Issuu on Google+

QUADERNS_artipart_DEF

16/1/08

14:46

Página 1

Quaderns

Consumir o participar? Cada vegada més ens adonem que el fet de poder escollir cada quatre anys entre unes quantes persones aquella que governarà el país no atorga al nostre sistema polític el qualificatiu de democràtic. No mana el poble (democràcia, govern del poble), sinó la classe política (poliarquia, govern de les oligarquies polítiques). De fet, vivim en una societat globalment autoritària perquè no ens deixen participar en la majoria de les decisions que ens afecten: no decidim a la feina, ni com ha de ser el barri on vivim, ni sobre els mitjans de comunicació... I, és clar, sense democràcia econòmica, laboral, cultural i social, no hi ha tampoc veritable democràcia.

-----

----------------------

------------

La societat reacciona contra “la política”, però bona part d’aquest rebuig no es transforma pas en més participació per canviar el sistema, sinó en apatia. Disminueix la percepció que formem part d’una comunitat, que a banda de cada jo hi ha un (més ben dit, diversos) nosaltres. La majoria de persones es tanquen en la seva càpsula individual: la casa, la família i unes quantes amistats. Només un 14% dels catalans i les catalanes pertany a alguna associació, però si es comptés tan sols qui hi participa activament els percentatges serien molt més esquifits. Especialment ridícula és la participació en les organitzacions tradicionals (partits, sindicats, associacions de veïns), encara que els moviments socials, les Ong o les associacions culturals no tenen cap motiu per tirar cohets.

------------

----------

----------

----------

----------

----------

----------

---------- - - - - - - - -- -- - - -----------------

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -- -- -- -- -- -- -- -- -- -- -- -- -- -- -- -- -- - - - - - - - - - - - - - - - - - -----------------------

4

L’actual fase del sistema capitalista, que podem denominar capitalisme global, fomenta l’aïllament de les persones encara més que les etapes anteriors. La generació contínua d’insatisfacció i de nous desitjos que només es poden cobrir comprant nous productes, exigida per mantenir la taxa de benefici dels capitals; la precarietat que afecta la majoria de la gent jove (canvis continus de feina i d’horaris; sous baixos i pisos cars que obliguen a treballar moltíssimes hores, sensació de provisionalitat vital...); la colonització pel mercat de les relacions humanes (que fa que veiem els altres com a enemics potencials en una mena de selva competitiva), i el fracàs de la majoria de moviments anticapitalistes dels darrers trenta anys arreu del planeta, tot plegat són forces que inhibeixen la participació. Augmenta, doncs, la sensació que no hi ha alternativa, que només queda anar cadascú a la seva. Participar en projectes comunitaris o en lluites socials, és vist com una pèrdua de temps, com un sacrifici, fins i tot com un lligam que ens impedeix actuar en cada moment com ens “dóna la gana”. S’estén la cultura presentista, que cerca la gratificació immediata. La resistència, la paciència, l’esforç o el compromís no estan de moda. Tot plegat fa que, en situacions de pressió, molta gent, que se sent sola, “es trenqui”. La depressió ja és la primera malaltia dels països rics. Per fer-nos oblidar la necessitat de participar, el sistema ens ofereix pseudosatisfactors: votar els qui ens manaran, fer de voluntaris, la “participació ciutadana” als ajuntaments, opinar a través d’enquestes o de Sms en programes de televisió... I sobretot ofereix el consumisme com a base de la felicitat, i ja se sap que el consum és una activitat sobretot individual... Però seguim notant a faltar alguna cosa i aquesta manca pot fins i tot esdevenir tragèdia; com explica Richard Eckersley, “les persones socialment aïllades tenen entre dos i cinc vegades més probabilitats de morir que aquelles unides per forts llaços amb la família, els amics i la comunitat”. Quan oblidem la dimensió comunitària ens fem mal a nosaltres mateixos/es. Per naturalesa, els humans som éssers solidaris, no pas solitaris. Construïm les nostres identitats dia a dia relacionant-nos amb els altres. Participar és una necessitat humana bàsica i, a més, una necessitat molt sinèrgica, car participant sadollem també altres necessitats primordials, com són les necessitats de creació, de coneixement, d’identitat i d’afecte. Participar en activitats socials, polítiques i culturals per millorar el nostre entorn és un requisit per al ben-estar i el ben-viure i l’única possibilitat que tenim d’evitar el suïcidi com a espècie o un nou feixisme planetari propiciat per la despietada lluita per recursos cada dia més escassos.

1


Consumir o Participar?