Page 1

CRÒNICA DE FESTES 2006 José Vicente Verdú Gisbert Cronista Oficial de Festes A l'inici dels treballs de redacció de cada Crònica de Festes m'he plantejat referir-me a eixa guerra entre moros i cristians que no cessa. Em referisc a la guerra real, eixa que es narra dia a dia en els informatius (Iraq, Iran, Líban, Sudan, Txetxènia, ...). Els camps de batalla estan lluny, però el problema és omnipresent. Cal acceptar esta situació i parlar d'ella sense pors ni embuts, perquè ens afecta cada dia més i, pel que pareix, acabarà afectant d'una forma o una altra a la nostra Festa de Moros i Cristians. I dic açò perquè al poc d'acabar les Festes es va iniciar un debat mediàtic sobre la conveniència o oportunitat de modificar estes tradicionals festivitats. Conserve un parell d'interessants articles de premsa i compartisc l'opinió dels seus autors: una cosa és destrossar el cap de la “mahoma” amb petards, que segons Vicente Molina Foix hauria de ser evitat per ètica i per estètica; i una altra molt distinta entendre la rutina de la derrota del bàndol moro com un atac a les conviccions religioses dels musulmans. Com deia Enric Sòria “... És cert que ofrendre la gent sense necessitat s'ha d'evitar, però també ho és que hi ha gent disposada a afrontar-se per cualsevol cosa”. Semblants reflexions rondarien Vicente García Pascual, mantenidor de l'Exaltació Festera, quan va decidir dedicar una gran part de la seua al·locució a recordar, amb prolixes citacions a importants historiadors, aquelles èpoques en què van conviure musulmans, jueus i cristians en perfecta pau i harmonia, només trencada posteriorment per l'afany conquistador d'una de les comunitats. Tot l'anterior pot paréixer més o menys llunyà, però una realitat més pròxima ens acovardix per la seua crueltat. Els noticiaris del mes d'agost ens oferien les imatges, no per repetides menys doloroses, d'eixes atrotinades embarcacions, anomenades pasteres, o els més evolucionats cayucos, que arriben a dotzenes a les Canàries (6.000 persones indocumentades van desembarcar en les Illes en el mes d'agost del 2006). Per més que mire al meu voltant, no veig a ningú més desemparat que estos immigrants. I parlant de desemparats, enguany s'ha celebrat una important efemèrides local: el 275 aniversari de l'arribada de la imatge de la “Mare de Deu” i el 75 de la seua coronació com a patrona d'Ibi. El gros de la celebració va recaure sobre l'Església, sent els seus sacerdots conscients de què “... estem en un moment històric en què secularització de la nostra societat s'ha fet molt més severa i, que la pluralització dels referents culturals que donen sentit a la vida dels nostres ciutadans s'ha aguditzat”. Es van formar equips i subcomissions de treball en cada una de les parròquies per a escometre un ambiciós calendari de celebracions que responien a un triple objectiu: el pastoral, el solidari i el festiu. Al llarg de l'any van ser organitzades nombroses i interessants activitats solidàries, conferències i exposicions, encara que el més simbòlic va


ser el trasllat de la imatge de la Mare de Déu a cada un dels barris de la localitat, acompanyada en cada una de les seues visites per nombrós públic. Per la seua banda, la Comissió de Festes estrenava la seua flamant pàgina web, anunciant que seria possible disfrutar de les Festes per Internet gràcies a la webcam que s'anava a instal·lar en l'Ajuntament. Vaig comprovar personalment que la qualitat de les imatges era prou baixa i, a més, el sistema va tindre algunes fallades de funcionament, encara que no per això cal deixar d'aplaudir la iniciativa. De la presentació del programa del dia 31 d'agost m'agradaria destacar dos coses. En primer lloc, l'encert amb el canvi de lloc, perquè còmodament assentats en el Centre Cultural de la Vila vam poder escoltar les intervencions sense el molest murmuri de la gent que s'aglomerava a la part de dalt en la Casa Gran. I en segon lloc, el magnífic resum del contingut que va fer Antonio Teruel, il·lustrat amb les imatges de les pàgines del programa projectades en perfecta sincronització. Del programa en si ressaltaria la cuidada selecció de fotos, sense els lamentables oblits d'altres anys, però criticaria la reducció de la grandària del tipus de lletra, motiu de queixa per part de persones majors amb dificultat de lectura. Digna d'aplaudiment és la iniciativa de la Comparsa Almogàvers, que va organitzar una interessant conferència titulada “VII Centenari dels Almogàvers a Bizanci”, impartida per D. Guillermo Rocafort Pérez, Caballer Legionari del Terç Gran Capità, 1r de la Legió, i que va tindre lloc el dissabte dia 2 en el Centre Social Polivalent. A poc a poc s'acostaven les Festes i els dies previs no van estar exempts de bons presagis: el dia 3 de setembre, en la final del Mundial de Japó, la selecció espanyola de Basquetl derrotava a la de Grècia per un contundent 47-70 i aconseguia la primera medalla d'or de la història. En el sopar prèvia a la inauguració de l'enllumenat extraordinari dels carrers, la Regidora de Festes em confirma que es continuen renovant les lluminàries i que les noves mantenen els dissenys típics, és a dir, castells emmerletats, arcs de mig punt i l'omnipresent silueta de la Mare de Déu. Es volen organitzar tantes coses en tan pocs dies que les disfuncions acaben sent inevitables. Per exemple, per al dia 8 el programa anunciava filaetes pel mateix recorregut que hauria de passar el Correfocs de La Quarantamaula. Va caldre improvisar una solució, així que l'extraordinari Correfocs, autèntic esdeveniment lúdic festiu que va congregar a una immensa quantitat d'ibenses, va accelerar la seua arribada al carrer Manuel Soler i els participants en les filaetes van retardar el pas, de manera que no coincidiren ambdós cercaviles. En nom de tots aquells que no es volen perdre res, demane que es faça un major esforç a evitar la coincidència d'actes. I els mitjans de comunicació no cessen de donar-nos motius per al debat. El divendres 8 es va conéixer la Sentència de l'Audiència Provincial d'Alacant que dóna la raó a les tres festeres injustament vetades per la Fila Navarresos d'Alcoi. Com a tants altres, em satisfà ser fester en un poble on la participació femenina està plenament assumida i normalitzada


(com en la majoria de les poblacions del nostre entorn), allunyats d'integrismes i falses ortodòxies en què altres desitgen romandre cada vegada més aïllats. Un dels actes extraordinaris del passat setembre va ser la celebració de la Novena del dia 9 junt amb l'Ajuntament, traslladant la imatge de la Mare de Déu a un templet instal·lat en el carrer Els Eres. Portava un parell de dies amenaçant tempestat i tots els preparatius per a esta Santa Missa enfront del Castell estaven condicionats al bon temps, perquè en cas contrari, la imatge no eixiria de l'Església. Amb un avís previ en forma de trons, a les 6 de la vesprada, a penes una hora abans de donar inici l'acte, plovia tímidament, impedint a l'Orquestra i Coral fer les necessàries proves de so. Però va escampar i tot es va poder desenvolupar sense incidents ni sobresalts (per allí caminava Ramón preparat per si calia posar-li l'impermeable a la imatge). Al finalitzar la cerimònia religiosa, distints grups locals van interpretar cants i balls típics de distints llocs del món, en una nova demostració del que representa la globalització. Però abans de sopar, encara va caldre fer un buit per a assistir a la inauguració de la vidriera col·locada en l'edifici de la Casa Consistorial, una obra a càrrec de Vicente Ferrero en la que destaca, una vegada més, la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats. No qüestione la qualitat de l'obra des del punt de vista artístic, però estic entre els que opinen que la seua col·locació en un edifici públic xoca frontalment amb el principi d'aconfessionalitat de l'Estat. Amb tanta cerimònia prèvia, no és res estrany que ja s'haguera previst retardar fins a les 12,30 hores l'inici de l'Exaltació Festera, que es va celebrar en el lloc de costum, una vegada descartada la possibilitat de fer-ho enfront del Castillo i junt amb la imatge de la Mare de Déu. Crec que es va tractar d'una decisió encertada, ja que l'Exaltació té el seu propi ritme, el seu peculiar ambient, a què els protagonistes de la Festa no volien renunciar. Una vegada més, Capitans i "Abanderaes" van rebre el calorós aplaudiment del públic que omplia el Teatre Salesià, cridant especialment l'atenció l'emoció entre les amigues de la "Abanderá" dels "Chumberos", l'eufòria de la "Abanderá" dels Guerrers i els besos i abraços dels Capitans amb les seues dones i fills en este preludi dels seus dies més grans. Un excel·lent es mereixen la presentadora, Marta Pastor Morant, els membres del ballet Kronos i el mantenidor, D. Vicente García Pascual, del que destacaria la primera part del seu discurs, per les interessants referències històriques a una època medieval en què, com he dit abans, va existir una convivència pacífica entre totes les religions presents en la península ibèrica. Vaig rebre la grata invitació per part de la família del Capità Moro, José Ramírez Mellado, per a assistir al concert de música festera a càrrec de l'agrupació artístic musical “El Treball” de Xixona, el diumenge 10 de setembre en la Casa de la Cultura d'Ibi. Tal com s'havia anunciat, va ser estrenada la marxa mora titulada Al ‘Murabitum, composta pel mestre D. José Rafael Pascual Vilaplana, i tal com era d'imaginar, el concert va servir per a testimoniar-li al Capità l'afecte que li professen tants i tants ibenses, especialment els components del seu comparsa.


El dia 11 va haver-hi gestos de tempestat, però el 12 (dimarts) va caure un bon ruixat a Ibi que va obligar a modificar el programa d'actes, de manera que a l'acabar la Novena es va anunciar als assistents que el Concert que havia de celebrar-se enfront del Castell passava a celebrar-se en el Teatre Salesià. La “Banda Unió Musical d'Ibi”, sota la direcció de Jaume Francesc Ripoll Martins, va interpretar una molt estudiada selecció de memorables pasdobles i marxes que va impressionar el nombrós públic que a pesar de les inclemències del temps va omplir l'aforament del Teatre. He de confessar que no vaig assistir a la "Verbena del Fester", però les persones amb què vaig parlar diuen que va estar molt bé, amb bon ambient i bona música. Els DJ's, conscients que a la gent li agrada desfilar, van punxar marxes festeres, el que va fer les delícies de tots els assistents. Segons em conten, va haver-hi dos “go-gos” que llevaven el xanglot, encara que el públic femení va trobar a faltar els “go-gos” del gènere masculí. El dia de l'Olleta vam trobar a tot el poble mobilitzat en una delirant seqüència d'anades i vingudes que provoca no pocs col·lapses, com el que normalment es forma en les rodalies de l'Estadi Climent, a on els festers acudixen a arreplegar la seua preada dosi de pólvora. Mentres els més responsables s'afanyaven a ultimar els detalls del soc, molts altres inicien una descontrolada ingesta de begudes alcohòliques que culminarà en una desfilada nocturna multicolor pels carrers d'Ibi. De les disfresses destacaria alguna oportuna al·lusió al frau massiu en Forum Filatèlic i poc més. Finalitzats tots estos abundants preliminars, va arribar el moment de posar-se el trage i arrancar a desfilar. No obstant, a la Diana del divendres 15 va acudir molt poc públic (diguem que els realment addictes). A les 8 del matí feia fred i vent, i des de l'Església a l'Ajuntament no hi havia ni un només espectador assentat en les tribunes. A pesar dels esforços per començar l'Entrada Cristiana a l'hora prevista, la veritat és que el Capità no va arribar a l'Ajuntament fins a les 12,20 hores aproximadament, primer auguri de retards respecte als horaris previstos. La primera part del "boato" estava inspirada en la verdadera història dels Almogàvers, destacant la inèdita participació de la “Coral Ibense” interpretant una adaptació d'Eduardo Terol de la peça In Taverna quando sumus, extreta dels autèntics Carmina Burana medievals (els que van servir d'inspiració a Carl Orff per a compondre la famosa opera), i el grup de xaramites, gaita, fusta, metalls i percussió del Taller de Música “Castell Vermell” que va interpretar la peça Fadrique, composta per a l'ocasió per Bene Ripoll Belda. Tots els trages, estendards i la resta d'elements del "boato" van ser realitzats per les persones que des del principi es van comprometre amb el Capità i van formar el seu equip de treball. Per exprés desig del Capità, el seu "boato" no incorporava esquadres especials, i després del grup de Cavallers venia una carrossa sobre la qual vam veure junts el Capità i a la "Abanderá", pare i filla, precedits de prop per Paz Franco, esposa, mare i executora personal dels trages que per a ells havia dissenyat Ester Valls. Després de la carrossa, la “Banda Unió Musical de Cocentaina” interpretava la peça La Rosa i el Drac, de Paco Valor, compositor de moda si ens atenim a la gran quantitat de marxes cristianes de la seua autoria que es van poder escoltar al llarg de la desfilada.


Com ve sent tristament habitual d'un temps ençà, la "Abanderá" de l'última comparsa, en este cas la dels Mossàrabs, fa el seu recorregut entre nombroses cadires buides, conseqüència trista del desfasament horari que tant ens preocupa però del que tan poc ens ocupem. Crec que és molt normal i comprensible que a les 15,30 hores, quan finalitza l'Entrada, gran quantitat de públic ja estiga dinant. Puc estar d'acord en què les nostres Entrades són sensacionals, però puc assegurar també que comencen a resultar insuportables per a gran quantitat d'espectadors. Perquè l'Entrada Mora no va ser diferent en este sentit. L'ostentació del Capità Moro va tardar 1 hora justa a arribar enfront de l'Ajuntament i passava de les 6 de la vesprada quan saludava les autoritats en la seua tribuna. I amb això no vull restar-li elogis a la capitania, una veritable ostentació de música, de trages i de color com poques vegades s'ha vist. Les llàgrimes que no podia contindre la filla de Pepe Ramírez ens donava una idea de l'esforç realitzat per tota la família i de la immensa satisfacció que els produïa notar que el públic estava realment impactat. La banda de Xixona interpretava la peça estrenada dies abans i a la que m'he referit més amunt; la majoria dels quasi 50 percussionistes eren professors de conservatori reunits per a l'ocasió per Samuel, de “La Xafigá” de Mur, amic d'Alex Ramírez; els trages confeccionats per Vicente Vila, estaven inspirats en gravats de Gustave Doré, David Roberts i Delacroix; carrosses i altres elements decoratius dissenyats i executats per Olegario Bernabeu i Luisa Esteve. Tota esta ostentació de creativitat va intentar ser coordinat per un equip de dotze voluntaris, encara que els canvis d'última hora van acabar trastornant a més de u. A diferència dels Almogàvers, el "boato" de la "Abanderá" almoràvit va quedar com a passador final de la magnífica desfilada protagonitzada per la comparsa capitana. De l'espectacular entrada mora crec que he de referir-me a les impressionants ostentacions de les "abanderaes" dels "Argelianos i "Chumberos, acompanyades ambdós per gran quantitat d'amigues i familiars. Repetisc, impressionant, però preocupava comprovar que a les 9,30 hores encara faltaven per passar els Tuaregs i els Mudèjars. El que açò escriu i la seua esposa, embalbits de fred, van decidir, com a tants altres espectadors, anar-se'n a casa i acabar de veure la desfilada per la televisió. Però el retard dels horaris en les passades Festes va afectar molts altres actes, com va ocórrer amb la Desfilada infantil, que va començar amb més d'una hora de demora i va acabar passades les 14,30 hores, dilació que va afectar el posterior acte del Contraban i va obligar a suspendre la prevista visita a l'Asil Sant Joaquim. A pesar de tot, cada any que passa la Desfilada infantil guanya en simpatia. Hem arribat a un punt en què la majoria de les Comparses intenten muntar algun tipus de "boato" i es nota un creixent esforç en este sentit. Va agradar molt la bandeta dels Guerrers, el ballet dels Templers, la coral dels Pirates, amb Mario Mira de Director (amb batuta i tot), i el conjunt de globus de colors dels Mudèjars, formant palmeres. Al contrari, cada any es comprova que hi ha persones que no comprenen que un acte així no s'improvisa. Fa falta comunicar d'alguna forma al públic en general que les Comparses


necessiten saber amb una certa antelació quants xiquets participaran en la Desfilada, que no es pot acudir a última hora al Patronato per a exigir que es faça un buit en el "boato" a tal o qual xiquet. Els responsables de les Comparses fan un verdader esforç per a donar cabuda a tots els que es presenten, però a vegades es veuen desbordats. Igual d'important considere que seria informar els pares i mares que per a desfilar junt amb els seus fills d'un o dos anys d'edat, no n'hi ha prou amb vestir la criatura, sinó que ha de vestir-se l'acompanyant, a fi de no desentonar amb roba de paisà dins d'un conjunt de trages moros o cristians. Quant a l'Entrada del Contraban, pareix que la reprimenda de l'any passat va servir perquè el meu amic Claudio Corneta s'adonara que emular el Tio Cagamistos no és qualsevol cosa, ni tasca fàcil estar a l'altura de Veri. Enguany tenia del paper ben aprés i vam poder assistir a un Contraban millor preparat (quasi com els d'abans). Excepte per la demora en el seu inici, l'Alardo previ a l'Ambaixada Mora es va desenvolupar sense incidents dignes de menció. Van destacar els bé muntats equips de carregadors que facilitaven el tir dels Capitans, amb la típica i sincronitzada roda que permet escoltar una detonació cada dos o tres segons. Pepe Ramírez m'assegura haver consumit 56 kg. de pólvora en el conjunt de les tres tirades. Per la seua banda, tant els Cops Mossàrabs (Esquadra “¡Aixina, Aixina!”) com els Mudèjars (Fernando Vilaplana i Ramón Verdú), van optar per utilitzar el sistema de trabuc únic que roman en les mans del tirador mentres a dreta i esquerra se li subministra pólvora i pistó, oferint al nombrós públic un autèntic espectacle de llum i so. En l'Ambaixada Mora, Martín Bonillo va confirmar aquell refrany que diu “fins al millor mestre tira un esborrall”. El veterà Ambaixador va tindre un lapsus i es va veure obligat a recórrer al paper per a arrancar el seu parlament. Al contrari del que era d'esperar, el nou Ambaixador Cristià, Juan Pedro Galiana Cortés, va saber contindre els nervis i ho va fer molt bé en ambdós Ambaixades. El reajustament horari era impossible i l'Ofrena de Flors també va començar amb un retard considerable respecte a l'hora prevista. Es va poder observar la participació en la desfilada de molts festers i xiquets, a més de les dones, que venien sent les protagonistes d'este acte. No és que em parega malament que intervinguen els homens i els xiquets, però això hauria d'obligar a l'organització a replantejar els esquemes de la desfilada, sota pena, una vegada més, de prolongar en excés l'acte i que acabe deslluint per excessiu. La Guerrilla del dumenge, com és habitual (excepte per allò ocorregut l'any 2005), va comptar amb escassa presència de tiradors, però els que van acudir es mereixen tots els afalacs, perquè cal tirar-li ganes i valor per a alçar-se a les 7 del matí, agafar el trabuc i pujar al Patronat. El premi el vam trobar al final, amb el Juí Sumaríssim i Afusellament del Moro Traïdor, a càrrec dels "Chumberos", que enriquixen el guió cada any amb improvisades al·lusions als personatges i esdeveniments locals de certa rellevància. Com és sabut, el Moro Traïdor és representat cada vegada per un Chumbero distint i enguany li va tocar el “honor” a Jorge Ferrara. En la meua primera crònica, al parlar de la Missa Major vaig criticar obertament el contingut del sermó. Enguany he de fer tot al contrari i reconéixer que em va sorprendre


l'homilia del nou Rector, D. Antonio Esteve Seva, per la frescor d'alguna de les idees que va exposar, per enllaçar de forma coherent referències a la Festa, a la religió, a la immigració, a la solidaritat, a la reconciliació, a l'amnistia, ... Com mostra per als incrèduls servisca esta frase: “Hui la nostra societat és pluralista. Les nostres festes encara tenen una identitat cristiana i mariana i, al mateix temps, molts dels festers no compartixen estes conviccions”. A poc a poc anàvem cremant les etapes d'eixe guió que es repetix any rere any i la Festa ens conduïx inexorablement a eixe moment en què el Bàndol Moro sucumbix enfront de les tropes Cristianes i de nou ondeja el pendó de la creu en el més alt del Castell. Sense solució de continuïtat, a penes desapareixen les cavalleries, el públic i els festers s'amuntonen enfront de l'Ajuntament per a no perdre's la Volta al Castell, moment àlgid en què els futurs protagonistes rubricaran el seu compromís amb la Festa. Potser valdrà la pena fer una breu reflexió sobre el que significa “donar la Volta al Castell”, perquè any rere any observe que els Capitans i les "Abanderaes" són seguits per nombrosos grups d'amics i familiars vestits de paisà. La meua reflexió no té com a objecte criticar que les persones vestides de paisà participen en l'acte, ni de bon tros; però sí recordar-los a eixes persones que al fer-ho estan adquirint una responsabilitat amb eixe Capità o eixa "Abanderá" a qui acompanyen, que se sent orgullós de comptar amb el seu suport. Per tant, el censurable és que al llarg de l'any es deixen gelar els ànims i arribades les Festes de l'any següent molts d'eixos efusius acompanyants no es visten de festers i no estiguen al costat d'eixa persona junt amb la que van segellar el compromís. Pero bé, en eixe ambient d'eufòria que caracteritza a l'acte, Luis Pina passava el testimoni de la Capitania Cristiana a Juan Francisco Valls Brotons, de la Comparsa Guerrers i Pepe Ramírez feia el propi amb José Joaquín Armero López, de la comparsa Beduïns, pròxim Capità Moro. A l'un i l'altre van seguir totes les "Abanderaes" d'ambdós bàndols, excepte en el cas de la Comparsa Almoràvits i la Comparsa Almogàvers. No deixa de cridar l'atenció el fet que precisament les dos comparses capitanes en 2006 no tinguen "Abanderá" per al 2007. El motiu potser estarà en la ment de molts i és comprensible que, vist ho vist enguany, poques persones estiguen disposades a fer un esforç tan gran per a acabar l'Entrada desfilant sense públic. Després de la Processó, que va començar a l'hora prevista, quedava un espectacle final anunciat a so de bombo i platerets en els dies previs a les Festes. Des de la Regidoria de Festes s'havia previst substituir el tradicional castell de focs artificials per un innovador espectacle pirotècnic en la mateixa Plaça de l'Església. Pero una vegada més es va poder constatar que estos canvis necessiten una adequada planificació i organització, no completament aconseguida en este cas. Vaig poder comprovar com es va aglomerar una gran quantitat de públic entorn de la font de la Plaça de l'Església i carrers veïnes, generant un considerable perill, sobretot quan per un costat els agents de l'orde feien buit enfront de les escales de l'Església per a ubicar a les autoritats i, per un altre, altres agents feien el que es puga per apartar el nombrós públic de les carcasses i traques situades en les escalinates que pugen fins al monument a la Mare de Déu. El resultat va ser que uns van eixir cremats; altres amb pólvora en els ulls; i molts que no van veure res. Un aplaudiment per a la idea i un suspens per a la seua execució.


Bo, i conforme parlava amb uns i amb altres després de les Festes del 2006, percebia que molts ibenses em reclamaven que esta crònica continguera una dura i expressa crítica a la Comissió pel desgavell d'horaris a què m'he referit al llarg dels paràgrafs anteriors. Per a la majoria resulta evident que allò que s'ha ocorregut és un desastre organitzatiu sense precedents la responsabilitat del qual cal atribuir a la Comissió de Festes, començant pel President i acabant pel que cobra les entrades. No obstant, sent tindre que manifestar que no estic totalment d'acord amb eixes opinions i intentaré explicar perquè dic açò. Porte sent fester des de l'any 1976, tinc experiència com a President i Delegat de Comparsa, i puc assegurar que el problema del compliment dels horaris ha estat present de forma continuada i permanent. Potser el que ha passat enguany és especialment greu, perquè ens hem quedat sense crèdit enfront del públic, que suportava estoicament un any rere any nostra “patxorra” i que hi ha dit prou. Si estem d'acord en què açò no ha de repetir-se, caldrà estudiar l'assumpte molt seriosament i no caure en la trampa d'arguments fàcils. Ni es pot generalitzar ni s'ha de simplificar el problema. A Ibi portem anys alimentant un monstre extraordinari i espectacular, però ara resulta que no el podem controlar fàcilment, que se'ns va de les mans. El fracàs de la Festa no és només el fracàs de la Comissió, sinó de tots els festers. L'equip de la Comissió no és res sense la col·laboració de tots i cada un dels Presidents i Delegats de comparsa. No hauria de ser tabú acceptar que falta serietat i responsabilitat en tots els estaments de la Festa, que es planifica poc i s'improvisa molt. El mateix interés que malgastem a engrandirla ens falta per a organitzar-la. Considere la meua obligació deixar constància expressa de la decisió adoptada en la Junta de Govern de 14 de març del 2006, relativa a la necessària aplicació dels acords de la Junta de 18 de gener de 1991, que limitaven a una banda de música per cada tres esquadres i un mínim de 25 músics per banda. Poques comparses van intentar respectar estos límits i altres quantes els van superar àmpliament, la qual cosa obliga els responsables de la Comissió a plantejar-se adoptar postures més severes. Així que acabe esta crònica llançant una pregunta: tan difícil ens resultaria posar-nos d'acord a adoptar tres o quatre mesures dràstiques pel be de la Festa? Per la meua part propose prohibir o desincentivar els “dobletes”, ajustar el nombre de bandes de música al nombre de festers reals de cada comparsa i limitar la duració i composició de les ostentacions. Imagine que cada u tindrà les seues pròpies propostes i el lògic és assentarnos a debatre-les amb temps per a aplicar-les. Una vegada més oferisc la meua adreça de correu electrònic per a rebre qualsevol tipus de comentari o crítica: basseta@gmail.com

Cronica de festes de 2006  

Cronica de les festes majors del 2006