Issuu on Google+

411

eclesial d'informació i opinió

Publicació quinzenal

Número 411

1 de maig del 2011

Lectura

. .. . .. .. . .. .. . .. .. . ... . ... . ... . ... . ... . ... . ... . ... . ... . ... . ... . ... ...................................

Canonitzacions contaminades Donada la importància i l’actualitat del tema, creiem oportú fer conèixer als nostres lectors dues publicacions especialitzades que recomana el darrer número de «Bioètica & Debat», que publica l’Institut Borja de Bioètica. Enciclopedia de Bioderecho y Bioética. Dirigida per Carlos Romero Casabona, reuneix més de 200 autors i més de 300 entrades. Es tracta d’una obra magnífica, en la qual s’ha treballat durant tres anys. És una obra interdisciplinària i plural, que recull diverses opinions, perspectives i pressupòsits ideològics. Ofereix un panorama ampli de la reflexió ètica i jurídica sobre els temes de la biomedicina i de les ciències de la vida en general. Publicada aquest 2011 per la Cátedra Interuniversitaria de Derecho y Genoma Humano. Fundación BBVA. Diputación Foral de Bizkaia. Universidad de Deusto (ISBN: 978-84-9836-788-1). Ética del siglo XXI. El seu autor, José Rubio Carracedo, ha escrit una introducció rigorosa i didàctica als debats en què es troba immersa la desorientada societat actual: eutanàsia, avortament, ètica ecològica, ètica i corrupció política, ètica i mitjans de comunicació, etc. (Edición Proteus, 2009. ISBN 978-84-93699-3-2). J.T.

Crec que les canonitzacions actuals estan contaminades per tres factors. 1. Tenen com a criteri decisiu els miracles, si no és que es tracta d’un màrtir. ¿Amb quin dret l’Església pot «exigir» de Déu aquests miracles? No és això temptar Déu? (Mt 4,5). Sabem que Jesús no era gens partidari de demanar senyals del cel (Mt 12, 38-39; Jo 4,48; M 8, 11-13). Però és que els teòlegs tampoc no s’acaben de posar d’acord sobre la naturalesa dels miracles. ¿I quan és que es dóna un fet extraordinari que no admet una explicació natural? Sovint tampoc els metges i els científics s’acaben de posar d’acord. I encara fa més angúnia, si es pensa en l’embalum de publicitat que suposen les campanyes prèvies de promoció del personatge, de petició de gràcies i de publicació de les gràcies rebudes, com volent pressionar Déu i el seu intercessor. La santedat d’una persona ¿no s’hauria de basar simplement en un estudi seriós de la seva vida? I, si el futur sant o beat ha de servir de model per a la comunitat cristiana, ¿no hi hauria de poder dir alguna cosa el poble, el sensus fidelium? 2. El segon factor és la politització. ¿Per què tantes presses, fins a dispensar els terminis prescrits, a beatificar el papa Joan Pau II?, la gent es pregunta. ¿I per què una cerimònia tan grandiosa, ostentosa i multitudinària, de ressonància mundial? ¿No deu ser que Joan Pau II encarna tota una concepció d’Església, que és la que es vol imposar i que, per dir-ho tot, és la recolzada per una sèrie de neomoviments, els mateixos que, en vida del papa Wojtyla, omplien la plaça de Sant Pere? Mentrestant, Joan XXIII, aclamat unànimement com el papa bo, ha quedat indefinidament aparcat en el dipòsit dels beats. A més, a ell que, juntament amb Joan Pau I, havia estat el papa més obert de l’era moderna, se li va fer l’escarni de beatificar-lo, suposo que com a contrapartida, amb Pius IX, el papa més integrista entre tots el integristes. ¿Què en podem aprendre de Pius IX?, encara em pregunto. ¿El seu esperit bel·ligerant? Capítol a part, el constitueixen monsenyor Óscar Romero i els jesuïtes màrtirs de la Universitat del Salvador. L’any passat feia tot justament trenta anys de la mort del bisbe Romero. Fins el president Obama, sense compartir religió, va voler fer una marrada en el seu viatge per venerar la tomba d’un home tan admirat. Quina data més assenyalada per a dur a terme la seva beatificació! Però, no! Es veu que només els cristians d’una línia poden ser sants. Passa a p. 2


Esglésies i sectes: tenim criteris? Definicions i distincions

ciologia és considerada una secta per alguns estats mentre que, en uns altres, no hi ha cap inconvenient a registrar-la públicament com a Església de la Cienciologia. ¿Quin és, doncs, el criteri d’aquesta distinció?

Església (del grec ekklesia, assemblea) és una organització que comparteix una doctrina, uns ritus i una estructura i, en aquest sentit, és un nom específic del cristianisme. L’església, com l’assemblea del poble de Déu, suposa participació i acollida; parlem, per tant, d’una comunitat on es comparteix una fe, una concepció de vida i un projecte de compromís amb el món. Per això, les esglésies (catòlica, ortodoxa, luterana) són obertes, acullen qui hi vulgui entrar i estan atentes al món en què viuen, volen viure-hi i intervenir-hi per a millorar-lo. Secta (del llatí sequi, seguir) és un conjunt de persones que comparteixen igualment una doctrina i uns ritus; però són comunitats tancades, on el que importa no és participar en l’assemblea, sinó seguir un líder que ha trencat amb la comunitat d’origen (per això s’associa secta a «seccionar», del llatí secare). Allò que caracteritza una secta és el seguiment cec i acrític. En un primer moment, l’expressió s’aplicà als que seguien un filòsof; més tard, es consideraren sectes les faccions o cismes d’una religió perquè trencaven amb la comunitat i seguien aquell que provocava l’escissió. D’església, se’n pot ser o no, però això no implica ser sospitós; mentre que el sol concepte de secta es tan negatiu que ningú no el vol i per això no hi ha cap agrupació que s’autoanomeni així; són els altres els que consideren que determinada associació o grup és una secta. En línies generals podríem dir que una església és una assemblea participativa, horitzontal, acollidora, oberta i bolcada a un món que vol millorar amb la seva intervenció i la seva oferta de sentit. I que una secta és una agrupació vertical, jeràrquica, tancada, defensiva, que s’allunya del món per a construir-ne un altre al qual només accedeixen els seus. Tot i que el fenomen sectari no necessàriament es refereix al món religiós, moltes sectes vénen d’aquest àmbit i s’autoproclamen esglésies: per exemple, la cien­

Sobre criteris Podem trobar criteris religiosos, ètics i jurídics per a distingir secta d’església. a) Els criteris religiosos tindran a veure amb allò que una església considera dogma i ortodòxia: el qui en discrepa i es fa seguir s’exposa a ser titllat de sectari. Les esglésies, però, haurien de saber la importància del pluralisme i del diàleg en el si de l’assemblea, de manera que els qui discrepen però no tenen un interès ni d’escissió ni de fer-se seguir per altres, sinó que és per amor al món i a la mateixa església que discrepen dintre i fora, però que volen ser-hi acollits, no haurien de ser considerats sectaris (tot i que la història de l’Església és plena d’exemples que mostren el contrari). b) Per a legislacions teocràtiques, tot el que no sigui religió oficial és secta; per a estats amb laïcisme, és sectari tot fenomen religiós. Sense haver de caure en aquests extrems, en estats de dret el legislador pot considerar sectari un grup de persones que es tanquen, que són obscurantistes, que atempten contra obligacions de tots els ciutadans d’un territori i els impedeixen de practicar la llibertat de consciència. c) Des d’un punt de vista d’ètica cívica, que accepta el dret a la llibertat de consciència i d’associació, una església serà respectable quan no atempti contra els mínims drets cívics i permeti, per tant, la llibertat d’entrada i sortida i el pensament crític. Des de criteris ètics podem titllar de sectària —i, per tant, de no respectable en l’espai públic— aquella agrupació de gent que abdica i convida a abdicar del pensament crític, no admet cap pluralisme en el seu interior i fuig de la relació amb els

.. . . . . . . . . . . . . . . . ............................... ............................................................. . . . . . . . . Ve de p. 1

del casament dels prínceps d’Anglaterra. I s’explica també el cas d’una congregació que va haver de vendre’s les seves dues millors finques per costejar la beatificació de la Mare fundadora. En contrapartida, esmenta que els cartoixans van acordar no intentar fer mai cap sant o beat de l’orde, no fos cas que la canonització d’un d’ells dispensés els altres de ser sants.

3. Fer un sant val molts diners. Quants? No se sap. Perquè el procés de beatificació i canonització és tan complex, que es fa difícil determinar-ne la quantitat. Fer un sant és tota una empresa, costosa i feixuga, tant pel seu cost econòmic com per l’ingent treball de tramitació i burocràcia, que fan que només estigui a l’abast de moviments o corporacions rics i entusiastes. Si mirem Internet, hi trobarem que es calcula que el cost de la beatificació de Joan Pau II serà molt semblant al

Jesús Huguet ­­2


que viuen i pensen d’una altra manera. La secta trenca les relacions amb la crítica, amb la raó, amb els altres que pensen diferentment. La secta creu que no hi ha lloc per al dissentiment, perquè ha descobert la veritat incontestable, quan el que ha fet és abdicar de la recerca contínua i els seus membres han passat a adorar els seus «ídols», que segueixen cegament, no pas guiats per la llum de la raó ni de la fe, sinó plens de por de quedar-se sense rumb quan els falli el líder carismàtic incontestable. Quan unes agrupacions o associacions s’emmurallen, allunyen la seva gent de l’exterior i creen comunitats defensives i autistes, tenim bones raons per a anomenar-les sectes i convidar-les a explicar-nos per què no ho són. I si es prenen la molèstia d’ensenyar-nos, amb transparència i publicitat, en què consisteix la seva opció de vida, i convidar tothom a ser un dels seus, a compartir (no a dividir), serà una mostra que estan obertes, en diàleg i compromís, a aquest món. No tindríem cap problema amb les sectes si ens fossin indiferents el proïsme, l’església i les religions. Però si estem al servei de la llibertat, convençuts que la veritat ens fa lliures, aquesta només troba lloc en la societat oberta i plural. I perquè estem al servei dels vulnerables, que són la carn de canó de les sectes, cal injectar a les esglésies molt de pensament crític, molt de pluralisme, d’obertura i de discussió en la comunió: això és el que les diferencia de les sectes.

a canviar el món; les sectes s’imposen i pretenen que sigui el món que s’adapti a elles i, si no, pitjor per al món. Totes les esglésies poden patir el risc de sectarisme. Tenir clars els criteris i saber contestar per què no són una secta i preocupar-se molt perquè pensin així i ho sàpiguen els nostres veïns, és una mostra clara de servei a la missió de compartir la bona nova. Parlar de risc és parlar de probabilitat de perill i demana mesures preventives per a evitar-lo. ¿Què fan les esglésies per a evitar al seu si el perill de sectarisme? ¿Quina pedagogia fan perquè els membres de l’assemblea del poble de Déu no abdiquin del dret de participar, d’involucrar-se en el món, i no vulguin tancar-se per a preservar-se, per a salvar-se? Ortodòxia, exclusió, autoritarisme són tres camins que poden dur les esglésies i els seus membres al sectarisme; perquè no són només els altres els que corren aquest risc. Les sectes no posen tanques físiques als seus membres; els posen unes tanques més potents, però més subtils, més psicològiques: ells mateixos se les autoimposen per a evitar-se el compromís de viure autènticament la fe, és a dir, en el món, amb fissures, amb angoixes. Totes les esglésies tenen aquest risc. Les mesures preventives que han de prendre han de venir de dintre mateix: exposar-se a la publicitat, a la transparència, a acollir el diferent, al dubte i a la crítica pròpia i dels seus superiors jeràrquics quan aquests no argumenten i pretenen un seguiment silenciós i silenciat. Procedint així, també es fan respectables en l’espai públic, laic i plural, sense cap pretensió d’imposar als altres una determinada opció personal de vida.

El risc sectari

Begoña Román Maestre Professora de la Facultat de Filosofia (Universitat de Barcelona)

Les esglésies conviden; les sectes imposen. Les esglésies s’exposen a la intempèrie, presents en el món per

.. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .............................. ............................................................. . . . . .

Església i religió en una ciutat nord-americana Bloomington, Indiana, EUA, on visc la major part de l’any, és una ciutat d’uns 70.000 habitants. El passat industrial de la ciutat ha minvat (fàbriques de mobles, de televisors, d’ascensors) i avui és la universitat pública estatal, Indiana University, l’empresa que té més treballadors, seguida de les institucions i les companyies mèdiques i farmacèutiques. Bloomington és, doncs, una ciutat mitjana i universitària prou típica, amb uns 42.500 estudiants (part dels quals caldria afegir al nombre d’habitants de la població). Tot plegat dóna a la ciutat un ambient cultural i jovenívol. Tots els catalans que han vingut a Bloomington i amb qui he parlat es fan creus de l’abundor d’esglésies.

A Bloomington hi ha pel cap baix 86 esglésies o cases de culte de denominacions prou diverses, la qual cosa vol dir que hi ha un lloc de culte per cada 800 habitants aproximadament. Es distribueixen en sis grups de mides diferents. El principal el formen les congregacions protestants, les quals, a la vegada, es podrien dividir entre congregacions històriques (luteranes, presbiterianes, episcopalianes, metodistes, baptistes, etc., en principi importades d’Europa); congregacions que s’autodefineixen com a fonamentalistes (i semblen voler acaparar les denominacions de cristià, evangèlic, pentecostal); i les noves religions descobertes o inventades (segons el punt de vista) als Estats Units: els mormons, Passa a p. 4

­­3


Ve de p. 3

els testimonis de Jehovà, i els de la Ciència Cristiana; no tenim cap forma visible a Bloomington d’una altra religió autòctona, la Cientologia (Scientology). No cal dir que no gaudeixo de prou perícia teològica per a poder explicar les creences d’aquests grups, però l’interès d’aquest article és un altre, com veurem. Un segon grup el formen les tres esglésies catòliques de Bloomington, dedicades a sant Carles Borromeo i als apòstols Pau i Joan respectivament. Hi ha també a la nostra ciutat un monestir budista (i un centre d’estudis del budisme tibetà), una mesquita i una sinagoga. I finalment hi ha com a mínim tres esglésies sense credo, és a dir obertes a totes les creences: la casa de reunions dels Amics o quàquers i l’Església Unitària-Universalista, entre elles. L’existència d’aquestes darreres ens porta a la conclusió que cal distingir, en aquesta ciutat i potser en tot el país, entre església i religió. Bàsicament les religions que tenim són només quatre: cristiana (protestant o catòlica), budista, islàmica i jueva. En canvi, les esglésies, amb títols i professions ben distintes, són moltes més.

cessons (versus les desfilades civicomilitars del 4 de juliol), etc. La cohesió patriòtica del país es reafirma amb cada un d’aquests actes cívics, de manera que la religió, tot i la preponderància del cristianisme, no té el paper de cohesionadora nacional que ha tingut i té encara a Europa.

Capitalisme i desarrelament D’altra banda, el capitalisme és socialment disgregador. En la forma que ha anat prenent, el capitalisme liberal a ultrança afavoreix la concentració de productores en poques i enormes empreses que aixopluguen i es mengen bon nombre de productes que havien estat en mans d’empreses més petites. Això vol dir que el capitalisme avançat corroeix el sistema de petits empresaris i, de retop, la distribució industrial, la qual abandona les petites ciutats en favor dels conglomerats i, darrerement, de l���exportació de feines a mà d’obra de països menys desenvolupats i amb menys proteccions per als treballadors. Però, ja abans de la situació actual, el capitalisme va minar també la vida familiar. A Bloomington gairebé tothom té els parents en altres ciutats i fins en altres estats i ben pocs de nosaltres hem nascut on vivim. Aquesta condició s’estén a tot el país, així com també el costum de fer anar els fills a universitats allunyades de la casa paterna. La cosa és lògica des del punt de vista empresarial. Per a progressar dins una empresa sovint un treballador, principalment un treballador especialitzat (aquí en diuen white collar worker, és a dir, un que ha de dur camisa i corbata a la feina), és convidat a passar a una sucursal diferent, on traurà més bon sou i més beneficis. El resultat és que ja fa unes quantes generacions que la gent s’ha desarrelat per a anar a raure en una població sovint prou distant per mor de l’ascensió econòmica. En el món acadèmic la migració de professors és cosa corrent.

Capitalisme i patriotisme Permeteu-me una digressió. El 17 de gener del 1925, adreçant-se a la societat de directors de diaris, el president dels EUA, que era Calvin Coolidge, pronuncià una frase que s’ha fet famosa: The business of the American people is business. A part de referir-se als Estats Units com a «Amèrica», Coolidge jugà amb el doble sentit de la paraula business que, d’una banda, significa «negocis» i de l’altra, dins la frase to be one’s business, vol dir «allò que pertoca»; o sigui que allò que pertoca als nord-americans, segons Coolidge, és dedicar-se als negocis. La frase és apta, atès que aquest país ha crescut i s’ha consolidat amb el capitalisme. I és aquest capitalisme el que les imponents forces armades d’aquest país han defensat a escala mundial, malgrat les repetides protestes que diuen que defensen la llibertat dels ciutadans. A més a més, el capitalisme s’ha barrejat amb el patriotisme. La idea de les llibertats de mercat i negocis (incloent-hi l’acomiadament lliure), la repetició de lemes nacionalistes i les cerimònies laiques es donen sempre que hi ha ocasió. Així, els partits de football inevitablement comencen amb el cant de l’himne nacional i els espectadors posant-se drets, traient-se el capell i, si no en porten, posant-se una mà al pit. Cosa semblant passa amb les graduacions dels col·legis i universitats i en altres trobades cíviques. Aquestes mostres de patriotisme han desplaçat de la vida social alguns dels rituals que a Catalunya i en general a la vella Europa s’associaven i fins potser encara s’associen amb la religió: primeres comunions (a comparar amb les cerimonioses graduacions i llicenciatures dels escolars d’aquí), pro-

Funció social de les institucions religioses Tot això vol dir que una part important, fins majoritària, de la població nord-americana viu en un lloc on no té família ni tampoc una comunitat (amics, veïns) estable i acollidora. Com que, per americans que siguem, encara som animals socials, en mudar-nos a una nova ciutat ens pertoca buscar un grup o comunitat que ens aixoplugui, perquè el simple benestar econòmic que comporta la nova feina i el sou millor no és suficient: com van escriure els evangelistes Mateu i Lluc «no solament de pa viu la gent». És aquí on les esglésies tenen el seu crucial paper social. Són gairebé increïbles els esforços assimiladors de nouvinguts que fan amb llurs comitès de benvinguda ­­4


i amb nombrosos esdeveniments socials: des de guarderies per als nens fins als sopars de germanor, passant per aplecs, tes, festes, colònies, festivals i qui sap què més, ben pocs dels quals tenen contingut religiós. Un desplaçat nord-americà (com és gairebé tothom) es troba, doncs, amb alguna església que li sona o que l’atrau o a la qual ha pertangut al lloc d’origen, i en la qual tindrà la comunitat cohesionadora que anhela. Jo diria que el paper principal de les esglésies no és el religiós; al cap i a la fi el protestantisme és individualista i un creient amb una Bíblia ja faria. No, el paper principal de les esglésies aquí és social: és el pont que ens permet fer amistats, trobar gent amb gustos afins, potser algun contacte que ens ajudi en la feina, i fins trobar parella. Com diu un cínic: si busques parella anant a les sales de festes i als bars acabaràs casant-te amb un alcohòlic; si la busques en una església tindràs moltes més garanties de bon comportament. I, en efecte, les esglésies tenen totes uns subgrups: nens, gent jove, solters, etc., que duen a la

formació d’aliances. Tot ben debatut, allò que assegura l’èxit de les esglésies és la funció social i no pas cap contingut teològic. El paper social que fan les esglésies explica l’abundància de cases de culte d’aquesta ciutat i fins d’aquest país. Jo diria que és fals dir que els Estats Units són un país religiós, o més religiós que la mitjana de països. Seria més correcte dir que és un país «eclesiàstic». Moltes de les seves esglésies, principalment les que s’autodenominen evangèliques, donen a llurs feligresos dues il·lusions, il·lusions que són contradictòries: l’individualisme de les creences fetes a mida individual i la col·lectivitat de la congregació. Aquest fet ens pot dur a rumiar sobre la importància de la contradicció o de la paradoxa o aporia en la psicologia de la fe. Però aquest és un tema per a un altre assaig. Josep Miquel Sobrer Professor de filologia, Indiana University, traductor a l’anglès de Mirall trencat de Mercè Rodoreda

.. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .............................. ............................................................. . . . . .

L’enigma de la Resurrecció mort, en lloc de fer-ho només a cercles molt reduïts de deixebles? La veritat és que sí, que un dels testimoniatges de la resurrecció, que el Nou Testament ha recollit, parla d’una aparició espectacular a més de «cinc-cents germans [és a dir, cristians i cristianes], la majoria dels quals encara viuen» (1Co 15,6). Pau ho escriu l’any 55 o 56, o sigui, a no gaire més de 20 anys de distància. Però el problema greu és que en cap altre lloc del Nou Testament no es fa perceptible el més lleu rastre d’aquesta grandiosa manifestació. Un altre problema es deriva de les clares discrepàncies dels mateixos relats evangèlics sobre una resurrecció de la qual cap evangelista no fa una descripció directa. Els fets fonamentals són que el sepulcre de Jesús està buit i que ell mateix, ben viu, es fa esporàdicament visible. Però mai no és exactament el d’abans. No sempre se’l reconeix ràpidament. No hi manquen dubtes (Mt 28,17) ni incredulitat (Lc 24,41). No tot és alegria i eufòria: també es parla de tremolor i esglai (Mc 16,8), de torbació i espaordiment (Lc 24,37). El Ressuscitat apareix i desapareix de sobte; per entrar, no necessita que se li obri la porta. Per això s’ha d’esforçar per demostrar que no és cap fantasma, sinó que és de carn i ossos, o l’escèptic Tomàs li ha de tocar les ferides amb el dit. Les discrepàncies més notables es concentren en la qüestió del lloc de les aparicions. Segons Mateu, només n’hi ha dues: a dues dones davant la tomba i als onze deixebles en una muntanya innominada de Galilea. Segons Lluc, tot succeeix solament a Jerusalem o als volts de la capital. Curiosament, no sempre resulta fàcil fer la llista dels

Molts dels nostres lectors es deuen haver fet preguntes com les que fa l’autor d’aquest article en el tercer paràgraf. I davant la impossibilitat de fer concordar els diversos detalls han arribat a la conclusió que no són aquestes precisions el que preocupava els autors dels evangelis, sinó transmetre l’experiència única que van viure aquells primers deixebles: el Ressuscitat és el mateix Jesús de Natzaret amb qui havíem conviscut. Ara ha passat a l’àmbit de Déu i Déu és, per definició, inaccessible als nostres sentits. Com diu el text de Pere amb què acaba l’article, aplicant-li unes paraules del salm 16, Jesús de Natzaret no ha estat abandonat de Déu ni la seva carn ha vist la corrupció: Déu l’ha ressuscitat! — J.T. La Pasqua cristiana ens fa present, amb el missatge de la resurrecció de Crist, un dels articles fonamentals del cristianisme: «Si Crist no ha ressuscitat» —escriu sant Pau (1Co 15,14)— «la nostra predicació és buida, buida és també la vostra fe». El fet que Pau s’hagués d’adreçar a la seva comunitat amb una formulació tan contundent ens mostra que l’actitud escèptica enfront de la proclamació pasqual no és un fenomen exclusivament del nostre temps. Els dubtes són vells. Cels, un filòsof pagà, amb el seu Discurs verídic (178) emprengué un atac intel∙lectual a fons contra el cristianisme, que es mantingué més de 60 anys sense rèplica. Un dels seus interrogants crítics gira entorn del Crist ressuscitat: si volia mostrar el seu poder diví ¿per què no s’aparegué públicament, com abans de la seva

Passa a p. 6

­­5


Ve de p. 5

testimonis: «l’altra Maria» (Mt 28,1), «Cleofàs» (del qual no en sabem res del cert) i «un altre» que el narrador no anomena (Lc 24,18), Natanael (que sembla ignorat per tres evangelistes) «i dos deixebles més» (Jn 21,2). ¿Quantes dones anaren a la tomba de Jesús de bon matí el diumenge de Pasqua? I ¿quines foren, exactament? ¿Només una, Maria Magdalena (Jn)? ¿O bé dues: Maria Magdalena i l’altra Maria (Mt)? ¿O tres: Maria Magdalena, Joana i Maria, mare de Jaume (Lc)? I deixem de banda la qüestió dels àngels, personatges misteriosos portadors del missatge de la resurrecció: ¿eren dos (Lc i Jn); o només un d’aspecte jovenívol (Mc) o poderós i enlluernador com un llampec (Mt)? Ben cert que els relats no reflecteixen, sense més ni més, la ingenuïtat crèdula de molta gent del Món Antic, però tot plegat fa la impressió, a vegades, d’un trencaclosques per a fer ballar el cap. Ara bé, cal tenir molt present que la reconstrucció per part dels evangelistes de les escenes pasquals originàries no fou gens fàcil. No sols s’hi interposaven decennis (Marc, el més antic dels evangelistes escrigué sobre l’any 70), sinó una guerra acarnissada que assolà i capgirà el país sencer amb innombrables víctimes. Al trasbals de la destrucció militar s’afegí la fugida de la minsa comunitat cristiana a la Transjordània oriental abans de començar el setge de Jerusalem. Tots dos successos provocaren, inevitablement, una ruptura dràstica de les tradicions locals sobre el lloc concret de la mort i sepeli de Jesús i, en general, els relats de les aparicions del Ressuscitat. No estranya, doncs, que la tendència narrativa del Nou Testament no és la de la descripció virolada ni de la subtil especulació, sinó la d’una reducció concentrada. La fe en la resurrecció de Jesús està arrelada en la mateixa fe en Déu: «[Jesús]no seria abandonat [per part de Déu Pare] a l’estatge de la mort, ni la seva carn veuria la corrupció. Aquest Jesús, Déu l’ha ressuscitat; tots nosaltres [els apòstols] en som testimonis» (Ac 2,31-32).

Valentí Fàbrega Escatllar

Signes Z

d’aquest temps

L’atri dels gentils El president del Consell Pontifici per a la Cultura, Gianfranco Ravasi, ha ideat la possibilitat de crear en ciutats de diversos països espais de trobada i reflexió entre gent de diversa religió, ideologia o cultura, a partir de les grans preguntes de l’existència humana: Déu, la vida, la mort. Es tracta de dialogar, escoltar, proposar, acollir entre persones que comparteixen en una mateixa existència i uns mateixos problemes, però amb conviccions diferents. El lema seria el del mateix Benet XVI: «No tingueu por de l’altre». Els cristians som invitats a conviure amb l’estrany des del nostre amor al germà. L’atri dels gentils es va inaugurar a París en el marc incomparable de la seu de la UNESCO i de la Sorbona, els dies 24 i 25 de març. Segons José Lorenzo, director en cap de la revista «Vida Nueva», ha passat sense pena ni gloria, ja que no ha estat ben rebut pels sectors conservadors, que creuen que és perdre el temps tot allò que no vagi adreçat a convèncer el rival i a convertir l’increient. Aquests últims temps, diu, una legió d’apologetes han brotat com bolets en la nostra Església. A això s’hi afegeix que el cardenal Ravasi, promotor de la iniciativa, no és gens ben mirat per aquests sectors que el consideren de tarannà semblant al cardenal Martini, sobretot des que ha començat a so­­6

nar com a candidat a la seu de Milà i fins com a papable. Z

Pagola reivindicat? «Documents d’Església» en el n. 979 (1.3.2011, ps. 159-160) reproduïa l’article que el cardenal Giancarlo Ravasi, bon biblista i president de la Comissió vaticana per a la Cultura, havia publicat al diari italià «Il Sole 24 Ore» el 5 de desembre de l’any passat, en el qual parlava elogiosament del llibre de J.A. Pagola Jesús. Aproximación histórica, que ha merescut tantes desqualificacions per part de bisbes espanyols i que fins i tot ha estat denunciat a la Congregació per a la Doctrina de la Fe. D’aquesta rei­ vindicació, «El Pregó» ja se n’havia fet ressò (n. 405, 15.2.2011, p. 7). La lectura íntegra de l’article del cardenal Ravasi ens permet situarla en el seu context. L’article es titula «Cercar Jesús en la història». El segle XX, diu, ha deixat cent mil llibres sobre Jesús. Les publicacions sobre el Jesús històric constitueixen una selva intricada. «En aquest bosc bibliogràfic», escriu, «molt pocs arriben a penetrar-hi sense perdre-s’hi». Per això és d’agrair, continua, l’esforç de Giuseppe Sagalla per establir un «full de ruta» que ens orienti en aquesta selva. Comença per l’enumeració dels camins seguits fins ara pels estudiosos: La «Primera Recerca» sobre el Jesús històric, iniciada


per Reimarus el 1778, introdueix una crítica racionalista destructiva, que atribueix «mala fe» als primers cristians i als evangelistes. Al segle XX s’imposa la «Nova Recerca», que Sagalla qualifica de «paradigma kerigmàtic», perquè col·loca al centre dels evangelis no pas la informació sobre el Jesús històric, sinó l’anunci del Crist Salvador. Aquí la gran estrella és Rudolf Bultmann (1984-1976). Finalment l’any 1985 arriba la «Tercera Recerca», que es basa en la confiança d’arribar al Jesús històric situant-lo a l’interior del judaisme on va néixer i en el qual va viure, però del qual es va distanciar en determinats punts. Arribat aquí, l’autor escriu: «La manera més transparent per guiar el lector no “tècnic” enmig d’aquesta selva continua essent potser la forma narrativa, adoptada a Espanya per dos estudiosos, Armand Puig i Tàrrech (Jesús, un perfil biogràfic) i José Antonio Pagola (Jesús. Una aproximación histórica). Tanmateix, sempre es manté viva la pregunta que Jesús havia deixat anar: com aleshores, també avui ens col·loca davant el misteri i ens pregunta: “I vosaltres, ¿qui dieu que sóc jo?”» —J.T. Z

Pagola a Montserrat I ja que hi som posats, vet ací el testimoni del pare Hilari Raguer, publicat ja fa setmanes en el seu blog. —J.T. Vull aportar el meu testimoniat­ ge del bé espiritual que el pare José Antonio Pagola va fer a la nostra comunitat quan fa dos anys ens predicà els exercicis espirituals i ens va enfervorir parlant-nos de Jesucrist. Ens feia viure els passatges evangèlics en els quals apareixen la seva bondat i la seva compassió no només com a sentiment humà, sinó també com a «epifania» divina. Revelació de la misericòrdia del Pare del cel. En els nostres recessos anyals, hi ha predicadors que satisfan els monjos més savis o intel·lectuals i altres que

agraden als més senzills, uns satisfan els ancians, altres els joves. Però el pare Pagola ens entusiasmà a tots. Porto cinquanta-set anys al monestir i són els exercicis més sòlids i a la vegada més fervorosos que he viscut, i els he reviscut llegint Jesús. Aproximació històrica. Crec, a més, que aquest llibre és molt oportú en el moment actual (...). El llenguatge de Pagola fa arribar amb tota la seva força la bona nova que predicava Jesús als no evangelitzats que la desconeixen i l’evangelització —la vella i la nova—és anunciar als quatre vents la notícia de Jesús, la seva obra i la seva bona nova. Em consta l’impacte que ha produït en algunes persones allunyades, que difícilment llegirien el catecisme, els llibres de religió habituals o els comentaris bíblics clàssics. (...) Finalment (...), l’Aproximació de Pagola, partir de Jesús, el Verb fet carn, aproximarà els lectors a les Sagrades Escriptures. Als sants evangelis, primer de tot; però també augmentarà el desig de conèixer tot el nou Testament i fins la Bíblia sencera. Z

De miracles i relíquies La solemne cerimònia de beatificació de Joan Pau II, que tingué lloc a la plaça de Sant Pere del Vaticà el proppassat 1 de maig, va deixar obert un doble interrogant: per què es concedeix tanta importància, tant al suposat miracle obrat per la seva intercessió, com a la veneració de la relíquia del seu cos, en aquest cas una ampolla plena de la seva sang? Pel que fa al miracle, sé que comprovar-ne almenys un és condició indispensable per a procedir a la beatificació d’un cristià, en cas que no hagi estat màrtir de la fe. Però, si no s’explica bé el sentit d’aquest requisit, fàcilment es pot confondre amb una pretensió que es podria qualificar de «temptar Déu»: si volen estar segurs de la benaurança de què ara frueix la persona que intentem pro­­7

clamar beata o santa, feu, Senyor, un miracle, i aquesta intervenció sobrenatural ens corroborarà en la nostra convicció. Una altra cosa seria presentar l’existència d’algun fet miraculós com la prova que el record del personatge en qüestió conté tanta força que és capaç fins i tot de produir efectes terapèutics en les persones que piadosament en fan memòria. I aquesta memòria serveix també per a fer present a tots els membres de l’Església l’exemple d’una vida plena de virtuts. Pel que fa a la relíquia, és veritat que des de molt antic els cristians —d’acord amb la mentalitat de moltes cultures, tant antigues com actuals— han considerat dignes de veneració restes del cos de la persona venerada o coses materials relacionades amb ella mentre vivia. És una manera de donar importància al cos humà, que no és una simple part de la persona sinó que constitueix una unitat amb el que s’acostuma a considerar el seu elemental espiritual. Malauradament, hi ha una tendència a donar tanta importància a la possessió d’aquestes relíquies, que molt fàcilment esdevé ocasió d’actituds fetitxistes o de cultes idolàtrics. En el cas concret de la relíquia de Joan Pau II, crec sincerament que hi ha hagut una manca de sensibilitat i d’altruisme: si la sang extreta del seu cos, pensant en una futura intervenció quirúrgica, finalment no es va fer servir, el que s’havia d’haver fet —en lloc de guardar-la avariciosament— era lliurar-la a un banc de sang d’algun hospital perquè po­ gués salvar la vida d’algú. I penso que potser és això el que hauria preferit el mateix Joan Pau II.—J.Ll. Recull d’informacions i comentaris de Jesús Huguet. Joan Llopis i Josep M. Totosaus.

Punts de venda a Barcelona Trobareu «El Pregó» a la llibreria Claret (Llúria, 5)


Accent

EXTRAIEM uns paràgrafs d’un escrit del darrer full del Fòrum Ondara de capellans del bisbat de Solsona, titulat Quin cristianisme? (n. 14, abril 2011)

Segons la glossa setmanal del nostre bisbe publicada al «Full Diocesà» del dia 3 d’abril, «hi hauria dues menes de cristianisme: Un cristianisme light, que s’adaptaria a la cultura postcristiana, que evita les diferències que separen l’Església de la societat. Un cristianisme amable i tolerant, accessible a tothom. El cristianisme dels cristians crítics (...). El més greu és que aquest cristianisme, diu, pretén presentar-se com alternativa al cristianisme oficial o institucional, el qual es caracteritza per fer seu el missatge cristià amb tota la seva radicalitat, que no defuig una diferència forta i provocativa amb les raons i el modus vivendi de la gent de la nostra societat i fins potser de molts cristians de les nostres parròquies. »El bisbe declara obertament la contraposició i lluita entre els dos cristianismes, com des del principi indica obertament el títol “He vingut per fer un judici”, inspirat en l’últim paràgraf de l’evangeli del dia: ells serien els que han recobrat la vista; nosaltres els esdevinguts conscientment cecs. »Nosaltres no pretenem ser, com diu el bisbe, cap alternativa al cristianisme oficial o institucional. Però tampoc no volem ser del cristianisme de Rouco i seu. No volem ser del cristianisme de l’enfrontament i de la provocació. Pretenem ser fidels a l’Evangeli i a la tradició més genuïna de l’Església.

»No volem ser “d’aquest món” (en el sentit de Joan), però volem ser en el món per a ser-hi ferment del Regne. No volem distanciar-nos dels homes i de la societat, sinó ser-hi ben a prop per a compartir les seves alegries, penes i problemes i ajudar-los en allò que puguem. No volem apartar-nos de la cultura actual, sinó assumir-la, per a purificar-la, potenciar-la i elevar-la, com diu el Concili Vaticà II (Lumen Gentium, 11). »Diu que el nostre cristianisme és amable i tolerant. No ens sap greu ser amables. Sant Pere ens diu que donem raó de la nostra esperança suaument i amb respecte (1Pe 3,15). I sant Pau ens recomana que tothom ens tingui per persones de bon tracte (...). Més que tolerants ens diríem “humans”. No es tracta de derrotar ningú, sinó més aviat de “seduir”, sobretot amb el nostre testimoni de vida. No voldríem ser portadors de pors i mals averanys, sinó de goig i d’esperança. No ens sap greu que el nostre camí sigui accessible a tothom, mentre sigui autèntic (...). »Tot justament el gran perill del cristianisme radical i d’una moral de principis inflexibles que presenta el nostre bisbe és la deshumanització del cristianisme, quan la salvació no és sinó la plena humanització de l’home fins allà on amb les seves forces no hauria pogut aspirar. Des que el Fill de Déu es va fer home per comunicar-nos la seva divinitat, res no pot ser cristià que no sigui humà (...). »Que no tingui por, el nostre bisbe. Per desgràcia som conscients del mal que ens fa haver d’anar sempre contracorrent de la jerarquia i el greu perjudici que podria produir un conflicte intraeclesial obert. L’únic que voldríem és una jerarquia (...) més receptiva, més fidel a la doctrina i a l’esperit del Concili».

Quarto fosc

Quadre d’honor

Hi tanquem TV3, perquè al telenotícies del vespre del diumenge de Pasqua no hi va aparèixer cap referència a la festivitat que celebràvem els cristians. Al migdia es va limitar a unes imatges del papa al Vaticà. ¿Què els passa, als mitjans de comunicació, que semblen voler ocultar allò que fa referència al cristianisme viu i limitar-se al que ofereix com a espectacle?

Se’l mereix «La Vanguardia» tant per publicar-se a partir del dia 2 de maig en versió catalana, com per la promoció que n’han fet aquestes darreres setmanes en molts indrets de tot Catalunya i pels mitjans de comunicació, com per la seva realització en un català ben correcte i llegidor.

Publicació quinzenal d’informació i opinió Surt l’1 i el 15 de cada mes. Direcció: Casimir Martí Edició: El Pregó Associació Cultural Apartat de Correus: 33203 08080 Barcelona Redacció: 93 302 70 88 Administració: 672 673 760 elprego@terra.es Maquetació: Albert Espona Dip. Legal: Gi-161-94 Impressió: Agpograf, S A

SUBSCRIPCIÓ PER A L’ ANY 2011: 22 EUROS. (Subscripcions col·lectives, a partir de 10 exemplars a una mateixa adreça: 15 euros per exemplar). Preu d’un número solt: 1 euro. Nom Adreça Població i codi postal

Nombre d’exemplars: Telèfon

DOMICILIACIÓ DE REBUTS EN CAIXA O BANC:

Els prego que fins a nou avís atenguin els rebuts que presentarà El Pregó eclesial amb càrrec al meu compte/la meva llibreta. Titular del compte Adreça del titular Codi Compte Client (CCC)

Entitat

Oficina

Control

Núm. Compte

(Ho trobarà a la seva llibreta, talonari o extracte de banc)

Signatura del titular del compte/de la llibreta


Prego411