Page 1

Lectura

.......................................................................................................................

444 Déu fa créixer les persones és un petit llibre recent (195 pàgi· nes gens atapeïdes, amb molts espais en blanc), que té per autor Josep Maria Rovira Belloso. L’ha publicat Edicions Saragossa. Des de la primera pàgina, el lector es troba situat en un ambient de conversa, que perdura en les tres parts en què el llibre es divideix. Primera part: La persona humana davant Déu, és a dir, feta a imatge i semblança de Déu, perquè en Déu, entès com ‹‹un amor intel· ligent, que té una vida intradi· vina›› i ‹‹que, a més, crea››, s’hi donen les tres facultats d’estimar, conèixer i actuar, que són també facultats de l’ésser humà. Segona part: La persona escolta la Paraula de Déu. La comunicació definitiva de Déu amb nosaltres l’ha realitzat Jesucrist; la seva forma humana de viure i les seves paraules, que ens han estat trameses pels Evangelis, són la revelació de l’amor que Déu ens professa: ‹‹Nosaltres estimem perquè Déu ens ha estimat primer›› (1 Jn 4, 19). Tercera part: Del cor de la persona a la visibilitat del poble de Déu. El poble de Déu és l’Església, la qual és sempre neces· sitada de reforma, a causa de les limitacions humanes. ‹‹La dimen· sió social i visible del cristianisme deriva del fet que l’amor sigui la culminació de la fe››: l’amor es fa visible en la lluita per la justícia i la comunió amb Déu té la seva expressió social en la celebració litúrgica de la fe. Casimir Martí

eclesial d'informació i opinió

Publicació quinzenal

Número 444

15 de desembre del 2012

Nadal: la Paraula s’ha fet carn L’article de Valentí Fàbrega, que ve a continuació, presenta la figura de Jesús en dos nivells. D’una banda, es refereix al seu naixement, tal com el descriu l’Evangeli de Lluc: una irrupció sòbria, familiar i casolana del ‹‹diví sobrenatural›› (‹‹un Salvador, que és el Crist Senyor››), en els entorns de l’estable de Betlem. D’una altra banda, fa menció de tres intents fets per l’Església del primer mil·lenni per tal de trobar fórmules verbals que conciliessin el monoteisme (un sol Déu) amb el caràcter diví de Jesús, Salvador, Crist Senyor: Jesucrist, el Fill de Déu, és de la mateixa naturalesa del Pare (Concili de Nicea); és una única persona amb dues naturaleses, humana i divina (Concili de Calcedònia); i és una persona dotada de dues voluntats, la divina i la humana (Concili de Constantinoble). Aquelles fórmules, que han tingut vigència en la teologia i en els catecismes fins a la meitat del segle XX, no aconseguiren apaivagar les controvèrsies que contribuïren a desencadenar a les èpoques en què van aparèixer, ni es pogueren desprendre dels límits propis d’un llenguatge procedent de la filosofia grega, poc adequat per a definir la interioritat de Déu. La reflexió teològica actual se centra en la humanitat històrica de Jesús, tal com se’ns manifesta en els Evangelis com a revelació de Déu. Ell és la Paraula de Déu, Déu que es comunica, Déu que és vida, perquè és amor, i és llum manifestada en carn humana (Jn 1,4). Nadal, com a commemoració del naixement de Jesús, és una crida a incorporar la carn humana de Jesús, tal com els Evangelis ens la presenten, en la nostra relació amb Déu a través de la pregària i en la nostra relació d’amor als altres. Les paraules humanes de Jesús i la seva manera humana de comportar-se no es limiten a ser, per als qui volem seguir-lo, unes simples regles de conducta. Ens duen més enllà del Fill de Déu fet home: ‹‹el Pare és més gran que jo›› (Jn 14, 28), ‹‹el meu Regne no és d’aquest món›› (Jn 18, 36). La pregària, així, voreja la contemplació admirada i ens apropa a una altra dimensió. La relació d’amor als altres no solament ens situa i ens fa progressar en la maduresa humana, sinó que ens capacita per a admirar la generositat, la transparència i la grandesa de Déu, que es declara estimat quan, en la nostra condició humana, ens estimem els uns als altres: ‹‹Si ens estimem mútuament, Déu està en nosaltres›› (1 Jn 4, 12 i 4, 20). Casimir Martí


Un nadó enigmàtic (Lc 2,8-20) Ben bé un com nosaltres

conseqüència, prengué la direcció del primer concili ecumènic de l’Església cristiana celebrat al seu palau de Nicea (325). Per primer cop s’erigia en qualitat de dogma una expressió inexistent a l’Escriptura: Jesucrist, el Fill de Déu, és «de la mateixa naturalesa del Pare».

El Nadal ha passat a ser la festa més important de l’any litúrgic i no hi manquen pas motius que ho facin comprensible. El centre no pot ser més senzill, l’ocupa un simple nadó «embolcallat i reclinat en una menjadora». La religió sembla descendir de les «altures» divines inexplorables a un ambient casolà i familiar. La irrupció del diví sobrenatural és, en realitat, sòbria. D’antuvi, desperta una certa basarda, però no subjuga els humans amb una manifestació de superioritat abassegadora. Consisteix en l’aparició nocturna d’un àngel i en el seu missatge de pau i de gran alegria. En són destinataris uns simples pastors al ras, presentats sense els trets d’un romanticisme bucòlic ni del realisme que posa al descobert l’aspror d’una vida més que dura del seu propi destí. D’aquest rigor implacable no els allibera ni el cor angèlic de la segona aparició ni tampoc el Messies acabat de néixer. El món nadalenc és, en el fons, un món ben nostre i el nadó del pessebre ben bé un com nosaltres.

«Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare» Aquesta definició lluny de ser un pas orientador per a penetrar en el misteri de fe entorn de la persona del Nadó de Betlem esdevingué com una cortina de fum que incità a promoure un devessall irrefrenable de noves discussions. S’ha presentat un dels altres concilis ecumènics que seguiren, el de Calcedònia (451), com la gran resposta a totes les alambinades controvèrsies sobre el Crist. La veritat és que la gran fórmula conciliar és fàcil d’aprendre i repetir: dues naturaleses perfectes, la humana i la divina, unides inseparablement en una sola persona. Aparentment tot és clar i senzill, però la prova evident que tot ben pensat no és així, és el fet innegable que les disputes no s’aturaren, sobretot, a la part oriental de l’Imperi d’un nivell teològic molt superior al de la part d’Occident. Fins i tot el poderós emperador Justinià fracassà en el seu intent de fer triomfar l’harmonia teològica. El que sovint s’oblida, és que la troca s’embolicà cada cop més perquè tota aquesta problemàtica del Crist de les dues naturaleses i d’una única persona desemboca en el tercer concili, el de Constantinoble (681) amb la seva doctrina que aquesta persona està dotada de dues voluntats, la divina i la humana. La qüestió de com lliga aquesta declaració dogmàtica amb el concepte modern de persona és com un núvol molt dens que tot ho tapa. L’expansió islàmica reduí al silenci les moltes comunitats orientals que no acceptaren les formulacions conciliars. I el que resulta més clar és que aquest nadó embolcallat de Betlem, amb la seva voluntat divina del qui regeix l’univers sencer, per més que la seva mare el retingui en els seus braços, ha deixat de ser un de nosaltres. Però no. L’afany de molts teòlegs actuals d’aprofundir el coneixement de la seva humanitat real produeix aquella transparència que suggereix el Jesús de l’Evangeli de Joan: «Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare» (14,9).

«De la mateixa naturalesa del Pare» Centrat en aquest Salvador, professat com a «Fill de Déu», nasqué el cristianisme. Durant uns primers segles una majoria de fidels cristians, maldant per no projectar cap ombra que enterbolís el seu ferm monoteisme, concebé aquest fill com una divinitat de segon ordre o, senzillament, com el resultat d’una adopció solemne. Foren conviccions totes elles entenedores i d’acord amb la mentalitat dels temps. Tanmateix, l’oposició a favor d’una filiació plenament divina fou tenaç. En aquest punt cal parlar d’una nova aparició angèlica: «Penetrà ell mateix al mig de l’assemblea com un àngel de Déu, des del cel, brillant amb la seva vestimenta resplendent, irradiant en la incandescència ígnia de la porpra…» L’àngel, aquesta vegada ben bé de carn i ossos, era el victoriós emperador Constantí i el que ens el descriu, el seu biògraf i panegirista, el bisbe Eusebi de Cesarea. No és pas que el gran sobirà, que encara no estava batejat, s’interessés per les subtils especulacions teològiques. El que sí volia era ordre públic en el regne i, per tant, la pacificació d’un episcopat cada vegada de més pes i, per la seva inquietud, més destorbador de les tasques governamentals. En

Valentí Fàbrega i Escatllar

. . . . . . . . . . . ................................ ............................................................. . . . . . . . . . . . . . . ­­2


Església anglicana: frenada a les dones bisbes El mateix mes de novembre en què el bisbe Justin Welby va ser designat com a primat de la Comunitat anglicana (‹‹El Pregó››, 443, p. 7) hi havia convocat un Sínode general dedicat a tractar la possibilitat d’admetre dones per a exercir l’episcopat. Reglamentàriament, en el Sínode participen representants de tres sectors: els bisbes, els clergues i els laics. El 20 del proppassat mes de novembre va ser el dia de la votació, en la qual l’aprovació havia d’obtenir com a mínim dos terços de vots positius. Els resultats van ser els següents: van superar els dos terços tant el sector dels bisbes (44 sí, 3 no) com el dels clergues (148 sí, 45 no); en canvi, el sector dels laics no va aconseguir els dos terços (132, sí, 74 no), amb la particularitat que eren dones la meitat dels qui votaren no. En realitat, les dones disconformes amb la consagració episcopal femenina formen part de la línia més conservadora de l’Església anglicana. El resultat ha estat decebedor. En tot cas, el secretari general del Sínode, William Fittall, s’ha manifestat partidari d’intervenir ràpidament per tal de contrarestar els resultats de la votació. En una informació interna, titulada Dones en l’episcopat. Què cal fer ara?, Fittall deia: ‹‹Si l’Església d’Anglaterra no es mostra ràpidament capaç d’aclarir la situació, ens trobarem en una situació de crisi institucional en les relacions entre Església i Estat. El Parlament, que ha de ratificar les decisions del Sínode, podria impugnar un resultat que és contrari a les posicions de les diòcesis angleses, majoritàriament (42 sobre 44) partidàries de l’episcopat femení. El que cal ara és una nova, urgent i radical reflexió abans que intervingui el Parlament, que es mostra impacient.›› Vet aquí l’estratègia que Fittall proposa: formular un pla que s’aprovi al Sínode del mes de

juliol del 2013, de manera que es pugui presentar al Parlament l’any 2015. Aquesta proposta ha estat ben rebuda pel Consell dels Arquebisbes, integrat per dinou membres, que actua com a consell permanent del Sínode general. Aquest Consell ha recomanat al sector dels bisbes integrat en el Sínode general, que prepari per als primers dies de l’any nou una reflexió que pugui ser estudiada pel Sínode del mes de juliol del 2013. Christina Rees, membre del Consell i de les més compromeses a favor de l’accés de les dones a l’episcopat, ha dit que ara, després del vot negatiu, convé que l’Església es plantegi com a objectiu una mena de legislació molt senzilla. D’altra banda, no deixa de ser normal que el grup de laics i laiques que van votar contra l’accés de les dones a l’episcopat s’hagi sentit objecte de crítiques. Vuit d’ells han enviat al diari «The Times» un carta de defensa, en la qual responien a les acusacions rebudes: ‹‹La vehemència incomprensible i la frustració amb les quals s’ha rebut el fracàs de les disposicions i del plantejament unilateral de la qüestió que ens va ocupar va afectar profundament a tots aquells que votàrem moguts per un sentit de preocupació per les minories que formen part de l’Església d’Anglaterra i per les promeses fetes a aquelles minories. Això és el que impulsà l’orientació del nostre vot. (…) El vot contrari a la consagració episcopal [de les dones] té el seu motiu en el fet que el plantejament de la qüestió no respecta aquella inclusivitat que nosaltres considerem fonamental per al futur de l’anglicanisme. L’Església d’Anglaterra té necessitat de totes les veus dels que avui en formen part, i no pot deixar d’escoltar-les. Unitat mai no ha volgut dir unanimitat.›› Casimir Martí

L’HIVERN DE L’ESGLÉSIA Podem sentir, en l’Església d’avui, nombroses declaracions que pretenen fonamentar-se en l’‘esperit’ del Concili Vaticà II, però que són falses i no tenen res a veure amb aquest esperit. Parteixo del principi que la fe cristiana de sempre continua essent la ma· teixa, sense canvi, i que avui pot i ha d’ésser encara proclamada. Establert aquest principi, crec, amb tot, que en l’Església actual regna un conservadorisme massa gran, que s’oposa al veritable esperit del Concili. Malgrat totes les afirmacions contràries, el moviment ecumènic no fa progressos. La litúrgia, en la seva forma oficial, no sempre permet l’expressió de la ‘base’, és a dir, l’expressió espontània de la pregària personal. El nou dret canònic (que he llegit a fons) reprèn, en conjunt, el dret precedent, sense que hom hi pugui sentir netament l’esperit del Concili. Hom no hi troba gaire els rastres d’un diàleg amb les grans religions no cristianes del nostre món. Les autoritats eclesi· àstiques de Roma fan més la impressió d’afavorir un retorn fredolic

als bons temps d’abans, que de prendre realment consciència de la situació actual del món i de la humanitat i de reaccionar-hi (sense, però, conformar-s’hi!), amb un veritable esperit evangèlic. I aquesta era, amb tot, la finalitat del Concili. L’Església (a casa nostra, a l’Europa occidental) està sovint fonamentada sobre un pietisme reaccionari (il·lustrat pel cas de Mons. Lefebvre), mentre que els intel·lectuals privilegien l’‘explicació racional’ i el compromís polític. No hem arribat encara a la síntesi entre una espiritualitat autèntica i una responsabilitat real enfront del món en l’hora en què hi ha catàstrofes que ens amenacen. Crec que actualment vivim «l’hivern de l’Església». Però l’Església, tal com és, és també el lloc on sentim la paraula de Déu i trobem la seva gràcia. Karl Rahner, jesuïta teòleg Informations Catholiques Internationales (15-IV-1983) Documents d’Església, XVIII, n. 370 (15-VI-1983), col. 753

­­3


Els joves i l’Església Per a analitzar la relació entre els joves i l’Església no podem obviar el paper que té la mentalitat de cientificista que configura en bona part la base de la mentalitat occidental actual. Les generacions joves, especialment, hem nascut i ens hem fet un lloc al món immersos de ple en aquest esquema de valoració de la realitat en què les propostes religioses estan, en general, molt devaluades. La transmissió de l’experiència religiosa ha topat amb una mentalitat més o menys tàcita entre els joves: la del rebuig a tot allò que escapa dels paràmetres de la més estricta empeiría. Una de les conseqüències evidents és la devaluació de disciplines que empren altres mètodes de reflexió. La teologia i la filosofia, entre d’altres, resten cada cop més oblidades al racó dels vestigis d’una època mítica. El coneixement que els joves tenim del fet religiós passa necessàriament per aquest sedàs, que acostuma a simplificar-lo enormement, de vegades fins al punt del ridícul. No es coneixen les obres cabdals de la teologia, ni les novetats que teòlegs i filòsofs de categoria intel·lectual ens ofereixen actualment per a comprendre el fet religiós. En definitiva, una comprensió plausible i rigorosa d’aquesta realitat humana no està disponible per als joves, si no és que —cosa poc probable— la cerquin esforçadament i exposant-se als perills que això comporta: xoc intern amb la mentalitat cientificista assumida i possible ostracisme social. En altres paraules, la societat occidental es caracteritza, certament, per una secularització severa. Però això, d’entrada no em sembla negatiu. Em preocupa més una situació de què ja alertaven, fa unes quantes dècades, el sociòleg Max Weber i el filòsof Theodor Adorno, entre d’altres. Em refereixo al desencantament del món. A grans trets, com a conseqüència d’una determinada mentalitat il·lustrada, tot allò no susceptible de prova empírica, tot allò simbòlic, espiritual o artístic pren unes sospitoses connotacions mítiques i una mica patològiques. Un món desencantat perd progressivament la pregunta pel sentit, perquè fa de la seva recerca un absurd i una irracionalitat. Viure en un món desencantat és empobridor, en part perquè relega l’obertura de l’ésser humà a la transcendència a una mena d’anomalia cerebral que el temps i l’educació han d’extirpar. Així, doncs, la resposta religiosa és irrellevant perquè allò que progressivament desapareix és la pregunta mateixa pel sentit. Recordo un dels textos magistrals de Nietzsche a Així parlà Zarathustra, quan ens

introdueix el que ell anomena l’‘últim home’: ‹‹Mireu! Jo us mostro l’últim home. Què és amor? Què és creació? […] Així es pregunta l’últim home i fa l’ullet. La terra s’ha tornat petita i sobre ella fa saltirons l’últim home, aquell que tot ho empetiteix. […] ‘Hem inventat la felicitat’ diuen els últims homes, i fan l’ullet. […] Hom té el petit plaer del dia i el petit plaer de la nit. […] Hem inventat la felicitat, diuen els últims homes, i fan l’ullet›› (ps. 27-28). Entenc que aquest és, a grans trets, el context en què els joves cerquem el nostre lloc. Ara bé, és evident que la mentalitat hereva del positivisme més excloent no s’emporta totes les culpes. I és que des de l’altra banda tampoc no ens ho posen gaire fàcil. Em refereixo, és clar, a l’Església. En paraules pròpies de la sociologia de la religió, podríem dir que el rebuig actual a les propostes religioses també es deu a la mala administració del sagrat operada per les institucions que se n’ocupen. En el nostre cas concret, l’Església oficial ha patit una gran devaluació a causa, en gran part, de les seves pròpies actuacions. Al principi he formulat una pregunta molt simple: què passa entre els joves i l’Església? Voldria fer-la ara una mica més tècnica: per què la proposta de l’Església és, actualment, inintel·ligible per als joves? Cal aclarir, en primer lloc, que quan parlo d’Església em refereixo a allò que coneixem com a Església oficial, que és la que, en definitiva, administra la proposta en qüestió i la proclama amb una visibilitat més gran. He intentat agrupar algunes experiències i reflexions en les categories següents.

I. Autoritats absolutes En primer lloc, l’Església se’ns presenta com una institució de tipus ‘antiil·lustrat’. Amb això vull dir que la seva estructura interna altament jerarquitzada i la seva manera no democràtica de procedir resulten difícils d’assumir per una mentalitat permanentment crítica i recelosa davant l’autoritat. La Il·lustració ens ha deixat un llegat encara present i ben heterogeni. Des dels aspectes més negatius, com la instrumentalització de la raó que criticaven Adorno i Horkheimer a la seva cèlebre Dialèctica de la Il·lustració, fins a allò que podem valorar positivament, com la crisi de les figures absolutes d’autoritat. Des de la Il·lustració s’inicia a Occident un procés molt lent de caiguda de poders absoluts. Fins ­­4


a dia d’avui, en què especialment als joves ens costa molt digerir l’existència d’unes autoritats la presència i decisions de les quals són completament alienes a la nostra voluntat. A més, cal tenir en compte el canvi de paradigma que operen les noves tecnologies. Internet posa a la nostra disposició una quantitat ingent d’informació que, ben destriada, és la pitjor enemiga de qualsevol dogmatisme. Cada cop és més difícil al·legar ignorància, i cada cop s’instal·la amb més força l’actitud de la sospita. Les alternatives són al nostre abast. El fet és que l’Església exemplifica bé aquesta autoritat intocable que tant violenta la idiosincràsia del jove occidental del segle XXI. Un papa a Roma que, tot i els aclariments teològics sobre la qüestió, continua tenint encara una mena de via directa amb Déu, així com també semblen tenir-la, fins i tot de manera més exclusiva, cardenals i bisbes. Les dues Esglésies, les dues dignitats, són ben vigents a nivell oficial: d’una banda els pastors experts, de l’altra el ramat. Als que ens dediquem d’alguna manera al pensament, això ens recorda amb escàndol el famós relat d’El gran inquisidor, que Dostojevskij incloïa a Els germans Karamàzov, i que descriu lúcidament l’antropologia pessimista que s’amaga darrere les autoritats absolutes, a les quals cal entregar, per incapacitat, la pròpia llibertat. No cal dir que el fet que aquesta jerarquia sigui, a més, patriarcal i misògina, és un impediment afegit per a establir un lligam entre la institució i els joves. Ser dona i cristiana pot arribar a semblar, des del simplisme inevitable de l’observador extern, una mena de síndrome d’Estocolm. I és que, si l’Església fos només allò que surt de les plomes oficials, quina dona en voldria formar part?

l’època i eliminava en bona part les possibilitats filosòfiques del realisme ingenu. El món no està fet per a l’enteniment de l’ésser humà, ni tot allò que s’esdevé cau dins l’extensió d’allò que l’ésser humà pot percebre i entendre. Una de les grans ingenuïtats de qualsevol ortodòxia és creure que l’enteniment de l’ésser humà està fet per a copsar a la perfecció tots els fenòmens de la realitat. En el cas d’una ortodòxia religiosa, això implica conèixer de manera impecable la naturalesa i la voluntat de Déu. Aquesta és una actitud arrogant, però sobretot naïf. I l’experiència de Déu que s’intenta transmetre, si vol reeixir, haurà de prescindir d’aquestes pedres monolítiques que s’anomenen dogmes, i que parteixen dels supòsits del realisme ingenu de tipus religiós. Si la realitat mundana ja vessa i s’escapa quan intentem atrapar-la en paraules i conceptes, què deu passar quan fem això mateix amb el transcendent? La tasca no pot ser més agosarada. El fet és que l’Església ofereix un rostre massa concret del transcendent i això, d’entrada, és sospitós. Un rostre tan concret, per la seva estretor, no està a l’alçada de la demanda existencial de l’ésser humà. L’etimologia de ‘catolicisme’ ens remet al grec katholikós, que vol dir universal. Doncs bé, en certa manera resulta inevitable pensar que la ‘catolicitat’ de l’Església, més que una universalitat, és precisament tot el contrari: un gran empetitiment. La proclama de coneixements absoluts amb altíssim detall especulatiu evidencia la ridiculesa i la insignificança de l’ésser humà quan topa amb els seus propis límits. Si hom és un nostàlgic de la Cristiandat, deu resultar dur descobrir que l’ésser humà no neix predisposat —com si es tractés d’una idea innata d’estil cartesià— a ser catòlic, apostòlic i romà. En aquest sentit, els joves que hem crescut, majoritàriament per herència familiar, dins la comunitat eclesial xoquem amb un model antropològic molt tosc i una proposta d’experiència de Déu enclaustrada en banalitats que es prenen per absolutes.

II. Ingenuïtats existencials En segon lloc, trobo un impediment de tipus més aviat filosòfic, que he anomenat ingenuïtat existencial. Començaré amb una referència bibliogràfica. Aquell que amb ironia s’anomenava a si mateix ‘jesuïta sense papers’, el teòleg espanyol José María Díez-Alegría, iniciava el polèmic ¡Yo creo en la esperanza! confessant que la seva crisi de fe començà quan tenia vint-i-quatre i vint-i-cinc anys, quan estudiava filosofia i va aprofundir en el criticisme kantià. Les discussions tècniques entre idealisme i realisme van obrir pas a una pregunta que l’acompanyà molt més temps: ‹‹És l’home capaç d’un coneixement absolut?›› Doncs bé, ara sóc jo la que té vint-i-cinc anys i, amb l’orgull de l’ignorant, m’alegro una mica de tenir el mateix maldecap que tenia un dels grans. L’idealisme transcendental kantià revolucionava la teoria del coneixement de

III. El símbol En tercer lloc, faig una demanda als teòlegs. Imagino que es convoca un Concili Vaticà III en què es volen recollir les inquietuds reals dels cristians. Evidentment, caldria tractar la dignitat de la dona en l’Església, la centralitat del missatge evangèlic per sobre de la institució i els seus procediments, caldria repensar i rectificar també, d’una vegada per totes, les valoracions sobre la sexualitat humana que semblen entretenir tant la jerarquia en temps de crisi. Ara bé, desitjaria també que es plantegés una qüestió una mica oblidada: la teologia del símbol. Per definició, un símbol és una manifestació humana ­­5


que pren diverses formes (una paraula, una imatge, un gest…) i que té la intenció de remetre a una realitat ulterior, no necessàriament transcendent, que està d’alguna manera, indisponible per a ésser immediatament percebuda o viscuda. L’ésser humà és profundament simbòlic. Els nostres límits ens empenyen a fer del món un lloc més habitable existencialment, i per això necessitem representacions, símbols que ens permetin viure fent tangible allò que no ho és. I això es pot referir a sentiments, conceptes o al transcendent, en el cas de l’home religiós. El cristianisme té una tradició simbòlica magnífica. Però amb el pas del temps ha oblidat de teoritzar-la convenientment. Així, allò que fou un mitjà, ara és un fi. I allò que nasqué com a símbol humà, esdevé fórmula màgica. Penso especialment en els sagraments, representacions bellíssimes dels moments clau de la vida humana: l’acolliment en una comunitat, el pas a la maduresa, la voluntat d’unir-se amorosament a una altra persona, la preparació per al final de la vida… El fet és que els sagraments generen múltiples interpretacions i confusió. Què passa quan hom administra o rep un sagrament? Jo diria que allò que passa és que l’home fa un esforç simbòlic per donar sentit, perquè les coses i els gestos per si sols no en tenen. Diria que gràcies a aquest gest ens apropem a Déu i ens és més fàcil experimentar el seu amor incondicional. Hi és sempre, però cal trobar la via per a sentir-lo. Els símbols tenen vida mentre són útils per a l’ésser humà. Sembla que l’Església ha oblidat una mica la teologia del símbol. Quan observo la celebració dels sagraments (només cal assistir a una Eucaristia) em pregunto si creuen que fan màgia, si creuen que fan química. Potser els antropòlegs liberals del segle XX ens dirien que no és més que la repetició cultural de rols: el xaman entra en contacte directe amb Déu i rep un determinat poder. Així el sacerdot rep potestat per a ordenar un home, però se’n renta les mans pel que fa a les dones: Déu no li ha donat aquest poder. I així els sagraments no poden ser quelcom significatiu i profundament anhelat per l’individu. Són obligacions divines, que fins i tot en una altra època han estat instruments de control social. Qui voldria rebre un sagrament en aquestes condicions? Qui experimenta en ell l’acompanyament constant de Déu? Més aviat, hom creu en Déu malgrat el ritus en qüestió, i no gràcies a ell. Aquest és el gran terrabastall eclesial. Al meu entendre, fins que no hi hagi una teorització intel· lectualment competent del símbol, les pràctiques de l’Església continuaran presentant-se com a inversemblants i irracionals. Sense por, cal entendre que considerar el símbol com a tal no treu dignitat al gest. No el converteix en fum. No elimina el sagrat. És l’anhel humà de transcendir allò que ens fa simbolitzar i allò que ens fa anomenar sagrades certes coses, situacions o gestos. Gaudim del símbol i del sagrat mentre ens

siguin via de plenitud amb Déu. Canviem-ne el rostre quan ja no ens portin a un Déu que és amor. Recordo la famosa cita de Rainer M. Rilke: ‹‹Benaurats els qui saben que darrere de tots els llenguatges hi ha l’inefable.››

IV. Desvinculació de la realitat En quart i últim lloc, trobo l’aclaparadora desvinculació de l’Església respecte de l’Evangeli i la realitat del món. Sóc de les que pensa que la figura del Jesús històric podria salvar el cristianisme. Lluny de manifestacions de força o anuncis desafortunats de tot tipus, Jesús, el Jesús de Natzaret, és l’únic que pot ser reclam per als joves. Crec que el missatge evangèlic més radical és el que, dia rere dia, salva la imatge i la dignitat d’una Església mediocre. L’Església no és una opció atractiva perquè, des de l’oficialitat, mostra una interacció nul·la amb el món i els seus problemes i dolors. Massa sovint, almenys els joves, veiem en l’Església un conjunt d’individus que fan escarafalls per problemes que no interessen a ningú i, al mateix temps, obvien allò més rellevant. I què se n’ha fet, de Jesús? Alguns diuen, amb paraules dures, que ha estat «segrestat per l’Església», que l’ha transformat en una mena de concepte encarnat durant un temps irrellevant, i l’utilitza al seu gust per a beneir o condemnar o, en el pitjor dels casos, per a justificar la mediocritat de la pròpia vida. Tristament, tot sovint descobrim que en l’Església és difícil marcar la línia que separa la religió de la idolatria. Entenc que allò que diferencia la religió de la idolatria és el poder humanitzador de la primera. Per a no caure en paranys, en ‘falsos déus’, cal fer-se una sola pregunta: allò que faig ajuda que en el món hi hagi, fàcticament, més humanitat? Si la resposta és negativa, topem amb la idolatria, una forma degradada de relacionar-se amb el transcendent, més ocupada en l’adoració i en l’especulació, que no pas en el món. Em ve al cap aquell adagi que resumeix molt bé aquest desencís amb l’Església: ‹‹Déu ha mort, visca la religió!›› Per últim, no es pot obviar, de nou, la confusió entre mitjans i fins que es produeix a l’Església. Què hauria de prevaldre, la institució o el missatge? L’Església no se sent portadora contingent d’un missatge, se sent part necessària del missatge. Fins i tot quan falla en l’intent de transmetre’l. I no cal dir què passa amb els canals de transmissió que funcionen millor que ella, rebutjats i fins i tot censurats. Tot sovint, en aquests canals és on som els joves, sempre esgotats entre dues aigües. Estranys per als nostres amics, estranys per a la societat, heretges per a aquells que ens representen. Anna Ortín

­­6


Signes Z

d’aquest temps

Àustria: diàleg entre bisbes i rectors de parròquia Amb motiu de la celebració de l’Any de la Fe, que Benet XVI va declarar inaugurat el dia 11 del proppassat mes d’octubre, els bisbes d’Àustria han publicat una carta pastoral. Aquest document dedica un capítol al grup de rectors de parròquies que, el 19 de juny del 2011, van publicar un escrit que es titulava ‹‹Crida a la desobediència›› (vegeu ‹‹El Pregó››, núms. 420, 3.10.2011, ps. 4-5; 429, 10.2.2012, ps. 6-7; 432, 16.5.2012, p. 5; i 435, 31.7.2012, ps. 6-7). La carta pastoral dels bisbes austríacs hi fa al·lusió: ‹‹No volem guardar silenci sobre tot allò que es diu de nosaltres en diversos sectors: que hi ha una insatisfacció difusa sobre la situació de l’Església, especialment de la jerarquia eclesiàstica, de nosaltres els bisbes i de Roma (…). Moltes persones, al nostre país, tenen la impressió que no hi ha iniciatives en curs, que no s’hi mou res.›› D’una altra banda, continua l’escrit episcopal, ‹‹nosaltres els bisbes, des de fa més d’un any hem anat dient clarament que una ‘Crida a la desobediència’ no pot ser acceptada sense manifestar les nostres disconformitats (…). Nosaltres compartim les preocupacions que inspiren certes ‘peticions de reformes’. A molts els preocupa la manca de sacerdots. En algunes parts del nostre país aquest problema es fa sentir de manera angoixant. Molts sectors del nostre poble, més o menys vinculats a l’Església, no acaben d’entendre per què, si hi ha voluntat de posar remei a aquesta situació d’emergència, no es canvien les condicions exigides per a ser ordenat sacerdot, per què no poden ser admesos viri probati (‘bons homes’),

fins i tot casats. Pensen que nosaltres, els bisbes austríacs, hauríem de fer pressió a Roma, per tal d’aconseguir aquesta reforma››. Els bisbes expliquen que aquesta aspiració no pren en consideració el fet que el Concili Vaticà II ‹‹va aprovar que, en l’Església catòlica romana, es mantingués el celibat sacerdotal›› i, a més a més, el fet que tots els sínodes de bisbes que s’han anat celebrant després del Vaticà II han repetidament admès i confirmat que aquella decisió és vàlida per a l’Església. I conclouen sobre aquest punt: ‹‹No cal veure-hi un signe de l’Esperit Sant?›› En tot cas, aquestes reflexions dels bisbes no són indicatives d’un trencament de relacions. En aquest sentit, diuen que la celebració de l’Any de la Fe ‹‹pot ser una oportunitat per a trobar la manera de superar les dificultats, reals o aparents››. Per part del rectors de parròquia ‘desobedients’, Helmut Schüller, el promotor d’aquell moviment de ‹‹Crida a la desobediència››, havia declarat al diari Der Standard (3 d’octubre d’enguany): ‹‹Encara no hem acordat la data per a trobar-nos amb la Conferència episcopal. La carta pastoral no diu res de nou. Les peticions de reforma continuen sense ser preses seriosament.›› El cardenal Christoph Schönborn, arquebisbe de Viena, en presentar aquella carta pastoral dels bisbes austríacs, afirmà: ‹‹Estem dialogant, compartim les mateixes preocupacions sobre els problemes de la nostra Església, tot i que tenim propostes de solució diverses››. —C.M. Z

Àustria: represàlia vaticana Helmut Schüller, iniciador del moviment austríac dels rectors de parròquies (Pfarrer-initiative), que va néixer el 2006 i el 2011 va fer pública una ‹‹Crida a la desobediència›› demanant reformes estructurals de l’Església, no podrà fer servir el títol de monsignore: el Vaticà li ha retirat la categoria de capellano di Sua Santità, que era la base que li ­­7

permetia exhibir aquell títol. La decisió vaticana li va ser comunicada pel seu arquebisbe, cardenal Christoph Schönborn, el qual encara no li ha comunicat els motius de la represàlia. Fins avui dia, aquesta ha estat l’única mesura disciplinària adoptada per l’autoritat eclesiàstica en relació a aquell moviment clerical. ‹‹Per a mi no és cap drama››, va comentar Schüller, que, en temps passats, havia estat president de la Càritas austríaca i també vicari general de l’arxidiòcesi. Benet XVI, a l’homilia de la missa del Dijous Sant de l’any en curs, s’havia referit al moviment dels rectors de parròquia austríacs. Havia dit: ‹‹Fa poc, un grup de sacerdots en un país europeu ha publicat una crida a la desobediència, posant de manifest exemples concrets sobre la manera d’expressar aquella desobediència, que ignorava algunes decisions definitives del Magisteri, per exemple, en la qüestió que fa referència a l’ordenació de les dones, sobre la qual el beat papa Joan Pau II va declarar de manera irrevocable que, sobre aquest punt, l’Església no havia rebut cap autorització de part del Senyor.›› Benet XVI continuava demanant-se si la desobediència era un camí per a renovar l’Església: ‹‹Volem creure que els autors d’aquesta crida, quan afirmen que actuen moguts per l’interès del bé de l’Església, estan convençuts que cal combatre les lentituds de les institucions amb mitjans dràstics per tal d’obrir camins nous, per a tornar a situar l’Església a l’altura dels temps d’avui dia. Però, la desobediència, és realment un camí? Es pot percebe en aquesta afirmació algun element que faci pensar en la manera d’actuar de Crist, que és el que cal pressuposar en tota renovació autèntica, o bé es tracta només de l’empenta desesperada per a fer alguna cosa, de transformar l’Església segons els nostres desigs i les nostres idees?›› Schüller havia acollit positivament les paraules del papa, subratllant que no eren ni una veritable acusació, ni tampoc no tenien el sentit d’una amenaça disciplinària. —C.M.


Iglesia Viva. Revista de pensamiento cristiano va veure la llum pública l’any 1966, impulsada per la il· lusió de contribuir no sols a la difusió de les normes emanades del Concili Vaticà II i de la lletra dels seus documents (1962-1965), sinó també de l’estil i del nou esperit que el van caracteritzar. El número 250 de la citada revista es presenta amb un títol adolorit: A los 50 años del Concilio, ¿qué celebramos? Recollim a continuació alguns paràgrafs de la presentació, traduïts al català i suficientment explícits. —C.M.

Accent

Avui és més necessari, més urgent i més obligatori que mai ajudar l’Església a avançar pel camí que llavors es va iniciar, precisament perquè les estratègies dels corrents conservadors mordiquen, tergiversen o simplement silencien la gran experiència conciliar. Com a efecte d’aquesta manera de procedir, es difon en el poble de Déu una gran incomoditat, un enuig creixent, un abandonament de la casa de tots a causa de la incapacitat eclesiàstica per a respondre, d’acord

amb l’esperit del Concili, als signes dels temps i al clamor dels sofriments de la humanitat. Amb massa freqüència es manifesta en la nostra Església una actitud de tancament temorós de la confrontació positiva entre pastors i fidels. En canvi, l’actitud i la pràctica d’escoltar, d’allò sinòdic i de la corresponsabilitat haurien de dominar com a fruit i desplegament del Concili. En molts casos, l’anunci cristià es limita a ser una moral parcial o a repetir exhortacions doctrinals, totalment desproveïdes de dimensió profètica. I no cal dir res del silenci escandalós davant la greu crisi econòmica que s’acarnissa sobre els més dèbils de la societat. No hi ha manera d’escoltar paraules de l’Església que es pronunciïn amb veracitat segons l’Evangeli sobre problemes emergents. Considerem necessaris en l’Església la confrontació i el diàleg lliure entre les diversitats existents. La llibertat de pensament en la comunió de la fe ha de ser acceptada sense marginacions. Volem assumir amb fermesa les indicacions del Concili, que va significar per a l’Església un moment privilegiat per a reconèixer l’acció de l’Esperit, que bufa en la direcció que Ell vol, tant en la mateixa Església com en el món.

. . . . . . . . . . . ................................ ............................................................. . . . . . . . . . . . . . .

Quadre d’honor

Quarto fosc

Se’l mereix el cardenal i arquebisbe de Barcelona Lluís Martínez Sistach per la piu· lada del 8 de desembre en una defensa clara de la immersió lingüística: «El nostre model educatiu evita la segregació escolar, afavoreix la cohesió social i assoleix bon coneixement del català i del castellà.»

Hi tanquem el projecte de Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa (LOMQE) pro· mogut pel ministre de cultura i educació espanyol, José Ignacio Wert, amb el propòsit de desmun· tar el sistema educatiu català, fent optativa la llengua catalana i centralitzant continguts. Ja hi han respost milers de manifestants a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears.

. . . . . . . . . . . ................................ ............................................................. . . . . . . . . . . . . . . Publicació quinzenal d’informació i opinió Surt l’1 i el 15 de cada mes. Direcció: Casimir Martí Edició: El Pregó Associació Cultural - Galerada Serveis d’Edició SCCL Apartat de Correus: 33203 08080 Barcelona Redacció: 93 412 52 08 Administració: 672 673 760 elprego@galerada.cat Maquetació: Albert Espona Dip. Legal: Gi-161-94 Impressió: Agpograf, S A

SUBSCRIPCIÓ PER A L’ANY 2013: 25 EUROS. (Subscripcions col·lectives, a partir de 10 exemplars a una mateixa adreça: 18 euros per exemplar). Nom Adreça Població i codi postal

Nombre d’exemplars: Telèfon

DOMICILIACIÓ DE REBUTS EN CAIXA O BANC:

Els prego que fins a nou avís atenguin els rebuts que presentarà El Pregó eclesial amb càrrec al meu compte/la meva llibreta. Titular del compte Adreça del titular Codi Compte Client (CCC)

Entitat

Oficina

Control

Núm. Compte

(Ho trobarà a la seva llibreta, talonari o extracte de banc)

Signatura del titular del compte/de la llibreta

Prego444  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you