Issuu on Google+

Agenda

.....................................................................................................................

448 • 9 de març, dissabte, de les 10 a les 2, al Teatre Comarcal de Solsona, I Memorial mossèn Jesús Huguet, amb intervencions de Jordi Orobitg, Jaume Reixah, Climent Forner i una taula rodona sobre «L’Església, avui», en la qual participaran Salvador Cardús i Mercè Corominas, entre altres, projecció d’un audiovisual i cloenda a càrrec de l’alcalde de Solsona. Dinar, prèvia reserva, a l’Hotel Sant Roc. Informació: amicsmossenhuguet@hotmail.com i http://www.facebook.com/amics. mossenhuguet.

• 10 de març, diumenge, a les 7 de la tarda. Missa per les famílies a la Sagrada Família, presidida pel cardenal Lluís Martínez Sistach.

• 17 de març, diumenge, de les 10 del matí a les 7 de la tarda al Casal Borja de Sant Cugat del Vallès, XXV Trobada d’Araguaia, amb el bisbe Casaldàliga, sobre Alter-Economia, amb Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, amb concert de Carles Cases (piano) i Queralt Roca (clarinet), informació sobre la mini-sèrie «Descalç sobre la terra vermella» rodada a São Felix do Araguaia, amb participació entre altres de Francesc Escribano (autor del llibre i productor) i Oriol Ferrer, director, i missatge de Pere Casaldàliga. Acabarà amb l’eucaristia. Inscripció a l’arribada. Entrada lliure. Dinar 14 euros a reservar prèviament per telèfon (93 425 40 15, contestador) o enviant un missatge a araguaia@pangeaorg.

eclesial d'informació i opinió

Publicació quinzenal

Número 448

28 de febrer del 2013

Mentre esperem un nou papa La decisió de Benet XVI d’abandonar el seu càrrec a finals de febrer ha col·locat l’Església en una situació d’expectativa. En el número passat, pre· parat quan s’acabava de notificar la decisió, ens vam limitar a publicar en la primera pàgina el text en què la feia pública, acompanyat d’una petita nota de valoració positiva. I vam demanar de seguida articles a Valentí Fàbrega, el nostre col·laborador habitual, resident a Alemanya, a Francesc Torralba, ben conegut entre nosaltres, i a Vicenç Villatoro, per tal de tenir també una mirada des de fora —dels que no pertanyen al club—, com diu ell. Per re· comanació de José I. González Faus, vam demanar també la col·laboració del teòleg Jesús Martínez Gordo. Valentí Fàbrega destaca com la història del càrrec pontifici és «l’acumu· lació constant de poders (...) fins a arribar al punt àlgid del nostre present». I que Benet XVI era conscient que «els gairebé il·limitats poders rebuts» li exigien una «energia de cos i ànima» (com diu ell mateix) per tal que el seu exercici no perdi la vinculació essencial a la seva persona, com es va esdevenir en el llarg declivi del seu antecessor, quan la Cúria romana feia i desfeia pel seu compte. La seva «sorprenent i alhora sòbria renúncia (...) està, doncs, plenament justificada». I serà, sens dubte, «com una herència benèfica que, a la llarga, pot dur a una saludable relativització» de l’absolu· tisme pontifici. Per a Francesc Torralba la decisió de Benet XVI «és un signe de lucidesa, d’humilitat i de generositat», «una expressió inequívoca de la capacitat que té l’ésser humà de prendre decisions lliures i responsables, després d’una llarga deliberació». Considera que la característica fonamental d’aquest papa ha estat la de professor i destaca, en el seu magisteri, «les tres encícliques que ens ha deixat: Deus caritas est, Spe salvi i Caritas in veritate». I conclou: «Ha cercat la coherència entre la fe i la raó, ha buscat una legitimació intel· lectual de la fe, lluny d’emotivismes tribals i de fideismes cecs». Vicenç Villatoro aporta una perspectiva diferent. No parla «del que és bo per a l’Església —que no em toca—, sinó del que és bo per a la societat». «Hi ha una tensió —constata—entre les normes, els valors i les actituds de· fensades per la jerarquia eclesiàstica i els que han esdevingut hegemònics en les societats modernes». Del Concili Vaticà II, que va intentar superar-la, «en Passa a p. 2


Ve de p. 1

va sortir una Església canviada, però també dividida (...). Sota la mateixa adscripció i la mateixa paraula [catòlic] pot haver-hi maneres de pensar i de viure no tan sols di· ferents, sinó contraposades. Joan Pau II va intentar rebai· xar la tensió entre Església i modernitat a base d’adoptar les formes del món modern (...). Benet XVI (...) ha estat menys atent a les formes del món modern, però més al fons. (...) ha pensat més en què ha de dir l’Església en el món d’avui». Però queda pendent reagrupar l’Església, de manera que hi hagi una referència comuna i evitar que acabi havent-hi més esglésies. Benet XVI ho ha intentat i no se n’ha sortit. «Serà la feina d’un nou papa. Si se’n surt, ser catòlic voldrà dir una cosa més o menys com· prensible que implicarà a tots els qui se’n proclamen. Si no se’n surt, l’Església serà una coalició d’esglésies diver· ses que mantindran o no una il·lusió d’unitat».

Finalment, qui signa aquests ratlles presenta un resum de l’article de Jesús Martínez, molt tècnic, segurament massa per als nostres lectors. Sobre la base d’una inter· pretació discutible del text de Mateu 16, l’Església de Roma ha anat construint i imposant el seu poder indiscu· tible sobre tota l’Església catòlica. És d’esperar un papa «raonable», com deia el teòleg Congar, que entengui que no és ell el fonament de l’Església, sinó un servidor qua· lificat a l’interior de l’Església i al servei de seva unitat. L’Església descansa sobre la confessió de la fe de l’apòstol Pere: aquesta fe —la fe de tota l’Església— és la pedra sobre la qual Jesús l’edificà. A l’ACCENT trobareu alguns paràgrafs d’un article de J.I. González Faus publicat a «La Vanguardia». Josep M. Totosaus

. . . . . . . . . . . ................................ ............................................................. . . . . . . . . . . . . . .

Una potestat paradoxal La renúncia del papa Benet XVI al seu càrrec de governar l’Església ha commogut la vida pública i mediàtica més del que no era de suposar. El gest és gairebé inèdit perquè només se n’ha donat un únic cas, el del seu antecessor, el papa medieval Celestí V (1294), en unes circumstàncies molt diferents de les actuals. Era un ermità senzill i sense experiència en aquest món. Endemés, en la seva nova residència papal li fou impossible perseverar en les pràctiques de monjo que volia mantenir. Renuncià al càrrec i fugí. Fou pres i entaforat en una presó de poques passes de diàmetre on morí el mateix any. És, doncs, tota una altra biografia. Per tal de ponderar bé el pes de la decisió de Benet XVI cal tenir present, encara que només sigui d’una manera molt sumària, l’evolució del càrrec pontifici. Resti a part sant Pere, que no ha deixat més petges de la seva hipotètica residència romana que la tomba i el record d’un martiri. La característica bàsica d’aquesta trajectòria jeràrquica és l’acumulació constant de poders personals eclesiàstics fins arribar al punt àlgid del nostre present, que atorga al papa elegit una potestat de govern com mai no ha tingut un papa dintre l’Església en tota la història. I no pensem tan sols en el Concili Vaticà I ni en les seves solemnes definicions dogmàtiques sobre el primat i la infal·libilitat. Afegim-hi la decidida repressió dels intents innovadors del Vaticà II a favor d’una forma col·legiada de govern eclesiàstic, del desenvolupament de l’Església local, de la reducció de la cúria vaticana, del camp d’acció de les nunciatures apostòliques, del control dels

nomenaments episcopals i de la facultat de fer i desfer fronteres diocesanes, etc., etc. El codi de dret canònic del 1983 ha sancionat millor que cap altre document la infiltració d’un poder pontifici determinant en tots els racons de la vida cristiana. Aquest absolutisme papal gairebé il·limitat ha fet ressaltar la figura del jerarca, amb tots els seus símbols de tiara i túnica blanca, com a centre d’atenció del món catòlic i personatge mitjancer entre cel i terra. Bona part de creients percebé corprès l’exemple de fe de Joan Pau II de mantenir-se en el càrrec i no baixar del soli pontifici fins a la seva mort. Tanmateix, mentre el papa agònic perseverava abraçat a la seva «creu» sense deixar de ser papa, la cúria, fent ús d’una potestat personal [de la persona del papa] que, per tant, no era seva, substituïa paradoxalment el pontífex malalt en el govern de l’Església. No és pas aquest el camí per on ha decidit anar Benet XVI. D’una formació intel·lectual de més nivell que la del seu predecessor, és més conscient dels poders que se li han conferit, de la seva extensió omnipresent i, sobretot, del seu lligam estrictament personal. Bé és veritat que no ha estat cap papa innovador i que no s’ha oposat a la reacció poderosa de l’integrisme eclesiàstic ni ha aconseguit un autèntic diàleg amb un món que tothora ha considerat presoner de «la dictadura del relativisme», deixant, en conseqüència, problemes greus sense resoldre. Però almenys sí que ha sabut mostrar la rellevància del caire personal dels gairebé il·limitats poders rebuts, els quals li exigeixen, indispensablement, disposar d’una veritable «energia ­­2


de cos i ànima», a la vegada, per tal que el seu exercici no perdi la vinculació essencial a la persona. Com més amples són aquests poders, més condicionat es troba el dignatari que els exerceix. La sorprenent i alhora sòbria renúncia de Benet XVI a «governar la nau de sant Pere» està, doncs, plenament justificada. L’acte

aquest serà, sens dubte, com una herència benèfica que, a la llarga, pot dur a una saludable relativització de l’inabastable i ofegant absolutisme pontifici que avui dia sembla haver arribat, paradoxalment, al seu mateix límit. Valentí Fàbrega Escatllar

. . . . . . . . . . . . . . . . .............................. ............................................................. . . . . . . . . . . .

El papa que no va renunciar a ser professor Benet XVI, amb plena llibertat de facultats, ha renunciat a exercir el ministeri petrí, ho ha manifestat amb claredat i vigor, en un gest que és una expressió inequívoca de la capacitat que té l’ésser humà d’autodeterminar-se, de prendre decisions lliures i responsables després d’una llarga deliberació. En un context en el qual hi ha una tendència general a aferrar-se al càrrec, desprendre-se’n és un signe de lucidesa, d’humilitat i de generositat. Fins i tot els seus detractors hi han vist un gest de modernitat i de dignitat. En les darreres setmanes han aparegut tota mena de valoracions sobre el seu pontificat i sobre la línia de pensament que l’ha caracteritzat. Encara és d’hora per fer anàlisis justes, perquè manca distància, temps, perspectiva temporal. Com diu Friedrich Nietzsche, els esdeveniments necessiten temps per a ser digerits. Avui podem comprendre millor l’aportació de Joan XXIII a la història de l’església universal o bé el que ha significat el Concili Vaticà II. Durant tot el seu pontificat Benet XVI no ha renunciat a ser un professor de teologia. La seva forma mentis i la seva forma cordis està marcada per la condició de teòleg, d’intel·lectual, d’estudiós. Aquest tret ha marcat, per bé o per mal, el seu curt pontificat. Ho podem veure en el contingut, en la forma i en el to dels seus escrits, de les seves al·locucions i encícliques. No solament em refereixo als tres llibres que ha publicat sobre la figura de Jesús, que ha signat d’una manera molt curiosa com a teòleg i a la vegada com a papa; em refereixo també a les seves múltiples intervencions, des de la coneguda conferència a Ratisbona fins a la seva al·locució al Reichstag. En el camp del seu magisteri pontifici, cal destacar les tres encícliques que ens ha deixat: Deus caritas est, Spe salvi i Caritas in veritate. Era d’esperar una quarta encíclica sobre la fe coincidint amb l’Any de la Fe, però a hores d’ara no ha estat així. En aquestes tres cartes hi ha, al meu entendre, el nucli dur del seu magisteri pontifici, les línies mestres del que ha volgut comunicar al món. Tant la primera com la segona tenen una forma molt poc habitual en el gènere literari de les encícliques. Més aviat tenen l’aparença d’article d’investigació teològica o de curs de doctorat. De la mateixa manera que Karl

Rahner necessitava algú que traduís els seus textos a l’alemany comú, Ratzinger necessita bons traductors, divulgadors del seu pensament, perquè la seva prosa, tant en les encícliques com en les dues primeres obres sobre Jesús, són difícils per al gran públic. Comença el seu pontificat afrontant la qüestió de l’amor. Reflexiona sobre la naturalesa d’un Déu que es defineix com a amor, que té com a passió donar-se, revelar-se en la història, respondre al clam dels oprimits en un acte d’alliberament. Explora la naturalesa de l’amor, indaga sobre les nocions gregues d’eros, filia i agapé i dialoga amb grans pensadors moderns i contemporanis: Gassendi, Descartes i el mateix Friedrich Nietzsche, el mestre de la sospita per definició en paraules de Paul Ricoeur, de qui commemorem enguany el centenari del naixement (1913). Mostra com el cristianisme no ha vingut a enverinar l’eros de la vida, sinó a purificar l’eros, a alliberar l’eros de l’egoisme per transformar-lo en agapé, en donació festiva i incondicional a l’altre. Mostra a la vegada com la via amoris, per dir-ho a la manera de Hans Urs von Balthasar, és el camí per penetrar en el misteri del Déu cristià. En la segona carta, aborda la qüestió de l’esperança. En un món presidit pel desencís i pel cansament, marcat pel final de les ideologies emancipadores i per l’escepticisme respecte al futur, Benet XVI defensa la legitimitat de l’esperança, el caràcter raonable de la fe cristiana cimentada en el fet pasqual, això és, en la mort i resurrecció de Jesús. Dialoga amb Karl Marx i critica la seva antropologia latent, però, a la vegada, recull les intuïcions dels pensadors de la primera generació de l’Escola de Frankfurt, Theodor Adorno i Max Horkheimer i mostra com és necessari ampliar el concepte de raó instrumental i eixamplar la raó al misteri de la fe i descobrir el seu potencial de donació. Critica la utopia cientista i tecnocràtica i dóna motius per a l’esperança, per a afrontar el futur amb dignitat. Finalment, en la darrera encíclica, Caritas in veritate, Benet XVI continua i desenvolupa la doctrina social de l’Església afrontant els nous signes dels temps. És la més llarga de totes i aprofundeix en ella temes d’extraordinària actualitat. En aquest sentit innova i, a la vegada, continua ­­3


el fil de la tradició. Afronta la qüestió de la globalització econòmica i critica una globalització neoliberal que explota les persones i genera estructures de pecat. En un línia molt propera a Centesimus annus de Joan Pau II, afronta les condicions de la pau en el planeta, la necessitat de lluitar per la justícia social i defensa una regulació ètica dels mercats i la responsabilitat social en les organitzacions econòmiques i financeres.

Cada ésser humà té el seu talent i les seves virtuts. El magisteri de Benet XVI és profund i difícilment es pot encabir en un titular. Ha cercat la coherència entre la fe i la raó, ha buscat una legitimació intel·lectual de la fe, lluny d’emotivismes tribals i de fideismes cecs. Francesc Torralba, filòsof, teòleg consultor del Pontifici Consell de la Cultura

. . . . . . . . . . . ............................................................................................. . . . . . . . . . . . . . .

Una veu reconeguda o una coalició d’esglésies? Només en part com una broma, de vegades quan em pregunten opinions sobre l’Església catòlica, la seva doctrina o la seva jerarquia, responc que no em veig amb dret d’opinar sobre la directiva o l’estratègia d’un club del qual no sóc soci. Com deia, només és una broma a mitges. D’una banda, em sembla un senyal de respecte: si algú pensa que l’Església catòlica ha de ser així o aixà perquè en comparteix les conviccions bàsiques, el que ha de fer és formar-ne part i discutir-ho en el marc que ha d’existir al seu interior. O provarho. O haver-ho provat. I si no se’n sent part, si no en comparteix les conviccions bàsiques i els objectius, ¿amb quin dret pot dir-li que ha de ser així o aixà? A més, jo crec que tota institució, les religioses també, té dret a organitzar-se internament segons les seves normes i valors. Que poden ser diferents dels del conjunt de la societat. Amb dues úniques limitacions: que siguin normes i valors lliurement acceptats, no imposats contra la pròpia voluntat, i que no contradiguin les lleis i els drets humans fonamentals. Personalment puc pensar que la doctrina moral de l’Església en temes sexuals o familiars és anacrònica i retrògrada. Puc pensar que el paper de la dona a l’Església catòlica no es correspon als valors de la modernitat. Però sobre tot això no tinc ni veu ni vot. L’Església té tot el dret a tenir aquests principis i a compartir-los amb els seus fidels (no té dret a imposarlos a la societat). Que els catòlics no acceptin el divorci em sembla absurd, però respectable. En tot cas, no puc ser jo el qui els ho discuteixi: s’ho han de fer entre ells, a partir de les seves lectures de la doctrina evangèlica. El que jo puc fer és que els catòlics no impedeixin el divorci dels qui no ho són, que dictin lleis civils per a tothom a la mida de les seves conviccions. Per tant, tinc una certa reserva a comentar el que fa i deixa de fer l’Església catòlica, des de la perspectiva d’una visió no del que és bo per a l’Església —que no em toca—, sinó del que és bo per a la societat. Però les actituds de l’Església poden fer que la societat en el seu conjunt sigui millor o pitjor. Hi ha evolucions i

posicionaments de l’Església que jo no sé si són o no són bons per a l’Església, ni em toca saber-ho, però puc opinar si són o no són bons per al conjunt de la societat. Hi ha una tensió entre les normes, els valors i les actituds defensades per la jerarquia eclesiàstica i els que han esdevingut hegemònics en les societats modernes. Des del segle XIX aquesta tensió s’ha viscut a l’Església i en la societat en el seu conjunt de manera tràgica de vegades. Les actituds de l’Església han polaritzat la societat. D’això, en podem parlar. El Concili Vaticà II va intentar ser, diria, un aggiornamento, una superació d’aquesta tensió entre l’Església i els valors de la modernitat. En va sortir una Església canviada, però també dividida. Ho he dit en alguna ocasió: si algú se m’acosta i em diu que és catòlic, em dóna molt poca informació descodificable sobre què pensa i com viu. Perquè sota la mateixa adscripció i la mateixa paraula pot haver-hi maneres de pensar i de viure no tan sols diferents, sinó contraposades. Joan Pau II va intentar rebaixar la tensió entre Església i modernitat a base d’adoptar les formes del món modern. Papa de l’est, amb més sensibilitat social que no pas liberalisme moral, amb una bona intuïció del paper dels mitjans en una societat esdevinguda escenari, va fer servir els recursos i les formes del món modern. Benet XVI, teòleg, intel·lectual, de l’Europa occidental, ha estat menys atent a les formes del món modern, però més al fons. Joan Pau II va pensar molt en com ha de dir les coses l’Església en el món d’avui. Benet XVI ha pensat més en què ha de dir l’Església en el món d’avui. La renúncia de Benet XVI al papat és en aquest sentit un gest extremadament modern, extremadament contemporani, que respon a una actitud moderna davant de la vida i del món. Inèdita. Però és també el símptoma d’un cansament, d’una impossibilitat, potser d’un fracàs. Reagrupar l’Església. Conduir-la per un camí més o menys compartit. El Vaticà II va marcar una direcció, però no tothom la va seguir. A partir de llavors, el catolicisme viu la tensió de forces ­­4


contradictòries. La fatiga de Benet XVI sembla néixer de la dificultat de fer-les compatibles i de la força de moltes inèrcies negatives. Permetin-me que acabi amb una comparació que ja he fet servir en altres ocasions. Quan una cosa es fa gran, té el risc de fragmentar-se. Quan el llatí va esdevenir la llengua de tot un imperi, les diferents maneres de parlar llatí van comportar el naixement de les llengües romàniques, diverses, cadascuna independent de les altres. Avui, l’anglès, que algú ha dit que era el llatí del present, és parlat també de maneres molt diferents. Però no s’ha trencat. Encara podem parlar d’una sola llengua. En part, perquè hi ha una referència comuna —el que podríem dir l’anglès de la BBC— que no és ben bé l’anglès que parla ningú, ni a Anglaterra, ni a Austràlia, ni a l’Índia, ni als Estats Units, però que tothom reconeix com a l’expressió genuïna de la pròpia llengua, encara que cadascú la parli d’una altra manera. Perquè una llengua es mantingui com una sola llengua, encara que els seus parlants la parlin de maneres molt diferents, cal que hi hagi un anglès de la BBC.

L’Església catòlica és molt gran. En l’espai i en el ventall de les sensibilitats. Què tenen en comú un partidari de la teologia de l’alliberament i un legionari de Crist? Tots es consideren dins de l’Església. Però no diuen el mateix. De vegades diuen el contrari. O acabarà havent-hi més esglésies —com del llatí van sortir llengües diferents i independents— o, per a mantenir l’Església com a una, caldrà que hi hagi un locutor de la BBC, i perdoneu l’expressió. Qui és aquest locutor? Doncs el papa. Aquell que parla com només parla ell, però en qui tots es poden reconèixer. No hi entenc prou, però diria que Benet XVI ho ha intentat i no se n’ha sortit i s’ha esgotat en l’intent. Serà la feina del nou papa. Si se’n surt, ser catòlic voldrà dir alguna cosa més o menys comprensible que implicarà a tots els qui se’n proclamen. Si no se’n surt, l’Església serà una coalició d’esglésies diverses, que mantindran o no una il·lusió d’unitat. Això és bo o dolent? No us ho sé dir. No en sóc soci. Ho haurien de poder decidir els socis. Vicenç Villatoro

. . . . . . . . . . . . . . . . ........................................................................................... . . . . . . . . . . .

De Pere al papa o bé de Pere a l’Església? El teòleg Jesús Martínez Gordo, en un article, que intento resumir per als nostres lectors, recorda que el pare Y.M. Congar en el seu Diàleg d’un teòleg (19441956) explicava que el cèlebre text de Mateu 16,19 «Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església i a tu et donaré les claus del Regne del Cel», l’interpretaven els Sants Pares en el sentit que era pròpiament l’Església el que es fonamentava sobre la confessió de la fe de Pere («Tu ets el Messies el fill del Déu vivent») i que era en aquest marc que alguns pares, sobretot occidentals, admetien una certa primacia del bisbe de Roma. Aquesta concepció va començar a alterar-se ja molt aviat i Roma va creure veure-hi la seva pròpia institució, de manera que els poders que Crist confereix a Pere no passen directament d’aquest a l’Església (la communio fidelium), sinó de Pere a la seu de Roma. Així la consistència i la vida de l’Església descansen en el bisbe de Roma —el papa—, cap de la comunitat cristiana i, doncs, detentor de la plena potestat. Vet ací un conflicte (primacia de l’Església o primacia del papa) que ha arribat fins avui, perquè Roma no ha aconseguit fer callar totalment les veus discrepants. I Congar afegia: «La meva tasca consisteix a fer que aquesta veu continuï viva en l’Església i no quedi sufocada», de manera que quan vingui un papa «raonable» trobi encara aquest clamor en l’Església, tot i trobar-nos en el punt més alt d’un govern absolutista,

fins a l’extrem (que ja anunciava Congar) de considerar que les congregacions romanes formen part del magisteri ordinari. Quina és la història posterior? El Concili Vaticà II (a part de dir que el projecte de Déu pren cos en el Poble de Déu, a l’interior del qual hi ha uns ministeris jeràrquics) revalora l’episcopat i la col·legialitat episcopal. Pau VI reconeix el nexe directe dels bisbes amb Crist, sense passar pel papa, erigeix el sínode de bisbes per a ajudar el papa en la sol·licitud de tota l’Església i institueix les conferències episcopals. Tanmateix no en treu totes les conseqüències. Joan Pau II, tot i demanar ajuda als bisbes per a repensar la manera d’exercir el ministeri papal, reforça —amb l’ajuda del cardenal Ratzinger a la Congregació per a la Doctrina de la Fe— el poder de la Cúria romana en detriment de la col·legialitat episcopal. Benet XVI ha continuat en la mateixa línia. I Jesús Martínez acaba: «Al costat de Congar, som molts els que continuem esperant un “papa raonable” perquè, quan arribi, se senti i se sàpiga acollit». Un papa «raonable», que deia Congar, vol dir un papa que se situï en el seu lloc en l’Església, en la línia de la interpretació dels Sants Pares del text de Mateu citat al principi, i no per damunt de l’Església com el seu fonament. J.T. ­­5


Signes Z

La indulgència plenària

d’aquest temps

L’escola cristiana, ¿únic contacte amb l’Església? Vet ací què diu en una entrevista a «Vida Nueva» (n. 2012, 12-18.5.2012, p. 40) Emili Turú, superior general dels Germans Maristes.— JT Per a molts nens i joves dels països més secularitzats l’escola serà el seu únic contacte amb l’Església. En molts casos, no ho serà la família i la societat no ho facilitarà, raó per la qual la clau és a l’escola. Suposa un privilegi i una responsabilitat pel que fa a la imatge de l’Església i el tipus d’envangelització que estem oferint. Les nostres aspiracions són discretes, perquè no podem suplir la família, però som conscients que suposem l’únic contacte amb l’Església. Si és positiu, el record romandrà. Pot obrir possibles relacions posteriors amb l’Església en moviments juvenils o en parròquies. L’estratègia que s’està desenrotllant afavoreix primer l’educació per a la interioritat. No partim d’una societat cristiana, on el que es diu ja és conegut. No donem per suposat un coneixement que ja no existeix. L’obertura a la transcendència ha de ser un primer pas imprescindible, sobretot en una societat on el risc de la superficialitat és permanent (...). Arreu hi ha set d’espiritualitat, per bé que tal vegada no de religió. Quan vaig ser a la JMJ vaig preguntar als joves què els havia impactat més, i tots deien que fou el moment de silenci en l’Adoració. Això confirma aquesta set. Tal vegada no es recorden del que va dir el papa, però d’aquell moment se’n recordaran tota la vida. Hi ha una recerca de profunditat.

Els nostres pobres sants Ja he constatat moltes vegades la insensibilitat de la comissió que va preparar el calendari litúrgic per a Catalunya. Ara hi he pensat, una vegada més, en ocasió de la festa de sant Pere Nolasc, el 29 de gener. Un sant barceloní: un mercader commogut en els seus viatges comercials al món musulmà davant la situació dels esclaus catalans; que ven tot el que té i es dedica a alliberar aquells captius; que és a l’origen de tota l’obra de la Mercè; que emprèn viatges i més viatges i en torna sempre amb un bon aplec de captius rescatats; que fins i tot s’hi queda captiu ell per a alliberar-ne d’altres..., un sant així passa totalment desapercebut en el nostre santoral i queda reservat per als mercedaris. Fins i tot «La missa de cada dia» no en fa ni menció. Quina insensibilitat! Al cap de dos dies, sant Joan Bosco: aquest sí que hi figura amb tots els honors. ¿Per què la discriminació? I si continuem veurem que el 12 de febrer s’hi desconeix santa Eulàlia, patrona de Barcelona. Sortosament els anys darrers hi figuraven el 23 de setembre santa Tecla, patrona de Tarragona, i la Mare de Déu de la Mercè, de Barcelona; però això sí, només per a Tarragona o per a Barcelona (en aquest cas, els tres bisbats de l’arxidiòcesi). Recordaré sempre el desengany que vaig tenir ja fa temps un any que em trobava pels volts de Vila-seca de Solcina el dia de la Mercè i hi vaig anar a missa. «Naturalment», res de res: no érem al bisbat de Barcelona!—J.T. ­­6

Rebo «El do de la indulgència plenària», un comunicat de l’arquebisbat de Barcelona, on després d’explicar en què consisteix citant el n. 1.471 del Catecisme de l’Església Catòlica («...l’Església, com a administradora de la redempció, distribueix i aplica per la seva autoritat, el tresor i els mèrits de Crist i dels sants...»), diu les maneres d’aconseguir-la durant aquest Any de la Fe. Alhora, revisant papers, em surt una perla que ocupa les dues pàgines centrals del Full diocesà de Vic-Solsona del dia 11 de novembre de l’any passat. Es titula «Roses espirituals per als difunts» i el signa mossèn Josep Maria Montiu de Nuix. N’ofereixo algun tast als lectors perquè vegin on som encara. Que hi hagi qui pensi així, passi. Però que li donin les pàgines centrals d’un Full diocesà..! (És clar que poc després, 27 de gener, al mateix full el bisbe Xavier Novell dedicava també les dues mateixes pàgines a «La indulgència plenària amb motiu de l’Any de la Fe»).—J.T. Difícilment una persona és tan bona que vagi directament al cel. Ja que quan mor ja és amic de Déu, però encara no té l’ànima totalment purificada, encara li manca quelcom per a poder estar al costat de la santedat infinita i puríssima. Per tant ha de passar encara un purgatori, una purificació final (...). L’existència del purgatori és una veritat molt consoladora perquè ens diu que la nostra estimació pot portar-nos a obsequiar aquestes ànimes amb flors espirituals. Podem, així ajudar-les (...). Pensem per exemple en el que és la indulgència plenària. Guanyar una indulgència plenària per a un difunt vol dir que aquella ànima que era al purgatori ha passat a ser al cel ¿Qui hi ha que tingui una persona estimada difunta, com ara un familiar, i no li faci il·lusió portar-la al cel? Que bonic! Alegries eternes, gaudiment etern de la bellesa infinita de Déu. La santa missa té un valor infinit


ja que és el mateix sacrifici de Crist, Déu veritable. Ja s’entén, doncs, que aplicar la santa missa pel bé d’una ànima del purgatori és quelcom molt important. L’existència del purgatori és també un poderós estímul per a envigorir la nostra estimació envers els difunts. És cert que les ànimes del purgatori tenen la felicitat de saber que a la fi seran al cel, però també és cert que l’ànima que s’està purificant en el més enllà voldria trobar-se amb Déu al cel. Tant que desitja Déu i encara no el posseeix del tot! És de sentit comú que aquest tan intens voler i encara no poder ha de ser quelcom que ha de comportar un fort sofriment per a l’ànima. Amb les nostres oracions podem ajudar que aquesta ànima arribi abans al cel. Pregant podem fer que aconsegueixi abans el que tant desitja. Així podem fer que passi més de pressa aquest període de purificació (...). Demanar a la Mare de Déu que intercedeixi per les ànimes del purgatori és quelcom que s’explica per una clara intuïció: ella és mare, i tots sabem que l’oració del cor amorós d’una mare és una de les meravelles més grans del món. Que en serà, doncs, d’important l’oració de qui va ser la mare més mare de totes i que, alhora, és també la Mare de Déu. Z

Parla un cartoixà Molts barcelonins recordem prou mossèn Josep Maria Canals Lamiel, fill de Corbera Baixa, conegut també com a «Mossèn Dinamita», per als amics, en temps de vicari i rector en barris obrers que, l’any 1988, després de més de trenta anys de capellà diocesà, va decidir fer-se monjo cartoixà, reprenent una vocació contemplativa que ja se li havia manifestat abans. Ara és a la Cartoxia de Montalegre, a Tiana, sobre Badalona, als peus de la Conreria. Això i altres coses explica en una entrevista que li fa Josep Mas a la Contraportada d’«El 9 nou» el 24 de desembre passat, de la qual extrec uns paràgrafs.—J.T.

El valor de la solitud i el silenci rau en el fet que en aquest clima el monjo es retroba amb Déu més fàcilment. L’aire que es respira en aquest silenci i solitud és la contemplació de Déu. El silenci i la solitud ajuden el monjo a retrobar Déu i a retrobar-se a si mateix. [La salvació del món] és un segon aspecte. La primera missió del cartoixà és adorar Déu per sobre de tot. El monjo està sol amb Déu per adorar-lo i contemplar-lo i com a conseqüència és solitari i solidari amb la humanitat. De jove volia fer-me monjo de Poblet. Per espiritualitat i per catalanista com sóc, m’adonava que un monument amb referència directa a tots els Països Catalans s’havia de reconstruir. Era l’any l’any 1953 [tot just ordenat de capellà]. Però el doctor Jubany no volia ni sentir parlar que els seus capellans es fessin monjos. I no vaig dir res, però em va quedar a dintre fins que als 58 anys vaig fer el pas. El 6 de gener farà 25 anys que sóc cartoixà. Primer a la Grande Chartreuse francesa durant set anys per fer el noviciat, i després aquí. Quan era rector de Pomar, a Badalona, vaig conèixer-los i com que la voluntat de fer-me monjo m’havia acompanyat tota la vida vaig entrar a l’orde. A la pel·lícula El gran silenci, que els recomano, es veu en profunditat la vida a la Grande Chartreuse. Allà veuran els passeigs de quatre hores cada setmana, que són obligatoris, per esbargir-se, xerrar, riure, explicar acudits... si no ho féssim, no s’aguantaria. Si no tens una actitud interior serena, tranquil·la i pausada és impossible pregar. Per això si no tens vocació la Cartoixa no s’aguanta. És com el matrimoni, si no hi ha vocació de casat es trenca al cap de poc. [La comunitat de Montalegre] té un pressupost que ha de cobrir amb mitjans propis. Però com que som pobres, la casa mare reparteix la quantitat que cada comunitat necessita dels guanys del licor Chartreuse que fan a la casa mare. Ara, per exemple, 85.000 euros per arreglar el camí! ­­7

Sobre el llibre religiós Queden lluny aquells temps del Concili, en què el llibre de temàtica religiosa vivia entre nosaltres un autèntic boom. Pregunteu, sinó, a editorial Estela les edicions i els tiratges que van fer de Pregàries de Michel Quoist. Tanmateix, si creiem el que diu a la contraportada d’«El Punt Avui» del 18 de desembre Marcel·lí López, director de l’Editorial Claret, no tot són notícies negatives. Així, després, preveu que l’edició catalana de Jesús de Natzaret. Les narracions de la infància, el darrer volum de l’obra Jesús de Natzaret, de Joseph Ratzinger, papa, serà més que un best seller: un long seller. (Entre parèntesis: a Roma només permeten que surti versió catalana després d’haver sortit la castellana, tot i que l’autorització va ser demanada exactament el mateix dia. ¿També en això hem de ser discriminats?) La Bíblia és el llibre més venut. «Nosaltres, de la Bíblia Catalana Interconfessional, BCI, en venem quasi vuit mil l’any. (...) Del nostre Nou Testament, el primer traduït al català, en vint-i-cinc anys n’hem venut més de mig milió d’exemplars». També tot el que sigui homilètica es ven moltíssim: Pagola, per exemple, o González Faus. De Viure l’esperit de Nadal, d’Anselm Grün, se n’han fet cinc edicions. Francesc Torralba, llibre que fa, èxit segur. També els llibres infantils es venen molt i hi ha moltes novetats. Alegrem-nos-en. Recull de notícies i comentaris de Josep M. Totosaus

Punt de venda a Barcelona Trobareu «El Pregó» a la llibreria Claret (Llúria, 5)


EL 16 de febrer J.I. González Faus publicava a «La Vanguardia», p. 25, un article titulat On vas, Pere?, del qual en copiem alguns paràgrafs.

Accent

Honest, íntegre, encantador en el tracte personal; tímid, fugisser i amb dificultats per dirigir. Capaç també d’una encantadora ironia subtil que va haver de reprimir quan va començar a posar-se musetes. La timidesa el va fer actuar massa durament quan va haver de fer d’inquisidor; la seva sensibilitat el va tornar més afable quan va passar a ser pastor. De la seva història personal caldria indagar sobre la seva evolució. Del seu pontificat temo que el punt més ambigu no sigui el Vatileaks ni la pederàstia, sinó l’ombra de Marcial Maciel. He explicat en una altra ocasió el que li vaig escoltar en una classe a Tubinga cap a finals del 1966: parlant de dues escoles teològiques antigues (...), continua preguntant: «I a Roma?». S’atura un moment, es corda la jaqueta i es queda mirant-nos: «A Roma, ja saben vostès, no es fa bona teologia». La sonora ovació de l’alumnat encara retruny a les meves orelles. Diuen que Wojtyla el va nomenar per a la Congregació de la Fe després de llegir la seva Introducció al cristianisme, perquè va veure en ell un teòleg «obert i segur». ¿Per què després va anar sacrificant l’obertura a la seguretat? (...) És tasca per als historiadors.

A Roma potser va començar una evolució inversa, com si, després de la decepció del progressisme, ensopegués amb la decepció del conservadorisme, però ja era massa tard per acabar-la. Quan el Divendres Sant del 2005, sent encara cardenal, va pronunciar aquelles paraules: «Quanta brutícia a l’Església... La traïció dels deixebles fereix més Jesús», molts van creure que es referia a casos de pederàstia. Sense excloure això, d’altres creuen que al·ludia indirectament a coses que estaven passant a la cúria. Les intrigues (...) li van anar obrint els ulls. Per això, en ser elegit papa, va poder semblar que, per la seva honestedat i perquè sabia el pa que s’hi donava, potser aconseguiria reformar la cúria (...). Potser aquesta ha estat la desil·lusió del seu pontificat i una de les raons que han debilitat les seves forces (...). Però hi ha una altra espina que pot no haver-lo deixat en pau, i es diu Marcial Maciel (...). ¿Li va faltar valor a Ratzinger per encarar-se amb Wojtyla, o va tenir por d’escandalitzar el món? Deixeu-me dir que són coses que toquen només al judici de Déu. Però això explica la ràpida decisió d’apartar del mig Maciel tot just arribat a la seu de Pere (...). Per la meva part prefereixo quedar-me amb la recomanació feta per Benet XVI, que tots els papes haurien de llegir i meditar la cèlebre carta que va escriure sant Bernat al papa Eugeni III, on hi ha aquella frase: «No sembles successor de Pere, sinó de Constantí». Agraeixo aquest consell al dimitit papa i em permeto recomanar efusivament aquesta carta al seu successor (...).

. . . . . . . . . . . ................................ ............................................................. . . . . . . . . . . . . . .

Quadre d’honor

Quarto fosc

Se’l mereix la Fundació La Bruixa d’Or de Sort (Pallars Sobirà) que ha construït un bloc de setze pisos confortables i moblats i els ofereix per un lloguer irrisori a famílies que es trobin a l’atur i que tinguin fills amb alguna malaltia crònica o rara. Ara tenen feina a destriar les moltes sol·licituds rebudes.

S’ho mereixen molta premsa i molts periodistes que, valent-se de condicionals i abusant de l’adjectiu «presumpte», llancen tranquil·lament a l’opinió pública notícies no contrastades que posen en qüestió l’honorabilitat de moltes persones. ¿Com és que els seus responsables no són perseguits d’ofici?

Publicació quinzenal d’informació i opinió Surt l’1 i el 15 de cada mes. Direcció: Casimir Martí Edició: El Pregó Associació Cultural - Galerada Serveis d’Edició SCCL Apartat de Correus: 33203 08080 Barcelona Redacció: 93 412 52 08 Administració: 672 673 760 elprego@galerada.cat Maquetació: Albert Espona Dip. Legal: Gi-161-94 Impressió: Agpograf, S A

SUBSCRIPCIÓ PER A L’ANY 2013: 25 EUROS. (Subscripcions col·lectives, a partir de 10 exemplars a una mateixa adreça: 18 euros per exemplar). Nom Adreça Població i codi postal

Nombre d’exemplars: Telèfon

DOMICILIACIÓ DE REBUTS EN CAIXA O BANC:

Els prego que fins a nou avís atenguin els rebuts que presentarà El Pregó eclesial amb càrrec al meu compte/la meva llibreta. Titular del compte Adreça del titular Codi Compte Client (CCC)

Entitat

Oficina

Control

Núm. Compte

(Ho trobarà a la seva llibreta, talonari o extracte de banc)

Signatura del titular del compte/de la llibreta


Prego448