Quadern hivern 2010

Els límits de la llibertat de culte: religions i sectes. No obstant això, no tot s’hi val emparant-se en el dret a la llibertat de culte, ja que continua essent justa i necessària la distinció entre sectes i religions. Una secta imposa, impedeix el dubte, el dissentiment, entorpeix la pluralitat i el diàleg, i confon educació amb adoctrinament. Com que el bé és fruit d’una decisió i una adhesió voluntària, un bé moral imposat no és ni bé ni moral. Per això és bo el que un vol per a ell mateix i podria voler, en coherència, la seva universalització; mai, però, imposant-la. Una secta no garanteix la igualtat d’accés i impedeix sovint la sortida de la persona i/o del seu patrimoni. Una secta, a més, no concilia el màxims religiosos amb els mínims cívics.

Per tant, si les religions volen ser presents en l’espai públic, no seria de més consensuar una criteriologia d’acord amb la qual aquells fenòmens «religiosos» que s’extralimiten en els seus «mandats» no puguin inscriure’s com a tals per a ser-hi reconeguts. Això demanaria un debat intern al si de les opcions religioses, i un debat públic, perquè no es tracta d’una decisió inquisitorial, sinó de no caure ni en la indiferència envers al fenomen religiós, ni en la injustícia de la seva repressió o del tracte privilegiat envers un grup, ni de permetre el sectarisme.

Així, per exemple, acceptem que un príncep d’Aràbia saudita faci ús de la llibertat de culte i vingui amb les seves senyes d’identitat (culte, llibres sagrats, dieta, vestimenta, etc), però el que no es pot permetre és que ell ho reprimeixi al seu propi principat. Es tracta d’una qüestió de justícia, i per això, obrant així, aquest príncep cau en una contradicció performativa: vol la llibertat de culte, gràcies a la qual ve al nostre Estat de Dret com hi ve, amb garanties i respecte, i això mateix no m’ho permetria fer-ho a mi, com a dona, amb les meves senyes d’identitat (culte, llibres sagrats, dieta, vestimenta, etc). No entrem però, ara, en discussions de contingut religiós ni feminista, sinó tan sols en allò que significa prendre’s seriosament el dret civil a la llibertat de culte.

I els catòlics? També en aquest sentit el catolicisme té qüestions pendents.

Només n’esmentaré algunes: el paper de les dones en l’església, l’homosexualitat, els nous models de família, l’eutanàsia, la interrupció de la gestació, l’acceptació oficial, no només oficiosa, de les persones separades o divorciades, etc. La pluralitat és un valor, és garantia per al diàleg. Però cal pluralitat dintre i fora, i diàleg intra i interreligiós sota la batuta de l’ètica cívica, la qual segueix el ritme de la justícia, la transparència i la coherència.

Les religions hauran d’esforçar-se, doncs, per convèncer més i millor, i això sembla estar més garantit quan hi ha diferents ofertes en joc. La competitivitat entre les religions no serà dolenta. Al nostre país el catolicisme està ferit ­­10