Issuu on Google+

410

eclesial d'informació i opinió

Publicació quinzenal

Número 410

15 d’abril del 2011

Passió, mort i resurrecció Lectura

...................................................................................................

En l’escaiença del vint-i-cinquè aniversari del Col·lectiu de Dones en l’Església, s’acaba de publicar el llibre Una història necessària. Col·lectiu de Dones en l’Església 25 anys (1986-2011), preparat per Sefa Amell, Joana Ripollès i Magda Tomàs. El pròleg va signat per Montserrat Viñas, abadessa del monestir de Sant Benet, de Montserrat, i les tres presentacions per les tres presidentes que ha tingut el Col·lectiu, Sefa Amell i Comas, Maria Dolors Figueras i Fondevila, i Montserrat Biosca i Duch. El llibre de 355 pàgines, editat per Viena Edicions, compta amb 74 col·laboradors, segons la llista que figura al final. Entre els temes no hi poden faltar la història del Col·lectiu ni el repàs de l’evolució del pensament feminista al si de l’Església catòlica. Però també hi trobareu un glossari d’una pila de termes que surten abundosament al llibre i diverses contribucions provinents de les set delegacions del Col·lectiu, de membres individuals i de diverses persones amigues. I encara una llista detallada de les jornades i cursos organitzats pel Col·lectiu o en què ha participat, una bibliografia amb les obres publicades pel Col·lectiu o per algun dels seus membres i un obituari, record agraït de «les companyes que ens han precedit» en el mateix combat. En resum, una obra molt completa i, com diu el títol, «una història necessària». Josep M. Totosaus

Si llegim les narracions de l’episodi del l’hort de Getsemaní, tots tres evangelis sinòptics coincideixen a expressar la tensió interna que Jesús va experimentar davant la perspectiva aterridora de la passió i la mort: «Que no es faci el que jo vull, sinó el que tu [el Pare] vols» (Mc 14,36; Mt 26,39). Lluc hi subratlla també una confrontació inicial de voluntats, que se supera en una decisió de Jesús, susceptible de ser mal interpretada com a simple submissió: «Que no es faci la meva voluntat, sinó la teva» (22,42). L’evangeli de Joan també recull aquest conflicte intern experimentat per Jesús, sense però localitzar-lo a l’hort de les Oliveres. En el context de l’entrada multitudinària de Jesús a Jerusalem, que indignà els fariseus, els deixebles Felip i Andreu es van acostar a Jesús per dir-li que uns ciutadans grecs el volien veure. Jesús, en la seva resposta als dos deixebles, no inclou cap missatge específic per als grecs i se centra en les previsions sobre el futur dels esdeveniments que el conduiran a la mort: «Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat. Si el gra de blat quan cau a la terra no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit. Els qui estimen la pròpia vida la perden, i els qui no l’estimen en aquest món la guarden per a la vida eterna». És aquesta consideració la que provoca en Jesús la tensió interna: «Ara em sento contorbat. Què he de dir? Pare, salva’m d’aquesta hora? Pare, glorifica el teu nom» (Jo 12,20-28 i ss.). Cal traduir bé el terme «glorifica», que té aquest significat: manifesta la teva santedat, la teva justícia misericordiosa, en definitiva, el teu amor més gran. Amb aquesta manifestació, es posa també en evidència el significat de la mort del Fill de l’home: per una banda, la vida humana de Jesús va ser tota ella l’expressió de l’amor més gran de Déu, de la seva justícia misericordiosa i de la seva santedat; per altra banda, Jesús es va trobar inevitablement confrontat amb el mal del món, que va triomfar en el temps, però ell es manté «per a la vida eterna» (Jo 12,25). Amb Jesús, que va patir la passió i la mort, els mortals ens hi podem sentir agermanats. En la persona de Jesús ressuscitat, Déu, a més, ens crida a l’esperança d’una plenitud de vida i d’amor sense límits. Una crida que, presa seriosament, ens provoca admiració, sorpresa, esbalaïment. A aquella crida, en termes religiosos, hi responem amb l’acció de gràcies i l’adoració. Casimir Martí


Secularització, diversitat religiosa i immigració a Catalunya El mapa religiós de Catalunya ha canviat profundament els darrers anys i és, avui, un mapa complex, dinàmic i heterogeni. Dos processos simultanis, i aparentment contradictoris, han marcat la direcció de les transformacions: el procés de secularització de la societat catalana i el procés de diversificació religiosa. D’una banda, cada vegada que es publiquen dades estadístiques relacionades amb les creences i les pràctiques religioses dels catalans es fa més evident que el procés de secularització avança amb força. Per exemple el nombre de casaments civils ja supera amb escreix el nombre de celebracions catòliques, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT). Així mateix, cada vegada són més nombroses les persones que es declaren agnòstiques, indiferents o atees i que cerquen nous espais d’es­piritualitat fora de les organitzacions religioses tradicionals. En certa manera, la institució catòlica ha perdut capacitat per a regu­lar, ritualitzar i donar sentit a la vida de bona part de les persones del nostre país i Catalunya s’ha convertit, indiscutiblement, en un dels països més secularitzats d’Europa. D’altra banda, i segons dades del mapa religiós de Catalunya elaborat pel grup de recerca Investigacions en Sociologia de la Religió (ISOR), ja són més de 1.161 els llocs de culte de les minories religioses que contribueixen a fer més plural la societat catalana. La diversitat religiosa ha entrat a formar part dels nostres contextos quotidians i és visible arreu: carnisseries halal a la majoria de barris de les ciutats catalanes, predicadors evangèlics a la Rambla, esglésies catòliques que acullen celebracions cristianes ortodoxes, trobades de gitanos evangèlics que omplen de música places i parcs, o encontres budistes que atrauen l’interès de nombrosos catalans són alguns dels elements més visibles d’aquesta presència creixent de les minories religioses al nostre país. A pocs se’ls escapa que l’increment de les migracions ha tingut un paper clau per a donar una embranzida més gran a aquest creixement de les minories religioses a casa nostra. Segons l’IDESCAT, actualment a Catalunya hi viuen 1.198.538 persones estrangeres —que representen un 15 % de la població— la majoria de les quals provenen de països del sud. Uns països on l’evolució de la religiositat ha trencat tots els pronòstics que auguraven que la religió retrocedia i s’ha produït allò que alguns sociòlegs han anomenat un «esclat d’efervescència religiosa». Aquesta abrivada de la religiositat als països del sud també té efectes a casa nostra a través dels nouvinguts que fan de Catalunya la seva terra d’acollida i volen, també aquí, viure plenament la seva religiositat. Ara bé, en fer referència al binomi immigració-religió o en esmentar els canvis profunds que ha patit el mapa religiós de Catalunya arran de les migracions, convé transcendir la mirada més immediatista, i a voltes esbiaixada, que predomina. En

aquest sentit, és important assenyalar que, malgrat els clixés que de manera gairebé automàtica associen la immigració i el creixement de la diversitat religiosa amb la comunitat islàmica, la major part dels nouvinguts que hi ha avui a Catalunya no provenen de països de majoria musulmana, sinó d’indrets on el cristianisme és la religió majoritària. Així, la minoria religiosa més nombrosa a Catalunya no és pas la musulmana, sinó la cristiana protestant, que compta amb més de 600 llocs de culte i continua creixent a un ritme aproximat de 50 esglésies l’any. Són els nouvinguts procedents d’Amèrica Llatina, Àfrica o Àsia els qui lideren la naixença de les noves esglésies evangèliques i els qui contribueixen de manera més destacada a la diversificació del mapa religiós català. Hom no pot negar, però, que l’islam també ha conegut un procés de creixement notable en les darreres dècades. Avui són prop de 200 els oratoris islàmics que hi ha arreu del país i que vehiculen la pràctica de la religió islàmica. Unes altres comunitats religioses com els ortodoxos, els hinduistes o els sikhs també han guanyat un pes notable amb l’arribada recent de nouvinguts d’arreu. És important assenyalar que aquestes noves comunitats religioses, més enllà del seu valor espiritual, esdevenen espais clau per a la generació de xarxes de solidaritat entre els migrants i, en moltes ocasions, actuen com a refugis culturals en una Catalunya cada vegada més diversa. En dibuixar la realitat religiosa plural de Catalunya és també necessari i rellevant no caure en el parany de reduir la diversitat religiosa, exclusivament, al creixement recent de les migracions internacionals. En aquest sentit, convé recordar les paraules de Jordi Ventura al llibre Els heretges catalans: «A desgrat de l’asserció feta en èpoques de desori (durant la guerra dels Segadors) que “no es coneix cap català heresiarca”, els heretges catalans han existit i tingut importància». No cal remuntar-nos a temps gaire llunyans, sinó només tenir present que a la primeria del segle XX ja hi havia esglésies i escoles protestants en nombroses localitats catalanes, fixar-nos que l’obertura de la sinagoga de la Comunitat Israelita de Barcelona data del 1918, o recordar la notable presència de grups teosòfics i organitzacions espiritistes al tombant dels segles XIX i XX, per a mencionar només algunes realitats. La Dictadura, a força de càstigs i persecucions, va fer desaparèixer bona part d’aquests grups, però alguns sobrevisqueren en la clandestinitat i molts d’altres renasqueren o obriren centres de culte de bell nou en temps de la transició democràtica. Per tant, la configuració del mapa religiós actual en cap cas és únicament fruit de la darrera onada migratòria, sinó que es remunta a temps enllà i entronca amb la llarga, i també difícil, història de les minories religioses al nostre país. Maria del Mar Griera i Llonch mariadelmar.griera@uab.cat

­­2


La germanor de la mort La universalitat de la mort, el fet que el nostre destí comú, inevitable, sigui precisament morir, ens anivella i, en el fons, ens agermana a tots, ho vulguem o no. Digne de lectura és el següent text de Nietzsche sobre aquesta qüestió: «El pensament en la mort. M’omple de felicitat melancòlica viure enmig d’aquest embolic de carrerons, d’emergències, de veus: ¡quanta fruïció, quanta impaciència, quant anhel!; ¡quanta vida assedegada i quant embriagament de vida surten a la llum a cada instant! I tanmateix, ¡aviat s’imposarà silenci a aquests vivents cridaners, assedegats de vida! ¡Com està darrere de cada u la seva ombra, el seu fosc company de viatge, la mort! Passa com en el darrer instant abans de salpar un vaixell d’emigrants: més que mai hi ha coses a dir, l’hora apressa, l’oceà i el seu silenci inhòspit esperen impacients darrere tot aquest guirigall, tan voraços, tan segurs de la seva presa! I tothom, tothom, opina que allò que s’ha esdevingut fins ara no és res o és poc: el futur immediat ho és tot; i per això, ¡aquesta pressa, aquesta cridòria, aquest mutu eixordar-se i avançar-se els uns als altres! Cada u vol ser el primer en aquest futur, i tanmateix, ¡l’única realitat segura i comuna per a tothom d’aquest futur és la mort i el silenci dels difunts! ¡Que estrany no és que aquesta única seguretat i comunitat no tinguin gairebé poder sobre els humans i que aquests estiguin tan lluny com sigui possible d’experimentar la germanor de la mort!» (La ciència alegre, 278). L’Antic Testament ens presenta aquesta mateixa germanor de la mort, però amb trets més contundents i sinistres: la mort és el «pastor» dels difunts, que «s’apleguen com ramats a la terra dels morts» (Sal 49,15); «la seva gola» és «insaciable, fa agregats seus totes les gents i reuneix al seu entorn tots els pobles» (Hab 2,5). El missatge del Nou Testament sembla tot un altre. Però no del tot, si és ben llegit. La germanor de la mort

també hi és ben present i sense pal∙liatius, però s’hi afegeix inesperadament un germà sobrevingut: Jesús de Natzaret. Considerem, si no, la seva nit d’agonia en aquella finca de Getsemaní, a la muntanya de les Oliveres, poc abans de morir. El relat dels tres evangelistes sinòptics ha provocat un devessall d’oratòria sagrada basada, sobretot, en allò que els textos no diuen. Evidents són els símbols de l’«hora» i del «calze». L’hora és la de la mort, la darrera hora de Jesús que clou per sempre la seva vida mortal i que ell pressent com a immediata. El calze que ha de beure és el seu dolorós martiri previsible. La crucifixió no només era una manera d’executar l’ajusticiat, sinó que era també una manera de matar-lo fent-lo patir una llarga durada. Els evangelistes concentren el seu relat de Getsemaní exposant l’estat de Jesús enfront d’aquest seu destí mortal que ha arribat ja, irreversiblement, a la seva fi. No maquillen el protagonista ni el disfressen, ni escatimen les expressions dramàtiques amb què presenten la situació tràgica. Jesús experimenta una tristor de mort, s’angunia, es neguiteja, tremola... Prega a Déu Pare considerant aquesta seva mort prematura com el compliment inevitable i indefugible de la voluntat paterna a la qual ell se sotmet. Per què és aquesta, la voluntat del Pare, no se sap ben bé. Cap evangelista no en pot donar explicacions: el Pare no respon, roman silenciós com aquella nit opaca de la traïció, com la mort mateixa, tan obscura i tan a punt d’extingir-lo amb la seva urpada. Tampoc no s’insinuen en els textos de l’agonia de Getsemaní les més lleus al∙lusions a una personalitat divina de Jesús que li permeti obrir la porta de darrere i ullar vida i mort des d’una altra perspectiva, més sàvia i consoladora. El Jesús de l’agonia de Getsemaní, en la seva solitud envoltada de silenci, apareix més germà nostre que mai. Valentí Fàbrega Escatllar

BISBAT DE TERRASSA pogut condicionar gràcies a donacions d’empreses i entitats aportades generosament. El bisbat ha mantingut en tota ocasió criteris de sobrietat d’acord amb la situació actual i la pròpia identitat de la institució. Dades de la diòcesi: 1.211 quilòmetres quadrats; prop de 1.250.000 d’habitants; 120 parròquies; 120 preveres diocesans; 7 preveres extradiocesans; 25 religiosos amb càrrec pastoral; 7 diaques permanents, 42 seminaristes; 12 comunitats religioses masculines; 56 comunitats religioses femenines; 20 delegacions episcopals.

El n. 407 (1.3.2011, p.7) parlava del cost dels nous palaus episcopals dels bisbats de Sant Feliu i Terrassa. Les dades eren tretes d’«iglesiadigital». Ara mossèn Fidel Catalán ens fa arribar les dades tal com van comunicar a la premsa. Les publiquem tal com ens demana. Hi afegeix, també, unes altres dades de la diòcesi, que també recollim. Economia. El cost total de les obres de l’edifici del bisbat és de 4.500.000 d’euros. S’ha sufragat amb aportacions diverses i un crèdit demanat i concedit per la caixa Unnim. Pel que fa al mobiliari de tot l’edifici, s’ha

­­3


Parla un bisbe emèrit .. . . . . . . . . . . . . . . . ............................... ............................................................. . . . . . . . . L’Església i els problemes de la societat. El principal en l’Església és desvetllar el sentiment religiós i la fe i desvetllar un clima de fraternitat. Això es el fonamental. Ara bé, a l’hora de realitzar aquesta tasca ha de davallar: davallar a les situacions existents, als problemes existents, i ha de pronunciar una paraula que no ha de ser impositiva ni autoritària, sinó propositiva; una paraula que no ha de ser tallant, sinó dialogant; una paraula que ha de ser matisada i no contundent. Aquesta és una paraula que no hauria de ferir ni d’ofendre. A molta gent de bona voluntat ni els fereix ni els ofèn, a no ser que hi hagi interessos creats que facin que si aquesta paraula m’és favorable em sembli magnífica, i si m’és desfavorable em sembli detestable i consideri que l’Església s’està passant. Es tracta d’una tasca que un bisbe ha d’assumir. Ha de mirar a la seva consciència, a l’Evangeli de Jesús, a la doctrina social de l’Església, i aquí ha de recolzar, agradi o no, perquè el criteri d’un bisbe per a parlar o per a callar no és agradar o no agradar, per bé que hagi de tenir la prudència de no molestar indegudament.

Juan María Uriarte, antic bisbe de Sant Sebastià, va concedir una llarga entrevista a «Deia», que ens arriba per «Religión Digital». És la primera després de quinze mesos d’haver deixat el bisbat de Donosti. Parla un llenguatge directe i franc, però sempre discret i respectuós. Transcrivim pràcticament íntegres les seves respostes. El lector valorarà el que diu sobre perdó i reconciliació. Precisament el seu successor, José Ignacio Munilla, havia escrit en una carta pastoral, segons informava el «Diario Vasco», que no hi pot haver perdó sense penediment previ i s’havia manifestat contrari a la seva dissociació; és a dir, a concedir el perdó si no hi havia, prèviament, penediment. Ho considerava «una perversió de l’Evangeli». Com si Jesús, a la creu, no hagués dit: «Pare, perdoneu-los, que no saben el que es fan», sinó: «Ja que s’han penedit del que han fet, perdoneu-los, Pare». ¿On és, doncs la perversió de l’Evangeli? —J.T. Jubilat? Es tracta d’una jubilació activa, potser excessivament. Invitat per molts bisbes d’Espanya, dono conferències, jornades, exercicis espirituals... He estat a Porto, Lisboa, Xile, Equador... Als meus 77 anys complerts és una mica excessiu, penso. Massa actiu. He escrit un llibre i col·laboro en dos més i tinc encàrrecs per a uns altres dos. O sigui que em falten hores.

L’Església i les necessitats de la societat actual. L’Església no existeix per a satisfer totes i cada una de les necessitats de la societat actual, que, naturalment, compta amb moltes instàncies, gràcies a Déu, que proveeixen a aquestes necessitats. L’Església hi és per a ajudar en tot allò que fa que l’ésser humà creixi i la solidaritat i la justícia social resplendeixin. En aquest punt, l’Església hi ha de col·laborar (...). Ara, que l’Església necessita actualment reformular el seu missatge i repensar la manera de transmetre’l, també és cert.

Enyorament? La veritat és que, per ara, no he sentit cap síndrome d’abstinència. No sé més endavant. De moment, al costat de l’amor i l’interès per les diò­ cesis de Sant Sebastià, Zamora i Bilbao, el sentiment predominant és d’alliberament. Ser un home públic en uns moments delicats com m’ha tocat, estar en el punt de mira, no sempre gaire benèvol, d’una determinada premsa, viure les pressions pròpies dels problemes intraeclesials i dels problemes cívics... Tot això arriba a afeixugar a mesura que passen els anys.

El moment present. No ens trobem en una època de canvi, sinó en un canvi d’època. I l’Església ha de fer un esforç molt gran, com va fer al segle III, quan va haver d’encarnar-se en la cultura grecoromana; avui ha de fer també un esforç d’aquest estil. És un esforç costós. Sempre hi ha temors, frens. També hi ha de vegades audàcies excessives. Accelerador i fre no sempre funcionen amb la deguda harmonia; però aquesta és la nostra tasca i la nostra missió (...). Jo espero una Església més evangèlica, més actualitzada, més preocupada per la sort de l’ésser humà concret, més abocada als més pobres i desheretats. També més orant, més veritablement i profundament orant; més orant que resadora, més eclesial que eclesiàstica, més secular que mundana. Espero una Església així (...). Ningú no sap quin serà el curs de la Història. Però un té l’esperança posada fins més enllà de la Història. És l’esperança més fonamental (...). No sóc immune a

I l’elecció del seu successor a Donosti? És cosa ben coneguda i ha estat un fet públic. La inauguració del servei pastoral de José Ignacio Munilla no va ser fàcil ni tranquil·la. La diòcesi i ell sofriren intensament. El que jo desitjo és que aquest sofriment mutu vagi disminuint i que es vagi reforçant la comunió recíproca que és, al capdavall, l’essència de la comunitat cristiana. I també la comunió entre les diverses sensibilitats eclesials i pastorals. Cert, comunió no vol dir sempre acord; vol dir unitat substancial dintre la diversitat. Liderar una diòcesi no és fàcil, ni a Euskadi ni enlloc (...). ­­4


cap de les temptacions que tenen els creients d’avui. Si hi fos immune em sentiria incòmode, perquè em semblaria que no seria capaç d’entendre la gent en la seva veritable problemàtica existencial i comunitària.

també es vulgui reconciliar. El perdó, però, no ha de ser cosa de dos. Pot ser —i en cristià ha de ser— unilateral. Jo he hagut de perdonar, costant-me i amb dificultat, persones que crec que no m’han tractat bé. I igualment he hagut de demanar perdó. També és veritat que els qui han ofès, els qui han ferit, els qui han trencat drets humans, fins el mateix dret a la vida, és important que reconeguin amb prou claredat que en realitat han actuat injustament. Tot això és impopular dir-ho, però l’Església ho ha de dir, i per això ha pogut ser considerada com a favorable a un bàndol o a un altre; però el que l’Església no pot és amagar sota la catifa el missatge de Jesús.

Disgustos? Ningú no m’ha donat mai consignes. Jo he pensat, primera pregunta, com veia la situació. Segona pegunta: ¿quina és la tasca d’un home d’Església amb la responsabilitat que tenia? I en funció d’això he decidit el que havia de dir i el que havia de callar, el que havia de fer i el que havia d’ometre. I no he rebut cap consigna. Cosa que no vol dir que no hagi rebut cap crítica. Com saps, n’he rebudes moltes. Qui sap si fins d’aquesta entrevista en surt alguna. Però sempre he actuat en consciència. Moltes vegades a un li resultava més còmode callar que parlar i, tanmateix, havia de parlar. I en altres moments em sortia més espontàniament parlar i dir alguna cosa que sentia molt vivament, però pensava que era evangèlicament més prudent no dir-la. Aquesta conducta l’he aplicada en tot, i de manera especial en la recerca de la pau per a aquest poble.

La violència ha mediatitzat la visió de l’Església basca i ha tapat bona part de la seva labor pastoral. M’he endut sorpreses de part de molta premsa. De vegades un feia reflexions de tall antropològic, tocava el tema de la dona, de la dignitat de la dona o altres afers antropològics, que no eren sinó un bombó per a un periodista sagaç i per a una part de la població. I tanmateix, passava totalment desapercebut, perquè hi havia una mena de polaritat en aquella frase que es podria dir sobre els presos, sobre la tortura, sobre ETA. [I la premsa deixava de parlar de qüestions fonamentals.] Fixa’t què ha passat amb un problema que ens preocupa a tots com és la crisi econòmica. Els bisbes del País Basc i de Navarra acaben de publicar una carta pastoral de Quaresma que, a parer meu, és el millor que ha sortit en el món catòlic. El millor. Per l’anàlisi de la crisi, pel coneixement d’aquesta crisi, per la manifestació dels valors en joc, per la claredat, per la capacitat interpel·ladora a totes les instàncies de la societat. I ha passat gairebé desapercebuda en els mitjans. Qualsevol notícia del tribunal de no sé quants té més capacitat d’atraure l’atenció dels mitjans de comunicació social.

La pau a Euskadi. Fa ben poc coincidia en un aeroport amb una persona que ha estat un eminent polític d’aquest poble i li vaig fer aquesta pregunta. I em va contestar que sí, que creia que estem més a prop que mai de la pau. Jo també ho crec així i crec que l’antiga Batasuna ha fet uns passos que hem sembla que són ferms i que al meu entendre son creïbles i fins penso que es pot dir que són pràcticament irreversibles. Comprenc que hi hagi gent a qui li costi de veure-ho. Ho comprenc perfectament, perquè hem viscut molts anys en què no es donaven aquests signes de credibilitat. Fins sospito que hi pugui haver algú a qui no interessi veure-ho. Jo crec que, fets aquests passos, la pau es troba més a prop. I espero que arribi el dia en el qual tots els ciutadans d’aquest país puguin acudir a les urnes a emetre el seu vot (...). Després hi haurà debats, confrontacions, travetes (...). Però sempre serà dintre les vies democràtiques i polítiques, que sempre és una gran cosa. No hi ha dubte que ETA és una gran llosa i un malson i que condiciona moltíssimes coses de la vida social. El fet que tots els grups polítics acceptin les vies pacífiques i democràtiques transformarà qualitativament la política; és clar que sense convertir-la en una Arcàdia feliç.

I tanmateix, m’he sentit feliç en la meva acció pastoral. He de dir que, quan miro cap al meu passat i fins al meu present no tinc la sensació d’inutilitat ni d’estar venent il·lusions i quimeres ni alimentant l’imaginari somniador de la gent. Crec que si a aquesta societat li faltava l’humanisme que prové de l’Evangeli li faltaria una gran cosa. Les meves intervencions han estat pensades, però no sempre deuen haver estat encertades i en més d’una ocasió em dec haver quedat curt i en altres em dec haver passat. En aquesta darrera fase de la vida, que Déu vulgui que sigui llarga, el que vull és mirar amb noblesa i amb sinceritat el meu passat i no amagar tampoc les obscuritats o els punts insuficients que hi ha en aquest passat. Em trobo a l’hora de la veritat, a l’hora en què un vol dir-se la veritat, perquè sap que Algú, amb majúscules, se la mereix i que algun dia em preguntarà quina és aquesta veritat, la veritat de la meva vida.

Un afer que hem de resoldre: perdó i reconciliació. Ningú no pot exigir en la societat que les víctimes, siguin quines siguin, atorguin el perdó. Tanmateix, Jesús sí que ho demana als cristians. Els ho demana amb unes paraules molt fermes i molt netes, que apareixen a l’Evangeli una vegada i una altra. Ara bé, una cosa és el perdó i una altra la reconciliació. La reconciliació sempre és entre dos. Per tant, no basta que jo em vulgui reconciliar. Fa falta que l’altra persona o l’altre grup

Juan María Uriarte

­­5


Signes Z

d’aquest temps

Un llibre singular Ens referim al llibre de Francesc Torralba, Ah, sí? Com parlar de Déu als infants, d’Editorial Claret, Barcelona 2009, 156 pàgines. Em penso que ja se n’han fet dues o tres edicions. Vaig prometre al Francesc que li faria una recensió. Li volia fer una recensió ben feta, com es mereixen tant l’autor com el seu llibre. Però no trobava mai el moment. Fins que m’he convençut que el moment no arribaria i m’he decantat per una recensió senzilla, però que digués allò que tenia necessitat de dir. El llibre presenta les respostes d’una mare ben formada, de 39 anys, al seu fill, un noi de 12, curiós i inquiet, que fa tota mena de preguntes sobre religió a la seva mare. A la pàgina 9, l’autor fa una presentació molt completa dels dos personatges, Gràcia i Oriol, en els quals un es veu temptat d’endevinar la dona i el fill de l’autor. El contingut és completíssim i, a través de les preguntes i respostes, aclareix els principals temes del missatge cristià. Com podeu suposar els qui coneixeu l’autor, el llibre no diu banalitats. Segons testimoni propi, Torralba ha passat 10 anys en la seva maduració i elaboració. L’exposició és profunda, no eludeix cap dificultat, però l’autor s’esforça a fer-la al més senzilla i entenedora possible i ho aconsegueix gairebé sempre, per no dir sempre. Torralba és un filòsof i teòleg preparadíssim, amb més de 40 llibres publicats i una infinitat de conferències amb tota mena de públics. Pot ser que no a tothom agradi la solució que dóna i que, com

sol passar en les coses de Déu, algunes vegades no acabem de quedar-ne satisfets, en voldríem més, però crec que en tots els temes arriba fins allà on es pot arribar. El que no veig clar és que sigui un llibre per a posar en mans d’un noi o noia de 12 anys. Però sí d’un noi o noia de 16 o 17 anys, interessats pel tema religiós. I el considero summament interessant per a pares, catequistes i capellans. Sí, també per a capellans. Jo l’he llegit i he de confessar que ho he fet amb interès i profit. Resulta interessantíssim, en cada qüestió, comprovar fins a on es pot arribar (ja hem dit que Torralba arribava sempre fins al final) i descobrir una manera senzilla d’explicar les qüestions més intricades. I tot això en 156 pàgines d’un llibre de dimensions més aviat reduïdes. —J.H. Z

El celibat com a criteri o distintiu de la vocació al sacerdoci El president de la Conferència Episcopal Austríaca, cardenal Christoph Schönborn, va repetir, una vegada més, que «a l’Església hi ha d’haver un debat obert, fins i tot en la qüestió del celibat». La rèplica de Roma va ser immediata, a través del cardenal Mauro Piacenza, president de la Congregació del Clergat: «El celibat és un do de Déu, que el sacerdot està cridat a acollir lliurement i a viure en plenitud (…). El celibat crida al món secularitzat que Déu hi és present». (I l’amor ¿no?, ens demanem.) ­­6

Jo crec que el greu d’aquest entestament de la Jerarquia és que el celibat, a més de ser la causa que més de quatre comunitats estiguin sense pastor, queda constituït com a criteri decisiu de vocació al sacerdoci. Això és molt, molt greu, perquè fàcilment contri­bueix a l’empobriment i a la mediocritat de l’estament clerical, apartant-ne nois dotadíssims en tots els aspectes i obrint les portes a d’altres ben poc idonis. Tots ho hem pogut veure als nostres seminaris: gent molt justeta en tots els aspectes que arribava al sacerdoci simplement perquè estava disposada a acceptar el celibat, potser perquè no era capaç de res més. I no sempre s’hi val l’exemple del rector d’Ars.—J.H. Z

Sempre hi guanyen els mateixos I sempre paguen els mateixos. Hi guanyen els rics i hi perden els pobres. Ho van advertir alguns entesos en començar la crisi i s’ha complert al peu de la lletra. Tothom està d’acord que els grans culpables de la crisi són les potències financeres. Doncs ara resulta que som nosaltres, amb les nostres suors i els nostres estalvis, qui les hem de salvar, perquè el món no s’ensorri. Dit i fet. Seguiran, potser amb alguns petits retocs, les mateixes entitats financeres, guanyant diners, amb els mateixos directius que havien contret el deute, amb els grans sous i primes d’abans. Ningú no ha anat a la presó, a ningú no se li han demanat responsabilitats judicials per l’hecatombe. Només a la caixa de Castilla-La Mancha, el Govern espanyol hi va haver d’aportar 9.000 M d’euros dels diners de tots. Hi segueixen els mateixos directius. A la CAM, hi acaba d’injectar 2.800 M; si bé alguns diuen que el rescat pujarà a 7.000. El diari d’avui deia que Irlanda ha de dedicar el 45 % del seu PIB a estabilitzar i reestructurar el sistema financer. Mentrestant nosaltres hem de sofrir retallades pertot arreu, que posen en perill institucions tan emblemàtiques com la Sanitat, l’Educació i l’Ocupació, que és la més sagrada de totes. Mentre l’estat es nega a pagar-


nos els 3.000 M d’euros que ens deu. Però, això sí, voldran que a final d’any els lliurem trinco-trinco 20.000 M a fons perdut. Digueu-me si tot plegat no clama justícia. —J.H. Z

Reunió de l’Aula del Romànic Em sembla que ho escrivia una altra vegada: quan sentiu dir que del Concili Tarraconense no en queda res, digueu que s’equivoquen: en queda l’Aula del Romànic. Així ens anomenàvem un grup de participants en les sessions de Sant Cugat que ens reuníem en la l’aula titulada així per la seva decoració: posàvem en comú els nostres punts de vista i preparàvem possibles intervencions. Ens vam pronunciar per la província única com a fórmula per a donar força jurídica a la unitat de les nostres diòcesis (que aleshores només eren vuit). La direcció del Concili va optar per la regió eclesiàstica, una fórmula buida, que encara espera el plàcet de Roma. I els nostres bisbes fan el desentès. Però, ¿no havia de ser el gran fruit del Concili? Bé, doncs, l’Aula del Romànic encara perdura. Ens vam reunir a la Cova de Manresa el 19 de març i és de les vegades que hem estat més: 18. Amb la presència tan entranyable com inesperada de Modest Prats, que ens va adreçar unes confortadores paraules, si bé ens va avisar que li perdonéssim la sintaxi, perquè la malaltia de vegades li juga males passades. El bonic de la reunió va ser que tothom va anar expressantse amb franquesa, de vegades amb una mica de recança, però sempre de manera positiva. Vam parlar obertament de tot, però sobretot de la situació de l’Església. Les converses van centrar-se principalment en la pressió sistemàtica de la jerarquia per imposar la seva concepció d’Església preconciliar. Molts van dir que en passaven i que tenien les esperances posades en l’Església de base o de sotabosc, que és molt viva i que és la realment evangèlica. Tanmateix reconeixien que els capellans ho teníem més

difícil per a no sentir-nos condicionats. Però tots estàvem d’acord que, ara més que mai, el nostre referent havia de ser Jesucrist i el seu Evangeli. Ens en vam anar amb la sensació que havíem posat una mica d’oli a la llàntia esmorteïda del Concili Vaticà II i del nostre Concili. —J.H. Z

Déu a l’ombra de l’Església? «Selecciones de Teología» ( n. 107, 2011) condensa un article de Gottfried Bachl que duu aquest títol, però sense punt d’interrogació. «Un centrisme eclesial, dominador de la praxi i la consciència, produeix la impressió que l’Església es confon ella mateixa amb Déu. Els seus ordenaments, la seva supervivència, fins i tot la seva reforma, semblen més importants que allò que va moure Jesús: la sobirania i el Regne de Déu. Un pràctica d’abans posava de manifest gràficament aquesta «subordinació»: quan donava la comunió un bisbe, primer s’havia de besar el seu anell pontifical i només després es rebia el pa consagrat. Sembla, doncs, com si Déu s’ha­ gués proposat de traspassar a l’Església la seva gràcia i els seus favors. Amb aquesta «administració» l’Església crea tot un muntatge institucional ben articulat i visible que funciona per ell mateix independentment dels continguts. Amb uns càrrecs, un ritual, una esplendor ben visible: tota una festa per als ulls i els sentits, que convida a quedar-s’hi més que a veure-hi (i a viure-hi) un senyal d’un Déu que fa costat al seu poble en el seu camí. És clar que calen signes de les realitats sagrades: ¿què són, si no, els sagraments? Però la seva inflació i els seus rituals estudiats i repetits es presten a concentrar en ells la pietat i a ocultar l’acció i el contacte amb el Déu vivent que s’hi manifesta i hi actua. La història del mannà, de l’Èxode, és un bon paradigma d’un do directe de Déu, sense distribuïdors oficials i autoritzats, sense sacerdots acreditats i amb poders especials per a vehicular el do de Déu, el qual arriba directament sense haver de besar abans l’anell del bisbe. ­­7

D’altra banda, el Cristianisme és més èxode, camí, que no pas habitatge permanent. En continuïtat amb Abraham, Moisès, els profetes de l’exili, Jesús i Pau. No hem arribat encara al lloc de la instal·lació i el repòs». Per part meva i de collita pròpia m’agradaria afegir-hi i posar de relleu la importància del do de l’Esperit, que es dóna a tothom sense mesura, de l’explosió de la Pentecosta, de la fe que mou muntanyes, de la presència del Ressuscitat dia rere dia fins a la fi del món. ¿Déu a l’ombra de l’Església? ¿O bé una Església pobra al servei de Déu? — F.V. Z

«Dialogal» fa deu anys Aquesta revista trimestral, que duu per subtítol «Quaderns de l’Associació UNESCO per al diàleg interreligiós», ha arribat als deu anys de vida. Amb aquesta ocasió «Dialogal» ofereix dades per a fer un balanç de l’estat actual del diàleg interreligiós, sobretot a Catalunya, i sobre els seus desafiaments actuals. Així, ha demanat l’opinió a diverses persones de l’àmbit interreligiós català, espanyol i internacional. «No hi són tots els qui ens hauria agradat que hi fossin..., perquè sí que creiem que hem de ser-hi tots», diuen. I també publica una conversa entre Nathalie Reverdin, antiga presidenta de l’associació UNESCO per al diàleg interreligiós i Jaume Marcos, nou president. El relleu s’ha produït aquest any. També trobareu en aquest número de 50 pàgines moltes altres coses, entre elles informació sobre les esglésies pentecostals africanes a Catalunya i sobre els coptes a Barcelona. —J.T. Recull d’informacions i comentaris de Jesús Huguet, Josep M. Totosaus i Francesc Vergés Tuset.

Punts de venda a Barcelona Trobareu «El Pregó» a la llibreria Claret (Llúria, 5)


Accent

AMB el títol de Tendència a la perifèria, «Missa Dominical» publicava a l’«Última pàgina» del seu número 6 d’enguany un article de Xavier Basurko que recollim avui en aquesta secció.

En els segles medievals, com és sabut, la litúrgia en llatí ja no és compresa pel poble. La taula de la Paraula de Déu ja no l’alimenta i gairebé no es predica. En aquest context sorgeix una «nova pietat eucarística», el centre de la qual és l’adoració. Els fidels, indignes de rebre la comunió, desitgen ardentment veure, admirar i adorar l’august sagrament. Sorgeixen nous ritus que assoleixen el seu apogeu en el segle XIII, com l’elevació de les espècies consagrades, la festa del Corpus amb la seva processó, la comunió (cada vegada menys freqüent) de genolls i a la boca. Tot i estar mancada de substrat bíblic, aquesta nova pietat eucarística, compensació en gran part del buit sentit en la litúrgia oficial, s’acceptà com a legítima a Occident, encara que mai no va ser compartida per l’Orient. Un segon moment en aquest corrent devocional es dóna en la Contrareforma, amb raó el Barroc ha estat anomenat «època de les processons» i també

«segle de l’exposició freqüent», amb la seva adoració perpètua i reparadora, la devoció de les Quaranta Hores, els espectaculars «monuments» del Dijous Sant. El tron eucarístic, amb la seva custòdia, és el centre focal dels temples barrocs i una peculiar «tendència a la perifèria» (J.A. Jungmann) caracteritza el conjunt de la vida litúrgica. Aquesta línia devocional coneixerà una gran expansió, com una gran tercera onada, el segle XIX. Es funden més de trenta instituts religiosos sota la denominació del Santíssim Sagrament, que cultiven les hores santes, l’adoració nocturna i reparadora, les benediccions vespertines i els congressos eucarístics. En l’Eucaristia es privilegia la presència real, separada de l’acció eucarística mateixa. En aquest moviment eucarístic-reparador del segle XIX s’associen l’exaltació del poder pontifici, el culte de la mare de Déu en línia maximalista amb un antiprotestantisme i una antiil·lustració de caràcter virulent. Algú reconeixerà en les línies anteriors el retrat de certs moviments eclesials del present. Acabem de complir quaranta-cinc anys de la conclusió del Vaticà II, reconegut en el seu moment com «un pas de l’Esperit Sant per l’Església». El Vaticà II impulsà la renovació litúrgica, jerarquitzant justament el que és central com a central i el que és perifèric com a perifèric. Però, ¿què n’hem fet, del Concili?

Quadre d’honor

Quarto fosc

Al Col·lectiu de Dones en l’Església, en el seu vint-i-cinquè aniversari. Per tota la seva trajectòria, que acaba de ser reconeguda per la Generalitat de Catalunya amb la Creu de Sant Jordi, i que queda recollida en el llibre, esplèndidament editat, que duu per títol Una història necessària.

Hi tanquem el bisbe actual de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, perquè, confonent la perspectiva evangèlica amb altres perspectives, ben nobles d’altra banda, afirma que no hi pot haver perdó sense penediment previ. Esperaríem d’un bisbe que recordés que els cristians hem de ser capaços de perdonar sense condicions.

Publicació quinzenal d’informació i opinió Surt l’1 i el 15 de cada mes. Direcció: Casimir Martí Edició: El Pregó Associació Cultural Apartat de Correus: 33203 08080 Barcelona Redacció: 93 302 70 88 Administració: 672 673 760 elprego@terra.es Maquetació: Albert Espona Dip. Legal: Gi-161-94 Impressió: Agpograf, S A

SUBSCRIPCIÓ PER A L’ ANY 2011: 22 EUROS. (Subscripcions col·lectives, a partir de 10 exemplars a una mateixa adreça: 15 euros per exemplar). Preu d’un número solt: 1 euro. Nom Adreça Població i codi postal

Nombre d’exemplars: Telèfon

DOMICILIACIÓ DE REBUTS EN CAIXA O BANC:

Els prego que fins a nou avís atenguin els rebuts que presentarà El Pregó eclesial amb càrrec al meu compte/la meva llibreta. Titular del compte Adreça del titular Codi Compte Client (CCC)

Entitat

Oficina

Control

Núm. Compte

(Ho trobarà a la seva llibreta, talonari o extracte de banc)

Signatura del titular del compte/de la llibreta


Prego410