Issuu on Google+

423

eclesial d'informació i opinió

Publicació quinzenal

Número 423

13 de novembre del 2011

Lectura

. .. .. . .. .. . .. . .. . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. . ... . ... . ... . ... . .....................................

L’Església cinquanta anys després del Concili Vaticà II Ara que mossèn Modest Prats es va enfonsant en la nit sense memòria, uns amics seus han aplegat, d’acord amb ell, una sèrie d’escrits diversos, Homilies de Medinyà (Empúries, 2011, ps. 230), un títol calcat de les Homilies d’Organyà, cosa ben adient tractant-se d’un historiador de la llengua catalana. Com explica Salomó Marquès en la introducció, «som una bona colla de persones a qui ens hauria agradat que escrivís un llibre no pas d’història de la llengua, sinó sobre qüestions que giressin al voltant d’aspectes relacionats amb fe, cultura i país», poder «llegir textos que fossin del capellà, del rector de parròquia, i no pas del professor universitari», veure aplegats «alguns dels textos que havíem escoltat públicament d’en Modest en diferents celebracions religioses i civils (homilies, recessos, conferències). Doncs bé, aquí teniu aquestes Homilies (que no són només homilies). Hi trobem un Modest pregonament cristià i evangèlic i, al mateix temps, profundament humà». Ara que la seva veu tan característica i potent ja no es fa sentir en fòrums públics, aquest llibre és també un homenatge al mestre, a l’amic, al català, al cristià, al capellà Modest Prats, una glòria de l’Església gironina i catalana. Josep M. Totosaus

El nostre col·laborador Valentí Fàbrega ens parla de la celebració de «l’Any ­de la Fe», que ha convocat Joan Pau II, per a reflexionar sobre els continguts de la fe cristiana, una reflexió especialment necessària, avui, atesa «la profunda crisi de fe que afecta moltes persones», com diu ben realísticament el papa. Es pot, però, dubtar, diuValentí Fàbrega, que aquest «any» serveixi per a afrontar els interrogants i les qüestions que afecten avui la fe cristiana, i no solament en el seu fonament darrer —«fora del qual ningú no en pot posar cap altre»—, que és Jesucrist, sinó en les seves expressions doctrinals, litúrgiques, morals i institucionals. Aquesta revisió la va encetar el Concili Vaticà II, convocat i esperonat pel papa Joan XXIII, conscient que calia un aggiornamento general de l’Església en tots els seus aspectes, i que marca un punt de partença i és una referència indefugible. Però, naturalment, la vida de les societats i de l’Església Catòlica no es va deturar en el Concili Vaticà II, sinó que ha seguit el seu curs i han anat apareixent nous problemes de tot ordre, socials, econòmics i polítics, nous qüestionaments que afecten l’Església, tant en el seu fonament (¿de debò, més enllà de les paraules i les proclames, l’Evangeli és el punt de referència indiscutible de la seva estructura, el seu funcionament i la imatge que projecta?), com en les múltiples expressions de la fe establertes. Valentí Fàbrega afirma que la revisió a què ens convida l’Any de la Fe ja fa temps que ha començat en l’estela del Concili Vaticà II i dubta que els interrogants suscitats avui siguin obertament acceptats. I que el «Catecisme de l’Església Catòlica», promogut per Joan Pau II sigui l’instrument apte per a guiar la reflexió a què se’ns convida. En el seu «testament», que resumeix Jesús Huguet, Joseph Comblin, teòleg belga que es va encarnar i va treballar a l’Amèrica llatina, dibuixa el buidament a què les interpretacions oficials, sobretot a partir de Joan Pau II, han sotmès el Concili Vaticà II i enumera els punts ferms que haurien de romandre com a base de futures reformes (¿se’m permetrà d’afegir a la seva llista la llibertat civil en matèria religiosa?) i assenyala unes línies de futur. I MiquelÀngel Ferrés ens recorda el testimoni profètic del bisbe Pere Casaldàliga, en ocasió dels seus quaranta anys de bisbe: vet ací la fe en acció. Finalment, Acció Solidària contra l’Atur ens fa present la gran preocupació de multitud de persones: la crisi i l’atur, que l’Església hauria de prendre com a base indefugible de tota la seva acció. L’Any de la Fe, la Missió Metròpolis i l’Atri dels Gentils no poden reduir-se a belles especulacions sense interès per a unes societats cada vegada més preocupades per la situació econòmica i més abocades, vulgues no vulgues, a un canvi de paradigma. Josep M. Totosaus


L’Any de la Fe: un projecte sense sortida Amb l’anticipació d’un any Benet XVI ha convocat la celebració de l’Any de la Fe, és a dir, la d’un any especialment destinat a reflexionar sobre els continguts de la fe cristiana. Cal confiar que «la porta de la fe» (Fets 14,27), que introdueix a la vida cristiana, «estigui sempre oberta per a nosaltres» (§ 1).

posició papal al diàleg. Per tant, res de barrinar; llegiu i apreneu de memòria com abans s’aprenia el Credo (§ 9). Aquest Catecisme «és una contribució importantíssima a l’obra de renovació de la vida eclesial», és «un subsidi preciós i indispensable» (§ 11), «un veritable instrument per a recolzar la fe» (§ 12).

Una reflexió ja en marxa

I el Concili Vaticà II?

Sí, avui aquesta reflexió sembla més necessària que mai, atesa, segons diu el papa, la «profunda crisi de fe que afecta moltes persones» (§ 2). Es tracta, doncs, d’«un moment de profund canvi com el que la humanitat està vivint» (§ 8). Però la veritat és que no fan falta aquestes recomanacions, perquè ja fa algun temps que fidels catòlics han començat a fer, amb tota sinceritat, la reflexió revisora que se’ls demana. I fruit lògic de la revisió és la controvèrsia i la multiplicació de les qüestions controvertides: l’exercici de la potestat pontifícia com una monarquia absoluta d’abans de la revolució francesa, la imposició del celibat sacerdotal i l’exclusió de la dona del sacerdoci, la complicada evolució del sagrament de la penitència, la indissolubilitat del matrimoni, l’ètica de l’homosexualitat, etc., etc. ¿Fins a quin punt dogmes difícils d’entendre sobre la Trinitat i el Crist integren «el dipòsit de la fe» permanent i no són formulacions relatives d’un temps i d’una cultura del passat i que, per tant, cal formular de bell nou? Tot bon catòlic estarà d’acord que un cop assolida una certa maduresa, mitjançant les experiències de la vida i l’exercici professional, no es pot continuar vivint arrossegant uns retalls d’aquell catecisme de primera comunió.

També el Concili Vaticà II hi pot ajudar. Els seus textos «no perden el seu valor ni el seu esplendor», però cal llegir-los «guiats per una hermenèutica correcta» (§ 5). Prou que sabem de què va: la interpretació restrictiva i retrògrada vaticana dels decrets conciliars és la correcta; la que veu en aquests textos una nova orientació que cal tirar endavant és refusable. Especialment convidats a promoure l’any de la fe són «els germans bisbes de tot l’Orbe», units al «Successor de Pere» (§ 8), és a dir, són aquests mateixos bisbes que fins ara no s’han pas distingit públicament per un esperit innovador. I en fi, per arrodonir el projecte, es declara que les comunitats «parroquials», aquestes comunitats que es van empobrint per manca de pastors, «trobaran la manera de professar públicament el Credo» (§8).

D’ahir a avui El món antic mediterrani, sobretot, en la seva part oriental, fou durant els primers segles de la nostra era un món d’una extraordinària efervescència religiosa. El creient d’aleshores se sentia molt desemparat: la mitologia clàssica, molt més humana que divina, els cultes oficials d’immobilisme rutinari, els grans temples, centres de la comunitat ciutadana, havien perdut la credibilitat i estaven en plena crisi. Les religions mistèriques, en canvi, tenien cada vegada millor acollida. En aquest ambient Pau predicà el seu missatge de la creu i la resurrecció de Crist i Déu li va obrir «la porta de la fe» (Fets 14,27). El cristianisme va arrelar d’una manera ràpida i ferma en el nou món del paganisme hel·lènic en tots els aspectes religiosos, culturals i lingüístics. Però avui sembla que les coses hagin canviat. Sembla que és a l’Església que toca fer el paper d’institució encarcarada, poruga i d’una credibilitat decreixent. Es confia que la porta de la fe romangui oberta, però els projectes s’orienten més aviat a tancar-la.

Estímul o frenada? Tanmateix, Benet XVI en lloc de donar una gran embranzida amb el seu projecte de reflexionar sobre la fe, frena. És una frenada seca, dura, sense pal·liatius ni contemplacions. En realitat, quan ell recomana reflexionar sobre la fe vol dir que el que cal fer és agafar el «Catecisme de l’Església Catòlica» i llegir-lo per primera vegada si és que, com és probable, no s’ha llegit mai. No hi fa res que cap dels interrogants crítics esmentats no es trobi en alguna de les qüestions del Catecisme. Aquests interrogants no valen, ja que «provenen d’un canvi de mentalitat que, sobretot avui, redueix l’àmbit de les certeses racionals al dels assoliments científics i tecnològics» (§ 12). I ja no hi ha res més a dir, perquè en aquest punt s’acaba la predis-

Valentí Fàbrega Escatllar

­­2


Pere Casaldàliga: 40 anys de bisbe El dia 23 d’octubre s’han acomplert 40 anys de l’ordena­ ció de Pere Casaldàliga com a bisbe de la prelatura de São Felix do Araguaia, al Brasil, tres anys després que hagués arribat a aquella regió del Matto Grosso, una quasi-diòcesi que va ser encarregada a la congregació dels claretians. Era el primer bisbe d’aquella extensa zona i ho ha estat fins ara fa cinc anys, en què va ser rellevat del càrrec per un nou bisbe, Leonardo Ulrich, el qual acaba de ser nomenat bisbe auxiliar de Brasília i elegit nou secretari de la Conferència Episcopal Brasilera. El bisbe Pere, però, es va quedar a viure a São Felix com a bisbe emèrit, de bracet —com diu ell— amb la malaltia del Parkinson; i llegint, pensant, escrivint, pregant, acollint… Ara, en espera del nomenament d’un nou bisbe resident, s’ha designat com a administrador apostòlic de la prelatura Eugênio Rixen, bisbe de Goiás. El fet d’haver pogut conviure uns dies de l’any 2004 a casa del bisbe Pere (una casa normal d’un carrer normal de São Felix), m’empeny a no deixar passar per alt aquest 40è aniversari, sobretot perquè aquella ordenació episcopal a l’aire lliure el capvespre del 23 d’octubre de 1971 va ser un esdeveniment que va marcar l’Església, no solament la brasilera, sinó que el seu esperit va travessar fronteres. Va suposar una alenada profètica per a molts cristians d’una i altra banda de l’oceà. Un oceà que, en canvi, en Pere es nega encara a travessar per fidelitat a la gent d’allà i en solidaritat amb els qui no podran viatjar mai. Tres elements significatius podem destacar a l’entorn d’aquella cerimònia de fa quaranta anys a la vora del riu Araguaia:

d’autoritat i de poder. En Pere no veia que fossin signes de servei per a la gent. Ell havia redactat una invitació-recordatori d’aquella memorable cerimònia, que deia així: «La teva mitra serà un barret de palla sertanejo (camperol), el sol i el clar de lluna, la pluja i el cel serè, la mirada dels pobres amb qui camines i la mirada gloriosa de Crist, el Senyor. »El teu bàcul serà la Veritat de l’Evangeli i la confiança del teu poble en tu. »El teu anell serà la fidelitat a la Nova Aliança del Déu Alliberador i la fidelitat al poble d’aquesta terra. »No tindràs altre escut que la força de l’Esperança i la Llibertat dels fills de Déu; ni faràs servir altres guants que el servei de l’Amor». Encara avui a les mans només hi porta un anell rudimentari de tucum, d’os de palmera, que li van regalar els indis tapirapè. 3. El tercer element que va marcar aquella celebració va ser la Carta pastoral de Casaldàliga que es va divulgar en aquella ocasió. El sol títol ja expressava tota una declaració de principis: «Una Església de l’Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social». Aquest document va desvetllar l’adhesió immediata de molts cristians d’arreu i d’amplis sectors de la societat, però també va provocar la reacció aïrada i violenta dels agents de la dictadura militar i dels qui es beneficiaven a costa del sacrifici i del dolor de moltes persones oprimides. Va marcar una època i va esdevenir una referència per a l’Església del Brasil i de més enllà. La Carta pastoral no parlava de l’Església cap endintre sinó que era una mirada compromesa d’Església sobre la realitat nua i crua del poble al qual aquesta Església volia servir. S’hi relataven les situacions viscudes pels camperols que eren expulsats de les seves terres, s’hi denunciava la realitat dels pobles indis que veien els seus territoris envaïts pels especuladors capitalistes, s’hi parlava de l’explotació dels treballadors vinguts d’altres parts del país i que eren sotmesos a condicions degradants… En la introducció del text, el novell bisbe Pere, preveient segurament les reaccions en contra de les seves paraules, escrivia: «Si la primera missió del bisbe és ser profeta i el profeta és la veu d’aquells que no tenen veu, jo no podria, honestament, quedar-me amb la boca tancada en rebre la plenitud del servei sacerdotal». Les persecucions, internes i externes, que li van venir després no el van fer canviar gens en les seves posicions, més aviat el van reforçar. Amb dues sentències seves s’entén i es resumeix tot: «Les meves causes valen més que la meva vida» i «Som soldats derrotats d’una causa invencible».

1. L’ordenació es va celebrar en la catedral més gran i rica del món. Era el vespre, i la volta d’aquella catedral estava adornada per una multitud d’estrelles del cel. Les parets consistien, per un cantó, en les aigües lliures de l’Araguaia i, per l’altre, en les cases obertes del poble de Sâo Félix. Al fons, l’esglesiola petita i pobra de la comunitat, on no hi hauria cabut tothom. Al peu del poble, com per recordar la provisionalitat i la fragilitat humanes, el cementiri on descansen els difunts, molts d’ells per mort violenta, «màrtirs de la caminhada». 2. Pere Casaldàliga va refusar qualsevol senyal exterior que el diferenciés o que no tingués el sentit que havia de tenir. Les insígnies episcopals que es donen als bisbes el dia de la seva ordenació són l’anell, el bàcul, la mitra i la creu pectoral; amb un escut que representa el seu lema de vida i d’acció. Les seves vestimentes també diferien de les dels simples capellans. Temps endarrere, els bisbes encara usaven, en les celebracions litúrgiques, guants i calçats especials, capes vermelles i ornaments per l’estil. Tot per a indicar la seva importància en l’estructura jeràrquica de l’Església. Signes

Miquel Àngel Ferrés i Fluvià

­­3


ConciliVaticà II: cinquanta anys després .. . . . . . . . . . . . . . . . ............................... ............................................................. . . . . . . . . L’onze d’octubre passat va començar el cinquantenari de l’obertura del Concili Vaticà II (11-10-1962). Amb aquest motiu s’ha divulgat, amb el títol consignat a dalt, un text pòstum del teòleg belga Joseph Comblin, mort a Xile aquest any. Es un text preciós publicat a la revista «Alternativas», de Managua (opción por los pobres-chile@yahoo.com), que pot considerar-se com un veritable testament. Segons Comblin, el Concili va néixer ja amb el bacteri letal. Des del començament la Cúria romana va tramar els seus plans per fer fracassar tot el que pogués suposar de renovació. La Cúria no acceptava les idees renovadores del nou papa. Amb aquesta finalitat, va procurar que les comissions preparatòries del Concili fossin clarament conservadores. Naturalment, els documents elaborats no suposaven cap canvi real. A continuació va preparar unes llistes de bisbes que s’encarregarien d’aprovar aquells documents. Però se’ls va descobrir l’estratagema i un grup de cardenals centreeuropeus va demanar que fos el mateix Concili qui nomenés les comissions. La conclusió va ser que aquestes comissions van refusar tots els documents preparats. Diu que el papa era feliç. Va ser l’afirmació de l’episcopat enfront de la Cúria romana. Però el Concili no volia ruptures i per això es va anar imposant la llei del consens. D’aquí va néixer l’ambigüitat de molts dels seus textos: després d’un paràgraf reformista en seguia un de conservador. Per exemple, la constitució sobre l’Església exposa en el capítol II el tema estrella que parla del Poble de Déu, però en el capítol III, que parla de la Jerarquia, tot queda igual. La minoria conservadora no es va convertir al Concili, ben al contrari s’ha anat radicalitzant i endurint i ha pogut trobar arguments als mateixos textos conciliars. Quan Joan Pau II citava el Vaticà II citava els textos més conservadors, com si els altres no haguessin existit. (Segons una revelació feta pel teòleg D. Chénu en una entrevista poc abans de morir, Wojtila va ser l’únic cardenal de la comissió preparatòria que no va acceptar mai l’esquema de la Lumen Gentium). El grup conservador, tot i que durant molt temps minoritari, té molta influència a la Cúria i al col·legi cardenali­ci. Això ha fet que fos decisiu en l’elecció dels últims papes, i, a través d’ells, en el nomenament de bisbes. Una tendència que no sembla que pugui canviar per ara.

havien estat sempre les grans transmissores de la fe. Finalment va donar peu a la societat de consum i a un capitalisme descontrolat. La revolució cultural que va desencadenar el Maig del 68 va afectar molt especialment l’Església catòlica, que era vista com un sistema institucional radicalment autoritari, dotat d’un cos dogmàtic i d’un codi moral que es presentaven amb la pretensió de «magisteri» definitiu. El Concili Vaticà II va intentar donar resposta als problemes del seu temps, però no en va poder donar als que va suscitar la gran revolució cultural del 68. Aquesta va afectar d’una manera molt especial el sector jove. Tothom va captar que l’Església estava profundament qüestionada i desprestigiada. Un desprestigi que no va venir del Concili, sinó de la gran crisi cultural. I es va produir la gran ensulsiada a l’Església. Com a màxim, hi va poder contribuir la frenada de les expectatives conciliars.

La frenada El papa i molts bisbes van acceptar l’argument dels conservadors, que deien que tota la culpa la tenia el Concili. Fins alguns teòlegs que havien estat promotors dels documents conciliars, van adoptar la seva tesi. Entre ells el papa actual, que com a professor de Tubinga havia tingut molt mala experiència del Maig del 68. Deien que el Concili havia estat mal interpretat. Per això l’any 1985 Joan Pau II va convocar un Sínode extraordinari, en ocasió dels 20 anys de la conclusió del Concili, per combatre les falses interpretacions i donar la correcta. En la pràctica, la interpretació correcta consistia a suprimir tot el que hi havia de nou als documents del Vaticà II. Va ser aleshores quan, per instigació del cardenal Ratzinger, l’expressió «Poble de Déu» va ser eliminada del vocabulari i dels documents vaticans. Ratzinger havia descobert que «poble» era un concepte sociològic. Quan el Concili l’havia acollit, perquè era un concepte bíblic, fins al punt d’erigir-lo en el concepte clau de la seva eclesiologia conciliar. La reacció va ser el retorn a la disciplina anterior. El símbol d’aquesta reacció va ser el nou Codi de Dret Canònic, que va tancar les portes a tota renovació. El llenguatge oficial fa encara referència al Concili, però el seu missatge n’és absent. Els capellans joves no saben què va representar el Concili Vaticà II, i viuen tancats en la seva seguretat i les seves belleses litúrgiques. La prioritat que l’Església va donar a la lluita contra el comunisme va fer que es lliurés als braços d’un capitalisme desenfrenat i a les dictadures militars americanes. El moviment renovador d’Amèrica llatina va ser atacat sistemàticament per Roma amb arguments proporcionats per sectors americans reaccionaris. Des de 1972 la campanya contra Medellín va ser dirigida per Alfonso López Trujillo.

L’ensulsiada eclesial El 1968 va reportar una gran revolució cultural. Segons Comblin, la major en la història d’Occident. En efecte, va significar una crítica radical de totes les institucions establertes i de tots els sistemes de pensament (els grans relats), com a expressions de dominació intel·lectual. Amb la descoberta de la píndola, va esclatar la revolució feminista. Pressionat pel sector més conservador, Pau VI va publicar l’encíclica Humanae Vitae, que va provocar la deserció de les dones, que ­­4


En el pontificat de Joan Pau II la pressió va augmentar. Les advertències romanes, els nomenaments episcopals, les expressions de repressió contra els bisbes compromesos amb Medellín van tenir efecte. La condemna de la teologia de l’alliberació el 1984 va ser fatal. Des d’aleshores és encara tinguda com a sospitosa.

Els nens viuen realitats religioses com a objectes d’experiència immediata. En obrir-se a l’esperit crític es perden, perquè no saben fer el pas a la fe com a adhesió lliure a la persona i a la vida de Jesús, adhesió que no és evident, que mai no elimina una franja de dubte. És l’Esperit present en nosaltres qui ens crida i ens mou a fer confiança. — La pràctica religiosa. La litúrgia actual es avorrida i el seu llenguatge o estil, insuportable. Cal una reforma a fons i paraules i símbols significatius per als homes i les dones d’avui. — La moral. Abans tota es basava en l’obediència a l’autoritat. Els homes i dones d’avui volen comprendre el valor dels preceptes i de les obligacions. — La comunitat. La parròquia actual ha perdut el sentit de comunitat. Creu que s’ha d’anar cap a petites comunitats d’unes 50 persones de lliure elecció, amb capacitat per a celebrar l’Eucaristia, cosa que suposa una persona ordenada a aquest fi. Així es feia els primers segles. Els sacerdots a temps complet acompanyarien el bisbe, i serien destinats a evangelitzar els diversos sectors de la societat urbana. La renovació només pot venir dels laics, que són els qui viuen l’Evangeli enmig del món. Enmig d’una Església presonera del passat el Concili sempre serà una veu profètica. Hi ha moviments poderosos que prediquen el retorn al passat. Hem de protestar, els hem de denunciar.

Línies de futur Avui les reformes del Vaticà II queden curtes i inadequades. Caldrà anar molt més lluny, perquè el món ha canviat més els últims 50 anys que els 2.000 anteriors. Tanmateix, hi ha uns punts ferms del Vaticà II, que hauran de romandre com a base de futures reformes: — el retorn a l’Evangeli com a referència permanent de la vida eclesial; — el poble de Déu com a part activa en la vida de l’Església; l’Església dels pobres; l’Església al servei del món, sense recerca de poder; — un ecumenisme de participació més íntima entre les esglésies cristianes; — la trobada entre totes les religions o les ideologies religioses; — la reforma litúrgica. I insinua algunes línies de futur: — La fe. Caldrà revisar la teologia i la catequesi de la fe.

Jesús Huguet

SORTIR DEL PESSIMISME CREANT OCUPACIÓ no vol dir que l’aixeta estigui totalment tancada. Si el projecte és bo, està ben pensat i l’emprenedor és una persona seriosa i té una certa experiència, els diners poden sortir. A part de la família i els amics, hi ha privats que volen invertir, la banca ètica, cooperatives de crèdit, i ONG’s com la nostra, que tenen disponibilitat i poden ajudar a tirar endavant el projecte. Catalunya necessita gent ben formada, amb iniciativa, voluntat d’esforç, i capacitat d’innovació. No és fàcil, ni molt menys, però hi ha molts casos de persones lluitadores que demostren que és possible. A la Fundació Acció Solidaria contra l’Atur, en coneixem unes quantes, a les quals hem fet préstecs solidaris sense interessos i que se n’estan sortint. Malauradament el que nosaltres podem fer és molt limitat. Ni socialment ni econòmicament no podem tolerar el patiment i l’empobriment humà i material que suposa l’atur. Mentre aquest es mantingui en les dimensions actuals l’Administració i la societat tenen l’obligació moral de prioritzar la creació d’ocupació i, mentre aquesta no arribi, l’Administració ha d’ajudar els aturats a millorar la seva formació i a rebre el suport psicològic i econòmic necessari per a una vida digna. Sí, podem sortir-ne! Podrem tirar endavant si tots hi contribuïm.

La preocupació per la situació dels aturats no és cosa d’avui: pregunteu-ho, si no, a l’Acció Solidària con­tra l’Atur, de què ens hem ocupat altres vegades. En aquest número incloem un díptic. I l’article següent, que ens fa arribar aquesta associació. Les xifres de l’atur actual i les perspectives que s’intueixen són desoladores. La greu situació en què es troben tantes persones i famílies fa feredat. És una realitat prou coneguda. La qüestió és com sortir d’aquesta situació; i només hi ha una resposta vàlida: crear ocupació. La bona marxa de l’exportació i del turisme estan ajudant a crear llocs de treball, però ni de bon tros són suficients. Catalunya necessita crear 100.000 empreses competitives que s’orientin cap a sectors i productes «nous», dels quals hi pot haver demanda, i que si es fan bé es puguin exportar. No es podran crear de cop, però és el camí a seguir. En el teixit productiu no tot són grans empreses. Hi ha oportunitats per a empreses petites i mitjanes (pimes) en molts sectors innovadors: energies alternatives, ús racional de l’aigua, enginyeries, serveis personals, sector agroalimentari avançat, tecnologies de la informació, disseny, logística, formació, serveis a les empreses, etc. Són conegudes les dificultats per rebre ajuts de les administracions o préstecs dels bancs, la qual cosa

Francesc Raventós

­­5


Signes Z

d’aquest temps

Sobre Europa, Europa de l’Est i les Esglésies de l’Est «La Vanguardia» publicava el diumenge 6 d’octubre una entrevista de María-Paz López amb el cardenal-arquebisbe d’EsztergomBudapest, president del Consell de Conferències Episcopals d’Europa. «És una entitat episcopal continental, explica, fundada per la Santa Seu fa quaranta anys (...) que coordina la comunió entre bisbes europeus, el diàleg ecumènic, el diàleg amb cultura i societat i, de vegades, amb òrgans europeus». És bo escoltar algunes de les coses que diu el cardenal hongarès i que no tenim gaire presents. En recullo tres. «Al nostre país hi ha qui fa servir la paraula Europa com a realitat política més intensa que la de l’Europa cultural, que coneixíem de sempre. A l’inici dels anys 2000 es va començar a parlar del possible ingrés d’Hongria a Europa. Però si sempre hi havíem estat! La Unió Europea és només una estructura política d’aquest moment històric. Hi vam ingressar el 2004 amb altres països excomunistes; així que la història romàntica de grans personatges com De Gasperi, Schuman, Adenauer... no és la nostra història: és la d’alguns pobles occidentals. En aquella època nosaltres vivíem sota l’estalinisme. No hem de confondre la realitat historicocultural d’Europa amb aquesta realitat política, per més que la UE necessita sustentar-se en valors culturals comuns, no només en valors humans. Sóc optimista: la cultura europea és també present a

Amèrica, Rússia, Austràlia... i és més forta que els problemes actuals d’una estructura política com la UE». «La independència nacional, dins de la UE, també és important. Ha de ser conservada així mateix per la dignitat i l’existència cultural dels països. Europa és rica en llengües, cultures i tradicions, que representen un valor també als ulls del Creador. La visió cristiana permet una gran reconciliació, que a la part oriental del continent és encara una tasca molt actual. L’Església catòlica mira amb estima la UE perquè els alemanys i els francesos es van reconciliar malgrat les guerres. Volem ajudar a reconciliar les ànimes. Fa uns decennis van començar les Conferències Episcopals d’Alemanya i Polònia, i l’hongaresa ho ha fet amb l’episcopat eslovac». «Caldria precisar l’expressió Església de l’Est, producte d’una visió política que ve del temps en què hi havia el teló d’acer. Des de l’altre costat, l’Europa occidental veia, i encara veu, tot el que se situa més enllà del teló com una realitat homogènia, un sol bloc; i no ho era ni ho és. Hi ha una altra frontera cultural, i només cultural, entre l’Orient grecobizantí i l’Orient llatí; és a dir, entre la part occidental d’Orient i el veritable Orient europeu, que és de majoria ortodoxa. En aquest sentit, polonesos, txecs, eslovacs, croats... se senten més part d’Occident». Z

Sobre l’art de la Franja Al n. 419 (25.9.2011, p. 7) recollia en una petita nota que el con­­6

seller de Cultura, Ferran Mascarell, feia un vot de confiança al nou Govern d’Aragó: «D’entrada vull suposar de manera esperançadora que un nou equip significarà la possibilitat de posar-nos d’acord». Ho deia a Lleida, el 29 de maig, abans de les eleccions de les quals havia de sortir el nou Govern d’Aragó. Doncs bé, el 19 d’octubre la nova presidenta d’Aragó, Luisa Fernanda Rudi, confirmava que s’acabava de reunir a Madrid amb el nunci, monsenyor Enzo Frattini, el qual li havia traslladat el «criteri claríssim» de l’Església que els béns de la Franja pertanyen a les parròquies aragoneses —a l’Església no hi ha cap discussió sobre aquest punt: «la propietat està claríssima»— i havia posat com a termini per a la seva devolució un període de nou mesos a un any. La presidenta també parla alegrement de «l’execució de la sentència», quan, com ha anat explicant «El Pregó» una vegada i una altra, no hi ha hagut sentència, perquè no hi ha hagut judici, sinó únicament decisions administratives, és a dir, autoritàries. «Les sentències de l’Església ja són fermes», va dir la presidenta, però l’Església «no té elements» per ferles complir. També va afirmar que dintre de poc el bisbe de Barbastre es reunirà amb el nunci. O sigui, que mentre Ferran Mascarell esperava posar-se d’acord amb el nou govern d’Aragó, aquest està a partir un pinyó amb el nunci, en un exemple de la bona entesa Església-Estat. Deixant de banda altres notícies sobre aquest conte de l’enfadós, recollim el que va dir Montserrat Macià, directora del Museu de Lleida, en una entrevista a «Catalunya Cristiana» el 5 de juny i que reprodueix «Documents d’Església» (n. 991, 1.10.2011, ps. 543-544): «Sabem que gestionem una col·lecció absolutament legal i legítima (...) i treballem perquè tothom la conegui i conegui també que és una col·lecció que procedeix de l’antic bisbat de Lleida i que no està aquí per casualitat. Un bisbat amb més de 800 anys d’història i del qual l’únic tes-


timoni material que n’ha quedat són precisament els béns litúrgics que en procedeixen. El Museu té l’obligació de garantir la seva unitat, perquè custodia el testimoni d’aquesta diòcesi històrica. I en aquest sentit, com ja he dit altres vegades, entenc que el bisbat de Barbastre-Montsó havia d’haver començat a construir la seva història amb les parròquies incorporades al seu territori el 1995, any de creació d’aquella nova diòcesi. Reclamar el patrimoni històric i artístic que fins aquell moment havia format part del bisbat de Lleida és apropiar-se de la història d’un altre». Z

«Introducció al Protocol Eclesiàstic» Ara sí que podrem sortir de dubtes. Només ens caldrà consultar el llibre que ha publicat, amb aquest títol, el capellà valencià José Francisco Castelló per tal de facilitar les claus bàsiques del protocol no necessàriament a persones creients, sinó també a totes aquelles que tenen una inquietud cultural, sigui per necessitat professional o simplement per curiositat. De manera que tots podrem saber com distingir un cardenal d’un bisbe, què és un vestit coral o en quins moment de la missa toca posar-se dret o restar assegut. Li restem molt agraïts. Z

A Mallorca els capellans no són tan dòcils Com han informat els diaris (p. ex. «El Punt Avui», 6.11.2011, p. 14), el bisbe de Mallorca, Jesús Murgui, va demanar, no pas obligar, els rectors responsables de les esglésies de tot el bisbat que a totes les misses de dissabte i diumenge 29 i 30 d’octubre fos llegida la Nota de la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola en ocasió de les eleccions del dia 20 d’aquest mes (vg. el número anterior d’«El Pregó»). Doncs resulta que la gran majoria no van llegir-la. I van trobar diverses

sortides: alguns la van posar a la taula on es posa el Full parroquial; altres en van fer un resum llimant arestes, i notant, per exemple, que reconeix els nacionalismes pacífics i recomana la solidaritat entre els pobles. I hi ha hagut capellans més decidits que (no al peu de l’altar, evidentment) han proclamat que el d’autodeterminació és un dret reconegut per l’Església i que la independència de les repúbliques sud-americanes (de la qual s’està celebrant el bicentenari) o la independència de les repúbliques bàltiques de Rússia no fóra legítima, si fèiem cas de la nota episcopal. Z

Tortosa, amb València Al número 415-16 (1 i 15.7.2011) vaig cridar l’atenció sobre la participació del bisbe de Tortosa en una reunió dels bisbes de la província eclesiàstica valentina sobre pastoral vocacional que es va celebrar el mes de juliol a la ciutat de València i em permetia demanar-ne una explicació. Doncs bé, nova reincidència: el dia 31 d’octubre tenia lloc una altra reunió, també a València, dels bisbes de les Illes Balears, la Comunitat Valenciana i Tortosa. Ara es tractava de planificar i coordinar la pastoral juvenil, seguint les pautes assenyalades pel papa en la Jornada Mundial de la Joventut de l’agost passat a Madrid: s’estudiaran, diu la informació que publica «Religión Digital. com», «els criteris per a desenrotllar la pastoral juvenil en relació amb els diferents sectors a què es va adreçar el papa a la JMJ: professors universitaris, religiosos joves, seminaristes i voluntaris». També es va abordar (com a la reunió del mes de juliol) la coordinació de la pastoral vocacional de les distintes diòcesis. La informació precisa que a la demarcació (sic) de monsenyor Salinas pertanyen parròquies del nord de la província de Castelló. Però no creiem que hi hagi diferència entre la pastoral de joventut i la pastoral vocacional que es fa en aquestes comarques i en les altres que pertanyen a la província de Tarragona. ¿O sí? ­­7

Ja tenim, doncs, tot un sector de la pastoral del bisbat de Tortosa que es coordina (o que volen coordinar) amb les diòcesis de la Província eclesiàstica de València, cosa inèdita, fins ara. ¿Seguiran altres sectors el mateix camí? No hem vist en cap resum de les reunions que fan els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense que el bisbe de Tortosa informi d’aquestes seves escapades a la província veïna. ¿Potser li serveix d’excusa el treball conjunt que realitzen, ja fa anys, alguns sectors pastorals de les diòcesis catalanes i de les Illes (que pertanyen a la Província Valentina)? Així el Secretariat Interdiocesà de Catequesi de Catalunya i les Illes (SIC) acaba de celebrar del 4 al 6 de novembre les V Jornades de Formació per a Catequistes a l’església de la Porciúncula, de Palma, seguint una llarga tradició de treball catequètic comú que data ja dels inicis dels anys setanta. Però es tracta de dos casos ben diferents: en el cas de les Illes som davant d’un treball de col·laboració, promogut des de baix i sense cap pretensió annexionista, que ja fa anys que ha demostrat la seva eficàcia. En el cas de TortosaValència, en canvi, no es pot dir pas el mateix. Sigui com sigui, ens agradaria alguna informació sobre aquest nou front comú Tortosa-València i que la Conferència Episcopal Tarraconense en prengués acta públicament. Recull d’informacions i comentaris de Josep M. Totosaus

L’OPCIÓ PELS POBRES Trobada d’Espai Obert el dissabte, dia 26 de novembre, a les 11 del matí a la sala d’actes del CIC (Via Augusta, 205. Barcelona) amb mossèn Manel Pousa (el pare Manel).

Punts de venda a Barcelona Trobareu «El Pregó» a la llibreria Claret (Llúria, 5)


Al n. 420 (3.10.2011, ps. 4-5) donàvem compte d’una Crida a la desobediència signada pel grup de 329 rectors d’Àustria «PfarrerInitiative», i de les reaccions que havia suscitat. A continuació en publiquem íntegre el text datat el 19 de juny. També el reprodueix «Documents d’Església», juntament amb la resposta del cardenal de Viena del 15 de juliol (n. 992, 15.10.2011, ps, 561-563).

Accent

El refús de Roma a una reforma de l’Església esperada des de fa molt de temps i la inactivitat dels nostres bisbes no només ens permeten, sinó que ens obliguen a seguir la nostra consciència i actuar de manera independent. Nosaltres, sacerdots, volem establir, en el futur aquests signes: Direm en el futur en totes les misses una pregària per la reforma de l’Església. Ens prendrem seriosament la paraula de la Bíblia: demaneu i se us donarà. Davant Déu existeix la llibertat d’expressió. No refusarem, en principi, l’eucaristia als fidels de bona voluntat. Això s’aplica especialment als divorciats amb un segon matrimoni, als membres d’altres esglésies cristianes i, en alguns casos, també als catòlics que han abandonat l’Església. Evitarem de celebrar més d’una missa els diumenges i dies de festa, en la mesura que sigui possible, o bé encarregar-ne a capellans de pas o no residents. És millor una litúrgia de la Paraula organitzada localment que no pas les tournées litúrgiques.

En el futur considerarem com una «Eucaristia sense sacerdot» la celebració de la Paraula amb distribució de l’Eucaristia; i així l’anomenarem. És d’aquesta manera que complirem la nostra obligació dominical en temps d’escassedat de sacerdots. Quan es tracti de laics competents i qualificats i de professores de religió refusarem també la prohibició de predicar. Especialment en temps difícils cal anunciar la Paraula de Déu. Ens comprometem a fer que cada parròquia tingui el seu propi cap responsable, home o dona, casat o solter, a temps complet o a temps parcial. Però això no es farà a base de fusions de parròquies, sinó a base d’un nou model de sacerdot. Per això ens disposem a aprofitar totes les oportunitats per a manifestar-nos públicament a favor de l’ordenació de dones i de persones casades. Els veiem com companyes i companys benvinguts al servei pastoral. A més, ens sentim solidaris amb els companys que, pel fet d’haver-se casat, ja no poden exercir les seves funcions i també amb aquells que continuen prestant els seus serveis com a sacerdots tot i mantenir una relació. Amb la seva decisió, aquests dos grups segueixen la seva consciència, tal com fem nosaltres amb la nostra protesta. Els veiem, com també el papa i els bisbes, com a «germans nostres». No sabem què més s’hagi d’exigir per a la confraternitat. Un és el nostre Mestre, però tots nosaltres som germans. I «germanes», caldria dir també entre cristianes i cristians. És per això que volem aixecar-nos; això és el que volem que succeeixi; és per això que volem resar. Amén.

Quadre d’honor

Quarto fosc

Se’l mereixen institucions com el Banc dels Aliments o Càritas, que multipliquen esforços i iniciatives al servei de tantes persones que passen fam o que es veuen desnonades de casa seva. Responen a la crisi no simplement amb denúncies, sinó amb iniciatives pràctiques i coratjoses.

Publicació quinzenal d’informació i opinió Surt l’1 i el 15 de cada mes. Direcció: Casimir Martí Edició: El Pregó Associació Cultural Apartat de Correus: 33203 08080 Barcelona Redacció: 93 302 70 88 Administració: 672 673 760 elprego@terra.es Maquetació: Albert Espona Dip. Legal: Gi-161-94 Impressió: Agpograf, S .A.

Hi posem els responsables de la majoria de partits polítics que centren la campanya electoral en la crítica i desqualificació dels contraris o que presenten propostes utòpiques, en comptes de fer propostes realistes d’acord amb les possibilitats que ofereix la situació actual.

SUBSCRIPCIÓ PER A L’ ANY 2011: 22 EUROS. (Subscripcions col·lectives, a partir de 10 exemplars a una mateixa adreça: 15 euros per exemplar). Preu d’un número solt: 1 euro. Nom Adreça Població i codi postal

Nombre d’exemplars: Telèfon

DOMICILIACIÓ DE REBUTS EN CAIXA O BANC:

Els prego que fins a nou avís atenguin els rebuts que presentarà El Pregó eclesial amb càrrec al meu compte/la meva llibreta. Titular del compte Adreça del titular Codi Compte Client (CCC)

Entitat

Oficina

Control

Núm. Compte

(Ho trobarà a la seva llibreta, talonari o extracte de banc)

Signatura del titular del compte/de la llibreta


Prego423