Page 1


CONTES BREUS PER SEGUIR LLEGINT AL BUS Traducció lliure i personal de Guillem de Castro

PRÒLEG Rellegeixo el pròleg que acompanyava la primera part de aquesta antologia de contes que ara s’amplia. No son poques les coses que, a mes de dos anys, diria d’altre manera. Son inclòs mes las que evitaré repetir (el que farà que aquest pròleg sigui encara mes fidel a la concepció general de la col·lecció: la brevetat). Però, d’altre banda, haig de dir que em tranquil·litza reconèixer allà, en aquelles línies, algunes idees o conviccions que resten inalterables fins avui. Crec que la bona literatura – el que cadascú entengui per bona literatura – està mes enllà del generes. Però, al tractar-se aquesta de una selecció dins dels marges del que podríem dir “narrativa breu”, es fa necessari posar en evidència els criteris que han dut a triar aquests texts – i no d’altres – del resta de l’obra dels autors triats. I marcar, perquè no, les diferències que existeixen amb aquella primera edició. Deia, a mitjans del 2004, que aquell llibre estava compost per les produccions mes breus – i al mateix temps, d’elles les menys difoses, de vint mestres del conte. I citava, potser com la guia mes reconeguda que havia encoratjat la selecció, un fragment del assaig Filosofia de la composició de Edgar Allan Poe, on l’escriptor – pare del conte modern


i un dels seus primers teòrics – es referia a al “unitat de efecte” o “de impressió” de un text: Si una obra literària es massa llarga per ser llegida en una sola vegada, es precís resignar-se a perdre el importantissim efecte que es deriva de la unitat de impressió, ja que si la lectura es fa en dos vegades, les activitats mundanes interfereixen destruint al moment tota la totalitat. (...) El que diem poema extens es, en realitat, una mera successió de poemes breus, val a dir de breus efectes poètics. (...) Sembla evident doncs que tota obra literària s’imposa un límit precís en el que pertoca a la seva extensió: el límit de una sola sessió de lectura. (...) Resulta clar que la brevetat es deu trobar en relació directe amb la intensitat del efecte cercat, i això últim amb una sola condició: la de que cert grau de durada es requisit indispensable per aconseguir un efecte qualsevol.

La recerca, llavors, s’havia limitat a contes breus i bons, que es poguessin llegir en una espera, en un curt viatge: d’una tirada. Idea que es va mantenir intacte al encarar el segon llibre. També segueixen sent idèntiques les motivacions: mantenir, com va quedar dit, aquella “mínima victòria del principi de plaer per sobre el principi de realitat” que significa llegir un bon text – un text commovedor, transformador, pertorbador – en qualsevol moment i en qualsevol lloc. Perquè el que llavors digué, una mica en broma, “lectors de trànsit”, segueixen constituint un evident fenomen a la nostra vida quotidiana: Aquella gran quantitat de gent que tria llegir on pot – en col·lectius, trens, soterranis, cues del banc – i com pot – assentats o drets. Sortosament, mots dels que pensaren que aquella selecció de contes fou una bona idea – opinió que part de la crítica va compartir, entenent que era possible posar en circulació una antologia amb texts de indiscutible qualitat sota un títol


seductor i en una edició curosa – i venien reclamant aquesta segona part. Aquí està. Per aquesta remesa es va mantenir la decisió, fonamental, de traduir cada conte de la seva llengua original al castellà actual (*). D’aquells vint autors del 2004, vuit foren – per evitar repeticions i enriquir la selecció – reemplaçats. Els nous noms son els de Alexander Afanasiev, Stephen Crane, Baldomero Lillo, Joaquin María Machado de Assis, Marcel Schwob, Henry Sienkiewicz, Frank Stockton i Rubén Dario. El text de Sienkiewicz, per exemple, una peça tan sorprenent com inusual dins la producció literària, es tradueix aquí al espanyol per primera vegada en dècades – ja que no mes existia una vella versió del conte, bastant imprecisa. Resta esperar que aquests contes tornin a assortir el mateix efecte, i aconsegueixen transformar les nostres esperes – nostres vides – en quelcom menys rutinari i mes amè i enriquidor. Maximiliano Tomas. Desembre de 2006. (*) Català. Alexander Afanasiev LA CIÈNCIA MÀGICA.

Fa molt, molt de temps vivia en una barraca un vell camperol amb la seva dona i el seu únic fill. El vell era


molt pobre i volia que el noi aprengués un ofici que fos el seu consol en aquell moment i el sosteniment de la seva vellesa. Però, ¿que es pot fer quan res no es te? El home va dur al seu fill per pobles i llogarets amb la esperança de trobar quelcom que el prengués com aprenent, però ningú estava disposat a fer-se’n càrrec del noi i ensenyar-l’hi de franc. El vell tornà a la barraca i plorà amb la seva dona, planyent-se de la seva pobresa. Després de un temps, tornà a dur el seu fill al poble. No mes arribaren, van topar amb un desconegut que, veient-los, els hi va preguntar: - Que succeeix, vell? Perquè estàs tant trist? - ¡Com no estar-ho! – respongué el vell –He viatjat arreu amb el meu fill, però ningú el vol prendre com aprenent ni ensenyar-li de franc. I no en tinc de diners! - Be, be. Deixa-m’ho a mi doncs – digué el desconegut – En tres anys li ensenyaré tot el que li cal saber. Aquest mateix dia, en tres anys, a la mateixa hora, el vindràs a buscar: però recorda que no pots fer tard. Si arribes a temps i reconeixes al teu fill, t’ho podràs endur. Sinó es quedarà amb mi. El vell s’alegrà tant, que no va pensar a preguntar al desconegut qui era, on vivia o de quina manera instruiria al seu fill. L’hi entregà al noi i tornà a casa seva. Ple de felicitat va explicar la historia a la seva dona. Però el desconegut era un bruixot. Van passar els tres anys. El vell havia oblidat per complert el dia, la hora i el lloc on havia entregat el seu fill com aprenent i estava molt amoïnat. Però el noi, un dia abans que es complís el terme, el va anar a veure sota la forma de un au. Al arribar a la entrada de la barraca, va


donar un cop a terra amb la pota i es transformà en un jove bell i ben plantat. Va entrar, saludà al seu pare i li digué: - Pare meu, demà s’hauran complert els tres anys del meu aprenentatge: no t’oblidis de venir-me a buscar. I el va explicar el lloc a on havia de anar i la manera de reconèixer-lo: - No soc l’únic aprenent a la casa del meu patró. Hi ha altres onze joves que estan al seu servei i no podran sortir mai de casa seva, perquè els seus pares no van poder reconèixer-los al seu degut moment. Si, per cas, no em poguessis reconèixer tu a mi, hauria de quedar-me amb ell per sempre, com el número dotze. Demà, quan en vinguis a buscar, el meu patró ens farà sortir a tots sota la forma de dotze coloms blancs, amb el mateix plomatge de cap a cua. Però escolta’m be: els altres volaran molt alt, menys jo, que en un moment pujaré molt mes amunt i superaré els demés. Llavors el patró et preguntarà: “reconeixes al teu fill?”, i tu senyalaràs el colom que vola mes alt. Després, et mostrarà dotze poltres, tots dotze amb el mateix pelatge i grandària, i crineres idèntiques. Quan els vegis passar, recorda una cosa: tots els poltres estaran tranquils, menys jo, que en un moment, picaré el terra amb la pota dreta. Llavors el patró et preguntarà: “Reconeixes el teu fill?”, i tu, sense dubtarne, em senyalaràs. I de seguida et mostrarà dotze bells joves, tots de la mateixa alçada, la mateixa veu i el mateix rostre, vestits de la mateixa manera. Quan els vegis, recorda una cosa: en un moment, una mosca es pararà a la galta dreta. Per aquest signe em podràs reconèixer. S’acomiadà del seu pare, va sortir de la llar i després de dar un cop a terra amb el peu, es tornà a convertir en au i va sortir volant a la casa del seu patró. L’endemà següent. El


vell s’aixecà i va sortir a buscar al seu fill. Es va trobar el bruixot. - Vell! – escridassà el bruixot – He ensenyat al teu fill tot el que havia de saber. Ara, sinó el reconeixes es quedarà sempre amb mi. I va soltar dotze coloms blancs, les dotze amb el mateix plomatge de cap a cua, que van començar a volar. Després digué: - Reconeix el teu fill, vell! - Com ho podré fer? Son totes iguals. Va estar observant una estona fins que un dels coloms va pujar molt mes enlaire que els altres. Llavors, senyalant-lo, va dir: - Crec que aquest es el meu fill. - L’has reconegut, bon home – va respondre el bruixot. Va soltà llavors dotze poltres, tots dotze amb el mateix pelatge i crineres idèntiques. El vell s’apropà a ells i els va examinar. I l’amo preguntà: - Be, vell; has reconegut el teu fill? - Un moment, si us plau, un moment. En aquell moment, un dels poltres va picar el terra amb la pota dreta. El vell respongué al moment: - Crec que aquest es el meu fill. - Molt be, vell. Ho has reconegut. Per fi van aparèixer dotze joves, de la mateixa alçada, amb el mateix color de cabell, la mateixa veu i el mateix rostres, com si tots dotze fossin fills de la mateixa mare. El vell s’apropà a cadascú d’ells, sense adonar-se de qui era el seu fill. Ho va fer una vegada mes. La tercera vegada, va veure una mosca aturada a la galta de un del nois, i va dir: - Estic segur de que aquest es el meu fill.


- Molt be, vell. Ho has reconegut. Però no has estat tu el ha sabut descobrir-ho, doncs l’astut ha estat ell. El vell prengué al seu fill i es van dirigir a casa. Van caminar una estona (però no se quant van tardar: als contes tot passa ràpid, encara que la realitat es mes lenta). Es van trobar amb uns caçadors que anaven darrere de cérvols i isards, i davant d’ells corria un guineu al que empaitaven de prop. - Pare – va dir el noi – em transformaré en gos per atrapar aquest guineu; quan se t’apropin els caçadors i vulguin endur-s’ho, tu els hi diràs: “Senyors caçadors, aquest es el meu gos, i a mi em pertany tot el que hagi atrapat”. Els caçadors et respondran: “ ven-nos el teu gos”, t’oferiran molt de diners. Ven-l’hi el gos, però per res del mon els hi donis el collar ni la corretja. I es va transformà en gos, va córrer darrere el guineu i el va atrapar. Els caçadors s’aproparen, molt enutjats. - Eh, vell! Perquè dimonis ens prives de la nostra presa? - Senyors caçadors – respongué el vell – aquest es el meu gos i ell em proveeix de aliments. - Ven-nos-ho! - Està be. - Quant vols per ell? - Cent rubles. Els caçadors no van regatejar: l’hi van donar els diners i marxaren amb el gos. El vell començà a treure’l el collar i la corretja. -Perquè li treus això? - Senyors, soc un viatger. Quan se’m trenquin les vetes de les meves sabates, aquesta corda en serà útil. - Està be. Endu-te-la! L’hi van contestar els caçadors.


Van lligar al gos amb altre corretja i van marxar al galop. Van cavalcà una bona estona. De sobte, van veure un altre guineu i van soltar els gossos, que el van seguir un bon tros sense abastar-lo. Llavors, un dels caçadors digué: - Amics, veiem com es porta el nostre nou gos. I el van soltar. Aviat el van perdre de vista: el guineu corria per una banda i el gos va sortir corrents per l’altre. Es va reunir amb el vell, i després de donar un cop al terra amb la pota, es va tornar a transformar en un jove bell i ben plantat. Així el vell i el seu fill seguiren el se camí. Arribaren a la vora de un llac. Es van trobar amb uns caçadors que que atrapaven oques, ànecs grisos i cignes. Quan una bandada de oques va volar per sobre d’ells, el noi va dir al seu pare: - Pare meu, em transformaré en falcó per atrapar aquestes oques; quan s’apropin els caçadors, els hi diràs: “Senyors, aquest es el meu falcó i em proveeix d’aliments”. Els caçadors et diran que els hi venguis. Dóna-les-hi el falcó, però per res del mon els hi donis els lligams que el subjecten les potes. I en aquell moment es transformà en un brau falcó, es va alçar per sobre la bandada de oques, comença a agafar-los i a llençar-los avall. El vell quasi no podia plegar-los tots. Els caçadors, al veure-ho, s’aproparen al vell. - Eh, vell! Perquè dimonis ens prives de les nostres preses? - Senyors, aquest es el meu falcó i em proveeix d’aliments. - No voldries vendre-s’ho el teu falcó? - Es clar que si! - Quan vols per ell?


- Dos cents rubles. Els caçadors el donaren els diners i van prendre el falcó. El vell començà a treure-l’hi els lligams. - Perquè l’hi treus això? Perquè et serveixen ? - Amics meus, soc un viatger. Quan es trenquin les cordons de les sabates, aquesta corda em serà de utilitat. Els caçadors no van dir res i van seguir cercant preses de caça. Al rato, o després de molt de temps, no ho se, van veure una bandada de oques, que volaven per sobre dels seus caps. - Amics, deixem anar el nostre falcó! Això van fer i no el tornaren a veure. El falcó es va enlairar per sobre la badada de oques i volà cap el vell. Una vegada allà va donar un cop a terra amb la pota i es va convertir altre vegada en un jove bell i ben plantat. Van marxar cap a casa molt contents. Arribà diumenge. El noi va dir al seu pare: - Pare, ara em transformaré en cavall. Ven –l’hi el cavall, però per res del mon els hi donis les rendes, perquè llavors ja no podré tornar a casa. Va donar al terra amb el peu i es transformà en un magnífic poltre. El pare el dugué fins al poble per vendre’l. Els compradors envoltaren al vell. Un l’hi va oferir una suma considerable, altre, un altre suma encara mes considerable, i el tercer, una quantitat molt mes gran. Però el bruixot l’hi va oferir un preu que superava tots els altres. El vell li va vendre al seu fills, però no li va dar les rendes. - Com em duré el cavall? – l’hi preguntà el bruixot – Adonem-les, i així podré dur el cavall a la meva cavallerissa. Després podràs venir a buscar-les, que ja no em faran falta.


I tots els compradors s’hi van tornar contra el vell: - El que has fet atempta contra les nostres costums. Quan vens un cavall, també deus vendre les rendes. Que podia fer?. El vell donà les rendes al bruixot. El bruixot va conduir el cavall fins la cavallerissa, el tancà a l’establia i el lligà amb força a la anella. El cavall quedà amb el cap alçat, recolzat sobre les potes de darrere, doncs les de davant no tocaven a terra. - Be, filla meva – l’hi digué el bruixot – He pogut comprar al noi astut! - On es? - A la establia. La noia el va anar a veure. Va sentir compassió per el jove y, com volia afluixar-les les rendes, el va deslligar de l’anella. El cavall va començar a sacsejar el cap, fins que aconseguir lliurar-se de les rendes, i tot de sobte va fugir pel mig del camp. La noia va córrer a buscar al seu pare. - Perdoni’m pare! He comès una falta terrible. El cavall ha fugit! El bruixot va donar un cop al terra amb el peu, i es transformà en un llop gris i va anar darrere el cavall. Va aconseguir apropar-se en ell i quasi l’atrapa. Però just en aquell moment el cavall va córrer cap el riu, va donar un cop al terra amb la pota, i es va transformar en granota i es llençà a l’aigua. El llop va fer el mateix sota la forma de un peix. La granota va encreuà el riu nedant, arribà a l’altre vora i es va trobar amb unes joves que rentaven roba. Es va transformar aleshores en un anell d’or que, rodolant, va anar a caure a les mans de la filla de un mercader. La filla del mercader va veure l’anell, el va entomà i s’ho va posar


al dit. El bruixot tornà a la forma humana i l’hi digué a la jove: - Torna’m el meu anell d’or! - Aquí el tens! – l’hi va dir la noia, tirant-l’hi a terra. Quan l’anell tocà el terra, es transformà en perles fines que es van dispersar per tot arreu. El bruixot es va convertir en gall i començà a picar-les. Mentre estava distret amb aquella tasca, una de les perles es va transformar en un esparver i el va ferir de mort. Llavors l’esparver tornà a prendre la forma de un jove bell i ben plantat, i la filla del mercader s’hi va enamorar. Es van casar, i van viure feliços. I aquest conte s’acabà. Així acaba el conte. I ara, porteu-me una bona copa de aiguardent. Leonid Andreiev. EL GEGANT.

- El gegant arribà, enorme, el enorme gegant. Era enorme, enorme. ¡El enorme i ridícul gegant!. Amb les seves gran mans amb dits grossos. Amb ers seus grans peus, gruixuts com arbres, gruixuts, tan gruixuts. Va arribar...i va caure!. Tan animal, tan ridícul, el gegant... Es va quedar allà, al terra, amb la boca oberta, ridícul, com un escura-chemeneies. Perquè has vingut, gegant?, Apa, aixecat, gegant! Es tan tendre el bo de Dodik, tan amorós, tan aferrat amb afecte a la seva mamà, junt al seu cor...el seu cor... tan tendre i tan amorós! Els seus ulls son tan bons, tan tendres, que es fan estimar. Abans, en plena pluja,


cavalcava sobre el seu cavallet. Com saps, gegant, Dodik tenia un cavallet, un cavallet bo, sobre el que cavalcava i anava donat salts fins al riuet, fins al bosc. Però, sabies gegant, que al riuet de peixets hi havia molts peixets? No, es clar que no ho saps, ets un tonto, gegant; però Dodik ho sap: peixos molt petitets, molt preciosos. El sol es reflecteix a l’aigua mentre ells juguen, petits, formosos, ràpids. Si, gegant, tonto gegant: això tu no ho saps. - Que ridícul es el gegant! Arribà i va caure! Pujava les escales, tan tonto pujava, ensopegà i va caure. Que tonto es el gegant! Però no vinguis aquí, gegant, ningú t’ha cridat. Abans, Dodik feia cabrioles i corria, però ara es tan amorós, tan tendre, amb una mamà tan bona, que l’estima molt. L’estima mes que a res en el mon, mes que a la seva pròpia vida, tant l’estima. Es la seva llum, la seva felicitat: es felicitat. Ara es petit, molt petit, i la seva vida es minúscula, però aviat creixerà i es tornarà com un gegant, amb una llarga barba i grans bigotis; i la seva vida serà també radiant, enorme, excel·lent. Serà bo i intel·ligent, i fort com un gegant, tan fort i intel·ligent que tothom l’estimarà, i tots el veuran amb orgull i alegria. Tindrà moments obscurs a la seva vida, com tothom, però tindrà molts moments feliços, lluminosos com el sol. Entrarà a la vida essent bell i intel·ligent, i el cel lluirà sobre el seu cap, i les aus cantaran les seves cançons, i l’aigua mormolarà en les seves orelles amb estima. I ell dirà, desprès de fer una ullada: “Tot es bo, tot es llum”. - Espera! No es possible. Et tinc als meus braços, et tinc fermat amb força, nen. No et fa por l’obscuritat? Mira, la llum es veu per la finestra. Es la llum del carrer, un fanal, tan ridícul! Apunta vers nosaltres i ens dona una mica de


tendre, mínima llum. Està dient: “Els hi daré una mica de llum, els envolta tanta foscor!”. Quin fanal alt i llarg, ridícul. Il·luminarà demà també. Ay, Deu meu, demà...! - Si, si, si. El gegant. Es clar que si, per suposat. El enorme, enorme gegant. Mes que el fanal, mes que el campanar; y el molt ridícul arribà, i va caure! Ah, que tonto es aquest gegant! Com es que no vas veure el graó? “Vaig mirar cap a munt, no vaig parar atenció als meus peus”, diu en veu baixa el gegant, tu saps, amb la seva gruixuda i fonda veu. “Vaig mirar amunt!” Millor que haguessis mirat avall, tonto gegant; ara ho has aprés. El meu estimat Dodik, tan bo i tan tendre, tan intel·ligent, creixerà mes que tu i caminarà per la ciutat, pels boscos i les muntanyes. Serà fort i gosat, no tindrà por de res...ni a res. Arribarà al riuet i passarà per sobre. Tothom el mirarà bocabadat, ridículs, mentre ell passarà per sobre. I la seva vida serà tan gran i tan formosa, radiant i excel·lent, i el sol, el nostre estimat sol. Il·luminarà el seu camí. Des de l’alba, lluirà, tan bo...Ay, Deu meu...! Així parlava la mare, al mig de la nit obscura, aferrada al cos del nen mort. Passejava d’una banda a l’altre de la cambra i parlava, il·luminada per la llum del fanal que entrava per la finestra. A l’altre cambra, el pare escoltava cada paraula, i plorava. Ambrose Bierce. RECORD DE UN NAUFRAGI. Mentre sortia de la casa, ella em va dir que jo era un vell cruel, gens amable, i que esperava que mai, mai hi tornés.


Així que em vaig embarcar com maestre al Mudlark, que salpava de Londres cap a on el capità creies convenient navegar. No era aconsellable molestar al capità Abersouth amb ordres, doncs quan no es sortia amb la seva, segons deien, se les enginyava amb molta astúcia perquè el viatge fos poc profitós. Els amos de Mudlark havien aprés a tolerar-lo amb els anys, i el permetien fer el que volgués, inclòs dur els carregaments que volgués als ports als ports on es trobaven les dones mes atractives. Al viatge sobre el que escric no duia cap carregament; el capità insistí en que no mes serviria per fer mes lent i feixuc al Mudlark. Al sentir-lo parlar es podria pensar que no sabia casi res del seu ofici. Havien pocs passatgers, no tants com rentamans i mossos disposats per ells, doncs abans de embarcar la majoria dels que van comprar passatges preguntaven on es dirigia el vaixell, i com no rebien resposta tornaven als seus respectius hotels i enviaven un bandit a bord per recollir el equipatge. Però van quedar prous passatgers per causar mes de un problema. Van aprendre a imitar el pas trontollós propi dels mariners borratxos, i la coberta superior tenia amb prou feines l’amplada necessària per permetre’ls anar del castell de proa fins la bitàcola per poder posar els seus rellotges en hora d’acord amb la brúixola del vaixell. Constantment, li demanaven al capità Abersouth que deixés anar l’ancora grossa no mes sentir-la caure a l’aigua, i de cas es negava, l’amenaçaven amb escriure protestes als diaris. Un dels seus entreteniments favorits era d’asseure’s a sotavent del mascaró a explicar les seves experiències de viatges anteriors, viatges que es destacaven en tots els casos per dos notables successos: la freqüència huracans


sense precedents i la absoluta immunitat de narrador al mareig. Era molt interessant veure’ls asseguts en filera explicant aquestes històries, cadascú amb un gibrell en mig les cames. Un dia esclatà una gran tempesta. La mar escombrava la coberta com si mai abans hagués vist un vaixell i es proposés fruir-lo tot el que pogués.. El Mudlark va maldar molt, moltíssim mes, es cert, que la tripulació, doncs aquelles ànimes innocents havien descobert que un d’ells tenia un parell de pantalons amb el cul de cuiro, i no van fer altre cosa que asseure’s a jugar-s’ho a les cartes; al mes de deixar port, cadascú dels mariners havia guanyat el pantalon mes de una dotzena de vegades. Estava tan gastat pel fet de pasar-ho una i altre vegada al guanyador que ja poc quedava del pantalon excepte el cul, i al final el capità llençà per la borda aquella part immortal, no amb malicia ni hostilitat, sinó perquè tenia la habitud de donar cops de peu al cul dels pantalons. La fúria de la turmenta fou en augment fins que va aconseguir violentar tant al Mudlark que el vaixell començà a prendre i prendre aigua com abstemi; però llavors semblà calmar-se al moment. No obstant, per ser justos amb les turmentes de mar, després de trencar-nos els arbres, arrabassar-nos el timó i els bots salvavides i fer-nos un forat a alguna part inaccessible del casc, tot sovint s’allunyen cercant un nou vaixell, i ens deixen la responsabilitat de prendre les mesures que creiem convenients. En aquest cas el capità va jutjar apropiat asseure’s a llegir una novel·la de tres volums en el baranatge de popa.


Veient que havia arribat mes o menys a la meitat del segon volum, on segur que els amants ja es veien immersos en els mes desesperats i angoixosos destrets, vaig pensar que estaria particularment de bon humor, de manera que em vaig apropar per informar-l’hi que el vaixell començava a enfonsar-se. - Be – va dir mentre tancava el llibre, però mantenint l’índex entre les pàgines per senyalar el lloc – el vaixell ja mai mes servirà per a res amb una sacsejada com aquesta. Però, d’altre banda...molt l’hi agrairia que enviés al contramestre a dissoldre aquell grupet que s’ha plegat allà a pregar. Em sembla que el Mudlark no es una capella de mariners. -Però – l’hi vaig dir impacient – no es pot fer res per reduir el pes del vaixell? - Be – digué amb lentitud, pensatiu – dat que ja no queden arbres que podem tallar ni carregament per... esperi, podríem llençar per la borda als passatgers mes pesats i corpulents, si li sembla de fer quelcom. Es una bona idea...una inspiració genial. Em vaig dirigir a tota velocitat al castell de proa, que, per estar menys enfonsat el¡n l’agua que la resta, estava ple de passatgers, vaig agafar pel clatell a un corpulent cavaller ja gran, el vaig empènyer fins la borda i el vaig llençar al mar. No va arribar a tocar l’aigua, va caure al bell mig de un cercle de taurons que van saltar al seu encontre, amb els caps plegats i les cues quasi fregant la superfície. Em sembla poc probable que el vell cavaller se’n adonés del que pensaven fer amb ell. De seguida vaig llençar una dona al aigua i vaig llençar a un bebè grassonet a la fura dels vents. La primera va


desaparèixer a les dents dels taurons, el segon es va repartir entre les gavines. Els hi explico aquests fets tal com van ocórrer. Em seria ben fàcil fer una història edificant amb tot aquest material; relatar, per exemple, com mentre m’ocupava de reduir el pes del vaixell, em vaig sentir commogut per el abnegat esperit de una bellíssima jove, que, per salvar la vida del seu estimat, va empènyer a la seva mare envers a mi, al temps que m’implorava que acceptés a la vella, però que em compadís, ay, em compadís del seu adorable Henry. Podria contar-les també que no sols prengué la vella dama, tal com em va demanar la filla, sinó que de seguida vaig engrapar al adorable Henry, i el vaig llençar rodolant a sotavent tan lluny com vaig poder, però abans el vaig trencar la esquena contra la borda i el vaig arrencar un bon floc de cabells enrinxolats del cap. Podria seguir explicantles, que ja calmat, vaig robar un bot gran i, prenent a la formosa donzella, em vaig allunyar del funest vaixell rumb a la església de St. Massaker, a les illes Fidji, on varem quedar units per un llaç que després vaig desfer amb les dents quan me la vaig menjar. Però, la veritat, es que res d’això va ocórrer, i no puc exposar-me a ser el primer escriptor que explica mentides amb la sola finalitat de interessar al lector. El que de veritat va ocorre fou això: Mentre em trobava a l’alcàsser llençant passatgers per la borda, un darrere l’altre, el capità Abersouth, que ja havia acabat de llegir la seva novel·la, s’apropà a la popa i, sense fer soroll, em va llençar a mi al mar. Tantes vegades s’han explicat les sensacions de un home a punt de ofegar-se, que em limitaré a explicar de una manera molt succinta com la memòria revelà d’immediat


els seus mes íntims tresors: totes les escenes de la meva atzarosa vida s’amuntegaven en el meu cervell, encara que sense confusió ni disputa. Vaig veure tot el trajecte de la meva vida estès davant els meus ulls, com un mapa del Àfrica Central després del descobriment del goril·la. Hi era també el bressol on vaig dormir de nen, afeblit per xarops sedants; el cotxet de bebè, amb el que vaig estabornir al mestre, fent força des de darrera, i en el que la meva infantil espina dorsal adquirí la seva curvatura; la dida, que cedia els seus llavis, primer a mi i desprès al jardiner; la vella llar de la meva joventut, amb les heures i hipoteques; el meu germà gran, que heretà per testament els deutes de la família; la meva germana, que va fugir amb el compte Von Pretzel, auriga de una molt respectable família novaiorquesa; la meva mare, dempeus en postura de santa, que estrenyia amb les mans el se devocionari contra els pits postissos patentats per Madame Fahertini; el meu venerable pare, assegut en front de la llar de foc, amb el cap canós ajagut sobre el pit, les mans marcides encreuades pacientment sobre la faldilla, esperant la mort amb resignació cristiana, i ebri com un lord anglès; tot això, i molt mes, va passar pels ulls de la meva ment, i l’espectacle va ser de franc. Desprès vaig sentir un zumzum vibrant a les orelles – els meus sentits nedaren millor que jo – i mentre m’enfonsava, a través de les insondables fondàries, la llum ambarina que es reflectia sobre mi es va anar apagant i aombrant fins assolir la foscor total. De sobte, els meus peus van tocar quelcom de dur: era el fons. Gràcies a Deu estava salvat!


Antón Chéjov EN LA FOSCOR Una mosca no massa gran es va obrir pas pel nas d’en Gagin, assistent del procurador. Potser la va inspirar la curiositat, o tal vegada arribà allà per eixelebrada o per mor de un accident en mig la nit; sigui com fos, el nas es va adonar de la presencia de un cos estrany i va fer gest de esternudar. Gagin esternudà de manera impressionant, amb tal descàrrega i tal soroll que el llit es va sacsejar i les molls van tabalejar. La esposa de Gagin, Maria Mijailovna, una dona rossa, grassoneta i fornida, també es sobresaltà i es va despertar. Va mirar a traves de la foscor, llençà un sospir i es va girar de l’altre banda. Als cinc minuts es va tornar a girar, serrà les parpelles amb força, però ja no va poder conciliar la son. Desprès de uns quants sospirs i de donar la volta a una i un altre banda, s’aixecà, va passar per sobre el seu home, es posà les plantofes i s’apropà a la finestra. Fora era fosc. Amb prou feines es podia distingir els voltants dels arbres i la taulada de la establia. Es veia, cap a l’Est, una tènue pal·lidesa que aviat quedaria coberta per els núvols. La quietud del ambient era perfecta, envoltada en somnolència i bromes. Fins el guardià, contractat per alterar el silenci, callava; inclús callava el rei de guatlla, l’única criatura allada que no fuig dels estiuejants. Maria Mijailovna fou qui trencà el silenci. Des de la finestra, amb la mirada fixa a la eixida, llençà de sobte un crit. L’hi va semblar que una ombra sorgia del verger del alber desfullat en direcció a la casa. Per un segon va creure


que era una vaca o un cavall; però desprès de fregar-se els ulls, distingí la silueta d’un home. Notà llavors que l’ombra s’apropava a la finestra de la cuina i, desprès de un moment de indecisió, posava un peu al rebaix i desapareixia a la foscor de la finestra. “Un lladre!”, pensà, i una pal·lidesa mortal li travessà el rostre. En un segon l’i creuà pel cap aquella imatge tan temuda per les dones que a estiuejar al camp: un lladre se’ls fica per la cuina, de la cuina al menjador... la argenteria del armari de paret... desprès va a la habitació...amb una destral...el rostre del bandit...les joies...les cames l’i flaquejaren i un calfred l’i va córrer per la esquena. - ¡Vasia! – cridà, sacsejant al seu home - ¡Vasili Prokovich! Ah! Per Deu, no reacciona! Desperta, Vasili, t’ho prego! - Mmm...Si? – protestà l’assistent del procurador, aspirant una gran glopada d’aire i llençant un gruny. - Per l’amor a Deu, aixeca’t! Ha entrat un lladre a la cuina! Estava mirant cap en fora i he vist que algú es ficava per la finestra. Aviat arribarà al menjador...Els coberts son a l’armari de paret! Vasili! Van entrar a la casa de Mavra Yegorovna l’any passat! - Que..., Que passa...? - Deu meu! No m’entén. Escolta, idiota! T’estic dient que he vist un home entrant per la finestra de la cuina. Pelagia es durà un bon ensurt...i la argenteria es a l’armari de paret! - Tonteries. - No suporto mes, Vasili! Et parlo de un perill real i tu t’estires a dormir i a roncar. Que et passa? Prefereixes que ens robin i ens assassinen?


L’assistent del procurador s’aixecà lentament, va asseure’s a al llit i començà a badallar. - Deu meu! Quines criatures les dones! – mormolà – No et deixen en pau ni a les nits! Despertar un home per una tonteria així! - Però, Vasili, et juro que he vist un home entrar per la finestra. - Be, i que? Deixa’l que entri...Estic segur que es el nuvi de la Pelagia, el bomber. - Com? Que has dit? - Dic que es el bomber de la Pelagia, que ha vingut a visitar-la. - Pitjor encara! – udolà María Mijailovna – Pitjor que un lladre! No penso permetre aquest cinisme a casa meva. - Quina arrogància! Ara som virtuosos! No penses permetre aquest cinisme? Com si això fos quelcom de cínic! Perquè, de sobte, comences a usar mots estrangeres? Estimada, es quelcom que succeeix des de que el mon es mon, i la tradició ho justifica. De que ens serveix un bomber, sinó es per fer-li l’amor a la cuinera? - No, Vasili! Parles com si no em coneguessis! Mai permetré quelcom així ...a la meva casa. Has d’anar en aquest moment a la cuina i dir-li que marxi! Ara mateix! I demà li diré a la Pelagia que no es pot rebaixar d’aquesta manera fent aquestes coses. Quan em mori, podràs tolerar tota la immoralitat que vulguis a casa teva, però fins llavors, res d’això! Ara, camina! - Maleït sigui – renegà Gagin, fastiguejat – Utilitza el teu microscòpic cervell de dona: a que haig d’anar? - Vasili! Mira que em desmaio...


Gagin va maleir, es posà les plantofes, tornà a maleir i es dirigí vers la cuina. Fora estava fosc com el fons de un barril, i el assistent del procurador va haver de guiar-se pel tacte. A les palpentes, arribà a la porta de la cambra dels nens i despertà la mainadera. Vasilisa – cridà – a nit et vas endur la meva bata per raspallar-la. On es? - Li vaig donar a la Pelagia per que ella la raspallés, senyor! - Quin descuit! Te la vas endur i no la vas tornar... Ara haig d’anar per la casa sense la bata! Arribant a la cuina, es dirigí al recó, a on, en una caixa sota la prestatgeria dels pots i les olles, dormia la cuinera. - Pelagia – va dir sacsejant-li la espatlla – Pelagia! Perquè fingeixes? No estar dormida! Qui es el que acaba de entrar per la finestra? - Mmm...Eh...Bon dia! Per la finestra? Qui podia ser? - Vinga, no serveix de res que em menteixis! El millor que pots fer es dir-li a aquest bergant que marxi ben ràpid. Em sents? No ha de fer res aquí! - Es troba be, senyor, per amor a Deu? Es pensa que soc tan tonta? Em passo tot el dia treballant, sense tant sols un minut de repòs, i ara ve a parlar-me així en mig de la nit! Quatre rubles al mes... a mes a mes de haver de pagar el meu propi te i el meu sucre, i aquest es el reconeixement que rebo pel treball que faig! Abans vivia a la casa de un comerciant i mai em van insultar de aquesta manera! - Be, be, ara no em vinguis amb les teves queixes! En aquest moment el teu amic ha de marxar. Ho entens?


- Hauria de donar-li vergonya, senyor – va dir la Pelagia, i Gagin podia sentir les seves llàgrimes a la veu – Gent tan elegant i educada, però sense la mes mínima idea del molt que treballem... en aquesta vida miserable! – va esclatar a plorar – que fàcil es ofendre’ns. No tenim ningú que ens protegís! - Be, ja està be...A mi no m’importa. La teva patrona es la que m’envia. Pots deixar entrar al mateix dimoni per la finestra, si vols. A mi mes igual! L’únic que li quedava al assistent del procurador era admetre que s’havia equivocat i tornar amb la seva esposa. El que et deia, Pelagia – continuà – es que tu tens la meva bata i havies de raspallar-la. On es? - Ay, ho sento, senyor. Em vaig oblidar de posar-la a la seva cadira. Està penjada en un ganxo prop del forn. Gagin va anar fins el forn, prengué la bata i se va posar. Tornà silenciós a la seva cambra. Quan va sortir el seu home, Maria Mijailovna tornà a posar-se al llit i esperà. Els primers tres minuts estava tranqui-la, però desprès començà a preocupar-se. “Quan tarda”, pensà. “No m’importa que sigui aquell home...aquell immoral...però si es un lladre?” I una vegada mes li va venir a la memòria la imatge del seu marit entrant a la cuina a les fosques... un cop amb una destral...morint, sense un gemec, en silenci total...un mar de sang... Van passar cinc minuts...cinc i mig...per fi, sis...una suor freda li va córrer pel front. - Vasili! – cridà – Vasili! - Perquè crides tant? Soc aquí – sentí la veu del seu home i les seves petjades – Te estant assassinant?


L’assistent del procurador es va apropar al llit i va seure al costat. No hi havia ningú en absolut – li explicà – Fou una fantasia teva, criatura endimoniada... Pots dormir tranquil·la. La tonta de la Pelagia es tan virtuosa com la seva patrona. Que covard que ets! Que...! L’assistent del procurador comença a burlar-se de la seva dona. Estava ben despert en aquell moment i no desitjava dormir. Ets una covard! – i va riure – Hauries de anar demà al metge per que et curi aquestes al·lucinacions, ets una neuròtica! - Quina olor a oli – el va interrompre la seva dona – a Oli o quelcom així, ceba, o sopa de bròquil... - Si... hi ha una olor... No en tinc de son. Vull dir, vaig a encendre una espelma. On son els llumins? I, de pas, t’ensenyaré la fotografia del procurador del Palau de Justícia. Ens va donar a tos una fotografia amb el seu autògraf quan es va acomiadar de nosaltres ahir. Gagin rascà un llumí contra la paret i va encendre una espelma. Però abans de que pogués llevar-se per anar a buscar la fotografia, va sentir un crit esborronador a la seva esquena. Es va girar i va notar que la seva dona el mirava, amb els ulls tot oberts, plena de espant, ira i horror... - Et vas treure la bata a la cuina? – preguntà, pàl·lida. - Perquè? - Mira’t. El assistent del procurador es va mirar al mirall i es va empassar la saliva.


Sobre les espatlles no duia la bata, sinó el pardessú del bomber. Com podia ser? Mentre tractava de trobar una resposta, la dona començà a imaginar una escena molt diferent, espantosa e intolerable: foscor, silenci, murmuris...i moltes, moltes mes coses.

Kate Chopin PENEDIMENT

Mamzelle Aurélie tenia una figura imponent, galtes vermelles, cabells que canviaven del castany al gris, i una mirada enèrgica. A la granja duia posat un barret d’home, un vell pardessús militar blau quan feia fred i, de vegades, botes de campanya. Mamzelle Aurélie mai havia pensat en casar-se. Mai havia estat enamorada. Ala vint anys va rebre una proposta de matrimoni, que rebutjà de immediat, y als cinquanta seguia ses penedir-se de la seva decisió. Així que estava sola al mon, excepte pel seu gos Ponto, els negres que vivien a las cabanyes i llauraven els camps, les aus de corral, una quantes vaques, un parell de mules, la seva escopeta (per disparar als falcons galliners) i la seva religió. Un matí, Mamzelle Aurélie estava a la veranda de casa, mirant, amb les mans a la cintura, a un petit grup de nens molt petits que podien haver caigut dels núvols, per lo inesperat i desconcertant de la seva arribada, i tan


inoportuna. Eren els fills de la seva veïna mes propera, Odile, que la veritat es que no era tan propera. La jove havia aparegut cinc minuts abans, acomboiada dels quatre nens. A braços duia a la petita Elodie, arrossegava de una ma al rebel de Ti Nomme, mentre que la Marcéline i Marcélette la seguien amb indecís pas. Tenia la cara vermella i desfigurada per les llàgrimes i per l’agitació. La greu malaltia de sa mare exigia la seva presencia en un comptat veí, el seu marit estava lluny, a Texas – que en ella li semblava a milers de kilòmetres de distancia – i Valsin la esperava amb la carreta de mules per dur-la a la estació. -No hi ha alternativa, Mamzelle Aurélie. S’ha de quedar els nens fins que torni. Dieu sait que no la molestaria si hagués altre solució. Obligui’ls a que la obeeixin, Mamzelle Aurélie, i castigui’ls quan sigui necessari. Be, jo, com pot veure, estic mig embogida entre els nens i León lluny de casa. I, tal vegada, no trobi a la meva pobre mare encore amb vida! – horrible possibilitat que dugué a Odile a un comiat final, precipitat i tremolós, de la seva desconsolada família. Els deixà amuntegats a la franja estreta de ombra al porxo de la casa llarga i baixa. La blanca llum del sol escalfava els vells taulons blancs; alguns pollastres picotejaven l’herba al peu dels graons i un d’ells, el mes agosarat, pujà els esglaons i començà a caminar per la galeria amb pesantor i solemnitat, sense rumb fix. En l’aire es sentia un agradable flaire a clavells i el so dels riures dels negres arribaven a través del florit camp de cotó. Mamzelle Aurélie es va quedar guaitant els nens. Mirà amb ull crític a Marcéline, que trontollava sota el pes de


rodanxona Elodie. Examinà amb la mateixa atenció a Marcélette, que barrejava les seves llàgrimes silencioses amb la rebel·lia ostentosa i el sorollós dolor de Ti Nomme. En aquests pocs instants contemplatius, va tractar de recobrar la calma, mentre definia una línia de conducta que coincidís amb la línia del deure. Va començà per el dinar. Si aquestes haguessin estat les úniques responsabilitats de Mamzelle Aurélie, se les hagués tret de sobre amb facilitat, car el seu rebost estava ben proveït per aquestes menes de emergències. Però els nens petits no son porquets: necessiten i exigeixen unes cures que Mamzelle Aurélie no esperava gens i estava molt mal preparada per fer-ho. Els primers dies va ser, en veritat, molt maldestre en el manejament dels fills de la Odile. Com havia de saber que Marcélette acostumava a plorar quan la parlaven en veu massa alta i autoritària? Era un tret típic de la Marcélette. Es va assabentar de la passió per les flors de Ti Nomme no mes després que el nen arrabasses les gardènies i els clavells mes bonics del jardí, amb l’aparent propòsit de estudiar amb detall la seva estructura botànica. No hi ha prou dient-li, Mamzelle Aurélie – li va explicar la Marcéline – El te de lligar a una cadira. Es el que sol fer la maman sempre quan no es porta be: el lliga a una cadira. La cadira a la que Mamzelle Aurélie va lligar a Ti Nomme era ampla i còmoda, i com era una tarda calorosa, el nen va aprofitar per fer una bona migdiada. Al vespre, quan els va dur tots plegats al llit, de la mateixa manera com hagués espantat pollastres al galliner, els nens la van mirar destarotats. Que fer amb els petits camisoles blancs que havien dut en fundes de coixins i que una ma forta havia de sotragar fins que petessin com fuet de bou?


Que fer amb el cubell d’aigua que s’havia de posar al terra, al mig de la cambra, per rentar amb suavitat i amb cura els petits peus cansats, polsegosos i bronzejats pel sol? A Marcéline i Marcélette els hi va fer molta gràcia que Mamzelle Aurélie hagués cregut, ni per un instant, que Ti Nomme podria adormir-se abans que li contessin el compte de Croquemitaine o el del Loup-Garou, o tots dos; o que Elodie pogués conciliar la son sens que la bressolessin als braços o li cantessin una cançó de bressol. - Creu-me, tia Ruby – confià Mamzelle Aurélie a la seva cuinera – per la meva part, preferiria mil vegades fer-me’n càrrec de una dotzena de plantacions que de quatre nens. Es terrasent! Bonté! No vull saber res de nens! - No esperava que sabés com tractar-los Mamzelle Aurélie. Ho vaig comprovar ahir mentre observava a aquell petit jugant amb les seves claus. No sabia vostè que jugar amb claus tornen els nens entercs i caparruts? Així com se’ls hi posen dures les dents si es miren al mirall. Aquestes son les coses que s’han de saber quan es crien i eduquen nens. Per cert, Mamzelle Aurélie ni pretenia ni desitjava tenir un coneixement tan subtil i transcendent envers el tema com el que tenia la tia Ruby, que “va criar a cinc i en va enterrar a sis” als seus bons temps. Es conformava a aprendre dos o tres secretets de mare per les necessitats del moment. Els dits enganxosos de Ti Nomme la obligaren a desempolsar blancs davantals que feia anys que no s’usaven, i es va haver de acostumar a les seves besades humides, a les manifestacions de la seva naturalesa carinyosa i exuberant. Del prestatge mes baix del armari va


baixar el cosidor, que poques vegades usava i el posà al abast de la ma com ho exigien els enagos estripats i les bruses sense botons. Va necessitar alguns dies a habituar-se als riures, els plors, les xerrameques que ressonaven tot el dia, dins i fora de la casa. I van passar mes de dos nits abans que pogués dormir còmodament amb el cosset rodanxó i càlid de la Elodie estret contra ella, mentre el dolç alè de la nena li fregava la galta com el suau aleteig de un ocell. Però a les dues setmanes Mamzelle Aurélie ja estava prou acostumada a aquestes coses i havia deixat de queixar-se. I fou també a les dues setmanes, mentre observava la establia on menjava el bestiar al tardejar, quan Mamzelle Aurélie va veure la carreta blava de Valsin a la corba del camí. Odile estava asseguda al costat del mulato, molt dreta i alerta. A mesura que s’acostaven, el rostre radiant de la jove indicava que el retorn a la llar era un retorn feliç. Però aquella arribada,sense previ avís i tan per sorpresa, va sumir a Mamzelle Aurélie en un estat de atabalament que quasi bordejava la agitació. S’havia de aplegar els nens. On era en Ti Nomme? Allà al rafal, esmolant una navalla a la pedra d’esmolar. I Marcéline i Marcélette? Tallant i cosint roba de nines a un recó de la veranda. En tant que Elodie, la nena es trobava segura als braços de Mamzelle Aurélie i havia cridat de alegria en reconèixer la carreta blava que duia de tornada a la seva mare. Va passar la excitació; ja havien marxat. Quin silenci es va fer quan averen marxat! Mamzelle Aurélie es va quedar a la veranda, mirant i escoltant. Ja no veia la carreta; la rogenca posta del sol i el crepuscle blau gris escamparen al mateix temps una boira porpra per sobre els camps i el


camí que la va esborrar de la seva vista. Ja no podia sentir el tractegi i el xerriqueix de les rodes. Però encara podia sentir lluny les alegres veus bullicioses dels nens. Va entrar a la casa. Li esperava molt treball, doncs els nenes ho havien deixat tot en desordre, però no va iniciar la feina de seguida. Mamzelle Aurélie es va assentar prop de la taula. Va llançar una lenta mirada a través de la cambra, on lliscaven les ombres de la vesprada, cada vegada mes fosques al voltant de la seva figura solitària. Deixà caure el cap sobre el braç doblegat i començà a plorar. Ah, com plorava! No en silenci, com ho solen fer les dones. Va plorar com un home, amb singlots que semblaven esquinçar-li el fons de l’ànima. No es va apercebre que el Ponto li llepava les mans.

Stephen Crane AMB LA CARA CAP AMUNT - Que farem ara? – digué el ajudant, inquiet i espantat. - Enterrar-lo – respongué Timothy Lean. Els dos oficials van fer caure les mirades cap el seu company que jeia estirat als seus peus. Tenia el rostre blavenc; els ulls brillants miraven cap el cel. Per sobre les dos siluetes d’en peu, es sentia el xiulet de les bales, i al cim del tossal, la prostrada infanteria Spitzbergen disparava rítmiques descàrregues tancades. - No creus que seria millor... – començà a dir l’ajudant – Ho podríem deixar aquí fins demà.


- No – va dir Lean – No podré mantenir la nostra posició mes d’una hora. Haig de retrocedir i em de enterrar al vell Bill. - Certament – replicà l’ajudant de immediat – Els teus homes tenen eines de trinxera? Lean cridà en direcció a la primera línia de foc i dos homes s’aproparen lentament, amb un pic i una pala. Es van quedar mirant en direcció als tiradors aguaitats de Rostina. Les bales petaven prop de les seves orelles. - Cava aquí – va ordenar Lean de mal humor. Els homes, obligats a baixar la mirada a la gespa, començaren a dar-se presa i a sentir por, doncs no podien veure de on venien les bales. El cop sec del pic colpejant la terra ressonava al mig del ràpid esclafit dels propers projectils. Al rato, l’altre soldat ras començà a cavar amb la pala. - Suposo – va dir l’ajudant a poc a poc – hauríem de buscar de buscar a la roba...coses. Lean va dir que si amb el cap. Plegats, abstrets de forma estranya, miraren el cadàver. Llavors, Lean va moure les espatlles, com si es despertés de sobte. - Si – respongué – serà millor que veiem que te. Es posà de genolls i apropà les mans al cos del oficial mort. Però les mans li tremolaren sobre els botons de la jaqueta. El primer botó tenia un color vermell maó degut a la sang seca, i Lean, semblava que no gosava tocar-ho. - Va, segueix – va dir l’ajudant amb veu rauca. Lean va estendre la ma rígida i els seus dits maneflejaren amb feixugor els botons tacats de sang. Al final s’aixecà amb la cara pàl·lida. Va trobar un rellotge, un siulet, una pipa, una bossa de tabac, un mocador, un petit estoig de


cartes, i papers. Va mirar l’ajudant. Es va fer un silenci. L’ajudant sentia que s’havia comportat com un covard al permetre que Lean fes tot sol aquella feina tan depriment. - Be – va dir Lean – això es tot, crec. Tu tens la seva espasa i el revòlver. - Si – respongué l’ajudant amb una ganyota. Però llavors, amb una fúria inexplicable i sobtada, es dirigí als dos soldats rasos: - Perquè no s’afanyen amb aquesta tomba? Que es creuen que estan fent? Va, ràpid, em senten? Mai he vist una estupidesa semblant... Al mateix temps que el ajudant cridava en un rampell de colera, els dos homes lluitaven per la seva vida. De manera constant, per sobre dels seus caps, xiulaven les bales. Van acabar de cavar la tomba. No fou pas una obra d’art...no mes un trist forat de poca fondària. Lean i el ajudant es van mirar de nou en un rar i silenciós enteniment. De sobte, l’assistent va fer una riallada ronca i esborronadora. Era un riure terrible, com les que sorgeixen de aquella part del cervell que es veu estimulada per la vibració dels nervis. - Be – va dir a en Lean, rialler – Suposo que serà millor que el llencem allà. - Si – respongué Lean. Els dos soldats rasos esperaven capficats en les seves eines. – Crec – digué Lean – que fora millor que nosaltres mateixos el fiquem dins. - Si – confirmà l’assistent. I Llavors, recordant que havia obligat en Lean a regirar el cadàver, es va inclinà amb gran enteresa i va agafar l’oficial mort de la roba. Lean se li va apropar. Ambdós tingueren especial cura en no fregar el


cadàver amb els dits. Van tirar amb força; el cadàver es va elevar, es mogué de una banda a l’altre, es tambalejà i al final va caure dins la tomba, i els dos oficials, recobrant la positura, es van mirar fixament l’un a l’altre. Van fer un sospir de alleujament. - Crec que hauríem... hauríem de dir quelcom. Recordes el servei funerari, Tim? - No sol pregar fins que es cobreixi la tomba – digué en Lean. - Ah, no? – digué l’ajudant, disgustat per haver comés aquell error. – Ah, be – va dir de sobte – diguem...diguem quelcom...mentre ens pugui sentir. - Val – digué en Lean – recordes del rés? - No recordo ni una sola línia – digué l’ajudant. Lean restava indecís: - Puc repetir dues línies, però... - Be, fes-ho – insistí l’ajudant – Fins allà on puguis. Pitjor es no res. I les besties aquelles ja ens tenen al seu punt de mira. Lean veié els seus dos homes. - Atenció! – cridà una ordre. Els soldats rasos es van quadrar amb cara d’aflicció. L’ajudant va baixar el casc fins el genoll. Lean, amb el cap descobert, s’hi posà en front la tomba. Els tiradors apostats de Rostina disparaven sense parar. - Oh, Pare, el nostre amic s’ha submergit a les profundes aigües de la mort, però el seu esperit ha pujat cap a Tu, com sorgeix la bombolla dels llavis dels ofegats. Et supliquem, oh, Pare, que miris la bombolla surant y...


Lean, en tant que ronc i pudorós, havia seguit sense vacil·lar fins aquell moment, però es va deturar desesperat i mirà al cadàver. L’ajudant es va moure amb ansietat. - I des de les teves majestàtiques altures... – començà, i llavors ell també quedà callat. - I des de les teves majestàtiques altures – continuà Lean. De sobte, l’ajudant recordà una frase final del servei funerari de Spitzbergen, i va aprofitar-la amb la actitud triomfant del home que ho ha recordat tot i por prosseguir. - Oh, Deu, tinguis pietat... - Oh, Deu, tinguis pietat...- corejà Lean. - Pietat – repetí l’ajudant i s’aturà en sec. - Pietat – seguí en Lean. Però llavors es va sentir embargat per un profund sentiment de violència, i girant-se cap els seus dos homes, els cridà amb crueltat - : Llencin la terra! El foc dels tiradors de Rostina era precís i continuat. Un dels afligits soldats rasos s’avençà amb la pala. Aixecà la primera palada, i per un instant de incomprensible vacil·lació, la va mantenir sospesa sobre el cadàver que, amb el rostre blavenc, el mirava fixament des de la tomba. Llavors el soldat abocà la terra sobre... els peus. Timothy Lean, va sentir com si l’haguessin tret de sobte un gran pes de sobre. Per un moment va témer que el soldat bolqués la terra sobre...sobre la cara. Però ho havia fet sobre els peus. Un gran punt a favor...ja, ja!...La primera palada havia caigut als peus. Quina satisfacció! L’assistent comença a balbotejar. - Be, es clar...un home amb el que em compartit tantes coses durant tots aquests anys...impossible...no pot deixar,


com be saps, que els teus íntims amics es podreixin al aire en el camp. Vostè, segueixi tirant terra, per l’amor de Deu! Sobtadament el home amb la pala s’ajupí. Amb la ma dreta va estrènyer el seu braç esquerre i mirà l’oficial esperant ordres. Lean va recollir la pala del terra. - Vagi-se’n a la reraguarda – li va dir al home ferit; i es va dirigir al altre soldat -: Vostè també, posis a cobert. M’encarrego jo de acabar tot això. El home ferit va gatejar de manera precipitada cap el cim del tossal sense desviar la mirada en direcció a les bales; l’altre soldat el va seguir al mateix pas, però amb la diferencia de que va mirar amb ansietat al darrere al menys tres vegades. Així es solen comportat...sovint...els ferits i els no ferits. Timothy Lean omplí la pala, dubtà, i llavors, en un moviment semblant a una ganyota de repugnància, llençà la palada a la tomba. Quan la terra va caure, va fer un soroll: plaf! Lean va fer una pausa de seguida i s’assecà el front com un treballador esgotat. - Tal vegada ens vem equivocar – va dir l’ajudant. Llençà una mirada ximple al voltant – Pot ser hagués estat millor no enterrar-lo just en aquell moment. Però, es clar, si esperéssim fins demà el cos hagués estat... - Maleït siguis! – va dir en Lean – Tanca la boca! No era el oficial de mes alt rang! Tornà a omplir la pala i llençà terra al fossar. La terra sempre feia aquell soroll: plaf! Durant una bona estona, Lean va treballar frenèticament, com un home que cava la seva pròpia salvació. En poc temps, no mes quedà a la vista el rostre blavenc. Lean omplí de nou la pala.


- Deu meu! – va cridar al ajudant – Perquè no li vas donar la volta de alguna manera quan el vas ficar allà? Això... – llavors Lean començà a quequejar. L’assistent va entendre. Fins i tot els llavis es van posar lívids. - Segueix, home, segueix! – digué, suplicant, quasi cridant. Lean balancejà la pala fins darrere. Aquesta es va avançar corbada com un pèndol. Quan la terra va caure, va fer un soroll: plaf!

Ruben Dario HUITZILOPOXTLI

Vaig haver de anar, fa poc temps, en una comissió periodística, de una ciutat fronterera dels Estats Units a un punt mexicà en el que hi havia un destacament de Carranza. Allà se’m va donar una recomanació i un salconduit per poder entrar a la part del territori depenent de Pancho Villa, el formidable guerriller i capitost militar. Jo havia de veure a un amic, tinent de les milícies revolucionàries, que m’havia ofert dades per les meves informacions, assegurant-me que res hauria de témer durant la meva permanència al seu camp. Vaig fer el viatge, en automòbil, fins una mica mes de la línia fronterera en companya de mister John Perhaps, metge, i també home de periodisme, al servei de diaris ianquis, i del Coronel Reguera, millor dit, el Pare Reguera,


un dels homes mes rars i terribles que hagi conegut en ma vida. El Pare Reguera es un antic frare que, jove en temps de Maximiliano, imperialista, naturalment, tombà en temps de Porfirio Díaz de Emperador sense canviar en res de tot el demès. Es un vell frare basc que creu que tot està disposat per la resolució divina. Sobre tot, el dret diví del comandament es per ell indiscutible. - Porfirio dominà – deia – perquè Deu ho va voler. Perquè així havia de ser. - No digui macanas! – responia mister Perhaps, que havia estat a l’Argentina. Però en Porfirio l’hi va faltar la comunicació amb la Divinitat... Al que no respecta el misteri se’l duu el diable! I Porfirio ens va fer anar sense sotana pels carrers. En canvi Madero... Aquí, a Mèxic, sobre tot, es viu en un sol que està ple de misteri. Tots aquets indis que hi son no respiren altre cosa. I el destí de la nació mexicana està encara en poder de les primitives divinitats dels aborígens. A d’altres llocs es diu: “Grateu... i apareixerà el...”. Aquí no s’ha de gratar res. El misteri azteca, o maya, viu en tot mexicà per molta barreja social que hi hagi a la seva sang, i això en pocs. - Coronel, prengui’s un whisky! – va dir mister Perhaps, donant-li el seu flascó de ruolz. - M’estimo mes el comiteco – respongué el Pare Reguera, em donà un paper amb sal, que va treure de una bossa, i una cantimplora plena de un licor mexicà. Caminant, caminant, vem arribar al final de un bosc, on ven sentir un crit:


“Alt!” Ens vem aturar. No es podia passar per allà. Uns quants soldats indis, descalços, amb els seus grans barrets i els seus rifles llestos, ens van aturar. El vell Reguera parlamentà amb el principal, que coneixia també al ianqui. Tot va acabar be. Ven tenir dos mules i un cavallet per arribar al punt del nostre destí. Feia lluna quan ven seguir la marxa. Vem anar pas a pas. De sobte vaig dir, dirigint-me al vell Reguera: - Reguera, com vol que el digui, Coronel o Pare? - Com la que el va parir! – bufà el escarransit personatge. - Ho dic – respongué – perquè li haig de preguntar per coses que en a mi em preocupen prou. Les dos mules anaven a una trotada regular, i sols mister Perhaps s’aturava de quan en quan a arreglar la sotaventrera del seu cavall, tot i que lo principal era engolir el seu whisky. Vaig deixar passar al ianqui al davant i després apropant la meva cavalleria a la del Pare Reguera, li digué: - Vostè es un home valent, pràctic i a l’antiga. A vostè el respecten i l’estimen molt totes aquestes indiades. Digui’m en confiança: es cert que encara es veuen aquí coses extraordinàries? , com als temps de la reconquesta? - Bon diable se l’emporti a vostè! Te tabac? Li donà un cigarro. - Doncs li diré a vostè. Des de fa molts anys conec aquets indis com a mi mateix, i visc entre ells com si fos un d’ells. Vaig venir aquí molt marrec, en temps de Maximiliano. Ja era cura i segueixo essent cura, i moriré cura. - I...? - No se fiqui en això.


- Te raó vostè, Pare; però si que em permetrà que m’interessi per la seva estranya vida. Com vostè a pogut ser tants d’anys sacerdot, militar, home que te una llegenda, ficat tant de temps entre els indis, i al final aparèixer a la Revolució amb Madero? No s’havia dit que Porfirio l’havia guanyat a vostè? El vell Reguera va fer una gran rialla. - Mentre Porfirio va tenir a Deu, tot va anar molt be , i això per Doña Carmen... - Com, Pare? - Doncs així...El que hi ha es que els altres deus... - Quins, Pare? - Els de la terra... - Però vostè creu en ells? - Calla, noi, i pren-te altre comiteco. - Convidem – li vaig dir – a mister Perhaps que ja es molt endavant. - Eh, Perhaps! Perhaps! El ianqui no ens va contestar. - Esperi – li vaig dir, Pare Reguera; vaig a veure si el trobo. - No hi vagi – em contestà mirant el fons de la selva. Prengui el seu comiteco. L’alcohol azteca havia posat a la meva sang una activitat singular. Al poc de caminar en silenci, el Pare em va dir: - Si Madero no s’hagués deixat enganyar... - Dels politics? - No fill; dels diables... - Com es això? - Vostè sap. - Lo del espiritisme...


- Res de això. El que hi ha es que ell va aconseguir posarse en comunicació amb els deus vells... - Però, Pare...! Si, noi, si, i t’ho dic perquè encara que jo digui missa, això no treu tot el que he aprés per totes aquestes regions en tots aquest anys... i t’adverteixo una cosa: amb la creu aquí em fet ben poc, i per dins i per fora el ànima i las formes dels primitius ídols en vencen...Aquí per esclavitzar les divinitats d’abans no i van haver suficients cadenes cristianes; i cada vegada que han pogut, i ara sobre tot, aquets diables es mostren. La meva mula va donar un salt cap en darrera tota agitada i tremolosa, vaig voler fer-la passar i va ser impossible. - Quiet, quiet – em va dir Reguera. Va treure un llarg ganivet i va tallà de un arbre un vergàs, i desprès amb ell va donar uns cops al terra. - No se esveri – em va dir – es una cascavell. I vaig veure aleshores un gran escurçó que restava mort al llarg del camí. I quan seguim el viatge, sentí una sorda rialleta del pare... - No em tornat a veure al ianqui – li digué. - No es preocupi; ja el trobarem alguna vegada. Vem seguir endavant. Vem haver de passar travessant un gran arborat darrere de la qual es sentia el soroll d’aigua en un forat. Al poc: “Alt!”. - Altre vegada? – li digué en Reguera. - Si – em respongué – Som al lloc mes delicat que ocupen les tropes revolucionaries. Paciència!. Un oficial amb altres soldats es van avançar. Reguera els hi va parlar i vaig sentir respondre al oficial:


- Impossible anar mes endavant. Haurà de quedar-se aquí fins la matinada. Vem escollir per descansar un descampat sota un gran arbre. No cal dir que jo no podia dormir. Havia acabat el meu tabac i li vaig demanar en Reguera. - En tinc – em va dir – però amb marihuana. Vaig acceptar però amb por, doncs conec els efectes de aquesta herba encisadora , i em vaig posar a fumar. De seguida el pare roncava i jo no podia dormir. Tot era silenci a la selva, però silenci temorós, sota la pàl·lida llum de la lluna. De sobte sentí lluny com un gemec llarg i udolant, que després es va transformar en un cor de udols. Jo coneixia aquella sinistra música de les selves salvatges: era el udol dels coiots. Em vaig incorporar quan vaig sentir que els clamors s’apropaven. No em sentia be i me’n vaig recordar de la marihuana del capellà. Seria això... Els udols augmentaven. Sense despertar al vell Reguera, prengué el meu revòlver i vaig anar cap a la banda on era el perill. Vaig caminar i em vaig internar un tant en el bosc, fins que veié una mena de claredat que no era la de la lluna, ja que la claredat lunar, fora del bosc era blanca, i aquesta, dins, era daurada. Vaig seguir ficant-me fins on sentia una vague remor de veus humanes alternant de tant en tant amb els udols dels coiots. Vaig avançar fins on em va ser possible. Això es el que vaig veure : un enorme ídol de pedra, que era ídol i altar al mateix temps, s’alçava en aquella claredat que havia vist. Impossible detallar res. Dos caps de serp, que eren com


braços o tentacles del bloc, s’ajuntaven en la part superior, sobre una mena de immensa testa descarnada, que tenia al seu voltant un enfilall de mans tallades per sobre de un collar de perles, i sota d’això, vaig veure, en vida de vida, un moviment monstruós. Però abans de tot veié uns quant indis, dels mateixos que ens havien servit per dur el nostre equipatge, i que silenciosa i hieràticament giraven al voltant de aquell altar vivent. Vivent, perquè fixant-me be, i recordant les meves lectures especials, em vaig convèncer que allò era un altar de Teoyaomiqui, la deesa mexicana de la mort. A aquella pedra s’agitaven serps vives, i adquiria el espectacle una actualitat esgarrifosa. Em vaig avançar. Sense udolar, en un silenci mortal, arribà una tropa de coiots i va envoltat el misteriós altar. Vaig notar que les serps, amuntegades, s’agitaven; i als peus del bloc ofídic, un cos es movia, el cos de un home: mister Perhaps estava allà. Darrere un tronc d’arbre jo estava en un paorós silenci. Vaig creure patir una al·lucinació; però lo que en realitat havia era aquell gran cèrcol que formaven aquells llops de Amèrica, aquells udolants coiots mes fatídics que els llops de Europa. L’endemà, quan vem arribar al campament, van haver de cridar al metge per mi. Vaig preguntar per el pare Reguera. - El coronel Reguera – em va dir la persona que estava prop meu – es en aquest moment ocupat. Li falten tres per afusellar.


Franz Kafka EL SILENCI DE LES SIRENES

Està comprovat que sistemes insuficients, inclòs infantils, serveixen per defugir de un perill: Per protegir-se de les sirenes, Odiseo es va tapar les orelles amb cera i fa ver que el cadenessin al arbre major de la seva nau. Menys els viatgers que ja havien sucumbit als seus encanteris al sentir-les en la distància, molts hagueren fet el mateix, si be es sabut que aquest recurs hagués estat de poca ajuda. El cant de les sirenes ho penetrava tot, i la passió dels seduïts era tal que podia destruir arbres i cadenes. Però, Odiseo, conscient de aquell fet, li donà poca importància. Confiava totalment en el seu manat de cadenes i en el seu grapat de cera; així, es va enfrontar a les sirenes amb innocent alegria. Ara be, les sirenes tenen un arma molt mes perillosa que el seu cant: el seu silenci. Encara que sabem que mai va passar, es possible que algú fugis del seu cant, però mai ningú va fugir mai del seu silenci. No hi ha al mon sentiment comparable a la esbalaïdora supèrbia de haverles vençut amb les seves pròpies forces. Per això les terribles seductores no van cantar quan Odiseo passà pel seu costat: fos perquè sols amb el silenci podien vèncer al seu adversari, fos perquè al veure la bellesa del rostre de Odiseo, que no pensava en altre que no fossin cadenes i cera, oblidaren la cançó. De tots modus, Odiseo, per dir-ho de alguna manera, no va percebre el silenci, perquè va pensar que elles estaven


cantant i que ell era l’únic que no las sentia. Per un moment va poder veure les corbes del coll, el baf de la seva profunda respiració, els ulls plens de llàgrimes i les boques semiobertes. Per ell, tot fou part de la música que s’evaporava al seu voltant sense ser captada per l’oïda humà. Però aviat, malgrat la seva determinació, mentre mirava en la distància, les sirenes van desaparèixer en el mateix moment que arribaven al seu costat, i ja no las veure mes. Però les sirenes s’allargaven i entrecreuaven, mes formoses que mai; desplegaven calfredantes cabelleres al vent i acaronaven les roques amb les seves urpes. Ja no el volien seduir, no mes volien atrapar el fulgor dels grans ulls de Odiseo i conservar-lo per un segon. Si les sirenes haguessin tingut consciencia, aquell mateix dia haurien mort. Per`van seguir amb vida, i Odiseo fou l’únic home que va aconseguir fugir dels seus encanteris. A aquesta historia si afegeix un comentari. Es diu que Odiseo, home savi, era astut com un guineu, tant que la Deesa del Destí desconeixia el que guardava el seu cor. Encara que ningú amb seny ho pugui comprendre, es possible que Odiseo es donés compte de que les sirenes romanguessin callades i representés una farsa per elles i pels deus, diguem-ne que a modus de protecció.

Baldomero Lillo LA COMPORTA NÚMERO DOTZE


En Pau s’aferrà instintivament a les cames del seu pare. Li brunzien les oïdes, i el terra que fugia sota els seus peus li produïa una estranya sensació de angoixa. Es creia precipitat en aquell forat la negror del qual havia entrellucat al ficar-se a la gàbia, i els seus grans ulls miraven espantats les llòbrecs parets del pou en el que s’enfonsaven amb vertiginosa rapidesa. En aquell silenciós descens sense trepidació ni altre soroll que l’aigua degotant sobre la teulada de ferro, les llums de les làmpades semblaven extingir-se, i als seus dèbils llampades es delineaven vagament en la penombra les escletxes i sortints de la roca; una sèrie interminable de negres ombres que volaven com sagetes cap amunt. Passat un minut, va minvar la velocitat bruscament, els peus s’assentaren amb mes solidesa al terra fugitiu i la pesada carcassa de ferro, amb un aspre grinyolar de frontisses i cadenes, va quedar immòbil a la entrada de la galeria. El vell prengué de la ma el petit i plegats es ficaren al negre túnel. Eren els primers en arribar i el moviment de la mina encara no començava. De la galeria, prou alta per permetre el miner dreçar la seva alçada, no mes es distingia part de la teulada creuada per grosses bigues. Les parets laterals restaven invisibles a la profunda foscor que omplia la vasta i llòbrega excavació. A quaranta metres del pic es van aturar davant una mena de gruta excavada a la roca. Del sostre clivellat, de color de sutge, penjava un llantió de llauna, la claror macilent del qual donava a la estança l’aparença de una cripta endolada i plena d’ombres. Al fons, assegut rere una taula, un home petit, ja una mica gran, prenia notes en un enorme registre.


El seu vestit negre feia ressortir la pal·lidesa del seu rostre solcat per fondes arrugues. Al sentir soroll de passes aixecà el cap i va fixar una mirada interrogadora en el vell miner, que va avençà amb timidesa, dient-li amb veu plena de submissió i respecte: - Senyor, aquí duc el noi. Els penetrants ulls del sobrestant abastaren d’un cop d’ull el dèbil cosset del noiet. Els seus membres prims i la infantil inconsciència del rostre bru en el que lluïen dos ulls molt oberts com de una bestiola poruga el van impressionar desfavorablement, i el seu cor, endurit per el diari espectacle de tantes misèries va commoure’l pietosament d’aquell petitó arrabassat dels seus jocs infantils, i condemnat, com tantes infelices criatures, a llanguir miserablement en les humils galeries, prop de les portes de ventilació. Les dures faccions del rostre es suavitzaren, i amb fingit aspror li digué al vell, que, molt inquiet per aquell examen, fixava en ell una mirada ansiosa: - Home! Aquest noiet es encara molt dèbil per el treball. Es fill teu? - Si, senyor. - Doncs hauries de tenir llàstima dels seus pocs anys, i abans d’enterrar-lo aquí, enviar-lo a la escola un temps. - Senyor – balbejà la ruda veu del miner en la que vibrava un accent de dolorosa súplica – som sis a casa i nomes un el que treballa. Pau ja ha complert els vuit anys i es deu guanyar el pa que menja, i com fill de miners, el seu ofici ha de ser el dels seus majors, que no van tenir mai altre escola que la mina. La seva veu opaca i tremolosa s’extingí de sobte per un accés de tos, però els seus ulls humits imploraven amb tal


insistència, que el capatàs vençut per aquell mut prec va dur als seus llavis el siulet i arrencà de ell un agut so que ressonà lluny al llarg de la deserta galeria. Es va sentir un remor de passes precipitats i una fosca silueta es va dibuixar al buit de la porta. - Joan – digué l’homenet, dirigint-se al nou arribat – du aquest noi a la comporta numero dotze. Reemplaçarà al fill d’en Josep, el carreter, esclafat ahir per la esllavissada. I tornant-se bruscament vers el vell, que començava a mormolar una frase d’agraïment, li digué amb to dur i sever: - He vist que la darrera setmana no has aconseguit els cinc calaixos que es el mínim diari que s’exigeix a cada barrinaire. No oblidis que si això passa altre vegada, hauré de donar-te de baixa per que el teu lloc l’ocupi altre mes actiu. I fent amb la destra un gest enèrgic, el va acomiadar. Els tres marxaren en silenci i el remor de les seves petjades en va anar allunyant poc a poc en la fosca galeria. Caminaven al mig de dues fileres de vies que tractaven de evitar les travesses enfonsades al fang, allargant o escurçant el pas, guiant-se pel gruixuts claus que sostenien les barres de acer. El guia, un home encara jove, anava davant, i mes enrere, amb el petit Pau de la ma, el seguia el vell amb la barba enfonsada al pit, molt preocupat. Les paraules del capatàs i l’amenaça en ella continguda havien omplert de angoixa el seu cor. Des de feia temps la seva decadència era visible per tots; cada dia s’apropava mes el fatal límit que una vegada traspassat converteix al obrer vell en un trastot inútil dins la mina. La feina, des de l’albada fins la nit, durant catorze hores


mortals, rebolcant-se com un rèptil en la estreta labor trossava la hulla enfurismadament, aferrissant-se contra el filó inesgotable, que tantes generacions de forçuts com ell havien esgarrinxat sense parar a les entranyes de la terra. Però aquella tenaç lluita sense treva convertia molt aviat en vells decrèpits als mes joves i vigorosos. Allà, a la llòbrega lludriguera humida i estreta, es corbaven les esquenes i s’afluixaven els muscles i, com el poltre saberut que s’escruix tremolós al veure la vara, els vells miners cada matí sentien tremolar les seves carns al contacte amb la vena. Però la fam es fibló mes eficaç que el fuet o el esperó, i reprenien taciturns l’aclaparadora tasca i, la veta sencera, crivellada per mil llocs per aquell corcó humà,vibrava sutilment, enrunant-se tros a tros, mossegada per la dent quadrangular del pic, com el sauló de la riba davant els embats de la mar. La sobtada detenció del guia arrencà al vell de les seves tristes cabòries. Una porta els barrava el camí en aquella direcció, i al terra arrambat a la paret hi havia un embalum petit als voltants del qual es destacaven confusament ferits per les vacil·lants llums de les làmpades: era un nen de deu anys arraulit en un forat del mur. Amb els colzes als genolls i el pàl·lid rostre entre les mans aflaquides, mut i immòbil, semblava no percebre als obrers que traspassaren el llindar i el deixaren de nou sumit a la foscor. Els ulls oberts, sense expressió, estaven fixes tossudament vers amunt, absorts tal vegada, en la contemplació de un panorama imaginari que, com el miratge del desert, atreia les seves pupil·les assedegades de llum, humides per la nostàlgia del llunyà claror del dia.


Encarregat del maneig d’aquella porta, passava les interminables hores del seu tancament submergit en una abstracció dolorosa, aclaparat per aquella enorme làpida que ofegà per sempre en ell la inquieta i gràcil mobilitat de la infància, els patiments de la qual deixen a l’ànima que els comprenen una amargor infinita i un sentiment de acerba execració vers el egoisme i la covardia humanes. El dos homes i el nen, després de caminar una estona per un corredor estret, desembocaren en un altre galeria de arrossegament, las teulada de la qual queia una continua pluja de gotes gruixudes d’aigua. Un sord i llunyà soroll, com si un gegantí martell colpegis sobre els seus caps la armadura del planeta, es sentia a voltes. Aquell remor, que en Pau no encertava a explicar-se, era el xoc de les onades als trencants de la costa. Caminaren encara un tros i es trobaren per fi davant de la comporta número dotze. - Aquí es – va dir el guia – aturant-se a frec de la fulla de postes que girava subjecte a un marc de fusta incrustada a una roca. Les tenebres eren tan espesses que les rogenques llums de les làmpades, subjectes a les viseres de les gorres de cuiro, quasi no deixaven veure aquell obstacle. Pau, que no s’explicava aquella sobtada aturada, contemplava silenciós als seus acompanyants, els quals, després de intercanviar unes paraules breus i ràpides, es van posar a ensenyar amb jovialitat i valiment el maneig de la comporta. El marrec, seguint les seves indicacions, les va obrir i tancar varies vegades, esvaint la incertesa del pare que temia que les forces del seu fill no fossin prou per aquella tasca.


El vell manifestà la seva alegria acaronant la cabellera del seu primogènit que. fins aleshores, no havia demostrat ni cansament ni inquietud. La seva juvenil imaginació impressionada per aquell nou i desconegut espectacle estava atabalada i desorientada. Li semblava, de vegades, que era en una cambra a les fosques i creia veure a cada moment obrir-se una finestra i que entraven els lluents raigs del sol, i encara que el seu inexpert cor no sentia ja l’angoixa que va tenir al pou de baixada, aquells afalacs als que no estava habituat li van despertar desconfiança. Una llum lluí lluny a la galeria i després es va sentir el grinyol de les rodes sobre la via, mentrestant un trot pesant i ràpid feia trontollar el terra. - Es la correguda! – Varen dir els dos homes al mateix temps. - Ep, Pau – va dir el vell – avia’m com compleixes la teva obligació. El petit, amb els punys serrats, recolzà el seu diminut cos contra la fulla que va cedir lentament fins tocar la paret. Just feta aquesta operació, un cavall fosc, suat i esbufegat, va creuar davant ells, arrossegant un feixuc tren carregat de mineral. Els obrers es van mirar satisfets. El passerell era ja un porter experimentat, i el vell, inclinant la seva gran alçada, començà a parlar-li afalagadorament: ell no era ja un noiet, com els que es quedaven allà dalt, que ploren per res i sempre estan penjats de les faldilles de ses mares, sinó un home, un valent, un obrer, es a dir, un camarada al qui s’havia de tractar com a tal. I en breus paraules li va fer entendre que els hi era forçat deixar-lo sol; però que no tingués por, doncs a la mina hi havia molts de la seva


edat, fent la mateixa tasca; que ell hi estava a prop i el vindria a veure de tant en tant, i una vegada acabada la feina, tornarien plegats a casa. En Pau sentia allò amb creixent espantament i per tota resposta es va agafar ambdues mans a la brusa del miner. Fins aleshores no se’n havia donat del que es demanava de ell. El gir inesperat que prenia el que va creure un simple passeig li va produir una por cerval, i dominat per un desig vehementíssim de marxar de aquell lloc, de veure a la seva mare i als seus germans i de retrobar-se de nou a la llum del dia, no mes responia a les afectuoses raons del seu pare, amb un “anem!” plorinyós i ple de por. Ni promeses ni amenaces el convencien, i el “anem, pare!” brollava dels seus llavis cada vegada mes condolit i apressant. Una violenta contrarietat es va pintar al rostre del vell miner; però al veure aquells ulls plens de llàgrimes, desolats i suplicants, aixecats cap en ell, la seva naixent còlera va canviar en pietat infinita: era encara tan dèbil el petit! I l’amor paternal, adormit al mes íntim del seu ser, recobrà de sobte la seva força avassalladora. El record de la seva vida, de aquells quaranta anys de treballs i patiments, es va presentar tot d’una a la seva imaginació, i amb fonda angoixa comprovà que de aquella immensa tasca no mes li restava que tal vegada un cos exhaust que tal vegada, llençarien de la mina molt aviat com un destorb, i pensant que el mateix destí i esperava a la trist criatura, li va escometre de sobte un desig imperiós de disputar la seva presa a aquell monstre insaciable, que arrabassava de la falda de les mares als fills encara no crescuts per convertir-los en aquells pàries, les esquenes


dels quals reben amb el mateix estoïcisme el brutal cop del amo i les carícies de les roques en les inclinades galeries. Però aquell sentiment de rebel·lió que començava a germinar en ell s’extingí de sobte davant el record de la seva pobre llar i dels sers afamats i despullats dels que era l’únic sosteniment, i la seva vella experiència li demostrà la insensatesa de la seva quimera. La mina no deixava anar mai a qui havia atrapat i, com bagues noves que substitueixen els vells i gastats de una cadena sense fi, allà baix els fills succeïen els pares, i en el profund pou el pujar i baixar de aquella marca vivent no s’interrompia mai. Els petitons, respirant l’aire enverinat de la mina, creixien raquítics, dèbils, pàl·lides, però havia que resignar-se, per això havien nascut. Amb resolut gest, el vell desembolicà de la seva cintura una corda prima i forta, i malgrat la resistència i precs del nen, el lligà amb ella per la meitat del cos i va assegurar de seguida, l’altre punta a un gruixut pern incrustat a la roca. Trossos de cordill enganxats a aquell ferro indicaven que no era la primera vegada que prestava un servei semblant. La criatura, mig morta de terror, llençava uns crits penetrants de paorosa angoixa, i van haver de fer servir la violència per treure-li de entre les cames del seu pare, a las que s’havia enganxat amb totes les seves forces. Els seus precs i clamors omplien tota la galeria, sense que la tendre víctima, mes desvalguda que el bíblic Isaac, sentis una veu amiga que deturés el braç paternal armat contra la seva pròpia carn, per el crim i la iniquitat dels homes.


Les seves veus cridant al vell que s’allunyava tenien uns accents tan esquinçadors, tan fondos i vibrants, que el desgraciat pare sentí altre vegada flaquejar la seva resolució. Però aquell defalliment durà no mes un instant, i tapant-se les orelles per no sentir aquells crits que li tenallaven les entranyes, apressà la marxa, fugint de aquell indret. Abans de abandonar la galeria, es va aturar un instant i escoltà: una veueta tènue com una bufada clamava lluny, molt lluny, debilitada per la distància: - Mare! Mare! Llavors apretà a córrer com un boig, empaitat per el dolençós vagit, i no es va aturar mes que al trobar-se davant la vena, al veure la qual, el seu dolor es va transformar de sobte en furiosa ira i, empunyant el mànec del pic, l’atacà amb ràbia. Al dur bloc queien els cops com una espessa calamarsada sobre sonors vidres, i la dent de acer s’enfonsava en aquella massa negra i lluent, arrencant trossos enormes que s’amuntegaven en mig de les cames del obrer, mentre una pols espessa cobría com un vel la vacil·lant llum de la làmpada. Les tallants arestes de carbó volaven amb força, ferint-lo en el rostre, el coll, i el pit nu. Fils de sang es barrejaven amb la suor copiosa que l’inundava el cos, i penetrava com una falca a la bretxa oberta, eixamplant-se amb l’afany del presidiari que forada el mur que l’oprimeix; però sense la esperança que encoratja i enforteix al presoner: trobar, al final de la jornada una vida nova, plena de sol, d’aire i de llibertat.

Jack London


LA DENT DE LA BALENA

Els primers temps de les illes Fidji, John Starhurst va entrar a la casa de la missió al poble de Rewa i anuncià el seu propòsit de difondre el Evangeli per tot Vitu Levu. Ara be, Vitu Levu vol dir “Gran Territori”, doncs es la mes gran de les illes de tot l’arxipèlag. Aquí i allà al llarg de les costes, vivien de una manera molt precària uns quants missioners, comerciants, pescadors nadius i desertors de vaixells baleners. El fum dels forns ardents se enfilaven sota les seves finestres, i els cossos dels caiguts eren rossegats no lluny de les seves portes, camí dels banquets. El Lotu o culte cristià quasi no progressava i mes aviat semblava recular. Els caps, que es deien cristians i eren acceptats en el si de la església, tenien la pertorbadora habitud de reincidir en les seves velles creences amb el fi de assaborir la carn de algú dels seus enemics favorits. Menjar o ser menjat era la llei del territori; i menjar o ser menjat, prometia seguir sent , per molt de temps mes, la llei imperant en el territori. Hi havia caps, com Tanoa, Tuiveikoso i Tuikilakila, que literalment es menjaren a cents dels seus congèneres. Però entre tots aquests goluts, hi havia un en especial, dit Ra Undreundre. Vivia a Takiraqui i guardava un registre de les seves proeses gustatives. Una filera de pedres davant de casa seva marcava els cossos que havia consumit. La filera tenia dos cents trenta passes de llarg i les pedres que la constituïen sumaven un total de vuit-centes setanta i dos. Cada una de


les pedres representaven un cos. La fila de pedres podia haver estat mes llarga, però per desgràcia, una petita llança travessà la regió lumbar de Ra Undreundre en una baralla als matolls de Somo Somo i el destacat cap va acabà com plat principal a la taula de Naungavuli, la mediocre filera del qual no mes arribava a quaranta vuit pedres. Els tenaços missioners, atacats per les febres, es dedicaven amb ardor a les seves tasques, una mica descoratjats de vegades, tot i que no perdien la esperança de que un fulgor sobtat del foc de Pentecosta produís una gloriosa provisió d’ànimes. Però la Fidji caníbal romania incommovible. Els antropòfags de cabell arrissat no volien renunciar a les seves marmites mentre la reserva de carn humana fos abundant. De vegades, quan la carn era massa abundant, s’aprofitaven dels missioners, i deixaven córrer la veu de que en tal o qual dia hauria una matança amb barbacoa inclosa. Tot d’una els missioners compraven les vides de les víctimes amb cigars de tabac, vares de calicó i collarets de vidrets. . Malgrat tot, els caps feien un bon negoci al desfer-se’n de aquella manera del excedent de carn viva. A mes a mes, sempre podien sortir de cacera i aconseguir-ne mes. Fou en aquelles circumstàncies, precisament, quan John Stahurst anuncià que difondria el Evangeli de costa a costa, per tot el Gran Territori, i que començaria en les boscúries muntanyoses de les fonts del riu Rewa. Les seves paraules foren rebudes amb consternació. Els mestres indígenes ploraren en silenci. Els seus companys missioners tractaren en va de dissuadir-lo. El rei de Rewa el va advertir que, sens dubte, els habitants de la muntanya li aplicarien el kai-kai – kai-kai


significa”menjar” – i que ell, el rei de Rewa, havent-se convertit al Lotu, es veuria forçat a declarar la guerra als habitants de la muntanya. N’era conscient de que tal vegada no els pogués vèncer. N’era conscient, també, de que els muntanyencs podien aventurar-se riu avall i atacar el poble de Rewa. Però, que podia fer? Si John Starhurst insistia en anar a les muntanyes i ser menjat, hi hauria una guerra que costaria centenars de vides. Mes tard aquell dia, una comissió de caps del poble es presentà davant de John Starhurst. El missioner els escoltà i discutí en ells amb paciència, però no va cedir ni un punt en el seu propòsit. Explicà als seus germans missioners que no tenia vocació de màrtir, que havia rebut el mandat diví de propagar el Evangeli a Vitu Levu, i que no mes complia la voluntat del Senyor. Als comerciants que l’anaren a veure i es van oposar amb mes afany que els altres, els hi va dir: Les seves objeccions no tenen cap valor. S’inspiren en el dany que poder sofrir les seves mercaderies. Vostès estan interessats en guanyar diners, i jo, en salvar ànimes. Es necessari convertir els pagans de aquestes terres tenebroses”. John Starhurst no era un fanàtic. Hagués estat el primer en negar aquesta imputació. Per sobre de tot, era un home pràctic i sa. Estava segur que la seva missió seria un èxit, i va tenir visions en les que encenia la espurna de la Pentecosta en les ànimes dels indígenes i inaugurava el renaixement que es precipitaria fora de les muntanyes a tot el llarg i ample del Gran Territori, de costa a costa, fins arribar a les illes en mig del mar. No hi havia llampecs salvatges al seus


dolços ulls grisos; no mes que el fulgor de la pacient resolució i de la fe inalterable en el Poder Superior que el guiava. No mes un home aprovava el seu projecte, i era Ra Vatu, que el va encoratjar en secret i el va oferir proporcionar-li guies fins els primers turons al peu de les muntanyes. Per la seva banda, John Starhurst estava molt satisfet de la conducta d’en Ra Vatu. De pagà incorregible, amb el cor tan negre com les seves pràctiques, Ra Vatu començava a irradiar llum. Parlava inclús de convertir-se en Lotu. Era cert que tres anys abans havia expressat les mateixes intencions, i hagués ingressat a la Església si no fos per les objeccions d’en John Starhurst per la seva insistència en presentar-se acompanyat de les seves quatre dones. Ra Vatu tenia objeccions econòmiques i ètiques contra la monogàmia. A mes a mes, la insignificant objecció del missioner el va ofendre a mort, i, per demostrar que era un home lliure i honorable, va brandar la seva enorme maça per sobre el cap de Starhurst. El missioner va escapar per un pel, ajupint-se a temps sota el garrot i aferrant-se al salvatge fins que arribà el socors. Però tot això va ser perdonat, i es va oblidar. Ra Vatu retornava a la església, no no mes com un salvatge convers, sinó també com un polígam convers. Va assegurar a Starhurst que seria monògam així que morís la seva primera dona, que en aquells moments estava malalta de gravetat. John Starhurst inicià el seu viatge per les mandroses aigües del Rewa en una de les canoes de Ra Vatu. La canoa el duria, durant dos dies, fins el destí prefixat, i després retornaria al poble. Lluny, retallades al cel, es veien les grans muntanyes fumejants que formaven la


columna vertebral del Gran Territori. John Starhurst es va passar tot el dia contemplant-les amb ànsia i impacient. De vegades resava en silenci. En d’altres ocasions , s’unia a les seves pregaries en Narau, un mestre indígena, que era Lotu des de feia set anys, des de el dia que fou salvat pel doctor James Ellery Brown dels forns calents a canvi del insignificant pagament de cent cigars de tabac, dues flassades de cotó i un flascó gran de medecina balsàmica. Al últim moment, després de vint hores de música i precs solitaris, les oïdes d’en Narau sentiren la crida divina que l’instava a acompanyar a John Starhurst a la seva missió a les muntanyes. - T’asseguro, senyor, que aniré amb tu – li va anunciar. John Starhurst li da la benvinguda, amb sobri delit. Verament, els Senyor era amb ell, no hi havia dubte, doncs havia incitat a seguir-lo a una criatura de esperit tan malmès com Narau. - Has de tenir fe, molta mes fe – el renyava el missioner. Aquell mateix dia un altre canoa remuntava el riu Rewa. Però navegava amb una hora de retràs respecte al missioner, i curava de no ser vista. Aquella canoa també pertanyia a Ra Vatu. En ella viatjava Erirola, cosí germà i home de confiança de Ra Vatu, i al petit cistell que sempre tenia a la ma guardava una dent de balena. Era una dent magnífica, de quinze centímetres de llarg i bellíssimes proporcions, amb el seu marfil, amb el passar dels anys, havia pres les tonalitats morades i groguenques. La dent també era propietat d’en Ra Vatu; i a Fidji, quan intervé la dent, poden ocórrer moltes coses. Doncs aquesta es la virtut de la dent de balena. Qui el rebi no pot rebutjar la petició que l’acompanya o la que la segueix. La


petició pot incloure des de una vida humana fins una aliança tribal, i cap habitant de Fidji gosaria faltar al compromís si acceptés la dent. De vegades es demora la petició o el seu acompliment, amb nefastes conseqüències. Riu amunt, al poble de un cap de nom Mongondro, John Starhurst es va prendre un descans al final del segon dia de viatge. Al matí, acompanyat d’en Narau, pensava sortir a peu cap les fumejants muntanyes, que vistes de prop en aquell moment, es veien verdes i vellutades. Mongondro era vell, petit, amb caràcter suau i bons modals, encara que era curt de vista i afectat de elefantiasis, de manera que ja no li atreien les turbulències de la guerra. Rebé al missioner amb càlida hospitalitat, li va servir menjar a la seva pròpia taula i fins i tot xerrà amb ell de assumptes religiosos. Mongondro tenia una ment inquisitiva, i John Starhurst es va sentir molt complagut quan li va demanar la existència i el començament de les coses. Al acabar el seu resum de la Creació segons el Gènesis, el missioner va notar que en Mongondro estava profundament afectat. El vell i petit cap va fumar en silenci una bona estona. Després es va treure la pipa de la boca i va moure el cap amb tristor. - No pot ser – va dir – Jo, Mongondro, a la meva joventut, era molt hàbil amb les eines de fusteria. No obstant, faig haver de treballar tres mesos per fer una canoa, una canoa petita, molt petita. I tu em dius que tota la terra i tota l’aigua van ser creades per un sol home... - No, foren fetes per Deu, l’únic Deu veritable – el va interrompre el missioner.


- Es el mateix – continuà Mongondro – a que tota la terra i tota l’aigua, els arbres, els peixos, les muntanyes, el sol, la lluna i les estrelles, tos foren fets per un sol home! No, no. Deixa’m dir-te que, a la meva joventut, vaig ser un home hàbil, i malgrat això em va prendre tres mesos fer una canoa petita. Es un conte per espantar els nens, però cap home es capaç de creure-ho. - Jo soc un home – respongué el missioner. - Cert, ets un home. Però la meva humil comprensió no pot entendre les teves creences. - Però jo si crec que tot fou fet en set dies. - Això es el que dius, això dius – mormolà el vell caníbal en to conciliador. No be John Starhurst i Narau anaren a dormir, Erirola entrà amb cautela a la casa del cap, i després de un discurs formal i diplomàtic, li va donar a Mongondro la dent de balena. El vell cap prengué la dent i el mirà durant molta estona. Era una dent bellíssima i desitjava tenir-la. No obstant, endevinà la petició que, sens dubte, venia amb la dent. - No, no. La dent de balena es bella, però... – es moria de ganes de tenir-la, però li va tornà a Eriola amb grans disculpes. Al albirar l’endemà, Starhurst ja era alçat, caminant a grans passes per el viarany de la muntanya amb les seves enormes botes de cuiro, seguit de prop pel fidel Narau. Davant anava un guia nu que Mongondro els hi havia facilitat per mostrar-les el camí fins el poble veí, on arribaren a mig dia. Allà els esperava un nou guia. Quasi dos kilòmetres darrere, caminava Erirola, pausada i


pesadament; duia la dent de balena en un cistell penjat a la espatlla. Durant dos dies seguí caminant darrere del missioner i oferint la dent als caps dels pobles pels que passaven. Però poble rere poble fou rebutjat l’amulet. La oferta era tan immediata a l’arribada del missioner que tots endevinaren la petició que implicava, i ningú en va voler saber res de ella. S’havien internat en la fondària de les muntanyes i Erirola va seguir per una drecera secreta i arribà a la fortalesa del Buli de Gatoka. Ara be, el Buli no estava assabentat de la imminent arribada de John Starhurst. A mes a mes, la dent era bellíssima – un espècimen extraordinari – i tenia les tonalitats mes exquisides. La dent fou presentada públicament. El Buli de Gatoka, assegut a la seva millor estora, envoltat per els homes mes importants i tres sol·lícits espantadors de mosques a la esquena, es va dinar a rebre de mans de aquell herald la dent de balena que li brindava Ra Vatu i que havia dut a la muntanya els seu cosí Erirola. Esclataren aplaudiments quan el obsequi va ser acceptat, mentre els caps allà reunits, els heralds i els espantadors de mosques, cridaren a cor: - A,woi, woi, woi! A, woi, woi, woi! A tabua levu, woi, woi! A mudua, mudua, mudua! Aviat arribarà un home, un home blanc – començà a dir Erirola, després de una apropiada pausa – Es un missioner i vindrà avui. A Ra Vatu li agradaria tenir les seves botes. Els hi vol regalar al seu bon amic Mongondro, i voldria enviar-li amb els peus dins, doncs Mongondro es ja molt vell i te malament les dents. Assegurat, oh gran Buli, de que els peus arribin dins les botes. La resta fel missioner es pot quedar aquí.


La alegria als ulls del Buli començà a esvair-se, i va mirar al seu voltat amb dubtes. Però ja havia acceptat la dent. - Una futesa com un missioner no te importància – el va incità Eirola. - No, una petitesa com un missioner no en te d’importància – repetí el Buli, de nou senyor de si mateix – Mongondro tindrà les seves botes. Vagin al viarany, joves, tres o quatre de vostès,a cercar al missioner. I asseguri’ns de dur també les botes. -Es massa tard – va interrompre’l Erirola – Escoltin! Ja es aquí! Del espessor de la muntanya va aparèixer en John Starhurst, seguit de prop per Narau. Les famoses botes, que s’havien omplert d’aigua al travessar el rierol, treien petits dolls d’aigua a cada passa. Starhurst mirà al seu voltant amb ulls centellejants. Exaltat per una fe increbantable, sense ombra de dubte o recel, es sentia joiós per tot el que veia. Sabia que des de el inici dels temps era el primer home blanc que gosava posar els peus a la fortalesa inexpugnable de Gatoka. Les cabanes cobertes de herba s’aferraven als pendents espadats o sobresortien per sobre del torrentós Rewa. A cada costat s’aixecava un immens precipici. No mes de tres hores solars penetraven al angost congost. No hi havia cocos ni bananes en lloc, tot i que la densa i tropical vegetació ho envaïa tot, caient de les esquerdes abruptes dels penya-segats com graciosos fistons i s’estenien pels sortints fendides i clivellades. Al extrem del congost, el Rewa donava un gran salt de dos cents cinquanta metres en una sola arcada, mentre que la atmosfera de la fortalesa de pedra bategava al ritme tronador de la cataracta.


John Starhurst va veure sortir al Buli i als seus seguidors de la casa del cap. - Els hi duc bones noves – fou la salutació del missioner. - Qui t’envia? – digué el Buli,en veu baixa. - Deu. - Es un nom nou a Viti Levu – va somriure el Buli – De quines illes, poblats o congosts es aquest cap? - Es el cap de totes les illes, poblats, congosts – respongué John Starhurst amb solemnitat – Es el Senyor del Cel i de la Terra, i he vingut a difondre la Seva Paraula. - M’envia pel teu intermediari dents de balena? – preguntà el Buli, insolent. - No, però mes valuós que les dents de balena es ... - Entre caps es aquesta la costum – interrompí el Buli – O els teu cap es un negre o tu ets un tonto per haver-te atrevit a venir de les muntanyes amb les mans buides. Mira, altre molt mes generós ha vingut a veure’m abans que tu. I dient això, li mostrà la dent de balena que acabava de rebre de Erirola. Dels llavis d’en Narau sortí un gemec. - Es la dent de balena de Ra Vatu – li xiuxiuejà a Starhurst – El conec prou be, i ara si que estem perduts. - Un gest molt amable de la teva part – respongué el missioner, passant-se la ma per la llarga barba i posant-se be les ulleres – Ra Vatu ha disposat que siguem ben rebuts. Però Narau tornà a gemegar, i s’allunyà amb dissimulació del home a qui havia seguit amb tanta fidelitat. - Ra Vatu serà Lotu dins de poc – explicà Starhurst – i he vingut a dur-te el Lotu a tu també.


- No en vull saber res del teu Lotu – respongué el Buli, amb orgull – He decidit que avui mateix moris sota el pes de la maça. El Buli va fer un senyal a un dels seus robusts muntanyencs que va dar una passa endavant brandint una maça. Narau va córrer a amagar-se a la cabanya mes propera, amb la intenció de amagar-se entre les dones i les estores. Però John Starhurst s’abalança sobre el seu executor, per sota de la maça, i el voltejà el coll amb els seus braços. Des de aquesta avantatjosa posició, continuà la discussió. Es jugava la vida a traves dels seus arguments – i ho sabia – però no sentia ni por ni excitació. - Faries mal en matar-me – li va dir a l’home – No te hi fet mal, tampoc al Buli. S’havia aferrat amb tanta força al coll del seu botxí que ningú gosava a copejar-lo amb la maça. I segui aferrat al home i continuà defensant la seva vida davant els que clamaven la seva mort. Soc John Starhurst – seguí parlant amb tota la calma – He treballat tres anys a Fidji, i no ho he fet per diners. Soc aquí per fer el be. Perquè em vols matar? La meva desaparició no beneficia a ningú. El Buli llençà una mirada a la dent de balena. Li pagaven molt be per la mort del missioner. El missioner estava envoltat d’un munt de salvatges nusos que feien grans esforços per agafar-lo. Però retorçava i contornava el cos amb tanta habilitat al voltant del seu botxí, que resultava impossible assestar-li un cop mortal. Erirola somrigué i el Buli es va enfurismà.


- Fora d’aquí – escridassà – Maca historia per explicar a la costa: una dotzena de homes i un missioner, desarmat, tan dèbil com una dona, pot mes que tots vosaltres. - Espera, oh gran Buli – cridà John Starhurst entre forcejament i forcejament – i jo mateix et venceré. Doncs les meves armes son la Veritat i la Justícia, i cap home pot contra elles. - Llavors vine a mi – contestà el Buli – doncs la meva arma es no mes una maça insignificant i, com be dius, no podrà contra tu. El grup s’allunyà de ell, y John Starhurst restà sol davant el Buli, que es recolzava en una enorme maça plena de nus. - Vine, doncs missioner i vencem – desafià el Buli. - Així doncs, m’aproparé i et venceré – respongué John Starhurst, netejant les seves ulleres i posant-les al recer, mentre iniciava el avenç. El Buli aixecà la maça i esperà. - En primer lloc la meva mort no et beneficiarà gens – començà a raonar. - Deixaré que la meva maça et respongui – fou la resposta del Buli. I a cada argument donava la mateixa resposta, sense treure els ulls de sobre del missioner, amb fi de anticipar-s’hi al astut avenç per sota de la maça alçada. Llavors, per primera vegada, John Starhurst va saber que la seva mort era imminent. No va intentar l’avenç. Sota el sol, amb el cap descobert, pregà en veu alta. Era la misteriosa imatge de l’home blanc, ineludible e inevitable, que, amb la Bíblia, bala o ampolla de rom, ha desafiat al sorprès salvatge al seu propi territori. Així doncs en aquella posició es trobava John Starhurst a la fortalesa de pedra del Buli de Gatoka.


- Perdona’ls perquè no saben el que fan – pregà – Deu meu, tingués pietat de Fidji! Oh, Jehovà, sent les nostres veus en nom del Senyor, el Teu Fill, a quin ens vas enviar perquè tots els homes poguessin convertir-se en els Teus fills! De Tu venim i a Tu tornarem! Ens envolten les tenebres en aquestes terres, Oh Senyor. Però Tu ets totpoderós i les podràs salvar. Estén la Teva Ma, Oh Senyor, i salva a Fidji, salva els pobres caníbals de Fidji. El Buli començà a impacientar-se. - Ara et respondré – xiuxiuejà, i al mateix temps, va brandir la seva maça ambdues mans. Narau, amagat entre les dones i les estores, sentí el impacte del cop i s’estremí. Llavors ressonà a les muntanyes el himne de la mort, i mentre sentí paraules de la funesta cançó, va saber que el cos del seu estimat missioner era arrossegat al forn ardent: Arrossega’m amb suavitat; arrossega’m amb dolçor. Doncs jo soc el paladí de les meves terres. Doneu les gràcies! Doneu les gràcies! Doneu les gràcies! De seguida una veu preguntà per sobre el guirigall: On es el home valent? Cent veus cridaren la resposta: Ha anat al forn ardent per ser rostit. Demanà el solista:


On es el home covard? Cent veus tornaren a cridar la resposta: Ha anat a explicar-lo! Ha anat a explicar-lo! Ha anat a explicar-lo! Narau gemegà angoixat. Les paraules de la vella cançó eren certes. Ell era el covard, i no li restava altre remei que explicar el que havia passat.

Joaquin Maria Machado de Asís MISSA DEL GALL

Mai podré entendre la conversa que vaig tenir amb una senyora, fa molts d’anys. Jo tenia disset anys i ella trenta. Fou el vespre de Nadal. Com havia quedat amb un amic per trobar-nos a la missa del gall, m’estimà mes no dormir, així que vem acordar que jo l’aniria a despertar-lo a mitja nit. La casa a la que m’hostatjava era la del escrivà Meneses, casat, en primeres noces, amb una cosina meva. La seva segona muller, Concepció, i la mare de ella, em reberen molt be quan vaig arribar, mesos enrere, de Mangaratiba a Rio de Janeiro, per fer el curs introductori a la Universitat. La meva vida era tranqui-la en aquella casa de pisos al carrer del Senat, amb els meus llibres, poques relacions i alguns passejades. La família no era massa nombrosa: el


escrivà, la seva dona, la sogra i dues esclaves. Costums tradicionals. A les deu de la nit tothom se’n anava a la seva cambra; a les dos quarts de onze, la casa dormia. Com jo mai havia anat al teatre, cada vegada que sentia dir a Meneses que anaven a una representació , li deia que m’endugués. En aquelles ocasions la sogra feia una ganyota i les esclaves unes rialles. Ell no deia res, es vestia, sortia i tornava l’endemà. Després em vaig dar compte de que el teatre era un eufemisme. Meneses estava en amors amb una senyora, separada del seu marit, i dormia fora de casa un cop per setmana. Concepció, al començament, va patir molt quan es va assabentar de la existència de la amant, però al final es resignà, s’acostumà i va acabar creient que no era quelcom de tant dolent. La bona de la Concepció! Li deien “la santa”, i feia honor al sobrenom per la facilitat en que aguantava el desdeny del seu marit. Realment era de temperament moderat, sense extremismes, sense llàgrimes interminables ni moltes rialles. Qualsevol hagués dit, en aquests temps, que era una mahometana: hagués acceptat un harem sempre i quan es guardessin les aparences. Deu em perdoni si la jutjo malament. Tot en ella era mesurat i passiu. Fins i tot el seu rostre era modest: ni molt maco ni molt lleig. Era el que es diu una persona agradable. No parlava mal de ningú, ho perdonava tot. No sabia odiar: es possible que no sabés estimar tampoc. Aquella nit de Nadal, el escrivà va anar al teatre. Jo devia de estar en Mangaritiba, de vacances, però en vaig quedar fins Nadal “per sentir la missa del gall a la ciutat”. La família se’n va anar a dormir, com de costum, i jo em vaig dirigir al saló de la entrada, vestit i llest. De allà havia de


anar al vestíbul per sortir de la casa sense despertar ningú. Havien tres claus de la porta principal: una la tenia el escrivà, l’altre me la duia jo i la tercera quedava a la casa. - Però senyor Nogueira, que farà tantes hores? – em preguntà la mare de la Concepció. - Llegir, doña Ignàcia. Tenia jo una novel·la, Los tres mosqueteros, en una vella traducció, em sembla, del Jornal do Comercio. Vaig asseure’m davant una taula que era al mig del saló, i a la llum de un candeler de kerosene, en quan la casa es va adormí, vaig muntar una vegada mes l’esvelt corser de D’Artagnàn i partí a la recerca de aventures. A la estona estava ebri de Dumas. Els minuts volaren, cosa que no succeeix quan s’ha de esperar; quasi sense dar-me compte sonaren les onze. Llavors, un lleuger remor que venia del interior de la casa va interrompre la lectura. Es tractava de passes que anaven del saló de visites al menjador. Vaig alçar el cap i vaig veure abocar-se pel dentell de la porta a doña Concepció. - Encara no ha marxat? – em va preguntar. - No, em sembla que encara no es mitja nit. - Quina paciència! Va entrar a la sala arrossegant les plantofes. Vestia una bata blanca, mal lligada a la cintura. Com era prima, semblava una aparició romàntica, cosa que anava molt be amb el meu llibre d’aventures. Tanqué la novel·la; doña Concepció s’assegué a la cadira que era en front meu, junt al canapè. Quan li vaig preguntar si, sense voler, la havia despertat, fent molt de soroll, en va dir de immediat: - No, ni parlar-ne! No mes me he despertat.


La vaig mirar amb deteniment i dubtà de la seva resposta. Aquells ulls no semblaven els de algú que s’acabés de despertar; mes aviat donava la impressió de no haver dormit en cap moment. Però aviat vaig desfer la idea, que hagués tingut altre significat diferent si es tractés d’altre persona, sense sospitar que tal vegada fos jo la causa que no dormis i que em mentís per no disgustar-me. Ja he dit que era bona, molt bona. - Però aviat serà l’hora – li digué. - Quina paciència la seva de esperar despert, mentre el seu veí dorm! I esperar tot sol! No li fan por les ànimes del altre mon? Me’n he donat que s’ha espantat al veure’m. - M’ha semblat sentir passes, però llavors va aparèixer vostè. - Que cosa estava llegint? No m’ho digui, ja ho se; la novel·la dels Mosqueters. - Justament. Es molt bona. - L’hi agraden les novel·les?. - Si, molt. - Ja ha llegit A Moreninha? - Del doctor Macedo? La tinc a Mangaratiba. - En a mi m’encanten les novel·les, però llegeixo poc, per falta de temps. Quines ha llegit vostè? Li vaig anomenà algunes. Concepció m’escoltà, amb el cap recolzat al respatller i els ulls mig closos, mirant-me atentament. De tant en tant s’humitejava els llavis amb la llengua. Quan vaig acabar de parlar, no va dir res: vem estar així per uns segons. Després alçà el cap, encreuà els dits i es recolzà sobre les mans amb els colzes als braços de la cadira, sense treure’m en cap moment els enormes ulls de sobre.


“Deu estar avorrida”, pensà. Després vaig dir: - Doña Concepció, crec que ja deu ser l’hora, i jo... - No, no, encara es d’hora. He mirat el rellotge i son dos quarts de dotze. Te temps. Vostè pot romandre despert durant el dia si no ha dormit a la nit? - Ho he fet. - Jo no. Quan em quedo desperta una nit, l’altre dia no em puc mantenir dempeus, i haig de dormir al menys mitja hora. Serà que m’estic fent vella. - Com que vella, doña Concepció! Vaig dir aquestes paraules amb tal energia que va somriure. D’habitud els seus gests eren lents i mantenia una actitud tranquil·la; no obstant, en aquell moment s’aixecà ràpidament, es va dirigir cap a l’altre banda del saló i va donar algunes passes entre la finestra del carrer i el despatx del seu marit. El seu desendreçament decorós em va produir una impressió singular. Malgrat ser prima, es remenava al caminar, com si li costés dur el pes del seu cos; abans de aquella nit mai m’havia semblat tan cridaner aquell gest en ella. Per moments s’aturava i examinava una part de la cortina o recol·locava algú ornament del aparador. Per fi es va aturar, en front a mi, amb la taula entre nosaltres. No era massa ampli l’abast de les seves idees: tornà a sorprendre de veure’m despert, esperant. Li vaig repetir el que ella ja sabia, es a dir, que mai havia sentit una missa del gall a la ciutat, i que no me la volia perdre. - Es igual que al camp; totes les misses se semblen. - Segur, però aquí deuen ser mes luxoses, i amb mes gent. Miri vostè com la Setmana Santa a la ciutat es mes maca


que al camp. Ja no li dic la festa de Sant Joan o de Sant Antoni... Poc a poc es va tornar a reclinar: recolzà els colzes sobre el marbre de la taula i es tapà la cara amb les palmes obertes. Com no tenia cordats les mànigues, aquestes caigueren amb naturalitat i pogué veure la meitat dels braços, molt blancs i no tan prims com havia pensat. No era pas la primera vegada que veia quelcom així, si be no era quelcom tan comú: però en aquell moment em va fer una forta impressió. Le seves venes eren tan blaves que, malgrat la poca llum, les podia contar des de el meu seient. La presència de la Concepció fou mes fascinant que el meu llibre. Vaig seguir dient el que pensava de les festes al camp i a la ciutat, i moltes coses mes que se’m vingueren al cap. Parlava barrejant els temes, sense saber perquè, canviant les anècdotes i tornant al tema anterior; reia per que em somriés i m’ensenyes les dents, blancs i iguals. No tenia els ulls negres però si foscos: el nas allargada i llarga, era un tant corba i li donava al rostre un aire interrogatiu. Quan alçava una mica la veu em renyava: - Mes baix! Mamà es pot despertar. I mantenia la seva postura, el que m’omplia de gust perquè els nostres rostres estaven a poca distància. En realitat no era necessari alçar la veu per que m’escoltés: estaven xiuxiuejant, jo mes que ella, perquè jo parlava mes. De vegades es posava seria, molt seria, amb el cap una mica inclinat. Al final es va cansar i va canviar de actitud i de lloc. Va anar fins l’altre banda de la taula i s’assegué al meu costat, al canapè. Quan em vaig girar vaig aconseguir veure de cua d’ull la punta de les seves plantofes, però no mes el segon que va durar en asseure’s, ja que aviat la


llarga bata les va cobrir per complert. Recordo que eren negres. Concepció em va dir en veu baixa: - Mamà està lluny per te la son molt lleugera; si s’arribés a despertar, la pobre, no es podria tornar a dormir. - Jo soc igual. - Com? – em preguntà, reclinant el seu cos per sentir-me millor. Vaig anar a asseure’m a la cadira que estava al costat del canapè i li vaig repetir la frase. Va riure per la coincidència. En ella també li passava: érem tres amb el somni lleuger. - En ocasions jo soc com la mamà: quan em desperto em costa tornar a dormir. Dono voltes al llit, m’aixeco, encenc una espelma, passejo, torno a enllitar-me, però res. - Com li ha passat aquesta nit. - No, no – replicà. No vaig entendre la negativa; tal vegada ella tampoc la entengués. Les puntes del cinturó de la bata li fregaren els genolls; millor dit, del genoll dret, perquè acabava d’encreuar les cames. Desprès em va explicar un somni i en va assegurar que havia tingut un sol malson, quan era nena. Em va preguntar si jo en tenia de malsons. La conversa es va anar embastant així, amb lentitud i per molta estona sense que me’n adonés ni de l’hora ni de la missa. Sempre que acabava alguna història o una explicació, ella me’n feia un altre pregunta sobre un tema diferent, i jo tornava a prendre altre vegada la paraula. De quan en quan, m’advertia: - Mes baix, mes baix... Van haver-hi pauses, també. En dues o tres ocasions pensà que es quedava dormida; però desprès de tancar els


ulls un instant, els obria novament sense son ni fatiga, com si els hagués aclucat per veure millor. En una de aquelles ocasions crec que es va adonar del absort que estava de la seva persona, i els va tornar a aclucar, no se si amb rapidesa o lentament. Algunes imatges de aquella nit em semblen ara indefinides i confoses. Em contradic i m’enredo. Una que tinc fresca a la memòria es que, en un moment, ella, que quasi no era agradable, es va tornar bella, bellíssima. Estava dreta amb els braços encreuats: jo, per respecte envers ella, en volgué aixecar, però no em va deixar. Em posà la ma a la espatlla i em va obligar a quedar-me assentat. Vaig pensar que volia dir-me quelcom, però es va estremir, com si tingués calfreds; em va donar la esquena i tornà a la cadira, on jo havia estat llegint. Des de allà alçà la vista al mirall que es trobava a sobre del canapè i va senyalar dos gravats que penjaven de la paret. - Aquets quadres estan vells. Li vaig demanar a Chiquinho que comprès d’altres. Chiquinho era el seu marit. Els quadres mostraven el interès principal d’aquell home. Un representava a Cleopatra: no recordo el tema de l’altre, però ambdós eren de dones. Els dos eren vulgars: en aquella època no em semblaren molt lletjos. - Son bonics – vaig dir. Son bonics, però estan tacats. I parlant amb franquesa, hagués preferit que foren dos imatges de santes. Aquestes son mes apropiades per la habitació de un noi o el saló de un barber. - Un barber? Vostè mai ha estat al saló de un barber. - Però m’imagino que els clients, mentre esperen, parlen de dones i amoretes, i es natural que el amo del local els hi


alegri la vista amb figures atractives. Però no es propi de una casa de família. Es el que penso; però jo sol pensar coses rares com aquesta. Fos com fos, no m’agraden els quadres. Tinc una imatge de Nostra Senyora de la Concepció, la meva madrina, que es molt maca. Però es una escultura, no la puc penjar a la paret, ni tampoc ho vull. La tinc al meu oratori. La idea del oratori em recordà la missa; vaig pensar de era tard i que li hauria de dir. Crec que vaig aconseguir obrir la boca, però aviat la vaig tancar per escoltar el que em contava, amb una dolçor, gràcia i llangor tals que omplien la meva ànima de peresa i em feien oblidar la missa i la església. Em va parlar de les seves devocions de nena i de joveneta. Desprès parlà de unes anècdotes de ball, històries de passejos, els seus records de Paquetà, tot plegat, quasi sense interrupció. Quan es va cansar del passat, parlà del present, de les feines de casa, del treball que donava la família, que abans de casar-se li havien dit que era molt, però que en realitat no era res. No m’ho va dir, però jo sabia que s’havia casat als vint i set anys. No canviava de lloc, com al començament, i mantenia la mateixa actitud. No tenia ja els enormes ulls aclucats. Començà a passejar la mirada per les parets. - Hem de canviar el empaperat de la sala – anuncià desprès de una estona, com si parlés amb ella mateixa. Li vaig dar la raó, per dir qualsevol cosa, per sortir de aquella mena de somni magnètic, o el que hagi estat, que em travava la llengua i refrenava els sentits. Volia i no volia acabar la conversa: feia esforços per retirar els ulls de ella, i els desviava per un sentiment de respecte; però la idea de que pogués semblar antipatia, encara que no ho


fos, m’obligava a fixar-los altre vegada en Concepció. La conversa dequeia. Al carrer el silenci era absolut. Per uns moments (no puc dir quant), arribarem a quedant-se totalment muts. El únic remor era el dèbil rossegar de un ratolí al despatx del seu marit, lo que em va sotragar de aquella mena de somnolència. Volgué fer esment, però no vaig saber com fer-ho. Concepció començava a divagar. De sobte, sentí uns copets a la finestra, des de el carrer, i una veu que cridava: “Missa del gall! Missa del gall!”. - Ací es el seu amic – va dir, mentre es posava dreta – Que graciós, vostè era el que devia despertar-lo i es ell el que el desperta en a vostè. Vagi, que ja deu ser l’hora. Adéu. - Serà l’hora? – digué. - Per suposat. - Missa del gall! – repetiren des de fora, dant un altre copet. - Vagi, vagi, no es faci esperar. Ha estat culpa meva. Adéu, fins demà. I amb la mateixa remenada, Concepció es dirigí pel passadís vers el interior de la casa, amb suau pas. Sortí al carrer i em trobà amb el veí, que m’esperava. Vem anar a la església. Durant la missa, la imatge de Concepció es va interposar mes d’una vegada entre el cura i jo; desprès de tot, jo tenia disset anys. Al matí següent, a l’hora d’esmorzar, parlà de la missa del gall i de la gent que hi era a la església, però no vaig notar que despertés la curiositat ni el interès de Concepció. Durant el dia, la vaig veure comportar-se com sempre, natural i bondadosa, sense res que ens recordés la conversa de la nit anterior.


Per Any Nou vaig estar a Mangaritiba. Quan tornà a Rio de Janeiro, el escrivà havia mort de una feridura. Concepció vivia a Engenho Novo, però no la vaig visitar ni me la vaig trobar. Mes endavant, vaig saber, que s’havia casat amb l’escrivent que succeí al seu marit.

Katherine Mansfield EL VELL UNDERWOOD El vell Underwood baixava amb pas solemne pel turó ventós. Duia un paraigües negre en una ma i a l’altre, un mocador nuat de lunars vermells i blancs. Duia posada una gorra negra amb visera com la que usen els pilots. A les orelles li brillaven dos arracades d’or i els seus petits ulls esclafien com espurnes. I com espurnes fulguraven en la ira latent del seu rostre barbut. A un costat del turó s’estenia un bosc de pins que baixava del camí al mar. A l’altre banda creixien mates d’herba i petits arbusts manuka de flors blanques. Les branques mes altes dels pins rugien com les onades i els troncs crepitaven com fusta de vaixell. Les flors blanques de manuka volaven pel ventós aire. - Aaaah! – cridava el vell Underwood, agitant el paraigües contra el vent que l’embromava, fuetejant-li i quasi escanyant-li amb la capa negra. - Aaaah! – bramava el,vent cent vegades mes fort, omplint-li la boca i el nas de pols. Al pit del vell Underwood quelcom retrunyia com un martell: un, dos.. un, dos... sense parar, sempre igual. No


podia fer res. No era fort. No, no feia cap soroll, no mes era un cop sord. Un, dos...un, dos... com si algú copegés els grillons en una presó, algú en un indret secret...bang...bang...bang..., intentat alliberar-se. Fes el que fes, no podia ofegar el soroll, encara que tractés de acomodar-se el gavany, estirar els braços, escopir o maldir. Para! Para! Para! Para! El vell Underwood començà a córrer , arrossegant els peus. Mes avall, la mar trencava contra el mur de pedra i el petit poble s’arrombollava fora del seu abast per enfrontar millor les aigües grises. I mes amunt, a l’altre banda del turó, s’aixecava la presó de alts murs vermells. Per sobre s¡estenia el cel gris, tapat per núvols negres torrentoses, semblants a teranyines. El vell Underwood començà a disminuir el pas a mesura que s’apropava al poble; i quan arribà a la primera casa va brandar el paraigües com si fos el bastó de un herald i va treure pit, mentre bellugava el cap a tort i a dret ràpidament. Les cases a las afores del poble eren petites i lletges, i estaven fetes de fusta; tenien dos finestres i una porta, una veranda angosta i una franja verd d’herba al front. Algunes gallines groguenques s’arraulien sota la veranda per arrecerar-se del vent. - Fora! – cridà el vell Underwood, i va riure al veure-les fugir, i tornà a riure quan la dona va sortir a la porta i el ma amenaçar amb un puny vermell ensabonat. En altre eixida una nena tractava de baixar uns parracs de la corda d’estendre la roba. Quan va veure el vell Underwood, deixà caure el pal del tendal i va córrer donant alarits cap a la porta. Començà a colpejar-la mentre escridassava: “Mamà! Mamà!”. Amb els crits tornà el martelleig al pit


del vell Underwood. “Mamà! Mamà!” Va veure altre vegada el rostre envellit amb la barba tremolosa i els cabells blancs que assentien des de la finestra mentre se l’enduien arrossegant-lo. Ma...mà! Ma...mà! Mirà cap a la enorme presó vermella encimbellada a la punta del turó, i va posar cara de voler començar a plorar. A la cantonada, en front de la taverna, s’havien detingut varies carretes, i alguns homes asseguts al porxo bevien i xerraven. El vell Underwood volia un glop. Va entrar amb indolència al bar. Era gairebé ple de joves i vells, amb llargs gavanys, botes altes, i fuets a les mans per arriar bestiar. Darrere la barra una robusta jove pèl-roja servia la cervesa i tractava els homes amb descaradura. El vell Underwood va lliscar a un costat com un gat. Ningú el va mirar. Els homes no mes es miraren entre si, i un o dos es van colzar. La noia assentí i va fer el ullet al home a qui estava atenent. El vell va treure diners del mocador que duia nuat i ho va esmunyir a la barra. La ma li tremolava. No va parlar. La jove no es fixà en ell, va servir a tots i va seguir amb la seva xerrada, i llavors, com per casualitat, li va empènyer una gerra de cervesa. Sobre la barra havia un enorme cadaf ple de clavells vermells. El vell Underwood els mirava fixament mentre bevia, i arrufava el front. Vermell...vermell...vermell...vermell!, copejava el martell. Al bar feia calor i estava tan quiet com un estany, excepte per la xerrera i la jove. La noia seguia rient. Ja! Ja! Això els hi agradava als homes, doncs la jove tirà el cap enrere, i els seus grans pits s’aixecaren i es sacsaren al ritme de les seves rialles. Havia un estrany assegut al recó. Va assenyalar al vell Underwood.


- Sonat! – va dir un dels homes – Quan era jove, fa trenta anys, un home de per aquí li va prendre la dona. L’home es va assabentar i la va matar. Va passar vint anys a la presó, allà dalt. Sortí sonat. - Qui se la va prendre? – preguntà un home – No ho se. Ell tampoc. Ningú ho sap. Era mariner fins que es va casar amb ella. Sonat! – l’home escopí i va estendre la saliva pel terra, encongint-se de espatlles – Es inofensiu. El vell Underwood els va sentir. No es va girar, però allargà la ma semblant una urpa i va esclafir els clavells vermells. - Eh! Eh! Animal! Eh! Canalla! – cridà la jove, inclinantse sobre la barra i tustant-li amb una gerra de llauna – Fora d’aquí! Marxi! No vingui per aquí mai mes! Algú el va potollar, es va escórrer com una rata. Caminà per davant de les botigues del xinesos. Les fruites i les verdures estaven apilades contra les finestres. Escampats per la vereda havien trossos de calaixos de fusta i diaris vells. Una dona va sortir enutjada de una botiga i el va esbarriar un bujol de escombraries als seus peus. El vell Underwood es va acostar a mirar per els vitralls i va veure als xinesos asseguts en petits grups sobre vells barrils jugant les cartes. Li van fer somriure. Es va quedar mirant, amb el rostre contra el vidre i rient tontament. Estaven asseguts molt quiets amb les seves llargues cues al voltant del seus caps i els rostres grocs com les llimones. Alguns duien ganivets al seu cinturó, i un vell era assegut sol a terra, retorçant-se els dits encorbats i llargs dels peus. Als xinesos no els importava la presència del vell Underwood. Quan el veieren, van fer un gest d’assentiment. Va anar fins la porta de la botiga i va obrir


amb cura. I va entrar una ratxa de vent que va escampar les cartes. - Ya! Ya! Ya, ya! – van cridar els xinesos, i el vell Underwood sortí corrents, metre el martell colpejava ràpid i amb força. Ya,ya! Va desaparèixer al tombar la cantonada. Va imaginar sentir un del xinesos darrere de ell, i es va escórrer dins de una fusteria. Començà a panteixar ... Prop, sota un altre pila de fusta, havia un munt de encenalls groguenques. Mentre els observava es començaren a moure i va aparèixer un gatet gris, bellugant la cua. Va caminar amb delicadesa vers el vell Underwood i es va refregar amb la seva màniga.. El martell al cor del vell Underwood començà a bategar com boig. El va bategar amb força a la gola, però al poc temps començà a calmar-se i a bategar molt, molt dèbilment. “Gatet! Gatet! Gatet!” Així solia cridar ella al gatet que li va dur del vaixell – Gatet! Gatet! Gatet! – i desprès s’ajupia amb el plat entre les mans. Deu meu! Senyor! El vell Underwood s’aixecà, va prendre el gatet entre els braços i va començar a bressolar-lo davant i darrere, mentre estrenyia el gatet contra el seu rostre. Era suau i càlid i quasi no miolava. El vell enfonsà els seus ulls al pel de l’animal. Deu meu! Senyor! Va encabir el gatet entre els plecs del seu gavany, i sortí de la fusteria caminant amb indolència cap els molls. Mentre s’apropava al mar, se li dilataven les aletes del nas. El vent enfurismat feia olor a maromes i brea, i a sal i a llim. Creuà les vies del tren, va lliscar darrere les barraques del moll i va seguir per un viarany de cendres que s’obria pas a través de una filera de fonolls pudents vers les canonades de pedra que abocaven les aigües fètides al


mar. Mirà vers els molls i cap els vaixells amb banderes que onejaven al vent, i de sobte les velles, velles ànsies s’empararen del vell Underwood. - Ho faré! Ho faré! Ho faré! – mormolà. Es va arrancar el gatet del gavany, el va balancejar de la cua i el llençà a la boca de la claveguera. El martell colpejava amb força. Aixecà orgullós el cap. Era jove altre vegada. Va seguir caminant cap els molls, mes enllà dels fardells de llana, dels ociosos i dels dròpols, fins al final del embarcador. La mar succionava les bigues del moll com si begués quelcom de la terra. Uns dels vaixells estava carregant llana. Senti el soroll ronc de una grua i el xiscle de un xiulet. Al final arribà al petit vaixell separat de la resta, amb un tauló a manera de planxa, i no hi havia senyals de ningú... de ningú en absolut. El vell Underwood mirà una vegada mes cap el poble, cap la presó posada en el turó com un ocell roig i vers les embrollats núvols movent-se. Llavors pujà per la planxa fins la coberta relliscosa. Va somriure i comença a balandrejar-se, sacsejant el mocador vermell i blanc amb la ma alçada. El seu vaixell! Meu! Meu! Meu!, colpejava el martell. A sotavent, havia una porta entreoberta en la que es llegia “Camarote”. Mirà dins. Un home dormia en una llitera, la seva llitera, un home grandot amb un gavany de mariner i una llarga barba i cabell ros escampat a sobre el coixí vermell. I mirant-lo des de la paret resplendia el seu retrat – el retrat de sa dona – somrient i somrient al home grandot que jeia dormit.

Guy de Maupassant


EL LLADRE

- Els hi asseguro que no em creuràn. - De totes maneres, va, explica-ho. - Està be. Però, abans de començar, vull que sàpiguen que la meva historia es veritable fins el mínim detall, per mes inversemblant que sembli. No mes els pintors no es sorprendrien, sobre tot, els vells que coneixeran aquella època en la que els esperit faceciós tenia tant de poder sobre nosaltres que ens obsessionava inclús en les situacions mes serioses. I el vell artista va seure, amb una cama a cada costat de la cadira. Tot això esdevenia al menjador de un hotel de Barbizon. - Be, doncs – continuà – Aquella nit havien sopat a casa del pobre Sorieul, que ja es mort, i que era el mes apassionat del nostre grup. Érem tres: Sorieul, jo i Le Poittevin, em sembla; encara que no gosaria afirmar que el tercer fos ell. Em refereixo, com se’n hauran dat compte, a Eugène Le Poittevin, el marí, que també es mort, i no al paisatgista, que viu i segueix sent tant talentut com sempre. “Dir que sopàvem a casa de Sorieul vol dir que estàvem borratxos. L’únic que es mantenia seré era Le Poittevin, una mica marejat, si, però conscient al cap i a la fi. Èrem joves en aquella època. Tirats sobre les catifes, a la petita cambra que donava al taller, xerràvem de les coses mes estrafolàries. Sorieul, recolzat d’esquena i amb les cames sobre una cadira, parlava de batalles, discorria sobre els


uniformes del Imperi, i en un moment s’aixecà, anà fins el seu enorme armari ple d’accessoris, tragué una guerrera de hússar i se la va posar. Llavors li exigí a Le Poittevin que es vestís de granader. Com aquest es resistia, els dos el vem agafar per força, el despullarem i li vem posar un immens uniforme, que quasi el tapà del tot”. “Jo em vaig disfressar de cuirasser. Llavors, Sorieul ens va fer executar una complicada sèrie de moviments. Després cridà: “Ja que esta nit som soldats, hem de beure com soldats!”. “ Hi vem fer foc a un ponx, el vem beure, i llavors, per segona vegada, el foc se elevà sobre el tassó ple fe rom. Ens vem posar a cantar a crits cançons antigues, les mateixes que vociferaren alguna vegada els veterans soldats del gran exèrcit. “De sobte, Le Poittevin, que malgrat tot, mantenia la lucidesa, ens va dir que calléssim; un parell de segons després, va dir en veu baixa: “Estic segur de ver sentit passes al taller”. Sorieul es va posar dempeus com va poder i cridà: “Un lladre! Quina sort!” i comença a entonar la Marsellesa: A les armes, ciutadans...! Es va precipitar vers una panòplia i va prendre varies armes amb les que ens va equipar segons els nostres uniformes: a mi em va tocar una mena de mosquet i un sabre; a Le Poittevin, un enorme fusell amb baioneta, i Sorieul, com no va trobar el que necessitava, prengué una pistola del arçó, que es va posar a la faixa que duia a la cintura, i va empunyar una destral d’abordatge. Amb molta precaució obrí la porta del taller i el exèrcit entrà en territori incert.


“Ja al centre de la enorme cambra atapeïda de llargs quadres, mobles i altres objectes singulars i inesperats, Sorieul digué: “em proclamo general. Tinguem un consell de guerra: tu, els cuirassers, deus de evitat la fugida del enemic, es a dir, deus tancar la porta amb clau. Tu, els granaders, seràs la meva escolta”. “Vaig procedir a la maniobra que m’havien ordenat i després tornà al gruix del exèrcit, que realitzava un reconeixement del indret. “Quan estava a punt de agafar al lladre darrere un paravent enorme, esclafí un soroll espantós. Em vaig aixecar amb la espelma sempre a la ma. Le Poittevin acabava de travessar amb la baioneta el pit de un maniquí, al que Sorieul li desféu el cap a cops de destral. Després de reconèixer el error, el general digué: “Siguem prudents”, i vem continuar amb la operació. “Després de vint minuts de registrar fins l’últim recó del taller sense èxit, a Le Poittevin s li va ocórrer obrir el enorme armari. Era profund i fosc. Aixeca el braç per il·luminar-lo amb la espelma i recula estupefacte: allà havia un home, un home de carn i os que em mirava. Ràpidament vaig tancar la porta del armari, dongué dos voltes de clau i vem celebrar nou consell. Les opinions foren dispars. Sorieul volia ofegar al lladre amb fum. Le Poittevin deia que el millor era matar-lo de gana. Per la meva part, vaig proposar volar l’armari amb pólvora. Al final prevaler la idea de Le Poittevin i, mentre muntava guàrdia amb el seu enorme fusell, els altres vem anar a buscar les nostres pipes i el que quedava del ponx. Ens vem


instal·lar doncs en front de la porta tancada i vem beure a la salut del nostre presoner. Mitja hora mes tard, Sorieul va dir: “No importa. M’agradaria veure’l de prop. I si el traiem a la força? Vaig exclamà: “Molt be!”. Ens vem llençar sobre les armes, obrirem la porta , i Sorieul, bandint la pistola del arçó, descarregada, fou el primer en apropar-se. El vem seguir cridant. Fou un espantós estrèpit a les ombres; cinc minuts després de una lluita aferrissada, vem treure de la foscor a una mena de vell bandit, canós, llardós i vestit amb parracs. El vem lligar de peus i mans i el vem seure en una butaca. No va dir paraula. Després Sorieul amb una embriaguesa espectacular es va girar envers nosaltres: “Ara em de jutjar a aquest miserable”. Jo estava tan borratxo que la proposta em va semblar completament normal. Le Poittevin es va encarregar de la defensa, i jo, de presentar l’acusació. Fou condemnat a mort per amplia majoria, menys un vot, el del seu defensor. “Executem-lo”, va dir en Sorieul. Però, de sobte, es va veure atacat per un escrúpol: “Aquest home no pot morir privat del auxili de la religió. Perquè no va algú a cercar un capellà? Vaig protestar, dient que era molt tard. Llavors, Sorieul proposà que fos jo qui fes de capellà i va aconsellar al criminal que m’ho confessés tot. Pasaren prop de cinc minuts. L’home mirà a totes bandes amb ulls de terror, com preguntant-se amb quina mena de persones s’havia trobat. I llavors mormolà, amb veu aspra


y desgastada per l’alcohol: “S’estan burlant de mi, senyors”. Sorieul el va obligar a agenollar-se i per si no hagués estat batejat de petit, li tirà sobre el cap un got de rom. Després va dir: “Confessat am el senyor, que t’arriba’t l’hora”. Desesperat, el vell murri començà a cridar: “Socors! Socors!” amb tal força que vem haver de emmordassar-lo per no despertar els veïns. Començà a rodolar pel terra, retorçant-se i dant cops de peu: va tirar avall alguns mobles i va trencar alguns quadres. Per fi, Sorieul cridà, amb impaciència: “Acabem amb ell!”, i apuntant al pobre desgraciat estès al terra, pitjà el gallet de la pistola. El percussor colpejà amb un soroll sec. Seguint el seu exemple jo també vaig disparar. Com el meu fusell era de espurna es produí una llampada que em va sorprendre. Le Poittevin, molt seriós, pronuncià llavors les següents paraules: “Tenim dret a matar a aquest home?” Sorieul, estupefacte, li respongué: “L’hem condemnat a mort!”. Però Le Poittevin continuà: “No es deu afusellar a un civil. De això s’encarrega el botxí. L’hem de dur a la caserna. L’argument ens semblà irrefutable. Vem aixecar l’home, i com no podia caminar, el vem posar sobre un post de fusta, el lligarem amb força i Le Poittevin i jo el carregarem mentre Sorieul, armat fins les dents, tancava la marxa. Al arribar a la caserna, el sentinella es va aturar. Avisarem al cap de la guàrdia, que ens va reconèixer, i com estava habituat a les nostres farses quotidianes, a les nostres


facècies pesades i als nostres inversemblants jocs, es va acontentar a riure i ens rebutjà el nostre presoner. Sorieul insistí. Però els soldats en recomanàrem severament que ens retiréssim sense fer escàndol. La tropa es posà en marxa fent cap fins el taller. “Que farem ara amb el lladre?”, vaig dir. Le Poittevin, commogut, va dir que devia estar molt cansat el pobre. Efectivament, semblava agonitzar, lligat amb les cordes i emmordassat sobre el post de fusta. En vaig sentir envaït per una fonda compassió, compassió de borratxo, i traient-li la mordassa, li vaig preguntar: “Be, pobre vell...con et sents?” “Prou ja, maleïts sigueu!”, gemegà. Inclús Sorieul es va sentir commogut. Li va treure les cordes, el va fer seure i el tutejà. Per reconfortar-lo vem anar de seguida a preparar altre ponx. El lladre, mes tranquil , ens mirava assegut al sofà. Quan la beguda va estar enllestida, li vem apropar un got (inclús l’haguéssim sostingut el cap) i vem brindar. El presoner va beure per tot un regiment. Però com s’apropava l’albada, s’aixecà i va dir totalment en calma: “Hauré de marxar, senyors, doncs haig de tornar a casa” Ens vem posar molt tristos. Li vem pregar que no marxés, però es va negar a quedar-se mes estona. Li vem donar la ma, i Sorieul el va il·luminar el vestíbul amb la espelma, mentre li cridava: “Vagi en compte al passar per la porta!” Tots vem riure quan va acabar el relat. L’home es va aixecar, encengué sa pipa, i afeixí, dempeus davant nosaltres: - Però el mes divertit de la meva historia es que es certa.


21 de juny de 1882

O. Henry UNA TRAGEDIA EN HARLEM

La senyora Fink va anar a visitar a la senyora Cassidy al departament del pis de sota. - No es una bellesa? – va dir la senyora Cassidy. Plena d’orgull girà la cara per que la seva amiga la pogués veure. Lluïa un ull mig clos amb una gran macadura violàcia al voltant. Del llavi tallat li sortia una filet de sang, i ambdós costats del coll tenia marques vermelles de dits. - Al meu marit mai pensaria en fer-me’n quelcom així – respongué la senyora Fink, amagant la seva enveja. - No viuria amb un home – va dir la senyora Cassidy - que no em colpís al menys un cop per setmana. Això vol dir que l’importes. Però, caram, la última dosis que en va donar en Jack no fou homeopàtica en absolut. Encara veig els estels. De totes maneres la resta de la setmana es va comportà com el home mes meravellós del mon per compensar-me. Aquest ull be val un parell de bones entrades al teatre i una brusa de seda, al menys. - Confio – digué la senyora Fink, adoptant certa complaença – que el senyor Fink sigui prou cavaller per aixecar-me la ma. - Apa, veiem, Maggie! – ria la senyora Cassidy, mentre es posava una mica de aigua de hamamelis a les ferides per baixar la inflor – Em sembla que estàs engelosida. El teu


home es massa estirat i avorrit com per apallissar-te. L’únic que sap fer es asseure’s i practicar educació física amb el diari quan arriba a casa. No em diguis que no es la pura veritat! - Per suposat que el senyor Fink llegeix amb atenció els diaris quan arriba a casa – va reconèixer la senyora Fink, amb un moviment de cap – però de cap manera pretén convertir-me en un boxejador com Steve O’Donnell no mes per divertir-se, t’ho puc assegurar. La senyora Cassidy llançà una riallada de satisfacció de mestressa de casa feliç i protegida. I com Cornelia, quan exhibia les seves joies, es baixà el coll del kimono i mostrà altre contusió molt apreciada de color terrós, amb vores olivacis i ataronjats, una macadura quasi ja guarida del tot, però encara viva en la memòria. La senyora Fink es va dar per vençuda. La severa llum dels seus ulls es suavitzà i va agafar un toc de d’admiració envejosa. La senyora Cassidy i ella havien estat intimes amigues a la fàbrica de caixes de cartró del centre comercial de la ciutat abans de casar-se, un any enrere. Ella i el seu home ocupaven aleshores el departament ubicat just a sobre del de la Mame i el seu home. Així doncs que no podia donar-se’n ínfules amb la Mame. - No et fa mal quan et pega? – preguntà la senyora Fink, amb curiositat. - Fer-me’n mal! – la senyora Cassidy donà un crit agut de plaer, en to de soprano – Be, veiem..., alguna vegada t’ha caigut a sobre una paret de totxos ? Doncs així es com se sent...com quan et comencen a treure de la runa. La esquerra d’en Jack significa dues matinés i un nou parell de sabates estil Òxford. I la seva dreta! Be, no mes un passeig


a Coney Island i sis parells de mitges de seda reixada la poden compensar. - Però, perquè et colpeja? – preguntà la senyora Fink, amb els ulls ben oberts. - No siguis beneita! – respongué la senyora Cassidy, complaent – Perquè està borratxo, per suposat. Generalment els dissabtes a la nit. Però quins motius li dones? – insistí amb ansietat per saber mes. Bé, es que no me he casat amb ell? Jack arriba amb alguns glops de mes a sobre; i aquí i soc jo, veritat? A quina altre tindria dret a pegar-la? Ay, de que jo li trobi pegant a una altre! De vegades es per que el dinar no està enllestit, de vegades perquè si ho està. Jack no es massa exigent amb això del motius. No mes beu i beu fins que recorda que està casat. Llavors torna a casa i decideix posar les coses en ordre.. Els dissabtes a la nit no mes canvià de lloc els mobles amb puntes esmolades, per no tallar-me el cap quan posa les mans a l’obra. Te un cop d’esquerre que es deixa brunzint les orelles! De vegades em deixo vèncer al primer assalt; però quan tinc ganes de divertir-me durant la setmana o vull nova roba, m’aixeco i busco mes càstig. Això es el que vaig fer ahir a la nit. Jack sap que vull aquesta brusa de seda negra fa mes de un mes, i vaig pensar que necessitaria quelcom mes que un ull de vellut per aconseguir-la. Escolta’m be, Mag, t’aposto el gelat a que me la du aquesta nit. La senyora Fink restà pensarosa. - El meu Mart – va dir – mai m’ha dat una pallissa en tota la seva vida. Es com tu dius, Mame: arriba de molt mal humor i ni tan sols te ganes de parlar. Mai em du a cap lloc.


A casa es un autèntic escalfacadires. Em compra coses, però ho fa amb tan poques ganes que no les puc apreciar. La senyora Cassidy envoltà amb el seu braç a la seva amiga. - Pobreta – digué – però no totes poden tenir un marit con en Jack. Cap matrimoni fracassaria si tots els homes fossin com en Jack. El que necessiten totes aquestes dones descontentes que van per aquí es un home que arribi a casa i els hi doni les seves bones nates al menys un cop per setmana, i que desprès les compensi amb petons i bombons de crema. Això faria les seves vides mes interessants. El que jo vull es un home dominant que et colpeja quan està borratxo i t’abraça quan no ho està. Lliuri’m Deu del home que no te la valentia per fer cap de les dues coses!. La senyora Fink sospirà. De sobte els passadissos s’ompliren de soroll. I de cop i volta el senyor Cassidy obrí la porta de un cop de peu. Duis els braços carregats de paquets. Mame corri fins a ell i se li penjà al coll. El ull sa li lluïa com la llum del amor que resplendeix a la mirada de la donzella maorí quan recobra el coneixement a la cabana del enamorat que l’ha estabornit i arrossegat fins allà. - Hola, vella! – cridà el senyor Cassidy. Deixà caure els paquets i l’abraçà amb tanta força que l’aixecà del terra – Tinc entrades pel circ de Barnum & Bailey, i si talles la veta a un d’aquets paquets et trobaràs amb la brusa de seda. Ah, bona nit, senyora Fink. No la he vist al arribar. Con està l’amic Mart? - Està molt be, senyor Cassidy, mercès – respongué la senyora Fink. Be, me’n haig de anar. Mart arribarà aviat a sopar. Demà et duré el motlle de costura que volies, Mame.


La senyora Fink pujà al seu pis i es va posar a plorar. Plorava sense raó, com no mes pot plorar una dona, sense cap motiu en especial, un plor absurd, verdaderament: el plor mes efímer i desconsolat en el repertori del dolor. Perquè Martin mai l’havia tustat? Era tan gran i tan fort com Jack Cassidy. Tal vegada no la estimava, no sentia afecte per ella? Mai es barallaven; arribava a casa i s’asseia, silenciós, melancòlic, sense fer res. Complia amb totes les obligacions del bon marit, però desconeixia els plaers de la vida. El vaixell del somnis de la senyora Fink s’havia calmat. El capità no es decidia entre el púding de prunes i la hamaca. Si tant sols sacseges el fustam o potollés la coberta de tant en tant! I la senyora Fink va creure que el creuer sobreeixiria de felicitat, amb escales als ports de les Illes Delectables! Per`en aquell moment, per variar, estava al punt de llençar la esponja, esgotada, sense una rascada com resultat de tots aquets plàcids assalts amb sa parella de entrenament de boxa. Per un instant quasi comença a odiar a Mame. Mame, amb els seus tall i macadures, el seu bàlsam de regals i petons, i aquell turbulent viatge amb el seu pilot amorós, agressiu i brutal. El senyor Fink arribà a casa a les set. Estava travessat per la maledicció de la domesticitat. Mes allà del dentell del seu còmode llar, no li agradava vagabundejar o vagarejar. Era el home que mai perdia el tramvia, l’anaconda que es tragava la seva pressa., l’arbre caigut, immòbil al terra. - T’agrada el sopar Marc! – preguntà la senyora Fink, que se havia esforçat mol en preparar-la. - Mmm, si, el senyor Fink va emetre un gruny. Desprès de sopar va anar a buscar els diaris i s’assentà sense


sabates, no mes amb les mitges posades: Aixequeu-se, oh nou Dante e indiqueu-me on es troba el cercle de l’ínfer per a l’home capaç de seure a casa no mes en mitjons! Germanes de la Paciència, vosaltres que haveu suportat per deure o per vincle les mitges de seda, fil, cotó o llana, no creieu que correspon un nou càntic? Al dia següent era el Dia del Treball. Les feines del senyor Cassidy i del senyor Fink s’aturaren fins la propera sortida del sol. El Treball, triomfant, hauria de desfilar i distreure de diverses maneres. La senyora Fink va dur aviat el motlle de costura a la senyora Cassidy. Mame duia posada la seva brusa nova. Fins i tot l’ull colpejat li brillava amb una espurna de alegria. Jack estava penedit, amb gran profit per a tots, i ambdós tenien un pla divertidíssim per passar el dia en parcs i picnics i abundant cervesa Pilsener. La enveja, cada vegada mes forta i plena de indignació s’emparà de la senyora Fink mentre pujava al seu apartament. Ah, que feliç semblava la Mame, amb les seves macadures i els seus bàlsams tan oportuns! Però, perquè la Mame havia de tenir el monopoli de la felicitat? Sense dubte Martin Fink era tan home com Jack Cassidy. La seva esposa hauria de passar-se la vida sense cops ni carícies? De sobte, a la senyora Fink se li va ocorre una idea brillant i esbalaïdora. Demostraria a la Mame que altres marits eren tan capaces com Jack de usar els punys i tal vegada de ser tan tendres com ell, desprès de les pallisses. El feriat prometia ser no mes de nom per els Fink. A la cuina, la senyora Fink havia de rentar munts de roba bruta que havia deixat a remull la nit abans. El senyor Fink


estava assegut sense sabates llegint el diari. Tot indicava que així haurien de passar el Dia del Treball. Una onada de enveja agità el pit a la senyora Fink i molt mes la agità una audaç decisió. Si el seu home no la colpejava, si fins aquell moment no havia demostrat la seva virilitat, les seves prerrogatives i el seu interès per la vida conjugal, llavors seria necessari encoratjar-lo per que complís amb el seu deure. El senyor Fink encengué sa pipa i amb molta calma es fregà un turmell amb l’altre peu descalç. Reposava en el estat matrimonial com un grumoll de farina sense dissoldre en un púding. Aquelles eren les seves aspiracions elísies: asseure’s còmodament per abocar-se al mon a través de la lletra impresa, envoltat de les pompes de sabó de la seva estimada esposa i els agradables olors dels plats de l’esmorzar ja retirats i els del dinar que encara estaven per arribar. Estava lluny de pensar en moltes coses, però pegar a la seva dona era l’últim que si la hagués ocorregut. La senyora Fink obrí l’aigua calenta i posà les fustes de rentar a l’aigua sabonosa. Del pis de sota sorgí el riure alegre de la senyora Cassidy. Semblava una burla, com si es vanagloriés de la seva pròpia felicitat davant de la esposa mai colpejada de dalt. Havia arribat l’hora de la senyora Fink. De sobte, feta una fúria, es tornà vers l’home que llegia. - Ociós i gandul! – cridà – Així que haig de matar-me rentant roba i treballant a casa pels tipus fastigosos com tu? Ets un home o ets un gos falder? El senyor Fink, paralitzat per la sorpresa, deixà caure el diari. La senyora Fink va témer que no la colpegés... que la provocació no hagués estat suficient. Va salta sobre de ell i


el va pegar amb salvatgisme un cop de puny a la cara. En aquell moment la va envair un estremiment de amor, com no havia sentit feia molt de temps. Aixeca’t, Martin Fink, i vine al teu regne! Ah, ara si que hauria de sentir el pes de la seva ma, no mes per demostrar-li que ella si l’importava, no mes per demostrar-li que si l’apreciava!. El senyor Fink es posà dret a l’instant. Maggie tornà a pegar-li un cop de puny a la barbeta amb l’altre ma. Tancà els ulls en aquell instant terrible i a la vegada benaurat que precedia al inevitable cop...mussità el nom del seu marit...i es va inclinar per rebre la commoció tan esperada, en estat suprem d’avidesa. Al pis de sota el senyor Cassidy, penedit i avergonyit estava empolvorant el ull a la Mame, llestos ja per començar la xala. Del departament de sobre arribà la veu estrident de una dona, el soroll de cops, entrebancs, forcejaments, la caiguda de una cadira... les inconfusibles senyals de un conflicte domèstic. - Mart i Mag s’estan barallant? – suposà el senyor Cassidy – No sabia que fessin aquestes coses. Pujo a veure si necessiten a algú que els hi guareixi les ferides? Un dels ulls de la senyora Cassidy resplendí com un diamant. L’altre li brillà menys, com una pedra preciosa de fantasia. - Ah,ah! – digué en veu baixa i sense cap significat aparent, com solen ser les exclamacions de les dones – Em pregunto si...! Espera, Jack, vaig a pujar a veure que passa. Pujà corrents. Quan arribà al passadís del pis superior, la senyora Fink sortí per la porta de la cuina amb un moviment ràpid i violent.


- Ay, Maggie – va dir la senyora Cassidy, en un murmuri de alegria – Ho ha fet’ Ah! Ho ha fet? La senyora Fink va córrer vers la seva amiga i començà a plorar amb desesperació a la seva espatlla. La senyora Cassidy va prendre entre les seves mans el rostre de la Maggie i ho aixecà amb suavitat. Tenia la cara banyada en plor, acalorada i pàl·lida a la vegada, però el seu cutis de vellut, blanquíssim i rosat, amb les seves atractives peques , no mostrava ni una esgarrinxada, ni una macadura, ni una ferida dels covards punys del senyor Fink. - Diguem-ho, Maggie, si us plau – li pregà la Mame – o entraré jo mateixa a esbrinar-ho. Que ha passat? T’ha malmès? Que et va fer? La senyora Fink tornà a enfonsar amb desesperació la cara al pit de la seva amiga. - Per amor de Deu, no obris aquella porta, Mame! – sanglotà – i mai li diguis a ningú...ni una paraula. Mart...ni em va tocar, y ...està...ay, Deu meu...! Està rentant la roba...!

Edgar Allan Poe EL DIMONI AL CAMPANARI

Que diu el rellotge? Antiga dita


De modus general tots saben que el indret mes meravellós del mon es - o era, per desgràcia – el municipi holandès de Vondervotteimittiss. De totes maneres, com queda a certa distància dels camins principals i es troba en una ubicació un tant allunyada, potser molt pocs dels meus lectors ho hagin visitat alguna vegada. Així doncs, en consideració als que no ho han pogut conèixer, em sembla adient explicar-ne alguns detalls del indret.. I això es, realment molt necessari, doncs em proposo relatar-ne els fets calamitosos que van ocórrer dins els seus confins, amb la esperança d’atreure la compassió del públic. Els que em coneixen saben que aconseguiré el que me he imposat de la millor forma possible, amb tota la rigorosa imparcialitat , el prudent anàlisis dels fets i la diligent confrontació amb les autoritats que deuen distingir sempre a aquell que aspira al títol de historiador. Amb l’ajut de monedes, manuscrits i inscripcions, em sento capacitat per afirmar, en forma positiva, que el municipi de Vondervotteimittiss ha estat des de sempre en les mateixes i precises condicions en que es troba a l’actualitat. No obstant, respecte a la data dels seus orígens, em temo que no mes puc parlar amb aquella mena de precisió indefinida a la que els matemàtics es deuen obligats a recórrer en algunes formules algebraiques. M’atreveixo a dir que la data, donada la seva increïble antiguitat, no pot ser menor que una quantitat determinada qualsevol. En el que respecta a la etimologia del nom Vondervotteimittiss, confesso amb pena que em trobo igualment en falta. Entre moltes opinions sobre aquest punt tan delicat - algunes subtils, d’altres erudites i encara


d’altres tot el contrari – no me es possible triar qualsevol que em sigui satisfactòria. Tal vegada la idea de Grogswigg – semblant a la de Kroutapelnttey – pugui acceptar-se amb cautela. Diu així: Vondervotteimittiss-Vonder, lege Donder-Votteimittiss, quasi und Bleitziz-Bleitziz obsol: pro Blitzen. Alguns obvis vestigis de fluid elèctric dalt la torre de la Municipalitat recolzen encara aquesta deducció. De qualsevol manera, preferiria no comprometre’m en un tema de tanta importància i recomano al amable lector àvid de mes informació que consulti els Orantiunculoe de Rebus Proeter-Veteris, de Dundergutz; que vegi també a Blunderbuzzard, De derivationibus, pàg. 27 a 5010, infòlio, edició gòtica, caràcters en negre i vermell, amb crides i sense signatures; i que revisi així mateix les notes marginals de Stuffundpuff escrites a ma, amb els subcomentaris de Gruntundguzzell. Malgrat la foscor al voltant de la data de fundació de Vondervotteimittiss, i de la etimologia del seu nom, no hi ha dubte, com ja he dit, que ha existit sempre tal i com ho trobem en l’actualitat. El home mes vell del municipi no pot recordar ni la mes petita diferencia en la parença de qualsevol lloc de l’aldea; i, en veritat, inclús la insinuació de tal possibilitat es considera un insult. El poble està ubicat en una vall perfectament circular, la circumferència del qual mesura prop de quatre cents metres, i es troba envoltat en la seva totalitat de plàcids turons. Fins avui, la gent del lloc mai ha gosat a envoltar les seus cims. Justifiquen aquest fet amb la excel·lent raó de que no creuen que hi hagi res en absolut a l’altre banda. Als límits de la vall (que es bastant planer i està pavimentat en tota sa extensió amb rajols plans) s’estén una


filera contínua de seixanta cases petites. Aquestes, que donen la esquena als turons, miren, per suposat, cap el centre de la planura que es troba a seixanta metres de la porta principal de cada llar. Cadascuna te un jardí davanter, una senda circular, en rellotge de sol i vint-i-quatre cabdells. Les construccions son tan iguals que es impossible distingir una de l’altre. Degut a la seva extrema antiguitat el estil de la arquitectura es quelcom estrany, però per aquest motiu deixa de ser menys pintoresc i impactant. Les cases son bastides amb petits totxos vermells endurits al foc, amb vores negres, de manera que les parets semblen un tauler d’escacs a gran escala. Els aguilons miren al front, i hi han cornises, tan grans com la resta de la casa, sobre les volades i les portes principals. Les finestres son angostes i fondes, amb plafons de vidres minúsculs i enormes bastiments. Al sostre hi ha una gran quantitat de teules de llargs caires corbs. La fusta es, en general, de tons foscos i molt tallada, però amb dissenys poc variats, ja que, des de temps immemorials els tallistes de Vondervotteimittiss mai han esculpits mes de dos objectes: un rellotge i una coliflor. Però ho fan be, molt be, i els intercalen amb singular enginy allà on es pugui utilitzar el cisell. Les vivendes son molt semblants tant per dins com per fora, i els mobles son tots de un únic model. Els terres son coberts per rajols quadrats, i les cadires i les taules son de fusta negra amb potes fines i garretes. Els faldars de les xemeneies s’alcen altes i amples, i no sols tenen rellotges i coliflors tallats al front, sinó que, a mes a mes, sostenen al centre de la part superior un autèntic rellotge que produeix un poderós tic-tac, a part dels pitxers que contenen una


coliflor cadascú, ubicats als extrems com si fossin la escorta. Entre cada cabdell i rellotge hi ha un xinés petit, panxut, amb un gran forat al mig de la panxa a través del qual es pot veure la esfera de un rellotge. Les xemeneies son grans i fondes, amb cavallets de ferro fos. Sempre crema un gran foc, sobre el que penja una olla enorme plena de sauerkraut i carn de porc, que la mestressa de casa se’n ocupa sempre de vigilar. Es una dona gorda, entrada en anys, de petita alçada, amb ulls celestes i galtes vermelles, i du posada una enorme gorra que sembla un pa de sucre, guarnida amb vetes violàcies i groguenques. El vestit es de tela burda feta de cotó i de llana, de color taronja, llarg per darrere i curt a la cintura, la veritat, molt curt en d’altres aspectes, doncs quasi no li arriba a la meitat de la cama. Aquestes son un tant gruixudes i també els turmells, però les tenen cobertes per un parell molt fi de mitges verdes. Les sabates, de cuiro rosat, estan lligades amb vetes grogues recollides en llassos en forma de coliflor. A la ma esquerra du un petit i pesat rellotge holandès; i a la dreta sosté un cullerot per el sauerkraut i el porc. Als seus peus es troba un gat gros de ratlles tigrades, al que els nois li han lligat a la cua, com una broma, un rellotget daurat de repetició. En aquell moment, els tres nois estan al jardí cuidant al porc. Cadascú mideix menys de un metre d’alçada . Duen posats barrets de tres pics decantats, armilles de color violaci que els hi arriben fins les cuixes, calçons curts de cuiro dant, mitges de llana roges, sabatots pesants amb gruixudes sivelles de plata i llargs gavanys amb grans botons de mareperla. Així mateix cadascú te una pipa a la boca i un petit rellotge rodo a la ma dreta. Llença’n una


glopada de fum i miren; miren i llençant una glopada de fum. El porc que es robust i mandrós, s’entreté unes vegades en recollir les fulles que cauen de cabdells i d’altres en potollar el rellotget daurat de repetició que els nens entremaliats també li han posat a la cua, perquè es vegi tan ben plantat com el gat. Just a la porta principal, en una butaca de respatller alt i seient folrat de cuiro, de potes firmes i corbes com les de les taules, està assegut el mateix cap de la casa, ja bastant gran. Es un vellet inflat en excés , de grans ulls rodons i una enorme doble papada. El vestit que du posat se sembla al dels nens, i no necessito abundar en descripcions. La diferencia radica en que la seva pipa es una mica mes gran que la dels nens, cosa que li permet llençar mes quantitat de fum. Igual que ells te un rellotge però el guarda a la butxaca. Dient la veritat, te quelcom mes important que fer que mirar el rellotge, i això es el que els explicaré ara mateix. Està assegut amb la cama dreta recolzada sobre el genoll esquerra, te una expressió greu al rostre i conserva sempre els ulls fixes, al menys un de ells, en cert objecte notable al mig de la planura. El objecte està situat a la torre de la Municipalitat. Els membres del Consell son homes diminuts, rabassuts, llepaires i intel·ligents, amb ulls grossos com plats i enormes barballeres. Llueixen pardessús mes llargs, i les sivelles de les seves sabates son mes grans que las de la resta del habitants comuns de Vondervotteimittiss. Des de que visc al municipi, han celebrat diverses reunions extraordinàries en las que van adoptar tres importants resolucions:


- “No està be alterar el curs normal de les coses.” - “No hi ha res de tolerable fora de Vondervotteimittiss”, i - “Ens mantindrem fidels als nostres rellotges i coliflors.” Sobre la sala de audiències del Municipi es troba la torre i a la torre es troba el campanar, on i es, des de temps immemorial, el orgull i meravella del poble: el gran rellotge del Municipi de Vondervotteimittiss. I aquest es l’objecte al que es giren els ulls dels vells cavallers asseguts en butaques de seients folrats de cuiro. El gran rellotge te set esferes – una a cada un del set costats de la torre – de manera que es pot veure sense dificultat des de tots els punts cardinals. Les esferes son grans i blanques, i les agulles pesants i negres. Hi ha un campaner la única tasca del qual es cuidar del rellotge, però aquesta tasca es la mes perfecte de les sinecures, doncs el rellotge de Vondervotteimittiss, que se sàpiga, mai ha sofert cap desarranjament. Fins fa poc la simple suposició de cosa semblant era considerada una heretgia. Des de els temps mes remots registrats als arxius, la campana ha tocat les hores amb regularitat. I, en efecte, el mateix ha passat amb la resta de rellotges del municipi. Mai ha existit cap indret on la hora fos mes precisa, exacte i puntual. Quan el gran batall veia apropiat cantar “Les dotze!”, tots els seus obedients seguidors obrien les goles a la vegada i responien com si fossin un autèntic eco. En poques paraules, els bons burgesos s’estimaven el seu sauerkraut, però al mateix temps estaven orgullosos dels seus rellotges. Les gents que frueixen de sinecures son objecte de mes o menys veneració, i com el campaner de


Vondervotteimittiss te la mes perfecte de les sinecures es el home mes respectat del mon sencer. Es el dignatari principal del municipi, i fins i tot els porcs el contemplen amb cert sentiment de reverència. Els faldons de la seva jaqueta son molt mes llargs – la seva pipa, les sivelles de les seves sabates, els seus ulls, la seva panxa son molt mes grans – que els de qualsevol vell cavaller del poble; i en quan la seva barballera no es no mes doble, sinó triple. He descrit, doncs, el feliç estat de Vondervotteimittiss. Ay, quin dissort que un quadre tan idíl·lic fos condemnat a patir la pitjor de les desgràcies!. Des de fa molt de temps els savis del poble han repetit fins al cansament que “res de bo pot venir de l’altre banda dels turons”; i en realitat questes paraules duien en si mateix, sembla, els esperit de la profecia. Faltaven cinc minuts per les dotze del migdia, el dia de abans ahir, quan va aparèixer un objecte de caire estrany al cim dels turons cap al Est. Per supòsit, el fet va atreure la atenció de tothom, i cadascú dels vells i diminuts cavallers asseguts a les butaques dels seients folrats amb cuiro van tornar un dels seus ulls, ple d’aclaparament cap el fenomen, mentre mantenien l’altre ull fix en el rellotge de la torre. Quan ja no mes faltaven tres minuts per les dotze del migdia, es va comprovar que el estrany objecte era un diminut personatge de aspecte estranger. Baixava les turons amb gran rapidesa, de manera que tots el pogueren divisar de seguida amb diàfana claredat. Mai s’havia vist a Vondervotteimittiss a ningú mes delicat i petit. Tenia el rostre fosc, del color del tabac, un llarg nas aguilenc, els ulls tan petits com veces, boca ampla, i una excel·lent dentadura que semblava ansiós per mostrar, doncs somreia de orella a orella. Entre el


bigoti i les patilles poc quedava per veure del rostre. Duia el cap descobert i el cabell pentinat amb rinxols embolicats en papillotes. El vestit es composava de una jaqueta de gala negra ajustada ( de una de les butxaques penjava la punta llarga de un mocador blanc), calces negres de casimir, mitges negres i gruixuts escarpins lligats amb gruixuts llaços fet amb vetes de setí negre.. Sota un braç sostenia un enorme chapeau-de-bras i, sota l’altre, un violí cinc vegades mes gran que ell. A la ma esquerra duia una tabaquera d’or, de la que prenia rapè sense parar, amb la actitud mes presumida del mon, mentre baixava saltironant pel turó amb tota mena de passes fantàstics. Deu nos en guardi! Quin espectacle pels honorables burgesos de Vondervotteimittiss! Dient-ho amb franquesa: malgrat el seu somriure, el personatge tenia un rostre atrevit i sinistre. I mentre saltava enjogassat cap el poble, la singular aparença dels seus escarpins comença a despertar no poques sospites. Mes d’un burgés que el mirava aquell dia hagués dat qualsevol cosa per espiar a sota el mocador blanc de batista que penjava de una manera tan ostentosa de la butxaca de la jaqueta de gala. Però, sobre tot, el que va despertar la mes justa indignació fou que el vil brivall, mentre executava tan aviat un fandango com una cabriola, no sembla tenir la mes remota idea del que significava seguir el compàs de les passes i mesurar-les el temps. Mentrestant, la bona gent del municipi no havia tingut encara la possibilitat de obrir del tot els ulls, quan, just mig minut abans de que sonessin les dotze del migdia, el murri va irrompre en mig dels habitants. Va fer un chassez aquí, un balancez enllà, i llavors després de una pirouette i un


pas-de-zephyr, va composà una figura de fantasia que el va elevà fins al campanar de la Municipalitat, on el campaner fumava estupefacte en un estat entre digne i abatut. Però la petita criatura l’agafà de immediat per el nas, a la que donà una sacsejada i una estirada, li va enfonsar amb força el gran chapeau-de-bras al cap, li va tapar els ulls i la boca amb l’ala; i després, aixecant el enorme violí, el colpejà amb el instrument tanta estona i amb tanta violència que, estan el campaner tan gros i el violí tan buit, qualsevol hagués jurat que tot un regiment de enormes tambors tocava redobles infernals al campanar de la torre de Vondervotteimittiss. No hi ha manera de saber quin acte temerari de venjança hagués inspirat en els habitants aquest cínic atac, de no haver estat pel importantíssim fet de que faltava mig segon per que toquessin les dotze de mig dia. Anava a sonar la campana i era qüestió de absoluta i suprema necessitat que tot miressin els seus rellotges. No obstant, resultava evident que just en aquell moment el pillet a la torre estava fent quelcom amb el rellotge que no tenia cap dret a fer-ho. Però com en aquell moment començava a tocar, ningú tenia temps per advertir les seves maniobres, perquè tots havien de comptar els tocs de la campana. - Una! – cantà el rellotge. - Und! – replicà cadascú dels vells i diminuts cavallers, asseguts a cada una de les butaques de seient folrat en cuiro, de Vondervotteimittiss - Una! – respongué també el seu rellotge. - Und! – continuà el rellotge de la seva frau. I:


- Und! – digueren els rellotges dels nens i els rellotgets daurats de repetició de les cues del gat i del porc. - Dos! – continuà la enorme campana. I: - Dwo! – repetiren tots els mecanismes dels rellotges repetidors. - Tres! Quatre! Cinc! Sis! Set! Vuit! Nou! – repicà la campana. - Drez! Kuatre! Zinc! Sech! Sieb! Otto! Neuven! – respongueren els altres. - Onze! – cridà la grossa. - Jonze! – confirmaren les petites persones. - Dotze! – exclamà la campana. - Dwoce! – respongueren, perfectament satisfets, baixant la veu. - Jan dado laz dwoce! – van prorrompre tots els diminuts i vells cavallers, guardant els seus rellotges. Però la campana gran no havia acabat encara. - Tretze! – dictà. - Dreze! – exclamaren tots els diminuts i vells cavallers, empal·lidint, deixant caure les pipes i aixecant la cama dreta que tenien recolzada sobre la cama esquerra – Dreze! – gemegaren – Dreze! Dreze! Mein Gott, son les dreze! Com descriure la terrible escena que es va armar? Tot Vondervotteimittiss esclatà de sobte en un lamentable esvalot. - Que pasrà com mein parriga? – gemegaren els nens – Tenj jamvre jace ein jora! - Que pasrà com mein kraut? – exclamaren totes les frau – Son rekocides jace ein jora!


- Que pasrà com mein pipa? – maldiran tots els diminuts i vells cavallers – Druenos und relambajos! Deve estar apajada jace ein jora! – i tornaren a omplir-les de tabac, morts de ràbia; s’assegueren en les seves butaques i començaren a llençar glopades amb tanta rapidesa i fúria que el fum mes dens i impenetrable va cobrir de immediat tota la vall. Mentrestant els cabdells s’anaven posant cada vegada mes vermells i semblava que el mateix dimoni s’havia emparat de tot el que tenia forma de rellotge. Els rellotges tallats als mobles començaren a ballar com fossin embruixats, mentre que els que es trobaven a les xemeneies quasi no podien contenir la ira i s’entossudien en tocar, sense aturar-se, les tretze hores, amb tants sacseigs i ondulacions dels pèndols que resultava massa espantós a la vista. Però el pitjor de tot era que ni els gats ni els porcs podien seguir suportant el comportament dels rellotgets de repetició lligats a les seves respectives cues, i ho demostraven corrent per tot arreu, fregant i furgant, xisclant i cridant, miolant i bramulant, tirant-se a les cares, ficant-se sota els enagos de la gent i produint la estridència i confusió mes abominable que qualsevol persona assenyada pogués imaginar. I per pitjor dels mals, era evident que el petit i picardiós brivant de la torre estava exercint el màxim de les seves nefastes habilitats. De tant en tant, el murri es deixava veure a través del fum. Allà estava, assegut al campanar sobre el campaner, que jeia d’esquena al terra tan llarg com era. El vilà aguantava entre les dents la soga de la campana i la sacsejava sense parar amb el cap, fent tal desori, que les oïdes em tornen a zumzejar no mes recordar-ho. Tenia a la faldilla el enorme violí, que gratava sense ritme ni


harmonia amb les dues mans, pretenent fer una gran interpretació, el imbècil,de la melodia Judy O’Flannagan i Paddy O’Rafferty. Vist que la situació havia arribat a un estat tan deplorable, vaig abandonar amb repugnància el lloc.. I ara sol·licito la ajuda de tots els amants de la hora exacta i del bon sauerkraut. Anem-hi tots en massa al Municipi i restablim el antic ordre a Vondervotteimittiss, fent fora de la torra a aquell homenet.

Saki LA RETICENCIA DE LADY ANNE

Egbert arribà a la amplia sala mal il·luminada amb la actitud de un home insegur, que no sap si està entrant en un colomar o en una fàbrica de explosius, però disposat a enfrontar-se a qualsevol de les possibilitats. La petita discussió domèstica durant l’esmorzar no s’havia acabat, i el assumpte era saber fins quin punt Lady Anne estava disposta a reprendre o a suspendre les hostilitats. La seva postura sobre el braç de la butaca prop de la taula era mes aviat rígida i forçada; en la penombra de la tarda de desembre els quevedos de Egbert no l’ajudaven quasi res a distingir la expressió del rostre de Lady Anne. Per trencar el gel que, tal vegada, surés a l’ambient, va fer un comentari sobre la qualitat obaga de la llum. Tant ell com Lady Anne solien fer aquella observació entre les quatre i mitja i les sis de la tarda durant el hivern i finals de


tardor; formava part de la seva vida marital. No tenia resposta precisa i Lady Anne no aventurà cap. Don Tarquinio era ajagut a la catifa persa, aprofitant el calor de la xemeneia amb superba indiferència envers el possible malhumor de Lady Anne. La seva raça persa era tan pura com la catifa, i el seu pelatge lluïa ja el esplendor del seu segon hivern. El servent, que tenia inclinacions renaixentistes, l’havia batejat amb el nom de Don Tarquinio. De haver estat per ells, Egbert i Lady Anne, l’haguessin dit Pelusa, sens dubte, però no eren persones insistents. Egbert es serví una tassa de te. Com no havien indicis de que cessés el silenci per iniciativa de Lady Anne, va preparar altre escomesa heroica. - El meu comentari durat l’esmorzar va ser no mes especulatiu – explicà – Però sembla que li has dat un significat massa personal. Lady Anne seguí immutable darrera la seva barrera de silenci. El pinsà omplí la pausa amb una tonada de Ifigenia en Tàuride. Egbert ho va reconèixer de immediat perquè era la única melodia que xiulava el pinsà, i de fet, ho van comprar per la fama que ja tenia de xiular-la. Tant Egbert com Lady Anne s’haguessin estimat quelcom de semblant a El Guardià del Rei, la òpera favorita de tots dos. En qüestions artístiques tenien gustos similars. S’inclinaven per el art honest i explícit, una pintura, per exemple, que expliqués la seva pròpia història, amb la generosa col·laboració del títol. Un cavall de guerra sense genet amb la muntura i les rendes en obvi desordre, que ingressa trontollós a un pati ple de dones pàl·lides i defallents, amb la menció al costat de “Noticies dolentes”, se’ls hi


apareixia al cap com una interpretació inconfusible de alguna catàstrofe militar. Podien veure el que la pintura es proposava transmetre i explicar-ho als seus amics amb menys capacitat intel·lectual. El silenci persistí. Per norma general, després de quatre minuts de mutisme introductori, els disgusts de Lady Anne s’expressaven amb soltesa i marcada loquacitat. Egbert agafà la gerra de llet i abocà part del contingut a la escudella de Don Tarquinio; com la escudella ja era plena, el resultat fou un desagradable desbordament. Don Tarquinio contemplà la escena amb mostres de sorpresa que s’esvaïren en una indiferència deliberada així que Egbert l’invità a beure part del líquid vessat. Don Tarquinio estava disposat a acomplir molt papers en la seva vida, però el de aspiradora de catifes no era un d’ells. - No et sembla que ens estem comportant de una manera ridícula? – va dir Egbert, animat. Si Lady Anne estava d’acord, no va dir ni un mot. - Admeto que va ser culpa meva en part – continuà Egbert, cada cop menys animat – Al cap i a la fi, no soc res mes que un esser humà, ja saps. Sembla que oblidis que no mes soc un esser humà. Insistí en el dit, com si hagués hagut al·lusions infundades de que ell tenia característiques de sàtir, amb prolongacions de boc on acabaven les humanes. El pinsà tornà a cantar la tonada de Ifigenia en Tàuride. Egbert començà a deprimir-se. Lady Anne no bevia el seu te. Tal vegada no es trobava be. Però quan Lady Anne estava indisposta, no acostumava a ser molt discreta. “ningú sap el que em fa patir la indigestió”, era una de les seves frases favorites; però la falta de coneixement no mes


es podia deure a una lleu sordesa., doncs la quantitat de informació disponible sobre el tema hagués proporcionat suficient material per una monografia. Era obvi que Lady Anne no estava indisposta. Egbert començà a creure que era objecte de un tracte poc raonable; per instint començà fer concessions. - Es molt probable – observà, mentre tractava de ubicar-se al lloc mes cèntric de la catifa que Don Tarquinio tingués a be concedir-li – que la culpa sigui meva. Estic disposat, si de aquesta manera puc recuperar els nostres moments mes feliços, a esforçar-me per dur una vida millor. Es preguntà vagament com ho podria fer. Ja una mica gran, l’arribaven les temptacions de una manera confusa i sense massa insistència, com el pobre ajudant de carnisseria que demana unes estrenes al febrer per la única i il·lusòria raó que no el va tenir al desembre. No tenia la mes mínima intenció de sucumbir a elles com tampoc de comprar els coberts de peix o les boes de plomes que les dames es veien forçades a rematar durant tot l’any a través de la secció d’anuncis dels diaris. Però, tot i així havia quelcom de impressionant en aquella renuncia espontània a possibles atrocitats latents. Lady Anne no va dar senyals de estar impressionada. Egbert la va mirar, nerviós, a través dels seus quevedos. Sortir perdent en una discussió amb ella no era novetat. Però sortir perdent en un monòleg si que ho era, i del mes humiliant. - Vaig a canviar-me per sopar - anuncià en un to que pretenia tenir un matis de duresa. Ja a la porta, un últim rampell de debilitat el va impulsar a fer un altre intent.


- Ens estem comportant de una manera molt estúpida, no creus?. “Idiota” fou el comentari mental de Don Tarquinio quan es va tancar la porta darrere del Egbert. Després aixecà en l’aire les seves vellutades potes davanteres i va saltar amb gràcia a un prestatge de llibres, just a sota la gàbia del pinsà. Per primera vegada semblava notar la existència del ocell, però la veritat es que estava duent un pla de atac meditat durant molt de temps, amb la exactitud que sorgeix de una madura reflexió. El pinsà, que se havia cregut una mena de dèspota, es va reduir sobtadament a un terç del seu tamany natural. Començà a batre les ales indefens i a emetre aguts xiscles. Havia costat vint i set xílings sense la gàbia, però Lady Anne no va donar senyals de intervenir. Feia dues hora que era morta.

Marcel Schwob LA PESTA CCCCI e mille l’an corant Nella città di Trento Ré Rupert Volle lo scudo mio essor copert De l’arme suo Lion d’oro rampant. CRONICA DEL PITTI A Auguste Bréal


Jo, Bonacorso de Neri de Pitti, fill de Bonacorso, confalonier de justícia de la comuna de Florència,l’escut de la qual fou cobert l’any mil quatre-cents u, per ordre del rei Rupert, a la ciutat de Trento, amb un lleó rampant, vull referir, pel be dels meus descendents nobles, el que em va succeí quan començà a recórrer el mon cercant aventures. A l’any MCCCLXXIV, jove i sense diners, fugí de Florència per un dels grans camins amb Matteo, el meu company. La pesta havia devastat la ciutat. La infermetat era sobtada, i atacava en ple carrer. Els ulls es posaven vermells i ardents, la gola enroquia i el ventre s’inflava. Després la llengua i la boca es cobrien de petites bosses plenes de aigua irritant. El malalt es sentia posseït per la set. Una tos seca els agitava durant moltes hores. Després els membres es posaven rígids a les articulacions, la pell quedava esquitxada de taques vermelles i inflades, que algunes persones en deien bubes. Al final, els morts acabaven amb el rostre distés i blanquinós, macadures sagnants i la boca oberta com una trompeta. Les font públiques seques per la calor, eren envoltades d’homes encorbats i macilents que intentaven mullar-se el cap. Molts queien dins i els treien després amb ganxos de les carenes, negres per fang i amb el crani destrossat. Els cadàvers terrossos cobrien els senders pels que, durant la estació, corre el torrent de la pluja: el fetor era insuportable i la por era terrible. Però en Matteo era un bon jugador de daus; molt en vem alegrar així que sortirem de la ciutat i vem beure vi, al primer hostal que ven trobar, en honor a la nostra salvació de la mortaldat. Allà ens vem trobar amb mercaders de Gènova i de Pavía; els hi vem desafiar, cubilet en ma, i en


Matteo va guanyar dotze ducats. Per la meva part, els vaig reptar a un joc de taula, i vaig tenir la bona sort de embutxacar-me vint florins d’or. Amb aquells ducats i florins vem comprar mules i un carregament de llana; i en Matteo, que havia decidit anar a Prusia, va aconseguir una provisió de safrà. Varem recórrer els camins de Padua a Verona, després tornarem a Padua per abastir-nos de mes llana, i vem continuar el nostre viatge fins Venècia. De allà, creuarem el mar, vem entrar a Eslavonia, visitarem belles ciutats i arribarem fins als límits de Croàcia. A Buda, vaig emmalaltir de febres i en Matteo em va deixar sol a l’hostal, amb dotze ducats, i tornà a Florència, on el requerien certs negocis i on se suposava que havia de trobar-me amb ell. Em vaig quedar a una cambra seca i polsegosa, estès sobre un costal de palla, sense metge, i amb la porta oberta a la taverna. La nit de Sant Martí, arribà una companya de pifres i flautistes, i amb ella, uns quinze o setze soldats venecians i tudescs. Després de beure una bona quantitat de gerres, aixafar les tasses d’estany i llançar els càntirs contra la paret, començaren a ballar al so de un pifre. Les seves cares vermelles i rodanxones passaren pel davant de la meva porta, i quan em van veure recolzat sobre el costal, decidirem arrossegar-me per la taverna, cridant “O beus, o mors!” després d’això em llençaren al aire varies vegades amb la manta, mentre la febre em martellejava el cap, i acabaren ficant-me al costal i tancar-me la obertura al voltant del coll. Vaig suar molt, pel que, sens dubte, em va baixar la febre encara que cremava de ràbia. Tenia els braços travats i


m’havien tret l’alfange, amb el que m’hagués llençat sobre les soldats, inclús cobert de palla. Però a la cintura, sota les calces, tenia un curt ganivet embeinat; vaig aconseguir lliscar la ma i amb ell vaig poder tallar la tela del costal. Tal vegada la febre encara me enardia el cap, però el record de la pesta que havíem deixat enrere a Florència, i que després es va estendre per Eslavonia, es va unir a la meva ment a una idea que m’havia fet del rostre de Sila, el dictador llatí del que parla Ciceró. Segons deien els atenesos, el dictador semblava una móra espolvoritzada de farina. Decidí terroritzar els soldats venecians i tudescs, i com era al mig de una cambra on el hostaler guardava les seves provisions i les fruites en conserva, trencà ràpidament un sac ple de farina de blat.. Em refregà el rostre amb la pols, i quan vaig tenir un color entre groguenc i blanc, em vaig fer una petita ferida al braç amb el ganivet i em vaig empastifar amb sang per tacar la capa de farina de manera irregular.. Després vaig tornar a ficar-me al costal i vaig esperar als bandits borratxos. Per fi, arribaren, rient i trontollant; quan em varen veure la cara blanca i sagnant començaren a xocar entre ells i a cridar: “La pesta, la pesta!” No havia recuperat les armes, i el hostal ja era buit. Em sentí guarit, gràcies a la transpiració que em van causar aquells rufians, així que començà el viatge a Florència, on havia de reunir-me amb Matteo. Vaig trobar al meu company Matteo vagant per la campanya florentina, molt abatussat. No gosava entrar a la ciutat, doncs la pesta seguia fent estralls. Vem canviar de rumb i ens dirigirem, en la nostra recerca de fortuna, cap


els Estats del Papa Gregori. Pujarem en direcció a Avinyó i ens creuarem amb bàndols de homes armats, que duien llances, piques i arcs: semblava que els ciutadans de Bolònia s’havien rebel·lat contra el Papa, a demanda dels florentins (cosa que ignoràvem). Allà ver armà bons jocs amb els membres de un i altre partit, tant a la taula com als daus, de manera que vem guanyar prop de tres cents ducats i vuitanta florins d’or. La ciutat de Bolònia estava quasi abandonada, i ens reberen a les cases de banys amb crits de gaubança. Els quartos no eren entapissats de palla com a d’altres ciutats llombardes; no faltaven llitotxes, encara que els catres eren trancats la majoria. Matteo es va trobar amb una amiga florentina, Monna Giovanna. Per la meva part, com no m’interessava conèixer el nom de la meva acompanyant, vaig quedar satisfet. Vem beure en abundància el vi local i cervesa, i menjarem confitures i pastelets. Quan li contà la meva aventura al Matteo, va fingir que anava al wàter, va baixar a la cuina i tornà disfressat de malat de la pesta. Les noies dels banys sortiren disparades, llençant crits aguts, fins que es van tranquil·litzar i s’aproparen a tocar, encara temoroses, el rostre d’en Matteo. Monna Giovanna no va voler estar amb ell i es va quedar tremolant en un racó, mentre repetia que Matteo tenia febre. Mentrestant, Matteo – que estava molt begut – va recolzar el cap entre els atuells dispersos sobre la taula, que es sacsejava per mor dels seus rinxols, i en aquell moment es va començà a semblar a una màscara de fusta pintada, com las que usen els saltimbanquis a les seves representacions rodaires.


Al final marxarem de Bolònia, i després de moltes aventures arribarem a Avinyó, on ens vem assabentar que el Papa ficava a la presó a tots els florentins, i els manava cremar junt amb els seus llibres, com venjança per la rebel·lió. Però varem ser advertits massa tard, doncs els sergents del mariscal del Papa ens van sorprendre a meitat de la nit i ens abocaren a les masmorres de Avinyó. Abans de la tortura, vem ser interrogats per un jutge que ens condemnà, el forma provisoria, al calabós, fins que se iniciés el procés, i a pa i aigua, com era costum en la justícia eclesiàstica. Per sort, aconseguí amagar entre la roba la nostra bossa, que tenia una mica de polenta i olives. El fons del calabós estava ple de llot, i la nostra font d’aire era un respirall reixat a ras de terra, que donava al pati de la presó. Ens van introduir els peus per uns forats e uns ceps de fusta molt pesats i tenien les mans subjectes amb carenes fluixes, de manera que els nostres cossos es tocaven del genoll a la espatlla. El encarregat de la guàrdia ens fa ver el favor de dir-nos que rem sospitosos de enverinament, ja que el Papa havia sabut, per certs ambaixadors, que los confaloniers de la comuna de Florència tenien el propòsit de matar-lo. Allà estàvem, en la penombra de la presó sense sentir un sol soroll, ignorants de la hora del dia o de la nit, amb el greu perill de acabar a la foguera. Vaig recordar aleshores el nostre ardit, i vaig concebre que la justícia papal tal vegada ens fes fora de la presó per por a la malaltia. Amb gran treball vaig abastar la meva polenta i decidirem que en Matteo s’empastifaria el rostre i es tacaria amb sang mentre jo cridava per atreure els algutzirs. Matteo va preparar la seva màscara i començà a dar roncs udols, com si fos malat


de la gola. Jo vaig invocar a Nostra Senyora mentre sacsejava les carenes. Però el calabós era profund, la porta massa gruixuda, i queia la nit. Vem suplicar en va curant varies hores. Per fi vaig deixar de cridar, però En Matteo va seguir gemegant. Li da un cop amb el colze perquè descansés fins que albirés el dia; els seus gemecs es tornaren mes forts. El vaig tocar a les fosques; les meves mans no mes arribaven al seu ventre, q1ue em va semblar inflat com un bot. I llavors la por es va apoderar de mi, però seguíem lligats sense poder moure’ns. Mentre en Matteo cridava amb veu ronca “Aigua, aigua!”, de una manera similar a un udol desesperat de una canilla desenfrenada, la pàl·lida llum del alba va irrompre a través del respirall. Llavors una suor freda em va recórrer els membres, perquè, sota la màscara de pols amb taques de sang seca, vaig veure que estava lívid , i reconeixè les crostes blanques i les supuracions vermelles de la pesta de Florència.

Henryk Sienkiewicz SACHEM

Qui hagués imaginat aquell vespre, contemplant aquell circ monumental que s’aixecava a la plaça principal de Antílope, que tot just quinze anys abans no hi havia ni senyals de aquell poble tan florent. Cap blanc s’hagués arriscat llavors a apropar-se a la confluència dels dos rius on l’havien construït. Les poques cabanes indies


disseminades per el indret feien terror als colons alemanys de la regió. Els seus ocupants, indis de Texas, coneguts com els Serps Negres, sabien defensar a mort el seu territori, i mes de un cap de europeu imprudent havia patit el horror del escalpel. No obstant, tal com eren les coses, la situació no podia durar massa temps mes. Una nit de lluna plena, uns quants centenars de cares pàl·lides caigueren sobre la aldea dormida. L’endemà, el triomf de la nova causa de la civilització era total. Chiavatta - així es deia la aldea indígena – fou cremada, i van passar a ganivet a tots els seus habitants, sense distinció ni de edat ni de sexe. No mes fugiren de la massacra alguns guerrers que en aquella època del any solien caçar en les planures. En quant va quedar arrasada la aldea, als seus destructors se’ls hi va ocórrer que es tractava de un bon lloc per establir-se, així que no es va tardar en que sorgís de les cendres de la Chiavatta bàrbara, amb l’ajuda de la immigració alemanya, una Antílope civilitzada. En menys de cinc anys la poblaven dos mil habitants; i aquella quantitat es duplicà i molt aviat es triplicà gràcies a la explotació de les mines de mercuri de la comarca. Conforme a la llei de Lynch, dinou guerrers Serps Negres – els darrers que aconseguiren capturar – foren penjats set anys després del trist i tràgic fi dels seus, a la mateixa plaça on aquella nit tocava la banda del circ. Amb gran soroll i estridència sonava la banda, i hauria de haver estat molt perspicaç el que hagués pogut distingir, entre el públic que esperava el començament del espectacle – rics comerciants i modestos treballadors – als homes


despietats que, quinze anys enrere, cremaren i degollaren als pobladors indis a aquella mateixa plaça festiva. Els curiosos s’amuntegaven per milers en les grades del circ. A que era degut tant d’èxit? Tal vegada al legítim desig de divertir-se una estona després de un dur dia de treball? Tal vegada al orgull de ser honrats amb la companya del cèlebre circ Dean, la visita del qual posava de relleu, de totes totes, la importància del poble? Per aquestes raons, sense cap dubte, però també per altre de mes important. El número dos del programa deia: Dansa a la corda fluixa a quinze metres del terra, amb acompanyament de música, per el cèlebre acròbata Sachem, “el voltor roig”, cap dels Serps Negres, i últim descendent real de la rasa i únic sobrevivent de la tribu. Una vegada, el honorable senyor Dean va explicar a la Taverna que, quinze anys enrere, al passar per Santa Fe, es va trobà a un indi moribund , acompanyat per un nen. Abans de morir, el vell li va dir que el noiet, fill del Sachem dels Serps Negres, era el legítim hereter del seu pare assassinat, i com tal el corresponia esser el cap indiscutible de la tribu destruïda o escampada. El fill, adoptat per la companya del circ, es va convertit amb el tems en el primer acròbata. I el senyor Dean, que fins arribar a Antílope ignorava el que havia passat a Chiavatta, es va assabentar aquella nit de que el seu equilibrista anava a dansar sobre la tomba del seu pare. I al divulgar-se la notícia, el Sachem es convertí en la great attraction. Els burgesos de Antílope anaren en massa


al circ, ansiosos de veure al únic supervivent de una rasa que havien aniquilat, per exhibir-lo davant de les seves mullers i fills, i davant dels recens arribats de Alemania, que mai en sa vida havien vist un indi en persona. Amb quin orgull digueren: - Mirin! Mirin! Aquest es l’últim dels Serps negres que nosaltres exterminéssim! - Ah! Herr! Ych! Quina grata satisfacció per l’amor propi! Les exclamacions de admiració es barrejaven amb els relats de les proeses del passat, mentre que en tota la ciutat es sentia una sola paraula, repetida una i altre vegada: - Sachem...Sachem... Des de el mati, aviat, dominant el seu terror, els nens mes valents pillardejaven pel voltants del circ, i s’esforçaven per mirar a través de les obertures, en mig de les taules mal posades... I els nois mes grans, envalentits aquell dia per un esperit guerrer, s’estufaven per la plaça principal, trient pit de una manera amenaçant... Per fi van donar les vuit. Era una nit , meravellosa, clara y estrellada. Des de lluny, la brisa escampava pel poble el perfum del taronger, barrejat amb l’aroma de la malta. Il·luminaven el circ grans resplendors de llums provinents de enormes torxes de pegunta que flamejaven entre alts plomalls de fum negre, i una immensa aranya de petroli sobre la pista. Fora, a la porta, s’amuntegaven persones que no havien pogut aconseguir entrades. Assistien resignats a la desfilada de carruatges de la companya y, sobre tot, miraven i comentaven la gran pintura de una batalla entre els rostres


pàl·lids i els pèl-roges. Darrere el teló, mentre entrexocaven les gerres de cervesa a les taules de la taverna, se sentien veus que demanaven: Frisch Wasser! Frisch Bier! Aigua fresca! Cervesa! Però sonà una campaneta i es va fer un profund silenci. Apareixeran sis palafreners, calçats amb botes, i es van ubicar en dues fileres davant la entrada de la pista, prop de les cavallerisses. Irromp entre les fileres un cavall a galop, sense rendes ni muntura, sobre del qual cavalca un núvol de mussolina, betes i tuls. Lina, la écuyère, fa la seva aparició. Comença la funció, amb l’acompanyament de la orquestra. Lina es tan bella que la jove Matilde, filla del cerveser de Oppunciagasse, plena de inquietud, s’inclina vers el jove Floss, el seu veí i propietari de una grocery, i el mormola a la orella: - M’estimaràs sempre? Galopa el cavall. Esbufega com una locomotora. Peten els fuets en l’aire. Els pallassos, alguns dels quals s’han llençat a la pista darrere la ballarina, s’esgargamellen, criden i es peguen sonores bufetades, mentre que la ballarina girà sense parar a bast del seu corser. Esclaten els aplaudiments, i es multipliquen quan ella desapareix darrere la cortina. El espectacle es magnífic! Però la paraula Sachem!, Sachem! Corre de boca en boca entre els espectadors en quan cessen els aplaudiments.


I mentre els pallassos, davant la indiferència general, executen ganyotes simiesques, els palafreners duen grans entaulats de fusta que col·loquen a ambdós extrems de la pista. Els músics deixen de tocar el Yankee-Doodle i entonen la lúgubre ària de Don Juan. En aquell moment els mossos del circ tènden el filferro entre els dos empostats. De sobte, el feix vermell de les bengales sorgeix a la entrada i inunda la pista amb els seus sagnants reflexes. Tots esperen angoixats al terrible Sachem, l’últim dels Serps Negres. Però, que passa? No es l’indi el que apareix, sinó el director de la companya en persona, el honorable senyor Dean. Saluda al públic i pren la paraula: Humilment suplico als honorables i benèvols gentlemen, així com a les no menys honorables ladies, que es quedin quiets, no aplaudeixin i guardin el mes absolut silenci, perquè el jefe indi està irritat i mes furiós que d’habitud. Les paraules causen una gran impressió i, cosa curiosa!, les mateixes personalitats de Antílope que van destruir Chiavatta fa quinze anys experimenten en aquell moment una sensació molt desagradable. Fa no mes un instant, mentre la bella Lina executava cabrioles sobre el cavall, tots eren contents de trobar-se prop de la pista, en aquell indret baix des de on es podia apreciar la totalitat del espectacle. Ara, malgrat tot, llença’n mirades tristes cap els graons mes alts del circ, sentint, contra les lleis de la física mes elementals, que quan mes baix i son mes s’asfixien.


Recordarà el Voltor Roig el passat ? Potser no havia crescut al si de la companya del honorable senyor Dean, composada d’alemanys? Seria possible que no hagués oblidat? Sembla increïble. El ambient, quinze anys de vida de circ, el èxit embriagador, sens dubte ha influït a l’ànima del Serp Negre. Chiavatta! Chiavatta! I ells mateixos, els bons alemanys, no es veritat que es troben en un país que no era el seu, lluny de la seva pàtria, i no mes pensaven en ella quan el business ho permetia? Abans que tot, per cert, el mes important en menjar i beure. L’últim dels Serps Negres – com els burgesos de Antílope – estava convençut , sens dubte, de aquesta gran veritat. Però un xiulet salvatge provinent de les establies, interromp de sobte les reflexions dels espectadors. I Sachem, desprès de la impacient espera a la que se ha sotmès al públic, al fi apareix a la pista. Se sent, com un murmuri que sorgeix de la multitud , aquestes paraules: - Es ell! Es ell! I de seguida, el mes absolut silenci. No mes les bengales espetarreguen a la porta. Totes les mirades es claven a la figura del jefe indi que es dreça al circ...sobre la tomba dels seus. Te l’aspecte majestàtic... i l’altivesa de un rei. La capa, folrada de ermini blanc, emblema dels caps de les tribus, el cobreix el portament altívol, el cos àgil, i tan salvatge que evoca al temible jaguar.


El rostre, com esculpit en bronze, recorda el cap del àguila. I el brillen els ulls, amb un fred resplendor, dos autèntics ulls d’indi, serens i inclús indiferents. Deixa vagarejar la vista sobre la multitud, com si volés triar una víctima. Li tremolen les plomes al cap. Del cinyell penja una destral i un ganivet per arrabassar a les víctimes el seu cuiro de cabell. A la ma, alhora no sosté un arc sinó una llarga perxa, el balancí del equilibrista de la corda fluixa. I, llavors, quan s’atura al centre de la pista, llença un esborronador crit de guerra. Es l’alarit dels Serps Negres. Els que van anihilar a la població de Chiavatta recorden be aquell sinistre alarit. I, qui ho creuria, els mateixos que quinze anys abans no tremolaren davant aquest udol dels guerrers indis, perceben en aquell moment que la suor els hi cobreix el front. - Silenci! El director s’apropa al jefe indi i li parla com si el volgués apaivagar i calmar. La fera ha sentit el efecte del fre? Sens dubte, perquè alhora, calmat, Sachem es balanceja sobre la corda de filferro. Amb els ulls clavats a la enorme aranya de petroli, avença. El fil es doblega amb força i per moments es torna invisible: sembla que el indi surés a l’aire. Puja, baixa, avença, s’endarrereix, avença de nou, cercant l’equilibri. Els seus braços, estesos, coberts per la capa d’ermini , semblen gegantines ales.


Trontolla... Sembla caure! No! S’adreça! Esclaten continguts, breus aplaudiments que després s’apaguen. Aleshores el rostre del jefe indi adquireix una expressió aterradora. Un resplendor terrible llueix a sa mirada fixa en les torxes i de sobte li brolla un cant de guerra. Quina cosa increïble! El cap indi cantant en alemany! I el públic pensa, amb un sospir de alleujament: “Ja no coneix la llengua de les Serps Negres!” Però tothom segueix escoltant el cant que es torna cada vegada mes violent. Es un barreig de cant i crida planyívola, salvatge i ronc, ple de tons ferotges. Se senten aquestes paraules: Tots els anys desprès de les grans pluges, cinc cents guerrers sortien de Chiavatta pels senders de la guerra, pels camins de les grans caceres de la primavera. I quan retornaven, els cuirs cabelluts dels rostres pàl·lids guarnien les cintures, mentre suportaven el pes de la carn i de les pells dels bisons. I en honor d’ells, en els envelats cantaven i ballaven plens de gaubança, per la gloria del Gran Esperit. Chiavatta era feliç! Les dones treballaven en els wigwams, les nenes es convertien en belles donetes i els nois aprenien a ser grans guerrers. Els guerrers morien en els camps de la gloria i sortien de cacera amb els seus pares a la Muntanyes de Argent. Mai la sang de dones i nens tintà les seves destrals, doncs els guerrers de Chiavatta eren homes generosos. Chiavatta era poderosa quan els rostres pàl·lids arribaren de l’altre banda dels mars llunyans i calaren foc a Chiavatta. Es van lliscar furtivament en els wigwams mentre tothom dormia, i clavaren les seus ganivets al pit dels homes, dones i nens. Ja no existeix Chiavatta! Sobre el seu terra els blancs han construït els seus wigwams de pedra. Ja no existeix la tribu massacrada! Chiavatta destruïda clama venjança!


La veu del cap indi s’ha enrogallat. El seu balanceig a la corda fluixa sembla el vol del arcàngel roig de la venjança mentre planeja immisericordiós sobre la multitud de sers humans. Fins el director Dean s’ha posat nerviós. Un silenci sepulcral regna al circ sobre el que plana la amenaça del cap indi. No mes quedà un nen de tota la tribu! Era petit i dèbil, però va jurar davant el Esperit de la Terra venjar als seus! Jurà que veuria, en mig de un mar de foc i de sang, les cadàvers dels rostres pàl·lids, homes, dones i nens per igual...!

Els últims mots, quasi inarticulats, son mes un brogit que un càntic. Dels graons brolla un remor, semblant al esbufec del vent huracanat. Acuiten a les ments milers de preguntes sense resposta. Que farà aquell tigre implacable...? Que presagia...? Es venjarà...ell...tot sol? Ens hem de quedar o fugir? Defensarnos? Però, com? - Was ist das? Was ist das? Que es això? Que es això? Que està passant? – mormolen les aterridores veus de les dones. I en aquell moment sorgeix del pit del jefe indi un alarit que no te gens de humà. Es gronxa amb mes violència, salta sobre el taulat de fusta que està sota la enorme aranya i aixeca vers ella la perxa venjadora.


Un paorós pensament travessa com un llamp pel cap dels milers de espectadors: - Va a trencar la làmpada e inundarà el circ de petroli en flames! Un crit de terror surt de totes les goles. Però... que passa? Se sent una ordre: - Que ningú es mogui! Que ningú es mogui! El jefe indi ha desaparegut! No ha cremat el circ? On es? On s’amaga? Aquí està! Aquí està novament! Sachem se ha quedat sense esma. Se’l veu cansat i abatut... Sosté amb una ma un plateret de llauna, que passa entre els espectadors, al temps que suplica amb veu planyívola: - Siguin generosos, dames i cavallers! Es el meu petit guany! S’omple el pit dels espectadors: “Però, alhora... el cant, l’amenaça, la làmpada?!”, pensa el públic. “Tot això formava part del programa? No mes era un truc del director? Un cop d’efecte?” I un diluvi de monedes de dolar i de mig dolar cau sobre el plateret. Qui es el que gosarà menysprear al últim dels Serps Negres? No es pas veritat que Antílope s’aixeca sobre les cendres de Chiavatta? Aquelles bones persones tenen un gran cor! Després del espectacle, Sachem beu cervesa amb el assassins del seu poble, en senyal d’amistat. La influencia que exerceix el mitjà en el Serp Negre es evident.


Franck R. Stockton LA DAMA O EL TIGRE?

Fa molt, molt de temps vivia un rei semibàrbar, les idees del qual – encara que una mica refinades i polides pel caràcter progressista dels seus llunyans veïns, els llatins – seguien essent ampul·loses, florides i desbordants, tal com corresponia a la meitat encara bàrbara de la seva estirp. Era un home de fantasia exuberant i, a mes a mes, de tan irresistible poder que els seus capricis es convertien en realitat tant sols desitjant-los. Tenia gran predilecció en conversar amb si mateix, i en quan ell i la seva persona es posaven d’acord amb alguna cosa, l’assumpte es duia a terme sense dilació. Quan tots els membres del seu règim domèstic i polític seguien amb docilitat els curs preestablert, el seu caràcter era dolç i jovial, però quan sorgia el mes mínim entrebanc, i alguns dels seus orbes es sortien de les seves òrbites, es tornava encara mes dolç i jovial, doncs res el complaïa tant com desfer malifetes i aixafar desnivells. Entre les adquisicions que havia aconseguit suavitzar a mitges la seva barbàrie estava la de la arena pública on, a traves de mostres exemplars de valentia viril o bestial, les ments dels seus súbdits es refinaven i cultivaven. Però inclús allà s’afirmava la fantasia exuberant i barbàrica. El circ del rei fou bastit, no amb el propòsit de


donar al poble la oportunitat de sentir els èxtasis dels gladiadors moribunds, ni de permetre’l contemplar el inevitable desenllaç de un conflicte entre opinions religioses i goles afamades, sinó amb finalitats mes aptes per ampliar i desenvolupar les energies mentals dels súbdits. El ampli amfiteatre, amb les galeries que l’envoltaven, les misterioses voltes i els paisatges invisibles, era un agent de justícia poètica, on es castigava el crim o es recompensava la virtut, a traves de decrets imparcials i incorruptibles del atzar. Quan s’acusava a un súbdit d’haver comès un crim la importància del qual podia interessar al rei, s’anunciava públicament que en un dia concret la sort del acusat quedaria segellada a la arena del sobirà, una estructura que tenia ben merescut el seu nom, doncs, encara que el seu disseny i el seu plànol provenien de terres llunyanes, el seu fi sorgí del cervell de aquest home que no mes respectava la tradició de satisfer la seva fantasia, com autèntic rei que era, i que imposava a totes les manifestacions del pensament i de la activitat humana el opulent desenvolupament del idealisme barbàric. Quan el poble es reunia a les galeries, el sobirà, envoltat de la seva cort, s’asseia al tro reial a un costat de la arena i feia una senyal. Als seus peus s’obria una porta i el acusat sortia al amfiteatre. En front ell, a l’altre banda del recinte,, hi havia dues portes idèntiques i contigus. El deure i privilegi del reu consistia en apropar-se a les portes i obrir una de elles. Podia triar la que volgués; no estava sotmès a cap orientació o influencia que no fos la del ja esmentat atzar, incorruptible e imparcial. Al obrir una de les dos, sorgia un tigre afamat, el mes fera i cruel que haguessin


pogut trobar, que es llençava de immediat sobre el acusat i els destrossava el mil bocins com càstig per la seva culpabilitat. Una vegada resolt de aquesta manera el cas del criminal, doblaven les campanes de ferro en senyal de dol, sorgien forts gemecs de les goles dels planyívols contractats per la ocasió, ubicats al vorell exterior de la arena i, el nombrós públic, amb els caps inclinats i els cors anguniats, marxaven lentament cap les seves llars, lamentant amb gran pesadesa que quelcom tan jove i atractiu, o tan vell i respectat, hagués merescut una sort tan nefasta. Però si el reu obria l’altre porta, apareixia una dama, la mes apropiada per els seus anys i posició social entre tots els súbdits femenins de Sa Majestat, i amb aquella dama el casaven de immediat en qualitat de premi a la seva innocència. No importava que el acusat ja tingués esposa i família, o que els seus afectes fossin compromesos amb una persona de la seva elecció; el rei no permetia que qüestions tan insignificants interferissin als seus grans projectes de retribució i recompensa. El mateix que en l’altre cas, les cerimònies es duien a bon punt de immediat, i a la arena. S’obria altre porta als peus del rei, i un sacerdot, seguit per un seguici de coristes i donzelles que tocaven alegres melodies amb corns daurats i pifres mentre es movien al ritme de una dansa nupcial, s’apropava on era la parella, l’un al costat de l’altre, i la boda es duia a terme amb rapidesa i joia. Llavors repicaven les festives campanes de bronze en senyal de felicitat, la gent donava vivas, i el home innocent, precedit de nens que tiraven flors al seu camí, conduïa a la núvia a la seva llar.


Aquest era el mètode semibàrbar del rei per administrar justícia. La seva perfecta imparcialitat era òbvia. El criminal no podia saber de quina de les portes sortiria la dama; obria la que volia, sense poder imaginar si, al instant següent, seria devorat o nuvi. En algunes ocasions el tigre sortia de una porta; en d’altres, de la porta contigua. Les decisions del tribunal no sols eren imparcials, sinó també definitives; el acusat rebia el càstig de immediat si resultava culpable, i si demostrava la seva innocència, era recompensat a l’acte, de bo o mal grat. Era impossible escapar als judicis de la arena del Rei. La institució arribà a ser molt popular. Quan la gent es congregava en un d’aquells dies de aquells gran judicis, mai sabien si haurien de ser testimonis de una matança sagnant o de una alegre boda. La inseguretat atorgava a l’ocasió un interès que d’altre modus no hauria tingut. Així doncs les masses es divertien i quedaven satisfetes, i la part pensant de la comunitat no podia al·legar injustícia contra aquest pla. Doncs no es així que la decisió quedava en les mans del propi acusat? El Rei semibàrbar tenia una filla tan exuberant com les mes florides fantasies seves i amb un esperit tan apassionat i autoritari com el seu. Com sol ocorre en aquets casos, era la nineta dels seus ulls i se la estimava mes que a la resta de la humanitat. Entre els cortesans, havia un noiet que ostentava aquella puresa de sang i una humilitat de rang que solen ser comuns als herois de les narracions romàntiques, aquells joves que acaben per enamorar-se de les princeses reials. La princesa es sentia molt satisfeta amb el seu amant, doncs era atractiu i valent fins un grau inigualable en tot el regne, i ella l’estimava amb una passió


que contenia la suficient quantitat de barbarisme per fer-la ardent i fogosa en extrem. La relació amorosa va prosperà alegrement durant varius mesos , fins que un dia el rei va descobrir per casualitat el enamorament. No va dubtà ni vacil·là en quant al compliment del seu deure. El jove fou empresonat immediatament i es fa fixà el dia del judici al circ del rei. Aquesta era, doncs, una ocasió de especial importància, i Sa Majestat, igual que tot el poble, s’interessà de una manera molt especial pels preparatius i el desenvolupament del judici. Mai abans havia passat que un súbdit gosés estimar la filla del rei. Anys desprès , coses semblants es van tornar comunes, però aleshores no deixaven de ser noves i, en gran mesura, esbalaïdores. Varen buscar en les gàbies de tigres del tot el regne, a les besties mes ferotges e implacables, a la fi de poder escollir per la arena al monstre mes cruel; i jutges competents examinaren amb cura les fileres de donzelles joves i formoses de tota la contrada, amb el propòsit de trobar una núvia adient per el jove, en cas que el atzar no li deparés un destí diferent. Tothom sabia, per suposat, que els càrrecs de l’acusació eren certs. El noi havia estimat la princesa; i ni en ell, ni en ella, ni a ningú d’altre, se li hagués ocorregut refutar-ho. Però el rei, de cap manera, permetria que un fet així s’immiscís en els procediments de un tribunal que tanta satisfacció i delit li proporcionava. Mes enllà del resultat, la sort del jove estava abocada, i el rei obtindria un enorme plaer estètic no mes observant la marxa dels esdeveniments, els quals determinarien , a la cap i a la fi, si el macip hauria fet be o mal estimant la princesa. Arribà el dia fixat. Van acudir gents des de els indrets mes propers i llunyans, i barraren les grans galeries de la arena;


i multituds, sense possibilitat de ingressar, s’amuntegaren en les murs exteriors. El rei i la seva cort s’ubicaren en els seus respectius llocs, en front de les portes bessones, aquells fatídics portals, tan terribles en la seva igualtat. Tot era llest. Es va donar la senyal. Es va obri la porta ubicada sota la llotja reial i aparegué a la arena el amant de la princesa. Alt, bell, ros, la seva entrada fou rebuda amb un murmuri de admiració i ansietat. La meitat del públic ignorava que hagués viscut entre ells un jove amb tanta plantositat. No era pas sorprenent, doncs, que la princesa l’estimés! Terrible situació en la que es trobava! Mentre el jove avançava per la arena, es va girar, com era costum, per inclinar-se davant el rei, però no pensava en absolut en aquell personatge real. Tenia els ulls clavats en la princesa, que estava asseguda a la dreta del seu pare. De no haver estat per la meitat barbàrica de la seva natura, es probable que la dama no hagués estat allà, però la seva anima apassionada i ardent no li hagués permès faltar a una ocasió que l’interessava de una manera tan terrible. Des de el moment en que va aparèixer el decret que decidí la sort del seu estimat en el circ del rei, no mes havia pensat, nit i dia, en aquell gran esdeveniment i en els diferents aspectes que l’envoltaven. Com tenia mes poder, influència i caràcter que qualsevol altre persona que s’hagués interessat en un cas semblant, va aconseguir el que mai ningú havia aconseguit fins aleshores: tenir el secret de les portes. La princesa sabia en quin dels dos recintes, ubicats darrere les portes, es trobava la gàbia del tigre , amb el reixat obert, i en quina es trobava la dama. Era impossible que a través de les massisses portes, entapissades amb pells gruixudes i pesants, li arribés cap soroll o pressentiment a la persona


que devia apropar-se per obrir el fermall de una de elles. Però l’or, i la força de voluntat pròpia de la muller, li revelaren el secret a la princesa. I no sols sabia en quin dels recintes es trobava la dama ja llesta per presentar-se radiant i ruboritzada tan bon punt s’obrís la porta, sinó també qui era ella. La donzella triada per recompensar al jove acusat, si arribava a demostrar la seva innocència darrere el delicte de pretendre una persona de tant alt llinatge, era una de les damisel·les mes belles de la cort... i la princesa la odiava. Havia vist sovint, o cregut veure, que aquella formosa criatura llençava mirades de admiració al seu estimat, i de vegades, fins va arribar a pensar que les mirades era advertides per el jove e inclús correspostes. En una i altre oportunitat, els havia vist xerrant, un o dos moments tant sols, però es por dir molt en tan poc temps. Tal vegada parlaren de coses sense importància però, com ho podia saber? La noieta era encantadora, i no obstant, s’havia atrevit a posar els seus ulls en l’amant de la princesa, i amb tota la intensitat de la sang salvatge heretada de infinites generacions de avantpassats bàrbars, detestava a la dona que es ruboritzava i tremolava darrere la silenciosa porta. Quan l’estimat es va girar i les mirades de ambdós es trobaren – mentre que la princesa romania asseguda, mes pàl·lida i blanca que cap d’altre en el vast oceà de rostres angoixats que la envoltaven – el jove va percebre, gràcies al poder de la ràpida percepció que els hi es atorgat als que fusionen les seves ànimes en una sola, que ella sabia darrere de qual porta s’agotnava el tigre i darrere la que es trobava la dama. El jove no hagués esperat menys de la princesa. Coneixia el seu caràcter, i dins de si, en el mes recòndit de la seva ànima, estava segur de que ella no


descansaria fins que aconseguís desvetllar la incògnita, ignorada per tots els presents, inclús per el rei. La única esperança del jove es basava en l’èxit de la princesa en dissipar el misteri; I a l’instant en que la va veure, va saber que ho havia aconseguit, com ja ho sabia en el mes fondo de la seva ànima. Fou llavors quan, amb una ràpida i ansiosa mirada, li llençà la pregunta: “Quina?” La princesa el va comprendre com si li hagués fet la pregunta a crits des de on era. No havia temps per perdre. La pregunta sorgí com un llamp i de la mateixa manera fou contestada. El braç dret de la princesa estava recolzat sobre el parapet encoixinat. Aixecà la ma i va fer un moviment ràpid i lleu vers a la dreta. Ningú mes que el seu amant ho va veure. Totes les mirades eren fixes en l’home de la arena. El jove es va girar, i amb passa segura i firma caminà a través del espai buit. Sense dubtar ni un instant, anà fins la porta dreta i la obrí. Ara be, el os del moll de aquesta història es el següent: va sortir el tigre per aquella porta, o la dama? Quan mes ho pensem, mes difícil serà la resposta. Exigeix un estudi del cor humà que ens duria a través de tortuosos laberints de passió, dels que ens seria molt difícil de sortirne. Pensa-hi, estimat lector, no com si la decisió depengués de tu, sinó de aquella princesa semibàrbara i apassionada, de ànima incandescent sota els focs combinats de la desesperança i la gelosia. Ho havia perdut, però qui l’hauria de posseir? Quantes vegades, en somnis i en hores de vigília, la sobresaltava el horror i es cobria el rostre amb les mans al


imaginar que el seu amant obria la porta on l’esperaven els cruels ullals del tigre! Però quantes vegades mes l’havia vist a l’altre porta! Com, si en els seus dolorosos somniejos, grinyolava les dents i s’arrabassava els cabells al veure el extasiat delit del jove mentre obria la porta a la dama. Com la seva ànima agonitzava quan el veia córrer vers aquella dona, de galtes enrojolades i ulls resplendents de triomf; quan la duia de braçet, amb tot el cos radiant de felicitat per haver recuperar la vida; quan sentia els crits alegres de la multitud i el so esbojarrat de les joioses campanes; quan veia al sacerdot apropar-se a la parella, seguit del seu seguici festiu, per convertir-los en marit i muller davant els seus propis ulls, i quan els veia allunyar-se plegats per el sender de flors, acompanyats per la impressionant cridòria de la benaurada multitud, on s’ofegava el seu crit solitari de desesper i es perdia per sempre. No seria millor per en ell, morir al moment, i esperar-la en les beneïdes regions semibàrbares del etern avenir? I, no obstant, aquell horrible tigre, aquells alarits, aquella sang! Havia pres la seva decisió al instant, però sol després de nits i de dies de angoixosa deliberació. La princesa va saber que el jove li faria la pregunta, decidí la resposta i, sense el mes mínim titubeig , va moure la ma cap a la dreta. El problema de la seva decisió no s’ha de prendre a la lleugera. I jo no soc ningú per pretendre ser l’únic capaç de resoldre-ho. Per tant els hi plantejo en a vostés. Qui va sortir per la porta? La dama o el tigre?.


Mark Twain EL DISC DE LA MORT

I Eren els temps de Oliver Cromwell. El coronel Mayfair era el oficial mes jove del seu rang en els exèrcits de la Commonwealth; no mes tenia trenta anys. Malgrat la seva jovenesa, ja era un veterà colrat pels rigors de la guerra, doncs havia començat la seva vida militar als disset anys. Va participar en molts de combats i el seu coratge al camp de batalla li va valdre, poc a poc, el seu alt càrrec en el servei i l’admiració dels homes. Però ara es veia en serioses dificultats ; una ombra planava sobre el seu futur. Queia la nit hivernal, i fora, assotava la turmenta i la foscor. Dins, regnava un silenci melancòlic, doncs el coronel i la seva jove esposa parlaren del dolor fins el cansament, llegiren la Bíblia i pregaren l’oració de la nit, i ja no podien fer altre cosa que restar asseguts, agafats per les mans, mirant el foc, i pensar... i esperar. No haurien de esperar molt de temps, ho sabien, i la esposa es va estremir al fer-ho. Tenien una sola filla, la Abby, de set anys, adorada pels dos. La nena no tardaria en baixar a dar-les el petó de bona nit, i el coronel decidí parlar en aquell moment: - Eixuga’t les llàgrimes i aparentem alegria, pel seu be. Hem d’oblidar de moment el que ha de ocórrer – va dir. - Ho faré. Els guardaré al meu cor, que se està destrossant.


- I Acceptarem els que ens hagi de venir, i ho suportarem amb paciència, sabent que Ell ho fa tot amb rectitud i bondat. - I dient: facis la Seva Voluntat. Si, puc dir-ho des de el fons de la meva ànima i la meva ment... i també ho diria des de el fons del meu cor, si pogués. Ah, si pogués! Si aquesta estimada ma que premo i beso per darrera vegada... - Calla, amor meu! Ja ve la nena! Una petita figura de cabells arrissats, en camisa de dormir, aparegué per la porta i va córrer vers el seu pare, que la abraçà i la besà amb fervor una, dos i tres vegades. - Papi!, no em besis així que m’enredes el cabell. - Ah, ho sento, ho sento molt. Em perdones, estimada? - Per suposat, papi. Però de veritat ho sents? No estàs fingint, i realment ho sents? - Jutja tu mateixa, Abby – i el coronel es cobrí la cara amb les mans i simulà sanglotar. La nena, plena de remordiments al veure el fet tràgic que havia causat, començà plorar i a tirar de les mans del seu pare i a dir: - Ay, papi, si us plau, no ploris! Abby no ho ha dit seriosament; Abby no ho farà mai mes. Si us plau, papi – mentre tirava i s’esforçava per separar els dits, va veure fugaçment un ull darrere de la ma, i exclamà – Ah, papi, entremaliat, no estàs plorant! Es una broma! I ara Abby se’n va amb la seva mamà perquè tu no tractes be l’Abby. La nena intentà abaixar-se, però el seu papà la abraçà amb força i li digué: - No, queda’t amb mi, estimada. Papi s’ha comportat malament i ho admet, i li sap molt de greu. Aquí està, deixa’l que et besi les llàgrimes; li demana perdó a l’Abby,


i farà tot el que l’Abby li digui quer ha de fer, com càstig. Ja els petons es secaren i ni un dels rinxols s’ha despentinat... i el que Abby mani... I es van reconciliar; en un instant tornà la alegria i es va il·luminar, la cara de la nena que començà a acaronar les galtes del seu papà, mentre nomenava el càstig: - Un conte! Un conte! Atenció! Els pares van contenir l’alè i escoltaren. Passes, quasi imperceptibles entre les ratxes de vent! S’apropaven poc a poc – mes forts, mes forts – i desprès passaren de llarg i van desaparèixer. Els pares respiraren alleugerits, i el papà va dir: - Vols un conte, has dit? Alegre? No, papi, un de por. El pare volia contar un conte alegre, però la nena insistí en els seus drets... Tal com van acordar, podia obtenir el que volés. El coronel era un bon soldat purità i havia dat la seva paraula. Es va retre compte de que havia de respectar-la. - Papi – explicà la nena no has de contar-me contes alegres sempre. La dida diu que no sempre la gent viu moments feliços. Es cert, papi?, ella diu això. La mamà va sospirà, i tornà a pensar en els seus problemes. - Es cert, estimada – respongué el pare amb suavitat – Sempre arriben les preocupacions. Es una llàstima però es veritat. - Ah, aleshores explica’m algun conte sobre elles, papi... un de por, així tots tremolarem i farem veure com si es passés a nosaltres. Mami, apropa’t i agafa l’Abby de la ma,


de manera que si es massa terrible, serrà mes fàcil que el suportem tots plegats, saps. Ja pots començar, papi. - Be, havia una vegada tres coronels... - Ah, que be! Jo conec coronels. Es fàcil, perquè tu ets un i se com es vesteixen. Continua, papi. - I en una batalla van cometre una falta de disciplina. Les paraules importants li van resultar agradables a Abby, i aixecant la vista, plena de sorpresa i interès: - Això es menja? Es bo, papi? – preguntà. Els pares esbossaren un somriure, el coronel digué: No, es altre cosa, estimada. Es van extralimitar en el compliment de les seves ordres. - I això es...? - No, tampoc es menja, igual que l’altre. Se’ls va ordenar simular un atac a un post molt defès en una batalla quasi perduda , amb la finalitat de dispersar l’enemic perquè les forces de la Commonwealth tinguessin la possibilitat de retrocedir; però, duts per el entusiasme, van passar per alt les ordres i van convertir la simulació en un fet real. Van prendre el post per assalt, sortiren victoriosos i guanyaren la batalla. El general es va posar furiós per la seva desobediència. Els lloà molt però els va enviar a Londres per sotmetre’ls a judici. - Aquest es el gran general Cromwell, papi? - Si. - Ah, jo l’he vist, papi! I quan passa per davant de la nostra casa, tan magnífic en el seu gran cavall, amb els soldats, sembla tan...tan...be, no se com, no se que sembla no estar content, i es nota que la gent te por. Però jo no el tinc por perquè en a mi no em mira així.


- Ah, la meva estimada xerraire. Be, els coronels van anar a Londres com presoners i, sota la seva paraula de honor, els hi van permetre anar a veure les seves famílies per darrera... Atenció! Es van quedar escoltant en silenci. De nou, passes, però una vegada mes, passaren de llarg. La mamà recolzà el cap sobre l’espatlla del seu marit per amagar la seva pal·lidesa. - Arribaren aquest mati. - Però papi, es un conte de veritat? - Si, estimada. - Que be! Així està molt millor. Segueix, papi. Però, mami! Estimada mami, estàs plorant! - No em facis cas, preciosa. Estava pensant en...en...les pobre famílies. - Però, no ploris, mami; tot sortirà be...veuràs; els contes sempre acaben be. Segueix, papi, fins la part en que visqueren feliços i menjaren perdius; així ja no plorarà. Ja veuràs, mami! Segueix, papi. - Abans de deixar que tornessin a casa, els dugueren a la Torre. - Ah, jo conec la Torre! Des de aquí la podem veure. Segueix, papi. - Segueix-ho el millor que puc...sota les circumstàncies. A la Torre, la cort militar els va jutjar durant una hora, els va declarar culpables i els condemnà a ser afusellats. - A morir, papi? - Si. - Ay, que dolents!


- Estimada mami, estàs plorant altre vegada. No ho facis, mami; aviat arribarà la part bona...veuràs. Donat presa, papi! Fes-ho per mami. Ho has de explicar mes ràpid. - Si, ho se, però es perquè m’aturo molt per pensar, suposo. - Però no ho has de fer, papi. Has de seguir endavant. - Molt be, doncs. Els tres coronels... - Els coneixes, papi? - Si, amor meu. - Ay, a mi m’agradaria conèixer-los. Me encanten les coronels. Creus que em deixarien donar-s’hi un petó? - Un d’ells si, preciosa. Avia’m... dóna’m un petó per ell. - Te, papi... i aquests dos son per els altres. Crec que si em deixarien que els besés, papi, perquè els hi diria: “El meu papà també es un coronel, i molt valent, i ell hagués fet el mateix que vostés, així que no pot ser tan dolent, diguin el que diguin aquelles persones, i no s’han de avergonyir de res”. Llavors em deixarien besar-los, no es cert, papi? - Deu sap que si, filla meva! - Mami, ay, mami, no deus de plorar. Ja arriba la part feliç. Segueix, papi. - Llavors, alguns es penediren... tots, en realitat. Em refereixo a la cort militar. I anaren a veure al general, i li van dir que havien complert amb el seu deure – perquè era el seu deure, saps – i ara li pregaven que perdonés a dos dels coronels, i que no mes afusellaren al altre. Els hi semblava que amb un seria suficient com exemple per l’exèrcit. Però el general era molt sever i els hi va retreure que havent dut a terme el seu deure i alleugerit la seva consciencia, volessin induir-lo a ser menys i tacar de aquella manera el seu honor de soldat. Però li respongueren


que no li estaven demanant res que ells mateixos no farien si ocupessin tan alt càrrec i tinguessin a les seves mans la prerrogativa del perdó. Això el va impressionar. Va fer una pausa i es quedà pensant, mentre desapareixia la severitat del seu rostre. Aleshores demanà que esperessin i es retirà al seu gabinet a demanar consell a Deu per mitjà de la oració. I quan tornà a sortir, els hi va comunicar: “Faran un sorteig. Ho decidiran ells, i dos conservaran la vida”. - I ho van fer, papi, ho van fer? I quin va ser el que va morir? Ay, pobre home. - No, es van negar. - No ho van fer, papi? - No. - Perquè? - Van dir que el que tragués el gra fatal es condemnaria a si mateix a morir a través de un acte voluntari, i això no seria altre cosa que un suïcidi, es digui com es digui. Afirmaren que eren cristians i que la Bíblia prohibia als homes que es traguessin la vida. Enviaren aquella resposta i digueren que estaven llestos...i que executaren no mes la sentencia de la cort. - I això que vol dir, papi? - Que... els afusellaran. Atenció! El vent? No. Tram...tram...r-r-r-amble, dam-dam...r-r-ramble, damdam... - Obrin!, en el nom del general! - Ay, que be, papi. Son els soldats! Deixa’m que els obri, papi, deixa’m a mi! Donà un salt, va córrer cap a la porta i la obrí, cridant contenta:


- Passin, passin! Aquí hi son, papi! Granaders! Conec als granaders! Entraren els soldats i es posaren en filera amb les armes a la espatlla. L’oficial saludà, mentre el coronel condemnat es mantenia dret i tornava la salutació. La seva esposa estava al seu costat, pàl·lida i amb les faccions contrites per el patiment intern, però sense dar cap altre mostra de dolor, mentre que la nena observava el espectacle amb ulls guspirejats... Una llarga abraçada, del pare, la mare i la nena. Desprès l’ordre: “A la Torre...Marxin!” Llavors el coronel sortí de la casa marxant amb pas i comportament militar, seguit de la filera de soldats. Llavors es va tancar la porta. - Ay, mami. No es cert que ha resultat maco? T¡ho vaig dir, i marxen a la Torre, i papi els va a veure. Ell... - Ah, vine als meus braços, pobre criatura innocent... II L’endemà, l’afligida mare no pogué deixar el llit. Els metges i les infermeres eren al seu costat i de quan en quan mormolaven entre ells. A Abby no li permetien entrar a la cambra i li digueren que sortís a jugar, que la mamà estava molt malalta. La nena, ben abrigada, sortí i va jugar una estona al jardí, però llavors li semblà estrany, i també malament que el seu pare fos a la Torre sense saber el que estava succeint a casa. S’havia de remeiar aquella situació, i ella ho faria en persona. Una hora després, la cort militar va rebre ordres de presentar-se davant el general. Aquest estava dret, arrufat


de front i en posició rígida, amb els artells recolzats a la taula, i els indicà que estava llest per escoltar el informe. - Els hi hem demanat que tornessin a considerar la seva decisió – digué el portaveu – els hi hem pregat. Però insisteixen. No faran el sorteig. Estan disposats a morir, però no a profanar la seva religió. La cara del Regent es va aombrar, però no va dir res. Es quedà rumiant una estona i després exposà: - No moriran els tres. Altres faran el sorteig – els rostres dels membres de la cort lluïren de gratitud – vagin a buscar-los i ubiqui’ls a aquesta cambra. Que si posin un al costat del altre, amb les cares girades cap a la paret i els canells creuats a la esquena. Aviseu-me quan hi siguin allà. Quan es va quedar sol, va asseure’s i de sobte va donar una ordre a l’assistent: - Vagi i porti’m el primer nen que passi per la porta. El soldat no va tardar ni un segon en tornar; duia l’Abby de la ma, la roba de la qual estava quasi coberta de neu. La nena se’n va anar dreta cap el jefe de Estat, aquell formidable personatge que feia tremolar els sobirans i poderosos de la terra no mes anomenar-lo, i es va asseure a la seva falda. - El conec, senyor – va dir la nena – Vosté es el general. Le he vist. Le he vist mentre passava davant de casa meva. Tothom el tenia por, però jo no, perquè vosté no semblava enfadat amb mi. Ho recorda, veritat? Duia posat el meu vestit vermell, amb guarniments blaus a la part del davant. Se’n recorda? - Be... espera, deixa’m veure...jo... - Em trobava just davant de la casa, la meva casa, sap?


- Be, estimada criatureta, m’hauria de sentir avergonyit, però el diré que... La nena el va interrompre, en to de retret: - Ja veig: no ho recorda. Perquè? Jo no mi he oblidat de vosté. - Ara si que em sento avergonyit, però no t’oblidaré mes, estimada nena. Et dono la meva paraula. Em podries disculpar un moment? I seguirem sent bons amics tota la vida, veritat? - Si, de veritat que si. No se com ho va poder oblidar. Deu de ser molt oblidadís, però jo també ho soc, de vegades. De tots modus, el puc perdonar sense cap problema, doncs crec que vosté vol ser bo i fer be les coses, i crec que també es molt bondadós...però ha de donar-me una abraçada com fa el meu papi. Fa fred. Et daré totes les abraçades que vulguis, amigueta meva, i seràs la meva vella amiga per sempre, d’ara en endavant, no es cert? Em recordes a la meva filla quan era una nena. Ja no ho es, però era amable, dolça i delicada com tu. Tenia el teu encant, petita encisadora, la teva irresistible i dolça confiança en els amics i amb els estranys per igual, aquella confiança que sotmet a voluntari esclavatge a tothom que rebi el seu preciós afalac. Solia quedar-se entre els meus braços, com ho fas tu ara i allunyava amb el seu encant el cansament i les preocupacions del meu cor, i li donava pau, com ho fas tu ara.. Érem camarades e iguals, i companys de jocs. Ja fa molt de temps que va desaparèixer i es va esvair aquell agradable paradís, però tu me l’has dut novament. Rep per això la benedicció de un home aclaparat, petita criatura, tu que suportes el pes de Anglaterra mentre jo descanso!.


- La estimava vosté molt, molt, molt, molt? - Ah, veiem que en opines: ella donava ordres i jo obeïa. - Crec que vosté es encisador. Vol dar-me un petó? - Amb gust...i, a mes a mes ho considero un privilegi. Te...Aquest es per tu, i aquest es per ella. No mes m’ho has demanat i podies haver-m’ho ordenat, perquè la representes, i ho que em manis, ho haig de obeir. La nena va aplaudir encantada davant la idea de aquella gran promoció, i llavors sentí un soroll proper, el pas fort i regular d’homes marxant. - Soldats, soldats, general! Abby els vols veure! - Els veuràs, estimada, però espera un moment. Haig de encarregar-te una missió. Entrà un oficial i va fer una profunda reverencia. - Ja han arribat, Sa Altesa – anuncià, tornà a fer una reverencia, i sortí. El jefe del Estat li donà a l’Abby tres petits discs de cera, dos de blancs i un de vermell fort: doncs aquella missió segellaria la mort del coronel al que li toqués el vermell. - Ah, que maco aquest disc vermell! Son per mi? - No, estimada nina. Son per altres. Aixeca la punta de aquella cortina, allà, i veuràs tres homes en filera, de esquenes a tu i amb les mans darrere...així... cadascú amb les mans obertes, igual que una tassa. Posa una de aquestes coses en cadascuna de les mans obertes, i desprès torna on soc jo. Abby va desaparèixer darrere la cortina, i el regent quedà sol. - Sens dubte – va dir, pietosament – se m’ha ocorri’t aquest bon pensament durant el meu estat de perplexitat, i m’ho ha enviat Ell, que sempre es present per ajudar als


que vacil·len i cerquen el Seu auxili. Ell sap be on ha de recaure la elecció, i ha enviat al Seu missatger lliure de pecat perquè es compleixi la Seva voluntat. Altre s’equivocaria, però Ell no s’equivoca. Els camins del Senyor son meravellosos i savis... Beneit sigui el Seu Sant Nom! La petita fada tancà la cortina darrere de ella i es va aturà un instant per examinar amb avidesa i curiositat el mobiliari de la nefasta cambra., les rígides figures de la soldadesca i als presoners. Llavors se il·luminà la cara de alegria, i va dir: “Caram, un d’ells es el papi! Reconec la seva esquena. Vaig a dar-li el mes bonic!” S’apropà contenta i deixà caure els discs a les mans obertes; desprès va treure el cap per sota el braç del seu papà, aixecà el rostre somrient i exclamà: - Papi!, mira el que tens. T’ho he donat jo! El pare va fer una ullada al fatal regal, va caure de genolls i, en un paroxisme de amor i compassió, va estrènyer contra el seu pit al seu innocent i petit botxí. Els soldats, oficials, els presoners en llibertat, tots restaren paralitzats per un instant davant la enormitat de la tragèdia. Però aleshores la commovedora escena els trencà el cor, se’ls hi van omplir els ulls de llàgrimes i ploraren sense pudor. Durant uns minuts, va haver-hi un silenci profund i reverent. Desprès l’oficial de la guàrdia es va avançà, de mala gana, i va tocar el presoner a la espatlla, mentre li deia, amb suavitat: - Em sap greu, senyor, però el deure m’ho ordena. - Ordena que? – preguntà la nina. - Me l’haig de emportat. Em sap molt de greu. - Endur-se’l ? On ?


- A...a...Deu m’ajudi! A l’altre banda de la fortalesa! - Però no pot. La meva mare està malalta i vaig a endurme’l a casa – La nena es va soltà, pujà a la esquena del seu pare i li va passar els braços al voltant del coll. Abby ja està llesta, papi. Anem. - Preciosa nina, no puc. M’haig de anar amb ells. La nina saltà a terra i mirà al seu voltant, perplexa. Llavors va córrer vers l’oficial, donà un cop de peu al terra, indignada, i l’escridassà: - Le he dit que la meva mare està malalta! I m’hauria de escoltar. Solti’l. Ho ha de fer! Ay, pobre nena. Tant de bo Deu m’ho permetés, però realment m’ho haig d’endur. Atenció, guàrdies! En filera! Armes a la esquena...! Abby va desaparèixer com un llamp. No va tardar en tornar, arrossegant al general per la ma. Davant aquella formidable aparició, tots els presents assumiren posició de firmes, els oficials feren la salutació i els soldats presentaren armes. - Detingui’ls, senyor! La meva mare està malalta i necessita al meu papà. Els hi he dit que el soltessin, però no m’han escoltat, ni em van fer cas, i se’l estan duent! El general restà immòbil, com atordit. - El teu papà, filla meva? Ell es el teu papà? Per suposat. Sempre ho ha estat. Creu que li hagués dat el disc vermell a un altre, quan m’estimo tant al meu papi? No!. Una expressió de horror transfigurà el rostre del regent. - Que Deu m’ajudi! – exclamà – Per culpa dels paranys de Satanàs he comès el acte mes cruel que pot cometre un home! I ja no te remei, no te remei. Que puc fer?


Angoixada i impacient, Abby exclamà: - Perquè no diu que el soltin? - i començà a plorar – Digui-l’hi que ho soltin! Vosté em va dir que donès ordres, i ara, la primera vegada que l’ordeno que faci algo, no ho fa. Una llum suau il·luminà el rostre vell i arrugat del general, i va posar la ma sobre el cap de la petita tirana. - Gràcies a Deu – va dir – per aquesta promesa impensada, aquest accident que ens ha salvat, i gràcies en a tu, inspirada per Ell, per recordar-me el meu jurament oblidat. Ah! nina incomparable! Oficial, obeeixi les seves ordres...ella parla per mi. El presoner està perdonat. Deixi’l en llibertat! Barcelona, a 22 de febrer del 2012. ==========================================


CONTES BREUS PER SEGUIR LLEGINT AL BUS  

Crec que la bona literatura – el que cadascú entengui per bona literatura – està mes enllà del generes. Però, al tractar-se aquesta de una...

Advertisement