Page 1

Quinze perfils humans de la infermeria a Girona Mans que acullen, mans obertes, mans que ajuden, mans que es formen, mans que innoven i investiguen, i mans que, en definitiva, cuiden per passar a l’acció. Mà d’infermera recull el perfil de quinze infermeres i infermers de les comarques gironines que, a través del seu testimoni però també de les seves mans, ofereixen una visió particular de la seva professió amb el rerefons de la història del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Girona.

La infermeria, l’art i la ciència de tenir cura de l’èsser humà.

Mà d'infermera

Mà d'infermera

Mà d'infermera Quinze perfils humans de la infermeria a Girona


MĂ d'infermera Quinze perfils humans de la infermeria a Girona


En homenatge a totes aquelles infermeres i infermers de Girona que en el passat van contribuir a posar la llavor d’aquesta professió, a les que amb el seu dia a dia continuen treballant per fer-la gran i als futurs professionals que es preparen per seguir-la transformant.

Autoria i coordinació editorial: Gemma Bruna Fotografia: Laura Guerrero Edició i correcció lingüística: Rosa Chico 4

Disseny gràfic: Ortega i Palau, SL Impressió i enquadernació: Palahí, serveis gràfics integrals Fotografia de coberta: Laura Guerrero Nota de l'autora Aquest llibre no hauria estat possible sense la col·laboració desinteressada de tots els testimonis ni sense el suport de la Junta de Govern del COIGI i els seus professionals, que ens han facilitat la feina. Agraïments El Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de Girona vol agraïr la col·laboració de totes les infermeres i infermers i també el personal de la institució que han fet possible l'elaboració d'aquest llibre: Lluïsa Garcia, Ferran Díaz, Ester Campmol, Margarita de Castro, Cristina Santomera, Gero Domínguez, Teresa Vilalta, Glòria Rey, Dolors Juvinyà, Assumpció Brossa, Marina Figueras, Jordi Doltra, Margarita Desoi, Joan Sala, Carme Puigvert, Carles Moret, Marc Carreras i Ester Ayala. Volem agrair també a Clínica Girona el seu suport i les seves facilitats a l'hora de realitzar la imatge de la portada d'aquest llibre. © dels textos: la seva autora © de les fotografies: els seus propietaris © de l'edició: Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de Girona Edifici Fòrum, carrer de l'Albereda, 3-5, 17004 Girona. Març de 2017 Dipòsit legal: GI 89-2017 En aquest llibre quan es fa referència a la "infermera", cal entendre que es fa referència a professionals d'ambdós sexes, seguint les recomanacions del Consell Internacional d'Infermeres.


Índex

Presentacions 7

Marina Geli Fàbrega

9

Montserrat Teixidor Freixa

11 Junta de Govern del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Girona

Quinze perfils humans

14

Lluïsa Garcia

18

Ferran Díaz

22

Ester Campmol

26

Margarita de Castro

30

Cristina Santomera

34

Gero Domínguez

38

Teresa Vilalta

42

Glòria Rey

46

Dolors Juvinyà

50

Assumpció Brossa

54

Marina Figueras

58

Jordi Doltra

62

Margarita Desoi

66

Joan Sala

70

Carme Puigvert

De la mà del Col·legi

76

Equip de professionals del Col·legi

78

Marc Carreras

80

Carles Moret

82

Ester Ayala

84

Els origens del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Girona

90

Juntes de Govern


Mà d'infermera ens regala la història de gairebé quaranta anys de la professió infermera a les comarques gironines a través dels relats de quinze professionals de diverses genera­cions i un sumari de la institució col·legial durant aquest període. Felicitats i agraïment per trobar el fil conductor de la raó de ser de la professió infermera: tenir cura. Les infermeres gironines han contribuït a donar qualitat i equitat territorial a una xarxa sanitària, sociosanitària i de salut mental molt descentralitzada, comarcal i més comunitària, amb l’Hospital Dr. Josep Trueta com a referència —implicades en el nou Campus de Salut Trueta— i l’Hospital Santa Caterina —ara a Salt— com a pivot de la salut mental. La meva infància va quedar impregnada per l'exemple de la meva mare, Teresa, practicant i llevadora rural. Sempre amb la porta de casa oberta i la Vespa a punt per anar a atendre la partera, el nounat i tota la família, amb vocació de servei, il·lusió i responsabilitat. D'estu­ diant, recordo els estius al Servei d’Oncologia de l'Hospital de Santa Caterina, on vaig aprendre a cuidar i consolar, com reclamava el doctor Moisès Broggi. Com a metgessa he treballat de manera cooperativa amb moltes infermeres gironines. Recordo la tranquil·litat que suposava —gràcies a la seva expertesa— treballar de guàrdia al Servei de Medicina Interna de l'Hospital Trueta, la duresa en l’atenció als primers pacients amb sida i el fet d’acompanyar tantes persones al final de la vida. La professió va aconseguir superar amb rigor i ètica la por al contagi. També vaig aprendre a valorar la seva aportació en l’atenció a persones amb discapacitat i malaltia mental durant la meva etapa al Centre Joan Riu, al Consorci Sant Gregori, i a Aspronis, a Blanes i el Maresme. La història del Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de Girona explica la llarga tradició dels practicants i les llevadores des de la

primera corporació, l’any 1925, fins a la fusió, l’any 1978, dels col·legis d’Infermeres, Practicants i Llevadores. També mostra la progressió de la professió: d'auxiliars tècnics sanitaris a la diplomatura i finalment, el 2012, al grau. La professió infermera ha crescut, s’ha diversificat i s’ha especialitzat. Malgrat la solidesa, els bons resultats i l’alta valoració que en fan els ciutadans, encara hi ha invisibilitat pública i pocs referents so­ cials. L'alta feminització i la curta vida del grau universitari ho expliquen. Tenir cura d'un mateix i cuidar els altres són les claus d'un sistema sanitari i social que ha d’assumir reptes com l’apoderament del ciutadà i de la comunitat, la cronicitat o la precarietat laboral i social. L'ànima infermera, el tenir cura, fa que les infermeres siguin essencials. Infermeres a les escoles, a la comunitat, als llocs de treball, als centres sanitaris, sociosanitaris i de salut mental, demostren resultats en qualitat, equitat i eficiència. Cal més protagonisme resolutiu avaluat —prescripció infermera inclosa— de les infermeres, amb evidència internacional. Em sento part d’aquesta història, m’uneix un fort sentiment de pertinença i orgull, malgrat les actuals fragilitats i els canvis necessaris. I ho dic des de tots els vessants, ja sigui com a professional de la salut, des de la política parlamentària, com a consellera de Salut o, ara, des del món acadèmic. La reconstrucció del passat des del present ens permet encarar el futur. I els col·legis professionals són els interlocutors professionals vàlids que han de permetre refer les confiances i les reformes estructurals a emprendre. Marina Geli Fàbrega Metgessa. Consellera de Salut 2003-2010. Coordinadora del Centre Estudis Sanitaris i Socials de la Universitat Vic – Universitat Central de Catalunya

7


De bell antuvi la visibilitat del treball de les infermeres ha estat present en el discurs professional de la infermeria. Per raons històriques àmpliament conegudes, la tasca de les infermeres i la seva contribució a la salut de la població ha quedat eclipsada, escamotejada per altres intervencions professionals, del tot necessàries però no úniques, pel que fa als resultats de salut. Aquesta obra contribueix a apropar a la ciutadania, a través dels perfils humans i professionals de quinze infermeres, el treball de la professió infermera. Un treball que és d’humanització, de compromís i de responsabilitat a través del que és específic i constitutiu de la nostra professió, el tenir cura. Tenir cura d’una persona és un acte de vida impregnat de sensibilitat, la cura és un valor que busca finalitats: la salut, la qualitat de vida, el benestar i el respecte a la persona, a la seva dignitat i singularitat. Aquest llibre ens apropa a trajectòries professionals que mostren com es produeix l’accés a la professió i el seu exercici. L’obra presenta una galeria de personatges inspiradors tant per a les infermeres en actiu com per a aquelles que es plantegen ser-ho. Efectivament, com explica la literatura especialitzada, tot col·lectiu tendeix a crear una cultura pròpia i aquesta cultura s’organitza al voltant, entre d’altres, d’herois i referents; Mà d’infermera

farà aquest paper respecte a la infermeria gironina, catalana i de més enllà. El títol és en si mateix una declaració, ja que tenir mà és sinònim d’expertesa, de professionalitat i és això el que destil·la el llibre, una professionalitat indiscutible que avui té la infermeria com a disciplina autònoma en l’àmbit de la salut, i també com a espai de treball al costat de les persones. Aquest llibre incideix en un coneixement millor del que són, el que senten i el que fan les infermeres. De la seva capacitat de resistència i coratge, de la seva competència, perseverança, disponibilitat i sensibilitat. De la seva lluita per fer possibles les utopies personals i col·lectives. Mà d’infermera és també un exemple del bon treball del Col·legi d’Infermeres i Infermers de Girona en la seva tasca de defensa i representació de la professió. La meva felicitació i reconeixement a la Sra. Carme Puigvert i a la seva junta per la dedicació i el compromís amb el desenvolupament de la professió infermera, així com a totes les persones que han fet possible aquesta obra. Montserrat Teixidor Freixa Infermera, membre de l’Acadèmia Americana d’Infermeria (FAAN)

9


Mà d’infermera és un recorregut per una part de la història de la infermeria a les comarques de Girona explicada en primera persona a través de les vivències de quinze infermeres i infermers que aporten la seva mirada particular sobre la professió. Les mans de cada testimoni serveixen també de fil argumental per reflexionar sobre els valors més intrínsecs de la infermeria. Parlen de l’art de cuidar la persona, però també de la necessitat de respondre als reptes actuals, que demanen professionals ben formades, preparades per gestionar, atendre i també evidenciar, a través de la recerca, el resultat de les seves aportacions. Darrere la mirada d’aquests quinze perfils, amb testimonis veterans i novells, hi ha la veu de les més de 3.500 infermeres i infermers que des de diversos àmbits, serveis i nivells assistencials exerceixen a les comarques gironines i que, en definitiva, conformen la força del Col· legi Oficial d'Infermeres i Infermers de Girona. Des de la Junta de Govern volem retre homenatge a la professió, a totes les inferme-

res però molt especialment a aquelles que des del 1978, quan es va crear la corporació actual, i fins avui han contribuït, des del Col·legi, al desenvolupament infermer. Aquest llibre és també una oportunitat perquè les infermeres i infermers mateixos coneguin una mica més la història, però també tots els serveis col·legials, d’assessorament i programes de suport que s’hi ofereixen. Per aquest motiu hem volgut incorporar la veu de treballadors de l’entitat que no només expliquen el funcionament de la corporació, sinó que, com a espectadors de la nostra realitat, mostren la seva visió sobre la professió infermera. Mà d’infermera és doncs un viatge pel passat, el present però també el futur de la infermeria gironina, i una contribució per ajudar a fer més visible la nostra professió. Junta de Govern Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Girona

11


MĂ d'infermera Quinze perfils humans de la infermeria a Girona

13


"NO OBLIDO MAI DE CREURE QUE SÓC CAPAÇ DE TOT"

Lluïsa Garcia Coordinadora de la Unitat de Continuïtat Assistencial, Social i Sanitària de l'Hospital Universitari Dr. Josep Trueta

Durant el darrer curs del mestratge en infermeria a la ciutat de Montreal sovint s'estirava al llit després d'hores de lectura de tots aquells llibres que l'endemà li haurien de servir per rebatre o defensar un tema concret davant del professor i la resta de companys de classe. Aleshores deixava els llibres oberts i es deia a si mateixa: "A veure si mentre dormo tots aquests coneixements viatgen fins al meu cervell". No sabem si mai va veure acomplert aquest desig, però per a Lluïsa Garcia (Sils, 6 d'agost de 1963), una infermera que actualment combina la recerca, la gestió i l'assistència a l'Hospital Universitari Dr. Josep Trueta, treure's el títol de maîtrise en infermeria —equiparable al que actualment és el grau d'infermeria— a Canadà va ser tot un repte. Va apostar per aquest camí l'any 2003, en veure que el sistema educatiu espanyol continuava impossibilitant l'aleshores anhelada llicenciatura d'infermeria. Viure i aprendre a la Universitat de Mont­real, a Canadà, un país referent pel pes que té la infermera i el seu reconeixement social, la va marcar. L'any 2006 va tornar a Girona per reincorporar-se a l'Hospital Universitari Dr. Josep Trueta, on havia treballat gairebé des dels inicis professionals, i no se sabia avenir de l'ex-

periència viscuda. Tot era tant diferent! El que va veure allà la va colpir per sempre.

VA FER LA LLICENCIATURA D'INFERMERIA A CANADÀ QUAN AQUÍ NO ERA POSSIBLE OBTENIR-LA "La manera d'estudiar i aprendre a Canadà no tenia res a veure amb el que havia fet aquí. A les classes, com a estudiant, hi assisties amb un temari que havies hagut de llegir i preparar prèviament, perquè a l'aula s'hi intervenia en públic, s'hi discutia. I a mi, que no estava acostumada, això em va impactar molt", reconeix aquesta infermera de parlar tranquil. També la va impressionar que no totes les infermeres de Canadà podien accedir a fer el tipus d'estudis que ella estava cursant, i que només un cinc per cent del col·lectiu arribaven a ser doctores en la matèria. "Aconseguir el doctorat a Canadà es duríssim i, de fet, quan vaig aconseguir la meva llicenciatura, en què les correccions eren extremes, no m'ho podia creure", explica Lluïsa Garcia, que reivindica la importància de prestigiar la via acadèmica de la infermera. L'habilitat analítica i discursiva que en bona part va aprendre durant aquells tres anys a

15


Montreal, però també la seva consciència i l'experiència professional prèvia, no les ha abandonades mai, simplement perquè s'ho va prometre a si mateixa. Des del 2011 coordina la Unitat de Continuïtat Assistencial, Social i Sanitària de l'Hospital Universitari Dr. Josep Trueta, on intenta promoure el creixement de tot el seu equip, també de les infermeres.

"MANQUEN ESPAIS DE DISCUSSIÓ ALS HOSPITALS PER DEBATRE I REFLEXIONAR SOBRE CASOS CLÍNICS"

16

En aquesta unitat treballa amb un equip de dotze professionals —entre metges, infermeres, treballadors socials i psicòlegs— amb l'objectiu de garantir que tots aquells pacients, que han estat ingressats o operats a l'hospital, especialment amb malalties cròniques, reben el tractament adequat una vegada surten del centre.

"Actualment no es pot diferenciar els problemes sanitaris dels socials, perquè tots afecten la dimensió de la persona", argumenta Garcia, que defensa la necessitat d'integrar un equip interdisciplinari en una unitat com la que ella dirigeix i on tots els professionals tenen el mateix pes i consideració. "Ens permet fer una valoració integral del pacient, i davant d'una situació, prendre mesures concretes en una decisió conjunta amb el pacient i la seva família." "M'agrada que les infermeres amb qui treballo siguin grans coneixedores de la seva pràctica, que estiguin a prop de la persona i de la seva família i que, per damunt de tot, es facin grans com a professionals", explica aquesta infermera que compatibilitza les seves funcions gestores amb l'assistència, ja que continua tenint cura dels pacients amb insuficiència cardíaca.

Ella promou l'autonomia de cada infermera i reconeix que, tot i haver pres una decisió determinada, si l'equip li raona i argumenta que s'ha equivocat, sap reconèixer-ho per poder rectificar posteriorment. "Sovint les infermeres creuen que no tenen poder, però… i tant que en tenen! Només s'ho haurien de creure una mica més", lamenta. Compatibilitzar la tasca assistencial i gestora amb la recerca, opció que va triar gairebé des de l'inici, és una bona manera de potenciar la vessant reflexiva, però considera que hi ha d'haver infermeres per a tot. "No crec que tothom s'hagi de dedicar a la recerca acadèmica, basada a desenvolupar estudis, amb una metodologia i un plantejament que després permeti difondre'ls en revistes i congressos." Reconeix que les organitzacions no afavoreixen l'apoderament de les infermeres, ni tampoc promouen espais per fer un tipus de recerca més vinculada a la pràctica diària. So-

"TINC UNES MANS GROSSES, D'HAVER CUIDAT PERSONES ADULTES" Em pregunten com veig les meves mans i aleshores esclato amb una riallada franca, perquè hi veig una doble intencionalitat. Tinc unes manasses, unes mans d'haver cuidat persones adultes, algunes amb malalties cròniques. En canvi, tinc una companya al mateix hospital que té les mans petites, perfectes i àvides per tenir cura dels nens. Però aquest no és el meu cas, perquè jo amb pacients tan petits no sabria què fer. Les meves mans són d'una infermera que sap estar al costat, acompanyar i escoltar les persones. Les nostres mans no s'haurien de tancar mai. Jo les poso damunt de la persona que cuido perquè sé que rep el meu escalf. Ho noto.


vint el funcionament dels hospitals és un obstacle i també manquen inquietuds per certa part del col·lectiu professional. "La manera d'organitzar l'activitat infermera en una planta hospitalària no està pensada per créixer com a professional. Manquen espais de reflexió per tal que les infermeres ens reunim i puguem discutir i debatre casos clínics. Fer això no és deixar d'estar al peu del canó, és una manera d'aprendre i de fer-se gran com a infermera. I això no és cap utopia, ens fa molta falta." En qualsevol cas, en el marc de moltes professions, també en la infermeria, cal continuar promocionant la recerca. Lluïsa Garcia ho sap prou bé, perquè actualment és l'assessora de recerca per a totes aquelles col·legues que busquen suport a través del Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de Girona. "Hi ha poques companyes que busquin aquesta ajuda, perquè sovint es desconeix tot el que se'ns ofereix des del col·legi professional." També cal explicar al ciutadà què fa la infermera. "Entre les persones que no han estat en contacte amb una infermera encara se'ns coneix poc i molta gent no sap tot el que podem aportar."

REIVINDICA MÉS VISIBILITAT SOCIAL PER A LES INFERMERES Lluïsa Garcia no va començar a forjar el seu compromís amb la professió fins que va iniciar la seva trajectòria laboral. De totes maneres, el desig de ser infermera li ve de molt petita. Quan només tenia tres anys va contraure una meningitis infecciosa que la va obligar a viure durant molt de temps entre metges i infermeres i això, sens dubte, la degué marcar. Encara recorda com s'amagava i corria per impedir que el practicant de Vidreres, el municipi on va créixer, li posés injeccions, i també com detestava veure la sang. Però també rememora el temps que va quedar ingressada a l'Antic Hospital d'Infecciosos de Santa Cateri-

na, en aquelles sales plenes de llits, i com les monges, que sempre la feien sentir ben cuidada, l'acompanyaven fins al pati per prendre el sol.

"GIRONA ÉS UNA CIUTAT ON COSTA ENTRAR, PERÒ QUAN HO HAS ACONSEGUIT T'ATRAPA" Tot això degué influir perquè aquella nena acabés escollint anys més tard els estudis d'infermeria a Girona. Va començar a viure en aquesta ciutat en un pis amb altres estudiants amb qui compartia confidències, moments de lleure i també, és clar, una certa passió per la futura professió. Aleshores feia pinya sobretot amb els estudiants que, com ella, eren de fora de la ciutat. Va fer amistat amb joves de Cervià, Camprodon, Olot i Banyoles, que tornaven a casa dels pares durant el cap de setmana per resoldre els típics problemes d'intendència, fer la bugada i endur-se les carmanyoles plenes de menjar que les mares preparaven perquè no haguessin de cuinar de dilluns a divendres. "Relacionar-se amb els estudiants gironins no era fàcil. És una ciutat on costa entrar però quan ho has aconseguit també costa sortir-ne, perquè Girona t'atrapa", assegura. Viure al mateix pis amb altres infermeres li va permetre compartir inquietuds professionals i també els problemes del dia a dia. Ho va continuar fent després d'acabar la universitat i fins que es va casar. Els primers mesos com a infermera d'urgències a l'Hospital de Blanes la van començar a endurir com a professional, i també l'estada als serveis de Neurologia, Cirurgia Vascular i Cirurgia Digestiva. Però el seu àmbit d'expertesa és el de les persones amb insuficiència cardíaca. Actualment col·labora en un estudi multicèntric per demostrar la capacitació que tenen les infermeres d'apujar les dosis de certs fàrmacs adreçats a aquests pacients, sobre la base d'uns protocols i guiades per la prescripció mèdica.

L'atenció a aquestes persones li ha donat un camí per investigar, conèixer i continuar aprenent, però també li ha ensenyat a prendre's la vida d'una altra manera. Ser un malalt crònic té una repercussió no només en la persona, sinó també en el seu entorn familiar. Ella ho sap prou bé, perquè ho ha viscut en la pròpia pell. "És una patacada, però tot plegat ha d'ajudar a viure més el present." Per damunt de tot, Lluïsa Garcia és una infermera amb consciència d'infermera. Una consciència que ha anat adquirint amb el pas dels anys, amb la seva trajectòria i la seva experiència, amb la qual es va acabar comprometent de manera definitiva quan va estudiar a Canadà.

"TENIR UNA MALALTIA CRÒNICA ÉS UNA PATACADA, PERÒ ET FA VIURE MÉS EL PRESENT" Durant aquells anys, a la Universitat de Mont-real va llegir un llibre del doctor en psicologia Albert Bandura sobre el sentiment d'autoeficàcia, que inicialment i malgrat els seus esforços no va aconseguir entendre. "Vaig llegir-lo en francès, en anglès i finalment en castellà, i no hi va haver manera. Al cap de molt de temps vaig comprendre que els seus ensenyaments jo ja els estava aplicant." Un dia va escriure al protector de la pantalla del seu ordinador una frase vinculada a aquelles lectures i que es va acabar convertint en un dels seus lemes de vida: "Je suis capable" (‘Sóc capaç'). Aleshores va pensar que si la resta poden, qualsevol persona ha de ser capaç de fer el canvi que es proposi. I les infermeres només s'ho han de creure.

17


"LA INFERMERA QUE ARA COMENÇA CAL QUE APROFITI EL MOMENT QUE ESTÀ VIVINT"

Ferran Díaz Infermer del Servei de Pediatria de l'Hospital Universitari Dr. Josep Trueta i professor de la Facultat d'Infermeria de la Universitat de Girona De petit ja li cridava l'atenció el món de la salut, perquè la seva mare és infermera tot i que va exercir la professió durant poc temps. Abans d'inclinar-se per la infermeria —opció que va triar perquè li agrada el contacte amb les persones—, es va graduar com a tècnic de laboratori. Parla de manera pausada, calcula les paraules i també els gestos. Ferran Díaz (Granada, 15 d'agost de 1983) ara treballa com a infermer del Servei de Pediatria de l'Hospital Universitari Dr. Josep True­ ta i també és professor associat de la Facultat d'Infermeria de la Universitat de Girona, a més de coordinador del cicle formatiu de grau superior d'anatomia patològica i citologia al Centre Garbí de Salt. L'apassiona l'àmbit de la recerca i actualment es prepara per fer el doctorat, està acabant el grau de psicologia i també forma part del Grup de Promoció de la Salut del Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de Girona L'any 2014 va obtenir el Premi de Recerca del Col·legi per un treball sobre els marcadors de risc cardiovascular en l'edat pediàtrica, però els seus inicis, mentre estudiava a la Facultat d'Infermeria de Vic i compartia pis amb altres

estudiants, no semblaven apuntar cap aquesta direcció. ı Avui dedica una bona part del seu temps a la recerca. Era un àmbit en el qual ja despuntava d'estudiant? ı Quan només duia uns dies a primer curs d'infermeria una professora de la facultat em va oferir la possibilitat de publicar un article a la revista Àgora d'Infermeria, a partir del treball de síntesi que havia elaborat en el cicle de tècnic de laboratori i que m'havien qualificat amb un excel·lent. Vaig estar un any i mig intentant escriure'l però no hi va haver manera i, és clar, finalment no es va publicar. En aquell temps detestava la recerca i considerava que l'estadística era massa complicada per a mi.

L'ANY 2014 VA SER GUARDONAT AMB EL PREMI DE RECERCA DEL COIGI ı Què és el que més li cridava l'atenció aleshores? ı Mentre estudiava ho hauria donat tot per dedicar-me a les urgències, perquè veia el món de les emergències i les ambulàncies com quelcom trepidant, que et feia pujar l'adrenali-

19


na. Abans de fer infermeria havia fet de socorrista en preventius a la Creu Roja, sempre com a voluntari, i m'agradava molt. I quan vaig acabar la carrera l'any 2009 el primer lloc on vaig anar a treballar van ser les Urgències de l'Hospital Universitari Dr. Josep Trueta. ı A Urgències, però, les infermeres tenen menys temps per al contacte amb la persona. ı El procés de cuidar i acompanyar està garantit quan professionals de la salut com les infermeres hi som presents. Però als serveis d'urgències hi ha un vessant molt important, que és l'aplicació d'un seguit de tècniques. Segurament a urgències les infermeres ens centrem més en l'episodi que ha viscut aquella persona —un accident, un malestar, un dolor concret—, i en una planta d'hospitalització ens fixem més en el pacient en la seva globalitat.

20

A les urgències el vincle amb l'equip multidisciplinari és més estret, ja que durant un curt espai de temps hem d'actuar amb diligència perquè la persona pugui resoldre el seu problema i, si no podet ser, ingressar-la al centre. No pots fer el seguiment del pacient però el tracte que li dones impacta molt la persona.

"QUAN COMUNIQUEM HAURÍEM D'ESTAR MÉS PENDENTS DE LES MANS" Em pregunten com són les meves mans i em quedo parat amb la pregunta. Al principi no sé què respondre, però després hi reflexiono un moment i començo a entendre el sentit. Les mans per a un infermer sempre són necessàries. Quan aplico una tècnica es mouen de manera automàtica i possiblement la persona que tracto no està pendent de les meves mans. Però en canvi quan haig de comunicar-m'hi, donar-li una bona o una mala notícia, les mans tenen un rol importantíssim, perquè formen part de la meva comunicació no verbal. Per això, penso que quan ens comuniquem hauríem d'estar més pendents del que fem amb les nostres mans, perquè són una de les nostres vies d'expressió. Les mans d'una infermera han d'estar disposades a fer tot allò que necessita el pacient. Les mans de les infermeres amb més anys d'experiència i que ja tenen un recorregut en la professió no tenen res a veure amb les d'una infermera novella: les primeres són mans acostumades a cuidar, acompanyar i consolar les persones, de les quals les joves hauríem d'aprendre.

REIVINDICA LA PREPARACIÓ TÈCNICA DE LA INFERMERA I DESTACA EL SALT ENDAVANT QUE HI HA HAGUT EN ELS DARRERS ANYS ı La infermera és sovint la primera cara que el pacient veu al box d'urgències. ı És una de les primeres professionals que l'atén: li aplica les tècniques, els tractaments i és qui pot parlar més amb ell. El metge valora, diagnostica i du a terme les seves activitats específiques, però qui té el contacte més directe amb el pacient és la infermera. En aquest àmbit és important el valor de cuidar i acompanyar, però jo també reivindico la preparació tècnica de la infermera, que en les últimes


dècades ha augmentat molt el seu nivell de capacitació. ı Tot i la seva preferència per les urgències, després de tres anys va decidir canviar d'aires. ı Vaig deixar-ho per dedicar-me a la recerca i formar-me en aquest àmbit a fi de tenir més estabilitat curricular i ampliar els meus coneixements. L'any 2013 em vaig incorporar a la Facultat d'Infermeria com a professor associat i des de l'Hospital Universitari Dr. Josep Trueta vaig poder-ho compatibilitzar amb la recerca. Aleshores estava vinculat al Servei de Neurologia, concretament al grup d'investigació en patologia cerebrovascular. Formava part d'un equip infermer que estava de guàrdia les vint-i-­ quatre hores del dia. Administràvem el tractament que fos necessari a aquelles persones que havien patit ictus i que acomplien els criteris de l'assaig clínic que estàvem portant a terme en aquell moment. ı Ara des del Servei de Pediatria, on està adscrit, continua fent recerca. ı Gràcies a una beca, em van oferir formar part d'un projecte de recerca clínica dirigit pel doctor Abel López, especialitzat en endocrinologia pediàtrica, a qui jo considero el meu mentor en el món de la investigació. Havíem coincidit a Urgències de Pediatria i algú li va parlar de mi i, finalment, em va oferir aquesta oportunitat. Des del 2015 a més de treballar com a infermer del Servei de Pediatria de l'hospital continuo col·laborant en una línia de recerca centrada a estudiar els factors de risc cardiovascular i metabòlic en nens. En el meu cas sempre he intentat continuar vinculat a l'assistència perquè, per a mi, un infermer que abandona aquest vessant pot perdre la visió de la realitat. ı Què li ofereix com a infermer el contacte amb els nens?

ı Quan feia urgències estar en contacte amb els nens i les seves famílies ja em cridava molt l'atenció. Des del Servei de Pediatria també es gestiona la Unitat de Prematurs, i allà és on s'estableix un lligam més fort amb els pares dels nens que hi estan ingressats, perquè el temps d'estada acostuma a ser més llarg. El contacte amb els nens sempre és molt especial i és molt satisfactori veure el dia que, finalment, reben l'alta perquè hem aconseguit resoldre el problema de salut. Durant l'estada intentem fer molt costat a les famílies i ajudem el nen perquè el temps que està al centre sigui tan curt i còmode com sigui possible. El nostre objectiu és que quan surti de l'hospital pugui recuperar la seva vida normal. ı Hi ha algun cas que recordi especialment? ı Al Servei de Pediatria, especialment a la Unitat de Prematurs, hi ha nens que pateixen alguna discapacitat i d'altres que ingressen a l'hospital de manera reiterada perquè tenen alguna malaltia. Un dia marxen, però tu saps com a professional de la salut que tornaran, perquè la lluita és llarga. Aquests casos m'afecten com a persona, igual que la mort d'un nen, que mai no és fàcil tot i que sigui previsible. ı Davant la mort d'un pacient, trobeu suport en la resta de companys? ı Sí, i tant! Tenim la sort que a l'hospital no veiem gaires morts en nens, però sí que és veritat que les pèrdues t'afecten, sobretot si et recorden aspectes personals de la teva vida. Possiblement, si ets pare la mort d'un nen et colpirà de manera diferent. En tot cas hem d'intentar deixar els problemes a la feina, perquè si ens carreguem amb tot el patiment que veiem al nostre voltant no podríem viure.

"ABANS ESTÀVEM TRENTA ANYS AL MATEIX LLOC DE FEINA I ARA CAL QUE LES INFERMERES ENS BUSQUEM MÉS LA VIDA" ı Vostè compagina l'assistència i la recerca amb la docència. En una època d'inestabi-

litat laboral com ara, què els aconsella als estudiants que surten de la facultat? ı Han d'aprofitar al màxim les oportunitats que tenen. Ens trobem en un moment difícil, afectat per les retallades que s'han produït en els darrers anys, però ara, si cadascú sap trobar el seu camí, pot aportar molt més que fa uns anys. Abans estàvem trenta anys al mateix lloc de treball i ara cal que ens busquem més la vida. Cal que les noves infermeres aprofitin el moment que estan vivint, perquè saber-te buscar la vida també et dóna eines i bagatge per a la carrera professional. En el meu cas, si quan vaig sortir de la universitat m'haguessin donat feina estable potser no hauria començat en el món de la recerca ni tampoc de la docència. Ara sé que si un dia decideixo centrar-me en una sola activitat tot el meu bagatge m'ajudarà.

"COM A INFERMERA, TAMBÉ HAS DE VOLER VEURE TOT EL QUE EL COL·LEGI FA PER LA PROFESSIÓ" ı Actualment és membre del Grup de Promoció de la Salut del COIGI. Quines activitats desenvolupeu? ı Col·laborem amb altres col·legis professionals, com els fisioterapeutes, metges, psicòlegs, farmacèutics i veterinaris, per impulsar projectes comuns que treballin en aquesta línia i per garantir una bona formació dels professionals en la promoció de la salut. Ens proposem assegurar que les infermeres promoguin la seva pròpia autocura per afavorir una millor cura del pacient. ı Què creus que aporta el Col·legi a les infermeres? ı El COIGI fa d'unió entre tot el col·lectiu infermer. Fa moltes activitats per fer-se visible entre els professionals, però, al final, és important que siguin les mateixes infermeres les que vulguem saber tot el que s'ofereix des de l'organització, més enllà dels tràmits administratius. Com a infermera també has de voler coneixer el teu Col·legi.

21


"LA INFERMERA HA DE SER LA LÍDER EN L'ATENCIÓ A LA GENT GRAN"

Ester Campmol Directora de la Residència Geriàtrica Puig d'en Roca

Obre la porta, introdueix les claus, connecta el motor, posa primera i prem l'accelerador. El camí d'anada se li fa curt, però el darrer tram fins arribar al Puig d'en Roca és etern. Pensava que, per fi, s'alliberaria de fer la maleïda pujada. Només fa un any i mig que va acabar els estudis d'infermeria a l'edifici del costat de la residència geriàtrica on ara s'encamina a fer l'entrevista de treball i ja hi torna a ser. Fins ara ha estat treballant d'infermera durant els caps de setmana a la Unitat de Cirurgia de l'Hospital Universitari Dr. Josep Trueta i les nits d'entre setmana, al Servei de Medicina Interna de la clínica l'Aliança. Fins que fa uns dies va saber que buscaven una infermera per a aquest centre dirigit per monges i vinculat a la Diputació de Girona. I per què no? Si això és el que he volgut fer des de sempre, es va dir. L'atenció a la gent gran és el que li agrada, sempre n'ha tingut el cuquet a dins. A casa dels pares, a Vilobí d'Onyar, tenien cura de l'avi, sobretot després de patir aquell ictus. A Ester Campmol (Vilobí d'Onyar, 5 d'agost de 1967) ser infermera ja li havia picat la curiositat des de petita. D'adolescent devorava amb passió les revistes d'Esther y su mundo que la mare li comprava al quiosc cada quinze dies, unes aventures il·lustrades protagonitzades

per aquella jove de cara pigada que volia ser infermera. "Jo era una gran aficionada a la lectura i volia ser com aquella Esther que sortia a les vinyetes. Era la meva ídol", confessa. L'any 1986 va començar a estudiar inferme­ ria al Puig d'en Roca, en un edifici situat al costat d'aquella residència de gent gran que durant l'etapa d'estudiant no va trepitjar mai. Aleshores la imatge idíl·lica d'aquella Esther de les revistes quedava lluny, no tenia unes expectatives concretes amb la carrera però s'hi va posar amb il·lusió i ganes. Per a ella, que anava i venia cada de dia de Vilobí d'Onyar a Girona, l'etapa de la universitat va ser també un moment de descoberta i de viure al màxim l'ambient estudiantil, que sobretot vivia fora de les aules. "Hi havia dies que no anava a totes les classes i pujava per aquell tram de carretera fins arribar al Puig d'en Roca quatre o cinc vegades", reconeix. Mai no es pot dir mai. L'any 1990 la van contractar com a infermera de tardes de a Residència de Gent Gran Puig d'en Roca i des d'aleshores, més de vint-i-cinc anys després, fa aquest mateix recorregut tots els dies de la setmana per anar a treballar. Es va presentar a la plaça i va ser l'única aspirant, ella i ningú més. I, és clar, la van agafar, amb l'encàrrec

23


DEFENSAR EL ROL INFERMER EN UN CENTRE DE GENT GRAN DIRIGIT PER MONGES NO VA SER FÀCIL

Però els inicis no van ser plàcids. "Acabava de sortir de l'hospital, tenia clar que em volia dedicar a la salut de les persones grans i, en canvi, semblava que al principi només em volguessin per jugar a cartes amb els residents. Els primers dies pensava: per fi aprendràs a jugar a la botifarra".

La residència era, aleshores, un centre de beneficència organitzat en quatre plantes i amb més de dos-cents quaranta residents vinguts d'arreu de la demarcació de Girona. "Quan em van contractar em van dir que les monges que dirigien la residència s'estaven fent grans i que els costava dur el pes de l'atenció. Tenien dos infermers per cobrir el torn de nit i necessitaven una infermera a les tardes per tal de poder-se retirar, tranquil·lament, i dedicar-se a les seves oracions", explica.

Però és clar, la realitat s'imposava i les ganes de fer d'infermera la superaven. S'havia preparat per a això i no pensava desistir. "Volia atendre aquella persona que es marejava, que no es trobava bé i mirar-li la tensió, però no trobava per enlloc un esfigmomanòmetre. A primera hora de la tarda, quan entrava a treballar, no podia accedir al material per fer les cures ni podia fer ús dels termòmetres ni de l'utillatge més bàsic, perquè simplement ho tenien tot tancat a dins d'un armari, sota clau."

de començar a professionalitzar un centre dedicat a les persones grans regentat aleshores per una comunitat de religioses.

24

Intentava una vegada i una altra explicar què podia aportar i pretenia convèncer les monges que li deixessin la clau, però no se'n sortia. "Al final vaig decidir que si l'armari continuava tancat només em quedava una sortida: esbotzar les portes per treure'n el material. I així ho vaig fer. Aleshores a dins de la butxaca de la bata hi duia una mica de tot: un bolígraf, un termòmetre, esparadrap i algunes gases."

VA AJUDAR A FER EL SALT CAP A LA PROFESSIONALITZACIÓ DE LA RESIDÈNCIA QUE ARA DIRIGEIX Fins que un dia l'encarregat del manteniment, després de cridar-li l'atenció, li va proporcionar un tornavís perquè obrís les portes dels armaris del material sense forçar-les. En aquella època també va començar a elaborar

"LES MANS D'UNA INFERMERA HAN D'ESTAR PREPARADES PER ACTUAR" Tinc uns dits molt lletjos i molt petits. Hi ha hagut moments que les meves mans han patit molt, perquè m'he menjat les ungles i me les he destrossat bastant. Les mans de qualsevol infermera haurien de ser unes mans disposades a fer: ja t'ajudo, ja m'hi poso, ja m'ho emporto, ja faig, ja recullo i ja t'ensenyo. Cal que siguin inquietes, àvides per descobrir què s'amaga darrere les aparences. Les infermeres no ho tenim fàcil: segurament treballem amb dotacions de personal massa ajustades. Ser una professió molt feminitzada no ajuda, però també ens manca una mica d'esperit de superació. No podem caure en la lamentació de pensar que no podem, que no disposem de temps i que no som suficients cobrint un servei. També hem de poder dir: podem, i aleshores posar-nos-hi per actuar. Per què no?


fitxes personals de cada resident amb la història de salut. Els metges que al matí treballaven a la residència es van començar a fixar en aquella feina. En aquell centre tot estava per fer, calia emprendre el salt cap a la professionalització. "Podia haver-me sotmès a la manera de fer d'aleshores, però vaig decidir que havia de començar a imposar el meu criteri i una nova manera d'actuar molt més ajustada al perfil infermer", explica. Ester Campmol no es va donar per vençuda. Va anar elaborant mapes per situar cadascun dels dos-cents quaranta residents dels quals s'havia de fer càrrec, després va anar detectant les seves necessitats de salut i també va començar a registrar-ne les dades. I a poc a poc es va anar reivindicant com la infermera que és. Sis mesos més tard va passar a treballar al torn del matí i allà, per fi, va contactar amb els altres professionals: metges, treballadores socials i fisioterapeutes. Van formar un bon equip, va començar a contractar infermeres i ella, una mica sense preveure-ho, es va començar a endinsar en el món de la gestió, primer com a supervisora i anys més tard com a directora de la residència, càrrec que manté fins al dia d'avui.

"COM A INFERMERA HAIG DE PROMOURE L'AUTONOMIA DE LA PERSONA, PERÒ SENSE IMPOSAR EL MEU CRITERI"

guessin controlar-ho. Un dia l'Ester Campmol, en entrar a la seva cambra, va descobrir que s'havia menjat una caixa de galetes: —Que no ho veu que no li va bé per al peu… que no pot menjar dolços?— li va recriminar en veure el vestit ple d'engrunes. La dona negava l'evidència. Finalment va palpar les restes de galetes que portava al damunt. —A mi deixa'm en pau. Estic sola, la meva família m'ha abandonat, m'han tret la casa, no hi veig i segurament em tallaran el peu. I tu vols que et faci cas i no mengi galetes quan és l'única cosa que em queda?— li va etzibar. Aquella resposta va ser una gran lliçó. Des d'aleshores defensa que, per damunt de tot, cal tenir en compte l'opinió de la persona. "Com a infermera sempre puc pensar que això o allò és el més correcte per mantenir o promoure la salut de la persona, però sempre ens hem de preguntar: i què vol ella? Jo no sóc ningú per imposar el meu criteri." En l'atenció de la persona gran les infermeres intenten treballar en funció de cada grau de dependència per establir un pla de treball adaptat a les ajudes o suports que requereix, però "tot aquest procés no té sentit si no es fa seguint la voluntat del resident", segons Campmol, que té clar que la majoria de les persones que viuen en una residència estan decidint sobre la seva darrera etapa de vida.

Hi ha moltes històries que l'han marcat, però n'hi ha una que la va fer pensar, i molt. Recorda que durant els primers anys a la residència hi vivia la Joaquima, una senyora molt presumida que es feia estimar per tothom. Era cega i com que no hi veia sovint preguntava a les infermeres si s'havia pintat bé la ratlla dels ulls.

Per a moltes famílies que han estat al costat dels més grans deixar el seu ésser estimat no és fàcil. "Sempre els diem que a partir d'ara el seu objectiu és gaudir de la companyia de la persona, donar-li afecte i estima, perquè la part més feixuga —dutxar-lo, alimentar-lo, enllitar-lo, ajudar a mobilitzar-lo— la fem nosaltres".

Tenia un tracte molt agradable i es relacionava amb tothom, però també era diabètica i la glucosa se li disparava de tant en tant de manera alarmant, sense que les infermeres po-

Ester Campmol creu que en l'atenció a la gent gran és on la infermera pot desplegar tot el seu rol. "Les infermeres treballem a partir de les catorze necessitats de la persona descrites

per Virginia Henderson, la precursora de les cures modernes, i en el nostre àmbit això és bàsic. Tenim una visió més integral per atendre i cuidar aquesta persona gran que té un organisme fràgil i vulnerable, i fer-ho a partir de cada necessitat".

"LA INFERMERA ÉS QUI DISPOSA D'UNA VISIÓ MÉS INTEGRAL PER TENIR CURA DE LA PERSONA GRAN" Durant aquests vint-i-cinc anys ha viscut moments de tot: des del traspàs de la residència de mans de la Diputació de Girona a la Generalitat Catalunya l'any 1994, fins a la retirada de la comunitat de religioses de la propietat del centre l'any 1996, passant per unes obres de rehabilitació que es van iniciar l'any 2003 mentre es mantenia en tot moment l'activitat del centre a ple rendiment. Però no ha defallit mai. En moments de crisi professional sempre ha optat per buscar altres al·licients, sempre dins de la mateixa professió: fent formació a la universitat o vinculant-se a projectes nous. Només hi va haver una vegada que aquesta infermera, amb un físic que enganya perquè dóna una falsa imatge de vulnerabilitat, es va plantejar si continuar en la professió. Va ser després de quedar vídua. "El meu marit va morir de manera sobtada, sense que jo pogués fer res per salvar-lo, i vaig pensar que, paradoxalment, jo m'estava dedicant a preservar vides de persones grans, molt deteriorades, que segurament si estiguessin en plenes facultats no voldrien continuar vivint". Era l'any 2009 i aquella situació la va colpejar per dins, durament, però ella mateixa va trobar la resposta. "Em vaig adonar que això era la vida, que uns es moren de sobte i d'altres, després de molts anys d'haver deixat de viure. I al final vaig pensar: què hi ha que em faci més il·lusió que continuar sent infermera?."

25


"LA SALUT MENTAL ÉS COM L'HEROÏNA EN VENA: T'ATRAPA DES DEL PRIMER DIA O LA DEIXES"

Margarita de Castro Adjunta a la Direcció Assistencial de la Xarxa de Salut Mental i Addiccions a les comarques gironines Va conviure amb els electroxocs, amb els pavellons de persones alcohòliques i de dones, que aleshores estaven ingressades gairebé de per vida, i també amb les olles de les cuines. Va conèixer per dins el psiquiàtric quan era un recinte tancat, apartat de les mirades de gairebé tothom, i va viure en pròpia pell tota la reforma de la salut mental a Catalunya. La seva mare, a més de treballar com a infermera d'atenció primària abans que el sistema es reformés, va ser la primera infermera del Psiquiàtric de Girona, on a vegades duia la Margarita, que aprofitava per anar a veure les monges que dirigien el centre. Margarita de Castro (Girona, 18 de març de 1959) va acabar estudiant infermeria sense escollir-ho com a primera opció, tot i que després es va adonar que aquella tria no havia estat per casualitat. Ara, i cada vegada que hi pensa, n'està més que convençuda. La seva àvia també era infermera. L'any 1936, quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola i van mobilitzar l'avi, que era militar de l'exèrcit republicà, l'àvia va decidir deixar la filla a Figueres amb els seus pares i es va fer infermera per estar al costat del marit durant tot el conflicte.

Contràriament al que marcaven els principis de l'època, la mare de Margarita de Castro, seguint els desitjos dels seus pares, molt liberals per a l'època, va estudiar magisteri durant dos anys però finalment es va decantar per fer infermeria a Saragossa i més tard també va cursar tres especialitats. Posteriorment es va preparar per ser infermera d'atenció primària i va anar a examinar-se a Madrid, on va treure plaça per ser titular de l'Ajuntament de Girona i també va entrar a treballar en l'àmbit de la salut mental.

DE JOVE VOLIA ANAR A BARCELONA A ESTUDIAR MEDICINA, PERÒ EL PARE LI HO VA IMPEDIR AL·LEGANT QUE LA CIUTAT ERA UN "NIU DE PERVERSIÓ" De petita, Margarita de Castro anava de la mà de la seva mare per alguns carrers de Girona, com el carrer de la Força o el barri de Vila-roja, on hi havia una gran presència de prostitutes. L'acompanyava a visitar persones amb dificultats socials i econòmiques que necessitaven una cura o rebre una injecció a casa. "Suposo que a poc a poc, sense saber-ho, tot això em degué anar atrapant. Les persones sempre necessitem algú que, quan estem malament, ens doni suport i ànims", explica.

27


Ara que ja ha fet cinquanta-set anys s'adona que ha viscut molt ràpidament. "Sóc d'una generació que vam passar de zero a cent en pocs anys. Hem vist molts canvis, de viure tancats a casa a poder arribar a les sis del matí, i alguns, malauradament, van quedar enganxats a les drogues. Si no haguéssim tingut una mentalitat forta molts ens hauríem trencat. En el meu cas, potser la religió que em van intentar transmetre a casa em va acabar emparant una mica", reconeix. És filla d'un home molt religiós i d'una dona de família republicana, de mentalitat oberta. "Girona era aleshores una ciutat petita, trista i molt endogàmica, i jo volia anar a Barcelona a estudiar medicina, però el pare no m'ho va permetre perquè considerava que la capital catalana era un niu de perversió."

28

SENSE PROPOSAR-S'HO, LA INFERMERIA LA VA ANAR ATRAPANT, IGUAL QUE LA CIUTAT DE SARAGOSSA, PER LA QUAL SENT UNA FORTA PREDILECCIÓ

"ENCARA ARA NOTO AQUELLES MANS: EM VAN DONAR PAU" Sempre intento que les mans aportin estimació i suport. He quedat vídua dues vegades: vaig perdre el primer marit per una leucèmia, quan tenia vint-i-set anys i una filla d'un any i mig, i al cap d'un temps em vaig casar amb el meu home, que va morir amb cinquanta-dos anys d'un càncer fulminant. A l'hospital una metgessa ens va dir, d'una manera molt barroera, que duia males notícies: que no hi havia res a fer i que anés cap a casa a morir. Ho recordo com un moment terrible, perquè aleshores no vam rebre la resposta que esperàvem trobar per part dels professionals. Eren allà, interposaven una barrera amb nosaltres, suposo que perquè ells no volien patir. I em feia ràbia, molta ràbia. No suporto aquelles infermeres que tracten la persona com si fos idiota i jo, en aquell moment, em sentia així. I de sobte una alumna en pràctiques, una estudiant d'infermeria, se'm va apropar, va posar la mà sobre la meva mà i em va acariciar. Encara noto aquelles mans, que aleshores em van traslladar pau i confiança. Això és el que intento fer sempre amb les persones. També amb els que formen part del meu equip. És important que sapiguem traspassar les sensacions, tot i que jo tinc preferència pel sentit de l'olfacte i per utilitzar la mirada.

Després de suspendre la química del darrer curs de batxillerat a Santander —on havia anat per preparar-se per estudiar medicina—, el pare la va obligar a repetir, però aquesta vegada a Girona i amb totes les assignatures diferents. Contra tot pronòstic, aquell va ser un any diferent i divertit, va conèixer gent nova i en acabar, com que marxar a Barcelona encara estava vetat, va decidir anar a viure a Saragossa per estudiar la carrera de veterinària. "No m'agradaven aquells estudis, però volia fugir de Girona i de la missa del diumenge a les vuit del matí", assegura. Aquell mateix any el pare va morir d'un infart i la mare es va quedar sola amb els tres fills. Ella va continuar els estudis de veterinària i, sense saber gaire per què, es va matricular per estudiar infermeria a l'Hospital Clínic de Saragossa. A poc a poc, sense proposar-s'ho, la carrera la va anar atrapant, igual


que la ciutat, per la qual encara sent una forta predilecció.

"TOTS TENIM UN PUNT DE BOGERIA I VIVIM EN UNA SOCIETAT ON TOT HA DE SER PERFECTE, PERÒ LA VIDA ESTÀ PLENA D'IMPERFECCIONS" L'any 1983 va aconseguir el títol d'infermera i va decidir, amb un grup de companyes, anar a Barcelona, la ciutat que anys abans li havia estat prohibida, a estudiar l'especialitat de llevadora a la Maternitat. Al mateix temps que va saber que havia aprovat l'examen per accedir a l'especialitat de llevadora, va rebre una trucada del psiquiàtric de Salt —on havia fet alguna substitució— en què li oferien feina d'infermera. I aleshores es va decidir per la segona opció. Optant per ser infermera en salut mental tornava als orígens? Segurament que sí. "Encara ara recordo com de petita, una nit, un malalt mental va picar a la porta de casa. S'hi va presentar tot xop, amb la roba amarada d'aigua. S'havia fugat del psiquiàtric, s'havia llançat a una bassa i venia a demanar ajuda a la mare", rememora. Per a ella, viure un episodi com aquell no era estrany. Les infermeres que treballen en l'àmbit de la salut mental tenen una visió molt diferent de les que ho fan en un hospital o en un centre d'atenció primària. Aprenen a relativitzar les coses, treballen a partir de la paraula, la intuï­ ció i la complicitat, i això fa que, sovint, com a persones també siguin més obertes. "T'adones aleshores de les teves pròpies misèries, dels defectes, i aprens a tenir una visió diferent: crec que tots tenim un punt de bogeria i que vivim en una societat on tot ha de ser perfecte, però això és impossible, perquè la vida està plena d'imperfeccions", assevera. Encara ara recorda el primer dia que va començar a treballar amb persones amb malaltia mental. "Em tremolaven les cames, i és que

ara, fins i tot després de tants anys, mai m'he acabat d'acostumar a donar medicaments als malalts en contra de la seva voluntat". Però l'àmbit de la salut mental la va captivar des del principi. Ella ho resumeix així: "És com l'heroïna en vena: t'entra i et xucla des del primer dia o bé te'n vas. Jo he vist infermeres venir a treballar un dia i marxar l'endemà i, en canvi, d'altres que s'hi han quedat per sempre". Encara ara no sap explicar què és el que la motiva de la feina. "Saps que estàs ajudant aquella persona, igual que la infermera que està al costat del malalt amb càncer. Jo que sempre he intentat fugir de la tècnica, vaig donant eines, acompanyant i donant suport a aquella persona amb malaltia mental, però també a les seves famílies i o als seus cuidadors. En definitiva, intentem que a poc a poc, com diríem col·loquialment, aquesta persona pugui arreglar la seva maquinària. L'ajudo, li faig costat i intento anar-la educant. I no ho sé, però m'agrada!"

"DONO EINES A LA PERSONA AMB PROBLEMES DE SALUT MENTAL PERQUÈ PUGUI ARREGLAR LA SEVA MAQUINÀRIA" Va treballar com a infermera a l'Hospital Psiquiàtric de Salt i l'any 1984 va començar al Centre de Dia de Salut Mental de la Selva Marítima, a Blanes, on va treballar la rehabilitació psicosocial amb diversos programes, a través de tallers, viatges i activitats esportives amb els malalts. Durant aquells anys hi va haver una història que la va marcar: la d'aquella noia de trenta anys amb una esquizofrènia greu, a qui tot l'equip del centre sempre intentava ajudar i donar suport. Un dia es va precipitar d'un cinquè pis i la vida se li va segar en sec. "Amb la seva mort la família es va alliberar, va passar pàgina i això és el que em va doldre més. Havia estat una víctima de la societat, la vida no l'havia ajudat i va acabar de la mateixa manera que havia viscut."

Posteriorment va treballar al Centre d'Atenció Primària de Platja d'Aro, on va posar en marxa grups psicosocials amb persones amb malaltia mental per tal de trencar l'estigma d'aquest col·lectiu. Encara recorda una dinàmica de grup que va iniciar amb els agents dels Mossos d'Esquadra i els bombers desplegats a la localitat juntament amb els malalts, per tal que ambdós perdessin la por. "Els agents de policia sovint els paraven pel carrer en veure que no seguien conductes habituals i, alhora, les persones amb malaltia mental els tenien molta por perquè duien uniforme", explica. Margarita de Castro, que recentment ha rebut el Premi a la Trajectòria Professional del Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de Girona, es defineix com una dona tímida a qui li agrada passar desapercebuda. Actualment dirigeix, amb el psiquiatre Claudi Camps, la Xarxa de Salut Mental i Addiccions de les comarques gironines, des d'on coordinen tots els dispositius d'aquest àmbit. També segueix de molt a prop el programa De Pas que el Col·legi ofereix a les infermeres amb problemes de salut mental i addiccions. Malgrat que actualment està vinculada a la gestió, es considera una "infermera de trinxera". Continua implicada en l'atenció a la salut des d'una altre vessant, perquè no oblida mai que tenir cura de tot l'equip de professionals és també una obligació dels qui ocupen càrrecs directius.

29


"LA INFERMERA D'ARA ES FIXA MASSA EN LA TÈCNICA I ALLISA POC EL LLENÇOL"

Cristina Santomera Infermera del Servei de Microbiologia de l'Hospital Universitari Dr. Josep Trueta

Parla amb entusiasme i passió de tot el que l'envolta i, és clar, també de la seva professió. Ja fa gairebé quaranta anys que treballa al Servei de Microbiologia de l'Hospital Universitari Dr. Josep Trueta, però encara recorda amb molta precisió, com si ho hagués viscut aquesta mateixa setmana, els inicis com a infermera. Aleshores només tenia vint-i-un anys i ella sola s'encarregava de quaranta-sis persones que estaven ingressades a la Unitat de Cirurgia, Urologia i Ginecologia.

aquella època els estudis d'infermeria, que aleshores et titulaven com a ajudant tècnic sanitari (ATS), eren molt tècnics i no es potenciava gaire la vessant humanística de la professió", explica Santomera, que recorda els tres anys que va passar a l'escola com a alumna internada.

VA COMENÇAR A ESTUDIAR L'ANY 1970 A L'ANTIGA ESCOLA D'INFERMERIA DE L'HOSPITAL DE GIRONA GENERAL ÀLVAREZ DE CASTRO EN RÈGIM D'INTERNAT

Cristina Santomera (Girona, 13 d'abril de 1952) ja de petita tenia molt inculcat el vessant de cuidar i ajudar els qui l'envoltaven. La seva família estava vinculada a Càritas Diocesana. El pare anava sovint a vetllar els malalts ingressats a l'Hospital de Santa Caterina i ella, amb setze anys, era la responsable de tenir cura de l'àvia, tasca que combinava amb altres accions de caràcter social com visitar centres de gent gran o fer catequesi.

Si a Cristina Santomera li pregunten quin va ser el primer impacte amb la professió, no té cap dubte, perquè ho recorda vivament: "Un dia, amb només divuit anys, vaig entrar en una habitació i em va impactar molt veure una persona estirada al llit que no responia a cap estímul. Havia mort sola, sense que ningú l'acompanyés. Va ser la primera vegada que em vaig enfrontar amb la mort".

Quan va ser l'hora de triar els estudis va optar per ser infermera i es va matricular a l'escola d'infermeria que hi havia a l'Hospital de Girona General Álvarez de Castro, l'actual Hospital Universitari Dr. Josep Trueta. Aleshores, però, no s'imaginava el reguitzell de guàrdies que l'esperaven i de diumenges que li tocaria treballar. "En

Aleshores només era una estudiant d'infermeria. Després, en acabar els estudis, tornaria a passar massa vegades per aquella situació, però amb els anys aniria agafant destresa i experiència. Encara ara recorda que aquella vivència la va colpir profundament, perquè li va quedar un buit a dins de saber que aquell

31


pacient havia mort sense ningú que li agafés la mà. Per sort ara aquesta situació no és habitual: hi ha unitats de cures pal·liatives on infermeres i metges acompanyen malalts que es troben en l'última fase de la vida perquè morin sense dolor ni patiment. Però al principi de la dècada dels anys setanta, just quan ella va començar els estudis, les cures pal·liatives encara no estaven implantades a Catalunya.

"AMB DIVUIT ANYS, COM A ESTUDIANT, VAIG AFRONTAR LA PRIMERA MORT. FOU UN PACIENT QUE VA MORIR SOL, SENSE NINGÚ AL COSTAT" 32

L'any 1973 Cristina Santomera va acabar els estudis "amb una il·lusió boja per començar a treballar". I va començar a fer d'infermera a la Unitat de Cirurgia, Urologia i Ginecologia de l'Hospital de Girona General Àlvarez de Castro. Aleshores a l'hospital els metges no feien guàrdia durant la nit, cosa que obligava les infermeres a afrontar situacions complexes i a espavilar-se soles. La infermera tenia prou formació per gestio­ nar les dificultats que es poguessin produir amb cada malalt durant la nit, i només si era necessari trucava al metge, que es trobava a casa seva. "Aquesta situació imprimia caràcter, desenvolupaves un criteri clínic increïble i a cada moment sabies reconèixer un problema, però això no et feia abandonar mai la vessant humana que ha de tenir tota infermera". La tasca de les infermeres és a vegades feixuga, tanmateix sovint hi ha històries humanes que recompensen els esforços. Com el cas d'aquell estudiant de medicina, tan intel·ligent, que va patir un traumatisme cranial a causa d'un accident. Va estar hospitalitzat durant un any i les infermeres es van bolcar per intentar que es recuperés. "Gràcies a tota la feina feta, finalment aquell noi va poder tornar a casa. Havia recuperat una part de l'intel·lecte. Tení-

em la mateixa edat, per això em va colpir d'una manera especial", explica.

"TREBALLAR DE NIT SENSE TENIR UN METGE A PROP IMPRIMIA CARÀCTER" Eren els primers anys com a infermera, en què començava a descobrir el patiment de pacients que aleshores passaven dies, setmanes i mesos hospitalitzats. Treballava tots els diumenges i només feia festa un cap de setmana al mes. Li agradava la seva feina, sobretot aquesta vessant de tenir cura de la persona, allitar-la, acompanyar-la. "Si quan entrava a l'habitació veia que la tauleta on havia menjat o el got d'aigua estaven bruts no esperava a cridar ningú altre: ho netejava tot. Per què… com podia sentir-se bé aquella persona si el seu entorn no estava net?", es pregunta. Des del principi va començar a fer-se amb la sensació de viure en dues realitats paral·leles. Quan entrava a l'hospital la seva vida, la personal, la de la seva família, la de casa i el carrer, es paraven de sobte per entrar dins d'un altre món: el de les persones ingressades. "Sabia que la meva aportació, com la de la resta d'infermeres, era importantíssima per als pacients: calia estar al seu costat, escoltar-los i també aprendre a administrar els silencis." Però l'any 1977 contra tot pronòstic Cristina Santomera va decidir abandonar la planta d'hospitalització per entrar al Servei de Microbiologia, on encara treballa, perquè els horaris que li oferien eren millors i no havia de treballar els diumenges. Acostumar-se al lloc nou, més allunyat del contacte permanent i la calidesa dels pacients, li va costar tot un any. Tot i així, amb el pas del temps va descobrir que mai no s'ha acabat d'allunyar del tracte amb les persones. Aplica i analitza diverses proves, com el test de l'alè, per a la prevenció de certes infeccions, fa extraccions de sang o administra les proves del Sintrom per tal d'ajustar la dosi d'aquest anticoagulant.

Des d'aquest servei també s'analitzen totes les mostres biològiques dels pacients procedents de l'orina, d'un tros de cabell o del líquid pleural, per localitzar, en el cas de persones amb una malaltia infecciosa, l'agent que causa l'afecció i així poder-lo combatre amb un antibiòtic determinat. Dedica més de dues hores de la seva jornada laboral a fer el seguiment dels pacients, tasca que abandonarà durant aquest any, el darrer abans de tancar la seva etapa professional. Des dels inicis com a infermera, Cristina Santomera ha compatibilitzat la tasca a l'hospital amb la participació activa en el Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de Girona. El seu interès va començar ben aviat, l'any 1978, quan sota la presidència de Joaquima Ribot i en un col·legi ja unificat —fruit de la unió dels col·legis de practicants, llevadores i infermeres—, assistia a les assemblees i a totes les reunions que s'hi convocaven.

DEL 1993 AL 2010 VA ESTAR VINCULADA A LA JUNTA DE GOVERN DEL COL·LEGI L'any 1993, coincidint amb la presidència de Joan Sala, va entrar a formar part com a vocal de la Junta de Govern del Col·legi, institució a la qual va continuar vinculada fins al 2010. Va començar a dur l'àrea de formació, també la biblioteca i va ser la responsable d'encarregar la primera pàgina web del COIGI, que tot i que als inicis era molt senzilla ja incloïa una borsa de treball i les novetats bibliogràfiques que s'oferien des de la institució. Defensa aferrissadament el rol dels col·legis professionals i argumenta que si les infermeres encara no s'hi apropen prou és perquè "no coneixen què poden oferir". "Les infermeres som les primeres que hem d'interessar-nos pel Col· legi, ja que totes en formem part, i també li hem de reclamar que promogui tot el que sigui d'interès per a la nostra professió: la seva ordenació, el contacte institucional, la defensa


del col·lectiu, la promoció de la deontologia i el desenvolupament professional", afegeix.

ES MOSTRA CONTRÀRIA A LA COL·LEGIACIÓ LLIURE, PERQUÈ CREU QUE LES INFERMERES PERDRIEN FORÇA COM A COL·LECTIU "El Col·legi també ha de controlar l'intrusisme professional i garantir al ciutadà que la infermera que en té cura ho fa amb garanties. Suposa un punt d'unió i una via per reivindicar la professió", argumenta Santomera, que es mostra en contra de la col·legiació lliure, perquè "perdríem força". Però si al Col·legi la recorden és sobretot pel seu vincle amb les infermeres i infermers més grans, ja que durant anys va ser la responsable de la comissió de jubilats. Els inicis no van

ser fàcils, perquè entre les persones col·legia­ des més grans encara es vivien les diferències del seu passat professional —moltes eren practicants, professionals amb un fort pes a Girona—, però a còpia de mantenir trobades i d'homenatjar i reconèixer des del Col·legi practicants històrics —com Josep Maria Bosch, que havia estat president de l'antic Col·legi de Practicants durant els anys seixanta i setanta—, va aconseguir unir tot el col·lectiu. Considera que durant aquests anys el Col· legi ha fet un salt en innovació, ha augmentat les seves relacions institucionals i ha promogut el coneixement infermer i el seu reconeixement social. Ara celebra que de la universitat surtin infermeres més ben formades per a la recerca, amb afany per mantenir-se permanentment actualitzades en formació i també amb una comple-

ta autonomia professional. Però en molts casos troba a faltar la vessant humanística. "La infermera fa moltes tasques, i tot i que la tecnologia i l'ús dels ordinadors ha suposat una revolució, també l'ha allunyat del tracte amb la persona." Quan tenia només una vintena d'anys i treballava d'infermera en una de les plantes de l'hospital, també feia llits i els desfeia. "Era un moment únic per parlar amb el pacient, veure com tenia la pell, saber com se sentia, com el podia ajudar i quins canvis posturals calia fer. Ara la infermera no té temps de fer llits, i té poca estona per estar al costat del malalt, es fixa massa en la tècnica i allisa poc el llençol. Tot això, malauradament, es deixa en mans de les auxiliars i els zeladors".

"ARA SÉ QUE LES MEVES MANS PODEN ACARICIAR I AJUDAR A AGUANTAR UNA PERSONA" Les meves mans ara sé que poden acariciar i ajudar a aguantar una persona que ja no es pot valdre per ella mateixa. Amb elles puc acompanyar, estimar i quan cal donar consol. Totes les infermeres haurien de tenir unes mans acollidores, tendres i que transmetin suport, il· lusió i empatia cap al seu entorn, també a l'hora integrar i rebre les companyes que ara entren a la professió, perquè els inicis mai són fàcils. Sempre dic als professionals que arriben que no és que no sàpiguen fer bé la feina, sinó que estan mal ensenyats.

33


"SEMPRE DIC QUE SÓC INFERMERA, EN FEMENÍ"

Gero Domínguez Infermer del Servei de Prevenció de l'Hospital de Palamós

A la bata hi du les inicials "INF", però si pogués triar un nom que quedés brodat a la butxaca seria simplement "infermera". A Gero Domínguez (Madrid, 26 de juliol de 1965) li agrada presentar-se a tothom com a infermera, primer perquè pertany a un col·lectiu majoritàriament format per dones, i després perquè utilitzar el terme femení l'ajuda que tothom identifiqui què fa. "M'agrada dir que sóc infermera, perquè si dic que sóc infermer a vegades hi ha qui pensa que sóc ajudant, tècnic o zelador", afirma. I si algú, en to de broma, li diu que això és una demostració de sensibleria, ho accepta i es reafirma a l'hora de reconèixer que sí, que té aquesta part tan pròpia de la infermera com és escoltar, comprendre i sovint emocionar-se, encara que sigui per dins. I n'està absolutament orgullós. Aquest infermer nascut accidentalment a Madrid es va criar a Canet d'Adri, un municipi de només tres-cents habitants on la seva família, originària d'Àvila, va anar a viure quan només tenia sis anys. Coincidint amb l'epidèmia de còlera que es va declarar a Girona l'any 1971, el pare, metge de professió, es va haver de traslladar a Girona a treballar en el control de l'aigua.

Tot i que el seu pare era cap de laboratori de l'aleshores l'Hospital de Girona General Álvarez de Castro, a la casa familiar de Canet d'Adri hi tenia una petita consulta on s'apropaven alguns veïns del poble quan tenien problemes de salut. "A vegades els pacients li pagaven amb pollastres, enciams o tomàquets per agrair-li la dedicació. I el meu pare, encantat", explica.

EL SEU PARE, METGE DE PROFESSIÓ, EL VA ENGRESCAR A FER INFERMERIA Va ser així com Gero Domínguez va començar a tastar, encara que des de la distància, la vessant més humana de la medicina, la que molt sovint es produeix als pobles, on el metge sap què hi ha al darrere d'un problema de salut perquè coneix totes les històries de vida. "M'agradava el tracte humà, l'empatia, estar al costat de les persones i això, a través del meu pare, ho vaig viure molt intensament". Però no tots els metges ho feien així. Per això, en el moment de triar els estudis es va acabar decantant per la infermeria, perquè pensava que tenia més camí per recórrer si de debò volia acompanyar, tenir cura de les persones. "Ho

35


36

vaig plantejar al meu pare, que aleshores també era professor de l'antiga escola d'infermeria que hi havia a l'Hospital de Girona General Álvarez de Castro, i em va dir que endavant, que estudiés el que volgués. Em va donar tot el suport", assegura.

"vaig dir-me que jo no seria mai com aquella infermera; que si em calia passar tres hores fora del meu torn per ajudar aquella companya que acabava de començar ho faria, i això també em va marcar amb els estudiants de pràctiques que vaig tenir més tard", assegura.

ningocòccica. Tenia la pell blanca, els ulls blaus i els cabells rossos. Era com una nina, una rèplica de la seva filla de tres anys, que havia adoptat procedent de Rússia. "Estava molt greu i va acabar morint! I aleshores vaig esclatar a plorar com una magdalena", reconeix.

Al laboratori on treballava Constantino Domínguez, el pare, hi havia Anna Maria Pérez, una infermera que en aquell moment era la secretària de la Junta de Govern del Col·legi i que, en saber quins estudis haviua triat, encara el va engrescar més i el va empènyer a continuar per aquest camí.

"LES INFERMERES HAURIEN DE TREBALLAR EN ALGUN MOMENT AL SERVEI D'URGÈNCIES, PERQUÈ FA CRÉIXER COM A PROFESSIONAL"

Aleshores, si una persona arribava al seu final aquest infermer li agafava la mà i encara que estigués inconscient o intubada li parlava a cau d'orella. "Sóc en Gero, la teva infermera, estic amb tu, tranquil·la", els deia. I a vegades la família el mirava estranyada, però ell responia: "No sabem si ens escolten o no". De fet, en algunes ocasions havia observat com el pa­cient es calmava comprovant el ritme de la seva freqüència cardíaca.

Així va ser com l'any 1984 va començar a estudiar infermeria. No sabia a què es dedicaria finalment. L'únic que tenia clar és que no volia acabar al laboratori, com el seu pare, perquè ell volia tocar els pacients, enriquir-se amb ells i, si podia, deixar-hi la seva empremta professional. Ara fa vint-i-cinc anys que és infermer especialista en el treball, però durant els primers setze va treballar a les Urgències de l'Hospital de Palamós, on anys més tard va contribuir a la creació del Servei de Prevenció. Amb la distància, ara recomanaria a totes les infermeres que abans d'exercir en qualsevol altre àmbit o servei ho facin a urgències. "Guanyes seguretat en tu mateix, perds pors, agafes destresa amb la tècnica i et fa créixer com a professional." El dia que va entrar a treballar com a infermer d'urgències ho va viure com un autèntic salt al buit. Era l'any 1987 i va ser una infermera més gran qui li va fer el traspàs de torn, ja que aleshores treballava de nit.

A Gero Domínguez li agrada tenir alumnes al Servei de Prevenció, ja que hi crea un bon vincle. "Sempre em recorden la manera que tinc de donar-los la benvinguda, d'acollir-los, de dir-los: sóc aquí, estic amb tu, al teu costat i t'ajudaré. Els dic que no s'angoixin, que és el seu primer dia, els intento donar seguretat i els explico que han d'estar tranquils, perquè tots necessitem marge per aprendre." És la mateixa capacitat d'acollida que tenia quan a urgències atenia els infants. Aleshores els proposava un joc: ell els feia un dibuix, tècnica que va seguir utilitzant durant molts anys, i a canvi els nens es deixaven explorar o ha­ vien de seguir les indicacions que els donava. I molts encara ho recorden. Temps enrere, una infermera acabada de sortir de la universitat li ho va fer notar: —Tu, Gero, no et recordaràs de mi, però jo quan era petita venia molt sovint a les urgències de l'hospital. El teu dibuix encara el tinc penjat a una de les parets de la meva habitació— li va confessar.

—Aquestes són les plaques i aquests són els botons— i li va ensenyar quin era el procediment tècnic que havia de conèixer.

Va haver-hi uns anys que al servei d'urgències de l'Hospital de Palamós hi arribaven moltes víctimes d'accidents de trànsit i això el va colpir, perquè moltes de les persones hi ingressaven amb el cos destrossat, sense que es pogués fer res per salvar-les. I si eren nens encara era pitjor, perquè "la mort d'un infant és especialment dura, no t'hi acostumes mai".

I el va deixar tot sol i, és clar, es va haver d'espavilar i tirar endavant. En aquell precís instant

Recorda el dia que va atendre una nena d'una família holandesa amb una sèpsia me-

—Mira, noi, tu aquí has de fer radiografies—li va dir simplement. "Si jo no en tinc ni idea! Jo sóc infermera!" va pensar ell.

Tot seguit convidava els acompanyants a fer el mateix amb el malalt, a tocar-lo i acariciar-lo sense moure's del seu costat. En definitiva, els ensenyava perquè l'ajudessin a morir en pau encara que fos al servei d'urgències, on tot és sovint tan tècnic i fred. I després d'una mort, què l'empenyia a continuar endavant? Aleshores sempre pensava que altres persones esperaven la seva ajuda i que acompanyar a morir és també tasca de la infermera. "Si la persona ha mort sense patiment i tu has pogut ajudar, alleujar, i li has transmès tota la calma possible, doncs això també reconforta professionalment." "Són moments durs, però també a la seva manera bonics, perquè és part de la nostra feina. He ensenyat la persona a agafar la mà d'aquell familiar que s'està morint i això et dóna una sensació de satisfacció íntima, de saber que enmig d'un lloc tan medicalitzat com urgències has aprofundit en la vessant més humana." Durant els primers anys com a infermer d'urgències, a les tardes va començar a treballar al servei mèdic de l'empresa Vincke, de fabricació de tubs automobilístics, a Palamós. Hi va començar amb només vint-i-cinc anys, suplint una veïna infermera que s'havia quedat embarassa-


da. Aleshores no hi havia l'especialitat d'infermeria del treball i salut laboral, però sí que hi havia alguns cursos específics de formació amb els quals es podia aconseguir una titulació. Als inicis, reconeix que a la fàbrica s'hi avorria esperant que arribés algun treballador per fer-li alguna consulta, per revisar-se la tensió o simplement que s'hagués fet mal amb algun tipus de manipulació. Fins que va començar a trepitjar l'empresa, a conèixer cada unitat i cada treballador i a analitzar de quina manera es feia la feina. "Si no saps què fa i com és cada persona difícilment confiarà en tu", argumenta. I és que la infermera d'empresa ha de ser un referent per al treballador. En una societat on la majoria de la població treballa la major part del dia, el camp per recórrer per part d'una infermera del treball és amplíssim. "No som infermeres d'atenció primària, però la nostra feina és molt semblant, amb la diferència que tens més temps per atendre la persona." Des del servei mèdic de l'empresa on treballa a la tarda, tasca que des de fa anys compa-

tibilitza amb la que durant el matí desenvolupa al Servei de Prevenció de l'Hospital de Palamós, ha impulsat programes per ajudar els treballadors a deixar de fumar, a seguir una dieta equilibrada i també fa un seguiment exhaustiu per garantir que els llocs de treball siguin segurs.

REIVINDICA L'ESPECIALITAT D'INFERMERIA DEL TREBALL I EL PAPER DE LES SOCIETATS CIENTÍFIQUES PER GARANTIR LA UNIÓ DELS PROFESSIONALS A l'hospital també tenen un programa de deshabituació tabàquica i treballen per introduir a la intranet consells de salut de la Infermera virtual, el portal del Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de Barcelona. Al mateix equip treballa una psicòloga i també ajuden professionals que tenen problemes d'addiccions i alcoholisme. Quan detecten un cas el deriven al programa De Pas del Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de Girona, si és infermera, o al Programa d'Atenció al Metge Malalt de la Fundació Galatea, impulsat pel

Consell de Col·legis de Metges de Catalunya. En ambdós casos es tracta el professional amb la màxima confidencialitat. Però per què, malgrat tenir un àmbit tan ampli de coneixements, l'especialitat d'infermeria del treball encara es coneix tan poc? A l'Estat espanyol es convoquen cada any només tretze places de formació per a aquesta especialitat, totes fora de Catalunya. "La creació de places, a diferència d'altres especialitats, va a càrrec de les mútues, no del Govern de l'Estat. Això és pervers i porta a no tenir infermeres", lamenta. La infermera del treball desenvolupa la seva activitat de manera aïllada en el servei de l'empresa, a la mútua o en un servei de prevenció d'un hospital, i sovint, amb certa solitud. Gero Domínguez ha estat durant dotze anys membre de la Junta Directiva de la Societat Catalana de Salut Laboral. "Implicar-se en una societat científica és una manera d'unir-nos, de compartir coneixements i inquietuds; en resum, d'implicar-nos en la nostra professió. I això manca en el nostre col·lectiu", reconeix.

M'AGRADEN LES MEVES MANS! Les mans són una de les parts preferides del meu cos. Sóc infermera i potser per això m'agrada tocar i palpar, perquè és una manera d'expressar la meva sensibilitat i la proximitat que hem de tenir cap a la resta de persones. Les meves són sensibles, càlides, amables i properes. Cal que les infermeres tinguem també unes mans fines i precises per dur a terme cert tipus de tècniques. La veritat és que m'agraden les meves mans!

37


EL COMPROMÍS I LA LLUITA OBSTINADA PER LA PROFESSIÓ INFERMERA

Teresa Vilalta Directora assistencial del Centre Sociosanitari La República

De petita jugava a posar i treure benes de la panxa dels ninos. A casa sempre li insistien perquè fos mestra, però ella, de manera obstinada, s'hi negava una vegada i una altra. Volia ser infermera perquè des de sempre havia sentit de molt endins el vessant de cuidar. I des del principi va decidir comprometre-s'hi a fons. Teresa Vilalta (Barcelona, 19 d'abril de 1957) va ser durant vint-i-cinc anys directora infermera de l'Hospital Santa Caterina de Girona, càrrec al qual va accedir l'any 1989 després de deixar Barcelona, on havia nascut. De mirada serena, s'hi entreveu un caràcter fort i valent per continuar endavant, malgrat els obstacles. Forma part de les desenes de generacions d'infermeres formades a l'Escola d'Infermeria de Sant Pau de Barcelona. S'hi va graduar com a ajudant tècnic sanitari (ATS) l'any 1975 i va ser una de les centenars d'infermeres que es van manifestar davant del Palau de la Generalitat per reclamar la llicenciatura, que aleshores no van aconseguir. L'any 1977 naixia la diplomatura d'infermeria. Amb aquest pas, els estudis d'infermeria entraven a la universitat i definitivament es desterrava el rol d'ajudant al qual s'havia condemnat les infermeres. Però ella sempre va considerar que la infermeria es

mereixia molt més. Com moltes altres, va convalidar el títol d'ATS pel de diplomada i anys després va decidir llicenciar-se en infermeria per la Hogeschool Zeeland dels Països Baixos, molt abans que a Catalunya en sortís la primera promoció. Ara que ja ha fet cinquanta-nou anys continua pensant a treure's el doctorat. Ho farà, sigui quan sigui, encara que ja estigui jubilada. Serà el moment en què, definitivament, sabrà que haurà acomplert el seu compromís professional. ı Estudiar infermeria a Sant Pau li va imprimir caràcter? ı Vaig entrar a l'escola amb només setze anys, quan vaig acabar el batxillerat i per a mi va ser un impacte, perquè com a estudiant una de les primeres pràctiques que vam fer va ser rentar persones adultes. Jo aleshores no havia vist mai cap home despullat. A Sant Pau ens inculcaven les bases de Virginia Henderson i Florence Nightingale, aquest sentiment de cuidar i dedicar-te als altres. Primer cuidar i ajudar les persones, la tècnica ja venia després. Teresa Piulachs, que aleshores era la directora de l'escola, em va deixar una forta empremta i em va marcar molt el camí del que havia de fer una bona infermera.

39


ı La seva etapa com a estudiant va coincidir­ amb la revolució que durant la Transició es va viure en el si de la professió. ı Quan vaig arribar a Sant Pau, a l'hospital les monges començaven a passar el poder a les infermeres, però la mentalitat que imperava encara era molt religiosa. Mentre era estudiant encara vaig anar amb còfia, davantal emmidonat, sabates tancades de pell, mitges blanques i capa. ı Però va arribar un moment que les infermeres es van treure la còfia.

40

ı Quan vaig començar a exercir d'infermera ja ho vaig fer sense còfia. Aleshores hi va haver una revolució a dins de l'hospital i tant les infermeres, que fins aleshores havien anat amb aquell uniforme, com les que hi estudiàvem,

vam començar a dur el vestit actual, amb pantaló i esclops. ı Què va significar aquell moment? ı És com quan ets adolescent i estàs sota un patriarcat, i en un moment donat arribes a la majoria d'edat. Treure'ns la còfia va ser veure que, per fi, érem infermeres, que caminàvem soles i que a partir d'aleshores ningú ens podria dir què havíem de fer. Va ser com haver aconseguit allò pel que realment estàvem lluitant i que tant ens havien inculcat a l'escola de Sant Pau: un sentit de viure la professió i de comprometre-s'hi. ı Què recorda de la seva primera etapa com a infermera? ı El primer estiu vaig estar treballant a l'Hospital de Sant Pau, a la Unitat d'Oncologia. Aleshores

una infermera amb el suport d'una auxiliar duia quaranta malalts. Començar a treballar suposa un gran salt. Al principi tens por d'equivocar-te, perquè ets tu la responsable i qui ha de prendre les decisions.

"TREURE'NS LA CÒFIA VA SER UN ALLIBERAMENT, UNA DEMOSTRACIÓ QUE, COM A INFERMERES, JA MAI NINGÚ ENS DIRIA QUÈ HAVÍEM DE FER" ı En aquells anys atendre persones amb càncer era estar en contacte amb la mort. ı Efectivament. Sovint arribava a casa plorant i li deia al meu pare que no seria capaç de continuar, que no em podria enfrontar amb tant de patiment. Després, però, veus que això no et pot espatllar l'alegria de viure.

"ARA QUE ESTIC LESIONADA M'ADONO QUE GRÀCIES A LES MANS HE POGUT SER COM SÓC" Ara, que estic lesionada veig com són d'importants, perquè gràcies a les meves mans avui sóc qui sóc: he pogut canviar, estimar, barallar-me i divertir-me. Les mans expressen el que no podem expressar amb la paraula, són com la mirada. Com a infermera dónes suport amb les mans, t'ajuden a cuidar, però també pots arribar a transmetre infeccions. Per això les mans de qualsevol infermera han d'estar netes, molt netes, amb les ungles curtes i sense pintar. Tant se val que siguin primes o gruixudes, però sí que han de ser suaus i calentes per transmetre confiança a la persona. Han de ser un reflex del que ets, perquè si no són autèntiques no et pots apropar al pacient.


ı Quina va ser la primera experiència? ı Em ve a la memòria un nen amb un càncer de paladar que vaig tractar mentre feia pràctiques com a estudiant. Jo només tenia dinou anys i una pèrdua així et fa replantejar-te la professió. Has d'estar preparada per assumir aquest dolor i poder acompanyar els pares. També recordo el cas d'un senyor que estava en una de les habitacions aïllades de Sant Pau. Quan hi entrava sempre m'agafava la mà. Un dia, quan ja estava molt malalt, em va donar vint-i-cinc pessetes. Es va morir, però part de la meva emoció la vaig deixar en aquella cambra. ı Finalment va anar a treballar a la clínica Asepeyo com a infermera de nits. Què aporta treballar quan la majoria de gent dorm? ı Durant la nit s'aguditzen els sentits, i les pors i les inseguretats dels qui estan ingressats en un hospital. A la nit els metges dormen i la infermera ha de valorar la gravetat de cada cas i prendre decisions que durant el dia serien més compartides, i això et fa créixer com a professional. ı Hi va estar cinc anys com a infermera de quiròfan. A dins de la sala d'operacions el perfil infermer és més invisible? ı La tensió que es viu al quiròfan em feia pujar l'adrenalina i suposo que això em va atrapar. Quan algú s'imagina el quiròfan només hi veu la taula d'operacions, el camp quirúrgic, el pacient i un metge, però és la infermera qui prepara tot l'instrumental per intervenir un apèndix, un fèmur o un tumor. I aquesta és una part de coneixement de la infermeria absolutament autònoma. La que porta el pes del quiròfan és també la infermera circulant, que actua com a directora d'orquestra. I després arriba el moment de despertar el pacient i de fer les cures. La infermera és l'última que diu adéu al pacient quan

s'adorm per la sedació i la primera que li diu hola quan es desperta.

"A LES INFERMERES ENCARA ENS CAL REIVINDICAR-NOS CADA DIA" ı Després de la seva etapa com a infermera a Barcelona es va fer càrrec de la Direcció Infermera de l'Hospital de Santa Caterina, on va estar vint-i-cinc anys. Quin canvi va fer el centre durant aquells anys? ı Les infermeres hem de mantenir un equilibri entre el vessant humanista i el tècnic, i això és el que he intentat traspassar des de la direcció. Vaig arribar l'any 1989 a Santa Caterina, un hospital aleshores amb presència de monges i on a les nits hi havia una infermera per a vuitanta malalts. I vam fer el canvi cap a la professionalització, vam elaborar protocols, vam incorporar material nou i modern, es van modificar els calendaris laborals i les infermeres van agafar més pes. ı Des de fa poc dirigeix un centre sociosanitari. Li ha donat una nova perspectiva? ı Després de tants anys dedicada a l'alta gestió, he tornat a tenir més contacte amb la infermera de base i això és quelcom que potser havia perdut. Cal baixar, parlar amb els professionals i veure què està passant en el dia a dia. La informàtica ha estat un guany perquè ens permet registrar tot el que fem, però també ens ha robat una part del temps que abans dedicàvem al pacient: la nostra feina s'ha burocratitzat. ı Encara no es coneix prou la figura de la infermera? ı El pacient que ha tingut contacte amb la infermera sap què fa, i també la persona del carrer que va al centre d'atenció primària, especial­ ment si conviu amb una malaltia crònica, però el professional de la salut de referència encara és el metge, i aquesta és una lluita que hem de guanyar. Ens cal reivindicar-nos cada dia.

ı Què ha aportat el Col·legi a la professió? ı L'any 1987, quan vaig arribar a Girona, el Col· legi era el reflex del que era la ciutat, un entorn tancat, apagat i sense gaire vida. Amb l'arribada de la universitat Girona va canviar i també ho va fer el Col·legi. Ara ofereix moltes activitats per al nostre desenvolupament professional i, en el meu cas, sempre que l'he necessitat m'ha fet costat. ı Què va sentir el dia que a Catalunya va sortir la primera promoció de graduades l'any 2012? ı D'una banda, una gran alegria, perquè em sento part d'aquesta lluita immensa que hem dut a terme a dins de la professió, i de l'altra, ràbia de veure aquest via crucis que vam haver de passar fins a arribar aquí. Els joves d'ara espero que ho sàpiguen apreciar i acabin de polir les mancances de la professió. Segur que sí, perquè ho tenen molt clar. Ho sé perquè tinc una filla que estudia infermeria. ı I què li intenta inculcar? ı El respecte cap a la persona que atén. Quan entres a una habitació el més important és el pacient, saber què li passa i atendre allò que et vol explicar. ı El seu marit és metge i vostè és infermera. Veure que la filla optava finalment per ser infermera ha estat guanyar una petita batalla? ı No puc amagar-me'n. A casa el meu marit i jo sempre hem defensat les nostres visions professionals i hem tingut molt de debat. Per això, el dia que la meva filla va optar per deixar medicina i fer infermeria vaig sentir una satisfacció interior. Em va dir que els metges no viuen els pacients com ho fan les infermeres. Però el més important és veure que és feliç amb la tria que ha fet i que n'està encantada. Sé que acabarà sent una gran infermera.

41


"NO PODEM JUTJAR MAI EL PACIENT, CAL DEIXAR A CASA ELS NOSTRES PREJUDICIS"

Glòria Rey Cap de la Unitat d'Atenció al Ciutadà de la Fundació Salut Empordà

Al seu currículum, on mostra una dilatada experiència —també en càrrecs de gestió—, destaquen els inicis com a auxiliar infermera i també, més tard, els anys com a infermera corretorns, de quan a l'hospital l'assignaven d'un servei a un altre, un rol que la majoria de professionals, una vegada superada l'etapa, acaben invisibilitzant en els seus perfils professionals. A Glòria Rey (Barcelona, 9 de desembre de 1959) sempre li havia cridat l'atenció el fet de cuidar i sobretot de poder ajudar les persones. Tot i així va començar la carrera de medicina, estudis que durant el primer any va compatibilitzar amb una estada de pràctiques i com a voluntària al Servei de Lactants de l'Hospital Clínic de Barcelona. Aleshores, a l'edifici del carrer de Villarroel s'hi atenien nens des de pocs dies fins a quatre mesos. "Jo hi anava a mirar, a veure si m'agradava treballar en aquell ambient i donava alguns biberons", explica. Era l'any 1977 i en aquella època al Clínic encara hi havia monges, amb claus a les butxaques per anar obrint i tancant armaris i habitacions. Al cap de tres mesos li van oferir l'oportunitat de treballar com a auxiliar tots els dissab-

tes, diumenges i festius de l'any per cobrir la nova planta d'atenció pediàtrica que aleshores s'obria a l'hospital. Només li van posar una condició: no faltar mai al seu lloc de treball. Després d'un any com a auxiliar eventual i de fer suplències sense contracte laboral, finalment va aconseguir la jornada de quaranta hores setmanals i la van fer fixa a l'hospital. El contacte amb les persones l'havia atrapat. Aleshores va abandonar els estudis de medicina per començar infermeria. "La relació de la infermera amb el pacient és molt més completa que la que té el metge. Dónes més, pots ajudar més i la satisfacció, per a mi, és diferent", explica.

VA COMENÇAR COM A AUXILIAR A L'HOSPITAL CLÍNIC DE BARCELONA, MENTRE ESTUDIAVA EL PRIMER CURS DE MEDICINA Durant els tres anys dels estudis va assistir poc a classe perquè li coincidia amb la feina. Hi anava puntualment per recollir apunts, fer els exàmens i les pràctiques, a les quals aleshores es donava un pes molt rellevant, o quan tenia algun dia de festa a l'hospital.

43


El primer any l'Escola d'Infermeria de la Universitat de Barcelona, on va estudiar, estava situada a l'actual Facultat de Medicina, a l'Hospital Clínic, però posteriorment es va traslladar a una planta cedida per l'actual Facultat d'Economia i Empresa, a l'avinguda Diagonal. A Glòria Rey, malgrat la duresa de treballar tots els caps de setmana i els festius, li agradava fer d'auxiliar. "Tenia dinou anys, era molt jove, i anar a treballar em divertia. Els nens són innocents i tenen una gran vitalitat. Encara que estiguin malalts, si es troben una mica millor es posen a jugar, desprenen una gran energia i no es paren a pensar en la seva malaltia, com fem els adults." 44

"ELS NENS DESPRENEN UNA GRAN ENERGIA I QUAN ES TROBEN UNA MICA MILLOR DEIXEN DE PENSAR EN LA MALALTIA. SÓN DIFERENTS DELS ADULTS" En aquell moment l'auxiliar tenia un pes important en l'atenció al malalt. Era qui, en molts casos, feia totes les cures i estava en contacte permanent amb el pacient, perquè al Clínic, sovint, hi havia només una infermera per a trenta pacients i aleshores rebia el suport de dos o tres auxiliars. Ben aviat va començar a combinar la feina d'auxiliar de pediatria, els caps de setmana, amb la que duia a terme en altres serveis, com a la Unitat de Cures Intensives i a Reanimació Hematològica durant la setmana, al torn de tarda. Més tard ja va treballar com a infermera corretorns, tot i que de fet va fer de correserveis. "Les anomenades infermeres corretorns no tenen una plaça adscrita al servei, però amb divuit o dinou anys era el que tocava fer. Jo no ho vivia malament, perquè moltes vegades si faltava algú a Pediatria m'ho adjudicaven, perquè sabien que tenia més experiència", assegura.

Als vint-i-sis anys va decidir deixar enrere el món del Clínic. Marxava a viure a Figueres perquè el seu marit hi tenia família. Feia poc que havia arrencat l'Hospital de Figueres i aleshores el seu cunyat, que tenia un laboratori d'anàlisis clíniques contractat per aquest centre, li va oferir treballar amb ell com a infermera. Figueres era aleshores una ciutat petita, on no hi havia ni supermercats, i li va costar acostumar-se a la vida més tranquil·la i pausada. Trobava a faltar Barcelona, la família i els amics. Tot era diferent, també l'ambient de l'hospital, que aleshores era més petit que ara, hi havia encara algunes monges i tenia tot un camí per fer. Canviava de ciutat, de feina i també d'àmbit. Treballar al laboratori d'anàlisis clíniques, tot i tenir un vessant molt tècnic, li va agradar molt, perquè l'ajudava a desconnectar, també, de la part més estressant que suposa estar en contacte permanent amb el pacient. Però abans d'anar a l'hospital a fer extraccions de sang, proves de glucosa i colesterol es va haver de formar.

A LA NIT TOTS ELS PROFESSIONALS DE L'HOSPITAL S'AJUDAVEN ELS UNS ALS ALTRES I TREBALLAVEN COM SI FOSSIN UN ÚNIC SERVEI Quan el seu primer fill tenia tres anys va fer el salt, va anar a treballar a la Clínica Santa Creu de Figueres, on també feia analítiques i alguns dies, quan li ho demanaven, donava un cop de mà a Urgències. Aleshores sempre estava pendent del busca i feia guàrdies localitzables, però la vida personal li demanava fer un canvi. I va decidir quedar-se a Figueres per anar a l'hospital a treballar com a infermera de cirurgia a les nits. En aquella època a la nit hi havia molta feina i poc personal, però tots s'ajudaven els uns als altres i treballaven com un únic servei. Al cap de dos anys va passar a ser

supervisora, càrrec que va continuar exercint durant les nits i finalment en horari de dia.

"SER SUPERVISORA T'OBLIGA A ENCAIXAR DUES VISIONS: LA DE LA DIRECCIÓ I LA DE L'EQUIP ASSISTENCIAL. A VEGADES ET SENTS SOLA" Ser supervisora no és fàcil. "Ets el formatge del biquini, perquè estàs entre la direcció infermera i l'equip assistencial i, sovint, has d'encaixar dues visions, has d'estar a tots els costats, arremangar-te quan cal i ser el màxim de flexible possible. La persona que gestiona està molt sola perquè encara que tinguis un bon equip qui decideix ets tu i has d'aconseguir els objectius que et demanen", reconeix. Ara, que des del 2005 treballa a la Unitat d'Atenció al Ciutadà de l'hospital, admira la tasca que les infermeres assistencials i gestores han fet durant aquests anys de pressupostos sanitaris minsos. "Estar ara mateix gestionant personal i també atenent el pacient té molt de mèrit, perquè al final tots estan fent la mateixa feina i amb més pressió que abans." A Glòria Rey, que actualment és membre de la Comissió Deontològica del Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de Girona, li agrada treballar a la seva unitat, on no només atén queixes i reclamacions dels pacients i després les analitza per millorar la qualitat dels serveis, sinó que els ofereix informació sobre els seus drets i deures, realitza tràmits, resol dubtes i fa d'enllaç entre els professionals i el ciutadà. A més, en cas de conflicte intenta millorar la comunicació entre ambdues parts i procura que es posin d'acord.

"ADMIRO LES INFERMERES, PERQUÈ ARA FAN LA MATEIXA FEINA PERÒ AMB MÉS PRESSIÓ QUE ABANS DE LES RETALLADES"


És per això que ja fa anys que es va formar també com a mediadora, perquè gestionar problemes no és bufar i fer ampolles. Sovint el pacient se sent una mica com la piloteta del sistema, perquè hi ha certs circuits que no acaben de funcionar prou. Però des del seu lloc de treball, quina capacitat té per influir en els canvis? "Sempre m'he mirat la unitat com quan era supervisora infermera, perquè si hi havia una queixa de la família també ho havia de gestionar", assevera aquesta infermera, a qui també satisfà veure com, al final, pot capgirar la situació d'aquell pacient o familiar que arriba enfadat perquè ha patit alguna demora a l'hora de sotmetre's a una prova.

A LA UNITAT D'ATENCIÓ AL CIUTADÀ NO NOMÉS ATÉN RECLAMACIONS, SINÓ QUE INFORMA, RESOL DUBTES I FA D'ENLLAÇ ENTRE EL PROFESSIONAL I EL PACIENT I com controlar algú que es posa a plorar, o que arriba cridant i ple de ràbia a reclamar al taulell de la teva unitat? Per a Glòria Rey formar-se com a mediadora la va ajudar en l'esfera professional i també en la personal. "Hi ha una altra manera d'afrontar les coses: hem de ser empàtics, perquè aquella persona ve a explicar el seu problema. Però també cal ser equitatius i, el més important: no podem jutjar. Hem de respectar l'autonomia del pacient i deixar els nostres valors i perjudicis a casa". I això, molt sovint, no és fàcil.

45

"ARA UTILITZO MÉS LA MIRADA QUE LES MANS" Em miro les mans i veig que ara, amb el pas dels anys, les tinc més arrugades i amb la pell plena de taquetes fosques. Crec que com a professional transmeto confiança a la persona que cada dia des del taulell reclama la meva atenció, i també l'escolto de manera activa. Perquè al final això és el que es necessita més. Les mans de qualsevol infermera haurien de ser fines, elegants i molt segures de si mateixes, per donar força i seguretat a les persones. No estic gaire segura que actualment les meves mans transmetin alguna cosa, perquè ara per comunicar-me utilitzo molt més la mirada.


"A LES INFERMERES ENS MANCA CONSCIÈNCIA COL·LECTIVA, RECONÈIXER-NOS ENTRE NOSALTRES PER SUMAR I AVANÇAR"

Dolors Juvinyà Directora de la Càtedra de Promoció de la Salut de la Universitat de Girona Tria les paraules que utilitza d'una manera pausada i reflexiva, reconeixent el pes, el significat i la força de cada mot. A primera vista ja s'endevina el seu perfil docent. Dolors Juvinyà (Olot, 21 d'octubre de 1954) és la primera infermera catedràtica de Catalunya i ha estat una de les protagonistes directes dels canvis acadèmics que ha experimentat la disciplina infermera en els darrers quaranta anys: primer, amb l'entrada dels estudis d'infermeria a la universitat amb la creació de la diplomatura i, anys més tard, amb el naixement del grau actual. D'estudiant ja tenia una ment inquieta, reflexiva, perquè s'interrogava a si mateixa pel sentit de les coses i, si calia, les posava en qüestió. I aquesta premissa bàsica l'ha acompanyat fins al dia d'avui, també quan imparteix classes a la Facultat d'Infermeria de la Universitat de Girona. "Als estudiants els intento transmetre que l'essencial és la reflexió, aplicar el sentit comú i treballar en equip", assegura. Aquesta infermera és doctora en pedagogia, llicenciada en psicologia, investigadora activa, directora de tesis doctorals i autora d'articles de recerca d'impacte internacional. Ha estat també guardonada amb el Premi a la Trajectòria Professional del Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de Girona.

ı Què la va decantar cap a la infermeria? ı Quan vaig acabar el batxillerat vaig dubtar entre fer magisteri i infermeria. Vaig escollir la segona opció, tot i que després la meva trajectòria m'ha dut a combinar una mica les dues disciplines. Segurament vaig triar ser infermera per aquesta interacció més directa i de servei a les persones. ı Com recorda la seva etapa d'estudiant? ı Vaig estudiar a l'aleshores a l'Escola d'Ajudants Tècnics Sanitaris (ATS) de la Residència Sanitària de la Seguretat Social, que estava situada a la novena planta de l'actual Hospital Universitari Dr. Josep Trueta, i en règim d'interna. Per a mi va suposar un impacte molt fort: érem allà des del diumenge al vespre fins al dissabte al migdia i només podíem sortir una tarda a la setmana. ı Quins eren els trets diferencials d'aquella formació? ı Oferia uns continguts teòrics en aspectes bàsics, amb una combinació de fonaments d'anatomia, patologia, fisiologia i higiene i després s'ajudava de portar a la pràctica les tècniques que prèviament s'havien ensenyat. Des del primer moment tenies contacte directe amb la

47


persona, perquè feies pràctiques, però et formaven per ser ajudant. ı De seguida va saber quin era el seu camí professional? ı Tenia clar que el que volia era sortir de l'hospital, on havia fet les pràctiques, sobretot pel paper que desenvolupàvem les infermeres i per alguna experiència que em va fer adonar de les limitacions que teníem per interactuar amb el que avui és l'equip assistencial. ı El poder dels metges era, aleshores, molt preponderant?

48

ı Havíem de complir i aplicar les ordres mèdiques. Les infermeres, aleshores ATS, podíem tenir criteri, però fins a cert punt. No era habitual suggerir, comentar o qüestionar algunes estratègies que s'aplicaven. La mateixa infermera havia assumit aquest rol d'ajudant com una cosa natural. ı I vostè va tenir clar que no volia ser ajudant. ı Recordo un dia que estàvem passant visita amb la infermera responsable de planta de Medicina Interna, el metge i el resident. Aleshores jo, que encara era estudiant i assistia a alguna sessió clínica, vaig fer una pregunta i em van fer sortir fora de l'habitació. M'agradava valorar, interactuar i posar sobre la taula un altre punt de vista. Definitivament aquell no era el meu lloc i vaig anar a treballar com a infermera d'empresa a la fàbrica paperera de Torras Hostench, a Sarrià de Ter. ı En l'àmbit de l'empresa va trobar espai per al seu desenvolupament? ı Podia fer propostes, oferir consells de salut i comptava amb un equip assistencial amb qui podia intercanviar opinions. Com a infermera, atenia de manera molt directa el treballador i el podia orientar en aspectes de salut. Em va obrir tot un món professional i m'hi vaig estar quatre anys.

"QUAN ESTUDIAVA NO ERA HABITUAL QUE LES INFERMERES POGUÉSSIN QÜESTIONAR O SUGGERIR CERTS CANVIS. TENÍEM EL ROL QUE ENS ATORGAVEN: AJUDANTS" ı Vostè va entrar en contacte amb l'àmbit docent l'any 1975, just en l'etapa prèvia a l'entrada dels estudis d'infermeria a la universitat. ı Feia de monitora dels estudiants —com en dèiem aleshores— i impartia una assignatura teoricopràctica a l'escola d'ATS que depenia de la Diputació de Girona. I tot allò em va atrapar. Vaig anar un estiu a Madrid a fer formació pedagògica i vaig viure en primera persona la transformació del pla d'estudis, de l'ATS a la nova diplomatura d'infermeria. Aleshores era la directora tècnica de l'escola i vaig formar part de la comissió que s'havia creat a Catalunya i que estava immersa en aquests canvis. Vaig ser testimoni directe del moment en què vam presentar la sol·licitud al Ministeri d'Educació per passar a convertir-nos en una diplomatura. ı Qui van ser les seves companyes de viatge? L'equip de l'Escola d'Infermeria del Clínic d'aleshores, amb Rosa Blasco al capdavant, la directora de l'Escola de l'Hospital de Bellvitge, María José Martínez Lapeña, les infermeres Carolina Meléndez i Roser Tey en representació de l'Escola d'Infermeria de Santa Madrona, i Teresa Piulachs, directora de l'Escola d'Infermeria de Sant Pau. Totes vam treballar plegades. ı Tenia la sensació que estava vivint un moment històric? ı Sí, i vaig intentar gaudir-ne al màxim. ı Què va suposar l'entrada dels estudis d'infermeria a la universitat?

ı Va ser un canvi de model. Ja no hi havia cap barrera que impedís a les infermeres ser docents i impartir les assignatures dels estudis d'infermeria. Fins en aquell moment havien de ser llicenciats en cada disciplina. ı En aquell moment ja hi havia veus que estaven a favor de la llicenciatura. Vau tenir la sensació que us quedàveu a mig camí amb la consecució de la diplomatura? ı En aquell moment l'important era ser a la universitat com a estudis de grau mitjà, igual que altres disciplines, com magisteri o algunes enginyeries. La diplomatura ens oferia una progressió molt més àmplia, amb nous coneixements i perspectives més obertes, que permetien decidir.

FOU TESTIMONI DIRECTE DE L'ENTRADA DELS ESTUDIS D'INFERMERIA A LA UNIVERSITAT. SABIA QUE ESTAVA VIVINT UN MOMENT HISTÒRIC I VA INTENTAR GAUDIR-NE AL MÀXIM ı Més de dues dècades després, quan ja havia estat directora de l'Escola d'Infermeria, aleshores ja de la Universitat de Girona, va veure com es graduava la primera promoció d'infermeres. ı Ho vaig viure bastant en directe, però ja com a part de l'equip docent de l'escola. El que vam aconseguir amb el grau és normalitzar-nos amb les altres professions. El salt formatiu no va ser tan gran, perquè el nostre procés de formació ja s'articulava a partir de diverses metodologies, combinant classes teòriques, seminaris i grups petits per treballar en l'àmbit del laboratori i amb simulacions pràctiques. Obtenir els quatre anys ens va obligar a repensar els estudis i esponjar-los amb més temps, així com ampliar la formació en pràctiques. ı Des de la Càtedra de Promoció de la Salut de la Universitat de Girona treballa per difondre aquesta visió. Creu que cal ampliar


la visió de promoció i educació per a la salut entre el col·lectiu infermer?

ı Hi ha doncs poques infermeres amb el grau de doctores?

ı Seria bo que totes les infermeres reconeguessin la potencialitat que té. Et fa mirar la salut i no la malaltia, aprens a detectar els recursos propis que té la persona i també el seu entorn per guanyar en benestar i sentir-se millor, i no a fixar-se tant en aspectes tècnics. També et fa reconèixer el treball en equip, que és tan necessari.

ı El que ens manca són infermeres motivades, amb curiositat científica i també que tinguin ganes de treballar per la professió.

ı Vostè és doctora en pedagogia. Manquen doctores infermeres? ı Actualment s'és doctora en un programa determinat i per una universitat, i no en una disciplina. L'important és que hi hagi infermeres amb el grau de doctores i que sàpiguen portar aquesta experiència cap a la professió. En el seu moment em vaig doctorar en pedagogia i això em va permetre, en el procés de constitució de la Universitat de Girona, estar al mateix nivell acadèmic que la resta de membres.

"MANQUEN INFERMERES MOTIVADES I AMB GANES DE TREBALLAR PER LA PROFESSIÓ" ı La recerca encara és un dels temes pendents de la professió? ı La recerca no és un patrimoni exclusiu de la universitat, cal que es faci en tots els contextos on hi hagi una infermera. Tot i que és bo compaginar diverses activitats, no vol dir que tothom n'hagi de fer. S'ha de reconèixer l'aportació de cadascú i que no es faci una separació entre les infermeres docents i assistencials. ı Cal trencar encara el mur entre aquests dos col·lectius?

ı El que cal és reconèixer el treball que fa una i el treball que fa l'altra, perquè, en definitiva, l'activitat professional de la infermera docent i de l'assistencial contribueix a la formació de les futures professionals. ı Què manca a la professió? ı Ens manca consciència de classe, és a dir, tenir clara la nostra identitat col·lectiva, reconèixer-nos, entre nosaltres, com a infermeres que som, l'una i l'altra i saber que ens cal sumar. ı Les infermeres us valoreu poc entre vosaltres? ı Si tens clar que la consciència col·lectiva és la suma de tots, t'alegraràs pels èxits dels altres i també et sabran greu quan fracassin i veuràs com els pots ajudar. Però si no tens aquesta visió, et quedaràs amb una mirada individual que no ajudarà a avançar. Cal que com a infermera sàpigues qui ets, què ets, i què pots aportar a la professió per sumar.

"LES NOSTRES MANS HAN D'ESTAR OBERTES PER ASSUMIR REPTES NOUS" M'agrada pensar que les meves són mans obertes, disposades a fer i preparades per assumir reptes nous. No és en va que he estat testimoni dels canvis que en aquests darrers quaranta anys han viscut els estudis d'infermeria i de tota la transformació que han experimentat. Des de la meva visió he intentat aportar-hi tot el que he sabut. Si algú em pregunta com m'agradaria ser recordada, ho tinc clar: com una dona inquie­ta, amb ganes d'obrir-se a noves metes i continuar endavant, sempre endavant.

49


DE LLEVADORA A ALCALDESSA

Assumpció Brossa Llevadora. Alcaldessa de Castelló d'Empúries

"Va, Assumpció, ara et toca a tu!", li van dir. I de manera natural, aquell dia en què feia la primera guàrdia, es va deixar endur per l'instint i quan el cap ja començava a coronar el va protegir amb les mans i va ajudar aquell cos tan petit a sortir del ventre d'aquella dona, que no era el primer fill que paria. I quan va tenir-lo entre els braços no va esperar ni un segon a posar-lo damunt de la seva mare, com després tornaria a fer tantes i tantes vegades. Era un nen i pesava gairebé quatre quilos. Assumpció Brossa (Castelló d'Empúries, 19 de desembre de 1953) recorda amb precisió aquell dia a l'Hospital Clínic, quan estudiava per ser llevadora a Barcelona, i l'emoció interior de veure que havia ajudat a dur al món una persona. És una il·lusió especial, compartida per gairebé totes les que són llevadores o ho han estat.

FILLA DELS MASOVERS DE LA FAMÍLIA DEL DOCTOR BARRAQUER HA ESTAT LLEVADORA I ARA ALCALDESSA DEL POBLE ON VA NÉIXER "M'agrada el tracte amb el nen, amb la dona, els pares, el moment del naixement, el seguiment de l'embaràs, la il·lusió de l'espera. Tot

això compensa les parts més complicades, com quan hi ha problemes o un nen neix mort. En aquest cas fem l'acompanyament que cal perquè els pares se'n puguin acomiadar", assegura. Aquesta llevadora, filla d'una família de pagesos de Castelló d'Empúries, no ha deixat mai d'estar vinculada amb el seu poble. L'any 1953 els pares —com abans ho havien estat els avis i els oncles— eren els masovers del mas d'estiueig de la família del doctor Barraquer, de Barcelona, una gran casa pairal situada molt a prop dels aiguamolls de l'Empordà. "Aquell mes de desembre feia molt fred i la tramuntana bufava fort. Quinze dies abans el doctor Vila li havia dit a la mare que anés a l'hospital, a Figueres, per atendre el naixement. I ja la va avisar: "Enriqueta, estàs esperant un nen ben gros!". I en el moment del part vaig sortir jo, la primera, que no pesava ni dos quilos, i després la meva germana. En comptes d'un hereu van sortir dues pubilles", assegura l'Assumpció. Fa seixanta anys Castelló d'Empúries era un municipi de poc més de dos mil habitants. Assumpció Brossa vivia amb els pares i els germans a prop de l'antic call jueu i anava a l'escola de les carmelites. De petita en recorda el

51


fred, l'estufa de llenya al bell mig del menjador de casa, els penellons als peus i les botelles de goma amb aigua calenta amb què escalfaven els llits abans d'anar a dormir. La seva germana de ben petita ja deia que volia ser mestra i, a poc a poc, ella es va anar fent la idea de ser infermera. Fins que un dia un capellà va visitar els seus pares, que continuaven fent de masovers, per dir-los que si enviaven l'Assumpció a la Universitat de Pamplona podrien demanar una beca que li permetria pagar els estudis d'infermeria.

52

Quan a casa li van plantejar de triar destí —Girona o Pamplona—, ella amb només setze anys ho va tenir clar. "Havia estudiat tot el batxillerat a les Carmelites de Girona, on vivia la meva àvia, que regentava una merceria al carrer de Santa Clara. Aleshores Girona era una ciutat grisa,

trista, d'aire espès i humit", explica aquesta llevadora de mirada tendra.

ALS SETZE ANYS VA ANAR A PAMPLONA A ESTUDIAR PER A INFERMERA Estava segura que volia ser infermera per cuidar i ajudar les persones, tot i que durant el primer curs a Pamplona —on vivia en una residència de monges— va estar a punt de plegar. Treballava vuit hores a l'hospital, ajudant les infermeres, i després a la tarda anava a classe. Era una formació molt exigent i els primers temps li va costar molt fer-se amb aquell ambient, on la religió i el pes de l'Opus Dei hi eren molt present. Tot i que els seus pares li van oferir la possibilitat de canviar de carrera —va valorar la possibilitat d'estudiar una altra opció, com Filosofia i Lletres—, finalment ho va descartar i

es va dir: "Vinga, Assumpció, cal agafar-se les coses amb valentia. Tu pots!". I és clar, va continuar endavant amb els estudis fins que l'any 1973 es va titular com a ajudant tècnic sanitari que, com totes les de la seva generació, més tard va convalidar pel títol de diplomada en infermera. En acabar infermeria es va traslladar a Barcelona per fer l'especialitat de llevadora, que aleshores només durava un any. Treure's el títol i exercir de llevadora no li va ser fàcil. Va haver de passar alguns anys fent d'infermera i instrumentista fins que va decidir traslladar-se a la clínica privada Santa Catalina, a Las Palmas de Gran Canaria, dedicada a la salut maternoinfantil i on treballaven vint-i-quatre llevadores. Allà va assistir molts i molts parts. Recorda especialment el cas d'un nounat que va re-


querir una transfusió de sang després de néixer. Necessitaven sang del grup zero negatiu amb urgència, perquè la seva vida corria perill. Assumpció Brossa no s'ho va pensar dues vegades i es va estirar a la llitera. "Em van treure la sang, que directament anava al cordó umbilical de la mare fins a arribar al nadó. I jo només preguntava: el salvarem?". Finalment ella i el nen van sortir al diari. L'havien salvat.

ATENIA ELS PARTS A L'HOSPITAL DE FIGUERES, ON ES DESPLAÇAVA AMB UNA MOBYLETTE Quan va tornar de Las Palmas a Figueres, on es va casar, va aconseguir fer-se un lloc de llevadora a la ciutat, ja que fins al moment l'assistència a les dones i els parts es repartia entre dues llevadores. L'any 1977 feia d'infermera instrumentista els dilluns, dimarts i dimecres a

"LES NOSTRES MANS HAN D'ESTAR OBERTES A TOTHOM" Tinc unes mans grassonetes i petitones, però han ajudat moltes persones. Em sento estimada per la gent i això, en part, m'ho ha donat la meva professió. Les nostres mans han de ser obertes a tothom. Durant tots aquests anys he vist llevadores i infermeres que davant de certes situacions feien objecció de consciència i jo crec que no podem objectar res, perquè no estem aquí per jutjar res ni ningú. Som infermeres per a tothom, per atendre les situacions que entenem i les que no. Des del moment que ets llevadora i infermera t'has de donar a la gent, és una vocació, una professió de servei, com la dels polítics.

l'Hospital de Figueres, i de llevadora els dijous i divendres. Aleshores sempre estava alerta per si des de l'hospital la trucaven i havia d'assistir qualsevol dona que estava a punt de donar a llum. S'hi desplaçava amb una Mobylette. No va ser fins a l'any 1979 que, finalment, va aconseguir plaça de llevadora a Castelló d'Empúries, on aleshores treballava en una atenció primària encara no reformada. El municipi, que aleshores no tenia més de cinc mil habitants —ara en té deu mil vuit-cents— encara no tenia dispensari, però ella estava decidida: va començar a atendre les primeres dones a casa dels pares, en la que havia estat la seva habitació. Va comprar una llitera i alguns mobles per guardar-hi el material i convertir-la en la seva consulta. Fins a l'any 2000 aquesta llevadora va compatibilitzar la feina de llevadora a Castelló d'Empúries amb algunes guàrdies a l'Hospital de Figueres. Encara ara, algunes dones acompanyades de fills que ara tenen trenta anys la paren pel carrer per recordar que ella va ser qui va ajudar-les a donar a llum, a Figueres, i els va fer el seguiment de l'embaràs a la mateixa consulta del poble.

VA SER VOCAL DE LLEVADORES DEL COL·LEGI DURANT SIS ANYS, DURANT LA PRESIDÈNCIA DE JOAN SALA Del 1990 al 1996 va ser la vocal de llevadores al Col·legi d'Infermeres i Infermers de Girona. Ja feia anys que havia desaparegut l'antic Col· legi de Llevadores per unir-se al d'Infermeres i, tot i que ella mateixa reconeix que al principi aquesta fusió no va ser ben rebuda per una bona part del col·lectiu, al final "això ens ha ajudat a guanyar prestigi, perquè les llevadores també som infermeres", assegura. Durant aquells anys des del Col·legi van començar a fer formació i xerrades específiques per a llevadores i van sumar-se, juntament amb l'Associació Catalana de Llevadores, a la

celebració del Dia de la Llevadora, que es commemora cada 5 de maig. Ser llevadora en un municipi com Castelló d'Empúries l'obligava, molt sovint, a fer domicilis i comprovar in situ la situació que vivien moltes famílies. Veia les dificultats socials i econòmiques d'alguns veïns per arribar a final de mes, i a la mateixa consulta, quan li ho demanaven, recollia algunes peces de roba per aquelles mares que les necessitaven per vestir els seus fills.

"EN LA POLÍTICA HI MANQUEN INFERMERES, SOM EXCEL·LENTS GESTORES" I així va ser com va ajudar a crear Càritas Dioce­sana al seu poble, i com més tard va entrar a la política. L'any 2003 li van demanar si volia anar de número tres de la llista de Convergència i Unió a les eleccions municipals, i va decidir acceptar el repte d'assumir la regidoria de Salut, Benestar i Família. Creu que en la política hi manquen infermeres, perquè "tenim una mirada de dona que és molt necessària, una visió humanista i a més, tot s'ha de dir, som excel·lents gestores". Contra tot pronòstic, perquè res no feia preveure que viuria aquell moment, el 13 de juny de 2015, en un acte celebrat a la sala de plens del seu poble, va agafar la vara, la mateixa que el seu oncle Francesc Brossa havia aixecat trenta-cinc anys enrere, quan va sortir elegit com el primer alcalde democràtic. De sobte va notar que li queia el pes de la responsabilitat al damunt: sabia que no podia fallar als seus veïns, que tenia molta feina al davant. I, per un instant, la seva memòria va viatjar fins al seu primer any d'estudiant d'infermera a Pamplona. Aleshores havia decidit no rendir-se: "Assumpció, endavant!". I l'Assumpció va anar endavant.

53


"LES INFERMERES ENS QUEIXEM MASSA I PARTICIPEM POC PER CANVIAR LA REALITAT"

Marina Figueras Infermera de l'Hospital Universitari Dr. Josep Trueta

Es col·loca davant la càmera com si ho hagués fet tota la vida. Forma part de la generació que ha crescut permanentment connectada gràcies als dispositius mòbils i les xarxes socials. L'any 2013 va sortir de la facultat i va formar part de la primera promoció de graduats en infermeria de Girona. Amb vint-i-cinc anys sap fins a on vol arribar: la seva fita és la universitat, però abans vol tastar diferents àmbits en la professió infermera. Marina Figueras (Girona, 25 de maig de 1991) actualment compagina un contracte laboral de nits a l'Hospital Universitari Dr. Josep True­ ta amb els estudis de pedagogia i el doctorat en infermeria, després d'haver fet el Màster en Salut de la Universitat de Girona. Tot i que quan tenia pocs anys detestava veure sang i que la punxessin, quan va haver de triar els estudis es va llançar de cap a fer infermeria perquè per damunt de tot volia estar al costat de les persones. ı Els seus pares són infermers. Estava predestinada a escollir aquesta professió? ı És veritat que he mamat la professió, potser ho porto una mica als gens, perquè els meus pares —Anna Besalú i Jaume Figueras— també són infermers, tot i que estan més vinculats

al món de la gestió. Quan tenia pocs anys sempre preguntava a la mare per la vida a l'hospital, on treballava com a infermera assistencial, concretament al Servei d'Urologia de l'Hospital Universitari Dr. Josep Trueta, on vaig néixer i on ara treballo.

FILLA D'INFERMERS, VA NÉIXER FA VINT-I-CINC ANYS AL MATEIX HOSPITAL ON ARA TREBALLA ENCADENANT SUPLÈNCIES ı Què és el que la va fer decantar per la infermeria? ı Quan era petita sempre deia que no volia ser infermera, perquè no m'agradava la sang, però després vaig descobrir que el que realment m'agradava era l'àmbit de la salut i estar al costat de les persones. I aleshores vaig pensar que la infermeria era el més adequat, perquè, de fet, les infermeres som les que estem permanentment al costat del pacient. ı Vostè va formar part de la primera promoció de graduats en infermeria a Girona. Era conscient que la consecució dels estudis de quatre anys era una fita per a la professió? ı Quan vaig entrar a la facultat, l'any 2009, no tenia consciència professional, però això va

55


començar a canviar al cap de pocs mesos, perquè durant la carrera em vaig començar a vincular amb els òrgans de govern de la facultat i vaig entendre tot el que comportava el desplegament d'un grau i les possibilitats que ens obria a les infermeres. ı Què la va fer entrar als òrgans de govern de la universitat? ı A l'escola ja era una alumna reivindicativa i en entrar a la universitat em van escollir delegada i vaig començar a interessar-me per aquest món. Si recollia una proposta a classe ho comentava als òrgans de participació i aleshores veia com al curs següent es feien canvis. 56

"QUAN ESTÀS ESTUDIANT NOMÉS PENSES A APRENDRE LES TÈCNIQUES, I DESPRÉS QUAN JA ETS INFERMERA VEUS QUE NO ÉS EL MÉS IMPORTANT" ı Què és el que li va agradar més de la carrera? ı Quan estàs estudiant penses en tècniques, tècniques i tècniques, i el dia que fas la primera pràctica d'infermeria si no punxes t'endús una desil·lusió. Però després, quan entres en el món professional veus que això no és el més important. Els estudiants mentre som a la facultat donem massa pes a la tècnica i poc al vessant humanista. ı Què hi va trobar a faltar als estudis de grau? ı Certs coneixements transversals com formar-nos més en habilitats comunicatives, que són essencials per ajudar a establir un vincle amb les persones. ı En quins moments ha trobat a faltar, ara sí com a infermera, aquest tipus de formació? ı Quan he hagut d'acompanyar una persona que s'està morint o donar suport als seus familiars sovint he sentit que no sabia què fer ni què dir. Em crea certa impotència, perquè veig

aquella família i a vegades em posaria a plorar. Però després t'adones que t'has de mantenir ferma i has d'oferir el teu suport, però com a persona també t'afecta. ı Recorda quan va afrontar la mort per primera vegada? ı A la facultat vam tractar sobre l'acompanyament del dol, però no n'ets del tot conscient fins que no t'hi trobes. A les pràctiques de segon curs vaig anar a parar a oncologia i allà va morir una noia de 34 anys a qui anava a visitar totes les tardes. Vaig veure com a poc a poc s'anava apagant, fins que va morir. Aquell dia vaig deixar la meva infermera tutora allà sola, em vaig amagar a dins d'una habitació i vaig arrencar a plorar. Ara penso que no en vaig saber prou, però només tenia dinou anys i era un peixet. ı Davant d'una mort com s'ho fa per continuar endavant? ı Intento sobreposar-me, primer de tot acompanyar la persona que s'està morint i la seva família. Sovint veus que el pacient i el seu entorn neguen la realitat, però aleshores com a infermera has d'estar a la seva disposició i oferir molt suport emocional i fer molta escolta activa. ı Però què passa amb el seu procés de dol? ı La solució és intentar passar pàgina, però no sempre és fàcil, perquè em costa i m'ho enduc a casa, sobretot si t'has guanyat l'afecte de la persona. Aleshores penso que la meva feina és vetllar també per les altres persones que estan vives i estan lluitant contra la seva malaltia. ı Ara mateix vostè està treballant com a infermera a l'Hospital Universitari Dr. Josep Trueta, enllaçant diversos contractes, però va començar en diversos serveis. Es va sentir prou acompanyada al principi? ı Quan comences a treballar és bo veure diversos serveis. El problema és que molt sovint has

d'estar un dia en un lloc i l'endemà en un altre. Caldria que hi hagués un període d'un mes o un cert temps de continuïtat a cada servei o unitat, així treballaries coneixent una mica què has de fer i com moure't. Tens poc temps de preparació i, de sobte, entres a la selva.

"QUAN HAVIA D'ACOMPANYAR A UNA PERSONA QUE S'ESTAVA MORINT, AL PRINCIPI SENTIA QUE NO SABIA QUÈ FER" ı Com s'imagina professionalment d'aquí a uns anys? ı M'agradaria poder dedicar-me al disseny i la gestió de projectes de promoció de la salut, treballant des del vessant de l'Administració. Vull incidir a fer canvis en el sistema de salut. Ho tinc claríssim i per això ara mateix estic estudiant pedagogia, perquè es un bon complement a la meva formació. ı Què voldria canviar del sistema de salut? ı Partim d'un enfocament massa basat en la prevenció. Cal incidir més en el fet que han de ser les persones les que busquin una millora de la seva salut, més enllà de la malaltia. Hem de situar el debat en termes de promoció de la salut. Si potenciem l'exercici físic no ha de ser tant per prevenir l'obesitat, que també, sinó per guanyar en benestar i salut mental. ı Les infermeres ajudeu a perpetuar aquest discurs? ı Caiem en el parany, perquè quan treballem en l'àmbit de l'assistència hospitalària o fem un seguiment de les malalties cròniques som les primeres a dir: "No faci això perquè ha de prevenir aquesta malaltia". Però a poc a poc anem prenent consciència per capgirar aquesta situació. ı Diu que li agradaria treballar a l'Administració dissenyant projectes per incidir en


canvis en el sistema de salut. Es veu com a consellera de salut? ı Oh! Qui sap! (riu) ı Estaria bé tenir la primera consellera de salut que fos infermera. ı Seria fantàstic, però encara hi ha poques infermeres que participen en la política. ı Creu que haurien d'estar-hi més vinculades? ı És indispensable si com a professió volem guanyar pes. Des dels col·legis professionals es pot incidir en aquest àmbit, però penso que des del terreny polític es pot lluitar molt més per aconseguir un canvi. 57

"SERIA FANTÀSTIC TENIR UNA CONSELLERA DE SALUT QUE FOS INFERMERA, PERÒ PARTICIPEM POC EN POLÍTICA" ı Què podeu aportar les infermeres a la política? ı Podem oferir una visió holística en tots els sentits, perquè nosaltres valorem la persona des de la dimensió social, psicològica, física, en definitiva, des de totes les esferes. Podem aportar en àmbits que no són específics de la cartera de salut. ı És una assignatura pendent com a professió? ı Les infermeres ens vinculem poc amb la lluita professional, ens queixem molt, però aprofitem poc els canals que tenim a l'abast per poder capgirar la realitat. Jo sóc més de la idea de no parlar tant i actuar més.

"LES INFERMERES SENSE LES NOSTRES MANS NO SOM RES!" Em pregunten com són les meves mans i sense pensar-hi gaire responc "estilitzades!". Però després hi reflexiono una mica més i em paro a pensar. Les mans són indispensables no només per a mi sinó també per a les persones que cuido, perquè són la meva eina de treball. Què faríem les infermeres sense les nostres mans? Des del punt de vista tècnic són fonamentals, indispensables, per manipular, ser precises, poder palpar, però a escala humana són cabdals. Posant les mans damunt d'una persona que està patint li estàs demostrant la teva empatia i la teva actitud. Totes les infermeres hauríem de tenir unes mans suaus i dolces per saber transmetre. Sense mans això seria impossible.


"LA INFERMERA DE TRINXERA TAMBÉ GESTIONA, ENCARA QUE NO EN SIGUI CONSCIENT"

Jordi Doltra Infermer jubilat. Professor de la Facultat d'Infermeria de la Universitat de Girona Obre les portes de l'aula sabent que avui comença, després de gairebé dues dècades, el darrer curs com a professor en aquesta facultat que va dirigir durant sis anys, i que l'ha vist créixer com a docent. Encara recorda el seu primer dia de classe a la universitat, aleshores a l'edifici de Puig d'en Roca, amb seixanta alumnes mirant-lo fixament, esperant que arranqués a parlar. I se'n va sortir, és clar, això sí, esforçant-se perquè ningú li reconegués que ho feia amb un cert nus a la gola. Avui —com sempre quan inicia aquesta assignatura de gestió infermera— col·loca a la vista dels estudiants una taula de Mayo amb tots els instruments necessaris per crear un petit camp quirúrgic: una talla, unes gases estèrils i unes xeringues, també estèrils. De sobte estripa les gases amb un gest maldestre i sorprenentment trenca la xeringa, i tot li cau a terra. La mirada dels estudiants és d'incredulitat, mentre ell riu per sota del nas. Jordi Doltra (Barcelona, barri de Gràcia, 24 de novembre de 1951) quatre anys enrere, quan encara no s'havia jubilat, començava així el primer dia de les seves classes de gestió infermera. Era una manera de demostrar que totes les infermeres tenen una responsabilitat gestora, encara que —com a ell li agrada

dir— treballin des de la trinxera. "Cadascú des del seu acte professional té una responsabilitat sobre els recursos. Si jo munto una xeringa estèril i ho faig malament i a més em cau a terra malbarato un recurs, encara que costi vint cèntims d'euro. Cada dia per les mans de totes les infermeres passen molts recursos, com productes sanitaris i medicaments, i els poden utilitzar bé o malament", assegura aquest infermer de mirada afable. Possiblement, dins la professió encara cal salvar les distàncies amb les infermeres gestores. "Les infermeres assistencials es pensen que les que gestionen són la supervisora, l'adjunta o la directora infermera, i no s'adonen que qualsevol professional clínic gestiona un recurs tan important com el temps. La infermera de trinxera gestiona també, encara que no en sigui conscient", explica. Va començar a tastar el món de la gestió l'any 1983 quan va muntar, juntament amb el nefròleg Joan Villatoro, el primer Servei de Nefrologia i Diàlisi a l'Hospital Universitari Dr. Josep Trueta. Fins aleshores tots els malalts renals havien de ser traslladats a la Clínica Girona o directament a Barcelona. Però ell tenia experiència, perquè l'any 1978, després d'acabar infermeria, ja havia treballat al Ser-

59


vei de Diàlisi de l'Hospital de l'Esperança, situat a Gràcia, el barri de Barcelona que el va veure néixer.

60

li recordava la seva primera etapa d'infermer, quan havia arribat a les comarques gironines.

VA TREBALLAR COM A INFERMER RURAL A BESCANÓ I BONMATÍ QUAN NO HI HAVIA BUSQUES NI TELÈFONS MÒBILS

Després de ser supervisor de Nefrologia a l'Hospital Universitari Dr. Josep Trueta va serho al Servei de Traumatologia i aleshores, definitivament, va quedar atrapat pel món de la gestió, on havia arribat d'una manera natural. "És molt fàcil criticar i alhora implicar-se poc i pensar que ja faran la feina els altres. Si comences un projecte, com va ser el meu cas, t'impliques en tot: a l'hora d'aconseguir màquines, equips, material i dotació de professionals".

L'any 1981 va decidir deixar la gran ciutat i fer un tomb a la seva vida per començar a treballar com a infermer rural suplent a Bescanó i Bonmatí, en una atenció primària encara no reformada. Només van ser sis mesos però va ser una experiència molt alliçonadora que mai no ha oblidat.

I després de la vida a l'hospital va fer el salt a l'atenció primària, aquesta vegada gestionant l'equip de l'Àrea Bàsica de Salut Girona 4, amb el sistema ja reformat. Ser infermer comunitari

Tot i que aleshores les infermeres de primària només havien d'estar presents a la consulta durant dues hores i mitja, en aquella època que no existien els busques ni els telèfons mò-

bils durant mig any no va descansar ni un dia. Sempre alerta, sempre localitzable, pendent del veí o d'aquell malalt terminal que necessitava rebre un calmant injectable a les quatre de la matinada. Aleshores agafava el Citroën Dyane i feia carretera. També es posava davant del volant, salvant camins mal senyalitzats i rieres —més d'una vegada l'havien hagut de treure amb un tractor després de quedar-se atrapat— quan visitava els padrins i les padrines dels masos. Eren persones ja molt grans, enllitades, amb poca mobilitat, cuidats per una parella amb pocs coneixements sanitaris, gent de pagès que sovint només s'alimentava amb un bol de llet amb pa. Els aconsellava modificar l'alimentació, moure's una mica, i a poc a poc anava veient els

"LES MEVES MANS M'HAN AJUDAT A BUSCAR L'EQUILIBRI ENTRE LA CIÈNCIA I LA HUMANITAT" Què inspiren les meves mans? Crec que sempre han estat mans àvides per trobar camins i situar-se entre un equilibri necessari per a la infermeria: al punt just entre la ciència i la humanitat. Dins de la professió hi ha visions diverses, totes elles bones, segur, però jo sempre he apostat per aquesta mixtura. Per a mi, les mans de qualsevol infermera han de ser amables, perquè el vuitanta per cent de tots els seus actes els fa amb persones que estan patint o tenen un problema greu de salut i demanen essencialment el següent: seguretat i garantia clínica, proximitat i confiança. Al capdavall, quan estem malalts tots requerim un reforç, un suport, una infermera que ens digui: "Calma, estic amb tu i t'ajudaré".


canvis i això el reconfortava. Feia de tot, campanyes de vacunació a les escoles, atendre malalts crònics i persones amb problemes aguts… Va aprendre a desenvolupar l'enginy, especialment quan anava a casa dels pacients. "Si havia de posar un sèrum a domicili, demanava despenjar el Sant Crist del capçal del llit del malalt per aprofitar el clau i poder-hi penjar l'ampolla, si havia d'idear un triangle per ajudar la persona a incorporar-se, desplegava una escala i de la part més alta hi penjava un llençol", recorda. En només sis mesos va descobrir que aquella infermeria que abans havia considerat de tercera divisió li donava tot un camp immens per espavilar-se; en definitiva, per créixer professio­ nalment. I ho va aprofitar. L'any 1993, quan va tornar a treballar a l'atenció primària, aleshores a Girona i amb el sistema reformat, a Jordi Doltra li va passar un tren per davant que, malgrat els dubtes inicials, va saber que havia d'agafar. L'Escola Universitària d'Infermeria (EUI) de Girona s'integrava a la Universitat de Girona i això permetia ampliar la plantilla de docents. Finalment s'hi va incorporar com a professor interí. David Ballester, Neus Brugada i Dolors Juvinyà són alguns dels qui el van acompanyar en el camí de la docència i li van fer de mestres.

"SEMPRE HE ESTAT UN INFERMER AMB UN ESTUDIANT A LA MOTXILLA" Ensenyar, despertar la curiositat dels altres li agrada, a l'aula, al centre d'atenció primària o a l'hospital. "Sempre he estat un infermer amb un estudiant a la motxilla; la docència, d'una manera o una altra, m'ha acompanyat", reconeix. Durant sis anys, de 1994 a 2008, va ser director de l'EUI de Girona, on a més de viure de primera mà el trasllat del centre des de Puig d'en Roca fins a Emili Grahit, va teixir col·laboracions amb les organitzacions sanitàries des de l'àmbit docent.

En aquella època aquest infermer de conversa pausada va batallar per aconseguir, juntament amb la resta de directores de les escoles, el segon cicle d'infermeria. Però les negociacions no van donar resultat. Per això l'any 2012, quan a Catalunya va sortir la primera promoció de graduats en infermeria, a Jordi Doltra aquell fet el va omplir de satisfacció. La satisfacció de saber que malgrat que els vents per fer avançar la professió mai no han estat favorables, s'havia guanyat, tot i que tard, una petita batalla.

VA PARTICIPAR COM A PONENT I ORGANITZADOR DEL PRIMER CONGRÉS DE LA INFERMERIA CATALANA, QUE ES VA CELEBRAR A GIRONA EL DESEMBRE DE 1981 Ha plogut molt des que l'any 1981 va participar, com a ponent i també com a organitzador, en el Primer Congrés de la Infermeria Catalana, que va impulsar el Col·legi a Girona, i que, més tard, seria el precursor del naixement de l'Associació Catalana d'Infermeria. En qualsevol cas, alguns dels temes que en aquella trobada històrica —que va aplegar un miler d'infermeres— es van posar sobre la taula, com la feminització de la professió, continuen al pinyol de molts dels debats del col·lectiu. Segurament la forta presència de dones ha estat el motiu de moltes de les traves que encara avui ha de superar la infermeria, però… com se sent un home enmig d'un món tradicionalment femení? Ell considera que un infermer pot cuidar exactament igual de bé que una dona. "Per motius antropològics i històrics la dona sempre ha tingut cura dels fills i dels ancians, però aquest fet pot ser superat pel professionalisme i, per tant, per a un home exercir la infermeria no li ha de suposar cap barrera". L'any 1981 Jordi Doltra, en el marc del Congrés de la Infermeria Catalana, va conèixer la infermera Joaquima Ribot, que el va convidar a formar part de la Junta de Govern del

Col·legi que ella mateixa va encapçalar l'any 1980. D'aquesta manera va començar a col·laborar, amb el col·legi professional fins al 1990, els últims anys amb Margarita Desoi com a presidenta.

"JOAQUIMA RIBOT, PRESIDENTA DEL COIGI ENTRE 1978 I 1984, VA CONSOLIDAR UNA INSTITUCIÓ QUE A L'INICI ESTAVA ENCARA MARCADA PER LA UNIFICACIÓ AMB ELS ANTICS COL·LEGIS DE PRACTICANTS I LLEVADORES" Durant la primera etapa, sota la presidència de Joaquima Ribot, "infermera amb un gran protagonisme i una força impactant, vam aconseguir consolidar el col·legi professional, encara marcat per la unificació, l'any 1978, del Col·legi de Practicants, el Col·legi de Llevadores i el Col·legi d'Infermeres, i es va comprar la nova seu col·legial", que va passar del carrer Nou al carrer de Berenguer Carnicer, molt a prop dels jutjats. Ara, tot i viure apartat de la primera fila de la vida col·legial, continua defensant la funció social que té. "Els col·legis són importants perquè garanteixen davant dels usuaris que els qui en tenen cura disposen d'una formació i una actualització de les seves competències, i seria bo que tothom s'hi vinculés d'una manera o una altra". Per a ell, els col·legis, com els sindicats i també les societats científiques, han de desenvolupar un paper clau en una professió que no ha tingut les coses fàcils, ni ara per aconseguir la regulació de la prescripció infermera, ni anys enrere per equiparar-se acadèmicament a la resta dels estudis universitaris. Perquè la realitat és que aquest infermer, ara jubilat de la universitat però no de la seva vocació, sempre ha tingut la sensació que ell, com tants altres, ha hagut de navegar amb la vela desplegada i a contravent a favor de la infermeria.

61


"ELS PROFESSIONALS DE LA SALUT NECESSITEM TEMPS, TEMPS I MÉS TEMPS"

Margarita Desoi Adjunta a la Direcció Clínica Territorial de Rehabilitació de l'Institut Català de la Salut a Girona

Té una mirada intensa, uns ulls verds i darrere dels seus gestos s'entreveu un caràcter fort, segur de si mateix. No té pèls a la llengua a l'hora d'explicar com veu i què pensa de la professió. Quan va ser el moment va participar molt activament de la vida del Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de Girona. Del 1987 al 1990 en va ser presidenta, i més tard també ho va ser del Sindicat d'Infemeria SATSE a Girona. Filla d'un practicant històric, Josep Desoi, i d'una llevadora nascuda a Amer (Girona), Francisca Guitart, va conviure amb les dues professions des de ben petita. De quan només era una nena recorda anar de la mà de la mare —que aleshores formava part de l'equip de govern del Col·legi de Llevadores de Girona— a fer cures i més tard, amb disset anys, acompanyar-la quan atenia parts a les cases. També recorda les visites que feia a l'Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Girona i al de Santa Caterina, on el pare —que era membre significat de la Junta de Govern del Col·legi de Practicants de Girona— treballava com a practicant major del centre. Margarita Desoi (Girona, 14 de desembre de 1958) va tenir a casa dos dels seus grans mestres i, després de matricular-se a la carrera de biologia, estudis que no va acabar, es va decidir per la infermeria. "Ho vaig fer perquè era el que

havia vist de sempre a casa, perquè m'hi sentia còmoda, però no tant perquè fos la professió de la meva vida", reconeix. Tot i que és nascuda a Girona, ben aviat se'n va anar a viure a Amer, d'on era originària la mare. I a la mateixa casa familiar, a l'entrada i a peu de carrer, hi van instal·lar el dispensari, que tenia consultori, sala d'espera i fins i tot un equip de raigs X. També hi feien revisions de la vista i el pare, quan convenia, baixava amb cotxe fins a Girona per encarregar ulleres per als pacients.

FILLA DEL PRACTICANT JOSEP DESOI I DE LA LLEVADORA FRANCISCA GUITART, VA SER PRESIDENTA DEL COL·LEGI ENTRE 1987 I 1990 "Jo estava present en els darrers parts que la mare va assistir a les cases de pagès. Aleshores només tenia disset anys i ho recordo com un gran esdeveniment, amb la casa plena de familiars, d'amics i de molta gent que acompanyaven la família en l'arribada al món d'aquell infant", rememora. Ara aquell dispensari ja fa molts anys que és tancat. Va deixar d'oferir els seus serveis fa més de vint-i-cinc anys, després que a Catalu-

63


64

nya, l'any 1985, es comencés a introduir la reforma de l'atenció primària.

l'hospital, amb qui la va unir una forta amistat, fins que va morir.

Però fins aleshores a la consulta de la família Desoi Guitart —on ella també va treballar un cop titulada— hi atenien tots els veïns, del més petit al més gran. Margarita Desoi encara recorda aquell dia que una senyora va trucar de manera insistent al timbre de la casa d'Amer. "Em va dir que tenia un greu problema: el seu gat s'havia posat molt malalt i li havia de posar una injecció. Malgrat que inicialment m'hi vaig intentar resistir, fent-li entendre que jo només atenia persones, finalment vaig acceptar i vaig acabar punxant el gat".

Tan bon punt va aconseguir el títol va començar a treballar amb el seu pare a la clínica Aspeyo i a la clínica Muñoz, que ara ja no existeix però que aleshores estava situada en un edifici de la Gran Via de Jaume I de Girona, on ara hi ha una coneguda botiga de roba.

A LA CASA FAMILIAR, A AMER, HI TENIEN EL DISPENSARI, QUE VA FUNCIONAR FINS QUE ES VA IMPLANTAR LA REFORMA DE L'ATENCIÓ PRIMÀRIA A CATALUNYA La sala d'espera del dispensari familiar era un lloc de trobada i reunió per als veïns del poble. "Els més grans t'explicaven la seva vida i en Fernando, que era un habitual de la consulta, sempre deixava passar a tothom per quedar-se l'últim i tenir més temps per xerrar amb tu", assegura, amb un somriure. De fet, les coses tampoc han canviat tant. En bona part hi ha centres d'atenció primària, sobretot als pobles, que continuen sent una excusa per veure els veïns i conversar-hi. I és que en molts casos, a l'hivern, la gent si té fred se'n va al CAP, i quan té calor, també, explica. Amb totes aquestes vivències familiars no és estrany que l'any 1975 Margarita Desoi comencés a estudiar infermeria, aleshores en règim d'interna, a l'Escola d'Ajudants Tècnics Sanitaris de la Residència Sanitària de la Seguretat Social, situada a l'Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Girona. Els seus referents, aleshores i durant els inicis de la seva trajectòria professional, van continuar sent els seus pares i també Roser Vila, infermera referent de quiròfan de

Amb vint anys feia d'ajudant al quiròfan, al servei de cirurgia general i també a ginecologia. "Vaig treballar molt bé, tant amb el pare com amb tot el seu equip de col·laboradors. Em va ensenyar la tècnica i a aplicar-la de manera adequada per tenir cura dels pacients. El recordo també amb el doctor Xavier Muñoz, un referent", rememora. El vessant més tècnic de la infermeria és el que en aquell moment la va captivar. Es va formar en les especialitats més tècniques de la professió i ho va fer durant els primers anys, quan anava i venia cada dia amb cotxe de Girona a Barcelona per anar completant el seu bagatge professional. L'any 1981 es va titular com a fisioterapeuta, que aleshores era una especialitat infermera com la podologia. "Va ser a través de la fisio­ teràpia que, tot i tenir un vessant tan tècnic, vaig descobrir l'acompanyament al pacient, a ajudar-lo a passar el tràngol del dolor. La fisioteràpia em va ajudar a veure amb les mans. No cal veure-hi, només tocar, i ja saps si aquella persona està patint o no." Després de formar-se durant tres mesos a Barcelona com a fisioterapeuta a la clínica Asepeyo amb persones que havien patit cremades, va tornar a Girona on va continuar ajudant el doctor Muñoz a operar i va començar a treballar com a fisioterapeuta a la mútua Aspeyo a Girona, en un centre on s'oferien serveis de radiologia, infermeria i fisioteràpia. Juntament amb el practicant Jesús Mur feien de tot. Si algú li pregunta què li dóna el vessant infermer i què li ofereix la mirada de fisioterapeuta, ho té clar. "La fisioteràpia em dóna la tècnica i

la mirada infermera em dóna la base per escoltar el pacient: no veig una estructura articular, un genoll o un canell, veig tot el conjunt de la persona, amb totes les seves dimensions".

"LA FISIOTERÀPIA EM DÓNA LA TÈCNICA I LA INFERMERIA EM FA VEURE LA PERSONA EN TOTA LA SEVA DIMENSIÓ" Treballar en l'àmbit privat —on va estar fins a l'any 1992, en què va fer el salt al sistema públic i on exerceix actualment— li va donar una perspectiva diferent. "Exposàvem cada cas davant d'un comitè que els revisava un per un, però sobretot et feien adonar-te no només del vessant clínic, sinó de la part econòmica. S'havien d'acomplir uns objectius i al darrere de cada decisió també hi havia un cost econòmic. I això em va posar les piles." Té una àmplia trajectòria, ha estat fisioterapeuta de la Mútua Universal, del Servei de Rehabilitació de la Clínica Girona i també ha tingut consulta pròpia. Als inicis també va treballar com a infermera per a l'empresa Hidroelèctrica de Catalunya i va fer substitucions, encara en un sistema d'atenció primària no reformat, a les poblacions de Fornells, Amer i Girona. 821, aquest és el número que tenia com a col· legiada del Col·legi de Practicants i ATS, on es va inscriure en acabar els seus estudis. El 1978, un any més tard, el Col·legi de Llevadores, el de Practicants i el d'Infermeres es van unir en una sola entitat. Durant els primers onze anys de vida del nou organisme fusionat, en el qual van continuar convivint diversos col·lectius que procedien d'orígens i condicions molt diferents, la presidenta del Col·legi va ser la infermera Joaquima Ribot. L'any 1987 les diverses famílies professionals del Col·legi van decidir proposar una nova candidatura a les eleccions per tal de garantir una junta de govern continuista, que recollís totes les sensibilitats internes i que, alhora, fes


front a una altra candidatura que es volia presentar per dirigir la institució.

sar la creació del sindicat d'infermeria SATSE a Girona.

I el nom de la persona escollida per a aquesta candidatura continuista va ser, precisament, el seu: Margarita Desoi, filla d'una llevadora i un practicant històric. "En aquell moment s'acabava de comprar la nova seu del Col·legi, que es traslladava del carrer Nou al carrer de Berenguer Carnicer. No era el moment de guerres, sinó de fer unió. El meu nom va sorgir fruit d'un consens", explica.

Ara, amb la perspectiva que li dóna el pas dels anys, és crítica amb el paper dels col·legis professionals. "S'han institucionalitzat massa i crec que s'haurien d'apropar més al professional, sobretot a les infermeres més joves, i sortir de tot el vessant més burocràtic. Actualment les infermeres tenen molts problemes i es pot arribar més al col·lectiu a través d'un sindicat que d'un col·legi professional, perquè el primer té més el peu dins dels centres de treball."

Durant aquells tres anys com a presidenta el seu objectiu es va centrar en el trasllat a la nova seu col·legial, a posar pau entre els col· lectius que convivien en una mateixa organització —llevadores, infermeres i practicants— i a gestionar les relacions amb el Consell d'Infermeres i Infermers de Catalunya i el Consejo General de Enfermería de España, que no va ser fàcil. Poc temps després, al principi de la dècada de 1990, juntament amb les infermeres Montse Peña i Fernando Montesinos, va impul-

Des del 2006 Margarita Desoi és adjunta a la Direcció Clínica Territorial de Rehabilitació de l'Institut Català de la Salut, on coordina un equip de quaranta professionals de l'Hospital Universitari Dr. Josep Trueta, el Centre d'Atenció Primària Güell i set àrees bàsiques de salut de Girona, però dos dies a la setmana fa atenció directa. Diu que baixar al terreny i viure'l en pròpia pell és la millor manera de palpar la realitat que

viuen cada dia els pacients i els professionals. En el cas dels fisioterapeutes, l'objectiu és ajudar la persona a recuperar la mobilitat d'aquella articulació i sovint la seva manipulació causa dolor. Però aleshores el més important és explicar a aquella persona la pauta de treball i el perquè d'aquells exercicis. "A vegades és més important tenir un marge per poder explicar les coses al pacient que fer una llarga sessió de manipulació", assegura Margarita Desoi, que amb els anys ha desenvolupat una intuïció que no l'enganya, i que li fa veure, des del principi, si aquell genoll o aquella mà que tracta millorarà o no. Actualment hi ha molta patologia aguda, cada vegada més complexa, i també s'ha produït un increment en l'ús dels serveis, també de rehabilitació. "Abans amb sis hores un fisioterapeuta veia quinze pacients i ara pot arribar a trenta-quatre persones", destaca Margarita Desoi. El principal obstacle que tenen els professio­nals de salut ara mateix? "Necessitem temps, temps i més temps, que, al final, també són diners", conclou.

"LES MEVES MANS ESTAN MALALTES PERQUÈ HAN TREBALLAT MOLT" Em miro el palmell de les mans, les giro i aleshores les veig delicades, però també malaltes. Són les d'una persona que ha treballat molt amb les mans. I és que, és clar, a més d'infermera sóc fisioterapeuta. Miro i intueixo la situació en què es troba una persona a través de les mans, també de la mirada. Per a mi són la principal eina de treball.

65


"VAM OBRIR EL COL·LEGI ALS NOUS TEMPS I EL VAM OXIGENAR AMB UN PROJECTE INTEGRADOR"

Joan Sala Director gerent de la Fundació La Caritat d'Olot

Té una mirada afable i sobretot molt expressiva, que encomana positivisme. Joan Sala (Olot, 26 de febrer de 1957) exerceix des de fa anys com a psicòleg clínic, però una bona part de la seva trajectòria professional la va fer primer com a infermer. Va estudiar a l'Escola d'Ajudants Tècnics Sanitaris que hi havia a Mataró i ben aviat es va adonar del poc marge de desenvolupament professional que en aquell moment tenien les infermeres. Era l'any 1977 i aleshores tenia vint-i-tres anys. Segurament buscava més autonomia professional quan, al cap de poc, es va matricular a la carrera de psicologia. Va compatibilitzar les dues professions —la infermeria i la psicologia— durant anys, però la recerca de la independència com a professional sempre ha estat la seva constant. També quan l'any 1990 va assumir, amb tot un equip al darrere, la presidència del Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de Girona. ı Per què va optar per fer-se infermer? ı M'agradava estar amb les persones i donar-hi suport, tot i que al principi reconec que el que m'interessava més era guarir la persona, més que tenir-ne cura, que de fet és la missió de la infermera.

ı El seu pas pels estudis d'infermeria van coincidir amb les expectatives inicials? ı Sí, de fet em va ampliar les expectatives inicials i vaig aprendre a servir l'altre. A vegades no som conscients de tot el que aprenem. De fet, la infermeria em va dur a la psicologia, ja que després de finalitzar els meus estudis vaig fer un curs de psicoanàlisi, que precisament es va impartir al Col·legi, i de bon començament me'n vaig enamorar. ı En aquells anys les infermeres tenien prou marge de maniobra per desenvolupar-se professionalment? ı Aquestes diguem-ne limitacions les començo a captar durant els estudis. De fet, més tard, quan ja estic al Col·legi és una de les principals línies en les quals treballem: garantir el rol autònom de la infermera, perquè aquesta és una peça clau de l'equip interdisciplinari i són les infermeres les que ofereixen aquesta mirada integral de la persona. ı Inicialment va començar fent substitucions i després ja va treballar amb una plaça com a infermer a l'atenció primària, aleshores encara no reformada.

67


68

ı Vaig començar fent substitucions a l'aleshores ambulatori d'Olot gràcies a Josep Ros, fins que al cap d'un temps em van donar plaça com a infermer a la zona de Saus i Camallera, on vaig estar sis o set anys, i més tard vaig tornar a Olot. Quan treballava com a infermer a pobles com Vilopriu, Valldevià, Sant Mori, Llampaies, les Olives i Garrigoles, al principi de la dècada de 1980, passava hores de consulta al dispensari de Camallera i a la resta de municipis, on em desplaçava amb el meu Renault 9.

ı Com us imaginàveu el Col·legi?

ı Vau fer una mica de catalitzadors?

ı Pensàvem fer-lo més obert, més participatiu, estar més al servei dels col·legiats i sobretot aconseguir quelcom molt difícil, que se'l fessin seu. I per damunt de tot volíem una institució que integrés a tothom. Teníem la percepció que fins aleshores el Col·legi era quelcom tancat, ja que durant molts anys havia estat gestio­nat pel mateix equip.

ı Sí, ens ho vam proposar. Crec que vam aportar nous aires i ens vam anticipar als nous temps. El nostre principi era la transparència, sumar i integrar.

ı Què recorda d'aquella experiència?

ı Sí, i ho vam fer amb una llista oberta, on es votaven les persones i després entre elles s'acabava fent l'elecció de càrrecs.

ı Sortia a fer visites conjuntes a domicili amb el metge —vaig tenir la sort de treballar amb un gran professional i una bona persona, en Sergi Solano—. Coneixíem la gent i crec que oferíem una atenció aleshores privilegiada, ja que era molt personalitzada. En algunes zones encara hi havia masos aïllats. ı Per a aquestes persones l'accés al sistema de salut era més complicat. ı Al contrari, tenien un accés fàcil i còmode, perquè érem nosaltres qui ens desplaçàvem al seu domicili, a fer les cures de nafres o el que calgués. Era una manera diferent de funcionar: estàvem de guàrdia les vint-i-quatre hores.

"VAM IMAGINAR UN COL·LEGI QUE LES INFERMERES EL POGUÉSSIN FER SEU" ı L'any 1990 es presenta com a candidat a la presidència del COIGI. Què el va dur a fer aquest pas? ı Uns anys abans ens havíem començat a reunir un grup de persones que, amb molta il·lusió, pensàvem que seria bo fer un canvi al Col· legi, i ho vam aconseguir. Durant aquell temps encara feia d'infermer —de fet ho vaig mantenir fins a gairebé el final de la meva presidència, l'any 1998—, i em vaig començar a engrescar amb el projecte, al qual vaig arribar de la mà de Dolors Ros, que després acabaria sent vocal de la futura Junta de Govern del Col·legi.

ı I finalment us vau presentar a les eleccions.

ı Quines són les principals accions que vau dur a terme? ı Jo era només una part de tot un equip, però em va tocar assumir el rol de president. Vam començar a organitzar jornades d'infermeria i vam obrir tota una nova línia de formació. Si vam aportar alguna cosa, que m'agrada pensar que sí, va ser l'obertura i la participació del Col·legi, amb la creació de diverses comissions de treball formades per infermeres. Vam obrir vies de diàleg amb les institucions, també amb els sindicats, i vam descentralitzar les activitats per dur-les a terme més enllà de la ciutat de Girona. I també vam intentar integrar totes les sensibilitats que hi havia al Col·legi. ı La integració dels col·legis professionals s'havia produït molts anys abans, però encara hi havia, entre els encara practicants i llevadores, certes resistències que no s'havien acabat de digerir? ı En aquells moments els antics practicants i les llevadores tenien el seu president i les festes dels seus patrons, i nosaltres vam crear la comissió de jubilats que coordinava la Cristina Santomera. Em convidaven a les seves celebracions i m'anomenaven "president jove". En guardo un bon record, ells mantenien les seves trobades i quan des del Col·legi se'ls van obrir les portes sempre em vaig sentir ben acollit.

"DOLORS FAURIA, QUE DESPRÉS VA SER PRESIDENTA DEL COL·LEGI, ERA UNA PERSONA QUE ENCOMANAVA PASSIÓ PER LA PROFESSIÓ" ı Aleshores ja feia més d'una dècada que els estudis d'infermeria havien entrat a la universitat. S'havia guanyat en autonomia professional real? ı Hi havia més obertura i sobretot les infermeres havien assumit més seguretat en relació amb el propi rol. Quan una persona té més confiança en si mateixa, més seguretat, i es coneix a si mateixa també acaba confiant més en els altres. Això és el que va passar amb la major part del col·lectiu infermer. Hi havia una part de les infermeres que els va costar assumir aquest rol, però en tots aquests anys hi ha hagut un canvi molt important, i ara entre els professionals de la salut es treballa molt més en equip, sense dirigismes. ı Vostè esdevenia president, un home, en un col·lectiu on la presència masculina encara avui és minoritària. ı Sí, però jo formava part d'una junta de govern avançada. Suposo que en aquell moment vaig tenir més facilitats, però no pel fet de ser home, sinó per tenir una dona, que em va facilitar molt la vida. Considero que assumir certs rols de responsabilitat no depèn de rols femenins o masculins, sinó dels equilibris que tens en la relació de parella o en la família. La veritat és que em vaig sentir molt còmode amb tot l'equip. ı Dolors Fauria va ser durant la seva etapa la vicepresidenta del Col·legi i l'any 1998 va assumir-ne la presidència.


ı Sí, li vaig cedir el testimoni. Després d'unes eleccions, és clar. Dolors Fauria, que ens va deixar recentment, era una infermera amb un gran entusiasme i una entrega total a la professió i a la seva família. Era una dona apassio­ nada que et sabia encomanar aquella il·lusió. ı Què us va quedar al pap? ı Crec que podem estar relativament contents del que vam fer i especialment de la resposta que vam tenir de les infermeres. M'hauria agradat que aquesta fluïdesa, aquest diàleg i l'obertura que vam aconseguir amb tots els col·lectius de la professió i amb la resta de col· legis professionals de Girona els haguéssim encomanat a les estructures més elevades, com el Consell de Col·legis d'Infermeres i Infermers de Catalunya o el Consejo General de Enfermería de España, però no es va produir.

ı Va tancar la seva etapa al Col·legi i va entrar a treballar de ple com a psicòleg. I l'any 2005 va fer el salt cap a l'atenció a la gent gran.

meres —hem passat d'una a quatre— i al principi vam fer algunes reformes que ens van permetre concertar el centre amb la Generalitat.

ı Vaig formar-me prèviament amb un màster de geriatria i vaig assumir el repte de dirigir la Fundació de la Caritat d'Olot. Per a mi va ser tot un repte, pel que significa aquesta institució per a la ciutat i també pel fet de continuar treballant en l'atenció de les persones. De fet, per a mi les persones grans no són grans, continuen sent adultes i prou.

ı Vostè va tenir una experiència complicada (un zelador de la residència va ser detingut després de matar amb còctels de fàrmacs onze persones grans ingressades).

ı Són persones adultes amb més saviesa. ı Segurament és així. No sóc gaire amant de les etiquetes. Deixem-ho en persones i prou. ı Què remarca d'aquesta etapa actual? ı Durant aquests anys hem duplicat la plantilla de treballadors i hem reforçat el pes de les infer-

ı Sí, i l'endemà d'aquells fets, les nostres treballadores van fer quelcom encomiable, que si ho haguessin fet els jugadors del Barça, després d'haver viscut una situació terrible com la que vam patir, haurien sortit als diaris. ı Què van fer? ı Malgrat l'inevitable cop emocional van continuar treballant l'endemà, l'altre dia i cada dia. Es van mantenir al peu del canó.

"LES NOSTRES MANS HAN D'ESTAR PREPARADES PER DONAR, PERÒ TAMBÉ PER REBRE" Les meves mans són expressives. Com a psicòleg i també infermer formo part d'unes professions que sempre intenten donar la mà a la resta. A través del tacte, fent una cura, ajudant a enllitar una persona gran o acompanyant-la intentem servir, oferir alguna cosa, per, al final, també acabar rebent. Al capdavall, les mans de qualsevol infermera haurien de ser netes, molt netes i no només d'aspecte.

69


"EL COL·LEGI ÉS EL MOTOR QUE HA D'AJUDAR A FER VISIBLE LA FEINA DE LA INFERMERA"

Carme Puigvert Presidenta del Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de Girona

Arriba de l'Hospital Universitari Dr. Josep True­­­­ ta, on treballa des de fa trenta anys al Servei de Diàlisi, primer com a infermera assistencial i posteriorment com a supervisora. Entra i deixa la cartera al despatx de l'actual seu col·legial, que ella mateixa i tot el seu equip de govern van inaugurar l'any 2010, situada al carrer de l'Albereda, a tocar de l'Ajuntament de Girona. Carme Puigvert (Olot, 1 d'agost de 1955), doctora en infermeria, és presidenta del Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de Girona (COIGI) des del 2006 i actualment encara la recta final del que serà la seva última legislatura, perquè així ho marquen els estatuts. Fa molts anys que fa vida a Girona, però va iniciar el seu recorregut professional a Barcelona, on va estudiar, i posteriorment va viure a Vitòria en uns moments convulsos políticament, entre el final de la dècada de 1970 i mitjan anys vuitanta. Com moltes de les seves coetànies, té una visió particular del recorregut de la professió. Considera que les infermeres han aconseguit avançar molt, però que encara els manca reconeixement social i superar una invisibilitat que només aconsegueixen trencar entre les persones que les han conegut de molt a prop, és a

dir, d'aquells que en algun moment han estat a les seves mans. ı Vostè va entrar a la Junta de Govern del COIGI fa més de vint-i-cinc anys. Què la va empènyer a treballar des d'un col·legi professional? ı L'any 1990 una de les infermeres que estava treballant en la candidatura de Joan Sala, que finalment fou escollit president, em va proposar de formar-ne part. Jo havia estat tresorera al Col·legi d'Infermeres de Vitòria, on vaig viure durant deu anys, i vaig decidir acceptar-ho. A Girona, el Col·legi aleshores necessitava iniciar un procés d'obertura i fer un pas cap a la professionalització. ı I ho vau aconseguir? ı Vam treballar en uns estatuts nous que havien de limitar els mandats a la presidència, i des de la junta presidida per Joan Sala (entre juliol de 1990 i novembre de 1996) vam començar a teixir ponts amb la resta d'institucions, tant amb els col·legis professionals d'infermeres de la resta de Catalunya com amb les institucions de Girona, ja que fins al moment havien estat pràcticament inexistents. Vam intentar també

71


obrir les portes del Col·legi a totes les infermeres i generar confiança en el col·lectiu. ı I després va continuar sota la presidència de Dolors Fauria, que ens va deixar fa un temps. ı Per a mi era una persona molt estimada, que vaig conèixer com a vicepresidenta de l'equip de Joan Sala i després ja com a presidenta. Ho vivia tot amb la màxima implicació. Em va ensenyar molt a entendre la vida col·legial i va ser la meva mestra. Li vaig respectar molt la seva opinió, tot i que no sempre vam coincidir.

72

"A LES INFERMERES ENS MANCA VISIBILITAT I FER-NOS RESPECTAR MÉS EN L'ÀMBIT PROFESSIONAL" ı Moltes infermeres i infermers encara veuen el seu col·legi professional com una institució tancada i allunyada de la realitat. ı Els col·legis professionals s'han anat transformant, potser no al ritme que ho fa fet la professió —que en quaranta anys ha vist com els estudis d'infermeria passaven de l'ajudant tècnic sanitari a la diplomatura i finalment al grau—, però s'han anat obrint per oferir no només una atenció que asseguri el desenvolupament de la infermera, sinó també que doni suport al ciutadà. ı En quin sentit? ı El Col·legi és també un motor que ha d'ajudar a donar visibilitat a la figura infermera, però també ha de garantir davant del ciutadà la bona qualitat en l'atenció que aquest rep de la seva infermera. Disposem d'una oficina d'atenció al ciutadà i també d'un servei de mediació per si es planteja un conflicte amb qualsevol infermera que necessita una resolució. ı És a dir, fugen del corporativisme en el mal sentit de la paraula.

ı El COIGI està per ajudar totes les infermeres i infermers a desenvolupar-se en les seves competències. Per aquest motiu promovem activitats de formació, d'impuls de la recerca i de divulgació de projectes infermers, no només per ajudar a desenvolupar la carrera professional, sinó per donar força al col·lectiu. ı Quins són els temes pendents del Col·legi? ı Encara és difícil que les infermeres s'apropin al COIGI, però on sí que hem guanyat és en visibilitat de la institució, perquè en les comissions de treball en què participen infermeres de referència en les institucions, quan demanem col·laboració mai tenim un no per a resposta. ı A les infermeres us manca unitat? ı Possiblement a escala institucional no tots els col·legis professionals ni els sindicats tenim la mateixa línia d'acció. La unió entre col· legis i organitzacions sindicals hauria de ser possible, però no sempre és tan fàcil. ı Per què va decidir ser infermera? ı De petita sempre estava malalta d'angines i pensava que era molt trist haver d'estar tan sola. A casa em quedava amb l'àvia, que era la cuidadora de la família, de l'avi i de tots els seus fills. Per a mi era un referent. I abans d'acabar el batxillerat ja tenia decidit que volia ser infermera, però volia anar a Barcelona, lluny de l'ambient del col·legi de monges d'Olot on havia estudiat.

"CAL FER MÉS ACOMPANYAMENT A LA INFERMERA JOVE QUE S'INCORPORA A TREBALLAR EN UN SERVEI" ı Com va ser per a una noia de disset anys d'Olot arribar a Barcelona? ı Em vaig treure una cortina dels ulls, va ser una oportunitat per viure coses noves. Vaig estudiar a l'Escola de la Creu Roja, a l'Hospi-

tal Dos de Maig. Hi vaig estar només un any com a interna perquè després les monges van decidir tancar l'internat arran d'una vaga de tres mesos que els estudiants vam organitzar perquè ens obligaven a treballar molts caps de setmana. ı Creu que manca acompanyament a les infermeres que ara entren a treballar per primera vegada? ı Si es tracta de serveis molt especialitzats sí que existeix una bona guia, però penso que en altres àmbits no s'acompanya tot el que seria necessari. ı Després dels primers anys a Barcelona va marxar a Vitòria. Quins canvis va viure a l'hora de fer d'infermera a Euskadi? ı A l'Hospital de Txagorritxu (ara Hospital Universitari d'Araba), on treballava, vaig estar amb nens prematurs. Al principi —després ja va canviar— no hi havia aparells, ni material. Aleshores havíem de posar en pràctica l'enginy: per posar una carpa d'oxigen foradàvem una funda per dalt i amb l'ajuda d'un esparadrap hi col·locàvem un tub d'oxigen. ı Hi ha alguna història que la va colpir especialment? ı Una nit de Cap d'Any va néixer un nen amb malformacions, fill d'una parella molt jove. En saber-ho, els pares només feien que plànyer-se perquè els havien fet casar per obligació. La malformació d'aquell petit es va transformar en un espectacle per a tot el seu entorn i el vam haver d'apartar de les visites. Va ser molt trist. Crec que aquella nit vam plorar tots, metges i infermeres. ı Al cap de deu anys va entrar a treballar al Servei de Diàlisi de l'Hospital Universitari Dr. Josep Trueta. Tot i ser molt diferent de l'atenció de prematurs, en els dos casos el vincle és de llarga durada.


ı En aquell moment el malalt de diàlisi se sentia una mica aïllat i els tractaments, que majoritàriament es feien a l'hospital, li impedien compartir temps amb el seu entorn. El nucli familiar, igual que amb els nens prematurs, se sent molt condicionat i afectat per aquesta situació. De totes maneres, actualment els tractaments han avançat i molts són domiciliaris. A més el trasplantament de ronyó s'ha generalitzat d'una manera increïble. ı Ser supervisora no deu ser fàcil. Us trobeu enmig de dos mons, sovint allunyats: l'àmbit de la gestió i l'assistencial. ı Un comandament mitjà al principi se sent molt sol, però a mesura que passa el temps va assumint la situació. Sempre penso que cada persona és única, que s'hi ha d'empatitzar per intentar tractar cadascú de manera justa. I també cal delegar, confiar i creure que amb la suma de tots els coneixements de cada mem-

bre de l'equip oferim una qualitat d'atenció excel·lent. Totes les supervisores haurien de fer algunes hores d'assistència per continuar connectades amb la realitat.

CONSIDERA QUE TOTS ELS CÀRRECS GESTORS NO HAURIEN DE DEIXAR MAI L'ASSISTÈNCIA PER CONTINUAR TOCANT DE PEUS A TERRA ı Vostè ho fa? ı Ho intento fer un parell de dies a la setmana. Em faig responsable de dur alguns malalts durant tot el seu procés. Sóc la seva infermera de referència. ı Considera que s'hauria de fer més? ı Ho hauria de fer tothom que tingui un càrrec gestor, perquè és l'única manera de tocar de peus a terra.

ı Personalment, què li aporta tenir poder com a presidenta d'un col·legi professional? ı Vostè creu que tinc poder? Per a mi el poder me'l dóna veure que entre la suma de totes les infermeres, també de les que participen a través del Col·legi, podem innovar i canviar les coses. ı No em negarà que ser presidenta d'un col· legi professional a una ciutat com Girona dóna una certa posició. ı Això és diferent. No estem parlant de poder, sinó del fet que el càrrec t'obre una certa xarxa de relacions a la ciutat. ı Aquest increment d'estatus enganxa? ı Sí, evidentment.

"LES MEVES MANS SÓN CÀLIDES I NECESSÀRIES" Giro el palmell de les meves mans i de sobte em vénen al cap totes i cadascuna de les paraules que les defineixen. Són petites, amples, càlides i sobretot continuen sent molt necessàries. Què faria sense elles? Per a mi les mans de qualsevol infermera haurien de ser properes i acollidores per mantenir-se al costat de qualsevol persona, la sana, la que està malalta i la que pateix. Aquestes són les qualitats que també haurien d'acompanyar totes les infermeres i infermers que avui s'incorporen a la professió: paciència, confiança, respecte i proximitat. Són valors que s'aprenen o potser ja es porten ben endins, però que al final també cal transmetre, també a través de les mans.

73


De la mà del Col·legi


Equip de professionals del Col¡legi


77

L'activitat que es desenvolupa cada dia des del Col·legi no seria possible sense el seu equip de treballadors. Aquests són els professionals que, en bona part, garanteixen el bon funcionament de l'organització. D'esquerra a dreta…

Carles Moret Llosas Assessor jurídic

Joana Pérez García Tècnica administrativa

Lluís Colldecarrera Codina Tècnic informàtic

Marc Carreras Vila Assessor fiscal

Esther de Benialbo Cardona Tècnica administrativa

Núria Casanovas Romaguera Auxiliar administrativa

Ester Ayala Estrella Cap administrativa


78


"QUAN SURTS DE L'HOSPITAL EL QUE ET QUEDA ÉS EL RECORD DE LA INFERMERA"

Marc Carreras Assessor fiscal del COIGI

Té un parlar serè, calmat, i reflexiona acuradament abans de pronunciar cada paraula. Marc Carreras (Girona, 29 d'octubre de 1976) és llicenciat en administració i direcció d'empreses. L'any 2007 va entrar com a soci en el despatx que ara comparteix a Girona i des d'aleshores assessora el COIGI en matèria fiscal i comptable i vetlla per garantir la seva bona salut econòmica i financera. "El Col·legi és una entitat sense ànim de lucre i des del nostre despatx ajudem a fer el seguiment pressupostari, que es desenvolupa a través d'una planificació anual que la Junta de Govern presenta cada any en una assemblea on es convoca totes les col·legiades i col·legiats per votar-la", explica. A més, com a assessor també resol qualsevol dubte fiscal que li plantegen les col·legiades i col·legiats i elabora, cada any i de manera gratuïta, les declaracions de la renda de les infermeres i infermers que utilitzen aquest servei col·legial.

L'INTERÈS PER L'EMPRENEDORIA HA CRESCUT EN ELS DARRERS ANYS, COINCIDINT AMB LA CRISI ECONÒMICA En els darrers anys, des del Col·legi també s'ha obert una nova assessoria per donar suport a totes aquelles infermeres que decideixin crear la seva pròpia empresa. Tot i que en

els darrers anys, coincidint amb una etapa de restriccions econòmiques en el sistema de salut, el sector de l'autoocupació ha anat creixent entre el col·lectiu, l'esperit emprenedor no és igual de present que en altres professions, que tenen més tradició històrica.

"EL CIUTADÀ ENCARA DESCONEIX TOT EL QUE FA LA INFERMERA I EL QUE POT APORTAR" Des d'aquesta assessoria han donat suport a infermeres que volien participar en gabinets o consultes de salut integral, i també a col·legiades que volien oferir serveis professionals per compte propi per acabar de complementar la seva feina principal a l'hospital o al centre d'atenció primària. En qualsevol cas, i malgrat l'interès creixent per l'emprenedoria, les infermeres "majoritàriament tenen una clara vocació de servei associat a l'àmbit públic i, per tant, qui estudia aquesta disciplina molt sovint ho fa amb una visió d'acabar essent un professional que treballa per compte d'altri", assegura Marc Carreras. Per això és bastant excepcional trobar-se alguna infermera que surti de la universitat amb la idea de muntar un negoci propi. Amb el temps i l'experiència de treballar com a assalariada, hi ha algunes professionals que trien aquesta opció, a vegades per convenciment i d'altres per necessitat.

Assessorar infermeres, ni que sigui des de l'àmbit fiscal, ha ajudat aquest professional a fer-se una idea de l'aportació i la tasca que desenvolupa el col·lectiu. "Sovint el ciutadà encara desconeix tot el que fa la infermera exactament i tot el que pot aportar. Se la vincula especialment com a integrant de l'equip de professionals que treballa a l'hospital o al centre d'atenció primària i que atén un problema de salut i, en canvi, es coneixen poc totes les actuacions que realitza en la promoció i l'educació per a la salut". Per a Marc Carreras, les mans d'una infermera aporten seguretat i tranquil·litat al pacient. "Estàs en un centre de salut, que a primer cop d'ull és un ambient hostil, desconegut, però en canvi saps que tens una professional que vetlla pel teu benestar, que et dóna proximitat i confiança". I és que sovint, quan aquesta mateixa persona rep l'alta mèdica després de passar pel servei d'urgències o després d'una estada a l'hospital, el record més important que li queda gravat és el tracte que ha rebut de la seva infermera.

79


80


"LA INFERMERA ÉS LA CARA DEL SISTEMA DE SALUT"

Carles Moret Assessor jurídic del COIGI

Aquest advocat manté amb el Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de Girona (COIGI) una relació de més de vint anys de continuïtat amb la corporació i també, per què negar-ho, un vincle emocional. "La confiança és clau en la relació entre advocat i client, i amb el Col·legi ens ho hem anat guanyant a base dels anys i de l'experiència que aporta aquest coneixement mutu", explica. Carles Moret (Girona, 2 de gener de 1966) és des del 1993 l'assessor jurídic del COIGI i com a tal dóna suport a la junta de govern però també a les consultes legals de les col·legiades i col·legiats. És per aquest motiu que coneix de molt a prop les qualitats del col·lectiu i també les dificultats que té.

"ENCARA NO ES CONEIX PROU TOT EL QUE FA EL COL·LEGI NI TAMPOC SE LI DEMANA EL QUE REALMENT POT OFERIR"

cialment aquesta situació, però, per sort, les retallades no han condicionat la qualitat del servei, perquè estan molt compromeses amb el que fan", afegeix. Carles Moret treballa a partir del coneixement i la interpretació de les lleis i les normes jurídiques. "Les normatives no ho posen ni fàcil ni difícil a les infermeres. El problema és que el sistema de salut els reclama dur a terme una sèrie de tasques per a les quals ja estan preparades i en canvi les lleis no van alhora". El cas més paradigmàtic és el de la prescripció infermera i els esforços que s'estan fent des de la professió per aconseguir la cobertura legal que permeti prescriure productes sanitaris, consells i medicaments de manera autònoma. "El decret estatal que actualment regula la prescripció infermera ignora com és el sistema de salut i el que realment ja fa la infermera."

Hi ha hagut una pèrdua dels drets laborals de les infermeres en el darrer temps? "El Col· legi bàsicament el que defensa és el reconeixement professional i en aquest terreny s'ha avançat molt: les infermeres tenen una bona formació, estan molt preparades, tenen les competències i són molt valorades", destaca.

Malgrat tota l'activitat i els serveis de la corporació, reconeix que les infermeres i infermers "encara coneixen poc tot el que aporta i pot aportar el seu col·legi". "Aquelles professio­nals que hi estan molt vinculades tenen molt clar que l'objectiu és treballar conjuntament i per al benefici del col·lectiu, i es consideren part de la corporació", explica.

De totes maneres, les infermeres, com la resta de professionals, també s'han vist afectades per la crisi econòmica. "Han patit espe-

Però no tothom té el mateix sentiment de pertinença. "Moltes són crítiques amb el Col· legi, però sovint no saben què fa ni tampoc

li demanen tot el que realment pot arribar a oferir", apunta.

"LES INFERMERES TENEN UN ALT GRAU DE COMPROMÍS AMB LA FEINA DEL DIA A DIA" Les infermeres es dediquen a cuidar els altres i això les fa molt especials, segons Moret. "Hi ha altres col·lectius professionals que estan més vinculats al poder econòmic, a l'èxit i al triomf entesos des d'aquest punt de vista. Però les infermeres tenen un alt grau d'implicació i compromís amb la feina del dia a dia i amb la idea de créixer en formació i en preparació de manera constant". I el ciutadà coneix realment què fa la infermera? Aquest advocat no té dubtes. "Tothom sap que és el nexe d'unió entre el pacient i el sistema de salut, perquè al cap i a la fi la infermera és la cara de la sanitat. Els hospitals són màquines complexes i fredes i la percepció que te n'endús com a usuari està basada en el tracte que reps dels seus professionals, especialment de les infermeres." Als seus ulls, com són les mans d'aquesta professional? "Les mans d'una infermera, tot i que apliquin una tècnica molt bé, mai no acaben de tenir sentit si al darrere no hi ha una actitud d'ajuda, compromís, professionalitat". I és que al capdavall, tant se val que siguin grans, petites, mitjanes o allargades.

81


82


"SER INFERMERA CONTINUA SENT UNA FEINA DURA I VOCACIONAL"

Ester Ayala Cap administrativa del COIGI

La seva cara és una de les primeres a donar la benvinguda a totes les persones que entren a la seu del Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de Girona. És secretària del Col·legi des de fa vint anys i coneix pam a pam el funcionament de la corporació i també la manera de fer i ser de totes les infermeres i infermers que participen en els grups de treball i les que formen part de la Junta de Govern. Molt sovint és també el vincle per a les col·legiades i col·legiats que s'apropen a fer tràmits administratius. Ester Ayala (Sant Gregori, 12 de febrer de 1969) és la treballadora amb més antiguitat de la casa. Treballa darrere el taulell juntament amb les seves companyes, Esther de Benialbo i Joana Pérez, i és una mica l'ànima de l'equip de professionals, no només pel seu coneixement de l'organització, sinó perquè bona part del funcionament administratiu del Col·legi el va anar impulsant ella mateixa, de mica en mica i sempre amb el suport de cada Junta de Govern. Aquesta secretària de mirada amable va entrar a treballar al COIGI en l'etapa de la presidència de Joan Sala, va continuar amb la Junta de Govern presidida per Dolors Fauria, i posteriorment amb Carme Puigvert. "Estava fent un curs de comptabilitat i em van dir que buscaven una secretària per a l'escola d'infermeria de Girona, però quan vaig anar a l'entrevista, aleshores a la seu del carrer de Berenguer Car-

nisser, vaig veure que no es tractava de cap escola, sinó del col·legi professional".

"EL COL·LEGI FUNCIONA UNA MICA COM UN PETIT AJUNTAMENT, PERQUÈ ENS CONEIXEM TOTS" El seu perfil degué encaixar, perquè immediatament la van fer quedar per començar a treballar. "Em van dir que em quedés, i jo que pensava que només anava a fer una entrevista vaig haver de deixar tot el dia el cotxe a l'aparcament privat. Pensava que m'hi estaria una hora i m'hi vaig estar tot el dia, no estava previst." Té el grau superior de secretariat i actualment està estudiant el grau de comunicació. De jove va iniciar els estudis de dret, però va abandonar la carrera. Després va començar a treballar com a administrativa a l'Ajuntament de Cassà de la Selva i a la Generalitat de Catalunya. "El Col·legi funciona una mica com un ajuntament petit, perquè ens coneixem tots. Sovint quan una col· legiada ens truca per telèfon ja li coneixem la veu, encara que no ens digui qui és." Ella i les seves companyes són, en bona part, la cara més visible de la corporació i les que, al capdavall, garanteixen la continuïtat i el dia a dia de l'organització, agilitzant els tràmits col·legials, fent seguiment de les feines que es duen a terme, assegurant la preparació logística de totes les activitats i la comunicació amb

les infermeres. Pensa fermament que les noves tecnologies i les xarxes socials són la via que ha d'ajudar el COIGI a arribar al col·lectiu infermer. Les condicions laborals que li ofereix el Col· legi li han permès compatibilitzar la feina amb la maternitat. Aquests vint anys li han passat ràpidament, malgrat que mai no és fàcil mantenir-se tant de temps en una mateixa feina. Tot i que es mou a dins de les quatre parets de la seu, però defensa que el COIGI ha d'anar més enllà d'oferir serveis i contribuir al desenvolupament professional de les infermeres. "Cal teixir sinergies per garantir unes relacions institucionals que permetin influir a favor del col·lectiu infermer", afirma. Reconeix que la figura de la infermera ha canviat molt en aquests vint anys: "Cada vegada se li reconeix un rol més autònom, especialment a l'atenció primària, però encara li queda molt per avançar". Ella, que està en contacte permanent amb el col·lectiu infermer, ho té clar. "Les mans d'una infermera són treballades. Fan una feina dura, vocacional, important, tant les que es dediquen a l'assistència com les que se centren en la gestió. Jo les admiro perquè no seria capaç de fer-la. Sense les infermeres, els serveis sanitaris no podrien funcionar, i se'ls ha de reconèixer molt més la feina que fan."

83


Els orígens del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Girona


El Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de Girona (COIGI), tal com el coneixem avui, va néixer l’any 1978 fruit de la fusió del Col·legi de Practicants, que en aquell moment presidia Josep Maria Bosch, el Col·legi d’Infermeres, encapçalat per Joaquima Ribot, i el Col·legi de Llevadores, presidit per Dolors Gasull.

85

L’abril de 1977 es va dictar una ordre que obligava a la col· legiació única i aquell mateix any també es va aprovar la integració a la universitat de les escoles d’ajudants tècnics sanitaris com a escoles universitàries d’infermeria. Es desterrava doncs la figura de l’ajudant tècnic sanitari (ATS) i la infermeria esdevenia així una diplomatura universitària, de manera que s’acomplia una part de les expectatives del col·lectiu, que en aquell moment ja reivindicava l’anhelada llicenciatura. Començaven anys de canvis per a la professió infermera a tot Catalunya. L’any 1981 s’aprova l’ordre que permet a les infermeres impartir docència, pocs mesos més tard se celebra el Primer Congrés de la Infermeria Catalana a Girona i l’any següent es crea la Secció d’Infermeria de la Direcció General d’Assistència Sanitària del Departament de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat de Catalunya. Fa quaranta anys doncs, que començava a caminar el Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de Girona, sota la Junta de Govern presidida per Joaquima Ribot. En aquells moments la seu col·legial estava situada al carrer Nou, i l’any 1987 va canviar a un pis situat al carrer de Berenguer Carnisser, molt a prop de l’edifici dels jutjats. Però els orígens de l’actual corporació, que actualment aplega més de 3.400 infermeres i infermers, venia de molt lluny. L’any 1925 es va crear el Col·legi de Practicants i Llevadores de Girona i província, que va començar a funcionar al carrer del Sac, amb una Junta de Govern presidida per Sebas-

Una selecció dels certificats de col·legiació en les diverses etapes del COIGI que es troben a l’arxiu de la institució.


86

tià Orri i amb Marià Orri com a secretari, amb Coloma Clapés com a tresorera i Abdón Ventura i Pilar Jou com a vocals primer i segon, respectivament. La iniciativa havia partit del llinatge dels practicants Orri, una família de professionals molt sensibilitzats per la defensa d’aquest col·lectiu. Sebastià Orri va morir l’any 1935 i el va succeir en el càrrec el seu nebot, Marià Orri. Amb l’esclat de la Guerra Civil es va imposar un parèntesi general en l’activitat de tots els col·legis professionals i després, amb la postguerra, va arribar la repressió. Alguns professionals de la salut van ser sancionats per la seva ideologia republicana, per haver ocupat posicions polítiques destacades o pels seus sentiments catalanistes. A Girona, el 30 de setembre de 1939 la Comissió Gestora de la Diputació Provincial va celebrar una sessió en què es van valorar alguns expedients de depuració i es va acordar readmetre als llocs de treball, sense imposar cap sanció, alguns professionals de la salut funcionaris, entre ells el practicant Marià Orri. Poc temps després, l’any 1940, es va constituir el primer Col· legi Oficial de Llevadores de Girona en un local provisional situat al número 9 de la ronda de Fernando Puig, per al qual s’abonava un lloguer mensual de 150 pessetes. La primera Junta de Govern va estar formada per Amèlia Pérez com a presidenta, Pilar Jou com a secretària, Matilde Alis com a tresorera i Rosa Puigdemont com a vocal. Una normativa de 1944 va establir que a cada província hi havia d’haver un col·legi oficial d’auxiliars sanitaris que acollís practicants, llevadores i infermeres. L’any 1953 un decret va obligar a unificar els estudis de practicants, infermeres i llevadores en un projecte únic i amb un únic títol: el d’assistent tècnic sanitari. La mateixa normativa


especificava que els estudis d’ATS femení i masculí s’havien de cursar per separat, i que la formació per a les dones s’havia de fer en règim d’internat. L’any 1957 es va crear l’especia­ litat d’assistència obstètrica - llevadora per a les ATS. D’aquesta manera, els estudis de llevadora van quedar establerts com una espe­cialitat infermera. Malgrat la unificació dels estudis, la col·legiació en les corporacions oficials d’auxiliars sanitaris va continuar diferenciada en funció del sexe o els estudis. Els qui procedien de les escoles masculines s’inscrivien a la secció de practicants; a la secció d’infermeres hi havia les estudiants dones i a la de llevadores, les que havien cursat aquesta especialitat. Finalment, l’any 1978 els tres col·legis es van unir per crear-ne un de sol. Fins ben entrada la dècada dels noranta i en el marc del Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de Girona, però, va continuar funcionant una secció molt activa, la dels antics practicants, presidida en aquell moment per Josep Maria Bosch, que cada 7 de març celebrava l’homenatge al seu patró, sant Joan de Déu. Després d’una etapa inicial presidida per Joa­­ quima Ribot (fins al 1987), Margarita Desoi va comandar la corporació (19871990). A continuació el govern del Col·legi va passar a mans d’un equip liderat per Joan Sala (1990-1998), després per Dolors Fauria (1998-2006) i, actualment, per Carme Puigvert. Amb els anys el COIGI ha anat evolucionant i s’ha anat professionalitzant per afrontar els nous reptes, marcats també pels canvis d’una professió que ja disposa d’una autonomia consolidada i que l’any 2012 va veure com de la universitat sortia la primera promoció d’infermeres i infermers graduats, que finalment, amb els estudis d’infermeria, poden accedir al doctorat.

87


Tarifes dels honoraris dels practicants i ATS de la demarcació de Girona, de l’any 1973. Una injecció intramuscular costava 25 pessetes (0,15 euros) en un dia feiner.

88

Aquell mateix any 2012, el Col·legi perdia el nom de Col·legi Oficial de Diplomats en Infermeria de Girona per rebre la denominació actual, Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de Girona. La corporació ha prosseguit aquests anys la seva modernització, creant comis­sions de treball per a la participació de totes les infermeres, impulsant la formació, les beques per a la recerca i desplegant tota una oferta de serveis de suport al desenvolupament professional. Durant el març de 2009, sota la presidència de Carme Puigvert, el Col·legi es va traslladar a l’edifici Fòrum, la seu actual, situada al tercer pis del número 3 del carrer de l’Albereda, a pocs metres de l’Ajuntament de Girona. Es recuperava així una vella tradició a Girona, la de diversos col·legis professionals compartint domicili, d’una banda per reduir despeses però també per teixir aliances. L’any 1928 al carrer de l’Auriga ja van compartir espai amb els col·legis de Farmacèutics i de Veterinaris i, posteriorment, amb el d’Odontòlegs i el de Metges. Aquesta fou la primera experiència. Ara, gairebé noranta anys més tard, a l’actual edifici Fòrum, que també aplega altres corporacions, es pot trobar el Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de Girona. I quan s’hi entra, una frase gravada en una placa situada al costat de la porta de vidre dóna la benvinguda: “La infermeria, l’art i la ciència de tenir cura de l’ésser humà”.

L’any 1987 la seu del COIGI es va traslladar al carrer de Berenguer Carnisser, molt a prop dels jutjats de Girona. Vint-i-dos anys més tard es va decidir situar la corporació a l’edifici Fòrum, al costat de l’Ajuntament.


89

L’entrada de la seu actual del COIGI amb la recepció a primer terme i l’equip d’atenció a les col·legiades treballant.

Durant tot l’any s’ofereixen cursos i tallers adreçats a les col·legiades i col·legiats per garantir el seu creixement professional.

1978

Col·legi de Practicants de Girona Col·legi d’Infermeres de Girona Col·legi de Llevadores de Girona

Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de Girona


Juntes de Govern La història d’una corporació també s’escriu amb els noms i cognoms de les persones que al llarg de les diverses etapes han format part de les successives juntes de govern i que, des del 1978, s’han implicat per dissenyar les línies d’acció del Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de Girona.

90

1978

1982

1987

Presidenta: Joaquima Ribot Puig

Presidenta: Joaquima Ribot Puig

Presidenta: Margarita Desoi Guitart

Vicepresident: Miquel Sàez Gifré

Vicepresidenta: Marta Sitjas Vila

Vicepresidenta: Maria Reyes Coderch Bach

Secretària: Felicitat Pérez Alonso

Secretària: Anna Maria Pérez Gutiérrez

Secretària: Anna Maria Pérez Gutiérrez

Tresorera: Carme Montenegro Famada

Tresorera: Carme Montenegro Famada

Tresorera: Concepció Mestres Hugas

Vocal 1r: Antonio Ruiz Garcia

Vocal 1r: Jordi Doltra Centellas

Vocal 1r: Jordi Doltra Centellas

Vocal 2a: Antonia Plaza Font

Vocal 2a: Margarita Casadevall Pla

Vocal 2a: Joaquima Ribot Puig

Vocal 3a: Núria Tejero

Vocal 3a: Maria Reyes Coderch Bach

Vocal 3a: Lourdes Herrero Santos

Vocal 4a: María Reyes Coderch Bach

Vocal 4a i de llevadores: Anna Sanés Espert

Vocal 5a i de llevadores: Dolors Martí Mesas

Vocal 5a i d'APD*: Magda Giró Robert

Vocal 4a i de llevadores: Anna Maria Palomer Palomer Vocal 5è i d'APD*: Adrià Gràcia Callue

Vocal 6a i d'APD*: Magda Giró Robert

1984 1980

Presidenta: Joaquima Ribot Puig

1990

Presidenta: Joaquima Ribot Puig

Vicepresidenta: Maria Reyes Coderch Bach

President: Joan Sala Bartrina

Vicepresidenta: Marta Sitjas Vila

Secretària: Anna Maria Pérez Gutiérrez

Vicepresident: Enric Navarro Olivet

Secretari: Diego Candelario Blanco

Tresorera: Concepció Mestres Hugas

Secretària: Anna Maria Pérez Gutiérrez

Tresorera: Carme Montenegro Famada

Vocal 1r: Jordi Doltra Centellas

Tresorera: Margarita Garcia Boada

Vocal 1r: Antonio Ruiz Garcia

Vocal 2a: Margarita Casadevall Pla

Vocal 1a: Dolors Fauria Roma

Vocal 2a: Margarita Casadevall Pla

Vocal 3a: Lourdes Herrero Santos

Vocal 2a: Carme Puigvert Vilalta

Vocal 3a: Maria Reyes Coderch Bach

Vocal 3r: Joan Gabarda Barnés

Vocal 4a i de llevadores: Dolors Martí Mesas

Vocal 4a i de llevadores: Anna Maria Palomer Palomer

Vocal 5a i d'APD*: Magda Giró Robert

Vocal 5è i d'APD*: Joaquim Rey Serra

Vocal 5a: Emília Rustullet Felip

Vocal 4a: Joana Costa Viñals Vocal de llevadores: Assumpció Brossa Gratacós Vocal d'APD*: Dolors Ros Saló


1992

1995

1998

President: Joan Sala Bartrina

President: Joan Sala Bartrina

President: Dolors Fauria Roma

Vicepresidenta: Dolors Fauria Roma

Vicepresidenta: Dolors Fauria Roma

Vicepresident: Antonio Rodríguez López

Secretària: Anna Maria Pérez Gutiérrez

Secretària: Anna Maria Pérez Gutiérrez

Secretària: Carme Puigvert Vilalta

Tresorera: Margarita Garcia Boada

Tresorera: Joana Gonzaga Ramírez

Tresorera: Joana Gonzaga Ramírez

Vocal 1a: Carme Puigvert Vilalta

Vocal 1a: Carme Puigvert Vilalta

Vocal 1a: Maria Àngels Pérez Garcia

Vocal 2n: Joan Gabarda Barnés

Vocal 2a: Cristina Santomera Hernando

Vocal 2n: Carles Cordon Bueno

Vocal 3a: Joana Costa Viñals

Vocal 3a: Maria Àngels Pérez Garcia

Vocal 3a: Francesca Abulí Picart

Vocal 4a: Emília Rustullet Felip

Vocal 4a: Montserrat Sargatal Deulofeu

Vocal 4a: Isabel Fernández Alonso

Vocal 5a: Cristina Santomera Hernando

Vocal 5è: Antonio Rodríguez López

Vocal 5a: Cristina Santomera Hernando

Vocal de llevadores: Assumpció Brossa Gratacós

Vocal de llevadores: Assumpció Brossa Gratacós

Vocal 6a: Margarita Puigvert Vilalta

Vocal d'APD*: Dolors Ros Saló

Vocal d'APD*: Dolors Ros Saló

1994

1996

President: Joan Sala Bartrina

President: Joan Sala Bartrina

Vicepresidenta: Maria Àngels Pérez Garcia

Vicepresidenta: Dolors Fauria Roma

Vicepresidenta: Dolors Fauria Roma

Secretària: Carme Puigvert Vilalta

Secretària: Anna Maria Pérez Gutiérrez

Secretària: Carme Puigvert Vilalta

Tresorera: Joana Gonzaga Ramírez

Tresorera: Margarita Garcia Boada

Tresorera: Joana Gonzaga Ramírez

Vocal 1a: Margarita Puigvert Vilalta

Vocal 1a: Carme Puigvert Vilalta

Vocal 1a: Cristina Santomera Hernando

Vocal 2a: Isabel Fernández Alonso

Vocal 2a: Cristina Santomera Hernando

Vocal 2a: Maria Àngels Pérez Garcia

Vocal 3a: Francesca Abulí Picart

Vocal 3a: Joana Gonzaga Ramírez

Vocal 3a: Montserrat Sargatal Deulofeu

Vocal 4a: Cristina Santomera Hernando

Vocal 4a: Maria Àngels Pérez Garcia

Vocal 4t: Antonio Rodríguez López

Vocal 5a: Anna Maria Aurich Tarafa

Vocal 5a: Montserrat Sargatal Deulofeu

Vocal 5è: vacant

Vocal 6a: Lourdes Guimerà Alvarez

Vocal de llevadores: Assumpció Brossa Gratacós

Vocal de llevadores: Assumpció Brossa Gratacós

Vocal 7a: Carme Cortizo Soler

Vocal d'APD*: Dolors Ros Saló

Vocal d'APD*: Dolors Ros Saló

Vocal 7a: Anna Maria Aurich Tarafa

1999 Presidenta: Dolors Fauria Roma

* En el sistema d'atenció primària no reformat de Catalunya la sigla APD es refereix a l'assistència pública domiciliària.

91


92

2002

2006 (maig)

2011

Presidenta: Dolors Fauria Roma

Presidenta: Carme Puigvert Vilalta

Presidenta: Carme Puigvert Vilalta

Vicepresidenta: Maria Àngels Pérez Garcia

Vicepresidenta: Sílvia Bardalet Viñals

Vicepresidenta: Sílvia Bardalet Viñals

Secretària: Lluïsa Colón Moreno

Secretària: Lluïsa Colón Moreno

Secretari: Pedro Roura Martí

Tresorera: Carme Puigvert Vilalta

Tresorera: Maria Àngels Pérez Garcia

Tresorera: Maria Àngels Pérez Garcia

Vocal 1a: Margarita Puigvert Vilalta

Vocal 1a: Cristina Montero Parés

Vocal 1a: Cristina Montero Parés

Vocal 2a: Cristina Santomera Hernando

Vocal 2n: Pedro Roura Martí

Vocal 2a: Lluïsa Colón Moreno

Vocal 3a: Francisca Abulí Picart

Vocal 3a: Margarita Puigvert Vilalta

Vocal 3a: Margarita Puigvert Vilalta

Vocal 4a: Alícia Rey Miguel

Vocal 4a: Cristina Santomera Hernando

Vocal 4a: Francesca Abulí Picart

Vocal 5a: Sílvia Bardalet Viñals

Vocal 5a: Francesca Abulí Picart

Vocal 5a: Alícia Rey Miguel

Vocal 6a: Cristina Montero Parés

Vocal 6a: Alícia Rey Miquel

Vocal 6a: Montserrat Jover Mallol

Vocal 7è: Pedro Roura Martí

Vocal 7a: Montserrat Jover Mallol

Vocal 7a: Margarida Franch Ferrer

2006

2010

2014

Vicepresidenta: Maria Àngels Pérez Garcia

Presidenta: Carme Puigvert Vilalta

Presidenta: Carme Puigvert Vilalta

Secretària: Lluïsa Colón Moreno

Vicepresidenta: Sílvia Bardalet Viñals

Vicepresidenta: Cristina Montero Parés

Tresorera: Carme Puigvert Vilalta

Secretària: Lluïsa Colón Moreno

Secretària: Lluïsa Colón Moreno

Vocal 1a: Margarita Puigvert Vilalta

Tresorera: Maria Àngels Pérez Garcia

(vocal fins al juny del 2014)

Vocal 2a: Cristina Santomera Hernando

Vocal 1a: Cristina Montero Parés

Tresorera: Alícia Rey Miguel

Vocal 3a: Francisca Abulí Picart

Vocal 2n: Pedro Roura Martí

Vocal 1a: Montserrat Jover Mallol

Vocal 4a: Alícia Rey Miguel

Vocal 3a: Margarita Puigvert Vilalta

Vocal 2a: Margarita Puigvert Vilalta

Vocal 5a: Sílvia Bardalet Viñals

Vocal 4a: Francesca Abulí Picart

Vocal 3a: Maria Àngels Pérez Garcia

Vocal 6a: Cristina Montero Parés

Vocal 5a: Alícia Rey Miguel

Vocal 4a: Margarida Franch Ferrer

Vocal 7è: Pedro Roura Martí

Vocal 6a: Montserrat Jover Mallol

Vocal 5è: Pedro Roura Martí (secretari fins a juny de 2016)

Vocal 7a: Margarida Franch Ferrer

Vocal 6a: Francisca Abulí Picart Vocal 7a: Sílvia Bardalet Viñals


93

Junta de Govern Un equip d'infermeres i infermers, tots ells compromesos amb la professió, conformen l'actual Junta de Govern presidida per Carme Puigvert. Són ells qui, amb el suport i la implicació de la resta de professionals, guien la línia d'actuació del Col·legi per impulsar el desenvolupament de tot el col·lectiu

Cristina Montero Parés Vicepresidenta

Lluisa Colón Moreno Secretària

Margarida Franch Ferrer Vocal 4a

Margarita Puigvert Vilalta Vocal 2a

Pedro Roura Martí Vocal 5è

Sílvia Bardalet Viñals Vocal 7a

Francesca Abulí Picart Vocal 6a.

Carme Puigvert Vilalta Presidenta

Montserrat Jover Mallol Vocal 1a

D'esquerra a dreta…

Alícia Rey Miguel Tresorera

Maria Àngels Pérez Garcia Vocal 3a


Quinze perfils humans de la infermeria a Girona Mans que acullen, mans obertes, mans que ajuden, mans que es formen, mans que innoven i investiguen, i mans que, en definitiva, cuiden per passar a l’acció. Mà d’infermera recull el perfil de quinze infermeres i infermers de les comarques gironines que, a través del seu testimoni però també de les seves mans, ofereixen una visió particular de la seva professió amb el rerefons de la història del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Girona.

La infermeria, l’art i la ciència de tenir cura de l’èsser humà.

Mà d'infermera

Mà d'infermera

Mà d'infermera Quinze perfils humans de la infermeria a Girona

Profile for Gemma Bruna Comunicació

Mà d'infermera  

Mans que acullen, mans obertes, mans que ajuden, mans que es formen, mans que innoven i investiguen i mans que, en definitiva, cuiden per pa...

Mà d'infermera  

Mans que acullen, mans obertes, mans que ajuden, mans que es formen, mans que innoven i investiguen i mans que, en definitiva, cuiden per pa...