Issuu on Google+


Els ocells embogits Gemma Lienas Il.lustracions de Jokin Mitxelena


A en Jordi, en Biel, la Itziar, la Mariona, la Isolda i en Solomon

Estrella Polar Col·lecció: La Tribu de Camelot

© del text: Gemma Lienas, 2012 © de les il·lustracions: Jokin Mitxelena, 2012 (il·lustracions cedides per Editorial Planeta, S. A.) © Grup Editorial 62, s.l.u., 2012 Estrella Polar, Peu de la Creu, 4. 08001 Barcelona www.estrellapolar.cat info@estrellapolar.cat www.latribudecamelot.cat www.gemmalienas.com gemmalienas@gemmalienas.com Primera edició: maig del 2012 ISBN: 978-84-9932-820-1 Dipòsit Legal: B. 11.491-2012 Imprès a T. G. Soler, S. A. Imprès a Espanya - Printed in Spain Reservats tots els drets. Prohibida qualsevol mena de còpia.


Índex Presentació de personatges . . . . . . . . . . . . . . .6 1. 2. 3. 4. 5. 6. 7. 8. 9. 10. 11. 12. 13.

Un atac aeri . . . . . . . . . . En Merlí de nit . . . . . . . . Una relliscada interessant Uns cromos amb sorpresa Un local abandonat . . . . . En Merlí de nit . . . . . . . . El centre del caos . . . . . . 14,88 . . . . . . . . . . . . . . . . En Merlí de nit . . . . . . . . Equilibris esgarrifosos . . . Preparant la defensa . . . . La caça de l’home . . . . . . En Merlí de nit . . . . . . . .

. . . . . . . . . . . . .

. . . . . . . . . . . . .

. . . . . . . . . . . . .

. . . . . . . . . . . . .

. . . . . . . . . . . . .

. . . . . . . . . . . . .

. . . . . . . . . . . . .

. . . . . . . . . . . . .

. . . . . . . . . . . . .

. . . . . . . . . . . . .

. . .9 . .23 . .29 . .38 . .49 . .58 . .66 . .76 . .87 . .92 . 101 . 108 . 122


CAPÍTOL 1

Un atac aeri

En Marc estava plom, plom, plom.

—En comprarem, Rosa? Va, digues que sí, sisplau. La Rosa, sense parar d’accionar la seva cadira de rodes, va posar els ulls en blanc, i, encara que és molt pacient, va esbufegar sorollosament. —Marc, si m’ho tornes a dir, et quedaràs sense cromos. —Va, Rosa, no siguis així... —No sóc de cap manera. T’ho repeteixo: quan arribem, comprarem un sobre de cromos de La guerra de les galàxies si no has fet el ximple... —No estic fent el ximple. 9


LA TRIBU

DE

CAMELOT

La Rosa li va dirigir una mirada d’avís i jo li vaig clavar un cop de colze, a veure si ho entenia d’una vegada. —... i deixes de donar-nos la tabarra amb això de comprar-los. Entesos? En Marc va fer que sí amb el cap i, després, dissimuladament, em va clavar una puntada de peu. —Pel cop de colze, Carlota —em va dir en veu baixa. Li vaig fer llengotes. Semblava imbècil, el meu germà, a sobre que miro d’ajudar-lo… Vam anar caminant, des de l’escola fins al nostre carrer, força silenciosament, cosa que va ser una gesta increïble tractant-se d’en Marc. Devia estar mig boig per aconseguir aquells cromos. Quan vam ser a uns passos del quiosc d’en Mordret, en Marc va mirar la Rosa amb cara de gosset famolenc. I la nostra cangur va somriure: —Molt bé. T’has portat genial, així que aquí tens els diners per comprar cromos. En Marc va fer un bot i va deixar anar un udol d’alegria, mentre el rellotge de la plaça tocava dos quarts. 10


UN

ATAC AERI

I, en aquell mateix instant, jo vaig deixar anar un altre udol, no precisament d’alegria, sinó de terror. —Ens ataquen! —va cridar de seguida el microbi, que havia vist el mateix que jo. La Rosa, que tenia la cadira de rodes orientada cap al quiosc d’en Mordret, no havia pogut observar quina una s’estava preparant darrere seu, així que es va girar amb expressió d’«estic farta de les vostres pallassades». I, aleshores, la cara se li va contraure en una ganyota de terror. —Però... però... què és això? —va dir estrenyent els punys damunt de les rodes de la cadira. Un esbart nodridíssim d’ocells volava ràpidament cap a nosaltres.


—Això sembla la pel·lícula Els ocells de Hitchcock —va dir la Rosa, amb la cara pàl·lida. —Campi qui pugui! —va cridar en Marc, corrent a protegir-se darrere de la cadira de la Rosa. Jo el vaig imitar. Reconec que no va ser una acció gaire heroica, però estava morta de por.


La nostra cangur es va replegar sobre ella mateixa, posant el cap damunt de la falda i cobrint-se amb els braรงos. I, en aquell instant, un estol de coloms, capitanejats per tres gavines feroces i seguits per cinc cotorres verdes i uns quants pardals, amb


LA TRIBU

DE

CAMELOT

els becs apuntant cap endavant i les ales esteses, van passar en vol rasant per damunt del nostre grup per acabar entrant al quiosc d’en Mordret. —Fora, fora, fora —va començar a cridar el quiosquer, desconcertat. Aleshores vaig recordar que, quan investigàvem la desaparició del canari, vam descobrir que en Mordret té fòbia als ocells. És a dir, que els té una por insuperable. En Marc i jo vam treure el cap per damunt de l’esquena encorbada de la Rosa i vam poder contemplar el quiosquer, corpulent com és, movent els braços com si fos un molí de vent. Aviat va estar completament envoltat de coloms que li volaven al voltant embogits, sota la mirada atenta de dues gavines que s’havien situat al mostrador damunt d’unes revistes del cor. En Mordret, aterrit, va agafar un diari, el va desplegar i se’l va posar damunt del cap a manera de teulada de dos vessants. Per sota d’un dels fulls treia el cap el seu tatuatge en forma de serp. —Socors! Què algú tregui d’aquí aquestes bestioles fastigoses! Els ocells l’havien anat envoltant: damunt de 14


UN

ATAC AERI

les caixes de xiclets, damunt dels cromos, al costat de les pinces de fusta que subjectaven els diaris... Un pardal va volar fins a sobre de la teulada de paper, a sota de la qual hi havia el cap del quiosquer, i va començar a picotejar-ne les lletres d’impremta. —Ajudeu-me, ajudeu-me, sisplau! —cridava el gegant d’en Mordret. En Marc i jo ens vam mirar, sense poder aguantar-nos les ganes de riure. Un cop passat l’ensurt inicial que ens havia provocat l’atac d’aus, ara que ja sabíem que ni coloms ni pardals ni gavines ni cotorres no ens volien fer mal, ens pixàvem de riure. De sobte, la Rosa va aixecar el cap, es va girar i ens va reprovar: —Us hauria de fer vergonya. En lloc de burlar-vos-en d’aquesta manera, aneu a ajudar el quiosquer. Vinga! Vam córrer cap al quiosc i hi vam fer una volta per arribar a la part del darrere, on hi havia una portella estreta, que vam obrir. El terra del quiosc era ple de coloms grisos, força fastigosos, per cert. Els seus parrups om15


LA TRIBU

DE

CAMELOT

plien l’aire. El pardal de la teulada de paper continuava picotejant notícies. I una gavina mirava amb ulls llaminers la serp dibuixada al braç d’en Mordret. —Vingui amb mi, senyor quiosquer —li vaig dir agafant-li la mà. L’home, com un be, em va seguir cap a fora, entre un núvol de coloms. Un cop allà, vaig buscar un banc perquè hi segués. Quan es va haver acomodat, es va treure el diari del cap. —M’agafarà un cobriment —no deixava de dir. I realment semblava que estava a punt de tenir un atac perquè estava molt, molt sufocat. La Rosa es va col·locar al costat del banc.


UN

ATAC AERI

—Es troba bé? —va preguntar. En aquell moment es va acostar un home gran de cabells ondulats força llargs i barba blanca. —Es troba bé? —va preguntar-li, també. En Mordret encara tenia la mirada extraviada. —Està bé? —va insistir la Rosa, mentre li donava un copet amable a la galta. En Mordret va reaccionar: —Sí... sí. Gràcies per haver-me ajudat —va dir. En Marc i jo ens el vam mirar sorpresos. —Apa, si pot arribar a ser amable! —va dir en Marc en veu baixa, però no prou baixa perquè la nostra cangur no ho sentís. I en Marc es va guanyar una mirada assassina. En Mordret va sospirar, va esbossar un somriure i va deixar anar una frase que semblava un refrany o una cosa per l’estil:


LA TRIBU

DE

CAMELOT

—Amic que no ajuda i ganivet que no talla, si es perden, poc importa. L’home barbut es va sobresaltar. I en Marc em va mirar amb cara de lluç.

La Rosa també s’havia quedat una mica desconcertada, però, per fi, va reaccionar: —Té raó, amics i amigues hi som per ajudar. 18


UN

ATAC AERI

—Ara sí que ho entens, oi? —vaig dir a en Marc, que feia cara de no captar-ho, encara. Després d’aquesta declaració de la Rosa, l’home de la barba se’n va anar. I en Mordret es va lamentar: —M’han atacat. Us n’heu adonat? La Rosa va moure el cap sense saber si donar-li la raó. —Bé, més que atacar-lo a vostè, aquells ocells semblaven molt interessats en el quiosc. —Encara ho estan —va sanglotar en Mordret, assenyalant la seva parada plena d’ales, becs i voleteigs—. Així serà impossible que pugui tancar-lo, avui. —L’ajudarem —va dir la Rosa amb veu decidida—. Va, Marc i Carlota. Primer vam haver d’espantar totes aquelles aus, que es van allunyar piulant, clacant i parrupant. I després vam seguir les instruccions d’en Mordret per anar recollint tot el material. Aviat vam tenir els diaris amuntegats i vam poder abaixar les persianes metàl·liques per tancar el quiosc. Així, en Mordret se’n va poder anar a casa seva i nosaltres, a la nostra. 19


LA TRIBU

DE

CAMELOT

—Per fi —va dir la Rosa quan va haver tancat la porta del pis darrere de la seva cadira. —Escolta, què has dit abans d’un tal Hitchcock? —li vaig preguntar. —Un director de cinema molt conegut que, entre altres, va dirigir una pel·lícula anomenada Els ocells. Hi surt una família que és atacada per un grup d’aus embogides. —Vaja! Quina coincidència. Només aleshores en Marc va recordar que no havia comprat els cromos de La guerra de les galàxies i va armar un sidral de campionat. La Rosa semblava derrotada. —Sisplau, Marc, deixa de fer l’imbècil i passa cap a la dutxa. Però el microbi no estava disposat a cedir ni un pèl: volia els cromos que li havia promès. Em vaig disposar a fer de germana gran comprensiva: —Saps què? Si calles i et dutxes ràpid, demà et portaré a comprar cromos. Els gemecs d’en Marc es van acabar en sec. De manera que, quan va arribar el pare de l’agència, ens va trobar dutxats, amb pijama i sopant. 2200


UN

ATAC AERI

—Gràcies, Rosa —li va dir a la nostra cangur—, te’n pots anar. Ja em quedo jo amb les feres. Quan la Rosa va haver marxat, el pare es va anar afluixant el nus de la corbata mentre ens deia: —Us explicaré una cosa esgarrifosa. En Marc i jo el vam mirar amb els ulls ben oberts: no era habitual que el pare expliqués històries de terror.

211


LA TRIBU

DE

CAMELOT

—Doncs resulta —va dir— que el quiosc que hi ha a l’entrada nord del parc ha estat atacat avui a dos quarts de sis per una bandada d’ocells. Em vaig estar a punt d’ennuegar amb la sopa. Un altre quiosc atacat pels ocells a la mateixa hora? No podia ser cap coincidència. Allò feia olor de misteri.

22


Els ocells embogits cat