Issuu on Google+

Cultura | ACN | Actualitzat el 08/03/2011 a les 16:41

Gerard Guix: «He patit molt escrivint aquesta novel?la, he plorat» L'escriptor vigatà ha guanyat el Premi Pin i Soler amb la novel?la ?Tot el que hauries de saber abans d'estimar-me?.

L'escriptor vigatà ha guanyat el Premi Pin i Soler amb la novel·la «Tot el que hauries de saber abans d'estimar-me» Foto: Margalida Amengual/ACN

A vegades una espurna de realitat es pot convertir en tota una ficció. Això és el que ha fet Gerard Guix amb la seva última novel·la, «Tot el que hauries de saber abans d'estimar-me» (Columna), Premi Pin i Soler 2010. És la història del Gerard, l'alter ego de l'autor, i l'Anastàsia, una jove russa, una parella en crisi que emprèn un viatge amb cotxe al centre d'Europa. «He patit molt escrivint la novel·la, he plorat», ha dit l'autor d'aquesta obra a cavall entre l'autobiografia i la ficció i amb moltes referències cinematogràfiques i musicals. Guix també va publicar «El prodigi», el primer volum d'una trilogia de literatura juvenil, de la qual ja n'ha quasi enllestit els altres dos volums. - Què és aquest 'Tot el que hauries de saber abans d'estimar-me'? - Ha estat un repte molt gran perquè havia de trencar una mica amb el que havia fet fins ara i ficar-me en una novel·la molt personal, que toca temes molt personals i propers, i, a més a més, he volgut jugar fent aquesta mena de biografia meva barrejant elements reals i ficticis. Era un risc i un repte molt gran, perquè em posava de protagonista de la novel·la. A més a més havia de ser una cosa que pugui enganxar, que atrapi, que no sigui un exercici meu per buidar, de teràpia i http://www.naciodigital.cat/osona/noticia/25177/gerard/guix/patit/molt/escrivint/aquesta/novel/plorat Pàgina 1 de 4


psicoanàlisi, sinó que sigui un element de ficció prou interessant pel possible lector. - Ho ha acabat sent, però, una teràpia? - En gran part sí, en la novel·la hi ha un moment que dic que al llarg de la meva vida m'he estalviat molts psicòlegs perquè escriure et serveix per buidar moltes coses. Ha estat un exercici molt gran. He patit molt escrivint aquesta novel·la, he plorat, he passat moments molt. durs. No volia fer una novel·la que fos complaent amb mi mateix. En una segona revisió de la novel·la, si veia que m'excusava, em deia que no ho podia fer, que havia d'explicar les coses perquè després cadascú en tragués les conclusions. Hi ha també un joc literari, de ficció, on tampoc ni tot és veritat ni mentida. Era un exercici de sinceritat i per això hi ha un patiment a darrere difícil de suportar o de voler assumir, perquè ningú m'ha demanat que ho fes. Ha anat molt bé com a teràpia per trencar coses i tancar etapes. - Comences el llibre amb aquesta autocita: 'Totes les biografies són una mentida perquè tots els escriptors són uns mentiders'... Què hi ha de veritat en això? - Una mica tot. És veritat que els escriptors som mentiders, mentiders compulsius, i a més a més hem de saber mentir molt bé perquè el lector no vegi que estem mentint. D'entrada és molt certa. És una aclucada d'ullet al lector en el sentit que és un joc literari i des d'aquesta primera frase ja s'entra en aquest joc de metaliteratura, de realitat-ficció, que, de fet, es va diluint a mesura que avança la novel·la perquè ja no acaba sent important saber si sóc jo de veritat o no. - El que sí que és real és el fet inicial de la història, no? - Al 2006 estava a Londres amb una beca del British Council i ja tenia les primeres notes de la novel·la, el meu cervell ja havia començat a treballar en el que seria aquesta novel·la, era embrionària. Caminant a prop del Big Ben de Londres se'm va acostar una noia jove i rosseta que em va demanar si podia caminar amb mi, un fet estrany en una ciutat com Londres. Entre l'estupefacció i la curiositat vaig acceptar, primer pensant que algú la molestava, però després em va explicar que senzillament era una estudiant russa, que estava de vacances amb els seus companys d'escola i que tenia ganes de visitar la ciutat, però com que ningú més volia havia decidit fer-ho ella sola i demanar a un estrany per acompanyar-lo. Jo no tenia molt temps i varem fer un cafè. Això sí que s'explica en la novel·la tal i com va passar. Són reals tots els meus pensaments d'aquell moment. Em va donar el telèfon quan ens varem acomiadar. No la vaig trucar mai més, però conservo el telèfon. La novel·la parteix del punt que jo l'endemà l'hagués trucat i haguéssim començat una relació. És on entra la ficció, tot i que les coses internes del protagonista poden ser molt meves. - On està el límit entre allò real i allò fictici? - Hi ha un punt en la novel·la en què es fa evident que és ficció. Les parts de realitat són més les dels pensaments, tot i que hi hagi parts de la trama que sembli ficció i són veritat, són les que em guardo. A part de l'inici, que és real, és un joc de pensaments, actituds, de com crec que sóc i de com crec que la gent em veu. És el joc literari de la novel·la, però que no afecta l'estructura dramàtica de l'obra, que si no podria ser molt pesada. - El protagonista és el teu alter ego, com el construeixes perquè no sigui del tot tu? - Al principi de tot, la intenció no era posar-me com a protagonista, ni fer una autobiografia, ni una autobiografia falsa. No se m'havia ni passat pel cap. La qüestió va ser que en un moment determinat em vaig adonar que escrivia la història d'un escriptor, d'una trentena d'anys, que tenia una sèrie de coses molt semblants a mi. Però l'havia de crear literàriament, li havia de donar un «background», perquè realment fos coherent i tingués credibilitat. Que no fos un estereotip, sinó que fos molt real i creïble. Em vaig adonar que el més creïble i fàcil era posar-me a mi de protagonista. Llavors ja em podia relaxar i concentrar en inventar una història. A partir d'allà sí que http://www.naciodigital.cat/osona/noticia/25177/gerard/guix/patit/molt/escrivint/aquesta/novel/plorat Pàgina 2 de 4


vaig anar en compte perquè ja era un personatge, el tractava com qualsevol altre personatge que he escrit. En algun moment sí que pensava que portava el meu nom i que algú podia pensar que jo havia fet tot això. Però era el risc. No sóc el primer autor que ho fa i els altres no n'han sortit malparats, espero que jo tampoc. - La novel·la parta de crisis personals, professionals, de parella... i de com tenen a veure. És aquesta la hipòtesi de la teva novel·la? - És una cosa molt característica de l'edat. A partir dels 30 i pocs anys hi ha una crisi d'identitat de qui som, que fem, que volem. Aleshores comença a haver-hi aquesta pressió d'haver de fer alguna cosa a la vida, de ser algú. Són pressions externes que a mi ningú m'ha posat, però que tots ens les acabem posant. Acaba sent el detonant de petites crisis de parella, laborals, familiars. En aquest món d'escriptors i teatre has d'estar constantment fent coses i es va generant més pressió extra. I arriba un punt, que per sort jo no he passat però el Gerard protagonista sí, en què totes les petites crisis es van inflant i sembla que sigui millor començar de zero. La novel·la planteja que s'ha de fer en moments així. Un dels problemes de la meva generació és que no sabem que volem i és una mica el que reflecteix la novel·la. - Un altre dels grans temes de l'obra és la incomunicació humana... - El títol, «Tot el que hauries de saber abans d'estimar-me», ja parteix com l'amenaça d'una cosa que no fem els éssers humans en cap dels nostres àmbits: explicar les coses, parlar, comunicarnos. Donem per fet les coses, no es diuen, es sobreentenen, les imaginem i creem estranyes boles que es van fent grans i es converteixen en problemes tant grans que són impossibles d'arreglar. Els dos protagonistes, el Gerard i l'Anastàsia, no s'han explicat mai res l'un de l'altre, la seva vida ha anat avançant i arriba un punt que es troben que un no sap res de l'altre, encara que porten molts anys junts, realment els dos són un misteri l'un per l'altre. L'amenaça del títol és el que hauria de passar, explicar les coses, no totes, perquè li trauríem el misteri. La novel·la mostra com la manca de comunicació genera coses insostenibles i és una mica un manual de com intentar evitar-les. - Parla també de l'enyorança dels orígens i del passat? - Una de les coses que caracteritza els humans és la memòria, el que ens va construint com a persones, els nostres records i vivències ens donen aquest pes emocional que ens ajuda a tirar endavant en moments difícils. En la novel·la plantejo dos personatges completament oposats: un que té un excés de memòria i pensaments, de coses al cap, que pensa massa en el que ha fet i el que no, i en canvi l'Anastàsia és tot el contrari, és la pau interior perquè no recorda que ha fet a la seva vida, és l'aparent tranquil·litat de no tenir tot aquest pes al darrere, però li falta el pes dels records bonics que l'ajudarien a tirar endavant. Els dos personatges es complementen, perquè un és un excés i l'altre és la mancança d'una cosa que ens fa falta, els records bons i dolents. - Què suposa haver guanyat el Premi Pin i Soler? - És un reconeixement a que la feina feta està molt bé, perquè a més a més aquest any hi havia molts originals presentats i sé que la decisió del jurat va ser difícil. Que l'hagin triat t'assegura, com a mínim, que la novel·la té una qualitat. A més, la recompensa econòmica també és una ajuda perquè són 21.000 euros. Esperem que sigui un reconeixement per part dels possibles lectors que donin confiança a una novel·la d'un autor que potser no coneixen, que és jove i potser no llegirien. - De cara al futur, tens alguna altra cosa escrita? - Estic acabant la tercera part de la trilogia que he començat amb «El prodigi». Havia de ser una novel·la juvenil molt senzilla i l'hem convertida en trilogia, m'he complicat la vida com vaig dir que no faria. Per altra part, fa dos anys que m'estic documentant i llegint per a una propera novel·la, i quan acabi la trilogia em posaré a escriure-la. Serà un altre canvi que no tindrà res a veure amb el http://www.naciodigital.cat/osona/noticia/25177/gerard/guix/patit/molt/escrivint/aquesta/novel/plorat Pàgina 3 de 4


que he fet fins ara, perquè necessito allunyar-me de les coses íntimes i personals. Serà una novel·la històrica que no té res a veure amb el que s'ha fet fins ara, passada pel meu sedàs, una novel·la històrica una mica particular.

http://www.naciodigital.cat/osona/noticia/25177/gerard/guix/patit/molt/escrivint/aquesta/novel/plorat Pàgina 4 de 4


Nació Digital / Osona.com