Issuu on Google+

Aquest document és un extracte de l’obra

Emi i Max

Els pous contaminats Gemma Lienas

il·lustracions: Javier Carbajo

La Galera

www.gemmalienas.com


7.OKPousCAT_Maquetaci贸n 1 06/10/11 17:03 P谩gina 3

ELS POUS CONTAMINATS


7.OKPousCAT_Maquetación 1 06/10/11 17:03 Página 4

A en Jordi, en Biel, la Itziar, la Mariona, la Isolda i en Solomon

Primera edició: octubre del 2009 Disseny de la col·lecció: Elisabeth Tort Il·lustracions: Javier Carbajo Edició: Marcelo E. Mazzanti Coordinació editorial: Anna Pérez i Mir Direcció editorial: Lara Toro © Gemma Lienas, 2009, pel text © Javier Carbajo, 2009, per les il·lustracions © La Galera, SAU Editorial, 2009 per l’edició en llengua catalana La Galera, SAU Editorial Josep Pla, 95 – 08019 Barcelona www.lagalera.cat lagalera@grec.cat Imprès a Reinbook Ctra. de la Sta. Creu de Calafell, 72 08830 Sant Boi de Llobregat Dipòsit legal: B-36.194-2009 Imprès a la UE ISBN: 978-84-246-3197-0 Qualsevol mena de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra resta rigorosament prohibida i estarà sotmesa a les sancions establertes per la llei. L'editor faculta el CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) perquè n'autoritzi la fotocòpia o l'escaneig d'algun fragment a les persones que hi estiguin interessades.


7.OKPousCAT_Maquetación 1 06/10/11 17:03 Página 17

EN BOLADEPÈL DESAPAREIX

A

quell matí de diumenge, l’Emi, asseguda a la terrassa, s’entretenia llegint una novel·la mentre esmorzava. Estratègicament col·locada, no treia la vista de la finestra on veia la Serena, la seva mare, teclejar sense aturador. Uf ! Estava tipa de tenir l’ordinador segrestat. Quan l’okupa el deixés lliure, ella es tornaria a connectar a Internet. Volia conèixer les activitats gratuïtes que li oferia la ciutat durant les vacances d’estiu que acabaven de començar. —Bon dia! La veuassa d’en Max va sonar com un tro enmig del silenci. L’Emi va girar el cap d’un costat a l’altre buscant el seu millor amic: havien crescut junts, compartit guarderia, ara institut, i fins i tot vivien en el mateix edifici. Eren inseparables. –Aquí dalt! 17


7.OKPousCAT_Maquetación 1 06/10/11 17:03 Página 18

L’Emi va alçar els ulls i va veure en Max traient el cap per la barana del terrat. —Hola, Max. Què fas al terrat? —Vull provar de saltar un pis, com fan els especialistes de cinema, i com que tu vius a l’àtic he pensat... —No en series capaç, espero! —Bé, si em treus un matalàs, per què no? Si altres ho fan, jo també puc... Definitivament, en Max embogit. —Hola, Max, bon dia —va dir la Serena, que havia sortit a la terrassa sense que la seva filla se n’adonés—. Ja he acabat de l’ordinador, Emi. Moltes gràcies per deixar-me’l fins que el meu portàtil estigui reparat. —De res, mare. En Max vol saltar a la nostra terrassa com els especialistes de cinema. La cara d’en Max sobresortia per la barana i negava el que deia l’Emi. —Max, vine a esmorzar amb nosaltres, i baixa per les escales com les persones, fes-me el favor —va dir la Serena. —Ara mateix. 18


7.OKPousCAT_Maquetación 1 06/10/11 17:03 Página 19

En menys de trenta segons i baixant per les escales, és clar, en Max es va plantar a la terrassa. —Em creies capaç d’actuar com l’home aranya? L’Emi el va mirar com dient: «Sí, noi, de vegades et falta un bull.» En Max va asseure’s a la taula amb la Serena i l’Emi per esmorzar croissants i suc. Entre mos i mos, va mirar al seu voltant fins que va descobrir allò que estava buscant: en Boladepèl, el lèmming que compartia amb l’Emi. L’animal estava estirat al sol, panxa enlaire, sobre una hamaca, totalment endormiscat.

19


7.OKPousCAT_Maquetación 1 06/10/11 17:03 Página 20

—N’hi ha que viuen com reis —va dir en Max assenyalant en Boladepèl amb la banya d’un croissant. —Alguna cosa interessant al correu, mare? T’he vist teclejar sense parar. —Doncs, la veritat és que sí. La Serena va deixar d’untar el seu croissant amb melmelada i els va mirar fixament. Els ulls li brillaven i això, com bé sabia l’Emi, significava que tenia una notícia bomba. —El diari m’ha demanat que faci una feina molt interessant. —Sobre mines d’or? —va dir en Max. —Sobre espècies en perill d’extinció? —va preguntar l’Emi. —Què serà aquesta vegada? Au, Serena, digue’ns-ho, sisplau. —He rebut un missatge... La Serena era periodista i escrivia per a diferents mitjans. Era free-lance, és a dir, que treballava pel seu compte i no pertanyia a la plantilla de cap publicació, tot i que col·laborava en unes quantes. Segons l’Emi, i en Max hi estava d’acord, aquesta 20


7.OKPousCAT_Maquetación 1 06/10/11 17:03 Página 21

era una feina fantàstica ja que sempre l’enviava a viatjar pel món i, sovint, ells l’acompanyaven. —I? —va preguntar l’Emi. —Què diu? —va voler saber en Max. La Serena es va treure un paper de la butxaca dels texans, el va desplegar i va llegir: «Serena, en marxa de nou! I sense perdre ni un instant, sisplau. Necessitem que facis un reportatge sobre el territori que ocupa el parc de Sundarbans. El mar n’està inundant les terres. Aquest és un efecte del canvi climàtic i del consegüent augment del nivell del mar. Atès que són terres que fins ara estaven al mateix nivell del mar, s’estan inundant. Volem fotos, dades, entrevistes als habitants... Tot el que sigui necessari per a un dels teus fantàstics reportatges. L’esperem impacients!» —Sundarbans? On cau? —va preguntar l’Emi. —Al golf de Bengala, a Bangla Desh. —Quan te’n vas, mare? —Quan estigueu preparats. —Preparats? —va cridar en Max saltant de la cadira, mentre la Serena es petava de riure. En Boladepèl es va despertar per la gresca que feia en Max i es va refugiar a la falda de l’Emi. 21


7.OKPousCAT_Maquetación 1 06/10/11 17:03 Página 22

—Mare, de debò? —De debò, Emi. Tots dos heu tret molt bones notes, de manera que he pensat que podeu acompanyar-m’hi. —Visca! Sí, sí! Visca! Sí, sí! —va cridar en Max mentre ballava una mena de dansa tribal per tota la terrassa. —Bé, nois, recolliu la taula mentre vaig a parlar amb el teu pare i la teva mare, Max. Suposo que diran que sí... —va dir la Serena sortint de la terrassa. El noi es va posar de genolls i va cridar: —I si diuen que no, adopta’m! —Que pallasso que ets! Va, ajuda l’Emi a deixar això net de molles abans no vinguin els coloms. Ah, i tu, filla, podries parlar amb el teu pare perquè ens aconsegueixi els bitllets? En tens tots els detalls al correu electrònic —va dir. I li va lliurar el paper on hi havia imprès el missatge. La Serena va abandonar la terrassa. L’Emi va arrufar el nas. —Què et passa, Emi? 22


7.OKPousCAT_Maquetación 1 06/10/11 17:03 Página 23

—El meu pare... Em té promès un viatge des de fa temps. —I què passa? —Que em temo que es podria apuntar a venir amb nosaltres. En Toni, el pare de l’Emi, i la Serena estaven separats des que ella era gairebé un bebè, però, tot i que mare i filla sempre havien viscut juntes, els tres provaven de trobar l’equilibri perquè l’Emi pogués gaudir de tots dos. Com que en Toni treballava per a una companyia aèria, sempre els aconseguia bitllets de franc, o gairebé. I l’Emi ho va encertar: en Toni es va incloure en el paquet cap a Sundarbans, i a la noia se li van posar els pèls de punta perquè va intuir problemes a l’horitzó. El seu pare i la seva mare eren genials per separat, però junts es convertien en una màquina de discutir. Tot i això, per més que va provar de dissuadir el seu pare, no hi va haver manera. Al cap d’una hora, la Serena tornava amb el permís de l’Alícia i en Cesc, el pare i la mare d’en Max, vells amics i, a més, veïns de tota la vida. L’Emi i en Max eren al sofà del menjador, ell 23


7.OKPousCAT_Maquetación 1 06/10/11 17:03 Página 24

amb un atles recolzat als genolls i ella, amb en Boladepèl. —Mare... —va dir, acariciant nerviosa el lèmming. —No sé per què no m’agrada com sona «mare» aquesta vegada. —El pare ve amb nosaltres. —Com?! T’he dit que li demanessis els bitllets, no que el convidessis —va exclamar la Serena sacsejant el cap. Després, va posar els ulls en blanc i va fer cara de resignació. Sospirant, va afegir—: D’acord, no hi pensem més. Hi anirem tots quatre. Quan sortim? —Aquesta mateixa nit, a les nou, ens trobarem a l’aeroport —va dir en Max. —Mare... —Tranquil·la, filla, confia en mi. Aquesta vegada no hi haurà ni mitja discussió entre nosaltres. Tots dos som adults i civilitzats. Unes hores més tard, ja a l’aeroport, l’Alícia i en Cesc, que els havien acompanyat per acomiadarse d’en Max, provaven d’intervenir en la discussió entre la Serena i en Toni. 24


7.OKPousCAT_Maquetación 1 06/10/11 17:03 Página 25

—No viatjarem amb en Boladepèl! No i no! És la meva última paraula! —deia en Toni. —Sempre has de tenir l’última paraula, oi? —contestava la Serena. —Serena, aquesta vegada tinc raó. Un lèmming no pot pujar a un avió. Ho prohibeixen les normes i, a més, jo em guanyo la vida amb això. Si ho deixo passar i ens descobreixen... —Però, pare, en Boladepèl sempre viatja amb nosaltres i mai no ha passat res. —A veure, nois —va dir en Cesc, el pare d’en Max—, ens endurem en Boladepèl de tornada a casa i en tindrem cura fins que torneu. —Si som capaços de curar epidèmies, podrem cuidar el vostre lèmming. L’Alícia provava que l’Emi accedís per les bones a separar-se de la seva mascota. I, com que el pare i la mare d’en Max eren uns metges excel·lents, dedicats a treballar per Metges sense Fronteres en llocs complicats, l’Emi al final es va conformar. I en Max també, és clar. La mare d’en Max els va donar una caixa i quatre paquets petits de plàstic. 25


7.OKPousCAT_Maquetación 1 06/10/11 17:03 Página 26

—Apa, que hi hagi pau, que encara no heu ni sortit del país i us queda molt camí. Mireu, en Cesc i jo us hem preparat una petita farmaciola amb allò més necessari per al vostre viatge. I aquestes bosses blaves són impermeables especials. Us aniran de meravella quan aparegui el monsó. —Què és el monsó, mare? —va preguntar en Max. —Doncs la pluja que us enxamparà a Sundarbans, una pluja tan intensa que sembla una cortina d’aigua. A vegades resulta molt pesada. —Res comparat a tenir els meus pares junts —va murmurar l’Emi a l’orella d’en Max. Per megafonia van anunciar l’embarcament del vol cap a Dhaka. En Max i l’Emi es van acomiadar de l’Alícia i d’en Cesc amb petons i abraçades. —Max, porta’t bé i no facis bestieses. —Sembla mentida, pare —va dir en Max amb veu falsa d’ofès. En Cesc va aixecar una cella i en Max es va posar a riure. —D’acord. Em portaré com un angelet. Ho prometo. 26


7.OKPousCAT_Maquetación 1 06/10/11 17:03 Página 27

—Jo el vigilaré, tranquils —va dir l’Emi. —Nosaltres farem el mateix amb en Boladepèl. No et preocupis, el vostre amic estarà de meravella amb nosaltres. Mira que bé que s’entenen en Cesc i ell —va dir l’Alícia provant de tranquil·litzar l’Emi, mentre assenyalava el pare d’en Max. En Cesc estava abraçant el lèmming mentre aquest li ensumava la barba. Tots van tornar a acomiadar-se de tots, especialment l’Emi i en Max d’en Boladepèl i, després, els quatre viatgers van desaparèixer per la porta de control de passaports. I si just després d’haver passat pel control haguessin mirat enrere, haurien pogut veure el pare i la mare d’en Max movent-se d’un cantó cap a l’altre amb nerviosisme, buscant i rebuscant entre la gent que passava, discutint agitadament, amb la cara desencaixada... L’Emi i en Max haurien entès que el seu lèmming s’havia escapat.

27



EmiMax_PousContaminats