Page 1


MONDO y d’altres histories J.M.G. Le Clézio Traducció del francés al català.

J.M.G. Le Clézio va néixer a Nice el 13 de abril de 1940; era originari de una família de Bretanya emigrada a illa Maurici al segle XVIII. Va viatjar molt, per Europa, l’Àfrica del Nord, Mèxic. Le Clézio no ha deixat mai de escriure des de la edat de set o vuit anys: poemes, contes, novel·les, de les quals cap havia estat publicada fins El procés verbal, la seva primera novel·la, apareguda al setembre de 1963 i que va obtenir el premi Renaudot. La seva obra compte avui amb una quinzena de llibres. Al 1980, va rebre el gran premi Paul Morand, atorgat per la Acadèmia Francesa. Hey! Vostè viu a Bagdad, i vostè ignora que aquí hi ha la casa del Senyor Simbad el Marí, aquest famós viatger que ha estat a tots els mars que il·lumina el sol?

MONDO Ningú hagués pogut dir de on venia en Mondo. Va arribar un dia, per casualitat, aquí, a la nostra vila, sense que ho percebéssim, i després ens varem habituar en ell. Era un noi d’uns deu anys, amb el rostre rodó i tranquil i bells ulls negres una mica oblics. Però era sobretot els seus cabells els que cridaven l’atenció, uns cabells bruns cendra que canviaven de color segons la llum, i que semblaven quasi grisos al caure la nit.


No en sabíem res de sa família, ni de sa casa. Tal vegada ni en tenia. Sempre, quan no se l’esperava, quan no es pensava en ell, apareixia al final d’un carrer, prop de la platja, o a la plaça del mercat. Anava tot sol, amb aire decidit, mirant al seu voltant. Sempre vestía de la mateixa manera cada dia, un pantaló blau, en denim, sabates de tennis, i un T-shirt verd una mica massa gran per ell. Quan arribava cap a tu, et mirava a la cara, somreia, i els seus ulls estrets es convertien en dos escletxes brillants. Era la seva manera de saludar. Quan hi havia algú que li agradava, s’aturava i li deia simplement: “ Vostè em vol adoptar?” I abans de que la gent es refés de la sorpresa, ja era lluny. Que havia vingut a fer aquí, en aquest indret? Tal vegada que havia arribat desprès d’haver viatjat molt de temps al panyol de un vaixell, o al darrer vagó de un tren de mercaderies que havia rodat lentament a través del país, dia rere dia, nit rere nit. Tal vegada havia decidit aturar-se quan havia vist la mar i el sol, les cases blanques i els jardins de palmeres. El que era ben cert era que venia de molt lluny, de l’altre banda de les muntanyes, de l’altre banda del mar. No mes veure’l, es sabia que no era de aquí i que havia vist molts països. Tenia aquella mirada negre i brillant, aquella pell de color de coure i aquell caminar lleuger, silenciós, una mica de través, com els gossos. Tenía sobretot una elegància i una seguretat que els nois no tenen normalment a aquestes edats, i li agradava preguntar coses estranyes que semblaven endevinalles. Però no sabia ni llegir ni escriure. Quan ell va arribar aquí, a la nostra ciutat, era abans l’estiu. Ja en feia molta calor, i cada vespre hi havien


alguns incendis als turons. Al matí, el cel era invariablement blau, pla, llis, sense un núvol. El vent bufava del mar, un vent sec i calent que dessecava la terra i alimentava els focs. Era un dia de mercat. Mondo havia arribat a la plaça, i va començar a caminar entre els petits camions blaus dels agricultors. De seguida va trobar feina, perquè els agricultors sempre necessiten ajuda per descarregar les seves caixes. Mondo treballava per un camió, desprès, quan havia acabat, li donaven algunes monedes i se’n anava a veure a un altre camioner. Les gens del mercat el coneixien be. Arribava a la plaça d’hora, per estar segur que ser contractat, i quan els camions blaus començaven a arribar, la gent el veien i el cridaven pel seu nom: “Mondo! Hey, Mondo!” Quan acabava el mercat, Mondo li agradava remenar. S’hi posava entre les parades i recollia el que havia caigut per terra, pomes, taronges, dàtils. Hi havia altres nois que buscaven, i també vells que omplien els seus sacs amb fulles d’enciam i patates. Els botiguers s’estimaven al Mondo, i no li deien mai res. Algunes vegades, la grossa venedora de fruita que es deia Rosa li donava pomes o plàtans que agafava de la seva parada. Hi havia molt de soroll a la plaça, i les vespes volaven per sobre els munts de dàtils i de raïm sec. Mondo es quedava a la plaça fins que els camions blaus marxaven. Esperava al aiguader (regador) públic que era amic seu. Era un home gran i prim vestit amb un chandall blau marí. Al Mondo li agradava veure’l manejar la seva llança, però mai li parlava. El regador públic dirigia el doll d’aigua sobre les escombraries i els feia córrer davant ell


com si fossin animalets, i hi havia un núvol de gotes que pujaven a l’aire. Això feia un soroll de tempesta i de trons, l’aigua retopava al terra i es veien petits arcs de sant Martí per sobre els cotxes aturats. Era per això que Mondo era amic del aiguader. Li agradaven les fines gotes que volaven, i que queien com la pluja per sobre les carrosseries i els parabrises. El regador públic s’estimava al Mondo, ell també, però mai li deia res. Tampoc s’haurien pogut dir gran cosa per culpa del soroll de la llança. Mondo mirava el llarg tub negre, que saltava com una serp. Tenia moltes ganes de provar de regar, ell també, però no gosava demanar-ho al aiguader que l’hi deixés la llança. A mes a mes, potser no hagués tingut la força de seguir dempeus, perquè el doll d’aigua era molt potent. Mondo es quedava a la plaça fins que el aiguader públic acabava la seva tasca. Les fines gotes queien sobre el seu rostre i mullaven els seus cabells, i era com una fresca broma que feia be. Quan l’aiguader públic havia acabat desmuntava el seu tub i marxava cap altre indret. Aleshores, sempre hi havia gent que arribaven i mirant la calçada mullada, deien: “Vet aquí! Ha plogut?” Desprès Mondo anava veure el mar, els turons que cremaven, o be, anava a la recerca d’altres amics. En aquella època, no vivia en cap lloc. Dormia en amagatalls, a la vora de la platja, inclús mes lluny, a les penyals blancs de la sortida de la vila. Eren bons amagatalls on ningú l’hagués pogut trobar. Els policies i les gents de l’assistència no els hi agradava que la canalla visques així, en llibertat, menjant qualsevol cosa i dormint


a qualsevol lloc. Però Mondo era picardiós i sabia quan el buscaven i no es deixava veure. Quan no hi havia perill, es passejava tot el dia per la vila, mirant tot el que passava. L’hi agradava molt passejar sense rumb, donar la volta al final de un carrer, desprès un altre, prendre una drecera, aturar-se una mica en un jardí, tornar a caminar. Quan veia quelcom que li agradava, anava vers en ell, i li deia tranquil·lament: “Bon dia, m’adoptaria vostè?” Havia gent que ho haguessin volgut, perquè en Mondo tenia un cara amable, amb el seu cap rodó i els seus ulls brillants. Però era difícil. La gent no el podia adoptar així, a la primera de canvi. Li feien preguntes, la seva edat, el seu nom, la seva adreça, on era la seva família, i en Mondo no li agradaven aquest tipus de preguntes. Responia: “No ho se, no ho se” I marxava corrents. Mondo havia trobat molt amics no mes marxant per els carrers. Però no li parlava a tothom. No eren amics per xerrar o per jugar. Eren amics per saludar-los al passar, molt de pressa, fent-los el ullet, o per fer-los un gest amb la ma, des de l’altre banda del carrer. Eren amics també per menjar, com la senyora fornera que li dava cada dia un tros de pa. Ella tenia una vella cara rosada, molt regular i ben llisa com una estàtua italiana. Sempre anava abillada de negre i els seus cabells blancs trenats estaven pentinats en monyo. També tenia un nom italià, es deia Ida, i Mondo li agradava entrar al seu magatzem. Alguna vegada treballava per ella, anava a dur el pa als botiguers veïns. Quan tornava, ella tallava una gran llesca de un pa rodó i li donava, embolicat en paper transparent. Mondo mai li


havia demanat que l’adoptés, tal vegada perquè la estimava de debò i allò l’intimidava. Mondo se’n anava lentament cap el mar mossegant el seu tros de pa. El feia a bocinets per fer-ho durar i marxava i menjava sense pressa. Semblava que vivia sobre tot de pa, en aquella època. De totes maneres, guardava algunes engrunes per donar-les a les seves amigues les gavines. Hi havia molts carrers, places, un jardí públic, abans de olorar el mar. De cop i volta, arribava amb el vent, amb el soroll monòton de les onades. Al final del jardí havia un quiosc de diaris. Mondo s’aturava i triava un de il·lustrat. Dubtava entre diferents histories de Akim, i al final comprava una d’en Kit Carson. Mondo triava en Kit Carson pels seus dibuixos que el representaven vestit amb la seva famosa jaqueta de pells. Després triava un banc per llegir la seva historia. No era pas fàcil car feia falta que al banc hi hagués algú que el podés llegir las paraules de la historia d’en Kit Carson. Just abans del migdia era una bona hora, perquè en aquells moments hi havia mes jubilats de Correus que fumaven les seus cigars, avorrint-se. Quan Mondo en trobava un, se asseia al seu costat al banc, i mirava les imatges mentre escoltava la historia. Un Indi dempeus amb els braços encreuats davant Kit Carson li deia: “Deu llunes fa que el meu poble n’està fart! Que es desenterri la destral del Ancians!” Kit Carson aixecava la ma. “No escoltis a la teva còlera, Cavall Boig, Ben aviat et faran justícia!” Es massa tard”, deia Cavall Boig. “Mira!” I li ensenyava els guerrers al baix del turó.


“El meu poble ha esperat massa. La guerra començarà i morireu, i tu també moriràs, Kit Carson!” Els guerrers obeïen l’ordre de Cavall Boig, però Kit Carson els hi va dar un cop de puny i es va escapar amb el seu cavall. Encara es va tornar i va cridar a Cavall Boig: “Tornaré, i et faran justícia!”. Quant Mondo va entendre la historia de Kit Carson, recuperà el conte il·lustrat i li agraí al jubilat. “Adéu!” li digué el jubilat “Adéu!”, digué en Mondo. Mondo va caminar de pressa fins al moll que avança al mig del mar. Mondo mirava un instant la mar, aclucant les parpelles per no ser enlluernat pel sol. El cel era ben blau, sense núvols, i les onades petites espurnejaven. Mondo baixà la petita escala que conduïa als trencants. Li agradava molt aquest indret. El dic de pedra molt llarg, vorejat de grossos blocs rectangulars de ciment. Al final del dic estava el far. Els ocells marins suraven al vent, planejaven, tornaven lentament emetent gemecs infantils. Volaven per sobre d’en Mondo, fregaven el seu cap i els cridaven. Mondo els hi llençava les engrunes de pa el mes alt possible, i els ocells marins les prenien al vol. A Mondo li agradava anar per sobre dels trencants. Saltava de un bloc a l’altre, mirant el mar. Notava el vent que recolzant-se a la seva galta dreta, li tirava els cabells de costat. El sol era molt càlid, malgrat el vent. Les onades picaven sota la base dels blocs de ciment fent saltar espurnes lluminoses. De tant en tant, Mondo s’aturava per mirar la riba. Ja era molt lluny, una banda bruna farcida de petits paral·lelepípedes blancs. Per sobre de les cases, els turons


eren grisos i verds. La fumera dels incendis pujaven per indrets que feien unes taques estranyes al cel. Però no es veien les flames. “Hauré de anar a veure allà baix”, deia en Mondo. Pensava en les grans flames vermelles que devoraven els matolls i els boscos de sureres. Pensava en els camions de bombers aturats als camins, perquè li agradaven molt els camions vermells. Al oest, havia també com un incendi a sobre el mar, però no mes era el reflex del sol. Mondo es quedava immòbil i sentia les petites flames dels reflexes que ballaven a les seves pupil·les , després continuava el seu camí, saltant per sobre les pedres. Mondo coneixia be tots els blocs de ciment, tenien l’aire de animals grossos adormits, meitat a l’aigua, preparats per esclafar les seves esquenes amples al sol. Duien signes estranys gravats a les seves esquenes, taques fosques, roges, amb closques incrustades al ciment. A la base del trencaones , allà on picava el mar, les algues verdes feien una catifa i havia quantitat de mol·luscs amb les closques blanques. Mondo coneixia sobre tot un bloc de ciment, quasi al final del dic. Era allà que ell anava sempre a asseure’s , era el seu preferit. Era un bloc una mica inclinat, no massa, i els seu ciment estava gastat, molt suau. Mondo s’instal·lava en ell, s’asseia a la gatzoneta, i li parlava un poc, en veu baixa, per dir-li bon dia. Algunes vegades li contava ell mateix contes, per distreure’l perquè estava segur que s’avorriria una mica, havent de estar sempre sense poder moure’s. Aleshores ell li parlava de viatges, de vaixells, de la mar, ben segur, i dels grans cetacis que lentament derivaven de un pol a l’altre. El bloc no deia res,


no es movia, però s’estimava les histories que l’hi contava en Mondo. Per això segurament era tan suau. Mondo restava molt de temps assegut sobre el seu trencaones, mirant i mirant les espurnes sobre la mar i escoltant el soroll de les ones. Quan el sol era molt calent, cap el final de migdia, ells s’estirava arraulit, amb la galta contra el ciment tebi i s’adormia una estona. Va ser un de aquest migdies que va conèixer en Giordan el Pescador. Mondo havia escoltat a través del ciment el soroll de passes de algú que caminava per sobre de les lloses. Es va aixecar, disposat a amagar-se, però havent vist aquell home d’uns cinquanta anys que duia una llarga perxa sobre la espatlla, no va tenir por de ell. L’home va venir fins la pedra veïna i li va fer un peti signe amistós amb la ma. “Que fas tu per aquí?” Ell s’havia instal·lat sobre la pedra i havia tret del seu sac de roba encerada tota mena de fils i de hams. Quan va començar a pescar, Mondo se li acostà, sobre la pedra, s’havia fixat com el pescador preparava els hams. El pescador li ensenyava com es grumejava un ham, després com es llença, primer lentament, i cada vegada mes fort a mida que la línea es buidava. Li havia prestat en Mondo la seva perxa per que aprengués a girar be el molinet en un gest continu, balancejant una mica la perxa de dreta a esquerra. Mondo s’estimava en Giordan el Pescador, perquè no li havia mai demanat res. Tenia una cara enrogida pel sol, marcada amb arrugues fondes i dos petits ulls de un verd intens que sorprenia.


Pasava molt de temps sobre la roca, fins que el sol si començava a posar al horitzó. Giordan no xerrava molt, potser per no fer por als peixos, però es reia cada vegada de duia una presa. Desenganxava de la mandíbula del peix, amb gests segurs i precís, i ficava la seva captura al sac de roba encerada, De tant en tant, Mondo anava a buscar per ell crans grisos per alimentar la línea. Ell baixava fins al peu de les pedres i mirava entre els munts d’algues. Quan la onada es retirava els petits crans grisos sortien y Mondo els atrapava amb la ma. Giordan el Pescador els trancava sobre la pedra de ciment i els trossejava amb una petita navalla rovellada. Un dia, no massa lluny al mar, havien vist un gros vaixell de càrrega negre que lliscava sense fer soroll. “Com es diu?”, preguntà Mondo. Giordan el Pescador es posava la ma com visera i entrellucava els ulls. “Eritrea”, deia; desprès sorprenent-se una mica: “No tens bona vista” “No es això”, deia en Mondo, “es que no se llegir”. “ Ah, caram”, deia en Giordan. Ells miraven una bona estona el vaixell que passava. “Que vol dir el nom del vaixell?” demanava Mondo. “Eritrea?”. Es el nom d’un país, a la costa d Àfrica, al Mar Roig”. “ Es un nom bonic”, deia en Mondo. “Deu ser un país bonic”. Mondo pensava un instant. “I el mar allà es diu Mar Roig?” Giordan el Pescador es reia: “Que et creus que allà baix el mar es roig?”


“No ho se”, deia en Mondo. “Quan el sol es pon, el mar es torna roig, es cert. Però es diu així a causa dels homes que vivien allà fa molt de temps”. Mondo mirava el vaixell que s’allunyava. “Segurament va cap enllà, cap a Àfrica”, “ Es lluny”, deia en Giordan el Pescador, “Fa molta calor allà, fa molt de sol i la costa es com el desert”: “Hi ha palmeres?” “Si, i platges de sorra molt llargues. Durant el dia, el mar es molt blau, hi ha molts vaixells petits de pesca amb veles amb forma d’ala, que naveguen al llarg de la costa, de poble en poble.” “Llavors es pot romandre assegut a la platja i mirar passar els vaixells? Es queden asseguts a l’ombra i s’expliquen histories mirant els vaixells a la mar?” “Els homes treballen, arreglen les seves xarxes y claven plaques de zinc sobre el bastiment dels vaixells encallats a la sorra. Els nois van a buscar branquillons secs i encenen focs a la sorra per escalfar la pega que es fa servir per reomplir les escletxes dels vaixells.” Giordan el Pescador ara ja no mirava la seva perxa. Mirava lluny, cap el horitzó, com si realment volés veure tot això. “Hi ha taurons al Mar Roig?” “Si, sempre hi ha un o dos que segueixen els vaixells, però la gent està habituada, i no els hi fan cas.” “No son dolents?” Els taurons son com els guineus,saps. Sempre van a la recerca de escombraries que cauen al aigua, de qualsevol cosa a menjar. Però no son dolents”


“Deu de ser gran el Mar Roig”, deia en Mondo. “Si, es molt gran... Hi ha moltes cases als marges, ports amb noms estranys... Ballul, Barasali, Debba... Massawa, es una gran ciutat tota blanca. Els vaixells van lluny al llarg de la costa, naveguen dies i nits, naveguen cap el nord, fins a Ras Kasar, o be van vers les illes, a Dahlak Kebir, al arxipèlag de les Nora, algunes vegades fins les illes Farasan, al altre banda del mar.” Al Mondo li agradaven molt les illes. “Oh, si, hi ha moltes d’illes amb les pedres vermelles i platges de sorra, i a sobre ple de palmeres!”. “A la estació de les pluges hi ha tempestes, el vent bufa tan fort que arrenca les palmeres i se’n porta les taulades de les cases.” “Els vaixells naufraguen?” “No, la gent es queden a casa, al recer, ningú surt a la mar”. “Però això no dura massa temps” “ En una petita illa, hi ha un pescador amb tota la seva família. Viuen en una casa amb fulles de palmera, a la vora de la platja. El fill gran del pescador ja es gran, deu de tenir la teva edat. Va amb el vaixell amb son pare, i llença les xarxes a la mar. Quan les cull son plenes de peixos. Li agrada molt anar amb son pare al vaixell, es fort i ja sap molt be fer la maniobra amb la vela per entomar el vent. Quan fa bo i la mar es calma, el pescador se’n du a la seva família, van a veure els parents i els amics en illes veïnes, i se’n en tornen al vespre.” “El vaixell avança sol, sens fer soroll, i el Mar Roig es tot roig perquè es la posta de sol”.


Mentre que parlaven, el vaixell de carrega Eritrea havia fet una gran bordada sobre el mar. El vaixell-pilot tornava resseguint la estela, i el vaixell de carrega va donar just un cop de sirena breu per dir adéu. Quan marxarà allà baix vostè també?” pregunta Mondo “A l’Àfrica , al Mar Roig?” Giordan el Pescador va riure. “Jo no puc anar allà baix, jo haig de quedar-me aquí, sobre el dic” “Perquè?” Cercá una resposta. “Perquè... Perquè jo soc un marí que no te vaixell. Desprès començà a mirar la seva canya. Quan el sol estava ben a la vora del horitzó, Giordan el Pescador posava la canya plana sobre el bloc de ciment, treia de la butxaca de la seva americana un entrepà, li dava la meitat al Mondo i menjaven plegats mentre miraven els reflexes del sol sobre el mar. Mondo marxava abans que es fes fosc, per cercar un amagatall per dormir. “Adéu!”, deia en Mondo. “Adéu”, deia en Giordan. Quan Mondo era una mica lluny, ell cridava: “Tornem a veure! T’ensenyaré a llegir, No es tan difícil.” Ell es quedava pescant fins que es feia nit de debò, i el far començava a enviar les seves signes lluminoses regulars, cada quatre segons.

Tot això estava molt be, però havia que anar en compte amb Ciapacan. Cada matí, quan albirava, la camioneta


grisa amb las finestres reixades caminava lentament pels carrers de la vila, sense fer soroll, a ran de terra. Rodolava amb les rodes encara dormides i emboirades, al recerca de gossos i de nens perduts. Mondo ho havia sabut un dia, quan venia del seu amagatall al costat del mar i travessava un jardí. La camioneta s’havia aturat a pocs metres de on era ell, i havia tingut just el temps de amagar-se darrere uns matolls. Havia vist obrir-se la porta del darrera i dos homes vestits amb pardessús grisos havien baixat. Duien grans sacs de lona i cordes. Havien començat a buscar pels camins del jardí, i Mondo havia sentit les seves paraules quan passaven a la vora dels matolls. “Ha passat per aquí” “L’has vist?” “Si, no deu ser massa lluny”. Els dos homes grisos s’havien allunyat, cadascú en una direcció, i Mondo s’havia quedat immòbil darrere el amagatall, quasi sense respirar. Un instant mes tard, havia sentit una mena de crit ronc que s’havia ofegat, i després de nou el silenci. Quan els dos homes varen tornar va veure que duien alguna cosa en uns dels sacs. Varen carregar el sac darrere de la camioneta, i Mondo havia sentit encara aquells crit aguts que feien mal les orelles. Era un gos que havien tancat al sac. La furgoneta grisa havia marxat sense pressa i havia desaparegut darrere els arbres del jardí. Algú dels que passaven per enllà havia dit a Mondo que era el Ciapacan que s’enduu els gossos que no tenen amo; havia mirat atentament a Mondo, i havia afegit, per fer-li por, que la camioneta també s’enduia, de vegades, als nois que passejaven en lloc de anar a la escola. Des de aquell dia,


Mondo vigilava sempre, als costats i també al seu darrere, per estar segur de veure venir la camioneta grisa. A les hores que els nens sortien de l’escola, o be els dies de festa, Mondo sabia que no tenia res a témer. Era quan havia poca gent als carrers, aviat als matins o a la vesprada que havia de tenir mes cura. Potser era per això que Mondo caminava una mica de través, com els gossos. En aquests temps havia conegut al Gitano, al Cosaco i al seu vell amic Dadi. Eren els noms que els hi havia posat, aquí, a la nostra vila, perquè no en sabien els seus veritables noms. El Gitano no era pas gitano, però li deien així per la seva color bruna, els seus cabells molt negres i el seu perfil d’àliga; però segur que devia el seu sobrenom al fet que habitava en una vella Hotchkiss negra aparcada a la esplanada, i que es guanyava la vida fent jocs de prestidigitació. El Cosaco, era un home estrany, de tipus mongol que anava sempre cobert per un gran barret de pells que li donava un aspecte de os. Tocava el acordió davant les terrasses dels cafès , mes aviat a les nits, car de dia estava completament borratxo. Però el que mes s’estimava en Mondo era el vell Dadi. Un dia que anava per la platja, l’havia vist assegut a terra sobre un full de diari. El vell home s’escalfava al sol sense fer esment de la gent que passava al seu davant. Mondo estava encuriosit per una petita maleta de cartró groc plena de forats, que el vell Dadi tenia a terra, al seu costat, sobre un altre full de diari. Dadi tenia un aspecte dolç i tranquil i en Mondo no li tenia por. Es va acostar per veure la maleta groga, i havia demanat en Dadi: “Que porta a la seva maleta?”


L’home havia obert una mica els ulls. Sense dir res havia pres la maleta als seus genolls i havia entreobert la tapadora. Somreia amb un aire misteriós acaronant la tapa, i desprès va treure una parella de coloms. “Son molt maques”, havia dit en Mondo. “Com es diuen?”. Dadi allisava les plomes dels coloms, desprès les acostava a les seves galtes. “Ell es en Pilou, ella es Zoé”. Tenia els coloms a les seves mans, les acaronava molt dolçament contra el seu rostre. Mirava lluny, amb els seus ulls humits i clars que ja no veien be. Mondo va acaronar dolçament el cap dels coloms. La llum del sol les enlluernava, i volien entrar a la seva capsa. Dadi els parlava en veu baixa per calmar-les, desprès les tancava altre vegada a la maleta. “Son molt maques”, repetí en Mondo. I se’n va anar, mentre el home tancava els ulls i continuava dormint assegut al seu diari. Quan queia la nit, Mondo anava veure en Dadi a la esplanada. Treballava amb el Gitano i el Cosaco per la representació pública, es a dir, que ell s’asseia una mica a part amb la seva maleta groga, mentre el Gitano tocava el banjo i el Cosaco xerrava amb la seva veu gruixuda per apropar als curiosos. El Gitano tocava ràpid, veient bellugar els seus dits i cantussejant. El seu rostre fosc brillava a la llum dels reverbers. Mondo si posava a primera fila dels espectadors, i saludava en Dadi. Ara el Gitano començava la seva representació. Dret, davant els espectadors, treia mocadors de tots el colors del seu puny fermat, amb una rapidesa


increïble. Els mocadors lleugers queien per terra, i en Mondo els hi recollia un per un. Era el seu treball. Desprès el Gitano treia tota mena de objectes estranys de la seva ma, claus, anells, llàpissos, fotos, pilotes de ping-pong i també cigarretes encesos que donava a la gent. Feia tot això tan de pressa que no tenien temps de veure’l bellugar les mans. La gent reia i aplaudia, i les monedes començaven a caure per terra. “Petit, ajuda’ns a recollir les peces”, deia el Cosaco. Les mans del Gitano prenien un ou, l’embolicava en un mocador vermell, s’aturava un segon. “At...tenció!” Les mans picaven una contra l’altre. Quan desnuava el mocador, l’ou no hi era. La gent aplaudia encara mes fort i en Mondo recollia mes monedes que posava en una capsa de ferro. Quan ja no quedaven mes monedes, Mondo s’asseia sobre els talons i mirava altre vegada les mans del Gitano. Es movien de pressa, com si fossin independents. El Gitano treia altres ous de la seva ma fermada, i desprès les feia desaparèixer d’un cop. Cada vegada que un ou anava a desaparèixer, mirava en Mondo, picant-li el ull. “Hop! Hop!” Però el que el Gitano feia millor era quan prenia dos ous molt blancs que eren a les seves mans sense saber com hi arribaven; els embolicava en dos grans mocadors, vermell i groc, desprès aixecava els braços en l’aire i es quedava un moment sense bellugar-se. Tothom mirava aleshores retenint la respiració. “At...tenció!”


El Gitano baixava les mans desplegant els mocadors, i dos coloms blancs sortien dels mocadors i s’envolaven per sobre del seu cap abans d’anar a posar-se sobre les espatlles del vell Dadi. La gent cridava: “Oh!” I aplaudien molt fort llençant una pluja grossa de monedes. Quan la representació s’havia acabat, El Gitano anava a comprar entrepans i cervesa, i tothom anava asseure’s al estrep de la vella Hotchkiss negra. “Tu m’has ajudat be, petit”, deia el Gitano a Mondo. El Cosaco bevia cervesa i deia ben fort: “Es el teu fill, Gitano?” “No, es el meu amic Mondo” “Llavors, a la teva salut, amic Mondo!” Ja estava una mica borratxo. “Saps tocar música?” “No, senyor”, deia en Mondo. El Cosaco es petava de riure. “No , senyor! No, senyor !” Ho repetia cridant, però en Mondo no sabia de que reia. Aleshores el Cosaco prenia el seu petit acordió i començava a tocar. No era ben be música el que tocava, era un seguit de tons estranys i monòtons, que pujaven i baixaven, tan aviat de pressa, tan aviat suaument. El Cosaco tocava picant els peus a terra, i cantava amb la seva veu greu repetint sempre les mateixes síl·labes. “Ay, ay, yaya, ayaya, yaya, ayaya, yaya, ay, ay!” Cantava i tocava l’acordió, i es balancejava, i en Mondo pensava que realment tenia l’aire de un gran os.


La gent que passava s’aturaven un moment per mirar-lo, reien una mica i seguien el seu camí. Mes tard, quan la nit era ben fosca, el Cosaco deixava de tocar, s’asseia al peu del estrep de la Hotchkiss, al costat del Gitano. Encenien unes cigarretes de tabac negre que olorava molt fort i parlaven bevent altres gerres de cervesa. Parlaven de coses llunyanes que Mondo no comprenia massa be, de records de guerra i de viatges. Algunes vegades el vell Dadi parlava també, i en Mondo escoltava els seus mots, perquè eren sobretot coses de ocells, de coloms i de colomins missatgers. Dadi ho explicava amb la seva veu dolça, una mica ofegada, les histories de aquests ocells que volaven molt de temps per sobre els camps, quan la terra lliscava sota ells amb els seus rius i recolzades, els petits arbres plantats al voltant de camins semblants a cintes negres, les cases amb les teulades vermelles i grises, les granges envoltats de camps de tots els colors, els prats, els turons, les muntanyes que semblaven munts de pedres. El petit home explicava també com els ocells tornaven sempre vers la seva casa, llegint sobre el paisatge com en un mapa, o ve, navegant per les estrelles, com els marins o els aviadors. Les cases dels ocells semblaven torres, però no tenien porta, no mes finestres estretes sota la teulada. Quan feia calor, se sentien els parrups que pujaven de les torres, i sabíem que els ocells havien retornat. Mondo escoltava la veu d’en Dadi, i veia la brasa de les cigarretes lluint a la nit. Al voltant de la esplanada, els cotxes rodaven fent un soroll dolç com l’aigua, i les llums de les llars s’apagaven una a una. Era molt tard i Mondo notava que la seva vista s’ennuvolava perquè s’estava adormint. Llavors el Gitano l’enviava a dormir sobre la


banqueta de darrere de la Hotchkiss, i allà passava la nit. El vell Dadi tornava a casa seva, però el Gitano i el Cosaco no dormien. Es quedaven asseguts al estrep del cotxe, fins la matinada, així, bevent, fumant i xerrant.

Al Mondo li agradava fer això: s’asseia a la platja, els braços envoltant els genolls, i veia néixer el sol. A tres quarts de cinc el cel era pur i gris, solsament alguns núvols de vapor per sobre del mar. El sol no apareixia de cop, però en Mondo sentia la seva arribada, del altre banda del horitzó, quan pujava lentament com una flama que s’encén. Primer hi havia una aureola pàl·lida que eixamplava la seva ombra a l’aire, i es sentia al fons de si mateix aquella vibració estranya que feia tremolar l’horitzó, com si fes un esforç. Aleshores el disc apareixia por sobre del aigua, llençava un feix de llum directe als ulls, i el mar i la terra semblaven del mateix color. Un instant desprès venien les primers colors, les primeres ombres. Però els reverbers de la vila seguien encesos, amb la seva llum pàl·lida i cansada, perquè encara no estaven massa segurs que comencés el dia. Mondo mirava al sol que pujava per sobre el mar. Ell cantussejava per ell mateix, movent el cap i el bust. I repetia el cant del Cosaco: “ Ayaya, yaya, yayaya, yaya...” No hi havia ningú a la platja, no mes algunes gavines que suraven la mar. El aigua, molt transparent i grisa, blava i rosa, i les pedres molt blanques.


Mondo pensava que el dia s’aixecava també al mar per els peixos i els crancs. Tal vegada, al fons del aigua, tot fos rosa i clar com a la superfície de la terra? Els peixos es despertaven i es movien lentament sota el seu cel semblant a un mirall, eren feliços al mig dels mils de sols que ballaven, i els hipocamps pujaven al llarg de les tiges d’algues per millor veure la nova llum. Inclús les conxes entreobrien les valves per deixar entrar el nou dia. Mondo pensava molt en ells, i mirava les lentes onades que queien a sobre les pedres de la platja encenent espurnes. Quan el sol era una mica mes alt, Mondo es posava dempeus, perquè sentia fred. Es treia el vestit. L’aigua del mar estava mes tèbia i mes dolça que el aire, i Mondo es submergia fins el coll. Ell ficava el seu rostre, obria els ulls dins l’aigua per veure el fons. Sentia el fràgil soroll de les onades trencant-se i això feia una música que no es coneixia a la terra. Mondo es quedava molt de temps al aigua, fins que els seus dits eren blancs i les cames es posaven a tremolar. Llavors retornava a asseure’s a la platja, la esquena contra el mur que servia de suport a la carretera, i esperava amb els ulls closos que la calor del sol emboliqués el seu cos. Per sobre de la vila, els turons semblaven mes propers. La llum aclaria els arbres i les façanes blanques de las vil·les, Mondo deia encara: “Hauré de anar a veure això” Desprès es vestia i deixava la platja. Era un dia festiu, no havia res a témer del Ciapacan. Els dies de festa, els gossos i els nans podien vagabundejar lliurament pels carrers.


El que era avorrit era que tot estava tancat. Els botiguers no venien a vendre les verdures, els forns de pa tenien la porta de ferro baixada. Mondo tenia gana. Passant per davant de una gelateria que es deia La Bola de Neu, s’havia comprat un cornet de gelat de vainilla, i s’ho anava menjant mentre passejava pels carrers. Ara el sol il·luminava be les voreres, però de gent no se’n veia. Deurien estar cansats. De temps en temps algú venia, i en Mondo el saludava, però se’l miraven amb sorpresa perquè tenia els cabells i les celles blanques de la sal i la cara bronzejada pel sol. Tal vegada la gent el prenia per un pobre. Mondo mirava els aparadors de les botigues llepant el vidre. Al fons de una vitrina on tenien la llum encesa, havia un gran llit en fusta vermella, con llençols i coixins de flors, com si quelcom se’n anés a enllitar-se i dormir. Una mica mes lluny, havia una vitrina plena de cuineres molt blanques, i una barbacoa on girava lentament un pollastre de cartró. Tot això era ben estrany. Sota la porta de un magatzem, Mondo habia trobat un diari il·lustrat, i va seure a un banc per llegir-lo. El diari explicava una historia amb fotos en colors que mostraven una dona maca i rosa a punt de cuinar quelcom i a jugar amb els infants. Era una llarga historia, i Mondo la llegia en veu alta, acostant les imatges als seus ulls perquè les colors es barregessin. “El nen es diu Jaume i la filla Camil·la. La seva mare està a la cuina i fa tota mena de coses bones per menjar, pa, pollastre rostit, pastissos. Ella els hi ha demanat: Que voleu de bo per menjar avui? Fes-ne un gran pastis de maduixes, si es plau, va dir en Jaume. Però la seva mamà


ha dit que no havien maduixes, no mes havien pomes. Llavors en Jaume i la Camil·la van pelar les pomes i les van tallar en petits bocins, i la seva mamà va fer el pastis. Va coure el pastis al forn. Allò olorava molt be a tota la casa. Quan el pastis va estar fet, la mamà el posà sobre la taula i la va tallar a rodanxes. Jaume i Camil·la es mengen el bon pastis bevent xocolata calent. Desprès digueren: Mai ens havien menjat un pastis tan bo!” Quan Mondo va haver acabat de llegir el conte, va amagar el diari il·lustrat darrere un arbust del jardí, per tornar-lo a llegir mes tard. Li hagués agradat comprar un altre il·lustrat, una historia de Akim a la jungla, per exemple, però el encarregat del quiosc estava tancat. Al centre del jardí, i habia un jubilat de Correus que dormia en un banc. Al costat del jubilat, sobre el banc hi havia un diari desplegat i un barret. Quan el sol anava pujant al cel, la llum era mes dolça. Els autos començaven a circular pels carrers fent sonar el clàxon. A l’altre punta del jardí, prop de la sortida, un petit noiet jugava amb un tricicle vermell . Mondo s’aturà al seu costat. “Es teu?” li preguntà. “Si”, deia el noiet. “Me’l deixes?” El noiet serrava el manillar amb totes les seves forces. “No!¡No! Ves-te’n! “Com es diu la teva bicicleta?” El noiet baixava el cap sense contestar, desprès va dir molt de pressa: “Mini” “Es molt maco”, va dir en Mondo.


Encara mirava el tricicle una mica, el quadre pintat de vermell, el seien negre, el manillar i els parafangs cromats. Va fer sonar el timbre una o dues vegades, però el noiet l’apartava i se’n va anar pedalejant. A la plaça del mercat, no havia gaire gent. La gent anava a missa en petits grups, o be es passejaven cap el mar. Hagués estat un dia de festa que en Mondo hagués volgut trobar quelcom per demanar-li: “ Em voldria adoptar vostè?” Però tal vegada, aquests dies ningú l’hauria comprés. Mondo entrava als halls dels immobles, per atzar. S’aturava per veure les bústies buides, i els quadres de incendis. Premia sobre el botó de encendre el llum i sentia uns instants el tic tac fins que la llum s’apagava, Al fons de la entrada, i eres els primers esglaons de la escala, la rampa de fusta encerada, i un gran mirall sense brillo envoltat dos estàtues de guix. Mondo desitjava fer un tomb en l’ascensor, però no gosava perquè està prohibit deixar jugar als nens en un ascensor. Una dona jove entrà al immoble. Era bella, amb cabells bruns ondulats i un vestit clar que feia soroll al seu voltant. Olia be. Mondo va sortir del recó de la porta, i ella es va sobresaltar. “Que es el que vols?” “Podria pujar amb l’ascensor amb vostè? La jove senyora va somriure gentilment. “Segur, veiem! Vine! L’ascensor es movia una mica sota els peus com un vaixell. “On vas tu ?”


“Dalt de tot” “Al sisé? Jo també” L’ascensor pujava lentament. Mondo mirava a través dels vidres les parets que reculaven. Les portes vibraven, i a cada pis es sentia una mena de petament de dents. Es sentia també els cables xisclar a la caixa del ascensor. “Vius aquí?” La jove senyora mirava en Mondo amb curiositat. “No, senyora” “Vas a veure uns amics?” “No, senyora, em passejo” “Ah!” La jove senyora seguia mirant an Mondo. Tenia uns grans ulls tranquils i dolços, una mica humits. Habia obert la seva bossa de ma i va donar en Mondo un bombó envolupat en un paper transparent. Mondo mirava passar els pisos molt lentament. “Es alt com un avió”, deia en Mondo. “Hi has anat amb avió?”. “Oh, no, senyora, encara no. Deu ser maco” La jove senyora es reia una mica. “Va mes ràpid que l’ascensor, saps!” “També deu anar mes alt!” “Si, molt mes alt!” L’ascensor havia arribat amb un gemec, i una sacsejada. La jove senyora sortí. “Baixes?” “No”, deia en Mondo; torno a baixar de seguida”. “Ah, si? Com vulguis. Per baixar prems sobre el antepenúltim botó, aquí. Ves en compte de no tocar el botó vermell, es el timbre d’alarma”.


Abans de tancar la porta, ella somrient va dir: “Bon viatge!” “Adéu”, digué en Mondo. Quan va sortir del immoble; Mondo va veure que el sol estava molt alt al cel, quasi a seu lloc de migdia. Els dies passaven ràpid, del matí fins al vespre. Si no es tenia cura,encara marxaven mes ràpids. Era per això que la gent anava sempre amb presses. S’afanyaven fent tot el que s’havia de fer abans que el sol no baixés. A mig dia, la gent anava fent grans passes pels carrers de la vila. Sortien de les cases, pujaven als seus autos, tancaven les portes. Mondo hauria volgut dir-les: “Espereu! Espereu-me!” Però ningú pensava en ell. Com el seu cor bategava massa ràpid i massa fort, ell també, Mondo s’aturava als recons. Es quedava immòbil, els braços encreuats, i mirava la multitud que marxava pels carrers. No tenien l’aire cansat dels matins. Anaven ràpid, fent soroll amb els peus, parlant i rient molt fort. Al mig d’ells, una dona gran anava lentament per la vorera, la esquena encorbada, sense veure ningú. La seva bossa de provisions era ple de menjar, i pesava tant que tocava el terra a cada pas. Mondo es va apropar en ella i l’ajudà a dur la bossa. Sentí la respiració de la dona gran que esbufegava una mica rere ell. La dona gran s’aturà davant la porta d’un immoble gris, i en Mondo habia pujat la escala amb ella. Pensava que la dona gran potser era la seva avia , o be sa tia, però no li parlava pas, perquè era una mica sorda. La dona gran havia obert una porta, al quart pis, i havia anat a la cuina per tallar una llesca de pa dur. Li va dar en Mondo i ell va


veure que la seva ma tremolava molt. La seva veu també tremolava quan ella li va dir: “Que Deu et beneeixi” Una mica mes lluny, al carrer, Mondo sentia que es tornava molt petit. Caminava a ran de paret i la gent al voltant d’ell eren alts com arbres, amb cares llunyanes, com les balconades dels immobles. Mondo lliscava per mig de tots aquests gegants, que feien gambades considerables. Evitava les dones altes com torres de església, vestides amb immenses robes de lunars, i els homes alts com penyasegats, abillats de blau amb camises blanques. Potser era la llum del dia que feia veure’ls així, la llum que engrandia les coses i empetitia les ombres. Mondo lliscava pel mig d’ells, i no mes qui mirés avall el podien veure. Ell no tenia por, no mes de quan en quan per creuar els carrers. Però ell cercava quelcom, per tota la vila, als jardins, a la platja. No sabia ben bé que es el que cercava, ni perquè, però quelcom així, simplement per dir-li molt de presa i de sobte, desprès de llegir la resposta al seus ulls: “ Vostè em voldria adoptar?”

Mes o menys per aquella època va ser quan Mondo havia trobat Thi Chin, quan els dies eren bells i les nits llargues i calentes. Mondo havia sortit del seu amagatall de nit, a la base del dic. El vent tebi bufava de terra, el vent sec que electritza els cabells i va cremar els boscos d’alzines sureres. Als turons, per sobre la vila, Mondo veia una gran fumera blanca que s’estenia pel cel.


Mondo havia mirat un moment els turons il·luminats pel sol, i havia pres el camí que conduïa vers ells. Era un camí sinuós, que es transformava de tard en tard en escales amb amples graons de ciment quadrat. A cada costat del camí hi havia cunetes plenes de fulles mortes i de trossos de paper. Al Mondo li agradava molt pujar les graons. Zigzaguejaven pels turons, sense pressa, com si no anessin enlloc. Al llarg del camí havien alts murs de pedra coronats per trossos de ampolles, de manera que hom no podia saber on era. Mondo pujava lentament els esglaons mirant que no hagués res interessant als marges. De vegades es trobava una moneda, un clau rovellat, una imatge o una fruita estranya. Quan mes es pujava, mes planera es veia la vila, amb tots els rectangles dels edificis i les línies dretes dels carrers, o bellugant-se els autos vermells i blaus. El mar també esdevenia pla, sota la colina, lluïa com una placa de llauna. Mondo es girava de tant en tant per mirar tot això entre les branques dels arbres i per sobre les parets de les vil·les. No hi havia ningú a les escales, no mes una vegada, un gran gat tigrat agotnat a la cuneta, que menjava restes de carn en una llauna de conserva rovellada. El gat es va aplanar, les orelles baixades i mirava al Mondo amb les pupil·les rodones als seus ulls grocs. Mondo va passar al seu costat sense dir res. Va notar les seves pupil·les negres que el seguien mirant fins que va girar a la corba. Mondo pujava sense fer soroll. Posava els peus amb compte, evitant els branquillons i els pinyols, lliscava molt silenciosament, com una ombra.


La escala no era massa ortodoxa. Tant aviat s’enlairava, amb petits esglaons curts i alts que esbufegaven, tant aviat era mandrosa, i s’estirava lentament entre les propietats i els terrenys erms. Inclòs de vegades semblava voler baixar. Mondo no tenia pressa. Avançava zigzaguejant ell també de una paret a un altre. S’aturava per mirar a la cuneta, o per arrabassar fulles als arbres. Prenia una fulla de pebre i la aixafava entre els dits per sentir la olor que picava el nas i els ulls. Collia flors de lligabosc i xuclava la petita gota ensucrada que degotava la base del calç. També feia música amb una fullola d’herba premuda contra els llavis. A Mondo l’agradava caminar per aquí, sol. A través la colina. A mida que ell pujava, la llum del sol es tornava mes i mes groga, dolça, com si sortís de les fulles de les plantes i de les pedres dels vells murs. La llum havia impregnat la terra durant el dia, i ara sortia, difonia la seva calor, inflava els núvols. No hi havia ningú a la colina. Podia ser per que era el final del migdia, i també per que el indret estava una mica abandonat. Les viles estaven amagades entre els arbres, no estaven tristes però tenien un aire somnolent, amb les seves reixes rovellades i els porticons esvorancats que tancaven malament. Mondo escoltava els sorolls dels ocells als arbres, els lleus trencaments de les branques al vent. Hi havia sobretot el soroll d’una llagosta, un xiulet estrident que es movia sense parar i semblava avançar al mateix temps que en Mondo. A moments, s’allunyava una mica, desprès tornava, tan proper que en Mondo es girava per poder veure el insecte. Però el soroll marxava, tornava davant ell, o be a sobre, dalt del mur. Aleshores Mondo el cridava, xiulant amb la


fulla d’herba. Però la llagosta no es mostrava. S’estimava mes seguir amagada. Dalt de tot del turó, a causa de la calor havien aparegut els núvols. Anaven tranquil·lament cap el nord i quan passaven prop del sol, Mondo notava l’ombra al seu rostre. Els colors canviaven, bellugaven, la llum groga s’encenia, s’apagava. Feia molt de temps que Mondo en tenia ganes de anar fins damunt del tot del turó. Ell l’havia vist tot sovint, des de els seus amagatalls al bord del mar, amb tots els seus arbres i la llum que brillava a totes les façanes de las vil·les i que resplendia al cel com una aureola. Era per això que volia pujar al turó, perquè el camí de escales semblava conduir al cel i la llum. Era veritablement un bell turó, just a sobre del mar, ben prop dels núvols, i Mondo l’havia vist moltes vegades,al matí,quan encara era gris i llunyà, i al vespre, quan titil·laven totes les llums elèctriques. Ara estava content de pujar-hi. Als munts de fulles mortes, al costats dels murs, les salamandres fugien. Mondo intentava sorprendre-les, apropant-se sense fer soroll, però elles el sentien tanmateix, i corrien a amagar-se en les escletxes. Mondo cridava una mica a les salamandres, xiulant entre dents, Li hagués agradat tenir-ne una. Pensava que la podria domesticar-la i posar-se-la a la butxaca del seu pantalon per passejar-se. Caçaria mosques per alimentar-la i quan s’assegués a la platja, al sol, o a les roques del dic ella sortiria de la seva butxaca i pujaria a la seva espatlla. Es quedaria allà sense bellugar-se, fent palpitar la seva gola, perquè es així que les salamandres ronronejan.


Desprès Mondo va arribar a la porta de la Casa de la Llum d’Or. Mondo la havia batejat així la primera vegada que havia entrat, i desprès ja es va quedar amb el nom aquest. Era una bella casa antiga, de caire italià, recoberta de guix groc ataronjat, amb altes finestres amb els porticons mig trencats i una raïmera verge que envaïa la escalinata. Al voltant de la casa, hi havia un jardí, no massa gran, però envaït d’esbarzers i de mala herba que no es veia on s’acabava . Mondo havia petja’t la porta ferrissa, havia caminat per el camí de grava que conduïa a la casa, sense fer soroll. La casa groga era senzilla, sense guarniments de estucs ni mascarons, però Mondo pensava que mai havia vist una casa tan maca. Al jardí en desordre, davant de la casa, hi havia dos grans palmeres que s’elevaven per sobre de la teulada, i quan el vent bufava una mica, les seves palmes fregaven els canalons i les teules. Al voltant de les palmeres, els matolls eren espessos, foscos, envaïts per grans espins violats que s’arrossegaven pel terra com serps. El que era mes maco de tot era la llum que envoltava la casa. Era per això que Mondo havia de seguida batejat a la casa com la Casa de la Llum d’Or. La llum del sol del final del mig dia tenia un color dolç i tranquil, un color calenta com les fulles de la tardor o com la sorra, que us banyava i us embriagava. Mentre avançava lentament pel camí de grava, Mondo notava la llum que acaronava el seu rostre. Tenia ganes de dormir, i el seu cor bategava al ralentí. Quasi ni respirava. El cant de la llagosta sonava altre vegada amb força, com si sortís dels matolls del jardí. Mondo s’aturava per sentirlo, desprès seguia lentament vers la casa, prest a fugir si


hagués vingut un gos. Però no hi havia ningú. Al voltant de ell, les plantes del jardí eren immòbils, les seves fulles eren pesants de calor. Mondo entrava al esbarzer. A quatre potes, s’esllavissava sota les branques dels matolls, separava les punxes. S’instal·lava en un amagatall, sota la coberta dels matolls, i des de allà, contemplava la casa groga. La llum declinava quasi imperceptiblement sobre la façana de la casa. No hi havia un soroll, excepte la veu de la llagosta i el murmuri agut dels mosquits que ballaven al voltant dels cabells de Mondo. Assegut pel terra, sota les fulles del llorer, Mondo mirava fixament la porta de la casa, i els esglaons de la escala, en mitja lluna, que conduïen a la escalinata. L’herba creixia a les juntes dels graons. Al poc, Mondo s’havia ajagut arraulit sobre el terra, el cap recolzat al seu colze. Estava be dormir així, al peu del arbre que olora be, no massa lluny de la Casa de la Llum d’Or, envoltat de calor i de pau, amb la veu estrident de la llagosta que anava i venia sense parar. Quan tu dormies, Mondo, tu no eres aquí. Tu havies partit lluny del teu cos. Havies deixat el teu cos dormit pel terra, a pocs metres del camí de grava, i et passejaves per enllà. Això era estrany. El teu cos es quedava al terra, respirava tranquil·lament, el vent empenya les ombres dels núvols sobre el teu rostre amb els ulls closos. Els mosquits tigre ballaven al voltant de les teves galtes, les formigues negres exploraven els teus vestits i les teves mans. Els teus cabells es movien pel vent de la tarda. Però tu no eres aquí. Estaves enllà, havies marxat amb la llum càlida de la casa, a la olor de les fulles del llorer, a la


humitat que sortia de les miquetes del terra. Les aranyes tremolaven als seus fils, doncs era l’hora en que elles es despertaven. Les velles salamandres negres i grogues sortien fora de les seves escletxes, sobre la paret de la casa, i es quedaven mirant-te, enganxades per les seves potes amb els dits separats. Tothom et mirava, perquè tenies els ulls closos. I a l’altre punta del jardí, entre un munt d’esbarzers i matoll de grèvol, prop d’un vell xiprer sec, el insecte-pilot feia sense cansar-se el seu soroll de serra, per parlar-te, per cridar-te. Però tu, tu no el senties, tu eres lluny de allà. “Qui ets?” demanà una veu aguda. Ara, al davant del Mondo, hi havia una dona, però era tan petita que en Mondo s’havia cregut per un instant que era un nen. Els seus cabells negres eres tallats al voltant de la seva cara, i anava vestida amb un davantal blaugrís. Somreia. “Qui ets?” Mondo estava dret, una mica mes petit que ella. Badallava. “Dormies?” “Em sap greu”, digué en Mondo. “he entrat al vostre jardí, estava cansat, i m’hi adormit una mica. Me’n vaig ara mateix” “Perquè te’n vols anar tan de pressa? No t’agrada el jardí?” “Si, es molt maco”, digué en Mondo. Cercava en el rostre de la dona petita un signe malagradós. Però ella seguia somrient. Els seus ulls oblics tenien una expressió curiosa,


com els gats. Al voltant dels ulls i de la boca, tenia fondes arrugues, i Mondo pensà que era una dona vella. “Vine a veure la casa, també”, va dir ella. Pujava la escala petita en mitja lluna i obria la porta. “Vine!” Mondo entrà darrere ella. Havia una gran sala quasi buida, il·luminada pels quatre costats per altes finestres. Al centre de la sala, hi havia una taula de fusta i cadires, i a sobre la taula una safata lacada amb una tetera negra i uns bols. Mondo estava immòbil al dentell, mirant la sala i les finestres. Les finestres estaven fetes amb petits quadrats de vidre esmerilat, i la llum que entrava era encara mes calenta i daurada. Mondo no havia vist mai una llum tan maca. La velleta estava dreta davant la taula i tirava té als bols. “T’agrada el té?” “Si”, va dir Mondo. “ Llavors vine a seure aquí”. Mondo s’assegué lentament sobre el vorell de la cadira i va beure. La beguda era també daurada, i cremava els llavis i la gola. “Es calent”, digué. La velleta bevia un glop sense fer soroll. “No m’has dit qui ets”, digué ella. La seva veu era com una dolça música. “Soc en Mondo”, digué Mondo. La velleta el mirava somrient, Encara semblava mes petita asseguda a la cadira. “Jo soc en Thi Chin” “Sou xinesa?”, digué en Mondo. La velleta sacsava el cap. “Soc vietnamita, no xinesa”


“Es lluny el vostre país?” “Si, es molt lluny” Mondo bevia el te i el cansament li marxava. “I tu, de on vens tu? Tu no ets de aquí, oi?” Mondo no sabia be el que havia de dir. “No, no soc de aquí”, digué. Separava els flocs de cabell baixant el cap. La velleta no deixava de somriure, però els seus ulls estrets estaven de sobte una mica inquiets. “Quedat encara una estona”, va dir ella. “ No vols marxar de seguida?”. “No hauria pas de haver entrat al vostra jardí”, va dir en Mondo. “Però la porta era oberta i jo estava cansat”. “Has fet be de entrar” digué simplement Thi Chin. Ja veus, jo havia deixat la porta oberta per tu” “Llavors vostè sabia que jo vindria?”, digué Mondo. Aquesta idea el tranquil·litzava. Thi Chin assentia amb el cap, ella donà a Mondo una capsa de alumini plena de macarrons. “Tens gana?” “Si”, digué Mondo. Rossegava el macarró mirant les grans finestres per on entrava la llum. “Es maco”, digué. “Qui es qui fa tot aquest or?” “ Es la llum del sol” digué Thi Chin. “ Llavors sou rica?” Thi Chin es reia. “Aquest or no pertany a ningú” Ells miraven la llum com en un somni. “Es així al meu país”, deia la Thi Chin en veu baixa. “Quan el sol s’amaga, el cel es torna així, tot groc, amb petits núvols negres molt lleugers, es diria com plomes de ocell.”


La llum d’or omplia tota la estància i en Mondo es sentia mes tranquil i mes fort, com desprès d’haver begut el té molt calent. “T’agrada la meva casa?” demanà la Thi Chin. “Si senyora”, va dir en Mondo. Els seus ulls reflectien el color del sol. “Llavors es la teva casa, també, quan tu vulguis.” Va ser així com en Mondo va conèixer la Thi Chin a la Casa de la Llum d’Or. Es va quedar molt de temps a la gran sala mirant les finestres. La llum es va quedar fins que el sol va desaparèixer completament darrera els turons. Inclòs en aquell moment, les parets de la sala estaven tan impregnats de ella que era com si no pogués apagar-se. Desprès van arribar la ombra, i tot va ser gris, les parets, les finestres, els cabells del Mondo. El fred va arribar també. La velleta es va aixecar per encendre una làmpada, desprès havia dut al Mondo al jardí per veure la nit. Per sobre dels arbres, els estels brillaven i havia un petit croissant de lluna. Aquella nit Mondo va dormir sobre coixins, al fons de la gran sala. Ell havia dormit allà d’altres nits, perquè li agradava molt aquella casa. Algunes vegades, quan la nit era calenta, dormia al jardí, sota el llorer, o sobre els graons de la escalinata, davant de la porta. Thi Chin no parlava massa, potser era per això que la estimava. Desprès que ella li havia demanat el nom i de on venia, la primera vegada, ella no li va preguntar res mes. Simplement el duia de la ma i l’ensenyava coses gracioses, al jardí o a la casa.. L’hi ensenyava els palets que tenien formes i dibuixos estranys, les fulles del arbres amb nervadures fines, les llavors vermelles de les palmeres, les petites flors blanques i


grogues que neixen entre les pedres. Li portava a la ma escarabats negres, cent peus, i en Mondo li donava a canvi petxines i plomes de gavines que trobava a la riba del mar. Thi Chin li donava per menjar arròs i un bol de verdures vermelles i verdes mig cuites i sempre té calent en els petits bols blancs. Alguna vegada, quan la nit era molt negra, Thi Chin prenia un llibre de imatges i li explicava una història antiga. Era una llarga història que passava en un país desconegut on hi havia monuments amb teulades punxegudes, dracs i animals que sabien parlar com els homes. La història era tan maca que Mondo no la podia entendre fins el final. S’adormia, i la velleta se’n anava sense fer soroll, desprès d’haver apagat la làmpada. Ella dormia al primer pis, en una cambra estreta. Al matí, quan ella es despertava, en Mondo ja havia marxat.

Hi havien focs per tots els turons, perquè s’acostava l’estiu. Per el día es veien grans columnes de fum blanc que tacaven el cel, i a les nits es veien lluentors roges inquietants, com brases de cigarretes. Mondo mirava sovint de la banda dels incendis, quan era a la platja, o be quan remuntava el camí de les escales vers la casa de Thi Chin. Una tarda fins i tot va pujar mes aviat que normalment per arrancar les males herbes que eren al voltant de la casa, i quan Thi Chin li havia preguntat que es el que feia, ell li va dir: “Es per el foc no pugui arribar fins aquí.” Ara que dormia quasi totes les nits a la Casa de la Llum d’Or, o al jardí, tenia menys por de la camioneta grisa de


Ciapacan. Ja no hi anava als amagatalls de les roques, prop del port. Quan el dia es llevava, ell anava a banyar-se al mar. Li agradava la mar transparent dels matins, el estrany soroll de les onades quan tenia el cap sota l’aigua , i els crits de las gavines al cel. Desprès hi anava al mercat, per descarregar algunes caixes i per remenar entre els fruits i les verdures. Després els hi duia a la Thi Chin per el sopar del vespre. A la tarda anava a xerrar una mica amb el Gitano, que estava assegut al estrep del seu cotxe. No es deien gran cosa, però el Gitano semblava content de veure’l. El Cosaco venia llavors, amb una ampolla de alcohol. Sempre estava una mica begut, i cridava amb la seva veu fosca: “He, He! El meu amic Mondo!” També hi havia una dona grossa, que venia algunes vegades, amb la cara vermella i els ulls molt clars que sabia llegir el futur a les mans dels passants; però en Mondo se’n anava quan ella arribava, perquè no li agradava massa. Se’n anava a la recerca del vell Dadi. No era pas fàcil trobar-lo perquè el vell home canviava sovint de lloc. Estava assegut sobre fulles de diari, amb sa petita maleta groga plena de forats al seu costat, i la gent que passava creien que demanava caritat. En general, Mondo el trobava al atri de les esglésies, i s’asseia al seu costat . Al Mondo li agradava quan ell parlava, perquè ell cabia moltes històries de coloms missatgers i de ocells. Parlava del seu país, un país on hi havia molts d’arbres, rius tranquils, camps molt verds i un cel mot dolç. Prop de les cases, hi havia aquelles torres punxegudes, cobertes de teules vermelles i verdes, on vivien les coloms i els ocells. El vell Dadi parlava amb la seva veu lenta, era com el vol dels ocells pel cel, que marxa


i torna al voltant dels pobles. Però ell no parlava amb ningú mes d’això. Quan Mondo era assegut als atris de les esglésies amb el vell Dadi, la gent estava una mica sorpreses. S’aturaven per mirar al petit noiet i al vell home amb els seus coloms, i els hi daven monedes perquè es quedaven emocionats. Però en Mondo no es quedava gaire estona demanant caritat, perquè sempre hi havia una o dues dones que no els hi agradava veure això i que començaven a fer preguntes. A mes a mes, havia de tenir cura del Ciapacan. Si la camioneta grisa hagués passat en aquell moment, segurament els homes de uniforme haurien sortit i se l’haurien endut. Tal vegada, inclús també al vell Dadi i els seus coloms. Un dia hi feia molt de vent, i el Gitano havia dit en Mondo: “Anem veure la batalla dels estels!” No mes es feien els diumenges de molt de vent las batalles dels estels. Arribaren a la platja molt d’hora, i els nois ja hi eren amb els seus estels. Havien de totes menes i de tots colors, estels en forma de rombe o de quadrat, monoplans o biplans, sobre els que eren pintades caps de animals. Però l’estel mes maco pertanyia a un home de uns cinquanta anys, que es col·locava al final de la platja. Era com una gran papallona groga i negra amb ales immenses. Quan l’havia llençat tothom s’havia aturat a mirar. La gran papallona groga i negra havia planejat un instant per sobre el mar, desprès l’home havia estirat del fil i feia que s’arborés. Llavors el vent envaint les seves ales havia començat la seva ascensió. L’estel pujava cap el cel, molt lluny per sobre el mar. El vent que bufava feia cruixir la tela de les ales. A la platja, l’home quasi no es bellugava.


Desembolicava la bobina de fil i la seva mirada estava fixa al estel groc i negre que s’engronsava per sobre el mar. De tan en tant, l’home tirava del fil, l’enrotllava a la bobina, i l’estel s’enfilava encara mes alt cap al cel. Ara era el mes alt que tot els altres, planejava per sobre la platja amb les seves ales esteses. Es quedava enllà, planejant sense esforç, amb el vent violent, tan lluny de la terra que no es veia el fil que el sostenia. Quan Mondo i el Gitano s’acostaren, el home va donar la bobina i el fil a Mondo. “Aguanta’l be!” li va dir ell. Es va asseure a la platja i va encendre una cigarreta. Mondo intentava resistir el vent. “Si et tiba molt, dona una mica de fil, desprès recobres!” Per torns, Mondo, el Gitano i el home van tenir l’estel, fins que tots els altres, cansats, caigueren al mar. Tothom tenia el cap girat a l’aire i mirava la gran papallona groga i negra que seguia planejant. Realment era el campió de tots els estels, no hi havia cap altre que sabés pujar tant alt i volés tant de temps. Aleshores, molt lentament, el home va fer baixar la gran papallona, metre a metre. L’estel onejava al vent, i es sentien les detonacions del aire a la seva vela, i el xiulet agut del fil. Era el moment mes perillós, perquè el fil es podia trencar amb la tensió, i el home avançava poc a poc enrotllant la bobina. Quan l’estel estava molt prop de la riba, l’home es va desplaçar de costat, tirant de un sol cop, i desprès soltant el fil, i l’estel aterrà sobre les pedres, molt lentament com un avió. Després, com estaven cansats, s’havien quedat asseguts a la platja. El Gitano havia comprat uns hot dogs i se’ls


havien menjat mirant el mar. L’home havia explicat en Mondo batalles sobre les platges de Turquia, quan lligaven fulles de afaitar a les cues dels estels. Quan eren molt alts, al cel, les llençaven uns contra els altres, per intentat fer-los caure. Las fulles d’afaitar tallaven les veles. Una vegada, feia molt de temps, ell mateix havia aconseguit tallar un fil a un estel que havia desaparegut lluny, endut pel vent com una fulla morta. Els dies de molt de vent, els nois feien volar els estels per centenars, i el cel es tacava de taques multicolors. “Això hauria de ser molt maco”, deia en Mondo. “Si, era maco. Però ara la gent no en sap mes”, deia el home. S’aixecava i embolicava la gran papallona groga i negra en una fulla de plàstic. “La propera vegada t’ensenyaré com es fa un veritable estel”, va dir el home. “Al mes de setembre, es la bona època, i podràs ver volar el teu estel com un ocell, quasi sense tocar-lo”. Mondo va pensar que faria el seu tot blanc, com una gavina. Hi havia també quelcom al qui en Mondo volia anar a veure de tant en tant. Era una barca que es deia Oxyton. La primera vegada que l’havia vist era a la tarda, cap les dues, quan el sol picava de debò sobre les aigües del port. La barca estava amarrada al moll, entre els altres vaixells, i es balandrejava sobre l’aigua. No es que fos una barca molt gran, com aquells que tenen la proa com el nas del tauró i que duen grans veles blanques. No, Oxyton, era no mes una barca amb un gros ventre i un arbre curt al davant, però en Mondo la havia trobat simpàtica. Havia demanat el seu


nom a algú que treballava al port, i el nom també li havia agradat. Llavors el venia a veure sovint, quan ell era pels voltants. S’aturava a la vora del moll i repetia el seu nom en veu alta, cantant una mica: “Oxyton! Oxyton!” La barca tirava de la seva amarra, tornava a picar contra el moll, i recomençava. El seu casc era blau i vermell, amb una franja blanca. Mondo s’asseia al moll,al costat de la anella d’amarrament, mirava al Oxyton mentre es menjava una taronja. Mirava també els reflexes del sol a l’aigua, les onades curtes que feien bellugar el casc. Oxyton tenia l’aspecte de avorrir-se, perquè ningú el treia mai. Aleshores en Mondo saltava dins la barca. S’asseia a la banqueta de fusta, a la popa, i esperava sentint els moviments de les onades. La barca es movia dolçament, marxava una mica, s’allunyava, feia cruixir la seva amarra. Mondo hagués volgut marxar amb ell, a la deriva, al mar. Al passar per davant de l’escullera , li hauria dit al seu amic, en Giordan el Pescador de saltar a bord, i haurien marxat cap el Mar Roig. Mondo es quedava molt de temps assegut al darrera de la barca, mirant els reflexes del sol i els bancs de diminuts peixos que avançaven en bandades. Algunes vegades cantussejava una cançó per la barca, una cançó que havia inventat per ella: “Oxyton, Oxyton, Oxyton, Ens anem de anar Anem a pescar Anem a pescar Sardines, crans i tonyines!”


Desprès en Mondo caminava una mica per els molls, al costat dels carregadors, perquè també tenia una amiga grua. Havien moltes coses a veure, per tot arreu, als carrers, a la platja i als terrenys balders. Al Mondo no li agradaven els llocs on hi havia massa gent. Preferia els espais oberts, allà on es veu lluny, les esplanades, els molls que entren al mig del mar, les avingudes rectes on roden els camionscisternes. Era en aquests llocs on podia trobar gent amb qui parlar, per dir-les simplement: “Em voleu adoptar?” Eren gent una mica somiadora, que caminaven amb les mans plegades darrere la esquena pensant en d’altres coses. Havien astrònoms, professors de història, músics, duaners. Alguna vegada havia algun pintor de diumenges, que pintava vaixells, arbres, postes de sol, assegut en una cadira plegable. Mondo s’aturava un moment al seu costat, mirant el quadre. El pintor es girava i li deia: “T’agrada?” Mondo deia que si amb el cap. Senyalava un home i un gos que anaven per moll, lluny. “En ells, els pinteu també?” “Si ho vols”, deia el pintor. Amb el seu pinzell mes fi, pintava al quadre una petita silueta negra que semblava mes aviat un insecte. Mondo pensava una estona, i deia: “Sabeu pintar el cel?” El pintor s’aturava de pintar i el mirava amb sorpresa. “El cel?” “Si, el cel, amb núvols, amb el sol. Estaria be” El pintor no havia pensat mai en això. Mirava al cel per sobre de ell, i es reia. “Tens raó, el pròxim quadre que faré, serà no mes el cel”


“Amb els núvols i el sol?” “Si, amb tots els núvols i el sol que els il·lumina.” “Serà maco”, aprovà en Mondo. “El voldria veure ben aviat.” El pintor mirà a l’aire. “Començaré demà al matí. Espero que faci bo.” “Si, demà farà bo, i el cel estarà encara mes bonic que avui”, va dir en Mondo, perquè ell sabia predir el temps una mica. També i era el restaurador de cadires. Mondo anava sovint a veure’l a la tarda. Treballava en un pati de un vell immoble, amb son net que es deia Pipo assegut al seu costat i tapat amb un gran abric. A Mondo li agradava veure treballar al restaurador de cadires, perquè era un home vell però que sabia bellugar els dits molt ràpidament per entrellaçar i nuar les tiges de palla. El seu net es quedava immòbil al seu costat, amb aquell abric que el cobria com un pardessús, i Mondo es divertia amb ell. Li duia coses estranyes que trobava caminant, de la platja, munts d’algues, closques de músculs, o també grapats de vidres verds y blaus polits per el mar Pipo prenia les pedres, els mirava molta estona, i després sels posava dins les butxaques de l’abric. Ell no sabia parlar, però en Mondo el volia perquè s’estava assegut prop del seu avi, sense bellugar-se, embolicat el l’abric gris que baixava fins els peus i que cobria les mans com el vestits del xinesos. Mondo estimava als que saben quedar-se asseguts al sol i sense parlar i que tenen els ulls una mica somiadors. sense bellugar-se i sense parlar i que tenen els ulls una mica somiadors.


Mondo coneixia molta gent, aquí, en aquesta vila, però no tenia tants amics. Els que li agradava retrobar eren aquests que tenien una mirada bonica i brillant i que somreien quan el veien con si fossin contents de trobar-te. Llavors, Mondo s’aturava, els hi parlava una mica, els hi preguntava quelcom, sobre el mar, el cel o els ocells, i quan la gent marxaven s’havien transformat. Mondo no els hi demanava coses gaire difícils, però eren coses que la gent ja havia oblidat, a les que havien deixat de pensar feia anys, com, per exemple, perquè les ampolles son verdes o perquè hi han estels fugaces. Era com si la gent hagués esperat molt de temps un mot, just algunes paraules, com aquestes, en un recó del carrer, i que en Mondo sabia dir aquests mots. Eren les preguntes també. La majoria de la gent no en sabien fer bones preguntes. Mondo en sabia de fer bones preguntes, just quan calia, quan no se les esperava. La gent s’aturava alguns instants, deixaven de pensar en ells i en els seus assumptes, reflexionaven, i els seus ulls es tornaven una mica enterbolits, car recordaven d’haver-les fet en algun moment. Hi havia algú que en Mondo volia be retrobar. Era un home jove, bastant gran i fort, amb un rostre molt roig i uns ulls molt blaus. Anava abillat amb un uniforme gris blavós i duia una gran bossa de cuiro plena de cartes. Mondo se’l trobava molt sovint, els matins, al camí de les escales que pujaven a través el turó. La primera vegada Mondo li havia demanat: “Potser du una carta per mi?” El gran home havia rigut. Però Mondo se’l creuava cada dia, i cada dia anava a ell i li feia la mateixa pregunta: “I avui? Te alguna carta per mi?”


Llavors l’home obria la seva bossa i buscava. “Veiem, veiem... Quin es el teu nom?” “Mondo”, deia en Mondo. “Mondo...Mondo...No, no hi ha cap carta avui.” Però, algunes vegades, treia de la seva bossa un petit diari imprès, o un fullet de propaganda i li dava en Mondo. “Te, avui ha arribat això per tu.” Li feia l’ullet i continuava el seu camí. Un dia, en Mondo tenia moltes ganes de escriure cartes, i havia decidit buscar algú que l’ensenyes a llegir i a escriure. Havia anat pels carrers de la vila, als jardins públics però feia molta calor i els jubilats de Correus no hi eren. Havia buscat per els voltants, i havia arribat fins el mar. El sol cremava molt, i sobre les pedres de la platja havia un polsim de sal que brillava. Mondo mirava els infants que jugaven a la vora del aigua. Anaven vestits amb banyadors multicolors, des del roig tomàquet al verd poma, i potser era per això que cridaven tant mentre jugaven. Però Mondo no tenia ganes de acostar-se en ells. Prop del casalot de fusta de la platja privada, Mondo va veure aleshores aquell vell home que treballava igualant la sorra de la platja amb l’ajuda de un llarg rastell. Era un home realment molt vell abillat de uns shorts blau descolorat i tacat. Tenia el cos de color del pa cremat i la seva pell era molt consumida i arrugada com la de un vell elefant. L’home arrossegava lentament el rastell per sobre dels palets, de dalt avall de la platja, sense preocupar-se dels infants ni dels banyistes. El sol lluïa sobre la seva esquena i les seves cames i la suor li queia per la cara. De tant en tant s’aturava, treia un mocador de la butxaca del seus shorts i s’eixugava la cara i les mans.


Mondo estava assegut contra la paret, davant el vell home. Havia esperat temps, fins que l’home havia acabat de rastrillar el seu tros de platja. Quan l’home va venir a seure prop de la paret, havia mirat en Mondo. Els seus ulls eren molt clars, de un gris pàl·lid que eren com dos forats sobre la pell bruna de la seva cara. S’assemblava una mica a un Indi. Mirava en Mondo com si hagués comprés la seva pregunta. Li digué no mes: “Salut!” “Jo voldria que m’ensenyareu a llegir i a escriure, si us plau”, digué en Mondo. El vell home es quedà quiet, però no estava sorprès. “No vas a escola?.” “No senyor”, va dir en Mondo. El vell home estava assegut a la platja, l’esquena contra el mur, la cara girada cap el sol. Mirava davant ell, i la seva expressió era molt calmada i dolça, malgrat el seu nas aguilenc i les arrugues que solcaven les seves galtes. Quan mirava en Mondo, era com si veies a través de si mateix, perquè els seus iris eren tan clars. Desprès va tenir una claror de alegria en la seva mirada, i va dir: “Si es el que vols, jo et puc ensenyar a llegir i a escriure”. La seva veu era com la seva mirada, molt calma i llunyana, com si tingués por de fer massa soroll parlant. “Realment no en saps res de res?” “No senyor”, digué en Mondo. L’home va prendre del seu sac de platja una navalla vella amb mànec vermell i va començar a gravar els signes de les lletres sobre palets ben plans. Al mateix temps, parlava en Mondo de tot el que hi ha a les lletres, de tot el que es pot


veure quan les veus i quan les sents. Li parlava de la A, que era com una gran mosca amb les ales plegades al enrere; de la B que es graciosa amb les seves dues panxes, de la C i la D, que son com la lluna, creixent i mig plena, i de la O, que es com una lluna plena al cel negre. La H, es alta, es una escala per pujar els arbres i a sobre les teulades de les cases; la E i la F que s’assemblen a un rastell i a una pala, i la G, un gran home assegut en un sofà; la I balla a la punta dels peus, amb el seu petit cap que es destaca amb cada salt, mentre que la J, es balanceja; la K, està trencada com un vell, la R camina a grans gambades com un soldat, i la Y, es dreta, els braços enlairats i crida: socors!, La L es un arbre a la vora del riu, la M es una muntanya; la N es per els noms i al gent saluda amb la ma; la P dorm sobre una pota i la Q es asseguda sobre la seva cua; la S es sempre una serp, la Z sempre un llamp; la T es maca, es com l’arbre de una nau, la U es com un got. La V i W son com dos ocells, el vol dels ocells; la X es una creu per recordarse. Amb la punta de la seva navalla el vell home traçava els signes sobre les pedres i les col·locava davant d’en Mondo. “Com et dius?.” “Mondo”, deia en Mondo. El vell home triava uns quans palets, afeixí un altre. “Mira. Es el teu nom escrit, aquí.” “Es maco!”, deia en Mondo. “Hi ha una muntanya, la lluna, algú que saluda al creixent de la lluna i altre vegada la lluna. Perquè hi ha tantes llunes?.” “Hi son al teu nom, es així”, li deia el vell home. “ Es així com et dius.” Va recollir els palets.


“I vostè, senyor? Quin es el vostre nom?.” El vell home mostrava els palets, un desprès de un altre, i en Mondo els recollia i els alineava davant ell. “Hi ha una muntanya.” “Si, allà on jo vaig néixer.” “Hi ha una mosca.” “Jo vaig ser tal vegada una mosca, fa molt de temps abans de ser un home.” “Hi ha un home que camina, un soldat.” “He estat soldat.” “Hi ha la lluna creixent.” “Ella estava enllà, al meu naixement.” “Un rastell!.” “Es aquí!” El vell home mostrava el rastell sobre la platja. “Hi ha un arbre davant el riu.” “Si, potser es així com tornaré quan sigui mort, una arbre immòbil davant un riu.” “Es maco saber llegir”, deia en Mondo. “Voldria saber totes les lletres.” “Tu escriuràs també”, deia el vell home. Li donava la seva navalla i en Mondo passava molt de temps gravant els dibuixos de les lletres sobre les pedres de la platja. Desprès les posava al costat, per veure quins noms en feien. I havia sempre moltes O i I perquè eren las que ell preferia. Li agradaven també les T, les Z, i els ocells VW. El vell home llegia: OVO OWO OTTO IZTI I això els feia riure a tots dos.


El vell home sabia moltes altres coses, una mica estranyes, que ell explicava amb la seva dolça veu, mirant el mar. Parlava de un país estranger, molt lluny, de l’altre banda del mar, un país molt gran on la gent era maca i dolça, on no hi havia guerres, i on la gent no temia la mort. En aquest país havia un riu tan ample com el mar, i la gent anava a banyar-se cada tarda, a la posta del sol. Mentre parlava de aquest país, el vell home tenia una veu encara mes dolça i lenta, i els seus ulls pàl·lids miraven encara mes lluny, com si ja hi fos allà, a la vora del riu. “Jo podria venir amb vostè?” preguntà en Mondo. El vell home havia posat la ma sobre la espatlla d’en Mondo. “ Si, jo et duria.” “Quan marxeu?” “No ho se. Quan tingui suficients diners. D’aquí a un any, potser. Jo et duré amb mi.” Mes tard, el vell home tornava a prendre el seu rasclet i continuava la seva feina una mica mes lluny, a la platja. Mondo es posava a la butxaca les pedres del seu nom, feia un signe amb la ma al seu amic i marxava. Ara tenia molts signes, per tot arreu, escrits a les parets, sobre les portes, o sobre els rètols de ferro. Mondo els veia anant pels carrers de la vila, i reconeixia alguns mentre passava. Sobre el ciment de les voreres i havien lletres gravades, com aquesta: D E NADINE E


però no era fàcil de entendre. Quan queia la nit, en Mondo, tornava a la Casa de la Llum Daurada. Menjava l’arròs i les verdures a la sala gran, amb Thi Chin, i desprès sortia al jardí. Esperava que la dona petita vingués a reunir-se amb ell, i passejaven plegats molt lentament per camí de grava, fins que eren totalment envoltats per els arbres i els matolls. Thi Chin entomava la ma d’en Mondo tan fort que li feia mal. Però estava be, malgrat tot, passejar així al vespre sense llums, guiats no mes pel soroll de la grava sota els peus. Mondo escoltava el cant estrident de la llagosta amagada, sentia les olors dels arbusts que eixamplaven les fulles a la nit. Això feia una mica de mareig, era per això que la dona petita premia tan fort la ma d’en Mondo, per no tenir vertigen. “A la nit, tot olora be”, deia en Mondo. “Es perquè no es veu”, deia Thi Chin. “ S’olora be, i es sent millor quan no es veu.” Ella s’aturava al camí. “Mira, anem a veure els estels, ara.” El crit agut de la llagosta sonava molt prop d’ells, com si sortís del mateix cel. Els estels apareixien, una darrere l’altre, palpitaven suaument en la humitat de la nit. Mondo els mirava, amb el cap girat, retenint la respiració. “Son belles, diuen alguna cosa, Thi Chin?” “Si, diuen moltes coses, però no es compren el que diuen.” “Inclús si es sap llegir, no se les pot comprendre?” “ No, no es podria pas, Mondo. Els homes no poden comprendre el que diuen els estels” “Pot ser que elles expliquen el que passarà mes tard, d’aquí a molt de temps”


“Si, o potser que expliquin contes” Thi Chin també les mirava sense bellugar-se, prement molt fort la ma d’en Mondo. “Tal vegada diguin el camí que s’ha de seguir, el país on s’hi ha de anar.” En Mondo pensava. “Brilla’n molt ara. Potser son ànimes.” Thi Chin volia veure el rostre d’en Mondo, però tot era negre. Llavors, de cop i volta, ella es va posar a tremolar, com si tingués por. Ella premia la ma d’en Mondo contra al seu pit i recolzava la seva galta contra la seva espatlla. La seva veu era ben estranya i trista, com si quelcom li fes mal. “Mondo, Mondo...” Ella repetia el seu nom amb una veu apagada i tremolant el cos. “ Que es el que et passa?”, li deia en Mondo. Intentava calmar-la parlant-li. “Soc aquí, , no me’n vaig, no me’n vull anar.” Ell no veia la cara de Thi Chin, però endevinava que plorava, era per això que el seu cos tremolava. Thi Chin s’havia retirat una mica per que en Mondo no notés caure les seves llàgrimes. “Disculpa’m, soc ximpleta”, deia ella; però la seva veu no arribava a sentir-se. “No siguis trista”, deia en Mondo. La va dur a l’altre banda del jardí. “Anem, anem a veure les llums de la vila al cel.” Ells hi van anar fins el lloc on es podien veure la gran lluentor rosada en forma de xampinyó, per sobre els


arbres. Hi havia també un avió que volava parpellejant , i això els va fer riure. Desprès si van asseure al camí de grava, sense deixar-se anar les mans. La dona petita havia oblidat la seva tristesa, i tornava a parlar, en veu baixa, sense pensar en el que deia. Mondo també parlava, i la llagosta feia el seu soroll estrident al seu amagatall entre les fulles. Mondo i Thi Chin van seguir asseguts així molt de temps, fins que les seves parpelles foren pesants. Llavors s’adormiren pel terra, i el jardí bellugava lentament, lentament, com la coberta de un vaixell.

La darrera vegada fou al començament del estiu. Mondo havia marxat al néixer el sol, sense fer soroll. Havia baixat pel camí de les escales a través del turó, sense pressa. Els arbres i les herbes estaven coberts de la rosada, i havia una mena de broma per sobre el mar. En les amples fulles de les heures al llarg dels vells murs, una gota d’aigua estava enganxada i brillava com un diamant. Mondo apropava sa boca, tornava la fulla i bevia la gota d’aigua fresca. Eren gotes molt petites, però s’estenien per la seva boca i el seu cos i calmaven la seva set. A cada costat del camí, las parets de pedra seca ja eren tèbies. Les salamandres sortien de les seves esquerdes per veure’n la llum del dia.


Mondo baixava el turó fins el mar i anava asseure’s al seu lloc a la platja deserta. No hi havia ningú altre que les gavines a aquella hora. Suraven sobre l’aigua al llarg de la riba, o volaven remenant-se sobre els còdols. Entreobrien els seus becs per gemir. Volaven, giraven en rodó, i s’aturaven una mica mes lluny. Les gavines tenien sempre una veu estranya els matins, con si es cridessin abans de marxar. Quan el sol estava una mica mes amunt al cel rosa, les llums s’apagaven i es sentia com la vila començava a despertar-se. Era un soroll llunyà, que sortia dels carrers i dels alts edificis, un soroll sord que vibrava a través dels galets de la platja. Els velomotors corrien per les avingudes fent el seu soroll de zumzeig, duent els homes i les dones abillats amb anoracs i el cap amagat sota els barrets de llana. Mondo es quedava quiet a la platja, esperant que el sol escalfés l’aire. Escoltava el brogit de les ones sobre els galets. L’hi agradava aquella hora perquè no hi havia ningú prop del mar, sol ell i les gavines. Llavors ell podia pensar a tots els de la vila, a tots els que anava a trobar. Pensava en ells mentre mirava el mar i el cel, i era com si la gent fos al mateix temps molt a la vora i molt lluny, assegudes al seu voltant. Era com si no mes calgués mirar-les per que hi fossin, i desprès al girar la mirada ja no hi fossin. Sobre la deserta platja, Mondo parlava a la gent. Els parlava a la seva manera, sense mots però enviant-los ones; elles anaven fins ells, allà on fossin, barrejant-se amb el soroll i les llums, i la gent les rebien sense saber de on venien. Mondo pensava en el Gitano, el Cosaco, al reparador de cadires, amb la Rosa, la fornera Ida, amb


campió dels estels o amb el vell home que l’havia ensenyat a llegir, i tots ells l’entenien. Sentien com un buf a les seves orelles, o com un soroll d’avió, i movien una mica el cap perquè no comprenien pas el que era. Però en Mondo estava content de poder-los parlar d’aquesta manera, i enviar-los les ones del mar, del cel i del sol. Desprès en Mondo anava tot el llarg de la platja cap a la cabana de fusta de la platja privada. Al peu del mur de sustentació cercava les pedres sobre las quals el vell home havia gravat els dibuix de les lletres. Feia bastants dies que en Mondo no havia vingut per aquí, i la sal i la llum havien mig esborrat els dibuixos. Amb un sílex esmolat, Mondo reescrivia els signes i disposava les pedres sobre el bord del mur, per escriure el seu nom, com això: M / \ O O \ / D---N per que el vell home veies el seu nom, quan vingués i que sabés que havia estat aquí. Aquest dia no era com els altres, perquè algú mancava a la vila. Mondo buscava al vell pidolaire dels colombs, i el seu cor bategava mes fort perquè sabia que no el trobaria pas. El buscava per tot arreu, els carrers i els corriols, a la plaça del mercat, davant la església . Mondo tenia moltes ganes de veure’l. Per`, a la nit,la furgoneta grisa havia passat, i els homes d’uniforme s’havien endut al vell Dadi. Mondo continuava cercant Dadi per en lloc, sense descansar. El seu cor bategava cada vegada mes fort mentre


ell corria de un amagatall a un altre. Mirava tots els llocs on el vell pidolaire tenia l’habitud de anar-hi, els recons de les portes cotxeres, a les escales, prop de les fonts, als jardins públics, a la entrada dels vells immobles. De vegades, veia sobre la acera un tros de diari, i s’aturava per mirar al seu voltant, com si el vell Dadi fos a venir a asseure’s al terra. Al final va ser el Cosaco el que informà en Mondo. Mondo l’havia trobat al carrer, prop del mercat. Caminava amb dificultat, recolzant-se en la paret, ja que estava totalment begut. La gent s’aturava i el mirava, rient. Havia perdut fins i tot el seu petit acordeó negre; algú l’hi havia robat mentre covava el vi. Quan en Mondo li preguntà on era el vell Dadi i els seus coloms, se’l va mirar uns moments, sense entendre’l, amb els ulls buits. Desprès no mes va saber dir: “No se...Se l’han dut aquesta nit...” “On l’en dut?” “No ho se...Al hospital.” El Cosaco feia esforços per marxar. “Espera’t! I els coloms? També se’ls han endut?” “Els coloms?” El Cosaco no ho entenia. “Els ocells blancs!” “Ah, si, no en se res...” El Cosaco encongí les seves espatlles. “No se que es el que n’han fet dels seus ocells...Tal vegada se’ls mengin...” I continuà marxant fen tentines al llarg del mur. Aleshores, de cop i volta, Mondo va sentir un gran cansament. Volía tornar a asseure’s a la vora del mar, a la platja, a dormir. Però era massa lluny, ja no en tenia de


forces. Potser que feia molt de temps que no menjava con cal, o tal vegada fos la por. Tenia la impressió que tots els sorolls ressonaven al seu cap i que el terra es movia sota els seus peus. Mondo va cercar un lloc al carrer, sobre la vorera, va asseure’s, las esquena contra la paret. I esperava. Una mica mes lluny, estava el magatzem de un venedor de mobles, amb un aparador que reflectia la llum. Mondo si quedà assegut sense moure’s, no veia ni les cames de la gent que anaven davant seu, i que de vegades, s’aturaven. No escoltava les veus que li parlaven. Notava una mena de entumiment que envaïa el seu cos, que pujava com un fred, que tornava els llavis insensibles i l’impedien bellugar els ulls. El seu cor no bellugava massa fort; ara era molt lluny i massa feble, i remugava lentament al seu pit, com si fos a punt d’aturar-se. Mondo pensava en tots els seus amagatalls, totes les que coneixia, a la vora del mar, a les roques blanques, entre els trencaones, o també a la Casa de la Llum Daurada. Pensava també al vaixell Oxyton que feia moviments per desenganxar-se del moll, perquè se’n volia anar cap el mar Roig. Però, al mateix temps, era com si ell no volés marxar de aquest lloc, sobre la vorera, contra aquest tros de paret, com si les seves cames no poguessin caminar mes. Quan la gent li parlava, Mondo no bellugava el cap. Estava immòbil sobre la vorera, amb el front recolzat sobre el seus avantbraços. Ara les cames de la gent s’aturaven davant de ell, formant un semicercle com quan el Gitano feia la seva representació pública. Mondo pensava que fora millor que marxessin,que seguissin el seu camí. Mirava tots


aquell peus aturats, amb grosses sabates de cuir negre en els homes i sandàlies amb alts talons en les dones. Sentia les veus que xerraven per d’amunt ell, però no aconseguia entendre els que deien. “...Telefonar...”, deien les veus. Telefonar qui? Mondo pensava que s’havia tornat un gos, un gos vell amb el pel ral, que dormia arraulit a un recó de la vorera. Ningú el podía veure, ningú podia parar atenció en un vell gos groc. El fred continuava pujant pel seu cos, lentament, als seus membres, al seu ventre, fins el seu cap. Llavors la furgoneta grisa de Ciapacan havia arribat. Mondo la va sentir arribar, en la seva son lleugera, havia sentit grinyolar els frens i les portes que s’obrien. Però li era igual. Les cames de la gent havien reculat una mica, i en Mondo havia vist els pantalons blaus marins i les sabates negres amb gruixudes soles que s’acostaven vers ell. “Estàs malalt?” Mondo sentia les veus del homes en uniforme. Sonaven com a milers de kilòmetres. “Com te dius? On vius?” “Vindràs amb nosaltres, vols?” Mondo pensava als turons que cremaven al voltant de tota la vila. Era com si fos assegut a la vorera de la carretera, i veiés els camps en brases, les grans flames roges, i notava la olor de la resina i del fum blanc que remuntava cap el cel; també veia els camions vermells dels bombers aturats als matolls i les llargues mànegues que desenrotllaven. “Pots caminar?” Les mans del homes duien en Mondo a sobre les seves espatlles, com un fardell lleuger, i el portaren fins a la


furgoneta amb les portes de darrere obertes. Mondo notava les seves cames colpejant el terra, contra els graons del estrep, però eren com si fossin estranyes, cames de ninot fetes de fusta i visos. Desprès les portes es tancaren de cop i la furgoneta començà a rodar a través de la vila. Era la darrera vegada. Dos dies mes tard, la petita dona vietnamita entrà al despatx del comissari de policia. Estava pàl·lida amb els ulls fatigats perquè no havia dormit.. Havia esperat en Mondo dos nits, i al matí l’havia cercat per tota la vila. El comissari la mirava sense curiositat. “Vostè es una parenta?” “No, no”, deia Thi Chin. Buscava els mots. “Jo soc una...una amiga.” Semblava encara mes petita, quasi un nen malgrat les arrugues del seu rostre. “Que sap on es ell?” El comissari la mirava, sense pressa per respondre. “Es a l’assistència pública”, digué al final. La dona petita repetia com si no comprengués: “A l’assistència pública...”, deia. Aleshores cridà: “Però, no es possible!” “Que es el que no es possible?”, preguntava el comissari. “Però perquè? Que es el que ha fet?” “Ens ha dir que no tenia família, llavors l’hem dut allà” “Es impossible!”, repetia Thi Chin. “Vostès no se’n adonen...” El comissari la mirava amb duresa.


“Es vostè la que no se’n adona, senyora”, deia ell; un xicot sense família, sense domicili, que marxava pels carrers amb els vagabunds, els pidolaires , tal vegada encara pitjor! Que vivia com un salvatge, menjant en lloc, dormint a qualsevol indret! No obstant ja n’havíem tingut dades del seu cas, gent que se’n havia queixat, i feia temps que el cercàvem, però era llest, s’amagava! Era qüestió de temps que tot això acabés.” La dona petita mirava fixament davant ella, i el seu cos tremolava. El comissari es va endolcir una mica. “Vostè – es va ocupar de ell, senyora?” Thi Chin feia que si amb el cap. “Escolti’m, si vostè es vol cuidar de aquet noi. Si vol que li donin en custòdia, això es possible.” “Cal que surti de la...” “Però per el moment, s’ha de quedar amb l’assistència fins que millori el seu estat. Si vostè encarregar-se de ell, s’haurà de posar una demanda, establir un dossier, i això no es fa de avui per demà.” Thi Chin cercava mots al seu cap, sense poder parlar. “De moment, hem de deixar treballar l’administració. Aquest noi – com es diu?” “Mondo”, deia Thi Chin. Jo...” “Aquest noi està en observació. Se l’ha de guarir. L’assistència es cuidarà de ell, l’obrirem un dossier. Vostè sap que a la seva edat no sap ni llegir ni escriure, que no ha estat mai a una escola?” Thi Chin intentava parlar, però la seva veu s’ofegava. “El puc veure?”, preguntà al final.


“Si, es clar que si.” El comissari es llevà. “D’aquí a uns dies, quan sigui en bones condicions, el podrà anar a veure, demanarà permís al director.” “Però, i avui!”, deia en Thi Chin. Tornava a cridar, i la seva veu s’enrogallava. “Es avui, es avui, que necessito veure’l!” “No, es del tot impossible. No el pot veure fins d’aquí quatre o cinc dies.” “Li prego! Es molt important per ell, ara!” El comissari acompanyà la Thi Chin fins la porta. “No abans de quatre o cinc dies.” Al moment d’obrir la porta, va recular. “Doni’m el vostre nom i adreça, per que hom pugui trobar-la.” Va prendre nota en un vell carnet. “Be. Telefoni’m d’aquí a un parell de dies per començar el dossier.” Però, l’endemà el comissari havia anat a la casa de la Thi Chin. Va obrir el portal i va caminar per l’albereda de grava fins la porta. Quan Thi Chin va obrir, ell va entrar, quasi a la força i havia mirat al interior del gran saló. “El vostre Mondo...”, començà a dir. “Que l’hi ha passat?”, preguntà Thi Chin. Estava encara mes pàl·lida que l’altre dia, i els seus ulls estaven mirant vers la cara del policia amb temor. “Ha marxat.” “Marxat?” “Si, marxat, fugit, evaporat!” Per sobre el cap de Thi Chin, el policia escrutava l’interior de la casa. “ Vostè no l’ha vist pas?” No ha vingut per aquí?”


“No!”, cridà Thi Chin. “Ha calat foc al seu matalàs, a la infirmaria, i ha aprofitat del enrenou per fugir. Jo pensava que potser vostè l’havia vist passar.” “No!No!”, cridava la Thi Chin Ara, els seus ulls oblics brillaven de ràbia. El comissari reculà davant ella. “Escolti’m, he vingut de pressa per advertir-ho. Em de retrobar aquest noi abans de que faci altres malures.” El comissari baixava els graons de la escalinata en mitja lluna. “Si ell torna a casa seva, digueu-m’ho!” Ja marxava per el camí de grava, cap el portal. “Li vaig dir l’altre dia. Es un salvatge!” Thi Chin no es bellugava del llindar de la porta. Els seus ulls s’omplien de llàgrimes i sa gola estava tan tancada que no podía respirar. “ Vostè no ha comprès res, res!” Ella parlava en veu baixa, per ella mateixa, mentre el comissari de policia empenya el portal i baixava a grans passes el camí de les escales cap el seu cotxe negre. Llavors Thi Chin es va asseure als graons blancs, i es va quedar immòbil molt de temps, sense mirar la llum d’or que estava omplint al gran saló buit, sense escoltar l’estrident soroll de las llagosta amagada. Plorava una mica, quasi sense apercebre’s, i les llàgrimes rodaven nas avall i queien sobre el seu davantal blau. Ella sabia que el nen dels cabells de color cendra no tornaria, ni demà ni cap altre dia. Començava ara l’estiu, però era com si fes fred. Tots, aquí, a la nostra vila, sentirem això. La gent continuava anant i venint, compra’n i venen, els autos continuaven rodant pels carrers i les avingudes, fent molt


de soroll amb el seu motor i el seu clàxon. De tant en tant, al cel blau, un avió passava deixant al seu darrera una llarga estela blanca. Els pidolaires continuaven pidolant, als racons de les parets, a la porta de la batlleria i de les esglésies. Però no era igual. Era com si hagués un núvol invisible que cobria la terra, que impedia arribar sencera la llum. Les coses ja no eren les mateixes. Per altre part, algun temps mes tard, El Gitano va ser detingut per la policia, un dia que on es va apercebre que ell prestidigitava també les butxaques dels vianants. El Cosaco era un borratxo, que ni era cosac per que era nat a la Auvernia. Giordan, el Pescador trencava les seves xarxes a el trencaones, no aniria mai a Eritrea ni en lloc. El vell Dadi va sortir al final de l’hospital, però no va retrobar mai els seus coloms, i al seu lloc va comprar un gat. El pintor dels diumenges no va aconseguir pintar el cel, i va recomençar a dibuixar marines i natures mortes, i el nen petit del jardí públic es fa fer robar el seu tricicle vermell. En quan al vell home de rostre de indi, va continuar rasclant el seu tros de platja, sense anar a les ribes del Ganges. Al final de la seva corda, lligat a l’anella rovellada del moll, el vaixell Oxyton es quedà tot sol balandrejant-se a les aigües del port, al bell mig de les taques de gasoil, sense ningú que vingués a asseure’s a la seva popa per cantar-li una cançó. Els anys, els mesos i els dies passaven, ara sense en Mondo, car va ser un temps a la vegada molt llarg i molt curt, i molta gent, aquí, a la nostra vila, esperaven algú sense gosar dir-ho. Sense dar-se compte, sovint, l’hem buscat a la multitud, als recons dels carrers, davant una


porta. Hem mirat els còdols blancs de la platja i el mar que sembla un mur. Desprès ens hem oblidat una mica. Un dia, molt temps desprès, la petita dona vietnamita caminava pel seu jardí, al damunt del turó. Va asseure’s sobre el massís de llaurer on hi havia molt mosquits tigrats que ballaven en l’aire, i va collir una mena de pedra polit per l’aigua del mar. Al costat de la pedra va veure uns signes gravats, mig esborrats per la pols. Amb cura, i amb el cor bategant una mica mes ràpid, va netejar la pols amb la punta del seu davantal i va veure dos mots escrits amb lletres majúscules malfetes: SEMPRE

MOLT

LULLABY 1

El día que Lullaby decidí que no tornaria mes a la escola, era encara molt aviat al matí, a mitjans del mes de octubre. S’alçà del llit, travessà descalça la seva habitació i retirà una mica les cortines per mirar fora. Feia molt de sol i, abocant-se una mica, pogué veure un tros de cel blau. A baix, a la vorera, tres o quatre coloms saltironaven, amb les plomes esborrifades pel vent. Per sobre dels sostres dels cotxes aparcats, el mar era blau fosc i havia un veler blanc que avançava amb dificultat. Lullaby mirà tot això, i es va sentir alleugerida d’haver decidit de no tornar a la escola.


Tornà al centre de la habitació, va asseure’s davant la seva taula i sense encendre el llum començà a escriure una carta. Bon dia, estimat papà. Fa un dia maco avui, el cel està com a mi m’agrada, molt blau. Voldria que hi fossis aquí per veure el cel. El mar també es molt i molt blau. Aviat serà hivern. Es un altre any molt llarg que comença. Espero que puguis aviat perquè no se si el cel i el mar podran esperar-te massa. Aquest matí, quan me he despertat(ja en fa mes de una hora) creia que estava de nou a Estambul. Voldrà tancar els ulls i quan els reobris seria com ser-hi de nou a Estambul. Ho recordes? Havies comprat dos buquets de flors, un per mi i un per sor Laurence. Grans flors blanques que oloraven molt fort ( es per això que en diuen aromes?). Oloraven tant fort que vem haver de posar-les al bany. Tu havies dit que es podia beure l’aigua de dins i vaig beure molta, i les meves flors es van pansir. Ho recordes? Lullaby va deixar d’escriure. Va mossegar la punta del seu Bic blau, mirant la fulla de paper de cartes. Però no llegia. No mes mirava el blanc del paper, i pensava que tal


vegada alguna cosa anava a aparèixer, com els ocells al cel o com un petit vaixell blanc que passaria lentament. Mirà el despertador sobre la tauleta de nit: les vuit i deu. Era un petit despertador de viatge, folrat en pell de serp negre que no mes calia dar corda cada vuit dies. Lullaby va escriure al paer de cartes. Estimat Papà, voldria que vinguessis pel teu despertador. Tu me l’havies donat abans de que jo marxés de Teheran i mamà i sor Laurence havien dit que era molt maco. A mi també em sembla molt maco, però crec que ara ja no em caldrà mes. Es per això que voldria que vinguessis per ell. Et serà útil novament. Va molt be. No fa cap soroll a la nit. Ella va posar la carta al sobre per avió. Abans de tancar el sobre, cercà alguna cosa o altre per posar-hi dins. Però sobre la taula no havia res mes que papers, llibres, i molletes de pastis. Llavors va escriure l’adreça al sobre. Monsieur Paul Ferlande P.R.O.C.O.M. 84, avenue Ferdowsi Teheran Iran Deixà el sobre a la punta de la taula, i se’n va anar ràpid al bany per rentar-se les dents i la cara. Li venia de gust una


dutxa freda, però va tenir por que el soroll despertés sa mare. Descalça va tornar a la seva cambra. Es va abillar sobre la marxa, un pullover de llana verda, un pantaló de vellut fosc i un abric marró. Desprès es va posar uns mitjons i unes botes altes amb la sola de crepè. Va pentinar els seus cabells rossos sense ni mirar-se al espill, i va ficar al seu sac tot el que trobà al seu voltant, sobre la taula i la cadira: barra de llavis, mocadors de paper, bolígraf, claus, tub d’aspirina. No sabia exactament que es el que podria necessitar i posà de qualsevol manera tot el que veia a la habitació: un fulard vermell enrotllat, un vell porta fotos de moleskine, una navalla, un gos petit de porcellana. A l’armari, va obrir una caixa de sabates i prengué un paquet de cartes. En una altre caixa, trobà un gran dibuix que doblegà i posà a la bossa amb les cartes. A la butxaca del seu impermeable, trobà alguns bitllets de banc i un grapat de monedes que deixà caure a la seva bossa. Al moment de sortir, s’entornà a la taula per prendre la carta que acabava d’escriure. Va obrir el calaix de la esquerra, i buscà entre els objectes i papers, fins que va trobar una petita harmònica on havia escrit ECHO Super Vamper MADE IN GERMANY I, gravat amb la punta de un ganivet David Mirà la harmònica un segon, i la deixà caure a la bossa, posant-se-la en bandolera a la seva espatlla dreta i sortí.


Fora, el sol escalfava, el cel i el mar lluïen. Lullaby cercà amb els ulls els coloms, però havien desaparegut. Lluny, prop de l’horitzó, el veler blanc bellugava lentament, penjat al mar. Lullaby sentí bategar molt fort el seu cor. S’agitava i ressonava al seu pit. Perquè estava en aquell estat? Tal vegada era tota la llum del cel que l’embriagava. Lullaby s’aturà contra la balustrada, prement molt fort els seus braços contra el pit. Ella es va dir, entre dents, una mica empipada: “Però, no m’agrada això!” Desprès ella es va posar en camí, mirant de no parar atenció en ell. La gent marxava a treballar. Anaven de pressa en els seus autos, al llarg de la avinguda, en direcció al centre de la ciutat. Els velomotors corrien amb sorolls de rodaments a boles. En els autos nous amb els vidres tancats, la gent feien cara de pressa. Quan passaven, es giraven una mica per mirar la Lullaby. N’hi havien que feien petits cops de clàxon, però Lullaby no els feia cas. Ella també, anava al llarg de la avinguda, sense fer soroll amb les botes de crepè. Anava en direcció oposada, cap als turons i les roques. Mirava el mar amb els ulls clucs perquè no hi havia pensat en prendre les olleres de sol. El veler semblava seguir la mateixa ruta que ella, amb la seva gran vela isòsceles botida pel vent. Caminant, Lullaby mirava el mar i el cel blaus, la vela blanca, i les roques del cap, i estava molt contenta de haver decidit de no tornar mes a la escola. Tot era tan bonic que era com si la escola no hagués existit mai.


El vent bufava els seus cabells i els embrollava, un vent fred que picava als ulls i feia enrogir la pell de les seves galtes i les mans. Lullaby veié que l’hi agradava caminar així, al sol i al vent, sense rumb. Quan va sortir de la vila arribà al camí dels contrabandistes. El camí començava al mig de un bosquet de pins para-sols, i baixava al llarg de la costa, fins les roques. Aquí, el mar encara era mes bell, intens, tot ell impregnat de llum. Lullaby avançava pel camí dels contrabandistes, i va veure que la mar era mes forta. Les onades curtes trencaven contra les roques, i llençaven trenca ones, es creuaven i tornaven. La jove coneixia be el seu brogit, l’agua que xipolleja i es trenca, desprès s’ajunta fent explotar el aire, tot això li agradava, però avui era com si ho sentís per primera vegada. No hi havia res mes que les roques blanques, el mar, el vent, el sol. Era com estar en un vaixell, lluny enllà, allà on viuen les tonyines i els dofins. Lullaby no pensava mes a la escola. El mar es així: esborra les coses del terra perquè es el que hi ha mes important al mon. El blau, la llum eren immenses, el vent, els sorolls violents i dolços de les ones, i el mar semblava un gran animal que remugava el cap i fuetejava el aire amb la seva cua. Llavors Lullaby es trobava be. Va restà asseguda sobre una roca plana, a la vora del camí dels contrabandistes i mirava. Ella veia l’horitzó net. La línia negra que separa el mar del cel. Ja no hi pensava als carrers, a les cases, als cotxes, als motocicles. Es quedà molta estona sobre la seva roca. Desprès va reprendre la marxa al llarg del camí. Ja no hi havia mes


cases, les darreres viles havien quedat enrere. Lullaby es girà per veure-les i va trobar que tenien un aspecte estrany, amb el seus porticons tancats sobre les seves façanes blanques, com si dormissin. Aquí ja no hi havia jardins. Entre la rocalla, plantes crasses estranyes, boles esborrifades de espines, penques grogues cobertes de cicatrius, àloes, esbarzers, lianes. Ningú vivia allà. No mes havien llangardaixos que corrien entre les roques, i dos o tres vespes que volaven per sobre les herbes sentint la mel. El sol cremava amb força al cel. Les roques blanques espetarregaven (espurnejaven) i la espuma enlluernava com la neu. Era feliç, aquí, com a la fi del mon. No esperava res mes, no es necessitava ningú. Lullaby mirà el cap que s’engrandia davant ella, el penya-segat trencat a pic sobre el mar. El camí dels contrabandistes arribava fins el bunker alemany, i s’havia de baixar al llarg de un viarany estret, sota el terra. Al túnel, l’aire fred va fer estremir (tremolar) la jove. El aire era humit i fosc com a l’interior de una gruta. Les parets de la fortalesa feien olor a florit i a orina. A l’altre banda del túnel, desembocava a una plataforma de ciment envoltada de un mur baix. Una mica de herba creixia a les fissures del terra. Lullaby tancà els ulls, enlluernada per la llum. Estava cara al mar i al vent. De sobte, sobre el mur de la plataforma, va veure els primers signes. Eren escrits amb guix, amb grans lletres irregulars, que no mes deien: “TROBEU-ME”


Lullaby mirà un moment al seu voltant, i desprès va dir amb veu baixa: “Be, però qui sou?” Una gran gavina blanca passà per sobre de la plataforma cridant. Lullaby aixecà les espatlles, i continuà el seu camí. Era mes difícil ara perquè el camí dels contrabandistes havia estat destruït, potser durant la darrera guerra, pels que havien construït el bunker. S’havia de escalar i saltar de una roca a un altre , ajudant-se de les mans per no relliscar. La costa era cada vegada mes abrupte, i allà baix la Lullaby veia el aigua profunda, color maragda, que trencava contra les roques. Per sort ella sabia caminar be per les roques, inclús era el que sabia fer mes be. S’ha de calcular ràpid amb la vista, veure els bons passatges, les roques que fan de escala o de trampolí, endevinar els camins que us condueixen fins dalt: s’han de evitar camins sense sortida, les pedres friables, les escletxes, els matolls de espines. Potser era un treball per la classe de matemàtiques. “Estan una roca fent un angle de 45º, i d’altre roca distant 2,50 metres de una mata de ginesta, per on passarà la tangent?” Les roques blanques semblaven pupitres, i Lullaby imaginà la severa figura de Mlle. Lorti, dominant la escena a sobre una gran roca en forma de trapezi, donant la esquena al mar. Però això potser no era un problema per la classe de matemàtiques. Aquí s’havia de fer abans tot un càlcul dels centres de gravetat. “Tireu una línia perpendicular a la horitzontal per indicar clarament la direcció”, deia M. Filippi. Ell romania dret en equilibri a sobre una roca penjada, i somreia amb indulgència. Els seus cabells blancs


feien una corona amb la llum del sol, i darrera les seves ulleres de miop, els seus ulls blaus lluïen estranyament. Lullaby estava contenta de descobrir que el seu cos trobava tan fàcilment solució als problemes. Ella es tirava cap endavant, endarrere, es balancejava sobre una cama, desprès saltava amb agilitat, i els seus peus aterraven exactament al punt triat. “Molt be, molt be, senyoreta”, deia la veu de M. Filippi a la seva orella. “La física es una ciència de la natura, no ho oblidi mai. Seguiu així, esteu en el bon camí.” “Be, si, però per anar a on?”, mormolava Lullaby. En efecte, ella no sabia on la conduïa tot allò. Per recuperar el buf, s’aturà encara i mirà el mar, però allà també hi havia un problema, car s’havia de calcular l’angle de refracció de la llum del sol sobre la superfície del aigua. “No arribaré mai”, pensava. “Veiem, apliqueu les lleis de Descartes”, deia la veu de M. Filippi a la seva orella. Lullaby feia un esforç per recordar-les. “El raig refractat...” “... es queda sempre en el pla de incidència”, deia la Lullaby. Filippi: “Be. Segona llei?” “Quan l’angle de incidència creix, l’angle de refracció creix en la mida que el sinus dels seus angles es constant.” “Constant”, deia la veu. “Doncs?” “Sinus i/sinus r = Constant.” “Índex de aigua/aire?” “1,33” “Llei de Foucault?”


“L’índex de un medi en relació a un altre es igual a la relació de velocitat entre el primer medi i el segon.” “ De on?” “ N2/1 = v1/v2” Però els rajos del sol brollaven sense parar del mar, i es passava tan de pressa del estat de refracció al estat de reflexió total que Lullaby no tenia temps de fer els càlculs. Va pensar que escriuria a M. Filippi per demanar-les. Feia molta calor. La jove cercà un lloc on es pogués banyar. Trobà una mica mes lluny una minúscula cala on havia un embarcador en ruïnes. Lullaby baixà fins la vora de l’aigua i es despullà. L’aigua era molt transparent i freda. Lullaby es tirà sense dubtar-ne, i va sentir com l’aigua tancava els porus de la seva pell. Va nedar uns moments sota l’aigua amb els ulls oberts. Desprès va asseure’s sobre el ciment del embarcador per assecar-se. Ara el sol era a la vertical, i la llum ja no reverberava. Lluïa molt fort dins de les gotetes enganxades a la pell del seu ventre i sobre el borrissol de les seves cuixes. L’aigua glaçada li va fer sentir be. Havia rentat les idees del seu cap, i la jove ja no pensava amb els problemes de tangents ni dels índex absoluts dels cossos. Tenia ganes de escriure una carta mes al seu pare. Cercà el bloc de paper per avió a la seva bossa, i començà a escriure amb el bolígraf, primer al final de la pàgina. Les seves mans molles deixaven senyals sobre el full. “LLBY et bessa, vine de seguida a veure’m allà on soc!” Desprès va escriure al bell mig del full:


“Pot ser que faci algunes bajanades. Les faig sense voler. Tenia realment la impressió de ser en una presó. Tu no t’ho pots imaginar. Be, potser si que saps tot això, però tu tens el valor de quedar-t’hi, jo no. Imagino tots aquests murs per tot arreu. Tants murs que no els podries comptar, amb fils ferros amb espines, reixes, barrots a les finestres! imagino el pati amb tots aquests arbres que detesto, castanyers, til·lers, plàtans. Els plàtans sobre tot son horrorosos. Perden la seva pell, es diria que estan malalts!” Una mica mes amunt, escriví: “Saps, hi ha tantes coses que voldria. Hi ha tantes, tantes, tantes coses que voldria, no se si te les podria dir. Son coses que aquí falten molt, coses que voldria veure altre vegada. La herba verda, les flors, els ocells i els rius. Si fossis aquí, tu em podries parlar i jo les veuria aparèixer al meu voltant, però al liceu no hi ha ningú que sàpiga parlar de aquestes coses. les noies son bledes soleiades! Els nois son tontos a morir! No mes parlen de les seves motos i de les seves samarretes!” Lullaby va escriure dalt de tot del full. “Bon dia, estimat papà. T’escric des de una petita platja, es realment tan petita


que crec que es una platja de una sola plaça, amb un embarcador enderrocat sobre el que estic asseguda (acabo de prendre un bon bany). El mar es voldria menjar aquesta petita platja, i envia llengoteres fins el fons, i no hi ha manera de estar seca! Hi hauran moltes taques de aigua de mar en aquesta carta, espero que això t’agradi. Estic tota sola aquí, però m’ho passo be. Ara ja no vaig mes al liceu, ja està decidit, acabat. Ja no aniré mes, tot i que em volguessin empresonar. De qualsevol manera no seria pitjor.” Ja no quedava espai lliure sobre el full de paper. Aleshores, Lullaby, va distreure’s a omplir els buits, uns desprès altres, escrivint mots, acabament de frases, al atzar: “El mar es blau” “Sol” “Envia orquídies blanques” “La cabana de fusta, llàstima que no hi sigui aquí” “Escriu-me” “Hi ha un vaixell que passa, on va?” “Voldria ser dalt de una gran muntanya” “Diguem com es la llum a casa teva” “Parla’m dels pescadors de corall” “Com està Sloughi?” Ella tancà els últims espais en blanc amb mots: “Algues” “Mirall” “Lluny” “Lluernes”


“Rallye” “Balancí” “Coriandre” “Estel” Llavors plegà el full i el posà al sobre, amb una fulla d’herba que olorava a mel. Quan ella remuntà a través les roques, va veure per segona vegada els signes estranys escrits amb guix sobre les roques. També hi havia fletxes per senyalar el camí a seguir. A sobre de una roca plana, va llegir: “NO DEFALLIU!” I una mica mes lluny: “POTSER ACABA EN CUA DE PEIX” Lullaby mirà al seu voltant altre vegada, però no hi havia ningú a les roques, tot el lluny que es podia veure. Aleshores continuà el seu camí. Va escalar, va baixar, saltà per sobre les escletxes i al final arribà a la punta del cap, allà on hi havia una plataforma de pedres, i la casa grega. Lullaby s’aturà, meravellada. Mai havia vist una casa tan bonica. Estava bastida al bell mig de les roques i de plantes grasses, de cara al mar, quadrada i senzilla amb una veranda sostinguda per sis columnes, semblava un temple en miniatura. Era de un blanc enlluernador, silenciosa, arrecerada al penya-segat abrupte que el protegia del vent i les mirades. Lullaby s’apropà lentament a la casa, amb el cor bategantli molt fort. No havia ningú, devia fer anys que estava abandonada, perquè les herbes i les lianes havien envaït la veranda, i les enfiladisses estaven envoltant les columnes.


Quan Lullaby està prop de la casa va veure que havia un mot gravat sobre la porta, a la escaiola del peristil: XAPIEMA Lullaby va llegir el nom en veu alta, i pensà que cap casa havia mai tingut un nom tan maco. Una tanca de ferro rovellat envoltava la casa. Lullaby va recórrer la tanca per trobar una entrada. Arribà a un indret on la tanca estava aixecada, i va passar per enllà, a quatre potes. No tenia por, tot estava en silenci. Lullaby va anar pel jardí fins la escala de la veranda, i s’aturà a la porta de entrada de la casa. Desprès de un segon de dubte, va empènyer la porta. El interior de la casa era fosc, i va haver de esperar que els seus ulls s’habituessin a la penombra. Llavors va veure una sola cambra amb les murs desfets, amb el terra sembrat de residus, de draps bruts i de diaris. El interior de la casa era fred. Les finestres, sens dubta, no havien estat obertes des de feia anys. Lullaby provà de obrir els finestrons però estaven embussats. Quan els seus ulls foren totalment habituats a la penombra, Lullaby va veure que no era la única persona que havia estat aquí. Els murs estaven plens de graffitti i de dibuixos obscens. Això la va enfadar molt, com si la casa fos realment de ella. Amb un drap intentà esborrar els graffitti. Quan va sortir a la veranda, va tancar tan fort la porta que el pom es va trencar i va estar a punt de caure. Però en fora la casa era molt maca. Lullaby es va asseure’s a la veranda, la esquena recolzada en una columna, mirà el mar davant ella. Estava be així, solsament amb el soroll del mar i del vent que bufava entre les


columnes blanques. Entre els troncs ben drets, el cel i el mar semblaven infinits. No se estava a la terra, aquí no hi havia arrels. La jove respirava lentament, la esquena ben dreta i el clatell recolzat contra la tèbia columna, i cada vegada que el aire entrava als seus pulmons, era com si ella s’elevés en el cel, per sobre del disc del mar. L’horitzó era un fil prim que es corbava com un arc, la llum enviava els seus rajos rectilínies, i on era en altre mon, als bords del prisma. Lullaby sentí una veu que venia amb el vent, que li parlava prop de les orelles. No era la veu de M. Filippi ara, però era una veu molt vella, que havia travessat el cel i el mar. La veu dolça i una mica greu ressonava al seu voltant, en la llum càlida, i repetia els seu nom d’abans, el nom que el seu pare l’hi havia dat un dia, abans que s’adormís. “Ariel...Ariel...” Molt dolçament al començament, desprès cada vegada mes alt, Lullaby cantava la cançó que no havia oblidat, desprès de tants anys: “Where the bee sucks, there suck I; In the cowslip bell I lie: There I couch when the owls do cry. On the bat’s back I do fly After summer merrily: Merrily, merrily shall I live now, Under the blossom that hangs on the bough.” La seva veu clara anava lliure per l’espai, la duia per sobre el mar. Ella veia tot, fins allà de les costes bromoses, mes enllà de les ciutats, de les muntanyes. Ella veia la


ample carretera del mar, on avancen les fileres de ones, ella veia fins l’altre riba, la banda llarga de terra gris i fosca on creixen els boscos de cedres, i mes lluny encara, com un miratge, el cim nevat del Kuhka-Ye Alborz. Lullaby es quedà temps i temps asseguda contra la columna, mirant el mar i cantant per si mateixa els mots de la cançó de Ariel, i d’altres cançons que el seu pare havia inventat. Es quedà fins que el sol va ser prop del fil del horitzó i que el mar esdevingué violeta. Llavors abandonà la casa grega, i entomà el camí dels contrabandistes en direcció a la ciutat. Quan va arribar al costat del bunker, va veure un noiet que tornava de pescar. Es va girar per esperar-lo. “Bona tarda!” va dir la Lullaby. “Salut!” digué el noiet. Tenia un rostre serio i els seus ulls blaus s’amagaven darrera unes ulleres. Duia una llarga canya i una bossa de pesca i duia nuades les seves sabates al voltant del coll per caminar. Van fer el camí plegats, xerrant una mica. Quan van arribar al final del camí, com encara quedaven uns minuts de claror, van asseure’s en les roques per mirar el mar. El noiet es calçà les sabates. Explicà a la Lullaby la historia de les seves ulleres. Va dir que un dia, feia alguns anys, va voler mirar una eclipsa de sol i que desprès el sol va quedar marcat en els seus ulls. Entre tant el sol s’amagava. Van veure encendre’s el far, desprès els fanals i els llums de posició dels avions. L’aigua es tornava negra. Llavors el noiet de les ulleres s’aixecà el primer. Recollí la seva canya i la seva bossa i li va fer un gest a la Lullaby abans de marxar.


Quan ja era una mica lluny, la Lullaby li cridà: “Fes-me’n un dibuix demà!” El noiet va dir que si amb el cap.

2

Feia uns quants dies que la Lullaby anava a cercar la casa grega. Li agradava el moment on, desprès de haver saltat totes aquestes roques, sense esma d’haver corregut i d’enfilar-se per tot arreu, una mica embriagada d’aire i de llum, veia sorgir contra la paret del penya-segat la silueta blanca i misteriosa que semblava un vaixell amarrat. Eren molt macos aquests dies, el cel i la mar eren blaus, i l’horitzó era tan clar que on veia la cresta de les onades. Quan Lullaby arribava al davant de la casa, s’aturava i el seu cor bategava mes ràpid i mes fort, i sentia una calor estranya a les venes del seu cos, perquè segurament i havia algun secret en aquesta casa. El vent es girava i sentia tota la llum del sol que l’envoltava dolçament, que electritzava la seva pell i els seus cabells. Respirava mes profundament, com quan on va a nedar una bona estona sota l’aigua. Lentament feia la volta a la tanca fins a la obertura. S’apropava a la casa, mirant les sis columnes regulars, blanques per la llum. En veu alta, llegia el mot màgic escrit a la escaiola del peristil, i potser era per això pel que havia tanta pau i tanta llum: “ KARISMA...”


El mot irradiava dintre del seu cos, com si també estés escrit dins de ella, i que l’esperés. Lullaby s’asseia sobre el terra de la veranda, la esquena recolzada contra la columna de la dreta, i mirava el mar. El sol cremava el seu rostre. Els raigs de llum sortien de ella pels dits, pels ulls, per la boca, pels seus cabells, i es rejuntaven amb els llampecs de les roques i del mar. Havia un silenci sobre tot, un silenci tan gran i tan fort que la Lullaby tenia la impressió de que anava a morir-se. Molt de pressa la vida fugia de ella i marxava cap el cel i la mar. Era difícil de entendre, però la Lullaby estava certa que era com això la mort. El seu cos restava on era, asseguda, la esquena recolzada contra la blanca columna, tot envoltat de calor i de llum. Però els moviments marxaven, es dissolien davant ella. No els podia retenir. Notava tot el que la abandonava, s’allunyava de ella molt ràpidament, com vols de estornells, com núvols de pols. Eren tots els moviments dels seus braços i de les seves cames, els tremolors interiors, les esgarrifances, els sobresalts. Tot això marxava ràpid, cap endavant, llençat a l’espai vers la llum i la mar. Però era agradable i Lullaby no es resistia. No tancava els ulls. Les pupil·les grosses, mirava dret davant ella, sense parpadejar, sempre al mateix punt sobre el fil prim de l’horitzó, allà on i era el plec entre el cel i el mar. La respiració era cada vegada mes lenta, i al seu pit, el cor espaiava els seus batecs, lentament, lentament. Casi no hi havia moviments, casi no havia vida en ella, sols la seva mirada que s’allargava, que es barrejava a l’espai com un feig de llum. Lullaby sentia obrir-se el seu cos, molt


suaument, com una porta, i esperava de reunir-se amb el mar. Ella sabia que anava a veure tot això ben aviat, llavors ella no pensava en res, no volia res d’altre. El seu cos es quedaria lluny, al darrera, seria semblant a les columnes blanques i a els murs coberts de guix, immòbil i silenciós. Aquest era el secret de la casa. Era la arribada cap dalt del mar, del tot al cim del gran mur blau, al lloc on s’hi veurà al fi el que hi ha al altre banda. La mirada de la Lullaby estava estesa, planejava sobre l’aire, la llum, per sobre l’aigua. El seu cos no es tornava fred, com son els morts a les seves cambres. La llum continuava entrant, fins al fons dels seus òrgans, fins l’interior del os, i ella vivia a la mateixa temperatura del aire, com els llangardaixos. Lullaby era com un núvol, com un gas, es barrejava amb el que l’envoltava. Era semblant a la olor dels pins escalfats pel sol sobre els turons, com la olor de herba que fa olor a mel. Era com la boira de les onades on brilla el arc de sant Martí. Ella era el vent, el buf fred que ve del mar, el buf calent com un hàlit que ve de la terra fermentada al peu dels matolls. Ella era la sal, la sal que brilla com el gebre sobre les velles roques o la sal del mar, la sal pesant i acre dels barrancs submarins. No hi havia una sola Lullaby asseguda a la veranda de una vella mansió seudo-grega en ruïnes. Eren tan nombroses com les espurnes de llum sobre les onades. Lullaby veia tot això amb tots els seus ulls, per arreu. Ella veia coses que no hauria pogut imaginar mai. Coses molt petites, amagatalls de insectes, galeries de cucs. Veia les fulles de les plantes crasses, les arrels. Ella veia coses molt grans, l’inrevés dels núvols, els astres darrere el pàmpol del


cel, els casquets polars, las immenses valls i els cims infinits de les profunditats del mar. Ella veia tot això al mateix instant i cada mirada durava mesos o anys. Però ella veia sense comprendre, perquè eren els moviments del seu cos, separats, els que passaven per l’espai davant ella. Era com si pogués, al final, després de la mort, examinar les lleis que conformen el mon. Eren lleis estranyes Que no es semblaven a totes aquelles que estaven escrites als llibres i que s’aprenien de memòria a la escola. Havia la llei del horitzó que atreu el cos, una llei molt llarga i molt estreta, un sol traç dur que unia les dos esferes mòbils del cel i del mar. Allà baix, tot naixia, es multiplicava, formant vols de xifres i de signes que enfosquien el sol i s’allunyaven cap el desconegut. Havia la llei del mar, sense començament ni final, on es trencaven els raigs de llum. Havia la llei del cel, la llei del vent, la llei del sol, però no es podien comprendre, perquè els seus signes no pertanyien als homes. Mes tard, quan la Lullaby es despertava, intentava recordar el que havia vist. Ella hauria pogut escriure tot això a M. Filippi, perquè ell, tal vegada, hauria comprés que voldrien dit tots aquests signes i xifres. Però no trobava mes que fragments de frases, que repetia varies vegades en veu alta: “Allà on beu el mar” “Els punts de suport de l’horitzó” “Les rodes (o les rutes) del mar. I ella aixecava les espatlles, perquè això no volia dir gran cosa. Desprès Lullaby deixava el seu indret, sortia del jardí de la casa grega i baixava cap el mar. El vent tornava de sobte,


sacsava fort els seus cabells i els seus vestits, com per posar-ho tot en ordre. A la Lullaby li agradava aquest vent. Volia dar-li coses, perquè el vent precisa menjar sovint, fulles, pols, els barrets dels senyors o les petites gotes que arrabassa al mar o als núvols. Lullaby s’asseia en un forat de una roca, tan prop del aigua que les onades li llepaven els peus. El sol cremava sobre el mar, l’atordia al reverberar sobre les vores de les onades. No hi havia absolutament cap altre persona, res mes que el sol, el vent i el mar, i la Lullaby prengué de sa bossa el paquet de cartes. Les treia de una en una apartant el elàstic, llegia alguns mots, algunes fórmules, al atzar. Algunes vegades no comprenia i ho rellegia en veu alta per que fos mes real. “...Les robes vermelles que oneja’n com banderes...” “ Els narcisos grocs al meu despatx, molt prop de ma finestra, els veus, Ariel?” “Sento la teva veu, tu parles a l’aire...” “...Ariel, aire de Ariel...” “Es per tu, perquè et recordis sempre” Lullaby tirava els fulls de paper al vent. Se’n anaven de pressa amb un soroll de estrip, volaven un instant per sobre el mar, titubejant com papallones en la borrasca. Eren fulls de paper d’avió una mica blaves, desprès desapareixien de cop al mar. Estava bé això de llençar aquests fulls de paper al vent, d’escampar aquests mots i la Lullaby mirava el vent com se les menjava amb joia. Li venia de gust de fer un foc. Cercà entre les roques un lloc on el vent no bufés massa fort. Una mica mes lluny


trobà la petita cala amb el embarcador en ruïnes, i es va instal·lar allà. Era un bon lloc per fer-hi un foc. Les roques blancs envoltaven l’embarcador, i les ràfegues de vent no arribaven fins aquí. A la base de la roca hi havia un clot ben sec i calent, i de seguida les flames es llevaren, lleugeres i pàl·lides amb una suau crepitació. Lullaby li seguí donant fulls de paper. S’encenien de cop, perquè eren molt seques i minses i es consumien ràpid. Era ben maco veure’n les pàgines blaves revinclar-se a les flames, i els mots fugir com en darrere, no se sap on. Lullaby pensà que el pare s’hagués estimat estar aquí per veure cremar les seves cartes, perquè ell no escrivia mots perquè quedessin. Un dia li va dir, a la platja, i havia posat una carta en una vella ampolla blava, per tirar-la molt lluny al mar. Ell havia escrit molts no mes per ella, perquè ella els llegís i que ella sentís el so de la seva veu, i ara els mots podien retornar al indret de on havien sortit, així, ràpid, entre la llum i el fum, a l’aire, i tornar-se invisible. Tal vegada quelcom, de l’altre banda del mar veuria la petita fumera i la flama que brillava com un mirall, i ho comprendria. Lullaby alimentava el foc amb petits brincs de fusta, amb branquetes, amb algues seques, per que les flames duressin. Hi havia tota classe de olors que fugien en l’aire, la olor lleugera i una mica ensucrada del paper de avió, la olor forta del carbó i de la fusta, la olor pesant de les algues. Lullaby mirava els mots que marxaven de pressa, tan ràpid que travessaven la ment com els llampecs. De tant en tant, ella els reconeixia al passar, o deformats i estranys, torçats pel foc. I es reia una mica:


“¡pluuuuja!” “¡llàstimaaa!” “¡essssclattt!” “¡estiuestiuestiuuu!” “Ariel, iel, eeel!” De cop i volta, senti una presencia al darrere, i es va girar. Era el noiet de les ulleres rodones que la mirava, enfilat en una roca per sobre ella. Tenia la canya a la ma i les sabates nuades al voltant del coll. “Perquè cremes papers?”, preguntà ell. La Lullaby el somrigué. “Perquè es divertit”, va dir ella. “Mira!” Ella va posar al foc un gran full blau on era dibuixat un arbre. “Crema be”, digué el noiet. “Ho veus, volien cremar”, explicà la Lullaby. “Esperaven això des de feia molt de temps, estaven seques com fulles mortes, es per això que cremen tant be.” El noiet de les ulleres deixà la canya i va anar a buscar branquillons per el foc. Es van divertir una bona estona cremant tot el que podien. Les mans de la Lullaby estaven ennegrides per el fum, i li coïen els ulls. Tots dos estaven ben cansats i esbufegats de haver servit el foc. Ara, el foc també semblava una mica cansat. Les seves flames eren mes curtes, i els branquillons i els papers s’extingien uns darrere els altres. “El foc s’apaga”, va dir el noiet netejant les ulleres. “Es perquè no hi han mes cartes. Era això el que volia.” El noiet va treure de la seva butxaca un full de paper plegat en quatre.


“Que es això?” demanà la Lullaby. Va prendre el full i el va obrir. Era un dibuix que representava una dona amb la cara negre. Lullaby va reconèixer el seu xandall verd. “Es el meu dibuix?” “Ho he fet per tu”, digué el noiet. “Però el podem cremar.” Però la Lullaby el tornà a plegar, i mirà extingir-se el foc. “No el vols pas cremar ara?”, va dir el noiet. “No, avui no”, digué la Lullaby. Després del foc va ser el fum que s’extingia. El vent bufava sobre les cendres. “El cremaré quan me l’estimi molt”, digué la Lullaby. Es quedaren molt de temps asseguts a l’embarcador, mirant el mar, quasi sense parlar. El vent passava sobre el mar, aixecant petites gotes de les esquitxos de les onades que picaven contra els seus rostres. Era com està asseguts a la proa de un vaixell, mentre navegava. No es sentia res mes que el soroll de les onades i el llarg xiulet del vent. Quan el sol va estar al seu lloc del migdia, el noiet de les ulleres s’alçà i va recollir la seva canya i les sabates. “Me’n vaig”, va dir. “¿No vols quedar-te?” “No puc, haig de tornar.” La Lullaby s’aixecà també. “¿Et quedes per aquí?”, digué el noiet. “No, vaig a veure mes enllà, mes lluny.” Ella senyalà les roques, al final del cap. “Allà hi ha un altre casa, però es molt mes gran, sembla un teatre.” El noiet li explicà la Lullaby. “S’ha de escalar per les roques, i després es pot entrar, per baix.” “¿Tu ja hi has estat?”


“Si, sovint. Es maco, però es difícil d’arribar.” El noiet de les ulleres posà les sabates al voltant del seu coll i s’allunyà amb presa. “Adéu!”, digué la Lullaby. “Salut!”, digué el noiet. La Lullaby marxà fins la punta del cap. Quasi corria, saltant de una roca a d’altre. Per aquí, ja no hi havia mes camí. S’havia de escalar les roques, agafant-se a les arrels dels brucs i als rostolls. Estava lluny, perduda en mig de les pedres blanques, penjada entre el cel i el mar. Malgrat el fred del vent, Lullaby sentia el escalfor del sol. Suava sota el seu vestit. La bossa li feina nosa i va decidir amagar-la enlloc, per prendre-la després. La ficà en un sot a terra, al peu d’un gran àloe. Tapà el forat amb dos o tres pedres. Per sobre de ella ara hi havia la estranya casa de ciment que li havia dit el noiet. Per arribar-hi havia de pujar al llarg de un esllavissament de pedres. Lullaby en dubtà un instant, perquè tot li era tan estrany i silenciós aquí. A sobre del mar, enganxats a la paret rocosa, els alts murs de ciment no tenien finestres. Un ocell marí va sobrevolar per sobre les ruïnes, i la Lullaby tenia moltes ganes d’arribar d’alt de tot. Va començar a escalar al llarg del esllavissament. Les arestes de les pedres li esgarrapaven les mans i els genolls, i petites llavassades queien al seu darrera. Quan va arribar dalt de tot, es girà per veure el mar, i va haver de tancar els ulls per no tenir vertigen. Sota ella, tan lluny com es veia, no hi havia res mes que això: el mar. Immens, blau, el mar omplia el espai fins l’horitzó, era com un sostre sense fi, una cúpula gegantina feta de metall fosc, on bellugaven totes les arrugues de les onades. Per recons, el sol s’encenia


sobre el mar, i la Lullaby veia les taques i els camins foscos de les corrents, els boscos de algues, les petjades de la escuma. El vent escombrava el mar sense parar, allisava la seva superfície. Lullaby obrí els ulls i mirà arreu, enganxant-se a les roques amb les ungles. El mar era tan bell que li semblava que li travessava el seu cap i el seu cos a tota velocitat i que li barrejava milers de pensaments a la vegada. A poc a poc, amb molt de compte, la Lullaby s’acostà a les ruïnes. Era ben bé el que li havia dit aquell noiet de les ulleres, una mena de teatre, fet de grans parets de ciment armat. Entre els alts murs, la vegetació s’enfilava, bardisses i lianes tapaven completament el terra. Sobre els murs hi havia una sostre de teules de formigó, ensorrats en alguns indrets. El vent del mar si ficava pels forats, a cada costat del edifici, amb ratxes brutals que bellugaven els trossos de ferro de la armadura del sostre. Les planxes s’entretopaven fent una musica estranya, i Lullaby es quedà quieta per escoltar-la. Era com els crits de les gavines o com el murmuri de les onades, una mena de música irreal i sense ritme que feia calfreds. La Lullaby escometé la marxa. Al llarg del mur exterior, hi havia un camí estret que travessava els esbarzers, i que hi duia fins una escala mig derruïda. Lullaby pujà les graons de la escala i arribà fins una plataforma, sota el sostre, des de on si veia el mar per una escletxa. Aquí, la Lullaby va asseure’s, de cara a l’horitzó, al sol, i tornà a mirar el mar. Després tancà els ulls. Tot d’una es va estremir perquè havia sentit quelcom que arribava. No hi havia altre soroll que el vent agitant les lames de ferro de la teulada, i havia sentit el perill. A l’altre


punta de les ruïnes, sobre el camí, pel mig dels esbarzers, algú arribava. Era un home, vestit amb un pantalon de tela blava i una brusa, amb la cara ennegrida pel sol i els cabells hirsuts. Caminava sense fer soroll, aturant-se de temps en temps, com si cerqués alguna cosa. La Lullaby es quedà immòbil contra la paret, bategant-li el cor, esperant que no l’hagués vist. Sense saber ben bé el perquè, sabia que el home la buscava, i ella retenia la respiració perquè no la sentís. Però quan l’home va estar a meitat del camí, aixecà el cap tranquil·lament i mirà la noia. Els seus ulls verds brillaven estranyament en la seva cara fosca. Després, sense pressa, començà a anar cap la escala. Era massa tard per baixar; de un bot, la Lullaby sortí per la esquerda i s’enfilà a la teulada. El vent bufava tant fort que va estar a punt de caure. Tant aviat com va poder ella es va posar a córrer cap l’altre banda de la teulada, i sentia el soroll dels seus peus que ressonaven a la gran sala en ruïnes. El seu cor bategava molt fort al seu pit. Quan va arribar a la fi de la teulada, es va aturar: davant ella hi havia un gran fossar que la separava de la paret del penya-segat. Va escoltar al seu voltant. No mes hi havia el brogit del vent en les lames de ferro de la teulada, però sabia que el desconegut no estava massa lluny de ella; ell corria pel camí pel mig dels esbarzers per voltar les ruïnes i agafar-la al inrevés. Llavors Lullaby saltà. Al caure al pendís del penya-segat, es va torçar el seu turmell esquerre i va sentir dolor; no mes va cridar: “Ah!” L’home va sorgir davant ella, sense que pogués comprendre de on va sortir. Les seves mans eren ferides pels les branques i bufava una mica. Seguia immòbil


davant de ella, amb els seus ulls verds endurits com petits trossos de vidre. Havia estat ell el que havia escrit amb guix a sobre les roques al llarg del camí? Tal vegada havia entrat a la casa grega tan maca, i havia embrutit les parets amb totes aquelles inscripcions obscenes? Era tan prop de la Lullaby que sentí el seu ferum, una ferum bruta i agre de suor que havia impregnat les seves robes i els seus cabells. De sobte va fer una passa endavant amb la boca oberta i els ulls una mica entreclucats. Malgrat el dolor del seu turmell, la Lullaby saltà i començà a baixar el pendís al mig de una allau de pedres. Quan ella va arribar al baix del penya-segat es va aturar i es girà. Al davant dels murs blancs de la ruïna, l’home restava dret, amb els braços separats, com en equilibri. El sol picava fort sobre el mar, i gràcies al vent fred, Lullaby sentí que les forces li tornaven. Ella sentí també el fàstic i la còlera que reemplaçaven poc a poc al temor. Després, de cop i volta, ella va comprendre que mai li podia passar res. Era el vent, el mar i el sol. Ella recordà el que el seu pare li havia dit un dia, a propòsit del vent, del mar i del sol, una llarga frase que parlava de llibertat i d’espai, o quelcom així. Lullaby s’aturà sobre una roca en forma de roda, per sobre el mar, i tirà el cap enrere per rebre millor la calor de la sol sobre el seu front i les seves parpelles. Va ser el seu pare que li va ensenyà a fer això per retrobar les forces, li deia en això “beure el sol”. Lullaby mirà el mar que es balancejava sota ella, que copejava la base de la roca, fent els remolins y els seus núvols de bombolles. Ella es deixà caure, primer el cap i entrà en la onada. El aigua freda l’envoltà prement sobre els seus timpans i el seu nas i va veure als seus ulls una


lluentor enlluernadora. Quan va pujar a la superfície, va sacsejar els cabells i va fer un crit. Lluny rere ella, semblant un immens carregador gris, la terra oscil·lava, carregada de pedres i plantes. Al cim, la casa blanca en ruïnes semblava una passarel·la oberta al cel. Lullaby es deixà dur un instant pel moviments de les onades i els seu vestit es collà a la seva pell com les algues. Després ella començà a nedar amb un crawl molt llarg, cap la punta, just a on el cap desapareix i deixa veure el lluny, quasi invisible per la broma i la calor, la línia pàl·lida dels bastiments de la ciutat.

3

Això no podía durar sempre. Lullaby ho sabia. Primer hi havia tota aquesta gent, a la escola, i al carrer. Ells explicaven coses i parlaven massa. Hi havia inclús noies que aturaven a la Lullaby per dir-li que exagerava una mica, que la directora i tot el mon sabien be que no estava malalta. I després hi havia aquelles cartes que demanaven explicacions. La Lullaby havia obert aquelles cartes, i les havia contestat firmant en el nom de sa mare; inclús havia telefonat un dia al despatx del sotsdirector deformant la seva veu per explicar que la seva filla estava malalta, molt malalta i que no podia continuar el curs. Però això no podia durar massa, pensava la Lullaby. També hi havia M. Filippi que havia escrit una carta, no molt llarga, una carta estranya en la que li demanava de tornar. Lullaby havia posat la carta a la butxaca de la seva


brusa, i sempre la havia dut amb ella. Li hagués agradat respondre a M. Filippi, per explicar-li, però tenia por de la directora li llegís la carta i que sabés que Lullaby no estava malalta, i que es passejava. Al matí, feia un temps extraordinari, quan la Lullaby sortí del seu apartament. La seva mare dormia encara, a causa de les píndoles que prenia cada nit, després del seu accident. La Lullaby entrà al carrer i fou enlluernada per la llum. El cel era quasi blanc, el mar espurnejava. Com els altres dies, Lullaby prengué el camí dels contrabandistes. Les roques blanques semblaven icebergs sobre l’aigua. Una mica inclinada cap endavant, contra el vent, Lullaby caminà un moment al llarg de la costa. Però ella no gosava anar fins la plataforma de ciment, al altre banda del bunker. Ella hauria volgut veure altre vegada la bella casa grega de sis columnes, per asseure’s i deixar-se emportar fins el centre del mar. Però tenia por de retrobar l’home dels cabells hirsuts que escrivia sobre les parets i a sobre les roques. Llavors es va asseure sobre una pedra, al costat del camí, i intentà imaginar-se la casa. Era molt petita i arraulida contra el penya-segat, amb els seus finestrons i la porta tancats. Potser que des de ara ningú va entrar. Per sobre les columnes, sobre el capitell triangular, el seu nom estava il·luminat pel sol, i sempre deia: XAPIEMA Era el mot mes bonic del mon. Recolzada contra la roca, Lullaby mirà encara una vegada, molta estona, el mar, com si no l’hagués de veure mai mes. Fins a l’horitzó, les onades premudes es movien. La llum


espurnejava sobre les seves crestes, com vidre trinxat. El vent salat bufava. El mar bramava entre les puntes de les roques, les branques dels arbusts xiulaven. Lullaby es deixà endur una vegada mes per l’ebrietat estranya del mar i del cel buit. Després, cap a mig dia, ella donà la esquena al mar, i anà a retrobar el camí que conduïa cap el centre de la vila. En els carrers, el vent no era el mateix. Tornava sobre ell mateix, passava en ràfegues que picaven els finestrons i aixecaven núvols de pols. A la gent no li agradava el vent. Travessaven els carrers de presa, s’arreceraven als recons de las parets. El vent i la sequedat havien carregat tot de electricitat. Els homes saltironaven nerviosament, s’interpel·laven, ensopegaven, i algunes vegades sobre la calçada negra, dos autos topaven fent molt de soroll de ferralla i de clàxons encallats. La Lullaby caminava pels carrers amb grans gambades, els ulls mig closos per la pols. Quan va arribar al centre, el seu cap girava com si tingués vertigen. La gent anava i venia, s’arrombollaven com les fulles mortes. Els grups de home3s i dones s’aglomeraven, es dispersaven, es tornaven a formar mes lluny, com les llimadures de ferro en un camp magnètic. On anaven? Que volien? Feia molt de temps que la Lullaby no havia vist tants rostres, tants ulls, tantes mans, que ella no ho comprenia. El moviment de la multitud, al llarg de les voreres la prenia, la duia endavant sense que ella sabés on anava. La gent passava molt prop de ella, i ella sentí el seu alè, el frec de les seves mans. Un home es tombà contra la seva cara i mormolà alguna cosa, però era com si parlés en una llegua desconeguda.


Sense adonar-se, Lullaby entrà en un gran magatzem, ple de soroll i de llum. Era com si el vent bufés també al interior al llarg dels passadissos, de les escales, fent girar les grans pancartes. Els poms de les portes emetien descarregues elèctriques, els tubs de neó lluïen com pàl·lids llampecs. Lullaby cercà la sortida del magatzem, casi corrents. Quan passà per davant la porta, ella ensopegà algú i va dir: “Perdó, madame” Però no mes era un gran maniquí de plàstic, vestit amb una capa de loden verd. Els braços separats del maniquí vibraven una mica, i la seva cara punxeguda, de color de cera, es semblava a la de la directora. A causa del topall la perruca negra del maniquí havia lliscat al través i li queia sobre l’ull amb les celles semblants a potes de insectes, i la Lullaby es va posar a riure i a tremolar al mateix temps. Estava molt cansada ara mateix, buida. Tal vegada era per no haver menjat res des de la nit abans, i va entrar en un cafè. Va asseure’s al fons de la sala, on i havia una mica de foscor. El cambrer del cafè estava dret davant ella. “Voldria una truita”, va dir la Lullaby. El cambrer la va mirar un instant, com si no comprengués. Després cridà a la caixa: “Una truita per la senyoreta!” I continua mirant-la. Lullaby prengué un full de paper de la butxaca de la seva brusa i provà d’escriure. Volia escriure una llarga carta, però no sabia a qui enviar-la. Volia escriure al mateix temps a son pare, a la germana Lorenza, a M. Filippi, i al petit noi de les ulleres, per agrair-li el seu dibuix. Però no


funcionava. Llavors rebregà el full de paper, prengué un altre. I començà: “Senyora Directora, Vull excusar la meva filla per no poder reprendre el curs, actualment, doncs el seu estat de salut no ho permet” S’aturà encara. Demana el que? No arribava a pensar el que fos. “La truita de la senyoreta”, va dir la veu del cambrer del cafè. Posà el plat sobre la taula i mirà la Lullaby amb un aire estrany. Lullaby rebregà el segon full de paper i començà a menjar la truita, sense aixecar el cap. El menjar calent li va fer be i aviat va poder-se aixecar i marxar. Quan ella arribà a les portes del Liceu, encara dubtà uns segons. Entrà. El rumor de les veus dels nens l’envoltà de un sol cop. Reconegué de seguida cada castanyer, cada plàtan. Les seves branques primes eren agitades per les borrasques y les seves fulles s’arremoraven al pati. Reconegué també cada totxo, cada banc de plàstic, cadascuna de les finestres de vidre esmerilat. Per evitar els infants que corrien ella anà a asseure’s sobre un banc, al fons del pati. Esperà. Ningú semblava parar-li atenció. Després el rumor va decréixer, les portes se tancaren una darrera un altre. Els grups de alumnes entraren en les sales de classe. Aviat no va quedar res mes que els arbres sacsejats pel vent, i la pols i les fulles mortes que ballaven en rodó al mig del pati. Lullaby tenia fred. Es llevà i es va posar a cercar a M. Filippi. Va obrir les portes del edifici prefabricat, allà on i


eren els laboratoris. Cada vegada, sorprenia una frase que restava penjada al aire, després continuava quan ella tancava la porta. Lullaby travessà de nou el pati i picà a la porta de vidre del conserge. “Voldria veure M. Filippi”, va dir. L’home la mirà amb sorpresa. “Encara no ha arribat”, li digué; pensà un moment. “Però crec que la Directora un busca. Vingui amb mi.” Lullaby seguí dòcilment al conserge. Es va aturar davant una porta envernissada i picà. Després obrí la porta i fa ver signe a la Lullaby per qui entrés. Darrera la seva taula, la Directora la mirà amb ulls penetrants. “Entri i segui. La escolto.” Lullaby va asseure’s a la cadira i mirà la taula encerada. El silenci era tan amenaçador que ella va voler dir alguna cosa. “Voldria veure M. Filippi”, va dir. “M’ha escrit una carta.” La Directora la va interrompre. La seva veu era freda i dura com la seva mirada. “Ho se. Us ha escrit. Jo també. Però no es tracta de això, es tracta de tu. On eres? Teniu segurament coses...interessants per contar. Llavors, us escolto, senyoreta.” Lullaby evità la seva mirada. “La meva mare...”, començàLa Directora casi cridà. “Ta mare serà assabentada de tot això mes tard, i ton pare també, naturalment.”


Li ensenyà un full de paper que la Lullaby va reconèixer al moment. “I de aquesta carta, que es una falsificació!” Lullaby no ho va negar. Ni es va sorprendre. “T’escolto”, va repetir al Directora. La indiferència de la Lullaby semblava treure-la de polleguera mica en mica. Potser era la falta de vent que ho tornava tot elèctric. “On eres tot aquest temps?” Lullaby va parlar. Va parlar lentament, buscant una mica les paraules, perquè no tenia aquesta habitud, i mentre ella parlava, veia al davant, al lloc de la Directora, la casa de columnes blanques, les roques, i el bell nom grec que lluïa al sol. Era tot això que intentava explicar a la Directora, el mar blau amb reflexes com diamants, el profund soroll de les onades, l’horitzó com un fil negre, el vent salat on planeja’n les gavines. La Directora escoltava, i el seu rostre va prendre un instant una expressió de estupefacció intensa. Així s’assemblava molt al maniquí amb la perruca negre de traves, i la Lullaby va haver de fer esforços per no riure. Quan va acabar de parlar van haver uns segons de silenci. Després la cara de la Directora tornà a canviar, com si busqués la seva veu. Lullaby es va sorprendre de sentir el seu to de veu. No era la mateixa veu, era mes greu i mes dolça. “Escolta’m, nena meva”, digué la Directora. Es va acalar a la seva taula encerada mirant la Lullaby. A la seva ma dreta tenia una estilogràfica negra envoltada de un fil d’or. “Nena meva, estic disposada a oblidar tot això. Podràs tornar a classe com abans. Per`me ha de dir...” Va dubtar.


“Em comprens, vull el teu be. M’has de dir tota la veritat.” Lullaby no va dir res. No comprenia el que volia dir la Directora. “Em pots parlar sense por, tot quedarà entre nosaltres.” Com la Lullaby no contestava, La Directora va dir molt de presa, quasi en veu baixa: “Tens un amiguet, oi?” La Lullaby va voler protestar, però la Directora la impedí de parlar. “Es inútil que ho neguis, certs...certs dels teus companys t’han vist amb un noi!.” “Però no es veritat!”, digué la Lullaby; no havia pas cridat, però la Directora va fer com si hagués cridat, i li va dir, molt fort: “Vull saber el seu nom!” “No en tinc pas de amiguet”, va dir la Lullaby. Va comprendre d’una perquè la cara de la Directora havia canviat; era perquè mentia. Llavors va sentir com la seva pròpia cara es transformava en pedra, freda i llisa, i va mirar la Directora als ulls, perquè ara ja no li tenia por. La Directora es va torbar i va desviar la seva mirada. Va dir, primer, amb una veu dolça, quasi tendre: “M’has de dir la veritat, nena meva, es per el teu be.” Després el seu to de veu va esdevenir dur i malvat. “Vull saber el nom d’aquest noi!” Lullaby va sentir com el seu enfurismament creixia. Era molt fred i molt pesant, com una pedra, i s’instal·lava als seus pulmons, a la seva gola; el seu cor es va posar a batre molt de presa, com quan va veure les frases obscenes a las parets de la casa grega.


“No conec cap noi, es fals, es fals!”, va cridar; i va voler llevar-se per marxar. Però la Directora va fer un gest per retenir-la. “Quedat, quedat, no marxis!”. La seva veu era altre vegada mes baixa, una mica trencada. “No et dic això per tu – es per el teu be, nena, es no mes per ajudar-te, ho has de comprendre – vull dir –” Va deixar la petita estilogràfica negra amb la punta daurada i va plegar nerviosament les seves mans primes. Lullaby va tornar a asseure’s i no es va bellugar. Quasi ni respirava, i la seva cara es va tornar quasi blanca, com una màscara de pedra. Es sentia feble, potser perquè havia menjat tan poc i dormit, tots aquests dies, a la vora del mar. Es el meu deure protegir-te contra tots els perills de la vida”, va dir la Directora. “Tu no ho pots saber, ets massa jove. M. Filippi m’ha parlat de tu en termes molt elogiosos, tu ets un bon element i no voldria pas que – que un accident arribés a fer malbé tot això tontament...” Lullaby sentia la seva veu molt lluny, com per sobre de una paret, deformada pel moviment del vent. Ella volia parlar, però no arribava a bellugar els llavis. “Tu has travessat un període, després – després de lo que li va passar a ta mare, la seva estada a l’hospital. Ja veus, estic al cas de tot això, i això m’ajuda a comprendre’t millor, però necessito que m’ajudis en a mi també, has de fer un esforç...” “Voldria veure... a M. Filippi...”, va dir al final la Lullaby. “el veuràs mes tard, el veuràs”, digué la Directora. “Però es necessari que em diguis la veritat, on eres.” “Ja el he dit, mirava el mar, estava amagada a les roques i mirava el mar.”


“Amb qui?” “Estava sola, ja el he dit, sola.” “Es fals!” La Directora havia cridat, però es fa refer de seguida. “Si no vols dir-me amb que eres, estaré obligada de escriure als teus pares. El teu pare...” El cor de la Lullaby tornà a batre molt fort. “Si vostè fa això, mai mes tornaré aquí!” Va sentir la força de les seves paraules, i ho va repetir lentament, sense moure els ulls. “Si vostè escriu al meu pare, no tornaré aquí, ni a cap altre escola.” La Directora va callar un moment i el silenci omplí la gran sala, com un vent fred. Després la Directora es va aixecar. Mirà a la jove amb atenció. “No cal que et posis així”, digué ella al final. “Estàs molt pàl·lida, estàs cansada. En tornarem a parlar altre vegada.” Va mirar el seu rellotge. “La classe de M. Filippi començarà en uns minuts. Pots anar-hi.” Lullaby s’aixecà amb lentitud. Va anar cap la gran porta. Es tornà abans de sortir. “Gràcies senyora”, va dir. El pati del Liceu era altre vegada ple d’alumnes. El vent sacsejava les branques dels plàtans i dels castanyers, i les veus dels infants feien un zum-zum que pertorbava. Lullaby travessa`lentament el pati, evitant els grups d’alumnes i els infants que corrien. Algunes nenes li van fer senyals, de lluny, però sense gosar apropar-se, i la Lullaby els hi va respondre amb un lleuger somriure. Quan va arribar davant el edifici prefabricat, va veure la silueta


de M. Filippi, prop del pilar B. Anava sempre abillat amb el vestit gris-blau, i fumava una cigarreta mirant davant ell. Lullaby s’aturà. El professor la va veure i va anar al seu encontre fent signes joiosos amb la ma. “Que? Que?” digué. Es tot el que se li va acudir. “Jo li voldria demanar...”, començà Lullaby. “El que?” “Pel mar, per la llum, tinc moltes preguntes que fer-li.” Però la Lullaby es va adonar que, de sobte, havia oblidat les seves preguntes. M. Filippi la mirà amb una aire divertit. “Heu fet un viatge?”, li preguntà. “Si...”, digué la Lullaby. “I...Ha estat bé?” “Oh, si! Ha estat molt be.” El timbre ressonà per sobre del pati, a les galeries. “Estic molt content...”, digué M. Filippi. Apagà la seva cigarreta al tacó de la sabata. “M’ho explicaràs tot mes tard”, digué. Una brillantor alegre lluïa als seus ulls blaus, darrera les ulleres. “No has de tornar a marxar de viatge, ara mateix?” “No”, digué la Lullaby. “Be, haig de marxar”, va dir M. Filippi. Encara va repetir: “Soc molt content.” Es girà cap la jove abans de entrar al edifici prefabricat. “I em preguntaràs tot el que vulguis, després, després de la classe. M’agrada molt el mar a mi també.”

LA MUNTANYA DEL DEU VIVENT


La muntanya Reydarbarmur era a la dreta del camí de terra. Amb la llum del 21 de juny era molt alta i molt ample, dominant el país de les estepes i el gran llac fred, i Jon no veia res mes. Malgrat això no era la única muntanya. Una mica mes lluny i havia el massís del Kalfstindar, les grans valls enfonsant-se fins el mar, i al nord, la massa fosca dels guardians de les glaceres. Però Reydarbarmur era mes bell que tots els altres, semblava mes gran, mes pur, per la suau línia que anava sense interrompre’s des de sa base fins el cim. Tocava el cel, i les volutes dels núvols passaven per sobre de ell com el fum de un volcà. Jon anava ara vers Reydarbarmur. Havia deixat la seva bicicleta nova contra un talús, tocant el camí, i marxava a traves del camp de brugueres i de líquens. No sabia massa be el perquè anava vers el Reydarbarmur. Coneixia aquesta muntanya des de sempre , la veia cada matí des de la seva infància, i tot i així, avui, era com si Reydarbarmur se li aparegués per primera vegada. També la veia quan marxava a peu a l’escola, al llarg de la carretera asfaltada. No hi havia un lloc des de la vall on no es pogués veure. Era com un castell fosc que culminava per sobre les esteses de molsa i de liquen, per sobre les pastures de les ovelles i dels pobles, i que mirava tot el país. Jon havia deixat la bicicleta a sobre el talús mullat. Avui era el primer dia que sortia amb la seva bicicleta i havent lluitat contra el vent, tot al llarg del pendís que conduïa fins al peu de la muntanya, l’havia esgotat i les seves galtes i orelles cremaven.


Potser va ser la llum que li havia dat ganes de anar fins Reydarbarmur. En els mesos d’hivern, quan els núvols s’esllavissaven a ran de terra, deixant anar la calamarsa, la muntanya semblava llunyana, inaccessible. Algunes vegades estava envoltada de llamps, tota ella blava en el cel negre, i la gent de la vall tenia por. Però ell, en Jon, no en tenia de por. Ell la mirava, i era una mica com si ella el mirés també, des de el fons dels núvols, per sobre la gran estepa gris. Avui, era potser aquella llum del mes de juny la que l’havia conduit fins la muntanya. La llum era bella i suau, malgrat el vent fred. Mentre marxava sobre la molsa humida, Jon veia els insectes que bellugaven per la llum, les joves mosquits i les mosques que volaven per sobre de les plantes. Les abelles salvatges anaven per sobre les flors blanques, i al cel, els ocells batien les seves ales molt de presa, surant per sobre els tolls d’aigua, i desapareixien de sobte en el vent. Eren els únics essers vivents. Jon es va aturar per escoltar el brogit del vent. Era una música estranya i bella als forats de la terra i a les branques dels esbarzers. També hi havia els crits dels ocells amagats a la molsa; els seus crits sobreaguts augmentaven amb el vent, després s’esvaïen. La bella llum del mes de juny llumejava be la muntanya. A mida que Jon s’acostava, se’n adonava que era menys regular del que semblava de lluny; sortia tota ella de una plana de basalt, com una gran casa roinada. Tenia costats molt alts, d’altres trencats a mitja alçada, i esquerdes negres que dividien les seves parets com destralades de cops. Al peu de la muntanya s’escolava un riu.


Jon no havia vist mai res de semblant. Era un riu límpid, color de cel que lliscava lentament, sinuat a traves de la molsa verda. Jon s’acostà poc a poc, temptejant el terra amb la punta del peu, per no relliscar en un bassal. S’agenollà a la vora del riu. L’aigua blava corria cantussejant, llisa i pura com el vidre. El fons del riu estava cobert de petits còdols, i Jon enfonsà el seu braç per prendre un. L’aigua era glaçada, i mes fonda del que pensava, i va haver de ficar el seu braç fins l’aixella. Els seus dits prengueren un sol còdol blanc, una mica transparent en forma de cor. De sobte, una vegada mes, Jon tingué la impressió que quelcom el mirava. S’aixecà amb un calfred, amb la màniga de la jaqueta xopa d’aigua glaçada. Es va girar i mirà al seu voltant. Però tot el lluny que ell podia veure, no hi havia res mes que la vall que baixava en una pendent suau, la gran planura de molsa i liquen, on bufava el vent. Ara no hi havia ni ocells. Al final de la baixada, Jon va veure la taca vermella de la seva bicicleta nova, parada conta la molsa del talús, i això el va tranquil·litzar. No era exactament una mirada el que havia vist, quan estava repenjat sobre l’aigua del riu. Era també una mica com una veu que hagués pronunciat el seu nom, molt suaument, a cau d’orella, una veu lleugera i dolça que no s’assemblava a res conegut. O be una onda, que l’havia envolupat com la llum, i que l’havia fet estremir, com un núvol que es retira i mostra el sol. Jon seguí una estona el riu, cercant un gual. El trobà mes amunt, a la sortida de una recolzada, i el va travessà. El aigua queia en cascada per sobre les còdols plans del gual, i


mates de molsa verda arrencades de les vores s’esllavissaven sense soroll. Abans de seguir la seva marxa, Jon s’agenollà altre vegada al bord del riu i begué uns glops de aigua glaçada. Els núvols es separaven, s’ajuntaven, la llum canviava constantment. Era una llum estranya, perquè semblava no venir del sol; surava en l’aire, al voltant dels murs de la muntanya. Era una llum molt lenta, i en Jon va comprendre que encara duraria mesos, sense debilitar-se, dia rere dia, sense deixar lloc a la nit. Havia nascut ara, sorgint de la terra, encesa al cel, al mig dels núvols, com si volgués viure sempre. Jon va sentí com ella entrava en ell per tota la pell del seu cos i del seu rostre. Cremava i penetrava pels porus com un líquid calent, impregnava la seva roba i els seus cabells. De sobte va tenir ganes de nuar-se. Va triar un indret on el camp de molsa feia un clot al resguard del vent, i es va treure ràpidament totes les seves robes. Després rodolà sobre el terra humit, refregant-se les cames i els braços amb la molsa. Les mates elàstiques cruixien sota el pes del seu cos i el cobrien de gotes fredes. Jon es quedà immòbil, recolzat sobre la esquena, els braços separats, mirant el cel i escoltant el vent. En aquell moment, per sobre Reydarbarmur, els núvols s’obriren i el sol cremà la cara, el pit i el ventre de Jon. Jon es tornà a vestir i començà a caminar vers el mur de la muntanya. El seu rostre estava calent i les seves orelles brunzien com si hagués begut cervesa. La molsa flonja feia rebotre els seus peus i era una mica difícil caminar dret. Quan el camp de molsa s’acabà, Jon començà a escalar els contraforts de la muntanya. El terreny es tornava caòtic, fet


de blocs de basalt fosc i de camins de pedra tosca que cruixia i s’esmicolava sota les seves soles. Davant ell la paret de la muntanya s’elevava, tant alt que no es veia el cim. No hi havia manera de escalar per aquesta banda. Jon donà la volta a la muralla, tornà a pujar vers el nord, cercant un passatge. El va trobar de sobte. El bufar del vent que la muralla havia protegit fins aleshores, de cop el copsà fent-li tentinejar enrere. Davant ell una llarga falla separava la roca negra, fent com una porta gegantina. Jon entrà. Entre les parets de la falla, amples blocs de basalt s’havien esllavissat de qualsevol manera i havia de pujar lentament ajudant-se de cada mossa , de cada fissura. Jon escalava els blocs l’un darrera l’altre, sense reprendre alè. El posseïa una mena de ansietat, volia arribar al sobre de la falla el mes aviat possible. Alguna vegada va estar a punt de caure d’esquenes perquè els blocs de pedra estaven coberts d’humiditat i de líquens. Jon s’agafava amb dues mans, i una vegada es va trencar la ungla del seu índex sense sentir dolor. La calor seguia circulant per la seva sang, malgrat el fred de la foscor. Al cim de la falla, es girà. La gran vall de lava i de molsa s’estenia fins perdre’s de vista, i el cel era immens, ple de núvols grises. Jon mai havia vist quelcom de tan bell. Era com si la terra s’hagués tornat llunyana i buida, sense homes, sense animals, sense arbres, tan gran i solitària com l’oceà. Per indrets, per sobre de la vall, un núvol creuava i Jon veia els raigs oblics de la pluja, i els halos de la llum. Jon mirà el pla sense bellugar-se, la esquena recolzada contra la paret de pedra. Cercà amb els ulls la taca vermella de la bicicleta, i la forma de la casa de son pare, a l’altre


punta de la vall. Però no els va poder veure. Tot el que coneixia havia desaparegut, com si la molsa verda hagués pujat i hagués recobert tot. No mes, al baix de la muntanya, el riu lluïa, semblant a una llarga serp d’atzur. Però desapareixia ell també com si s’escolés al interior de una gruta. Tot d’una, Jon mirà fixament la falla ombrívola, per sobre de ell, i s’estremí; no se’n havia donat mentre escalava els blocs, però cada tros de basalt formava un graó de una escala gegantina. Llavors, una vegada mes, Jon va sentir la estranya mirada que l’envoltava. La presencia desconeguda pesava sobre el seu cap, sobre les seves espatlles, sobre tot el seu cos, una mirada ombra i poderosa que cobria tota la terra. Jon alçà el cap. Per sobre de ell, el cel era ple de una llum intensa que lluïa de un horitzó a l’altre de una sola claror. Jon tancà els ulls, com davant un llamp. Després les núvols amples semblant a la fumera es van unir altre cop, cobrint la terra d’ombres. Jon està molt de temps amb els ulls closos per no sentir el vertigen. Escoltà el soroll del vent que lliscava sobre les llises roques, però la veu estranya y suau no pronuncià el seu nom. No mes xiuxiuejava, incomprensible, en la música del vent. Era el vent? Jon sentia sorolls desconeguts, veus de dones murmuradores, sorolls de ales, soroll de onades. De vegades, de la fondària de la vall pujaven zumzeigs d’abelles, murmuris de motors. Els sorolls es barrejaven, sonant com un eco als costats de la muntanya, lliscant com l’aigua dels rius, s’ensorraven al liquen i a la sorra. Jon obrí els ulls. Les seves mans s’agafaren a la paret de la roca. Una mica de suor banyava el seu rostre, malgrat la


fredor. Ara, ell estava com a sobre de un vaixell de lava, que virava lentament fregant els núvols. Amb lleugeresa, la gran muntanya lliscava sobre la terra, i Jon sentí el moviment de balancí del caboteig. Al cel, els núvols es desenrotllaven, defugien com immenses onades, fent parpellejar la llum. Això va durar molt de temps, tant de temps com un viatge cap una illa. Després Jon sentí la mirada que s’allunyava de ell. Va desenganxar els dits de la paret de roca. Per sobre de ell, el cim de la muntanya es veia amb claredat. Era una gran cúpula de pedra negra, inflada com una pilota, llissa i brillant com la llum del cel. Les corrents de lava i de basalt feien una baixada suau sobre els costats de la cúpula, i va ser per aquí que en Jon trià per continuar la seva ascensió. Remuntava a passes petites zigzaguejant com una cabra, el pit tirat endavant. Ara el vent era lliure, el copsava amb violència, fent flamejar la seva roba. Jon premia els seus llavis i els seus ulls estaven plens de llàgrimes. Però no tenia por, ja no sentia vertigen. La mirada desconeguda ara ja no pesava. Tot al contrari, el sostenia el cos, empentava Jon cap dalt, amb tota la seva llum. Jon mai havia sentit aquella sensació de força. Algú que l’estimava anava al seu costat, al mateix pas, esbufegant al mateix ritme. La desconeguda mirada el tirava cap amunt de les roques i l’ajudava a pujar. Quelcom vingut del mes profund dels somnis, i el seu poder augmentava a cada passa, s’inflava com un núvol. Jon posava els peus sobre les plaques de lava, exactament allà on s’havia de fer, perquè potser seguia unes petjades invisibles. El fred vent el feia panteixar i ennuvolava la seva vista, però no tenia


necessitat de veure. El seu cos es dirigia tot sol, s’orientava metre a metre i s’elevava al llarg de la corba de la muntanya. Estava tot sol al bell mig del cel. Al seu voltant, ara no hi havia mes terra, mes horitzó, no mes l’aire, la llum i els núvols grisos. Jon avançava amb entusiasme vers el cim de la muntanya, i els seus gestes eren lents com els de un nedador. De vegades, les seves mans tocaven les lloses fredes i llises, el se ventre fregava sobre elles, i sentia les vores tallants de les fissures i les petjades de les venes de lava. La llum botia la roca, emplenava el cel, creixia també al seu cos, vibrava a la seva sang. La música de la veu del vent omplia les seves orelles, ressonant a la seva boca. Jon no pensava res, no mirava res. Pujava sense esforçar-se, tot el seu cos pujava, sense aturar-se, vers el cim de la muntanya. Va arribar mica en mica. El pendís de basalt es va fer mes suau, mes llarg. Jon estava ara com a la vall, al peu de la muntanya, per una vall de pedra, bella i vasta , estesa en una llarga corba fins el començament dels núvols. El vent i la pluja havien desgastat la pedra, l’havien polit com una mola. En llocs, llampeguejaven cristalls vermell sang, estries verdes i blaves, taques grogues que semblaven onejar amb la llum. Mes amunt, la vall de pedra desapareixia dins els núvols; lliscaven sobre ella deixant arrossegar darrere ells filaments, blens, i quan es fonien, Jon veia altre vegada la línia pura de la corba de pedra. Després Jon assolí el cim de la muntanya. No es va dar compte de seguida, perquè això es va fer progressivament. Però quan mirà al seu voltant, va veure aquell gran cercle negre on ell era el centre, i va comprendre que ja havia


arribat. El cim de la muntanya era aquella plataforma de lava que tocava el cel. Allà, el vent bufava, no per ratxes sinó continu i poderós, estés sobre la pedra com una làmina. Jon va fer algunes passes, tentinejant. El seu cor bategava molt fort al seu pit, empenya la seva sang als seus temples i al seu coll. Durant un instant, es sufocà, perquè el vent entrava pel seu nas i els seus llavis. Jon volgué arrecerar-se. El cim de la muntanya era nu, sense una herba, sense un clot. La lava lluïa molt, com l’asfalt, esberlada en indrets, allà on la pluja fonava els seus canals. El vent arrabassava una mica de pols grisa que fugia de la seva carcassa, en curtes fumarades. Aquí regnava la llum. Ella l’havia cridat, quan anava al peu de la muntanya, i era per això que ell havia deixat la seva bicicleta tombada sobre el talús de molsa, a la vora del camí. La llum del cel s’arrombollava aquí completament lliure. Sense parar desbordava l’espai i picava la pedra, després rebotava fins els núvols. La lava negra era penetrada per aquesta llum, pesant, fonda com el mar a l’estiu. Era una llum sense escalfor, arribada de mes lluny de l’espai, la llum de tots els sols i de tots els astres invisibles, i revifava les antigues brases, feia renéixer els focs que havien cremat a la terra milions de anys abans. La flama lluïa a la lava, al interior de la muntanya, resplendia al buf del vent fred. Jon ara veia davant ell, sota la dura pedra, totes les corrents misterioses que bellugaven. Les venes vermelles reptaven com serps de foc; les bombolles lentes quallades al cor de la matèria lluïen com els fotògens dels animals marins. Bruscament el vent cessà, com la respiració que es reté. Llavors en Jon pogué marxar cap el centre de la plana de


lava. S’aturà davant tres marques estranyes. Eren tres cubetes ensorrades a la pedra. Una de les cubetes era plena de aigua de pluja, i les altres dos allotjaven molsa i un arbust molt prim. Al voltant de les cubetes, hi havia pedres negres escampades , pols de lava vermella que rodolava per les ranures. Era el únic refugi. Jon va asseure al bord de la cubeta que contenia el arbust. Aquí el vent semblava no bufar mai tant fort. La lava era suau i llissa, escalfada per la llum del cel. Jon es recolzà darrera sobre els seus colzes i mirà els núvols. Mai havia vist els núvols de tan prop. A Jon li agradaven molt les núvols. A sota, a la vall, ell les havia vist sovint, recolzat sobre la esquena a la paret de la granja. També amagat a la caleta del llac, i havia estat molt de temps amb el cap girat en darrera fins que sentia els tendons del seu coll endurits com cordes. Però aquí, al cim de la muntanya, no era igual. Els núvols arribaven de presa , a ran de la plana de lava, obrin les seves immenses ales. Engolien el aire i la pedra, sense soroll, sense esforç, i separaven les seves membranes desmesuradament. Quan passaven sobre el cim de la muntanya tot es tornava blanc y fosforescent, i la negra pedra era tota perlada. Els núvols passaven sense ombra. Al contrari, la llum lluïa amb mes força, tornava a tot color de la neu i la escuma. Jon mirava les seves mans blanques, les seves ungles semblant a peces de metall. Girava el cap i obria la boca per beure les fines gotes barrejades amb la llum enlluernadora. El seus ulls esbatanats miraven la lluïssor d’argent que omplia el espai. Llavors no hi havia mes muntanya, mes valls de molsa, ni pobles, ni res; res mes que el cos del núvol que fugia cap el


sud, que omplia cada forat, cada escletxa. El fresc vapor girava temps sobre el cim de la muntanya, encegant al mon. Després, molt de presa, com havia arribat , el núvol marxava, rodolant cap l’altre punta del cel. Jon estava feliç d’haver arribat fins aquí, prop dels núvols. Li agradava el seu país, tan amunt, tan lluny de les valls i dels camins dels homes El cel es feia i es desfeia sense parar, al voltant del cercle de lava, la intermitent llum del sol es movia com els feixos dels fars. Tal vegada es que no hi havia d’altre, realment. Tal vegada ara tot es mouria sense parar, fumejant, amples remolins, nusos corredissos, veles, ales, pàl·lids rius. La Lava negra lliscava també, se estenia i es colava cap avall , la lava freda molt lenta que desbordava els llavis del volcà. Quan els núvols se’n anaven, Jon mirava les seves esquenes rodones que corrien cap el cel. Llavors la atmosfera reapareixia, molt blava, vibrant amb la llum del sol i els blocs de lava s’endurien altre vegada. Jon es posà de boqueta rossa i tocà la lava. De sobte va veure una estranya pedra, col·locada a la vora de cubeta plena d’aigua de pluja. S’acostà a quatre grapes per examinar-la. Era un bloc de lava negra, sense dubte despresa de la massa per erosió. Jon volgué tornar-lo, sense aconseguir-ho. Estava soldada al terra per un pes enorme que no corresponia a la seves mides. Llavors sentí el mateix calfred que feia un moment, quan escalava els blocs del barranc. La pedra tenia exactament la forma de la muntanya. No havia cap dubte: era la mateixa base ampla, cantelluda, i el mateix cim hemisfèric. Jon s’acostà mes i distingí clarament la fall per la que havia pujat. Sobre la pedra feia justament una fissura, però


dentada com els graons de la escala gegantina que havia escalat. Jon acostà la seva cara a la pedra negra fins que la seva vista s’enterbolí. El bloc de lava augmentava, omplia tota la seva vista, s’estenia tot al seu voltant. Jon sentí que poc a poc perdia el seu cos i el seu pes. Ara surava, ajagut sobre la esquena grisa dels núvols, i la llum el travessava de cap a peus. Veia per sota ell les grans plaques de lava lluentes d’aigua i de sol, les taques rovellades de líquens, les rodones blaves dels llacs. Lentament lliscava per sobre de la terra, car s’havia tornat com un núvol, lleuger i canviant de formes. Era un fum gris, un vapor, que s’enganxava a les roques i deixava anar les seves fines gotes. Jon no deixava de mirar la pedra. Era feliç així, acaronava temps i temps la seva superfície llisa amb les seves mans obertes. La pedra vibrava sota els seus dits com una pell. Notava cada bossa, cada fissura, cada marca polida pel temps, i el calor suau de la llum feia una catifa lleugera, semblant a la pols. El seu esguard s’aturà al cim de la pedra. Allà, sobre la superfície rodona i brillant va veure tres forats minúscules. Era una embriaguesa estranya veure el mateix lloc on es trobava. Jon mirà amb una atenció casi dolorosa les marques de les cubetes però no va poder veure la mena de insecte negre que era al cim de la pedra. Va restar molt de temps mirant el bloc de lava. Per la seva mirada sentí que fugia lentament de si mateix. No perdia el coneixement però el seu cos s’adormia poc a poc. Les seves mans es tornaven fredes, posades planes a cada banda de la muntanya. El seu cap es recolzà, la barbeta contra la pedra i els seus ulls quedaren fixes.


Durant aquell temps el cel al voltant la muntanya es feia i es desfeia. Els núvols lliscaven sobre les plaques de lava, les gotetes rodolaven per el rostre de Jon i s’enganxaven als seus cabells. El sol lluïa de tant en tant, amb grans esclats ardents. El buf del vent passaven al voltant de la muntanya, llargament, en un sentit i en l’altre. Després Jon sentí els batecs del seu cor, però lluny, al interior de la terra, lluny, fins el fons de la lava, fins les arteries del foc, fins la base de les glaceres. Els cops estremien la muntanya, vibraven en les venes de lava, al guix, als cilindres de basalt. Ressonaven al fons de les cavernes, a les falles, i el soroll corria per les valls de molsa fins les cases. “Dum-dum, dum-dum, dum-dum, dum-dum, dum-dum, dum-dum”. Era un soroll pesant que conduïa cap una altre mon, com el día del naixement, i Jon veia davant ell la gran pedra negra que bategava a la llum. A cada batec, tota la claredat del cel oscil·lava, augmentat per una descàrrega fulgurant. Els núvols es dilataven, plens de electricitat, fosforescents, com els que llisquen al voltant de la lluna plena. Jon va percebre un altre soroll, un soroll de mar fonda que sonava pesadament, un soroll de vapor que es fon, i això l’enduia mes lluny. Era difícil resistir-se al son. Altres sorolls sorgien sense parar, sorolls nous, vibració de motors, crits de ocells, grinyols de torns, trepidació de líquids bullint. Tots els sorolls naixien, s’apropaven, s’allunyaven, retornaven, i això feia una música que se l’enduia lluny. Jon no feia cap esforç per tornar-hi. Totalment inert, va


sentí que baixava a algun lloc, tal vegada cap el cim de la pedra negra, a la vora dels minúscules forats. Quan va obrir altre volta els ulls, va veure de seguida al nen amb l’esguard clar que estava dret sobre la dalla de lava, davant del dipòsit d’aigua. Al voltant del infant la llum era intensa ja que no havien núvols al cel. “Jon!” va dir el nen. La seva veu era dolsa i fràgil però la seva mirada clara somreia. “Con es que saps el meu nom?” digué en Jon. El nen no va respondre. Estava immòbil al costat del dipòsit d’aigua una mica girat de costat com si volgués fugir. “I tu, com te dius?” digué en Jon. “No et conec.” No es movia per no espantar el nen. “Per què has vingut?. Mai ningú ve a la muntanya.” “Volia veure la vista que hi ha des de aquí”, va dir en Jon. “Pensava que es veia tot des de molt alt, com els ocells.” Va titubejar una mica i va dir: “Vius aquí?” El nen seguí somrient. La llum que l’envoltava semblava sortir dels seus ulls i dels seus cabells. “Ets pastor? Vas vestit com els pastors.” “Visc aquí”, va dir el infant. “Tot el que veus aquí es meu.” Jon mirà l’estesa de lava i el cel. “T’equivoques”, digué. “Tot això no pertany a ningú.” Jon va fer un gest per posar-se dret. El nen va fer un salt de costat com si volgués marxar. “No em bellugo pas”, va dir en Jon per tranquil·litzar-lo. “Queda’t, no m’aixecaré.” “No t’has de aixecar”, digué el nen.


“Llavors vine a asseure’t prop meu”. L’Infant va dubtar. Mirava en Jon com si tractés de endevinar els seus pensaments. Després s’acostà i es va asseure a la gatzoneta al costat d’en Jon. “No m’has contestat. Com te dius?” preguntà en Jon. “Això no te importància, perquè no em coneixes”, digué el nen. “Jo no te he preguntat com et dius.” “Es veritat”, digué en Jon, però va pensar que hauria de estar sorprès. “Diguem, que fas aquí? On vius? No he vist cap casa mentre pujava.” “Tot es casa meva”, va dir el nen. Les seves mans es bellugaven lentament, amb gests graciosos que Jon no havia vist mai. “ De veritat que vius aquí?, preguntà en Jon. I el teu pare, i la teva mare? On son?” “No en tinc.” “Tens germans?” “Visc tot sol, t’ho acabo de dir.” “No tens por? Ets molt jove per viure tot sol.” El infant seguí rient. “Perquè havia de tenir por? Tu tens por a casa teva?” “No”, va dir en Jon. Pensava que no era la mateixa cosa, però no ho va dir. “Fa molt de temps que visc aquí. Conec cada pedra de aquesta muntanya millor que tu coneixes la teva cambra. Saps perquè visc aquí?” “No”, va dir en Jon. “Es una llarga historia”, digué el nen. “fa temps, mot de temps, molts homes van arribar, van instal·lar les seves llars al costat dels rius, a les valls, i les llars es van tornar


pobles, i els pobles es tornaren ciutats. Fins i tot els ocells van fugir. Fins i tot els peixos tenien por. Llavors jo també vaig marxar de els rius, de les valls i vaig venir a aquesta muntanya. Ara tu també has vingut a aquesta muntanya, i els altres vindran després que tu.” “Parles con si fossis molt vell”, digué en Jon, “ i no mes ests un infant!” “Si, soc un infant”, va dir el nen. Mirava en Jon fixament, i el seu esguard era tan ple d’una llum que en Jon va haver de baixar els ulls. La llum del mes de juny era encara mes maca. Jon pensà que sortia tal vegada dels ulls del estrany pastor, i que s’estenia fins al cel, fins al mar. Per sobre la muntanya el cel s’havia buidat dels seus núvols, i la pedra negra era suau i tèbia. Jon ja no tenia son aleshores. Mirava amb totes les seves forces al nen assegut al seu costat. Però el nen mirava altre part. Havia un estrany silenci, sense un buf de vent. El nen es tornà altre vegada cap en Jon. “Saps quelcom de música?” li preguntà. “M’agrada molt la música.” Jon bellugà el cap, després recordà que duia a la butxaca una petita guimbarda. Va treure l’objecte i l’ensenyà al nen. “Pots tocar música amb això?”, preguntà el nen. Jon li donà la guimbarda i el nen l’examinà un instant. “Que vols que toqui?”, preguntà en Jon. “El que sàpigues tocar, tant se val! M’agraden totes les músiques.” Jon es posà la guimbarda al la boca, i va fer vibrar amb el seu índex la petita làmina de metall. Va tocar una peça que


li agradava força, Draumkvaedi, una vella peça que el seu pare l’hi havia ensenyat feia temps enrere. Els sons nasals de la guimbarda ressonaven lluny a la plana de lava, i el nen l’escoltà posant el cap una mica de costat. “Es bonica”, digué el nen, quan en Jon va acabar-la. “Toca encara per mi, si et plau.” Sense entendre be el perquè, Jon es fa sentir feliç que la seva música agradés al pastoret. “També se tocar Manstu ekki vina”, digué en Jon. “Es una cançó estrangera.” Al mateix temps que tocava, marcava el ritme amb el peu sobre la dalla de lava. El infant escoltava i els seus ulls lluïen de satisfacció. “M’agrada la teva música”, va dir. “Saps tocar altres músiques?” Jon pensà. “El meu germà em deixa alguna vegada la seva flauta. Te una bonica flauta, tota ella de plata, i me la deixa algunes vegades per tocar-la.” “M’agradaria sentir-la aquesta música també.” “Provaré de demanar-li la propera vegada”, digué en Jon. “Tal vegada voldrà venir ell també, per tocar-te la seva música.” “M’agradaria molt”, digué el nen. Després en Jon tornà a tocar la guimbarda. La làmina de metall vibrava fort en el silenci de la muntanya, i Jon pensava que potser el sentirien fins al final de la vall, fins la seva granja. El nen s’apropà en ell. Bellugava les seves mans cadenciosament, inclinant una mica el cap. Els seus ulls clars brillaven, i es posava a riure quan la música es


tornava de veritat massa nasal. Llavors en Jon feia mes lent el ritme, mantenia les notes mes llargues que tremolaven a l’aire, i el rostre del nen es tornava serio, i els seus ulls entomaven el color de la mar fonda. Al final, Jon s’aturà sense esma. Les dents i els llavis li feien mal. El nen bategà les mans i digué: “Es maco! Tu en saps de tocar música bonica!” “També en se de parlar amb la meva guimbarda”, digué en Jon. El infant semblava sorprès. “Parlar? Com pots parlar amb aquest objecte?” Jon es tornà a posar la guimbarda a la boca, i molt lentament, pronuncià alguns mots fent vibrar la làmina de metall. “Ho has entès?” “No”, digué el nen. “Escolta-ho millor.” Jon començà aleshores mes a poc a poc. El rostre del nen s’il·luminà. “Has dit: bon dia, amic meu!” “Si” Jon explicà: “ A casa nostra, allà baix, a la vall, tots els nois sabem fer això. Quan arriba el estiu, on se’n va als camps, darrera de las granges, i els parlem així a les noies, amb les nostres guimbardes. Quan on troba una noia que ens agrada, anem al seu darrera, a casa seva, al vespre, i li parlem així perquè els seus pares no entenguin el que diem. A les noies els hi agrada molt. Posen el cap a la seva finestra i escolten els que els hi diem, amb la música.”


Jon mostrà al nen com es deia: “T’estimo, t’estimo, t’estimo” no mes gratant la làmina de ferro de la guimbarda i bellugant la llengua dins de la boca. “Es fàcil”, digué en Jon. Donà el instrument al infant, que provà al seu torn de parlar gratant la làmina de metall. Però allò no va semblar massa un llenguatge, i plegats es van posar a riure. El nen ja no estava gens desconfiat. Jon li ensenyà també com tocar algunes peces de música, i els sons nasals ressonaren molt de temps a la muntanya. Després la llum declinà una mica. El sol s’abaixà molt prop de l’horitzó, en una broma roja. El cel s’encengué estranyament com si hagués un incendi. Jon mirà el rostre del seu company i li va semblar que havia canviat de color. La seva pell i els seus cabells s’havien tornat grisos com la cendra i els seus ulls tenien el color del cel. La calor suau disminuïa poc a poc. El fred arribà com una esgarrifança. En un moment Jon volgué aixecar-se per marxar, però el nen li posà la ma sobre el braç. “No marxis, t’ho prego”, digué simplement. “Ara haig de marxar, ja deu ser tard.” “No marxis. La nit serà clara, pots quedar-te aquí fins demà al matí.” Jon dubtà. “La meva mare i el meu pare m’esperen a casa”, li digué. El infant pensà. Els seus ulls grisos brillaven molt. “El teu pare i la teva mare dormen”, digué ell. “No es despertaran fins demà al matí. T’hi pots quedar.” “Com saps que dormen?”, ,,preguntà en Jon. Però va comprendre que el nen deia la veritat. L’Infant va somriure.


“Tu saps tocar música i parlar amb la música. Jo en se altres coses.” Jon prengué la ma del infant i la serrà. No sabia el perquè, però no havia sentit mai abans una tal felicitat. “Ensenya’m altres coses”, va dir ell; “tu en saps tantes coses!” En lloc de respondre’l, el nen es llevà d’un salt i va córrer cap els dipòsits. Va prendre una mica de aigua a les seves mans fent copa, i li va dur en Jon. Apropà les seves mans a la boca d’en Jon. “Beu!”, li va dir. Jon l’obeí. El nen buidà dolçament l’aigua entre els seus llavis. Jon mai havia begut aigua com aquella. Era dolça i fresca, però també densa i pesada, i semblava recórrer el seu cos com un rierol. Era un aigua que sadollava la set i la gana, que es bellugava a les venes com una llum. “Es bona”, digué en Jon. “Quina es aquesta aigua?” “Ve dels núvols”, va dir el nen. “Mai ningú l’ha vist”. El nen estava dret davant ell sobre la dalla de lava. “Vine, vaig a ensenyar-te el cel.” Jon donà la ma a el infant i marxaren plegats al cim de la muntanya. El nen anava lleuger, una mica al davant, amb els seus peus nusos fregant el sol. Anaren així fins al final de la planxa de lava, allà on la muntanya dominava la terra com un promontori. Jon mirà el cel obert davant ells. El sol havia desaparegut completament darrera l’horitzó, però la llum seguia il·luminant els núvols. A baix, molt lluny, sobre la vall, hi havia una lleugera ombra que cobria el relleu. No es veia el llac, ni els turons, i Jon no podia reconèixer el país. Però el cel immens era ple de llum, i en Jon va veure tots els


núvols, llargs, color de fum, estesos al aire grog i rosa. Mes amunt, el blau començava, un blau fondo i ombrívol que vibrava de llum també, i Jon veié el punt blanc de Venus, que lluïa sol com un far. Plegats van asseure’s sobre la vora de la muntanya i miraren el cel. No feia ni un buf de vent, ni un soroll, ni un moviment. Jon sentí el espai entrar en ell i inflar el seu cos, com si retingués la respiració. El nen no parlava. Estava immòbil , dret, el cap enrere, i mirava el centre del cel. Una a una, els estels s’encengueren, separant els seus vuit rajos aguts. Jon sentí altre vegada el batec regular al seu pit i les arteries del seu coll, car això venia del centre del cel a través de ell i ressonava en tota la muntanya. La llum del dia bategava també, ben prop de l’horitzó, responguen a les palpitacions del cel de nit. Ambdós colors, l’un fosc i profund i l’altre clar i calent, estaven units al zenit, i feien el mateix moviment de balancí. Jon reculà sobre la pedra i es recolzà sobre la esquena amb els ulls oberts. Ara sentia amb claredat el soroll, el gran soroll que arribava de totes bandes de l’espai i s’arreplegava sobre de ell. No eren paraules, ni tan sols música, però li semblava que comprenia el que volien dir, com mots, com frases de cançons. Sentia el mar, el cel, el sol, les valls que cridaven com animals. Sentia els sons pesants, presoners de abismes, els murmuris amagats al fons dels pous, al fons de les falles. D’alguna part, arribada del nord, el soroll continu i llis de les glaceres, el fregament que avança i xerrica sobre el pedestal de les pedres. El vapor brollava de les solfatares fent crits aguts i les altes flamarades del sol zumzejaven com forges. Per tot arreu l’aigua brollava i el fang feia esclatar núvols de bombolles,


les llavors dures es trencaven i germinaven sota la terra. Les arrels vibraven, el degoteig de la saba als troncs dels arbres, el cant eòlic de les herbes tallants. Després arribaven encara mes sorolls, que Jon coneixia millor, els motors de les camionetes i de les bombes, els sorolls de les cadenes de metall, les serres elèctriques, els cops de martell dels pistons, les sirenes dels vaixells. Un avió trencava el aire amb el soroll dels seus quatre turboreactors, lluny, a sobre l’Oceà. Una veu de home parlava, a algú lloc de una sala de col·legi, però era ben be un home? Era mes aviat el cant de un insecte, que es transformava en un xiuxiueig greu, en borborigme, o be que es dividia en xiulets estridents. Les ales dels ocells marins rondinejaven per sobre els penya-segats, les gavines i els goelands piulaven. Tots els sorolls duien en Jon, el seu cos surava per sobre la dalla de lava, lliscava com sobre una bassa de molsa, tornava en invisibles remolins, mentre el cel, en el límit del dia i de la nit, els estels brillaven amb la seva claror fixa. Jon restà així molt de temps, ajagut, mirant i escoltant. Després els sorolls s’allunyaren, es debilitaren, un després altre. Els batecs del seu cor es tornaren mes suaus, mes regulars, i la llum esdevingué una taca grisa. Jon es posà de costat i mirà al seu company. Sobre la negra dalla, el nen estava arraulit, amb el cap recolzat sobre el seu braç. El seu pit es movia lentament, i en Jon va comprendre que estava dormit. Llavors el tancà també els seus ulls, i esperà que arribes la son. Jon es despertà quan el sol aparegué per sobre l’horitzó. Va asseure’s i mirà al seu voltant, sense comprendre. El nen ja no hi era. No hi havia res mes que la planura de lava


negra, i perdent-se de vista, la vall on les primeres ombres començaven a dibuixar-se. El vent tornava a bufar, escombrava el espai. Jon s’aixecà i cercà al seu company. Va seguir el pendís de lava fins els dipòsits. Allà l’aigua era del color del metall, arrissada per les ratxes de vent. Al seu forat cobert de molsa i liquen, el vell matoll sec vibrava i tremolava. Sobre la dalla, la pedra en forma de muntanya, estava com sempre al mateix lloc. Llavors en Jon restà dret un instant al cim de la muntanya, i cridà varies vegades, però ni el eco el responia: “Ohé!” “Ohé!” Quan va entendre que no retrobaria al seu amic, Jon va sentir tal soledat que li va doldre el cos, com una puntada de costat. Comença a baixar la muntanya, tant ràpid com va poder, saltironant per sobre les roques. Amb presses va cercar la falla on es trobava la escala gegantina. Va relliscar sobre les grans pedres mullades, baixà cap la vall sense girar-se. La gran llum augmentava al cel i era totalment de dia quan va arribar a baix. Després es va posar a córrer per la molsa, i els seus peus el rebotien i l’empentaven al davant encara mes ràpid. Creuà d’un salt el riu color de cel, sense mirar les basses d’aigua que giraven als remolins. No massa lluny, va veure un ramat de bens que sortiren corrents belegant, i va comprendre que estava altre vegada al territori dels homes. Prop del camí de terra, la seva bella bicicleta nova l’esperava, amb el seu manillar cromat cobert de gotes d’aigua. Jon prengué sa bicicleta i començà a rodar sobre el camí de terra, sempre avall. No pensava pas, no mes sentia el buit, la soledat sense límits, mentre pedalejava al llarg


del camí de terra. Quan va arribar a la granja, Jon posà la bicicleta contra la paret, i va entrar sense fer soroll, per no despertat al seu pare i a la mare, que encara dormien. LA RODA D’AIGUA

El sol encara no estava aixecat sobre el riu. Par la estreta porta de la casa; Juba mira las aigües llises que ja espitllaven de l’altre banda dels camps grisos. Es va aixecar del seu llit i llença el drap que l’envolupava. El aire fred del matí el va fer un tremolar. A la casa fosca, hi havia altres formes enrotllades en llençols., altres cossos adormits. Juba va reconèixer el seu pare, al altre costat de la porta, el seu germà, i al fons, sa mare i les seves dues germanes arrecerades sota el mateix llençol. Un gos udolava en algun lloc, amb una veu estranya que canta una mica i després s’escanya. Però no hi ha massa sorolls sobre la terra, ni sobre el riu, car el sol encara no s’ha llevat. La nit es grisa i freda, duu el aire de les muntanyes i del desert, i la llum pàl·lida de la lluna. Juba mira la nit estremint-se, sense bellugar-se de la seva màrfega. A través de la estora de canya trenada, el fred de la terra puja, i gotes de rosada es formen sobre la pols. Afora, les herbes llueixen una mica, com làmines humides. Les grans acàcies i primes son negres, immòbils, en la terra quarterada. Juba s’aixeca sense fer soroll. Plegà la màrfega i enrotllà el matalàs, després se’n va pel camí que envolta els camps


deserts. Mira al cel, de la banda de l’est i endevina que el dia arribarà ben aviat. Sent l’arribada de la llum al fons del seu cos, i la terra també ho sap, la terra llaurada dels camps i la terra polsegosa entre els matolls d’espines i els troncs d’acàcies. Es com una inquietud, com un dubte que arriba a través del cel, recorre l’agua lenta del riu, i es propaga a ran de terra. Les teranyines tremolen, les herbes vibren, els mosquits volen a ran dels tolls, però el cel està buit, car no hi ha mes rats penats , ni tampoc ocells. Sota els peus nusos de Juba el camí es dur. La vibració llunyana marxa al mateix temps que ell, i les grans llagostes grises comencen a saltar per les herbes. Lentament, mentre Juba s’allunya de la casa, el cel s’aclareix cap la desembocadura del riu. La broma baixa entre les vores, a la velocitat de una balsa estirant els seus tels blancs. Juba s’atura al camí. Mira el riu un instant. Sobre les vores de sorra, les canyes mullades estan penjades. Un gran tronc negre encallat oscil·la en la corrent, s’enfonsa i ressorgeixen les seves branques com el coll de una serp que neda. L’ombra encara es sobre el riu, l’aigua es pesada i densa, flueix fent plecs lents. Però mes enllà del riu, la terra seca apareix. La pols es dura sota els peus de Juba, la terra vermella està trencada com els pots vells, els solcs zigzagueixen, semblants a antigues fissures. La nit s’obre a poc a poc, al cel, sobre la terra. Juba travessa els camps deserts, s’allunya de las darreres cases dels pagesos, ja no veu el riu. Remunta un turó de pedres seques on s’enganxen algunes acàcies. Juba recull del terra algunes flors d’acàcies que rossega mentre escala el turó. El suc s’estén per la boca i dissol la pesantor de la son. Sobre l’altre vesant de la colina de pedres, els bous


esperen. Quan Juba arriba prop de ells, les grans animals espeterneguen coixejant, i un d’ells gira el cap enrere bramulant. “¡Ttttt! ¡Outta, outta!” diu Juba i els bous el reconeixen. Sense para de fer petar la llengua, Juba els hi treu les traves i el guia amunt de la colina de pedres. Els dos bous avancen amb dificultats, coixejant, perquè les traves han engreixat les seves potes del darrera. El vapor surt dels seus nassos. Quan arriben davant la sínia, els bous s’aturen. Bufen i tiren enrere, fan sorolls amb la gola, les seves peülles piquen el terra i fan caure pedres. Juba lliga els bous a l’extrem de la llarga fusta. Mentre juny les besties al jou, no para de fer petar la llengua contra el seu paladar. Les mosques planes comencen a volar al voltant dels seus ulls i de les nassos dels bous, i Juba espanta las que si posen a la seva cara i a les mans. Les besties esperen davant els pous, el feixuc timó de fusta peta i grinyola quan ells fan un pas endavant. Juba tira de la corda lligada al jou, i la roda comença a gemegar, com una nau que s’escruix. Els bous grisos caminen pesadament sobre el camí circular. Les seves peülles es posen sobre les empremtes del dia anterior, foradant els antics clots a la terra vermella, entre les pedres. Al final de la llarga biga hi ha la gran roda de fusta que gira al mateix temps que els bous, i el seu eix arrossega l’engranatge de l’altre roda vertical. La llarga tira de cuiro bullit baixa al fons del pou, duen les galledes per l’aigua. Juba anima els bous fent petar la llengua sense parar. També els parla en veu baixa, suaument, perquè l’ombra envolta encara els camps i el riu. La pesada mecànica de


fusta cruix i grinyola, resisteix, torna a començar. Els bous s’aturen de temps en temps, i Juba ha de córrer darrere ells, colpejar les seves potes amb una canya i empènyer el timó. Els bous recomencen la seva caminada circular, el cap baix, bufant. Quan al final el sol el lleva, aclareix de sobte els camps. La terra roja està embarranquinada de solcs, mostra els seus blocs de fang sec, les seves pedres agudes que brillen. Per sobre del riu, a l’alta punta dels camps, la broma es desfà i l’aigua s’il·lumina. Un vol d’ocells brolla bruscament de les ribes, entre els canyars, i esclata en el cel aixecant el seu clam. Son les gangues, les perdius del desert, i el seu crit agut provoca un ensurt en Juba. Dret sobre les pedres del pou, les segueix un instant amb l’esguard. Els ocells remunten alt sobre el cel, passen davant del disc del sol, després giren novament cap a la terra i desapareixen per les herbes del riu. Lluny, a l’altre punta dels camps, les dones surten de les cases. Encenent els brasers, però la llum del sol es tan nova que no aconsegueix entelar el resplendor vermell del carbó d’alzina que crema. Juba sent crits de nens, veus d’homes. Algú, en algun lloc, crida, amb la seva veu aguda que ressona mot de temps al aire: “¡Ju-uuu-baa!” Ara, els bous van mes ràpid. El sol escalfa els seus cossos i els hi dona forces. El molí gemega i grinyola, cada dent del seu engranatge escruixeix encaixant amb l’altre, la corretja de cuiro tensada sota el pes de les galledes vibra contínuament. Els cubells apugen fins al vorell del pou, es bolquen a la canal de palastre, i tornen a baixar fregant les parets del pou. Juba mira el aigua que corre fent onades al


llarg de la canal, i raja per la sèquia, baixa a empentes regulars cap la terra roja dels camps.. L’aigua s’esllavissa com a petits glops, i la terra seca beu àvidament. El fons de la rasa es torna fangós i lenta onada avança, metre a metre. Es l’aigua que en Juba mira, sense parar, assegut en una pedra a la vora del pou. Al seu costat la roda de fusta gira molt lentament, grinyolant, i el zumzeig continu de la corretja penja en l’aire, els cubells omplen la canal de palastre, un darrere l’altre, vessant l’aigua que llisca xiulant. Es una música lenta i gemegosa com una veu humana, que omple el cel buit i els camps. Es una musica que Juba coneix be, dia rere dia. El sol s’aixeca lentament per sobre l’horitzó, la llum del sol vibra sobre les pedres, sobre les tiges de les plantes, sobre l’aigua que llisca a la sèquia. Els homes caminen lluny, sobre la corba dels camps, siluetes negres davant el pàl·lid cel. El aire s’escalfa mica en mica, les pedres semblen inflar-se, la terra roja llueix com una pell d’home. Hi ha crits, d’una punta a l’altre de la terra, crits d’homes i udols de gossos, i tot això ressona al cel sense fi, mentre la roda de fusta gira i grinyola. Juba no mira els bous. Els hi dona la esquena, però sent el seu buf que raspa la seva gola, s’allunya, i torna. Les peülles de les besties piquen sempre las mateixes pedres , sobre el camí circular, i s’enfonsen als mateixos clots. Llavors Juba envolupa son cap amb la tela blanca, i no es belluga mes. Mira al lluny, potser del altra banda dels camps de terra roja, de l’altre banda del riu metàl·lic. No sent el soroll de las roda que gira, no sent el soroll del pesat timó de fusta que pivota al voltant del seu eix. “¡Eh-oh!”


Ell canta amb la gorga, lentament, ell també, els ulls mig closos. “¡Eeeeh-oooh,oooh-oooh!” Les mans i la cara amagats sota la tela blanca, el cos immòbil, ell canta al mateix temps que la roda que gira. Quasi no obre la boca, i el seu cant surt llargament de sa gorga, com el buf dels bous, com el zumzeig continu de la corretja de cuir. “¡Eeh-eeh-eyaaah-oh!” El buf dels bous s’allunya, torna sense cessar el long camí circular. Juba canta per ell mateix, i ningú el pot entendre, mentre que l’aigua llisca per onades al llarg de la sèquia. La pluja, el vent, l’aigua pesada del gran riu que davalla fins al mar, sona a sa gorga, en el seu cos immòbil. El sol puja sense parar al cel, la calor fa vibrar les rodes de fusta del timó. Potser que es el mateix moviment que rossega l’astre al centre del cel, mentre els bous avancen feixugament el llarg camí circular. “¡Eya-oooh,eya-oooh,ooo-oh-ooo-oh!” El buf dels bous s’allunya, i torna, torna sense parar al llarg del camí circular. Juba canta per si mateix, i ningú el pot entendre, mentre l’aigua llisca per onades al llarg de la seguia. La pluja, el vent, la pesada aigua del gran riu que baixa cap el mar, son a la seva gorga, al seu cos immòbil. El sol remunta sense aturar-se, la calor fa vibrar les rodes de fusta i el timó. Tal vegada es el mateix moviment que arrossega l’astre al centre del cel, mentre que els bous avancen lentament al llarg del camí circular. “¡Eya-oooh, eya-oooh,ooo-oh-ooo-oh!” Juba sent el cant que puja dins ell, que travessa el seu ventre i el seu pit, el cant que arriba des de la fondària del


pou. L’aigua llisca per onades, color de terra i baixa cap els camps nusos. L’aigua gira també, lentament, envolta els rius, envolta las parets, envolta els núvols al voltant de un eix invisible. L’aigua llisca grinyolant, cruixint , vessa sense parar cap l’abisme fosc del pou on els cubells buits els reprenen. Es una música que no pot acabar, doncs està en tot el mon sencer, al mateix cel, on puja lentament el disc solar, al llarg del seu camí corbat. Els sons profunds, regulars, monòtons s’enfilen de la gran roda de fusta amb els engranatges gemegants, el torn pivota al voltant del seu eix fent el seu gemec, les galledes de metall baixen al pou, la corretja de cuiro vibra com una veu, i l’aigua continua a vessar sobre la canal, per onades, i inunda el canal de la sèquia. Ningú parla, ningú es belluga, i l’aigua en cascada creix com una torrentada, se extens als solcs, sobre els camps de terra roja i pedres. Juba gira una mica el cap enrere i mira el cel. Veu el lent moviment circular que traça la estela fosforescent, veu les esferes transparents, els engranatges de la llum a l’espai. El soroll de la roda d’aigua omple l’atmosfera, gira interminablement amb el sol. Els bous van al mateix ritme, el front acotat, la nuca rígida sota el pes del jou. Juba sent el sord soroll de les seves peülles, el soroll del seu buf que va i ve, i encara els hi parla, els hi diu mots greus que arrosseguen molt de temps, mots que es barregen als gemecs del timó, al soroll del esforç dels engranatges de les rodes, al dringar de les galledes que apugen sense parar, vessant l’aigua. “¡Eeeya-ayaaah, eyaaa-oh! ¡eyaaa-oh!”


Després, mentre que el sol puja lentament, rossegat per la roda i per les passes dels bous, Juba tanca els ulls. La calor i la llum fan un remolí dolç que l’emporta cap la seva corrent, al llarg de un cercle tan gran que sembla no tancarse mai. Juba està sobre les ales de un voltor blanc, molt alt en un cel sense núvols. Llisca sobre si mateix, a través de les capes d’aire, i la terra roja gira lentament sobre les seves ales. Els camps nusos, els camins, les cases amb les teulades de fulles, el riu color de metall, tot gira al voltant del pou, fent un soroll que repica grinyola. La monòtona música de les rodes d’aigua, els buf dels bous, el gloc-gloc del aigua en la sèquia, tot això gira, se l’emporta, el treu. La llum es gran, el cel es obert. No hi ha mes homes ara, han desaparegut. No hi ha mes que l’aigua, la terra, el cel, plans mòbils que passen i s’entrecreuen, cada element semblant a una roda dentada encaixant en un engranatge. Juba no dorm. Ha tornat a obrir els ulls i mira al dret davant seu, mes enllà dels camps. No es belluga. La roba blanca cobreix el seu cap i el seu cos, i respira suaument. Es llavors que Yol es presenta. Yol es una vila estranya, molt blanca al mig de la terra deserta i de les pedres roges. Els seus alts monuments es belluguen encara, indecisos, irreals,, com si no haguessin esta acabats. Son semblants als reflexes del sol sobre els grans llacs de sal. Juba coneix be aquesta vila. L’ha vist sovint, de lluny, quan la llum del sol es molt forta i els ulls es velen una mica cansats. Ell l’ha vist sovint, però ningú s’ha acostat, a causa dels esperits dels morts. Un dia ha preguntat al seu pare en nom de la vila, tan bonica i tan blanca, i el seu pare li ha dir que es diu Yol, i que no era una vila pels homes no mes pels esperits dels morts. El seu pare li ha parlat també


del que regnava en aquesta vila, fa molt de temps, un jove rei vingut de l’altre banda del mar i que duia el mateix nom que ell. Ara, a la música lenta de les rodes, en la llum enlluernadora, quan el sol està mes amunt al cel, Yol ha aparegut una vegada mes. S’engrandeix davant Juba, i ell veu clarament els seus grans edificis que tremolen amb aire calent. Hi ha altes torres sense finestres, vilas blanques al mig de jardins amb palmeres, palaus, temples. Els blocs de marbre llueixen com si acabessin de ser tallats. La vila gira lentament al voltant de Juba, i la música monòtona de la roda d’aigua es semblant al rumor del mar. La vila sura sobre els camps deserts , lleugera com els reflexes del sol sobre els grans llacs de sal, i davant ella flueix l’aigua del riu Azan con un camí de llum. Juba escolta el rumor del mar, a l’altre banda de la vila. Es un soroll molt pesat, que es barreja als rodaments del tambor i als bramuls greus de les tubes i els bucinos. El poble de Himyar s’afanya pels carrers de la vila. Hi ha esclaus negres arribats de Nubia, les cohorts de soldats, els cavallers amb las capes roges, coberts per cascs de coure, els nens rossos dels muntanyencs. La pols puja en l’aire, per sobre dels camins i de les cases, forma un gran núvol gris que es rombolla a les portes de les muralles. “¡Eya! ¡Eya!”, crida la multitud, mentre que Juba avança al llarg de la via blanca. Es el poble de Himyar que el crida, que estén els braços vers ell. Però el avança sense mirarlos, al llarg de la via reial. Al damunt de la vila, per sobre els viles i els arbres, el temple de Diana es immens , les seves columnes de marbre son semblants a troncs petrificats. La llum del sol il·lumina el cos de Juba i


l’embriaga, i sent créixer el rumor continu del mar. La vila al voltant de ell es lleugera,vibra i ondula com els reflexes del sol sobre els grans llacs de sal. Juba camina, i els seus peus semblen no tocar el terra, com si fos dut per un núvol. El poble de Himyar i les dones caminen amb ell, la música amagada ressona als carrers i les places, i de vegades el remor del mar es tapat pels crits que el demanen: “¡Juba! ¡Eya! ¡Ju-uuu-baa!” La llum sorgeix de cop i volta, quan Juba arriba al cim del temple. Es el mar immens i blau que s’estén fins l’horitzó. El lent moviment circular marca la línia pura del horitzó, i la monòtona veu de les onades ressona contra les roques. “¡Juba! ¡Juba!” Les veus del poble de Himyar criden, i el seu nom ressona per tota la vila, per sobre les muralles color de terra, als peristils dels temples, als patis dels palaus blancs. El seu nom omple els camps roges, fins els límits del riu Azan. Llavors Juba puja els últims graons del temple de Diana. Va abillat de blanc, els seus cabells negres estan cerclats de una banda de fil de or. El seu bell rostre color de coure es girat vers la vila i els seus ulls foscos miren, però es com si veiessin a través dels cossos dels homes, a través dels murs blancs dels edificis. L’esguard de Juba travessa les muralles de Yol, va mes enllà; segueix els meandres del riu Azan, passa la estesa dels camps deserts, i va fins les muntanyes Amor, fins el riu de Sebgag. Veu l’aigua clara que brolla entre les roques, l’aigua preciosa i freda que raja fent el seu soroll regular. La multitud calla ara, mentre Juba mira amb els seus ulls foscos. El seu rostre es semblant al de un jove deu, i la llum


del sol sembla centuplicada sobre els vestits blancs i sobre la seva pell color coure. La música se sent encara com un clam de ocells, ressonant entre els mur de la vila. Infla el cel i el mar, la seva onada s’eixampla llargament. “¡Soc en Juba, el fill de Juba, el net de Hiempsal!” “¡Juba! ¡Juba! ¡Eya-oooh!” crida la multitud. “¡Soc Juba, el vostre rei!” “¡Juba! ¡Ju-uuu-baa!” “¡He tornat avui, i Yol es la capital del meu reialme!” El remor del mar creix encara mes. Ara, sobre els graons del temple puja una dona jove. Es bella, abillada de una roba blanca que oneja al vent, i els seus cabells clars estan plens de guspires. Juba pren sa ma i marxa amb ella fins a la vora del temple. “¡Cleopatra-Selene, filla de Antonio i Cleopatra, la vostra reina!”, diu en Juba. El soroll de la multitud cobreix la via. La dona jove mira sense bellugar-se les cases blanques, les muralles, i la estesa de terra roja. Somriu una mica. Però el lent moviment de les rodes continua, i el brogit del mar es mes fort que les veus dels homes. Al cel, el sol s’abaixa poc a poc, sobre el seu camí circular. Sa llum canvia de color sobre les parets de marbre, estirant les ombres de les columnes. Es com si fossin sols ara, asseguts al damunt dels graons del temple, al costat de les columnes de marbre. Al voltant de ells, la terra i el mar giren fent el seu gemec regular. Cleopatra Selene mira el rostre de Juba. Admira la cara del jove rei, el front alt, el nas aguilenc, els ulls allargats que envolten el dibuix negre de les celles. Ella es recolza en ell


i li parla suaument, en una llengua que Juba no entén. La seva beu es dolça i el seu alè perfumat. Juba també la mira, i li diu: “Tot es bell aquí, fa tant de temps, que he desitjat tornar. Cada dia, des de la meva infància, he pensat en el moment en que podria reveure tot això. Voldria ser etern, per no deixar mai mes aquesta vila i aquesta terra, per veure això sempre.” El seus ulls foscos llueixen amb l’espectacle que els envolta. Juba no deixa de mirar la vila, les cases blanques, les terrasses, els jardins de palmeres. Yol vibra amb la llum de la tardor, lleugera i irreal com els reflexes del sol sobre els grans llacs de sal. El vent que bufa mou els cabells d’or de Cleopatra Selene, el vent du fins el cim del temple la remor monòtona del mar. La veu de la jove l’interroga, no mes pronunciant el seu nom: “¿Juba...Juba?” “El meu pare es mort aquí mateix, vençut”, digué Juba. “Em van enviar com esclau a Roma. Però avui aquesta vila es bella, i vull que encara ho sigui mes. Vull que no hi hagi vila mes bella sobre la terra. S’ensenyarà filosofia, la ciència dels astres, la ciència de les xifres, i els home vindran de tot arreu del mon per aprendre.” Cleopatra- Selene escolta les paraules del jove rei sense comprendre. Però ell també mira la vila i escolta el remor de la música que gira al voltant del horitzó. La seva veu canta una mica quan ella el crida: “¡Juba! ¡Eyaaa-oh!” “A la plaça, al centre de la vila, els mestres ensenyaran la llengua dels deus. Els nens aprendran a venerar els


coneixements, els poetes llegiran les seves obres, els astrònoms prediran l’avenir. No hi haurà terra mes pròspera ni poble mes pacífic. La vila resplendirà dels tresors del esperit, de aquesta llum.” El bell rostre del jove rei llueix en la claredat que envolta el temple de Diana. Els seus ulls miren lluny, per sobre les muralles, per sobre els turons, fins el centre del mar. “Els homes mes bons de la nació vindran aquí, en aquest temple, amb els escribes, i jo establiré amb ells l’historia de aquesta terra , l’historia dels homes, de les guerres, dels grans fets de la civilització, i la historia de les ciutats, dels rius i de les muntanyes, de les ribes del mar, de l’Egipte al país del Cerné.” Juba mira els homes del poble de Himyar que s’afanyen per els carrers de la vila, al voltant del temple, però no sent el soroll de les seves veus, no mes escolta la remor monòtona del mar. “No soc vingut per la venjança”, diu en Juba. També mira la reina asseguda al seu costat. “El meu fill, Ptolomeo naixerà”, digué. “Regnarà aquí, a Yol, i els seus fills regnaran després de ell, perquè res s’acabi.” En cavat s’hi posà dret, sobre la plataforma del temple, de cara al mar. La llum enlluernadora es sobre ell, la llum que arriba del cel, que va espeternegar les murs de marbre, les cases, els camps, els turons. La llum arriba del centre del cel, immòbil a sobre del mar. Juba no parla mes. El seu rostre es com una màscara de coure, i la llum brilla al seu front, sobre la corba del nas, sobre les galtes. Els seus ulls foscos veuen el que hi ha mes enllà del mar. Al seu voltant, els murs blancs i les esteles


de calcita tremolen i vibren, com els reflexes del sol sobre els grans llacs de sal. El rostre de Cleopatra-Selene també està immòbil, il·luminat, quiet com el rostre de una estàtua. Junts, drets l’un al costat de l’altre, el jove rei i la seva esposa estan sobre la plataforma del temple, i la vila gira lentament al voltant de ells. La música monòtona de les grans rodes amagades omple les seves orelles i es barreja al brogit de les onades sobre les roques de la riba. Es com un cant, com una veu humana que crida de molt lluny, que diu: “¡Juba! ¡Ju-uuu-baa!” Les ombres creixen a la terra, mentre el sol declina poc a poc vers l’oest, a la esquerra del temple. Juba veu tremolar els edificis i desfer-se. Llisquen sobre ells mateixos com núvols, i el cant de les rodes, al cel i el mar, es torna mes greu, mes gemegant. Hi ha grans cercles blancs al cel, de les grans onades que neden. La veus humanes, disminueixen, s’allunyen, s’esvaeixen. De vegades, encara, se sent els ecos de la música, els sons de les tubes, les flautes agres, el tambor. O be, els crits guturals dels camells que criden prop les portes de les muralles. L’ombra grisa i malva s’estén sobre els turons, avança sobre la vall del riu. No mes el temple està il·luminat pel sol, s’alça per sobre de la vila com vaixell de pedra. Juba està sol ara, a les ruïnes de Yol. Les onades passen lentes sobre les marbres trencats, desfent la superfície del mar. Les columnes estan jagudes al fons de l’aigua, els grans troncs petrificats ensorrats a les algues. Els graons davallats. No hi ha mes homes, ni mes dones ni mes nens. La vila es semblant a un cementiri que tremola al fons del mar, i les onades arriben a batre les ultimes escales del


temple de Diana, com un escull. Sempre hi ha el brogit monòton, la remor del mar. Es el moviment de les grans rodes dentades que grinyolen encara. Que gemeguen, mentre la parella de bous lligats al timó rellentis la seva marxa circular. Al cel blau fosc, el croissant de la lluna ha aparegut i brilla amb la seva llum sense calor. Llavors Juba aparta el seu vel blanc que cobreix el seu cap. Tremola, perquè el fred de la nit arriba ràpid. Els seus membres son pesants, i la seva boca està seca. Amb el clot de la seva ma, pren una mica d’aigua de un cubell immòbil. El seu bell rostre es molt fosc, quasi negre, per tota la calor que el sol li ha dat. Els seus ulls guaiten l’estesa dels camps roges, on ara no hi ha ningú. Els bous estan aturats al seu camí circular. Les grans rodes de fusta no giren mes, però ressonen i grinyolen, i la llarga corretja de cuiro encara vibra. Sense parar, Juba desfà les lligadures dels bous, aparta el pesant jou de fusta. La nit s’alça a l’altre punta de la terra, riu avall del Azan. Prop de les cases, els focs de brases s’encén, i les dones estan dretes davant els seus brasers. “¡Ju-uuu-baa! ¡Ju-uuu-baa!” Es la mateixa veu que el crida, aguda i cantant, a algun lloc del altre banda dels camps deserts. Juba es gira i mira un instant, després baixa el monticle de pedres guiant els bous pel seu ronsal. Quan arriba a baix del monticle; Juba lliga les traves a les sofrages dels bous. El silenci, a la vall del riu es immens, ha cobert la terra i el cel com un aigua calma a on ni una onada es mou. Es el silenci de les pedres. Juba esguarda al voltant de ell, molta estona, escolta el soroll de la respiració dels bous. L’aigua s’atura de córrer a la sèquia, les darreres gotes esdevenen fang a la terra, a les


fissures dels solcs. L’ombra grisa a cobert la vila blanca de temples lleugers, les muralles, els jardins de palmeres. Tal vegada, queda en algun lloc, un monument en forma de tomba, una cúpula de pedres trencades on creixen les herbes i els matolls, a la vora del mar? Tal vegada, que demà, quan les grans rodes de fusta comencen a girar, quan els bous tornaran, lentament, esbufegant, sobre el seu camí circular, tal vegada la vila apareixerà altre volta, molt blanca, tremolosa i irreal com els reflexes del sol? Juba es gira una mica sobrer si mateix, mira no mes l’estesa dels camps que descansen de la llum i que es banyen del vapor del riu. Després s’allunya, marxa de presa sobre el camí, vers les cases on els vius l’esperen.

EL QUE NO HAVIA VIST MAI EL MAR

Es deia Daniel, però li hagués agradat dir-se Sindbad, perquè havia llegit les seves aventures en un llibre gros relligat en vermell que sempre duia amb ell, a classe i al dormitori. De fet, crec que mai havia llegit altre llibre. No parlava mai, no mes algunes vegades quan li preguntaven. Aleshores els seus ulls negres brillaven mes fort, i el seu rostre en làmina de ganivet semblava animar-se de cop i volta. Però era un noi que no parlava massa. No es barrejava en les converses dels altres, si no fos quan era qüestió de mar o de viatges. La majoria dels homes son de terra, es així. Son nats a la terra, i es la terra i les coses de la terra els que els interessa. Inclús els marins son sovint


gent de la terra; els hi agraden les dones i les cases, parlen de política i de vehicles. Però ell, Daniel, era com si fos d’una altre raça. Les coses de la terra l’avorrien, les botiguers,els cotxes, la música, les pel·lícules i, naturalment, les classes del Liceu. No deia res, ni tan sols badallava per demostrar el seu avorriment. Però es quedava al seu lloc, assegut sobre un banc, o be sobre els graons de la escala, davant el pati, mirant el buit. Era un alumne mediocre que aplegava cada trimestre just els punts que eren necessaris per aprovar. Quan un professor pronunciava el seu nom, s’aixecava, recitava la lliçó, s’asseia i ja estava. Era com si dormis amb els ulls oberts. Fins i tot quan es parlava del mar, no l’interessava massa temps. Escoltava un moment, preguntava dos o tres coses, fins que se’n adonava que no es parlava del mar, sinó de banys, de pesca submarina, de les platges i de cops de calor. Llavors marxava, tornava a asseure’s sobre el seu banc o sobre els esglaons de la escala, mirant al buit. No era de aquest mar que ell volia sentir parlar. Era d’un altre mar, no sabia de quin, però de un altre mar. Tot això abans que desapareixes, abans que marxes. Ningú hagués imaginat que un dia marxaria, vull dir veritablement, sense tornar. Era molt pobre, el seu pare tenia una petita explotació agrícola a alguns kilòmetres de la vila, i Daniel anava abillat amb el davantal gris del interns, perquè la seva família vivia massa lluny per poder tornar a casa cada vespre. Tenia tres o quatre germans mes grans que no es coneixien. No tenia amics, no coneixia a ningú i ningú el coneixia. Tal vegada ell preferia que fos així, per no estar embolicat.


Tenia un rostre estrany, amb tall de ganivet, i bells ulls negres indiferents. No havia dit res a ningú. Però era cert que ho havia preparat tot per aquell moment. Ho tenia tot preparat al seu cap, recordant-se de les rutes i els mapes, dels noms de les ciutats que havia de travessar. Potser que havia somniat moltes coses, dia rere dia, i cada nit, ajagut al seu llit, al dormitori, mentre els altres feien broma i fumaven cigarretes d’amagatotis. Havia pensat amb rierols que baixaven suaument cap els estuaris, amb els crits de les gavines, amb el vent, amb tempestes que xiulaven als arbres de les naus i amb les sirenes de les balises. Va ser a començament del hivern que va marxar, a meitat del mes de setembre. Quan els interns es van despertar, al gran dormitori gris, havia desaparegut. Se’n van adonar de seguida, en quan obriren els ulls, car el seu llit no estava desfet. La vànova estava estirada amb cura, i tot era en ordre. Llavors van dir no mes: “¡Mira! ¡Daniel ha marxat!” sense estar veritablement sorpresos perquè sabien que això havia de ser. Però ningú va dir res mes perquè no volien que els castiguessin. Fins i tot els mes xerraires del curs mitjà no van dir res. De totes maneres, Que hagueren pogut dir? No sabien res. Molt de temps abans xiuxiuejaven al pati, o be en el curs de francès, però no mes eren mots deixats anar, amb sentit no mes per nosaltres. “Tu creus que ja ha arribat?” “Tu ho creus? Crec que no, es lluny, ho saps?” “Demà?” “Si, es possible...” Els mes agosarats deien:


“Tal vegada sigui ja a Amèrica...” I els pessimistes: “Bah, tal vegada tornarà avui mateix” Però si nosaltres, nosaltres ens callàvem, a les altes esferes el assumpte va fer soroll. Els professors i els vigilants eren convocats regularment al despatx del Director, inclús a la policia. De tant en tant les inspectors venien i interrogaven els alumnes un a un per provar de treure’ls hi quelcom. Naturalment nosaltres parlàvem de tot excepte del que sabíem de ell, del mar. Parlàvem de muntanyes, de vilas, de noies, de tresors, inclòs dels gitanos romanesos que robaven infants, i de la legió estrangera. Dèiem tot això per esborrar pistes, i els professors i els vigilants anaven cada vegada mes despistats i això els tornava dolents. El gran xivarri va durar algunes setmanes, alguns mesos. Van haver-hi dos o tres avisos de recerca als diaris, amb les dades de Daniel i una foto que no es semblava gens ni mica. Després, de cop i volta, tot es va calmar, doncs tots estaven una mica tips de aquesta història. Tal vegada tots havíem comprés que no tornaria mai mes. Els pares de Daniel es van consolar, doncs eres molt pobres i van veure que no hi havia res a fer. La policia va arxivar el cas, es el que van dir els mateixos, i van afegir alguna cosa que els professors i els vigilants van repetir, com si fos normal, i que ens va semblar, a nosaltres, quelcom ben extraordinari. Van dir que, casos com aquest, hi havia cada any desenes de milers de persones que desapareixien sense deixar rastre, i que no retrobaven mai mes. Els professors i els vigilants repetien aquesta petita frase, alçant les espatlles, com si fos la cosa mes banal del


mon, però nosaltres quan la varem sentir, ens va fer somniar, això va començar al fons de nosaltres mateixos un somni secret i embruixat que encara no sa oblidat Quan Daniel va arribar va ser segurament las nit, a bord de un llarg tren de mercancies que havia rodat dia i nit per molt temps. Els trens de mercancies circulen sobre tot a la nit perquè son molt llarcs i que van molt lentament, de un nus a una altre nus ferroviari Daniel esta ajagut sobre el terra dur, envoltat en un vell pedaç de tela de sac. Mirava a traves de les portes de les claraboies, m,entre que el tren ralentizaba i es para grinyolant pels docks. Daniel havia obert la porta, havia saltat a la via, havia corregut el long del tal·lus, fins que va trobar un passatge. No tenia equipatge, no mes un sac de platja blau marí que sempre duia en ell i en el qual havia posat el seu vell llibre vermell. Ara era lliure, tenia fred. Les cames li feien mal, després de totes aquelles hores pasades al vagó. Era de nit, plovia. Daniel caminava el mes ràpid que podia per allunyar-se de la vila. No sabia on anava. Anava pel dret davant ell, entre els murs del hangars , per la carretera que brillava a la llum groga dels reverbers. No hi havia ningú aquí, ni noms escrits a les parets. Però el mar no estava lluny. Daniel l’ensumava a algun lloc a la dreta, amagada per les grans bastiments de ciment, de l’altra banda dels murs. Estava a la nit. Al cap de un moment, Daniel estava cansar de caminar. Ara havia arribat al camp, i la vila brillava lluny darrera ell. La nit era negra i la terra i el mar eren invisibles. Daniel cercà un lloc per resguardar-se de la pluja i del vent, i va entrar en una cabana de planxes, al bord de la carretera. Va


ser aquí que s’instal·là per dormir fins al matí. Feia uns quants dies que no dormia, i també dir que no havia menjat, perquè ell vigilava tot el temps a través de la porta del vagó. Sabia que no devia trobar-se amb els policies. Llavors s’amagà molt be al fons de la cabana de planxes, va rosegar un tros de pa i es va dormir. Quan es va despertar, el sol ja era al cel. Daniel va sortir de la barraca i va fer algunes passes ajustant els ulls. Havia un camí que duia cap les dunes, i es per el que Daniel començà a caminar. El seu cor bategava mes fort, perquè sabia que era al altre banda de les dunes, a menys de dos cents metres. Corria per el camí, escalava la pendent de sorra, i el vent bufava cada vegada mes fort, duent-li un soroll i una olor desconegudes. Desprès va arribar al cim de la duna, i d’una sola vegada, ell l’ha vist. Era allà, a tot arreu, davant ell, immensa, inflada com la pendent de una muntanya, brillant amb el seu color blau, profunda, a la vora, amb les seves altes onades que avançaven vers ell. “El mar! El mar!” pensava Daniel, però no va gosar dir res en veu alta. Estava sense poder-se bellugar, els dits una mica separats, no s’arribava a creure que hagués dormit al seu costat. Sentia el soroll lent de les onades que es movien sobre la platja. De sobte no hi feia vent, i el sol lluïa sobre el mar, i encenia un foc a cada cresta de la onada. La sorra de la platja era de color de cendra, llisa travessada de rierols i coberta de grans bassals que reflectien el cel. Al fons de si mateix, Daniel havia repetit el bell nom varies vegades, així, “El mar, el mar, el mar...”


Amb el cap ple de soroll i de vertigen. Tenia ganes de parlar, inclús de cridar, però la seva gola no deixava sortir la seva veu. Aleshores ell va partir cridant, tirant molt lluny la seva bossa blava que rodolà per la sorra, partir agitant els seus braços i les seves cames com un que travessa una autopista. Saltava per sobre els munts d’algues, titubejava per la sorra seca amunt la platja. Es va treure les sabates i els mitjons, i descalç corria encara mes de pressa sense notar les espines dels cards. El mar era lluny, a l’altre punta de la banda de sorra. Brillava amb la llum, canviava de color i de aspecte, estesa blava, després grisa, verda, quasi negra, bancs de sorra ocre, vores blanques de les ones. Daniel no sabia que fos tan lluny. Seguia corrent, amb els braços premuts contra el seu cos, el cor colpejant de totes les seves forces al seu pit. Ara notava la sorra dura com l’asfalt, humida i freda, sota els seus peus. A mida que s’acostava el brogit de les onades creixia, omplint tot com un xiulet de vapor. Era un soroll molt dolç i molt lent, després violent i inquietant com el dels trens sobre un pont de ferro, o be que fugia en darrere com l’aigua dels rius. Però Daniel no tenia por. Continuava corrent tant ràpid com podia, dret a l’aire fred, sense mirar en lloc. Quan va ser a pocs metres de la franja d’escuma, va sentir la olor de les profunditats i s’aturà. Un punt de dolor de costat cremava la seva aixella, i la olor poderosa del aigua salada l’impedia reprendre la respiració. Va asseure’s sobre la sorra mullada, i mirà el mar com pujava davant ell quasi fins el centre del cel. Havia pensat tantes vegades amb aquest instant, ho havia somniat tantes vegades, havia imaginat el dia en que veuria al final, realment, no com a les fotos o com al cinema, sinó


realment, el mar sencer, estes davant ell, inflat, amb la gran esquena de les ones que es precipitaven i trencaven, els núvols de espuma, la pluja de broma en pols a la llum del sol, i sobretot, lluny, aquell horitzó corbat com un mur davant el cel! Havia desitjat tant aquell instant que no tenia mes forces, com si anés a morir-se, o be a adormir-se. Era ben be el mar, el seu mar, no mes per ell ara, i sabia que no podria marxar mai mes. Daniel es quedà molt de temps estirat a la sorra dura, esperà tant de temps, estirat de costat, que el mar començà a pujar al llarg de la pendent i va venir a tocar els seus peus nusos. Era la marea, Daniel saltà sobre els seus peus, amb tots els muscles tensos per la fugida. Lluny, sobre les rompents negres, les ones es trencaven amb un soroll de tro. Però l’aigua no tenia encara forces. Es trencava, bullia baix a la platja, no mes arribava enfilant-se. La lleugera escuma envoltava les cames de Daniel i formava clots als seus talons. L’aigua freda mossegà primer els seus dits i els seus turmells i després els insensibilitzà. Al mateix temps que la marea arribà el vent. Bufà des de el fons de l’horitzó, i van aparèixer núvols al cel. Per`eren núvols desconeguts, semblants a la escuma del mar, i la sal viatjava en el vent com grans de sorra. Daniel ja no pensava en fugir. S’hi va posar a caminar al llarg del mar, en la franja d’escuma. A cada onada, notava la sorra girar entre els seus dits separat, i després tornar. L’horitzó, al lluny, s’inflava i s’abaixava com una respiració, llençant les seves ones cap a terra. Daniel estava assedegat. Amb el buit de sa ma, prengué una mica d’aigua i de escuma i va beure un glop. La sal cremà sa boca i sa llengua, però Daniel seguí bevent,


perquè li agradava el gust del mar. Feia tant de temps que pensava en tota aquesta aigua, lliure, sense fronteres, tota aquesta aigua que es podria beure tota la vida! Sobre la riba, la darrera marea havia llençat trossos de fusta i arrels semblants a grans ossades. Ara, l’aigua, les recuperava lentament, les posava una mica mes amunt, les barrejava amb grans algues negres. Daniel caminava a la vora del aigua, mirava tot amb avidesa, com si volés saber en un instant tot el que el mar el podia ensenyar. Prenia amb les seves mans les algues viscoses, els trossos de petxines, enfonsava les mans al llarg de les galeries de cucs, buscava per tot arreu, caminant o be a quatre potes a la sorra mullada. El sol picava fort al cel, i el mar brogia sense parar. De tant en tant, Daniel s’aturava, cara a l’horitzó, i mirava les altes ones que buscaven passar per sobre els trencants. Respirava amb totes les seves forces, per sentir la seva olor, i era com si el mar i l’horitzó inflés els seus pulmons, el seu ventre, els seu cap, i que esdevingués una mena de gegant. Mirava el aigua fosca, lluny, allà on no hi havia terra ni escuma, no mes el cel lliure, i era en ell que hi parlava, en veu baixa, com si l’hagués pogut entendre; li deia: “Vine, amb les teves onades, puja, puja! Vine!” “Ets bell, vindràs i cobriràs tota la terra, tots els pobles, pujaràs fins dalt de les muntanyes!” “Vine, amb les teves onades, puja, puja! Per aquí, per aquí!” Després reculava, pas a pas, cap d’alt de la platja. Així va aprendre el camí del aigua, que puja, que s’infla, que s’estén com mans al llarg dels petits vall de sorra. Els crans grisos corrien davant ell, amb les seves pinces


aixecades, lleugers com insectes. L’aigua blanca omplia els forats misteriosos, ofegava les secretes galeries. Pujava, una mica mes alt cada onada i estenia les seves tovalles mòbils. Daniel ballava davant elles, com els crans grisos, corria una mica al través, aixecant els braços i l’aigua venia a mossegar-li els talons. Després baixava, foradava camins a la sorra, per que ella pogués pujar mes de presa, i cançonejava les seves paraules per ajudar-la a venir. “Va, puja, vine, onades, pugeu mes alt, vingueu mes amunt, va!” Ara estava a l’aigua fins la cintura, però no sentia el fred, no tenia por. Les seves robes, xopes, s’enganxaven a la seva pell i els seus cabells li queien sobre els ulls com algues. El mar bullia al seu voltant i es retirava amb tanta força que ell havia de agafar-se a la sorra per no caure d’esquena, després es llençava sobre ell i l’empentava cap amunt de la platja. Les algues mortes fuetejaven les cames, s’entortolligaven als seus turmells. Daniel les arravatava com a serps, i les tirava al mar, dient: “Arrh! Arrh!” No mirava el sol ni el cel. Ni veia la banda llunyana de la terra, ni les siluetes dels arbres. No havia ningú, ningú mes que el mar, i Daniel era lliure. Tot d’un cop, el mar es posà a pujar mes de presa. S’havia inflat per sobre els rompents, i ara, les ones arribaven de lluny, sense res que les deturés. Eren altes i amples, una mica al biaix, amb les seves crestes que fumaven i el seu ventre blau fosc que s’enfonsava sota elles, envoltades d’escuma. Arribaren tan de presa que Daniel no va tenir temps de arrecerar-se. Es tornà de esquena per fugir, i la


onada li tocà les espatlles i passà per sobre del seu cap. Instintivament, Daniel clavà les seves ungles a la sorra i deixà de respirar. L’onada caigué sobre ell amb un brogit de tro, arremolinant, ficant-se-li als ulls, les orelles, la boca i el nas. Daniel s’arrossegà cap la sorra seca fent grans esforços. Estava tant marejat que es va quedar un moment estirat sobre el ventre a la franja d’escuma, sense poder-se bellugar. Però les altres ones arribaven, renyant. Aixecaven encara mes altes les seves crestes i els seus ventres s’enfonsaven com grutes. Aleshores, Daniel va córrer cap el damunt de la platja i es va asseure sobre la sorra de les dunes, a l’altre banda de la barrera d’algues. El seu cos encara tremolava i tenia sobre tota la seva pell, i també a l’interior, el gust ardent de la sal, i al fons dels seus ulls la taca enlluernadora de les onades. A l’altre banda de la baia hi havia un cap negre, ple de grutes. Va ser enllà on Daniel hi va viure, els primers dies, quan va arribar al davant el mar. La seva gruta era una petita anfractuositat a les negres roques, entapissada de còdols i de sorra grisa. Es aquí que Daniel va viure, tots aquests dies, sense treure els ulls del mar. Quan la llum del sol apareixia, molt pàl·lida i grisa, i que el horitzó era tot just visible, com un fil en els colors barrejats del cel i del mar, Daniel es llevava i sortia de la gruta. S’enfilava dalt de les roques negres per beure l’aigua de pluja als bassals. Els grans ocells de mar també venien aquí, volaven al voltant de ell emeten els seus crits aguts, i Daniel els saludava xiulant. Al matí, quan el mar estava baix, els fons misteriosos eren descoberts. Havia grans


estanys d’aigua fosca, torrents que cascadejaven entre les pedres, camins lliscosos, turons de aigües vives. Llavors Daniel deixava el cap i baixava per les roques fins al centre de la planura descoberta per el mar. Era com si arribés al mateix centre del mar, en un país estrany, que no existia mes que unes hores. Havia que apressar-se. La franja negra dels trencants estava molt a prop, i Daniel sentia grunyir en veu baixa, i les corrents fondes que mormolaven. Aquí, el sol no brillava massa temps. El mar vindria ben aviat a cobrir-les amb la seva ombra, i la llum es reverberava sobre ells amb violència, sense esperar a escalfar-les. El mar mostrava alguns secrets, però s’havien de aprendre ràpid, abans que desaparèixessin. Daniel corria sobre les roques del fons del mar, entre els boscos de algues. La forta olor pujava dels estanys i de les valls negres, la olor que els homes no coneixien pas i que els embriagava. En els grans bassals, ben prop del mar, Daniel cercava els peixos, gambetes, les petxines. Enfonsava els seus braços a l’aigua, entre els munts d’algues, i esperava que els crustacis vinguessin fer pessigolles a la punta dels seus dits: aleshores les atrapava. Als bassals, les anemones de mar, violetes, grises, roig sang obrien i tancaven les seves corol·les. Sobre les roques planes vivien les pegellides blanques i blaves, les anses taronges, les mitres, els arcs, les tellines. Als forats dels estanys, alguna vegada, la llum brillava sobre la esquena ampla dels munts, o sobre el color nacrat de òpal de una tallarina. Sovint, entre les fulles de algues apareixia la closca buida irisada com un núvol de un vell epuló, el full de un ganivet, la perfecta forma de una


petxina de Sant Jaume. Daniel els mirava molta estona, allà on eren, a traves del vidre del aigua, i era com si ell també visqués en el bassal, al fons de una esquerda minúscula, enlluernat pel sol i esperant la nit del mar. Per menjar collia pegellides. S’havia de acostar en elles sense fer soroll, perquè no es soldessin a les pedres. Després desenganxar-les de un cop de peu, picant-l’hi amb la punta del dit gros. Però moltes vegades les pegellides sentien el soroll de les seves passes, o el xiulet de la seva respiració, i s’enganxaven contra els rocs plans, fent una sèrie de esclafits. Quan Daniel havia pres suficients gambetes i petxines, col·locava la seva pesca, en una petita bassa, en un forat de una roca, per coure-la després en una llauna de conserva sobre un foc d’algues. Després ell se’n anava mes lluny, al final de la planura del fons del mar, allà on les onades trencaven. Era allà on vivia el seu amic el pop. Va ser en ell que va conèixer de seguida, el primer dia en que va arribar davant el mar, abans mateix de conèixer els ocells de mar i les anemones. Havia vingut fins la vora de les onades que es trenquen caient sobre elles mateixes. Quan el mar i l’horitzó no es belluguen , no s’inflen, i que les grans corrents fosques semblen retenir-se abans de saltar. Era el lloc mes secret del mon, sense dubte, allà on la llum del dia llueix no mes que uns minuts. Daniel va caminar molt suaument, aturant-se a les parets de les roques lliscants, com si baixés al centre de la terra. Havia vist el gran toll amb aigües pesants, on es bellugaven lentament les algues llargues, i havia restat immòbil amb la cara tocant quasi la superfície. Llavors va veure els tentacles del pop que suraven davant les parets del toll.


Sortien de una falla , molt a prop del fons, semblants al fum, i lliscaven suaument sobre les algues. Daniel havia aguantat la respiració, mirant els tentacles que quasi no es bellugaven, barrejats amb els filaments de les algues. Després el pop va sortir. El seu llarg cos cilíndric es bellugava amb precaució, els seus tentacles ondulaven davant ell. A la llum trencada del sol efímer , els ulls grocs del pop brillaven com el metall sota les seves celles prominents. El pop havia deixat surar uns moments els seus llargs tentacles amb discs violacis, com si cerqués alguna cosa. Després va veure l’ombra d’en Daniel abocat a sobre del toll, i va fer un bot enrere , tancant els seus tentacles i deixant anar una mena de núvol gris blavenc. Ara, com cada dia, Daniel arribava al caire del toll , molt prop de les onades. S’abocà per sobre del aigua transparent, i cridà suaument al pop. Es va asseure sobre la roca deixant les seves cames nues enfonsant-se al aigua , davant la falla on habitava el pop, y esperà, sense bellugar-se. Al moment, notà els tentacles que fregaren lleugerament la seva pell, i s’enrotllaven al voltant dels seus turmells. El pop l’acariciava amb precaució, alguna vegada entre els dits i sota la planta dels peus, i Daniel va riure. “Bon dia, Wiatt”, digué Daniel. El pop es deia Wiatt, però ell de ben segur que no sabia el seu nom. Daniel el parlava en veu baixa, per no espantar-lo. Li feia preguntes sobre el que passava al fons del mar, sobre el que es veu quan s’està per sota les ones. Wiatt no responia, però seguia acaronant els peus i els turmells de Daniel, molt dolçament, com si fossin cabells. Daniel se l’estimava. No el podia veure massa temps, perquè el mar pujava ràpid. Quan la pesca havia est bona,


Daniel li duia un cran, o gambetes que deixava al toll. Els tentacles grisos saltaven com fuets , enganxaven les preses i se les enduia cap la roca. Daniel no veia mai menjar al pop. Estava sempre amagat a la seva falla negra, immòbil, amb els seus llargs tentacles surant davant ell. Tal vegada era con en Daniel, tal vegada havia viatjat molt de temps per trobar una casa al fons del mar, i que ara mirava el cel clar a través del aigua transparent. Quan el mar era molt baixa, es veia com una il·luminació. Daniel caminava pel mig de les roques, sobre la catifa de les algues, i el sol començava a reverberar sobre les aigües i sobre les pedres, encenent focs plens de violència. No havia vent en aquell moment, ni una buf. Sobre la planura del fons del mar, el cel blau era molt gran i brillava amb una llum excepcional. Daniel sentí la seva calor al damunt del seu cap i de la esquena, fermava els ulls per no ser encegat pel terrible reflex. Llavors no hi havia res mes: el cel, el sol, la sal, que començaven a ballar sobre les roques. Un dia en que el mar havia baixat tal lluny que no es veia res mes que un prim ribet blau, cap el horitzó, Daniel es va posar a caminar a través les roques del fons del mar. Va sentir de sobte l’embriaguesa dels que han entrat en una terra verge, i que saben que tal vegada no podran tornar. No hi havia res mes de semblant aquell dia: tot era desconegut, nou. Daniel es girà i va veure la terra ferma lluny al darrera de ell, semblant a un llac de fang. Va sentir també la soledat, el silenci de les roques nues gastades per l’aigua, la inquietud que sortia de totes les escletxes, de tots els pous secrets, i es va posar a caminar mes de pressa , després a córrer. El seu cor bategava fort al seu pit, com el primer dia que arribà davant el mar. Daniel corria sense


prendre alé, saltava per sobre els tolls i les valls d’algues, seguia les arestes rocoses estirant els braços per mantenir l’equilibri. A voltes, hi havia amples lloses lliscadisses, cobertes de algues microscòpiques, o roques tallants com gavinets, estranyes pedres que semblaven pells de esquals . Per tot arreu els tolls d’aigua, guspirejaven i s’escruixien. Les petxines incrustades a les roques crepitaven al sol, els corrons d’algues feien una mena de soroll de vapor. Daniel corria sense saber on anava, al mig de la planura del fons del mar, sense aturar-se per veure el límit de les onades. El mar ara havia desaparegut, s’havia retirat fins l’horitzó com si s’hagués esmunyit per un forat que comuniqués amb el centre de la terra. Daniel no tenia por, però tampoc estava segur de ell mateix. No cridava al mar, no li parlava. La llum del sol reverberava sobre l’aigua dels tolls com sobre miralls, es trencava sobre les puntes de les roques, feia salts ràpids, i multiplicava els seus raigs. La llum era per tot arreu al mateix temps, tan propera que sentia a la seva cara el pas dels raigs durs, o be molt lluny, semblant al fred resplendor dels planetes. Era per ella que Daniel corria en zig-zag a través de la planura de roques. La llum l’havia fet lliure i boig, i ell saltava com ella, sense veure. La llum no era dolça ni tranqui-la, com la de les platges i les dunes. Era un remolí insensat que brollava sense parar, rebotava entre els dos miralls del cel i les roques. Sobretot, era la sal. Després de dies s’havia acumulat per sobre les pedres negres, sobre els còdols , a les petxines dels mol·luscs i a sobre les petites fulles de les plantes crasses, al peu del penya-segat. La sal havia penetrat la pell


d’en Daniel, s’havia posat sobre els seus llavis, a les seves celles i pestanyes , als seus cabells i vestits, i ara tot això feia una carcassa que cremava. La sal havia entrat fins i tot dins del seu cos, a sa gola, a son ventre, fins el centre del seus ossos, el corcava i grinyolava com si fora pols de vidre, i encenia guspires en el fons de la seva retina. La llum del sol havia inflamat la sal, i ara cada prisma llambrejava al voltant de Daniel i al seu cos. Llavors tenia una mena de ebrietat, aquella electricitat que vibrava, perquè la sal i la llum no volien que fos aturat; volien que es ballés i que es corris, que es saltes d’una roca a l’altre, volien que es fugis a través del fons del mar. Daniel mai havia vist tanta blancor. Fins i tot l’aigua dels tolls,el cel era blanc. Cremaven les retines. Daniel tancà els ulls ben fort i s’aturà, perquè les cames li tremolaven i ja no el podien portar. Es va asseure sobre una roca plana davant un llac d’aigua de mar.. Escoltà el soroll de la llum que botava sobre les roques, tots els cruixits secs, els xiuxiueigs, i prop les seves orelles, el murmuri agut semblant al cant de les abelles. Tenia set però era com si cap aigua el podés assedegar mai. La llum seguia cremant el seu rostre, les seves mans, les seves espatlles. El mossegava amb milers de picades, de formiguejos. Les llàgrimes salades van començar a rajar dels seus ulls tancats, lentament, traçant solcs calents sobre les seves galtes. Entreobrint les seves parpelles amb esforç, va mirar la plana de roques blanques, el gran desert on lluïen els tolls d’aigua cruel. Els animals marins y les petxines havien desaparegut, s’havien amagat a les esquerdes, sota les estores d’algues.


Daniel s’acalà sobre la roca plana, i es va posar la camisa al cap, per no veure la llum i la sal. Es va quedar molt de temps immòbil, el cap entre els genolls, mentre la dansa ardent passava i repassava pel fons del mar. Després arribà el vent, primer dèbil, que anava amb dificultats en l’aire espès. El vent va créixer, el fred vent va sorgir de l’horitzó, i els bassals de aigua de mar tremolaven i canviaven de color. Van haver núvols al cel . la llum esdevingué coherent. Daniel sentí el brogit del mar proper, les grans onades que picaven amb els seus ventres a les roques. Gotes d’aigua mullaren els seus vestits i va sortir del seu torpor. El mar ja era allà. Arribava molt ràpid, envoltava amb ànsia les primeres roques com illes, ofegava les escletxes, s’esllavissava com un riu creixent. Cada vegada que s’havia empassat un tros de roca, i havia un soroll sord que estremia el pedestal de la terra i un brogit en l’aire. Daniel s’aixecà de un salt. Es va posar a córrer cap a la riba sense aturar-se. Ara no tenia son, no li molestava ni la llum ni la sal. Notava una mena de ràbia al fons del seu cos, una força que no entenia, com si hagués pogut trencar les roques i ensorrar les escletxes, així, d’un sol cop de peu. Corria davant el mar, seguint el camí del vent, i sentia al darrere de ell el brogit de les onades. De tant en tant, ell cridava també, per imitar-les: “¡Ram, ram!” Era ell que manava al mar. ¡S’avia de córrer ràpid! El mar ho volia prendre tot, les roques, les algues i també al que corria davant ella. De vegades ella llençava un braç , a la esquerra o a la dreta, un llarg braç gris tacat de escuma que tallava el camí al


Daniel. Ell feia un bot de costat, cercava un passatge a la punta de les roques, i l’aigua es retirava xuclant els forats de les fissures. Daniel travessà divers llacs ja tèrbols, nedant. No sentia cansament. Al contrari, hi havia una mena de joia en ell, com si el mar, el vent i el sol haguessin dissolt la sal i l’haguessin alliberat. ¡El mar era bell! Els dolls blancs esclataven a la llum, molt alts i molt rectes, després queien en núvols de vapor que lliscaven amb el vent. L’aigua nova omplia els buit de les roques, rentava la crosta blanca, arrancava les mates de algues. Lluny, prop dels penya-segats , el camí blanc de la platja lluïa. Daniel pensava en el naufragi d’en Sindbad, quan havia estat emportat per les onades fins l’illa del rei Mihrage, i ara era tot com això. Corria ràpid per les roques, els seus peus nusos triaven els millors passatges, sense que hagués tingut temps de pensar-hi. Sense dubte havia viscut aquí des de sempre, a la planura del fons del mar, al bell mig de naufragis i tempestes. Anava a la mateixa velocitat que el mar, sense aturar-se, sense reprendre el buf, escoltant el soroll de les onades. Elles venien de l’altre racó de mon, alts, penjades al davant, duent escuma, lliscaven sobre les roques llises i s’estavellaven a les escletxes. El sol lluïa amb la seva brillantor fixa, molt prop del horitzó. Era de ell que li venia tota aquesta força, la seva llum empenya les onades contra el terra. Era una dansa que no podia acabar, la dansa de la sal quan el mar era baix, la dansa de les ones i del vent quan la marea remuntava vers la riba.


Daniel entrà a la gruta quan el mar arribà a la muralla d’algues. Es va asseure sobre els còdols per mirar el mar i el cel. Però les ones depassaren les algues i va tenir que recular al interior de la gruta. El mar seguia batent, llençava les seves estovalles blanques que tremolaven sobre les pedres com l’aigua a punt de bullir. Les ones continuaven pujant, així, una darrere l’altre, fins la darrera barrera de algues i de branques. El mar trobava les algues mes seques, les branques de arbres emblanquides per la sal, tot el que s’havia amuntegat a la entrada de la gruta des de feia mesos. El aigua ensopega amb els residus , els separava, els entomava amb la ressaca. Ara en Daniel tenia la esquena contra el fons de la gruta. No podia recular massa mes. Llavors mirà el mar per aturar-lo. Amb totes les seves forces, ell la mirava, sense parlar, i enviava les ones en darrere, fent barreres que trencaven l’impulsa del mar. Varies vegades, les ones saltaren per sobre les muralles de algues i dels residus esquitxant el fons de la gruta i envoltant les cames del Daniel. Després, de cop i volta, el mar deixà de pujar. El terrible soroll s’apaivagà, les onades foren mes suaus, mes lentes, com pesants per la escuma. Daniel va comprendre que s’havia acabat. S’estirà sobre els còdols, a la entrada de la gruta, el cap mirant el mar. Tremolava de fred i de cansament, però mai havia conegut una tal felicitat. Es va adormir així, amb la pau estesa i la llum del sol s’abaixà lentament com una flama que s’extingeix. Després això, ¿que va esdevenir? ¿Que ha fet tots els dies, tots aquests mesos, a la gruta, davant el mar? Tal vegada que va marxar realment a Amèrica, o a la Xina, sobre un vaixell de càrrega que anava lentament, de port en port, de


illa en illa. El somnis que comencen així no es deuen aturar. Aquí, per nosaltres, que som lluny del mar, tot era possible i fàcil. Tot el que sabíem, era que quelcom de estrany havia passat. Era estrany, perquè això tenia un aspecte il·lògic que desmentia tot en que les gents serioses deien. S’havien escarrassat tant en tots sentits per trobar les petjades del Daniel Sindbad, els professors, els vigilants, la policia, havien fet tantes preguntes, i vet aquí que un dia, a partir de una certa data, van fer com si Daniel no hagués mai existit. No es va parlar mes de ell. Van enviar totes les seves coses, i inclús les seves velles copies als seus pares, i no va quedar res mes de ell al Liceu que el seu record. E inclús això, la gent no ho volia. Van començar a parlar de unes coses i d’altres, de les seves dones i de les seves llars, dels seus autos i de les eleccions cantonals, com abans, com si no hagués passat res. Pot ser que no ho feien veure. Tal vegada realment s’havien oblidat d’en Daniel, per mor de haver pensat massa els darrers mesos. Tal vegada que si fos tornat i s’hagués presentat a la porta del Liceu, la gent no l’hagués reconegut i haurien de dir: “¿Qui ets? ¿Que es el que vols?” Però nosaltres, no l’havíem oblidat. Ningú l’havia oblidat, al dormitori, a les classes, al pati, inclús els que no l’havien conegut. Nosaltres parlàvem de coses del Liceu, dels problemes i de les versions, però pensàvem sempre molt en ell, com si hagués estat realment en Sindbad i que seguia recorrent el mon. De temps en temps, ens aturàvem de parlar i algú feia una pregunta, sempre la mateixa:


“Tu creus que es enllà?” Ningú sabia que era justament el que era, enllà, però era com si veiéssim aquell indret, el mar immens, el cel, els núvols, els baixos d’esculls salvatges i les ones, els grans ocells blancs que planejaven al vent. Quan la brisa agitava les branques dels castanyers, miràvem el cel, i dèiem, amb una mica de inquietud, com els mariners: “Tindrem tempesta.” I quan el sol del hivern lluïa al cel blau, comentàvem: “Avui tindrem sort.” Però mai no dèiem massa mes, perquè era com un pacte que havíem pres sense saber-ho amb el Daniel, una aliança secreta de silenci que havíem pres un dia amb ell, o be pot ser que aquest somni que havíem començat, simplement, un matí, obrint els ulls i veien a la penombra del dormitori el llit del Daniel, que havia preparat per la resta de la seva vida, com si no hagués de dormir mai mes.

HAZARAN

El Moll dels Francesos no era realment una ciutat, perquè no havien cases, ni carrers, no mes barraques de planxa y de paper enquitranat i de terra batuda. Potser que es deia així perquè era habitat per Italians, Iugoslaus, Turcs, Portuguesos, Argelins, Africans, manobres, jornalers, paisans que no estaven segurs de trobar treball i que no sabien mai si s’estarien un any o dos dies.


Arribaven aquí, al Moll, prop dels aiguamolls que voregen l’estuari del riu, s’instal·laven allà on podien i construïen la seva cabana en poques hores. Compraven planxes als que marxaven, planxes tan velles i foradades que es veia el dia al seu través. Pel sostre, hi posaven planxes també, i grans fulles de paper enquitranat, o be, quan tenien la sort de trobar-ne trossos de xapa ondulada lligats per filferros i pedres. Tapaven els forats amb trossos de drap. Era allà on vivia Alia a l’oest del Moll, no lluny de la cabana d’en Martin. Ella havia arribat aquí al mateix temps que ell, al començament, quan no hi haurien mes enllà de una dotzenes de cabanes i que la terra era tota molla,amb grans camps d’herba i de canyes al voltant dels aiguamolls. Son pare i sa mare eren morts accidentalment, quan ella no sabia fer res mes que jugar amb el altres infants, i la seva tia la havia pres a casa de ella. ara, desprès de quatre anys, el Moll s’havia engrandit, cobria la riba esquerra del estuari, desprès el talús de la gran carretera fins el mar amb un centenar de avingudes de terra batuda i tantes cabanes que no es podien comptar. Cada setmana, diversos camions s’aturaven a la entrada del Moll per descarregar noves famílies, i prendre les que marxaven. Mentre anava a buscar aigua a la font, o a comprar arròs o sardines a la cooperativa, Alia s’aturava per veure als nou vinguts que s’instal·laven allà on encara hi havia un lloc. Algunes vegades la policia venia també a la entrada del Moll per inspeccionar, i prendre nota en un quadern les partides i les arribades. Alia recordava molt be del dia en que Martin havia arribat. La primera vegada que l’havia vist, havia baixat del camió amb d’altre gent. La seva cara i la seva roba eren


grises de pols, però ella l’havia distingit de seguida. Era una mena de home gran i estrany, amb una cara enfosquida pel sol, com un mariner. Es podia confondre amb un home vell, a causa de les seves arrugues sobre el front i les galtes, però el seus cabells eren ben negres i abundants, i els ulls lluïen tan fort com miralls. Alia pensava que tenia els ulls mes interessants del Moll, i potser de tot el país, era per això que s’havia fixat en ell. Ella s’havia quedat immòbil quan ell va passar davant ella. Caminava lentament, mirant al seu voltant com si simplement hagués vingut a visitar el lloc i que el camió se l’enduria en una hora. Però es va quedar. Martin no es va instal·lar al centre del Moll. Se’n va anar al final del aiguamoll, allà on començaven els còdols de la platja. Va ser enllà on va construït la seva cabana, tot sol, sobre aquell tros de terra que ningú hagués volgut, perquè era molt lluny del camí de la font d’aigua dolsa. La seva casa era realment la última casa del poble. Martin la va construir ell mateix, sense l’ajuda de ningú, i Alia pensava que era també la casa mes interessant del poble. Era una cabana circular, sense cap altre forat que una porta baixa que Martin no podia franquejar dret. El sostre era en paper enquitranat, com les altres, però en forma de barret. Quan on veia la casa d’en Martin, de lluny, amb la boira de la matinada, tota sola en mig dels terrenys, al límit entre els aiguamolls i la platja, semblava mes gran i mes lata, com una torre de un castell. I va ser així que Alia la anomenà des de un bon començament: el castell. La gent que no els hi agradava en Martin i que es burlaven una mica de ell, com el gerent de la cooperativa, per exemple, deien que era mes aviat com


un nínxol, però era per que estaven gelosos. Era això el que era estrany de qualsevol manera perquè Martin era pobre, mes pobre que ningú de aquesta vila, però aquella casa sense finestres tenia quelcom de misteriós i de quasi majestuós que no s’entenia be però que intimidava. Martin vivia tot sol, apartat. Sempre havia silenci al voltant de casa seva, sobretot al vespre, un silenci que feia que tot es veiés lluny i irreal. Quan el sol lluïa per sobre la vall empolsegada i del aiguamoll, Martin es quedava assegut sobre una caixa, davant la porta de sa casa. La gent no hi anava sovint en aquest lloc, potser perquè el silenci els intimidava de veritat o be perquè no voleïn molestar en Martin. Al matí i al vespre, de vegades hi havia dones que cercaven fustes o be els infants que tornaven de la escola. A Martin li agradaven els infants. Els parlava amb dolçor i eren als únics a qui somreia de veritat. Llavors els seus ulls es tornaven molt macos, brillaven com miralls de pedra, plens de una llum clara que Alia mai havia vist en lloc. Els infants també se l’estimaven, perquè sabia contar històries i fer endevinalles. La resta del temps Martin no treballava realment, però sabia arreglar moltes coses, les rodetes dels rellotges, aparells de radio, els pistons de carrega de les làmpades de kerosene. Tot això ho feia per res, perquè no volia tocar diners. Aleshores, després que havia arribat aquí, cada dia la gent enviava als seus infants a dur-li una mica de menjar, en plats, patates, sardines, arròs, pa, o una mica de cafè calent en un got. Les dones venien de vegades també a dur-li menjar, i Martin els hi agraïa amb alguns mots. Després quan havia acabat de menjar, tornava el plat o el got als infants. Era així com volia ser pagat.


Alia visitava en Martin, per sentir les seves històries i veure el color dels seus ulls. Prenia un tros de pa del rebost i travessava el Moll fins al castell. Quan arribava veia l’home assegut a la seva caixa, davant de casa seva, mentre reparava una làmpada de gas, i s’asseia a terra per mirar-lo. La primera vegada que ella va venir a dur-li un tros de pa, ell l’havia mirat amb els seus ulls plens de llum i li havia dit: “Bon dia, lluna.” “Perquè em dius lluna?” digué l’Alia. Martin havia somrigut , i els seus ulls eren encara mes lluents. “Perquè es un nom que m’agrada. No vols que et digui lluna?” “No ho se. No pensava que fos un nom.” “Es un nom bonic”, va dir en Martin. “Tu has ja vist la lluna, quan el cel està molt net i molt negre, les nits en que fa fred? Es tota rodona i dolça, i em sembla que tu ets així.” I desprès de aquest dia, Martin l’havia dit sempre amb aquest nom: lluna, petita lluna. Tenia un nom per cadascú dels infants que el venien a veure., un nom de planta, de fruita o d’animal que els feia riure. Martin no parlava se ell mateix, i ningú li hagués demanat que era. De fet, era com si sempre hagués estat sempre aquí, al Moll, inclús abans que els altres, abans de que es fes la carretera, el pont de ferro i la pista d’aterratge dels avions. Ell sabia coses que la gent d’aquí no en sabien, coses molt antigues i molt belles que guardava al interior del seu cap i que feien brillar la llum dels seus ulls. Era això el que era estrany, sobretot, perquè Marin no tenia res, ni una cadira ni un llit. A casa seva, no hi havia


res mes que una flassada per dormir a terra i un cubell d’aigua sobre una caixa. Alia no ho entenia massa be, però sentia que això era un desig a casa seva, com si no volés tenir res. Era estrany per que era com una parcel·la de llum clara que brillava sempre als seus ulls, com aquests tolls d’aigua que son mes transparents i mes bells quan no hi a res al seu fons. Quan ella havia acabat la seva feina, Alia sortia de casa de sa tia, guardant a la camisa un tros de pa, i anava asseure’s davant Martin. També li agradava mirar les seves mans mentre reparava coses. Tenia grans mans ennegrides pel sol, amb ungles trencades com els manobres o els jornalers, però mes lleugeres i hàbils, sabia fer nusos amb fils minúsculs i girar femelles de cargol que quasi no es veien. Les seves mans treballaven per ell sense que se’n ocupés de elles, sense mirar-les, i els seus ulls eren fixes al lluny, com si pensés en altre cosa. “En que penses?”, deia l’Alia. L’home la mirava somrient. “Perquè em preguntes això, petita lluna?” I tu, en que penses?” Alia es concentrava i pensava. “Penso que deu ser maco d’allà on vens.” “Que et fa creure això?” “Perquè...” No trobava la resposta i s’enrojolava. “Tens raó”, deia ell. “es molt bonic.” “Penso també que la vida es trista aquí”, deia Alia. “Perquè dius això? No ho crec pas.”


“Perquè aquí, no hi ha res, es brut, si ha d’anar a buscar aigua a la font, hi ham mosques, rates, i tothom es tan pobre...” “Jo també soc pobre”, deia en Martin. “I no trobo que sigui una raó per estar trist.” Alia seguia rumiant. “Si tot es tan bell, d’allà on vens – llavors perquè vas marxar, perquè has vingut aquí, on tot es tan lleig i tant brut?” Martin la mirà amb atenció, i Alia cercava en la llum dels seus ulls tot el que ella podia veure de aquella bellesa que el home havia vist abans, el país immens, amb reflexes profunds i daurats que havien quedat vius al color del seu iris. Però la veu d’en Martin era mes dolça, com quan explicava una historia. “Tu podries ser feliç de haver menjat, tot el que t’agrada mes, petita lluna, si tu sabessis que al teu costat hi ha una família que no ha menjat des de fa dies?” Alia bellugà el cap. “Tu podries ser feliç de veure el cel, el mar, les flors, o escoltar el cant dels ocells, si sabessis que al teu costat, a la casa veïna, hi ha un nen que està fermat sense raó, i que no pot veure res ni sentir res?” “No”, va dir l’Alia. “Aniria primer a obrir la porta de casa seva, perquè pogués sortir.” I al mateix temps que deia això, va comprendre que ella mateixa acabava de respondre a la seva pròpia pregunta. Martin encara la mirava somrient, després continuà reparant l’objecte, una mica distretament, sense mirar com es bellugaven les seves mans.


Alia no estava segura de estar totalment convençuda. Va dir encara: “Tot plegat, deu ser realment molt bell, allà, a casa teva.” Quan l’home va acabar de treballar, es va llevar prengué l’Alia per la ma. La va dur lentament fins al final del terreny, davant el aiguamoll. “Mira”, va dir. Mostrava el cel, la terra plana, l’estuari del riu que s’obria al mar. “Mira, es tot això, d’allà on vinc.” “Tot?” “Tot, si, tot el que veus.” Alia es va quedar un bon moment dreta, immòbil, mirant tot el que veia, fins que els ulls li van fer mal. Ella mirava amb totes les seves forces, com si el cel anés al final a obrir-se i ensenyar tots els seus palaus, els seus castells, els jardins plens de fruits i de ocells, i el vertigen la obligà a tancar els ulls. Quan ella es va girar, Martin no hi era. La seva alta silueta prima anava vers les cabanes, vers l’altre punta del poble. Va ser a partir d’aquell dia que Alia havia començat a mirar el cel, a mirar-lo de veritat, com si mai l’hagués vist. Quan treballava a casa de la seva tieta, de vegades, sortia un instant per aixecar el cap en l’aire, i quan tornava a entrar, sentia quelcom que continuava a vibrar als seus ulls i al seu cos, i s’arrambava una mica als mobles, perquè les seves retines estaven enlluernades. Quan els altres nens van saber de on venia en Martin, es van quedar ben sorpresos. Llavors, en aquella època , hi havia molts nois allà al Moll, que caminaven amb el cap en l’aire, per mirar el cel, i que ensopegaven amb els cossis, i


la gen es preguntava que els devia haver passat. Potser pensaven que era un altre joc. Algunes vegades, ningú sabia el perquè, Martin no volia menjar. Els nens venien a dur-li menjar en plats, com cada matí, i ell ho refusava dolçament, dient: “No, gràcies, avui no.” Inclús quan Alia venia, amb el seu tros de pa serrat a la seva camisa, ell somreia i bellugava el cap. Alia no comprenia perquè el home refusava el menjar, perquè al voltant de la casa, sobre la terra, al cel, tot estava com de costum. Al cel blau hi havia el sol, un o dos núvols, i de tant en tant un avió a reacció aterrava o s’enlairava. Als carrers del Moll, els nens jugaven i cridaven, i les dones els interpel·laven i els hi daven ordres en totes les llengües. Alia no veia el que havia pogut canviar. Però, tot i així, s’asseia amb dos o tres infants, davant Martin, i esperava que els hi parlés. Martin no estava com els altres dies. Quan no menjava, el seu rostre semblava mes vell, i els seus ulls lluïen d’altre manera, amb la lluentor de les persones que tenen febre. Martin mirava al lluny, per sobre els caps dels infants, com si veies mes lluny que la terra i els aiguamolls, al altre banda del riu i dels turons, tan lluny que hagués calgut mesos i mesos per arribar fins enllà. Aquells dies, quasi no parlava, i Alia no el preguntava res. La gent venia, com els altres dies, per demanar-li quelcom, enganxar un parell de sabates, arreglar un pèndul, o be simplement escriure una carta. Però en Martin els hi responia quasi res, bellugava el cap i deia en veu baixa, quasi sense bellugar els llavis: “Avui no, avui no...”


Alia havia comprés que aleshores ell no era aquí, que estava en altre lloc, inclús si el seu cos estava immòbil, ajagut al terra, dins de casa seva. Potser havia tornat al seu país d’origen, allà on tot era tan bell, on tothom era príncep o princesa, aquell país que un dia havia mostrat el camí que passava pel cel. Cada dia; alia tornava amb un nou tros de pa, esperant el seu retorn. Això durava de vegades molt de temps, i ella estava una mica espantada de veure el seu rostre clivellat, gris com si la llum hagués deixat de cremar i no quedava res mes que cendres. Després, un matí, ell tornava, tan dèbil que no podia quasi llevar-se des de seu llit fins fora la casa. Quan veia a l’Alia, la mirava somrient suaument, i els seus eren entelats pel cansament. “Tinc set”, deia. La seva veu era lenta i engargullada. Alia posava el tros de pa al terra, i corria a traves el poble per cercar un cossi d’aigua. Quan tornava, sense respirar, Martin bevia molta estona del mateix cossi. Després es rentava la cara i les mans, s’asseia a la caixa, al sol, i es menjava el tros de pa. Feia algunes passes al voltant de la casa, i mirava al seu voltant. La llum del sol li escalfava el rostre i les mans, i els seus ulls començaven a brillar. Alia mirava al home amb impaciència, i gosava preguntar-li: “Com era?” Ell semblava no entendre. “Com era el que?” “Com era allà on veu anar?” Martin no contestava. Potser no recordava res, com si hagués estat no mes un somni. Començava a viure i a parlar com abans, assegut al sol davant la porta de casa seva, a


reparar les màquines trencades, o be anava pels carrers del Moll, saludant la gent mentre passava. Mes tard, Alia li va preguntar: “Perquè no vols menjar de vegades?” “Perquè haig de dejunar”, va dir en Martin. Alia pensava. “Que es el que vol dir dejunar?” I afegí: “Es com viatjar?” Però Martin reia: “Quina idea mes estranya! No, dejunar, es quan no es tenen ganes de menjar.” Com es possible no tenir ganes de menjar?, pensava Alia. Ningú li havia dit res de tan estrany. Igual que ella, pensava en tots els nois del Moll que cercaven sempre quelcom per menjar, inclús els que no tenien gana. Ella pensava en els que anaven a robar als supermercats, prop l’aeroport, als que anaven a furtar fruites i ous als jardins dels voltants. Martin responia de seguida, com si hagués entès el que pensava Alia. “Has tingut un dia molta set?” “Si”, deia ella. Quan tenies molta set, tenies ganes de menjar?” Ella negava amb el cap. “No, oi? Nomes tenies ganes de beure, moltes ganes. Tenies la impressió que haguessis pogut beure’t tot l’aigua de la font, i , en aquell moment, si t’haguessin dat un gran plat de menjar, la hauries refusat, perquè el que volies era aigua.” Martin va parar de parlar un moment. Somreia.


“Igualment, quan tenies molta gana, no t’hagués agradat que et donessin un got de aigua. Haguessis dit que no, no pas ara, primer vull menjar, menjar tant com pugui, i després, si queda lloc, beuré aigua.” “Però tu no volies ni menjar ni beure!” deia Alia. “Es el que et volia dir, petita lluna”, deia Martin. “Quan es dejuna, no es te gana ni de beure ni de menjar, perquè es tenen ganes d’una altre cosa, i això es mes important que beure o menjar.” “I de que es tenen ganes alhora?” preguntava Alia. “De Deu”, deia en Martin. Va dir això simplement, com si fos evident, i Alia no va preguntar res mes. Era la primera vegada que en Martin parlava de Deu, i això li feia una mica de por, no exactament por, però l’allunyava una mica, la empenyia lluny cap en darrera, com si tota la estesa del Moll, amb les seves cabanes de planxes i el aiguamoll al bord del riu, la separés d’en Martin. Per`l’home semblava no adonar-se’n. Ara s’aixecava i mirava la planura del aiguamoll on els joncs es balandrejaven. Acaronà els cabells de l’Alia amb la ma, i se’n va anar lentament pel camí que travessava el poble, mentre els nens corrien davant ell festejant la seva tornada. En aquella època, Martin havia començat ja el seu mestratge però ningú ho sabia. No era realment un ensenyament, vull dir, com el de un frare o de un mestre, perquè això ho feia sense solemnitat, i que s’aprenia sense saber ben be el que s’havia aprés. Els nens havien pres l’habitud de venir fins el final del Moll, davant el castell de Martin, s’asseien a terra per parlar i per jugar i per escoltar


històries. Martin no es bellugava de la seva caixa, continuava reparant el que tenia a les mans, una cassola, la vàlvula de una olla, o be una pany, i el mestratge començava. Eren sobretot els nens que venien, després del dinar de migdia, o al tornar de la escola. Però de vegades hi havia dones i homes, que quan havien acabat el treball i eren perquè feia massa calor per dormir. Els nens s’asseien al davant , ben prop d’en Martin, i era aquí que la Alia s’estimava també asseure’s. Feien molta basarda, no es quedaven massa temps quiets, però en Martin estava content de veure’ls . Parava amb ell, els hi preguntava que havien fet i a qui havien vist, al Moll o a la vora del mar. Hi havia que s’estimaven molt parlar, que haurien explicat fos el que fos, durant hores. D’altres estaven silenciosos, s’amagaven darrera les seves mans quan Martin s’adreçava en ells. Després, en Martin explicava una historia. Els nens s’estimaven molt sentir històries, per això venien. Quan Martin començava una història, fins i tot els mes entremaliats s’asseien i paraven de parlar. Martin en sabia moltes de històries, llargues i una mica estranyes que passaven a països desconeguts que havia visitat en algun moment. Havia històries de nens que baixaven per un riu, sobre una bassa de canyes, i que travessaven així reialmes extraordinaris, boscs i muntanyes, ciutats misterioses, fins al mar. Havia la història de un home que havia descobert un pou que duia fins al centre de la terra, allà on eren els Estats de foc. Hi havia la història de aquell mercader que es creia fer fortuna venen la neu, que la baixava en sacs del damunt de la muntanya, però quan arribava a baix, no li


quedava res mes que un toll d’aigua. Hi havia la història del noi que arribava fins el castell on vivia la princesa dels seus somnis, la que envia els somnis i les desgracies a la terra, la història del gegant que esculpia les muntanyes, la del nen que havia ensinistrat els dofins, o la del capità Tecum que havia salvat la vida de un albatros, i el ocell, com agraïment, l’havia ensenyat el secret de volar. Eren belles històries, tan belles que s’adormien abans de sentir el final. Martin els hi explicava suaument, fent gestes, o aturant-se de tant en tant perquè poguessin preguntar. Mentre parlava, els sues ulls brillaven molt, com si es divertís també molt. De totes les històries que explicava en Martin, aquella de Hazarán era la que els infants s’estimaven mes. No la entenien massa be, però tots retenien la respiració quan la començava. Primer hi havia aquella petita que es deia Trèvol, era un estrany nom que li havien posat, sens dubte per una petita marca que tenia a la galta, prop de l’orella esquerra, i que semblava un trèvol. Era pobre, molt pobre, tan pobre que no tenia res mes per menjar que una mica de pa i els fruits que trobava als matolls. Vivia sola, en una cabana de pastors, perduda en mig dels esbarzers i les roques, sense ningú que s’ocupés de ella. Però quan van veure que estava tan sola i trista, els petits animals del bosc es varen fer els seus amics. Venien sovint a veure-la, al matí o la tarda, i li parlaven per distreure-la, feien volts i li explicaven històries, doncs Trèvol sabia parlar la seva llengua. Hi havia una formiga que es deia Zoe, un llangardaix que es deia Zoot, un pardal que es deia Pipit, una libèl·lula que es deia Zelle, i tota mena de papallones, grogues, vermelles,


marrons i blaves. Havia també un escarabat savi que es deia Kepr, una gran llagosta verda que prenia banys de sol sobre les fulles. La petita Trèvol era amable amb ells, i ells se l’estimaven per això. Un dia que Trèvol era mes trista que d’habitud, perquè no tenia res per menjar, la gran llagosta verda la cridà. Vols canviar de vida?, li va dir xiulant. Com podria jo canviar de vida, respongué en Trèvol, si no tinc res per menjar i soc sola? Tu ho pots si vols, digué la llagosta. No mes has de anar al país de Hazarán. Quin es aquest país?, digué Trèvol. No he sentit parlar mai de aquest indret. Per entrar, has de respondre a la pregunta que et dirà el que guarda les portes de Hazarán. Però primer has de ser sàvia, molt sàvia, per poder respondre. Aleshores Trèvol va anar a veure al escarabat Kepr, que vivia en la tija de un roser, i li va dir: Kepr, ensenya’m tot el que cal saber, car vull partir per Hazarán. Durant mol de temps, el escarabat i la gran llagosta verda van ensenyar tot el que sabien a la petita Trèvol. Li ensenyaren a endevinar el temps que faria, o el que pensa la gent molt baixet, o a curar les febres i les malalties. Li ensenyaren a preguntar a la mantis religiosa si els bebès que naixessin serien nens o nenes, car la mantis religiosa ho sap, i contesta aixecant les seves pinces per un noi o baixant-les per una noia. La petita Trèvol ho va aprendre tot, i moltes coses mes encara, secrets i misteris. Quan el escarabat i la gran llagosta verda van acabar de ensenyar-la tot el que sabien, un dia, un home va arribar a la vila. Anava vestit amb rics hàbits i semblava un príncep o un ministre. L’home passava per el poble i deia: Cerco quelcom. Però la gent no l’entenia. Llavors Trèvol va anar a veure l’home, i li va dir: Jo soc aquella que busques. Vull


anar a Hazarán. L’home estava una mica sorprès, perquè ,la petita Trèvol era molt pobre i semblava molt ignorant. Saps respondre a les preguntes? digué el ministre. Si no saps respondre no podràs anar mai al país de Hazarán. Respondré les preguntes, va dir Trèvol. Però tenia por perquè no estava segura de poder contestar. Llavors, contesta’m a les preguntes que et faré. Si coneixes les respostes, seràs princesa de Hazarán. Aquí estan les preguntes, son tres. Martin s’aturà de parlar un instant, i els infants esperaren. Aquí va la primera; digué el ministre. Al sopar que soc invitat, el meu pare en donà tres menjars molt bons. El que la meva ma pot prendre, la meva boca no el pot menjar. El que la meva ma pot prendre, la meva ma no el pot guardar. El que la meva boca pot prendre, la meva boca no el pot guardar. La petita filla va rumiar, i va dir: puc respondre aquesta pregunta. El ministre la mirà sorprès, perquè ningú mai li havia dat resposta. Aquí està el segon enigma, digué el ministre. El meu pare em convida a les seves quatre cases. La primera es al nord, es pobre i trista. La segona es al est, està plena de flors. La tercera està al sud, es la mes maca. La quarta es a l’oest, i quan jo hi entro, rebo un present però soc encara mes pobre. Puc contestar aquesta pregunta, va dir en Trèvol. El ministre estava encara mes sorprès, car ningú havia pogut respondre mai a aquella pregunta. Aquí va el tercer enigma, digué el ministre. El rostre del meu pare es molt bell, però no el puc veure. Per ell, el meu servidor balla cada dia. Però la meva mare es mes bella encara, els seus cabells son molt negres i la seca cara es blanca com la neu. Està guarnida de joies, i em vetlla quan jo dormo. Trèvol pensà, i va fer in signe de que


anava a explicar els tres enigmes. Aquí va la primera resposta, va dir ella: el sopar en que soc invitada es el mon ho he nascut. Les tres menjars excel·lents que mon pare em dona son la terra, l’aigua i el aire. La meva ma pot prendre la terra però no la puc menjar. La meva ma pot prendre l’aigua, però no la pot retenir. La meva boca pot prendre l’aire però l’haig de llençar bufant. Martin s’aturà encara un moment i els infants prenien terra amb les mans i feien córrer l’agua entre els seus dits. I bufaven l’aire davant ells. Aquí va la resposta a la segona pregunta: les quatre cases on en convida el pare son les quatre estacions del any. La que està al nord, i que es trista i pobre, es la casa del hivern. La que està a l’est, on hi ha moltes flors, es la casa de la primavera. La que es al sud , que es la mes bella, es la casa del estiu. La que està a l’oest es la casa de la tardor, i quan jo hi entro, rebo un present de any nou, que em torna mes pobre perquè soc mes vella. El ministre va fer un signe amb el cap, assentint, ja que estava molt sorprès de la gran saviesa de la petita. La darrera es fàcil, digué Trèvol. El que diuen mon pare es el sol, que no puc mirar cara a cara. El servidor que balla cada dia per ell, es la meva ombra. La que en diuen ma mare es la nit, i els seus cabells son molt negres i la cara es blanca com la lluna. Les seves joies son els estels. Aquest es el sentit dels enigmes. Quan el ministre va sentir les respostes de Trèvol, va donar ordres, i tots els ocells del cel van venir a endur-se’n a la petita filla fins al país de Hazarán. Es un país molt llunyà, molt llunyà, tan lluny que els ocells han volat dies i nits, però quan Trèvol va arribar va estar meravellada, perquè mai havia imaginat res de tan bell, ni en els seus somnis.


Aquí en Martin s’aturà una estona i els nens s’impacientaven i deien: Com era? Com era el país de Hazarán? Be, tot era gran i bell, havien jardins plens de flors i de papallones, rius tan clars que es podria dir d’argent, arbres molt alts i coberts de fruits de tota mena. Era aquí que vivien els ocells, tots els ocells del mon. Volaven de branca en branca, cantaven tot el temps i quan Trèvol arribà, l’han envoltat per donar-li la benvinguda. Tenien vestits de plomes de tots els colors i ballaven al davant de Trèvol, perquè eren feliços de tenir una princesa com ella. Després els merles han vingut, i eren els ministres del rei dels ocells, i l’han conduit fins al palau de Hazarán. El rei era un rossinyol que cantava tan be que tothom callava per sentir-lo. Va ser al palau que Trèvol visqué des de aleshores, i com ella sabia parlar el llenguatge dels animals, va aprendre a cantar ella també, per contestar al rei Hazarán. Es va quedar en aquell país, i potser que encara i visqui, i quan vol visitar la terra pren la forma de un ocell, i ve volant per veure els seus amics que s’han quedat a la terra. Després ella torna al seu reialme, al gran jardí on ella a esdevingut princesa. Quan la historia s’acabà, els infants marxaven, un a un, i retornaven a casa seva. Alia es quedava sempre la última davant la casa d’en Martin. No mes marxava quan l’home entrava al seu castell i estenia la màrfega per dormir. Llavors ella marxava lentament per els carrers del Moll, mentre les làmpades de gas s’encenien al interior de les cabanes, i ja no estava trista. Pensava el dia que arribaria potser un home vestit com un ministre, que miraria al seu voltant i diria:


“He vingut cercar quelcom.”

Va ser per aquesta època mes o menys que el govern va començà a venir per aquí, al Moll dels Francesos. Eren gent estranya que venien un o dos cops per setmana, en cotxes negres i camionetes taronja, que s’aturaven al camí, una mica abans del començament del poble; feien tota mena de coses sense raons, com mesurar les distancies als carrers i entre les cabanes, prendre una mica de terra en caixes de ferro, una mica d’aigua en tubs de vidre, i una mica d’aire en petits globus grocs. També feien moltes preguntes a la gent que es trobaven, sobretot als homes, perquè les dones no entenien be el que els hi deien, i que de tota manera, elles no gosaven contestar. Anant-hi a buscar aigua a la font, Alia s’aturava per veure’ls passar, però sabia be que no venien a buscar ningú. No venien per fer les preguntes que permetrien de anar-hi fins el país de Hazarán. Tampoc s’interessaven pels nens, i mai els hi preguntaven res. Havien homes de aspecte seriós que anaven vestits tot de gris i que duien petites maletes de cuiro, i estudiants, nois i noies vestits amb xandalls i anoracs. Aquests eren els mes estranys, perquè feien preguntes que tothom podia entendre, sobre el temps que feia, o sobre la família, però hom no entenien perquè se’ls hi preguntaven aquestes coses. Prenien notes als seus quaderns com si fossin respostes molt importants, i feien moltes fotos de les cabanes de planxa com si valguessin quelcom. Inclús fotografiaven els interiors de les cabanes amb una petita làmpada que s’encenia i que il·luminava mes fort que el sol.


Va ser una mica mes tard que es va comprendre, quan es va saber que eren homes i estudiants del govern que venien per endur-se tot, el poble i la gent, a un altre indret. El govern havia decidit que el Moll havia de desaparèixer, perquè era massa prop de la carretera i de la pista d’aterratge, o pot ser perquè necessitaven els terrenys per construir edificis i oficines. Es va saber perquè van repartir papers a totes les famílies per dir-los que tothom devia marxar, i que el poble havia de ser rasat per les màquines i els camions. Els estudiants del govern van mostrar als homes dibuixos que representaven la nova vila que anaven a construir, dalt del riu. Eren dibuixos ben estranys també, amb cases que no es semblaven en res a les que es coneixien, grans cases planes amb finestres totes iguals, com forats de totxo. Al centre de cada casa, hi havia un gran pati i arbres, i els carrers eren molt rectes com les vies de tren. Els estudiants li deien a tot això Vila Futura, i quan en parlaven als homes i a les dones del Moll, semblaven molt contents i els ulls els hi brillaven, i feien grans gestes. Probablement era perquè els havien fet ells, els dibuixos. Quan el govern va decidir que s’enderrocaria el Moll, i que ningú es podria quedar, es necessitava l’acord de un responsable. Però al Moll no hi havia cap responsable; la gent havia viscut sempre així, sense responsable, perquè ningú va necessitar mai d’això, fins aleshores. El govern va buscar algú que volés ser responsable, va se anomenat el gerent la cooperativa. Llavors el govern anava sovint a la seva casa per parlar de la Vila Futura, e inclús alguna vegada, l’enviaven un cotxe negre perquè hi anés a les oficines a signar papers i que tot fos en regla. El govern potser hagués de haver anat a veure en en Martin al seu


castell, però ningú va parlar de ell , i vivia massa lluny, al final del Moll, prop del pantà. De totes maneres, ell no hagués volgut signar res, i la gent hagués pensat que era massa vell. Quan Martin se’n va assabentar, no va dir res, però es notava que això no li agradava gens. Ell havia construït el seu castell allà on va voler, i no en tenia cap ganes d’anar a viure en lloc mes, sobretot en una de les cases de la Vila Futura que semblava una planxa de maons. Després va començar a dejunar, però no era un dejuni de uns dies, com tenia l’habitud. Era un dejuni espantós, que semblava que no hauria de acabar-se mai mes, que durava setmanes. Cada dia, Alia venia de casa seva per dur-li pa, i els altres nois venien també amb plats de menjar, esperant que en Martin es llevés. Però ell restava estirat a la seva màrfega, la cara girada cap la porta, i la seva pell es va tornat molt pàl·lida sobre el vell bronzejat. Els seus ulls foscos brillaven amb una falsa llum, perquè estaven cansats de mirar sense parar. Les nits, no dormia pas. Es quedava així, sense bellugar-se estirat al terra, la cara girada cap el forat de la porta, mirant la nit. Alia s’asseia al seu costat, li eixugava el rostre amb un drap humit per treure-l’hi la pols que el vent dipositava sobre ell com sobre una pedra. Bevia una mica d’aigua en un got, just alguns glops en tot el dia. Alia li deia: “No vols menjar ara? Te he dut pa.” Martin intentava somriure, però la seva boca estava massa cansada, i no mes els ulls aconseguien somriure. Alia sentia el seu cor cruixit perquè pensava que Martin es moriria ben aviat.


“Es perquè no vols marxar que no tens gana?” deia Alia. Martin no contestava, però els seus ulls responien amb la seva llum plena de fatiga i de dolor. Mirava en fora, per el forat de la porta baixa, la terra, les canyes, el cel blau. “Potser que no has de venir amb nosaltres, allà a la nova ciutat. Tal vegada has de marxar al teu país que es tan bell, allà de on vens, allà on tothom es com prínceps i princeses.” Els estudiants del governs venien menys sovint ara. Després deixaren de venir del tot. Alia els havia mirat mentre treballava a la casa de la seva tieta, o be anant-hi a buscar aigua a la font. Ella havia vist si els seus cotxes estaven aparcats al camí, a la entrada del poblat. Després va córrer fins al castell d’en Martin. “Avui tampoc han vingut!” Ella intentava parlar però li faltava l’esma. “No vindran mes per aquí! Ho comprens? S’acabat, no vindran mes, ens podrem quedar!” El seu cor bategava molt fort, perquè pensava que havia estat en Martin que havia aconseguit allunyar els estudiants no mes dejunant. “Estàs segura”, deia en Martin. La seva veu era molt lenta i s’incorporava una mica al seu llit. “No han vingut en tres dies!” “Tres dies?” “Ja no hi tornaran mes, estic segura!” Ella va trencar un tros de pa i li va dar en Martin. “No, no pas ara”, digué l’home. “Primer m’haig de rentar.” Recolzat en l’Alia, va fer algunes passes en fora, titubejant. Ella el va dur fins el riu, a través dels canyars. Martin s’agenollà i va lavar el rostre lentament. Després es


fa afaitar la barba i va pentinar els seus cabells, sense pressa, com si s’acabés de despertar. Després va anar a asseure’s a la seva caixa, al sol, i es va menjar el pa de l’Alia. Els nens ara venien un darrere l’altre duent-li menjar, i Martin prenia el que se li donava, dient gràcies. Quan va menjar prou, va tornar al interior del seu castell i es va estirar al seu llit. “Ara vaig a dormir”, digué. Però els infants van romandre per el terra davant sa porta, veient-lo dormir. Va ser mentre dormia, que els cotxes nous van tornar. Havien primer homes vestits de gris i carteres negres. Van anar tot seguit a la casa del gerent de la cooperativa. Després van arribar els estudiants, encara mes nombrosos que la primera vegada. Alia restà immòbil, amb la esquena contra el mur de una casa, mentre ells passaven pel davant i anaven de pressa fins la plaça, on era la font d’aigua dolça.. S’havien reunit aquí i semblaven esperar alguna cosa. Després els homes de gris van arribar i el gerent de la cooperativa anava amb ells, Els homes de gris li parlaren, però ell bellugava el cap, i al final, va ser un dels homes del govern que anuncià a tothom, amb una veu clara que arribava lluny. Va dir simplement que la marxa tindria lloc demà a partir de les vuit del matí. Els camions del govern vindrien per transportar a tothom fins al nou terreny, allà on s’anava a construït ben aviar la Vila del Futur. Encara va dir que els estudiants del govern ajudarien benèvolament a la gent a carregar els seus mobles i els seus efectes personals als camions.


Alia no gosava bellugar-se, fins i tot, quan els homes de gris i els estudiants en anorac van marxar amb els seus autos. Ella pensava en en Martin que segurament ara moriria, perquè no voldria menjar mai mes. Llavors ella es va anar a amagar el mes lluny que va poder, al mig dels canyars, prop del riu. Es va quedar asseguda sobre les pedres, i va veure davallar el sol. Quan el sol fos al mateix lloc, demà, no quedaria ningú aquí, al Moll. Els buldòzers haurien passat i repassat per la vila, empenyent davant ells les cabanes com si fossin caixes de mistos, i no mes quedarien les marques dels neumàtics i de les cadenes sobre la terra xafada. Alia es va quedar molt de temps sense bellugar-se, al mig del canyissars, prop del riu. Va arribar la nit, una nit freda il·luminada per la lluna rodona i blanca. Però Alia no volia tornar a casa de la seva tieta. Es va posar a caminar a traves les canyes, al llarg del riu fins que va arribar als aiguamolls. Una mica mes amunt va endevinar la forma rodona del castell d’en Martin. Escoltava el raucar de les granotes i el soroll regular del aigua del riu, de l’altre costat dels aiguamolls. Quan va arribar davant la casa d’en Martin , el va veure, dret, immòbil. El seu rostre estava il·luminat per la llum de la lluna, i els seus ulls eren com l’aigua del riu, foscos i lluents. Martin mirava en direcció del aiguamoll, vers l’estuari ample del riu, allà on s’estenia la gran planura de còdols fosforescents. L’home es va girar vers ella i la seva mirada era plena de una estranya força, com si emetés realment llum. “Et buscava”, va dir simplement en Martin. “Te’n vas?”, Alia parlava en veu baixa.


“Si, marxo de seguida.” Mirava l’Alia com si es divertís. “Vols venir amb mi?” Alia sentia l’alegria entrar de sobte als seus pulmons. Va dir, i la seva veu, ara, quasi cridava: “Espera’m! Espera’m!” Ella corria ara a través dels carrers del poblat, picant a totes les portes cridant: “Veniu de presa! Veniu! Marxem de seguida!” Els infants i les dones van sortir els primers, perquè ho havien comprés. Després els homes van venir també, uns darrere els altres. La multitud dels habitants del Moll, omplia les avingudes. S’enduien el que podien a la llum de les torxes elèctriques, sacs, cartons, estris de cuina. Els nens cridaven i corrien a traves dels carrers repetint la mateixa frase: “Marxem! Marxem!” Quan tothom va arribar davant la casa d’en Martin, va haver-hi un instant de silenci, com una indecisió. Fins i tot el gerent de la cooperativa no gosava dir res, perquè era un misteri que tots pressentien. Martin, restava immòbil davant el camí que s’obria pel mig dels canyars. Després, sense dir un mot a la multitud que esperava, ca començar a caminar, en direcció del riu. Llavors el altres es van prendre el camí darrere ell. Avançava al seu pas regular, sense girar-se, sense dubtarne, com si sabés on anar. Quan va començar a caminar per sobre l’aigua del riu, sobre el gual, la gent va comprendre on anava, i no van tenir por. L’aigua negra espurnejava al voltant del cos d’en Martin, mentre avançava per el gual. Els nens van prendre les mans de les dones i dels homes, i


molt lentament, la multitud s’avançà també en l’aigua freda del riu. Davant ella, al altre banda del riu negre amb bancs de còdols fosforescents, mentre ella caminava pel fons lliscós, la seva roba s’enganxava al seu ventre i les seves cuixes. Alia mirava el costat fosc de l’altre riba, on no brillava cap llum.

POBLE DEL CEL

Petita Creu estimava sobre tot fer això: anava fins al final del poble i s’asseia fent un angle ben dret amb la terra endurida, quan el sol escalfava molt. No es bellugava, o quasi no, durant hores, el bust dret, les cames ben esteses davant ella. De vegades, les seves mans es movien, com si fossin independents, estirant les fibres de herba per trenar cistelles o cordes. Ella estava com si mirés la terra per sobre de ella, sense pensar en res ni esperant res, simplement asseguda en angle recte sobre la terra endurida, al final del poble, allà on la muntanya s’acabava de sobte i deixava lloc al cel. Era un país sense homes, un país de sorra i de pols, tenint no mes per límits les mesas rectangulars, al horitzó. La terra era massa pobre per donar de menjar als homes, i la pluja no queia del cel. La carretera enquitranada travessava el país de banda a banda, però era una carretera per anar sense aturar-se, sense mirar els pobles de pols, davant d’un mateix al mig de miratges, en el soroll mullat dels neumàtics reescalfats.


Aquí el sol era molt fort, molt mes fort que la terra. Petita Creu estava asseguda, però sentia sa força sobre el seu rostre i el seu cos. Però no en tenia por de ell. Ell seguia el seu camí molt llarg a través del cel sense ocupar-se’n de ella. Cremava les pedres, secava els rius i els pous, feia cruixir els matolls i els espinosos esbarzers. Inclús els escorpits i les serps el temien i es quedaven a l’esguard dels seus amagatalls fins al vespre. Però Petita Creu no en tenia de por. La seva cara immòbil era quasi negra, i cobria el seu cap amb un faldó de la seva flassada. Li agradava el seu lloc, al damunt del penyasegat, allà on les roques i la terra son trencats d’un sol cop i esberlen el fred vent com una proa. El seu cos coneixia be el seu lloc, era fet per ella. Un petit lloc, just a la seva mida, a la terra dura, excavat per la forma de les seves cuixes i cames. Llavors ella podia romandre allà molt de temps, asseguda en angle ben dret amb el terra, fins que el sol fos fred i que el vell Bahti vingués per entomar-la la ma per sopar. Ella tocava el terra amb la palma de ses mans, resseguia lentament amb la punta dels seus dits les petites rugues deixades pel vent i la pols, els solcs, les bosses. La pols de sorra feia unes pólvores suaus com el talc que lliscava per sobre les mans. Quan el vent bufava la pols fugia entre els seus dits, però lleugera,semblant al fum, i desapareixia en l’aire. La terra dura era calda sota el sol. Feia dies, mesos que Petita Creu venia a aquest indret. No recordava be ni ella mateixa com l’havia trobat, aquest indret. No mes recordava la pregunta que havia fet al vell Bahti, a propòsit del cel, de la color del cel. “Que es el blau?”


Era això que li havia preguntat, la primera vegada, i després havia trobat aquest lloc, amb els seus buits en la dura terra, prests a rebre-la. La gent de la vall son lluny, ara mateix. Han fugit com uns insectes closcats per la carretera, al bell mig del desert, i ja no se senten els seus sorolls. O be, circul·len en camionetes escoltant la música que surt dels aparells de radio, que xiula i xiscla com els insectes. Van pel dret per la carretera negra, a través dels camps dessecats i els llacs de miratges, sense mirar al seu voltant. Se’n van com si no haguessin de tornar mai. Petita Creu li agrada quan no hi ha ningú al seu voltant. Darrere la seva esquena, els carrers dels pobles son buits , tan llisos que el vent no es pot aturar mai, el fred vent del silenci. Els murs de les cases mig roinades son com les roques, immòbils i pesants, gastades per el vent, sense soroll, sense vida. El vent no parla, no parla mai. No es com els homes i els infants, ni tant sols com els animals. No mes passa, entre els murs, sobre les roques, sobre la terra dura. Arriba fins Petita Creu i la envolta, li treu un moment la cremor del sol de sa cara, i fa petar els faldons del seu tapall. Si el vent s’aturés, potser llavors es sentirien les veus dels homes i les dones als camps, el soroll de la politja prop del dipòsit, els crits dels infants davant el bastiment prefabricat de l’escola, allà baix, a la vila de les cases de xapes de metall. Potser que Petita Creu sentiria encara mes lluny els trens de mercaderies que xisclen a les vies, els camions de vuit rodes brogidores sobre la negra carretera, cap les viles mes sorolloses encara, vers el mar?


Petita Creu sent aleshores el fred que la penetra i no l’aguanta. Toca solsament la terra amb la palma de ses mans, i després toca la seva cara. En algun lloc, rere seu, els gossos udolen, sense motiu, després es recolzen als recons dels murs, el nas a la pols. Es el moment on el silenci es tan gran que tot pot passar. Petita Creu recorda la pregunta que va fer, després de tants d’anys, la pregunta que voldria saber-ne a propòsit del cel, i del seu color. Però ella no diu mes en veu alta: “Que es el blau?” Perquè ningú coneix la bona resposta. Es queda immòbil, asseguda ben dreta, a la punta del penya-segat, davant el cel. Ella sap be que alguna cosa ha de venir, cada dia la espera., al seu lloc, asseguda sobre la terra dura, no mes per ella. El seu rostre quasi negre està cremat pel sol i pel vent, una mica aixecat mirant dalt perquè no hi hagi una ombra a la seva pell. Està tranqui-la, no te por. Sap que la resposta arribarà, un dia, sense que ella entengui el com. Res de dolent pot venir del cel, això es segur. El silenci de la vall buida, el silenci del poble rere ella, es perquè ella pugui sentir millor la resposta a la seva pregunta. No mes pot sentir. Inclús els gossos dormen, sense percebre el que arriba. Primer va ser la llum. Fa un soroll molt suau sobre el terra, com un murmuri de qui escombra fulles, o una cortina de gotes que avancen. Petita Creu escolta amb totes les seves forces, sostenint una mica el seu buf, i sent distintament el soroll que arriba. Fa chchchch, i també dtdtdtdt! Per tot arreu, sobre la terra, sobre les roques, sobre les taulades de les cases. Es un soroll de foc, però


molt dolç i lent, un foc tranquil que no molesta gens, que no llença espurnes. Això ve de dalt, de cara en ella, i vola quasi a través de l’atmosfera, brunzint amb les seves minúscules ales. Petita Creu sent el murmuri de creix, que s’estira al seu voltant. Ve de tot arreu, no només de dalt, també de la terra, de les roques, de les cases del poble, cau en tots sentits com gotes, fa nusos, estels, menes de rosetes. Traça llargues corbes que reboteixen sobre el seu cap, arcs immenses, feixos. Es això, el primer soroll, el primer mot. Abans inclús que el cel s’ompli, ella sent el camí dels raigs bojos de la llum, i el seu cor comença a bategar mes de pressa i mes fort. Petita Creu no belluga el cap, ni el bust. Ella treu les seves mans de la terra seca, i les estén davant ella, els palmells mirant l’exterior. Es així con cal fer-ho; ella sent llavors la calor que passa per la punta dels seus dits, com una carícia que va i ve. La llum crepita sobre els seus cabells gruixuts , sobre els pels de la manta, sobre les celles. La pell de la llum es dolsa i tremola, fent lliscar la esquena i el seu ventre immensos per sobre els palmells de la petita. Sempre es així, al començament, amb la llum que gira entorn de ella, i que es frega contra els palmells de les seves mans com els cavalls del vell Bahti. Però aquests cavalls son encara mes grans i mes suaus, i venen ràpid envers de ella com si ella fos sa mestressa. Venen del fons del cel, han saltat de una muntanya a un altre, han saltat per sobre les grans ciutats, per sobre dels rius, sense fer soroll, just amb el fregament sedós del seu pel ras. Petita Creu se’ls estima quan arriben. Han vingut per ella, potsser per respondre a la seva pregunta, perquè ella es la


única que els compren, la única que se’ls estima. L’altre gent tenen por, els hi fan por, i es per això que no veuen mai els cavalls de blau. Petita Creu els crida; ella els hi parla dolçament, en veu baixa, cantussejant una mica, perquè els cavalls de la llum son com els cavalls de la terra, els hi agraden les veus dolces i els càntics. “Cavalls, cavalls, Petits cavalls de blau Dueu-me volant Dueu-me volant Petits cavalls de blau” Ella diu “petits cavalls” per agradar-los, perquè segurament no voldrien saber que son enormes. Es així al començament. Desprès venen els núvols: Els núvols no son com la llum. Ells no acaronen la seva esquena i el seu ventre contra els palmells de les mans, doncs son tan fràgils i lleugers que podrien perdre la seva pell i marxar esfilagarsats com les flors del cotó. Petita Creu els coneix be. Ella sap que els núvols no els hi agrada el que les pot dissoldre i fer-les fondre, llavors ella reté el buf, i respira a petits cops, com els gossos que han corregut molt de temps. Això fa fred a sa gola i ses pulmons, i ella sent tornar-se dèbil i lleugera, ella també, com els núvols. Llavors els núvols poden arribar. Primer son lluny, per sobre de la terra, elles s’estiren i s’amunteguen , canvien de forma, passen i repassen davant el sol i la seva ombra llisca sobre la dura terra i sobre el rostre de Petita Creu com la bufada de un vano.


Sobre la pell casi negra de les seves galtes, del seu front, sobre les seves parpelles, sobre les seves mans, les ombres llisquen, apaguen el llum, fan taques fredes, taques buides. Es això, el blanc, el color dels núvols. El vell Bahti i el mestre d’escola Jasper li han dit a Petita Creu: El blanc es el color de la neu, el color de la sal, dels núvols, i del vent del nord. Es el color dels ossos i de les dents també. La neu es freda i es fon a les mans, el vent es fred però ningú el pot agafar. La sal crema els llavis, els ossos son morts, i les dents son com pedres a la boca. Es perquè el blanc es el color del buit, car no hi ha res mes després del blanc, res que quedi. Els núvols son com això. Son tan lluny, venen de tan lluny, del centre del blau, fredes com el vent, lleugeres com la neu, i fràgils; no fan soroll quan arriben, son molt silencioses com els morts, mes silenciosos que els nens que van a peus nusos per les roques, al voltant del poble. Però s’estimen venir a veure a Petita Creu, no tenen por de ella. S’inflen ara al seu voltant, davant el penya-segat abrupte. Saben que Petita Creu es una persona de silenci. Saben que no els hi farà cap mal. Els núvols son inflats i passen prop de ella, la envolten, i ella sent la frescor dolça de la seva pell, els milions de gotetes que humitegen la pell del seu rostre i dels seus llavis com la rosada de la nit, sent el soroll suau que flota al seu voltant, i canta encara una mica, per ells: “Núvols, núvols, Petits núvols del cel Dueu-me volant Dueu-me volant


Volant Amb el vostre ramat” També diu “petits núvols” però ella sap be que son molt grans, perquè la seva pells fresca la cobreix molt de temps, amaga el calor del sol tant de temps que tremola. Ella es belluga lentament quan les núvols son sobre ella per no espantar-les. La gent de aquí no saben parlar be als núvols. Fan massa soroll, massa gestes , i els núvols es queden dalt, al cel. Petita Creu aixeca lentament les mans fins al seu rostre, i recolza els palmells sobre les galtes. Després els núvols es separen. Se’n van on tenen feina, mes lluny de les muralles de les mesas, mes lluny de les ciutats. Van fins el mar, allà on sempre es tot blau, per fer ploure la seva aigua, perquè es això lo que mes estimen al mon; la pluja sobre la estesa blava del mar. El mar, a dit el vell Bahti, es el lloc mes bell del mon, el indret on tot es veritablement blau. Hi ha tota classe de blaus al mar, diu el vell Bathi. Com es possible que hi hagin tota classe de blaus?, ha preguntat Petita Creu. Per tant es així, hi ha diferents blaus, es com l’aigua que bevem, que omple la boca i cola fins el ventre, tan aviat freda, tan aviat calenta. Petita Creu encara espera, les altres persones que deuen venir. Espera la olor a herba, la olor del foc, la pols d’or que dansa sobre ella mateixa votant sobre una sola cama, el ocell que creua una sola vegada fregant la seva cara amb la pinta de la seva ala. Ells venen sempre, quan ella està allà. No tenen por de ella. Escolten la seva pregunta, sempre a propòsit del cel i del seu color, i ells passen tan prop de ella que sent l’aire que es belluga sobre les seves pestanyes i als seus cabells.


Després han vingut les abelles. Han marxar aviat de ses cases, dels ruscos allà avall de la vall. Han visitat totes les flors salvatges , als camps, entre els munts de roca. Coneixen ben les flors, duen el pol·len de les flors a les seves potes, que tremolen sota el seu pes. Petita Creu les sent venir, sempre a la mateixa hora,quan el sol està allà molt alt per sobre la terra dura. Ella les sent de tots costats a la vegada, car elles surten del blau del cel. Llavors Petita Creu busca a les butxaques del vestit, i treu grans de sucre. Les abelles vibren en l’aire, i el seu cant agut travessa el cel, rebota sobre les roques i frega les orelles i les galtes de Petita Creu. Cada dia, a la mateixa hora, arriben. Elles saben que Petita Creu les espera i elles també se l’estimen. Arriben por desenes, de totes bandes, fent la seva música a la llum groga. Elles es posen sobre els palmells oberts de Petita Creu, i mengen la pols de sucre molt llaminerament: Després sobre el seu rostre, les seves galtes, sobre la seva boca, es passegen, caminen molt lentament i les seves potes lleugeres pessigollegen la seva pell i la fan riure. Però Petita Creu no riu massa fort, per no espantar-les. Les abelles vibren sobre els seus cabells negres, prop de ses orelles, i això fa un cant monòton que parla de les flors i de les plantes, de totes les flors i de totes les plantes que elles han visitat aquest matí. “Escolta’ns”, diuen les abelles, “hem vist moltes flors a la vall, hem anat fins al final de la vall, sense aturant-nos, perquè el vent ens duia, després hem tornat, d’una flor en d’altre.” “Que es el que heu vist?” demanà Petita Creu. “Hem vist la flor groga del gira-sol, la flor roja del card, la flor del ocotillo que sembla una serp


amb el cap grog. Hem vist la gran flor malva del cactus pitaya, la flor de puntes de les pastanagues salvatges, la pàl·lida flor del llorer. Hem vist la flor enverinada del seneci, la flor arrissada del anyil, la flor lleugera de la sàlvia roja.” “I que mes?” “Hem volat fins les flors llunyanes, aquella que brilla sobre el flox salvatge, la devoradora de abelles, hem vist l’estel roig del silene mexicà, la roda de foc, la flor de la llet. Hem volat per sobre de l’agarita, hem begut molt de nèctar de les milfulles, i el aigua de la menta-llimona. Fins i tot hem estat sobre la flor mes bella del mon, aquella que brolla molt alta sobre les fulles en tall de sable de la iuca, i que es tan blanca com la neu. Totes aquestes flors son per tu, Petita Creu, te les duem per agrair-t’ho.” Així parlen les abelles, i moltes coses mes encara. Parlen de la sorra roja i gris que llueix al sol, de les gotes d’aigua que s’aturen, presoneres del plomissol del euforbi, o be, en equilibri sobre les agulles de l’atzavara. Elles parlen del vent que bufa a ran de terra i acala les herbes. Elles parlen del sol que puja cap el cel, després s’abaixa, i dels estels que travessen la nit. Elles no parlen la llengua dels homes, però Petita Creu entén el que elles diuen, i les agudes vibracions dels seus mil·liars d’ales fan aparèixer taques i estels i flors en les seves retines. Les abelles saben tantes coses! Petita Creu obre be els palmells de les mans perquè puguin menjar els últims grans de sucre, i els hi canta una cançó, quasi sense obrir els llavis, i la seva veu s’assembla llavors al zumzeig dels insectes: “Abelles, abelles,


Abelles blaus del cel Dueu-me volant Dueu-me volant Volant Al vostre eixam” Hi ha un silenci, molt de silenci, quan les abelles han marxat. El vent bufa sobre el rostre de Petita Creu, i ella gira una mica el cap per poder respirar. Te les mans plegades sobre el seu ventre sota la manta, i està immòbil, ben dreta sobre la terra dura. Qui vindrà ara? El sol es amunt al cel blau, marca ombres sobre la cara de Petita Creu, sota el seu nas, sota els arcs de ses celles. Petita Creu pensa aleshores amb el soldat que deu estar en marxa per arribar ara. Ell deu caminar al llarg del estret camí que escala el promontori fins al vell poble abandonat. Petita Creu escolta, però no sent el soroll de les seves passes. De totes formes, el gossos no han udolat pas. Dormen encara als vells recons dels murs, amb el nas a la pols. El vent bufa i gemega sobre les pedres, sobre la terra dura. Son llargues animals ràpids, animals amb llarg nas i orelles petites que salten en la pols fent un soroll lleuger. Petita Creu coneix be als animals, surten dels seus caus, a l’altre punta de la vall, i corren, galopen, i es diverteixen saltant per sobre els torrents, barrancs i coves. De tant en tant, s’aturen, delerosos, i la llum brilla sobre el pelatge daurat. Després recomença’n els salts en el cel, la seva caça insensata, freguen Petita Creu, remouen els seus cabells i els seus vestits, les seves cues fuetegen l’aire xiulant.


Petita Creu estén els seus braços, per veure d’aturar-los , per agafar-los per la cua. Atureu-se! Atureu-se! Aneu massa ràpid! Atureu-se! Però els animals no la escolten. Es diverteixen saltant a la vora de ella, a lliscar entre els seus braços, tiren el seu alé sobre el seu rostre. Es burlen de ella. Si pogués atrapar un, encara que fos un, ella no els deixaria anar. Ella sap el que faria. Saltaria sobre la seva esquena, com sobre un cavall, premeria ben fort el seu braç al voltant del seu coll, i waoh yap! D’un sol cop l’animal la duria fins el mig del cel. Volaria, correria amb ell , tan ràpid que ningú la podria veure. Aniria alt per sobre les valls i les muntanyes, per sobre les ciutats, fins al mar, aniria sempre al blau del cel. O be lliscaria a ran de terra, per les branques dels arbres i per sobre l’herba fent un soroll molt suau com l’aigua que brolla. Estaria be. Però Petita Creu no pot agafar cap animal. Sent la seva pell fluida que llisca entre els seus dits, que s’arremolina als seus vestits i als seus cabells. De vegades, els animals molt lents i freds com les serps. No hi ha ningú a sobre el promontori. Els nens del poble no venen per aquí, no mes de temps en temps, per caçar colobres. Un dia, van venir sense que Petita Creu els sentis. L’un de ells va dir: “Et duem un regal.” “Que es?”, va dir Petita Creu. “Obre les mans, hi ho veuràs”, va dir el nen. Petita Creu va obrir les mans, i quan el nen havia posat la colobra en les seves mans, ella es va esgarrifar, però no va cridar. Va tremolar de cap a peus. Els nens van riure, però Petita Creu va deixar simplement la colobra lliscar pel terra, sense dir res, i després va amagar les seves mans sota la manta.


Ara son els seus amics, tots aquells que llisquen sense fer soroll sobre la terra dura, aquells que tenen llargs cossos freds com l’aigua, les serps, els cucs, els llangardaixos. Petita Creu els hi parla. Els crida suaument, xiulant entre dents, i venen amb ella. Ella no els sent venir, però sap que s’acosten reptant, d’una escletxa a un altre, d’una pedra a un altre, i aixequen els seus caps per sentir millor el suau xiulet, i la seva gorga palpita. “Serps, Serps” Canta també Petita Creu. No tots son serps, però es així com ella els anomena. “Serps, serps Dueu-me volant Dueu-me volant” Elles venen, segur, apugen als seus genolls, es queden uns instants al sol, i en ella li agrada el seu pes lleuger sobre les seves cames. Desprès se’n van, de sobte, perquè tenen por quan el vent bufa o be quan la terra brogeix. Petita Creu sent el soroll del passos del soldat. Ell ve cada dia a la mateixa hora, quan el sol crema la cara i la terra dura es tèbia sota les mans. Petita Creu no el sent arribar sempre, perquè ell camina sense fer soroll amb les soles de goma. Ell s’asseu sobre una pedra, al seu costat i la mira una bona estona sense dir res. Però Petita Creu sent la seva mirada sobre ella, i li demana: “Qui hi ha aquí?”


Es un estranger, no parla massa be la llengua del país, com els que venen de grans ciutats, prop del mar. Quan Petita Creu li ha demanat qui era, ell ha dit que era soldat, ha parlat de la guerra que va haver-hi altre temps en un país llunyà. Però potser que ara ja no sigui soldat. Quan arriba, li duu algunes flors salvatges que ha collit marxant al llarg del camí que puja fins d’alt del penyasegat. Son flors primes i llargues, amb pètals separats, i que oloren com els bens. Però Petita Creu se les estima molt, i las prem a les seves mans. “Que fas tu?” demana el soldat “Jo miro el cel”, diu Petita Creu. “Es molt blau avui, oi?” Si, diu el soldat. Petita Creu respon sempre així, perquè no pot oblidar la pregunta. Ela gira el seu rostre una mica per damunt, desprès passa lentament les seves mans pel seu front, ses galtes y ses parpelles. “Crec que se el que es”. Diu ella. “Que?” “el blau, Es molt calent sobre la meva cara,” “Es el sol, diu el soldat. Encén una cigarreta anglesa i fuma sense pressa, mirant dret dava. La olor del tabac embolica Petita Creu i li fa girar una mica el cap. “Digues...Contem coses” Ella sempre demana això. El soldat li parla dolçament interrompin-se de tan en tan per tirar la cigarreta. “Es molt bell” diu ell. “Primer hi ha una gran planura amb terrenys grocs, deu ser el blat de moro, crec jo. Hi ha un camí de terra roja que va pel bell mig de tots els camps, i una cabana de fusta...”


“Hi ha un cavall?”, diu Petita Creu. “Un cavall? Espera...No, no, no veig cap cavall.” “Llavors no es la casa del meu tiet.” “Hi ha un pou, prop de la cabana, però està sec, crec...Roques negres que tenen unes estranyes formes, es diria de gossos ajaguts... Mes lluny hi ha la carretera, i els pals telegràfics. Desprès hi ha un wash, però deu estar sec perquè es veuen les pedres del fons... Gris, ple de rocalles i de pols... Desprès ve la gran planura que arriba lluny, lluny, fins l’horitzó, a la tercera mesa. Hi ha turons cap el est, però a part de això, la planura es ben plana i llisa com un camp d’aviació. A l’oest, estan les muntanyes, son roges fosques i negres, es diria que son com animals dormits, elefants...” “No es belluguen?” “No, no es belluguen, dormen durant mil·liars d’anys, sense bellugar-se.” “Aquí també, la muntanya dorm?” pregunta Petita Creu. I ella posa les mans esteses sobre la terra dura. “Si, també dorm” “Però algunes vegades es belluga”, diu Petita Creu. “Es belluga una mica, es sacsa una mica i després es torna a dormir.” El soldat calla uns instants. Petita Creu està ben bé de cara del paisatge per sentir el que ha explicat el soldat. La gran planura es llarga i suau contra la seva galta, però els barrancs i els camins roges la cremen una mica, i la pols li esquerda els llavis. Ella aixeca la cara i sent el calor del sol. “Que es el que hi ha allà dalt?”, li diu Petita Creu. “Al cel?”


“Si” “Be...”, diu el soldat. Però no sap explicar allò. Acluca els ulls per la llum del sol. “Hi ha molt de blau avui?” “Si, avui el cel es molt blau.” “No hi ha gens ni mica de blanc?” “No, gens de blanc.” Petita creu tira les seves mans al davant. “Si, deu ser molt blau, crema tan fort avui, com el foc.” Ella abaixa el cap perquè la cremor li fa mal. “Hi ha foc al blau?, demana Petita Creu. El soldat sembla no entendre-la. “No...”, diu al final. “El foc es roig, no es blau.” “Però el foc està amagat”, diu Petita Creu. “El foc està amagat al fons del blau del cel, com un guineu, i mira cap nosaltres, mira i els seus ulls cremen.” “Tens imaginació”, diu el soldat. I riu una mica, però escruta el cel, ell també, amb la seva ma en visera davant els seus ulls. “El que tu sents es el sol.” “No, el sol no està amagat, no crema d’aquesta manera”, diu Petita Creu. “El sol es dolç, però el blau, es com les pedres del forn, fa mal al rostre.” Tot d’una, Petita Creu fa un petit crit, i es sobresalta. “Que passa?”, pregunta el soldat. La petita es passa les mans per el rostre i gemega una mica. Corba la cara vers el sol. “M’ha picat...”, diu . El soldat separa els cabells de la cara de Petita Creu i passa la punta dels seus dits endurits per la galta. “Que es el que t’ha picat? No veig res...”


“ Una llum...Una vespa”, diu Petita Creu. “No hi ha res, Petita Creu”, diu el soldat. “Ho has somiat.” Es queden una bona estona sense dir res. Petita Creu segueix asseguda sobre la terra dura, i el sol il·lumina el seu rostre de color de bronze. El cel està en calma, com si no respirés. “Es que avui no veiem el mar?”, digué Petita Creu. El soldat rigué. “Ah, no! Es massa lluny de aquí.” “Aquí, no mes hi ha muntanyes?” “El mar, es a dies i dies de aquí. Fins i tot en avió, caldrien hores abans de veure-la.” Petita Creu la voldria veure de qualsevol manera. Però es difícil, perquè ella no sap com es el mar. Blava, si, però com? “Es que crema com el cel, on es que es freda com l’aigua?” “Depèn. Algunes vegades, crema els ulls com la neu al sol. Altres vegades està trista i fosca com l’aigua dels pous. Mai es igual.” “I en a tu t’agrada mes quan es freda o quan crema?” “Quan hi ha núvols molt baixos, i que està tacada de ombres grogues que avancen per ella com grans illes de algues, així es com la prefereixo.” Petita Creu es concentra, sent sobre el seu rostre quan els núvols baixos passen per sobre del mar. Però no mes es quan el soldat es aquí que ella pot imaginar tot això. Es potser perquè ell ha vist tant el mar, altres vegades, que ella surt una mica de ell i s’estén al seu voltant.


“El mar no es com aquí”, diu el soldat. “Es viu, es com un gran animal viu. Es belluga, salta, canvia de forma i de humor, parla sempre, no està un segon sense fer res, i no et pots avorrir amb ell.” “Es dolent?” “De vegades, si, atrapa gent, vaixells, se’ls engoleix, hop! Però no mes els dies on ell està molt enutjat, i val mes quedar-se a casa.” “Aniré a veure el mar”, diu Petita Creu. El soldat la mira un instant sense dir res. “Et duré”, diu aleshores. “Es mes gran que el cel?” pregunta Petita Creu. “No es igual. Res no es comparable al cel.” Com ja en te prou de parlar, encén altre cigarreta anglesa i comença a fumar. A Petita Creu li agrada la dolsa olor del tabac. Quan el soldat ha quasi acabat la seva cigarreta, li dona a Petita Creu perquè ella faci algunes calades abans de apagar-lo. Petita Creu fuma respirant molt fort. Quan el sol es molt fort i el blau del cel crema, el fum de la cigarreta fa una pantalla molt suau, i fa xiular el buit al seu cap, com si ella caigués de amunt del penya-segat. Quan ella a acabat la cigarreta, Petita Creu la llença davant ella, al buit. “Saps volar?”, demana ella. El soldat riu altre vegada. “Que vols dir, volar?” “Al cel, com els ocells.” “Veiem, ningú pot fer això.” Desprès, tot d’una, ell sent el soroll de un avió que travessa la estratosfera, tant alt que no mes es veu un punt de argent al final de una llarga estela blanca que divideix el


cel. El soroll dels turboreactors ressona amb retard a la planura i al buit dels torrents, semblant a un tro llunyà. “Es un Stratofortress, es molt amunt”, diu el soldat. “On va?” “No ho se.” Petita Creu mira cap el cel, i segueix la lenta progressió del avió. La seva cara es aombrada, els llavis premuts, com si hagués por o dolor. “Es com el esparver”, diu ella. “quan l’esparver passa pel cel, jo sento la seva ombra, molt freda, gira lentament, lentament, perquè el esparver busca una presa.” “Llavors, tu ets com les gallines. Elles s’ajunten quan l’esparver passa per sobre de elles!” El soldat fa broma, però ho sent, sent això ell també, i el soroll dels reactors a la estratosfera fa bategar mes de pressa el seu cor. Ell veu el vol del Stratofortress per sobre del mar, cap a Corea, durant moltes hores; Les ones sobre el mar semblant arrugues, el cel es llis i pur, blau fosc al zenit, blau turquesa a l’horitzó, com si el crepuscle no s’acabés mai mes. Als búnquers del avió gegantí, les bombes son arrenglerades unes al costat de les altres, la mort en tones. Desprès l’avió s’allunya cap el desert, lentament, i el vent escombra mica en mica la estela blanca de la condensació. El silenci que segueix es pesant, quasi dolorós, i el soldat ha de fer un esforç per aixecar-se de la pedra on està assegut. Es queda un instant dret, mira la petita filla asseguda a la gatzoneta sobre la terra dura. “Me’n vaig”, diu ell. “Torna demà”, diu Petita Creu. El soldat intenta dir que no tornarà demà, ni potser cap altre dia mes, perquè ell se’n ha de anar volant cap a Corea.


Però no gosa dir res, i repeteix no mes una vegada mes, i la seva veu es maldestre: “Me’n vaig.” Petita Creu escolta el soroll de les seves passes que s’allunyen sobre el camí de terra. Desprès el vent retorna, ara fred, i ella tremola una mica sota la seva coberta de llana. El sol es baix, quasi a l’horitzontal, la seva calor arriba per bufades, com un alè. Ara es la hora on el blau s’aprima, es redueix. Petita Creu sent això als seus llavis esquerdats, sobre les seves parpelles, a la punta dels dits. La terra es menys dura, com si la llum l’hagués travessat, usat. Altre vegada, Petita Creu crida les abelles, les seves amigues, els llangardaixos també, les salamandres borratxes de sol, els insectes fulles, els insectes branquetes, les formigues en columnes tancades. Els crida a tots cantant la cançó que li ha ensenyat el vell Bahti, “Animals, animals, Dueu-me Dueu-me volant Dueu-me volant Al vostre ramat” Ella estén les mans al davant per retenir l’aire i la llum. No vol marxar. Vol que tot es quedi, que tot visqui, sense tornar als seus amagatalls. Es la hora on la llum crema i fa mal, la llum que brolla del fons del espai blau. Petita Creu no es belluga, i la por creix en ella. Al lloc del sol hi ha un astre molt blau que mira, i son esguard es recolza sobre el front de Petita Creu. Duu


una màscara de escames i de plomes, arriba ballant, picant de peus a terra, ve volant com l’avió i l’esparver i la seva ombra cobreix la vall com un abric. Està sol, Saquasohuh, com li diuen, i marxa sobre el poble abandonat, sobre la carretera blava al cel. El seu únic ull mira Petita Creu, amb un esguard terrible que crema i glaça al mateix temps. Petita Creu el coneix be. Es ell que l’ha picada ara mateix com una vespa, a través de la immensitat del cel buit. Cada dia, a la mateixa hora, quan el sol declina i els llangardaixos es fiquen a les seves fissures de les roques, quan les mosques es tornen pesants i s’hi posen en qualsevol lloc, llavors ell arriba. Es com un guerrer gegantí, dret al altre banda del cel, i mira el poble amb el seu terrible esguard que crema i glaça. Mira Petita Creu als ulls, com mai ningú l’ha mirat. Petita Creu sent la llum clara, pura i blava que arriba fins al fons del seu cos com l’aigua fresca dels rierols i l’embriaga. Es una llum dolsa com el vent del sud, que duu les flaires de les plantes i de les flors salvatges. Ara, avui, el astre ja no està immòbil. Avança lentament a través del cel, planant, volant, com el llarg de un riu poderós. El seu esguard clar no deixa de mirar els ulls de Petita Creu, i brilla amb una lluentor tan intensa que lla s’ha de protegir amb les dues mans. El cor de la Petita Creu batega molt de pressa. Mai havia vist quelcom de mes bell. “Qui ets?” crida ella. Però el guerrer no respon. Saquasohuh està dret sobre el promontori de pedra, davant ella.


D’un sol cop, Petita Creu compren que es l’estel blau que viu al cel, i que ha baixat fins la terra per ballar a la plaça del poble. Ella es vol llevar i marxar corrents, però la llum que surt de l’ull de Saquasohuh està en ella i l’impedeix bellugar-se. Quan el guerrer començarà el seu ball, els homes, les dones i els infants començaran a morir al mon. Els avions volen lentament al cel, tan alts que quasi no se’ls sent, però cerquen la seva presa. El foc i la mort son per tot arreu, al voltant del promontori, el mar ell mateix crema com un llac de pega. Les grans ciutats son abraçades per la intensa llum que brolla del fons del cel. Petita Creu sent els rodaments dels trons, les deflagracions, els crits dels infants, els crits dels gossos que moren. El vent gira sobre ell mateix amb totes les seves forces, i ja no es una dansa, es com la carrera de un cavall desbocat. Petita Creu posa les mans davant els seus ulls. Perquè els homes volen això? Però ja es massa tard, potser, i el gegant de l’estel blau no tornarà al cel. Ha vingut per ballar a la plaça del poble, com el vell Bahti va dir que havia fet a Hotevilla, abans de la gran guerra. El gegant Saquasohuh dubta, davant el penya-segat, com si no gosés entrar. Mira Petita Creu i la llum de la seva mirada entra i crema tant fort a l’interior del seu cap que ella no ho pot suportar. Crida, s’aixeca dreta de un salt, es queda immòbil. Les braços tirats enrere, el buf parat a la gola, el cor premut , car ella acaba de veure de sobte, com si l’ull únic del gegant s’hagués obert desmesuradament, el cel blau davant ella. Petita Creu no diu res. Les llàgrimes omplen les seves parpelles, perquè la llum del sol i del blau es massa forta.


Trontolla al bord del penya-segat de terra dura, veu l’horitzó girar lentament, al seu voltant, exactament com el soldat havia dit, la gran planura groga, els barrancs foscos, els camins rojos, les siluetes enormes de les mesas. Després ella es llença, comença a córrer per els carrers del poble abandonat, a l’ombra i a la llum, sota el cel, sense fer un sol crit.

ELS PASTORS 1 La carretera dreta i llarga travessava el país de les dunes. No hi havia res d’altre aquí, que la sorra, els arbusts, espinosos, les herbes seques que cruixin sota els seus peus, i per sobre de tot, el gran cel negre de la nit. En el vent, s’entenia distintament tots el sorolls, els sorolls misteriosos de les nits que espantaven un poc. Una mena de petits cruixits , que font les pedres que s’apraden, els grinyols de la sorra sota les soles de les sabates. Les rametes que es trenquen. La terra semblava immensa a causa de aquells sorolls, a causa també del cel negre i dels estels que lluïen amb una claror fixa. El temps semblava immens, molt lent, amb per moments unes estranyes acceleracions incomprensibles , de vertígens, com si hom travessés la corrent d’un riu. Es marchaba dins l’espai, com suspesos al buit entre els munts d’estels. De totes bandes venien bruits d’insectes, un xerric continu que ressonava al cel . Pot ser era el soroll dels estels, els


missatges estridents vinguts del buit. No hi havia pas llums a la terra, no mes les lluciernagues que zigzaguejaven per sobre de la ruta, A la nit, tan negre con el fons del mar, les pupiles dilatades cercaven el mes mínim punt de claredat. Tot era a l’aguait. Els animals del desert corrien entre les dunes: les llebres de sorra, les rates, les serps. El vent bufava de vegades del mar, i es sentien els brogits de les ones que trencaven a la costa. El vent empentava les dunes. A la nit elles lluïen dèbilment, semblants a veles de vaixell. El vent bufava i aixecava núvols de sorra que cremaven la pell del rostre i de les mans. No hi havia ningú, i malgrat això es sentia la presència de vida, de esguards. Era com ser a la nit en una gran vila adormida, i de caminar davant totes aquestes finestres que amaguen la gent. Els sorolls ressonaven plegats. A la nit eren mes forts, mes precisos. El fred tornava la terra vibrant, sonora, grans extensions de sorra cantussejant, grans lloses de pedres que parlaven. Els insectes grinyolaven, i també els escorpits, els centpeus , les serps del desert. De tant en tant es sentia el mar, el sord brogit de les onades del oceà que venien a trencar sobre la sorra de la riba. El vent duia la veu del mar fins aquí, per bufades, amb una mica d’esquitxos. On érem, aleshores? No hi havia punts de referència . No mes les dunes, les fileres de dunes, l’estesa invisible de sorra on tremolaven les tofes d’herbes, on petaven les fulles dels matolls, tot això, fins perdre’s de vista. No massa lluny, segur que hi haurien cases, la vila planera, els fanals, les fars dels camions. Però ara no se sabia res on era. El


vent fred havia escombrat tot, rentat tot, gastat tot amb els seus grans de sorra. El gran cel negre era absolutament llis, foradat per petites llums llunyanes. Era el fred que manava en aquest país, que feia sentir la seva veu. Potser que allà on s’hi anés, no es podria tornar darrera mai mes. Potser que el vent taparia les empremtes, així, amb la sorra, i que tancaria tots els camins darrera d’un. Després les dunes es movien lentament, imperceptiblement, semblants a les llargues ones del mar. La nit us envolupava. Buidava el vostre cap i us feia girar en rodó. El brogit del mar arribava con a través de la boira. Els crits dels insectes s’allunyaven, tornaven, tornaven a marxar, brollaven de tot arreu a la vegada, i era la terra sencera i el cel els que xisclaven. Com era de llarga la nit en aquest país! Era tan llarga que hom s’havia oblidat con era quan es feia de dia. Els estels giravoltaven lentament en el buit i baixaven vers l’horitzó. De vegades un estel fugaç es marcava al cel. Lliscava per sobre les altres, molt de pressa , i després s’apagava. Les cuques de llum volaven també amb el vent, s’enganxaven a les branques dels matolls. Es quedaven enllà, fent parpellejar els seus ventres. Al damunt de les dunes, es veia el desert que s’encenia i s’apagava sense parar, de totes bandes. Tal vegada era per això que es sentia aquesta presència, aquests esguards. I després hi havia aquells sorolls, tots aquests sorolls estranys i petits que vivien als voltants. Els petits animals desconeguts guimbaven pels forats de la sorra, es ficaven als seus caus. Érem a casa d’ells, al seu país. Ells llençaven els seus signes d’alerta. Els


enganyapastors volaven de un matoll al altre. Els rosegadors seguien els seus camins minúscules. Entre les lloses de pedra freda, la colobra amagava el seu cos. Eren ells, els habitants que corrien, s’aturaven, amb el cor palpitant, el coll adreçat, els ulls fixes. Aquí era el seu mon. A punta d’alba, quan el cel devenia gris mica en mica, un gos es posà a udolar, i els gossos salvatges li van respondre. Van fer llargs crits aguts, el cap enrere. Era estrany i feia feredat. Ara no hi havia mes sorolls de insectes. Les pedres no es trancaven mes. La boira pujava del mar, seguin el curs dels torrents secs. Passava molt lentament sobre les dunes, i s’estenia com el fum. Els estels s’esborraven al cel. Una llum feia una taca, a l’est, per sobre del desert. La terra començava a aparèixer, no massa bella, però gris i avorrida, perquè encara dormia. Els gossos salvatges vagaven entre les dunes, a la recerca de menjar. Eren petits gossos prims amb una esquena plegada i llargues potes. Tenien les orelles punxegudes com els guineus. La llum creixia i es començaven a distingir les ombres. Hi havia una planura, sembrada de rocs cremats, i algunes cabanes de adob amb les teulades de palma. Les cabanes estaven en ruïnes, molt segur abandonades des de feia mesos, menys una on vivien uns nens. Al voltant de les cabanes, estava la gran planura de pedres, les dunes. Al darrere de les dunes, el mar. Alguns viaranys travessaven la planura; eren els peus descalços dels nens i les peülles de les cabres que les havien traçat. Quan el sol va aparèixer per sobre la terra, lluny, al est, la llum va fer brillar de cop la planura. La sorra de les dunes


brillava com la pols del coure. El cel estava llis i clar com l’aigua. Els gossos salvatges s’acostaren a les llars i al ramat de cabres. Aquí era el seu mon, sobre la gran estesa de pedres i sorra. Algú arribava al llarg dels viaranys, entre les dunes. Era un noi jove abillat com la gent de la vila. Duia sobre la espatlla una jaqueta de li una mica rebregada, i les seves sabates de tela blanca eren cobertes de pols. De tant en tant s’aturava i dubtava, perquè els camins es dividien. Ell sentia el soroll del mar, a la seva esquerra, després seguia caminant. El sol ja era al damunt sobre l’horitzó, però ell no sentia la calor. La llum que es reflectia sobre la sorra l’obligava a tancar els ulls. El seu rostre no estava habituat al sol; estava vermell en alguns indrets, sobre el front, i sobre tot al nas, on la pell li començava a caure. El noi jove tampoc estava massa habituat a caminar per la sorra; es veia en la manera que torçava els turmells caminant per la baixades de les dunes. Quan va arribar al davant del mur de pedra seca, el noi s’aturà. Era un mur molt llarg que barrava la planura. A cada extrem, el mur desapareixia sota les dunes. S`havia de fer una gran volta per trobar un passatge. El noi dubtà. Mirà enrere , pensant que potser hauria de tornar sobre les seves passes. Va ser aleshores que va sentir soroll de veus. Venia del altre costat del mur, crits ofegats, cridòries. Eren veus de nens El vent les duia per sobre de la muralla, una mica irreals, barrejats amb el brunzit del mar. Els gossos salvatges udolaven mes fort, perquè havien sentit la presencia de un nou vingut.


El noi jove escalà la muralla i mirà a l’altre banda. Però no va veure els infants. D’aquesta banda de mur, era sempre la mateixa planura de roques, els mateixos matolls y, lluny, la línia suau de les dunes. El jove tenia moltes ganes de a anar-ho a veure. Hi havia moltes petjades al terra, camins, forats a la boscúria que indicaven el pas de gent. Sobre les roques, el sol feia brillar les partícules de mica. El noi jove estava atret per aquest lloc. Saltà el mur i es va sentir mes lleuger, mes lliure. Escoltà el soroll del vent i del mar, va veure les escletxes on vivien els llangardaixos, els matolls, on els ocells feien els seus nius. Començà a caminar sobre la planura de pedres. Aquí, els matolls eren mes alts. Alguns duien baies vermelles. Tot d’una, s’aturà, perquè havia sentit prop de ell: “Frrtt! Frrtt!” Un soroll estrany, com si tiressin petits còdols al terra. Però no es veia ningú. El jove tornà a caminar. Seguia un petit viarany que conduïa a un grup de pedres, al centre del recinte de pedres seques. Va sentir, altre vegada, molt prop de ell: “Frrtt! Frrtt!” Ara venia del darrere. Però no mes va veure la muralla, els matolls i les dunes. No havia ningú. Però el jove sentia que el miraven. Venia de tots costats a la vegada, un esguard insistent que seguia cada un dels seus moviments. Feia temps que el miraven així, però el jove se’n acabava de adonar. No tenia por; era ja molt de dia, i tampoc l’esguard tenia res de horrible.


Per veure el que passava, el noi s’ajupí prop de un matoll i esperà; com si cerqués alguna cosa per terra. Al minut va sentir corredisses. Dret, va veure ombres que s’amagaven pel mig dels matolls, i va sentir riures apagats. Llavors va treure de la butxaca un petit mirall i dirigí el reflexa en la direcció dels matolls. El petit cercle blanc voltava, i semblava cremar les fulles seques. De sobte, al mig de les branques, el cercle blanc il·luminà un rostre i van brillar dos ulls. El jove va mantenir el reflexa del sol sobre la cara, fins que el desconegut es va alçar, enlluernat per el llum. S’aixecaren tots quatre a l’hora: eren nens. El jove els mirà sorprès. Eren petits, descalços, vestits amb roba vella. Els seus rostres eren del color del coure, els cabells també del color del coure, queien en llargs bucles. Al mig hi havia una nena petita, amb aire salvatge, abillada amb una camisa blava massa gran per ella. El mes gran dels quatre nens tenia a la seva ma dreta una llarga corretja verda, que semblava feta de palla trenada. Com el jove restava immòbil, els nens s’acostaren. Ells es parlaven a mitja veu i reien, però el jove no comprenia el que deien. Els hi preguntà de on venien i qui eren, però els infants sacsejaren el cap i seguiren rient una mica. Amb una veu una mica enrogallada el noi jove va dir: “Em dic – Gaspar.” Els nens es miraren i van esclafir a riure. Repetien: “Gach-Pa! Gach-Pa!” Així, amb les seves veus agudes. I reien com si mai haguessin sentit res de mes còmic. “Que es això?” digué en Gaspar. Va prendre a la ma la corretja verda que tenia el mes gran dels nens. El noiet


s’abaixà i agafà una petita pedra del terra. La va posar al buit de la corretja i la va fer girar per sobre del seu cap. Va obrir la ma, la corretja es va estendre i la pedra va sortir xiulant cap el cel. Gaspar provà de seguir-la amb els ulls, però la pedra va desaparèixer en l’aire. Quan va caure a terra, a vint metres, u petit núvol de pols mostrà el lloc on havia picat. Els altres nois cridaren i van picar de mans. El mes gran donà la corretja a en Gaspar i li va dir: “Goum!” El jove va triar aleshores una pedra del terra i la posà sobre el bucle de la fona. . Però no sabia com agafar la corretja. El nen dels cabells color de coure li ensenyà com lliscar l’extrem de la corretja al canell i plegà els dits d’en Gaspar sobre l’altre extrem. Després es retirà una mica i li va dir: “Goum! Goum!” Gaspar començà a fer girar el braç per sobre del seu cap. Però la corretja era pesant i llarga, i era molt menys fàcil del que s’havia pensat. Va fer girar varies vegades la corretja, cada vegada mes de pressa, i al moment en que anava a obrir la ma fa ver un fals moviment. La fona xiulà i colpejà la seva esquena, tan fort que li va estripar la camisa. A Gaspar li va fer mal i estava enfadat, però els nens reien tant que no va poder estar-se de riure ell també. Els nens picaven de mans i cridaven: “Gach Pa! Gasch-Paaa!” Després es van asseure al terra i Gaspar els hi ensenyà el seu mirallet. El mes gran dels infants es va distreure una mica amb el reflexa del sol, i després es va mirar al mirall.


A Gaspar li hagués agradat conèixer els seus noms, però els infants no parlaven la seva llengua. Parlaven una mena de llengua, loquaç i una mica ronca, que feia una música que anava be amb el paisatge de pedres i de dunes. Era com les trencadisses de pedres a la nit, com els cruixits de les fulles seques, com el soroll del vent sobre la sorra. No mes la petita restava una mica apartada. Ella estava asseguda sobre els talons, els genolls i els peus coberts per la camisa blava. Els seus cabells eren de color coure rosa i queien en espessos bucles sobre les seves espatlles.. Tenia els ulls molt negres, com els nois, però encara mes lluents. Tenia una mena de llum als seus ulls, com un somriure que no volés mostrar. El gran senyalà la petita al Gaspar i li repetí varies vegades: “Khaf...Khaf...Khaf...” Llavors Gaspar la cridà així: Khaf. Era un nom que li esqueia. El sol lluïa ben fort ara mateix. Encenia tots els seus llums sobre les agudes roques, petis llampecs guspirejats, com tingués miralls. El brogit del mar havia parat, perquè el vent bufava alhora del interior de les terres, del desert. Els nens restaven asseguts. Miraven la banda de les dunes aclucant els ulls. Semblaven esperar. Gaspar es preguntava com vivien aquí, lluny de la vila. Li hagués agradat preguntar coses al noi gran, però no era possible. Fins i tot si haguessin parlat la mateixa llengua, Gaspar no hagués gosat preguntar res. Era així. Era un indret on no s’havien de fer preguntes.


Quan el sol estava alt al cel, els nens partien a ajuntar-se amb el ramat. Sense dir res a Gaspar, partiren en direcció dels grans roques cremats, allà baix, al est, anaven en fila india al llarg del estret camí. Gaspar els va veure marxar, assentat sobre el munt de pedres. Es preguntava que es el que calia fer. Tal vegada s’havia de retornar enrere i tornar a la carretera, vers les cases de la vila, cap les gens que l’esperaven, allà,del altre costat de la muralla i de les dunes. Quan els infants foren massa lluny, no mes grans que insectes sobre la plana de roques. El mes gran es retornà vers Gaspar.- Va fer girar la fona per sobre del seu cap. Gaspar no va veure venir res, però va sentir un xiulet prop de l’orella, i la pedra picà darrere ell. Ell es va aixecar, va treure el petit mirall i llençà un reflexa cap els infants. “Haa-hou-haa!” Els nens cridaren amb la seva veu aguda. Feien signes amb les mans. No mes la petita Khaf continuava caminant sense girar-se al llarg del camí. Gaspar saltà i es va posar a córrer amb totes les seves forces a traves de la planura, saltant per sobre les pedres i els matolls. En pocs segons es va reunir amb els infants, i plegats, continuaren el seu camí. Feia molta calor alhora. Gaspar es va obrir la seva camisa y enrotllat les mànigues. Per protegir-se del sol si va posar la jaqueta de roba sobre el cap. L’aire cremava i estava travessat per eixams de mosques minúscules que zumzejaven al voltant dels cabells dels nois. El sol dilatava les pedres i feia crepitar les branques dels matolls. El cel estava absolutament pur, però ara tenia un color pàl·lid de gas rescalfat.


Gaspar caminava darrere del mes grans dels infants, els ulls mig closos per la llum. Ningú parlava. La calor havia secat les goles. Gaspar havia respirat per la boca, i la seva gorga estava tan adolorida que s’ofegava. Es va aturar i va dir al mes gran: “Tinc set...” Ho va repetir varies vegades senyalat la gorga. El noiet sacsejà el cap. Pot ser no ho havia entès. Gaspar va veure que els infants no estaven com abans. Ara tenien els rostres endurits. La pell de les seves galtes era vermell fosc, d’un color que semblava terra. Els seus ulls també estaven foscos, i lluïen amb un resplendor de metall. La petita Khaf s’acostà. Buscà a les butxaques de la camisa blava , i va treure un grapat de grans que ella va donar en Gaspar. Eren grans semblants a faves, verds i polsegoses. Des de que Gaspar es posà una a la boca, li va cremar com pebre i de seguida el seu nas i la seva gola es van humitejar. El noi gran va senyalar els grans i va dir: “Lula.” Tornaren a caminar, i travessaren una primera renglera de turons. A l’altre banda hi havia una planura idèntica com la que havien acabat de travessar. Era una gran extensió de roques, amb herba que creixia al seu centre. Aquí era on pasturava el ramat. Havia en total una dotzena de corders negres, algunes cabres, i un gran boc negre que es mantenia dret una mica mes lluny. Gaspar s’aturà per descansar, però els nens no l’esperaren. Baixaven corrent el barranc que conduïa a la planura. Anaven donant crits estranys,


“Hawa! Hahouwa!” Com udols. També xiulaven entre els dits. Els gossos es llevaren i respondiren: “Haw! Haw! Haw! Haw!” El gran buc s’estremí i picà el terra amb les seves peülles. Després es va unir al ramat i totes les besties es van apartar. Un núvol de pols començava a girar al voltant del ramat. Eren els gossos salvatges que feien cercles ràpids. El buc girava al mateix temps que ells, el cap abaixat, presentant les seves dues banyes punxegudes. Els nens s’acostaven udolant i xiulant. El mes gran feia girar la de fona. Cada vegada que obría la ma, una pedra picava un animal al ramat. Els nois corrien i agitaven els seus braços, sense deixar de cridar: “Ha! Haaa! Hawap!” Quan el ramat es va aplegar al voltant del buc, els nois allunyaren els gossos a cops de pedra. Gaspar baixà el barranc. Un gos salvatge grunyi ensenyant les dents i Gaspar va fer girar la jaqueta cridant, ell també: “Ha! Haaa!” Ara no tenia set. El cansament havia marxat. Corria sobre la planura fent girar la seva jaqueta. El sol era molt alt al cel blanc, brillant violentament. L’aire estava saturat de pols, el olor de corders i de cabres ho embolicava tot, ho penetrava tot. Lentament el ramat avançava a través de l’herba groga, envers les turons. Els animals estaven fregant-se unes contra les altres i cridaven amb la seva veu planyívola. Al darrere del ramat el buc marxava pesadament, baixant de vegades les seves banyes punxegudes. El gran dels nens el vigilava. Sense aturar-se, collia una pedra i feia xiular sa


fona. El buc esbufegava iradament, i després saltava quan la pedra li tocava la esquena. L’aire boig, els gossos salvatges continuaven corrent al voltant del ramat, cridant. Els nenes els hi responien tirantles pedres. Gaspar feia com ells; el seu rostre era gris de pols, els cabells enganxats per la suor. Ara ho havia oblidat tot, tot el que coneixia abans de arribar. Els carrers de la ciutat, les sales d’estudi fosques, els grans edificis blancs del internat, la gespa, tot això havia desaparegut com un miratge en l’aire rescalfat de la deserta planura. Era el sol sobretot el causant de tot el que pasava aquí. Estava al centre del cel blanc, i sota de ell giraven les besties enmig del núvol de pols. Les ombres negres dels gossos travessaven la planura, s’acostaven, s’allunyaven. Les peülles picaven la dura terra, i feien un soroll que rodava i mormolava com el mar. Els lladrucs dels gossos, la esbiecs dels corders, els crits i els xiulets dels nens no s’aturaven. Així, el ramat, lentament, començà a passar la segona filera de turons, seguint el jaç dels torrents. La sorra s’enlairava i, pressa per les ratxes de vent, baixava cap la plana formant trombes. Els barrancs esdevenien mes estrets, vorejats per arbustos espinosos. Els bens deixaven al passar plomalls de pels negres. Gaspar esquinçava els seus vestits a les branques. Les seves mans sagnaven, però el vent calent aturava de seguida la sang. Els nens escalaven els turons sense cansarse però Gaspar va caure varies vegades relliscant amb les pedres. Quan van arribar al cim els nens s’aturaren mer mirar. Gaspar no havia vist mai quelcom de tan bell. Davant ells,


la plana i les dunes baixaven lentament, per onades, fins el límit de l’horitzó. Era una gran estesa ondulant, amb grans blocs de roques fosques i monticles de sorra roja i groga. Tot era molt lent molt calma. Al est la plana estava dominada per un penya-segat blanc que estenia la sembra ombra negra. Entre els turons i les dunes, hi havia una vall que serpentejava, baixant cada nivell per una graó. I al fi de la vall, lluny, tan lluny que casi esdevenia irreal, es veia la terra entre els turons: a penes, grisa, blava, verda, lleugera com un núvol, la terra llunyana, la plana d’herba i l’aigua. Lleugera, dolça, delicada com el mar vist de lluny. Aquí, el cel es gran, la llum mes bella, mes pura. No havia pols. El vent bufava intermitentment, al llarg de la vall, un vent fresc que feia estar en calma. Gaspar i els nens miraven sense bellugar-se, la plana llunyana, i sentien una mena de felicitat al seu cos. Haurien volgut volar tan ràpid com la mirada i estar-hi ha allà al mig del centre de la vall. El ramat no havia esperat als infants. Al capdavant el gran buc negre, baixava els pendents i seguia el barranc. Els gossos salvatges no bordaven mes; trotaven al darrere del ramat. Gaspar mirà els infants. Dret, sobre una roca sobresortida, contemplaven el paisatge, muts. El vent sacsava els seus vestits. Els seus rostres eren menys durs. La llum groga brillava als seus fronts i als seus cabells. Inclús la petita Khaf havia perdut el seu aire ferotge. Ella repartia entre els nens grapats de grans de pebre. Va estendre la ma, i mostrà en Gaspar la vall que s’emmirallava prop del horitzó, i li va dir: “Genna.”


Els nens reprengueren el camí, seguint les petjades dels bens. Gaspar tancava la marxa, A mida que ells baixaven els turons, la vall llunyana desapareixia darrere de les dunes. Però els no tenien necessitat de veure-la. Seguien el barranc, en direcció al sol naixent. Ja feia menys calor. Sense que se’n adonessin, el dia havia passat. El cel era daurat ara, i la llum no es reflectia sobre les partícules de mica. El ramat duia una mitja hora d’avenç sobre les infants. Quan ells arribaven al cim de un monticle, ells veien com remuntaven l’altre banda, fent caure les pedres. El sol s’amagà ràpid. Va haver-hi un breu crepuscle, i les ombres començaren a cobrir el barranc. Llavors els infants s’assegueren en un clot i esperaren la nit. Gaspar s’instal·là al seu costat. Tenia molta set i la seva boca estava inflada per culpa dels grans de pebre. Es va treure el calçat i va veure que els peus li sagnaven; la sorra havia penetrat al interior de les sabates i li havia arrancat la pell. Els nens encengueren un foc de branquillons. Després un dels joves va marxar en direcció del ramat. Al vespre va tornar duent una oldre plena de llet. Per torn els nens begueren. La petita Khaf begué la última, i dugué l’oldre a Gaspar. Gaspar va beure tres grans glops. La llet era dolsa i tèbia, i va calmar de seguida la cremor de sa boca i sa gola. El fred va arribar. Sortia de la terra, com el baf de una cava. Gaspar s’apropà del foc i s’estirà a la sorra. Al seu costat, la petita Khaf ja dormia, i Gaspar va estendre-l’hi per sobre la jaqueta de roba. Després, amb els ulls clucs, escoltà el brogit del vent. Això feia amb els cruixits del foc


una bona música per adormir-se. Es sentia, al lluny, els esbiecs de les cabres i dels bens. Una lleugera inquietud despertà en Gaspar. Va obrir els ulls i primer va veure el cel negre estelat que semblava estar molt prop. La lluna plena, blanca, il·luminava con una làmpada. El foc s’havia extingit i els nens dormien. Girant el cap, Gaspar va veure al noi gran dret, al seu costat. Abel (Gaspar havia sentit el seu nom algunes vegades quan els nens parlaven), Estava immòbil, amb la seva fona d’herba a la ma. La llum de la lluna il·luminava el seu rostre i li brillaven els ulls. Gaspar s’aixecà preguntant-se quan de temps havia dormit. Va ser l’esguard de l’Abel que l’havia despertat. La mirada del Abel deia: “Vine amb mi.” Gaspar es llevà i marxà al darrere del noi gran. El fred de la nit era viu, i això acabà de espavilar-lo. Als pocs passes, se’n va adonar que havia oblidat posar-se les sabates; però els seus peus espelegats estaven millor així, i continuà. Plegats van escalar la pujada del barranc. A la llum de la lluna, les roques eren blanques, i una mica blaves. Amb el cor bategant, Gaspar seguia a l’Abel envers el cim del turó. No es preguntava on anava. Quelcom de misteriós l’atreia, potser quelcom a l’esguard de l’Abel, un instint que el guiava, l’ajudava a marxar, descalç sobre les pedres tallants, sense fer soroll. Davant ell, la esvelta silueta de l’Abel saltava de una pedra en altre, silenciós i àgil com un gat. Dalt del barranc, varen ser fuetejats per el vent, un vent fred que tallava la respiració. Abel s’aturà i examinà els voltants. Eren sobre una mena de placa de pedra. Alguns


matolls negres bellugaven pel vent. Les lloses llises lluïen a la claror de la lluna, separades per escletxes. Sense soroll, Gaspar es va reunir amb l’Abel. El noiet guaitava. Res bellugava al seu rostre, llevat els ulls. Malgrat el vent que bufava, al Gaspar li semblava sentir els batecs del cor del Abel. Veia lluir el petit núvol de vapor al davant la seva cara, cada volta que l’Abel respirava. Sense deixar de mirar la plataforma il·luminada, Abel collí una pedra i la col·locà a la seva fona . Després, de cop i volta, la va fer girar per sobre el seu cap. Cada vegada mes ràpid, la fona girava com una hèlice. Gaspar es retirà. Ell també escrutava la plataforma, mirant cada pedra, cada escletxa, cada matoll negre. La fona girava fent un xiulet continu, primer greu i semblant al udol del vent, després agut com el soroll de una sirena. La música de la fona semblava omplir tot l’espai. Tot el cel ressonava, i la terra, i les roques, els matolls i les herbes. Era una veu que anava fins l’horitzó, era una veu que cridava. Que volia? Gaspar no baixava la mirada, mirava al mateix punt, just davant ell, sobre la plataforma lunar, i els seus ulls cremaven de cansament i de desig. El cos de Abel tremolava. Era com si el xiulet de la fona sortís de ell, per la boca i pels ulls, per cobrir la terra i anar fins el fons del cel negre. Tot d’una, algú va aparèixer sobre la plataforma de pedra. Era una gran llebre del desert, color de sorra. Estava dreta sobre les seves potes, les seves llargues orelles aixecades. Els seus ulls brillaven com petits miralls mentre mirava els nois. La llebre es quedà immòbil, com congelada al bord de la dalla de pedra, escoltant la música de la fona.


Es va sentir l’esclafit de la fona i la llebre es va quedar de costat, car la pedra li havia picat just entre els dos ulls. Abel es girà cap el seu company i el mirà. El seu rostre estava demostrava alegria. Junts, els nois, van córrer per recollir la llebre. Abel tragué un petit ganivet de la seva butxaca, i sense dubtar travessà la gola del animal, després la mantingué sobre les potes del darrere, perquè buidés la sang. Donà la llebre al Gaspar, i amb les dues mans, li va arrencar la pell fins el cap. Després la ve esventrar i la va esbudellar, llençant-les en una esquerda. Van davallar cap el barranc. Passant prop de un arbust, Abel trià una llarga branca que esmolà amb el seu ganivet. Quan s’ajuntaren al campament, Abel despertà als nens. Encengueren el foc amb nous branquillons. Abel empalà la llebre amb la branca i es va ajupir prop del foc per fer-la rostir. Quan la llebre va estar cuita, Abel la repartí en bocins. Va donar una cuixa en Gaspar i es va quedar amb l’altre per ell. Els nens menjaren ràpidament, i tiraren ols ossos als gossos salvatges. Després es recolzaren al voltant de les brases i s’adormiren. Gaspar restà alguns minuts amb els ulls oberts guaitant la lluna blanca que semblava un far damunt l’horitzó.

2

Feia alguns dies que els nois vivien a Genna. Havien arribat aquí una mica abans de la solpostada, havien entrat


a la vall al mateix temps que el ramat. Tot d’una, en un recolze del camí, havien vist la gran planura verda que brillava suaument, i s’havien aturat uns instants, sense moure’s, de tan bell que era tot. Era realment bell! Davant ells, l’espai de herbes altes ondulava al vent, i els arbres es balandrejaven, molts arbres esvelts, amb els troncs negres i els seus fullatges verds; ametllers, àlbers, llorers gegants; hi havia també altes palmeres, les fulles del qual es bellugaven. Al voltant de la planura, els turons de pedres estenien la seva ombra, i de la banda del mar, les dunes de sorra eren de color daurat i de coure. Va ser aquí que el ramat va arribar, era la seva terra. Els infants miraven la herba sense bellugar-se, com sinó gosaren caminar. Al centre de la planura, envoltada de palmeres, el llac lluïa com un mirall, i Gaspar sentí una vibració al seu cos. Es girà i mirà als nens. Els seus rostres estaven il·luminats per una claror suau que venia de la plana de herba. Els ulls de la petita Khaf ja no eren foscos, havien esdevingut transparents, color de herba i de aigua. Va ser ella la que marxà la primera. Tirà els paquets, cridant amb totes les seves forces un mot estrany, “Mouïa-a-a-a!...” I es va posar a córrer a traves les herbes. “Es l’aigua!, es l’aigua!” pensà Gaspar. Per`amb els altres cridà el mot estrany, i començà a córrer vers el llac. “Mouïa! Mouïa-a-a!” Gaspar corria ràpid. Les llargues herbes fuetejaven les seves mans i el seu rostre, s’apartaven davant el seu cos xisclat. Gaspar corria a través de la plana, descalç picant el terra humit, amb els seus braços tallant les fulles d’herba. Sentia el soroll dels batecs del seu cor, el carrisqueig de les


herbes que s’arreplegaven darrere ell. A alguns metres a la seva esquerra, Abel corria el mateix de ràpid, llençant crits. De vegades desapareixien sota les herbes, després tornaven a aparèixer, saltant per sobre les pedres. Els seus camins es creuaven, s’allunyaven, i els altres infants corrien darrere ells, saltant per veure on anaven. Ells cridaven, i Gaspar contestava: “Mouïa-a-a-a!...” Sentien la olor de la terra humida, la olor aspre de la herba aixafada, la olor dels arbres. Les fulles de les herbes laceraven els seus rostres com fuets, però ells continuaven a córrer sense prendre alè, cridaven sense veure’s, es cridaven, s’orientaven vers l’aigua. “Mouïa! Mouïa!” Gaspar veia la estesa d’aigua davant ell, lluint al mig de les herbes. Pensava que arribaria el primer, i corria encara mes ràpid. Per`, tot d’una, sentí la veu de Khaf darrere ell. Ella cridava angoixada, com algú que està perdut: “Mouïa-a-a!” Aleshores Gaspar tornà en darrere. I la cercà entre les herbes. Era tan petita que no es veia. Fent cercles ell la cridà: “Mouïa!” La trobà lluny, al darrere dels altres infants. Corria a passets, protegint-ne el rostre amb els avantbraços. Devia haver caigut varies vegades, perquè sa camisa i ses cames estaven cobertes de terra. Gaspar l’aixecà i la va posar sobre les seves espatlles, i seguí marxant. Ara va ser ella la que el guiava. Agafada als seus cabells, ella l’empentava vers l’aigua, i cridava: “Mouïa! Mouïa-a-a!...”


En unes gambades, Gaspar recuperà el seu retràs. Avançà els dos nois mes joves. Arribà a la vora de l’aigua al mateix temps que l’Abel. Van caure tots tres a l’aigua fresca, sense alè, i es posaren a beure rient. Abans del vespre, els nens bastiren una casa. Abel era l’arquitecte. Havia tallat llargues canyes i branques. Amb l’ajut dels altres nens, havia fet la carcassa doblegant les canyes en arc i lligant-les al cim amb herbes. Després havia omplert els forats amb petites branques. Durant aquest temps, la petita Khaf i Agustí, un dels altres nens, ajupits a la vora del llac, fabricaven fang. Quan la pasta fou enllestida, la estengueren sobre els murs de la casa palmetejant amb les mans. El treball avançava de pressa, i al sol ponent, la casa estava acabada. Era una mena de iglú de terra, amb un costat obert per entrar. Abel i Gaspar no mes podien entrar a quatre potes, però la petita Khaf podia fer-ho dreta. La casa era a la riba del llac, al centre de una platja de sorra. Al voltant de la casa, les altes herbes formaven una muralla verda. De l’altre banda del llac vivien les altes palmeres. Van ser elles las que van proporcionar les fulles pel sostre de la casa. Després d’haver begut, el ramat s’havia allunyat al través la planura de herba. Però els infants semblaven no tenir cura. De tant en tant, sentien els esbiecs que duia el vent, de l’altre banda de l’herba. Quan va arribar la nit, el mes jove dels nens va marxar a munyir les cabres. Plegats havien begut la llet dolça i tèbia, després van anar a dormir, premuts uns amb altres al interior de la casa. Una mena de boira lleugera pujava del llac, i el vent havia parat. Gaspar sentia la olor del terra


mullat sobre las parets de la casa. Escoltava el soroll de les granotes i dels insectes de la nit. Era aquí que vivien feia dies, era casa seva. Els dies eren molt llargues, el cel sempre era immens i pur i el sol viatjava molt de temps la seva ruta d’un horitzó a l’altre. Cada matí, al despertar-se, Gaspar veia la planura d’herbes rutilant de petites gotes que lluïen a la claror. Per sobre la plana, els turons de pedres tenien el color del coure. Les roques agudes es retallaven contra el cel clar. A Genna mai hi havia núvols, no mes, alguna vegada, un deixant blanc de un avió a reacció que travessava lentament la estratosfera. Es podia estar hores guaitant el cel, sense fer res mes. Gaspar travessava la plana d’herbes, i anava a asseure’s prop del Agustí, al costat del ramat. Plegats miraven el gran buc negre que arrencava plomalls d’herba. Les cabres i els bens marxaven al seu darrere. Las cabres tenien grans caps de antílops, amb els ulls oblics color d’àmbar. Les mosques zumzejaven sense parar per l’aire. Abel ensenyà a Gaspar com fer una fona. Va triar diferents fulles d’una herba especial, verd fosc, que ell deia goum. Sostenint-la amb els dits grossos dels peus va fer una trena. Era difícil perquè l’herba era dura i lliscant. La trena es desfeia a cada moment i Gaspar havia de recomençar de nou en nou. Els vorals dels bris d’herbes eren tallants i les seves mans sagnaven. La trena s’anava eixamplant per formar la butxaca on posar la pedra. A cada extrem, Abel ensenyà a Gaspar com fer un nus sòlid, que consolidà amb un bri d’herba mes estret. Quan la trena fou acabada, Abel la mirà amb cura. Tirà de cada extrem per comprovar la solidesa de la trena. Era


llarga i flexible, mes curta que la d’Abel. Abel la provà de seguida. Trià una pedra rodona, per terra i el va col·locar al centre de la trena. Després el va ensenyar altre vegada com fer amb els dos extrems: una volta al voltant del canell, l’altre entre els dits i el palmell de la ma. Començà a fer girar la fona,. Gaspar escoltava el xiulet regular de la trena. En un moviment brusc i precís, va aturar la trena, i li donà al Gaspar. Després li mostrà el tronc de una palmera, lluny. Gaspar va fer girar la trena al seu torn. Però anava massa de presa i el seu bust era arrossegat pel pes de la pedra. Tornà a començar varies vegades, accelerant progressivament. Quan va sentir la trena rugir per sobre el cap com un motor d’avió, va saber que havia assolit la velocitat adequada. Lentament el seu cos girà sobre si mateix, i s’orientà vers el palmer dret a l’altre banda de la plana. Estava segur de ell mateix i la fona feia part de ell. Li semblava veure un arc que l’unia al tronc del arbre. Al moment en que Abel cridà: “Gia!” Gaspar obrí la ma i la trena de herba fuetejà l’aire. El invisible còdol saltà pels aires, i dos segons mes tard, Gaspar va sentir el soroll de l’impacta sobre el tronc del palmer. A partir de aquest moment, Gaspar va saber que no era el mateix. Ara, acompanyava al mes gran dels nens quan el duia el ramat cap el centre de la planura. Marxaven tots dos al alba, i travessaven les altes herbes. Abel el guiava fent xiular la fona per sobre del seu cap, i Gaspar responía amb la seva pròpia fona.


Lluny, sobre les primeres dunes, els gossos salvatges havien vist una cabra perduda. Els seus udols aguts trencaven el silenci. Abel va córrer sobre les pedres. El gos mes gran ja havia atacat la cabra. Amb els seus pels negres eriçonats , girava al seu voltant, i de tant en tant atacava bordant. La cabra reculava presentant les seves banyes; però de la seva gorja brollava una mica de sang. Quan Abel y Gaspar van arribar, els altres gossos fugiren, però el gos del pel negre s’hi va tornar contra ells. La seva boca bavejava i els seus ulls lluïen enfurismats. Ràpidament, Abel carregà sa fona amb una pedra tallant i la va fer girar. Però el gos salvatge coneixia el soroll de la fona i quan la pedra va partir, va fer un salt de costat i la va esquivar. La pedra colpejà el terra. Llavors el gos atacà. D’un sol atac saltà sobre el jove. Abel cridà quelcom en Gaspar que ho va entendre de seguida. Al instant carregà la seva fona amb una pedra punxeguda i la va fer girar amb totes les seves forces. El gos negra s’aturà i es girà vers Gaspar bordant. La pedra punxeguda li picà el cap i li esfondrà el crani. Gaspar va córrer fins l’Abel i l’ajuda a caminar, car les cames li tremolaven. Abel va prémer molt fort el braç del Gaspar i, plegats, dugueren la cabra fins el ramat. Mentre s’allunyaven, Gaspar es girà i va veure com els gossos salvatges devoraven el cos del gos negre. Els dies passaven així, dies tan llargs que haguessin pogut ser molt be mesos. Gaspar no recordava tot el que havia conegut abans de arribar aquí, a Genna. Algunes vegades pensava en els carrers de la vila, amb els seus noms estranys, amb els cotxes i camions. A la petita Khaf li agradava que fes , per ella, el soroll dels autos, sobre tot de


els grans cotxes americans que corren dret per les autopistes fent sonar el seu clàxon: Iiiiiaaaaaooooo! Ella reia molt mirant el nas d’en Gaspar. El sol l’havia cremat i perdia la pell per petites escames. Quan en Gaspar s’asseia davant la casa i treia el seu petit mirall de butxaca, ella s’asseia al seu costat i reia cridant un mot estrany: “Zezay! Zezay!” Llavors els altres infants reien i repetien ells també: “Zezay! Zezay!” Gaspar acabà per comprendre. Un dia la petita Khaf li va fer signes de que la seguis. Sense soroll ella anà fins una pedra plana, a la sorra, prop dels palmers. S’aturà i mostrà alguna cosa en Gaspar, sobre la pedra. Era un gran llangardaix gris que perdia la seva pell al sol. “Zezay!” deia ella. i tocà el nas d’en Gaspar rient. Ara la petita nena no en tenia de por. S’estimava be en Gaspar, potser perquè no sabia parlar, o tal vegada pel seu nas tant vermell. Les nits, quan el fred pujava de la terra i del llac, ella passava per sobre els cossos dels altres infants adormits i anava a arraulir-se contra Gaspar. Gaspar feia veure que no se’n adonava i es quedava molt de temps sense bellugar-se, fins que la respiració de la nena es tornava regular perquè estava adormida. Llavors el la tapava amb la jaqueta de lli i s’adormia també. Ara que eren dos a caçar, els nens sadollaven sovint la gana. Es tractava de llebres del desert que trobaven als límits de les dunes o que s’aventuraven fins la riba del llac. O be perdius grises que ells anaven a buscar, al caure la nit a les altes herbes. Elles s’envolaven per grups per sobre la


planura, i les pedres xiulants trencaven el seu vol. Havien també guatlles que volaven a ran de herba, i s’havia de posar dos o tres còdols a les fones per poder-les abastar. A Gaspar li agradaven els ocells i no els volia matar. Els que preferia eren els petits ocells grisos con llargues potes que fugien corrent per la sorra, i que llençaven estranys crits agut: “Courliii!Courliii!Courliii!” Duia els ocells a la petita Khaf que els plomava. Després ella els embolicava amb fang i els posava a coure a las brases. Abel i Gaspar caçaven sempre plegats. De vegades Abel despertava al seu amic, sense fer soroll, com la primera vegada, no mes mirant-lo. Gaspar obria els ulls, es llevava i prenia la fona al seu puny. Partien , l’un darrere l’altre a traves de les herbes altes, amb la llum grisa de l’aurora. Abel s’aturava, de temps en temps per escoltar. El vent que passava sobre l’herba duia sorolls febles de la vida, les olors. Abel escoltava, després canviava una mica de direcció. Els sorolls eren mes precisos. Els crits dels estornells pel cel, que s’havien de distingir dels amanyacs dels coloms, que s’havien de distingir dels sorolls dels insectes i dels xiscles de les herbes. Els dos nois lliscaven a traves de les herbes altes com serps, sense fer soroll. Cada un tenia la seva fona carregada, i una pedra a la ma esquerra. Quan ell arribaven al indret on eren asseguts els ocells, els nens s’apartaren, i es posaren drets mentre feien girar les seves trenes. De cop i volta, els estornells s’envolaven, sorgien cap el cel. L’un després l’altre, els nois obrien la ma dreta, i les pedres xiulants abatien els ocells.


Quan ells tornaven a la casa, els nens havien deixat encés el foc , i la petita Khaf ja havia preparat les coves d’aigua. Junts menjaven els ocells mentre que el sol apareixia per sobre els turons, a l’altre punta de Genna. Al matí l’aigua del llac era de color metàl·lic. Els mosquits i las aranyes d’aigua corrien per la superfície. Gaspar acompanyava a la petita que anava a munyir les cabres. L’ajudava a fermar els animals, mentre ella buidava les mamelles en grans odres. Ella feia això tranquil·lament, sense aixecar el cap, cançonejant una cançó en la seva estranya llengua. Després tornaren a la casa per dur llet tèbia als altres nens. Els dos joves germans (Gaspar pensava que es deien Agustí i Antoni, però no estava segur) l’acompanyaven a canviar els paranys. Era a l’altre banda del llac, al lloc on començava el pantà, Per els camis de les llebres, l’Antoni havia col·locat nusos corredissos fets amb bris d’herba trenada, lligats a branquillons recorbats. Alguna vegada trobaven una llebre escanyada, però el mes sovint, els llaços havien estat arrancats. O be eres rates que llençaven lluny. Algunes vegades les gossos salvatges havien passat primer i havien devorat les captures. Amb la ajut del Antoni, Gaspar cavà un fossar per atrapar una guineu. Va recobrir el fossar amb branquillons y terra. Després fregà el camí que conduïa al fossar amb una pell de llebre fresca. El parany restà intacte varies nits, però un matí, l’Antoni tornà duent una cosa en sa camisa. Quan va obrir-la, els nens van veure un molt jove guineu que aclucava els ulls a la llum del sol. Gaspar el va prendre per la pell del coll com un gat i li donà a la petita Khaf. Al començament tenien una mica de por un de l’altre, però


ella li va dar a beure una mica de llet de cabra al clot de sa ma i van ser bons amics. La guineu es deia Mim. A Genna el temps no passava de la mateixa manera que en altres indrets. Tal vegada que ni els dies passaven del tot. Hi havia les nits, i els dies, i el sol que pujava lentament al cel blau, i les ombres s’escurçaven i després s’allargaven sobre el terra, però això no tenia cap importància. Gaspar no es preocupava. Tenia la impressió que sempre era el mateix dia que recomençava, una molt llarga diada que no s’acabaria mai mes. Tampoc la vall de Genna tenia fi. No l’havien mai explorat tota. Sempre en trobaven llocs nous on no hi havien anat mai. De l’altre banda del llac, per exemple, hi havia una zona de herba groga i curta, i una mena de pantà on creixien els papirus. Els nens havien anat allà per collir canyes per la petita Khaf que volia trenar cistells. S’havien aturat a la vora del pantà, i Gaspar mirava l’aigua que lluïa entre les canyes. Grans libèl·lules volaven a ran d’aigua, traçant esteles lleugeres. El sol es reflectia amb força, i l’aire era pesant. Els mosquits ballaven a la llum al voltant dels cabells dels infants. Mentre Agustí i Antoni collien les canyes, Gaspar s’havia avançat a l’interior del pantà. Caminava lentament, apartant les plantes, temptejant el llim amb els seus peus nusos. Aviat l’aigua l’arribà fins la cintura. Era un aigua fresca i tranquil·la i Gaspar es sentia be. Havia marxat força temps pel pantà i de cop i volta, davant ell, havia vist aquell gran ocell blanc que nedava per la superfície del aigua. El seu plomatge feia una taca enlluernadora sobre l’aigua grisa del


pantà. Quan Gaspar s’acostava massa, el ocell es llevava, batia les ales i s’allunyava alguns metres. Gaspar mai havia vist un ocell tan bell. Brillava com la escuma del mar, al mig de les herbes i de les canyes grises. Gaspar hagués volgut cridar-lo, parlar-li, però no el volia espantar. De tant en tant, el ocell blanc s’aturava i mirava en Gaspar. Després s’envolava una mica, indiferent, perquè el pantà era de ell i volia estar sol. Gaspar havia estat molt de temps immòbil a l’aigua guardant el ocell blanc. El llim envoltava els seus peus, i la llum espetarregava a la superfície del aigua. Aleshores, un moment, el ocell es va acostar en en Gaspar. No tenia por, perquè el pantà li pertanyia, en ell, no mes en ell. No mes volia veure l’estranger, que restava immòbil al aigua. Després es va posar a dansar . Batia les ales, i el seu cos blanc, s’aixecava una mica per sobre del aigua que s’enterbolia i agitava les canyes. Després queia i nedava fent cercles al voltant del Gaspar. En ell li hagués agradat parlar-li, en la seva llengua, per dir-li que l’admirava, que no li faria cap mal, que volia no mes ser el seu amic. Però no gosava fer soroll amb la seva veu. Tot era tan silenciós en aquell indret. No es sentien els crits dels nens a la riba, ni els lladrucs aguts dels gossos. No mes es sentien el lleuger vent que travessava el canyar i que feia tremolar les fulles dels papirus. No hi havia ni turons de pedres, ni dunes ni herbes. No mes hi havia l’aigua de color metàl·lic, el cel, i la taca enlluernadora del ocell que lliscava sobre el pantà. Ara ja no mirava mes en en Gaspar. Nedava i pescava al llim, amb àgils moviments del seu llarg coll. En cavat reposava estenent les seves amples ales , i tenia verament


l’aire de un rei, altiu e indiferent , que regnava sobre el seu domini de aigua. Tot d’una va batre les seves ales, i el noi jove va veure el seu cos color d’escuma que s’elevava lentament, mentre les seves llargues potes s’arrossegaven per la superfície del pantà, com els flotadors de un hidroavió. El ocell blanc s’enlairà i va fer un gran cercle al cel. Passà pel davant del sol i va desaparèixer, al mig de la llum. Gaspar es quedà encara un temps immòbil a l’aigua, esperant que el ocell tornés. Després, mentre que ell tornava enrere cap les veus dels infants, ell tenia una mena de taca davant els seus ulls, una taca enlluernadora com la escuma que es desplaçava amb el seu esguard i fugia pel mig del canyar gris. Però Gaspar era feliç perquè sabia que havia retrobat al rei de Genna.

3 Hatrous era el nom del gran buc negre. Vivia a l’altre banda de la planura de herbes, en el límit de les dunes, envoltat per les cabres i els bens. Era l’Agustí el que tenia cura de Hatrous. Alguns cops Gaspar anava amb ell. S’acostava a través de les altes herbes, xiulat i cridant per avisar-lo: “Ya-ha-ho!” I sentia la veu de l’Agustí que el responia lluny.


S’asseien pel terra i miraven el buc i les cabres sense parlar. Agustí era molt mes jove que l’Abel, però era mes seriós. Tenia un bell rostre però no somreia gaire sovint, i uns ulls foscos i profunds que semblaven veure mes enllà d’un, vers el horitzó. A Gaspar li agradava el seu esguard ple de misteri. Agustí era l’únic que es podia acostar al buc. Caminava lentament vers ell i li deia mots en veu baixa, paraules dolses i cantores, i el buc parava de menjar per mirar-lo i estirar les orelles. El buc tenia una mirada com la del Agustí, les mateixos ulls ametllats, foscos i daurats, que semblaven veure en transparència. Gaspar es quedava assegut al costat per no molestar. Li hagués agradat acostar-se a Hatrous, per tocar-li les banyes i la llana tofuda del seu front. Hatrous sabia tantes coses, no d’allò que es troba als llibres, i que els homes els hi agrada parlar, però coses silencioses i fortes, coses plenes de bellesa i de misteri. Agustí es quedava molt de temps dret, recolzat en el buc. Li dava herbes i arrels per menjar, i sempre li parlava a cau d’orella. El buc parava de mastegar l’herba per escoltar la veu del noiet, després feia algunes passes bellugant el cap i l’Agustí caminava amb ell. Hatrous havia vist tota la terra, mes enllà de les dunes i dels turons de pedres. Coneixia els prats, els camps de blat, els llacs, els arbusts, els viaranys. Coneixia les peülles dels guineus i de les serps millor que ningú. Era tot això que li ensenyava al Agustí, totes les coses del desert i de les planures que s’aprèn en una vida sencera. Es quedava prop del noiet, menjant de sa ma les herbes i les arrels. Escoltava els seus mots dolses i cançoneres i el


pel de la seva esquena tremolava una mica.. Llavors sacsejava el seu cap, amb dos o tres moviments bruscos de les seves banyes., i se’n anava a ajuntar-se amb el seu ramat. Llavors l’Agustí tornava a asseure’s al costat del Gaspar, i miraven plegats al buc negra, que avançava lentament pel mig de les cabres que ballaven. Les conduïa vers un altre pastura, una mica mes lluny, allà on l’herba era verge. També estava el gos del Agustí. No era realment el seu gos, era un gos salvatge com els altres, però era ell qui es quedava prop de Hatrous i del ramat, i Agustí havia estat el seu amic. El deia Noun. Era un gran llebrer de pel llarg, color de sorra, amb un nas punxegut i curtes orelles. De quan en quan, Agustí jugava amb ell. El xiulava entre els seus dits i cridava el seu nom: “Noun! Noun!” Aleshores les herbes altes s’obrien i Noun arribava a tota marxa, fent crits breus. S’aturava, dret sobre les seves llargues potes, i el ventre palpitant. Agustí feia veure que li llençava una pedra, i tornava a dir el seu nom: “Noun! Noun!” I ell partia corrent al través de l’herba. El llebrer saltava al seu darrere, udolant, ràpid com una sageta. Com anava molt mes de presa que el noiet, feia grans voltes per la planura, saltava per sobre les pedres, s’aturava, el musell llevat, al aguait. Sentia altre volta la veu del Agustí i tornava. En pocs salts, tornava a estar al mig de les herbes i feia que l’atacava, grunyint. Agustí li llençava pedres, s’enfugia altre vegada, mentre el llebrer girava al seu voltant. Al final, sortien tots dos de la planura d’herbes, sense alè.


A Hatrous no li agradaven massa aquests sorolls. Bufava i trepitjava amb ràbia, i duia al seu ramat una mica mes lluny. Quan l’Agustí tornava a asseure’s al costat d’en Gaspar, el llebrer s’ajeia al terra, les potes del darrere plegades de costat, les potes del davant ben rectes i el cap amunt. Tancava els ulls i es quedava quiet, com una estàtua. No mes movia les orelles, a l’aguait dels sorolls. L’Agustí també parlava en ell. No el parlava amb mots, com al buc negre, sinó xiulant entre dents, molt suaument. Però al llebrer no li agradava que se li acostessin. Quant l’Agustí es llevava, ell també ho feia, però es quedava a distància. Quan havia hagut carn, Agustí travessava la plana d’herbes i duia els ossos per al Noun. Els posava a terra, i s’allunyava algunes passes xiulant. Llavors Noun venia a menjar. Ningú tenia dret a venir aleshores al seu costat; els altres gossos rondejaven al voltant, i Noun bordava sense aixecar el cap. Estava be tenir amics a Genna. Mai s’estava sol. La nit, quan l’aire pesant pel sol parava el vent, la petita Khaf encenia el foc per allunyar les mosques que ballaven al voltant dels seus ulls i orelles. Després partia amb Gaspar per munyir les cabres. Quan travessaven plegats les altes herbes, la petita nena s’aturava. Gaspar sabia el que volia, i la posava sobre les seves espatlles, com la primera vegada quan van arribar al llac. Pesava tant poc que Gaspar no la notava quasi a les seves espatlles. Corrent, ell s’unia al lloc on Hatrous vivia prop del seu ramat. Agustí sempre estava assegut al mateix indret, guaitant al buc negre i als turons llunyans.


La petita Khaf tornava sola duent l’odre plena de llet. Gaspar es quedava amb l’Agustí fins arribada la nit. Quan la foscor hi era, hi havia una mena de tremolor sobre totes les coses. Era la hora que preferien en Gaspar i l’Agustí. La llum declinava de mica en mica, l’herba i la terra es tornaven grises mentre que al damunt de les dunes encara eren il·luminades. En aquell moment, el cel era tan transparent que es tenia la impressió de volar, molt alt, fent cercles lents com un voltor. Ja no hi feia vent, cap moviment sobre la terra, i els sorolls venien de lluny, molt dolços i calmats. Es sentien les gossos que s’escridassaven d’un turó al altre, les cabres i els bens que es premien al voltant del gran buc negre, fent els seus esbiecs una mica tristos. Les ombres omplien el cel com el fum, i els estels apareixien un a un. Agustí mostrava els seus llums, i els hi donava a cadascú un nom estrany que Gaspar intentava recordar. Eren els noms dels estels de Genna, els noms que calia saber, i que lluïen molt en l’espai blau fosc, “Altaïr...Eltanin...Kochab...Merak...” Ell els anomenava així, lentament, amb la seva veu cançonera, i apareixien en el cel blau negre, dèbils al començar, no mes un punt de llum vacil·lant, tan aviat rogent, tant aviat blau. Després fixes i poderoses, eixamplades, emetent els seus raigs aguts, brillaven com brases al mig del buit. Gaspar escoltava intensament els seus noms màgics, i eren els mots mes bells que havia mai sentit, “Fecda...Alioth...Mizar...Alkaïd...” Amb el cap enrere, Agustí nomenava els estels. Ell estava una estona entre nom i nom, com si les llums obeïssin al seu esguard, i creixessin, travessant el buit del cel i


arribant fins ell, per sobre de Genna. Entre ells hi havia ara nous estels, mes petits, quasi ni es veien, un polsim de sorra que s’esborrava al instant, després revenia, “Alderamin...Deneb...Chedir...Mirach...” Els llums semblaven una flotilla al final de l’horitzó. S’unien entre ells i dibuixaven figures estranyes que cobrien el cel. Sobre la terra no hi havia res mes, quasi res. Les dunes de sorra estaven ocultes per l’ombra, les herbes estaven englotides. Al voltant del gran buc negre, el ramat de bens i cabres marxava sense fer soroll cap al damunt de la vall. Amb els ulls ben oberts, en Gaspar i l’Agustí miraven el cel. Allà dalt hi havia molt de mon, molts pobles il·luminats, ocells, serps, camins sinuosos entre les viles de llum, rius, ponts; havien animals desconeguts aturats, braus, gossos amb els ulls brillants, cavalls, “Enif...” Corbs amb les ales desplegades amb el plomatge lluent, gegants coronats de diamants, immòbils i que esguardaven la terra, “Alnilam...Jouyera...” Ganivets, llances i espases de obsidiana, un rat penat en flames suspès al vent del buit. Hi havia, sobretot, al centre dels signes màgics, un llampec lluent al final de la seva gran banya acerada, el gran buc negre Hatrous dret a la nit, que regnava sobre el seu univers. “Ras Alhague...” Aleshores l’Agustí es tombava d’esquena i contemplava totes aquests estels que brillaven per ell al cel. No les anomenava mes, no es bellugava. Gaspar tremolava i retenia la respiració. Escoltava amb totes les seves forces per entendre el que deien els estels. Era com si mirés amb


tot el seu cos, el seu rostre, les seves mans, per sentir el murmuri lleuger que ressonava al fons del cel, el soroll d’aigua i de foc de les llums llunyanes. Hom podia estar aquí tota la nit, al bell mig de la plana de Genna. Es sentia el cant dels insectes que començava, no massa fort al començament, després creixia, omplia tot. La sorra de les dunes era calenta, i els nens feien clots per dormir. No mes el gran buc negre no dormia. Vetllava al capdavant del seu ramat, amb els ulls lluents com flames verdes. Potser es quedava despert per aprendre coses noves als estels i al cel. De vegades, sacsejava el seu pesant velló de llana, bufava pel seus narius, perquè havia sentit el lliscar de una serp o per un gos salvatge que voltava. Les cabres marxaven corrent, i les seves peülles picaven el terra sense saber on eren. Després el silenci retornava. Quan la lluna es llevava per sobre els turons de pedres, Gaspar es despertava. El aire de la nit el feia tremolar. Mirava al seu voltant i veia que l’Agustí ja havia marxat. A alguns metres el noiet era assegut al costat del Hatrous. Li parlava en veu baixa, sempre amb els mateixos mots cançoners. Hatrous movia les seves mandíbules, si repenjava sobre l’Agustí i el bufava sobre la cara. Llavors Gaspar entenia que li estava ensenyant noves coses. Li ensenyava el que havia aprés al desert, els dies que el sol cremava, les coses de la llum i de la nit. Tal vegada li parlava del croissant de la lluna penjada a sobre l’horitzó., o be de la gran serp de la via làctia que s’arrossega pel cel. Gaspar estava dret, mirava amb totes les seves forces al gran buc negre per intentar comprendre una mica de les coses belles que li ensenyava al Agustí. Després travessava


el gran camp d’herbes i tornava fins la casa on els infants dormien. Es quedava un moment dret a la porta de la casa. Mirava el estret croissant una mica de través al cel negre. Un esbufec lleuger venia del darrere de Gaspar. Sense girar-se, ja sabia que era la petita Khaf que s’havia despertat. Notava la seva ma tèbia que entomava la seva i la premia molt fort. Llavors els pujaven plegats al cel, estant lleugers com plomes, i suraven vers el croissant de la lluna. El cap amunt, ells se’n anaven molt de temps, molt de temps, sense deixar de mirar el croissant color d’argent, sense pensar en res, quasi sense respirar. Suraven per sobre la vall de Genna, mes alts que els esparvers, mes amunt que els avions a reacció. Veien tota la lluna ara, el gran disc fosc del arc de cercle enlluernador que s’estirava al cel i que semblava un somriure. La petita Khaf premia la ma del Gaspar amb totes les seves forces, per no caure al darrere. Però era ella la mes lleugera, era ella que duia al jove vers el croissant de la lluna. Quan ja havien contemplat molt de temps i que si havien acostat molt prop de ell, tan a prop que sentien la radiació fresca de la llum sobre els seus rostres, ells retornaven al interior de la casa. Es quedaren molt de temps sense dormi, mirant al través de la obertura estreta de la porta la llum pàl·lida, escoltant els cants estridents de les llagostes. Les nits eren belles i llargues, a Genna.

4


Els infants anaven cada vegada mes lluny, mes lluny a la vall, Gaspar marxava ,aviat al matins quan les altes herbes estaven encara plenes de rosada i que el sol no podia escalfar totes les pedres i tota la sorra de les dunes. Descalços es posaven sobre les petjades de la vetlla, seguint els camins. Havia que tenir cura amb les espines amagades a la sorra, i als sílex tallants. De vegades, Gaspar escalava una gran roca, al final de la vall, i mirava al seu voltant. Veia la petita fumarada que pujava dreta al cel. S’imaginava la petita Khaf ajupida sobre el foc, mentre cuinava la carn i les arrels. Mes lluny encara, veia el núvol de pols que feia el ramat marxant. Conduit pel gran buc Hatrous, les cabres es dirigien cap el llac.. Escrutant cada recó de la vall, Gaspar va percebre els altres nens. Els saludà de lluny fent brillar el seu petit mirall. Els nens el responien cridant: “Ha-hou ha!” A mida que on s’allunyava del centre de la vall, la terra esdevenia mes seca. Era tota esquerdada i endurida pel sol, ressonava sota els peus com una pell de tambor. Aquí vivien una mena de insectes en forma de mala herba, escarabats, escolopendres, escorpits. Amb cura, Gaspar voltejava les velles pedres per veure fugir els escorpits, amb la cua alçada. Gaspar no els temia. Era un poc com si ell fos semblant, prim i sec sobre el terra polsegós. Li ben agradaven els dibuixos que deixaven a la pols, petits viaranys sinuosos i fins com les barbes de plomes dels ocells. També havien formigues roges, que corrien per sobre les lloses de pedra, fugint dels raigs mortals del sol.


Gaspar les seguia amb l’esguard, i pensava que també elles tenien coses que ensenyar. Ers segurament coses molt petites e increïbles, quan les pedres es tornaven grans com muntanyes i els bris d’herba alts com arbres. Quan hom mirava els insectes, es perdien les mides i es començava a comprendre el que vibrava sense parar a l’aire i a la terra. Hom oblidava tota la resta. Tal vegada era per això que els dies eren tan llargs a Genna. El sol no parava de rodolar pel cel blanc, el vent bufava durant mesos, anys. Mes lluny, quan havien traspassat un primer turó, s’arribava al país de les termites. Gaspar i Abel van arribar aquí, un dia, i s’havien aturat, una mica espantats. Era una gran plataforma de terra roja, trencada per secs torrents , on res naixia, ni un arbust ni una herba. No mes hi eren les ciutat de les termites. Centenars de torres alineades, fetes de terra roja, amb taulades desfilades i panys de paret ruïnosos. Algunes eren molt altes, noves i sòlides com gratacels; d’altres semblaven inacabades o trencades, amb murs tacats de negre com si fossin cremades. No havien sorolls en aquesta ciutat. Abel mirava, girat d’esquena, preparat per fugir, però Gaspar s’avançava ja al llarg dels carrers, pel mig de les altes torres, balancejant la seva fona al llarg de la cama. Abel va córrer al seu costat. Plegats van anar travessant la ciutat. Al voltant dels bastiments, la terra era dura i compacta com si l’haguessin trepitjada. Les torres no tenien finestres. Eren grans bastiments cecs, drets davant la llum violenta del sol, gastats pel vent i la pluja. Les fortaleses eren dures com les pedres. Gaspar picà contra els murs amb el puny i després


provà de escardar-los amb una pedra. Però no mes aconseguia una mica de pols roig. Els nois caminaven entre les torres mirant les gruixudes parets. Sentien la sang batre contra els temples i la respiració xiulant per la seva boca, perquè es sentien estrangers, i tenien por. No gosaven aturar-se. Al centre de la vila, hi havia un termiter encara mes alt que els altres. La base era ample com el tronc d’una palmera, i els dos nois, l’un sobre l’altre no haguessin pogut arribar al cim. Gaspar s’aturà i contemplà el termiter. Pensava que es que podria haver al interior de aquella torre, a la gent que vivia al damunt de tot, penjats al cel, però que mai veien la llum. La calor els envoltava, però no sabien on era el sol. Pensava en això i també en les formigues, els escorpits, els escarabats que deixaven les seves empremtes a la pols. Tenien moltes coses a ensenyar, coses estranyes i minúscules, quan els dies duraven tant de temps com una vida. Aleshores es recolzà a la paret roja i escoltà. Xiulava per cridar a la gent de dins, però ningú el responia. No mes hi havia el soroll del vent que cantava mentre passava entre les torres de la vila, i el soroll del seu cor que ressonava. Quan Gaspar picà amb els punys la alta muralla, Abel va tenir por i va fugir. Però el termiter seguia silenciós. Potser que els habitants dormien, envoltats de vent i de llum, protegits en la seva fortalesa. Gaspar prengué una pedra grossa i la llençà amb tota la seva força contra la torre. La pedra trencà un tros del termiter fent un soroll de vidre trencat. A les runes de la muralla Gaspar va veure una mena de insectes que es debatien. En la pols roja, semblaven gotes de mel. Però el silenci no havia parat a la vila, un silenci pesant i amenaçant al damunt de totes les


torres. Gaspar sentí la por, com Abel. Es va posar a córrer pels carrers de la vila, tant ràpid com va poder. Quan ve trobar a l’Abel, varen baixar plegats corrent vers la planura de herbes, sense girar-se. Al tard, quan el sol declinava, els nens s’assegueren prop de la casa, per veure la petita Khaf ballar. Antoni i l’Agustí fabricaven petites flautes amb les canyes del llac. Tallaven divers tubs de llargada diferent, que lligaven amb herbes. Quan començaven a bufar a les canyes, la petita Khaf començava a ballar. Gaspar mai havia sentit una música com aquesta. Eren no mes notes que lliscaven, pujant, baixant, amb sons aguts com crits de ocells. Els dos nois tocaven per torn, es contestaven, es parlaven sempre amb les mateixes notes lliscants. Davant ells, amb el cap una mica girat, la petita Khaf bellugava els seus malucs amb cadència, el bust dret, les mans separades al llarg del seu cos. Després va picar peus nusos el terra, amb un ràpid moviment de la planta del peu i dels talons, i això feia un rodant que ressonava al interior de la terra, com cops de tambor. Els nois s’aixecaren al seu torn, i seguiren tocant la flauta i picant peus nusos el terra. Els tocaren i la petita Khaf ballava també, fins que el sol s’amagà sobre la vall. Després es van asseure al costat del foc encés. Però Agustí marxà de l’altre banda de les altes herbes, allà on vivien el gran buc negre i el ramat. Seguí tocant tot sol allà baix, i el vent duia per moments els sons lleugers de la música, les notes lliscants i fràgils com crits de ocells. Al cel, quasi negre, els nens miraven passar un avió a reacció. Brillava molt alt com un moscot d’estany, i al seu


darrere la seva estela blanca, s’eixamplava, solcant el cel en dos. Potser que l’avio també podia ensenyar moltes coses, aquí a Genna. No s’aprenien amb paraules, com a les escoles de la vila; no s’aprenien per força, llegint llibres o caminant per els carrers plens de soroll i de rètols brillants. S’aprenien sense adonar-se’n, moltes vegades molt de pressa, com una pedra que xiula en l’aire, de vegades, lentament, dia rere dia. Eren coses molt belles, que duraven temps, que no eren mai semblants, que canviaven i bellugaven tot el temps. S’aprenien, després s’oblidaven, mes tard, es tornaven a saber. No es sabia be com arribaven: eren aquí, a la llum, al cel, sobre la terra, en el sílex i les partícules de mica, en la sorra roja de les dunes. Bastava en veure-les, en sentir-les. Però Gaspar sabia be que la gent de fora no podia pas aprendre-les. Per saber-les calia ser a Genna, amb les pastors, amb el gran buc Hatrous, el gos Noun, la guineu Mim, amb tots els estels per sobre teu, i, en algun lloc del pantà gris, el gran ocell amb plomatge de color de la espuma. Era el sol que ensenyava tot, a Genna. Molt amunt, al cel, brillava i donava el seu calor a les pedres, dibuixava cada turó, dava a cada cosa la seva ombra. Per ell, la petita Khaf fabricava amb fang plats i olles que posava a secar sobre fulles. Ella feia també una mena de nines amb el fang, que pentinava amb bris d’herba, i que abillava amb trossos de roba. Després ella s’asseia i mirava com el sol coïa els estris i les nines, i la seva pell semblava també del color de la terra, i els seus cabells semblaven herba. El vent parlava sovint, ell mateix. El que ell ensenyava no tenia fi. Aquest venia de una banda de la vall, la travessava


i partia cap l’altre costat, passava com una bufada al través de la teva gola i el teu pit. Invisible i lleuger, allò us emplenava, us inflava, sense mai assedegar-te. Algunes vegades, Abel i Gaspar, en divertien retenint la seva respiració, tapant-se el nas. Feien veure com si fossin dins del mar, molt profund, cercant corall. Resistien alguns segons, així, la boca i el nas tapats. Després, amb un cop de taló, pujaven a la superfície, i el vent entrava de nou a les seves narines, el vent violent que et pertorba. La petita Khaf ho provava una mica, però li dava singlot. Gaspar pensava que si ell arribava a comprendre tots els ensenyaments, seria semblant al gran buc Hatrous , molt gran i ple de força sobre el terra polsegós, amb els ulls que tiraven llampecs verds. Seria també com els insectes, i podria construir grans bastiments de fang, alts com fars, amb sola una finestra al damunt, des de on veuria tota la vall del Genna. Ara ja coneixien be tot el país. No mes amb la planta dels seus peus, podrien dir on eren. Coneixien tots els sorolls, els que hi van amb la llum del dia, els que neixen a les nits. Sabien on trobar arrels i les herbes que es podien menjar, els fruits aspres dels arbusts, les flors ensucrades, els grans,, els dàtils, les ametlles salvatges. Coneixien els viaranys de les llebres , els llocs on els ocells s’asseien, els ous als seus nius. Quan Abel tornava, al caure la nit, els gossos salvatges udolaven reclamant la seva part de les entranyes. La petita Khaf els hi llençava tions ardents per allunyar-los. Ella tancava al guineu Mim a sa camisa. No mes el gos Noun podia acostar-se, perquè era amic de l’Agustí.


Quan va arribar el núvol de llagostes, va ser un matí, que el sol ja estava amunt al cel. Va ser en Mim el primer que les va sentir, molt abans de que elles haguessin aparegut per sobre la vall. Es va aturar a la porta de la casa, les orelles amunt, el cos tremolant. Desprès arriba el soroll, i els nens s’immobilitzaren. Era un núvol baix, color de fum groc, que avançava surant per sobre de les herbes. Tots els nens es posaren a cridar de sobte, a córrer a través la vall, mentre el núvol es balancejava, dubtava, s’arrombollava sobre si mateix per sobre les herbes, i el soroll grinyolant de milers de insectes omplien l’espai. Abel i Gaspar corrien al davant del núvol, fent xiular les trenes de ses fones. Els altres nens tiraven branques seques al foc i ben aviat brollaren grans flames clares. En pocs segons el cel es va enfosquir. El núvol de insectes passava lentament pel davant del sol, cobrint la terra de ombres. Els insectes picaven el rostre dels infants, esgarrapaven la seva pell amb les potes dentades. A l’altre banda del camp d’herbes, el ramat fugia cap les dunes, i el gran buc negre reculava trepitjant el terra enfurismat. Gaspar corria sense parar, fent girar la fona per sobre el seu cap com una hèlice. El zumzeig continu de les ales dels insectes ressonava en les seves orelles i continuava corrent sense veure on anava, picant a l’aire amb la seva trena. Interminablement , el núvol seguia girant per sobre les herbes, com si cerqués un indret on abatre’s. Les capes brunes dels insectes es desenvolupaven, oscil·laven, es cobrien. Per indrets els insectes queien al terra i després començaven a enlairar-se lentament, ebris del seu propi soroll. Les galtes i les mans de l’Abel eren marcades de ratlles sagnants i corria sense prendre alè, arrossegat pel


moviment de sa fona. Cada vegada que la trena d’herba picava sobre el núvol vivent, ell feia un crit, i Gaspar li responia. Però el vol de les llagostes no s’aturava. Poc a poc, s’allunyava per sobre del pantà, sempre balandrejant-se, dubtant, fugia vers els turons de pedres. Ja els darrers insectes remuntaven l’aire i el cel es buidava. El soroll grinyolant disminuïa i se’n anava. Quan la llum del sol va reaparèixer, els nens tornaren a la casa, esgotats. S’estiraren per terra, amb la gola seca, i la cara tumefacte. Després els mes joves marxaren cridant a través les tofudes herbes per collir les llagostes mortes. Tornaren duent braçades de insectes. Asseguts al voltant de les brases calents, els nens menjaren llagostes fins la nit. Per els gossos salvatges també aquell dia, van tenir un gran tiberi entre les altes herbes.

5

Quants dies havien passat? La lluna havia crescut, després havia esdevingut un petit croissant ajagut per sobre els turons. Havia desaparegut algun temps del cel negre i, quan va tornar, els nens la van saludar amb crits i fent reverències. Ara era altre vegada rodona i llisa al cel nocturn, i banyava la val de Genna amb la seva llum suau, una mica blava. No obstant havia quelcom de estrany a la seva llum. Havia com fred i silenci. Els nens se’n anaven a dormir aviat a la casa, però Gaspar es quedava estona


assegut al dentell, guaitant la lluna que surava al cel. Abel també estava inquiet. Al matí, marxava sol, molt lluny, i ningú sabia on anava. Marxava balancejant sa fona al llarg de sa cuixa, i no tornava fins que queia la nit. No duia viandes, només de tant en tant petits ocells prims amb les plomes tacades que no calmaven la gana. Al vespre, ell s’ajeia amb els altres infant, dins la casa, però Gaspar sabia que no dormia pas; escoltava el soroll dels insectes i el cant de les granotes al voltant de la casa. Les nits eren fredes. La lluna brillava amb força, i la seva llum era com el gebre. El vent fred cremava la cara de Gaspar mentre contemplava la vall il·luminada. Cada vegada que espirava, el vapor fumava sortint del seu nas. Tot era sec i fred, dur, sense ombra. Gaspar veia amb netedat tots els dibuixos de la cara de la lluna, les taques fosques, les escletxes, els craters. Els gossos salvatges no dormien. Rondaven tot el temps a través de la plana il·luminada, fent grunys i lladrucs. La gana rossegava els seus ventres i cercaven en va restes de menjar. Quan s’acostaven prop de la casa; Gaspar els tirava pedres. Feien un salt enrere bordant i tornaven a acostar-se. Aquesta nit, Abel decidí caçar la Nach, la serp. Mitjans la nit, es llevà i va venir a buscar a Gaspar. Dret, al seu costat, mirà la vall il·luminada per la lluna.. El fred era intens, les pedres trossejades llampeguejaven i les herbes altes lluïen com espases. No hi havia vent. La lluna semblava molt propera, com si no hagués res entre la terra i el cel., i que es pogués tocar el buit. Al voltant de la lluna, els estels no titil·laven. Abel donà alguns passos, i si va girar mirant en Gaspar per demanar-li de anar amb ell. La claredat de la lluna


tenyia el seu rostre de blanc, i els seus ulls eren encesos a l’ombra de les seves òrbites. Gaspar prengué la seva fona i se’n va anar amb ell. Però no travessaren el camp d’herbes. Van anar per el pantà en direcció als turons de pedres. Quan van passar pels arbusts, Abel nuà la seva trena al voltant del coll. Amb el seu petit ganivet, tallà llargues branques que esmolà amb cura. Va dar una branca en en Gaspar i es quedà l’altre a la seva ma dreta. Ara marxava ràpid pel damunt del terra pedregós. Anava tirat endavant, sense fer soroll, el rostre a l’aguait. Gaspar el seguia imitant els seus gestes. Al començament ell no sabia que havia començat la caça de Nach. Era possible que l’Abel hagués vist les petjades de una llebre del desert, i que ben aviat fes girar la seva fona. Però aquesta nit tot era diferent. La llum era suau i freda, i el noi marxava silenciosament, amb la llarga canya a la ma dreta. No mes Nach la serp, que llisca lentament per la pols impulsant els seus anells, semblants a arrels d’arbres, habitava en aquesta regió de Genna. Gaspar no havia vist mai Nach. No mes l’havia sentit a la nit, una vegada que passava prop del ramat. Era el mateix soroll que havia sentit la primera vegada, quan havia saltat el mur de pedra seca al camí de Genna. La petita Khaf li havia ensenyat com balla la serp, movent el seu cap, i com llisca lentament pel terra. Al mateix temps deia: “Nach! Nach! Nach! Nach! Nach!” i amb la boca imitava el soroll del cascavell que fa amb la punta de la cua contra les pedres i les branques mortes. Aquesta nit era veritablement la nit de Nach. Tot era com ella, freda i seca, lluent de escates. En algun lloc, al peu dels turons de pedres, sobre les lloses fredes, Nach feia


lliscar el seu llarg cos i tastava la pols amb la punta de sa llengua bífida. Cercava una presa. Lentament baixava cap el ramat de bens i cabres, aturant-se de tan en tant, immòbil com una arrel, i després tornant-hi. Gaspar s’havia separat de Abel. Ara marxaven de front, a alguns metres de distancia. Tirats endavant, havien plegat els genolls, feien lents moviments de cos i de braços, com si nedessin. Els seus ulls s’havien habituat a la llum de la lluna, eren freds i pàl·lids com ella, veien cada detall sobre el terra, cada pedra, cada escletxa. Era una mica com la superfície de la lluna. Ells avançaven lentament sobre el terra nu, entre les roques trencades i les escletxes negres. Lluny, els turons esmicolats com les vores de un volcà lluïen contra el cel negre. Tot al voltant de ells, es veien les guspires de mica, de guix i de sal gema. Els dos nois marxaven amb gests lents, al bell mig del país de pedra i de pols. Els seus rostres i les seves mans eren molt blancs, i els seus vestits eren fosforescents, tenyits de blau. Això era el país de Nach. Els nois la cercaven, examinant el terreny metre a metre, escoltant tots els sorolls. Abel es separà bastant d’en Gaspar, voltant un gran cercle al voltant de la plataforma calcària. Inclús quan va estar molt lluny; Gaspar veia el baf que lluïa davant el seu rostre; tot era net i prasis, per el fred. Ara Gaspar avançava a través la brolla, al llarg del barranc. Tot d’una, quan passava prop de un arbre sense fulles, una acàcia cremada per la sequedat i el fred, el jove tremolà. S’aturà, amb el cor bategant, perquè havia sentit el mateix soroll de fregament, el “Frrrtt-frrrtt” que havia sonat


el dia que havia saltat el vell mur de pedra seca. Just per sobre el seu cap, va veure Nach que desenvolupava el seu cos al llarg de una branca. Nach baixava lentament per l’acàcia, amb cada escata de la seva pell lluint com el metall. Gaspar no es podia moure. Mirava fixament la serp que no acabava de lliscar per la branca, i s’enrotllava al voltant del tronc i baixava cap el terra. Sobre la pell de la serp cada dibuix brillava amb netedat. El cos lliscava cap avall, quasi sense tocar el tronc, i a la punta del cos hi havia el cap triangular amb ulls semblants al metall. Nach baixava lentament, sense soroll. Gaspar no mes sentia els batecs del seu cor que picaven fort en el silenci. La llum de la lluna guspirejava sobre les escates de Nach i sobre les seves dures pupil·les. Gaspar devia fer un moviment, perquè Nach s’aturà i aixecà el cap. Mirà al jove, i Gaspar sentí com se li glaçava el cos. Hagués volgut cridar, cridar l’Abel, però sa gorga no deixava passar cap so. Ni respirava. Uns moments després Nach es va moure. Quan va tocar el terra, era com l’aigua que brollés de la pols, un molt llarg rierol d’aigua pàl·lida que sortia lentament del tronc del arbre. Gaspar sentí el soroll de la seva pell que fregava contra el terra, cruiximent lleuger , elèctric, semblant al vent sobre les fulles mortes. Gaspar seguí sense bellugar-se fins que Nach va desaparèixer. Aleshores començà a tremolar, tan violentament que es va haver de asseure’s a terra per no caure. Encara notava sobre el seu rostre el dur esguard de Nach, veia encara el moviment de aigua freda del seu cos lliscant al llarg de l’arbre. Gaspar es quedà molt de temps


immòbil com una pedra, escoltant els batecs del seu cor dins el pit. Per sobre la terra, la lluna molt rodona il·luminava el desert barranc. Gaspar sentí l’Abel que el cridava. Xiulava molt suaument, entre dents, però l’aire sonor feia el soroll molt proper. Després Gaspar sentí el soroll de les seves passes. El noi s’acostava tan ràpid que els seus peus semblaven tot just fregar el terra. Gaspar s’aixecà i es va aplegar amb l’Abel. Plegats seguiren el barranc, sota les empremtes de Nach. Abel recomençà a xiular, i Gaspar va comprendre que era per Nach; ell la cridava així, suaument, fent un soroll continu i monòton. Als amagatalls entre les arrels de les acàcies, Nach percebia el siulet , i aixecava el seu coll balancejant el seu cap triangular. El seu cos lliscava sobre ell mateix i s’enrotllava. Inquiet, Nach intentava comprendre de on venia el siulet, però una aguda vibració l’envoltava, i semblava arribar de totes bandes a la vegada. Era una ona estranya que l’impedia fugir, i l’obligava a nuar el seu cos. Quan els dos nois apareixeran, altes siluetes blanques a la llum de la lluna, Nach picà amb còlera la seva cua contra els còdols, i això provocà un dringadissa de llampades. La pell de Nach semblava fosforescent. Quasi ni es movia, era com una tremolor sobre el terra de pols. El cos es desembolcallava sobre si mateix, lliscant sobre la grava. Estirant-se, debanant-se, i Gaspar mirava altre vegada el cap triangular amb els ulls sense parpelles. Sentia el mateix fred que feia un moment que entumia els seus membres i aturava el seu esperit. Abel es tirà endavant i començà a xiular mes fort, i Gaspar l’imità. Tots dos començaren a


dansar el ball de Nach, amb gestes lents de nedadors. Els seus peus lliscaven sobre el terra, endavant, en darrere, picant de talons. Els seus braços estesos feien cercles, i la llança xiulava també al aire. Nach continuava avançant vers els nois, llençant les seves anelles de costat, i al damunt del seu coll aixecat, el seu cap es balancejava per seguir la dansa. Quan Nach va estar no mes a uns metres dels nois, els acceleraren els moviments de sa dansa. Ara l’Abel parlava. Es a dir parlava al mateix temps que xiulava entre dents, i això feia uns sorolls estranys i rítmics, amb explosions violentes i grinyols, com una música de vent que ressonava a traves de la plataforma rocosa fins els llunyans turons i fins les dunes. Eren mots com cruixits de pedres al fred, com els cants dels insectes, com la llum de la lluna, paraules fortes i dures que semblaven cobrir tota la terra. Nach seguia els mots i el sorolls dels peus descalços picant el terra, i el seu cos oscil·lava sense parar. Al cim del seu coll, el seu cap triangular tremolava. Lentament, Nach es replegà enrere, basculant una mica de costat. Els nois dansaven a menys de dos metres de ella. Resta així una llarga estona, estirada i vibrant. Després, de sobte, com un fuet, va sortir disparada i picà. Abel havia vist el moviment, i saltà de costat. Al mateix temps la seva pedra xiulà i tocà la serp prop de la nuca. Nach es retirà bufant, mentre que els nois dansaven al seu voltant. Gaspar, ara, ja no tenia por. Quan Nach saltà en la seva direcció, el va fer no mes un pas de costat, i al mateix moment provà de picar a la serp al cap. Però Nach s’havia replegat també, i el còdol no mes aixecà una mica de pols.


No havien d’aturar-se de xiular i de parlar, inclús respirant, perquè tota la nit ressonés. Era una música com l’esguard, una música sense debilitat, que mantenia a Nach al terra i la impedia fugir. Al través de la pell del seu cos, entrava en ella i li dava ordres, la música freda i mortal que rellentia el seu cor i desviava els seus moviments. A sa boca, el verí estava llest, inflava les seves glàndules, però la música dels nois, la seva dansa ondulant era encara mes poderosa i els posava fora del seu abast. Nach envoltà el seu cos en una roca, per millor fuetejar el aire amb el seu cap. Davant ella les siluetes blanques dels nois no paraven de bellugar-se, i es va sentir fatigada. Mes d’una vegada va llençar el seu cap per mossegar, però el seu cos, retingut per la roca era massa curt i picava no mes la pols impalpable. Cada vegada els còdols xiulaven mes trencant les seves vertebres cervicals. Al final, Nach deixà el seu punt de suport. El seu llarg cos es desenvolupà per terra, i es va estendre en tota la seva bellesa, espurnejant com una armadura i tornassolat com el zenc. Els dibuixos regulars sobre la seva esquena semblaven ulls. Els ossets de la cua vibraven fent una música aguda i seca que es barrejava als siulets i als ritmes dels peus dels nois. Aixecà poc a poc el seu cap, damunt el seu coll vertical. Abel deixà de xiular i se’n va anar vers ella, duent en alt la seva llança prima, però Nach no es bellugava. El seu cap, en angle dret amb el seu coll es quedà girat cap la imatge blanca del que si acostava, que arribava. D’un sol cop net, Abel picà la serp i li trencà la nuca. Després ja no hi va haver mes soroll sobre la plataforma calcària. No mes, de tant en tant, el pas del vent fred per els


matolls i a través de les branques mortes de les acàcies. La lluna era alta al cel negre, els estels no feien pampallugues. Abel i Gaspar restaren uns instants guaitant el cos de la serp estirat a terra, després llençaren les seves llances i retornaren vers Genna.

6

Desprès tot va canviar molt ràpid a Genna. Era el sol que brillava mes fort en un cel sense núvols, i la calor esdevenia insuportable al migdia. Tot era elèctric. Es veien sempre guspires sobre les pedres, es sentia la crepitació de la sorra, les fulles de herbes, les espines. L’aigua del llac també havia canviat. Opaca i pesant, color metàl·lic, reenviava la llum del cel. No hi havia animals a la vall, no mes formigues i els escorpits que vivien sota les pedres. La polseguera havia arriba; pujava en l’aire quan es caminava, una pols agre i dura que feia mal. Els infants dormien durant el dia, cansats per la llum i la sequedat. De vegades es despertaven, amoïnats per una nova inquietud. Notaven la electricitat en el seu cos. Als seus cabells. Corrien com gossos salvatges, sense fita, tal vegada cercant una presa. Però ni hi havia ni llebres ni ocels. Els animals havien abandonat Genna sense que ells se’n adonessin. Per calmar la fam collien herbes de fulles llargues i amargants , desenterraven arrels. La petita Khaf feia una nova provisió de grans de pebre per la marxa. L’únic aliment era la llet de les cabres que compartien amb


l’eguineu Mim. Per`el ramat estava nerviós. Se’n anava cap els turons i calia anar cada vegada mes lluny per munyir les cabres. Agustí no es podia ja acostar al gran buc negre. Hatrous gratava el terra am ràbia fent brollar núvols de pols. Cada dia conduïa el ramat mes lluny, al damunt de la vall, allà on començaven els turons, com volgués donar la senyal de marxar. Les nits eren tan fredes que els nens ja no tenien forces. S’havien de prémer els uns amb els altres. Sense bellugarse, sense dormir. Ja no es sentien els crits dels insectes. No mes es sentia el vent que bufava, i el soroll de les pedres que s’esmicolaven. Gaspar pensava que havia de passar quelcom, però no sabia que podia ser. Es quedava estirat d’esquena tota la nit, prop de la petita Khaf abrigada amb la seva jaqueta de tela. La petita no dormia pas, ella tampoc; esperava, enganxada contra ella el guineu. Tots esperaven. Ni Abel partia ja de caça. La fona nuada al seu coll, es quedava ajagut davant la porta de la casa, els ulls mirant cap els turons il·luminats per la lluna. Els nens estaven sols a Genna, sols amb el ramat i els gossos salvatges que gemegaven en veu baixa dins dels seus forats a la sorra. De dia el sol cremava la terra. L’aigua del llac tenia un gust de sorra i cendra. Quan les cabres havien begut, sentien una fatiga en els seus membres, i els seus ulls foscos eren plens de son. La seva set no era pas assedegada. Un dia, cap a migdia, Abel marxà de la casa, amb la seva fona al braç. El seu rostre estava tibant i els ulls li brillaven de febre. Tot i que no li va pas demanar, Gaspar anà darrere de ell, armat de sa pròpia fona. Es


dirigiren cap el pantà on creixien els papirus. Gaspar va veure que l’aigua del pantà havia baixat de nivell, i que era del color del fang. Els mosquits ballaven al voltant de la cara dels nens, i era el únic soroll de vida en aquest indret. Abel entrà a l’aigua i caminà de pressa. Gaspar el va perdre de vista. Continuà sol, enfonsant-se al fang del pantà. Entre els canyars veia la superfície de l’aigua, opaca i dura. La llum tirava resplendors enlluernants, i la calor era tan forta que costava de respirar. La suor regalimava per la cara i la esquena, i el seu cor bategava fort al seu pit. Gaspar es va apressar perquè va comprendre el que cercava Abel. Tot d’una, entre les canyes, va veure el ocell blanc que era el rei de Genna. Amb les ales obertes, estava immòbil, tant blanc que on hauria dit que era una taca d’escuma . Gaspar s’aturà i mirà el ocell, ple de una alegria que inflava tot el seu cos. El ocell blanc era igual com l’havia vist la primera vegada, inaccessible i ple de llum com una aparició. Gaspar pensava que al centre del pantà governava silenciosament la vall, les herbes, els turons i les dunes, fins l’horitzó; tal vegada ell sabria acabar amb la fatiga i la sequedat que regnava a tot arreu, potser anava a dar ordres de que tot esdevingués com abans. Quan Abel va aparèixer, a alguns metres no mes, el ocell girà el cap i el mirà sorprès. Però restà immòbil, les seves grans ales blanques obertes per sobre del aigua lluenta. No tenia por. Gaspar no mirava el ocell. Va veure al jove que aixecava el seu braç per sobre el seu cap i a l’extrem del braç, la llarga trena verda començava a girar fent el seu cant mortal. “Va a matar-lo!” pensà Gaspar. Si va llençar cap ell molt ràpid. Amb totes ses forces, corria pel pantà vers a Abel,


apartant les tiges dels papirus. Arribà sobre Abel en el moment en que la pedra anava a partir, i els dos nois van caure al fang, mentre el ibis blanc bategà l’aire amb ses ales i emprenia el vol. Gaspar premia el coll d’Abel per mantenir-lo al fang. El jove pastor era mes prim que ell, però mes àgil i mes fort. En un instant, es va alliberar de la presa i reculà alguns passos per el pantà. S’aturà i mirà en Gaspar, sense pronunciar un mot. La seva cara ombra i els seus ulls plens de ràbia. Va fer girar la fona sobre el seu cap, i soltà la trena. Gaspar s’abaixà, però el còdol topà a la seva espatlla esquerra i el llença a l’aigua com si li fossin dat un cop de puny. Una segona pedra xiulà prop del seu cap. Gaspar havia perdut la seva fona lluitant al pantà i va haver de fugir. Si va posar a córrer. La ràbia, la por i el dolor feien com un gran soroll al seu cap. Corria tant de pressa com podia a través del canyer zigzaguejant, per escapar del Abel. Quan va arribar a terra ferma, sense alè, va veure que l’Abel no l’havia pas seguit. Gaspar es va asseure, amagat per les fulles de les canyes, i es queda així, molt de temps, fins que el seu cor i els seus pulmons havien retrobat la calma. Es sentia trist i fatigat, perquè ara sabia que no podria retornar mes amb els nens. Llavors quan el sol va ser molt prop de l’horitzó, va prendre el camí dels turons, s’allunya de Genna. No es va girar mes que una vagada, quan va arribar al cim del primer turó. Mirà llargament la vall, la planura de herbes, la taca llisa del llac. Prop de l’aigua, va veure pa petita casa de fang i la columna de fum blau que s’alçava dreta al cel. Va intentà veure la silueta de la petita Khaf


asseguda prop del foc, però estava massa lluny, i no va veure ningú. Des de aquí, al damunt del turó, el pantà semblava minúscul, un mirall sense lluentor on es reflectien les tiges negres de les canyes i dels papirus. Gaspar sentí els lladrucs dels gossos salvatges, i un núvol de pols gris s’aixecà de alguna part del final de la vall, allà on el gran buc negre Hatrous caminava al davant del seu ramat. Aquesta nit, Gaspar dormí tres hores, arraulit al forat de una roca. El intens fred havia adormit el dolor de la ferida, i la fatiga havia fet el seu cos insensible i pesant com una pedra. Va ser el vent qui despertà Gaspar, just abans de l’aurora. No era pas el mateix vent que d’habitud. Era un buf càlid , elèctric, que venia de lluny, mes enllà dels turons de pedres. Venia seguint les valls i les fondalades, udolant endins de les cavernes, sobre les roques eòlics , un vent violent i amenaçador. Gaspar s’aixecà de pressa, però el vent l’impedia caminar. Lluitant, tirat cap endavant, Gaspar seguí una fondalada estreta barrada per murs de pedra seca esfondrada. El vent l’empentava al llarg del barranc, fins una carretera. Gaspar es va posar a córrer per la carretera sense saber on hi anava. Ara ja era ple dia, però hi havia una llum estranya, roja i grisa, que naixia per tot arreu a la vegada, com si hagués un incendi. La terra no era mes que un mantell de pols que lliscava pel vent horitzontal. Era irreal, es fonia com un gas. La pols dura amb grans acerats picaven les roques, els arbres, les herbes, rosegava amb el seus milions de mandíbules, gastava i espelegava la pell. Gaspar corria sense prendre alè, i de tant en tant, agitava els braços cridant, com feien els infants per allunyar el


núvol de llagostes. Corria descalç per la carretera, els ulls mig tancats , i la pols roja corria mes de pressa que ell. Semblant a serps, les trombes de sorra, lliscaven entre les seves cames, l’envoltaven, terbolinaven, cobrien la carretera en llargs torrents. Gaspar no veia ni els turons ni el cel. No mes veia que una lluentor tèrbola a l’espai, aquella llum estranya i roja que envoltava la terra. El vent xiulava i cridava al llarg de la carretera, empentava a Gaspar i el feia trontollar picant-li la esquena i les espatlles. La pols li entrava per la boca i el nas i el sufocava. Varies vegades Gaspar caigué a la carretera, arrencant-ne la pell de les mans i dels genolls, però no sentia dolor. Fugia corrent, amb els braços plegats davant ell, cercant amb la mirada un indret on protegir-se. Va córrer així varies hores, perdut en la tempesta de sorra. Després a la cuneta de la carretera, va veure la forma indecisa de una cabana. Gaspar pitjà la porta i entrà. La cabana estava buida. Tancà la porta, es va posar de genolls al costat del mur i posà el seu cap dins sa camisa. El vent va durar molt de temps. La lluentor roja il·luminava el interior de la cabana. La calor brollava del terra, del sostre, dels murs, com si fos l’interior de un forn. Gaspar es quedà quiet, quasi sense respirar, amb el cor bategant molt lentament com si anés a morir. Quan el vent cessà,va haver un gran silenci, i la pols començà a caure lentament sobre el terra. La lluentor roja es va extingir poc a poc. Gaspar va sortir de la cabana. Mirà al seu voltant, sense entendre. Fora, tot havia canviat. Les dunes de sorra eren dretes sobre la carretera, semblant a onades immòbils. La terra, les pedres, els arbres eren coberts de pols roig. Lluny,


prop l’horitzó, hi havia una mena de taca tèrbola al cel, com un fum que fugís. Gaspar guaità al seu voltant i va veure que la vall de Genna havia desaparegut. Ara s’havia perdut, en algun lloc de l’altre banda dels turons, inaccessibles, com si no hagués mai estat. El sol va aparèixer. Brillava, i la seva escalfor penetrà al cos d’en Gaspar . Va fer unes passes a la carretera, espolsant-se la pols dels seus hàbits i dels seus cabells. Al final de la carretera, una vila de totxos vermells estava il·luminada per la llum del dia. Després arribà un camió, els fars encesos. El brogit del seu motor va créixer, i Gaspar s’apartà. El camió passà al seu costat sense aturar-se, en mig de un núvol de pols roig, i continuà cap a la vila. Gaspar caminava sobre la sorra calenta, al llarg de la carretera. Pensava en els infants que seguien al buc Hatrous a través dels turons i les planes pedregoses. El gran buc negre devia de estar enfurismat per mor del vent i de la pols, i perquè els infants havien tardat massa en marxar. Abel era al davant del ramat, la seva llarga trena verda balancejant-se al extrem del seu braç. De tant en tant, cridava: “Ya! Yah!” i els altres nens li responien. El gossos salvatges grogs de pols corrien fent grans cercles i també cridaven. Passaven a través de les dunes roges, anaven cap el nord, o cap l’est, a la recerca del aigua nova. Potser que mes lluny, quan haguessin passat uns murs de pedra seca, trobessin una altre vall, semblant a Genna, amb l’ull del aigua brillant al mig deu camp d’herbes. Les altes palmeres es balancejaven al vent, i allà, es podria bastir una nova casa amb branques i amb fang. Hi haurien plataformes i fondalades on vivien les llebres del desert, clarianes


d’herba on van a asseure’s els ocells a l’alba. Per sobre el pantà, hi hauria, tal vegada, un gran ocell blanc que volaria inclinat sobre la terra com un avió que gira. Gaspar no mirava la vila on hi entrava ara mateix. No veia els murs de totxo, ni les finestres tancades per cortines metàl·liques. Encara era a Genna, encara hi era amb els infants, amb la petita Khaf i el guineu Mim, amb l’Abel, Antoni, Agustí, amb el gran buc negre Hatrous i el gos Noun. Ell estava be amb ells, sense necessitat de paraules, al mateix moment en que entrava a la oficina de la gendarmeria i on contestava a les preguntes de un home assegut darrera una vella màquina d’escriure: “Em dic Gaspar...i m’hi perdut...” Barcelona, 23 de octubre de 2012.


MONDO  

Ningú hagués pogut dir de on venia en Mondo. Va arribar un dia, per casualitat, aquí, a la nostra vila, sense que ho percebéssim, i després...