Page 1

No afeixuguen els presents que no pesen lluĂ­s maicas

gincrònics


No afeixuguen els presents que no pesen lluís maicas

gincrònics Inca


1

No estableix el pes de les pedres la direcció dels dies. Dels dies que sagnen les hores que gotegen sobre l’origen càrstic de les tenebres. Dels homes que envelleixen en ordre invers a la seqüència cronològica del pas dels vents per la climatologia de l’alfabet de les pàgines dels calendaris. Dels calendaris que pertanyen al càlcul de la floració d’espècies vegetals invasores que han de modificar el futur.

5


2

Som la collita de transgènics, una categoria de crustacis albins que habita els soterranis enaiguats i obscurs de les catacumbes del cor, que nodrirà de proteïnes els exèrcits de despoblació. Serà la nostra llengua exquisida, exòtica degustació en el menú de vísceres de les cartes de les cantines de les comissaries. Podrem causar diarrees i trastorns digestius als nostres enemics. Podrem emmalaltir-los amb la nostra carn emmetzinada amb anabolitzants per engrandir músculs estèrils. Podrem matar-los per deshidratació. Però seran victòries pròpies del nostre descoratge.

6


3

La pesantor dels clapers sobre la terra inculta, terra fosca i aglevada que, sota el reble d’espedregar boscs d’alzines per fer conradís de cugula, mai no ha brostat glopada de claror, la saba groga i efímera d’una margalida silvestre, ni espines purpúries de card per formatjar el semen dels mascles, espesseix la densitat dels dits de boira que eixorden l’infinit de la volta celest que a l’horitzó clou el menor dels deu cercles dels antics llibres d’astrologia.

7


4

En galàxies distants a la nostra oïda, és de boira la consistència de l’idioma de les mans dels éssers que s’evaporen en contacte amb la metàstasi de l’atmosfera. Una antologia de signes per copsar la diplomàcia del fred sobre la tumefacció dels porus.

8


5

Una pluja de meteorits ordena les jerarquies de l’espai. Sense oxigen no hi ha aigua. Sense aigua no hi ha vida. No hi ha veu sense aire. Sense paraula no hi ha poble. Sense poble no hi ha poble. Sense jo, jo som un altre.

9


6

Què Ês pitjor, ser riu en una terra on no hi ha rius o ser torrent en un planeta on no hi ha pluges?

10


7

A desfavor dels torrents: suïcidar-se en el bram de macs d’una torrentada pot durar dues vides. En algunes civilitzacions, de valors ancestrals que els xamans amb usura administren contra els devots, morir de vell, a causa de l’edat, no es considera suïcidi, excepte quan un vell mor de vell per decisió pròpia, sense coacció de supersticions religioses. Sense intervenció del braç gangrenat de la Mort.

11


8

Triguen més a desfer-se les molècules de les pedres que les molècules de les flors. Per això duren més les pedres que les flors. Per igual raó duren més les dents que les genives. Més les genives que els llavis. Més els llavis que la saliva. Més la saliva que les besades. Més el record de les besades que el frec de les besades.

12


9

No determina el pes de les pedres el color del riu, ni el seu cabal, ni la seva rapidesa a fendre en gorges la geografia, només n’afeixuga el coster per abastar el cim de l’oceà. Tot en sentit oposat a la seva natural tendència és pecar contra les lleis de la gravitació. Un riu que puja no és un riu desobedient, és un adolescent rebel que acompleix el seu deure. Compadim-nos dels joves que militen en la vellesa. De les aigües que podent ser rius alterosos s’acomoden a ser pluges que s’estanyen als clots.

13


10

Pensaments que desafien l’obstacle dels desnivells i moren en un replec embassat, com els salmons tot havent post una descendència destinada a la pesca.

14


11

La causa de diferir-se no mereix més càstig que el martiri de veure’s diferit infructuosament. Aportar víctimes a l’ham escat del palangre, o sang innocent a la xarxa d’esclavatge del sistema estatal de reclutament de súbdits, no és motiu d’homenatge, ans de menyspreu.

15


12

Sublim la nota d’argent que lluu en una simfonia d’escates. Patètica l’agonia d’un banc asfixiat dins la gelatina eixorca del seu propi esperma.

16


13

Surt un moment a l’exterior del poema per respirar.

17


14

Ara no record d’on he eixit per fer no sé què. Entre aprendre i desaprendre, la rutina d’oblidar. Dins un segon d’oblit, la literatura d’una civilització. Dins un segon de civilització, la literatura de l’oblit.

18


15

La memòria del peix abasta els límits d’un abisme anterior a la creació dels límits dels abismes, quan l’infern era només un plec en el planejament urbanístic de l’univers del demiürg sota els beneficis nocius de l’èter mancat de pes. Quin foll voldria crear un món pla, sense estries ni estrats? Quin déu no es reservaria un soli en el pinacle del vici? Quin home no és déu?

19


16

És quan flueix a l’inrevés que el curs d’aigua evita el contagi de les malalties. Els marges conserven un foc colgat, d’ençà l’incendi de la prehistòria, que tova tiges i agosta espines. Les fogueres líquides de plom purifiquen les úlceres dels costats. Un crucifix amb filigrana d’or al coll i dos punyals amb fulla d’argent, un per a cada puny. Que rere nostre no quedin ferits.

20


17

Suren còdols a la riba de l’Ouse. No foren plomada les butxaques plenes de carícies, ans les butxaques plenes d’habitacions buides. La mort entelà la superfície amb una finíssima capa de soledat feta pol·len. Només demanava una estança per cridar en silenci el silenci de les paraules. Ella mateixa compraria les flors.

21


18

Parlava amb la boca plena de grava per edificar paraules de formigó, com ara déu, foc, sexe, mort o pàtria. Un error en el càlcul de l’estructura ensorrava frases i paràgrafs i llibres construïts sobre una base d’escuma. Mai no escrigué un gratacel d’acer, amb reflexos de cel a la façana vidrada, ans una cabana amb les fustes dels naufragis que arreplegava vagarejant pel blau de les contusions dels seus somnis.

22


19

S’omplí de sobte el mar de dunes eixutes, com si les ones haguessin de ploure arengades assecades en canyissos de fonoll, com si l’arena de les platges hagués de servir per regenerar deserts en els deserts. Com són de monòtons els embats del migdia als mars del Sàhara!

23


20

La llàntia copta del Nil d’Egipte en forma de colom és riu, llum i vol alhora. Il·lumina la flama del ble no pas la duna, ni els triangles de la piràmide, ni el somriure de l’esfinx, ni el turbant que declina encenalls blaus a la testa dels tuaregs, sinó la fe dels camellers de trobar l’ombra nòmada d’una datilera.

24


21

Del capell de copa obté el mag la màgia d’augmentar la freqüència de les marees. Tot i els jocs de mans en els quals excel·leix, com ara transformar mocadors de seda en efímeres serpentines de Sant Martí; o el més difícil encara: flors de plàstic en confeti multicolor de quaresma; o l’impossible: xapar una persona en dues meitats i tornar-les a afegir sense equivocar-ne la disposició dels genitals, passats els anys manté una estranya relació de nostàlgia platònica amb el nom d’un bar ros d’ulls maragda, amb un perfum de cendra que agrisa la mirada i la memòria.

25


22

Estàvem destinats, àdhuc condemnats, a beure’ns junts el destí. La ressaca ens hi obligava des de l’úter de les nostres mares i no podíem decebre l’hospitalitat de la botella, car conté els secrets de l’oratòria i atia, l’esperit refinat de raïm, el trot de la llengua, desboca el galop del cap vers els laberints de la confidència.

26


23

Embriacs, brindàvem en alemany, mentre amb les corones dels taps ens condecoràvem cavallers de l’ordre dels Gincrònics: über alles! i amb l’escuma del cava, espolsant gotes amb els dits, ens beneíem les espatlles per lliurar-nos als genis de ginebra de la lucidesa, per defugir les gebrades dels esperits de la sobrietat.

27


24

Les portes de Cumes eren tancades. La sibil·la s’ha retirat a les seves estances, ens advertí el donat a l’entrada. Sense l’oracle, hauríem d’improvisar el viatge de la vida per la serpent que cenyeix la sinuosa cintura de la costa amalfitana. Allò que havia de succeir, s’esdevindria. Esperàvem que l’atzar no ens fos advers. Tanmateix, viure és acceptar el risc de travessar, ulls embenats, la fondària de l’imprevist sense la protecció d’una xarxa elàstica.

28


De No afeixuguen els presents que no pesen, se n’ha fet una edició limitada de vint-i-set exemplars, numerats i signats.

Exemplar número


gincrònics setembre 2012 www.lluismaicas.cat

No afeixuguen els presents que no pesen  

Llibre de Lluís Maicas la colecció de Gincronics