Page 1

Xarxes locals Gràcies a les xarxes locals podem connectar diversos ordinadors i perifèrics d’un mateix edifici entorn als 200 m. És a dir que permet l’intercanvi de dades i aplicacions entre dues o més màquines que s’han de comunicar entre elles. A continuació veurem els seus components. Un ordinador es divideix principalment un hardware i software. El hardware són totes les parts tangibles d’un sistema informàtic. Els seus components són elèctrics, electrònics, electromecànics i mecànics. Són cables perifèrics de tot tipus i de qualsevol element. El software és el suport lógic i és intangible. Aquests elements no s’ apliquen només a l’ordinador, sinó també als robots, telèfons móvils... La part física el hardware, és el que es pot tocar dels elements que formen part d’un ordinador. Es poden diferenciar principalment dues parts: ● La unitat central, on es troben els components que formen part de l’interior de la caixa de l’ordinador. Són: 1. El “cervell de l’ordinador” o CPU que són els dispositius de memòria que emmagatzemen. 2. Les dades i els programens amb què treballa l’ordinador. 3. El disc dur on es guarden les dades permanentment. 4. Les targetas (gràfica, de so, de xarxa, d’alimentació).

Els perifèrics o conjunt de dispositius connectats a la unitat central. Permeten la comunicació d’un equip informàtic amb l’exterior. Per tant podem donar les ordres i les dades a l’ordinador, com rebre la informació del mateix.

Hi ha 3 tipus de perifèrics:


1.

Perifèrics d’entrada d’informació: els que utilitzem per introduir la informació a l’ordinador (textos, imatges, so...). Els més utilitzats són: el teclat, el ratolí, el mocròfon, l’escànner, la webcam i la càmara digital.

2. Perifèrics d’entrada d’informació: els que utilitzem per extreure la informació de l’ordinador fins a l’exterior. Els més utilitzats són: la impressora, el monitor i els altaveus. 3. Perifèrics d’entrada/sortida d’informació: aquells dispositius pels quals podem tant introduir informació com recollirma de ‘ordinador. algun són: el CD Rom o DVD, el disquet, la memòria, el mòdem, USB i el mòdem o router.

Aquests elements es poden controlar a partir d’un sistema operatiu. Quan parlem del sistema operatiu d’un ordinador ens referim al software d’aquest, és a dir la part de l’ordinador que està composta pels programes que treballen dins del hardware. Es tracta dels programes que proveeixen una màquina virtual a l’usuari i s’encarreguen de l’administració dels recursos de l’ordinador. Es tracta del sistema que utilitza l’ordiandor perquè l’usuari fagi un ús dels programes correcte.


Les seves funcions bàsiques són aconseguir que el sistema de computació s’utilitzi de manera cómoda i que el hardware treballi de manera eficaç. Alguns dels més coneguts són Dos, Linux, Max i Windows (que a més inclou el navegador d’Internet Explorer).

Aquest software es pot classificar en tres grans grups. El sofware de sistema, l’objectiu del qual és desvincular l’usuari i el programador dels detalls del sistema informàtic que s’utilitzi, és a dir, aïllar-lo del processament de les característiques internes de l’ordinador. Aquest software proporciona a l’usuari les eines i utilitats que permeten el manteniment del sistema global. Alguns d’ells són controladors de dispositius, eines de diagnóstic, servidors d’utilitats, etc. El sotfware de programació és el conjunt d’eines que permeten que el programador pugui desemvolupar programes informàtics, utilitzant diferents alternatives i llenguatges de programació de forma pràctica. Inclouen els editors de text, compiladors, intèrprets i enllaçadors. Per últim el sofware d’aplicació, que permet a l’usuari desemvolupar una tasca específica, en qualsevol camp. Inclou entre d’altres: aplicacions de control de sistemes, software educatiu, software empresarial, telecomunicacions, videojocs, càlcul numéric, disseny, etc.


A més de treballar amb aquests programes l’ordinador et permet treballar per mitjà d’internet, és a dir, a través de la xarxa. Anomenem xarxa al sistema de cominicacions entre diferents equips per poder realitzar una comunicació eficaç, ràpida i precisa. Es produeix una transmissió de dades d’un ordinador a un altre, realitzant un intercanvi d’informació i compartint recursos disponibles en l’equip. Realitzar un treball per la xarxa en molts cassos potser beneficiós pels membre d’un grup, ja que no s’han de trobar tots en el mateix lloc i ni a la mateixa hora. A més s’estalvia en temps, transport i mitjans de comunicació. Es faciliten molts mitjans de treball com les grabacions, recopil.lació d’imatges, de videos i d’informació. Aquest tipus de treball dóna més llibertat d’horaris als membre del grup, tot i que es necessita molta més disciplina per posar-s’hi i organització.

Totes les dades que s’envien a través d’internet són enviades per mitjà de les targetes de red. Aquestes preparen, envien i controlen les dades a la red. Són una via de comunicació entre l’ordinador i el cable de red. Segons l’extensió de les xaxes es poden distingir: PAN (Personal Area Network): la seva extensió permet connectar dispositius a un ordinador via Bluetooth, pero no a gran distàncies. LAN (Local Area Network): aquesta xarxa és de àrea local, per exemple un edifici. CAN (Campus Area Network): la seva extensió permet connectar ordinadors de diversos edificis, com el d’una universitat. MAN (Metropolitan Area Network): aquesta xarxa abraça diversos edificis de la mateixa àrea metropolitana. WAN (Wide Area Network): aquesta xarxa abraça diversos edificis de localitats, provincies i fins i tot països diferents.


A més de distingir les xarxes per la seva extensió les podem diferenciar per la disposició física dels cables. Aquests poden ser:

Les més destacades són: -Xarxa de bus: És senzilla d’implentar i estendre, és la més econòmica i si un node falla no afecta a la resta. Per ho contrari és difícil d’administrar, hi ha molta longitud de cable i el nombre d’estacions és limitat, el rendiment disminueix en afegir-hi nodes i si la fallida en lloc de ser en un node és en un bus, és difícil de detectar. -Xarxa d’estrella: És senzilla d’implentar i estendre, fins i tot en grans xarxes; és econòmica, la fallada d’un nocle no afecta a la resta; és fàcil d’administrar; té facilitat per detectar-hi la fallida d’enllaços. Però hi ha molta longitud de cable, el nombre d’estacions és limitat, el cost d’administració és car a llarg termini, el rendiment disminueix a l’afegir nodes i la fallada del node central deshabilita tota la xarxa. -Xarxa d’anell: El creixement del sistema té un mínim impacte en el rendiment, tots els nodes tenen el mateix accés, cada node actua com a repetidor( permet que la xarxa tingui una gran extensió). Encara que normalment és la més cara i la fallada d’un node afecta la resta.


-Xarxa en doble anell: Permet cobrir distàncies més llargues que altres tipologies. Però si un ordinador falla tota la xarxa fallarà. A més és difícil agregar més nodes. -Xarxa d’arbre: La detecció d’avaries és molt senzilla i l’amplicació de nodes és molt fàcil de fer. Per ho contrari, hi ha una dependència de la línia principal, si falla un branca fallen tots els nodes, existeixen problemes amb el senyal a llarga distància, per això es necessiten repetidors. -Xarxa de malla: Té una gran disponibilitat i si falla un node hi poden haver rutes alternatives. Però és car. Per interconectar els segments de xarxes podem utiliztar un dispositiu lógic és a dir el Switch (el commutador). Són semblant als ponts de xarxes on es pot passar dades d’un segment a un altre. I per centralitzar el cablejat d’una xarxa o ampliar-la utilitzem el dispositiu Hub (el concentrador). Aquest dispositiu rep les senyals i les reparteis ementent.les per els diferents ports. Entre els dos la principal diferència és que el Swith no disposa de la capacitat de reconèixer quin dispositiu té connectat a cada port, és per això que envia a tots els ports la informació que va rebent. Cada dispositiu ha de reconèixer si la informació va dirigida a ell o no. Microsoft ha desemvolupat un protocol per comunicar-se amb un servidor windows de manera sencilla. La informació que genera el servidor és convertida a un format RDP (Remote Desktop Protocol) i s’envia mitjançant a red, a la terminal, que reconstrueix la informació. Per seguritat, una vegada rebuda la informació es guarden tots els moviments del teclat i del ratolí de la terminal. El protocol també permet que tota la informació que intercanvien client i servidor es compromeixi per a un major rendiment. Per identificar un dispositiu a la red d’utilitza la seva direcció IP que és una etiqueta numérica que pot canviar mont sovint per canvia a la red.

Fet per: Maria Eugenia Urgellés, Graciela Diestra i Agustina Barrera

treball informàtica  

el treball

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you