Issuu on Google+

1

7. L’alimentació medieval L’objectiu de la vostra recerca és oferir una visió de l’alimentació medieval. 1. Llegiu el text que apareix en l’enllaç següent sobre la cuina catalana medieval i feu-ne un esquema visual i il·lustrat en la pàgina web. Tingueu en compte que han d’aparèixer els elements següents:

WWW a) Productes més utilitzats a la cuina b) Tipus de font d’energia utilitzat a la cuina c) Els estris de cuina d) Llocs on es menjava

La cuina catalana medieval s. XII dC - s. XV dC La cuina medieval catalana era rica i refinada, incloïa un repertori sorprenent de salses i era considerada la primera del món cristià per Francesc Eiximenis i per diversos autors italians. En els àpats hi era present la dona, la qual cosa no succeïa en altres cultures. Hi ha una imatge de la cuina medieval –fruit més aviat de les fantasies de Hollywood i dels àpats i recreacions medievals que es fan arreu– que presenta reis i nobles menjant amb els dits i sense capteniment. Res més lluny de la realitat: pels documents que coneixem –començant pel manual ‘Com usar bé de beure e menjar’, del gran clàssic català Francesc Eiximenis, del segle XIV–, la cuina medieval no només és rica i refinada, sinó que també les maneres de taula hi obtenen un gran predicament. Hi havia gourmets i cuiners famosos i totes les cases principals tenien cuiner. Naturalment, hi havia altres estils d’alimentació, corresponent als pagesos, a les classes pobres, als religiosos… Les receptes poden ser d’allò més simples (com ara uns espinacs bullits) o d’allò més exquisides (peces farcides). És una cuina de reis i aristòcrates, però també de ciutadans i mercaders, que tenien accés a tota mena de productes frescos i als formatges, espècies i fruits i vins més llunyans i exòtics. Res, doncs, de la imatge distorsionada que presenta l’ús de les espècies –inclòs el sucre– com a


manera d’amagar la poca frescor de certs productes: és una cuina especiada per amor al refinament i per demostrar estatus social i inclou un repertori sorprenent de salses que fan pensar en el més depurat de la cuina xinesa o àrab i la d’autor i de fusió. Cronològicament, la cuina medieval va de l’alta edat mitjana a la baixa edat mitjana (segles XIV-XV), un moment en què aquesta cuina és considerada la primera del món cristià per Francesc Eiximenis i per diversos autors italians. A la refinada cort de Nàpols del segle XV s’hi menja a la catalana, els Borja difonen productes i gustos dels Països Catalans i els cuiners italians es vanten, igualment, de cuina ‘alla catalana’ –menjar blanc, rostits, salsa ginestada, carbasses… Correspon al moment àlgid de la nació catalana independent (coneguda legalment com a Corona d’Aragó), que senyoreja una bona part de la Mediterrània i manté relacions cordials amb els àrabs de Còrdova, el Magrib, Itàlia… Naturalment, no es coneixen els productes d’Amèrica (pebrots, tomàquets, mongetes, patates), però no per això deixa de ser un sistema alimentari molt ric en tota mena de productes, que ara semblen d’avui, com per exemple la ruca (anomenada rúcola pels cuiners), al costat d’aliments aportats pels àrabs: albergínies, espinacs, canya de sucre, arròs, fideus, taronja, espècies, xarops... Es fan servir les carxofes, les cols i les bledes, la carbassa, els alls, cebes i escalunyes, els porros, les pastanagues, xirivies i naps, els espàrrecs i espigalls, les faves, els pèsols, les llenties, els fesolets i els cigrons, i diverses herbes d’amanida i aromàtiques: escarola, enciam, xicoira, buglossa, verdolagues, créixens, lletsons, julivert, fonoll, orenga i marduix, així com una gran profusió d’espècies: canyella, pebre, pebre llong, gingebre, nou moscada, macís, clavell, safrà, cardamom, garangal (galanga), celiandre... La fruita era molt present a la cuina: poma, pera, codony, raïm, taronja, poncem i llimona, meló, pruna, cirera, albercoc, préssec, maduixes i fruites del bosc. El mateix podem dir de la fruita seca: avellanes, nous, ametlles, pinyons, festucs, panses, castanyes, dàtils… La carn per als més rics era l’aviram (polla, pollastre, capó, ànec, oca, colomí, paó). La de referència era el moltó o xai fet, a més del cabrit. La vedella, o vedell, era de consum escàs; en canvi, el porc era present tant en la cuina popular (cansalada) com en la dels rics (porcell). Es coneixia l’art de fer embotits, pernils i formatges. La caça era representada pel cérvol, el porc senglar, la grua, la guatlla, el tudó, la perdiu, el conill de bosc i la llebre. Pel que fa al peix i al marisc, la cuina catalana és, segurament, la que n’utilitza un repertori més ampli, fins i tot més que l’actual, ja que inclou des de la sardina, el seitó i el bis, passant pel moll, fins al pagell, rajada, peix espasa, tonyina, orada, déntol, llobarro, llissa; sèpia, pop, calamars; llagosta, crancs… També l’anguila, el salmó i la llampresa i fins i tot la balena i el dofí (ambdós mamífers). Es cuinava amb oli d’oliva o llard, i a vegades amb mantega, formatge, amb llet d’ametlles, agràs (sucs agres de taronja o raïm verd), vi i brou. S’empraven profusament les picades, els agredolços i els sabors ‘fortets’ o especiats.


La base de l’alimentació popular eren els cereals (ordi, blat, etc.); els rics, a part d’aquests ingredients i verdures, fruites, etc., menjaven arròs, fideus, carns (sobretot aviram) i peix fresc o assecat (tonyina, arengades, lluç). El vi era fonamental, al costat d’altres begudes reconfortants o refrescants (com el piment, els electuaris, xarops, llet amb canyella i llimona…). L’actual expansió de la cuina catalana és, de fet, una segona edat d’or que ja va ser viscuda per la nostra cuina entre els segles XIV i XV, moment en què a Europa –i particularment a la refinada Itàlia de les corts de Nàpols i Roma– era considerada la cuina de referència. I això fins al punt que a la capital de la Campània el més famós i reconegut cuiner de l’Europa medieval – el Ferran Adrià del moment, Mestre Robert– escriu el famós ‘Libre de Coch’ o ‘llibre del cuiner’, on ja un gran creador comença a parlar en un llenguatge que anticipa la cuina moderna. En català, de fet, s’escriuen els primers receptaris i llibres gastronòmics d’altres matèries: el ‘Llibre de Sent Soví’, el ‘Libre de totes maneres de confits’, el ‘Regiment de sanitat’ d’Arnau de Vilanova (el primer dietista), l’obra d’Eiximenis ja esmentada i fins i tot les ‘Ordinacions per al regiment de palau’, de Pere Terç. La font d’energia de la cuina medieval –i això fins al segle XIX– és la llenya i el carbó, utilitzats tant per al foc a terra –on es cuinaven alguns plats– com per als fogons i forns –que només tenien algunes masies o cases importants–. El lloc dedicat a la cuina era una cambra especial, àmplia i ben airejada a les cases importants. Se solia situar a la planta baixa, per tenir accés directe a les entrades i sortides i a la provisió de llenya i primeres matèries. La cocció dels aliments es feia segons una sèrie de sistemes. La llar de foc, amb una gran campana, era per coure la carn i els peixos grans a l’ast o a la graella. El foc a terra també permet la cocció lateral, molt lenta, amb un tupí de terrissa i torrar pa. Hi havia una cremallera de ferro per als bullits i alguns fregits. Per a coccions delicades i salses es feia servir el ‘bresquet’, una mena de fogó a l’altura de la cintura. En tercer lloc hi havia el forn. No solament servia per a la cocció del pa i les fogasses o coques, sinó per a la confecció de diversos plats: d’arròs, de carn, de peix, panades, llet cuita (mena de crema catalana o flam)… Els recipients de cocció de la cuina medieval, que van romandre fins fa poc, s’emparenten naturalment amb les tècniques emprades, la majoria similars a les actuals. Les tècniques i recipients usuals eren el bullit. Es feia servir l’olla o el tupí, de terrissa o metàl·lica, d’aram, amb les corresponents tapadores, el fregit, amb paelles d’aram o ferro de llarg mànec. Guisat, estofat, sofregit, ofegat, destil·lat: es feien servir tota mena de cassoles i olles. A vegades les cassoles tenien –i tenen– noms especials o locals: gresala, greixonera, etc. Hi havia tota mena de broques, punxons o forquilles de ferro, per manipular les carns i trinxarles i per menjar a taula; culleres i llosses o cullerots de fusta; gibrells i conques, per rentar els aliments, pastar, etc.; coladors, sedassos i draps d’estamenya; esbromadores o escorredores, així com cullers foradats per a les olives, ratlladors i molinets. També fustes per tallar, tallants, ganivetes, coltells i ganivets, ratlladors i molins. El morter, a les cases importants, era fins i tot muntat en un peu, a l’altura de la persona, i tenia una gran importància. Es menjava al menjador o tinell (com el de Barcelona), ricament adornat en les ocasions especials; els convits reials o de nobles i burgesos (com podeu veure al ‘Tirant lo Blanc’) eren d’un gran refinament i concebuts com un espectacle teatralitzat, amb música, rituals, danses,


plats presentats d’una forma espectacular… L’àpat seguia un ordre jeràrquic: entrants, primers (sopes, brous, cremes, guisats o ‘cuines’), segons plats (‘pitances’, rostits, plats a la graella, panades) i ‘fi de taula’ (postres, cremes –com el famós menjar blanc–, bunyols, coques, flaons o pastissets farcits). Les cuines es menjaven en una escudella o bol i els entrants i primers plats en un ‘tallador’ (plat pla). Tot això acompanyat de servidores, tasses o copes, salseres, salers… El poble menjava a la cuina. Els seients eren baquetes o escambells. En els àpats hi és present la dona, la qual cosa no existeix en altres cultures.

Font: www.gencat.cat 2. Els habitants de l’edat mitjana, podien menjar el pa amb tomàquet, l'hamburguesa i les patates fregides que tant us agraden? Quins serien els inconvenients que tindrien per poder fer-ho? No, perquè la patata i el tomàquet provenien d'Amèrica , que no va ser descoberta fins al 1492, i l'hamburguesa no va arribar a Europa fins al segle XIX.


08 l'alimentació