Issuu on Google+

401-402

eclesial d'informació i opinió

Publicació quinzenal

Número 401-402

1 i 15 de desembre del 2010

Agenda

...................................................................................................

La Paraula es va fer carn (Jo 1,14) Un any més arriba Nadal. I una vegada més els tradicionals pastorets ens recorden el naixement de Jesús i la Bona Nova. Una de les representacions més antigues és la de L’Estel de Natzaret, que fa 104 anys que es representa a Sarrià. El text de Ramon Pàmies i la música de mossèn Miquel Ferrer ens recorden l’eterna lluita del bé i el mal, les històries dels germans Macabeus i de Naïm, el fill pròdig i, per sobre de tot, la victòria del bé, la senzillesa, la humilitat i la solidaritat. I és sobre tot la solidaritat el que ha permès aquestes 104 de representacions a Sarrià. Es va recuperar la música en directe, cosa que permet escoltar orquestra, solistes vocals, dimonis, àngels i pastors (el cor) en viu. A poc a poc s’han anat renovant decorats, vestuari, espardenyes, fins el més petit detall; així tenim una representació alhora fidel a l’origen i actualitzada. Avis, fills i néts de diferents famílies, actors i cantants amateurs, fan possible amb el seu entusiasme unes representacions molt vistoses. Les funcions seran els dies 26,29 de desembre 2010 i 2,8,9,15,16 de gener del 2011. Trobareu tota la informació al bloc: http://empremtadelcentre. blospot.com Montserrat Morera

Els evangelis de Mateu i de Lluc presenten el naixement de Jesús com un esdeveniment. En la narració, fan esment de la família, del llinatge, del lloc i de la ressonància sobre l’entorn immediat. I fan també referències explícites al seu significat estrictament religiós: els somnis de Josep sobre l’embaràs de Maria i sobre les intencions assassines d’Herodes, els mags orientats per l’estrella i els àngels que anuncien als pastors la meravella d’un fet que dóna glòria a Déu (el revela) i pau als homes. L’evangeli de Joan fa un altre plantejament. L’himne del primer capítol arrenca de la condició divina de Jesús. Ell és la Paraula de Déu, Déu que es comunica, Déu que és vida, perquè és amor, i és llum que es manifesta en carn humana (Jo 1,4). L’ésser humà, les paraules humanes i el comportament humà de Jesús, dels quals l’Església n’ha guardat fidelment memòria en els textos del Nou Testament, ens fan possible d’entreveure l’amor inabastable de Déu per nosaltres: «Déu, ningú no l’ha vist mai; L’Unigènit que està al si del Pare és qui l’ha revelat» (Jo 1,18). «Pare just, (...) jo us he conegut, i aquests [els deixebles] han conegut que vós m’heu enviat, i els he fet conèixer el vostre nom, (...) perquè l’amor amb què vós m’heu estimat a mi, estigui en ells, i jo en ells» (Jo 17,26). Per als qui tractem de seguir Jesús, Nadal, com a commemoració del seu naixement, és una crida a incorporar la carn humana de Jesús, tal com l’Evangeli ens la presenta, en la nostra vida religiosa: en la nostra relació amb Déu a través de la pregària, i en la nostra relació d’amor als altres. Segons l’Evangeli, Jesús, en les constants i múltiples manifestacions d’interès amable i proper per a tota mena de persones, és testimoni fiable de l’amor que Déu ens professa; i, en la seva doctrina sobre l’amor als altres com a camí únic per seguir-lo, ens posa en condicions d’experimentar els límits i les ambigüitats de les nostres capacitats d’estimar, i, alhora, d’admirar la generositat, la transparència i la grandesa de Déu que es declara estimat quan, en la nostra condició humana, ens estimem els uns als altres: «Si ens estimem mútuament, Déu està en nosaltres» (1Jo 4,12; vg. també 4,20) Casimir Martí


Un Nadal sense estable (Lc 2, 4-7) La fantasia popular ha omplert els buits del text de l’evangeli de Lluc sobre el naixement de Jesús amb una història ben coneguda: tant bon punt Maria, embarassada, arriba amb Josep a Betlem, després d’un viatge no gens còmode, li ve el moment del part. En aquesta delicada situació tots dos busquen allotjament a l’hostal, però l’hostaler no admet la parelleta, la qual es veu obligada a trobar una solució d’emergència que els ofereix un estable abandonat, sense bestiar, als afores del poble, amb una menjadora que serveix de bressol al nadó. Deixant de banda la discutida qüestió sobre la historicitat d’aquest relat evangèlic, paga la pena un intent per a comprendre millor el que l’evangelista realment ens explica. Primerament, ell no ens parla d’hostal o alberg, sinó que fa ús d’un mot grec més genèric que no sols els pot designar, sinó que té un sentit molt més ample i abstracte com, simplement, «un lloc d’estada». Segonament, tampoc no ens diu que tot just arribats a Betlem es complí el temps del part, sinó que aquest moment escaigué a la mare «mentre estaven allí (a Betlem)», és a dir, durant la seva estada al poble. En tercer lloc, es margina una dada molt accentuada per l’evangelista: Betlem era el poble originari de Josep i de la seva família. Això indica que a Betlem es trobava «la casa pairal» del Sant. Un darrer punt poc atès és que Maria era l’«esposa» de Josep. D’acord amb les pràctiques jueves d’aquell temps, les noces consistien en un doble cerimonial: el que podríem d’alguna manera anomenar esposalles, que es realitzava a casa de la núvia, i l’ingrés de la núvia a casa del nuvi, mitjançant el qual es consumava el casament. El terme d’«esposa», una mala traducció del mot grec que determina la relació singular jueva de Maria envers a Josep, manifesta inequívocament que la parella ja havia celebrat el primer cerimonial (a Natzaret, lloc residencial d’ella) i que l’anada a Betlem, a la casa de la família del nuvi, feia practicable el segon i definitiu. Això podria explicar per què acceptaren el risc del complicat viatge d’una emba-

rassada, que el decret romà del cens no imposava de cap manera. El fet mateix de l’embaràs de l’«esposa» no era motiu d’escàndol per part de ningú a la Galilea d’aquells temps. I en fi, s’han d’afegir dos darrers detalls que l’arqueologia confirma plenament i que ens traslladen, sobretot el segon, a un món molt allunyat del nostre. Era un costum d’aleshores ampliar una casa amb habitacles i altres departaments adjacents o bé en forma de pis sobre la teulada per tal de fer lloc a altres membres d’una gran família i possibles hostes; i cal tenir present, per molt que ens pugui estranyar, que també animals domèstics podien ocupar el seu lloc a la gran sala d’estar familiar. Així, doncs, intentant coordinar totes les dades més o menys explícites del tercer evangeli, podem refer el relat sobre el naixement de Jesús tal com ens el vol explicar el seu autor. Maria i Josep arriben a Betlem, succés que permet la consumació de les noces amb la introducció de la núvia a la casa pairal del nuvi, descendent de David. La parella és acollida i se li destina un habitacle de la casa disponible per a aquestes circumstàncies. És en aquells dies quan s’esdevé el moment del part, i en aquest punt cal no oblidar que donar a llum implicava llavors un perill greu tant per a l’infant com per a la seva mare. El risc exigia l’assistència de llevadora i de qui sap quantes persones més disposades a l’ajuda per a tot allò que fos necessari. La conseqüència immediata era que l’habitació d’allotjament dels casats de nou no oferia espai suficient per a tot aquell trasbals i que s’havia de passar a la gran sala d’estar comuna on s’hi trobaven també els animals amb les seves menjadores. Vet aquí, doncs, un Nadal sense hostalers malcarats ni la misèria d’un naixement en un estable. I, per altra banda, ¿què cal pensar del bou i de l’ase de la tradició nadalenca? Doncs sí, aquestes bones bèsties potser sí que hi varen ser presents i varen cedir al nadó un dels seus pessebres. Una de les seves menjadores. Valentí Fàbrega Escatllar

.. . . . . . . . . . . . . . . . ............................... ............................................................. . . . . . . . .

Tsunami restauracionista És la impressió que he tingut resseguint el n. 2.730 de la revista «Vida Nueva» (20-26 novembre de 2010). Per començar, hi trobo una llarga entrevista a l’ara cardenal Mauro Piacenza, prefecte de la Congregació del Clergat. Diu que estem sortint de la crisi vocacional gràcies sobretot als moviments i a les noves comunitats. El millor remei per a sortir de la crisi és pregar, com ens diu Jesús. En totes les diòcesis hi hauria d’haver un centre d’adoració eucarística, a poder ser perpètua, per les vocacions i la santificació del clergat. Als capellans els demana que estiguin més atents a les dimensions de l’oració i de la contempla-

ció, que es dediquin només a allò que és «exquisidament» sacerdotal i que no busquin la realització professional en altres àmbits. La identitat sacerdotal sempre serà la mateixa: ser alter Christus. El debat sobre el celibat ha de servir en tot cas per aprofundir en les seves raons i el seu sentit. No és cap obstacle per al floriment de les vocacions i el seu aixecament serà una traïció a l’ideal dels joves. «L’Església és conscient de l’extraordinària riquesa d’aquest do de Déu i dels patiments. No és una simple llei eclesiàstica sinó una conseqüència natural de la identitat del sacerdot i de la seva conformitat a Crist pobre, obedient i cast». Els abu­­2


sos sexuals a menors s’expliquen per la relaxació moral, conseqüència del relativisme doctrinal i de l’abandó de la disciplina. El sacerdot hauria poder ser sempre reconegut per la manera de vestir. A continuació ve el múltiple assetjament dels religiosos. Després de la desqualificació d’Amato a Sevilla («El Pregó», n. 398, p. 3), que els acusava de secularització i relaxació, ara els atacs són sobre les escoles catòliques i la poca subordinació dels religiosos a la jerarquia. La primera polèmica l’ha mogut l’esborrany «La iniciació cristiana en la catequesi i la instrucció cristiana amb una particular atenció a l’Escola Catòlica», elaborat pel bisbe d’Almeria, Adolfo González Montes per encàrrec dels bisbes d’Andalusia i que ha estat àmpliament difós. Segons el document, els col·legis catòlics han perdut el seu caràcter confessional la seva tasca explícita de transmissió de la fe. La seva identitat catòlica ha quedat debilitada i obligada a conviure, per tal de seguir subvencionades, amb la ideologia laïcista que inspira l’escola en general. És necessari

que parròquia i escola, sota el lideratge del rector, treballin amb coordinació en la iniciació cristiana. L’altra polèmica és la de les relacions entre els bisbes i la Vida consagrada, especialment pel que fa a l’harmonització entre escoles catòliques i pastoral diocesana. Els religiosos advoquen per la comunió, però la jerarquia s’inclina per la subordinació: «No ens estimeu», exclamava Elías Royón, president de la Confer. Per acabar-ho d’arreglar, Jean-Louis Bruguès, Secretari de la Congregació per a l’Educació Catòlica, escrivia en un article a l’«Osservatore Romano» que la quasi totalitat de les congregacions actives de finals del segle XIX a començaments del XX «estan ferides de mort i la seva desaparició és qüestió de temps». Encara sort que el Papa, el 5 de novembre després d’expressar als bisbes del Brasil, durant la visita ad limina, el seu profund agraïment a la Vida Consagrada, concloïa: «La vida consagrada mai no podrà faltar ni morir a l’Església». Jesús Huguet

.. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .............................. ............................................................. . . . . .

Àrab i cristià a Terra Santa la dimensió nacional, és a dir, la dimensió de ser àrab, ha prevalgut sobre la dimensió religiosa. A Terra Santa, per exemple, els àrabs (cristians i musulmans) han lluitat junts contra l’ocupació dels croats (cristians), contra l’ocupació dels turcs (musulmans) i lluiten encara contra l’ocupació dels israelians (hebreus). Però no tot és de color de rosa, ben al contrari. Perquè hi ha també malentesos, problemes, càrregues històriques, prejudicis, preses de posicions, preguntes encara sense resposta. En cito algunes: — La gent del carrer musulmana mira a vegades l’àrab cristià amb una ombra de dubte sobre la seva pertinença total i franca a la «causa àrab», sobretot política. Això és degut a una mala formació al si de la família, a l’escola i a la mosquea. Aquesta «mala formació» ha marcat i continua marcant generacions senceres. — Un altre malentès és historicocultural. Així com l’Occident confon fàcilment àrab i musulmà, l’Orient confon també fàcilment occidental i cristià. L’àrab cristià és fàcilment vinculat a tot allò que fa l’Occident (croades, colonialisme, sionisme, conflicte palestinoisraelià, guerra contra l’Iraq, intervenció a l’Afganistan, i sent que té necessitat d’afirmar incessantment la seva identitat «àrab». — (...) Un darrer punt és l’islamisme ascendent en diferents països, encara que amb colors variats. Fins i tot si Terra santa no és una llar d’islamisme, la compenetració del fet religiós i del fet polític en l’Islam dóna naixença a un nou vocabulari de color islamista i que consolida l’aprensió dels cristians àrabs (l’islam és la solució, Jerusalem —i Palestina— és un Waaf (terra) islàmica, el tema de les noves croades...).

«Documents d’Església» (n. 969, 1.10.2010) publica un article de l’arquebisbe de Tunis, extret de «La Documentation Catholique» del 4 de juliol d’enguany, titulat «La missió vista per un àrab cristià». N’extraiem alguns paràgrafs sobre la situació dels àrabs cristians de Terra Santa. Com tothom sap, allà els cristians de sempre són àrabs; els cristians no àrabs són per dir-ho així, uns sobrevinguts. Entre els punts positius de la presència cristiana a Terra santa n’hi ha un que prové de la història. Fa quinze segles que els àrabs cristians viuen amb els àrabs musulmans i en els països de l’Orient Mitjà. Seria ingenu pensar que aquests quinze segles han passat sense topades, sense alts i baixos. Però també és veritat que una coexistència tan llarga ha forjat en els uns i en els altres la convicció que l’altre (cristià o musulmà) constitueix una part integrant de la seva pròpia història, de la seva pròpia cultura i de la seva pròpia civilització. No es tracta aquí d’un simple detall. Afegiu-hi que els àrabs cristians en general sempre s’han considerat àrabs (sobretot a Jordània, a Palestina i a Síria). Pertànyer al «món musulmà» en el seu ample component musulmà no suscita problemes. Són originaris del país al mateix nivell, si no més, que els àrabs musulmans. Això els dóna una seguretat moral i fa lògic, per a ells com per als musulmans, que el país, la societat i la vida cristiana siguin islamocristians. Un altre punt (...) és d’ordre historicopolític. De fet, el qui llegeix la història de l’Orient Mitjà hi veu una successió d’ocupacions i de guerres que no han estalviat ni els cristians ni els musulmans: croats, mamelucs, turcs, anglesos, francesos, israelians... En totes aquestes tribulacions

Maroun Lahhamam

­­3


La crisi econòmica. Precisions

.. . . . . . . . . . . . . . . ............................................................................................. . . . . . . . . cosa que no va passar perquè els governs dels diferents països els van rescatar amb els diners dels seus ciutadans o bé endeutant-se, que a la llarga és el mateix. Però el mal ja estava fet i la manca de crèdit, i sobretot de confiança, va fer entrar totes les economies en una recessió de la qual costa molt sortir-ne. Amb bastant de raó, hi ha molta gent que pensa que «la crisi ha estat culpa dels bancs». El fet que la crisi comencés pel sistema financer, ¿vol dir que ell n’és el culpable? Ser la causa immediata de quelcom no sempre vol dir ser-ne el responsable. El maquinista del tren que mata una persona que, per descuit o voluntàriament, ha caigut a la via és el causant de la mort, però no el seu responsable. Permeteu-me, doncs, que faci algunes reflexions per intentar respondre a la pregunta que acabo de fer, i que us n’avanci ja la resposta: crec que en molt bona part, el sistema financer n’és el culpable i, sobretot, a nivell internacional més que no pas a nivell espanyol.

Encara que al numero 396 (15.9.2010, pgs. 4-5) ja vam publicar «El conte del senyor de les nostres vides» sobre la dictadura dels anomenats mercats, retornem al problema de la crisi actual amb aquest article del senyor Joan Majó, que agraïm, i en el qual insisteix en la seva dimensió financera, per on va començar. Hem cregut convenient fer-lo precedir d’uns petits aclariments terminològics, que ell mateix ens ha ajudat a confegir, amb la simple finalitat d’ajudar el lector. Vet-los ací: • sistema financer (bancs, caixes, agències de valor, asseguradores, gestors de fons d’inversió, agències de «rating» o valoració); • crisi financera (crisi, situació delicada o insostenible del sistema financer); • mercats financers (lloc on es negocien, compren o venen accions, obligacions, bons d’empreses, bons de deute públic, divises, assegurances de preus futurs...); • crisi de solvència (dubte o sospita sobre la capacitat de les entitats financeres per a tornar els diners dipositats pels seus clients); • recessió (disminució notable de l’activitat econòmica); • regulació / desregulació del sistema financer (establiment / supressió de normes que en regulin el funcionament); • actius, actius financers (tots els elements que es negocien en els mercats financers); • dipòsits (diners que un particular o una empresa té dipositats en un banc o caixa); • crèdits (préstecs de diners que un banc o caixa atorga a un particular o a una empresa, naturalment pagant un interès); • crisi de liquiditat (no tenir, un banc o caixa, els diners en efectiu necessaris per a tornar als clients o per a prestar-ne); • capitalització (diners propis d’un banc o caixa; no aquells que els clients hi tenen dipositats); • transparència fiscal (que se sàpiga clarament el que es tributa, els impostos que es paguen); • equitat fiscal (proporció raonable entre els impostos que es paguen en funció de la diferent capacitat de les persones i en funció de l’origen dels ingressos, especialment entre les rendes provinents del treball i dels rendiments del capital); • G-20 (grup de dirigents dels principals països del món que es reuneix periòdicament per tractar sobretot de temes econòmics i que s’ha convertit de fet en una mena de «govern econòmic mundial», encara que sense competències, però amb un enorme poder de fet.

El benefici de les entitats financeres La nostra economia tant personal com col·lectiva no pot funcionar sense el diner, un invent de fa uns quants milers d’anys que facilita els intercanvis i és la referència del valor per a aquests intercanvis. I per tant «els bancs» (sota aquest nom van incloses totes les institucions financeres) fan una funció molt útil: rebre diners de persones i d’empreses per custodiar-los i per utilitzar-los per concedir crèdits a persones i empreses per a les seves necessitats de consum o d’inversió. En la organització de la nostra societat, hem admès que, per fer aquesta funció, obtinguin un benefici, de la mateixa manera que hem acceptat que el forner que fa pa, fent-lo hi guanyi diners. El sistema d’economia capitalista accepta que la realització d’una funció socialment útil permeti un benefici per a qui la fa. Es podrà discutir si els beneficis dels bancs son excessius o no, però crec que no s’ha de discutir l’esxistència d’aquest. A mi m’agradaria que una part dels bancs fossin bancs públics, perquè podrien actuar amb uns criteris que tinguessin més en compta els interessos generals i podrien destinar els guanys a altres finalitats que la de retribuir els seus accionistes. Però en aquest plantejament els darrers anys hem anat fent passes enrere en tot el món desenvolupat. Crec que ha estat un error, però no és el que ara es tracta de discutir.

La causa de la crisi A l’origen de la crisis hi moltes causes, però la principal són les modificacions que es van produir en la actuació del sistema financer, fruit de la total privatització i de la desregulació que va tenir lloc les dues darreres dècades

La crisi actual va començar per una crisi financera, és a dir, una crisi de solvència que va estar a punt d’enfonsar la majoria dels bancs i altres institucions financeres del món, ­­4


del segle passat. Per dir-ho d’una manera sintètica, que després detallaré: el sistema financer va anar convertint-se progressivament en un sector tancat en ell mateix i dedicat en bona part a guanyar diners movent els diners, comprant i venent actius financers en operacions que no tenen cap utilitat real. Aquesta deriva del sistema, que oblida la seva raó de ser —estar al servei de l’economia real—, que accentua la seva activitat purament de negoci financer allunyat de dipòsits i de crèdits i que se centra en la negociació especulativa d’uns nous tipus d’actius, és la que crec que ha portat al desastre de l’any 2008 i que ha provocat la crisi general en la qual encara estem ficats. Voldria donar alguns detalls i algunes xifres de tot això. Fan referència sobretot a l’economia dels EE.UU. perquè, sens cap dubte, és l’evolució del sistema financer americà la que ha influït decisivament, sigui per imitació sigui per contagi, a marcar els camins que ens han portat a la crisi mundial. Els darrers vint anys han estat anys d’una extraordinària innovació amb la creació de nous tipus d’actius, noves operacions i nous mercats especialitzats. No puc pas fer-ne ara una descripció detallada, però segurament tots heu sentit parlar de coses com «bancs d’inversió», «deute titolaritzat», «hipoteques d’alt risc», «productes estructurats», «actius derivats», «mercats de futur», «fons d’inversió escombraria», «accions llogades», «operacions d’aposta a la baixa»... Les característiques comunes de tots ells són que es tracta d’operacions especulatives d’alt risc basades en expectatives i no pas en realitats, que permeten unes gran rendibilitats quan s’encerta l’operació i unes grans pèrdues en cas contrari, i que en tot cas fan molt difícil poder calcular el valor real dels actius per la seva naturalesa volàtil.

Conseqüències És per això que, mentre l’economia anava creixent, han permès uns extraordinaris beneficis a inversors i a gestors i que han provocat la fallida sobtada dels bancs quan s’ha descobert que els actius que tenien es convertien en fum en el moment que s’han esvaït les expectatives sobre què estaven basats (el creixement continuat del preu dels habitatges, l’augment del preu dels productes energètics...). La constatació d’aquesta realitat, la fi del somni especulatiu, va provocar en primer lloc la crisi de solvència, que va portar a una crisi de confiança i de liquiditat i finalment a una recessió econòmica de caràcter gairebé global. L’autorització d’aquestes operacions i la seva desregulació accelerada i la internacionalització total dels moviments de capital sense cap control internacional han ofert enormes oportunitats de negoci financer a tots els bancs que disposaven de diners dels seus clients per a jugar-hi i a moltes noves institucions que s’han creat expressament. El sector financer en si mateix, al marge de les activitats convencionals de crèdit, ha permès uns beneficis extraordinaris a tots els que hi han participat i unes grans retribucions en forma de primes milionàries als agents que se ­­5

n’encarregaven. Segons dades de l’economia nordamericana, en la dècada dels 80 els beneficis de les empreses financeres americanes van representar entre un 16% i un 19% dels beneficis de totes les empreses del país, mentre que en la primera dècada del segle actual estan arribant al 41%. Al mateix temps, si el anys 80 la mitjana dels ingressos dels treballadors del sector financer era similar a la dels sectors industrials, aquests dos o tres últims anys és pràcticament el doble (181%). Aquesta gran progressió es deu en bona part al pes i a la explosió de les retribucions dels quadres directius, que han arribat a xifres absolutament escandaloses.

Una responsabilitat compartida La importància del factor financer en l’origen de la crisi no pot pas portar a pensar que se’l pugui considerar l’únic responsable. Cal no oblidar que, en paral·lel o per sota d’aquesta crisi, uns països més i altres menys, han anat acumulant altres desequilibris econòmics que van explotar definitivament quan el crèdit i el diner fàcil van desaparèixer del mercat. En el cas espanyol, per exemple, aquests desequilibris vénen de l’excés de consum en relació amb els ingressos, de la manca d’estalvi, de l’excés d’inversió en béns especulatius (habitatges), del feble augment de la productivitat i la reducció de la competitivitat exterior, de l’increment de la despesa social simultàniament amb la reducció d’impostos, i tot això fet possible per un enorme increment de l’endeutament públic i privat. Aquí també, però, hi té una part de responsabilitat el sistema financer amb la seva poca prudència en la concessió de crèdits a uns i altres en unes condicions massa favorables i amb poc control del risc. La sortida de la crisi serà llarga i demanarà molts esforços per part de tots, perquè cal introduir moltes reformes en el funcionament de l’economia i cal acceptar que tots hem estat uns anys vivint per sobre de les nostres possibilitats, enlluernats per l’abundància del crèdit i la falsa sensació de riquesa.

Cal reformar el sistema financer L’objectiu d’aquest article no és parlar de tot això, sinó fer veure la urgència que, entre totes aquestes reformes, no es deixi de banda la reforma del sistema financer i espe­ cialment del que s’anomena els mercats financers. Aquesta necessitat i aquesta urgència vénen motivades per dues raons, una econòmica i una altra social. 1. En primer lloc, per una raó econòmica: perquè hem d’evitar que el que ha passat torni a passar. Des de l’inici de la crisi el 2008 s’ha anat parlant d’una sèrie de mesures de regulació dels mercats financers que, quan s’aprovessin, suposarien: a) limitar la tendència al creixement excessiu dels bancs (que comporta el risc de no poder deixar-los caure i per tant l’obligació no escrita de salvar-los Passa a pàg. 6


Ve de pàg. 5

amb diners públics), b) augmentar el control de la llibertat de moviments de capitals fins i tot amb un tipus de taxa específica, c) establir més requisits de capitalització dels bancs per tal de garantir la seva solvència, d) limitar les retribucions dels directius, i f) eliminar el secret bancari amb la consegüent desaparició dels paradisos fiscals. Tot això s’ha discutit repetidament en les reunions del G-20, perquè moltes d’aquestes mesures han de tenir un caràcter mundial o no seran efectives, però no s’ha avançat mai. Sense aquesta reforma, sense la prohibició o la regulació d’algunes de les pràctiques financeres que he citat abans, sense la introducció d’algun tipus de taxa a les transaccions purament especulatives que disminueixi el seu rendiment, sense un augment de la transparència fiscal, tot el que ha passat es repetirà perquè forma part de la lògica profunda de les actuacions derivades de la cobdícia. Si no s’hi posa límit, es tornarà a acabar en un desgavell i tornarem a sortir-ne perjudicats tots. 2. Després, per una raó social. La prohibició o regulació d’algunes pràctiques financeres és també indispensable per raons d’equitat. Tal com he dit, els propers anys seran anys d’ajustament en què tots haurem d’acceptar retallades. Ara bé, el gran problema és per on es fan aquestes retallades o, dit d’una manera més clara, com es distribuiran els costos de l’ajustament i per tant qui pagarà les conseqüències de la crisi. De moment està molt clar que són els treballadors i els pensionistes els que ho estan fent (reducció de sous, congelació de pensions, atur, augment de l’IVA, reforma laboral). Malauradament la majoria d’aquestes mesures són necessàries, però és una gran injustícia que no vagin acompanyades de reformes en el sistema financer i en la millora de l’equitat fiscal. Hi ha una sensació estesa, i en bona part comprensible, que mentre s’imposen sacrificis als treballadors,

s’ajuda els bancs, i es permet que continuïn les mateixes activitats especulatives que permeten grans guanys als inversors i grans retribucions als gestors. També és cada vegada més evident que, mentre s’augmenten els impostos a les rendes del treball, continuen en una situació de privilegi les rendes derivades del capital, sobretot les obtingudes a través d’operacions especulatives. L’eliminació de l’impost sobre el patrimoni i les successions, l’aplicació de dues escales diferents als rendiments del treball i a les plusvàlues (per a aquestes una escala molt més reduïda), són elements que cal revisar. Acabo manifestant un punt d’indignació personal. El funcionament dels mercats financers, l’actuació descontrolada i marcada per la cobdícia dels inversors (es tracti de persones individuals o, majoritàriament, d’institucions financeres) ens han portat a la crisi. Per tal d’evitar una catàstrofe, els governs s’han vist obligats a abocar molts diners per ajudar els bancs i per reactivar el conjunt de l’economia. En la majoria dels casos, s’han hagut d’endeutar. ¿No creieu que hi ha un component de cinisme en el fet que ara «els mercats» castiguin els governs per l’excés del deute? Els mercats no existeixen, els mercats son una metàfora per significar les persones o les institucions que prenen les decisions de comprar o de vendre títols o bons de deute públic. Si els governs del món (el G-20) no són capaços de imposar noves regles, es pot donar la tràgica paradoxa que aquells que van provocar la crisi (especuladors i bancs) no només no en paguin una part dels costos, sinó que en surtin reforçats i beneficiats, ja que les actuals histèries al voltant del deute públic tornen a ser una magnífica oportunitat de negoci especulatiu a curt termini, negoci que evidentment estan aprofitant. Joan Majó

.. . . . . . . . . . . . . . . . . ........................................................................................... . . . . . . . . . .

Signes Z

d’aquest temps

Oportunitat perduda Avui a la tertúlia del matí de Catalunya Ràdio han criticat molt fort l’Església i els seus privilegis. Resulta que un empresari tenia programat per aquests dies un viatge col·lectiu a

la Xina i li ha tocat formar part d’una mesa electoral. Ha al·legat les seves poderoses raons i no n’hi han fet cas. En canvi, el bisbes Salinas de Tortosa ha al·legat la celebració d’unes confirmacions i l’han dispensat. Ho sento, perquè ha perdut l’ocasió de ­­6

donar exemple, confonent-se amb el poble com un ciutadà més, sobretot si tenim en compte que som en una societat laica i aconfessional. Recordo que un dia el bisbe Deig m’explicava no sense una certa recança: Avui he anat a fer-me una analítica (no sé si tots els nostres bisbes va a fer-se les analítiques al CAP). Abans, em deia, m’haurien enviat una infermera a casa que m’extragués la sang. M’he hagut d’esperar tres quarts fent cua. Però el que m’ha dolgut més és que ningú no m’ha dit si volia seure. Tingueu en compte que Solsona és una ciutat molt petita en què tots ens coneixem. Els temps han canviat i de vegades sembla que encara no ens n’haguem adonat.—J.H.


Els febles són esclafats Ho hem pogut viure no fa gaire amb motiu dels fets del Sàhara Occidental. El Marroc va arrasar el campament de sahaurís i va fer totes les atrocitats que li va donar la gana i ningú en realitat no va aixecar ni un dit. Espanya hi tenia massa interessos a perdre, Estats Units no volien exposar-se a perdre un dels seus aliats més estratègics. I el mateix passa a Palestina amb Estats Units, a Birmània amb Xina, a Sudan amb Aràbia Saudita, al Congo amb les potències anglosaxones, que s’aprofiten de les seves immenses riqueses minerals. Com acaba de denunciar el llibre África, la Madre maltratada, el president Kagame de Ruanda i les seves hordes devastadores que porten més de cinc milions de morts (la major mortaldat després de la segona guerra mundial) compten amb la benedicció d’aquestes grans potències. Em van semblar una mica cíniques les paraules de Rubalcaba quan va dir que havia quedat satisfet de les explicacions del Ministre d’Exteriors d’un país que no havia deixat entrar cap mitjà d’informació. —J.H. Z

Abans sí i ara no? David Castillo publicava un article a la darrera pàgina de l’«Avui» del dia 29.11.2010, del qual n’extraiem aquests paràgrafs. Dia després del dia D. Els interrogants s’abaten sobre la ciutat mentre les desigualtats es perpetuen. El fantasma de la por a la immigració ha planat per la campanya d’una manera obscena, com si els treballadors tinguessin la culpa de la situació que hem viscut. Em fa gràcia quan es parla dels de dins i els de fora com si tots no forméssim part del mateix col·lectiu. La raó dels injustos és discriminar. Quan es necessitaven els paletes per construir pisos a preus milionaris i dones per cuidar els nostres ancians

als geriàtrics, a tothom li semblava tan bé. En l’actualitat quan escolto determinats dirigents em cau la cara de vergonya. No sé què pensaran de nosaltres tots aquests milions d’aturats, en gran part immigrants, quan a sobre de patir misèries han de suportar la ignorància dels desaprensius. Cap dels qui tenien opcions d’aspirar a la presidència no s’ha mostrat prou valent per exigir silenci als qui imputen als pobres la responsabilitat de la crisi que patim. —J.T. Z

Cabòries He llegit detingudament les paraules del papa i em temo que tot l’enrenou arran d’una suposada justificació del preservatiu per part de Benet XVI en el seu llibre d’entrevistes La llum del món acabi en foc d’encenalls. En realitat el papa parla de l’ús del preservatiu com a mitjà d’humanització de la sexua­ litat en el cas del prostituït, més que no pas de la moralitat d’aquest ús. Tant de bo m’equivoqui. Però situant-me en aquest text del papa, jo demanaria si l’ús raonable dels anticonceptius per part dels esposos no podria contribuir també a una humanització de la seva sexua­litat, a una visió més ampla i una vivència més rica de la sexualitat com a expressió d’amor i de mútua realització, més que no pas com a pur mitjà procreatiu. Moltes vegades m’he demanat quina diferència hi havia, respecte de l’acte conjugal, entre el mètode natural d’Ogino, admès per l’Església després d’algunes reticències inicials, i el mètode de la píndola anticonceptiva. Jo no n’hi sé trobar d’altra que, en aquest últim mètode els esposos poden donar-se el plaer segurs, mentre que en el natural, a més de la corresponent continència, han de donar-se’l amb la por al cos pel risc d’un possible embaràs. Com si el plaer a ple, sense aquesta contrapartida del risc d’embaràs, fos quelcom llicenciós. ¿No serà que ­­7

l’Església existencialment no s’ha acabat de reconciliar amb el plaer sexual creat per aquell Déu que tot ho va fer bo? Si en algun camp han aprofundir les ciències humanes és en el de l’antropologia i, més concretament, de la sexualitat. Nosaltres mateixos tenim una concepció de la sexualitat molt diferent de la que en teníem els anys 50. ¿Com pot ser, doncs, que la moral catòlica no hagi canviat ni una de les seves prescripcions ni tan sols l’estimació de la seva gravetat, ex toto genere suo gravis (greu en tots els casos, per la mateixa naturalesa de la cosa)? Ja fa uns anys que després de sopar em vaig estar passejant per les terrasses del Seminari, discutint acaloradament amb un professor de moral de la Facultat. Ell em deia que la moral oficial de l’Església havia evolucionat tant, també en matèria de sexualitat. Jo el vaig reptar que em digués una sola cosa que no es podia fer els anys 50 i que ara sí que es podia fer. La realitat fou que, a fi de comptes, no me’n va saber dir cap. Sí, ja te’n diré una jo, li vaig dir, aquella que em va dir quan era seminarista un home del meu poble, el Miquel del Mariano, i que ara els moralistes en dieu «aproximació física dels promesos». Els capellans no aneu pas bé, em va dir, amb gran escàndol de la meva part, ¿no ho veieu que si els nòvios no es poden fer petons i arronsar-se una mica, la cosa no pot funcionar? Perdoneu que m’hagi permès de compartir aquestes extravagàncies, que deixo anar al vol. Vosaltres mateixos en podeu valorar el seu interès. —J.H. Recull de notícies i comentaris de Jesús Huguet i Josep M. Totosaus

Punts de venda a Barcelona Trobareu «El Pregó» a la llibreria Claret (Llúria, 5)


PORTEM a aquesta secció un text pòstum del filòsof Paul Ricoeur, del qual vam parlar amb ocasió del seu decés (n. 270, 15.6.2005, pgs. 4-5). Es tracta d’un text que parla de la seva fe cristiana personal, com d’«un atzar transformat en destí per una elecció continuada». Com és sabut, Ricoeur era cristià evangèlic. Però el que diu és igualment vàlid per a un catòlic. Esperem que el lector sabrà saltar per damunt d’una terminologia un xic difícil i hi trobarà una exposició il·luminadora sobre la seva mateixa fe. Perquè cadascú de nosaltres és cristià per atzar (de naixement, d’ambient); però ha assumit i mantingut conscientment aquesta condició de cristià al llarg de la seva vida.

Accent

[¿Soc cristià per un atzar de naixement i, més àmpliament, d’herència cultural?]. Quan se m’ha objectat que «si vostè fos xinès, hi ha poques probabilitats que fos cristià», he respost: «certament; però vostè no parla de mi, sinó d’una altra persona. Jo no puc triar ni els meus avantpassats ni els meus contemporanis. Si miro els meus orígens cristians des de l’exterior, hi ha en ells una part d’aleatori; però, si els considero des de dintre, es tracta d’un fet situacional irreductible. Jo sóc així per naixement i per herència. I ho assumeixo». Jo he nascut i he crescut en la fe cristiana de tradició reformada. És aquesta herència, indefinidament con-

frontada, en el pla de l’estudi, a totes les tradicions adverses o compatibles, que jo dic que s’ha transformat en destí per una elecció continuada. És d’aquesta elecció que estic obligat a donar compte durant tota la meva vida amb arguments plausibles, és a dir, dignes de ser adduïts en una discussió amb protagonistes de bona fe, que es troben en la mateixa situació meva pel que fa a l’arrel de les seves conviccions (...) Per aquesta elecció continuada, un atzar es transforma en destí. Amb l’expressió destí no designo cap coacció (...), sinó el status mateix d’una convicció de la qual puc dir: així em mantinc, a això m’adhereixo. D’altra banda, la paraula adhesió és ben adequada en el cas del cristianisme (...), que comporta un lligam amb una figura personal en la qual es lliura l’infinit, l’Altíssim, per a ser estimat. (...) Goso parlar d’un absolut relatiu. Relatiu des del punt de vista «objectiu» de la sociologia de les religions: la modalitat de cristianisme a què m’adhereixo és una religió entre altres religions (...) per la pluralitat característica de tots els fenòmens humans. Relativisme, si es vol; ho assumeixo així des de l’exterior. Però per a mi, viscuda des de dintre, la meva adhesió és absoluta (...) ¿Gosaria parlar de preferència? Sí, en una situació de discussió i confrontació on el caràcter simplement plausible de l’argumentació la fa incapaç d’aconseguir l’adhesió del meu contradictor. Confessió, doncs, de debilitat pública, d’una adhesió forta en el meu cor. Paul Ricoeur

Quadre d’honor

Quarto fosc

Hi posem el Banc d’aliments de Barcelona, que ha fet una crida extraordinària per a recollir aliments, avui tan necessaris. Hi incloem també els altres bancs d’aliments o iniciatives semblants, i naturalment Càritas i tots aquells ciutadans que hi han col·laborat i hi col·laboren tan esplèndidament.

Hi tanquem el senyor José Bono, President del Congrés de Diputats, pel discurs pronunciat el dia de la Constitució, en el qual va insistir un cop més en la música repetitiva i cançonera de la unidad de España.

Publicació quinzenal d’informació i opinió

SUBSCRIPCIÓ PER A L’ ANY 2011: 22 EUROS. (Subscripcions col·lectives, a partir de 10 exemplars a una mateixa adreça: 15 euros per exemplar). Preu d’un número solt: 1 euro.

Surt l’1 i el 15 de cada mes. Direcció: Casimir Martí Edició: El Pregó Associació Cultural Apartat de Correus: 16.051 08080 Barcelona Tel.: 93 302 70 88 elprego@terra.es Maquetació: Albert Espona Dip. Legal: Gi-161-94 Impressió: Agpograf, S.A.

Nom Adreça Població i codi postal

Nombre d’exemplars: Telèfon

DOMICILIACIÓ DE REBUTS EN CAIXA O BANC:

Els prego que fins a nou avís atenguin els rebuts que presentarà El Pregó eclesial amb càrrec al meu compte/la meva llibreta. Titular del compte Adreça del titular Codi Compte Client (CCC)

Entitat

Oficina

Control

Núm. Compte

(Ho trobarà a la seva llibreta, talonari o extracte de banc)

Signatura del titular del compte/de la llibreta


Prego401_402