Issuu on Google+

407

Publicació quinzenal

Número 407

1 de març del 2011

L’Església als mitjans de comunicació ..................................................................................................

Agenda

eclesial d'informació i opinió

• 9 de març, dimecres de Cendra. «Us donaré un cor nou». Ce­ lebració per a joves, organitzada per la Delegació pastoral de la Joventut de l’arquebisbat de Bar­ celona. A la cripta de la parròquia de Santa Maria del Pi. Pl. del Pi. Barcelona. A les 9 del vespre. • 14 de març, dilluns. Refle­ xió sobre l’actualitat cultural i religiosa, que presentarà Marta Nin, periodista, corresponsal de diversos mitjans al Vaticà. Ses­ sions mensuals organitzades per la Fundació Joan Maragall. A les 7 del vespre. A l’Auditori de la Fundació, València 244, 1r. Bar­ celona. • 17 de març, dijous. «Nens i nenes soldats». Conferència de Chema Caballero, missioner xa­ vierià a Sierra Leone. Organitza­ da per l’Acció dels Cristians per a l’Abolició de la Tortura (ACAT). A dos quarts de 8 del vespre. Sala Casaldàliga. Llibreria Claret. Llú­ ria, 5. Barcelona. • 2 d’abril, dissabte. «La figu­ ra de Jesús des de la Reforma Protestant». Conferència, amb diàleg, de Joel Cortés, president de l’Església Evangèlica Espanyo­ la. Organitzada per Espai Obert, del Centre d’Estudis Francesc ­Eiximenis. A l’auditori del CIC. Via Augusta 205. Barcelona. A les 11 del matí.

Sovint ens queixem de la imatge de l’Església que transmeten els mitjans de comunicació i del seu poc interès per les qüestions religioses. I les en· questes posen de manifest, una vegada i una altra, la baixa valoració que els nostres conciutadans atorguen a l’Església catòlica. Per contrast, ja fa unes setmanes que es projecta a les nostres pantalles el film Des dieux et des hommes (De dioses y de hombres), que ha merescut elogis unànimes de la crítica i que continua atraient molts espectadors. L’èxit de la pel·lícula ens hauria de fer reflexionar: ¿desinterès per les qüestions religioses o desinterès i embafament per una Jerarquia que, com deia fa poc Joan Rigol, ocupa els primers plans informatius, deixant a l’om· bra tants testimonis cristians exemplars del Tercer i el Quart Món, els quals donarien una altra imatge de l’Església més evangèlica i molt més humana i abellidora? Una Jerarquia que s’identifica amb l’Església amb tota tranquil· litat. I així dóna peu a la simplificació dels mitjans i de la gent en general en parlar de l’Església. Sí, nosaltres ja ho sabem que Càritas, Intermón, sor Genoveva, els religiosos i les religioses que es consagren als més desfavorits, els missioners que treballen en països pobres i tants capellans i laics de par· ròquies i de moltes associacions són Església. Però, aquesta dimensió eclesial queda massa a l’ombra, ocultada per l’excessiu protagonisme jeràrquic. Al comunicat de la reunió que el mes de gener passat van celebrar els bisbes catalans (la pomposament titulada «Conferència Episcopal Tarraco· nense») se’ns informa que els bisbes, acompanyats d’alguns dels seus vicaris generals i episcopals, havien participat en un curs de comunicació ofert per la Fundació Carmen de Noriega sobre la imatge de l’Església que ofereixen els mitjans de comunicació, les pautes a seguir en la comunicació radiofònica i televisiva i les oportunitats que ofereix internet. Tot amb vista a millorar la gestió comunicativa. No se’ns diu, però, si també s’havia analitzat críticament la imatge de l’Església que ells ofereixen i el seu excessiu protagonisme. Josep M. Totosaus


El Memoràndum 2011: un crit de teòlegs a la Jerarquia Aquest any 2011 ha començat amb un petit terrabastall eclesiàstic: 143 teòlegs de parla alemanya, que ara ja passen dels 200, han firmat un document adreçat als bisbes, apel∙lant a una renovació de l’Església que qualifiquen d’indispensable. A hores d’ara ja s’ha iniciat una campanya de recollida general de firmes per a donar-hi suport. L’escrit vol ser un intent de diàleg obert i lliure contra el que els signataris perceben com a paràlisi de la institució clerical i resignació per part dels laics, esclafats per unes estructures ossificades. Tips de paraules, volen fets, canvis. El catàleg d’exigències per a la innovació reivindicada no és gens nou. Com que és prou conegut, no cal repetir-lo, sinó que només convé posar en relleu els seus continguts més significatius. Així, la proclama que la participació dels fidels en tots els sectors de la vida eclesial és la pedra de toc de la credibilitat del missatge evangèlic de la llibertat. Cal tornar a aquell vell principi del dret segons el qual allò que afecta tothom ha de ser decidit per tothom i, en conseqüència, els laics fidels han de tenir una part activa en els nomenaments dels rectors de parròquia i dels bisbes. Les decisions han de ser transparents. Atesa la manca actual de sacerdots, cal fer accessible el sacerdoci a homes casats i a dones. En el camp del dret eclesiàstic es demana més protecció i cultura jurídiques i una reestructuració de l’administració de justícia. Els darrers paràgrafs són una apel∙lació a una llibertat de consciència i una responsabilitat de l’individu que tingui com a conseqüència el reconeixement d’unions homosexuals i d’un segon matrimoni dels divorciats, una flexibilització del rigorisme moral i una participació activa de tots els creients a la vida litúrgica. En realitat, el memoràndum 2011 no és cap exposició doctrinal. Totes aquestes sol∙licituds són velles i de totes se n’han donat prou explicacions per a raonar-les sense que la institució jeràrquica, que amb tantes presses, per exemple, vol concedir a Joan Pau II l’honor dels altars, s’hagi bellugat un mínim. Ara els teòlegs, renunciant a

repetir arguments, les han ficades en un mateix sac que la barreja fa més detonant. És de lamentar que no s’hagin distingit amb prou claredat exigències més que raonables que reclamen un simple retorn als procediments de l’Església Antiga, com fou la participació del poble creient en els nomenaments episcopals i l’exercici sacerdotal d’homes casats, de les que comportarien una sorprenent innovació, com fóra l’accés de la dona al sacerdoci, per més que al seu favor no manquin bons arguments teològics. És lògic, doncs, que el diàleg reclamat no s’hagi encetat encara, però sí que ha arribat l’escridassada. Una primera acusació és que el document es deixa endur per les ventades malèfiques de les ideologies dels nostres temps. Potser sí que és veritat, però fa de bon respondre que potser encara resulta pitjor restar embarrancat en les concepcions de monarquia absoluta de la Restauració del segle XIX i mantenir-se garratibat i ple d’angoixa enfront de les profundes transformacions socials contemporànies. Una segona objecció molt semblant és que tot aquest reguitzell de reivindicacions no pot resoldre el problema de fons de la crisi actual del cristianisme. Tal vegada l’observació no sigui desencertada, però cal fer-nos conscients d’una paradoxa ben curiosa: aquesta crisi consolida la immobilitat institucional eclesiàstica. Per molts menys motius que els actualment existents s’havien creat cismes en el Món Antic, és a dir, institucions paral∙leles i alhora oposades. Avui tant la inquisició com altres mitjans de coacció medievals i moderns s’han esvaït, però no s’aprofita aquesta nova llibertat per a crear res de discrepant a nivell seriosament col∙lectiu. L’individualisme ho absorbeix tot: d’aquí les desercions aïllades i tàcites del qui s’allunya tot sol sense alçar cap estendard comunitari. La institució tradicional roman sense fissures, sense que cap altra institució li faci la competència ni tan sols nosa, però encarcarada i immergida en el silenci dels sepulcres. Valentí Fàbrega Escatllar

.. . . . . . . . . . . . . . . . ............................... ............................................................. . . . . . . . .

Els religiosos en el punt de mira «Vida Nueva», en el número que dedica a fer un balanç dels diversos aspectes de la vida de l’Església l’any 2010 (n. 2.735, 27.12.1010-7.1.2011), a l’apartat dedicat als religiosos publica un article que porta un títol ben significatiu: «Any de tensions eclesials» (p. 14). Camilo Maccise, el seu autor, parla de «fortes tensions amb l’Església institució». «Blanc dels atacs ha estat la

Vida Religiosa postconciliar. I això de forma sistemàtica. No s’ha tractat de fets aïllats, sinó d’intervencions concertades a alts nivells». I en cita quatre: a) la visita apostòlica a les religioses nord-americanes, realitzada fer la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica (CIVCSVA) només a aquelles religioses fidels a l’esperit ­­2


del Concili Vaticà II. «A les altres esferes, diu, es valora poc tot el que realitzen les persones consagrades fidels a la renovació conciliar i es considera com a ideal i model a seguir en la Vida Religiosa els instituts conservadors, a desgrat dels escàndols que han sorgit al seu si»; b) l’homilia pronunciada a Sevilla pel Prefecte de la Congregació per als Sants, en la beatificació en la qual va acusar els religiosos que s’han renovat seguint l’esperit del Concili Vaticà II d’«adoptar la moda efímera dels canvis externs, exempts d’eficàcia apostòlica, i de corrents demolidors que menen a la relaxació de la doctrina»; c) l’article que el secretari de la Congregació per a l’Educació Catòlica va publicar a l’«Osservatore Romano», en el qual els acusava de secularització i de valoració excessiva del laïcat. Segons ell, la forma de Vida Religiosa postconciliar ja no té futur. La solució és tornar a les formes religioses preconciliars; d) La intervenció del prefecte de la CIVCSVA a l’Assemblea Plenària de la CONFER (Confederació de Religiosos d’Espanya), en la qual va acusar la Vida Religiosa de crear una «Església paral·lela i trencar així el misteri de la comunió eclesial». Fóra interessant de saber què pensaven aquests senyors de les altes esferes vaticanes d’uns monjos de Tibhirine que, practicant l’obertura portada pel Concili, vivien en contacte constant amb les persones del seu entorn, que tenien la casa oberta de dia i de nit i tancaven amb una simple balda en comptes de posar-hi reixes i muralles, i d’un prior que, en comptes de fer servir la Vulgata en llatí, feia la lectio divina amb una Bíblia en

àrab i que de vegades meditava amb l’Alcorà. Què pensaven aleshores? No després del seu martiri i ara que la pel·lícula sobre aquella comunitat ha tingut tant ressò. ¿A què vénen aquestes greus acusacions contra els religiosos que s’han renovat d’acord amb l’esperit conciliar? ¿De què plora la criatura vaticana? Senzillament —i no és cap descobriment—, els molesta l’autonomia i la democràcia interna que tenen les congregacions religioses i que elegeixin els seus superiors (no com els bisbes, que són nomenats per Roma) i que tenen, doncs, una llibertat que els molesta. I això no és nou, tanmateix: ve de sempre. Els molesta, doncs, precisament aquella llibertat que sant Pau reivindicava com una característica cristiana, que ell mateix va practicar davant sant Pere, i que el Concili Vaticà II va ajudar a fer reflorir en l’Església Catòlica. Acabaré amb una nota positiva. A part de l’afirmació un pèl retòrica del Papa amb motiu de la celebració del Dia de la Vida Consagrada, el 2 de febrer, «Si no existís la Vida Consagrada, que pobre no seria el món!», és de destacar que al Comunicat de la darrera reunió de la Conferència Episcopal Tarraconense, celebrada a Tiana els dies 18, 19 i 20 de gener d’enguany, hi llegim: «Amb motiu del 30è. aniversari de la creació de la Unió de Religiosos de Catalunya (URC), els bisbes han donat gràcies a Déu pel do de la vida religiosa a les nostres diò­cesis i han encoratjat els religiosos i religioses a viure, en comunió amb tota l’Església, el seu carisma propi amb fidelitat al seguiment de Crist.» Josep M. Totosaus

El món àrab es desfibra. Mentre la nostra classe política continua aferrant-se a les frívoles baralles quotidianes, al nord d’Àfrica s’esdevenen coses que marcaran el nostre futur. ¿Som conscients de la trans­ cendència del que hi està succeint? Cap dels nostres líders no ha considerat convenient verbalitzar la seva visió: en tenen prou esbossant un parell de tòpics sobre la llibertat. ¿Tenen res de consistent per a comunicar-nos? És possible que sí, però segurament els espanta verbalitzar-ho. Els fets de la ribera sud del Mediterrani tindran una influència colossal en el nostre futur. Pesaran més en el nostre esdevenidor que la hipotètica solu­ció de l’agònic conflicte basc, que el fatigant esti­ra-i-ar­ronsa entre el PSOE i el PP, que les pessigades de monja del Parlament de Cata­ lunya, que les abstruses discussions de la bromosa Brussel·les. En aquesta Europa legalista, en aquesta Espanya maniquea, en aquesta Catalunya tan afi­ cionada a pessigar, estem com anestesiats, adormits entre llorers i problemes que ja no sabem resoldre

sense convertir-los en bucles (vegeu el País Basc). Els nostres horitzons estan eclipsats per anàlisis que només abasten la immediatesa, per problemes que es couen en la seva pròpia salsa, per interessos que neixen i moren als llombrígols. Desconeixem el sentit de l’onada històrica que s’acosta des del nord d’Àfrica. (...) Als que vam sofrir una tirania (i el seu eco caricaturesc del 23 F) les caigudes dels tirans ens alegren, incloses la d’aquells que va enfortir la nos­ tra realpolitik. No és acceptable, tanmateix, que la ingènua alegria dominant no tingui el contrapunt d’una seriosa anàlisi de la realitat per part d’aquells que, des del poder que ostenten a Catalunya, Es­ panya i Europa, continuen xiulant i sense dir res mentre al voltant nostre s’esfondra el món que vam conèixer. (Antoni Puigverd. «La Vanguardia», 25.2.2011, p. 18.)

­­3


Els monjos de Tibhirine, quin testimoni!

.. . . . . . . . . . . . . . . . ............................... ............................................................. . . . . . . . .

La pel·lícula Des homes et des dieux, que ja fa unes setmanes que s’exhibeix a Barcelona, ha desvetllat molt d’interès i ha posat en primer pla la vida d’aquell monestir cistercenc, la seva humanitat, la seva fidelitat cristiana, el seu arrelament, el seu servei, la seva obertura franca a l’islam... Tot un testimoni de primer ordre. Sovint ens queixem que els mitjans de comunicació no s’interessen per les qüestions religioses i les enquestes posen de manifest el desinterès creixent de l’Església catòlica en la nostra societat. Vet ací, en canvi, un film sobre la vida d’uns monjos que ha desvetllat l’atenció de tanta gent. I que ens hauria de fer reflexionar, com diem a l’article de la primera pàgina. A continuació publiquem íntegre el testament del prior de Tibhirine, Christian de Chergé, datat a Alger, 1.12.1993 - Tibhirine, 1.1.1994, dos anys, doncs, abans de la seva mort, i una part de les declaracions que va fer a «Figaro Magazine» el 4 de febrer d’enguany el germà Jean-Pierre, actualment l’únic supervivent de la comunitat (que es va escapar de la matança, juntament amb el germà Amédée, que va morir posteriorment) i que ara viu en un monestir de Midelt, al Marroc. L’inici de l’entrevista, en què el monjo parla de la pel·lícula, el desplacem a l’«Accent» i al número vinent acabarem de publicar aquesta entrevista en una versió del pare Andreu Trilla, que ens ha semblat que havíem de recollir íntegrament. — J.T.

lucidesa que em permetés demanar el perdó de Déu i el dels meus germans en humanitat, i alhora perdonar de tot cor el qui m’hagi pogut ferir. Jo no seria capaç de desitjar una mort com aquesta. Em sembla important de dir-ho en veu alta. En efecte, no veig com podria alegrar-me que aquest poble que jo estimo sigui acusat, indistintament, del meu assassinat. Seria pagar molt car allò que se’n dirà, potser, la «gràcia del martiri» si ha de ser deguda a un algerià, sigui qui sigui, sobretot si diu que actua en fidelitat a allò que ell creu que és l’islam. Sé el menyspreu amb què s’ha volgut envoltar els algerians considerats globalment. Conec també les caricatures de l’islam fomentades per un cert islamisme. És massa fàcil creure’s tranquil de consciència a base d’identificar aquest camí religiós amb els integrismes dels seus extremistes. Algèria i l’islam, per a mi són una altra cosa, són un cos i una ànima. Bé prou que ho he proclamat, crec, coneixent com conec tot el que d’ells he rebut, retrobant-hi ben sovint el dret fil conductor de l’Evangeli après sobre els genolls de la meva mare, la meva primeríssima Església, precisament a Algèria i, ja des de llavors, en el respecte dels creients musulmans. La meva mort, evidentment, semblarà donar la raó als qui m’han tractat a la lleugera d’ingenu o d’idealista: «Que digui ara què en pensa d’això!». Però aquests han de saber que d’una bona vegada serà satisfeta la meva més punyent curiositat. Llavors, si Déu vol, podré endinsar la meva mirada en la del Pare per a contemplar amb Ell els seus fills de l’islam tal com Ell els veu, tots il·luminats per la glòria de Crist, fruits de la Seva Passió, inundats pel Do de l’Esperit, que té sempre el goig secret d’establir la comunió i restablir la semblança, jugant amb les diferències. Per aquesta vida perduda, totalment meva i totalment d’ells, jo en dono gràcies a Déu, que sembla haver-la volguda enterament per a aquest goig, contra tot i malgrat tot. En aquest «gràcies» en què tot és dit definitivament sobre la meva vida, jo us incloc, per descomptat, amics d’ahir i d’avui, i a vosaltres, amics d’aquí, al costat de la meva mare i el meu pare, les meves germanes i germans i els seus, cent per u convingut segons la promesa. I també a tu, amic de l’últim instant, que no hauràs sabut el que feies. Sí, també per a tu, vull aquest «gràcies» i aquest «ADéu», un Déu que ha pres el teu mateix rostre. I que ens sigui concedit de retrobar-nos, lladres fe-

Quan un «A-DÉU» s’albira... (Testament del p. Christian de Chergé, prior del Monestir de Tibhirine, fet dos anys abans de la seva mort.) Si m’arribava un dia —i aquest dia podria ser avui— que fos víctima del terrorisme que ara sembla voler abastar tots els estrangers que viuen a Algèria, voldria que la meva comunitat, la meva Església, la meva família, recordin que la meva vida estava lliurada a Déu i a aquest país. Que acceptin que l’Únic Amo de tota vida no podria restar al marge d’aquesta partença brutal. Que preguin per mi: ¿com podria jo ser trobat digne d’una tal ofrena? Que sàpiguen associar aquesta mort a tantes altres tan violentes i abandonades en la indiferència de l’anonimat. La meva vida no té més valor que una altra. Tampoc no en té menys. En tot cas, no té la innocència de la infància. He viscut prou per a saber-me còmplice del mal que sembla, desgraciadament, prevaler en el món, còmplice fins i tot d’aquell que em podria colpejar cegament. Arribat el moment, desitjaria tenir aquest instant de ­­4


liços, en el paradís, si així ho vol Déu, el nostre Pare, teu i meu. Amen! Inshallah!

aquell coneixement mutu havia fet de nosaltres germans de debò, en profunditat. El que em sorprenia en Christian de Chergé era la seva passió interior per a descobrir l’ànima musulmana i per viure aquesta comunió amb ells i amb Déu, tot restant monjo i cristià de debò.

El testimoni del germà Jean-Pierre, el darrer supervivent

— A quin dels germans us sentíeu més proper? — Al germà Luc! Ens sentíem tots dos molt propers. Ell no era sacerdot, era germà. T’hi podies confiar. Era ple de saviesa. En una comunitat petita on no hi ha gaires sacerdots no resulta fàcil trobar un director espiritual. Si tenies un problema o una dificultat de relació amb un germà, anaves d’entrada a veure el germà Luc, sabent molt bé com et contestaria. Era un model... En la reunió capitular, fins i tot en els moments de tensió i de por, sempre trobava la paraula per a provocar el riure. Era preciós per a la vida comuna. Tot i que, com a metge, gaudia d’un règim especial ja que es passava el dia al dispensari, encara feia de cuiner! Començava la seva jornada a la 1 de la matinada per a poder estar a punt a les 7 al dispensari. Patia molt d’asma i no arribava a dormir. Dormia assegut! També em sentia molt proper al germà Amédée, l’altre que es va escapar (com jo), i que va morir ja aquí, a Midelt.

— Quan va ser la vostra arribada a Tibhirine? — No oblidaré mai aquell 19 de setembre de 1964 quan arribàvem en un 2 cavalls prop del monestir. Sempre veuré aquell nen, assegut en un ase, que va venir a trobar-nos per a donar-nos la benvinguda. Em sentia molt feliç. Des de la meva petita cel·la, veia la tanca, l’hort i el poblet al fons. Llavors vaig pensar: aquest és el paisatge que veuré mentre visqui. Perquè dins del meu cor era una opció per tota la vida. Sense marxa enrere. Hi vaig viure trenta-dos anys, de 1964 fins als fets de 1996. Els començaments van ser difícils. La comunitat no tenia prou estabilitat i aquell període va ser molt dur de viure. Mentrestant, la nova Algèria s’anava fent. Les relacions amb la gent dels voltants no es podien donar per suposades, ja que hi havia reflexos de rebuig cap als francesos. Notàvem una distància en ocasió de les festes, cristianes o musulmanes. No teníem res en comú els uns amb els altres. Vam lluitar, doncs, contra això i vam intentar domesticar-nos mútuament. Va ajudarhi molt el dispensari portat pel germà Luc. Rebia fins a 80 persones cada dia! Després, el 1984, Christian de Chergé va ser elegit prior. Necessitàvem algú com ell que parlava àrab i coneixia bé la cultura musulmana. A partir d’aquell moment vam convertir-nos en una veritable comunitat, més estable. Els qui s’hi comprometien, ho feien de debò. Érem pràcticament independents. Això va resultar un avantatge, perquè ens va permetre prendre moltes iniciatives en la relació islamocristiana.

— Pregueu amb els vostres germans assassinats? — Procuro dedicar-hi un temps, cada matí. No els oblido. Ells continuen presents. Tots. Procurem progressar. Des d’aquest punt de vista, la pel·lícula m’estimula en la nostra vocació. — Els vostres germans us parlen en la pregària? — No, encara no... Tinc la certesa que són prop del Senyor. L’he tinguda des del primer moment per raó del seu martiri. Això produeix alegria, no tristesa. És el que he experimentat veient la pel·lícula, gens de nostàlgia! (riu). Mentrestant esperem que el Senyor ens enviï altres monjos que ho vulguin viure.

— Quin paper va tenir-hi Christian de Chergé? — Amb ell hi va haver una evolució cap a la islamologia. Havia estudiat molt l’Alcorà. A primera hora, feia la seva lectio divina, amb una Bíblia en àrab. A vegades meditava amb l’Alcorà. Intentava fer-nos evolucionar. Nosaltres ja teníem relació amb l’islam, però no a un nivell intel·lectual. Ell coneixia molt bé el medi musulmà i l’espiritualitat sufí. Alguns monjos creien que la comunitat havia de mantenir més equilibri i no estar tan sols orientada cap a l’islam. Això va provocar algunes friccions. Aquestes tensions van poder ser superades gràcies a la creació d’un grup d’intercanvi i de col·laboració amb musulmans sufís, que vam anomenar el ribât. Vam comprendre que la discussió sobre els dogmes dividia i feia impossible el diàleg. Parlàvem, doncs, del camí que ens porta cap a Déu. Pregàvem en silenci, cadascú segons la seva manera. Aquestes trobades que es feien cada dos anys es van interrompre el 1993, quan començaven a resultar perilloses. Però

— ¿No sentiu mai nostàlgia per la vida de Tibhirine? — Una mica, sí... Hi vam viure junts coses molt belles. Aquella vida en comú per a representar el Senyor i l’Església era una vocació preciosa. Pot arribar lluny. Crist és més gran que l’Església. Els sufís usaven una imatge per parlar de la nostra relació amb els musulmans: una escala de tisora. Plantada a terra, la seva part alta toca al cel. Nosaltres pugem per una banda i ells pugen per l’altra, cadascú segons el seu camí. Com més ens acostem a Déu més a prop som els uns dels altres. I al revés, com més a prop som els uns dels altres, més a prop som de Déu. Tota la teologia queda resumida en això! — I, malgrat tot, la mort tenia una cita... — El que nosaltres vam viure junts i des del principi fou una acció de gràcies. Ens havíem preparat junts. Per ­­5

Passa a pàg. 6


Ve de pàg. 5

fidelitat a la nostra vocació, havíem elegit quedar-nos, ben conscients del que podia passar. Si el Senyor ens envia, no hem pas de fer-nos enrere, encara que al nostre voltant els violents busquin fer-nos abandonar, i fins i tot les autoritats. Però nosaltres tenim el nostre Senyor i ens hem compromès en relació amb Ell. En segon lloc, teníem també la voluntat de ser fidels a la gent del nostre voltant i no abandonar-los. Estaven tan amenaçats ells com nos­­ altres. Estaven atrapats entre dos focs, entre l’exèrcit i els terroristes. La decisió de no anar-nos-en ja havia estat presa el 1993. I en el cas que ens dispersessin per força havíem quedat de retrobar-nos a Fes, al Marroc, per a tornar a començar en un altre país musulmà. — Com viviu el que ha passat: com un fracàs o com un acompliment? — Després del rapte, el pare Amédée i jo ens vam veure obligats a baixar a Alger amb la policia. Pregàvem pels nostres germans. Perquè Déu els donés la força i la gràcia d’anar fins al final. Esperàvem una intervenció de França o una intervenció eclesiàstica que n’obtingués l’alliberament. Vam saber la seva mort el 21 de maig de 1996. Estàvem a punt de començar la pregària de vespres. De sobte, un germà jove arriba a la capella i es deixa caure davant de tothom de panxa a terra, cridant la seva desesperació: «Els germans han estat assassinats!». Al vespre, mentre rentàvem plats junts, li vaig dir: «Ho hem de viure com una cosa molt bella, molt gran. Ens n’hem de fer dignes. I l’eucaristia que celebrarem per ells no serà pas de color negre. Serà de color vermell». Des del primer moment els hem vist, en efecte, com uns màrtirs. El martiri era l’acompliment de tot el que havíem preparat des de feia tant de temps en la nostra vida. D’aquells anys que havíem viscut junts enmig del perill. Estàvem preparats, tots. Això, però, no excloïa la por.

Signes Z

d’aquest temps

Regenerar la vida pública i dignificar èticament la política «Des de la fe en Jesús, el Crist, i des de l’escolta dels problemes, ­queixes i il·lusions del nostre poble, els membres del “Grup de Rectors del Dissabte” [al qual “El Pregó” s’ha referit altres vegades] ens sentim cridats a compartir el nostre discerniment davant les pròximes eleccions autonòmiques i municipals. El nostre compromís per la causa del Regne de Déu sempre comporta, com assenyala el Concili Vaticà II (cf. Gaudium et Spes, nn. 42-44), una denúncia d’allò injust i inhumà i una afirmació d’allò que afavoreix la construcció d’una societat més justa, democràtica, lliure i participativa. D’altra manera la fe cristiana difícilment es viurà amb­ coherència». Així s’obre un manifest destinat a l’opinió pública del País Valencià. Després d’aquest exordi l’escrit es distribueix en tres parts, que resumim: Constatem la importància d’a­ ques­­­tes eleccions en un context de crisi econòmica i desprestigi de la política; la implantació d’una corrupció generalitzada; la desil·lusió creixent de la ciutadania; la devaluació de la institució eclesiàstica. Denunciem que les activitats de moltes persones dedicades a la política no semblen estar al servei real de la comunitat, sinó de grups concrets i d’ànsies de poder; que la corrupció és anticristiana i perjudica la dignitat i la qualitat de la nostra convivència, especialment els grups més desfavo­­6

rits, la situació dels quals no sembla peocupar gaire a la gent de la política; que l’acció política no atén especialment les necessitats de la gent més desvalguda, tot i que hauria de ser el centre de quasevol actuació política; que haver estat elegit no garanteix ni justifica la qualitat moral de les actuacions, perquè la legitimitat democràtica formal no és garantia de la legitimitat moral de les actuacions; que la manipulació demagògica, propagandística i partidista dels mitjans públics de comunicació impedeix una informació objectiva. Proposem als partits polítics que depurin la seva estructura, apartantne les persones sospitoses implicades en processos de corrupció; que treballin sempre en bé de la comunitat; que apostin pels serveis públics i evitin la pèrdua de les conquestes so­cials assolides després de tants anys de lluita, al mateix temps que treballen per la solidaritat internacional amb vistes a impedir l’explotació del Tercer Món; que les mesures contra la crisi econòmica respectin els sectors més vulnerables: les classes populars i els immigrants; «que reforcin les institucions autonòmiques d’autogovern i els ajuntaments des del reconeixement i el respecte, real i pràctic, per la nostra cultura, especialment per la nostra llengua pròpia, tot promocionant el seu ús normalitzat en tots els sectors de la vida publica, social i religiosa»; que promoguin i facilitin la democràcia participativa; que suprimeixin l’agressivitat en el debat polític. Proposem a la ciutadania que, a l’hora d’emetre el vot, valori les


conseqüències socials, polítiques i mediambientals de les propostes de les diverses formacions polítiques; que no doni suport a candidatures de persones imputades en processos de corrupció; que es comprometi a l’enfortiment de la societat civil: només així podrem respondre amb més cohesió, solidaritat i harmonia als reptes que ens planteja la nostra societat. L’escrit va signat per «Grup de Rectors del Dissabte», amb dotze noms i un genèric «i dotze signatures més». — J.T. Z

«El pis del doctor Colomines»

Amb aquest títol, FrancescMarc Àlvaro publica una columna a «La Vanguardia» (25.2.2011, p. 26), de la qual recullo alguns paràgrafs. — J.T. Estem acostumats a parlar dels Pujol, dels Barrera, dels Reventós, dels Gutiérrez Díaz, dels Benet i dels Triadú, perquè han estat el mascaró de proa de la lluita per la democràcia i l’autogovern. Són els noms de veritables gegants polítics i cívics que lideraren el combat quan molt pocs tenien ànims per a sostenir «la tasca i l’esperança», per a dir-ho com ho expressà Pompeu Fabra. Però si aquesta labor i aquesta esperança no foren abandonades, és perquè darrere i sota dels titans van picar pedra uns altres ciutadans no tan coneguts pel gran públic. Ahir en vam acomiadar un: el doctor Joan Colomines i Puig, metge, escriptor, polític i, sobretot, activista, que es multiplicà en molts fronts a l’hora de lluitar per les llibertats i pel país. (...) Colomines i la seva família vivien en un pis del carrer Aragó concretament, en el 3r. 3a. del n. 239. Durant els anys del franquisme aquest pis va ser un dels llocs més ben aprofitats de Catalunya, tota vegada que, com conten els parents del desaparegut, des de les nou del matí fins a altes hores de la matinada s’hi citaven diàriament nombroses persones que, d’una manera o altra, conspiraven contra el

règim. Per allí circulaven dirigents dels partits clandestins en què milità Colomines, representants de plataformes unitàries, delegats de grups professionals compromesos, joves poetes i artistes en busca de consell, figures de la literatura que llegien les seves obres prohibides, patricis dissidents que posaven diners per a desenes de projectes, capellans inquiets que sabien de quin cantó estava la justícia en aquells temps, amics i còmplices que —escoltant discs d’importació o bé xerrant sobre cinema o teatre— buscaven fugir de la vida grisa i aneste­ siada i sense horitzons que el caudillo imposà als seus súbdits. En termes de rendibilitat democràtica l’habitatge de Colomines mereixeria un gran premi, com altres llars de gent que també se la va jugar... Z

La moda dels palaus episcopals El dia 12 d’aquest mes de febrer, l’arquebisbe de Burgos Francisco Gil Hellín, junt amb el Nunci, inaugurava un palau elegantíssim. Feia 30 anys que els seus predecessors (el primer va ser l’arquebisbe Segundo García Sierra), amb la finalitat d’una major encarnació i apropament al poble havien abandonat el palau i s’havien instal·lat en una casa, que va passar a anomenar-se la casa del bisbe. 30 anys després, l’arquebisbe torna al palau. La seva elegant rehabilitació ha costat 2.400.000 euros (aleshores bufaven uns altres aires). Però, molt més a prop nostre, el bisbe de Terrassa, Sàiz i el de Sant Feliu, Cortés, estrenaven també dos moderns i elegants palaus. El de Terrassa havia costat 8.000.000 d’euros i el de Sant Feliu 7.000.000 d’euros. I a Solsona mateix, aquests darrers temps el bisbe Traserra va fer diverses obres de rehabilitació al palau que, fora de les façanes i d’unes «sales nobles», encara és hora que sapiguem en què han consistit. No sé com deu caure tot això a la gent en temps de crisi. I no sé com es deu poder conciliar amb l’esperit ­­7

d’aquell Mestre que no tenia ni cau com les guineus, ni niu com els ocells on recolzar el cap. No ens enganyem. Tot això és reflex de tota una altra concepció d’Església. I en darrer terme, d’una altra imatge de Déu. — J.H. Z

Explicar la història Francisco M. Carriscondo Es­qui­­­ vel escrivia aquestes paraules a «Vida Nueva», n. 2.725, 16-22.10.2010, ­p. 45. — J.T. Pitjor que l’oblit i fins i tot que el desconeixement és dur el passat al present segons vulgui l’ara. Aleshores la història no s’escriu, sinó que es reescriu en funció d’uns determinats interessos per part del poder o dels grups de pressió. El volum que conformen els esdeveniments històrics és polièdric i no és de rigor que es converteixi en una simple entitat bidimensional, constituïda per bons i dolents, demòcrates i antidemòcrates, llibertaris i opressors... Tal com està esdevenint en cert discurs historiogràfic sobre el passat recent. Els qui s’acosten a un altre temps amb qualsevol intenció que no sigui conèixer-lo realment procuren que la història s’ajusti als seus interessos, per poder repartir cops a dreta i esquerra. En canvi, si l’historiador vol conèixer realment el passat, ha de despullarse de la mirada del present i intentar comprendre la situació des del mateix ahir, habitant l’espai i emplenant-se dels sentiments, idees i creences dels que hi habitaren. Però per a això cal molt esforç, inacabables hores d’estudi i de comprensió dels vestigis de l’ahir. Si no es procedeix amb aquest rigor, tot el que ens contin, més que no històries, seran historietes. Recull d’informacions i comentaris de Jesús Huguet i Josep M. Totosaus.

Punts de venda a Barcelona Trobareu «El Pregó» a la llibreria Claret (Llúria, 5)


Accent

COM hem dit a la p. 4, desplacem aquí la primera part de l’entrevista que «Figaro Magazine» va fer al darrer supervivent de la matança de Tibhirine, en la qual parla del film Des hommes et des dieux

— ¿Us ha agradat la pel·lícula? — M’ha impressionat molt profundament. M’he emocionat en tornar a veure les coses que vam viure junts. Però sobretot he experimentat una mena de plenitud, cap tristesa. He trobat molt bella la pel·lícula perquè el seu missatge és del tot vertader, ni que la realització no sigui del tot exacta en relació amb el que va passar. Això no té importància. L’essencial és el missatge. Aquesta pel·lícula és com una icona. Una icona diu molt més que allò que mostra a la vista... És com un cant gregorià. Quan ha estat compost amb encert, l’autor hi ha dipositat un missatge, i qui el canta n’hi troba encara més, perquè l’Esperit treballa en ell. En aquest sentit, aquesta pel·lícula és com una icona. És un encert de debò, una obra d’art. — ¿No teniu cap crítica a formular-hi? — He sentit algunes crítiques sobre el paper del prior, Christian de Chergé. Alguns el troben una mica desdibuixat, però jo el trobo molt bé. Altres el troben massa auster, ja que no se’l veu somriure mai. Però

això quadra bé amb el personatge que convé a la situa­ ció greu que vam travessar. En el seu paper, admiro la seva manera d’escoltar els germans, sobretot en els moments difícils. No vol imposar res. Està a l’escolta. Se’l nota ple de respecte envers els germans. S’hi descobreix bé el pastor i la seva preocupació per obrir-se a Déu i per tenir la reacció que convingui davant dels germans. En tot el film es veu bé aquesta obertura cap a Déu, com l’interroga, com es deixa influir per Ell. És ben monàstic! — ¿Hi ha alguna cosa que hi falti, en relació amb la història real? — No ho he sentit pas així. — Com a monjo ¿de quina manera heu viscut l’èxit del film? — Em sento satisfet i meravellat de veure un èxit tan gran, però no hi tinc res a veure! El fet de ser conegut públicament m’incomoda una mica... Un monjo està fet per viure amagat. — ¿Per què al principi us oposàveu al rodatge? — No volíem acceptar el film i el rodatge al Marroc, pel perill de caure en la sospita de fer proselitisme. En aquells moments, alguns de nosaltres no rebien el permís d’estada en el país des de feia molt de temps. Havíem de ser molt prudents, però ens vam confiar a la voluntat del Senyor. No se’ns va consultar. L’equip coneixia la nostra oposició i les raons de la nostra prudència. Van ser molt respectuosos.

Quadre d’honor

Quarto fosc

Se’l té ben merescut el senyor Ramon Sugranyes de Franch, que acaba de morir a Barcelona. Tota una vida de servei a l’Església: durant la República, essent, estu­diant universitari, i després a la Uni­ versitat Catòlica de Fribourg a Suïssa i a la Federació Internacional d’Intel·lectuals Catòlics, de la qual va ser president i per això va ser present al Concili Vaticà II.

Publicació quinzenal d’informació i opinió Surt l’1 i el 15 de cada mes. Direcció: Casimir Martí Edició: El Pregó Associació Cultural Apartat de Correus: 33203 08080 Barcelona Redacció: 93 302 70 88 Administració: 672 673 760 elprego@terra.es Maquetació: Albert Espona Dip. Legal: Gi-161-94 Impressió: Agpograf, S.A.

S’hi han tancat, i ja fa dies, els repre­ sentants d’uns Estats democràtics que, amb la seva realpolitik, al servei, natu­ ralment, dels seus interessos, han fet costat fins a darrera hora a una pila d’autòcrates de l’Orient mitjà, que van caient l’un darrere l’altre com un castell de cartes.

SUBSCRIPCIÓ PER A L’ ANY 2011: 22 EUROS. (Subscripcions col·lectives, a partir de 10 exemplars a una mateixa adreça: 15 euros per exemplar). Preu d’un número solt: 1 euro. Nom Adreça Població i codi postal

Nombre d’exemplars: Telèfon

DOMICILIACIÓ DE REBUTS EN CAIXA O BANC:

Els prego que fins a nou avís atenguin els rebuts que presentarà El Pregó eclesial amb càrrec al meu compte/la meva llibreta. Titular del compte Adreça del titular Codi Compte Client (CCC)

Entitat

Oficina

Control

Núm. Compte

(Ho trobarà a la seva llibreta, talonari o extracte de banc)

Signatura del titular del compte/de la llibreta


Prego407