Issuu on Google+

Cinema

.....................................................................................................................

447 Es projecten dues pel·lícules amb dos temes comuns: la tercera edat i la música. Amour, del director austríac Michael Haneke, és un drama sobre els darrers dies d’una pia­nista que havia gaudit d’èxit. La malaltia posarà a prova l’amor del seu marit, també pianista. Pel·lícula austera, dura, rodada pràcticament al pis de la parella. Presenta amb molt realisme el drama de la parella enfrontada a la malaltia irreversible d’ella: si portar-la o no a una residència, les opinions contrastades de la filla, la manca de sensibilitat d’una de les cuidadores, i la fidelitat als desigs de la persona estimada, que acaba abocant a situacions que voldríem evitar. Sense gairebé banda sonora, només algunes composicions clàssiques i, sobretot, el silenci, que continua quan acaba la pel·lícula, parla d’aquest amor que acaba amb amor. Magnífica actuació dels dos protagonistes: Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva. I com a contrapunt la comèdia Quartet de l’actor reconvertit en director Dustin Hoffman: amable, irònica, amb més fons del que sembla, acompanyada de 23 temes clàssics d’òpera. L’amor perdona i també permet acabar la vida amb amor. Bona fotografia i també actuacions impecables dels protagonistes. Montserrat Morera

eclesial d'informació i opinió

Publicació quinzenal

Número 447

15 de febrer del 2013

Vaticà, 10 de febrer del 2013 Estimadíssims germans, Us he convocat en aquest Consistori no sols per a les tres causes de canonització, sinó també per a comunicar-vos una decisió de gran importància per a la vida de l’Església. Després d’haver examinat davant Déu reiteradament la meva consciència, he arribat a la certesa que, per l’edat avançada, ja no tinc forces per a exercir de manera adequada el ministeri petrí. Sóc molt conscient que aquest ministeri, per la naturalesa espiritual que té, ha de ser portat a terme no únicament amb obres i paraules, sinó també, i no en menor grau, patint i pregant. Malgrat això, el món d’avui, subjecte a ràpides transformacions i sacsejat per qüestions de gran relleu per a la vida de la fe, per a governar la barca de sant Pere i anunciar l’Evangeli necessita també el vigor tant del cos com de l’esperit, vigor que, en els darrers mesos, ha disminuït en mi de tal manera que he de reconèixer la meva incapacitat per a exercir bé el ministeri que em va ser encomanat. Per això, essent molt conscient de la seriositat d’aquest acte, amb plena llibertat, declaro que renuncio al ministeri de bisbe de Roma, successor de sant Pere, que em va ser confiat per mitjà dels cardenals el 19 d’abril del 2005, de manera que, des del 28 de febrer del 2013, a les 20:00 hores, la seu de Roma, seu de sant Pere, quedarà vacant i haurà de ser convocat, per part de qui té competències per a fer-ho, el conclave per a l’elecció del nou summe pontífex. Estimadíssims germans, us dono les gràcies de cor per tot l’amor i el treball amb què heu portat al meu costat el pes del meu ministeri, i demano perdó per tots els meus defectes. Ara confiem l’Església a la cura del seu Summe Pastor, nostre Senyor Jesucrist, i supliquem a Maria, la seva santa Mare, que assisteixi amb la seva bondat maternal els pares cardenals en elegir el nou Summe Pontífex. Pel que fa a mi, també en el futur, voldria servir de tot cor la santa Església de Déu amb una vida dedicada a la pregària. Benedictus pp XVI Volem donar tot el relleu que es mereix a aquest comunicat del papa Benet XVI. La seva decisió plena d’humanitat i de realisme l’ennobleix, pot obrir noves perspectives en una Església molt encarcarada i pot resultar exemplar més enllà i tot. Hi ha etapes a la vida. I és bo reconèixer-les i plegar-s’hi.


En el 50è aniversari del Concili Vaticà II Amb ell vam aprendre a viure com a ciutadans en la ciutat secular i a conviure amb altres visions plurals del món i de la vida; a participar en la vida pública sense violències ni imposicions; a no tindre por ni angoixa per ser minoria. No obstant això, s’han pertorbat els temps del diàleg sincer i l’escolta lleial, fet que ha dut a posicions sectàries, intolerants i partidistes. No ens identifiquem amb actituds que porten a tancar-se darrere dels propis murs ni amb els qui intenten, amb imposicions, concloure investigacions científiques, teològiques o morals i pràctiques pastorals que volen obrir nous camins per a la fe i l’experiència de Déu.

Mentre que a Catalunya va deixar de fer-se fa uns anys el «Fòrum Vida i Evangeli», els nostres amics valencians continuen amb el seu «Fòrum Cristianisme i món d’avui». Així, unes 500 persones van trobar-se el 1r. de desembre passat i van reflexionar sobre el Concili Vaticà II en el cinquantenari de la seva celebració. Amb aquest motiu van fer pública la Declaració que publiquem amb goig. En celebrar el cinquantè aniversari de l’inici del Concili Vaticà II, comunitats cristianes, parròquies i moviments pastorals de la diòcesi de València ens reconeixem deutors dels seus impulsos i tributaris dels seus èxits. Amb ell vam aprendre a ser persones més humanes i millors cristians. Per les seues orientacions i els seus dinamismes renovadors, l’Evangeli de Jesús de Natzaret segueix viu en el camí dels pobles, en les lluites històriques i en la construcció d’un món més humà.

Una Església realment catòlica En el Concili Vaticà II, l’Església va iniciar el camí real i visible cap a la mundialització, cap a la seua autèntica catolicitat. Per a aprendre a pensar, viure i celebrar com a Església mundial, necessitem bastir ponts cap als corrents del pensament actual, les cultures tradicionals, les savieses mundials. Necessitem les aportacions de les teologies de l’alliberament, feministes, africanes i asiàtiques, i el diàleg interreligiós. Necessitem col·laborar en una ètica compartida i compassiva que privilegie els qui es troben en una situació pitjor, desactive els gèrmens fonamentalistes del capitalisme i, sobretot, disminuïsca les desigualtats mundials.

Església, Poble de Déu L’Església, que va rebre el do del Concili, no és encara l’Església conciliar. Necessitem refermar-nos com a Poble de Déu (que precedeix els ministeris ordenats, el laïcat i la vida religiosa) amb idèntica dignitat i diversitat de responsabilitats. Aquesta idea central del Concili no ha fecundat les estructures institucionals, jurídiques i organitzatives de l’Església. La inèrcia del que està instituït i les estructures preconciliars han devorat el dinamisme conciliar. És tasca de tots impedir que la lògica del poder dificulte la realització com a Poble de Déu i que el Dret Canònic sufoque l’esperit evangèlic. És hora de fer una nova aliança entre sacerdots i laics, jerarquia i fidels, institució eclesial i dones, bisbes i teòlegs, per a desplegar el potencial de Poble de Déu.

Una Bona Notícia d’emancipació per als pobres Tenint en compte el dinamisme conciliar, desenvoluparem els impulsos socials i polítics sobre qüestions candents com la propietat de la terra, l’especulació sobre el sòl i els recursos del futur, els problemes de l’habitatge i el compromís amb les generacions futures. Cal recuperar la intuïció conciliar sobre el destí universal dels béns de la terra (GS, núm. 69), conscients que «el dret a posseir una part de béns suficient per a un mateix i per a la pròpia família és un dret que correspon a tots… Qui es troba en situació de necessitat extrema té dret a prendre de la riquesa aliena el que és necessari per a ell». Aquesta és la bona notícia que portarà alliberament per als pobles empobrits, emancipació per als qui estan en atur i energia per a les famílies desnonades.

Els camins d’actuació El Concili va proposar que el discerniment dels signes del temps, la lectura de les Escriptures i el diàleg amb els homes i dones de bona voluntat foren el camí normal de recerca de la veritat en una Església que no té respostes fetes per a cada qüestió. Tornant la Bíblia als creients, ens va ensenyar a llegir-la en l’escolta comunitària i des dels signes del temps. Va revalorar l’ús de les llengües pròpies en la litúrgia, la qual cosa, amb gran escàndol, no s’ha realitzat en la nostra arxidiòcesi.

­­2

València, 1 de desembre del 2012


Una rèplica insultant (Mc 7,27) Jesús volia fruir d’una certa pau i tranquil·litat, acompanyat només dels seus deixebles més íntims. Era un desig ben comprensible per a un predicador itinerant tan seguit i perseguit per masses d’oients i sol· licitadors. Per això va travessar la frontera i es retirà a una casa particular del territori de Tir. Tanmateix, aviat sorgí l’incident pertorbador. Una dona del país, una grega o, més exactament, una sirofenícia, s’assabentà de la seva presència i s’afanyà a prostrar-se als seus peus. Ben explicable era aquesta intromissió impertinent: un dimoni impur turmentava la seva filla. Així eren interpretats en aquells temps molts símptomes de malalties difícils de diagnosticar. Però l’actitud de Jesús, no gens disposat a concedir res, resulta enigmàtica. Pitjor encara, la resposta donada per justificar la passivitat és, simplement, desconcertant: «Deixa que primer s’atipin els fills; no està bé prendre el pa dels fills i llançar-lo als gossets». El tractament a la suplicant de gos, malgrat que fos en diminutiu, era i és d’un caire discriminatori clarament insultant. Els gossos famèlics i abandonats eren tinguts per animals salvatges i els domèstics no semblaven tenir garanties de tractaments gaire fins atesa la petició d’un pidolaire, conservada en el Talmud babilònic: «Alimenta’m com un gos o un corb!». En la mentalitat jueva, l’idòlatra era un gos. Segons predicava més d’un rabí: «Qui menja amb un idòlatra menja amb un gos» Tanmateix, la sirofenícia, lluny de desanimar-se o protestar, insisteix capgirant l’argumentació d’un Mestre que se li mostrava tan displicent: «Senyor, també els gossets, sota la taula, mengen les engrunes dels fills». En el seu comentari (homilia 52), sant Joan Crisòstom justifica la reacció de Jesús: Crist prou sabia el que ella contestaria; volia que la seva fe es manifestés i que no restés amagada «la virtut tan gran d’aquella dona». Ara bé, insultar la gent perquè es facin actes de virtut, no sembla ser cap pedagogia prou entenedora, i res no diu Marc d’aquest saber anticipat de Jesús ni de les seves intencions pedagògiques. L’única cosa que relata és que, canviant diametralment d’actitud, s’apressa per accedir al desig de la dona i guareix a l’instant la criatura: «A causa d’aquesta resposta, vés, que el dimoni ja ha sortit de la teva filla». La dona se’n va tornar a casa seva, segurament a corre-cuita, i trobà la nena estirada al llit, i que el dimoni ja l’havia deixada. Cap persona del Nou Testament en parla més d’aquesta protagonista. Però l’autor d’una versió novel·lada del segle III (les Homilies SeudoClementines), l’anomena Justa i explica que era molt rica malgrat que el seu marit la tragués de casa seva per haver-se convertit al cristianisme, i que més endavant

perdé també la filla per haver-li permès casar-se amb un simpatitzant de la «fe veritable» (II 19,1s.). El que sí que fa l’evangelista Mateu són unes observacions complementàries al relat de Marc. Accentua la impertinència de la dona amb les seva cridòria. Fins i tot els deixebles són partidaris que el Mestre, atenent-la, la despatxi de pressa per tal de recuperar la tranquil·litat perduda. I explicita un nou argument que reforça la negativa de Jesús: Ell ha estat enviat només a les ovelles perdudes de la Casa d’Israel, és a dir, només als creients jueus. I el que és més interessant és que suggereix en la reacció de Jesús l’admiració del qui esdevé sorprès pel que no s’esperava. «Dona, és gran la teva fe!» En tot cas, ens és possible llegir en el mateix evangeli de Mateu sentències molt diferents de les pronunciades en aquest episodi, com l’amonestació als jueus proclamada per Jesús: «Us dic que molts vindran de Llevant i de Ponent i es reclinaran a la taula del banquet amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne dels cels, mentre que els fills del Regne seran llançats a les tenebres exteriors; allà hi haurà els plors i cruixit de dents» (8,11-12). Aquests pelegrins de Llevant i de Ponent, contraposats als fills del Regne, és a dir als jueus, són primordialment els creients que procedeixen del paganisme. No és, doncs, una tasca fàcil elaborar una síntesi compacta i del tot coordinada de les variades doctrines evangèliques d’una complicada cronologia. Tanmateix, una lectura senzilla i lliure de constrenyiments dogmàtics d’episodis com el de l’anònima sirofenícia produeix tota la impressió que Jesús, en encontres com aquest, també va aprendre alguna cosa nova que potser abans no sabia. Valentí Fàbrega Escatllar

.............................................. . . . . . . . . . . .

LA SETMANA SANTA A LA COVA DE MANRESA Del 28 al 31 de maig (de Dijous Sant a Diumenge de Pasqua) amb una litúrgia cuidada i amb un ambient propici. Per als que vulguin preparar-s’hi amb calma, la Cova ofereix també uns dies d’exercicis espirituals del 21 al 27 de març, dirigits pel p. Llorenç Puig i el seu equip. Seran uns exercicis pesonalitzats, en col· laboració amb el Casal Loiola. Els interessats poden adreçar-se al tel. 93 872 04 22. Trobaran informació a www.covamanresa.cat.

­­3


Del pare Salvador de les Borges al pare Joan Botam fer un petit dossier amb informació de tot el que havien fet i vaig anar a Madrid a veure el nunci. El nunci no en va fer gaire cas, com era d’esperar, més pendent del nomenament de l’arquebisbe de Barcelona Marcelo González Martín, a qui la gent no volia. Era l’època del Concili i a Catalunya volíem bisbes catalans. Me’n vaig anar a Roma i allà, a través dels superiors de l’orde, van veure clarament que el que havia passat a Catalunya ja havia passat abans a Itàlia, on la resistència també s’havia amagat en esglésies i convents. Ho van comprendre de seguida, i el governador civil, que em volia fora i que havia fet arribar una denúncia al Vaticà a través de l’ambaixada d’Espanya, s’ho va haver de menjar amb patates. Perquè a mi no em van treure, però a ell sí.

«Presència», el setmanari gironí que actualment és distribuït també amb el diari «El Punt. Avui» dels diumenges, publicava al n. 2135 (25-31.1.2012) una llarga entrevista feta per Mireia Rourera, en ocasió de l’aparició de les seves memòries recollides per Jordi Puig i Martín, Mirada de pau. Joan Botam, memòries (ed. Mediterrània), «un llibre que repassa la vida del pare Joan Botam, un religiós unit a la història recent de Catalunya que, tot i tenir 86 anys, continua actiu i treballant pel país i pels drets humans». Els que som una mica grans el recordem com a Salvador de les Borges (abans de retornar al seu nom i cognom propis), que així s’anomenava quan va acollir al convent dels caputxins de Sarrià la trobada fundacional del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona i va aturar la policia que els volia desallotjar. Val la pena recollir aquesta entrevista pràcticament en la seva totalitat. M’he permès algunes supressions (per descomptat, tot el text de les preguntes) i alguna reordenació. I hi he posat subtítols. Però el text és tot del pare Botam i ens ofereix un tast de les seves memòries i convida a llegir-les en la seva integritat.—J.T.

D’ahir a avui Ara estem en un moment delicat. Socialment vivim penjant d’un fil perquè nosaltres no tenim el suport d’una estructura d’estat i ells tenen les armes, com sempre. Recordo que els anys seixanta nosaltres, els caputxins, publicàvem una revista que, sota l’aparença de ser un monogràfic en català, ens servia per fer una mica de resistència. Òbviament, al règim no li agradava i ens posava molts impediments. Com que jo era el provincial dels caputxins vaig anar a veure d’aleshores ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga; i sap què em va dir? Em va dir: «Tot això que vostès fan a mi i al govern no només no ens interessa, sinó que no ho volem, però algunes coses les hem de tolerar per semblar que garantim una certa llibertat». I hi va afegir: «Però jo estic aquí amb totes les armes per fer la guerra». És a dir, tant abans com ara ells juguen amb tot el que tenen i nosaltres no tenim. Però aquesta societat nostra és poderosa, tramada, experimentada, amb solatge. Fa tres-cents anys que ens defensem sense institucions, sense protecció. Serà molt dur, però no ens doblegaran.

La Caputxinada Sens dubte la Caputxinada em va marcar i em va fer madurar. Aleshores tenia 37 anys i em vaig trobar amb la responsabilitat d’haver d’encarar-me amb les autoritats per protegir, en nom de la llibertat, no només la cinquantena de frares que vivien al convent, sinó també els cinc-cents estudiants que teníem acollits. (...) L’endemà mateix, d’acord amb una comissió d’advocats de la resistència, vaig fer una carta via administrativa de protesta per l’entrada violenta de la policia al convent. La carta, escrita davant de notari, va ser dipositada al registre del Govern Civil. No hi va haver contesta. Per això immediatament l’advocat Tomàs Pou i l’Agustí de Semir van començar una recerca a fons de totes les proves per demostrar que la policia havia violat les lleis de l’hospitalitat, el domicili, el Concordat, etc. El Tribunal Suprem ho va acceptar a tràmit i només això ja els va incomodar moltíssim. El conjunt de superiors majors religiosos de Catalunya, els abats i els provincials, van firmar un document conjunt en què se solidaritzaven amb nosaltres. Ja aleshores el règim a través del diari «Arriba», la ràdio i de tots els mitjans que tenia al seu abast havia començat una campanya per difamar-nos. Nosaltres vam

Un condicionament antropològic? Penso que la FAES, el Govern, totes aquestes veus alarmants, parlen des de la mateixa òptica. Crec que el que passa és que tenen darrere un condicionant antropològic, de manera que ells, fins i tot abans d’arribar a qüestions ideològiques, ja parteixen d’un punt de vista humà diferent. Profundament diferent del nostre. ­­4


L’any 1951 vaig anar a estudiar a Salamanca. Anava sense idees polítiques, sense prejudicis, sense fer bandera de la meva identitat, però vaig trobar que per la meva identitat se’m rebutjava. Jo era una persona que sempre havia parlat català, però no era conscient que això fos un perjudici per als altres. Vaig néixer a la Catalunya interior. Sóc fill d’un hinterland amb noms com Garrigues, Segarra, Urgell, clarament preromans. Per tant diria que aquesta profunditat antropològica la porto a la sang. La diferència amb els espanyols me la van fer notar ells de seguida. Vaig néixer a les Borges Blanques. I l’escola en castellà no la vaig fer mai, perquè vaig començar a anar-hi el 1933 amb la República, i vaig continuar el 1939 amb els caputxins que, quan van arribar a les Borges Blanques, van mantenir els trets culturals i lingüístics nostres. Tampoc no cantàvem el Cara al Sol. Amb aquests antecedents i aquesta situació personal vaig anar a Salamanca. Em sentia diferent perquè ells me’n feien sentir. I em vaig sentir agredit. Em vaig veure sospitós. Li explicaré una anècdota. Allà a Salamanca, el 1952 jo era amic del responsable de la biblioteca, don Francisco. Doncs bé, després de set mesos d’amistat, quan de cop un dia es va assabentar que jo era català, em va retirar l’amistat. «¿Que usted es catalán? Pues hemos terminado para siempre. ¡Lo que nosotros hemos sufrido por culpa vuestra!», em va dir. I així ha estat sempre, no té retop. Et trobes davant de coses com aquesta i et preguntes: però quin pecat he comès? Han passat tants anys…! Una vegada Felipe González en una reunió a principis de la Transició i parlant de la unitat del territori i dels moviments nacionalistes, va dir: «No, si a mi el que em preocupa no és el País Basc, és Catalunya, perquè per camins democràtics aprofundeixen cada dia més el que és la seva identitat». No hi ha conciliació possible.

la Constitució diu que les llengües regionals no només han d’existir, sinó que s’han de protegir. Això, qui s’ho creu. No, no hi ha res a fer. Confio en el futur. I tant! El país, amb les seves característiques, el seu solatge, la seva tradició, aquesta tradició ens supera amb tota la seva força i resistència. Això m’inspira confiança. Una vegada en un viatge a l’Equador on es parlava dels pobles indígenes, que conec, amb els quals he conviscut, un antropòleg argentí va dir: «Mai ningú de nosaltres, i això que han passat quasi cinc-cents anys, ha pogut penetrar al fons d’aquesta gent, que són resistents de generació en generació. Diuen que sí, però és que no. Nosaltres som iguals.» I el poble català resistirà. Fa tres segles que ho fa. Tot i que ara, a més del component cultural, lingüístic i identitari, s’hi afegeix el component econòmic. Ens estan buidant les butxaques! Està claríssim que ens volen anorrear des de tots els punts de vista.

El moviment ecumènic i les relacions interreligioses El moviment ecumènic, que és de reconciliació i vol retrobar les diferents tradicions cristianes en la mateixa font (la comunió, Jesucrist, l’Evangeli) implica l’acceptació de l’altre. Sense la comprensió de l’altre no hi ha apropament possible. Doncs bé, fins i tot entre persones amb les quals he fet relacions ecumèniques des del punt de vista cristià i que podríem dir que cristianament ens sentim bastant pròximes, quan surt el tema identitari i lingüístic es topa amb la mateixa porta. Per això sovint quan anem a congressos internacionals els religiosos catalans ens acabem escapolint del grup hispànic. Però no només per la qüestió lingüística. És que ells tenen una mentalitat barroca molt diferent de la nostra. Aleshores, jo me’n vaig amb els francesos o amb els anglesos. Els anys cinquanta, quan vaig començar a interessar-me per l’ecumenisme, els protestants encara eren ciutadans de segona categoria. Eren mal vistos i sovint perseguits. Jo, que aleshores era militant de Pax Christi i tenia molt a la vista els drets humans i la carta magnífica de Joan XXIII Pau a la terra, vaig tenir necessitat de fer alguna cosa, d’aproximar-me a aquella gent, conviure-hi i bregar amb ells pels seus drets. I les relacions interreligioses? Costen una mica més, perquè el món musulmà és complicat. Ho és, entre altres coses, perquè hi ha un col·lectiu d’imams que han vingut tots des de fora. Són funcionaris que han de donar comptes als estats islàmics que els han enviat i els paguen, però crec que el dia que s’aconsegueixi que aquí hi hagi líders autòctons, tot canviarà. El fet clau és que amb la religió en si, amb el missatge de l’Alcorà no hi ha problema. Al contrari, ho veig amb esperança. Ja hi ha molts musulmans catalans. Tinc una amiga que és d’origen marroquí i musulmana però inculturada

La independència, única sortida La independència és l’única via (...). Jo ho vaig veure claríssim d’entrada: és impossible parlar, dialogar de tu a tu en el mateix pla, amb aquesta gent, perquè el poble castellà, bé, els dirigents del poble castellà, vénen d’una tradició conquistadora, militar, imperial i imperialista, i Catalunya és tot el contrari. L’estat espanyol el comparo amb pobles com Sèrbia, com Prússia, com els francs a l’edat mitjana. Una vegada, passejant per una ciutat de Panamà, de cop i volta vaig veure com tothom em mirava com una cosa rara i em vaig adonar que és que jo era l’únic que no era negre. Em vaig quedar com parat i vaig tenir com una espècie de sorpresa que em va incomodar. Doncs aquesta sorpresa és la que ells habitualment tenen quan obres la boca i parles català; els incomoda. I això que ­­5


catalana. És islàmica, però catalana, europea, democràtica, tolerant, dialogant. Aquesta és la meta! Treballa en un projecte molt interessant per acostar gent de fora a la nostra realitat. Hi ha molta gent treballant en aquesta línia, i donarà fruit. El que passa és que, al marge de la religió, al darrere hi ha un problema social, econòmic i laboral. Mireu, a Guissona hi ha un 50 o 60% de població nouvinguda, majoritàriament marroquina. Però no hi ha problemes de convivència. Sap per què? Perquè tota la canalla està escolaritzada, tots estan coberts per la sanitat pública, tenen treball, tenen domicili. En el moment que una persona nouvinguda es veu tractada com a ciutadà igual que els altres els problemes desapareixen. En altres llocs, la situació és diferent. Però sóc optimista perquè veig que la societat nostra reacciona amb sensibilitat, educació i tolerància. També les administracions. Però s’hi han de posar recursos, no podem badar. Amb la crisi s’ha de procurar que la gent que es quedi aquí estigui bé. Que no ens acabi passant el que va passar als afores de París amb joves que eren de tercera, quarta i cinquena generació. No va ser un problema religiós; va ser un problema de discriminació social. La idea del Parlament de les Religions, que es va fer en el marc del Fòrum 2004 se’m va acudir estant a Ciutat del Cap, a Sud-àfrica. Em va semblar que una experiència d’aquell tipus podria ser bona per a Barcelona en aquell moment fort de la immigració i donada la nostra història. Ja Ramon Llull a El gentil i els tres savis posa en boca del gentil, tot dirigint-se als tres savis (un jueu, un cristià i un musulmà): «Ara vosaltres cada mes us reunireu per parlar i veure com des de les vostres tradicions específiques podeu fer el bé a favor de la so­ cietat, perquè la religió bona es demostra pels seus fruits, per les accions bones, no per les discussions ni per les seves idees».

Signes Z

d’aquest temps

Títols pontificis a Mallorca El bisbe Jesús Murgui va esperar el nomenament i la presa de possessió com a bisbe d’OriolaAlacant perquè Roma concedís distincions pontifícies a cinc capellans i tres seglars col·laboradors seus a l’antic bisbat illenc. I va aprofitar que el nou bisbe de Mallorca encara no havia pres possessió per a presidir, al Palau Episcopal de Palma, l’acte de lliurament dels títols a cinc preveres: quatre prelats d’honor de Sa Santedat i un capellà de Sa Santedat; l’un i l’altre títol atorguen a l’agraciat el tractament de monsenyor i el dret a lluir botons i faixa morada, com a integrants de la Família Pontifícia. Tres laics, van rebre la Creu Pro Ecclesia et Pontifice, creada pel papa Lleó XIII, que reconeix el servei prestat a l’Església. Segons fonts del bisbat el cost ha rondat només els mil euros: el que es paga per les taxes per a rea­ litzar els certificats i adquirir les creus. Res de fer cap donatiu o regal. L’acte de lliurament «sobri i senzill» va tenir lloc el 14 de desembre. Segons el bisbe, no es tractava de singularitzar ningú i les distincions les va fer extensibles «a molts altres membres de l’Església de Mallorca, col·laboradores nostres en la seva condició de sacerdots, laics i persones consagrades, homes i dones, ornats com ells d’amor, treball i dedicació des­ ­­6

interessada a aquesta gran diòcesi». Andreu Genovart en nom dels agraciats va agrair al bisbe Murgui que hagués demanat aquests títols: «Va ser una sorpresa. Cap de nosaltres mai no hi havia pensat. És un reconeixement a la labor pastoral a la Diòcesi. No entra en el nostre estil utilitzar-los como a signe de privilegi entre els nostres germans». Per part dels laics, Rafael Perere va qualificar les distincions d’«immerescudes», les va agrair al papa i a Murgui (que «tiene la capacidad de remover Roma con Santiago»). I va dir que «només podem acceptar-les en representació del conjunt de laics de Mallorca» que treballen cadascú al seu lloc. «Són temps en què l’Església no ha de recrear-se excessivament atorgant reconeixements especials a treballadors o a actituds a favor de l’Església. Són temps en què ha de valorar-se per damunt de tot el treball anònim al servei de l’Església». I va acabar amb un record afectuós per al bisbe Teodor Úbeda, «que també ens va honorar amb la seva confiança». Naturalment se n’ha parlat a Mallorca i ha estat objecte de comentaris diversos. Z

Cansats d’esperar L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha estat deu anys esperant a veure si arribava l’aprovació canònica al Missal romà en


valencià que va presentar el 2002 a tots els bisbes de les diòcesis valencianes, i que havia elaborat la Comissió de Textos Religiosos de l’AVL per tal que els sacerdots tinguessin un text oficial per a dir la missa en la llengua pròpia. Però el bloqueig sistemàtic del cardenal García-Gasco i la paràlisi aplicada ara per l’arquebisbe Carlos Osoro —que contradiu les esperances que va desvetllar a l’inici del seu pontificat— han impedit que arribi l’autorització romana. En vista d’aquesta situació, el 14 de desembre passat l’AVL va comunicar oficialment que ha acordat la publicació del Missal romà «a desgrat de no tenir l’aprovació canònica». Aquesta edició «serà una proposta de la institució normativa a la comunitat eclesiàstica valenciana per a la celebració de l’eucaristia en la llengua pròpia, tal com reclamen des de fa anys bona part dels sacerdots valencians». Tot un desafiament a la jerarquia de la Província Eclesiàstica Valentina, de la qual depèn elevar a Roma la petició d’un missal en valencià. Actualment per a la celebració diària circulen missals en valencià elaborats per particulars, associacions o ajuntaments, que no tenen l’autorització oficial de la Santa Seu. L’únic text oficial en valencià és el Llibre del Poble de Déu, del 1974, obra del pare Pere Riutort, que conté els textos per a les misses dels diumenges i les festivitats; no per als dies de cada dia. A més del missal, l’Acadèmia publicarà els tres volums dels Leccionaris dominicals i l’Oracional i, més endavant, editarà el Cantoral, amb les respostes dels fidels en l’eucaristia i en els diversos rituals. L’arquebisbat es va limitar a fer públic de seguida el seu «desconeixement» i va recalcar que aquest missal no tindrà validesa litúrgica, sense fer més comentaris. La informació la traiem del dia­ri «Levante» del 15 de desembre del 2012.

El Vaticà i Catalunya Copio la resposta d’Hilari Raguer, monjo de Montserrat, a la pregunta sobre si el Vaticà veu amb bons ulls el procés sobiranista actual en una entrevista publicada a «Nació Digital». El secretari d’Estat del Vaticà, Tarcisio Bertone, ho ha entès, ha entès el procés català. És salesià, i els salesians són molt humans, molt oberts. Ara bé, dins del Vaticà també hi té grans enemics. Però el nunci, Renzo Fratini, no té idea de què és Catalunya. Ara que hi va haver la presa de possessió del bisbe de Mallorca, li van dir que l’acte seria en català. De seguida, va preguntar: «¿Está aprobada por la Santa Sede la traducción del rito?» Com si fos una cosa que ens acabéssim d’inventar! Fratini no executa la política de Bertone... La secretaria d’Estat del Vaticà té una flaca pels dictadors, deu pensar que és més fàcil d’entendre-s’hi. Com els Estats Units, vaja. Fàcilment, accepten que violis drets humans mentre respectis l’Església. Doncs això, dels nuncis, no n’hi ha cap que ens hagi entès del tot. Z

Us presentem el cardenal Cañizares S’anuncia per al primer diumenge de Quaresma, dia 17 de febrer a les 7 de la tarda a la catedral de Barcelona, una solemne celebració eucarística d’acció de gràcies en el quaranta-cinquè aniversari de la fundació de la Comunitat de Sant Egidi. Per cert: ¿serà una celebració quaresmal —com es viu a tota l’Església— o Sant Egidi passarà al davant? I qui presidirà aquesta solemne celebració? Doncs el cardenal Antonio Cañizares, prefecte de la Sagrada Congregació per al Culte Diví i els Sagraments. El mateix que, amb el títol «Por la unidad de España» va escriure unes refle­­7

xions aquest desembre passat, la setmana «en què coincidien l’Aniversari de la Constitució i la festa de la Immaculada». Les eleccions darreres a Catalunya —deia— han tornat a posar al primer plànol de l’actualitat la qüestió de la unitat d’Espanya i el respecte a la seva pluralitat. El cardenal emfatitzava: està en qüestió «el bé comú de la nostra societat, que comparteix una història i un projecte comú fet per camins diversos; afecta igualment l’actual marc de convivència que ateny a tots els qui integrem aquesta unitat i a la unitat mateixa d’aquesta Nació més que mil· lenària (...). “El tot” no pot anul· lar les diferents parts o impedir el desenrotllament propi de cada un d’elles; ni cada una de les parts no pot impedir el desenrotllament “del tot”, separant-se’n o aïllant-se’n (...). Ens trobem davant el bé comú que correspon a tots els que són afectats per una decisió que els ateny i que té les seves repercussions en el conjunt que formen. E ­l bé comú ha de ser exquisidament respectat, defensat i promogut: així serà respectat el bé de les persones; i aquest bé comú del conjunt ­és inseparable del bé propi de tots —persones, pobles entitats...— els que formen el conjunt d’una Nació més que mil·lenària.» Es deu remuntar als reis gots i als concilis de Toledo? Aquest és el cardenal que presidirà la celebració de Sant Egidi i que «Vida Nueva» diu que és un possible substitut del cardenal Martínez Sistach a Barcelona! Recull d’informacions i comentaris de Josep M. Totosaus.

Punt de venda a Barcelona Trobareu «El Pregó» a la llibreria Claret (Llúria, 5)


Accent

FRANCESC Torralba, ben conegut dels nostres lectors, publicava un article al diari «El Punt. Avui» (6.2.2013, p. 19) amb el títol El silenci, el gran absent, del qual extraiem uns paràgrafs.

Som víctimes de la «civilització del soroll». L’expressió és de Raimon Panikkar. La recull en El ritme de l’ésser, obra recentment publicada per Editorial Fragmenta. La idea la trobem reflectida en altres grans pensadors, en Martin Buber, en Erich Fromm, en Lanza del Vasto. Les veus més preclares ens ho han dit de totes les maneres possibles: el silenci s’ha convertit en el gran absent, però també és un dels béns més desitjats. L’hem expulsat de la vida cívica, l’hem desterrat com si fos un empestat o un leprós, però a la vegada constatem amb tristesa els efectes de la seva mancança. No és una observació menor, aquesta, ni una queixa romàntica. El soroll és omnipresent, no solament en el món del carrer, també en la vida social, política, educativa i, especialment, en l’esfera mediàtica. Manca silenci en les aules, no solament infantils, també en les aules universitàries. El nivell d’atenció dels estudiants és baixíssim i els mestres i professors hem de fer mans i mànigues per copsar, mínimament, el seu interès. (...) Hi ha soroll al carrer, però també en els cenacles més rellevants de la democràcia deliberativa, en els parlaments i en el Congrés.

En les ciutats cada cop és més difícil trobar un espai i un temps de silenci, i això afecta negativament la qualitat de vida dels ciutadans. Quan un ciutadà se sent cridat a pensar una decisió, a discernir un dilema, a reflexionar sobre el que ha de fer en la seva vida personal o professional, té vertaderes dificultats per trobar un espai silenciós on sigui possible escoltar la seva pròpia veu i ponderar els pros i els contres que hi ha en litigi. Es veu obligat a marxar de la ciutat (...). Els vagons de tren són una mostra molt eloqüent de l’imperialisme del soroll i de la destrucció del silenci. És impossible no escoltar les converses i seguir-ne el fil discursiu. El tafaner té camp per córrer. Però el qui vol aïllar-se, conversar amb si mateix, llegir, badar, o senzillament corregir un text, ho té vertaderament difícil. (...) El soroll no és un fenomen accidental; és un factor tòxic, un element altament perjudicial no solament per a la comunicació interpersonal, sinó també en el pla emo­ cional i mental. És una interferència que fa difícil o gairebé impossible activitats tan humanes i tan essencials per a la civilització com pensar, escoltar, meditar, dialogar o deliberar. Reivindico el dret al silenci, a poder viatjar en silenci, passejar i llegir en silenci (...). Sense silenci, la vida interior s’evapora i només queda un actor que produeix i consumeix sense saber per què, un artefacte que transita mecànicament d’un lloc a l’altre i estranyament es fa preguntes. El silenci és el catalitzador de la vida interior.

. . . . . . . . . . . ................................ ............................................................. . . . . . . . . . . . . . .

Quadre d’honor

Quarto fosc

Se’l mereixen tant la direcció de Nissan com els agents socials que, la Generalitat ajudant-hi, s’han avingut a repensar les posicions inicials i a rectificar-les en benefici de la permanència de Nissan i, doncs, del manteniment d’una pila de llocs de treball.

Hi tanquem el Sr. Joaquim Gay de Montellà, president del Foment del Treball Nacional que, volent polititzar la reunió de l’empresariat català que havia convocat, ha acabat fent-la fracassar i ara es limita a una simple reunió de la seva patronal.

Publicació quinzenal d’informació i opinió Surt l’1 i el 15 de cada mes. Direcció: Casimir Martí Edició: El Pregó Associació Cultural - Galerada Serveis d’Edició SCCL Apartat de Correus: 33203 08080 Barcelona Redacció: 93 412 52 08 Administració: 672 673 760 elprego@galerada.cat Maquetació: Albert Espona Dip. Legal: Gi-161-94 Impressió: Agpograf, S A

SUBSCRIPCIÓ PER A L’ANY 2013: 25 EUROS. (Subscripcions col·lectives, a partir de 10 exemplars a una mateixa adreça: 18 euros per exemplar). Nom Adreça Població i codi postal

Nombre d’exemplars: Telèfon

DOMICILIACIÓ DE REBUTS EN CAIXA O BANC:

Els prego que fins a nou avís atenguin els rebuts que presentarà El Pregó eclesial amb càrrec al meu compte/la meva llibreta. Titular del compte Adreça del titular Codi Compte Client (CCC)

Entitat

Oficina

Control

Núm. Compte

(Ho trobarà a la seva llibreta, talonari o extracte de banc)

Signatura del titular del compte/de la llibreta


Prego447