Issuu on Google+

Total procesados 570 Reclusos temporales

Fusilados

513

57

Fusilados por poblaciones Santa Bàrbara 4

Masdenverge 1 Freginals 2 St. Jaume d’Enveja 3

Mas de Barberans 1

La Sènia 1 Amposta 11

Ulldecona 21* Alcanar 9* St.Carlesde la Ràpita 4

* Están sumados los fusilados en Vinaroz y Tarragona

Procesados por sexo Mujeres

Hombres

542

28

Un cotxe comissat a Amposta. UHP és el lema ‘Uníos Hermanos Proletarios’. FOTO: AUTOR DESCONEGUT / COL·LECCIÓ FAMÍLIA CARVALLO / MUSEU DE LES TERRES DE L’EBRE

Cinc jornades negres Procesados por sectores de actividad Primario

333

Secundario

99

Terciario

138

Procesados por edad al ser encarcelados 15 a 20 21 a 24 25 a 29 30 a 34 35 a 39 40 a 44 45 a 49 50 a 54 55 a 59 60 a 64 65 a 69 70 a 74 75 a 79

20

5 0 2

26 18 16

79

52 53

86

Coleccionable coordinado por Xavier Tolosana Historiador

Xavier Fernández Redactorjefe delDiari

109 104

Tretze montsianencs foren executats en tan sols tres dies –el 2, el 6 i el 9 de juliol de 1938– a Vinaròs. A Tarragona, en van afusellar sis més el 21 de juliol i deu el 16 de novembre de 1939 Josep Recasens Llort Pedagogimatemàtic

l 14 d’abril de 1938, les unitats del Cos d’Exèrcit de Galícia arribaren al mar i, després de reforçar el seu costat sud, avançaren pel Baix Maestrat fins a Benicarló. El dia 15 d’abril els franquistes ocuparen Benicarló, Vinaròs, Càlig, la Sènia, Sant Rafel, Ulldecona i Alcanar, tallant així les comunicacions entre la rereguarda i el País Valencià. La comarca del Montsià es trobà ocupada per les forces franquistes. El 1938 qualsevol persona del Montsià feta presonera no era portada a la presó de Tortosa, per estar aquesta població encara en mans dels republicans, sinó al dipòsit municipal de Vinaròs, on s’instruïa el corresponent expedient i posteriorment era jutjada a Benicarló (Juzgado Militar Sur Ebro), població que ja havia sigut ‘alliberada’ per les forces feixistes. El juliol de 1938 fou especialment negre per la comarca del Montsià. En solament tres dies van ser executades a Vinaròs tretze persones: vuit el dia 2, tres el dia 6 i altres dos el dia 9. També a Vinaròs van ser afusellades set persones més al llarg de 1938. JaaTarragona,elpitjordiaperalsmontsianencsvaserel16denovembrede1939.Aquell dia van caure sota les bales, a la muntanya de l’Oliva a Tarragona, un home d’Alcanar, tres d’Amposta, un de Freginals, un de Mas

de Barberans, un de Santa Bàrbara i tres d’Ulldecona. Total: deu. El 21 de juliol anterior havien estat ajusticiats sis homes. La comarca va patir una importat davalladadepoblació.L’any1936Alcanar,Amposta, Freginals, la Galera, Godall, Mas de Barberans, Masdenverge, Sant Carles de la Ràpita,SantaBàrbara,laSéniaiUlldeconasumaven 41.303 habitants. Aquesta xifra s’havia reduït el 1940 a 39.515, és a dir, 1.788 persones menys, un 4,3 % de la població. La localitat que, proporcionalment, va perdre més veïns va ser Freginals: de 621 a 507, gairebé un 20% (18,35 %).

Les acusacions Entre les acusacions que les autoritats franquistes van imputar als represaliats a partir de 1938 destaquen: – «D’antecedents esquerrans, va ser detingut el 1933 en actes de sabotatge al tren. El 1936 va actuar com a milicià armat al seu poble, Santa Bàrbara, fent guàrdia i perseguint a persones d’ideologia dretana. Va intervenir en la detenció de tres capellans, més tard assassinats, i en la del mestre Sr. Timoneda, mort prop de Benifallet. També participà en la detenció i mort de l’exdiputat Sr. Canivell». – «Veí d’Amposta, afiliat a la CNT, va cedir tots els seus béns a la Col·lectivitat amb la finalitat d’implantar un règim com el de Rússia. Marxà voluntari al front de Madrid en la columna Durruti, retornant en la primavera de 1937. Va actuar en la mort d’En-

ric Ramon i Josep Forès, els quals foren assassinats a la carretera de Santa Bàrbara». – «Extremista destacat d’ERC, formà part del Comitè Antifeixista d’Ulldecona, prenent part junt amb un grup de persones en la mort del capellà Francesc Sanz Borja. A la vegada va intervenir en la detenció de Baptista Martí i Baltasar Barrera. Marxà voluntari al front republicà». – «Des de Sant Carles de la Ràpita, poble natal, es traslladà a Barcelona, dedicant-se al transport d’objectes procedents de robatoris. Va portar en el seu camió, amb altres milicians, a Josep Ramírez Suñer, guarda jurat i qualificat persona dretana, des de Barcelona fins a Amposta, poble de la seva residència. Ramírez Suñer fou assassinat». – «Veí d’Alcanar, va fer guàrdia davant el local on havia detingudes diverses persones dretanes. Va formar part d’un grup d’uns quaranta milicians que van prendre part en la detenció dels Srs. Gil i Sancho». – «En fer de carter, obria la correspondència de la gent del seu poble, Freginals, i ho comunicavaalsdelComitèlocal.Tambéenganxava cartells de propaganda comunista per les parets de les cases de la població». – «Afiliat a l’UGT, gran propagandista de la causa marxista, va intervenir en la destrucció de l’esglèsia de la Sénia i participà en la incautació d’una finca d’arbres fruiters. Va ser regidor». – «Veí de la Galera del Pla, va intervenir en la incautació de fruits del Sindicat Agrícola catòlic».


PereFranchMestres/JosepSabaté Artola/JosepAsensioCabanes

Lalluitaper unaterra ensangonada La repressió franquista a Amposta es va acarnissar amb els pagesos. El conflicte estava arrelat des de feia temps. Dels 11 afusellats, 6 treballaven la terra. I dels empresonats, un 60% vivien del camp Xavier Fernández José RedactorencapdelDiari

l Montsià en general i a la seva capital, Amposta, en particular, la qüestiódelapropietatdelaterra,ques’arrossegava des de feia anys, va marcar especialment la II República, el començament de la Guerra Civil i la posterior repressió franquista. L’esperança per als camperols, sorgida amb la Llei de contractes de conreu, es va esvair aviat. La llei, promulgada pel llavors president de la Generalitat, Lluís Companys, pretenia protegir-los de ser expulsats de les terres que conreaven i donar-los-en de pròpies. La llei feia també concessions als terratinents. Els camperols van poder millorar les seves condicions de treball però la llei va ser derogada i la revenja no es va fer esperar. Segons explica Josep Sànchez Cervelló en el seu llibre Conflicte i violència a l’Ebre. De Napoleó a Franco, «la repressió sobre els jornalers i mitgers fou molt intensa.SolsalMontsiàesproduïren140desnonaments, 132 dels quals foren fets a arrendataris d’Amposta».

A

Un centenar de represaliats Quan l’alçament franquista fou vençut, la incautació de terres dels antics propietaris fou ràpida. L’anarquisme va predominar a la zona gràcies, entre d’altres figures, al carismàtic Joan Reverté Nolla, el Canareu, que va a arribar a ser nomenat alcalde d’Amposta. El 18 d’abril de 1938, la capital del Montsià va caure en mans franquistes. L’odi acumulat era gran i la repressió va ser molt dura. Segons quantifica Josep Recasens Llort, la justícia franquista va empresonar 104 persones amb residència a Amposta i 11 van ser afusellades: Josep Asensio Cabanes, Pere Franch Mestres, Josep Sabaté Artola, Joan Beltri Ma-

yor, Joan Cervera Salvadó, Baptista Matamoros Queralt, Joan Pastor Torta, Josep Sans Jornet, Miquel Bayarri Ferreres, Rafael Huerta Llorens i Josep Aixalà Masó. D’aquests executats, 6 eren pagesos, un era moliner (Rafael Huerta), un paleta (Miquel Bayarri), un xofer (Josep Aixalà) i un altre sereno (Josep Sabaté). Josep Asensio era xofer i pastor. Les xifres demostren que la repressió es va acarnissar amb el sector primari. Dels 104 empresonats, 62 treballaven al camp, és a dir, un 60 %. 19 pertanyien al sector secundari i 23 al sector terciari.

José Estellé Rita

Lainútilcarta declemència

‘Fue propagandista de sus ideas’ Independentment de la professó dels ampostins –de naixement o d’adopció– que foren ajusticiats, les acusacions es repeteixen. Per exemple, a Franch Mestres (un pagès de 35 anys, casat amb Asunción Cabreraiqueteniaunfill)l’imputenalconsell de guerra del 17 de maig de 1939: «Afiliado a Unión de Rabasaires ya con anterioridad al Movimiento. Fue gran propagandista de sus ideas. Formó parte del Comité Revolucionario del pueblo de su vecindad, siendo uno de sus más destacados miembros. Se detienen personas de derechas a las que se obliga a comparecer ante el Comité, imponiéndoseles fuertes multas, y se cometen asesinatos de personas». L’acusació de Sabaté Artola diu: «Intervino en la detención del vecino de dicha localidad Antonio Balmaña Forcadell y otros elementos de derechas, los cuales fueron conducidos ante el referido Comité y luego introducidos violentamente por el encartado y otros extremistas rojos en un coche, apareciendo todos al día siguiente asesinados». Estava casat i tenia 36 anys. I la d’Asensio Cabanes, de 31 anys, també casat: «Tomó parte activa en la destrucción de la iglesia. Se trasladó a otras localidades como terrorista de acción y con tal carácterfueunosdelosmilicianosquedetuvieron y asesinaron al Sr. Ginata».

Josep Pitarch López i Paco Carles Guàrdia Llicenciatenhistòria iestudiósdelahistòrialocal

és de dos centenars d’homes i dones de la Ràpita dels Alfacs van ser jutjats per mig de procediments sumaríssims d’urgència, immediatament després que les tropes nacionals van ocupar la població, a mitjansd’abrildel1938.Erenobjectius totes aquelles persones que havien format part del comitè antifeixista, els membres dels diferents ajuntaments republicans, els milicians, els que van marxar voluntaris al front, els funcionaris de diferents organismes, els responsables sindicals, els que estaven en camps de presoners i en batallons de treballadors, els soldats dels diferents reemplaçaments...

M

54

En definitiva, qualsevol ciutadà que s’hagués significat durant «la etapa roja» era susceptible de ser detinguda i jutjada. Però també de vegades molta gent, pel motiu més absurd i sense saber com, eren denunciats i es trobaven davant del temut judici. No sortir a pescar, plantar melons en finques alienes, parlar en català, haver ascendit en la feina, comprar fora del poble o no haverlliuratl’escopetaforentambésuficient per a costar un consell de guerra a alguns rapitencs. La majoria de les causes es van instruir entre Castelló, en un primer moment ja que el front estava a l’Ebre, i Tarragona en


22 de juliol de 1936: milicians ampostins se situen al pont de la localitat per controlar-ne l’accés. FOTO: E. ALBIOL / COL·LECCIÓ MARIO LÓPEZ / MUSEU DE LES TERRES DE L’EBRE

posterioritat.Hempogutconstatar per ara que quatre residents a la Ràpita i un rapitenc que va viure a Amposta foren executats. Són els següents: Vicente Estellé Caudet (Germà del Carboner). Númerodecausa1373.NascutaAlcalà deChisvert(Maestrat).40anys. Fou acusat de participar en la mort del capellà de Benassal i destruir imatges religioses a SantaMagdalenadePolpis.Fou afusellat a Castelló el 25 de novembre del 1939. Juan Matamoros Fibla (Racó), casat amb Cinta Reverté (la Lligallera) amb qui van tenir un fill, Joan. Número de Imatge d’un document del expedient de José Estellé Rita. Causa 2901. Nascut el 1896. Josep Elias Tomàs (l’Amorós), presoner a Pilats (Tarragona). NúUn altre pres d’aquest centre fou José mero de causa 2646. Seria afusellat el 6 Estellé Rita (Solí), de 40 anys d’edat. Núde setembre del 1940.Tenia 34 anys i esta- mero de causa 23076. Jornaler, casat i amb va casat. Tenia una filla i dos fills. Havia es- tres fills. Durant la guerra havia sigut tat membre del Comitè local antifeixista. Guardia d’assalt. En un últim intent, deL’acusaren de participar en la mort d’un sesperat, demanà la intercessió de l’alcalcomerciant local i ex regidor de l’Ajunta- de de torn, amb una colpidora carta de ment, Juan Ginata, i de l’assalt a l’esglé- clemència. El document és esfereïdor: sia parroquial i crema dels sants. «Me dirijo a usted como alcalde: es decir El mateix dia, també a Pilats, seria afu- como suprema autoridad de la localidad. En sellat Josep Asensio Cabanes, xofer i pas- primer lugar me dirijo a usted para darle las tor, de la CNT-FAI. Natural de la Ràpita, más expresivas gracias por los informes emiestava casat, tenia 31 anys i residia a Am- tidos por usted en la instrucción de mi expediente de proceso (...) Soy completamente posta (veure pàgina anterior).

55

inocente del crimen que se me imputa. Se me acusa de que formé parte en el asesinato de cierto señor en Gandesa en donde prestaba yo mis servicios como guardia por el año 1938. Este señor, según se desprende en el sumario, fue asesinado en su propio domicilio y en presencia de su esposa. Quien mejor que su viuda sabe quienes fueron los asesinos. Cierto día solicité al señor juez que instruía mi expediente un careo con mi denunciante en presencia de la viuda. Y este careo no me fue concedido. No comprendo como es posible haya quien su odio hacia mí llegué al extremo de pretender se me fusile sabiendo que soy inocente. Por lo tanto un caso de justicia sería el que mi consejo fuera anulado y se viera de nuevo mi causa para que el hecho se esclareciera. (...) Pués si la justicia impera derrotará a la maldad y no solamente no se derramará sangre inocente sino que tengo fe en que incluso seré puesto en libertad. Y nada más señor alcalde. Sólo deseo darle un abrazo imaginario y en ustedes, los que bien me quieren, tengo cifrada toda mi esperanza». La carta no va servir de res. El 8 de juliol del 1943 seria afusellat.

A punt de publicar-se Abans de l’estiu està previst que vegi la llum el llibre ‘Guerra Civil a la Ràpita’,unrepàsexhaustiualsfetsmés significatius d’àmbit local durant la RepúblicailaGuerraCivil.Escomplementa amb perfils biogràfics dels actors més representatius. En l’àmbit local hi va haver uns 120 morts o desapareguts, la majoria joves. A banda de la tasca arxivística i documental –i gràcies a la desinteressada col·laboració ciutadana– s’ha recollit una interessant documentació gràfica.


Revengesi delacions Entre Tarragona i Vinaròs foren executats nou veïns d’Alcanar: set pagesos, un barber i un paleta Joan B. Beltran Reverter Estudiósd’històrialocal

arribada, el 15 d’abril de 1938, de l’exèrcit franquista a la costa mediterrània entre Alcanar i Vinaròs va marcar un punt d’inflexió en el devenir de la Guerra Civil. Des de llavors, la zona republicana va quedar dividida en dos, fet que va representar un avenç significatiu per als nacionals en la consecució de la seva victòria final. Aquell mateix dia, una part de les tropes franquistes pertanyents a la 1a Divisió de Navarra i al cos de l’exèrcit marroquí, comandades pel coronel Rafael García-Valiño, varen entrar a Alcanar, procedents de la Sénia i Ulldecona. Eren les tres de la tarda d’un Divendres sant. En el transcurs de l’entrada a la població, tot i ser pacífica, es varen saquejar algunes cases deshabitades eventualment o de manera definitiva. Per evitar aquesta acció, a algunes portes i façanes es va penjaruncartellamblaindicació«Estacasa está habitada por su dueño: un fascista». Molts foren els que marxaren abans de l’entrada al poble de les tropes franquistes. Uns per temor a represàlies. Altres, amb delictes de sang, emprengueren el camí de l’exili, temorencs de la ‘sort’ que els esperava en cas de quedarse al poble. En dies posteriors a l’arribada dels nacionals, els carrers de la pobla-

L’

ció recobraren l’activitat laboral i social, tenyits, però, d’un ambient gris. De fet, la repressió no tardà en aplicar-se a la gent que restà al poble. Els fets que es produïren a Alcanar durant l’època revolucionària, amb alguns excessos per part de milicians, provocarà la posterior i duríssima revenja, no exempta de falses acusacions per enveges, enemistats i rancúnies, de les víctimes i llurs familiars. Així, seran una constant les denúncies i delacions davant la Guàrdia Civil, imputant fets delictius i de participació en accions «contra al Glorioso Movimiento Nacional».

El pas per la presó i les execucions A la presó de Pilats de Tarragona, foren traslladats la majoria de detinguts, inclòs un llarg llistat d’homes i dones d’Alcanar, als quals se’ls condemnarà a penes de presó d’entre 6, 12 i 30 anys, en la majoria dels casos. Cinc d’ells, però, no tindran la mateixa sort i seran condemnats a mort després d’un consell de guerra sumaríssim, seran afusellats a la muntanya de l’Oliva i, posteriorment, soterrats a la fossa del cementiri de Tarragona: Joan Sancho Juan (pagès de 22 anys, executat el 15 de juliol de 1939), Bautista Queralt Rubio (de 50 anys) i Agustí Balada Griñó (de 27 anys, ambdós pagesos i executats el 21 de juliol), Miquel Valls Adell (barber de 24 anys, executat el 16 de novembre) i Antonio Reverter Querol (paleta de 31

anys i el darrer ciutadà del poble executat pel franquisme: el 17 de novembre de 1939). Mentrestant, a Vinaròs, des de la mateixa entrada de les tropes franquistes, la repressió caurà durament a sobre de la

ciutadania de molts pobles del marge dret de l’Ebre i del Maestrat. És a la capital del Baix Maestrat on el govern franquista ubicarà el Juzgado Militar Permanente de la Auditoría de Guerra del Ejército de Ocupación, l’encarregat d’aplicar

Joan Sancho Juan ‘L’acusació’

‘Fuenombradopolicíadeguerra’ cusat de rebel·lió militar, Joan Sancho Juan, natural d’Alcanar, on feia de pagès, va arribar a la presó de Pilats de Tarragona als 22 anys. Amb només 19 anys, Joan ja havia marxat al front, formant part de la 30a Divisió de Cavalleria de l’exèrcit republicà i havia estat destinat a Alcanyís (Terol). Amb la caiguda de Terol i l’avançament de les tropes franquistes fins a la Mediterrània, Joan es va presentar a la Brigada de Requetès de Navarra de l’exèrcit nacional. Va ser detingut al mateix Alcanyís, i després fou traslladat a la presó provincial de Saragossa.

A

Amb 19 anys, Joan Sancho es presentà voluntari a l’exèrcit republicà. Fou afusellat als 22 anys.

56

El 21 d’abril de 1939, ingressà a la presó de Pilats de Tarragona, on, el 20 del maig, va celebrar-se el consell de guerra que el va condemnar a mort, acusant-lo d’estar «afiliado a Esquerra Republicana y durante el periodo rojo al Partido Socialista Unificado. Presta servicios como miliciano voluntario en detenciones de personas de derechas, algunas de las cuales son después asesinadas. Entre ellas, interviene en la detención de José Querol, que al ser detenido se defiende, hiriendo al encartado y huyendo, refugiándose en otro pueblo donde es después buscado. Al ser detenido y traslada-

do a esta ciudad es asesinado en el camino. Marcha después voluntario al frente en una columna de la CNT-FAI, interviniendo en la toma de Belchite por los rojos y por los méritos en ella contraídos, donde fue herido, se le nombra policía de guerra en Alcañiz, dedicándose a buscar y detener a los que querían desertar del Ejércitorojo.EshechoprisioneroalllegarlasTropas Nacionales al Mediterráneo». En la seva defensa, Joan manifesta, en declaració efectuada el 16 de setembre de 1938 a Saragossa: «Que no ha pertenecido a ningún partido político ni sindical antes del Movimiento y después de él


Alguns habitants d’Alcanar van pintar aquesta inscripció a la porta de casa seva per evitar que les tropes franquistes saquegessin les finques quan van ocupar la localitat el 1938. de 51 anys, morirà la matinada del 2 de juliol de 1938. Fou testimoni de l’abatiment d’un avió Heinkel alemany davant la costa entre Alcanar i Vinaròs, i de la posterior comunicació a una dotació de carabiners. Després de l’entrada dels nacionals a Alcanar, serà denunciat, a tall de venjança, per una persona del poble amb qui mantenia certa enemistat. El 6 de juliol de 1938, correran la mateixa sort i seran afusellats Joan Geira Garriga i Josep Pla Expósito, pagesos de 44 anys.

Casa del Marqués de las Atalayuelas, situada a la plaça Major d’Alcanar, que es convertiria en la seu del comandament de les forces nacionals i de l’alemanya Legión Cóndor. FOTOS: CEDIDES

les sentències inculpatòries. Prèviament, la Guàrdia Civil i la mateixa Falange varen encarregar-se de les detencions i els interrogatoris, a l’inici de les diligències processals. A la presó de Vinaròs faran cap algunes persones d’Alcanar, quatre

ingresó a la UGT, en el mes de septiembre del año mil novecientos treinta y seis. Manifiesta que cuando estalló el movimiento se encontraba en su casa trabajando en la labor del campo. Que en el pueblo de Alcanar destruyeron y quemaron los santos de la iglesia, manifestando el indagado no haber intervenido en dicha quema». Sobre les acusacions d’assassinat, Joan assegura: «Que el día 26 de diciembre del año mil novecientos treinta y seis el indagado, junto con otros más, fueron a detener y detuvieron al vecino del mismo pueblo que el indagado llamado José Querol; pero al llevarlo a la Casa del Pueblo se les escapó, negando el indagado haber intervenido nuevamente en su detención». Continua declarant: «Que no ha intervenido en la comisión de ningún delito. Niega haber pertenecido a Izquierda Republicana. Que pueden garantizar su personalidad Agustin Tórtera, labrador, y José Ignacio Fabregat, propietario». Joan Sancho fou afusellatel15dejuliolde1939alamuntanya de l’Oliva i fou soterrat a la fossa comuna del cementiri de Tarragona.

Un total de 33 morts Finalment, el 2 de novembre de 1939, després de romandre més d’un any internat a la presó de Vinaròs, Canisio Garriga Sancho, pagès de 30 anys, perdrà la vida en ser afusellat per, com assenyala la sentència del consell de guerra sumaríssim, «adhesión a la rebelión militar» i ser un «destacado extremista de acción, que actuó como miliciano destacado desde los primeros momentos de iniciado el Glorioso Movimiento Nacional».

de les quals no en sortiran amb vida, executades en compliment de la sentència sumaríssima del consell de guerra. Els murs del cementiri de Vinaròs seran testimoni mut dels afusellaments. El primer, Bautista Reverter Ferrer, pagès

Malgrat les acusacions d’assassinat, el 21 d’octubre de 1940, l’ajuntament d’Alcanar confecciona una relació de «personas residentes en este término municipal, que durante la dominación roja fueron muertas violentamente o desaparecieron y se cree fueran asesinadas». El llistat està signat per l’aleshores alcalde Ramon Queralt i hi consten els noms i cognoms de 24 víctimes. Tanmateix, en la mateixa relació, a l’apartat de «personas sospechosas de participación en el crimen», no apareix cap dels noms de les persones d’Alcanar afusellades a Tarragona i Vinaròs. Potser no hi figuren perquè ja havien estat executades. Ambtot,desdel’inicidelcopd’estatdel 1936 al 1939, a part dels morts en el camp de batalla, a Alcanar perdran la vida 33 persones entre els dos bàndols, però la repressió franquista durarà uns quants anys més. Molta gent del poble –tant dones com homes– encara romandrà un temps a les presons o als camps de concentració del govern de Franco. Altres marxaran a l’exili.

Miquel Valls Adell ‘L’acusació’

‘Actúaarmadoensaqueos’ ascut a Alcanar, però resident a Amposta, on exercia de barber, Miquel Valls Adell, va arribar a la presó de Pilats el 12 de maig de 1939, procedent del penal de Valdenoceda (Burgos). El 22 de juny de 1939, va tenir lloc el consell de guerra que el va condemnar a mort. Fou jutjat amb catorze homes més,quatre dels quals també foren sentenciats a morir: Luis Sabaté Gil, Francisco Consarnau Farnos, Juan Marro Fores i Salvador Casanovas Subirats. L’acusació diu: «Afiliado a la CNT, actúa, durante el periodo rojo, armado

N

57

en algunos saqueos, acompañando, la noche del 7 de septiembre de 1936, a un grupo que lleva a cabo la detención y asesinato de Román Muñoz. Interviene asimismo en los sucesos de 1937, a favor de la FAI, contra la fuerza pública, resultando varios muertos, jactándose de haber desarmado a la misma, siendo considerado elemento peligroso». Miquel va negar els càrrecs, declarant: «Que se afirma y ratifica en las manifestaciones que hizo ante la Comisión de Prisioneros, obrante en autos y de los que se le dio lectura, excepto en los que se refiere haya intervenido en el asesi-

nato de Ramón Beltrán, ya que no tuvo participación en el mismo». Continua amb la seva defensa, manifestant: «Que nunca perteneció a ningún partido político. Que no es verdad haya intervenido en el asesinato del señor Beltrán ni en ningún otro. Que son completamente inciertos los cargos que se le imputan». Miquel Valls, acusat de rebel·lió militar, va morir el 16 de novembre de 1939, a l’edat de 24 anys, afusellat a la muntanya de l’Oliva, i fou soterrat a la fossa comuna del cementiri de Tarragona.


Uncosthumàmassacar Entre la doble repressió, els soldats caiguts al front i els exiliats, van perdre la vida 151 ulldeconencs Francesc Itarte Vericat Socinúm.1ifundadordelCentre d’Estudisd’Ulldecona

a Ulldecona de 1936 comptava amb 6.084 habitants, als quals s’afegirien en pocs mesos més de 420 refugiats. Amb l’esclat de la Guerra Civil, s’havia produït una allau de violència que a la població es va endur per davant 24 víctimes mortals. Essencialment eren religiosos, persones amb càrrecs polítics locals poc significatius durant la dictadura, militants de la Lliga Catalana i gent de missa. L’acarnissament més fort amb els d’Ulldecona va tenir lloc la nit del 2 al 3 d’octubre de 1936, en què dels 22 ullde-

L

conencs que eren traslladats des de Tortosa als vaixells presó Cabo Cullera i Río Segre, ancorats al port de Tarragona, deu van ser assassinats a la carretera, prop del cementiri del Perelló. Com que no s’havia rematat la ‘feina’, el dia 10, una setmana més tard, sis veïns d’aquells que s’havien lliurat momentàniament van ser baixats del vaixell Río Segre i afusellats a la platja de la Arrabassada. Si volem quantificar el cost humà que va significar per a Ulldecona la Guerra Civil, la ‘partida’ més gran va ser l’aportació de soldats al front de guerra. Primerament amb la formació de les milícies de voluntaris (la majoria s’hi allistaven pel recel de les 10 pessetes de sou que elsoferien,mentreeljornald’unpeóalpo-

ble era de cinc pessetes) i després en la incorporació de lleves de soldats al front. Esgarrifosa resulta la xifra de 87 soldats (el 14,3 per mil de la població ) joves tots ells morts al front o als hospitals com a soldats. Vint-i-dos mesos després del fracàs de l’alçament militar a Catalunya, la comarca esdevingué front de guerra i els nacionals, baixant per Morella, entraren el 15 d’abril de 1938 a Ulldecona, Alcanar iVinaròs.Lagentestavaforadelpoble,amagada per les casetes de camp, pintades de fang per temor als bombardejos. Els elements republicans i esquerrans més destacats havien fugit a ‘passar lo riu’. Molts dels comandaments i militars franquistes, més que alliberar Catalunya

Pere Peralta Lacueva

L’homequevacantarlasevaúltimanit ampista de professió, Pere Peralta Lacueva tenia 32 anys i era natural de Calanda (Terol). Pere estava casat amb la Teresa Gil Vidal, la filla dels ‘manies’ d’Ulldecona. Quan va ser afusellat a Tarragona va deixar dos xiquetes jovenetes: la Tere i la Carme. Havia estat un gran cantaire del l’Orfeó Montsià. Lanitdeldia15al16denovembre,quan estava en capella, Peralta es va voler acomiadar dels seus companys de presó i ho va fer cantant tota la nit. No tenia escenari ni butaques. Però si oients que aquella nit no van poder pegar ull pel dramatisme de la situació. La sarsuela escollida va ser ‘La dolorosa’, la seva preferida. La seua magnífica veu de tenor i el senti-

L

l’havia sentit cantar, li va proposar que el salvaria de la mort si acceptava entrar a formar part de la comunitat. Com a únic requisit havia d’oblidar-se de donar senyalsdevida.OficialmentPeraltaeramort i així havia de continuar. Si acceptava entrar com a monjo, Peralta mai intentaria posar-se en contacte amb els seus. Anysmestard,algúd’Ulldeconaqueva anar a Montserrat va reconèixer la veu de Peralta en la d’un monjo que cantava en un acte. Era Peralta! No havia dubte. Era ell! Aquesta il·lusió i esperança les va transmetre, tant aviat va arribar al poble, a la vídua i les dues filles. Devia passar així? Devia ser Peralta el monjo que cantava a Montserrat? Per què no?

ment que hi esmerçà vesà llàgrimes, encongí cors i posà la pell de gallina a tots el presoners. Peralta va ser executat –així consta al seu certificat de defunció per «hemorragia interna»– junt amb els també ulldeconencs Lluís Sabaté Gil, de 34 anys, i Pere Vericat Ortiz, de 21. La seua vídua i les seues dues filles es van resistir durant molts anys a creure que Peralta havia mort. S’aferraren a una darrera esperança. Algú els va dir que aquella matinada, quan Peralta va baixar del camió a la muntanya de l’Oliva, un vehicle fosc i de luxe l’estava esperant. En lloc de matar-lo, el van fer pujar al cotxe que, diuen, estava ocupat pel l’abat de Montserrat. L’abat, que el coneixia i

Pere Peralta tenia una potent veu de tenor.

Pere Canalda Forcadell

Executatperhaverapuntatelsnomsdelsassassinats s la matinada del 30 de juny de 1938 a Vinaròs. Pere Canalda Forcadell, ulldeconenc de seixanta tres anys, sap molt be que no el treuen a prendre la fresca. El trajecte no serà massa llarg. Aniran des de la presó de l’antic convent de Sant Francesc fins a les parets del cementiri on serà afusellat. Pere havia estat nomenat segon alcalde d’Ulldecona el 20 de febrer de 1936, el dia aquell en què els partits esquerrans de la localitat van irrompre a la casa de la Vilaiesvanapoderarperlaforçadel’Ajuntament,acompanyatsdemesde500veïns. Les eleccions del 16 de febrer de 1936 van donar el triomf al Front Popular. A Ulldecona, es va obligar a dimitir els partits

É

de la dreta local (Lliga i Centro Tradicionalista) que manaven a l’Ajuntament. Així va començar Pere a la política local. Pere Canalda va ocupar el càrrec de primer tinent d’alcalde fins al 17 d’octubre del mateix any. Com que no disposavademassarecursoseconòmics,haviademanat treball a l’Ajuntament i va actuar de milicià armat durant cosa d’un mes. Quan els franquistes el van detenir, va assegurar que no sabia res dels crims ni dels assassinats de la gent de la dreta. Li van preguntar si mai havia dit a algú o escritenalgunllocopaperelsnomsdelsdeu assassinats de les dretes d’Ulldecona. Pere ho havia fet, denuncià un testimoni. Segons aquesta persona, Canalda

Pere Canalda va ser afusellat als 63 anys.

58

li va dir: «Esta nit s’han emportat a molts i n’han matat a deu». En preguntar-li qui eren, la resposta de Pere va ser escriure enunestoigdepaperdefumarBambúque portava a la butxaca alguns noms dient-li «tots aquestos» i li entregà el paper. Quan Pere va veure que les autoritats franquistes conservaven aquell paper, la sang se li va gelar. Enseguida va saber que era carn de piquet. L’1 de juny de 1938, el consell de guerra dictà pena de mort: «Empuñó las armas y prestó servicios como miliciano rojo. Conoció con anticipación los asesinatos que iban a perpetrarse y se mostró públicamente partidario del exterminio de las personas de derechas. Procede imponer la pena en su grado máximo».


del «terror rojo», el que sentien era la necessitat de conquerir un territori «rebelde». A més d’aquesta animadversió, els ocupantsestrobarenambpersones‘enceses’ que feia temps que esperaven l’oportunitat de revenjar-se del mal sofert. Viudes i no viudes que, amb el desig de tornar el patiment, van propiciar delacions, falses i certes, que van endegar tots els mecanismes repressius dels ocupants. Durant els nou mesos que el front de guerra es va establir a l’Ebre, les persones queerendetingudesiempresonades,eren traslladades a Vinaròs. La presó estava a l’antic convent del carrer de Sant Francesc. Molts recorden la llarga filera de presonersestretamentvigilats,caminantpels carrers de Vinaròs, cada diumenge anant a missa, rebent vexacions i salivades dels espectadors. El convent era ple de presoners amuntegats i en condicions inhumanes.Entreelsrepresaliatsnohihaviagrans personalitats polítiques locals. En el cas dels ulldeconencs, a Vinaròs van ser executats vuit veïns: set afusellats iunmortagarrot.Elgarroterautilitzatamb els que no eren ‘prou dignes’ de ser executatsdavantd’unescamotmilitar.Aquest

sistema havia estat suprimit per la II República l’any 1932 i Franco el tornà a restablir el 5 de juliol de 1938. Van estrenar el recuperat mètode només quatre dies més tard, el 9 de juliol, amb les persones de dos veïns de la nostra comarca del Montsià: JosepTorrentCapseta,d’Ulldecona,iCarlesFerréRoyo,veídeMasdeBarberans,que foren morts «por asfixia». Amb l’ocupació de Tarragona, els nostres veïns ja serien tancats a la presó de Tortosa,alcarrerMontcada,enl’antichospital de la Puríssima, i posteriorment a TarragonaalespresonsdePilatsilaPunxa per a homes i les Oblates, per a dones.

Les xifres, una a una Podem quantificar amb el màxim rigor possible el cost humà de la guerra a Ulldecona i saber amb bastanta exactitud l’amplitud del desastre que aquesta significà per a la nostra població. El cost humà, d’un bàndol i de l’altre ens pot ajudar a comprendre millor el que significà aquest gran drama. Metodològicament hem tractat els diferents aspectes acceptats pels historiadors com Josep Maria Solé i Sabaté: – 87 soldats morts al front. – 6 civils víctimes de bombardejos i d’accidents fortuïts. – 24 víctimes de la repressió republicana. – 26 víctimes de la repressió franquista. – 2 víctimes de l’exili i la II Guerra Mundial. – 3 exiliats morts als camps d’extermini nazis.

Morts a la presó En la nostra recerca, hem quantificat com a víctimes del franquisme la xifra de 26 ulldeconencs(4,27permil).Sónelsvuitexecutats a Vinaròs i els tretze a Tarragona. També comptem alguns homes que moriren en presons com ara els casos de Josep Matamoros Ripoll, lo pinzellero, i de l’espardenyer Lucas Gil Martorell, jutjats tots dos a Vinaròs. Van morir complint condemnaalapresódel’illadeSanSimón, a la ria de Vigo, a Galícia.

També està Baptista Vidal Viscarro, lo frare,de39anys,amagatacasadurantanys, com a talp, fins que quan van haver d’avisar al metge, ja no hi havia res a fer. Només la fugida cap a l’exili va evitar que les víctimes de la postguerra fossin més elevades. Els qui no van tenir ni recursos ni ocasió de marxar més lluny i es quedaren a França van patir la invasió nazi. El malson encara no havia acabat. Després dels primers mesos de 1939 milers d’exiliats moriren, alguns lluitant contra els nazis durant la II Guerra Mundial, a França o a la Unió Soviètica. Entre aquests morts cal recordar els centenars de catalans que varen morir al camp de Mauthausen i concretament als 28 fills de la comarca del Montsià. Els sis ulldeconencs (u per mil) que varen morir als camps d’extermini nazis engrosseixen les xifres del cost humà de la guerra que anàvem comptant. En total, arribem a la xifra, si no exacta crec que bastant aproximada, de 151 veïns, que van ser els ulldeconencs víctimes de la Guerra Civil. Això representa un 24,8 per mil de la població de l’any 1936. Efectivament Ulldecona va pagar un cost humà massa car.

La fotografia de Joaquim Verge Cañigueral i el mocador que portava en el moment en què el van afusellar. El seu fill el va recollir del cadàver i la família el guarda com una relíquia. FOTOS: CEDIDES

Joaquim Verge Cañigueral

‘Fill,portaréunmocadorquanemmatin’ ot i que era molt jove, Joaquim Verge Marcoval va tenir tota la vida molt present la tragèdia que va haver de patir als seus 18 anys. Aquell malaurat 20 d’octubre de 1939, va haver de passar pel mal tràngol d’haver de reconèixer el cadàver del seu pare d’entre els 21 cadàvers afusellats aquell dia a Tarragona. Va començar per un extrem i de un en un i després de veure’n 20, al que feia 21 va reconèixer el cos de son pare. Mala sort en començar per l’altre extrem. Tots 20 tenien un tir de gràcia al cap. El seu pare no. El motiu va ser que l’oficial de la Guàrdia Civil que comandava el escamot d’afusellament era amic personal i company de la persona 21 que jeia a

T

esta, exhortándoles en su prisión y manifestándoseles contrario a los desmanes cometidos por los rojos». En el seu sumaríssim, el llavors jove frare del convent de Montserrat, l’ulldeconenc Miquel Querol i Gavaldà, que anys després seria un reconegut compositor i musicòleg a nivell internacional, assegurava i certificava de pròpia lletra que Verge «salvó innumerables vidas de personas de derechas, entre las cuales un servidor, encerrado y prisionero durante tres meses en el barco Río Segre en Tarragona, para lo cual expuso más de una vez su propia vida». Joaquim Verge fill, avui difunt, l’any 1993 em va explicar: «El pare va ser jutjat el 30 de maig de 1939. En aquell judici van

terra abatuda a trets, també guàrdia civil. No va tenir prou coratge de fer el tir de gràcia al seu amic. Joaquim va recollir del cadàver un mocador tacat de sang. El pare li havia anunciat que el duria. La família encara el conserva avui dia. El afusellat núm. 21 era Joaquim Verge Cañigueral, fill de la Sénia i caporal de la Guàrdia Civil destinat a Ulldecona els primers mesos de la guerra. Va ser afusellat tot i tenir uns bons informes i avals, com ara el que li va fer l’Ajuntament d’Ulldecona que deia que «con los elementos de esta Villa que sufrían cárcel en el Puerto de Tarragona tuvo toda clase de atenciones, sirviendo de enlace para comunicarse con sus familias residentes en

59

sortir moltes coses a favor d’ell, però que no van ser preses en consideració. Va sortir al sumaríssim que el dia que van matar als deu de les dretes d’Ulldecona, mon pare en trobar-se amb dos matons fills d’Ulldecona, amb les armes encara fumejants, es va imposar per tal que els altres deu que encara eren a la presó de Tortosa arribessin vius al vaixell de Tarragona, cosa que va aconseguir. Així mateix va lograr treure del vaixell i salvar un coronel empresonat a Tarragona». Segueix Joaquim fill: «El mateix 19 de juliol de 1936 va treure les vuit monges forasteres del convent d’Ulldecona. Les filles del poble van anar amb les seues famílies i a les forasteres les va muntar al tren a l’estació d’Alcanar. En el judici sumaríssim es van presentar certificats davant de notari del coronel, de la superioradelesCarmelitesd’Ulldeconaid’alguns d’aquells deu salvats d’Ulldecona. No va serprou.Novavalerderes.Algund’aquells deu salvats d’Ulldecona encara van testimoniar en la seua contra».

Indult ‘post mortem’ Indignació e impotència va sentir el fill quan ara fa pocs anys, quan es van obrir els expedients dels sumaríssims, va anar a l’Arxiu de Tarragona a veure el expedient de la estada del seu pare a la presó de Pilats. Va trobar un ofici arribat des de Madrid on es donava la llibertat atenuada a Joaquín Verge Cañigueral. En el mateix dossier, estava la resposta que va donar la direcció de la presó: «El único prisionero que hemos tenido con este nombre y apellidos en este centro fue ejecutado en fecha 20 de octubre de 1939». Aquesta era la justícia i la bona administració carcerària del règim franquista.


Àlex Cervelló Salvadó Llicenciat en Història i DEA en Estudis Culturals Mediterranis per la URV. Tècnic de continguts delCOMEBE (Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre). Membre de l’equip de recerca del Cost Humà de la Guerra Civil a Catalunya, dirigit pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya.

Vides trencades: els meus avis

Alejandro Salvadó i Magdalena Salvadó van abandonar Gandesa després de la caiguda del front d’Aragó. Tenien una filla de només un mes d’edat, Pascuala. Magdalena es va quedar a Barcelona. Alejandro marxà a les Filipines. DT

La Magdalena Salvadó Serres, una gandesana que vivia amb la seva família, es va trobar immersa en una guerra que ho va trencar tot. Casada l’any 1935 amb l’Alejandro Salvadó, el 7 de març de 1938 van tenir una filla, la Pascuala. Amb la caiguda del front d’Aragó, l’Alejandro Salvadó va carregar al carro un fardell on guardava totes les pertinences que es podien emportar. La família, amb la nena que encara no tenia un mes, emprenia el camí fugint de la barbàrie. Van passar per Móra d’Ebre, Valls i el Vendrell fins a Barcelona. Allí, les dones de casa s’hi van quedar, mentre que tots els homes de la família emprenien el camí de l’exili. L’Alejandro, abraçantles, les digué: «Marxo deixant allò que més m’estimo, lo que més m’estimo m’he de deixar». A França, els homes de la família es van separar. Tres cosins s’hi van quedar i un altre va emprendre el camí cap a Mèxic. L’Alejandro va marxar a les Filipines, on va viure l’ocupació nipona i la Segona Guerra Mundial. Juanito, el germà de la Magdalena, va tornar a casa, fent cas de la propaganda franquista. Va ser empresonat i afusellat a Lleida el 22 de maig de 1940. L’estiu de 1939, les dones van tornar a Gandesa. Els quedava tota la postguerra per davant. El marit no va tornar fins al 1948. Una vida trencada per la guerra, l’exili i la por. I marcada pel silenci.

El camí cap a l’exili esprés de dos anys i mig de guerra, les possibilitats de la República de guanyar-la s’havien esvaït completament. L’ocupació de Tarragona per part de les tropes franquistes el 15 de gener no feia altra cosa que confirmar una certesa tristament assumida per la pràctica totalitat dels republicans: Catalunya no trigaria gaire a caure i, després, la resta de l’Estat. La proximitat de l’enemic va fer que les autoritats i milers de civils i militars emprenguessin el camí de l’exili. Una població atemoridapeldiadesprésdel’ocupació i que deixava casa seva amb

D

l’única idea al cap de fugir de la barbàrie. El seu destí no estava gens clar, però l’única esperança que els quedava, després d’haver perdut no només la guerra, era arribar a la frontera. Amb la caiguda de Barcelona el 26 de gener, la fugida encara s’accelerà més. Els camins i les carreteres que conduïen a França anaven plenes de persones, civils i militars. La majoria a peu i amb tot el que els quedava a sobre. L’únic objectiu era sobreviure per poder passar la frontera. A més d’abandonar-ho tot per fugir a peu en la majoria dels casos, hi hem d’afegir altres adver-

sitats. D’una banda, les condicions climàtiques del nord del país, que amb el fred intens de l’hivern es va convertir en el botxí dels més febles, com la canalla i la gent gran.

Fugitius des de fa mesos Moltes d’aquestes persones que emprengueren el camí de l’exili feia mesos que fugien. La gana, les malalties, el cansament, dormir al ras, el fred, la pluja i el vent van provocar que moltes trobessin la mort per quedar abandonades per camins i carreteres a tocar amb el país veí. D’altra banda, l’aviació feixista va seguir

60

duent a terme un atac sistemàtic sobre objectius civils. Ja no n’hi havia prou amb bombardejar les ciutats. Ara s’hi afegien els metrallaments sobre les columnes de refugiats indefensos que buscaven la salvació. Peralsquevanaconseguirarribar a la frontera, encara quedava una altra dificultat a superar: el govern francès es negava a obrirla als refugiats, ja que els veien com un perill nacional. Finalment hi accediren només per a les dones i els nens la nit del 27 al 28 de gener. Tres dies després es permetia el pas als ferits i finalment a tots els refugiats. Pel

que fa als soldats, es van haver d’esperar fins al dia 5 de febrer. Artur Bladé i Desumvila resumíaquellavisió:«Avui(8defebrer) hepassatlafronterapelcolld’Ares. Encara sóc al cim del coll. He trepitjat la ratlla invisible on comença l’expatriació (...). El panorama que puc contemplar des d’ací és d’una immensa i glaçada desolació. La neu cobreix el camí, les muntanyes, la vall, la terra tota; una neu que ja és glaç. Així tot té una lluïssor mineral. Teranyines de boira estergeixen els contorns, sota el cel vermell de la posta –un cel de judici final. Cap a la terra que deixo, per la carretera de Camprodon, vorejant precipicis, continuen pujant automòbils, ambulàncies, carros, motocicletes... I molta gent –soldats sobretot– a peu. Ja a prop del cim, en qualsevol revolt, hom estimbaelsvehicles.Quinze,vint, trenta columnes de fum s’alcen del fons dels barrancs i es perden en l’aire glacial. Cap a la part de la terra on em cal entrar, els fugitius mancats de camí creen viaranys relliscosos i escampen sobre la neu tot allò que s’estimen més abandonar que no pas traginar: maletes, farcells, capses, sacs, coixineres que feien de sac, àdhuc gorres militars... (Estranya impressió de naufragien‘altamuntanya’).Però ningú no es detura –bé que n’hi ha que parlen sols i que ploren».

485.000 refugiats SegonsJavierRubio,unes170.000 dones, criatures i gent gran; uns 220.000 soldats i milicians; uns 40.000 homes civils i uns 10.000 ferits, a més de les 45.000 persones que ja estaven a França abans del’ofensivasobreCatalunya,donarenunnombretotalde485.000 refugiats, que enlloc de trobar alguna facilitat alhora d’entrar al país veí, van veure com els soldats i homes útils eren enviats a camps de refugiats, molts sense estar habilitats per ser-ho, sense barracons ni menjar. Les dones i les criatures van tenir més sort ja queforenenviadesacentresd’acollida situats a l’interior del país. Lesautoritatsfranceses,veientse desvorades per l’allau humana, ràpidament van posar en marxa una campanya de publicitat pro franquista per afavorir el retorn a Espanya del major nombre d’exiliats possible: «Nada tiene que temer quien no tenga las manos manchadas de sangre». La realitat no va tenir res a veure amb aquesta promesa. La propera setmana... PRIORAT

»

LarepressióaFalsetileshistòries delnoimésjoveidel’homemés granenserafusellatsaTarragona...


Consells de guerra del franquisme al Montsià