Issuu on Google+

408

eclesial d'informació i opinió

Publicació quinzenal

Número 408

15 de març del 2011

Penitències quaresmals Cinema ...................................................................................................

Thérèse és una pel·lícula més bella, austera i radical avui que fa 25 anys, quan va ser estrenada. Al final de la seva primera projecció va ser aplaudida durant deu mi­ nuts. Va rebre el premi del Jurat i una menció del Jurat Ecumènic. Thérèse Martin (futura Santa Teresa de l’Infant Jesús) entra al Convent de Lisieux amb les seves tres germanes al final del segle XIX. És alegre, oberta i idealista. La realitat del convent, la seva obsessió per la perfecció, la mort del seu pare i la falta de cures alteren la seva salut. Thérèse lluita alhora contra el sofriment físic i amb la prova de la seva fe. Mor de tuberculosi als 24 anys d’edat, deixant un quadern on explica la seva «petita vida», que és traduït i s’escampa per tot el món. La pel·lícula, filmada amb po­ deroses i ascètiques imatges, concebudes com petits quadres separats per un fotograma negre, que constitueixen un autèntic re­ taule d’una bellesa sublim, recorda les grans creacions de Dreyer i Bresson. Thérèse constitueix un rigorós, emocionant i superb vi­ atge intimista a través del dolor, la soledat i les incomprensions que es reprodueixen en el micro­ cosmos d’un convent de monges carmelites de cap a finals del segle XIX. Però és també un retrat sen­ se èpoques, una radiografia social d’envergadura per la seva aguda dissecció de la hipocresia i les convencions. Sadurní Tudela

Sempre m’ha semblat molt significatiu que la litúrgia del dimecres de Cendra, dia en què s’inaugura el solemne dejuni quaresmal, ens faci sentir a la missa uns textos bíblics que relativitzen aquest mateix dejuni que és proclamat. Així, les paraules del profeta Joel: «Dejuneu, ploreu, poseu-vos de dol. Esquinceuvos el cor, i no els vestits!». O les frases de Jesús reportades per l’evangelista Mateu: «Quan dejuneu, no feu un posat trist, com els hipòcrites, que es desfiguren la cara perquè tothom noti que dejunen. Us ho dic amb tota veritat: ja tenen la recompensa. Tu, quan dejunis, renta’t la cara i posa’t perfum perquè la gent no sàpiga que dejunes, sinó només el teu Pare, i ell, per a qui no hi ha secrets, t’ho recompensarà». El dejuni és relativitzat perquè en ell mateix és una realitat més aviat negativa i sempre té el perill de fomentar la complaença en un mateix i l’admiració o l’aplaudiment dels altres. Actualment, època en què la Quaresma ha perdut bona part de la seva repercussió externa i social —potser un dels pocs residus que en queden és el costum de menjar bunyols de Quaresma!—, els cristians tenim l’oportunitat de recuperar el valor autèntic de les anomenades «penitències quaresmals», si deixem de mirar-les com una mera imposició jurídica o com l’adopció voluntària d’unes determinades mortificacions. Em sembla que caldria deixar de banda les penitències voluntàries i acostumar-nos a acceptar amb bon ànim les penitències involuntàries, és a dir, aquelles mancances i privacions que trobem al llarg de la vida, des de desgràcies familiars, revessos de fortuna, malalties, xacres de la vellesa, situacions personals o col·lectives de malestar, etc. Afrontar amb enteresa i confiança tots aquests mals sense caure en la desesperació constitueix un dels exercicis més fructuosos de la penitència quaresmal. Sense oblidar que la finalitat principal del temps quaresmal no és la mortificació, voluntària o involuntària, sinó la preparació espiritual per a la festa de Pasqua, a través de la pregària, la lectura de la Paraula de Déu, el dejuni i l’almoina. No oblidem tampoc el lligam tradicional entre les dues darreres realitats esmentades, d’acord amb la cèlebre frase d’un Pare de l’Església: «Que l’abstinència del qui dejuna sigui aliment del pobre». Joan Llopis


El part de la Verge Maria, la mare de Jesús, va ser verge «ante partum, in partu et post partum» (abans, durant i després d’haver infantat l’infant Jesús), segons la fórmula tradicional que està considerada dogma de fe. En l’article que segueix, el nostre col·laborador habitual Valentí Fàbrega, que resideix a Alemanya (a Colònia) i que va passar uns dies a Barcelona, juntament amb la seva esposa Inge, i que vam tenir el goig de saludar personalment i celebrar la seva recuperació en la reunió del Consell de Redacció del dia 17 de febrer, exposa amb la documentació a què ens té habituats com el part virginal de Maria ha estat llegit i exposat «tradicionalment» partint d’una concepció aberrant de la dona.—J.T.

tat en un part virginal, no desfent el forrellat genital de la virginitat» (PL 16, 234BC). Una bona síntesi d’aquesta manera de raonar ens ofereix Radbert (Pascasi), educat des de petit en un monestir, monjo de tota la vida en temps de Carlemany i abat durant uns quants anys, en el seu opuscle «El part de la Verge», dedicat a una abadessa. La seva posició és d’una clarividència aclaparadora: «Els qui afirmen falsament que la verge Maria va infantar el Senyor d’acord amb la llei natural, com infanten les altres dones, introdueixen a les Esglésies una sentina extraordinàriament fètida d’aigües corrompudes per tal de submergir-hi les ànimes». I explicita la seva concepció no precisament d’una manera gaire fina: «Tot i que les vísceres o el secret genital [de Maria] va estar obert a fi que naixés Crist, la virginitat no pogué corrompre’s» (PL 120, 1383CD). Incompatibles amb una integritat virginal inviolable són també les conseqüències del part com «la porqueria» de l’expulsió de les secundines i l’emissió d’un flux de sang (PL 120, 1385A). La idea d’un part virginal com un fet singularment miraculós no sols fou promogut per la cavil∙lació teo­ lògica sinó també per la llegenda. La més coneguda la llegim en el Protoevangeli de Jaume, germà del Senyor, un apòcrif que ha influït notablement en l’art i en la litúrgia. L’episodi que fa al cas està emmarcat per una discussió entre una llevadora meravellada per un nou prodigi, l’infantament d’una verge contra les possibilitats de la naturalesa, i una escèptica Salomé, la qual no ho creurà si, introduint-hi el dit, no examina els genitals (19,3). Lluny de provocar sentiments pietosos, com antany, una narració d’aquesta mena ens resulta d’una impertinència insuportable.

La «sempre Verge Maria» és un títol de gran antiguitat a l’Església. Això no vol dir que no s’alcin veus crítiques com la dels teòlegs que no es volen prendre al peu de la lletra el testimoniatge explícit dels evangelistes Mateu i Lluc sobre la concepció virginal de Jesús. Un punt diferent és la qüestió de les «germanes» i «germans» del Senyor (Mc 6,3), en la qual sorprèn, en principi, la despreocupació dels evangelistes per fer ús d’un llenguatge precís que ens alliberi de dubtes. Però la qüestió que voldria aclarir no és la de la virginitat abans de néixer Jesús ni la que podria haver seguit després del naixement, sinó la virginitat del part mateix, és a dir, intentaré respondre a la pregunta si el part de la Verge és també, d’alguna manera, un part «virginal», distint del de les altres mares sotmeses a les lleis de la naturalesa. La resposta afirmativa ha passat a ser un dogma de fe sobre la base d’una tradició eclesiàstica d’un pes indiscutible. Ara bé, el relat de Lluc sobre la presentació del nen Jesús al temple sembla contradir aquesta idea d’un part singular. La cerimònia es fa d’acord amb la llei mosaica (Ex 13,2) que afecta tot primer nat, mascle, que «obri la matriu o el si matern » (2,23). La traducció llatina oficial és encara més directa: «que obri la vulva». L’evangelista no hi fa comentaris. Amb tota lògica Hormisdas, un papa del segle VI, recull l’expressió de l’evangeli per negar-la rotundament en el cas de Jesús, el qual «no va suprimir la virginitat de la mare» preservant, així, «un part sense corrupció» (ep. 79; PL 63, 514C). Innumerables són les elucubracions en aquest sentit, de les quals només és possible exposar unes poques mostres. Així, sant Agustí pondera l’insuperable miracle de Jesús que representa «el fet d’haver nascut d’una verge i que ell tot sol, tant en la seva concepció com en el seu naixement, pogué deixar inviolada la integritat de la mare» (Tract. Ev. Jn. 91,3). I en l’opinió de sant Ambròs, Maria és la porta per la qual Crist entrà en aquest món «quan fou infan-

*** El recull de disquisicions teològiques dels propugnadors del part virginal és indefinidament ampliable, però les poques mostres presentades deixen prou clar que el punt de partida del «dogma» del part virginal no és la fe, pròpiament dita, sinó una concepció aberrant de la dona, en particular en la seva funció de mare, producte d’una massiva visió patriarcal autosuficient i mancada d’experiència. El procés natural del part rep la qualificació denigrant de «corrupció o violació» de la integritat virginal. Un pressupòsit així, de falsedat incontrovertible, qüestiona les conclusions dogmàtiques. El part de la Verge no fou un part «virginal», en el sentit en què l’interpretaven les cavil·lacions i les llegendes abans citades, sinó normal i corrent d’acord amb les lleis de la naturalesa humana. Valentí Fàbrega Escatllar

­­2


Dues formes complementàries de ministeri presbiteral «Vida Nueva» (19-25.2.2011 n. 2.742, pgs. 8-10) publica una entrevista amb el bisbe Fritz Lobinger, titular de la diòcesi d’Aiwal. Ha treballat cinquanta anys a Sud-àfrica. Però ha viatjat també per Àsia i Amèrica del Sud. La falta de preveres i la maduració de les comunitats cristianes són la seva principal preocupació pastoral i ha escrit diversos llibres sobre aquestes qüestions. Per exemple, Equipos de ministros ordenados i El altar vacío (Herder). En la seva llarga experiència ha pogut comprovar com en tots aquests països el cristianisme es basava en petites comunitats portades per líders propis i que els capellans, encarregats de deu, vint i fins cinquanta comunitats, es convertien en formadors de líders. Això suposa que les comunitats viuen unides, els seus membres són conscients dels seus carismes i se senten corresponsables de la vida de la comunitat, no esperen que tot ho faci el capellà. Lobinger creu que es podria i s’hauria de donar un pas més: ordenar de prevere els líders d’aquestes comunitats, sense necessitat de cap formació especial. No seria sinó retornar a la praxi paulina, vigent durant alguns segles. El llibre dels Fets dels apòstols, capítol 14, ens explica que sant Pau ho va fer quan amb els seus companys va visitar les comunitats de recent formació: «En cada una d’aquestes comunitats que van visitar, hi van ordenar ancians». Com aleshores, ell seria partidari d’ordenarne no pas un de sol, sinó dos o tres. Això ajudaria a no recaure en el clericalisme: aquests ordenats continuarien sentint-se membres de la comunitat (continuarien portant la mateixa vida d’abans) i la comunitat no cauria en el defecte d’esperar-ho tot del capellà. D’altra banda, no es faria ombra al sacerdoci existent: les dues formes es necessitarien i reforçarien mútuament.

Això m’ha recordat que l’any 2008, a la reunió de fòrums de Catalunya, el Fòrum Ondara de Solsona havíem presentat una solució semblant: «Ordenació de capellans extrets de la comunitat, en contacte directe amb ella, elegits o proposats per la mateixa comunitat i confirmats i ordenats pel bisbe, que tindrien com a missió exercir de líders de la comunitat i presidir l’eucaristia. Bastaria que d’entrada tinguessin una bona formació bàsica, com la que solen donar les escoles diocesanes d’agents de pastoral... En moltes parròquies no hi falten homes que frueixen d’un gran apreci i reconeixement, que donen un testimoni de fe estimulant, que són assenyats, prudents i comunicatius, que ofereixen garanties de saber inspirar i empènyer comunitats adequades al nostre temps, que la comunitat acceptaria gustosa i amb els quals es podria identificar cristianament». I en una redacció anterior fins i tot posàvem la comparació amb els jutges, no sé si prou afortunada: «De la mateixa manera que hi ha dues classes de jutges, els de pau i els professionals, creiem que hi hauria d’haver la possibilitat de dues formes de sacerdoci, que no vol dir dues categories: els capellans de base i els profes­ sionals». La proposta no va acabar d’agradar pel perill que les dues formes derivessin en dues categories i perquè va semblar que la proposta no anava prou a fons. Aquests dies he pogut llegir la reflexió que el Fòrum Alsina de Girona acaba de publicar amb motiu del Dia del Seminari, que m’ha agradat molt. Hi denuncien les falses solucions i proposen el retorn a la praxi de les comunitats paulines. El Fòrum Ondara s’hi va adherir en la darrera reunió del dia primer de març. Jesús Huguet

MONTSERRAT I CUIXÀ de Sant Miquel de Cuixà. És cert que aquesta co­ munitat s’ha anat reduint en nombre, però des de fa temps s’estan estudiant formes de presència que assegurin el manteniment de les activitats que han caracteritzat Cuixà en els darrers anys. 2. Amb l’aprovació de la Comunitat de Montser­ rat, s’ha iniciat la recerca de fons per dur a terme el projecte de restauració dels edificis del Monestir de Cuixà que necessiten una intervenció més urgent. La voluntat de Montserrat és que, en la mesura de les nostres possibilitats, Sant Miquel de Cuixà con­ tinuï essent una presència monàstica al Conflent, a la diòcesi de Perpinyà, amb la irradiació espiritual i cultural que l’ha caracteritzada fins avui.

El pare Ignasi M. Fossas, portaveu del Monestir de Montserrat, ens fa arribar aquesta puntualització que agraïm i que aporta unes precisions que estem segurs que també agrairan els nostres lectors. Sr. Director, En referència a l’article signat pel Sr. Joan Ma­ luquer i Ferrer, amb el títol «Sant Miquel de Cuixà s’acaba» i publicat en el n. 404 d’aquesta revista, voldria fer les següents puntualitzacions, sense entrar a discutir certes afirmacions relatives a persones i que no compartim. 1. En aquests moments el Monestir de Montserrat no contempla la possibilitat de tancar la comunitat ­­3


Tibhirine: el testimoni del monjo supervivent (II) .. . . . . . . . . . . . . . . . ............................... ............................................................. . . . . . . . .

Vet ací l’acabament de l’entrevista amb el germà JeanPierre, que vam començar a publicar al número anterior, en una versió del pare Andreu Trilla.

— Hi va haver, doncs, poques divergències? — Hi va haver una evolució. El pare Armand Veilleux, que havia vingut a predicar-nos un dels darrers recessos, ens havia dit que estàvem arribant «al cim» de la nostra vida comuna. En efecte, havíem arribat per unanimitat a la decisió de quedar-nos. Les relacions fraternes s’havien reforçat encara més. En reunió capitular no podíem prendre decisions tan greus a la lleugera en relació amb el GIA, d’anar-nos-en o no, sobre la nostra manera de comportarnos si érem segrestats o dispersats... Estàvem doncs tots decidits a quedar-nos, però la por del que podia passar era present, més o menys, en uns i altres. Amb tot, calia continuar vivint. Hi havia atemptats a dreta i esquerra. Gent propera al monestir havia estat detinguda o amenaçada. Així era el clima en què vivíem.

— Quan va començar la por? — A partir de 1993, quan ens van visitar els del GIA, el vespre de Nadal. La comunitat va créixer molt llavors en unió i en profunditat. A partir d’aquell moment, el perill era present pertot arreu, en cada instant, nit i dia. Això ens va sacsejar molt. En aquells moments vam passar per un abisme de debò. Pel Nadal de 1993, al vespre, van saltar la tanca. Érem a la sagristia amb Célestin, que preparava les fitxes de cants per a la missa de Nadal. Uns homes armats fins a les dents ens van rodejar. Uns europeus croats acabaven de ser assassinats i vam creure que ara ens tocaria a nosaltres. Ells ens van tranquil·litzar. Com que érem religiosos, no ens farien res. Llavors van començar a maleir el govern. Després el cap va dir: «Vull veure el pare de la casa». Vam anar a buscar Christian, que els va dir tot seguit: «No, aquí no es pot entrar amb armes. Si hi voleu entrar, deixeu les vostres armes fora. Ningú no ha entrat mai aquí armat. Aquesta és una casa de pau!». Després de discutir entre ells van demanar tres coses: que el metge pogués anar a curar els ferits a la muntanya, uns medicaments, i diners. Amb tacte, Christian els va contestar que no a les tres peticions. Pel que fa als ferits, podien venir, com tothom, al dispensari. Després els va explicar en àrab que estàvem preparant «la festa del naixement del príncep de la pau». Ells no ho sabien i es van excusar, però van afegir: «Tornarem». Van quedar que usarien una consigna: demanarien per «monsieur ­Christian». Aquell any, la missa de mitjanit va tenir un gust especial. L’endemà, en la reunió capitular, vam començar les discussions sobre el futur.

— Gens de serenitat, ni un cop presa la decisió de quedar-vos? — No, cap. Al vespre, quan cantàvem les completes, hi havia com una llosa de perill, com de plom, que planava damunt el monestir. De nit, podia passar no sabíem què. Pensàvem: què passarà aquesta nit? No ens plantejàvem que ens poguessin matar, però sabíem que podia passar en qualsevol moment. Teníem la sort de ser una comunitat. I la vida continuava, un feia la cuina, l’altre l’hort, un altre s’encarregava de l’administració. Això ajudava a oblidar. Però al vespre, a la nit, ens tornàvem a preguntar què podia passar. No ens ho dèiem, però cadascú hi pensava. — I què va passar, el vespre del segrest? — El vespre del segrest jo era a la porteria. Em vaig despertar cap a la una de la matinada pels sorolls de veus davant la porta d’entrada. Però eren ja dins, a l’hort. Segurament volien veure el metge. Jo esperava que truquessin a la porta per presentar-m’hi. Vaig guaitar per la finestra per veure què passava. En vaig veure un que anava directament cap a la cel·la del germà Luc. Això no em va semblar normal, ja que quan algú volia veure el metge, trucaven a la porta i el porter hi acudia. Llavors vaig sentir algú que preguntava: «Qui és el cap?». I vaig reconèixer la veu de Christian. Vaig pensar: «Els ha sentit abans que jo, els ha obert i està a punt de donar-los el que volen». Al cap d’un quart vaig sentir la porta que dóna al carrer que es tancava i vaig pensar que ja se n’havien anat. Una mica més tard, el pare Amédée va trucar a la meva porta i em va dir: «S’han endut els germans!» Vaig entendre que devien haver sortit pel darrere, si no, els hauria sentit.

— I quina decisió vau prendre? — Que si demanaven diners, els en donaríem una mica per evitar la violència, però ens plantejàvem anar-nos-en perquè no volíem col·laborar amb ells. Després, el bisbe d’Alger va venir a dir-nos que si decidíem anar-nos-en seria millor que no ho féssim tots alhora per no espantar l’Església d’Algèria. Vam decidir que per començar se n’anirien dos: Célestin, que havia quedat molt traumatitzat per aquell Nadal i que havia patit sis bypassos cardíacs, i el germà Paul, que necessitava repòs. Hi hagué una altra reunió capitular, després d’aquell Nadal. Uns pensaven que ens havíem de quedar, altres que era millor anar-se’n. Tenint present que en aquell moment, per seguretat, ens vam veure obligats a tancar el monestir des del vespre fins al matí. Vam avisar també a les persones que hi venien a fer recessos que no tornessin a venir. Quedàvem aïllats. Això va canviar l’economia del monestir i va fer falta trobar altres mitjans de vida.

— Què vau sentir llavors? — La qüestió que em vaig plantejar immediatament era saber: si els hagués sentit i vist sortir, què hauria fet ­­4


jo? M’hauria quedat on era o hauria corregut per anar amb ells? Encara no ho sé. Si m’hagués passat això, no hauria estat gens fàcil, però tinc el sentiment que hauria corregut al seu darrere. Amédée em va dir de seguida: «Segur que no els mataran, perquè si ho haguessin volgut fer, ja ho haurien fet de seguida.» Efectivament, era molt difícil de circular per la muntanya de nit, ja que hi havia un emplaçament militar no gaire lluny, sobre el turó. A més, el germà Luc tenia 82 anys i un altre feia poc que havia sortit de l’hospital, amb els sis bypassos. Caminar amb persones com aquestes no és gens fàcil. Vam imaginar que els volien per obtenir alguna cosa. Mentrestant, ens sentíem tots sols, privats dels nostres germans. La comunitat havia estat destruïda. Esperàvem naturalment que serien alliberats aviat, ja que si ells no tornaven, s’hauria acabat la vida en el monestir.

— Tants anys després, no veieu més clars els motius del segrest? — No es veuen clars. En un dels seus comunicats per la ràdio Medi 1, el GIA va donar una raó de la seva execució: «La gent s’evangelitza en contacte amb ells, ja que els monjos tenien relació amb la gent i sortien del seu monestir, cosa que uns monjos no haurien de fer. Mereixen la mort. Tenim el dret d’executar-los». Aquesta és, doncs, una de les raons, donada pels mateixos islamistes. Després van ser donats altres motius, que són més aviat hipòtesis, mentre esperem el veredicte del jutge d’instrucció, que continua la investigació sobre les circumstàncies del seu rapte i del seu assassinat. Prou que m’agradaria saber qui els va matar i on estan enterrats els cossos. M’agradaria saber-ho, i prou. Això no m’inquieta. Això no canvia res en la mort dels germans. Ells van ser morts per les mateixes raons que els van fer decidir quedar-se. Per això són màrtirs. Han donat les seves vides. Estaven preparats per donar la seva vida per això.

— Per què els raptors no van procedir com ho feien sempre? — Quan venien, saltaven la tàpia. Després, des de dins, obrien la porta que donava al carrer. Només hi havia una simple balda. No tancàvem mai amb clau aquella porta. Volíem que les nostres relacions es basessin sempre en la confiança mútua.

— Es pot esperar, el martiri? — Alguns ho han fet, però la nostra actitud no era aquesta. No el desitjàvem, no ens havíem quedat allà per això. Però calia estar-hi preparats. Érem en mans de Déu. I precisament per això, vivint en aquesta actitud, els meus germans han mort. He de reconèixer i dir que no vam quedar gaire sorpresos. Naturalment que una cosa així marca, fa patir, entristeix... Però sabíem «el perquè», tots estàvem preparats per a això! La vida no és més que un pas, s’acaba d’una manera o d’una altra. Després, ens retrobem amb el Senyor.

— Els raptors, eren gent del GIA o no? — El guardià del monestir em va explicar que primer havien anat on vivia ell i li havien dit que volien veure el metge, amb el pretext que tenien dos ferits greus. Ell els va contestar que els monjos li havien prohibit de fer el seu servei de guardià del monestir durant la nit. Cosa que era certa: l’hi havíem prohibit per evitar complicacions a la seva família o a ell en cas de desgràcia, si hi havia una agressió... Ells havien insistit. Llavors, el guardià va sortir de casa seva pel pati interior per a anar al monestir. Allà, es va trobar amb un grup que ja era dins el pati. Davant la porta que donava a la porteria es trobà amb un altre grup que ja havia agafat el pare Christian. Fou llavors que aquest va preguntar: «Qui és el cap?». Un dels raptors respongué senyalant el qui anava al davant: «El cap és ell, cal obeirlo.» Després, un d’ells, dirigint-se al guardià, va preguntar: «Són set, oi?». El guardià li va contestar: «És tal com dius». Però, nosaltres érem nou... Aquesta degué ser, doncs, la raó per la qual no ens van segrestar ni el pare Amédée ni a mi; perquè tan bon punt en tingueren set van abandonar el lloc sense registrar la casa.

— El film de Xavier Beauvois, inspirat en el seu sacrifici, pot ser un ferment de reconciliació entre cristians i musulmans? — Sens dubte! L’exemple dels germans, en la seva relació amb la gent, amb els musulmans, mostra que podem arribar a ser germans de debò, en la comunió, junts, en profunditat i no tan sols en la superfície. En profunditat, davant Déu. Alguns ho han viscut. No és pas una cosa rara. Quan els cristians ho veuen descobreixen que els musulmans són gent com els altres. Alguns són excel·lents: els valors d’acollida, d’amabilitat, de servei, es veuen. També els valors d’unió amb Déu, de pregària quotidiana. Tenen una relació amb Déu que resulta sovint molt sorprenent i que és un veritable exemple per a nosaltres, els cristians. Un amic de Christian, que va donar la seva vida per ell, li deia: els cristians no saben pregar... Són molt caritatius, fan molts serveis, però no els veus pregar mai! Molts cristians podrien fer-ne cas.

— Però, què en penseu: qui els va segrestar? El GIA o l’exèrcit? — No sabem més que allò que va passar al monestir. Evidentment, ens plantegem preguntes com tothom. La investigació judicial continua encara. Pel que fa a la possibilitat que fossin del GIA, el guardià em va explicar que, quan ja se n’anaven, va sentir com un deia a un altre: «Vés a buscar un corda; ara veurà, aquest, què és el GIA», perquè ells volien estrangular-lo, però ell va aconseguir fer-se fonedís.

— No heu sentit mai odi durant aquell drama o després? — És curiós, però no experimento mai aquest tipus de sentiment. I el de tristesa tampoc. ­­5

Passa a pàg. 6


Ve de pàg. 5

— Com interpreteu l’enduriment actual d’alguns musulmans contra els cristians, del qual els atemptats recents en són un signe? — Això ve dels extremistes. Els veritables musulmans diuen que ells no són així. Els fa vergonya el que va passar als nostres germans. Això no és la «religió». Per altra banda, encara no ens coneixem prou. Ens mirem a través dels violents i això crea una tendència a tancar-se dins el propi grup i a tenir por dels contactes. La solució és cultivar l’amistat, fins i tot quan hi ha la possibilitat que t’enganyin. — Que t’enganyin? — Sí, com diuen alguns: no rebem el mateix tracte, gens o molt poc; nosaltres permetem als musulmans que construeixin mesquites en els nostres països, però ells no ens deixen construir esglésies en els seus! — De debò? De fet, se sol acusar els cristians d’ingenus en el seu tracte amb l’islam... — La qüestió no és aquesta. Correm el risc per la fe! Així ho diu l’Evangeli: «Estimeu com jo us he estimat.» Quan es fa això i sovint ets un perdedor, ho hem de tenir clar. Però a vegades això fa reaccionar. Llavors, es fa present la reciprocitat i un reconeixement mutu que pot anar molt lluny. — Quina és la vostra esperança per al 2011? — Hem d’esperar que l’amor sigui sempre el més fort. Que l’amor de Déu tindrà la darrera paraula. Fonamentada en Déu, l’esperança s’ha de mantenir. I no és a les nostres mans de resoldre-ho. L’esperança invencible, com deia ­Christian de Chergé. No ha de ser mai vençuda, sempre ha de quedar oberta, fonamentada sobre Déu, sobre la seva gràcia. Fins quan mors per una agressió. Com deia ell, l’esperança ha de romandre sempre oberta...

Signes Z

d’aquest temps

Relleu a Afers Religiosos El dia 25 de gener d’enguany Montserrat Coll i Calaf (Rodonyà, l’Alt Camp, 1951) cessava en el càrrec de directora general d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya. Doctora en filosofia i especialista en filosofia de la religió, Coll és catedràtica d’institut i docent a l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós, de Tarragona. Va prendre possessió del càrrec l’any 2004, amb l’arribada al Govern del primer tripartit. Montserrat Coll ha estat al front d’una comissió amb pocs precedents, disposada a dialogar amb una realitat religiosa ben plural. El seu pas ha significat, a grans trets, un increment de la sensibilitat del nostre Govern respecte d’altres confessions religioses minoritàries, incloses les cristianes no catòliques que conviuen a Catalunya. Des d’aquí volem agrair a Montserrat Coll la feina ben feta al llarg d’aquests anys, oimés quan es tracta d’un àmbit tan delicat, que és tan susceptible de generar suspicàcies, si no hostilitat. D’altra banda, el Govern de la Generalitat nomenava el 15 de febrer Xavier Puigdollers i Noblom (Barcelona 1951) com a nou director general d’Afers Religiosos. Alguns mitjans han interpretat aquest canvi com un gir des d’un lideratge de to intel·lectual vers una opció de tipus social, atesa la trajectòria de Puigdollers. Advocat i professor universitari de dret civil, va estar al front de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència amb el president Jordi Pujol, presideix la comissió de Benestar Social d’UDC i és també president de la Fundació la ­­6

Tutela, dedicada a vetllar pels drets de les persones amb discapacitat psíquica. Tot sembla indicar que, al camí conciliador encetat per Coll, s’hi afegeix ara un grau més de compromís social. De tota manera, amb el temps es podrà jutjar més encertadament aquest nou nomenament, així com alguna de les últimes mesures impulsades per Coll (com la Llei de Centres de Culte, que promet ser un llegat complex per al nou Govern). I encara una altra novetat: la creació d’un Consell Assessor de la Diversitat Religiosa, presidit pel filòsof i teòleg Francesc Torralba i amb representants de diverses opcions religioses. Aquest Consell depèn d’Afers Religiosos i té voluntat de diàleg i mediació, així com de revaloració tàcita del fet religiós a casa nostra. Resta esperar que sigui confiança de debò i no diàleg buit allò que inspiri l’actuació de tots els seus responsables. —A.O. Z

Homenatge al senyor Albert Manent Amb motiu d’haver arribat als vuitanta anys, en el n. 398 (15.10.2010) posàvem al Quadre d’Honor el senyor Albert Manent i Segimon per la seva llarga i variada trajectòria de servei a Catalunya. Els que vam assistir el dia 2 de març a l’homenatge que «els amics, companys i deixebles de l’insigne escriptor, polític i patriota» li va fer a la sala d’actes de l’Ateneu Barcelonès, plena a vessar, vam poder fer un repàs sumari de la seves múltiples activitats. Van prendre la paraula una


quinzena de persones de diversos horitzons d’estudi i de sensibilitat política. Pràcticament tothom va llegir la seva intervenció (se’ls havia assignat tres minuts). Els més joves van destacar, agraïts, la disponibilitat de Manent per a ajudar-los en tot moment, i sempre ben generosament, donar-los dades, indicar-los pistes, suggerir-los treballs de recerca. Cada un dels que van intervenir va glossar un aspecte dels seus interessos, que van des del Diccionari dels Catalans d’Amèrica fins als noms populars de vents o de núvols. Fins i tot el president Jordi Pujol, que va parlar sense llegir, no va ultrapassar els cinc minuts: tot un rècord! No cal insistir més en la lloança a una persona accessible, discreta i educada i immensament treballadora i eficaç i enamorada de Catalunya. Felicitats, amic!—J.T. Z

Home de pau en temps de guerra El ben conegut monjo de Montserrat i historiador Hilari Raguer, evocava a «El País» (4.3.2011, p. 52) la figura de l’il·lustre professor Ramon Sugranyes de Franch, al qual atorgàvem el Quadre d’Honor al número anterior i n’explicava algunes anècdotes que ajuden a retratar-lo. En recullo aquestes. «Amenaçat de mort per la seva coneguda trajectòria de dirigent dels universitaris catòlics, va aconseguir sortir d’Espanya l’agost del 1936. A Ginebra va anar a confessar-se amb un sacerdot català, el qual li va dir que no li donaria l’absolució si no prometia anar a Espanya a lluitar per Crist Rei. Es va aixecar sense absolució. En canvi, el teòleg i futur cardenal Charles Journet el va tranquil·litzar i el va animar a actuar d’acord amb la seva consciència, afegint que el regne de Crist no vindrà a la terra per les armes. »Més tard va escriure a Luigi Sturzo (fundador del Partito Popolare Italiano, exiliat a Londres des que Pius XI i Mussolini havien firmat els Pactes del Laterà). El qual li va contestar el 1937:

“L’Església d’Espanya, que hauria pogut fer obra de pau, s’ha alineat majoritàriament amb un dels partits fins a declarar la guerra, una croada o guerra santa. En aquest mateix partit es troben els latifundistes, els industrials, la classe rica... El fons de la guerra és social i no religiós... (en acabar la guerra) només els catòlics i el clergat que hagin romàs fora del conflicte podran fer obra de pacificació”. »Pau VI el nomenà auditor seglar en el Concili Vaticà II, durant el qual va treballar per a la comissió sobre la família de la constitució Gaudium et Spes. En una de les seves reunions plenàries —en les quals només podien intervenir lliurement els bisbes, com a membres pròpiament dits de la co­missió— el pre­sident, el cardenal Maurice Roy, va llegir una comunicació de la Secretaria d’Estat dient que el papa volia una condemna explícita de la píldora anticonceptiva al document conciliar. Sugranyes, saltant-se el protocol, va afirmar que no li semblava propi d’un concili ecumènic pronunciar-se sobre un fàrmac els efectes del qual no estaven encara ben estudiats. Acabada la sessió, el cardenal Roy va dir a Sugranyes que, allò que havia dit era molt important: “Posi-ho en una nota i la presentarem al papa”. Sugranyes es queixà per no haver-li donat suport, però la redactà. Gaudium et Spes acabaria dient que la regulació dels naixements no pot seguir els camins que reprova el magisteri de l’Església». I acaba Raguer: «Sugranyes és un dels exemples més insignes d’aquella tercera Espanya, dels que no cabien ni en la blanca ni en la roja. Va ser home de pau en la Guerra Civil i després de la II Guerra Mundial, des de Pax Romana, va treballar per la pau mundial. Que descansi en pau».—J.T. Z

Extrems que s’alimenten mútuament Arriben dues notícies de signe contrari. «El País» reporta que, en comparèixer davant la premsa després d’haver estat reelegit el dia 1 de març com a ­­7

president de la Conferència Episcopal Espanyola, i ser preguntat sobre «el sever desprestigi de l’Església catòlica —més gran i tot que el de la classe política—, reflectida en les enquestes i estudis sociològics, Rouco es mostrà relaxat: “La sociologia no es una ciència infal·lible ni la definitiva mesura del que significa l’Església en la vida de les persones. El calor popular és molt gran, l’índex de participació en la missa dominical és molt alt, a Madrid hem construït 60 esglésies i centres parroquials nous i tot això procedeix de la iniciativa de la gent. Jo no tinc la sensació que l’Església en aquest moment no sigui creïble o estimada, sinó tot al contrari. El poble de Déu és molt viu». El 12 de març «La Vanguardia» informava que l’arquebisbat de Madrid «va denunciar que [el dia 10] uns cinquanta joves, noies en la seva majoria, van entrar a la capella [de Somosaguas, a la Universitat Complutense] cridant eslògans, penjaren cartells als bancs i van llegir un manifest. En acabar “algunes noies es van despullar completament de cintura en amunt i es van posar a cantar eslògans ofensius” contra l’Església catòlica, el papa i la fe cristiana, “acompanyats de blasfèmies”». Vet ací un diàleg de sords: una jerarquia eclesiàstica que no veu ni escolta i uns grups que desconeixen la convivència civilitzada. La nostra jerarquia, ¿no hauria de donar mostres de més receptivitat i sensibilitat? — J.T. Recull d’informacions i comentaris d’Anna Ortín i Josep M. Totosaus

Presentació de llibre Sefa Amell, Joana Ripollès i Mag­­ da Tomàs (ed.), Una història ne­­ cessària. Col·lectiu de Dones en l’Església, 25 anys (1986-2011). A càrrec de Ramon M. Nogués i Rosa Cursach. El dijous 31 de març a les 7 del vespre a la Llibreria Bertrand. Rambla de Catalunya, 37.

Punts de venda a Barcelona Trobareu «El Pregó» a la llibreria Claret (Llúria, 5)


ARRAN de la lectura del llibre que mossèn Joan Busquets i Dalmau ha dedicat a Mossèn Damià Estela, mestre i testi­ moni (Besalú 2011), el senyor Joaquim Nadal i Farreras, historiador (i polític prou conegut) ha publicat a l’«Avui» (4.3.2011) un article titulat Arrels cristianes, en el qual comença recordant el seu agnosticisme i evocant el seu bagatge cristià, après «en plena adolescència en les diverses celebracions que fèiem a l’escoltisme». N’oferim un tast als nostres lectors.

Accent

Tot aquest bagatge i els amics del seminari, companys alguns de curs, professors d’altres, m’han donat sempre una familiaritat considerable amb l’Església catalana i el seu paper al nostre país. Com passa amb tanta i tanta gent, agnòstics o no, que ha begut de deus ideològiques i formatives molt diverses. És potser per això que em fan somriure determinades actituds que, per radicalitat doctrinària, voldrien negar determinades obvietats i fets concrets que haurien de situar-se com a dades de la història, poc discutibles (...). De fet podríem dir que Catalunya neix de matriu romana i cristiana. Però, justament perquè Roma és primer pagana i després cristiana, ha de quedar clar que la derivació del llatí cap al català i la cristianització del país tenen a veure amb la mateixa transformació i descomposició de les estructures imperials. L’Església és, en aquest context, primer resistent, gairebé clandestina, i després poder emergent. Catalunya es forja com a país de comtes i de bisbes. Però els comtes i els bisbes són el poder. Poder senyorial, eminent, visible.­­I

el país es fa sota aquestes estructures de poder i també amb l’evolució dels burgs i de les ciutats i el naixement de noves estructures, que justament volen esdevenir una falca entre els dos poders feudals. No és gens estrany, doncs, que de la mateixa manera que el cristianisme impregna de forma intensa la vida de la societat i la condiciona, sectors de la societat es resisteixen i s’allunyen de les formes del poder i dels mecanismes de percepció i de rendes que alimenten el creixement de les grans esglésies episcopals. La dualitat entre el reconeixement de les arrels cristianes i les línies de pensament més laic i racionalista que se’n voldrien apartar i separar netament és constant, i s’expressa també en les actituds socials i polítiques que podrien emparar els processos desamortitzadors al segle XIX i les actituds anticlericals i la tradició de rebel·lia contra els símbols de l’Església i del poder, que tindrien una culminació dramàtica en la Guerra Civil. Aquesta dualitat és la que inspira sovint el pensament reformista i gairebé missioner d’algunes personalitats de l’Església catalana, que acabaran entenent, per exemple, la gran transformació social profunda que comporta al nostre país la Revolució Industrial al segle XIX. L’antagonisme ideològic s’expressa sovint des de la contraposició de fonamentalismes extrems, mentre que els sectors reformistes i progressistes acabarien entenent que sempre hi ha una síntesi possible (...). [Mossèn Damià Estela] va inspirar i impulsar la catalanitat, el compromís, la pastoral i l’arrelament al Seminari de Girona. Sobretot perquè amb el seu testimoni i la rotunditat d’alguns dels seus textos podem copsar la gran capacitat de reconciliació i de síntesi que la llibertat i els esperits oberts poden aportar sempre.

Quadre d’honor

Quarto fosc

Per a Josep Rius Camps, en ocasió de la miscel·lània «A la recerca del sentit de la paraula» que la Facultat de Teologia de Catalunya acaba de publicar en honor seu i que va ser presentada el dia 23 de febrer. Se’l mereix per la seva llarga trajectòria d’investigador seriós i per les seves publicacions.

Amb motiu de l’assassinat del ministre catòlic pakistanès Schahhaz Bhatti, hi tanquem els que en països musulmans com l’Iraq, l’Egipte, Síria, Afganistan, Pakistan, l’Aràbia Saudita o Nigèria assassinen cristians o els maltracten i els governants que mantenen una legislació discriminatòria.

Publicació quinzenal d’informació i opinió Surt l’1 i el 15 de cada mes. Direcció: Casimir Martí Edició: El Pregó Associació Cultural Apartat de Correus: 33203 08080 Barcelona Redacció: 93 302 70 88 Administració: 672 673 760 elprego@terra.es Maquetació: Albert Espona Dip. Legal: Gi-161-94 Impressió: Agpograf, S.A.

SUBSCRIPCIÓ PER A L’ ANY 2011: 22 EUROS. (Subscripcions col·lectives, a partir de 10 exemplars a una mateixa adreça: 15 euros per exemplar). Preu d’un número solt: 1 euro. Nom Adreça Població i codi postal

Nombre d’exemplars: Telèfon

DOMICILIACIÓ DE REBUTS EN CAIXA O BANC:

Els prego que fins a nou avís atenguin els rebuts que presentarà El Pregó eclesial amb càrrec al meu compte/la meva llibreta. Titular del compte Adreça del titular Codi Compte Client (CCC)

Entitat

Oficina

Control

Núm. Compte

(Ho trobarà a la seva llibreta, talonari o extracte de banc)

Signatura del titular del compte/de la llibreta


Prego408