès de Monsolís Vicenç Ferrer i Garriga Salvador Vidal 1904 Josep M. Pallejà i de Bassa, marquès de Monsolís Salvador Vidal Alexandre M. Pons i Serra Vicenç Ferrer i Garriga Vero Vidal i Cusachs 1905 Alexandre M. Pons i Serra Vero Vidal i Cusachs Tomàs Roger i Larrosa Josep Pons i Arola Francesc C. Maristany i Garriga

Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis 1906-1907 Tomàs Roger i Larrosa Francesc C. Maristany i Garriga Manuel Girona i Vidal Josep Pons i Arola Frederic Ricart i Gibert, marquès de Santa Isabel 1908-1909 Manuel Girona i Vidal Frederic Ricart i Gibert, marquès de Santa Isabel F. Policarp Pascual de Bofarull José M. Vidal Largacha Joan Par i Tusquets 1910-1911 F. Policarp Pascual de Bofarull Joan Par i Tusquets Josep Espinós i Stoecklin José M. Vidal Largacha Manuel Llopis i Bofill

1918-1919 Josep Monegal i Nogués Frederic Camp i Llopis Narcís Pla i Deniel Antoni Pons i Arola Jaume Carner i Romeu 1920-1921 Narcís Pla i Deniel Jaume Carner i Romeu Josep Zulueta i de Gomis Joan Amat i Sormaní Josep Balcells i Vallbona

i Relació de Juntes de Govern de Mútua de Propietaris 1835-2010

1922-1923 Josep Zulueta i de Gomis Josep Balcells i Vallbona Raimon d’Abadal i Calderó Emili Fàbregas i Mataró Josep Rogent i Pedrosa

1912-1913 Emili Vidal-Ribas i Torrens Manuel Llopis i Bofill Ignasi Girona i Vilanova Vicenç Ferrer i Bertran Antoni Jansana i Llopart 1914-1915 Ignasi Girona i Vilanova Antoni Jansana i Llopart Pere-Guerau Maristany i Oliver, comte de Lavern Vicenç Ferrer i Bertran Narcís Pla i Deniel 1916-1917 Pere-Guerau Maristany i Oliver, comte de Lavern Narcís Pla i Deniel Josep Monegal i Nogués Antoni Pons i Arola Jaume Amer i Peña

307


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

i Relació de Juntes de Govern de Mútua de Propietaris 1835-2010

Segle xx 1924-1925 Raimon d’Abadal i Calderó Josep Rogent i Pedrosa Lluís Girona i Fernández-Maquieira Emili Fàbregas i Mataró Miquel Horta i Vives 1926 Primer període Lluís Girona i Fernández-Maquieira Miquel Horta i Vives Ignasi de Puig i de Pallejà Emili Fàbregas i Mataró Joan Torres i Vilanova 1926-1927 Lluís Girona i Fernández-Maquieira Miquel Horta i Vives Ignasi de Puig i de Pallejà Manuel M. Pecero i Tos Joan Torres i Vilanova 1928-1929 Ignasi de Puig i de Pallejà Joan Torres i Vilanova Enric Sarriera i Vilallonga de Pinós i Amat, marquès de Barbarà Manuel M. Pecero i Tos Fèlix Fages i Vilà 1930-1931 Enric Sarriera i Vilallonga de Pinós i Amat, marquès de Barbarà Fèlix Fages i Vilà August de Rull i Artós Manuel M. Pecero i Tos Josep Cirera i Voltà

308

1932-1933 August de Rull i Artós Josep Cirera i Voltà Fèlix Fages i Vilà Josep Carreras i Coronas Joan Albanell i Vilardell

1934-1935 Fèlix Fages i Vilà Joan Albanell i Vilardell Francesc Carreras i Candi Josep Carreras i Coronas Joaquim M. d’Alòs i de Dou, marquès de Dou 1936 Primer període Francesc Carreras i Candi Joaquim M. d’Alòs i de Dou, marquès de Dou Fèlix Fages i Vilà Manuel Gasch Estalella Andreu Garriga Bachs 1936-1938 Fèlix Fages i Vilà Josep Torné Fornés Ferran Roig Solé Victorià Cunill Postius Jaume Olivet Vives

1945-1946 Francesc de P. Malet i Galí Andreu Gassó i Vidal Fèlix Fages i Vilà Ferran Roig i Solé Ignasi de Bufalà i de Ferrater 1947-1948 Primer període Fèlix Fages i Vilà Ignasi de Bufalà i de Ferrater Francesc de S. de Jaumar i Bofarull Ferran Roig Solé Andreu Gassó i Vidal 1947-1948 Segon període Salvi Iborra Guillemot Fausto Navarro Azpeitia Rafael Roldós Gómez Francesc Duran Renau Emili Cros Artigas

1939-1940 Fèlix Fages i Vilà Joaquim M. d’Alòs i de Dou, marquès de Dou Ferran Roig Solé Jaume Olivet Vives Josep Torné Fornés 1941-1942 Ferran Roig Solé Josep Torné Fornés Fèlix Fages i Vilà Jaume Olivet Vives Joaquim M. d’Alòs i de Dou, marquès de Dou 1943-1944 Fèlix Fages i Vilà Ignasi de Bufalà i de Ferrater Francesc de S. de Jaumar i Bofarull Ferran Roig Solé Andreu Gassó i Vidal

1949-1950 Rafael Roldós Gómez Emili Cros Artigas Pere Salisachs Jané Francesc Duran Renau Josep Ignasi Anzizu Borrell


Segle xx 1950 Segon període Rafael Roldós Gómez Emili Cros Artigas Josep Ignasi Anzizu Borrell Francesc Duran Renau Pere Salisachs Jané 1951-1952 Pere Salisachs Jané Josep Ignasi Anzizu Borrell Francesc Duran Renau Rafael Roldós Gómez Josep Abella Bruguera 1953 Pere Salisachs Jané Josep Ignasi Anzizu Borrell Francesc Duran Renau Rafael Roldós Gómez Josep Abella Bruguera

Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis 1959-1960 Frederic Ribas Farrés Josep Ignasi Anzizu Borrell Ramon Perelló Clavé Manuel Mogas Prat Josep Abella Bruguera Francesc Fonollà Ferreri Josep Carreras Coronas 1961 Frederic Ribas Farrés Josep Ignasi Anzizu Borrell Ramon Perelló Clavé Manuel Mogas Prat Josep Abella Bruguera Francesc Fonollà Ferreri Josep Carreras Coronas 1962 Josep Vilardaga Buxó Josep Abella Bruguera Josep Gras Artero

Manuel Mogas Prat Carles Grases Jover Josep Carreras Coronas Enric Batlle Remendo 1963 Josep Vilardaga Buxó Josep Abella Bruguera Josep Gras Artero Manuel Mogas Prat Carles Grases Jover Josep Carreras Coronas Enric Batlle Remendo

i Relació de Juntes de Govern de Mútua de Propietaris 1835-2010

1964 Josep Vilardaga Buxó Josep Gras Artero Enric Batlle Remendo Manuel Mogas Prat Carles Grases Jover Josep Abella Bruguera Ramon Puigmartí Bertran

1954-1955 Frederic Ribas Farrés Josep Abella Bruguera Francesc Fonollà Ferreri Rafael Roldós Gómez Ramon Perelló Clavé Emili Cros Artigas 1956-1957 Frederic Ribas Farrés Josep Abella Bruguera Emili Cros Artigas Francesc Fonollà Ferreri Ramon Perelló Clavé Manuel Mogas Prat Josep Carreras Coronas 1958 Frederic Ribas Farrés Josep Abella Bruguera Emili Cros Artigas Francesc Fonollà Ferreri Ramon Perelló Clavé Josep Carreras Coronas Manuel Mogas Prat

Membres de la Junta Directiva de Mútua de Propietaris i directius de finals dels anys 50

309


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

i Relació de Juntes de Govern de Mútua de Propietaris 1835-2010

310

Segle xx 1965-1966 Josep Vilardaga Buxó Josep Gras Artero Carles Grases Jover Manuel Mogas Prat Enric Batlle Remendo Josep Abella Bruguera Ramon Puigmartí Bertran

1975-1976 Josep Gras Artero Carles Grases Jover Josep Mogas Puig Ramon Puigmartí Bertran Josep Abella Bruguera Josep M. Canal Autonell Josep M. Bertran Torné

1984 Josep Gras Artero Josep M. Canal Autonell Joan Josa Sala Valentí Cailà Amigó Josep Abella Bruguera Josep M. Bertran Torné Sebastià Bonet Ayet

1967-1968 Josep Vilardaga Buxó Josep Gras Artero Carles Grases Jover Manuel Mogas Prat Enric Batlle Remendo Josep Abella Bruguera Ramon Puigmartí Bertran

1977-1978 Josep Gras Artero Josep M. Canal Autonell Ramon Puigmartí Bertran Josep Mogas Puig Josep Abella Bruguera Josep M. Bertran Torné Sebastià Bonet Ayet

1985 Josep Gras Artero Josep M. Canal Autonell Valentí Cailà Amigó Josep Mogas Puig Josep Abella Bruguera Josep M. Bertran Torné Sebastià Bonet Ayet

1969-1970 Josep Vilardaga Buxó Josep Gras Artero Josep Abella Bruguera Josep Mogas Puig Ramon Puigmartí Bertran Carles Grases Jover Esteve Dilmé Gelada

1979-1980 Josep Gras Artero Josep M. Canal Autonell Joan Josa Sala Valentí Cailà Amigó Josep Abella Bruguera Josep M. Bertran Torné Sebastià Bonet Ayet

1986 Emili Cros Artigas Josep M. Canal Autonell Valentí Cailà Amigó Josep Mogas Puig Josep Abella Bruguera Josep M. Bertran Torné Sebastià Bonet Ayet

1971-1972 Josep Vilardaga Buxó Josep Gras Artero Josep Abella Bruguera Josep Mogas Puig Ramon Puigmartí Bertran Carles Grases Jover Esteve Dilmé Gelada

1980-1981 Josep Gras Artero Josep M. Canal Autonell Joan Josa Sala Valentí Cailà Amigó Josep Abella Bruguera Josep M. Bertran Torné Sebastià Bonet Ayet

1987 Emili Cros Artigas Josep M. Canal Autonell Valentí Cailà Amigó Josep Mogas Puig Josep M. Bertran Torné Sebastià Bonet Ayet Jordi Xiol Quingles

1973-1974 Josep Gras Artero Carles Grases Jover Josep Abella Bruguera Ramon Puigmartí Bertran Josep Mogas Puig Josep M. Canal Autonell Esteve Dilmé Gelada

1982-1983 Josep Gras Artero Josep M. Canal Autonell Joan Josa Sala Valentí Cailà Amigó Josep Abella Bruguera Josep M. Bertran Torné Sebastià Bonet Ayet

1988 Emili Cros Artigas Valentí Cailà Amigó Josep Mogas Puig Sebastià Bonet Ayet Josep M. Bertran Torné Jordi Xiol Quingles Josep M. Anzizu Furest


Segle xx 1989 Emili Cros Artigas Jordi Xiol Quingles Sebastià Bonet Ayet Valentí Cailà Amigó Josep Mogas Puig Josep M. Bertran Torné Josep M. Anzizu Furest 1990 Emili Cros Artigas Jordi Xiol Quingles Sebastià Bonet Ayet Valentí Cailà Amigó Josep Mogas Puig Josep M. Anzizu Furest Xavier Santomà Juncadella 1991-1994 Emili Cros Artigas Jordi Xiol Quingles Valentí Cailà Amigó Leandre Mateus Ametller Josep Mogas Puig Antonio Batlle de Balle Fornells Xavier Santomà Juncadella 1995-1998 Emili Cros Artigas Jordi Xiol Quingles Antonio Batlle de Balle Fornells Josep Mogas Puig Antonio Arderiu Freixa Josep Pujol Areñas Andrés Espinós Pérez 1999-2001 Jordi Xiol Quingles Antonio Batlle de Balle Fornells Andrés Espinós Pérez Josep Mogas Puig Antonio Arderiu Freixa Josep Pujol Areñas Pedro Maqueda de Anta

Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis 2001-2005 Jordi Xiol Quingles Antonio Batlle de Balle Fornells Andrés Espinós Pérez Josep Mogas Puig Antonio Arderiu Freixa Pedro Maqueda de Anta Francesc Xavier Durà Riera Joan M. Xiol Quingles Santiago Molins Amat

i Relació de Juntes de Govern de Mútua de Propietaris 1835-2010

2006 Jordi Xiol Quingles Antonio Batlle de Balle Fornells Andrés Espinós Pérez Josep Mogas Puig Antonio Arderiu Freixa Pedro Maqueda de Anta Joan M. Xiol Quingles Santiago Molins Amat 2007-2008 Jordi Xiol Quingles Antonio Batlle de Balle Fornells Andrés Espinós Pérez Josep Mogas Puig Antonio Arderiu Freixa Pedro Maqueda de Anta Joan M. Xiol Quingles Santiago Molins Amat Beatriz Soler Bigas 2009 Jordi Xiol Quingles Antonio Batlle de Balle Fornells Andrés Espinós Pérez Antonio Arderiu Freixa Pedro Maqueda de Anta Joan M. Xiol Quingles Santiago Molins Amat Beatriz Soler Bigas

311


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Noms propis de Mútua de Propietaris 1835-2010

ii Noms propis de Mútua de Propietaris 1835-2010

312

Imatge d’un dels carros antiincendis fabricats a Nova York al segle xix. Publicitat conservada al fons documental de Mútua de Propietaris


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Josep Abella i Bruguera

Antonio Arderiu Freixa

Abadal i Calderó, Raimon d’. (Vic, Osona, 1862Rupià, Baix Empordà, † 1945). Polític i advocat. L’any 1899 fou elegit diputat conservador per Vic, però al Congrés es declarà regionalista. Membre directiu de la Lliga Regionalista des de la seva fundació (1901), fou president de l’Ateneu Barcelonès (1902) i de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, i regidor de Barcelona (1903 i 1911). Fou elegit senador per Barcelona (190718). El 1917, a Barcelona, presidí l’Assemblea de Parlamentaris. El 1924 fou elegit degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona, però, el 1926, el govern de Primo de Rivera el destituí, l’empresonà i el confinà a Alcalà de Xivert (Baix Maestrat). Fou diputat a les corts de la República i al parlament de Catalunya, i en tots dos llocs presidí la minoria de la Lliga. En esclatar la Guerra Civil de 1936-39 emigrà a França i Itàlia, d’on va tornar finalitzat el conflicte. Des d’aleshores restà apartat de la vida política. Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1924-25). Abella i Bruguera, Josep. (Barcelona, † 1993). Advocat i administrador de finques. Membre del Consell d’Administració de la Mútua de Propietaris entre 1951 i 1986. Agustí de Gomis, Pau. Prohom de la ciutat, propietari de nombrosos edificis que, al mateix temps, van ser objecte d’assegurança a la mateixa entitat de la qual ell formava part. Edificis als carrers Sombrerers, Argenteria, Barra de Ferro, Agullers, Flassaders o Sant Climent, al Casc Antic, i un altre a la plaça del Quarter de la Barceloneta, així ho corroboren. Tresorer de la Primera Junta de Govern de la Mútua de Propietaris el 1836-37 i altres càrrecs el 1838 i 1839. Albanell i Vilardell, Joan. Advocat i propietari

ii d’una empresa constructora. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1932-35). Alòs i de Dou, Joaquim Maria d’, marquès de Dou. (Barcelona, † 1959). Jutge. Casat amb Concepció de Fontcuberta i de Dalmases. Vocal de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1931-32). El títol de marquès de Dou, pontifici, data de l’1 d’octubre de 1880 i fou concedit pel papa Lleó xiii a Lluís-Ferran d’Alòs i de Martín. Membre de les Juntes Directives de la Mútua de Propietaris (193435, 1936, 1939-40 i 1941-42).

ques Anzizu, advocat i procurador dels Tribunals. En acabar la Guerra Civil i mort el seu pare, es fa càrrec del negoci familiar. L’any 1942 és nomenat vicedegà del Col·legi de Procuradors de Barcelona. Membre de les Juntes de Govern de la Mútua de Propietaris (1950, 1951-52, 1953, 1959-60, 1961).

A

Amat, Josep d’. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1857).

Amat i Sormaní, Joan. (Barcelona, † 1921). Advocat (1888) i propietari. Membre de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona. President de Juventud Liberal Monárquica (1892). Regidor de l’Ajuntament de Barcelona fins al 1897 en què va cessar en produir-se l’annexió dels municipis del Pla a la ciutat. Alcalde de Barcelona (març 1901-desembre 1902). Membre de la Junta de l’Asociación de Amigos de los Pobres (1909-1915) i de la Cambra de la Propietat Urbana (1910-1921). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1920-21). Amell i Carbonell, Francesc. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1875-1876).

Amer i Peña, Jaume. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1916-17).

Anzizu i Borrell, Josep Ignasi d’. (Barcelona, 1908 - † 1997). Fill de Josep Maria d’Anzizu i Morell (Barcelona, 1880-1938)), fundador de Fin-

Noms propis de Mútua de Propietaris 1835-2010

Anzizu i Furest, Josep Maria d’. (Barcelona, 1933). Llicenciat en Dret, PMD Harvard Business School, Administrador de Finques, Agent de la Propietat Immobiliària i Agent d’Assegurances. Ha combinat la seva professió de consultor i professor (IESE, ESADE i EADA) amb la direcció de Finques Anzizu, S.L. És el fundador del Centre d’Estudis sobre les Organitzacions (COS), amb seu a EADA. Nét de qui fou fundador del negoci, Josep Maria d’Anzizu i Morell i fill del continuador del negoci Josep Ignasi Anzizu i Borrell. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1988-90). Arderiu Freixa, Antonio. (Barcelona, 1952). Advocat (1975). Va cursar estudis a l’IESE (1982-83) i el Curs d’Especialització per a Lletrats Assessors i Secretaris de Consell d’Administració (1977-87). Va iniciar la seva carrera a l’extint Banco de Huesca, fou President del Consell d’Administració de Manufacturas de la Piel, S.A. (Pielsa), secretari general d’Asepeyo Mútua d’Accidents de Treball, secretari del Consell d’Administració d’Acabados de Panas, S.A., i vicesecretari del Consell d’Administració d’Inpisa Dos de Inversión Mobiliaria, secretari del Consell d’Administració d’Aguas de Barbastro, S.A., vocal de la Junta Directiva de Previsora General Mutualidad de Previsión Social i Defensor del Client de Nationale Suisse, S.A. És membre de Col·legi d’Advocats de Barcelona i del de Manresa. Membre del Consell d’Administració de la Mútua de Propietaris des de 1995.

313


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

ii Noms propis de Mútua de Propietaris 1835-2010

314

Antonio Batlle de Balle Fornells

Josep Maria Bertran Torné

Armengol, Manuel. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (18691870). Artís i Tomàs, Andreu-Avel·lí, “Sempronio”. (Barcelona, 1908 - Sitges, Garraf, † 2006). Periodista i escriptor que utilitzà el pseudònim de Sempronio. Fill de Josep Artís i Balaguer, col·laborà a la Revista de Catalunya, Mirador (els articles del qual va recopilar en el llibre Del mirador estant, publicat el 1987) i L’Opinió. Després de la Guerra Civil, el 1941 adoptà el pseudònim pel qual seria conegut per signar les seves col·laboracions a la revista Destino, i que estendria als seus articles i als seus llibres. Col·laborà també al Diario de Barcelona i a El Noticiero Universal. Fou el primer director de Teleexprés (1964) i, a partir del 1966, dirigí Tele-estel, primer setmanari català autoritzat pel franquisme fins al seu tancament (1970). Des del 1964 col· laborà regularment a La Vanguardia i, a partir del seu llançament, a l’Avui (1976). Amb el precedent de Barcelona tal com és (1948), des dels anys setanta i especialment als vuitanta se centrà en la publicació d’una sèrie de llibres amb els quals construí una crònica entre històrica i costumista de la Barcelona del segle xx. Conreà la pintura i féu algunes exposicions. També publicà algunes novel·les (La vall dels reis, 1985, El mur, 1988), poesia (L’accent de Barcelona, 1938) i teatre (Les flors del Mal, 1947; Els fugitius de la plaça Reial, 1964; la sarsuela La canción del Paralelo, 1943 i, no representada, La impassible, 1935) i llibres en castellà, generalment també de temàtica barcelonina (Los barceloneses, 1959; Minutero barcelonés, 1963, la novel·la La oración del diablo, 1962, etc.). L’any 1972 l’Ajuntament de Barcelona el nomenà Cronista Oficial de la ciutat, i el 1991 rebé de la mateixa institució la Medalla d’Or al mèrit artístic. El 1998 la Generalitat de Catalunya li atorgà la Creu de Sant Jordi. És

l’autor del llibre del 150è Aniversari de la Mútua de Propietaris (1835-1985).

del Banc Vitalici. Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1882).

Aviñó, Josep. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1869).

Barraquer i de Puig, Josep Maria. Hisendat. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1885).

Bacardí, Ramon de. Hisendat i comerciant casat amb Josepa de Janer i de Gònima. Membre fundador de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, nomenat per la Diputació de Barcelona (1822), essent escollit tresorer de l’entitat. Fou un dels tres primers directors de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, juntament amb Josep Xifré i Casas i el baró de Maldà. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1840 i 1841).

Batlle de Balle Fornells, Antonio. (Barcelona 1952). Enginyer de Camins. Màster en Economia i Direcció d’Empreses-IESE. Professor de l’Escola d’Enginyers de Camins de la Universitat Politècnica de Catalunya. Actualment desenvolupa la seva activitat professional al Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports-Catalunya. És membre del Consell d’Administració de la Mútua de Propietaris des de 1991.

Balaguer i Martí, Manuel. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1842-43).

Batlle i Remendo, Enric. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1962-1968).

Balcells i Vallbona, Josep. (Barcelona, † 1942). President de l’empresa Sociedad Anónima Funicular de Montjuich, que va ser l’encarregada de posar en marxa aquest transport amb motiu de l’Exposició Universal de 1929. Fou integrant de la Junta de Govern de la Casa de la Caritat de Barcelona i propietari de l’empresa Fabril y Comercial Balcells, S.A. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1920-1923).

Bech i Pujol, Antoni. Cap d’Oficina de la Mútua de Propietaris (1864-1898).

B

Barnola i de Verdaguer, Antoni de. (Barcelona, † 1912). Advocat i notari. Propietari. Membre de la Junta de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1870-72 i 1881-85). És autor del llibre Causas que dieron origen a la creacion de la pretura, origen y estension del derecho honorario, e importancia del edicto perpetuo (1860). Diputat a Corts el 1879 i el 1884. Va formar part del Consell d’Administració

Bertran i d’Amat, Felip. (Barcelona, 1835 † 1911). Jurisconsult i historiador. Presidí l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (1870-71), la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1902-03) i l’Acadèmia de Bones Lletres (1907-11). Defensà el dret català i és autor de Teoría de la expropiación forzosa por causa de utilidad pública (1899), Del origen y doctrinas de la escuela romántica (1891) i Asociaciones, sociedades, personas jurídicas y vida corporativa de los pueblos (1893). Senador (1902-1903). Bertran Torné, Josep Maria. (Barcelona, † 1998). Agent de la Propietat Immobiliària i administrador de Finques. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1975-1989).


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Sebastià Bonet i Ayet

Valentí Cailà i Amigó

Boet i Moreu, Rafael. Advocat i doctor en Dret Administratiu (1866). Diputat a Corts per Barcelona (1872) i per Girona (1873). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1888-89). Bofill i Martorell, Manuel. A La Vanguardia del 8 d’agost de 1882, se’l cita com un dels cinc propietaris del Teatre del Liceu i el 1860 apareix com a propietari d’una casa al carrer Ample cantonada Carabassa. Casat amb Elvira Gasset i Amell i malgrat la manca de dades apareix, en l’esquela de la seva esposa, com a Il·lustríssim Senyor. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1901 i 1902). Bofill i Pintó, Joan Manuel. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1872-73). Bonaplata i Nadal, Ramon. (Barcelona, 1799 † 1869). Fabricant d’indianes i membre de la Junta de La Maquinista Terrestre i Marítima, membre de la Junta de Comerç de Barcelona i, posteriorment, de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Fou Diputat a Corts. Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1866). Bonet i Ayet, Sebastià. (Barcelona, 1909). Arquitecte. Autor de la Teoría de la composición de un edificio cupular, en cúpulas múltiples o bóvedas vaidas combinadas: ejercicio de reválida. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1977-1990). Bruno i Font, Ignasi. Vivia a Barcelona, al carrer de l’Ensenyança, a tocar del carrer Ferran. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1844 i 1845).

ii Bufalà i de Ferrater, Ignasi de. (Barcelona, † 1954). Propietari de Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental) i, segons La Vanguardia (17 juliol 1954), tenia una “señorial residencia Casa Mayans, del mismo pueblo” (es refereix a Vilassar de Dalt). Oficial dels Mossos d’Esquadra (1928) i després de la Guerra Civil Comandant de Cavalleria. Delegat del Govern central a la Confederació Hidrogràfica dels Pirineus Orientals (1934-35). Membre de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre del qual fou President (1939-40). President de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona (1950), de Laboratorio Investigación Vidrios Especiales LIVESA, membre del Consell de la Compañía General de Tabacos de Filipinas, S.A., i vocal de la Comissió Especial de l’Eixample. Conseller de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona. Fou un dels fundadors de la companyia d’assegurances Lepanto. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (194148).

Disertación sobre las 800 monedas de oro godas halladas el año 1816 en la Grassa, parroquia de Constantí (1818), Memorias sobre el templo de Hércules existente en Barcelona (1838) i Memoria relativa a la Iglesia de Santa María del Pino de Barcelona (1840). Membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1823), membre de la Comissió Gestora del 30 d’abril de 1835 de la Societat d’Assegurances Mútes contra Incendis de Barcelona.

C

Busquets, Joan. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1858-59).

Cabanes i d’Escofet, Josep Marià de. (Solsona, 1775 - Barcelona, † 1842). Polític liberal i arqueòleg. De la família de l’antic capità general de Catalunya Philippe de Cabanes, exercí d’advocat a Barcelona; alcalde constitucional (1821-22), tingué un paper destacat a la Junta de Sanitat durant l’epidèmia de febre groga del 1821, i a la Junta d’Armament i de Recursos del 1835, i fou novament alcalde de Barcelona, el primer amb la nova legislació (novembre del 1835-abril de 1836). Fou també senador per Lleida, membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1816) i corresponent de l’Academia de la Historia, de Madrid. Publicà Sobre la importancia de la Numismática (1816), Memoria sobre los vestidos, armas y monedas que se usaron en Cataluña antes de los romanos (1817),

Noms propis de Mútua de Propietaris 1835-2010

Cailà i Amigó, Valentí. (Barcelona, 1907 - † 1994). Propietari industrial del sector oleoquímic, cofundador de Cailà & Parés, esportista internacional d’hòquei herba. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1979-1994). Camarasa, Jaume. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1863-1864).

Camó i Madam, Josep. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1848).

Camp i Llopis, Frederic. (Barcelona, 1877 - † 1951). Advocat i historiador. Acadèmic de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i membre del Patronat d’Estudis Napoleònics. Entre 1918 i 1923 va publicar Historia jurídica de la Guerra de la Independencia, el 1927 Introducció a l’estudi de la guerra napoleònica a Catalunya, el 1943 La invasión napoleónica i el 1941 Relaciones entre la invasión napoleónica y los movimientos revolucionarios de Cataluña. Membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País. Regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1924). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1918-19). Camps, Ferran de. Propietari. President de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1887) i membre de l’Associació de Propietaris de Barcelona (1885).

315


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

ii Noms propis de Mútua de Propietaris 1835-2010

Carles de Camps i Olzinelles, marquès de Camps

Josep Maria Canal i Autonell

Soci de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1893). El 1899 va formar part de l’Associació General per a la Reforma Penitenciària. Era membre també de la societat Obra de Buenas Lecturas (1906). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1885-86). Camps i Olzinelles, Carles de, marquès de Camps. (Girona, 1860 - Sant Sebastià, País Basc, † 1939). Segon marquès de Camps. Enginyer forestal, polític i escriptor. Presidí la Federació Agrícola Catalanobalear (1899), la Unió de Vinyaters i l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1897-1901). Va ser un dels fundadors de la Unió de Propietaris Surers Catalans (1911). Fou director general d’agricultura (1917) i elaborà la llei sobre conservació i foment de la riquesa forestal. Milità en la Lliga Regionalista i fou president de la Diputació de Girona (1891), diputat per Olot (1900-02), per Barcelona (1916) i per Igualada (1918), i senador per Girona (1903-05 i 1919-23). El 1924, a l’adveniment de la Dictadura, es retirà de la política. El 1936 s’exilià de Catalunya i morí a Sant Sebastià abans d’acabar la Guerra Civil. Havia estat president (1921-1939) de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, on ingressà el 1895. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1896-97). Camps i Puigmartí, Manuel. El 1879 obtingué la llicència per a la distribució d’aigües a una part de la ciutat que, posteriorment, traspassà a la Compañía General Anónima de Aguas de Barcelona, de la ladera derecha del Besòs. Regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1899-1901). Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1898).

316

Canal i Autonell, Josep Maria. (Barcelona, † 1998). Enginyer tèxtil. Membre de l’Asociación Nacional de Ingenieros de Industrias Textiles i ca-

Jaume Carner i Romeu

tedràtic de l’Escola Técnica Superior d’Enginyers Industrials, secció tèxtil, de Terrassa (1961), on va començar l’any 1935 com a “auxiliar meritori”. Administrador de l’Escola Tècnica de Perits Industrials de Terrassa (1965). Autor del llibre Apuntes de tecnología textil. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1973-1987). Canela i Reventós, Josep. (Barcelona, † 1881). Segons sembla, va fer fortuna a Cuba abans de tornar a Barcelona i fundar l’empresa Canela y Cía. Membre de la Junta municipal que va decidir aixecar el monument a Cristòfor Colom a Barcelona. Vocal de la companyia d’assegurances La Previsión. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1862, 1863 i 1870). Carbonell i Anortera, Josep. Arquitecte i Cap de Bombers de la Mútua de Propietaris (1861). Carner i Romeu, Jaume. (El Vendrell, 1867 Barcelona, † 1934). Advocat i polític, afiliat al moviment catalanista. Elegit regidor de l’Ajuntament barceloní, es destacà com a organitzador i per la seva combativitat enfront dels elements tèrbols del municipi. El 1904 es va separar de la Lliga Regionalista, i amb els elements escindits més esquerrans fundà el setmanari El Poble Català. Participà en la fundació del nou partit Centre Nacionalista Republicà, del qual fou elegit president. Diputat per Esquerra Republicana de Catalunya. Va formar part de la comissió que redactà el projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya (1931). Ministre de Finances del govern Azaña. Membre de les Juntes de Govern de la Mútua de Propietaris de 1918-19 i 1920-21. Carreras i Aragó, Lluís. (Barcelona, 1835- † 1907). Oftalmòleg. Fou professor lliure a l’Institut

Mèdic de Barcelona. Introduí l’anestèsia cocaínica i una modificació del sistema d’exploració de l’agudesa visual. Creà un important laboratori d’anatomia patològica. Amb Ramon Coll i Pujol inicià l’estadística demogràfica sanitària a Barcelona. Publicà i dirigí la Revista de Ciencias Médicas, i és autor, entre molts treballs, d’Estudios oftalmológicos (1875), Clínica de Oftalmología (1878) i Examen y mejora de la visión (1880). Va col·laborar amb el doctor Antoni Barraquer i Roviralta. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1895 i 1896). Carreras i Candi, Francesc. (Barcelona, 1862 Barcelona, † 1937) Advocat, historiador i polític. Llicenciat en dret a Barcelona (1882), exercí activitats molt diverses, des dels estudis arqueològics fins a la recerca documental i a la divulgació periodística, l’excursionisme científic, la filatèlia, etc. Fou president de la Joventut Conservadora (1890) i regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista (1891-1922). Fou també president de la comissió d’Eixample (1918-22) i contribuí a salvar les Drassanes. Fou professor d’història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans (1903-05) i a l’Ateneu Enciclopèdic Popular. El 1898 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual fou president, reelegit diverses vegades (1918-31; 1934-37); contribuí a la fundació del butlletí d’aquesta entitat (1901). Membre, des dels 19 anys, de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, de la qual fou secretari (1888-90), dirigí els començaments del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, centre del qual fou vicepresident (1912). Fou cònsol de la República Dominicana des del 1900, i gerent de la Companyia per a la canalització de l’Ebre des de 1924. De les seves múltiples publicacions destaca La ciutat de Barcelona (1916), la pri-


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Ildefons Cerdà i Sunyer

mera història de la formació urbana de la ciutat, redactada directament sobre fons documentals, interessant obra de conjunt publicada sobre Barcelona, i que és un dels volums de la Geografia General de Catalunya (~1908-18). Fou col·laborador actiu de premsa; dirigí Revista Mercedaria (1918) i escriví a La Il·lustració Catalana (1896), Las Noticias (1919-30) i La Vanguardia (1930-35). Fundà la Societat Filatèlica Catalana (1901). Carreras i Coronas, Josep. (Barcelona - † 1963). Advocat i propietari. Membre de la Junta de Govern del Gran Teatre del Liceu (1929). Conseller de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona. Hem pogut llegir que “Josep Carreras i Coronas, veí de Barcelona i propietari dels terrenys de la Torre dels Frares (a Montcada i Reixac) sol·licita sota el títol ‘Enriqueta’ poder explotar una mina de plomgalena, en el paratge molt a prop de la carretera. L’extensió de 144.000 m2. Aquest fet va portar que l’alcalde Barcelona, el baró de Viver i la Companyia General d’Aigües presentessin al·legacions ja que representava un perill que podia contaminar les aigües del Besòs. L’any 1928 va finalitzar l’aventura”. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1932-1935 i 1956-1963). Carreras i Xuriach, Baldiri. Propietari i col· leccionista d’art. Membre de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1894). Segons una publicació de l’època, Carreras tenia al Palau de la Virreina el Museo de Pinturas y Esculturas. Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1894). Casanova, Maties de. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1842). Casanova de Prat de Sant Julià, Ildefons de. (Barcelona, † 1922). Propietari. Tingué diversos

ii càrrecs dins de la Junta Directiva de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1875-79), del qual el seu avi i el seu pare havien estat uns dels fundadors, i a la Cambra Agrícola de Catalunya (1902-05). Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1903).

Clavell, Eusebi. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1858-1859). Clos i Gualba, Salvador. (Barcelona, † 1889). Notari (1827-1865). Col·laborador de la revista La Notaría. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1848, 1849, 1855-56 i 1857).

Cerdà i Sunyer, Ildefons. (Centelles, Osona, 1815- Caldas de Besaya, Cantàbria, † 1876). Enginyer (1841), urbanista i polític. Diputat a Corts (1850) i síndic de la ciutat (1854). President de la Diputació de Barcelona (1873-74). Considerat un dels fundadors de l’urbanisme modern força influenciat pel socialisme utòpic, va escriure la Teoría General de la Urbanización (1867). El seu principal projecte va ser l’anomenat Pla Cerdà per a l’Eixample de Barcelona imposat per Reial Ordre de 7 de juny de 1859.

Colom i Ferrer, Gabriel. Propietari. A Cadaqués (Alt Empordà) s’hi va fer construir una gran casa senyorial anomenada Casa Colom (1888-1910) sobre un terreny anomenat “lo Castell”. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1902-03).

Cirera i Voltà, Josep. Advocat i terratinent, principalment a La Llagosta, on posseïa una immensa propietat a tocar de Montcada anomenada Can Milans. Una altra de les seves finques, la de Can Llobet, fou cedida a Pro-infantia Institució Benèfica per a colònies de nens pobres, de la qual fou nomenat, juntament amb la seva esposa Maria Dolors Cuyàs, presidents honoraris. Fou President de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1933-36). Cap d’Acció Popular Catalana i de la CEDA a Catalunya (1936). President de la Secció d’Edificació i Higiene de la Cambra de la Propietat de Barcelona (1933). Fou un dels fundadors de la companyia d’assegurances Lepanto. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1930-31 i 1932-33). Clavé, Miquel. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1864-1865).

Noms propis de Mútua de Propietaris 1835-2010

Coll i Plans, Tomàs d’Aquino. Membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1876), membre de la Junta Directiva de l’Institut del Foment del Treball Nacional (1885) i de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1887-88). Compte i López, Albert. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1862-63). Coroleu i Borràs, Wifred. (Barcelona, 1877 † 1951). Metge psiquiatre i publicista, fill de Josep Coroleu i Inglada. Fou secretari perpetu (1916) de l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona. Dirigí la revista Laboratorio des del 1928. Col·laborà, especialment amb articles de divulgació mèdica, a la crònica internacional de La Il·lustració Catalana, La Veu de Catalunya i La Vanguardia. Publicà Sectarios y locos (1905), La locura en las religiones, las artes y las civilizaciones (1918), Las aguas de Barcelona (1926). De jove havia publicat estudis sobre el moviment nacionalista: El doctor Robert (1902), Catalunya i el problema de les nacionalitats (1909). Coroleu i Inglada, Josep. (Barcelona, 1839 -

317


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

ii Noms propis de Mútua de Propietaris 1835-2010

318

Emili Cros Artigas

Esteve Dilmé i Gelada

† 1895). Historiador i polític. Nét de Josep Coroleu i Masdeu, director 1r de la Primera Junta de Govern de la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona. Estudià dret a la Universitat de Barcelona. El 1864 es traslladà a París, on fou corresponsal d’El Telégrafo i, el 1869, agregat a l’ambaixada espanyola. Tornà a Barcelona, on es llicencià en dret (1872), i es dedicà a l’estudi de les institucions catalanes medievals. Investigà els fons de l’Arxiu de la Corona d’Aragó amb el propòsit de reivindicar les antigues llibertats catalanes i, en col·laboració amb Josep Pella i Forgas, publicà Las cortes catalanas (1876), Lo sometent (1877) i Los fueros de Cataluña (1878), que assenyalaren una nova orientació historiogràfica, la recopilació de dades referents a les corts catalanes. Edità diverses fonts històriques: les Cròniques de Desclot, Muntaner i Pere iii (1885-86) i un resum del dietari de la Generalitat de Catalunya (1889). Fou mantenidor dels jocs florals en quatre ocasions. Com a jurista publicà Dels contractes d’emfiteusi i rabassa morta (1878), i defensà la conservació integral del dret català al Congrés Català de Jurisconsults (1881). Milità en el catalanisme, fidel als seus principis federalistes; fou un dels fundadors del Centre Català (1881) i redactor de la ponència sobre municipis de les Bases de Manresa (1892). Fou president de l’Ateneu Barcelonès (1888) i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1879). Publicà una Historia de Villanueva y Geltrú (1878), vila de la qual era cronista. Col·laborà sovint a la premsa barcelonina, especialment a La Renaixença, La Vanguardia, L’Avenç, La España Regional, i també a Revista de Gerona i La España Moderna, de Madrid. Publicà, entre d’altres obres, El feudalismo y la servidumbre de la gleba en Cataluña (1878), Claris i son temps (1878), Cartas a un obrero (1885), Barcelona y sus alrededores (1887) i Memorias de un menestral de Barcelona (1792-1864) (1880), llibre de records històrics familiars, sovint reeditat.

Coroleu i Masdeu, Josep. Jurisconsult il·lustre. Advocat i consultor dels monestirs més poderosos de Catalunya com eren els de Poblet, Santes Creus i Sant Cugat del Vallès i, com reflecteix Francesc de Bofarull, “defensor dels màrtirs de la Independència, que en aquesta ciutat i el juny de 1809 van pagar amb la vida la conspiració que altament els honra”. Fou avi de l’eminent historiador i polític Josep Coroleu i Inglada, que fou col·laborador de Josep Pella i Forgas, membre de diverses Juntes de Govern de la Mútua. Director 1r de la Primera Junta de Govern de la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona (1836-1837).

D

Cortada i Torrents, Antoni. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1872-73). Cortés, Joan. Arquitecte i Cap de Bombers de la Mútua de Propietaris (1859). Cros i Artigas, Emili. (Barcelona, 1914). Seguint la tradició familiar, estudià dret i l’any 1935 es col· legià com a advocat. Fou auditor de guerra i, a partir de 1939, treballà d’assessor jurídic sindical fins a arribar a la presidència. Reorganitzà l’activitat dels Gremis des de la secretaria de la Patronal i, l’any 1942, començà a treballar en el despatx d’advocats del seu pare. Fiscal municipal del jutjat núm. 10 de Barcelona (1941). Conseller del Foment del Treball Nacional (1957), va formar part del Consell d’Administració de Peróxidos Farmacéuticos, S.A. A la Mútua de Propietaris, després de treballar com a assessor, va passar a ser membre de la Junta de Govern i més tard fou nomenat president, càrrec que exercí des de l’any 1986 fins al 1998. Fou nomenat president honorari de la Mútua. Cunill i Postius, Victorià. Propietari. Membre

de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1936-38). Dalmases i d’Olivart, Lluís de. (Barcelona, Sant Sebastià, País Basc, † 1937). Advocat i propietari. President de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona. Vocal i Aministrador-Tresorer de l’Institut Català Agrícola de Sant Isidre (190304). Cavaller del Real Cuerpo de Nobleza de Cataluña. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1900 i 1901). Damians i Llivi, Josep. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1871-1872). Desvalls i Sarriera, Joaquim, marquès d’Alfarràs. (Barcelona, 1803 - Ciutat de Mallorca, † 1883). Sisè marquès d’Alfarràs, vuitè de Llupià i cinquè del Poal. Important terratinent a diverses poblacions catalanes. Fou un dels fundadors i primer president (1851-60) de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, hi dirigí la secció d’agricultura. Senador (1853-1854), nomenat senador vitalici. Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1850-54, 1855-56 i 1857). Dilmé i Gelada, Esteve. Administrador de finques. Gràcies a la seva iniciativa es va constituir, el 1961, l’Agrupación Nacional Sindical de Administradores de Fincas. President del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona (1970), fruit de l’Associació d’Administradors de Finques de Barcelona que ell mateix va fundar l’any 1945 i que el 1984, i presidida pel mateix Dilmé, es va convertir en Consell de Col·legis Territorials d’Administradors de Finques de Catalunya. El mes d’agost de 1985 va ser nomenat vocal de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona. Membre de la Junta de


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Francesc Xavier Durà i Riera

Andrés Espinós i Pérez

Govern de la Mútua de Propietaris (1969-1974). Dodero i Ponte, Josep Oriol. (Badalona). Advocat i propietari. Va ser veguer d’Andorra amb residència a Barcelona (1881-82). Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1868). Durà i Riera, Francesc Xavier. (Montcada i Reixach, 1936 - Barcelona, † 2005). Administrador de finques. Des dels inicis de la transformació de l’Agrupació Sindical a Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, Durà i Riera ja va formar part, en concret, des de l’1 de març de 1969 i, des de 1991, secretari de la seva Junta de Govern. El 2005 va ser elegit vicepresident de la Junta i va ser membre de la Junta de Gobierno del Consejo General de Colegios de Administradores de Fincas de España. Va formar part del consell de redacció de la revista Consell. Vicepresident d‘Honor del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida. El Ple del Consejo General de Colegios de Administradores de Fincas de España (10-042008) va atorgar-li, a títol pòstum, la distinció de membre d’honor d’aquesta entitat. Membre del Consell d’Administració de la Mútua de Propietaris (2001-05). Duran, Bonaventura. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1870-71). Duran i Renau, Francesc. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1947-48, 1949-50, 1951-52 i 1953). Duran i Prat, Eduard. (Barcelona, † 1884). Advocat i propietari. Descendent dels Duran que feren construir a Les Corts la masia de Can Duran, coneguda com “La Torre Gran d’En Duran”. Tanmateix va cedir l’opció de compra que tenia sobre els

ii terrenys (1876) a l’Eixample, darrere la Universitat, perquè s’hi pogués dur a terme la construcció del Seminari Conciliar. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1882-1884). Elias i Salvador, Antoni. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1842-43).

monumentals decoratives de ferro als carrers de Barcelona, fet que fou satiritzat en l’escrit Barcelona de hierro colado (1849). El 1850-51 fou primer tinent d’alcalde de Barcelona. L’any 1855, amb els seus socis i la casa Tous, Escacíbar i Companyia, fundà La Maquinista Terrestre i Marítima. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1858).

E

Escrivà de Romaní i de Dusai, Josep Maria. (Barcelona, 1825 - † 1890). Polític. Marquès de Monistrol d’Anoia (nom que rebé el marquesat de Dusai, concedit el 1795, des que el 1796 li fou expedit el reial despatx al seu concessionari Francesc de Paula de Dusai i de Marí i que ha passat als Escrivà de Romaní, barons de Beniparrell) i de Sant Dionís, baró de Beniparrell i de Prullans. Fill de Joaquim Escrivà de Romaní i de Taverner. Estudià a Friburg (Suïssa). Fou regidor i tinent d’alcalde a Barcelona. Anà a residir a Madrid, on fou president de la comissió permanent de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Fou senador (1862) i el 1867 ingressà a l’Academia de San Fernando. Esparó i Giralt, Valentí. (Llívia, Baixa Cerdanya, 1792 - † 1859). Industrial. Establert a Barcelona, el 1831 fou un dels accionistes de la fàbrica de filats i teixits Bonaplata, empresa que ell continuà, després de la destrucció de la fàbrica el 1835, en establir-hi una foneria seva el 1839. President de la Comissió de Fàbriques (1838-40), figurà (1840) als comitès paritaris per conciliar obrers i patrons, on adoptà una posició avançada. Es destacà com a proteccionista. Un dels promotors de l’Institut Industrial de Catalunya, fou president de la secció de foneria i maquinària. Conseller municipal, concebé el projecte de la plaça de Medinaceli, amb la columna Marquet, i contribuí a fer posar un gran nombre de fanals, fonts i peces

Noms propis de Mútua de Propietaris 1835-2010

Espinós i Stocklin, Josep. President de la Diputació de Barcelona (1903-1905). L’any 1892 fou elegit diputat pel Partit Conservador del districte 3r de Granollers, així com al 1896 i 1901. L’any 1901 fou nomenat diputat-secretari, l’abril de 1902 fou elegit vicepresident, i arribà a la presidència de la Diputació en la sessió d’abril de 1903, càrrec que ocupà fins a l’abril de 1905. Va formar part de la Comissió d’Hisenda i de la comissió encarregada de fer front al conflicte obrer produït per la manca de carbó i cotó. Fou membre de la Junta del Cens Electoral. Formà part de la Junta d’Obres del Port i de la Junta del Museu de Belles Arts. Com a president va activar el Pla d’Execució de Camins Veïnals, amb la construcció de 220 quilòmetres finançats conjuntament per l’Estat i la Diputació. Membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1879). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1910-11).

Espinós i Pérez, Andrés. (Barcelona, 1954). Llicenciat en Dret per la UAB (1976). Advocat i administrador de finques, especialitzat en temes de propietat horitzontal i integrat a l’Administració de Fincas Espinós. Vocal del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, i adscrit a les diferents comissions de treball dins el Col· legi. Autor del llibre Comunidades de Propietarios: problemas y soluciones. Vocal del Patronat de la Fundació Enriqueta Villavecchia. Des de l’any

319


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

ii Noms propis de Mútua de Propietaris 1835-2010

Melcior Ferrer i de Bruguera

Lluís Ferrer-Vidal i Soler

1995 és membre del Consell d’Administració de la Mútua de Propietaris. Esteve i Tomàs, Francesc. (Barcelona). Advocat i propietari. Síndic de l’Ajuntament de Barcelona (1844). Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1867).

pà, entre altres càrrecs públics, el de president de la Diputació de Barcelona (1875-78) durant el qual adquirí una finca al terme municipal de les Corts de Sarrià per edificar la nova casa de la Maternitat. Exercí el càrrec de Magistrat de l’Audiència i l’Estat li concedí la Creu d’Isabel la Catòlica. Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1863).

F Fàbregas i Mataró, Emili. (Lloret de Mar, † 1931). Advocat. Vocal de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1928). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1922-23, 1924-25 i 1926).

Fages i Vilà, Fèlix. (Barcelona, † 1954). Hisendat casat amb Ramona Voltà i Carreras. Diputat provincial i membre de la Lliga Regionalista. President del Conservatori del Liceu (1943-1952). També va ser dirigent de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1909-12, 1919-22) i fundador de la Cambra Agrícola del Vallès (1908-12). Va ser també fundador de l’Associació de Propietaris del Partit Judicial de Granollers (1931) i de la Unió de Colliters d’Avellana del Vallès. Posseïa una casa modernista a la Garriga, la casa Fages, obra de l’arquitecte Raspall, construïda el 1908. Va ser un dels fundadors de la companyia d’assegurances Lepanto. Fou nomenat president honorari de la Mútua. Ferrer i Bertran, Vicenç. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (191213 i 1914-15).

320

Laureà Figuerola i Ballester

Ferrer i de Bruguera, Melcior. (Barcelona, 1822 † 1890). Jurista. Primer marquès de Cornellà (1889). A partir del 1873 fou quatre vegades degà del Col·legi d’Advocats; presidí l’Ateneu Barcelonès (1874), el Primer Congrés de Jurisconsults Catalans (1881) i l’Acadèmia de Jurisprudència. Membre del Partit Conservador fou elegit senador el 1885, i ocu-

Ferrer i Garriga, Vicenç. (Barcelona, † 1908). Propietari de les empreses de productes químics i farmacèutics Comercial Anónima Vicente Ferrer i Ferrer, Sociedad en Comandita, ubicades a Múrcia. Membre de la Junta de l’Associació Gremial d’Adrogueria i Productes Químics (1905). L’any 1903 va fer construir al seu càrrec la nova església del poble ceretà de Das. Era membre del Patronato de Cataluña para la lucha contra la tuberculosis. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1903-1904). Ferrer i Soler, Josep A. (Vilanova i la Geltrú). Membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1886), vocal de la Junta de Museus (1891). Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1895).

Ferrer-Vidal i Soler, Lluís. (Barcelona, 1861 † 1936). Industrial i home de negocis, fill de Josep Ferrer i Vidal. Enginyer industrial, començà molt aviat a publicar a La Renaixença (edità la Biblioteca Clàssica Catalana), però es decantà cap a la col· laboració amb la política centralista. Adherit a la Lliga Regionalista, fou diputat i senador. Ostentà la presidència del Foment del Treball Nacional, de la Societat Econòmica d’Amics del País i de la Cambra Industrial; fou director de duanes i participà, el 1902, en la fundació de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, entitat que presidí el 1904-

36. Juntament amb Francesc Moragas i Barret, redactà l’Ideari de previsió social de la Caixa, amb el qual pretengué l’harmonia social i la conciliació entre patrons i obrers. L’any 1915 participà en el cicle de conferències organitzat per la Lliga sobre El pensament català davant del conflicte europeu, on demostrà la seva preocupació per la crisi de sobreproducció. Es preocupà també per l’ensenyament tècnic i per les obres de caire benèfic. Figuerola d’Agustí i de Guitart, Manuel de, comte de Figuerola. (Barcelona, 1806 - † 1891). Militar i propietari. Governador de la Ciutadella de Barcelona i governador militar de Barcelona (1870). Director primer del Montepío Barcelonés, adherit a la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona. Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1880). Figuerola i Ballester, Laureà. (Calaf, Anoia, 1816 Madrid, † 1903). Economista i polític. Fou membre de l’Asociación para la Reforma de Aranceles (1859), del Cobden-Club de Londres, de l’Academia de Ciencias Morales y Políticas (president el 1898-1904), de l’Ateneo Científico y Literario de Madrid (que presidí), de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i d’altres institucions. Fou senador per Madrid (1870) i president del senat (1872). Fou un dels introductors de la pesseta com a nova moneda espanyola, integrada en la Unió Monetària Llatina. Fiveller de Clasquerí i de Bru, Joan Antoni de. (Barcelona, 1758 - Teià, Maresme, † 1856). Noble i il·lustrat, senyor de Margalef. Per matrimoni fou comte de Darnius i marquès de Villel, i el 1829 li fou concedit el ducat d’Almenara Alta amb grandesa d’Espanya. Des del 1786 fou un membre actiu a l’Acadèmia de Ciències i Arts en la secció


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Manuel Girona i Vidal

d’història, per a la qual féu diverses comunicacions (sobre les ametistes del Montseny, sobre mineralogia, sobre cetacis, etc), i des del 1826 presidí l’Acadèmia de Bones Lletres (féu una monografia sobre el seu avantpassat Joan Fiveller). Fou regidor degà de l’Ajuntament de Barcelona el 1806-20 (durant l’ocupació francesa de 1808-14 fugí de la ciutat), i després del Trienni Constitucional tornà a ocupar aquest càrrec (1824-33). Es retirà a Teià. El seu palau a la plaça de Sant Josep Oriol 4, actual seu de l’Institut Agrícola, serví de magatzem per a material d’extinció d’incendis quan la Societat regia el Cos de Bombers de Barcelona. Folch i Pujol, Francesc de Paula. Metge i catedràtic de Medicina (1856-63) i degà a la Universitat de Barcelona (1857). Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua (1842). Fonollà i Ferreri, Francesc. (Barcelona, 1904 † 1994). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1954-1961). Font d’Amat, Joan. Hisendat i procurador causídic de l’Audiència Territorial. Apoderat del marquès de Dosaigües. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1846 i 1847). Fontanals, Antoni. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1881-82). Fontanills, Josep Antoni. Vocal de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona (1841). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1844 i 1845). Font-rodona i Vila, Joaquim. (Sant Pol de Mar, Maresme, 1813 - Barcelona, † 1873). Notari. Propietari de finques a Sant Pol de Mar. Membre

ii de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1866-67). Fossas i Pi, Modest. (Barcelona, 1834 -† 1904). Arquitecte. Membre de la Junta Directiva de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya (1892). Vocal de la Junta de Museus de Belles Arts. Tinent d’Alcalde de Barcelona (1892). Fou l’arquitecte que, per part de la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona, va procedir a la valoració dels efectius materials de la Companyia de Bombers que s’havia de traspassar a l’Ajuntament de la ciutat.

dels herois barcelonins de la guerra del Francès, executats el 1809. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1936). Gasch i Estalella, Manuel. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1936).

G

Foxà, Joan Antoni de. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1850-54). Franquesa, Marià. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1860-61).

Gaiolà (o Gayolà) i Desprat, Antoni de. Propietari de terrenys a la zona de l’Eixample on, avui dia, hi té dedicat un carrer (passatge de Gayolà). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1847 i 1848).

Garriga i Bachs, Andreu. († 1943). Industrial. Va continuar el negoci de corderia que havia fundat el seu pare, Lluís Garriga i Casals (18391921), situat al carrer d’Orient. Membre d’Unión Patriótica, regidor de l’Ajuntament de Barcelona i tinent d’alcalde, l’any 1927. Va ser vocal de la Junta Directiva de l’Exposició Universal de 1929. Conseller de la Caixa d’Estalvis Provincial de Barcelona i degà de la Il·lustre Junta d’Obres del Port. Donà una casa de la seva propietat, al número 3 del carrer del Bisbe, per tal que, un cop enderrocada, fes possible la formació d’una placeta destinada a la col·locació del monument

Noms propis de Mútua de Propietaris 1835-2010

Gassó i Vidal, Andreu. (Barcelona, † 1960). Advocat i propietari. President de la Lliga de Propietaris de Montornès del Vallès (1929-1932). Secretari de la Cambra Oficial de la Propietat Urbana de Barcelona (1921). Cap provincial del partit de Primo de Rivera Unión Patriótica Nacional (1926) i membre d’Unión Monárquica Nacional (1930) i vicepresident de l’Asamblea Nacional de la Dictadura. Diputat per Unión Patriótica Nacional (1927) i jutge degà de Barcelona. Vocal del Banco Popular de Barcelona, Sociedad Cooperativa de Crédito (1908). Fou un dels impulsors de la companyia d’assegurances Lepanto. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1943-44, 1945-46 i 1947-48). Gibert i Riera, Eduard. Advocat. Vicesecretari de l’Ateneu Barcelonès (1861) i secretari (1862). Membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1851). Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1885-86). Girona Fernández-Maquieira, Lluís. († 1956). Doctor en Filosofia i Lletres. Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1926, 1926-27).

Girona i Vidal, Manuel. Advocat i mecenes. Fill del banquer Manuel Girona i Agrafel i de Catalina Vidal. Membre de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1876-1920). Vocal del Banc Vitalici (1913). Milità a la Unión Monárquica Nacional.

321


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

ii Noms propis de Mútua de Propietaris 1835-2010

Ignasi Girona i Vilanova

Josep Gras i Artero

Fou membre de la Junta directiva del Reial Club Nàutic de Barcelona (1910). Va contribuir a la restauració de l’església romànica de Santa Maria, a Castelldefels, i del castell de la mateixa ciutat, que havia estat propietat del seu pare. Girona i Vilanova, Ignasi. (Barcelona, 1857 † 1923). Enginyer agrònom i polític català, fill de Manuel Girona i Vidal. Estudià agronomia a París. Fou president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre el 1902-1906, alhora que militava a la Lliga Regionalista, partit amb el qual fou escollit diputat pel districte de Granollers a les eleccions generals espanyoles de 1905 i de 1907, aquestes dins les llistes de la Solidaritat Catalana. El 1909 fou escollit senador per la província de Tarragona. De 1915 a 1923 fou novament president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, etapa en la qual projectà la creació d’un banc agrari català i una xarxa de ferrocarrils secundaris a Catalunya.

Joan Güell i Ferrer

de 1973 fins a 1985, en què fou nomenat president honorari de l’entitat. Grases i Jover, Carles. (Barcelona, 1936 - † 2005). Llicenciat en Dret. President de la Banca Jover fins a l’any 1978. Casat amb Maria Antònia Trias de Bes i Valls. Va formar part dels Consells de Direcció i Administració de diverses empreses com ara Grasver, S.L., Tierras de Chesa, S.L., Corpaver, Fonver, Semp o Hilaturas Multifibra, S.A., Industrias Frigoríficas, S.A. (Productos Frigo, S.A.), etc. També exercí de vocal a SABA (1974-1986) i va ser president de Construcciones Riera, S.A. (1998). Membre de la Cambra Oficial d’Indústria i Navegació (1963). Va ser un dels fundadors de la Fundació Joan xxiii a Bellvitge, L’Hospitalet (1988), i membre del Patronat de la Fundació del Banc dels Aliments (2000). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1969-76).

diputat provincial (1878) i senador, fou també president del Centre Català, fins que se’n separà amb els qui formaren la Lliga Regionalista. Propulsor de la cultura catalana, fou president i mantenidor del consistori dels Jocs Florals (1900), on féu un discurs sobre les llengües romàniques. Fou també acadèmic a l’Acadèmia de Sant Jordi de Barcelona i mecenes de l’arquitecte Gaudí, dels músics J. García i Robles i M. Rodríguez de Alcántara, dels poetes J.M. López-Picó i R. Picó i Campamar, del pintor A. Clapés i Puig i del novel·lista J. Pin i Soler. Fou autor d’un treball científic on exposà una curiosa teoria microbiològica titulada L’immunité par les leucomaïnes (París, 1889), conreà l’aquarel·la i el dibuix i l’arquitectura. El 1918 li fou concedit el comtat de Güell.

HI Golorons, Ramon. Propietari de Sant Gervasi de Cassoles. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1876-79). Gomis, Josep. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1838).

Gomis i Güell, Miquel de. Propietari. Vocal de l’Ajuntament de Barcelona (1921-22). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1899 i 1900).

322

Eusebi Güell i Bacigalupi

Gras i Artero, Josep. (Barcelona, 1911 - † 1992). Advocat. Després de cursar estudis a les Escoles Pies de Sarrià va accedir a la Facultat de Dret. Vicepresident de la Mútua del Col·legi d’Advocats (1968-1971). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris des de 1962 i president des

Güell i Bacigalupi, Eusebi. (Barcelona, 1846 † 1918). Industrial i mecenes. Estudià mecànica, economia política, dret i ciències aplicades, a Barcelona, França i Anglaterra, i continuà els negocis del seu pare. El 1871 es casà amb Isabel López i Bru, hereva dels marquesos de Comillas. Associat amb Ferran Alsina, creà a Santa Coloma de Cervelló una fàbrica de panes, que esdevingué la colònia Güell (1891). Fundà la Companyia General d’Asfalts i Pòrtland Asland, amb plantes a la Pobla de Lillet (1901) i Montcada i Reixac (1916), que foren les primeres de pòrtland a Catalunya. Intervingué a les empreses de la família de la seva muller de les quals fou conseller: Banco Hispano Colonial, Compañía Tabacos de Filipinas, Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España, etc. Desenvolupà una indústria vinícola a la seva propietat del Garraf i a les muntanyes de Prades en els vinyars del Comellar de la Pena. Elegit regidor de Barcelona (1875),

Güell i Ferrer, Joan. (Torredembarra 1800 Barcelona † 1872). Fabricant i economista. El 1809 s’inicià en el negoci del seu pare, el comerciant Pau Güell i Roig, emigrat a la República Dominicana, i passà amb ell a Amèrica. En morir el seu pare, arruïnat, es traslladà a Cuba el 1818, on residí més de quinze anys. A partir de 1821 es dedicà de ple a monopolitzar pràcticament el mercat de l’Havana i s’enriquí. El 1835 tornà de nou a Barcelona amb una fortuna considerable que reinvertí, i esdevingué cap d’una important dinastia d’industrials i financers. Fou deixeble d’Eudald Jaumeandreu a la Junta de Comerç. El 1839 participà en la fundació de La Barcelonesa, dedicada a la foneria de ferro i construcció de maquinària tèxtil. El 1840 instal·là una modesta fàbrica de teixits a Martorell. Aquell mateix any creà la fàbrica de filats El Vapor Vell de Sants, dedicada a la fabricació de pana i teixits de cotó, transformada el 1848 en Güell, Ramis i Companyia. Des del 1847 fou l’ànima de la Junta de Fàbriques. Posteriorment, cal esmentar la creació de la fàbrica La Maquinista Terrestre i Marítima


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Erasme de Janer i Gònima

JL

(1855). El 1848 figurà entre els fundadors de l’Institut Industrial de Catalunya i, el 1869, entre els del Foment de la Producció Nacional. El 1864 fou membre de la junta de govern de la Societat d’Assegurances contra Incendis de Barcelona. Fou regidor de Barcelona i dues vegades diputat a les corts per Barcelona i, més tard, senador (1862).

Horta i Vives, Miquel. (Barcelona, † 1946). Cirurgià i metge dermatòleg de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i president honorari del Cos Facultatiu del mateix hospital. Juntament amb el Dr. Enric Ribas i Ribas va utilitzar per primer cop l’anestèsia mitjançant la cocaïna per injecció intraraquídia el dia 30 d’agost de 1900. Vocal associat de la Comissió d’Hisenda de l’Ajuntament de Barcelona (1906). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1924-45, 1926 i 1926-27). Iborra i Guillemot, Salvi. (Barcelona, 1882 † 1950). Industrial tèxtil. President de l’Associació de Viatjants del Comerç i la Indústria de Barcelona (1917- 29), de la Mancomunitat de Fabricants de Cotó (1922) i de l’Associació Tèxtil de Gràcia (1917). President del RACC (1933-1940). Va formar part al llarg de molts anys de la directiva del Foment del Treball Nacional, del qual fou vicepresident (1920, 1933). Diputat a Corts per Berga (1921). Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1947-48).

Janer i de Gònima, Erasme de. (Barcelona, 1791 - † 1862). Comerciant. Fill de Domènec Janer i Sunyer (1752-1807), que obtingué privilegi de noble el 1795, i de Josefa de Gònima i Coll, filla del fabricant d’indianes Erasme de Gònima i Passerell. Es va casar amb Josefa Gironella i Ayguals, filla del fabricant d’indianes Josep Gironella i va augmentar notablement el seu patrimoni. Fou un dels més

destacats fabricants de teixits del seu temps i tenia la seva gran empresa, coneguda com la “Casa de l’Erasme”, al carrer de la Riera Alta. President de la Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de Cotó (1821-22). Fou un dels prohoms i grans contribuents de la Barcelona de la meitat del segle xix. Membre de la primera junta de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1822) i de la Junta fundadora de l’Institut Català Agrícola de Sant Isidre (1851). Va ser membre de la Junta Directiva de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, director del Teatre Principal de Barcelona i alcalde de la ciutat (1846), iniciant una llarga vinculació de la família a càrrecs municipals. Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1858).

Jansana i Llopart, Antoni. (Sant Andreu de la Barca, Baix Llobregat, 1872 - † 1944). Advocat. Diputat i polític català. Es doctorà en Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Formà part del Tribunal Contenciós Administratiu de l’Audiència Provincial de Barcelona, presidí la Junta de Govern de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1933-1934) i fou vicepresident de la Junta de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Vocal de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona. Membre de l’Agrupació Catalanista de Sant Andreu de la Barca, milità a la Lliga Regionalista, amb la qual fou escollit alcalde de Sant Andreu de la Barca (1894-1902). Membre de la Diputació de Barcelona per Sant Feliu de Llobregat, Vilanova i Sitges i diputat a Corts a les eleccions generals espanyoles de 1916. També fou professor a l’Escola Industrial de Barcelona, i degà del Col·legi d’Advocats de Sant Feliu de Llobregat el 1934-1944. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1912-1915).

Jaumar, Josep Antoni. Membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1835) i Prior del Col·legi de Notaris (1859). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1838 i 1839).

ii Noms propis de Mútua de Propietaris 1835-2010

Jaumar i Bofarull, Francesc de Sales de. († 1955). Alcalde interí de Barcelona (oct. a des.1935 i des. 1935 a feb. 1936). Enginyer Industrial (1913) i membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País. Membre del partit dretà Acción Popular Catalana. Va ser un dels fundadors de la companyia d’assegurances Lepanto. Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1945-46). Jaumar i Domènech, Jacint Fèlix de. Advocat (1880). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1894 i 1895). Josa i Sala, Joan. (Barcelona, 1908 - † 1984). Peritatge industrial a Terrassa i enginyer industrial a la Universitat de Barcelona, als anys trenta va ser representant de Campsa a Budapest i a Barcelona. En tornar s’integrà en el negoci familiar metal·lúrgic i aviat s’especialitzà en la importació de maquinària per al refinament oleícola amb l’empresa Gianatzza Ibérica, S.A., que després es convertí en Grupo Industrial, S.A. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1979-1984). Llauder i de Camín, Manuel de. (Argentona, 1789 - † Madrid, 1851). Militar. Després de destacar en la guerra del Francès, com a addicte a la causa absolutista, s’uní a les tropes dels Cent Mil Fills de Sant Lluís (1823), fet que li valgué la capitania general de Bascònia, Aragó i Navarra. Es decantà políticament cap al grup moderat i, després de declarar-se contrari al carlisme, fou nomenat capità general de Catalu-

323


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

ii Noms propis de Mútua de Propietaris 1835-2010

Pedro Maqueda de Anta

nya (desembre de 1832), des d’on armà batallons de la Milícia Nacional per lluitar contra el carlisme. Fou nomenat ministre de la Guerra (1834), però hagué de dimitir, i es reincorporà a la capitania de Catalunya (1835) per enfrontar-se als carlins i als grups liberals revolucionaris que reclamaven el retorn de !a Constitució de 1812. La seva actuació fracassà quan els revolucionaris reberen el suport de la Milícia Nacional: aleshores fou substituït per una junta (agost de 1835) i marxà a França. El 1839 fou capità general de Granada. Publicà unes Memorias (1844) i fou nomenat marquès de la Vall de Ribes.

1926). Polític, industrial i mecenes. Hisendat enriquit amb el comerç de vins a ultramar. Es llicencià en ciències exactes, física i química, i fou membre del Centre Escolar Catalanista (1893-1894), de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (18931896). Diputat pel districte de Mataró com a liberal monàrquic (1901, 1910 i 1919), president de la Federació Agrícola Catalano-Balear (1910-1912) i de l’Ateneu Barcelonès, es dedicà als negocis d’exportació de vins a Amèrica del Sud, gràcies als quals va fer una gran fortuna i el 1911 el rei Alfons xiii el creà comte de Lavern. És prou reconeguda la seva activitat com a mecenes: fou el fundador del Casino del Masnou i de la càtedra Pere Grau dels Estudis Universitaris Catalans i va donar manuscrits de Jacint Verdaguer a la Biblioteca de Catalunya. Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1916-17).

M Llave i García, Manuel de la. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1897 i 1898).

Llobet, Ramon M. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1864).

Llopis i Bofill, Manuel. (Sitges 1885 - Sofia, Bulgària, † 1935). Advocat i propietari. El 1913 fou nomenat membre numerari de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona. Membre de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona. Membre del Cos Diplomàtic, des de l’Alta Comisaría de Tetuán va intervenir en l’alliberament dels presoners d’Annual i, després, va ser nomenat cònsol a Lió, secretari de l’ambaixada d’Espanya a Berna i a Lisboa i encarregat de negocis a l’ambaixada de Sofia, on va morir. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1910-11 i 1912-13).

324

Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1893). Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1874). Manté i Gual, Pere. (Barcelona, † 1889). Membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1857). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1882-1884).

López i Condeminas, Climent. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1870-71).

Malet i Galí, Francesc de Paula. Membre de la

Maqueda de Anta, Pedro. (Barcelona, 1948). Enginyer de Camins, Canals i Ports per l’ETSICCP de Madrid (1972). Després de començar a l’empresa Comylsa, l’any 1974 s’incorpora a la constructora Sulleva, S.A., exercint com a cap d’obra, cap de grup i, més tard, delegat d’obra civil. El 1981 entra a treballar a Fomento de Construcciones, S.A., i el 1983, es fa càrrec de la Direcció de la Delegació d’Obra Civil a Catalunya al llarg de cinc anys. Posteriorment assumeix el càrrec de director regional d’OCISA, empresa de la qual fou nomenat director general. Fou conseller director general d’OCP, actual ACS. Entre 1993 i 2005 assumeix la direcció general de COPCISA i durant aquest període és nomenat vicepresident de la Cambra de Contractistes, així com responsable de la seva Comissió de Seguretat. El maig de 2006 assumeix la presidència de Cedinsa Concesionaria. Des del juny de 2009 ostenta la presidència del Propeller Club de Barcelona, havent format part de la seva Junta Directiva des de l’inici. Membre del Consell d’Administració de la Mútua de Propietaris des del 1998. Maristany i Garriga, Francesc C. Industrial cotoner i primer president del Centre Cotoner de Barcelona (1903). Propietari de Textil Maristany, S.A., de Malgrat de Mar. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1905-07).

Maristany i Oliver, Pere-Guerau, comte de Lavern. (El Masnou, Maresme, 1863 - † Barcelona,

Martí i Estruch, Ramon de. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1876-79). Martorell i Falp, Bernadí. Propietari. Membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1888). Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1889). Martorell i Peña, Francesc. (Barcelona 1822 † 1878). Arqueòleg i naturalista, germà de Manuel Martorell i Peña. Després d’haver-se dedicat al comerç i endut per la seva afició, el 1854 inicià una col·lecció malacològica, que arribà a tenir 6.000 espècies. Els científics n’hi dedicaren tres: la Modolia martorelli, l’Helix martorelli i la Linnaea martorelli. Reuní valuoses col·leccions de ciències naturals, amb les quals es fundà el Museu Martorell d’Arqueologia, al parc de la Ciutadella, i les llegà a l’Ajuntament de Barcelona. El seu germà


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Josep Mogas i Puig

Santiago Molins i Amat

Manuel instituí un premi quinquennal destinat a recompensar una obra sobre arqueologia. Estudià els monuments megalítics de les Balears. Sanpere i Miquel compilà els seus escrits en Apuntes de Arqueología (1879). Martorell i Peña, Manuel. (Barcelona, † 1890). Naturalista, germà de Francesc Martorell i Peña, fundador del Museu Martorell al parc de la Ciutadella, i primer director de l’establiment. Membre de la Societat Espanyola d’Història Natural i de l’Entomològica de França. Autor de diversos llibres i estudis com ara Catálogos sinonímicos de los insectos encontrados en Cataluña (1879), l’any 1889 va fer donació al Museu de 545 volums de la Revue des Deux Mondes, que comprenia des de 1851 fins a 1873. Regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1880-84) i vocal de la Junta de Beneficència (1889-90). Membre de les Juntes de Govern de la Mútua de Propietaris (1883 i 1884). Mas i Vila, Josep. (Barcelona, 1779 - 1855). Arquitecte. Fill del també arquitecte barceloní, Josep Mas i Dordal, va col·laborar amb el seu pare i li va succeir com a arquitecte municipal l’any 1808. Va projectar la façana neoclàssica de la Casa de la Ciutat de Barcelona, realitzada entre els anys 1830 i 1847. Molt discutit va ser el projecte inicial dins el qual s’incloïa l’enderrocament de la façana anterior gòtica, que, a causa de les pressions de l’Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona i la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, no es va arribar a efectuar. Autor també de la portada del Cementiri Vell de Barcelona al barri de Poblenou l’any 1840, en aquest mateix any va construir el mercat de Sant Josep o de la Boqueria, i va fer les reformes del mercat de Santa Caterina el 1844 juntament amb l’arquitecte Josep Buixareu. Arquitecte de la Mútua de Propietaris (1838).

ii Mateus i Ametller, Leandre. Agent de la Propietat Immobiliària i administrador de finques. Fou un dels impulsors del Congrés Nacional d’Administradors de Finques. Vocal del Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària de Barcelona (1978). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1991-94). Mayol i Torné, Pere. Membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1886). Vocal de la Junta de Govern de la Casa Provincial de la Caritat (1909). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1874,1875 i 1890). Mejino i Gil, Tomàs M. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1877). Mercader i Sacanella, Eduard. Arquitecte modernista català, autor de nombroses obres com ara Can Deu (1897), Casa Mercader (carrer Pau Claris) o Casa Jaume Larcegui (carrer Balmes) o la casa d’Antoni Carreras i Robert, a Sitges. Membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País. Arquitecte i pèrit de la Mútua de Propietaris (1890). Milà de la Roca, Miquel. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1839-1840). Miquel i Sagàs, Ròmul. Advocat. Membre de la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona (1895) i president de la Junta de Govern de la Societat del Gran Teatre del Liceu (1915-16). Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1902). Miret i Nin, Antoni. (El Vendrell, Baix Penedès, - Barcelona, † 1883). Advocat i propietari. Regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1880-85).

Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1886). Mogas i Prat, Manuel. († 1969). Vocal de la Mutua Industrial y Comercial de Barcelona i tresorer de la Mutualidad Catalana Mercantil e Industrial de Accidentes de Trabajo (1933). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (des de 1956-57 fins a 1967-68).

Noms propis de Mútua de Propietaris 1835-2010

Mogas i Puig, Josep. (Barcelona, 1934). Després de cursar estudis a les Escoles Pies obtingué el títol de professor mercantil a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils de Barcelona. Entre les primeres feines professionals va figurar la certificació del balanç de Mútua de Propietaris, així com la dedicació uns anys a una empresa familiar. A partir de 1970 es dedicà a la tasca professional en l’àmbit de la comptabilitat i l’assessorament fiscal. En el si del Consell d’Administració va ocupar el lloc de comptador, amb una especial dedicació a les qüestions comptables i d’auditoria. Fou membre de la Junta Directiva de l’Agrupació Mútua del Comerç i la Indústria. Membre del Consell d’Administració de la Mútua de Propietaris (1969-78 i 1985-2008). Molet, Ramon. Arquitecte de la Mútua de Propietaris (1845). Molina i Casamajó, Francesc Daniel. (Vic, Osona 1812 - Barcelona † 1867). Arquitecte. Dissenyà l’hemicicle del Saló de Sessions de l’Ajuntament, la plaça de Sant Josep –amagada sota la construcció de ferro del Mercat de la Boqueria–, la plaça Reial, la plaça de Medinaceli i la font del Geni Català. Presentà un projecte d’Eixample al concurs municipal de 1859. Arquitecte i cap de bombers de la Mútua de Propietaris (1858). Molins i Amat, Santiago. (Barcelona, 1950). Va

325


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

ii Noms propis de Mútua de Propietaris 1835-2010

326

estudiar Enginyeria Industrial en l’ETSIIB i és PDG-81 per l’IESE. Va treballar a Ciments Molins des de 1974 fins a l’any 2007, ocupant el càrrec de director corporatiu des de 1997. Va ser conseller de Ciments Molins des de 1986 fins a juny de 2001. A l’actualitat, i des de l’any 2008 és representant de la consellera Foro Familiar Molins, S.L., en el Consell d’Administració i en la Comissió d’Auditoria de Ciments Molins, S.A. És conseller de Noumea, S.A., i representant permanent de Molimat Capitoli, S.L., en el consell de Foro Familiar Molins. És president del Consell d’Administració de Molimat Capitoli, S.L., i Molmatres Tecnogestió, S.L. És president del Consell d’Administració d’Intercanvi Electrònic de Documents, S.L., i membre del Consell d’Administració de la Mútua de Propietaris des de l’any 2001.

religiós, obres de text, com ara Compendio de oratoria sagrada... (1908), Compendio de patrología y patrística... (1908), reeditat sovint i traduït a l’italià (1914), La predicación cristiana (1919), etc. Cosí germà seu fou Trinitat Monegal (Barcelona ss. xix-xx), escriptor i periodista, un dels fundadors de la revista Joventut, de la qual fou redactor fix i comentarista polític, i col·laborà a El Poble Català. Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1918-19).

N

Monegal i Nogués, Josep. (Barcelona, 1854 † 1931). Industrial i polític. Fabricant tèxtil, fou vocal de la Junta de la Cambra de Comerç de Barcelona (1886-90), que presidí el 1902, i representant d’aquesta a la Comisión de Comunicaciones Marítimas, a Madrid (1906). Fou alcalde de Barcelona (1902-03) i senador pel Partit Conservador (1905-07; vitalici des del 1908). El 1928 fou novament president de la Cambra de Comerç de Barcelona. Membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1886). Propietari del Santuari de la Mare de Déu de Lord (que segons s’explica en un llibre dedicat a Josep Torres i Bages: “ha tret de mans de la desamortització”). El seu germà Ramon Monegal i Nogués (Barcelona ~1860-1920), també industrial, creà una fàbrica de perfums que el seu fill, Esteve Monegal i Prat, convertí en la fàbrica Myrurgia. Germà seu fou també Esteve Monegal i Nogués (Barcelona ~1862-~1925), eclesiàstic, catedràtic d’oratòria sagrada del seminari conciliar de Barcelona, on formà diversos predicadors. Publicà obres de tema

Moner i Nogués, Josep. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1850 a 1854, 1855-56 i 1857). Monlau i Roca, Pere Felip. (Barcelona, 1808 Madrid, † 1871). Científic i metge (1833). Ocupà la càtedra de geografia i cronologia de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Catedràtic de literatura i història a la Universitat de Barcelona (1840-44), de psicologia, ètica i lògica a l’Instituto San Isidro de Madrid (1848). Introductor de l’higienisme a l’Estat espanyol i precursor dels estudis urbans de Figuerola i Cerdà. És autor d’uns Elementos de higiene pública (1847), on proposa la dispersió de l’habitatge i de la indústria, i d’Higiene industrial (1856), anàlisi de la situació sanitària de les àrees industrials de l’Estat espanyol. A ¡¡¡Abajo las murallas!!! (1841) assenyala la necessitat de l’Eixample de Barcelona per raons higièniques i de sanitat i per al progrés industrial del país. Moré, Jaume. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1866-1867). Morell, Joaquim. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1861-62). Moret i Pla, Francesc. Propietari. Membre de la Jun-

ta de Govern de la Mútua de Propietaris (1844-45). Moreu, Francesc J. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1846). Munner, Pau. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1878-1879). Muns i Castellet, Francesc. (Barcelona, 1833 † 1894). Escriptor. Fill de Ramon Muns i Seriñà. Advocat, milità en el partit tradicionalista. Conreà la poesia catalana –participà en els jocs florals, i composicions seves foren incloses al volum Los trobadors nous–, i en castellà publicà Los mártires del siglo xix (1888) i Estudio sobre los tres prioratos de San Llorenç prop Bagà, San Salvador de la Badella y San Pere de la Portella (1888). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1859, 1860, 1865 i 1866). Muns i Seriñà, Ramon. (Barcelona, 1793 - † 1856). Escriptor. Estudià dret a Cervera. Advocat en exercici, fou secretari de les Diputacions de Girona (1824) i Barcelona (1820-22) i de l’Ajuntament de Barcelona (1833). Des del 1848 s’encarregà de l’organització de l’Arxiu Municipal. Inicià la seva activitat literària i periodística de molt jove: hom li atribueix un poema en català, La persecució dels porcs –de caràcter satíric i en octaves reials–, aparegut al Diario de Barcelona el 1808. Sigui com sigui, col· laborà de segur a El Constitucional i a Diario de Barcelona. Amic d’Aribau, sembla que el 1817 aquest li trameté alguna composició en català perquè la hi corregís. El 1815 fou un dels fundadors de la Societat Filosòfica de Barcelona –n’era secretari el 1817–, i posteriorment fou membre també de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts, de la de Bones Lletres (1820) i de les econòmiques de Barcelona (1822), Saragossa (1821) i València (1843). Membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País.


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Josep Ordeig i Ribot

Josep Maria Ordeig i Serra

D’idees liberals de jove, amb el pas dels anys s’anà acostant cada vegada més a la tradició i a la religió: així, el 1851 publicà a El Áncora un llarg poema en català dedicat a Antoni Claret, que partia llavors cap a Cuba, i escriví, en vers castellà, uns Cuadros histórico-religiosos, que no foren publicats. La seva obra pròpiament literària, que signà sovint com a Montano, a part una cançó lírica en elogi del general Manso, que publicà en català, i la traducció catalana, inèdita, dels himnes del breviari romà, és tota castellana, i comprèn sobretot drames teatrals –La esposa feliz (1815), El heroísmo en su colmo o las víctimas del tres de junio (1815), El sitio de París (1833), Sofía y Demetrio o la conjuración de Atenas (1837)– i alguna composició poètica, com Las ruinas de Montserrat (1815). Traduí al castellà René de Chateaubriand, autor que influí força en la seva obra. Publicà també Memorias sobre las causas físicas de los terremotos (1817), Bosquejo de las antiguas Instituciones de Cataluña (1836), Memoria sobre el origen y vicisitudes de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona (1842) i Noticias históricas... del famoso santuario de Nuestra Señora de Montserrat (1855), etc. Director segon de la primera Junta de Govern de la Mútua de Propietaris el 1836-37.

ii ferruginosa, del manantial de la Peña, en el delicioso Monasterio de la Piedra (Zaragoza) y que emergen en propiedad de D. Juan Federico Muntadas, ha sido este autorizado para abrir desde luego el establecimiento, señalándose como temporada oficial desde 15 de mayo a 15 de octubre”. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1874 i 1875).

1850-54 i 1855-56) Olivet i Vives, Jaume. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (193638, 1939-40, 1941-42). Ordeig i Ribot, Josep. (Barcelona, 1949). Llicenciat en Ciències Empresarials i MBA per l’Escola Superior d’Administració i Direcció d’Empreses ESADE de Barcelona. Després de treballar a la Papelera Sarrió de Leiza de 1972 a 1976, l’any 1976 s’incorpora a Mútua de Propietaris amb el càrrec de subdirector; el 1977 en va ser nomenat director general. També és membre de la Junta Directiva d’UCEAC i de l’Agrupació de Mútues UNESPA. És Conseller d’Edificat Gestión Inmobiliaria i Edificat Rent, així com de Mutua Risk Correduría de Seguros, totes del Grup Mútua de Propietaris.

OP Muntadas i Vilardell, Joan Frederic. (Barcelona, † 1909). Advocat i propietari. President del Consell d’Administració de Ferrocarriles de Medina del Campo a Zamora y de Orense a Vigo (1898). Membre de la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona (1901) i síndic primer del mateix Col·legi (1902). Segons La Vanguardia de 15 de setembre de 1881 s’informa que “el señor don Juan Federico Muntadas, dueño del precioso Monasterio de Piedra, desmiente el haber vendido esta posesión” i en una edició posterior del mateix diari, de 16 de juny de 1883, s’explica que han estat “Declaradas de utilidad pública las aguas bicarbonatadas cálcicas frías, variedad

Navarro Azpeitia, Valentín Fausto. Notari del Col·legi de Barcelona (fins al 1956) i membre de la Junta Directiva del mateix Col·legi i, posteriorment, col·legiat a Madrid. Creu d’Honor de Sant Raimon de Penyafort (1970). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1947-48).

Nolla i Cortés, Joan. (Barcelona, † 1863). Arquitecte titulat el 1849. Oncle de Josep Nolla i Inglada amb qui va arribar a col·laborar. Arquitecte i cap de bombers de la Mútua de Propietaris (1851). Nolla i Inglada, Josep. (Barcelona, 1806 - Premià de Mar, Maresme, † 1872). Mestre d’obres per l’Academia de San Fernando. Titulat el 1830, treballà a Barcelona i en pobles de la rodalia. Primer director del Cos de Bombers nomenat per la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona. Fou director segon de les obres d’eixample del Cementiri Vell de Barcelona (1852). Treballà amb Elies Rogent (1857). Hom el confon sovint amb un presumpte parent seu, Joan Nolla i Cortés († 1863), arquitecte pel Ministeri d’Obres Públiques i de Comerç, amb títol del 1849. Nunó i Mayol, Bernat. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1871-72).

Oliver i Chia, Jeroni. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1849,

Noms propis de Mútua de Propietaris 1835-2010

Ordeig i Serra, Josep Maria. (Barcelona 1917 † 1977). Advocat. Després d’exercir l’advocacia va accedir el 1951 al càrrec de director general de la Mútua de Propietaris fins l’any 1977. Va ser conseller d’algunes entitats asseguradores i membre de diversos organismes de representació empresarial del sector assegurador.

Palaudàries i Pujol, Joaquim. (Barcelona). Advocat i propietari. Síndic de l’Ajuntament de Barcelona (1833). Tresorer de la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona (1834). Important propietari de terres a Barcelona. Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1848). Pallejà i de Bassa, Josep Maria, marquès de Monsolís. (Barcelona, † 1905). Propietari. Regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1895). President del Círculo Ecuestre (1894). Membre del Foment del Treball Nacional. Va ser candidat a Diputat a Corts

327


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

ii Noms propis de Mútua de Propietaris 1835-2010

Alfons Par i Tusquets

Josep Pella i Forgas

pel Partido Liberal Monárquico per Barcelona (1895) i pel Partido Fusionista per la demarcació de Santa Coloma de Farners (1898-99), però no va arribar a jurar el càrrec. Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1904). Par i Pérez, Ildefons. Jurista i polític. Pare de l’escriptor Alfons Par i Tusquets. Membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1856) i president de la mateixa societat (1890). Secretari general de la Universitat de Barcelona (1856). Regidor de l’Ajuntament de Barcelona pel Partit Liberal (1860, 1868-71 i 1874) i membre de la Diputació (1864-66). Autor d’opuscles de tema jurídic com Redención de censos enfiteúticos (1880) i Laudemios (1889). Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1891).

328

Par i Tusquets, Alfons. (Barcelona, 1879 - † 1936). Filòleg. Autodidacte, se centrà en els estudis shakespearians (Vida de Guillem Shakespeare, 1916; traducció comentada de Lo rey Lear, 1912; Contribución a la bibliografía española de Shakespeare, 1930; Shakespeare en la literatura española, 1935) i en la romanística, especialment catalana (Sintaxi catalana segons los escrits en prosa de Bernat Metge, 1923; Notes lingüístiques y d’estil sobre les inscripcions y cartes de Catalunya anteriors al segle xiv, 1931; “Curial e Güelfa”: Notes lingüístiques y d’estil, 1928; Acotacions lingüístiques y d’estil a clàssics menors catalans, 1931), on observà una ortografia antifabriana. Home inquiet i polifacètic, fou president de l’Associació Wagneriana i un actiu membre del Centre Cotoner de Barcelona i del Foment de Pietat Catalana, i presidí la comissió d’hisenda de l’Ajuntament de Barcelona. Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres i de l’Oficina Romànica, el 1933 publicà un desconcertant Examen de consciència catalanista. Fou assassinat durant la Guerra Civil.

Par i Tusquets, Joan. († 1936). Industrial del ram del cotó. Fou president del Centre Cotoner de Barcelona. Membre de l’Ateneu Barcelonès. Membre de la Junta del Foment del Treball Nacional (1904). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1908-1911). Parellada, Juli Maria de. Marmessor testamentari de Joaquima Gassó i Nadal, vídua del propietari de Sant Gervasi Rupert Santaló Vinyals. Fou el propietari de la casa del carrer de la Canuda número 6 on, al cap dels anys, es va instal·lar l’Ateneu Barcelonès –que havia acordat la seva compra el 1903–, després de tota una sèrie de problemes, demandes i suposats incompliments arran d’una hipoteca que havia de concedir el Banc Hipotecari, afer del qual els diaris de l’època n’anaven plens. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1896).

Dret Mercantil i Polític comparats. Com a president de la Junta d’Obra de la parròquia de Betlem de Barcelona, aconseguí d’impedir que l’església fos enderrocada (1873). Membre de la Societat Barcelonesa d’Amics del País des del 1896, fundador juntament amb el seu cunyat de la Compañía Peninsular de Teléfonos, de la qual era el secretari, així com de la Compañía Madrileña de Teléfonos i membre del Consell d’Administració de la Sociedad Española de Electricidad, de la qual Martí-Codolar era també president. Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1890). Pecero i Tos, Manuel Maria de. Propietari de terres a Castellví de la Marca. Vocal de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1929). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (192627 i 1930-31).

Pascual de Bofarull, Francesc Policarp. († 1935). Enginyer Industrial (1871). President del catòlic Centro Social de Belén, vocal del Banc de Barcelona. Casat amb Mercedes de Fontcuberta i de Sentmenat.

Pejoan i Sanmartí, Bernat. (Sant Vicenç de Castellet). Arquitecte que treballà bàsicament a Manresa. Ho féu també amb Elies Rogent en la restauració del Monestir de Santa Clara. Arquitecte i pèrit de la Mútua de Propietaris (1906).

Pascual de Bofarull, Manuel Maria, marquès de Pascual. (Barcelona, 1847-1910). Advocat. Fill tercer del doctor Sebastià Antoni de Pascual Inglada († Banheras de Luchon, 1872). Casat amb Maria Soledat de Llansà, el papa Pius x li atorgà, l’any 1905, el títol de marquès de Pascual, fet extensiu a la seva filla Maria Soledat Pascual i de Llansà (Barcelona, † 1958), a la qual el papa Benet xv concedí (1917) el marquesat de Pascual-Bofill. Personatge lligat a diferents entitats ciutadanes, tant a nivell propi com a través del seu cunyat, el banquer Lluís Martí-Codolar i Gelabert, amb qui compartien relació amb diferents associacions catòliques. Es doctorà en Dret Civil i Canònic (1869) i fou catedràtic de

Pella i Forgas, Josep. (Begur, Baix Empordà, 1852 - Barcelona, † 1918). Historiador, jurista i polític. Fou un dels fundadors de la Jove Catalunya (186970). Més endavant s’integrà en la part més conservadora del Centre Català (1882) i participà l’11 de gener de 1885 en el míting celebrat a Llotja per protestar contra el pretès tractat de comerç amb la Gran Bretanya i fou un dels signants de la proposta per elaborar un document que seria presentat al rei; participà en la comissió que lliurà el Memorial de Greuges al rei el 10 de març de 1885. La seva evolució pels sectors més conservadors del catalanisme el portà primer a ser redactor de La España Regional, després a integrar-se al Centre Nacional


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

ii Català (1899) i finalment a adherir-se de ple a la Lliga. Per diverses circumstàncies fou depurat de la Lliga, se n’apartà progressivament i escriví l’opuscle La crisi del catalanisme (Barcelona, 1906). Ultra la seva activitat política prodigà l’actuació en el terreny historiogràfic i en el de la producció jurídica. La seva personalitat el portà a ocupar la presidència de l’Ateneu Barcelonès i de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País. D’entre la seva obra cal remarcar els títols següents: Les Corts Catalanes (1876) amb Josep Coroleu, Un català il·lustre: D.J.de Margarit i de Biure (1879), Periodisme: Estudis històrics de Catalunya (1883), una de les seves obres més conegudes, publicada en fascicles, Historia del Ampurdán (1883), Las patentes de invención y los derechos del inventor (1892), Tractat de les relacions i les servituds entre les finques (1901), Llibertats y antich govern de Catalunya (1905) i la important edició sobre el Código Civil de Cataluña (4 volums, 1916-19). Membre de les Juntes de Govern de la Mútua de Propietaris (1892 i 1893). Pera, Josep M. Propietari. Membre de la Junta de Govern de Mútua de Propietaris (1882, 1883 i 1884). Perelló i Clavé, Ramon. Delegat de la Mutua Industrial y Comercial de Barcelona (1933). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1954-61). Pla i Deniel, Narcís. Jurista i polític. Llicenciat en Dret, fou del grup promotor que, entorn de Prat de la Riba, fundà la Revista Jurídica de Cataluña, on escriví estudis especialitzats de dret català. Fou un dels promotors i president de l’Acció Social Popular de Gabriel Palau. Es pronuncià contra els sindicats mixts de patrons i obrers i defensà les unions professionals per oficis. Com a catòlic independent,

fou elegit regidor per Barcelona (1903) i diputat a Corts per Girona (1920 i 1923). Fou diputat a les Corts espanyoles per la Federació Monàrquica Autonomista (1920 i 1923). Entre altres obres, publicà La ley del progreso (1895), Por los sindicatos obreros (1911), Sindicats i Unions professionals (1912), etc. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1914-15, 1916-17, 191819) i Director 1r (1920-21). Pons i Arola, Antoni. (Barcelona, † 1942). Enginyer i empresari tèxtil. President del Foment del Treball Nacional (1914). Va formar part de la Comissió d’Interessos Generals de la Mancomunitat de Catalunya (1924). Vocal de la Junta de la Societat del Gran Teatre del Liceu (1926). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1916-19). Pons i Arola, Josep. (Barcelona, † 1922). Avicultor, ramader i fabricant. Juntament amb Pere Claperols, de la Granja Torre Molina, i Martí Codolar de la Granja Vella d’Horta, criaren els primers pollastres que esdevindrien la “raça Prat”. Era propietari de la Granja Sant Vicenç Ferrer de Linyola i d’una granja de cavalls a Penelles (Urgell). Diputat provincial. Va col·laborar en la nova església de Das, pagada per Vicenç Ferrer i Garriga, costejant l’import de l’altar major que, segons diaris de l’època, “ascenderá aproximadamente a unos treinta mil duros”. Vocal de la Junta de Govern de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona. Membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1899). President de la Sociedad Nacional de Avciultores Españoles. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1905 i 1906-07). Pons i Clerch, Llorenç. (Barcelona, 1830 - † 1909). Fabricant i comerciant, propietari d’una fàbrica de

sabons al Poblenou. Com a propietari, va cedir uns terrenys de la seva propietat al barri del Born on es troba la plaça que du el seu nom. Als anys 80 del segle xix fou membre i, segons sembla, directiu de l’Institut Industrial de Catalunya, juntament amb altres influents empresaris de la ciutat. Membre de la Junta de la companyia La Previsión, Sociedad Anónima de Seguros a Prima Fija. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1867-68).

Noms propis de Mútua de Propietaris 1835-2010

Pons i Serra, Alexandre Maria. Diputat a Corts per Barcelona (1903 i 1905). Membre de la Junta Tècnica de Museus (1895). Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1905). Prat i Colom, Josep Melcior. (Els Prats de Rei, Anoia, 1780 - Sant Sebastià, País Basc, † 1855). Escriptor. Estudià medicina a Cervera i a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. A Cadis, durant la guerra del Francès, fou secretari del “Diario de las Sesiones de las Cortes”; exercí d’apotecari als Prats de Rei del 1814 al 1820, i d’aquest any al 1823 fou de nou redactor al “Diario de Sesiones” de les Corts. Passà del 1823 al 1833 exiliat a Anglaterra, en gran part a Knaresborough, Yorkshire, on traduí per encàrrec de la Societat Bíblica Britànica i Estrangera part de l’Antic Testament i tot el Nou Testament, que s’imprimí a Londres el 1832; se’n feren tres edicions més (Londres 1835, Barcelona 1836, Madrid 1888). Han restat inèdites les seves traduccions del Pentateuc i dels Salms. Ajudat per un altre català exiliat, Ramon Busanya, no utilitzà els textos originals grec i hebreu, sinó la Vulgata, i tingué a mà les més apreciades traduccions en llengües modernes. Amic de Puigblanch i de Torres i Amat, esperava que la seva traducció serviria per fomentar l’estudi del català. El 1834 fou nomenat secretari del govern civil de Barcelona i el 1835 governador, des d’on propicià

329


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

ii Noms propis de Mútua de Propietaris 1835-2010

Josep Pujol i Areñas

la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona. Fou també president de l’Acadèmia de Bones Lletres i de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, i des d’aquests càrrecs demostrà un gran interès per l’ensenyament (fomentà les escoles primàries i el sistema lancasterià). El 1855 fou nomenat governador civil de Guipúscoa.

R Puget i de Gomis, Joan. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1845-46).

Puget i de Gomis, Pau. Membre de l’Ateneu Barcelonès (1886). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1880). Puig i Bori, Francesc. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1876-79).

Puig i de Pallejà, Ignasi de. (Manresa/Barcelona, † 1961). Propietari. Membre de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre a Barcelona (1923-26, 193435) i a la Junta Gestora de la delegació de Santa Coloma de Farners. Fundador de l’Associació de Propietaris del Partit Judicial de Sant Feliu (1931). Milità a Derecha de Cataluña i va ser alcalde de Manresa. Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1928-29). Puig i de Sisternes, Francesc de. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1891, 1892, 1900 i 1901).

330

progressistes i absolutistes. Col·laborà, amb el pseudònim d’Espolín, a la premsa amb poemes i articles sobre obres públiques, urbanisme i beneficència; s’ocupà també de la reforma del règim de les presons, que portà a terme a la Ciutadella. Fou soci fundador de la Societat d’Amics del País (1822) i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1821). Membre de la Comissió Gestora que el 1835 va donar lloc a la fundació de la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona.

Puig i Lucà, Antoni. (Barcelona, 1799 - † 1848). Militar, escriptor i polític. Governador durant molts anys de la Ciutadella i de la seva presó, fou un dels caps del moderantisme barceloní, fet que li valgué persecucions i separacions del càrrec per part de

Puigguriguer, Esteve. Secretari i arxiver de la Reial Junta de Comerç (1809). Membre de la Comissió Gestora que el 1835 va donar lloc a la fundació de la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona. Puigmartí i Bertran, Ramon. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1964-1978). Pujol i Arderiu, Jaume. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1841-42). Pujol i Areñas, Josep. (Barcelona, 1917). Agent de la Propietat Immobiliària i Administrador de Finques. Fou membre de la Comissió Mixta d’Administració i Control de la Propietat Urbana que després de la guerra va ser dissolta. Posteriorment va formar part de la Mutualidad de Administradores de Fincas que va anar canviant de nom fins a l’actual Col·legi d’Administradors de Finques, sent membre de totes les juntes directives i arribant a ser-ne el president. És, per tant, un dels fundadors del Col·legi. L’any 1958 va formar part de la Federació Internacional de Professions Immobiliàries (FIABCI) i var ser nomenat Membre d’Honor i vicepresident mundial de la Secció d’Administradors de Finques. Entre 1995 i 2001 va ser membre de la

Junta de Govern de la Mútua de Propietaris. Pujós i Petrus, Agapit. Regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1875). Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1892). Rajoi i Botta, Josep M. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (18731874). Ribas, Marià. Propietari. Director de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1869). Ribas i de Clascà, Josep. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1860-61). Ribas i Farrés, Frederic. (Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental, † 1965). Industrial. Vocal del Comitè Paritari interlocal provincial de Fariners i Moliners (1929). Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1954-55, 195657, 1958, 1959-60 i 1961). Ribas i Foix, Joan. Industrial. Va crear l’empresa Ribas y Compañía que estava dedicada a la fabricació i venda de midó i similars (1895). Regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1885). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1899). Ribas i Solà, Josep. Va ser un dels accionistes i membre del primer Consell Administratiu de la Compañía del Camino de Hierro de Barcelona a Mataró, primera companyia ferroviària de l’Estat, que va ser constituïda el 30 de juny de 1843. Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1840). Ricart i Gibert, Frederic, marquès de Santa Isabel. (Barcelona). De família procedent del Ber-


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Antoni Rovira i Trias

ii

guedà, s’establí al Raval barceloní on fundà una indústria cotonera d’estampació. El 1853 s’instal·la al Poblenou a la fàbrica coneguda posteriorment com a Can Ricart. Segon marquès de Santa Isabel. Membre de les Juntes de Govern de la Mútua de Propietaris (1906-07 i 1908-09).

(1882) i de Ferrocarril y Minas de San Juan de las Abadesas (1882). Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1896).

caixes”. Fou el pare del futur alcalde de Barcelona Darius Romeu i Freixa. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1890).

Roig i Solé, Ferran. Va ser un dels fundadors de la nova companyia d’assegurances Lepanto. Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua (1941-42) i membre de la mateixa Junta (1936-38 i 1939-40).

Ros i de Càrcer, Joan Miquel de. Administrador Cap d’oficina de la Mútua de Propietaris (18981926).

S

Riera i Rovis, Pere. Advocat i notari. Membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1857) i de la Diputació de Barcelona (1875). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1875). Rocabruna, Pere de. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1848-49).

Rogent i Pedrosa, Josep. (Barcelona, 1867 † 1933). Advocat i col·leccionista d’art. Aconseguí diverses mencions honorífiques al llarg dels seus estudis de Dret. Fill de l’arquitecte Elies Rogent i Amat i de Joaquima Pedrosa i Bacarisses. Regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga (1919). Delegat del Consell d’Administració de Sociedad de Ferrocarriles de Montaña a Grandes Pendientes Montserrat Nuria. Membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1897). Va ser conseller i tresorer de la Junta de Museus (1917). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1922-23 i 1924-25). Roger i Larrosa, Tomàs. (Figueres, 1849 - † 1912). Polític. Diputat a Corts per Girona (1886). Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1906-07).

Roger i Vidal, Antoni. (Figueres - † Barcelona). Banquer i propietari. Fou Diputat a Corts per Barcelona pel Partit Liberal (1881). Membre del Consell d’Administració del Banc Vitalici de Catalunya

Roldós i Gómez, Rafael. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (194748, 1949-50, 1951-52, 1953, 1954-55).

Romeu i Torrents, Darius, baró de Viver. Industrial. Casat amb Dolors Freixa i Peyra. Primer baró del Viver, títol concedit el 1901, sobre la seva finca i santuari del Viver (Argentona). Va ser president de la Diputació de Barcelona (1893-1905). Diputat pel Partit Lliberal, va guanyar les eleccions de l’any 1882 en representació del districte electoral d’Arenys de Mar i Mataró. Va ocupar el càrrec de diputat fins al mes de novembre de 1884, data de la renovació per meitat de la Corporació. S’hi tornà a presentar i guanyà les eleccions pel seu districte els anys 1888, 1892, 1896 i 1901, i va finalitzar el seu pas per la Diputació l’abril de 1905. A la primera etapa de diputat fou diputat-secretari de la Comissió Provincial. El novembre de 1894 fou elegit vicepresident, i president el novembre de 1898, càrrec que ocupà fins a l’abril de 1903. Formà part de les Comissions de: Governació, d’Hisenda, de l’Administradora de la Llotja, del Museu Provincial de Belles Arts, de la Junta d’Instrucció Pública, de l’Escola d’Arts i Oficis, i d’Estadística del Treball. Va anar a Madrid per entrevistar-se amb el president del Consell de Ministres amb la comissió encarregada de gestionar un concert econòmic sobre la recaptació de contribucions que, en no obtenir una solució favorable, va provocar la vaga de contribuents i el “tancament de

Noms propis de Mútua de Propietaris 1835-2010

Ros i de Molins, Joan de. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1846-47). Rovira i Clavé, Joaquim. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1845). Rovira i Sala, Manuel. Cap d’oficina de la Mútua de Propietaris (1866-1884). Rovira i Trias, Antoni. (Vila de Gràcia, 1816 Barcelona, † 1889). Arquitecte. Guanyador del concurs municipal per a l’Eixample de Barcelona, tot i que, des de Madrid, es va imposar el Pla Cerdà. Arquitecte municipal de Barcelona, Gràcia i Sant Martí de Provençals. Autor de nombrosos mercats municipals com ara el de Sant Antoni, escorxador de Barcelona (1880-88), Museu Martorell (1879), Ajuntament d’Igualada (1880), etc. Cap de bombers de la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona i impulsor de la seva municipalització. Roviralta, Gaietà. Advocat, diputat i propietari. Vicesecretari de la Diputació de Barcelona (1823). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1843). Rull i Artós, August de. (Barcelona, - † 1937). Enginyer (1892). President del Col·legi d’Enginyers Industrials (1914) i membre del Foment del Treball Nacional i cavaller del Real Cuerpo de

331


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

ii Noms propis de Mútua de Propietaris 1835-2010

Beatriz Soler i Bigas

la Nobleza Catalana. Vocal de la Cambra Oficial d’Indústria (1928). Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1932-33).

magnífica torre al passeig de Gràcia, 24. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1886-87).

Sagarra, Domènec. Membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País. Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1860 i 1865).

Santomà i Juncadella, Xavier. Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la UAB. Llicenciat en Dret per la UB, Màster en Economia i Direcció d’Empreses per l’IESE (Institut d’Estudis Superiors de l’Empresa) de Barcelona. Doctor en Managerial Science and Applied Economics per la Wharton School de la Universitat de Pennsilvània, Filadèlfia, Estats Units. Professor ordinari i director del Departament de Direcció Financera de l’IESE, on ha impartit cursos sobre Finances Operatives, Finances Estructurals, Finances Estratègiques i Mercats de Capitals. Ha col·laborat com a professor en nombroses escoles de negocis estrangeres. Soci Consultor de S&V Asesores Financieros i vicepresident d’Escoles Familiars Rurals de Catalunya, S.A.. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1990-94).

T Sagnier i Nadal, Lluís. (Barcelona, 1830 - † 1913). Advocat i escriptor, casat amb Clementina Villavecchia i Busquets, pare del prestigiós arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia. Fou president de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona entre els anys 1903 i 1912, president del Conservatori del Liceu de 1902 a 1911 i diverses vegades regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1863-1864). Sala i Avellà, Ramon. Cap d’oficina de la Mútua de Propietaris (1845-1866).

Salas Carbajo, Benigne de. Membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1870). Vocal del Banco Vitalicio de Capitalización y Ahorro (1913). Va ser vicepresident de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1891-92). Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1899).

Salisachs i Jané, Pere. (Barcelona, 1883 - † 1957). Industrial fariner i cerealista. Regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1930). Secretari de l’Associació de Fabricants de Farina de Barcelona (1912). Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1951-52 i 1953).

332

Salvadó i Prim, Antoni. (Barcelona, † 1888). Propietari de terrenys a l’Eixample, entre els quals una

Sarriera i Vilallonga de Pinós i Amat, Enric, marquès de Barbarà. (Barcelona, 1868 - † 1951). Desè marquès de Barbarà i novè marquès de La Manresana. Casat amb Maria del Pilar Losada i Rosés. Terratinent, especialment a l’illa de Mallorca i al Maresme (Castell de Burriac i Torre de Pinós). Membre de la Junta Directiva de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1925-28 i 1932-33), de l’Associació de Propietaris del Partit Judicial de la Concepció de Barcelona i de l’Associació de Propietaris del Partit Judicial de Sabadell. Membre de la Junta del Canal del Llobregat (1926). Va ser un dels fundadors de la companyia d’assegurances Lepanto. Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1930-31). Serrallach i Más, Leandre. (Barcelona, † 1890). Ar-

quitecte municipal de Barcelona. Professor de l’Escola d’Arquitectura, fou un dels mestres de Gaudí. Autor de diversos tractats d’arquitectura. Arquitecte i Cap de Bombers de la Mútua de Propietaris (1862). Simó i Fontcuberta, Josep. (1874). Arquitecte amb obres a Sant Feliu de Llobregat, Mataró, Barcelona, etc. Membre de la Reial Acadèmia de Ciències de Barcelona. Arquitecte i cap de bombers de la Mútua de Propietaris (1858). Soler i Bigas, Beatriz. (Barcelona, 1958). Doctora en Psicologia per la Universitat de Barcelona i diplomada en Direcció de Màrqueting. Professora del Departament de Màrqueting d’ESADE des del 2005, ha impartit classes a França, Holanda, Suècia, Regne Unit, Portugal i els Estats Units i ha estat directora del Centre de la Marca d’ESADE. La seva experiència empresarial en el camp del màrqueting l’ha dut a treballar en diferents empreses. És autora de nombroses publicacions. Membre del Consell d’Administració de la Mútua de Propietaris des del 2001. Soler i Trens, Pau. Propietari i actiu impulsor de la Societat. Comptador de la primera Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1836-37). Steve i Casas, Felip. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1840-41). Suñol i Almirall, Joan. Argenter. Membre de la Junta Directiva de l’Associació General de Joiers i Argenters (1884). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1877-79). Torné i Fornés, Josep. (Barcelona, 1862 - † 1943). Professor de gravat artístic. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1936-42).


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Antoni Tusquets i Maignon

Torres i Vilanova, Joan. (Lleida). Propietari. Diputat al Congrés per Lleida (1899). L’any 1918 formava part de la llista dels 200 majors contribuents de la ciutat de Barcelona. Membre de la Junta Consultiva de la Liga de Defensa Industrial y Comercial (1900). Vocal del Foment del Treball Nacional (1935). L’any 1914 apareix com a vocal de la Mútua General de Segurs (sic), Societat d’accidents de trevall (sic) en un anunci publicat al número 1 de la revista Ars. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1926 i 1926-27).

ii Reial de Canvis, Rafael Valldejuli i Mallachs. Era cònsol de Rússia a Barcelona (1847) i propietari, segons sembla, de terrenys a l’antic municipi de Sant Joan d’Horta. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1842 i 1843). Ventosa, Josep. Advocat. Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1847).

V Tusquets i de Laforja, Francesc. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1869-1870).

Tusquets i Maignon, Antoni. Corredor de Canvis i membre col·legiat des del 1861. Síndic del Col·legi de Corredors (1872-78, 1900 i 1901) i síndic president. El 1902 va escriure un opuscle titulat Casa Lonja del Mar. Antecedentes acerca de la erección y conservación del edificio. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1880-81).

Valldejuli i Ametller, Antoni. Membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1890). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1880 i 1881).

Vergés i Mas, Pere Nolasc. Advocat i procurador. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1893-94). Vidal, Salvador. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1903 i 1904). Vidal i Cusachs, Vero. Propietari de Mataró. Fundador, juntament amb l’enginyer Leopold Sagnier i Villavecchia, de la primera empresa de l’Estat fabricant de colorants (1881-1922) que s’amplià posteriorment amb altres cinc empreses donant lloc amb el temps a la indústria Fabricación Nacional de Colorantes y Explosivos. Membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1899). Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1904 i 1905).

Valldejuli i Ametller, Joan. (Barcelona, 1910). Propietari. Membre de la Junta de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona i de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1888). Cònsol de Rússia, com abans ho havia estat el seu pare, Rafael Valldejuli i Vila. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1874-75).

Vidal Largacha, José María. (Cadis, 1855 - Barcelona, † 1957). Casat amb Josefa Topete Arrieta (m. 1923). Va ser vocal de l’empresa Aceros San Martín, S.A., i president del Consell d’Administració d’Agua Imperial, S.A.. Tenia interessos a Algèria que venien ja heretats del seu pare. Podem llegir a La Vanguardia del 28 de juliol de 1914 que “marcha a sus posesiones de Argel D. José Mª Vidal Largacha...” Va morir a l’edat de 101 anys. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1908-1911).

Valldejuli i Vila, Rafael. Fill de qui fou Corredor

Vidal-Ribas i Torrents, Emili. Comerciant i pro-

pietari. Vicepresident de la Delegació a Barcelona de La Equitativa, Sociedad de Seguros sobre la Vida de los Estados Unidos. Síndic de l’Ajuntament de Barcelona (1885). Militant monàrquic, era cunyat de l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia. Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1890).

Noms propis de Mútua de Propietaris 1835-2010

Vila i Tomàs, Manuel. Propietari. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (18641865). Vilaclara i Euras, Rafael. De família originària del Mas de Vilaclara, a Sant Feliu Sasserra, una branca de la família descendeix del fadristern Josep Vilaclara, bracer de l’esmentada parròquia, l’hereu del qual, Joan Vilaclara i Serra, esdevingué paraire i començà a formar un petit patrimoni immobiliari en el seu lloc d’origen. Rafael Vilaclara i Euras, nét de l’anterior, es va establir a Barcelona on creà un negoci de drogueria al passeig del Born (1838). Rafael Vilaclara i Euras i el seu fill Rafael Vilaclara i Gibert van formar un considerable patrimoni immobiliari a Barcelona, constituït per censos i la propietat de diferents blocs d’edificis al passeig del Born, plaça de Santa Anna i carrer Cucurulla, així com censos i terres a Hostafrancs, Gràcia i la Roca del Vallès. A l’adrogueria fundada per Vilaclara hi treballava Joan Uriach i Feliu (1834-1907) que es va fer càrrec del negoci el 1860 i va ser l’origen dels futurs Laboratoris Uriach, S.A. Membre de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1876). Vilageliu i Castells, Oleguer. Arquitecte i cap de bombers de la Mútua de Propietaris (1851). Vilardaga i Buxó, Josep. († 1980). Advocat. Fou

333


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

ii Noms propis de Mútua de Propietaris 1835-2010

334

vocal de la Junta de l’Orfeó Català els anys 1920 i 1921, vicepresident des de 1946 fins a 1963 i el 1965 fou nomenat vicepresident honorari. Secretari de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1930). President de la Junta de Govern de la Mútua des de 1962 fins al 1972. Nomenat president honorari de la Mútua al 1973.

vots de Sant Josep i promotor del projecte. Ofert l’encàrrec a Martorell, va refusar la seva realització, recomanant, en canvi, Antoni Gaudí, que es va fer càrrec del projecte i el va convertir en la seva obra magna. Arquitecte i Cap de Bombers de la Mútua de Propietaris (1862).

X Villar i Lozano, Francesc de Paula, del. (Múrcia, 1828 - Barcelona, † 1901). Va estudiar i va obtenir el títol d’arquitecte a Madrid, per l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, l’any 1852. A l’any següent va guanyar per oposició la càtedra d’Arquitectura Legal de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona a la seva secció d’Ensenyament de Mestres d’Obres. Membre numerari de l’ara denominada Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. El 1854 va projectar una sèrie d’hospitals d’urgència per atendre els malalts de l’epidèmia de còlera. Va ser bibliotecari de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts, corresponent de la de San Fernando, numerari de la Real de Ciències i Arts de Barcelona, vocal de la Comissió Provincial de Monuments, president de l’Associació d’Arquitectes i director de l’Escola Superior d’Arquitectura. Com a arquitecte diocesà, càrrec que va ocupar entre 1874 i 1892, va restaurar l’església de Santa Maria del Pi, Basílica de Santa Maria de Vilafranca i la Casa de Misericòrdia; així mateix va ser autor de nombroses esglésies parroquials i va projectar l’absis del Monestir de Montserrat, comptant com a delineant amb Antoni Gaudí. L’any 1877 va rebre l’encàrrec per part de l’Associació de Devots de Sant Josep de construir el temple de la Sagrada Família. Villar va concebre un projecte neogòtic, del qual no obstant això només es va construir la cripta. Va abandonar el projecte el 1883 per desacords amb Joan Martorell, arquitecte assessor de Josep Maria Bocabella, president de l’Associació de De-

Vives i Cebrià, Pere Nolasc. (Barcelona, 1794 † 1874). Jurista. Es doctorà en dret a Cervera (1817). Fou relator de l’audiència de Barcelona (1820-32), i en restablir-se la Universitat de Barcelona hi professà, i més tard en fou catedràtic. El 1832 inicià la publicació dels usatges catalans, traduïts al castellà i amb notes, que finalitzà el 1838 i, posteriorment, va fer una segona edició corregida a finals dels anys 60 del segle xix. Atacà l’actitud favorable a la desamortització expressada per Joan Illas i Vidal en l’opuscle Observaciones sobre el consejo dado al partido moderado por D.Juan Illas y Vidal. Per iniciativa seva fou restaurada la Casa de la Ciutat de Barcelona. Va fundar i presidir a Barcelona la Fundació Savigny, que tractava de difondre l’escola històrica del dret a Espanya. Secretari-Arxiver de la primera Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1836-37). Vives i d’Amat, Fèlix. (Barcelona, † 1907). Advocat i propietari. Membre de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1887-90, 1897 i 1900) i de la Cambra Agrària de Catalunya (1891-98, 1905). President del Reial Canal de la Infanta (1903). Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1888). Xifré i Casas, Josep. (Arenys de Mar, 1777 - Barcelona, † 1856). Home de negocis. Fill de Joan Baptista Xifré i Horta, propietari de quatre bergantins que feien la ruta d’Amèrica, arruïnat el 1786 a conseqüència de la guerra contra la Gran Bretanya

i que morí l’any següent a Cadis, on s’havia refugiat. El seu germà Domènec s’establí a Buenos Aires cercant fortuna, i ell partí el 1798 cap a Cuba, per treballar amb el seu oncle, Josep Xifré i Horta, en l’adob de pells. Aviat prengué la iniciativa del negoci, i aconseguí l’exclusiva de l’exportació de cuir en brut (1808). Home emprenedor, renovà el procés industrial amb maquinària nova importada d’Anglaterra. Afavorit per les circumstàncies internacionals, inicià, amb els seus velers “San José” i “Margarita”, un comerç regular, amb l’Estat espanyol i sobretot amb els EUA, de cuirs i de productes agrícoles, com sucre i cafè, i es dedicà a l’especulació i a les activitats bancàries. El 1818 es casà amb la filla del seu agent a Nova York, Judit Dowling, i el 1823 es traslladà a aquesta ciutat, que convertí en centre distribuïdor de la mercaderia adobada que s’exportava a Europa, principalment a Anglaterra. Féu construir importants edificis als carrers més cèntrics de Nova York, s’associà amb Peter Harmong per als negocis bancaris (banc emissor dels EUA i Mechanics Bank) i aconseguí, així, una enorme fortuna. Tanmateix, el seu desig de retornar a Catalunya li féu liquidar els seus negocis americans, per bé que no abandonà les propietats de Cuba. El 1831 arribà a Barcelona, on s’establí definitivament des del 1840; la seva muller restà a París amb el seu fill Josep, on alternà amb l’alta societat intel· lectual parisenca. El 1840 el matrimoni legitimà llur situació i es casà catòlicament a Roma; Judit prengué aleshores el nom de Júlia. A Barcelona, Josep Xifré es dedicà particularment a la compra de propietats rústiques i urbanes: així, el 1835-36 comprà un gran terreny davant la Llotja, on foren bastides les cases dites els Porxos d’En Xifré, i on fixà pràcticament la seva residència. Més tard, féu edificar gran part del passeig d’Isabel ii (1836-39). Políticament fou hàbil a mantenir-se en bona relació amb les autoritats de divers signe polític. Fou el


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Jordi Xiol Quingles

Joan Maria Xiol Quingles

primer president de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat i de la Junta de Beneficència Pública (1845) i d’altres entitats benèfiques, econòmiques i culturals; tanmateix, mirà d’eludir tota responsabilitat política, i refusà, així, el nomenament d’alcalde de Barcelona el 1850. Mai no oblidà la seva vila d’Arenys de Mar, per a la qual féu construir un nou hospital, el 1849. Filantrop i mecenes, finançà els estudis frenològics de Marià Cubí i dotà la ciutat de Barcelona d’un moderníssim cos de bombers (1835), del qual ell era el capità. Se sentí identificat amb les idees proteccionistes de Joan Güell i Ferrer. En la seva activitat industrial primerenca a Cuba mostrà el seu temperament paternalista, principalment respecte als esclaus negres, la mà d’obra principal. Emigrat pobre, retornat a la seva terra amb una fortuna feta a Amèrica, fou el prototip de l’americà, i potser el més famós. El seu fill Josep, mancat de l’empenta del seu pare, no sabé fer prosperar la immensa fortuna d’aquest i estigué força desvinculat de Catalunya, malgrat obtenir alguns càrrecs polítics; residí de fet sempre a París. Mort el seu pare, féu construir per a aquest un monument funerari, a la capella de l’hospital d’Arenys, per l’escultor francès A. Gumery, on foren traslladades les seves restes el 1861. Mantenia una petita brigada de bombers amb una bomba comprada a Nova York que, sovint, prestava a l’Ajuntament per sufocar els incendis. Xiol i Quingles, Jordi. (Barcelona, 1948). Enginyer de Camins, Canals i Ports per l’Escola d’Enginyers de Madrid (promoció del 1971). Posteriorment va completar la seva formació a l’IESE de Barcelona, on va cursar un PDG l’any 1979. Ha exercit d’enginyer de camins a diferents empreses durant set anys, entre les quals destaquen Fomento de Obras y Construcciones S.A., FECSA i Eyser S.A. Ha estat director gerent de Peróxidos Far-

ii macéuticos, S.A.; de 1985 a 1990 i des d’aquesta data fins a l’actualitat, ha exercit de president i conseller delegat de la mateixa empresa. També ha participat en el món de la docència i ha estat professor de Càlcul d’Estructures a l’Escola d’Enginyers de Camins de Barcelona durant els anys 1973-1975. Des de l’any 1987 és conseller de la Mútua de Propietaris i l’any 1998 en va esdevenir president. Va ser president de ServiMutua, S.A., i actualment és president de Mutuarisk, S.A., d’Edificat Gestión Inmobiliaria, S.L., i d’Edificat Rent, totes del Grup Mútua de Propietaris.

Zanné i Oliver, Francesc. Propietari. President de la Societat de Defensa de la Propietat Urbana de Barcelona. Vocal de la Sección Barcelonesa de la Federación Británico-continental y general (1884), societat ciutadana pels bons costums i reforma de la societat.

Z

Xiol i Quingles, Joan Maria. (Barcelona, 1945). Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona l’any 1967, va ingressar al Col·legi d’Advocats de Barcelona el 1969 i és advocat en exercici des d’aquell any. Va ser diputat de la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona entre 1991 i el 1995. Fou president de la Comissió d’Advocats de Companyies Asseguradores i de Responsabilitat Civil del Col·legi d’Advocats de Barcelona que va organitzar el Congrés de Responsabilitat Civil que anualment es celebra a Barcelona. Va ésser  el vicedegà de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona de 1997 a 2001.Va ser president de la Comissió de Relacions amb l’Administració de Justícia de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona. Ha intervingut com a àrbitre en diferents ocasions designat pel Tribunal Arbitral de Barcelona. Ha estat president del Tribunal Català de l’Esport, del qual encara és vocal. És professor de l’Escola de Pràctica Jurídica de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona. És membre de la Comissió Mixta del Consell de Col·legis d’Advocats de Catalunya i Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Ha estat coautor del llibre Derecho Mercantil Inmobiliario. Membre del Consell d’Administració de la Mútua de Propietaris des de 2001.

Noms propis de Mútua de Propietaris 1835-2010

Zulueta i Gomis, Josep. (Barcelona, 1858 † 1925). Polític i economista. Estudià dret a Barcelona, i es doctorà a Madrid. Milità en el partit de Castelar, però més tard s’afilià al Partido Reformista i en fou cap a Catalunya. Fou diputat a les corts per Vilafranca del Penedès vint anys seguits (190323). Autor d’estudis tècnics de tema agrícola (canals de reg, la fil·loxera, la rabassa morta, etc), fou president de la Lliga de Productors de Catalunya i de l’Agrupació Mútua del Comerç i de la Indústria, i fomentà les exportacions comercials catalanes a l’Amèrica del Sud. Col·laborà en la revista Cataluña Agrícola, i publicà opuscles de tema agrari. Director 1r de la Junta de Govern de la Mútua de Propietaris (1922-23).

335


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Cos de Bombers

1

Bonaventura Bassegoda i Amigó

iii Cos de Bombers

336

1

Article publicat a La Vanguardia, 20 de gener de 1935, amb motiu del primer centenari de la Mútua de Propietaris (1835-1935)


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

iii De molt antic han sentit els barcelonins el cooperativisme i així el 1835 es va fundar la “Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona”, a la qual es deu la iniciativa de crear un servei per a l’extinció d’incendis a la nostra ciutat. Per això, els seus directors van lluitar amb l’escassesa de mitjans de què disposava la naixent agrupació de propietaris. Alliçonats per les catàstrofes de juliol d’aquest any 1835, van disposar l’adquisició de dotze galledes de cuir i 144 de lona, i aquest va ser el primer material (octubre de 1838). En aquest any existien a Barcelona màquines o aparells per a l’extinció d’incendis a la Casa Llotja i a la casa Xifré, els representants de les quals accedien que fossin utilitzats per atallar el foc que es declarés en algun dels edificis assegurats a la Societat i a més es va demanar permís a la Junta Particular de Comerç i al senyor Xifré per poder practicar a les seves finques d’Horta, en dies i hores oportunes, maniobres dedicades a la instrucció del personal que assenyalés l’arquitecte de la “Mútua”, com se l’anomenava vulgarment. Aquesta va rebre a l’abril de 1839 les tres primeres bombes per a la compa-

nyia de bombers que havia organitzat a les seves costes. Van ser adquirides a París per mediació del M. I. senyor marquès d’Alfarràs. Així com la mànega de seguretat “per salvar les persones i efectes preciosos existents en els edificis incendiats”, una escala anomenada italiana, “una bassa, un dipòsit o safareig” portàtil de lona; un vestit per prevenir l’asfíxia produïda pel fum i altres efectes relatius al mateix objecte. Tot plegat es va instal·lar en el local cedit per l’Ajuntament, anomenat dels “Comuns Dipòsits” (avui Caixa d’Estalvis), al carrer d’Arlet, i més tard, el 1850, es va obrir una porta que sortia al carrer d’Hèrcules, d’on es dedueix que aquest va ser el primer quarter de bombers de Barcelona.

amb material de la Societat, per paisans i pel batalló de sapadors de la Milícia Nacional i, extingit aquest, per forces d’artilleria i sapadors de l’Exèrcit, amb caràcter interí.

En rebre, a l’esmentada data, les primeres bombes, la Societat (S. D. A. M.) va presentar a l’Ajuntament un projecte de reglament per a la formació definitiva d’una companyia de bombers, a fi que “amb la seva superior il·lustració ampliï, modifiqui o restringeixi, segons el que li sembli millor, i determini després el més encertat, i va proposar nomenar una comissió mixta”. Malgrat això no es va aprovar cap reglament fins al 1845. Durant aquest període es va prestar el servei d’extinció d’incendis

El 1845 el senyor Nolla va ser destituït, i el va succeir l’arquitecte Ramon Molet. El novembre de 1846 ja van ser triats 55 homes per instruir-los en el maneig del material, i la S. D. A. M. va instar l’Ajuntament per al nomenament d’uns altres tants per formar un total de 110.

Cos de Bombers

I després de fer constar oficialment que aquests cossos no hi estaven obligats, la Societat d’Assegurances va haver d’insistir prop de l’Ajuntament per a l’aprovació de l’esmentat reglament i la formació de la companyia, i al capdavant s’hi va posar l’arquitecte Josep Nolla, com a director facultatiu, i es va convidar l’Ajuntament a nomenar-ne un altre al seu torn, a fi que tots dos, d’acord, “proposin els individus que haurien de formar-la”.

Un any després els té ja allistats la corporació municipal i la Societat d’Assegurances, pel fet de tenir ja inscrits en la mutualitat més de la meitat dels

337


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

iii Cos de Bombers

338

edificis, li insta perquè declari que la meitat de la força pugui estar sempre disponible, ja que l’equip de la meitat de la companyia va anar a càrrec de la Societat, a la qual pertanyen les bombes i la resta d’utensilis que ha de manejar aquest equip. El primer d’abril de 1847 és nomenat l’arquitecte Antoni Rovira i Trias com a director facultatiu de la S. D. A. M. per defunció del qui exercia el càrrec.

el 1850 es va acordar fer venir de Londres dues màquines anomenades “anihiladores d’incendis”, inventades per Mr. Filipps; una de gran, muntada sobre quatre rodes, pel preu de 50 lliures esterlines, i sis cargues soltes; i una altra de petita portable per dos homes, per sis lliures, amb dotze cargues soltes. Practicades les proves amb una que posseïa el senyor marquès de Alfarràs, van donar excel·lent resultat.

El 1848 es va aprovar el reglament de la companyia, que constava de 110 homes, i es van confeccionar distintius per als individus de la Junta de la Societat i substituts. A més aquesta proposa que ja que aporta 50 duros, l’Ajuntament n’aporti uns altres tants en ajut de la fundació d’una germandat entre els individus del cos sota la protecció de totes dues corporacions. En vista de la qual cosa es va acordar acceptar l’oferiment del metge cirurgià Jacint Grau per al servei dels seixanta homes de la companyia, i se li va estendre el nomenament de “Físic” de l’entitat.

En aquelles dates el director, Antoni Rovira, va començar a publicar un Compendio de la Compañía de Bomberos, en relació amb els incendis que solen produir-se a Barcelona, donada l’índole dels edificis que hi són construïts. I el va dedicar a la Junta. L’Excm. Sr. Governador civil va aprovar, el 1851, el nou reglament ja aprovat pel municipi, en el qual es reorganitzava la companyia, i es nomenaven fins a 120 individus dividits en dotze brigades de deu homes cadascuna, o sigui, tres brigades per a cadascun dels quatre districtes de la capital.

Pel preu de 20.000 rals la Societat va adquirir, el juliol de 1849, una bomba construïda a Barcelona, igual que la que tenia el senyor Josep Xifré. I

En aquella data la companyia va passar a pertànyer únicament i exclusivament a la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona: va

quedar, però, sota la protecció del cos municipal. Havent cedit diversos industrials de la Barceloneta un terreny perquè la Societat hi construís un cobert provisional, a fi de guardar-hi una bomba i eines, aquesta va accedir-hi i va establir al carrer de Sant Ferran 54 una reguarda de bombers, l’any 1852. Un any després va haver-hi a la casa número 12 de la plaça de l’Àngel un gran incendi, en l’extinció del qual van realitzar els bombers actes tan meritoris que va premiar el governador, Excm. Sr. Melchor Ordóñez, amb una laudatòria comunicació al Govern on ponderava els serveis de la Companyia, de la Societat i del seu president, marquès d’Alfarràs, “a qui s’ha vist assistir als incendis”, al zelós comandant Antoni Rovira i Trias, arquitecte, i als segon i tercer caps Joan Nolla i Oleguer Vilageliu, també arquitectes. I afegeix: “La Companyia de Bombers de Barcelona no és considerada ja com un cos d’operaris, se la mira en el dia amb el respecte que infon una reunió d’herois amatents sempre a morir per salvar les vides i les hisendes dels seus conveïns”, i els recomana eficaçment al Govern de S. M., elogiant els mèrits que van contreure durant la nit del 30 de novembre de 1853, en el qual es va


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

iii haver d’utilitzar la mànega anomenada de salvació. L’abril de 1854 es va produir un altre sinistre a l’església de Sant Francesc de Paula i a la fàbrica contigua de Joan Achon. També el mateix Governador va felicitar la Societat en una altra comunicació on parla de l’activitat, la perícia i l’honradesa dels bombers. I afegeix: “Quan la voracitat de les flames volia consumir els edificis indicats, els bombers van treure, amb exposició de les seves vides, els llibres parroquials i el metàl·lic de la fàbrica i encara que entremig hi havia mil duros en unces d’or, no n’ha faltat ni una sola”. El mateix any va sobrevenir el còlera, durant el qual van morir set individus del cos, i la Junta va socórrer amb 160 rals cadascun dels fills i vídues dels difunts. El trasllat de la companyia a l’edifici del marquès d’Almenara Alta, a la plaça del beat (avui sant) Josep Oriol, on es va instal·lar el gimnàs per als individus del cos, a càrrec del professor Joan Estrany, va tenir lloc el 1856. Va quedar, tanmateix, la reguarda al carrer d’Hèrcules. L’Ajuntament havia alliberat els individus de la companyia del servei de la Milícia Nacional i va

votar en els seus pressupostos 5.760 rals per remunerar els bombers amb quatre rals el mes. La Societat, al seu torn, va oferir recompensar amb 80 rals de billó el primer de la companyia que acudís i treballés en l’extinció i salvés els habitants; 72 rals el segon i 60 el tercer i així anava disminuint fins al nombre de deu, i atenien a la curació de les ferides, si en rebien alguna, i satisfeien a més a la família un jornal de vuit rals durant tres mesos i, en cas de mort, l’import de mig any de jornal.

El 9 d’abril de 1861 va ocórrer el formidable incendi del Gran Teatre del Liceu, en l’extinció del qual va realitzar la companyia inaudits esforços, que la magnitud del sinistre va malmetre, però va assolir aïllar-lo de les cases veïnes, i s’hi van perdre diversos estris, com la bomba primera que havia adquirit la Societat. Immediatament aquesta va acordar adquirir-ne dues de noves i cent vint pams de mànega, i a més emprendre els estudis per a una de vapor.

La Societat va acceptar l’oferta d’un altre professor, Joan Radas, per ensenyar als individus de la companyia lectura, escriptura, gramàtica i dibuix lineal. A aquest com al senyor Estrany, de gimnàstica, es va acordar concedir-los la consideració de capatassos de primera classe i donar-los les gràcies pel seu zel.

A mitjan 1865 l’Ajuntament es va proposar afillar el servei constituint el cos de bombers sota la seva immediata dependència i càrrec, d’acord amb la llei municipal de l’època. I el 2 de maig del mateix any la Junta de la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona en va fer formal i solemne cessió definitiva a la comissió especial creada per l’Ajuntament, i amb ella tots els estris propis de la Societat, mitjançant el lliurament del valor d’aquests, segons les actes i les relacions de rigor. Així va néixer el cos municipal de bombers i així continua actuant amb la major brillantor i el major altruisme, agraïts per la ciutat.

En el comandament de la companyia van succeir a Antoni Rovira i Trias, condecorat amb la Creu d’Isabel la Catòlica, Francesc Daniel Molina, Josep Simó i Fontcuberta, Joan Nolla i Cortés, Joan Cortés, Josep Carbonell, Modest Torres Pi, Francesc de P. del Villar i Leandre Serrallach i Mas.

Cos de Bombers

339


MĂştua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Cent anys de mutualisme 1835-1935 1

iv Cent anys de mutualisme 1835-1935

340

1

Extret del Llibre del Centenari


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

iv Per commemorar d’una manera digna i pràctica el magne esdeveniment secular de la fundació de la nostra Mútua, hem cregut que el millor era recopilar, encara que fos en forma extractada, l’obra portada a terme en tan dilatat període de temps, perquè, servint de guia i ensenyament per al futur, proporcionés així mateix als Mutualistes, al mateix temps que un millor coneixement de l’evolució de la Societat, la satisfacció de poder constatar els esplèndids resultats obtinguts, que, sense exageració, podríem qualificar de sorprenents, per tal com s’obtenen resultats veritablement insospitats, de la Mutualitat, quan els que s’agrupen formant-la, ho fan amb el noble i desinteressat ideal que va guiar els fundadors de la nostra organització social. Publiquem un facsímil del “Preliminar” del primer Reglament pel qual es va regir la Societat en els seus primers temps, a fi de donar una idea exacta (per ser expressió autèntica dels seus fundadors) de com va néixer i el desenvolupament que va tenir la idea de formar una “Companyia d’Assegurances Mútues Contra Incendis” fins que va quedar constituïda la primera Junta administrativa, i les esperances que aquells previsors van posar en el seu futur desenvolupament. Difícil va ser la missió dels que van emprendre l’obra de constitució de la Societat, fins assolir el fi proposat. Per apreciar en tot el seu valor l’esforç que representava aleshores la fundació d’una entitat asseguradora, encara que aquesta fos Mútua, i el perill que comportava per als qui s’hi s’arriscaven, cal tenir en compte la manca d’experiència d’aquella època en el ram de les assegurances, ja que, a part les relatives dades que es podien obtenir d’unes poques Mútues que lluitaven per implantar l’assegurança d’incen-

dis –de les quals ens cap l’honor de fer esment de la “Mutua de Madrid” (1822), que ostenta el preuat títol de ser la primera que es va establir, la d’“Extramuros” de la mateixa capital (1834) i la “Mutua de Sevilla” (1834), les úniques de què tenim coneixement, i que, tot sigui dit de passada, van ser amb la nostra i alguna altra de fundada posteriorment, les precursores del ram d’incendis a Espanya–, no hi havia cap més experiència asseguradora, ni es posseïen altres dades que les que ens podia proporcionar l’estranger, difícils d’obtenir en aquella època; ni es comptava amb les facilitats que en l’actualitat proporciona la reassegurança. Per altra banda, la inexistència d’un servei eficaç per a l’extinció d’incendis, feia que els sinistres revestissin sempre una major importància. Era insuficient per atallar-los la bona voluntat, ja que es mancava de coneixements adequats; de material i fins i tot en ocasions del necessari proveïment d’aigua. Però totes aquestes dificultats no van fer enrere els nostres antecessors, i sota l’estímul de les Autoritats i Corporacions, de què es fa esment en el “Preliminar”, van procedir a inscriure les seves cases per formar una Mútua, sabent per endavant que en subscriure la pòlissa, si bé tenien garantits els seus interessos assegurats, en canvi hipotecaven íntegrament els seus béns afectes a l’assegurança, en benefici de la col·lectivitat. En aquestes condicions, van fundar la que avui és la nostra Mútua, primera societat d’assegurances contra incendis genuïnament barcelonina. No va acabar aquí la seva labor altruista i beneficiosa per a la ciutat. Entenent que era d’imprescindible necessitat la creació d’un cos de bombers com els que hi havia en altres ciutats, no sols per pre-

veure, disminuir i tallar els progressos dels incendis i minorar-ne els efectes, sinó també per acudir al salvament de les vides que poguessin perillar, hi van posar tot el seu afany, i d’acord amb l’Ajuntament, van procedir a constituir una companyia de Bombers, que durant més de vint-i-cinc anys, va dirigir i va sostenir la Societat i de l’historial de la qual donem compte més endavant en aquesta Memòria.

Cent anys de mutualisme 1835-1935

Fundada la Societat, va funcionar des dels seus començaments, sota la forma d’una Mutualitat “pura”, o sigui desproveïda de tota idea de lucre o especulació, forma que ha vingut conservant fins al present i que el Reglament de la seva fundació defineix en el seu article 3r de la següent manera: “L’objecte primari i essencial d’aquesta Societat és que tot soci sigui assegurador i assegurat per proporcionar-se una garantia Mútua infal·lible, obligant-se i hipotecant les finques urbanes que vulgui i posseeixi o tingui interès, als danys causats pels incendis o amb motiu d’aquests mateixos, i indemnitzar-se recíprocament, repartint el seu import a prorrata del cabal assegurat.” No ens estendrem en més consideracions sobre aquest particular, ja que seria ociós explicar detalladament la forma senzilla i clara com s’administra la nostra Societat, donat el gran desenvolupament i popularitat assolits per l’assegurança mútua en totes les seves formes. Limitada la Societat al principi a l’espai comprès dintre les muralles que tancaven la ciutat, aviat es va estendre al barri marítim de la Barceloneta; més tard a la vila de Gràcia; després a Sant Martí i a Sants, per abastar finalment totes les poblacions circumveïnes –que en aquella època formaven municipis a part, fins i tot el de Sarrià–, i aleshores els efectes de l’assegurança van arribar a tot el que constitueix avui el terme municipal de Barcelona.

341


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

iv Cent anys de mutualisme 1835-1935

Any rere any sense excepció, des que va ser fundada, no ha cessat mai el seu gradual desenvolupament en la contractació d’assegurances, i en aquests últims lustres la seva expansió és veritablement sorprenent. La base principal de l’èxit obtingut, a part el més exacte compliment de les obligacions socials, i l’equitat com a norma de la seva actuació, l’ha constituït el que és fonamental en tota entitat asseguradora: la constant preocupació de les directives en la selecció del risc, tenint sempre com a guia de la seva gestió el que determinen les prescripcions estatutàries, i valent-se, per a major garantia de les seves decisions i dels interessos dels assegurats, de la inspecció i peritatge previs, dels béns objecte de l’assegurança. Diverses han estat les reformes dels Estatuts que el transcurs del temps ha fet necessàries; les unes degudes a l’ampliació de les indemnitzacions a nous riscos comuns a tots els associats, que els progressos de la indústria han creat; les altres degudes a la inclusió en l’assegurança de les instal·lacions que el luxe i el confort dels edificis moderns ha fet imprescindible; també a l’expansió de l’acció de l’assegurança als nous nuclis urbans de què ja s’ha fet esment; en fi, fent extensives les indemnitzacions a altres riscos majors, com els de motí popular i guerra, i al de la pèrdua de lloguers, que la potencialitat i la prosperitat socials ha permès implantar i en algun d’aquests riscos ha estat, si no la primera, de les primeres a acceptar.

342

Però, en totes aquestes reformes, les Juntes Directives han tingut sempre la precaució, en tractar d’implantar-les, de fer-les precedir d’un minuciós estudi de les seves possibilitats i forma de portarles a terme, amb els deguts assessoraments, abans

de presentar-los a la deliberació i aprovació de les assemblees generals.

sigui, un terme mitjà de temps, d’una derrama a l’altra, de bastant més de tres anys.

Una altra de les reformes socials més importants, tal vegada la més transcendental, i que hem deixat expressament per comentar a part, es refereix a la reducció de la responsabilitat dels béns assegurats, o per millor dir, del cabal assegurat, que en els començaments de la vida social com s’ha indicat era total. Les cases assegurades responien per la totalitat del capital pel qual figuraven inscrites del pagament dels sinistres que poguessin ocórrer. En l’actualitat ha quedat limitada aquesta responsabilitat al dos per cent, com a màximum exigible. Limitació enorme, si es té en compte que del cent per cent amb què van respondre els primers mutualistes, ha passat en l’actualitat a un dos per cent.

Aquestes vint-i-nou derrames en conjunt importen 6’585 pessetes per cada mil de cabal assegurat, o sigui, una mitjana de sis cèntims 585 mil·lèsimes de cèntim per any i per mil pessetes.

Però referent a aquest assumpte de la responsabilitat, volem insistir-hi i desenvolupar-lo com es mereix, perquè és el punt, podríem dir, neuràlgic de l’assegurança mútua. Sovint es recorre com a argument màxim, en contra de les Mutualitats, sobre la probabilitat que pugui arribar el cas d’exigir als mutualistes aquest màxim reglamentari de responsabilitat. Per il·lustrar degudament els nostres consocis i fins els qui poden arribar a ser-ho algun dia sobre aquesta matèria, ja que l’experiència d’un segle dóna autoritat en aquest tema, ens permetrem de transcriure unes dades, o xifres, sempre més eloqüents que les paraules i d’efectes incontrovertibles. En el transcurs de cent anys no ha estat necessari, mai, exigir als associats més d’una sola derrama en un any. El nombre de derrames o repartiments passius decretats durant un segle ha estat de vint-i-nou, o

De manera que en un període tan llarg d’experiència la realitat, els fets, han demostrat que amb la quantitat de poc més de sis cèntims i mig per any, la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona ha cobert amb excés tots els seus compromisos. No només ha satisfet totes les indemnitzacions per danys, sinó que a més ha cobert les despeses generals de l’entitat i els importantíssims d’estris, jornals i premis de la Companyia de Bombers, que va organitzar i va tenir al seu servei i al de la ciutat, durant més de vint-i-cinc anys. I encara quedava en finalitzar els cent anys d’aquells sis cèntims i mig un romanent de 1.246,895’30 ptes., com a fons de Reserva! Creiem que l’eloqüència d’aquestes xifres ens estalvia de fer cap comentari. Només farem constar la grandiosa diferència que existeix entre la previsió reglamentària de dues pessetes exigibles com a màxim per cada cent, i la brillant realitat d’haver cobert totes les necessitats socials amb menys de tres quarts de cèntim per cada cent pessetes de cabal assegurat. No pot haver-hi major economia, donada la diversitat de risc que la Mútua assegura. No creiem que s’hagi d’arribar mai a haver d’exigir el màxim reglamentari, que, si es fa constar en el Reglament social, és perquè els associats sàpiguen fins on pot arribar la seva responsabilitat. Solament en casos de força major (guerra o motí)


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

iv podria arribar a ser necessari (encara que pel que fa al segon risc, tenim el precedent molt proper que l’Estat va procedir a indemnitzar els perjudicats). Però fins i tot en el supòsit que la Societat hagués d’indemnitzar, amb un sacrifici suportable (una petita part de la renda anual, si es té present que no compta en l’assegurança el valor del terreny) per a la col·lectivitat, quantes llars no salvaria, aquest factible despreniment, de la desesperació i de la ruïna! En resum: que fins en el cas més catastròfic cal preguntar-se si hi hauria alguna entitat asseguradora que, operant sobre bases distintes de les nostres, pogués arribar fins on arribaria aquesta Mútua.

oficines, i l’actual Junta de Govern ha reeixit de dur a terme les reformes projectades, dintre d’aquest any memorable, de les quals, pels gravats intercalats en el text, se’n podran fer càrrec els senyors Mutualistes, amb l’esperança que seran del seu grat i que mereixeran el seu beneplàcit.

Cent anys de mutualisme 1835-1935

I acabem, servint-nos de la frase estampada al final del “Preliminar” del primer Estatut, que va servir per al règim social, amb el desig que resulti profètica, com ho ha estat fins ara: “Que la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis de Barcelona no hagi de cedir en res a les que admirem en altres capitals.”

Encara que aquest assumpte ens suggereix altres consideracions, les deixem per a millor ocasió, perquè a més de no ser pròpies d’aquest treball, amb el qual només ens proposem divulgar els resultats d’un segle d’actuació social, no voldríem tampoc que comportés la més petita molèstia per a ningú, ans al contrari, que servís d’esperó perquè la major harmonia en el ram de les assegurances, en totes les seves manifestacions, procurés el màxim de beneficis als assegurats. Finalment i per acabar, ja que en les efemèrides i estadístiques que publiquem a continuació s’exposa any rere any, encara que sintèticament, tot l’historial de la Societat, i ens estalvien de ser més extensos, no obstant això ens plau fer constar que la Societat en complir el segle d’existència ha quedat instal· lada en un edifici propi, edifici que feia més d’una dècada que ocupava en qualitat d’inquilí. L’havia adquirit en propietat per a la Societat la Junta anterior a l’actual, a fi de donar segura i lucrativa inversió a una part del fons de reserva i alhora poder instal·lar com es mereixen, per la importància i el constant desenvolupament de la Societat, les seves

343


Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

Fons documental de Mútua de Propietaris a l’Arxiu Nacional de Catalunya

v Fons documental de Mútua de Propietaris a l’Arxiu Nacional de Catalunya

El fons documental de Mútua de Propietaris ha estat conservat per l’empresa fins al seu ingrés a l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC). La part fonamental del fons va ingressar a l’ANC, a títol de cessió en comodat, el dia 29 d’abril de 2009. El 15 de juny del mateix any es va produir un petit ingrés procedent de la seu de l’entitat al carrer Londres de Barcelona. La part del fons relativa a la Companyia de Bombers de Barcelona fou gairebé en la seva totalitat lliurada a l’Ajuntament de Barcelona el 1865. Amb anterioritat i com a resultat del trasllat de la seu de l’entitat des del passeig de Gràcia al carrer Londres de Barcelona el 2004, la documentació històrica de l’entitat va ser dipositada en un local del carrer Zamora de la mateixa ciutat, des del qual ingressà a l’ANC. A continuació es reprodueix les dades de l’ANC referents a l’esmentat fons.

344

MÚTUA DE PROPIETARIS 1. ÀREA D’IDENTIFICACIÓ 1.1. Codi de referència CAT ANC 1 - 0905 1.2. Nivell de descripció Fons 1.3. Títol Mútua de Propietaris 1.4. Data(es) Dates de creació: 1833 - 1985 (predomina 1835 - 1955) 1.5. Volum i suport 20,5 m (156 unitats d’instal·lació) de documentació textual, paper.

2. ÀREA DE CONTEXT 2.1. Nom(s) del(s) productor(s) Mútua de Propietaris 2.2. Història del(s) productor(s) La Mútua de Propietaris és l’empresa asseguradora degana al mercat espanyol. Els seus orígens es remunten al 1833, quan la Capitania general de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona van plantejar la conveniència de disposar d’una societat mútua que facilités als propietaris d’immobles rescabalar-se de les pèrdues sofertes per causa de sinistres, en especial, d’incendi. Dos anys més tard, la iniciativa fructificà amb la incorporació entre els promotors de la Societat Econòmica d’Amics del País de Barcelona. Així, el Saló de Cent del municipi barceloní acollí el 1835 l’acte fundacional de la Sociedad de Seguros Mútuos de Incendios de Barcelona. La societat afegí als seus objectius inicials el de la prevenció d’incendis, amb el propòsit de dotar-se dels mitjans tècnics suficients. Així va néixer el 1846 la Companyia de Bombers de Barcelona, sota responsabilitat exclusiva de la mútua entre 1852 i 1865, data en la qual fou finalment traspassada a l’Ajuntament de Barcelona. L’activitat de la Mútua es limità a l’interior dels murs de la ciutat fins al 1872, data en la qual començà a assegurar immobles a l’Eixample, estenent després el seu radi d’acció a Gràcia (1880), Sants (1895), Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi i les Corts (1897), Horta (1904) i Sarrià (1913). Resultat de l’ampliació de cobertures fixada anys abans, la Sociedad de Seguros Mutuos va assumir molt bona part de les indemnitzacions a immobles particulars derivades dels bombardejos de Barcelona durant la Guerra Civil espanyola. En reconeixement al rigor de la seva activitat empresarial, l’estat espanyol ha atorgat a la mútua la Medalla d’Or al Mèrit en l’Assegurança (1982). El 1992, la Junta General aprovà el canvi del nom històric de l’empresa per l’actual de Mútua de Propietaris, en emprendre una nova embranzida en l’expansió territorial de les activitats de l’empresa i estendre el seu interès a altres serveis dins el ram de les assegurances. En l’actualitat l’empresa ofereix serveis a uns seixanta mil mutualistes.

3. ÀREA DE CONTINGUT I ESTRUCTURA 3.1. Abast i contingut El fons documental aplega la documentació produïda i aplegada per Mútua de Propietaris en el desenvolupament de la seva activitat en el sector de les assegurances d’immobles. Aplega els estatuts, la documentació preparatòria i els llibres d’actes de la Junta General i la Junta Directiva, directoris de mutualistes, memòries anuals, documentació sobre les relacions amb l’administració d’hisenda, el Sindicato Nacional del Seguro i altres mútues, companyies i professionals de les assegurances, inventaris de l’arxiu, monografies i publicacions periòdiques sobre legislació, llibres de comptabilitat auxiliar i de tresoreria, així com les actes de la Comisión del Plus de Cargas Familiares. La part fonamental del fons, però, correspon a la gestió dels serveis oferts per la mútua: pòlisses d’assegurances d’immobles i llibres registres de pòlisses organitzats per sèries, per assegurats i segons la procedència territorial, fulls de registre de traspassos i d’augments d’imports, sol·licituds de modificacions, expedients d’indemnitzacions per sinistres (en particular, relacionats amb els bombardejos sobre Barcelona durant la Guerra Civil espanyola) i documentació relativa a l’extinció d’incendis i a la companyia de bombers. El fons permet una aproximació als orígens d’un sector del negoci empresarial de notable pes econòmic, a més d’aportar informacions importants relatives a l’organització del cos de bombers de Barcelona i als danys sobre la població civil com a conseqüència del principal conflicte bèl·lic que afectà Catalunya durant el segle xx.


Bibliografia i fonts consultades Bibliografia

Fons documental de Mútua de Propietaris

BABIANO i SÀNCHEZ, Eloi. Antoni Rovira i Trias, arquitecte de Barcelona. Viena Edicions-Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2007.

BOLETÍN INFORMATIVO. Butlletí dirigit als mutualistes, dels quals s’han localitzat els números 2 al 5, corresponents a juny 1953, novembre 1954, maig 1955, i abril 1958.

CARALT PLANAS, Luis /CARDONA ROIG, Osvaldo. Los Seguros de Incendios y Riesgos sobre las Cosas. Aleu & Domingo Lda, Barcelona, 1959. DIVERSOS AUTORS. Enciclopèdia de Barcelona. Ajuntament de Barcelona-Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona. DIVERSOS AUTORS. Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1968. DIVERSOS AUTORS. Història, política, societat i cultura dels Països Catalans, vol. 6 a 12. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1995. DIVERSOS AUTORS. Los Alcaldes de los últimos 125 años. La Vanguardia, Barcelona, 2006. FABRE, Jaume/HUERTAS, Josep Maria. Noticiari de Barcelona, de l’Exposició Universal als Jocs Olímpics. Edicions La Campana, Barcelona, 1991. IGLÉSIAS, Josep. L’obra cultural de la Junta de Comerç, 1760-1847. Rafael Dalmau ed. Barcelona, 1969. MAESTRO, Manuel. Barcelona, bressol de l’assegurança espanyola. Sede, Madrid, 1993.

MEMÒRIES. Memòries anuals de la Societat dels anys següents: 1910, 1923, 1924, 1925, 1926, 1928, 1929, 1930, 1931, 1932, 1933, 1934, 1935, 1936/37/38, 1939, 1941, 1942, 1943, 1944, 1945, 1946, 1947, 1948, 1950, 1951, 1952, 1953, 1954, 1955, 1956 i 1957.

RESUMS DE MEMÒRIES MECANOGRAFIATS. Resums informatius dels anys 1958 i 1959. REGLAMENTS. Reglaments i estatuts corresponents als anys 1872, 1913, 1922, 1925, 1940, 1944, 19467, 1949, 1950, 1951, 1953, 1960 i 1979. LLIBRE ÍNDEX REGISTRE (1 volum). Llibre de registre d’assegurats amb pàgines ordenades per ordre alfabètic. Dins de cada lletra no existeix el mateix ordre. Sense data.

MESTRE i GODES, Jesús. Història del Cos de Bombers de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, Regidoria d’Edicions i Publicacions, Barcelona, 1991.

LLIBRES DE PÒLISSES – SÈRIE “A” (17 volums). Registre de pòlisses enquadernades que comprenen des de la número 1 fins a la número 6.782.

Reglamento para el Cuerpo de Bomberos de la ciudad de Barcelona. Imprenta de Henrich y Cia, en comandita. Barcelona, 1891.

LLIBRES DE PÒLISSES – SÈRIE “B” (6 volums). Registre de pòlisses enquadernades que comprenen des de la número 1 fins a la número 1.505.

Reglamento para la nueva organizacion y régimen de la Compañía de Bomberos de la ciudad de Barcelona. Imprenta de A. Brusi, Barcelona, 1851. Reglamento para la organizacion y régimen de una compañía de Bomberos en la ciudad de Barcelona. Imprenta Antonio Brusi, Barcelona, 1848. PERMANYER, Lluís. Biografia de la Plaça Catalunya. Edicions La Campana, Barcelona, 1995. PERMANYER, Lluís. Biografia del Passeig de Gràcia. Edicions La Campana, Barcelona, 1995. PERMANYER, Lluís. Biografia de la Diagonal. Edicions La Campana, Barcelona, 1995. PERMANYER, Lluís. L’esplendor de la Barcelona burgesa. Angle Editorial, Barcelona, 2009. ROVIRA y TRIAS, Antonio. Tratado de la estincion de incendios. Imprenta de la Publicidad, Barcelona, 1856. SABADELL MERCADÉ, José. Historial del cuerpo de bomberos de Barcelona y de anteriores organizaciones para combatir los incendios en la misma ciudad: 1379-1939. Ediciones Técnico Publicitarias, Barcelona, 1943. SOCIEDAD ECONÓMICA DE AMIGOS DEL PAÍS: Proyecto para el establecimiento de la Caja de Ahorros de la Provincia de Barcelona. Imp. Brusi, Barcelona, 1840. Entre els diaris i les revistes més citades, cal esmentar Alarma, Barcelona metròpolis mediterrània, Diario de Barcelona, El Avísador, El Correo Catalán, El Diluvio, El Eco del Seguro, El Mirador. El Noticiero Universal, El Periódico de Catalunya, L’Esquella de la Torratxa, L’Opinió, La Vanguardia i Tele-exprés.

Bibliografia i fonts consultades

VOLANTS DE RESUM D’EXERCICIS. Resums informatius dels anys 1963, 1966 i 1967.

LLIBRES REGISTRE (16 volums i 1 apèndix). Registre per carrers de cases assegurades, amb el valor assignat a cadascuna d’elles.

Reglamento para la compañía de Bomberos. Imprenta Narciso Ramírez y Compañia, Barcelona, 1865.

vi

CARPETES. Esborranys de memòries i Juntes dels anys 1950, 1951, 1952, 1955 i 1965.

MAESTRO, Manuel. El sonido más temido. Madrid, 2000.

Reglamento para la compañía de Bomberos de la ciudad de Barcelona. Imprenta de Narciso Ramírez y Compañía, Barcelona, 1868.

Mútua de Propietaris, 175 anys assegurant edificis

LLIBRES DE PÒLISSES – SÈRIE “C” (12 volums). Registre de pòlisses enquadernades que comprenen des de la número 1 fins a la número 2.971. LLIBRES DE PÒLISSES – SÈRIE “D” (12 volums). Registre de pòlisses enquadernades que comprenen des de la número 1 fins a la número 2.999. LLIBRES DE PÒLISSES – SÈRIE “E” (10 volums). Registre de pòlisses enquadernades que comprenen des de la número 1 fins a la número 4.000. LLIBRES DE PÒLISSES – SÈRIE “F” (11 volums). Registre de pòlisses enquadernades que comprenen des de la número 1 fins a la número 4.400. LLIBRES DE PÒLISSES – SERIE “G” (19 volums). Registre de pòlisses enquadernades que comprenen des de la número 501 fins a la número 6.000. LLIBRES DE PÒLISSES – SÈRIE “H” (21 volums). Registre de pòlisses enquadernades que comprenen des de la número 1 fins a la número 5.199. LLIBRES DE PÒLISSES – SÈRIE “I” (18 volums). Registre de pòlisses enquadernades que comprenen des de la número 1 fins a la número 4.400. LLIBRES DE PÒLISSES – SÈRIE “PH” (2 volums numerats amb el 1 i el 9). Registre de pòlisses que comprenen des del número 10.001 fins a la número 10.747 (Tot i que manquen els llibres numerats del 2 al 8, només falten 250 pòlisses per incloure) LLIBRES DE PÒLISSES – SENSE SÈRIE (48 llibres numerats del 19 al 67). Registre de pòlisses que comprenen des de la número 94.401 fins a la número 106.500. FITXES DE CASES ASSEGURADES (33 arxivadors). Arxivadors amb les fitxes de les cases assegurades amb indicació del districte, adreça, data d’assegurança, propietari, pòlissa a la que fa referència, capital, a més de notes i observacions.

345